JULIA Christiane Jatahy

02

Fitxa artística

Dades

Espectacle inclòs a

Director: Christiane JatahyAdaptació Senyoreta Júlia per August Strindberg: Christiane JatahyIntèrprets: Julia Bernat, Rodrigo dos Santos Intèrpret a la pel·lícula: Tatiana TiburcioEscenografia: Marcelo Lipiani e Christiane JatahyDisseny d’escenografia: Marcelo LipianiIl·luminació: Renato Machado and David PachecoVestuari : Angele FróesMúsica: Rodrigo MarçalFotografia i vídeo en directe: David PachecoOperador de vídeo: Felipe NorkusMaquinista ThiagoKatonaProducció en gira: JoãoBrauneProducció: Cia Vértice de Teatro

Dia i hora: Dissabte 12 d’octubre, 21 h Lloc: El Canal (Factoria Cultural Coma Cros)Preu: 31 €Durada: 1 h 25 min. Espectacle en portuguès amb sobretítols en català

Estrena a l’Estat espanyol

JULIA, una adaptació de l’obra La senyoreta Júlia d’August Strindberg, continua la recerca de Jatahy

combinant sobre l’escenari el teatre i el cinema. Després de transformar el teatre en cinema a A falta que

nos move i de revelar les estructures teatrals a Corte seco, a JULIA el teatre esdevé cinema en directe on

s’exposen les estructures cinemàtiques. Utilitzant imatges rodades prèviament i en directe, el cinema es

construeix en cada representació en presència del públic. D’aquesta manera es crea una fricció permanent

entre el teatre i el cinema, entre allò clàssic i allò contemporani, entre allò que es pot veure i allò que

només es pot percebre amb la presència real de l’actor sobre l’escenari i l’enquadrament detallat del

cinema.

Aquesta adaptació transporta el conflicte de l’obra original a l’aquí i l’ara, al dia en què el públic assisteix a

la representació i cadascun dels seus integrants es pregunta qui és i com s’identifica amb la Júlia i en Jean

(en aquesta adaptació, rebatejat com a Jelson) al Brasil actual. Strindberg va examinar la relació entre dos

éssers humans tan propers però alhora tan diferents emprant la dramatúrgia del segle XIX; Jatahy utilitza

una càmera. La presència i el testimoni permanent irrompen i construeixen junts aquesta trobada

contemporània amb la mirada del públic.

Aquesta investigació del llenguatge teatral va començar l’any 2004, amb la trilogia intitulada Uma Cadeira

para a Solidão, Duas para o Diálogo e Três para a Sociedade, que comprenia les obres Studio, A falta que

nos move ou Todas as Histórias são ficção i Corte seco. L’objectiu principal d’aquesta recerca era

experimentar sobre l’escenari amb regions fronteres entre l’actor i el personatge, entre la realitat i la ficció,

com a base per elaborar dramatúrgies en el marc d’un procés col·laboratiu i utilitzant diversos aparells per tal

de generar tensió creativa i xarxes de relacions diversificades entre l’escenari i el públic. L’any 2009, aquest

treball es va expandir al cinema amb A falta que nos move, una pel·lícula que adapta l’obra homònima de

Jatahy i que es va projectar en festivals internacionals de cinema i en cinemes del Brasil. La pel·lícula es va

rodar de manera ininterrompuda durant 13 hores, sense talls i utilitzant tres càmeres de mà. El material editat

es va convertir en una pel·lícula per a cinemes i també en una performance cinemàtica que començava

exactament a les 17.00 hores (la mateixa hora en què s’havia iniciat el rodatge) i s’acabava a les 6.30 hores

de l’endemà, també com el rodatge. En aquest esdeveniment, la pel·lícula es va projectar en tres pantalles

de mida cinema.

La recerca d’un llenguatge híbrid que combini el teatre i el cinema es troba present tant a la pel·lícula com a

l’obra titulada Corte seco. Aquesta obra es filma i es munta en directe, amb una estructura dramàtica que

canvia a cada representació. L’obra es desenvolupa alhora sobre l’escenari i als voltants del teatre, que

estaran equipats amb càmeres de vigilància. Algunes escenes transcorren al carrer i el públic les observa

des de dins del teatre.

L’any 2001, amb la representació de Julia, Jatahy va obrir la possibilitat de crear una dramatúrgia escènica

contemporània basant-se en textos clàssics. A Julia, el cinema i el teatre coexisteixen de manera consolidada

i a cada representació es roda una nova pel·lícula combinant material filmat anteriorment amb escenes

capturades en presència del públic. El text original de Strindberg continua present, però és actualitzat per la

mirada de la càmera i per una adaptació a l’època actual. D’aquesta manera, un argument creat al segle XIX

serveix com a base per tractar de manera teatral els problemes social i polítics del Brasil actual.

Més enllà de l’aparell creatiu, el contingut principal de totes les obres de Jatahy és la realitat del Brasil i el

present de la seva societat. La vida real entra a l’escenari mitjançant el treball de camp dut a terme

prèviament a l’obra i a la relació que té aquesta darrera amb l’època actual, amb l’aquí i ara.

Les fases de la recerca

Per a l’obra Studio (2004) es van enregistrar en vídeo entrevistes amb persones que viuen soles a Rio de

Janeiro. Aquest material va generar continguts dramatúrgics per a l’obra i esdevingué un documental que es

va mostrar en forma de peça d’instal·lació de vídeo com a part de l’obra.

A falta que nos move (2005-2009) estava basada en material personal en què els actors esbossaven el retrat

d’una generació a l’equador dels 30 anys i que havia passat la seva infància i joventut sota un règim

dictatorial. La història personal de cadascun d’aquests actors/personatges es veu afectada per qüestions

polítiques. En realitat, l’obra era una no-obra en què el repartiment cuinava i bevia a l’escenari, unint la

realitat i la ficció per parlar dels records i les relacions.

Corte seco (2010) es va crear a partir de casos judicials i d’una recerca que va incloure entrevistes i visites al

Tribunal de Justícia de Rio de Janeiro per muntar una obra amb una estructura dramàtica d’un gran abast.

Julia (2011) es una obra situada en el límit entre un text clàssic i una visió contemporània que presenta

sobre l’escenari els problemes socials i polítics del Brasil actual. El personatge d’en Jean està interpretat per

un actor negre i la relació entre els dos protagonistes gira al voltant del sexe i el poder, en un joc que

reflecteix la realitat brasilera.

PREMI Shell a la Millor Direcció l’Any 2012 .

L’obra es va estrenar el 2011 a Rio de Janeiro. El 2013 es va presentar als festivals europeus

Kunstenfestivaldesarts (Brussel·les) i Wiener Festwochen (Viena). A partir de l’agost, es presentarà al

següents festivals i cinemes: Theater Spektakel (Zuric), Noordezon Festival (Groningen), Temps d’Images

(París), Rotterdam de Keuze Festival (Holanda), Mouseonturm (Frankfurt), Temporada Alta Girona i Centro

Dramático Nacional (Madrid).

1996/2001: munta la Trilogia da Iniciação al Parc Lage amb el Grupo Tal. Les adaptacions dels clàssics

infantils Alícia, Pinotxo i Peter Pan, projectes que van portar més de 100.000 persones al parc, van rebre

diverses nominacions i van guanyar els premis a la Millor Direcció, Producció, Text i Recerca de Llenguatge.

2001: munta Carícies de Sergi Belbel i funda la Companyia Vértice de Teatro amb l’objectiu d’aprofundir la

seva recerca d’un teatre articulat amb els procediments contemporanis.

2003: dirigeix i adapta, juntament amb el dramaturg José Sanchis Sinisterra, la novel·la Memorial del

Convent, de José Saramago.

2004: escriu i dirigeix l’espectacle Conjugado, considerat com una de les 10 millors obres pel diari O Globo i

que obté dues nominacions per al Premi Shell. Guanya el Premi Villanueva de la crítica especialitzada

cubana al Millor Espectacle. Es presenta a Portugal i a Barcelona, al Centre Dramàtic Nacional, com a

espectacle convidat d’honor per a la inauguració del Festival Ulls.

2005: escriu i dirigeix A Falta que nos move ou Todas as Histórias são ficção, que obté quatre nominacions al

Premi Qualidade Brasil. L’obra es manté durant quatre temporades a Rio de Janeiro. Participa en tots els

festivals de teatre del Brasil i en el prestigiós Festival Internacional de Teatre de Viena (Festwochen Festival).

És seleccionada per a la Mostra de Teatre Brasiler a Berlín, celebrada al HebbelTheather. És considerada

una de les cinc millors obres de l’any pels diaris A Folha de São Paulo i O Estado de São Paulo.

2006: dirigeix El lector por horas de José Sanchis Sinisterra, que obté tres nominacions al Premi Shell

(Direcció, Text i Actor) i guanya el Premi Shell al Millor Text. Obté quatre nominacions al Premi Qualidade

Brasil (Premi a la Millor Actriu) i cinc nominacions al Premi Eletrobrás de Teatre.

2008: dirigeix la pel·lícula A Falta que nos move, que participa al Festival de Rio, la Mostra de Cinema de

São Paulo, el Festival de Tiradentes, la Mostra de Cinema Contemporani Brasiler i Argentí de Buenos Aires,

el Festival Main Cine a Frankfurt i la Mostra de Berlín. La pel·lícula s’estrena als cinemes brasilers el juliol del

2011 i resta 11 setmanes en cartell, amb crítiques elogioses als diaris més importants.

2010: dirigeix i escriu l’obra Corte Seco. És nominada al Premi APTR al Millor Text per Corte Seco i al Premi

Shell a la Millor Direcció. Participa en els festivals brasilers més importants.

2011: crea el projecte IN DRAMA a la Casa França Brasil, en el marc del qual convida artistes provinents de

diversos àmbits per oferir noves mirades a les obres de Nelson Rodrigues.

2011-2012: adapta i dirigeix JULIA, una barreja en directe de teatre i cinema. Premi Shell a la Millor Direcció.

La Julia Bernat és una actriu de 22 anys, estudiant de Teoria del Teatre a la Universitat Federal de Rio de

Janeiro (Uni-Rio). A la televisió, el seu treball més recent ha estat el paper de Valentina a la temporada de

2010 de “Malhação ID” (Rede Globo). Al cinema ha treballat als llargmetratges Ressaca (Bruno Viana), Ponto

final (Marcelo Taranto) i A Despedida (Rodrigo Alvarado) i als curts O coração as vezes para de bater (Maria

Camargo) i Guimba (Johnny Massaro). Al teatre, ha participat en musicals com A noviça Rebelde (2008), O

Despertar da Primavera (2009) i Um Violinista no Telhado (2011), tots dirigits per Charles Möeller i Cláudio

Botelho, a més de l’obra Senhora dos Afogados, dirigida por Ana Kfouri. Actualment, està a la cartellera amb

Julia, de la directora Christiane Jatahy, que combina el teatre i el cinema i recontextualitza La senyoreta Júlia

de Strindberg. L’espectacle està sent un èxit de públic i de crítica i ha guanyat el Premi Shell de Teatre 2011,

en la categoria de Direcció. També ha obtingut quatre nominacions al Premi Qualidade Brasil 2011. A més de

les nominacions al Millor Espectacle, la Millor Direcció i el Millor Actor, Julia Bernat està nominada al Premi a

la Millor Actriu.

Va formar la Cia dos Comuns juntament amb el Bando de Teatro Olodum. Al llarg de la seva carrera, ha

participat en més de 40 muntatges, entre ells Julia (2011) de Christiane Jatahy, A Roda do Mundo (2001-

2002), Candaces – A reconstrução do fogo (2003-2004) i Bakulo – Os bem lembrados (2005-2006), dirigits

per Marcio Meirelles, entre d’altres. Ha actuat a la sèrie “Filhos do Carnaval” (2006 i 2008) i ha participat en

sèries de la Rede Globo com “Força Tarefa” (2009), “Antônia” (2006), “A grande família” (2000-2001), “Os

normais” (2000) i “Brava Gente” (2000), a més de telenovel·les com “Passione” (2010), “Beleza Pura” (2008),

“Agora é que são elas” (2003), “Desejos de Mulher” (2002) i “As filhas da mãe” (2002). Al cinema, ha

aparegut a Nosso Lar, de Wagner de Assis (2009), Última Parada 174, de Bruno Barreto (2008), O Ano em

que meus Pais Saíram de Férias, de CaoHamburger (2005), i Cidade dos Homens, de Paulo Morelli (2006).

També ha participat a Zona do Porto Carioca, de Zózimo Bulbul (2006), i al llargmetratge per a televisió “Mur-

mur”, de Gray Hofmeyr (2004). A més d’actor, és llicenciat en filosofia per l’Universidade Federal do Rio de

Janeiro (UFRJ).

Director de fotografia i càmera. Després d’estudiar a l’Escola de Cinema de l’Universidade Federal

Fluminense (UFF), ben aviat es va centrar en el documental i en el cinema de ficció. En aquest període,

destaca el curtmetratge premiat Bichos Urbanos (2002), de Karen Black i João Mors Cabral. El diàleg amb

les arts visuals el va dur a encarregar-se de la fotografia de nombroses obres, com “Homenagem a Turner”

(2003) de Thiago Rocha Pitta, “Plano Acaso”(2010) de Raul Mourão, “Spectro” (2011) d’Eduardo Coimbra i

“O Som da Voz tem Sobra?” (2011), de Lenora de Barros i Tereza Serrano. Amb Júlio Bressane, es va

encarregar de la fotografia de Passagem em Ferrara (2007), Ver, Viver, Reviver (2007) i Rua Aperana 52

(2012). La música, una altra de les seves passions, el va acostar a André Weller, amb qui va realitzar No

tempo de Miltinho (2009) –curtmetratge guanyador del festival É Tudo verdade, entre d’altres premis–, No

Balanço do Kelly (2010) i la sèrie de televisió “Álbum de Retratos” (13 episodis 2011-2012). Dels seus

treballs més recents, podem destacar Belair (2009) de Noa Bressane i Bruno Safadi, Nova Ordem (2010), de

Valentina Homem, Tudo Azul na Feira de São Cristovão (2011), de Maria de Andrade, O Gringo (2011), de

Darko Bajic, i Julia (2012) de Christiane Jatahy.

Escenògraf i arquitecte. Fou el creador, juntament amb la directora Christiane Jatahy, de tota l’escenografia

de la Cia Vértice i el Grupo Tal al Parc Lage. Ha estat nominat al Premi Shell per l’escenografia de

Conjugado (2004), El lector por horas (Premi Shell 2006), Julia i Cozinhas e dependencias (2012). Ha estat

nomenat al Premi APTR per El lector por horas i Julia. També va dirigir l’escenografia de l’obra O Bom

Canário l’any 2011.

Julia, entre dos móns

Julia, l’obra-pel·lícula amb què Christiane Jatahy va guanyar el Premi a la Millor Direcció, es podrà veure els

dos propers caps de setmana al Studio Sergio Porto. Es tracta d’un dels millors esdeveniments que se

celebren a la ciutat. Aquest espectacle, que adapta l’obra La Senyoreta Júlia de Strindberg a la realitat

brasilera, condensa un debat totalment contemporani sobre el cinema i el teatre... Avui dia, la Christiane és

l’artista més interessant del camp en què es barregen el teatre i el cinema.

Potser el que m’interessa i em sedueix més no és el que passa al cinema “o” al teatre: el millor de Julia és

allò que succeeix entremig d’una i altra expressió, i això només és possible quan les dues expressions

coexisteixen veritablement. Julia va molt més enllà de l’ús habitual de les projeccions multimèdia en

produccions teatrals. He vist molts recursos bonics i expressius en aquest àmbit, però Julia arriba al fons de

la qüestió. La nostra atenció i el nostre gaudi van dirigits a quelcom que no és ni bon cinema ni bon teatre,

sinó que es desplega un territori comú entre els dos. Julia és excepcional perquè tracta quelcom que és

essencial en la percepció contemporània: quan allò real i allò virtual es comuniquen, s’intensifiquen

mútuament i generen una “tercera cosa".

Carlos Alberto Mattos – critic de cinema

RJ

20 de marc de 2012