cristòfor colom i la cartografia antiga bo · cristòfor colom i la cartografia antiga: amèrica...
TRANSCRIPT
CRISTÒFOR COLOM I LACARTOGRAFIA ANTIGA:
AMÈRICA ABANS DE 1492
Nito Verdera
Quaderns d’Estudis Colombins - 10
Quaderns d’Estudis Colombins
Director: Joaquim Arenas i SamperaSecretaria i redacció: Jaume CañadasEditor: Òmnium CulturalImprimeix: Boada. Comtal, 26 – 08002 Barcelona08015 Barcelona
Maig de 2004
Índex:
. Cristòfor Colom i la cartografia antiga: Amèrica abans de 1492.
. La xarxa fluvial sud americana en el mapa d’Henricus Martellus (1489).
. La xaxa de distorsió cartogràfica.
. El mapa d’Andreas Walsperger (1448)
. El mapa d’al-Juarizmi (833 d.J.C.).
. Claudi Ptolomeu i el Gran Golf.
. Marí de Tir i la reconstrucció del seu mapa.
. L’enigma de Kattigara.
. Exploració d’Amèrica del sud a l’Antiguitat.
. La hipòtesi xinesa.
. La hipòtesi egípcia.
. La hipòtesi fenícia.
2
Cristòfor Colom i lacartografia antiga:Amèrica abans de1492
A l’historiador belga argentí PaulGallez li correspon l’alt honor d’haverdescobert la xarxa fluvial d’Amèrica delSud al mapa d’Heinrich Hammer,llatinitzat Henricus MartellusGermanus, datat el 1489 i que foucomprat pel British Museum, avuiBristish Library de Londres l’any 1821.
A la Universitat de Yale (EUA) esconserva un altre mapa de Martellus,però el de Londres el superatècnicament perquè no porta dibuixadala xarxa fluvial. Del cartògraf alemanyse’n sap molt poc; que va néixer el1440, que visqué a Itàlia i treballà per alVaticà. A molts de mapes del s. XVI,fins i tot en el de Martin Waldseemüllerde 1507, especialment els ptolomeus(còpies de l’original de ClaudiPtolomeu), Amèrica del Sud apareixcom una immensa península unida en elNW per l’istme de Mesoamèrica, alcontinent asiàtic, concretament a Xina.D’aquesta manera, la gran penínsulaque és Sud-amèrica forma La Cua delDragó. Amb aquest nom és esmentadaen el “Tratado de descubrimientosantiguos y modernos” d’AntonioGalvao, editat a Lisboa l’any 1563.Segons sembla, l’Infant Don Pedro, ducde Coimbra, fill de Joan I Mestre d’Avis(rei de Portugal entre 1385 i 1433),germà d’Enric el Navegant, abans de serregent de Portugal, va fer un llarg viatgeper Anglaterra, França. Alemanya,Terra Santa, Hongria i Itàlia, on visitàRoma i Venècia. Segons Galvao, DonPedro portà d’Itàlia un mapamundi que“representava tota la superfície de laTerra, i on l’Estret de Magallanesestava a La Cua del Dragó”.
En realitat, després d’un estudi profunddel mapa de Martellus de 1489 lesconclusions són sorprenents: d’Amèricadel Sud eren ben coneguts els litoralsatlàntic i pacífic molt abans dels“descobriments oficials”. I és que lapresència d’Amèrica en els mapesprecolombins modificà de maneraespectacular els estudis anteriors.
El conegut cartòleg (el que estudia lahistòria dels mapes) Roberto Almagiá,l’any 1944, va fer notar la sorprenent,l’estranya configuració de la queanomenà “quarta península asiàtica”,i la va afegir a les ja conegudesd’Aràbia, Índia i Malaia. Almagiácomenta la carta de Cristòfor Colom alsReis Catòlics de 1503, en la quel’Almirall informava sobre la proximitatdel riu Ganges. En realitat no era així,però denota que el navegant tenia bonconeixement dels mapes antics.
L’any 1942 l’historiador argentíEnrique de Gandía observà que la“quarta península asiàtica” podia serAmèrica del Sud; i un altre historiador iantropòleg argentí, Dick Edgar IbarraGrasso, l’any 1970 també publicà queAmèrica del Sud estava representada enmapes molt antics; i l’any 1986 hodigué l’historiador mexicà GustavoVargas Martínez.
En qualsevol cas, el gran descobrimentcartogràfic del s. XX tingué lloc l’any1973 i l’ha fet el meu amic i professor,l’historiador argentí Paul Gallez, entrobar que el mapa d’HenricusMartellus (1489) porta dibuixada laxarxa fluvial sud americana.
En declaracions formulades pel Dr.Gallez al diari “La Nueva Provincia” deBahía Blanca” (Argentina) el 25 demaig del 2003, explica que: “A les tresde la matinada em vaig aixecar peranar a veure una còpia del Martellusque havia fotografiat a Londres. Un
3
per un, comparant-lo amb un mapaactual, vaig identificar els riusMagdalena, Orinoco, Amazones, elParanà i l’Uruguay, que sorprèn perla seva precisió i exactitud. Desprésapareixien els rius Colorado i elNegro, la Gran península de Valdès i,al sud, el riu Chubut. No en mancavani en sobrava cap. Fins i tot, a laTierra del Fuego està dibuixat el riuChubut, que no fou conegut fins al’any 1830”. Com diu Gallez, “vaigsuposar que es tractava d’un grandescobriment fruit d’una nit d’insomni ivaig decidir publicar-ho en una revistacientífica, seriosa i de fama reconeguda,de manera que no semblés una fantasia.Així que vaig escriure un article i durantuna visita a Bonn (Alemanya) el vaigpresentà a la revista Erdkunde, que elpublicà.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: Les grands fleuvesd’Amérique du Sud sur le ptoléméelondonien de Henri Hammer” (1489).Erdkunde XXIX/4, Bonn, 1975.Paul Gallez: Das Geheimnis desDrachenschwanzes: Die KenntnisAmerikas vor Kolombus. DietrichReimer Verlag. Berlín, 1980.Paul Gallez: La Cola del Dragón -América del Sur en los mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Enrique de Gandía: Primitivosnavegantes vascos. Buenos Aires, Ekin,1942.Enrique de Gandía: Claudio Ptolomeo,Colón y la exploración de la Indiaamericana. Investigaciones y Ensayos13. Academia Nacional de la Historia.Buenos Aires, 1972.Dick Edgard Ibarra Grasso: Larepresentación de América en mapas
romanos de tiempos de Cristo. BuenosAires, 1970.Gustavo Vargas Martínez: “América enuna mapa de 1489”, México, 1996.
La xarxa fluvial sudamericana en el mapad’Henricus Martellus(1489)
Diu el Dr. Gallez que una simplecomparació entre el Martellus deLondres i un mapa actual permet unestudi analític dels grans rius sudamericans. Ho veurem tot seguit:
Martellus: En el N. de La Cua delDragó desemboca a l’oceà oriental unriu important que travessa tota elcontinent de W a E. Neix a una serraparal·lela a la costa del Pacífic, però noa la serralada més propera a aquestoceà, sinó en una situada un poc méscap a l’Est.Realitat: En el N d’Amèrica del Suddesemboca a l’Oceà Atlàntic el riuOrinoco que travessa gairebé tot elcontinent de W a E. El seu afluentprincipal, el Meta, neix a una serraparal·lela a la costa del Pacífic, però noen la serralada occidental propera al’oceà, sinó en l’oriental, un poc més al’Est.
Martellus: Al S del curs inferior i mitjàde l’Orinoco s’estén un massísmuntanyós que gairebé arriba a lavorera de l’oceà.Realitat: Al S del curs inferior i mitjà del’Orinoco s’estén el Massís de lesGuayanas, que gairebé arriba fins al’Atlàntic.
4
La xarxa fluvial americana en el mapad’Henricus Martellus comparada amb un mapaactual.
Martellus: Al S del Massís de lesGuayanas corre cap a l’est el riu mésllarg de La Cua del Dragó. És l’únic deSud Amèrica que forma grans llacs ipantans.Realitat: Al S del Massís de lesGuayanas corre cap a l’est el riuAmazones, el més llarg de SudAmèrica. És l’únic del subcontinentque, per la seva amplària, sembla unacadena de llacs i pantans.
Martellus: Separat de l’Amazones peruna serra, desemboca a l’Atlàntic un riu,les fonts del qual, se situen en unaserralada que ocupa el centre de La Cuadel Dragó.Realitat: Separat de l’Amazones per lesserres de l’Alto Pará, desemboca al’Atlàntic el riu Tocantis, les fonts delqual se situen en el Planalto, al centrede Brasil.
Martellus: De la mateixa serra baixa unaltre riu que desemboca a l’Oceà
Atlàntic al sud de cap més oriental deLa Cua del Dragó.Realitat: Del mateix Planalto baixa elriu San Francisco, que desemboca al’Atlàntic al sud del Cabo San Roque, elmés oriental de Sud-amèrica.
Martellus: Al S del riu San Franciscos’estén un llarg tram de costa en el qualno desemboca cap riu. Una serraladaimportant corre paral·lelament a l’OceàAtlàntic.Realitat: Al S del riu San Franciscos’estén un llarg tram de costa on nodesemboca cap riu important. La Serrado Mar corre paral·lelament a l’Atlànticsobre uns 2.000 quilòmetres.
Martellus: El riu que neix en aquestaserra corre primer cap a l’W, i despréscap al SW, per l’interior de La Cua delDragó fins rebre un altre riu que ved’una serra situada més al NW i formaramb ell un riu poderós que corre cap alSud, després al SE , i desemboca per unample estuari a l’oceà oriental.
5
Realitat: El riu Paranà, que els seusgrans afluents neixen a la Serra do Mar,corre primer a l’W i després al SW perl’interior del Brasil fins rebre elParaguay, que ve del Planalto del MatoGrosso i forma amb ell el Bajo Paranà,que corre cap el S, després cap al SE idesemboca a l’Atlàntic per l’estuari del.Río de la Plata.
Martellus: Més al S, dos rius nascuts enuna mateixa serralada correnparal·lelament en direcció ESE cap al’oceà oriental.Realitat: Més al S, els rius Colorado iNegro, nascuts a la mateixa serralada deMendoza-Neuquen, correnparal·lelament en direcció ESE cap al’Atlàntic.
Martellus: Al S d’aquests rius, una granpenínsula penetra profundament a lamar. És l’única península en tota lacosta oriental de La Cua del Dragó.Realitat: Al S del riu Negro la penínsulade Valdés penetra més de 100quilòmetres a l’Atlàntic. És l'única granpenínsula en tota la costa oriental deSud Amèrica.
Martellus: Al S de la península corre,en direcció est, un riu nascut a laserralada occidental.Realitat: Al S de la península de Valdèscorre en direcció est el riu Chubut,nascut als Àndes.
Martellus: A la Tierra del Fuego,només un riu corre cap a l’Atlàntic.Realitat: A la Tierra del Fuego, nomésel riu Grande corre cap a l’Atlàntic.
PRIMERA CONCLUSIÓ
La identificació de tots els grans riussud americans en el mapa precolombíd’Henricus Martellus de 1489 pelsimple fet rellevant de la seva situaciógeogràfica, de les seves característiques
principals i del rumb dels seus diferentstrams, és la confirmació definitiva de laidentificació de La Cua del Dragó ambSud-amèrica en aquest mapa i, perconsegüent, en els mapes dels cartògrafsque l’han copiat, inclosos els que, comWaldseemüller, no sabien el quecopiaven.
En particular, el sistema Paranà-Paraguay amb la seva forma de “Y”grega oberta al NNE, el seu curs inferiorque corre del S al SE i la sevadesembocadura en estuari, forma unesquema absolutament únic en el món.El mapa de Martellus el representaexactament en la seva forma i la sevaorientació, amb l’afegidura de la Serrado Mar, una altra formació única en elmón per la seva orientació iparal·lelisme a la costa. Per si fos poc,també són correctes la dimensió delsistema amb els altres rius principals i laseva posició en relació a aquests rius i ala costa.
El sistema Paranà-Paraguai basta per sisol per a provar la identitat sud-americana de La Cua del Dragó, perquèpensar que la representació correcta detots els grans rius sud americans és elfruit “d’una simple” coincidència en lafantasia d’un cartògraf que dibuixavauna península imaginària és demostrar,almenys, ignorància del càlcul deprobabilitats.
I assenyala Paul Gallez: “L’èxitd’aquesta investigació ha incitat abuscar la identificació d’altres elementsgeogràfics en aquesta part del mapa deMartellus”. Amb aquesta finalitat, harecorregut a un sistema cartomètric pocconegut: el mètode de la xarxa dedistorsió.
6
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón–América del Sur en los mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca, Argentina. Instituto Patagónico,1990.
La xarxa de distorsiócartogràfica
El mètode de distorsió ha estat utilitzatamb gran èxit per geògrafs suïssos iaustríacs per a determinar l’abast delserrors de localització en el mapes del’edat mitjana i del Renaixement. Lamajor part d’aquests mapes no porta capindicació de longitud ni de latitud,excepte, en alguns casos, l’Equador i elsTròpics. Aquest mètode consisteix enconstruir els meridians i els paral·lelsbasant-se en les ciutats, muntanyes, riusi costes que, generalment, no ofereixenproblemes d’identificació.
Aleshores, l’anàlisi cartomètric de laxarxa de meridians i de paral·lelsnecessita recolzar-se en identificacionssegures i relativament nombroses.“Acabem d’identificar – recorda PaulGallez- tots els grans rius de la concaatlàntica i varies serralades demuntanyes. Per altra part, no s’haviaatrevit a tocar la conca del Pacífic per lapobresa de la xarxa dels seus rius, tanten el mapa de Martellus com en larealitat. De totes maneres s’ha resolt elproblema. La xarxa fluvial oriental de laCua del Dragó, ja identificada a partirde la seva situació geogràfica,l’orientació i la longitud dels rius haservit per a construir la xarxa demeridians i de paral·lels. A la vegada,aquesta xarxa de coordenades servirà
per a identificar rius i llacs de la concapacífica, així com diferents caps de lacosta de l’Oceà Atlàntic que no s’havienpogut identificar prèviament.
Per a la construcció de la xarxa dedistorsió, el traçat dels meridians i delsparal·lels sobre el mapa de Martellus(1489) –pensà Gallez- només ha de fer-se en base als fenòmens geogràficsrepresentats en el mapa i identificatsamb la realitat, sense tenir en compte leslongituds marcades en el mapa de Yale,que són producte d’errors acumulats perMarí de Tir, per Claudi Ptolomeu i, finsi tot, pel mateix Martellus i dels seusmisteriosos informants. Resumint, tantper les latituds com per les longitudss’ha traçat la xarxa de distorsió sobre labase dels accidents geogràficsidentificats.
CONFECCIÓ DE LA XARXA
Els elements que tenim a la nostradisposició, per ordre d’importància, sónels rius, les costes i les muntanyes. PaulGallez començà per traçar en elMartellus de Londres paral·lels de 10ºen 10º, guiant-se per un mapa actual deSud-amèrica.
El paral·lel 10º N corre paral·lelament alMeta-Orinoco i queda fora del dibuix.L’Equador penetra en el continent en ladesembocadura de l’Amazones, passaal N d’aquest riu i talla les faldes delMassís de les Guayanas. Travessa unaregió pantanosa que podria ser la del riuNegro i talla els Àndes en el S de lafont del riu Magdalena i arriba així al’oceà. En la xarxa veiem que l’Equadorés rectilini entre l’Atlàntic i els pantansdel riu Negro; després corre cap avallabans de prendre la direcció normal. Ésuna distorsió molt moderada.
El paral·lel 10ºS penetra en el continental S del Cabo San Roque, a prop de la
7
desembocadura del riu San Francisco.Passa al N, després al S i una altravegada al N d’aquest riu talla elTocantis, corre paral·lelament al’Amazones i arriba al Pacífic.El paral·lel 20º S talla la serraladacostanera, després l’Alto-Paranà il’Alto-Paraguai. Travessa el massísperuà i arriba al Pacífic al sud del llacTiticaca
El paral·lel 30º S talla la costa brasileraal S de la Serra do Mar, després elParaná entre Corrientes i Santa Fe.Des d’allí, per manca de punts dereferència en el mapa de Martellus es facórrer paral·lelament a la línia dels 20ºS.
El paral·lel 40º S talla la costa entre lesdesembocadures dels rius Colorado iNegro. Talla després el riu Negro isegueix cap al Pacífic.
El paral·lel 50º S talla el continent al Nde l’Estret de Magallanes, representataquí per l’Istme Patagònic. La mancade detalls en el mapa no permet majorprecisió.
El traçat dels meridians es fa de lamateixa manera que el dels paral·lels. Elmeridià 40ª W de Greenwich penetra enel continent entre la desembocadura delriu Tocantis i el Cabo San Roque. Surtal N del Cabo Frío, després de tallar elriu San Francisco.
El meridià 50º W penetra en elcontinent a la desembocadura del riuAmazones, baix l’Equador, passa aprop de les fonts del Tocantis i al W deles del San Francisco. Talla després elAlto-Paraná i el S de la Serra do Mar,arribant a la costa en 30º S.
El meridià 60º W penetra en elcontinent molt a prop del delta del’Orinoco. Talla la zona pantanosa deManaos, passa a l’W del Massís del
Mato Grosso, arriba al Paraná quetalla i torna a tallar cap els 31º S i 33º S,i surt del continent en 39º S.
El meridià 70º W creua el Meta i el curssuperior de l’Amazones deixant a l’Wla serralada de Colòmbia. Talla el llacTiticaca i s’apropa molt a la costa delPacífic a 20º S, mantenint-se a la regiómuntanyosa on creua l’alt curs delsafluents dels rius Colorado i Negro,així com l’Alto-Chubut. Talla l’IstmePatagònic (Estret de Magallanes) iarriba a l’oceà pel S de la Tierra delFuego.
El meridià 80º W talla la costa al’Equador i una vegada més elPromotorium Satirorum, que IbarraGrasso ha identificat amb la PuntaAguja.
ANÀLISI DE LA XARXAOBTINGUDA
Per al Dr. Gallez només són dos elserrors-clau del cartògraf: situar massa al’W el massís del Planalto do Brasil, imassa a l’E les muntanyes on neixen elsrius patagònics. Es tracta en ambdóscasos de realitats geogràfiques que hanquedat ignorades durant diferentssegles dels ptolomeus de Martellus: elPlanalto brasiler fins al s. XVII, i l’altcurs dels rius patagònics fins a mitjan s.XIX.
“Com a resultat final d’aquestesanàlisis –assenyala Paul Gallez-, veiemque els ptolomeus precolombinsd’Henricus Martellus tenen unaprecisió i una exactitud admirables,que no es poden explicar en l’estatactual de la història de lacartografia”.
8
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón -América del Sur en los mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Dick Edgar Ibarra Grasso: Larepresentación de América en mapasromanos de tiempos de Cristo. BuenosAires, 1970.
El mapa d’AndreasWalsperger (1448)
Es tracta d’un mapamundi fet per fraAndreas Walsperger de l’orde de SantBenet de Salzburg el 1448 a Constança.El S està dalt i l’E a l’esquerra. La granpenínsula de l’E és Sud-amèrica. Elgran castell representa el ParadísTerrenal, situat al N de Sud-amèrica.Es conserva a la Biblioteca Vaticana.En aquest mapa veiem el mar Roig iAràbia, el Golf Pèrsic i l’Índia, el Golfde Bengala i la península de Malaccaidentificada pel seu nom Quersonèsd’Or, que ja figurava en els mapes deMarí de Tir i de Claudi Ptolomeu.
El gran golf que segueix és l’OceàPacífic, reduït a la vigèsima part de laseva extensió, perquè està copiat delmapa de Ptolomeo. A l’E del Pacífic,com en els mapes del s. XVI i en el deMartellus, trobem la gran península delSE asiàtic: La Cua del Dragó; és a dir,Amèrica del Sud.
Mapamundi d’Andreas Walsperger, Constanza(1448). El sud està dalt i l’est a l’esquerra. Lagran península de l’est és sudamèrica
WASLPERGER I CRISTÒFORCOLOM
Veritablement, impressiona la capacitatd’observació de Paul Gallez, fruitd’anàlisis profundes i desapassionades, ianem a veure un altre exempleimportant en posar de manifest queColom tenia en el seu poder una còpiadel mapa de Walsperger.
Sabut és que durant el tercer viatge el1498, Colom arribà al Golf de Paria,entre l’illa de Trinitat i Veneçuela, a laque batejà amb el nom de Terra deGràcia, i va veure el braç occidental dela desembocadura del riu Orinoco,Cristòfor Colom va escriure després alsReis Catòlics i els va donar compted’haver descobert “un río que sale delParaíso”.
Alguns historiadors de renom, entre ellsAntonio Rumeu de Armas, en no trobar
9
cap explicació a aquesta afirmació,arribaren a la conclusió simplement que“su cerebro delira y presiente haberdescubierto el Paraíso Terrenal”.
Sobre aquest tema, en un E-mail del Dr.Gallez rebut el 17 d’abril de 2003, emdeia que “Rumeu de Armas hallegado, como muchos cadémicos, auna edad en la que por lo general nose admiten más novedades. LaCiencia debe quedar como ellos lahan conocido; es decir, que se oponenal progreso”.
Però afirma Paul Gallez que la sevainterpretació cartogràfica demostra, pelcontrari, que el castell feudal cobreix,en el Walsperger, la desembocadura delriu Orinoco i que, en indicar laproximitat del Paradís, CristòforColom s’ha limitat a llegircorrectament els seus mapes.
COLOM I LA TERRA EN FORMADE PERA
Només que sigui de passada, vullrecordar que en la Relació del TercerViatge, a més de la referència al ParadísTerrenal, Colom va escriure, respecte ala forma de la Terra: “... y fallé que noera redondo [el Món] de la forma queescriben, salvo que es de forma deuna pera que sea toda muy redonda,salvo allí donde tiene el pezón, queallí tiene más alto...”.
Fra Bartolomé de las Casas, a quipodem perdonar, perquè quan vivia nopodia saber la veritat científica, digué elsegüent: “Y así parece que elAlmirante no argüía bien, poraquellas razones, que la tierra fueseredonda...”.
En canvi, l’acadèmic Juan ManzanoManzano, en comentar el tercer viatgecolombí i l’esfericitat de la Terra, diu:“... en el curso de la cual pudocomprobar ¡pobre hombre! Que elhemisferio oriental presentaba pordebajo del Ecuador un resalte opináculo semejante a la figura de unseno de mujer, en el cual creyó que seencontraba en el Paraíso Terrenal”.
El cas és que Cristòfor Colom tenia raó,i no deixa de ser un gran problema queen el s. XV el nostre navegant tinguésuns coneixements científicsextraordinaris que es conegueren l’any1958. De moment, a l’igual que trobardibuixada la xarxa fluvial de Sud-amèrica en un mapa del s. XV, no deixade ser un gran misteri i no hi haexplicació.
I si abans he dit que Colom tenia raó és,perquè he investigat aquest tema. JoséMaría Torroja Menéndez, el 25 de junyde 1969, en un discurs llegit davant laReal Academia de Ciencias Exactas,Físicas y Naturales digué textualment:“Los primeros resultados de la formade la Tierra fueron logrados a partirde las observaciones del satéliteVanguard I [...] confirmándose así loque Colón había intuido , que laforma de la Tierra debía tener formade una pera, en la crónica del tercerviaje”.
El cert és que no hauríem d’estranyar-nos. Com diu el Prof. Paul Gallez: “Losjóvenes rebeldes son renovadores,mientras que los viejos no quierenponer en duda las verdadescientíficas en las cuales han creídotoda su vida”.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América en los mapas antiguos,
10
medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.
Antonio Rumeu de Armas: La epopeyacolombina. p. 111. En Manuel GómezTabanera, Las raíces de América.Madrid, Istmo, 1968.
Bartolomé de las Casas: Historia de lasIndias. Vol. I, pp. 375 y 376. Bibliotecade Autores Españoles. Madrid, 1957.
José M. Torroja Menéndez: Geodesiaen la era del espacio. Real Academia deCiencias Exactas, Físicas y Naturales.Madrid, 1969.
Nito Verdera: La verdad de unnacimiento – Colón ibicenco. pp. 107-111. Kaydeda. Madrid, 1988.
Paul Gallez: Predescubrimientos deAmérica. p.49. Bahía Blanca(Argentina). Instituto Patagónico, 2001.
El mapa d’al-Juarizmi(833 d.J.C)Matemàtic i geògraf, al-Juarizmi entràmolt jove al servei d’al-Mamun en laDar al Hikma o Casa de la Saviesa dela Gran Biblioteca de Bagdad. La sevaobra principal va ser acabada l’any 833d.J.C. i té per títol “Kitab Surat-al-Ard”o “Llibre de la imatge de la Terra”. Al-Juarizmi estudià, esmenà i completàl’obra de Claudi Ptolomeu com aquesthavia tractat la de Marí de Tir. Les tressón essencialment llistes decoordenades de ciutats i altres llocsgeogràfics amb una introducció general.
Una de les correccions d’al-Juarizmi aPtolomeu és la reducció del Mar
Mediterrani de 62º a 52º, quan larealitat és només de 42º. L’àrab escollíel mateix meridià zero que Ptolomeu: elde Canàries. El seu ecumene (conjuntde terres habitades per l’home) s’esténtambé sobre 180º. Del Kitab Surat-al-Ard es coneix només en l’actualitat unacòpia que es conserva a la Biblioteca dela Universitat d’Estrasburg. El títolcomplet és: “Llibre de l’aspecte de laTerra quant a ciutats, muntanyes, mars,totes les illes i els rius, escrits per AbuJafar Mohamed ben Musa al Juarizmi,segons el tractat de Geografia compostper Ptolomeo el Claudià”. “El Claudià”,significa, segons opinió d’al-Juarizmi,que el geògraf Ptolomeu descendia del’emperador Claudi.
El llibre comença per la llista de latitudsi longituds per ordre de clima; és a dir,per faixes de latituds i, dins de cadaclima, per ordre de longitud. Aquestmètode, excel·lent –assenyala PaulGallez-, permet deduir moltes latituds ilongituds on l’únic manuscrit es trobaen tan males condicions que el tornenpoc llegible. El manuscrit d’Estrasburgno conté el mapamundi, com tampoc elté la seva traducció llatina de laBiblioteca Nacional de Madrid. La llistade coordenades, que constitueix de fettot el llibre, permet reconstruir el mapaperdut. A aquesta tasca s’ha dedicatHubert Daunicht, que llegeix leslongituds i les latituds en els punts de lacosta en el manuscrit, o les dedueix delcontext quan són llegibles. Les traslladaal paper mil·limetrat i dedueix i uneixels punts per segments de rectes,obtenint així una aproximació al que erala línia de la costa en el mapa perdut. Fael mateix per als rius i les ciutats.
La major part dels topònims d’al-Juarizmi es corresponen amb els dePtolomeu, Martellus i Martin Behaim.La forma general de la costa és lamateixa entre Trapobana (*) i Kattigara.La costa atlàntica de La Cua del Dragó,
11
inexistent a Ptolomeo, està dibuixadasense cap detall en el mapa d’al-Juarizmi, però és clara i precisa en el deMartellus i en el del seu seguidorBehaim.
L’única diferència notable és que, aPtolomeu, la costa sud-americana, al Sde Kattigara, es corba cap a l’E, NE i Nper a formar la gran península de la Cuadel Dragó; és a dir, Sud-amèrica.Aquesta península es troba també en elmapa d’al-Juarizmi com ho mostra ambtota evidència el dibuix de Daunicht.“Hem provat –diu Gallez- per laidentificació dels rius i muntanyesque, en el mapa de Martellus, aquestapenínsula és Amèrica del Sud ambles dos voreres: la del Pacífic i la del’Atlàntic. Segons pareix, desprésd’estudiar l’Estret de Magallanes enel mapa d’al-Juarizmi i en el deMartellus, pot deduir-se que esconeixia millor la Terra del Foc aBagdad l’any 833 que a Florència el1489”.
(*) En el mapamundi de l’any 1375 deCresques Abraham i Jafuda Cresques,Taprobana és una extensa illa queinclou Ceilan i part de l’Indiacontinental.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en los mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Hubert Daunicht: Der Osten nachErdkarte al Huwariszmis; Beiträge zumhistorischen geographie Asiens.Universität Bonn, 1968.
Claudi Ptolomeo i elGran Golf
Claudi Ptolomeu nasqué probablement al’Alt Egipte cap a l’any 100 de la nostraera; va viure la major part de la sevavida a Alexandria, on ocupà un llocdestacat en el món de les ciències com amatemàtic, astrònom i geògraf, i morí alvoltant de l’any 178. Entre les sevesnombroses obres, la que més ensinteressa és la “GeographikeHyphegesis” o “Introducció al traçatd’un mapa de l’ecumene” o“Introducció a la CartografiaMundial”. La Geografia, en el sentit quetenia en l’Antiguitat, consistiaprincipalment en mesurar latituds ilongituds i traslladar-les a un mapa. Ésel que avui se´n diu Cartografia, perònomés a escala mundial.
L’obra cartogràfica de Ptolomeu preténser una crítica, una correcció i unaposada al dia de l’obra de Marí de Tir.La “Geographike Hyphegesis” escompon de vuit llibres. El primer contéindicacions de les fonts i principisgenerals per a la construcció d’un mapadel món. Els llibres següents sónllargues taules de latituds i delongituds de totes les ciutats, caps ialtres punts importants del món, prenentper meridià inicial l’extrem W deCanàries.
12
Claudi Ptolomeu (ca. D.J.C. 90-168).Mapamundi, Florència (1474). Manuscritacolorit en pergamí. Conservat a la BibliotecaVaticana.
El més antic manuscrit grec conegutdata del s. XIII; és el del monestir deVatopedi, en el Mont Athos (Grècia).Un dels millors que s’han conservat ésel “Codex Vaticanus VindobanensisParisini”, copiat probablement l’any1401. S’ha discutit si Ptolomeu, a mésd’escriure el llibre de cartografia, haviadibuixat també els mapes corresponents.La qüestió sembla resolta perl’acceptació gairebé general segons laqual els mapes que acompanyaven certsmanuscrits de l’obra han estat dibuixatsper Agathodaimon (el Bon Esperit), dequi, a la vegada, es discutí si eracontemporani i col·laborador dePtolomeo o si va viure en el seglesegüent.
En el planisferi de Ptolomeu, l’ÍndiaMeridionalis, o sigui Sud-amèrica, estàrepresentada només en la costa pacíficades de 17º de latitud N (Mesoamèrica)cap al S. A 8º30’ de latitud S es trobaKattigara. Des d’allí la costa prendirecció S, com ho fa efectivament finsa la costa xilena a partir d’Arica. Elsoceans Índic i Pacífic formen un sol martancat i les terres del S d’aquestconstitueixen el continent Antàrtic sensemés límits que el marc del mapa. Apesar de creure en l'esfericitat de laTerra, Ptolomeo fa acabar el món, segonles edicions, en 14º o en 20º de latitudS, ja que creu que l’ecumene no pottenir més de 90º d’extensió latitudinal nimés de 180º d’extensió longitudinal.
13
Paul Gallez, que ha seguit la trajectòriade l’Oceà Pacífic des del mapa deGiulio Sanuto (1574), i que l’ha vistanomenat Sinus Magnus en el mapad’Abraham Ortelius de (1574), no técap dificultat en reconèixer aquest OceàPacífic en el Megas Kolpos dePtolomeo. El Megas Kolpos es diuSinus Magnus des de la traducció delgrec al llatí de la “GeographikeHyphegesis” i a la seva difusió l’any1440. Sinus Magnus significa el mateixque Megas Kolpos: Gran Golf. I afegeixGallez, que en un diccionari del s. XIXhi ha una traducció més lliure, que éstambé una interpretació molt encertada:Sinus Magnus és igual a Mar del Sud,cosa que equival a dir que el SinusMagnus és l’Oceà Pacífic.
Cristòfor Colom, mirin per on, en elquart i darrer viatge descobridor,navegant per les costes d’AmèricaCentral i de l’Istme de Panamà, buscavaamb molt d’afany l’estret que elpermetria anar al Mar del Sud. No el vatrobar, però sí, és cert que dit estret estàdibuixat en el mapa de MartinWaldseemüller de l’any 1507.
Aleshores, ja que el Sinus Magnus ésl’Oceà Pacífic, el mapa de Ptolomeuinclou tota la costa de Perú i part de lade Xile. I trobem allí, a l’igual que en elmapa d’al-Juarizmi, rius i caps, enparticular dos caps característics de lacosta de l’Equador i del Perú: elSatyrorum Promotorium o Cap delsSàtirs, que és la Punta Aguja, i elNotium Promontorium o Cap del Sud,que és la Punta Pariña com hademostrat Dick Edgar Ibarra Grasso.
Claudi Ptolomeu –segons Paul Gallez-tenia una idea preconcebuda del món,basada en dos oceans ortogonals i, perconsegüent, la impossibilitat d’estendremés enllà de 180º la longitud total delmón cognoscible. Abans d’escriure laseva “Geografia” assenyala Paul
Gallez: “Ptolomeu s’ha posat aclucalls(qualsevol cosa que serveix per tapar elsulls i privar de veure-hi; un antifaç); harebutjat per endavant totes lesinformacions contràries al seuprincipi de base”.
El cas és que tota l’obra de Ptolomeoestà basada en la de Marí de Tir,discutint, tractant de rebatre o posant enridícul les afirmacions que indiquenque el món habitat ocupa més de lameitat de l’esfera, ja que Ptolomeoconserva només 180º en longitud i 90ºen latitud. El mateix Claudi Ptolomeoconfessa la seva singular manerad’actuar: “Per calcular la dimensió totalhe procedit a disminuir fins a la midaesmentada [180º] la part oriental de lalongitud i [fins a 90º] la part meridionalde la latitud”.
La confessió de Ptolomeu, aquest errorvoluntari del geògraf d’Alexandria, hatingut èxit durant molts de segles perdues raons: perquè el retrocés culturalposterior a Marí de Tir ha estat gros illarg, i perquè l’obra de Marí de Tir s’haperdut mentre que la de ClaudiPtolomeo s’ha conservat, tant en el mónàrab com a l’Imperi d’Orient i passà aOccident en el s. XV. “En realitat,Ptolomeu –fa notar el Dr. Gallez- alvoler corregir l’obra de Marí de Tir, haaconseguit només empitjorar-la. De totamanera, la posteritat honorà i encara hofa a Claudi Ptolomeu”.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Nito Verdera: Cristóbal Colónoriginario de Ibiza y criptojudío. Pp.64-65. Ibiza, 1999.
14
Marí de Tir i lareconstrucció del seumapa
Molt poc se’n sap d’ell. ClaudiPtolomeu a la seva “Geografia”, i al-Masudi [Bagdad c. 888-El Caire 956d.J.C] al seu “Kitab al Tanbih wa’lIsraf” l’esmenten. El primer per acopiar-lo i el segon per a lloar-lo... i nocopiar-lo. La majoria dels historiadorsde la primera cartografia situen a Maríde Tir a darrers del s. I d.J.C. o al’entorn de l’any 100. Al- Masudi eraconegut com a l’Heròdot dels àrabs,historiador i geògraf; va escriure trentavolums dels quals se’n conserven tresnomés, i fa viure a Marí de Tir a l’èpocade Neró; és a dir, entre els anys 54 i 68d.J.C.
L’única obra que d’ell es coneix perreferència és “Diordosis touGeographikon Pinakos, a la quePtolomeo dedica quinze capítols.Moltes varen ser les edicions, i els seusfonaments teòrics es basen enEratòstenes, Hiparc i en particular enPosidó. El títol de l’obra significaliteralment “Correccions al mapa delmón” o “Correccions al mapa de l’Ecumene”, la qual cosa indica que Maríde Tir volia millorar i rectificar una ovàries obres de cartògrafs anteriors.Pareix ser que tractava d’esmenarPosidó i que va voler fer-ho en base al’astronomia d’Hiparc i a vàriesrelacions de viatges recents.
Eratóstenes i Posidó pensaven que a lasuperfície de la Terra deuen existirdiversos ecumenes, varis móns habitats,separats per oceans insalvables i per unafaixa tòrrida inhabitable. Marí de Tir esprengué la llibertat d’estendrel’ecumene sobre 225º de longitud iarribà als 24 de latitud S, la qual cosa nodeixava lloc per a altres ecumenes. A
l’E, el seu món acabava a una terranomenada Thina o Terra dels xinesos.Se suposa que Marí de Tir creia que laTerra dels xinesos es podia estendre unsaltres 45º a l’E de la capital[suposadament en el centre del país], elque donaria un món habitat de 270º delongitud a partir del meridià inicial deCanàries. Aquest esquema deixa només90º entre aquestes illes i la costa orientalde Xina, el que és un terme mitjà entreles concepcions geogràfiques de MartinBehaim i Cristòfol Colom. De Posidó,que va viure entre l’any 135 i 50 a.J.C.,va prendre Marí de Tir la seva mesurade la Terra. Mentre Estrabó, que viviaentre l’any 58 i el 24 a.J.C., esmantenia encara en la dimensiód’Eratóstenes de 252.000 estadis. Elterme estadi procedeix d’una mesura delongitud grega, equivalent a 600 anticspeus grecs (192, 27 m) o 125 passos,exactament la distància que separava elspilars del gran amfiteatre d’Olímpia.
El que Ptolomeu ha tingut a la sevadisposició, com l’obra de Marí de Tir,no pareix haver contingut cap mapa.Eren només unes instruccions generalssobre la manera de construir un mapageneral del món i les taules de posicionsgeogràfiques. Aquestes taulesconsisteixen en la longitud i la latitud deles ciutats i llocs importants, com hemvist amb les obres de Ptolomeu ial.Juarizmi. Amb aquestes taules cadalector podia dibuixar el mapa ajuntantels punts donats per segments de recta ode corba. Paul Gallez, al seu llibre “LaCola del Dragón” inclou una novareconstrucció del mapa de Marí de Tir.La meitat W i quadrant NE és obrad’Ernst Honingmann feta l’any 1930.El quadrant SE ha estat dibuixat perPaul Gallez, i assegura que Marí deTir fou el primer cartògraf que varepresentar un tram de la costasudamericana.
15
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en los maps antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Ernst Honigmann: Marinos in PaulysRealencyclopädie der classischenAltertumswiessenchaft.XIV/2. Sttutgart,Drukenmüller, 1930.
L’enigma deKattigara
La situació geogràfica de Kattigara haset un problema per als historiadors dela cartografia, fins el punt que hi hatretze hipòtesis diferents que el situen aÀsia, la qual cosa és la millor prova dela seva debilitat. Paul Gallez manté quedurant segles s’han compartit doserrors: primer, ignoraven laidentificació del Sinus Magnus ambl’Oceà Pacífic; segon, la traducció dePtolomeu era deficient. Però resulta queClaudi Ptolomeo en el llibre VII diuKattigara Hornos Sino, que vol dirancoratge dels xinesos.
Per això el Sinus Magnus no s’ha debuscar a la Xina, sinó allí on el col·locaMarí de Tir; és a dir, a la riba orientaldel Megas Kolpos, a la riba oriental del’Oceà Pacífic, a la costa sudamericana.En les primeres edicions de Ptolomeu ide Marí de Tir situava l’ancoratge enuna latitud de 8º30’N, mentre que en lesdarreres edicions d’ambdós geògrafssituaven Kattigara a 8º30’S. En algunsmanuscrits és de 30ºS, de manera que laconfusió es redueix d’un N per un S i aun 3 per un 8. Per a Paul Gallez, laxarxa cartogràfica de distorsió aplicadaal mapa de Martellus (1489) situa
Kattigara al S del paral·lel 40ºS i al Nde la badia d’Ancud (38ºS i 73W); osigui, entre 40ºS i 42ºS Kattigara estroba, en Martellus, enfront a lesmuntanyes on naixen els rius Negro iChubut; és a dir, entre 38ºS i 43ºS.Com a dada curiosa, informa elprofessor Gallez que els indígenes del’illa Chiloé presenten trets facialssemblants als xinesos.
Per altra banda, hi ha una regió ons’ajunten arguments arqueològics ambaltres de toponímics i amb les latitudsde Marí de Tir. Així, entre Chimbote ila desembocadura del riu Santa a 9ºS,existeix un lloc d’una molt antigacivilització anomenada Huaca de loschinos, prop de Trujillo a 8ºS, que potser recorda l’Hornos Sinon indicat enaquesta mateixa latitud per Marí de Tir iPtolomeu. En qualsevol cas, l’enigmade Kattigara, per l’abundor d’indicis imanca de proves, és un cas típic deprotohistòria i de protogeografia.
Cristòfol Colom, com a prova del fetque tenia coneixement dels mapesantics, en la Relació del Tercer Viatge(1498) diu que “... y el círculo pasasobre el cabo de San Vicente enPortugal y pasa en oriente porCattigara y por las Seras”. “Seras” ésel nom donat per Ptolomeo i els anticsen general a Xina.
I a la Relació del Quart Viatge (1503),escriu Colom que “Ptholomeu creyó dehaver enmendado a Mariño (perMarino), y ahora se halla suescriptura bien propincua (propera)al çierto. Photolomeu asientaCattigara a doce líneas lejos de suOçidente, qu’él asentó sobre el cavode San Viçente en Portogal 2 grados1/3...”.
Però la qüestió és que avui en dia, perpart dels “genovesistes”, encara s’estàdient i repetint que Colom tenia molt
16
bona informació del florentí Paolo delPozzo Toscanelli. Tot sigui per seguiritalianitzant la descoberta d’Amèrica.Però com hem vist, el gran naveganttenia molt bons informadors, que notenen res a veure amb Toscanelli; unainvenció, segons alguns de Bartoloméde las Casas i del seu fill Diego Colom,i per alguns altres, una falsificacióportuguesa per establir una prioritat, quepot datar dels preliminars del Tractat deTordesillas.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Juan Gil y Consuelo Varela: Textos ydocumentos completos. pp. 104, 377 i478. Madrid, Alianza Editorial, 1992.
Exploració d’Amèricadel Sud a l’AntiguitatMapes excel·lents sense fontsconegudes
Paul Gallez exposa que en la sevainvestigació ha recorregut tota lahistòria de la cartografia delRenaixement europeu, la part mésimportant de la cartografia àrabmedieval i de l'antiguitat greco-egipcia.En totes ha trobat la Cua del Dragó,sencera o dibuixada, en elsmapamundis. El més perfecte, sensdubte, és el de Martellus de 1489, peròn’hi ha un altre, netament inferior,encara que notable per la seva època,que és el d’al-Juarizmi. Finalment,l’enigma de Kattigara mostra unconeixement elemental però real d’un
ancoratge freqüentat pels xinesos a lacosta Pacífica d’Amèrica del Sud.Quines varen ser les fonts d’informaciód’Henricus Martellus? D’on obtinguéles dades al-Juarizmi? Qui ha explicat aMarí de Tir com s’arriba a Kattigara?
Només la tercera pregunta trobacontestació en fonts documentals i ésmolt concisa i consta simplement d’unnom: Alexandros, de qui no se sap res,excepte que per ell ha sabut Marí de Tircom s’arriba a Kattigara. En realitat, el“cas Alexandros” no és un problemahistòric, sinó típicament deprotohistòria. El cert és que en elsmapes estudiats per Paul Gallez,precisament en el Martellus, al-Juarizmii Marí de Tir, Sud Amèrica ocupa laposició extrema de l’Orient. Elproblema al qual ens enfrontem és, pertant, el dels predescobrimentstranspacífics de Sud-amèrica.
Al-Juarizmi tenia a la seva disposició labiblioteca de Dar-al-Hikma, la millordel món àrab, que era a la vegada elmajor imperi de la seva època i també elmés culte. Bagdad estava en bonesrelacions comercials amb l'Índia, amb laXina i amb el Mediterrani; podia haverheretat coneixements i tradicions delstres costats. Quins coneixements?Quines tradicions?, es pregunta PaulGallez.
Henricus Martellus treballava aFlorència i a Roma en el s. XV.Florència i Venècia monopolitzaren elcomerç de les espècies amb Alexandriadurant una gran part de l’edat mitjana.La Santa Seu rebia informes periòdicsde les missions franciscanes de la Xinadels segles XIII i XIV de Rubruquis (*)a Montecorvino (**). Aqueixosinformes també podien contenirinformacions geogràfiques útils, segonsJean-Paul Roux.
17
I així arribem a formular tres hipòtesis:una xinesa, una fenícia i una altraegípcia.
(*) Rubruquis és el nom que donen enllatí i castellà a Wilhemm Ruybroeck(literalment “Guillem del maresme ambjoncs”, un franciscà flamenc que va serenviat amb recomanació del rei Lluís XI(Sant Lluís) de França a Karakorum,capital dels Tàrtars als qui va conèixeren el seu ambient, però vistos a travésdel cristall cristià.
(**) Cèlebre arquebisbe franciscà deKhambalik (Pequín) als primers anysdel s. XIV. Va néixer el 1247 aMontecorvino Rovella, provínciaitaliana de Salern. Va viatjar perArmènia i Pèrsia i arribà a Pequín l’any1294. Durant més de 10 anys varomandre sol i incomunicat amb elsseus germans d’Europa, però el 1305 vatrobar l’ocasió per escriure’ls icomençaren a arribar les seves cartes.Va morí el 1238 a l’edat de 81 anys.Havia treballat a Pequín durant 34anys.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en los mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Jean-Paul Roux: Les explorateurs aumoyen-agê. Paris, Seuil, 1961.
La hipòtesi xinesaLa hipòtesi que els xinesos arribaren ales costes americanes, especialment al’Amèrica del Sud es recolza, enprincipi, en l’expressió de Claudi
Ptolomeu sobre “l’ancoratge delsxinesos”. Els navegants asiàtics podienutilitzar el corrent circular del Pacíficmeridional que va d’Austràlia cap a SudAmèrica pel sud. El mateix correntcircular també podia utilitzar-se perdonar la volta des de Perú cap a lesMoluques, en un clima molt mésbenigne que el viatge d’anada.
***Els viatges dels xinesos estanconfirmats en els Annals de la Xina, enparticular pels de la dinastia Han, queconten que l’any 219 a.J.C. l’emperadorShih- Huang-Ti envià “una expedició dejoves d’ambdós sexes a una paísmeravellós situat molt lluny cap a l’est,anomenat Fusang, que significaatzavara. Els joves quedaren a viure allíi varen ser feliços”, diuen elsesmentats Annals de la Xina”.
***La hipòtesi de Fusang troba confirmacióen una altra secció del Annals de laXina, la que es refereix al s. V de lanostra era. Segons Ma-Twan-Li, elsacerdot budista Hwui-Shin tornà deFusang l’any 499, i va descriure el país,els seus habitants. Els costums, lescases, els arbres i els animals. Hwui-Shin explica que Fusang està situat a lacosta oriental del mar oriental; és a dir,a la costa americana de l’Oceà Pacífic.Curiosament, l’enciclopèdia xinesaSan-ts’ ai t’u-hui presenta el dibuixd’un home de Fusang que muny unallama. És vol una prova més clara de laidentificació de Fusang amb el Perú?
***A Palos Verdes, una península situada apocs quilòmetres al sud de Los Ángeles(California), l’any 1973, un vaixell delServei de Geologia dels EUA trobà agran fondària unes pedres treballadesper l’home, semblants a les ques'utilitzaven a la Mar Mediterrània al’Edat de Bronze, entre el 1500 i el1100 a.J.C. El manganès dipositat sobreaquestes pedres indicava una llargaimmersió en el fons de l’oceà.
18
El 1975, al mateix lloc, Palos Verdes, apoca fondària, dos bussos professionalstrobaren també més de vint pedrestreballades per la mà de l’home alvoltant d’un escull cobert d’algues. Lespedres eren àncores xineses i havienestat submergides entre 500 i 1000anys. Les pedres tenien un forat per apassar-hi una corda i utilitzar-les com aàncores i eren del tipus que varen ferservir a Xina durant mil·lennis. Peraltra part, el vaixell “Pionner” va trobara Point Medecino, i seguim aCalifòrnia, una gran pedra rodona ambun forat al centre coberta per una capade manganès. Per la quantitatd’acumulació del dit mineral, es vapoder saber que l’àncora havia estatsubmergida entre 2.000 i 3.000 anys.Aleshores, les àncores ofereixen mésproves per l’estudi de la història del’intercanvi entre Àsia i Amèrica.
“La cuenca del Pacífico: 4.000 años decontactos culturales” és el títol d’unllibre del que n’és autor JaimeErrázuriz, publicat a Santiago (Xile)l’any 2000. L’autor demostracientíficament i amb moltes fotografies,dibuixos i mapes les estretes relacionsentre Àsia, i de manera especial Xina.Els punts més rellevant i sorprenentssón la representació d’animals que nosón americans. Efectivament, en unaestela de la Gran Plaça de Copán a lesruïnes de la ciutat maia, hi ha dos capsd’elefants amb els seus respectiusconductors que porten turbants. Copánés un departament d’Hondures, amb3.203 qm2, fronterer amb Guatemala i ala costa del Pacífic.
A més, en el llibre “Sorry Kolumbus”,de Heinke Sudhoff podem veure unatauleta de pedra trobada a l’Equador, ala costa del Pacífic, amb una inscripcióescrita en libi i un elefant a la partsuperior, i és del s.III a.J.C.Curiosament, Sudhoff mostra una
segona fotografia, que és una estela ambinscripció fenícia i un elefant a la partinferior. És del s.II a.J.C. i es conservaal museu de Cartago (Tunísia).
Trompes d'elefant a Mesoamèrica. A les ruïnesde la ciutat maia de Copán (Hondures).
La resolució de la polèmica sobre elscontactes transpacífics dependràd’evidències concloents, i una d’ellespot ser l’existència d’un retrovirusd’origen tropical asiàtic, que només pothaver set transmès –com diu la Dra.Betty J. Meyers- per una persona viva.El cas és que s’ha descobert una varietatde leucèmia: el virus linfotròpic decèl·lules humanes (HTLV-1), que estroba principalment a la regió deKyushu (Japó) i també a Sud-amèrica,concretament a la zona andina. Per laveritable història dels predescobrimentsd’Amèrica i pels viatges transpacíficsprecolombins es pot afirmar que aquesttipus de leucèmia s’ha trobat a dosmòmies d’uns 1.200 o 1.500 anysd’antiguitat. El fet ha tingut lloc aldesert d’Atacama, al nord de Xile,gràcies a la sequedat i al salnitre delsterrenys. En dos de les mòmies trobadeses pogueren obtenir mostres d’ADN de
19
la medul·la òssia i les seqüènciescoincideixen perfectament amb les delvirus HTLV-1, que en l'actualitat infectaals japonesos.
***Els coneixements que la cultura deChavín (1) tenia de l’aliatge i soldaduradels metalls només pot explicar-se,perquè aquestes tècniques estavenpublicades a Xina 500 anys a.J.C. en elllibre “Kuagonggi” (“Registre delsartesans”), el primer text conegut en elmón en discutir les fórmules delsaliatges, i en esmentar la dependènciade la seva composició amb les del puntde fusió.(1) La cultura de Chavín es data alPerú precolombí (850-300 a.J.C.) i ésla més antiga i desenvolupà a les vallsde Chavín, de Huantar, Casma,Empeña, Cupisnique i Lamabayeque.La gent d’aquesta cultura erenagricultors i coneixien la metal·lúrgiade l’or i de la plata, i el teixit de lallana i del cotó, i eren bonsconstructors, escultors i ceramistes.
***Un altre vincle d’Àsia i Sud Amèrica ésla roda, malgrat que ens ensenya lahistòria que a Amèrica, abans del’arribada dels espanyols, no eraconeguda. I no és cert. I no ho és,perquè a excavacions arqueològiquess’han trobat nombrosos i diferentsjugarolls (joguines) amb rodes aMesoamèrica, a l’igual que s’han trobata l’Índia i a Xina.
Com diu Errázuriz, com pot algú, més omenys sensat, creure que l’home aAmèrica va inventar la roda motivat perfer joguines per als infants i, a més,creure que per pura casualitat els va feriguals a unes altres que hi havia al’Índia a la mateixa època? Quant al fetque no prosperés l’aplicació de l’inventde la roda, Errázuriz ho justifica per lamanca de camins i de ponts, el fet de no
haver-hi animals de tir, també als aspresterrenys i als espessos boscos.
Un altre fet extraordinari –assenyala elDr. Joseph Needham- és que“astrònoms xinesos de la dinastia Hanaixí com els antics maies feien servirexactament els mateixos complexoscàlculs astronòmics per donar avís depossibles eclipsis de la lluna o de sol”.
La roda sí era coneguda a Amèrica. Al'esquerra, joguina de ceràmica amb rodes, aTaxila (Índia), s II a.J.C. Taxila es troba a 33º44'N i 72º 49' E, a 45 km.al NW de Rawalpindi.A la dreta, un ca o un cérvol amb morro i ullspintats. A Veracruz (Mèxic) (ca. 500 d.J.C).
Els maies, i faria falta repetir-ho aquí,va ser una de les civilitzacions méspròsperes de la història: coneixien elnúmero zero, els sacerdots també erenastrònoms i tenien una escripturajeroglífica que encara no ha estat del totdesxifrada. La seva expansiódemogràfica estava basada en el cultiude la dacsa (blat de l’Índia) a gran
20
escala; i eren bons arquitectes: els seusprincipals monuments inclouen palaus,temples, camps de jocs de pilota, banysde vapor i tombes. I no hi ha cap misterisobre la desaparició de la civilitzacióMaia: una sequera de 150 anys acabàamb ells, segons estudis publicats per larevista “Science” en l’edició del marçdel 2003. És a dir, la prolongadasequera al Yucatán va conduir a unacatàstrofe demogràfica i acabà amb unagran civilització. Bo serà recordar quela dinastia Han va transcórrer des del’any 206 a.J.C. fins al 220 d.J.C. i quela civilització Maia del 300 a.J.C. fins el800 d.J.C.; és a dir, varen sercontemporanis durant més de 400 anys.
***Una altra cosa important –explica JaimeErràzuriz- l’autor de “La cuenca delPacífico: 4.000 años de contactosculturales”-, és la fabricació de paperper a llibres plegables a Mesoamèrica.S’ha fet un estudi de les tècniques defabricació i de ferramentes utilitzadesen la fabricació del paper d’escorxad’arbres al voltant del Pacífic, i resultaque aquesta tecnologia era coneguda ala Xina antiga, al SE asiàtic iMesoamèrica. L’ús principal del talpaper va ser la producció de llibres perregistrar rituals, calendaris i informacióastronòmica. Els Maies, per cert, erenl’únic poble precolombí que teniallibres: els còdex, dels quals elsconquistadors espanyols en cremaren lamajoria.
***La toponímia peruana és una altraqüestió decisiva i molt a tenir en comptea l’hora de poder afirmar que en tempsprecolombins hi hagué una intensarelació entre Xina i Perú. S’hanlocalitzat 95 noms peruans que tenen unsignificat en xinès, i també 130 noms delloc, topònims, que tenen el seu el seuequivalent en noms de llocs xinesos.Jaime Errázuriz els presenta a tots endos llistes i que havien estat recollits
prèviament per Francisco A. Loayza(1948), German Stilich (1922) i A.M.Hamelin (1877).Respecte als noms de lloc, Paul Gallezem va dir per correu electrònic el 26 demarç del 2003, que “lo que resultanuevo para mí es el gran desarrollode la toponimia china en Perú. Eltema de los chinos en Perú es viejo.Lo nuevo en Errázuriz no es nuevo,pero era desconocido. Creo que esdefinitivo y pone fin a la disputaempezada en 1761”.
S’ha comprovat l’existència de 95 nomsgeogràfics del Perú, en ús actualment,que consten en documents de la Colònia(en temps dels conqueridors espanyols)i en cròniques antigues quecoincideixen amb vocables xinesos; i130 noms geogràfics amb els seusequivalents a Xina. A més, aquestsnoms que tenen significat en xinès osón llocs geogràfics peruans, no tenencap significat amb les llengües quechuao aymara i tampoc en castellà.
No pot ser per casualitat que tants denoms xinesos es concentrin justament alPerú, en el departament d’Ancash, en laregió nord, on s’inicià i desenvolupà lacultura Chavin (850-300 a.J.C.), laqual incorporà com a base de la sevaiconografia (descripció de pintures,estàtues o monuments) el motiu dedisseny tan específicament xinès com ésel “taotie”(*). És a dir, qualsevolpersona que vegi el mapa d’Ancash,sense dubtar-ho, pensaria que es tractad’una província de la Xina ja que hi hagairebé més noms geogràfics xinesosque no d’Espanya.Els topònims, recordem-ho, són lesempremtes visibles dels desplaçamentshumans i venen a ser una denúncia de laqual és impossible amagar l’origen.
21
(*) El “taotie” consisteix en la imatge d’unrostre estilitzat que sembla, encara que noaconsegueixi agafar el veritable semblant, a unanimal determinat, a pesar que té tots elsatributs: ulls, orelles, boca, banyes i urpes. El“taotie” fou el principal element decoratiu usaten els vasos rituals de bronze de l’època Shangi, malgrat que no ha estat mai clar el veritablesignificat, pareix estar relacionat amb unescreences determinades. Misteriosament, enforma
sobtada, el “taotie” apareix a Perú en lacultura Chavin que es desenvolupà entreels anys 1000 i 300 a.J.C.
La dinastia Shang començà cap al 1600a.J.C. i acabà als voltants del 1100a.J.C. i dominaven la península deShandong al Mar Groc, uns territorissituats entre Pequín i Shangai. I com lacivilització Olmeca començà cap al1500 a.J.C., el temps encaixaperfectament.
Per altra banda, durant la dinastia Zhou(1050-771 a.J.C.) començaren adecorar-se vasos de bronze representanttigres, que comparats amb els jaguarsdel Perú suggereixen que els artistesxinesos i els peruans estaven treballantno tant sols una tradició comuna, sinótambé sobre models coneguts queestaven estretament relacionats
Posa de relleu Gustavo Vargas Martínezque el Pare Martín (*), famós sinòlegdel s.XVII, va cridar l’atenció sobrel’antic sistema xinès de nuar cordonsmolt abans que coneguessinl’escriptura; col·locant els nusos a certadistància, utilitzant colors diferents imitjançant precises convencions escreava un codi de senyals quesubstituïen formes de comptar id’escriure. El que és sorprenent –escriuG. Vargas- és que “igual sistema es vatrobar entre els inques, tan evolucionat,que servia de registre públic per alsannals i comptes de l’Estat, lesobservacions astronòmiques, els tributsi taxes, i fins i tot com a mitjà decomunicació, ja que servia per atransmetre, a llargues distàncies,notícies i missatges”. Entre els inques esva anomenar quipu o quipo i entre elsxinesos el mètode es diu qi pui.
El cas és que Gary Urton, professord’antropologia de la Universitat de
22
Harvard (EE.UU), diu que els quipotambé constitueixen un sistemad’escriptura: “Cada quipu conté un codibinari de set bits capaços de combinar-se en més 1.500 unitats d’informació. Siaixò es confirma, els inques no solshaurien inventat un codi binari 500 anysabans de l’informàtic, sinó que l’haurienutilitzat com a part de l’únic llenguatgeescrit dotat de tres dimensions”.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Richard Hennig: Hui-Schen in Fusang.II, 33-41.Leiden, Brill, 1850.Gustav Schelegel: Fu-Sang Kuo, le paysde Fu-Sang. Extrait du Toung-Pao, III2. Leiden, Brill, 1892.Jane et al. Wheeler Pires Ferreira:Domesticación de los camélidos en losAndes centrales durante el períodoprecerámico. Journal de la Société desAmericanistes LXIV 155-156. París,1977.Joseph de Guignes: Le Fou Sang desChinois est l’Amerique?. Memoirs del’Academie des Inscriptions de BellesLettres, tom. 28, París, 1761.Edward Winning: An ungloriusColumbus or evidence that Hwishin anda party of Budhist monks of Afghanistandiscovered America in the fith century.New York, Apleton, 1855.Frank J. Frost: The Palos VerdesChinese Anchor Mistery. Archeology31/1, New York, 1982.Gustavo Vargas Martínez: Fusang –Chinos en América antes de Colón.México, Edición Trillas, 1980.Joseph de Guignes, 1761: Recherchessur la navigation des Chinois du cotél’Amérique et sur quelque peuplessitués á l’extremité orientale de l’Asie.
Memoirs de Literature & Tomo 49,Biblioteca de Beijing.Jaime Errázuri Zañartu: Cuenca delPacífico: 4.000 años de contactosculturales. Santiago de Chile,Universidad Católica de Chile, 2000.Heinke Sudhoff: Sorry, Kolumbus –Seefahrer der Antike entdeckenAmerika. Lübbe Verlag GmbH,Bergisch Gladbach, 1991.Betty J. Meyers: Introducción enevolución y Difusión cultural. EdicionesAbya-Yala, Quito, 1988.Tajima Kazuo y otros: Cuadernos delJapón. Vol. III, nº 1 de 1994.Josie Glauisusz: Discoverer. Vol. 21, nº3, març 2000.Michael D. Coe: Directios of CulturalDifussion; Review of Meggers, 1966.Science 155, 184-186 / The OlmecHeartland; Evolution of ideology. ARegional perspectives of the Olmec,editat per R.J. Grove, 68-62.Cambridge, University Press, 1989.Josep Corbella: La Vanguardia.Informació de la revista Science. Vol.299, de 14-03-2003.Paul Tolsty: Paper Route, a NaturalHistory 6/91. Universitat de Montreal,1991.P. Martín Marini: Histoire de la Chine.Escrit abans de 1661.Gary Urton: Signs of the Inka Khipu –Binary coding in the Andean knnoted-string records. University of TexasPress, Austin, 2003.
La hipòtesi egípciaDiversos historiadors com són PaulGallez, Paul Herrman, Richard Hennig,Hans Philip i Barry Fell, entre altres,han investigat els viatges fets pelsegipcis entre el Mar Roig i la Terra dePunt a Sud Amèrica -encara que elsegiptòlegs no estiguin d’acord en la
23
seva localització, podria trobar-se aprop del llac Titicaca- on anaven abuscar or, plata, mercuri, estany, cobalt,antimoni, encens, fustes precioses iesclaus. Consta que una princesa de laVI dinastia se’n portà a la tomba per alviatge al País dels Morts pintallavis ambbase d’antimoni, un metall totalmentdesconegut a Egipte i als països del seuentorn. També -explica Paul Gallez-,una mòmia egípcia de la XXIª dinastiava ser perfumada amb tabac i cocaïna,dos productes típicament americans,informació facilitada per la televisiófrancesa el 9 de setembre de 1997.
Però un fet inqüestionable de lapresència dels antics egipcis a Amèrica–segons Barry Fell- és la inscripciótrilingüe trobada a un túmul funerari aDavenport, estat d’Iowa (EUA), quedescriu la celebració egípcia de l’AnyNou a l’equinocci de març. Les tresllengües són l’egipci, l’iber púnic i ellibi. La làpida està datada a l’entorn del’any 800 a.J.C. , durant la XXIªdinastia (líbia) d’Egipte.
En qualsevol cas, segon Barry Fell, eldescobriment més sensacional és l’ús designes jeroglífics pels indis Micmacd’Acàdia, la part del Canadà situat alnord de l’estat de Maine i al sud del’estuari del riu Sant Llorenç. Aquestatribu, que pertany al grup algonquí (*),va ser evangelitzada en el s. XVIII perl’abat Maillard, qui va escriure enjeroglífics per als seus feligresos uncatecisme, una història religiosa, el ritude la missa, les oracions principals ialguns salms. Per als seus compatriotesfrancesos, Maillard va redactar el 1738el “Manuel hieroglyphicus Micmac”.S’ha cregut durant dos segles queMaillard havia inventat aquests signesjeroglífics les oracions per als seusfidels, però l’any 1823, seixanta-unanys després de la mort de Maillard,Champolion començà a desxifrar elsjeroglífics egipcis. Ara, Barry Fell ha
demostrat que els jeroglífics egipcis sónmolt similars als del Micmac. Respostainevitable sentencia Paul Gallez: elsMicmac coneixien i utilitzavenl’escriptura jeroglífica egípcia i l’havienaprès dels propis egipcis. Com i quan, siper colonització o d’una altra manera,són problemes sense resoldre, peròhaver-los plantejat ja és un gran progrésper a la ciència. El cert és que elsalgonquins contemporanis celebrencada any l’arribada dels seus ancestres aAmèrica per la mar, però no saben nid’on ni quan vengueren.
(*) Nom genèric dels individus quepertanyen a la família lingüística índiaen un temps molts estesa a NordAmèrica. Les tribus algonquines estrobaven disperses des del riu Churchillfins a les Carolines i des de Terranovafins a les Muntanyes Rocalloses.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en los mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Richard Hennig: Terrae Incognitae. 4Vol, al Vol. I, pp. 5-13. Brill, 1950.Paul Herrman: La aventura de losprimeros descubrimientos. EnciclopediaLabor, 1967.Hans Philip: Massilia in PaulysRealenciclopedie der classichenAltertumswissenschaft XIV/2. Sttutgart,Drukenmüller, 1930.Paul Gallez: Trois thèses deprédécouverte de l’Amérique par lePacifique. Gesnerus 33, Aaru, Zurich,1976.José Imbelloni: La segunda esfingeindiana. Buenos Aires. Hachette, 1956.Barry Fell: América A.C. Los primeroscolonizadores del Nuevo Mundo.México, Diana, 1983.
24
Abat Maillard: Manuel hierogliphicusMicmac, 1738.
La hipòtesi feníciaLa història marítima dels feniciscomença cap al s. XXIV a. J.C. iarribaren a gaudir d’una fama tal queSalomó demanà al rei Irma de Tir que lienviés mestres d’aixa i fusters perconstruir una flota al Mar Roig així commariners per anar fins al país de l’Ofir,segons la Bíblia. La localitzaciógeogràfica d’Ofir ve a ser la mateixaque la Terra de Punt. Ambdós països“es troben lluny, en el SE”; el viatgecomença d’un port del Mar Roig i duratres anys entre anar i tornar. Elsproductes d’Ofir coincideixen engeneral amb els que els egipcis portavende la Terra de Punt i ports d’escala: or,fustes precioses, encens, esclaus...
Apunta Paul Gallez que sent Salomógendre del faraó, és molt natural que perla seva esposa hagués conegut delsogre les informacions necessàries perorganitzar els viatges esmentats. Elsfenicis ja formaven part de lestripulacions de les flotes egípcies iassumien la direcció tècnica abans defer el mateix en les del rei Salomó.Durant més d’un mil·lenni i baix vàriesdenominacions, les flotes feníciescreuaren el Mediterrani, l’Atlàntic, elMar Roig, l’Índic i l’oceà que moltdesprés va ser anomenat Pacífic pelsespanyols. Aleshores, els navegantsfenicis podien molt bé haver deixatinscripcions als països que visitaven,encara que les expedicions fossin percompte d’un rei no fenici.L’historiador argentí Ibarra Grasso, perexemple, ha identificat dues nausfenícies en les esteles centrals deltemple de Sechim, a la vall de Casma,costa del Perú. Es considera queaquestes ruïnes daten de fa uns 3.000anys. Altres monòlits de la zona
representen una nau oceànica i unsextant.
Més extraordinaris són elsdescobriments de Bernardo SilvaRamos, president de l’Institut Geogràficde Manaos (Brasil). Aquest investigadorva recórrer la selva amazònica durantmés de vint anys buscant, fotografiant icopiant 2.800 inscripcions rupestres,reconeixent la major part d’elles com afenícies i altres de gregues.
L’orientalista Delekat ha demostrat, almenys, el caràcter cananeu de la Pedrade Paraíba, actualment la ciutats’anomena Joao Pessoa, situada al suddel cap San Roque (Brasil). La pedra,que en ser trobada en una plantació esva partir en quatre bocins, vadesaparèixer, però abans es feren còpiesde la inscripció. Va ser trobada l’onzede setembre del 1872 i pot ser una provaque navegants fenicis arribaren a Brasiluns 2.000 anys abans del seudescobriment oficial. L’estudi méscomplet sobre el text l’ha fet LienhardtDelekat de la Universitat de Bonn,segons Paul Gallez. Delekat analitzacadascuna de les formes gramaticalsd’aquest text amb l’arameu, el sidoni ialtres dialectes cananeus. La conclusióés que la Pedra de Paraíba va ser escritaen sidoni antic de finals del s. VI a.J.C.La traducció és la següent: “Som fillsde Canaán, de la ciutat de Sidó. Elregne es dedica al comerç. Estamembarrancats en aquesta costamuntanyosa llunyana i volem sacrificardavant els deus i les deesses. L’any 19del regnat d’Irma salpàrem d’EzlonGeber al Mar Roig amb deu naus. Hemnavegat ja dos anys i hemcircumnavegat aquesta terra, tancalenta com llunyana de les mans deBaal (i.e. freda) i hem arribat aquídotze i tres dones, perquè en una altracosta deu d’elles varen morir perquèhavien pecat. Que els déus i les deessesmos siguin favorables”. L’estudi del
25
text duu a Delekat una a una conclusióinesperada: els navegants fenicishaurien arribat a Brasil pel Pacífic,passant pel sud de l’Estret de Bering i elsud del Cap d’Hornos (zones fredes) i,entre aquestes dos regions, perMesoamèrica (zones calentes). El reiIrma al·ludit seria Hiram III, i eldinovè any del seu regnat correspon al’any 532 a.J.C.
Per altra banda, no hi ha cap dubtesobre la capacitat de les naus fenícies -estiguessin al servei dels hebreus, delsegipcis o dels perses- per realitzar elviatge transpacífic aprofitant elscorrents marins i els vents regulars.Algunes naus fenícies desplaçaven6.500 tones, com la de Ptolomeu IVPhilator (222-205 a.J.C); de fet,l’historiador hebreu Flavi Josep parla denaus que, a més de la tripulació,portaven sis cents passatgers imercaderies. Ibarra Grasso ha comparatles naus de comerç de la Mediterràniadel s. III a.J.C. amb les pintades aterrisseria mochica al nord del Perú. Elsnavilis són pràcticament idèntics i escaracteritzen principalment per un pontcontinuat de proa a popa, carregat dediverses mercaderies. Ara bé,històricament mai s’han conegut aquesttipus de naus a Perú.
Les naus fenícies o egípcies quesalpaven del Mar Roig havien de seguirla ruta tradicional per Malabar,Taprobana (Ceilan), la península deMalacca fins a Zabai (Borneo), i desd’allí aprofitar el corrent del sud delPacífic fins Kattigara, que situem alPerú. La tornada es faria pel correntequatorial i pel mateix camí d’anada. Lalongitud de la trajectòria seria d´unes21.058 milles d’anada i de 18.358 detornada; en total un recorregutaproximat de 39.416 milles nàutiques.Per cert, i no deixa de ser curióscomparativament parlant, si el viatged’anar a Sud-amèrica i tornar al Mar
Roig era d’unes 39.000 milles, resultaque calculant les distàncies sobre unmapa modern entre Suez (Egipte ) iPanamà, passant per Aden, Freemantle iWel·lington, he trobat que la distànciareal d’anar i tornar és de més de 31.000milles. La conclusió, segons PaulGallez, és inevitable: “Els fenicisdescobriren Amèrica en el primermil·lenni abans de la nostra era”.
BIBLIOGRAFIA:
Paul Gallez: La Cola del Dragón –América del Sur en los mapas antiguos,medievales y renacentistas. BahíaBlanca (Argentina). InstitutoPatagónico, 1990.Antiguo Testamento: Reyes I, 10.22.Avezac-Macaya, Marie ArmandPasacal d’: Memoire sur le paysd’Ophir oú les flotes de Salomon áillentchercher l’or. L’Academie desInscripcions et Belles Lettres 30 (1864),Paris.Richard Hennig: Terra Incognitae. Vol.4, Leiden, Brill, 1950.Lienhardt Delekat: Phönizier inAmerika. Bonn, 1960.Dick Edgar Ibarra Grasso: Larepresentación de América en mapasromanos de los tiempos de Cristo.Buenos Aires, 1970.Julio C. Tello: Arqueología del valle deCasma. Lima, 1956.Bernardo de Azevedo da Silva Ramos:Inscripçoes e tradiçoes da Americaprehistorica. Río de Janeiro, 1930.Al-Masudi: Kitab al tanbih wa’l-Israf.en Michael Jan de Goeje. BibliothecaGeographorum. Vol. 8. Leiden, Brill,1870-1889.Georges Grosjean y Rudolf Kinauer:Kartenkust und Kartentnicht vomAltertum bis zum Barok. Bern iStuttgart, Hallwag, 1970.
