la data de naixement d’en cristÒfor colom projecte...

1

Institut Nova Història

www.jo

rdibilben

y.com

Document de Recerca

LA DATA DE NAIXEMENT D’EN CRISTÒFOR COLOM

Projecte Colom

Nom Document: La data de naixement d’En Cristòfor Colom – Projecte Colom

Tipus Document: Recerca Data: 5 de març de 2009

Codi Document: ProjecteColom‐0001‐ Data Naixement Colom‐JB Núm. Pàg. 49

Autor: Jordi Bilbeny Situació: Web – Projecte Colom

La data de naixement d’En Cristòfor Colom

1

DESTRIANT EL COLOM CATALÀ DEL COLOMBO GENOVÈS

Una de les qüestions més controvertides i, alhora, més transcendentals de la vida del

Descobridor del Nou Món és el de la seva data de naixement. Perquè, si se sabés l’any

exacte en què va néixer hom podria evidenciar d’una vegada per totes la seva autèntica

personalitat i la seva nacionalitat real. Si va néixer al 1451 estaríem parlant del Colombo

genovès, del qual sabem del cert, que va néixer en aquesta data. Però si no hi va néixer,

llavors és que el Colombo genovès només és un impostor i substitueix un altre Colom, nascut

en una data ben diferent. Com que jo sóc del parer que el Colom Descobridor no té res a

veure amb el Colombo italià, llavors, si poguéssim precisar la seva data de naixement, potser

podríem enderrocar ja per sempre més la fal∙làcia d’un Colombo genovès, plebeu i analfabet

que ha vingut usurpant fins avui la vida, la persona i la nacionalitat de l’autèntic navegant,

cosmògraf, humanista, noble i home d’estat, que va ser, en realitat el Colom català.

Però, justament per això, la data, fins avui, ha estat totalment impossible de

desxifrar. Els censors han fet bé la seva feina. I han esborrat de les biografies del Descobridor

tota referència a l’any de naixement. En aquest sentit, l’Henry Vignaud ha objectivat que “la

qüestió de la data en què nasqué En Colom és una de les més controvertides entre les que

fan referència als inicis de la seva vida, tan plena de punts obscurs. Ni En Colom mateix, ni el

seu fill, ni En Cases no ens forneixen cap llum en aquest aspecte”1. I segueix exposant: “El

1 HENRY VIGNAUD, Études Critiques sur la Vie de Colomb avant ses Découvertes; H. Welter, Éditeur; París, 1905, p. 209.

2


www.jo

rdibilben

y.com

seu fill i En Cases, que han escrit la seva vida de forma detalladíssima, que tots dos l’havien

conegut personalment, que havien estat en relació amb tots els membres de la seva família i

que, l’un i l’altre, tingueren entre llurs mans tots els seus papers, guarden, respecte a això,

un silenci certament singular”2. Arribat aquí, es demana: “Com admetre que, situats com

estaven, no hagin conegut ni l’un ni l’altre la data de la naixença de qui ells n’eren els

historiògrafs?”3. I llavors, raona: “Quan una circumstància qualsevol posa una personalitat a

la llum o en crida, sobre ella, l’atenció, la primera cosa que hom n’escruta, ordinàriament, és

la seva edat i d’on ve, puix que aquestes particularitats ens ho expliquen immediatament

millor que totes les altres”4 i, per tant, “és, doncs, ben difícil de creure que En Ferran Colom i

En Cases no s’hagin interposat la qüestió de la data de naixença de qui ells intentaven

d’explicar‐ne les grans descobertes; i que, si se l’havien interposat, no l’hagin pogut resoldre.

És encara menys creïble que, havent‐la resolt, no hagin considerat el fet prou interessant per

consignar‐la. Llur silenci, dins aquestes circumstàncies, fa suposar que han callat

intencionadament i que, per una o altra raó que se’ns escapa, no han volgut dir el que sabien

i que no podien ignorar”5. I no es pot estar de considerar, com a colofó de tot plegat, que

som davant d’una “mena de conspiració de silenci sobre la data de la naixença de qui devem

el coneixement de l’altra meitat del món”6.

Exactament: som davant d’una conspiració de silenci. Però no pas dels historiadors i

biògrafs d’En Colom, que precisament escrivien per trencar el silenci, sinó d’una autèntica

conspiració d’estat. Cert: ni En Cases ni En Ferran Colom no podien ignorar la data de

naixement, però tampoc silenciar‐la, perquè llurs obres són una apologia de la vida del

Descobridor, en què pretenen desemmascarar les mentides i difamacions que s’han escrit

per enterbolir la seva persona i fer‐la passar per una altra. I per aquesta finalitat, a més a

més de la ciutat on va néixer, el punt clau i transcendental era la data de naixement. L’una

cosa du directament a l’altra. I descabdellant‐ne una evidenciem l’altra.

Així, per En Carreras Valls, la vida d’En Colom “presenta dues grans incògnites, que la

crítica històrica no ha aconseguit de resoldre satisfactòriament: la de l’any en què va néixer, i

la d’on va esdevenir‐se el seu naixement. Conceptuo que del satisfactori resultat de resoldre

la primera pot seguir‐se el de l’altre”7. I En Ballesteros Beretta, en qüestionar‐se quina va ser

aquesta data clau, insisteix que “és indispensable dilucidar‐ho per tal de fixar la cronologia

2 Ídem. 3 Ídem. 4 Ídem, p. 209‐210. 5 Ídem, p. 210. 6 Ídem. 7 R. CARRERAS VALLS, Catalunya Descobridora d’Amèrica. La Pre‐Descoberta i els Catalans Joan Cabot i Cristòfol Colom segons documents inèdits; Impremta Altés, Barcelona, 1929, p. 99.

3


www.jo

rdibilben

y.com

de l’Almirall”8, que és com dir els fets de la seva vida. Però, a la vegada, i justament per això,

s’ha creat una teranyina de desconcert i desorientació absoluts sobre aquest mateix punt.

En Henry Harrisse, que ha demostrat que no hi ha res de fiable a la vida del Colombo

genovès, si es vol que aquest sigui el Colom navegant, escriu que “l’incertesa és més gran

encara quan hom tracta de determinar l’any veritable de la naixença d’En Cristòfor Colom”,

perquè “hom s’ha esforçat de deduir‐la de les assercions contingudes dins dels seus propis

escrits, però aquests són vagues, dubtosos o contradictoris”9.

Efectivament: si ens atenim als escrits traduïts i manipulats d’En Colom, no tan sols el

que en surt són xifres vagues o dubtoses, sinó múltiples i irreconciliables. En aquest sentit,

l’Enric Bayerri creia que s’ignora la pàtria d’En Colom i que “la mateixa ignorància gravita

sobre la data en què va haver de néixer. Des de 1430 a 1451 es pot escollir la data (el mes i

el dia són del tot ignorats) que millor s’acomodi al punt de mira especial de cada

investigador. A favor de cadascuna d’aqueixes dates militen documents, raons i

congruències que l’abonen en major o menor probabilitat”10. I davant la impossibilitat

d’escatir‐la, afirmava, impotent, que “és inútil cercar la seguretat absoluta”11. I, En Pedro de

Frutos, anava encara més lluny, puix escriu que “el naixement d’En Cristòfor Colom, pel que

fa a la data i el lloc, és un enigma al qual no es veu explicació en un futur pròxim”12.

Segons En Pere Voltes, “fonamentant‐se en el testimoni d’En Bernáldez, s’inclinen a

favor de l’any 1436 En Navarrete, En Humboldt, l’Irving i En Fiske; els editors de les Cartas de

Indias i En Paz y Meliá es pronuncien en pro de l’any 1439; En D’Avezac pensa en els anys de

1445 a 1447; En Lollis, el 1448; En Peschel, el 1456; En Harrisse opina que En Colom nasqué

entre el 24 de maig de 1446 i el 20 de març de 1447”13. Tanmateix, a vista d’una acta notarial

italiana en què es fa esment de l’edat de l’interessat, acaba creient, convençut, que això

“permet atribuir decididament a En Colom el naixement al 1451”14.

Conformement, En Salvador de Madariaga ha apuntat que “a títol de mera curiositat,

cal afegir aquí, que, després d’haver vacil∙lat sobre setze dates distintes en un marge que va

des de 1430 a 1456, la història colombina ha determinat per acceptar com a més segura una

8 ANTONIO BALLESTEROS BERETTA, “Cristóbal Colón y el Descubrimiento de América”, vol. I; Historia de América y de los Pueblos Americanos; Salvat Editores, S.A.; Barcelona‐Buenos Aires, 1945, tom IV, p. 191. 9 HENRY HARRISSE, Christophe Colomb. Son origine, sa vie, ses voyages, sa famille & ses descendants; Ernest Leroux, Éditeur; París, 1884, tom I, p. 223. 10 ENRIQUE BAYERRI Y BERTOMEU, Colón tal cual fué. Los problemas de la nacionalidad y de la personalidad de Colón y su resolución más

justificada; Porter‐Libros, Barcelona, 1961, p. 351. 11 Ídem.

12 PEDRO DE FRUTOS, El enigma de Colón; Libroexprés, Barcelona, 1980, p. 197.

13 PEDRO VOLTES, Cristóbal Colón; Salvat Editories, S.A.; Barcelona, 1987, p. 20.

14 Ídem.

4


www.jo

rdibilben

y.com

data compresa entre el 26 d’agost i el 31 d’octubre de 1451”15. Però, com En Voltes, seguint

la documentació aportada pels historiadors italians, En Madariaga optava per aquesta

darrera data, perquè és la data de naixement efectiu del Colombo genovès. D’un Colombo,

certament, de carn i ossos, mes un Colombo llaner, plebeu i analfabet i que no té res a veure

amb el Colom descobridor. Però que s’ha acabat imposant per la inèrcia i les pressions

polítiques més que conegudes de la història oficial.

Un exemple clar d’aquest posicionament de fonamentar la data de naixement de

l’Almirall sobre la documentació notarial genovesa referent a un llaner i plebeu, i obviant‐ne,

consegüentment, la resta de dades biogràfiques, és el sostingut per l’Enrique de Gandia,

que, després de repassar unes quantes afirmacions sobre l’any de naixença, i aplicar‐hi els

còmputs necessaris d’anys, afirma resolut: “Hem vist com, segons aquests càlculs, els anys

en què pogué néixer En Colom són els de 1436, 1439, 1447 i 1455. En moltes obres circulen

unes altres dates, però es basen en errors avui dia insostenibles, com en el de suposar que

En Colom arribà a Portugal a l’any 1470, etcètera, i en interpretacions errònies de les actes

genoveses. La veritable edat d’En Colom es coneix gràcies a les declaracions que ell mateix

féu a les actes notarials de Gènova”16.

A partir, doncs, de les declaracions que recullen aquestes actes genoveses, En Gandia

conclou: “L’any 1451‐52 és, per tant, el més probable i el que accepten, avui en dia, tots els

colombistes seriosos. Alguns, amb major precisió, fixen el naixement entre el 25 d’agost i el

31 d’octubre de 1451”17.

Així, tenim que, mentre, per la història oficial, el llaner genovès Colombo va néixer

vers al 1451, i fins a l’edat de vint‐i‐nou anys encara no s’havia mogut de Gènova –on hi

exercia la seva senzilla professió de teixidor–18, el militar, polític, humanista, mercader, marí

i cosmògraf Cristòfor Colom portava navegant des de l’adolescència per totes les mars

conegudes del món, com ell mateix afirmava en una carta als reis del 1501: “D’edat molt

petita entrí a la mar navegant i hi he continuat fins avui. La mateixa art inclina a qui la

prossegueix a desitjar els secrets d’aquest món; ja passen de quaranta anys els que jo duc en

aquest ús. Tot el que fins avui es navega, he navegat”19.

15 SALVADOR DE MADARIAGA, Vida del muy magnífico señor Don Cristóbal Colón; Editorial Espasa‐Calpe, S.A.; 5a edició, Madrid, 1992, p.

55. 16 ENRIQUE DE GANDÍA, Historia de Cristóbal Colón. Análisis crítico de las fuentes documentales y de los problemas colombinos; Biblioteca

de Obras Famosas‐84, Editorial Claridad, 2a edició, Buenos Aires, 1951, p. 72‐73. 17 Ídem, p. 73.

18 Cf. PAOLO EMILIO TAVIANI, Cristóbal Colón. Génesis del gran descubrimiento; Editorial Delta, SA – Instituto Geográfico de Agostini, Roma,

1985, p. 212. 19 Cf. BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo i estudi preliminar de Lewis Hanke, Fondo de

Cultrura Econòmica, S.A.; Mèxic D.F., 1986, vol. I, p. 31.

5


www.jo

rdibilben

y.com

Aquesta és també una evidència irrecusable, perquè són diversos els cronistes

coetanis que coincideixen a afirmar que En Colom va entrar de molt jove a la mar. I això és

mortal per al Colombo genovès, que, segons ens diuen llurs defensors, no es va embarcar

fins al 1475, quan ja era un home fet i refet. Per això, l’Ulloa, amatent als errors i

contradiccions de la història oficial, apuntava: “Una de les rares concordances entre els

cronistes Giustiniani, Oviedo i Interiano, quasi contemporanis d’En Colom, i de tots tres amb

les Historie [d’En Ferran Colom] és el que concerneix a l’edat en què s’inicià a la navegació el

qui havia de descobrir un nou món. Tots ells coincideixen a afirmar que el gran navegant

s’embarcà per primera vegada sent encara extremadament jove. Certs document dimanats

d’En Colom mateix confirmen plenament aquesta versió, i assenyalen l’edat de catorze anys.

Però no obstant que entre aquests autors es trobin els principals fonaments del

genovisme, i a pesar del mateix Colom, els genovistes moderns –almenys la majoria– ,

entren en completa contradicció amb les seves mateixes teories, i rebutgen categòricament

aquella afirmació. N’hi ha prou a anunciar el pretext en què fonamenten llur actitud

paradoxal a fi de conèixer‐ne la seva absurditat i puerilitat: consisteix en el fet que els

documents genovesos relatius al teixidor Cristóforo Colombo (el suposat homònim del

descobridor) demostren que el llaner de Gènova no s’havia mogut de la seva ciutat natal fins

a l’edat de vint‐i‐tres anys o més”20. És a dir: que hi ha dos Coloms dissemblants i antitètics.

Avui dia, la quasi totalitat dels colombistes catalans sabem del cert que en la

biografia d’En Cristòfor Colom s’hi han incrustat fragments de la vida del Colombo genovès i

que, en realitat, ens trobem davant de dos personatges totalment diferents i irreconciliables.

Ho acaba d’apuntar l’Ulloa. Però ja ho va indicar també el prestigiós Ferran Soldevila: “Tal

vegada, el més inexplicable dels enigmes colombins és el de la doble personalitat –diguem‐

ho així– que presenta En Colom tal com sorgeix de la documentació genovesa, d’una banda, i

de les seves pròpies declaracions, de les del seu fill Ferran i de les del cronista Cases, de

l’altra. En aquella ens apareix com un llaner de Gènova i Savona fins al 1473, i els seus

contactes amb la mar són posteriors a aquesta data i en qualitat de viatjant de comerç; en

aquesta ens apareix com un home de mar, que navega des dels catorze anys”21. I reblava:

“Davant d’aquesta doble personalitat, els historiadors no han tingut més remei que, o bé

acusar En Colom de mentider i falsari, negant la veracitat de moltes de les seves afirmacions;

o esforçar‐se a barrejar les dades d’unes i altres fonts per fondre‐les en una sola biografia; o

llançar‐se decididament a separar els dos personatges i a identificar el descobridor amb el

navegant i no amb el llaner”22.

20 LUIS ULLOA, El Pre‐descubrimeinto Hispano‐Catalán de América en 1477. Xristo‐Ferens Colom, Fernando el Católico y la Cataluña

Española; Maisonneuve Frères, Éditeurs; París, 1928, p. 261‐262. 21 F. SOLDEVILA, Historia de España; Ediciones Ariel, Barcelona, 1954, vol. III, p. 19.

22 Ídem.

6


www.jo

rdibilben

y.com

És a dir, que En Soldevila reconeix que som davant de dos homes diferents. Per això,

ell mateix, ja al 1928, des dels fulls de la Revista de Catalunya, glossant les darreres

recerques de l’Ulloa, després de posar‐nos de relleu el desconeixement d’En Colom de la

llengua italiana, i de contrastar les vides irreconciliables de l’un i l’altre, concloïa que “el

Colombo al qual es refereixen els genovistes, no té res a veure amb el descobridor

d’Amèrica”23.

Per En Carreras Valls, “si la documentació genovesa ens diu que al 1479 un

Christophorus Columbus tenia 29 anys o quasi (document Asseretto); o que al 1470

(document de deute a En Belesio) el mateix o un altre Christophorus era major de 19 –el que

dóna el resultat de naixement d’aquests Christophorus al 1450 o 1451 (1479–29=1450 i

1470–19=1451)–, hem de convenir en la contradicció entre els documents netament

referibles al descobridor i els que només ho serien per deduccions derivades simplement per

la coincidència de noms”24. I hi afegia: “La documentació notarial genovesa, en contradir les

paraules d’En Colom, no pot ser considerada com a element de prova, llevat que en vingui

corroborada per altres d’absoluta referència. Aquestes, avui per avui, no existeixen. Queda

per veure si hi ha altres documentacions que, per contra, confirmin les manifestacions d’En

Colom. Aquestes, naturalment s’han de referir a l’edat en què començaren les seves

navegacions i a les persones amb qui pogué realitzar‐les. La documentació italiana les

silencia absolutament. El fill d’un modest cardador de llana que, encara al 1473 es troba

exercint la seva humil professió, no pot ser el que, segons les seves pròpies paraules, trobem

navegant al 1461 i que fins al 1501 no havia deixat la mar ni el temps que s’hi pugui

descomptar. El Cristòfor Colom navegant no fou, doncs, el Cristóforo Colombo llaner del

1470 ni el corredor de comerç del 1479”25, que indica la documentació genovesa.

També s’ha adonat de la duplicitat de personatges l’Alexandre Gaspar da Naia.

Segons ell, el Descobridor és un “navegant, que no s’ha de confondre amb En Cristóforo

Colombo, fill d’un Doménico Colombo, i, com aquest, cardador de llana”26. Perquè, mentre

el primer té “origen noble”27, el darrer, com a plebeu, “mai no podria merèixer l’amistat i la

confiança amb què En Joan II l’honorava”28, durant els anys que va viure a Portugal, ni es

podria haver casat amb una dama vinculada a la Cort, ni maridar el seu fill amb una cosina

del rei Ferran el Catòlic, ni tindria escut d’armes, ni se li hagués concedit el títol de duc, “que

23 FERRAN SOLDEVILA, “Les «Noves proves de la catalanitat de Colom»”; Revista de Catalunya, núm. 48, gener‐juny de 1928, p. 586.

24 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; Imprenta Altés, Barcelona, 1931, p. 51.

25 Ídem, p. 51‐52.

26 ALEXANDRE GASPAR DA NAIA, Don João II e Cristóbal Colón. Factores complementares na consecução de um mesmo objectivo; Coimbra

Editoria, Limitada; Lisboa, 1951, p. 77. 27 Ídem, p. 78.

28 Ídem, p. 6.

7


www.jo

rdibilben

y.com

només es conferia a persones d’origen principesc”29. I acabava afirmant que barrejar aquests

dos personatges era “eternitzar un equívoc que té tant d’incoherent com d’absurd”30.

I En Ricardo Beltran y Rózpide, membre que va ser de la Real Academia de la Historia

espanyola, després d’analitzar i acarar els documents notarials genovesos amb els espanyols,

acabava consignant que En Cristòfor Colom “no pot ser el Cristóforo Columbo, llaner i humil

menestral de Gènova. Entre tots els escrits d’En Colom hi ha sempre relativa conformitat,

encara que admetem interpretacions diferents. No n’hi ha, de cap manera, es prenguin els

documents que es prenguin, es facin les interpretacions que es facin, entre els escrits d’En

Cristòfor Colom i les cites i escriptures de Gènova i Savona referents a Cristóforo

Colombo”31. I, justament per això, reblava que “el Colom dels documents espanyols no és el

Columbo dels documents italians”32.

I, des d’aquest mateix posicionament, es manifesta En Charles Merrill, pel qual, “si

examinem amb un xic de cura el personatge dels documents genovesos, veiem que hi ha

bons motius per dubtar que aquest Cristóforo Colombo sigui el mateix home que va arribar a

la cort dels Reis Catòlics l’any 1485, i que acabà essent conegut pel nom de Cristóbal Colón.

Els historiadors que han volgut una revisió de la qüestió de la pàtria colombina no han negat

que hi havia un Cristóforo Colombo a Gènova. El que han negat és que aquest hagués pogut

ser el Descobridor d’Amèrica. Hi han vist tants punts de discrepància entre la biografia del

Cristóforo i la del Cristóbal que creuen que hi havia dues persones diferents”33.

El desdoblament, fins i tot, ha donat lloc a un opuscle intitulat Non, Cristoforo

Colombo n’est pas Christophe Colomb, obra d’En Pierre Bonnet34, Professor Honorari de la

Facultat de les Ciències de Tolosa, en el qual es torna a fer evident que la història ha refós

dos personatges ben diversos, de dues classes socials totalment diferents i de formacions

culturals antagòniques, en un de sol.

Percebut d’aquesta mistificació, En Bonnet addueix que “En Crisóforo Colombo és

certament genovès, mes no és pas el Cristòfor Colom que ha descobert Amèrica”35. Creu que

“hi hagué a la Història dos Cristòfors Colom: el ver i el fals” que “hom sovint confon, car

s’atorga a l’un i a l’altre els mateixos fets: ambdós són corsaris de Renat d’Anjou; ambdós

persegueixen la mateixa galera reial, la Ferrandina (1472), i són a la batalla del Cap de Sant

29 Ídem, p. 78.

30 Ídem, p. 5.

31 RICARDO BELTRÁN Y RÓZPIDE, Cristóbal Colón y Cristóforo Columbo. Estudio crítico documental; Imprenta del Patronato de Huérfanos de

Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1918, p. 22. 32 Ídem.

33 CHARLES MERRILL, “La identitat del Descobridor d’Amèrica. II. El navegant noble i el llaner burgès”; Terra Rubra, núm. 2, Tarroja, gener

del 1991, p. 6‐7. 34 PIERRE BONNET, Non, Cristoforo Colombo n’est pas Christophe Colomb; Imprimerie Occitane, Tolosa, 1986.

35 Ídem, p. s/n.

8


www.jo

rdibilben

y.com

Vicenç (1475); ambdós es llencen a mar i se salven nedant ajudats d’una fusta; ambdós es

casen al 1478 amb la mateixa portuguesa”. Però, “evidentment, tot això no és pas possible

per tots dos alhora!”36. En Bonnet s’adreça als principals historiadors que defensen la

genovesitat d’En Colom i els diu: “Cometeu un gran error, perquè confoneu els dos

homes”37. I acabava l’opuscle consignant que el Descobridor, per la seva llengua, pels seus

gestos, cultura, pel seu passat de navegant, pel seu rang social i càrrecs polítics i militars “és

sempre un Espanyol‐Català i és això el que importa reconèixer”38.

Així també ho ha vist i denunciat En Bernardini‐Sjoestedt. Per ell, que s’adona que hi

ha dos personatges antagònics fosos en un de sol, “Cristòfor Colom era un aristòcrata.

Cristóforo Colombo, en canvi, nasqué en una família humil”39. I prossegueix, convençut:

“Cristòfor Colom i els seus germans es trobaven en possessió d’una cultura sòlida, signe

evident, quasi sempre i més en aquella època, d’haver rebut una educació acurada. No era

aquest el cas dels germans Colombo, genovesos; i veritablement resultaria estranyíssim que

els tres fossin uns autodidactes genials”40. En aquest vessant, i parlant alhora de la formació

cultural d’En Colom, la Consuelo Varela, una de les gran especialistes espanyoles de

l’Almirall, ha deixat dit: “Fou En Cristófor teixidor com el seu pare i el seu germà Bartomeu.

En aquella època no es consultava als fills de famílies artesanes la carrera a què es volien

dedicar i, per descomptat, s’heretaven els oficis”41. Per acabar reblant: “Sembla poc

probable que els seus modestos pares s’haguessin pogut permetre el luxe de costejar‐li

estudis literaris ni científics”42.

Llavors, si el Colom italià no va poder estudiar i es va haver de dedicar a teixir, però

en canvi el Colom descobridor era un científic i un humanista, és que novament estem

parlant de dos Colom irreconciliables. Un, sense estudis, totalment analfabet, i un altre

format en l’àmbit de la ciència, tal com el mateix Descobridor ho relatava en una de les

seves missives: “En la marineria [Déu]em féu abundós, d’astrologia em donà el que bastava, i

així de geometria i d’aritmètica, i enginy a l’ànima i mans per dibuixar aquesta esfera, i en

ella les ciutats rius i muntanyes, illes i ports, tot en el seu propi lloc”43.

Som, indefectiblement, davant de dos Colom molt diferents. Totalment diferents. I

atenint‐se als descendents de l’un i de l’altre Colom, En Bernardini rebla: “La genealogia de

36 Ídem.

37 Ídem.

38 Ídem.

39 ARMAND BERNARDINI‐SJOESTEDT, Cristóbal Colón; traducció de Nicanor Castillo, Ediciones Castilla, S.A.; Madrid, 1965, p. 41.

40 Ídem, p. 42.

41 CONSUELO VARELA, Cristóbal Colón. Retrato de un hombre; Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1992, p. 50.

42 Ídem, p. 49.

43 Cf. BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, vol. I, p. 31.

9


www.jo

rdibilben

y.com

la descendència d’En Cristòfor Colom no s’engalza cronològicament amb la d’En Cristóforo

Colombo. Antroponímicament, l’hiat és evident”44.

Idènticament s’ha posicionat En Joaquim Arenas, president que fou del Centre

d’Estudis Colombins, pel qual, “nat a Gènova el 1451, fill de llaner i cardador de llana ell

mateix, no té cap relació amb Cristòfor (Joan) Colom, el gran navegant que descobrí el Nou

Món per a Castella i Catalunya i Aragó el 1492”45. I continua: “El Crisóforo Colombo que

consta en alguns documents italians de l’època, va fer vida en un ambient social de

menestrals, lluny de qualsevol conreu intel∙lectual. Els documents genovesos esmentats no

anomenen ni una sola vegada viatges per mar ni que tingués l’ofici de mariner, ben a

l’inrevés de Colom, que fou mariner des de jove i que passà més de quaranta anys fent‐se a

la mar. Tornant als testimonis documentals genovesos, es fa del tot impossible que el 1470,

Colombo, el llaner, tingués 19 anys, tal com informen els documents de Colom, l’Almirall. No

hi ha ni una sola línia de les cartes de l’Almirall Colom, transcrites per Las Casas o originals,

que concordi amb el contingut dels documents genovesos”46. I acaba rubricant: “Si bé

Colom, el descobridor, és anomenat, amb el temps, Cristóforo Colombo, aquest és el seu

nom en versió italiana. Cristòfor Colom i Cristóforo Colombo són dues persones diferents pel

nom, per la formació, per l’origen i per la vida que menaren”47.

L’evidència que ens trobem davant de dos personatges diferents és tan gran, és tan

obvi que l’un és llaner, plebeu i sense estudis i l’altre un noble cultíssim, navegant, polític i

militar, que En Caius Parellada ha conclòs: “La desproporció, doncs, que hi ha, i que salta a la

vista entre l’encaix del descobridor del Nou Món amb un personatge català i el desencaix del

mateix descobridor amb el Colombo, és tal i tan abissal, que sembla verament inexplicable

que abans d’ara hom no se n’hagi adonat”48. I l’Onofre Vaquer, després de consignar que “la

identificació entre el Cristóforo Colombo, teixidor de llana, i En Cristòfor Colom és totalment

impossible”49, ha reblat sense cap mena d’embuts: “Realment cal estar cecs per creure que

ambdós són la mateixa persona”50.

És cert: hi ha un doble personatge que cal destriar intel∙ligentment i precisa si no

volem caure en l’ordit de confusió que la censura reial espanyola i la italiana van teixir a fi de

desnaturalitzar el Descobridor i la seva empresa política i apropiar‐se’n l’autoria, la fama

històrica i els beneficis econòmics que se’n derivaven. 44 A. BERNARDINI‐SJOESTEDT, op. cit., p. 42.

32 JOAQUIM ARENAS I SAMPERA, A la recerca d’una història amagada. Colom, Catalunya i la Descoberta; La Llar del Llibre, Barcelona, 1992,

p. 65. 46 Ídem, p. 66.

47 Ídem.

48 CAIUS PARELLADA I CARDELLACH, Cristòfor Colom i Catalunya: una relació indefugible; La Llar del Llibre, S.A.; Punt de Vista‐25, Barcelona,

1992, p. 139. 49 ONOFRE VAQUER BENNASAR, ¿Dónde nació Cristóbal Colón?; El Calaix d’El Tall‐4, El Tall Editorial, Palma de Mallorca, 1991, p. 39.

50 Ídem, p. 37.

10


www.jo

rdibilben

y.com

2

EN JOAN COLOM I BERTRAN ENTRA EN ESCENA

En aquest sentit, des d’En Lluís Ulloa ençà, els estudiosos catalans que s’han esforçat

a esbrinar l’autèntica personalitat del Descobridor, han apuntat la possible identificació d’En

Cristòfor Colom amb el militar, navegant i polític barceloní Joan Colom, que també, com el

Descobridor, tenia les mateixes armes heràldiques, una mateixa dona dita Margarida, un

germà i un fill anomenats Jaume (“Diego”, en espanyol) i un parent molt pròxim que es deia

Joan‐Antoni. I també, com el Descobridor, va servir, durant la Guerra Civil catalana, el rei

Renat d’Anjou com a capità i vice‐almirall. En un estudi recent, aparegut al número 10 de la

revista Paratge, intitulat “Els Colom de Barcelona i el barceloní Cristòfor Colom”, jo mateix

reforço i reblo aquesta identitat, amb multiplicitat de dades aclaridores51.

Sobre aquests paràmetres, doncs –els de la vida d’En Joan Colom i els seus

paral∙lelismes reveladors amb la d’En Cristòfor Colom–, és on cal cercar l’edat del nostre

Descobridor. I cal cercar‐lo dins la vida d’En Joan Colom, perquè el Descobridor també és

anomenat “Joan”de tant en tant a Portugal52 i en d’altres fonts coetànies. Però, sobretot,

perquè ell mateix ho ha deixat palès en una rúbrica personal que diu “Johannes” de forma

abreujada53.

Així, En Mitjana de las Doblas, que ha treballat a bastament la documentació de la

família barcelonina dels Colom, ens objectiva que En Joan Colom “deuria néixer a Barcelona

vers l'any 1435”54. Si, així mateix, fem cas del que ens diu l'Andrés Bernáldez, a la seva

Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Doña Isabel, que el Descobridor va morir al

mes de maig de 1506, “a l'edat de 70 anys, poc més o menys”55, tindríem que, també, més o

menys, En Cristòfor Colom va néixer vers el 1436, data molt pròxima a la del naixement d'En

Joan Colom, segons els càlculs d’En Mitjana.

Ara bé: l'opinió d’aquest investigador, que no aporta cap nou document que en

precisi l'any, perquè no hi ha cap Colom real nascut en aquesta data, em sembla totalment

condicionada pel parer d'En Bernáldez, que vol fer coincidir amb el seu a fi de donar‐li

versemblança històrica, tal com ha passat a d’altres eminents historiadors, que, també,

seguint aquest mateix cronista, han cregut que el 1436 va ser l’any efectiu de la naixença del

Descobridor.

51 JORDI BILBENY, “Els Colom de Barcelona i el barceloní Cristòfor Colom”; Paratge, 10 (1999), p. 35‐52.

52 Vg. FERNANDO PEDROSA. Cristóvão Colombo, corsario em Portugal (1469‐1485); Academia de Marinha, Lisboa, 1989, p. 73, 78 i 94.

53 Vg. MANUEL BESTRATÉN I SABATÉ, A l’entorn del gran navegant Cristòfol Colom, de Santa Maria de la Cinta i de Tortosa; Impremta

Querol, S.L.; Tortosa, 2001, p. 92 i 98. 54 ENRIC MITJANA DE LAS DOBLAS, Colom Català [mecanoscrit], Barcelona, 1927‐1950, p. 94.

55 ANDRÉS BERNÁLDEZ, Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Doña Isabel; Biblioteca de Autores Españoles‐70, M. Rivadeneyra,

Editor; Madrid, 1878, p. 679.

11


www.jo

rdibilben

y.com

Així ens ho certificava En Manuel Álvarez de Sotomayor. Segons ell, “les que donen la

data de 1436 [...] es basen en aquella declaració del cura de Los Palacios, Andrés Bernáldez,

que assegura que En Colom morí al setanta anys, al 1506 «en senectute bona»”56. I,

conformement, ho creu En José María Asensio, pel qual, “que En Colom nasqué al 1436

sembla raonablement justificat per la ràpida excursió dels fets principals de la seva vida que

acabem de fer. Recolzats en el testimoni del Cura de los Palacios [Andrés Bernáldez], i en

llurs propis estudis, sostenen la mateixa data i cronologia biogràfica el nostre il∙lustre

Navarrete, el cèlebre Alexandre Humboldt, Alfons de Lamartine, el Dr. Ferran Hoefer, miss

Emma Hart (mistress Villard), Washington Irving, Cèsar Cantú i d’altres”57.

Fins aquí alguns autors que han treballat creient que En Colom era genovès i donant

crèdit als seus escrits, sobre els quals fonamentaven les seves deduccions. Tanmateix, cap

d’ells no va tenir en consideració la documentació dels Colom catalans i, menys encara, la

d’En Joan Colom i Bertran. No en canvi En Francesc Albardaner, que des de fa molts anys ha

cercat en els arxius de Catalunya les dades referents a la família barcelonina dels Colom, i

amb les quals n’ha creat un arbre genealògic, on hi afegeix nova informació, sovint

personalitzada i, en el cas que ens ocupa, reveladora.

Per ell, doncs, sabem que tant En Joan com En Lluís Colom i Bertran van ser tonsurats

al 142558. La troballa documental de l’Albardaner és clau i d’un relleu encara, fins avui,

insospitat, perquè és la informació més antiga que tenim d’En Joan Colom i que explicita

nítidament que el futur mercader, polític, militar i navegant barceloní, no va poder néixer,

sota cap concepte, després del 1425.

Amb aquesta informació a la mà, ara tan sols ens cal trobar l’any de naixement. Si

realment la data de la tonsura coincidís amb la del bateig o simplement s’escaigués dins el

primer any de vida de l’infant (cosa gens desassenyada, car la Teresa Baqué documenta la

tonsura d'un nen als dos anys d'edat), això ens duria de ple als deu o vint anys –segons els

retocs– que els censors acostumen a retallar de la vida del Descobridor per fer‐lo coincidir

amb el llaner genovès Colombo, moltíssim més jove.

De fet, la tonsura és “la cerimònia amb la qual es tallaven els cabells i que constituïa

en clergue el fidel cristià que la rebia”59. Però, a partir d’aquí, “el simple clergue, només

tonsurat, que no havia rebut els ordes menors, era ja capaç de rebre beneficis”60. I, encara,

56 MANUEL ÁLVAREZ DE SOTOMAYOR, ¿Colón mallorquín? Juicio crítico de la tesis del Colón balear; sobretirada de la Historia de Mallorca,

coordinada per J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca, 1971, p. 248. 57 JOSÉ MARÍA ASENSIO, Los Restos de Cristóval Colón están en la Havana; 2a edició, Imprenta y Librería Española y Extrangera de D. Rafael

Tarascó y Lassa, Sevilla, 1881, p. 86‐87. 58 FRANCESC ALBARDANER, [“Arbre genealògic de la família barcelonina dels Colom”, inèdit].

59 Vg. “tonsura”, Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya; Generalitat de Catalunya – Editorial Claret, Barcelona, 2001, volum III, p.

548. 60 Vg. “Clergue”, Diccionari d’història eclesiástica de Catalunya; op. cit., volum I, p. 552.

12


www.jo

rdibilben

y.com

em caldria precisar, a fi de no barrejar un tonsurat amb un monjo o un capellà, que “la

tonsura clerical, nogensmenys, no s’ha de confondre amb la monàstica o religiosa,

mitjançant la qual el candidat se separa del món per dedicar‐se a l’estat religiós. Aquesta es

confereix també als novicis i no s’administra amb la fórmula pròpia de la tonsura clerical”61.

Per tant, hom pot estar tonsurat i casat alhora. La qual cosa es donava perfectament en el

cas del nostre Joan Colom.

En aquest mateix caient, En Josep M. Pons i Guri, director que va ser de l'Arxiu

Històric Fidel Fita, d'Arenys de Mar, després que jo li demanés informació sobre la tonsura, i

si era possible que es tonsurés un infant abans dels vuit anys, em comentava: “Trobo

tonsurats de cinc i sis anys i n'hi ha d'haver d'abans, perquè també hi ha cardenals elegits als

7 i 8 anys. Es tonsurava tan aviat com era possible, atès que, si no, el benefici eclesiàstic amb

què es dotaven moltes famílies poderoses, se'l podia quedar un foraster”. Tal com reconeix

la Gran Enciclopèdia Catalana, el benefici de tonsura és un “benefici eclesiàstic del qual hom

podia fruir només havent rebut la tonsura, sense necessitat de cap ordre sagrat”62. I així

mateix ho ha consignat l’Antonio Garcia, car, per ell, “cal tenir en compte que molts [infants]

es tonsuraven només a fi de poder gaudir d’un benefici eclesiàstic que els permetés

subvencionar‐se els estudis, sense seguir després la carrera eclesiàstica”63.

A més a més, sabem que també s’aplicava la tonsura als estudiants un cop s’havien

iniciat els cursos a la Universitat. Ara, forçosament, som davant d’una edat molt posterior als

dotze anys. En Garcia, en parlar dels alumnes universitaris, ens advera que, “com que la

major part dels estudiants no eren clergues, als segles XIV‐XV s’introduí la pràctica de rebre

la primera tonsura; amb la qual cosa ja eren individus aptes per a l’obtenció de beneficis,

encara que després no seguissin la carrera clerical”64.

Per tant, és totalment infonamentat i no té cap base històrica creure, com ho fa

l’Albardaner, que, “els nens eren tonsurats entre els 8 i els 12 anys en entrar a les escoles de

les catedrals”65, perquè ja acabo de mostrar com l’edat variava moltíssim, en funció dels

beneficis que hom volia obtenir, i com sovint eren tonsurats a la Universitat i no pas a les

catedrals. És clar que hi havia una tendència a fer‐ho entre els 8 i els 12 anys, i que en tenim

un gran tou d’exemples. Però en cap cas no es pot afirmar taxativament que la tonsura era

un fet més matemàtic que social i que no es donava fora de les edats compreses entre els 8 i

els 12 anys.

61 Vg. “tonsura”, Enciclopedia Católica; Ente per l’Enciclopedia Cattolica e per il Libro Cattolico, Ciutat del Vaticà, 1954, vol. XII, p. 307.

62 Vg. “tonsura”, Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1980, vol. 14, p. 507.

63 ANTONIO GARCÍA GARCÍA, “La organización de los estudios jurídicos”, Les universitats de la Corona d’Aragó, ahir i avui. Estudis històrics;

Biblioteca Universitària‐44, Editorial Pòrtic, Barcelona, 2002, p. 66. 64 Ídem, p. 67.

65 FRANCESC ALBARDANER I LLORENS, “Les fal∙làcies històriques de Jordi Bilbeny”; El Temps, núm. 1.023, 20‐26 de gener del 2004, p.20.

13


www.jo

rdibilben

y.com

Sigui com sigui, jo tampoc no descarto d’antuvi que En Joan Colom podia haver estat

tonsurat en una edat pròxima als deu anys, tot i que el fet, per si mateix, amb la informació

que avui tenim, és irrellevant, llevat que sigui per afirmar que l’Almirall no podia haver

nascut després del 1425.

Per l’Albardaner, resta fora de tot dubte que En “Joan Colom va ser tonsurat al

1425”66. I, en aplicar‐hi les seves deduccions sobre la tonsura, creu “que la seva data de

naixement es trobaria entre els anys 1413 i 1417”67, o bé –com apunta en un altre lloc– que

naixeria al 141568; cosa altament factible, però que caldria abordar documentalment i

rigorosa. Ara bé: com que això li dóna que “en Joan Colom hagués tingut una edat compresa

entre els 75 i els 79 anys l’any 1492 si hagués estat Cristòfor Colom descobridor

d’Amèrica”69, en lloc de postular un Colom més vell del que els censors ens havien fet

creure, a fi de fer‐lo coincidir amb el Colombo italià, molt més jove, afirma, per aquesta sola

raó, que “la identificació de Joan Colom i Bertran amb Cristòfol Colom cau per la seva

base”70.

Ultra això, l’Albardaner es fa fort en el fet que aquesta “impossibilitat d’identificació

queda reblada per un altre document del fons Grimal en què es demostra que Joan Colom i

Bertran morí abans de l’any 1488, i, per tant, no va poder descobrir Amèrica”71. De fet, no hi

ha cap document d’aquest fons Grimal que digui textualment que En Joan Colom sigui mort

abans del 1488. No sé en què es basa l’Albardaner per fer afirmacions d’un to tan greu com

aquesta. Per això –i com ja és habitual en ell–, no em resulta gens estrany que ni citi el

document, ni el transcrigui, ni reprodueixi la frase en qüestió de la defunció d’En Colom.

Amb tot, com que ell mateix escriu que aquestes dades es poden trobar en

“documents existents al fons Grimal del Centre d’Estudis Colombins de Barcelona i que Jordi

Bilbeny, membre també d’aquest Centre, coneix perfectament”72; del meu perfecte

coneixement del fons, doncs, i d’una consulta acurada dels documents, no se’n pot

concloure mai que En Joan Colom sigui difunt a la data predita.

Ans al contrari: per En Carreras Valls, sabem que En Joan Colom era viu al 1488, per

tal com apareix esmentat en una sentència del 18 de març d’aquest mateix any, de l’Infant

Enric d’Aragó, condemnatòria per a En Lluís Colom i el seu nebot Jaume. A la sentència, a

66 Ídem.

67 Ídem.

68 Cf. FRANCESC ALBARDANÉ, “Els cinc germans Colom”; Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, any II, núms. 5‐6, 1r i 2n trimestre 1992, p.

20. 69 F. ALBARDANER I LLORENS, “Les fal∙làcies històriques de Jordi Bilbeny”; op. cit., p. 20.

70 Ídem.

71 Ídem.

72 Ídem.

14


www.jo

rdibilben

y.com

més de quedar clar que En Lluís i En Joan Colom són germans73, se’ns diu, en present

d’indicatiu, i d’una forma ben terminant, que En Jaume Colom és “fill d’En Joan Colom”74. No

pas que En Jaume “era” fill d’En Joan, sinó que “ho és” en el moment de redactar‐se l’escrit.

Per contraprova, el text presenta l’avi d’En Joan Colom, En Guillem Colom, com a

quondam75, mot llatí que s’aplica en el llenguatge cancelleresc i notarial amb el significat de

“difunt”. Efectivament: sabem mercès a l’Albardaner que En Guillem Colom va morir al

141976. Però cap altre dels membres de la família Colom, que apareixen al document, no és

esmentat amb el quondam subsegüent. Així, mentre En Lluís Colom és dit mylitem, i En

Jaume hi és tractat de domicellum i “fill d’En Joan Colom”, d’aquest Joan tan sols se’ns

n’exposa que és “ciutadà de Barcelona” i que “En Lluís i En Joan foren fills d’En Jaume Colom,

hereu del dit Guillem Colom”77.

Tal vegada, com que no hi ha referència a cap més altre document de l’any 1488 en

què es parli d’En Joan Colom, és molt possible que l’Albardaner faci referència a aquest

mateix, i hagi interpretat el paràgraf que ens diu que “Ludovycus et Johannes fuerunt filyi

Jacobi colom heredi dicti Guillermy colom”, com si els dits germans Colom –atès que el text

exposa clarament que “foren fills”– fossin llavors ja morts. Però, des d’un punt de vista

estrictament sintàctic, també podria ser que hom fes referència al pare. I que fos aquest el

qui fos mort al 1488. Amb la qual cosa, la frase en qüestió no deixaria tampoc de tenir sentit.

I segur que aquesta interpretació és la correcta, perquè, a més a més que l’Albardaner cregui

que En Jaume Colom podria haver mort al 144078, car després d’aquesta data ja no ens en

dóna cap notícia, sabem que era difunt al 1441, pel testament de l’Elionor Colom, filla seva i

germana de sengles Joan i Lluís79.

Nogensmenys, per si la sobredita sentència encara ens deixés dubtosos, i poguéssim

pensar que, efectivament, En Joan Colom era viu al març del 1488, però no pas a final d’any

o ja al 1489, tenim encara el testament de la Caterina de Gualbes i Colom, filla de l’Elionor

Colom i Bertran i d’En Joan de Gualbes i Soler, i, per tant, neboda d’En Joan Colom, redactat

el 7 d’abril del 1490.

Doncs bé: un cop fetes totes les deixes, especifica que “tots los altres béns mobles e

immobles haguts i havedors e drets meus universals qualsevulla que sien e a mi pertanguen

73 Cf. R. CARRERAS VALLS, Los Catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 136.

74 Ídem.

75 Ídem.

76 F. ALBARDANER [“Arbre genealògic de la família barcelonina dels Colom”, inèdit].

77 Cf. R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 136.


79 Cf. JOAN GRIMAL I BONANY, “Últimes voluntats d’Elionor [Colom], muller de Joan Lluís de Gualbes, ciutadà de Barcelona, filla de

l’honorable Jaume Colom, difunt, i de Madona Caterina, muller de l’anterior, encara viva; ambdós ciutadans de Barcelona. 1441.06.12. Barcelona. Publicat 1441.06.16”, Base de Dades del Centre d’Estudis Colombins. Òmnium Cultural; vol. IV, p. 30.

15


www.jo

rdibilben

y.com

o pertànyer puxen, lex e atorch a infant o infants”80. Amb aquest propòsit, fa constar que “la

heretat emperò e béns que vénen de part de la senyora ma mare, vull que de aquells sia

hereu [el marit Gabriel Samsó] de vida sua tansolament; e aprés òbit seu substituesch e a mi

hereu universal instituesch los hereus de mossèn Johan Colom e Luys Colom e la dita

Caterina Coloma, si llavors tenia marit, per aguals parts. E si emperò la dita Coloma no tenia

marit, en tal cars vull que de la mia dita heretat li sia donades e consignades tots anys 10

lliures de sa vida per los dits hereus de mossèn Johan Colom e Luys Colom per mi en lo

derrer loch a mi hereus instituhits”81. O sigui, que al 1490 es torna a esmentar En Joan Colom

com si encara fos viu.

El testament de la Caterina de Gualbes ha estat comentat per En Mitjana i per

l’Albardaner mateix. Així, mentre, per aquest darrer, la Caterina de Gualbes i En Gabriel

Samsó “no van tenir hereus i nomena els seus oncles Joan i Lluís Colom”82, segons En

Mitjana, la testant “nomena hereus en els béns materns, a manca de fills, els seus oncles,

Joan i Lluís, perquè aquests els designin”83, cosa que molt difícilment haurien pogut fer si no

fossin vius.

Però no només això. La testant especifica amb tots els ets i uts que els béns que li

pervenen de la seva senyora mare els deixa en heretatge al seu marit, només i únicament

mentre sigui viu. I tan sols després de la mort d’aquest institueix que passin als hereus d’En

Joan i d’En Lluís Colom, que ells mateixos hauran de designar. Per tant, del document no

només es desprèn que ambdós germans Colom són vius al 1490, sinó que la Caterina de

Gualbes espera que puguin viure alguns anys més, per tal de substituir el seu marit en la

comesa de designar els hereus, si es donava el cas que morís.

Finalment, En Mitjana encara ens advera que el fill d’aquest Joan Colom barceloní, En

Jaume Colom i Alòs, al 1499, va establir una reclamació sobre una casa, “sense que se’n

pugui saber el resultat de la gestió, durant el transcurs de la qual encara vivia el seu pare”,

però era absent de Barcelona84, com idènticament així també ho era En Cristòfor Colom, que

havia marxat a les Índies, en el seu tercer viatge, el 30 de maig del 1498, i no en va tornar

fins al 20 de novembre del 150085.

Els paral∙lelismes i les concomitàncies entre aquest Joan Colom barceloní i el Joan‐

Cristòfor Colom descobridor, són ara més reveladors que mai. No tan sols són vius ambdós al

80 Cf. J. GRIMAL I BONANY, “Testament de Caterina de Gualbes i Colom, filla d’Elionor Colom i Bertran i de Joan de Gualbes i Soler.

1490.04.07. Barcelona”; op. cit., vol. IV, p. 40. 81 Ídem.


83 E. MITJANA DE LAS DOBLAS, op. cit., p. 72.

84 Ídem.

85 CRISTÓBAL COLÓN, Los cuatro viajes. Testamento; edició de Consuelo Varela, El Libro de Bolsillo‐1149, Alianza Editorial, S.A.; primera

reimpressió, Madrid, 1992, p. 23.

16


www.jo

rdibilben

y.com

1488, sinó que, àdhuc, al 1499, l’un i l’altre es troben fora de Barcelona. Per En Carreras

Valls, “si En Joan Colom no era mort, almenys es trobaria absent”86. Com que també el seu

germà Lluís era absent de Catalunya, això el porta a considerar que, també el Descobridor i

el seu germà, “ambdós, al 1488, es trobarien absents: l’un, probablement, a Còrdova i l’altre

a Anglaterra”87.

I si el fill d’En Joan Colom, En Jaume Colom i Alós, va establir una reclamació per una

casa, també ho va fer En Jaume Colom, fill del Colom descobridor, puix va pledejar per unes

cases que el seu pare els va llegar per herència88. Així ho consignava al seu segon testament,

de 2 de maig del 1523: “Ítem. Dic que entre En Ferran Colom, el meu germà, i jo hi hagué

certes diferències per raó de certa deixa que l’Almirall senyor meu li havia fet i per raó de les

cases que, pel seu testament, deia que li pertanyien; sobre la qual cosa ens concertàrem”89.

De fet, el que li ha passat a l’Albardaner és que, abduït per la historiografia oficial,

que afirma a tort i a dret que En Colom va néixer al 1451 per fer‐lo coincidir amb el Colombo

italià; sense tenir en compte els estudiosos més pretèrits, que ja atorgaven al Descobridor

més de setanta anys i, en algun cas, més de vuitanta; i sense veure que els censors han

escurçat vint o trenta anys –en els textos que ens en donen informació– de la vida del Colom

català; però, sobretot, amb un desconeixement tan voluntari com interessat de la

documentació referent a la vida d’En Joan Colom i Bertran (en què repetidament afirma que

és viu, però, quan li convé, assegura, amb idèntica convicció que és mort), troba del tot

improbable que aquest, en el moment de salpar cap a Amèrica, pogués tenir més de setanta

anys. Com si la vellesa de l’Almirall fos un argument categòric i insalvable per esbrinar‐ne

l’edat i saber en què exercitava la seva vida. Com si ningú no pogués navegar passats els

setanta anys. Com si hi hagués una ordre reial o una butlla pontifícia, o un cos de lleis travat i

elaborat que ho prohibissin. O com si no hi hagués més realitat documental que les seves

conjectures poc curoses i esbiaixades.

De fet, l’Albardaner, que es presenta a ell mateix, sense cap mena d’escrúpol, dient

que “sóc una de les poques persones que ha estudiat en profunditat la família dels banquers

Colom de Barcelona al segle XV”90; com que no ha pogut entendre que En Colom havia de

ser un home de més de setanta anys, ens l’ha volgut presentar com si realment fos mort,

encara que, per a això, hagi hagut de forçar acientíficament i vergonyant les interpretacions

86 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 108‐109.

87 Ídem, p. 109.

88 LLUÍS ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom. Les grans falsetats de la tesi genovesa; traducció de Jaume dels Domenys,

Llibreria Oriental‐Americana Maisonneuve Frères, París, 1927, p. 170. 89 “Testamento del segundo almirante don Diego Colón Muñiz otorgado ante Fernando de Berrio. Santo Domingo, 8 de septiembre 1523”,

dins ANUNCIADA COLÓN DE CARVAJAL – GUADALUPE CHOCANO, Cristóbal Colón. Incógnitas de su muerte 1506‐1902. Primeros Almirantes de las Indias; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1992, vol. II, “Apèndix Documental”, apèndix XI, p. 43. 90 FRANCESC ALBARDANER I LLORENS, “Colom no va salpar de Pals d’Empordà”, El Punt; dimecres, 27 d’agost del 2003, p. 27.

17


www.jo

rdibilben

y.com

documentals que ha consultat del 1488 i menystenir i obviar les que el presentaven encara

viu després d’aquesta data, a despit que ell mateix, a l’arbre genealògic que va confegir

temps enrere –abans que jo indiqués que En Joan Colom era el Descobridor–, assegurava

que era viu al 1490, en ser nomenat hereu de la seva neboda Caterina de Gualbes, i apuntés

la possibilitat que no fos mort al 149991, i a despit, majorment, que també indiqués que

“neguem que el veritable nom de Colom hagi estat el de Cristòfol i, en canvi, proposem com

a autèntic nom el de Joan Colom o de Joan Baptista Colom”92.

Acabo de mostrar, doncs, com En Joan Colom barceloní té un fill hereu dit Jaume

Colom i com l’Almirall Colom també té un hereu que es diu Jaume Colom. Acabem de veure

com tant l’un com l’altre hereu pledegen per una o unes cases que el seu pare els va llegar.

Hem pogut constatar com tant el Joan Colom de Barcelona, com el Colom descobridor són

vius al 1499 i com ambdós són fora de Barcelona en aquesta mateixa data. Per què, doncs,

no podem acceptar que els dos Colom en són un de sol? Bàsicament, perquè, tal com ja

suggeria l’Albardaner, ni ell ni els erudits actuals no es fan a la idea que un home de més de

setanta anys navegués amunt i avall per l’Atlàntic. I això és així, ultra la seva curtesa de

mires, per raó de la influència que la imatgeria del Colombo genovès, vint o trenta anys –pel

cap baix– més jove que el Colom català, ha operat en la percepció de la figura de l’Almirall i

Descobridor i, a despit que l’Albardaner asseguri, com la majoria d’entesos catalans, que cal

diferenciar el Colombo genovès del Colom català93.

Per això mateix, voldria incidir molt especialment en aquests vint o trenta anys de

decalatge que hi ha entre el militar, polític i nauta català Colom i el llaner genovès Colombo.

En aquest sentit, ens cal parar esment a la carta que el Descobridor va adreçar als Reis al

1501, puix hi reconeix que, pel que fa a la navegació, “passen de quaranta anys que jo sóc en

aquest ús”94. Per escatir el sentit de la sentència, em semblen molt encertats els mots d’En

Bernardini, pel qual “el sentit de la frase «més de quaranta anys», implica una oscil∙lació, pel

cap baix, d’un o dos anys”95. O tres. L’afirmació d’En Colom, doncs, ens situaria de ple –si els

anys que du a la mar són 42 o 43– vers el 1458. Però, com que el seu fill Ferran ens assegura

que “va començar de navegar a catorze anys”96, si en restem aquests anys de la data ara

obtinguda, en podem inferir tranquil∙lament que hauria d’haver nascut al 1444. Traient‐ne

els vint o trenta anys pertinents del retoc del censor, som al 1424 o al 1414. Acceptant


92 FRANCESC ALBARDANÉ, “Era el clergue gironí Joan Colom el descobridor?”; Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, any I, núm. 2, 2n

trimestre 1991, p. 4. 93 Ídem, p. 6.

94 Cf. HERNANDO COLÓN, Historia del Almirante; edició de Luis Arranz, Crónicas de América‐1, Historia 16, 3a edició, Madrid, 1984, p. 55.

95 A. BERNARDINI‐SJOESTEDT, op. cit., p. 44.

96 Ídem, p. 57.

18


www.jo

rdibilben

y.com

aquestes dates, ara, per tant, no tindria res d’estrany, que siguem davant del Joan Colom

barceloní, car, tal com ens ha mostrat l’Albardaner, aquest va ser tonsurat al 1425.

3

LES XIFRES, ELS CÒMPUTS I ELS RETOCS DE LA CENSURA

La solució de tot l’entramat de dates contradictòries i del misteri de l’any de

naixement, doncs, rau a copsar que hi ha un retoc censor que oscil∙la, segons els casos, entre

vint o trenta anys i, de vegades, àdhuc quaranta. I que si no es té en compte aquest fet i no

el sabem situar com a eix motriu de tot l’entramat de la despersonalització d’En Colom, la

seva edat no encaixa mai ni amb les seves mateixes afirmacions –cosa ja prou indicativa– ni

amb l’opinió dels cronistes, ni molt menys amb el càlcul tan ben intencionat com vulgueu,

però, al cap i a la fi, desorientat i desorientador de tots els seus historiadors moderns.

Per En Harrisse, “aquestes contradiccions i les seves inversemblances provenen d’una

manca de memòria o d’un error del copista”97. Ara bé, com que és impossible que En Colom

no sabés l’any que va néixer, atent a apuntar‐ho tot amb la més escrupolosa minuciositat, és

del tot segur que els errors provenen dels retocs del copista. I, és clar: a partir de les dates

retocades és inviable de treure’n l’entrellat.

Així ho ha observat En Celso García de la Riega: “Segons els diversos criteris amb què

els historiadors consideren les dades indecises que contenen els escrits d’En Colom, varien

els càlculs que es fan respecte a l’any en què nasqué, i així assenyalen els de 1436, 1446 i

1456”98. Conformement, l’Asensio, a l’hora de desxifrar l’edat del Descobridor, creu que hi

ha, “entre les dates assenyalades per les opinions extremes més de vint anys”99 de

diferència. I En Pedro de Frutos estima que “hi ha deixats anar vint anys de diferència, que

esperen que algú els reculli, barregi i defineixi d’una vegada per totes”100.

Per En Bernardini, “quan els genovistes tracten per tots els mitjans de recusar les

dades que, perfectament comprovades, posseïm sobre certs episodis de la vida d’En

Cristòfor Colom, cauen conscientment i de ple sobre la paradoxa. En efecte, han de recórrer

al rejoveniment d’almenys una desena d’anys, del Descobridor del Nou Món perquè sigui

versemblant la identificació amb el seu Cristóforo Colombo”101. Una desena d’anys, que,

com hem anat veient, massa sovint es converteix en dues. O un quart de segle, segons En

97 H. HARRISSE, op. cit., vol. I, p. 224.

98 CELSO GARCÍA DE LA RIEGA, Colón, Español. Su origen y patria; Est. Tipográfico «Sucesores de Rivadeneyra», Madrid, 1914, p. 121.

99 J. M. ASENSIO, op. cit., p. 71.

100 P. DE FRUTOS, op. cit., p. 45‐46.


19


www.jo

rdibilben

y.com

D’Avezac; car, per ell, “la data de la naixença de l’il∙lustre descobridor, discutida encara als

nostres dies pels erudits, sura indecisa dins un interval, els termes del qual s’allarguen l’un

de l’altre més d’un quart de segle”102. I puntualitza: “entre l’any 1430 i l’any 1456”103.

Exactament per això, En Beltrán y Rózpide apuntava: “L’afirmació rotunda que fa

l’Almirall [en dir‐nos] que tenia vint‐i‐vuit anys quan vingué a servir els Reis d’Espanya, no

s’avé amb les diverses opinions segons les quals En Colom morí entre els seixanta i els

setanta anys d’edat. Per això s’ha indicat la possibilitat d’un error del copista, que escriví

vint‐i‐vuit en lloc de trenta‐vuit o quaranta‐vuit. Admesa la suposició, resultaria que En

Colom nasqué entre 1445 i 1448, o entre 1435 i 1438; i, si ens cenyim al servei fet als altres,

entre 1433‐1438, o entre 1423‐1428”104.

I encara que En Navarrete, seguint En Bernáldez, defensés que En Colom “hauria

d’haver nascut cap a l’any 1436”105, no pas per això es quedava de braços plegats i donava la

data per definitiva i tancada, sinó que feia d’altra mena de càlculs fent servir les

asseveracions del Descobridor mateix. I així, escrivia: “En Ramusio diu que essent [l’Almirall]

d’edat de 40 anys, proposà primer a la Senyoria de Gènova el projecte de navegar a

l’Occident per trobar l’Índia i fer directament el comerç de l’especieria, la qual cosa es

menystingué com a somni o faula, i que ressentit En Colom que no se li donés crèdit a la seva

paraula, se n’anà a tractar‐ho amb el rei de Portugal. En catorze anys que hi romangué no es

pogués fer entendre d’aquell govern, segons assegura En Cases, en referència a una carta

dirigida per En Colom al rei Ferran, que veié escrita de la seva pròpia mà; i com que sabem

pel seu fill Ferran que vingué a Espanya fugitiu de Portugal a final del 1484, cal concloure que

ja al 1470 es trobava a Lisboa; i si, llavors, segons En Ramusio, tenia 40 anys, és clar que

deuria haver nascut a l’any de 1430”106. Per tant, En Navarrete, a més de situar‐nos la data

d’En Colom molt a prop de la del barceloní Colom, deixa a entendre que hi hauria hagut una

retallada evident d’un quart de segle ben bo.

A una conclusió semblant va arribar En Brunet i Bellet. Així, resseguint les dades que

sobre aquest punt donava En Ferran Colom, és del parer que a aquest cronista “li convenia

abreujar els anys del seu pare anteriors al 1485”107. O per ser més exactes: més que al fill,

interessava molt especialment als reelaboradors del seu llibre, amb la finalitat d’ajustar‐lo al

Colombo genovès. Amb tot, En Brunet creu que “se’l suposa nascut al 1445 o 1446 per a

102 M. D’AVEZAC, “Année véritable de la naissance de Christophe Colomb et revue chronologique des principales époques de sa vie”;

Bulletin de la Société de Géographie, Sisena Sèrie, Tom IV, juliol‐desembre, París, 1872, p. 6. 103 Ídem, nota 1.

104 R. BELTRÁN Y RÓZPIDE, op. cit., p. 16.

105 MARTIN FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Introducción”, Colección de los Viages que hicieron por Mar los Españoles desde fines del Siglo

XV; Imprenta Real, Madrid, 1825, tom I, p. LXXX‐LXXXI. 106 Ídem, p. LXXIX.

107 J. BRUNET Y BELLET, Colón. ¿Fué el verdadero descubridor de América? ¿Dónde nació?; traduït del català, Librería y Tipografia de

«L’Avenç», Barcelona, 1892, p. 51.

20


www.jo

rdibilben

y.com

certs fins particulars, però que, per certes dades, havia d’haver nascut 15 o 20 anys

abans”108. Som, doncs, novament, al 1425.

En conseqüència, si l’Almirall i descobridor Colom podia haver nascut entre el 1423 i

el 1428, o en una data molt pròxima al 1425, com es desprèn de tot el que vinc apuntant

aquí, és que es tracta, indefectiblement, del barceloní Joan Colom, tonsurat en aquest

mateix any 25.

Ara bé: pel testament de l’avi d’En Joan Colom, Guillem Colom i Çaplana, redactat el

7 d’agost del 1419, som assabentats que té un nét anomenat Joanet. Segons el regest‐

traducció que ens n’ofereix En Grimal, En Guillem Colom, “també vol que Joanet, fill de

Jaume, i nét de Guillem, o qualsevol dels altres fills de Jaume que sigui prevere, rebi tots els

censos i morabatins que el testador percep de la Parròquia de Santa Maria, església de Santa

Maria de Badalona, durant tota la vida d’aquest nét. Després del seu òbit (el del nét), els

censos hauran de tornar a l’heretat del seu fill i els seus successors”109. En conseqüència si

En Joan Colom ja era nat al 1419, és que el retoc que s’aplica sobre la seva vida, més que de

vint o trenta anys, és ara, indubitadament i definitivament, de quaranta. I, per tant, hauria

d’haver nascut al 1414.

Vistes les coses des d'aquest prisma, un Cristòfor Colom nascut al 1414, tindria una

edat respectable –48 anys– a l'inici de les confrontacions bèl∙liques entre la Generalitat i En

Joan II, al 1462, en què esdevé un cabdill actiu i un ambaixador de confiança privada dels

reis; tindria uns 75 anys quan el rep el personatge que ha estat substituït, en uns textos pel

Duc de Medinaceli, i, en d’altres, pel Duc de Medinasidònia, i que jo crec que es tracta del

Comte d’Empúries, puix En Cases ens diu que el duc va fer a En Colom “el tractament que,

segons la noblesa i benignitat seva i autoritzada persona i graciosa presència”110, mereixia.

Això ens ve a dir que el futur descobridor havia de ser –ja en aquells moments, vers al

1489– un home “reverenciat” per la seva edat i presència, que no s'adiu en absolut amb el

Colombo genovès, al qual hom li fa, llavors, trenta‐vuit anys justets, car com ja sabem,

d’acord amb els erudits italians de més renom, aquest hauria d’haver nascut pels volts del

1451.

Per En Iakov Svet, “al 1904, l’historiador italià Hugo Assereto descobrí a l’arxiu de

Gènova, entre els papers del notari Gerolamo Ventimiglia, una acta curiosa”, un testimoni

“anomenat «document Assereto», que aclareix molts aspectes de la biografia d’En Cristòfor

Colom.

108 Ídem, p. 50.

109 J. GRIMAL I BONANY, “Testament de Guillem Colom. 1419.08.07. Barcelona”; op. cit., vol. IV, p. 20.

110 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 162.

21


www.jo

rdibilben

y.com

“El «document Assereto» refereix els ets i uts d’un tracte comercial genovès. El

comerciant Ludovico Centurione comprà sucre a l’illa portuguesa de Madeira, per mitjà del

seu agent Cristóforo Colombo. A l’acta, estesa el 25 d’agost del 1479, deia que en aquest dia,

l’agent sobredit tenia uns vint‐i‐set anys d’edat.

“A l’acta notarial estesa el 31 d’octubre del 1470, Cristóforo Colombo, fill de

Domenico, es declara de 19 anys complerts.

“En acarar ambdós documents, s’arriba a la conclusió que En Cristóforo Colombo

nasqué entre el 25 d’agost i el 31 d’octubre del 1451”111.

I del mateix parer és En Taviani. Segons ell, si ens cenyim al document anomenat

Assereto, que tracta d’un procés judicial a Gènova, del 25 d’agost de 1479, el Cristóforo

Colombo que s’hi esmenta com a testimoni “declara tenir a l’entorn de «vint‐i‐set anys».

L’altre document en el qual es basen els historiadors per fixar la data de naixement del gran

Genovès, és una acta del 31 d’octubre de 1470, en què s’hi diu: «Cristóforo Colombo, fill de

Doménico, de més de dinou anys». Si el 25 d’agost de 1479 En Critóforo té vint‐i‐set anys i si

el 31 d’octubre de 1470 en té més de dinou, és obvi que degué haver nascut entre el 25

d’agost i els 31 d’octubre del 1451”112.

Però, amb tot, per En Blasco Ibáñez, “aquestes escriptures notarials trobades a

Gènova, no ofereixen cap dubte per mi. Hi crec per la confiança que m’inspiren els

historiadors italians que les trobaren. I he d’advertir que dita confiança no resulta

extemporània, puix, a Gènova, no ha estat rar forjar‐hi falsificacions històriques a fi de

provar que En Colom fos genovès”113. Per ell, “totes les peces notarials del taverner

Domenico Colombo i dels seus fills són exactes; però amb elles s’esdevé el que passa amb

certs documents d’identitat que presenten els caminants desconeguts als agents de policia

quan els demanen els papers. Els documents estan en regla, cap no és fals, però la fotografia

que hi figura no concorda amb el personatge que els porta”114.

I conclou que “aquest taverneret que té vint anys al 1473 resulta molt més jove que

el marí Cristòfor Colom, el qual, si jutgem pels biògrafs que el conegueren personalment

havia de tenir, llavors, més de trenta anys i en portava més de setze navegant”115.

A més, si aquest Colombo italià, nascut al 1451, i que, almenys, fins al 1476, d’acord

amb la documentació italiana, no es mou de Gènova, exercint la seva professió de llaner, fos

111 YÁKOV SVET, Cristóbal Colón; traduït del rus per Isabel Pozo Sandoval i redacció literària d’Ángel Pozo Sandoval, Editorial Progreso,

Moscou, 1987, p. 22. 112 P. E. TAVIANI, op. cit., p. 212.

113 VICENTE BLASCO IBAÑEZ, En busca del Gran Kan; Prometeo, València, 1929, p. 372.

114 Ídem.

115 Ídem, p. 374.

22


www.jo

rdibilben

y.com

el Colom descobridor, tampoc no podríem explicar com al 1473 ja era capità del rei Renat116,

que al 1476 dirigís un estol de naus a les ordres del rei de Portugal117 i al 1477 fos un pilot

tan experimentat que anés, com ell mateix escriu, en una expedició a l’Àrtic118, mentre el

Colombo italià continuava residint a Itàlia, on, segons En D’Avezac, “hom el veu dues

vegades al 1472 (el 20 de març i el 26 d’agost) figurant com a testimoni instrumental o com a

part dins de les actes notarials”119; on, “a la data de 1476, es troba inscrit a Gènova, al

Registre de les Avaries”120, i on, al 25 d’agost de 1479, declarava –com hem vist– que tenia

“prop de vint‐i‐set anys”.

Tal com ho ha indicat l’Ulloa, si En Colom va lluitar a les ordres de Renat d’Anjou, que

llavors era rei de Catalunya, “el descobridor d’América no podé ésser el llaner de Gènova,

car la cronologia demostra indiscutiblement que aquest darrer estava teixint i cardant llana

en la data en què aital fet es degué realitzar”121. Aleshores, es pregunta l’Ulloa, contrariat:

“Quan, doncs, va assolir Colom els seus grans coneixements nàutics? Els genovistes no

s’intimiden: com Vignaud, responen que no els va assolir mai, i afegeixen que Colom no fou

mai un mariner”122. Cert: el Colombo genovès, nascut al 1451, no va tenir temps material per

poder‐se dedicar a la navegació i, per tant, mai no va ser un mariner. I si no va ser mai

mariner, com va, doncs, esdevenir, ja no un marí, sinó un dels més gran marins de la seva

època? És materialment i científicament impossible. En canvi, el Colom barceloní, nat al

1414, és un nauta contrastat, que es guanya la vida comerciant per la mar, des de la

jovenesa.

La irreconciliabilitat de les dues dates de naixement és un fet palès, i, alhora és la clau

per descobrir, un cop més, que estem parlant de dos personatges diferents: un de noble,

cultíssim, català, que, a més a més, és navegant, militar i polític, i un d’italià, plebeu, sense

estudis i teixidor d’ofici, a qui es traspassen les dades biogràfiques del primer.

Per En Joaquim Arenas, “l’edat és un factor primordial per entendre l’error tan en

voga de confondre el genovès Colombo amb el navegant de cognom català Colom”123. I, en

comparar els anys de naixença de l’un i de l’altre, arriba a la conclusió següent: “És obvi que

l’home que va néixer el 1436 [el polític, militar i navegant Colom] no pot ser la persona [el

llaner Colombo] que vingué al món al 1451”124. Evident: l’un i l’altre no poden ser el mateix.

116 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 285.

117 Vg. Cf. ALONSO DE PALENCIA, Crónica de Enrique IV; edició d’A. Paz y Meliá, Ediciones Atlas, Madrid, 1975, vol. II, p. 307‐313.

118 Cf. B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 32.

119 M. D’AVEZAC, op. cit., p. 34.

120 Ídem, p. 44.

121 L. ULLOA, op. cit., p. 90.

122 Ídem, p. 77.

123 J. ARENAS I SAMPERA, op. cit., p. 44.

124 Ídem.

23


www.jo

rdibilben

y.com

Però, en el nostre cas, en què comptem amb estudis genealògics molt precisos, no hi ha cap

Colom documentable que hagi nascut al 1436. Cap ni un. L’únic que existeix, i que ha deixat

un rastre de documents ingent, és el predit i repetit Joan Colom i Bertran. I aquest ja era una

criatura al 1419.

El desencaixament d'edats també el va copsar l’Álvarez de Sotomayor, que, referint‐

se al que ens diuen els cronistes, ens ha deixat glossat: “Tots els qui escriuen de l’Almirall ens

diuen que, des que arribà a la Cort, era home de gran respecte i autoritat”125. Per la qual

cosa, i després de construir les seves pròpies ponderacions, conclou: “Tot això ens dóna la

imatge d'un home madur, no pas d'un jovenet [...] quan arriba a Espanya”126.

Però també era un home madur quan va establir, al 1476, a Portugal127, un cop salvat

del naufragi al Cap de Sant Vincenç. Segons la narració que ens n’ofereix En Cases, En Colom,

després del combat i del naufragi, “se n’anà a Lisboa, que no era lluny, on sabia que hi havia

de trobar persones de la seva nació; i així fou, que sent conegut pels de la [seva] nació [...], i

també, potser, pel seu llinatge i pels seus pares, majorment veient la seva autoritzada

persona, l’ajudaren a posar casa”128 en aquella ciutat. És a dir, que quan En Colom arriba a

Lisboa, la gent de la seva nació el coneixen: saben qui és, qui són els seus pares i quina és la

importància del seu llinatge. Però sobretot, el més rellevant del que ens diu En Cases és que

s’adonen de la seva autoritzada persona. Fet que només vol dir dues coses: o que era un

home gran i autoritzat o un home important i autoritzat. O les dues coses alhora.

Sigui com sigui, la descripció d’En Cases no encaixa de cap de les maneres, mirem per

on la mirem i l’apamem per on l’apamem, amb el Colombo genovès. Primerament, perquè si

aquest era un pobre llaner, no podia ser una persona autoritzada. I, segonament, si, com

tothom sap i pregona, havia nascut al 1451, és evidentíssim que, al 1476, només tenia 25

anys. I a aquesta edat tampoc no s’ha tingut mai ningú per una persona autoritzada.

Per això mateix, quan En Ferran explica l’arribada del seu pare a Portugal, tot i

reproduir el passatge d’En Cases de forma calcada, amb idèntiques paraules, curiosament

s’oblida de la referència a la persona autoritzada que ja era. I sols diu que se’n va anar a

Lisboa, “on sabia que s’hi trobaven molts de la seva nació” i “essent conegut d’ells, li feren

tanta cortesia i tan bon acolliment que posà casa en aquella ciutat i s’hi casà”129. Cert: els

censors no podien deixar imprimir un esment com aquell a un home madur, de “persona

autoritzada”, perquè, altrament, ningú no hauria pogut identificar‐lo amb el jovencell plebeu

genovès.

125 M. ÁLVAREZ DE SOTOMAYOR, op. cit., p. 249.

126 Ídem, p. 250.

127 Vg. ÁNGEL DE ALTOLAGUIRRE Y DUVALE, “Llegada de Cristóbal Colón á Portugal”; Boletín de la Real Academia de la Historia; XXI (1892).


129 H. COLÓN, op. cit., p. 60.

24


www.jo

rdibilben

y.com

Tanmateix, En Cases, a fi d’acreditar les seves paraules, cita el parer del portuguès

Joan de Barros, que va conèixer personalment En Colom al regne lusità, i que extreu del

capítol segon de la primera dècada llibre Asia. Per En Cases, doncs, En Colom era, “segons

diu la sobredita història portuguesa, eloqüent i gloriós en els seus negocis; era greu en

moderació, afable amb els estranys, amb els de casa seva suau i complaent, amb moderada

gravetat i discreta conversa, i així podia fàcilment provocar vers el seu amor els qui el

veiessin. Finalment, representava en la seva persona i aspecte venerable persona de gran

estat i autoritat i digna de tota reverència”130.

Per tant, ara podem fer‐nos forts, amb les paraules d’En Barros, que En Colom quan

va arribar a Portugal, no només tenia un persona venerable per raó de la seva edat, sinó que

era digne de gran estat i autoritat. És a dir, que en arribar a Portugal, no era un qualsevol,

sinó un home d’Estat. De les altes esferes del poder. I això no té cap ni peus si ens referim a

un simple llaner genovès.

En canvi, si pensem en En Joan Colom, nascut al 1414, en el moment d’arribar a

Lisboa, ultra fer‐ho amb els càrrecs de capità reial, ambaixador reial, vice‐almirall i almirall,

governador i membre del Consell d’Estat, que va detenir durant la Guerra Civil catalana i la

subsegüent estada a les ordres del rei de França, aquell 1476 ja tindria 62 anys. I en aquesta

edat si que es pot tenir una “autoritzada persona”, i ser digne de “tota reverència”. Els seus

fets, la seva actitud, el seu compromís, la seva ideologia política, la seva causa, ho revelaven

obertament.

A més, els seus connacionals sabien perfectament que els Colom de Barcelona, i ell al

capdavant, havien suportat i conduït la causa del nou monarca de Catalunya, Pere el

Conestable de Portugal, –“nebot, cosí i oncle dels reis de Portugal”131–, en la seva lluita

contra els Trastàmara. En Joan Colom apareix a la documentació de l’època del rei Pere

esmentat sovint com a “embaxador del Principat de Cathalunya”132. I, fins i tot, el mateix

Dietari de la Generalitat recull la dada que el seu germà, el canonge i diputat Francesc

Colom, president de la Generalitat, va sortir de Barcelona, al 28 de juny del 1466, “per anar a

visitar lo senyor rey, qui jeya molt malalt a Granollers”133. I, encara, en el sepeli del rei, el 8

de juliol següent, els Colom també hi van prendre una part principal, puix, de conformitat

amb el que ens narra En Jaume Çafont –testimoni ocular dels fets– , el cos del monarca era

portat, “alt sobre los muscles”134, a la part dreta, per En “Guillem Colom, ciutadà” i per


131 ELENA GASCÓN VERA, Don Pedro, Condestable de Portugal; Fundación Universitaria Española, Madrid, 1979, p. 7.

132 Cf. PERE CATALÀ I ROCA, Quatre germans Colom, el 1462; Episodis de la Història‐228, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1978, p. 46 i 47.

133 Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep Maria Sans i Travé, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, vol. I, p.

188. 134 JAUME SAFONT, Dietari o Llibre de Jornades (1411‐1484); a cura de Josep Maria Sans i Travé, Textos i Documents‐28, Fundació Noguera,

Barcelona, 1992, p. 205.

25


www.jo

rdibilben

y.com

“Mossèn Johan Colom, cavaller”, a la part esquerra135, entre d’altres prohoms on també hi

havia En Dionís de Portugal i En Pere de Portugal, parents del senyor rei136, i “lo noble Don

Johan de Branxa, portoguès”137.

Per tant, si els Colom havien estat els principals aliats d’una branca de la casa reial

portuguesa a Catalunya, lluitant al costat de diversos parents i amics portuguesos del rei, era

normal que, més endavant, a Portugal, aquelles mateixos aliats el tinguessin encara en una

estima especial i en un reconeixement merescut.

4

L’HOME VELL, L’HOME SENIL, L’HOME MALALT

Per acabar, el Colom català tindria 79 anys en el moment de la tornada triomfal a

Barcelona, al 1493. En Cases ens el descriu de bell nou, però aquí, si bé empra els mateixos

mots de quan va arribar a Portugal, ara remarca encara més la seva vellesa: “Tenia gran i

autoritzada persona, que semblava un senador del poble romà”, amb “la cara venerable” i el

cap “ple de cabells blancs”138.

Els testimonis ho corroboren de forma indubitable: quan En Colom torna del Nou

Món i fa la seva entrada triomfal a Barcelona, és un home vell. Justament per això mateix, En

Joan de Castellar també ens diu que l’Almirall era un vell en el moment del descobriment. I

que, malgrat la seva vellesa, va continuar les descobertes americanes en viatges posteriors.

Aquest cronista és prou explícit, car assegura que En Colom,

“Pues aunque con vejez y fatigado,

Siempre quiso llevar más adelante

Aquel descubrimiento comenzado”139.

Aprofitant les descripcions d’En Cases, En Jean Merrien, creu que, “tal com diuen els

testimonis oculars, En Colom, en els seus últims anys, semblava «molt ancià»”140; per la qual

135 Ídem, p. 206.

136 Ídem, p. 205.

137 Ídem, 206.


139 JUAN DE CASTELLANOS, Elegías de Varones Ilustres de Indias; ordenada i il∙lustrada per Buenaventura Carlos Aribau, Biblioteca de

Autores Españoles‐4, Ediciones Atlas, Madrid, 1944, Elegia IV, p. 42. 140 JEAN MERRIEN, Christophe Colomb; J’ai lu‐2197, Éditions Denoël, París, 1955, p. 15.

26


www.jo

rdibilben

y.com

cosa s’inclina a pensar que hom no podia fer referència al Colombo italià, car “si En Colom

era nascut a Gènova al 1451, al 1506 [en què va morir] no tenia més de seixanta anys, sinó

cinquanta‐cinc”141; una edat en què un home no es pot considerar ni ancià, ni, encara

menys, “molt ancià”, i que no s’ajusta amb les predites descripcions que ens el presenten

com un vell venerable.

El retrat d'home vell i de cabells blanquinosos d’En Cases dóna raó i coherència plena

a En Bernáldez quan apunta que l'Almirall va morir “de senectute bona”142, això que

encaixaria molt més si tenia 92 anys i no pas 70 i escaig –com assenyalava al llibre ja retocat–

, o 60, tal com apunta en altres còpies de la seva obra. Tenia raó, per tant, En Ballesteros

Beretta quan apuntava que “alguns historiadors moderns sospiten que En Bernáldez digué

seixanta en lloc de setanta. Caldria examinar amb compte els manuscrits del Cura de los

Palacios, alguns d’ells molt importants i poc estudiats”143.

I això és el que he fet. De l’estudi, en resulta que si En Bernáldez ens assegura que En

Colom va morir als “setanta anys”, segons els manuscrits Eg. 303 del Museu Britànic i 1.355

de la Biblioteca Nacional d’Espanya144; o als “seixanta”, d’acord amb el 99 de la Biblioteca del

Duc de Gor, de Granada145, és que algú hi ha operat un retoc. L’evidència és irrebatible. Per

això, En Manuel Gómez‐Moreno i En Juan de M. Carriazo, en l’estudi d’aquesta obra d’En

Bernáldez i de les seves diverses còpies manuscrites, ens corroboren que “existeixen indicis

certs que a l’obra, tal i com es coneix avui, hi han col∙laborat mans posteriors” a la redacció

original del text, “sense que es pugui saber amb certesa la total extensió, ni la profunditat

d’aquesta col∙laboració anònima”146. I En Filiberto Ramírez, encara hi afegeix que entre la

còpia més antiga del text –que, segons ell, és el manuscrit 1355 de la Biblioteca Nacional,

datat a Sevilla al 1594– i el llibre que es conserva a la Biblioteca Colombina, hi ha diferències

substancials. Innova que “els materials originals mai no podran ser coneguts, llevat que

apareguessin sorpresivament”147, cosa que avui dia encara no ha passat. Comenta que “el

trasllat epigràfic dels capítols, així com certs punts descriptius de la vida i viatges de

l’Almirall, presenten anomalies a partir del còdex antic i plantegen d’immediat la pregunta:

¿com i per qui fou augmentat el nombre d’aquests capítols; i organitzada en forma

completament diferent la seva epigrafia, i arreglats molts detalls del text, amb propòsit

141 Ídem.

142 A. BERNÁLDEZ, op. cit., p. 679.

143 A. BALLESTEROS BERETTA, op. cit., p. 191.

144 MANUEL GÓMEZ‐MORENO i JUAN DE M. CARRIAZO, “Introducción” a les Memorias del Reinado de los Reyes Católicos, d’Andrés

Bernáldez; Real Academia de la Historia, Madrid, 1962, p. XV. 145 Ídem.

146 Ídem.

147 FILIBERTO RAMÍREZ CORRÍA, Reconstrucción crítica del segundo viaje cubano de Colón. La ficción colombina del Cura de los Palacios;

Archivo Histórico Pinero, Cuaderno Nº 2, L’Havana, 1955, p. 23.

27


www.jo

rdibilben

y.com

evident de perfeccionament?”148. Adverteix que “és molt sospitós tot el que es posa en boca

del Cura de los Palacios”.149 Remarca que, “tant a les dates inicials dels viatges com a la

major part de les del retorn, el «Mossèn» comet equivocacions de gran envergadura, en

dies, mesos i anys”150. I, fins i tot, acaba reblant que “pel que fa a la seva personalitat com a

cronista i l’autenticitat mateixa del text, tot és confús i sospitós”151. Ja que, “en rigor,

aquesta personalitat del Cura de los Palacios no es troba degudament establerta per cap

document de la seva època. La seva mateixa existència és un interrogant insatisfet. Cap dels

americanistes historiogràfics del segle setze no l’esmenta”.152 A més a més, “no existeix cap

relació documentalment establerta, del Cura de los Palacios, ni amb la Cort ni amb cap altra

de les institucions del seu temps”153. I, finalment, “el nom del capellà no apareix als Arxius

del Vaticà, ni ningú fins al present l’ha assenyalat a les llistes eclesiàstiques d’Espanya de

l’època del Descobriment”.154

O sigui, que, si per culpa dels transmissors del text, ni tan sols se sap qui és l’autor del

llibre; si ni tan sols sabem què deia el redactat primigeni; i si s’han operat canvis i retocs

sobre el manuscrit original i un d’aquests canvis ha estat escurçar l’edat d’En Colom en el

moment de la mort, és conjecturable i molt versemblant que, a més dels deu anys que

podem constatar que s’han suprimit en les còpies que ens han pervingut, hom podia –

seguint la constant dels censors d’escurçar vint o trenta anys la vida d’En Colom– haver‐ne

retallat vint més en relació amb la crònica original, avui dia desapareguda.

Aleshores, si En Bernáldez, en lloc d’haver escrit que En Colom va morir a l’edat “de

setanta anys, poc més o menys”, hagués dit “de noranta anys, poc més o menys”, com jo

suggereixo, seguint com de costum un retoc de vint anys clavats, el misteri de l’any de

naixement es desvelaria tot sol. Perquè, si, al 1506, en el moment de la mort, l’Almirall,

hagués tingut uns 92 anys, això voldria dir, ras i curt, que havia nascut al 1414. I seríem al

cap del carrer.

El fet que l’Albardaner ignori que hi ha vint‐i‐dues còpies conegudes dels manuscrits

d’En Bernáldez155, sense que se n’hagi preservat l’original, ha fet que, com la majoria

d’estudiosos, ell també cerqués innocentment un Colom nascut pels volts del 1436. Així, en

trobar a Girona un infant de nom Joan Colom, tonsurat al 1451, escriu: “Malgrat que,

desafortunadament, no consti l’edat de Joan Colom en aquest document, podem

148 Ídem, p. 6.

149 Ídem, p. 9.

150 Ídem, p. 17.

151 Ídem, p. 13.

152 Ídem.

153 Ídem.

154 Ídem.

155 M. GÓMEZ‐MORENO i J. DE M. CARRIAZO, “Introducción” a les Memorias del Reinado de los Reyes Católicos; op. cit., p. XL.

28


www.jo

rdibilben

y.com

pressuposar una edat compresa entre els 8 i els 12 anys, ja que era la més corrent per

celebrar aquesta cerimònia. Això ens permet situar la data de naixement d’en Joan Colom

entre els anys 1436 i 1438. Aquest fet revesteix una importància cabdal, ja que coincideix

amb l’edat que va dir el Cura de los Palacios que tenia el descobridor en morir, l’any 1506:

«de setenta años más o menos»”156.

Però els fets són ben explícits: ni En Bernáldez va escriure exactament això, ni hom

no ha pogut trobar mai cap Joan Colom real, històric i documentat degudament, nascut en

aquesta data. I, per més que l’Albardaner asseguri que “aquest Joan Colom adolescent és el

posterior gran descobridor d’Amèrica sota el nom de Cristóbal Colón”157, ni el perfil no hi

acompanya, ni va poder néixer –segons els seus càlculs– al 1436, ni en tenim cap més

informació que la predita. I, com ell mateix em reconeixerà anys després en una carta

personal, la identificació va ser totalment forçada i sense cap mena de rigor.

Així, fent referència a l’arbre genealògic que va confegir sobre els Colom de

Barcelona, i on especificava amb tota netedat que aquell Joan Colom era el fill del canonge

Francesc Colom, m’innovava que “l’any 1992 vaig escriure unes bones bestieses a La

Vanguardia”158. Insistia que “el meu quadre genealògic de La Vanguardia és pura suposició i,

per tant, amb moltes probabilitats de ser mentida”159. I hi acabava reblant estoicament,

sense immutar‐se, com si parlés d’una altra persona i no pas d’ell mateix: “El quadre que

vaig publicar a La Vanguardia és pura «bazòfia» històrica”160.

Sigui com sigui, i a despit dels malabarismes i truculències documentals a què

l’Albardaner ens té acostumats, fruit del seu afany incontingut de protagonisme, el parer

d’En Bernáldez ens posa novament sobre la certesa que parlem de dos homes diferents. I,

per això mateix, la quasi totalitat d’investigadors moderns l’ometen o el menystenen. Car, de

fer‐hi cas, haurien de reconèixer que el llaner i plebeu genovès no pot ser de cap de les

maneres el polític i noble Descobridor del Nou Món. Oimés si tenim en compte que uns

quants d’aquests manuscrits ens diuen explícitament que En Colom era “un home de terra

de Milà”161 o “natural de la província de Milà”!162. I, per tant, si era de Milà, no podia ser

genovès. O, com diu En Ramírez Corría: “El «Cura» escriví Milà, però els editors transcriviren

arbitràriament Gènova”163. Em sembla que, amb això, ja està tot dit.

156 F. ALBARDANÉ, “Era el clergue gironí Joan Colom el descobridor?”, op. cit., p. 6.

157 Ídem.

158 Carta d’En Francesc Albardaner a En Jordi Bilbeny; Premià de Dalt, 15 d’octubre del 2002.

159 Ídem.

160 Ídem.

161 Cf. M. GÓMEZ‐MORENO i J. DE M. CARRIAZO, op. cit., p. LXI.

162 Cf. M. D’AVEZAC, op. cit., p. 17, nota 23.

163 F. RAMÍREZ CORRÍA, op. cit., p. 17.

29


www.jo

rdibilben

y.com

Ponderant les coses així, ara tenen molt de sentit les reflexions d’En Bernardini, que

dóna una importància capital a la dada d’En Bernáldez. Segons ell, “la tesi del naixement

d’En Cristòfor Colom al 1451 –que avançaria la seva mort als cinquanta‐cinc anys–, no

resulta compatible amb un testimoni de tanta qualitat i precisió. Aquest és el motiu pel qual

els «genovistes» han tractat per tots els mitjans a l’abast d’explicar‐nos que En Bernáldez,

segurament, havia escrit seixanta, però que la poca prolixitat del tipògraf transformà en

setanta. És aquesta una suposició que, fins i tot, essent inversemblant, apareix amb caràcter

de gratuïta, car la realitat, certament, és que no es pot demostrar la seva inexactitud. Però

en el que no concordem en absolut amb els nostres enginyosos antagonistes és en l’ús

completament inapropiat del terme «senectute bona» aplicat a una edat de cinquanta anys

complerts”164.

Ho subscriu també En Charles Merrill, pel qual “senectute bona significa alguna cosa

com «una edat avançada», i cinquanta‐cinc anys, que són els anys que En Colom podria

haver tingut si hagués nascut al 1451, no era, ni tan sols al segle XVI, considerat vellesa”165. I

aquest és el punt clau, substancial, demolidor: si En Colom es va morir vell no era l’impostor

italià Colombo. O com també ha apuntat En Fermart, d’un tenor més contundent: “Si

prosperava aquesta opinió i es demostrava que En Colom havia mort a 70 o més anys, tot

l’edifici muntat sobre les actes italianes s’ensorra”166.

La situació, doncs, a partir del parer d’En Bernáldez ha esdevingut una dicotomia de

fàcil resolució. O s’equivoca o no. Com que aquest cronista era amic i conegut d’En Colom, el

qual va tenir encara acollit a casa seva i va posseir alguns dels seus escrits personals167, és

molt difícil que errés una dada tan evident com la de la vellesa de l’Almirall i l’edat de la seva

mort. O més ben dit: podia errar a l’hora de dir‐nos amb exactitud i precisió l’edat d’En

Colom en el moment de la mort. Però no hi podia haver cap espurna d’incertesa quan va

copsar que es va morir de vell. I aquí rau el perill: si això era cert, aleshores tota la

parafernàlia construïda a partir de la documentació notarial italiana, mostraria que hi ha dos

Coloms en joc i que el Colombo italià és un vulgar impostor.

Per això, l’Svet, en qüestionar‐se l’any de naixement d’En Colom, escrivia: “Durant

molt de temps aquesta pregunta fou objecte de polèmiques apassionades entre els seus

biògrafs. En part, la culpa la té el nostre protagonista, que s’equivocava sovint quan

determinava la seva edat. El sacerdot espanyol Andrés Bernáldez, contemporani seu i amic,

projectà més tenebres que claredat sobre el tema, car afirmà que, en morir En Colom (o


165 CHARLES J. MERRILL, Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus revealed; Demers Books, Llc.; Spokane (Washington), 2008, p.

104. 166 FERMART, El enigma de Colón; Impredisur, S.L.; Granada, 1992, p. 211.

167 M. GÓMEZ‐MORENO i J. DE M. CARRIAZO, op. cit., p. XIX.

30


www.jo

rdibilben

y.com

sigui, a l’any 1506), tenia setanta anys complerts. Sostreure 70 anys al de 1506 ens porta al

1436. Data absolutament absurda, ja que En Domènico Colombo [el pare del Colombo

genovès] contragué matrimoni al 1445. I al 1436 la seva futura esposa Suzanna tenia tan sols

nou o deu anys”168. D’aquí, doncs, no costa gens de deduir que si el Descobridor fos el

Colombo genovès que se’ns explica tan infantilment i grotesca, hauria nascut abans que la

seva mare fos una dona fèrtil.

Per aquesta mateixa raó, hom arracona sempre les dades que ens mostren un Colom

adult i experimentat, tot i que n’hi ha –com hem vist– a balquena, i que han estat exposades,

alhora, per una gran quantitat d’entesos. I que, si les prenem en consideració, el resultat,

cop rere cop, ens emmena directament al Colom barceloní.

Però ni tenint en compte el parer d’En Bernáldez, no surten els comptes. Ja he indicat

que no hi ha cap Colom nascut al 1436, sinó que es tracta tan sols d’una mera conjectura,

elaborada a partir d’una còpia d’un llibre retocat, que, a més, també apunta en altres

manuscrits, per tal com el fan morir als seixanta anys, que va néixer al 1446. I que, no

havent‐hi cap més estudi sobre un altre Colom més vell, hom ha tendit a vindicar aquesta

data i s’hi ha fet fort per oposar‐la a l’any de naixença del Colombo analfabet genovès i

evidenciar que som davant de dos personatges diferents.

Volent‐se ajustar als 70 anys d’En Colom, que es desprenen de la lectura del sobredit

cronista, En Garcia de la Riega ha confegit uns comptes que hi encaixen perfectament. Per

ell, En Colom va començar a navegar als 14 anys; va residir‐ne 3 a Portugal i 8 a Espanya,

sense navegar, que són 11 anys més; al 1501 ja feia 40 anys que navegava i va morir 5 anys

després, al 1506. Sumant tots aquests anys, li dóna un total de 70. I ho torna a provar amb

un segon càlcul: va començar a navegar als 14 anys; va navegar contínuament durant 23

anys; és a Portugal, on s’està 11 anys navegant fins al 1484 i arriba a Espanya, on hi viu 22

anys, de 1484 al 1506. Total: 70 anys169.

Amb aquests còmputs, segons ell, “queda, doncs, provat que de totes les

composicions imaginades amb respecte a l’edat que En Colom tenia quan morí, cap no

reuneix les probabilitats d’exactitud que ofereix la fonamentada en l’afirmació d’En

Bernáldez”170.

Els càlculs d’En Garcia de la Riega, però, no contemplen, d’una banda, les altres

manifestacions de l’Almirall que contradiuen aquests números i, d’altra banda, i sobretot, ell

mateix tampoc no s’ha adonat que els supòsits sobre els quals es basa, pel fet de tractar‐se

d’unes còpies que intentaven equilibrar de tot en tot el Colom català amb el Colombo 168 Y. SVET, op. cit., p. 22.

169 C. GARCÍA DE LA RIEGA, op. cit., p. 126.

170 Ídem.

31


www.jo

rdibilben

y.com

genovès, contenen errors d’uns vint anys, aproximadament; per no parlar, a més a més, dels

punts en què no lliguen les dates.

Primerament, si, segons En De la Riega, En Colom va navegar 11 anys seguits entre els

portuguesos fins al 1484 i n’hi va romandre 3 sense navegar, vol dir que va estar‐s’hi catorze

anys i que hauria d’haver arribat a Portugal al 1470. Però l’any és improcedent, perquè fins

ben bé al 1471 és documentat a la Guerra Civil catalana. I així el veiem el divendres 21 de

desembre del 70 al funeral d’En Joan de Calàbria, primogènit del rei Renat, portant el cos

sobre els muscles, amb d’altres personatges rellevants171. També sabem per una carta d’En

Colom al rei Ferran, del gener del 1495, que el rei Renat d’Anjou l’envià “a prendre la

galiassa Ferrandina, i sent sobre l’illa de Sant Pere, a Sardenya, em diguí una sagetia que hi

havia amb la dita galiassa, dues naus i una carraca”172. En Carreras Valls, que s’adona de la

transcendència dels mots d’En Colom, escriu tot seguit: “Primer de tot importava dilucidar la

personalitat de la nau Ferrandina perseguida per En Colom. Aquesta personalitat la tenim

avui completament establerta. La nau era florentina i pertanyia en part a Ferran de Nàpols,

nebot de Joan II, a qui serví durant la campanya contra Renat d’Anjou”173. I al moment

postil∙lava que “el 23 d’abril del 1469, Barcelona despatxava les naus del Comte de

Campobasso, d’En Setantí i de l’Angles per combatre les d’En Ferran de Nàpols, i el 20 de

maig següent el batlle de València escrivia a Joan II que a Mallorca s’havien armat dues naus

grosses amb dues més del Rei Ferran i un balener per trobar l’armada de Barcelona. I En

Cristòfor Colom escriu que la Ferrandina anava acompanyada per dues naus i una

carraca”174. I encara una nova dada ens ajuda a identificar els fets amb molta més precisió,

car “el 23 de juliol del 1472, segons consta en el Dietari de la Generalitat, una armada

enviada per Renat d’Anjou, compareixia davant de Barcelona”175. Per això mateix, a vista de

la identitat absoluta de les naus que encalça En Colom per ordre del rei Renat i les que es

mouen a la costa catalana, En Carreras Valls, ha pogut situar davant de Barcelona els fets

que relata el Descobridor. I així, ha reblat: “Aquest episodi degué ocórrer a l’entorn del 6 de

setembre del 1472. Ja hem vist com el 20 o 23 de juliol d’aquest any Renat d’Anjou havia

socorregut Barcelona amb l’armada de Mr. d’Epernay. El 26 d’agost següent els barcelonins

escrivien a Renat, informant‐li de l’existència davant de Barcelona de «La Ferrandina», dues

naus venecianes, tres baleners i barques no gaire grosses”, i el 6 de setembre li tornaven a

escriure, angustiats davant els rigors de la fam, «que el ventre no tolera dilació» i que de les

naus enemigues, només en quedaven quatre: «La Ferrandina, la veneciana i dos baleners».

171 J. SAFONT, op. cit., p. 220.

172 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., doc. XII, p. 285.

173 F. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot i Cristóbal Colom; op. cit., p. 65.

174 Ídem.

175 Ídem, p. 64.

32


www.jo

rdibilben

y.com

No posseïm la resposta de Renat, però el relat d’En Cristòfor Colom n’és l’equivalent”176. I

fruit de les seves ponderacions, concloïa: “El cert i positiu és que la Ferrandina es trobava el

dia 6 de setembre a la platja de Barcelona, acompanyada de dos vaixells (baleners) i una nau

veneciana (carraca?), les quatre al servei de Joan II i enemigues, per tant, de Renat”177. És a

dir, que al setembre del 1472 En Colom era encara a les ordres de la causa de la Generalitat,

servint el rei Renat, en qüestions militars navals. I, pel fet de trobar‐se davant de Barcelona,

és de deducció obligada que no es podia haver instal∙lat, llavors, a Portugal.

Vista i valorada, doncs, aquesta primera part de la qüestió, hi ha un segon matís que,

encara que menor, no vull tampoc passar per alt: si al 1501 l’Almirall duia quaranta anys

navegant, som al 1461. Com que va entrar a la navegació als 14 anys, i va navegar sense

parar, ens trobem al 1447. Amb la qual cosa, si creiem que va néixer al 1436, com

assegurava En Bernáldez, ens tornen a sobrar 11 anys.

Sigui com sigui, l’esforç d’En De la Riega ens torna a servir per provar que, sota cap

concepte, el Descobridor no podia ser un genovès nascut al 1451; que havia de tenir més de

vuitanta anys en el moment de la seva mort i, en conseqüència, que havia d’haver nascut en

una data anterior al 1436.

Ultra aquestes referències, tenim, encara, nova documentació que ens permet licitar

la vellesa extrema de l’Almirall. Així, el mateix rei Ferran, a la Cèdula per mitjà de la qual

concedia a En Colom, al 23 de febrer de 1505, llicència perquè pogués anar en mula

ensellada, “a causa de certes malalties que heu tingut i teniu, i que no podeu anar a cavall

sense molt de mal a la vostra salut”, reconeixia que la hi atorgava “acatant el sobredit i la

vostra ancianitat”178. Amb la qual cosa, En Colom havia de tenir molts més anys que el rei,

perquè aquest, que llavors en tenia 53, el veiés com un ancià. L’observació del rei Ferran és

d’una precisió tal, que anorrea automàticament la possibilitat que fes esment del Colombo

genovès, perquè aquest era un any més jove que el monarca català.

Com que aquesta Cèdula Reial ens dóna la dimensió d’un Colom ancià, molt més vell

que el rei Ferran; impossibilitat de desplaçar‐se amb normalitat, per raó dels anys i la vellesa

extrema, carregada ara de malalties cròniques, els historiadors i els especialistes colombins

s’han acostumat a no dur‐la mai a col∙lació, ni a fer‐ne cap comentari, per tangencial que fos,

perquè no s’ajusta amb la imatge del jove Colombo italià que ens volen inculcar de grat o per

força. En canvi, sí que la comenten els qui pretenen que el Colombo genovès no és l’Almirall

Colom, perquè hi veuen la prova irrecusable del desdoblament de personatges.

176 Ídem, p. 65‐66.

177 Ídem, p. 66.

178 Vg. M. FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Cédula concediendo á D. Cristóbal Colon licencia para andar en mula ensillada y enfrenada por

cualesquier partes de estos Reinos”; op.cit., tom II, doc. CLVI, p. 304.

33


www.jo

rdibilben

y.com

En aquest sentit, En García de la Riega ens ha llegat unes reflexions sucoses pel que fa

a l’ancianitat d’En Colom, que em complac a transcriure tot seguit, perquè van al moll de l’os

de la qüestió. Així, glossa que “l’erudit acadèmic Sr. Asensio, autor de l’obra Cristóbal Colón,

fa un resum dels diferents parers emesos i, fonamentant‐se en raonaments eloqüents

considera exacta la notícia d’En Bernáldez. Fixa, per consegüent, a l’any 1436 la data del

naixment d’En Colom, i enderroca l’opinió del colombòfil Harrisse, que acudí a l’habilitat

innocent de prescindir de la paraula senectut que empra En Bernáldez i a la comoditat de

suprimir la d’ancianitat consignada a la cèdula expedida a Toro, per la qual es concedia a En

Colom permís per viatjar en mula enfrenada i ensellada al mateix any que morí. Quan En

Harrisse interpreta la dita cèdula, s’atingué únicament a la consideració que l’Almirall es

trobava malalt, també consignada en el mateix document, i menyspreà les paraules

esmentades ancianitat i senectut, perquè destruïen l’edifici que havia aixecat sobre l’edat

d’En Colom. D’altra banda, l’historiador alemany Sophus Ruge refusava l’afirmació d’En

Bernáldez, fonamentant‐se capriciosament en el fet que aquest «no sabia que En Colom als

trenta anys tenia tots els cabells blancs i això l’induiria a atribuir‐li una vellesa que no tenia».

La lleugeresa d’En Sophus Ruge és veritablement impròpia d’un escriptor tan docte i tan

greu, perquè, ¿d’on tragué la seguretat que En Bernáldez ignorava la circumstància relativa

als cabells blancs de l’Almirall? No ho diu. Precisament En Bernáldez fou una de les persones

que degué tractar amb freqüència l’Almirall, ja fos perquè era amic seu, ja fos perquè havia

estat dipositari del seus papers, o perquè l’havia hostatjat a casa seva o, en fi, com a capellà

del P. Deza. I, essent aquest, amic i protector constant d’En Colom, aquell hagué de

reconèixer amb tota certesa les condicions personals de l’Almirall. Encara que En Sophus

Ruge sabés que En Bernáldez hagués conegut tan sols de vista el gran navegant, la seva

afirmació no tindria un valor definitiu, perquè el cronista sobredit se’n podia haver

assabentat abans d’estampar la notícia, que, per cert, concorda amb la d’ancianitat

consignada a l’expressada Reial Cèdula de Toro, ignorada per l’escriptor alemany”179.

I assegura, com a rúbrica final, i pel que ara ens ocupa de la reial cèdula, que “aquest

document no pot ser rebutjat com un altre de qualsevol i davant seu la crítica s’hi ha de

retre, llevat que es concedeixi prou màniga ampla perquè cadascú faci de la vida d’En Colom

el que li passi pel cap”180. Justament per això, insistia de nou l’Álvarez de Sotomayor, si bé

replicant la hipòtesi d’un Colom mallorquí nascut al 1460: “¿Com pot anomenar ancià un

home de cinquanta‐tres anys, que era l’edat del rei, a un altre de quaranta‐cinc? [...] I, per

descomptat, el monarca no es podia equivocar respecte a l'edat autèntica del seu Almirall, ja

que el portava tractant des de feia més de vint anys”181. I En Navarrete, tenint en ment “que

179 C. GARCÍA DE LA RIEGA, op. cit., p. 122‐123.

180 Ídem, p. 123.

181 M. ÁLVAREZ DE SOTOMAYOR, op. cit., p. 250.

34


www.jo

rdibilben

y.com

l’Oviedo, quan refereix la mort d’En Colom, diu que era ja vell”182, reblava encara: “Quan el

rei Catòlic li atorgà, al 1505, el permís per anar amb mula, expressà, entre d’altres causes,

que era per raó de la seva ancianitat, la qual cosa no es podria dir pròpiament d’un home de

seixanta anys”183. I, molt menys, de cinquanta i tants. Posicionament que, alhora, ha estat

adoptat per En Bayerri, que el reflecteix amb les mateixes i exactes paraules d’En

Navarrete184.

També l’Asensio ho corrobora, car per ell, “suposant el naixement d’En Colom al

1456, hauria tingut cinquanta anys en morir; i ni a aquesta edat no s’ha anomenat mai a

Espanya senectut, com diu En Bernáldez, ni ancianitat, segons l’expressió de la cèdula

Reial”185. Sembla que el mot “senectut”, recolzat per l’expressió reial d’“ancianitat”, eren

d’ús comú i de reconeixement general i es deurien emprar per indicar, no pas un home

madur, sinó vell. Així ho ha clissat En Bernardini, que hi afegeix: “¿Com és possible no copsar

que En Bernáldez només feia servir una forma corrent, en què el seu sentit no es presta a

cap mena d’equívoc?”186.

Efectivament: “senectut” volia dir vellesa extrema. I així ho va recollir a

començament del segle XVII En Covarrubias al seu diccionari. Aquí, a l’entrada del mot, se’ns

diu que ve “del nom llatí senectus” i que significa “a sene, quasi seminex, quod acta maiori

suae aetatis parte iam morte propinquior sit”187. I que, de conformitat amb la traducció que

em facilita l’Àfrica López, ve a dir: “De vell, com si estigués mig mort; és el que ja està més

pròxim a la mort, perquè la major part de la seva vida ja ha estat viscuda”188. Si ens hi fixem,

doncs, les expressions “de vell”, “més pròxim a la mort” i “la major part de la seva vida ja ha

estat viscuda” ens duen de ple la imatge d’un home vellíssim, amb un llarg transcorregut

vital i pròxim a la mort natural, que s’ajusta a la perfecció amb el Colom català, nascut al

1414 i que es moriria als 92 anys “de senectute bona”.

Amb tot, un dels pocs historiadors que ha comentat la Cèdula reial per justificar el

Colombo genovès ha estat En Ballesteros Beretta. Segons ell, “al 1505 li concedeixen permís

excepcional per muntar en mula, en atenció a la seva edat i malalties. Tampoc això no prova

gaire res, car si tan sols vorejava els seixanta anys, acompanyats els anys de malalties, i amb

la consideració aïllada d’aquesta última causa, hi hauria prou motiu per a la concessió”189.

182 M. FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Introducción”, op. cit., tom I, p. LXXXI.

183 Ídem.

184 E. BAYERRI Y BERTOMEU, op. cit., p. 354.

185 J. M. ASENSIO, op. cit., p. 88.


187 SEBASTIAN DE COVARRUBIAS, Tesoro de la Lengua Castellana o Española [segons la impressió del 1611 i les addicions del 1674]; a cura

de Martín de Riquer, Ad Litteram‐3, Editorial Alta Fulla, Barcelona, 2003, p. 933. 188 ÀFRICA LÓPEZ, imeil personal datat el 1r de maig del 2011.

189 A. BALLESTEROS BERETTA, op. cit., p. 191‐192.

35


www.jo

rdibilben

y.com

Però, en fer aquesta asseveració En Ballesteros desvirtua el sentit exacte de la discussió, que

no és si el permís de muntar en mula era justificat o no per raó de la malaltia, sinó,

fonamentalment, per què el rei Ferran parla de la senectut d’En Colom en la llicència

mateixa. I, a més a més, cau en el propi parany d’acceptar que el Descobridor pogués tenir

prop de seixanta anys. Perquè, aleshores, ja hi tornem a ser: hauria nascut a l’entorn del

1446. I deixaria de ser, novament, el Colombo genovès, nascut, segons documentació

diversa i fidedigna, i acceptada de tothom, al 1451.

I això mateix li passa a En Harrisse, a qui també incomodava tant l’ús del mot

ancianitat, que en comentar la llicència reial, només es limita a dir: “El 23 de febrer del 1505,

el rei autoritza En Colom a viatjar en mula a causa de les seves malalties; però s’escolaren a

l’entorn de dos mesos abans que la seva salut li permetés sortir”190. Resta clar que l’omissió

respon al fet que En Harrisse creia que l’Almirall havia nasuct al 1446. I, per tant, al 1505, el

Descobridor només tindria 59 anys i es trobaria molt lluny encara de l’esmentada ancianitat

de què parlava el rei Ferran.

Per l’Asensio, “és tanta la força d’aquest argument, tant obliga a la veritat, que el

docte colombista Mr. Henry Harrisse, a fi de sostenir la seva equivocada opinió, en fer‐se

càrrec d’aquesta Reial cèdula, no s’atreveix a copiar les seves paraules textuals”191 i, com ja

he mostrat, només exposa que el rei li va atorgar la llicència per raó de les seves malalties.

Per això mateix, conclou: “Destorbava, sens dubte, al docte crític la paraula ancianitat i la

suprimí sense manies”192.

Altrament, sabem que en una carta adreçada al rei Ferran del 7 de juliol del 1503, i

que constitueix la Relació del Quart Viage, En Colom va escriure que “jo vinguí a servir [a

l’edat] de vint‐i‐vuit anys, i ara no tinc cabell en ma persona que no sigui blanc i el cos malalt

per sempre i gastat”193. L’Asensio, en referir‐se a la frase de l’Almirall que comunicava que

havia entrat a sevir al monarca als 28 anys, afirmava contundent: “Aquest extrem és

absolutament inadmissible. A la còpia de la carta que serveix de base a tal opinió, hi ha una

errada greu: es posà 28 en lloc de 48, i així ho sospità En Bossi i ho han afirmat d’altres

historiadors”194. Per En Fermart, “podem assegurar que hi ha un lapsus, o que, per mala

cal∙ligrafia, on es llegeix 28 volgué dir 38 anys”195, tot i que també reconeix que “alguns

190 H. HARRISSE, op. cit. vol. II, p. 136.

191 JOSÉ MARÍA ASENSIO, Cristóbal Colón. Su vida, sus viajes, sus descubrimientos; Espasa y Compañía, Editores; Barcelona, 1891, vol. I, p.

213. 192 Ídem.

193 CRISTÓBAL COLÓN, “Relación del Cuarto Viaje”, Textos y documentos completos; edició de Consuelo Varela i Juan Gil, Alianza

Universidad‐320, Alianza Editorial, S.A.; 2a edició ampliada, Madrid, 1992, doc. LXXIV, p. 500. 194 J. M. ASENSIO, Los Restos de Cristóval Colón están en la Havana; op. cit., p. 88.

195 FERMART, op. cit., p. 27.

36


www.jo

rdibilben

y.com

historiadors allarguen més la vida d’En Colom: suposen que entrà a servir als 48 anys”196. I En

D’Avezac rebla: “És, doncs, manifestament, un error material d’escriptura o de lectura el que

ha introduït la xifra de vint‐i‐vuit anys, en lloc de trenta‐vuit, a la lletra del 7 de juliol del

1503. En Morelli, en donar la seva edició d’aquesta Lletra raríssima, tan lloada per les notes,

frapat per la incoherència del nombre de 28 anys, ja havia jutjat raonable de sospitar

qualque falta tipogràfica dins les xifres. En Bossi, enterament aprovat per l’Spotorno,

trobava raonable, al seu torn, de suposar inexacte el número 28, i de substituir‐lo per 38. Per

En Navarrete, l’error provenia, sens dubte, d’una mala lectura dels manuscrits, que havien

xifrat 28 anys en lloc dels 48”197.

Efectivament, En Morelli, ens assegura “que sembla raonable sospitar que l’error

d’impremta s’hagi esdevingut a la xifra numèrica posada per denotar els 28 anys de l’edat,

en els quals En Colom havia començat a servir el Rei d’Espanya”198, sobretot perquè, en

aquesta mateixa carta, el Descobridor “escriu que era ja vell” i tenia “la seva edat

avançada”199.

Vuit anys després En Luigi Bossi hi tornaria a insitir. Després de comentar els mots

que acabo de citar d’En Morelli, escriu convençut que “és, doncs, probable, que la xifra de 28

anys, als quals En Colom escriu que havia entrat al servei d’Espanya, no sigui exacta i potser,

per contra, s’hagi de llegir la xifra 38, la qual cosa faria remarcar la data de la seva naixença a

l’any 1445”200. I afegeix per justificar‐ho que “a l’època en què En Colom anà a servir a

Espanya, ja havia fet moltes i grans coses, molts estudis, molts viatges i havia passat per

moltes experiències, les quals l’havien potser disposat i fet madur per a la gran empresa [del

descobriment], que difícilment s’hauria pogut realitzar amb èxit per un home de 28 anys”201.

I En Navarrete, finalment, creu que “la carta que [En Colom] escriví als reis, trobant‐

se a Jamaïca el 7 de juliol del 1503, diu equivocadament que els vingué a servir amb 28 anys

d’edat”. Però que “hi ha certament un error a les còpies d’aquest document, com alguns ja

ho han advertit i nosaltres ho hem notat”. I que “és indubtable aquesta equivocació, car sens

dubte provingué per raó d’estar mal expressat el número o guarisme als manuscrits,

escrivint 28 en lloc de 48, que és l’edat que En Colom tindria al 1484 quan vingué a Espanya,

si morí als 70 anys com diu En Bernáldez”202. Amb la qual cosa, tornem a tenir de manifest

que hi ha vint anys, pel cap baix, desencaixats, i que si el rei tracta En Colom d’ancià és

196 Ídem.

197 M. D’AVEZAC, op. cit., p. 24‐25.

198 [JACOPO] MORELLI, Lettera Rarísima di Cristoforo Colombo; Stamperia Remon‐diniana, Bassano, 1810, p. 48.

199 Ídem.

200 LUIGI BOSSI, Vita di Cristoforo Colombo; Tipografia di Vicenzo Ferrario, Milà, 1818, p. 69.

201 Ídem, p. 70.

202 M. FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Introducción”, op. cit., tom I, p. LXXX.

37


www.jo

rdibilben

y.com

perquè el considerava molt més gran que ell. I això només fa sentit si som davant, com de

costum, del Colom barceloní: d’En Joan Colom i Bertran.

A més, d’altres historiadors, com l’anomenat Oviedo i En Cases, també ens diuen que

en Colom va morir de vell. Per l’Oviedo, doncs, en tornar l’Almirall a Espanya del seu últim

viatge ultraoceànic, “com que ja era vell i malalt, i molt apassionat de gota, morí”203, al maig

de 1506. I En Cases insisteix igualment que En Colom, a l’any 1500, “encara que fos vell i

molt cansat de tan immensos treballs, encara tenia propòsit de gastar la vida que li quedava

en descobrir”204. A vista de les quals sentències, l’Amengual insistia que “aquestes dades

coincideixen en el fet que era vell”205. Però, influït, novament, per l’opinió manipulada d’En

Bernáldez, rubricava que “morí a l’entorn dels 70 anys i que degué néixer cap al 1436”206,

sense que, altrament, tinguem cap constància d’un Colom nascut en aquesta data precisa. Ni

a Catalunya ni a Gènova. Ni enlloc.

Pel que fa a Catalunya, la documentació sobre la família barcelonina dels Colom és

abundosa, explícita, contrastada i irrevocable i es troba a l’abast de qualsevol estudiós. I

quant al Colombo genovès, En Ballesteros és prou concloent quan afirma que “hom creu que

Doménico Colombo [el pare del Colombo genovès] nasqué al 1418 o 1419, ja que consigna

en acta notarial que al 1429 tenia onze anys. Si En Cristòfor Colom havia nascut al 1436, el

seu pare tindria llavors disset o divuit anys. L’argument que enderroca tota la hipòtesi és

que, en un document de 1470, es declara que En Colom era major de dinou anys i és de tot

punt impossible que en aquesta data hagués complert els trenta‐quatre anys”207. Amb la

qual cosa, tornem a saber de nou que, encara que de l’opinió d’En Bernáldez en resultés

l’any 1436, com postula tothom, aquesta data no faria tampoc referència a cap Colom

genovès. I, en conseqüència, En Ballesteros, volent‐ho negar, ho afirma encara amb més

contundència.

Però no tan sols ens ha pervingut descrita la vellesa del Descobridor pels seus

cronistes i contemporanis, ans també per ell mateix. Com tot just acabo de mostrar, a la

Relació del Quart Viatge, datada a Jamaïca el 7 de juliol de 1503, En Colom subscriu que “ara

no tinc cabell en ma persona que no sigui blanc i el cos malalt per sempre”208. A l’ànima

d’aquesta mateixa Relació, insisteix que “la meva vellesa, amb l’experiència de la intenció,

203 GONZALO FERNÁNDEZ DE OVIEDO, Historia General y Natural de las Indias; edició i estudi preliminar de Juan Pérez de Tudela Bueso,

Biblioteca de Autores Españoles‐117, Ediciones Atlas, Madrid, 1959, p. 75. 204 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. II, p. 217.

205 RAFAEL BAUZÀ SOCIAS – JAUME E. AMENGUAL, El Descubridor del Nuevo Mundo; Editorial Eureka, Col∙lecció Estrella‐1, Palma de

Mallorca, 1990. p. 10. 206 Ídem.

207 A. BALLESTEROS BERETTA, op. cit., p. 192.

208 C. COLÓN, Textos y documentos completos, op. cit., p. 500.

38


www.jo

rdibilben

y.com

no requeria que els Porres em vinguessin a donar ordres”209. I encara ens confirma que quan

es va veure perdut per una tempesta terrible que el va sorprendre en aquest darrer viatge,

va sentir una veu molt piadosa que li va dir, entre d’altres consolaments: “La teva vellesa no

impedirà cap cosa gran”210. I quan es compara a algú, per haver demanat auxili a Déu perquè

el deslliurés del que creia ja una mort segura a la mar, ho fa tenint present un home de més

de cent anys: “Abraham passava de cent anys quan engendrà Isaac, ni Sara era mossa. Tu

crides per socors incert”211. És a dir, que si Déu va fer cas a Abraham, que tenia més de cent

anys, també n’hi podia fer a ell, que li demanava auxili, i tenia una edat semblant.

Encara que ens sembli impossible quasi, cap erudit ni estudiós no ha donat

cap importància al paràgraf que acabo de citar, en què En Colom es comparava amb el

centenari Abraham. L’únic comentari que conec prové de l’Arnoldo Canclini, que s’ha

deturat davant d’uns mots tan poc lògics, si feien referència –és clar– al Colombo genovès.

Segons ell, “a la carta citada de Jamaïca, datada el 7 de juliol del 1503, En Colom explica que

una veu celestial –òbviament la de Déu– l’encoratjà amb arguments com: «La teva vellesa no

impedirà cap cosa gran», posant l’exemple d’Abraham, que tenia a l’entorn de cent anys”212.

És més que palès que En Colom, abans de morir, es comparava amb algú que era centenari.

Per això mateix, doncs, En Canclini, no ho podia entendre. Ho llegia amb els seus propis ulls i

no ho digeria de cap de les maneres. Perquè, acte seguit, apuntava que “llavors el

Descobridor tindria només 52 anys, la qual cosa no és massa lògica”213. No. No és gens lògica

que un home de 52 anys es compari amb algú de cent. Llevat que siguin dues persones

diferents. I que el qui es comparava amb Abraham fos el Colom català, que aleshores tindria

90 o 91 anys.

A vista de tot plegat, em sembla factible deduir que el Descobridor

s’autorepresentava, al final de la seva vida, com un vell molt proper als cent anys. Cosa que

seria certa si hagués nascut al 1414. Llavors, si l’Almirall Colom es veu a la vora dels cent

anys, a les darreries de la seva vida, el septagenari Joan Colom, que l’Albardaner refusava

aferrissadament per culpa d’una edat –segons ell– massa avançada, ara pren unes

connotacions totalment diferents, perquè s’ajusta a la perfecció amb la visió que el

Descobridor té d’ell mateix poc abans de morir.

A més a més, un Colom de vuitanta anys s’adiu a la perfecció, no tan sols amb l’home

vellíssim de qui ell mateix parla, sinó, sobretot, amb l’home malalt que diu que és. Per això,

la Consuelo Varela ens reporta que “la imatge que generalment tenim d’En Colom, a través

209 Ídem, p. 502.

210 Ídem, p. 492.

211 Ídem.

212 ARNOLDO CANCLINI, La partida final del Almirante. Luces y sombras en la muerte de Cristóbal Colón; Editorial Plus Ultra, Buenos Aires,

1992, p. 98. 213 Ídem.

39


www.jo

rdibilben

y.com

de les seves gestes i dels seus propis escrits, és la d’un home actiu, emprenedor i lluitador; la

d’un ésser digne d’admiració, malgrat els seus múltiples altibaixos i les seves grans

contradiccions. Doncs, bé: aquesta imatge pren encara major atracció en descobrir que En

Colom, almenys des del 1494 [...], era ja un malalt greu”214.

Efectivament, sembla que ja al segon viatge, el Descobridor va posar en evidència la

seva edat avançada i la seva més que precària salut. Per En Rumeu de Armas, “en aquesta

jornada l’Almirall estigué malalt en dues ocasions, i el seu estat l’obligà a interrompre les

anotacions”215 del Diari. En Majó Framis, en fer referència també a aquest mateix segon

viatge, escriu: “En Colom arriba a la Isabela en un dia de calitja i de sol enterbolit [...]. No ha

mort, tot i que ve sumit en una letargia estranya, de què els físics rudimentaris de l’armada

no en sabrien l’explicació”216; per la qual cosa creu que “l’Almirall Cristòfor Colom ve mort o

a punt de morir”217.

Conformement, En José Luis de Pando, ens assegura que En Colom, en tornant del

seu tercer viatge, a l’any de 1500, ja presentava “les seqüeles d’una malaltia gravíssima, mal

tractada i mal curada, amén d’una oftalmia, que el mantingué quasi cec i una debilitat que el

tingué com mort”218. I rebla que, a partir del 1499, l’Almirall “patirà molèsties conseqüents

fins que li ocasionaran la mort, el dia 20 de maig del 1506”219.

Ara bé, segons En Humboldt, no és probable que el clima de les Antilles “tingués una

influència perniciosa sobre la salut d’En Colom. He estat en aquests llocs, i puc afirmar que el

canvi de salut de què es queixava l’Almirall d’ençà del seu tercer viatge no es pot atribuir a

una navegació per la costa, durant la qual rares vegades féu expedicions a les terres

boscoses, i on la temperatura és poc elevada. La constitució d’En Colom, debilitada ja per la

vida activa i feinera de marí que tingué quasi des de nen, s’alterà abans de l’arribada a la

Trinitat”220, a l’estiu del 1498.

És a dir, que la seva malaltia no ve donada pel fet de viatjar per les costes

americanes, sinó que és conseqüència del temps: del molt temps que fa que navega, com

diu En Humboldt, i d’un mal que ja era crònic al 1494, com apunta la Varela, que és com dir

que està malalt per raó d’una edat molt avançada. Era crònic al 1494 i ho continuava essent

al 1502 quan es va embarcar per al seu darrer periple al Nou Món. Per això mateix, En

Rumeu de Armas, torna a insistir que “el quart viatge mereix una atenció particular per les 214 C. VARELA, op. cit., p. 24.

215 ANTONIO RUMEU DE ARMAS, Hernando Colón, historiador de América; Real Academia de la Historia, Madrid, 1970, p. 29‐30.

216 RICARDO MAJÓ FRAMIS, Alonso de Ojeda; Círculo de Amigos de la Historia, Editions Ferni, Ginebra, 1972, p. 48.

217 Ídem, p. 47.

218 JOSÉ LUIS DE PANDO VILLARROYA, Colón y el Viaje Tercero; Pando Ediciones, Madrid, 1986, p. 10.

219 Ídem, p. 11.

220 ALEJANDRO DE HUMBOLDT, Cristóbal Colón y el descubrimiento de América; traducció de Luis Navarro y Calvo, Monte Avila Editores,

Caracas, 1992, p. 247.

40


www.jo

rdibilben

y.com

circumstàncies que s’hi esdevingueren. En Cristòfor Colom, malparat i malalt, amb prou

feines va poder redactar al seu Diari unes notes o apuntaments, breus, concisos, sense la

continuïtat obligada”221, que aquesta mena d’escripturació requereix.

Ara, si poguéssim verificar mèdicament que aquesta malaltia crònica d’En Colom, ja

constatable i resseguible al llarg de tots els seus viatges a Amèrica, fos inherent a la pròpia

vellesa, llavors tornaríem a tenir un nova evidència que En Joan Colom i Bertran i En Joan‐

Cristòfor Colom descobridor són el mateix individu.

A un posicionament molt pròxim a les meves conjectures va arribar ja, al 1918, el

Doctor Agustín Marcos Fernández, que, després d’estudiar mèdicament els símptomes que

presentava la malaltia d’En Colom, va observar que “les complicacions cardíaques del

reumatisme crònic com d’angoixa i depressió mentals” que patia En Colom en tornant del

seu quart viatge al 1504, feien que fos un home que “semblava ser de molta més edat de la

que en realitat tenia”222.

En aquest sentit, també em sembla interessant el parer d’En Jaime Jerez respecte a la

vellesa de l’Almirall. Així, en parlar de la presència d’aquest a les terres americanes, que

llavors ja governava l’Ovando per ordre del rei, escriu: “Neguitejava igualment al Governador

la presència de l’ancià Colom en el seu quart i darrer viatge per les aigües del Carib, i que

encara insistia, amb tossudesa senil, a trobar una ruta marítima que el portés fins al Cipango

i el Catai”223. A vista de les quals observacions, En Pep Mayolas creu que “d’una banda, se’ns

diu per partida doble que Colom era un ancià i [se’ns] descriu la seva obstinació com a

tossudesa senil, expressions que quadrarien amb el Joan Cristòfor Colom que ens assenyala

Bilbeny, i el qual rondaria els 88‐90 anys en aquell moment”224.

Per bé que, des d’una altra perspectiva, i sense tenir mai present aquest Joan

Colom barceloní, En Prudencio Otero, també era del parer que, en estudiar la vida del

Descobridor, “molts dels seus historiadors han procurat artificiosament disminuir‐ne l’edat a

fi d’acomodar‐lo a ser fill d’En Domènico Colombo”, llaner italià225, en qualitat d’aprenent de

teixidor. Ho havien de fer, “perquè es trobaven amb la dificultat que aquest aprenent de

llaner hagués pogut casar‐se amb la Susanna Fontanarosa als quinze o setze anys”226.

L’Otero està convençut que “l’Almirall, en morir, tenia més edat que els setanta anys que li

221 A. RUMEU DE ARMAS, op. cit., p. 27.

222 DR. AGUSTÍN MARCOS FERNÁNDEZ DE IBARRA, “La historia médica de Cristóbal Colón y los médicos que de algún modo se relacionan

con el Descubrimiento de América (1)”; Gaceta Médica Catalana, LIII (1918), p. 248. 223 JAIME JEREZ, Hernán Cortés; Círculo de Amigos de la Historia, Editions Ferni, Ginebra, 1972, p. 40.

224 JOSEP MAYOLAS, “Algunes evidències de Colom i Cortès”; http://www.histocat.cat/pdf/colom_cortes.pdf, p. 1.

225 PRUDENCIO OTERO SANCHEZ, España, patria de Colón; Biblioteca Nueva, Madrid, 1922, p. 167.

226 Ídem.

41


www.jo

rdibilben

y.com

posen la generalitat dels historiadors”227 –quan anys enrera un gran nombre d’erudits ho

creien–. I ho raonava de la tenor següent: “És de temps immemorial que, a totes les costes

d’Espanya, es diu mariners als qui es dediquen a les tasques de la pesca o a fer viatges curts

de port a port, sense deixar de veure terra, i es diu navegants quan van de mariners en naus

d’alta borda i fan navegació d’altura.

“Fonamento la meva asserció en aquesta diferència i en el fet que l’Almirall diu al seu

diari de navegació del primer viatge, el 21 de desembre del 1492: «Jo he anat vint‐i‐tres anys

per la mar, sense sortir‐ne temps que s’hagi de comptar»; per tant, abans d’arribar a

Portugal, va fer de navegant; i aquests no ho són abans dels vint anys d’edat; quan són més

joves se’ls anomena grumets, i aquesta no és la condició en què navegà l’Almirall”228.

L’Otero, seguint les diverses manifestacions escrites d’En Colom –algunes de les quals

han estat arreglades per fer‐lo coincidir amb el jove Colombo italià, com ell mateix ha

reconegut més amunt–, arribava a la suma de 73 anys. Tanmateix, i adonant‐se que, segons

els càlculs extrets de les dades que forneix En Ramusio, es podia deduir que En Colom “morí

als setanta sis anys”229, acabava reblant que “l’edat, doncs, de l’Almirall en morir era, en el

meu concepte, entre els setanta‐vuit i els vuitanta anys”230. És a dir, que si En Colom, a parer

de l’Otero, va morir a una edat pròxima als vuitanta anys, llavors és que havia d’haver nascut

en una data molt propera al 1426. I el Colom que més s’aproxima a aquesta data torna a ser

En Joan Colom i Bertran.

A semblants conclusions va arribar també, al 1931, En Carreras Valls, car, per ell, “el

naixement d’aquest Joan Colom cal fixar‐lo a l’entorn de 1420, ja que exactament com el seu

germà Lluís són personatges de qualitat durant la revolució catalana”231 de la Generalitat

contra En Joan II. I unes línies més avall hi torna a insistir: “El naixement de dit Joan Colom a

Verdú o en les seves rodalies a l’entorn del 1420, encara que procedís de la branca noble de

Barcelona, és admissible, ja que al 1423, senyorejava a l’Urgell el noble conseller barceloní

Jaume Colom”232. I reblava, tot seguit: “No és admissible que En Joan Colom, germà d’En

Lluís, a qui reputem nascut a l’entorn del 1420, tingués fills pròfugs al 1451.”233 És a dir, que

En Carreras Valls ens confirma, per tres vies i raonaments diferents, que En Joan Colom havia

d’haver nascut en una data molt pròxima al 1420.

227 Ídem.

228 Ídem, p. 167‐168.

229 Ídem, p. 170.

230 Ídem, p. 168‐169.

231 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 124.

232 Ídem.

233 Ídem.

42


www.jo

rdibilben

y.com

Però, si bé, En Carreras Valls fins a l’any 31 no havia relacionat encara el Colom

descobridor amb el barceloní Joan Colom, sinó que creia que aquest Joan Colom

“probablement era el seu pare”234, a l’any següent del 32 va canviar radicalment el punt de

vista. En una conferència pronunciada al Col∙legi Notarial de Barcelona al gener d’aquest

any, i de la qual En Manuel Bazataqui n’ha abstractat els aspectes més rellevants, hi

reconeixia que “En Lluís Colom i Bertran apareix al 1474 a Sicília talment com estimem que

s’hi trobaria el seu parent Cristòfor Colom, que, si ens atenim a les seves pròpies paraules

[...], en l’estat dels nostres coneixements, no pot ser ningú més que el noble Joan Colom”235.

Abans del 1931, doncs, com que en no identificar‐los creia, per mitjà de càlculs

diversos que feia a partir de la documentació oficial consultada, que el Descobridor havia

d’haver nascut al 1447236; ara, en donar crèdit que aquest només podia ser En Joan Colom; i

en haver‐se pronunciat repetidament sobre el fet que el noble barceloní en qüestió hauria

nascut a l’entorn del 1420, és lògic i evident que el Descobridor també naixeria pels volts

d’aquesta mateixa data. La seva opinió és altament significativa, perquè En Carreras tenia un

amplíssim coneixement documental dels fets de la Guerra Civil i dels homes que hi van

participar.

Per això defensava la idea que el cabdill i home d’estat que va ser En Joan Colom,

havia de tenir més de quaranta anys per poder desenvolupar els càrrecs que posseïa amb la

normalitat que ho va fer i la incidència que va tenir sobre els seus seguidors. I així,

exactament, ho ha remarcat l’Ulloa: “Ço que atrau l’atenció sobre Joan, és la seva activitat,

traduïda en les nombroses missions que rebia de la Generalitat (que aleshores era com el

consell suprem revolucionari), per anar de delegat a les províncies i per mantenir‐hi el fogar

revolucionari, organitzant la resistència”237.

Des d’aquesta òptica, són ara especialment cabdals les paraules d’En Colom a la

sobredita Relació, perquè hi consigna, com hem vist, que “jo vaig venir a servir [a l’edat] de

vint‐i‐vuit anys”238. Per En Vaquer, “si coneixem l’any en què En Colom va entrar a servir els

Reis Catòlics, sabrem l’any del seu naixement”239. I és cert. Però, hi afegia, immediatament:

“Vet aquí el problema: quan va entrar En Colom al servei dels Reis?”240.

La idea que l’any de naixença anava estretament lligat amb l’any d’entrada al servei

reial, l’havia apuntat ja, al 1918, En Ricardo Beltran. Segons ell, “sabent quan i a qui vingué a 234 R. CARRERAS VALLS, Catalunya Descobridora d’Amèrica; op. cit., p. 153.

235 Cf. MANUEL BAZATAQUI VILLARROYA, “¿Cristóbal Colón, badalonés? El apellido Colom vinculado de siglos a nuestra ciudad”; Diario de

Barcelona, dijous, 14 de setembre de 1972, p. III. 236 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 51 i Catalunya descobridora d’Amèrica, op. cit., p. 113 i 114.

237 L. ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom; op. cit., p. 101.


239 O. VAQUER BENNASAR, op. cit., p. 14.

240 Ídem.

43


www.jo

rdibilben

y.com

servir En Colom, amb vint‐i‐vuit anys d’edat, tindrem base per fixar l’època del seu

naixement”241. I insisteix que “tenia vint‐i‐vuit anys quan vingué a servir els Reis Catòlics” i

que, “En Colom, en fer al∙lusió a les seves cartes a l’època en què vingué a Espanya i entrà al

servei dels Reis, es refereix sempre a un període comprès entre 1483 i 1486”242.

Amb tot, jo no crec necessari interpretar aquest servei, com un servei estricte al rei

Ferran. En Colom no ho diu enlloc, d’enlloc no es pot conjecturar, ni les dates tampoc no ens

lliguen. Perquè si parlem del Colom genovès, nascut al 1451, llavors tenia 28 anys al 1479. I

en aquesta data En Colom era del tot en tot a Portugal, servint‐ne el seu rei, que s’havia

confederat amb el rei de França i estaven en guerra oberta contra Ferran el Catòlic. Per això

En Beltrán y Rózpide, després d’analitzar tots els elements que té a l’abast per escatir en

quin any exacte l’Almirall va entrar al servei dels monarques, escriu que “sigui quin fos l’any

en què això s’escaigué, En Cristòfor Colom no podia tenir l’edat que una acta notarial

atribueix a En Cristóforo Colombo”243. I rubrica, davant la impossibilitat que li quadrin els

còmputs, que “En Colom no diu que tenia vint‐i‐vuit anys quan vingué a servir els Reis

Catòlics, sinó quan vingué a servir, sense expressar on ni a qui. Pogué referir‐se a l’època en

què començà a servir d’altres [cabdills], com és ara René o Renat d’Anjou, l’enemic de la

casa d’Aragó, o l’anomenat Coulon o Coullon pels francesos, Cullan pels portuguesos, Colón

pels espanyols i Colombo o Colomb pels italians i demés autors estrangers, el més gran dels

corsaris que hi havia en aquells temps, i en companyia del qual estigué i anà molt temps En

Cristòfor Colom”244.

Llavors, en aquesta mateixa línia de reflexions, fonamentades a donar sentit a la

sentència de l’Almirall sobre entrar a servir uns monarques, però ara, posada en relació amb

una causa militar determinada, anterior al govern dels Reis Catòlics, En Llorenç Gandol,

coincidint amb En Beltrán, creia que En Joan Colom “es féu marí precisament per causa de la

guerra civil”245. I, si bé per unes altres raons, l’Ulloa també estava convençut que En Colom

va embarcar‐se, “al 1462, a les costes catalanes”246. Així, seguint aquests tres autors i, si tal

com jo intueixo, cal desxifrar els mots de “començar a servir” com si En Colom ens digués

que va començar “a servir militarment”, “a servir en un exèrcit o en una causa militar” o,

encara, primmirant una mica més, “a servir la causa de la Generalitat”, que també era la

causa del rei Renat; aleshores, i atès que la guerra entre la Generalitat i En Joan II va esclatar

formalment, segons ens innoven En Jaume i En Santiago Sobrequés, el 29 de maig del 1462,

241 R. BELTRÁN Y RÓZPIDE, op. cit., p. 9.

242 Ídem.

243 Ídem, p. 12.

244 Ídem.

245 LLORENÇ GANDOL I DOMÈNECH, El descobridor d’Amèrica Joan Baptista Colom, català de Tarroja de la Segarra [mecanoscrit];

Barcelona, 1989, p. 12. 246 L. ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom: op. cit., p. 72.

44


www.jo

rdibilben

y.com

amb la sortida de Barcelona de l’exèrcit del Principat per combatre la reina Joana a

Girona247, o, d’acord amb En Mitjana, a la sessió extraordinària de la Diputació, a la qual va

assistir En Joan Colom mateix, com a diputat248; si hi descomptem els 28 anys que diu En

Colom que tenia en entrar a servir‐hi, tindríem que hauria d’haver nascut al 1434.

Ara bé: En García de la Riega també jutja “que la xifra de vint‐i‐vuit anys és un lapsus

plumae (opinió ja emesa per En Navarrete), i que, en conseqüència, cal corregir per la de

trenta‐vuit”249. I ho argumentava de la tenor següent: “El cas té fàcil solució si li apliquem un

fet molt poc conegut: el valor de 40 representat per la X amb una petita ratlla a sobre o amb

una virguleta al costat del braç davanter. S’usava aquesta xifra a l’Edat Mitjana, com es pot

veure a la notable revista de Santiago, Galicia Histórica, de l’eminent historiador i arqueòleg

López Ferreiro, corresponent a setembre‐octubre del 1901, pàgina 123; a l’apèndix del tom

III de La España Sagrada del P. Flórez, foli 390; al manuscrit titulat Suplemento al tomo XIX

de La España Sagrada de l’esmentat P. Flórez, foli 218, i en el pròleg del mateix manuscrit

existent a la Universitat Pontifícia de Santiago; i, finalment, en d’altres llibres que la meva

memòria no encerta a precisar. En fer‐se la transcripció de la carta d’En Colom es considerà

inversemblant la xifra XVIII; però en adonar‐se de la ratlla o virguleta es cregué que aquest

signe doblava el valor de la X, i llavors s’escriví vint‐i‐vuit anys, que es jutjà xifra raonable. Em

sembla que aquest conjectura és encertada, atès que l’Almirall emprava sovint a les seves

cartes els números romans”250.

Sigui com sigui, o bé perquè hi va haver un error en la lectura de la X amb vírgula al

damunt, o bé perquè “algun copista poc destre, en transcriure la xifra XLVIII, mal feta,

prengué la L per una altra X”251, el cert és que hi ha un decalatge de 20 anys i que els càlculs

ens porten a l’any 1424. Si d’aquí en descomptem els deu anys del retoc corresponent, o bé

interpretem que l’error de transcripció –involuntari o no– no és de 28 anys sinó de 38, cal

concloure per força que el Descobridor va néixer al 1414.

A més, si fos cert, com ha postulat En Navarrete i d’altres historiadors, que l’Almirall,

en lloc d’escriure que va entrar a servir als “28 anys”, hagués escrit “48”, perquè hom creu

que hi ha un retoc de vint anys; aleshores, agafant la meva conjectura que va entrar a servir,

“com a militar”, la causa de la Generalitat al 1462, tindríem que, si d’aquesta data en

descomptem els 48 anys de què parlaria En Colom, ens trobaríem de dret al 1414.

247 Cf. SANTIAGO SOBREQUÉS I VIDAL – JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ, La Guerra Civil Catalana del Segle XV; Col∙lecció Estudis i

Documents‐21, Edicions 62, s/a, 2a edició, Barcelona, 1987, p. 149. 248 Cf. E. MITJANA DE LAS DOBLAS, op. cit., p. 104.

249 C. GARCÍA DE LA RIEGA, op. cit., p. 124.

250 Ídem.

251 Ídem, p. 125.

45


www.jo

rdibilben

y.com

Com a cloenda de tots els còmputs que he vingut efectuant sobre la data de

naixement d’En Colom, vull portar a col∙lació una informació inèdita que l’Ulloa va exhumar

a Simancas i que va donar a conèixer al 1932, al volum VI de la Historia Universal, que

correspon a “Amèrica”, però que ha passat totalment desapercebuda fins ara per la majoria

de colombistes i historiadors competents. Hi escriu l’Ulloa que, “a la mort d’Isabel, En Colom

reclamà davant l’Audiència de Descàrrecs de la sobredita reina el compliment de les

Capitulacions negociades amb ell. Aquest document transcendental, que ha quedat fins ara

desconegut i que es publica aquí per primera vegada, és sens dubte el més important de tots

els que es refereixen al descobridor d’Amèrica, i revoluciona tot el que s’ha cregut sobre la

descoberta. En efecte, En Colom hi diu textualment [...] que «des de l’edat de vint‐i‐vuit anys

serví en l’empresa i conquesta de les dites Índies, en què féu a vostra altesa servei tan gran i

assenyalat, sense despesa del seu patrimoni reial i sense perill dels seus súbdits»”252.

Llavors, tenint en compte els mots del Descobridor que acabava de citar, l’Ulloa no es

pot estar de puntualitzar que “En Colom tenia notòriament molts més de vint‐i‐vuit anys al

1492”253; i, a fi de donar crèdit a la teoria de la predescoberta que venia defensant d’anys

enrere, subscriu també que “és clar que al∙ludeix una empresa d’Índies en època molt

anterior”254.

En recollir aquest mateix paràgraf colombí, En Català i Roca, al llibre Un corsari

anomenat Colom, ja es va adonar que fallava quelcom en l’exactesa dels anys que En Colom

diu que tenia quan va començar l’empresa de la conquesta de les Índies. I, així, resseguint les

mateixes asseveracions de l’Ulloa,comenta que En “Colom tenia notòriament molt més de

vint‐i‐vuit anys el 1492 i va navegar aquest any per compte dels Reis Catòlics”255. Però en no

adonar‐se de tot el que passava al darrera de l’enrenou de l’edat d’En Colom –que els

censors retallen una vegada i una altra, per fer‐lo més jove i aproximar‐lo, així, al Colombo

italià–, torna a manllevar el raonament de l’Ulloa i comenta innocentment: “És clar que [En

Colom] al∙ludeix una empresa d’Índies en època anterior”256.

La deducció d’En Català Roca, tal com la de l’Ulloa, no s’aguanta ni pel cap ni pels

peus, perquè ni l’un ni l’altre no tenen en compte que, encara que el Descobridor al∙ludís

una època anterior, no hauria estat mai al servei dels reis Catòlics, que és el que realment

expressa a la carta enviada a l’Audiència de Descàrrecs: servir l’empresa de les Índies amb

els reis Catòlics. I aquesta empresa es va tancar només i únicament, com és universalment

sabut i reconegut, després de llarguíssimes converses i estira‐i‐arronses, amb el conveni de

252 LUIS ULLOA CISNEROS, “América”; Historia Universal; Instituto Gallach de Librería y Ediciones, S.L.; Barcelona, 1932, vol. VI, p. 211.

253 Ídem.

254 Ídem.

255 PERE CATALÀ I ROCA, Un corsari anomenat Colom; Episodis de la Història‐287, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1991, p. 101.

256 Ídem.

46


www.jo

rdibilben

y.com

les Capitulacions, a l’abril del 1492. No abans. Abans hi podia haver hagut una

predescoberta. I tant. Amb tota seguretat hi va ser. Però no pas per compte dels reis

Catòlics, car del 1485, en què En Colom arriba a Espanya, provenint de Portugal, fins al 1492,

no hi ha cap mena d’acord formal per anar a les Índies; del 1472 al 1485 En Colom és a

Portugal i, en conseqüència no podia servir els reis Catòlics. I del 1462 al 1477 els combat

obertament, sense treva ni defallença. Primer, en el marc de la guerra civil catalana, servint

la causa de la Generalitat, fins al 1472, i després a les ordres dels reis de França i Portugal.

Sembla, i és cregut per alguns erudits colombins, que En Colom va abandonar Catalunya

després de les Capitulacions de Peralada, que van posar fi a la guerra. Així, En Joaquim

Ventalló, ha escrit que En “Joan Colom i Bertran, almirall, lluità contra Joan II i el 1472 va

desaparèixer de Catalunya”257. Conformement, En Català i Roca, ha notificat que En “Pere de

Barberà reclamava, a finals del segle XV, els béns de Joan i Lluís Colom, declarats rebels i

desapareguts el 1472, l’any de l’acabament de la guerra entre la Generalitat i Joan II”258.

També En Colom, en una carta al rei Ferran, del 1505, li escriu que “Déu Nostre

Senyor miraculosament m’envià aquí perquè jo servís Vostra Altesa”, però que, abans, havia

anat a Portugal, “on el seu Rei entenia de descobrir més que cap altre; Ell li tallà la vista, oïda

i tots els sentits, que en catorze anys no li poguí fer entendre el que jo diguí”259. Llavors, com

que és universalment conegut que En Colom arribà a Espanya al 1486, si en descomptem els

catorze anys d’estada a Portugal, sabem que hi arribaria al 1472; any que ens quadra a la

perfecció amb la marxa d’En Joan Colom de Catalunya. Per això, En Fernández Urresti, fent

els mateixos càlculs, apunta que el Descobridor “diu que estigué a Portugal per veure si el rei

del país li donava els calers necessaris per al seu projecte, amb la qual cosa hi deuria arribar

vers el 1472”260. Per tant, em sembla del tot forassenyat considerar que En Colom, en dir‐

nos que va entrar a servir als vint‐i‐vuit anys a l’empresa de les Índies, fes referència al servei

dels Reis Catòlics. Perquè, si tenia 28 anys al 1479 no podia haver servit els sobredits

monarques, i si en tenia 28 al 1492, no podia ser el Colombo genovès.

També En Josep Tomàs i Cabot ha parat un esment especial a l’afirmació d’En Colom

sobre els anys que tenia quan va entrar a servir l’empresa de les Índies, pel qual, “encara que

En Colom hagués nascut en la més tardana de les dates aventurades pels seus biògrafs –a

l’any 1451, proposat pels erudits italians–, hauria complert els vint‐i‐vuit molt abans del

1492, fins i tot abans del 1486, any reconegut oficialment com el de la seva primera trobada

amb Isabel i Ferran”261. I justament per això, s’interrogava desorientat: “Era ja al seu servei

257 JOAQUIM VENTALLÓ, “Ahondando en la historia del descubrimiento de América. La labor de investigación de Josep Porter. El linaje de

los Colom en Cataluña en el siglo XV. Marinos, militares, banqueros, religiosos y comerciantes. La «escola de mossèn Colom» en Barcelona”; La Vanguardia Española, dimecres, 11 de juliol del 1977, p. s/n. 258 P. CATALÀ I ROCA, Quatre germans Colom, el 1462; op. cit., p. 56.

259 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., doc. XCVII, p. 530.

260 MARIANO FERNÁNDEZ URRESTI, Colón: el almirante sin rostro. Una biografía heterodoxa; Editorial EDAF, S.A.; Madrid, 2005, p. 45.

261 JOSÉ TOMÁS CABOT, “El origen de Colón, enigma impenetrable”; Historia y Vida, Extra 16 (1979), p. 14.

47


www.jo

rdibilben

y.com

al 1479, quan tenia 28 anys? Començà llavors, i no al 1492, la «conquesta» de les Índies?

Però, quina classe de conquesta? Quin «servei» prestava En Colom als Reis tretze anys abans

que se signessis les Capitulacions de Santa Fe, quan ell es trobava encara a Portugal?”262.

Com anem veient, si ens agafem l’afirmació d’En Colom al peu de la lletra, no hi ha

solució possible, perquè tot es mou dins l’absurd més delirant. Cap data no ens quadra, cap

any no fa sentit. I això només té una explicació si som conscients de la tasca política de la

censura i que cal superar‐la, reconstruint el context, per donar sentit a l’edat real d’En Colom

i a totes les dates que hi fan referència. I això és el que ha materialitzat En Pep Mayolas.

Amb l’acuïtat que li és característica, ha analitzat i desgranat a la menuda la frase del

Descobridor i, de seguida s’ha donat que “aquesta edat no s'avé de cap manera amb la

cronologia oficial del Colombo genovès, però si l'examinem amb deteniment, trobem un nou

indici de la veritable identitat del descobridor d'Amèrica”263. Vist això, i deixat clar d’entrada

que som davant un nou absurd textual, En Mayolas escriu: “Atès que la cronologia oficial

situa l'arribada d'en Colom als regnes d'Isabel i Ferran el 1485, podríem considerar que és

aquesta la data en què el descobridor entrà a servir als monarques en l'empresa de les Índies

i aleshores ens surt que un Colom de vint‐i‐vuit anys al 1485 seria nascut l'any 1457, cosa

que el fa gairebé incompatible amb el rei Renat, a qui sabem que servia el 1472 perseguint la

nau Fernandina. Per tal com sabem que és el mateix Cristòfor Colom qui rep la patent de

cors i és a ell a qui es confia la comesa de capturar la galiassa Fernandina, ens trobem que el

capità dels corsaris, un Colom nat el 1457, tindria aleshores quinze anys. Un protagonista

excel∙lent per a una novel∙la d'en Jules Verne, però inversemblant de tot en tot en el context

de la guerra civil catalana del segle XV.

“Si prenem la interpretació literal que en Colom serví en l'empresa i conquesta de les

Índies l’any 1492 a l’edat de vint‐i‐vuit anys –pel fet que és el 1492, i no abans, que va

embarcar‐se per compte dels Reis Catòlics cap al Nou Món–, ens surt un descobridor nat el

1464; de manera que el 1472 comandaria les naus que persegueixen la Fernandina a l’edat

de nou anys, faria la predescoberta als tretze el 1477 i vindria a presentar el seu projecte

amb vint‐i‐un anys el 1485. És evident que ens trobem davant d’un geni precoç en el sentit

més ampli de l’expressió. Tot plegat acaba ensorrant‐se definitivament, però, quan llegim el

mateix Colom que ens diu, en una carta del 1501, que ja fa més de quaranta anys que

navega, cosa que desfà els comptes de manera concloent, perquè representa que el 1460 no

només ja havia nascut, sinó que tenia edat suficient per haver‐se fet a la mar.

“Per tal com els números no quadren de cap manera, ens situem ara davant la

interpretació literal –l’edat de vint‐i‐vuit anys al 1492–, però contemplant‐la com el resultat

262 Ídem.

263 PEP MAYOLAS, “L’edat d’en Cristòfor Colom l’any 1492”; http://www.novahistoria.org/articles/L‐edat‐d‐en‐Cristofor‐Colom‐l‐any‐1492.

48


www.jo

rdibilben

y.com

del retoc d’un censor, de manera que el vint‐i‐vuit que ens ha arribat correspondria a un

setanta‐vuit, en realitat. Si la xifra constava en números convencionals (78) al document

primigeni, només calia afegir una ratlleta a la base del «7» per convertir‐lo fàcilment en un

«2». L’edat de setanta‐vuit anys passa a ser vint‐i‐vuit automàticament, i així ho copiaria el

traductor del plec al castellà, sense qüestionar‐se si allò tenia cap sentit. I si els anys del

descobridor estaven escrits en números romans, LXXVIII –cosa més probable–, només calia

fer desaparèixer la «L» del davant i tindrem l'incongruent Colom que se’n va a fer les

Amèriques amb unes joioses XXVIII primaveres.

“Davant d’aquestes consideracions, ens fa l’efecte que la impossible edat de vint‐i‐

vuit anys del descobridor al 1492 és la substitució d’un guarisme original que se’ns avé

perfectament amb l’edat del militar i antic diputat barceloní Joan Colom i Bertran, nascut el

1414, i que l’any 1492 en què serví en l’empresa i conquesta de les Índies tindria justament

setanta‐vuit anys”264.

Més evident impossible: si en lloc de 28 anys, hi posem l’edat real que havia de tenir

En Joan Colom i Bertran al 1492, que eren exactament 78, tot encaixa a la perfecció. Per la

qual cosa, ara tornem a ser sabedors que En Cristòfor Colom i En Joan Colom i Bertran eren

la mateixa i sola persona. I havia d’haver nascut, tal com vinc vindicant en aquest estudi, a

l’any 1414.

Per saber si realment aquest any de 1414 és el de la veritable naixença del

Descobridor, cal agafar el darrer paràgraf on ell mateix fa una referència explícita als anys

que va passar navegant, i veure –amb els càlculs corresponents i el descompte del retoc

pertinent– si també ens en resulta una data idèntica.

Així, som certs que, al 21 de desembre del 1492, En Colom va escriure: “Jo he anat

vint‐i‐tres anys per la mar, sense sortir‐ne temps que s’hagi de comptar i vaig veure tot el

Llevant i el Ponent, que vaig deixar per anar al camí de Septentrió, que és Anglaterra i he

anat a la Guinea”265. Tornem‐hi. Primer, En Colom no podia dur 23 anys navegant al moment

que ho diu, sinó molts més, perquè, al 1492, tant ell com els seus cronistes ens adveren que

va entrar a navegar molt jove266.

Segons l’Ulloa, “Giustiniani, Oviedo i Interiano, ço és els cronistes contemporanis de

Colom, i que, sense comptar les Historie [del seu fill Ferran], ens donen més dades sobre la

seva jovenesa, són d’acord en afirmar que Colom es va iniciar molt aviat en la navegació: en

264 Ídem.



49


www.jo

rdibilben

y.com

la seva adolescència o molt jovenet; és a dir, abans de tenir divuit anys. I això concorda

també amb diversos documents autèntics provinents del propi Colom”267.

Ara, doncs, si al 1492 en descomptem els vint‐i‐tres anys predits, ens trobem al 1469.

Si n’hi restem els eventuals quaranta anys del retoc, ens situem al 1429. Traient‐ne els

catorze anys en qüestió en què En Colom va començar a navegar, som al 1415. Aquest any

que ens sobra, sí que ha de ser atribuïble a un error del copista, atès que, si al 26 de febrer

de 1495 En Colom havia navegat 27 anys –com ell mateix ens assegura en un altre paràgraf,

en què ens remarca que està molt malalt per culpa dels “vint‐i‐set anys passats que he

continuat a la mar”268–, no pot ser que al 1492 n’hagués navegat 23, per tal com els càlculs

ens en donen 24. Així, si del 1492 en restem ara aquests 24, arribem al 1468. Extraient‐ne els

40 anys del retoc, som al 1428. Menys els catorze de l’edat en què va entrar a la mar,

tornem a ser al 1414.

Amb tot si, com he mostrat anteriorment, l’Almirall escriu al 1501 que porta 43 anys

a la mar, al 1492 no en podia fer 24 que navegués, perquè els comptes n’avalen 34. Això

evidencia, alhora, que en els dos darrers paràgrafs sobredits, el censor també hi ha operat

un retoc a la baixa de deu anys, a fi de fer En Colom, com de costum, més jove; i, de retop,

ens indica, tenint en consideració que els canvis en l’edat són metòdicament –com hem

comprovat a bastament– de vint, trenta o quaranta anys exactes, que al 1492, el text

esmenat havia de dir “24” i no pas “23” –error que s’entén més fàcilment, perquè el

número, com de costum, deuria ser escrit en xifres romanes–.

És a dir, que si al 1492 el Descobridor duia navegant 34 anys, vol dir que va introduir‐

se a la navegació, segons el text, al 1458. Si n’eliminem els trenta anys corresponents del

retoc, tornem a ser al 1428. I com que ho va fer a l’edat de 14 anys, som, per tant, una altra

vegada més, al 1414: la data en què va néixer el barceloní Joan Colom i Bertran.

Jordi Bilbeny

267 L. ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom; op. cit., p. 75.
