comentaris de text -...

BAT

COMENTARIS DE TEXTLlengua catalana i literatura 1

COMENTARIS DE TEXT Ramon Llull

2Llengua catalana i literatura 1

BAT

CANT DE RAMON

Llull va passar l’any 1300 a Mallorca i devia trobar en prou malestat el monestir de Miramar, que havia fundat l’any 1276 per-què els frares franciscans hi estudiessin teologia i àrab. La revisióque fa de la seva vida en el Cant de Ramon, compost en aquestcontext anímic, oscil·la entre la desesperació i, encara, la perse-verança en els seus propòsits fonamentals.

Som creat e ésser m’és data servir Déu que fos honrat,e som caüt1 en mant pecat.En ira de Déu fui pausat;2

Jesús me venc crucificat,volc que Déus fos per mi amat.

Lo monestir de Miramarfiu a frares Menors donarper sarraïns a preïcar.Entre la vinya e·l fenollaramor me pres, fé’m Déus amare·entre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus espirat,de qui és sancta Trinitat,tracté com fossen demonstrat.Déus Fill del cel és davallat;de una verge està nat,Déu e home, Crist apellat.3

Novell saber hai atrobat;pot-n·hom conèixer veritate destruir la falsedat.Sarraïns seran batejat,tartres, jueus e mant errat,4

per lo saber que Déus m’ha dat.

Som home vell, paubre,5 menyspreat,no hai ajuda d’home nat,e hai trop gran fait emparat.6

Gran res7 hai de lo món cercat,mant bon exempli hai donat:poc som conegut e amat.

Vull morir en pèlag d’amor.Per ésser gran no hai paorde mal príncep ne mal pastor.Tots jorns consir8 la deshonorque fan a Déu li gran senyorqui meten lo món en error.

Ramon Llull, Cant de Ramon (fragment).

1

5

10

15

20

25

30

35

Indica a quins fets de la biografia de Llull fan referència les diferents estrofesd’aquesta composició.

Escriu una explicació breusobre la manera com Llullvalora la seva trajectòria,el seu estat d’ànim actual i la manera com encara el futur.

2

1

1 caüt: caigut2 pausat: posat3 apellat: anomenat4 mant errat: molts equivocats5 paubre: pobre6 hai trop gran fait emparat: m’he

proposat un objectiu massa gran7 res: cosa8 consir: m’apena

COMENTARIS DE TEXT Ramon Llull


BAT

DE FE I DE VERITAT

En el segon llibre del Llibre d’Evast e Blaquerna, dedicat a la vidareligiosa, Blaquerna busca un lloc per fer vida ermitana. La narra-ció ens transporta a un bosc en què el protagonista s’anirà tro-bant tot de personatges al·legòrics relacionats amb el fet religiós.

Mentre Blaquerna anava així pel boscatge, sentí davant d’ell unaveu molt agra i esquiva. Blaquerna fou molt meravellat de la veuque sentia. Quan hagué avançat una mica, veié venir, a travésdel bosc, dues dones totes soles, que anaven molt noblementvestides i que eren molt agradables de veure; però una de les duesplorava i es planyia fortament. Blaquerna sortí a trobar les duesdones, i demanà a la dona que plorava quin era el motiu del seuplor i de la seva tristesa. La dona que plorava respongué, i diguéaquestes paraules:

—Jo sóc Fe, que vaig anar amb aquesta dona, Veritat, en unaterra de sarraïns, per tal que els convertís al camí de la salut. Nohan volgut acollir-me ni a mi ni a la veritat: són descreguts icontraris a mi i a Veritat. La meva ànima està trista perquè Deúno és honrat, cregut, amat, en aquelles terres; sento dolor ipietat de la condemnació d’aquelles gents ignorants. Em fa plo-rar el gran mal que es deriva de l’error en què estan; i em planyodel mèrit que es perd en aquells que no els van mostrar el meugermà i la meva germana.

Blaquerna demanà a Fe qui eren el seu germà i la seva ger -mana. Fe respongué:

—Aquesta dona és la meva germana, i Enteniment és el meugermà, al qual vaig a buscar perquè vagi a aquelles gents d’on jovinc, i que per raons necessàries els mostri els catorze articles;1

perquè estem en un temps que no volen acceptar autoritats desants ni hi ha miracles pels quals eren il·luminats los ignorantsde mi i de la meva germana. I per tal com les gents demanenraons i demostracions necessàries, vaig a buscar el meu germà,que té poder, per la virtut de Déu, per a provar els catorze arti-cles.

Ramon Llull, Llibre d’Evast e Blaquerna.

1 Catorze articles: dogmes de la fe romana

1

5

10

15

20

25

Explica breument el significat de cada un dels conceptes següents:

– Fe

– Veritat

– Enteniment

– Article de fe

– Raons necessàries

Resumeix la proposta queLlull posa en boca de Feperquè la reculli Blaquerna i relaciona-la amb el conjunt de l’obra lul·liana.

Per què Llull aclareix quel’enteniment té poder “per la virtut de Déu”?

Explica quina relació hi haentre el que es dedueixd’aquesta lectura i lesparaules de l’abadessaNatana, personatge de Blaquerna, a les sevesmonges:

4

3

2

1

“—Car, si Déu no haguésvolgut ser contemplat mit-jançant amar i entendre,no hauria posat tan granvirtut en les criatures, ni enrecordar, entendre, voler, laqual hi ha posat perquèsigui entès millor, i que permés ben entès sigui mésben amat; i si per volerentendre alguna subtilitatés engendrat algun dubte,aleshores convé recórrer afe, fortalesa, per la qual elcoratge humà s’enforteix acreure el que no pot enten-dre.”

1

5

10

15

COMENTARIS DE TEXT Vicent Ferrer


BAT

Digues quins són elsestaments o grups socialsmés criticats per VicentFerrer en aquest sermó.

Imagina’t en una predicacióde sant Vicent Ferrer idescriu com devia rebrel’auditori l’enumeració delsfeixos de pecadors que vanfent cap a l’infern.

Fes una llista dels recursosexpressius que hi ha enaquest fragment de sermó i completa-la amb els recursos gestuals i dramàtics que, segons espot deduir, devia fer servir.

3

2

1

1 (Mt 13,30): referència a la citació bíblica (Mateu, capítol 13, verset 30)

2 prelat: eclesiàstics distingits,especialment els cardenals,determinats bisbes, etc.

3 amb simonia: amb traïdoria, de manera il·lícita

4 matines, hores: pregàries diàries5 xam, xam, so de aram: expressió

que evoca una pregària rutinària,sense devoció

6 amb bona ballesta: bons caçadors7 blanquet: cosmètic que emblanqueix

la pell8 corn: mena de barret femení

EL JUDICI FINAL

En aquest passatge d’un dels seus sermons, sant Vicent Ferrersitua l’auditori en el moment del judici final i, partint de la imat -ge evangèlica dels feixos per cremar, va fent desfilar grups depecadors cap a l’infern, amb intenció alliçonadora.

Mentre aquells mesquins estaran cridant i plorant, Jesucrist

donarà una altra ordre: “Infern, obre la porta i empassa-te’ls”. De

sobte, es farà una esquerda a la terra, més llarga que d’aquí a

Roma, i sortirà aquella pudor de sofre incomparable; entre peu i

peu es trencarà la terra i els xuclarà el cos i l’ànima; i vet aquí

com ho digué Jesucrist: “En el temps de la sega diré als segadors:

colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat,

dipositeu-lo al meu graner” (Mt 13,30);1 quines collites? ell

mateix ho diu: “La sega és la consumació dels segles, i els sega-

dors són els àngels” (Mt 13,39); i que els dirà: “Vosaltres lligueu-

me aquesta zizània en feixos, i poseu-la a cremar, e després el

meu blat entrarà dalt del meu graner”. Per què diu “feixos”? Per

expressar que, segons com la gent s’haurà agrupat en aquesta

vida per fer el mal, així serà la execució. Com ara un feix de pre-

lats,2 arquebisbes, bisbes, rectors i vicaris, oficials, etc. si han

obtingut la dignitat amb simonia,3 o l’han administrada mala-

ment amb cavalcadures ostentoses, concubines, etc., no donant

bon exemple a la gent amb la seva actitud, ni tenint cura de la

gent. Ooh, quin feix tan gran n’hi haurà, a l’infern! Un altre feix

es farà amb emperadors, reis, etc., perquè no són senyors justos,

o perquè no han castigat els pecats, o no gosen extirpar els crims,

de manera que ciutats tan nobles es podreixen pels pecats i es

corrompen: d’aquests tals, un gran feix, vinga!, al foc de l’infern.

Un altre feixot de mals religiosos que no respecten la religió, sinó

que volen viure segons la seva voluntat, ser propietaris, etc. Ooi,

quin feixot tan gran! Un altre feixot de mals clergues de poble,

perquè no diuen matines ni hores,4 i, si les diuen, “xam, xam,

so de aram”,5 ho fan confusament, d’una paraula en fan dues,

per indevots, jugadors, concubinaris, amb bona ballesta.6 Ooi,

quin feixot tan gran, d’aquests, de cap a infern! Un altre feixot

de persones superbioses –enteneu-me, dones!–, que es gasten tot

el que tenen en vanitats, blanquets,7 corns,8 etc.; el mateix dels

homes vans, inflats de ciència. Ooh, que en serà, de gran, aquest

feixot, cap a l’infern! Un altre feixot d’usurers, etc. (posa els set

pecats capitals per espècies). Ooi, quin feixot tan gran cap a l’in-

fern: xof!, a les calderes! Un altre feix de tots aquells que han des-

honrat les esglésies, apropiant-se’n els delmes, usurpant-ne els

drets, aquells que hi ballen i s’hi passegen, etc. Ooi, quin pecat!

Vicenç Ferrer, Sermons.

1

5

10

15

20

25

30

35


COMENTARIS DE TEXT Bernat Desclot i Ramon MuntanerBAT

1

5

10

15

20

LLIBRE DEL REI EN PERE D’ARAGÓ

[79] Aquestes gents que s’anomenen “almo-gàvers” són una gent que no viuen sinó de lesarmes, i no estan en ciutats ni en viles, sinóen muntanyes i en boscos, i guerregen tothoraamb sarraïns i entren dins la terra dels sarraïnsuna jornada o dues, roben i segresten, i entreuen molts sarraïns presos i moltes altrescoses. I d’aquest guany viuen, i suportengrans dificultats que cap altre home no podriasofrir; que poden estar-se dos dies sense men-jar, si cal, o menjaran de les herbes delscamps, sense ni tan sols queixar-se’n. I elsadalils1 són els qui els guien, que saben lesterres i els camins. I no porten sinó una gone-lla2 o una camisa, sigui estiu o hivern, moltcurta, i a les cames unes polaines3 ben estretesde cuir i als peus bones avarques4 de cuir; iporten bon coltell5 i una bona corretja i unfoguer6 a la cintura, i porta cadascun unabona llança, i dos dards i un sarró de cuir al’esquena en què porta el pa per a dos o tresdies. I són gent molt forta i lleugera per fugiri per encalçar; i són catalans i aragonesos iserrans.7

Bernat Desclot

CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

[62] [...] I entretant el senyor rei trameté dos milalmogàvers a Messina perquè hi entressin denit. I hi anaren cadascú amb el seu sarró carre-gat, que no us penseu que portessin cap bèstiade càrrega, sinó que cadascú portava pa en elseu sarró; que així estan acostumats i nodrits:que quan van a fer camí cadascú porta un paper a cada dia, i no més; i viuen del pa i de l’ai-gua i de les herbes tant temps com cal. [...]

[64] Quan els almogàvers van haver entrata Messina (que ho havien fet de nit), no emdemaneu l’alegria i el confort que correguéper tota la ciutat. Però l’endemà al matí, a l’al -ba es preparaven per atacar la host,8 i les gentsde Messina en veure’ls tan mal vestits, amb lesantiparres9 a les cames i les avarques als peusi els capells de malla al cap, digueren:

—Ai, Déu! Que ràpid que ha passat el goig! Iquina gent és aquesta que van nus i despullats,que no vesteixen sinó un cassot10 i no portendarga ni escut? No ens n’hem de refiar gaire. I siaquests són així, així mateix deu ser el rei d’Aragó.

I els almogàvers, que ho van sentir murmu-rar, digueren:

—Quan sigui de dia us mostrarem qui som.I feren obrir un portal i van atacar la host

de tal manera que, abans no s’haguessinsituat, van fer un carnatge11 tal que era persorprendre’s. De manera que el rei Carles i elsde la host es pensaren que hi havia el reid’Aragó en persona; i abans que s’haguessinsituat, van tenir més de deu mil personesmortes. I després, amb tota la roba bona quetrobaren, entraren a la ciutat sans i estalvis.

I quan les gents de Messina veieren aquestestan grans meravelles que aquestes gents ferenaquell dia, els valoraren en més que dos cava-llers cadascun d’ells, i els feren molt d’honor iplaer, tant els homes com les dones. I queda-ran tan reconfortats que aquella nit feren tallluminària i tal festa que en tota la host esti-gueren esbalaïts i amb gran temor i dolor.

Ramon Muntaner

Els almogàvers eren uns soldats d’infanteria mercenaris que es van fer cèlebres al servei dels reis d’Aragó.Fixa’t en la presentació que en fan Desclot i Muntaner en les seves Cròniques. Desclot en traça una des-cripció objectiva i detallada. En el cas de Muntaner, són vistos des de l’òptica subjectiva de la gent deMessina (Sicília), que estan sotmesos als francesos i que esperen que el rei Pere II arribi i els alliberi.

1 adalil: bon coneixedor del terreny que acompanyava un cos d’exèrcit per tal de mostrar-li el camí o bé per observar els moviments de l’enemic

2 gonella: peça de vestir composta de cos i falda més o menys llarga

3 polaines: mitja calça que cobreix fins a sota genoll 4 avarques: calçat rústic que es lliga al turmell 5 coltell: ganivet6 foguer: anella de ferro que fa treure espurna d’una pedra

foguera 7 serrans: gent de les serres que separen Aragó i València

de Castella 8 host: exèrcit, en aquest text enemic 9 antiparres: peça de cuiro o roba lligada a la cama

com a protecció 10 cassot: sobrevesta 11 carnatge: gran mortaldat

1

5

10

15

20

25

30

35

40



Busca el mot almogàver en el Diccionari cata -là-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover iFrancesc de Borja Moll, que pots consultarper Internet (http://www.dcvb.iecat.net) ianota’n l’etimologia.

Busca informació sobre els almogàvers enmanuals d’història (anys en què van estaractius, principals campanyes que van prota-gonitzar, etc.).

Qualifica els almogàvers físicament i psicolò-gicament a partir de la descripció que endóna Bernat Desclot. Després, digues qui-nes dades del cronista t’han suggerit cadas-cun dels adjectius que has utilitzat per des-criure’ls.

Digues quin aspecte destaca Ramon Munta-ner en el capítol 62 sobre els almogàvers.

Llegeix atentament el capítol 64 de la cròni-ca de Ramon Muntaner i respon les qües-tions següents:

a Quina és la primera reacció de la gent deMessina quan els almogàvers hi entren de nit?

b I quina és la reacció quan els veuen l’endemà,amb la llum de dia?

c Què succeeix finalment?

d Quina imatge acaben tenint dels almogàvers lagent de Messina i l’exèrcit francès?

Busca informació sobre les armes ofensives idefensives dels cavallers medievals, així comde la seva manera de lluitar. Comparaaquests aspectes amb el que has llegit sobreels almogàvers en aquests textos de la narra-tiva històrica.

Explica per quina raó creus que els reis d’Ara -gó recorrien a aquests rústics mercenaris.

Interpreta, d’acord amb la ideologia deRamon Muntaner, la seva afirmació quan diuque la gent de Messina “valoraren [els almo-gàvers] en més que dos cavallers cadascund’ells”.

Compara el punt de vista i la intenció deBernat Desclot i de Ramon Muntaner en elsfragments respectius.

Llegeix el mateix fragment de la Crònica deRamon Muntaner en versió original en elsannexos d’aquest llibre i valora les diferèn-cies que observes entre el català medieval ila llengua actual.

Llegeix en els annexos, també, el capítol 63de la Crònica de Ramon Muntaner i contesta:

a De què tracta?

b Quina tècnica narrativa aplica el cronista al llargd’aquests capítols (62 a 64)? Quin efecte creusque pot tenir sobre l’oïdor del seu relat?

11

10

9

8

7

6

5

4

3

2

1

Cavallers preparats per lluitar contra els almogàvers.



COM EN ROGER DE LLÚRIA AMB L’ARMADA DEL REID’ARAGÓ DESBARATÀ L’ARMADA DEL REI DE FRANÇA

Cap al final del Llibre del rei En Pere d’Aragó, Desclot narra unavictòria naval de Roger de Llúria sobre els francesos. En el pas-satge següent podem observar la crueltat envers els vençuts i l’ar-rogància de l’almirall en la resposta al comte de Foix, que lidemana una treva en nom del rei de França.

[166] [...] I En Roger, segons que hem dit, romangué allà onhavia tingut lloc la batalla fins al matí, i de bon matí féu pren -dre els tres-cents homes ferits que havia fet presoners a les gale -res i els tragué a terra i els féu lligar en fila amb una corda, i des-prés, amb la popa d’una galera, a la vista de tothom qui hovolgué veure, els féu arrossegar dins del mar i allí moriren tots.I després prengué aquells dos-cents seixanta homes que queda-ven, que no estaven ferits, els féu treure a tots els dos ulls i elsva lligar en fila amb una corda; i n’hi hagué un a qui no traguésinó un ull perquè conduís els altres. I tots lligats en filera, undarrere l’altre, els trameté com a presentalles1 al rei de França.

I aquells dos-cents seixanta-cinc, que eren cecs, anaren al reide França i se li presentaren; i quan el rei de França i el cardenalels veieren i entengueren que tota la seva armada havia estat des -baratada, per poc no van perdre el seny. I el rei de França es tras-balsà i emmalaltí per sempre, que ja no se’n sortí fins que foumort, segons que oïreu. [...]

I el comte de Foix, i En Ramon Roger vingueren assegurats perparlar amb ell [Roger de Llúria] per manament del rei de Françai per demanar un temps de treva. [...] I En Roger els responguéque mai no donaria treva als francesos ni als provençals mentrefos viu [...]:

—Senyor —digué En Roger— [...] us repeteixo el que ja us hedit: que no vull pactar una treva amb el rei de França. I quandieu que durant un temps he tingut un bon astre2 sobre el mar,jo ho agraeixo a Déu que me l’ha donat i tinc l’esperança queencara em deixarà defensar el dret del meu senyor el rei d’Aragói de Sicília i a fer pagar car el tort3 que ell pren indegudament. Ino em mireu de reüll quan dieu que el rei de França armarà l’anyque ve tres-centes galeres: jo crec prou que les podrà armar, tres-centes i encara més; i jo, a honor del meu senyor el rei d’Aragó,si el rei de França n’arma tres-centes, n’armaré cent, i prou; iquan en tingui armades cent, que pensi el rei de França a armar-ne tres-centes, o mil si vol, que no em fa por que gosin trobar-se amb mi enlloc. Ni tan sols em penso que ni galera ni cap altrevaixell gosi navegar sense el guiatge del rei d’Aragó; i no nomésgalera ni embarcació, sinó que no crec que cap peix gosi sortir ala superfície si no porta un escut amb el senyal del rei d’Aragó a la cua per mostrar salconduit4 del senyor rei d’Aragó.

Bernat Desclot

1 presentalles: obsequi, ofrena 2 un bon astre: molta sort 3 tort: afront4 salconduit: document que permet circular per determinats llocs

1

5

10

15

20

25

30

35

Busca informació històricasobre Roger de Llúria i fes-ne una ressenya breu.

Demostra amb citacions del text que Roger de Llúriatenia un caràcter cruel i arrogant.

Busca en el text mostres de llenguatge hiperbòlic o exagerat i escriu-les.

Comenta la intenció i el sentit que tenen en el text cadascuna de lesexpressions següents:

– “segons que oïreu”

– “no em mireu de reüll”

4

3

2

1


COMENTARIS DE TEXT Bernat MetgeBAT

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Poc temps ha passat que, estant en la presó, noper demèrits que els meus perseguidors i envejo-sos sabessin contra mi, segons que després clara-ment, per a llur vergonya, s’ha demostrat, sinónomés per la iniquitat que em tenien, o potserper algun secret designi de Déu, un divendres alvoltant de la mitjanit, estudiant a la cambra ontenia costum d’estar-me, la qual és testimonidels meus pensaments, em vingué un gran desigde dormir, i posant-me dret vaig passejar unamica per l’esmentada cambra. Però, sobtat peruna son intensa, em va caldre gitar-me al llit, isobtadament, sense despullar-me, em vaig ador-mir, no pas de la forma habitual, sinó com hofan els malalts o els afamats.

Estant així se m’aparegué, segons em va sem-blar, un home de mitjana estatura, amb carareverent, vestit de vellut pelós carmesí, sembratde corones dobles d’or, amb un barret vermell alcap. I l’acompanyaven dos homes de gran esta-tura, l’un dels quals era jove,1 molt bell i teniauna rota2 a les mans; i l’altre era molt vell,3 ambllarga barba i sense ulls, el qual tenia un granbastó a la mà. I entorn de tots aquests personat-ges hi havia molts falcons, astors i gossos dediverses menes, que cridaven i udolaven moltdesagradablement.

I quan els vaig haver mirat i remirat, especial-ment l’esmentat home de mitjana estatura, emsemblà que veia el rei En Joan d’Aragó, de glo-riosa memòria, que feia poc temps que haviaabandonat aquesta vida, al qual jo havia servitllargament. I tement-me qui era, em vaig espan-tar terriblement. Aleshores ell em digué:

—Allunya tota por de tu, car jo sóc aquell queet penses.

Quan jo el vaig sentir parlar, el vaig conèixerimmediatament; després tremolant li vaig dir:

—Oh Senyor! Com és que sou aquí? Que novau morir l’altre dia?

—No vaig morir —digué ell—, sinó que vaigdeixar la carn a la seva mare, i vaig retre4

l’esperit a Déu, que me l’havia donat.

—Com l’esperit? —vaig dir jo—. No puc creu-re que l’esperit, si existeix, pugui seguir altrecamí que aquell que segueix la carn.

—I aleshores, què entens —digué ell— quesóc jo? No saps que l’altre dia vaig abandonar lavida corporal en què era? [...]

—No em sembla —vaig dir jo— que l’esperitsigui res després de la mort, car moltes vegadeshe vist morir homes, bèsties i ocells, i no he vistque l’esperit o cap altra cosa els sortís del cos, demanera que jo pogués saber que carn i esperitfossin dues coses distintes i separades; sinó quesempre he cregut que això que hom anomenaesperit i ànima no són sinó la sang o la tempe-ratura natural que té el cos, que per les discre-pàncies dels seus quatre humors5 es mor, aixícom fa el foc a causa del vent que el treu d’onés, o quan es corromp el subjecte on es troba,que s’apaga i deixa de veure’s.

—Estàs molt enganyat —digué ell—; semblaque no facis diferències entre esperits diversos.

—No n’hi faig cap —vaig dir jo—, perquètotes les coses animades veig morir de la mateixamanera.

—No és veritat que morin de la mateixamanera —digué ell—, car tres menes d’esperitsvius ha creat Nostre Senyor Déu: uns que en lacreació del món tingueren començament en Elli que no estan coberts de carn, i que són elsàngels; uns altres, que també s’originen delCreador i estan coberts de carn, però no morenamb la carn, i que són els homes; i uns altresque estan coberts de carn, i neixen i moren ambla carn, i que són els animals bruts. L’home haestat creat al mig, per tal que fos més baix queels àngels i més alt que les bèsties, i que tinguésalguna cosa en comú amb el superior i amb l’in-ferior, és a dir, immortalitat amb els àngels imortalitat de la carn amb les bèsties, fins que laresurrecció reparés la mortalitat.

Bernat Metge, Lo somni.

1 Orfeu 2 rota: lira 3 Tirèsies 4 vaig retre: vaig lliurar5 Quatre líquids essencials de l’organisme: bilis, atrabilis,

pituïta i sang

45

50

55

60

65

70

75

80

LLIBRE I

Lo somni s’inicia amb l’aparició del rei Joan I a Bernat Metge i, seguidament, els dos personatges entaulen una discussió sobre la immortalitat de l’ànima.

COMENTARIS DE TEXT Bernat Metge


BAT

Reescriu la primera oració del text seguintaquest esquema i eliminant els incisos indi-cats:

“Fa poc temps que... + situació + eliminar les causes de la situació esmentada + esment del temps i l’espai + fet principal 1 + fet principal 2.”

Resol les qüestions següents:

a Explica amb les teves paraules la situaciódescrita per l’oració resultant.

b Quina importància atorgues als elementsesporgats en l’activitat anterior, que Metge fapassar davant dels fets principals, en el sentitgeneral de Lo somni?

c Amb quins qualificatius caracteritzaries l’estil de Metge en una oració com aquesta?

Resumeix breument cada un dels elementssegüents de l’estructura d’aquest passatge:

– Marc narratiu.

– Punt de vista.

– Esdeveniment inicial.

Distingeix els moments pròpiament narra-tius, els descriptius i els dialogats en aquestfragment i digues quins estan al servei delsaltres. Justifica la teva resposta.

Indica quina de les afirmacions següents s’a-justa millor al text que has llegit:

– El diàleg serveix per donar dinamisme a l’acció.

– El diàleg és inversemblant, encara que se situïen el context d’un somni.

– El diàleg permet contraposar dos punts de vistasobre l’existència d’un esperit immortal.

– El diàleg reflecteix els pensaments de BernatMetge sobre la immortalitat de l’ànima.

Detecta l’oració més llarga del text i torna-laa redactar de manera que expliquis mésresumidament l’opinió del narrador sobrel’esperit.

Redacta, ara, una oració que resumeixi elcontraargument del rei Joan i enllaça-la ambl’oració de l’activitat anterior mitjançant unnexe adient.

Tenint en compte que la redacció resultantde les dues activitats anteriors és una parà-frasi, o explicació de text, transforma-la encomentari fonent-la amb l’afirmació se-güent:

Llegeix atentament la segona oració del texti la paràfrasi o explicació següent:

Afegeix-hi una oració de comentari sobre lespossibilitats narratives que ofereix el marcdel somni.

Integra les dades obtingudes en les activitatsanteriors en un comentari global sobre eltext que has llegit.

El narrador cau profundament adormit icompara la seva situació a un trastorn delseu estat de salut.

Joan I exposa la doctrina oficial de l’època,que distingeix entre cos i ànima, mentre queel narrador manté un punt de vistamaterialista, que nega l’aspecte espiritual.

5

6

7

8

9

4

3

2

1

Joan I de Catalunya-Aragó

COMENTARIS DE TEXT Bernat Metge


BAT

LLIBRE IV

El tercer personatge amb qui dialoga en somnis el narrador és elvell Tirèsies. Després d’un llarg debat sobre l’amor, en què l’en-deví fa la crítica de les dones i el narrador les defensa amb con-traarguments elogiosos i crítiques als homes, arribem a la cloen-da del llibre IV i de l’obra en el seu conjunt.

Aleshores ell, esclarint cap a mi la cara, al cap d’un moment,digué:

—No podria explicar suficientment el delit que he tingut delteu enginy. Eloqüentment i acolorida, des del meu punt de vista,has respost a tot el que jo havia dit sobre les dones. La veritat,però, no l’has mudada,1 perquè és la que era. I si volguessis con-fessar el que et diu la teva consciència, donaries per cert tot elque t’he dit més amunt.

—No ho faria mai —vaig dir jo—; amb aquesta opinió vullmorir.

—T’aconsello —digué ell— que no ho facis, perquè té aparen-ça de veritat però no és veritat. Deixa d’ara en endavant l’amorde les dones. Fuig de tot lloc i avinentesa de parlar i perseverar2

amb elles, i esquiva-les com el llamp. Bogeria superior és encal-çar3 la cosa que, aconseguida, dóna la mort. Per dona moríNabot; Samsó en fou pres i lligat; Josep, empresonat; Isboset,mort; Salomó, apòstata;4 David, homicida; Sisarà, traït i mortamb un gran clau; Hipòlit, Agamèmnon i quaranta-nou gendresde Dànau hi perderen la vida. Però, per què hi perdo el temps?La major part dels inconvenients i els mals que hi ha hagut almón han vingut de les dones; això, no hi ha ningú que sàpigares de bo que ho pogués negar sense avergonyir-se’n.

Converteix, doncs, el teu amor d’aquí en endavant en serveide Déu i continuat estudi, i no t’abelleixi negociar ni servir se-nyor terrenal. Ja has treballat prou per altres, i entén en els teusfets propis (no em refereixo, però, als mundanals i transitoris,sinó als espirituals i perdurables), i especialment en conèixer-tei millorar-te tu mateix. Trenca el pont per on has passat, demanera que no et sigui possible retornar. No et giris enrere, comOrfeu; i ja que en la tempestuosa mar has viscut, faci el teu poderque moris en port segur i tranquil.

Dient Tirèsies aquestes paraules, els falcons, astors i gossosesmentats més amunt començaren a cridar i udolar molt agra-ment. I jo em vaig despertar molt trist i desconsolat, i destituïtfins al matí de la virtut5 dels propis membres, així com si el meuesperit els hagués desemparats.

Bernat Metge, Lo somni.

1 mudada: canviada 2 perseverar: mantenir el tracte 3 encalçar: córrer per atrapar 4 apòstata: renegat de la pròpia religió 5 virtut: força

1

5

10

15

20

25

30

35

Resumeix breument el puntde vista de Tirèsies sobrel’amor i les dones i el consell que dóna al narrador.

Explica quina és l’opinió del narrador sobre la qüestió.

Busca informació sobreTirèsies i sobre els altrespersonatges mítics queapareixen en el text. Fes una breu ressenya decadascun d’ells amb relacióal que se’n diu en el text.

Comenta els fragmentssegüents, partint de lareferència clàssica quetenen i aplicant-los a latrama de Lo somni:

Com interpretes que Metge accepti, amb algunareticència, la immortalitatde l’ànima (llibre I) i, encanvi, es mantingui ferm en les seves idees sobre les dones i l’amor (llibres IIIi IV)?

“Conèixer-te i millorar-te tu mateix.”

“No et giris enrere, comOrfeu.”

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Curial e Güelfa


BAT

CURIAL AL TORNEIG DE MELÚ

Curial participa en el torneig de Melú al costat del rei d’Aragó,el cavaller de les espases, i quatre cavallers més que defensen labellesa superior de la donzella Festa. L’altre bàndol s’organitza alvoltant del duc d’Orleans, que pren partit per Laquesis.

Aleshores, vist l’estendard de les espases i els cavallers dels escutsnegres amb ell, tothom corre cap allà a mirar aquells cavallers.Tot seguit, Bon Panser, per manament del cavaller de les espases,amb gran brogit de trompetes, féu crida als quatre angles delcamp que tot cavaller que volgués dir que la donzella de l’escutnegre no era la més bella de totes les de les llotges, que tirésendavant, que hi hauria qui li ho faria conèixer per força d’ar-mes. Festa lluïa aquest dia una cadeneta d’or al coll, amb un petitescut negre penjant, que li venia sobre el pit esquerre, tot al vol-tant ple de diamants i de perles molt grosses.

Tothom s’enretira, i diuen: “Aquí hi haurà una gran batalla,perquè el duc d’Orleans i el comte de Poitiers els faran avui taljoc que se’n recordaran tota llur vida.” El duc d’Orleans manà acercar l’herald i li digué: “Digues: qui t’ha manat fer aquestacrida?” L’herald va respondre: “El cavaller de les espases.” El ducva dir: “Digues-li que Orleans diu que molt més bella, sense puntde comparació, és Laquesis, filla del duc de Baviera, i no sola-ment que la de l’escut negre, sinó també que totes les del món,i així es demostrarà avui en aquesta plaça.” Era aquest duc nova-ment pres per l’amor de Laquesis, i estava tan encès que no veiares més que ella, i era noble i molt bon cavaller i ardit. I el comtede Poitiers, que venia amb ell, també era molt bon cavaller i fort.

Tot seguit el trompeta del rei féu un toc, i cadascun dels cava-llers pren la llança en la mà i es posa a punt de moure’s. Al segontoc, els cavallers s’acostaren una mica. I, mentre l’herald deia alscavallers de les espases el que el duc d’Orleans havia dit de labellesa de Laquesis, en acabant la darrera paraula, el trompetadel rei va fer un altre toc.

Es mouen els estendards i comencen a atacar amb gran mera-vella, de manera que els dels escuts negres, tots junts i fent pinyaatacaren els del duc d’Orleans i del comte de Poitiers. [...] Allí hihavia molts crits d’aquells que jeien entre els peus dels cavalls;i, així, no començaren un simple torneig, sinó que semblava unabatalla mortal.

El rei d’Aragó veié que el duc d’Orleans i el comte de Poitierslluitaven junts, i que, on anaven, s’esforçaven a fer mal als cava-llers dels escuts negres. Llavors, cridà de seguida Curial i, junts,anaren contra ells. I el rei prengué una forta llança en la mà perferir el duc d’Orleans, però el comte de Poitiers s’interposà i rebéel cop al seu escut. No li anà gaire bé, que fou encontrat de miga mig tan fort, que caigué del cavall asprament ferit. I el rei,posant la mà a l’espasa, corregué a ferir el duc d’Orleans. I li donàuns cops tan forts i tan contundents sobre el cap, que l’atordí, iel duc anava balancejant-se, que no sabia on era, i el rei no para-va de ferir-lo demanant-li quina de les donzelles era més bella.

Obra anònima, Curial e Güelfa.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

Explica quin és el motiu dedisputa entre els cavallers del rei d’Aragó i els del ducd’Orleans i en quin bàndols’arrenglera Curial.

Fes una llista dels elements(decorat, armes, signes,objectes) que intervenen en la creació de l’ambient propi d’un torneig.

Digues si aquests elementspropis d’un torneigcoincideixen amb els que has descobert en altres relats o en pel·lícules.

Explica quina diferènciaestableix el narrador entreun torneig i una batallamortal. Què creus que volexpressar amb l’afirmació“no començaren un simpletorneig, sinó que semblavauna batalla mortal”?

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Curial e Güelfa


BAT

DIÀLEG ENTRE FÀTIMA I LA SEVA FILLA CÀMAR

Curial ha naufragat al nord d’Àfrica i és venut com a esclau aFaraig, un cavaller tunisià. La seva filla, Càmar, s’ha enamorat deCurial, però està destinada al rei de Tunis. Càmar s’enfronta aldestí que li reserva la seva família i, recuperada d’un intent desuïcidi, manté un llarg i intens diàleg amb Fàtima, la seva mare.

FÀTIMA: Dolça filla meva, estic molt sorpresa de tu. Et vol permuller el rei i tu el menysprees? I quina dona o donzella hi ha en el regne de Tunis que fes la bogeria que tu fas? Jo et pro-meto, per la meva fe, que no conec en tot el regne un hometan gentil ni tan graciós. I tots els cavallers que hi ha enaquest regne el preguen per a la seva filla, i ell ens prega anosaltres. I hem de dir-li que no d’allò que de genolls l’hau -ríem de pregar? Filla meva, no ho facis així, estigues seguraque el rei d’això en farà un càstig dels més grans del món.

CÀMAR: Per res del món jo no faré el que em dieu; i el rei, ambtot el seu poder, no em pot donar pena que no la suporti amb millor voluntat que aquella amb què ell me la pot donar.Però us prego que feu per manera, si és possible, que no tinguicap cura de mi, i li ho tindré en molta mercè; que, si no, jomateixa faré alguna cosa per quedar lliure d’aquesta opressió.

FÀTIMA: Filla meva, sàpigues que tu i tots nosaltres som morts;perquè, així que el rei sabé que estaves ferida al pit, féu matarton pare, llevant-li el cap de les espatlles, pensant-se que ellt’havia ferit perquè no anessis a mans del rei. I doncs, fillameva, pensa què farà si sap que és cosa teva.

CÀMAR: O sigui que Faraig és mort?

FÀTIMA: Sí, a fe.

CÀMAR: I jo amb ell.

FÀTIMA: Per què, filla meva?

CÀMAR: Perquè, després de la mort de tal pare, no vull ni haig deviure més. [...] Està escrit, i no per un sol doctor, que els cava-llers han de tenir la valentia d’una dona i el coratge d’un lleó.I així ho digué Hèrcules a Filoctetes quan el féu cavaller aEspanya. I així el meu cor, més dur que una pedra, mana a lesmans que executin ara allò que altra vegada amb menys raóhan intentat, i no permetran que jo sigui tan vilment embru-tada pel botxí del meu pare.

FÀTIMA: Filla meva, no vulguis morir, que la mort no és cap ven-jança. I si tu, morint, mataves el botxí, alguna glòria n’obtin-dries, però poca. Però, morir tu i l’altre viure i tenir els plaersdel món, és una follia només de pensar-ho i seria encara mésgran fer-ho. I, quan tu fossis morta, al rei no li faltarienmullers, i tu series tinguda per folla i moriries sense virtut. [...]

CÀMAR: No és matrimoni aquell que es fa per força, perquè had’ésser lliurement contractat entre persones lliures; i, quan hiintervé la força, com en aquest cas, perd el nom i fins l’efec -te de matrimoni.

Obra anònima, Curial e Güelfa.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Resumeix els dos argumentsde Fàtima favorables almatrimoni de la seva fillaamb el rei de Tunis i un decontrari al suïcidi. Integra’lsen un paràgraf que exposila línia argumental de lamare.

Fes el mateix amb elsarguments de Càmar que justifiquen la sevadràstica decisió.

Digues quin tipusd’argument fa servir Càmarquan al·ludeix a Hèrcules.

Contesta:

a Es tracta d’una referènciahistòrica o mitològica?

b Són aquesta mena dereferències un recurs ocasional o característic del Curial?

Informa’t sobre lacontinuació i el desenllaç de la història de Càmar i Curial i fes-ne un breuresum.

Argumenta si és un episodirealista o més aviatnovel·lesc.

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Joanot Martorell


BAT

TIRANT ÉS ARMAT CAVALLER

Tirant ha pres part en els tornejos i les festes que s’han celebraten ocasió de les noces del rei d’Anglaterra. De tornada, ell i elsseus companys van a veure el comte Guillem de Varoic, retirat afer vida ermitana, i que li havia donat consells quan encara noera cavaller. Diafebus explica al comte com Tirant va ser armatcavaller.

—Senyor —digué Diafebus—, el primer a qui el Rei donà l’ordede cavalleria fou Tirant lo Blanc i ell fou el primer que féu armes.Aquell dia, senyor, convocà tot el seu seguici de gentilhomes idonzelles i anaren al cadafal1 on el Rei havia ordenat d’armar elscavallers; trobàrem les portes tancades i trucàrem amb granscops; després, passada una bona estona, els reis d’armes apare-gueren sobre la porta, dalt del cadafal, i digueren: “Què és el quevoleu?” Digueren les donzelles: “Tenim un gentilhome que volrebre l’orde de cavalleria i demana cavalleria perquè és digne imereixedor de rebre-la.” Obriren les portes ràpidament i pujarendalt tots els qui volgueren. Quan foren enmig d’una gran sala,feren seure el gentilhome en una cadira tota d’argent, que eracoberta de canemàs2 verd, i allí l’examinaren per veure si eradigne de rebre l’orde de cavalleria, pels seus costums, o si era coixo esguerrat d’algun dels seus membres, cosa que l’impedís d’en-trar en batalla; i havent-lo trobat tal com calia, i havent rebudainformació de testimonis fidedignes, vingué l’arquebisbed’Anglaterra revestit com a diaca, amb el missal obert a les mans,i vingué davant del gentilhome i, en presència del Rei i de totsels altres, li digué aquestes paraules:

—Vós, gentilhome, que rebeu l’orde de cavalleria, jureu a Déui als quatre sants Evangelis de no venir de cap manera contra elmolt alt i molt excel·lent rei d’Anglaterra? I, a més, jureu pelsagrament que heu fet que amb totes les vostres forces mantin-dreu i defensareu dones i donzelles, viudes, òrfenes, desempara-des, i encara casades, si socors us demanen, i que posareu tota lavostra persona a disposició d’elles, i entrareu en camp a totaultrança si tenen raó aquella o aquelles que us demanaran socors?

Fet el jurament, dos grans senyors, els majors que allí eren, elprengueren pels braços i el portaren davant el Rei. I el Rei li posàl’espasa sobre el cap i digué: “Déu et faci bon cavaller, i mon se-nyor Sant Jordi.” I el besà a la boca.

Després vingueren set donzelles, vestides de blanc, significantels set goigs de la verge Maria, i li cenyiren l’espasa; i desprésvingueren quatre cavallers, els majors en dignitat que allí es tro-baren, significant els quatre evangelistes, i li calçaren els espe-rons; després vingué la Reina i el prengué d’un braç, i unaduquessa, de l’altre, i el portaren fins a una bella estrada i l’asse-gueren a la cadira reial; després el Rei se li assegué a un costat ila Reina a l’altre i totes les donzelles i els cavallers a baix, entornd’ell. Portaren després una molt abundosa col·lació.3 I aquestordre han fet seguir a tots els qui són fets cavallers.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Resumeix els passos que sesegueixen en la cerimòniad’armar cavaller i indica els successius elementssimbòlics que conté.

Fes una llista dels elementsreligiosos presents en lacerimònia i explica laimportància dels valorsreligiosos en la institució de la cavalleria.

Busca informació sobre elsignificat del bes que el reifa a Tirant.

Digues com qualificariesl’estil d’aquest passatgenarratiu.

4

3

2

1

1 cadafal: plataforma de taulons elevadaque es col·loca en un lloc públic per a un espectacle, un acte solemne, etc.

2 canemàs: teixit groller i molt clar de fils i de passades fet amb fil de cànem

3 col·lació: àpat

COMENTARIS DE TEXT Joanot Martorell


BAT

DE COM TIRANT VENCÉ ELS TURCS

Tirant es troba a la cort de l’emperador de Constantinoble, quanarriba un ambaixador del camp de batalla que informa de lesdestrosses que hi estan fent els turcs. Davant d’aquesta críticasituació, l’emperador prega a Tirant que parteixi cap al camp debatalla.

Tirant hagué ordenat aquell dia que tothom sopés d’hora i queensellessin els cavalls, i que tots estiguessin armats i a punt permarxar. Quan fou nit fosca, Tirant féu sortir tota la gent de laciutat i es posaren en ordre, tant els que anaven a peu com elsque anaven a cavall; i darrere tota la gent venien tres mil homesamb les eugues. I quan foren a prop del camp de batalla féu enre-tirar tota la gent d’armes a una banda per tal que poguessin pas-sar les eugues sense que els cavalls les sentissin.

Quan les eugues foren a l’entrada del camp, tots els homesque anaven a peu entraren amb elles i feren dues parts, l’una capal Soldà i l’altra cap al Gran Turc. I els cavalls del camp sentirenles eugues: els uns es deixaven anar, els altres trencaven elsdogals, els altres arrencaven les estaques. Si haguéssiu vist fugirdel camp tots aquells cavalls, els uns per aquí, els altres per allà,els altres darrere les eugues! Quan els cavallers del camp vanveure els seus cavalls solts, corrent els uns amunt i els altres avall,sortiren de les tendes en camisa, els altres en gipó,1 i tots estavendesarmats; i dormien amb tanta tranquil·litat i anaven sempredesarmats com si es trobessin en el castell més segur del món.

Al cap d’una estona de tot aquest enrenou i quan tot el campestava esvalotat pels cavalls, vingué Tirant i atacà en una partamb la meitat de la seva gent i el duc de Pera amb l’altra gentatacaren l’altra part invocant el gloriós cavaller Sant Jordi. Sihaguéssiu vist en un moment les tendes per terra i els homesmorts i ferits en gran nombre! El Gran Turc sortí desarmat de laseva tenda quan va sentir els crits mortals que feia la gent i caval-cà sobre un cavall lleuger. Un home d’armes li matà el cavall i lidonà una coltellada2 al cap. Vingué un servidor seu, descavalcàcorrent del seu cavall i el donà al seu senyor. Quan el Gran Turcfou dalt del cavall, mataren el seu servent. Feren passar a talld’espasa tot el que es trobaven per davant, que era cosa de granterror i espant, tot i que eren conscients que la multitud dels ene-mics era tan gran que semblava invencible. Per la qual cosa elsenemics estaven admirats de la seva virtut i fe.

Els turcs, veient-se desarmats, i la majoria havent perdut elcavall, feren el mateix que havia fet el seu senyor, el Turc, el qualhavia sortit fora del camp i s’havia fet posar molts draps sobrela ferida que tenia i envià a dir al Soldà que de totes totes sortísfora del camp, ja que la batalla estava perduda i l’exèrcit derro-tat.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.

1 gipó: túnica que es porta a l’interior de l’armadura2 coltellada: cop donat amb un coltell o punyal

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Explica l’estratagema queposa en pràctica Tirant perdesbaratar l’enemic.

Contesta:

a Creus que la guerra és qüestió de força, d’estratègiao d’una combinació de totsdos elements?

b Recordes algun episodi bèl·lic, històric o llegendari, en què l’astúcia hagi estat més decisiva que la forçamilitar? Explica-ho.

Explica la importànciadeterminant que té el cavall en la resolució de la batalla.

Compara les duesexclamacions següents idigues què tenen en comú:

Interpreta l’al·lusió a santJordi, segons els teusconeixements de literaturamedieval.

Compara el ritme narratiu i, en general, el to d’aquestfragment del Tirant amb elde la cerimònia en què ésarmat cavaller que hascomentat anteriorment.

“Si haguéssiu vist fugir delcamp tots aquells cavalls, elsuns per aquí, els altres perallà, els altres darrere leseugues!”

“Si haguéssiu vist en unmoment les tendes per terrai els homes morts i ferits engran nombre!”

5

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Guillem de Berguedà


BAT

CANÇONETA LLEU I BLANA

Aquesta composició de Guillem de Berguedà ésun sirventès denigrador adreçat a Ponç deMataplana, a qui el trobador anomenava MonMarquès. El seu germà era Hug de Mataplana,de qui Guillem de Berguedà depenia per raó decerts feus, cosa que, probablement, va afavorirles desavinences i els odis entre les famílies.

Cançoneta lleu i blana,1

lleugereta, sense ufana,2

faré jo d’un cert marquès,traïdor de Mataplana,que de mil fraus porta el pes.Ai marquès, marquès, marquès,de mil fraus porteu el pes.

Oh, ben hagen les llosetesde Melgurs, de viltat netes,on perdéreu de dents, tres.En les llosetes, pobretes,tampoc no s’hi coneix res.Ai marquès, marquès, marquès,de mil fraus porteu el pes.

El braç no us val ni una figa,que apar3 cabiró4 de biga,arronsat sota l’arnès.5

Potser, si el punxa una ortiga,el podríeu posar estès.Ai marquès, marquès, marquès,de mil fraus porteu el pes.

Marquès, qui de vós es fia,si cerca amor, té falsia,si bon goig, poc resta il·lès.El qui amb vós ha anat de dia,a la nit ja no us ha admès.Ai marquès, marquès, marquès,de mil fraus porteu el pes.

De fer amb vós la migdiadano es vana persona nadaque anheli costum cortès,si no es posa, alliçonada,calces de cuir cordovès.Ai marquès, marquès, marquès,de mil fraus porteu el pes.

Guillem de Berguedà

1 blana: suau 2 ufana: ostentació 3 apar: sembla4 cabiró: biga petita o mitjana 5 arnès: armadura

1

5

10

15

20

25

30

35

Digues en quin dels tres estils poètics (leu,clus o ric) és compost el sirventès de Guillemde Berguedà. Justifica la resposta ambexemples del poema.

Escriu els mots de la primera cobla quereflecteixen el to de menyspreu del sirven-tès.

Explica quins són els atacs que fa l’autor delpoema contra el marquès en les cobles 2, 3,4 i 5. Quin atac et sembla més greu per a uncavaller en el context de l’època medieval?

Llegeix el plany que Guillem de Berguedà vacompondre en ocasió de la mort de Ponç deMataplana i escriu-ne la teva interpretació:

Canto molt trist, amb dol al cor,pel gran dolor que m’ha garfit.1

Ha mort, ai las, el més lluïtcavaller, en Ponç de Mataplana,que era cortès, lleial, ardit,2

ornat de bons capteniments,3

un dels millors, molt generós,a Sant Martí de Tors que fosfins a... i la terra plana. [...]

Marquès, si jo us feria fortamb més d’un mot vil o impolit,en tot he errat, sempre he mentit. [...]

Voldria jo que fos acordde pau, l’amor endolentiti l’ira que ens han posseït,ans no eixíssiu de Mataplana.Car tinc el cor molt afligit,colpit de grans remordiments.

1 garfir: agafar fortament amb la mà clavant les ungles

2 ardit: valent, coratjós, atrevit3 capteniment: comportament

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Bertran de Born


BAT

SI TOTS ELS DOLS, ELS PLORS I ELS MARRIMENTS

En aquest poema, Bertran de Born (entre 1159 i1195-1215) fa un plany per la mort del jove reiEnric, fill d’Elionor d’Aquitània i Enric II Planta-genet, que era molt estimat i lloat pels trobadorsgràcies a la seva generositat.

Si tots els dols, els plors i els marriments,1

i les dolors, i el desconsol, i el malque hi ha en el nostre món de falliments,2

hom aplegués, farien curt cabaldavant la mort del jove rei anglèsque deixa el mèrit amb acerbs3 dolors,el segle, afeixugat i tenebrós,orbat4 de joia, ple de tristor i ira.

Colpits, sofrents i plens de marriments,són ara el soldader servicial,els trobadors i els joglars complaents.Ai las, la Mort és un guerrer mortalque els ha furtat el jove rei anglès!Ell feia semblar avar el generós.Per a aquest desconhort, tan turmentós,mai no hi haurà en el món prou plors ni ira.

Oh Mort cruel, plena de marriments,bé et pots vanar que el cavaller més alt,tu ens has robat. I eren ben seus els bénsi el vell valor que a un gran senyor li cal,que era el més noble, el jove rei anglès!Oh, si plagués a Déu que vivent fosi que morissin tots els ofensors,en comptes d’ell, que als bons desvetllen ira!

Si d’aquest segle, ple de marriments,l’amor en fuig, cap joia ja no em val,car tot el que conté no m’atreu gens.L’avui fa espant, tot jorn és deslleial.Feu-ne mirall, del jove rei anglès,que era del món l’home més coratjós!Se n’és anat, el seu cos amorósper què ara regnen desconcert i ira.

Al qui, mogut pels nostres marrimentsens lleva el sofriment perpetuali passió sofrí de grans turments,li demanem, car és perdó eternal,que mercè atorgui al jove rei anglès.Si així li plau, el mantindrà joiósal bell costat dels cavallers millorsallà on jamai no hi ha dolor ni ira.

Bertran de Born

Fixa’t en l’esquema de rimes de cada coblai digues què hi observes. Compara’l amb elsesquemes de S’allarga el dia en tendreexcés i Rei gloriós, vera llum, claredat.

Rellegeix atentament aquest plany i detec-ta-hi tres repeticions més molt significati -ves, a banda de la rima. Quines idees inten-sifiquen?

Localitza les figures retòriques següents iexplica què contribueixen a destacar:

– Enumeració

– Exclamació

– Metàfora

– Apòstrofe

Escriu una oració que resumeixi el sentit decada cobla i que la singularitzi respecte ales altres.

Busca informació dels gèneres pròxims alplanh trobadoresc, com ara el planctusllatí, la complanta catalana medieval o elgène re clàssic de l’elegia.

5

4

3

2

1

1 marriment: tristesa2 falliment: falta

3 acerb: cruel4 orbat: privat

1

5

10

15

20

25

30

35

40

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Giraut de Bornelh


BAT

REI GLORIÓS, VERA LLUM, CLAREDAT

Aquesta peça de Giraut de Bornelh (documen -tat entre el 1162 i el 1199) és la més conegudade les albes occitanes antigues i, en forma dediàleg, conté tots els elements que singularitzenaquest tipus de composicions.

—Rei gloriós, vera1 llum, claredat,a un company meu no faríeu costat?Déu poderós, proveïu-lo d’ajuda!No l’he vist des que la nit és vinguda,

i adés2 serà l’alba!

Bon companyó, sou o no deixondat?3

No dormiu més, lleveu-vos aviat.Per l’orient ja l’estrella us saludaque porta el jorn; prou l’he ben coneguda,

i adés serà l’alba!

Bon companyó, canto enllà del portell.No dormiu més, que ja sento l’ocellque cerca el dia volant pel boscatge.Ai, si el gelós us venia a fer ultratge!

I adés serà l’alba!

Bon companyó, guaiteu pel finestrell.Un cel d’estels brilla en l’aire, tan bell!Així sabreu que és fidel mon missatge.No ho voleu fer? Serà en vostre damnatge.4


Bon companyó, aviat que us deixí,ja no he sabut quina cosa és dormir.Agenollat prego al fill de Mariaque us torni a mi per lleial companyia.


Bon companyó, ran de porta em vau dir:“Oh, bon amic, no dormiu, perquè aixísabreu de cert quan apuntarà el dia!”I ara no us plau que us canti si venia.


—Mon dolç company, sóc en tan bon sojorn5

que ja no amo més ni l’alba ni el jorn.L’amor més bella que de mare és nada,jo la tinc als braços: què em fa l’arribada

del gelós foll, de l’alba?

Giraut de Bornelh

1

5

10

15

20

25

30

35

Identifica en el text d’aquesta alba els per-sonatges següents:

– L’enamorat que ha consumat la seva experiència amorosa.

– La dama.

– El marit gelós.

– El guaita que vigila pels amants.

Analitza l’estructura dialogada del text irelaciona-la amb els personatges identifi-cats en l’activitat anterior.

Detecta les repeticions que hi ha al llarg detota la composició, indica quina intencióexpressiva poden tenir i, finalment, valorael sentit que tenen les variacions que esdonen en els elements repetits.

Digues què simbolitzen les estrelles i l’ocell.Explica-ho amb relació al sentit general delpoema.

Redacta un text breu que resumeixi el sen -tit i les característiques principals d’aquestacomposició.

Busca informació de les albes o albades enla poesia popular i en la religiosa.

6

5

4

3

2

1

1 vera: veritable2 adés: aviat3 deixondar-se: desvetllar-se4 damnatge: perjudici5 sojorn: lloc

COMENTARIS DE TEXT Els trobadors: Cerverí de Girona


BAT

1

5

10

15

20

25

30

35

COM CAMINANT QUE VA MARRANT LA VIA

En aquesta alba d’orientació religiosa, Cerverí de Girona contra-posa el seu sentiment envers la Mare de Déu amb els sentimentsque els trobadors mostren envers les seves dames.

Com caminant que va marrant la via1

que ha de seguir, quan marxa en nit obscura,i un mal indret trepitja, que el detura,i ja no sap on és que es foravia,2

sofrint mal temps, amb perill de morir,talment vaig jo, que vull veure finirla nit que així m’allunya el goig de l’alba.

La nit és aquest món ple de falsia,camí d’infern, temps cruel de torturai vall de plors com ja diu l’Escriptura.En entrar al món, l’infant ja ho anuncia,que amb plors hi ve i hi roman, i en eixir,torna a plorar. Oh Déu, féu-me seguiramb bon juí3 la via devers l’alba!

Jo no sóc pas qui de nit es confiaa cap amant, puix coratge em procurala qui em sosté, si d’honrar-la tinc cura,deixant la nit, anhelós del bell dia.Que ella no tem llausangers4 de maldir,ans jo bé hi puc en ple jorn acudir.Doncs vull fugir de la nit cercant l’alba.

D’altre amador jo sé que s’enfuria,quan amb sidons5 la nit tan poc li durai li ve el jorn com gran malaventuraper què jamai cap alba no voldria.Mes jo de nit no arribo a distingirla llum d’aquella que em farà gaudircar fa fulgir6 encesa i alta, l’alba.

És goig i llum, estrella que el món guia.Mai no hi ha hagut dona d’aital natura,més complaent com més ens fa fretura.7

I el seu Espòs fa ço que no faria cap altre espòs, que es plau de concedir, car pura és, que la vulguem servir,amar, obeir, per tal que ens mostri l’alba.

Cerverí de Girona (fragment)

Explica quinescaracterístiques formals i de contingut d’aquestacomposició coincideixenamb l’alba Rei gloriós, vera llum, claredat.

Justifica, amb citacions del poema, que Cerverí de Girona fa referència a la Mare de Déu.

Descriu cada una de lesentitats següents segons la visió que en té Cerverí:

– Ell mateix

– El món

– La Mare de Déu

– L’Espòs

– Els altres amadors

Explica com són vistes la nit i l’alba per Cerverí de Girona i com contrastaaquesta visió ambl’habitual de les albes, quehas trobat en el poema deGiraut de Bornelh.

4

3

2

1

1 marrant la via: agafant un camí més llarg 2 es foravia: surt del camí 3 juí: seny 4 llausangers: llagoters 5 sidons: la seva dama 6 fulgir:resplendir 7 ens fa fretura: trobem a faltar



BAT

Pastorel·la

Un jorn, entre Lleida i Bellvís,vaig veure en un jardí ombradís, una pastoreta bellabesant-se quítia1 i feliçamb un pastor, ran d’un canyís, per entre l’herba novella. Poc he vist mai cap donzella més gentil, més gràcil que ella,ni crec tampoc que en cap paísn’hi hagi cap més de tant d’encís sigui a França o a Castella.

Mentre esguardava llur ramat,veig que l’emmena2 un mal soldat que a tots dos robat l’havia.Jo comencí a cridar, acuitat:3

“No us l’endugueu, que és gros pecat!” Ell que em sent, hi renuncia. I quan viu que m’obeïa, prenguí el folc,4 que no em plaïa,tampoc, contendre-hi5 aïrat.A un hort el folc deixo tancat i torno allà d’on venia.

Quan vaig ser vora del jardí,de la pastora, els crits sentí: “Ai lassa, en mal hora nada;el goig se’m torna mal sofrir.Mentre l’amic gaudia amb mi poc cuidí ser turmentada; la dolçor no té durada, que esdevé dolor sobtada!Digueu-me, senyor Cerverí:heu vist cap folc que fa camí o fuig a la desbandada?”

“Noia, si jo us donava ajuti us retornava el que heu perdut, quin bon recapte n’hauria?”“Senyor, seríeu el meu drut6

que és bescanvi de desvalgut, mes el qui perd, ben poc tria.” Plegats anàvem fent via vers on el folc apeixia.7

I quan l’hagué reconegut:“Senyor”, digué, “per ma virtut,marxeu, que no us seguiria.”

1

5

10

15

20

25

30

35

40

UN JORN, ENTRE LLEIDA I BELLVÍS

Aquest text de Cerverí de Gironaés, tal com indica la rúbrica (elsubtítol), una pastorel·la. En des-taquen el caràcter narratiu i ladialèctica propis d’aquest gèneremedieval.



BAT

Rellegeix la primera cobla i contesta lesqüestions següents:

a Quina acció té lloc en aquesta cobla?

b Quins personatges la protagonitzen?

c Quin paper adopta el poeta?

Rellegeix la segona cobla i contesta les qües -tions següents:

a Quin personatge nou hi apareix?

b Quines són les intencions de cada personatge?

c N’hi ha alguna que quedi en un cert suspensnarratiu?

Explica la reflexió moral que es fa la pastoraen la tercera cobla.

Recorda que, en el codi trobadoresc, drutsignifica “expert en l’amor d’una dama”.Tenint en compte aquesta noció, digues quintracte es tanca i s’incompleix en la quartacobla.

Explica breument l’argumentació de la pas-tora (cobla cinquena) i l’actitud final deCerverí (cobla sisena).

Observa l’al·lusió a “l’infant”, referida a l’in-fant Pere, el futur rei Pere el Gran.

Contesta:

a A qui s’atorga, finalment, la potestat dedecidir si té raó Cerverí en reclamar uns favorspromesos o si té raó la pastora en considerarque la promesa és feta sota pressió?

b Quin sentit té aquesta resolució en el contextde l’amor cortès?

6

5

4

3

2

145

50

55

60

65

“Noia, bé m’heu de fer content,o us captindreu molt malament.” “Senyor, és cosa acostumada,aital mentida és molt corrent.Amb mi l’han dita més de cent i així us deixo a l’estacada. No cobra pas la soldada qui no la pren de bursada;8

el temps perd molt nèciamentel qui no en fa aprofitament quan la dona és disposada.”

“Noia, a mi poc que m’agrada jeure amb dona apesarada.Jo content, i vós amb turmentno fóra res satisfaent. Mes ara, doneu-me entrada!”

"Senyor, és cosa malanada de fer cap feina obligada.No s’hi val, mon cor no hi consent.Doncs de l’infant el jutjament, deman, que és ment assenyada."

“Ço que la Vescomtessa entén,de Cardona, em serà avinent. Noia, res d’amor forçada.”

Cerverí de Girona

1 quítia: alliberada2 emmenar: emportar-se3 acuitat: apressat4 folc: ramat5 contendre: disputar6 drut: amant7 apeixir: menjar8 de bursada: d’una revolada

COMENTARIS DE TEXT Jordi de Sant Jordi


BAT

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

Jus lo front port vostra bella semblança,de què mon cors nit e jorn fa gran festa,que remirant la molt bella figurade vostra faç m’és romasa l’empremtaque ja per mort no se’n partrà la forma,ans quan serai del tot fores d’est segle,cells qui lo cors portaran al sepulcresobre ma faç veuran lo vostre signe.

Sí com l’infants quan mira lo retaulee, contemplant la pintura ab imatgesab son net cor, no lo’n poden gens partre–tant ha plaser de l’aur qui l’environa–,atressí em pren denant l’amorós cerclede vostre cors, que de tants béns s’enrama,que mentre el vei màs que Déu lo contemple:tant hai de joi per amor qui em penetra.

Així em té pres e liats en son carçreamors ardents, com si estés en un cofretancat jus claus, e tot mon cors fos dintre,on no pusqués mover per null encontre;car tant és grans l’amor que us hai e fermaque lo meu cor no es part punt per angoixa,bella, de vós, ans és çai ferm com torrese sol amar a vós, blanxa colomba.

Bella sens par ab la presença noble,vostre bell cors bell féc Déu sobre totes,gais e donós, lluu pus que fina pedra,amorós, bells, plus penetrants que estella;d’on quan vos vei ab les autres en flotales jusmetets, sí com fai lo carbonclesque de virtuts les fines pedres passa:vós ets sus lei com l’astors sus l’esmirle.

L’amor que us hai en totes les parts m’ascla,car non amec pus coralment nulls hòmens;tan forta amor com cesta que el cor m’obreno fonc jamais en null cors d’hom ne arma.Màs sui torbats que no fonc Aristòtils1

d’amor qui m’ard e mos cinc senys desferma;co el monjos bos que no es part de la cetlla,no es part mon cors de vós tant com dits d’ungla.

Oh cors donós, net de frau e delicte!,prenets de mé pietats, bella dona,e no sofrats quez amant-vos peresca,pus que eu vos am mai que nulls homs aferma;per què us soplei a vós que ets le bells arbresde tots bos fruits on valor grans pren sa ombra,que em retenyats en vostra valent cambra,pus vostre sui e serai tant com visca.

Mos rics balais, cert, vós portats le timbre,sus quantes són el mundanal registre,car tots jorns naix en vós cors e revidabondats, virtuts, màs que en Pentesilea.2

Jordi de Sant Jordi

ESTRAMPS

En aquesta cèlebre composició,Jordi de Sant Jordi lloa la bellesade la dama a partir d’una sèrie de comparacions amb elementspreciosos.

1 El filòsof grec Aristòtil era considerat, en la tradició medieval, com unavíctima de la passió amorosa.

2 Filla de Mart i bellíssima reina de lesamazones.

Noies tocant música

COMENTARIS DE TEXT Jordi de Sant Jordi


BAT

Informa’t sobre què són els versos estrampsdes del punt de vista de la rima i exemplificaaquest concepte en el poema de Jordi deSant Jordi.

Fes una llista dels qualificatius, les compara-cions i les metàfores referents a la dama.Després, redacta una breu conclusió sobrela visió que en dóna el poeta.

Analitza una per una les comparacions i lesal·legories relatives a l’actitud del poeta res-pecte a la dama. Escriu una oració que enresumeixi el sentit global.

Argumenta si aquesta composició és escritaen un estil leu, clus o ric, mitjançant cita-cions del poema comentades una per una.

4

3

2

1Dins del cap porto la vostra bella imatge, per la qualcosa faig gran festa nit i dia, perquè contemplant lamolt bella figura m’ha quedat l’empremta de la vos-tra cara, de tal que manera que ni la mort no sen’emportarà la forma; sinó que, quan seré total-ment traspassat, els que portaran el cos al sepulcreveuran el vostre senyal sobre la meva cara.

Així com l’infant quan mira el retaule i, contemplantla pintura amb imatges amb el seu cor net, no l’enpoden apartar gens –de tan plaer que li produeixl’or que l’envolta–; així mateix em passa davant l’a-morós cercle de la vostra figura, que de tants bénss’engalana, que mentre el veig el contemplo mésque a Déu: tanta joia sento per l’amor que em pe-netra.

Així em té pres i lligat en la seva presó l’amor ar-dent, com si estés en un cofre tancat amb clau i totel meu cos fos dintre i no pogués sortir-ne de capmanera; perquè, tan gran i ferm és l’amor que ustinc, que cap angoixa no l’aparta ni un punt, bella,de vós, sinó que és ferm com una torre i només usestima a vós, blanca coloma.

Bella sense comparació, de noble presència, el vostrecos bell el féu Déu més bell que el de cap altra; alegrei gentil, brilla més que una pedra preciosa, amorós,bell, més penetrant que una estella, per la qual cosa,quan us veig al costat de les altres, les sotmeteu comfa el carboncle, que supera les altres pedres preciosesen virtuts: vós esteu per sobre d’elles com l’astorsobre l’esmerla.

L’amor que us tinc m’estella per totes les parts, per-què cap home no ha estimat més de cor; un amortan fort com aquest que m’obre el cor mai ho haestat en cap cos ni ànima d’home. Estic més torbatque no ho estigué Aristòtil d’un amor que em cremai desferma els meus cinc sentits; com el monjo boque no s’aparta de la cel·la, el meu cos no s’apartade vós més que el dit de l’ungla.

Oh, persona gentil, neta d’engany i delicte!, tingueupietat de mi, bella dama, i no permeteu que amant-vos mori, ja que jo us estimo més que ho asseguracap home; per la qual cosa us suplico a vós, que souel bell arbre de tots els bons fruits, en el qual el granvalor pren l’ombra, que em retingueu en la vostravaluosa cambra, ja que sóc vostre i ho seré tant comvisqui.

Mon ric balaix, certament vós porteu corona sobretotes les que hi ha en el registre mundanal, perquècada dia neix en vós i reviu la bondat i la virtut mésque en Pentesilea.

(adaptació)

COMENTARIS DE TEXT Ausiàs Marc


BAT

COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES

El poema XIII presenta un poeta allunyat del món i torturat per un dolor moralcomparable al dels condemnats a l’infern. La hipèrbole és la figura retòrica sobre la qual es construeix aquesta composició del cicle dedicat a Llir entre cards.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Colguen les gents ab alegria festes,lloant a Déu, entremesclant deports;places, carrers e delitables hortssien cercats ab recont de grans gestes;e vaja jo los sepulcres cercant,interrogant ànimes infernades,e respondran, car no són companyadesd’altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,per ço no em plau la pràtica dels vius:d’imaginar mon estat són esquius,sí com d’hom mort, de mi prenen espant.Lo rei xiprà, presoner d’un heretge,en mon esguard no és malauirat,car ço que vull no serà mai finat,de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Tixion qui el buitre el menja el fetgee per tots temps brota la carn de nouen son menjar aquell ocell mai clou,pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,car és un verm qui romp la mia pensa,altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,e llur treball no es porà enterrompresinó ab ço que d’haver se defensa.

E si la mort no em dugués tal ofensa,fer mi absent d’una tan plasent vista,no li graesc que de terra no vistalo meu cos nu, qui de plaer no pensade perdre pus que lo imaginarlos meus desigs no poder-se complir;e, si em cové mon darrer jorn finir,seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,part veure a Ell, per complir mon delitserà mester que em sia dellai ditque d’esta mort vos ha plagut plorar,penedint-vos com per poca mercèmor l’innocent e per amar-vos martre,cell qui lo cors de l’arma vol departre,si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo séque es pot bé fer hom morir per amor:creure de mi que só en tal dolor,no fareu molt que hi doneu plena fe.

Ausiàs Marc



BAT

Informa’t de la figura històrica de Joan II deXipre i de la figura mitològica de Tició i fes-ne una breu ressenya. Després, compara lasituació en què es troba el poeta amb lesd’aquests dos personatges i digues quinafigura retòrica ha fet servir Marc per emfa-sitzar el seu estat.

Busca exemples d’hipèrboles i paradoxes enel poema i comenta fins a quin punt subrat-llen el dolor del poeta.

Compara, des del punt de vista del contin-gut, els versos següents amb els del poemaLXXXVII:

Contesta:

a Com s’imagina el poeta la seva hipotèticaarribada al paradís?

b Què el faria plenament feliç, en aquellmoment?

c Com qualificaries aquesta idea?

“e, si em cové mon darrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar.”

LXXXVII

“dels grans secrets que amor cobre [cobreix]ab sa capa,

de tots aquells puc fer apocalipsi [fer-ne lainterpretació].

Jo defallint, amor farà eclipsi.”

3

2

1

4

Que la gent celebri festes amb alegria, lloant Déu,

entremesclant diversions; que les places, els carrers

i els jardins agradables siguin recorreguts amb re-

contament de grans gestes; i que jo vagi recor-

rent els sepulcres, interrogant les ànimes condem-

nades, que em respondran, perquè no les acom-

panya ningú més que jo en el seu plany constant.

Cadascú busca i vol algú que se li assembli, per això

no em plau el tracte amb els vius: esquiven imaginar

el meu estat i, com d’un mort, de mi s’espanten. El

rei de Xipre, presoner d’un heretge, comparat amb

mi no és pas malaurat, perquè el que vull no tindrà

mai fi, del meu desig no em podrà guarir cap

metge.

Aquell Tició a qui el voltor es menja el fetge i eter-

nament li brota de nou la carn, i aquell ocell no para

mai de menjar, un dolor més fort que aquest m’as-

setja, perquè un corc em destrueix el pensament i

un altre el cor, que mai no paren de rosegar, i el seu

treball no es podrà interrompre si no és amb allò

que no es deixa obtenir.

I si la mort no em comportés l’ofensa de fer-me ab-

sent d’una vista tan plaent, no li agrairia que no co-

brís de terra el meu cos nu, que no compta perdre

cap altre plaer que imaginar que els meus de sitjos

no es podran complir; i, si em cal acabar el meu da-

rrer dia, serà posat el terme al bon amor.

I, si Déu em vol acollir al cel, a part de veure’l a Ell,

per satisfer el meu delit caldrà que allà m’informin

que us ha plagut plorar la meva mort, penedint-vos

que l’innocent hagi mort per la vostra poca miseri-

còrdia i màrtir per haver-vos estimat, aquell que vol-

dria separar el cos de l’ànima si cregués fermament

que us doldríeu d’ell.

Lliri entre cards, vós sabeu i jo sé que bé es pot fer

que un home mori per amor: no fareu gran cosa si

us creieu plenament que jo estic en un dolor com

aquest.

(adaptació)



BAT

VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR

En el poema XLVI Ausiàs Marc compara el sentiment amorós amb una navegació, plena de perills i,en darrer terme, atzarosa. La mort i les pors que desvetlla en l’amant són, més enllà d’aquesta al·lego-ria que s’ha fet cèlebre, el tema de fons d’aquesta composició.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Veles e vents han mos desigs complirfaent camins dubtosos per la mar.Mestre i ponent contra d’ells veig armar;xaloc, llevant los deuen subvenirab llurs amics lo grec e lo migjorn,fent humils precs al vent tramuntanalque en son bufar los sia parciale que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,mudant color e l’estat natural,e mostrarà voler tota res malque sobre si atur un punt al jorn.Grans e pocs peixs a recors correrane cercaran amagatalls secrets:fugint al mar, on són nodrits e fets,per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votarane prometran molts dons de cera fets;la gran paor traurà al llum los secretsque al confés descoberts no seran.E en lo perill no em caureu de l’esment,ans votaré al Déu qui ens ha lligatsde no minvar mes fermes voluntatse que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,perquè amor per mort és anul·lats,mas jo no creu que mon voler sobratspusca ésser per tal departiment.Jo só gelós de vostre escàs volerque, jo morint, no meta mi en oblit:sol est pensar me tol del món delit,car, nós vivint, no creu se pusca fer.

Aprés ma mort, d’amar perdau podere sia tots en ira convertit!E jo, forçat d’aquest món ser eixit,tot lo meu mal serà vós no veer.Oh Déu! Per què terme no hi ha en amor,car prop d’aquell jo em trobara tot sol?Vostre voler sabera quant me vol,tement, fiant, de tot l’avenidor.

Jo són aquell pus extrem amador,aprés d’aquell a qui Déu vida tol:puis jo són viu, mon cor mostra doltant com la mort per sa extrema dolor.A bé o mal d’amor jo só dispost,mas per mon fat fortuna cas no·m porta:tot esvetlat, ab desbarrada porta,me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que·m porà ser gran cost,i aquest esper de molts mals m’aconhorta;a mi no plau ma vida ser estorta d’un cas molt fer,qual prec Déu sia tost.Lladoncs les gents no·ls calrà donar feal que amor fora mi obrarà:lo seu poder en acte·s mostraràe los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,de què la part pijor me’n romandrà,e de vós sap lo qui sens vós està:a joc de daus vos acompararé.

Ausiàs Marc (fragment)

Veles i vents compliran els meus desitjos fent

camins incerts per la mar. El mestral i el ponent

veig armar-se en contra d’ells; el xaloc i el llevant

se’ls han d’afegir amb els seus amics, el gregal i el

migjorn, fent humils precs al vent de tramuntana

perquè en el seu bufar els sigui favorable i que tots

cinc acompleixin el meu retorn.

El mar bullirà el mar com la cassola al forn, canviant

el color i el seu estat natural, i mostrarà voler mal a

qualsevol objecte que s’aturi sobre ell un instant.

Peixos grossos i petits correran a refugiar-se i cer -

caran amagatalls secrets: fugint del mar, on s’han

nodrit i fet, sortiran a terra com un remei desespe-

rat.

45

50

55

60



BAT

Descriu la situació que presenta el poeta enels primers vint versos i especifica els recur-sos retòrics que fa servir per intensificar-nela gravetat.

Analitza l’actitud del poeta en la segonameitat de la tercera cobla en comparació dela situació descrita anteriorment.

Explica les pors que la mort desvetlla en elpoeta amb relació a l’amor, mitjançant cita-cions comentades de les cobles quarta i cin-quena.

Digues amb qui es compara el poeta en elsversos següents:

Indica quins versos d’altres composicionsque has analitzat anteriorment et recordenaquests.

Contesta les qüestions següents:

a Per què Marc compara l’amor amb un joc dedaus?

b Quina actitud té la dama respecte alssentiments del poeta?

c En quins versos es fa explícita aquesta actitudde la dama?

Jo són aquell pus extrem amador

aprés d’aquell a qui Déu vida tol

4

3

2

1

5

Els pelegrins, tots alhora, faran vots i prometran

molts dons fets de cera; la gran por traurà a la llum

els secrets que no s’hagin ni confessat. I, tanma -

teix, en el perill no em caureu de la memòria, sinó

que faré vots al Déu que ens ha lligat que no min-

varà la meva ferma voluntat i que sempre us tindré

present.

Jo temo la mort perquè no vull ser absent de vós, ja

que l’amor és anul·lat per la mort, però no crec que

el meu voler pugui ésser vençut per aquesta sepa-

ració. Jo estic recelós que el vostre escàs voler, en

morir jo, no m’oblidi: aquest sol pensament em

pren el gust del món, perquè, vivint nosaltres, no

crec que això pugui passar.

Que després de la meva mort perdeu la capacitat

d’estimar i que es converteixi tota en ira! I jo, for -

çat a sortir d’aquest, tot el meu mal serà no veure-

us. Oh, Déu! Per què l’amor no té un límit, ja que

jo m’hi trobaria a prop i tot sol? Aleshores sabria

fins a quin punt el vostre voler em vol i podria

témer l’esdevenidor o confiar-hi.

Jo sóc l’amador més extrem, després d’aquell a qui

Déu pren la vida: com que sóc viu, el meu cor no

mostra un dolor tan gran com el que provoca la

mort pel seu dolor extrem. Jo estic disposat al bé o

al mal d’amor, però, pel meu fat, la fortuna no em

porta ni una cosa ni l’altra: tot desvetllat, amb la

porta ben oberta, em trobarà fent-li resposta

humil.

Jo desitjo el que em podrà costar molt car, i aques -

ta esperança m’aconsola de molts mals; a mi no

em plau que la meva vida sigui alliberada d’una si-

tuació molt ferotge, que prego a Déu que vingui

aviat. Llavors, a la gent no li caldrà donar fe al que

amor obrarà fora de mi: la seva potència es mos-

trarà en acte, i amb els fets provaré les meves

paraules.

Jo sento més amor de vós que no pas me’n consta,

per la qual cosa me’n quedarà la part pitjor, i de

vós en sap el qui està sense vós: us compararé al

joc de daus.

(adaptació)

COMENTARIS DE TEXT Manuel Milà i Fontanals


BAT

ELS SEGADORS

Els Segadors, recollit per Manuel Milà i Fontanals en el seu Romancerillo catalán (1882), és un romançhistòric i una mostra de la poesia popular dels segles de l’edat moderna. Contemporàniament ha estat interpretat i enregistrat pel cantautor Rafael Subirachs.

Ai ditxosa Catalunya qui t’ha vista rica i plena!

Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra.

Lo gran comte d’Olivar sempre li burxa l’aurella:

“Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.”

Contra de los catalans ja ho veieu quina n’han feta:

seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes,

n’han cremada una iglésia que Santa Coloma es deia,

cremen albes i casulles, los calzes i les patenes

i el Santíssim Sagrament, alabat sigui per sempre.

Mataren un sacerdot mentres que la missa deia,

mataren un cavaller a la porta de l’iglésia,

Don Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.

El pa que no era blanc deien que era massa negre,

lo daven an els cavalls sols per assolar la terra.

Lo vi que no era bo etgegaven1 les aixetes,

lo tiraven pels carrers sols per a regar la terra;

a presència dels seus pares deshonraven les donzelles.

En daven part al virrei del mal que aquells soldats feien:

“Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.”

A vista de tot això s’és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona mil persones forasteres,

entren com a segadors, com érem a temps de sega.

De tres guàrdies que n’hi ha ja n’han morta la primera;

en mataren el virrei a l’entrant de la galera;

mataren els diputats i els jutges de l’audiència.

Anaren a la presó, donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir amb la mà dreta i esquerra:

“On és vostre capità, a on és vostra bandera?”

Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre:

“Aquí és nostre capità, aquí és nostra bandera.

A les armes, catalans, que us han declarat la guerra.”

1 etgegar: engegar, obrir

1

5

10

15

20

25

30

COMENTARIS DE TEXT Manuel Milà i Fontanals


BAT

Llegeix el text següent i justifica, amb cita-cions d’ambdós textos, que el poema quehas llegit és un romanç històric:

Determina quins dels elements següents for-men part del component literari del text i, apartir dels aspectes triats, escriu un co-mentari en què facis una interpretació delsentit global d’aquest romanç històric.

– Adopció d’una forma mètrica popular.

– Incorporació d’elements lírics.

– Presa de partit per un dels dos bàndols enguerra.

– Ús de comparacions i metàfores.

– Ús de construccions paral·leles i de l’estildirecte.

– Legitimació moral de la revolta dels segadors.

– Fidelitat als fets històrics de la primera meitatde 1640.

– Ús de la hipèrbole o exageració.

– Presència de la funció conativa del llenguatge.

Informa’t sobre l’actual himne nacional deCatalunya i escriu una ressenya breu en quèpresentis la relació que hi ha entre el romançpopular i l’himne oficial.

3

2

1 jut de les classes populars de la ciutat i, davantla impassivitat o impotència de consellers odiputats, es feren seu el control del carrerdurant tres dies. El resultat fou prou significa-tiu: l’assassinat del lloctinent i de diversos jut-ges de l’Audiència que havien fet possible lapolítica d’allotjaments.

Diccionari d’història de Catalunya, Edicions 62.

Segadors, guerra dels aixecament secessio-nista català contra la monarquia hispànica(1640-1659). El conflicte presentà dues facetes.El 1640 esclatà una revolta pagesa contra elssoldats, provocada pels allotjaments militarsque els pagesos havien de suportar. Re-volta que afectà també totes les autoritats queexecutaren els allotjaments. D’altra banda, hihagué una veritable revolució política de lesinstitucions catalanes davant els intents unifi-cadors de la monarquia hispànica. Els dosconflictes, paral·lels i interrelacionats, culmi-naren en una guerra oberta entre els catalansi francesos, d’una banda, i la monarquia his-pànica, de l’altra, que duraria fins al 1659. [...]Del 1637 al 1640 foren constants les exigèn-cies d’una contribució militar catalana, itambé els conflictes provinents dels allotja-ments dels soldats. Així, s’anava entrant enuna dinàmica conflictiva, i es configurava unbloc resistent a la política de la monarquia his -pànica (pagesos i membres de les oligarquiesrepresentades en la Generalitat). Resistènciaque es va refermar en ser elegits diputats PauClaris, Francesc de Tamarit i Josep Quintana,tots ells força oposats a la política d’Olivares.Malgrat la contribució catalana en la victòriade Salses (gener del 1640), l’exèrcit hispànicrestà tot l’hivern i la primavera a Catalunya,allotjats segons el model llombard –il·legal aCatalunya–, que feia recaure la totalitat de lamanutenció dels soldats sobre la poblaciócivil. Els abusos dels soldats –reflectits en laversió tradicional d’Els Segadors– provocarena la primavera de 1640 una gran revolta page-sa. [...] Es formà un exèrcit pagès –exèrcit cristià–, que dominà part del camp català in’expulsà els soldats, i els arraconà progressi-vament cap al Rosselló. El 22 de maig la revol-ta pagesa entrava a Barcelona i, amb la com-plicitat de diferents estaments de la ciutat,alliberava el diputat Tamarit, empresonat pellloctinent comte de Santa Coloma, acusat defomentar la resistència als allotjaments. Diesabans, a Santa Coloma de Farners, els pagesoshavien mort Miquel de Monrodon, l’algutzirque havia empresonat el diputat i que feia elsallotjaments. La tensió acumulada a la prima-vera esclatà el 7 de juny (Corpus de Sang). Elspagesos es revoltaren dins Barcelona amb l’a-

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

55

COMENTARIS DE TEXT Emili Vilanova


BAT

L’ARC D’EN MIRAMBELL

En aquest fragment d’un quadre de costums, Emili Vilanova faun retrat de les festes en honor de Sant Cristòfor que se celebra-ven al carrer de L’arc d’en Mirambell, a Barcelona.

A quarts de cinc de la tarda es començava la funció; els xicots delbarri, arremangats de braços i cames, corrien amb les galledes ple-nes d’aigua a buidar-les dins los cubells; lo senyor Ignasi hi abo-cava les peres, un vailet, amb lo mànec de la badoquera,1 les reme-nava amb desfici no deixant-ne sossegar ni una. Lo brogit i lasaragata començava. Los crits i els renys del senyor Ignasi ereninútils per posar ordre entre aquella canalla somoguda i mal-creienta; una munió de braços i de badoqueres entraven dins delcubell a la barreja;2 si algun la treia amb un grapat de peres, altresse n’enduien plantofades, si no venia qualsevol mal intencionatque, tirant violentament una escorxa de meló dins lo cubell, aixe-cava tal sortidor d’esquitxos que revestien d’aigua a tothom i feienfugir alhora els culpables i als innocents. Era en va que el senyorIgnasi prometés que l’any vinent ho compondria d’altra manera,que no hi hauria escàndol; però, aixís que arribava la diada, commés exactes prenia les mides, més bulla i escàndol ne resultava.

Per últim, los xicots, bé o mal, s’arrengleraven a l’extrem delcarrer i prenent branzida arrencaven a córrer amb la badoqueraa l’aire, i al passar davant del cubell l’hi enfonsaven amb vio -lència, i entre bones i esguerrades s’omplien les pitreres de frui -ta i de mullena.

Seguia després la famosa sort3 de la paella, en la que, perarrencar la mitja pesseta, de temps immemorial hi tenien la pri-vativa els xatos sobre els de nas ben format, bé que en recom-pensa s’emmascaraven tots los planos que tenien a nivell d’a-quella part de la fesomia. La sort de trencar l’olla també era moltdistreta, tant, que a vegades queia alguna garrotada fora de lloci malmetia el cap d’algun innocent que estava ben segur queencara que li tornessin a badar no n’eixiria cap peça de dos.4

I no es cregui ningú que aqueixes sorts se fessin ordenada-ment; allí tothom era amo, lo qual vol dir que no s’entenien; lagent dels balcons guiaven amb los seus crits al que volia romprel’olla; això feia que algun cop lo noi, que per instint anava benguiat, amb tantes advertències perdés l’esma i quan se pensavatenir-ho afinat engegava la garrotada que no es detenia fins aterra; es treia el mocador dels ulls, i tot sufocat buscava l’olla pera veure de quants gruixos l’havia errada i generalment quan mésa la vora la tenien era darrere l’esquena. Aquestes bromes delsveïns dels pisos ocasionaven algun disgust, perquè els pares sedolien del ridícul més que els seus fills, i de baix a dalt del carrerse canviaven unes franqueses i unes llatinades que, si no es deienxerraires i tafaners directament, s’ho venien a dir en comú, i d’a-queix modo encara en resultaven més, d’agraviats.

Emili Vilanova

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Explica quin és el costum o la tradició narrat enaquesta escena barceloninad’Emili Vilanova i indica els diferents elements de l’acció.

Traça una caracterització dels diferents personatgesque hi intervenen. Digues si hi predominen elsindividuals o els col·lectius i si tenen una personalitatmarcada o bé fan el papertípic que els correspon encada cas.

Relaciona l’anàlisi dels personatges amb l’estil costumista.

Fes una llista dels tretslingüístics que situen el texten l’òrbita del costumisme.

3

2

1

1 badoquera: canya esquerdada en un extrem a manera d’embut i queserveix per collir figues o una altrafruita, o bé per al joc exposat

2 a la barreja: a la brega3 sort: joc4 peça de dos: moneda de dos rals

COMENTARIS DE TEXT Martí Genís i Aguilar


BAT

JULITA

El senyor Serapi, metge i pare de Julita, l’ha trobada a la intem-pèrie, sota una calamarsada, blanca, amb els ulls esbatanats itremolant tota ella. A continuació podem llegir uns fragmentsen què el narrador descriu la figura de la protagonista a partird’aquest episodi.

Era la germana petita, l’estimada de casa, la nina dels ulls delsenyor Serapi, que vivia dels petonets de tots, com una marga -rideta blanca enmig d’un ram, que arreplega alenades de flairede totes les altres flors més virolades que l’enrotllen. De geni dolçi pacífic, era sa constitució la sensibilitat, i mansuetud soncaràcter: un goig o un sofriment cremava sempre en son pit ten-dre que no va glatir d’en tota sa vida per un sentiment miserablede vanitat femenina. La vida no cercolava1 per son ser amb laforça i calor que a sos germans animava. Ells, de robusta natura-lesa, d’esperit valent i salut envejable, sentien en son dins lasang bellugar-se llesta i el cor bategar enèrgic, i ella, flonja comun lliri d’aigua, transparentava ses venes en les mans i polsos,blaves i apagades, dessota el tel finíssim de la blanca pell. [...]

La Julita era una d’aqueixes criatures delicades, superiors alcomú de la gent, que no viuen; que, com si fossen de la nostraraça, ni en participen, ni comprenen les misèries humanes, i quesi el vent de les passions les arriba a tocar, les mata. Viuria unlliri que sempre el ventés la tramuntana? Què fa una colomablanca tancada a una atmosfera de gas vital? S’alegra, vola, canta,es belluga, les plomes se li estarrufen, la vida li sobra... i els pul-mons se li cremen, i aquell aire que amb tant de plaer respira,l’afoga.2

L’aire del món també és massa fort per a la dèbil Julita. Totesles seves facultats se despleguen amb més energia que en l’altragent; aqueixa sensibilitat extraordinària li gasta la vida i li des-arrolla una activitat nerviosa que serà més irritable com més ellaes debiliti, com més blanca es torni. Veus aquí els símptomes, loque ha descobert l’ull experimentat del facultatiu i el cor gelósdel pare, al veure-la amb l’ànima adormida, fora de la terra, por-tada per la seva encesa imaginació a l’èxtasi dels fenòmensatmosfèrics, que sobre naturaleses com la seva tenen tantainfluència, que les alela3 com les serps als ocellets.

Martí Genís i Aguilar

1 cercolar: circular2 afogar: abrusar, ofegar 3 alelar: atordir, pertorbar els sentits

1

5

10

15

20

25

30

Fes una llista dels trets quecaracteritzen físicamentJulita i una altra amb les seves qualitatspsicològiques. Explica quinarelació hi ha entre tots dosaspectes en aquestfragment i com esrelacionen amb l’estèticaromàntica.

Busca exemples en el textde les figures retòriquessegüents i explica quèdestaquen en cada cas:

– comparació

– epítet

– metàfora

– interrogació retòrica

Posa en relació l’argumentde la novel·la Julita, quetens resumit a continuació,amb l’estètica romàntica:

Julita es veu afectada peruna greu malaltia que nomillora, en gran part perquèCarles, el metge que la trac-ta, no correspon al seu sen-timent amorós. Les crisisnervioses més greus es pro-dueixen en moments detempesta i l’aboquen, alfinal de l’obra, a caure enun abisme.

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Narcís Oller


BAT

L’ESCANYAPOBRES

L’Oleguer, anomenat per la gent del poble l’Escanyapobres, i elnotari Xirinac comenten els canvis que s’han produït arran del’arribada del ferrocarril a la vila de Pratbell.

El carril, aquell carril tan desitjat, que, a so de campanes i terra-bastall de músiques, el 15 de juny del 65 s’inaugurà a Pratbell,acabà arreu amb els antics mercats. Les feixugues galeres de l’Ur -gell i d’Aragó no hi comparegueren més; el bestiar de Verdú tam-poc; els bladers1 hagueren de tancar els magatzems; els ramblers2

emigraren; aquell brogit d’invasions forasteres no trencà japeriòdicament el repòs dels carrers de Pratbell. Un somni eternsemblà apoderar-se de la vila, el somni que pesa damunt lespoblacions pageses. Enmig d’aquella quietud, ressonava ambcerta tristesa l’espinguet potent de la locomotora, crit d’alertad’una nova civilització sorollosa i atrafegada.

Llavors l’estació s’animava un xic; els veïns del raval guaitavenper les finestres; els pocs pagesos escampats per la plana comfiguretes perdudes, es redreçaven i restaven embadalits, les mansplegades damunt l’eina de treball. De sota terra, del túnel de Mal -gual, apareixia, embolcallat en fum, el tren, indecís, negre,empetitit com joguina de fira per la distància i la magnitud deles muntanyes que li servien de fons. Ell corria, corria, i solamentimposant-li fites coneixia l’espectador que guanyava camí. Però,així i tot, duia en si certa majestat, tot d’una atractívola i impo-nent, que obligava a mirar-lo. [...]

—Aquí ho tenen: ja ho veieu, Oleguer —deia una tarda, elnotari Xirinac, pel camí de l’estació, quan encara brunzia en l’es -pai l’esgarip del tren de càrrega que s’allunyava via amunt—. Itan criticats com vàrem ser per no contribuir a les festes!

—Sempre me n’he rigut.

El notari aturà el pas, i, apuntant amb la mangala3 vers la via,afegí sentenciosament:

—Sempre el peix gros es menja el xic. Això és pesta per alspobles. Teniu-ho per màxima: sempre el peix gros es menja elxic... A on va, aquest tren? A atipar les ciutats grans!... Què creix,avui? Les ciutats grans... Veieu créixer cap vila, cap llogaret? No:sempre el peix gros es menja el xic. Ben aviat això serà un masrobat. La tendència de la civilització nova és de concentració. Jaho heu vist: dels vostres companys, qui no se n’ha anat al cel sen’ha anat a Barcelona.

Narcís Oller

1 blader: comerciant de blat2 rambler: firaire de bestiar3 mangala: bastó

1

5

10

15

20

25

30

35

Explica des de quin punt devista Narcís Oller presenta elfet històric de l’arribada delferrocarril a Pratbell, un nuclihabitat representatiu delcamp català, i quina és lavaloració que en fa.

Busca informació sobre elscorrents migratoris al’interior de Catalunyadurant el segle XIX. Després,digues si l’afirmació següent,que Oller posa en boca delnotari Xirinac, és certahistòricament parlant:

Explica què és un “masrobat” i relaciona aquestconcepte amb el sentitgeneral del fragment.

Fes una llista dels elementsrealistes que trobis en aquestpassatge, tant pel que fa altema de fons com a l’estil.

“la tendència de la civilitza-ció nova és de concentra-ció”

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Narcís Oller


BAT

LA BOGERIA

En Daniel Serrallonga havia avisat el doctor perquè darreramentes trobava afectat d’un mal de cap terrible. Quan aquest li reco-mana aire pur i distracció, en Daniel s’enfurisma i el vol fer foratot llançant insults i improperis. En Giberga, fill del doctor imetge al seu torn, explica el cas als seus amics.

—Fora d’ell, al món, no hi havia res de pur, d’intel·ligent nid’honrat; la societat en massa era un munt de fems, indigne queell li dediqués una mirada... Per aquell camí va seguir encarabona estona, abusant de la paciència del meu pare, que se sen -tia travat per una amistat antiga i per aquella abnegació peculiarde la nostra classe que ens és tan poc reconeguda; fins que, arri-bada la sedació,1 amb el cansament físic li va lligar la llengua iel va fer caure, altra vegada aclaparat, a la cadira. Llavors, el meupare, com qui enfonsa amb suavitat un bisturí per arribar a unfilet nerviós sense malmetre’l, va acudir a records de sentiment,exposats amb la major dolçor, per tocar la fibra de sensibilitatmoral que quedés viva encara en aquell ser. Era un procedimenttan ben indicat com qualsevol altre. La rauxa havia estat leve, iva semblar que el meu pare havia encertat. [...]

Sortosament la boirada no ho cobria tot encara: quedava unaescletxa oberta, per on va penetrar un raig de llum. En Serra -llonga va rompre el plor, i va quedar avassallat2 al metge. Els bro-muros, les dutxes, l’alimentació i el camp van allunyar la tem-pestat.

—Però i què creus que tornarà? —preguntà, condolit,3 l’Ar -mengol.

—Indefectiblement. Un dia o altre ha de caure: no ho dubteu.

—Oh! Hi ha casos... —em vaig atrevir a objectar, referint-mea neurastènics curats que jo recordava.

—Desenganya’t: no hi ha paritat. El cas d’en Daniel no és neu -rastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots elsmetges antiquats, sinó de vesània4 hereditària: la du ja de nai-xença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar talsanomalies de raó, que (ja ho us vaig dir), per a mi, va morir boig.Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme5 és unacausa predisposant indiscutible. L’etiologia6 de les malaltiesmentals l’assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té unagermana epilèptica. La conducta de l’altra, de l’Adela, amb lesseves exaltacions eròtiques, no és la d’una persona desequilibra-da? A ell, a en Daniel, quan l’heu vist conduir-se com un homesa?

—Home —oposà encara l’Armengol:— en Daniel ha passatllargues temporades sense fer cap disbarat. Quantes famílies notenen algun epilèptic o algun plaga7 sense que cap dels seus indi -vidus, per això, acabi boig? Si vols que et sigui franc, crec que enaquesta matèria els metges extremeu un xic massa.

Narcís Oller

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Resumeix els argumentsque aporta el metgeGiberga per defensar queen Daniel Serrallonga és unmalalt mental i relaciona’lsamb les bases teòriques del naturalisme.

Explica la reacció delsinterlocutors, especialmentla de l’Armengol. Quèrepresenten els seusarguments amb relació a la teoria naturalista?

Comenta l’afirmaciósegüent mitjançant unaargumentació que incloguicitacions del text que hasllegit:

El tema de debat entre elmetge Giberga, l’Armengol iel narrador és el determinis-me, és a dir, una de les basesteòriques del naturalisme.Això demostra que NarcísOller no accepta cegamentles idees d’Émile Zola, sinóque les recull i en presentauna visió crítica.

3

2

1

1 sedació: acció sedant o calmant2 avassallat: rendit3 condolit: adolorit4 vesània: demència5 atavisme: aparició d’un tret patològic

compartit amb un avantpassat6 etiologia: estudi de les causes7 plaga: persona que fa broma de tot

COMENTARIS DE TEXT Jacint Verdaguer


BAT

Informa’t sobre la circumstància biogràficaque hi ha en el rerefons d’aquesta composiciói explica-la fent servir referències del poema.

Explica quina al·lusió religiosa conté el títoldel recull Flors del Calvari.

Justifica sobre quina de les figures retòriquessegüents és construït el poema:

– repetició – hipèrbole

– al·legoria – antítesi

Explica quina relació hi ha entre el verset deRamon Llull, extret del Llibre d’Amic e Amat,i el poema de Verdaguer.

Llegeix atentament aquest passatge d’Endefensa pròpia i escriu un comentari que elrelacioni amb el poema que has llegit.

5

4

3

2

1

Arribant a Vic, lo senyor bisbe me deixà, ambcerta llibertat, volar i prendre per estada l’arbreque volgués. Jo de son palau volí a casa demos pares, i, no tenint-hi ja ni pares ni ger-mans, me’n volí a l’ermita de ma dolça mare,la de tots i que no s’ha de morir, la VergeMaria de la Gleva. Difícilment pot trobar-seestada més bonica i millor per un poeta, isobretot per un poeta sacerdot i vigatà, queaquest santuari. Està bellament assegut en unmontícul a la vora del Ter, que com una amplafalç de plata llueix a ses plantes; a mà dreta téel verdós Montseny, i a mà esquerra el Pirineu,gairebé tot l’any blanquinós de neu, i davantuna serra més humil que lliga l’un amb l’altre,fent de muralla de verdor a la Plana. Més ençàveia el meu poble i los camps que, en ma ado-lescència, jo havia regat amb la suor de monfront. En l’ermita hi trobava l’afecte de dosamics sacerdots; un petit col·legi de nois, queeren ensems l’escolania del temple; falcies iroquerols que feien lo niu sobre ma finestra, ivols de poesies que feien niu, com lo meu cor,a les plantes de la sagrada imatge. [...] Per aixe-car mos himnes a Déu, que per això m’hadonada, encara que humil, l’arpa de la poesia,no cal emparedar-me: “Més val ser aucell debosc que de gàbia.”

Jacint Verdaguer

1

5

10

AL MÓN

En el poemari Flors del Calvari de Jacint Verda-guer, escrit entre el 1893 i el 1896, hi ha aquestacomposició adreçada Al món en el moment deldesterrament del poeta al santuari osonenc de laGleva. Tot i el dramatisme de la situació, la sere-nitat del creient hi traspua en cada vers.

Quina cosa és aquest món?

Presó dels amadors i fruïdors

del meu Amat.

R. Llull

En tos palaus mon esperit hi plora,

no nasquí per cantar en gàbia d’or;

de tes ciutats cuita a llençar-me fora;

lo bon Jesús m’acollirà en son cor.

Tot lo que tinc en tos encants1 pots vendre;

no m’enduc res del teu bagatge trist;

de trobador la cítara2 em pots prendre;

no em prendràs, no, la Creu de Jesucrist.

Si et faig nosa en la vall, tindré la serra:

més enfora em voldries desterrar?

Si m’arribes a traure de ma terra,

me resta el cel encara per volar.

Jacint Verdaguer

1 encants: mercat de vell2 cítara: instrument de corda

El santuari de la Mare de Déu de la Gleva.

1

5

10

15

20

25

COMENTARIS DE TEXT Àngel Guimerà


BAT

ESCENA XI

BLANCA (rompent en plor):

Aneu per caritat!

SAÏD: Vaixell que fores

mon orgull de tants jorns, gàbia de feres

on mon ser embrutit se corsecava,

sigues avui lo temple d’esta dona!

BLANCA: Déu meu! Me fa morir!

SAÏD: Va, doncs!

BLANCA: Ah!

SAÏD: Blanca...

la vostra mà...

BLANCA: Saïd!

SAÏD (besant-la): La que volia

matar-me i m’ha salvat!

BLANCA: És vostra, vostra!

SAÏD: Llenceu al mar aqueix punyal: m’esglaia

tenint-lo vós.

BLANCA (lo llença per la finestra):

Ja està. Fugiu!

SAÏD: M’arrenca

la vida!

BLANCA: Tornareu?...

SAÏD: Sí: jo us ho juro!

Fins vindrà, si morís, lo meu cadavre!

BLANCA: Adéu!

SAÏD: Ja prou!

BLANCA: Crideu-me de la terra,

del mar, del paradís o de l’abisme,

jo us respondré seguint-vos, que só vostra!

(Se sent lleuger remor dalt de l’escala. Al sentir lo soroll s’hanseparat de pressa.)

SAÏD (des de la finestra, en veu baixa):

A demà!

BLANCA (també molt baix):

Adéu!

SAÏD: Blanca!

(SAÏD torna ràpidament al costat de BLANCA i la besa en laboca.)

BLANCA: Saïd!

SAÏD: Ah, Blanca!

(SAÏD va altre cop a la finestra.)

MAR I CELDesprés de patir un abordatge,Blanca està captiva amb els seusen un vaixell corsari. Enamoradade Saïd, al qual en un primermoment va voler apunyalar, viuamb desesperació la rebel·lió delsseus companys i vol ajudar Saïd afugir. Les escenes següents per-tanyen al desenllaç d’aquesta tra-gèdia.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

COMENTARIS DE TEXT Àngel Guimerà


BAT

Justifica la pertinençad’aquesta escena al gèneretràgic a partir de l’anàlisid’elements com el tema, els personatges, el llenguatge i l’acció.

Compara el desenllaçd’aquesta tragèdia amb el de Lucrècia, de JoanRamis.

2

1

45

50

55

60

65

70

75

ESCENA XII

BLANCA, SAÏD, CARLES, després FERRAN, JOANOT, GUILLEM, ROC,soldats i mariners. SAÏD ha agafat la corda, i es troba de part defora. CARLES ha baixat un graó i s’atura.

CARLES: On és lo vil!

BLANCA (a SAÏD): Ja tornen! Ah! De pressa!

CARLES: Morirà.

(Ix la lluna, que il·lumina de ple a SAÏD, qui ha baixat fins agenolls.)

BLANCA: El pare!

CARLES: Ah! Fuig!

(CARLES baixa altre graó i dispara sobre SAÏD al moment en quèBLANCA, coneixent la intenció de son pare, d’un salt se posa aldavant de SAÏD, per resguardar-lo amb son cos, rebent la bala ivacil·lant ferida.)

Jo et mato!

BLANCA: Ah!

SAÏD (ha tornat a pujar i la rep en sos braços, privant-la de caurea terra, no deixant-la ja fins que abraçats desapareixen):

L’heu ferida an ella!

BLANCA: Pare!

CARLES: Filla!

FERRAN (apareixent dalt de l’escala, seguit de JOANOT, GUILLEM,ROC, mariners i soldats):

Què heu fet!...

SAÏD (amb desesperació): L’abandoneu? La prenc! És meva!

Morim plegats, ma esposa! Abraça’m!

CARLES (arribant al mig de l’escena seguit de tothom):

Filla!

SAÏD: Al mar!

BLANCA: Al cel!

(Se llencen al mar abraçats. CARLES ha caigut al mig de l’escenade genolls.)

CARLES: Oh Déu!

FERRAN (corrent per la finestra): A fons!

(Tornant al mig de l’escena.) Ni rastre!

TELÓ RÀPID

Àngel Guimerà, Mar i Cel.

COMENTARIS DE TEXT Prudenci Bertrana


BAT

JOSAFAT

Josafat és un pastor rústec que no pot seguir la carrera eclesiàs -tica a causa de la seva poca formació i a qui s’encarrega la tascade campaner. Dins mateix de l’església, entra en contacte ambFineta, una prostituta amb qui comença una relació amorosaprogressivament dominada per la perversió i la brutalitat.

—Vols que em quedi, Josafat? —li digué un capvespre ple decalda.

El campaner es posà un xic anguniós.

—Tota la nit?

—Tota.

I el mirà d’una manera com fent-li ofrena de cosa infinitamentagradosa que ell encara no havia somniat. El campaner abaixà latesta amb resignació.

Anaren a la seva cambra; però, per a no passar pel trifori1 i notemptar Déu, començaren un pelegrinatge fantàstic per les ram-pes de les teulades, fins a trobar la torre de les sagnants despu -lles, per la qual davallaren al terrat, enclòs entre els dos esperons,i s’endinsaren en la isolada cambra sense orejar, que pudia a sal-vatgina.2

Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i totes les esgar-rifances: sentí el xisclar de les òlibes; pressentí l’abís que la xucla -va; les aus nocturnes, arran del seu cap, passaren lentes, moventllurs ales silencioses; sota els seus peus naixien cruiximents mis-teriosos; sonoritats adormides despertaren al retruny de les sevespetjades; fosforescències macàbriques aparegueren a baix el pre-cipici, allí on la humitat consumia residus orgànics. I quanJosafat, segur que la llum no podia ésser vista, encengué el capd’atxa, que mai no deixava, basardes noves vingueren perseguintFineta, i avant, i arrera, i de per tots indrets, la gruixa detenebres, que la llum no podia esvair, la suggestionava; feiaveure fantasmes, li feia sentir gemecs, que li atapeïen la gorja dexis cles histèrics, i que retenia per no causar enuig al campaner.

La paüra3 matisà aquella nit d’amor. El “xut” de les òlibes, elsbesllums fosforescents dels estels, que entraven per l’enormetatxa de la muralla, donant als objectes aparences espectrals; l’e-nigmàtic silenci que alenava a les orelles; el veïnatge de tantesbuidors tenebroses, l’isolament d’aquella habitació, suspesa comun niu de miloques4 sobre el precipici reblert de fosca, teniendesvetllada Fineta.

Prudenci Bertrana

1 trifori: tribuna interior d’una església, formada per finestres de tres obertures separades per columnes

2 salvatgina: bèstia que viu al bosc, especialment les que se solen caçar

3 paüra: gran por4 miloques: mena de mussols

1

5

10

15

20

25

30

Busca qualificatius quedescriguin l’ambient i lasituació dels personatges i justifica la tria ambcitacions del text.

Fes una llista dels elementspremonitoris d’un desenllaçtràgic.

Tria l’afirmació més ajustada a la realitat segonsel que has après a propòsitde Josafat de PrudenciBertrana:

a Josafat planteja el conflicteentre l’art sublim i la vida grisade la burgesia.

b Josafat narra una història de conflicte entre unadeterminada personalitatindividual i la societat en què es mou.

c Josafat es proposa i aconsegueix la regeneraciómoral dels protagonistes a través de la paraula.

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Carles Soldevila


BAT

Tota la vida, ben mirat, m’apareix com uncamí per a arribar en aquest tombant decisiu.La ruïna del papà, la seva mort, la meva entra -da al teatre, el viatge de la mamà a BuenosAires, fins aquest piset deshabitat que semblatalment que ens esperava amb un posat decòmplice... Tot sembla que s’hagi lligat perproduir aquest desenllaç. No sé si estavaescrit... Em costa de ser fatalista en aquestsmoments; fins no em repugna d’imaginar quejo mateixa o, més ben dit, una altra que jo noconec prou bé, que no depèn ben bé de mi,que va una mica a la seva, ha fet algunamaniobra per llançar-me als braços de Jordi...No ho he cercat deliberadament, no. Això,no. Ho juraria. Però em sento massa feliç i finsamb una mena d’aplom... És inexplicable. Sócuna altra dona. I no és pas que hagi cregut elsgrans juraments de Jordi, parlant-me a l’ore-lla, pocs minuts abans d’adormir-nos... Haestat gentil. No tinc cap experiència, i totes lesvegades que aquella pocavergonya d’Elvira havolgut instruir-me he refusat amb energia ohe procurat desviar la conversa. Però tinc laseguretat que, enmig de tanta follia i de tantdeliri, Jordi s’ha comportat gentilment... “Elque m’has donat només té un preu, Fanny:ens casarem.” Ah, boig! Casar-nos!... Mai.Encara que el teu heroic propòsit fos duradori no un llampec entre dues besades, jo no tin-dria coratge per a tornar a afegir-me a unasocietat que ja m’ha suprimit de les seves llis-tes i que de debò mai no tornaria a admetre-m’hi. Fóra un disbarat. Ens n’hauríem depenedir tota la vida. D’ençà que va morir elpapà, he anat saltant d’una a una totes lesbarreres... Hop!... hop!... hop!... No puc recu-lar! No vull reprendre els prejudicis que, si usplau per força, he hagut d’escampar pel camí.[...] Tal vegada quan despertis i em trobis totaarraulida contra teu, tan nua, tan teva, insis-tiràs amb la mateixa vehemència, i a còpia de

besades em voldràs encomanar el teu opti-misme... Però no ho aconseguiràs. Això, no.Totes les forces del meu esperit sembla que emposin en guàrdia davant aquest parany llami-ner. Sóc una criatura que deu haver d’apren-dre moltes coses encara, però n’hi ha una queja sé de cor: no ens hem de casar! No, Jordi,no. Has aconseguit reconciliar-me amb lavida... [...] No em suïcidaré. Ho veig clar... Noem suïcidaré. Faig malbé un efecte dramàtic iprivo el món d’un minut d’emoció... Era tanbonic aquest desenllaç, en plena joventut, enel començament d’una carrera de gran espec-tacle!... [...] Una nit d’amor!... He viscut unanit d’amor! No tinc cap decepció, no empenedeixo de res...

Carles Soldevila

FANNY

Fanny és una noia d’una família burgesa arruïnada que ha de treballar al Paral·lel com a ballarina.D’entre tots els seus admiradors, Jordi esdevé algú molt especial per a ella. Aquest fet i la seva ascen -sió professional provoquen l’enveja d’Elvira, la seva companya i amiga, que fa córrer una greu calúm-nia sobre Fanny: està afectada per la sífilis. Jordi se n’aparta fins que ella en descobreix el motiu. Toti que pot explicar-li la veritat, Fanny pren la determinació de suïcidar-se. Aquell mateix vespre, Jordies presenta a la sortida del teatre.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

55

COMENTARIS DE TEXT Carles Soldevila


BAT

Justifica, amb citacions del text, que Fannypertany a la novel·la de temàtica psicolò-gica.

Defineix la tècnica narrativa del monòleginterior i explica-la amb citacions del textrelatives als aspectes següents:

– alternança de persones gramaticals

– enunciats no oracionals (interjeccions, expressions exclamatives,fragments el·líptics, frases nominals)

– signes de puntuació

– repeticions

Determina en quins moments Fanny es diri-geix a Jordi i en quins altres s’adreça a laseva mateixa consciència. Explica com s’a-precia aquest matís.

Digues quin significat té aquesta alternança.

Fes un inventari dels elements que podiencausar escàndol per la moral burgesa de l’è-poca.

Valora l’actitud de Fanny en aquest momentde desenllaç tenint en compte o desesti-mant, de manera argumentada, cadascundels paràmetres següents:

– Fatalitat

– Voluntat

– Casualitat

– Necessitat

– Enamorament

– Moralitat

Fes una llista de les expressions més elabo -rades des del punt de vista literari que fa ser -vir Fanny en aquest fragment i explica quinefecte produeixen en el conjunt.

Explica què aporta l’hipocorístic Fanny res-pecte al nom propi Estefania i posa’l en rela-ció amb l’ús de les formes papà i mamà.

Redacta un comentari de text que s’ajusti aaquest esquema:

– Introducció: la represa de la novel·la, la temàtica psicològica i Fanny de CarlesSoldevila.

– Desenvolupament:

a La tècnica del monòleg interior i la construcciódel personatge.

b Moralitat i literatura en l’actitud del personatge.

– Conclusió: la renovació temàtica i estètica del gènere novel·lístic.

8

7

6

5

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Guerau de Liost


BAT

ODA A LA MASOVERA

La secció de poemes de La muntanya d’ametistes (1908) que Gue-rau de Liost dedica a cantar l’element humà de la muntanya s’o-bre amb una Oda a la masovera, que consta de dues parts. La pri-mera se centra en aquest personatge, i la segona, que reproduïmaquí, en la seva fillada abundant.

Són onze ja els vailets i quatre són les mosses.

Ells són escardalencs. Elles són totes rosses.

La mare en cada part no sembla filla d’Eva:

tres dies fa només de llit i al quart se lleva.

L’hereu1 és un atleta més corpulent que el pare.

La gran sembla germana segona de la mare.

Dos fadristerns2 bessons se cuiden de les terres.

Un altre és el pastor qui tresca per les serres.

Hi ha dues noies més qui van a la costura

i fan de porcairoles i creixen de cintura

i són les mainaderes qui aguanten la quitxalla

i pel bressol adoben les màrfegues de palla

i amb bruc i ginesteres, abans de la batuda,

escombren l’era càlida, i porten la beguda

als homes qui les garbes carreguen, a la feixa.

I encara en vénen d’altres d’una faisó mateixa.

La cuina és enllosada amb rierencs3 i moles:4

pels reguerols5 hi juguen quatre marrecs a boles.

Quan surten de la cort les vaques gegantines,

corre un menut darrere, fent esses i tentines,

i amb una perxa atura cada ambulant muntanya,

submisament creienta a l’esperó de canya.

Els més petits, descalços, trepitgen rocs i brossa.

Tenen els ulls mig clucs de carn, la boca grossa.

I mengen, amb els plats sobre el llindar, la coca,

les trumfes, l’escudella... Talment a frec de boca,

el famolenc canic els pren una mossada

de pa moresc, i ells resten bocabadats. Irada,

els renya la germana més gran, encar petita.

D’aquesta gran cadena de vides, infinita,

només n’hi falten dues. S’obriren, dissortades,

al sol canicular, i foren assolades.

Encara no sabien l’oculta llet materna.

Les sopes i les cabres els foren dida eterna.

Són onze ja de bruns i quatre ja de rosses:

els altres qui vindran, seran vailets o mosses?

Guerau de Liost, La muntanya d’ametistes.

1

5

10

15

20

25

30

35

Descriu el tipus de famíliaevocada en el poema deGuerau de Liost. Justifica elsqualificatius que facis serviramb citacions del text queels il·lustrin.

Analitza la mètricad’aquesta composició i valora si s’adiu al toexpositiu que lacaracteritza.

Tria tres figures retòriques i digues la funció que tenenen el conjunt del poema.

Explica quina contradiccióhi ha entre la constatacióde la pèrdua de dues vides i l’interrogant final i la manera com es resol en el fons.

4

3

2

1

1 hereu: fill primer, amb dret a heretarla casa

2 fadristerns: fill segon i següents3 rierencs: còdols de riera4 moles: pedres circulars i planes5 reguerols: solcs estrets per on passa

l’aigua

COMENTARIS DE TEXT Josep Carner


BAT

NABÍ

El cant quart dels deu que formen Nabí (1941) va ser publicat tresanys abans del conjunt d’aquest poema narratiu amb el títolCàntic de Jonàs dins de la balena. Al·ludeix a la narració bíblica enquè el profeta Jonàs, després de desobeir Jahvè de predicar a laciutat de Nínive, és llençat al mar per la tripulació del vaixell enquè fuig i, seguidament, és acollit en el ventre d’un gros peix pervoluntat de Jahvè. Jonàs recupera la fe en Jahvè i, un cop vomi -tat pel peix a la platja, compleix el deure de predicar a Nínive.

CANT IV

Ni el pèlag1 que s’abissa2 ni el vent ja no em fan nosa.Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;i crec, dins el ventre d’un peix.

S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m’heu,3 desig no em crida:Déu és el meu únic espai.

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyeso só llençat, d’un cop rabent,

a l’aigua soma:4 allí va dibuixant llivanyes5

l’estel en l’escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.Canto son nom amb veu igual,

orb,6 doblegat, com esperant una naixençadins la cavorca7 sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.—Qui et fos —vaig dir-li— inconegut!—.

Per’xò són en les ones, car elles, jamai lasses,8

de fer i refer tenen virtut.

Ell en l’abís de tot sement9 mon cos embarcaperquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arcai Moisès en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,no m’haveu dat sinó dolors.

Sense l’angoixa ni la càrrega dels diescom el nonat sóc a redós.

I si el meu seny es priva de signes il·lusoris,dins l’impossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris10

diran que aquest peix no ha existit.

Josep Carner

Llegeix el llibre bíblic deJonàs i digues a quins delsquaranta-vuit versicles queel formen estan referitsaquests versos de JosepCarner.

Explica el significat de cadauna de les expressionssegüents:

Explica les comparacions del protagonista amb Noè,Moisès i un nonat.

Interpreta l’anticipació que,en els dos últims versos,Carner posa en boca delprofeta Jonàs.

Déu juga. Déu ens tira llunyi mai no ens llença.

Déu és el meu únic espai.

crec, dins el ventre d’un peix.

Mon seny en la fosca reneix.

4

3

2

1

1 pèlag: mar2 abissar-se: enfonsar-se

en un abisme3 no m’heu: no em posseeix

4 soma: superficial5 llivanyes: fissures

6 orb: cec7 cavorca: cova, caverna

8 jamai lasses: mai cansades9 sement: llavor

10 hiperboris: de l’extremseptentrional

1

5

10

15

20

25

30

COMENTARIS DE TEXT Carles Riba


BAT

SEGON LLIBRE D’ESTANCES

El segon llibre d’Estances és format per dues parts de vint poe -mes cadascuna. El primer poema de la segona part, escrita entreel 1929 i el 1930, fa referència a la visió, per part del poeta, dela dona nua després de l’acompliment amorós.

21

Nu en repòs: després de l’amor

Ara és sola entre el foc de tes roses secretesi l’atònita1 llum

la nua blancor —ah, les divines desfetes,en ta blancor, del tacte que a exhaurir-la es consum,

las de tantes delícies tretes!

Mos ulls són un silenci esclau del teu repòs,i els fats2 s’inclinen, mentre

l’ànima, en tu, es reprèn i somia el seu cos,el teu cos! i el retroba feliç entorn del ventrepur —emanat talment del goig que s’hi és clos.

Ordre ingenu de flor! Pels seus pètals divaguesal grat del somni lent;

que records en la tendra massa encara embriagues,tu amb tu —oh! que ets tan present, i el pensament

ja te m’allunya en miratges vagues!

Carles Riba

1

5

10

15

Digues quin és l’objecte central de la primeraestrofa i explica quinselements del passat recentsón evocats.

Explica les actituds del poeta i de la donaestimada en la segonaestrofa i posa-les en relació.

Explica, a partir dels mots“somni” i “pensament”,però sense limitar-t’hi,quina evolucióexperimenten els dosprotagonistes de l’escenaamorosa en la terceraestrofa.

Fes una breu interpretaciódel conjunt d’aquestpoema.

Tria algunes imatges o símbols que et permetinsituar aquesta composicióen l’estètica postsimbolista.

1 atònita: estupefacta, meravellada2 fats: destins

5

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Josep Pla


BAT

MADRID: COMPARACIONS

He pogut assistir, en el curs de la meva vida, a diverses apas-sionades discussions i comparacions entre Barcelona iMadrid, però mai no he arribat a comprendre què vol la gentdiscutint aquestes coses. No hi ha res més absurd, en efecte,que comparar dues grans ciutats amb l’intent de treure’n con -seqüències. Totes les ciutats, a la nostra època, tendeixen aesdevenir iguals, però avui l’arquitectura, més que una con-seqüència del gust i de l’art particular d’un poble, és una con-seqüència de fórmules escolars, i aquestes fórmules són atotes les escoles aproximadament iguals. Les úniques dife-rències provenen de l’adaptació d’aquestes fórmules a con -dicions climàtiques, econòmiques i socials diverses... i enca-ra! El nostre país, assolellat i africà, és ple de teulats devessant agut i de xalets helvètics crispats i gebrats. Quan lescases, a Catalunya, les feien els mestres de casa, amb un gust,un sentit comú i una gràcia que els graduats de l’Escolad’Arquitectura encara no han superat, de xalet suís no se’nconstruïa cap. No es poden presentar les grans ciutats moder-nes com a construccions definitivament típiques. Totes tenensemblances acusades, sobretot en els països, com és ara enaquesta península, en què no hi ha hagut mai més que unaarquitectura de reflex i unes formes importades.

És ara, en el curs d’aquesta generació, que alguns arqui -tectes de Barcelona s’han fixat en les construccions popularsi rurals del país i n’han tret algunes conseqüències positives.Ara, aquesta curiositat, si no és ben entesa i és mal digerida,farà molt de mal. En general, potser es podria afirmar quel’arquitectura ha estat a la Península la forma de la sensibili-tat més estrangeritzada.

De tota manera, entre Barcelona i Madrid hi ha diferènciesextraordinàries. Venint de Barcelona, el que sorprèn més deMadrid és trobar-se amb una ciutat de quatre dies, sense capvestigi antic, sense arrels en el passat profund. Madrid datarealment de Felip II; en canvi, Barcelona, enfonsa les sevesarrels en un passat fabulós i llunyà. El trasllat de la capitaldels Àustries de Valladolid a Madrid destruí, probablement,els vestigis més importants que hauria pogut tenir aquestaciutat: destruí els vestigis de la Moreria. És molt possible queconvisquessin en el seu espai, durant segles, un barri moro iun barri cristià. El que vull dir és que Madrid passà en moltpocs anys de les formes del duar1 musulmà a les formes delpost-Renaixement dels Àustries, o sia del barroc explícit i clar.Els Àustries de Madrid, en tant que emanació de la políticadels Habsburg de Viena, reberen la projecció dels estils ita-lians, que Viena adoptà. Barcelona tingué un altre procés,molt menys afectat per la guerra i la política –molt méssocial.

Encara hi ha una altra diferència considerable: Barcelonaha estat una ciutat comercial de vora mar. Madrid ha estatuna ciutat cortesana i burocràtica, basada en el feudalisme

Aquest és el títol d’un dels fulls deprincipis de juny del dietari queJosep Pla va escriure sobre la ciu-tat de Madrid l’any 1921. Els frag-ments següents pertanyen a laversió definitiva, que va aparèixeren les Obres completes l’any 1966.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

COMENTARIS DE TEXT Josep Pla


BAT

Distingeix en el text duesparts, la que desenvolupa el tema proposat en el títol i la que representa unadigressió respecte al tema.Explica el sentit d’aquestadigressió en el text.

Explica el sentit de cadascundels adjectius que Pla aplicaa Barcelona: “sòlida”,“granulada”, “repatània”.T’hi pot ajudar el sentitglobal del text, l’orientacióde la conclusió final i tambéla teva intuïció personal.

Digues quina creus que potser la preferència de Plarespecte a aquestes duescapitals. Justifica-ho.

Aplica a aquest passatge les definicions de dietari i d’assaig i digues quinselements de cadascuna s’hi veuen reflectits:

Dietari: gènere assagístic enquè l’autor escriu, cada diao gairebé cada dia, les sevesimpressions sobre temes,fets individuals o col·lec-tius, personatges, lectures,viatges, exposicions, etc.

Assaig: gènere assagístic enquè l’autor reflexiona sobretemes o problemes d’ordrefilosòfic, històric, polític,social, literari, científic, etc.,de manera lliure, sense lapretensió de ser exhaustiuni, sovint, sistemàtic; encanvi, sol contenir una vo -luntat interpretativa, valo-rativa i, fins i tot, moralitza-dora.

4

3

2

1

55

agrari, posada a mitja muntanya. Determinats conjunts deMadrid, a conseqüència de la presència de les dues famílieseuropees més importants de l’època moderna –els Habsburgi els Borbó–, tenen una distinció i una cal·ligrafia indubtable.Barcelona, en canvi, és una cosa més sòlida, més granulada,2

més repatània.3 A Madrid, si ho voleu, hi ha més to i més fili-grana. A Barcelona hi ha més tradició, més solidesa i unesaltres formes de gràcia.

Josep Pla, Madrid, 1921. Un dietari.

1 duar: conjunt de tendes i cabanes que serveix de campament, generalment de nòmades

2 granulada: formada per grans o grànuls3 repatània: que es manté ferma en un hàbit, costum, opinió,

sense fer cas de les indicacions en sentit contrari

COMENTARIS DE TEXT Joan Salvat-Papasseit


BAT

54045Aquest nombre és el títol del’última de les deu composi-cions que componen Poemes enondes hertzianes (1919), el pri-mer recull publicat per JoanSalvat-Papasseit. El mateix títoldel poemari, que al·ludeix a lesones electromagnètiques quees van aplicar a la radiotelegra-fia, és representatiu de l’interèsde la poesia d’avantguarda pelselements més innovadors de lamodernitat industrial i urbana.

dinamo: màquina rotativa elèctrica que produeix corrent continu

turgent: elevada, tibant, infladapríap: priap, membre viril en ereccióstylo: en francès, bolígraftrolley: en anglès, tròlei o troleibús,

tramvia elèctricguisa: manera

Joan Salvat-Papasseit, Poemes en ondes hertzianes.

COMENTARIS DE TEXT Joan Salvat-Papasseit


BAT

Explica en quatre o cinc línies la situació evo -cada en aquesta composició.

Analitza la distribució de les diferents líniesde text sobre el paper i fes l’inventari delsefectes gràfics que es poden relacionar ambel significat, a la manera dels cal·ligramescubistes.

Explica l’ús de les majúscules, els espais enblanc i l’absència de puntuació en el marc del’estètica futurista.

Dóna exemples dels recursos retòrics se-güents:

– Repeticions

– Ús de mots estrangers

– Camp semàntic relacionat amb el tramviaelèctric

– Metàfores

– Dedicatòria

– Punt de vista en primera persona del singular

Valora quins d’aquests recursos formen partde la retòrica tradicional, quins són méspropis de l’estètica avantguardista i quinsno poden ser adscrits a un dels dos camps demanera exclusiva.

Tria, entre les dues afirmacions següents, laque et sembli més ajustada a la composicióde Joan Salvat-Papasseit i argumenta-la:

a “54045” representa una visió crítica de lapèrdua de valor de la identitat individual en lasocietat contemporània i, concretament, en unespai –el troleibús– que és emblemàticd’aquest món modern.

b “54045” representa un cant elogiós a lamodernitat i, concretament, a la culturaurbana, als transports públics i al’especialització de funcions entre els diferentsagents socials i laborals.

Integra les tres afirmacions següents en unade sola i escriu un paràgraf en què quedinjustificades amb citacions i dades extretesdel text:

a La composició de Salvat-Papasseit és,formalment, cubista i futurista: elementscal·ligramàtics, ús significatiu de diversestipografies, absència de puntuació, etc.

b La composició de Salvat-Papasseit és futuristaen el fons, perquè tracta el tema del’electricitat i d’un mitjà de transport urbàmodern.

c La composició de Salvat-Papasseit no ésfuturista en el fons, perquè no fa unplantejament maquinista, sinó que plantejacríticament l’anonimat i la desorientació del’individu en la societat moderna.

Escriu un comentari de text seguint l’estruc-tura habitual i que integri les dades obtin-gudes en les activitats anteriors. Procura queen la conclusió es faci referència a la combi-nació de gust per la modernitat i l’enfoca-ment humanista, que és constant en la poe-sia de Salvat-Papasseit.

7

6

5

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Junoy


BAT

ODA A GUYNEMER

Aquest poema és el primer cal·ligrama en llengua catalana i vaser publicat l’any 1915. Va ser traduït a diverses llengües i reco-llit, cinc anys més tard, en el llibre Poemes i cal·ligrames. Pel quefa al motiu del poema, cal saber que Guynemer era un jove avia-dor francès abatut als vint-i-dos anys durant la Primera GuerraMundial. Junoy l’eleva a la categoria d’heroi i va arribar a pro-posar al ministre d’Educació francès i al president de la SocietatAstronòmica de França que se li dediqués el nom d’una cons -tel·lació.

Josep Maria Junoy, Poemes i cal·ligrames.

Explica què representacadascun dels dos materialscal·ligràfics que componenaquest poema.

Valora la combinació dedues llengües, el francès i el català, en un mateixpoema, en el context del’avantguardisme.

Explica el sentit d’aquestaexpressió: “Dins de l’aviómortalment ferit hibrunzeix encara el lluentcor del motor mes l’ànimadel pàl·lid adolescent heroivola ja vers lesconstel·lacions”. Fes-hocomentant els principalsrecursos retòrics que conté.

Valora quin sentit té, en elmarc de l’avantguardisme,que el títol d’unacomposició com aquestafaci referència al nom d’ungènere clàssic com és l’oda.

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Manifest Groc


BAT

MANIFEST GROC

Amb el nom de Manifest groc es coneix un full d’aquest color que el grup format per Salvador Dalí,Lluís Montanyà i Sebastià Gasch va publicar el mes de març del 1928. És una mostra representativadels manifestos d’avantguarda pel que fa a la presentació formal, al contingut programàtic i al to pro-vocador i, fins i tot, agressiu.

PREGUNTEM ALS INTEL·LECTUALS CATALANS:

—De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveude confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudoclàssiques?

AFIRMEM que els sportmen estan més aprop de l’esperitde Grècia que els nostres intel·lectuals

AFEGIREM que un sportman verge de nocions artístiquesi de tota erudició està més a la vora i és mésapte per a sentir l’art d’avui i la poesia d’avui,que no els intel·lectuals, miops i carregatsd’una preparació negativa.

PER NOSALTRES Grècia es continua en l’acabat numèric d’unmotor d’avió, en el teixit antiartístic d’anòni-ma manufactura anglesa destinat al golf, en elnu en el music-hall americà.

ANOTEM que el teatre ha deixat d’existir per a unsquants i gairebé per a tothom

ANOTEM que els concerts, conferències i espectaclescorrents avui dia entre nosaltres, acostumen aésser sinònims de llocs irrespirables i aburri-díssims.

PER CONTRA nous fets d’intensa alegria i jovialitat reclamenl’atenció dels joves d’avui.

HI HA el cinemaHI HA l’estadi, la boxa, el rugbi, el tennis i els mil

esportsHI HA la música popular d’avui: el jazz i la dansa

actualHI HA el saló de l’automòbil i de l’aeronàuticaHI HA els jocs a les platgesHI HA els concursos de bellesa a l’aire lliureHI HA la desfilada de maniquinsHI HA el nu sota l’electricitat en el music-hallHI HA la música modernaHI HA l’autòdromHI HA les exposicions d’art dels artistes modernsHI HA encara, una gran enginyeria i uns magnífics

transatlànticsHI HA una arquitectura d’avuiHI HA útils, objectes, mobles d’època actualHI HA la literatura modernaHI HA els poetes modernsHI HA el teatre modernHI HA el gramòfon, que és una petita màquinaHI HA l’aparell de fotografiar, que és una altra petita

màquinaHI HA diaris de rapidíssima i vastíssima informacióHI HA enciclopèdies d’una erudició extraordinàriaHI HA la ciència en una gran activitatHI HA la crítica, documentada i orientadora

Del present MANIFEST hem eliminat tota cortesia en la nostraactitud. Inútil qualsevol discussió amb els representants de l’actualcultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en d’altresordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescentsi lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespi-rables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències.Exemple: «La Nova Revista». La violenta hostilitat, per contra, situanetament les valors i les posicions i crea un estat d’esperit higiènic.

HEM ELIMINAT tota argumentació HEM ELIMINAT tota literaturaHEM ELIMINAT tota líricaHEM ELIMINAT tota filosofia a favor de les nostres idees

ENS LIMITEM a la més objectiva enumeració de fets ENS LIMITEM a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de l’intel·lectualitat catalana d’avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.

PREVENIM de la infecció als encara no contagiats. Afer d’estricta asèpsia espiritual.

SABEM que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.

VIVIM una època nova, d’una intensitat poètica imprevista.

EL MAQUINISME ha revolucionat el mónEL MAQUINISME —antítesi del circumstancialment indispensa-

ble futurisme— ha verificat el canvi més pro-fund que ha conegut la humanitat.

UNA MULTITUD anònima —antiartística— col·labora amb elseu esforç quotidià a l’afirmació de la novaèpoca, tot i vivint d’acord amb el seu temps.

UN ESTAT DʼESPERIT POSTMAQUI-NISTA HA ESTAT FORMAT

ELS ARTISTES d’avui han creat un art nou d’acord ambaquest estat d’esperit. D’acord amb llur època.

ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA PASTURANT IDÍL·LICAMENT

LA CULTURA actual de Catalunya és inservible per a l’ale-gria de la nostra època. Res de més perillós,més fals i més adulterador.

Existeix una enor-me bibliografia itot l’esforç delsartistes d’avui pera suplir tot això.

{

COMENTARIS DE TEXT Manifest Groc


BAT

Busca informació sobre La Nova Revista i sobre laFundació Bernat Metge, fesuna breu ressenya de totesdues plataformes culturals i precisa els destinatarisd’aquestes crítiques de Dalí,Gasch i Montanyà.

Explica en quins aspectesformals del manifest es fapalesa l’estèticaavantguardista.

Fes un resum dels valorscombatuts i dels valorsalternatius proposats pelssignants del manifest.

Argumenta si el Manifestgroc es pot inscriure en unmoviment d’avantguarda enconcret, o bé si amalgamaidees, propostes i mostresdels diversos moviments que has estudiat (cubisme,futurisme, dadaisme,surrealisme).

4

3

2

1

HI HA etc., etc., etc.,HI HA finalment, una orella immòbil sobre un petit

fum dret.

DENUNCIEM la influència sentimental dels llocs comunsracials de Guimerà

DENUNCIEM la sensibleria malaltissa servida per l’OrfeóCatalà, amb el seu repertori tronat de cançonspopulars adaptades i adulterades per la gentmés absolutament negada per a la música, iàdhuc, de composicions originals. (Pensemamb l’optimisme del chor dels «Revellers»americans).

DENUNCIEM la manca absoluta de joventut dels nostresjoves

DENUNCIEM la manca absoluta de decisió i d’audàciaDENUNCIEM la por als nous fets, a les paraules, al risc del

ridículDENUNCIEM el soporisme de l’ambient podrit de les penyes

i els personalismes barrejats a l’art.DENUNCIEM l’absoluta indocumentació dels crítics respecte

l’art d’avui i l’art d’ahirDENUNCIEM els joves que pretenen repetir l’antiga pinturaDENUNCIEM els joves que pretenen imitar l’antiga literaturaDENUNCIEM l’arquitectura d’estilDENUNCIEM l’art decoratiu que no sigui l’estandarditzatDENUNCIEM els pintors d’arbres tortsDENUNCIEM la poesia catalana actual, feta dels més rebre-

gats tòpics maragalliansDENUNCIEM les metzines artístiques per a ús infantil, tipus:

«Jordi». (Per a l’alegria i la comprensió delsnois, res de més adequat que Rousseau,Picasso, Chagall...)

DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: «Rosó,Rosó...»

DENUNCIEM la psicologia dels nois que canten: «Rosó,Rosó...»

FINALMENT ENS RECLAMEM DELSGRANS ARTISTES DʼAVUI, dins les més diversestendències i categories:

PICASSO, GRIS, OZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHITZ,BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA,PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COC-TEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL,ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC., ETC.

______________

SALVADOR DALÍ LLUÍS MONTANYÀ

SEBASTIÀ GASCH

Barcelona, març de 1928

COMENTARIS DE TEXT Llorenç Villalonga


BAT

La seva ànima era clara i canviant com el vidre. Precisamentperquè es tractava d’un home sincer, no es podia saber maicom era, igual que no és possible endevinar quines seran lesimatges que s’aniran reflectint damunt un mirall. És curiósque aquestes persones que no s’han tancat dins d’un sistema,tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la veritat,siguin les que se’ns apareixen com a més trapasseres.1 Si aaixò hi afegim que els senyors són acostumats de petits a lesfórmules amables que no estan fetes per esser preses al peude la lletra, però que les persones de poc món les hi prenen,tindrem un altre dels motius que feien desconfiar de donToni. La gent vulgar creu que només els maleducats són sin-cers, perquè no sap desxifrar els valors convencionals i sobre-entesos de les formes. Per a aquests pagesos el senyor no erabo d’entendre. Crec que ja t’he dit, per exemple, que acos -tumava a dur perruca i hàbit franciscà. Els qui relacionavenla seva vida passada i les seves converses, no sempre edifi-cants, amb aquell hàbit, només hi veien la dissonància, quecertament existia, però hi haurien pogut veure també les ana -logies (vida recollida, amor als temes de l’esperit) que no erenmenys reals. No sabent parlar més que una llengua, s’admi-raven d’aquell home que en parlava unes quantes. El senyorera fonamentalment ben intencionat, malgrat que algunsdels seus actes hagin estat desastrosos; però ell creia que elsdesastres eren ocasionats més per un error de la intel·ligènciaque per una maldat voluntària, que es negava a admetre.

—No comprens —solia dir-me— que es trampós o s’esta -fador difícilment es considera a si mateix com a tal? Es tram-pós es fa mil agençaments2 a fi de quedar en bon lloc, cosaque certament no entranya maldat, sinó error. Desengana’t,Joan, es cotxer no fa trabucar es cotxo per dolentia, sinó perimperícia.

Per això, sens dubte, llegia tant i procurava il·lustrar-seoblidant que la intel·ligència també ens extravia de vegades.Pertanyia per la seva formació al segle devuit i no sabia pres-cindir de la Raison, encara que, com aniràs veient, posseïa unfons poètic i àdhuc contradictori.

—Reconec —em deia— que sa raó és un llum molt dèbil:això no ha d’esser motiu per voler-lo apagar, sinó per atio-nar-lo.

Era hàbil sofista3 i dialèctic. Jo he considerat amb preven-ció les seves ensenyances, però no sempre m’he pogut sos-treure al seu encís. (...)

Don Toni no discutia ni s’enfadava mai, encara que nohavia renunciat a castigar corporalment les faltes dels seusinferiors. Jo li he vist pegar amb les corretjades al pareller4

major (una espècie d’atleta que acceptava el càstig grinyo-lant) i l’he vist tot seguit raonar el càstig amb el senyor Vicaridel poble, que condemnava aquelles coses. La feta solia ocór-rer de tant en tant, perquè el pareller era malparlat i deia

BEARN

Al començament de la novel·la,mossèn Joan Mayol traça una des-cripció psicològica de don Toni deBearn. Aquest retrat està marcatper la distància que el capellà had’adoptar respecte als comporta-ments poc ortodoxos del perso-natge, però també per l’empatiaque el senyor provoca en el narra-dor.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

COMENTARIS DE TEXT Llorenç Villalonga


BAT

Resumeix el retrat psicològic de don Toni que traça el narrador.

Explica el càstig corporaldel pareller amb relació a la personalitat de donToni.

Informa’t sobre la formació cultural deLlorenç Villalonga i explicael paral·lelisme que hi haentre l’autor i don Toni,incloent-hi la incomprensiódels qui l’envolten.

Informa’t sobre la relacióde Llorenç Villalonga ambSalvador Espriu i fes-neuna breu ressenya en elmarc de la història de laliteratura catalana entreels anys trenta i els anysseixanta.

2

4

3

1“vatuajudes” i “mal-llamps”, mots que no entren certamenten el vocabulari devuitesc5. M’esgarrifaven i m’atreien elspreparatius de l’escena, l’amable naturalitat amb què el se -nyor assenyalava les corretjades que eren darrere la porta icom el pareller les hi presentava rendidament.

—A veure —deia don Toni— per quin temps te’n recorda-ràs. Treu-te sa camisa i seu en aquest tamboret. Acota es cap,que em ve malament.

El pareller acotava el cap i resultava desconcertant veurecom aquell sant Pau, jove i vigorós, es deixava atupar6 perdon Toni, que era més aviat menut i passava de la cinquan-tena. Ja que les lleis físiques i biològiques repugnaven l’esce-na, pens que aquella submissió per part del pareller, quealguns titllaran de vil, obeïa a forces morals, a tot un ordrede coses, disciplina, tradició, que honraven igualment amo icriat.

Acabada la ceremònia, don Toni recomanava al parellerque, si el clatell li coïa molt, s’hi posàs oli del bo, i tornava ales seves lectures dels clàssics. Ell m’ensenyà el francès i m’i-nicià en Racine i Molière; gràcies a ell, un pobre sacerdot depoble que no ha volgut mancar mai als seus vots, no es mori-rà sense saber com estimava Fedra o com somreia Celimena.Crec que Déu s’ho ha d’estimar més així i ha de preferir elmeu sacrifici conscient als sacrificis dels ignorants, que no espoden dir sacrificis.

Era un home extraordinari. Sé que els seus detractors lipodran fer molts de retrets i fins i tot riure’s de la seva cul -tura devuitesca, una mica arnada. A mesura que les ciènciesvagin avançant (i el ritme és molt accelerat en aquest final de segle) la seva erudició ens haurà de semblar forçosamentfrívola, d’amateur. En realitat, ell no pretenia esser altra cosa,però tenia intuïcions genials que en feien un precursor. Nodubt a consignar-ho i així ho apreciaren també, en la sevasimplicitat, gran part dels pagesos de Bearn: aquell ésser rao-nable, escèptic, abúlic i indiferent semblava tenir, Déu emperdoni, quelcom de bruixot.

Llorenç Villalonga

1 trapasser: entremaliat, embolicador2 agençament: composició favorable a la comoditat,

a la pròpia justificació3 sofista: persona que empra arguments enganyosos4 pareller: persona que mena una parella de bous, de muls5 devuitesc: propi del segle XVIII, període clàssic

de la literatura francesa, amb autors com Racine i Molière6 atupar: pegar

55

60

65

70

75

80

85

COMENTARIS DE TEXT Manuel de Pedrolo


BAT

1

5

10

15

20

25

30

35

NO (una mica divertit): Més amunt encara hi hamés paret, no sé si ho heu remarcat. Sugge-reixo que us enfileu a les espatlles dels vostrespares, a veure si així hi arribeu. Posats a ferextravagàncies!

FEDA: Continuem, Sorne.SORNE: No perdem el temps, Feda?FEDA: Fins després no ho sabrem. Cal anar sempre

al final de tot. Per començar, al final dels nos-tres pensaments. És que et desanimes, Sorne?

SORNE: No, però és tan llisa, tan igual, aquestaparet!

FEDA: No te’n fiïs. Potser la hi veiem i no ho és.Quan menys ens ho pensem, potser ens tro-barem amb un altre abisme. Continuem.

(FABI i BRET retornen a primer terme al costat deSELENA i ELIANA. NO, aturat a mig passadís,observa amb creixent inquietud com els altres dosvan avançant per la paret. Ara es gira a unabanda, després a l’altra, com estudiant qui pro-gressa més de pressa.)

FABI (a Selena): Veus?, el que et deia. Feda nooblida res...

BRET (a Eliana): En el fons, els envejo. No hi hares més apassionant que aquesta recerca. Comno se’ns va acudir mai a nosaltres?

ELIANA: No se’ns podia acudir, Bret. Sempre hemtemut No.

BRET: Fins aquell dia que es va adormir, només!ELIANA: Però encara ens omplia massa per des-

afiar-lo i prescindir-ne. Vam fer el que haví -em de fer, l’únic que podíem fer: criar-los lliu -res d’aquesta temença. Si troben la sortida,serà com si l’haguéssim trobada nosaltres.Perquè només nosaltres l’haurem feta possi-ble.

FABI: Vam començar a treballar pel nostre allibe-rament quan batejàrem No. Després tot ha

anat venint pels seus passos comptats, larebel·lió, la crisi de la naixença a quelcom denou...

NO (tombant-se cap a ell): I el retorn a les tene-bres.

BRET (indicant-lo): Aquest no creu en la intel·li-gència...

FABI: No pot creure en res aquell qui no és.

(En aquest moment els llums s’apaguen i s’encén unprojector que centra el seu focus sobre Sorne, laqual acaba d’arribar, anticipant-se a Feda, alfinal de la paret, i posa la mà sobre la cortina delfons.)

SORNE (amb un gran crit que els immobilitza tots):Feda!

FEDA (girant-se): Què, Sorne?SORNE (una mica angoixada i al mateix temps exci-

tada): Em sembla que he trobat alguna cosa!FEDA: Has trobat? SORNE: La paret...FEDA: Què té? SORNE: Es mou... Toca la teva.FEDA (posa la mà sobre la paret del fons i constata

que cedeix una mica): No és una paret!TOTS (llevat de NO): No és una paret...!FEDA: Sembla una cortina... (Torna a allargar les

mans.)NO (molt enèrgic): No la toquis! Enrere!

(Impressionat malgrat tot, FEDA suspèn el seu gest.Però tot seguit torna a allargar la mà.)

(Avançant.) Quiet, et dic! Quiet, Feda!FEDA: Què és el que et turmenta, No?NO: Si toques la cortina, tot s’haurà acabat per a

tu i per als teus. Antany, tu encara no haviesnascut, vaig dir als teus pares que treballavenper la mort de tota esperança...

FEDA: I això què té a veure amb mi?NO: Si obres la cortina ja no tindràs on agafar-

te. Tot s’haurà acabat definitivament.FEDA: La mort, vols dir?NO: Alguna cosa infinitament pitjor. Ja no

sabràs on buscar, ja no tindràs res de res...FEDA: I ara, què tinc? Què tenim tots nosaltres?NO: No ho sabeu, però ho teniu tot. Tot us és

permès. En realitat és com si no visquéssiuaquí, perquè us heu projectat més enllà. Heuaconseguit tot el que podíeu aconseguir.

FEDA (mostrant la cortina): Però a l’altra banda béha d’haver-hi alguna cosa...

NO: No hi ha res. El silenci, la presó definitiva...

HOMES I NOHomes i No és una obra simbòlica en què duesfamílies es troben presoneres, entre reixes, i sónvigilades per No, una mena de carceller que noels deixa cap escapatòria. Les generacions ante-riors, representades per Fabi i Selena, pares deFeda, i per Bret i Eliana, pares de Sorne, nohavien gosat traspassar els límits físics ni men-tals que imposen les reixes. Al final del segon iúltim acte, els fills busquen una sortida a laparet que tanca l’escena i es pensen que estan apunt de trobar-la.

40

45

50

55

60

65

70

75

80

85

COMENTARIS DE TEXT Manuel de Pedrolo


BAT

Analitza cadascun dels personatges queapareixen en aquesta escena, per ordred’importància, per generacions i seguintaquest guió:

– Nom (valor simbòlic)

– Accions que va dur o que duu a terme

– Idees que expressa

Analitza les acotacions i digues si afegeixenalguna informació a les dades obtingudesen l’activitat anterior.

Explica com es declara Feda respecte a lahistòria dels seus pares.

Explica el concepte de llibertat que proposaNo i valora si el desenllaç de l’obra li dónala raó, totalment o parcialment, o si no la hidóna.

Redacta un comentari de text en què par-teixis de la construcció de l’escena (esceno-grafia, personatges, progressió de l’acció) iaprofundeixis en el discurs ideològic quePedrolo fa sobre la llibertat.

Aprofita la conclusió per resumir i expressarla teva opinió sobre la idea de llibertat quees planteja en el text.

5

4

3

2

1FEDA: Així i tot... (Va per allargar de nou les mans.)SELENA: Feda!FEDA: Què, mare?SELENA: Què vas a fer?FEDA: Arrencar la cortina.SELENA: I si No té raó?FEDA: No, no ha fet mai res per nosaltres, sempre

ha obstaculitzat els nostres esforços. Quina con -fiança ens poden merèixer les seves paraules?

NO (implorant): Sóc el vostre amic, Feda, encaraque vosaltres no ho hàgiu sabut veure. Hevolgut sempre la vostra felicitat...

FEDA: La nostra felicitat!... És per això que enshas negat sempre la sortida, fins quan veiesque aquí dins ens asfixiàvem?

NO: Mai no sereu més lliures que ara.FEDA: No ho entenc.NO: Ara podeu imaginar-ho tot al vostre grat, i

això és ser lliure. Però si descorreu la cortina...Allunya’t de la cortina, Feda... I tu també,Sorne.

FEDA: No ho faré. Sorne i jo passarem a l’altrecostat. Estàs preparada, Sorne?

SORNE: Sí.FEDA: Estira, doncs!

(Entre tots dos arrenquen la cortina, mentre NO caude genolls, repetint mig ploriquejant:)

NO: No, Feda, no...

(Darrere la cortina es descobreix una gran reixa quecorre al llarg de tot l’escenari, empresonant nosols les dues famílies, sinó el mateix NO. La guar -den tres homes, immòbils i silenciosos, unifor-mats de negre.)

TOTS (fent-se enrere): Reixes!SORNE: Més reixes!FEDA (amb un riure amarg, desesperat, mostrant NO

abatut per terra): I ell era tan presoner comnosaltres. Més presoner encara, perquè hosabia! Tots, tots darrere les reixes!

(I mentre esclafeix de nou el riure com si s’haguéstornat boig, cau ràpidament el teló.)

Manuel de Pedrolo

90

95

100

105

110

115

120

125

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Espinàs


BAT

1

5

10

15

20

25

30

35

40

Es posa la camisa de cotó i dóna un cop d’ullal llit del nen, que dorm amb la boca oberta.

La Florentina, dreta al costat de la taula,remena el vas de llet.

—Ara és quan dorm millor —diu.Sobre la camisa es posa un jersei gruixut,

apedaçat dels colzes. S’ajusta el rellotge alpuny i li dóna corda.

—Ahir van aixafar un nen al carrerd’Aribau. Digues a la Tina que vigili.

—Abans de passar el carrer sempre mira sivénen autos, la portera m’ho diu. Només téset anys, però la nena...

—El dinar.Des de primer d’any fa un torn i mig. De

vuit a dues, tot seguit. A les dues surt del talleri entra a la taverna de la cantonada. Li deixenuna taula perquè mengi el que duu al porta-viandes i li posen l’amanida i el vi de la casa.Fuma un cigarret, xerra amb algú, i a les trestorna a la feina, fins a les sis.

La dona li allarga el portaviandes embolicatamb un mocador. Ell el recull sense destapar-lo, sense preguntar què hi ha a dins.

[...]—No m’has arreglat la ràdio —diu la

Florentina.En Manuel mira el rellotge i després la

ràdio, sobre la tauleta de nit. Deixa el porta-viandes sobre el llit i doblega el genoll. No ésla ràdio, sinó el fil, que s’ha desprès de l’en-doll.

—Les tisores —demana.Els dits gruixuts treballen amb seguretat.—No et piquis —diu ella.En Manuel ni contesta. Trena el fil lenta-

ment, estretament.No tornarà fins a tres quarts de set de la

tarda. A la taverna tenen ràdio, i ell l’escoltamentre dina. No l’escolta, en realitat. La sent.A més de la ràdio, hi ha altres sorolls, a lataverna. La sent i pensa que també en aquell

moment la Florentina té la ràdio engegada.Tampoc no és cert que ho pensa —nomésalgun dia—; ho sap.

—Ja està?—Sí.Recull el portaviandes, s’adreça la bufanda

i s’alça el coll de l’americana.—Adéu.Només ha de fer quatre passes. De la porta

estant es veu tot l’estudi, a l’esquerra la parton hi ha el llit de matrimoni, el del nen i lataula on dinen; a la dreta la part que separa lacortina, amb el llit de la Tina, que de la portaes veu. Algun dia s’haurà d’acabar de taparamb una altra cortina, o amb un envà, sidonen permís.

Tanca la porta darrere d’ell, molt a poc apoc, per no fer soroll.

Baixa l’escala, de pressa. Són sis pisos. Aaquesta hora no hi troba mai ningú. Ni laportera.

Obre la porta del carrer. Al carrer sempresembla que és més d’hora que a l’àtic, no hiha tanta llum. Al bar encara no han obert.

Se’n va carrer d’Aribau avall, a buscar elmetro.

A dins del metro, amb els llums fluores-cents, no se sabria quina hora és si no fos per-què hi ha els homes dels portaviandes.

Josep Maria Espinàs

L’ÚLTIM REPLÀ

L’últim replà (1962) és una de les darreres novel·les de Josep Maria Espinàs amb un caràcter marcada-ment social. Hi narra la història dels habitants de tres estudis d’un mateix immoble. El fragmentsegüent, extret del primer capítol, presenta la vida quotidiana de la família de Manuel Comella.

45

50

55

60

65

70

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Espinàs


BAT

Resumeix les accions que es narren en aquestpassatge, qualifica-les i posa exemples quejustifiquin els qualificatius que has triat.

Analitza els personatges, sobretot en Manuel,i digues com els qualificaries. Argumenta lateva anàlisi amb citacions del text.

Explica per què podem dir que el temps il’espai en què se situa l’acció són realistes.

Analitza les intervencions dels personatges.Pots seguir els passos següents:

a Assigna, si és possible, cada intervenció a unpersonatge. En cas que no sigui possible,explica quin sentit tenen les ambigüitats.

b Valora si les intervencions tenen una funcióestrictament comunicativa o si són expressivesde la manera de ser i de viure dels personatges.

Determina quins dels qualificatius següentssón aplicables al punt de vista narratiu iexplica per què:

– intern

– extern

– omniscient

– objectiu

– subjectiu

– en primera persona

– en tercera persona

Comenta amb deteniment la darrera oraciódel fragment:

Redacta un comentari de text en què analit-zis els elements bàsics de la narració i l’estilde Josep Maria Espinàs amb relació a l’estè-tica realista.

7

A dins del metro, amb els llums fluorescents,no se sabria quina hora és si no fos perquè hiha els homes dels portaviandes.

6

5

4

3

2

1

COMENTARIS DE TEXT Isabel-Clara Simó


BAT

CAPITOL III

D’ençà del dia que la Dolores i en Quim havien anat a la plat -ja, i d’ençà que la pluja xopà el cos de la noia mentre ell laveia des del finestral del restaurant, les relacions dels dos vancanviar. Ara s’havien fet amics. Joaquim li havia dit que ellera com un pare que un dia, per atzar, veu la seva filla, queencara li sembla una nena, sortir despullada de la dutxa, ialeshores accepta, com una evidència que ni els sentits ni laraó no poden menystenir, que ara és una dona, i comença aparlar-li diferent, i a respectar-la i a tractar-la com una igual.I que ell l’havia vista, aquella imatge trèmula de pluja, i haviaadmès que havia arribat l’hora de canviar la disciplina de laparaula rude per la madura contenció de la conversa. Al finald’aquest parlament, li havia preguntat si volia que fossinamics.

Ara es passaven moltes hores rient, i passejant, i comprantcoses precioses. La Victòria els mirava, tots dos, i els espiava,els ulls petits de fura. Callava, però tenia una arruga diferentde les altres, llarga i profunda al mig del front, i hi havia unlleu puntet de temor en la mirada que els llançava.

En Quim va descobrir que la noia era cobejosa, llaminerai presumida. Quan s’havia cansat de riure, podia dir-li, apa,anem, que comprarem un gelat, i ella tornava a riure i elspeus ja li volaven a la porta. I quan també es cansava de lla-minadures, li deia vols que anem a comprar un vestit, o unmoneder, o unes sabates o una bata d’anar per casa, tan vapo -rosa que et faci semblar un àngel caminant entre núvols, iella reia i deia sempre sí. Sí, sí, sí. Volia coses, les estimava,les premia contra el pit i es cofava i es calçava i es vestia, isomreia al mirall, i li somreia a ell, que la mirava amb la pro-funda concentració allunyada amb què llegim les pàginesd’un llibre.

En Quim havia descobert que d’aquesta manera era unadeixebla més atenta, i que aprenia millor la conjugació d’unverb tot passejant i mirant aparadors que davant d’un paperi un llapis entre els dits.

Ja no semblava una salvatge.

La noia havia après altres lliçons, també. Havia descobertalgunes debilitats d’en Quim: que quan ella reia, marcant-se-li els clotets a les galtes, o quan deixava que el reflex vermelldels seus ja llargs cabells li creués com un llamp la seva visióabans severa, ell no podia evitar de somriure. Un somriureesblaimat i feble, carregat de pensaments ocults. I aleshoresell feia el que ella volia que fes, com un animal domesticat.

—Està orgullós de mi, Victòria! Ara sí que ho està! Saps quèvol de debò? Que sigui maca! No vol que sigui ni forta, niintel·ligent, ni culta, ni educada, ni totes les mandangues quem’ha estat dient sempre! El que de debò vol és que siguimaca! I ell em veu maca...

LA SALVATGE

Isabel-Clara Simó recrea en La sal-vatge (1994) la famosa història dePigmalió, de Bernard Shaw. Dolo-res, la protagonista, és una noiajove que fuig dels Estats Units i es refugia a casa d’en Quim, unhome gran i ric, que viu acom-panyat només d’una minyona, la Victòria, i que decideix posar-lasota la seva protecció i convertir-la en una noia modèlica. La rela-ció que estableixen passa perdiverses fases d’interdependència,des de l’afecte fins al dominiobsessiu.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

45

COMENTARIS DE TEXT Isabel-Clara Simó


BAT

Busca informació sobre el mite de Pigmalió i lesprincipals reelaboracionsque se n’han fet en laliteratura universal i en lacatalana en particular.

Explica quina tesi semblavoler defensar Isabel-ClaraSimó a partir del fragmentque acabes de llegir.

Descriu la psicologia de la Dolores a partir delque se’n diu en aquestpassatge i explica el canvi que es produeixen les seves relacions amb en Quim.

Explica els sentiments d’en Quim pel que fa al pas del temps i a la sevarelació amb la Dolores.

3

2

1

50

55

60

65

70

75

80

85

—T’està aviciant, vet aquí el que està fent. I jo crec queentre el poc i el massa...

La dona tastava el dinar que estava coent-se al foc amb lacullera de fusta, tot bufant una mica, i es desentenia de l’en-tusiasme de la noia. I trobava que el dinar tenia un punt d’a-marg, com si totes les coses que pensava i no volia pensar,que mirava i no volia veure, que volia dir i que no deia, liespesseïssin la saliva i li minvessin el sentit del sabor, tanafuat com el tenia.

En Quim és tancat al bany. S’acaba de banyar. [...] Almirall, veu reflectits els braços, encara alçats a l’altura de lescelles. Les amples mànigues del barnús li han caigut fins mésamunt dels colzes. I veu que els seus braços, que entrena ambels tensors cada dia i que encara es conserven tersos i amb lalluentor d’uns músculs tibants, emmorenits pel llum dequars, són plens de taques. Els ajunta, alçats davant dels ulls,perquè no es fia del mirall. Tot el revers dels braços és ple depigotes, grosses i pàl·lides com esquitxos de cafè. Són les rosesde la mort. Les taques de l’edat. I mira serenament als ulls del’altre jo que viu a l’altra banda del mirall i intenta donar-sevalor amb un somriure

(és lavellesa que arriba a poc a poc, sense fer fressa, i quan et creusque l’has espantada, es retorna, i fa un pas més accelerat.Com l’ombra que, penjada de la paret, et segueix sense can-sar-se. Si acuites el pas, l’ombra també ho fa. I no pots pac-tar-hi, ni mirar-la cara a cara. Només és el resultat de l’em -balum del cos i d’un focus de llum, i tu ho saps, però no potsni fugir ni pactar ni allunyar-te’n. No et queda més remei queapagar el llum. A les fosques et pots fer la il·lusió que l’om -bra no existeix...)

i diu en veu alta“que n’ets d’imbècil. No havíem quedat que et feia por lamort?”. Potser és la Dolores que t’ha fet beure l’enteniment.Quina llàstima no haver-la coneguda abans... Bestieses.Abans, aquella mocosa ni te l’hauries mirada. I encara menyste l’hauries quedada, ni t’hauria divertit pujar-la i guarnir-lai peixar-la i paladejar una bellesa que no procedeix de la tevabiologia, però sí de la teva mirada. Existiria la bellesa, senseuns ulls que la miressin bella?

Isabel-Clara Simó

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Benet i Jornet


BAT

ANTONI: He robat un banc.

CARLES: Què?

ANTONI: He atracat un banc.

(CARLES es posa a riure de manera educada, gens inquiet.)

CARLES: Ha, ha, ha, has atracat un banc. (Talla en sec.) Les gra-cietes no són el teu fort, deixa-ho córrer. Sempre t’ha fal tatsentit de l’humor. Escolta, m’agrada molt tornar-te a veure...D’ençà de la mort de la mare, potser, que no haví em coin-cidit enlloc. En aquest instant anava a començar un article, estic colgat de feina, però m’encantarà xerrar una estona amb tu. I segons com podem quedar per a unaltre dia.

ANTONI: Déu meu, Carles, he atracat un banc i he fugit ambcalés i amb una pistola que he pres a l’home del servei deseguretat.

CARLES (tranquil): Tiradíssim. I amb el guàrdia com t’ho has fet?

ANTONI: Jo en duia una de plàstic, de pistola. L’he amenaçat ili he pres l’autèntica.

CARLES (de nou amb un curt riure mecànic): Ha, ha, ha. T’hi acostes, t’hi acostes. (Transició.) Però no hi arribes. Un esforçat sindicalista atracador de bancs. Tindria morbo, noho nego.

ANTONI: Fa tres anys que vaig engegar el sindicat, i és la pri -mera vegada que atraco un banc.

CARLES: I per què figura que ho has fet?

ANTONI: Com tots els atracadors, no? Per les peles.

CARLES: Ja. I per què representa que les necessites? Per punxar-te, també com tothom?

ANTONI: Perquè la meva dona pugui anar a la plaça.

CARLES: Dius que no ets sindicalista i ja està sortint la causa dela classe treballadora oprimida.

ANTONI: No t’ho creus?

CARLES: Què et sembla? (ANTONI es fica al dormitori.) On vas?Antoni, vols deixar-te de punyetes?

ANTONI torna a sortir amb la maleta i la pistola.

ANTONI (referint-se a la pistola): Mira.

CARLES: No és autèntica.

Tranquil, inicia el gest d’agafar-la.

ANTONI (enretirant-se): No la toquis!

CARLES: Així sí que...

ANTONI (allargant-li la maleta): Obre.

CARLES: Que l’obri?

AI, CARAI!

Ai, carai! (1990) és una comèdiaprotagonitzada per en Carles, unperiodista d’edat madura que estàpassant un moment crític enl’àmbit professional, familiar i deparella. Un dia arriba a casa i s’hitroba un antic amic d’infantesa ijoventut, l’Antoni, que ha entrataprofitant que el pare de l’Antoni,que pateix d’arteriosclerosi, s’hadeixat la porta oberta.

1

5

10

15

20

25

30

35

40

COMENTARIS DE TEXT Josep Maria Benet i Jornet


BAT

Divideix aquest fragmentde l’obra Ai, carai! en dosmoments i argumenta ladistinció de les dues partsque hagis establert.

Digues quin registre de la llengua fan servir elspersonatges i justifica-hoamb exemples.

Fes una llista dels tretsd’aquest fragment de l’obra que permetenadscriure-la al gènere de la comèdia.

3

2

1

45

50

55

60

65

70

75

ANTONI: Sí.

CARLES: Què vols ensenyar-me, ara? Antoni, francament, no sé què pretens però t’asseguro que avui... (Ha posat la male -ta damunt una taula, l’obre i es talla.) Cony! (Treu un feix debitllets.) Gairebé semblen de debò. Semblen... (Pausa.) Sónde debò. (Alça els ulls cap a l’ANTONI) Què has fet?

ANTONI (ploriquejant): He atracat un banc...!

CARLES (escandalitzat): Antoni!

(Deixa els bitllets a la maleta, com si el cremessin, i abaixa la tapa però no la tanca.)

ANTONI: M’has d’ajudar! Em deuen estar buscant, però nom’han caçat i jo no sóc un delinqüent habitual. A casa encara no hi havien anat, fa una estona. No tenen per quèsaber qui sóc jo però, per si de cas, a casa no hi torno. Oh,Déu meu, Déu meu, per què sóc tan desgraciat? Ajuda’m,t’ho prego, ets el meu amic!

CARLES: Ajudar-te a tornar-ho.

ANTONI: A fugir! A passar la frontera! Amb el teu cotxe! Tu etsun home de món, per a tu passar la frontera és... Només etprenc unes hores. I sóc el teu amic!

CARLES: Passar la frontera amb els calés?

ANTONI: Tu diràs!

CARLES: Ets idiota! Són bitllets nous de trinca. Al banc deuensaber la sèrie i els números de memòria. Siguis on siguis, alprimer verd1 que bescanviïs, la policia internacional et pescarà com un pollet. No has vist mai pel·lícules?

ANTONI: T’hi haguessis trobat tu! Prou atabalat anava per demanar a més a més que els bitllets fossin usats.

CARLES: Però com has pogut? Quin desastre! Com has pogut?

ANTONI: Vols que t’ho expliqui?

CARLES: I encara t’atreveixes a embolicar-m’hi! Saps què em pot passar per barrejar-me en una història d’aquesta mena?

Josep Maria Benet i Jornet

1 verd: antic bitllet de color verd que valia 1.000 pessetes (6,01€)

comentaris de text -...

Documents