cèl lules mare i medicina regenerativa - edubcn.cat · cèl·lules mare ja s’havien utilitzat en...

INSTITUT BERNAT METGE

Les cèl·lules mare i la medicina regenerativa

Treball de Recerca

Departament de Ciències Naturals 2014-2015

Tutor: Elisa Fabregat Aparicio

Curs: B2A

Alumne: Alba Lalueza Sánchez


Institut Bernat Metge

2

INTRODUCCIÓ...............................................................................................................pàg.5

METODOLOGIA..............................................................................................................pàg.7

I. PART TEÒRICA

1. Historia

1.1. El pioner en l’ús de les cèl·lules mare a Espanya..............................................pàg.8

2.Què són les cèl·lules mare?.................................................................................... pàg.11

3.Tipus de cèl·lules mare

3.1. Classificació segons el potencial.......................................................................pàg.12

3.2. Classificació segons l’origen

3.2.1. Les cèl·lules mare embrionàries............................................................ pàg.13

3.2.2. Les cèl·lules mare adultes..................................................................... pàg.16

3.2.3. Les cèl·lules mare de pluripotència induïda (iPS)................................. pàg.18

4. Aplicacions.............................................................................................................. pàg.22

5. Avantatges i inconvenient

5.1. Propietats de les cèl·lules mare embrionàries................................................. pàg. 24

5.2. Propietats de les cèl·lules mare adultes.......................................................... pàg.25

6. Clonatge reproductiu.............................................................................................. pàg.26

7.Cloantge terapèutic................................................................................................. pàg.33

8. Qüestions ètiques, econòmiques i polítiques......................................................... pàg.38

9. Centres de recerca que treballen amb cèl·lules mare

9.1. A Barcelona...................................................................................................... pàg.41

9.2. A Espanya........................................................................................................ pàg.42

9.3. Al món............................................................................................................... pàg.43

10. Articles relacionats................................................................................................. pàg.46

ÍNDEX



3

II. PART PRÀCTICA

1. Estada al Parc Científic

1.1. Projecte: Recerca a Secundària..................................................................... pàg.48

1.2. Parc Científic de Barcelona............................................................................ pàg.49

1.3. Treball experimental

1.3.1. L’experiment.......................................................................................... pàg.50

1.3.2. Material de laboratori............................................................................. pàg.66

2. Visita al Centre de Medicina Regenerativa

2.1. El centre......................................................................................................... pàg.68

2.2. Xerrada............................................................................................................ pàg.69

2.3. La visita............................................................................................................ pàg.69

3. Enquesta

3.1. Objectius.......................................................................................................... pàg.73

3.2. Preguntes i respostes...................................................................................... pàg.73

3.3. Resultats i conclusions..................................................................................... pàg.75

III. Conclusions.............................................................................................................. pàg.78

BIBLIOGRAFIA.............................................................................................................. pàg.80



4

AGRAÏMENTS

Personalment, vull agrair-li a la meva tutora, Elisa Fabregat, la seva atenció i el seguiment

d’aquest treball; juntament amb les hores que ha estat pendent de mi per a dur-lo a terme i

totes les avantatges que m’ha ofert per a que aquesta experiència hagi sigut més enriquidora.

A més, gràcies a l’ajut realitzat per la Doctora Montserrat Romero, del Parc Científic de

Barcelona. Li agraeixo la seva atenció i disposició durant dues setmanes per aclarir-me molts

dubtes i sobretot per oferir-me un experiment molt interessant a la part pràctica del meu treball.

També, li dono les gràcies al Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona que m’ha permès

obtenir imatges dels laboratoris, així com la petita visita guiada per la Doctora Eva Mejía, per

observar de més a prop les tècniques emprades més complexes.

Finalment, vull agrair el suport de la meva família i tot l’ajut que he necessitat durant aquests

mesos que he estat realitzant el treball, ja que sempre han estat a la meva sencera disposició

per a qualsevol viatge per a la recerca d’informació. Així també, agrair a totes les persones que

han participat en la enquesta.



5

INTRODUCCIÓ

El tema del meu treball de recerca, les cèl·lules mare i la medicina regenerativa, l’he triat

perquè en un futur em vull dedicar a la biomedicina i volia endinsar-me en un tema que fos

transcendent en aquesta matèria, com les cèl·lules mare. Tenint en compte que havia de

plantejar un tema que m’interesses per fer un treball durant un curs i mig, vaig veure en un

reportatge la importància que tenien aquestes cèl·lules mare, desconegudes per a mi, en la

medicina moderna. Llavors vaig començar a llegir i a investigar sobre el tema i vaig trobar molta

informació que va fer que el meu interès anés augmentant.

Per tant al escollir aquest tema em vaig proposar uns objectius claus per poder treure tot el

profit possible en aquesta experiència:

-Aprofundir en el coneixement de les cèl·lules mare i la medicina regenerativa ja que penso que

en un futur no molt llunyà tindrà molta importància.

-Visitar algun centre de recerca on treballessin en aquest camp d’investigació i saber amb

quines línies cel·lulars treballen actualment, el material de laboratori que utilitzen, quins tipus de

procediments escollen...

-Fer un experiment que m’ajudes a entendre tota la part teòrica o una part, com pot ser la

diferenciació cel·lular, que per mitjà de saber fer cultius cel·lulars, puc entendre com una

cèl·lula que no està diferenciada, desenvolupa unes proteïnes que provoquen que la cèl·lula

indiferenciada sigui una adipòcit, una cèl·lula cardíaca...

-Tractar els problemes ètics que es veuen influïts a l’hora de treballar amb cèl·lules mare.

-Buscar centres de recerca relacionats amb la investigació biomèdica amb cèl·lules mare tan

aquí, a Barcelona, com a la resta del món.

-Cercar notícies de mitjans de comunicació relacionats amb aquest tema.

-I per últim, vull tenir en compte quin tipus de coneixement té la població sobre les cèl·lules

mare i sobre temes relacionats mitjançant unes enquestes per a que després pugui treure unes

conclusions.

Em va resultar difícil trobar una hipòtesi que en el final del treball pogués contestar-la de

manera objectiva sense suposar res i per tant m’he inclinat en el tema de, podem manipular

les cèl·lules per a que treballin per al nostre benefici? Aquesta pregunta amb la que baso

tot el meu treball la llenço a l’aire per poder explicar l’actual debat sobre els òrgans a la carta, la



6

futura cura de moltes malalties degeneratives, els possibles tumors que es creen erròniament

per la proliferació descontrolada de les cèl·lules...

El meu treball consisteix inicialment en una part teòrica, on faig un treball de cercar informació

sobre què són les cèl·lules mare, les diferents classificacions que hi he pogut fer, les seves

aplicacions, i els avantatges i desavantatges que tenen el seu ús. També es parla de la

medicina regenerativa i la seva historia, que és prou curta, és a dir, que és un tema molt nou. I

per últim d’aquest apartat parlo dels diferents clonatges, tan del clonatge reproductiu com del

clonatge terapèutic, i dels problemes ètics que comporta l’ús de cèl·lules mare sobre tot si es

tracta de cèl·lules mare embrionàries, que com diu la paraula prové de l’embrió. He volgut

parlar del tema ètic perquè crec que és molt important la paraula de la societat davant els nous

avenços mèdics i per això he fet unes enquestes que podeu veure a la part pràctica del treball.

Com acabo de dir, la segona part del treball consisteix en una part pràctica que consta de tres

apartats que són, una estada al Parc Científic de Barcelona on vaig estar vint dies amb la

Doctora Montserrat Romero fent cultius cel·lulars per veure la diferenciació cel·lular, de com

passava d’un preadipòcit a adipòcit, com altres tècniques, la tinció Oil Red O i el Western Blot.

Vaig tenir molta sort de poder entrar en aquest projecte anomenat Recerca a Secundària ja que

demanaven cartes de recomanació, de motivació, l’expedient acadèmic..., però va valer la pena

perquè va ser molt interessant ja que mai havia pogut treballar en un laboratori d’aquestes

dimensions professionals. El segon apartat és una visita que vaig fer al Centre de Medicina

Regenerativa de Barcelona (CMRB), on vaig poder entrar gràcies al programa de Regenerator,

allà la Doctora Eva Mejía ens va fer una visita guiada a més d’una sessió informativa sobre el

centre i sobre el futurs projectes que hi tenien. Per últim, com he dit anteriorment he fet unes

enquestes a gent de 14 a 80 anys sobre els coneixements que tenen sobre les cèl·lules mare i

per poder fer conclusions sobre temes ètics basats en la població.

Al final del meu treball podeu trobar la meva conclusió juntament amb la resposta a la hipòtesi

abans esmentada. També explicaré el que m’ha aportat fer aquest treball com alumne de

ciències del Institut Bernat Metge, a més de les dificultats que m’he anat trobant quan anava

aprofundint en el tema.



7

METODOLOGIA

El procés seguit per realitzar aquest treball ha estat intens i difícil. Inicialment va consistir en

una recerca bibliogràfica i per Internet sobre els principals conceptes de cèl·lules mare, encara

que vaig poder trobar forces resultats i fonts per poder contrastar la informació i ampliar-la, vaig

llegir el llibre d’Òrgans a la carta i un recull d’articles del Dossier 29: Genoma, cèl·lules mare i

transgènics de la Diputació de Barcelona. Un cop amb aquesta informació, que alguna vaig

haver de traduir, ja que molts articles estaven en anglès i seleccionar-la per tal de composar la

meva pròpia explicació. També vaig fer una selecció de notícies relacionades amb aquest tema

i una recerca a nivell mundial de diferents centres biomèdics on treballen amb cèl·lules mare.

Després de tenir la part teòrica acabada, vaig disposar-me a fer una investigació de camp, i

gràcies a la meva tutora, Elisa Fabregat vaig poder visitar dos centres. El primer era el Centre

de Medicina Regenerativa de Barcelona, on a més de veure les instal·lacions del centre, van

explicar-me com treballaven. El segon lloc on vaig continuar el meu treball de camp va ser al

Parc Científic de Barcelona de la Universitat de Barcelona on vaig estar vint dies treballant i

realitzant de primera mà algunes de les tècniques més comuns amb les que treballen i vaig

tenir accés a algunes sales especials com les de revelatge o les sales de microscòpia.

Finalment vaig realitzar una investigació sobre el coneixement del tema a la població i sobre les

notícies més importants durant el segle XX i XXI. Naturalment tot aquest procés va ser seguit

per la meva tutora en diverses reunions i amb correus electrònics durant tot l’estiu.



8

I. PART TEÒRICA

1.HISTORIA

Va ser l’any 1981, quan els científics van aconseguir per primera vegada, cultius de cèl·lules

mare embrionàries de rata. Però no va ser fins l’any 1998 quan es va aconseguir el cultiu de

cèl·lules mare d’origen humà. Durant aquest any, dos equips d’investigadors van anunciar per

separat que havien aïllat i cultivat cèl·lules mare humanes procedents, en un cas, d’embrions

en fase de blastocist1 i en l’altre, de fetus avortats. Els equips d’investigació estaven dirigits pels

biòlegs John Gearhart, de la Universitat de Johns Hopkins, i James Thomson, de la Universitat

de Wisconsin en Madison.

A finals de la dècada dels noranta, els científics van descobrir moltes característiques

d’aquestes cèl·lules; entre elles, que les cèl·lules mare adultes procedents d’un teixit concret,

com la sang, poden originar cèl·lules d’altres tipus de teixits, com per exemple cèl·lules

nervioses (neurones). Un dels resultats més interessants el va obtenir el investigador

l’investigador Fred Gage a l’institut Salk d’estudis biològics, que va demostrar que el cervell

humà adult pot crear noves neurones. Abans del descobriment de Gage els neurobiòlegs

creien que el nostre cervell no creava cap cèl·lula nova després del naixement. Segurament,

aquesta capacitat ve de les cèl·lules mare d’aquest teixit.

Avui dia, a principis del segle XXI, els investigadors encara no han desenvolupat cap aplicació

clínica real dels cultius de cèl·lules mare. No obstant, molt abans de què fossin aïllades, les

cèl·lules mare ja s’havien utilitzat en el tractament d’algunes malalties. L’any 1968 els científics

van realitzar, amb èxit, el primer transplantament de medul·la òssia; és un procediment en el

qual un pacient rep una infusió de cèl·lules mare de medul·la òssia. El propòsit d’aquest

transplantament era restaurar la capacitat de la medul·la de generar cèl·lules sanguínies en

pacients que havien rebut tractaments molt forts de quimioteràpia, que havien malmès

profundament aquest teixit. Els investigadors sospitaven que les cèl·lules mare presents en

l’implant de medul·la òssia eren les responsables de l’èxit d’aquesta tècnica. Actualment, el

transplantament de medul·la òssia s’ha convertit en un tractament habitual per alguns tipus de

càncer (leucèmia, limfoma) i altres malalties de la sang i dels ossos.

Actualment, hi ha nombroses línies d’investigació obertes basades en les cèl·lules mare que

permetran conèixer els mecanismes de diferenciació cel·lular i aportaran, en un futur no massa

llunyà, nous tractaments per diverses malalties, fins ara incurables.

1. És un embrió de 5/6 dies de desenvolupament que presenta una estructura cel·lular complexa formada

per aproximadament 200 cèl·lules.



9

1.1.El pioner en l’ús de cèl·lules mare a Espanya

Va ser el metge i investigador Bernat Soria Escoms.

És director del centre andalús de Biologia Molecular i Medicina Regenerativa (Cabrimer) de

Sevilla, on a més encapçala un equip d’investigació sobre cèl·lules mare i diabetis mellitius.

Bernat Soria va néixer a Carlet (València) el 7 de maig de 1951. Es va llicenciar en Medicina

per la Universitat de València el 1974, es va doctorar el 1978 i el 1980 va obtenir el

postdoctorat a l’institut Max Planck de Química Biofísica de Göttingen (Alemanya).

Catedràtic de fisiologia, el seu grup d’investigadors va ser el

primer del món a demostrar la possibilitat d’obtenir cèl·lules

productores d’insulina a partir de cèl·lules mare

embrionàries.

Entre el 1980 i el 1982 va ser cap de projecte al

departament de Biofísica de la Universitat de d’East Anglia,

a Norwich (Regne Unit), i del 1991 al 1994 va ser

Coordinador de l’Agencia Nacional d’Avaluació i Prospectiva

(ANEP). Va començar a treballar com a professor a la

Universitat Miguel Hernández d’Elx (Alacant) des de la seva creació, el 1997, i va posar en

marxa l’Institut de Bioenginyeria, que va dirigir.

El febrer del 2000, Bernat Soria va ser pioner en l’obtenció de cèl·lules pancreàtiques

productores d’insulina a partir de cèl·lules mare de ratolins.

Així mateix, el juliol del 2001 va aconseguir convertir cèl·lules mare d’embrions humans en

cèl·lules beta de pàncrees productores d’insulina, dins un projecte en què es van utilitzar

cèl·lules mare humanes adquirides a l’empresa nord-americà Geron Corporation, que en

aquells moments no es podien obtenir a Espanya.

Aquesta investigació va suposar que el Ministre de Sanitat lli obrís un expedient informatiu,

cosa que el va portar a prosseguir les seves investigacions a l’estranger i a acceptar un

oferiment de la Facultat de Medicina de la Universitat de Singapur. Paral·lelament, es va

integrar en un projecte posat en marxa per un consorci de vuit laboratoris europeus, mentre

que a Espanya va continuar treballant en cèl·lules mare embrionàries procedents de ratolins.

El desembre del 2002 va firmar un acord amb el president de la Junta d’Andalusia, Manuel

Chaves, pel qual s’incorporava com a assessor del programa andalús d’investigació amb

cèl·lules mare. Aquest programa incloïa cinc línies principals d’investigació centrades en la

diabetis, malalties neurodegeneratives com el Parkinson, lesions òssies i articulars,

transplantament cel·lular i la posada en marxa d’un banc de cèl·lules mare.

Imatge 1. Bernat Soria Escoms



10

Soria va ser encarregat de coordinar la investigació relacionada amb la diabetis mellitus1, tant

els treballs amb cèl·lules mare (a Sevilla) com amb illots pancreàtics2 (a Màlaga).

El març del 2004 va assumir la direcció del Laboratori Andalús de Teràpia Cel·lular en Diabetis

Mellitus, nascut de la col·laboració entre la Junta d’Andalusia i la Universitat Pablo Olavide de

Sevilla. Es va fer càrrec d’una investigació dedicada a derivar cèl·lules mare embrionàries per

obtenir-ne altres, generadores d’insulina, que es puguin utilitzar contra la diabetis.

El Laboratori de Teràpia Cel·lular de Sevilla va elaborar un dels quatre primers projectes per

investigar amb cèl·lules mare embrionàries, als quals el Consell de Ministres va donar llum

verda l’octubre d’aquell any i que el Govern va autoritzar el febrer del 2005.

El 2005, Soria va traslladar a Espanya tota la investigació que estava portant a terme a

Singapur i va passar a dirigir a Sevilla el nou Centre Andalús de Biologia Molecular i Medicina

Regenerativa (Cabimer). Aquest centre és la principal instal·lació d’Espanya d’investigació en

teràpia cel·lular i medicina regenerativa.

Bernat Soria també encapçala un projecte de transplantaments d’illots pancreàtics a l’Hospital

Carlos Haya de Málaga i coordina la Xarxa Espanyola de Transplantaments d’Illots

Pancreàtics. És president de la Societat Espanyola de Diabetis i de la Xarxa Europea

d’Investigadors amb Cèl·lules Mare.

El seu treball ha estat reconegut amb nombroses distincions com la Medalla d’Or i Premi de la

Reial Acadèmia Nacional de Medicina, el Premi Nacional d’Investigació Bàsica de la Societat

Espanyola de Diabetis i la Medalla d’Or d’Andalusia, entre altres.

1. conjunt de trastorns metabòlics que tenen en comú concentracions elevades de glucosa a la sang.

2. són uns cúmuls de cèl·lules que s’encarreguen de produir hormones, com la insulina.



11

2.QUÈ SÓN LES CÈL·LULES MARE?

Les cèl·lules mare són cèl·lules que es troben en tots els organismes pluricel·lulars, tenen la

capacitat d’autorenovar-se, mitjançant divisions mitòtiques1 (així produint cèl·lules genèticament

idèntiques), o bé de diferenciar-se a cèl·lules més especialitzades, com són exemples les

neurones o les cèl·lules cardíaques. També podem dir que es tracta de cèl·lules

indiferenciades que, segons si s’hi activa l’expressió d’uns gens2 o d’uns altres, poden generar

cèl·lules d’un teixit o d’un altre completament diferent.

Les cèl·lules mare, en anglès stem cells (stem significa “tronc”, per tant les cèl·lules mare

també poden ser traduïdes com “cèl·lules troncals”) tenen la capacitat de dividir-se de forma

asimètrica donant lloc a dues cèl·lules filles, una de les quals té les mateixes propietats que la

cèl·lula mare original (autorenovació) i l’altra obté la capacitat de poder diferenciar-se si les

condicions ambientals són adequades. La major part dels teixits d’un organisme adult posseeix

una població resident de cèl·lules mare que permeten la seva renovació periòdica o la seva

regeneració quan es produeix una ferida. Algunes cèl·lules mares adultes són capaces de

diferenciar-se en més d’un sol tipus de cèl·lules mare mesenquimals3 i les cèl·lules mare

hematopoètiques4, en canvi altres són precursores directes de les cèl·lules del teixit en el que

es troben, com per exemple les cèl·lules mare epitelials, musculars o les germinals.

Imatge 3. Diferenciació cel·lular Imatge 2. Divisió mitòtica

1. és un procés en el qual les cèl·lules es divideixen i donen lloc a dues cèl·lules filles idèntiques genèticament.

2. és una unitat d’informació dins del genoma que conté tots els elements necessaris per a la seva expressió de manera regulada.

3. és un tipus cel·lular amb morfologia estelada fusiforme en estat indiferenciat a partir del qual s’originen diversos tipus cel·lulars.

4.cèl·lula indiferenciada, que donarà lloc a cèl·lules sanguínies.



12

3.TIPUS DE CÈL·LULES MARE

3.1.Classificació segons el potencial

Es poden classificar segons el seu potencial de diferenciació, és a dir, segons el tipus cel·lular

que es pot obtenir a partir d’aquestes cèl·lules:

Totipotents. Amb potencial per generar tot l’organisme i les

estructures de suport extraembrionàries durant la gestació. Són les

cèl·lules que formen l’embrió, des del zigot fins a la mòrula, abans de la

formació del blastocist. Pot créixer i formar un organisme complet, tant

els components embrionaris com els components extraembrionaris. La

cèl·lula mare totipotent per excel·lència és el zigot1, format quan un

òvul és fecundat per un espermatozoide.

Pluripotents. Amb potencial per generar tots els tipus de cel·lulars de l’organisme adult. Les

cèl·lules mare embrionàries són pluripotents. No poden formar un organisme complet, però sí

qualsevol altre tipus de cèl·lula corresponent als tres llinatges embrionaris (endoderm,

ectoderm i mesoderm). Poden per tant, formar llinatges cel·lulars. Es troben en diferents etapes

del desenvolupament embrionari. Les cèl·lules mare pluripotents més estudiades són les

cèl·lules mare embrionàries que es poden aïllar de la massa interna del blastocist. El blastocist

està format per una capa externa

denominada trofoblast2, formada per

unes 70 cèl·lules i una massa cel·lular

interna constituïda per unes 30

cèl·lules que són les cèl·lules mare

embrionàries que tenen la capacitat de

diferenciar-se en tots els tipus cel·lulars

que apareixen en l’organisme adult,

donant lloc als teixits i òrgans. En

l’actualitat s’utilitzen com a model per estudiar el desenvolupament embrionari i per entendre

quins són els mecanismes i els senyals que permeten a una cèl·lula pluripotent arribar a formar

qualsevol cèl·lula completament diferenciada de l’organisme. Les cèl·lules mare germinals són

cèl·lules mare embrionàries pluripotents que se’n deriven dels esbossos gonadals de l’embrió.

Imatge 4. Zigot

Imatge 5. Cèl·lula mare pluripotent

1. és la primera cèl·lula d’un nou individu.

2. és el primer dels annexos embrionaris.



13

Aquests esbossos gonadals es troben en una zona específica de l’embrió anomenada cresta

gonadal, que donarà lloc als òvuls i als espermatozoides. Tenen una capacitat de diferenciació

similar a les cèl·lules mare embrionàries, però el seu aïllament resulta ser més difícil. Avui es

poden manipular cèl·lules humanes d’adult i generar cèl·lules amb pluripotència induïda. (iPS),

que s’han vist que posseeixen el mateix potencial de creixement i diferenciació de les cèl·lules

mare embrionàries.

Multipotents. Amb potencial per generar un nombre limitat de tipus cel·lulars diferents i

únicament aquells molt propers entre ells en termes

de desenvolupament. Com a exemple de cèl·lula

mare multipotent tenim les de la sang (cèl·lules mare

hematopoètiques) que s’obtenen del moll de l’os i que

poden generar tots els tipus cel·lulars/ fragments de la

sang, com serien limfòcits-T, limfòcits-B, cèl·lules NK,

eritròcits, plaquetes, eosinòfils, neutròfils, macròfags i

mastòcits.

Oligopotents o de teixit. Amb potencial per a

generar únicament alguns tipus cel·lulars. Seguint amb l’exemple

anterior, ho són les cèl·lules mare del llinatge limfoide1, que poden

generar els limfòcits-T, limfòcits-B i les NK però no la resta.

Unipotents o cèl·lules progenitores. Són cèl·lules mare que tenen la capacitat de generar un

únic tipus cel·lular. Per exemple, les cèl·lules mare espermatogèniques que es poden

autorenovar i generar els espermatozoides.

3.2.Classificació segons l’origen

Hi han tres tipus de cèl·lules mare, les més emprades en el laboratori que són les cèl·lules

mare embrionàries (en anglès, embryonicstem cells), les cèl·lules mare adultes i les cèl·lules

mare de pluripotència induïda (iPS).

Imatge 6. Cèl·lules mare hematopoètiques.

Imatge 7. Limfòcits-T

1. són els teixits on es produeix la maduració de la cèl·lula.



14

3.2.1.Les cèl·lules mare embrionàries

Com el seu nom indica provenen de l’embrió, formen part de la massa cel·lular interna d’un

embrió de 4-5 dies d’edat. En l’espècie humana, una vegada produïda la fecundació, el zigot

comença un procés de divisió cel·lular que és fa que un període de 3 dies l’embrió passi a estar

format per 8 cèl·lules (blastòmers). Aquestes cèl·lules comencen, aleshores, un procés de

compactació en el qual es perdrà la definició entre les cèl·lules i es formarà la mòrula.

Posteriorment, s’anirà creant una cavitat buida a l’interior de l’embrió i es formarà el blastocist.

Imatge 8. Blastocist

En l’estadi de blastocist és quan, per primera vegada, s’establiran dues poblacions

diferenciades. Per una banda, les cèl·lules que es quedin a l’exterior formaran el trofectoderma,

del qual derivarà la part extraembrionària de la placenta. Per altra banda, les cèl·lules que

queden a l’interior de l’embrió formaran la massa cel·lular interna ( en anglès, Inner Cell Mass) i

seran les cèl·lules que formaran tots els tipus cel·lulars que donaran lloc al fetus i el cordó

umbilical. Part d’aquestes cèl·lules de la massa cel·lular interna, posades en cultiu, generaran

les cèl·lules mare embrionàries, i es defineixen com a cèl·lules mare pluripotents, perquè tenen

la capacitat de diferenciar-se en tots els tipus cel·lulars que apareixen en l’organisme adult.

Poden donar lloc als més de 200 tipus cel·lulars del nostre cos. El fet de que siguin pluripotents

significa que poden donar origen a les tres capes germinals: ectoderm1, mesoderm

2 i

endoderm3. Aquest tipus de cèl·lules es caracteritzen per

poder mantenir-se en el embrió o en determinades

condicions de cultiu de forma indefinida, formant al dividir-se

una cèl·lula idèntica a elles mateixes, i mantenint la població

de cèl·lules mare estable.

Imatge 9. Capes germinals

Imatge 10. Formació d’un embrió

1. és la primera capa blastodèrmica de l’embrió.

2. és la segona capa blastodèrmica de l’embrió.

3. és la tercera capa blastodèrmica de l’embrió.



15

Aquest tipus de cèl·lules que provenen d’embrions

preexistents, que sobren en les fecundacions in

vitro, generalment presenten problemes

d’histoincompatibilitat1 amb el receptor. Per tant, en

el cas de la clonació terapèutica amb cèl·lules

mare embrionàries, normalment, cal fer un embrió a

partir d’una cèl·lula somàtica2 del pacient.

També existeixen tècniques experimentals on es

poden extreure cèl·lules mare embrionàries sense

que això impliqui la destrucció de l’embrió, on més endavant trobarem informació.

Els científics les utilitzen per a estudiar malalties humanes en cultiu, per a provar fàrmacs i en

un futur es podrien utilitzar per a curar malalties degeneratives, com el Parkinson, Alzheirmer...

Imatge 11. Clonació terapèrutica

Fertilització d’un ovòcit in vitro

Zigot

Mórula

Blastocist

S’extreuen les cèl·lules internes del blastocist

A-Es vol arribar a una diferenciació determinada B-S’utilitzen les cèl·lules mare indiferenciades

Només tenen activada la

informació del teixit al

qual pertanyen

Aquestes cèl·lules migren cap a la

zona afectada i allà es diferencien

1. semblança o identitat immunològica entre els teixits d’un donant i el receptor de l`òrgan.

2. són aquelles que conformen el creixement dels teixits i òrgans de un ésser pluricel·lular.



16

3.2.2.Les cèl·lules mare adultes

Es troben en els teixits i els òrgans dels individus adults, i tenen la capacitat de diferenciar-se

per donar lloc específicament a cèl·lules del teixit en el qual es troben. Aquestes cèl·lules

permeten la renovació periòdica de determinats teixits, com és el cas de la pell i del sistema

sanguini, i a més a més permeten que es puguin donar processos de regeneració, com per

exemple en el fetge. En els humans es coneixen fins a 20 tipus diferents de cèl·lules mare

adultes, que són les encarregades de regenerar els teixits en continu desgast, com la pell o la

sang, o teixits que han patit alguna ferida, com per exemple el fetge.

Aquestes cèl·lules són multipotents, és a dir, que tenen potencial per generar un nombre limitat

de tipus cel·lulars diferents i únicament aquells molt propers entre ells en termes de

desenvolupament, com les cèl·lules mare hematopoètiques de la medul·la òssia, encarregades

de la formació de la sang. En la mateixa medul·la òssia, encara que també en la sang del cordó

umbilical, en la sang perifèrica i a la grassa corporal s’ha trobat un altre tipus de cèl·lules mare

adultes, denominades mesenquimals que poden diferenciar-se en molts tipus de cèl·lules dels

tres derivats embrionaris (musculars, vasculars, nervioses, hematopoètiques, òssies, etc.).

Només poden donar lloc a uns pocs tipus de cèl·lules, normalment del mateix teixit en el qual

es troben. Per exemple, les cèl·lules mare del cordó umbilical només poden donar lloc a

cèl·lules de la sang.

Hi ha algunes teràpies basades en el transplantament de cèl·lules mare adultes. La més

comuna és el transplantaments de cèl·lules de la medul·la òssia per a tractar malalties

sanguínies, com la leucèmia.

Imatge 12. Esquema de cèl·lules mare adultes



17

Comparació entre les cèl·lules mare embrionàries i les cèl·lules mare adultes

Cèl·lules mare embrionàries

Cèl·lules mare adultes

Origen Embrions humans Adults Cultivables in vitro Sí Sí Pluripotencials in vitro Sí Sí Tumorigèniques en adults Potencialment sí No Potencial terapèutic demostrat

Sí Sí

Immunogenecitat Sí (alogèniques) No (autologues)

Cèl·lules mare adultes

Cèl·lules mare de la medul·la

òssia

Cèl·lules mare nervioses Altres tipus de cèl·lules

mare adultes

Cèl·lules satèl·lit o mioblast Cèl·lules mare

hematopoiètiques (HSC)

Cèl·lules mare mesenquimals

Cèl·lules mare de la

“SidePopulation”

Cèl·lules mare MAPC



18

3.2.3. Les cèl·lules mare de pluripotencia induïda (iPS)

Són cèl·lules creades al laboratori per un procés anomenat

reprogramació, en el qual s’aconsegueix que una cèl·lula adulta

es converteixi en una cèl·lula mare. La cèl·lula mare així

obtinguda es pot mantenir i multiplicar en cultiu.

A l’igual que les cèl·lules embrionàries, són cèl·lules

pluripotents i poden donar lloc als més de 200 tipus cel·lulars

del nostre cos.

Per al mateix que les embrionàries, amb l’avantatge que es poden generar de pacients per a

estudiar la malaltia en cultiu. A diferència de les embrionàries, si s’utilitzessin per a

transplantaments en un futur, no generarien rebuig immunològic1, ja que es podrien fer

específiques del pacient.

Historia de les cèl·lules mare de pluripotència induïda

A mesura que avança el desenvolupament embrionari les cèl·lules es van especialitzant i la

seva potencialitat va minvant, fins arribar a un estadi de

diferenciació cel·lular final. Durant dècades, molts científics han

investigat com revertir aquest procés de diferenciació final i

aconseguir cèl·lules pluripotents a partir d’una cèl·lula totalment

diferenciada, com seria per exemple un fibroblast2 de la pell.

L’any 2006, el laboratori d’en Shinya Yamanaka (Japó) va

aconseguir obtenir les anomenades cèl·lules mare de

pluripotència induïda. Han estat produïdes al laboratori a partir de cèl·lules diferenciades,

mitjançant un procés que es coneix amb el nom de reprogramació cel·lular. Aquest procés

consisteix en introduir i sobre expressar en una cèl·lula diferenciada un nombre de factors de

transcripció definits, gens que produeixen proteïnes que a la vegada controlen l’activitat

d’altres gens. L’expressió d’aquests factors induirà l’expressió i/o la inhibició de gens

determinats i com a resultat aquesta cèl·lula passarà a mostrar un fenotip cel·lular3 similar al de

les cèl·lules embrionàries, i es convertirà en una cèl·lula pluripotent.

Aquest descobriment fou la culminació de molts anys d’investigació que breument es podria

resumir en les fites següents:

Imatge 13. Reprogramació

Imatge 14. Shinya Yamanaka

1. rebuig d’un òrgan o teixit rebut d’una altre persona, s’ha de medicar durant tota la seva vida amb immunosupressors.

2.cèl·lules del teixit conjuntiu.

3.conjunt de caràcters visibles que un organisme presenta com a resultat de la interacció entre el genotip i l’ambient.



19

-Entre els anys 1952 i 1962, Briggs & King i Gurdon(Regne Unit) van demostrar en el model de

granota que era possible reprogramar a un estat pluripotent cèl·lules terminalment

diferenciades, concretament una cèl·lula intestinal, si es transferia el seu nucli a un òvul

immadur. Es va aconseguir així clonar a una granota. Amb aquests experiments es va

demostrar que era possible esborrar el fenotip d’una cèl·lula diferenciada, fer com un “reset”, i

convertir-la en una cèl·lula capaç de generar totes les cèl·lules de l’organisme.

Imatge 15. Experiment de John Gurdon

-L’any 1997, en el laboratori d’en William Willmut (Escòcia) va aconseguir clonar l’ovella Dolly

demostrant que la conació en grans mamífers també era possible. En aquest cas es va utilitzar

el nucli d’una cèl·lula diferenciada d’un animal adult i es va introduir a un òvul no fecundat i

anucleat. Com a resultat va néixer l’ovella Dolly.

-L’any 2001 es va aconseguir reprogramar cèl·lules diferenciades (dotació gènica 2n)

mitjançant un procés de fusió cel·lular amb cèl·lules mare embrionàries (2n), on la cèl·lula

resultant va resultar tetraploide1 (4n). Aquests experiments van posar de manifest que els

factors necessaris per reprogramar una cèl·lula diferenciada estaven continguts en les cèl·lules

mare embrionàries.

Imatge 16. L’ovella Dolly i William Willmut

Imatge 17. Clonació de l’ovella Dolly

1. organisme que conté 4 jocs complets de cromosomes.



20

-Finalment l’any 2006, el laboratori d’en Sinya Yamanaka mitjançant la combinació

d’experiments al laboratori amb estudis bioinformàtics, va aconseguir desxifrar quins eren els

factors continguts en les cèl·lules mare embrionàries que podrien reprogramar una cèl·lula

diferenciada a l’estadi pluripotent: OCT4, SOX2, KLF4 i C-MYC. Des d’aleshores, s’ha

optimitzat la metodologia per generar-les.

La metodologia que es va descriure el 2006 es basa en l’ús de

retrovirus1 per a introduir els 4 factors (OCT4, SOX2, KLF4 i C-MYC) a

la cèl·lula diferenciada que es vol reprogramar.

La utilització de vectors retrovírics és un sistema molt eficaç i molt

emprat en el laboratori per a introduir i expressar gens en el genoma2

de les cèl·lules d’interès. Un cop les cèl·lules han estat infectades amb

els retrovirus que contenen els factors de reprogramació, al cap d’unes

2-3 setmanes, apareixen al cultiu un nou tipus cel·lular de morfologia

molt similar a les cèl·lules mare embrionàries, són les anomenades

cèl·lules mare induïdes. Aquestes cèl·lules són morfològicament

idèntiques a les embrionàries, i donen els mateixos resultats en els

tests que es realitzen per assegurar la seva potencialitat.

-Cal destacar que al Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona es va aconseguir per

primera vegada la generació de cèl·lules mare induïdes a partir de queratinòcits3 d’un cabell

humà. Aquesta aportació està considerada una millora important en el procés de generació de

cèl·lules mare amb pluripotència induïda.

Imatge 18. Factors de transcripció

1. petits microorganismes que contenen una única cadena d’RNA implicat en malalties com el càncer o com la SIDA.

2. conjunt d’informació genètica, codificada en una o varies molècules DNA.

3. cèl·lules (90%) a d’epidermis.



21

Embrionàries

D’on s’obtenen?

S’obtenen d’embrions

sobrants de tractaments de

fecundació in vitro de 5 dies.

Els embrions en aquesta

fase s’anomenen blastocist.

Els científics saben mantenir

aquestes cèl·lules en cultiu i

fer que es converteixin en

tipus cel·lulars

especialitzats, com per

exemple neurones o

cèl·lules del cor.

A quines cèl·lules es

poden diferenciar?

Poden donar lloc als més de

200 tipus cel·lulars del

nostre cos. Són doncs

cèl·lules pluripotents.

Per a què s’utilitzen?

Els científics les utilitzen per

estudiar malalties humanes

en cultiu, per provar

fàrmacs i en un futur es

podrien utilitzar per a curar

malalties degeneratives.

iPS (de pluripotència

induïda)

D’on s’obtenen?

Són cèl·lules creades al

laboratori per un procés

anomenat reprogramació, en

el qual s’aconsegueix que una

cèl·lula adulta es converteixi

en una cèl·lula mare. La

cèl·lula mare així obtinguda es

pot mantenir i multiplicar en

cultiu.

A quines cèl·lules es poden

diferenciar?

A l’igual que les cèl·lules

embrionàries, són cèl·lules

pluripotents i poden donar lloc

als més de 200 tipus cel·lulars

del nostres cos.


Per al mateix que les

embrionàries, amb l’avantatge

que es poden generar pacients

per a estudiar la malaltia en

cultiu. A diferència de les

embrionàries, si s’utilitzessin

per a transplantaments en un

futur, no generarien rebuig

immunològic, ja que es

podrien fer

específiques

del pacient.

Adultes

D’on s’obtenen?

Les cèl·lules mare adultes

estan presents en molts

teixits del nostre cos i en el

cordó umbilical. Es poden

obtenir, per exemple, de la

medul·la òssia.

A quines cèl·lules es

poden diferenciar?

Només poden donar lloc a

uns pocs tipus de cèl·lules,

normalment del mateix teixit

en el qual es troben. Per

exemple, les cèl·lules mare

del cordó umbilical només

poden donar lloc a cèl·lules

de la sang.


Hi ha algunes teràpies

basades en el

transplantaments de cèl·lules

mare adultes. La més

comuna és el

transplantament de cèl·lules

de la medul·la òssia per a

tractar malalties sanguínies,

com la leucèmia.



22

4. APLICACIONS

El futur de les aplicacions de les cèl·lules mare està ple d’esperances per totes aquelles

persones que esperen una cura a la diabetis 1, el Parkinson o una lesió de genoll a través de la

medicina regenerativa, per a les persones que desprès d’un accident necessiten un

transplantament d’òrgan bioartificial i inclosos tots aquells que requereixen als tractaments

d’estètica per evitar la caiguda el cabell, esborrar les arrugues o perfeccionar la seva figura.

Però les cèl·lules mare no només són riques en aplicacions mèdiques en el futur, en l’actualitat

existeixen nombrosos tractaments per malalties de tipus hematològiques, per determinats tipus

de càncer com la leucèmia i per algunes patologies genètiques o immunològiques. Actualment

s’estan fent moltes investigacions per a properes i noves aplicacions tant en humans com en

animals: infarts de cor, curació de fractures, augments de pit, alopècia, regeneració de la pell,

de venes, arteries, músculs i articulacions, la construcció d’un cor o un pulmó bioartificial... i son

projectes que ja estan en vies de desenvolupament. A més, de la medicina regenerativa en les

aplicacions clíniques també tenim en compte les teràpies gèniques i els tractaments

d’immunologia, ja que per exemple el transplantament de ronyons d’una altre persona és més

eficaç si s’administren cèl·lules mare alhora.

Cèl·lules mare mesenquimals i l’obesitat

Les cèl·lules mare mesenquimals viatgen a zones del cos on es generen els teixits grassos per

col·laborar amb el seu creixement. Això és positiu o negatiu? La migració de les cèl·lules mare

perjudica la salut del cos humà? Això no està gens clar, només podem saber que el treball de

les cèl·lules mare es evitar danys majors, ja que només actuen quan el sobrepès és tan gran

que s’inflama els teixits adiposos. Per això resulta tan difícil baixar de pes quan s’ha arribat a

un estat d’obesitat i molt més fàcil guanyar-lo després d’haver aprimat.

Cèl·lules mare en la diabetis de tipus 1

A l’actualitat, al segle XXI, s’ha superat moltes dolences de tipus infeccioses, però altres

s’expandeixen de forma progressiva tant en els països desenvolupats com pel tercer món. Una

de les majors esperances per la diabetis tipus 1 són les cèl·lules mare. Si la biotecnologia ha

aconseguit que l’ADN humà pugui ser afegit en bacteris per a que fabriquin la insulina en grans

quantitats i tots els pacients d’aquesta malaltia puguin tractar-se amb un cost relativament baix,

per què no esperar que els científics siguin capaços de regenerar l’activitat del pàncrees

utilitzant les tècniques de enginyeria genètica junt amb les cèl·lules mare? En el 2012 ja s’han

realitzat nombrosos estudis amb cèl·lules mare sobre la diabetis de tipus 1, també alguns

transplantaments experimentals en persones i tècniques noves que promouen la reeducació

del sistema immunitari. Les aplicacions mèdiques de les cèl·lules mare en aquesta malaltia del



23

pàncrees ja han superat la fase d’experimentació en el laboratori, i potser el somni de alliberar-

se de les injeccions diàries d’insulina estigui molt a prop per alguns diabètics.

Leucèmia limfoblàstica aguda i cèl·lules mare

Una de les primeres aplicacions de les cèl·lules mare en medicina regenerativa va ser la

transfusió d’aquestes en substitució al transplantament de medul·la òssia, en malalties com la

leucèmia limfoblàstica aguda, un tipus de càncer que afecta als glòbuls blancs de la sang i en

el que es produeix un nombre molt alt de limfoblast, més del compte. Les cèl·lules mare del

cordó umbilical són una de les teràpies més efectives per a la regeneració de la sang, ja que

aporten noves cèl·lules mare hematopoètiques que repoblaran la medul·la o altres òrgans

productors de sang. Aquesta aplicació s’ha realitzat nombroses vegades amb èxit en nens

entre 1 i 12 anys, i molt sovint substitueixen els transplantaments provinents de sang d’altre

persona. L’avantatge principal és la manca de rebuig immunitari, a més de ser un tractament

per a la leucèmia limfoblàstica aguda molt ràpid, ja que les mostres de sang ja han sigut

preparades abans de la crioconservació en nitrogen.

Una alternativa al tractament de la SIDA?

Són moltes les bones notícies que la investigació de les cèl·lules mare i les seves aplicacions

mèdiques ens aporten any rere any, però mai havien plantejat que podrien ser una alternativa

per a l’actual malaltia de la SIDA, la base de la teràpia contra el virus VIH, una de les malalties

més terribles que assola el planeta. Per això la sorpresa ha sigut gran al descobrir que existeix

un cas d’una persona que es va curar del SIDA gràcies a un tractament amb cèl·lules mare, i

que per lo tant n’hi ha possibilitats de tornar a repetir aquesta història amb èxit. Encara que

algunes persones tracten el succés com un miracle, també n’hi ha una explicació a questa

possible alternativa al tractament actual de la SIDA. Al menys un 1% de la població europea

posseeix una mutació en la proteïna, el receptor CCR5. Aquest canvi genètic aporta immunitat

en front el virus, rep el nombre de CCr5d32 i és la base per a que un transplantament de

cèl·lules mare pugui dotar d’immunitat en front al VIH, de forma que no es desenvolupi la SIDA.

Transplantaments de ronyó

Un altre camp de les aplicacions de les cèl·lules mare que està àmpliament acceptat és la

immunoteràpia, en realitat els tractaments de cèl·lules mare tendeixen a fer que no sigui

necessària l’aplicació d’aquestes teràpies, o redueixen les seves dosis. S’han realitzat aquest

tractaments des de diferents punts d’enfocaments i òrgans. En nefrologia ( tractaments i

transplantaments de ronyó) la teràpia cel·lular està encara naixent. S’explica amb molts

coneixements generats en animals i des del laboratori, però encara es disposa de poques

dades clíniques.



24

5.AVANTATGES I INCONVENIENTS

Com ja he explicat prèviament és una ciència experimental en ple procés de desenvolupament,

per tant encara no sé sap amb certesa si tots els avantatges que li són assignats a cada tipus

de cèl·lules mare són realitats comprovables o només són suposicions que encara caldria

verificar.

5.1.Propietats de les cèl·lules mare embrionàries

Avantatges: Aquestes cèl·lules són:

Flexibles: posseeixen el potencial de formar qualsevol cèl·lula del cos.

Immortals: un llinatge cel·lular pot potencialment subministrar una quantitat infinita de

cèl·lules amb característiques curosament definides.

S’obtenen fàcilment: els embrions humans poden ser obtinguts de les clíniques de

fertilitat.

Desavantatges:

Cap adult té les seves pròpies cèl·lules embrionàries disponibles per al seu ús

terapèutic, pel que cal recórrer a cèl·lules d’embrions al·logènics1 i, per tant no

histocompatibles, amb totes les limitacions dels transplantaments d’òrgans, o bé

recórrer a la clonació terapèutica, que consistiria a transferir el nucli d’una cèl·lula

somàtica del propi individu a un oòcit d’una donant per a donar lloc a un embrió, les

cèl·lules de les quals podrien expandir-se en cultiu per a després diferenciar-les cap al

llinatge desitjat.

Les cèl·lules mare no diferenciades tenen la capacitat tumorgènica (poden formar

teratomes) quan s’implanten en individus adults. Per això és imprescindible que

absolutament totes les cèl·lules que es vagin a trasplantar estiguin correctament

diferenciades.

Infeccions: els mitjans necessaris per al seu creixement estan compost per materials

d’origen boví i mirí (ratolí) que podrien introduir agents infecciosos d’origen animal

contra els quals, el sistema immunitari humà no té defenses.

Rebuig: qualsevol cèl·lula mare que no procedeixi de l’individu receptor, duu en la seva

superfície proteïnes que el sistema immunitàri del pacient reconeix com a estranyes i

que rebutja. Per tant els malalts que estiguin tractats amb aquestes teràpies estaran

obligats a prendre fàrmacs per inhibir el seu propi sistema de defensa.

1. cèl·lules que provenen d’una altre persona.



25

Defectes genètics: en el cas de clonació terapèutica, si la patologia que s’ha de tractar

amb cèl·lules mare, té el seu origen en un defecte genètic, és altament probable que

aquesta alteració es trobi també en les progenitores embrionàries clonades a partir d’un

nucli procedent del pacient. Per exemple les cèl·lules pancreàtiques derivades de

cèl·lules mare copiades d’un diabètic, seguiran portant els gens que van originar

aquesta patologia.

Càncer: s’ha observat en alguns estudis amb animals que en injectar preparats amb

progenitors cel·lulars desenvolupaven tumors.

5.2. Propietats de les cèl·lules mare adultes

Avantatges: Aquestes cèl·lules:

Ja estan més o menys especialitzades: la inducció pot ser més senzilla.

Són immunològicament resistents: els recipients que reben els productes de les seves

pròpies cèl·lules mare no experimenten el rebuig immunològic.

Són flexibles: les cèl·lules mare adultes poden ser utilitzades per formar altres tipus de

teixit.

Tenen una disponibilitat variada: algunes cèl·lules mare adultes són fàcils de collir,

mentre que collir altres, com per exemple, les cèl·lules mare neuronals (del cervell), pot

ser perillós pel donant.

Desavantatges: Elles poden:

Estar disponibles en quantitats mínimes: és fàcil obtenir-les en grans quantitats.

Finites: elles no viuen tant de temps en cultiu com les cèl·lules mare embrionàries.

Genèticament inadequades: les cèl·lules mare collides poden portar amb elles

mutacions que causen malalties o que es puguin danyar durant l’experimentació.



26

6.CLONATGE REPRODUCTIU

El clonatge reproductiu és un procés experimental destinat a produir organismes genèticament

idèntics. Hem de considerar que també n’hi ha casos en els que determinats animals es

reprodueixen de manera natural per clonatge, com els cnidaris i les planàries. Des de fa unes

dècades, però, les innovacions tècniques obtingudes en els camps de la biologia molecular, la

biologia cel·lular, la genètica i la fecundació in vitro han fet possible d’obtenir clons d’animals al

laboratori. Hi ha dues maneres de generar animals clònics: per divisió de l’embrió i per

transferència nuclear. La darrera permet obtenir clons d’organismes ja adults.

Una de les maneres més senzilles de generar animals clònics és per divisió de l’embrió.

Aquesta tècnica de clonatge simula la generació espontània de bessons, per la qual cosa es

coneix també amb el nom d’escissió gemel·lar.

En aquest tipus de clonatge, tant el genoma contingut al nucli de les cèl·lules com els gens que

hi ha en els seus mitocondris són idèntics.



27

PARE DELS CLONS

obtenció d’espermatozoides

MARE DELS CLONS

obtenció

d’oòcits

nucli de l’oòcit

nucli de l’espermatozoide

nucli del zigot

(nucli de l’espermatozoide + nucli de l’oòcit) ZIGOT

FECUNDACIÓ

IN VITRO

EMBRIÓ

ESCISSIÓ GEMEL·LAR implantació

a l’úter de la

mare

adoptiva

implantació

a l’úter de la

mare

adoptiva

ORGANISMES CLÒNICS

(BESSONS IDÈNTICS)



28

N’hi ha que han proposat utilitzar la tècnica d’escissió gemel·lar com una font completament

personalitzada de cèl·lules mare embrionàries per a la medicina regenerativa. Després d’una

fecundació in vitro es podria dividir l’embrió per escissió gemel·lar. Un dels embrions es

transferiria a l’úter de la mare per tal que el gestés i generés un nou ésser humà adult, el seu

fill, mentre el segon embrió es mantindria congelat de la mateixa manera que es fa amb els

embrions excedents de les tècniques de fecundació in vitro per a reproducció assistida. Aquest

segon embrió s’utilitzaria únicament com a font de cèl·lules mare genèticament i

immunològicament compatibles en cas de que una persona adulta necessités algun òrgan a la

carta. Això passaria a tenir el nom de clonatge terapèutic, és un procés que implica

necessàriament que la fecundació es realitzi in vitro, una manera poc pràctica de tenir fills

sempre i quan es pugui tenir de manera natural.

La manera d’obtenir clons1 d’individus ja adults és conceptualment força senzilla. S’obté el nucli

d’una cèl·lula qualsevol de l’individu que es vol clonar, el qual conté tot el genoma de

l’organisme, la quantitat justa de material genètic per permetre que se’n desenvolupi un de nou.

S’agafa un oòcit d’una donant i se n’elimina el nucli. S’introdueix el nucli obtingut en l’oòcit

anucleat i es deixa que comenci a desenvolupar-se un embrió en condicions de laboratori. Un

cop ha assolit l’estadi de mòrula o de blàstula primerenca i s’ha comprovat la seva viabilitat, es

transfereix a l’úter d’una mare adoptiva, on nidarà i acabarà de desenvolupar-se. En teoria,

amb això n’hi ha prou perquè es desenvolupi un clon progenitor, un nou organisme que tindrà

exactament el mateix material genètic. Aquest tipus de clonatge implica un transplantament

nuclear entre una cèl·lula diferenciada d’un organisme adult i un oòcit d’una donant.

Els primers experiments de clonatge d’animals a partir d’organismes ja adults es van fer durant

les dècades de 1950 i 1960 amb la segona granota Ranapipiens i la granota africana

Xenopuslaevis. L’experiment bàsic és molt semblant al que ha generat l’ovella Dolly. Val a dir

que la tècnica per generar animals clònics a partir d’un organisme adult va ser proposada per

primer cop l’any 1938 per Spermann, un famós biòleg alemany de l’època que no la va poder

realitzar per mancances tècniques.

1. ésser idèntic.



29

ORGANISME A CLONAR ORGANISME DONADOR DE L’OÒCIT

obtenció d’una cèl·lula

de l’organisme a clonar

obtenció d’un oòcit

obtenció del

nucli de la

cèl·lula

eliminació del

nucli de l’oòcit

introducció del nucli a l’oòcit

EMBRIÓ

MARE ADOPTIVA implantació a

l’úter de la

mare

adoptiva

ORGANISME CLÒNIC



30

Actualment ja s’han clonat diversos mamífers adults transplantant nuclis de cèl·lules obtingudes

de diferents teixits. El percentatge d’èxit, però, és sempre molt baix i depèn de cada espècie

concreta.

Una part important dels clonatge reproductiu animal és la utilitat que té en la ramaderia,

medicina, farmàcia i per a la preservació d’espècies en perill d’extinció.

És difícil parlar de totes les possibilitats, els beneficis mèdics potencials dels animals clònics

són molts. D’una banda, permetran estudiar les bases moleculars de l’envelliment. Però les

seves possibilitats van molt més enllà. Combinant amb tècniques de transgènesi, que

consisteixen en la introducció de gens en organismes per tal que produeixin proteïnes que

normalment els són alienes o que deixin de fer proteïnes que els són pròpies, el clonatge

d’animals pot proporcionar models molt valuosos per estudiar malalties humanes i trobar-hi

tractaments.

No només això, sinó que també aquesta combinació de clonatge reproductiu i transgènesi pot

donar un nou impuls als xenotransplantaments. Els xenotransplantaments són

transplantaments d’òrgans entre animals no humans, generalment porcs, i pacients humans. La

qüestió és la següent: si es transplanta a un pacient humà un cor de porc ( la seva forma,

dimensions i capacitat d’impulsar sang són molt semblants), de ben segur que el sistema

immunitari del pacient el rebutjarà immediatament. Ara bé, si al porc donant se li ha suprimit els

gens responsables del seu HLA el rebuig serà molt menor, inferior fins i tot a un

transplantament entre humans. Però sempre hi haurà un mínim de rebuig contra el qual el

pacient s’haurà de medicar durant tota la vida. I la possibilitat d’infeccions víriques

possiblement mortals en els xenotransplantaments són, ara per ara, molt altes, atès que el

nostre sistema immunitari no ha desenvolupat cap memòria immunològica contra els virus de



31

porc, molts dels quals són encara desconeguts. Actualment els xenotransplantaments no són

una alternativa vàlida als transplantaments entre humans, però s’hi està treballant.

També s’espera que aquesta combinació de clonatge reproductiu i transgènesi permeti obtenir

un gran nombre de fàrmacs de gran utilitat, com productes contra les varius, les cremades, la

fibrosi quística i l’hemofilia.

En el món de la ramaderia un dels principals objectius és aconseguir animals que creixin més

ràpidament, que es reprodueixin abans i tinguin més cries; que consumeixin menys aliment i

produeixin més carn, llet o ous; i que siguin resistents a les malalties més comunes. Des de la

revolució neolítica fins a l’actualitat, els ramaders han transmès els caràcters més desitjables

d’una generació d’animals a la següent mitjançant encreuaments selectius. Ara bé, en moltes

ocasions, durant aquests encreuaments es perden les característiques desitjables ja que la

seva herència sol ser bastant complexa.

El clonatge reproductiu d’animals proporcionaria individus que tinguessin exactament els

mateixos caràcters desitjables que els progenitors, sense cap pèrdua de capacitats. Amb

l’afegit que el clonatge facilita la introducció de gens nous mitjançant la transgènesi, com per

exemple gens que els confereixin resistència a determinades malalties.

En canvi, en un ramat clònic tots els animals tindrien exactament la mateixa constitució

genètica. Per la qual cosa, si es produís una plaga inesperada que afectés el ramat, en

moririen tots els membres. En termes científics, el clonatge representa una pèrdua de

biodiversitat (diversitat biològica), la qual, en aquest cas, ve determinada per les diferències

genètiques entre els individus d’una mateixa espècie. Una pèrdua de biodiversitat sempre

implica una disminució de les possibilitats de supervivència de l’espècie. De manera que si un

dia s’arriba a tenir ramats clònics, les empreses productores dels clons i els organismes oficials

competents hauran de garantir la preservació d’un nombre suficientment elevat d’animals de

les diferents races que componen la ramaderia actual per tal de preservar-ne la biodiversitat.

També els clonatge reproductiu pot ajudar a preservar espècies en perill d’extinció. Molts

animals, per poder-se reproduir, necessiten la presència d’un nombre mínim d’individus. En les

espècies de vida solitària aquest nombre mínim és necessari per permetre que els organismes

es puguin trobar entre ells amb certa freqüència. En canvi, en les espècies gregàries, els

individus de les quals viuen agrupats en famílies, aquest nombre mínim és necessari per

mantenir les jerarquies, imprescindibles alhora d’aparellar-se i tenir cura de la descendència.

Tot i això la pregunta que tots ens fem és, es pot clonar humans? Des del punt de vista legal,

l’ONU s’està plantejant prohibir a escala mundial el clonatge humà amb finalitat reproductiva.

Però això no priva que alguns científics irresponsables anunciïn que ja ho estan intentant, com



32

el ginecòleg italià Severino Antinoni. A mitjans del 2002, aquest ginecòleg va anunciar que

havien transferit a una dona un embrió humà clonat, i que ja estava embarassada de vuit

setmanes. Aquest anunci, qualificat d’irresponsable per tots els científics i comitès d’ètica, va

ser posteriorment desmentit pel propi ginecòleg,

però la controvèrsia ja s’havia generat. Amb tot

això, ell era una mica més famós i, sobretot,

havia incrementat la clientela de la clínica de

reproducció assistida que dirigeix.

Aquests tipus d’anuncis són totalment falsos,

només busquen fama i diners, que ara per ara

no hi ha cap possibilitat de clonar humans, i que

mai no es podrà transferir consciència.

A nivell tècnic, un dels principals entrebancs per

clonar humans és aconseguir un nombre

suficientment elevat d’oòcit als quals

transplantar un nucli. S’ha calculat que amb les

tècniques actuals farien falta uns 1200 oòcits

per aconseguir un bebè clònic. Això

representaria un nombre extraordinàriament

elevat. Una dona normal produeix, al llarg de la

seva vida, entre 200 a 300 oòcits madurs, i si

s’utilitzessin donants en farien falta entre 120 i

240 per a cada clonatge, atès que de cada

donant només s’obtenen de 5 a 10 oòcits.

Un dels motius que sempre s’argumenten per generar humans clònics és poder resoldre

problemes d’infertilitat en parelles heterosexuals i poder oferir fills genèticament idèntics a

membres de parelles homosexuals o a persones soles. El president d’una associació gai

americana ha creat una associació per promoure la legalització del clonatge reproductiu humà,

i l’argument principal que utilitza és el del seu dret a tenir un fill genèticament igual a ell. Però

cal tenir present que un “fill” obtingut per clonatge no és un fill en el sentit biològic de la paraula,

perquè el seu material genètic no provés de dos progenitors, sinó només d’un. De fet, seria el

seu germà bessó, encara que hagués nascut un grapat d’anys més tard.

Imatge 19. Notícia al diari El País (2002)



33

7.CLONATGE TERAPÈUTIC

El clonatge terapèutic és un procés experimental destinat a produir cèl·lules adultes

diferenciades, com neurones, cèl·lules del pàncreas, etc., genèticament i immunològicament

idèntiques a les d’un organisme ja nascut per tal que puguin ser utilitzades de manera

personalitzada en transplantaments.

Poc després de l’equip d’Ian Wilmut obtingués el primer mamífer clònic, l’ovella Dolly, un altre

grup de recerca va obtenir, per manipulació genètica d’un únic gen, embrions de granota sense

cap. La generació d’aquests embrions va fer que algú suggerís la possibilitat d’obtenir embrions

humans clònics també sense cap i, per tant, sense consciència ni possibilitats de supervivència

els quals podrien ser emprats com a font d’òrgans per a transplantaments. Argumentaven que

aquesta opció evitaria el temut rebuig, ja que no hi hauria cap diferència genètica ni

immunològica entre el pacient i l’òrgan a transplantar, alhora que solucionaria el problema de

l’escassetat d’òrgans.

Si bé es cert que l’obtenció d’òrgans d’aquesta manera evitaria el temut rebuig, els problemes

ètics que presenta fan que proposar-ho sigui una gran irresponsabilitat, comparable a la dels

anuncis de clonatge d’éssers humans. Aquests anuncis, amb poca base científica i nul·la

aplicabilitat pràctica, són contraproduents per a la ciència en general i per a la medicina

regenerativa en particular, atès que donen una idea errònia dels objectius i les possibilitats

reals d’aquesta disciplina científica, i generalment són fets per persones que tan sols busquen

una primera plana als mitjans de comunicació. Cal puntualitzar que el clonatge terapèutic no

pretén en absolut generar embrions o fetus humans sense cap però amb tots els altres òrgans

formats, la qual cosa seria èticament molt reprovable i fins i tot un acte criminal, sinó produir

grups de cèl·lules en condicions de laboratori, totes del mateix tipus (nervioses, musculars, del

pàncrees,etc.), que puguin ser utilitzades en transplantaments.

La manera d’obtenir cèl·lules diferenciades genèticament i que siguin immunològicament

compatibles mitjançant clonatge terapèutic és conceptualment senzilla. Primer, es fa una

extracció microscòpica de cèl·lules del pacient que necessita un nou teixit o òrgan mitjançant

una biòpsia, i se n’obté el nucli. Aquest nucli conté tot el genoma del pacient, inclosos els gens

necessaris per fer que una cèl·lula mare embrionària es diferenciï en una cèl·lula adulta de

qualsevol teixit. Es considera que un dels millors tipus cel·lulars per obtenir nuclis per a

clonatge terapèutic són les cèl·lules que formen el teixit conjuntiu, que ocupa els intersticis que

hi ha entre la pell i la musculatura. Els avantatges són bàsicament dos: es troba mol a prop de

la superfície del cos, fet que facilita la biòpsia; i és un tipus cel·lular amb relativament poques

estructures especialitzades, cosa que facilita la reprogramació del seu nucli.



34

Després s’agafa un oòcit d’una donant i se n’elimina el nucli. Es transfereix el nucli obtingut a

l’oòcit anucleat i es deixa que es desenvolupi un embrió en condicions de laboratori, tal com es

fa en les tècniques de reproducció assistida mitjançant fecundació in vitro. Els embrions

generats seguint aquest procediment reben el nom d’embrions somàtics, perquè el nucli inicial

que els ha generat, el nucli transferit, prové d’una cèl·lula corporal, anomenada somàtica

segons la terminologia científica (del grec soma que significa cos).

Un cop l’embrió ha assolit l’estadi de blastocist s’obtenen les cèl·lules mare embrionàries, que

formen la massa cel·lular interna, i es cultiven in vitro per tal que es reprodueixin i incrementi el

seu nombre. Finalment, un cop s’ha aconseguit un nombre suficient de cèl·lules mare

embrionàries es diferenciïn en les cèl·lules adultes específiques del teixit en qüestió.

El procés de clonatge terapèutic presenta diversos punts encara no del tot resolts. Uns dels

punts transcendentals és com condicionar les cèl·lules mare obtingudes del blastocist perquè

proliferin i es reprodueixin i després es diferenciïn en un tipus cel·lular adult concret.

Per poder fer un transplantament funcional, és a dir, per guarir o pal·liar el funcionament

anòmal d’un teixit o òrgan, és necessari disposar d’uns quants milers de cèl·lules adultes

diferenciades. Però durant el desenvolupament embrionari normal, un blastocist anterior a la

implantació només conté una dotzena de cèl·lules mare embrionàries, nombre clarament

insuficient per guarir qualsevol malaltia. Per tant, primer s’ha d’amplificar la població de

cèl·lules mare obtingudes d’un sol blastocist; cal obligar-les a proliferar en condicions de

laboratori fins obtenir un nombre suficient d’aquestes cèl·lules.



35

Per bé que les cèl·lules mare embrionàries tenen tots els gens necessaris per dividir-se i

proliferar, cal que tinguin connectats els programes gènics adequats. Hi ha molècules,

generalment proteïnes especials, encarregades d’activar-los de manera molt específica.

Actualment es coneix bastant bé quines són les molècules que activen els programes gènics de

proliferació cel·lular, per la qual cosa no és excessivament difícil fer que les cèl·lules mare

embrionàries proliferin en condicions de laboratori.

Ara bé, que proliferin no és suficient. També cal evitar que per si mateixes, de manera

espontània, es comencin a diferenciar en cèl·lules adultes. En altres paraules, cal que

mantinguin la seva condició de cèl·lules indiferenciades pluripotents, que és precisament la

característica que les fa tant útils i versàtils. De fet, un dels problemes de cultius in vitro de

cèl·lules mare embrionàries és la seva tendència a diferenciar-se en cèl·lules adultes de

manera aleatòria. Això vol dir que, de manera espontània, algunes cèl·lules romanen com a

cèl·lules mare embrionàries mentre que altres tendeixen a diferenciar-se en neurones, en

cèl·lules musculars o en gairebé qualsevol tipus cel·lular adult.

Per fer que les cèl·lules mare mantinguin el seu estat indiferenciat també cal condicionar-les

convenientment amb determinades molècules, algunes de les quals són ben conegudes.

Curiosament, aquestes molècules acostumen a coincidir amb les que estan implicades en

processos tumorals.

Hem de tenir en compte que les cèl·lules mare embrionàries són potencialment oncogèniques.

L’oncogènesi és el procés de producció de tumors, el qual es caracteritza per la proliferació

incontrolada de cèl·lules parcialment indiferenciades. Aquestes cèl·lules generen una massa de

teixit que es manté descoordinada amb la resta de l’organisme, altera les seves funcions vitals i

pot acabar provocant-ne la mort. Des del punt de vista biològic, les cèl·lules mare embrionàries

i les cèl·lules tumorals tenen molts característiques comunes, perquè totes proliferen i són

indiferenciades. Així doncs, no és gens estrany que les molècules que estan implicades en la

generació de processos tumorals siguin les mateixes o similars a les que fan falta per mantenir

l’estat indiferenciat i proliferatiu de les cèl·lules mare embrionàries.

Un altre dels passos clau del clonatge terapèutic encara no del tot resolt és com condicionar les

cèl·lules mare embrionàries perquè es diferenciïn en un tipus cel·lular adult concret i perdin la

capacitat proliferativa, i per tant la capacitat de generar tumors. El nombre de molècules

implicades en l’activació dels programes gènics específics de diferenciació cel·lular és molt

elevat o, atesa la gran complexitat del genoma, moltes de les molècules i programes gènics

implicats són encara desconeguts o no estan prou ben estudiats.

Cada programa gènic necessita unes determinades molècules per connectar-se i cada tipus

cel·lular necessita un determinat programa gènic per diferenciar-se. Els humans estem formats



36

per més de 200 tipus cel·lulars diferenciat diferents, cadascun dels quals necessita un

programa gènic específic, que al seu torn necessita unes determinades molècules per activar-

se. A més a més, en condicions naturals, l’ambient on es troben les cèl·lules mare, els tipus

cel·lulars concrets que les envolten i el lloc on es troben, contribueix decisivament al seu

condicionament. Això és degut al bescanvi de senyals moleculars entre les cèl·lules que formen

l’embrió, generalment en forma de proteïnes específiques, les quals actuen com un autèntic

llenguatge de comunicació intercel·lular. Aquesta comunicació intercel·lular també es produeix

entre les cèl·lules dels organismes adults.

Les cèl·lules mare embrionàries es van diferenciant progressivament. Primer, mitjançant un

procés genètic de determinació, decideixen els tipus cel·lulars adults que podran generar, uns

quants entre tots els que eren possibles inicialment. Cal que a nivell genètic sàpiguen què

seran quan siguin grans.

Durant aquest procés de determinació, les cèl·lules mare embrionàries esdevenen en cert

sentit equivalents a les cèl·lules mare de teixit. Les cèl·lules mare de teixit són cèl·lules

indiferenciades oligopotent, en contrast amb les cèl·lules mare embrionàries, que són

pluripotents. En aquest sentit, les cèl·lules mare de teixit només poden diferenciar-se en els

tipus cel·lulars adults que formen un teixit concret, generalment entre un únic tipus cel·lular i

poc més d’una dotzena. Per dir-ho d’una altra manera, en aquest primer pas, les cèl·lules mare

restringeixen les seves possibilitats de

diferenciació. Per fer que una cèl·lula mare

embrionària es determini, cal que connecti

uns determinats programes gènics. Per

exemple, les cèl·lules determinades a

formar teixit nerviós necessiten tenir

connectats uns determinat programes

gènics, que són diferents als que

necessiten les cèl·lules determinades a

generar el pàncrees.



37

Un cop les cèl·lules mare embrionàries s’han determinat, cal que es diferenciïn en un únic tipus

cel·lular adult, el que el pacient necessita per poder sobreviure. Si en necessita més d’un, es

pot separar la població de cèl·lules indiferenciades en dues subpoblacions, de tal manera que

una es diferenciï en un tipus cel·lular adult i l’altre en l’altre. Per fer que una cèl·lula

indiferenciada es diferenciï en una cèl·lula adulta concreta cal que connecti els programes

gènics específics d’aquest tipus cel·lular.

En acabar quest procés, s’obtenen cèl·lules adultes que resten aïllades. Ara bé, malgrat que

algunes malalties poden ser guarides amb cèl·lules aïllades, en moltes ocasions cal agrupar-les

per generar teixits o òrgans, com per exemple vàlvules cardíaques o illots pancreàtics

productors d’insulina. Per agrupar les cèl·lules convenientment cal recórrer a l’enginyeria

tissular1.

Dins la medicina regenerativa, el clonatge terapèutic es presenta com una font teòricament

inesgotable i completament personalitzada de cèl·lules immunològicament compatibles per a

qualsevol pacient, perquè es generen en cada cas concret a partir del seu propi material

genètic i es condicionen de manera específica perquè es converteixen únicament i

exclusivament de les cèl·lules adultes funcionals de les quals el pacient és mancat. Aquesta

tècnica permet solucionar simultàniament tots els problemes dels transplantaments

convencionals d’òrgans, com el rebuig, l’escassetat d’òrgans adequats i la impossibilitat

d’obtenir determinats òrgans, teixits i tipus cel·lulars, com per exemple les cèl·lules nervioses.

1. enginyeria de teixits i òrgans en l’àrea de la medicina regenerativa.



38

8.QÜESTIONS ÈTIQUES, ECONÒMIQUES I POLÍTIQUES

Des de fa temps l’home ha intentat buscar les respostes sobre el significat de la vida i la mort.

Avui en dia disposem d’una tecnologia “impressionant” i molts investigadors creuen haver

obtingut la solució de moltes malalties.

Més encara, la majoria de la gent creu o vol creure que tot això és possible.

Per altre banda, la propietat del cos s’ha democratitzat. M’entres que als anys 60, es defenia de

manera extrema la propietat del cos, amb l’eslògan nuestros cuerpos, nuestras vidas, en

l’actualitat això ha canviat dràsticament; el cos va entrar en el mercat convertint-se en capital i

tant els governs com les empreses privades fan ús d’això.

En relació amb aquesta situació que ha sorgit en el ambient científic el concepte de cèl·lules

mare, la qual genera moltes expectatives. Encara que, no podem oblidar que la ciència és el

conjunt de coneixements definits però sempre transitoris i renovables, de manera que moltes

vegades l’aplicació del mètode científic a través del temps demostra que les cosses que avui

semblen un èxit, demà es poden convertir en un fracàs, així doncs em de ser cautelosos.

Segurament algunes de les preguntes que plantegen el seu ús s’aconseguiran respondre, però

també serà cert que nous interrogants apareixeran. En definitiva, al mantenir una ment oberta

al coneixement però amb objectivitat serà la millor via per arribar al destí. Clarament la raó per

la qual les cèl·lules mare han concentrat bona part de l’atenció del ambient científic ha sigut la

possibilitat de l’ús d’aquestes cèl·lules per reemplaçar teixits humans danyats.

Encara així, la forma en la qual s’obtenen aquestes cèl·lules generen conflictes ètics.

Conceptualment, hi ha tres fonts per obtenir les cèl·lules mare:

El cos d’un adult que, en determinats òrgans, disposa d’algunes cèl·lules denominades

“cèl·lules mare adultes o somàtiques” en teixits com la medul·la òssia, cordó umbilical,

pell, etc.

Els fetus avortats, que les seves cèl·lules precursores de les gònades contenen les

denominen “cèl·lules mare embrionàries germinals”.

Els embrions que estan en la fase blastocist (entre els 5 i els 14 dies des de la seva

fecundació), dels que es poden obtenir “cèl·lules mare embrionàries”.

En el cas de l’obtenció a partir del cos d’un adult no planteja, en principi, més conflictes ètics

que els relatius al consentiment informat de la persona de la que s’extreu les cèl·lules.



39

L’obtenció a partir de fetus ens porta a problemes sobre l’ús de teixits fetals per a una finalitat

d’investigació i per altre banda considerar la licitud moral o no, d’utilitzar teixits de fetus avortats

espontàniament o d’utilitzar els resultants d’avortaments voluntaris.

La utilització d’embrions és la més problemàtica, perquè suposa acabar amb la vida dels

embrions dels que s’obtinguin les cèl·lules. Aquells que estan en contra de la investigació amb

cèl·lules mare embrionàries comparen la destrucció d’un embrió al avortar. Ells creuen que

l’embrió constitueix la vida perquè té el potencial de desenvolupar-se plenament en un ésser

humà. Aquells en contra creuen que és immoral i poc ètic destruir una vida per salvar un altre.

Es creu que la vida humana està infravalorada per aquest acte. En particular, molts grups

religiosos consideren prou avantatjoses les cèl·lules mare adultes, en canvi els que tenen una

postura contraria pensen que les cèl·lules mare embrionàries no són equivalents a la vida

humana perquè no estan dins del ventre matern. Els partidaris també sostenen que els costos

socials de moltes malalties i condicions, tant en els aspectes monetaris com en temes de

patiment, significa que les preocupacions ètiques relacionada amb l’ús d’aquestes cèl·lules no

són suficients per justificar la suspensió d’aquesta etapa prometedora. Un altre argument a

favor és que els embrions són restes de fertilitzacions in vitro i de l’altre manera serien

destruïts, i d’aquesta manera no es desperdiciarien.

Per a alguns, durant els primers dies, un embrió és només una bola de cèl·lules amb

característiques humanes no formades, amb la qual cosa la investigació mèdica és lícita. Per a

d'altres, la investigació amb qualsevol embrió és inacceptable, atès que un embrió és tan humà

com un nadó o un adult. Un embrió és una vida humana o una simple bola de cèl·lules? Valen

més els drets de l'embrió que els de l'adult o d'un nen en el cas d'una malaltia incurable?

D’una altra banda també s’ha plantejat el problema del dret de propietat dels nous

descobriments relacionats amb les cèl·lules mare. És un altre tema de debat important, podran

els investigadors vendre els seus descobriments a una única empresa farmacèutica perquè

exploti aquest nou recurs a preus desorbitats? O bé haurien de ser tractaments exclusivament

gratuïts aplicats en centres públics sense que els seus descobridors s’emportin cap tipus de

remuneració econòmica?

Parlant de les qüestions econòmiques també s’ha de tenir en compte els enormes costos

econòmics que suposa no només la investigació de cèl·lules mare sinó el que suposarà aplicar

els tractaments als pacients. Tot i això es creu que un cop les aplicacions regeneratives amb

cèl·lules mare s’hagin convertit en una realitat establerta, serà més econòmic realitzar un

tractament amb cèl·lules mare als pacients que no haver de mantenir-los hospitalitzats a causa

de símptomes.



40

LLEI 14/2007, DEL 3 DE JUNY, SOBRE LA INVESTIGACIÓ BIOMÈDICA

Artículo 1. Objeto y ámbito de aplicación.

Esta Ley tiene por objeto regular, con pleno respeto a la dignidad e identidad humanas y a los derechos

inherentes a la persona, la investigación biomédica y, en particular.

a) Las investigaciones relacionadas con la salud humana que impliquen procedimientos invasivos.

b) La donación y utilización de ovocitos, espermatozoides, preembriones, embriones y fetos

humanos o sus células, tejidos u órganos con fines de investigación biomédica y sus posibles

aplicaciones clínicas.

c) El tratamiento de muestras biológicas.

d) El almacenamiento y movimiento de muestras biológicas.

e) Los biobancos.

f) El Comité de Bioética de España y los demás órganos con competencias en materia de

investigación biomédica.

g) Los mecanismos de fomento y promoción, planificación, evaluación y coordinaión de la

investigación biomédica.

A Espanya és legal investigar amb embrions no viables, és a dir, que no es podran

desenvolupar per a formar un nou ésser humà. El debat sobre aquesta decisió és si considerar

els embrions crioconservats que han passat el termini legal de la seva utilització i que no hi ha

possibilitats per al seu desenvolupament, no viables, per a que d’aquesta manera si es puguin

utilitzar aquests embrions per a la investigació. Una altra qüestió seria si aquests embrions es

podrien utilitzar per a extreure cèl·lules mare. La política més conservadora d’aquest país està

en contra, però les opinions són molt diverses i la llei estableix que serà necessària una

autorització específica de la Comissió Nacional de Reproducció Assistida. Per tant no seria

il·legal clonar un embrió per a la investigació mèdica, és a dir, per clonació terapèutica, ja que

s’extraurien aquestes cèl·lules dels embrions no viables. Encara així hi ha moltes

organitzacions religioses que controlen el tema de l’administració y que per tant no es tan fàcil.

Per altre banda, la conació reproductiva està prohibida des de 1988 i es considerada com a

delicte pel codi penal.

En canvi, si comparem amb el Regne Unit veurem que si que està legalitzat utilitzar embrions

humans per a la investigació medica sota unes lleis estrictes des de 2001. Com a Espanya s’ha

de donar prèviament consentiment. La investigació amb embrions clonats no està permesa,

atès que no hi ha cap llei que la reguli. També al 2001 va ser aprovada la llei de la clonació

humana reproductiva, la qual es converteix en delicte introduir un embrió humà clonat a l’úter

de qualsevol dona.

A la Unió Europea no hi ha una legislació específica en l’àmbit de la investigació mèdica amb

cèl·lules mare.



41

9.CENTRES DE RECERCA QUE TREBALLEN AMB CÈL·LULES MARE

9.1.A Barcelona

Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM)

L’IMIM (Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques), ubicat al Parc de Recerca

Biomèdica de Barcelona està conformat en un 82% per grups de recerca liderats per

professionals del Parcs de Salut MAR, en una bona part vinculats a la Universitat Autònoma de

Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra, així com per personal adscrit provinent del Centre

de Recerca en Epidermiologia Ambiental (CREAL), Centre de Regulació Genòmica (CRG),

Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-

UPF), Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB) i del Parc de Recerca

Biomèdica de Barcelona (PRBB).

Està format per uns set-cents professionals, dels que cent-dinou són investigadors principals

que es distribueixen en cinquanta-sis grups de recerca, integrats en els cinc programes de

caràcter multidisciplinari que estructuren la recerca de l’IMIM:

-El Càncer

-Epidemiologia i Salut Pública

-Processos inflamatoris i cardiovasculars

-Informàtica Biomèdica

-Neurociències

També n’hi ha d’altres com el Parc Científic de Barcelona, on estan treballant per a millorar la

reprogramació gènica entre altres coses relacionades amb la biomedicina.

Imatge 20. IMIM.



42

9.2.A Espanya

Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO)

El Centre Nacional de Investigacions Oncològiques fou creat en 1998 per l’ Institut de Salut

Carlos III. La missió essencial del CNIO es portar a terme una investigació d’excel·lència i oferir

tecnologia innovadora en l’àmbit del càncer al Sistema Nacional de Salut i al Sistema Nacional

de Ciència i Innovació. Amb aquesta finalitat construeixen objectius estratègics del CNIO:

Desenvolupar una investigació que permeti obtenir nous i més eficaços mètodes de

diagnòstics y tractaments de les malalties oncològiques.

Traslladar el coneixement científic a la pràctica clínica, aconseguint que els avenços

científics repercuteixin el més aviat possible davant el nostre sistema sanitari i, per tant,

sobre el benestar dels pacients.

Transferir la tecnologia desenvolupada amb al CNIO a empreses innovadores.

Establir un sistema de gestió nou i més eficaç amb l’àmbit científic europeu.

Centro de investigación Príncipe Felipe (CIPF)

El CIPF és una fundació privada adscrita a la Consergeria de Sanitat de la Generalitat

Valenciana.

Aquest centre ha aconseguit grans avenços en temes molt importants com la medicina

regenerativa, al càncer, noves teràpies, deteriorament neuronal... El seu objectiu és la

investigació biomèdica inclòs la investigació bàsica de agents, dianes1, processos moleculars i

cel·lulars, nanomedicina i medicina computacional així com la seva translació a la pràctica

clínica amb especial interès en medicina personalitzada, càncer, malalties estranyes,

metabòliques i deteriorament cognitiu i funcional.

Imatge 21. CNIO.

1. és una cèl·lula que bàsicament serveix per a rebre una substància determinada.



43

També n’hi ha d’altres com Tercel, que és una agrupació d’universitats, hospitals i altres

centres d’Investigació a nivell nacional, és a dir, per a tota Espanya. Un altre centre seria la

Fundació per a la investigació biomèdica del Hospital Gregorio Marañon, és a Madrid i es

un centre que per excel·lència destaca per la seva dotació tecnològica. El centre Cabimer és

una institució andalusa que treballa en la branca de la biologia molecular i la medicina

regenerativa amb cèl·lules mare, que està associat amb el Banc Andalús de cèl·lules mare a

Granada.

9.3.Al món

Centre for Stem Cell Research (CSCR)

CSCR és una unitat de inStem a Bangalore. Es tracta d’una col·laboració entre el Departament

de Biotecnologia del Ministeri de Ciència i Tecnologia del Govern de l’Índia i Christian Medical

Collage, Vellore. El seu objectiu és utilitzar a ciència de cèl·lules mare per entendre millor les

malalties humanes i per última instància el desenvolupament de teràpies basades en cèl·lules

d’alguns d’ells.

El CSCR és un edifici de 41000 peus quadrats, de tres plantes que albergà a uns 10

investigadors principals i els seus respectius equips. El centre compta amb laboratoris

modulars equipades per a la investigació en biologia cel·lular i molecular i l’espai bàsic per a

l’equip compartit.

Està dissenyat per donar cabuda a la perfecció els canvis en les direccions científiques i

programàtiques al llarg del temps. El disseny és hexagonal amb la part interna que és el nucli

del edifici envoltat per laboratoris individuals, la zona d’oficines, sales de reunions i una

biblioteca.

En col·laboració am el professorat d’altres departaments CMC, la iniciativa del CSCR permetria

la participació significativa entre els científics bàsics i clínics destinats a accelerar la traducció

Imatge 22. CIPF.



44

biomèdica de la investigació amb cèl·lules mare i la medicina regenerativa. La instal·lació dels

animals de laboratori es troba al soterrani de l’edifici.

UCLA, Broad Stem Cell Research Center

La UCLA Broad Stem Cell Research Center (BSCRC) està al cim de la transformació de

l’atenció al pacient a través del desenvolupament de teràpies basades en cèl·lules mare

personalitzades per a una àmplia gamma de malalties. El seu compromís amb la innovació i la

col·laboració interdisciplinària remodela contínuament i s’expandeix la cultura de l’exploració

científica de la UCLA i es posiciona com un líder en el camp. Fundada al 2005, son un dels

programes més joves i de més èxit a Califòrnia.

El Broad Stem Cell Research Center serveix com a punt focal per a la col·laboració científica i

els recursos compartits. Creuen que la provisió de la seva facultat amb la més avançada

tecnologia accelerarà el desenvolupament de noves teràpies basades en la genètica i en la

tecnologia molecular. Aquesta organització tenen instal·lacions d’última generació que

permeten la investigació tan especialitzada com el modelatge informàtic, químic sintètic,

instrumentació analítica, i biologia cel·lular i animal.

L’amplitud de les investigacions que es realitzen en el BSCRC és de gran abast i busca portar

els descobriments d’investigació bàsica del laboratori a la clínica. Els seus programes de

recerca inclouen aturar la teràpia immune cel·lular del càncer i el VIH, les malalties

neurodegeneratives i la reparació, la diabetis, el transplantament d’illots i altres trastorns

metabòlics, la reparació cardíaca, malalties genètiques amb medul·la òssia i transplantaments

de cèl·lules mare, la reparació i regeneració de múscul-esquelètic.

Imatge 23. CSCR.



45

A més d’aquests centre ja esmentats hi ha més. A Europa hi ha el Center for regenerative

medicine (MRC) que està al Regne Unit, i el seu objectiu és buscar la cura per a malalties

degeneratives com el Parkinson. Fora de Europa trobem tres centres molt importants als Estats

Units, el Salk Institute for biological studies, el CIRM (Califòrnia) i la fundació Bedford stem

cell a Massachussets. Totes tres són centres que treballen en busca de les aplicacions per a

les cèl·lules mare totes tres tenen departaments comuns la qual cosa comparteixen

coneixements i subvencions per dur a terme més favorablement els nous descobriments. Al

Brasil està el Red Nacional de Terapia Celular (RNTC) pioner en aplicar aquestes teràpies

mèdiques a humans i en estudiar el seu progrés. I per últim hi ha una fundació molt important a

Australia la National Stem Cell Foundation associada a importants empreses farmacèutiques

d’Austràlia.

Imatge 24. UCLA.



46

10. ARTICLES RELACIONATS

Durant la meva recerca he trobat articles interessants i relacionats amb les cèl·lules mare, la

medicina regenerativa, la legislació... Per tant, vaig decidir fer un resum de les noticies o

articles més importants.

Article de La Vanguardia, 2005.

Aquest article en el que el Papa Joan Pau II condemna el clonatge del primer

embrió humà, mostra la posició extremista i negativa que té l’església i les

associacions religioses davant l’ús dels embrions humans en la medicina

regenerativa. Consideren que és una amenaça per a la vida i que tenen el mateix

dret que un organisme adult.

Entrevista a Arthur Kornberg en El Periódico, 2001

En aquesta entrevista Arthur Kornberg, un americà que va guanyar el

premi Nobel de medicina pel descobriment de la biosíntesis del DNA,

parla de la possibilitat de la immortalitat a causa dels nous

descobriments sobre l’envelliment gràcies a les cèl·lules mare. Però

que és poc probable.

Entrevista al Dr. Alain Fischer en la Revista Innovació i ciència, 2002.

Les declaracions d’aquest doctor mostren gran il·lusió però a la

vegada aferrat racionalment “els resultats són encara modestos”, amb

la teràpia gènica i creu que és la gran solució a moltes malalties

hereditàries. Es partidari de la investigació amb cèl·lules mare però

sobretot declara que han de tenir molta cura i que cal ser molt estricte

ja que reconeix que a més de ser un gran potencial per la capacitat

que tenen de la formació de nous teixits, és perillós el tema de la

clonació reproductiva i que es poden crear mercats il·legals d’oòcits.



47

Article publicat al País, 2002.

En aquest article es pot comprovar que la teoria de la creació

d’òrgans a la carta és suficient senzilla com per aquí a pocs anys

sigui una realitat comprovable. Un dels beneficis que destaquen

és el fet de l’escassetat d’òrgans, que amb aquest mètode no en

seria un problema.

Article publicat a la revista Medicina segle XII, 1996.

En aquest article es parla de que en el Codi Penal espanyol

es castiga de sis a deu anys de presó a aquelles persones

que fecundin òvuls humans. I la clonació reproductiva es

castiga amb la mateixa pena. Al Regne Unit en canvi és legal

aquestes tècniques excepte la clonació reproductiva.

Article a La Vanguardia, 2001

En aquest article expliquen que un grup d’investigadors

van escriure una missiva al llavors president del govern,

José María Aznar, demanant que aprovi i que doni

suport econòmic a la investigació amb cèl·lules mare.



48

II. PART PRÀCTICA

Després de fer les corresponents recerques per escriure la part teòrica del treball, vaig decidir

visitar un parell d’institucions per veure com treballaven en la recerca professionalment.

La visita a aquest centres va resultar encara més sorprenent del que m’havia imaginat ja que

vaig conèixer com treballaven de primera mà i per això vaig poder entendre el funcionament

d’un laboratori i també conèixer com es fa un cultiu cel·lular. A més vaig poder utilitzar les

sorprenents màquines, microscopis i altres aparells.

1.ESTADA AL PARC CIENTÍFIC

1.1.Projecte: Recerca a Secundària

El Programa Recerca a Secundària agafa estudiants de primer de batxillerat que hagin d’iniciar

el seu Treball de Recerca (TR). Amb aquest programa els ofereix la possibilitat de realitzar una

part pràctica en els laboratoris del PCB tutelats per un investigador que, a més, les assessorarà

en el transcurs de l’elaboració del treball. Aquest programa té la ajuda de la Fundació

Catalunya- La Pedrera.

A més de comptar amb la ajuda del tutor del Parc Científic de Barcelona, els estudiants de

secundària també disposen de la tutela del seu professor de secundària, que és el màxim

responsable del projecte. Per un altre costat, els tutors del PCB també disposen del

assessorament d’un investigador universitari i professor de secundària que actua com a

coordinador.

Finalment, el projecte inclou amb l’entrega de 3 premis ( a compartir entre els estudiants i els

IES) als millors treballs d’investigació i es presenten en un estand en la Feria Investigació en

Directe.

Per participar en el programa primer la meva tutora, Elisa Fabregat, va haver d’assistir a una

reunió informativa que va tenir lloc al maig en el PCB. En aquesta reunió es va informar sobre

el funcionament del programa, així com de les àrees temàtiques del investigadors tutors. Un

cop informats i decidits a participar havien d’enviar una sèrie de documents; l’expedient

acadèmic de ESO i primer i segon trimestre de primer de Batxillerat, una carta de recomanació,

una carta de motivació i un formulari d’inscripció.

Dues setmanes després vaig ser admesa per poder participar en aquest projecte en el tema de

Medicina regenerativa, molecular i mecanobiologia, que era la temàtica que més s’adaptava al

meu treball. Vaig assistir a una primera reunió per a que em designessin un investigador.



49

1.2.Parc Científic de Barcelona

El Parc Científic de Barcelona (PCB) està ubicat a la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya,

al centre d’una de les àrees econòmiques més dinàmiques del sud d’Europa.

El PCB té com a missió gestionar de forma eficaç i eficient els espais que la Universitat de

Barcelona ha assignat per desenvolupar el seu parc científic i oferir serveis de qualitat als seus

clients i usuaris que facilitin la transferència de coneixement entre l’entorn universitari i de

recerca i el món empresarial. El PCB va ser impulsat per la Universitat de Barcelona a mitjans

dels anys 90 i institucionalitzat l’any 1997. Institucionalment, el PCB és una fundació privada,

sense ànim de lucre, formada per; la Universitat de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i

l’Ajuntament de Barcelona, altres institucions públiques i entitats financeres.

1.3.Treball experimental

La meva estada va consistir en 20 dies en l’estiu 2014 en el laboratori del Dr. Zorzano del IRB

dins del PCB, junt amb la meva investigadora tutora, Montserrat Romero.

Imatge 25. Jo, treballant al laboratori.



50

Imatge 28. Adipòcit

La pràctica consistia en aprendre a fer un cultiu cel·lular per a la diferenciació de les cèl·lules

del teixit adipós i passar del preadipòcit a adipòcit.

-Vam descongelar els preadipòcits que estaven a -80ºC en uns criotubs,

primer els vam posar en un bany a 37ºC, després en un tub Falcon amb 4ml

de medi de creixement i el vam introduir en un rotor equilibrant amb un altre

tub Falcon amb aigua a la mateixa alçada i el rotor a 1300rpm. Això ens va

permetre aspirar el medi de creixement, amb una bomba de buit, sense

emportar-nos les cèl·lules que gràcies al rotor han sedimentat al fons del tub Falcon.

- Quan només vam tenir les cèl·lules li vam afegir 4ml de medi de proliferació, que contenia

500ml de medi, antibiòtic i calfserum (CCS), per a que les cèl·lules es reproduïssin més

ràpidament. Les cèl·lules amb el nou medi les vam sembrar de dues maneres diferents, en un

flascó de cultiu i en plaques petites.

-Dos dies després vam fer una foto al dia 0 de la diferenciació per poder observar una perfecta

proliferació que havíem aconseguit, al microscopi es veia perfectament que havia incrementat

el nombre de cèl·lules.

-Aquest mateix dia vam canviar el medi per el medi de diferenciació 1, que conté FBS, insulina,

dexametasona, IBMX i antibiòtic i a les 24h, és a dir, dia 1 de la diferenciació li vam fer una

altre fotografia de la imatge del microscopi.

-Li vam tornar a canviar el medi per el medi de diferenciació 2, que conté FBS, insulina i

antibiòtic i a les 72h, és a dir, al dia 3 de la diferenciació vam tornar a fer una fotografia amb la

intenció de comparar les etapes de la diferenciació.

-Per tercera vegada li vam canviar el medi per el medi de diferenciació 3, que

només conté FBS i antibiòtic sempre per evitar una possible contaminació.

-I també vam fer una fotografia al dia 4 de la diferenciació.

Imatge 26. Preadipòcit

Imatge 27. Es pot observar com s’està dividint ja que té dos nuclis.



51

Imatge 29. Les proteïnes que s’activaran al introduir aquests compostos.

Imatge 30. Plantejament des del dia -2 al 8

-Vam esperar tot el cap de setmana i al dia 7 de la diferenciació vam fer una fotografia on ja es

veia perfectament els adipòcits totalment diferenciats.

Metodologia



52

Quan les cèl·lules ja estaven diferenciades, en aquest cas, el dia 7 de la diferenciació, les vam

tenyir amb la tècnica Tinció Oil Red O, que s’utilitza per tenyir els triacilglicerols de cèl·lules

fixades. La seva visualització es realitzà a través d’un microscopi òptic amb contrast de fases.

-Primer vam fixar les cèl·lules amb paraformaldehid al 4%.

-Després de la fixació vam rentar la placa tres vegades amb PBSx1 per eliminar les restes de

paraformaldehid al 4%.

-Vam fer un rentat molt ràpid (15-20segons) amb isopropanol al 65%.

-I vam tenyir les cèl·lules durant 15-30 minuts amb la solució sobresaturada de Oil Red O en

isopropanol al 65% prèviament filtrada, que és una solució amb una fàcil precipitació.

-Transcorregut aquest temps vam fer un altre rentat ràpid amb el isopropanol al 65% (15-20

segons).

-Finalment vam realitzar una sèrie de rentats amb aigua destil·lada i la vam deixar per fer les

observacions al microscopi.

-Així es veia a ull nu:

Per últim vaig aprendre a congelar les cèl·lules sense que el canvi de temperatura afectés a la

membrana plasmàtica de la cèl·lula.

-Primer vam netejar amb PBSx1 els preadipòcits.

-Després li vam afegir Tripsina, que serveix per aixecar les cèl·lules del flascó de cultiu sense

trencar la membrana plasmàtica i evita que es formin cristalls.

-Finalment preparem les cèl·lules amb un medi de congelació, que conté 10ml, 1ml de DMSO i

9ml de medi de proliferació.

-I es posa en els criotubs i en una capsula especial amb alcohol al congelador per a que la

congelació sigui més lenta.

Imatge 31. Visió a ull nu.



53

1.3.1.L’experiment

1 Descongelar preadipòcits

preadipòcit

CULTIU I DIFERENCIACIÓ PREADIPÒCIT/ADIPÒCIT

criotubs

80ºC

37ºC

Tub

Falcon

+ 4ml medi de creixement

1300rpm

5’

cèl·lules

aspirar medi

+ medi de proliferació

500ml medi, antibiòtic i

Calfserum

flascó de cultiu

sembrar els preadipòcits

0h 24h 72h

96h 8d

INICIAR LA DIFERENCIACIÓ



54

2 Congelar preadipòcits

a) Rentar amb PBS 1x

b) TRIPSINA per aixecar les cèl·lules del flascó, però sense trenar la membrana.

c) Medi de congelació

-DMSO

-medi de proliferació

foto d7 TINCIÓ OIL RED O adipòcit

1ml DMSO

+

9ml medi



55

*Fotografies diàries fetes al microscopi del Parc Científic de Barcelona



56

3 Western Blot

Setmanes després amb les mostres de 0h, 24h, 72h, 96h i 8 dies, congelades a -20ºC, les vam

descongelar de manera que es va trencar la membrana plasmàtica pel canvi de temperatura.

Per poder dur a terme el Western Blot, o inmunoblot, una tècnica que consisteix en fer córrer

un extracte proteic animal mitjançant uns gels que preparen segons la proteïna que ens

interessi. En els gels analitzarem les concentracions de proteïna PPARᵧ1, que és la que trobem

en els adipòcits diferenciats. La línia cel·lular amb la qual treballem és 3T3-L1. Un Western és

un procediment que té una durada de dos dies sempre que no es produeixi cap error.

Un Western consta de diverses fases la primera de les quals és la preparació del gel mitjançant

uns motlles especials. Aquests gels estan formats per dues substancies: una mescla de

substancies que preparen allà més una altra substància anomenada APS+TEMED que fa que

la primera substància polimeritzi, és a dir, que la converteixi en gel.

En un gel de Western podem distingir dues fases, la primera que rep el nom de “ranning” és la

fase inferior on correrem les proteïnes; depenen de la concentració del gels i segons la mida de

les proteïnes aquestes ocupen una determinada posició al gel. La segona fase anomenada

“staking”, és la fase on s’aplica la mostra de teixit disgregat per analitzar i en aquesta fase

abans d’afegir la substància polimeritzant, es posen una mena de pinces per crear pous on

posteriorment col·locarem les nostres mostres.

Imatge 32. El gel del Western Blot abans de polimeritzar.

1. peroxisome proliferator



57

Els gels del Western triguen tant sols uns minuts en polimeritzar, però com que encara s’han de

preparar les mostres proteiques que introduirem als pous del gel, introduirem en unes cubetes

amb una solució d’aigua i buffer per tal de que el gel es mantingui amb la mateixa forma.

La segona fase del Western consisteix en preparar les mostres que introduirem als pous.

Seguint els passos següents:

-El trencament de la membrana plasmàtica permet aquesta tècnica i per assegurar-nos del seu

trencament afegim un tampó lisis (40μl), que conté bàsicament detergents SDS i servirà per

trencar totalment la membrana plasmàtica.

Imatge 33. Es poden apreciar els pous formats gràcies a les pinces.

Imatge 35. Els gels dins del buffer. Imatge 34. Els gels dins del buffer.



58

Imatge 36. Tècnica ELISA, es pot veure que quan avança la diferenciació, és a dir, al vuitè dia té un color més obscur ja que hi ha més quantitat de proteïna.

-Després freguem les plaques per extreure les proteïnes i les dipositem en un eppendorf.

-Quan el tenim al eppendorfel posem 30 segons a 4ºC i el posem en el rotor a 13.000rpm.

-Cadascuna posseeix una concentració proteica diferent quantificada prèviament, i per tant

necessitem diferents quantitats d’aigua per tal de poder diluir més o menys el tampó de càrrega

que ajudarà a disgregar i desnaturalitzar les proteïnes. Per a que les proteïnes es

desnaturalitzin de manera que perdin la seva estructura normal, hem l’augmentar la

temperatura a uns 95ºC, afegir SDS, i substàncies com el mercaptoetanol o ditiotreitol que

trenquen ponts (-S-S-). Aquest mètode que veiem a la imatge és el ELISA, que és una tècnica

bioquímica que es basa en l'ús d'antígens o anticossos marcats amb un enzim, de manera que

els conjugats resultants tinguin activitat tant immunològica com enzimàtica. És necessari que

un dels components (antigen o anticòs), en aquest cas em fet servir l’anticòs HRP, estigui

marcat amb un enzim i insolubilitzat sobre un suport (immunoabsorbent) per tal que la reacció

antigen-anticòs quedi immobilitzada i d'aquesta manera pugui ser mesurada fàcilment

mitjançant l'addició d'un substrat específic que, en interaccionar amb l'enzim, produirà un color

visible a simple vista i quantificable mitjançant l'ús d'un espectrofotòmetre o un colorímetre.

Gràcies a la tonalitat del color en relació amb la concentració podrem saber la quantitat del

buffer* que necessitem, un buffer compost per les proteïnes, aigua i SB (colorant + agent

desnaturalitzant).



59

-Un cop tenim les quantitats adients, 50μg de proteïnes, preparem les mostres que aniran als

“pouets” per fer la electroforesi.

A la tercera fase, mentre esperem que bullin els tubs, comencem a preparar la electroforesis*.

-Primerament extraiem els gels de la cubeta amb el buffer i els introduïm en una nova cubeta

amb buffer especial d’electroforesi.

-A continuació col·loquem els gels a la cubeta de l’aparell i l’omplim dins a la meitat amb el

buffer d’electroforesis, aquest buffer és una solució especial que permet el pas del corrent

elèctric. A més a més cal netejar els pous del gel amb el buffer d’electroforesis i l’ajuda d0unes

pinces especials.

-A continuació tornem a centrifugar les mostres proteiques perquè després de bullir-les queden

gotes d’aigua a la part superior del eppendorf. Seguidament carreguem els pous (20μl per cada

un).

-Finalment omplim la cubeta que conté els gels amb el buffer d’electroforesis fins a la marca

indicada, tanquem l’aparell i el programem perquè vagi a 150W durant 90 minuts i a 120W

durant uns altres 90 minuts.

-Comprovem que funciona, si es veuen unes bombolles indica que el corrent a començat a

circular.

El SDS aporta carregues negatives que provoquen que les proteïnes vagin caient cap al ànode

(+) i es distribueixen en el gel acord amb el seu pes molecular. A més, aquest gel té una funció

de xarxa que no deixa travessar les proteïnes més grans sinó que es queden enganxades i

baixen només les més petites.

Imatge 37. Electroforesi.



60

Imatge 38. Esquema de l’electroforesi.

Passades les tres hores i gràcies a l’actuació del camp elèctric creat per la electroforesis, les

proteïnes quedaran distribuïdes en carrils segons la seva mida (com es pot veure a la imatge

31).

El següent pas és la transferència a la membrana de nitrocel·lulosa, és a dir, preparar un

sandwich les proteïnes separades per la mida es transfereixen des del gel fins aquesta

membrana artificial, gràcies un altre vegada a la càrrega negativa de les proteïnes.

-Tallem quatre rectangles de cartró gruixut especial i tallem quatre seccions de paper especial

Hybond-P que reté les proteïnes a la membrana.

-Traiem els gels de la màquina i amb l’ajuda d’una espàtula desemmotllem els gels,

posteriorment retirem la part dels pous del gel e manera que únicament conservem la fase

ranning.

-Submergim els gels en unes cubetes amb transfer IX, una substancia necessària per tal de

poder transferir les proteïnes del gel a la membrana sense que pateixin cap modificació.

-Preparem cinc cubetes, una amb metanol i les altres quatre amb aigua. Seguidament passem

cadascuna de les quatre membranes per la cubeta amb metanol per activar-les i després les

deixem reposar durant uns cinc minuts en aigua.

-Tornem a mullar els cartrons i les membranes en transfer IX durant deu minuts.

-Ara ja, podem començar a muntar el “sandwich”. Aquesta és la seva disposició; capa de

cartró, paper de membrana a sobre i a sobre la membrana el gel amb la cara de les proteïnes

tocant la membrana.



61

-Finalment, eliminem les possibles bombolles amb transfer IX. Aproximadament la transferència

triga uns trenta minuts.

-Preparem una solució de bloqueig del 5% de llet desnatada que aplicarem a les membranes.

(Les proteïnes de la llet bloquegen les unions inespecífiques que podrien produir-se al introduir

l’anticòs primària, és a dir, que impedeix que l’anticòs primari s’uneixi a proteïnes que no són

del nostre interès).

-Col·loquem la llet amb TBS en un vas de precipitats amb un iman que facilitarà el treball de

l’agitador que ajuda a remoure la solució.

-Trenta minuts després, la transferència està completa. Aboquem la solució de bloqueig en

unes cubetes i introduïm les membranes.

-Col·loquem les cubetes sobre un agitador i les deixem durant una hora.



62

El tercer pas, és la incubació amb els anticossos específics. Un cop la solució de bloqueig ha

actuat ja podem introduir l’anticòs.

-Fabriquem una bosseta de plàstic transparent i introduïm la membrana juntament amb

l’anticòs primari*. L’anticòs ha d’estar diluït en una solució de llet i centrifugat uns cinc minuts.

Naturalment la cara de les proteïnes ha d’estar en contacte amb aquest anticòs.

-Finalment el deixem reposar durant tota la nit a la nevera a uns sis graus.

Al dia següent es separa l’anticòs primari (es pot tornar a utilitzar) i em de fer diversos rentats

amb TBS, aproximadament tres, i cadascun durant uns deu minuts.

-Després dels rentats col·loquem l’anticòs secundari, un procés molt semblant al de l’anticòs

primari. Encara que aquesta vegada deixarem les bossetes a temperatura ambient sobre

l’agitador durant una hora. I finalment tornem a rentar amb TBS.

L’últim pas del Western Blot consisteix en elaborar uns films de radiografia amb un cassette

especial i una màquina que revela les membranes. El procediment és molt simple i es duu a

Imatge 40. Sandwich

Imatge 39. Esquema de la transferència de les proteïnes a la membrana de nitrocel·lulosa.



63

terme en una cambra molt fosca especial de revelatge, igual que es feien amb les fotografies

antigament. Si fem el revelatge en una cambra on hi hagi llum, com les plaques de films són

molt fotosensibles a la llum solar o als fluorescents, sortiria la imatge malament. Els passos són

els següents:

-Barregem dos líquids; el luminal per a la màquina i el substrat de la peroxidasa en iguals

quantitats, per a que els substrat del revelatge reaccioni.

-Fixem les membranes sobre un film transparent de plàstic especial amb la cara de les

proteïnes cap amunt.

-Avoquem el líquid preparat sobre el film per assegurar-nos que aquest cobreix totes les

membranes i no queden bombolles. Seguidament cobrim la preparació amb un altre film.

-Esperem cinc minut per a que el líquid reaccioni amb l’anticòs.

-Eixuguem el líquid restant amb cura i fixem el film transparent amb les membranes a l’interior

del cassette.

-Ja dins la sala de revelatge,obrim el cassette i col·loquem el film de radiografia sobre el film

transparent. Tanquem el cassette durant el temps que ens interessi segons la proteïna que

estiguem buscant i seguidament introduïm el film de radiografia a la màquina per obtenir el

revelatge .

Imatge 41. Cassette



64

-Deixem assecar el film obtingut i fem totes les revelacions necessàries amb el temps que

correspongui.

-I finalment hem d’analitzar els resultats i treure’n conclusions. Com és veu en la imatge,

podem corroborar que hi ha l’existència d’aquesta proteïna (PPRAγ) en els adipòcits. Sobre tot,

podem veure clarament que a mesura que la cèl·lula es va diferenciant, s’observa que la

proteïna cada vegada està més expressada. I que gràcies al “Multicolor Broad”, una escala de

colors que et permet comparar després de fer la electroforesi i saber quin és el seu pes

molecular, en aquest cas, aproximadament 42.

Imatge 42. Films.

Imatge 43. Esquema de la revelació fotogràfica.



65

1.3.2.Material de laboratori

Imatge 44. Resultat del Western Blot, film revelat en 30’’.

Imatge 45. Resultat del Western Blot, film revelat en 1’. Surt una mica cremada ja que ha estat massa temps a la màquina de revelatge.



66

CLASSIFICACIÓ MATERIAL FOTOGRAFIES

Material d’ús general

-graella

-Espàtula

-Placa de Petri

-Guants de làtex

Material per a

contenir substàncies

-Flascó rentador

-Matràs Enlenmeyer

-Vas de precipitats

-Agitador magnètic

-Tub d’assaig

- Eppendorf i tub Falcon

-Criotubs

-Plaques de cultiu



67

Material per mesurar

volums

-Pipeta

-Micropipeta

-Proveta

-Balança analítica

-Embut

-Embut de decantació

Laboratori on vaig treballar



68

2.VISITA AL CENTRE DE MEDICINA REGENERATIVA DE BARCELONA

2.1.El centre

El CMRB, Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, és una institució de recerca

cofinançada per la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Economía y Competitividad. Va

ser creada amb la finalitat de posar en pràctica projectes biomèdics innovadors en l’àmbit de

les cèl·lules mare, la regeneració i el desenvolupament embrionari.

E lCMRB es troba al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). El modern edifici del

PRBB està situat a la platja de la Barceloneta, entre l’Hospital del Mar i el Port Olímpic de

Barcelona.

El centre consta d’un Centre d’Investigació que gaudeix del suport d’una Plataforma Tècnica i

també es el node a Catalunya del Banco Nacional de Líneas Celulares. El director del centre és

l’investigador Ángel Raya.

Si bé en uns inicis el CMRB va ser un centre pioner en la investigació amb cèl·lules mare

embrionàries, des de l’any 2008, el Centre ha centrat els seus esforços en el camp de les

cèl·lules mare de pluripotència induïda (iPS), que ofereixen avantatges respecte a les anteriors.

A dia d’avui el CMRB és un referent mundial en la generació de cèl·lules iPS pacient-

específiques per al modelatge de malalties d’origen genètic in vitro.

Imatge 46. Edifici del CMRB



69

2.2.Xerrada

Sessió informativa dirigida per la doctora Eva Mejía, responsable del Programa RegeneraTor.

Va tenir lloc el 26 de Juny de 2014 a la Sala Seminari CMRB, planta 8.

La xerrada va estar guiada per una sèrie de diapositives interactives en les que presentaven el

propi Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, una amplia explicació sobre les cèl·lules

mare i la teràpia cel·lular, altres usos que podrien tenir les cèl·lules mare i els models d’animals

de regeneració que hi tenen.

2.3.La visita

Sala de cultius cel·lulars

Les fotografies estan fetes darrere d’un vidre ja que a dins estan en unes condicions d’esterilitat

altes. Dins la cambra hi ha una pressió negativa. A l’esquerre podem veure les estufes de

cultiu i a la dreta les campanes on podem obrir les plaques o els flascons sense cap mena de

perill per una possible contaminació ja que per l’obertura on fiquem les mans hi ha una barrera

d’aire. Tot el material ve estèril i etiquetat.



70

Sala de criogènia

La sala de criogènia1 consta de diverses neveres i un tanc de nitrogen a -83ºC. Allà

emmagatzemen totes les línees cel·lulars. Per motius d’organització es rotula tot el material

introduït en el tanc o en les neveres i s’apunta en les llistes que hi ha a l’exterior. Aquesta sala

té un termòstat que en cas de que la sala es quedi sense oxigen dispararia una alarma per

avisar a les persones que hi han interior.

Laboratori de Biologia Molecular

1. tècniques utilitzades per enfredar a la temperatura de ebullició del nitrogen o s temperatures encara més baixes.



71

Consta de varies poyates1,on en cada una treballa una persona. Normalment en el laboratori

de biologia molecular s’encarreguen de canviar el medi a les cèl·lules, preparar-les per a la

seva congelació i descongelar-les sense que la membrana plasmàtica de la cèl·lula pateixi pel

canvi de temperatura.

Unitat d’histologia

En la unitat d’histologia2 preparen les mostres per ser observades posteriorment. Primer han

de fixar el teixit amb parafina3, i així poder fer uns talls micromètrics amb l’aparell que surt a la

segona fotografia, que es el micròtom. Després posar el tall en amb un portaobjectes i un

cobreobjectes, escriure en la part blanca del cobreobjectes la línea cel·lular que es, el tipus de

teixit...

Unitat de microscòpia

1. taula del laboratori.

2.ciència que estudia el camp del teixits.

3.fixador.



72

La unitat de microscòpia esta constituïda per microscopis i per ordinadors. Després de la

preparació de la mostra cal estudiar-la a partir de la seva observació. Per això els ordinadors

estan connectats als microscopis, a partir d’un programa anomenat “Cell” que permet tenir la

mateixa definició de la imatge augmentada igual que com es veu en el microscopi. També

podem obtenir fotografies de la observació.



73

3.ENQUESTA

3.1.Objectius

L’objectiu de l’enquesta és saber si la societat actual té coneixements bàsics sobre medicina

regenerativa. El qüestionari consisteix en una sèrie de preguntes que serveixen per demanar

les opinions a la ciutadania sobre diferents temes relacionats amb el meu treball. He volgut

tenir en compte característiques de les persones entrevistades com, el sexe, l’edat i el nivell

d’estudis, ja que un dels objectius és esbrinar si hi ha diferències en la opinió de cada un

d’aquests grups. No conservo cap informació que permeti la identificació de les persones que hi

ha participat.

L’enquesta ha sigut realitzada per unes 40 persones de les quals 18 eren homes i 22 dones, 18

persones menors de 40 anys i 22 majors de 40 anys. També hi ha 17 adults amb estudis

bàsics, 13 amb estudis superiors i 10 estudiants de secundària.

En l’enquesta es plantejaven 13 preguntes sobre les cèl·lules mare i temes relacionats com la

donació d’òrgans i l’ús d’embrions.

3.2.Preguntes i respostes

Aquesta enquesta consisteix en 13 preguntes sobre les famoses cèl·lules mare. Aquest

qüestionari em facilitarà tenir una estadística per al meu treball de recerca. Per fer-ho segueix

les indicacions següents:

-Llegiu les preguntes amb atenció.

-La explicació ha de coincidir aproximadament amb les respostes de sota. Si coincideix és un

“si” si no és un “no”. Si no es sap la pregunta , llegeix-la al full de resposta i continua amb la

resta del qüestionari.

-Recordeu que és per fer una estadística, per tant, és anònim i ha de ser rigorós i fiable, digueu

la veritat.

Edat:

Sexe:

Estudis:

1.Saps que són les cèl·lules mare?

2.Tens coneixement de les classes de cèl·lules mare que existeixen?

3.Per què tant d’interès en aquestes cèl·lules?



74

4. Quines aplicacions tindrien?

5. Ets donant d’òrgans?

6. Podrien utilitzar aquestes cèl·lules per substituir els transplantaments convencionals?

7. En quin estat es troben les investigacions actualment?

8. Quina diferencia hi ha entre una cèl·lula mare adulta i una embrionària?

9. Tens coneixement sobre la clonació terapèutica?

10.Alguns sectors com l’església consideren que equival a la destrucció d’un ésser humà, estàs d’acord amb la destrucció d’embrions per a la recerca?

11. Què diu la llei espanyola al respecte?

12.Coneixes el centre d’investigació de medicina regenerativa de Barcelona?

13. Utilitzes cremes “antiarrugas”, és a dir, cremes de regeneració dèrmica?

RESPOSTES MODEL

1.Són cèl·lules capaces de dividir-se de forma indefinida i transformar-se en diferents tipus de

cèl·lules especialitzades.

2.Embrionàries i adultes. També es poden classifica segons si són multipotents o pluripotents.

3.Podrien substituir cèl·lules ferides per determinades lesions o malalties per aquestes que

podrien generar teixits cel·lulars concrets. A més com tindria el mateix codi genètic no existiria

risc de rebuig.

4.Podrien reparar teixit ferit per curar malalties com el Parkinson i l’Alzheimer. En la diabetis, convertir-se en cèl·lules que produïssin la insulina i reparar cèl·lules cardíaques després d’un infart.

5.Si o no.

6.Si.

7.No està encara aplicat a humans. Però té un futur prometedor.

8. Les embrionàries s’originen a partir del embrió, en canvi les adultes es troben en diferents òrgans i teixits.

9.Crear un embrió per obtenir cèl·lules mare idèntiques a l’ésser clonat.

10. Si o no.

11.No està prohibit però té molts requisits que han de complir les autoritats de la recerca.

12.Si o no.



75

13.Si o no.

3.3. Resultats i conclusions

Edat Sexe Estudis 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

46 H Basic si no si si - si no no no si si si no

42 D Empresarial no no no no si si no no no si no si si

13 H 2ESO si no no no si si no si no - no si no

16 D 1BATXso si si si si si si no no no no no no no

16 D 1BATX hu si si si si si si no no no si no no no

30 H Dret si no si si no si no si si si no si si

17 D Informàtica no no no no si si no no no - no no no

17 H 1BATXcien si si si si no si no no si si no no no

75 D bàsic si no si si no si no - no si - si no

46 D terapeuta si si si si no si si no si si no no si

17 D 1BATXcien si si si si no si si no si si - no si

42 D Bàsic no no no no si si no no no si no si si

40 H Construcció si no si si - si no no no si si si no

18 D 1BATXso si si si si si si no no no no no no si

78 H bàsic no no no no no si no no no si no si no

65 D bàsic no no si no no si no si no - no si si

22 D Filologia no no no si si no No no si no si no si

35 H Caracterització no no si si no no si no no no no si no

71 H Basic si no si no no no no si no no si no No

15 D 3ESO si no si no si si no no no si no no no

56 D basic no no no no no si no no no no si no Si

64 D magisteri si si si si si si si si si si si si si

41 H basic no no si si - no no no no no si no no

18 H 2baxt Social si si si si no no si no no si si no No

24 D Economia no no no no si no no si si si si no Si

36 D geologa si no si si si no si no no no si No si

20 H basic si no si si no si no si si no no si no

44 H Físic si no si si si si no si si - no si no

72 D basic no no no no si no si no no - no no si

52 D Dret no No no no si no no si si no no no No

48 H Basic si no si si - si no no no si si si no

69 H Basic si no si no si si no si no no si no No

41 D basic no no si si no no no si no no si no si

49 H basic si no si si no si no no si no si no no

37 H Economia no no no no si Si no si no no si no Si

35 H Arquitectura no no no no - Si no si si No si no Si

47 D Filologia si no no si si no no si si no si no si

63 H Basic si no si no si si no si no no si no No

69 D Basic no no no no si si no si no - si no si

17 D 1baxtcien si si si si si si si Si si si si si si



76

Coneixement sobre que són les cèl·lules mare

En aquesta primera pregunta 24 persones han dit que sí (60%) i 16 que no (40%). Pel que fa al

sexe aproximadament és un 50%, és a dir, que en aquesta pregunta el sexe és indiferent.

Respecte l’edat veiem que dels 24 que sí ho saben, 15 tenen estudis superiors i 9 no, encara

així dels que no ho saben predominen els estudis bàsics.

Amb aquests resultats podem veure que la tècnica de regeneració amb cèl·lules mare és molt

moderna i que fa 20 anys no es coneixia. Segons la meva enquesta, actualment els menors de

30 anys són els més informats sobre les aplicacions i utilitats que tenen les cèl·lules mare ja

que en els llibres de text d’estudis superiors de la rama biosanitària parlen de la regeneració a

partir de cèl·lules. També actualment emeten molt programes científics basats en aquest tema,

com un molt conegut anomenat “Redes” de Eduard Punset.

Escassetat d’òrgans

Segons la meva enquesta, més de la meitat donaria els seus òrgans, encara així en moltes

ocasions no totes les demandes es poden complir, això demostraria que la clonació terapèutica

seria un gran pas per la disponibilitat d’òrgans. A més una gran part de les persones que van

dir que no a la donació d’òrgans era perquè pertanyen a una congregació o a una religió que

consideren que els transplantaments no són ètics. A més entre les respostes afirmatives n’hi

havia molts dubtes, és a dir, que aquest 55% no és molt fidedigne, a més podem ressaltar que

hi ha un predomini de respostes afirmatives entre les dones i els joves.

Menor de 30 anys

Si

No

entre 30 i 55 anys

Si

No

Superior als 55 anys

Si

No

Donació d'ògans

Si

No

Ns/Nc

80%

20% 50%

50%

70% 30%

%

55%

12%

33%



77

Imatge 47. Crema Dior.

Està d’acord la societat amb la destrucció d’embrions per a la recerca?

Aquesta enquesta demostra que en aquest tema es molt complicat d’encertar. Entren en

qüestió, independentment de les religions, el concepte embrió, si es considera vida o no. La

major part dels científics no consideren que ja sigui vida, però si que estan d’acord que allò si

no s’interromp seria un nou ésser viu.

Ús de productes cosmètics de regeneració dèrmica entre dones

Segons la meva enquesta, la gran majoria de dones utilitzen productes cosmètics i asseguren

que els van comprar amb el consell publicitari, que principalment apel·laven a la regeneració de

la pell. Al 2009 un producte de la reconeguda marca Dior va ser retirat del

mercat. Aquesta crema amb un preu molt abusiu, es venia amb el lema

“Eterna juventud”, i asseguraven que la regeneració dèrmica era increïble

perquè es treballava amb cèl·lules mare. Es va prohibir la seva venda

perquè provocava tumors ja que les cèl·lules proliferaven de manera

descontrolada. La marca Dior va ser multada i a partir d’aquest any les

marques que treballen amb la regeneració estan molt vigilades.

Embrions

Si

No

Ns/Nc

Cosmètica

Si

No

40%

45%

15%

26%

%

74%



78

III. CONCLUSIONS

Respecte a la hipòtesi plantejada al inici del treball, podem manipular les cèl·lules per a que

treballin per al nostre benefici?, podem dir que és certa des d’un punt de vista teòric, però

que és un camp en desenvolupament i penso que en un futur no molt llunyà si que serà

aplicable a molts dels camps de la medicina.

Per aquest motiu, per pura ignorància i novetat, vaig escollir aquest treball. Les conclusions que

he pogut extreure després de la realització, no només a partir de la part teòrica sinó també a

partir de la experiència personal adquirida a les visites, són les següents esmentades.

De la part experimental, puc concloure que a partir d’una cèl·lula indiferenciada (preadipòcit)

podem obtenir una cèl·lula completament diferenciada (adipòcit) mitjançant la tècnica del cultiu

cel·lular, com es va poder comprovar amb la tinció Oil Red O, que demostrava la presència de

lípids en aquesta cèl·lula i també mitjançant la tècnica Western Blot vaig poder comprovar la

presència d’una proteïna específica (PRRAγ) a les cèl·lules diferenciades. Paral·lelament vaig

descobrir l’increïble món de la investigació i les seves tècniques i protocols, la manera com

treballaven i l’autèntic treball que desenvolupen en un laboratori.

Per una altra banda, la meva recerca m’ha donat a conèixer l’existència de molts centres de

recerca biomèdics que treballen en aquest àmbit, la qual cosa he corroborat que la medicina

regenerativa està en ple desenvolupament tant a Barcelona com en la resta del món. Un

d’aquests és el CMRB, que vaig tenir l’oportunitat de visitar. També vaig descobrir, sense

sorpresa, que els Estats Units és pioner en aquesta branca de la biomedicina, però que encara

així a nivell nacional no es indiferent i que n’hi ha molts centres especialitzats i reconeguts

internacionalment.

A partir de les enquestes realitzades, puc afirmar que les noves generacions estan més

assabentades d’aquest tema que no pas la gent gran, ja que és un camp molt recent i en

l’educació obligatòria s’ensenya limitadament. En general puc dir que és un tema poc conegut

per la població però que cada vegada més, els mitjans de comunicació es fan eco dels nous

avenços i aplicacions de les cèl·lules mare.

En relació amb lo anterior dit, la importància de la medicina regenerativa he pogut comprovar

que en els darrers anys hi ha forces notícies relacionades amb aquest tema, en la premsa

escrita, en llibres divulgatius, en reportatges, etc. I també molt interès d’empreses

farmacèutiques i centres de recerca biomèdica en treure i obtenir resultats que fins i tot en

algunes ocasions ha donat lloc a publicacions falses i fraudulentes.



79

L’únic inconvenient que he trobat ha sigut el dilema de que per a l’obtenció de cèl·lules mare

hem de treballar amb embrions, que és un tema delicat i que està sotmès a moltes supervisions

de comitès ètics i en el qual la ideologia política i les creences religioses són protagonistes de

diferents discussions morals en cada país.

A nivell personal només puc concloure que ha estat una experiència positiva i molt constructiva,

que m’ha servit per adonar-me de la importància que tenen i tindran les cèl·lules mare. Sobre

tot m’ha agradat la part pràctica perquè m’ha ofert la possibilitat d’apropar-me a l’autèntic treball

d’investigació. He pogut entendre millor el funcionament del cos humà, he aprofundit els meus

coneixements de biomedicina, he aprés a com realitzar tècniques de laboratori per detectar

proteïnes, a fer cultius i a realitzar un seguiment exhaustiu a la diferenciació de cèl·lules del

teixit adipós.

En definitiva he pogut concloure que tot i els efectes secundaris a solucionar, la falta d’inversió

econòmica, les qüestions ètiques que planteja i el temps que encara trigarem en poder veure

les cèl·lules mare com una possible cura per a malalties degeneratives o com una “fàbrica”

d’òrgans cent per cent compatibles amb el pacient a l’abast de tothom, segons la meva opinió

la medicina regenerativa mitjançant cèl·lules mare és una de les millors apostes que la

humanitat pot fer per tractar nombroses malalties en un futur i que avui dia no tenen cura.

No sé exactament quant de temps haurem d’esperar per veure convertit tot això en una realitat

però si que sé amb certesa és que jo vull formar part de manera professional en un futur.

“El futuro en la terapia celular está en lograr establecer un diálogo con la célula”

Damián García Olmo.



80

BIBLIOGRAFIA

Llibres

BUENO, David. Òrgans a la carta. Barcelona: ed. Autor-Editor, 2005.

LÓPEZ GUERRERO, José Antonio. Células madre, la amdre de todas las células.

Madrid: ed. Hélice, 2003.

Dossiers

DIPUTACIÓ BARCELONA, dossier 29. Genoma, cèl·lules mare i transgènics. 2003.

CATALUNYA CAIXA, programa professors i ciència. Cèl·lules mare i medicina

regenerativa. Barcelona: CRMB

Articles

PÉREZ OLIVA, Milagros. “Cèl·lules mare sense embrions”. El País, 2007.

MACPHERSON, Ana. “Un gran avenç en cèl·lules mare, en dubte per frau”. La

Vanguardia, 2014.

B. GURDON, John. “El cirujano que hizo retroceder el reloj celular”. El mundo, 2012.

MIQUEL, Laia. “Cultivar cèl·lules al descobert”. Ciència, 2014.

NAVARRO, Núria. “Oblidin-se de la immortalitat!”. El Periódico, 2001.

LÓPEZ FERRADO, Mònica. “La teràpia gènica és molt nova i els resultats encara són

modestos”. Innovació i Ciència, 2002.

IZPISÚA BELMONTE, Juan. “La promesa de crear órganos a la carta”. El País, 2002.

MARTÍNEZ-CAMPOS, Maduixa. “El Codi Penal espanyol prohibiria una iniciativa com

la del govern britànic”. La medicina del segles XXI, 2005.

RIVERA, Alicia. “Destacados científicos piden a Aznar que se permita el uso de células

madre embrionarias para investigación”. La Vanguardia, 2001.

Reportatges

TV2. ¿Qué son las células madre? Bancos de cordón umbilical. 2013.

TVE REDES, Eduard Punset. Cómo curan las células madre? 2013.

TVE REDES, Eduard Punset. “Capítulo 265”. 2012.

Documents PDF

GLORIO, Roberto. El dilema ético de las células madre. UAB, 2013.



81

Webs d’Internet

Aspectes ètics.

<www.medicinabuenosaires.com/revistas/vol58-98/2/aspectoseticos.htm>

Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona.

<www.cmrb.eu>

Cèl·lules mare (definició).

< www.es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A9lula_madre>

Centre d’Investigació Príncipe Felipe.

<www.cipf.es>

Parc Científic de Barcelona

<www.pcb.ub.edu>

Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques

< www.cnio.es/es/transparencia/index.asp>

Treball de Recerca

<www.prezi.com/igtwwg-3wp_g/copia-tr/>

Aplicacions de les cèl·lules mare (vídeo TV3)

<www.tv3.cat/videos/1131419>

Euro StemCell (power-point)

<www.eurostemcell.org/resource/introducing-stem-cells-power-point>

Xplore Health

<xplorehealth.eu>



82

Western Blot

<es.m.wikipedia.org/westernblot>

Shin’ya Yamanaka

<www.glandstoneinstitutes.org>

Tècnica ELISA

< www.ca.wikipedia.org/wiki/ELISA>

Laboratori Pasteur

<www.laboratoriopasteur.mex.tl/>

Centre for Stem Cell Research

<www.stemcells.cam.ac.uk>

Universitat UCLA

<www.cancer.ucla.edu>