cas_debat_2
DESCRIPTION
Master UOCTRANSCRIPT
Comentaris avaluació i intervenció: Com ja vam dir, es tracta d'un cas de fonologia retardada de lleu a moderada. Tot i que la pronúncia sembla molta afectada, un cop analitzades les paraules es detecta que hi ha uns grups d'errors recurrents i sistemàtics. Podem començar dient alguns dels seus sons preferents o estructures sil·làbiques preferents. Dos dels seus sons preferents són [t] i [l]. El primer és el "substituidor" del so oclusiu velar sord [k]. El segon és el "substituidor" de sons o grups que contenen el so ròtic vibrant o algun grup consonàntic que conté el so ròtic bategant. Però el so ròtic bategant apareix de forma força correcta en paraules com submarí, cadira, llengua (tot i que està substituint un altre so), cara i probablement aranya. Quant a estructures sil·làbiques, podríem dir que la seva preferència per estructures simples contribueix fortament a aquesta sensació de fonologia força retardada. Només pot fer síl·labes tipus CV i CVC (bé, pot fer CVCC a mans i malalts [məˡlals] en la seva variant, però encara no a dits). Per tant, encara no pot fer ni una obertura complexa (con a bras) ni una coda complexa amb determinades combinacions de sons (com a serp o dits). En paraules com submarí o soldat, simplifica l'estructura fent [suˡβəɾi] o [suˡlat]; és a dir, fent elisió d'un so i canviant sons de posició. Quant als fricatius, sol fer una producció intermèdia entre la fricativa alveolar sorda i la fricativa prepalatal sorda, tot i que a "panxa" fa una bona realització. Crida l'atenció la relativa bona producció d'un so tan difícil de produir com la nasal palatal, a aranya i sobretot a canya (la segona vegada que ho diu, quan parla de pescar). Òbviament, no diu correctament la lateral palatal, però això és tan freqüent i tan habitual que no cal tenir-‐ho gaire en compte en aquest cas. Quant a la intervenció, jo tractaria força el desenvolupament de l'estructura sil·làbica, per aconseguir codes una mica més variades que "ns" o "ls" o obertures complexes. Podríem intentar aconseguir la producció del grups finals amb oclusius, com caps, dits, pocs... Haurem de fer un treball articulatori i també de discriminació. Com que aquests finals incorporen oclusius diversos i combinats, que impliquen dos dels sons que hi ha en un dels processos de simplificació que sol fer ([t] per [k]), haurem de fer exercicis de discriminació que siguin compatibles amb els dos objectius: augmentar la complexitat de les estructures sil·làbiques i superar el procés de simplificació [k]> [t]. Per la part articulatòria, es tractaria de fer exercicis com ara els que proposa M. Massana, o Pilar Pascual en el seu llibre La dislalia. Per posar un exemple, per aconseguir una obertura complexa "tra", es fa dir de pressa "tará-‐tará..." per anar escurçant la vocal àtona. Com hem dit, aquesta tasca es pot alternar setmanalment amb els exercicis que heu proposat la majoria de vosaltres, sobre la substitució de [k] per [t], que efectivament, és un procés que hauria d'estar superat i és el primer que cal
abordar des del punt de vista dels sons. Es poden provar exercicis de discriminació auditiva amb parells mínims per assegurar que no hi ha un problema de percepció (que ja us dic que no hi és, en aquest cas). Per assolir el so velar (segueixo M. Massana) es poden fer exercicis de sensibilització de la part posterior de la cavitat bucal (visualització, massatges de paladar tou i vel del paladar). També fer badallar, tossir, empassar, per augmentar la sensibilitat de la zona. I fer gàrgares, per fer sortir el so [g], que amb una mica més de tensió es pot convertir en [k]. El seguent pas seria aconseguir la generalització de [ɾ] en paraules com forat, perquè ha demostrat que ja pot dir el so a cadira. Si aconseguim ampliar l'ús de [ɾ], al mateix temps que seguim treballant l'ampliació de l'estructura sil·làbica, aconseguirem que emergeixin en paraules com serp o trompeta. En aquest cas, recomano exercicis de discriminació auditiva de [ð ɾ l] per establir clarament les diferències entre aquests sons que tenen semblança acústica. Per cert, deixarem per més tard la producció del so ròtic vibrant. També cal treballar la producció dels sons fricatius prepalatal i alveolar. En aquest cas també és molt important diferenciar bé els dos sons des del punt de vista auditiu, perquè són sons molts semblants. Pel que fa a l'articulació, en el llibre de Massana hi ha tot un seguit de pràxies que ajuden a produir correctament els dos sons. Hi ha pràctiques de buf amb els dos sons, i d'avançament i desplaçament dels articuladors. No són pràxies generals de buf, sinó adreçades a aquests dos sons en concret. El llibre de la M. Massana és un llibre molt clar, molt fàcil d'usar. Quant a l'ús de parells mínims, en aquest cas sí que els recomanaria, perquè hem de tractar tres problemes concrets i ho faríem en sessions ben diferents, de forma cíclica. No comento amb detall els aspectes de generalització i de col·laboració amb les famílies que comenteu en les vostres intervencions, que no cal dir que són fonamentals.