campanini i luppi - servei social i model...

─ Servei Social i Model Sistèmic ─

1. ELS MODELS TEÒRICS DEL TREBALL SOCIAL

1.1 CONSIDERACIONS SOBRE ALGUNS MODELS

Dècada de 1920: model diagnòstic.

Dècada de 1930: model funcional basat en la psicologia d’Otto Rank.

Dècades de 1940 a 1960: noves aportacions teòriques, des dels

noufreudians fins a la psicologia humanista i la del conductisme, que donen

origen a nous models d’orientació psicosocial: la teràpia psicosocial de

Hollis, el model funcional d’Smalley, el model del problem solving de

Perlman i el model rogersià.

L’escola diagnòstica

En aquest model l’element central estava constituït pel

diagnòstic psicològic de la personalitat, com a fonament per a la

intervenció del treball social.

El model funcional

Basat en la psicologia d’Otto Rank, en contraposició al

determinisme freudià. Neix com a reacció a l’excessiva influència de

la psicoanàlisi en el treball social. Considerant que la relació causa-

efecte reflectia un mecanisme massa determinista que deixava un

espai restringit a la possibilitat de canvi, d’evolució i creativitat de

l’individu.

Aquest model té en compte la voluntat i la capacitat de l’individu

per a mantenir el control del seu creixement. Donant-li l’oportunitat

de poder efectuar canvis, de ser, almenys en part, l’artífex de la seva

pròpia vida.

- 2 -


Els funcionalistes centren en l’usuari el focus de canvi i

atribueixen al treballador social la tasca de facilitar l’exteriorització de

les seves possibilitats, permetent-li expressar al màxim les seves

capacitats i orientant-les al canvi. Es dóna especial importància a la

relació entre el treballador social i l’usuari, al procés d’ajuda.

El model de teràpia psicosocial de Hollis

Pertany a la tendència de l’escola diagnòstica, però assenta les

seves bases en la teoria de la personalitat d’estil freudià.

Una de les característiques fonamentals d’aquest model

resideix en la importància atribuïda al contingut i al procés de l’estudi

psicosocial i a la transcendència donada al diagnòstic social que s’ha

de fer sobre el cas. La valoració de la personalitat com a dada

central, la possibilitat de trobar en l’usuari els recursos que li

permetin sortir de la situació problemàtica a través del tractament

dels conflictes intrapsíquics. Veure a l’individu com a subjecte actiu

dins el procés de comprensió i solució del problema.

L’anàlisi del passat no es presenta en absolut com una

metodologia necessària, només es té en consideració quan la

conducta de l’usuari manifesta dificultats, incongruències o respostes

inadequades respecte de la situació conjuntural. Profunditzant en

major o menor mesura d’acord amb la magnitud del problema.

El problem solving de Perlman

Aquest enfocament veu a la persona, a l’ésser humà, en

evolució constant i presta atenció al context en què es verifiquen els

problemes. Destaca la necessitat d’esclarir el problema i de fer-lo

explícit. El procés d’ajuda es basa en la relació entre usuari i

treballador social i és considerada com un intercanvi d’energia.

- 3 -


Segons aquest model, la dimensió de problematisme apareix

quan l’individu no compta amb recursos suficients per a respondre

davant un determinat tipus de problema i es veu en la necessitat

d’utilitzar altres recursos. L’objectiu del problem solving és reforçar

els recursos intrínsecs de l’usuari o mobilitzar recursos externs, tant

a nivell humà com material, presents en el medi.

El model rogersià

Està inspirat en els conceptes de la no directivitat. L’element

sustentador és la relació d’ajuda en la qual, almenys una de les

parts: el treballador social, té la intenció de promoure el

desenvolupament, la maduració, el funcionament i la capacitat de

reaccionar a la proves que la vida comporta.

Aquest primer grup de models són utilitzables en el tractament de

l’individu i adaptables a una amplia gamma de situacions problemàtiques.

Tots ells, tenen una concepció energètica de la persona i busquen,

principalment les causes del problema; es tracta de provocar l’aparició de

la «tensió innata per al creixement psicològic». En tots aquests models el

punt central és la relació treballador social-usuari.

Dècades de 1960 a 1980: s’elaboren nous models, des del model de

modificació de la conducta fins al model centrat en la tasca, des del model

de la intervenció en la crisi fins a l’existencial.

El model de modificació de la conducta

Es fonamenta en alguns aspectes de la teoria de

l’aprenentatge i es basa en la corrent de pensament definida com

«conductisme». Centra l’atenció en la situació-estímul que serveix

per a desencadenar una conducta-resposta.

- 4 -


Sobre aquesta base, es veu que la resposta pot ser modificada

per una acció de reforç o l’extinció de la conducta definida com

problemàtica o negativa.

La intervenció es basa en les tècniques de modificació de la

conducta. Apunta al canvi d’una conducta específica, evident, i de la

possibilitat d’avaluar els resultats amb certa exactitud.

El model centrat en la tasca

Difereix dels altres, perquè el moment del diagnòstic, de

l’avaluació, és un procés participatiu que es desenvolupa durant la

interacció entre el treballador social i l’usuari. En el curs del procés,

el treballador social convertirà en una o vàries tasques els elements

que li semblin determinants per a la solució del problema.

Aquest model té objectius més concrets respecte a la presa de

consciència del tipus freudià i fa bastant ús de procediments

directius, en el sentit que exigeix a l’usuari que s’afanyi a realitzar les

tasques convingudes.

El model de la intervenció en la crisi

Considera la crisi com un desajustament d’un estat d’equilibri,

un esdeveniment amb risc que pot ser viscut per l’individu amb

sentiments d’amenaça o pèrdua o, al contrari, com un moment en

què el subjecte accepta un repte. És un model que té límits, pot ser

utilitzat amb les seves màximes possibilitats quan la crisi està en

curs; passada la crisi i reconstruït l’equilibri, serà difícil treballar per a

desemmantellar-lo i per a corregir determinades actituds o

comportaments inadequats que generen patiment i tensió.

- 5 -


El model existencial

Assigna al treballador social, per una banda, el paper de

facilitador del creixement natural de l’individu i per l’altra, el de

responsable d’influir en l’ambient, perquè aquest sigui «nutritiu», ric

en estímuls que afavoreixin el procés. Usuari i treballador social han

de ser elements actius en el procés d’ajuda.

Seran objecte d’anàlisi els problemes vinculats a la relació

persona-ambient, amb especial atenció a la fase del cicle vital en

què es troba l’usuari, a les tasques que s’ha d’enfrontar i a les

relacions interpersonals que està vivint.

Aquests models es presten a ser utilitzats en una dimensió

individual del treball social. S’atenua la concepció «energètica» de l’home

i s’accentuen els aspectes pragmàtics, permetent una avaluació dels

resultats més senzilla. Es treballa més en la temptativa de resoldre els

problemes mitjançant tasques que no pas en la comprensió de les

causes. S’amplia el camp d’anàlisi, encara que amb distints matisos,

segons el model, apuntant més cap als problemes relacionals que als

intrapsíquics. Adquireix major rellevància l’aspecte del contracte, que es

fa més explícit i detallat pel que fa referència a la duració temporal de la

relació treballador social-usuari.

Dècada de 1980: estudis de Bohem (1972) i de Maluccio (1973) que a partir

de l’òptica sistemicoecològica obren camí als models definits com

«holístics». El model unitari de Golstein i el model dels quatre sistemes de

Pincus i Minahan, tracten de superar la subdivisió tradicional en els mètodes

del treball social (individu, grup, comunitat).

- 6 -


El model unitari de Golstein

Considera al treballador social i a l’usuari inserits en l’àmbit de

sistemes socials més amplis. El concepte de sistema facilita la

consideració de «l’estratègia terapèutica», no com alternativa de

l’acció social, sinó com a remei diferenciat, segons el nivell sistèmic

que s’examini.

El model dels quatre sistemes de Pincus i Minahan

a) Sistema agent de canvi

b) Sistema usuari

c) Sistema blanc

d) Sistema d’acció

Considera que la relació és un mitjà per a desenvolupar la

pròpia activitat i té un caràcter d’intencionalitat.

Es dóna molta d’importància al contracte, en tots els nivells

sistèmics, i al temps, com element que permet considerar al treball

social com a «procés d’intervenció programada».

Aquests models reflecteixen la difusió de la teoria dels sistemes que

es verifica en diverses branques de les ciències humanes. Consideren

l’individu com un sistema obert que intercanvia informacions amb tots els

altres sistemes i interpreten la complexitat social en sistemes vinculats

entre si, la qual cosa evita plantejaments de tipus dicotòmic a la pràctica

social (persona/ambient, pràctica clínica/acció social,

microsistema/macrosistema).

1.2 LA RELACIÓ MODEL- METODOLOGIA

És fonamental per als treballadors socials adquirir una metodologia

precisa i puntual, però no és una condició suficient per a garantir el

cientifisme del treball social.

- 7 -


El mètode d’avançar per etapes permet al treballador social una

actuació ordenada, no causal, i afavoreix el professionalisme de la

intervenció, que només es completa si dins el procés metodològic es

defineix i segueix un model teòric per a la praxi.

Per exemple, en l’etapa d’obtenció de la informació, pas fonamental

per a poder resoldre el problema i fer una avaluació, el treballador social,

seguint diferents indicis, pot buscar i obtenir moltes dades que poden

resultar interessants, però que tenen una importància i una pertinença

distintes segons la lògica utilitzada per associar-les entre si i per centrar

l’origen del problema i projectar una intervenció especifica. Així doncs,

és necessari inserir en el projecte metodològic un model teòric de

referència per a poder actuar de manera coherent en les distintes fases

del procés.

És important arribar a la definició de models per a la pràctica

professional del treball social, que siguin específics i utilitzables en la

realitat i que permetin donar continguts, praxis operatives i tècniques

específiques a les eines emprades pel treballador social en les distintes

fases del procés metodològic. Model i metodologia són dos elements

complementaris i inseparables en l’acció professional, ambdós

fonamentals, però insuficients si es fan servir de manera aïllada.

Quan es tenen ben assumides les bases teòriques i s’ha passat per

un entrenament precís respecte a les tècniques d’aplicació, és possible

fer servir varis models, sempre que siguin compatibles entre si, efectuant

la millor opció segons el camp d’intervenció i les problemàtiques que

s’han d’abordar. Però aquesta possibilitat sempre ha d’anar

acompanyada d’una excessiva claredat que permeti explicar àmpliament

el model adoptat i de la conveniència de les eines i tècniques amb les

quals es du a terme la intervenció.

- 8 -


1.3 COSES A DESTACAR

Cal destacar la importància d’inserir en el projecte metodològic un

model teòric de referència perquè la actuació es dugui a terme d’una

manera coherent en totes les fases del procés. D’aquesta manera,

podem dir que la metodologia i el model són complementaris.

- 9 -


2. ENFOCAMENT SISTÈMIC RELACIONAL

2.1 TENDÈNCIES PSICOLÒGIQUES IMPORTANTS EN LA HISTÒRIA DEL TREBALL SOCIAL

Els noufreudians

S’atribueix a aquest grup, haver revitalitzat el malestar de l’individu,

proposant una nova lectura que tingués en compte la cultura, la història i

l’estrat social al que pertany l’individu. Així, es pretén posar de manifest

que tot individu és una configuració única de motivacions, qualitats,

interessos i valors; un sistema subjectiu summament personalitzat que

interpreta i dóna un significat a les experiències de l’organisme.

La psicologia d’Otto Rank

El mètode conegut com «teràpia de la voluntat» compta, entre

altres, amb el concepte fonamental «d’adaptació activa». Segons aquesta

formulació, l’objectiu de la teràpia consistiria en ensenyar al pacient a

afermar la seva voluntat de renéixer, a alliberar-se del sentiment de culpa

lligat al desig d’autoafirmació, conseqüent a la separació de la mare

protectora i al temor de la seva venjança.

Tendència existencial

La tendència existencial es contraposa a la concepció de l’home que

deixa entreveure els mètodes psicoterapèutics emprats i, en particular, a

la divisió del món en subjecte i objecte.

Es proposa analitzar l’existència humana de manera totalment

distinta, considerant el fenomen pel que és i renunciant a utilitzar

conceptes ja formats o pressuposts teòrics que condicionen i distorsionen

tot el que veu l’observador.

Els pensadors i terapeutes existencials veuen a l’home com un

«ésser en el món», referint-se al «món» com l’estructura de relacions

significatives en la qual la persona existeix i participa.

- 10 -


El que distingeix a l’ésser humà és la possibilitat de no romandre

fermat a un esquema específic de món, la possibilitat de separar-se

d’abstenir-se de la situació concreta; tenir la capacitat per a projectar i

l'oportunitat d’escollir entre molts mons. Els existencialistes centren la

seva atenció en la modalitat de la pràctica terapèutica, remarcant la

importància de l’actitud mental del terapeuta en l’encontre amb el pacient.

Tendència humanística

Aquesta tendència té profundes arrels en la filosofia i els seus

pressuposts conceptuals podrien remuntar-se a l’humanisme, la

fenomenologia i l’existencialisme europeus, que ha perdut alguns dels

seus matisos més tètrics per transformar-se en una filosofia optimista del

creixement i l’autoperfeccionament.

Conductisme i psicoteràpia cognitiva-conductual

Els mètodes actuals deriven en primer lloc del condicionament

clàssic de Pavlov i del mètode operant d’Skinner, i els seus principis i

característiques subadjacents es poden sintetitzar de la següent manera:

1. Determinisme. Descobrir les relacions entre les causes i efectes;

només així es pot preveure, amb la màxima legitimitat, la

presència i l’evolució de determinats fenòmens.

2. Experimentalisme. Cada cosa ha de ser sotmesa a verificacions

experimentals i «d’aquesta actitud deriva miraculosament la

solució per a tot tipus de problema» (Skinner, 1948, pàg. 30).

3. Principi de la parsimònia. Escollir l’explicació menys complexa.

4. Operacionisme. En la interpretació més rígida se sosté que els

conceptes, per ser acceptats en la pràctica científica, han de ser

traduïbles en operacions.

- 11 -


5. Ambientalisme. La conducta ha de fer tot el que sigui possible per

trobar una explicació en la interacció amb l’ambient.

Cognitivisme

Els cognitivistes cerquen la confrontació amb totes les escoles

psicològiques que, adherint-se a les regles del «joc científic», refusen el

dogmatisme, i amb les ciències que, mitjançant la investigació, han donat

lloc a revolucionaris canvis epistemològics, inclús en les teories

psicològiques. L’objectiu és ajudar al pacient a distanciar-se de les

conviccions que ha demostrat ser inútils o nocives per a ell, per poder així

criticar-les i eventualment canviar-les.

La relació terapèutica arriba a ser una relació de col·laboració el

més «equilibrada» possible, una recerca efectuada per tots dos, en la

que el fet de «descentrar-se» respecte dels models cognitius

d’organització de la realitat és el camí per a comprendre que no ens

coneixem amb absoluta certesa a nosaltres mateixos, ni coneixem als

demés ni la realitat, i que sobre aquests models només s’han formulat

hipòtesis, teories, opinions, que sostenen un determinat tipus de

representacions perjudicials o enganyoses.

Les tècniques emprades en aquest enfocament se centren en la

cognició, en la conducta o en les emocions que la relació terapèutica

implica, segons el tipus d’organització cognitiva del pacient. S’atribueix

gran importància a l’avaluació dels resultats i al control experimental.

2.2 DIFERÈNCIA ENTRE L’ENFOCAMENT SISTÈMIC I EL DINÀMIC

En síntesi, el pas de la psicoanàlisi a l’enfocament sistèmic

relacional es pot veure com un desplaçament de l’atenció de

l’investigador a varis nivells: de conceptualització, d’unitat d’observació,

d’intervenció terapèutica.

- 12 -


─Pas de l’epistemologia psicoanalítica a la sistèmica─

DE: A:

transmissió d’energia transmissió d’informació

individu com a sistema tancat individu com a sistema obert

interès pels processos intrapsíquics

interès per les interrelacions i els processos comunicatius

causalitat lineal causalitat circular

escassa atenció al context importància del context en el desenvolupament del sistema

el símptoma com expressió de conflictes intrapsíquics

el símptoma com expressió d’una situació interpersonal

l’interès pel passat l’interès pel present

interpretació i intuïció com a objectiu terapèutic canvi com a objectiu terapèutic

El problema consisteix en tractar de modificar la situació que viu la

persona i no en canviar a la persona fora del seu context.

2.3 DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC I DIFERENCIACIONS DE LA TERÀPIA FAMILIAR: La situació a Itàlia

Etapes significatives de l’enfocament terapèutic de la família

Dècada de 1940: Estudis sobre «mare patògena» i «pare patogen»;

l’òptica encara és lineal.

Dècada de 1950: Estudis sobre «lligament simbiòtic» de Hill, que

dóna per certa, una interdependència en la relació

mare-fill.

- 13 -


Dècada de 1960: Concepte de «família patògena» i de «pacient

identificat». La conducta de l’individu és el mirall

d’una patologia familiar més general. Es formen

tres tendències: escola anglesa; escola de Palo

Alto; escola de Filadelfia

Dècada de 1970: Perspectiva sistèmica. L’escola de Palo Alto passa

a ser el centre principal d’investigació i intervenció

de la família. Després d’aquests estudis, la teràpia

ja no es localitzava en el canvi de la percepció, les

emocions i la conducta individual, sinó en la

transformació de l’estructura de la família.

Juntament a aquesta evolució històrica, podríem traçar distints

recorreguts que duen a la creació d’escoles o corrents de pensament,

d’acord amb les seves respectives propostes d’utilització del quadre

conceptual sistèmic, enriquint-lo i multiplicant-lo mitjançant altres aportacions

teòriques. Partint del màxim apropament al pensament psicodinàmic, per

arribar a formulacions que pertanyen a la fase del pensament sistèmic

definida com «segona cibernètica».

Model psicodinàmic i model multigeneracional

En aquesta tendència, s’ha intentat desplaçar l’atenció de l’examen

de la influència de la díade parental en el fill, a la família considerada com

a unitat social amb dinàmiques pròpies.

Definint com a famílies disfuncionals les que manifesten una alta

existència de conflictes inconscients i no resolts, generats en gran part

per la influència i interferència que les experiències de cada cònjuge en la

respectiva família d’origen tenen en les relacions familiars viscudes en el

present.

- 14 -


Model de Bowen

Bowen ha elaborat la seva teoria del sistema familiar amb un

membre esquizofrènic, arribant a afirmar que els aspectes que es

consideren típics d’aquestes, estan presents en la realitat, en totes les

famílies, encara que en grau diferent.

Un altre concepte important en aquest model és el fenomen de la

«triangulació», entesa com una configuració emocional que implica a tres

persones, de les quals la tercera, que és sovint un fill, resulta ser el més

vulnerable

Model experimental

Presta atenció a l’expressió de sentiments positius i negatius i

aquesta experiència emocional es feu afavorida per la teràpia.

Model estructural

Planteja com objectiu terapèutic la reorganització de l’estructura

familiar. Enunciant una sèrie de paràmetres, fonamentals pel correcte

funcionament de la família, que permeten afrontar els problemes i

dificultats de la vida quotidiana i adaptar l’organització estructural del

sistema als requeriments funcionals del seu desenvolupament intern i als

derivats del context social.

Model estructural - estratègic

Una metodologia terapèutica de tipus estratègic, basada en el

procés del problem solving en el que se centra l’atenció en el «canvi

terapèutic» i en les variables significatives que permeten obtenir-lo: el

poder i l’organització interna de la família.

- 15 -


Model estratègic

En aquest model, la diferència entre família «normal» i família

«patològica» s’identifica pel distint grau de flexibilitat que aquests dos

tipus de famílies manifesten front a la necessitat d’apropiar-se de

conductes que responguin de forma adequada a les dificultats que ha de

resoldre. Mentre que les primeres utilitzen una vasta gamma de

conductes, les segones es mostren rígides, bloquejades, amb carència

d’alternatives.

La intervenció apunta a interrompre la seqüència de realimentacions

que perpetuen els símptomes, per desbloquejar a la família i facilitar una

reorganització que es definirà independentment del sistema en sí.

Escola de Milà

El Centre Milanès de Teràpia de la Família (1971-1980), tendeix a

considerar la hipòtesi com un element funcional per a garantir

l’activitat del terapeuta en la sessió, convinent per al canvi, però

no representativa ni descriptiva de la realitat de la família.

El Nou Centre per a l’Estudi de la Família (1982), al contrari, s’ha

orientat a la convicció de què la hipòtesi no només té un valor

funcional, sinó que s’aproxima realment al joc familiar.

Bateson

Un dels primers estudiosos en considerar la importància del context

en la gènesi de la pertorbació mental. S’interessà durant molt temps per

l’estudi del que es va definir com «ecologia de la ment» i per les relacions

entre ment i naturalesa, analitzant a fons les estructures que connecten

aquests dos elements. Com a teòric epistemològic, ha participat en el

grup d’investigació sobre les interaccions entre el subjecte esquizofrènic i

la seva família, experiència que dugué a l’elaboració del concepte de

«doble vincle».

- 16 -


Constructivistes

La teoria constructivista creu que tot el coneixement, inclosos els

fets científics, és una construcció de la ment en el context social.

S’interessen, en especial, per la relació entre observador i realitat

observada, partint de la consideració batesoniana de què la ciència és

una manera de percebre, organitzar i donar significat a l’observació,

construint teories subjectives de valor no definitiu.

Altres escoles

S’arriba, per graus, a la institució de tres escoles que es van

diferenciant pausadament pels camps d’investigació i per l’obertura de

diferents aportacions teòriques:

1. Institut de Teràpia Familiar de Roma.

2. Centre d’Estudis de Teràpia Familiar Relacional de Roma.

3. Centre per a la Psicoteràpia de la Parella i de la Família de

Roma.


L’epistemologia, que és el fonament de la teoria sistèmica, es basa

en el concepte d’informació; el seu mètode d’investigació està constituït

per l’anàlisi de les relacions entre les variables.

Tenint en compte que els sistemes vius mantenen relacions

decisives amb l’ambient i l’evolució de la seva organització forma un tot

amb l’evolució de l’ambient en el qual es desenvolupen i amb el qual

interactuen. Es fa necessari adoptar un nou model, canviar la forma de

considerar els fenòmens socials, desplaçant l’estudi de l’anàlisi de la

ment cap a l’anàlisi de la manera en què sobreviuen les relacions entre

els individus, i les relacions d’aquests amb l’ambient; la comunicació és

un vehicle per expressar les relacions, és informació.

- 17 -


3. CONCEPTES INTRODUCTORS DE L’ÒPTICA SISTÈMICA

3.1 LA TEORIA DELS SISTEMES

La teoria general dels sistemes, iniciada per Bertalanffy, té una

matriu de tipus biològic i ha proporcionat estímuls i propostes

summament interessants per la possibilitat d’aplicació en el camp de les

ciències socials. Dins d’aquesta teoria s’ha desenvolupat una corrent de

tipus matemàtic, anomenada «cibernètica» (Wiener, 1948), que ha donat

indicis útils als estudiosos dels sistemes humans, sobretot en quant a la

reflexió sobre la interacció entre els individus.

Von Bertalanffy, a més del concepte de relació, introduí el

d’interacció, definint el sistema «[...] com un conjunt d’elements [...] que

interactuen entre si» pressuposant d’aquesta manera, l’existència d’una

interdependència entre les parts i la possibilitat d’un canvi, a través de la

reversibilitat de la relació.

Des del punt de vista de l’òptica sistèmica, és important el concepte

de «sistema obert»: cada una de les parts integrants d’un sistema està

relacionada amb les demés i, a més, intercanvien informació amb

l’interior i amb l’exterior. El concepte de «realimentació» és la base de

circularitat característica dels processos interactius, típics dels sistemes

oberts, que pot ser positiva o negativa.

La realimentació pot tenir dos efectes: aconseguir i mantenir

l’homeòstasi del sistema, obstaculitzant el canvi (i per tant, negativa); o

provocar una pèrdua d’estabilitat i equilibri en el sistema, afavorint un

canvi (i per tant, positiva).

Una altra característica important dels sistemes oberts, és la

«totalitat»: tot canvi experimentat per una de les parts que integren el

sistema provoca un canvi en totes les demés i en el propi sistema. El

sistema és inseparable i coherent, pel qual els factors no poden ser

- 18 -


modificats individualment sense condicionar el tot. Un sistema no és igual

a la suma de les seves parts.

Finalment, cal tenir en compte la propietat de «equifinalitat», que

indica que en un sistema obert, circular i autorregulat , els resultats,

entesos com a modificacions passat un període de temps, no estan

determinats per les condicions inicials, ni per la naturalesa del procés o

els paràmetres del sistema. La conducta final dels sistemes oberts està

basada en la seva independència respecte de les condicions inicials. Els

mateixos resultats poden tenir distints orígens, perquè el que és decisiu

és la naturalesa de l’organització; diferents resultats poden ser produïts

per les mateixes condicions inicials.

3.2 ELS AXIOMES DE LA COMUNICACIÓ HUMANA

Un altre punt important en la teoria dels sistemes és la comunicació

humana. La comunicació és un procés d’interacció que dóna origen a una

relació significativa. Els axiomes de la comunicació humana són

propietats simples i bàsiques que comporten conseqüències

interpersonals fonamentals.

És impossible no comunicar

No hi ha res contrari a la conducta.

És impossible no comportar-se, la no conducta és inexistent.

Tota conducta posseeix un valor de missatge.

No podem deixar de comunicar-nos.

Tota comunicació té un aspecte de contingut i un de relació

Una comunicació transmet informació i imposa conductes:

Nivell de contingut: transmet informació.

Nivell de relació: indica el tipus de relació que es vol

establir amb l’interlocutor.

- 19 -


La naturalesa de la relació depèn de la puntuació de les seqüències de comunicació entre els comunicants

La forma de puntuar les seqüències de comunicació per part de

cada participant.

La falta d’acord en la puntuació de les seqüències de

comunicació, és causa de conflictes relacionals.

Les persones es comuniquen de manera verbal i analògica

Llenguatge verbal Nivell de contingut

Llenguatge analògic Nivell de relació

Diferències entre el llenguatge verbal i l’analògic

VERBAL ANALÒGIC

transmet notícies transmet sentiments i

relacions

fonamentalment arbitrari bastant natural

admet mentides és difícil mentir

alt grau de complexitat i abstracció baix grau d’abstracció

La presencia d’ambdós llenguatges planteja problemes. Traduir

d’un llenguatge a altre, descodificar els missatges analògics és

sempre una operació difícil per ser problemàtic especificar quin dels

dos missatges dóna significat a l’altre.

- 20 -


Tots els intercanvis de comunicació són simètrics o complementaris segons es basin en la igualtat o en les diferències

Interacció simètrica: basada en la igualtat. Els participants

tendeixen a igualar especialment la seva conducta recíproca. No

existeixen dues posicions.

Interacció complementària: la conducta d’un dels participants

complementa la de l’altre. Hi ha dues posicions distintes. Cap

d’ells imposa a l’altre, una relació complementària. Les seves

definicions de la relació encaixen.

3.3 LA COMUNICACIÓ EN RELACIÓ AMB EL CONTEXT

Tota comunicació es produeix en un determinat context, i el

coneixement d’aquest, permet una major comprensió del «tipus de

relació» existent entre els seus membres o de la que es va establint entre

ells, i també el «contingut» dels missatges que s’intercanvien. Tot

missatge comunicatiu rep una resposta en el nivell de contingut i en el

nivell de comunicació.

Respecte a una proposta de comunicació es poden destacar tres

realimentacions possibles:

1. Refusar-la obertament. Planteja el problema de xocar amb les

relacions socials i, a més, no obté el que es proposa: una

tranquil·la «no comunicació». Aquesta negativa dels

continguts indica també una negativa de la relació.

2. Acceptar-la. L’acceptació de la comunicació i la confirmació de

la relació, també pot crear alguns problemes quan un dels

comunicants vol introduir certs «límits» a una excessiva i

eventual intrusió de l’altre.

- 21 -


3. Desqualificar-la. La desqualificació de la comunicació pot

produir-se en el nivell de context, de relació o de contingut. És

evident que les desqualificacions més destructives són les que

ataquen l’aspecte que el receptor considera el més important

dels citats. És fàcil que la persona que rep una desqualificació

provi de tornar-la, sempre que li sigui possible. És molt

provable que aquesta, actuï com a detonant que provoqui una

escalada simètrica. El seu efecte pràctic és invalidar la relació.

3.4 LA COMUNICACIÓ DISFUNCIONAL

També cal parlar de les enormes possibilitats de confusió,

ambigüitat i malentesos que fan que el missatge rebut difereixi de l’enviat;

que un missatge no assoleixi el seu objectiu, per múltiples motius:

Tota comunicació es troba inserida en un context ambiental i

relacional, dins el qual compleix la doble funció de tancar

l’intercanvi anterior (resposta) i obrir-ne un de nou (estímul);

En tot missatge es fusionen tots els axiomes que s’han citat amb

anterioritat;

La comunicació és un procés en el qual es practiquen «continus

ajusts mínims».

Tot missatge reobri la possibilitat d’acceptació, refusament o

desqualificació.

La paradoxa

En la paradoxa la confusió és inherent a l’estructura del missatge: el

procés és correcte, també ho són les deduccions, però el resultat és

manifestament il·lògic.

- 22 -


La paradoxa ha estat definida (Watzlawick i altres, 1971, pàgs. 185-187)

com «[...] una contradicció que resulta de la deducció correcta de

premisses coherents». Se n’han destacat tres tipus diferents:

Paradoxes logicomatemàtiques. Es produeixen perquè l’home

tendeix a classificar i es troba amb dificultats, confós, quan ha de

resoldre una paradoxa inherent al seu sistema de classificació.

Definicions paradòxiques. Aquest tipus de paradoxa neix de l’ús,

en la construcció de la frase, de distints nivells lògics molt

encoberts. Hi ha alguna cosa il·lògica, però no s’aconsegueix

demostrar on.

Paradoxes pragmàtiques. S’originen en les anteriors i son la seva

traducció relacional. Freqüentment és una ordre, una imposició

que exigeix una conducta espontània per naturalesa. L’ordre

paradòxica no necessàriament es dirigeix a una altra persona, el

missatge pot ser enviat pel subjecte a ell mateix, sense ser-ne

conscient.

Pot donar-se un altre tipus de paradoxa pragmàtica quan

s’intervé en percepcions, sentiments, accions (Watzlawick, 1976).

3.5 CONSIDERACIONS FINALS

Segons l’òptica sistèmica, en analitzar comportaments patològics o

problemàtics, ja no se cercarà l’explicació en el passat, en les condicions

inicials del sistema, sinó en les modalitats organitzatives a través de les

quals el propi sistema s’ha anat estructurant amb el temps.

La qüestió que ens plantejarem com a professionals no tendirà a

captar el «perquè» d’un símptoma, sinó «amb quin objecte», obrint així la

possibilitat de respostes vàlides i d’intervencions concretes.

- 23 -



Un estudi de la comunicació humana basat en l’òptica sistèmica

permet analitzar les interaccions relacionals que es produeixen dins d’un

sistema i d’aquest amb el medi, basant-nos en models d’interacció.

D’aquesta manera, es facilita la comprensió del comportament i de les

reaccions dels individus davant determinades situacions i contexts.

- 24 -


4. CAP A LA CONSTRUCCIÓ D’UN NOU MODEL

En aquest capítol, en primer lloc, es fa un recorregut per l’evolució

històrica dels antecedents del model sistèmic-relacional (Golden, Pincus i

Minahan, Maluccio, Germain). A continuació es fan una sèrie de reflexions.

4.1 REFLEXIONS PRELIMINARS

Partint del valor central del treball social, és a dir, el respecte de la

persona humana en la seva dignitat i llibertat. El Treballador social actua

com estímul, com una eina que introdueix informacions noves i organitza

les informacions que li dóna el sistema segons una hipòtesi, mai

substituint a la persona ni oferint models rígids a adequar-se, sinó

facilitant el canvi i la reorganització del sistema, respectant els seus

temps, característiques i finalitats.

El professional ha de ser neutral, adoptar una actitud no judicial que

li permeti no caure en avaluacions lligades a estereotips o que no tinguin

en compte el context relacional de l’individu.

Cada situació requereix un estudi atent per captar la seva especifitat

i evitar solucions burocràtiques o estandarditzades, estimulant al

treballador social a desenvolupar una actitud de creativitat, d’inventiva i

de capacitat d’experimentació. Aplicant l’òptica sistèmica es deixa espai

al subjecte i a les seves relacions, es reforça la capacitat del treballador

social per a comprendre la necessitat, sense limitar-se al que l’usuari

demana explícitament. La consideració i la importància que l’òptica

sistèmica atribueix al context en el que neix el problema faciliten un

enfocament global. I finalment, cal recordar que els conceptes de canvi,

contradicció, interdependència i el d’equilibri dinàmic, assenyalats per De

Robertis, també són essencials en l’òptica sistèmica.

- 25 -


4.2. L’APLICABILITAT AL TREBALL SOCIAL

Una primera reflexió suggerida per l’ús de l’òptica sistèmica és la

consideració de la posició que aquesta professió ocupa en l’àmbit més

general del context social. Per tal motiu, és convenient tenir un

coneixement general dels distints fenòmens que tenen repercussió en

l’aspecte social, coneixement que es profunditzarà, segons l’ambient

específic en el que actuï el treballador social. Es prestarà especial

atenció al conjunt de serveis en els que estigui situat el treball social per

analitzar les relacions, les modalitats de comunicació i les regles que

regeixen aquests sistemes.

Les modalitats per a l’admissió dels usuaris hauran de permetre que

es reuneixin els elements fonamentals per a comprendre si la sol·licitud

és competència del servei, per saber quin tipus de context obri

(informatiu, d’assessorament, assistencial o de control); i hauran de

permetre que el treballador social s’encari a la situació sense deixar-se

dur per l’ansietat o per la urgència en donar respostes.

Un fenomen pot resultar comprensible ampliant el context de

referència (Watzlatawick i altres, 1971, pàg. 14).

Per una correcta anàlisi de la situació és necessari recollir

informació no només sobre l’usuari, sinó també sobre el seu context

significatiu, lligant-les en una hipòtesi de tipus sistèmic i marcada per una

lògica de causalitat circular.

En l’avaluació dels resultats és important tenir en compte els

conceptes d’informació i realimentació, d’homeòstasi i de canvi, del pas a

l’estat crònic o reestructuració del sistema, de la interacció usuari-sistema

de serveis, i d’aquesta manera poder revisar tot el procés.

El moment del contracte exigeix especial atenció a la interacció

treballador social-usuari i a la importància d’una clara definició de la seva

relació des de la primera entrevista.

- 26 -



Tenint en compte que les eines principals del treballador social es

fonamenten en la comunicació humana. La consideració i la importància

que l’òptica sistèmica atribueix al context en el qual sorgeix el problema,

faciliten un enfocament global tant en la dimensió individual con en la

comunitària, augmentant la seva eficàcia.

- 27 -


5. EL PROCÉS METODOLÒGIC

5.1 L’ANÀLISI DE LA SITUACIÓ

Per poder desenvolupar el procés d’ajuda de manera correcta és

necessari recollir una sèrie d’informacions que es refereixen als distints

sistemes implicats en el problema i a les seves relacions.

Aquestes informacions se situen, almenys, en tres nivells:

L’ambient social:

a nivell geogràfic;

a nivell de l’administració política;

a nivell ocupacional;

a nivell residencial;

a nivell de la població;

a nivell de recursos.

La institució:

L’àmbit d’ocupació professional del treballador social

L’usuari:

Prestant especial atenció al moment present i a les relacions que

l’usuari està experimentant dins del seu sistema o amb altres

sistemes significatius. Per tant, les informacions no han de limitar-se

només a l’usuari i al «seu» problema, sinó que han d’obrir-se i

incloure les relacions entre el subjecte i el seu entorn més proper.

Pot ser convenient, en el primer contacte entre treballador social

i usuari, seguir una pauta en l’obtenció de les informacions:

Dades corresponents al sol·licitant o a la situació assenyalada.

Qui l’ha enviat o li ha comentat l’existència i situació del servei?

- 28 -


Dades sobre la composició del nucli familiar; o les

característiques del grup o comunitat.

Naturalesa del problema.

En quin moment es va manifestar el problema i què va

determinar la sol·licitud o la urgència?

Què s’ha fet fins ara per a resoldre’l i qui ho ha fet?

Quins són els sistemes significatius implicats en el problema? o

que poden ser utilitzats com a recurs.

Altres problemes eventuals que l’usuari hagi experimentat en el

passat, especificant si varen ser superats i com?

Les expectatives existents respecte a l’entitat i al treballador

social.

A aquests elements bàsics s’hi poden agregar informacions

específiques, relacionades amb el tipus de servei i amb la tipologia dels

usuaris.

5.2 L’AVALUACIÓ I EL PROJECTE D’INTERVENCIÓ

Segons l’òptica sistèmica, l’avaluació es farà vinculant de manera

circular les informacions recollides, tenint en compte les influències

recíproques entre els sistemes implicats. Considerant atentament la

complexitat dels problemes i situacions, recordant sempre que el seu

origen mai es troba en els factors individuals lligats per una relació lineal

de causa-efecte. També és important la consideració del context com

element significatiu, tant per facilitar la comprensió com per adoptar les

possibles estratègies d’intervenció.

És necessari parar compte en l’element «temps», que amb el seu

transcurs inexorable té un valor transformador, inclús quan no hi ha

canvis evidents.

- 29 -


El resultat de l’avaluació és, en general, l’elaboració d’un projecte

d’intervenció o d’una relació sobre la qual altres professionals o

organismes institucionals podran prendre una decisió.

Analitzant la situació, el treballador social podrà imaginar quins són

els sistemes significativament implicats en el problema i, durant l’etapa

d’avaluació, seleccionar quins hauran d’entrar en el projecte d’intervenció

i definir el seu paper com a sistemes d’acció o objectes d’intervenció.

En el procés d’ajuda a la persona, el treballador social haurà

d’actuar en situacions que estructuren diferents contexts relacionals

(informatiu, assistencial, d’assessorament, de control, avaluatiu) i aquest

aspecte també s’ha de tenir present en el projecte.

L’èxit o el fracàs de la intervenció pot dependre del fet d’haver

descuidat dades importants de l’ecosistema i/o informacions que, a partir

de l’anàlisi de la situació, haguessin permès elaborar una hipòtesi en

quant a les respostes més provables en la intervenció.

És convenient precisar les estratègies, les eines i les tècniques,

tenint present que hauran de ser coherents amb el model teòric adoptat.

5.3 EL CONTRACTE, L’ELABORACIÓ DEL PROJECTE I LA CONCLUSIÓ DE L’ACCIÓ

El contracte és un aspecte important; és una eina que permet definir

amb precisió i coneixement els compromisos recíprocs que assumeixen

l’usuari i el treballador social per dur a terme el projecte d’intervenció. El

contracte ha de ser fruit d’una relació equilibrada.

En la fase de realització del projecte s’efectuaran les activitats

previstes i definides en el contracte en els distints nivells del sistema

considerats com «el blanc d’acció».

- 30 -


És necessari efectuar un procés circular que permeti:

emmagatzemar les noves informacions;

associar-les a les anteriors i, en cas de fer-se necessari,

formular una nova hipòtesi;

verificar si la intervenció s’adequa a l’avaluació.

El resultat d’aquestes circumstàncies pot ser una reelaboració del

projecte d’intervenció i la conseqüent renegociació del contracte o la

conclusió de l’acció. El pas a aquesta última etapa pot ser determinat per

diferents factors:

S’han assolit els objectius prefixats;

L’usuari ha decidit deixar de participar en el procés d’ajuda;

La institució o l’usuari, per diferents motius, demana un canvi

de treballador social.

Amb independència de la causa que l’ha exigit, la conclusió de

l’acció ha d’anar sempre seguida d’un moment de reflexió sobre tot el

procés, amb la finalitat de captar aspectes significatius que puguin

permetre una aportació a la teorització de la praxis, una reflexió sobre els

paràmetres d’eficàcia i eficiència de la intervenció del servei social i una

possibilitat d’aprendre dels errors comesos.


Per poder dur a terme de manera correcta el procés d’ajuda, és

necessari recollir informació (context social, polític, econòmic, laboral)

sobre els distints sistemes implicats en el problema, les seves

relacions i el seu grau d’implicació.

L’avaluació realitzada pel treballador social ha de ser racional, ha de

correspondre a una correlació d’informacions sobre aspectes

específics de la realitat observada i analitzada.

- 31 -


Per poder dur a terme l’avaluació de manera objectiva, és important

que el treballador social conegui i tingui un control sobre els seus

prejudicis i/o sobre eventuals estereotips, que poden interferir en la

seva interpretació de la informació, i que tingui clar un model teòric de

referència.

Tenint en compte que, generalment, l’avaluació té com a finalitat

l’elaboració d’un projecte d’intervenció. El coneixement del problema i

del context en el qual s’ha desenvolupat, permet formular una

avaluació de global de la situació i desxifrar les possibles àrees

d’intervenció; fer un balanç de les capacitats i carències existents en

el sistema o nucli implicat en el problema, per trobar les possibles

solucions. I també la disponibilitat de cadascun per a participar en el

projecte.

El contracte ens permet definir amb precisió els compromisos

recíprocs que assumeixen usuari i treballador social per dur a terme el

projecte d’intervenció.

- 32 -


6. EL SERVEI COM A SISTEMA

6.1 L’ANÀLISI DE L’ORGANITZACIÓ

L’organització, avui dia, és vista com un sistema obert, perquè

interactua amb la societat que l’ha instituït.

Tant les teories tradicionals com les sistèmiques han desenvolupat

dos enfocaments diferents per a l’estudi de les organitzacions:

L’enfocament funcional: veu l’organització com un sistema

compacte que pot dividir-se en distintes parts, de vegades oposades

entre si, però sempre amb objectius comuns.

L’enfocament estructural: pren com a model a la societat en el seu

conjunt, pel qual no es pot parlar d’un objectiu únic, sinó de

components molt distints entre si i a mesura en pugna per assolir fins

propis.

Segons l’òptica sistèmica, el problema és més complex, ja que els

objectius de l’organització i els dels subsistemes poden diferir i les

dificultats resideixen en la seva identificació i en la definició de les

modalitats per assolir-los.

Altres problemes poden sorgir del fet de què tot sistema o

subsistema elabora la seva pròpia modalitat comunicativa, un llenguatge-

conducta; i la realimentació d’un missatge no clar, fàcilment, pot resultar

ambigua.

L’anàlisi consisteix en una sèrie de consideracions personals i

puntuacions sobre un «esborrany de la realitat», que han hagut d’ajustar-

se a exigències tècniques funcionals, no a la veritat, sinó a la manera de

veure i pensar la realitat de qui ha fet l’observació.

- 33 -


Per efectuar una anàlisi és necessari:

seleccionar, d'un tot confós, determinades característiques;

a les quals, s’atribueix cert grau de significació;

recomponent-les, associant-les segons el model que es consideri

vàlid.

Aquesta puntualització és particularment important quan el subjecte

és part de l’objecte d’observació, perquè permet evitar alguns errors

epistemològics:

Creure que el sistema observat és la realitat;

No tenir present que els sistemes no són estàtics sinó dinàmics, no

només interactuen sinó que amb el temps es superposen.

6.2 ALGUNES REFLEXIONS IL·LUSTRATIVES

És de vital importància conèixer la política general de l’entitat, els

requeriments explícits i implícits dels directors, la història del servei,

l’evolució amb el transcurs del temps, l’organigrama real i el format, amb

les possibles formes de comunicació entre els distints nivells jeràrquics,

les eventuals aliances, etc. El coneixement de tot això permet al

treballador social ampliar els seus espais de maniobra, de contractació i

d’autonomia i li fa més difícil caure en jocs perversos.

És important saber la situació del treballador social respecte a la

xarxa de subsistemes existents en l’entitat, amb quines aliances pot

comptar; a quines obligacions el sotmet la direcció en base als

reglaments i quines són les possibilitats d’accés als recursos.

També és important saber quin lloc ocupa el servei, quina és la

imatge del servei entre la població i fins a quin punt, amb els missatges

que transmet, contribueix a induir o distorsionar la demanda de l’usuari.

- 34 -


Cada servei té les seves normes, algunes d’elles, derivades dels

reglaments, de la normativa de l’entitat, i altres, negociades entre els

professionals.

Una altra constatació es refereix a les regles que l’organització ha

adoptat per homogeneïtzar les intervencions de suport i d’ajuda als

ciutadans en dificultats. Aquestes regles, necessàries, aplicades

rígidament poden demostrar ser vertaderes trampes paradòxiques.


Per dur a terme un procés d’ajuda, i aquest pugui efectuar-se de la

manera més incident possible és necessari tant el coneixement de la

situació de l’usuari com l’anàlisi exhaustiva del context en que es situa el

treballador social, conèixer la política general de l’entitat, els

requeriments explícits i implícits dels directors, la història del servei,

obligacions reglamentàries, possibilitats d’accés als recursos, etc.

- 35 -


7. LA FAMÍLIA COM A SISTEMA OBERT

La família és el context on, en el nostre sistema social, es transmeten els

aprenentatges fonamentals. Per aquest motiu, es fa necessari una anàlisi

d’aquesta forma d’organització, vista com un sistema relacional summament

significatiu.

7.1 L’ESTRUCTURA DE LA FAMÍLIA

La família, encara que ha sofert canvis paral·lels als de la societat,

és la única organització humana que s’ha mantingut estable en el temps,

almenys en determinats aspectes. Aquesta forma d’associació entre

individus, mitjançant del mecanisme de l’adaptació, ha demostrat sempre

la seva capacitat per respondre a dos objectius: un d’ells intern, la

protecció dels seus membres, i l’altre extern, la transmissió de la cultura.

La família ha de posseir una estructura estable, apta per a

proporcionar als seus membres les capacitats d’adaptació a condicions

externes sempre canviants, equilibrant en el seu sinus tendències

homeostàtiques i tendències al canvi.

La família, com qualsevol altre sistema social, tendeix a obtenir

alguna forma d’estabilització a través de continus acords relacionals que

neixen del balanç de les definicions recíproques de les relacions. Aquests

acords relacionals, als que anomenem «regles», prescriuen i limiten les

conductes individuals en una gran varietat de medis. L’especificació de

les regles és un element fonamental per a l’anàlisi del sistema familiar.

Tota família estableix regles específiques de funcionament que

poden variar, segons el moment del cicle vital en que es troba. Aquestes

normes «no» poden ser variades, modificades ni transgredides sense

redefinir les relacions entre els membres.

Aquestes regles, contribueixen a determinar el que Ferreira

anomena «mites familiars» constituïts per «[...] certes opinions molt

sistematitzades, compartides per tots el components de la família i

referents als respectius rols familiars i a la naturalesa de la seva relació».

- 36 -


Com qualsevol antre sistema, la família es pot subdividir en

subsistemes: pares, fills, família d’origen i així successivament. La

família, en estructurar-se, tendeix a establir regles generals que regeixen

l’organització i el funcionament global. D’aquesta manera, es crea una

jerarquia amb distints nivells d’autoritat, en la qual hi ha

complementarietat de funcions i interdependència entre els membres, en

particular entre els d’un mateix nivell jeràrquic.

Normalment aquestes regles no es fan explícites; són el producte de

definicions recíproques i, en general, només són reconegudes

conscientment després d’haver-les transgredit.

La clara definició de les fronteres és un paràmetre útil per a

l’avaluació d’un sistema familiar que pot, sobre aquestes bases,

descriure’s com involucrat o com no compromès:

Famílies involucrades: Concentren el seu interès en allò intern,

amb un augment de la comunicació i el compromís progressiu dels

seus components, les distàncies es redueixen i les fronteres es

confonen. D’aquesta manera se cerca una major cohesió interna,

amb el risc d’allunyament del context extern i un progressiu

compromís recíproc.

Famílies no compromeses: Fixen entre els subsistemes fronteres

excessivament rígides, les comunicacions es fan cada cop més

difícils i les funcions de defensa resulten perjudicades.

Ambdues modalitats es tornen problemàtiques quan l’excés

d’especialització en una sola d’aquestes funcions du a la família a

estructurar modalitats de funcionament rígides.

Un altre element important per a la comprensió de les interaccions

familiars és el concepte d’aliança.

- 37 -


Segons Reid (1986, pàg. 125), «l’aliança comporta objectius i

esforços comuns i ha d’estar lligada a l’objectiu o a les funcions a les

quals serveix», i distingeix algunes de les formes d’aliança més freqüents

en les famílies:

Dos en favor d’un. L’aliança de dos membres en favor d’un tercer

es pot considerar positiva, sempre que no vagi dirigida a mantenir

una conducta disfuncional.

Dos contra un. Una de les aliances més problemàtiques de dos

membres contra un tercer (coalició) es verifica quan un dels pares i

un fill s’uneixen en contra de l’altre pare. Aquesta coalició

intergeneracional s’origina en els conflictes de parella i pot ser

reconeguda o no per la família.

Haley (1977) defineix les coalicions negades com «triangles

perversos» i les considera origen de problemes en la conducta

dels fills.

Triangulació. Aquest procés consisteix en la rivalitat entre els pares

per obtenir l’aliança d’un fill o entre els germans, en la lluita per aliar-

se amb un dels pares.

Un fill que rep dels seus pares propostes com aquesta es veu

en dificultats i està exposat a conflictes de lleialtat.

7.2 LA METÀFORA DEL JOC

En particular, el joc familiar s’ha definit com «[...] el conjunt de regles

que, estipulades en el temps, estructuren l’organització interna de la

família» (Cirillo, 1986, pàg. 18).

A la definició d’aquestes regles contribueixen, no només la parella

conjugal amb els fills que eventualment tingui, sinó també la família

col·lateral, i factors externs com els condicionaments socials i culturals, i

en termes generals, l’ambient en el qual es troba inserida la família.

- 38 -


Perquè es pugui parlar de joc familiar és indispensable tenir en

compte el factor temps: en efecte, les regles per estructurar i organitzar

un joc requereixen confirmacions que duen a una repetició de conductes

acceptades pel sistema. Hi haurà «jocs patògens» i «jocs sans», segons

la seva repercussió en el sistema.

7.3 ELS CICLES VITALS

Des de l’enfocament evolutiu per a l’estudi de la família, s’adopta

una perspectiva multigeneracional per a l’explicació de les dinàmiques

familiars i es considera a la família nuclear com un subsistema que

interactua dins d’un sistema trigeneracional més ampli.

Aquest enfocament permet tenir present ─tant en l’estudi dels

processos que caracteritzen l’evolució de la família «normal», com en la

comprensió de les situacions problemàtiques─ per una banda, els

aspectes intergeneracionals del desenvolupament familiar i per altra, les

influències dels fets lligats al context socioambiental.

Les fases principals del cicle vital de la família són:

FASE FET CRÍTIC

► Formació de la parella: matrimoni o convivència

► La família amb fills: naixement dels fills

► La família amb adolescents: adolescència dels fills

► La família trampolí: els fills se’n van de casa

► La família en edat avançada: jubilació, malaltia, mort


- 39 -


Tenint en compte que la família és el context en el qual, en el nostre

sistema social, es transmeten els aprenentatges fonamentals i per tant és

summament significatiu. És necessari analitzar-la considerant que és un

sistema relacional obert, que s’autorregula, que cada família té les seves

pròpies regles de funcionament, i que aquestes poden variar segons el

moment del cicle vital en què es troba..

L’enfocament evolutiu per a l’estudi de la família, permet adoptar

una perspectiva multigeneracional per a l’explicació de les dinàmiques

familiars, considerant a la família nuclear com un subsistema que

interactua dins d’un sistema trigeneracional més ampli.

8. EL PROCÉS D’AJUDA

- 40 -


8.1 EL PRIMER CONTACTE

És el primer moment en el que obtenim informació de l’usuari, per

tant, és important saber entendre-la, contextualitzant-la, associant-la no

només a les vivències dels problemes que l’usuari ens exposa, sinó

també a la situació que està vivint, al lloc on succeeix tot això.

També cal tenir en compte que el treballador social coneix les

característiques del seu context de pertinença, tant en l’aspecte

estructural com en el psicològic, i és convenient que tingui consciència

dels efectes que poden produir en l’usuari. Per a l’usuari són noves i

podrà sentir-se indecís, manipulat, perdut; podrà reaccionar accentuant

certes modalitats de conducta (exageradament desimbolt, o bé, inhibit).

En el treball social, aquest procés es veu complicat per una

paradoxa del tipus «sigues espontani»:

es necessita certa distància respecte del que s’observa

per poder ser bons professionals;

l’excessiva separació no permet «l’enganxament» i,

conseqüentment, l’èxit de la intervenció;

la poca separació fa perdre l’agudesa i pot fer caure en

una trampa.

Per tant, el treballador social ha d’establir la distancia

adequada a cada cas en particular. Ha de ser cordial,

interessat i partícip dels problemes; però ha d’evitar ser-ne

membre implicat.

D’aquest primer contacte, neix la construcció d’un supersistema

treballador-usuari en un context de servei públic. Ambdós sistemes són

oberts i estan en continu moviment. Tant l’usuari/família com el servei,

contribueixen a estructurar aquest supersistema amb les seves pròpies

regles, històries del passat i models de processos interactius,

experimentats i apresos en altres contexts i en altres temps i transferits a

l’aquí i ara.

- 41 -


El sistema format serà resultat d’acords relacionals als que ambdós

sistemes arriben després d’una sèrie de definicions continues i

recíproques de les relacions. Cadascun tracta de determinar la

naturalesa dels vincles i l’altre reaccionarà confirmant-lo, negant-lo o

modificant-lo; cap d’ells arribarà a tenir tot el poder de definir la seva

relació amb l’altre.

Esquemàticament, podem subdividir el primer contacte en tres

fases:

1. La primera, que podem definir com «fase social», comprèn valuoses

comunicacions no verbals. espaiades per la presentació recíproca,

per una eventual explicació de l’usuari respecte a la seva sol·licitud i

per la recopilació motivada de dades que fa el treballador social.

La manera de recollir aquestes informacions ha de tenir en

compte els temps d’adaptació de l’usuari al nou medi, perquè se senti

còmode en enfrontar-se a preguntes que, per a ell, tenen respostes

de caràcter privat/familiar; i s’ha d’evitar que es converteixi en un acte

burocràtic.

2. En la segona fase, mentre s’explica el problema, es verifiquen en els

continguts les impressions recíproques inferides dels «prejudicis» i

dels missatges de tipus analògic. Es definiran explícitament les

modalitats de relació entre usuari i treballador social i entre cadascun

d’ells i el problema. Comunicant tant el mètode de treball com la

neutralitat front a les avaluacions personals.

En el transcurs de l’entrevista, el treballador social no serà el

receptor passiu, sinó que demanarà informació, farà associacions

sobre tot el que s’exposi, reformularà i puntualitzarà amb altres

preguntes els termes del problema. Sempre en vista a l’elaboració

d’una hipòtesi sistèmica que inclogui a tots els membres del sistema

implicats, i permeti fer una suposició plausible sobre el funcionament

global.

- 42 -


3. En la fase conclusiva, exerceixen un paper decisiu les regles

implícites que s’ha fitxat el supersistema treballador social+usuari. En

la proposta que el treballador faci a l’usuari, haurà de tenir en compte,

no només de quina manera és possible intervenir respecte a la

situació determinada, sinó també respecte a la relació que s’ha

establert.

És convenient separar el primer contacte de la primera entrevista,

remarcant-lo i orientant-lo a l’obtenció d’elements i informacions que

serviran per definir el problema i la idoneïtat del servei, per analitzar en

quin context s’inicia la relació, formular la primera hipòtesi i arribar a

definir de quina manera el servei es fa càrrec de la situació.

8.2 L’OBTENCIÓ D’INFORMACIONS

És de fonamental importància que les primeres informacions sobre

l’usuari siguin recollides en el moment en que aquest presenta la seva

sol·licitud o contactem amb ell a causa d’un assenyalament.

Les informacions obtingudes per altres vies corren el risc de

comprometre o limitar les possibilitats d’intervenció, fomentant els

prejudicis; pel treballador resulta difícil no fer cas d’aquestes informacions

o comportar-se com si no les hagués obtingut. Cada conducta de l’usuari

corre el risc de ser avaluada sobre la base d’informacions que aquest no

pot controlar i que, sobretot si són negatives, poden reforçar eventuals

prejudicis. Per aquest motiu, és important comunicar-les a l’usuari el més

aviat possible, perquè pugui expressar-se al respecte.

Poden aparèixer problemes similars quan un usuari tracta d’implicar

al treballador social, proporcionant-li informacions sobre les quals

demana guardar secret. Perquè en aquests casos el codi deontològic ens

obliga a mantenir el secret i, per altra banda, no podem fingir que no les

hem rebudes; això provoca que el treballador social es trobi en una

posició incòmoda, «d’estar posseït» per la informació.

- 43 -


Quan ens trobem amb aquests tipus de situacions, pot ser útil

tractar de bloquejar a l’usuari abans de què ens comuniqui «el secret» i

intentar descobrir per quin motiu vol fer-nos partícips del seu «secret»,

com situar aquesta jugada dins el joc relacional, com pensa l’usuari que

farem ús d’aquesta informació i què succeiria si altres persones

arribessin a conèixer-la.

L’obtenció d’informació té la finalitat de comprendre aquella

determinada situació i captar l’especifitat de la manera en què aquell nucli

està vivint situacions difícils (culturals, socials, econòmiques), comuns

també a altres nuclis.

L’objectiu que ens fixem en aquesta investigació és descobrir les

relacions individu i ambient han estructurat, quines són funcionals i

quines disfuncionals, i respecte a què. Dirigint l’atenció a les regles que

estructuren aquell particular sistema familiar que viu dins un determinat

context socioambiental.

Així doncs, ens centrarem més en els fets relacionals (informacions)

que en els reals (notícies), en els fets que ha provocat diferències i

realimentacions significatives en el sistema. Més important que descobrir

moltes notícies, és la manera d’interpretar les informacions recollides dins

d’aquesta relació.

El professional ha de saber què cerca i ha de tenir esquemes de

referència per situar-hi les respostes als seus interrogants, però també ha

de ser empàtic i flexible, i estar disposat a revisar i modificar

contínuament els seus pressuposts mentals.

Durant la fase definida com de primer contacte, que pot consistir en

més d’una entrevista, és essencial aconseguir el següent:

Concretar una relació significativa amb l’usuari;

Permetre l’explicació de la sol·licitud;

- 44 -


Saber distingir si la sol·licitud formulada és competència del servei

social;

Comprendre si, apart de la sol·licitud manifestada, n’hi ha d’altres no

expressades;

Especificar quin és el nucli mínim significatiu implicat en el problema

(el qual ens serà útil per decidir a qui citar més endavant);

Arribar a formular una hipòtesi, en línies generals, sobre el joc existent

en aquest moment en la família.

Per tal de descobrir els elements significatius i poder elaborar una

hipòtesi sobre el que està passant, també és important conèixer:

qui està al corrent de la seva sol·licitud?

perquè es formula en aquest moment en particular?

què l’ha motivat?

quins efectes relacionals vol trobar? i,

a qui està destinada?

Per assolir aquests objectius pot ser convenient subdividir les

informacions recollides en àrees, per analitzar en cada una d’elles,

determinats aspectes relacionals. Les àrees significatives en les que

situarem les primeres informacions obtingudes són:

L’estat civil i demés dades personals del sol·licitant i del seu nucli

familiar;

Els elements relacionats amb el seu context ambiental i social;

El remitent (la persona que el va remetre al servei);

Les informacions relacionades amb el problema;

L’anàlisi de la sol·licitud.

- 45 -


L’estat civil i demés dades personals del sol·licitant i del seu nucli familiar

El coneixement de les dades personals pot ser la font

d’importants informacions. Tenint en compte que cada nova etapa

del cicle vital d’una família implica la discussió de les regles de la

fase precedent, per a substituir-les per altres, adequades a la nova

etapa; i que amb freqüència els símptomes, el malestar, apareixen

quan hi ha una interrupció de la seqüència normal de les fases del

cicle vital de la família. Per tant, la fase del cicle vital en que es troba

la família en el moment en particular ens proporciona una informació

de gran utilitat per ajudar-nos a comprendre alguns aspectes de la

seva dificultat.

També ens servirà d’orientació per obtenir informacions sobre

l’aspecte relacional, conèixer el nivell d’estudis realitzats i la professió

exercida pels distints membres de la família, així com el nivell

socioeconòmic del nucli. Es tracta de dissenyar el que anomenen

genograma, un mapa de la família que comprengui tres generacions

indicant, amb símbols, el sexe dels seus components, l’edat i el

parentiu que els uneix; traçant un quadre de les xarxes relacionals i

situant-les en el temps. El qual ens facilita la visió de les possibles

connexions i proporciona les bases per a l’elaboració de la hipòtesi.

El coneixement dels fets del passat, que en opinió de l’usuari i

de la seva família tenen gran transcendència en la vida personal o en

la història familiar pot ser útil, no per les dades en si, sinó pels

efectes relacionals d’aquests fets, així com les modalitats escollides

per afrontar-los. D’aquesta manera ens resultarà més fàcil

comprendre perquè es pensa que els recursos familiars no són

suficients per superar les dificultats que es presenten.

- 46 -


Els elements relacionats amb el seu context ambiental i social

Per visualitzar les interaccions entre la família i l’ambient,

l’ecomapa constitueix una eina útil, la qual ens permet representar

gràficament els sistemes significatius amb els que la família manté

relacions, emprant un símbol per indicar el tipus de relació existent.

Aquests sistemes poden ser recursos o vincles a tenir en compte en

l’avaluació o en el projecte d’intervenció.

El remitent

Podem dir que el remitent és qui envia a l’usuari al servei

perquè pugui trobar una resposta a la seva necessitat-problema.

Els interrogants a plantejar-nos en quant al remitent, es

referiran a la seva posició actual respecte a la persona enviada; al

tipus de relació existent entre ambdós, i també amb el servei; i al

grau en que el remitent està compromès o involucrat en la situació.

Algunes tipologies possibles de remitents són:

El remitent «desinteressat»: que envia a la persona al servei

perquè percep l’existència d’un problema, però no està

involucrat en la situació. En aquest cas, un requeriment perquè

participi o col·labori por causar-li incomoditat o agressivitat.

El remitent «partícip»: encara que no es troba involucrat en la

situació, té cert interès en ella i està disposat a col·laborar. El fet

de no mantenir-lo informat, potser sigui interpretat com una

desqualificació i es converteixi en un remitent disfuncional.

El remitent «meta»: tendeix a situar-se en un metanivell

respecte del treballador social i/o servei i, conseqüentment, a

controlar-lo. En general, es tracta de persones que ostenten un

càrrec o posició jeràrquica superior i poden aconsellar o

imposar al professional i/o equip, objectius, mètodes, projectes

- 47 -


d’intervenció, controlant-lo i interferint en la tasca realitzada,

precisament pel vincle que han creat amb l’usuari. El treballador

social es veu obligat a mantenir-se en contacte amb l’usuari en

l’àmbit professional i a enfrontar-se a una relació amb un nivell

jeràrquic superior. Haurà de ser capaç de definir correctament la

posició pròpia i la aliena abans de començar a treballar els

continguts, per evitar perilloses relliscades de context que

podrien invalidar el projecte d’intervenció.

El remitent «antagonista»: gairebé sempre està situat en el

mateix nivell que el treballador social o el servei que recomana

i, generalment, manté una relació amb la persona enviada.

Aquest no es comunica directament amb el professional sinó

que ho fa a través de l’usuari, desqualificant tant el servei com

la intervenció que es proposa. Per aquest motiu, és important

redefinir correctament la relació per evitar que es converteixi en

un camp de batalla en el que remitent i el treballador social

lluitin per la primacia i, ambdós, ho facin servir per obtenir

«avantatges».

El remitent «involucrat»: és una persona tan lligada a l’usuari i

complicada en els seus problemes, que pràcticament no es

distingeix dels membres de la família, s’ha convertit en un

membre homeostàtic del sistema. En aquest cas, la intervenció

té un doble objectiu: permetre que s’ajudi a la família i al mateix

temps permetre-li a ell que es desenganxi.

És important que el treballador social utilitzi aquests

remitents i els coneixements que tenen de la família, valorant

positivament tot el que han fet per ajudar-los, però donant-los la

seguretat de què la família no serà desatesa si ells deixen

d'intervenir.

- 48 -


En quant a les modalitats d’enviament disfuncional al·ludides

anteriorment, cal distingir algunes modalitats característiques, com

són l’enviament «agressiu»; el «culpabilitzant»; o el «genèric».

Les informacions relacionades amb el problema

Quan l’usuari arriba al servei per exposar el seu problema,

sovint ho fa de manera fragmentaria, impulsiva, té ansietat, pressa,

urgència d’alliberar-se d’un pes que li resulta insuportable.

Passat aquest primer moment de desfogament, és important

que el treballador social sigui capaç d’imaginar un panorama complet

del problema. Es farà una recapitulació de tot el que ens ha dit

desordenadament, permetent-li organitzar a la seva manera els

continguts.

El treballador social ha de tenir un paper actiu i dirigir

l’entrevista amb la finalitat d’obtenir les informacions útils per poder

dur a terme l’anàlisi de la situació.

En el primer contacte, les informacions que poden servir-nos

per l’elaboració d’una hipòtesi sobre les dificultats relacionals que

acompanyen al problema exposat, es refereixen a la gènesi i al

desenvolupament del problema i a l’actual forma de manifestar-se.

Per tal d’obtenir aquestes informacions, ens poden servir

d’ajuda preguntes com aquestes:

quin temps fa que s’ha manifestat el problema?

qui, en el context ampliat (parents, amics) està implicat en el

problema?

què s’ha fet per a resoldre’l, i qui ho ha fet?

qui l’ajuda més?

qui està al corrent de la sol·licitud formulada al servei?

- 49 -


Les respostes a preguntes com aquestes, ens indicaran com s’ha

manejat la situació fins al moment de la sol·licitud, els recursos

utilitzats pel sistema i els motius que han impedit que les temptatives

tinguessin resultats positius.

És important captar les possibles incoherències entre el que

l’usuari ens diu i com ho diu, entre el to de veu i els continguts. Tenint

en compte que, perquè aquestes observacions arribin a ser

significatives, el fenomen no ha de ser casual o esporàdic, sinó

recurrent i, conseqüentment constituir una redundància.

L’anàlisi de la sol·licitud i la definició del context

La sol·licitud explícita, no sempre coincideix amb la real o és

prioritària respecte al que està implícit en la demanda, però té la

funció de trampolí per a posar-se en contacte amb el servei.

És fonamental considerar que el tipus de sol·licitud tendeix a

determinar el tipus de context en el que s’inicia la relació.

D’Adda i Gallione (1983), han recopilat i classificat les distintes

peticions que rep el treballador social en quatre categories, que

tendeixen a establir quatre tipus de contexts diferents:

1. Context informatiu

Pressuposa una demanda de notícies, informacions que el

professional pot donar, però no de relació estable amb aquest.

Pot servir com enganxament inicial per iniciar un procés d’ajuda,

sempre que el treballador social reconegui en la sol·licitud una

manera de començar una relació amb el servei.

2. Context d’assessorament

Caracteritzat per una sol·licitud lliure i autònoma, dirigida al

servei social amb expectatives de col·laboració per a la solució

d’un problema, malestar o símptoma.

- 50 -


3. Context assistencial

És tracta de sol·licituds presentades a rel d’un problema o

malestar més estrictament material.

Les sol·licituds d’aquest tipus, sovint, tenen algunes

característiques comunes:

a) La cronicitat;

b) El joc relacional està encobert per necessitats de tipus pràctic i

material que són, per una banda, el símptoma i per l’altre,

l’explicació única i no discutible que la família dóna al seu

malestar;

c) Multiplicitat de peticions;

d) Disponibilitat únicament per canvis aparents.

4. Context de control

Generalment, es tracta de sol·licituds provenen d’una altra

entitat o sistema que es troba en el mateix nivell o en un nivell

jeràrquic superior respecte del professional.

En aquests casos, ens trobem amb dificultats de distint

ordre:

a) La sol·licitud no prové de l’usuari que, sovint, sofreix la

intervenció;

b) És impossible no intervenir;

c) La intervenció en la situació assenyalada no es pot efectuar si

es prescindeix d’una anàlisi de les relacions entre el servei i

les institucions implicades.

5. Context avaluatiu

L’objectiu de la intervenció del treballador social és

proporcionar, generalment a una altra entitat, una avaluació sobre

la situació.

Particularment, es refereix a les avaluacions «d’idoneïtat»

sol·licitades pel Tribunal per a les parelles aspirants a l’adopció; a

- 51 -


l’anàlisi de les parelles que s’ofereixen per assistència familiar o

inclús, al relat que s’ha de presentar davant el tutor de menor en

quant a la conveniència d’ocultar als pares d’una adolescent que

aquesta vol interrompre un embaràs.

En aquests casos, l’usuari no va espontàniament al servei,

sinó que ho fa en compliment d’una formalitat necessària. Però,

així i tot, si l’acció del treballador social s’orienta cap a

l’assessorament, pot transformar una instància burocràtica en una

ocasió de creixement.

En termes generals, és fonamental saber reconèixer en quin

tipus de context s’inicia la relació; saber manejar amb destresa els

contexts per utilitzar-los en la relació amb l’usuari.

Una característica de quasi totes les sol·licituds és que van

acompanyades de la demanda implícita o explícita, de respostes

immediates. A excepció d’algunes situacions d’emergència, és

indispensable no satisfer aquests tipus d’expectatives, i tractar

d'establir una pràctica professional i regles que indueixin a l’usuari a

corregir-les; introduir la variable «temps per a la reflexió».

8.3 L’AVALUACIÓ I EL PROJECTE D’INTERVENCIÓ

Les informacions recollides pel treballador social en el que podríem

definir com àrees crucials, permeten formular hipòtesis sobre el

funcionament de la família.

La hipòtesi es pot desenvolupar a partir de l’anàlisi de:

el context en el qual es manifesta el problema;

la manera en que s’ha format el sistema, de la seva història;

l’evolució del problema o símptoma i de les intervencions

intentades pel sistema.

- 52 -


Aquestes hipòtesis, amés de tenir una funció específica en la

coordinació de l’entrevista, permeten formular una apreciació relacional

sobre el funcionament de la família. La hipòtesi com a eina per a la

coordinació de l’entrevista resulta de nivell lògic inferior a la hipòtesi

sobre el funcionament de la família.

El projecte d'intervenció sorgirà de la confrontació entre la hipòtesi

d’intervenció, la del funcionament de la família i els recursos disponibles.

8.4 EL CONTRACTE

Una vegada s’han obtingut les informacions possibles, es tracta de

considerar si es pot preveure, dins del procés d’ajuda, una col·laboració

activa d’ambdues parts.

És important recordar que la finalitat de la intervenció del treballador

social és l’autonomia de l’usuari. Considerar-lo no com a destinatari

passiu de la intervenció, sinó com una persona responsable que ha pres

la decisió de dirigir-se al servei per demanar ajuda. Un contracte explícit

reconeix la possibilitat de treballar junts per ajudar al sistema a trobar les

seves solucions, estimulant la creativitat i les potencialitats del sistema.

És important plantejar algunes preguntes per definir de qui prové la

demanda i a qui està dirigida, i perquè es presenta en aquest moment;

per poder comprendre de quina manera l’ajuda sol·licitada pot modificar

el sistema familiar.

En el contracte s’estipulen les obligacions recíproques entre usuari i

treballador social: el respecte d’horaris, la quantitat de reunions; els

acords sobre eventuals projectes, es fa una referència precisa a les

persones que es fan càrrec de la situació, etc.

- 53 -


8.5 LES INTERACCIONS POSSIBLES ENTRE EL SUPERSISTEMA TREBALLADOR SOCIAL-USUARI

En el complex equilibri de dinàmiques en moviment continu, no

existeixen en absolut, posicions que es puguin prefigurar; però es poden

distingir alguns tipus d’interaccions factibles en l’evolució d’aquest

supersistema:

1. Els sistemes es comuniquen entre si i estan atents a les

realimentacions mútues.

2. Cada sistema tracta de mantenir, defendre i salvaguardar les seves

peculiaritats específiques.

3. Els sistema família és assimilat pel sistema serveis. Es crea una

relació de dependència total de la família respecte als serveis.

4. El sistema serveis és assimilat pel sistema família. El servei queda

tant atrapat que les seves possibilitats de provocar canvis significatius

seran molt escasses, perquè la seva posició és homeostàtica.


Tant l’usuari/família com el servei contribueixen a estructurar un

supersistema resultat d’acords relacionals als que arriben ambdós

sistemes després d’una sèrie de definicions contínues i recíproques de

les relacions. Cadascun tracta de determinar la naturalesa del vincle i

l’altre reaccionarà confirmant-lo, negant-lo o modificant-lo. També el lloc

i l’ambient participen en aquests acords.

En recollir les informacions que ens aporta l’usuari, cal tenir en compte

el temps d’adaptació d’aquest al nou ambient, ajudar-lo a sentir-se

còmode.

És important comunicar a l’usuari tant el mètode de treball, com la

neutralitat per part del professional respecte a les avaluacions

personals

- 54 -


És de fonamental importància que la informació sobre l’usuari sigui

recollida de primera mà. Les informacions obtingudes per altres vies

poden interferir en la interpretació de la situació, comprometre o limitar

les possibilitats d’intervenció, fomentant els prejudicis en el treballador

social. Per aquest motiu, si ens arriba algun tipus d’informació sobre

aquest o sobre la seva situació, és convenient que li sigui comunicada

el més aviat possible, per oferir-li la possibilitat d’explicar-se.

La obtenció d’informació té la finalitat de comprendre una determinada

situació, dels fets que han provocat diferències i realimentacions

significatives en el sistema.

El treballador social ha de deixar temps a l’usuari perquè s’espaï i

s’expliqui, però ha de tenir un paper actiu i dirigir l’entrevista amb la

finalitat d’obtenir informacions útils per a l’anàlisi de la situació.

Una de les característiques de gairebé totes les sol·licituds, és que

amés de la demanda que es fa de manera explícita hi ha una o varies

demandes implícites. És important observar atentament i saber captar

el que no ens expressa, però d’alguna manera ho deixa entreveure, i

ens dóna peu perquè li formulem una pregunta.

És fonamental saber en quin tipus de context s’inicia la relació.

Les informacions recollides pel treballador social en el que podríem dir

les àrees significatives, permeten formular hipòtesis sobre el

funcionament de la família. Aquestes hipòtesis, amés de tenir una

funció específica de coordinació en l’entrevista, permeten una

apreciació relacional del seu funcionament.

La finalitat de la intervenció és l’autonomia de l’usuari. Per aquest

motiu, el contracte explícit ens permet definir la relació de manera clara

i explícita. En el contracte s’hi estipulen les obligacions recíproques, el

paper que cadascun d’ells tindrà en el procés,

- 55 -


9. LA COORDINACIÓ DE L’ENTREVISTA

9.1 ELABORACIÓ D'HIPÒTESIS

La hipòtesi, en la coordinació de l’entrevista, és l’eina per

excel·lència, ja que garanteix al treballador social la conducció de la seva

investigació, seguin un fil lògic, i impedint que assumeixi l’actitud

d’observador passiu que permet a la família imposar la seva avaluació.

L’usuari, en el moment de la sol·licitud, ja ha efectuat la seva

avaluació del problema utilitzant, d’entre les dades que disposa, aquelles

que creu importants i associant-les segons la lògica que considera

correcta. Aquesta elaboració l’ha dut a la conclusió de què en la situació

hi ha un element que s’ha de modificar, identificat com el problema a

resoldre perquè tot torni a funcionar.

Si ens limitem a acceptar la puntuació de l’usuari i utilitzem la

mateixa informació i el mateix procediment d’avaluació, és molt provable

que arribem a les mateixes conclusions. En aquest cas, la intervenció

tècnica es limitarà a proposar solucions diferents a les intentades

independentment pel sistema.

Si comencem per analitzar de quina manera l’usuari ha seleccionat i

associat les informacions, podem arribar a descobrir quina és la lògica

que, tant el que s’ha dirigit al server com el sistema al que pertany,

consideren adequada, i finalment, pot induir al sistema a veure el

problema d’una altra manera.

Podem dir que la funció principal de la hipòtesi consisteix en orientar

la indagació i l’activitat del treballador social, permetent-li comprendre el

funcionament i la organització del sistema i traçar un mapa de les

relacions, en el qual figuri la posició dels distints membres de la família i

la posició d’aquesta dins d’altres sistemes. El que és fonamental, és el

seu valor funcional.

- 56 -


Selvini Palazzoli i altres (1980, pàg. 11), esclareixen que la hipòtesi

«[...] ha de ser sistèmica, haurà d’incloure a tots el components de la

família i donar-nos un supòsit referent a tot el funcionament relacional».

Per a l’elaboració de la hipòtesi en el procés d’ajuda, Lerma (1987)

suggereix tres etapes:

En la primera, s’haurà de fer una reflexió atenta sobre les dades

recollides pel treballador social en el primer contacte amb el

sol·licitant. D’aquí en podrem extreure una primera hipòtesi,

provisional, que ens permetrà individualitzar una sèrie d’àmbits

potencialment importants, sobre els quals indagarem durant

l’entrevista.

Posteriorment, a través de la recollida orientada de les dades i la

seva connexió amb informacions significatives, podrem procedir a

l’anàlisi d’aquestes àrees.

Finalment, procedirem a la organització de les dades obtingudes,

integrant-les, amb les informacions recollides en els distints nivells

(relacional, socioeconòmic, sanitari, educatiu), en una hipòtesi de

joc familiar que inclogui tant les posicions de cadascun dels

membres en el sistema, com la posició del sistema respecte dels

súper/subsistemes amb els quals està en relació.

9.2 CIRCULARITAT

Durant l’entrevista, sorgeix la necessitat de formular preguntes que

ens permetin rebre informacions i no senzillament notícies. Per això hem

de tenir molt en compte dos conceptes:

La informació es una diferència;

La diferència és una relació (o un canvi de la relació).

- 57 -


Si adoptem aquests pressuposts, necessàriament, s’hauran de

plantejar les preguntes fonamentant-nos en el principi de la circularitat.

En proposar preguntes de tipus circular, amés d’obtenir informació,

s’assoleix simultàniament l’objectiu d’introduir en la família inputs,

connexions entre distints fets, permetent-li adquirir una nova visió del

problema.

Aquest tipus de preguntes, es poden fer des de la primera

entrevista, com a mètode indagatori per avaluar el problema. D’aquesta

manera podrem focalitzar la nostra atenció en la manera en que cada

membre de la família defineix el problema, en les solucions que s’han

intentat, per part de qui i amb quins resultats. Les diferències o

coincidències entre la visió de la situació, ens podran servir de base per

altres preguntes que afavoreixin l’aparició de noves informacions i poder

desenvolupar hipòtesis més articulades.

9.3 NEUTRALITAT

Seguin a Selvini Palazzoli i altres (1980, pàg. 17), entenem per

neutralitat del treballador social «[...] un determinat efecte pragmàtic que

el conjunt de les seves conductes en la coordinació de la sessió exerceix

en la família». Ser neutrals no significa mantenir una conducta freda,

distant, sinó donar a la família la impressió de no prendre part en la

situació, de no decantar-se cap a un dels membres.

És oportú esclarir que una actitud neutral en la coordinació de

l’entrevista no significa neutralitat front a les conductes adoptades pels

individus. L’actitud neutral és funcional per a comprendre com es

manifesten aquestes conductes, què és el que les determina o manté, i

per ajudar al sistema a trobar un equilibri menys disfuncional.

- 58 -


9.4 LA PRIMERA ENTREVISTA

Gràcies a les informacions recollides en el primer contacte, el

treballador social podrà idear l’àmbit en el qual es manifesta el problema i

definir a qui convé citar per a la primera entrevista.

Cal assenyalar que, encara que la família és el sistema relacional

significatiu més reduït en el que es situa l’usuari que presenta la

sol·licitud, el pacient identificat és, preferentment, el camp que s’ha

d’involucrar i que s’ha d’observar, i en el qual s’ha d’intervenir.

El primer moment de l’entrevista es centrarà en alguns punts

essencials:

Fer que tots se sentin còmodes;

Presentar-se i especificar quin és el paper que es du a terme

respecte a l’entitat, el tipus de servei i l’estil de treball;

Comunicar qui es va posar en contacte amb el servei i fer un resum

de tot el que es va dir en el primer contacte amb el sol·licitant;

Revisar i completar, directament amb cadascun del presents

(començant pels de més edat), les dades personals obtingudes en

el primer contacte.

Des de la primera entrevista, és important captar totes les senyals

no verbal que, normalment, es perceben però que no són suficientment

considerades i associades a altres informacions, com per exemple:

els que no han vingut a la reunió;

la disposició dels distints components;

la persona que comença a parlar;

la que en un llenguatge no verbal, fa de moderador de la família;

el to de veu i l’humor de cadascun dels membres de la reunió.

- 59 -



L’entrevista està destinada a investigar la «lògica operativa» del

sistema per a plantejar les futures intervencions a partir d’aquesta

lògica.

La funció principal de la hipòtesi és orientar la investigació, permetent

comprendre el funcionament i l’organització del sistema. Per aquest

motiu, les hipòtesis hauran de ser sistèmiques, incloure a tots els

membres de la família, ampliant el camp d’observació i oferint una

visió més àmplia i articulada dels problemes que es presenten en la

família.

Les preguntes circulars, amés de proporcionar informacions, ens

permeten establir una connexió entre diferents fets, que de manera

aïllada no semblen significatius però en conjunt poder ser rellevants,

ens permeten adquirir una nova visió del problema. Afavorint l’aparició

de nova informació i la possibilitat d’elaborar hipòtesis més

articulades.

Una actitud neutral en la coordinació de l’entrevista no significa

neutralitat front a les conductes adoptades pels individus. L’actitud

neutral és funcional per a comprendre com es manifesten aquestes

conductes.

Encara que la família és el sistema relacional significatiu més reduït

en el que es situa l’usuari que presenta la sol·licitud, el pacient

identificat és, preferentment, el camp que s’ha d’involucrar i que s’ha

d’observar, i en el qual s’ha d’intervenir.

- 60 -


10. ALGUNES INTERVENCIONS DEL TREBALL SOCIAL

10.1 LA VISITA DOMICILIARIA

Es tracta d’una eina bastant típica del servei social, utilitzada amb

freqüència en alguns tipus de serveis. Generalment es defineix com una

entrevista efectuada en el domicili de l’usuari per a profunditzar la

comprensió del diagnòstic, i com estudi i observació de l’ambient familiar.

Hi haurà diferències entre l’entrevista a domicili i la que es fa en el

servei. En el domicili de l’usuari, és aquest qui està més familiaritzat amb

l’ambient, el qual li permet provocar eventuals distorsions per obtenir el

control de la relació. Per aquest motiu, cal recordar que en aquesta

situació el coneixement de la realitat no és del tot objectiu i que la

presència d’un observador modifica el conjunt de les relacions que

s’estan analitzant.

El primer interrogant que ens hauríem de plantejar és, qui ha trobat

convenient i oportú que aquesta entrevista es dugués a terme; la situació

pot ser molt distinta si és l’usuari el que ha sol·licitat la visita del

treballador social o si ha estat una proposta del professional. Així doncs,

serà important avaluar:

si la petició es formula per a un primer contacte;

si la sol·licitud prové directament de l’usuari o d’una altra persona;

si el motiu de la visita domiciliaria es deu a la impossibilitat de

l’usuari per a traslladar-se al servei;

les implicacions de la demanda, no només per l’usuari o pel servei,

sinó per la seva relació.

Sempre és important reflexionar sobre el significat de la petició.

En ocasions, la visita domiciliaria pot ser proposada pel treballador

social, com a part del seu projecte d’intervenció, amb una finalitat

concreta.

- 61 -


En alguns contexts institucionals, la visita domiciliaria pot

transformar-se en «procediment burocràtic» per a obtenir una sèrie de

prestacions (per exemple, assistència domiciliaria) o pot estar inclosa en

un protocol operatiu definit per una altra institució (per exemple, un

Tribunal). En aquestes situacions, el treballador social corre el risc de

perdre de vista els objectius pels quals s’ha donat a una intervenció

discrecional la categoria de procediment.

És indispensable que, en cada oportunitat, independentment de qui

ha proposat la visita, el treballador social defineixi:

quin és el context relacional respecte de l’usuari (suport, control);

quins són els objectius que es persegueixen amb l’entrevista a

domicili;

quina és la seva hipòtesi de la situació;

quines són les àrees significatives a examinar per a obtenir

informacions significatives.

Pel que fa als objectius, podem distingir tres tendències:

1. La primera, considera la visita domiciliaria com una eina per recollir

informacions que permetin una anàlisi correcta i completa de la

situació. Permetent captar la relació existent entre la conducta de

l’usuari i l’ambient en el que es desenvolupa.

2. Una segona corrent, està lligada a situacions en les quals la

relació amb l’usuari està clarament definida en un context de

control. En aquest cas, la funció de la visita pot ser controlar si es

compleixen, i de quina manera, les indicacions donades pel

treballador social o prescrites pel Tribunal.

3. Una última corrent, va dirigida a aquelles situacions en les quals la

relació s’estructura clarament en un context de suport, i la visita

domiciliaria passa a ser una eina per a reforçar-la.

- 62 -


Cal recordar, que la visita domiciliaria, de la mateixa manera que les

altres entrevistes, ha de ser convinguda amb l’usuari. Serà important, si

no s’ha convingut prèviament, escollir la millor forma de preavís (segons

el tipus de relació que es mantingui amb l’usuari.

10.2 EL SUBSIDI

Entre els recursos de què disposa el treballador social per al

tractament del cas, ocupen una posició important els fons que l’entitat

destina a l’assistència econòmica. Aquests fons poden tenir dues

assignacions diferents:

intervencions per cobrir el mínim vital;

intervencions econòmiques extraordinàries.

Intervencions per cobrir el mínim vital

Per a poder accedir a aquest tipus de prestacions, l’usuari ha de

complir amb determinades condicions d’ingressos, estipulades per

reglaments i taules, i aquest és el criteri que s’ha de seguir per

atorgar-li el dret a gaudir-ne.

Amb freqüència, potser que la sol·licitud d’ajuda econòmica

emmascari altres dificultats, que no apareixen de primera intenció. Per

aquest motiu, és fonamental fer una anàlisi minuciosa del

requeriment, que faci sortir a llum eventuals problemes subadjacents,

si n’hi ha, o que permeti definir un context relacional clar, en el qual la

intervenció del professional sigui qualificada com a enllaç entre les

necessitats i el recursos, sense responsabilitzar-se de la situació.

- 63 -


Intervencions econòmiques extraordinàries

El subsidi pot considerar-se com una intervenció complementària

de suport a la família a la l’usuari, un recurs del que disposa el

treballador social per assolir els objectius que s’ha fixat en el seu


En gran mesura, depèn de l’avaluació que faci el professional.

És fonamental tractar de comprendre fins a quin punt les dificultats

són realment de caràcter econòmic i en quina mesura acompanyen o

emmascaren necessitats i problemes d’altre tipus. Això permetrà fer

una apreciació global de la situació de l’usuari i de la seva família.

Establir una relació en la qual l’aspecte econòmic és important, però

no exclusiu.

L’ajuda econòmica pot prestar-se i pot ser la manera d’implicar a

l’usuari en un projecte de canvi més global, sempre que es respectin

algunes condicions essencials:

que es procedeixi a una anàlisi exhaustiva de la situació;

que es posi de manifest el «joc» de la família;

que el subsidi sigui temporal i es trobi inclòs en un projecte de

treball amb la família més ampli.

Cal tenir sempre en compte els objectius que es volen assolir i

és necessari avaluar si el subsidi és una forma d’intervenció coherent

amb l’estratègia ideada.

10.3 L’AJUDA DOMICILIARIA

L’objectiu general d’aquesta intervenció consisteix en afavorir i/o

permetre la permanència en la família, o en el propi context ambiental, de

les persones majors, minusvàlids, malalts mentals o menors, mitjançant

la intervenció a domicili de personal del servei. En aquests casos, el

professional es troba en contacte directe amb sistemes amb un delicat

equilibri, canviant i marcat sovint per models rígids d’interacció.

- 64 -


Assistència domiciliaria

L’assistència domiciliaria es caracteritza per ser una prestació

d’ajuda en les tasques domèstiques i per a l’assistència directa a la

persona, inclús amb l’objecte d’estimular l’autosuficiència.

Però cal tenir en compte que si el servei dóna respostes

d’assistència domiciliària basant-se principalment en el fet de que el

cas compleix amb els requisits exigits per accedir a la prestació, corre

el risc d’introduir a un professional en un joc relacional del qual no

se’n coneixen les regles.

Això, per una banda, pot arribar a ser una font de dificultats per a

la correcta realització del projecte d’intervenció; i per l’altra, contribuir

al manteniment d’un joc patològic. Per tant, es confirma la necessitat

de que el treballador social faci una lectura correcta i completa de la

situació i una avaluació dels possibles efectes que la intervenció pot

general en el sistema.

Finalment, sempre es tindran en consideració les

realimentacions provinents dels professionals encarregats de dur a

terme aquesta prestació, amb la finalitat d’una verificació i,

eventualment, d’un nou projecte d’intervenció.

Suport domiciliari amb finalitats educatives

Entre les intervencions a favor de menors en dificultats,

assumeix gran importància el suport domiciliari amb finalitats

educatives. El seu objectiu és evitar la institucionalització o la

necessitat de separar al menor de la seva família.

- 65 -


Segons Selvini i Gabrielli (1987), s’ha d’evitar la centralització de

la intervenció únicament en el menor, ja que aquest enfocament pot

representar riscos importants:

front als pares, pot agreujar un procés d’alliberació de la seva

responsabilitat, ja en curs;

front al menor, pot instigar-lo implícitament contra els pares.

L’objectiu de la intervenció domiciliaria haurà de tendir, en primer

lloc, «[...] a que els pares es responsabilitzin de les figures parentals i

serà, per tant, una intervenció centrada en la família» i en segon lloc,

«[...] a consolidar la parella dels pares (quan existeix) i neutralitzar als

parents que resultin desqualificadors i destructius respecte als pares»

(Selvini i Gabrielli, pàg. 11).

En particular, es tindrà en consideració:

El joc existent en la família en el moment concret.

La relació entre el professional i la família.

Les diferents versions del problema que tenen tots els

professionals que observen a la família des de dins i dels que

l’observen des de fora.

Un cop decidida la conveniència d’aquest recurs, el treballador

social i el professional domiciliari hauran d’estructurar un sistema

constant de comunicació que permeti veure les realimentacions

rebudes (recordant que el silenci també és una resposta) i reajustar el


- 66 -


El moment de la verificació també presenta alguns aspectes

peculiars:

a) En el cas d’haver obtingut un resultat positiu, s’haurà de

considerar què implica eliminar l’element que va afavorir el canvi i

com actuar perquè el fet de suprimir-lo no sigui viscut com un

càstig, sinó com el reconeixement d’una possible autonomia.

b) En el cas de que la intervenció no hagi modificat el funcionament

de la família, serà oportú avaluar quins canvis ha introduït en la

seva història-cultura-experiència i de quina manera el sistema

familiar va aconseguir neutralitzar el «poder» del servei.

10.4 L’ASSESSORAMENT PSICOSOCIAL

L’assessorament psicosocial es caracteritza com el nivell

d’intervenció en el qual els recursos que el professional posa en joc en el

procés d’ajuda a l'usuari es concreten, quasi exclusivament, en la

capacitat del treballador social per a utilitzar l’instrument de la relació i la

comunicació. És un exercici d’esclariment, de suport que apunta a

l’assoliment d’un nou equilibri en el sistema usuari.

Intervenció dins d’un context d’assessorament

La intervenció d’assessorament psicosocial pot respondre a

objectius de caràcter general, compartits naturalment amb l’usuari,

com: dissoldre i esclarir els nuclis problemàtics existents en la

situació, emparar a la família en els processos de redefinició de les

regles o de les distàncies entre els distints subsistemes, afavorir el

compliment dels deures existencials per part dels components de la

família, facilitar l’activació dels recursos interns del sistema i la

utilització dels externs.

- 67 -


La intervenció d’assessorament del servei social es proposa

reactivar i facilitar la reorganització dels recursos d’un sistema familiar

en crisi de transició.

Intervenció d’assessorament psicosocial dins d’altres contexts

Les intervencions d’assessorament psicosocial tampoc poden

faltar en contexts com l’assistencial, el de control o l’avaluatiu.

Sobretot en els casos dels contexts assistencial i de control, és

fonamental que el treballador social especifiqui i defineixi clarament

amb l’usuari una línia de demarcació entre l’assessorament

psicosocial i els altres tipus d’intervenció, per evitar relliscades que

puguin reduir a la impotència del professional, fer crònic el problema i

disfuncional la relació amb el «sistema d’ajuda».


En quant a la visita domiciliaria, el primer interrogant que ens hauríem

de plantejar és, qui ha trobat convenient i oportú que aquesta

entrevista es dugués a terme.

L’ajuda econòmica pot prestar-se i pot ser la manera d’implicar a

l’usuari en un projecte de canvi més global, sempre que es respectin

algunes condicions essencials.

- 68 -


11. VALORACIÓ PERSONAL

La lectura d’aquest llibre, encara que no ha estat una tasca fàcil,

degut a la complexitat dels seus continguts, m’ha ajudat a esclarir molts

d’aspectes de l’entrevista, la metodologia, i del procés d’ajuda.

M’ha fet comprendre la necessitat de que les hipòtesis siguin

sistèmiques, globals. La importància que té conèixer el context on es

desenvolupa l’usuari tant a nivell individual com familiar, i de la definició

del context en la relació d’ajuda.

Especialment, m’ha agradat la manera en què ens mostren una

perspectiva més actual de l’evolució del treball social fins arribar a l’òptica

sistèmica.

També m’ha ajudat a entendre fenòmens de la comunicació que

encara no tenia gaire clars, sobretot els referents a les trampes de

comunicació.

Penso que ha estat una lectura molt enriquidora, que el seu

contingut no només és útil per als estudiants de treball social, sinó també

com a llibre de consulta en la pràctica professional.

- 69 -

campanini i luppi - servei social i model...

Documents