HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL

PREHISTÒRIA

Diferents teories sobre el naixement de la música com llenguatge artístic, des del segle XVIII: llenguatge (Herder), veus d’animals (Darwin), crits inarticulats (Stumpf) o interjeccions emocionals ( Spencer). Darreres teories: segurament evoluciona a partir del llenguatge amb connotacions emocionals, com la comunicació entre mare i fill i les primeres etapes del desenvolupament del llenguatge.

La música apareix com element vinculat al culte. Just tardíament apareix com element estétic.

----Encara que els conceptes i l’ús de la música ha seguit evolucionant fins avui, els instruments romanen essencialment iguals. És a dir, dins les diferents civilitzacions s’usen els mateixos principis acústics.

Ús dels diferents instruments amb connotacions místiques i religioses. Pels sumeris la música guardaba relacions cosmològiques, per això el nombre desempenyava per ells un paper primordial (relació amb planetes, estacions del any…)

Consideració de la música com art, i com element cultural amb connotacions màgiques, curatives. Abundants representacions tant als ideogrames com a pintures.

1

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL

GRÈCIA I ROMA

GRÈCIAIlles de thera i Kos primeres figures d’ídols: arpistes i executatnts d’aulos. Influències de Mesopotamia, Frígia i Egipte a la primera civilització ciclàdica i minoica (1500 a. de C)

-Període de l’estil geomètric encara és el de Deus i mites: reproduccions a àmfores i informació literària a la Ilíada i la Odisea d’Homero.Floreix la vida musical després de l’època micènica: neix la POLIS. Reunions i celebracions a les ciutats, cerimònies i festes de caire religiós i socials.Cada ocasió tè la seva pròpia forma musical.

Pitàgores ( S. VI) demostra el fonament numèric de la música. Mitjançant el monocord extreu les proporcions de les cordes i tubs en relació al so que emeten. El moviment del cosmos i de l’ànima humana es fonamente sobre lles mateixes proporcions. La música, pel seu principi matemàtic, és generadora de l’ordre universal, però també influeix sobre l’ànim i el caràcter de les persones, per això es converteix en un factor moral i social, a tenir en compte en l’educació i la vida pública (EDUCACIÓ, ÈTICA, POLÍTICA).

PLATÓ protesta contra la nova música del segle V. ARISTÒTILobjetivitza la teoria de l’ethos (Estètica) Teoria musical renovada, amb Aristogenos de tarento i Euclides

d’Alexandria. Notació musical: una per la música instrumental i un altra per la vocal.

Ambdues són notalcions alfabètiques.Conservam un 40 exemples de música grega: Fragments d’Eurípides, de tragèdia, de drama, himnes a Apol.lo, cançó de Seikilós, himnes de Mesomedes de Creta, de Meleagro, cinc fragments i dos fragments de drama, i cinc peces instrumentals. Conservats a Berlín, Oslo, Viena, Delfos, Michigan..

ROMAA partir del segle III a. de C. s’intensifiquen les influències gregues sobre Roma.És molt important la influència que esclaus duits de les diferents terres conquerides, sobre tot de Grècia, tingueren sobre la música romana.De totes maneres, encara que la música romana no mostri una autonomia poderosa, la iconografia i ressenyes literàries ens aprlen d’un important paper en el culte, la societat, festes, danxa, treball, exercit…

És important també recordar la tradició i perfeccionament de la teoria musical, patrimoni heretat dels grecs. EUCLIDES D’ALEXANDRIA I ERATÒSTENES, a VARRON, autor d’un tractat perdut.

Importants foren els tractadistes que enllaçaren la tradició del món clàssic amb l’Edat Mitjana europea:-Tolomeu, sistema tonal, escales.-San Agustí, segle IV al llibre De musica

2

-Marciano (s. V) i sobretot, BOECI a DE INSTITUTIONE MUSICAE, 5 llibres fonament de la teoria musical medieval.CARÁCTERÍSTIQUES GENERALS DE L’EDAT MITJANAEDAT MITJANA Església primitiva (segles I fins a VI)

DATES IMPORTANTS:Des de la caiguda de l’imperi romàEdicte de Milàn del 313, permet la lliure expressió als cristians, Constatí el Gran desplaça al 330 de Roma a Bizanci la capital, es divideix l’Imperi al 395 i la decadència de l’Imperi és marcada al 476. Inici de l’edat Mitjana des d’aquesta data fins el segle XIV inclòs.CONTEXT SOCIO-HISTÒRIC:És el moment de formació de les futures nacions europees: Espanya veurà la dominació visigòtica i posteriorment la invasió dels àrabs. Al 800 es coronà a Carlemagne, i al 870 es produeix el restabliment de la unió entre Roma i Constantinopla. Aquesta darrera ciutat continuarà sent la capital de l’imperi d’Orient fins a la caiguda de la ciutat a mans dels turcs, l’any 1453. A Europa, el sistema de feus dominarà la història. Marcada divisió social, entre els senyors que protegeixen el seu territori, la població gairebé considerada com servents i el poder eclessiàstic. Al segle XI, un conjunt de factors permeteren el naixement de la literatura i música de l’amor cortès a l’entorn de la Provença, fenòmen posteriorment estès al nord de França i Alemanya (trobadors, trouvères, minnesänger).

ANTECEDENTS MUSICALS: Influències musicals: Temple jueu, i músiques de l’Antiquitat mediterrània, com la grega, siríaca, Egipte….L’art des del sgle V a l’XI reflectéis el legat cultural romà i cristià, amb les aportacions dels pobles anomenats bàrbars. Art i cultura progressaran cap a la configuraciò de una cultura que es mostrarà a l’Europa romànica del segle XI. Esglésies orientals: bizantina (ortodoxa grega), rusa, etíope, i copta (Egipte).PENSAMENT MUSICAL Dins el pensament musical, tenim les figures de Martianus Capella, amb el tractat Les noces de Mercuri i la Filologia, (s. V) i Boeci (480-524) amb De institutione Musica. El primer marca la música ocupant un lloc com a ciència, dintre del que denominaven Quadrívium: àlgebra, aritmètica, astronomia i música.El trivium el conformaven la Retòrica, Dialèctica i Gramàtica.

Boeci continua el pensament pitagòric establint la divisió en música mundana, humana i instrumentalis.Els estudiosos medievals encara fan una altra dinstinció entre la música speculativa i la musica practica. La primera era una disciplina intel.lectual fonamentada en les matemàtiques i l’especulació cosmològica. La musica practica ocupava una posició molt inferior.A l’Edat Mitjana es rebutja la musica que tinguès vincles am espectacles pagans. No es permeten els instruments dins l’església, just l’orgue i la lira excpecionalment (pels salms).EDAT MITJANA.

3

CARACTERÍSTIQUES MUSICALS DE L’ÈPOCA:A partir del segle V es desenvolupen diferents liturgies tenint en compte l’àmbit geogràfic: ritus gal.licà, sarum o cèltic, mossàrab, milanès o ambrosià, bizantí i rus. Cada litúrgia presentava unes caracterìstiques pròpiesA finals del VI, Gregori I va dur a terme una reforma de la liturgia romana (ANTIPHONALE CENTO). Al VII es va donar a aquestes melodies una configuració planera i fàcil.

Podem dividir la música de l’Edat Mitjana en música religiosa i música profana.

MÚSICA RELIGIOSAQueda definida per les diferents litúrgies prèvies a la unificació gregoriana: gal.licana, cèltica, mossàrab, ambrosiana, bizantina i russa. Amb la unificació que proposa el gregorià s’estableix una estructura de les formes pròpies d’aquesta litúrgia: parts fixes de la missa (ordinari) i les variables segons la festivitat o dia (propi).Una de les aportacions més importants a les funcions de l’Església cristiana va ser la de sant Benet (480-543) que va instaurar un model per la vida monàstica. Inclou una sèrie de normes per a la vida dins el monestir, instaurant l’ofici diví, un cicle de vuit hores: matines, laudes, prima, tèrcia, nona, vespres i completes. També va ordenar tots els salms i càntics per a les hores diürnes.

MÚSICA PROFANANo en tenim gaire mostra del que devia ser la música popular, encara que hi ha iconografía representant danses i instruments.Neix el moviment trobadoresc entorn de la Provença, amb nobles-poetes que treballaven música i poesia. El fenòmen s’esten al nord de França (trouvères), a Alemanya (minnesänger). També existiesen els clergues que abandonen la vida religiosa, amb composicions en llatí medieval parlant de la vida, dones…Són els goliards. Els joglars eren més aviat els intérprets, que a vegades anaven de poble en poble i a vegades estaven al servei just d’un senyor.

Música instrumental A la cort bizantina estava lligada a l’execució vocal: acompanyament instrumental, l’orgue era un instrument profà.

La música instrumental, en principi, està prohibida ja que pertany al gènere de música lligada a modes i ethos no massa recomanables. Els instruments recordaven els rites pagans, relacionats amb Dionissos i les bacanals romanes, i no eren ben vists eclessiàsticament.Just l’orgue està documentat com a instrument permés dins la liturgia, i sobretot a partir del naixement de la polifonia.Probablement tingué a veure amb le naixement de vàries veus a la vegada, ja que la ressonància de l’orgue permet escoltar diversos armònics que fan l’efecte de diferents veus.

4

EDAT MITJANA. MÚSICA PROFANA

-Els joglars acompanyaven les seves interpretacions dels poemes i melodies trobadorescos amb diferents instruments. No és possible enara l’acompanyament harmònic, per tant parlarem d’acompanyaments amb bordons, percussió, o doblant les veus amb diferents famílies instrumentals.-Es segueixen tocant l’arpa, el salteri, la flauta de bec, la xeremia, els cròtals.-Cornetes o corns de caça, anomenats olifants.-Moment en que s’introdueixen també instruments de procedència aràbiga: llaüt i mandolina, de corda pinçada amb dits. Viella i viola eren instruments fregats amb arquet, els més petits s’anomenen rebecs o rable.-Cromorns, instruments de vent de froma corbada, i cornamusa o xeremia nostra.-Fins al XIII no hi ha documentació escrita per a instruments sols.La primera forma instrumental pròpiament dita és la ESTAMPIE. També coneixem l’existència dels petits orgues portatius

MÙSICA ESCÈNICA.

EDAT MITJANA

A partir dels Tropos de L’Introito de Pasqua i Nadal es desenvoluparen diàlegs cantats, que prest incorporaren acció dramàtica.El procés es clar: afegim lletra per recordar la música llarga, i si afegim lletra, que aquesta tingui totes les possibilitats, entre elles les de l’acció teatral, en forma de diàlegs. Naixen així petites representacions sacres independents, per exemple la Representació de Daniel, i mes tard els Misteris, que es representaren fora de la liturgia i dela Església, fins i tot.

Per exemple, a Espanya tenim la representació del Misteri d’Elx.Té una part més antiga de cant solístic, i més tard s’afegiren parts polifòniques.Es coneixen també representacions d’altres misteris medievals.

Dins el context de les escenes bíbliques, tenim a Catalunya i Balears les representacions de les 3 Maries i també de la Sibil.la.

5

MONÒDIA RELIGIOSA A L’EDAT MITJANA. CANT GREGORIÀ.

Des de la caiguda de l’imperi romàEdicte de Milàn del 313, permet la lliure expressió als cristians,Influències musicals: Temple jueu, i músiques de l’Antiquitat mediterrània, com la grega, siríaca, Egipte….Constatí el Gran desplaça al 330 de Roma a Bizanci la capital, es divideix l’Imperi al 395 i la decadència de l’Imperi és marcada al 476.litúrgies prèvies a la unificació gregoriana: gal.licana, cèltica, mossàrab, ambrosiana, bizantina i russa. Mantenen unes pràctiques comuns, encara que amb trets diferencials importants. Compartiesen l’ús del llatí.Litúrgies occidentals: branca francoromana d’on sorgeix la litúrgia romana, que reemplaçarà totes les altres litúrgies.

6

Branca hispanogàl.lica: litúrgies celta, gal.licana, hispànica o mossàrab i ambrosiana. La celta va ser substituîda a l’època de Gregori I, i la gal.licana durant el segle VIII. La mossàrab va ser substituîda per la romana al 1071, tot i que encara es conserven part a Toledo, Salamanca i Valladolid.(Llibres que contenen aquesta litúrgia són l’antifonari de Lleó i el Libellus precum)Amb la unificació que proposa el gregorià s’estableix una estructura de les formes pròpies d’aquesta litúrgia: parts fixes de la missa (ordinari) : Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus-Benedictus, Agunus Dei.Variables segons la festivitat o dia (propi): Per exemple, l’Introito de la Missa de Nadal i la seqüència del Dies Irae per les Misses de requiem

Una de les aportacions més importants a les funcions de l’Església cristiana va ser la de sant Benet (480-543) que va instaurar un model per la vida monàstica. Inclou una sèrie de normes per a la vida dins el monestir, instaurant l’ofici diví, un cicle de vuit hores: matines, laudes, prima, tèrcia, nona, vespres i completes. També va ordenar tots els salms i càntics per a les hores diürnes.

MÚSICA PROFANA

Dates del primers trobadors:segona meitat del segle XI, Decadència primer terç del segle XIII. Pareix ser que les guerres albigeses al sud de França hi ajudaren.Guiraut Riquier, mort al 1298, va ser el darrer trobador. Trouvères: des del 1150 fins al segle XIV.Els minnesänger coincideixen amb aquests darrers.

Tenim contstància, per representacions iconogràfiques, de l’existència de festes i danses a l’Edat Mitjana. Fins i tot, algunes d’aquestes dins el nostre entorn català.Per tant, podem suposar l’existència d’una música popular no documentada, que s’ha perdut. Recordem que els Pares de l’Església no veien la música instrumental com a pecaminosa, ja que anava associada a rites pagans i festes de caire libidinós. L’únic permés era l’orgue, i en tenim constància del seu ús a dates primarenques.El cert és que entorn del segle XI, un conjunt de condicions favorables a llargues estades dels nobles als castells i una certa “tranquilitat” política i social permeteren el sorgiment del moviment trobadoresc. Sorgit al sud de França, a l’entorn geogràfic entre Provença i Llemotges.Els temes que tracta la poesia trobadoresca són essencialment tres: amor, guerra i natura. Guerra entesa com a política, relacions entre els diversos senyors feudals del moment, debats satírics, etcHISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL

NAIXE-MENT DE LA POLIFONIA: Segles X-XI

ARS ANTI-QUA: SEGLES XII-XIIIARS NOVA: SEGLES XIV AL XV

7

Al segle XI el gregorià rep un gran impuls degut a l’increment de les comunitats religioses arreu d’Europa.Les melodies eren les mateixes, donat que no es permetia alterar el cant inicial.Amb el temps, es va admetre melodies de nova factura, i el naixement de la polifonia.Molt important en el naixement de la polifonia és el canvi de mentalitat que suposa passar del Romànic al Gòtic. Les condicions arquitectòniques de transmissió de so no són les mateixes, i ajuden a notar canvis sonors.De la mateixa manera, l’expansió de la Esglèsia propicia el naixement de recursos per aprendre i ensenyar més fàcilment seqüències de gregorià llargues: d’aquí els trops i les sequències.L’activitat musical important es desplaça del sud de França al Nord, al manco pel que fa a les innovacions. L’escola de Notre Dame de París alimentarà vàries generacions de músics, i encara és un referent avui dia com a impulsor d’un dels canvis que més afectaran a la música occidental: el naixement i desenvolupament de la polifonia.Els monestirs i abadies, conjuntament amb centres com Notre Dame ja permeten, amb les seves biblioteques i scriptoriums, copiar manuscrits musicals, que és el que permet conservar aquesta música dormida.-Cap al 1320 es spublica a França ARS NOVA, de Philippe de Vitry on es proposaven canvis en l’escriptura per tal de poder superar la notació gregoriana, inadequada per anotar les subtileses de la nova música. Proposava, sense voler, una nova concepció artística: amb l’ARS NOVA l’artista comença a ser tingut en compte socialment. A Itàlia, Dante i Bocaccio, a més del DOLCE STIL NUOVO de Petrarca enllacen amb el nou període, facilitant l’expansió de la nova estètica.Les innovacions de l’ARS NOVA giren entorn dels MOTETS: isorítmia, isoperiodicitat, la cançó polifònica, el sistema mensural i la notació mensural

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL

SEGLE XV RENAIXEMENT

8

Grans transformacions tècniques i cavi profun dels valors i del pensament determinants per a una revolució estilística.S’aplica la imprempta a la música i es fabriquen nous instruments, La imprempta permetrà una gran difusió de la música i la seva conservació tal qual l’escriu l’autor.S’estableix la divisió de las veus humanes tal com la coneixem ara. Durant la segona meitat del XV neix un gran interès per l’estudi de la teoria musical grega, traduint obres de Quintilià, Ptolomeu i Aristides. A més, s’estudien les seccions dedicades a la música dins la Política d’Aristòtil i la república de Plató.La concepció de l’ús de la música canvia: al seu indubtable valor com element litúrgic, s’afegeix la seva difusió dins les corts europees, sobretot en la zona de França i Itàlia. Les petites corts d’Itàlia (amb les famílies com els Este, Orsini, Borgia, Sforza…) convidaran músics de la zona francoflamenca, i els compositors anglesos aportaran tècniques com el fauxbordon.Ara és el moment en que és important també el nom i la feina dels compositors, com a persones individuals, encara que treballen com a membres d’una cort o església.Es canvien conceptes básics: s’accepeten la tercera i sexta com intervals consonants, a més de la 5ª, 4ª i 8ª, mantenint la categoria de dissonàncies les segones i sèptimes.El primer gran tractat tèoric l’escriu Johannes Tinctoris, en el Liber de arte contrapuncti. Més tard, diverses aportacions varen ser sintetitzades per Gioseffo Zarlino en Els fonaments harmònics (1558)Els compositors francoflamencs, a mesura que avança el XVI perden protagonisme en favor dels compositors italians, que esdevindran el centre musical al XVII.El desenvolupament musical al XVI està lligat a les diferents reformes religioses: a mitjan XVI la Reforma protestant s’estengué ràpidament a Suïssa, França i Anglaterra. Luter incorporà la música dins la litùrgia adaptant melodies conegudes que poguessin ser cantades per tota la congregació, confiant als instruments o al cor les línies polifòniques. És el que anomenem Coral.De la mateixa manera, a Anglaterra es separa a causa de Enric VIII l’Esglèsia anglicana, i això desencadenarà una crisi en la Esglèsia catòlica que desembocarà en la revisió del Concili de Trento (Contrareforma) on fou analitzat el paper de la música. S’intentà tornar a l’essència del gregorià, rebutjant la polifonia, però un grup de músics i cardenals impedí aquesta mesura, que haguès canviat el curs de la història de la música. A canvi, es demanà la claretat, harmonia i equilibri en la música religiosa, i compositors com Palestrina i Lassus es sotmeteren a les noves directrius.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL.

BARROC 1600-1750

9

L’etimologia de Barroc prové de barrueco, sembla, una perla de forma irregular. El barroc desenvolupa formes més complexes que al renaixement, recercades. És l’època del contrast, de la contraposició, de la doble cara de la llum i la foscor aplicades a les arts.En la societat barroca, la música segueix al servei de les corts i de l’església. Però ja no són petites corts: assistim a l’esplendor de la cort francesa, l’expansió encara del poder italià que es centrarà a Roma i Venècia, la solidesa de l’església luterana a Alemanya i l’expansió de l’òpera a Anglaterra, Itàlia.Els músics barrocs conviuen entre les corts i les diferents esglésies, sotmesos encara a contractes i condicions laborals no sempre desitjables. Paulatinament, però, el nom dels grans compositors travessen fronteres, i assistim al triomf personal de músics com Händel, Monteverdi, Vivaldi. Encara que ténen contractes de feina durs, la seva personalitat es manifesta clarament.És l’època dels contrasts, dels “afetti”, de l’establiment de la tonalitat i la mesura del compàs, de l’alternança de diferents tempi i el desenvolupament enorme de les diferents formes instrumentals i vocals. Les partitures són precises, s’estableixen clarament els instruments que han de tocar, i el compositor esdevé la figura creativa envers de l’instrumentista. La música esdevé un ofici.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL

10

CLASSICISME 1750-1800Dins la societat, el músic millora de posició. Pot imprimir les seves obres i cobrar beneficis. Els concerts s’obren al públic i això aporta popularitat a intérprets i compositors.La noblesa i l’esglesia encara ecerxeixen el seu poder sobre els artistes. Haydn té un contracte gairebé exclusiu amb la família Esterhazy, i Mozart paga molt cara la seva emancipació de l’arquebispe de Salzburg.Les característiques generals són claredat, equilibri, bon gust. L’autor no just vol impresionar, vol construiir una obra que s’acosti a la perfecció, respectant la forma i seguint disciplinadament les normes, per acostar-se a l’ideal de bellesa.Els centres principals són Viena (es coneix també com a classicisme vienès) i l’Escola de Manheim, que consolidà la simfonia i l’agrupació orquestral com a tal, introduint els famosos crescendos i canvis dinàmics que permeten constatar el canvi estètic enfront del barroc que just permetia contratos sobtats forte i piano.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL.

11

ROMANTICISME PRIMERENCEls romàntics entenen l’art com a expressió de l’individu. Aquest caire d’expressió subjectiva fa que la música es situï com a art principal (E.T.A Hoffmann). L’artista romàntic és creador en el més ample sentit de la paraula, i aspira a la seva independència personal. Ja no és un art de segona: és l’art per excel.lència. Tant escriptors com músics del primer romanticisme tenen una forta influència de l’Sturm und Drang, en realitat, el Romanticisme és una ampliació i desenvolupament de l’estètica clàssica. Schiller, poeta, classifica al 1795 als poetes en dos grups: els ingenus (imiten la natura, realitat i ideal són una mateixa cosa) i els sentimentals (que perceben l’ideal i la realitat com a diferents i intenten reunir-los en el seu art). Això és aplicable als músics: Weber i Mendelsohnn encara composen com al Classicisme, mentre Beethoven, Schubert i Schumann, en canvi, són genis artístics que viuen dins una sensibilitat extrema que els fa patir. Per a ells, el seu art és la seva vida.Durant el romanticisme, molts músics també mesclaren ideals polítics i art. Des dels ideals sobre la elevació de l’ésser humà de Beethoven que el feren admirar Napoleó (al qual dedicà la seva 3ra simfonia fins que rectificà), fins al nacionalismes que tenen el seu primer abanderat en Chopin, L’estatus social del músic sofreix un gran canvi: Beethoven és lliure, però encara pendent dels seus protectors. Havia llegit tots els filòsofs, i admirava especialment Kant, a més dels ideals de la revolució francesa.çEls filòsofos, escriptors i teòrics tingueren un paper principal dins el romanticisme. Una de les disciplines que es funda és el periodisme i la recerca musical, ja des del moment que Schumann va fundar la revista “La lliga de David” on criticava els músics que es venien als burgesos, que qualificava de filisteus.

ROMANTICISME. PERIODE DE PLENITUDLes capitals musicals a mitjans segle XIX eren Viena, Londres i París. Hi havia bons músics i orquestres, editors, fabricants d’instruments, revistes i un públic cultivat.París es convertí en el centre musical. La nova burgesia feu del piano el seu instrument predilecte: s’adaptaven obres conegudes per ser tocades a casa. Hi havia sales de concerts obertes fins i tot pels mateixos constructors d’instruments, per donar a conéixer les possibilitats: és el cas de la casa Pleyel i la Erard. Hi havia també dos teatres d’òpera, un d’òpera sèria i l’altra d’òpera bufa.Però ara neix el concepte de virtuosisme. És un poc el món dels castrati, que vivien únicament per cantar i posseïen un domini tècnic extraordinari. Ara passa amb els instrumentistes, que han de demostrar al gran públic les seves qualitats gairebé de circ. És el cas de tres músics molt famosos: Niccoló Paganini al violí, Chopin i Liszt al piano.Paganini estudiá les possibilitats del violí fins a l’extrem. A partir dels trenta anys comença una vida de viatges com a virtuós, que el portaren per tota Europa. Ëll és l’arquetipus de virtuós gairebé diabòlic. La música i la seva interpretació (va compondre just uns Capricis per a violí) tingueren molta influència sobre l’ambient musical, ja que es cercaren i estudiaren les possibilitats extremes dels diferents instruments, per ex. Chopin i Liszt.També les possibilitats orquestrals són explorades, i així Héctor berlioz i altres compondran ja per una orquestra més grossa i desenvolupada sonorament

ROMANTICISME TARDÀLa corrent pròpiament dita de nacionalisme musical comença a la segona meitat del segle XIX, quan compositors de l’Europa septentrional, formats a Leipzig, comencen a adonar-se de que ès possible usar un llenguatge musical amb arrels pròpies. Com hem comentat, aquesta branca del Romanticisme esdevé a a partir de les idees de Herder.Schumann, genuïnament alemany i sobretot Chopin en són les primeres mostres. Però els compositors pròpiament anomenats nacionalistes provenen de Bohèmia: Smetana, Dvorak, Janácek..Hi havia també el nacionalisme rus: Glinka fou el primer en defiinir un estil nacional. La corrent d’expressar el llenguatge musical propi de cada cultura continuarà amb Hongria, Païssos Escandinaus, Espanya, Gran Bretanya, i finalment, el continent americà

12

ROMANTICISME: FUNCIÓ SOCIAL.

PRINCIPIS DEL SEGLE XX. LA CRISI DE LA TONALITAT

Wagner va introduïr les inquietuds estètics envers altres branques de l’art. A finals del segle XIX alguns músics s’encarregarien de dur a terme una revolució absoluta en el terreny de la música, equivalen al de les arts plàstiques. Schönberg, que trencà amb les velles lleis harmòniques, era també membre de l’expressionisme pictòric, i s’escrivia sovint amb Kandinski, qui recerca una teoria per l’art pictòric de la mateixa manera que existeix una teoria de l’art musical. Els poetes, músics, pintors de l’època es senten units per uns cànons estètics que compartien, i formaven cercles on intercanviaven experiències.Es deixen sentir influències d’altres estils completament novedosos, com el jazz. L’exposició universal de París mostrà el folklore de països llunyans, i compositors com Debussy es comencen a interessar i integren dins la seva música aspectes com l’escala de tons sencers, la pentatònica… La influència de l’estudi de les arrels musicals pròpies (amb el naixement de l’etnomusicologia, afavorida pels nacionalismes) i l’interès per músiques llunyanes, tan geogràficament com dins el temps, fan aparèixer una nova branca de la ciència musical: la musicologia. Començant per la recuperació del gregorià que duen a terme, a partir de 1860 aproximadament els monjos de Solesmes, fins a la recuperació de documents antics. L’impressionisme fou fundat per Debussy, i preten peocupar-se pel so, desterrant allò que és narratiu i convencional. S’inscriu en la devaluació de la raó enfront dels sentiments (Bergson), relativitat de les nocions temporals i espacials (Einstein) i l’ambigüetat de la realitat (Bohr). L’art busca en la vida l’efímer i l’irracional.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL

13

LA MÚSICA A PARTIR DE 1945. L’ACTUALITATA la segona meitat del segle XX fructificaran dos estils d’interpretació: la que segueix criteris històrics i la que en podriem dir criteris tradicionals. L’estudi i la construcció d’instruments musicals (organologia) amb criteris històrics també està a l’ordre del dia.A la vegada, els nous camins oberts per Schönberg comencen a estancar-se. Pierre Boulez pronuncià a 1952 la frase que dóna lloc al seu assaig: Schönberg és mort. A partir d’aquí, els compositors es giraran cap a Webern, que curiosament era un dels precursors de la “música nova”, com s’havia anomenat al dodecafonisme.Els compositors que volien una coherència sintàtica en la seva música, desarrollaren el serialisme integral, que aplica els principis de la sèrie a cadascun dels aspectes del so. Aquí destacaran Olivier Messiaen i els seus deixebles Pierre Boulez i Stockhausen.La nostra època és força conradictòria: per una banda s’assoleix una gran productivitat musical, però aquesta es desenvolupa de forma minoritària, al marge del públic. Els avenços tècnics dins els enregistraments creen un fenòmen curiós: tenim accés als enregistraments de la música del passat, que afavoreixen un gust musical refractari a les noves tendències. Cream melòmans que no escolten música actual. Emperò la música d’avantguarda és difícil d’entendre, i sovint es justifiquen per un seguit de consideracions teòriques que cal conéixer.Dins les diferents tendències, cal remarcar el serialisme integral, l’etapa postserial amb la música concreta (que usa diferents sorolls enregistrats i tractats), la música electrònica (que unifica la composició i la interpretació, ja que va a càrrec d’una cinta magnètica), la música aleatòria (on intervenen factors d’atzar), la música estocàstica (sobre càlculs matemàtics) i el microtonalisme ( amb l’ús d’intervals més petits que el semito), i finalment, dins els darrers anys el minimalisme

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: FUNCIÓ SOCIAL

LA MÚSICA DESPRÈS DE 1945. ENTORN ESPANYOL I CATALÀ

14

El Segle XX espanyol està marcat per les circumstàncies polítiques. A la guerra civil, cal afegir les conseqüències de l’aïllament cultural molt temps després de la segona guerra mundial. Molts artistes emigren, no són ben vists pel règim franquista. Dels que queden, la seva producció es limita a les obres que són políticament correctes. Així i tot, artistes com Joaquín Turina exerciran diferents càrrecs com a directors generals de música.Sobretot dins l’entorn català, els exilis varen estar a l’ordre del dia. Entorn dels anys cinquanta comencen les primeres temptatives de renovació artística.Però a principis de segle havia hagut el moviment coral, poromogut per Anselm Clavé, que fou el punt de naixement del nacionalisme musical de Catalunya

MÙSICA INSTRUMENTAL

PALEOLÍTIC. NEOLÍTIC

15

Instrumens percutors, sonalles, raspes i fustes vibradores, tambors, flautes, trompes i arcs muscials.Al Palelolític: flautes de falanges, ossets de cama de ren. Segurament són senyals acústiques, reclams. Del darrer període glacial provenen les primeres flautes amb orifici de mossa, i a l’Aurinyacenc flautes d’0s de ren amb 3 i 5 forats.

Testimonis: troballes d’instruments des del paleolític, registres escrits des del III mil.leni A.C. a Egipte, notació alfabètica grega del segle III A.C.

III mil.leni A.C. primers tambors a Europa fets de fang. També sonalles de fang del mateix període.

Ornamentacions metàl.liques de corns d’animals, “lurs” nòrdics de dinamarca i sud de Suècia.Trompetes. Sonalles de llauna. De fang.

ÚS de les escales pentatóniques i heptatòniques.Lires, arpes, llauts, flautes, xeremies dobles i trompetes. Instruments de percussió.Representacions de petites orquestres tocant 4 o 5 músics junts.

Gran arpa d’arc, flauta vertical, xeremia doble i trompeta. Timbales de ma, tambors, sonalles, sistre. Hi havia músics professionals (KUFU. ANCH).Sistema tonal pentatònic o heptatònic, deduit dels instruments que observam, trobam mostres de que usaven la quironomia: signes manuals i posicions de braç per designar diferents sons. Del període helenístic conservam el primer orgue hidràulic.

MÚSICA INSTRUMENTAL.

16

GRÈCIA

Apol.lo, deu de la llum i veritat, interpretació de somnis, de la música i poesia, tocador de lira i corifeu de muses.Dionisos, deu de les forces primitives de la natura, dels sentits, del vi, de la dansa i el teatre. Sèquit de silens i ninfes, hi trobam Màrsies, que va lluitar musicalment contra Apol.lo. El seu instrument era l’Aulos.

Perióde arcàic: KITHARODES o músics que toquen la kíthara.Sobre el 750 sorgeixen els AULETES o executants amb aulos. Sakadas d’Argos va guanyar els jocs dèlfics al 586 representant la lluita d’Apol.lo amb un drac amb el seu aulos. És un dels primers exemples de música programàtica. Les diferents peces vocals duen acompanyament instrumental:

PRINCIPALS INSTRUMENTS GRECS:Phorminx, de la família de les lires.Kíthara, a partir del prhorminx. Gran caixa de ressonància, 7 cordes.Lira, feta amb closca de tortuga, culte a Apol.lo.Barbiton, braços llargs i esbelts. Acompanyava les bacanals.Arpa, just des de mitjants seble V.Llaüt, més tardà.AULOS I DOBLE AULOS, de doble canya com l’oboèSyrinx o siringa, també flauta de panFlauta travesera, rara, des del segle IVSalpinx, trompeta de metall-Instruments de percussió: KROTALA, KYMBALA, TYMPANON, XYLOPHON

ROMADels etruscs prové una poderosa música instrumental.Instruments principals:-tuba (salpinx)-lituus, un atrompa etrusca de campana curv.-cornu, trompa amb vara transversal.-bocina, trompeta plegadasyrinx, flauta de pan grega-tibia, l’instrument romà per excelència, era inicialment una flauta d’os, desprès designà l’aulos i doble aulos grecs.-lires i percussió corrents a la Mediterrània.-Percussió com el tympanon, Cymbala, crotala i scabillum. Els poemes de Catulo i horaci foren pensats per cors i cors alternats, i per cant solístic amb acompanyament de lira, kithara, llaüt i arpa.La kíthara estava molt difosa entre afeccionats i virtuosos: cal recordar a Neró entre els executants famosos.L’orgue hidràulic fou inventat el s. III a. c per Ktesibios, un enginyer d’Alexandria. L’aigua i l’aire igualaven la pressió d’aire a l’orgue mitjançant dos depòsits connectats.

MÙSICA INSTRUMENTAL

17

EDAT MITJANA

Música instrumental a la cort bizantina lligada a l’execució vocal: acompanyament instrumental, l’orgue era un instrument profà.

La música instrumental, en principi, està prohibida ja que pertany al gènere de música lligada a modes i ethos no massa recomanables. Els instruments recordaven els rites pagans, relacionats amb Dionissos i les bacanals romanes, i no eren ben vists eclessiàsticament.Just l’orgue està documentat com a instrument permés dins la liturgia, i sobretot a partir del naixement de la polifonia.Probablement tingué a veure amb le naixement de vàries veus a la vegada, ja que la ressonància de l’rgue permet escoltar diversos armònics que fan l’efecte de diferents veus.

EDAT MITJANA. MÚSICA PROFANA

-Els joglars acompanyaven les seves interpretacions dels poemes i melodies trobadorescos amb diferents instruments. No és possible enara l’acompanyament harmònic, per tant parlarem d’acompanyaments amb bordons, percussió, o doblant les veus amb diferents famílies instrumentals.-Es segueixen tocant l’arpa, el salteri, la flauta de bec, la xeremia, els cròtals.-Cornetes o corns de caça, anomenats olifants.-Moment en que s’introdueixen també instruments de procedència aràbiga: llaüt i mandolina, de corda pinçada amb dits. Viella i viola eren instruments fregats amb arquet, els més petits s’anomenen rebecs o rable.-Cromorns, instruments de vent de froma corbada, i cornamusa o xeremia nostra.-Fins al XIII no hi ha documentació escrita per a instruments sols.La primera forma instrumental és la ESTAMPIE. També coneixem l’existència dels petits orgues portatius

MÙSICA INSTRUMENTAL

18

EDAT MITJANA. ARS ANTIQUA. ARS NOVA.

Probablement un dels aspectes que ajudaren a la creació de l’Organum fou que la veu era doblada per l’orgue, per tant es crea una ressonància natural que genera harmònics, al manco dins naus més grans.-Els instruments, sobretot les violes, podien sumar-se a les veus, fent la mateixa melodia.Del Còdex Ba tenim 7 HOQUETUS sense text, per a instrumentistes. El fet de faltar el text és una evidència de que és música instrumental.-De la música de dansa, s’han conservat algunes peces monòdiques del Chansonnier du Roi, denominades DUCTIA o STANPIPES, o sia, les ESTAMPIES que hem anomenat. Tenen una estructura de fragments que es repeteixen, acabant de forma tancada o oberta cada vegada, A l’ARS NOVA Els instruments doblen les veus en les misses polifòniques, o bé les substituïen a moments-La BALLATA, per ser cantada i ballada, portava acompanyament instrum

MÚSICA INSTRUMENTAL

19

SEGLE XV. RENAIXEMENT.

Encara no ha arribat l’època en que s’escrigui música estrictament instrumental. El procediment era, sobretot, el que en deiem doblar les veus. Algunes formes musicals eren per ser ballades, cantades i tocades a la vegada, com en el cas de les ballatas, rondeaux.. Algunes de les repeticions de les estrofes eren just instrumetals, alternant-se seccions amb text i la seva repetició sense, per exemple.Els instruments assoleixen un gran desenvolupament: es desenvolupen les famílies medievals. Així, la família de les violes i de les flautes té diferents tamanys que permeten reproduïr les tesitures de les veus humanes. S’incorporen la xeremia, espècie d’oboè, i el cormorn, amb una forma curva. S’usa la viola de roda, que permet notes mantingudes, i el rebec. Existia també la varietat de l’orgue portatiu, un orgue que permetia ser transportat.Això dona lloc al que coneixem com Música alta i música baixa, música per ser tocada a llocs espaiosos i música per petites sales cortesanes. La sonoritat és molt específica de cada moment, encara que una mateixa peça podia ser tocada per instruments de música alta i baixa. La primera és tocada per xeremies, cromorns, sacabutxos, trompetes i percussió. La segona, per flautes, violes, orgue portatiu.Una de les curiositats era que, encara que faltés algun música per tocar una veu, la peça era interpretada igualment sense aquella veu.A espanya tenim el Cancionero de Palacio, que recull la música de la cort dels reis catòlics, i sobretot l’obra de Juan de la Encina. També destaca a aquesta cort Juan de Anchietta, compositor de música religiosa

MÚSICA INSTRUMENTAL.

20

SEGLE XVI. RENAIXEMENT.

Els principals instruments de vent eren les flautes de bec, xeremies, cornetes i sacabutxos (destinats sobretot a la música religiosa). La corda la formaven la família de les violes. La costum de tocar en conjunts instrumentals (consorts) va anar perdent força durant el XVI.El llaüt va ser l’instrument més popular del renaixement, tant com instrument solista com acompanyament de formes vocals. Sorgeixen els primers tractats de tabulatura, que ensenyaven a tocar instruments de corda sense escriptura musical, just amb xifres. A Espanya, el llaüt prenia la forma de vihuela, o viola de mà. Aquest era cortesà i refinat, mentre que la guitarra es reservava per la música més popular.L’orgue s’anà enriquint, mentre que altres instruments de tecla eren el clavicordi i el clavecí. A Anglaterra el clavicordi s’adaptà a formes petites com el virginal o espineta. Diversos autors compongueren per aquests instruments (Fitzswilliam Virginal Book)Moltes d’aquestes peces eren arranjaments de gèneres vocals com el madrigal o motet. Formes derivades de lesl vocals eren les Canzona da suonare i els ricercare, de caràcter més imitatiu i contrapuntístic.El terme sonata s’aplicava a un grup de peces instrumental per a solistes o conjunts(Claudio Merulo, Giovanni i Andrea Gabrieli). Moltes d’aquestes peces instrumentals del XVI són danses, normalment en parelles, una lenta i una ràpida (pavana-gallarda, Alemanda-Courante…).Lluís Milà, Miguel de Fuenllana i Luís de Narvàez publicaren a la península diversos tractats de cançons amb acompanyament instrumental. Un gènere són les Diferencias, variacions sobre melodies conegudes (Guàrdame las vacas, Conde Claros. També són importants Alonso Mudarra i Venegas de Henestrosa. Compositors d’orgue són Antonio de Cabezón, Pedro de Soto i Pere Alberch i Vila

MÚSICA INSTRUMENTAL

21

BARROC. 1600-1750

Sonata (per suonare), da camera i da chiesa (profanes i religioses respectivament). El continu està a càrrec d’un clavicèmbal o d’un orgue. La suite és un seguit de dances. Contrasten entre elles. El concert és un diàleg entre un instrument solista i l’roquestra: el tutti o ripieno. El concerto grosso és el que presenta més d’un solista. La fuga és la forma contrapuntista per excel.lència, i fou portada a la perfecciò per Bach. Es basava en la forma més antiga de recerca contrapuntística anomenada Ricercare.També podem citar el preludi, la tocata i el coral. BARROC ITALIÀ: Escola romana, amb Corelli(que va escriure sobretot per violí, sonates a tres temps i els concerti grossi) i Escola Veneciana, amb Vivaldi (d’estil colorista i sensual, te concerts per a violí, diferents combinacions d’instruments, a més de compondre òperes i oratoris).BARROC FRANCÈS: Jean Baptiste Lully i Jean Baptiste Rameau, compongueren música vocal i escènica, però també música instrumental incidental inclosa dins aquestes obres. Couperin foun un músic que escrigué suites per a clavecí.BARROC ANGLÈS: Henry Purcell, conservador dels instruments reials i organista de l’Abadia de Westminster, tingué una vida curta. Destaquen les Suites per a clave, i les Sonates i Fantasies per a corda.Georg Friedrich Händel nasqué a Alemanya, però desenvolupà la seva vida professional a Anglaterra. Té concerts per a orguei orquestra, i música funcional com la Música Aquàtica i la Música pels Reials Focs Artificials. Quedà cec de la mateixa manera que Bach.BARROC ALEMANY: Heinrich Schütz estudià amb Gabrieli a Itàlia. Introduí innovacions italianes a la música alemanya. Empra el baix xifrat i usa molts instruments a les seves obres.Johann Sebastian Bach va ser organista i cantor de Leipzig. Instrumentalment, destaquen el Cavecí ben temperat, els concerts de Brandenburg, Suites per orquestra, la Ofrena Musical, les variacions Goldberg i l’Art de la fuga.

MÚSICA INSTRUMENTAL

CLASSICISME. 1750-1800

22

La forma principal és la simfonia, assolint unes dimensions diferents a les que tenia el barroc (on significa, senzillament, sonar junts). Les primeres s’anomenaven Simfonia avanti l’opera, i a poc a poc es van emancipar com a gènere. A mitjans segle XVIII s’enten com una obra instrumental sèria, desenvolupada sobretot per l’escola de Manheim.La sonata també sofreix canvis: és per instrument de tecla, a vegades amb un altre instrument. Quan aquesta estructura és interpretada per instruments de corda, és denominada quartet. Al concert, amb la mateixa estructura, requereix el paper del solista gairebé virtuós. I la suite és substituîda pel divertimenti o serenata. Joseph Haydn, nascut entre Austria i Hongria, va guanyar-se la vida de ben petit tocant a balls i esglésies. Després fou contractat per la família Esterhazy, amb la qual passà tota la vida llevat de dos viatges a Londres. Encara que just podia publicat sota els patrons, la seva música fou publicada per tota Europa, i rebé encàrrecs: les Simfonies de París. Conegué Mozart i Beethoven, i compongué 104 simfonies i quartets.Mozart fou nen prodigi.Són importants les seves simfonies, brillants, coloristes i plenament clàssiques. Les seves sonates per a pianoforte, que segueixen un esquema plenament clàssic però amb innovacions harmòniques i rítmiques, i els seus concerts per a piano, arpa, flauta… Dins l’Escola de Manheim cal destacar Johann W. Stamitz Encara que no creàs la simfonia, va ajudar a fer-la popular, consolidant-la en quatre moviments, i abandonant el contrapunt i el baix continu definitivament. Altres escoles són les de Viena (Wagenseil i Michael Haydn, germà de Jospeh,) i l’Escola de Berlín, amb Crl Philipp Emanuel bach, gran intèrpret de clavecí i representant de l’estil anomenat galant.

MÙSICA INSTRUMENTAL.

ROMANTICISME PRIMERENC

23

De la producció de Ludwig van Beethoven destaquen les sonates per a piano, que constitueixen una investigació sobre els recursos d’aquest instrument des de les sonates clàssiques fins al desenvolupament totals de la forma. Molt importants dins al seva producció són també els concerts per a piano i orquestra, i les sonates per a violí i piano i violí i violoncel. De tota la producció beethoveniana, les obres més conegudes són les 9 simfonies, que reflecteixen la seva evolució vital.També cultiva les variacions sobre un tema, forma cultivada des del renaixement, que es basa en fer modificacions de tots tipus sobre un tema. Moltes seves sorgeixen de les seves improvisacions al piano.Schubert compongué molt dins la seva curta vida. Va voler emancipar-se també del seu pare, i va pagar també el preu de ser liuire.De la seva música instrumental destaquen les nou simfonies, quartets i la seva música per a piano (Moments musicals, Impromptus i Sonates).Félix Mendelssohn va néixer dins una família adinerada de Berlín. Va cultivar tots el gèneres. Simfonies, música de cambra i música per a piano : les romances sense paraules. Va ser un dels impulsors de la música programàtica, que sorgeix al romanticisme: música que te un argument, un fil de caire literari o narratiu, o basat en imatges visuals. Cal destacar, de les seves simfonies, la nº 3 Escocesa, la nº 4 Italiana.Robert Schumann és el representant del romanticisme alemany, patint tota la seva vida necessitats. Casat amb Clara Wieck, una de les millors pianistes del XIX, va morir dement a un psiquiàtric. Va compondre moltíssim per a piano, obra avui fonamental: Papillons, Danses de la lliga de David, Carnaval, Escenes infantils… Va compondre també quatre simfonies, de les quals destaquen la 1ª, Primavera, i la 3ª Renana.

ROMANTICISME PLE

Ara és el gran moment del piano. Dos compositors foren cabdals a Alemanya, com Schubert i Schumann, però l’obra de Frederik Chopin és d’una personalitat individual forta i treballada. Va néixer a Polònia, i molt jove ja viatjà a França, on conegué l’excriptora George Sand. De la seva producció, totalment per a piano, destaquen els Nocturns, les Balades, els Etudes, les Poloneses i Masurques, a més de dos conerts per a piano i orquestra. La seva música pareix amable i fàcil, però està treballada fins al mínim detall. Va investigar en la sonoritat del piano, i no just com a compositor: com a pedagog i concertista. La seva música suggereix un món íntim, oníric i creatiu.Amic de Chopin, Franz Listz és oposat tant en personalitat com musicalment. És un dels virtuosos més grans de la història del piano. La seva producció inclou els Estudis d’execució trascendental i Els anys de pelegrinatge. Al final de la seva vida prengué un caire religiós i místic que reflectí en la seva música. Compongué també la famosa Sonata en si m, cavall de batalla de molts pianistes, pensada com un contínuum.La producció pianística del Romanticisme està plagada de compositors menors, que feren del piano l’instrument predilecte de la burgesia.Triomfen les formes menors, valsos, nocturns, preludis, bagatel.les, imprompptus, moments musicals…. Tots tenen en comú una escriptura pianística i una forma més o manco lliure, lligada a vegades a les danses i música popular.

24

Dins la música per orquestra cal destacar la Simfonia fantástica d’Hector Berlioz, que es considera com el model de la música programàtica: música amb argument literari.

NACIONALISMES. ROMANTICISME TARDÀ

Dos compositors que destaquen per les seves aportacions al món del simfonisme són Anton Bruckner i Johannes Brahms. Bruckner, organista de la Cort de Viena i professor al Conservatori, fou reconegut per la seva amplíssima cultura que comprenia teología, física, filosofia, llatí…la seva obra per a orque comprèn, sobetot, preludis i fugues. I remarcables, d’una estructura pensada i treballada, les seves nou simfonies. Emperò, la seva religiositat i aspecte descurat l’excloeren del cercle d’intel.lectuals vienesos. Brahms rebé formació a Hamburg, i començà guanyant-se la vida com a pinista a sales de ball. Va conéixer Liszt i sobretot Schumann, al qual admirava. De les seves composicions instrumentals cal tenir en compte les Quatre Simfonies, música de cambra i molta música per a piano (variacions sobre un tema de Schumann, de Paganini..Concerts per a piano, obres com Balades per a piano. Brahms es basa en formes clàssiques, però amb harmonies de caràcter popular. És un dels compositors on els trets romàntics hi estan més palesos.Gustav Mahler prové d’una família jueva, estudiant a Viena. Amic de Bruckner, fou un reputat director d’orquestra que viatjà fins i tot a nova York.Va compondre deu simfonies dins el camp de la música instrumental. Molt conscient del moment harmònic que li tocà viure, s’acostà a la atonalitat.Richard Strauss rebé influència de Wagner i Listz. Fou també un brillant director. Compongué molta música orquestral, sobretot poemes simfònics, d’on sobresurten till Eulenspiegel , Així parlà Zaratustra.NACIONALISMES:-Bohèmia :Bedrich Smetana, sis poemes simfònics: La meva pàtria. Anton Dvorak destaca per la Simfonia del nou món, i les Danses i Rapsòdies eslaves, empren l’estil nacional, però amb harmonia moderna. -Rússia: Glinka va impulsar i influïr el Grup dels Cinc. Nikolai Rimski-Korsadov (Scherezade), Modest Mussorgski (Una nit al mont pelat, Quadres d’una exposició), Alexander Borodin (Les danses del príncep Igor), Mily Balakhirev i César Cui completen la llista. Encara que fora del grup dels Cinc,Piotr I. Txaikovski fou el compositor rus més conegut fora del seu país i te grans dots com a compositor de melodies i un gran orquestrador. Destaquen les músiques pels Ballets El llac del cignes, Trencanous, i també és autor de 6 simfonies i el concert per a piano nº 1.Prokofiev i Xostàkovitx ja al segle XX, destaquen en el camp simfònic i operístic-Països escandinaus: Eduard Grieg, norueg. Compòn la suite Peer Gynt ( El matí…)Jan Sibeliius, a Finlàndia,és conegut per la seva austeritat. Compongué set simfonies.-Anglaterra també fa una aportació al llenguatge nacionalista amb Edward Elgar (Variacions Enigma i Marxes de Pompa i Circumstància). Frederick Delius i RalphVaughan Williams (Variacions sobre Greensleaves, Variacions

25

sobre un tema de Tallis. També cal destacar dins aquesta escola l’obra de Gustav Holst, Els planetes-Espanya:Pedrell és l’autor que començarà les investigacions sobre el llenguatge folkóric, pare de la musicologia espanyola. Els compositors es deixen influïr bàsicament pel llenguatge musical andalús. Enric Granados (Goyescas, diferents obres per a piano). Issac Albèniz, d’extensa obra pianística, compongué la Suite Ibèria. Però destaca sobretot Manuel de Falla, el més conegut arreu del món. De gran perfeccionisme, destaquen les seves suites orquestrals El sombrero de tres picos i El amor brujo-Hongria. De nacionalisme tardà, aportarà dos grans músics: Zoltan Kodaly, que explora i estudia el folklore hongarés, i el seu deixeble Bèla Bartok, un dels grans compositors del segle XX(Mikrokosmos per a piano, Música per a cordes, percussió i celesta). Altres compositors són Joaquín Turina, Júlio Gómez, Jesús Guridi i José Maria Usandizaga, a més d’Òscar Esplà

MÙSICA INSTRUMENTAL.

ROMANTICISME TARDÀ. LA CRISI DE LA TONALITAT. PRINCIPIS DEL SEGLE XX

Dins els impressionistes, destaquen Claude Debussy i Maurice Ravel.

26

Debussy estudià a París i després viatjà a Bayreuth i Rússia. Rebutjà la influència wagneriana que ja havia marcat la seva obra, i coneguè Mussorsgki. Comença a produïr les seves obres més polèmiques: Prélude a l’après midi d’un faune, Quartet de corda i molta música per a piano: Images, Arabesques, Préludes… La seva orquestració és directa i potent, fa ús de tots els recursos de que disposa. La seva dinàmica i ús del pedal al piano es extraordinària, cercant noves sonoritats i crear ambients sonors, creant una espècie de programa lligat a imatges o sensacions: La cathédrale engloutie, Jardins sous la plouie, La mer….Maurice Ravel fou influït per Erik Satie i Debussy. Gran orquestrador, brillant, té obres per orquestra molt conegudes: La tombeau de Couperin, Boléro…Orquestrà també algunes de les seves partitures per piano més conegudes: Pavana per a una infanta difunta, Ma mére L’oie…Erik Satie compongué sobretot per a piano. Extremadament original, va ser un visionari de la música i un excènctric: Gymnopedies, Gnossiénes, Embrions dissecats…. A França també es forma el grup dels Sis, amb compositors com Arthur Honnegger, Darius Milhaud i Francis Poulenc. Dins la música francesa hi ha també un retorn a llenguatges més clàssics, com els de Camille saint-Säens (Simfonia nº 3 per a orgue), Jules Massenet i Gabriel Fauré.Ottorrino Respighi amb les seves suites orquestrals (Els pins de Roma) assoleix un excel.lent llenguatge descriptiu.Igor Stravinski és segurament el més gran compositor rus de tots els temps. Molt discutit, marxà de Rússia molt jove. Al llarg de la seva vida, anà revisant el seu llenguatge i experimentant:-Fins a 1914 compon música per a ballet (influit per Diaghilev): L’ocell de foc, La consagració de la primavera i Pretuixka.-1914-1922 incorpora nou elements, com el jazz: Història del soldat, el ballet Pulcinella inaugura la seva etapa neoclàssica, que va des del 1922 a 1953. La darrera etapa, de 1953 a 1971 en que mor als Estats Units, adoptà el serialisme com a mètode de composició malgrat que sempre havia estat barallat amb Schönberg.Aquest inaugura la segona escola de Viena. Influit pel darrer Wagner, explora el llenguatge cromàtic: La nit transfigurada, sextet per a corda. A partir de 1908 entra dins l’etapa atonal: Pierrot Lunaire, i just desprès es dedica a la elaboració del dodecafonisme. Cinc peces per a piano, 1923.Anton Webern compon ja les primeres obres atonals (Bagatel.les op. 9). Amb la tècnica serial compon les Variacions op. 30. Alban Berg, dins l’escola de Viena, representa encara l’aferrament a les tendències romàntiques, encara que adoptà el llenguatge de Schönberg: Concert per a violí.

MÙSICA INSTRUMENTAL.

LA MÚSICA A PARTIR DE 1945.

Olivien Messiaen és un dels autors difícils de classificar. Recorria a fonts allunyades de la música occidental: el cant hindú, el gregorià, els sons de la natura i transformava el material. “El despertar dels ocells” i “ Ocells exòtics”

27

són per a piano i orquestra. El Quatuor pour la fin du temps fou estrenat el 1941 en un camp militar de presoners alemany i també destaca al Turangalila Symphonie.El principal representant del serialisme integral és Pierre Boulez, que treballa de manera rigorosa a Sonata per a piano nº 2 i Structures I i II.Karl Heinz Stockihausen treballa més els recursos contrapuntístics: Kontrapunkte, obra per a 10 instruments i Gruppen, per a tres orquestres, desenvolupa una mena de serialisme per a grups instrumental. L’americà Milton Bobitt compòn Tres composicions per a piano, on adelanta els mètodes de Messiaen, Boulez i Stockhausen.Al 1961 crea la primera obra per a computadora: Composition for Synthesizer. Ars combinatoria ( 1981) és una de les seves obres més recents, per a instruments tradicionals. Dins la corrent de música electrònia trobem György Ligetti, que desprès ha assolit un estil personal. Recorr a vegades a una regularitat extremada com a Continuum per a clavecí. Usa la micropolifonia, i una de les obres més discutides és Sinfonic Poem, per a 100 metrònoms.John Cage és la gran figura de la música aleatòria. La seva tècnica compositiva deriva de la seva afecció per la filosofía i la música orientals. Fa servir el piano preparat, per fer-lo sonar diferent. Imaginary Landscape és una obra per a 12 aparells de ràdio. Per a ell, tots els fets sonors tenen la mateixa importància. Fins i tot fa exposicions de partitures, que s’han de contemplar com quadres.Iannis Xenakis compon Metastasis, pera 61 instrumentistes. També usa recursos espectaculars, com repartir l’orquestra entre el public. El microtonalisme empra microtons, destada Aloïs Hába, txec que usa un piano afinat en quarts de to. Autors independents són Charles Ives, autodidacta. Obres amb gran densitat harmònica, cal remarcar les seves cinc simfonies, i The Unanswered Question,Three places in New England. Edgar Varése experimentà en el terreny dels sons no temperats: America, Ionisation… Krystof Penderecki és seguidor de Lutoslawski, polonès com ell. Compon amb instruments tradicionals, però exigint timbres nous i efectes diferents.Benjamin Britten és un autor anglés d’excepcional qualitat autor de diverses obres simfòniques.Entorn de l’escola de Darmstad, cursos que influîren a Aaron Copland (Appalachian Spring) i Walter Piston, autors americans. La combinació de música electrònica i concreta dóna música electroacústica: el francès Pierre Henry ho aplica a Variacions per a una porta i un sospir

MÙSICA INSTRUMENTAL.

ELS DARRERS ANYS DEL XX A ESPANYA I CATALUNYA

En el període d’entreguerres, destaca la figura catalana de Frederic Mompou. Dota als seu llenguatge musical d’intimitat, refinament… Destaca la seva

28

producció pianística: cançons i danses, Música callada. Contemporanis de Mompou són Manuel Blancafort i Eduard Toldrà. D’aquest darrer és molt conegut el quartet Vistes al mar, Sis sonates…Destaquen, dins el segle XX, Joaquín Rodrigo. D’ell és famosísim el Concierto d’Aranjuez, per a guitarra i orquestra. El seu llenguatge és clássic, lligat al neoclassicisme, amb trets nacionalistes. Ernesto Halffter té una estètica pròxima al neoclassicisme, amb Rapsodia portuguesa para piano i orquesta. L’evolució de Rodolfo Halffter va des del llenguatge musical nacionalistal fins a un serialisme molt personal: des de Sonatas del Escorial, fins a Laberinto para piano.A la denominada generació del 51 pertànyen Cristóbal Halffter, nebot d’Ernesto (Gaudium et Spes, Concert per a violoncel i orquesta) i Luis de Pablo.Més moderats són Ramón Barce(1928), Manuel Castillo (1931) i Antón García Abril (1933)També cal mencionar Carmelo Bernaola (1929), Miguel Ângel Coria (1937), Jesús Villa rojo (1940), Tomas Marco (1942), José Evangelista (1942).

El català Robert Gerhard va ser l’únic espanyol alumne directe de Schönberg, utilitzant la técnica serial al Quintet de vent (1928).Una de les seves millors composicions és el Concert per a violoncel i orquestra. Am la Simfonia nº 4, Nova York.La composició serialista és representada per Joaquin Homs i Josep Soler. Però hi ha gran varietats de propostes, entre les quals destaca el nacionalisme exemplificat en Xavier Montsalvatge (Concerto breve, Desintegración morfológica de la chacona de bach…), i una avantguarda de caràcter moderat representada per Joan Guinjoan (Vectoriel, résonances i Concert nº 1 per a violoncel i orquestra) i Xavier Benguerel, aquest darrer adscrit primer a l’escola de Viena i després a la polonesa (Simfonia per a agran orquestra) L’avantguarda de caràcter més radical és representada per Josep Maria Mestres Quadreny, amb tècniques de la música aleatòria i electrònica: L’estro aleatorio, sis concerts per a solista i orquestra. Amb Joan Brossa col.labora a Suite bufa i L’armari en el mar. Destaca també Josep Soler, amb connexions amb la segona escola de Viena.Del Cercle Manuel de falla, entitat dedicada a la promoció i difusió de la música catalan contemporània sorgeixen Joan Comellas, Josep casanovas i Angel Cerdà. Josep Cercós i Jaume Padrós són també compositors compromesos amb la contemporaneitat. Josep Lluís delàs, Lleonard balada i Narcís bonet han tingut una projecció internacional important. Del món de la creació amb ordinadors i tecnologia digital sobresurten Lluís callejo, Gabriel Brncic, Andrés Lewin-Richter, Eduardo Polonio i Anna Bofill

MÙSICA VOCAL

PREHISTÒRIA

Veure l’esementat a l’apartat de música i societat

29

GRÈCIAMÚSIKÉ deriva de Muses. Sempre paraula més so.-Ja des del període arcàic: KITHARODIA executada pels cantants homèrics o els AEDOS.. Cant solístic acompanyats de la kítara. -Sobre el 750 sorgeix el cant amb AULOS o AULÒDIA. Aquest pertany al culte a Dionissos.

ROMA

Sabem que a Roma i a la zona del Lacio es varen desenvolupar formes de cant ritual, monòdic i coral, però no s’han conservat testimonis

MÙSICA VOCAL.

EDAT MITJANA

Èpoques a l’Esglèsia oriental: Cants antics, mitjans i nous.Cant antic: llibres Troparion, Kontakion i canon.

30

Sistema modal semblant al grec.Cant gregorià:Execució sobre melodies de ritme lliure, a aprtir de l’ictus o punt d’atac. Respecte absolut al text.Monòdic. Ràpic ascens per descendir suaumentIntervals de segona i tercera, quarta no tant. Âmbit d’una quarta fins a una onzena.

Diferents organitzacions dels cantaires:Cant solístic, antifonal ( 2 cors es responen) o responsorial (solista versus cor, a vegades el solista significa ser l’oficiant).

Segons la relació dels sons amb el text, podem parlar de: cant sil.làbic, neumàtic o semiadornat, i melismàtic.

Sistemes de notació:Notació neumàtica, que deriva de les anotacions dels gramàtics a la llengua escrita que s’havia d’usar llegint en veu altaNotació alfabètica, s’usen lletres per designar notes de diferents alçada sobre les sil.labes escrites.Notació diastemàtica, on els neumes pugen i davallen dibuixant l’alçada de la melodia.Tetragrama. Entorn de l’any 900 Guido d’Arezzo inventa la notació sobre 2,3 i 4 línies que al final conduiran al pentagramaEncara ara el gregorià s’anota sobre el TETRAGRAMAEl cant gregorià està ordenat, segons l’any eclessiàstic, en dos llibres:GRADUALE ROMANUM contè els cants de la missa. El PROPIUM canvia segons la misa : Introitus, Graduale, Alleluia, Tractus (Quaresma, Requiem), Sequència, Offertorium i Communio.Les parts invariables són: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus amb Benedictus , Agnus Dei. Després el Rèquiem i altres.ANTIPHONALE ROMANUM, conté els oficis del dia: Laudes (sortida dels sol), Prima (7), Tercia (9h.), Nona, (15 h), Visperas (posta de sol), Completas (20 h.) Maitines, cant nocturn.TROPOS I SEQUÈNCIES. Són formes nascudes de posar lletra a les diferents notes d’un melisme llarg que tenia moltes notes i era mal de recordar. Posteriorment es desenvolupen com a formes independents, i conduiran al naixement de la polifonia

EDAT MITJANA. MÚSICA PROFANA

Els trobadors componien les melodies i les lletres de les seves composicions. Demostra una inquietud cultural no massa normal dins els nobles de l’època. Poques vegades actuaven en públic, solien delegar aquesta tasca en mans dels joglars i dels ministrers, que eren els que acompanyaven instrumentalment.-Els trobadors són originaris del sud de França, canten en llengua d’oc. Els més famosos: Guillem d’Aquitània, Bernat de Ventadorn, Jofré Rudel, Giraut de Bornelh i Peire Vidal. Dels catalans, cal destacar Guerau de

31

Cabrera, Guillem de Cabestany, Guillem de Bergadà, Ramon Vidal de Besalú i Cerverí de Girona.- Els trouveres (troveros en castellà) són originaris del nord de França, canten en llengua d’0il. Per exemple, Ricard Cor de Lleó, Blondel de Nesle, Colin Muset… Els minnesänger canten en alemany medieval. Per tant, substitueixen el llatí i comencen a compondre en llengua vernacla. Cal destacar Dietmar von Aist,, Heinrich von Veldeke, peró sobre tot Walter von der Vogelweide (Frauenlob).-Els goliards eren estudiants, frares o capellans sortits que escrivien poesia en llatí, tema dones, vi i bona vida. Rondaven pels principals centres culturals medievals. Carl Orff va musicar novament Part d’ells al Carmina Burana.- A Espanya cal destacar el recull de Cantigas fet per Alfons X EL SAVI, que conté cançons en lloança de la mare de Déu en galleg antic, i les cantigas d’amigo del trobador en la mateixa llengua. Martín Codax.-Els joglars feien famoses les composicions dels senyors.-Un procediment compositiu molt emprat és el contrafacta: consisteix en canviar la lletra o bé la melodia d’una composició. Per tant, tenim lletres de Ramón Llull amb música de Cerverí de Girona, per exemple.-Els gèneres de cançons eren: Cansó, Chanson: Cançó d’amor.Alba o aube: el matí separa els amants. Pastorela: sempre un cavaller amb pagesa. Sirventès: cançons polítiques. Chansó de Croisades: relatant aventures guerreres. Plant o planct: lamentació fúnebre.Tenso o debat polític.

MÙSICA VOCAL.

EDAT MITJANA. ARS ANTIQUA I ARS NOVA

L’Organum nasqué de manera natural. Moviment paral.lel de dues melodies a la 4ª o 5ª. El seu ús es generalitzà a partir del segle X. L’organum de quartes

32

feia que en alguns llocs (per evitar el diavolus in musica , o interval de quarta de tres tons que estava prohibit) s’haguès d’alterar algunes notes de passada perquè sonés millor.Aquest és el naixement de la polifonia pròpiament dit.-DISCANTUS. Sorgeix una nova melodia que es contraposa a la primera, basada en el moviment contrari.-CONDUCTUS. Totalment inventat, servia per omplir moments en que hi havia, per exemple, una processó i ningú llegia cap cant.-TROPS I SEQÜÈNCIES. Sorgeixen d’afegir text a un melisma llarg que era mal de recordar. A cada so se li encomana una síl.laba, i així es recorda millor. Amb el temps, no just es crea text nou sinò tambè melodies noves.-A l’escola de Notre Dame destacaren Léonin i Pérotin, El primer compon a 2 veus, mentre que la generació de Perotin ja escriu a 3 i 4 veus.Sorgeix una nova forma polifònica, el MOTET: Hi ha generalment tres veus, una és la melodia gregoriana (més greu), mentre que les altres sorgeixen d’un procés semblant a la tropització. Tot d’una el text es relaciona amb el cantus gregorià, però desprès s’independitza fins a ser completament diferents a cada veu. La concepció del MOTET és artística i no litúrgica.-Dins l’ARS NOVA s’afegeixen els intervals de 3ª i 6ª als intervals de 4ª i 5ª usats des dels ORGANA. De cada vegada es gira més cap a una música més tonal, deixant els modes medievals a poc a poc.FRANÇA: Destaca Guillaume de Machaut, després de Vitry. Cultivà tots els gèneres, tant música profana com religiosa. Aportá la innovació d’escriure cada part de la missa com un motet, per tant, de manera polifònica.ITÀLIA: El compositor més famós és Francesco Landini, cec de naixement i que tocava diversos instruments.Les formes principals són el madrigal, la ballata i la caccia, de contingut profà i de caire popular. El madrigal encara no és el del renaixement, es caracteritza pel ritornello o tornada que repetix cada vegada desprès de cada estrofa.Un recurs compositiu de l’ARS NOVA és l’hoquetus, que consisteix en alternar la melodia a les diverses veus, de manera que pareix que sangloten, contestant-se les unes amb les altres. La BALLATA es podia cantar i ballar alhora. La CACCIA era un cànon a 3 veus, o al manco 2 i l’altra lliure.A la Corona d’Aragó Joan I tenia música instruïts a França. D’aquesta època, també, és el LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT, una joia de la polifonia del nostre redol català. Bàsicament les influències en música religiosa i profana són franceses.

MÙSICA VOCAL.

RENAIXEMENT SEGLE XV

La principal aportació prové de l’escola de Borgonya. Els principals gèneres cultivats van ser les misses, motets i chansons profanes amb textos

33

francesos, amb un predomini del RONDEAU. Els compositors d’aquesta escola varen instaurar la pràctica de compondre de manera polifònica les parts del propi de la missa. Per donar coherència musical, s’usava la mateixa melodia com a fonament de totes les parts. És el que coneixem com a misses de Cantus firmus, on s’agafa un tenor gregorià. Algunes eren de fonts profanes i no tenien relació amb la litúrgia, per exemple la missa L’homme armée de Guillaume Dufay.Dufay és el pont entre la música medieval i la renaixentista. També és important Gilles Binchois. John of Dunstable va ser un dels compositors anglesos que aportà noves tècniques a principis del XV.Les aportacions de l’escola francoflamenca són sobretot les d’elaborar un contrapunt elaborat, en contrast amb la música italiana, més senzilla i homofònica. Els principals compositors foren Josquin de Près, Jacques Ockeghem i Jacob Obrecht. Compongueren misses, motets i chansons.Les misses de cantus firmus passen a ser misses paròdia, on la melodia sobre la qual es basen ja és elaborada de manera més lliure.Josquin va escriure també chansons amb estil de motet, on la música està al servei del text. Així, s’anticipa als madrigalismes amb la música reservata

MÙSICA VOCAL.

RENAIXEMENT SEGLE XVI

Frottola. Cançó estròfica a 4 veus, predominant la superior. Textura homofònica. Moltes eren arranjades per veu solista amb acompanyament de

34

llaüt.Tema amorós i satíric. Una forma vocal sacra italiana és la lauda, cançó de lloança a la Verge.A Sant Marc de Venècia es desarrollaren el motet i la literatura organística del XVI. Execució de les composicions sacres amb cors spezzati, col.locats a diferents indrets de l’església i amb sonoritats contrastades. El motet policoral arribà al màxim amb Giovanni Gabrieli.La forma més elaborada és el motet imitatiu, perfeccionat per Palestrina, Lassus, Byrd o Victòria. L’escola més important és la romana, essent Palestrina i Lassus els compositors més importants. La música de Palestrina és d’una gran serenitat i harmonia. Destaca la Missa Papae Marcelli.Roland de Lassus visquè molt temps a Roma, i la seva obra comprèn obres religioses i cançons flamenques o italianes. Representa la culminació de la chanson flamenca.A Espanya tenim l’Escola Espanyola, d’influència romana, amb extraordinaris músics com Cristobal de Morales, Francisco Guerrero i Tomàs Luis de Victòria, deixeble de Palestrina. Escrigueren sobretot obres religioses, misses i motets.A França triomfa la Chanson, de temàtica diversa, però sobretot amorosa. Destaquen Clèment Janequin, Claude le Jeune i Jacques Muduit. A la vegada, a Alemnya es desarrolla el lied, cançó a 3 veus amb melodia al tenor. Compositors de lieder profans van ser johann Leo Hassler, Hermann Schein i Heinrich Schütz.A Anglaterra, degut a la separació de l’Església anglicana, es desarrolla una forma semblant al motet, l’Anthem, encara que més homofònic i de factura més senzilla i sil.làbica.El madrigal, emperò, és la forma renaixentista per excel.lència. Per 4 o 5 veus, normalment sobre un poema breu. Combinació d’escriptura homofònica i contrapuntística, la música sempre està al servei del text. Caràcter sentimental, eròtic…Bernardo Pisano, Constanzo Festa són representants d’aquest estil. Progressivament es va tornant més contrapuntístic, i apareixen els cromatismes o alteracions.Cyprien de Rore compon madrigals dramàtics. I al final del SVI destaquen Luca Marenzio i Carlo Gesualdo. Amb Claudio Monteverdi el madrigal arriba al seu cim. Monteverdi elabora, al final, madrigals per a solo i duo amb acompanyament instrumental, percursors del barroc.L’estil madrigalesc va arribar a Anglaterra, creant escola. El madrigal anglès és més clar, melòdic i musicalment expressiu. William Byrd, Orlando Gibbons , thomas Morley , John Dowland i John Wilbye són els màxims representants.A Espanya destaquen els Cancioneros de sevilla, d’Uppsala i el de la Colombina.Apart dels compositors anomenats, Juan Vàsques, Joan Brudieu i Mateu Fletxa el vell i El jove.

MÙSICA VOCAL.

BAROC 1600-1750

La cantata podia tenir caràcter profà o religiós, en aquest cas s’assembla molt a l’oratori. La fomra cantata fou duita al seu màxim esplendor per Johann

35

Sebastian Bach, que en té compostes una per cada dia de l’any. Les cantates consten de diverses parts relacionades amb la liturgia del dia que correspon (les religioses). També cal destacar les Passions segons Sant Mateu i la de Sant Joan i la Missa en si m.Vivaldi també va compondre diverses peces de música vocal, entre elles unes quarant a òperes. També cal remarcar els seus oratoris, juditha n’és un bon exemple, a més de diverse obres per cor i instruments osbre diferents parts de la missa. Händel fou el mestre de l’oratori a Anglaterra, després d’haver estat director a Hannover. Els seu estil és italiá, però amb la influència de Purcell. L’oratori explica, amb un llenguatge grandilocuent i elegant, episodis de la histporia sagrada, inclou corals i una orquestra ben formada. Els més coneguts foren El Messies i Judes Macabeu. També és autor de nombroses òperes, cal destacar Rinaldo i també Xerxés.Els castrats protagonitzen els papers més compromesos de l’òpera barroca, degut a la prohibició de les dones a pujar alls escenaris. Els castrats vivien per a l’òpera. Cantants d’una tècnica prodigiosa, arribaren a cansar als compositors amb els seus ornaments i floritures, que a finals del barroc desvirtuaven la música escrita originàriament.A l’òpera barroca s’introdueix clarament els recitatius (formes recitades, quasi parlades) i les àries (formes cantades, amb lluïment tècnic). Els arguments de les òperes eren sobretot mítics.

MÙSICA VOCAL.

CLASSICISME. 1750-1800

36

La missa viu un moment brillant de bell nou. Mozart compon la Missa de la Coronació i la Missa en do m.També és història, el seu Requiem (o missa de difunts). Haydn compongué algunes Misses, perquè NikolausII Esterhazy li exigia una anualment per celebrar l’onomàstica de la seva esposa. Composà un oratori, la Creació basant-se en el Pardís perdut de Milton i escens de la Bíblia. També cal destacar Les set paraules de Crist, dins la celebració de la Pasqua. Cal recordar que Austria (on visqueren mozart i Haydn) segueix essent un país catòlic, no protestant.Dins la música vocal, cal esmentar la reforma operística duita a terme per Glück, que proposava substituir l’afectació de l’òpera barroca per una expressivitat i naturalitat més autèntica. Tots els elements es subordinen a acció dramàtica de l’obra. Mozart trobà un estil que li permeté demostrar el seu domini del bel canto italià, on la força de la melodia i del cant impregnen cadascuna de les òperes.Mozart compon diverses òperes de gènere serió com Idomeneo i La clemenza di Tito. El rapte en el serall i La flauta màgica sóns signspiele. Don Giovanni és un dramma giocoso mentre que Le nozze di Figaro i cosí fan tutte són òperes bufes. Va tenir un excel.lent col.laborador amb el llibretista Lorenzo da Ponte.Remarcar que La flauta màgica treu a l’escenari la ideologia maçònica a la qual pertanyia Mozart

MÙSICA VOCAL.

ROMANTICISME PRIMERENC

37

Una de les innovacions que faran història és la intervenció del cor, per primera vegada, dins una simfonia: la 9ª de Beethoven. Com que era un gènere just instrumental, aquesta incorporació marcarà un camí.Conjuntament amb la Missa Solemnis, marquen la culminació del seu estil. Moltes característiques de la música beethoveniana no eren compreses pels seus contemporanis: ús de disonàncies, densitat harmònica i orquestral, vivor interna del ritme… Són caracterìstiques valorades més tard.De l’obra vocal de Schubert destaquen els seus dos cicles de lieder (melodia breu acompanyada per piano, sobre un poema d’una certa qualitat) titulats Viatge d’hivern i La bella molinera, on presenta les característiques del seu estil: melodies bellíssimes i harmonia inspirada.Mendelssohn compongué oratoris, molt influits per l’obra de Bach, al qual ajudà a redescubrir. Destaquen Sant Pau i Elies. Schumann va ser més rigorós en la tria dels poemes pel seus lieder, ja que tenia més formació com a escriptor i crític. Destaquen el cicle L’amor i la vida d’una dona, amb texts de Chamisso, i també L’amor del poeta, sobre un poema de Heinrich Heine.

ROMANTICISME PLE

Cal esmentar sobretot la producció de lieder per part de Schumann i Schubert, com abans hem comentat. És important la figura de Hugo Wolf, esquisofrènic com Schumann, que aportà uns lieder personals i d’extrema bellesa.De la producció religiosa, cal remarcar també l’Stabat Mater de Gioachino Rossini, fet després de la seva carrera operística,De la mateixa manera, Verdi compongué també un Requiem i un Te Deum.De la mateixa manera, Richard Wagner escriví els Möricke lieder

ROMANTICISME TARDÀ. NACIONALISMES I IMPRESSIONISME

Molta de la música vocal escrita a finals del XIX i principis del XX té trets nacionalistes. Kodàly compon Psalmus hungaricus, per a solista, cor i orquestra.Bartók escriu la Cantata profana per a solistes, doble cor i orquestra.William Walton, compositor anglés també de caire nacionalista, componn Façade, entreteniment musical per a recitador i conjunt de cambra sobre poemes d’Edith Sitwell, i l’oratori Belshazzar’s Feast.Manuel de Falla començà a compondre l’oratori l’Atlàntida, que no acabá. Ernesto Halffter posteriorment finalitzà la partitura.El compositors nacionalistes espanyols escriven també diverses col.leccions de cançons per a veu: Usandizaga amb Diez melodias vascas, Xoán Montes amb Baladas gallegas, per a veu i piano

MÙSICA VOCAL.

LA CRISI DE LA TONALITAT. PRINCIPIS DEL SEGLE XX

38

El génere vocal que cultiva Fauré és la cançó francesa: La bonne chanson. També compon el seu conegut Requiem. Stravinski compon, la seva segona etapa, una òpera-oratori: Edipus Rex, per a solistes, narrador, cor masculí i orquestra, basada en l’obra de Sòfocles i escrita en el llenguatge musical de Händel. I també d’aquesta època la simfonia dels salms (1930) per a cor mixt i orquestra, sobre textos de la Bíblia llatina. Per compondre la Missa (1944) i la Cantata (1951), Stravinski utilitza recurssos tècnics que procedien de l’Ars nova i del Renaixement. Una obra destacada del darrer període són: Threni (1958) per a veus i orquestra, a partir de les Lamentacions del profeta Jeremies. Schönberg compongué l’impressionant oratori Gurrelieder (1901-1911) per a solistes, narrador, quatre cors i gran orquestra.Pierrot Lunaire és una de les obres més conegudes de Schönberg, escrita per a veu i conjunt instrumental. Aquí es fa servir del sprechstimme o melodia parlada, una forma de declamació a mig camí entre el recitatiu i el cant. Amb l’obra El supervivent de Varsòvia, 1947, recupera la força emotiva i llenguatge expressionista de les seves primeres obres.Dins la producció coral de Webern, cal destacar Das Augenlicht, “La llum dels ulls”.

MÙSICA VOCAL.

LA MÚSICA A PARTIR DE 1945

39

Pierre Boulez compòn la cantata El sol de les aigües. La seva millor obra és Le marteau sans maître -El martell sense amo-, per a veu i sis instruments, basat en una col.lecció de poesie surrealistes de René Char.L’italià Luigi Nono compon una cantata molt coneguda, “Il canto sospeso”, i també Luciano berio, que va estrenar al 1967 la seva Simfonia pera a vuit veus i orquestra.György Ligeti té el Requiem per a solistes, dos cors i orquestra (1964): la seva obra va tenir una projecció internacional des del moment que va usada per Stanley Kubrick 2001: Odissea de l’espai. El polonès Witold Lutoslawski té una impressionant Passió segons Sant Lluc.De Benjamin Britten, l’obra més coneguda és el War requiem, de 1962, per a solistes, dos cors, un d’els infantil, i orquestra. També té una gran quantitat d’obres corals com A boy was born.L’anglès Michael Tippet és l’autor de l’obra coral The mask of the time, 1984. Un altra compositor italià és Luigi Dallapicola.

MÙSICA VOCAL.

EL SEGLE XX A ESPANYA I CATALUNYA

40

Mompou compon Combat del somni, per a veu i piano.Joan Lamote de Grignon pertany al corrent postmodernista català. Ës autor de lieder, a més de l’oratori La nit de nadal. De Pau Casals, violoncelista conegut mundialment és l’oratori el pessebre i L’himne a les nacions unides.Robert Gerhard escriu un oratori, La peste (1964) inspirat en l’obra d’Albert Camus.Xavier Montsalvatge s’adscriu a l’antillanisme (incorporació d’elements que procedeixen de la música antillana) amb Cinco canciones negras per a veu i piano.Xavier berenguel estrena la cantata d’Amic e Amat, sobre el text de Ramon Llull (1959).Josep Soler compon també el Réquiem für Schlagzeug und Orchester

MÚSICA ESCÈNICA

GRÈCIA

41

A partir dels segles V, Iv a. de C. sorgeix la tragèdia. Desenvolupada a partir de les festes de Dionisos, amb DITIRAMBOS cantats per coros. Els instrumentistes i el coro ( fins a 15 cantants) estaven drets a un espai semicircular denominat ORCHESTRA, davant de l’escenari.El cor cantava la cançó introductòria, les cançons incidentals (stasimon) i les cançons de comiat .Els solistes dialogaven amb el cor (KOMMOS), però també cantaven amb acompanyament d’aulos (PARAKATABASE)ESQUIL i SÒFOCLES són els clàssics de la primera èpocaEURÍPIDES remet el cor que comenta a un segon pla. Es representen els estats anímics apassionats. Els solistes canten aries, duos estròfics o de composició desenvolupada.ARISTÒFANES és el representant de la comèdia àtica, on la poesia coral i les cançons solístiques són més senzilles.

A partir del segle V, nova música amb una expressió més subjectiva.Frínico de Mitilene i Timoteo de Mileto entre altres amplien l’àmbit i es té predilecció pels tetracords i modes cromàtics i enarmònics, que Plató considera massa moderns i apssionats, poguent despertar baixes passions

ROMA

Espectacles teatrals fins al segle IV a. de C. amb característiques pròpies de les manifestacions dramàtiques dels pobles primitius. Ritmes de treball agrícola, motivacions rituals.Les formes tradicionals d’espectacles foren substituïdes per representacions de tragèdies i comedies en llatí. En aquestes, les parts cantaces, monodies i duos, s’alternaven amb diàleg parlat (ho deduïm pel tipus de vers en que estan escrits).Actors, mims i músics constituïen una espècie de gremi escènic denominat histrions.Emperó no podem afirmar totalment que comprengués cants corals, encara que ho suposem per alguns drames on parts pareixen ser recitades pel cor. La ORCHESTRA estava ocupada pels espectadors més notables.Els acompanyaments eran confiats al Tibiae, el doble aulós.No han quedat melodies del teatre llatí, ni tan sols ressenyes: just una de Ciceró, que es refereix a la música de Livia Andrónico i de Nevio.

MÙSICA ESCÈNICA.

EDAT MITJANA

42

A partir dels Tropos de L’Introito de Pasqua i Nadal es desenvoluparen diàlegs cantats, que prest incorporaren acció dramàtica.El procés es clar: afegim lletra per recordar la música llarga, i si afegim lletra, que aquesta tingui totes les possibilitats, entre elles les de l’acció teatral, en forma de diàlegs. Naixen així petites representacions sacres independents, per exemple la Representació de Daniel, i mes tard els Misteris, que es representaren fora de la liturgia i dela Església, fins i tot.

Per exemple, a Espanya tenim la representació del Misteri d’Elx.Té una part més antiga de cant solístic, i més tard s’afegiren parts polifòniques.Es coneixen també representacions d’altres misteris medievals.

Dins el context de les escenes bíbliques, tenim a Catalunya i Balears les representacions de les 3 Maries i també de la Sibil.la.

EDAT MITJANA. MÚSICA PROFANA.

Els joglars més rodamons representaven espectacles de carrer, gairebé petites escenificacions i jocs malabars.

-Adam de la Halle, ministrer de Roberto d’Arràs, i un dels darrers trouvères, va compondre 18 jeus partis, a part d’altres obres. Entre aquests jeus, la comèdia amb música Jeu de Robin et de Marion, amb diàlegs i 28 cançons

EDAT MITJANA. ARS ANTIQUA I ARS NOVA.

Desenvolupament dels diferents misteris

MÙSICA ESCÈNICA

RENAIXEMENT. SEGLE XV

43

Recordar que a principis del segle XV encara podem trobar les darreres restes de minnesinger a Alemanya.Manteniment i evolució dels drames litúrgics en festes determinades de l’any. El fet de que es comencin a estudiar les aportacions del teatre grec determinarà a les darreries del segle XVI el naixement de l’òpera

RENAIXEMENT. SEGLE XVI

Orazio Vechi amb L’Amfiparnaso, es va anticipar al que seria la commedia de madrigal, madrigals que es representaven en el transcurs d’una commedia dell arte.AL 1580 es reuniren a Florència un grup d’artistes i aristòcrates que s’anomenaren Camerata Bardi o camerata Fiorentina, que intentava reviure el teatre grec. Per entendre bé el text, els cantants s’acompanyaven d’acords llargs i espaiats a càrrec de llaüt, arpa o clavicèmbal., amb melodia clara sobre ells. El cantant havia de ser expressiu, això s’anomena Stile rappresentativo. Al 1600 s’estrenaren el primer oratori i la primera òpera que ens han arribat. La raprresentazione di Anima e di Corpo de Emilio Cavalieri foren un intent d’adaptar-ho a les formes litùrgiques.L’Euridice de Jacopo Peri volia reproduir el teatre grec. Monteverdi, que assití a la representació, serà després el màxim exponent de l’òpera primerenca amb Orfeo, L’incoronazione di Poppea i Il ritorno di Ulisses i n patria.

MÙSICA ESCÈNCIA.

BARROC. 1600-1750

44

Lully,superintendent musical de la cort de Lluís XIV. Posà música a les parts ballades de les comèdies de Molière, a més de diferents peces orquestrals incloses en el conjunt de la seva obra. La seva preocupació va ser trobar una adaptació adient per la llengua francesa al cant: sorgeix la tragedie lyrique. Alcestes, Amadis, Amida, dominen el teatre francès de finals de segle.Rameau, successor de Lully, va neíxer a Dijon però rebè formació a Itàlia. Formà part d’una companyia d’actors, i a París destacà com a organista i autor de ll’òpera Hyppolite et Aricie.Per tant, podem parlar de diferències entre les tragedyes lyriques franceses, les òperes italianes i les masques angleses. Cadascuna intenta adaptar a la seva llengua i a la seva tradició escènica el gènere que coneixem com ôpera.A Espanya també neix un gènere propi, la sarsuela Comença al segle XVII, encara que algunes obres medievals i les Pastorals de Juan de la Encina sen poden considerar precursores.Era una diversió escènica dedicada a la aristocràcia que alternava parts cantades i parlades. Els decorats, ballets i vestuari ténen mota importància. La inclusió de dances popularsl i acompanyaments de guitarra li donen el caràcter espanyol. L’òpera espanyola, però, va arribar a eclipsar la sarsuela, que reneix amb força a la segona meitat del segle XIX Els autors més importants foren José de Nebra, amb La vida es sueño de Calderón de la Barca, i el mallorquí d’artà A. Literes, del qual destaquen Acis i Galatea i Los elementos. Literes, de nin, ja va viatjar a Madrid on desarrollà la seva carrera musical. És un dels autors importants del Barroc, conjuntament amb Joan Cererols, monjo de Montserrat.

MÙSICA ESCÈNICA

CLASSICISME

45

La reforma operística gira entorn del llibrets de Metastasio, poeta italià. Preconitzaven unes òperes de contingut mitològic però seriòs. Nàpols és un dels centres operístics de primera fila. Gluck dóna als seus arguments mitològics un caire humà, proper, que és hereu de la Ilustració, i demanava més simplicitat d’expressió. Va compondre la famosa Orfeo et Euridice. La música es subordina al text, fent-lo més clar. En contraposició a l’Òpera sèria, es va crear el terme Òpera còmica per unes obres d’estil més lleuger. Els seus arguments eren més quotidians. A Itàlia sorgeix un gènere derivat dels Intermezzi que es feien als descansos (paral.lels a la tonadilla espanyola) que agafa alguns dels elements de l’òpera seriosa: l’Òpera bufa. Són embolics matrimonials o sàtires de costums socials, a vegades amb personatges de la Commedia dell arte: destaca La serva Padrona, de Pergolesi. Representatns privilegiats foren Piccinni i Giovanni Paisiello, que va compondre Il barbiere di Siviglia. A França es desenvolupá l’Opera comique, i a Anglaterra la Ballad-opera (destacant the Beggar’s Opera, de John Gay), i a Alemanya sorprèn el Singspiel, amb melodies populars i paròdies de tonades conegudes d’òperes italianes.Cal destacar, a Espanya, Dòmenec Tarradellas, que cultivà l’ôpera italiana. Josep Duran estrenarà la primera òpera d’autor català a l’estat espanyol: Temistocle i també Antigono. Vicent Martí i Soler va viure a Viena i compongué Il burbero di buon Cuore i Una cosa rara.Es dramaturg Ramón de la Cruz fou fonamental per abandonar els temes mitològis i s’introduiren temes costumistes: José de Nebra estrenà Cautela contra cautela, i Rodríguez de Hita Las labradoras de Murcia i Las segadoras de vallecas

MÙSICA ESCÈNICA

ROMANTICISME PRIMERENC.

46

Mendelssohn té música incidental per a teatre molt coneguda: El somni d’una nit d’estiu, de la qual es coneix sobretot la marxa nupcial.Beethoven va compondre una sola òpera, Fidelio. Però l’òpera entrarà en un període d’autèntic esplendor, preparant el camí als compositors de finals del XIX que duran aquest gènere a la cimera.Del romanticisme primerenc destaca Karl Maria von Weber, que viatjà des de molt petit amb la seva família que tenia una companyia de teatre. Això li permeté una gran cultura literària i teatral, que desenvolupà també com a crític i novel.lista. Weber va crear el teatre nacional alemany, ja que la mort de Mozart impedí obres posteriors a la Flauta màgica.Les seves òperes El caçador furtiu, Euryanthe i Oberon pertanyen a aquest gènere d’òpera alemanya. La primera de les tres va ser la més coneguda.El seu estil és encara proper al classicisme, amb frases simètriques, però empra elements (instrumentació acolorida i pintoresca,contrastos tímbrics) però manca el contingut profund dels seus companys de generació.Aquesta òpera alemanya prepara el camí a Wagner, que la portarà a la seva plenitud. L’òpera seria i l’òpera bufa es fusionen per donar lloc a l’òpera romàntica italiana. Les òperes s’adaptaran a la moda de les novel.les medievals o anomenades també literatura gòtica: catedrals, cementiris abandonats, paisatges de països exòtics… Actius foren Rossini, Bellini i Donizetti, com veurem.L’any 1807 s’estrena La Vestale de Spontini a Paris, on es combinen el càracter heroic de les obres de Gluck i la trama de rescat (heroi o heroïna en perill), amb un desplegament escènic constituït per grans masses orquestrals i corals, ballets i maquinària escènica, de gran tradició a l’òpera francesa des dels temps de Lully. Aquest gènere va rebre el nom de grand opéra. El representant principal va ser Giacomo Meyerbeer: Robert le diable i Les Huguenots. Les òperes Guillaume Tell de Rossini i La juive de Halévy són les més reeixides.

ROMANTICISME PLE

A Itàlia triomfa l’ôpera romàntica. La prepotèmcia musical d’Alemanya havia fet disminuïr la importància musical d’Itàlia, que es refugia en aquest gènere que havia creat al Barroc. Absorbeix al públic romàntic fins a fer oblidar altres gèneres musicals. El nou estil musical,s’anomena melodrama. És important ara la funció dels empresaris, que col.laboren en la difusió de l’òpera i en la promoció de libretistes i compositors. Els teatres esdevenen de cada vegada més luxosos.Rossini és un continuador del Classicisme que cultivant l’òpera bufa arriba a tenir una fama considerable. La seva obra més important és Il barbiere di Siviglia. Traslladat a París, escriu Guillaume Tell dins el marc de la Grand Opéra.Bellini i Donizetti són els autèntics representants de l’òpera romàntica italiana.: romanticisme apassionat, lirisme, sentiment, i una vida molt curta. Bellini és essencialment melòdic, i les seves obres més importants són per encàrrec de La Scala de Milà: La Sonnambula i Norma.

47

Donizetti és de cultura musical més sòlid L’elissir d’amore i Lucia di Lammermoor són les seves obres més conegudes. En els seus viatges a París conegué també la Grand Opéra, i compongué dins aquest estil I puritani.El gran autor italià, és, emperò, Giuseppe Verdi. Recollí influpèncide sde l’ôpera francesa i de Bellini i Donizetti. Nabucco i Macbeth són obres del primer període. Les seves innovacions el dugueren a ampliar el paper de l’orquestra, més gran i complexa que mai dins l’òpera. El seu període de plenitud inclou Rigoletto, Il trovatore i La traviata. Aída, influïda per la grand opéra, és d’un estil grandiloquent. Li fou encarregada per la inauguració del Canal de Suez a Epigte.Després de la seva mort, l’hereu és Giacomo Puccini, creador de melodies expressives i adaptades a la veu. D’harmonia original, fou molt conegut: destquen La bohème, La fanciulla del West i Madama Butterfly. Turandot és la més moderna i s’acosta a la atonalitat.Dins l’òpera alemanya, acaba el segle amb un compositor d’una enorme influència: Richard Wagner. Ambientades en la mitologia germànica, per la seva amistat amb Niestzche sorgí la idea de l’expressió de la superaça i el superhome. Complica la harmonia duguent-la a extrems insospitats. Usa el leitmotiv: melodies que s’identifiquen amb personatges i/o circumstàncies. La Tetralogia de l’anell del Nibelung, Tristany i Isolda i Tanhäusser són les seves obres majors.

ROMANTICISME TARDÀ. NACIONALISMES I IMPRESSIONISME.

Dins les avantguardes del segle XX Richard Strauss destaca dins el món operístic. Elektra, Arabella i El cavaller de la rosa seran fites, sobretot pel seu treball musical minuciós.Smetana compon la que es considera l’òpera txeca per excel.lència: La núvia venuda. Encara que d’apariència popular, totes les melodies són originals d’Smetana.Jànaceck, influït per ell, també compondrà Jenufa.Glinka, que influí a tots els compositors russos del XIX, compongué La vida del tsar, compendi de les seves idees musicals. Mussorsgki és l’autor d’una obra encar sovint interpretada avui dia, Boris Godunov. També té Khovàntxina.Ieugueni Oneguin, sobre una novel.la de Puixkin evidencia el tarannà dramàtic de Txaikovski.Zoltan Kodàly compòn Hàry JánosBartok compon El castell de barba blava i la pantomina El mandarí meravellós.William Walton escriu també l’òpera Troilus and Cressilda.Dins els nacionalistes tardans (del segle XX) de Rússia, cal destacar les òperes de Serguei Prokófiev. L’amor de les tres taronges, L’àngel de foc. Ës molt interessant la seva col.laboració amb el director de cinema rus Serguei Eisenstein, d’on neixen les obres Alexandr Nevsky i Ivan el Terrible.Dimitri Xostàkovitx aconseguir ser internacional sense renunciar al règim comunista rus. Compongué la coneguda Lady Macbeth de Mensk

MÙSICA ESCÈNICA.

LA CRISI DE LA TONALITAT. L’ACTUALITAT.

48

Debussy compongué una òpera, Pelléas et Mélisande. A la vegada, Ravel compon L’enfant et les sortiléges. Jules Massenet compon Manon i Werther..Aquestes òperes són encara interpretades.Schönberg compon un monodrama: Erwartung, “L’espera”, i una òpera còmica en un acte, “D’avui per demà” Va començar entre el 1931 i el 1932 una òpera que no va acabar: Moses und Aron. Alban Berg compon dues de les òperes del segle XX més interpretades: Lulú, i Wozzeck. Lulú és el drama d’una dona de mala vida de l’alta burgesia, basada en una obra de Frank Wedekind. Wozzeck la història d’un soldat víctima de la societat, sobre un drama dde Georg Büchner.

MÙSICA ESCÈNICA.

49

LA MÙSICA A PARTIR DE 1945

Messiaen va escriure una òpera, San Francesc d’Assís. El seu segell personal queda reflectit, una barreja entre misticisme i religiositat. Per l’autor, la música no és un mitjà d’expressió pesonal, , sinó una fusió entre la perfecció del regne natural i el sobrenatural.Pendrecki compón una obra; el Paradís perdut (1978).Benjamin Britten és l’autor d’una obra encara molt representada: Peter Grimes, com de Owen Wingrave (1975). L’estrena de peter Grimes marca una nova època per a la música escènica. Altres aportacions operístiques són Die bassariden, de l’alemany Hans Werner Henze- Una modalitat molt conreada a Gran Bretanya és el teatre musical: Michael Tippet amb Midsummer Marriage i The Knot garden. A Amèrica ha reeixit la comèdia musical: West Side Story de Leonard Bernstein, My faiy lady de Frederick Loewe i Jesus Christ Superstar de Andrew Lloyd Webber. A partir de 1960 els músics cerquen nous camins més senzills. El rock, el blues i el folk exerceixen una influència notable. El minimalisme sorgeix com a estil que proposa un llenguatge senzill, amb breus motius melòdics, una mica com a resposta a l’entorn del llenguatge complexe del serialisme.Terry Riley, Steve Reich i Philip Glass són alguns dels exponents del minimalisme. Molts d’aquests compositors gaudeixen de reputació dins el món del cinema

MÙSICA ESCÈNICA.

50

EL SEGLE XX A ESPANYA I CATALUNYA

Enric Morera, a principis de segle, compon La fada, música escènica, a Catalunya.i òperes com Em`porium o Bruniselda.Luis de Pablo compon algunes òperes dins un concepte d’art totalitzador: El viajero indiscreto i La madre invita a comer (1993).Antón Garcia Abril ha compost recentment Divinas palabras, sobre l’obra de Valle Inclán.Xavier Berenguel compon l’òpera de cambra Spleen (1981), la glossa operística El llibre vermell de Montserrat (1988).Josep Soler compon l’`opera Edipo i Iocasta. De les joves generacions, Salvador Brotons és actualment un dels directors més cercats. Les composicions per a les sèries de la Televisió catalana (Nissaga de poder, Laberint d’ombres i El cor de la ciutat) obra d’Albert Guinovart (1962).

51