Any XXIV - N.M236 - Preu 15 centims - Barcelona TO de desembre de 1927

'ATU

SLS NOIS BEN EDUCÁIS— Que tal, amig-uet? I els teus avis?— Molt be. I els vostres?

A M I G U É I S ! S I G U E U E N G I N Y E R Si I N V E N T O R S !Quina magnífi 'a diversió, veure com poc a

poc els models MECCANO, sumptuoses estruc-tures esmaltados amb bells colors, van pranenteos corresponent ais vostres grats esforgos. Hiha una intini.at, e models per construir —una,nova joguina diaria si així no desitgen— i tots eismodiíls MECCANO funcionen. No ca. cap estudiprevi.

Equips des de Ptes 75 a P.es. 1.2OO ais prin-cipáis Basars i. Lhbreríes

Llibre graiu'ífi To:s els noís han de pos-seir el nostre nou llibret titulat «Joguinesde qualitat». RentEteu una targeta postalal nostre Agent indicant vos ra adrecacom lamba es de tres deis vostres coiti-panys que no posseeixin un Meccano i üretorn de correu rebieu un exemp ar.

MECCANOptr l'aay

1927Producís de M E C C A N O L T D L I V E R P O O L (Ángiaterra)

Agent per a Espanya i Portugal:

Josep Palouzié Scrra (Secc¡<59) Industria, 226 - Ba celona

EL CINE A CASA SEVAper a pel.h'cules

10, 2O i 10O metres

PATHÉ-BAB7, S. A. E.Rambla Cstalunya, 8

Apartat 577BARCELONA

DE VENDA: Ais grans Majrafzems, Comer-los, Fotografíes i simi ars

El íurismc

S'APEOPA ¡'época de J'any en qué es mes nombrosa la gernació que emprénviatges de plaer. Encara que entre nosaltres aixo s'acostuma a fer a.l'istiu, els pobles que mes viatgen, com l'anglés i l'alemany, ho fan a

l'hivern quan el seu clima íred i nebuiós els foragita cap ais paíssos mes asso-lellats,

Ea tots els ports del Mediterrani, especialment a l'Orient i a Italia, unamunió d'homes del Nord hi van a cercar la tebior que els nega el seu país nevat.

Aquesta aflció semblava ósser moderna pero no ho os pas. Djguem, en pri-mer lloc, que si l'home ha poblat tot el món ha estat mercés a l'afany de veureterres noves que duu sempre en son cor.

El vell Homer ens pinta un turista infadigable, si bó a la fi afanyós de re-tornar a casa, en el seu heroi Odisseu o Ulisses, que tornant de Troia navegallargs anys per tot el Mediterra i part de l'Oceá veient els pobles i üurs eos-tums. En el mateix poema, Homer eus couta breument els viatges de Meuelau,altre deis herois de la guerra troiana.

Eli mateix, Homer, segons ens conten els historiaires, viatjá llargament ivisita moltes terres abans d'escriure els seus meravellosos poemes.

Tales, Pitágoras i Plato, entre altres grecs il-lustres, feren el viatge aEgipte com un lord modera, per visitar les pirámides i temples que llavors erenja mes antics que no ho son avai les ruines del Partenon o les del Fóram roma.

Es patricis romans seguireu la tradició del turisme, visitant tota la costadel Mediterra en vaixells partieulars.

A l'Edat Mit;'a, foren molts els viatgers que es dedicaren a correr món pergust, entre els principáis cal esmentar l'árab Ibn Batuta qui viatjá des deCórdova flns a la India i el veneciá Maro Polo que arriba fins a la Mongblia ila Xina.

Durant el Renaixement, els senyors anglesos i alemanys s'avesaren a anara Italia ou a pretexte d'estudis es douaven la gran vida aprofitant el. dolé, climad'aquella térra.

Ja veieu dones, com n'és d'antiga l'aflció al viatge de plaer. Ja deia be Sa-lomó, al remot temps del qual també la regina del Sabá íeia, viatges d'aquests,que «res hi ha de non dessota del sol».

J376 Í.S PATÜff&l

Recordaní-fe

No es estrany, nina eneisera,qu§ ptnsi en Ja teva graciasi amb son cant Ja primaveraero sembla que d'ella parla.

Quan al mati el sol daurattaller besa la planasembla que vegi en sos raigstot l'encis de ta mirada.

Quan contemplant de la marles aigües d'escuma blanqueasemblen Tona en murmurarel murmull de tes paraules.

'Quan dalt deis arbres frondosostrina alegr¿ roceUadaem semblen sos cants joiososta veu que harmoniosa canta.

A na C. B., fld txquisida del meujardid'amista,t la. mes florida,

Quan dlns del ombrívol bosecorre fresquívoía l'aiguasembla que porti el seu soel diingueig' de ta rialla.

Quan les falles yo'eiantsemblen bailar una dansaet recordó al meu costatquan puntegem la sardana.

Quan s'amaga el sol al llunyi surfc serena la llunasembla reflectar sa llumta fa§ encisera i bruna.

I contemplant la poncellade la rosa mes galanaveig que n'ets gentil donzellade les flors ¡a mes ufana.

JOSEP AIRAM ADESAM

• On trobaria un capeil per menys de 20 duros?• Miri aquest de la meva seuyora en val tres.• Pero senyor meu, aixó no es un capel!; es un colador.

\ per la safad del seu

dor¡ant~li algunes

T A B L E T A Sque a la vegada que serán per diuna lleminadura, el preservarandeis perills de la tos i deis re/redáis

DE VENDA A TOTES LES FARMAC1ESCaixa petita: 60 céntim>Caixa gran: 2 pessetes

ES PÁTVFEt

Foc en la plana

JA era hora que Toli es veiés ¡liure del mal fat. Des de petit petit, que tot lihavia estat advers. Poc desprós de néixer, es trobá orfe de pare i passá laseva infantesa en mig de totes les privacions. La seva pabra, mare tenia

de treballar fins a, esgotar-se per tal de poder proporcionar al seu flllet el mesnecessari per a viuré i aixi i tpt moltes vegades havia degut experimentar eldolor terrible de no poder donar-li l'aliment que neeessitava. No cal pas dir quesi no n'hi havia peí fi!l, menys n'hi havia encara per a ella, car, eom totes lesmares, era ben disposada a sofrir i sacrifiear-se amb tal que no patis d'ósseradorat.

Kesultat de tantes angúnies i de la misera, paasada, fou una vellesa pre-matura i la salut espatliada, Quan el noi fou el suflcient espigadet perqué elvolguessln a treballar, el coHoeá en una hisenda on tambó foren aprofjtats e.'ssous servéis, pero poe temps desprós ella tingué de allitar-se i des d'a.eshoresja no féu mai mes res de bo. Ara cale, ara m'aixeco, passá encara un any, finsque ia inútil, ádhue psr a les tasques mes plañeres, l'amo els aoomiadá.

Passaren un mes en la negra miseria, vivint solament deis petits guanysque Toli es procurava ccupant-se en tot al'o que se li presentava. I cuan enproporcionar-los-M ua amicuna coMoeació en una hisenda allá en la gran p!a-núria sembiava que la fortuna deixava de fer-los mala cara, la pobra maremorí.

Un cop hagué aeomplert el seu darrer deure amb la santa dona que elduguó al món, el minyó emprengué la ruta vers aquelia casa on podría gua-cyar- se el pa, amb l'esperit eucongU i pie de pessimisme, Maigrat els seus pocs£i:.ys i el seu carácter alegre — manifestat a tota hcra al costat de la mare,íins entre les majors privacións, — es sentía decsbut i amargat, ben segur quel'adversitat no deixaria de colpir-lo,

No sempre, pero, té de durar el mal temps- Contra el que ell esperava,fou acollit amb una gran cordialitat. Tant l'amo com els seus eompanys deIreball, el tractaren des de bon eomen?amtnt amb una afabi¡itat que el pobrieno havia mal conegut. Sobre tot Edda, la gentil pubilla, es comporta amb ellcom una amigueta de tota la vida, distinginMo entre els altres mossos i fent-loobjecte d'una particular atenció. .

A To.i ¡i sembla que tornava de mort a vida. El seu cor s'obrí a l'espe-ran^a i renaixent en ell el seu carácter franc i alegre, es fou ben aviat popularentre tot el servei, flns al punt que tothom el cercava per riure i jugar en lesestones de repós i per colaborador entusiasta i actiu en lea ¿ores de ¡a feina.

Val a dir pero, que amb qui mes li plai'a de conversar, era amb ¡a fi la ds

E3S PATVF&T 13^5

— Per qué t'atures Niteta? — li demana la mestressa.Ella, llavors, acota el cap, es porta les mans a la cara i esclata en un plor

profund que trencava el cor.Hi bagué un moment d'expectació a la classe:- Aixó es de la maíeixa emoció — declara la professora.

Pero Niteta estava movent el cap negativament, flns que el seu gran des-consol la deixá parlar:

— No es l'emoeió, no — confessa, adolorida. — Es que jo no mereixo res delque ha dit la senyoreta, i menys que tot aquesta banda.

I, anib els ulis plens de ¡lagrimes, pero tambó brillants de noble resolució,Niíeta explica davant de totes eí séuengany, eltrist engany que ella no haviapogut creure que enealcés tan grosses proporcions.

— Doni'm el cástig que mereixo—- demana tot seguit — que, per fortque siguí, mai no em fará sofrlr tant com la vergonya i el remordiment queestic passant, d'eucá que he perinés que una amiga amb la millor iníenció,em faei els deures que jo, pobre de mi no so fer.

Quan ella bagué callat, un silenci absolut es va fer a la clase.La senyoreta es mirava la culpable tot movent el cap tristament:Es veía que el cástig seria terrible.Uns moments desprós la professora s'atansá a la Niteta i li va treure la

banda vermella.Ya ésser un moment emociouant. Moltes nenes ploraven impressiouades

PAZVPET 1379

Naufragis, inundacions,cops de mar i torrentades..:

L any que comenta frappéacaba,., passat per aigua.

ÍÍHO

a qualsevol indret menys cap aquell que el yaniíós suposava. No podía pas des-pertar la simpatía i menys la preferencia d'una noia com Edda aquell presu-mit agre i sorrut qui tractava*a tothom com a ósser inferior.

Aixi era que a les insiauaclons del presumptuós, responia la donzelJa ambuna freda indiferencia. I aíxó exasperara de tal manera Manfield, que decidíemprendre l'afer — car per a ell era en el fons un afer — d'una manera directai terminant, conrenc,ut que triomfaria completament. Era tan sois necessariesperar una ocasió propicia, i aquesta arriba a la fl.

Una tarda, quan Edda tornava d'un passeig a peu, es trobá amb el galán.Amb una falsa amabilitat aquest la saluda, amb les millors páranles que trobáen el seu diccionari de festejador professional i li pinta ampnlosament el seuamor. Contra el que ell esperara, la donzalla li respongué amb una negativaabsoluta, negativa que queda ratificada quan ell insistí aparentant un entu-siasme que estava ben lluny de sentir.

L'orgull de Manfield es rerolta i li fóu perdre el seny. Treient-se la caretaabandonant l'hipocresia, li assegurá que tindria de casar-se amb eil per for?acar del contrari es venjaria cruelment. I ja perduts els estreps, gairebé incon-cient del que feia prenguó per Jes mans a Edda i li repetí les seves amenaces.

De sobte, pero, un formidable cop de puny en un costat li féu deixar iapressa. En veure que l'agressor era Toli, l'avorrit minyó, somrigué amb menys-preu i es. disposá a casíigar-lo. Pero el noi estava desconegut. Ben lluny dVs-poruguir-se, torna novament a l'escomesa i no sé quina fore.a devia animar-Io,que colpejá tan durament i amb tant d'encert al presumit, que aquest no esveíó amb prou virior per tornar-s'hi.

Abandona, dones, la partida amb aires de perdona-vides, mentre Toli esmantenía disposat a tornar a la Iluita, tot ell transformat en un atleta que sor-tia a Ja palestra per defensar el que la justicia i l'amistat li manaren.

— No vull descendir flns a pegar una criatura — crida Manfield, tot allu-nyant-se. — Pero jo us prometo que us recordaren de mi!

I aixecaat el puny amenazador, emprenguá el eami que guanyant el mi-núscul turó on s'aixecava la casa conduia a la gran planúria, mentre Toli ambposat arrogant protegia amb el seu eos la esporuguida Edda, talment com hofan en la escena culminant els protagonistes de les comedies de capa i espasa.

En el número próxim anirá 1'aeabament, si Déu ho vol.

PeHícuIa de la sefmana

1880

L'ángei que coníá una h i s t o r i a

J A es mort!—sospirá el pare tanbon punt s'adoná que l'infantó

no respirava.—Fill meu!—(cridá la mare tot es-

trenyent-lo amb desvari.I en aquell moment de suprema do-

lor pels pares que perdien el ftll, vo-lava cel amunt un ángel Ilumines queportava entre els seus bracos amoro-sos l'ánima blanca del petit infantdifunt.

L'ángel havia sortit d'aquell carre-ro -ombriu de la populosa ciutat dei-xant darrera seu una estela de clarorcelestial.

—-On anem?—pregunta l'ánima del'infantó tímidament.

—Al cel!—contesta dolgament l'án-gel.

El matí era ciar, molt ciar.El vol de l'ángel, lleuger i suau

com l'oreig de l'alba.La ciutat era ja llunyana, i ara

contemplaven les fagedes exuberantsde les ribes, el riu brillant com unglavi d'argent polit, les prades ver-des i humides de rosada, les masiesamb llur torterol de fum que s'esvai'aa poca alearía, i el cant de l'ocelladaels arribava com un conjunt d'har-monies captivadores.

Malgrat aquelles belleses que s'al-biraven ais seus peus com una mera-vella, l'ángel seguía el seu vol ascen-dent sense dir ni una paraula.

Mes de sobte l'ángel para el vol iana davallant, davallant, amb l'es-guard flt en quelcom de la térra.

Aleshores passaven per damuntd'un llogaret minúscul, de teuladesrónegues í inhospitaláries. Els petits

carrers eren solitaris i mig abando-náis.

L'ángel afina mes sa mirada, cla-vada en les desterres d'una casetaaclofada i deserta, i un sommriurede joia extraordinaria il-luminá elseu bell rostre. Acabavá de veureuna menuda flor camperola, que laseva destra cuita a collir.

I torna a emprendre el vol espaiamunt, entre l'aire diáfan i intensa-ment perfumat per les múltiples florsodorants de la natura.

L'ánima quieta de l'infantó pre-gunta encuriosida:

—Per una flor tan minsa, sensecap mica d'olor, hem davallat fins atérra?

—Escolta—féu l'ángel tot ral-len-tint el vol—. "Veus aquesta petitavalí obaga i profunda? Veus aquellilogarret que al mig de la valí s'aixecarústec i trist com un niu de pobris-salla? Dones en el carrero mes obs-cur i humit hi havia una caseta po-bra, molt pobra, mes pobra que lesaltres.

"En aquella caseta vivia anys en-rera un infantó, esguerrat de nai-xenc.a, sense mare i amb l'únic con-sol d'una germana amorosívola mesgran que ell, i d'una colla de ger-manets que s'afanyaven a guanyaralguna coseta per poder viure, per-qué el pare llur els havia abandonat.

" L'inf ant esguerradet caminavaamb molta de pena, recolzant-se endues crosses que un germanet seu,que feia de llenyataire, havia tallatal bosc.

"El pobret es podía valer tan poc,

que mai no eixia de la cambreta ondormía, una cambreta trista i baixade sostre com una cova.

"Els dies clars rebia una miquetade sol per una petita flnestra; peroqUan el cel era ennuvolat i feia fredaquella cofurna era mes trista i deso-ladora que mai.

"L'infantó, en mig de la seva dis-sort, no es sentía pas gens enutjat.Era sofert i pacient com un benau-rat.

"Un dia va sentir una gran cridó-ria en l'entradeta de casa seva.

"—Germanet, bon germanet!—ana-ven dient els seus germans mentrepujaven les escales.

"I varen entrar a la cambreta delpetit esguerrat portant un be de Déude branques d'álber i de pollancre,que feien un fresseig que encantava.

"— Mira qué et porten! — diguéel que duia la branca mes grossa.

"L'infant tulit rebé una joia im-mensa. Els seus ulls mai no havienpogut albirar gens de verdor deiscamps i les riberes, i sabien res deles meravelles de la natura.

"Els seus germanets li posaren lesbranques dretes a l'entorn del petitHit, i ell ajagat, s'imaginava com de-

1381

vía ésser de bell l'anar lliurementpeí defora. Pero no en sentia capmena de recanga. Aquelles branqueseren per a ell tot el rnón, i remercia-va al Senyor el present deis seus ger-mans.

"La miqueta de sol que entra va ala seva cambra, ell la rebia com undo celestial, per tal com era peraquell mateix trau de finestra per onell contemplava un bocinet del blaudel cel, i de nit quatre estéis ruti-

. lants, que ell deia que eren els ullsdeis ángels.

"Pero la sorpresa mes gran la varebre una tarda quan sa germana—•que li feia de mare—va arribar deportar el diñar al bosc.

"—Germanet—li va dir del dintellde la porta estant.

"—Qué vols, germana?"•—A veure si endevines el qué et

porto del defora?"—Qué sé jo, pobret de mi!"—Digues una cosa!"—Un ra'im?"—No n'hi ha ara de raíms."—Veus eom no ho sé?"—Digues-ne una altra."—Un... no sé qué dir.

Neurastenias, Malenconies, Malshumors, morirán indefectiblement

di j o u s, dia 15data assenyalada per a l'aparició del tan esperat

Calendan d'En PaíufctProc-.'reu adquirirlo abans no s'acabi l'edició.

E 2$ PA U91

giners que només van a la seva o amb nns molins de vent qne ell s'ímaginavasenzills gegants com els que ja eoneixia per les lectures deis moderns cavallersde la iatíla rodona i que en el ring son molt mes durs de pelar que en les teo-ríes i pronostica deis diaris i revistes professiouals.

El formidable llenyataire hanra de tornar cap aquí a deíensar i mantenirpie de desengany el seu títol de campió d'Europa i sí l'experiéncia del que havist i l'exemple de la gent que ha tractat durant el seu sojorn a Nordaméricahan servit d'alguna cosa esperem que r^otser es decidirá a escoltar la veu vul-gar pero práctica deis bons Sancho Panza que li dignin que val mes ésser capd'arengaaa que ctia de ÜUQ, amb la qual cosa tots plegats hi guanyarem unamica.

Ja sabeu que moltes vegades era el senzül eseuder i no el sen amo el quitenia rao.

De moment per a consolar nos, dignem com els que jugnen a la rifa i no^reuen:

Una altra vegada será. PERB PEM

Bosses per a assassinats

La policía londinenca ha estat proveída recentmeut amb non instrumentalper a facilitar l'éxit de les seves investigac:ons.

A cada un deis policies d'investigadó criminal, li ha estat lliurada nnabossa de cuiro. Aqüestes bosses son designados amb el nom de «bosses per &assassinats», i contenen els següents articles:

Un aparell complet per a prendre impressions dactilars, dos tubs d'assaigper a la conservació de cabells i trossos petits de vestit; dues ulleres d'augment;dos parells da guants de goma, tisores i claus de rossinyol de diversos tamanys,desinfectants, tovallola i sabó; cinta métrica i lampara eléctrica, una regla dedos peus; un compás, un pare'll de manil'es.

Be, que amb una mica mes dlns de les bosses els posen el patíbo!, el botxíi... els germans de la Pan i Caritat. JORDI BUSCA

CARRETES DE COCOI A L F O M B R E T E SLa casa que /es ven millors i mes barates

Coruñés Or ientá is G L O S A - P R E S A SC a p e l l a n s , 2 , b i s

T e l e f o n 1 0 7 9 - A

E® fATUFES

— Tindria de fer-me un trajo d'etiqueta; pero li adverteixo que sois vuü gastar-hi de 14 a 15 duros.

— Oh senyor; voste s'ha equivocat, per aquest preu sois puc servir«li l'etiqueta d'un trajo.

D e l m e u c a l e n d a r !

— Ahir vaig veure un ocell rostitque estava dient: Mengeu-me!

-- Devia ésser un lloro.— El men noi es un model de ne-

tedar. A col'legi sempre detnana elmocador ais companys per no embru-tar el seu.— L'anarquista Matatofc va fer deu

victimes l'altre día.— Amb quina mena d'automóbil? — Ahir vaig veure un gos amb

dues llengües a la boca.I npossible.Si, n'havia robat una al carnis-

ser.

En una ciutat americana un tenorcantava «L'Emigrant», molt malament.

Un del públic plorava.A la sortida l'artista li pregunta:

Es de Barcelona voste que p¡o-rava?

No. sóc músic.

— Qué tens? Estás tot blanc.— Es que m'he banyat.

1884 EX PATÜff&T

L A P R E D 1 C C I Ó

Hi havia un pare que tenia tresfilis.

El gran, el mitjá i el petit.El gran era avar, el mitiá eraam-

bieiós, el petit era treballador.Com acostuma a passar en tots els

contes on hi ha tres fll's que teñen unpare.

Ja ho diu la vella dita. «Al pot pe-tit hi ha la bona confitura».

El pare era un vell astroleg moltversat en íer prediecions. Savi eomera, obliga els seus filis a estudiar.

Él flll gran estudia química i mi-neralogia, per tal de trobar la pedr ifi osofal.

El flll segon estudia, urbanitat, di-plomacia i idiomes, per esdevenirgran sLnyor.

El fiU petit estudia, agricultura ijardinería per esdevenir \irural.

L'astr6!eg Hegi un día en els astresque s'apropava l'hora de la seva mor .Amén.

//í

— Ja m'ha portat l'ou passat peraigfua dur, i li he dit que no m agradadur l'ou?

— Aixo sí que no ho entenc, l'hemtinjj-ut una hora al foc perqué no iosdur.

I crida e's tres filis a la seva cam-bra, entorn del seu Hit.

— Filis meus, vaig a morir. No pucdeixar-vos diners perqué me Is hegastat tots en vidres nous per al te-lescopi.

Pero us deixo quelcom de mes pre-cios, üs deixo la predieeió de la vos-tra fortuna, que he llegit en els celseste:-lats.

Els vostres pervindres son iguals.La vostra fortuna será, l'or,

Dit aixo el vell astróleg comenQá aveure estrelles giratóries i fina pacifi-cameiit.

Els tres filis ploraren, Fenterraren,is'en'aaarea a c rcar les seves res-pectivos fortunes.

El fill gran, en la predieeió hi veíala confirmació deis seus desigs.

— L'tr será ma fortuna, ha dit elpare. Ja m'ho pensava.

I día i nit trebaüá en son labora-tori cercant infaüigablement l'or co-bejat.

I Huí el día de Ja gran descoberta.Com Midas, tot el que tocava ho con-vertía n or. Esdevingué ric i poderosPero...

tíl seu aprenent era xerraire. Di-vu'gá el seeret. TOÍS els apote arisdel món es posaren a fabricar or, &icobejat metáh baixá, de preu. Arriba,a no valer res. El feien servir per a

'engravar earreteres...— El meu pare s'eqúivocá. L'< r i o

ha estat la meva fortuna, es digué elgermá gran amarg-iment.

El germá mitja creié entendre enla profecía dsl sen pare una al-lnsióal seu somni de tota la vida. Essergran senyor, esdeven r noble!

— Lord será la nieva loríuna Me'nvaig a Anglaterra a qué em lacinLord.

S'embareá cap a la brumosa il'a.

VATVFET 1385

Arriba a Londres i alia, mercés aisEeus cone xements de diplomacia i ala s;va urbanitat exquisida s'obri ca-mí entre la societat i fou introdu'it ala Cort.

I el día de Sant Jordf, el reí d'An-glaterra el féu Lord i li pcsft la Lliga-cama. Ja era poderos i noble. Per6...

EseU-tá la revolta. Els sense feinaper una banda i els sinn-feiners perl'altra (que no es el matéis: encara queho sembli) sembraren la desolado ala Gran Bretanya.

— Abaix els aristócrates! — 1 el go-vern revolucionan anuí-la els titolsnobíliaris i desterra els seus po;stY-dors.

— El meu pare s'eqnivoca. Lord noha estat la meva fortuna — es dignóel germá mitjá amargament,

El germá petit, endeviná en Ja fra-se del seu pare quina havia d'ésser laseva sort futura.

— L'hort será la meva fortuna. AITiort me'n vaig.

Cava, regá, afemá, sembrá i collien abundancia me'ons, earabasses,sí dries, tómateos, pebrots, co.'s, mon-

getes, espiaacs... tota la flora hortí-cola!

Els seus productos enva'íren elBorn. A Ja Boqueria no es parlavad'altres. A Santa Catarina tothom e'sdemanava.

I esdevingué ric i gran propietarirural.

I un dia, mentre baixava de l'horfcveié venir els seus dos germaus.

— L'or no m'ha aprofitat.— Lcrd no m'ha servit de res.— L'hort m'ha fet ric: Veniu-hi.I grácies a la generositat del petit

els altres dos trobaren tanué llur for-tuna a í'horfc, tal com havia pronosti-cat el pare!

GUILLEM D'OLORÓ

POLÍGLOTA.IMPRESIONÓ \ PETRJTXOL-a.

A V I S A L S P A T U F I S T E S tAbans de comprar les vostres robes d'hivern visiteu la casa

B A L T ALa mes acreditada per la qualitat immillorable deis seus

generes i a preus sense competencia.

La casa B A L T Á no té competencia a Barcelona, on tro»baran de tot, sedes, ilanes, cotons en gran assortits d'última

moda a la

Casa BAL TÁ, Banys Nous, 11 i Cees de Ja Boqueria, 8. - Teléfon 779 A

1886

Una vega da . . .El veríadcr amor

A quí tinc de creare? — es preguntara Áurea, — A Fulgenei, potser? Lessaves paraules apassionades, les seyes exaltaeions, em fan supe sar quem'estima de debo. Pero, i Constanei? Aquell seu mirar tan coneentrat,

aquell líeuger tremolor en Ja veu quan em parla, no sen prova manifesta delseu gran afecte? Es tan difícil ílegir en el pensament deis altres! Costa tant deconéixér el cor deis bornes!

Per centéssima vegada des d'un quant temps, es feiala coa,tesseta uxesriflexions sense que pegues resoldre \el dubte que la turmentava. Per quindeis dos es decidiría? Quin de's dos galans era mes digne d'ósser estimat?L'estimaven sincerament els dos o bó un i altre mentien hipócritament?

Eaduta pels seus pensaments, havia deixat damunt la seva falda el setique les mans habilissimes brodaven bellament amb cent colors i amb l'esguardflxat en un punt llunyá ni es recordava que estigués en la seva cambra n quetingues al costat aquella vella serventa que tant l'estimava,

Aquesta se 1 í mira llargament, mogiié el cap amb posat de recan^a i es-tossegá discretamente La damisel'la tingué un surt i, retornant sobtadamenta la realitat, enrogí com una criatura atrapada al fort d una entremaliadura.La sol-lícita acpmpanyant somrigué i pregunta amb interés:

— Qué teniu que aixi us faci estar trista? Us trobeu malameut potser?— No, ma bona Úrsula; res no em fa mal,— De debo? Jo hauria dit que alguna afeeció us trastornava: el cor; per

exemple, unxic...— Te'n burles?

*— Com m'he de burlar d'una cosa vostra? Us he servit massa temps per noestimar-vos, i si us estimo, com he de veure amb indiferencia que quelcom niha que us preocupa?

Áurea abaixá els ulís.— Vaja, sigueu franca amb mi i aixó us alleujara. Per les malures d'amor

es un bon lenitiu la confidencia, i ben segura estic que enlloc podrieu trobarmil or confident, car alio que em digueu morirá, en mi.,, si es que no coavóaltrament per la vostra salut i la vostra tranquilitat.

Un bell somriure esclatá en els liavis de la damisel'la i ja guanyada perla sincera sol'licitud de la serventa fldel, exclama:

— Qui t'ho ha dit que la meva preocupació es deguda a... a aixó que hasdit?

— Quan óreu petita us deia que un oeell m'ho havia contat quan us ende-vinava alguna facéeia. Ara us diré que es la experié cía la que m'ha fet veureel veritable motiu de les vostres ansies.

— No goso explíear-t'ho, car temo que t'en riguis.

— Vtjam si em redacta un anunci b2nsuggestiu que em fací vendré tot seguitel meu xalet. Ja n'estíc cansat i me'l vulltreure de sobre.

— Qué li sembla aquest: «Magnífic xa-let a la vora del mar; aigua, gas i vista es-pléndida.»

— Em sembla moltbé. Araveurenelresu'tat que dona.

— Noi/ l'anunci no ha fet efecte.— Ja n'he redactat un altre. «Incompara-

ble xalet; eí Mediterrani ais seus peus. Solesplendores a les seves quatre facanes. Uncel blau i una olor constant de Primaveras

— Vejara si aquest té mes éxit.

— Noi, tampoc ha picat.— Porto el tercer. «Taca de plata vora la

mar liatina; les seves parets Manques sem-blen les veles d'un yaixell en a'ta mar. El re-moreigr de l'aigua i el cant de's rossinyolsendolceix la vida que allí es fa deliciosa »

— Res, noi; m'has entusiasma! tant, queja no cal anunciar mes; ja em torns a quedacel xalet.

1888 £JS PATUB'Sl

— No son pas coses de rinre, per be que fcaapoe ho son de plorar, car bensegur que teñan remei encara que se'l le de cercar amb serenitat. Taumateixsi no us atreviu a explicar-ho, no us capfiqueu massa, puix em semb.a que jan'estic assabentada.

— Tu?— Si, si; jo. Veiam, sino, si ho endevlnos Dos galans us pretenen i vos no

saben per quin decidir-vos. Res, pero, mes fácil . Elegiu eí qui mes estimeu.— Oh, no sabría pas dir-t'ho,— Aieshoras que signi el que mes us estimi l'eseollit.— No em negarits que es íor^a difícil de saber-ho. Un i altre fan el possi-

ble per demostrar-m'ho. El que no sé es la part que hi ha de veritat en llursmanifestaeions.

— Aixó os el que cal eseatir.— Pero, com?— Com? com?La serventa rumia una es'ona i després s'apropá a la damiseHa i li parla

baix baixet, gairebé a cau d'orella.

* *Fuigenei i Constanci. esperaven impaeients en una estanca del palau com-

tal. Ambdós havien rebut una lleíra igualment redactada en ¡a qual se'ls ei-tava en aquell lloc a íi d'assabentar-los de queleom que els interessava extraor-dinariament.

Amb gran vehemencia el primer, -amb peques páranles el segon, comen-taven l'insólit del cas i feien suposicions diverses referent el motiu d'aquellaespecial ssima convocatoria.

Da sobte, apareguó Uraula, En reconeixer la serventa preferida d'Áurea,ambdós es convenceren que la causa de la crida al palau era ilur estimada. Iels eors s'esponjaren de satisfácelo ereient que eadaspú que seria ell el prefe-rit i que Úrsula era la portadora da Jabona nova. Ben aviat, \, veieren'que anaven equivocáis.

— Perdonen, senyors, que us hagi molestat — feu la serventa — pero eraneeessari donar-vos una noticia interessant. So perfeetament que ambdós pre-tenen nostra damisel-ia i que QO que vaig a dir-vos us eolpira profundament.Tanmateix, no hi ha altre remei i miilor es que ho sapigueu ben aviat.

Fuigenci i Constanoi es miraven Úrsula, sense, ptró, obrirla booa, Tenieapor que les páranles tralssin Jlur estat d'ánim.

— La comtesseta va a prometre's ben aviat amb un prineep del reialmevei — segui dient Úrsula, — i bea just es que per tranquilitat d'ella i per millorpostura de vostres senyorles ce sin les vostres galanies.

Els dos 'cavallers restaren aelaparats, com si en el mes dolí; deis somnisels bagues déspertat la dura má de la mes trista realitat, Fulgeneí, pero, reac-ciona ben aviat. La pal i desa que li havia cobert el rostre es muda en unagran rojor — la vermellor de la ira i el despit — i exclama amb acritud per beque volia disfressar- la amb un esfore.at sornris:

— Si la vostra senyora, suposa amb aouest missatge que em té de íerir id'humiliar, va ben equivocada: Si ella troba un pr ncepi uu ein mancará a mialguna bella princesa. A mes, les naturals galanies que tot cavailer dedica auna dama, no volen pas dir que sospiri eteruanient per ella. Hi ha tantes floratn un jardi!

E2S PÁTUFET

'¿A*SS\/

— Doctor, en el compte de visites per la meva tifoidea em poseu quatre seí*manes i no son mes que tres.

— No, que son quatre, n'estic ben certí— Oblideu sens dubte que una d'elles no vaig poder disfrutarla perqué

vaig1 estar sense coneixernent.

I sortí de 1'estanea altiu i amb el pas ferm.Constanci havia resfat mut de dolor. Santint-se defallir, s'assegué i amb el

cap entre les mans s'esfonjava en dominar ¡a tempesta que en el seu eervellhavia esclatat. MaJgrat l'esforc en mostrar-se seré, unes llágrimes perlejavenen els seus ulls i 11 cor li bategava desaeompassiídament.

De sobte recordá que no eslava sol i alcant-se lentanieat ana per sortir del'estanca murmurant aqüestes páranles:

— Que Dóu la faci ben fe.ic!No pegué, pero, passar Ja porta car en el moment que anava a franque-

jar-la arareguó en ella la figura grácil i somrient d'Aurea.— Ño us en aneu, encara, Tine de r jctiflcar en absolut les maniíestaeions

d'Ursula.Aquesta tomba cómicament el cap 1 amb simulat enuig protesta.— Él meu servei no os pas despreciable, damiseHa! Amb la meva mentida

he despertat una actitud irada i un cric sortit de l'áuima i amb una i aítre h»pogut eonéixer oa era el vertader amor.

XAVJ.EK

1890 ES

El boxador de la Mancha

ESTÍO eert que si el gran Miguel de Cervantes Saavedra bagues d'escriureavui i'obra capdal que publica en 160Í el personatge que crearía, enlloc d'enearaar i rid culitz^r com el seu Don Quixofc els eavallers errants

de les velles Jlegendes, seria la personiflcació, en forma de la mes acabada ca-ricatura, de qualsevol campió d'nn o altre deis esports que mes ens apassio-nen a hores d'ara.

Perqué he de creure forc,osament, donada la fina subtiJitat d'aquell granmestre, que la seva sátira aniria avui contra eerts profesionals de l'esport quea despit de la noble finaíitat de la cultura físiea, cerquen ea I'exerciei de Hurshabilitáis un medí material de viure i fer carrera, i deixaria ea pau els ro-máatics cavallers errauts de l'edat mitja moguts al cap i a l'últim per un idealque si mes de quatre vegades íeia riure era quad sempre per alió que diuen,que del sublim al ridicol no hi ha sino un pas.

I eom que en el ra,m deis esports profiíosos la boxa porta ara com ara elnúmero u hem de creure que l'heroi de la novei-la no hauria estat la figuratrista Harga i escardalenca del seu Don Quixot, sino un home sapat, forc,ut iben bastit com en Dempsey o en Firpo.

I si afinant una mica mes el meu simil suposéssim que Cervantes baguesHegit en els comunicats de la United Press la ressenya del combat Risko-Uzeu-dum, podriera jugar doble contra senzill que hauria estat el llenyataire basei no en Trisíany ni l'Amadis de Gaula el veritable inspirador d'aquell Ilibreimmortal.

Perqué, amics meus, el paraHelisme no pot ésser mes perfecte.Don Quixot en la petita societat en qué vivía — u n a vella ser venta, un

eapellá de certa cultura pero plaga i un barber faceeiós amb mes dóbleos qujun farvalá — es destacava eom una gran figura, com un ésser mil vegadessuperior a tots ells en braó, coneixements, mentalitat i coratge.

I aquesta palesa superioritat, l'eneegament i la deformació de la seva in-teMigéncia, trasbalsada per la eonstant lectura de tants llibres de eavalleria;la faeilitat amb qué va batre oecint-los valentment atoís, aquell munt de botsde vi, que ell creía malfactors poderosissims i l'enfrescament que una micacada u li infiltraren amb llur fingida admiració, el deeidiren a empendre lavo'ada i llenc.ar-se enllá del món, amb mes coratge que preparado, disposata íer sentir a qualsevulla que li plantes cara el braó del seu pit i la forc.a delseu brac,, seuse pero adonar-se de qué tot aixo era ben poca cosa si no podíaafeg'r-hi altre refori; que un magre roci, un armament inadequat i un escu-der Panxa conté ata.

L'Uaeudum que també es destacava de tots els que el voltaven i tambós'eneegá amb les leetures i histories de fácils i rápids encimbeliaments, engres-cat amb la íacilitat amb qué aconsegut desempellegar-se d'alguns bots de vide la vel a Europa, se n'aná a América mes decidit que preparat i... rodólaper térra sacsejat i retut tant bon puut volgué heure-se-les amb aquella tra-

E38 FA I1 UFE y

giners que només van a !a seva o amb uns molins de vent que ell s'imaginavasenzills gegants com els que ja coneixia per les ¡ectures deis moderna cavaliersde la {aula rodona i que en el ring son molt mes durs de pelar que en les teo-ries i pronóstics deis diaris i revisces professionals.

El formidable llenyataire haurá de tornar cap aquí a defensar i mantenirpie de desengany el seu titol de campió d'Europa i si l'experiénda del que havist i l'exemple de la gent que ha tractat durant el seu sojorn a Nordaméricahan servit d'alguna cosa esperem que rotser es decidirá a escoltar la veu vul-gar pero práctica deis bons Sancho Panza que li diguin que val mes ésser capd arengada que cua de llu?, amb la qual cosa tots plegáis hi guanyarem unamica.

Ja saben que moltes vegades era el senzill escnder i no el seu amo el quitenia rao.

De moment per aconsolar nos, diguem com els que juguen a la rifa i notreuen:

Una altra vegada será. PERE PBH

Bosses per a assassinats

La policía londinenca ha estat proveída reeentment amb nou instrumentalper a facilitar l'éxit de les seves investigacions.

A cada un deis policies d'investigació criminal, li ha estat lliurada unabossa de Güiro. Aqüestes bosses son designados amb el nom de «bosses per aassassinats», i contenen e!s següents artieles:

Un aparell complet per a prendre impressions dactilars; dos tubs d'assaigper a la conservado de cabells i trossos petits de vestit; dues ulleres d'augment;dos parells de guants de goma, tisores i claus de rossinyol de diversos tamanys,desinfectants, tovallola i sabó; cinta métrica i lampara eléctrica, ura regla dedos peus; un compás, un pare'll de manü'es.

Re, que amb una mica mes dina de les bosses els posen el patíbol, el botxíi... els germans de la Pau i Caritat, JOEDI BUSCA

C A R R E T E S DE COCOI A L F O M B R E T E SLa casa que les ven millors i mes barates

Cor t í nes Or ientáis G L O S A - P R E S A SG a p e l l a n s , 2 , b i s

T e l c f o n 1 0 7 9 - A

E ti f Ayas E T

Les ducs bandes

PER QUÉ plores, Niteta?En eomptes de respondre,

Niteta es posa a plorar mesabuudantment encara.

La nena que li feia aquesta pre-gunta, una de la secció de grans, uoadoneta gairebé, se Ja queda mirantentre el dubte de deisar-la estar enaquell recó de rsplá d'escata, o insistirper saber la causa del seu desconsol,

— No m'ho vols dir, par que plo-res?

Tanmateix feia pietat de deixar-la allí tan desconsolada rnentre lescompanyes passaven corrents, escalesamunt, fins el primer pis, on l'eseolaestava instaHada¡-

— Es que tens fred, potser? — li pregunta la María Eosa.— No, no tinc fred; que no veus que vaig beu abrigada? — responguó,

sanglotant.I la Niteta mostrava uu pobre abriguet curt, esquifit, foradat, que amb

prous feines li cobria el eos.— Ah, ja m'ho pensó! No has esmorzat i tens gana.Niteta va fer que no i que no amb el cap.— Has esmorzat? — li pregunta, la María Kosa, sense acabar de creure-

se-la.— Sí que he esmorzat. Un bon tros de pa amb oli que ens hem partit amb

el meu germanet tot venint cap a eoHegi.— Dones, no em vols dir per qué plores? — repeti una mica impacientada,

la María Rosa.Llavors la Niteta va mostrar-li la Ilibreta deis comptes.— Té; veus? No he pogut fer els comptes — digué la Niteta tot rnirant-se

la seva companya gran, desoladament.— I per aixó has de plorar d'aquesta manera?Niteta se la mira, mes desolada encara. Aixi tant se valia que no li ha-

gués preguntat res, si no sabia comprendre el drama que era per a la Nitetaaquesta cosa de no haver pogut fer els comptes.

«I per aixó has de plorar?» —li havia dtt la Maria Eosa. Áh, que poc se'nfan carree e.s grans de les penes deis mes petits! Calia explicar-li, done¿, quela professora li havia dit el día abans, que si tornava amb els comptes per fer

E3$ PATÜFET

la farla tornar a casa i no la voldria a escola flns que hi anés amb els eomptesíets.

Po'ser aquest eastig també 11 semblaría poca cosa a la María Rosa. Caldriallávors, dir-li que tornar a casa castigada era tan com causar un gran mal ala seva pobre mare malalta, i un trastera terrible al seu pobre pare que pronapenes ja passava, amb la poca feina que hí havia del seu ofici d'émpapeíador,que potser no feia ni tres jornals cada setmana!

— I, doücs, per qué no els has fet els comptes? — li pregunta la María Eosa.La Niteta no gosava respondre.— Es que no has tingnt temps?"- Prou, prou que he tingut temps — eonfessá, tot envermellint.— Ah, ja m'ho pensó! Es que has tingut peresa!Niteta se la mira tristament. Ella teñir peresa! Perqué li deia aqüestes

cosotes la María Kosa? I dones, que no ho vela que ella no era una nena pe-resosa?

— Dones, per qué no els has fet els comptes, digues?— Perqué no en sé... — acaba per declarar la pobra N teta, amb els ulls

tots amarais de llágrimes.I era cert Tota la vetlla se l'havia passada de cara a la llibreta provant

de fer aquella terrible multiplicació per cinc números, flns que cansada, desa-nimada, ho havia hagut de deixar correr, plena d'angúnia peí eastig que l'en-demá i'esperava.

— Ta no saps multiplicar? — exclama la María Eosa.Ni e;a repetí que no, amb un moviment de cap, trist i profund.Potser no tota la culpa era d'ella. La seva professora era una entusiasta

d'aquests moderas sistemes pedagógica que han desterrat el rutinarisme de«cantar» ¡es taules de l'aritmétlca a classe, i la pobra Niteta, una mica escassade memoria potser, i bon tros enfeinada a casa seva per rao de la maíáltia dela seva mare, no havia pogut aprendre de memoria les taules que tan fácil-ment se li haurien gravat en l'enteniment per l'antie sistema.

— No has de plorar aixi, per tan poca Cosa—li diguó la María Eosa, aconso-lant-la.

— Es que la senyoreta em treurá de coHegi, i la mare tindrá molta pena.— Ko, Niteta, no. La senyoreta no et treurá, perqué ja te la faro jo, la

multiplica ció.I treient el llapis del seu plumier, la María Rosa li va resoldre rápida-

mente el compte de multiplicar.— Ets ben bona, María Eosa. ben bona — li va dir lo Niteta, agraída,A rhora da ¡'aritmética, Niteta presenta la seva llibreta a la professora.— Ai, grades a Déu, que portes la feína feta, i ben feta i tot! — exclama

la mestressa, tot fent una íesta a la, Niteta.Ella es posa vermslla de confusió i de vergonya. Ni l'elogl ni la caricia no

podíen satisfer la, al contrari, 11 douaven pena i remordiment.— Ho veus, ho veus com, quan vols, en saps tant i mes que una altra? —

11 anava dient la professora com si es comp'aguós a fer durar la tortura di ¡apobra Niteta.

Des de aquel! d;a, la María Eosa es va cuidar de fer-li e's compies cadarnati, abans d entrar a classe.

La Niteía no sabia cam agrair-li aquest favor, i, per bó qus algttüés ve-gades, avergonyida de ia trampa que feia havia pensat dir a la Msiria Rosaque no li fes mes els comptes perqué no vivía d'angúiiá i de remordiment,quan era l'hora no gosava, i torn;>va a catira en el pecat de cada día.

1194 PATUF&T

Per no haver-se de refiar d'ella i poder resoldre's els comptes sense l'aju*de la seva bona am'ga, Niteta prou s'esforc.ava cada día a repassar una estonales taules, pero entre la seva escassetat de memoria i el poc temps de qué dis-posava, car haviá d'estudiar també les llieons del día i la malaltia de la sevamare la cbligava a ocnpar-se de les feines de la casa i deis altres germanets,eis seus esfore.es i la seva bona volnntat resultaven infructuosos i inútils.

La professpra estava tan contenta d'ella que no perdía ocasió per elogiar-lapúblieament, presentant-la a les companyes com un model d'alumnes.

Un dia que el problema aritmétie era un xic mes complicat que de costumla majoria de les alumnes el van portar equivoeat.

La Niteta va ósser de les poques que el portaven be. Es ciar, com que Phihavia í'et la Maria Eosa!

— La Niteta que passi al davant — declara la professora. — Perqué s'hoté ben merescut.

Niteta no gosá moure's del seu lloc. En considerar que totes les nenes aa les quals ella passaria al davant tenieu mes mérit que no pas ella, la sevaeonfusió s'aecentuava cada vegada mes.

— No em sents, Niteta? Passa aquí a la primera taula, al davant de totes—repetí Ja professora.

La Niteta no es va moure.— Vejam, Niteta, posa't dreta.Ella s'alca; i, profundament avergonyida, amb una veu que li tremolava

demaná:— No em tregui del meu lloc¡ senyorBta!Esperava Niteta que la professora voldria saber per qué i llavors ella no

tindria mes remei que confessar la seva falsedat; pero, en comptes d'aixó, laprofessora admirada de l'actitud de Niteta i atribnint-la a un excés de modes-tia, es desféu en elogis de Niteta, encara mes xardorosos que els que feia unmoment li havia d'rigit,

Com mes la professora deia, mes travada es sentía la Niteta per desmen-tir-la i dir la veritat, i mes mancada de coratge es sentía.

Torna aquell dia a casa seva mes trista que mal, perqué el seu remordí-rnent es feia mes rosegador, com mes proporcions prenia l'injustícia que la sevafaisedat causava.

Vingué fl de mes. El dia que la professora repartía les notes,Quan toca el torn a Niteta, la professora rec ama silenci.— A tu, Niteta, li digué — et reservo una major recompensa. Fa temps

que un dia la teva mare va venir a preguntar-me si eres aplicada. Era llavorsque em portaves sempre els comptes per fer, i no li vaig poder donar gairesbones noticies de tu. La pobra senyora estava ben apesarada. En aque 1 mo-ment passava una nena amb la banda vermella da l'aplicació i la teva mareva exclamar: «Si un dia ens vingués la Niteta a casa amb una banda aixi,quina alegría per a mí i el meu marít!»

La senyoreta professora va fer una pausa. Tot seguit acaba:— Avui, Niteta, grácies a la teva aplieació, podrás donar aquest gran goig

a la teva mare.I ella mateixa, amb la banda vermella ales mans, davalía de la tarima i

ana a posar la banda a la Niteta.Seguidament, la porta de la ma per fer-la pujar a la tarima i que totes les

eompanyes la veiessin; pero, abans d'arribar-hi, la Niteta es resistí a seguir.Desprenent-se de la ma de la professora s'haAia quedat sola en mig del

passadís, plena de coafusió i de vergonya.

EX

— Per qué t'atures Niteta? — li demana !a mestressa.Ella, llavors, acota el cap, es porta les mans a la cara i eselatá en un plor

profund que trencava el cor.Hi hagué un moment d'expeetació a la classe:— Aixó es de la maíeixa emoció — declara la professora.Pero Niteta estava movent el cap negativament, fins que el seu gran des-

consol la deixá parlar:

— No es l'emoció, no — confessá, adolorida. — Es que jo no mereixo res delque ha dit la senyoreta, i menys que tot aquesta banda.

I, amb els ulís plens de ¡lagrimes, pero també brillants de noble resolució,Niíeta explica davant dé totes el séu engany, el trist engany que ella no haviapogut creure que encalcés tan grosses proporcions.

— Doni'm el cástig que mereixo—demana tot seguit —que, per fortque siguí, mai no em fará sofrir tant com la vergonya i el remordiment queestic passant, d'encjl que he perinés que una amiga amb la millor intenció,em faci els deures que jo, pobre de mi no sé fer.

Quan ella hagué callat, un silenci absolut es va fer & la clase.La senyoreta es mirava la culpable tot movent el cap tristament:Es veía que el cástig seria terrible.Uns moments després la professora s'atansá a la Niteta i lí va treure la

banda vermella.Va ésser un momeut emoeionant. Moltes nenes ploravea impressionades

J396 &3$pe! noble procedir de lluv compai'iya i per la pena que els feia veure cora liretira ven la eobejada banda.

La professora, es veía tambó que sofría vivament.— Tanta alegría com n'haurien tingut els teus pares! -~ murmura.Déla gorja de la Niteta en sortt un plor dolores.De sobta, la cara de la professora s'aclari. D'un pas llest puja a la tarima i

torna vera la Niteta amb alguna cosa a les mane.Era una banda blava.— Si no tens dret a portar la banda vermella d'aplicaeió, pots portar ben

legititnament ¡a banda biava de la virtud. La tevallealtat, ia noble confessióque acabes de fer te'n fa ben mereixedora, i e's teus pares no es quedaransense l'alegria que els preparávem.

I tot seguit posa la banda, b'ava a la Niteta.La pobre nena caigué ais peus de. la professora plorant copiosamenfc.Quan la senyoreta Ja féu alejar, van ésser moltes les nenes que no van po-

der estar-se de correr a abracar i besar la seva amiga,L'acte. que Niteta havia realitzat va revelar a Ja prcfessora la forta perso-

nalitat d'aquella nena, i en l'oc de conceptuar-la una desaplicada vulgar, comhavia fet ternps eiidarrera, s'ocsupá d'Blla, considera les circumstáncies en quehavia d'escudiar i fer els deures, j, dedicant-li des d'aquell dia pi-tferent aten-eió en va poder fer molt aviat una veritable nena ap¡ieada qus poguó portarun dia Taitra banda ais seus pares, i aquest cop ben guanyada.

JOSEP M."1 FOLCH i TORRES

B I B L I O T E C A ' ' G E N T I L * '

Está obtenint un grandios exit la nova novel'la d'eti Josep M.a Folch i Torres

E L J Á R D i A B A N D O N A TIl'lustracions per Juncada. Coberta a 4 tintes, per Albert

Pieu: UNA PESSETA a tot arreu,

Ha sortit el quarí volum de la col'lecció completa de

P A G I N E S V I S C U D E Sper Josep M.a Folch i Torres, Dibuixos de Joan G. Junceda,

Preu UNA pessetaNota: -• Han sortit les reedicions deis volums, I, II i III.

En preparado el volum V de «Pagines visciides>

Sí, 1397

Endevinailes fíopulars angleses

Es una cambra blanca,d'un color blanc molt fl,per dintre tapissadaamb un tel de setí;una ipntana clarabatega en el seu cor

i en la fontana bailaUna taronja d'or.No té el palau cap poita,pero aviar es buit:fent un forat, els lladresse'n duen font i' fruit.

Adap, JOSEP CARNER

— Cregui'm, peí que m'expliea, amb aquesta estúfela en tindrá prou. Jo latinc d aquest tamany i empre estic a hona temperatura.

— Bó sí, pero pensi que no es el maíeix escalfar aquestas quatre pelleringuesque els meus 10O quilos de carn i os.

LA M1LLOR MÁQUINAPER COSIR I BRODAR ES .

La célebre "RÁPIDA"

RECTILÍNIES PER A PERMITJES I GENERES DE PUNT

LOQOGKIF NUMERIC

12 456 nom d'home12455 nom d'home6123 a 1 hivern en fa645 moneda51 nota musical4 vocal

M.a DOLOKS PAEEEá

AMBIDEXTEE1234 fulla de pi4321 moltes en teñen

JOSEP AGIJSTÍ12345 Nom d'home

LLETEE NUMÉRICASI Per pescar31 Planta12 Part del eos

JOAN TORNEE

Solucions a i'ínserií en el número anterior

Al logogrif: SigróAl rombe: Ha/el

Acróstic: ConstantíJeroglifiC; Per Tots Sants, cas'anyes

'i E A T R E C Á T A L A N O V E T A T SDirecció: IOAQUIM MONTERO

ÉSPECTACLES PER A INFANTSDijo us i dium enges

L A R O N D A L L A D E L M I R A C L ERepresa de

ELS PASTORETS o l'Adveniment de l'Infant Jesúsd'en Josep M.' Folch i Torres, amb decorat nou de Batlle i Amigó, i un novíssim «Api-teosi d'una orfginalitat sorprenent.» Coráis ¿e verges, d'angels i de dimonis. Dansespopulars i de diables.

PRÓLEG: «La nit de Nadal en una masía catalana». La rondalla. El somni de's raba-dans Lluquet i Rove lo. — ACTE I: Quadres I. «El regne de les tenebres». Els rsbadansperduts en el bosc male'ít. — Assemblea de diables i presentació ciéis Pecats Capitals.Aparicio de Sant Miguel. - II. «En Lluquat i en Rovello cami de Nszaret». -III. «Els pas-torets es dirigeixen al temple». «Dansa i cor de diables. — ACTE II: Quadres 1. «Lesesposallas de Josep i la Verge María». - II. «Retorn a Natzaret». - III. «El furor de Sata-nás». El pastor quejs'ha venut l'ánima al dimoni. Els diables van a incendiar la casa deissants esposos. Confusió del mal esperít davant la gloria de Haría.—ACTE III: Qua-dres I. «Les temptacions deis rabadans». - u. «L'anunciació». L'arcángel Sant Gabriesaluda a Matia. —ACTE IV: Quadres I. «L'ánima d'en Getzé en capella». Famosos cu-plets d'en Rovelló. - U. «De cap a 1 infern». - III. «Les calderas d'en Pere Botero». Dan-ses populars.—ACTE V. Quadres I. Josep i Mar a a Betlem». - II. «El parany de Llu-cifer«. L'Anunciata. - III. «Eldesfic de Satanás». Triomf de Sant Mique'. - IV. «El portade Betlem». Confusió de Satanás, L'adoració deis pastors. - V. «La sardana deis pas-

tors». - VI. «La gl&ria del divi Infan:». (APPTEOS1) Espléndida presentació.T O T H O M A N O V E T A T S I

> ¿iauíúustracioi Cardenal Casañas/ 4, — impremía; Muntaaer« '¿1, i

CONDENSEDJIJJ

—El nen ja diu "papa" i "mama'arnb sa parla primicera

—El meu f-a mes! Ja reclamaper aliment "La Lechera"!

Els lectors d'EN PATUFET que enviin el retall d'aquest anunci aS O C I E T A T N E S T L É

Anbnima Espanyola de Productos Alimentic s. - Via Laietana, 41. — BARCELONAreferan gratuit l'interessant obreta del Dr. VIDAL. "Consejo de un médico a las madres jóvenes»

OBVIHA

La sardana hem de bailacorripanystots del'encontradatot saltant ens plau volta(o que té fama guanyada.

Les «mamas» podran críar-noselles soles, sense dida,i podran sempre atipar-nossois que prenguin el ROB-VIDA.