BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXIX - Nº 313 – ABRIL 2008

2007

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES D’ABRIL DE 2008 DIMECRES 2 a 2/4 de 8 del vespre

Xerrada-col·loqui “CÀNCER DE CÒLON I RECTE: Es pot prevenir?” a càrrec de la Dra. Matilde Navarro del Servei de Prevenció i Control del càncer, a la sala d’actes de la Regidoria

DISSABTE 12 a les 8 del matí. Excursió núm. 247 “Coneguem Catalunya” a Montserrat DIUMENGE 20 d’11 a 2 del migdia a la Rbla. de Just Oliveras, (entre

els carrers de Tarragona i Barcelona) XIII TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES. Participació de 28 grups amb més de 300 puntaires.

DILLUNS 21 a les 7 del vespre. Inauguració de l’exposició de fotografies “L’Ateneu en imatges. 75 anys d’història”, a càrrec del senyor Emili Bona. Romandrà oberta fins el dia 18 de maig Presentació del llibre “L’Ateneu de Cultura Popular 1932-2007” de Matilde Marcé i Piera, pròleg i presentació a càrrec del senyor Joan Camós, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas.

DIMECRES 23 tot el dia VENDA DE LLIBRES I OBSEQUI D E LA ROSA. A la plaça de Digoine-Reforma, al costat de la nostra seu.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MAIG DE 2008 DISSABTE 10 a les 11 del matí. Visita guiada i GRATUÍTA al Caixa Fòrum de Barcelo na “1908 – 2008” 100 anys del Palau de la Música Inscripcions a secretaria fins el dia 5 de maig. DEL DIVENDRES 16 AL DIUMENGE 18 Excursió núm. 248 “Coneguem Catalunya” SORPRESA

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

ABRIL

Tenim a tocar el 23 d’abril, Sant Jordi, el Dia del llibre i de la rosa, que és una jornada emblemàtica, encara que no sigui festiva al nostre país. A l’Ateneu quan s’acosta aquesta data, seguim amb la tradició anual d’editar un llibre, que aquest any amb motiu del 75è aniversari de la nostra entitat té un caràcter excepcional. Publiquem “Ateneu de Cultura Popular 1932-2007”, de la nostra presidenta Matilde Marcé, en una edició i format especials. És una obra que us recomanem vivament i que segurament provocarà l’interès d’una bona part dels veïns de l’Hospitalet.

La presentació del llibre anirà a càrrec del senyor Joan Camós i tindrà lloc el dia 21 d’abril a les vuit del vespre, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas. Pels que no pugueu assistir-hi, no és de més recordar-vos que la Matilde Marcé signarà exemplars a la parada que l’Ateneu instal·larà el 23 d’abril, al costat de la nostra seu, al carrer de Digoine. Allà també hi haurà els anteriors llibres de la col·lecció La Medusa, així com les darreres novetats editorials publicades en llengua catalana. D’altra banda, el mateix dilluns 21, s’inaugurarà l’exposició “L’Ateneu en imatges 75 anys d’història”, de la qual és curador l’amic Emili Bona. En ella hi haurà un bon nombre de fotografies que ens permetran reviure fets i persones que ja són patrimoni de l’Ateneu.

També ens cal recordar-vos encara, que dintre de les Festes de Primavera de la nostra ciutat, el diiumenge 20 d’abril tindrà lloc la XIII Trobada de Puntaires que cada any organitza la nostra entitat amb un gran èxit de participació.

Finalment ens acomiadem amb un sentit i trist “Bon dia Catalunya”, en record de Salvador Escamilla, que fa poc ens ha deixat i que tant va fer per la cançó catalana en aquells grisos anys 60.

PORTADA

LES ACTIVITATS DE L’ATENEU El mes d’abril, com no podia ser d’altra manera, parlarem de llibres, no obstant això, ja que disposo d’un espai reduït, em limitaré a parlar d’un sol llibre. Em refereixo al número 9 de la nostra col·lecció la Medusa, “Més vell que l’olivera” , amb guió de Francesc Marcé i dibuixos de Valentí Julià, el qual fou presentat en fascicles, i n’aparegueren les primeres pàgines en el Xipreret núm. 69 del gener de 1986 , any del Mil·lenari de l’Hospitalet. La primera edició va ser presentada a la mida del nostre butlletí. Va agradar tant que, en poc temps, aquesta edició s’exhauria. Tot i així, no fou fins al 1995 que, per satisfer la continua demanda d’exemplars, es presentà la segona edició, amb un nou format més semblant a la mida del còmic convencional. “Més vell que l’olivera” recull els fets locals que es dilueixen entre història i llegenda, però són prou interessants per ser explicats. Els dibuixos que el converteixen en un còmic ens descriuen, ens situen i ens endinsen en cada època del relat i en la manera de viure dels nostres avantpassats. Jo crec que aquest llibre va ser un bon encert, com també crec, que aquest llibre-còmic és molt adequat per ser llegit a les escoles, on els alumnes, d’una manera amena, podrien descobrir els orígens de la nostra ciutat.

CARME JORBA

2

3

CONVERSES

Respon: Josep Ortega Alonso Edat: 77 anys Nat: Esplugues de Llobregat Estat: casat Fills: Tres Professió: Pensionista En Josep Ortega és l’actual president del Grup Veïnal Gent de Pau, que enguany

commemora el 25è aniversari de la seva fundació, i hem cregut adient de conversar una estona amb ell.

Vau néixer a Esplugues. Quan i com vau venir a viur e a l’Hospitalet? Vaig néixer a Esplugues, i després de residir uns dos anys a

Cornellà, el mes de gener de 1936, la família es va traslladar definitivament a l’Hospitalet. Tots aquests canvis de residència, el meu pare els va fer per raons professionals.

Què en recordeu d’aquells temps, dels amics, de l’e scola... La primera escola a la qual vaig anar va ser el col·legi del Sr.

Massot, després col·legi Sant Antoni, on vaig anar fins l’any 1941. De l’estada al col·legi el que més recordo són els mestres que vaig

tenir, amb un record molt especial al Sr. Massot, i els companys, molts d’ells han estat i continuen essent amics i altres, desgraciadament, ja no hi són. Entre aquests últims recordo molt especialment el que va ser professor de dibuix a l’Ateneu, en Rafel Garrich, amb qui vàrem passar moltes hores de la nostra infantesa jugant al pati de casa meva.

De tota manera, el que més recordo d’aquells anys és la guerra civil, sobretot coses molt concretes, el 18 de juliol, els bombardeigs a la Farga, l’incendi de la fàbrica, llavors de material de guerra, Cosme Toda, el bombardeig de la Campsa del port de Can Tunis, que va estar dos o tres dies fumejant. Les converses que hi havia a casa sobre les

4

batalles dels fronts de Madrid, de Terol, de l’Ebre, així com l’entrada dels que deien nacionals a l’Hospitalet.

Ens dieu que ja més gran, vau ampliar estudis als S alesians de Sarrià. Com valoreu aquells anys?

Als onze anys vaig anar als Salesians de Sarrià, allà vaig estudiar el que llavors era el comerç, i als catorze anys vaig sortir per anar a treballar i així poder ajudar la meva mare, que havia quedat vídua amb quatre fills al seu càrrec, i en uns moments molt difícils , com va ser la postguerra.

L’esport us agrada? N’heu practicat algun? Com que m’agradava l’esport, als divuit anys vaig començar a jugar

a bàsquet amb el CB L’Hospitalet, ho vaig fer durant deu anys, o sigui fins els vint-i-vuit. Va ser una època en què aquest club va passar moltes dificultats, no teníem camp de joc, sempre anàvem en camps deixats. Era un club considerat d’esquerres i les autoritats no ens donaven cap facilitat. Jo vaig jugar a la Remunta, a Can Bori, etc. Després he practicat judo durant un temps i, últimament, vaig al gimnàs.

A què us dedicàveu en el món laboral? Ens voldríeu comentar quelcom? La meva vida en el món laboral va transcórrer uns anys a diverses

petites empreses, sempre en treballs administratius, fins que als vint-i-cinc anys vaig ingressar en una agència de viatges com a cap d’administració i en la qual vaig treballar fins als seixanta-cinc anys, edat en què em vaig jubilar.

Ens agradaria saber quines són les vostres afeccion s. Les meves afeccions són sens dubte la família, en primer lloc, a la

qual he dedicat molt de temps. He tingut molta afecció als treballs manuals, sobretot en la fusta, i,

quan vaig tenir ocasió, ja jubilat i com a “hobby”, em vaig dedicar al maquetisme naval. Vaig començar al Casal de Gent Gran, amb una persona que ens ensenyava i després d’un any i mig aquest senyor va morir. Llavors amb el poc que jo sabia, em vaig fer càrrec de la secció i avui som deu persones que ho practiquem al Casal. A Gent de Pau hi ha socis que tenen la mateixa afecció.

La lectura no és el meu fort, potser per falta de temps, si bé llegeixo al cap de l’any cinc o sis llibres.

5

Parlem de Gent de Pau. Com va ser que en vau formar part? Els primers contactes amb Gent de Pau els vaig tenir en una

Mostra d’Entitats, deu fer uns quatre anys. Em va agradar la tasca que feien i me’n vaig fer soci. L’any 2006, a l’Assemblea Ordinària em van escollir president.

Ara en sou el president. Ens agradaria que ens parl ésiu d’aquest grup veïnal. Gent de Pau és una associació d’àmbit veïnal de l’Hospitalet-

Centre, que té per finalitat la promoció cívica i cultural bàsicament de les tradicions catalanes, com són la festa de Corpus Christi, “l’Ou com balla”, la Mostra Floral per Sant Jordi, celebrem el dia de dijous gras, el dimecres de cendra, la castanyada, el Nadal al Carrer, la col·locació de plaques dedicades als arbres del barri, visites culturals, conferències excursions, etc.

Ens plau que Gent de Pau, celebri el 25è aniversari , és una data important. Ens podríeu anticipar alguns dels p rojectes de futur? Gent de Pau celebra aquest any el seu 25è aniversari, i hem

confeccionat un programa d’actes diversos. Els comencem el dia 12 de març, amb la presentació del programa

d’actes, i a continuació anirem a la Parròquia on s’oficiarà una missa pels socis difunts. Tenim la Mostra Floral els dies 21, 22 i 23 d’abril, diada de Sant Jordi, a la sala d’actes de la Regidoria. El dia 3 de maig farem, a la plaça de l’Ajuntament, un concert de música de ball vuitcentista i una audició de sardanes. El dia 8 de maig anirem a Montserrat i ens rebrà en audiència el Pare Abat. El dia 29 del mateix mes el Sr. Federico Mayor Zaragoza farà una conferència al Barradas.

Aquests són alguns dels actes que hem preparat per a la celebració del 25è aniversari.

Com veieu l’activitat cultural a l’Hospitalet? Pel que fa a l’activitat cultural a l’Hospitalet, jo la veig molt positiva,

ja que són diferents entitats que fem una bona tasca, entre aquestes l’Ateneu, i sense oblidar la que s’ha fet a l’Hospitalet creant biblioteques que existeixen pràcticament a tots els barris, i la diversitat d’actes, exposicions, concerts els diumenges a la Tecla Sala, conferències, etc., que contínuament es programen.

6

POESIA CANT ESPIRITUAL No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu- re en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu-i penso creure en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert, i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Desperta- ré algun dia d’aquest doble son i viure, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi- llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te crec. No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest en- gany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mai pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. Paris, 14 de maig de 1950 JOSEP PALAU I FABRE

7

ATENEU

HAVANERES – GRUP PORT-BO El mes de març el vam començar amb bon peu (que per cert, rima amb ateneu), i és perquè el dissabte dia 1 a les 7 del vespre, ens ho vam passar d’allò més bé escoltant i cantant havaneres a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas, activitat programada amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de la fundació de l’entitat. Era un dels “plats forts” de la programació, i va desenvolupar-se com a tal, molt bé, i amb la sala plena que és el que més ens agrada. Val a dir que teníem a dalt de l’escenari un dels millors grups d’havaneres que hi ha actualment, hi ha qui diu que és el millor. No m’atreveixo a puntuar-los, el que sí que sé és que vàrem gaudir de debò.

8

El grup PORT-BO neix el 1966 a Calella de Palafrugell amb

la presentació del llibre “Calella de Palafrugell i les havaneres”. El trio inicial format per Josep Xicoira, Carles Mir i Ernest Morató, era sovint acompanyat al piano pel mestre Frederic Sirés, autor de “La Gavina”, popularitzada per la cantant Marina Rosell. Aquest grup, juntament amb altres amants del gènere, va ser

l’impulsor de la cantada anual de l’estiu de Calella de Palafrugell, en la qual han participat sempre.

Des del seu naixement fins ara, aquest grup ha enregistrat 14 discs, amb més de 160 temes. A finals de 1995 el disc “Arrel de tres” s’enfila al número vuit dels discos en català més venuts. És el primer cop que un grup d’havaneres hauria aconsegueix aquesta fita. El mes de març de l’any 2000 enregistràren el disc “Clàssics” amb els seus temes més coneguts.

Van ser acompanyats amb una orquestració instrumental acurada i totalment innovadora.

Potser un dels concerts més importants que han fet va ser el juny de 2005 al “Palau de la Música Catalana”, amb un repertori d’havaneres i cançons de taverna.

9

No cal dir que en el pas dels anys els seus components s’han anat renovant, actualment el grup està format per Alfons Carreras (Fonso) com a tenor, Irineo Ferrer (Mineu) com a baríton i Carles Casanovas com a veu baixa, guitarra i direcció musical.

El seu repertori, heretat en gran part dels vells cantaires de Calella, està format per havaneres, clàssiques i noves, valsos mariners, balades, bo-leros, sardanes i cançó catalana.

Tot això vàrem poder escoltar-ho en directe, amb totes les explicacions i anècdotes pertinents, dit amb un humor fi i elegant, i també ens varen cantar cançons de taverna “a palo seco”, com diuen ells, sense cap mena d’instrumentació.

L’única “pega”, si la podem considerar així, va ser no poder fer el cremat de rom habitual, ja que érem en un espai tancat, però ho vam compensar amb unes pastes i una mica de vi moscatell.

Els components del grup ens van acompanyar en aquest petit refrigeri.

Moltes gràcies a tots per la vostra companyia.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

10

PUNTES I MINERALS

El dissabte 8 de març vàrem fer una visita cultural força interessant. A les 9 del matí quaranta-quatre persones pujaven Rambla amunt per anar a buscar el “tren de dalt”, com els hospitalencs de tota la vida anomenem la “RENFE”, per anar cap a Arenys de Mar.

DOS ESPAIS PER CONTEMPLAR

L’ART DE LA PUNTA I LES JOIES DE LA TERRA

Així consta a la portada del catàleg que ens van donar del “Museu d’Arenys de Mar”. El “Museu Marès de la Punta” , i el “Museu Molfulleda de Mineralogia” , són els dos espais que es van visitar i que promou l’Ajuntament d’aquesta vila costanera. El primer és dedicat a totes les tècniques de l’art de la randa, puntes al coixí, punt d’agulla, brodats i tota mena de peculiaritats de la punta, segons els estils més característics tant de la nostra terra com d’altres països, on aquest art hauria assolit gran prestigi. Puntes al coixí, geomètrica, empuntillats, guipurs,

blondes, ret fi català, diferents tècniques belgues com duquesses, rosalina perlada, Flandes, xantillí, punt d’Espanya i moltes més coses que val la pena de veure. Un edifici del segle XVII, que antigament acollia l’Hospital de Sant Jaume, i en el qual cap a finals del segle XVIII, i a l’inici del XIX s’hi havia ensenyat a fer treballs a l’agulla i puntes a les noies de la vila, va ser condicionat l’any 1983 com a museu a partir de la donació de

11

l’artista i col·leccionista Frederic Marès, el qual va quedar fortament impressionat, sobretot per les peces fetes per randers catalans, després d’assistir a l”Exposición de lenceria y encajes españoles del s. XV al XIX” a Madrid.

Això el va animar a adquirir la col·lecció del marquès de Valverde, i a poc a poc va anar afegint altres peces. Actualment aquest és un museu monogràfic de puntes al coixí, ja que aplega moltes i importants col·leccions. Al costat mateix hi

ha el “Museu Molfulleda de Mineralogia” de caràcter científic, amb una important col·lecció de minerals que va ser donada a la vila d’Arenys de Mar per Joaquim Molfulleda i Bonell. Aquest museu ofereix una valuosa col·lecció de minerals de tot el món, i dins d’aquest conjunt es poden contemplar peces de

pràcticament totes les mines d’Espa-nya, algunes avui en dia ja tancades. També acull una col·lecció única de minerals de Catalu-nya, des de les mines més antigues fins a les darreres troballes. Va ser, doncs, un

matí molt ben aprofitat, ja que a més vam poder admirar el retaule barroc de l’església de Santa Maria, un dels més importants de Catalunya, obra de l’artista Pau Costa.

ANTÒNIA CALDÉS

12

Excursió “Coneguem Catalunya” n. 246 al SEGRIÀ Sortida a les 8 del matí del dissabte 15 de març de 2008 Un cop vàrem esmorzar a Montblanc, ens dirigirem cap a Lleida per visitar el MUSEU DE LLEIDA, que va ser inaugurat el passat 30 de novembre de 2007. Aquest museu, jurídicament, és un consorci públic integrat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació, l’Ajuntament, el Bisbat de Lleida i el Consell Comarcal del Segrià, que es creà mitjançant un conveni signat el 1988. Els seus orígens, però són bastant més antics. El 1893 el bisbe

Josep Messeguer va fundar el Museu Diocesà, el qual va passar per diferents avatars, com l’abril de 1938, durant la Guerra Civil, el 1944 i el 1970, any en què es van traslladar les obres per tal de resguardar-les, en diferents espais. Aquesta nova seu del museu és obra de l’arquitecte Joan Rodon, i està construïda als terrenys de l’antiga Llar de Sant Josep, edifici de beneficència que aprofita-va les instal·lacions d’un antic convent carmelita. També embol-calla l’antiga església del convent, del segle XVII, reformada i ampliada al llarg dels

temps. El museu alberga una exposició permanent que mostra un miler d’objectes de gran riquesa històrica i artística, oferint als visitants un itinerari de les arrels de la prehistòria, fins al segle XXI.

13

Dels ibers, per exemple, es conserven a més de diversos estris, unes àmfores grans, que després d’estudiar-les, es va demostrar que es feien servir per fabricar-hi cervesa. El fet que a Lleida hi hagi la fàbrica de la Sant Miquel (sense ànim de fer propaganda) està demostrat que ve d’antic. Del món romà es conserva un cap de sàtir del segle II. De la cultura islà-mica, un joc d’escacs de cristall de cuars, que no se sap com ni quan va ser inventat, però és dels més antics que es coneixen. Aquestes tro-balles ens adrecen a un viatge que comença a l’India ara fa 1500 anys. Aquest joc, precusor dels escacs actuals s’anome-na “xaturanga” i data del segle VI. Anys més tard una variant anomenada “xafran” , fou introduïda a Pèrsia (531-579). I la conquesta d’aquest país per l’Islam sota el califat d’Omar el 642 va propagà aquest jos cap a Orient, Occident, ‘Al-Andalus i Sicília. De l’art romànic i gòtic es conserven dife-rents retaules i quadres de la Seu Vella de Lleida. Del Renaixement diverses pintures de Pere Nunyes i escultures de Gabriel Joly i Damià Forment. També del Barroc hi ha diferents obres. La visita va ser molt amena, i tot i que va durar 2 hores i mtja, el que es necessita són unes 6 hores, segons ens va comentar el guia, molt amable, David Sabater. Ja sabeu que al maig anem de SORPRESA, els dies 16, 17 i 18, i que ja tenim les places plenes. I al juny, el dia 14, dissabte, anirem cap al Vallespir, us hi podeu apuntar el dia 2 de juny.

ANTÒNIA CALDÉS

14

REPRESENTACIÓ DE L’OBRA “EL FLORIDO PENSIL”

El dissabte 29 a les 7 del vespre, i a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas, el grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, va representar l’obra “El Florido Pensil” , d’Andrés Sopeña Gonsalves. La “sinopsi” que sortia en el programa la reflectia perfectament: “És un reflex, en clau d’humor, de l’educació de diferents generacions d’espanyols de la postguerra, entre les dècades dels quaranta als seixanta, en què es desenvolupa l’acció.

Amb una gràcia i un humor irresistible, Sopeña evoca, des del present, els seus records: l’escola, la ràdio local, els tebeos de Roberto Alcázar, el cinema dels dijous amb Franco inaugurant pantans i “Yon Güein” perseguint i matant indis. A través de la mirada infantil de cinc companys d’escola es descobreix –amb una eficaç comicitat no exempta d’ironia- una manera d’entendre el món, la societat i una Espanya “de glorias florido pensil”, tal i com es cantava a l’himne nacional d’aquells anys”

Els cinc actors que van ser dalt de l’escenari plasmaren per-

fectament els seus personatges, fent-nos passar a tots una bona estona i que tinguéssim a la cara un somriure constant.

G T M X

Fotos Antònia Caldés

15

COL�LABORACIONS GREGORIO I PACO

“Que n’és, de necessària, aquesta barreja de l’element original amb el foraster si volem fer res de positiu i d’efectiu!” CANDEL, P. Els altres catalans, p. 77

El 17 de novembre de 2007 va morir a Barcelona Gregorio López Raimundo, històric dirigent del PSUC i símbol de la militància comunista des dels temps de l’antifranquisme, als 93 anys d’edat. Sis dies després, moria, també a Barcelona, Paco Candel, escriptor, cronista de la Barcelona perifèrica, exponent d’una Catalunya d’orígens plurals, a l’edat de 82 anys.

López Raimundo va néixer a Tauste, a l’Aragó, el 1914. Va arribar a Barcelona als disset anys. La seva trajectòria vital el va convertir en destacat dirigent del PSUC, referent del comunisme català, i un dels més destacats lluitadors antifranquistes. Va perseguir durant tota la seva vida l’ideal d’una societat justa, sense explotats ni explotadors, una societat de lliures i iguals . Això el va portar a viure catorze anys a l’exili, tres a la presó i vint a la clandestinitat. Algú,

merescudament, l’ha qualificat aquests dies “d’heroi del nostre temps”. Candel va néixer a Casas Altas, al Racó valencià, entre Conca i Terol, el 1925. Va arribar a Barcelona als dos anys i va anar a viure, amb la seva família, a les barraques que hi havia a Montjuïc. Va escriure cinquanta-set llibres i més de mil cinc-cents articles. Animat per un profund compromís cívic i social, va participar també en l’esfera política. Va ser escollit senador de l’Entesa el 1977, amb més d’un milió

16

dos-cents mil vots, i, posteriorment, el 1979, regidor de l’ajuntament de l’Hospitalet a les llistes del PSUC. Tota la seva tasca d’escriptor i cronista va estar impulsada per fer presents entre nosaltres aquells que pateixen greus mancances i no són notícia en els mitjans de comunicació, els que avui anomenem “invisibles” i que ell, en el títol d’un assaig de 1993, anomena “els que no poden seguir”.

Vaig tenir la sort de poder conversar en alguna ocasió amb tots dos. Amb López Raimundo la darrera vegada va ser al novembre de 2006 quan se li va fer lliurament, al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona, del premi internacional Alfons Comín. Amb Candel fa més temps, al 1994, quan va presentar a la llibreria Perutxo la seva novel·la “Un ayuntamiento llamado Ellos”. Eren dues persones autèntiques que traspuaven humanitat, que estaven dotades d’una aurèola que les feia respectades i estimades més enllà de la militància partidista o de les afinitats ideològiques.

En el seu llibre “Els altres catalans” (1964), Paco Candel, explicant la tasca ingent que han de dur a terme els emigrants en el seu esforç per trobar un lloc millor on viure i integrar-s’hi, descrivia allò que, de fet, persones com ell i Gregorio López Raimundo van fer al llarg de tota la seva vida, i que han permès, entre altres coses, que Catalunya sigui un sol poble i una societat més justa. El text de Candel diu així: “Vivim uns temps dramàtics, que ho han fet volar tot. Caldrà trobar aquesta generació d’homes disposats a cremar-se completament embarcats en un gran esperit de renunciació i que sempre sorgeixen en les situacions més desesperades, si es vol fer alguna cosa en tots els aspectes.”

Gregorio i Paco, o Gregori i Francesc, com ho preferiu, han estat dos referents, per a l’esquerra i per tota Catalunya. Els dies que van seguir les seves morts, molts en van parlar i escriure, i, en qualificar-los, van emprar termes que, en molts casos, eren tan vàlids per a un com per a l’altre: homes bons, savis, sobris, discrets, honrats, valents, humils, íntegres. Per això eren respectats i admirats, i, els que quedem, els recordem amb gratitud.

ALBERT MARZÀ

17

COSES DE LLIBRES “La pell freda”

L’estació ferroviària central de Munic (Alemanya) és un lloc acollidor, ordenat, net i atractiu, que té ben poc a veure amb el baixador de Sants, per exemple, d’aquí casa nostra. Aquest estiu, pel fet de passar uns dies a la ciutat bavaresa, vaig entrar-hi més d’una vegada, bé per agafar el tren per fer un viatget curt d’un dia, bé per anar a una parada de metro que hi ha allà mateix.

Si en parlo, és perquè em va sorprendre veure-hi, a l’interior, sobre una de les grans portalades d’accés, un plafó gegantí que anunciava el llançament editorial del llibre Pandora al Congo, del qual és autor el català Albert Sànchez Piñol. Sembla que el motiu d’un llançament publicitari tan destacat es devia a l’èxit assolit per la traducció a l’alemany de la seva anterior obra: La pell freda, de la qual se’n va fer una edició de 50.000 exemplars.

La pell freda, que ha rebut el favor dels lectors i també el de la crítica, és una novel·la molt ben escrita, ben construïda i amb un interès creixent que enganxa a qui la llegeix fins al final. És un retrat de la condició humana portada fins als límits, en què el protagonista ha de conviure/malviure amb uns éssers estranys que surten del mar, els quals el posen a prova contínuament. L’obra és tot una referència en la literatura catalana actual. Col·lecció “A tot vent”: 80 anys

Va ser l’any 1928 quan va sortir el primer llibre de la col·lecció A tot vent de les edicions Proa: Manon Lescaut, de l’Abat Prévost. El director literari, llavors, era Joan Puig i Ferreter, que va ser-ho fins el 1938 i durant bona part de l’època en què les edicions es feren a Perpinyà (1951-1964).

18

El gran prestigi de què gaudiren els llibres taronja durant els seus primers deu anys de vida va ser motivat, bàsicament, per la gran qualitat de les traduccions d’autors estrangers que edità, entre les quals destacaven les que portà a terme directament del rus Andreu Nin. Crim i càstig, de Dostoiveski i Anna Karenina, de Tostoi, en són dos bons exemples.

Per descomptat, l’A tot vent inclogué també en el seu catàleg autors catalans: Llor, Trabal, Puig i Ferrater, Vernet, Navarro i Costabella, Jordana, i altres, van tenir-hi la seva oportunitat. Va ser precisament en aquesta col·lecció en la qual Mercè Rodoreda va publicar la seva primera novel·la: Un dia de la vida d’un home, de la qual anys després, però, renegaria. “Poemes de l’Alquimista”

Va ser l’any 1952, quan Josep Palau i Fabre va veure publicada la primera edició dels seus Poemes de l’Alquimista, de manera clandestina, a Barcelona. L’obra, que en el moment de sortir va ser titllada de revolucionària, s’ha convertit, avui, en tot un clàssic de la poesia catalana, malgrat els entrebancs socials, morals i polítics, que ha hagut de patir al llarg dels anys.

No va ser fins al cap de vint anys justos d’aquella primera edició, que va sortir publicada la segona, parcialment censurada, gràcies als bons oficis d’en Joan Oliver, aleshores director literari de Proa. A hores d’ara, per a sort dels lectors més joves, el poemari ha arribat a l’edició número deu.

En Josep Palau i Fabre ens acaba de deixar a l’edat de 90 anys. Per recordar la seva memòria, no hi ha res millor que llegir els seus poemes. És per aquest motiu que, en aquest Xipreret que teniu a les mans, hem inclòs el seu Cant espiritual, els versos del qual colpeixen fondament a tot aquell que els llegeix per primera vegada.

PERE JUHÉ I ORIOL

19

UN DIA QUALSEVOL?

La Georgina, emmurriada, mig jeu al sofà i mira la pantalla d’esma, el pensament ben lluny d’aquella saleta. Avui és el seu sant i ja feia dies que havia fet plans per celebrar-lo a cor

què vols amb la colla. Els pares eren fora, de viatge als Estats Units amb el Jan, el seu germà, que hi havia de fer un màster. Li hauria agradat anar-hi també, però els pares li havien deixat ben clar que no podia faltar tants dies al col·legi.

Li va saber greu, és clar, però, comptat i debatut, va pensar que també s’ho passaria bé sense la vigilància dels grans, perquè l’àvia no comptava, era molt vella i amb prou feines caminava pel pis, i la Gladys, la noia equatoriana que la cuidava, no tenia autoritat per manar-la.

La Georgina tenia quinze anys i el cap ple de pardalets. Somiava com serien aquells dies de llibertat... en sortir de classe, aniria amb la colla a passejar i a berenar en alguna terrassa... com xerrarien de les seves coses i com riurien!... i de segur que el Marc l’acompanyaria després fins a casa... com li agradava, el Marc! Tan alt, tan fort, tan rialler... això sí, una mica massa assenyat per al seu gust, no li agradava ballar ni anar a la discoteca i, si l’hi podia arrossegar, ja es veia que s’avorria... però li agradava més, molt més que cap altre.

Ja havien quedat que el dia de Sant Jordi anirien tots plegats a la Rambla, tafanejarien a les parades de llibres i de roses... potser en Marc li’n regalaria una, de rosa... i, per uns instants, havia sentit el cor bategar més de pressa mentre l’escena se li feia gairebé real.

Allò havia estat somiar truites! Tot se n’havia anat en orris per culpa de la Gladys! A qui se li acut trobar-se malament el dia de Sant Jordi! La Georgina s’aixeca d’una revolada, als ulls, llàgrimes de ràbia i d’impotència. Mira el rellotge... ja deuen ser a la Rambla i ella, aquí, fent companyia a l’àvia que fa ganxet, indiferent al drama que ella està vivint. Aviciada pels pares i el germà que es molt més gran, no està acostumada als contratemps, a haver de fer alguna cosa que no li vingui de gust.

-Nena -la veu de l’àvia li trenca els pensaments-, em sembla que és hora de berenar, que no tens gana?

La resposta, seca, sorprèn l’àvia: “No! Ni gana ni set, m’avorreixo tancada aquí dins amb tu!”. L’àvia deixa el ganxet damunt d’una tauleta i se la mira, dolguda, amb els ulls entelats rere les ulleres. “Ara no ploris, àvia, però... és que avui és el meu sant i la colla m’esperava per anar a fer un volt... i em feia tanta il·lusió, tanta!” Sospira, les llàgrimes li regalimen galtes avall mentre s’asseu en un puf i recolza el cap damunt la falda de l’àvia, que li acaricia els cabells i somriu... Pensa en aquell noi que, a vegades, des del balcó, ha vist amb la Georgina... la seva néta s’ha fet gran, té l’edat en què es desperten sentiments nous, il·lusions desconegudes...

“Georgina, què tens? Vols que en parlem?” Ella arronsa les espatlles... què vol que li expliqui, l’àvia? És massa vella per comprendre la seva pena... no

20

n’ha de fer res del que li passa... que pesats que són els grans!... Si es pensa que li parlarà del Marc! Les amigues sí que la comprendrien, però l‘àvia...

Aixeca el cap a poc a poc i s’encara amb la mirada dolça de l’àvia i tot d’una, no sap per què, li agafen unes ganes boges de compartir amb ella el seu secret. “Saps, àvia, a la colla de l’institut hi ha un noi que m’agrada molt, es diu Marc... és molt seriós... a vegades, massa i tot... jo sóc més eixelebrada, però... sé que ell està content quan estem junts i jo també... I avui és Sant Jordi...” Les llàgrimes ara són un devesall que li afoguen les paraules.

L’àvia se la mira i somriu, comprensiva. “Georgina, sóc molt gran, però un dia jo també vaig tenir quinze anys. I entrava, il·lusionada com tu, en un món desconegut fins aleshores, però que s’obria davant meu ple de promeses... Jo vivia aleshores al poble i tots ens coneixíem; no hi havia gaires distraccions, per això nois i noies esperàvem amb delit la Festa Major... Hi havia un noi, el Josep, que em feia l’aleta, i jo era tan feliç perquè, saps, m’agradava moltíssim... I bastia castells a l’aire... aniríem a l’envelat i potser em convidaria a ballar el ball de ram... i em veia giravoltant i giravoltant als seus braços...“. Calla mentre, per la ment, els records també giravolten sense parar.

La Georgina, impacient, trenca el silenci: ”Àvia, què va passar?” L’àvia sospira: ”Doncs, que no vaig poder anar al ball! Sí, nena, vaig estar malalta aquell dia, bé, el dia abans ja estava una mica pioca, però vaig fer el cor fort i vaig dissimular, no em volia trobar malament! La mare no es va adonar de res, però, el dia del ball, no em vaig poder llevar, 40 graus de febre em van clavar al llit! Plorava com una magdalena pensant en el Josep i el ball, mentre la mare, que estava al cel de les oques, m’assegurava que no n’hi havia per tant! Ella què sabia!...

L’àvia riu. “I jo tampoc no sabia res de res... L’endemà, el mal de coll anava per bé, però el meu cor no. Asseguda al llit, melangiosa, deixava escolar-se les hores. Cap al migdia, la mare va entrar, hi havia un noi, el Josep de cal Coix, que em venia a veure, va dir, sorpresa, i ell es va acostar al llit, somreia un xic confús, el sentia parlar com de lluny, les paraules no importaven en aquell moment, jo només veia aquella figureta del ball de ram que ell em donava... Anys a venir en vam ballar molts, de balls de Rams, però cap com aquell que no havíem ballat... Sí, és clar que el Josep era el teu avi!”

El silenci ara les embolcalla, i se sobresalten quan sona el timbre de la porta. Qui deu ser?, potser la pesada de la veïna que ve a pidolar sal o sucre tant se val! La Georgina, amb desgana, mira per l’espiell. Déu del cel, és el Marc! L’àvia, que l’ha seguida, pregunta: “Que és el Marc?”.

La noia ja ha obert la porta. Sí, és ell, ella no sap què li diu, només veu la rosa vermella que du a la mà, la rosa de Sant Jordi, dia dels enamorats i que ell li ofereix amb un somriure de complicitat.

MATILDE MARCÉ

21

OPINIÓ

UN LUXE?

En un llibre, vaig llegir una vegada, que a l’antiga Roma la gent acostumava a anar a tot arreu a peu. Sembla que estaven fets a caminar tot el temps, que la gent tenia força resistència, tingués l’edat que tingués. I ho feien amb recorreguts no tan sols dintre de la urbis romana, sinó també pels seus voltants, pobles, viles etc. amb distàncies d’uns quants quilòmetres, i així un dia rere un altre. Eren gent forta de cames. Això era habitual, sobretot, entre les classes més humils i treballadores, ja que els més rics disposaven de transport animal, i també, quan no tenien pressa, es traslladaven en lentes però riques lliteres, portades a pes per esclaus, tot fent ostentació de la seva riquesa i posició. Estic convençut que aquest comentari sobre els antics romans deu ser extrapolable a tota la gent d’aquella època, i arreu del món, i també fins a molts anys més tard. En realitat, la possibilitat de la gent per poder traslladar-se, era més aviat escassa i, quan ho havien de fer, era o bé per feina o per una gran necessitat, i no solament per la lentitud dels mitjans de transport, l’excessiu temps que requeria qualsevol viatge o el seu preu astronòmic, sinó també per la inseguretat dels camins, on els viatgers es jugaven literalment la vida a mans de lladres, bandolers i altres tipus de mala gent. No era estrany veure grups de persones que s’ajuntaven per fer trajectes plegats i on el nombre donava una certa seguretat al grup.

El fet de viatjar per plaer entre la gent del poble, doncs, era pràcticament inexistent i es limitava a petites excursions als voltants dels seus llocs de residència i durant determinades celebracions, majoritàriament de caire religiós. Tot i així, aquell que tenia possibilitat de viatjar, suposo que ho va seguir fent, però amb tots els inconvenients i els perills abans esmentats. I és que viatjar, conèixer món, és una mena de droga que és difícil de treure’s del damunt.

Amb l’aparició de les màquines de vapor tot va donar un gir de 360 graus. Viatjar es va tornar més còmode, però, sobretot, més ràpid. Aquella màquina era capaç de transportar la gent a llargues distàncies en un temps que mai s’haurien arribat a imaginar. I així va ser que les xarxes de trens es van anar expandint per tot el món, com una enorme teranyina, fins a arribar de punta a punta dels continents, qui no ha sentit anomenar el Transsiberià, l’Orient Express o l’Union Pacific?

La gent és va acostumar al tren, i, malgrat que viatjar seguia sent un luxe que no era a l’abast de tothom, sí que és cert que les possibilitats de traslladar-se i moure’s van ampliar el radi d’usuaris i cada cop era major el

22

nombre de persones que utilitzaven aquest mitjà de transport. Aquest fet de poder desplaçar-se va aportar un nou aire als conceptes de mobilitat de la gent, una sensació que trencava definitivament amb aquella vinculació permanent a un lloc determinat, que permetia que la gent obrís els seus horitzons ni que fos... per quants? vint, trenta, cinquanta quilòmetres? una distància fins llavors impensable per a molts. I un mot va venir al cap de la gent per expressar el que sentia davant aquell gran canvi: llibertat. La gent tenia més llibertat de moviment.

Tot i així i encara que s’havia augmentat la velocitat del transport, les màquines no eren, ni de bon tros, tan ràpides com les que podem tenir ara, i ens agradi o no, tant els trens d’abans, com els d’ara, així com les línies d’autobusos, i d’autocars, tenen una pega que ens és insalvable: no ens porten fins on volem, quan volem ni per on volem. Ens porten a una destinació prefixadat, per la ruta que ells trien i en els horaris que ells han decidit. I això, i dintre dels paràmetres actuals d’avui en dia, minva la nostra capacitat de moviment, és a dir, la nostra llibertat per moure’ns quan i per on volem.

Qui va trencar amb aquestes limitacions no va ser altra que el nostre amic l’automòbil, també conegut com “el cotxe”. Si bé és cert que, com tot en aquest món, primerament va ser cosa dels més rics i poderosos, amb el temps, i gràcies a les idees del Sr. Henry Ford i la seva producció en cadena, les classes populars van tenir accés a aquest tipus de vehicle. Evidentment en uns llocs bastant més aviat que en altres. A poc a poc l’automòbil es va convertir en un mitjà indispensable de transport, sobretot en aquells països on les distàncies entre poblacions eren tan grans que es feia difícil poder trobar un altre mitjà de transport que no es limités als lligams d’horari i recorregut dels mitjans públics. I si en el seu moment es va poder vincular la paraula llibertat al transport per tren, ara aquest nou vehicle ens permetia escriure-la en majúscules. Mai en la història l’home ha tingut tanta llibertat per desplaçar-se com avui dia. Mai s’havia pogut permetre el luxe de moure’s d’un lloc a un altre amb tanta rapidesa i llibertat. I qui no ho vulgui reconèixer, s’enganya. És evident que l’automòbil no només té utilitat com a mitjà lúdic de transport. Com he dit abans és bàsic en segons quins llocs on les distàncies són enormes. També ha permès que la gent pugui escollir el seus lloc de residència sense haver d’estar lligat a una població determinada, o agafar feines més lluny de casa del que abans ho podia fer. Però, i permeteu-me, jo segueixo reivindicant el caràcter lúdic del cotxe. Aquesta Setmana Santa passada, vaig haver de fer el recorregut per l’autopista de Vilafranca unes quantes vegades, i el volum de cotxes que entraven i sortien de Barcelona i la seva àrea metropolitana era impressionant. Quanta gent fent ús de la seva llibertat! Quanta gent que en altres èpoques no hauria tingut més remei que quedar-se a casa o limitar-se a petits recorreguts a peu pel voltant de les seves poblacions de residència.

23

És evident que, com en tot a la vida, i durant tota la història, sempre n’hi ha que fan mal ús de les coses. Que o bé n’abusen o les utilitzen de forma inadequada, o bé que, com sempre, només miren per a ells. Però d’egoistes i d’eixelebrats sempre n’hem trobat a tot arreu, al carrer, a la feina, fins i tot, alguns, a la pròpia família. Des de fa un temps, ja llarg, certs corrents no fan més que carregar contra l’automòbil. Només li troben pegues i creuen que cal castigar-lo a ell i als usuaris amb cada cop més càrregues, impostos i càstigs. Tant el mateix vehicle

com el combustible que s’utilitza per moure’l, la gasolina, vénen carregats de forma desmesurada amb impostos i taxes, fet que fa que moltes persones vegin limitada la seva possibilitat de moviment mentre que els més rics i poderosos, com sempre, se’n veuen afectats en una mesura molt menor, només per qüestió de números i de compte corrent. Com sempre el més perjudicat és el més dèbil, fet inadmissible en un estat que s’anomeni democràtic. Actualment els ecologistes també carreguen contra el cotxe i, si bé és cert

que, en aquests moments, és un element contaminant important, no crec que s’hagi de salvar el tema satanitzant-lo i punir-lo amb limitacions i prohibicions que, com ja he dit abans, acabaran per afectar, sobretot, els més febles. Cal buscar nous mitjans d’energia, noves fórmules perquè aquest mitjà de transport no sigui considerat un element a ser reprimit. En aquest cas, buscar solucions només amb càstigs i penalitzacions és un error. Seria donar un gran pas enrere.

Per a molta gent el cotxe és el mitjà d’escapada després d’una setmana de feina. És una sortida a la pressió diària d’un món exigent, competitiu i, sovint esgotador. I el cotxe, poder anar avui a Olot, demà al Delta de d’Ebre i la setmana que ve on sigui, és el seu instrument de llibertat. La llibertat no és un luxe, és un dret.

CARLES FARRES

24

HO SABÍEU DIUMENGE DE RAMS I PASQUA

Una de les coses que recordo amb il·lusió de quan era petita és el dia de la “palma”, com en dèiem els nens aleshores.

La festa ja començava a mitja setmana, el dimecres o el dijous, que amb la meva mare anàvem a comprar la palma. Al carrer de Sant Roc (entre Provença i Josep M. de Sagarra) hi vivien una família que en confeccionaven, no la compràvem allà, al taller, sinó a una parada que posaven a la plaça de l’església o al mercat, però passàvem pel davant moltes vegades durant els dies en què les feien. M’hi quedava encantada veient com treballaven aquelles tires grogues i flexibles que desprenien tant bona olor...

El motiu de comprar-la uns dies abans era, com podeu imaginar, la por que s’acabessin, o no trobar la que m’agradés.

Perquè s’aguantés fresca com el primer dia, la meva mare l’embolicava amb un tros de llençol blanc humit i la guardava en un lloc fosc i fresc (cosa no gaire difícil, ja que no teníem les calefaccions d’ara). Jo, d’amagat, entrava a poc a poc a aquella habitació i la destapava una miqueta per mirar-la i olorar-la.

I per fi arribava el diumenge!!! Encara que no teníem massa diners, la meva mare s’ho feia

venir bé perquè pogués estrenar alguna peça d’entretemps, i unes sabatetes de xarol ben llustroses. S’havia d’anar mudat, encara que gairebé sempre feia fresca i et pelaves de fred.

25

Les meves germanes grans em portaven a “beneir la palma”.

Era bonic quan sortia el mossèn a fora la plaça i tothom movia els rams de llorer amb una branca d’olivera, o una palmeta petitona, i els nens i les nenes els palmons i les palmes. Semblava que així hi arribés més l’aigua beneïda.

Un cop s’havia acabat la benedicció ens estàvem una estona per la plaça de l’Ajuntament. Les meves germanes parlaven amb les amigues, o amics, que trobaven, i sempre ens fèiem alguna fotografia, que en aquell temps era una cosa molt apreciada.

Després penjàvem la palma al balcó, i també els rams de llorer (que la mare feia servir per posar unes fulles al rostit) i l’any següent la canviàvem.

Avui en dia això s’ha perdut molt. Els meus néts, per exemple, no en fan gaire cas, s’estimen més marxar a fora, a la neu, o altres llocs, depèn del temps.

Però no tot segueix el mateix ritme: per exemple “LES MONES” .

Això sí que ha anat evolucionant a millor. A millor per els pastissers, és clar.

El seu origen era molt humil. Es tractava d’una coca esponjosa, que podia ser rodona o imitant la forma d’un animal (gairebé sempre de rèptil) a la qual s’hi posaven ous durs (hi ha qui diu que un per cada fill de la família) i es menjava acompanyada de xocolata i llonganissa seca.

Aquest costum simbolitzava que la Quaresma i les seves abstinències s’havien acabat.

26

El nom prové de la “munna”, un terme àrab que significa

“provisió de boca”, i era un regal que els moriscs feien als seus senyors.

Amb el temps els ous van esdevenir de xocolata, i al final aquest ingredient ha acabat sent la base de la “mona”.

Actualment els aparadors de les pastisseries acullen autèntiques obres d’art. Elaboren amb xocolata qualsevol imatge que estigui de “moda”, poden ser edificis, personatges, tant de realitat com de ficció, o simplement reproduccions d’animalets, cases, o coses senzilles.

També hi ha el pastis de pa de pessic, amb fruita i una figura, o bé ous de xocolata al damunt.

La tradició mana que sigui el padrí qui regali la “mona” al seu fillol o fillola, al sortir de missa el diumenge de Pasqua, i l’endemà dilluns de Pasqua es reunien dues o tres famílies, o un grup d’amics, que anaven plegats a menjar-la en algun indret. No cal dir que l’àpat era abundant, i no hi mancava una bona paella, conill o carn de xai a la brasa, i sobretot el vi.

Això que sigui el padrí qui compri la “mona”, o la padrina la palma o el palmó, és una cosa que ja no s’estila gaire. Si de cas són els pares o els avis els qui ho fan. De qualsevol manera s’hauria de fer el possible per tal de no perdre aquestes tradicions tan boniques i tan nostres.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà.

Amb la col·laboració de:

���� Operador Postal Autoritzat

���� Tractament Integral

���� Repartiment de Correspondència, àmbit Nacional i Estranger

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES

CONTRACTES DE LLOGUER I COMPRA VENDA

TRASPASSOS • ASSEGURANCES

TRAMITACIONS • GESTIÓ I ASSESSORAMENT IMMOBILIARI

PÈRIT JUDICIAL IMMOBILIARI

Amb la col·laboració de: