BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXIX - Nº 312 – MARÇ 2008 2007

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE MARÇ DE 2008 DISSABTE 1 a les 7 del vespre

Cantada d’HAVANERES , a càrrec del grup Port Bo, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas

DISSABTE 8 a les 11 del matí Visita cultural al MUSEU MARÉS DE LA PUNTA i al MUSEU MOLLFULLEDA DE MINERALS a Arenys

DISSABTE 15 a les 8 del matí. Excursió núm. 246 “Coneguem Catalunya”. Visita al “Museu Diocesà i Comarcal de Lleida”

DISSABTE 29 a les 7 del vespre Representació de l’obra “EL FLORIDO PENSIL” d’Andrés Sopeña, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DE 2008 DIMECRES 2 a 2/4 de 8 del vespre

Xerrada-col·loqui “CÀNCER DE CÒLON I RECTE: Es pot prevenir?” a càrrec de la Dra. Matilde Navarro del Servei de Prevenció i Control del càncer, a la sala d’actes de la Regidoria

DISSABTE 12 a les 8 del matí. Excursió núm. 247 “Coneguem Catalunya” a Montserrat DIUMENGE 20 d’11 a 2 del migdia a la Rbla. de Just Oliveras, (entre

els carrers de Tarragona i Barcelona) XIII TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES . Participació de 25 grups amb gairebé 300 puntaires.

DILLUNS 21 a les 8 del vespre. Presentació del llibre “L’Ateneu de Cultura Popular 1932-2007” de Matilde Marcé i Piera, pròleg i presentació a càrrec del senyor Joan Camós, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas. Inauguració de l’exposició de fotografies “L’Ateneu en imatges. 75 anys d’història” , a càrrec del senyor Emili Bona.

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

MARÇ

El proper diumenge 30 de març tindrà lloc

l’Assemblea Ordinària de socis de l’Ateneu. En el moment oportú, us farem arribar la convocatòria, amb el corresponent ordre del dia, que aquest any no inclourà renovació de càrrecs, però sí d’altres temes d’interès com són el futur trasllat a la nova seu i el balanç que es fa des de la Junta dels actes programats amb motiu del 75è aniversari.

No cal dir que us demanem que hi assistiu, no tant per venir a complir el tràmit sinó per compartir propostes, iniciatives i idees, que ens ajudin a millorar i a fer més gran l’Ateneu. Aviat encetarem una nova etapa i ens cal l’aportació de tots. Us esperem!

D’altra banda, no volem deixar de referir-nos a dues destacades commemoracions dins l’àmbit cultural català: el centenari del naixement de la insigne escriptora Mercè Rodoreda i el centenari de la inauguració del Palau de la Música Catalana. Als que ja coneixeu la Plaça del Diamant, o qualsevol altra de les obres de l’autora i als que ja heu visitat l’emblemàtic edifici de Lluís Domènech i Montaner, res a dir. Però als qui no ho heu fet fins ara, us recomanem que no us deixeu perdre cap de les dues propostes. No us en penedireu!

Finalment, des de l’Ateneu volem donar el nostre comiat al poeta, dramaturg, assagista, traductor i especialista en l’obra de Picasso, Josep Palau i Fabre, que va deixar-nos el passat 23 de febrer. La seva aportació a la cultura catalana sempre serà un referent per a les generacions venidores. En pau descansi!

PORTADA

UN DIA ESPECIAL

Avui és un dia diferent, és un dia especial... Així començava el seu parlament el president de l’Ateneu, el senyor Joan Ferrer. Era cert, era un dia molt especial per a unes quantes persones que aquell capvespre del dia 10 d’octubre de 1994 érem presents al vestíbul de l’Ateneu.

Els motius eren ben justificats. Promogut pels seus companys de l’aula Joan Miró, aleshores unes trenta persones de diferents edats, van decidir que l’aula Joan Miró canviés de nom i es digués aula Rafel Garrich. L’acord en junta fou unànime, tot l’Ateneu es va posar a la feina es va fer una crida per fer una exposició amb quadres cedits pels socis i amics. La crida va tenir l’èxit esperat i va excedir les espectatives amb escreix, faltava sala per a recollir aquella allau de quadres de tota mena, tots amb la signatura de Rafel Garrich. L’anècdota va sorgir quan la regidora de l’Ajuntament de l’Hospitalet, la senyora Maite Revilla, va dir que els quadres donats a l’Ateneu... En aquest punt el senyor Joan Ferrer va matisar que eren cedits pels seus propietaris per a aquella exposició. La bona senyora va enllestir ràpid el seu discurs i va ser el president qui va lloar la qualitat humana i artística de l’homenatjat en el moment que feia entrega d’una placa de reconeixement al Rafel Garrich visiblement emocionat, quasi mut amb una veu inaudible, i el president va excusar la manca de discurs de l’homenatjat a causa de l’emoció

Jo no coneixia quasi res ni de l’home ni de l’obra i el poc que havia vist, sense conèixer l’artista, em va agradar moltíssim. Aquella exposició, certament era molt especial, ho era tot d’especial, aquell dia; el personatge, l’homenatge, la gent, les autoritats, els escriptors i els artistes, i, tan especial com l’autor, era la seva obra que jo tot just estava descobrint, observant a pleret, sense pressa, mirant cada quadre, assaborint els detalls del traç, el color, el tema: carros, drapaires, gent senzilla, indrets, carrers, paisatges, traginers, llapis carbó, algun oli, aquarel·les...

2

Tot just feia un mes que m’acabava de vincular al grup de

pintors de l’Ateneu. Aquell dia ja prevenint que seria especial, vaig agafar la Sony i vaig enregistrar l’acte, l’enquadrament em reflectia la imatge d’un Garrich molt emocionat, poc parlador, una esposa mig perduda entre tanta gent, el Rafel brillant amb llum pròpia però volent passar desapercebut entre la gentada sense aconseguir-ho. En aquell moment final va ser quan l’amic Sanchís pare em va fer cinc cèntims del precari estat de salut del Rafel Garrich. Allò em va esperonar a voler conèixer-lo més a fons i per això un altre dia, ja passada la primera impressió, vaig enregistrar amb la meva càmera de vídeo tot el que allí es mostrava. Ho vaig recollir tot, em vaig dedicar a fons en els petits detalls quadre a quadre, al final amb allò no en tenia prou, però ja podia retenir alguna cosa. Vaig aconseguir una cosa important, el Rafel i jo teníem vertaderes ganes de comunicar-nos, m’explicava allò que tot artista confessa als seus deixebles secrets i consells que potser altres artistes de l’Ateneu, sabent tant o més art que jo no els ho havien explicat o havien deixat passar per alt.

Són records que catorze anys després del seu traspàs, encara em causen enyor i procuro mantenir viu l’esperit de l’artista. Consells, idees i experiències afegides al que he après per estudis lliures i d’acadèmia, exemples que constantment aplico en la meva actual tasca d’ensenyar a altres l’art del dibuix i la pintura. El nom de Rafel Garrich es mantindrà viu per molts anys. Forma un capítol molt important de la història de l’Ateneu en la seva segona etapa. A més ens queda la saba nova de l’aula de dibuix infantil de la qual ja us parlaré un altre dia.

EMILI BONA

US RECORDEM QUE ENCARA TENIU TEMPS DE PORTAR ELS XIPRERETS PER RELLIGAR. EL 20 DE MARÇ SERÀ L’ÚLTIM DIA QUE ELS RECOLLIREM.

3

CONVERSES Respon: Lourdes Oliver Martínez Edat: 24 anys Nada: a L’Hospitalet Estat: soltera Professió: Diplomada en Treball Social

La Lourdes és una persona que gaudeix del tracte amb la gent gran, li agrada parlar i treballar amb ells. Ens explica que li aporten moltes coses amb la seva experiència

Ja tens la diplomatura en TREBALL SOCIAL, però enc ara segueixes estudiant a través de internet a la UOC.

Sí, ara estic estudiant CIÈNCIES DEL TREBALL, una llicenciatura de segon cicle, a la Universitat Oberta de Catalunya. És un mètode còmode però a la vegada molt constant de poder seguir estudiant. Les classes no són presencials i per tant puc fer la meva jornada laboral.

Has enfocat el teu treball de cara a la tercera eda t, i no amb nens. Per què?

Crec que ha sigut una cosa inherent a mi. A més, les situacions que s’han anat presentant a la meva vida, al final, per una cosa o per l’altra, han acabat amb la tercera edat. És en el terreny on em sento més ben preparada. Això no vol dir que no provi amb nens alguna vegada.

Normalment hi ha més persones treballant amb nens. Però personalment, crec que on puc aprendre, és a través de l’experiència de la gent gran barrejant-lo amb un sentiment de tendresa cap a ells.

4

Què t’agrada fer per la gent gran? Com t’he comentat, considero que és el grup de “l’experiència

total”. Llavors, partint d’aquí, em satisfà molt poder col·laborar i aportar coneixements i habilitats en un dels terrenys, les noves tecnologies i la informàtica, on segurament sigui un dels pocs on no estiguin gaire ben preparats. Aquesta relació de “retroalimentació” entre generacions, al final, és molt satisfactòria per a tothom.

Quina diferència hi ha entre el treball d’assistent a social, que és el que faries per la teva carrera, amb el de tre balladora familiar? Molta gent confon les treballadores socials amb les treballadores

familiars en el camp de la tercera edat. Però estem parlant de dues figures molt diferents. Les treballadores familiars s’encarreguen de fer una ajuda domiciliària a persones dependents, és a dir que tenen dificultats per realitzar les activitats de la vida quotidiana. Realitzen tasques de tipus personal: higiene, mobilització, aixecar i ficar al llit, orientació a la família, i petits suports de tipus domèstic. I la treballadora social és la que s’ha encarregat abans d’atendre la demanda de la persona afectada, visitar el domicili fer una valoració de les necessitats i les possibilitats, mantenir-se comunicada amb la família, coordinar i supervisar les treballadores familiars... Però sí que és veritat que totes dues figures vetllen, en definitiva, a donar millor qualitat de vida.

... i per la borsa de treball de la universitat var es anar a parar al Club Sant Jordi... Va ser a l’últim any de carrera quan va sorgir l’oportunitat.

Necessitaven estudiants universitaris per ensenyar informàtica a les persones grans. Acabava de fer les pràctiques en una residència i vaig considerar que amb el del Club Sant Jordi no perdria el contacte amb aquest àmbit. Encara que he de dir que, al Club Sant Jordi, no m’hi he trobat el mateix grup d’edat que a la residència, aquí són molt més joves. Al Club ve gent jubilada, prejubilats, mestresses de casa... De totes maneres, em va semblar molt curiosa la feina i vaig creure que podia portar-la endavant. I això que al principi hi venia per tres mesos i al final m’hi he quedat tres anys... .

Ensenyes iniciació a la informàtica i internet, mol t bé per cert, però no tens cap titulació en aquest tema... Sí que és veritat que no en tinc, però la meva generació són dels

5

que van començar a fer alguna cosa a l’escola, alguns més tard, a la universitat, i sobretot hem anant millorant a través de la “investigació personal”. Molts d’ells em comenten que els seus néts petits ja són tot uns experts en això de la informàtica. La informàtica ja està tan ficada a la societat que tots fem per saber-ne pels mitjans que sigui.

Es necessita molta paciència perquè la gent gran c apti bé el funcionament d’un ordinador, oi? No dic que no tingui paciència, però crec amb seguretat que qui

n’ha de tenir més són els propis usuaris. N’hi ha molts que volen resultats al moment, i això és qüestió de repassar i d’anar retenint la informació al cap. Sempre demano que sobretot no es posin nerviosos. Molts vénen, els primers dies, amb la por que espatllaran l’ordinador pel fet que mai l’han agafat i aconseguir que no pateixin per ell és un dels meus propòsits.

N’hi ha prou amb un curset de tres mesos com el que es fa al Club Sant Jordi per aprendre? Aquests cursos estan encarats perquè que les persones comencin

a iniciar-se en l’àmbit de la informàtica. Ja que es un camp de constant canvi i renovació. La informàtica, com em comenta moltes vegades un alumne, “és un pou sense fons”. Dia a dia anem aprenent coses noves. Doncs és per això que el curset té com a objectiu provar si agrada i anar avançant segons les possibilitats de cadascú. Fan falta moltes hores de dedicació...

I el tema “ratolí”? Diria que és “l’estrella” dels primers dies del curs. Costa molt el seu

control. Però he d’aconseguir que la persona finalment pugui amb el maneig per poder avançar. Els primers dies, són classes molt bàsiques, però la peça indispensable és poder moure’s a través de l’ordinador amb el ratolí. Encara que seguidament l’altra dificultat que es presenta amb el ratolí és el “doble click”, però finalment tothom ho aconsegueix.

Ara que deixes de donar classes al Club Sant Jordi com et planteges el teu futur laboral? Per on t’agradaria tirar? Espero que podent exercint la meva professió. M’agradaria seguir

en l’àmbit de la gent gran però tampoc m’importaria provar en un altre terreny. Tinc la sort que la figura de treballadora social té moltes possibilitats dins de la societat.

6

Els teus pares varen venir de fora de Catalunya. Va n tenir cap problema d’integració? Els meus pares van venir de molt joves i des del principi ho van

considerar casa seva. No van tenir dificultats de cap mena. Aquí de seguida van formar la seva família, els seus veïns, amics, els companys de feina...

Per la teva edat no has conegut el poble que era ab ans l’Hospitalet, però com veus l’actual? Considero que per tractar-se d’una ciutat encara queden moltes

coses a fer. Pot ser que, jo com a jove, trobi a faltar algunes coses més orientades cap a la meva generació. L’Hospitalet és una ciutat i suposo que ha d’anar evolucionant al ritme i a la demanda dels seus ciutadans.

Els joves potser en tenen part de culpa (entre come tes). Penses que s’haurien d’involucrar més en organitzar activitats per donar més ambient al poble? Pot ser...suposo que si ens involucréssim més podríem aconseguir

resultats, que, al cap i a la fi, serien tan positius per a nosaltres com per a la ciutat.

I també hi ha el problema de la poca comunicació i coordinació de les activitats entre els barris... Crec que falta més divulgació de les situacions que succeeixen als

barris. Considero que estem dividits per barris i que no treballem de forma conjunta per el que en definitiva és la nostra ciutat. Som com diferents col·lectius on tots tenim en comú el centre, L’Hospitalet. Llavors, partint d’aquí, sí que és veritat que falta més coordinació i comunicació. Moltes vegades, no ens assabentem dels esdeveniments que succeeixen en els diferents barris per manca de divulgació.

A més del treball fix, a tu t’agradaria seguir treb allant amb la gent gran donant classes d’informàtica? Si a l’Aten eu es crees un taller d’informàtica, seria possible comptar amb tu de monitora? I tant que sí! M’agradaria poder compaginar-lo amb el treball. En

aquest temps he gaudit i après tantes coses de les persones i el tracte amb elles, fins i tot jo també he après coses de la informàtica! És com indiscutible allargar aquesta etapa. Durant tres anys he estat fent el que m’agrada, per tant, per què no? Tant de bo, pogués participar a l’Ateneu.

7

ATENEU PLANTES SOSTENIBLES

Si vostè és una d’aquelles persones a qui agraden les plantes i, a més, és aficionada a tenir-ne a casa o al jardí, si vostè és una persona preocupada per la problemàtica de l’aigua i està conscienciada que hem d’aplicar mesures d’estalvi d’aquest líquid element a tots els aspectes de la nostra vida, llavors, hauria fet bé d’haver vingut a la conferència que el dia 6 de febrer vam organitzar a la regidoria del districte primer. De ben cert que els qui hi vàrem assistir ens ho passàrem molt bé i a més vam aprendre força sobre “plantes sostenibles”. Aquest era el títol de la conferencia.

De nou, l’amic Joan Bordas i Barceló, aquest cop acompanyat per la senyora Rosalia Casas (consultora de jardineria) ens va fer mostra de la seva mestria i coneixements, tant teòrics com pràctics, sobre el món de les plantes i les flors.

Bona part de les tècniques i pràctiques de la floricultura i horticultura actuals ens vénen de països del nord, com Bèlgica, Holanda, Alemanya, etc. llocs humits on no tenen problemes d’aigua. I durant molts anys, nosaltres, des d’aquí, hem anat copiant les seves tendències. Lamentablement, a casa nostra, no és que hi sobri l’aigua, i per tant caldria buscar i utilitzar una mena de plantes diferents a les que aquells fan servir, el motiu és obvi.

La conferència del Sr. Bordas es va centrar a mostrar-nos

8

tot un seguit de plantes que són natives de les nostres terres i de l’àrea mediterrània, i que, per tant, necessiten poca aigua i algunes, gairebé gens. Això no vol dir que aquestes plantes siguin menys boniques, menys galdoses o que vesteixin pitjor els nostres jardins. Al contrari, moltes d’elles han estat adoptades pels esmentats països de referència. Per què, doncs, no fer-ho nosaltres? Això sí, cal buscar la planta adequada per a cada lloc.

El senyor Bordas ens va explicar com podem regar més eficaçment i també alguns sistemes d’aprofitament d’aigua, afegint algunes tècniques per cuidar les plantes de forma que visquin amb poca aigua i, a sobre, siguin resistents i facin goig. Posteriorment ens va fer una sèrie de recomanacions sobre els tipus de plantes adients per a cada lloc, amb exemples i un bon mostrari, tant en les que va portar del seus vivers, com en diverses fotografies que ens van anar passant per una pantalla.

Tenim la satisfacció d’ha-ver fet ple a la sala d’actes de la regidoria, amb un públic atent i interessat pel que allí s’explicava i que no va dubtar a fer preguntes quan els sorgia algun dubte o es volia un aclariment. Tot un èxit.

Des d’aquí volem donar les gràcies al Sr. Joan Bordas i a la seva acompanyant, la senyora Rosalia Casas, pel seu interès en les explicacions i en les respostes, pels seus coneixements i per haver-los compartit amb tots nosaltres. Esperem comptar amb ells, de nou, en el futur. Agraïm també, a la gent de la regidoria, el seu ajut i suport, i en especial al senyor Ferran Farré, que, molt amablement, va fer la presentació de l’acte.

CARLES FARRÉS

9

CONCERT DE GOSPEL

El dissabte 9 de febrer a les 7 del vespre a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas, i dins les activitats programades amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de la fundació de l’Ateneu, vàrem tenir el plaer d’escoltar unes peces del repertori del cor “gospeL’Hearts” . Aquest és un grup jove, no per l’edat dels seus components, ja que n’hi ha de diverses, sinó perquè es va formar fa poc més d’un any, exactament el 14 de novembre de 2006. En Sergi Cuenca n’és el director. Gairebé vuitanta (80) són els homes i dones que hi prenen part, la majoria de l’Hospitalet. Assagen a “La Salamandra”, un local musical del nostre districte. El Sergi, que és qui m’ha donat aquestes dades, diu que l’objectiu és créixer encara més i millorar cada dia. El gospel (de l’anglès gospet: evangeli) és un gènere musical desenvolupat a partir de la dècada de 1930, vinculat a l’espiritual i inspirat en himnes religiosos. Els orígens els trobem en les societats de l’oest d’Àfrica que van ser deportades pels comerciants d’esclaus entre el 1619-1865 cap a Amèrica. Durant els anys 1720-1750 l’esclavitud es va estendre per les colònies americanes, originant-se així una demanda de música més animada en els oficis religiosos. Els nous càntics d’aquest moviment eren himnes que utilitzaven poemes religiosos substituint els salms bíblics. D’aquesta manera van començar a barrejar-se les músiques africanes del passat amb la música cristiana que aprenien dels seus amos. Moltes d’aquestes cançons tractaven sobre la llibertat i contra l’esclavitud, cantant-les mentre treballaven a les plantacions de cotó. L’espiritual negre es classificava en:

Espirituals per a cantar en els oficis sagrats. Espirituals per a cantar mentre s’estava assegut sense fer res. Espirituals per acompanyar el crit. Himnes de funeral. Si el cant espiritual es desenvolupa en l’àmbit rural, el gospel es crea en un escenari urbà.

10

Els autors dels himnes gospel incorporaren a les seves obres les tradicions musicals de les cerimònies de camp del segle XIX, a més de cançons tradicionals i melodies populars. Després d’aquest petit recull històric voldríem agrair l’assistència de públic, ja que a la sala del Barradas no hi va quedar cap seient buit, i lamentem que hi va haver persones que no pogueren entrar. De tot cor... MOLTES GRÀCIES!!!

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

11

Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 245 a OSONA Sortida a les 8 del matí del dissabte 16 de febrer de 2008

Després de fer una paradeta a La Garriga per esmorzar i fer un tomb pel poble i el mercat que s’hi fa cada dissabte, enfilàrem cap a Manlleu, la capital del Ter, situada a la part central de la comarca d’Osona.

El riu Ter manté una relació directa amb el passat i present d’aquesta població. L’aigua i la força del Ter han estat sempre lligades a Manlleu amb un passat indus-trial destacat en el sector tèxtil i les construccions mecàniques.

En aquesta emblemàtica façana fluvial de 4 Km, s’ubiquen encara antigues fàbriques, canals i turbines, entre elles la Colònia Rusiñol, amb el Cau Faluga, la residència de tendències modernistes de la família Rusiñol, o la fàbrica de riu de Can Sanglas , avui convertida en el Museu Industrial del Ter .

Aquest va ser l’objectiu de la visita de l’excursió i que ara us comentaré.

Can Sanglas era una fàbrica cotonera, ubicada en un edifici de 1842, situat a llevant de la població, en el punt on desguassa al Ter el Canal Industrial de Manlleu construït el 1848, un patrimoni immoble humil i sobri, gens monumental, molt representatiu de la primera embranzida industrial a les nostres contrades, de construcció rectangular i de tres plantes que els arquitectes

12

Carles Ferrater i Josep M. Montaner han conservat en el seu projecte de reconversió en el “Museu Industrial del Ter” .

En aquest museu s’hi han afegit, però, uns elements de nova construcció per tal de condicionar-lo per mostrar tot el procés de la transformació del cotó, des que arriba en farcells fins que acaba en fil, passant per la cardadora, les bitlles... en fi tot ben demostrat en reproduccions de la maquinària que funcionen per tal que ho veiem, i les màquines originals de quan la fàbrica estava en actiu, especialment de la marca Serra , que es construïen també a Manlleu.

Vàrem observar, en constant funcionament, una turbina “Francis” , que mitjançant un alternador automatitzat transforma la força de l’aigua en electricitat.

Al soterrani el guia (David, molt amable i amb força coneixement del tema) ens va posar en marxa una turbina “Fontaine” alimen-tada pel Canal Industrial construït, com ja us he dit el 1848, que és una important obra d’enginyeria redes-coberta poc temps abans d’obrir el museu.

Vam veure també un cotxe de bombers, marca Renault, antic, és clar, que en teoria havia d’estar en constant vigilància pel gran perill d’incendi que comportava aquesta indústria, ja que s’ajuntaven materials molt inflamables (cotó, llana...) amb espurnes de foc que les màquines desprenien. Tot això barrejat amb el soroll, calor ambiental, pols... en fi un panorama no gaire agradable per fer-hi la jornada laboral.

13

En algunes ocasions, quan tot sembla tranquil, sorgeix de qui sap on, un personatge misteriós. Diuen que quan volta per aquí torna a funcionar la turbina, se sent la remor de les dones a la fàbrica i es torna a sentir l’olor de la barreja de ferro i cotó...

És l’esperit de la fàbrica, l’esperit d’un poble, l’esperit del Ter...

Això es transmet a través de visites teatralitzades que es fan periòdicament.

I després d’aquest viatge a través del temps ens vam encaminar cap a Tavèrnoles, per fer la “Calçotada” , que era el menú que tocava per la data en què estem.

I el març ja sabeu que anirem cap a Lleida, visitarem el “Museu Diocesà i Comarcal” recentment inaugurat, el dissabte 15, us hi podeu apuntar el dia 3.

I a l’abril, com sempre a Montserrat, el dia 12, i us apuntarem el 31 de març.

TEXT I FOTOS ANTÒNIA CALDÉS

14

REPRESENTACIÓ DE L’OBRA “FUITA”

Un conseller que es vol suïcidar. Una venedora de protectors de fogons. Un xalet amb la saleta petita. Una puta. Un avi en cadira de rodes. Un mafiós. Moltes ganes de fer-ho. Un bon grapat d’afeccionats al teatre, ben remenats. Tres mesos de feina nocturna de 8 a 11. Unes nits de copes al Viejo Piano. Una sug-gerència, per exemple: “Escolta Toni, què et semblen aquests llums aquí, eh?”. Algun renec lleu (ben intencionat). Un altre amb més mala gaita (no necessàriament inten-cionat). Deu minuts de descans per fumar (paraula). Remenar la copa a poc a poc, tenint cura que tot es barregi i, abans de prendre un glop, fer cara d’escèptic, amb la

part dreta del llavi superior una mica amunt... així! Ara pot passar: Que us exploti als nassos o bé que us agradi... Aquesta és la sinopsi de l’obra que el diumenge 24 a les 6 de la tarda, va representar el Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, al Centre Catòlic, amb una bona afluència de públic i aconseguint una digna representació. El dissabte 29 de març a les 7 del vespre i, a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas, es representarà l’obra “El florido Pensil” , esperem que també ens acompanyareu en aquesta ocasió.

G T M X

15

POESIA

LES CUQUES DE LLUM

L’Abdò Barceló i Ciurana No se sap si dins la molsa hi ha florit gotes de llum cap al tard, a l’hora dolça. amarades de perfum. Semblen perles de rosada que el sol omple de claror, o bé uns ulls que han fet parada, batxillers, en la foscor Semblen ànimes que ploren arrapades a les rels, sembla que de dalt, on volen, han caigut uns quants estels SALVADOR ESTREM I FA

16

COL�LABORACIONS 2008, ANY INTERNACIONAL DE LES LLENGÜES

L’Assemblea General de les Nacions Unides en sessió plenària

del 16 de maig de 2007, va declarar l’any 2008, com Any Internacional de les Llengües . Les tasques d’organització es varen confiar a la Unesco i per aquest motiu el director general d’aquest organisme, el senyor Koïchiro Matsuura ha publicat el missatge d’aquesta celebració. El senyor Matsuura ens alerta del perill que durant algunes generacions puguin desaparèixer més del 50 % de les 7000 llengües parlades al món. Actualment solament se’n’estudien a les escoles menys d’una quarta part i moltes només són parlades esporàdicament. Hem de tenir present que les llengües són instruments que tenim els humans i que ens serveixen per a comunicar-nos; però això de comunicar-se també ho fan els animals. Les llengües són quelcom més que instruments , en tota llengua hi ha tot el valor cultural, de tradicions, de costums, de formes de pensar, de literatura, d’història, de sentiments, de cada territori, de cada ètnia. L’any 1972 , en la 17a Conferència General de la Unesco es va aprovar la Convenció Internacional sobre la Protecció del Patrimoni Mundial. Aquesta Convenció garanteix la conservació de monuments i llocs naturals que, pel seu valor cultural, històric i artístic, representen un bé comú per a la humanitat; però hi manca el reconeixement de conservació per tot aquest altre patrimoni mundial com és el conjunt de les llengües del món. No n’hi prou de preocupar-nos per la supervivència de les llengües minoritàries solament durant un any. EL PEIX GRAN ES MENJA EL PETIT

Les llengües parlades per milions de persones, afavorides per estats poderosos van menjant-se, van fent desaparèixer les llengües minoritàries. Només cal veure el que està passant a casa nostra. Malgrat l’ensenyament en forma d’immersió lingüística a les escoles, el castellà és la llengua dominant al carrer, en els transports públics, en reunions, en casals de gent gran, etc. Solament en castellà trobem les instruccions dels medicaments, les instruccions per manejar tota mena d’aparells electrònics, les pel·lícules als cinemes, són minoritaris en català els diaris i les revistes que trobem als quioscos, etc. La llengua catalana està desapareixent sense que ens n’adonem.

17

Un altre dels perills que amenacen la llengua catalana, és que ens pensem que Catalunya és un país bilingüe com ens volen fer creure des de fora. No hi ha cap territori al món on s’hagin format dues llengües simultàniament. Sempre que hi ha dues llengües en un territori, una és la pròpia i l’altra s’hi ha introduït per una forta immigració, o bé imposada per la força com passa a les colònies o bé pel bàndol guanyador d’una guerra. Aquests polítics que ens diuen que el bilingüisme és desitjable, normalment tots són monolíngües i no fan res per transportar-lo a la resta de l’Estat. Una part important de la decadència de la llengua catalana també en tenim culpa els propis catalans. Parlem en castellà a joves i nens malgrat saber que han estudiat en català a l’escola, amb persones castellanes que tenen interès per aprendre el català, comprem la versió castellana de “El Periódico” en lloc de la versió catalana, no ens esforcem per bandejar les paraules castellanes del nostre català habitual, catalans casats amb parelles de parla castellana i que la llengua del matrimoni passa a ser el castellà, etc. L’escriptor Enric Larreula en una obra de 400 pàgines que no hauríem de deixar de llegir titulada “Dolor de Llengua” ens descriu com ens fa patir, com ens agafa dolor de llengua veient com el català va desapareixent de les converses espontànies dels ciutadans. Confesso que jo mateix també estic afectat d’aquest dolor de llengua, que en alguns moments pot arribar a ésser força aclaparant i desmoralitzador. L’ESPERANTO POT SALVAR LES LLENGÜES MINORITÀRIES

Les llengües minoritàries solament les podrem salvar si cada territori només es preocupa per cultivar la seva llengua pròpia i una altra de comuna neutral i senzilla com és l’esperanto. Amb l’esperanto a més de poder comunicar-se amb tot el món amb una sola llengua, també serveix per a difondre literatura de les llengües minoritàries arreu del món. Tenim l’exemple de l’any 1929 quan es va traduir a l’esperanto una Antologia catalana de 401 pàgines amb literatura de Ramon Llull, Guimerà, Verdaguer, Maragall, Víctor Català, Puig i Ferrater, etc. Aquesta antologia va ésser molt elogiada en publicacions de molts països. Només nosaltres podrem salvar la llengua catalana, només cal que deixem d’estar agenollats i ens posem drets.

MARTÍ GUERRERO I COTS

18

BRUNYOLS

Antany, en els primers dies de Setmana Santa, a gairebé totes les cases del poble, les famílies es començaven a preparar per seguir una tradició que venia de lluny: l’elaboració i cocció de brunyols. Aquest era un costum que, els vilatans, fossin de pagès o no, fossin rics o pobres, esperaven amb deler, tot i ser un enrenou un xic empipador que s’afegia als seus quefers habituals.

La meva família no n’era cap excepció. A casa, era la mare qui s’encarregava de comprar tots els ingredients necessaris: la farina, els ous, el sucre, les llimones, la canyella, etc, perquè res no faltés en el moment de la cuita. Era també ella qui elaborava la pasta, que una vegada llesta deixava reposar en un cove, durant tota una nit, ben embolicada amb una manta, a fi que llevés més de pressa.

Arribat el dia, com que a nosaltres, per diferents motius, ens anava millor coure els brunyols a la nit, sopàvem una mica més d’hora i així tot just acabar ens posàvem els davantals i iniciàvem els preparatius, que gairebé tots ens sabíem de memòria. Tots coneixíem prou bé el paper que ens pertocava, ja que el ritual era molt similar d’un any per l’altre.

El primer que es feia era tallar la pasta llevada en trossos petits, més o menys uniformes, que s’anaven deixant ben alineats sobre una taula lleugerament enfarinada que hi havia prop del fogó. El pare era qui els recollia i qui els anava dipositant dins de la cassola plena d’oli roent, que ell governava i a la qual no ens deixava acostar ni a la meva germana ni a mi, que érem els menuts.

Una vegada els brunyols estaven prou fregits, cosa que es coneixia per la forma que agafaven i perquè es posaven rossos, es treien del foc i es deixaven escórrer una estona per treure’ls l’excés d’oli. A continuació, s’ensucraven, millor dit es banyaven en un bol de sucre, en una operació en la qual els petits n’érem els especialistes, sobretot perquè més d’una peça anava a parar a la nostra boca directament.

19

Quan al cap d’un parell d’hores acabàvem, tot i trobar-nos cansats i mig adormits, ens miràvem amb satisfacció la nostra obra. I la tastàvem, només faltaria!.

Era llavors quan ens adonàvem d’un fet que sempre ens sorprenia: la varietat de formes i dimensions de les peces. No n’hi havia cap d’igual, allò era una anarquia!. I això que havíem mirat prim a l’hora de tallar la pasta!. Tanmateix, no era cap problema, a tothom li passava igual. Per més que fos idèntic el procediment de producció que tenien

les famílies, no hi havia manera d’aconseguir una certa uniformitat de formes. Potser és per aquest motiu que a l’Empordà en diem brunyols i no bunyols. Un nom estrafet per un producte malgirbat. Ara bé, ningú podia negar que eren boníssims!.

Una altra qüestió que ningú podia evitar, era el gavadal de brunyols que es produïen, cosa que provocava un cert enfarfegament a les famílies. Se n’obtenien per donar i per vendre!. A nosaltres, a casa, normalment, ens en quedaven una o dues paneres plenes. En teníem per un mes llarg. I m’imagino que als altres vilatans els passava si fa no fa el mateix, sinó pitjor. Ara bé, ajudava a minvar l’estoc, el costum de portar-ne un grapat a parents i veïns, els quals, vulgues no vulgues, es veien obligats a provar-los i a dir que bons que eren. El problema sorgia quan, a canvi, nosaltres havíem de provar els seus.

L’elaboració casolana de brunyols a les contrades de l’Empordà és una tradició que ja fa anys que va de baixa. Avui, si en alguna casa es continuen fent és més per inèrcia que no pas per entusiasme. Per a tothom és molt més pràctic comprar-los a les pastisseries que, amb més mitjans, ens descarreguen de la feina i ens permeten menjar-ne la quantitat justa, gairebé acabats de fer. Rodons, flonjos, empolsats amb un sucre refinat, ... , una delícia.

PERE JUHÉ

20

UN REFUGI PER A LLAVORS L’AVUI del 27 de febrer publicava un reportatge interessant sobre un dipòsit de seguretat per a vegetals de tot el món, ubicat a l’illa de Spitsbergen de l’arxipèlag de Svalbard, al nord de Noruega. Han construït aquest dipòsit, amb un cost de 6,3 milions d’euros, finançat pel govern noruec, a l’interior d’una muntanya de roca coberta de neu i gel durant tot l’any. Està destinat per emmagatzemar-hi 2.000 milions de llavors que es conservaran segellades en caixes amb quatre capes d’alumini en unes galeries protegides per parets de roca gelada per garantir-ne la conservació, encara que fallés el subministrament elèctric, es produirà l’energia necessària per mantenir una temperatura de 18 a 20 graus amb fonts renovables (eòlica i solar), que d’altra banda no superarà el consum d’una família mitjana dels països desenvolupats. En les condicions esmentades, hi ha llavors que poden mantenir la capacitat de germinar durant més de 1.000 anys (arròs), 1.700 (blat), 20.000 (sorgo)! Ens podem preguntar quina finalitat té aquest projecte. Doncs, és el de facilitar la recuperació de les espècies amenaçades per guerres, crisis ambientals, accidents o abandonament dels cultius tradicionals pel cultiu de varietats de més rendiment. El dia de la inauguració es va fer una donació de 100 milions de llavors procedents de 104 països. Aquest refugi té capacitat per a 4.5 milions de mostres! No acostumo a parlar de notícies que surten als diaris o les revistes encara que presentin notícies importants o fins i tot espectaculars, però aquest reportatge em va impactar, que diuen ara, però també em va fer gràcia. I per què? A causa d’un conte que vaig escriure l’abril de 1.983 i que es titulava La nova esperança. Hi descrivia un futur en què havien desaparegut els colors, les plantes, les flors, els arbres, tota la vegetació era substituïda per muntanyes negres i deserts de roques blanques, hi havia rius i llacs de còdols nivis, el cel era enteranyinat de gris sense ocells, els mars burells i les ciutats de marbre blanc, etc. En aquest món deshumanitzat, malgrat la vigilància tirànica dels dirigents, hi havien sobreviscut, escampats arreu de la terra, uns homes, els guardians dels tresors del món antic, uns saquets de roba on havien conservat en uns, grapats de terra i, ens els altres, uns grans de tots colors, que eren les llavors de plantes i flors de tota mena.

21

Aquests tresors havien passat de generació en generació fins que, finalment, havia arribat el Gran Dia en què s’havien d’aplegar tots aquells guardians per crear un món nou, escampant la terra i les llavors. El conte és molt més llarg i inversemblant, és clar, i els guardians de món que havia desaparegut no tenen cap similitud amb el refugi creat a Noruega, si no és la custòdia de les llavors. Però m’ha fet gràcia pensar que hi ha hagut una gent que han decidit conservar llavors de tota mena per al futur. No el pinten tan negre com el meu conte i diuen que ho fan per a la recuperació de les espècies amenaçades, però qui sap si un dia serviran per refer la terra que els homes hauran destruït, com passa en el conte de la Nova Esperança.

MATILDE MARCÉ

D’Andrés Sopeña Monsalve, dramatúrgic de Tanttaka Teatroa, versió catalana de Guillem Jordi Graells. Memòria de l’escola nacional catòlica, Barcelona, crítica, 1994

22

OPINIÓ

PERLES PER E-MAIL

Si amb el telèfon ja vam quedar una mica fora de joc, com diria un aficionat al futbol, amb l’arribada dels correus electrònics, el pobre correu convencional, és a dir, el de tota la vida, amb el paper, el sobre i el segell, a poc a poc ha anat quedant desfasat, com si fos quelcom d’un temps molt llunyà.

No vull parlar de qualitats, ni del que és o no és millor, primerament perquè no vull fer de jutge (com diria Pujol, “avui no toca”) i segon, perquè crec que tot plegat, com tantes coses a la vida, és simplement qüestió d’opinions. Els més vells defensaran les qualitats literàries i d’estil del

correu convencional, mentre que, potser, els més joves, el consideraran obsolet, molest i lent, tant pel que fa al fet de l’estil d’escriptura com al temps que es pot trigar a rebre’l. És cert que, si bé el correu de sempre gaudeix de l’estimació dels més erudits, pel que ha significat històricament el món de les epístoles, també és cert que no deixen de tenir raó aquells que defensen un correu ràpid, immediat i que no necessita segell.

Un dels avantatges del correu electrònic és que pots enviar el mateix missatge a un munt de persones al mateix temps. En l’apartat de destinatari comences a incloure tot un seguit d’adreces electròniques, i en el moment en què marques la clau per a enviar-ho, tots ho reben al mateix moment, això sí, sempre que la tècnica, l’electrònica i les telecomunicacions no fallin. Coses dels temps moderns.

És important dir que, dintre d’aquests missatges, s’hi poden incloure tota mena de fitxers i documents, és a dir, fotografies, presentacions (no sé si heu sentit a parlar del Power Point) i això sí que és un avantatge sobre el correu convencional. No tan sols

23

t’envien la carta, sinó que, a sobre, inclouen tot un seguit de coses curioses i interessants.

Però a vegades amb el pecat ve la penitència, i, si bé el fet de poder enviar el mateix missatge a tanta gent alhora es pot considerar un avantatge, també cal tenir en compte la molèstia que això pot suposar a aquells que, cada dia, reben una pila de correus enviats d’aquesta manera. Moltes vegades correus no desitjats o simplement sense cap solta.

Entre aquests, malgrat tot, a vegades un pot trobar algunes perles. Solen ser correus enviats per amics o coneguts amb una certa confiança i que creuen que comparteixen amb tu algun tipus de criteri, convicció o ideologia. Aquesta complicitat, a vegades imaginada, fa que t’enviïn correus amb un missatge que creuen que et pot agradar. He de confessar que a alguns no els

trobo cap gràcia i fins i tot, en alguna ocasió, poques, m’han arribat a empipar, pel missatge de gust dubtós o simplement perquè qui me l’enviava semblava que ho feia per fer-me enrabiar. Tot i així, confesso que una bona part d’ells em fan gràcia. Fa poc en vaig

rebre un que em va fer riure, i que, si em permeteu, tot i que no és original, és a dir, meu, us en faré cinc cèntims, ja que, encara que quan rebreu aquest Xipreret hauran passat les eleccions generals, te a veure amb el tema.

Resulta que un polític (poseu-li el nom i el lloc que vulgueu) va morir. El pobre difunt va anar al cel i Sant Pere el rebé molt amablement i li digué que, com hi ha certs dubtes en si ha d’anar al cel o a l’infern, han decidit que passi 24 hores a l’infern i després 24 hores al cel. Un cop passats aquests dos dies, haurà de decidir on vol anar a parar per la resta de l’eternitat.

24

L’home accepta la decisió i és muntat en un ascensor que el porta cap a l’infern. Després de baixar durant una bona estona, s’obre la porta i es troba en mig d’un camp de golf on el venen a rebre alguns dels seus antics amics i companys. Després de jugar una bona estona, se’n van a un club privat on fan un gran sopar a base de llagosta, caviar, cava i tota mena de viandes exquisides. Comparteixen l’estona envoltats de dones formoses i liberals, i fins i tot el dimoni es mostra com un personatge simpàtic i divertit que no para d’explicar acudits.

L’home, després de tot un dia de diversió i disbauxa, torna cap a l’ascensor i puja cap al cel. Allí es passa les 24 hores següents tocant l’arpa, cantant i volant de núvol en núvol. Tot plegat no deixa de tenir un cert gust de felicitat, però és evident que no es pot comparar amb el que s’ha trobat a l’infern. És per això que quan li donen a escollir entre el cel i l’infern no dubta a triar l’infern.

En el moment en què l’ascensor el torna a l’avern i s’obren les portes, es mostra davant d’ell un món negre, brut, fastigós i pudent. Les noies formoses s’han convertit en monstres desagradables, el camp de golf és un abocador de fems i els antics amics i companys, vestits amb parracs miserables i bruts, van recollint tota mena de porqueria. L’home no ho acaba d’entendre. Abans que es pugui escapar, el dimoni se li acosta tot somrient i l’agafa pel coll. Sorprès, li diu que no entén res. Li pregunta al dimoni perquè tot ha canviat d’un dia per l’altre. On son les dones formoses, el camp de golf, l’alegria... El dimoni li respon:

“L’altre dia estàvem en campanya. Ara ja has votat”. En fi, tot plegat una mica exagerat però simpàtic. I no deixa de tenir el seu missatge.

Si cau algun altre missatge d’aquest tipus a les meves mans ja us el faré arribar. Però per a la propera vegada em doneu el vostre e-mail i us l’enviaré per correu electrònic. És més ràpid.

CARLES FARRES

25

HO SABÍEU AVE, SÍ -- AVE, NO

Per fi ha arribat el problemàtic “Ave” (tren d’alta velocitat) a Barcelona, i segueix la polèmica.

El passat 20 de febrer, dia de l’esdeveniment, tots els canals de televisió, ja fos en programa de debat, d’actualitat o noticiaris, varen fer-se’n ressò. Els qui vèiem (sencer o algun tros) els “Matins de TV3” que condueix en Josep Cuní, ja no ens en va caldre cap més, fins i tot la pregunta que fan als televidents de si estan d’acord o no en algun tema va ser d’aquest. Tothom va fer curses en el trajecte Barcelona-Madrid per veure qui guanyava en temps: “L’Ave o el Pont aeri” .

Van quedar gairebé empatats, però crec que cal matisar una mica (també ho fan fer).

AVIÓ: Taxi o tren fins a l’aeroport, que s’hi ha de ser una hora abans, facturació d’equipatge (no cal si vas amb només un maletí per viatge de negocis), els controls pertinents per por dels atemptats. Un cop a Madrid s’ha de fer el mateix, recollir equipatge (que no sé com s’ho fan però sempre triga molta estona a sortir la teva maleta, això si no te la perden) i anar cap al centre amb tren o bé amb taxi.

El vol és curt, més o menys una hora, però tota la resta ho allarga i encareix força.

L’AVE: Surt de l’estació de Sants, molt accessible, no cal arribar una hora abans, amb uns minuts, per no haver de córrer n’hi ha prou, l’equipatge no et comporta cap problema, i arribes a l’estació d’Atocha, en ple centre de Madrid. És molt més fàcil d’accedir-hi tant a Barcelona com a Madrid, que anar a l’aeroport.

El temps que dura és de dues hores i mitja, o tres, depèn si agafes el directe o un altre que fa dues o tres parades.

Per tant, fetes les pertinents operacions matemàtiques, el temps invertit ve a ser el mateix, però amb l’avantatge que és més fàcil anar amb l’AVE i una mica més econòmic.

També és cert que d’avió, per el pont aeri, en surt un gairebé cada hora, i el tren té uns horaris més amplis.

Vaig llegir un “e-mail” dels que van passant per sota de la pantalla del televisor, d’una persona que deia: “M’agrada més viatjar amb tren perquè pots contemplar el paisatge”. No sé quin, perquè a la velocitat

26

de l’AVE, l’única cosa que es deu poder veure és tot un seguit de panorames com a càmara ràpida. Això per tant no em serveix de cap mena d’avantatge.

Penso en els veïns propers al traçat entre l’estació del metro de Santa Eulàlia a Sants. La de Mercat Nou ja fa mesos que és tancada, i es circula a poc a poc en aquest tros. Aquest fet, per si sol, de no poder accedir a la parada que tens al costat ja és molest, però n’hi ha un de pitjor. Us heu fixat en els edificis a tocar de la via que tenen una paret de ciment al davant, a tan sols uns metres? Quin panorama més penós, oi? I potser també tenen soroll i el terra que tremola...

No ho sé, però val la pena tanta inversió de diners i crear problemes a tanta gent? Cal pensar en les expropiacions de terrenys, l’impacte ecològic, etc.

I quan travessi Barcelona? Els tècnics (enginyers, arquitectes, aparelladors...) diuen que tot

està controlat, que no hi ha cap perill, que no patim per l’eixample, ni per la Pedrera ni per la Sagrada Família, però... el subsòl barceloní és com un formatge de “gruyère”, sobretot en aquest punt en què hi ha tota una xarxa de línies de metro, tren, pàrquings, clavegueram.

No pot ser que tinguin raó els qui diuen “L’AVE PEL LITORAL”? O PEL NORD? Per no haver de foradar encara més Barcelona...

No descarto agafar l’AVE alguna vegada, sobretot pensant que a Madrid tinc nebots i la meva cunyada, però em fa una mica de mal el cor pensant en tots els problemes que ha comportat, i que encara no han acabat, la instal·lació d’aquest transport.

I si s’haguessin destinat els mils de milions d’euros que està costant per millorar autopistes, carreteres, transports de rodalies, fins i tot els accessos a l’aeroport?

Bé, el temps ens ho dirà, el cert és que sempre que hi ha innovacions hi ha dubtes, polèmiques, en fi, pros i contres. Ja ho veurem.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Amb la col·laboració de:

Amb la col·laboració de: