A Teresa Romaní in memoriam, els textos de tots

Arribar més d’hora

Jordi Roura Llopart

L’Arnau Artadill no sabia jugar a cartes quan va trucar al despatx del senyor Riera.

—Passi, passi –li va fer la secretària des de la seva taula. Era la segona vegada que

trucava aquella porta en vint anys.

—Segui, senyor Artadill –va fer en Riera, mirant-lo per damunt de les ulleres i

assenyalant-li amb posat seriós una cadira–. M’ha dit la Mercè que ens ha demanat de

plegar dues hores abans els dijous. És correcte?

—Efectivament, és correcte.

—També m’ha dit que això durarà aproximadament sis mesos. És correcte?

—Efectivament, és correcte. A l’estiu s’acaba.

—Senyor Artadill, no em vull posar on no em demanen, vostè ha estat sempre un

treballador exemplar. Un home de la casa, si em permet, però comprendrà que hem de

saber el motiu d’aquest privilegi que ens demana. Demà podria ser un seu company i, al

final, jo tinc una responsabilitat, no cal que li digui.

L’Artadill va empassar-se la poca saliva que li quedava a la boca, la nit anterior havia

preparat durant hores l’escena, sol davant el mirallet de la seva cambra. Però tota la

teatralitat assajada per explicar al seu cap que volia fer un curs d’escriptura s’havia fos

tot just traspassar la porta. A aquestes edats, va pensar, es riurà de mi. «Què en vol fer,

d’un curs d’escriptura?» Li semblava sentir la veu d’en Riera abans i tot d’explicar-li els

motius. No sé jugar a cartes, d’aquí cinc anys em jubilo, i he decidit que passaré el

temps escrivint. El cap li barrinava com un motor a punt de gripar-se.

—I doncs, es troba bé senyor Artadill? Vol que la Mercè li porti un got d’aigua?

—M’he apuntat a un taller de costura –va deixar anar de cop–. La meva mare s’ha fet

gran i ja gairebé no s’hi veu, ja no em pot fer la vora dels pantalons, després hi ha el

tema dels botons, no duren res, i els mitjons!, què li he d’explicar, senyor Riera, es

foraden de seguida. M’han garantit que al final de curs surts sabent fer-te un vestit.

Les paraules li sortien de la boca a raig, no podia parar d’explicar les beutats del tall i

la confecció.

—Val, val ja està bé –el va tallar en Riera–. Faci el que vulgui, porta vint anys

sobrepassant els horaris amb escreix. Però no s’hi aficioni massa, no acabi demanant

festes per anar a la setmana de la moda de Milà.

El senyor Riera feia dos mesos que s’havia quedat vidu. No li aniria malament un

sastre a l’empresa, va pensar, mentre que amb la mateixa mirada que l’havia rebut li feia

saber que ja estaven entesos.

L’Artadill va tancar la porta del despatx d’en Riera amb suavitat i va tornar al costat

de la Whessenger 214 f. Tal com havia fet els últims vint-i-set anys de la seva vida, va

canviar les bitlles de cartró del davant la màquina i va posar aquella bèstia verda,

carregada de tubs d’acer i corretges, en marxa. L’enorme bobina de roba del darrere va

començar a girar i el teixit, lliscant entre els corrons, va iniciar el seu camí cap als rulls

de cartró. Tornava a la feina. Quilòmetres i quilòmetres de teixit, llisos, estampats,

prims, gruixuts, de tots els colors i textures, teixit per a fer folres, per a parament de la

llar, per a confecció, i últimament també per a automoció, passarien per davant del seus

ulls, sempre a l’aguait d’una tara. Per primera vegada, però, una sensació nova li

pessigollejava l’estómac i unes ganes de riure li pujaven pit amunt com si fossin

formigues i un cop a les galtes ja no les podia aturar. És això, la felicitat? Alguns dels

seus companys de feina no van trigar gaire d’adonar-se d’aquest canvi i de relacionar-lo

amb la visita al despatx del cap.

—Problemes, Artadill? –va fer-li en Ramos des de la màquina del costat.

—No, Ramos, cap ni un.

—Et passa alguna cosa? Et veig diferent.

Sabent que la pluja de preguntes i rumors no tan sols no s’aturaria, sinó que, quan

veiessin que començava a fer festa els dijous a la tarda, voldrien saber tant sí com no

què passava, va decidir tirar pel dret i acabar-ho ràpid.

—Mira, Ramos, no et vull pas enganyar, m’he apuntat a un curs d’electrònica. Això

del tèxtil se’n va a la merda i no vull quedar fotut. Començo dijous a la tarda. El cabró

d’en Riera ha arrufat el nas, però l’hi he dit clar: o caixa o faixa.

—Tan malament ho veus?

—Ramos! Els del tèxtil estem vetllant el mort. Si em vols creure, estudia alguna cosa i

fes-me cas, espavila’t!

L’endemà ho sabrien tots els del seu torn. «Una feina feta», va pensar.

Aquell vespre havent sopat, tant a en Ramos com al senyor Riera els van venir al cap

les paraules de l’Artadill. L’un per motius d’angoixa laboral i l’altre per esmorteir una

solitud a la qual no s’acostumava, aquella nit, van agafar el son pensant a fer un curs del

que fos.

Va arribar el dia i l’Arnau Artadill era davant l’edifici a l’hora en punt. «La

combinació de trens s’haurà d’afinar», va pensar mentre entrava a l’edifici. Va

preguntar a recepció per la seva aula.

—Al fons del passadís a mà dreta.

—Gràcies, vaig tard?

—Sí, ja ha arribat tothom.

Des de la finestra que donava a l’aula va veure la gent a dins, al voltant d’una taula

allargada. Per no posar-se més nerviós es va decidir a entrar de pressa, sense ronsejar

pel passadís. Amb la mirada com si fos un gran angular va veure un forat vuit. S’hi va

asseure sense aixecar el cap, ja tindria temps de conèixe’ls a tots. Mentre posava la

llibreta damunt la taula s’adonà que al canell de l’alumne de la seva esquerra hi havia

els braçalets de cuir gastat que cada dia veia al canell d’en Ramos mentre es canviaven.

Va aixecar la mirada, cap al company de la dreta. El somriure d’en Riera el va deixar

glaçat.

—Avui li hem guardat el lloc, Artadill, dijous vinent miri d’arribar més d’hora.

Amor de cabotatge

Jaume de Montserrat i Nonó

I els cormorans? Els cormorans han tornat després de molts anys de viure lluny de

nosaltres, i habiten esculls i farallons al costat de les gavines que fins ara els guardaven

en solitari. No hi ha conflictes aparents. Fossin persones!

Els cormorans han tornat, benvinguts cormorans.

I en Jan i en Met naveguen i vaiveregen. Totes dues coses, alhora, sí... i moltes altres

coses. Els cormorans ni els saluden ni s’inquieten. Fan la seva.

Els nois han agafat la Sibil·la a l’albada. La vella i fidel Sibil·la. És dissabte i en Met té

tot el dia pel davant, avui no treballa. I en Jan? En Jan sempre està a punt de brega però

avui, a més, és el protagonista. Està nerviós i inquiet com mai.

Posen rumb a l’horitzó i suaument, amb la vela i el floc desplegats i lleugerament

tibants, enfilen el reflex del sol ixent sobre el mar. Una línia recta infinita que ve cap

ells i que els atrapa i els passa de llarg fins a la costa que han deixat al darrere.

Linealment atrets, inexorablement xuclats, pel sol i per la seva llum incipient. Una

atracció que els obliga a exercicis nàutics de funambulisme per mantenir-se encarrilats.

I es deixen atrapar, de moment, però sense perdre la intenció ni el rumb. Avui no s’ho

poden permetre.

Perceben meravellats com tallen pel mig, sense dificultat ni violència, el reflex del sol, i

com li fan la clenxa a les poques i superficials onades que arrissen la superfície del mar.

La Sibil·la separa l’aigua en parts iguales, simètricament, a babord i a estribord, i ho

culmina amb un serrellet blanc, com un acabat capriciós, com una sanefa de fantasia,

una cresta escumosa al capdamunt de les ones.

Posen rumb a l’horitzó, tot i ser conscients que van desviats si volen arribar a la punta

del Cap de Creus, el seu destí. Confien que tot plegat ho corregirà l’abatiment a que,

n’estan segurs, els forçarà el vent i a les conseqüències de la navegació per estima, més

atrevida que experta, d’en Met. Fan, doncs, una marrada vel·leïtosa. Tenen temps i

s’entrenen en detalls plaents.

I els peixos? De peixos cada cop n’hi ha menys, i ara els que queden deuen estar

dormint o s’amaguen de l’home. Cansats o escarmentats, no se’ls veu, no se’ls sent ni

se’ls intueix.

I un miracle es produeix. Una parella de dofins, com si fossin peixos gegants sense ser-

ho, els surten a saludar i, dansant elegantment i àgil, els segueixen. Estant de celebració

i els escorten, com si sabessin el motiu del viatge. Qui els deu haver enviat? Qui els deu

haver avisat?

El vent, una marinada, va prenent força, poca. Aquella brisa de mar augmenta

lleugerament la seva intensitat per moments, tímidament. Ho veuen en la tensió de les

veles, ho noten a la cara i ho senten pels xerrics de les fustes velles, cansades i tibades

de la Sibil·la, el llagut de vela d’en Jan.

Saben que aquell ventet no els podrà fer sotsobrar, que no han de pensar en una

maltempsada sobtada, un tràngol, que els podria convertir en un accidentat derelicte

errant. Quasi mai pensen en aquestes coses i els relaxa no haver de patir per aquest

costat. S’entretenen contemplant-ho tot.

Immens el mar, molta aigua, poc vent, pocs peixos i pocs esquitxos. Silenci? No ben bé.

Senten uns sons harmònics i somorts. El bluf bluf periòdic i constant de la barca quan

s’aproa valenta, onada rera onada, el suau fff fff de les veles onejant i el clinc clinc del

obencs metàl·lics, a voltes destensats, joguinejant amb el pal de la Sibil·la. Pau, pau,

quanta pau!

En Jan pensa en ella i no se la treu del cap, com estabornit. I en Met reflexiona sobre les

paraules, sobre el seu origen i el seu sentit. Quin material més noble, quines joies, les

paraules. És lògic que el sol es llevi per llevant i que es pongui per ponent. Que el vent

de terra dels vespres es digui terral si ve de terra o que el gregal vingui de Grècia o que

el migjorn sigui el vent del migdia. I ara occident, ara orient i ara oest, ara est i ara

crepuscle, ara aurora i ara alba, ara hora violeta i ara cap vespre, ara punta de dia. Quin

regal, quin empatx!

I en Met i en Jan? A en Met i a en Jan els agrada estar junts. No és ben bé que siguin

amics, són més aviat col·legues i còmplices. Cada un té la seva vida i la seva intimitat,

però comparteixen sobretot estones i soledats. A mar, sempre que poden, a mar amb la

Sibil·la.

I avui, nautes de la vida i de l’amor com són, van vestits de mar, sí, i esperrucats pel

vent. Però van mudats.

En Jan s’ha promès amb una sirena i van al seu cau a visitar-la i a conèixer la família.

En Met és el padrí i porta amagat, embolicat amb un parrac, un ram de fonoll marí

embolcallat d’algues i fulles de posidònia i un collaret de corall i curculles enfilats amb

fil de cuca. Presents per a la núvia.

Era ja l’estiu i sortia un sol tebi però radiant. No era un dia qualsevol, ja mateix era un

dia memorable i tot eren indicis prometedors i bons presagis.

Santuari (amb música de “The Arrival of the Birds”)

Per a en Jaume

«I els cormorans? Els cormorans han tornat després de molts anys de viure

lluny de nosaltres i habiten esculls i farallons al costat de les gavines que

fins ara els guardaven en solitari. No hi ha conflictes aparents. Benvinguts

cormorans.»

Martí Morera Romaní

Fa temps que els observa. Els dos amics són feliços envoltats per la mar, el vent i el

salobre. Els emplena la joia de descobrir un món que no és el d’ells però que senten seu.

Ella espera sempre amb ànsia el moment que tornarà a veure els dos homes arribar als

esculls amb la barca: el moment que s’acostaran de nou al seu petit refugi de rocallam,

alga i corall. Quan l’exploren com infants encuriosits, juguen amb els peixos i es

meravellen amb la bellesa del seu jardí. I, mentrestant, ella se’ls mira, amagada

discretament, camuflada entre els prats de posidònies i els forats de les grutes.

Els segueix, convertint en un joc el tornar-se invisible als ulls dels visitants. La

diverteixen les estranyes pells negres en què s’engolfen per endinsar-se al seu món, i li

fan venir un somriure als llavis els estrambòtics peus allargassats amb què es desplacen,

nedant, amunt i avall del seu verger.

Li fan pensar en els estols de cormorans que s’han instal·lat a la part alta de casa seva.

Encara que més grossos, lents i graponers. Però no menys llestos. Quan passegen entre

els horts de gorgònies i els mosaics d’esponges que amb tanta cura cuida, percep que ho

fan amb una profunda admiració d’una bellesa que traspassa totes les fronteres. La vida

crida més vida, i quan aquesta pot existir en un feliç equilibri, éssers, animals o

vegetals, vinguts d’arreu s’acosten o creixen en aquests llocs perquè en gaudeixen en

pau i harmonia i això els fa alçar-se més bonics i formosos que en altres latituds. Ells

dos se n’han adonat, i per això ella sempre dubta de trencar el seu secret, de trencar el

seu silenci i mostrar-se per descobrir l’amistat no consumada que els uneix en l’estima

de l’entorn. Aquest oasi que s’està recuperant de tota la destrucció que s’ha causat a

fora. Aquest oasi que ella intenta protegir. Un refugi coral·lí de meros, garotes, estrelles,

rajades, rogers, sards, nacres, corballs, milanes, llobarros, espets, orades... I sí, fins i tot

algun dofí enjogassat, que com gossos guardians quan senten venir un amic de la casa

corren a rebre’l jovials i xirois. Tots ells, totes aquestes criatures dirigeixen els seus

camins fins aquest santuari per trobar un punt de descans de la voràgine depredadora

que es produeix fora dels seus límits. Val la pena mantenir el secret mentre això

signifiqui preservar aquest raconet de natura indòmita. Val la pena seguir oculta entre la

posidònia, la roca i el corall mentre ells entenguin el què hi ha aquí sota. La clau d’un

món millor.

«No era un dia qualsevol. Era ja primavera i sortia un sol tebi però radiant.

Era un bon auguri.»

Un estiu a Harvard

Pol Guàrdia

Podem dir que és objectivament feliç. Té una família sana i castissa, que pensa com vol

però fa el que toca. Viu a la capital, conserva grans amics de joventut i ha cultivat

contactes que han resultat ser de gran utilitat. Té un apartament al rovell de l’ou i

passeja pel parc més cèntric i concorregut els diumenges. Vesteix formal i es repentina

amb gomina.

Tot això que té ho gaudeix amb un aire condescendent perquè sap que no li ha costat

gaire d’aconseguir: la vida li somriu, té els designis divins a favor i el vent de cara. Té

estampat un somriure perenne al rostre, més aviat juvenil, i aprofita sempre que pot per

mirar-se al mirall i repetir-se ben fort i ben endins: “ets un guanyador”.

Així el trobem a la saleta que hi ha al costat del saló d’actes. Es dedica un posat de

torero i, si no s’agafa els collons amb la mà, és perquè la seva assistent, invisible la

major part del temps, se li fa –de cop– cristianament present. Li allarga un dossier i li

recorda que és el moment d’atendre la premsa.

Surt per la porta i aguanta, amb un posat tan despistat com calculat, els flaixos de les

càmeres, puja a l’estrada amb seguretat i desplega amb parsimònia les seves notes.

Allarga el silenci, calcula el temps i els momèntums, gestiona matemàticament

l’expectativa. Just quan toca, ni un segon abans, ni un després, aixeca el cap i, oferint la

seva millor versió, dona per iniciat el torn de preguntes.

Mossega, ataca, somriu, afalaga, reparteix joc i escolta el que li pregunten mentre,

amablement, respon allò que vol. Capeja els comentaris més mordaços, alguns pactats, i

contraataca amb el cap ben alt. Sembla un partit de pàdel com els que juga dijous al

vespre. Avui, però, juga sol i està tornant totes les pilotes. Guanya per pallissa, com de

costum.

Fins que li pregunten pel seu màster a Harvard. S’ha refiat. Ha donat veu a un

periodista que no té fitxat. Es destapa l’engany. Ha trencat l’única condició imposada

pel partit: li ha caigut la careta. La façana de cartó pedra està en perill, es mulla i

amenaça de desmoronar-se.

Haurà de justificar-se, perdrà credibilitat, l’apartaran, no es podrà presentar a les

pròximes eleccions. Els amics ja no podran quedar per jugar els dijous. Haurà de buscar

un apartament més modest, lluny del cèntric parc on la família ja no l’acompanyarà.

Fins i tot la gomina sembla abandonar-lo. Una gota de suor se li escola galta avall. Ja no

somriu. Fa una ganyota i, per primera vegada, no sap què dir.

Final de curs

Anna Hidalgo

Juny. Arriba estiu. Però jo cada matí m’aixeco a les set, com sempre.

La penya em diu.

—Però tia. Que fots? Si jo em desperto a les vuit.

Jo sempre els dic que necessito mínim una hora per estar a punt. Fins i tot ara, a punt

d’acabar el curs. Sóc incapaç d’anar a l’insti sense pintar-me.

Per Reis d’aquest any, vaig demanar-me un maletí de maquillatge. Era la única pringui

que anava sense maquillar a l’insti. I això no mola, perquè després et fan una fotaca, la

pengen a l’insta i ja has pringat. Després els més popus de la classe poden estar dies

fotent-se de la teva cara. És que ara, amb la merda de l’adolescència, tinc la cara a tope

de grans. Si no fos pels polvos que em poso, no em voldria ni ma mare.

M’aixeco i esmorzo tortes d’arròs integral i cacaolat, zero de civada, ja tocava que

fessin un batut especial per vegans. Mentre esmorzo poso les planxes del cabell a

escalfar, ara és moda portar els cabells estirats. Vaig veure al canal de la meva ídola, la

Paula Gonu, que has de passar-te la planxa mínim trenta minuts perquè el cabell et

quedi tan guai com el seu. La tia té un cabell que flipes, i a mi m’agrada molt seguir-la.

La Paula té dos milions de seguidors, és la puta ama. Ara traurà un llibre amb tots els

seus consells... Joder, me’l penso comprar.

La meva mare em diu que estic obsessionada amb els youtubers. Doncs, sí. I què?

“Que si jo amb la teva edat això, que si jo amb la teva edat allò…” A mi tant me fa què

feia ella a la meva edat!

—Mama, tia, no em rallis amb la teva vida. Ara les coses són diferents. No entenc com

podíeu viure sense mòbil ni internet. Devíeu ser uns adolescents tope avorrits. Quina

merda, no?

La trucada del dissabte

Enric de Ribot i Saurina

S’enfronta al mirall i hi troba un home vell. Bufa, No s’hi reconeix. Dóna una ullada als

bastons de muntanya que guarda, i sospira tot mirant-se de nou. Ell continua sentint que

els anys no han passat, que continua sent ell, tot i que més cansat, molt més cansat.

S’asseu. El manté a la cadira una feixuguesa de què ja poques vegades s’atreveix a

separar-se. Just davant, un televisor no massa nou el distreu, fent passar les hores, bo i

procurant d’evitar que el seu cap torni a perdre’s en el passat... Avui fa fred, i és

dissabte.

Sempre ha estat fornit, però ara se sent pesant. La camisa mal cordada és la burla que

els botons fan a les mans tremoloses. S’expulsa dels pantalons negres alguna engruna, i

mira el rellotge, com oblidant que fa molt que es va aturar. Intenta pentinar els escassos

cabells rebels que se li alcen al cap, però quan veu que no es deixen doblegar pels dits

que els aixafen, ho deixa estar. Tira el cul endavant per intentar acomodar més

l’esquena, i se li escapa una sabatilla, que fuig del peu descalç. Després d’una estona de

lluita es rendeix. No és un bon dia.

El desordre de casa i el polsim no el pertorben. No s’atreveix a llençar res, tot forma

part d’una etapa més bonica, una etapa de què no es vol desprendre. Les motxilles, les

fotografies, les botes, la roba d’hivern, els sacs de dormir... L’últim lligam amb el jove

que era, amb les seves restes. Tot resta com a fidel testimoni del que va ser. Ho guarda

com a trofeu, no sap ben bé si per orgull o per la por d’oblidar-se’n.

Torna a sospirar, tot despenjant el telèfon. Encara era ahir que els dissabtes es trucava

amb en Martí, quedaven per sortir amb el cotxe a buscar una muntanyeta per fer cim.

Coneixien de pe a pa tots els Pirineus, i fins i tot, agosarats com eren, havien viatjat a

algun racó de món per fer el repte d’altres rutes!

Cada dissabte matinaven, es vestien amb jerseis, jaquetes i bufanda, i enfilaven amb

bastons alguna o altra pujada. A mig matí ja compartien un bon esmorzar i un parell

d’anècdotes. Els encantava la fotografia! En Martí deia que l’excursió era la l’excusa

per dur la màquina de fotografiar, i sempre trobaven el moment per deixar constància de

les seves gestes com a alpinistes. En Martí en sabia molt, d’ocells, i sovint duia un llibre

per anar classificant els que trobava, mentre n’explicava amb passió noms i

característiques, o si eren bons en algun plat. També de tant en tant recollien alguna

“mala herba” –com li agradava dir al seu amic– que després plantarien al jardí o, cas de

ser bolet, per cruspir-se’l en un bon àpat. A la tarda, encara cansats, feien alguna

cervesa tot organitzant ja la propera trobada.

Van ser temps bonics, fa molts anys, però tot d’una els dissabtes ja ningú li respon la

trucada.

Penja el telèfon i engega la tele. “Ja n’hi ha prou”. Ara és temps d’esperar.

Le llamó un sábado

Antonio Alló Llorente

Se enfrenta el espejo y encuentra a un hombre viejo. Se reconoce. A pesar de los surcos

que atraviesan su cara, distingue todavía alguna cicatriz, emblema de tiempos más

gloriosos. Siente que han pasado los años, pero que conserva todavía el espíritu y el

coraje que fueron sus señas de identidad. Un espíritu indomable. Un coraje rayano en la

temeridad y la imprudencia.

Con la toalla se saca los restos de espuma de la cara y observa el mal rasurado de su

barbilla. ¡Bah…!, se dice; no tengo a nadie a quién cautivar. Desde que falleció Julia su

vida afectiva carecía de grandes emociones. Ella fue la única que consiguió domarme,

pero no con su autoridad, sino con su complicidad y comprensión, continúa.

Limpia someramente la brocha bajo el chorro del agua y tras depositarla en la repisa

busca el bastón, apoyado en la pared, a su lado. Cuando agarra el puño, se sonríe al

notar el medido peso del garrote. Lo hizo él mismo con una rama escogida de madera de

haya; lo templó al fuego, lo alineó para que fuera absolutamente recto y cinceló el

extremo superior para que se adaptara perfectamente a la concavidad de su mano. Le

fastidia que ya no puede usarlo correctamente como apoyo, pero reconoce que la culpa

no es de la vara, es él, que se ha encogido. Todavía recuerda con orgullo el día que lo

enarboló como un arma ante la cara del patrono, durante la huelga. La cara de aquel se

puso lívida y percibió el olor de su miedo.

Con pasos pausados sale del aseo y se dirige a la cocinilla del hogar. Se prepara la

infusión de romero y melisa y se dirige a la silla adosada a la mesa camilla. Enciende su

transistor y, mientras la tisana se entibia escucha “el parte” de las ocho, ya a punto de

acabar. Es su liturgia desde hace sesenta y cinco años. Todavía recuerda cuando empezó

a sintonizar la radio de galena con la que escuchaba “la pirenáica”. ¡Cómo ha cambiado

el tiempo!, piensa. El comunismo cayó y cayeron los ideales, ahora sólo quedan los

“mangantes”. Y chiquillos que no se atreven a llamar a las cosas por su nombre, como

esos de “Queremos”, o como se llamen… Aquellos tiempos si fueron buenos, cuando la

libertad se conquistaba a porrazos, sobre todo los que repartían “los grises”.

Mira el reloj de pared que hay sobre la cocina. Son casi las nueve. Como pasa el

tiempo. Reconoce que la culpa es suya. Se mueve como un “zángano”, hace las cosas

con una parsimonia que, hace tiempo, le habría puesto de los nervios contemplar en

cualquier otra persona. ¡Bah…! Tampoco me espera nadie… Mira el teléfono y la

manecilla del segundero del reloj. 4, 3, 2, 1… El teléfono suena y lo deja repiqueteando

hasta siete veces. Alarga la mano y acercando el interfono a la boca saluda.

—Hola Julita

—Hola papá. ¿Qué hacías?

—Nada, dejar sonar el trasto éste a ver si te ponías nerviosa.

—Eres la hostia. ¿lo sabes?

—¡Va! No seas quisquillosa. Es el único día de la semana que puedo divertirme a

costa de alguien.

—Pues fastidia a Katze.

—Ese gato nazi no se deja coger. Solo se acerca cuando tiene interés.

—Papá…! Es el gato de mamá. No lo llames nazi.

—Bueno, déjalo estar… ¿Cómo estás?

—¿Qué más te da? Mañana vendré un poco más tarde. Te traeré la ropa de la

semana, unos tappers y te daré la ducha. ¿Te has lavado el culo? –añade ella con

tono sarcástico.

—Y los dientes… –responde él con sorna–. Ahora los tengo dentro del vaso.

—¿Necesitas que te traiga algo?

—Unos caliqueños.

—Sabes que no puedes… ¡Oye! ¿No habrás fumado?

—No, boba…

—Bueno, pues hasta mañana.

—Hasta mañana, mi fiera…

Después de colgar se dirige hacia la alacena y cogiendo un pote de cocina, lo abre

y mete los dedos entre el pan rallado, que allí se conserva, saca un purito y una caja

de cerillas que se mete en el bolsillo superior de la camisa. Coge un trozo de queso,

lo pone en un pequeño plato de desayuno y vuelve a la silla.

Nada más sentarse, el felino, de un salto, se instala sobre la mesa. Él saca la navaja

y corta un buen trozo de queso que desmenuza delante del animal.

—Venga, ¡come!, a ver si taponamos tus arterias y te mueres antes que yo, nazi.

En tanto Katze da buena cuenta del tentempié el coge su cigarrito y lo enciende

con deleite. Mientras el humo y el aroma del tabaco va enseñoreándose de la

estancia, contempla por la ventana abierta del jardín, el nudoso olivo que plantara

hacía ya 60 años y, entrecerrando los ojos, mira al sol que, todavía a poca altura

sobre el horizonte, esparce sus primeros rayos primaverales.

—Buenos días huevo frito –le saluda, como siempre, en voz alta.

—Aún sigues ahí, amigo… y ya llevamos para 92 años…

Aspira una bocanada del cigarro, y tras soltar lentamente el humo se dirige de

nuevo al astro rey.

—Ahhh.., ¡Que bueno es estar vivo…!

Decepció

Carolina Cortés Pont

Li vaig dir que m’agradaria sortir al carrer i fer una passejada sota la pluja, per trepitjar

les basses i olorar la flaire intensa de herba i la terra molla. La seva resposta va ser la de

sempre:

—Quines ximpleries que dius.

En veure la meva cara de decepció, no va saber què dir ni què fer. I de la mateixa

manera que sempre, va seguir parlant, ignorant el meu ensopiment, com si no hagués

passat res. Dominava la situació amb molta cura, per tal de no encetar una discussió.

Finalment, va optar per dir:

—Anem a voltar sota la pluja?

Ja no em venia de gust, m’havia robat la il·lusió. Només em volia fer contenta, per

evitar la tempesta. Sense dir res vaig anar al lavabo. Vaig sortir després d’una hora,

m’havia fet les celles i un bany calent, seguit d’una dutxa freda. No m’ho podia creure,

encara estava allí, a la butaca negra. No s’havia mogut! Sempre igual, ensorrar-ho tot,

per després ignorar la ferida! Em posava els nervis de punta. Vaig fer veure que no el

veia i ell ho va notar. Es va intentar acostar i vaig accelerar el pas. A la desesperada va

dir:

—On vols anar, cigronet meu?

Em venien ganes de cridar-li: “on tu no hi siguis, i no em diguis cigronet meu”. Però

vaig optar per seguir el meu camí. Realment no sabia on anava, ja ho decidiria. Em va

salvar la trucada de la Júlia, em proposava un sopar divertit, d’aquells de deixar-se anar

i que feia temps que no teníem. Vaig acceptar la proposta i en quatre salts vaig ser a

l’habitació. Sabia que això irritava en Francesc, no suportava que pugés les escales

grimpant d’aquella manera.

En sortir de l’habitació, ell encara era a la butaca, amorrat a una cervesa de les seves.

Com podia haver estat enamorada d’aquest energumen? Els meus ulls van topar amb el

gerro buit, que anys enrere sempre tenia ple de flors: oloroses orquídies blanques, roses

vermelles de vellut, senzilles margarides grogues, clavells rosats... Es va acostar a mi i li

vaig dir:

—Faig tard.

—Parlem –va suplicar.

No tenia ganes de discutir. Ara només volia passar-m’ho bé, i amb la Júlia això estava

garantit. Vaig tancar la porta suaument i vaig esclatar a riure.

‘Cantamanyanes Dog’

Ma. Àngels Benito

El timbre va sonar amb insistència. D’una revolada es va llevar del llit i va córrer pel

llarg passadís que acabava en rebedor. Abans d’obrir, però, va mirar per l’espiell. A

l’altra banda es veia una senyora d’edat avançada, amb batí blau cel, sabatilles d’anar

per casa, cabell despentinat i cara de pocs amics. No va acabar d’obrir la porta que, tot

d’una, una veu estrident i cridanera li va deixar anar:

—On és el gos?

—Com diu senyora?

—On tens amagat el gos? Fes-lo sortir!

—Perdó? No sé de quin gos em parla…

—Com que no? El gos que s’ha passat tota la nit bordant i no m’ha deixat dormir! És

que no se’m nota a la cara que no he dormit? I les camamilles que porto! He perdut el

compte! Ja m’ho deia el meu difunt Paco! No es pot tancar un animal en un pis, és

antinatura, un animal ha d’estar lliure!

—Sí, sí, senyora, però és que jo no tinc cap gos…

—I ara! No m’enganyis que jo he escoltat el gos tota la nit, tota la nit!!!

—No, no si jo l’entenc senyora, però és que jo no tinc cap gos. Qui té un gos és el veí

d’aquí davant -va dir assenyalant la porta d’enfront- i em sembla que l’animal deu estar

sol perquè si no no s’entén…

—Mare de Déu, Senyor!! Quina nit! I tu ja has pogut dormir amb el gos a l’altra banda

de la paret?

—Jo senyora és que quan m’adormo…

—I ara què fem? Perquè el gos segueix guagua, guagua…

—Doncs no sé què dir-li senyora… Pot ser que truquem…Ves a saber, igual li ha

passat alguna cosa al veí…

—Ui nena, no, no. El noi que viu aquí davant és un “cantamañanes” que et veu per

l’escala i ni et saluda. Déu meu! Què se n’ha fet de l’educació del jovent?!!

—Ja l’entenc, ja. Miri, truco i sortim de dubtes.

Es va dirigir cap el timbre i va polsar un cop. Cap senyal. Va tornar a polsar…

—Doncs sembla que aquí no hi ha ningú.

—Oh, Verge Santa! I ara què? I si no torna el “cantamañanes” tot el dia amb el

guagua, guagua!!!

—I el president de l’escala? Hi ha d’haver un president, oi? Jo és que sóc nova a

l’edifici i no conec els veïns…

—Res, res. Aquest pis està llogat. La “dueña” viu a Calella i no ve mai!

Entremig de la conversa s’havien afegit dos veïns més, persones també d’avançada

edat que fins aleshores no havien dit ni ase ni bèstia.

—I ara nena! Als mossos s’ha de cridar! Truca els mossos que ja veuràs com ho

arreglen ells.

—Home no sé jo…

—Oi i tant! Passa que no sé el número que si no ja els hagués trucat jo!- va dir el veí

que semblava de més edat.

A tot això, la veïna despentinada també es va animar amb la idea de trucar els mossos.

—Sí maca sí. És la millor solució, valga´m Déu!

—D’acord, d’acord! Truco els mossos, doncs. Vaig a buscar el mòbil.

La noia va entrar al menjador i va agafar l’aparell que estava a sobre de la taula.

—A veure… papa Google… mossos d’esquadra Girona…

Se li va obrir una pantalla on van sortir les següents dades: Comissaria dels Mossos

d’Esquadra-Comissaria de policia. Carrer Vista Alegre, 5.

—Ok, aquests que són més a prop.

Va clicar la icona blava d’un telèfon sota la qual hi havia la paraula TRUCA.

Quan va tornar a sortir al replà per tal de comunicar els veïns el resultat de la trucada,

tots els iaios havien desaparegut com per art de màgia.

—Quins pebrots, Mari Pili!

‘Rose Tattoo’

Maria Marco

Empieza el buen tiempo. Lo noto en la temperatura de su cuerpo. Para mí eso significa

salir a la superficie después meses. Aire, luz y miradas, muchas miradas. Aunque solo

se vea mi pequeña carita en el borde de sus vaqueros, un poco por debajo de su

ombligo. El resto de mí sigue quedando tras la ropa, pero no me importa, me encanta la

cara de sorpresa que suelen poner todos al ver mi sonrisa en blanco y negro.

Por lo general, esta sonrisa se corresponde con mi estado de ánimo, que suele ser el de

ella. Noto como se contrae su abdomen cuando ríe, como varía de posición, siguiendo al

diafragma, cuando canta contenta por casa. Como contiene la respiración cuando él está

a punto de besarla. A veces, también me acarician. Incluso tengo besos, que pasan por

encima de mí, como cosquillas, en dirección a su “Nunca Jamás”, por el sendero que

marcan las estrellas que salen de mi varita.

También fui la primera en sentir la vida al otro lado. Ella pensó que estaba enferma,

pero yo sabía que algo estaba ahí, algo mágico. Durante los siguientes nueve meses,

mucha gente me señaló y me dijo que era bonita y graciosa. Y, conforme fue creciendo

su panza, mi cara se fue estirando y mi sonrisa se volvió más amplia.

Me siento feliz cuando ella lo es, me siento triste cuando lo está, me enfurezco cuando

noto su rabia, pero yo no puedo cambiar la sonrisa. Es mi don y mi maldición. Vivo en

su piel, sintiendo su ser. Vivo porque ella vive, siempre sonriente, siempre mágica.

Al fin y al cabo, soy Campanilla.

Veïnes

Pietat Pérez

—Ai, madre mía! Qué debe de estar pidiéndome esta mujer? –deia la Lupe que no

entenia res del que li explicava la veïna.

—Lupe, no tindrà un parell o tres de trumfes per deixar-me? Les mongetes fa estona

que bullen. Hai anat a la posella on està la cabassa i només en queden tres o quatre –li

explicava la Maria.

Les dues dones vivien a la mateixa planta d’una casa de pisos que en deien els nous.

Construïts al davant de la fàbrica on treballaven les filles. Eren àvies que passaven bona

part del matí, l’una, fent anar la cuina econòmica, l’altra, el fogó de petroli, on

cuinaven. Que entre y se sirva, pensava la Lupe, mentre li deia que passés.

—Pase usté, ma paecío entender algo de un capazo. Venga a la despensa a ver si

encuentra lo que quiere...

—Moltes de gràcies Lupe, em fa un bon profit! Si no, la vianda serà escadussera. Prou

que li’n dic a la filla que no s’esperi tant a omplir la cabassa!

La Maria, ja sabia que quan anava a demanar alguna cosa a ca la veïna, acabava

entrant per agafar el que li calia. S’havia trobat mirant dins els armaris de la cuina,

mentre la Lupe els anava obrint...o passant al rebost a buscar el que li faltava. Igual que

ella feia quan la necessitava. Encara que no s’entenguessin gaire ni parlessin igual,

s’ajudaven.

A la tarda, era diferent. Ja hi havia les noies. Totes dues vivien amb un parell de filles

que treballaven al primer torn i a mitja tarda, quasi cada dia, es trobaven plegades a la

cuina de la Lupe. Llavors, entendre’s era més fàcil. Les noies s’encarregaven d’explicar

el que es volien dir.

A la ràdio, les dones més joves escoltaven algun dels serials que emetien en onda

media. Cosien o feien mitja mentre comentaven les desgràcies de la protagonista. En

algunes ocasions, una de les petites llegia alguna novel·la editada en paper tan fi que les

lletres amb prou feines es distingien. Amb un argument tan romàntic i ploricó com els

serials, potser per això també els hi agradaven.

Elles, s’hi quedaven una estona, no gaire. Al cap de poc, l’una se’n tornava a casa

perquè allò d’haver d’estar atenta sense acabar d’entendre la llengua que sentia,

l’atabalava. L’altra, se n’anava a la seva habitació a continuar la feina que duia entre

mans perquè escoltar tant de drama, la cansava.

Aventures

Gemma Ros

Les nenes dormen. A casa es respira aquella sensació de tranquil·litat que només

aconsegueixo de nit, quan s’hi escampa un silenci dens i profund. Tan sols sento els

bufecs de la tramuntana i els lladrucs llunyans d’un gos.

Per fi ha arribat el meu moment. Ell jeu a l’habitació. M’hi acosto a poc a poc.

L’amanyago suaument. M’agrada sentir-lo entre les meves mans. El ressegueixo amb

els dits. El flairo. Com m’agrada la seva olor! Tanco els ulls i m’imagino endinsant-

m’hi lentament. Se m’insinua amb veu melosa. Sé que m’agradarà. Voldria anar fins al

final i descobrir el seu secret més íntim. Però me n’estic. No voldria que la màgia

s’acabés entre nosaltres. Comencem el joc sensual, a poc a poc. En vull gaudir sense

presses. Sense adonar-me’n, però, l’excitació comença a accelerar-me les pulsacions.

M’emociono. Però, i si...? No, no hi pensis. Segueix. Més... Un altre, i un altre. Un

capítol més, una pàgina més... Sí!!! Algun dia seràs meu!

***

—A tu t’agradaria anar al Sàhara?

—No ho sé... És molt lluny?

—La mama em va dir que és per allà a l’Àfrica. No te’n recordes que hi van anar de

viatge amb el papa? I que van anar amb camell?

—Crec que a mi em faria por pujar a sobre d’una bèstia tan grossa.

—Doncs a mi m’agradaria... A vegades, quan tu ja dorms, jo m’imagino que passejo

pel desert a sobre d’un camell i que hi trobo a una d’aquelles persones que porten un

mocador blau lligat el cap. Te’n recordes de les fotos que ens van ensenyar els papes?

—Sí... però... què fa la mama que triga tant? Al final es farà tard i haurem d’anar a

dormir sense llegir.

—Doncs llegim nosaltres. Jo començo i tu tries, d’acord?

—Aquest llibre té les pàgines molt grogues...

—Perquè és de la mama i té molts anys, però és divertit! A tu no t’agrada?

—Sí, però ahir ens vam morir...

—Doncs tornem-hi, a veure si avui sobrevivim a l’aventura... Però rumia bé abans de

decidir per on anem!

—D’acord...

—Vinga, escolta bé que començo: Amb globus pel Sàhara.

Un Sant Jordi sense ell

Teresa Romaní Girona

Avui ha fet cap a la Rambla. Com sempre havien fet tots dos, junts. Ho feien xino-xano,

agafats de la mà. Per Sant Jordi ningú estalvia en petons i manyagues. No estaria bé. Hi

anaven en una hora tranquil·la, sense incomodar-se pels embussos. I tocaven els llibres.

I els oloraven. Com aquell que tria fruita fresca. Els agradava l’olor de llibre nou. I en

feien un tastet .Obrien una pàgina i llegien. Era el ritual previ a quedar-se’l. Si feia bo o

quatre gotes mal comptades, la passejada s’allargava. I abans de marxar ell li comprava

la rosa i es fonien en una tendra besada. Com feien tots. Com fan tots avui també.

Tot el que veu li recorda a ell. L’enyora. Absorta com estava amb les anades i

vingudes de la gent, les roses, enguany moltes de grogues, i els llibres, no se’n havia

adonat de llur absència. El record ha estat un sotrac. Maleïda sort que ha tingut sempre!

Avui ell no hi és. No hi tornarà a ser. La balada romàntica que sonava dins seu esdevé

un blues, trist i melangiós. El dolor és com el so d’una harmònica que udola, que plora.

Una tristor profunda, intensa, que degota lentament a sobre seu i l’envaeix. I la va

paralitzant. Es descobreix fent girar l’anell del casament, un gest que repeteix

inconscientment quan pensa en ell.

El record la va transportar al darrer dia. Aquell dia que no va deixar-li les mans ni un

sol moment. Presagiava el final i volia aprofitar els instants que restaven. Li agradaven

tant les seves mans! Dits llargs de músic, pell blanca. Les va besar, pensant que ell ho

notava. Les va estrènyer molta estona contra les seves galtes. Volia sentir llur escalfor i

conservar-la amb ella per sempre. Quedava tan poc temps. Amb els últims raigs de sol

va marxar.

Aleshores se’n ha adonat, que havia de reaccionar. El desconsol l’estava rosegant per

dins i havia de sobreposar-se. Els llaços grocs l’han ajudat. Ha tornat a la realitat. Ha

d’esforçar-se, allunyar-se de la nostàlgia i refer el camí cap a casa. Ha estat un Sant

Jordi de pa sucat en oli. Demà serà un altre dia. I aquell jardí que tots dos havien plantat

amb il·lusió, de les poncelles que tenia avui, potser demà li n’arribarà una rosa.

I serà com si li hagués regalat ell.

Romanticismo versus técnica

Martí Morera Romaní

“Asco. Asco por tu compasión. Asco que pienses que estoy así por ti. Por

vosotros. Asco porqué en eso hay algo de verdad. Y luego, decepción. Una

profunda decepción. Contigo. Conmigo. Con todo y todos. Por pensar que te

encontraría diferente. Por saber que, aún así, te querré. Y el convencimiento

que viviré solo hasta el fin de mis días. Sin compañeros para el corazón ni el

alma. Sin entender, realmente, nada de lo que pase alrededor de mí. Y aún así

esperaré. La vida va fijándome un camino y lo seguiré. Hasta las últimas

consecuencias. Pues ahora tengo propósito, ahora tengo un destino.”

Lo primero que hace cuando sube a la habitación es buscarme. A mí, su único consuelo.

Su vía de escape. Me coge en brazos y nos acostamos juntos. Me necesita. Necesita

abrir su corazón y llorar con los dedos. Las lágrimas son las palabras; el llanto, el

repiqueteo del plástico. El calor que desprendo lo reconforta. Me sostiene,

delicadamente, encima de su pecho y me mira fijamente. Está cansado, lo noto. Algo le

ha pasado hoy, porqué no me suelta ni un segundo hasta que el sueño le vence. El

arrullo suave del ventilador acaricia sus oídos y por más que el leve crepitar electrónico

de los circuitos pudiera parecer molesto, él hace ya mucho que se acostumbró.

Últimamente ha escrito mucho. Tiene un escribir triste, de alma gastada, aunque sea

joven. Todo le pesa, como si se hubiera cargado el mundo a su espalda. Pero aunque el

texto de hoy es corto, quizás es el primero donde atisbo una brizna de esperanza, un

rayito de luz entre las nubes negras. Se propone algo. Y sé que lo va a conseguir. Sin

embargo, yo no estaré allí para verlo.

Empiezo a agotarme y mi energía cada vez dura menos. Soy más lento, más torpe. Y

él se empeña en intentar arreglarme, en no dejarme morir. Quiere hacerme sentir útil

hasta el final, como quiere serlo él también. Ha cambiado con los años. Ahora se fija

más en las cosas. En las que realmente valora, en las que realmente necesita. A él lo

reconforta el calor de mi motor. A mí, el de su corazón.