apunts de tot any + ajuda per les pau + textos resolts

1/73www.xtec.cat/~jortiz15/solusego.htm

Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon debatxillerat

ÍndexTornarFilosofia antigaFilosofia medievalFilosofia modernaFilosofia contemporàniaEixos transversalsMostra d'exàmensSolucionariVocabulariTextos Selectivitat

Enllaços

Esquemes 1Esquemes 2

PresocràticsDels presocràtics a Plató (exercicis de repàs)

AristòtilSofistes i SòcratesFilosofia Hel·lenística

El Món romà. Època Medieval

Plató. La RepúblicaRené DescartesDavid HumeStuart MillF. Nietzsche

Presocràtics

per Neus P. Curs 05-06

1. Per què els milesis volien explicar-ho tot a partir d’una sola substància? Et sembla que és un bon principiepistemològic? Per què?- L’activitat racional consisteix en la tendència a trobar una unitat més enllà de la diversitat. Així, un dels objectius dels milesisera trobar una sola llei a partir de la qual s’expliqués tota la realitat. En aquest intent per entendre la realitat, els milesis vansuposar que tot allò que hi ha en l’univers, tot i la diversitat, està compost per una única substància que amb la pròpia dinàmicaha donat orígen als éssers concrets. Amb aquesta teoria, s’abandonaren tots els pensaments relacionats amb el mite i laintervenció divina en l’explicació de l’origen i la composició de l’univers.- Les teories monistes són un bon raonament en quant a l’explicació del perquè de la diversitat a l’Univers. Basar-se enl’existència d’un element primari que evoluciona és senzill i és pot demostrar. Una persona sempre és ella mateixa i semprel’anomenarem de la mateixa manera tot i que el seu cos hagi evolucionat, hagi estat sotmès a un procés de canvi en algunmoment de la vida.

2. Compara les teories dels tres milesis: en què s’assemblen i en què es diferencien?- Tales defensava que la substància d’on tot prové era l’aigua o l’element humit en general. I que el mateix foc, que creiem queés contrari, també se n’alimenta ja que l’atreu o l’evapora. Tales escollí l’aigua perquè és l’únic element que se’ns mostra en lanatura en els tres estats (líquid, sòlid i gasós).- Anaximandre creia que la substància original no podia ser cap dels elements concrets perquè els uns són contraris als altres icap no es pot convertir en el seu contrari. Considerà que tots havien de provenir d’una substància primària que fosindeterminada i pogués adoptar qualsevol determinació, a la qual anomenà àperion. Així doncs, creia que el moviment va causarque els contraris s’anessin separant creant grans capes esfèriques. Aquesta dinàmica d’invasions fa que tot estigui en evolucióconstant.

- Anaxímenes va considerar que l’àpeiron d’Anaximandre era massa abstracte. No entenia com d’una substància indeterminadapodien sorgir unes altres determinades. La substància que li semblà que podia ser el principi originari de totes les coses eral’aire, element que té la propietat de poder-se condensar o expandir-se. D’aquesta manera, creia que si la quantitat era més omenys elevada donava lloc a propietats diferents i que les diferències qualitatives es podien explicar per diferències puramentquantitatives.

� Fes-ne una crítica: què trobes de positiu i de negatiu en cada una?- La base del pensament de Tales és bastant acertat en quant definir l’aigua com l’element primogeni a causa de la sevaexistència en tota la natura en els tres estats. Mentre que les teories d’Anaxímenes i Anaximandre són massa abastractes. En laconsideració que una substància indeterminada pot crear-ne altres de determinades, és des del meu punt de vista estrany.

� ¿Creus que han tingut alguna importància pel que fa al desenvolupament de la ciència moderna o més aviathan estat un obstacle? En quins aspectes?- Cadascuna de les teories dels milesis serveix per trobar nous punts que millorar o en els quals profunditzar. Així doncs,aquestes teories són les primeres i de cap manera pot ser un obstacle sinó l’inici del pensament que més tard conduirà a unsaltres pensaments que nosaltres creurem certs. Un bon exemple és la teoria atomista formada per Leucip de Milet idesenvolupada per Demòcrit d’Abdera i que ha tingut un gran ressò en la història del pensament d’Occident. Segons la teoriaatomista, tota la realitat està formada per un nombre infinit de partícules, invisibles a causa de la seva petitesa. Actualment, lateoria que predomina en respecte a la composició de tots els elements és l’atomista, tot està format per aquestes partículesdiminutes que anomenem àtoms.

3. Per què el pitagorisme es considera més aviat un corrent filosòfic que no pas una secta religiosa?- Tot i que els pitagòrics creien en el component místic, ja que van ser influits per les religions místiques i en concret per lescreences òrfiques, existeix un component bàsicament racional en el qual es basaven les seves teories. Així doncs, els pitagòricscreien que si l’estudi era la via per adquirir la perfecció, no podia ser un estudi qualsevol sinó el dels nombres i les figuresgeomètriques. D’aquesta manera van arribar a creure que els nombres constituïen la base de tota la realitat.� Et sembla que conté elements purament religiosos? Quins són únicament religiosos i quins únicament filosòfics?- Els elements religiosos són tots aquells que van adoptar de les creences òrfiques: el seu déu era Dionís, la dualitat de lapersona (ànima i cos), la reencarnació… Els aspectes purament filosòfics són la base que tota la realitat ha estat formada per laperfecció dels nombres, el concepte de la limitació i la il•limitació com a elements anteriors als nombres, l’harmonia com aelement que regeix totes les coses, la consideració que la Terra era esfèrica i no constituïa el centre de l’Univers sinó que giravaal voltant del Sol i el concepte de Cosmos com a un conjunt d’esferes girant de forma constant i uniforme.

4. Quins aspectes dels pitagòrics han perdurat en la nostra cultura?- Un dels conceptes que ha perdurat en la nostra cultura és la creença que la Terra és esfèrica i no és el centre de l’Univers sinóque gira entorn del Sol com a qualsevol altre planeta.� Fixa’t en les columnes dels oposats i comenta-les també en aquest sentit, respecte tant dels elements que hi


� Fixa’t en les columnes dels oposats i comenta-les també en aquest sentit, respecte tant dels elements que hisurten com de les valoracions implícites.- Tots els oposats de la taula s’han mantingut en la nostra cultura per designar el contrari de l’altra. L’única dualitat que no ésdel tot clara és oblong – cuadrat, si bé oblong significa quelcom de forma allargada, i avui en dia considerem rodó el contrari decuadrat.- Actualment, la societat ja té assolits aquests valors i és gairabé impossible que es qüestioni la possibilitat que dreta no és elcontrari d’esquerra. Comentari del professor:Respecte a la resposta a la pregunta núm. 1, es podria afegir també que els monistes incorporen, tot reciclant-lo, el saber delmite, que, seguint el model genètic, fan derivar la physis d'un sol element.Respecte als aspectes positius de la filosofia de Tales podem esmentar el fet que trenqués amb la tradició i acudís a explicar laphysis mitjançant elements que s'hi troben a la mateixa physis, com ara l'aigua, per tal d'explicar la transformació contínua quepateix la naturalesa; pel que fa a Anaximandre podem subratllar l'intent seu d'indicar que la substància o arjé havia de ser méssubtil tot i que no fos perceptible als sentits, allò indeterminat, tot fugint de la visió més simplista de l'element concret, id'Anaxímenes, el criteri de quantificació per tal d'explicar el canvi: és a dir la quantitat determina el pas a la qualitat.

5. Què es vol donar a entendre quan es diu que Parmènides és un filòsof eleàtic?- L’escola d’Elea aplegà un conjunt de filòsofs l’activitat dels quals va tenir lloc principalment a aquesta mateixa ciutat del sudd’Itàlia. Parmènides es considera un filòsof eleàtic perquè en va ser el principal representant ja que va inaugurar la metafísica oontologia, és a dir, l’estudi del SER en general. Dit d’una altra manera, què vol dir que les coses SÓN a Occident.

6. A quina banda del Mediterrani podem situar a Parmènides: més oriental que occidental? Té importància això?- La ciutat d’Elea es trobava al sud d’Itàlia. Té importància perquè voldria dir que pertany al grup de filòsofs itàlics que tenen uninterès més gran per les qüestions de “la forma” o abstracció, que no pas els filòsofs orientals, anomenats materialistes o jonis.

7. Va escriure alguna obra Parmènides? En cas afirmatiu, digues com és la seva estructura.- Parmènides va escriure un poema filosòfic del qual ens han arribat uns cent cinquanta versos agrupats en un proemi ointroducció i dues parts: “Via de la veritat” i “Via de l’opinió”. Parmènides presenta el seu discurs com si es tractés de larevelació d’una deessa i fa servir un llenguatge argumentatiu volgudament contundent en forma d’estructures disjuntives (o A oB) i hipotètiques (si A, aleshores B) ben travades.

8. Quin aspecte en comú comparteix amb els pitagòrics?- L’aspecte que comparteix amb els pitagòrics és el dualisme contraposat i també caràcter de misteri religiós en el proemi ointroducció. En aquest, s’hi narra el viatge del poeta en un carro que el porta fins a la deessa. És allà on aquesta li fa unarevelació que tindrà el valor d’una experiència mística en què es passa de l’error (Via de l’opinió: de les aparences, del ser i noser. Crítica als jonis materialistes que formulen el canvi de forma contradictòria) a la veritat (Via de la veritat o coneixementcert, el SER sempre és)

9. Quin és el fons de la proposta de Parmènides, més enllà del seu estil poètic i misteriós?- La reflexió de Parmènides condueix a l’afirmació de la identitat: el que ÉS és, i el que no és, no és. En el fons d’aquestaproposta, Parmènides es troba amb el problema lingüístic ja que acceptant una predicació negativa com a procediment lògic essuposa l’afirmació de la no-existència.. 10. Per què es diu que Parmènides rebutja la formulació física (explicació de com funciona la physis) dels milesis?- Parmènides rebutja la hipòtesi inicial dels milesis segons la qual alguna cosa pot arribar a ser si no era prèviament, és a dir,del no res no es pot originar una cosa determinada. Suposa l’afirmació de la no-existència. El SER és un verb que té un valorpredicatiu (SER determinada qualitat: fred, calent, alt, baix...) i també existencial (EXISTIR) La forma com els materialistesmonistes explicaven el canvi, segons Parmènides era incorrecta, ja que representava passar del SER al no SER i a l’inrevés quandeien que les coses canviaven de qualitat (en aquesta transformació contínua que és la naturalesa).

11. A quina conclusió arriba Parmènides en nom de la lògica respecte al discurs sobre la physis dels monistes?- Parmènides arriba a la conclusió que no hi ha pluralitat, no hi ha moviment, ni dinàmica, ni canvi i, per tant, tampoc no hi hanaixement ni destrucció. Però per donar una explicació a l’experiència diària que mostra un món variable i plural, Parmènidesdecideix que la raó és allò que ho explica tot i, d’aquesta manera, nega qualsevol valor de veritat als sentits, que tan solsgeneren una doxa, una opinió, només perceben allò que canvia, les aparences, i no pas allò que sempre roman constant, elSER.

12. Per què Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit són anomenats filòsofs pluralistes?13. Com intenten superar els pensadors posteriors a Parmènides les contradiccions que aquest filòsof assenyalaen referència al saber sobre la Physis?- Tots tres filòsofs accepten les “regles de Parmènides” respecte al verb SER: no es pot explicar el canvi tot dient que és el pascontinu del SER al no SER; és a dir, no reneguen dels principis de Parmènides, però tampoc no es resignen a deixar d’explicar elmón, la physis, de manera material o física (no abstracta). Així, doncs, els pluralistes postulen que la realitat no ha sorgit d’unúnic principi o element, sinó de diversos elements materials, i la varietat o diversitat del món respon a una combinació múltipled’aquests elements sempre existents. És a dir la suma del SER sempre és constant i mai no deixa d’existir (ni minva ni creix). Aligual que Parmènides, els tres accepten que no és possible ni la creació ni l’anihilació de les coses sinó que existeixencombinacions d’elements preexistents i ETERNS (sempre SÓN)

14. Quina proposta d’entre els dels filòsofs pluralistes t’atrau més? Justifica-ho.- La teoria que més m’atrau és la d’Empèdocles d’Agrigent. La teoria dels quatre elements, foc, aire, aigua i terra, com arrels deles coses i l’existència de l’amor (atracció) i l’odi (repulsió) com a mecanismes per crear agregats que després formaran cossosespecífics (un arbre, un ocell...), des del meu punt de vista, és força peculiar i una manera senzilla, si cap, d’explicar la formacióde les coses. I considero que aquest punt li dóna un cert to estrany i místic , i és precisament això el que m’atrau.- Amb Anaxàgores, doncs s’avança en concretar que “en tot hi ha de tot”, que el nombre de partícules presents en cada cosa oelement és infinit, i només així es pot explicar que totes les coses es transformin en totes les coses.- M’atrau més la proposta de Demòcrit perquè és la que més s’assembla a la ciència actual i em sorprèn que fa 2.500 anys ja espogués formular una hipòtesi així sense els mitjans necessaris i amb l’única eina que disposaven: el raonament.

15. Enfront dels mites, dogmàtics, tancats i indiscutibles, el pensament racional combina la crítica i la teoria.Desenvolupa aquest argument, encara que sigui breument.- El pensament racional es fa públic amb les seves teories i s’exposa a la crítica. Amb això, s’ajuda a aprofundir en lesexplicacions que cada cop s’esdevenen més comprensibles. El debat públic és molt important per al progrés en el coneixement il’origen d’altres principis que reafirmin, concretin o contradiguin els anteriors. Per tant, les teories mai no són definitives sinóque es poden sotmetre a discussió.

16. Què es pretén expressar quan s’afirma que els milesis introdueixen el principi epistemològic bàsic per a tota la

ciència posterior?- Es vol expressar que tots els fenòmens obeeixen a unes lleis immutables, de manera que, si es descobreixen aquestes, es potpredir què passarà i així es podrà controlar i usar el curs de la naturalesa en benefici propi. D’aquesta manera, s’estableix larelació d’aquest principi dels milesis amb les lleis universals que ha aconseguit establir la ciència en l’actualitat a través d’estudisi comprovacions.

17. Justifica la següent expressió: “En les diferents teories dels presocràtics ja trobem la majoria d’elementsbàsics en què es fonamentarà l’explicació científica del món”…- Que els milesis intentaven explicar tota la realitat a partir d’una sola substància, i per tant, a partir d’una sola llei.. O b é queen alguns dels principis dels pluralistes es troben les bases de la ciència actual. Per exemple, la idea que la diversitat és aparenti que, per contra, la realitat és una de sola i que l’atribució de tots els fenòmens s’atribueix a unes poques causes. Actualment,se sap que totes les coses estan formades per partícules diminutes imperceptibles als sentits humans, els àtoms, i que aquestconjunt forma la realitat que nosaltres veiem cada dia, és a dir, la teoria dels pluralistes s’ha fet palesa amb la comprovació


conjunt forma la realitat que nosaltres veiem cada dia, és a dir, la teoria dels pluralistes s’ha fet palesa amb la comprovaciómitjançant els instruments més sofisticats que avui tenim a l’abast.- També podem afegir que la reducció dels aspectes qualitatius als quantitatius (l’aplicació de les matemàtiques a la physis,sobretot a partir del Renaixement), la utilització d’analogies.

18. En què consisteix el model biològic organicista? Què significa hilozoisme?- Consisteix en explicar que la natura és com un gran animal que està composat per diferents òrgans: els éssers que viuen enella, on cadascun té una finalitat dins d’aquest cos que explica la seva raó de ser. Tota la matèria experimenta un canviconstant, s’autotransforma per la seva pròpia matèria.- El mot hilozoisme prové d’hylé “matèria” i zoé “vida”. Tot allò que és natural està dotat de vida. Per tant, la natura no ésmatèria “morta”, inerte, sinó autotransformadora i dinàmica: viva.

EL PROBLEMA DEL CANVI (Guthrie). Comentari

Resposta de Jordi M. 2n Bat 04-05

La pregunta de com entendre i per què succeeix, si succeeix, el canvi, va començar a plantejar-se al segle VI a.C., a Milet,perquè va ser el lloc i època on es van donar les condicions, coneixements i inquietuds necessàries per realitzar-se aquestapregunta.Tres filòsofs, representants de l’escola jònia, van ser els primers a plantejar-se aquesta pregunta. Per ells, la qüestió queprincipal era, de què estava fet el món?, ja que cercaven un element constant en un món en perpetu canvi segons ens diuen elssentits. Tales, Anaxímenes i Anaximandre, van dir que tot està format a partir d’una sola matèria, la qual, variant en quantitati/o forma, crea totes les coses existent al món. Bàsicament, i de forma bastant raonable i lògica, van pensar en allò que donavala vida, segons el parer de cada filòsof, per assignar-li aquest qualificatiu de “matèria” mare de la resta de coses existents almón.La fixació d’aquests filòsofs per cercar la resposta del problema del moviment en el fet de que està composta la matèria, els vafer mereixedors de ser coneguts com a materialistes.

Més endavant, altres dos filòsofs, van plantejar el problema de forma diferent. Un era l’antítesi de l’altre, encara que tot s’ha dedir, han sofert una greu esquematització de les seves idees massa important, un encasellament erroni.Un d’aquest dos filòsofs, va ser Heràclit, abans la fixació havia estat en l’estabilitat, però Heràclit afirma que aquestaimmutabilitat es impensable, tot està en constant canvi. Tot neix de la lluita, de la guerra. Les coses canvien perquè lluiten entreelles, i aquesta guerra es la que proporciona l’equilibri. L’imatge que representa el món és el foc; aquest està en constant canvi isubsisteix perquè ‘lluita’ contra l’aire, el destrueix. Però no s’ha de pensar pas que Heràclit pensi que tot esdevé del foc, per éllel foc només es una imatge d’aquest funcionament del món, ja que per a éll, el món no esdevé d’una substancia primària compensaven els materialistes, sinó que el món sempre ha estat, i sempre serà, el que es ara; no es va crear.El seu ‘rival’, era Parmènides. En contra del que pensa Heràclit, i en contra de tota lògica, la dels sentits, Parmènides afirma queres esta en moviment, TOT està estàtic i que el que ‘creiem’ moviment es simplement una engany dels sentits. En què es basaParmènides per afirmar això? Per explicar-ho em de fer palès en el significat de les paraules. Per a ell el problema ‘radica’ en elverb ser, ‘ser’ volia dir existir, encara que s’utilitzava també per atribuir propietats a un conjunt determinat. Ara bé, quantaquest conjunt es mou, varia, diem que canvia, i canviar volia dir, “convertir-se en allò que no s’és”, si extrapolem existir per és,arribem a: “convertir-se en allò que no existeix”, i s’hi deixa d’existir ja no varia perquè no es d’aquest món. Tot el sustent de lateoria parmenidiana es basa en aquesta incongruència del significat de les paraules, que podria resoldre’s definint canviar com:“convertir-se en quelcom diferent”. Parmènides també sostenia, que si tot l’espai està ocupat, el moviment resta impossible, jaque no podem ocupar un lloc on ja hi ha alguna cosa emplaçada.Amb aquest ‘joc’ de paraules, amb l’ús d’una lògica basada en el llenguatge, el qual s’ha de donar per irrefutable per sostenir

aquesta teoria, però el llenguatge es un invent humà no exempt d’errors, recordem-ho, Parmènides va produir un impacteimportantíssim en la filosofia de l’època i va marca un punt a l’historia de la filosofia, un impacte que va fer que la filosofia esplantegés de forma diferent a partir d’ell.No hem de deixar de remarcar, però, que tant Heràclit com Parmènides, han estat injustament encasellats en dos pensamentsirreconciliables, oposats, però rés més lluny de la realitat, ni Heràclit era plenament heraclitià, ni Parmènides plenamentparmenidià, per trobar algú plenament heraclitià hem de recórrer al seu deixeble, Cràtil. Per Heràclit, a pesar del perpetu canvi,tot conjunt tenia ‘quelcom’ que feia que continués sent el que era, encara que canviés; les aigües d’un riu van fluent i mai sonles mateixes, però nosaltres sempre identifiquem aquell flux d’aigües distintes, com el mateix riu.

Anys més tard, Plató va intentar tornar a donar resposta al problema del canvi. Plató estava fortament influenciat per Heràclit iParmènides, per tant, el seu problema va resultat d’intentar combinar dos teories, en principi, tan distanciades. Per solucionaraquest problema i no deixar res en l’ambigüitat o l’escepticisme, Plató va generar dos mons, un, el que vivim, i l’altre,el món deles Idees, on es troben els valors absoluts, l’estabilitat. Tot el que hi ha en el nostre món son simples imitacions imperfectes del’ideal, del valor absolut del món de les idees. Tots els llops son burdes imitacions imperfectes de l’idea, del valor absolut dellop. Per això, encara que els ‘clons’ imperfectes d’aquest món variïn constantment, tenen quelcom que ens recorda a el valorabsolut d’aquest. Per explicar aquest fet, Plató recorre a la reminiscència, afirmant que tot humà te una anima immortal,coneixedora de tots aquests valors absoluts, i que mitjançant les ‘aproximacions’ o còpies imperfectes del món en que vivim,aquesta rememora el valor absolut. Aquest fet comporta afirmar a Plató que, l’esser humà no aprèn, només recorda el que jasap.El deixeble de Plató, Aristòtil, però adopta un ‘caire’ més científic. El seu pensament es basa, certament en Plató, i n’extreu d’ellla base de la seva teoria, però rebutja el món de les idees. Per a Aristòtil, aquest quelcom que ens fa identificar un conjunt, ambuna idea, encara que aquest canviï, esta inclòs en aquest conjunts, no estem evocant cap món extern i perfecte on existeixenuns valors absoluts, sinó que aquesta valors son intrínsecs en la matèria. Com a primer biòleg que podem tractar a Aristòtil,intenta cercar el problema del canvi en els essers vius i la natura. Per justificar aquesta variació, i seguint identificant aquestconjunt amb la mateixa idea encara que varií, recorre al ser en acte i ser en potència. El ser en acte es allò que un es unmoment determinat, i ser en potència, allò que pot arribar a ser, es a dir, un nen, no es un home, es un nen (ser en acte), peròl’organisme té la informació necessària per que aquest nen pugui arribar a esdevenir un home (ser en potencia).Hem de remarcar, que tant Aristòtil com Plató van abandonar la teoria dels jònics que per a trobar la resposta del problema enshem de preguntar de què està fet el món, sinó que cercaven la solució estudiant les formes d’aquests, ja que si tot ve d’unmateix material, el problema radica en les formes que adopta aquest, i estudiant això, podrem trobar la solució al problema.

PROBLEMA DEL CANVI A LA FILOSOFIA GREGA(Comentari del professor Jota'O)

- El problema del canvi aplega dos aspectes cabdals del que suposa la filosofia: - El problema del coneixement com a tal.- Com explicar les transformacions que es donen a la naturalesa.

- Podem establir 5 etapes: dels monistes milesis fins a Aristòtil.

1. Monistes materialistes:- Partim del concepte de Physis = moviment = vida (en el grec clàssic l'arrel "fio" significa tot plegat).- Cal buscar les causes i l'origen de la physis (naturalesa), no pas en la intervenció divina (ruptura amb el mite o explicaciótradicionalista).- Es busca l'arkhé (element priomordial, mare, d'on brollen i que és arreu).Per explicar el canvi es cau en una confusió entre el valor predicatiu del verb ser (tenir una determinada qualitat: l'aigua calentaes refreda), i el sentit existencial (existir -calent- o no existir -fred-). Així sembla com si en canviar de qualitat es deixés d'existir.CANVI: Les coses deixen de ser l'arkhé (no ser), per convertir-se en d'altres coses (ser), o bé el seu "contrari".- CANVI D'ESTAT: LLuita de contraris. És l'expressió que utilitzen els monistes.


- CANVI D'ESTAT: LLuita de contraris. És l'expressió que utilitzen els monistes.

2. Heràclit i Parmènides.

Heràclit: Cal copsar (Logos) què hi ha més enllà de la lluita de contraris (del canvi d'aparences). Cal buscar aquesta harmoniade contraris, allò que romangui constant malgrat aquesta lluita de contraris (o canvi). Per això ho simbolitza amb el foc:inestable i estable alhora.

Parmènides. Insatisfacció davant l'explicació que fan els monistes del canvi, i el moviment. Problema lingüístic (confusió en l'ús del verb ser).

CONTRA MONISTES MATERIALISTES: Les coses sempre són (vol dir que el canvi o transformacions de la naturalesa no espoden explicar mitjançant l'expressió "naixer i/o mort del SER). NO podem dir que l'Arkhé (Ú, Aigua, Aire, etc..) -SER-

desapareix de l'existència, o bé s'"engreixa", o bé "minva".

Conclusió (a causa d'aquesta confusió del sentit predicatiu i existencial del verb ser: Si el moviment s'explica com els monistes(ser/no ser/ser/no ser...), doncs, si és així, no hi ha moviment ni canvi.

EL SER (quantitat) sempre és constant. No hi ha augment ni disminució del SER (Ho exemplifica amb una esfera on no hi ha maiel buit).

3. Pluralistes.

Atès que Parmènides dóna una explicació massa abstracta, tot i que té raó en el mal ús que s'ha fet del verb ser per explicar elcanvi mitjançant un únic arkhé, els pluralistes ho expressaran d'una altra manera.

Però també s'allunyaran de Parmànides perquè els filòsosfs pluralistes són naturalistes i pretenen continuar explicant la physis(la naturalesa) acudint a elements també físics o materials. És a dir, segueixin la tradició materialista dels milesis, però totacceptant, alhora, les "regles lingüístiques" de Parmènides respecte del verb SER: no podem dir que el canvi = a augment(naixement) , o bé més abundància del SER (disminució del SER). En definitiva, la suma del SER sempre ha de ser constant, i no pas com deien els milesis que d'un sol arkhé o element primigenien sorgien (naixien) molts.Proposta: EL SER ( o arkhés) sempre són els mateixos (el mateix SER). El canvi, o diversitat de la naturalesa no obeeix a capnaixement o mort del SER, sinó a una diferent combinació interior dels elements del SER. SER = SER (Exemple cassolà: amb 4xifres podem composar un nombre molt gran de matrícules de cotxes, o del caixer automàtic).

4. Plató.

Però tampoc els filòsofs posteriors quedaran satisfets amb la "solució" pluralista.

PLATÓ accepta que la physis està en continu canvi (Heràclit). És per això que de la physis no en podem extreure EPISTEME =coneixement segur i immutable (autèntic = cert -SER), sinó només efímer (per tant, no vertader). SER = estabilitat; NO-SER:inestabilitat

PLATÓ accepta, amb Parmènides, que "més enllà" de la physis hi ha un món immutable (de conceptes, formes, o "idees", demodels (el món del SER immutable de Parmènides: autèntic, immutable, que no varia, etc...). És aquest món on trobem laveritat, el que cal buscar amb l'esforç. El món físic vindria a ser com les "fotocòpies" gastades d'aquelles idees o món de modelso patrons (paradigmes = originals). I gràcies a aquell món de models, perfecte (a través del record), podem detectar què sónels diversos cossos físics canviants. Per semblanca (mimesis) a l'original.

5. Aristòtil.

Plató té una tirada a les matemàtiques, a la poesia, a causa de la seva influència pitagòrica. I explica el canvi de forma literària imitjançant mites. En canvi, Aristòtil té una tirada més aviat a ser naturalista, "biòleg". Les seves explicacions seran més"científiques".Per Aristòtil, el canvi existeix en el món físic seguint una trajectòria. No existeix un món "apart" d'idees al qual mirar com amodel. Al contrari, el model és dins els propis cossos (cada element físic conté una mena de "programa" -ESSÈNCIA- que aniràdesplegant fins que acabi el seu "itinerari". Això ho anomena TELOS (que nosaltres traduim per finalisme, o intencionalitat).L'embrió ja té programat que serà el dia de demà adul; l'aglà ja té programat que serà alsina, etc... Cada ésser té el seu propi"programa" o essència" que ha de dur a terme.

Això ho explica Aristòtil amb la seva teoria hilemòrfica. Les coses són el que són en el moment present (per exemple, nadó),però són també en potència (per exemple, una persona adulta). Per tant, el verb SER, amb Aristòtil contempla el que ha estat,el que és i el que serà. Donant aquest "joc" al verb ser, "resol" així el problema del canvi que s'havia iniciat amb els milesis.

Sofistes i SòcratesQüestionari Sòcrates

1. Comenta el següent comentari: “Respecte d’ell ningú no podia restar indiferent: suscitava grans amors o bédespertava grans odis”

Tothom que l’escoltava sentia repulsió pels seus comentaris o bé quedaven entusiasmats. Causava un fort impacte als seuscontemporanis perquè quan intentava realitzar la missió que segons ell tenia encomanada, intentava curar l’ànima de lespersones, és a dir, treure’n d’elles l’individualisme i la sensació de tenir tot el coneixement per a donar (Primera fase de lamaièutica o ensenyament socràtic: la ironia. Despullar del fals coneixement o de l’erudició per practicar l’oratòria per triomfar enel debat polític). Introduir en l’esperit dels fills dels rics educats amb sofistes, el patriotisme, però abans havien de passar perl’estat de la ignorància (la ignorància sàvia), i abandonar la prepotència i l’autosuficiència. Així, doncs, la reacció davant d’aquestmètode tan combatiu de Sòcrates era o bé, de repulsió i es creava enemics, o bé, l’individu en qüestió acceptava la ignorància ies proclamava admirador de Sòcrates, doncs l’havia obert els ulls cap el patriotisme i el sentit de la globalitat, en contraposició al’egoisme i l’individualisme competitiu.

2. Explica el significat de la controvèrsia “physis versus nomos”

Entre els sofistes hi havia certa visió en comú sobre l’origen de les lleis, costums o normes socials. Aquestes eren fruit –segonsels sofistes- de l’acord dels ciutadans en una determinada època i en un determinat lloc (convencionalisme). El que es discuteixamb aquesta expressió és de si les lleis són manifestacions de la “naturalesa” (=instints, o bé manifestacions de la naturalesaaplicada a les normes), o bé si les lleis el que fan és reprimir aquests instints de violència i agressivitat per no haver d’arribar auna guerra de tots contra tots. És a dir, si les lleis “subjecten” la força instintiva dels humans per fer possible la convivència. I siaixò és bo o no. Alguns sofistes diuen que sí que és bo (Protàgores), perquè la convivència consisteix precisament en això, enautocontrolar-se i no caure en l’agressivitat recíproca que significaria guiar-se per la revenja i l’agressivitat. Això ens fa humans(l’autocontrol). En canvi, altres Sofistes, com Gòrgies vénen a dir que les lleis reflecteixen l’estat de les forces en un momentdonat. L’amor a la llei no és més que una estratègia (la unió de la seva força) per part dels febles per evitar que els fortss’imposin. Però, al final, la physis (els instints) guanyarà i els forts imposaran la seva força i la seva voluntat al conjunt de lasocietat. En aquesta línia es troben tant les postures que justifiquen la tirania, com postures de caire “anarquista”, que afirmenque les guerres obeeixen a la imposició de normes que divideixen la humanitat en funció de fronteres, llengua, color de pell,etc... perquè la naturalesa ens fa i bo i germans, mentre que les lleis creen diferències entre els humans.


etc... perquè la naturalesa ens fa i bo i germans, mentre que les lleis creen diferències entre els humans.D’altra part, hi ha sofistes, com Antífont, que afirmen que les lleis són útils, perquè la por al càstig ens fa autocontrolar-nos i ferpossible la convivència. Però quan no hi ha testimonis, ens deixem endur pels instints (Physis) i l’egoisme amb el que naixem ino fem cas de les normes (nomos).

3. Quina és l’arrel, a parer de Sòcrates, de la degradació moral en que anava caient Atenes? Quins remeisproposa Sòcrates?

L’arrel de la degradació moral, segons Sòcrates, era l’individualisme, la virtut entesa com habilitat per triomfar en la vida (hoensenyaven els sofistes als fills dels rics), la recerca del guany purament personal i èxit “professional” a costa, o sense tenir encompte, allò que convé a la globalitat, a la polis.

Sòcrates proposa com a remei un nou concepte de virtut. Mitjançant la cura de l’ànima, l’areté anthropine, o sentit de la pròpiaexistència, i així poder aconseguir la felicitat practicant l’areté. I Sòcrates vol, mitjançant les preguntes que li faci a la gent sobrela virtut, que aquests se n’adonin de si estan equivocats, i així s’intenti fer la recerca en comú, col•lectiva de la veritat,mitjançant la definició d’allò que anomenen “valors”, o virtuts que cal seguir. Recuperem així la cohesió perduda que ha portat lacrisi i així retornar a aquell “patriotisme” que tanta glòria ha donat a Atenes.

4. Per què l’anomenaven “tàvec d’Atenes”?

Perquè incordiava i “esperonava” als ciutadans, segons ell perquè la seva funció com a pensador era aquesta tasca de “llevar”ments, mitjançant el descobriment de la ignorància per després esforçant-se en buscar la veritat en comú.

5. En què consisteix la “ignorància sàvia” de Sòcrates?

Consistia en fer entendre o fer reconèixer la pròpia ignorància a un personatge que es creia savi fins al punt de fer-li creure queera un imbècil (o tenia una erudició postissa). Segons Sòcrates, en reconèixer la pròpia ignorància esdevenia en cert grau lasaviesa i també la humilitat de la persona, pas previ per posar-se en camí cap a la veritat i l’areté.

6. Indica les fases del mètode socràtic.

Primera fase: ironiaSegona fase: Preparació (propedèutica). Maièutica (extreure el coneixement autèntic que portem a dins). Recerca en comúsobre el significat dels valors o “virtuts” ciutadanes.

7. Explica en què consisteix “l’intel•lectualisme moral”L’intel•lectualisme moral és la teoria pròpia de Sòcrates, segons la qual la conducta moral només és possible si aquesta esrecolza en el coneixement del bé i de la justícia. El mal és per ignorància (entesa aquesta com a fals coneixement o nomésconeixement parcial o fragmentari i no global d’allò que convé a la persona i a la col•lectivitat). L’intel•lectualisme fa derivar delconeixement el bé i la felicitat: Saber = virtut = felicitat.

Qüestionari Sofistes.

1. En quina idea democràtica es basa la novetat de l’ensenyament sofístic?

La novetat de l’ensenyament sofístic és la idea segons la qual l’excel•lència (areté) es podia obtenir sense ser noble, que no s’hinaixia, sinó que també es podia triomfar en la vida pública i privada amb esforç i exercici. I sobretot amb l’adequada preparaciói entrenament en tècniques de retòrica i oratòria. Entenent-se que per areté s’entén triomf en la vida pública i assolir l’èxit en lesdisputes polítiques. (persuasió,etc..)

2. Quina modificació en el significat de la paraula va patir el mot “areté”, en aquesta època?

En l’època més antiga on dominava la noblesa i aristocràtica: Do natural –superioritat i capacitat de domini -propi d’una classesocial-, la noblesa, que s’obté per naixement en una determinada família o classe social noble.En una societat democràtica: Habilitat en el conjunt de tècniques per triomfar en la vida pública, i abans en l’àmbit dels oficis(artesans, “ser bon professional”).

3. Com defensen els sofistes el seu escepticisme davant l’intent de conèixer la physis?

Les teories sobre la naturalesa eren tan allunyades de la vida ciutadana i, a més, tan incompatibles entre si, que els sofistes esvan plantejar per primera vegada les possibilitats del coneixement humà i les seves limitacions. En els sofistes es va generaruna actitud general de desconfiança vers el coneixement vertader de la naturalesa: aquesta actitud s’anomena escepticisme: Noes possible assolir la veritat, o un coneixement vertader de la physis, només fenomènic (opinió)

4. Com es pot explicar l’actitud relativista respecte dels valors dels sofistes? Quin lligam existeix amb el seuescepticisme?

La majoria de sofistes provenien de ciutats diverses i eren grans viatgers, per la qual cosa estaven informats de la diversitatcultural. Atenes, a més, era un focus d’atracció econòmica. Per això no va estranyar gens que els sofistes plantegessin laqüestió de la naturalesa dels valors socials, morals, estètics o religiosos. El que és bo o dolent, el que és just o injust, el que ésbell o lleig, etc., canvia d’unes ciutats a unes altres i d’unes èpoques a unes altres; els valors són, doncs, relatius, segons lessocietats i segons el moment en què viu una comunitat

5. Quina relació hi ha entre la controvèrsia “physis versus nomos” i l’actitud relativista i escèptica dels sofistes?

Amb la democràcia i l’adveniment de la sofística, el mot nomos passà a signifcar “convenció”, “pacte”, “contracte”, contraposatsovint a physis, o a norma inspirada pels déus (Apol•lo) i transmesa pels grans savis legisladors (com ara Soló). El relativisme il’escepticisme apunten cap a aquesta direcció: no hi ha cap criteri absolut de veritat. No és el respecte a la llei, sinó mirar si ésútil o eficaç per als nostres interessos. Només existeixen una pluralitat d’opinions i, d’entre aquestes, l’opinió majoritària esdevél’opinió de la polis.

6. Explica amb paraules teves el significat de “convencionalisme”

Les normes o lleis, o tradicions, no són sagrades ni eternes: algú les va inventar. Per tant, en ser creacions humanes també espoden modificar o bé suprimir per altres humans. Convencionalisme = invenció + pacte.

Síntesi: Dels monistes a Sòcrates.


1. Descriu la influència del diversos models mitològics (genealògic i el de Zeus com a àrbitre i governador del’Olimp) que hem explicat a classe. Com influeixen en la forma com els primers filòsofs han explicat el funcionamentde la “physis”?

Versió A.R (2BD)“El model genealògic adoptat pels milesis Tales, Anaximandre i Anaxímenes es tradueix en la visió del canvi com si es tractésd’una genealogia, és a dir, que a partir d’un principi sorgeix la diversitat. Així, van buscar l’origen d’aquesta diversitat: l’arkhé. Laphysis seria, llavors, un continu moviment a partir d’aquest element primigeni. Pel que fa al model de Zeus com a àrbitre igovernador, dóna lloc al pensament abstracte. D’aquesta manera es recicla la tradició mitològica: Zeus representaria l’harmoniade contraris, la qual segons els metafísics Heràclit i Parmènides, és l’episteme o alezeia; allò que roman sempre constantmalgrat el canvi, allò que dóna estabilitat en el permanent canvi que caracteritza la physis. Copsem el canvi mitjançant elssentits, i l’estabilitat essencial mitjançant el logos. En resum, Zeus simbolitza l’estabilitat universal malgrat els canvis.”

Versió A.A.(2CD):“Hi ha dos models mitològics que van influenciar en els primers filòsofs a l’hora d’explicar el funcionament de la physis. El primermodel és el genealògic, que estructura els déus en un ordre segons el seu naixement, és a dir, segueixen la genealogia delsdéus (del Caos... en sorgeix Gea, la Terra, que va engendrar amb Urà a Cronos i Rea., etc... Van ser els pares dels déus mésconeguts, Zeus, Hera, etc.).L’altre model mitològic és el que concep Zeus com a principal déu, el qual controla el món i imparteix justícia. D’aquesta manerael model genealògic va influir als milesis monistes, que creien que tot estava format a partir d’un element primordial. El segonmodel, el de Zeus, va ser emprat per Heràclit i Parmènides, sobretot pel primer, que defensava que el canvi era degut a ladiversitat de les coses (lluita de contraris), però que el “logos” (és a dir, Zeus) era el que donava ordre i estabilitat (harmonia decontraris). En Parmènides la raó copsa EL SER, immutable, imperible, etc...”

2. Com expliquen els estudiosos el fet que el saber dels egipcis i babilonis no va esdevenir en ciència tot i quedisposaven de segles i segles d’acumulació de minucioses observacions i coneixements astronòmics, físics imecànics, matemàtics, etc... ? I, en canvi, els milesis, amb una tradició més curta d’observacions, sí que vaninaugurar la ciència o pensament racional?

Versió B.C. (2AD):“La ciència s’esdevé amb la utilització del mètode científic, és a dir, l’experimentació i l’observació, però a més a més, també ésnecessari FORMULAR HIPÒTESIS, lleis i, finalment, teories, per a trobar un sentit o una regularitat a tot el que ha anat canviantdavant l’experimentació. Els egipcis i babilonis tenien una elevada quantitat de coneixements (dades) de molts i molts anys, peròno s’havien plantejat mai (o no havien tingut la necessitat o facilitat per a fer-ho) i no havien escrit mai cap llei ni teoria, així queno va ser fins els milesis, que no van començar a englobar coneixements.”

Versió R.P. (2AD):“Els egipcis i babilonis acumulaven minucioses observacions i coneixements astronòmics..., però no tenien una visió coherent delmón. No tenien cap teoria que expliqués aquests coneixements. Els milesis van elaborar teories i van voler explicar el món ambel MÍNIM DE TEORIES POSSIBLES, i això va esdevenir en ciència.”

3. Què significa “timocràcia” (Estat dels atenesos)

Significa el govern de l’aristocràcia militarista o guerrera. Dues polis es caracteritzaren per aquest govern: Esparta i Creta.

4.Per què la democràcia de Clístenes comptava amb una participació minoritària? (Estat dels atenesos)

Versió J.S. (2AD):“Perquè en l’època de Clístenes la participació política en determinats òrgans no es pagava (més tard sí que es va arribar apagar) i, per tant, només els que es podien permetre perdre un dia de feina podien anar a “fer política”. Això volia dir quenomés els rics feien política perquè la gent més humil, si no treballava, en sortia perdent”

5. Evolució del terme “sofista”. Breu explicació.

“El mot grec SOPHISTÉS significava de primer moment simplement “el que sap fer” alguna cosa, que és “hàbil” o “destre” perfer-la; després va significar “savi” en general i, més endavant, va implicar la connotació de “educador”. Ja a l’Atenes de l’èpocade Pèricles, s’entenia per SOFISTA un professional de la saviesa, el posseïdor d’un saber que era capaç de transmetre’l; elsofista vivia de l’ensenyament d’aquest saber i per això es feia pagar els ensenyaments impartits. Hi ha dos períodes de lasofística. En el primer van destacar personalitats intel•lectuals de gran categoria. La segona, ja avançada la guerra delPeloponès, i en una situació política inestable, la van formar un conjunt de personatges, mer mestres de retòrica, que només

perseguien el lucre i el profit personals”

6. Explica en què consisteix “l’intel•lectualisme moral”

Versió G.A. (2BD):“L’intel•lectualisme moral és la teoria moral que defensa Sòcrates. Postula que per arribar a la felicitat primer hem de conèixer,saber, el que està bé i com hem d’obrar davant la vida, ja que d’aquesta forma exercirem la pràctica de la virtut, de la bondat,que ens portarà a la felicitat. Sòcrates creu que no existeixen les males persones i que el mal es fa per ignorància, i per tant,pel no coneixement, ja que si sabem el que està bé no podem actuar d’una altra manera.”

7. Explica el significat de la controvèrsia “physis-nomos”

Versió E.M. (2AD)“Els sofistes pensaven que les normes o lleis eren pactades pels ciutadans d’un lloc i una època determinada(convencionalisme). El que es preguntaven era si aquestes normes responien a la naturalesa (guiada pels instints) o el que feienera reprimir aquests instints per tal de fer possible la convivència; i si això era bo o no. Es van donar diferents postures:- Protàgores creia que el NOMOS (les normes pactades) s’havia d’imposar als instints (Physis) per tal d’autocontrolar-nos i evitaraixí una guerra de tots contra tots.- Gorgies, en canvi, pensava que aquest pacte de les lleis va ser creat pels febles, per tal de conviure amb els forts, però que laphysis (instints) s’imposaria sobre els febles i acabaria guanyant. D’aquest raonament, però en podem extreure doctrinesoposades: la que legitima la tirania (el fort ha de prevaldre sobre els febles), i la que considera que les fronteres i les lleisnomés fan que dividir la humanitat segons credos, races i fronteres (versió comunista o anarquista), doncs diu que el nomos faaquesta funció de divisió, atès que els humans tendim a la fraternitat per naturalesa (physis), i els nomos el que fan ésprecisament dividir-nos i enfrontar-nos segons el lloc d’origen, de llengua, religió, etc...- També hi ha pensadors com Antífont, que creu que les normes són les que obeïm per por al càstig, i ens autocontrolem quanhi ha testimonis, però quan no hi ha testimonis, que ens puguin cridar l’atenció o denunciar, ens deixem endur pels instints(physis), atès que són inevitables.”

8. En quina idea democràtica es basa la novetat de l’ensenyament sofístic? “La novetat de l’ensenyament sofístic és la idea democràtica segons la qual l’excel•lència (areté) es podia obtenir sense sernoble; que no s’hi naixia, sinó que també es podia triomfar en la vida pública i privada amb l’esforç i exercici.”

9. Quina modificació en el significat de la paraula va patir el mot “areté”, en aquesta època?

Versió A.R. (2BD):“El mot areté en l’època que hi havia un govern aristocràtic i una societat estamental, significava allò propi (conducta,


“El mot areté en l’època que hi havia un govern aristocràtic i una societat estamental, significava allò propi (conducta,coneixements, pràctiques) de la classe més poderosa. Més tard, va designar el saber fer dels artesans. Amb els sofistessignificà techné, el conjunt de tècniques de persuasió i l’habilitat de la retòrica. Areté, llavors, ja no significava lligams de sang nide naixement sinó uns coneixements que es podien aprendre gràcies als sofistes. Per últim, Sòcrates afegí l’última accepció:l’areté és la missió o sentit que hom té a la vida (un cert sentit patriòtic sobre què és el millor per a la comunitat). Això ja no espot transmetre o ensenyar, s’ha de buscar en la nostra ànima (“Coneix-te a tu mateix”)”

10. Descriu les etapes que, segons el professor Guthrie, recorre el que s’ha anomenat el “problema del canvi” enla filosofia grega.

Versió S.B. (2AD)“El problema del canvi sintetitza, de fet, dos aspectes: primer, com funciona la physis?, i el segon, de l’àmbit lingüístic, elsignificat del verb “SER”. Podem indicar 5 fases.Primera. Els monistes milesis, que partien del significat de PHYSIS = moviment = vida. Cal buscar les causes i l’origen de laphysis (naturalesa). Es distanciaven així de les explicacions mitològiques i la intervenció divina en la naturalesa. (ruptura amb elmite). Es busca l’arkhé, o l’element primordial del qual se’n deriva la diversitat de la naturalesa. Per explicar aquesta diversitat ocanvi confonen el valor del verb ser (qualitat), i el sentit SER (sentit existencial). Així sembla que en dir que les coses canvien dequalitat deixessin d’existir per convertir-se en no-ser, en el seu “contrari”.

Segona fase. Heràclit (més enllà dels sentits). Cal buscar aquesta harmonia de contraris, allò que romangui constant malgrataquesta lluita de contraris. Ho simbolitza amb el foc: inestable i estable alhora. Parmènides. Va proposar la regla bàsica delpensament lògic que consisteix en afirmar que no podem pensar que una cosa, en canviar de qualitat deixa l’existència. És peraixò que nega el moviment entès o explicat com el pas del ser al no ser. Les coses sempre són i mai no deixen d’existir: el ser iel no ser no és. En realitat es tracta d’un problema lingüístic provocat per la confusió entre el sentit existencial del verb ser(existir) i el de tenir/ser d’una determinada qualitat.

Tercera fase. Pluralistes: Segueixen la tradició materialista dels milesis monistes, però tot acceptant, alhora, les regleslingüístiques de Parmènides respecte del verb “SER”: la suma del ser sempre ha de ser constant. És per això que en comptes dedir que d’un sol arkhé se’n derivava tot un seguit d’altres elements, van decidir que en l’origen ja hi era “tota “ la naturalesa. Elque succeïa amb la diversitat era una diferent combinació dels elements o arkhés originaris.

Quarta fase. Plató. Accepta que la physis està en continu canvi (Heràclit). Accepta també amb Parmènides, que més enllà de laphysis hi ha un món immutable de conceptes, formes o idees, de models. Gràcies a aquests models, perfectes, podem detectarquè son els diversos cossos físics canviants.

Cinquena fase. Aristòtil. Les coses són el que són en el moment present (ser en acte), però aquests éssers són també ENPOTÈNCIA,allò que poden arribar a ser algun dia. Per tant, el verb ser, contempla el que ha estat, el que és i el que serà.

Exercicis de repàs (fins a Plató)

1. Associa les idees exposades en cadascun dels textos següents amb un pensador presocràtic.

1. “Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc, i el foc, al seu torn, es canvia amb totes les coses, com lesmercaderies amb l’or i l’or amb les mercaderies.”a) Tales de Miletb) Heràclitc) Anaxímenes.

2. “Es van arribar a fer especialment famoses les manifestacions següents: en primer lloc, la seva afirmació que l’ànima ésimmortal; en segon lloc, que es canvia en altres classes d’éssers vius, que, a més, tornen a ocórrer cada certs períodes, i queno hi ha res d’absolutament nou; finalment, que totes els éssers vius han de ser considerats parents. Sembla, en efecte, que vaser (...) el primer a introduir aquestes creences a Grècia” (Text de Porfiri).

a. Pitàgores.b. Anaxímenes.c. Demòcrit.

3. “Queda un sol discurs com a via: és; en aquest hi ha molts signes que allò que és ens és no engendrat i imperible, ja que éscomplet, immòbil i sense fi. No va ser en el passat, ni ho serà, ja que és ara tot alhora, u, continu. Ja que, quin naixement libuscaries? Com, d’on hauria nascut? No permetré que diguis o pensis “d’allò que és no-ens”, ja que no és decible ni pensableque no és. . Perquè, quina necessitat l’hauria impulsat a néixer després més aviat que abans, si procedís del no-res?”.

a) Heràclitb) Pitàgoresc) Parmènides

4. “I com que les porcions d’allò que és gran i d’allò que és petit són iguals en nombre, també les coses estan en tot. Tampocno és possible que existeixin separades, sinó que totes tenen una part de tot. Ja que no és possible que existeixi la part méspetita, res no pot ser separat ni arribar a l’ésser per si mateix, sinó que totes les coses han d’estar juntes com ho van estaroriginàriament.”

a) Anaxàgores.b) Heràclitc) Demòcrit

5. “Aquest Cosmos no l’ha fet cap home i tampoc cap Déu, sinó que sempre és, fou i serà foc etern que s’encén segonsmesura i s’apaga segons mesura”.

a) Heràclitb) Pitàgoresc) Anaxàgores.

2.Col•loca la paraula que falta en el text:

“L’home és la.....mesura.................. de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que nosón.” (Protàgores)- Justificació: El mot "mesura" vol dir que la realitat depèn de qui la interpreta. Com aquella dita en castellà:"Nada es verdad ni nada es mentira; todo depende del color con que se mira". Els sofistes són relativistes i no creuen que hihagi una veritat absoluta. Cadascú pot tenir un angle de "visió" diferent

Explica el significat d’aquesta frase. Estàs d’acord amb l’autor? Penses que el llenguatge comú és apte per aexpressar adequadament les nostres experiències, sentiments i desitjos? Justifica la resposta.

“Res no existeix. Si existís alguna cosa, no podríem conèixer-la. I si existís alguna cosa i fos cognoscible, el coneixementadquirit no podríem comunicar-lo als altres.” (Gòrgies).En els sofistes es va generar una actitud general de desconfiança vers el


adquirit no podríem comunicar-lo als altres.” (Gòrgies).En els sofistes es va generar una actitud general de desconfiança vers elconeixement vertader de la naturalesa: aquesta actitud s’anomena escepticisme: No es possible assolir la veritat, o unconeixement vertader de la physis, només fenomènic (opinió). Resposta oberta: tant es pot argumentar que sí com si no. El queimporta és el raonament.

En aquests dos textos sofistes hi apareixen visions diferents sobre els déus. Quin dels dos textos reflecteix unpensament agnòstic i quin ens mostra una perspectiva atea? Justifica la resposta.

“Pel que fa als déus, no estic en disposició de saber si existeixen o no existeixen, ni a què s’assemblen o com són pel que faa la seva forma, ja que hi ha moltes coses que impedeixen de saber-ho: l’obscuritat de l’assumpte i la brevetat de la vidahumana”. (Protàgores). Agnòstic

“Aleshores, com que les lleis impedien que els homes cometessin accions violentes en públic, si bé continuaven cometent-lesen secret, crec que un home de ment sagaç i subtil va introduir en els homes la por als déus perquè pogués haver-hi algunacosa que espantés els malvats fins i tot quan actuessin, parlessin o pensessin d’amagat. Per aquest motiu, va introduir laconcepció de la divinitat. Existeix, deia, un esperit que gaudeix d’una vida eterna, que sent i veu amb la seva ment, que ho saptot i que ho domina tot, posseïdor d’una naturalesa divina. Ell sentirà tot el que es parli entre els homes i podrà veure tot el quees faci. Encara que estiguis tramant alguna cosa en silenci, no estarà amagada dels déus, de tant intel•ligents que són.”(Crities). Ateisme

3.Visió dels sofistes. Indica si cadascuna de les afirmacions següents és vertadera o falsa:Assenyala-ho amb una (X). V - F

V F

1 Els sofistes, de la mateixa manera que Sòcrates, pensaven que era indigne cobrar per ensenyar x

2Pensaven que els conceptes morals no tenien una definició única i universalment vàlida, ni podientenir-la, ja que obeïen al que s'estableix en cada cultura

x

3 Van ser mestres en les arts de la retòrica, l'oratòria i la persuasió. x

4Van desenvolupar el mètode de la maièutica com a tècnica per a fer aflorar la veritat de lesdefinicions morals

x

5 Un dels termes filosòfics que va centrar el seu interès fou la divisió physis/nomos. x

6La majoria van rebutjar que existís alguna cosa semblant a la "noblesa de sang", és a dir, que unshomes fossin millors que els altres per naturalesa,ja que ells pensaven que la virtut era unaexcel·lència que s'adquiria per mitjà del'educació.

x

7 Van ser uns pensadors que van criticar durament el govern democràtic x

8 En general, van rebutjar la possibilitat de la seguretat en el coneixement x

9 Van proclamar com a teoria moral l'intel·lectualisme ètic x

TEST

1. L’origen de la filosofia se sol emmarcar en el pas de:a) el monoteisme al politeismeb) el mite al logosc) totes són correctes.

2. L’ideal aristocràtic se centra en:a) la solidaritatb) excel•lènciac) la tolerànciad) cap de les anteriors

3. Els mites:a) expliquen fets i actuacions extraordinàries i significatives.b) busquen un principi comú a tot el que existeix. c) perduren en la memòria col•lectiva d’una comunitatd) totes són correctes.

4. Els milesis:a) intenten explicar racionalment la realitatb) busquen un principi comú a tot el que existeixc) qüestionen la validesa dels mitesd) totes són correctes

5. Segons Anaximandre, el principi a partir del qualsorgeixen i s’expliquen totes les coses és:a) l’aiguab) l’airec) indeterminatd) el foc.

6. Per als pitagòrics, l’estructura del cosmos és:a) caòticab) matemàticac) incognoscibled) cap no és correcta

7. L’afirmació radical del canvi com a element constitutiu de la realitat física és una aportació dea) Parmènidesb) Heràclitc) Zenó d’Elead) Aquil•les

8. Segons els pluralistes:a) no hi ha canvis constantsb) el que és no pot venir del que no ésc) hi ha més d’un principi inherent a tota la realitatd) totes són correctes


d) totes són correctes

9. En el segle V aC, l’ordre democràtic:a) era comú a Atenes i espartab) proclamava la igualtat de drets davant la lleide tots els ciutadansc) va desaparèixer amb l’arribada de Pèriclesd) era efectiu i indirecte.

10. Els sofistes:a) investiguen la naturab) rebutgen el convencionalismec) consideren que la veritat és relativa

d) manifesten una escassa habilitat retòrica

11. Sòcrates:a) rebutja l’escepticismeb) declara que és una posició sàvia reconèixer la pròpia ignorànciac) utilitza la maièuticad) totes són correctes.

12. En la seva teoria ètica, Sòcrates considera que La moral es fonamenta en:a) la raób) la noblesa de sangc) d’opinió públicad) totes són correctes

Qüestionari PlatóZ. Jerez 2B BAT, N. Prades, 2C BAT

1) A què atribueix Plató-Socràtes la perversió moral que impera a Atenes en aquella època d’inestabilitatpolítica?Plató creia que aquesta perversió moral venia donada per l’escepticisme i el relativisme introduït pels sofistes. Les guerres delPeloponès van provocar una gran inestabilitat política. Els canvis de règim se succeïen ràpidament i les lluites entre partits erencada cop més radicals. D’aquesta manera, els polítics mostraven descaradament una ambició sense límits per al lucre personal.L’objectiu bàsic consistia a fer veure com a interessos col•lectius els que eren purament personals. Es tractava d’una lluita senseescrúpols que no es fonamentva en cap mena d’ètica ja que, al igual que les ensenyances dels sofistes, els costums i les moralses consideraven com un producte de pures convencions sense cap mena de fonament natural o religiós. El relativisme delssofistes era present en la societat: que una cosa fos bona o dolenta depenia del que creia la majoria. Davant d’aquesta mancade fonaments morals, l’única cosa important era tenir l’habilitat de convèncer aquesta majoria.

2) Quin efecte beneficiós van tenir just estrenada la democràcia, l’actitud intel•lectual dels sofistes?Just estrenada la democràcia, l’actitud intel•lectual dels sofistes, va tenir un efecte beneficiós, ja que van contribuir a trencar eldogmatisme de les creences tradicionals en que s’ancorava l’aristocràcia per defensar els seus privilegis i oposar-se al procésdemocratitzador.

3) En què s’havia convertit l’art de la paraula?L’art de la paraula, la retòrica, s’havia convertit en l’art de la simulació i de l’engany.

4) A quines causes hom atribueix l’aversió de Plató a la democràcia?L’aversió de Plató a la democràcia s’atribueix a que la seva infantesa i adolescència havien transcorregut durant un període deguerra civil (guerra del Peloponès) i d’inestabilitat política. Tenint en compte, a més a més, que era fill d’una de les principalsfamílies aristocràtiques d’Atenes, no és gens estrany que tingués una certa aversió envers la democràcia, accentuada perl’actuació dels polítics en aquella situació caòtica.

5) Què vol dir que Sòcrates creia que els valors eren absoluts? Quina importància té per a Plató que els valorssiguin o no absoluts?Davant la confusio lingüística, portada pels canvis soferts en la retòrica arrel dels ensenyaments sofistes, Sòcrates reclamava larecerca de les definicions generals per tornar l’autèntic sentit de les paraules. Sòcrates estava convençut que, si cada ciutadàassolia el coneixement de la virtut, la ciutat esdevindria millor.

6) Per què la persuasió només funciona amb els ignorants, segons Sòcrates/Plató? Segons Sòcrates i Plató la retòrica només funciona amb els ignorants, ja que els arguments d’aquesta persuadeixen perquèexciten i satisfan els desitjos de qui els escolta, la multitud. El retòric té èxit perquè adula la multitud, diu allò que sap queagradarà a la majoria perquè coincideix amb els interessos d’aquesta, que és en definitiva la consecució de tot allò que produeixplaer.

7) Què vol dir que Plató entén la política com a episteme?Plató entén la política com a episteme per una raó fonamental. La persuasió retòrica no produeix saber sinó purament creença,opinió, doxa en definitiva. Els arguments del retòric persuadeixen perquè satisfan els desitjos de la multitud. El retòric té èxit

perquè adula la multitud, diu allò que sap que els agradarà sentir. Per això, aquest tipus de persuasió només és efectiva amb elsignorants. Per l’altra banda, per exemple, un matemàtic que demostra com són les entitats matemàtiques no pretén agradar lamultitud. Demostra una cosa totalment objectiva, independentment de la satisfacció que produirà al gran públic. Lesdemostracions matemàtiques tan sols persuadeixen la intel•ligència. Per tant, no podrà ser un bon polític aquell qui no coneguiquè és la justícia. De la mateixa manera que no es demanarà la opinió a qualsevol quan es tracta de construir un vaixell, sinó alsenginyers nàutics

8) Hi ha objectes que no canvien i que són objecte d’episteme, segons Plató? Com s’anomenen? Què significa quesón extramentals?Plató va aprendre dels pitagòrics que les entitats matemàtiques, els nombres i les figures geomètriques, no canviaven i erenobjecte d’episteme. Aquesta mena d’entitats les anomenà Idees. Per Plató, les Idees són entitats extramentals ja que existeixenindependentment dels ésser materials. Per exemple, és evident que, encara que s’extingís tota l’espècie humana, el teorema dePitàgores continuaria sent veritat ja que els angles interiors de qualsevol triangle que poguessim imaginar sempre sumarien180º.

9) Què significa reminiscència? Per qui està influït Plató quan elabora aquesta teoria?Reminiscència respon al significat d'un record d'una cosa gairebé oblidada.La reminiscència és juntament amb la teoria del’ànima, la justificació que Plató dóna a les idees. Afirma que l’ànima, abans que s’introduís en el nostre cos en el moment denéixer, es trobava en el món de les idees, les quals coneixia perquè les havia vistes. En un moment donat, però, aquesta ànimava caure presonera en el cos (moment de engendrar-nos), fet traumàtic que la deixà atordida i que va fer que perdés lamemòria de la seva existència anterior. Plató es troba influenciat Sòcrates quan elabora aquesta teoria, ja que Sòcrates creiaque la veritat era dins de la nostre ànima i que es podia treure enfora a través de la maièutica (coneixement absolut mitjançantuna introspecció).


una introspecció).

10) Quantes idees n’hi ha? Les idees formen una jerarquia de més universals a més particulars. Però el concepte d’inclusió d’unes idees en unes altres noés del tot correcte, ja que la Idea d’animal no és la suma de les Idees dels diferents. La Idea d’animal és única i no la suma deles Idees del cos, d’ésser vivent, etc. D’alguna manera és tota sencera en cada una dels animals.

11) Amb les teves paraules: Què significa la idea del Bé?Segons Plató tot elconeixement està vinculat. La visió global de tot plegat és el Bñe. El Bé és la base de totes les coses, per aPlató significa Ordre i Unitat.

12) Què és la dialèctica?La dialèctica és un mètode d’anàlisi conceptual. Consisteix en recórrer intel•lectualment l’ordre jerarquitzat de les idees pertrobar el lloc que li correspon a cadascuna. Distingim la dialèctica ascendent i la descendent.

13) Quina relació hi ha entre les parts de la personalitat humana i les classes socials dins la polis? Per què ha deser el rei-filòsof la millor forma de govern?Les parts de l’ànima es poden dividir en tres: aquella amb què desitgem, la part apetitiva; la part racional i, per últim aquellaamb què decidim actuar o no, la voluntat o l’ànim. Cada una d’elles té una funció determinada i pot complir-la bé o malament.Així doncs, al mateix temps que hi ha tres parts en l’ànima, també hi ha tres classes d’éssers humans: els apetitius, en l’ànimadels quals predomina la part apetitiva, i l’objectiu últim dels quals és satisfer els desitjos; els animosos, en qui predonima la partpropera a irritar-se, que se satisfan en el compliment del deures; i els racionals, el màxim intererès dels quals es troba en larecerca de la veritat.- El rei-filòsof és la millor forma de govern perquè és l’únic que coneix la Idea de justícia i, per tant, els únics que podranimpartir-la.

14) En que consisteix la idea de ‘justícia’ de Plató?La idea de justícia de Plató no consisteix en aquella igualtat anivelladora que defensava la democràcia, sinó en dissenyar unestat que serà estable ja que tothom hi serà feliç, perquè podrà satisfer les seves tendències.

15) Quins interrogants o quins problemes van destapar els sofistes i que constitueixen la gran aportaciód’aquests dins el marc de la democràcia?Els sofistes es van dedicar de ple a intentar resoldre els problemes de la civilització i la cultura, de l’ètica i la política. Vanintroduir un gran canvi respecte els presocràtics que es dedicaven a la filosofia de la naturalesa, la cosmologia i la metafísica, jaque creien que el coneixement de la natura no es podia aportar res a les qüestions humanes dins la polis. Per tant, l’aportaciódels sofistes va ser fonamental per a l’establiment de la democràcia ja que aquests es van plantejar la majoria dels problemes

de la sociabilitat i la cultura.

16) Quines arrels de la paraula educació s’ajusta millor a l’actitud emprada per Sòcrates? I quina l’emprada pelsSofistes?Pels sofistes, educar vol dir bàsicament instruir, de manera que qui té el paper més important en el procés educatiu és quiensenya. Així doncs, qui aprèn ha de limitar-se a assimilar els coneixements que li són transmesos. Partien de la creença quel’alumne no sap res. Per Sòcrates, en canvi, el subjecte de l’educació és l’educand: el mestre s’ha de limitar a ajudar que surtitot allò que l’alumne ja porta a dins. Per tant, si la paraula educació es fa derivar de educare, que siginificar “conduir”, tenimque la que seria la concepció dels sofistes: conduir el deixeble cap allà on creuen que ha d’anar. En canvi, si es fa derivard’educere, que siginifica “extreure”, que és el que fa Sòcrates amb la seva acció “llevadora d’ànimes”.

17) En què consisteix el desengany de Plató? A quines teories el condueixen –dins l’àmbit de la política-?El desengany de Plató consisteix en què aquella organització social que havia ideat no resultava eficaç a la pràctica. Les sevestemptavies de fer realitat aquest projecte a Siracusa van palesar que això no podia ser possible.

Comentaris de Text de PlatóNúm. 1 (Selectivitat “Antiga”)

“ A la part racional, que és sàvia i que té cura de l’ànima sencera, li pertany, doncs, el dirigir, i a la part irascibleel ser-li obedient i fer-li d’auxiliar?- Certament.- Però, ¿no serà, tal com dèiem, la mescla de la música i de la gimnàstica la que farà harmòniques aquestes duesparts, vigoritzant, i relaxant, suavitzant, amansint l’altra, amb l’harmonia i el ritme?- Sí, certament, digué ell.- I aquestes dues parts, instruïdes així i veritablement ensenyades i educades per a la seva pròpia tasca,governaran la part concupiscible –que en cadascun de nosaltres ocupa, en efecte, la major part de l’ànima, i queés, per naturalesa, més insaciable de riqueses- i la vigilaran per a evitar que se sadolli dels plaers anomenats delcos i que després, un cop esdevinguda forta, no compleixi la seva pròpia tasca, sinó que intenti dirigir iesclavitzar allò que, per la seva naturalesa, no li pertany, i capgiri totalment la vida de tots.- Sens dubte, digué."

PLATÓ. “República”, LLibre. IV, 442.

Qüestionari:1. Exposa –amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixenrelacionades (1’5 punts).

La raó, que està en possessió de la veritat (episteme) ha de governar la nostra conducta amb l’ajuda de l’ànima irascible (elcor: el coratge), encarregada de fer complir allò que ha decidit la raó. Aquesta aliança té com a objectiu frenar els desigs(ànima concupiscible), per tal que no siguem esclavitzats per l’afany de plaers i l’egoisme, i esdevinguem en persones injustes.(64 paraules)

2. Posa un títol al text. (1 punt)

Aliança entre la raó i el coratge per controlar els desigs.

3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l’autor i de la seva època, tenint encompte les influències principals que l’autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que desenvolupis untema, sinó que comentis el text) (3 punts).

1. Aquest text pertany al Diàleg de la República, obra que per als especialistes s’emmarca dins l’època de maduresa de Plató(385 -370 aC), és a dir, posterior a la seva primera època, -la dels diàlegs socràtics (399-389aC), caracteritzada per l’afany dePlató per continuar amb l’ensenyament de Sòcrates i centrada, sobretot, en el concepte d’areté (virtut)-, i a la segona època(Diàlegs de transició: 388-385 aC), de forta influència pitagòrica, on exposa les seves teories del coneixement com areminiscència i on critica la teoria dels sofistes de que l’areté es pugui ensenyar. Així doncs, “La República” forma part dels


reminiscència i on critica la teoria dels sofistes de que l’areté es pugui ensenyar. Així doncs, “La República” forma part dels

diàlegs d’aquesta tercera època, l’eix de la qual és la Teoria de Les Formes o de les Idees. Aquesta doctrina plana sempre coma rerafons constant en les qüestions i reflexions entorn de l’Estat. El protagonista dels diàlegs en aquesta època continua essentencara Sòcrates, però ara és “un altre” Sòcrates, molt segur d’ell mateix.

2. El diàleg “La República” (Politeia) és el diàleg més ampli (juntament amb “Les Lleis”) i el tema central és l’Estat, i lesqüestions principals que tracta són la justícia i l’educació. En aquesta obra s’hi troben els principals mites amb els quals Platóintenta fer-se entendre per a un públic aliè a l’Acadèmia.

3. “La República” cal interpretar-la dins el context històric d’Atenes. Segons Plató, ni el partit democràtic ni el partit aristocràtichan protegit els autèntics interessos del poble. El propòsit de “La República” serà, doncs, definir aquests “autèntics” interessosdel poble i, a més, debatre sobre ells. Atribueix als sofistes la responsabilitat d’haver educat les élites polítiques enl’escepticisme i el relativisme, la qual cosa ha provocat en elles la manca de respecte a les lleis i als valors que van fer d’Atenesuna polis forta i respectada per les altres polis de Grècia. En el fons hi ha l’ambició de Plató de que l’escola que ell funda,l’Acadèmia, sigui un lloc on s’instruïssin els filòsofs governants. Plató no perdonarà mai que Atenes hagi “atemptat” d’unamanera tan bàrbara contra la filosofia que ell considera encarnada en la figura de Sòcrates. Aquest ha estat condemnat a mort iaquest episodi Plató no ho perdonarà mai a la polis regida per un sistema democràtic, que per a ell és injust.

4. El tema central de “La República” és la Vida Bona. Aquesta només es pot dur a terme, segons Plató, en condicions perfectes(en un Estat ideal). Per això, d’entrada cal parlar sobre l’Estat Ideal. El significat de “República” no és pas el d’un sistemaespecífic de govern, sinó estat o societat. Avui el sistema que propugna Plató l’anomenaríem Monarquia de caire il·lustrat.

5. El primer que aborda Plató en aquest diàleg és el significat d’allò que és just i, tot emprant el mètode socràtic de portar al’absurd les definicions que van donant al respecte els seus interlocutors. Posteriorment, Plató passa a interessar-se sobre lafunció del governant; és per això que cal considerar què és la justícia en la comunitat (Estat) i després també en l’individu. Per aPlató, en boca del personatge Sòcrates, l’estat ideal està composat pels guardians. Els guardians governants i els seus ajudantso auxiliars (soldats). Els governants seran els millors d’entre ells, els de més edat, i hauran de superar proves que demostrinque no podran ser corromputs ni subornats. Hi també hi haurà una tercera classe de ciutadans, els artesans, que seran totsaquells individus que no participen en el govern o en la protecció de l’Estat. Amb una mena de llei o regla de compensació i perevitar conflictes, a través del Mite dels Metalls, Plató explica que l’assignació dels ciutadans a una de les tres classes abansesmentades depèn del tipus o “aleació” en l’ànima amb la qual han nascut: és a dir, que per naixement cadascun de nosaltrestenim més capacitats per exercir una funció determinada que no pas una altra. I la justícia significa precisament això: quecadascú ocupi el lloc que li correspon segons les seves millors capacitats.

6.Aquesta divisió en tres classes també es pot aplicar a la personalitat humana per tal d’entendre el significat de persona justa.Segons Plató, i aquí se situa el text a comentar, en els humans també hi ha 3 parts, la raó, la part emocional i el desig. SegonsPlató, l’home just és aquell la raó del qual controla les altres dues parts. Associa la part del desig als plaers immediats, lestemptacions que allunyen l’ésser humà del camí vertader perquè és més còmode deixar-se endur pels instints més primaris queguiar-se per la raó, el coneixement del que és millor a llarg termini i que condueix a la justícia i, per tant, a la felicitat, a la VidaBona. L’home Bo és aquell en que les emocions s’alien amb la raó.

7. Tot aquest plantejament aboca a la tesi principal de Plató: la figura del filòsof i per què són els filòsofs els que han de regnaren la polis. Segons Plató el filòsof és aquell que estima la veritat. La veritat està vinculada al coneixement.

8. I per aquest camí Plató exposa la Teoria de les Formes o de les Idees, per tal de distingir l’autèntic coneixement i el que ésfals coneixement o opinió. La veritat es troba en un món apart, en el món de les idees. I Plató, per tal d’explicar què vol dir queés un filòsof (=coneixedor de les Formes, a més de ser valent, disciplinat, prudent i bo), intentarà demostrar que aquest és lapersona més preparada per governar un Estat. Però, davant de l’experiència viscuda amb el seu mestre, Sòcrates -l’home méssavi de Grècia condemnat a mort- proposa la tesi de que un filòsof no és útil sinó compta amb l’aliança dels auxiliars o soldatsper tal de fer complir allò que ha conegut en el món de les idees, la veritat, el Bé, allò que convé al poble. Un home no pot sercompletament bo a menys que l’ambient en el qual viu també ho sigui. Aquest és l’objectiu del mite més famós de Plató, el Mitede la Caverna.

9. En el mite de la Caverna associa ignorància (doxa o opinió: creences populars) amb foscor, i coneixement o saviesa(episteme, ciència o saber absolut) amb la llum, fins arribar al Bé, que és aquella idea de globalitat que permet veure ell lligamorgànic que vincula tots els coneixements parcials.

10.Seguint aquest fil conductor Plató descriu les quatre classes de societats injustes que en la seva època coexisteixen, per talde demostrar, sobretot, que la democràcia atenesa és un govern injust i que cal superar-ho si volem crear unes estructuresjustes per tal que pugui donar-se l’home just, objectiu del diàleg: Com assolir la vida Bona o la Felicitat. Però, finalment, ha desuperar un escull que ha planat en tot el diàleg: ¿Per què és millor la vida de l’home just que la de l’home injust? ¿Quin tipus derecompensa té aquella persona justa que no tingui la injusta?

11. Ens trobem que Plató, que no accepta l’optimisme socràtic propi de la seva doctrina (l’intel·lectualisme moral, segons la qualel mal el fem per ignorància i que la saviesa porta a fer el Bé i, per tant, a la felicitat), retorna a Sòcrates. Per a Plató el desig,l’individualisme i l’egoisme, que impregna el comportament de la majoria del poble, impossibilita que Atenes surti de la crisicrònica en la que viu, de la corrupció i oportunisme dels seus governants. Creu que si no és per la força el governant savi nose’n sortirà. Aquesta mena de monarca il·lustrat haurà de fer-ho “tot pel poble però sense el poble”. Doncs bé, tot i que Platósembla que renegui de l’optimisme socràtic, perquè el desig sempre domina la raó, i per això cal el suport dels soldats, semblaque, finalment, arribi a la conclusió que la recompensa per a una vida justa vingui després de la mort, en l’altra vida: la justíciaserà recompensada i la injustícia castigada. Però com ningú no tria ser desgraciat per a tota l’eternitat, podem concloure, i Platóaixí sembla que ho faci, que la injustícia és, en darrer terme,una qüestió d’ignorància.

12. Plató ha influït, amb la seva fórmula del rei-filòsof ajudat pels guardians, en moltes de les doctrines conservadores sobre elpoder. Durant tota l’Edat Mitjana i amb la “vampirització” que la jerarquia de l’església catòlica va fer de Plató, s’escenificarà quel’Església simbolitzaria el filòsof de Plató (que sap allò que convé als fidels perquè se salvin en l’altra vida), que ajudada pels reisi emperadors (guardians) estendria la cristiandat i asseguraria la salvació de les ànimes. Els pagesos (els artesans de Plató)també serien necessaris, però només per treballar i assegurar la base d’aquesta jerarquia summament piramidal delfeudalisme.

La influència de Plató s’estén als crítics de les democràcies de masses del món actual. Aquests crítics es refereixen a la caverna per explicar com el control dels mitjans de comunicació i d’informació, que exerceixen uns pocs grups mediàtics, podenmanipular l’opinió pública i així poder determinar en gran mesura les eleccions i les campanes electorals, i per tant l’elecció delsgovernants.. La mateixa pregunta que se li pot adreçar a Plató: ¿qui controla els filòsofs? podem aplicar-la al món de lainformació: ¿Qui controla els poderosíssims grups mediàtics en un país o arreu del món? ¿És possible una informaciótransparent, veraç? ¿És possible una autèntica democràcia amb una informació tan manipulada i controlada per tan poquespersones? En fi, alguns aspectes de la doctrina política de Plató encara són d’actualitat.

4. Quines diferències podem establir entre l’opció ètica que fa Plató i l’alternativa socràtica? (2’5 punts).

L’opció ètica socràtica confia més en la bondat natural de la persona un cop supera la ignorància, sempre i quan la personatingui un coneixement autèntic de la realitat, de la globalitat (la Vida Bona). Si arriba a aquest punt, l’individu serà just, perquès’haurà produït una mena d’automatisme entre saber = bondat = felicitat (areté anthropine). Però Plató desconfia d’aquestaequivalència de l’intel•lectualisme moral de Sòcrates, atès que considera que el desig sempre és superior al poder que té la raóquan aquesta intenta assenyalar el camí a seguir (el deure). No tothom té el coratge o està disposat a “sacrificar” el plaerimmediat pels beneficis posteriors de la Vida Bona. Si el coratge no s’alia amb la raó, la temptació dels plaers immediatssempre guanya. Per tant, la raó necessita de la força. No n’hi ha prou amb la persuasió i guia del coneixement. La saviesa per sisola no venç la ignorància: la condemna a mort de Sòcrates, “l’home més savi de Grècia” a mans d’un Jurat popular ignorant


sola no venç la ignorància: la condemna a mort de Sòcrates, “l’home més savi de Grècia” a mans d’un Jurat popular ignorantn’és la mostra.

5. Creus probable que els governants i els filòsofs s’identifiquin? ¿Ho consideres desitjable?No és probable. Els governants han d’atendre d’una banda al programa o ideologia mitjançant la qual han assolit el poder, peròtambé, si es tracta d’una democràcia, han de fer front a les demandes contradictòries dels diferents sectors socials (perexemple si vol acontentar els sectors ecologistes ha de suprimir llocs de pàrquing i fer més zones blaves per restringir el trànsitde cotxes que ocupen carrers i contaminen). Per tant, ha de negociar amb els diferents “desigs”. Ha de fer veure que acontentatothom si vol continuar governant i guanyar les properes eleccions. Ha de fer veure que dóna a cadascú almenys part d’allò quesol•liciten. En canvi el filòsof, segons Plató, està guiat per l’amor a la veritat, i sovint això suposa atendre a allò que convé a lasocietat malgrat calgui prendre mesures impopulars per a la majoria de la població. Per què? Perquè la veritat (benefici a llargtermini) està renyit amb les comoditats a curt termini o plaers immediats. Així doncs, és molt probable que la “puresa” delsobjectius del filòsof no s’atinguin amb els “capricis” o demandes dels governats, doncs no sempre estan conscienciats de laveritat o d’allò que convé més a llarg termini i no estiguin disposats a esforçar-se perquè els seus fills heretin una societatmenys contaminada, per exemple.

És desitjable? Depèn. El governant s’ha de fer respectar pel poble, mitjançant el seu rigor, la seva seriositat; que no canviïd’opinió o aduli el poble quan hi ha manifestacions de descontentament dels sectors afectats per les seves mesures de govern.El governant s’ha de guanyar el prestigi i demostrar que una mesura impopular a curt termini pot ser beneficiosa pel conjunt dela població més endavant. Per tant, el governant ha de tenir unes habilitats grans de pedagogia, de persuasió. Però si elgovernant s’entesta en prendre mesures impopulars “pel bé del poble, però sense el poble” i ho intenta imposar per la força, acausa de “la puresa dels objectius”, o d’una suposada veritat, es pot tornar un governant-filòsof autoritari, fanatitzat, autista i,fins i tot cruel si intenta eliminar per la violència i la força tot vestigi de discrepància i dissidència.

En definitiva, la suposada saviesa que té el filòsof es pot entendre de dues formes: la veritat (episteme) dels objectius o fins iprou, o bé també la veritat dels objectius però també dels mitjans per aconseguir-ho

Comentari número 2. PAU 2004.

“Em sembla necessari que precisem qui són els filòsofs a què ens referim quan ens atrevim a sostenir que han degovernar l’Estat; i això, a fi que, sent ben coneguts, tinguem mitjans de defensar-nos mostrant que a ells els éspropi per naturalesa tractar la filosofia i governar l’Estat, i als altres seguir el que governa. (...) Llevat que elsfilòsofs governin en els Estats o que tots aquells que s’anomenen reis i dinastes practiquin noblement iadequadament la filosofia –llevat que coincideixin una i altra cosa: la filosofia i el poder polític-, no hi ha, amicGlaucó, treva per als mals dels Estats, ni tampoc, segons crec, per als del govern humà."

PLATÓ, República

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts)

Els filòsofs són els que tenen una capacitat natural per assolir el coneixement del Bé (interessos objectius del poble). Fins queaquests no governin o que els reis no siguin filòsofs no hi haurà justícia ni pau en la polis (40 paraules) 2. En les sis qüestions següents, trieu l’única resposta que considereu vàlida (no cal justificar-la). Cada resposta erròniadescompta un 33% de la puntuació prevista per a cada pregunta. Per contra, les preguntes no contestades no tindran capdescompte. 2.1. Què defensa Plató en aquest text?a) la monarquiab) la coincidència entre filosofia i poder polític.c) Un govern fort de l’Estatd) Que mani un de sol

2.2 Assenyaleu la frase que considereu que no coincideix amb cap idea del text.a) Els filòsofs han de governar l’Estat.b) No hi ha Estat bo sense filòsofs governant.c) Els mals de l’Estat només s’acaben amb la monarquiad) Als filòsofs els és propi per naturalesa governar l’Estat

2.3.Assenyaleu quina de les frases següents expressa una argumentació continguda en el text.a) Quan hi ha coincidència entre filosofia i poder polític és perquè els reis s’han fet filòsofs.b) Sense reis, els Estats no deixen de tenir mals.c) Arribar a una bona definició de filòsof és útil per defensar que els filòsofs han de governar l’Estat.d) Com més filòsofs hi hagi en un estat, més just serà.

2.4. A quin període històric pertany la filosofia de Plató?a) A l’antiguitat.b) A l’Edat Mitjana.c) Al Renaixement.d) A la modernitat.

2.5. Quina forma de govern es defensa en el text?a) La plutocràcia.b) La monarquia.c) La democràcia.d) L’aristocràcia.

2.6. De quina mena és la relació que hi ha entre el govern de l’Estat i el govern de l’home sobre si mateix pel que fa a laconsecució d’una treva dels seus mals?a) De total independència.b) De consonància.

c) D’absoluta contraposició.d) De proporció inversa.

3. Compareu la idea de govern que hi ha en aquest text amb alguna altra idea de govern (3 punts)El rei-filòsof o el filòsof que regna el podem comparar amb el sistema de govern democràtic. Plató considera que el filòsof estàen possessió del coneixement cert (episteme), de la veritat, d’allò que és el bé per a la societat. És per això que està legitimatper portar el timó de la “nau”, del govern. En una democràcia, però, l’únic termòmetre vàlid és la majoria de vots. Pot passar que en la democràcia puguin governar mediocres i gent incompetent, però sempre podem dir que ha estat per lliureelecció dels ciutadans, que ha hagut llibertat per a la crítica i la reflexió abans de votar. El sistema democràtic pot incórrer enerrors a causa d’uns governants incompetents, però també és un sistema que permet rectificar les decisions equivocades,gràcies a que hi ha llibertat per a la crítica i per a castigar electoralment o penalment, o bé per canviar de govern amb una altramajoria social (misèria i grandesa de la democràcia gràcies a la llibertat).


majoria social (misèria i grandesa de la democràcia gràcies a la llibertat).Una democràcia es basa en la creença que ningú està en possessió de la veritat. Es reconeix que en una pluralitat d’opinionsdiverses, només la majoria obtinguda per persuasió i el convenciment pot governar.

4. Expliqueu per què creieu que l’autor del text té rao o per què creiei que no en té (2 punts).Plató pot tenir raó quan considera que han de governar els filòsofs o que els reis filosofin, si entenem per filosofia tenir unconeixement de la globalitat, és a dir, conèixer, allò que convé al conjunt de la comunitat o de la societat, per tal de no recaureen un mal govern, en la corrupció i el suborn, o bé en el clientelisme o favoritisme dels grups que són més propers alsgovernants; en definitiva per evitar que dominin els interessos d’una part en detriment del que convé objectivament a lacomunitat en general. “Objectivament” voldria dir no adular la majoria per tal de mantenir-se en el poder i, si cal, adoptarmesures impopulars a curt termini per tal d’obtenir beneficis a la llarga, si això és el que li convé a la societat.Plató pot no tenir raó perquè l’ànsia de puresa dels filòsofs pot portar a un govern fins al puritanisme més absolut, al fanatismemés autoritari. Perquè, al capdavall, el filòsof platònic es creu posseïdor de la veritat. Però qui controla o qui verifica si de debòel filòsof-rei està en possessió de la veritat? Com sabem que el filòsof no condueix el seu poble cap al desastre, com ja hapassat amb experiències passades amb governants visionaris que s’han cregut imbuïts per una missió divina i han arribat, fins itot, a provocar la neteja ètnica i la liquidació física dels discrepants?

Núm. 3. Proposta de Prova PAU 2006.

“Aquell que no pugui distingir la idea del bé amb la raó, tot separant-la de la resta, i no pugui travessar totes lesdificultats com enmig d’una batalla, ni aplicar-se a aquesta recerca –no segons l’aparença sinó segons l’essència-i tampoc fer la marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que aquest homeposseeix el coneixement del bé en si ni de cap altra cosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, seràper l’opinió, no per la ciència; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que baixarà a l’Hades abans depoder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.”

PLATÓ, República

1 (2 punts)Expliqueu breument –al voltant de 30-60 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.El coneixement del Bé s’assoleix quan aconseguim destriar les aparences de la veritat, és a dir, el fals coneixement o opinió, dela realitat autèntica o episteme. En definitiva, quan tenim una visió global de les coses i no pas parcial, interessada ofragmentària (45 paraules)2. (1 punt).Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 7-15 paraules en cada cas.a): “essència”b): “ciència”.Essència: És allò que roman estable malgrat els canvis. Per Plató, la realitat autèntica o saber autèntic.Ciència: És el coneixement de les essències, que assoleix anant més enllà de la informació dels sentits, a través de la raó.3 (3 punts).

Quines raons té Plató per assimilar l’estat de mera opinió –la mancança de veritable coneixement- a una mena de somni?(Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Plató que siguin pertinents encara que no apareguinexplícitament en el text).Despert i adormit són maneres de parlar per distingir la saviesa (coneixement veritable) i la ignorància (opinió), com la llum i lafoscor del Mite de la Caverna. O també esforç i comoditat. En tota l’obra de Plató ens trobem amb un fil conductor: els plaers isatisfaccions immediates, en la majoria de les persones, tenen més força que les gratificacions que obtenim a la llarga, fruit de

l’esforç i esperit de superació. No tothom té el caràcter i la fortalesa per superar les temptacions del benefici ràpid. I això és elque passa a la polis, perquè a la majoria dels ciutadans els manca aquest coneixement de la globalitat: el conjunt d’esforçosparticulars donaran com a resultat més pau i felicitat. Però mentre que els dirigents es comportin adulant aquells que no volenesforçar-se,(els adormits) ja que són la majoria, no recollirem els fruits. Per Plató no hi hauran homes justos mentre que unEstat no sigui Just. I aquest Estat just haurà d’estar dirigit per aquells que no tenen por a l’esforç, els filòsofs, que estan guiatsper l’esperit de recerca cap a la veritat. Influït per la condemna a mort del seu mestre, Sòcrates, Plató serà partidari d’unsistema de govern ben diferent a la democràcia. Perquè, segons ell, la democràcia –govern de la majoria- propicia que elsinteressos particulars passin per damunt de l’Estat, de la comunitat. El relativisme dels sofistes ha propiciat també aquest estatde coses; la no creença en els valors absoluts ha incidit en la conducta de la classe dirigent. Vet aquí la crisi profunda que viuAtenes. Per contrarestar aquesta visió dels sofistes Plató ens parla de la Teoria de les Idees o de les Formes, de clara inspiraciópitagòrica, per tal d’explicar que sí és possible assolir el coneixement de la veritat, d’allò que convé a la polis, sempre i quan hihagi gent preparada per governar. I aquesta gent –pocs- seran els filòsofs, que comptaran amb el suport dels vigilants, per talde dirigir l’Estat i, si cal, prendre mesures impopulars a curt termini, però que a la llarga beneficiaran tothom. Els filòsofs podenaccedir al món de les idees gràcies a un exhaustiu itinerari de preparació en l’abstracció, de les matemàtiques (món de lesIdees, de la globalitat, de la idea del Bé), mentre que els artesans –el poble- propens a “adormir-se” pels cants de l’opinió,haurà de respectar el rumb que imposen els filòsofs.

4 (2 punts)Compareu la concepció platònica del coneixement amb una altra concepció del coneixement que es pugui trobar en la història dela filosofia.El problema del coneixement en la filosofia grega ja va interessar als filòsofs antics des dels seus inicis. En interessar-se pelfuncionament de la physis (naturalesa), ja van adonar-se que aquesta canvia constantment i que a través dels sentits noméscopsem aspectes parcials, fragmentaris, efímers i passatgers. Per tant, no aconseguim tenir una visió estable i global sinónomés efímera (fenomènica). A aquest tipus d’informació la varen anomenar OPINIÓ. Opinió o DOXA té més aviat un significatpejoratiu: inestable, pobra, enganyadora, falsa, etc...Va ser sobretot a partir d’Heràclit i Parmènides que la filosofia es va centrar en aquest aspecte, en la qualitat de les nostresinformacions, tot distingint entre la informació que rebem a través del sentits (DOXA-opinió), i la raó. Els sentits enssubministren una informació canviant, contradictòria (els contraris com ells deien) mentre que la raó busca l’estabilitatmitjançant un procés d’abstracció, més enllà dels sentits (metafísica). La raó depura tot allò que canvia i fixa aquells aspectesque sempre perduren. Heràclit ho va anomenar “harmonia de contraris” i Parmènides “ser”.L’oposició entre sentits i raó va ser una constant en la literatura filosòfica. Els sentits es van associar amb el cos, amb lamortalitat i la raó amb la divinitat, amb l’autèntica realitat: la immortalitat. Coincideixen doncs en l’ésser humà dues facultats.Aquells que estan desperts es guiaran per la raó més enllà de la informació laberíntica subministrada pels sentits i aconseguiranel coneixement de la veritat. I aquells que estan “adormits" només es quedaran amb les aparences o fals coneixement.

En el pla ètic i polític, els sofistes van fer cas omís a aquesta distinció i van afirmar que els humans no tenim capacitat suficientper assolir un coneixement absolut de les coses, i cal acontentar-se amb una visió parcial i relativa. I aquest criteri ho vanaplicar a l’àmbit de les normes socials, costums o lleis de les polis. Aquestes no són iguals arreu perquè no responen a lleisabsolutes. Per tant, ningú no està en possessió de la veritat, atès que aquesta no existeix o, almenys, els humans no la podemobtenir. En el camp de la política aquesta doctrina es va traduir en la cultura pròpia de la democràcia: els governs s’han de regirper aquells que aconsegueixen sumar el suport de l’opinió de la majoria.

Plató, al contrari dels sofistes, considera com Sòcrates, que aquest escepticisme i relativisme dels sofistes ha impregnat elsdirigents polítics d’un comportament individualista i oportunista, i això ha propiciat la corrupció entre els governants i ha provocatla crisi i decadència d’Atenes. És per això que Plató es marca com a objectiu el demostrar que sí és possible assolir la veritat deles coses i també l’existència de valors absoluts que guiïn la conducta dels polítics i dels ciutadans. Això és possible a través dela raó. Així s’explica la proposta que ell presenta per tal de superar la crisi que viu Atenes, un filòsof-rei o una mena de monarcail•lustrat (o també una aristocràcia de filòsofs-governants), atès que està en possessió de la veritat o d’allò que convé al poble.


il•lustrat (o també una aristocràcia de filòsofs-governants), atès que està en possessió de la veritat o d’allò que convé al poble.Ho justifica mitjançant la Teoria de les Idees o de les Formes, de clara influència pitagòrica.

5 (2 punts ) (plantejament fix).Quines objeccions creieu que es podrien posar a la tesi platònica que el coneixement de les idees no pot obtenir-se mitjançantels sentits? Expliqueu-les i raoneu la resposta.

Resposta oberta. Exemple:Si partim de la base que les idees o conceptes són imatges mentals, podem demanar-nos per l’origen d’aquestes imatgesmentals. Té la ment la capacitat d’operar sense rebre cap informació externa? La ment, ¿crea la informació o només la digereix?Si fos així un infant podria tenir els mateixos coneixements que una persona adulta, doncs el temps d’existència o de vida notindria importància.Si utilitzem el símil de l’ordinador, podem comprovar que la màquina té “una forma de fer o de treballar” (el software), però per

fer-ho se li han d’introduir dades (informació) per ser tractades. Per tant, podem concloure que la raó (la ment) no ésomnipotent per crear idees, sinó que necessita de les dades (informació) que li proporcionen els sentits. Per tant, l’objecció quese li pot posar a la tesi platònica sobre el coneixement de les idees, és que la ment pot tractar d’una determinada manera lainformació, una determinada manera de seleccionar i depurar les dades (segons la personalitat, la intel•ligència, la preparació,etc., de cada individu), però no prescindir dels sentits. És clar, mentre que no es demostri que hàgim tingut vides anteriors ique el coneixement és un record d’aquestes vides anteriors.

Comentari número 4. (Model de l’antiga “Selectivitat”)

“Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de maneragenuïna i adequada, i que coincideixen en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixirigorosament que marxin separadament per cada un d’aquests camins les múltiples natures que actualment hofan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estat ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes;tampoc abans d’això no s’esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l’organització política queara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil•lo a dir, perquè veia que era una manera deparlar controvertida; i és difícil d’advertir que no hi ha cap més manera d’ésser feliç, tant en la vida privada comen la pública”.

PLATÓ, “La República”.

1. Exposa –amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixenrelacionades (1’5 punts).“Si no governen els savis no hi haurà pau ni la fi dels mals, ni es donarà la felicitat privada nipública”.

2. Posa un títol al text (1 punt).

a. Els savis han de governar.b. El rei-filòsof.

3. Comenta el text, és a dir,posa el text en relació amb el pensament de l’autor i de la seva època, tenint encompte les influències principals que l’autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que desenvolupis untema, sinó que comentis el text). (3 punts).

Sinopsi (guió d’una possible resposta)- Després del període d’esplendor, Atenes entra en una crisi que la durà al declivi, després de la derrota contra Esparta.- Influència negativa dels interessos particulars en detriment dels interessos patriòtics (per part de la classe dirigent).o Influències negatives dels sofistes: § Relativisme § Escepticisme § “virtut utilitària” versus interès comú.o Influències: Sòcrates (condemna a mort)

DIAGNÒSTICPlató: ressentiment contra la democràcia:• La igualtat porta al desordre.• La majoria és inculta i es guia pels instints (interessos personals i a curt termini).PRESCRIPCIÓ / PROPOSTA:Govern dels savis (una mena de monarquia il•lustrada, diríem avui).o Aquesta proposta es basa en una anàlisi psicològica on s’estudia la contraposició desig versus obligació (raó).o Només els savis es guien per la raó. § Divisió tripartida de l’ànima § Divisió de la polis en 3 classes socialso El Bé: valor absolut: Allò que convé a la polis. Visió de globalitat o Els savis. Aquesta visió general, del Bé comú, només és assolible per aquells que suporten els sacrificis, la negació delsinstints, o la superació dels interessos personals (individualisme, personalisme, egoisme, etc.).

o Noció de Justícia: Cadascú al lloc que li pertoca segons el grau de superació dels instints o de la ira: Ordre social on cada partés necessària sempre i quan encaixin cadascuna en el seu lloc més adient. (segons les capacitats de les quals estigui dotat aixíexercirà la seva tasca)

4. Explica el concepte de "Justícia" segons Plató (2’5 punts)

5. “La majoria sempre té raó”. Expliqueu per què creieu que aquesta afirmació té raó o per què creieu que no laté. (2 punts).

Comentari número 5“Aquell que no pugui distingir la idea del bé amb la raó, tot separant-la de la resta, i no pugui travessar totes lesdificultats com enmig d’una batalla, ni aplicar-se a aquesta recerca –no segons l’aparença sinó segons l’essència-i tampoc fer la marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que aquest homeposseeix el coneixement del bé en si ni de cap altra cosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, seràper l’opinió, no per la ciència; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que baixarà a l’Hades abans depoder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.”

PLATÓ. "La República"


PLATÓ. "La República"

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts )

Aquells que no són capaços de fer l’esforç i guiar-se per la raó, no poden assolir el coneixement del bé. Estan condemnats aseguir adormits fins que es morin, doncs es deixen endur per les aparences i només obtenen que opinió o fals coneixement.

2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpiadel pensament d’aquesta època (3 punts )

Guió:- Període antropològic de la filosofia a la Grècia clàssica, caracteritzada per un cert abandonament dels interessos físics onaturalistes i un major interès pels problemes ètics i polítics que es donen a la polis. Atenes en serà el centre d’aquesta reflexió.Període on la sofística ha arrelat de forma potent. (Ampliar amb les característiques del pensament sofístic i les tres generacionsde sofistes).

La crisi política que porta a Sòcrates a criticar la sofística i el sistema democràtic. Sòcrates i el seu deixeble Plató no estand’acord amb el relativisme i l’escepticisme. (Ampliar amb l’acusació que fa Sòcrates a la influència negativa dels sofistesrespecte a la democràcia atenesa).Creuen que la democràcia ha perdut els referents i que cal recuperar el vell patriotisme que l’Atenes del passat tenia i que li vapermetre assolir les gestes que ara tothom enyora. La manca d’escrúpols dels governants que es guien més per la conveniènciaque no pas per les conviccions en uns valors que marquin la seva conducta, porta a Sòcrates/Plató a postular una idea del bé,una idea de la veritat absoluta, més enllà dels relativismes oportunistes. La idea del bé significaria allò que convé, aquellesnormes de conducta i valors ètics sagrats que cal dur a terme per assolir una unitat del poble entorn uns objectius que,probablement a la curta, són incòmodes o impopulars, però a la llarga ens duran a assolir èxits col•lectius. Té un grancomponent religiós atès que el Bé, també voldria dir el sentit per a la vida, més enllà de la qual tindrien compensació. Endefinitiva, la idea o concepte de bé té una funcionaltat ètica, el sentit de la vida, de la Vida Bona, justa, on la raó predomina perdamunt de les altres facultats de la personalitat humana, els sentiments i els desigs, i també una altra funcionalitat, en lapolítica: la idea de Justícia en la polis és condició sine qua non per assolir una vida justa individual. Per tal d’assolir aquest estatJust cal que la part més noble, o classe social més sàvia, els filòsofs governin, amb aliança amb els guardians per tal de guiar elpoble. El que indica que per Plató el concepte de bé és equivalent a la idea o visió de l’ordre que ha d’imperar tant en la poliscom en la persona humana. En el fons batega tot un fil conductor en contra de la democràcia i en favor d’una mena deMonarquia il•lustrada encapçalada pels savis i amb suport d’una mena de policia o classe dels guardians. I tot plegat perquè nopassi que els savis siguin marginats o condemnats a mort, com li va passar al seu mestre, l’admirat Sòcrates.

3. Expliqueu el concepte de bé que es desprèn d’aquest text. (3 punts).

El concepte de bé està relacionat amb la idea de globalitat, doncs per Plató tot el coneixement està vinculat i ho podemcomprovar gràcies a la dialèctica. El bé és la llum que ha de guiar-nos per assolir una conducta bona, i també el governant lanecessita per fer de la polis una societat justa. A diferència dels sofistes, aquest concepte té un caràcter absolut i no relatiu. Ésper això que es basa en la veritat que, segons Plató, és allò autènticament real i immutable. En política es tradueix com allò queconvé al poble de debò, malgrat els sacrificis que calgui fer.

4. Quin sentit creieu que pot tenir avui la distinció entre opinió i ciència? (2 punts)

En el sentit clàssic, opinió i ciència tenien un sentit, respectivament de subjectivitat o visió fragmentària, passatgera de larealitat. Per contra ciència (o episteme) adquiria un sentit de saber segur, no canviant. Actualment, l’opinió i la ciència tenen unsentit també útil i vigent. Davant de l’allau d’informacions diverses, contradictòries, i sovint enganyoses, ja sigui en l’àmbit de lapolítica, de l’ètica, de la salut, de la medicina, necessitem contrastar els diversos punts de vista per comprovar les possiblesformules miraculoses, o bé per separar el gra de la palla de la pura xerrameca. La informació veraç s’ha d’aconseguir desprésd’un esforç d’investigació meticulosa i de contrastació dels punts de vista amb procediments en els quals la comunitat científicainternacional hagi pogut intervenir i arribar a un acord. Val a dir també que en una societat lliure no hi haurà mai unanimitat isempre hi haurà veus discordants. El concepte de veritat absoluta no existirà avui en ciència, sinó més aviat, “alta probabilitat ofiabilitat”. Aquesta és la diferència amb el concepte de ciència clàssic.

Comentari número 6. PAU. Curs 2005-06. Sèrie 1 Opció A

-Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com enuna batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó enl’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si nicap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió,però no de la ciència? (...)

-Sí, per Zeus! –va exclamar-. Diré tot això i amb totes les meves forces.

-Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crecjo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats deraó, com si fossin línies irracionals.

-No, en efecte –digué.

-¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar irespondre amb la més gran competència possible?

-Els ho prescriuré –va dir, completament d’acord amb tu.

-¿I no creus –vaig dir- que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res quepugui posar-se amb justícia per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament?

PLATÓ, República, 534 c.

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2 punts).

Puntuació assolida: 10 punts.

1.La idea principal d’aquest text de Plató és l’educació per mitjà de la dialèctica ( com a ensenyament), més alt d’aquellespersones, que siguin capaces per naturalesa de poder assolir la contemplació de les idees. Això serà el que els permetrà unconeixement vàlid i universal: ciència. Amb ella, podran dirigir i governar la comunitat. Perquè posseeixen raó, han estudiat ireflexionat i, sobretot, han contemplat les idees. Per tant, poden obrar en conseqüència. (Puntuació: 2 punts)

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents –al voltant de 5-15paraules en cada cas. (1 punt).a) “el be en si”


a) “el be en si”

b) “opinió”2. (Puntuació: 0’5 + 0’5 = 1).-“el bé en si”: idea suprema a partir de la qual es desencadenen les altres.-“opinió”: nivell de “coneixement”que pertany al món sensible, canviant, finit...

3. Per què diu Plató que la dialèctica està “ en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res quepugui posar-se amb justícia per damunt d’ella”? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes delpensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) (3 punts).

La filosofia central de Plató se centra en la teoria de les idees. Aquesta distingeix entre dos mons ontològics i gnoseològics: mónde les idees al que correspon la ciència, i món de les coses al que correspon la opinió.

El món sensible és canviant; per tant, trobem les coses. Com a tal no podem dir que ens proporcioni un coneixement segur, sinóopinió. L’altre món, l’intel•ligible, és immutable, etern, estable... propi de les idees. Per això podem tenir un coneixement segur,universal, vàlid.

Aquest món que consta d’idees està jerarquitzat, la idea principal és la idea de Bé o idea de Bellesa, i li segueix la valentia,l’ordre... i, després les matemàtiques. Són idees que serveixen de model per prendre judicis perquè les coses les imiten i se liassemblen. Per això, Plató va considerar que es podia arribar a tenir un coneixement universal i vàlid. A diferència dels sofistesque defensaven el relativisme.

Davant d’això, va defensar l’innatisme: l’ànima ha contemplat les idees, però en caure al món sensible les ha oblidades. Ara lesha de recordar. L’home és un compost d’ànima i cos. La primera és pròpia de les idees; per tant, és immortal. Ha contemplatles idees i les pot jerarquitzar. El cos, en canvi, és del món sensible, perquè canvia, és finit... De manera que el menysprea. Elrecord, la reminiscència, és defensada. Confia en la capacitat d’arribar a conèixer de manera vàlida. Les coses imiten,s’assemblen a les idees; amb la raó i la dialèctica, l’individu assoleix les idees. Plató és dualista, i l’ànima, el més important,consta de diferents parts: racional, concupiscible (passions nobles) i irascible (instints). Si aquestes dues estan subordinades ala raó, i fan el que els hi correspon, llavors hi haurà justícia i, consegüentment, felicitat.

Aquest sentit també és aplicat a la societat. Plató creu que aquesta està jerarquitzada també. Cada individu és diferent. Però, toti així, existeixen tres classes. Les persones, educades totes per igual en un primer principi, passen a rebre una selecció, Isegons aquesta els individus seran, posteriorment, educats perquè facin allò que els hi és propi.

Distingim entre treballadors (la majoria; proporcionen les coses bàsiques per viure), els militars (amb una educació mésacurada, han de defensar la comunitat d’avatars externs i interns; han de seguir un pla estricte en l’àmbit personal per poder ferla feina el millor possible); els filòsofs-governants (antics militars que han estat educats, han reflexionat i estudiat utilitzant laraó i, consegüentment, els hi ha ensenyat la dialèctica per poder assolir el lloc més alt del coneixement: la raó intuïtiva, quecorrespon a les idees.

Aquelles persones que les han contemplat han de baixar al món sensible per poder dirigir,k prendre les decisions . Així, doncs, sicadascú fa el que li és propi, hi haurà justícia, i, aleshores, felicitat. Si no fos el cas, entraríem en les malalties de l’estat:tirania, oligarquia, democràcia...

(Puntuació assolida: 3 punts)

4. Compareu la filosofia política de Plató (és a dir, la seva concepció del govern i la justícia) amb una filosofiapolítica diferent que es pugui trobar en la història del pensament (2 punts).

Plató va considerar que el tipus d’estat més apropiat era l’aristocràcia. Aquesta havia d’estar moguda i dirigida pels millors.Aquests eren els governants-filòsofs, que havien assolit les idees i, per tant, coneixien la idea de Bé (com a absoluta) i totes lesque vénen després. De totes maneres era necessari que cada ciutadà fes el que li era propi. D’aquesta manera hi havia ordre iharmonia, i per tant, justícia. La qual proporcionaria felicitat als ciutadans.

Pel filòsof Mill, de l’època contemporània, la seva concepció era diferent, Defensava la democràcia. Creia que les personeshavien de ser lliure de pensar, creure, dir i fer. Defensa un individualisme. Perquè creia que l’Estat aniria bé si es fes allò que lamajoria creu. De totes maneres, continuava dient, s’havia d’evitar que aquestes majories exercissin un poder coercitiu a lesminories. Tothom és lliure de dir el que pensa. Tot i això, també defensava la importància de l’Estat. Considerava que aquesthavia d’actuar quan les decisions i els actes de les persones perjudiquessin als altres. Perquè en aquest sentit es trencaria laseva filosofia principal: actuar per proporcionar la màxima felicitat, al major nombre de persones.

(Puntuació assolida: 2 punts). Observacions: Cal accentuar la comparació i no tant la juxtaposició (un autor després de l’altre):

Això vol dir remarcar les diferències (Mill versus Plató: individualisme davant estatalisme, democràcia, llibertat, etc...) i lessimilituds (tenir un cert grau de visió general per tal que els interessos individuals no perjudiquin els altres).

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta. (2 punts).

Per a Plató, els filòsofs són els més savis i són ells els que han de dirigir-governar, la comunitat. Aquest criteri el respecto in’estic també d’acord. Però no del tot la raó, la saviesa, és un fet molt important per decidir el correcte, el millor... però tambéés necessari que la informació que ens proporcionen els sentits, no els rebutgem. L’experiència és un element molt important.Quan s’estudia una carrera, per exemple, medicina o dret, no només és necessari que s’estudiïn les parts del cos o les lleis, sinóque és molt important posar-ho en pràctica. Perquè aprendre dels errors també ens fa més savis.

Una altra crítica que podria rebre és que les persones a les que es considera sàvies i, per tant, han de governar, poden caure entiranies. Qui podia afirmar que en realitat posseeixen la veritat? Que no actuen malament? Si són els més savis, perquè hanhagut dictadures que temps més tard s’han demostrat que eren dolentes, dictaven normes, controlaven les opinions, lespersones...

(Puntuació assolida: 2 punts).

Comentari número 7. PAU Juny 2007.Opció B“Aquesta és, doncs –vaig dir jo-, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s’han ditabans; tot associant el món que se’ns apareix a través de la vista amb l’habitatge dels presoners, i la llum del focque hi ha amb l’energia del sol. I si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt ambl’ascens de l’ànima cap al món intel•ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura. (...) És aquesta, doncs, lameva manera de veure la qüestió: en el món intel•ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot serpercebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell entots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel•ligible,ella és la proveïdora de veritat i d’intel•ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuarassenyadament tant en la vida privada com en la pública”.

PLATÓ. “República”, 517. Llibre VII

Qüestionari:


Qüestionari:1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 80 paraules). (2punts)

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules encada cas): (1 punt)a. “món intel•ligible”b. “idea”

3. Per què compara Plató “l’ascens de l’ànima cap al món intel•ligible” amb una mena d’alliberació i d’ascens per auns presoners? Feu referència als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que noapareguin explícitament en el text. (3 punts)

4. Compareu la concepció platònica del bé amb una altra concepció del bé que es pugui trobar en la història delpensament (2 punts)

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que el veritable coneixement no prové dels sentits? Raoneu la resposta(2 punts)

Comentari número 8. PAU Juny 2008.Opció B"—Com a fundadors de la ciutat —vaig dir jo—, hem d’obligar els homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se alconeixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest

camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant certtemps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.—Què?—No consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a baixar de nou a la vora delsdesgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en els seves cerimònies, tant si són de poca vàluacom de molta.—Però haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a una vida miserablequan poden gaudir d’una vida més agradable?—Tornes, benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’unadeterminada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquestafinalitat, unint en harmonia els interessosde tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altrestot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es preténdeixar-los lliures perquè facin de lesseves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat."

PLATÓ. República, 519. Llibre VII

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 80 paraules).[2punts]

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas):[1punt]a) «bé en si mateix»b) «desgraciats captius»

3. Per què diu Plató que el coneixement més sublim és la contemplació del bé en si mateix? Feu referència alsaspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.[3punts]

4. Compareu la concepció de Plató del govern just amb una altra concepció del govern just que es pugui trobaren la història del pensament.[2 punts]

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que l’Estat ha d’obligar a governar aquells que estiguin millor preparats?Raoneu la resposta. [2 punts]

Comentari número 9. PAU Juny 2011. Opció A-Així, doncs -vaig dir-, hem arribat a port, amb molt d'esforç, i ens hem posat d'acord que les mateixes classesque hi ha a la ciutat estan també en l'ànima de cadascun, i en nombre igual.-Així és.-No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia la ciutat, i pel mteix principi que ho era,així mateix, sigui savi també l'individu?-Per què no?-I que de la mateixa manera i pel mateix motiu que és valent l'individu, ho sigui també la ciutat, i que el mateixpassi en tot el que fa referència a la virtut?-Així ha de ser per força.-I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiem que era justa la ciutat.-També això és totalment necessari.-Per altra banda, no hem oblidat que la ciutat era justa perquè cadascuna de les seves tres classes hi feia allòque li era propi.-No crec que ho hàgim oblidat.-Així, doncs, hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà just i farà allò que ha de fet, sicadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi.

PLATÓ. República, IV.

1.Expliqueu breument (entre 60 i 80 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)

Plató estableix un paral·lelisme entre la polis i la personalitat humana. La segona idea es concentra en concretar el significat deJUSTÍCIA, que consisteix en l'harmonia entre les parts, és a dir, cada part ha de complir amb la funció per a la qual és més aptaper naturalesa


2.Expliqueu breument (entre 5 i 15 paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o lesexpressions següents (1 punt):

a) "ciutat sàvia": ciutat governada pels savis, els filòsofs, aquells en que domina l'ànima racional.b) "classes": Divisió de la societat segons una jerarquia natural determinada pel tipus d'ànima

3.Expliqueu el sentit i la justificació de la frase següent del text: "hem de tenir present que cadascun de nosaltresnomés serà just i farà allò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi".(En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguinpertinents, encara que noapareguin explícitament en el text.) (3 punts)

La República és un diàleg dedicat a reflexionar sobre la millor fórmula de govern. Segons Plató hi ha dos aspectes que calcontemplar, i que constitueixen el fil conductor d'aquesta obra: La JUSTÍCIA i l'EDUCACIÓ.

Plató descriu la Justícia tot comparant-la amb l'harmonia de les parts d'un conjunt, ja sigui la polis o la naturalesa humana. Platótambé considera que per assolir aquest objectiu (una polis justa) cal un bon sistema de selecció dels ciutadans d'una polis pertal que cadascun ocupi el lloc que més li escau. Així, els millors, els que han de governar, hauran de passar una successió defiltres, des dels 7 fins als 55 anys, doncs hauran demostrat que són els més aptes per a la funció directiva pública car no estanguiats per interessos personals, sinó que miren pel bé comú. Aquests no tindran ni família ni propietats. Són els savis o filòsofs.Tampoc els auxiliars guardians en tindran (el segon esglaó de la jerarquia). A diferència dels filòsofs, que estan moguts perl'ànima racional i reflexiva, els guardians estan moguts per l'ànima irascible, més impulsiva, i és per això que s'han de posar alservei dels filòsofs, que es caracteritzen per una naturalesa de més autocontrol.

Aquestes dues classes socials tenen en comú en que saben controlar i reprimir els instints egoistes i individualistes, del plaer i lacomoditat, propis de la majoria del poble (la classe dels artesans). És per això que caldrà establir una aliança entre aquestesdues classes socials, una -la militar- sotmetent-se a les directrius de la filòsofa o sàvia, per tal de frenar i sotmetre lestendències disgregadores i individualistes de la majoria de la població, que es caracteritza per la seva ànsia de possessió debéns materials (part concupiscible).

Plató és un filòsof que elabora l'anomenada teoria de les idees. Segons aquesta teoria, l'autèntic coneixement costa d'assolir, inomés aquells que són capaços d'anar més enllà del món físic i material, del cos i dels instints egoistes, poden assolir elconeixement vertader, que té com a culminació la idea del Bé.

La teoria de les idees és aplicada per Plató en tres vessants: una, amb finalitat purament epistemològica, per resoldrel'anomenat problema del canvi, que els filòsofs monistes no van saber solventar d'una manera coherent i lògica. La segonavessant de la teoria de les idees Plató l'aplica per tal de combatre el relativisme dels sofistes, als quals Plató atribueix laresponsabilitat intel·lectual de soscavar el patriotisme i la cohesió moral de l'Atenes de Pèricles.

La tercera aplicació de la teoria de les idees es concreta sobretot en el diàleg de la República. Plató, mogut pel ressentimentcontra la democràcia atenesa, acusa a aquesta de ser un règim menyspreable atès que ha condemnat Sòcrates, l'home méssavi de Grècia segons l'oracle de Delfos. La democràcia és, segons Plató, el règim polític pitjor de tots els possibles llevat de latirania. En la democràcia no governen els millors, sinó la majoria inculta i voluble.

Així, doncs, a la República, Plató exposa la recepta més adient per tal que governin els més preparats. I això només seràpossible amb un sistema educatiu capaç de seleccionar els més aptes per a cada funció. En això consisteix la Polis Justa: quecadascú ocupi el lloc que li pertoca segons la seva naturalesa. Perquè, segons Plató, cadascun neix amb una naturalesa opredisposició específica (mite dels metalls) que el sistema educatiu o de selecció ha d'esbrinar i detectar, per tal d'assegurarl'harmonia social.

4.Compareu la noció de la naturalesa humana de Plató amb una altra concepció de la naturalesa humana que espugui trobar en la història del pensament occidental. (2 punts).

Plató-Hume

Tots dos autors dediquen grans esforços en intentar explicar el funcionament de la naturalesa humana.

Plató insisteix en el seu elitisme en estar convençut en la mediocritat i infantilisme de les majories a l'hora de gestionar els aferspúblics, i en intentar justificar en que només una minoria té la força de voluntat suficient per superar els instints i tendènciesegoistes i guiar-se per la raó, la única facultat que copsa allò que convé al conjunt, el que ell anomena la idea del Bé.

El centre de l'anàlisi de Plató és la contraposició entre raó i desig, entre el bé general i l'egoisme. La seva conclusió és que en lamajoria de la població mana l'egoisme, i és per això que cal un poder que reguli (els filòsofs) i que coaccioni (guardians), per talque l'iondividualisme no porti a la polis al caos, a la injustícia.

L'idealisme de Plató es contraposa a l'empirisme de Hume. En l'anàlisi que fa Hume de la naturalesa humana, Hume arriba a laconclusió que no és la raó la que guia la nostra conducta. Ni per als més savis, com ho faria Plató.

Mitjançant l'anàlisi de la idea de causa com a connexió necessària, i també de la idea de substància, Hume assenyala que és elcostum, l'hàbit, la creença, la que guia els nostres actes. En definitiva, aquesta tendència o força suau quan ens hem acostumata contemplar diversos fets propers en l'espai i en el temps, ens fa esperar, tenir expectatives de com funciona el món.

És a través d'aquest estudi de la ment humana que Hume proclamarà que la vida de la gent normal i, fins i tot, dels científicsmés reputats (com ara Newton) no està controlada per la raó (la certesa del coneixement) sinó per la passió.

Si en Plató la passió, la irracionalitat dels instints, ens mouen cap a l'egoisme i la insolidaritat, i per tant, a la conflicitivitat social,en Hume és el fanatisme d'una suposada certesa de la raó que es creu en possessió de la veritat la que condueix al conflicte i laconfrontació social.

Segons Hume és l'arrogància de la raó la culpable, probablement influit pels fanatismes i les lluites religioses que varen assotarl'Anglaterra del segle XVII, anterior a la seva.

Si per Plató, la passió, els instints, són la font de l'egoisme i de la injustícia, per a Hume passa al contrari: per naturalesa,instintivament, l'espècie humana està dotada d'un impuls o sisè sentit, de compassió, d'empatia, que ens agermana i ens fa sersolidaris els uns amb els altres. És la seva teoria de l'emotivisme moral, segons la qual, la raó proposa però és la passió laque disposa, sempre a fi de bé.

5. Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent:"Una persona actua adequadament només sifa que la raó sigui el que li guia l'acció". Argumenteu la resposta. (2 punts).

Aquesta pregunta es pot encarar de dues maneres:

La primera, de forma analítica i descriptiva: ¿Com és, de fet el nostre comportament? Basat en la raó, el càlcul, la reflexió,etc..., o bé basat en els impulsos més instintius, les emocions, els sentiments..., el que alguns experts anomenen laintel·ligència immediata?

La segona, Què seria desitjable? També en els mateixos termes: Seria millor que la nostra conducta es basés primordialment


La segona, Què seria desitjable? També en els mateixos termes: Seria millor que la nostra conducta es basés primordialmenten la raó o en les nostres tendències instintives o automatitzades en funció de la nostra educació rebuda?

Tant en la primera com en la segona manera de tractar hi ha matisos, que els psicòlegs, neuròlegs i els científics de lanaturalesa humanapoden desxifrar. Des del segon punt de vista, també es poden apuntar diferències en funció de les circumstàncies. En política,per exemple, cal deixar-se endur per les passions dels missatges mediàtics a l'estil Berlusconi, per exemple, que controlagairebé totes les televisions d'Itàlia i bombardeja constantment amb missatges "brossa" Però, ¿i si ens trobem davant d'unepisodi on una dona gran cau per l'andana del metro d'una estació i actuem amb els reflexos instintius i ens llancem a salvar-la,

sense raonar, sense pensar en què posem en risc la nostra pròpia vida? Aleshores, què? Què ens fa millor persones?

Comentaris del "Fedó"www.alcoberro.info

Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que tu, Sòcrates, acostumes a repetirsovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que enun temps anterior hàgim après el que ens és recordat. Però això no és possible si la nostra ànima no existia enalgun lloc abans de néixer en aquesta forma humana. D'on resulta que tambéaixí sembla probable que l'ànima és immortal. [...]- Veges-ho ara des d'aquest altre punt de vista. Quan l'ànima i el cos estan plegats, la natura disposa que l'unserveixi com un esclau i sigui manat, i que l'altra mani i faci d'amo. Si parteixes d'aquesta relació, ¿quin dels doscreus més semblant al que és diví i quin al que és mortal? ¿O no et sembla que el diví naturalment té la capacitatde manar i dirigir, mentre el mortal la d'ésser manat i servir com unesclau?- A mi, sí.- A quin dels dos s'assembla l'ànima?- Evidentment, Sòcrates, l'ànima s'assembla al que és diví, i el cos al que és mortal.- Examina ara, Cebes, féu ell, si de tot el que hem dit no ens en resulta aquesta conclusió: allò que méss'assembla al diví, a l'immortal, a l'intel?ligible, al que té una forma única i no es pot descompondre, al que ésimmutable i idèntic a ell mateix és l'ànima; en canvi, allò que més s'assembla a l'humà, al mortal, al que té unaforma múltiple i és inintel?ligible, al que es pot descompondre i mai no restaidèntic a ell mateix és el cos. [...]

PLATÓ. Fedó, 72e-73b; 79e-80c

COMENTARI1.- Fes un breu resum del text (entre 40 i 80 paraules), exposant les idees més importants que hi apareixen. [2punts]Cebes argumenta la immortalitat de l'ànima a partir de la tesi de ‘l’anàmnesi’ socràtica, segons la qual conèixer és recordar.Sòcrates respon introduint la qüestió del dualisme i mostrant la superioritat de l'ànima sobre el cos. L'home, ens diu, té una partdivina, immortal i una part corruptible, més humana. L'ànima s’assembla al díví i l'immutable, però el cos és subjecte al canvi.

2.- Per què, segons Cebes, l'ànima ha de ser immortal si Sòcrates té raó? Respon breument (màxim 30 paraules).[1 punt]Perquè si acceptem que ‘conèixer és recordar’, llavors en un moment anterior a aquesta vida, en el Món de les Idees, hemhagut d’aprendre allò que ara recordem.

3.- A partir del text, explica la teoria de la reminiscència de Plató. [3 punts]La paraula ‘reminiscència’ significa ‘record’ i ens remet a una tesi bàsica de Plató, que ell possiblement recollí de Sòcrates o delspitagòrics, i segons la qual ‘conèixer és recordar’ o ‘reconèixer’. És a dir, que la nostra ànima no va arribar al món buida deconeixements, sinó que, d’una manera més o menys boirosa, quan l’ànima cau al món sensible i queda empresonada en el cos,recorda el que havia contemplat en el món de les idees.

La relació entre el cos i l’ànima en Plató és ‘accidental’, com la que s’estableix entre el cavall i el cavaller, o entre el vaixell i elseu pilot. D’aquesta manera es pot explicar que el cos mori però que l’ànima sigui immortal; i fins i tot que, segons diu alguncop Plató, l’ànima es reencarni en un cos si no ha assolit la purificació que la fa digna de la vida eterna.

Els pitagòrics segurament foren els primers a creure en la reencarnació de les ànimes, que anomenaren ‘metampsícosi’.Aquesta és també avui una creença que mantenen els hindús i els budistes. Però ni Sòcrates ni Plató, en contra del quepensaven els deixebles de Pitàgores, no creien que l'ànima pogués encarnar-se en cap altre cos que no fos un cos humà.

La reminiscència, que pressuposa la immortalitat de l'ànima, és més una teoria del coneixement que una doctrina espiritual. Esuna explicació de com es produeix el coneixement, val a dir, de què significa conèixer. Si el coneixement consisteix en lacaptació intel·lectual de l’essència perfecta d’una cosa, llavors inevitablement – i en la mesura que la perfecció absoluta nomésés possible en el món de les Idees – l’autèntic coneixement només pot tenir lloc al món de les Idees. Conèixer, com dèiem, ésl’esforç de l’ànima per separar-se de la pluralitat i dispersió de les coses sensibles per tal de recordar les idees pures i

perfectes.

És clar que hi ha coses que l'ànima recorda amb més facilitat que d'altres, i que n'hi ha d'altres que, sota l'aparença de suposatsconeixements, amaguen la seva natura veritable, la seva condició de meres opinions. La realització de la virtut en el mónmaterial sensible i el progrés del nostre coneixement intel·lectual, també ajuden a purificar l’ànima perquè l’acosten a les ideesL’ànima que coneix es va acostant progressivament a la realitat intel·lectiva, val a dir, a la Forma pura de les coses que coneix.La reminiscència, doncs, no és un pur record sinó un recordar la perfecció intel·ligible. Conèixer bé és identificar i distingir allòque és vertader d'allò que és simple aparença. La ciència, l'episteme, ens diu Plató, és el coneixement de les veritatsimmutables i eternes; i la més excelsa entre les ciències és la dialèctica, perquè dialècticament perfeccionem l’ànima en virtut(moral) i coneixement (intel·lectual). Aquesta, a través de la maièutica (el mètode d'investigació socràtic, basat en el diàleg i enla ironia), ens permet re-conèixer, recordar aquelles veritatsque són eternes i immutables.

4.- Compara el dualisme platònic amb el d'algun altre autor o corrent de pensament que coneguis. [2 punts]En Plató el dualisme no es limita a ser només una manera de concebre l'ésser humà, sinó que afecta tota la realitat. El dualismeplatònic es pot entendre, doncs, de dues maneres: antropològicament, ens explica que l’home és un compost de cos (mortal,corruptible, canviant) i d’ànima (immortal, incorruptible, eterna). Però ontològicament (del grec ‘to on’, que significa ‘el ser’), larealitat també té un una estructura dual: hi ha un món sensible (material) i un món intel·ligible (espiritual).

Aquest esquema dualista ha estat molt repetit al llarg de la història del pensament. Sant Agustí, bon coneixedor de l’obra dePlató, va introduir-lo en el cristianisme distingint entre el món material (La ciutat terrestre, la vall de llàgrimes en què segons ellens ha tocat viure) i el món realment propi de l’ànima (el cel, la ciutat celestial, a la qual només accedirem un cop morts isalvats pel Crist). Aquest préstec cultural va fer que Nietzsche caricaturitzés el cristianisme com un ‘platonisme per al poble’. Perarribar al món de les idees platòniques, va argüir Nietzsche, com a mínim cal ser capaç de millorar l’enteniment, mentre que per


arribar al món de les idees platòniques, va argüir Nietzsche, com a mínim cal ser capaç de millorar l’enteniment, mentre que perarribar al cel cristià n’hi ha prou amb negar-se a si mateix i obeir servilment la moral eclesiàstica. En tot cas, el dualismecel/infern, (o benaurança / càstig etern) introduït encara avui per l’educació en moltes ments infantils, és culpable d’immensesquantitats de dolor gratuït i absurd. En descàrrec de Plató cal dir que per a ell, com per a Sòcrates, el mal no existia, erasimplement ignorància o error, manca de purificació o de perfeccionament de l’ànima. Seran els cristians qui donaran contingutal mal en forma de ‘pecat’.

Però el dualista més important de la història del pensament ha estat Descartes; d’una banda l’home és cos (explicable entermes mecànics, com a conversiód’energia en matèria), i en tant que cos, els òrgans que ens constitueixen (el fetge, els ronyons o el cor) són màquines. Per aixòpodem anar al metge i fer-nos una revisió de la mateixa manera que el mecànic canvia una peça al cotxe. Però d’altra banda hiha l’ànima, l’esperit que a diferència del cos no és previsible o mecànic. Per a Descartes, l’esperit és allò que ens constitueix enprofunditat (‘jo sóc, jo penso’) i no es pot explicar mitjançant els mateixos criteris que el cos, sinó que el dirigeix.

5. Creus, com Plató, que el cos empresona l'ànima? Justifica la teva resposta. [2 punts]De presons, com de cossos, n'hi ha de molts tipus. N'hi ha de més netes i de més brutes, de grans i de petites, però totes icadascuna compleixen una mateixa missió: privar de llibertat, separar els presoners del món. Al llarg del temps hi ha hagut tantpartidaris com adversaris de la tesi platònica del ‘soma/sema’ (cos/presó, en grec).

Van ser els estoics els qui més profit van treure de la idea que el cos empresona l’ànima. Per a ells, el dolor del savi ésinevitable perquè l’ànima tendeix al bé i a l’autodomini, mentre el cos tendeix a la matèria. El drama humà consisteix en laimpossibilitat que l’ànima domini i tranquil·litzi el cos. També els cristians, que consideren el món com un lloc de pecat i dedolor, creuen que el cos és esca del pecat i que l’ànima he de reprimir el cos, tesi després ridiculitzada per Nietzsche.

En canvi, Aristòtil i els epicuris plantejaren el tema des d’un altre punt de vista. Per a Aristòtil el cos mai no pot empresonarl’ànima perquè cos i ànima sóninseparables i, de fet, la seva és una unió substancial. Quan desaparegui el cos també desapareixerà l’ànima, perquè aquestano és altra cosa que el principi vital (l’ànim) que ‘anima’, o dóna força vital al cos...

Epicur és encara més radical: per a ell l’ànima no existeix; simplement cada ésser està format per àtoms. Tot és matèria, totsón àtoms que es combinen, però res és etern. Per a Epicur creure en l’ànima i en la seva eternitat té només un sentitd’estratègia política: promocionant la por a la mort i el concepte d’ànima el filòsof– rei platònic s’aprofita de la por a què en elmés enllà la nostra ànima serà jutjada –i potser fins i tot condemnada– per mantenir el control sobre la ciutat. Qui no té por a lamort, segons Epicur, és lliure. Precisament perquè sabem que no som immortals i que un dia o un altre el nostre tempss’exhaurirà, aprenem a viure cada moment, d’una manera creativa, en plenitud. Com més finits ens sabem, més ens aferrem ala vida i en gaudim. En resum, si adoptem una perspectiva epicúria, no és cert que el cos empresoni l'ànima; ben al contrari,ajuda a fer-la lliure, perquè vincula la llibertat a cada acte concret de vida humana, que altrament, si cerquéssim el sentit de lavida fora de la vida, seria abstracta i irreal.

Fedó 1.

"És cosa -digué Sòcrates- que podria semblar il•lògica. però no; segurament té la seva raó, allò que diuen sobreaquestes coses en els misteris . Val a dir, que els homes ens trobem en una mena de presó i que no ens és lícitd'alliberar-nos i fugir-ne, em sembla a mi que és quelcom important i no gens fàcil d'esbrinar. Tanmateix emsembla, almenys a mi, Cebes, que és cosa ben raonada dir que els déus tenen cura de nosaltres i que nosaltres,els humans, som una de les possessions dels déus. No et sembla així?-A mi sí -féu Cebes.-Per tant -digué ell-, si un que fos possessió teva es donés mort ell mateix sense que tu li haguessis indicat quevolies que morís, tu prou t’enutjaries amb ell i, si el poguessis castigar, prou que ho faries.-I tant -digué.-Potser, doncs, per la mateixa raó no és absurd que no es permeti que un es mati ell mateix abans que el déu no lifaci arribar alguna situació de necessitat, com la que ara em passa a mi."

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]-La “nostra” vida no ens pertany a nosaltres sinó als déus. Per tant, no ens és permès de suïcidar-nos.2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15paraules en cada cas):[1 punt]a) «misteris»: rituals esotèrics de caire místic que practicaven determinades sectes i que creien en la reencarnació de lesànimes.b) «mort»: És només la finitud del cos, però no pas de l’ànima, que és immortal.

3. Per què diu Plató que "els homes ens trobem en una mena de presó i que no ens és lícit d'alliberar-nos i fugir-ne"? Feu referència als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text.[3 punts]

Estratègia de la resposta: 1) Respondre el més aviat possible a la pregunta que es planteja. L’inici del comentari hauria de ser: “Perquè...” 2) Apuntar les influències que rep l’autor: pitagòrics.3) Diagnòstic o problema al qual s’enfronta: deslegitimar els socràtics materialistes en benefici d’un Sòcratespitagòric,mitjançant el tractament del tema de la “mort”, com alliberament del cos.4) Prescripció o proposta davant la “mort”: dualisme cos/ànima, teoria de la reminiscència i accés al coneixementde les idees per tal d’assolir una bona mort (que es vegi premiada després de la mort física).-També seria molt convenient “acompanyar” el comentari amb alguna cita del fragment.

Segons Plató, força influït pels pitagòrics, som un compost de cos i ànima. L’ànima és la part divina, immortal, que hi ha ennosaltres. L’altra part, el cos, es degrada definitivament amb l’arribada de la mort física. El nostre JO més autèntic és, doncs,l’ànima. I aquesta és presonera del cos. La mort física representa l’alliberament de l’ànima sempre i quan en vida del cos físichàgim portat una vida “filosòfica”, o èticament acceptable en termes platònics.

Per tal de copsar amb tota l’amplitud les implicacions d’aquesta afirmació que identifica la vida corporal amb una presó, cal dir,d’entrada, que el fragment que se’ns presenta pertany al diàleg “Fedó”, obra de maduresa de Plató, on s’escenifica un Sòcratesplenament platonitzat, i on s’expliquen tesis que són clarament platòniques i no pas socràtiques. I això és així perquè Plató estàmolt interessat en “acaparar” la figura de Sòcrates per tal que el nom del mestre serveixi per “avalar” la seva filosofia. El“Fedó”, doncs, és un diàleg on Plató tendeix a reforçar els lligams entre els deixebles de Sòcrates més afins a ell (a Plató) i elspitagòrics, per tal d’excloure de l’ortodòxia els més escèptics entre els socràtics. Plató consideraria necessari “desacreditar” coma socràtics aquells seguidors del mestre que tendeixen a l’escepticisme (antecedent dels cínics). Plató es proclama aixíl’abanderat o líder d’una de les dues branques del socratisme, o d’una de les seves dues herències possibles.

És per això que Símmies i Cebes, els dos principals interlocutors del diàleg, són dos pitagòrics. I també és molt pitagòrica la tesiprincipal del diàleg: “la filosofia és una preparació per a la mort”, i aquesta –la mort-, com alliberament de l’ànima respecte delcos.

Per confirmar aquest extrem només hem de comparar el personatge Sòcrates del “Fedó” amb les obres de joventut de Plató onel personatge Sòcrates que s’expressa en l’”Apologia” ni tan sols està segur de l’existència de cap immortalitat o d’una vidadesprés de la mort física.


després de la mort física.

En definitiva, l’ús que Plató fa de la figura de Sòcrates en el “Fedó” té un objectiu força clar: que el mestre avali, en contrad’altres deixebles materialistes, els grans temes del platonisme, de clara inspiració pitagòrica: la teoria de les idees, la teoria dela reminiscència, la relació entre cos i ànima amb la teoria de la immortalitat de l’ànima (en la mesura que el cos ens impedeixser lliures), la transmigració de les ànimes (metempsícosi). La referència en el text a “allò que diuen sobre aquestes coses enels misteris”, demostra l’empremta pitagòrica, després del seu primer viatge a Sicília. Plató en recull l’aspiració a un saberabsolut a través d’una cura de l’ànima, mitjançant el despreniment o menyspreu d’allò que representa el cos (els desigs i bénsmaterials), mentre que l’altra branca del socratisme aspirava a la felicitat i als plaers del cos mitjançant el bon ús de laintel·ligència.

El concepte d’ànima que utilitza Plató no era gens comú per als contemporanis de Sòcrates (excepte pels pitagòrics), doncs lasupervivència de l’ànima després de la mort, resultava una hipòtesi molt aliena a la religió tradicional grega. Per tant, elconcepte d’ànima que desplega en el “Fedó” permet a Plató passar d’una concepció física i materialista de l’ésser humà a unaconcepció dualista i metafísica. Segons Plató, el model de “bona mort” seria aquella on desemboca una vida que ha aconseguitasserenar les passions i viure segons l’ànima, és a dir, cal ser filòsof per acostar-se a un coneixement que no és físic, sinótranscendental o metafísic. Només la puresa del coneixement (no per l’emboirament del cos i de la matèria), s’arriba a l’absolutque és l’essència immaterial. I conèixer és la capacitat fonamental de l’ànima, i les essències immaterials (o idees) no provenende l’experiència sinó que depenen d’una capacitat prèvia a ella (record o reminiscència de l’ànima immortal).

4. Compareu la concepció de Plató de la mort amb una altra concepció de la mort que es pugui trobar en lahistòria del pensament.[2 punts]

-Una opció podria ser: Plató versus cristianisme.Similituds: Hi ha una altra vida més enllà de la mort física. Diferències: Per a un cristià tant el cos com l’ànima són “bons” perquè els ha fet Déu. Es poden tornar dolents si són “infectats”pel pecat(egoisme i/o autosuficiència arrogant). En canvi, per a Plató (com per als pitagòrics) només l’ànima és bona iimmortal. Per a l’ortodòxia cristiana, hi ha resurrecció de la carn, i, per tant, l’ànima no es deslliura del cos en el moment de lamort; la vida del món futur serà un cos i ànima. En canvi, per a Plató, la carn (el món sensible), inevitablement es degrada imor.

-Una altra opció podria ser Plató vs. Èuclides de Megara, un dels més vells deixebles de Sòcrates. (idealisme versusescepticisme moderat)Èuclides de Megara rebutjava la teoria de les idees de Plató i remarcava la insistència de Sòcrates en les nostres limitacions peral coneixement tot aplicant reiteradament el famós “només sé que no se res” del mestre. A diferència de Plató, Èuclides pensavaque podem afirmar poques coses amb seguretat. Es pot aplicar aquest criteri a l’afirmació platònico-pitagòrica de l’existènciad’una vida més enllà de la mort física.

-Una altra opció podria ser Plató vs Epicur. (Plató, idealista, Epicur, hereu de la tradició materialista dels atomistes Leucip iDemòcrit).Segons Epicur, no es pot establir una distinció entre cos i ment, només podem assenyalar la diferent subtilitat dels àtoms entreles diverses parts del cos. Epicur, doncs, rebutjaria la vida més enllà de la mort. Amb el seu famós tetrafarmakon, Epicur insistiaen no tenir por a la mort: mentre som vius, ella no existeix, i quan ella és present, nosaltres ja no hi som. Així, Epicur, noreconeixent el dualisme cos-ànima, tampoc reconeix cap càstig o premi després de la vida física. La felicitat, si s’assoleix, és envida, i fent un bon ús del cos.

5. Creieu que Plató té raó quan defensa l'esdeveniment de la mort com una victòria i no pas com un càstig?Raoneu la resposta. [2 punts]Resposta oberta.Atenció: No és obligatori fer referència al pensament de Plató. És molt recomanable que, d’entrada, acoteu quinaés la vostra opinió sobre l’assumpte (la mort). Recordeu que heu de respondre “crec que té raó perquè....”, o bé“crec que no té raó perquè....” (L’important és la consistència de la vostra argumentació.

Fedó 2.

"Pensem que la mort és quelcom?-I tant -respongué Símmies.-No és precisament la separació de l’ànima i el cos ? I estar mort, ¿no és precisament això: que el cos quedi

separat ell tot sol, a part de l’ànima, i que l'ànima quedi separadaella sola, a part del cos? Quina altra cosa podria ser la mort fora d'això?-No; seria això –digué ell-Considera, doncs, amic meu, si també penses igual que jo; perquè, al meu entendre, d'això depèn que arribem acomprendre bé el tema que estem tractant ¿Et sembla a tu que és cosa pròpia d'un filòsof desitjar allò queanomenem plaers, com ara el menjar i el beure?-No gens, Sòcrates -va dir Símmies.-I els plaers del sexe?-De cap manera.-I sobre les altres coses relatives a la cura del cos, penses que un filòsof n'ha de tenir estima? Vull dir, perexemple, adquirir vestits o calçats de qualitat i altres complements per a l’elegància corporal, et sembla a tu queho apreciarà particularment o que no en farà cap cas, llevat que es trobi en extrema necessitat?-Em sembla que no en farà cap cas, si és de veritat filòsof -digué.-Per tant -digué ell-, ¿no et sembla que un tal home no estarà tot ocupat en les coses que pertoquen al cos, sinóque les deixarà de banda tant com pugui i, en canvi, tindrà la seva atenció girada vers l'ànima?-A mi m'ho sembla.-Per tant, no és en aquestes coses on en primer lloc es revela qui es filòsof, en tant que, a diferencia del que fanels altres homes, intenta que l'ànima es desempallegui tant com pugui de les seves relacions amb el cos?-Això sembla."

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]

La mort és la situació on es produeix la separació entre cos i ànima. La tasca del filòsof es preparar-se en vida del cos peraquesta separació, tot “depurant-se”, renunciant als desigs materials.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15paraules en cada cas):[1 punt]a) «ànima»: la part immaterial i eterna dels humans.b) «filòsof»: qui controla i frena els plaers corporals, es guia per l’ànima racional i accedeix al coneixement de lesidees.

3. Per què diu Plató que el filòsof no ha de tenir estima a les coses relatives a la cura del cos? Feu referència alsaspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.[3punts]


Segons Plató, força influït pels pitagòrics, som un compost de cos i ànima. L’ànima és la part divina, immortal, que hi ha ennosaltres. L’altra part, el cos, esclavitza la nostra part divina. El nostre JO més autèntic,l’ànima, ha de mirar de deslliurar-se dela càrrega física: desigs, béns materials, vanitats, passions, etc... Només així podem preparar-nos per al coneixement. Aquestprocés de purificació o de katarsis, a través de l’esforç i de l’autocontrol és el que caracteritza la vida del savi o del filòsof: ésaquell que facilita l’accés de l’ànima a la divinitat, a la immortalitat. Aquesta actitud no és a l’abast de tothom, sinó només d’unaminoria, sembla que dóna a entendre Plató: “¿no és en aquestes coses on en primer lloc es revela qui es filòsof, en tant que, adiferencia del que fan els altres homes, intenta que l'ànima es desempallegui tant com pugui de les seves relacions amb el cos?”

Aprofitant la figura de Sòcrates i els moments dramàtics que precedeixen la seva condemna a mort, Plató intenta capgirar lavisió de la mort materialista, per una altra d’inspiració pitagòrica i metafísica. També li servirà per posar en boca de personatgeSòcrates doctrines pròpies d’un Plató més pitagòric i idealista, per tal d’excloure de l’ortodòxia els més materialistes entre elssocràtics. Plató consideraria necessari “desacreditar” com a socràtics aquells seguidors del mestre que tendeixen al’escepticisme (antecedent dels cínics). Plató es proclama així portaveu d’una de les dues branques del socratisme, o d’una deles seves dues herències possibles.


En definitiva, l’ús que Plató fa de la figura de Sòcrates en el “Fedó”, té un objectiu força clar: que el mestre avali, en contrad’altres deixebles materialistes, els grans temes del platonisme, de clara inspiració pitagòrica: la teoria de les idees, la teoria dela reminiscència, la relació entre cos i ànima amb la teoria de la immortalitat de l’ànima (en la mesura que el cos ens impedeixser lliures), la transmigració de les ànimes (metempsícosi). Plató en recull l’aspiració a un saber absolut a través d’una cura del’ànima, mitjançant el despreniment o menyspreu d’allò que representa el cos (els desigs i béns materials), mentre que l’altrabranca del socratisme aspirava a la felicitat i als plaers del cos mitjançant el bon ús de la intel•ligència.


4. Compareu la concepció de Plató de l'anima de Plató amb una altra concepció que es pugui trobar en la històriadel pensament.[2 punts]

Vegeu Fedo 1. ànima segons el pensament materialista versus concepció idealista de l’ànima. Dualisme versusmonisme antropològic.

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que els filòsofs no han de desitjar allò que anomenem plaers corporals?Raoneu la resposta. [2 punts]Resposta oberta:Atenció: No és obligatori fer referència al pensament de Plató. És molt recomanable que, d’entrada, acoteu quinaés la vostra opinió sobre el que és o hauria de ser un filòsof, i després respondre en funció de com hàgiu definit elsignificat de “filòsof”. Recordeu que heu de respondre “crec que té raó perquè....”, o bé “crec que no té raóperquè....” (L’important és la consistència de la vostra argumentació).

Fedó 3.

"I què hem de dir pel que fa a la mateixa adquisició del coneixement? Si un pretén prendre el cos com acol·laborador en aquesta recerca, li serà un obstacle o no? Vull dir aproximadament això: la vista i l’oïdaproporcionen als homes quelcom de veritat o bé, com ens murmuren contínuament fins i tot els poetes, ni sentimni veiem res que sigui exacte. I, si aquests sentits corporals no aporten res d'exacte ni de segur, molt menys elsaltres que, segurament, els són inferiors. No et sembla així?-I força -digué ell-.-Quan, doncs, l’ànima assoleix la veritat? perquè és clar que quan vol considerar qualsevol cosa conjuntamentamb el cos, aleshores és enganyada per ell.-És cert.-Per tant, oi que serà en el raonament on arriba, si és que hi arriba, a un coneixement clar de quelcom de larealitat?-Sí.-¿I no és veritat que quan millor raona és quan no la destorba res d' això, ni l' oïda, ni la vista, ni cap dolor oplaer, sinó que ella es concentra tant com pot en si mateixa, deixant estar el cos, sense comunicar-se amb ell niagafar-se d' ell, tendint així vers el que és real?"

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]L’assoliment del coneixement requereix prescindir del món sensible i no deixar-se endur pels plaers corporals. Només aixíaccedim a l’autèntica realitat de les coses.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15paraules en cada cas):[1 punt]a) «coneixement» Ascensió al món de les idees, anant més enllà dels fenòmens aparents.b) «engany» : Visió esbiaixada de la realitat a causa de la submissió al món aparent i dels desigs corporals

3. Per què diu Plató que el cos és un obstacle per a la recerca de la veritat? Feu referència als aspectes delpensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.[3 punts]

Perquè el cos representa tot allò que ens fa ser vulnerables i febles: és mitjançant el cos que patim malalties; és per causa delcos que som presoners de l’avidesa, de l’egoisme i de la parcialitat del moment, de la voracitat de les aparences inconstants. El

cos és un miratge que ens esclavitza. En fi, el cos ens sotmet i ens obliga a cometre injustícies. La veritat és un ideal deperfecció que ens iguala als déus. Aquesta ambició per assolir un status superior només es pot assolir si renunciem en vida a totallò que és passatger i provisional: irreal, no autèntic ni permanent: “¿I, si aquests sentits corporals no aporten res d'exacte nide segur, molt menys els altres que, segurament, els són inferiors”. Cal renunciar als béns i plaers a curt termini per assolir elsbeneficis a llarg termini. El filòsof incomprès en aquest món, trobarà la recompensa en un altre món, després de la mort,gràcies a l’ànima immortal.

Tant en el pla polític, com en l’ètic, com en l’epistemològic, Plató elabora la seva teoria de les idees per donar suport icomplementar l’anàlisi psicològica que duu a terme: la lluita permanent entre els instints i la raó en l’interior dels éssershumans, entre el que som i el que podem arribar a ser. I aquesta guerra només se salda amb la victòria d’una minoria, elsfilòsofs, que són els únics capaços de sacrificar els “petits” plaers materials pels “grans” beneficis de la divinitat o la


filòsofs, que són els únics capaços de sacrificar els “petits” plaers materials pels “grans” beneficis de la divinitat o laimmortalitat, representada pel coneixement. La tasca de la filosofia, com la de les matemàtiques, és la d’”entrenar”, la depurificar-nos i familiaritzar-nos amb la immaterialitat de les coses: les essències (idees).

Segons Plató, força influït pels pitagòrics, som un compost de cos i ànima. L’ànima és la part divina, immortal, que hi ha ennosaltres. El nostre JO més autèntic és l’ànima.

Aprofitant la figura de Sòcrates i els moments dramàtics que precedeixen la seva condemna a mort, Plató intenta capgirar lavisió de la mort materialista, per una altra d’inspiració pitagòrica i metafísica. També li servirà per posar en boca de personatgeSòcrates doctrines pròpies d’un Plató més pitagòric i idealista, per tal d’excloure de l’ortodòxia els més materialistes entre elssocràtics. Plató consideraria necessari “desacreditar” com a socràtics aquells seguidors del mestre que tendeixen al’escepticisme (antecedent dels cínics). Plató es proclama així portaveu d’una de les dues branques del socratisme, o d’una deles seves dues herències possibles.




4. Compareu la concepció de Plató del coneixement de Plató amb una altra concepció que es pugui trobar en lahistòria del pensament.[2 punts]

Respecte al nucli de la comparació: “el coneixement”, hi ha un ventall molt ampli d’autors amb els quals podem comparar: desdels materialistes seus contemporanis, tan marginats per la història de la filosofia, com amb Descartes, Hume...Recorda que la comparació consisteix en indicar similituds i les diferències, i no en la juxtaposició de doctrines.

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que els coneixement autèntic està allunyat dels sentits? Raoneu laresposta. [2 punts]

Resposta oberta:Atenció: No és obligatori fer referència al pensament de Plató. És molt recomanable que, d’entrada, acoteu quina és la vostraopinió sobre el que és o hauria de ser un “coneixement autèntic”, i després respondre en funció de com hàgiu definit el significatde “coneixement autèntic”. És molt important no acomplexar-se i tenir personalitat pròpia en les vostres opinions. Recordeu queheu de respondre “crec que té raó perquè....”, o bé “crec que no té raó perquè....” (L’important és la consistència de la vostraargumentació.

Fedó 4.

"-Doncs bé, d’aquestes consideracions, se’n segueix necessàriament que els autèntics filòsofs han d' arribar auna convicció que expressarien entre ells més o menys així:«És possible que hi hagi una drecera que ens porti, amb l’ajut de la raó, al terme de la recerca, ja que mentretenim un cos i la nostra ànima es troba contaminada amb un mal semblant mai no podrem aconseguiradequadament el que desitgem. Afirmem desitjar allò que és veritat. Ara bé, el cos ens proporciona milpreocupacions a causa de la necessària alimentació. A més, si sobrevé qualsevol malaltia, ens impedeix anar a lacaptura del que és. Ens omple d’amors i de desitjos, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt detrivialitats, de tal manera que, com diu la dita, sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a pensar.Les guerres, les dissensions, les baralles no tenen altra causa que el cos i els seus desitjos. En efecte, és perculpa de la possessió dels diners que s’originen les guerres; i és el cos el que ens obliga a tenir diners, ja que hemde procurar-li el que calgui com a esclaus. Se’n segueix que, a causa de tot això, no tenim temps lliure per a lafilosofia. I el pitjor de tot és que, si algú de nosaltres arriba a deslliurar-se del cos i es posa a investigar algunacosa, inesperadament ens ataca, precipitant -se per qualsevol lloc, mentre estem investigant, esvalota i confon,de manera que per culpa d'ell ens resulta impossible arribar a veure la veritat. Al contrariés cosa comprovada que, si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar del cos i hem decontemplar amb l’ànima sola la realitat en ella mateixa”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]Els filòsofs desitgen assolir la veritat, però només desprenent-se dels lligams del món sensible i dels plaers corporals és possibleaconseguir-ho, doncs només l’ànima està capacitada per contemplar l’autèntica realitat de les coses.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15paraules en cada cas):[1 punt]a) «ànima»: la part no física dels humans; és immortal i permet accedir al món de les idees.b) «realitat»: la veritat, l’essència, allò que no canvia , es troba més enllà de la physis

3. Per què diu Plató que "si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar del cos i hem decontemplar amb l'ànima sola la realitat en ella mateixa"? Feu referència als aspectes del pensament de Plató quesiguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.[3 punts]

Perquè el cos representa tot allò que ens fa ser vulnerables i febles: és mitjançant el cos que patim malalties; és per causa delcos que som presoners de l’avidesa, de l’egoisme i de la parcialitat del moment, de la voracitat de les aparences inconstants. Elcos és un miratge que ens esclavitza. En fi, el cos ens sotmet i ens obliga a cometre injustícies. La veritat és un ideal deperfecció que ens iguala als déus. Aquesta ambició per assolir un status superior només es pot assolir si renunciem en vida a totallò que és passatger i provisional: irreal, no autèntic ni permanent: “¿I, si aquests sentits corporals no aporten res d'exacte nide segur, molt menys els altres que, segurament, els són inferiors”. Cal renunciar als béns i plaers a curt termini per assolir elsbeneficis a llarg termini. El filòsof incomprès en aquest món, trobarà la recompensa en un altre món, després de la mort,gràcies a l’ànima immortal.

Tant en el pla polític, com en l’ètic, com en l’epistemològic, Plató elabora la seva teoria de les idees per donar suport icomplementar l’anàlisi psicològica que duu a terme: la lluita permanent entre els instints i la raó en l’interior dels éssers


complementar l’anàlisi psicològica que duu a terme: la lluita permanent entre els instints i la raó en l’interior dels éssershumans, entre el que som i el que podem arribar a ser. I aquesta guerra només se salda amb la victòria d’una minoria, elsfilòsofs, que són els únics capaços de sacrificar els “petits” plaers materials pels “grans” beneficis de la divinitat o laimmortalitat, representada pel coneixement. La tasca de la filosofia, com la de les matemàtiques, és la d’”entrenar”, la depurificar-nos i familiaritzar-nos amb la immaterialitat de les coses: les essències (idees).

Segons Plató, força influït pels pitagòrics, som un compost de cos i ànima. L’ànima és la part divina, immortal, que hi ha ennosaltres. El nostre JO més autèntic és l’ànima.

Aprofitant la figura de Sòcrates i els moments dramàtics que precedeixen la seva condemna a mort, Plató intenta capgirar lavisió de la mort materialista, per una altra d’inspiració pitagòrica i metafísica. També li servirà per posar en boca de personatgeSòcrates doctrines pròpies d’un Plató més pitagòric i idealista, per tal d’excloure de l’ortodòxia els més materialistes entre elssocràtics. Plató consideraria necessari “desacreditar” com a socràtics aquells seguidors del mestre que tendeixen a

l’escepticisme (antecedent dels cínics). Plató es proclama així portaveu d’una de les dues branques del socratisme, o d’una deles seves dues herències possibles.




B. Olm. (09/10). 2n A

Plató diu això perquè creu que el cos és el mal de l’ànima, que omple de preocupacions l’individu i s’oposa a la seva recercafilosòfica, a que assoleixi la veritat que tant desitja. Per això, cal deslliurar-se del cos, que vicia, i emprar només l’ànima per apoder comprendre la realitat profunda i vertadera de les coses.

Aquest text forma part del “Fedó”, diàleg de maduresa de Plató, en el qual el filòsof desenvolupa les seves principals teories: lade les idees, la de la reminiscència i la relació entre el cos i l’ànima (així com el menyspreu cap al primer i la immortalitat de lasegona). Aquesta obra té dos objectius possibles, un dels quals és rebatre els materialistes. Això, juntament amb les tesis sobrel’ànima, és el que s’observa fonamentalment en aquest fragment.

Plató, influenciat pels pitagòrics, i diferenciant-se en això dels seus altres contemporanis, creu en la immortalitat de l’ànima. Iaixò és central en la seva filosofia. Segons la teoria de les idees, tot allò que copsem amb el sentits està relacionat, en la sevadimensió o vessant més profunda, autèntica i veritable, amb una “idea” o concepte, que pertany a tot un conjunt anomenat “elmón de les idees”, el qual té una organització jeràrquica, al capdamunt de la qual es troba la idea del Bé, relacionada ambl’ordre i la unitat.Aquesta vessant profunda, autèntica, era coneguda per nosaltres abans de néixer. La nostra ànima es trobava en el món de lesidees i posseeix aquests coneixements autèntics. En néixer nosaltres, però, l’ànima va caure presonera. Relacionant això amb elmite de la caverna del propi Plató, podríem dir que quan van ser engendrats, la nostra ànima va ser encadenada dins una cova iobligada a mirar cap a una paret on només s’hi reflectien ombres. Per això, l’individu, a través de la dialèctica, ha d’anarlliurant-se d’aquesta visió material de les coses i veure el que està més enllà. En aprendre, l’individu recordarà el que sabia laseva ànima en la seva vida passada (hi conflueixen aquí, doncs, les teories de la reminiscència i la metempsícosi). Per culpa delcos, que omple de preocupacions i esclavitza, l’individu té dificultats per assolir la veritat i ha de fer un gran esforç.

Tot el mapa ideològic platònic té tres objectius principals: En primer lloc, Plató busca donar solució al problema del canvi, alconflicte entre les teories d’Heràclit i de Parmènides. Després, també pretén contradir els sofistes i argumentar contra el seurelativisme moral, causa de la decadència intel•lectual d’Atenes. Finalment, Plató, vol donar un sistema de govern que pugui sereficaç. Aquest últim objectiu és el que s’observa en aquest fragment: com “les guerres (...)( no tenen altre causa que el cos”: elsistema de filòsofs-reis o governants.

4. Compareu la concepció de Plató de la realitat de Plató amb una altra concepció de la realitat que es puguitrobar en la història del pensament.[2 punts]

Amb Hume i/o Nietzsche. Semblen les opcions més escaients.


Resposta oberta:Atenció: No és obligatori fer referència al pensament de Plató. És molt recomanable que, d’entrada, acoteu quina és la vostraopinió sobre el que és o hauria de ser un “coneixement autèntic”, i després respondre en funció de com hàgiu definit el significatde “coneixement autèntic”. És molt important no acomplexar-se i tenir personalitat pròpia en les vostres opinions. Recordeu queheu de respondre “crec que té raó perquè....”, o bé “crec que no té raó perquè....” (L’important és la consistència de la vostraargumentació).

Fedó 10.

"-I si, segons penso, vam adquirir aquell coneixement abans de néixer i en néixer el vam perdre; i més endavant,quan fem ús dels nostres sentits, tornem a recobrar aquells coneixements que ja havíem tingut abans, ¿no seràque el que anomenem aprendre consisteix a recobrar un coneixement que ja teníem? I no és la paraula justa pera expressar això dir que és una reminiscència?-Així és.-Efectivament, ens ha semblat que, quan percebem una cosa per la vista, l’oïda o un altre dels sentits, éspossible que a partir d’això ens vingui a la ment una altra cosa que teníem oblidada i que li és pròxima, ja sigui perla semblança o pel contrast. Per tant, dic jo, una de dues: o bé ja vam néixer sabent-la i tots l’hem sabut tota lavida, o bé després de néixer, quan diem que un aprèn, no fa més que recordar, de manera que l’aprenentatgeseria una reminiscència."



(entre 40 i 80 paraules).[2 punts] El coneixement (autèntic) l’hem adquirit abans de néixer, i la informació que rebem a través dels nostres sentits corporals ensés útil perquè ens fan recordar aquell coneixement. De manera que, de fet, no és que aprenguem, sinó que recordem allò quehavíem oblidat.2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15paraules en cada cas):[1 punt]a) «sentits»: Parts del cos mitjançant els quals captem els fenòmens (aparents i canviants)b) «reminiscència» Recordar el coneixement dipositat en l’ànima immortal

3. Per què Plató diu que aprendre és recordar? Feu referència als aspectes del pensament de Plató que siguinpertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.[3 punts]

Segons Plató, força influït pels pitagòrics, som un compost de cos i ànima. L’ànima és la part divina, immortal, que hi ha ennosaltres. L’altra part, el cos, es degrada definitivament amb l’arribada de la mort física. El nostre JO més autèntic és, doncs,l’ànima. I aquesta és presonera del cos. La mort física representa l’alliberament de l’ànima sempre i quan en vida del cos físichàgim portat una vida “filosòfica”, o èticament acceptable en termes platònics. Quan Plató parla de CONEIXEMENT (episteme) s’està referint al coneixement cert, a l’autèntic, que fa referència a allò que nocanvia, que és permanent. Aquest tipus de coneixement el vol distingir expressament del coneixement físic, dels SENTITS, queés canviant, aparent, i del qual només en traiem un coneixement enganyós o fals coneixement (doxa).Només amb l’ànima, i apartant-nos de tot el que comporta el món físic (el cos), podem accedir al coneixement vertader, etern,propi de la filosofia. L’objectiu de la filosofia de Plató és fonamentar la possibilitat d’assolir la veritat absoluta. I és que considerainsostenibles el relativisme i l’escepticisme dels sofistes. Els valors ètics i polítics de Sòcrates no podien ser relatius; de quinamanera, però podrien esdevenir absoluts? La seva teoria del coneixement, lligada a la seva teoria de les idees, en mostrarà elcamí. La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals iindependents del món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes i fenòmens que ens envolten sóncanviants. I és que només són còpies o imitacions de la veritable realitat. En conseqüència, podem dir que la teoria de les ideesplatònica postula l’existència de dos mons: d’una banda, el món perfecte i immutable de les idees i, de l’altra, del mónimperfecte i passatger món de les idees. Amb la teoria de les idees Plató fa front a tres dels àmbits que a ell l’interessa dilucidar: a) el problema del canvi, que elsfilòsofs materialistes –a parer d’ell- no havien donat resposta i que els filòsofs metafísics (Parmènides i Heràclit) havien fet lesprimeres aproximacions; b) rebatre l’escepticisme i relativisme dels sofistes als quals considera responsables intel·lectuals de lacrisi de valors que pateix l’élite de la societat atenesa; i c) donar una alternativa d’organització política a la –per a ell-desacreditada fórmula de la democràcia, atès que havia condemnat l’home més savi de Grècia, Sòcrates. La teoria de les idees aplega, doncs, d’una banda, la concepció de Parmènides segons la qual l’autèntica realitat és eterna iinamobible. De l’altra, l’afirmació d’Heràclit sobre el perpetu fluir de les coses. Plató ofereix una solució conciliadora de l’oposiciópermanència-canvi. Però també ofereix una alternativa al relativisme o l’escepticisme dels sofistes, en la relació als conceptesètics, i dóna consistència teòrica a l’optimisme socràtic sobre les capacitats humanes de coneixement. I, com a rerefons de totes

les conciliacions o síntesis, les certeses matemàtiques dels pitagòrics, exemples evidents de veritats eternes. El concepte d’ànima que utilitza Plató no era gens comú per als contemporanis de Sòcrates (excepte pels pitagòrics), doncs lasupervivència de l’ànima després de la mort, resultava una hipòtesi molt aliena a la religió tradicional grega. Per tant, elconcepte d’ànima que desplega en el “Fedó” permet a Plató passar d’una concepció física i materialista de l’ésser humà a unaconcepció dualista i metafísica. Segons Plató, el model de “bona mort” seria aquella on desemboca una vida que ha aconseguitasserenar les passions i viure segons l’ànima, és a dir, cal ser filòsof per acostar-se a un coneixement que no és físic, sinótranscendental o metafísic. Només la puresa del coneixement (no per l’emboirament del cos i de la matèria), s’arriba a l’absolutque és l’essència immaterial. I conèixer és la capacitat fonamental de l’ànima, i les essències immaterials (o idees) no provenende l’experiència sinó que depenen d’una capacitat prèvia a ella (record o reminiscència de l’ànima immortal).

D'altra banda, també Plató està molt interessat en “acaparar” la figura de Sòcrates per tal que el nom del mestre serveixi per“avalar” la seva filosofia. El “Fedó”, doncs, és un diàleg on Plató tendeix a reforçar els lligams entre els deixebles de Sòcratesmés afins a ell (a Plató) i els pitagòrics, per tal d’excloure de l’ortodòxia els més escèptics entre els socràtics. Plató considerarianecessari “desacreditar” com a socràtics aquells seguidors del mestre que tendeixen a l’escepticisme (antecedent dels cínics).Plató es proclama així l’abanderat o líder d’una de les dues branques del socratisme, o d’una de les seves dues herènciespossibles.

B.O (09/10). 2n A

Plató diu això perquè, segons la seva teoria de la reminiscència, quan aprenem o percebem alguna cosa la identifiquem ocomparem, per semblança o contrast, amb les idees que hi estan relacionades, el coneixement de les quals va adquirir la nostraànima abans que nasquéssim.

Aquest text és un fragment del “Fedó”, diàleg de Plató que pertany a la seva època de maduresa. La qüestió aquí exposada ésfonamentalment la seva teoria de la reminiscència, tractada amb molt de detall en aquesta obra, juntament amb altres teoriesplatòniques (com ara la de les idees i, especialment, totes les seves tesis al voltant de la relació entre l’ànima i el cos, laimmortalitat de l’una i el menyspreu a l’altre).

Per poder comprendre bé el concepte platònic de reminiscència serà útil exposar amb detall aquesta teoria, juntament amb lade les idees, clau en la filosofia de Plató.

Amb el nom de “teoria de les idees” es coneix tota una tesi o filosofia que pretén resoldre, com tota la resta de l’obra de Plató,tres importants temes que encara no havien rebut una solució definitiva: el problema del canvi, el relativisme moral dels sofistesi un sistema de govern adequat. Plató, influenciat per les idees pitagòriques, defineix la naturalesa de les coses. El que veiem, elque podem palpar, tal com digué Heràclit, és canviant; el que podem captar amb els sentits és sempre quelcom mutable. Tot,però, es pot relacionar amb les idees. Podríem definir “idea” com un “concepte”. Aquestes idees són allò que tot té d’immutable(en aquest aspecte, doncs, s’apropa a Parmènides i intenta conciliar-lo amb Heràclit). La nostra ànima, que és immortal, vaaprendre aquestes idees quan es trobava al món de les idees, abans que nasquéssim. La teoria de les idees, doncs, diu que totallò físic té certa dimensió metafísica, la qual és immutable i que, per això, és cognoscible, el qual té a veure amb l’ordre i launitat.

El relativisme moral dels sofistes també té una contradicció sòlida amb aquests arguments: les idees són veritables, immutablesi autèntiques, de manera que hi ha una idea absoluta de Bé, de Justícia, de tots aquells valors morals.

Quant al sistema de govern adequat, serà una aristocràcia il•lustrada en la qual manaran individus que, després de molts anys,s’hagin deslliurar (mitjançant un procés d’aprenentatge) dels lligams del cos i hagin aconseguit arribar a allò veritable de tot.Aquests no procuraran satisfer els seus propis desitjos corporals, sinó que treballaren per al bé comú.

4. Compareu la concepció del coneixement de Plató amb una altra concepció del coenixement que es puguitrobar en la història del pensament.[2 punts]


Fedó 14

"Mai no podia pensar que Anaxàgores, havent afirmat que tot això havia estat ordenat per la ment, ho atribuís acap altra causa, sinó que havia de mostrar que les coses es troben de la millor manera que es poden trobar. Iatès que atribuïa una causa a cada una de les coses i a totes en comú, pensava que m’exposaria el que és millor


atès que atribuïa una causa a cada una de les coses i a totes en comú, pensava que m’exposaria el que és millor

per a cada una i el que és bo per a totes elles en comú. No hauria abandonat per cap preu aquelles esperances,sinó que vaig agafar els llibres amb un gran interès i els vaig llegir tan ràpidament com vaig poder per tald’arribar el més prest que pogués al coneixement del que és millor i del que és pitjor.Però, amic meu, a mesura que avançava en la lectura, aquella esperança meravellosa s’allunyava de mi, veientcom aquell home no feia servir la ment per a res, ni li atribuïa que fos causa de l’ordenament de les coses, sinóque en donava com a causes l’aire, l’èter, l’aigua i moltes altres coses igualment fora de lloc."


Sòcrates va sentir-se atret per la filosofia natural d'Anaxàgores quan aquest sembla que proclama que hi ha una menad'intel·ligència que governa totes i cadascuna de les coses físiques que existeixen. I per això va aprofondir en les seves teoriesfins que es va decebre quan va adonar-se que atribuia l'ordre del món a l'acció d'elements físics (materials) bàsics (arjés), i nopas intel·lectuals.

Una altra forma de dir-ho podria ser:

Plató, en boca de Sòcrates, critica el materialisme d'Anaxàgores. Diu que en un principi va estar atret per la visió de causad'Anaxàgores, perquè semblava que aquest atribuia la causa de l'ordre del cosmos a una ment o intel·ligència governadora delmón. Però després queda decebut en veure que atribueix el mot "causa" a fenòmens físics.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15paraules en cada cas):[1 punt]a) «causa»: concepte, idea (o forma) que ens ajuda a ordenar (donar sentit) el món físic.b) «coneixement» Ascensió al món de les idees, anant més enllà dels fenòmens aparents.

3. Per què Plató empra l'expressió "el que és bo per a totes elles en comú"? Feu referència als aspectes delpensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.[3 punts]

La teoria del coneixement des de l’ànima és quelcom que els «físics-materialistes» no poden entendre perquè, senzillament,constitueix una afirmació «metafísica». D’aquí que el FEDÓ inclogui una crítica en tota regla contra el materialismed’Anaxàgores. Segons Anaxàgores, la Intel·ligència o l’Enteniment [‘nous’] és la causa de tot, però quan fa referència a aquest‘tot’, només en considera els elements físics, materials (aire, èter, aigua, etc.) i passa per alt el que per a Plató és l’únicimportant: el que està més enllà de la matèria. D’aquí que entre el sistema materialista d’Anaxàgores i l’idealisme platònic siguiinevitable el xoc. Del sofista i amic de Pèricles se’ns diu explícitament, amb totes les lletres que «aquell home no feia servir lament per a res» . D’on surt una crítica tan brutal?

Els materialistes en opinió de Plató, senzillament estan incapacitats per entendre res de res sobre la problemàtica filosòficaperquè confonen el ‘com’ amb el ‘per què’ de les coses. No saben pensar, senzillament, perquè confonen la condició (material)de les coses sense la qual la causa no produiria l’objecte, amb la seva causa (que no és, ni pot ser material). La condició ésnatural i mecànica, però la causa cal cercar-la en un altra banda: la causa són les Formes, els models únics i eterns de lescoses sense les quals res no existiria. En aquest text Plató prefigura el concepte de "causa final" d'Aristòtil, tot i que en el seudeixeble, de tarannà més naturalista, les idees o Formes no es troben en un "altre món", sinó que es troben en aquest i hiarribem mitjançant l'abstracció.

És significatiu que per criticar Anaxàgores, el Sòcrates platònic faci referència a una qüestió autobiogràfica. Ens diu que haviallegit els llibre d’Anaxàgores (en què la Intel·ligència o l’Enteniment [‘nous’], apareix com a causa de totes les coses), però laseva decepció prové del fet que aquest enteniment els físics l’apliquen només segons les ciències de la natura. Aquest puntdiferencia d’una manera radical l’opció materialista de l’opció idealista. Per a la tradició que deriva d’Anaxàgores el món éscomprensible mitjançant la ciència,

Quan Plató parla de CONEIXEMENT (episteme) s’està referint al coneixement cert, a l’autèntic, que fa referència a allò que nocanvia, que és permanent. Aquest tipus de coneixement el vol distingir expressament del coneixement físic, dels SENTITS, queés canviant, aparent, i del qual només en traiem un coneixement enganyós o fals coneixement (doxa). La participació és elconcepte que ens permet explicar la relació entre les coses (canviants) i la Forma (pura, eterna).

Només amb l’ànima, i apartant-nos de tot el que comporta el món físic (el cos), podem accedir al coneixement vertader, etern,propi de la filosofia. L’objectiu de la filosofia de Plató és fonamentar la possibilitat d’assolir la veritat absoluta.

La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals iindependents del món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes i fenòmens que ens envolten són

canviants. I és que només són còpies o imitacions de la veritable realitat. En conseqüència, podem dir que la teoria de les ideesplatònica postula l’existència de dos mons: d’una banda, el món perfecte i immutable de les idees i, de l’altra, del mónimperfecte i passatger món de les idees.

Amb la teoria de les idees Plató fa front a tres dels àmbits que a ell l’interessa dilucidar: a) el problema del canvi, que elsfilòsofs materialistes –a parer d’ell- no havien donat resposta i que els filòsofs metafísics (Parmènides i Heràclit) havien fet lesprimeres aproximacions; b) rebatre l’escepticisme i relativisme dels sofistes als quals considera responsables intel·lectuals de lacrisi de valors que pateix l’élite de la societat atenesa; i c) donar una alternativa d’organització política a la –per a ell-desacreditada fórmula de la democràcia, atès que havia condemnat l’home més savi de Grècia, Sòcrates.

La teoria de les idees aplega, doncs, d’una banda, la concepció de Parmènides segons la qual l’autèntica realitat és eterna iinamobible. De l’altra, l’afirmació d’Heràclit sobre el perpetu fluir de les coses. Plató ofereix una solució conciliadora de l’oposiciópermanència-canvi. Però també ofereix una alternativa al relativisme o l’escepticisme dels sofistes, en la relació als conceptesètics, i dóna consistència teòrica a l’optimisme socràtic sobre les capacitats humanes de coneixement. I, com a rerefons de totesles conciliacions o síntesis, les certeses matemàtiques dels pitagòrics, exemples evidents de veritats eternes.


D'altra banda, també Plató està molt interessat en “acaparar” la figura de Sòcrates per tal que el nom del mestre serveixi per“avalar” la seva filosofia. El “Fedó”, doncs, és un diàleg on Plató tendeix a reforçar els lligams entre els deixebles de Sòcratesmés afins a ell (a Plató) i els pitagòrics, per tal d’excloure de l’ortodòxia els més escèptics entre els socràtics. Plató considerarianecessari “desacreditar” com a socràtics aquells seguidors del mestre que tendeixen a l’escepticisme (antecedent dels cínics).Plató es proclama així l’abanderat o líder d’una de les dues branques del socratisme, o d’una de les seves dues herènciespossibles.

Gabriel R. (09/10). 2n BPerquè Sòcrates-Plató buscava una explicació més profunda del perquè” de l’ordre de les coses en les teories d’Anaxàgores, i nopas una explicació materialista, amb qui Plató n’era extremadament crític: “atès que atribuïa una causa a cada una de les cosesi a totes en comú, pensava que m’exposaria el que és millor per a cada una i el que és bo per a totes elles en comú”. Amb


i a totes en comú, pensava que m’exposaria el que és millor per a cada una i el que és bo per a totes elles en comú”. Ambaquesta cita, Plató relata la mancança que hi troba. Dóna raons per a l’existència de les coses, però sense entrar en idees mésmístiques, com ara bé la seva pròpia Teoria de les Idees. El filòsof materialista –segons Plató-, en realitat, viu encegat per lesaparences del món material, tot i haver tingut algun moment de lucidesa en percebre la possibilitat d’una intel•ligència superior,una ment ordenadora del Cosmos. Per Plató, aquesta ment és la idea del Bé, l’ordre absolut de les coses, l’episteme, el que ésrealment “bo per a totes les coses en comú”.

El fragment està extret de l’obra “Fedó”, pertanyent a l’època de maduresa. En aquesta època, Plató va concebre les sevesmillors obres i les més influents, com ara “La República”. En aquestes obres, Plató crea situacions en les que Sòcrates,protagonista destacat, discuteix amb interlocutors de baix nivell per tractar les teories del propi Plató, que sovint no coincideixenamb les pròpies idees del seu difunt mestres, tal i com alguns historiadors han destacat. Hi podem trobar al”Fedó” formulacionscom la Teoria de les Idees, la reminiscència o la immortalitat de l’ànima.

En aquest text, trobem una presència predominant de la principal teoria de l’autor, la Teoria de les Idees, segons la qual, el mónque percebem amb els nostres sentits no és més que un conjunt d’aparences que ens ceguen. El que és realment veritable, sónles Idees, uns conceptes irrefutables que només poden ser captats per l’ànima. En aquest món de les Idees hi ha una jerarquiaen funció de la complexitat de les idees, encapçalades per la idea del Bé. Aquesta idea no és exactament un concepte ètic, sinóque és una idea d’ordre del món, per la qual les coses troben de la millor manera que es poden trobar.

Per Plató, el problema és la superficialitat de la lectura materialista del món, que ignora el que és realment autèntic. Per tant,les idees materialistes són buides. En resum, cal deixar de banda les aparences i començar a raonar per poder arribar a lesidees, que són el que és realment autèntic i veritable.

Abel A. 2009/10. 2n CPerquè Plató creu en una jerarquia dins dels conceptes, essent el Bé el més elevat i excel·lent. Aquest pensament s’expressadins la teoria de les idees, que se’ns presenta en el “Fedó”.

El “Fedó” és una obra pertanyent a l’època de maduresa de Plató, i està molt influïda, per tant, dels pensaments pitagòrics. Elsdeixebles i successors de Pitàgores creien que la veritat es trobava dins els nombres, composant aquest un món intangible.Durant la seva vida, i gràcies als seus viatges, Plató adopta la creença en l’existència d’un món intangible, s’influencia delspensaments i raonaments pitagòrics per a teixir el seu món de les idees. Plató diu i defensa l’existència d’un món intangible onhabiten jeràrquicament tots els conceptes. És un món extramental que conté, en definitiva, el veritable saber. Ell creu que és unmón perfecte i bell, que només es pot arribar a albirar amb un gran esforç mental (cosa que no tothom és capaç de fer tal i coms’expressa en la seva obra, “La República”, (on diu que només la minoria capaç de conèixer el Bé, el concepte per sobre de tots,pot governar).

Aquesta teoria és totalment adversa a les teories materialistes d’Anaxàgores, que creu que el saber es troba a la physis, dinsdel món tangible. Anaxàgores va ser un filòsof pluralista i materialista, que creia que tot i que dins el món físic tots elsesdeveniments tenien una causa i efecte, hi ha un Nous, un ordre còsmic, una intel·ligència que governa el món. Plató criticaaquest materialisme d’Anaxàgores, que pensa que les causes es troben dins el món físic i no dins la ment, dins el món de lesidees.

Per això quan Plató fa servir l’expressió “el que és bo per a totes elles en comú” està fent referència a la teoria de les idees, totincidint en que l’ordre còsmic es troba dins el món de les idees, en forma de conceptes, i no dins les coses físiques, tot seguintl’ordre que dicta una intel·ligència superior. Plató empra l’expressió per a fer una crítica a Anaxàgores, al materialisme, a favordel contingut del “Fedó”, que dóna una explicació molt més abstracta de la causa de tot.

4. Compareu la concepció de "causa" de Plató amb una altra concepció de causa que es pugui trobar en lahistòria del pensament.[2 punts]Dues opcions semblen apropiades: la comparació amb el concepte de causa d'Aristòtil, o bé la més clara del mecanicisme deDescartes, que només contempla la causa eficient. Plató (causa final) versus Descartes (causa eficient, immediata, material). Enun altre sentit també es podria comparar amb el concepte de "causa" de Hume (que la critica, així com critica els conceptesmetafísics)

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que les causes es troben en la ment i no pas en les coses físiques?Raoneu la resposta. [2 punts]

Abans d'atacar la resposta, intenteu planificar-la primer. D'entrada, aclariu què és per a vosaltres "causa", quèenteneu per "causa". A continuació, respongueu, sempre desplegant els arguments que considereu adients, i nopas de forma telegràfica. Si voleu posar exemples, espereu sempre al final, i no abans, de l'argumentació.

Exemple. Al meu parer "causa" és aquella acció que provoca un estat de coses o un efecte posterior : xuto la pilota --> estrenca el vidre de la finestra del veí. En el cas de Plató, no crec que es refereixi a aquest tipus de causa. Probablement, Plató esrefereix al sentit o a la intencionalitat que hi ha al món. En aquest cas, jo tenia intenció de passar una estona jugant a pilotaamb el meu amic, i no pas trencar el cristall de la finestra. Segons sembla, Plató contempla una intencionalitat en tot allò queexisteix, on l'atzar no tindria cabuda. En aquest sentit, jo estic en contra del que diu Plató doncs crec que hi ha molts aspectesde la vida on, mirem on mirem, no podrem trobar cap sentit ni intencionalitat, cap ordre on encaixin les accions que duem aterme. Per tant, si creiem que en l'univers no hi cap finalitat i que a l'univers no li interessa en absolut si nosaltres som o no somfeliços, la idea del Bé absolut, d'ordre global que governa les nostres vides i que hem d'intentar esbrinar (com la tascaprimordial de l'activitat filosòfica), tampoc existeix. En definitiva, si no existeix un ordre global, només podem abastar la causaimmediata o més propera, la física.

Comentari

“Però jo no he estat mai mestre de ningú; si algú desitja sentir el que dic o veure el que faig, a ningú no m’herefusat, sigui jove, sigui vell,ni tampoc sóc d’aquells que parlen quan hom els paga i si no se’ls paga no, ans estica la disposició tant del pobre com del ric per a ésser preguntat, i qui vol pot respondre i escoltar el que dic. I sialgú dels oients es torna bo o no, és cosa de la qual no fóra just de fer-me responsable, no havent promès mai aningú cap mena d’ensenyament ni havent cap mena de lliçó. I si algú diu que ha après de mi i m’ha escoltat enparticular alguna cosa que no hagin alhora escoltat els altres, tingueu entès que no diu la veritat”

PLATÓ, “Apologia de Sòcrates” (discurs de Sòcrates)

Qüestionari.1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts)

Sòcrates rebutja que se’l compari a un sofista doncs ni cobra, ni fa distincions socials, ni pretén inculcar cap aprenentatge.L’assoliment o no de la bondat no depèn pas d’ell sinó dels propis interlocutors. (34 paraules)

2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpiadel pensament d’aquesta època (3 punts).El text correspon a la primera època de les obres de Plató,encara molt influït i colpit per la condemna a mort del seu mestre.Aquesta condemna a mort arriba en un moment en que és restablerta la democràcia després de la cruel repressió del governdels Trenta Tirans, amb el qual alguns sospiten que Sòcrates simpatitzava. El règim democràtic, tot i haver mostrat senyals de


dels Trenta Tirans, amb el qual alguns sospiten que Sòcrates simpatitzava. El règim democràtic, tot i haver mostrat senyals demoderació i haver proclamat que no tenia ànsies de revenja, acusà Sòcrates d’impietat (manca de respecte als déus de la ciutati de l’efecte que tenia això en els joves deixebles). En el rerefons de l’assumpte existeix les enemistats que Sòcrates es vaguanyar amb el seu mètode inquisitiu. Vet aquí que li deien el Tàvec d’Atenes. Alguns sofistes tenien fama d’alternar amb jovesrics i snobs que es creien per damunt de les lleis de la polis, que vivien en l’opulència i duien una vida alegre. Aquest aspectedels sofistes també s’associava amb Sòcrates, sempre envoltat de joves ambiciosos i pretensiosos. Per això en l’acusació sel’equipara amb determinats sofistes i de ser un perill per a la democràcia.

En aquest text, Sòcrates intenta desmarcar-se de l’educació sofística: ni cobra ni intenta inculcar la techné (tècniques de retòricaper impressionar amb els discursos en els àmbits de discussió pública) que possibilita el triomf polític i èxit social. No és aquestl’objectiu de Sòcrates, sinó l’areté, i això depèn de l’autenticitat que els propis interlocutors han d’aconseguir a través de lamaieuètica del “coneix-te a tu mateix” de la inscripció del temple d’Apol•lo, a Delfos.

3. Expliqueu el concepte de saviesa que es desprèn d’aquest text. (3 punts).

Desvetllar versus inculcar. El concepte de saviesa que es desprèn d’aquest text intenta oposar-se al concepte de saviesa o virtutdels sofistes. Els sofistes són escèptics i relativistes. En no creure en la possibilitat d’accedir al coneixement de la veritat, el seuobjectiu és el d’ensenyar tècniques o habilitats de persuasió que, en el marc democràtic, equivalen a tenir poder i influència. Lavirtut o areté dels sofistes tindria més aviat un sentit d’”inculcar”. Sòcrates considera que sí existeix la veritat, que sí existeixenvalors absoluts mitjançant els quals podem regir-nos en la nostra vida particular i també col•lectiva. I també considera que si esvol superar la crisi i el declivi d’Atenes, cal recuperar aquells valors cívics, que tanta glòria van proporcionar a Atenes, i que aras’han abandonat, o almenys la classe dirigent ja no segueix per estar massa influenciats pel relativisme i escepticisme delssofistes; la qual cosa ha provocat que els governants es preocupin més dels interessos “de partit” i la fama pròpia que delsautèntics interessos del poble.

Per tant, l’atenció de Sòcrates està fixada en contrarestar la influència, negativa segons ell, d’aquesta generació de sofistessense escrúpols. Per aquest motiu ell proclama la ignorància sàvia per desemmascar l’estil prepotent i autosuficient de la classedirigent i d’aquells joves que aspiren a jugar aquest paper. Dóna per sentat que en el nostre interior habita la bondat i el sentitde la responsabilitat envers la polis. Apel•la, doncs, a aquesta veu interior. A tal fi, mitjançant la maièutica i un estil inquisitiuintentarà persuadir als seus interlocutors que es desprenguin de les idees i aspiracions de triomf ràpid i èxit personal queenterboleixen la ment, per tal de treballar per la polis, que és el sentit de la vida més alt a la que podem aspirar: la felicitat, laBona Vida. La saviesa, doncs, és desvetllament d’aquesta naturalesa que sovint l’individualisme enfosqueix. S’aconseguirà així elrespecte a la llei i la justícia, que és el que farà que Atenes estigui ben governada i ocupi el lloc destacat que li correspon.

4. Quina vigència creieu que pot tenir avui aquest discurs? (2 punts).

Avui no existeix la figura del sofista com a tal, però sí cursos de postgrau, màsters, assessors d’imatge i màrqueting, queensenyen i inculquen als joves ambiciosos a fer-se un lloc en el món empresarial, mediàtic i polític. Aprenen les tècniques depersuasió publicitària i frases retòriques que difondran en els mitjans de comunicació de masses, en les tertúlies radiofòniques,o en els cercles polítics i universitaris. L’èxit i el triomf en el món dels negocis serà la seva obsessió.Amb l’èxit i la fama aconseguiran la realització personal? ¿En la seva intimitat es preguntaran si el triomf social els haproporcionat la felicitat, més enllà de les riqueses, el sexe o el poder? ¿O se sentiran sols, com el protagonista del extraordinarifilm d’Orson Wells, “Ciutadà Kane”?

El discurs socràtic, potser sí que encara és d’actualitat perquè la pregunta per la Bona Vida, el sentit de la pròpia existència coma utilitat per a la comunitat, encara és vigent. Probablement no és tan vigent la creença socràtica de que els humans som bonsper naturalesa, i que la ignorància és la que ens porta a fer el mal. ¿Per què no? Doncs perquè la humanitat, durant el segle XX,per exemple, ha donat mostres de contradiccions brutals: pot arribar a ser despietada amb els seus congèneres, i també donarmostres de pietat, generositat i compassió absolutament sublims (cara i creu de la naturalesa humana).

Comentari

“Así, pues, el alma, inmortal y diversas veces renacida, al haber contemplado todas las cosas, tanto en la tierracomo en el Hades, no puede menos que haberlo aprendido todo. No es, pues, sorprendente que acerca de lavirtud y de lo demás tenga recuerdos de lo que sobre ello ha sabido anteriormente. Al ser homogénea toda lanaturaleza y al haberlo aprendido todo el alma, nada impide que un solo recuerdo, que los hombres llaman saber,le haga encontrar de nuevo todos los demás, si uno es valiente y tenaz en la búsqueda, porque la investigación yel saber no son en definitiva más que reminiscencias.

No hay que dar crédito, por tanto, a este razonamiento sofístico de que hablábamos; nos haría perezosos, y sonlos débiles los que gustan de oírlo. Mi creencia, por el contrario, estimula al trabajo y a la investigación, y porquetengo fe en su verdad, estoy resuelto a investigar contigo qué es la virtud”

PLATÓN. “Menón”. (Platón: “Obras Completas”. Aguilar)

Qüestionari:1. Resumeix el text amb paraules teves i sense comentaris personals, tot exposant les idees principals del mateix, i com hiapareixen relacionades. (2 punts)2. A continuació, comenta el problema central i la tesi de l’autor d’aquest text: posa el text en relació amb el pensament del’autor i de la seva època, tenint en compte les influències principals que l’autor hagi pogut rebre (5 punts).3. Compara la noció de “virtut” dels sofistes amb la de Plató (3 punts)

Comentari

“I ocorre així que, sent l’ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i havent vist tant les coses d’aquí comles coses de l’Hades i totes les coses, no hi ha res que no tingui après; amb la qual cosa no és estrany que tambésobre la virtut i sobre les altres coses ella sigui capaç de recordar el que per descomptat ja sabia abans. Ja quesent, en efecte, la naturalesa sencera homogènia, i havent-ho après tot l’ànima, res no impedeix que qui recordauna sola cosa (i a això anomenem aprenentatge els homes), descobreixi ell mateix totes les altres, si és homevalerós i no es cansa d’investigar. Perquè la investigació i l’aprenentatge, per tant, no són en absolut cap altracosa que reminiscència.”

PLATÓ, “Menó”

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts) Plató exposa en aquest text la teoria de la reminiscència, segons laqual la virtut no s’aprèn, contràriament als sofistes, sinó que simplement els humans recordem els coneixements de quanl’ànima habitava amb els déus. (35 paraules)

2. Què vol dir, en el text, que l’ànima ho ha après tot? (3 punts) Plató utilitza els mites de la tradició per tal d’intentar explicar aun públic no iniciat, extern a l’Acadèmia, que la virtut no s’ensenya. En aquest punt Plató, seguint el seu mestre Sòcrates,s’enfronta als sofistes. Els sofistes, i en especial la última sofística, entenien la virtut com aquella capacitat o habilitat socialnecessària per triomfar en una democràcia. La democràcia és el sistema de govern on la majoria té la capacitat de decidir. Per


necessària per triomfar en una democràcia. La democràcia és el sistema de govern on la majoria té la capacitat de decidir. Pertant, els sofistes proclamaven que aquestes capacitats són tècniques que necessiten ser apreses si volíem assolir el triomf político social davant els adversaris d’un altre partit polític o corrent d’opinió pública.

Aquest aprenentatge s’ho feien pagar i és així, doncs, que molts sofistes s’oferien com a mercenaris tot cobrant alts honorarisper posar-se al servei dels fills de les capes benestants. És aquest sentit de virtut com a habilitat social, competitiva iinteressada el que va rebutjar Sòcrates perquè considerava que no tenia res a veure amb la recerca de la veritat, que no teniares a veure amb una actitud honesta de col•laborar amb la polis per tal d’assolir el bé comú.

Aquesta actitud relativista dels sofistes, segons la qual la veritat no existeix com a tal, i també escèptica, doncs la ment humanano té la capacitat de destriar el que és veritat o immutable, del que no ho és, és el que porta a Sòcrates, i després a Plató, aatribuir als sofistes la responsabilitat intel•lectual d’afavorir el declivi i la corrupció de la política atenesa, la manca de cohesiósocial i, per tant, de fer més dèbil Atenes enfront dels seus enemics. Doncs la política s’ha convertit en una cursa per aconseguirel triomf personal o partidista i no pas la consecució del bé comú a través de la recerca de la veritat.

Quan en aquest text del “Menó” diu Plató que l’ànima ho ha après tot, vol significar que la virtut no s’ensenya, entenent coml’objectiu de la virtut no com l’èxit particular enfront els altres, sinó la veritat. La veritat en termes absoluts, al igual que elsvalors. Tant la veritat com els valors no han de ser manipulats segons ens interessi, en un sentit utilitari i de profit partidista. Laveritat és una, immutable. Però, en el fons, està parlant de virtut com vehicle que ens durà a la felicitat. I la felicitat s’enténcoma camí i fita, alhora, de quin és el sentit de l’existència humana (“areté anthropine”). Parteix de la creença gairebé religiosade que la naturalesa humana és sociable i tendeix a la col•laboració amb els altres. La discòrdia entre els humans s’esdevé ambla manipulació d’aquesta naturalesa que tendeix a la fraternitat.

Al servei d’aquesta teoria elabora la teoria de la reminiscència, basada en els mites populars. El punt de partida d’aquesta teoriaés que cada persona és un compost de part mortal i mutable (el cos), i d’una part divina, immortal, que ha habitat amb elsdéus. Aquesta part divina ha quedat presonera i, a mesura que a través del cos rep percepcions, recorda la seva estança divina(el coneixement cert). Per tant, l’experiència no és aprendre sinó recordar l’altra vida, més autèntica i pura; per tant, vertadera.

En definitiva, l’objectiu de la teoria de la reminiscència és negar l’escepticisme i el relativisme dels sofistes. L’objectiu de lateoria de la reminiscència és negar la democràcia com a sistema ideal de govern. L’objectiu de la teoria de la reminiscència ésproclamar que aquells que més es desprenguin d’allò que representa la presó del cos estaran millor preparats per governar, iaixí superar la crisi i debilitat en la qual està immersa l’Atenes d’aquella època.

3. Compareu el concepte de reminiscència que hi ha en aquest text amb el concepte d’experiència (3 punts) Experiència té unsentit de recollida de dades a través dels sentits. Atès que aquestes dades provenen de la physis i aquesta és canviant, tambéles dades que obtindrem són canviants i inestables; per tant, estan “tacades” de subjectivisme, de doxa, de fals coneixement.Reminiscència té un sentit de record de la que l’experiència sensible serveix d’oportunitat. Aquestes dades recollides pels sentitsens fan recordar el món immutable, autèntic, real –no canviant-, i per tant, vertader. És el món del coneixement cert, universal ipermanent (episteme). L’experiència és, doncs, necessària però no suficient.

4. Expliqueu per què creieu que l’autor del text té raó o perquè creieu que no en té. (2 punts). Si el coneixement és recordar lainformació que ja teníem oblidada i que ja posseíem, sense recorre a l’aprenentatge de bell nou, ens podem demanar: ¿Té lament la capacitat d’operar sense rebre cap informació externa? La ment, ¿crea la informació o només la digereix? Si fos així uninfant podria tenir els mateixos coneixements que una persona adulta, doncs el temps d’existència o de vida no tindriaimportància.Si utilitzem el símil de l’ordinador, podem comprovar que la màquina té “una forma de fer o de treballar” (el software), però perfer-ho se li han d’introduir dades (informació) per ser tractades. Per tant, podem concloure que la raó (la ment) no ésomnipotent per crear idees, sinó que necessita de les dades (informació) que li proporcionen els sentits. Per tant, l’objecció quese li pot posar a la tesi platònica sobre el coneixement de les idees, és que la ment pot tractar d’una determinada manera lainformació, una determinada manera de seleccionar i depurar les dades (segons la personalitat, la intel•ligència, la preparació,etc., de cada individu), però no prescindir dels sentits. És clar, mentre que no es demostri que hàgim tingut vides anteriors ique el coneixement és un record d’aquestes vides anteriors.

Aristòtil.Neus P., 2n Bat C. Jenni E., 2A Bat.

1. Explica per què la batalla de Queronea va posar fi al sistema grec de la polis.- La batalla de Queronea va suposar el final del sistema de polis ja que l’any 336 aC Alexandre el Gran, succeïnt el seu pare, vaacabar de sotmetre totes les polis gregues, iniciant així l’Imperi Macedoni. El desig d’Alexandre era crear un imperi incloent totel món conegut i hel•lenitzant-lo fent una síntesi entre la cultura grega i l’oriental. Aquest objectiu va comportar la supressió dela independència de les polis.2. Com van reaccionar els filòsofs posteriors a Aristòtil respecte a la independència i subordinació de les polis alpoder centralitzat?- Els filòsofs que seguiren Aristòtil van abandonar l’ideal de la polis com a unitat ideal de societat i es van dedicar a cercar el queells anomenaren “l’ideal del savi”, és a dir, la manera de viure que, lluny de les preocupacions polítiques, els orientés en aquellasituació d’anonimat i d’inseguretat. En els temps de la polis, els ciutandans sabien que en certa manera la ciutat depenia d’ells.

Ara, però, els ciutadans no comptaven per res. Aquesta situació doncs va comportar l’aparició de l’individualisme. Per tant, elfilòsof ara buscarà en la filosofia una manera de viure bé en la nova situació.3. Quina va ser la ciutat hel·lenística que va experimentar un desenvolupament espectacular? Per què va ser tanfamosa?- Alexandria va tenir un desenvolupament espectaular i va ser un dels centres més pròspers de la Mediterrània. La ciutat vaesdevenir famosa pel Museu que va ser fundat pel rei Ptolomeu. Aquesta institució es pot considerar la primera universitat de lahistòria ja que constava d’una biblioteca i de diversos departament o facultats. Del Museu d’Alexandria procedeixen les millorsobres científiques de l’antiguitat. Per primera vegada es van separar la filosofia i les altres classes del saber.4. Quina diferència estableixen els experts entre els escrits de Plató i els d’Aristòtil?- Les obres d’Aristòtil són tractats sistemàtics on es van proposant, analitzant i solucionant les qüestions d’una maneraordenada; a diferència dels diàlegs de Plató. Aristòtil va crear noves ciències com la lògica, la biologia o la sociologia. Els temesaristotèlics són bàsicament estudis sobre els éssers del món material i tot allò que el caracteritza. A més a més, va estuidar elséssers vivents, sobretot els animals, als quals els dedica llibres sencers contrasta amb els temes platònics bàsics: els valors, lesvirtuts, l’ànima, les idees... 5. Accepta Aristòtil l’existència d’un món no perceptible?- Aristòtil es contraposa a Platò dient que el món sensible és plenament real i no admet l’existència d’un món no perceptible pelssentits, separat del món físic i immutable, que constitueixi la raó de ser del món sensible i de la mobilitat i el canvi d’aquest.6. Quins aspectes comparteix Aristòtil de la filosofia de Plató?- Malgrat les diferències esmentades anteriorment, Aristòtil no va deixar mai de ser platònic. Heretà de Plató els plantejamentsdels problemes i els fonaments de les solucions; manté les formes del món trascendent de les Idees per explicar per què larealitat és tal com es; també manté i amplia el punt de vista teleològic de Plató, segons el qual cada esdeveniment del món ésdirigit cap a la perfecció per la influència d’un ésser que pot ésser comparat a la Idea del Bé platònica; per últim, heretà tambéla idea de ciència com a coneixement absolut.


la idea de ciència com a coneixement absolut.7. Segons Aristòtil, quan coneixem científicament? I amb quines capacitats humanes?- Coneixement científicament una realitat quan sabem que és, la seva existència; què és, la seva essència; i per què és, lescauses que n’expliquen l’ésser, és a dir, l’essència i l’existència. El que és ens és mostrat pels sentits mitjançant la captaciósensible; el què és el capta el nostre enteniment a través de l’abstracció sobre les dades sensibles; i el per què és es troba através del raonament demostratiu.8. Què és la filosofia primera o metafísica?- La filosofia primera és la base de totes les altres ciències i és aquella que estudia tots els éssers, en tant que són éssers, itotes aquelles característiques que tenen només pel fet de ser. Cada ciència estudia una part de l'ésser des d'un punt de vistadeterminat. La metafísica és la ciència que estudia tots els éssers i totes aquelles característiques que tenen només pel fet deser. És la ciència més general i que serà la base de totes les altres.9. Quantes formes d’atribució té l’ésser? Quin nom reben?- Les formes d’atribució que té l’ésser segons Aristòtil són: entitat, qualitat, quantitat, relació, lloc, temps, posició, hàbit, acció ipassió. Aquestes reben el nom de categories.10. Com s’anomena la primera categoria? I els nous atributs restants?- Aristòtil anomena aquesta primera categoria ousia, que es pot traduir o bé per entitat, ja que indica allò que és, o persubstància, és a dir, allò que serveix de suport a tota la resta. Anomena accidents a la resta de categories, jaa que no poden sersense la substància, i poden canviar sense que ella canviï.11. Què és la substància primera?- La substància primera és l’individu en concret, la persona.12. Què significa “ser en acte”? I “ser en potència”?- El “ser en acte” és aquell estat en que s’és en un moment i un lloc determinat; mentre que el “ser en potència” és allò que noté una forma realitzada però que a causa d’unes circumstàncies determinades pot arribar a ser alguna altra cosa.13. Explica què és la causa eficient i la causa final.- Aristòtil entén per causa tot allò que fa que un ésser sigui. La mà que agafa el martell per colpejar (la causa immediataanterior) Així doncs, la causa eficient és allò que fa que una matèria adopti una forma determinada i la causa final és allò per aquè es fa una cosa, és a dir, el motiu (la intencionalitat, l'objectiu) (telos)14. Defineix:a. Eudaimonia: Eu (ben) daimonia (estar): benestar: alegria psíquica i física. Incorpora tant l'alegria intrior com cetescomoditats i béns materials o comoditats.b. El terme mig (mesotés): el terme mig és aquell situat entre dos extrems: els vicis. Les persones per assolir la funciópròpiament humana han de trobar el terme mig adequat a ell mateix. Com és un concepte que es presta a cert relativisme,podríem dir que el terme mig és aquella forma de comportament del bon cituadà que normalment compleix les normes, peròque si alguna vegada no ho fa, no per això deixa de ser un bon ciutadà o bona persona.c. La definició del bé: L'objectiu de la vida, la felicitat. En això no difereix dels seus mestres, Plató o Sòcrates. Allò que ha deguiar la nostra vida. Però en Aristòtil, l'objectiu de la persona sàvia ha de ser la investigació en primer lloc, el saber teòric,desinteressat, contemplatiu; en segon lloc (a diferència de Plató) ha de ser la participació política. Virtuts dianoètiques(teòriques); virtuts ètiques (ácció política)d. Els hàbits: actes repetitius que ens serveixen per adquirir virtuts o vicis. Segons Aristòtil, naixem amb determinades

capacitats (ja sigui l'atleta o el músic). Ara bé, si no exercitem aquesta habilitat (Hàbit) no assolirem la virtut. Per tant, l'exercici(ethos) és tan necessari com el caràcter o naturalesa pròpia amb la que naixem.e. Els règims polítics (models i desviacions): Aristòtil arriba a la conclusió que totes les formes de govern eren modalitatsdiverses del govern d’un de sol, del d’una minoria o del d’una majoria. Totes tres formes poden estar justificades si el poder s’hiexerceix pel bé comú i d’acord amb la justícia. En canvi, si el poder es posa al servei d’aquell que posseeix el poder, es tractaràd’una forma de govern corrupta, una forma de govern desviada de l’objectiu del bé comú. Per Aristòtil no és tan important elrègim polític en si mateix, sinó el suport que tingui. Aquest suport ha d'estar representat per les capes mitjanes, que actuenseguint un terme mig, obeeixen les lleis sense fanatismes, i també amb determinades dosis d'individualisme, sempre i quan noultrapassin el límit de la necessària cohesió de la polis.

COMENTARI DE TEXT

“Per aquesta raó, tots creuen que la vida feliç és agradable i amb raó teixeixen el plaer amb la felicitat, doncs capactivitat perfecta admet traves i la felicitat és quelcom de perfecte.

Per això l’home feliç necessita dels béns corporals i dels externs i de la fortuna, per a no estar impedit per lacarència d’ells. Els qui van dient que aquell que és torturat o aquell que ha caigut en grans desgràcies és feliç siés bo, diuen una ximpleria, voluntària o involuntàriament”

ARISTÒTIL. “Ètica a Nicòmac”: 1153 b – 1154 a.

1. Exposa –amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixenrelacionades (2 punts).La felicitat i els plaers no estan renyits, sinó que es complementen. És un error pensar que el dolor o la carència de bénsmaterials ens farà més dignes per assolir la felicitat)

2. Defineix amb molt poques paraules: (3 punts)

“eudaimonia”. Benestar, alegria de viure: inclou la salut física i psíquica.“mesotés”.Terme mig. Moderació en el nostre comportament, allunyada dels extrems.“virtuts dianoètiques”. La tasca pròpia del savi: l'estudi i la investigació són prioritàries, més que l'acció política.

3. Comenta el text, és a dir,posa el text en relació amb el pensament de l’autor i de la seva època, tenint encompte les influències principals que l’autor hagi pogut rebre (Recorda que no es demana que desenvolupis untema, sinó que comentis el text ) (3 punts)

Es tracta de relacionar (de vincular) aquest text de Plató amb les circumstàncies històriques i intel•lectuals del’època (herència platònica i situació d’Atenes). Es tracta de detectar quin és el diagnòstic que fa Aristòtil de lasituació (a diferència del seu mestre Plató), i quina alternativa (solució: prescripció) ofereix Aristòtil (també, adiferència del seu mestre). Heus aquí una mostra (Versió Jota’O).

Comentari:

La reflexió sobre El Bé i el paper que juguen els plaers en la seva consecució, devia ser una discussió que sovintejava enl’”Acadèmia”, entre Plató i els seus deixebles, quan Aristòtil arriba a Atenes de jove..L’Atenes de Plató per aquella època era una polis en crisi i en declivi que enyorava la seva grandesa passada. I Plató fundal’”Acadèmia”, precisament, amb una clara finalitat política: reflexionar sobre el govern just, reflexionar com hauria de ser laformació de l’élite governant, per així oferir una alternativa al sistema democràtic, al que considera culpable de la situació,


formació de l’élite governant, per així oferir una alternativa al sistema democràtic, al que considera culpable de la situació,doncs la voluntat de la majoria ignorant passa per damunt del criteri dels més savis. És així que Plató associa la democràcia a

una mena de dictadura de la majoria egoista, que només mira pels seus interessos individuals i egoistes (a curt termini), endetriment dels interessos de la polis, d’allò que convé a la comunitat.

Només amb una élite formada en la renúncia als béns materials (comoditats) i en el servei i subordinació absoluta a l’Estat, seràpossible superar la crisi d’Atenes. S’ha de dir també que amb un cert despotisme il•lustrat d’una minoria. Així es recuperaria laglòria perduda.

El jove Aristòtil es devia trobar a l’”Acadèmia” en un ambient com el que s’ha descrit ara. Per origen familiar i geogràfic, Aristòtilmostrarà uns objectius diferents en la seva ètica i filosofia política. Aristòtil pertanyia a una família de metges vinculats a la cortde Macedònia, potència en expansió que tenia com a objectiu també la dominació d’Atenes. Aristòtil era originari d’Estagira,aliada de Macedònia. Aquesta circumstància farà que no compartegi la visió nostàlgica d’Atenes, que no comparteixi l’exacerbatpatriotisme i elitisme del seu mestre, Plató, ni tampoc el seu apassionament polític en contra de la democràcia.

El ja madur Aristòtil, que dedica al seu fill Nicòmac aquestes reflexions sobre l’ètica i la política, considera, de forma molt mésrealista que Plató, que els temps han canviat. És molt més conscient que el model grec de polis, enfrontades i aliades entre sialternativament al llarg de la història, havia de canviar. Aristòtil comparteix amb els dirigents macedonis els seus objectiusestratègics: els grecs han de superar les seves contínues disputes per tal de situar-se en millors condicions, unir-se i fer front al’amenaça imminent i permanent dels perses, l’autèntic enemic dels grecs i de la seva cultura. Aquest perill és comú a tots elsgrecs. És per això que Aristòtil ja no considera Atenes com a únic univers polític, el centre de les seves preocupacions, sinóGrècia. El fet de ser metec (estranger) a Atenes i ser sospitós de treballar per als macedonis, també ajudaria a variar el seudiagnòstic i perspectiva respecte del seu mestre Plató. El sentit de la vida, l’objectiu de la mateixa, per Aristòtil és el benestar, la Vida Bona (eudaimonia). Aristòtil és considerat elfilòsof del sentit comú. I el que la realitat i les seves observacions li mostren és que la majoria dels individus no estan disposatsa sacrificar-se per l’Estat i renunciar a determinades comoditats i plaers de la vida, sempre i quan això no atempti contra lacomunitat. I no per això deixen de ser bons ciutadans. L’interès polític d’Aristòtil se centra en l’estabilitat dels governs. SegonsAristòtil aquesta estabilitat dels governs no s’assoleix a través de governs puritans i rigorosos, purs, encapçalats per una minoriail•lustrada, tal i com proposa Plató, amb la seva fórmula del rei-filòsof. Per Aristòtil els governs aconsegueixen l’estabilitat quanse semblen al seu poble, quan tenen el suport d’una majoria dels ciutadans i no es dediquen a reprimir els seus desitjos.Segons Aristòtil, cal ser conscients que la majoria de la gent, les capes mitjanes, són bons ciutadans, i no per això han derenunciar als béns materials, perquè són precisament aquestes comoditats, ben portades, o determinat nivell de benestarmaterial allò que fa que siguin bons ciutadans. Ens trobem així en la línia d’allunyament dels extrems, del mesotés, del termemig: no als extrems: ni govern rigorós que ens obligui a renunciar a determinats béns o plaers materials, ni abús d’aquestsdesigs que ens apartin de la vida de la ciutat.

Al contrari de Plató, certes dosis d’individualisme no perjudiquen la polis, sinó que esperonen la solidaritat i el bon govern:només aquells ciutadans que tenen certa solvència econòmica i estabilitat material poden tenir també seny i estabilitatemocional. Només aquells que tenen les seves necessitats materials cobertes i satisfetes, poden ser generosos i interessar-sepel benestar dels altres. És per això que els plaers no estan renyits amb la felicitat individual i col•lectiva. La “salut” material” valligada al benestar psíquic. Si per a Plató l’objectiu era assolir la Justícia, és a dir, que cadascú ocupés el lloc per al qual estàmés capacitat, per Aristòtil l’objectiu era l’estabilitat del govern i aconseguir el suport d’una majoria qualificada de ciutadans.La contradicció entre desig (individualisme) i justícia (globalitat de l’estat), que per a Plató és molt evident, no es dóna enAristòtil. Per a Plató, qualsevol egoisme anirà en detriment de la polis. En canvi, per Aristòtil, certes dosis d’egoisme afavoreixenl’alegria de viure , el benestar (eudemonisme), necessari en les relacions socials d’una comunitat i l’evitació d’enfrontaments.Per a Plató, només un monarca (filòsof) il•lustrat podrà governar un país just doncs serà l’únic capaç de saber allò que convé dedebò a la comunitat. Els individus s’han de supeditar a les necessitats de l’Estat encara que sigui a la força. I aquest monarca ofilòsof ho farà pel bé dels ciutadans, desinteressadament. Segons Aristòtil, en canvi, el sistema de govern no serà tan importantper al bon govern, sinó obtenir el suport d’una majoria prou important que ofereixi estabilitat a aquest règim de govern. Senseun consens majoritari cap fórmula serà vàlida

4. Explica les diferències més remarcables entre l’ètica platònica i l’ètica aristotèlica (2 punts)

Les diferències entre un i l’altre estan supeditades a la respectiva concepció de la veritat i a la respectiva anàlisipsicològica de l’individu.

Segons Plató, en l’interior de l’individu es produeix un conflicte permanent entre la raó (allò que cal fer, el deure), i el desig(l’egoisme, l’instint). Les societats ben governades es basen precisament en el control del desig per part de la raó. Però no ésaixí en una democràcia (els instints esclavitzen la raó).A parer de Plató, la veritat no és a l’abast de tothom. Per assolir-la cal superar els desigs, i no tothom té aquest coratge persuperar el plaer a curt termini i assolir així els guanys a llarg termini. Només una minoria, els filòsofs són capaços de dur aterme aquest itinerari. I això perquè han estat educats amb aquesta finalitat des de ben joves. Com la felicitat individual depèn

del conjunt, de la comunitat; com que la felicitat està relacionada amb una vida ordenada, i aquesta depèn de l’ordre que hi hagien la societat, aquesta felicitat individual no s’assoleix si no hi un ordre (Justícia) en la polis. Per tant, l’individu just, que vulguiser feliç, està obligat (auto-obligat) a intervenir per ajudar als altres a ser també justos. És a dir, el seu sentit del deure (la raó)el mou cap a l’acció, a intervenir políticament. La tasca principal del filòsof és, doncs, l’acció política, pedagògica, el ser guia dela seva comunitat.

La visió d’Aristòtil és ben diferent. A parer d’Aristòtil no és dona aquest conflicte entre raó i desig; més aviat aquests dos àmbitses complementen. Per tant, per assolir una Bona Vida, la felicitat, no cal renunciar a tots els plaers. També és cert que cal tenirmesura i actuar segons un terme mig, lluny dels extrems abusius. Per tant, la tasca del filòsof no serà tant –encara que també-il•luminar amb els seus consells als ciutadans (virtuts ètiques), sinó la investigació, la teoria, la contemplació, el saber pel saber.Perquè és aquí on troba més plaer. I un investigador ha de tenir les necessitats cobertes si vol dedicar-se plenament a larecerca científica (virtuts dianoètiques).

Segons Plató, la veritat és a la part divina en nosaltres (la raó), que es veu enterbolida pels nostres desigs. La raó (inspiraciópitagòrica) ha de desprendre’s tant com pugui de tot allò que suposi materialitat (cos). Al final del camí trobarà la idea deglobalitat, d’ordre, del Bé, d’allò que convé a la polis. Només uns elegits ho aconseguiran.

Segons Aristòtil, com a empirista que és, el coneixement l’assolim per experiència, doncs en néixer la nostra ment és com unfull en blanc que es va escrivint a mesura que anem recopilant experiències i vivències. Això aplicat a l’ètica i a la política, voldràdir que el “bé”, allò que cal fer per ser bon ciutadà, no ho definirà “el filòsof” il•luminat, o “una minoria” que ha assolit la ideadel Bé, sinó que el “bé” serà allò que la majoria de ciutadans consideren que cal fer: respectar les lleis, però aquestes normeshauran de ser “comprensives” amb la tendència dels ciutadans a ser egoistes de tant en tant (terme mig).

Època hel·lenísticaCOMENTARIS DE TEXTD'EPICUR


D'EPICUR“(...) Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és unestúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateixpreveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera. El mésterrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; iquan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts,perquè, dels primers n’està allunyada i, quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut. Malgrat això, lamajoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen com al remei dels malsd’aquesta vida. El savi ni rebutja de viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure és un mal, ni consideratampoc un mal la mort. I així com, entre els aliments, no escull els més abundants, sinó els més agradables, de lamateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més intens." Epicur, Carta a Meneceu 1. Exposa –amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(1’5 punts)2. Posa un títol al text (1 punt)3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l’autor, tot tenint en compte les principalsinfluències que l’autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana desenvolupar un tema, sinó comentar el text ) (3 punts).4. Assenyala les similituds i diferències entre estoïcisme i epicureisme (2 punts)5. Quins aspectes de l’epicureisme creus que són més vigents en l’actual període caracteritzat per la globalització? (2’5punts).

Respostes 1. La mort no és res real; si no tens por a la mort, tampoc cal témer la vida. És per això que el savi no té por a la mort i rebutjal’angoixa de la por a perdre la vida. 2. Remei per combatre la por a la mort. 3. Text d’Epicur dedicar a superar la por a la mort. Aquest argument forma part del seu “tetrafarmakon” o argumentari perdeslliurar-nos del que Epicur considera les quatre grans ports que l’ésser humà de la seva època ha d’afrontar (por a la mort,por a la malaltia, por als déus que suposadament ens poden castigar, por a perdre els béns materials). L’època en què viuEpicur, l’hel·lenisme es caracteritza per la desaparició de la polis com a institució que aixoplugava els individus i els confortava,atès que els donava un sentit a la seva vida, tant personal com col·lectiva, car podien participar en les decisions dels seusgoverns (més propers). Amb la invasió per part de Macedònia i unificació de tota Grècia en un sol poder centralitzat, l’interès de la filosofia s’orienta a lapregunta: “¿Com hem de viure?”, però no pas a la polis, sinó a la cosmòpolis, l’imperi. Aquest període històric, caracteritzat perles convulsions polítiques, conflictes armats, centralització autoritària del poder, etc., provoca que els intel·lectuals mésdestacats creguin oportú elaborar doctrines que proporcionessin estabilitat (salut psíquica i física) als individus, doncs noméspoden confiar en les seves pròpies forcs, ja que les institucions polítiques comunitàries han desaparegut. Això és el que esproposen totes les escoles hel·lenístiques, centrades sobretot en l’àmbit ètic. L’epicureisme, fundat per Epicur, considera que l’objectiu del savi ha de ser procurar-se felicitat i que aquesta depèn de lasuperació de les angoixes que l’atenallen (vegeu tetrafarmakon). Només superant aquests temors podem gaudir dels plaers queens proporciona la vida.La seva doctrina sobre la psicologia de l’ésser humà i la seva visió del món convergeixen en un punt: la llibertat de l’individu. Eldestí no està escrit; per tant, no estem determinats. I això ho diu por combatre el clima de superstició i de pessimisme socialspredominant en aquella cruïlla històrica de pèrdua de les institucions locals de govern. Per tant, ni cal témer al destí ni als déus. Aquests no ens han castigat. En suma, el savi epicuri pretén assolir l’estabilitatemocional i gaudir dels plaers de la vida. Epicur investiga les fonts del gaudi, els externs, tot assenyalant que els plaers mésintensos són els intel·lectuals (“estàtics”), i no pas els cinètics o “corporals” que ens creen dependència i ens esclavitzen, totpatint molt quan els perdem. 4. Eixos de la resposta. Similituds: ètiques consoladores, que cerquen l’apatia (no patiment) i tranquil·litat o pau d’esperit.Diferències:Estoïcisme: determinisme, No llibertat (o més bé, la llibertat es considera a la comprensió i acceptació de la “necessitat” o“ordre” del Lógos còsmic (o Raó universal) que ens ha adjudicat un rol en aquesta vida). Creuen que la política és una activitatdigna i útil. Conformisme, doncs.Epicureisme: Indeterminisme. L’ésser humà és lliure. Si en la pròpia naturalesa existeix l’atzar (el clinamen), també en aquestavida no estem pas determinats. Més aviat inconformistes. Creuen que la participació política no aporta res a l’individu, i que calbuscar l’abric en el cercle d’amics. 5. La globalització comporta intercanvi de mercaderies, de persones, d’idees, de cultures, de valors. De fet, ha comportatl’extensió del model de vida occidental arreu del món, segons el qual prima més el tenir que ser: el consum i el malbaratamentsense restriccions ens porta a la felicitat: aquest sembla ser el missatge constant que se’ns inculca ja des d’infants. La utilitat delmissatge epicuri podria sr la d’alertar-nos que la felicitat no depèn tant de les satisfaccions i excitació constants del desig, sinógaudir del contacte amb les persones estimades i properes sense el vertigen de les presses i dels béns materials.

Les filosofies postaristotèliques. Epicur.Estoïcisme

J. Esteban (2A), M. Carrete (2C), H. Xaubet (2B), Laura Moreno (2B). 11 de gener del 2006

Questionari Epicur:

1. Comenta la següent expressió: “La saviesa ha de ser tutora de la conducta”.Aquesta frase fa referència a que la saviesa autèntica és aquella que és capaç de dominar la conducta. La persona realmentsàvia serà aquella que sigui capaç de diferenciar els mals actes dels bons.

2. Qui va ser el filòsof epicur més destacat després d’Epicur? A quina època va viure?


2. Qui va ser el filòsof epicur més destacat després d’Epicur? A quina època va viure?L’epicur més destacat va sorgir en el món romà, T. Lucreci Car (94-55 aC), després de segles sense modificacions.Aquestexposà el pensament del seu mestre en una obra abdal de la literatura, el llarg poema De rerum natura.

3. Quin és l’objectiu de la filosofia, segons Epicur? Quins són els 4 grans mals als qual cal fer front?El principal objectiu de la filosofia ha de ser el d’ensenyar a l’ésser humà a ser feliç. Els quatre grans mals que cal vèncer peraconseguir-ho són: el temor als déus, la por de la mort, el desig insatisfet de plaers i la pena i el dolor pels sofrimentsinevitables.

4. Amb quin raonament Epicur combat la por a la mort? I al temor als déus?Amb el coneixement de la naturalesa ens podem alliberar d’aquests mals. La mort no ha de ser el més terrible dels mals,perquè mentre som la mort no és res per a nosaltres, no existeix, i quan la mort es fa present nosaltres ja no hi som. I pel quefa als déus, existeixen realment, però no poden perjudicar als humans, ja que aquests no s’ocupen dels assumptes delshumans. Són el model de felicitat i saviesa per a aquests, que han de respectar-los i admirar-los.

5. Com classificaries Epicur: dins del camp dels empírics o dels idealistes? Argumenta-ho.Dins del camp dels empírics, ja que basa la seva teoria d’obtenir el coneixement a partir de l’experiència sensible. Elconeixement s’obté pel resultat de les dades sensibles actuals o pel record actual de dades sensibles passades. Les dadessensibles formen l’experiència amb la que podem ordenar i reconèixer les dades sensibles noves.

6. Què és el clinamen?El pes dels àtoms fa que es moguin cap avall, aquesta caiguda faria que les seves trajectòries fossin paral•leles les unes a lesaltres, el clinamen o espontaneïtat dels àtoms fa que aquests es desviïn per atzar de la caiguda vertical, i així puguin xocar elsuns contra els altres i construir els agregats que són les coses.

7. Dades bigràfiques que cal respondre:a. D’on eren els pares d’Epicur? D’Atenesb. A quina edat s’estableix a Atenes? Amb 18 anysc. Com s’anomena l’escola que Epicu funda? El Jardíd. A quina edat mor? Als 71 anys

8. Com definiries el pensament ètic d’Epicur: com determinista o com a indeterminista? Raona la resposta.És indeterminista, ja que pensava que l’ésser humà ha de deslliurar-se de tot allò que el reté i que li prohibeix de decidir per ellmateix allò que vol.

9. Quina diferència hi trobes entre el plaer estàtic i el plaer cinètic? Quin és superior?El plaer estàtic és aquell que es basa en la mancan de dolor. El cinètic és el plaer quan incrementa la intensitat. Ens pot arribara esclavitzar i a crear-nos dependència. És superior l’estàtic.

10. Quina diferència existeix entre APONIA i ATARÀXIA?L’aponia és l’estat del cos humà quan està lliure de tot dolor i destorb, mentre que l’ataràxia és l’estat anímic en què res noaltera, pertorba ni angoixa l’individu. L'ataràxia és gràcies a l'esforç psíquic del savi. És una conquesta del savi més enllà del seuestat corporal (de dolor o no)

11. Són bons els plaers? Raona la resposta.Sí que són bons ja que permeten a l’home ser feliç. Però no cal cercar tot plaer perquè certs plaers momentanis a la llargaprodueixen dolors molt més grans.

12. Imagina’t que vas a un centre comercial. Visualitza la visita i intenta destriar les coses plaents que poden serobjecte de desig.a. Coses naturals i necessàries. aigua, pa, verdures...

b. Coses naturals i prescindibles. Menjars exquisits, roba luxosa, de marca tal o qual.c. Coses no naturals i innecessàries. Joguines, cotxes,

13. Quina és, segons Epicur, la millor manera d’organitzar les relacions socials?La millor manera de relació es entendre el plaer com a absència de dolor, l’amistat, un pacte d’ajuda mútua. Els amics sónbenvolents i s’afavoreixen els uns als altres; l’intercanvi de béns, la conversa amb els amics són una font de satisfacciócontinuada i permanent.

14. Què és el que t’atrau més de la filosofia d’Epicur? Què és el que t’ha cridat més l’atenció? Tu t’imagines Epicurpresentant “Cròniques marcianes”? Raona la resposta. El que més m’ha cridat l’atenció és el seu concepte de plaer. Crec que en realitat ha de ser així per aconseguir la felicitat, peròque en la realitat són poques, per no dir cap, les persones que només busquen un plaer estàtic. Les coses no naturals iinnecesàries són les que ens hauriem de desfer-nos’en, però en canvi són les més demanades. El que més por atraure de la seva filosofia és la percepció que té dels plaers i el dolor i el que més crida l’atenció és queconsidera que la persona és lliure perquè està composta d’àtoms, els quals es mouen per l’atzar i per total espontaneïtat. Sí que m’imagino Epicur a Cròniques Marcianes... perquè té teories sobre els aspectes positius dels plaers, cosa molt parlada alprograma...

Questionari Estoïcisme:

1. Són empiristes els estoics?Sí que són empiristes. Els sentits capten dades que reprodueixen les coses en l’ànima, que poden ser vertaderes o errònies.

2. La meva àvia era estoica quan deia “No hay mal que por bien no venga” quan portava cates a casa?Opció 1: Potser si que ho era, segons l’estoïcisme l’esdevenir natural és que cada fet és conseqüència necessària dels fetsprecedents i causa dels fets que seguiran, i a més allò que esdevé és l’únic, el millor i més racional que podia esdevenir-se. Pertant, la teva avia era estoica, perquè si portes cates es que no feies res i això et servirà per poder motivar-te i fer que aprobis.Si no t’esforces que volies treure? Un cate era la millor opció.

Opció 2: La teva àvia sí que era estoica o bé va aprendre aquesta expressió pel carrer... Però l’expressió sí que ho és perquè elsestoics diuen que la saviesa està en conformar-se amb el nostre destí.

Com tenen la barra de dir els estoics que no existeix el mal després del desastre del prestige o de les catàstrofesnaturals?Afirmen que l’ordre general del món és bó i harmònic, racional, i que el mal propiament dit no existeix; només és unconeixement imperfecte d’allò que és fa oblidar que el que és anomenat mal són elements necessàris per a la totalitat.

3. S’assemblen l’APONIA epicúria i l’APATIA estoica?Sí.L’apatia o impassibilitat expressa l’ideal del savi estoic: acceptar tanquil•lament l’esdevenir, allò que el destí li procura, senseimmutar-se, sense resistir-s’hi; no dixar-se arrossegar per les passions. Es semblant a l’aponia epicúria perque aquesta esl’estat del cos humà quan és lliure de tot dolor i destorb. Si la persona accepta el seu destí i no s’arrossega per les passions, eldolor no li afectarà.

4. Participen en la política els estoics? I els epicuris? Quina d’aquestes escoles creus que es preocupen més per lagent?Els estoics participen en la vida política en l’Estat universal, perquè el savi no reconeix les lleis convencionals dels estats i admet


Els estoics participen en la vida política en l’Estat universal, perquè el savi no reconeix les lleis convencionals dels estats i admetnomés la llei de la naturalesa: l’estoic és un ciutadà del món, cosmopolita.Els epicuris, amb la destrucció de la polis i l’aveniment de l’imperi, creuen que s’ha perdut el lligam de solidaritat que podiahaver-hi entre els ciutadans, per això al Jardí d’Epicur, la polis ha estat substituïda per la comunitat d’amics. Els dos es precupen per la gent, els epicurs fonamenten l’amistat per afavorir-se els uns amb els altres, i els estoics amb elconcepte de virtut no només procura la felicitat individual, també la dels altres.

5. Què creus que és més conservador políticament: aquell que creu que no hi ha res a fer perquè tot estàdeterminat o bé aquell que creu que res no està escrit i es pot modificar el món?El més conservador és aquell que creu que no hi ha res a fer perquè tot està determinat, és limita, per tant, a acceptar el seudestí i no es mou per buscar noves experiències. Aquell que creu que res no està escrit i es pot modificar el món, intentaràmoure’s, no accepta el que passa o vol trobar altres coses que millorin la seva situació.

6. Els cinics eren uns gossos. S’ho deien ells perquè deien que no necessiten gairabé res per a viure. Aquesta

actitut té més a veure amb els estoics o amb els epicuris?Està relacionat amb els dos, però més en els estoics. Segons els epicuris només s’han de procurar els plaers naturals inecessàris, com els cínics que creuen que els béns materials no son necessaris. S’identifica més amb els estoics perquè, Zenóva apendre dels cínics la idea d’autosficiència i el menyspreu dels béns exteriors, l’atenció a les exigències de la naturales i eldesdeny del que és convencional.

7. Amb qui estàs més proper: amb el determinisme dels estoics o bé amb l’indeterminisme dels epicuris?Opció 1: Crec que podriem ser feliços si acceptem les lleis de la naturalesa i som deterministes com els estoics, perquè nomésamb el que ens dóna la naturalesa seriem capaços per viure. Però la nostra societat no creu que això sigui suficient, l’home esveu capaç de decidir per ell mateix i trobar nous camins, és lliure i indeterminista, per això gairabé ningú accepta el mínim isempre busca més i més plaers.

Opció 2: Amb l’indeterminisme dels epicuris perquè jo considero que no hi ha un destí que ens defineix fil per randa el nostrefutur. Cada persona és lliure d’elegir el que farà sense que hi hagi una força superior que ens obligui a fer unes determinadescoses.

8. De petit em deien el “Sèneca” de la classe. Per què creus que m’ho deien a mi: per les meves riqueses? Per lesmeves obres escrites? Perquè em vaig separar de l’intelectualisme? Pel meu serrell?

Per cap fantasmada de les teves, sinó perquè vas néixer a Córdova, al igual que Sèneca. Fa quaranta anys, per TelevisiónEspañola donaven una sèrie de televisió ambientada en un pati cordovès, on al personatge principal li deien Sèneca, pel seusentit estoic de la vida. Sèrie escrita per l'escriptor addicte al règim franquista, José María Pemán.

Món romà i Època medieval

AGUSTÍ ON DE ROCS.Carla Sánchez. (2CD)2005-06

1. A Roma, a la filosofia estoica, a quines capes socials va arrelar? -Sobretot a les benestants de Roma, entre els membres desil•lusionats de les classes altes que havien de suportar els capricisdels emperadors obstinats. Al s. II dC. va ser també adoptat per Marc Aureli que va escriure algunes meditacions bastantostentoses i comunes per molta gent durant les seves llargues campanyes contra els bàrbars transdanubians.

2. Quina transformació pateix l’epicureisme a Roma?-Un gir en la seva idealització, ja que trastornen la filosofia d’Epicur donant un caire més permissiu. Comprenen la “gran vida”d’Epicur (senzilla i austera -tot evitant el sofriment-), molt més àmpliament amb tot de luxes, luxúria etc... fent que es donés lacorrupció a l’epicureisme.

3. Quina visió sobre la mare d'Agustí ofereix el comentarista? (Agustí on de rocs)-L’empenyia directament cap al cristianisme. Era una dona que frustrava totes les seves desil•lusions i les convertia enambicions pel seu fill, tenia grans projectes pel seu fill perquè sabia que era un noi que podria arribar lluny però arribava a serun tant manipuladora.

4. Quina informació ofereix el text en relació a la doctrina del maniqueisme? Què opina el maniqueisme sobre "elpecat"?-El maniqueisme creu en la dualitat del mal i del bé en el món. Creu que no som nosaltres qui pequem sinó una altra naturalesamés tenebrosa que s’apodera de les nostres ànimes. Els seus partidaris creien que el món és producte del conflicte entre Déu iel Mal o entre la llum i la foscor.

5. Quin personatge cristià té molta autoritat política i moral en aquesta època, segons el text?-El bisbe Ambrosio.

6. Quina informació se’ns ofereix de Plotí? Què opina Plotí del mal? Què li aporta a Agustí la filosofia de Plotí?-Plotí neix a Alexandria al s.III d.C.. Creia que comprenia millor el que Plató volia dir. Va transformar les teories generals dePlató barrejant nocions d’aristotelisme, de pitagorisme, d’estoïcisme i del seu propi misticisme. Plotí creu que el mal està en elgrau més baix de l’escala, oposadament on es troba la realitat que és el número U, i així és la menys real de totes, és l’absènciadel bé. A Agustí li resol el problema de la dualitat comprenent que el mal gairebé no existeix. I també el fet de mirar dins nostre per

trobar l’U suprem, la realitat última, fet que va experimentar.

7. Segons el comentarista Strathern, quina és la contribució més important d'Agustí a la filosofia?- La d’unir les dues doctrines; va mirar de conciliar la doctrina de Plotí amb el cristianisme de Sant Pau encara que fossin difícilsde complementar, el que va aconseguir amb això va ser que el cristianisme no pogués tancar les portes a la filosofiadefinitivament durant l’Edat Mitjana.

8. En què consisteix l’heretgia donatista? i la pelagiana?- Els donatistes sostenien que l’església havia de restar lliure de tota interferència amb L’Estat, però el seu modus operandiconsistia en provocar una revolució contra l’estat. Després d’això seguiria l’arribada dels Quatre Genets de l'Apocalipsi i la fi delmón. Els donatistes veien la guerra amb bons ulls doncs demostrava la maldat del món. Creien en una vida de penitència ipersecucions que, si tenien sort, acabaria en el martiri

- La pelagiana, originada per Morgan estava en contra de la teoria d’Agustí (“el bé no és possible sense la intervenció de lagràcia divina”); contràriament a això els pelagians pensaven que l’home és capaç de guanyar-se el cel sense l’ajuda ni la gràciade Déu.

9. Què és això de la "ciutat de Déu" d'Agustí?-Agustí exposa la primera visió cristiana de l’historia, permetent als cristians acceptar la caiguda de Roma com una part del’ordre diví. A la ciutat terrenal, on els seus habitants gaudeixen en el món temporal, oposa la Ciutat de Déu, una comunitatinspirada per l’amor a Déu mitjançant l’aprovació de la gràcia divina. La Ciutat de Déu tenia una existència purament espiritual ino havia de ser identificada amb cap lloc de la terra, ni tan sols amb la ciutat sagrada de Roma. Aquestes idees havien de tenirun profund efecte en l’església medieval i inclús en la Reforma.


un profund efecte en l’església medieval i inclús en la Reforma.

10. Què se’n diu de Boeci en el text? Quina importància té per a la filosofia?-La filosofia de Boeci era platonisme pur, no tenia res de neoplatonisme místic de Plotí, no mencionava el dogmatisme peròtampoc el contradeia. Va escriure la “Consolació de la filosofia” amb què va popularitzar el pensament platònic entre les classesmonàstiques medievals.

11. Què en saps de l’arrianisme?-Fou una doctrina religiosa professada per Arri i els seus deixebles al segle IV. Negava la divinitat de Crist.

12. Què se’n diu de l’escolàstica?-Va ser bàsicament l’intent de construir un conjunt de l’autèntic pensament filosòfic o del rígid dogma religiós. El primer estavadestinat al raonament filosòfic mentre que el segon no. Pretenia així coordinar la teologia i la filosofia en una recerca d’acordentre la revelació de la fe i la raó.

13. Quin és el servei tan valuós que presten els filòsofs musulmans a la filosofia europea d’aquella època?-La filosofia, en ser mal utilitzada a l’Edat Mitjana, resulta absorbida per la propaganda cristiana; un ateu o un musulmà nohagués pogut intervenir en cap argumentació filosòfica a l’Europa occidental, per tant gran part de la millor filosofia d’aquestperíode va ser produïda pels musulmans (Averroes i Avicena).

14. En què consisteix, bàsicament, l’obra de Tomàs d'Aquino?-Mentre que Agustí va adaptar el pensament platònic al dogma cristià, Aquino va poder conciliar (adapta tot distorsionant-la) lesobres d’Aristòtil amb els ensenyaments de l’església. Moltes d’aquestes obres havien reaparegut a l’Europa occidental com aresultat de filòsofs musulmans com Averroes. El millor pensament antic grec s’incorporava al escolasticisme. El resultat foudesastrós.

DEL MÓN ROMÀ AL MÓN MEDIEVAL.Jennifer Esteban(2AD), H. Xaubet (2BD), N. Prades (2CD)

Primera part:

- Què penses de l’existència extramental de les idees de les coses? I dels valors?Penso que aquesta teoria, la del Món de les Idees, és una solució imaginativa, i més o menys lògica, a l’existència en si de lescoses. És a dir, creure que el concepte d’un element o un valor es troben en un lloc en què la ment no hi arriba, és una teoriasorgida de la reflexió humana sobre l’existència. Pretén demostrar, d’una manera que no pot ser provada -per això es tracta defilosofia i reflexió-, l’existència de veritats immutables, que són les que guien l’ésser humà, i no poden ser conegudes sinó per laraó.Jo penso que els conceptes no ens arriben de manera espiritual ni els adquirim tots de cop, sinó que s’adquireixen per

aprenentatge i experiència, i es troben dins mateix de la nostra ment, però el conscient no hi arriba. Aquesta seria una manerasemblant de dir que les idees es troben en un altre món.

- Creus que les diferències que mostren els éssers humans (d’intel•ligència, caràcter, tendències, etc.), tenen unfonament genètic (són “naturals” com deia Plató), o són més aviat conseqüència de factors ambientals (contextsocial, educació, etc)? Penses que amb una educació adequada, tothom podria rendir igual intel•lectualment?Quines conseqüències treus de la teva resposta?Jo penso que el fonament principal de caràcter i actitud i capacitat d’una persona és genètic, però, evidentment, les condicionsexternes modifiquen i alteren aquestes capacitats, i les que es mostren són les que s’han adquirit, pràcticament sempreinconscientment, de l’ambient, però estan recolzades en un origen genètic.Si tenim en compte que l’ambient modifica l’individu, podem pensar que una educació adequada permetria que tothom rendísigual intel•lectualment, i de fet és així, però, per sort o per desgràcia, això no es compleix, ja que si hom no s’entrega al’educació, ni té una bona aptitud, ni una bona capacitat intel•lectual natural -és a dir, genètica-, no podrà rendir igual que elsaltres, encara que l’ambient sigui propici. Tot i així, almenys n’haurà tingut la possibilitat.Puc acabar concloent que, com que cadascú té les seves pròpies capacitats, habilitats i particularitats, és per raó natural, i totssabem que la Natura és sàvia i no fa res sense motiu. Tot i així, si es vol que tothom rendeixi igual intel•lectualment, s’hauràd’adaptar el sistema educatiu a les seves capacitats, però tampoc així tothom serà igual

Fes una valoració de la crítica que Plató fa de la democràcia atenesa:

a) En quins punts hi estàs d’acord i en quins no? Et sembla que faria la mateixa crítica a les democràcies actuals?Coincideixo amb Plató en afirmar que la majoria no té perquè tenir la raó, i que fer cas a la majoria pot ser perjudicial per a lasocietat, ja que la seva opinió es pot desviar dels interessos que comportin bé i que es guien per la raó.També és veritat que la gent és persuasible, i que aquesta es deixarà endur -ja sigui o no per plaer- i no tindrà en compte elque realment pot ser bo.Així doncs, puc dir que, en certa manera, Plató busca la perfecció. És per això que m’identifico amb ell i considero que lademocràcia és un sistema injust, però jo no permetria que el vot dels ignorants fos menys valuós en unes eleccions, ja que,tenint en compte l’ètica humana i els drets humans, tothom té dret a votar, encara que no sàpiga quines en són les causes i lesconseqüències. Així mateix, el vot de l’entès no hauria de ser més valuós, però almenys l’entès és qui s’hauria de dedicar a lapolítica. Tot i així, cada entès es guiarà per la seva pròpia raó, diferint dels altres punts basats en el saber tal i com deia Plató, itrobar la raó que és autèntica és molt difícil.També considero que el fonament bàsic de la política és buscar el bé i ajudar a la vida en comunitat, per això, la mateixadecència humana -erigida per la raó- és qui ha d’indicar que les opinions són falses i poden enganyar, per això, en políticapenso que ni tan sols s’haurien de dir certes coses, sinó que tot ha d’anar encaminat cap al bé, la justícia i la raó.

- Crec que, avui en dia, Plató també criticaria la democràcia perquè el poder és en mans de persones elegides per una multitud iprecisament gran part d’aquesta multitud està influïda per paraules i promeses que gairebé sovint són buides. Per tant, elspolítics usen el poder de la paraula a la manera que els democràtics de l’època de Plató per persuadir i convèncer a les massesignorants o poc reafirmades en les seves creences. En la meva opinió, els polítics haurien de ser persones preparades per poderassolir aquest càrrec i no donar l’oportunitat de governar a qualsevol pel sol fet que és l’única opció en voga o perquè el governanterior no ha sabut dirigir el país correctament. I pel que fa a les masses, crec que aquestes haurien de reafirmar-se en elsseus pensaments i pensar en allò que desitgen que es converteixi el seu país i, d’aquesta manera, no deixar-se persuadir perpolítics que de vegades no porten bones intencions.

b) Penses que és el sistema més just, el sufragi universal? O bé creus que el vot dels “entesos” no hauria devaler igual que el dels ignorants?Crec que sí. Tothom té el dret a votar. Com sabríem distingir una persona entesa d’una ignorant? Qui faria aquesta distinció?Per els estudis que hem realitzat? I la gent que no te la oportunitat de estudiar? Penso que tothom som persones, som humans,i per tant hem de poder votar pel que som, i cada persona tindrà les seves idees, estudiï o no.

c) Penses que Plató aprovaria alguna de les dictadures actuals? Justifica la resposta.Crec que no. Una dictadura no assegura que la persona governant sigui entesa en política. Si fa no fa, les dictadures arriben perla força i no pel saber.

- Estàs d’acord que són els quatre mals que enumera Epicur allò que impedeix a l’ésser humà ser feliç? Examina’lscríticament un per un.Crec que això és bastant relatiu, ja que, per impedir-ho, depèn també de cada persona, és a dir, de les seves pròpiespreocupacions, els ses pensaments i la seva autoestima.Pel que fa al temor als déus, dubto molt que avui dia se’n tingui, i si és així, no tothom.


Pel que fa al temor als déus, dubto molt que avui dia se’n tingui, i si és així, no tothom.La por a la mort segurament serà la preocupació eterna de l’ésser humà, i aquesta por si que comporta intranquil•litat de

l’ànima. A més, si amb vida l’home ha gaudit i la vida en si és bona, sí que pot fer por, potser no la mort, però sí morir.Referent al desig insatisfet de plaers, segurament també és causant de la infelicitat, però hem de tenir en compte que hi ha quisempre busca el plaer, i n’hi d’altres que se’ls reprimeixen. De tota manera, un plaer o desig insatisfet comporta pena i tristesa,és a dir, infelicitat, però si hom n’és conscient, podrà evitar el dolor.La pena i el dolor pels sofriments que no es poden evitar també seran sempre constants, ja que, tal com es nota, són sofrimentsinevitables, per tant, són propis de l’existència humana. Això vol dir que, aquell que en sigui conscient, els hauria d’acceptar iacostumar-s’hi, així, potser no seria feliç, però tampoc infeliç.

Explica el sentit d’aquestes frases d’Aristòtil: “l’univers és conegut per la raó; el particular, per la sensibilitat”Aristòtil ve a dir que el valor, principi o concepte universal, aquell que és immutable, autèntic i etern, només es pot conèixermitjançant la raó, ja que va més enllà dels sentits i la superficialitat, és per això que amb aquests es coneixen els particulars,que són els canviants, concrets i transitoris.

Segona part:

- Per què et sembla que els primers cristians acceptaven més fàcilment la filosofia platònica que no l’aristotèlica?Quins elements del platonisme estan d’acord amb el cristianisme i quins no?- Perquè el platonisme va esdevenir cada vegada més teològic i s’orientà cap aspectes com el dualisme ànima/cos, la necessitatde salvació per aconseguir una vida millor que la present... Plató creia en l’existència de dos móns separats, el món de les Ideesi el món material en el qual viuen els humans. Així doncs, tot el que veiem en el món material és producte de les ombres delmón de les Idees. Els cristians van acceptar aquesta concepció com a l’existència d’un món diví i un món material, un món depatiment. Així doncs, el que buscaven els cristians era la salvació en aquest món del més enllà i el van trobar proper en elplatonisme.

- Explica l’actitud davant la filosofia que expressa la següent frase: “Entén per tal de creure, creu per tald’entendre” (Què és primer: entendre o creure?)- Aquesta frase és la premissa que adoptà Sant Agustí i que es va estendre durant tot el pensament cristià medieval quemantenia una postura oberta enfront de la filosofia i de la raó. Es creia que si Déu havia dotat l’home de racionalitat, és perquèen fes ús d’aquesta. Amb tot, Sant Agustí creia que la col•laboració entre fe i raó era essencial: abans d’obtenir la fe, la raó i lafilosofia poden ajudar els humans en la recerca de la veritat i, una vegada aconseguida la fe, la raó pot aclarir els continguts dela fe.- Primer de tot és el creure, la fe, i després el dialogar, la raó.

- Digues quins són els elements platònics que adopta Sant Agustí i quins són els que modifica?Agustí, a més de fer que filosofia i cristianisme s’ajudessin mútuament, va adoptar o contradir, segons conveniència, alguns delstrets característics de la filosofia platònica. Amb la teoria de la il•luminació Agustí va voler explicar com l’ésser humà, l’ànima delqual no és reminiscent com creia Plató, arriba al coneixement d’idees i principis eterns. Així doncs, Déu il•lumina la menthumana i li fa veure allò que és etern. Agustí contradiu, a més de la teoria de la reminiscència de Plató, l’eternitat de les Idees.Segons Agustí, les idees no eren entitats independents sinó els continguts de la ment divina ja que si només Déu és etern, lesidees no poden mai ser-ho. En canvi, Agustí adoptà una de les interpretacions platòniques. Déu, el concepte de Bé per Plató,produeix el món segons les Idees i les coses són i són bones en tant que participen del Bé, i hi ha graus de realitat des del’ésser amb plenitud fins a la matèria, que és el grau més baix de realitat. Un altre dels aspectes que va adoptà de Plató va serla idea que l’ésser humà és una ànima que viu temporalment com un cos i se’n serveix. Però, per contra, Agustí no admet lateoria de la reminiscència, tal com he esmentat abans, així com la preexistència i la reencarnació que aquesta teoria comporta.Agustí doncs considera que l’ànima és individual i producte de l’acció creadora de Déu.

- Explica ben clarament què són els universals. En què consisteix l’anomenat problema dels universals?Els universals són les Idees de Plató, aquelles “etiquetes” que s’usaven per denominar el nom genèric d’un objecte o d’un valor.El problema dels universals es remunta a Sòcrates el qual busca un objecte etern, universal i necessari per ala ciència. Platócreu que els universals existien en si mateixos mentre que Aristòtil deia que existien en les coses. Per contra, els cínics i elsestoics proclamen que els universals no existeixen en absolut. Més tard, Agustí d’Hipona situa les idees en la ment divina.Després d’aquest, i arrel de la traducció del llibre de les Categories d’Aristòtil per part de Boeci, es van formar dos corrents: elrealisme, que defensa que els universals són quelcom real i es troben en els individus de la naturalesa universal, il’antirrealisme, que nega tota la realitat als universals i defensa que els universals només són paraules. Al segle XIII, Tomàsd’Aquino disposa que la natura no és universal sinó que està particularitzada, és a dir, sols és universal en la ment humana através de l’abstracció. D’altra banda, el nominalisme d’Occam defensa que els universals no existeixen fora de l’ànima i que, pertant, que els signes substitueixen la figura en el discurs, en l’oralitat.

- Per què, en l’edat mitjana, el tema dels universals va ser tan viu i punyent?- Comenta la frase “cap universal no pertany a l’essència de cap substància”?

- Perquè l’existència dels universals implica que per conèixer qualsevol cosa necessitem passar per l’universal abans. Aixòsignifica, en el terreny religiós, que per a accedir a Déu i al seu coneixement, necessitem un intermediari. Per tant, l’afirmacióde la no existència dels universals comporta la no-necessitat d’un intermediari, és a dir, que cadascú pot arribar al coneixement,a Déu, amb els seus propis mitjans. El problema dels universals va causar controvèrsia perquè darrera del seu significat s’amagava una manera d’entendre el món,el que vol dir que, si existien, també existirien per naturalesa les classes socials del món medieval i les diferències del món,mentre que si no existien, segons deia Occam amb l’individualisme, cada persona és lliure per si mateixa i està dotada delsmecanismes suficients per conèixer la realitat, sense necessitat d’un punt de vista universal. - Així doncs, això també va fer que l’esquema de l’Església del poder diví i papal, quedés qüestionat.

- Justifica la segona cita segons la qual l’universal (terme) està en lloc de (suposa per) alguna cosa. Els universals són conceptes que es refereixen a una pluralitat de coses particulars, no perquè existeixin trets comuns dins d’ungrup d’objectes. Només existeixen individus particulars, però n’hi tants que per referir-nos a diversos individus, els apleguemsota un mateix nom. Aquest nom no expressa res en comú, sinó que l’enteniment agrupa les pluralitats sota un mateix nomperquè tenen semblances entre ells.

Tercera part:

DEL MÓN ROMÀ AL MÓN MEDIEVAL:

- Després d’Aristòtil l’aparició de les filosofies ètiques de caràcter salvífic, amb quin fenomen de caràcterespiritual van coincidir?Va coincidir amb l’aparició de religions orientals anomenades mistèriques, les quals practicaven rituals, de caràcter més íntim iun compromís vital.

- Quin nom rep la fusió d’elements filosòfics i religiosos?Sincretisme

- Com es diu el sistema filosòfic realment nou que sorgeix el segle III dC?Neoplatonisme, dins d’un context religiós i místic, estableix una unió i continuïtat entre els dos mons de Plató. Tota la realitatprocedeix de l’Ú, superior a tot, del qual sorgeixen per emanació la intel•ligència, l’ànima del món, les ànimes individuals i lamatèria.

- Com explicaries l’eclecticisme? L’intel•lectual escull les “millors” idees de cada filosofia. (síntesi de platonisme, aristotelisme, epicureisme...)


L’intel•lectual escull les “millors” idees de cada filosofia. (síntesi de platonisme, aristotelisme, epicureisme...)

- Per què durant el segle III dC els emperadors comencen a culpar els cristians de la forta crisi que pateixl’imperi?Durant aquesta època, els pobres van marxar del camp per protegir-se a les ciutats mentre que els rics marxaven de les ciutatscap al camp. Els cristians van començar a fer-se forts dintre de les ciutats sobretot en les capes populars, fet que va provocarnombroses revoltes dels pobles incentivades pels cristians i, per aquest motiu, els emperadors culparen als cristians de ladescomposició de l’imperi. Amb això, es va produir un deteriorament econòmic i una progressiva ruralització de la vida. A partirdel segle III dC els cristians es van fer presents en tots els estrats i instàncies del poder. Si fins aleshores s’havien mantingut almarge, a partir del s III dC el cristianisme s’imposà arreu del món romà.

- Com explicaries l’expressió que hi figura en el llibre: “la filosofia durant l’edat mitjana deixa de ser un saberautònom’”La filosofia no es centra en l’explicació racional de la realitat del món; ho substitueix per la preocupació envers la realitat deDéu. Es deixa de tenir curiositat per la naturalesa i l’ésser humà (causes segones) i només s’atengué a Déu (causa primera).

FILOSOFIA I RELIGIÓ A ROMA

- A les filosofies hel•lenístiques quin era el paper que se li atribuïa al savi?L’ideal del savi consistia en saber fer front a un món nou i insegur, calia saber viure, però aquest viure s’havia de dur a terme enun món que calia comprendre.

- Què vol dir que el platonisme va esdevenir cada vegada més teològic?Cada vegada es va orientar cap a aspectes en relació amb Déu: dualisme cos/ànima, considerar la vida com una “caiguda”, lanecessitat de salvació per aconseguir una vida millor...

- Com explicaries el significat de l’expressió “visió lineal del temps” que s’atribueix al cristianisme? I de“voluntarisme”?El cristianisme creu en un inici absolut del món i de la història, la creació, i en un final absolut, on el temps s’acabarà, amb lasegona vinguda de Crist.- La visió lineal significa que el món, al contrari del grec -que era circular, és a dir, cíclic i controlat pel cosmos natural universal-es mou per voluntat divina, sense gaire ordre ni repetint-se, des de la creació fins a la salvació. Agustí va introduir el conceptede temporalitat. La creació és feta en el temps, cosa que volia dir abandonar la visió cíclica de l’esdevenir pròpia dels grecs, onno hi havia principi ni fi. En la creació i la història cristiana de salvació, hi ha uns moments privilegiats que marquen els momentscabdals d’un procés històric lineal.

- Quin és l’aspecte, segons el teu parer, en que cristianisme i filosofia grega s’hi oposen més? Justifica laresposta.- L’aspecte en el què divergeixen més cristianisme i filosofia grega, des del meu punt de vista, és en la creació. En el pensamentgrec, tota creació és fer quelcom a partir d’alguna cosa preexistent. La creació cristiana és producció del no-res i acte de decisiólliure de Déu.

- Quina diferència existeix entre l’emanatisme del neoplatonisme i la creació divina del cristianisme?Pel neoplatonisme tota la realitat procedeix de l’Ú, que és incognoscible pel fet de ser superior a tot, del qual, per emanació,sorgeixen la intel•ligència, l’ànima del món, les ànimes individuals i finalment la matèria. En la creació divina, es considera queaquest Ú, Déu, és totalment necessari, és a dir, el món és, i és de la manera que és perquè Déu ho ha volgut - En el neoplatonisme no hi ha ruptura (separació) entre l’Ú i tot allò que d’ell vessa. En canvi, per al cristianisme, hi ha unaseparació absoluta entre Déu (ésser necessari) i la seva creació (contingent). La diferència fonamental és que segons Plotí i elneoplatonisme, tot forma part de l’Ú, déu, tot està banyat, en gran o poca mesura, per l’essència divina, mentre que pelcristianisme només déu és l’Ú, i ell va crear, diferencialment d’ell, tota l’existència

SANT AGUSTÍ I EL COMENÇAMENT DE L’EDAT MITJANA

- Com poden ser eternes les idees, si només Déu és etern? Com ho resol Sant Agustí?Segons Sant Agustí, les idees no són entitats independents, com deia Plató, sinó els continguts de la ment divina. Si Déu ésetern, les seves idees també ho seran.

- Per què Sant Agustí rebutja el neoplatonisme panteista?Segons la seva idea de creació, els éssers contingents procedeixen de Déu, són així perquè Déu ho ha volgut, per tant són bons,també la matèria, participen del Bé.

- Per què Sant Agustí rebutja el maniqueisme?- Perquè el maniqueisme defensa que el món està dividit en dos mons, Déu i el Mal, la claredat i la foscor. I Agustí defensa queel mal no és alguna cosa, sinó la mancança d’alguna cosa. Per tant, el mal és el simple no-res.

- Explica l’expressió del llibre “deserció de la voluntat” (que segons Agustí qualifica com a pecat) com a origen delmal.El pecat segons Agustí, es produït quan la voluntat s’encamina cap a aquelles coses de categoria menor, renunciar al superiorper l’inferior (Déu, per les coses mundanes). Aquesta frase significa que l’home deserta de la voluntat divina, és a dir, de lacrida de Déu per confiar i creure en ell, quan, just això, no hi creu, per tant, comet actes que van en contra de la voluntat divinai humana, comet pecat. Pecat és equivalent a supèrbia i arrogància en les pròpies forces (és l’autosuficiència hel•lenística.Significa desconfiança en Déu. Per això es necessita la voluntat, o confiança en l’omnipotència absoluta de Déu).

Amb qui estàs més d’acord pel que fa al problema del mal: amb Pelagi o amb Sant Agustí? Creus en els escollitspel que fa a la gràcia divina?Amb Pelagi, perquè el mal pot ser escollit per les persones, no debilita la llibertat humana com creu Sant Agustí. Si creu que tothom està condemnat pel pecat original, no pot ser que només uns escollits siguin capaços de fer el bé, només pergracia divina.

- Què vol significar el llibre quan diu que durant gairebé un mil•lenni sembla que la cultura europea no estiguésinteressada per les causes segones i només es va centrar en la causa primera? Quin paper juga l’Església enaquesta orientació?- Durant gairebé un mil•lenni la cultura europea es va esgotar. Al igual que la ciència, que fou substituïda per elementsirracionals, l’interès de la filosofia per donar una explicació raonable de la realitat del món i de l’ésser humà se substituí gairebédel tot per la preocupació envers la realitat de Déu. Així doncs, es deixà de tenir curiositat per les causes segones, la naturalesai l’ésser humà, i només s’atengué la causa primera, és a dir, Déu el qual havia de salvar l’home del pecat.

- Per què la disputa dels universals ens fa recordar Plató?Perquè tenim dues idees separades, les individuals, que podrien representar, segons Plató, les coses del món sensible; i elsuniversals, la seva representació en el món de les Idees.

- Si haguéssim d’etiquetar com “antics” i “moderns”, com ho faríem respecte als “dialèctics i antidialèctics”? Quiseria què?Els dialèctics, serien els moderns, perquè la ciència actual es basa en la raó per conèixer la veritat. Mentre que el antidialèctics,serien els antics, perquè defensen la fe en contra el raonament, més propi de temps enrere, quan l’església tenia el poder i laseva influència era notòria.


seva influència era notòria.

L’IMPACTE DE L’ARISTOTELISME I SANT TOMÀS

- Averroisme Tesis més impactants: que la creació no és un acte lliure de Déu, el món és etern. Els processos naturals es produeixen ambindependència de Déu. Déu és causa final del món, però no causa eficient. L’encadenament d’esdeveniments naturals ésdeterminat pel principi de casualitat. L’ànima humana individual és mortal com el cos, només l’enteniment racional és immortal.

- Tesi de la Doble VeritatUtilitzada per resoldre el conflicte entre fe i raó. Defensaven que la filosofia (raó) i revelació (fe) són dues fonts de coneixementindependents, i pot ocórrer que l’una i l’altra facin afirmacions contràries

- NecessitarismeVisió més pròpia dels clàssics grecs, segons la qual, el món funciona com ha de funcionar (herència de la noció de Moira delsmites grecs, el destí). El món funciona segons un ordre inexorable on no intervenen els déus.

René Descartes

PAU JUNY 2010

Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. Iquè més? Miraré de buscar més intensament en la imaginació per a esbrinar si no sóc alguna cosa més.Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem cos humà [... ] perquè ja he suposat que [... ]això no era res; i, tanmateix, sense canviar aquesta suposició m’adono que no deixo d’estar segur que jo sócalguna cosa.

[... ] Sé que jo existeixo, i vull saber què és aquest “jo” que sé que existeix. És clar que la concepció de mi mateixa la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb mésmotiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura. I els mateixos termes “figurar-se” i“imaginar” m’adverteixen el meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginarés contemplar la figura o la imatge d’una cosa corpòria. Ara bé: se del cert que jo existeixo i sé també que totesles imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos) potser són noméssomnis o quimeres. En conseqüència, veig clarament que és tan absurd dir “usaré la meva imaginació per aconèixer més distintament què sóc” com ho seria dir “ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, peròcom que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb mésveritat i evidència”. Així doncs, sé amb certesa que res del que puc comprendre per mitjà de la imaginaicó nopertany al coneixement que tinc de mi mateix, i que cal que allunyi el meu esperit d’aquesta manera de concebre,per tal que ell mateix pugui conèixer distintament la seva pròpia naturalesa.

Meditacions metafísiques, II

1.Expliqueu breument –entre cinquanta i vuitanta paraules- les idees principals del text i com hi apareixenrelacionades [2 punts].En aquest text apareixen tres idees.

Per ordre d’aparició són les següents: Primera: Descartes ha arribat a que sap que ell existeix, que és una cosaque pensa i que no és una cosa corpòria; segona: la imaginació permet imaginar només allò que és corpori; ifinalment, que la imaginació no ens permet saber res sobre quina és la naturalesa del “jo”.

2.Expliqueu breument –entre cinc i quinze paraules en cada cas- el significat que tenen en el text els mots oexpressions següents:[1 punt]

a) “imaginació”: procés pel qual podem contemplar una figura o imatge material.b)”cosa corpòria”: objecte físic, que es pot traduir a extensió i mesurar (res extensa)

3.Expliqueu el sentit de la frase següent del text i de la comparació que s’hi estableix: “és tan absurd dir “usaré lameva imaginació per a conèixer més distintament què sóc” com ho seria dir “ara estic despert i percebo una cosareal i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis mela presentin amb més veritat i evidència””. (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament deDescartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

CONSIDERACIONS/OBSERVACIONS PRÈVIES A L’HORA DE RESPONDRE:

Aquesta pregunta és el ”cor” del comentari de text, on l’alumne/a ha de demostrar la seva maduresa, tant en lavisió de conjunt, com en la redacció. L’estratègia és ben simple: Primerament, cal respondre a la pregunta, deforma directa i no massa extensa. I més endavant, a “aquells aspectes del pensament de l’autor que siguinpertinents” . Però ¿què vol dir això? Doncs vol dir que ens hem de referir, en aquest cas, a allò que provoca queDescartes es posicioni de la manera com ho fa: és a dir, per què diu que és una “cosa pensant”? Per què esrefereix al cos físic com quelcom més irreal que el “cos mental” o cogito (PENSAMENT).?

Si el professor o professora no fa de Descartes i de les “Meditacions” un text que “respiri”, “viu”..., no haurà fetbé la seva feina. Si el professor o professora només ensenya als alumnes el recorregut del dubte fins al cogito, idesprés del cogito fins a la naturalesa com quelcom real i matematitzable –ja sí plenament creïble- gràcies a lapresència d’un “Déu no enganyador” , com si fos un divertiment... (com aquell que juga a la PLAY i superapantalles), és que està empetitint Descartes.

Hem de donar, doncs, al comentari, una dimensió de conjunt; hem d’indicar, tot i que sigui de forma breu, quedarrera d’aquests meandres argumentals es troben unes vicissituds històriques intel·lectuals de l’època,religioses i personals. No caiguem en el recurs de la recitació del lloro, perquè sinó al Descartes innovador,trencador, que dóna pas, juntament amb Galileu i a tants d’altres, a la física quantitativa, que tant utilitza elmetge quan demana una anàlisi de sang fins a l’arquitecte o enginyer quan calcula la resistència de materials.....

Si no situem a Descartes en aquestes coordenades no podrem aprofitar la seva aportació filosòfica. La seva lluitacontra els “resaviats” descreguts –el recurs del dubte metòdic- ens porta, per exemple, a la polèmica ben actualdel pas de l’AVE prop de la Sagrada Família.

¿Per què es dóna aquesta polèmica tan apetitosa electoralment? Doncs perquè no fa pas gaire es va produirl’esfondrament del túnel de la línia del metro del barri del Carmel, quan tots pensàvem que la enginyeria civil méscostosa i més moderna no podia fallar. Doncs bé, el mateix -ens podem imaginar araque devia passar quan al’edifici de la visió del món aristotèlico-medieval, amb segles i segles de “seguretat” i “certesa”, es van manifestar


l’edifici de la visió del món aristotèlico-medieval, amb segles i segles de “seguretat” i “certesa”, es van manifestarun munt de ”goteres”, que ara etiquetem com “revolució científica”.... I van ser dos segles de transició cap ala"modernitat" i, tant el Hamlet dubitatiu al bell mig de les boires daneses, fins al Quijote que confón els molinsamb gegants, o el descregut Calderón de la Barca, a "La vida es sueño", etc... ho expressen a la seva manera....

També Descartes, amb el dubte metòdic vol assenyalar que hi ha llum al final del túnel. I aquest missatgeesperançador, en les pròpies forces i un bon mètode, és el que vol transmetre l'autor de les "Meditacions". Iaquest és l'esperit "democràtic" i individualista, que també un criat de gamma alta, pintor de la cort, Velázquez,ens expressa quan diu a la posteritat i amb enginy: "sense mi no hi hauria quadre de les princesetes".

L'altre error, també força comú, és "abocar la fitxa" de l'autor, tot desentenent-se del text que se'ns proposa.Cal "agafar de la mà" el text i acompasar-lo amb indicacions al context vital i intel·lectual. El fragment que calcomentar i les referències que són "pertinents de l'autor" s'han de "comunicar". I en això també l'alumne/a calque demostri que, en teoria, ha d'estar a punt per entrar a la universitat.

Proposta:

Descartes vol donar a entendre que tan invàlida és la font de la imaginació, molt donada a distorsionar la informació queprovenen dels sentits, com la suposada “realitat” dels somnis. Ni la imaginació ni els somnis són cap base segura per assolir unaveritat tan sòlida com la del COGITO, inqüestionable i base segura per avançar.

Aquest fragment pertany a la segona “Meditació segona” de “Les “Meditacions metafísiques”, on Descartes vol demostrarl’existència d’una veritat segura i indubtable, després que a la Primera Meditació hagi posat en marxa el seu dubte metòdic (queno escèptic) per tal de superar l’escepticisme propi de l’època del Barroc.

Aquest escepticisme, originat, entre d’altres factors, per la crisi de la Escolàstica i el seu criteri de veritat basat en l’autoritat,crisi de la visió aristotèlico-medieval del món, i de la insuficiència del mètode inductiu i “empirista” de Bacon, com alternativa al’Escolàstica: ” És clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i,per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura”.

En el món de la intel·lectualitat del segle XVII, l’escepticisme i pessimisme existencial havia guanyat molt de territori i expressala incertesa d’aquella època de transició, doncs lo vell no acabava de morir i lo nou encara no acabava de néixer.

Descartes, doncs, convençut que les matemàtiques sí que eren una ciència segura, molt més que la física antiga aristotèlica,considera que aquest àmbit del saber sí que és apte per a proporcionar-nos les eines necessàries per refundar la ciència sobrebases prou sòlides.

Les matemàtiques no provenen de l’experiència, formen part de les nostres capacitats innates. Si aconseguim que laintel·lectualitat es convenci d’això, podem construir una física basada en criteris quantitatius més que no pas qualitatius. Així hohavia intentat Galileu, en expressar que la naturalesa estava escrita en llenguatge matemàtic i amb la seva distinció entrequalitats primàries objectives (matemàtiques) i qualitats secundàries (subjectives i provinents dels sentits enganyosos iequívocs).

Descartes, conscient també que la tradició del saber hermètic i màgic -un altre adversari a superar- estava impedint lademocratització de la ciència, considerarà una tasca prioritària guanyar-se el crèdit dels escèptics. I és per això que emprarà elrecurs de la meditació, exercici propi dels jesuïtes de la Flèche, per tal de sotmetre a la raó a un test exhaustiu.

De les 6 Meditacions, la primera està destinada a aquest procés de dubte intensiu: dubtarà dels sentits, de la realitat, del mateixDéu, de les matemàtiques...., de tot... Però arribarà a un punt del qual no és possible dubtar: del propi dubte, que és unamodalitat del pensar.

La segona meditació, a la qual pertany aquest fragment, està destinada a demostrar que el JO PENSANT és més autèntic ivertader (segur) que el propi jo físic: “Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem cos humà... “

A la Tercera Meditació i successives, Descartes es dedicarà a que, un cop demostrada l’existència i veritat del cogito i dels seuscontinguts, queda provada l’existència d’un Déu no enganyador que sí que em permet confiar en la realitat que m’envolta,sempre i quan jo en tingui evidència –idea clara i distinta- i traduir-la a termes geomètrics i matemàtics. D’aquesta manera, allòfísic és mesurable quantitativament (res extensa).

Neix així la ciència moderna, amb dos grans pilar: l’optimisme en la capacitat individual per dominar i controlar el món a travésde les matemàtiques, i també en que Déu, si bé ha creat el món, ja no intervé en ell, sinó que el món funciona automàticament,i ja no és necessari recórrer a la participació divina per explicar el món.

4.Compareu la concepció de Descartes del coneixement amb una altra concepció del coneixement que es puguitrobar en la història del pensament occidental [2 punts ].5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “Per a conèixer-me a mi mateix, per a saberquina mena d’entitat sóc, només em cal usar la reflexió i el raonament”. Raoneu la resposta [2 punts ]

MEDITACIÓ PRIMERAText 1.

“Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pelssentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència noconfiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen devegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals homno pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a propdel foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negarque aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervelldels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que sónreis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o quetenen el cos de vidre.”


Tot el que sé prové dels sentits, però aquests, a vegades, ens enganyen, i és per això que cal desconfiar d’ells. Tanmateix hemde dubtar també d’altres coses, com ara la consciència del meu cos, per no caure en la mateixa creença d'aquells folls ques’imaginen coses irreals

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «allò més veritable i segur»:que no admet dubte després de sotmetre’l a provab) «sentits»: òrgans mitjançant captem la realitat física


3. Per què diu Descartes que « és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat uncop»? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text. [3 punts]

Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticismeepistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de la seva època. Lafísica i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguiren l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu que serveix perordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta jano és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.

Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil·logisme per la inducció, argumentque basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmaciógeneral.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu (emprat per l’empirisme britànic) és adequat per als temps quecorren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basaten l’experiència (qualitats secundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies. Endefinitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) nien l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

Si la seva obra anterior, El DISCURS DEL MÈTODE, està sobretot adreçat a exposar les condicions que ha de complir una reflexiócientífica (les regles del mètode, el dubte ordenat i no escèptic, etc.), les qüestions metafísiques (jo, Déu, món), hi apareixentractades amb menys detall. Així les MEDITACIONS METAFÍSIQUES són un text bàsicament adreçat a filòsofs. La ‘meditació’constituïa a l’època un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que exigeix algú(un ‘jo’) que medita.

La meditació va més enllà de l’estricta ‘reflexió’: mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és unaacció que ha de durar algun temps (setmanes, mesos...) i que demana una certa calma intel·lectual.

El dubte constitueix el punt de partida de la Primera Meditació. Per triomfar sobre l’escepticisme cal fer almenys un cop en lavida, un ‘exercici’, una ‘meditació’ de dubte a fons. Fer l’exercici del dubte té un valor central perquè ens permetrà reorientar lanostra pròpia existència.

Mentre al DISCURS, Descartes dubta com a savi i té com objectiu eliminar els errors dels sentits per tal de poder fonamentar laciència (dubte metòdic), a les MEDITACIONS el to és molt més existencial. Si a les MEDITACIONS apareix el «geni maligne», unargument que no apareix per a res al DISCURS és, precisament, per tal d’accentuar la radicalitat de la meditació.Només dubtant fins i tot de si existeix un déu enganyador (és a dir, experimentant el dubte des de l’interior mateix), podrem

superar aquesta situació. ¿Per què hem de ‘meditar’, doncs? La resposta cartesiana (i d’aquí el valor del seu text), serà quemeditar és la forma de passar del probable al cert; la meditació és l’eina del coneixement cert: en Descartes la meditació ésl’instrument de la veritat, tal com li havien ensenyat els seus mestres jesuïtes. Només si reflexionem segons el que ell anomena«l’ordre de raons», analitzant pas per pas el valor de les nostres idees, podrem arribar al coneixement de la veritat.

El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències. I a aquesta finalitat està orientada laprimera meditació. Cal posar un fonament de les ciències que sigui segur, ferm i constant. Descartes vol desfer-se de totes lesfalses opinions admeses fins aleshores com a veritables.

• El procediment o mètode consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte tota opinió,per trobar el camí recte cap a la veritat.•De què es pot dubtar? 1) Dels sentits: alguna vegada ens han enganyat; 2) de la suposada salut mental: no hem d’obrar comels folls, que és l’eix central del fragment que ens ocupa: “... que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals estroba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis...” ; 3) de la diferència entre vetlla i somni: no sembla que es puguindistingir amb netedat; 4) de la Física, l’Astronomia, la Medicina i les altres ciències. 5) De Déu: com que és omnipotent, pot serque m’enganyi contínuament o que permeti que m’equivoqui de vegades. I 6) d’un geni maligne: tot el que percebo podria noser res més que les seves il·lusions i enganys.

La conclusió d’aquesta primera meditació és que cal aturar-se i suspendre, provisionalment, el judici per tal de procedir a unareconstrucció del que podem saber amb certesa.

4. Compareu la visió de coneixement sensible que té Descartes amb una altra concepció de coneixement sensibleque es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]És preferible que la comparació es faci amb un sol autor.

Descartes és un filòsof racionalista. Defensa que hi ha idees innates. Per a ell, els sentits no poden ser la font última deconeixement. No podem trobar en el que ens diuen els sentits res que ens garanteixi plenament que no ens enganyen. Això novol dir que Descartes no troba la manera de refiar-se dels sentits. El seu argument és que, partint de la meva pròpia existència idel fet que tinc la idea de Déu, és possible demostrar que en certs casos bàsics –quan fem la observació tenint en compte lamillor evidència possible, quan seguim els principis i les regles de la millor ciència possible- tenim dret a refiar-nos dels sentits:altrament, Déu ens estaria enganyant. I això no pot ser, ja que Déu és infinitament omniscient, bo i poderós.

La comparació òbvia que es podria fer: amb la concepció empirista del coneixement (Hume).

Altra possibilitat: la comparació amb Plató. Aleshores caldria exposar alguna diferència entre el racionalisme de Plató i el deDescartes. Per exemple:

a) La manera en què Déu és, per a Descartes, garantia el coneixement.b) El paper diferent dels sentits (que en el cas de Plató ens produeixen una mena de record).c) L’abast diferent de l’innatisme. El que es demana és que l’alumne compari la concepció de l’autor amb altra –una qualsevol.Per tant, el fet que l’alumne triï qualsevol altra -.diferent de les suggerides- no pot comptar mai en contra seu.

5. Creieu que Descartes té raó quan desconfia de l’experiència sensible com a font de coneixement? Raoneu laresposta.[2 punts]

Text 4

“Tanmateix, fa molt de temps que tinc al meu esperit certa opinió, que hi ha un Déu que ho pot tot, i pel qual jo heestat creat i produït tal i com jo sóc. Per tant, qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagicap terra, cap cel, cap cos extens,cap figura, cap grandària, cap lloc i que, tanmateix, jo tingui els sentiments de totes aquestes coses, i que totaixò no em sembla existir altrament a com jo ho veig? I, fins i tot, com jo jutjo de vegades que els altress'enganyen, àdhuc en les coses que pensensaber amb la màxima certesa, potser ell ha volgut que m'equivoqui totes les vegades que jo faig la suma de dosmés tres, o que compto els costats d'un quadrat, o que jutjo sobre alguna cosa encara més fàcil, si és que hompot imaginar res encara més fàcil que això”.



(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents

(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «esperit»: cosa pensant, no material, no física.b) «Déu»: substància infinita, que no depèn de res per existir. Garantia del coneixement del món3. Per què diu Descartes que « qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi cap terra, cap cel,cap cos extens,...»? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara queno apareguin explícitament en el text. [3 punts]4. Compareu la visió que té Descartes en relació a una divinitat omnipotent amb una concepció de divinitat que espugui trobar en la història del pensament. [2 punts]5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Raoneu la resposta(2 punts).

MEDIACIÓ SEGONA

Text 6

“Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no puguitenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l’esperit aquests pensaments? Això no ésnecessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però jahe negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, que se'n segueix d'aquí? Sóc jo de tal maneradependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de resal món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era?No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena,no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. Nohi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jono sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que després d'haver-hi pensat bé i d'haverexaminat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició “Jo sóc, joexisteixo”, és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit.”


Descartes desenvolupa amb tota l'extensió el seu dubte metòdic: dubta d'un suposat Déu o d'un suposat esperit o geni maligneque ens faci creure coses que no són, que ens enganyi. Però cap d'aquests dubtes por impedir que jo tingui la certesa de que josóc alguna cosa, i per tant, que existeixi com a cosa que pensa.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «jo sóc»: cosa pensant, immaterial.b) «món»: cosa extensa, física, material, que es pot copsar pels sentits3. Per què diu Descartes que « mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa »? Feureferència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text. [3 punts]

Resposta a la pregunta: L'objectiu de Descartes en aquesta Segona Meditació és arribar a la primera veritat indubtable queens permeti fonamentar el coneixement. Malgrat pugui dubtar de tot, del que no es pot dubtar és del mateix dubte, que és unaforma de pensar. Per tant, el pensament existeix, com a tal, separat de l'extensió, dels cossos físics. En principi ha de quedarclar que el dubte cartesià no es pot assimilar de cap manera al dubte escèptic. Descartes persegueix metòdicament la recercade la certesa (és a dir d’algun cosa que sigui certa i segura en les ciències). El dubte s’ha de fer només «un cop en la vida» pertal de poder fonamentar metòdicament el coneixement i, d’aquesta manera, assolir la veritat.

Les dues primeres MEDITACIONS METAFÍSIQUES estan dedicades al tema del dubte i el «cogito». En un primer moment espassa ‘del dubtós al dubte’ i en aquesta Segona meditació es presenta el tema del dubte en tant que acte del pensament.

Context: Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial iescepticisme epistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de laseva època. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja unmodel a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu queserveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan

aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.





Només dubtant fins i tot de si existeix un déu enganyador (és a dir, experimentant el dubte des de l’interior mateix), podremsuperar aquesta situació. ¿Per què hem de ‘meditar’, doncs? La resposta cartesiana (i d’aquí el valor del seu text), serà quemeditar és la forma de passar del probable al cert; la meditació és l’eina del coneixement cert: en Descartes la meditació ésl’instrument de la veritat, tal com li havien ensenyat els seus mestres jesuïtes. Només si reflexionem segons el que ell anomena«l’ordre de raons», analitzant pas per pas el valor de les nostres idees, podrem arribar al coneixement de la veritat.

El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències. I a aquesta finalitat està orientada lasegona meditació. Cal posar un fonament de les ciències que sigui segur, ferm i constant. Descartes vol desfer-se de totes lesfalses opinions admeses fins aleshores com a veritables. Les coses corporals (la matèria) no són res més que extensió, figura iquantitat. El jo, en canvi, no és una substància material, sinó esperit, cosa que pensa. Que jo sóc i que jo sóc esperit, cosa quepensa, és la primera certesa indubtable quepodem trobar: "No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà ferque jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa".


La conclusió de la 2a meditació és que és més fàcil conèixer el propi jo que les coses corporals del món. La raó és que el jo noés una cosa extensa, sinó una cosa que pensa. I així és fàcil separar del jo tot el que no sigui pensament. una cosa que dubta,que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent. (És el conjunt de les activitats mentals i delscontinguts de consciència).

�Les facultats —és a dir, l’enteniment, la voluntat, la imaginació, i la facultat de sentir— depenen tan sols del subjecte S’enténper pensament qualsevol activitat de la consciència. En canvi, requereix més esforç conèixer què pertany i què no pertanyveritablement a les coses corporals, a la matèria, al món.

La importància que té per a la filosofia és cabdal: representa una injecció d'optimisme i de confiança en la sola força de la raóque faran de Descartes el pioner del pensament modern. El filòsof Foucault compara aquest gest al del pintor Velázquez de lasMeninas: el criat-pintor s'atreveix en erigir-se en el creador de l'obra i no sotmès als prínceps i reis que li han fet l'encàrrec. Eljo és primer que totes les altres coses.

Amb Descartes, també, s’inicia el problema ment/cos i el problema de la diferència entre món físic (objectes materials,extensos) i món mental (en què els pensaments semblen estar fora de l’espai i del temps i són subjectius, privats i propis decada individu)

4. Compareu la visió que té Descartes en relació a una divinitat omnipotent amb una concepció de divinitat que espugui trobar en la història del pensament. [2 punts]

5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Raoneu la resposta(2 punts).

El món mental interfereix en el món físic? Diuen que la tristesa fa baixar les nostres defenses i debilita el nostre sistema

immunològic. Amb la psicoanàlisi s’afirma que allò inconscient determina en tot moment la conducta. Per tant, en el camp de lapsicologia i medicina actuals, hom diria que l’ànima i el cos són permeables i exerceixen una influència mútua, tot desmentint laseparació cartesiana entre cos i ànima

Text 8

“Car és en si mateix tan evident que sóc jo qui dubta, entén i qui desitja que no cal afegir res aquí per a explicar-ho. I jo tinc també el poder d'imaginar; puix que encara que pogués passar (com he suposat abans) que les cosesque imagino no siguin veritables, tanmateix aquest poder d'imaginar no deixa pas d'ésser en mi i d'ésser part demi mateix. Finalment sóc el mateix que sent, és a dir, que rep i coneix les coses com pels òrgans dels sentits, puixque, efectivament veig la llum, sento el brogit i sento la calor. Però hom dirà que aquestes aparences són falses ique dormo. Que sigui així; de tota manera, si més no, és molt cert que em sembla que hi veig, que hi sento i quem'escalfo; i és pròpiament això el que en mi s'anomena sentir, i això, pres així precisament, no és cap altra cosaque pensar”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «imaginació»b) «pensar»3. Per què diu Descartes que « és en si mateix tan evident que sóc jo qui dubta, entén i qui desitja ... »? Feureferència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text. [3 punts]4. Compareu la visió que té Descartes respecte a la relació cos-ànima amb una manera de concebre aquestarelació que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]5. Quina vigència creieu que pot tenir avui la separació entre cos i ànima que proposa Descartes ? Raoneu laresposta.[2 punts]

MEDITACIÓ TERCERA

Text 10

“Estic cert que sóc una cosa que pensa; però no sé, doncs, també que és el que es requereix per a ésser certd'alguna cosa? En aquest primer coneixement, no s'hi troba res més que una clara i distinta percepció d'allò queconec; la qual de veritat no fóra suficient per a assegurar-me que és veritable, si es pogués esdevenir que unacosa que jo concebés així clarament i distintament resultés falsa.I, per tant, em sembla que ja puc establir com a regla general que totes les coses que concebem força claramenti amb força distinció, són totes veritables.”


Sóc una cosa que pensa. I tinc certesa d'això perquè en tinc una idea clara i distinta de mi mateix com a cosa pensant. Per tant,puc certificar l'existència de totes les coses de les quals en tinc una idea clara i distinta2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «idea clara»: idea separada de les altres cosesb) «idea distinta»: idea de la qual puc distingir les parts internes de la mateixa3. Per què diu Descartes que « em sembla que ja puc establir com a regla general que totes les coses queconcebem força clarament i amb força distinció, són totes veritables”? Feu referència als aspectes del pensamentde Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Resposta: Descartes ja està en disposició d'estudiar el món físic, la res extensa, un cop té unes bases segures de certesa pertal de no equivocar-se. Ara bé, el que cal és tenir la certesa de que aquella informació que ens arriba pels sentits és fiable. Ésen aqeust sentit que insisteix tant en la idea clara i distinta, és a dir quan tenim davant un fenomen ben diferenciat d'un altrefenomen, i quan en aqeust fenomen sabem distingir les seves parts itneriors (per exemple: detectem una ma separada del braçi quan veiem en la ma fins a les seves parts mes simples o naturaleses simples, els dits, les ungles...)

Context: Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial iescepticisme epistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de laseva època. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja unmodel a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu que


model a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu queserveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quanaquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.






Tercera Meditació: Després de l’estudi del subjecte que coneix (quan ja estic segur de la meva existència), cal estudiar elsobjectes del coneixement. En aquesta Tercera Meditació es rebutja tota forma de sensibilitat i s’estableix el criteri d’evidència dela primera veritat, s’analitzen els continguts de la ment i Descartes demostra l’existència de Déu a partir de la presència en lament de la seva idea.

• El descobriment de la 1a certesa/veritat ofereix el criteri per a ésser cert d’alguna cosa: una percepció clara i distinta: En quèes fonamenta, però, el criteri de la claredat i la distinció de l’enteniment? En l’existència de Déu, en tant que és perfecte, bondatinfinita i omnipotent, i, per tant, no ens enganya i ens ha creat amb una natura capaç de conèixer la veritat de les coses a travésde la claredat i la distinció de les idees del nostre esperit.

• Sense el coneixement que Déu existeix i que Déu no és enganyador, no podríem mai ésser certs d’alguna cosa. Déu és lagarantia del coneixement, de la certesa i de la veritat. Per demostrar-ho, Descartes analitza els tipus d’idees que apareixen en elnostre enteniment i en troba tres segons l’origen. Per tant: innates, adventícies i factícies.

• La idea de Déu és, doncs, una idea innata. I, en l’ordre del coneixement, la noció d’infinit o de Déu és primera i anterior a lanoció del jo, que és finit. Déu és la realitat més veritable perquè la seva idea en nosaltres (la idea d’infinit) té més realitatobjectiva que cap altra idea: és la idea més clara i més distinta que podem tenir, de manera que no podem afegir res a lasobirana perfecció que Déu posseeix. I això encara que no comprenguem l’infinit. • Déu, que és omnipotent, ha creat el món i ha creat el jo de cadascú, i a més conserva en el seu ésser el que ha creat (creaciócontínua)

Per tant, Descartes conclou que Déu existeix, i així garanteix la veritat del coneixement humà quan copsa les idees de maneraclara i distinta. Que Déu no és enganyador, ja que posseeix totes les perfeccions imaginables i enganyar és una mancança o

imperfecció. Així podem fiar-nos del nostre coneixement, ja que hem estat creats, d’alguna manera, a imatge i semblança deDéu.

Del jo (2a meditació) hem passat a Déu (3a meditació), però és Déu qui garanteix la idea del jo: l’ordre del descobrimentdescansa en l’ordre de la realitat (ordre ontològic). Per a Descartes, de l’existència de Déu depèn la comprensió de les cosesmés elementals de la vida.

4. Compareu la visió que té Descartes respecte a la relació cos-ànima amb una manera de concebre aquestarelació que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]

5. Quina vigència creieu que pot tenir avui la separació entre cos i ànima que proposa Descartes ? Raoneu laresposta.[2 punts]

El món mental interfereix en el món físic? Diuen que la tristesa fa baixar les nostres defenses i debilita el nostre sistemaimmunològic. Amb la psicoanàlisi s’afirma que allò inconscient determina en tot moment la conducta. Per tant, en el camp de lapsicologia i medicina actuals, hom diria que l’ànima i el cos són permeables i exerceixen una influència mútua, tot desmentint laseparació cartesiana entre cos i ànima

Fou Plató qui va definir que el cos pertany al món sensible (mutable, canviant...), mentre que l’ànima és superior i pertany almón intel•ligible, en la mesura que és a través d’ella que es capten les idees. Amb l’excepció d’Epicur –que reivindica el cos coml’única realitat que l’home té i pot gaudir- la filosofia ha tendit a pensar memys en el cos que en l’ànima i a això ha contribuït engran manera el cristianisme que veia el cos com a font de pecat i defensava la immortalitat de l’ànima.

Es fa difícil, un cop dit això, plantejar la vigència de la separació actual entre ànima i cos tal i com la feia Descartes fa gairebé400 anys. Hi ha, però, algunes experiències psicològiques de dualisme (algunes experiències al·lucinògenes, o records depersones que retornen d’un coma per exemple) que ens podrien fer pensar en la separació, al menys provisional, entre ambdósnivells.

Text 13

“Si aquestes idees són solament preses en tant que són certes maneres de pensar, jo no reconec en elles capdiferència o desigualtat, i totes semblen procedir de mi d'una mateixa manera; Però, considerant-les com aimatges, de les quals unes em representen una cosa i les altres una altra, és evident que són força diferents lesunes de les altres. Car, en efecte, aquestes que em representen substàncies són sens dubte alguna cosa més, icontenen en elles (per dir-ho així) més realitat objectiva, és a dir, participen per representació en més graus del'ésser o de perfecció que aquelles que em representen solament modes o accidents. A més, aquesta per la qualconcebo un Déu sobirà, etern, infinit, immutable, omniscient, omnipotent, i Creador universal de totes les cosesque són fora d’ell; aquesta, dic, té en ella certament més realitat objectiva que aquestes per les quals em sónrepresentades les substàncies finites.”



(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «idees»b) «substància»3. Per què diu Descartes que « -la idea de Déu sobirà- té en ella certament més realitat objectiva que aquestesper les quals em són representades les substàncies finites”? Feu referència als aspectes del pensament deDescartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]4. Compareu la concepció de Descartes de la raó amb una altra concepció de la raóque es pugui trobar en la història del pensament.[2 punts]5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que sense saber que Déu existeix ésimpossible conèixer l’existència del món extern? Raoneu la resposta. [2 punts]

Text 14

“Per tant no resta més que la sola idea de Déu, en la qual cal considerar si hi ha alguna cosa que no pugui venirde mi mateix. Pel nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient,omnipotent, i per la qual jo mateix itotes les altres coses que són (si és veritat que n'hi ha que existeixen) han estat creades i produïdes. Ara bé,aquests avantatges són tan grans i tan eminents,que com més atentament les considero, menys em persuadeixoque la idea que en tinc pugui tenir el seu origen en mi mateix. I per consegüent, cal concloure necessàriament detot el que he dit abans, que Déu existeix; car, encara que la idea de la substància sigui en mi, finsi tot que jo sóc una substància, no tindria tanmateix la idea d'una substància infinita, ja que jo sóc un ésser finit,si no hagués estat posada en mi per alguna substància que fos veritablement infinita.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «substància finita»b) «substància infinita»3. Per què diu Descartes que « Pel nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent,omniscient, omnipotent...”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents,encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]4. Compareu la concepció de Descartes de substància amb una altra concepció de substància que es pugui trobaren la història del pensament.[2 punts]5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segursque els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)

Text 17

“I tota la força de l'argument que he usat aquí per provar l'existència de Déu, consisteix en això: que reconecque no seria possible que la meva natura fos tal i com és, és a dir, que tingués en mi la idea d'un Déu, si Déu noexistís veritablement; aquest mateix Déu, dic, la idea del qual és en mi, és a dir, que posseeix totes aquestesaltes perfeccions, de les quals el nostre esperit pot ben bé tenir alguna idea sense tanmateix comprendre-lestotes, que no és subjecta a cap mancança, i que no té cap de les coses que tenen alguna imperfecció. D'on ésprou evident que no pot ésser enganyador, puix que la llum natural ens ensenya que l'engany depènnecessàriament d'alguna mancança”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «esperit»b) «Déu»3. Per què diu Descartes que « no seria possible que la meva natura fos tal i com és, és a dir, que tingués en mi laidea d'un Déu, si Déu no existís veritablement”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes quesiguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]4. Compareu la concepció de Descartes de Déu amb una altra concepció de Déu que es pugui trobar en la històriadel pensament.[2 punts]5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segursque els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)

MEDITACIÓ QUARTA

Text 18

“(...) La idea d'un ésser complet i independent, és a dir, de Déu, es presenta al meu esperit amb molta distinció iclaredat; i només del fet que aquesta idea es trobi en mi, o bé que jo sóc o existeixo, ja que posseeixo aquestaidea, concloc tan evidentment l'existència de Déu, i que la meva depèn completament d'ell, en tots el moments dela meva vida, que no penso que l’esperit humà pugui conèixer res amb més evidencia i certesa. I ja em semblaque descobreixo un camí que ens conduirà d'aquesta contemplació del veritable Déu (en el qual estan inclosostots els tresors de la ciència i la saviesa) al coneixement de totes les altres coses de l'Univers.”

Car, en primer lloc, reconec que és impossible que mai m'enganyi, puix que en tot frau i engany s'hi troba algunaforça d'imperfecció. I encara que sembla que poder enganyar sigui una marca de subtilesa, o de poder,tanmateix, voler enganyar dóna testimoni sens dubte de feblesa de malícia. I, per tant, això no es pot trobar enDéu.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]:

Gràcies a que tinc un aidea clara i distinta de déu com a substància infinita puc concloure que Déu existeix. I gràcies a aquestatambé puc concloure que jo (res cogitans) existeixo, així com el món físic (res extensa)

Bernat P. (2010-11): 1.La primera idea que apareix al text és que Déu existeix perquè la seva idea es troba de manera clara idistinta en mi. La segona és que com que tinc aquesta idea (penso), jo també existeixo. La tercera idea és que Déu és la font detot coneixement cert. La quarta i última idea és que com que Déu és un ésser perfecte, és impossible que ens enganyi amb elmón exterior (res extensa).


món exterior (res extensa).

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «distinció». Idea distinta: Quan se distingir les parts que composen internament aquesta idea clara.b) «claredat». Idea clara: Quan tinc una idea de quelcom separat nítidament d'altri que l'envolten.

3. Per què diu Descartes que « descobreixo un camí que ens conduirà d'aquesta contemplació del veritable Déu ...al coneixement de totes les altres coses de l'Univers”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartesque siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Resposta: En les tres Meditacions anteriors Descartes s’ha elevat, mitjançant el Jo envers el coneixement del Déu. I ara estracta de retornar al món. Però el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència, Descartes explica la seva teoria sobre l’error.Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jo m’enganyi?

Context: Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial iescepticisme epistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de laseva època. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja unmodel a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu queserveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quanaquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.






Quarta Meditació: Un cop Descartes demostra l'existència d'un Déu benevolent i que no ens enganya, ara cal que comencem afixar-nos en el món físic, que és, de fet, l'objectiu del filòsof per tal de superar l'escepticisme imperant, i fer cas de les dadesque ens mostren els sentits. Però, tanmateix, hem de ser conscients que el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència,Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jom’enganyi?

La meva facultat de jutjar no és enganyadora en la mesura que prové de Déu. Però el cas és que no deixa de succeir que jom’enganyo sovint. Com succeix això? Doncs perquè l’error és la marca de la meva imperfecció: "reconec que és impossible quemai m'enganyi, puix que en tot frau i engany s'hi troba alguna força d'imperfecció" L’error és un defecte. En la mesura que sócun ésser finit, imperfecte. Puc equivocar-me perquè, a diferència de déu, sóc finit i imperfecte. No hem d’acusar Déu en lamesura que resulta impossible comprendre les seves intencions.

Finalment, Descartes, fent ús de la teoria del lliure albir, conclou que l’error no depèn del meu enteniment (que em proposa unaidea o una altra), sinó de l’ús que faig de la meva voluntat. Així, doncs, com evitar l’error? Si els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la necessitat de la reflexió prèvia(enteniment) no es produiria l’error. Per tant cal no queixar-se de Déu, sinó anar amb compte. I el mètode que ell proposa ésque el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre les idees no sónencara clares i distintes. És una invitació a practicar el dubte metòdic en forma d’indiferència quan apareixen dues ideescontràries entre si.

Bernat P. (2010-11): Cal emmarcar Descartes en l’època del Barroc, en la qual visqué. És una època marcada per una crisique provocà un pessimisme existencial i un escepticisme epistemològic. L’Escolàstica estava en un període de crisi ja que elcristianisme i la física i concepció del món d’Aristòtil començaren a ésser qüestionats i posats en dubte. Així doncs, RenéDescartes creia que calia trobar una manera segura per conèixer la veritat de les coses. L’Escolàstica utilitzava el sil•logisme, unmètode que, partint d’una premissa major, arribava a altres veritats. El problema era que aquesta premissa major, que havia deser certa, solia basar-se en el criteri d’autoritat.

A les Illes Britàniques sorgí l’Empirisme, basat en la inducció (acumulació de dades per l’experiència i fer una teoria general aposteriori) però tenia un error en la seva concepció, i era que sempre pot haver-hi una experiència posterior a totes les altresque desmenteixi la teoria abans donada com a certa.La seva obra anterior, El Discurs del mètode, estava sobretot dirigit a científics ja que dictava unes condicions que s’havien decomplir per qualsevol reflexió científica. Les Meditacions metafísiques van dirigides sobretot a filòsofs i estan menys detallades.Mitjançant el gènere literari i filosòfic ja conreat a la seva època de la meditació (prova consistent en posar-se traves a les tevespròpies creences per trobar veritats sòlides), intenta posar unes bases de coneixements certs i inqüestionables. Una meditacióva més enllà d’una reflexió perquè requereix molt més temps (no són instantànies) i una calma intel·lectual. Descartes vaaprendre la tècnica de les meditacions a la Flèche, escola de jesuïtes enfocada a formar la noblesa.

René Descartes es basa en el dubte per escriure les seves Meditacions. Per a ell, meditar és la única manera de passar delprobable al cert, és l’instrument necessari per trobar la veritat.

Aquest text forma part de la quarta Meditació. En la primera, posa totes les coses en dubte (salut mental, si estem en estat devetlla, l’esistència de déu...). En la segona arriba a la conclusió de que hi ha una cosa de la que no es pot dubtar i és del propidubte, una forma de pensar, per tant, existim com una cosa pensant (cogito) separada de la res extensa o món físic. En latercera, arriba a la conclusió que Déu existeix i que ens ha creat a nosaltres. Ell és infinit i perfecte i nosaltres som finits iimperfectes.

Descartes pensa que Déu ens porta a descobrir tot el coneixement cert perquè ell és infinit i ens ha creat a nosaltres que somfinits. Déu, a més, és perfecte i no ens enganyaria mai atès que l’engany és una mostra d’imperfecció. En el text diu: “...Volerenganyar dóna testimoni sens dubte de feblesa de malícia. I, per tant, això no es pot trobar en Déu...”

Si tenim errors és per culpa nostra que, a vegades, no pensem en què tenim un enteniment limitat i una voluntat infinita que faque ens equivoquem. Ens equivoquem per una mala utilització del lliure albir, per no saber on estan les nostres limitacions. Déuens dóna el coneixement cert perquè ens dóna la idea de claredat i distinció amb les quals hem de jutjar el que és cert o no. És


ens dóna el coneixement cert perquè ens dóna la idea de claredat i distinció amb les quals hem de jutjar el que és cert o no. Ésgràcies a ell que poem trobar la veritat. A més, ens dóna coneixements innats de matemàtiques, l’única ciència segura que maierra.

4. Compareu la concepció de Descartes de Déu amb una altra concepció de Déu que es pugui trobar en la històriadel pensament.[2 punts]

Bernat P. (2010-11): Descartes-Escolàstica.Descartes creia que Déu, un ésser infinit, perfecte, omniscient i omnipotent, ens ha creat. Tot i això, pensava que un cop creatsell ja no intervé. Es podria fer el símil amb un rellotger, que un cop dóna corda al rellotge, aquest ja té el necessari perfuncionar i seguir funcionant. És una concepció nova de Déu ja que es tenia fins aleshores la idea de que l’Escolàstica, basada en Sant Agustí i altres filòsofscristians. Ells li donaven més importància a aquest Déu ja que consideraven que anava més enllà de la simple creació i ensconduïa i intervenia en el funcionament del món. A més, Descartes dóna prioritat a la raó (tot i que després la lligui a Déu) que ala fe (Ell arriba a la conclusió de que Déu existeix seguint un mètode racional). L’Escolàstica, en canvi, donava prioritat a la fe ideixava la raó en segon lloc, essent vigent el criteri d’autoritat.

5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segursque els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)No estic d'acord. Són àmbits diferents. Aquesta dependència es deu més que a la lògica a qüestions històriques que viu l'autor.Descartes viu en una època que, per tradició, i també per por a les repressàlies i, probablement, també per convicció, situa Déucom a garant de tot el seu edifici de certesa. És una manera de que el jo pensant surti del seu aîllament immaterial. La funciódel "Déu" és més la de suport a causa del context polític i social que altra cosa, potser. Descartes intenta reivindicar la força delJO davant del criteri d'autoritat (la tradició i el fanatisme). Reivindica l'evidència dels sentits sempre i quan tinguem una ideaclara i distinta. Actualment, però, en una societat més indiferent a la divinitat, la figura d'un ésser omnipotent entra més dins dela fe que no pas de la ciència o la filosofia. Avui dia és més natural acceptar la certesa dels sentits que l'existència de Déu (méspropi de l'àmbit privat i de la fe personal).

Bernat P. (2010-11):

Jo no estic d’acord amb Descartes quan diu que hem de creure en Déu per estar segurs que els sentits no ens enganyen. Crec,a més, que Descartes podria no estar convençut d’això i dir-ho per tradició, i sobretot, per por a que se’l pogués sancionar. LaInquisició estava força activa en aquella època i podia arribar a castigar amb la mort si algú posava en dubte el que ella deia.

Jo personalment crec que els sentits ens enganyen poc, i en els casos que ho fan, penso que hi ha d’haver una explicaciópurament científica del fet. No crec que els creients s’enganyin menys pels sentits que els no creients.

Descartes és important perquè d’una manera o altra li treu importància a Déu i li dóna a la capacitat humana. Crec que això ésel més destacable perquè dóna una injecció d’optimisme a la societat de l’època.

Ivette A. (10-11): No hi estic d’acord ja que penso que són dues coses d’àmbits molt diferents.La fe i la religió són una cosa espiritual a les quals hi ha persones que hi creuen i si aferren per voluntat pròpia. No creure enDéu no és sinònim de no poder estar segurs que els sentits ens enganyen. A més a més, s’ha de tenir en compte que Descartesutilitza Déu de suport en una època molt diferent a l’actual i que llavors la gent vivia atemorida per les represàlies que podienpatir per anar en contra o tenir una visió diferent a la de l’Església, una institució que en aquells temps era molt poderosa. Ésimportant tenir en compte, també, l’educació que va rebre Descartes.La gent, creient o no creient, sap que els sentits no són fiables al cent per cent. Es pot fer la prova d’introduir una canya en unestany. Hi haurà un efecte òptic que provocarà que veiem una canya torta. Això ho pot veure i saber qualsevol personal sigui ono sigui religiosa. Així doncs, no estic d’acord amb Descartes de cap manera: la religió i els sentits no tenen relació.

Núria S. (10-11): Jo crec que Descartes no té raó quan diu que si no creiem en Déu, no podem estar completament segursque els sentits no ens enganyen sistemàticament. Crec que no, perquè ara per ara, ningú ha demostrat l’existència ni hi haproves de que Déu existeixi; per tant, jo no crec que hi hagi un ésser que sigui tan poderós que hagi pogut creat tot el que araveiem. És clar que els sentits ens poden enganyar i potser que ara mateix estigui somniant i aquest aper i aquest boli ni resexisteixo. El que se segur és que encara que creguis en Déu, aquests dubtes de que si estàs vivint en una realitat i la seguretatde que els sentits t’enganyen, la tens igual. Per tant, el creure en un Déu no canvia la manera en que estem vivint.

Text 20

“Després d'això, mirant-me de més a prop, i considerant quins són els meus errors (els quals testimonien que hi

ha imperfecció en mi), trobo que depenen del concurs de dues causes, a saber, del poder de conèixer que és enmi, i del poder d’elegir, o del meu lliure albir: és a dir, del meu enteniment, i juntament de la meva voluntat. Carper l'enteniment sol jo no afirmo mi nego cap cosa, sinó que solament concebo les idees de les coses, quepuc afirmar o negar (...)Només hi ha la voluntat que és tan gran, que no concebo pas la idea de cap altra de mésampla i més extensa; de manera que és ella principalment qui em fa reconèixer que duc la imatge i la semblançade Déu. Car, encara que sigui incomparablement més gran en Déu que en mi, sigui per raó del coneixement i de lapotència, que ajuntant-s'hi la fan més ferma i més eficaç, sigui per raó de l'objecte, en la mesura que ella esporta i s'estén infinitament a més coses; ella no em sembla de fet més gran, si la considero formalment iprecisament en ella mateixa”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]a) «enteniment»b) «voluntat»3. Per què diu Descartes que « Car per l'enteniment sol jo no afirmo mi nego cap cosa, sinó que solament conceboles idees de les coses, que puc afirmar o negar”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes quesiguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]4. Compareu la concepció de Descartes de Déu amb una altra concepció de Déu que es pugui trobar en la històriadel pensament.[2 punts]5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segursque els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)

PAU LOGSE 2000-2001.

“Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món nilloc on em trobés, però que no podia pas fingir pas fingir per això que no existís, sinó que, al contrari, del fetmateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que joexistia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos


existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fosveritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal quetota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de capcosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta delcos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de sertot allò que és.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts)Portar fins al límit el dubte fins arribar al punt de no poder dubtar que estava pensant i arribar així a establir la primera veritat:el cogito o substància pensant (ànima), independent del cos.

2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpiadel pensament d’aquesta època (3 punts)

Pertany al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època coneguda com el Barroc, època de pessimismeexistencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal maneraque no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar elsconeixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no ésacceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.

Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argumentque basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmaciógeneral.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica ons’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitatssecundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada)ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

És doncs, aquesta situació d’escepticisme i de malfiança, el que porta a Descartes a acceptar només l’evidència com a criteri deveritat, sempre i quan aquesta evidència pugui ser traduïda als coneixements o idees innates dels que ja ens dota l’existència ennéixer (idees matemàtiques per aplicar a l’evidència dels sentits) un cop verificat que aquests no ens enganyen.

Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir idesentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Però, primerde tot, caldrà convèncer que tampoc l’ànima enganya. I és per això que cal fonamentar la seva certesa a través de la seguretatabsoluta que proporciona la primera veritat del seu raonament: cogito ergo sum, i també assegurar que allò que percebem pelssentits no és enganyós, doncs l’ànima comprova que Déu existeix, i que aquest, que no ens enganya, dóna fe que la natura (elmón sensible) existeix. I, finalment, aquest món el podem reduir a nocions matemàtiques (a figura i número), que són ideesinnates que acompanyen l’ànima en néixer.

3. Expliqueu el concepte d’ànima que es desprèn d’aquest text (3 punts)Ànima és la substància pensant, és a dir és una substància no física ni material. No està sotmesa a les lleis matemàtiques ni a lafísica; no està determinada i és lliure: no és previsible. Així, separa aquestes dues substàncies i assegura que l’ésser humà éslliure

4. Quina vigència creieu que pot tenir avui la separació entre cos i ànima que proposa Descartes ? (2 punts)El món mental interfereix en el món físic? Diuen que la tristesa fa baixar les nostres defenses i debilita el nostre sistemaimmunològic. Amb la psicoanàlisi s’afirma que allò inconscient determina en tot moment la conducta. Per tant, en el camp de lapsicologia i medicina actuals, hom diria que l’ànima i el cos són permeables i exerceixen una influència mútua, tot desmentint laseparació cartesiana entre cos i ànima.

PAU LOGSE. Curs 2002-2003

“Les llargues cadenes de raons simples i fàcils, per mitjà de les quals generalment els geòmetres arriben a lesdemostracions més difícils, m’havien proporcionat l’ocasió d’imaginar que totes les coses que poden ser objectedel coneixement dels homes s’entrellacen d’igual forma i que, abstenint-se d’admetre com a veritable alguna queno ho sigui i guardant sempre l’ordre necessari per deduir-ne unes d’unes altres, no n’hi pot haver algunes detan allunyades del nostre coneixement que no puguem, finalment, conèixer ni de tan ocultes que no puguemarribar a descobrir”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument la idea principal del text (2 punts)Descartes ens indica que el mètode per assolir el coneixement de les coses ha de ser l’axiomàtico-deductiu, en tots els àmbits.De fet, ens està dient que la matematització (partint del model d’Èuclides, axiomàtico-deductiu) és l’eina principal per conèixer idominar la naturalesa.

Número 1. Albert R. (2BD) 2006-07 Tot pot ésser conegut per l’ésser humà utilitzant un mètode adequat com el de les matemàtiques. Si s’empra bé iordenadament, podem arribar al coneixement veritable i inqüestionable, i res hi ha que se’ns presenti que pugui quedar fora del’abast d’aquest mètode perquè és segur.

Número 1. Carles P. (2BD). 2006-07Ens diu que l’home, per arribar a assolir els coneixements més difícils (o complexos) primer ha de partir des d’una base (opremissa) segura que el pugui conduir sense equivocar-se fins als coneixements que busca. Compara aquest mètode amb elque fan servir els matemàtics per a les seves demostracions, i per tant, com les matemàtiques, el resultat és segur i indiscutible

2. Expliqueu l’expressió “cadenes de raons” inclosa en aquest text. (3 punts)Significa deducció, però tot partint de veritats “segures”, fonamentades en la raó (mitjançant les idees innates entre les quesobresurten les matemàtiques), per aplicar-les a tot allò traduïble a extensió (res extensa), la naturalesa. Aquestes veritatssegures de les que se’n deriven (mitjançant deduccions o cadenes), la resta, no es fonamenten en l’autoritat (ja no indiscutible:

crisi de la física aristotèlica) nien l’experiència (sempre enganyosa i parcial), sinó en la pròpia raó (començant pel cogito,substància pensant, fins a la res extensa, (traduïble a fórmula matemàtica).

3. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpiadel pensament d’aquesta època (3 punts)Pertany al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època coneguda com el Barroc, època de pessimismeexistencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal maneraque no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els


La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar elsconeixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no ésacceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argumentque basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmaciógeneral.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica ons’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitatssecundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.

En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada)ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).


Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir idesentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Però, primerde tot, caldrà convèncer que tampoc l’ànima enganya. I és per això que cal fonamentar la seva certesa a través de la seguretatabsoluta que proporciona la primera veritat del seu raonament: cogito ergo sum, i també assegurar que allò que percebem pelssentits no és enganyós, doncs l’ànima comprova que Déu existeix, i que aquest, que no ens enganya, dóna fe que la natura (elmón sensible) existeix. I, finalment, aquest món el podem reduir a nocions matemàtiques (a figura i número), que són ideesinnates que acompanyen l’ànima en néixer.

4. Quin sentit creieu que pot tenir avui la defensa d’un mètode geomètric per al coneixement filosòfic (2 punts)Resposta oberta. Exemple:La validesa del mètode geomètric es basa en la credibilitat de les matemàtiques. Les matemàtiques responen a la realitat o béés un codi inventat? És a dir 1 + 1 = 2, ¿Perquè hem acordat mitjançant un axioma (veritat acceptada sense discutir) que 1 + 1fan 2, però si inventem que les matemàtiques són un codi inventat segons el qual 1 + 1 = 3, llavors aquest filtre per interpretar(el mètode geomètric) és un més dels possibles i prou, i no pas l’únic vertader, perquè en aquest cas no tenim cap tribunal quegaranteixi què és o què no és la veritat (geometries no euclidianes).

Número 4. Pedro G. (2AD) 2006-07Jo crec que el sentit que té emprar les matemàtiques per al coneixement de la veritat filosòfica és molt dubtós. O sigui, lafilosofia és un mètode de coneixement de l’individu, dels seus problemes personals, és totalment subjectiu. Qui sóc? D’on vinc?Per què existeixo? Són preguntes que no poden ser solucionades amb 2 + 2 = 4. Hi ha d’haver una recerca interior. La filosofiano pot estar lligada a unes normes com volia Descartes. Perquè ¿Com podem saber que Déu ens ha creat? I el geni maligne nopot intervenir també en aquest moment? Doncs Déu no em pot enganyar, ¡però el diable, sí! En definitiva, si poso en dubte unaveritat fonamental tot s’enfonsa. Descartes va fer bé el “cogito ergo sum”, però les seves deduccions posteriors van ser massaprecipitades.

Número 4. Montse S. (2AD) 2006-07Personalment, penso que no té cap sentit recórrer a un mètode geomètric per assegurar el coneixement filosòfic. Actualment lespreguntes que ens preocupen més serien: la vida, després de la mort existeix? Com va començar el món?... Són preguntesabstractes que no es poden sotmetre a un raonament matemàtic, perquè no tindria cap sentit. (...)

Número 4. Sara Zetapé (2AD) 2006-07Avui dia, la utilització d’un mètode geomètric per al coneixement filosòfic ja ha quedat massa desfasada. És a dir la filosofia pera mi no té perquè ser un coneixement com les matemàtiques, és a dir, un coneixement rígid amb una única veritat i una únicaforma de procedir, perquè en la filosofia es poden donar moltes interpretacions, fins i tot moltes de contradictòries, encara que

no tenen perquè ser falses; és a dir, ningú pot estipular si tal cosa ha de ser per mi una veritat o una mentida. Es tracta del’àmbit de la subjectivitat

PAU FILOSOFIA 2004-2005.

En fi, si encara hi ha homes a qui les raons que he presentat no han convençut prou de l’existència de Déu i del’ànima, vull que sàpiguen que totes les altres coses de les quals pensen que potser estan més segurs, com araque tenen un cos, que hi ha astres, i una terra, i altres semblants, són, això no obstant, menys certes. És veritatque tenim una seguretat moral d’aquestes coses tan forta que el dubte sobre la seva existència semblaria unaextravagància. Tot i això, si el que està en qüestió és la certesa metafísica, no es pot negar [...] que tenim motiussuficients per excloure la seguretat completa quan ens adonem que igualment podem imaginar, en un somni, quetenim un altre cos i que veiem altres astres i una altra terra, sense que això sigui així. Doncs, ¿com sabrem queels pensaments que se’ns ocorren durant el somni són falsos, i que no ho són aquells que tenim desperts, simoltes vegades succeeix que els primers no són menys vius i manifests que els segons? I per molt que estudiïnels millors enginys, no crec que puguin donar cap raó que pugui apaivagar aquest dubte, si no és quepressuposen l’existència de Déu. Així, en primer lloc, aquesta mateixa regla que abans he acceptat, a saber, queles coses que concebem molt clarament i distintament són totes vertaderes, aquesta mateixa regla rep la sevacertesa només del fet que Déu existeix i és un ésser perfecte.

DESCARTES, “Discurs del mètode”.

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(2 punts).

Descartes distingeix entre la seguretat quotidiana i pràctica (“moral”) sobre certs fets i la certesa absoluta (“metafísica”). Lasegona requereix proves (evidència, raons, motius) tan fortes que no podríem estar equivocats. La possibilitat del somnidemostra que això no passa en el cas de la seguretat quotidiana. Acaba enunciant que només l’existència de déu pot ser unaraó per acceptar que en alguns casos (quan tenim una idea clara i distinta) és absolutament segur que no podem estarequivocats.

Número 1. Marta B (2BD) (2006-07)En aquest text Descartes defensa d’una banda, la certesa de l’existència de Déu, de l’ànima(el jo pensant) i de l’altra, parla de lacertesa de les coses que hi ha al món. No obstant, diu que està molt més segur de l’existència de les dues primers (Déu iànima) que no pas de les coses, ja que els humans no podem tenir constància de si allò que veiem quan estem desperts ésrealment real o és solament una imaginació, un somni,una il•lusió de la nostra ment. A més, Descartes també diu que hem debuscar la resposta a aquest enigma en Déu, la substància perfecta

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15paraules en cada cas. (1 punt)

“ànima”: cosa pensant, no física, pensament;

"seguretat moral”: seguretat pràctica, encara que no absoluta en el sentit filosòfic, però sí en la rutina diària.

3. Quines raons té Descartes per dir que la seguretat ordinària sobre, per exemple, l’existència del meu cos no és


3. Quines raons té Descartes per dir que la seguretat ordinària sobre, per exemple, l’existència del meu cos no ésuna certesa absoluta? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Descartes que siguinpertinents encara que no apareguin explícitament en el text) (3 punts)

Segons Descartes, el més assenyat és qüestionar-se absolutament tots els coneixements rebuts i anar a la recerca de veritatsindubtables: fa una crítica radical de tot el saber i considera no fiables tots els coneixements. És el seu famós dubte universal imetòdic, que es fonamenta en primer lloc en la incertesa de les dades sensorials. ¿Per què? Doncs, en primer lloc, perquèguiats pels sentits, durant mil•lenis els humans deien que la Terra era immòbil i era el centre de l’Univrs, per exemple. Elssentits ens han enganyat moltes vegades; fins i tot aquell a qui li han amputat una cama té dolor d’un membre que ja no en té;al igual que quan introduim un pal rígid en una bassa d’aigua aquest sembla que es torça. És per això que els sentits ens hanenganyat moltes vegades; aleshores, Descartes dubta de totes les dades que s’originen en els sentits, dubta de la seva mà, delseu cos i de tota la realitat material del món.

El període històric que viu Descartes es situa al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època conegudacom el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica, basada en

la confiança que dóna la informació que rebem pels sentits (qualitats secundàries) havia entrat en una crisi profunda, de talmanera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar elsconeixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no ésacceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.Davant aquest panorama d’incertesa, ja Francis Bacon va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argument que basa elseu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica ons’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència perquè tambéuna experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat –una certesa metafìsica- que no es fonamenti enl’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).


Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir idesentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Caldrà, peròasegurar-se que les dades no són enganyoses (evidència: tenir una idea clara i distinta). Per això, partirà del cogito perdemostrar l’existència d’un Déu perfecte i que no enganya, el qual ens permeterà acceptar les dades dels sentits sempre i quansiguin evidents

4. Compareu la concepció de Descartes de l’experiència i els sentits amb una altra concepció de l’experiència i elssentits que es pugui trobar en la història del pensament. (2 punts)

És preferible que la comparació es faci amb un sol autor.

Descartes és un filòsof racionalista. Defensa que hi ha idees innates. Per a ell, els sentits no poden ser la font última deconeixement. No podem trobar en el que ens diuen els sentits res que ens garanteixi plenament que no ens enganyen. Això novol dir que Descartes no troba la manera de refiar-se dels sentits. El seu argument és que, partint de la meva pròpia existència idel fet que tinc la idea de Déu, és possible demostrar que en certs casos bàsics –quan fem la observació tenint en compte lamillor evidència possible, quan seguim els principis i les regles de la millor ciència possible- tenim dret a refiar-nos dels sentits:altrament, Déu ens estaria enganyant. I això no pot ser, ja que Déu és infinitament omniscient, bo i poderós.

La comparació òbvia que es podria fer: amb la concepció empirista del coneixement (Hume).

Altra possibilitat: la comparació amb Plató. Aleshores caldria exposar alguna diferència entre el racionalisme de Plató i el deDescartes. Per exemple:a) La manera en què Déu és, per a Descartes, garantia el coneixement.b) El paper diferent dels sentits (que en el cas de Plató ens produeixen una mena de record).c) L’abast diferent de l’innatisme. El que es demana és que l’alumne compari la concepció de l’autor amb altra –una qualsevol.Per tant, el fet que l’alumne triï qualsevol altra -.diferent de les suggerides- no pot comptar mai en contra seu.

5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segursque els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)

La resposta ha d’estar ben argumentada. I, al final, ha de donar un veredicte. “Sí, estid d’acord”, “No, no hi estic d’acord”. Enl’opinió, ha d’acceptar o rebutjar la tesi que es proposa

Exemple 1: La qüestió que se’ns planteja aquí es pot reduir així: Acceptem les dades dels sentits com a vertaderes? O bédepenem d’una instància superior de la qual no en tenim evidència pels sentits? És a dir necessitem confiar (o tenirdependència) en quelcom que no “veiem” (Déu) per acceptar que el que sí rebem pels sentits no ens enganya?

En definitiva, tenir més confiança en algú o quelcom que no conec però que accepto perquè així està establert per la mevareligió. Això representa una contradicció per a la nostra mentalitat , però que es pot explicar en un ambient on l’Esglésiacatòlica, al igual que les protestants, tenien aquesta creença com un dogma inqüestionable. A mnés, els que tenien por a larepresàlies feien veure que s’ho creien. Actualment acceptaríem que el més lògic fora que tot partint del coneixement proper

poguéssim arribar al coneixement més “transcendent” o més enllà (Déu) i no a l’inrevés. Per tant, la resposta és rotunda: NO.

Exemple 2: La qüestió que se’ns planteja aquí es pot reduir així: Acceptem les dades dels sentits com a vertaderes? O bédepenem d’una instància superior de la qual no en tenim evidència pels sentits? És a dir necessitem confiar (o tenirdependència) en quelcom que no “veiem” (Déu) per acceptar que el que sí rebem pels sentits no ens enganya?

Així les coses, tot depèn de quina confiança haguéssim tingut en allò que hem percebut pels sentits. Si ens han defraudat o no(pal rígid que per l’efecte de la rarefacció es “torça”, etc.). Sí que tindria lògica confiar en algún ésser suprem o instànciasuperior en la qual confiar sempre i quan dotéssim a aquesta d’unes característiques de fiabilitat que en aquest món no trobem.Actualment, la figura de Déu està molt impregnada de religió, de fanatisme, de saber no fiable. Però en el cas que imaginéssima un Déu com si fos l’harmonia o ordre, o llei universal que hauria d’existir en tots els fenòmens (o a la que obeïssin tots elsfenòmens) , sí que podríem afirmar que si no creiem en una harmonia o llei que es compleix, que determina tots els fenòmens,no podríem preveure el futur o el funcionament de la natura: no podríem tenir coneixement científic, perquè la ciència éssobretot la capacitat de poder preveure el comportament dels fenòmens futurs perquè segueixen una “llei” o ordre. Per tant, laresposta és que sí, que Descartes tindria raó, sempre en el ben entès que veiéssim en aquest “Déu” el significat abans esmentat

Marta B. (2BD) 2006-07No estic d’acord amb Descartes, però no perquè cregui en la informació que em donen els meus sentits i no pas en Déu, sinóperquè penso que l’argument cartesià per demostrar l’existència de Déu no és massa coherent (que sigui ell mateix qui arribi ala conclusió que la nostra ment és imperfecta i Déu és perfecte basant-se només en el fet que “així ens ho ha volgut fer saber ellmateix (Déu)”. Si això fos cert podria creure en qualsevol ésser que fos semblant a ell en les seves característiques. Jo crec queés fruit de la nostra imaginació, que no té límits. D’altra banda, sí que estic d’acord en què a vegades els sentits ens poden jugar


és fruit de la nostra imaginació, que no té límits. D’altra banda, sí que estic d’acord en què a vegades els sentits ens poden jugarmales passades, ja que es donen casos en que hi ha coses que creiem veure (per exemple els oasis en un desert) i que enrealitat no existeixen: la nostra vista ens ha “enganyat”. També és veritat que no només ha estat la vista, sinó que aquestail•lusió ha estat creada per la nostra ment per falta d’hidratació. Caldria doncs, també dubtar del nostre pensament en certsmoments (no només en el somni) i no només dels sentits.

VARIACIÓ DE PREGUNTES SOBRE EL MATEIX TEXT (2 i 3)

En fi, si encara hi ha homes a qui les raons que he presentat no han convençut prou de l’existència de Déu i del’ànima, vull que sàpiguen que totes les altres coses de les quals pensen que potser estan més segurs, com araque tenen un cos, que hi ha astres, i una terra, i altres semblants, són, això no obstant, menys certes. És veritatque tenim una seguretat moral d’aquestes coses tan forta que el dubte sobre la seva existència semblaria unaextravagància. Tot i això, si el que està en qüestió és la certesa metafísica, no es pot negar [...] que tenim motiussuficients per excloure la seguretat completa quan ens adonem que igualment podem imaginar, en un somni, quetenim un altre cos i que veiem altres astres i una altra terra, sense que això sigui així. Doncs, ¿com sabrem queels pensaments que se’ns ocorren durant el somni són falsos, i que no ho són aquells que tenim desperts, simoltes vegades succeeix que els primers no són menys vius i manifests que els segons? I per molt que estudiïnels millors enginys, no crec que puguin donar cap raó que pugui apaivagar aquest dubte, si no és quepressuposen l’existència de Déu. Així, en primer lloc, aquesta mateixa regla que abans he acceptat, a saber, queles coses que concebem molt clarament i distintament són totes vertaderes, aquesta mateixa regla rep la sevacertesa només del fet que Déu existeix i és un ésser perfecte.

DESCARTES, “Discurs del mètode”.

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(2 punts).

Descartes distingeix entre la seguretat quotidiana i pràctica (“moral”) sobre certs fets i la certesa absoluta (“metafísica”). Lasegona requereix proves (evidència, raons, motius) tan fortes que no podríem estar equivocats. La possibilitat del somnidemostra que això no passa en el cas de la seguretat quotidiana. Acaba enunciant que només l’existència de déu pot ser unaraó per acceptar que en alguns casos (quan tenim una idea clara i distinta) és absolutament segur que no podem estarequivocats.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15paraules en cada cas. (1 punt)

“idea clara i distinta”: bases de l'evidència o coneixement directe: idea clara d'un objecte: tenir constància separada delsaltres; idea distinta: tenir constància de les seves parts internes.

“seguretat moral”: seguretat pràctica; seguretat en el nostre comportament respecte al bé i el mal

3. Com demostra Descartes que Déu existeix i que és un ésser perfecte? (Haureu de referir-vos als aspectesgenerals del pensament de Descartes que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text) (3punts)

Descartes considera que el jo pensant no és perfecte, i que el mateix dubte metòdic s’ha establert per tal de corregir-ne elserrors, il•lusions i imprecisions; però, malgrat això, el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostranaturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem. Així, la idea de perfeccióinnata en nosaltres és la idea d’ésser perfecte: és la idea de déu. Segons Descartes, aquesta idea de perfecció o de Déu no potprovenir de nosaltres, éssers imperfectes; aleshores, ha estat una realitat divina que l’ha fet surgir dins de les nostres ments.Així, del conjunt d’idees que posseeix el jo pensant, en sobresurt una idea ben privilegiada, una idea que permet d’anar mésenllà de la pròpia subjectivitat. Una idea que em permet d’afirmar, clara i distintament, que fora de mi mateix, fora de la mevament, existeix una realitat, una realitat “extra-mental”. I aquesta idea tan privilegiada que descobreixo dins meu, i que alhoraem permet d’anar més lluny de mi mateix, és la idea innata de Déu. La demostració de l’existència de déu és una peçafonamental en la metafísica cartesiana. Déu és la realitat que permet de superar la meva subjectivitat. Ara ja sé que fora delmeu jo hi ha una altra realitat, la substància perfecta, un ésser que no pot permetre que les meves idees clares i distintes siguinun engany. Així, Descartes fa un pas més: Déu esdevé garantia del coneixement. En Déu existiesen les grans veritatseternament establertes per Ell; totes les veritats matemàtiques que descobrim hi són, en Déu; les lleis de la natura sóndecretades per Déu de la mateixa manera que un rei decreta lleis en els seus regnes.

En els seus arguments a favor de l’existència de déu, Descartes incorpora l’antic argument ontològic de sant Anselm: l’essènciade déu és inseparable de la seva gran propietat, l’existència. A aquest ésser perfecte no li pot mancar una perfecció com ésl’existència.

El període històric que viu Descartes es situa al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època conegudacom el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica, basada enla confiança que dóna la informació que rebem pels sentits (qualitats secundàries) havia entrat en una crisi profunda, de talmanera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar elsconeixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no ésacceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.Davant aquest panorama d’incertesa, ja Francis Bacon va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argument que basa elseu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica ons’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència perquè tambéuna experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat –una certesa metafìsica- que no es fonamenti enl’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).


Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir idesentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Caldrà, peròasegurar-se que les dades no són enganyoses (evidència: tenir una idea clara i distinta). Per això, partirà del cogito perdemostrar l’existència d’un Déu perfecte i que no enganya, el qual ens permeterà acceptar les dades dels sentits sempre i quansiguin evidents

Selectivitat Juny 2007. Opció A“Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Deu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no elevenmai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho –que


mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho –queés una manera de pensar apropiada per a les coses materials- que tot allò que no és imaginable els sembla que ésinintel•ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha

res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déui de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons oflairar les olors, volguessin servir-se dels ulls, i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pasmenys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens podenassegurar mai res si no hi intervé l’enteniment”.

René DESCARTES. “El discurs del mètode”, IV

Qüestionari:1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 40 paraules). (2punts)

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas): (1punt)a) “inintel·ligible”b) “imaginació”

3. Per què diu Descartes que els sentits no “ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment”? Feureferència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text. (3 punts)

4. Compareu la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del “jo”)que es pugui trobar en la història del pensament. (2 punts)

5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Raoneu la resposta(2 punts).

David Hume

Model antic Nº 1“Hom copia tota idea d’alguna impressió o sentiment precedents, i on no podem trobar cap impressió, és segurque no hi ha cap idea. A tots els casos singulars d’operació o activitat de cossos o ments, no hi ha res queprodueixi cap impressió –ni, consegüentment, que pugui suggerir cap ideade poder o connexió necessària.Tanmateix, quan apareixen molts casos uniformes i el mateix objecte és, sempre, seguit pel mateix fet, llavorscomencem d’albirar la noció de causa i connexió. Llavors sentim un sentiment o impressió nous, és a dir, unaconnexió habitual en el pensament o la imaginació entre un objecte i el seu corresponent usual; i aquestsentiment és l’original de la idea que cerquem. El primer cas que veiérem de moviment comunicat per la topada dedues boles de billar és exactament igual a qualsevol cas que, a hores d’ara, se’ns pugui presentar, llevat tan solsque, en el primer, no podíem inferir un fet a partir de l’altre, la qual cosa podem fer ara, després d’una successiótan llarga d’experiències uniformes”.

D. HUME, “Investigació sobre l’enteniment humà”, secció VII, 2ª part,núm. 61

Qüestionari:

1. Exposa –amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (1’5punts)2. Posa títol al text (1 punt)3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l’autor, tenint en compte les principals influències quel’autor hagi pogut rebre . (Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (2’5 punts).4. Compara la noció d’idea de Hume amb la de Plató, i digues quines semblances i diferències hi veus (2’5 punts).5. Quin paper juguen les inferències en el coneixement científic ? ¿Et sembla que la ciència se’n pot refiar o creus que té altresmitjans més segurs de coneixement? (2’5 punts)

Andrea C. (Curs 2003-04)1. Primer se’ns presenten les impressions i d’aquí sorgeixen les idees. Les idees són pàl•lides còpies de les impressions. Entreels objectes no existeix cap connexió necessària, és a dir, no hi ha entre els objectes o fets cap relació causa-efecte, sinó que ésper costum que ho atribuïm.

2. Crítica o la relació de causa-efecte.

3. Podríem considerar Hume un dels empiristes més importants, en part perquè va ser ell qui va conduir a Kant al camí de laseva filosofia. Hume es va obligar a si mateix a ordenar tots els conceptes i totes les construccions filosòfiques que havienedificat tots els filòsofs anteriors. Hume com a empirista que fou, centrarà l’anàlisi del coneixement en la seva gènesi idestacarà, les dades observacionals, l’experiència. Altres empiristes britànics que trobem són Berkeley i Locke. Hume prendrà deLocke la idea de que el coneixement depèn dels sentits, que la metafísica és impossible, i el coneixement neix perl’associacionisme d’idees.

Si parlem de la relació que tingué Hume amb el racionalisme, podem dir que és l’evolució i la crítica d’aquest sistema icomparteix la tesi de que les idees són representacions de les coses.

Newton rep una influència directa de Newton. Intentarà ser un Newton però en les ciències morals; es tractarà d’aplicar lainducció a la ciència del comportament humà.

Els trets generals de la filosofia de Hume es poden resumir en els següents punts: Hume considera que hi ha dues menes depercepcions: les impressions, que són les sensacions immediates de la realitat externa i les idees, que són el record d’aquestes.Per exemple, si et cremes amb una estufa obtens una impressió immediata. Més endavant pots recordar que et vas cremar –idea. La diferència és que la impressió és més viva i forta i la idea n’és un pàl•lid record. Tant unes com les altres poden sersimples o complexes. Pel que fa a les idees es distingeix de dues classes: les de memòria (tal i com s’han donat), imaginació(idees complexes formades per associacions i alteracions de les idees simples) –les idees tendeixen a associar-se en la mentcom empeses per una força suau que les atreu. Això recorda l’atracció dels cossos descoberta per Newton.

Es fa seguint els principis de semblança (exemple: el retrat d’algú et recorda a “x”), causa-efecte (exemple veus fum i pensesque hi deu haver foc); contigüitat. En el text ho veiem clarament reflectit. Ens critica aquest principi ja que considera que siatribuïm alguna cosa com a causa d’una altra no és perquè sigui realment així sinó perquè estem acostumats a veure-ho. Ésquelcom que depèn del costum. L’expectativa que una cosa segueixi a una altra no està en els objectes sinó en el poder del’hàbit. També se serveix del principi d’immanència (no hi ha contacte entre la ment i l’objecte), còpia (idees = còpiesd’impressions) i el de negació de les idees generals.


d’impressions) i el de negació de les idees generals.

Un altre aspecte de Hume és la part ètica, malgrat que en el text no estigui palès. Els racionalistes creien per exemple que ladistinció entre el bé i el mal és inherent a la raó humana. Aquesta idea de dret natural està present en molts filòsofs, deSòcrates fins a Locke. Però Hume diu que ho determinen els sentiments.

Pel que fa a l’escepticisme es pot dir que Hume era un escèptic moderat. Ens farà desconfiar de la raó, ens allunya deldogmatisme. Amb el seu escepticisme fins i tot arribarà o negar la idea de substància, Déu i el jo, en definitiva el món. Dirà queel coneixement dels fets del món no són més que creences, però que no ens podem instal•lar en el dubte bastant. Simplementens hem de limitar a les nostres capacitats i en la vida pràctica hem de comportar-nos com l’altra gent i acceptar que lamotivació de les nostres accions no prové tant de la raó com del costum..

4. Per Plató, les idees són entitats extramentals, són eternes i immutables i alhora universals. Són innates i existeixenindependentment dels éssers humans. Estan contingudes en un món apart, l’anomenat “món de les idees”. És a dir, les ideesexisteixen independentment dels éssers materials. En no tenir característiques físiques no es poden copsar pels sentits, sinó perla intel•ligència (pensament totalment contrari al de Hume: empirisme).Mentre que per a Hume les idees són records de lesimpressions. Tant les impressions com les idees poden ser simples o complexes. I existeixen dos tipus d’idees, les d’imaginació iles de memòria. Evidentment, per a Hume, les idees no són innates.

Laura P. Curs 2003-04.1. Primer se’ns presenten les impressions i d’aquí sorgeixen les idees. Aquestes són pàl•lides còpies de les impressions. Notenim cap impressió de cap connexió necessària quan percebem dos fets seguits un de l’altre, sinó que és un sentiment ocostum mitjançant el qual atribuïm una relació de causa-efecte.

2. Crítica a la idea de connexió necessària.

3. (POSSIBLES AFEGITS A LA RESPOSTA) Hume va ser un filòsof i historiador escocès nascut a Edimburg. Dues són les sevesprincipals obres: El tractat sobre la naturalesa humana i l’Investigació sobre els principis de la moral. Va viure en una època en

què les monarquies autoritàries com Espanya i Alemanya van esdevenir absolutes. El tercer estat (burgesos, artesans,camperols...) pagaven impostos i estaven agrupats en gremis.

3.(Variant a la 3) Hume ha estat un il•lustrat anglès i un escèptic. Des dels seus inicis ha estat un gran admirador de Newton. Elprincipal objecte d'estudi de Hume és l’ésser humà, i va utilitzar el mateix mètode de Newton per estudiar la naturalesa humana.Segons Hume, l’estudi de la naturalesa humana és molt important perquè considera que en certa forma totes les ciènciesdepenen de la naturalesa de l’ésser humà. Per ell serà més important la part moral. Hume es considerava el Newton de lesciències morals.

Tot i que sempre va mostrar una gran admiració per Newton no va entendre com aquest va indicar que Déu era finalment quiposava ordre al món. Hume va considerar que en aquest moment Newton anava molt més enllà de la informació que ensproporcionen els sentits. A partir de llavors, Hume es va plantejar perquè l’ésser humà sempre acostumava a fer suposicions.Hume és empirista. L’empirisme és una filosofia que va sorgir al segle XVII-XVIII, juntament amb el Racionalisme com aresposta al repte de la revolució científica. El racionalisme i l’empirisme difereixen en el fet que el primer és continental, intentafonamentar la ciència en una metafísica i subratlla l’aspecte formal, deductiu i matemàtic de la ciència, mentre que el segon ésbritànic, i centra l’anàlisi del coneixement en la seva gènesi tot destacant les dades observacionals, l’experiència. Tot i això lesdues filosofies consideren que el coneixement no és de coses sinó d’idees. Pels racionalistes com Descartes hi ha idees innatesmentre que pels empiristes com Hume no n’hi ha.Hume és un escèptic que considera que l’experiència és el límit i l’origen del coneixement. Hume va basar el seu estudi enprincipis com: el principi d’immanència, el principi de còpia, el d’associacionisme.

El seu principi d’immanència indicava que no havia relació entre ment i objecte, ; els sentits són els conductes de la informació.Tal i com diu en aquest text les impressions són reproduccions vives de la realitat i les idees són records d’impressions. Enaquest text es fa referència al principi d’associació que ens indica que el fet que hi hagués relació en el passat entre causa iefecte no significa que també passi en el futur. L’individu tendeix a associar causa i efecte per l’hàbit i el costum. El fet que haginvist el mateix molts cops ens fa creure que tornarà a passar, però això és erroni, segons Hume, ja que no ens podem basar encreences sinó en experiències. És per això que Hume nega en certa forma la ciència, ja que aquesta es basa en el passat. Inclòsse’l va caracteritzar d’ateu ja que negava la idea de substància i per tant Déu, el món extern i el jo eren simplement creences jaque sobretot de Dèu no tenim impressió. D’altra banda, la seva ètica és l’emotivisme moral i indica que l’home distingeix entre elbé i el mal mitjançant un sentiment moral i no pas racional. A Hume se’l pot comparar amb Locke. Aquest indicava que no totesles idees provenen de l’experiència. En canvi, Hume indica que sense experiència no hi ha idea. Diu que les idees són recordsd’impressions. Locke indicava que havien idees simples (provenen de l’experiència) i les complexes que podien ser de cosesmodes o relacions. D’altra banda, Hume deia que havia idees de memòria i provenen d’impressions i d’imaginació i l’associaciód’idees.

Nº 2 "Quan observem els objectes externs del nostre voltant i considerem l'acció de les causes, no som pas capaços,en un sol cas, de trobar-hi cap poder o connexió necessària, ni cap qualitat que lligui l'efecte amb la causa i facide l'un infal•lible conseqüència de l'altra. Tan sols ens adonem que, en realitat, l'un segueix l'altra. L'impuls d'unabola de billar ve seguit de moviment en la segona bola. Això és tot el que apareix als sentits externs. La ment noté cap sentiment ni cap impressió interior de tal successió d'objectes: consegüentment, en cap cas particular decausa i efecte, no hi ha res que pugui suggerir la idea de poder o connexió necessària".

D. HUME, "Investigació sobre l'enteniment humà".secció VII, primera 0 part, núm. 50

Qüestionari:

1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (1'5punts).2. Posa títol al text (1 punt).3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l'autor, tenint en compte les principals influències quel'autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (2'5 punts).4. Quin paper juga la causa en el coneixement humà segons Hume i segons (Aristòtil) (Kant). (Compara els plantejaments delsdos autors sobre aquest punt, i digues en quin sentit les seves posicions són semblants o diferents) (2'5 punts).5. Què en penses del paper que juga l'experiència en el procés del coneixement científic? (2'5 punts).

Nico G. (Curs 2004-05).

1. Les impressions només capten la realitat actual. Això vol dir que no existeix cap connexió necessària entre dos fets que vanseguits. Per tant, no podem conèixer la causalitat entre dos fets, encara que sí tinguem constància de la seva contigüitat.

2. Crítica a la idea de relació causa-.efecte.

3. Hume (1711-1776) va ser un filòsof del segle XVIII que va voler estudiar el coneixement humà a partir de la inducció il’experiència, seguint el model de Newton. Hume és d’un dels empiristes més importants, i a partir de la induccció va voler crear


una nova filosofia coherent amb aquest mètode. Això el porta a una lluita en el camp de les idees polítiques contra eldogmatisme, la religió.Els seus estudis ens vénen a dir que nosaltres captem un coneixement a través dels sentits, i això que captem és real is’anomena impressió. Les idees són el record de les impressions i per tant estan per sota d’aquestes.

Per plantejar-se l’existència del món extern, diu que hi ha d’haver una relació de causa-efecte, ja que quan es produeix algunfet, ha de seguir-lo les conseqüències. Segons Hume, com que no podem conèixer, a partir de la raó, el futur, no podemdemostrar l’existència d’aquesta connexió necessària causa-efecte. Però hi ha alguna cosa que permet poder predir el quepassarà en el futur (si escalfem aigua fins a 100 graus, aquesta s’evaporarà). Però què és aquesta cosa? Com que hem dit quela raó no pot ser, ha d’estar relacionat amb els sentiments, i el costum. Allò que ens permet predir les conseqüències d’un fet ésl’hàbit de veure que sempre que ha passat alguna cosa les conseqüències són les mateixes. D’aquesta manera assimileml’existència d’una relació causa-efecte, però és només una creença. Podem observar que hi ha una contigüitat entre dos fets,però no podem demostrar la connexió necessària entre ells, perquè no hi ha cap impressió sobre aquesta connexió. Si no hi hala connexió necessària no podem demostrar l’existència d’un món exterior, ni de Déu ni de nosaltres mateixos (el jo).

Després d’arribar a aquetes conclusions podem dir que Hume era un escèptic moderat, perquè deixava en l’aire l’existència detot el que ens envolta, però llavors considera que hem de creure que el món existeix, perquè sinó els humans acabaríem per notrobar sentit en la nostra vida. Estaríem paralitzats en el nostre horitzó i ideals; no tindria cap sentit ni significat tot el que fem isom.

4. Hume i Descartes representen les dues tendències que emergeixen del trencament produït per la revolució científica davant latradició anterior (escolàstica), però són totalment diferents. Les semblances més destacables són que els dos neguenl’existència de les coses en si.

Les diferències són bàsicament: el mètode. Hume utilitza la inducció i Descartes la deducció. Hume representa l’empirisme,defensa el coneixement mitjançant l’experiència i els sentiments, mentre que Descartes defensa el racionalisme en què persobre de tot mana la raó. Hume pensa que les idees no són més que dèbils representacions de les impressions, i que aquestesles anem adquirint a través de l’experiència (en néixer som un full en blanc). Per Descartes, les idees es poden formar a travésde la imaginació o bé són innates.

Hume és molt escèptic respecte l’existència d’un món extern i de déu, a través de les seves teories demostra que no existeix laconnexió necessària i no hi ha impressions de Déu ni del jo. Descartes, en canvi afirma l’existència del jo, de Déu i del mónexterior.

Model actual. Nº 3

Però encara que la raó, ben assessorada i documentada, pugui preveure suficientment les conseqüències útils opernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per ella mateixa l’aprovació o blasme morals. La utilitatno és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem la mateixa indiferènciapels mitjans. És necessari, doncs, un sentiment que es manifesti per ell mateix i que ens faci preferir lestendències útils a les perjudicials. Aquest sentiment no pot ser altre que la simpatia per la felicitat dels homes i laindignació per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ensinforma sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les quesón útils i beneficioses.

David Hume."Investigació sobre els principis de la moral". Apèndix 1. Del sentiment moral.

Qüestionari:1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “conseqüències útils”:- “sentiment”.3. Quines raons té Hume per diferenciar les facultats de l’enteniment i del sentiment? (Haureu de referir-vos alsaspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en eltext).. (3 punts).4. Compareu la concepció humeana de justícia una altra concepció de justícia d’un altre autor (2 punts).5. Creieu que és més progresista guiar-se pel sentiment que per la raó? Argumenteu la resposta tant si ésafirmativa com si és negativa (2 punts).

(Nota: pregunta 1: de 60 a 80 paraules; pregunta 2: de 7 a 15 paraules)

Respostes1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

La raó no pot ser la guia de la nostra conducta. És el sentiment el que condueix les nostres accions, el que ens fa distingir el bé iel mal, atenent al criteri d’utilitat. S’entén per utilitat allò que afavoreix la felicitat general i no pas el benestar particular endetriment dels altres (53 paraules)

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):

- “conseqüències útils”: allò que afavoreix la felicitat general d’una col•lectivitat (8 paraules).- “sentiment”: Espècie de “sisè” sentit espontani, diferent a la raó. Guia la nostra conducta (13 paraules)

3. Quines raons té Hume per diferenciar les facultats de l’enteniment i del sentiment? (Haureu de referir-vos alsaspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en eltext).. (3 punts).

Els motius que porten Hume a diferenciar les facultats de l’enteniment i del sentiment són eminentment d’ordre pràctic. D’unabanda, el relacionat amb l’àmbit científic, i d’altra, el relacionat amb l’àmbit de la moral i la política, en general.

L'estudi de la naturalesa humana que realitza Hume l’indica que la personalitat humana consta de dos àmbits: l’enteniment (laraó), i el sentiment. Que per a les disciplines formals (la lògica, les matemàtiques...), les que ell anomena relacions d’idees, síque la raó pot obtenir certesa demostrativa; però pel que fa a la realitat (qüestions de fet), l’enteniment es veu ultrapassat perles associacions d’idees que ens indueix, ens fan anar més enllà de les percepcions (impressions, idees), com si fos una forçasuau. Així analitza la idea de causa, la idea de substància, pilars de la ciència i de la metafísica. ¿Com podem fer prediccions defutur, tasca principal de la ciència?; Com podem afirmar l’existència de Déu, del món, del jo... si no tenim impressions mes quedel passat i del present, i no pas del futur? Doncs perquè el nostre enteniment és esclau de les passions, del sentiment (del“cor”).

Davant de l’arrogància de la raó cartesiana, ambiciosa, optimista si es vol, David Hume contraposa la concepció d’una raó


Davant de l’arrogància de la raó cartesiana, ambiciosa, optimista si es vol, David Hume contraposa la concepció d’una raósupeditada, esclava de les passions, als sentiments. La raó ja no està en possessió de certeses pel que fa al coneixement de les3 substàncies clàssiques que havia assenyalat Descartes, de la realitat.

És per això que a Hume se’l considera un escèptic, però un escèptic moderat, perquè al capdavall ens ve a dir que la naturalesaens ha volgut així, que ens deixem endur per les passions i no pas per la raó. És clar que això, pres al peu de la lletra,significarà que la ciència (ciències empíriques) ja no pot basar-se en la certesa absoluta. Però Hume dirà, amb el tarannà que elcaracteritzà, que la vida continua i funciona gràcies a que ens guiem pel costum, per l’hàbit, per la creença de que les coses escomportaran com sempre, com ho han fet fins ara, encara que no tinguem certeses absolutes sobre el futur, sinó probables.

Pel que fa a l’àmbit de la moral i de la política (època de conflictes religiosos), aquesta mena d’escepticisme moderat el guiaràper combatre la superstició, i el farà capdavanter de la Il·lustració europea, per tal de temperar els fanatismes i farà més difícilacceptar la intolerància. Perquè la intolerància es basa en la creença de la possessió de certeses absolutes, de veritatsdogmàtiques assolides suposadament per la raó. En canvi, el sentiment és el que guia la nostra conducta seguint el criterid'utilitat, entesa com l’assoliment de la felicitat col·lectiva i no només personal o individual en contraposició als altres.

Aquest punt de vista moral s'ha anomenat EMOTIVISME. L'emotivisme moral és un moviment filosòfic que considera quel'autèntic fonament bàsic del judici moral no són informatius (no tenen contingut objectivable), sinó que exerceixen només lafunció d'expressar o suscitar sentiments o emocions. Són els sentiments els que poden mostrar la bondat o maldat de lesaccions humanes. Això té com a conseqüència més important la no existència d'una moral general basada en la raó, com araL'INTEL·LECTUALISME MORAL socràtic que va influir molt en la doctrina moral de Plató, sinó que la moral està basada en elssentiments, en un gust similar al gust estètic, i, per tant la pretensió de crear normes morals racionals no té sentit. No se sap,racionalment, que una acció és moralment reprovable, sinó que se sent.

David Hume, un dels màxims exponents de l'emotivisme moral, no nega que la raó intervingui al crear el judici moral. El quenega és que sigui l'única que intervé, fins i tot nega que sigui l'element més important, però sense arribar a afirmar que la raóestigui totalment fora de l'elaboració del judici moral. En Hume, això vol dir que en tot home hi ha una mateixa natura emotiva,igual a la de qualsevol altre humà, que li permet sentir la moralitat de la mateixa manera.

Segons el text que es comenta, hi ha una naturalesa comú genèrica que permet associar sentiment, felicitat general o utilitat:una mena de compassió general o "simpatia" que ens uneix als humans: "Aquest sentiment no pot ser altre que la simpatia perla felicitat dels homes i la indignació per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici". Mësendavant, Stuart Mill reprendrà part d'aquesta visió en la seva reformulació de l'utilitarisme moral.

4. Compareu la concepció humeana de justícia una altra concepció de justícia d’un altre autor (2 punts).Hume-Plató.

Segons Hume, quan actuem no ho fem moguts per certeses (la raó), sinó pel sentiment. Aquesta mena de “sentit” moral, queposseïm tots ens fa actuar de forma espontània. Per tant a l’hora d’actuar ho fem sense basar-nos en suposades “veritats”,seguint el criteri d’utilitat general.

Per a Plató, hereu de la visió socràtica intel•lectualista, la virtut és coneixement, és a dir, quan fem el mal ho fem perignorància. I només aquells que són capaços de fer front als seus instints (tendència egoista) poden enlairar-se cap al Bégeneral, a allò que convé a la polis, a la felicitat general.

Veiem, doncs, dues visions contraposades de les passions: Per a Hume, les passions guien el nostre comportament, i són mésaviat benignes envers els altres. Per contra, per a Plató, les passions ens porten a l’individualisme. Per Plató, només aquells queestan en possessió de la veritat o visió general (els filòsofs), seran capaços d’actuar pel Bé de la Polis. La justícia segons Platósignificarà que tot encaixa, que cadascú ocupa el lloc que li pertoca segons les seves capacitats. I que en la polis es fa allò queindica el filòsof o el savi, precisament perquè es guia per la raó, lluny de les seves passions o instints, o ambicions personals.

Segons Hume, la raó no guia el nostre comportament. I lluny de portar-nos a una guerra d’ambicions personals, ens fa sentir-nos humils i no arrogants, lluny del fanatisme del qui es pensa que està en possessió de la veritat absoluta o de la fe vertadera.El camí cap a la tolerància és precisament el camí dels sentiments i no pas el de la raó, perquè el sentiment, mogut pel criterid’utilitat, entén aquesta com la persecució de la felicitat general.

5. Creieu que és més progresista guiar-se pel sentiment que per la raó? Argumenteu la resposta tant si ésafirmativa com si és

“L’empirisme britànic clàssic va sorgir en una freqüentment sana oposició contra l’obscurantisme religiós i la ideologiareaccionària... L’empirisme s’oposa a la doctrina pessimista segons la qual els éssers humans som esclavitzats per unanaturalesa immutable i estructures mentals immodificables.

Quan es parla de sentiment, podem dir que els sentiments són més “líquids”, més moldejables. És cert que els sentimentspoden fer-nos més generosos i compassius en cas de desgràcies o de sofriment aliè, o en cas de conflictes i enfrontaments dequalsevol mena. Però també és cert que el sentiments poden ser molt més manipulables que la raó. Això ja ho van fer els nazisquan posaven megàfons dins de les habitacions dels hospitals, tot aprofitant la vulnerabilitat dels pacients, amb consignes encontra de tots aquells que no combreguessin amb les seves idees: comunistes, jueus, gitanos, homosexuals, etc...

Actualment, les campanyes polítiques, gràcies als poder dels MEDIA es basen més en els sentiments que no pas en argumentsracionals. Aquí a Espanya se’ns va voler enganyar (voluntària o involuntàriament) tot suggerint per part d’alguns portaveusgovernamentals que els autors dels atemptats de l’11-M havien estat els de l’ETA. Els va sortir malament, gràcies a lamobilització del poble i el rebuig a la guerra d’Iraq... ¿Però quantes vegades se’ns bombardeja amb missatges publicitaris totapel•lant als sentiments amb èxit per als interessos dels poderosos? ¿Davant reaccions impulsives, basades en els sentiments,no porten a enfrontaments o a agressions , com ara el cas de les caricatures de Mahoma? Per no parlar ja de les mobilitzacionsxenòfobes o racistes, davant d’un conflicte aïllat, convenientment manipulat mitjançant els sentiments i on la raó gairebé no potintervenir, etc.

Nº 4Totes les nostres idees sobre una deïtat –d’acord amb aquells qui neguen les idees innates- no són res més queuna composició d’idees que adquirim en reflexionar sobre les operacions de les nostres pròpies ments. Ara bé, lesnostres ments no ens ofereixen pas més la noció d’una energia de la que ens brinda la matèria. Si volemconsiderar la nostra voluntat –o la nostra volició- a priori i fem abstracció de l’experiència, mai no serem capaçosd’inferir-ne cap efecte. I si recorrem a l’experiència, aquesta només ens mostrarà objectes contigus, successius ien conjunció constant (19). En resum, doncs: o bé no tenim en absolut cap idea de força i d’energia –i aquestsmots són del tot irrellevants-, o bé no podem significar cap altra cosa que aquesta determinació del pensamentadquirida per hàbit en passar de la causa a l’efecte habitual.

David Hume. Abstract

Qüestionari


1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “composició d’idees”:- “hàbit”.3. Quines raons té Hume per diferenciar les composicions d’idees amb d’altres objectes de la nostra ment?(Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que noapareguin explícitament en el text). (3 punts).4. Compareu la concepció humeana de causa amb una altra concepció de causa d’algun altre autor (2 punts).5. Creieu que actualment té vigencia el fenomenisme de Hume? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa comsi és negativa (2 punts)

Respostes1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

La noció d'un suposat Déu és una idea complexa quan la ment és activa. L'experiència només ens mostra la contiguïtat defenòmens, la successió d'aquests o la conjunció constant. Només és gràcies a l'hàbit i la creença que parlem de causa i efecte,de força o energia

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “composició d’idees”: associació d'idees que realiza la ment amb elmaterial procedent de les percepcions (impressions iidees)- “hàbit”: costum, manera d'actuar similar a com ho hem fet regularment en el passat.

3. Quines raons té Hume per diferenciar les composicions d’idees amb d’altres objectes de la nostra ment?(Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que noapareguin explícitament en el text). (3 punts).

Els motius que té Hume per procedir a aquesta distinció és la d'acotar on arriba l'experiència i l'abast del coneixement cert, i onla nostra ment pot arribar més enllà de l'experiència, i per tant, deixa de ser font de certesa. Tot i així Hume indica que elshumans tenim aquesta tendència irrefrenable. I la nostra vida es guia precisament per aquesta tendència (el sentiment, lespassions), i no pas per la raó (que ha de limitar la seva jurisdicció fins on arriben les percepcions).

Hume va continuar el camí traçat per John Locke, de tendència empirista, i el va seguir fins a les últimes conseqüències.L’empirisme anglès, que s’inicia a finals del segle XVII, a diferència del racionalisme cartesià, desconfia del poder il•limitat queaquest últim atribueix a la raó.

Segons l’empirisme anglès, l’origen del coneixement és l’experiència, car en néixer som una mena de full en blanc. Ara bé,també estem limitats per l’experiència; és a dir, el nostre coneixement no pot tenir certeses absolutes més enllà de lainformació que ens proporcionen els sentits. Aquest criteri és el que va permetre a la “ciència anglesa” assolir les més altescotes de prestigi i de saber, amb l’obra de Newton, ja que aplega en unes poques lleis tots els avenços fragmentaris (que vandesmentir la visió antiga i medieval del món en la que es basava l’Escolàstica), i que van originar la revolució científica enl’astronomia i en la física.

La suposada “ciència anglesa”, és a dir els científics anglesos, se sentien cofois de basar-se en l’experiència, en dadesobservacionals i en l’experimentació. A diferència dels “europeus”, que preferien emprar el model matemàtico-deductiu. Encaraque això no fos del tot cert, Newton representava l’èxit d’aquesta opció, i és a la que Hume s’adhereix de forma entusiastadurant la seva primera època, abans dels 30 anys.

Ni Locke ni Hume accepten l’existència d’idees innates dels racionalistes, ja que tot el coneixement prové de l’experiència segonsells. Hume, a diferència de Locke (encara amb residus cartesians) no accepta la idea de substància. Tots dos, però, considerenque la ment és receptora quan és passiva, i és creadora d’idees quan combina i associa les idees que ha rebut com a matèriaprimera.

Enlluernat per la monumental aportació de Newton a la ciència, David Hume es proposa unificar totes les ciències (vella ambiciócartesiana), tot basant-se en la ciència mare: la ciència de la naturalesa humana. Vol arribar a ser el “Newton de les ciènciessocials i morals”. Aquest és l’objectiu del “Tractat”, obra de joventut que el marcarà per sempre.

És quan el seu admirat Newton manifesta una visió de l’univers que es manté en una harmonia perfecta i necessitada d’unamena d’un Déu arquitecte suprem, quan David Hume el critica i intenta explorar els motius pels quals els humans (fins i tot lesments més lúcides, com ara Newton) tenim aquesta tendència a ultrapassar les dades observacionals amb afirmacions que vanmés enllà de l’experiència. Arriba a la conclusió que al igual que l’univers que ha estudiat Newton es regeix per una mena delleis i es manté en harmonia gràcies al magnetisme –o lleis de gravitació universal-, així també les idees que tenim al’enteniment, s’associen espontàniament i van més enllà del que podem verificar per l’experiència. Al igual que Newton amb leslleis de la gravitació universal, Hume exposarà l’existència de lleis d’associació d’idees, regides per la creença, el costum,l’habit (àrea del sentiment i no pas de la raó).

Així doncs, l’estudi de la naturalesa humana que realitza Hume l’indica que la personalitat humana consta de dos àmbits:l’enteniment (la raó), i el sentiment. Que per a les disciplines formals (la lògica, les matemàtiques...), les que ell anomenarelacions d’idees, sí que la raó pot obtenir certesa demostrativa; però pel que fa a la realitat (qüestions de fet), l’enteniment esveu ultrapassat per les associacions d’idees que ens indueix, ens fan anar més enllà de les percepcions (impressions, idees),com si fos una força suau. Així analitza la idea de causa, la idea de substància, pilars de la ciència i de la metafísica. ¿Compodem fer prediccions de futur, tasca principal de la ciència?; Com podem afirmar l’existència de Déu, del món, del jo... si notenim impressions mes que del passat i del present, i no pas del futur? Doncs perquè el nostre enteniment és esclau de lespassions, del sentiment (del “cor”).


És per això que a Hume se’l considera un escèptic, però un escèptic moderat, perquè al capdavall ens ve a dir que la naturalesaens ha volgut així, que ens deixem endur per les passions i no pas per la raó. És clar que això, pres al peu de la lletra,significarà que la ciència (ciències empíriques) ja no pot basar-se en la certesa absoluta. I si neguem la ciència, ¿com podemconsiderar l’obra de Newton, el cim del saber occidental?

Però Hume dirà, amb el tarannà que el caracteritzà, que la vida continua i funciona gràcies a que ens guiem pel costum, perl’hàbit, per la creença de que les coses es comportaran com sempre, com ho han fet fins ara, encara que no tinguem certesesabsolutes sobre el futur, sinó probables.

Pel que fa a l’àmbit de la moral i de la política (època de conflictes religiosos), aquesta mena d’escepticisme moderat el guiaràper combatre la superstició, i el farà capdavanter de la Il•lustració europea, per tal de temperar els fanatismes i farà més difícilacceptar la intolerància. Perquè la intolerància es basa en la creença de la possessió de certeses absolutes, de veritatsdogmàtiques assolides suposadament per la raó. En canvi, el sentiment és el que guia la nostra conducta seguint el criteri dutilitat, entesa com l’assoliment de la felicitat col•lectiva i no només personal o individual en contraposició als altres.


4. Compareu la concepció humeana de causa amb una altra concepció de causa d’algun altre autor (2 punts).

Hume-Aristòtil.Aristòtil considera que la causa consisteix en el perquè del moviment en la physis (des dels organismes vius com els cossosinertes), fins a tota la naturalesa presa globalment, i assenyala quatre tipus de perquès: la causa eficient o agent immediat, lafinal (objectiu o intencionalitat a assolir pel moviment), la material i la formal...

L’objectiu d’Aristòtil és esbrinar què és allò que pot explicar la naturalesa i allò que la caracteritza per damunt de tot a laphysis/vida: el moviment. I això significa explicar, és a dir, indicar quin és l’origen, el mitjà del moviment i quina direcció pren(cap on es dirigeix). La teoria hilemòrfica, els conceptes d’acte i potència ajuden a entendre la physis amb la idea de causa.Dóna així resposta a l’inacabable problema del canvi de la filosofia grega clàssica.

En canvi, per a Hume, la idea de causa és el producte d’una idea complexa, quan se’ns presenten els fenòmens, ja siguincontigus, successius o en conjunció constant. I això és producte de l’hàbit i no pas per la raó.

Aristòtil considera que la raó és la que copsa el canvi si és capaç d’indicar, d’explicar el canvi, les seves diferents causes, isobretot, la final: la ciència vol dir preveure el futur, la finalitat. Per a Hume, no es pot assolir aquesta certesa, perquè la raó nopot anar més enllà de l’experiència, però sí ho fa la creença (que no és la raó). És una tendència o força suau a la que ensempeny la ment amb les dades que posseïm tot projectant-les cap el futur. No es certesa, però sí coneixement probable:escepticisme moderat davant el funcionament del món (qüestions de fet).

5. Creieu que actualment té vigencia el fenomenisme de Hume? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa comsi és negativa (2 punts)S’entén per fenomenisme que no hi ha més veritat que la que se’ns apareix pels sentits. S’entén per fenomenisme que no hi hacap realitat autèntica més enllà de les dades que ens proporcionen els sentits: ni un suposat Déu, ni un suposat món, ni unsuposat JO permanent o identitat personal. Això significa que la ciència no té cabuda, entesa aquesta com la capacitat de ferprediccions en el futur. El progrés de la humanitat s’ha basat precisament en la noció de ciència, en pensar que podem preveureel comportament que tindran en el futur fenòmens que estan succeint en el present. El fenomenisme sempre tindrà vigència sis’entén com una actitud de cautela davant de situacions noves, o bé per moderar l’arrogància que l’espècie humana té enrelació a la tecnologia: a pensar que tot ho tenim controlat. Per tant ens hauria d’empènyer a revisar contínuament l’abast delnostre coneixement de les coses.

Però el fenomenisme no ens hauria de fer caure en un escepticisme paralitzant, que ens pot provocar la nostra desconfiançarespecte al nostre saber acumulat o en la tecnologia desenvolupada fins ara.

En definitiva, fenomenisme moderat, però no pas fins al punt de creure que la ciència no és possible, que no és possible l’ajudade les nocions matemàtiques per desentrellar la naturalesa, ja que això ha facilitat molt la democratització del saber des delstemps de Descartes, tot superant la potentíssima corrent màgica, sovint esotèrica i supersticiosa de poders ocults.

Narcís R. (2AD). Curs 2005-06Personalment, crec que les idees de Hume ja no tenen cap vigència, ja que les ciències actuals es basen en l'experimentació i laposterior formulació de lleis o teories generals. Aquestes lleis i teories es basen en la certesa (fins que no es demostri elcontrari) que amb una acció determinada la reacció o efecte serà el mateix o seguirà uns patrons dictats en la llei en qüestió. Siseguíssim el pensament de Hume sobre la relació inexistent entre causa-efecte, no seria possible teoritzar i formular lleis deciències determinades i, per tant, les ciències no evolucionarien, i perderien la seva autèntica finalitat i raó d'existència. Per béque tot és passatger i no és estable, totes les coses segueixen uns patrons determinats dictats en lleis. Per tant, el fenomenismehumeà queda sense vigència actualment.

Nº 5Heus ací una bola de billar quieta sobre la taula i un altra que es mou ràpidament envers ella. Ambdues topen i labola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de larelació causa-efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, adés per sensació, adés per la reflexió. Peròexaminem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que nohi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant, unacircumstància per a l’operació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa ésanterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible atota causa. Però això no ho és tot; provem, continuem la prova amb altres boles del mateix material i queestiguin en una situació semblant: hi trobarem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement elmoviment d’una altra. Heus ací, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i

l’efecte. Tot objecte semblant a una causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestescircumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. Laprimera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provol’experiment amb boles iguals i circumstàncies semblants, trobo que el moviment i contacte d’una bola segueixsempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, no puctrobar-hi res més.

David Hume. Abstract

Qüestionari1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “circumnstàncies de contigüitat”:3. Quines raons té Hume per diferenciar les circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant amb lanoció de causa? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinentsencara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).4. Compareu el concepte d’idea en Hume amb el concepte d’idea d’algun altre autor.(2 punts).5. Creieu que és més defensable l’innatisme racionalista o la teoria empirista sobre l’experiència com a origen delconeixement? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa. (2 punts

Qüestionari1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

Si analitzem el moviment de dues boles de billar que entren en contacte, podem comprovar que en aquest fenomen es donentres circumstàncies: la contigüitat en el temps i en l’espai, la prioritat en el temps, i la conjunció constant. Tot plegat ens faatribuir, gràcies a la llei de semblança, a que la primera bola causa el moviment de l’altra bola. (62 paraules)

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “circumnstàncies de contigüitat”: Factors, fets o situacions seguides en el temps o en l'espai


- “circumnstàncies de contigüitat”: Factors, fets o situacions seguides en el temps o en l'espai

3. Quines raons té Hume per diferenciar les circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant amb lanoció de causa? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinentsencara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

Els motius que Hume té per diferenciar aquestes circumstàncies amb la noció de causa, és el de limitar l’abast de la raó. SegonsHume, tot seguint la distinció introduïda per Leibniz, hi ha dos àmbits de coneixement: les veritats de raó i les qüestions de fet.Hume adopta una altra terminologia: les relacions d’idees, que són les que empren les ciències “formals”, on sí podem obtenirveritats demostratives, i les qüestions de fet, on només podem obtenir coneixement probable, però no pas segur.

És per aquest motiu que Hume s’esforça en analitzar el contingut de la ment humana. Cal saber diferenciar el contingut de lament quan rep, del que la ment elabora i crea més enllà de les dades que n’obté de les experiències, gràcies a l’associaciód’idees, i que són a les que de forma irrefrenable tendeix l’ésser humà.

Això significarà que pel que fa al coneixement del món en general no podem “fer ciència”, predir el futur, etc., sinó nomésobtenir un coneixement aproximat, probable, perquè la certesa només es pot aplicar a allò que anomenava Lebniz veritats deraó. Amb aquesta postura, Hume critica per primera vegada el model inductiu de Bacon, tradicionalment admirat a Anglaterracom a guia de la ciència experimental.

Aquest fenomenisme escèptic tindrà repercussions, tant en l’àmbit de la ciència, la ciència newtoniana, com en l’àmbit de l’èticai de la política, com a continuació s’explica.

Hume va continuar el camí traçat per John Locke, de tendència empirista, i el va seguir fins a les últimes conseqüències.L’empirisme anglès, que s’inicia a finals del segle XVII, a diferència del racionalisme cartesià, desconfia del poder il•limitat queaquest últim atribueix a la raó.

Segons l’empirisme anglès, l’origen del coneixement és l’experiència, car en néixer som una mena de full en blanc. Ara bé,

també estem limitats per l’experiència; és a dir, el nostre coneixement no pot tenir certeses absolutes més enllà de lainformació que ens proporcionen els sentits. Aquest criteri és el que va permetre a la “ciència anglesa” assolir les més altescotes de prestigi i de saber, amb l’obra de Newton, ja que aplega en unes poques lleis tots els avenços fragmentaris (que vandesmentir la visió antiga i medieval del món en la que es basava l’Escolàstica), i que van originar la revolució científica enl’astronomia i en la física.

La suposada “ciència anglesa”, és a dir els científics anglesos, se sentien cofois de basar-se en l’experiència, en dadesobservacionals i en l’experimentació. A diferència dels “europeus”, que preferien emprar el model matemàtico-deductiu. Encaraque això no fos del tot cert, Newton representava l’èxit d’aquesta opció, i és a la que Hume s’adhereix de forma entusiastadurant la seva primera època, abans dels 30 anys.

Ni Locke ni Hume accepten l’existència d’idees innates dels racionalistes, ja que tot el coneixement prové de l’experiència segonsells. Hume, a diferència de Locke (encara amb residus cartesians) no accepta la idea de substància. Tots dos, però, considerenque la ment és receptora quan és passiva, i és creadora d’idees quan combina i associa les idees que ha rebut com a matèriaprimera.

Enlluernat per la monumental aportació de Newton a la ciència, David Hume es proposa unificar totes les ciències (vella ambiciócartesiana), tot basant-se en la ciència mare: la ciència de la naturalesa humana. És l'ésser humà el que investiga i coneix, i quetambé actua i té un comportament concret; per tant, caldrà primer esbrinar com funciona aquest instrument o naturalesa del'ésser humà. Vol arribar a ser el “Newton de les ciències socials i morals”. Aquest és l’objectiu del “Tractat”, obra de joventutque el marcarà per sempre.

És quan el seu admirat Newton manifesta una visió de l’univers que es manté en una harmonia perfecta i necessitada d’unamena d’un Déu arquitecte suprem, quan David Hume el critica i intenta explorar els motius pels quals els humans (fins i tot lesments més lúcides, com ara Newton) tenim aquesta tendència a ultrapassar les dades observacionals amb afirmacions que vanmés enllà de l’experiència. Arriba a la conclusió que al igual que l’univers que ha estudiat Newton es regeix per una mena delleis i es manté en harmonia gràcies al magnetisme –o lleis de gravitació universal-, així també les idees que tenim al’enteniment, s’associen espontàniament i van més enllà del que podem verificar per l’experiència. Al igual que Newton amb leslleis de la gravitació universal, Hume exposarà l’existència de lleis d’associació d’idees, regides per la creença, el costum,l’habit (àrea del sentiment i no pas de la raó).

Així doncs, l’estudi de la naturalesa humana que realitza Hume l’indica que la personalitat humana consta de dos àmbits:l’enteniment (la raó), i el sentiment. Que per a les disciplines formals (la lògica, les matemàtiques...), les que ell anomenarelacions d’idees, sí que la raó pot obtenir certesa demostrativa; però pel que fa a la realitat (qüestions de fet), l’enteniment esveu ultrapassat per les associacions d’idees que ens indueix, ens fan anar més enllà de les percepcions (impressions, idees),com si fos una força suau. Així analitza la idea de causa, la idea de substància, pilars de la ciència i de la metafísica. ¿Compodem fer prediccions de futur, tasca principal de la ciència?; Com podem afirmar l’existència de Déu, del món, del jo... si notenim impressions més que del passat i del present, i no pas del futur? Doncs perquè el nostre enteniment és esclau de lespassions, del sentiment (del “cor”).


És per això que a Hume se’l considera un escèptic, però un escèptic moderat, perquè al capdavall ens ve a dir que la naturalesaens ha volgut així, que ens deixem endur per les passions i no pas per la raó. És clar que això, pres al peu de la lletra,significarà que la ciència (ciències empíriques) ja no pot basar-se en la certesa absoluta. I si neguem la ciència, ¿com podemconsiderar l’obra de Newton, el cim del saber occidental?

Però Hume dirà, amb el tarannà que el caracteritzà, que la vida continua i funciona gràcies a que ens guiem pel costum, perl’hàbit, per la creença de que les coses es comportaran com sempre, com ho han fet fins ara, encara que no tinguem certesesabsolutes sobre el futur, sinó probables.

Pel que fa a l’àmbit de la moral i de la política (època de conflictes religiosos), aquesta mena d’escepticisme moderat el guiaràper combatre la superstició, i el farà capdavanter de la Il•lustració europea, per tal de temperar els fanatismes i farà més difícilacceptar la intolerància. Perquè la intolerància es basa en la creença de la possessió de certeses absolutes, de veritatsdogmàtiques assolides suposadament per la raó. En canvi, el sentiment és el que guia la nostra conducta seguint el criteri dutilitat, entesa com l’assoliment de la felicitat col•lectiva i no només personal o individual en contraposició als altres.

4. Compareu el concepte d’idea en Hume amb el concepte d’idea d’algun altre autor.(2 punts).

Hume-Plató.Podem comparar les idees de Hume amb les de Plató. Per Plató, existien les idees innates, però aquestes es trobaven separadesde l’ésser humà, ja que es trobaven en un món apart., en el “món de les idees”. Aquestes idees són immutables i les personesles rebien a través de la teoria de la reminiscència: a base de recordar les idees que tenien en la vida anterior de la nostraànima.

Per Hume, com que és empirista, les idees innates no existeixen. Les idees són simples records de les impressions, que esreben, per tant, a través dels sentits. Els sentits ens proporcionen les impressions que es transformen en idees (el record de laimpressió).


impressió).

5. Creieu que és més defensable l’innatisme racionalista o la teoria empirista sobre l’experiència com a origen delconeixement? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa. (2 punts)

Marta C. 2CD. Curs 2005-061. Aquest text ens parla de la relació que hi ha entre la causa i l’efecte entre dues impressions, comparant-lo amb el símil dedues boles de billar. També ens parla sobre les tres circumstàncies que fan que es produeixi la causa, que són la contigüitat, laprioritat i la conjunció constant, totes tres determinen la causa.

2. És la circumstància que ens indica que dues impressions o causes estan unides en el temps i en l’espai.

3. David Hume separa aquestes tres circumstàncies per tal d’explicar la unió o repulsió de dues impressions segons la seva lleid’associacions d’idees.

Hume va ser un dels grans empiristes anglesos del segle XVIII. Amb la revolució científica es destruí la visió aristotèlica del món(crisi de l’Escolàstica), ja que els nous científics volien descriure d’una altra forma el món físic que els rodejava. Davantd’aquesta nova recerca, aparegué el Racionalisme, que es basa en l’existència de les idees innates i en la força de la raó, il’Empirisme on es considerarà que el coneixement es rebia per l’experiència i, per tant, no existeixen les idees innates (quannaixem som un full en blanc).

Hume formava part dels empiristes ja que va seguir la influència de Locke en que tot coneixement es rep de l’experiència, tot ique es distingeix d’aquest autor perquè Hume no està d’acord en anomenar “idea” a tot allò que rebem pels sentits. Hume fauna distinció entre impressió, que és quelcom que rebem pels sentits, i la idea, que és la còpia de la impressió o el recordd’aquesta.

En aquest context històric de la recerca de noves ciències, va tenir un paper fonamental Newton, amb la seva teoria de lagravitació, que afirmava que els cossos s’atrauen i es repel•len a causa d’una força magnètica. Aquestes teories influeixen molta Hume, qui volgué ser el “Newton de la ciència moral”. Això ho desenvolupà en la seva obra de joventut “Tractat de lanaturalesa humana”, on vol unificar totes les ciències en la ciència mare de la naturalesa humana. Aquí, Hume desenvolupa lallei d’associacions d’idees, que al igual que Newton, descriu les possibles associacions que hi ha entre les idees.

Aquesta llei és la que es desenvolupa al text, tot fent una comparació amb dues boles de billar. Hume considera que en aquestaassociació hi juguen tres factors importants: la contigüitat, la prioritat en el temps i la conjunció constant de la causa-efecte.

Per aquest autor no pot haver idea de causa-efecte, perquè no poden fer prediccions sobre el futur.

Les impressions determinen la realitat present, i les idees (el record de les impressions), el passat. Del present i del passat espot tenir impressions però no pas del futur ja que és impossible obtenir una impressió d’allò que encara no ha ocorregut. Però lament humana, en aquests casos, tendeix a produir la causa-efecte, és a dir pel costum i l’hàbit creiem que allò que passarà enel futur serà igual que el que ha passat al passat, ja que l’experiència ens ho marca així. Però és impossible mantenir aquestaafirmació com una de veritablement correcta, ja que només es probable.

Quan Hume diu que “més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no pot descobriren aquesta causa”, vol dir que no podem anar més enllà de les nostres impressions de causa.

Però el fet de negar la predicció d’un futur, perquè no tenim impressió sobre aquest, significarà negar la ciència, ja que predirés una de les tasques principals de la ciència. Llavors, tots els models de ciència, com ara Newton, queden descartats, portant-nos a un escepticisme moderat: no podem tenir certesa en les coses, només en les nostres impressions. Per tant, no coneixemles coses per si mateixes. La idea de món, Déu i el jo, queden descartades, cosa que el durà a fer una obra crítica de Newton,ja que aquest, tot i ser model de ciència, afirmava que Déu era qui controla el moviment dels cossos.

Aquest escepticisme ens lliura del dogmatisme i de les supersticions. Pel que fa a la seva ètica, Hume afirma que l’humà estàdividit en dues parts: la raó, que ens indica quan una acció es beneficiosa o no, i el sentiment. A l’hora d’actuar, les persones noes guiem per la raó, sinó pel sentiment.

Stuart Mill

1. "10. Admeto plenament que el mal que una persona es causa a si mateixa, pot afectar greument, adés per lesseves simpaties, adés pels seus interessos, els que s’hi relacionen i, en un grau menor, la societat en el seuconjunt. Quan per una conducta d’aquesta mena una persona es veu arrossegada a violar una obligació clara iadjudicable envers una altra persona o persones, aquest cas ja no cau dins l’àmbit de la moralitat privada, illavors esdevé susceptible de desaprovació moral en el sentit apropiat del terme. Si, posem per cas, un home, perintemperància o extravagància, deixa de pagar els seus deutes o bé, havent assumit la responsabilitat morald’una família, per la mateixa causa deixa de ser capaç d’educar o mantenir els seus fills, mereix una justareprovació i pot ser castigat, però si ho és serà a causa de la infracció del seu deure envers la seva família o elsseus creditors, no pas per la seva extravagància"

John Stuart Mill. “Sobre la llibertat”. Cap. IV

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “moralitat privada”:- “desaprovació moral”.

3. Quines raons té John Stuart Mill per diferenciar la moralitat privada de la moralitat social? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitamenten el text). (3 punts).

4. Compareu la concepció milleana de llibertat amb una altra concepció de llibertat d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment té vigència l’individualisme de Mill? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com siés negativa (2 punts)

1. El mal que ens autoinfligim també pot afectar els altres. En aquest cas, aquesta acció ultrapassa l’àmbit privat i, llavors, lasocietat o l’Estat ha d’intervenir.

2. “moralitat privada”: comportament que només afecta a l’esfera particular o individual; espai lliure de la ingerència pública.


2. “moralitat privada”: comportament que només afecta a l’esfera particular o individual; espai lliure de la ingerència pública.“desaprovació moral”: reprovació o crítica pública (sigui dels poders o majories socials) a un comportament individual donat.

3. John Stuart Mill separa amb claredat l’esfera on la col•lectivitat pot intervenir i l’àmbit privat, on ningú no podria fer ús de lacoacció social, ja sigui institucional o espontàniament. JSM vol assegurar així un espai propi perquè l’individu puguiautodesenvolupar-se, en el ben entès que aquest ús de la llibertat personal no suposa un perjudici per als altres.Segons JSM, aquest espai (la llibertat individual) és una de les característiques més genuïnes o pròpies de les societatscivilitzades modernes: és el seu signe de distinció. No hi ha progrés social, pròpiament dit, si no hi ha un espai per a lapeculiaritat individual; el dret a la diferència ha de ser consubstancial a la democràcia, ja que, segons JSM, les democràciesbasades en el poder de les majories corren el risc permanent d’anorrear (suprimir) la llibertat individual, ja sigui de forma méso menys evident o més o menys subtil, mitjançant els poderosos mecanismes de l”opinió pública”.

L’obra “Sobre la llibertat”, publicada el 1860, cal situar-la, d’una banda, en un context filosòfic dominat per doctrines com les deHegel i Comte. Cadascuna, i a la seva manera, l’individu queda reduït i subordinat als interessos del TOT (Estat), tot seguintunes corrents històriques inexorables o imparables on l’individu no pot intervenir en el seu destí.

D’altra banda, JSM n’és conscient del creixent poder dels estats i de les “opinions públiques” de les anomenades classesmitjanes que exerceixen un control més o menys directe en els gustos, en les peculiaritats individuals dels ciutadans. El perilld’uniformització per a JSM és el risc més seriós que les societats del futur hauran de fer front tard o d’hora.

Aquest diagnòstic també es veu influït per l’obra d’Alexis de Tocqueville, sociòleg francès, la descripció del qual sobre la vidainstitucional i quotidiana dels Estats Units, arribarà a tenir un fort impacte en alguns cercles intel•lectuals europeus. SegonsTocqueville, la societat nordamericana marca la pauta social del que arribaran a ser després les altres societats modernes(europees): La democràcia americana és diferent de la francesa o europea, en general, segons Tocqueville: no són tant elsintel•lectuals influents o determinats personatges els que marquen les tendències ideològiques, sinó que és el poder de lamajoria. A banda dels aspectes positius, Tocqueville assenyala que les societats del futur correran el risc d’irreflexió, devolubilitat i viariabilitat, perquè aquest és un dels trets distintius de les democràcies: la tirania de la majoria. Aquesta suposadatirania no afluixa el control social sobre l’individu; ans al contrari, el fa més subtil però no menys restrictiu.

Per últim, val a dir també que una influència decisiva en els punts de vista de JSM és l’utilitarisme del qual son pare, James Mill,i l’amic d’aquest, Jeremy Bentham, són impulsors a Anglaterra. JSM s’incorpora al cercle utilitarista amb poc més de vint anys,però ell també crearà el seu propi cercle, atès que complementarà l’ideari utilitarista amb observacions pròpies sobre la felicitati la protecció de l’individualisme, trets que el distanciaran de l’utilitarisme clàssic dels autors abans esmentats. Per alsutilitaristes, el fi de l’ésser humà és la felicitat entesa “científicament” com quelcom mesurable (la diferència entre el plaer i eldolor). Segons els utilitaristes, el criteri correcte per avaluar l’acció humana és l’assoliment de la felicitat.

Aquest criteri clàssic de l’utilitarisme de Bentham es desplaçat, en part, del centre de gravetat, pel que JSM anomena el principid’individualitat (la felicitat és complementada per la llibertat com a criteri principal, perquè el fi màxim de l’ésser humà és eldesenvolupament més elevat i harmònic de les seves facultats). JSM subratlla la necessitat per als humans d’arribar a serquelcom per ells mateixos.

La individualitat és presentada per JSM com un fre o barrera contra la tradició que impedeix el progrés. Aquest punt de vista deJSM trastoca el criteri d’utilitat de Bentham (assolir la màxima felicitat per al major nombre), per introduir la defensa de lescaracterístiques peculiars i pròpies; per introduir la individualitat com a fi. Aquesta transformació teòrica donarà lloc a quetambé sigui la llibertat, i no pas la utilitat, el principi que governa les relacions individu-societat.

L’obra “Sobre la llibertat” és un al•legat en favor de la dissidència. En ella es presenta una distinció entre la “llibertat negativa”(la no interferència o ingerència de la societat en l’àmbit privat) i la “llibertat positiva”, el desig de governar-se a si mateix.Tanmateix, JSM no ignora que un dels problemes de la seva filosofia serà el de concretar en què consisteix aquestaindependència individual. ¿On fixar els límits entre voluntat particular i voluntat general, entre l’àmbit públic i del privat?

A “Sobre la llibertat” hi ha una defensa ferma de l’àmbit del privat i de l’individual, però no sempre i en tots els casos. El presentfragment n’és un exemple on es fa notar un paper intervencionista dels poders públics quan sigui convenient.“Si posem per cas, un home per intemperància o extravagància, deixa de pagar els seus deutes o bé, havent assumit laresponsabilitat moral d’una família, per la mateixa causa deixa de ser capaç d’educar o mantenir els seus fills, mereix una justareprovació i pot ser castigat”

Com a contrapartida al respecte a l’esfera personal, JSM reclama certa lleialtat a les normes bàsiques de convivència social.Tanmateix, la defensa de la llibertat com a límit de la intervenció és un principi que es manté i li serveix a JSM per arribar adefinir l’àmbit del privat.

Durant el segle XX, la influència de les doctrines de JSM s’han conservat, després de les conseqüències desastroses delstotalitarismes a societats on es van implantar els règims de partit únic. Les reflexions sobre la necessitat de preservar laparcel•la personal enfront del poder de les burocràcies ha estat sempre latent des d’aleshores, ja sigui en el camp filosòfic o enel literari, o fins i tot cinematogràfic. Des de l’existencialisme als autors “liberals”, s’alerta sobre el risc del creixement delstentacles del poder i del control social omnipresent, gràcies als poderosíssims mitjans de comunicació de masses (Aldous Huxleya “The Brave new world”; Orwell, “1984”; Ray Brabuury , “Fahrenheit 475”, etc.). Val a dir també que determinat liberalisme,hereu de John Stuart Mill s’ha vist contaminat de forma oportunista per aquells partidaris del capitalisme més salvatge on esconfon deliberadament la llibertat individual amb la prohibició de l’Estat per tal que protegeixi els febles dels més fortseconòmicament, i que intervingui per redistribuir la riquesa i evitar així les desigualtats socials. Aquest objectiu dels liberals eneconomia, més propi de les forces conservadores, no s’ajusta als propòsits de John Stuart Mill, ja que si bé és cert que eraliberal pel que fa al dret de l’individu en autogovernar-se, també és cert que era partidari que l’estat intervingués per millorarl’educació de la població i per tal d’aplicar principis d’equitat social (liberalisme social o socialisme liberal).

4. Alternativa: John Stuart Mill - DescartesLa concepció de la llibertat de JSM la podem comparar amb la de Descartes, almenys, nominalment, ja que el concepte dellibertat de Descartes està molt impregnat de càrrega teològica, en el sentit de si l’individu, la res cogitans, està determinada ono. En Descartes estem davant de l’anomenat lliure albir, del determinisme o indeterminisme que pot (o no) governar lesnostres vides.. Descartes, en separar la res cogitans de la res extensa, ho fa precisament per respectar l’ortodòxia religiosa, i enpart, per preservar la llibertat humana en l’àmbit de l’acció moral (lliure decisió).

Per contra, John Stuart Mill, quan parla de llibertat, ho fa per preservar un àmbit, el de l’esfera individual, en contra, o perrebutjar el control social. Ho fa per alertar, no ja del perill de l’intervencionisme polític, sinó, a més a més, de l’intervencionismesocial de la “majoria”. Llibertat i felicitat s’identifiquen aquí, tot modificant el criteri utilitarista clàssic “la major felicitat per almajor nombre”, atès que sense llibertat, sense autogovern de l’individu, aquest no pot assolir tampoc la felicitat, que és elprincipal objectiu social.

Alternativa John Stuart Mill – Kant

Per a Kant, el deure és la màxima expressió de la llibertat, el deure entès com la comunió d’interessos entre l’individu i l’interèsde tota la humanitat. Kant vol superar la contradicció bàsica que segons Hobbes existeix entre els egoismes particulars. SegonsHobbes és impossible superar aquest si no és mitjançant l’ús i monopoli de la força a càrrec de l’Estat (Leviatan).

Kant, per contra, considera que la voluntat general (Rousseau) no s’ha d’imposar a costa del sacrifici de la llibertat. L’individu,però, ha de tenir aquesta visió global del que és millor per la humanitat i obligar-se a si mateix. Aquest deure o imperatiucategòric és absolutament autònom i es fa per amor al deure, absolutament no egoista o desinteressat, absolutament lliure.


categòric és absolutament autònom i es fa per amor al deure, absolutament no egoista o desinteressat, absolutament lliure.Kant, partidari de la revolució francesa, considera que cap dels ideals revolucionaris (liberté, fraternité, egalité) poden separar-se. Per tant la llibertat ha d’estar al mateix nivell que els altres, o si cal, per damunt. Difícil equilibri, però que Kant creu possible.

John Stuart Mill, gairebé dos segles més tard, ha pogut comprovar la voracitat dels aparells estatals i de les societats per reduirels espais d’autonomia personal. Segons JSM ens trobem en unes societats on dominen les “majories” que “encadenen lesànimes”. Per a JSM, el perill no rau, no tant en els individualismes possessius, com deia Hobbes, com en el control que exerceixla col•lectivitat en els individus.

5 En té i molta. Totes les societats han augmentat el control sobre determinats aspectes de la nostra existència: des delsdiferents documents d’identificació personal imprescindibles per a l’activitat laboral, comercial, de lleure, etc...; la impossibilitatper decidir sobre la nostra mort un cop hem entrat en l’engranatge mèdic en cas de malalties greus (acarnissament terapèutic,negació de l’eutanàsia activa), o en el cas de l’obligatorietat de dur determinada indumentària o “imatge” en alguns àmbitslaborals, etc...

Si equiparem el dret d’individualitat amb el dret a la intimitat ens trobem davant un panorama desalentador perquè comprovemdiàriament com l’esfera privada es veu sotmesa a ingerències de tot tipus: publicitat no volguda perquè determinades empresesfan un ús indegut de les nostres dades personals; la videovigilància omnipresent a carrers, centres comercials.. I també podemtractar de temes més polèmics com la conveniència o no de permetre el consum de determinades substàncies tòxiques tant demoda entre sectors de joves i adolescents (si és té una informació deguda i si s’és adult, ¿hauríem de ser lliures d’aquestconsum encara que sigui a costa de la pròpia salut?. O una altra polèmica ben actual: determinades dones tenen dret a l’ús delseu propi cos (la prostitució), o no? ¿O bé aquestes pseudollibertats en realitat no preserven l’individu, sinó que l’esclavitzen através de l’addicció i la incultura, i l’estat llavors té l’obligació de preservar i protegir els ciutadans?

La protecció de la individualitat en societats com les nostres sotmeses a fortes migracions en un lapse de temps reduïts tambéés de molta actualitat. El dret a la diferència, i el respecte a la tolerància que això comporta, és un exercici difícil de complir. Jasigui causat per la por, pels prejudicis racials, per la competència laboral en els extractes més poc formats de la població,etc.,podem trobar-nos davant d’un polvorí social d’incalculables conseqüències: Cada cop més tolerem més acríticament sentir dir“aquest negre” per referir-nos a un home o noi que es diu Idrissa, o bé “moro” o “mora” per referir-nos a Sheila o Abdelkader.En contextos com aquest, on pot abundar la xenofòbia i el racisme, és més necessari que mai tenir en compte les indicacions deJohn Stuart Mill.Sigui com sigui, actualment, el dret a la llibertat individual entès d’aquesta manera (i no pas en el sentit de permetredeterminats privilegis elitistes que s’amaguen darrera de “la llibertat de mercat”) es pot equiparar en alguns casos, amb la lluitaper la igualtat de temps passats.

(A l'hora de l'examen, segurament no estareu amb el cap tan clar per fer un desenvolupament argumental tan ampli. L'objectiud'aquesta resposta és recollir un ampli ventall d'angles i/o arguments per tal que els tingueu en compte.)

2. "Quisvulla que no reïx en la consideració generalment deguda als interessos i sentiments dels altres, senseque s’hi vegi empès per algun imperatiu moral o justificat per una preferència permissible, és subjecte a ladesaprovació moral per aquesta incapacitat però no pas pel seu origen o pels errors, merament personals, queremotament hi poden haver menat. De manera semblant quan una persona s’incapacita per raó del seucomportament privat per a l’exercici de qualsevol deure precís envers la col•lectivitat que li ha estat encomanat,és culpable d’una infracció social. És injustificat de castigar algú perquè està ebri, però en canvi cal punir unsoldat o un policia que s’embriagui estant de servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc de danydefinits, ja sia a un individu o a la col•lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins el dela moralitat o el dret."


Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).Aquell que no actua segons els interessos i sentiments delsaltres, és objecte de sanció social. No es pot excusar-se darrere l'argument de la privacitat, ja que causa perjudicis a lacol·lectivitat

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “moralitat privada”: comportament o actitutd que només afecta a l'esfera privada; espai lliure de la ingerència pública.- “àmbit de la llibertat”: reprovació o crítica pública (sigui dels poders o majories socials) a un comportament donat.

3. Quines raons té John Stuart Mill per diferenciar la moralitat privada de la moralitat social? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J.S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitamenten el text). (3 punts).

4. Compareu la concepció milleana de llibertat amb una altra concepció de llibertat d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment té vigència l’individualisme de Mill? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com siés negativa (2 punts)

3. "12. Però el més fort de tots els arguments contra la ingerència de la col·lectivitat en la conducta puramentpersonal és que, quan s’hi immisceix, hi ha moltes probabilitats que ho faci malament i en els punts menysadients. En qüestions de moralitat social, de deure envers els altres, l’opinió del públic, això és, de la majoriaaclaparadora, tot i que sovint sigui incorrecta, és probable que més sovint sigui correcta, perquè en aqueixesqüestions els seus membres no fan altra cosa que jutjar els seus propis interessos i la manera com un determinatcomportament, si es permet la seva pràctica, els pot afectar.

Però l’opinió d’una majoria semblant, imposada a tall de llei sobre la minoria, en qüestions de captenimentpersonal, és tan probable que sigui encertada com desencertada, car en aquestes ocasions l’opinió pública voldir, en el millor dels casos, l’opinió d’algunes persones sobre allò que és bo o dolent per a altres persones i moltsovint ni tan sols significa això, car el públic, passant per alt amb la més perfecta indiferència el plaer o laconveniència d’aquells la conducta dels quals censura, només considera la seva pròpia preferència"


Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Quan la col·lectivitat intervé en assumptes de moral social noacostuma a errar perquè defensa la suma dels interessos particulars. És quan s'ingereix en les conductes privades que actuaamb turpitud, perquè sovint l'anomenada opinió pública no és gaire més gent que aquells als que ataca o reprova.


amb turpitud, perquè sovint l'anomenada opinió pública no és gaire més gent que aquells als que ataca o reprova.

Marina F. Curs 2010-11.Quan la majoria intervé o infereix en qüestions de moralitat social, ho fa basant-se en els seus propis interessos, és a dir,

mirant pels seus beneficis i, per tant, aquesta ingerència no és incorrecta (es basa en la individualitat). En canvi, quan la majoriaintervé en una conducta personal té més opcions d’errar ja que sovint no mira pel plaer de l’altre que censura, sinó per la sevaconveniència, oprimint així la majoria a una minoria i abolint la diversitat.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “la col·lectivitat”: la societat, ja siguin les institucions polítiques (Estat) o bé l'"opinió pública".- “l’opinió pública”: Mentalitat o idees de la societat organitzada o no. També pot significar els mitjans de comunicació.

3. Quines raons té John Stuart Mill per témer el poder de l’opinió pública? (Haureu de referir-vos als aspectesgenerals del pensament de JS Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3punts). (Pau M., 2C/ 12-5-06)Les raons que té JSM per témer el poder de l'opinió pública són que aquesta molt sovint suposa un obstacle per preservar elprincipi d'individidualitat, és a dir, la llibertat. "Sobre la llibertat" va ser publicada el 1860, una época en que tenien molta vigència les doctrines de Hegel i Comte, i en les queen major o menor mesura es propugnava la subordinació de l'individu al tot, a l'estat.

Mill rep la influència directa de l'obra del sociòleg francès Alexis de Tocqueville. En ella es planteja que la democràcianordamericana, la més consolidada i més exemplar, pot resultar perillosa perquè es pot caure en el que ell anomena "tirania dela majoria". Això vol dir que la democràcia es veu completament sotmesa a l'opinió pública. Segons Tocqueville aquest seria eldestí en què es convertirien les democràcies europees.

L'altra influència de l'autor és la tradició utilitarista del seu pare i de Jeremy Bentham. Aquest utilitarisme "clàssic" es potresumir amb la frase "la major felicitat per al major nombre de gent", i Mill és conscient de que l'ésser humà no pot ser feliç totsol ("no és una illa"), sinó que la felicitat ha de ser "solidària". Però Mill, prenent com a base la doctrina de Bentham, consideraque en ares de la convivència social, l'opinió pública només pot intervenir si les accions de l'individu afecten als altres. Mill creu,per exemple que "les extravagàncies d'un individu" només són perilloses "si afecten a la seva muller i fills". Tanmateix,l'extravagància com a tal no pot ser condemnada quan no hi ha d'altres afectats.

Les idees de Mill es poden percebre en les antiutopies o utopies negatives (totalitàries) de George Orwell ("1984") i AldousHuxley ("The Brave New world"), on l'estat (el tot) controla l'individu i aquest ha perdut el dret a la dissidència en favor d'unaopinió única (el que avui la gent d-esquerres anomenen "pensament únic"?Correcció: Falten alguns detalls per esementar: la diferència entre l'utilitarisme clàssic i el de Mill (plaers dequantitat i qualitat o dignitat de la persona), i conceptes com la llibertat negativa i positiva (desenvolupament dela persona en una democràcia). Puntuació: 2'5 punts

Marina F. Curs 2010-11:John Stuart Mill fou un filòsof anglès que rebé influències de diversos autors.Així, per exemple, la seva teoria és deutora de l’utilitarisme clàssic postulat per Bentham, íntim amic de James Mill, el seu pare.Bentham resumia la seva teoria amb la sentència: la felicitat per al màxim nombre.Mill, que mai trencà amb l’ètica utilitarista, però sí la va modificar i hi va reflexionar com a conseqüència del seu contacte amb lapoesia (després d’una forta depressió als 20 anys) i del seu matrimoni amb Harriet Taylor (una dona d’ideologia socialista), vadiferir amb l’utilitarisme clàssic en dos aspectes.En primer lloc, conscient que la vinculació del mot plaer amb el terme felicitat creava contradiccions, va concloure que els plaersno s’havien de mesurar per la quantitat (com defensava Bentham), sinó per la qualitat. Així, doncs, l’autor tractat feu unajerarquització dels plaers, considerant els plaers intel·lectuals i que afavorien a la majoria, com a superiors; i els corporals, coma menys importants. En segon lloc, defensà, a part de la felicitat per al màxim nombre, la pluralitat, ja que considerava que aquesta pluralitat eranecessària i beneficiava a la societat. Mill proposava una igualtat homogènia a partir de l'heterogeneïtat i el seu lema fou: “A laigualtat des de la llibertat”. Marx ho va utilitzar a la inversa: “A la llibertat des de la igualtat”. Així, doncs, en el seu llibre “Sobre la llibertat” (1860) s’allunyà de les teories de Hegel i Comte, en les quals l’individu restavasubjugat al bé de la comunitat, i plantejà dos tipus de llibertat, segons terminologia d'Isahiah Berlin: la negativa (no intervencióde la societat en la moralitat personal) i la positiva i llibertat individual (promoure condicions d’igualtat social i cultural). Mill, que rebé influència de Tocqueville, està en contra de la tirania de la majoria, és a dir, considera que l’opinió pública no had’inferir en la moralitat personal ja que això oprimiria les minories i cauríem en l’error de la homogeneïtat. Malgrat que la sevafilosofia ha estat adaptada per la democràcia, Mill és conscient que s’ha de limitar el poder dels que manen i s’ha d’evitarescoltar la veu subtil de les majories. Considera que és l’única manera de preservar l’individualitat.

4. Compareu la valoració dels riscos de la majoria que fa J.S. Mill amb la valoració al respecte d’algun altre autor

(2 punts).(Pau M., 2C/ 12-5-06)Plató va fer una reflexió sobre els riscos de la majoria a "La República". El perill de la democràcia per a Plató és que l'opiniómajoritària (que a l'Atenes del segle V a.C. era la democràcia dels sofistes) no donava la seguretat de ser la veritat. Així, per aPlató, el sistema ideal per tal d'evitar els riscos és un govern dirigit per un filósof-rei. John Stuart Mill estableix també els perillsde la majoria però perquè suposen un perill per a l'individu i el seu dret a discrepar. La diferència és clara. Per a Plató, el perilld'una opinió majoritària és polític (per a la comunitat, per a l'"Estat"), ja que això no garanteix la seva efectivitat. I per a Mill és"social", ja que això desestabilitza una convivència "feliç" (de llibertat individual). Mentre que per a Plató l'individu ha desubordinar-se al govern ideal, per a Mill, no. L'obra de Mill serveix per marcar uns límits per tal que la democràcia no vulneri elsdrets de les persones particulars.

Marina F. Curs 2010-11Mill tem l'opinió pública i la tirania de la majoria perquè defensa la llibertat individual, malgrat ser partidari que s'ha de mirar pelbé de la societat (el bé dels altres també ens beneficia a nosaltres que malgrat adquirir la conducta moral som sociables pernaturalesa).Plató, en canvi, tem la majoria perquè considera que el poder ha d'estar en mans dels savis o virtuosos i que la veu de lamajoria pot estar errada. Recordem que Sòcrates fou condemnat per un ampli jurat.Així doncs, Plató no vol la inserció de la majoria al poder, en canvi Mill tem la inserció en l'àmbit personal (caràcter més ètic).

Mill es pot comparar amb Plató per la valoració dels riscos de la majoria que fan. Per ambdòs autors, els risc principal del règimpolític de la democràcia és que la majoria imposi l’opinió que té sobre tota la societat. Tot i això, els preocupa per motiusdiferents.

Laura S. Curs 2010-11En Plató, trobem que únicament és política aquesta preocupació. Considera que qualsevol democràcia pot no governar sobre allòque realment és l’adequat per a la societat, a causa de no saber què ho és. La majoria, doncs, no pot governar i, per això, hoha de fer un rei-filòsof que sí que conegui el bé i, gràcies a això, pugui governar segons aquest principi. A diferència, Mill espreocupa per la individualitat de les persones i no tant per allò que és el bé. Creu que aquesta majoria pot no respesctar lallibertat de pensament que és necessària per a l’individi, ja que li permet desevolupar-se i constituir-se com a ésser humà. Aixídoncs, si això es garanteix, la democràcia pot seguir sent un bon règim, però per a Plató no, perquè no garantitza el “bongovern”.

5. Creieu que actualment té vigència els retrets que fa JS Mill a l’opinió pública? Argumenteu la resposta tant si


5. Creieu que actualment té vigència els retrets que fa JS Mill a l’opinió pública? Argumenteu la resposta tant siés afirmativa com si és negativa (2 punts)(Pau M., 2C/ 12-5-06)Sí, l'opinió de Mill és molt important i vigent en la societat de la informació en què vivim. L'opinió pública, la informació sobrel'actualitat, està representada per uns mitjans de comunicació que ja estan completament "polititzats". El poder dels MASSMEDIA és tan gran que hi ha una tendència cap al "políticament correcte", que sembla irreversible.

La xarxa "internet" suposa una nova via per a la pluralitat d'opinions i una manera de contrastar l'opinió pública dominant"oficial". La xarxa d'intenet, però, corre el risc de veure's també institucionalitzada per les grans corporacions que volen"patrocinar-la".

Als Estats Units, la situació que va constatar Tocqueville ha passat a ser una mica més que una realitat. El recent conflicte bèl·licd'Iraq ha posat en evidència una democràcia dominada per l'"opinió pública", i la PATRIOT ACT promulgada pel govern deGeorge W. Bush, en la que es permet un control total sobre l'individu (escoltes telefòniques, control sobre els llibres que esllegeixen a les biblioteques, controls del servei de missatgeria, etc..) suposa, en part, una mena de totalitarisme, que ha tingutcom a resultat una creixent tensió social i racial.

Així, doncs, el "principi d'individualitat" de Mill conserva tota la seva actualitat

Laura S. Curs 2010-11Crec que té completa vigència. Avui dia, l’opinió pública es pot comparar amb els mitjans de comunicació, que són els queproporcionen la totalitat de la informació que rebem de tot arreu. Aquests mitjans, però, sempre tenen una part subjectiva al’hora de narrar qualsevol fet i, per això, influencien molt la manera en la qual jutjarem i entendrem cada notícia. Per exemple,quan es narra un crònica esportiva, depenent de quin canal de televisió o de ràdio s’escolti es podrà veure com estan a favor ono d’una acció dela jugadors o d’una decisió de l’àrbitre. Per tant, sempre s’ha de tenir en compte, per sobre de tot, laparcialitat amb què se’ns presenta la informació. A més, mai es poden recollir completament tots els punts de vista i únicamentes presta més atenció a la de la majoria, retornant a aquests retrests que Mill fa a la seva societat, que poden aplicar-seperfectament a la nostra.

PAU JUNY 2010

5. Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent: "L'opinió de la majoria no es pot imposar maicom a llei a una minoria" Raoneu la resposta (2 punts).

Proposta J.O

Prefereixo apostar per la postura “En principi sí, però...”, que no pas per la postura “En principi no, però...”

Per què? Doncs perquè les societats modernes i democràtiques es caracteritzen per la llibertat individual i el respecte a lesminories, per incòmodes que aquestes siguin per al criteri de la majoria. El grau o qualitat d’una democràcia es verificamitjançant el respecte a aquests principis.

Situem-nos a l’any 2010 a Catalunya. Els partits de centre dreta han iniciat una cursa electoral amb motiu de la discussió sobrela prohibició del vel integral a dependències públiques a les dones musulmanes, tot comptant amb el rerefons de la immigraciócom a font de problemes. Aquesta cursa per guanyar vots de les tendències xenòfobes de la població, també ha estat seguida,fins i tot, per algun membre del partit majoritari de l’esquerra.

Ja Mill va fer una referència als mormons en tractar de les dificultats de conciliar les opinions contràries en temes queafectaven la suposada “dignitat” de les dones.

Si es tracta de defensar els més febles, curiosament, els partits de dretes van votar en contra de la LLEI DE DEPENDÈNCIA, unade les lleis més solidàries envers els més desvalguts de la societat. Ara addueixen els drets de la dona per prohibir el velintegral en espais públics.. El nombre de dones afectades és ínfim. Al igual que a França, on la discussió fa més temps ques’arrossega. Però l’electoralisme mana...

Doncs bé, jo crec que els instruments conceptuals de la filosofia de Mill ens poden donar pistes per tal de conciliar aquest"conflicte moral".

Primer de tot, ajudem les dones si les prohibim dur el vel integral als espais públic? O bé les aïllem més? Estem segurs que nosón elles les que han decidit dur-lo? Ajudem a afluixar la suposada repressió dels marits? O, per contra, -la distinció entreètiques conseqüencialistes versus ètiques intuïcionistes ens en són d’utilitat- les conseqüències d’un “bon principi” pot malbaratar"les conseqüències": un esforç d’integració que s’està fent per tal que les dones (tot i amb vel) puguin participar de la vidasocial? Aquests pocs casos de dones que porten vel integral ens ha de fer aplicar una llei quan hi ha altres problemes tan i tangreus que sí posen en risc la pau social?

Per tant, la meva resposta és Sí: "L'opinió de la majoria no es pot imposar mai com a llei a una minoria”, perquè veigmés conseqüències negatives que positives. En principi Sí, tot i que no en tinc la certesa. Per tant, a manca d’aquesta seguretatdono més rellevància al respecte a les minories.

.

4. "Suposem ara que en un poble, format per una majoria musulmana, aquesta insistís en el fet de no permetremenjar carn de porc dins els límits del país. Aquest fet no seria gens nou en els països mahometans ¿Seria unexercici legítim de l’autoritat moral de l’opinió pública? I, en cas negatiu, ¿per què no? Aquesta pràctica inspirarealment fàstic a la col•lectivitat en qüestió. Els seus membres pensen sincerament que és prohibida i avorridaper la divinitat. Però aquesta prohibició no podria ser blasmada com una persecució religiosa. És possible que elseu origen fos religiós, però no seria una persecució per raó de religió, ja que el fet de menjar carn de porc noconstitueix un deure en la religió de ningú. L’únic motiu de condemna defensable d’aquesta prohibició seria que lacol•lectivitat no té dret a immiscir-se en els gustos personals i en els interessos privats dels individus."


Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). La prohibició sobre algunes costums, com ara, la ingesta decarn de porc en alguns països musulmans, no seria tant de caire religiós com social, atès que la societat ha fet seva laprohibició. Aquesta actitut la podem condemnar si considerem la prohibició esmentada com un assumpte privat atenyent al gustindividual on la col·lectivitat no té dret a intervenir

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):

- “exercici legítim”: Moralment just en referència al respecte a la llibertat de l'individu- “dret a immiscir-se”: Dret a intervenir, dret a la ingerència en la privacitat de la gent.

3. Quines raons té John Stuart Mill per restringir el dret d’ingerència de la col•lectivitat en la vida dels individus?(Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que noapareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la valoració dels riscos de la majoria que fa JS Mill amb la valoració al respecte d’algun altre autor (2punts).


punts).

5. Creieu que actualment el perill més greu de les societats modernes rau en l’excessiu individualisme o en l’abúsde la intervenció de l’Estat o de la societat en la vida privada dels ciutadans? Argumenteu la resposta tant si ésafirmativa com si és negativa (2 punts)

.

5. "22. Un escriptor recent, en alguns aspectes de mèrit considerable, proposa (per usar les seves pròpiesparaules) no una creuada, sinó una civilitzada, contra aquesta comunitat poligàmica, per tal de posar fi al que lisembla un pas enrere en la civilització. Jo també estic d’acord amb aquest darrer punt, però no crec que capcomunitat tingui el dret a forçar a una altra a civilitzar-se. Mentre que els qui pateixen la llei dolenta no demaninajut a altres comunitats, no puc admetre que persones que no tenen res a veure amb ells hagin d’intervenir-hi iacabar amb un estat de coses amb el qual hi estan d’acord tots els directament interessats perquè representaun escàndol per a individus que es troben a mils de milles de distància, que no hi tenen ni art ni part. Que elsenviïn missioners, si volen, a predicar contra aquesta doctrina i que s’oposin, amb mitjans justos (fer callar elsseus mestres no n’és cap), a l’avenç de creences semblants entre els membres del seu poble. Si la civilització haavantatjat la barbàrie quan aquesta dominava el món, és exagerat témer que la barbàrie, després d’haver estatsotmesa plenament, revisqui i arribi a conquerir la civilització"


Qüestionari


Cap comunitat té dret a intervenir per la força en una altra comunitat per tal que aquesta adapti el seus criteris de civilització, ano ser que gran part d'aquesta darrera no demani la ingerència. Tampoc ho podem fer tot per prevenir-nos de l'expansió de labarbàrie car la civilització no necessita recórrer a aquests mètodes.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “una civilitzada”: campanya per preservar els drets individuals en les societats que encara no ho fan.- “mitjans justos”: no violents, no coactius.

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre civilització i barbàrie? (Haureu de referir-vos als aspectesgenerals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3punts).

(Abel A. 2009-10) La idea de JSM d’una societat civilitzada és que la societat permeti un alt grau de llibertat individual, mentrecastiga els qui amb la seva llibertat perjudiquen d’altres individus, i que, a més, proporcioni mitjans als membres de l’esmentadasocietat per a que puguin autorealitzar-se. Els bàrbars, per tant, serien aquells que no contemplessin les llibertats individuals, nocastiguessin els qui les reprimissin i no proporcionessin als individus mitjans per a autorealitzar-se.JSM aborda aquestes temàtiques per tres influències bàsiques. La primera, la del seu pare i el seu “padrí”, Jeremy Bentham,que l’eduquen per a prosseguir amb el desenvolupament de l’utilitarisme. La segona, la de la seva dona, Harriet Taylor, quel’influeix amb idees socialistes reformadores. La tercera, el concepte de buròcrata victorià que treballa per a millorar el seumón.

En tot cas Mill ha estat educat i influït per a ser prou altruista i per a voler treballar per als altres. És normal, doncs, que esplanegi la moralitat d’obligar un poble a ser lliure. L’utilitarisme exposaria que sí. Si imposar la civilització ha de causar mésfelicitat que patiments, s’hauria de fer, doncs l’utilitarisme és una filosofia teleològica (que persegueix un objectiu), l’objectiu dela qual és la felicitat humana. Ignorant totalment la càrrega emotiva, un utilitarista faria comptes i si imposar la civilització

suposa més felicitat, ho faria. Però Stuart Mill no.

JSM creu que s’hauria de respectar la llibertat dels bàrbars tot i que des del punt de vista utilitarista( l’utilitarisme de Bentham)els civilitzats haguessin de civilitzar els bàrbars. Per què? Doncs perquè els motius pels quals siguin bàrbars no importen, el queimporta és que els bàrbars són lliures de viure en barbàrie i ells semblen estar-hi d’acord. Mill explica que cada individu és lliurede portar la vida privada com vulgui (Llibertat negativa) mentre no perjudiqui a la resta.

Tot i així, també és cert que Mill exposa que el comportament dels individus es veu molt condicionat per l’entorn social. D’això endiu la tirania de la majoria, que restringeix les llibertats individuals inconscientment o conscient, pel que “l’avenç de creencessemblants entre els membres del seu poble” (entenent el seu poble com a la tribu bàrbara) es perllonga, donat que la societatbàrbara afavoreix que els individus es resignin a la seva barbàrie.Així doncs Mill fa la distinció entre civilització i barbàrie perquè el seu concepte de llibertat n’afavoreix la distinció. Els bàrbars toti tenint menys llibertats, són irònicament lliures de ser-ho, doncs és l’elecció que prenen. En conseqüència els civilitzats, amb elseu respecte per a la llibertat, no podrien imposar la civilització perquè haurien de tenir en compte la llibertat dels bàrbars per aser-ho, mentre que els bàrbars no dubtarien en imposar la seva barbàrie als civilitzats. Tot i així, Mill conclou dient : “si lacivilització ha avantatjat la barbàrie quan aquesta dominava el món, és exagerat témer que la barbàrie (...) revisqui i arribi aconquerir la civilització”, mostrant la seva fe en que els civilitzats, sense imposar-se, triomfin.

4. Compareu la idea de govern just de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment es pot imposar la llibertat o la democràcia a d’altres pobles? Argumenteu la respostatant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

(Abel Á. 2009-10) . NO, actualment no es pot, i no pas per criteris de llibertat només, sinó per una cosa que Mill no té encompte. L’egoisme humà. La imposició de la democràcia en l’actualitat tindria qualsevol objectiu (especialment econòmic) menysgarantir la llibertat dels individus. L’ésser humà té un egoisme innat i inconscient que el condueix a dur a terme certes accionsper a fer-lo feliç, però la natura d’aquestes accions pot ser bona o perversa.La imposició de la llibertat és dolenta perquè parteix de la imposició, una manera més de negar la llibertat. Això la converteix enuna excusa per a satisfer ambicions egoistes (com a la guerra d’Iraq) o acomplir objectius distints de ser o assegurar la llibertatd’un poble

6. "38. No és necessari pel propòsit actual decidir si el sentiment del deure és innat o implantat. Suposant quesigui innat, queda oberta la qüestió relativa als objectes amb què s’associa naturalment; perquè els seguidorsfilosòfics d’aquesta teoria estan d’acord que la percepció intuïtiva es refereix només als principis de la moralitat,no pas als detalls. Si hi ha d’haver res innat en aquesta matèria, no veig per què no pot ser el sentiment innat deconsideració pels plaers i dolors dels altres. Si hi ha cap principi moral que sigui intuïtivament obligatori, diria queha de ser aquest. Si fos així, l’ètica intuïcionista coincidiria amb la utilitarista, i ja no caldria que hi hagués mésbaralles entre elles. Sigui com vulgui, si bé els intuïcionistes creuen que hi ha d’altres obligacions moralsintuïtives, de fet creuen que aquesta n’és una; perquè sostenen unànimement que una bona part de la moralitatversa sobre la consideració deguda als interessos dels nostres semblants. Per tant, si bé és cert que la creença


versa sobre la consideració deguda als interessos dels nostres semblants. Per tant, si bé és cert que la creençaen un origen transcendental de l’obligació moral aporta alguna eficàcia addicional a la sanció interna, em semblaque el principi utilitarista ja posseeix d’entrada aquest avantatge."

John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap. 3

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Comparació entre la moral utilitarista i la intuïcionista, "innata"o "transcendental". La moral utilitarista coincidiria amb la intuïcionista o innata en la possibilitat de calcular la quantitat de dolor ide plaer dels altres. En aquest aspecte la moral transcendental no és superior a la moral utilitarista.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “implantat”: adquirit, no innat- “intuïcionista”: moral que no s'adquireix per experiència.

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre ètica intuïcionista i ètica inductivista? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitamenten el text). (3 punts).

4. Compareu la idea del sentiment del deure de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment és el sentiment del deure el que impera en la nostra societat? Argumenteu la respostatant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

Pregunta número 3:

Mill participa de la tradició de l’utilitarisme encara que no sigui ben bé com el de Jeremy Bentham. Considera que el

principi o criteri d’utilitat, basat en que els humans perseguim la felicitat (fugir del dolor i obtenir sensacions agradables)hauria de ser el criteri bàsic per avaluar les accions humanes. L’utilitarisme considera que les accions no són bones o

dolentes en si mateixes (moral deontològica), sinó que les accions han de ser avaluades únicament en funció dels resultats.

És per això que Stuart Mill està molt interessat en distingir i separar l’ètica intuïcionista (segons la qual ja naixem amb les

nocions del bé i del mal; per tant, els nostres valors són de caràcter innat), de l’ètica inductivista (segons la qual tot

coneixement, i també les nocions sobre el bé i el mal són adquirits).

Mill considera que l’ètica utilitarista és inductivista car no accepta cap coneixement a priori, tot seguint la tradició empirista,primer, i de l’utilitarisme de Bentham, després. I és lògic que així sigui perquè l’ètica utilitarista de Mill és conseqüencialista,

i la defensa perquè la considera més acceptable que la intuïcionista, ja que les accions han de ser avaluades únicament en

funció dels resultats. Per tant, és crucial el paper que hi juga l’experiència.

L’utilitarisme, que és la doctrina ètica més discutida dins el món anglosaxó, es resumeix així: “La màxima felicitat per almajor nombre”. Aquest corrent ètic està lligat a la corrent reformista anglesa i europea. L’autor més característic d’aquest

moviment és Jeremy Bentham, als inicis del segle XIX.

Bentham formula el principi d’utilitat que el farà famós: és aquell que aprova o desaprova tota acció que augmenti o

disminueixi la felicitat. Bentham també proposarà la idea d’una mesura “científica” de la felicitat individual i, per addició, dela felicitat col•lectiva, a partir dels plaers i els dolors particulars.

Abans que Bentham presentés aquest ideari, i sense necessitat de recórrer als grecs clàssics (el concepte aristotèlicd’eudaimonia, o de l’epicureisme, o bé del mateix Plató al “Protàgoras”), trobem ja al segle XVIII una corrent de

pensament, anomenada Hedonisme teològic, segons el qual els humans tenim una obligació moral cabdal: la necessitat defer o d’ometre una acció amb l’objectiu de ser feliç. Atès que Déu vol la felicitat de la humanitat, la seva voluntat pot ser la

regla d’una activitat humana tan sols motivada per la “felicitat privada”. Però això implica també que siguin respectades les

regles que, en general, produeixen el bé comú.

Amb la seva obra, “L’utilitarisme” (1869), J. S. Mill desenvoluparà els diferents aspectes socialment innovadors del’utilitarisme: el dret a vot, fins i tot per a les dones, el dret a l’educació, a la vida privada, etc... Però també, Mill es

distancia dels seus antecessors utilitaristes, ja que, a diferència d’ells, considera que determinats tipus de plaers són més

desitjables (tenen més valor que altres, en sintonia amb el clàssic Epicur), car Mill reconeix la diferència qualitativa delsplaers (“Més val ser un home insatisfet que un porc satisfet”).

L’utilitarisme de Mill va estretament vinculat a la dignitat humana, perquè per assolir la felicitat és precís que hi hagi, primer,autodesenvolupament (la capacitat de créixer, capacitat de conèixer i de modificar les nostres opinions); segon, un

reconeixement efectiu i garantit de la individualitat; tercer, altruisme (com a mínim, cal exigir que de cap acció que ensafavoreixi com a individus, no en surti un dany per a la resta dels humans).

En definitiva, l’utilitarisme de Stuart Mill persegueix la felicitat com a gaudi solidari: cap individu no és una illa, i només es

pot arribar a ser plenament feliç quan es viu voltat de gent que també n’és. En aquest sentit Mill adapta a la seva manera

l’imperatiu kantià (el que ell anomena utilitarisme de la regla), en un intent d’universalitzar el criteri d’utilitat. En el fragmentque ens ocupa ho deixa entreveure:

“Per tant, si bé és cert que la creença en un origen transcendental (“innat”) de l’obligació moral aporta alguna eficàciaaddicional a la sanció (obligació, deure) interna, em sembla que el principi utilitarista ja posseeix d’entrada aquest

avantatge”.

En fi, es pot dir, que al segle XIX a Anglaterra i a Europa,en ple desenvolupament de la industrialització i de l’explotació

de la classe treballadora que comporta el capitalisme més salvatge, l’utilitarisme de Mill apareix com un intent de posarl’accent en la reforma social i política, mitjançant canvis en la legislació i les institucions tot aplicant la seva visió de

l’utilitarisme.

A finals del segle XX i principis del segle XXI, en plena època de globalització insolidària governada pels poderosos, s’ha

produït una perversió de les nocions de “liberalisme”, i s’ha apel·lat a un “utilitarisme” depravat consistent en assolirbeneficis ràpids i costos mínims, on la “utilitat” s’entén amb ulls economicistes (felicitat = diners) més que de dolor o


beneficis ràpids i costos mínims, on la “utilitat” s’entén amb ulls economicistes (felicitat = diners) més que de dolor o

benestar humà. És el que s’anomena el capitalisme de casino, on els diners electrònics són capaços de moure’s en tempsreal i provocar la fallida d’empreses i de països sencers, a causa de l’especulació en la Borsa. Això fa trontollar la cohesió

social a causa de la deslocalització d’empreses, de negocis, etc... Es tracta d’un ús indegut del principi utilitarista i, per

descomptat, d’una deformació del pensament de J. Stuart Mill.

7. "39. Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó sónmenys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestesfacultats són adquirides. Els sentiments morals no són certament una part de la nostra naturalesa, en el sentitde ser presents en grau perceptible en tots nosaltres; però això, malauradament, és un fet admès també pertots els qui creuen de la manera més fervorosa en el seu origen transcendental. Com aquelles altres capacitatsesmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalmentd’ella, i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de serensenyada fins a un alt grau de desenvolupament"


Qüestionari

3. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Els sentiments morals no són innats sinó adquirits perl'experiència. La pràctica ens ho converteix en quelcom natural, com altres habilitats que que hem assolit els humans mitjançantla pràctica. És la capacitat d'adquisició i aprenentatge moral la que és natural i espontània.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “naturals”: propi de la naturalesa humana, innat, no adquirit per l'experiència.- “transcendental”: que possibilita l'adquisició (en sentit kantià). En un cert sentit es pot dir que vl dir "innat" (però no en elsentit racionalista)

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre sentiments innats i sentiments adquirits? (Haureu dereferir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguinexplícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la idea de sentiment de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que les societats occidentals han millorat moralment amb l’accés de tota la població a una educacióuniversal? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

8. "Ara bé, la societat entre éssers humans, llevat de la relació entre amo i esclau, és manifestament impossiblesobre qualsevol altra base que no sigui la necessitat de consultar els interessos de tots. Una societat entreiguals només pot existir si s’entén que s’han de contemplar igualment els interessos de tots. I com que en totsels estadis de la civilització, cada persona té iguals, llevat d’un monarca absolut, cada un es veu obligat a viureen aquests termes amb els altres. (...). També estan avesats a cooperar amb altres i a proposar-se un interèscol•lectiu, no pas individual, com un objectiu (almenys ocasional) de les seves accions. Quan cooperen els seusobjectius s’identifiquen amb els dels altres; comparteixen el sentiment, ni que sigui temporal, que els interessosdels altres són els interessos propis"


Qüestionari

4. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Una societat que no contempli els interessos de tots no ésviable. Una societat igualitària no és possible si cadascun dels seus components no s'identifica en un alt grau amb els interessosdels altres, considerant-los sovint com a propis.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “interessos de tots”: interessos col·lectius, de la societat, encara que sigui considerant la suma dels interessos particulars.- “objectius”: finalitat, desitjos, projectes o ideals (col·lectius).

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre interessos individuals i interessos de tots? (Haureu dereferir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguinexplícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la idea de bé general de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment es pot dir que els interessos dels treballadors equivalen als interessos de tota lasocietat? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

9. "47. Però al capdavall, ¿que potser la doctrina utilitarista nega que la gent desitgi la virtut, o manté que lavirtut no sigui una cosa desitjable? Ben bé al contrari. Sosté no solament que la virtut és desitjable, sinó que s’hade desitjar desinteressadament, per ella mateixa. Independentment de l’opinió que tinguin els utilitaristesrespecte a les condicions originàries per les quals la virtut esdevé virtut, i per més que pensin (com de fet fan)que les accions i disposicions són virtuoses només pel fet de promoure un fi diferent de la mateixa virtut, un copadmès tot això i decidit què és virtuós a partir de consideracions fetes arran d’aquesta descripció, no solamentsituen la virtut al capdamunt de les coses que són bones com a mitjà d’un fi últim, sinó que també reconeixen comun fet psicològic la possibilitat que per l’individu sigui un bé en ella mateixa, un bé que no busca cap altre fi mésenllà d’ella"

John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap- 4

Qüestionari

5. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). No es pot criticar que l'utilitarisme no sigui deontològic i siguinomés conseqüencialista, perquè l'utilitarisme també reconeix que complir amb el deure proporciona satisfacció, sensacióagradable de plaer o benestar emocional.


agradable de plaer o benestar emocional.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “desitjar desinteressadament”: no egoistament. Es refereix a la virut o moral autònoma (en sentit kantià); no

conseqüencialista (deontològica)- “fet psicològic”: sensació de satisfacció, de benestar psicològic en complir amb el deure.

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre fet psicològic i fet natural? (Haureu de referir-vos alsaspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en eltext). (3 punts).

4. Compareu la idea de felicitat de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que es pot ser feliç tot i que estiguem voltats de situacions de marginació social? Argumenteu laresposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

10. "50. Partir de les consideracions precedents, es desprèn que l’únic que desitgem en realitat és la felicitat.Qualsevol altra cosa que desitgem no com a mitjà per algun fi més enllà d’ella mateixa (i en últim terme per lafelicitat), la desitgem com a part de la felicitat, i no la desitjarem per ella mateixa fins que no hagi esdevingutpart d’aquesta. Aquells que desitgen la virtut per raó d’ella mateixa, o bé la desitgen perquè la consciència deposseir-la és un plaer, o perquè la consciència de trobar-se’n privat és un dolor, o per les dues raons ensems; jaque veritablement el plaer i el dolor rarament existeixen per separat, sinó que gairebé sempre es troben units, ila mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més. Si allò noli proporcionés plaer ni això dolor, no estimaria ni desitjaria la virtut, o només la desitjaria pels beneficis quepogués produir-li a ell o a les persones per qui es preocupa."

John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap- 4

Qüestionari


Qualsevol finalitat que ens proposem està relacionada amb la felicitat. La virtut i la felicitat tenen quelcom en comú: servirtuosos ens fa sentir bé (plaer) i quan som conscients de no ser-ne ens provoca dolor o insatisfacció. Per tant, la felicitat i lavirtut coincideixen en els seus componenets bàsics (plaer i dolor)

Marc V. (2009-10) L’únic fi de la nostra vida és assolir la felicitat. La resta de coses que puguem desitjar les desitgem o bécom un mitjà o bé com un fi que és part de la felicitat. Així doncs tot el que desitgem ho desitgem només per aconseguir lapròpia felicitat o per donar felicitat als altres.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):- “felicitat”: obtenció de plaer o eliminació del dolor (individual i/o col·lectivament) Marc V (2009-10) Pretensió humana de l’excel•lència moral, unida a un sentiment natural de convivència ambels altres. Gabriel R (2009-10):Finalitat última de les accions útils, s’aconsegueix amb l’obtenció de plaer i l’absència dedolor.- “virtut”: complir amb les normes o regles per elles mateixes. Gabriel R. (2009-10): actuació altruista, que vol atorgar plaer al col•lectiu (ètica deontològica)

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre utilitarisme de l’acte i utilitarisme de la regla? (Haureu dereferir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguinexplícitament en el text). (3 punts).

(Gerard A., 2B/ 11-5-06)

Les raons que té Stuart Mill per diferenciar l'utilitarisme de l'acte de l'utilitarisme de la regla les trobem en què el primer buscal'essència més pura de la felicitat, entesa com a un tot individual i propi de la persona. Però Mill es qüestiona que l'individu, sivol assolir un desenvolupament complet necessita trobar-se en l'atmosfera adequada que regeix el bé comú (cal respectar lesnormes socials), entès com l'utilitarisme de la regla, que busca un sentit ampli a la felicitat, ja que l'individu només serà feliç si

els que el rodegen també ho són. Per tant, Mill estableix la diferència per tal d'aplicar la recerca de la felicitat amb la solidaritat.

John Stuart Mill s'emmarca en l'Anglaterra del segle XIX, moment en el que la Revolució industrial està força consolidada, i aixòcomporta l'explotació de la classe treballadora, fruit del capitalisme salvatge. Aquests treballadors viuen sota condicions laboralsmolt dures, sobrevivint amb sous miserables, i treballant durant llargues jornades laborals. En aquest marc històric, l'utilitarismede Mill apareix per posar l'accent en les reformes polítiques i socials necessàries per humanitzar la societat. (amb lleis iinstitucions que s'hi adeqüin).

L'utilitarisme clàssic té com a criteri principal "la felicitat màxima per al major nombre". Varen ser el pare de Stuart Mill, JamesMill i Jeremy Bentham els seus divulgadors i propagandistes. El principi d'utilitat que proposen és aquell que aprova o desaprovatota acció segons que augmenti o disminuixi la felicitat. A més, Bentham proposarà una idea de mesura "científica" de la felicitatindividual i, per addició, també de la col·lectivitat, a partir del dolor i el plaer. (Referències a la Grècia clàssica ja n'hi ha a laliteratura filosòfica. També durant el segle XVIII, l'hedonisme teològic proposava que l'objectiu principal de l'individu és fer oometre una acció amb la finalitat de ser feliç, ja que Déu vol la felicitat de la humanitat).

(...) A diferència de l'utilitarisme clàssic, el de Mill està vinculat a la dignitat humana, ja que si volem assolir la felicitat, primercal un autodesenvolupament de l'individu, és a dir, la capacitat de créixer, la capacitat de conèixer i de modificar les altresopinions. En segon lloc, hem de reconèixer i garantir l'individualitat i evitar la irrupció de la "societat" en la nostra llibertat; entercer lloc, cal l'altruisme, és a dir, que la nostra individualitat s'acaba quan afecta negativament a tercers.

L'utilitarisme de Mill també dirà, i aquí és on se centra el fragment del text, que l'individu sempre persegueix la felicitat, peròd'una forma solidària. Ja que no estem sols al món: hem de buscar la felicitat pel major nombre, ja que així és com l'individuassolirà una major felicitat. En aquest aspecte, Mill adapta l'imperatiu categòric de Kant i l'anomena utilitarisme de la regla enun intent d'uniformitzar l'utilitarisme.

(Marc. V. 2009-10) JSM (1806-1873) va establir la diferenciació entre utilitarisme de l’acte i utilitarisme de la regla com a partde la seva crítica a la doctrina utilitarista clàssica, per tal de fer-ne una revisió qualitativa.

Des que nasqué, el pare del nostre filòsof, James Mill, amic del pare de l’utilitarisme, Jeremy Bentham, l’havia educat apartatdels ambients escolars i dels altres nens i nenes de la seva edat per instruir-lo amb una educació forta com si fos un superdotat.El seu objectiu era que el petit Mill s’arribés a convertir en el precursor de les idees utilitaristes quan ell i Bentham morissin.


JSM, però, va viure una important crisi personal als vint anys i es va rebel·lar contra l’educació que havia rebut i contral’utilitarisme. No obstant, no va arribar a trencar-hi mai, però sí que el va matisar i enriquir respecte la definició que en donavaBentham.

Jeremy Bentham apostava per un utilitarisme de l’acte, paradigma ètica teleològic: la única aspiració moral havia de ser quecada acte contingués la major felicitat possible per al major nombre d’individus possible. Això implicava que, davant cadasituació, l’ètica utilitarista requeria efectuar un càlcul felicífic, és a dir, una resta del dolor al plaer que comportaria aquella acció.L’acció seria bona o útil si el saldo fos positiu, i dolenta si fos negatiu. Com més gent sortís beneficiada del resultat més útil i,per tant, més desitjable, seria. És per aquests càlculs que també anomenem l’utilitarisme de Bentham quantitatiu.JSM, en canvi, va criticar aquest utilitarisme de l’acte, i hi va contraposar el que anomenem utilitarisme de la regla. L’utilitarismede la regla era un intent de crear criteris universals útils, que servissin sempre per assolir la felicitat d’una manera un tantsimilar a l’imperatiu categòric kantià.

Per elaborar aquest concepte, Mill feia una crítica al càlcul felicífic excessivament quantitatiu de Bentham, tot argumentat que hiha coses que no poden quantificar-se perquè no són comparables, així com hi ha coses que són desitjables només en certescircumstàncies. Per exemple, no és possible quantificar si dóna més felicitat un bé espiritual o bé un plat de menjar. Per aixòparlem d’un utilitarisme qualitatiu de Mill.

Per a Mill, que distingia entre acontentament (que era la pura satisfacció de les pròpies necessitats) i felicitat (que era l’estat deplenitud i llibertat en relació amb la societat), els béns espirituals eren més plaents que els materials. En aquest sentit, va dir:“Prefereixi ser un Sòcrates insatisfet abans que un neci satisfet”. I el seu utilitarisme de la regla se situa en aquest context i enaquesta diferència clau amb Bentham, perquè és una pauta de comportament que parteix de la dignitat humana i té la dignitathumana com a focus del seu interès, en tant que entén que, per a l’ésser humà, tenir assegurada la dignitat li és més desitjablei, per tant, li dóna més felicitat, que és, com diu el text, “l’únic que desitgem en realitat”.

Mill, que va demanar el dret de vot per a les dones i era partidari del treball cooperatiu, creia que l’establiment de regles queasseguressin la llibertat individual era l’única manera d’assolir la igualtat d’oportunitats i, per tant, la justícia social.

Així doncs, Mill anteposa una felicitat solidària que només té sentit dins una societat que sigui també feliç, a diferència deBentham, que és més individualista i creu que l’individu pot assolir la pròpia felicitat a través dels actes, i per això és necessarique hi hagi unes regles útils que promoguin la llibertat i la igualtat de la societat.

Gabriel R. (2009-10): Perquè l’aplicació sistemàtica de l’utilitarisme en els casos concretes (acte) i de la seva màxima pot portar a conclusions xocants(disjuntiva per atorgar dret de vot a les dones). Per això, cal tenir en compte un altre utilitarisme, el de la regla. En el casesmentat, si les dones voten el mateix que els homes, el resultat serà el mateix i no tindrà utilitat, però de forma general,s’anul·la la dignitat de la dona (la regla). Els dos tipus d’utilitarisme corresponen a dues ètiques diferents: el de l’acte,s’encamina a la finalitat (ètica teleològica) i el de la regla a l’altruisme (ètica deontològica).

L’utilitarisme és una ideologia que va sorgir en el marc burgès de l’Anglaterra del segle XIX. En un context de grans desigualtatssocials, i sota la influència de les idees de la il·lustració, es va voler trobar una manera sistemàtica d’aconseguir una societatmillor. Es va plantejar assignar principis científics a la moral, com el principi d’utilitat: una acció és útil si produeix plaer. Es vadifondre la màxima de Bentham, principal precursor de l’utilitarisme: s’ha de fer allò que produeixi plaer al màxim nombre depersones, alhora que el mínim dolor.

JSM va cultivar-se ja de jove en el si de l’utilitarisme de la ma del seu pare. No obstant, amb el temps va decidir diferir del’utilitarisme clàssic, fent distincions als seus principis. Per començar, va reconèixer que hi ha plaers que no es podenquantificar, com l’estètic o l’espiritual. Va atorgar el caràcter qualitatiu al plaer, a més del quantitatiu establert per Bentham.També va introduir el concepte de dignitat de la persona. Això es recull a la seva obra “L’utilitarisme”.També va establir diferents tipus d’utilitarisme doncs hi ha casos on no està clar si el principi d’utilitarisme és el més correcte.Per això, s’ha de distingir entre l’aplicació de l’utilitarisme de l’anàlisi de casos particulars (l’acte) i a l’àmbit general (la regla).

Mill també coincidia en alguns aspectes amb HUME, doncs tenia en compte el gaudi solidari, doncs si al nostre entorn la Gent noés feliç, nosaltres tampoc ho podrem ser. Té en compte la virtut com a mitjà per assolir la felicitat: “Aquells que desitgen lavirtut per raó d’ella mateixa, o bé la desitgen perquè la consciència de posseir-la és un plaer o perquè la consciència de trobar-se’n privat és un dolor”. Correspon al model d’ètica deontològica, on a diferenciada de la de la teleològica, les accions no es fanper la conseqüència sinó pel fet de que s’ha de fer per ser un criteri universal.

4. Compareu la idea de virtut de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts). (Àngel R., 2B/11-5-06)La idea de virtut de John Stuart Mill està molt relacionada amb el plaer en general. Segons Mill, l'acció pot ser més o menysvirtuosa segons el plaer que reporti. Així,, també s'identifica amb el concepte d'utilitat. La idea de virtut de Plató es relacionaamb la idea de saber, que s'entén com aquell individu que es guia per la raó i no cedeix als impulsos o les emocions osentiments. El virtuós és aquell que gaudeix la vida perquè segueix la raó.

(M arc V. Curs 2009-10)Gairebé podríem dir que, per a Mill, la virtut té una lectura humeana, és a dir, no n’hem tingut mai cap impressió empírica i, pertant, el més segur és que existeixi com una idea composta només en l’àmbit psicològic.

Per a Plató, en canvi, que creu en un món superior de formes pures, la virtut és l’ideal d’excel•lència al qual tot home savi had’arribar, i que es resumiria en conèixer la idea del Bé i, en conseqüència, fer el Bé.

Mill, per contra, viu la virtut com un ingredient més de la felicitat, amb tota probabilitat psicològic i fictici, i que interessa nomésperquè permet arribar a la meta màxima que és la felicitat. En tot cas, li pot interessar un concepte de virtut unit al de dignitathumana, entès com un saber viure en col•lectivitat procurant la màxima felicitat per a un mateix i per als altres.

5. Creieu que per ser virtuós cal saber suportar el dolor o el displaer? Argumenteu la resposta tant si ésafirmativa com si és negativa (2 punts)(Àngel R., 2B/11-5-06)

Jo crec que sí. L'ésser humà que vol ser virtuós ha de suportar el dolor de qualsevol mena. La vida sempre té bons i malsmoments. L'ésser humà, atesa la seva condició d'ésser natural i animal gaudeix de plaers, però haurà d'afrontar dolors, jasiguin breus o profunds. Com la lluita per la superviviència, els humans lluiten contra el dolor i qui venç guanya el premi (que jano és la mera supervivència, sinó la felicitat). Però crec que el dolor com el plaer són producte de la seva ment, com a reaccióals fets. Viure en societat és la causa de molts dolors, sobretot, psicològics, que poden ser més forts que els pròpiament físics.Moltes coses ens afecten negativament en la societat. D'aquesta experiència s'extreu la idea que la vida és així: dolor i plaer. I sivisquéssim en plena naturalesa ¿seriem més feliços? No. Jo crec que els dolors continuarien, perquè la ment els produiria

d'alguna manera. Llavors, com no queden més formes de vida, això significa que el dolor és inevitable. El plaer i el dolor sónexperiències vitals.... La meditació, portada amb profunditat, ofereix un estat de superació d'aquestes experiències vitals, segonsdiuen els mestres de la meditació, és clar....

¿Qui és més virtuós, aquell que suporta el dolor o aquell que ignora el dolor (com el plaer terrenal)? Em sembla que els últimssón més virtuosos.

(Marc V.. Curs 2009-10)


(Marc V.. Curs 2009-10) Jo crec que suportar el dolor no concedeix la virtut, sinó la paciència i, en últim terme, la resignació.Només és virtuós suportant el plaer aquell que suporta un dolor que, en cas de no ser important, portaria conseqüències moltpitjors. És doncs, virtuós aquell que suporta la síndrome d’abstinència perquè vol deixar la droga, però no aquell que es mostraindiferent davant el patiment aliè. La virtut es troba sempre, doncs, en aquell que lluita per deturar el dolor, per la seva dignitat illibertat i per les del seu voltant

Nietzsche

Opció B: PAU Juny 2006.

En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea de “bo” d’una forma prèvia i espontània, és a dir,a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que és “dolent”. Aquest conceptede “dolent” d’origen noble i aquella idea de “pervers” sorgida de la perola de cervesa que és l’odi insaciable (...)són molt diferents, per bé que ambdós termes, “dolent” i “pervers”, sembla que es contraposen a la mateixa ideade “bo”. Tanmateix, la idea de “bo” no és la mateixa: només cal que hom es pregunti qui és pròpiament “pervers”en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta rigorosa és aquesta: precisament “l’home bo” de l’altramoral, precisament el noble, el poderós, el dominador, simplement que acolorit, interpretat i vist de reüll per lamirada plena de verí del ressentiment.

NIETZSCHE. La genealogia de la moral, I


2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15paraules en cada cas. (1 punt).

a) "home noble"; "ressentiment"

3. Per què diu Nietzsche que aquell que la moralitat del ressentiment anomena “home pervers” és l’home noblemateix? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguinpertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) (3 punts).

4. Compareu la concepció de la moralitat de Nietzsche amb una altra concepció de a moralitat que es pugui trobaren la història del pensament (2 punts).

5.Creieu que Nietzsche té raó en la seva crítica als valors de “bo” i “pervers”, tal com els caracteritza la tradiciójudeocristiana? Raoneu la resposta. (2 punts).

Exemple 1

1.En este texto Nietzsche critica la moral tradicional que clasifica a los hombres en “buenos” y “malos” de una forma apriorísticabasada en la definición de bien sobre la propia persona y la de mal en lo opuesto. Él afirma en este fragmento que el rechazadopor “los buenos” de esa moral es en realidad el noble (y no el perverso como es calificado).

(Puntuació: 2 punts)

2.

a. El significado que Nietzsche da a esta expresión en el texto es irónico; en este caso el “hombre noble” se refiere al

considerado bueno según la moral tradicional.

b. El resentimiento, tal y como aquí aparece referido a la moral, es el rechazo a los valores vitales y el odio irracional haciaellos.

3. Cuando Nietzsche se refiere al “hombre perverso” y afirma que es en realidad el “hombre noble” está llevando a cabo la

crítica a la moral tradicional. Él consideraba que los valores que rigen en nuestra sociedad son decadentes y opuestos a la

vida, que son unos valores nacidos del resentimiento, y el miedo de algunos individuos (que son denominados “buenos”según las pautes de esa moral) hacia otros valores vitales que no son otra cosa que un sí a la vida..

Nietzsche afirma que el origen de esta decadencia e inversión del concepto de nobleza se encuentra en la filosofía socrática

y platónica. Ambos filósofos rompieron una tradición de valores vitales que imperaba en la Antigua Grecia: los hombres

buenos y nobles eran aquellos que seguían sus pasiones e instintos y que, en definitiva, amaban la vida. No obstante, con lafilosofía y moral platónica estos valores fueron alterados: “el bueno” pasó a ser aquél que mediante el uso único de la razón

conocía las ideas absolutas y universales de Bien, Belleza y Justicia, y por lo tanto, se comenzó a ensalzar un tipo de moralintelectual y reduccionista que dejaba de lado el mundo físico, las pasiones y los instintos, es decir, la misma naturaleza

humana. Nietzsche criticaba además que esta concepción distorsionada de hombre noble continuó en Occidente gracias a

la imposición del cristianismo. La religión cristiana jugó un papel muy importante en la extensión de los valores decadentesque Nietzsche rechazaba. Unos valores, como el arrepentimiento, la compasión, la humildad..., que él calificaba de valores

del ganado, de la masa. Unos valores destinados a reprimir a aquellos que deseaban ser diferentes, a los que eran

diferentes. Estas personas que se oponen a los valores universalizadores eran los considerados perversos y malos por esamisma moral, y sin embargo, para Nietzsche eran los más nobles, los que podrían llegar al superhombre. Para él, ésta era

la máxima expresión de la nobleza humana, el último exponente de la superación . Pero estas personas, los verdaderosnobles, intentaban ser reprimidas por aquellos que les tenían miedo, por los defensores a ultranza de unos valores que les

proporcionaban la tranquilidad de no tener que elegir. Por este motivo Nietzsche recogió en su filosofía el derecho de los

individuos que quisieran llegar al superhombre a utilizar la fuerza y la violencia contra aquéllos que, en nombre de lasupuesta verdadera moral, intentaran doblegarlos y mantenerlos dentro del redil.

Porque Nietzsche es consciente de que eso podía pasar, los valores decadentes que él criticaba, consideraban iguales (y


Porque Nietzsche es consciente de que eso podía pasar, los valores decadentes que él criticaba, consideraban iguales (y

“buenos”) a todas las personas, y esto él no lo aceptaba. El verdadero hombre noble cree en la jerarquización, la igualdad

no existe, cada uno es el único responsable de hasta dónde quiere llegar: si prefiere quedarse en la opresión o por elcontrario desea emprender el camino de la mejora personal. Este camino que el individuo debe recorrer para llegar al

verdadero hombre noble.

Nietzsche lo representó metafóricamente en tres estadios. El primero de todos era el del camello, animal de carga

oprimido por los valores decadentes de la sociedad que intentaban impedir que sea distinto, éste debía soportar este pesoy liberarse. Tras él venía el león, dueño de sí mismo y de su voluntad pero incapaz de generar nuevos valores. Y,

finalmente, el último estadio era el del niño, que está vacío (nihilismo crítico), pero puede crear sus propios valores. Estosvalores serán los denominados por Nietzsche “la nueva moral” y que serán los que definitivamente conviertan al hombre en

un “hombre noble”, opuesto al denominado de la misma manera por la moral tradicional.

(Puntuació assolida: 3 punts).

4.La concepción de la moralidad de Nietzsche presenta ciertas semejanzas, así como diferencias, con el planteamiento de

Stuart Mill.

Mill, como filósofo utilitarista, calificó como “bueno” aquello que proporcionaba el máximo placer a la mayoría (sociedad),

ya que se regía por el principio de utilidad de máxima felicidad.

Esta felicitad colectiva debía partir de la generalización de la felicidad individual (según el método inductivo que va de loparticular a lo general), felicidad que por otra parte estaría garantizada por un conjunto de leyes destinadas al efecto,

combinadas con el ejercicio de una serie de placeres tanto intelectuales como físicos. Y es aquí donde e encuentra un

punto de posible similitud entre los dos, aunque también un número considerablemente más elevado de discrepancias.

El punto común sería el reconocimiento de la importancia de los placeres, ya que para Nietzsche éstos se hallaban en labase de todo lo “bueno”, o mejor dicho, noble. No obstante, también se encuentra aquí la diferencia, ya que Mill hacía

prevalecer los intelectuales sobre los físicos, cosa que Nietzsche no hizo. Para él, el hombre noble sólo había de cultivar las

pasiones e instintos (el campo físico). Además, el hecho de que Mill utilizara leyes que, además de ser normas, erandestinadas a un colectivo, supone el alejamiento total de Nietzsche. Esto se debe a que el vitalista no contemplaba en

ningún momento el colectivo: la sociedad, como elemento de unión, no existe, sólo importa el individuo y es él mismo quien

debe elaborar sus propios valores que le garanticen su propia felicidad, ya que en ningún momento debe someterse a lavoluntad de los otros.

Finalmente, aquí podríamos señalar otra pequeña similitud entre lo “bueno” para Mill y Nietzsche, en cuanto a la libertad

individual, ambos consideraban que es una característica intrínseca de lo bueno y lo noble.

En resumen, hemos visto que los conceptos de “bueno” de Nietzsche y Stuart Mill son básicamente muy distintos, aunque

comparten algún punto común.

5.En mi opinión, Nietzsche tiene una parte de razón cuando afirma que los tradicionalmente considerados valores buenos sondecadentes. Estoy de acuerdo en que, si bien es cierto que valores como la humildad, la igualdad, la compasión... pueden serconsiderados indiscutiblemente buenos, si son tergiversados como es el caso de la tradición judeocristiana, pueden dar lugar alos valores criticados por Nietzsche. Nuestra sociedad piensa en principio que estos valores están destinados a mejorar nuestraexistencia y hacerla más pacífica, pero en ocasiones sólo son un instrumento para mantenernos a todos controlados, como sifuésemos un rebaño. Éste es el punto criticado por Nietzsche, el empleo de unos conceptos, que creo no tendrían por qué sernegativos, como modo de control.

No obstante, en el punto en el que no estoy de acuerdo con él es en el empleo de la fuerza para acabar definitivamente conesos valores. Yo creo, probablemente siendo demasiado inocente, que hay otras formas de mejorar los valores de la sociedad.Pienso que si desapareciera la institución que los ha manipulado podrían brillar con todo su esplendor. Ya que el ser humano esun animal curioso, por una parte es capaz de crear un modelo que garantice su supervivencia, pero por otra, destruye esemismo modelo en su perjuicio.

Sin embargo, el hecho de que esos valores fueran “purificados” implicaría ciertas modificaciones en su sentida pues tras tantoti8empo cargándose de un sentido decadente necesitarían recuperar su significado original y natural. Póngase por caso laigualdad. Cometeríamos un error si nuevamente quisiéramos uniformizar a la raza humana; la libertad debe ser entendida comoigualdad de oportunidades, tras la cual cada uno demostraría sus capacidades en el proceso de superación nietzscheano. Poreso mi opinión general sobre la moral de Nietzsche es la aceptación de la parte reformadora pero con la ausencia de la violenciaya que mientras exista algún tipo de opresión no habrá ni “hombre nobles” ni libertad.

(Puntuació assolida: 2 punts)

Exemple 2.

1.La idea principal que afirma l’autor en aquest text és que l’home noble, és a dir, aquell que ha assumit els valors propisde la moral del senyor, ja té per si mateix i de manera autosuficient el concepte i la realitat del que és “bo”; a partir d’aquí,

doncs, també coneix el que és “dolent”. En la moral de l’esclau i del ressentiment, en canvi, la idea del que és “bo” ve

imposada per una suposada metafísica i, en conseqüència, mancada per uns valors “antivida”. Per tant, tot home virtuós inoble és titllat de “pervers”.

(Puntuació: 2 punts)

2.“home noble”: és aquell que ha asumit els valors de la moral aristocràtico-guerrera del senyor (vitalisme, força innocent...)

“ressentiment”: és l’odi i la frustració propis de la moral de l’esclau fruit dels valors decadents que els hi han estat imposats.

3.Nietzsche afirma que aquell que la moralitat del ressentiment anomena “home pervers” és l’home noble mateix degut a latransmutació dels valors que tingué lloc arran de l’aparició de la filosofia tradicional i de la religió judeocristiana.

Durant la Grècia clàssica, predominava la moral del senyor, és a dir, l’home noble. Estava constituïda per uns valors basats en el


Durant la Grècia clàssica, predominava la moral del senyor, és a dir, l’home noble. Estava constituïda per uns valors basats en elvitalisme, la creació, la superació... En definitiva, hi predominava l’esperit dionisíac sobre l’apol•lini o, si més ne, hi convivien,ambdós amb una certa equitat.

Aquests valors, però, es trenquen amb l’aparició de la filosofia socràtica i platònica. La concepció d’una metafísica, el menyspreupel coneixement sensible i la interpretació d’un dualisme antropològic on l’ànima és superior al cos comportarà el rebuig per lavida física i pels plaers que la regeixen.

Aquesta transmutació de valors i la creació de la moral de l’esclau es confirmaran amb l’aparició de la religió judeocristiana, onels valors esdevindran decadents i predominaran el ressentiment, el sentiment de culpa, la resignació...

Per això Nietzsche proposa i afirma que “Déu ha mort”. Aquests valors decadents s’han evidenciat com a miserable i cal, pertant, assumir la mort de Déu.

A partir d’aquí, tenim dues opcions: la de l’últim home, que viu immers en un etern nihilisme, o arribar al “superhome”, és a dir,adoptar la creació de nous valors i retornar la moral, del senyor.

La voluntat de poder serà l’element fonamental que ens conduirà cap a aquest estadi superior. Aquest poder,però, no ha de serentès com a una imposició, sinó com a creació i interès que, de tan evidents, es manifesten amb majestuositat.

(Puntuació: 3 punts). Observació: l’exposició és magnífica i molt clara, tot i el seu estil escuet.. Quan parla, però,de Grècia clàssica seria més convenient parlar de Grècia arcaica, perquè també Sòcrates i Plató formen part de laGrècia clàssica).

4.La moralitat nietzscheana, basada, com ja he comentat abans, en uns valors vitalistes i dionisíacs, i on els plaers ocupen unlloc primordial, és completament oposada, per exemple, a l’ètica platònica.

Plató sostenia que la moral de l’home havia d’estar basada en intentar assolir la saviesa. Aquesta consisteix en assolir el majorconeixement possible de les tres màximes idees (bé, bellesa i justícia). Una altra fita a assolir era l’harmonia, consistent enl’equilibri de les tres ànimes (intel•lectual, irascible i concupiscible).

Així doncs, la moral platònica està supeditada al coneixement intel•lectual i refusa o, si més no, menysprea els plaers físics.D’aquí que Nietzsche dediqui part de la seva obra a criticar la filosofia socràtica i platònica i a qüestionar la seva validesa.

(Puntuació: 2 punts).

5.Segons el meu criteri, Nietzsche té raó en la seva crítica als valors de “bo” i “pervers” tal i com els caracteritza la tradiciójudeocristiana.

La transmutació de valors que aquesta va dur a terme la considero un greu error que encara avui dia estem pagant, ja que lasocietat occidental continua marcada pel ressentiment i per la moral de l’e0sclau i del ramat a la qual Nietzsche feia menció.

Sota el meu punt de vista, no es pot caure en l’error d’identificar “igualtat” amb “justícia”, i s’ha d’aconseguir que tothomextregui el millor de si mateix per a la seva superació i per a la pròpia evolució de la societat, fugint d’absurds prejudicis iprescindint de la metafísica.

(Puntuació: 1 punt de 2)Observació: No concreció en l’argumentació. Es dedica més a la descripció del que diu Nietzsche que en desenvolupar la pròpiaopinió (acord o desacord respecte de Nietzsche)

Exemple. Resposta a la pregunta 4

La moralitat de Nietzsche, que diu sí a la vida mitjançant l’afirmació “Déu ha mort”, desacredita tots els valors , fins als dogmescatòlics i als valors de la moral occidental. Ell es contraposa a Shopenhauer (que deia que com les persones saben que moriran,són pessimistes i per no ser-ho hem de renunciar a la voluntat de viure) i proposa el superhome, que tindrà com a únic valor lavoluntat de viure. Aquest superhome gaudirà d’una voluntat de poder que és inconscient i involuntària.

En canvi en la història del pensament hi ha hagut altres concepcions, com ara la moral provisional de Descartes. Descartes,després d’aplicar el dubte metòdic, les persones han de tenir una forma d’actuar fins arribar al coneixement i la veritat. Per aixòva preparar quatre formes d’actuar. Nietzsche des d’aquest punt ja no estaria d’acord, ja que ell creu en aquell superhome lliurei sense normes, per això no acceptaria la proposta de quatre normes morals.

Descartes manifesta en la seva primera pauta que hem de seguir les lleis de l’Estat i la moral del superhome de Nietzsche maiacceptaria la senda per igualar la situació de les persones.

Descartes expressa en la seva segona pauta que haig de ser ferm en les coses que penso, i la moral del superhome deNietzsche no entra en contradicció amb la seguretat d’un mateix i la permesa.

Descartes diu en la seva tercera pauta que haig de canviar jo abans que intentar canviar als demés, i la moral del superhome deNietzsche no estaria d’acord, ja que això comportaria subordinar-se a la moral dels ressentits, per exemple.

Descartes afirma en la seva darrera pauta que s’ha de buscar sempre la veritat, i la moral del superhome de Nietzsche no entraen contracció amb aquesta pauta, fins i tot pot interpretar que buscar la veritat és entendre que els dogmes cristians, perexemple, ens diuen no a la vida.

PAU 2007

En l’estat de naturalesa, l’individu, si vol preservar-se dels altres individus, ha de fer servir l’intel•lecte, gairebésempre, només per fingir; però l’home, tant per necessitat com per avorriment, vol viure en societat,gregàriament, de manera que necessita un tractat de pau, per fer desaparèixer del seu món una guerra de totscontra tots constant. Aquest tractat de pau duu amb ell el primer pas per a la consecució d’aquest misteriósimpuls cap a la veritat. En aquest mateix moment queda fixat el que, a partir d’aleshores, ha de ser “veritat”, ésa dir, s’ha inventat una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i el poder legislatiu delllenguatge proporciona també les primeres normes de veritat en néixer, per primera vegada, el contrast entreveritat i mentida.

NIETZSCHE. Veritat i mentida en sentit extramoral


L’estat de naturalesa es caracteritza per la depredació mútua. A l’humà no li cal la raó sinó la força per tal de sobreviure. Però,com també tendeix a viure amb els altres, necessita unes normes que facin possible la convivència, i aquesta convivèncianecessita d’un llenguatge per comunicar el que és acceptable i el que no ho és; això es fa fent ús de la raó a través del


necessita d’un llenguatge per comunicar el que és acceptable i el que no ho és; això es fa fent ús de la raó a través delllenguatge i la imposició d’una suposada veritat objectiva (de fet és inventada).

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15paraules en cada cas (1 punt)

a) “estat de naturalesa” pre-civilització. situació de no control dels instints agressius.b) “guerra de tots contra tots”. L’egoisme porta a la depredació continua d’uns contra els altres.

3. Per què diu Nietzsche que la “veritat” és “una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria” que és“inventada”? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguinpertinents, encara que no apareguin explícitament en el text (3 punts)

La veritat està al servei de les normes per tal d’aconseguir la pau i la superació de l’estat “salvatge” basat en la força. Lesnormes són instruments per tal de domesticar els nostres instints i “civilitzar-nos”. Són per tant artificials per tal de disciplinar-nos i mitigar o frenar la nostra agressivitat i violència vers els altres. Ens faciliten la convivència amb els altres, però ens treuenla llibertat d’acció. Per tal que els membres d’una societat les obeeixi cal aconseguir fer-les passar per vertaderes, fixes,objectives i permanents, per tal de fer-les respectar. En aquest sentit val a dir que no són “naturals”, sinó artificials o“inventades”. Per part de qui? Del poder. El poder crea el saber que més li convé.

La naturalesa és l’autèntica realitat, que és per definició incontrolable i inefable. Per contra, el llenguatge que utilitzem per tal decomunicar-nos sempre és una pàl·lida mostra de la realitat, o una de les infinites cares que la naturalesa canviant ens mostra. Através del llenguatge els poderosos en cada circumstància històrica imposen unes normes i una veritat per tal de fer-les compliren favor de la seva condició i/o interès, i facilitar així la vida en comú. Imposen aquesta realitat “virtual” com si fos obligatòria ila única possible o “vertadera”. El llenguatge, per tant mai, no és objectiu sinó que sempre és enganyós doncs obeeix a lavoluntat dels poderosos de cada moment. En definitiva, tot llenguatge, tot coneixement que es transmet amb el llenguatge, ésfugisser, enganyós, il·lusori, ja sigui el dels valors, ja sigui el coneixement científic. En conclusió, la vida no es deixaconceptualitzar mai, sinó és traint-la o deformant-la

Nietzsche arriba a aquesta conclusió després de diagnosticar que la societat occidental està malalta, és insana, que viu en unengany, doncs és una societat que nega la vida, i que, lluny d’acceptar aquesta (plena de dolor, de sofriment, i també de plaer,en una relació contradictòria), intenta defugir del dolor i de la lluita constant que la vida representa.

Segons Nietzsche, ja en la última època de la tragèdia grega clàssica, en el bressol de la nostra cultura, es va voler suprimirl’element dionisíac en favor de l’apol·lini exclusivament. La tradició socràtico-platònica va intentar crear un món artificial tot fentcreure que el món físic, el del cos, el dels instints, no era fiable, i va optar per dividir l’ésser humà en dues parts: la part bona,la raó, i la dolenta i menyspreable, la dels sentits. Aquesta tradició va optar per assignar l’autenticitat i la veritat al món de laraó, al món dels conceptes.

Amb aquest camí traçat, el cristianisme va poder imposar la seva visió d’un món més enllà de la vida on s’aconseguiria lafelicitat (la salvació), tot renegant de la vida terrena i la supressió dels desigs (ascetisme). Si Sòcrates-Plató van començar perdonar prioritat a la raó, el cristianisme va acabar per capgirar els valors que fins aleshores havien predominat en la societataristocràtico-guerrera.

A la Genealogia de la moral, Nietzsche estableix que els valors (aquelles pautes que guien la nostra conducta i li donen sentit),no són vertaders ni immutables, ni permanents, sinó canviants doncs depenen de qui els ha imposat o de qui té el poder permantenir-los vigents. El cristianisme (la casta sacerdotal, segons Nietzsche) capgira els valors aristocràtics propis d’una societatguerrera, basada en la força , i en la “violència innocent i natural” i imposa uns valors contraris. És el que Nietzsche anomena lamoral o la rebel•lió dels esclaus, dels febles, els ressentits, que, ja que no són forts reneguen de la força, però imposen unaaltra tipus de violència, una violència mesquina, que va contra el cos, contra els instints, contra tot allò que és natural o vital. Ésla moral dels “febles”.

Aquesta perversió arriba a l’extrem de Schopenhauer quan proclama, fins i tot, que som esclaus de la vida i que hem de defugirde la seva opressió (nihilisme passiu). Schopenhauer estableix una equivalència entre llibertat i negació de la vida. Aquesta ésl’autèntica perversió que s’ha donat en la societat occidental.

En suma, Nietzsche afirma que una societat així està malalta car no accepta el dolor i el sofriment que comporta el mateix viure,i que cal construir sobre les runes dels valors actuals uns nous valors que afirmin la vida i la joia de viure, com el nen(“superhome”) que no es cansa mai de gaudir de cada instant (“etern retorn”). A aquest procés l’anomena “transvaloració” o“transmutació de valors”. Enderrocar allò que no serveix per construir-ne de nou. I això només és possible si ens convencemque tots els valors (i tot allò que ens han fet creure que era immutable) són passatgers i canviants, i també que també podenser modificables, segons la voluntat de poder, al servei de la vida. La voluntat de poder caldria interpretar-la com aquella actitudque ens permet no haver-nos de sentir incòmodes amb les dificultats, sinó només amb el nostre fracàs si no sabem fer queprodueixin res bell. Així com els grecs antics no esporgaven les adversitats sinó que les cultivaven; així com els dentistes ja no

arrenquen queixals per evitar que facin mal, doncs així mateix cal respondre amb saviesa a les dificultats que ens podenanorrear: tallar les arrels negatives significaria ofegar, simultàniament, els elements positius que podrien brotar de la tija de laplanta.

4. Compareu la idea de Nietzsche que la societat es basa en la imposició d’enganys i il•lusions, com si fossinveritats objectives, amb una altra concepció de la societat que es pugui trobar en la història del pensament (2punts) Pregunta oberta. Proposta:

Podem trobar el contrast amb les teories filosòfiques i polítiques de Plató.Plató afirma que la veritat existeix si ens esforcem en captar allò constant i permanent més enllà de les aparences; si ensesforcem per captar les idees. Gràcies a aquest esforç que duu a terme mitjançant la raó, l’ésser humà es pot conèixer a simateix, el món que l’envolta i com ell hi encaixa en un ordre perfecte. A això ho anomena la idea el Bé, la que englobaria tot. Elsque siguin capaços d’assolir aquest objectiu poden arribar a una certa “immortalitat” a través del coneixement de l’ordre total(cosmos): són els filòsofs. En el pla polític, aquests savis/filòsofs són els que haurien de governar la societat, doncs són els queno es deixen endur per les modes, ni pels egoismes, ni pel profit personal, i així poden governar pel bé de la societat, car hanassolit allò que és realment vertader i beneficia tothom, el bé comú. Perquè saben en què consisteix la Justícia (cadascú està enel lloc que li pertoca segons les seves capacitats).

Per tant, la concepció filosòfica i social de Plató es basa en que la veritat existeix i que els savis/filòsofs poden copsar-la. Percontra, Nietzsche considera que la veritat és una il•lusió que imposen aquells que tenen la força i la voluntat per imposar-la. Laveritat és un “traje” massa estret per una cosa tan gran com la vida, la naturalesa, l’autèntica realitat. Segons Nietzsche totasuposada veritat no és més que un invent, un engany. Qui afirmi l'existència de veritats fa trampes, doncs la realitat, la vida, lanaturalesa no es deixa encorsetar ni pel llenguatge, ni pels conceptes ni per la ciència. La vida no es domesticable doncs sempreés canviant i atzarosa (caòtica) per definició. Així, doncs, qualsevol poder que intenti legitimar-se en una suposada veritatimmutable, en uns valors suposadament permanents, és un farsant i mentider.

5. Creieu que Nietzsche té raó quan defensa que el que ordinàriament reconeixem com a “veritats” no tenenvalidesa objectiva, perquè són el resultat d’imposicions socials? Raoneu la resposta (2 punts)Pregunta oberta.Proposta:

Opció 1. Crec que sí, que les “veritats” són aquells sabers que els que ostenten una posició superior en la societat imposen alsaltres, per tal de no haver d’emprar la força, com si fossin els contes que expliquem als nens perquè s’hi conformin i ells hoprenen com la veritat o perquè tenen por d’enfrontar-se al poder de l’adult. Tot saber necessita d’una certa violència “suau”, de


prenen com la veritat o perquè tenen por d’enfrontar-se al poder de l’adult. Tot saber necessita d’una certa violència “suau”, dela repetició, ja sigui al si de la família, dels llibres de text, de l’escola, dels mitjans de comunicació, de la publicitat, etc... Demanera que, al final, trobem normal situacions que, probablement, en el futur trobarem com absurdes o injustes. ¿Qui sap siallò que és la base del capitalisme, la competitivitat ferotge, l’egoisme, el voler sempre tenir més, d’aquí un temps, no hotrobarem com un infantilisme de la humanitat?

Opció 2. Crec que no. Per molt que ens hi entossudim, hi ha veritats que són objectives. Si em llenço d’un tercer pis,probablement acabaré fent-me papilla.. I si fem cas a determinades veritats, com les científiques, és perquè la societat funcionai no som estúpids en no fer-lis cas. Si fem funcionar avions, trens, etc., si dominem la naturalesa, és perquè hem arribat acopsar els seus secrets, i no són fruit d’il•lusions passatgeres ni d’enganys. En definitiva, crec que Nietzsche no té raó: hi haveritats de debò, que no canvien. Fins i tot, també la compassió forma part de la naturalesa, dels nostres instints més primaris.Probablement aquests instints de solidaritat ens han donat la primacia sobre les altres espècies. També podem considerar com“natural” fer ús de la raó i fixar determinats coneixements com si fossin fixos i objectius, doncs ens ajuden a viure.

PAU. Juny 2011. Opció B-Però, per què parleu vós encara d'ideals més nobles? Acceptem els fets: ha vençut el poble (o "els esclaus", o"la plebs", o "el ramat", o com vulgueu anomenar-ho) i, si això s'ha esdevingut mitjançant els jueus, oidà!,aleshores és que dins la història universal cap poble mai no havia tingut una missió com aquesta. "Els senyors"han perdut. Ha guanyat la moral de l'home vulgar. Hom pot considerar alhora aquesta victòria com unenverinament de la sang (...). Però, sens dubte, aquesta intoxicació ha reeixit. L'"alliberament" del gènere humà(el seu alliberament respecte als "senyors", vull dir) va per bon camí. Palesament, tot esdevé jueu, o cristià, oplebeu (tant se val quin mot s'empri!). L'avanç d'aquest enverinament a través del tot el cos de la humanitatsembla impossible d'aturar.

Friedrich Nietzsche. La genealogia de la moral, I

1. Expliqueu breument (entre 60 i 80 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (2punts)

En aquest text l'autor ens parla de la victòria de la moral dels esclaus per sobre de la moral dels senyors. Tracta també decatalogar allò plebeu, cristià o jueu com a pertanyent a la moral dels esclaus i considerar la victòria d'aquesta moral com unenverinament, és a dir, una pèrdua de la capacitat de generar valors propis i també una pèrdua de la individualització.

2. Expliqueu breument (entre 5 i 15 parauels en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: (1punt)senyors: aquells que són capaços de superar els valors tradicionals i generar els seus propis valors--> són els defensors dels valors vitals

enverinament: propagació de la moral esclava i pèrdua de la capacitat de produir valors.--> perdre els valors vitals a favors dels tradicionals

3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text: "ha vençut el poble". (En la resposta, us heu de referir alsaspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)(3 punts)

La filosofia de Nietzsche està considerada com una filosofia molt destructiva amb els fonaments de la cultura occidental. Bonapart de la seva crítica la dirigeix a figures gregues tals com Plató i Sòcrates, però també cap a les religions com el cristianisme.Segons Nietzsche, el cristianisme no és més que el platonisme pel poble.

Una part de la crítica cap a aquests autors grecs és el seu menyspreu a l'esdevenir. Nietzsche és considerat un seguidor delpensament d'Heràclit, pel qual tot és canviant i res idèntic en si mateix. Això s'entén si situem a l'autor en un context de canviintens, probablement influït per Charles Darwin, amb la seva teoria de l'evolució de les espècies, negant el creacionisme idefensant el canvi.

En la crítica al cristianisme, aquest pensador s'oposa fermament a la moral dels esclaus. Per a Nietzsche, la religió cristiana, aixícom d'altres religions han manllevat a l'home la seva capacitat per ser únic, la capacitat a la individualitat que els és negada, noreconeguda des dels presocràtics. La moral esclava és la que se sotmet a idees com les d'una vida després de la mort, restantimportància a la vida, amb la idea d'aquest consòl que ofereix el més enllà cristià.

Aquest filòsof, doncs, és un autor vitalista. La seva filosofia defensa la vida. Plató va escriure que la filosofia serveix peraprendre a morir. Nietzsche es contraposa totalment a aquest pensament. Filosofar és viure, ens dirà, utilitzant la voluntat depoder. Aquesta voluntat de poder no és més que l'autoafirmació d'un mateix, les ganes de viure per sobre de qualsevol altracosa.

Des de la visió vitalista del món és capaç de proporcionar una solució a la moral dels esclaus. Considera necessari canviaraquesta moral per una que superi la imposició de valors a la que el poble es troba sotmesa. Des d'aquesta perspectiva proposala moral dels senyors. Els senyors són aquells qui superen els valors preestablerts per la cultura europea i arriben al nihilismeactiu.

Algú catalogat com a senyor és aquell qui no té por a l'esdevenir del món. No necessita preocupar-se per qüestions metafísiquesperquè és capaç d'acceptar el dolor present a la seva vida i superar-lo mitjançant les ganes de viure. Els senyors són capaçosde construir els seus propis judicis morals mitjançant valors que ells mateixos inventen, en funció dels seus sentiments i els seusinteressos, indiferent al fet que el canfi pugui fer-los variar.

Nietzsche, doncs, al comparar aquests dos models morals, veu evident que predomina la moral dels esclaus. S'adona que lareligió ha fet als homes miserables i porucs. Ha vençut el poble, s'ha imposat aquesta moral que nega la vida i por a l'esdevenir.

4.Compareu la noció de moral noble o ideals nobles de Nietzsche amb una altra concepció de la moral que es puguitrobar en la història del pensament occidental (2 punts)Plató-Nietzsche

La filosofia de Nietzsche ha estat una filosofia destructiva contra les arrels del pensament occidental. La seva crítica s'hapersonalitat en autors com Plató, que no consideraven les teories del món canviant que proposà Heràclit. Per a Nietzsche,

aquests autors no eren capaços d'entendre el món canviant i per això explicaven la seva filosofia en ells.

Considerem, doncs, la filosofia de Nietzsche com a contraposició del pensament platònic. És evident que les diferències que espresenten són notables.

-La moral de Plató tenía una intencionalitat reformadora: en un ambient de crispació política ocasionat pel govern dels TrentaTirans, Plató volia canviar la societat. Per fer tal cosa, aquest autor grec es valia d'uns valors perfectes, universals, que servissinper a tota la polis i servissin de fonament per un govern just. Per parlar d'aquests valors, el pensador grec utilitzava la seva

social Search


per a tota la polis i servissin de fonament per un govern just. Per parlar d'aquests valors, el pensador grec utilitzava la sevaseparació metafísica del món. En un món, el captat pels sentits, es trobaven les aparences, les imatges. En l'altre món, el de laraó, Plató situava la realitat, els conceptes que perduren per sobre del canvi.

Aquests valors, doncs, presents al món de les idees, eren immutables i exactament els mateixos per tots. Per accedir a ells,l'home només necessitava usar la dialèctica, ja que aquests valors es troben a dins de l'ànima, com argumenta amb ideesinnates en la seva teoria de la reminiscència.

Nietzsche, però, no considera aquests pensaments com a correctes. Per a aquest pensament, el món intel·ligible no és més queuna ficció, al igual com el més enllà, l'únic món real és el sensible, el que capten els sentits. La negació del món que es trobaper sobre el devenir, serveix com a fonament per a negar l'existència de valors universals per sobre del canvi. Nietzsche, totparlant de la idea del "superhome", creu que la humanitat ha de ser capaç d'abandonar aquests valors imposats com auniversals per a tots i crear els seus propis, en funció dels seus interessos i els seus sentiments.

En resum, Nietzsche critica durament la moral platònica i tota la seva filosofia, proposant un cert relativisme moral en contra del'intel·lectualisme moral de Plató.

5. Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent: "La moral predominant avui dia és el tipus demoral que Nietzsche anomena moral dels esclaus". Argumenteu la resposta. (2 punts)

La moral dels esclaus, per Nietzsche, és aquella que tenen les persones que es sotmeten, que accepten com a pròpies i sónincapaços de crear conceptes nous.

El cristianisme, durant tota la seva existència, ha sigut una representació perfecta del que Nietzsche considerava com a moralesclava, per la manera d'intentar evitar el dolor, sense plantar cara a la vida, recordant que en morir els espera "el més enllà",amb felicitat absoluta.

Per tant, si es plantegem analitzar la societat actual i buscar la raó esclava, ràpidament ens trobem amb una diferènciaimportant: la religió ha perdut molta importància. La majoria de la població occidental no creu en les religions ni en una vidadesprés de la mort, però això no implica necessàriament que es trobin fora de la moral dels esclaus. Si tornem a analitzar lamoral esclava que denomina Nietzsche, veiem que no es tracta únicament de creure en una vida eterna. També és esclau aquellque actua pensant en el que la societ considera bo o dolent, aquell qui no té opinió pròpia o aquell qui copia el que veu de lasocietat. Un artista es considera lliure d'aquesta moral, ja que accedeix al coneixement individualment, perquè crea en comptesde rebre.

També podria considerar-se moralment plebeu aquell qui s'evaeix del dolor buscant la beguda per tal de perdre les sensacionsde tristesa. Només es pot fugir d'aquesta moralitat si s'accepta el dolor i es supera.

En conclusió, tot i que la religió hagi perdut importància en la cultura occidental, la moral dels esclaus segueix dominant; moltpoca gent és capaç de crear els seus propis valors

Per comentaris i suggeriments: [email protected]

apunts de tot any + ajuda per les pau + textos resolts

Documents