ANY 2009 — Nº 4 OCTUBRE—DESEMBRE

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO—CATALAN CENTRE OF TORONTO

Reportatge especial sobre els Catalans a Nova York (Pàgines 10, 12 i 13)

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO

2394 Dufferin St. Toronto, Ontario CANADÀ M6E 3S6

P.O.Box 61015, 1840 Eglinton Avenue West Toronto, Ontario CANADÀ M6E 2J4

Email: casalpaisoscatalans@gmail.com Telèfon: (1) 416 784 9992

CONSELL DIRECTIU

2008—2009

President: Josep Lluís Pérez de Arce

Vicepresident: Joan Paül Batlle

Tresorer: Jordi Fornells Pla

Secretari: Salvador Peralta Mir

Consellers: Joan Subirana

Carlos Marcuzzi

Roser Balsells

Lluís Segura

Antonio Téllez

Delegada per Hamilton:

Mercè Masgoret

Delegat per Catalunya:

Joan Paul Batlle

Revista “Flama”

Fundador: Josep Lluís Pérez de Arce

Publicació: Casal del Països Catalans de Toronto

Editors: Socis del Casal

Redacció: Josep Lluís Pérez i Antonio Téllez

Col·laboradors: Socis del Casal

Pàgina 02

Portada: Missatge que es troba a l’entrada de les ofici-

nes de la Delegació Catalana de la Generalitat de Ca-

talunya localitzada en el Rockefeller Centre de la 5ª

Avinguda, Manhattan, en la ciutat de Nova York.

Fotografia: Josep Lluís Pérez de Arce

Els articles publicats a la Revista, son exclusivament

dels seus autors. “FLAMA”, no es far responsable del

seu contingut i no necessariament compateix les opini-

ons dels escriptors.

Pàgina 03

Casal dels Països Catalans de Toronto

Catalan Centre of Toronto

P.O. Box 6105 – 1840 Eglinton Avenue West

TORONTO, ONTARIO - CANADA -

M6E 2J4

RACÓ DEL PRESIDENT

Amics, socis i simpatitzants:

Els mesos de Setembre i Octubre podem dir que han sigut interessants. En primer lloc, el passat

13 de Setembre, varem commemorar la Diada de Catalunya al nostre Centre. El nostre vicepresident en

Joan Paul Batlle, en un discurs emocionat, ens va recordar a tots, els 295 anys d'opressió borbònica on,

per mitjà de la llei de la Nova Planta, varen treure a tos els catalans les llibertats i drets com ciutadans

imposant a la nació catalana les lleis monàrquiques i la llengua castellana.

El cap de setmana següent (20 de Setembre), els representants de les distintes comunitats espa-

nyoles ens varem trobar a Ottawa amb en el nou ambaixador d‟Espanya el Sr. Eudald Mirapeix i al Mi-

nistre de Relacions Exteriors espanyol Sr. Miguel Angel Moratinos. També hi eren presents delegats de

immigració, treball i seguretat social. En aquesta trobada varen tractar de varius assumptes i entre ells

el tema de l' immigració i la seguretat social. En aquesta trobada que anava acompanyat amb el Sr. Joan

Paul Batlle, varem reiterar al Sr Moratinos i a l‟ambaixador Sr. Mirapeix, que la tasca nostra es la pro-

moció de la llengua i cultura catalanes a l'Ontàrio i quelcom ajut econòmic que vostès vulguin donar a

la nostra causa, especialment en la educació, serà sempre benvinguda. Després d‟aquesta trobada, l‟a-

mbaixador va invitar als assistents a esmorzar a la seva residencia on també, varem assistir.

La segona trobada, organitzada per el Casal Català de Nova York (Estat Units), en la qual va-

rem participar en Jordi Fornell (tresorer del Casal) i un servidor, va ser també interessant però, natural-

ment, molt diferent. En aquesta trobada, o xarxa catalana, dels Casals i Institucions catalanes de Nord-

Amèrica varem tenir l‟oportunitat d‟intercanviar punts de vista entre nosaltres i veure la possibilitat de

treballà tots junts per mitjà de NAFCA, institució catalana, fundada l‟any 1999 i que agrupa a tots els

catalans de l‟Amèrica del Nord. Al final de la jornada, varem passar una sèrie de resolucions pel bene-

fici de totes les institucions i centres catalans (publicats a la Revista FLAMA de la nostre pàgina web).

Va tancà la trobada el molt honorable Josep Lluís Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat de Ca-

talunya on ens va fer saber i entendre l' importància dels Casals i institucions catalanes arreu de Món.

Finalment el passat 1 de Novembre, el nostre Casal va commemorar el seu Aniversari i també

celebrar la Festa tradicional catalana de la Castanyada. El Centre agraeix a totes aquelles persones

(mereixen especial menció totes les dones del Centre) que tan desinteressadament varen preparar un

diner extraordinari. Això és el Casal la participació de tots en la promoció de les tradicions, història,

cultura i llengua catalanes.

Josep Lluís Pérez de Arce

L’ ENTREVISTA Heribert Barrera, Expresident del Parlament de

Catalunya per Maria Coll (*)

Quina valoració fa del cas Pretòria.

L’ha sorprès? És un desastre que els Ajuntaments

tinguin competències en urbanisme.

Sempre he estat partidari de l‟auto-

nomia municipal, però menys en

aquesta qüestió perquè, alguns més i

altres menys, alguns amb legalitat i

altres des de la il•legalitat, però moltís-

sims municipis han fet coses que no

s‟haurien d‟haver acceptat. Des d‟a-

quest punt de vista no m‟estranya res.

I personalment? Vostè coneix Lluís

Prenafreta i Macià Alavedra. Sí, són amics meus i mentre no hi hagi

una raó poderosa continuaran sent

amics meus. Del senyor Garzón no

me‟n fio gens. És un monstre

d‟egocentrisme, enemic dels bascos i

dels catalans –durant els Jocs Olímpics

va tolerar la tortura a nacionalistes

catalans-, per tant, mentre no quedin

demostrades les acusacions jo no me‟n

fio. Crec que Garzón ja hauria d‟haver

estat expulsat de la magistratura.

Creu que aquest cas és la punta d’un

iceberg o un cas aïllat? Aquí n‟hi ha molts menys casos cor-

ruptes que a la política espanyola. Nos-

altres no tenim ningú com l‟amic del

rei, el senyor Colon de Carvajal; ni

tenim ningú com els Albertos, que han

estat prou potents i han tingut prous

diners per aconseguir que el Tribunal

Constitucional, canviant tota la juris-

prudència i totes les normes, revoqués

una sentència ferma de presó del Tri-

bunal Suprem. Per moltes coses que hi

hagi als municipis de Catalunya som

lluny de Marbella, Benidorm i llocs

d‟aquests. Nosaltres encara no hem

tingut ningú amb tants alts càrrecs com

el president del Banc d‟Espanya o el

director de la Guàrdia Civil barrejats

en negocis bruts. Per tant, l‟auto fla-

gel·lació que ens fem els catalans em

sembla bé, perquè hem de ser exigents

amb nosaltres mateixos, però no obli-

dem que els altres són molt pitjor.

I del cas Palau, què en pensa? Conec personalment Fèlix Millet, però

no hi he tingut cap amistat. Havíem

coincidit en algun dinar de les entitats

de Barcelona. M‟ha sorprès, però no

tinc cap motiu per doldre-me‟n. Se

sentien rumors, però no creia que les

dimensions del cas fossin així.

Creu que ambdós casos poden per-

judicar les institucions del país? En el cas Millet no s‟hi ha de barrejar

el Palau. El Palau només ha estat una

víctima del senyor Millet. Potser els

patrons podrien haver estat una mica

més malfiats. És absolutament inade-

quat culpabilitzar la cultura catalana

pels actes d‟una persona. Respecte les

institucions municipals, l‟Ajuntament

de Santa Coloma és important, però hi

ha nou-cents ajuntaments més a Cata-

lunya.

Definitivament s’ha trencat l’Oasi

català? O mai ha existit? La política catalana va tenir un cert

nivell d‟entesa mentre hi va haver la

gent de la generació antifranquista. Jo

(Segueix en la Pàgina 5)

Heribert Barrera, Barcelona, 1917.

És un científic i polític català. L‟any 1934

entrà a formar part de la Federació Nacional

d‟Estudiants de Catalunya. Ingressà a les Jo-

ventuts d d‟Esquerra Republicana de Catalu-

nya l‟any 1935. Durant l‟exili, emprengué la

reorganització clandestina d‟Esquerra Republi-

cana de Catalunya esdevenint-ne el màxim

dirigent a l‟interior i secretari general (1976-

1987). Fou president del partit des de 1991 al

1995. Entre el anys 1977 i 1980, va ser mem-

bre del Consell Català del Moviment Europeu

i diputat del Congrés de Diputats (1977-1980).

Del 1980 al 1988, va ser diputat al Parlament

de Catalunya, esdevenint-ne President a la

primera de les dues legislatures (1980-1984).

Fou elegit Parlament Europeu (1991-1994).

L‟any 2000 va se guardonat amb la Medalla

d‟Honor del Parlament de Catalunya. L‟any

2009, va expressar públicament el seu allunya-

ment de les posicions de la direcció del seu

partit ERC. Com a científic, va ser guardonat

amb el premi Prat de la Riba de l' Institut d‟Es-

tudis Catalans per el seu treball Noves contri-

bucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la

teoria de l’acilació intramolecular. Es doctorà

en ciències físiques a la Sorbona.(Paris)

(*) Aquest interviu ha segut reproduït de la pàgina web: www.elsingulardigital.cat

Pàgina 04

L’Entrevista…… (Ve de la Pàgina 4) Heribert Barrera , Expresident de la Generalitat ...

era un d‟ells, un dels més vells. Ara,

actualment, hi ha gent nova i la situa-

ció ha canviat. Però repeteixo, si ens

comparem amb la política espanyola,

la catalana està menys podrida. Però

allà com que tenen més poder també

poden tapar més coses.

El passat mes de maig vostè va

anunciar un tomb d’Esquerra cap a

Reagrupament

No es tracta d‟un tomb. Si algú ha fet

un tomb ha estat Esquerra que s‟ha

desviat de la seva tradició i dels seus

principis.

D’acord. Doncs, què no li ha agradat

d’Esquerra per seguir Joan Carrete-

ro cap a Reagrupament? Després de l‟experiència del primer

tripartit, fer el segon. Però més que

això, la meva diferència amb Esquerra

és de base ideològica. La doctrina “de

la pluja fina del catalanisme” i “creure

que la independència és un horitzó” va

en contra dels principis del partit. No

oblidem que durant la República, amb

cinc anys de normalitat, Esquerra va

proclamar en boca de Macià la repúbli-

ca catalana i en boca de Companys

l‟Estat català. Això era Esquerra Repu-

blicana i aquesta és la meva Esquerra.

Ara el partit s‟ha transformat en una

agència de col•locació i en una eina

per arribar al poder.

Vostè parla de fa molts anys... El

gran canvi és quan Esquerra entra a

la Generalitat? Sí. Fa anys que Esquerra ha canviat,

però no tant com en els darrers anys.

Del primer tripartit, jo no n‟era parti-

dari, però era defensable. Ara, el segon

ja no té justificació.

Puigcercós va ser elegit candidat per

Esquerra a la presidència de la Ge-

neralitat. En el seu discurs va sem-

blar que intentava recuperar el mis-

satge independentista que vostè

enyora.

Sí, però immediatament el senyor Ri-

dao va rectificar una mica el discurs i

Puigcercós no ho va desmentir. No

crec que hi hagi canvi. Ara, en Joan

Puigcercós és un home intel·ligent i

no es pot eliminar cap possibilitat, ja

veure‟m que farà.

De cara possibles aliances en les pro-

peres eleccions, quina aposta fa? Jo crec que si el tripartit suma, torna-

ran a pactar. Però si no sumen tot és

possible.

Vostè que els coneix a tots dos, com

valora que Carod-Rovira no vagi a

les llistes? Em sembla que lògic que quan algú ha

tingut el càrrec més important del par-

tit després no vagi de número dos. No

acostuma a fer-se i m‟estranya que

Carod hi volgués anar. No ho vaig fer

jo quan em va succeir en el càrrec Joan

Hortalà, Obiols tampoc ha estat mai

número dos després de ser número 1,

Pujol tampoc... Carod hauria estat el

primer cas de la política catalana.

Els problemes entre Carod i Puig-

cercós creu que eren una qüestió de

caràcter? Això passa a tots els partits.

Sí, però no tots els partits són assem-

blearis. Les critiques que s‟han fet a Esquerra

en aquest aspecte són injustificades. En

tot cas, criticaria que a Esquerra són

poc autènticament assemblearis.

Fins on creu que pot arribar Rea-

grupament? Confio que Reagrupament tindrà un

bon resultat electoral i confio que en

Joan Carretero i els qui l‟envolten ho

sabran administrar.

I no pot ser simplement una bafara-

da d’entusiasme? Reagrupament tindrà uns quants dipu-

tats i a través de l‟acció d‟aquests di-

putats durant la pròxima legislatura

serà quan es podrà veure si Reagrupa-

ment esdevé un partit important en la

política catalana o si ha estat un feno-

men fugaç. Això dependrà dels seus

elegits.

S’atreveix a fer un pronòstic? En política no es poden fer pronòstics.

Contràriament als missatges que surten

a la premsa, que intenten minimitzar a

Reagrupament, crec que hi haurà pre-

sència al Parlament perquè a l‟opinió

pública hi ha moltes persones que

comparteixen una visió nova de la po-

lítica i demanen coherència.

Carretero també aposta per donar

suport a Convergència abans que es

formuli un tercer tripartit. I està

d’acord? Sempre he cregut que en una nació

sotmesa, colonitzada, com és Catalu-

nya, les qüestions nacionals en política

han de tenir preferència. No hem d‟es-

tar junts en el govern, però sí prioritzar

les qüestions nacionals sobre la resta.

Com veuria Joan Laporta com a cap

de llista de Reagrupament? A les pròximes eleccions farà massa

poc temps que ha estat president del

Barça i penso que no voldrà participar.

Això no vol dir que no vulgui interve-

nir en política, però potser no tan aviat.

Doncs qui hauria de ser el cap de

llista de Reagrupament? En Joan Carretero.

Ell prefereix una persona externa. Crec que s‟equivocaria si no encapça-

lés la llista. És un actiu important per

Reagrupament i un exemple en molts

aspectes. Confio que ell sigui el cap de

llista.

Creu que cada vegada tenim la inde-

pendència més aprop? Carod-

Rovira parlava del 2014. Donar una data sempre és un error.

Sempre he cregut que, si no es produï-

en esdeveniments imprevistos, la inde-

pendència al 2014 era impossible. De

totes maneres crec que és més pròxima

que anys enrere. Tinc la sensació que

molts catalans que fins ara no se n‟ad-

onaven, ara veuen que amb Espanya

no hi ha res fer. El fracàs del nou Esta-

tut, aquesta sentència que s‟aproxima

del Tribunal, la comèdia del finança-

ment... tot això demostra que fins i tot

amb aquells espanyols més proclius a

entendre‟ns estem a anys llum de dis-

tància.

(Segueix en la Pàgina 6)

Pàgina 05

L’Entrevista…… (Ve de la Pàgina 5) Heribert Barrera , Expresident de la Generalitat ...

Creu que les consultes per la inde-

pendència programades pel 13 de

desembre a diferents pobles de Cata-

lunya tindran alguna repercussió a

Madrid? És útil que es facin, però no faran cap

pressió a Madrid. Madrid no està dis-

posat a cedir res. La independència ha

de ser decisió nostra, només depèn de

nosaltres. Pensar que ens l‟atorgaran és

somiar.

La independència ha de sortir del

Parlament? Sí. El Parlament de Catalunya ha de

decidir sotmetre a consulta la indepen-

dència del país. El govern espanyol la

prohibirà, però s‟haurà de fer igual-

ment. Entremig hi ha una etapa indis-

pensable i que de moment no sembla

fàcil: els diputats catalans a Madrid,

els que es diuen nacionalistes, haurien

d‟estar sistemàticament sempre en con-

tra del que digui o faci el govern espa-

nyol. Quan era secretari general d‟Es-

querra Republicana de Catalunya, el

partit mai va votar cap investidura ni

cap pressupost. Ara aquesta via encara

s‟hauria d‟extremar més. S‟ha de votar

contra totes les propostes del govern

espanyol siguin bones o dolentes.

Aquest és el camí per preparar la inde-

pendència.

Però mentre no s’assoleix la inde-

pendència el país ha de caminar,

avançar. Catalunya només avançarà amb la in-

dependència. Ara perdem un llençol a

cada bugada. La única manera d‟ac-

onseguir la independència és boicotejar

el 100% la política espanyola.

Una altra persona de molts anys d’-

experiència, el doctor Broggi, també

s’ha associat a Reagrupament. L’ed-

at els fa dir: ara o mai?

L‟experiència ens demostra que no hi

ha un altre camí. De jove jo era inde-

pendentista. A finals del franquisme

vaig tenir l‟esperança que potser sí ens

podríem entendre i, malgrat defensar el

dret a l‟autodeterminació, vaig deixar

la independència de banda per veure

què passava. Però des de la mort de

Franco han passat més de trenta anys i

totes les coses que he vist m‟han indi-

cat que no hi havia res a fer.

Està preparant un llibre, què ens pot

avançar? Quan es publicarà? Això ja es veurà. A la meva edat vaig

tan a poc a poc fent les coses que no

puc donar cap data.

In Flanders Fields (*) By: Lieutenant Colonel John McCrae, MD (1872-1918)

Canadian Army

Traduït al Català per en Josep Lluis Pérez de Arce

In Flanders fields the poppies blow

Between the crosses, row on row

That mark our place; and in the sky

The larks, still bravely singing, fly

Scarce heard amid the guns below.

We are the Dead. Short days ago

We lived, felt dawn, saw sunset glow,

Loved and were loved, and now we lie

In Flanders fields.

Take up our quarrel with the foe:

To you from failing hands we throw

The torch; be yours to hold it high.

If ye break faith with us who die

we shall not sleep, though poppies grow

In Flanders fields.

En els camps de Flanders les roselles s’obren

Entre les creus, fila en fila

Que marca el nostre lloc; i en el cel

Les aloses, encara canten valentament, volen

I que a penes sentim enmig dels canons de sota.

Nosaltres som els morts. Pocs dies enrere

Vivíem, varem caure i veure brillar la posta del sol,

Hem estimat i hem sigut estimats i ara enterrats estem

En els camps de Flanders.

Segueix la batalla amb l'enemic:

A tu, els que hem caigut amb les mans et passem

La torxa; sigui teva i mantén-la en alt.

Sinó creus perquè hem lluitat

No podrem reposar, encara que les roselles creixin

En els camps de Flanders.

(*) Al Canadà cada 11 de Novembre a les 11 hores del matí s’acostuma a fer un minut de si-

lenci per els caiguts en les dues Guerres Mundials, Korea i ara Afganistan. El poema, escrit per un canadenc te com a finalitat el recordar a tots aquells que han mort al camp de batalla per

defensar el drets i la llibertat de tots. “Recordar per no oblidar” (Josep Lluis Pérez de Arce)

English Català

Pàgina 06

ARTICLE D’OPINIÓ

Catalonia pays homage to independence (*)

Per Victor Mallet in Arenys de Munt

(*) Aquest article va ser publicat per el Financial Times de Londres el 6 d’Octubre, 2009

A quiet country town, with an un-

paved main street that doubles as a

river bed for flash floods from the

hills, Arenys de Munt seems an

unlikely starting point for a revolu-

tion.

But when the town north of Barce-

lona held a referendum last month

and voted overwhelmingly in favor

of Catalonia‟s secession from Spain

(with 96 per cent of the 2,671 who

voted saying Yes to independence)

it spawned dozens of copycat refer-

endum plans across the region.

A few fascist falangistas arrived in

Arenys that day to demonstrate in

favor of Spanish unity and damp

the festive atmosphere, while mod-

erate unionists stayed away – limit-

ing the turnout to 41 per cent – and

called the vote a flawed publicity

exercise with no constitutional

force.

The vote, however, reflects long

frustration among Catalonia‟s 7.4m

inhabitants with the way their

autonomous region is treated by

Madrid – and growing excitement

among a passionate minority that

independence is a real possibility,

whether by referendum or a unilat-

eral declaration of independence in

the Catalan parliament.

“I think in 2010 independence can

peacefully be fulfilled,” says Carles

Móra i Tuxans, the mayor, arguing

that wavering Catalans (latest opin-

ion polls show only 19 per cent

want full independence) can be per-

suaded to support secession if only

they understand how much they

would benefit financially.

“Spain has limited us and marginal-

ized us,” agrees Carolina Moya, a

shopkeeper who runs a household

goods store in the town. “Now the

government knows what all the

Catalans think.”

Like many Catalans, she believes

that Spain takes more budget

money from prosperous Catalonia

than it puts in (true) and that other

Spaniards enjoy special privileges

(false). “We have to pay very high

taxes. If you go to the rest of Spain,

you don‟t pay motorway tolls and

houses are cheaper,” she says. “All

this comes from the Middle Ages.

But now it‟s worse.”

For a supposed nation in waiting,

surprisingly little is known abroad

about Catalonia or its history as a

Mediterranean power absorbed by

Spain.

George Orwell‟s Homage to Cata-

lonia is neither a homage nor about

Catalonia, but a mixture of report-

age and analysis of the Spanish

civil war. Among the few Catalan

nationalists whose names might

mean something to foreigners today

is Joan Laporta, chairman of the

Barcelona football club.

It was the global crisis that poked

into flames a Catalan nationalism

already smoldering with resent-

ments about language, culture and a

strong work ethic compared unfa-

vorably by Catalans with the lan-

guor of Castilians and Andalucians.

Mr. Móra, the mayor, says his

town and half the Catalan munici-

palities are financially “ruined”, in

part because the central government

is not paying its share of the bills

and in part because local tax in-

come has collapsed along with the

property market.

With the €60m ($88m, £55m)

transferred each day to the rest of

Spain, Catalonia could build 12

schools or eight homes for the eld-

erly, he says. “It‟s brutal; they are

bleeding us ... Now it‟s not about

language and literature. This is

what annoys Spain. For the first

time in its history, the independ-

ence movement is coming via peo-

ple‟s purses.”

For Diego Sánchez Simón, local

head of the Spanish unionist Popu-

lar party, that is exactly the point.

Politicians such as Mr Móra, he

says, seek to distract attention from

the near-bankruptcy of their fiefs

and the decline of public services

by shouting about Catalan national-

ism, a phenomenon that is made

worse by the approach of Catalan

regional elections next year.

Mr. Sánchez calls himself a proud

Catalan, but says Catalans “have

this mania for being victims, for

saying that we‟re being robbed or

despoiled”.

One of the extraordinary aspects of

modern Catalan nationalism is how

little it has to do with ethnicity.

(Segueix en la Pàgina 8)

Spanish riot police try to control fal-angist demonstrators in Arenys de Mount on the day of the Referendum.

Pàgina 07

(Ve de la Pàgina 7) Catalonia pays...

More than a third of the inhabitants

were born outside the region, and

many eager nationalists (including

Ms Moya) have roots in Andalucía

in southern Spain, or as far away as

north Africa or northern Europe.

Still, the numerical weight of politi-

cally moderate cities such as Barce-

lona means Catalan independence

will be a long time coming, if it

comes at all.

Even in Arenys, not everyone

thinks secession is a good idea.

“It‟s all nonsense and it won‟t go

anywhere,” says José López, a ga-

rage mechanic. “I‟m Spanish.”

And even nationalists know it will

not be easy. “It would be a good

idea, but we‟ll never see it,” says

Ms Moya. “Spain will never let go,

because Catalonia brings in lots of

money that helps the other re-

gions.”

Opinió

Endavant les consultes! Per Carles Móra Tuxans (*)

(*) En Carles Móra Tuxans és l’alcalde d’Arenys de Munt.

Aquest article d’Opinió procedeix del Diari AVUI i va ser publicat el 12’Octubre, 2009

Catalunya ens necessita a tots. Ha aparegut una nova

llum a l‟horitzó de l‟independentisme i ens està marcant

un camí on hi cabem tots, partits –per donar-hi suport– i

societat civil per organitzar i concretar les consultes po-

pulars. Ningú que desitgi participar-hi ha de quedar-ne

exclòs. El nou plantejament que s‟ha endegat dóna més

protagonisme a les plataformes i a les entitats, però al-

hora accepta i demana –com no pot ser d‟una altra ma-

nera– el suport polític dels diferents grups que represen-

ten la ciutadania. Tothom a sumar!

Les consultes populars constitueixen un mecanisme

d’expressió just i legítim que condueix una part de les

reivindicacions de força ciutadans prenent com a punt

de partença el tercer punt de l‟Assemblea de Catalunya,

que tants enyorem. Ha obligat a posicionar-se, a voltes

incòmodament. Ha superat amb escreix la dinàmica dels

partits i el marc on estan establerts, potser massa còmo-

dament. Les consultes han canviat les regles del joc que

semblaven endormiscades –el 13-S ja vàrem percebre

que no– després de les manifestacions de la Plataforma

pel Dret de Decidir i de Deumil.cat a Brussel·les.

L’independentisme necessitava una concreció, havia

de sortir de la trinxera identitària –ara com ara en crisi–

on l‟havien endormiscat alguns partits, que en el decurs

dels anys s‟han anat envoltant d‟una aurèola indepen-

dentista i n‟han volgut tenir l‟exclusivitat, però que a

l‟hora de passar comptes han decebut i han entronitzat

precisament els qui no desitgen aquests plebiscits, ar-

gumentant que “està prohibit” o que “és una aventura

arriscada”. El poble és savi; no se‟l pot fer beure a galet

cada dia. El teixit associatiu ha superat el sistema polí-

tic i s‟ha volgut expressar lliurament: hi ha quelcom

més democràtic que la lliure expressió?

Qui pot defensar romandre dins un Estat que ens

espolia? 500 euros cada segon, 60 milions d’euros dia-

ris, que representarien 12 escoles o 8 geriàtrics cada

dia. Alguns barons guerristes menystenint-nos amb l‟a-

lpiste que ens dóna l‟Estat; fruint amb la humiliació de

“passar el ribot” per l‟Estatut aprovat pel Parlament,

entre molts altres despropòsits. On és l‟argumentari

real que ens convenci per seguir maridats amb Espa-

nya? On són els avantatges? Què proposen realment?

El camí de l’Estatut no s’ha de menystenir, però gent

d‟aquest país –i no pas poca– vol anar més enllà; se‟ls

ha demostrat que els plantejaments autonomistes i fede-

ralistes –aquest últim realment embrionari– han perdut

eficàcia i eficiència i s‟ha anat afeblint el poder econò-

mic i polític del nostre poble. El país es mor i no s‟apr-

ecien reaccions sòlides. Algunes administracions sem-

blen somnolents i la seva dinàmica, immòbil i immuta-

ble. Cal un debat profund i agut entre els partits; cal re-

plantejar-se aquest sistema que és molt lluny de l‟exce-

l·lència que mereix la ciutadania. Cal optimitzar recur-

sos, escoltar la veu del carrer i donar respostes ràpides.

La unitat ens farà vèncer i hi ha camí per recórrer. Ni

ara ni mai separats; sempre junts, malgrat que se‟ns vul-

gui dividir per interessos. Hem de servir aquest poble,

hem de treballar per la gent amb tot el nostre delit i les

nostres forces. Mantenim-nos plegats davant l‟a-

dversari, sense exclusions de cap mena. Catalunya ens

necessita a tots. Visca la veu del poble! Endavant les

consultes! Europa ens espera!

Pàgina 08

Diàlegs improbables, diria jo Per Jordi Fornells (*)

(*) En Jordi Fornells, és el tresorer del Casal i col·laborador de la Revista.

Riiiiing...Riiiiing...

-Digui?

-Ei! Com estàs? No em coneixes? Sóc en Jordi, el que

va marxar a Toronto! Ets en Feliu, no?

-Si, el mateix. Aaaah, sí home, feia temps que no parlà-

vem. Com et va per aquelles terres?

-Home, força bé, no em queixo, trempejant una mica

aquí i allí. Vaig fent, com en Met de Ribes...

-I cóm es això, si hauries d‟estar surant en di-

ners!...Marxar de Catalunya i estar encara potser que sí,

potser que no... Es que no n'aprendràs mai, Jordi. I a

què et dediques ara, vens enciclopèdies o què?

-Tinc la meva petita companyia de serveis, i jo i la me-

va dona la portem. Sincerament, Feliu, estic content.

Gràcies a Déu tot marxa bé.

-Va, va, va! Això et fa content? Arribar a final de mes

amb més pena que glòria? Hauries d‟estar aquí amb

mi...Mira que n‟ets de badoc: aquí faries fortuna,com

jo!

-Sí, sí, ja ho sabia que les coses t‟anaven d‟allò més bé.

I cóm ho fas?

-Jordi, Jordi...santa innocència! On s‟ha vist ai-

xò...Saps què diu el meu assistent, i es pensa que no ho

sé, el molt inepte, jajajaja! Diu que sóc mes puta que

les gallines! Mira: Dirigir aquest organisme on estic

no es una tasca senzilla, haig de fer molts esforços per-

què les coses em surtin bé. No t‟ho creuràs, però estic

defensant els diners aferrissadament...Em demanen

comissions de les comissions, i tinc que regatejar com

si fos un venedor de teles de la plaça! Es que això es

porta a la sang, noi! Ah, i no et pensis, s‟ha d‟ésser un

expert en la matèria, dur i implacable com l‟acer. A

cadascú el que és seu!

-Escolta...I vols dir que fas les coses tal com s‟han de

fer? Tu ja m‟entens, Feliu, no és que dubti de tu, no,

només em fa l‟efecte que no segueixes els camins ha-

bituals. Bé, deu ser de tant treballar, o que només veig

el mon per un forat, suposo...

-Au, au, Jordi, no ploris que et diran la Magdalena

del Canadà. Si jo sóc el que les fa més bé!! Tu has

vist algú que lluiti com jo ho faig? Si tothom fos com

jo, Jordi, t‟ho asseguro, aquest país seria una potèn-

cia mundial. Tot té un preu, ja ho saps, fins i tot jo.

Eh! I no et pensis que soc barat, jo. Els meus hono-

raris son a l‟altura dels actes d‟aquest humil vigilant

de les coses justes i senzilles, és a dir: Un servidor.

Servidor del país i de la causa més noble que hi pu-

gui haver: Fer que la cultura arribi a totes les classes

socials...En confiança, Jordi, et diré que mentre arribi

als que a mi m‟interessa ja en tinc prou. No m‟-

agraden els banys de multitud i els copets a l‟esquena

de la xusma que baveja quan et reconeix. Sóc humil i

toco de peus a terra: El meu treball es dur i solitari,

talment com un capellà sense fidels o un monjo de

clausura tancat a la cel·la!

-Em penso que en fas un gra massa, Feliu. Vols dir

que els diners no se t‟han enfilat al capdamunt de la

closca? Disposes d‟uns diners que són de tots, no no-

més teus, i cal ser responsable amb el que altre gent ha

guanyat després de molts esforços i patiments.

-Mira, Jordi, no siguis babau, hi ha una cosa que és

ben clara: Treballant com ho fas tu no seràs mai nin-

gú! Viure bé amb els teus calés és impossible. Viure

bé amb els calés dels altres...És meravellós, no et sem-

bla? Tu ets un bonjam, o almenys sempre m‟ho va

semblar...Escolta: Necessito algú que m‟ajudi a nego-

ciar amb els proveïdors. No vols pas ésser tu? Mira,

fet i fotut, et veig honrat, i al meu costat faríem un bon

equip i...

-Feliu, escolta, gràcies per l‟oferiment, però ara haig

d‟anar a posar l‟aigua a l‟arròs. T‟agraeixo les teves

paraules, i et desitjo que tot et vagi bé. Si mai no saps

a on anar, truca‟m ...que potser no hi seré.

Clic. Tut...Tut...Tut...Tut...Tut...

* * * * * * * * * * * * * *

Pàgina 9

Homenatge a Companys i als represaliats pel franquisme en el 69 aniversari de l’afusellament del president. Fotografies i reportatge (pàgina 13) obtingut de la Pàgina web: www.tribuna.cat

A la Memòria d’en Lluis Companys i Jover 1882 - 1940

Trobada de Casals i Institucions catalanes de Nord-Amèrica a Nova York: 16/18 - Oct. 2009

Fotografies: Paula Campanaro. Més sobre aquesta trobada, la trobareu en les pàgines. 12 i 13 d’aquesta Revista.

Pàgina 10

FESTA DE LA CASTANYADA I ANIVERSARI DEL CASAL

1 de Novembre, 2009

Fotografies: Antonio Téllez i Carlos Marcuzzi

Pàgina 11

Trobada de Casals i Institucions catalanes de Nord-Amèrica Nova York: 16/18 - Oct. 2009

Fotografies: Paula Campanaro, Jordi Fornells i Josep Lluís Pérez de Arce

Pàgina 12

Trobada de Casals i Institucions catalanes de Nord-Amèrica Nova York: 16/18 - Oct. 2009

Punt de vista

La experiència d‟aquesta trobada, organitzada per el Casal

Català de Nova York i amb el suport econòmic de la Gene-

ralitat de Catalunya, ha tingut com objectiu canalitzà, din-

tre de l‟àmbit anglocatalà de Nord-Amèrica i sense oblidar

-nos dels nostres germans del Quèbec que tenen com a

llengua oficial el francès, totes les inquietuds dels Centres

i Institucions Catalanes de la zona.

El Pla de Treball, presentat a l‟Assemblea per en Rafel

Caballeria del Departament de la Vicepresidència i res-

ponsable de les Comunitats Catalanes de l‟exterior, va ser

clar i bastant extensiu. “Tots els problemes econòmics

dels Centres i Instituciones catalanes no podem ser soluci-

onats per la Generalitat”, ens diu en Caballeria. La crisi

econòmica global ha repercutit també a Catalunya per

tant, els compromisos firmats amb el centres i que finalit-

zant l‟any 2010 es respectaran però, ens trobarem en al-

guns canvis en els propers compromisos entre la Generali-

tat i les Institucions, Centres i Casals d‟arreu del món.

Canvis que tenim que acceptar malgrat no ens agradi. La

manca de diners, sempre ha sigut un problema per els Cen-

tres i sempre ho serà. L‟emigració catalana a Nord-amèrica

s‟ha quedat reduït a estudiants i treballadors temporanis

que, una vegada finalitzats els seus estudis o treballs, dei-

xen la comunitat i el país. Es llei de vida. D‟acord a les

estadístiques presentades a l‟Assemblea (dades donades

per el “Censo de Españoles Residentes Ausentes” data de

1 de Maig del 2009), solament viuen a Nord-amèrica

6.605 catalans, d’aquestos, 1000 son al Canadà i la resta

als Estats Units. La Generalitat pensa que hi han més, pe-

rò el govern espanyol no te cap interès en donar a Catalu-

nya la xifra exacte. Des de quan Espanya va està disposa-

da a ajudar a Catalunya? La resposta és prou coneguda i no

val la pena un comentari.

Finalment, tenim que reconèixer que les conclusions de

l‟Assemblea que varen ser presentades davant d‟en Josep

Lluí Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat de Ca-

talunya i la Roser Clavell, Viceconsellera d‟A fers Exteri-

ors i Cooperació de Catalunya, han segut molt encertades.

La primera conclusió, va ser reviure la NAFCA (Federació

d‟Associacions Catalans a Nord-Amèrica). Una Federació,

que ha de ser com “un punt d’intercanvi d’informació, re-

cursos i experiències entre els Casals nord-americans”.

Això requereix una revisió dels seus estatuts i la creació

d‟un consell que, provisionalment, estarà format per un

representant

de cada ca-

sal. La crea-

ció d‟una

plataforma

tecnològica

que uneixi

tots els ca-

sals i sigui

punt de tro-

bada per

c o m p a r t i r

documents i

experiències

és molt im-

portant. Els

Centres re-

presentats en

aquesta Xar-

xa s‟han

compromès

també a coor-

dinar una

sèrie d‟activitats culturals per promoure Catalunya. L‟ed-

ucació no solament dels joves sinó també dels adults es

una tasca que s‟ha de promoure. La creació d‟una llista de

professionals catalans; contactes amb les Universitats on

s‟ensenya el Català; donar relleu a prominents catalans que

destaquen en una activitat professional o cultural, etc. son

projectes que han sortir d‟aquesta trobada. No ha faltat

tampoc la demanda dels assembleistes de que la Generali-

tat faci les gestions necessàries per tal que “es consideri

un programa per a garantir l’assegurança mèdica dels

Catalans a l’exterior”.

Els compromisos i les responsabilitats de les institucions

catalanes i la Generalitat son molts. S‟ha de començar, i

quan més aviat millor. En la propera trobada que serà a San

Francisco, no a Toronto com algú havia proposat, no es pot

anar amb les mans buides, al contrari, s‟ha d‟anar amb la

satisfacció de que nosaltres, els catalans, som complidors.

Una Xarxa catalana a la americana

“A Catalan encounter the American way”

Per en Josep Lluís Pérez de Arce

Mapa d’Europa i Catalunya que es troba a la entrada de la Delegació de la Generalitat a No-va York. Fotografia: Josep Lluís Pérez de Arce

Pàgina 13

OPINIÓ

La nacionalitat Catalana d’en Cristòfor Colom

Per Josep Lluí Pérez de Arce (*)

(*) Aquest escrit va ser publicar per primera vegada al Diari canadenc: “El Correo Canadiense” de Toronto el 19-20 de Maig, 2006 en castellà. La

versió catalana ha sigut traduïda per el mateix autor que, després d‟una revisió del seu article, ha decidit fer una segona edició de l‟original.

El 20 de Maig de l‟any 1506 va morir en la ciutat de Valla-

dolid en Cristòfor Colom, (en llengua castellana és cone-

gut per Cristóbal Colon). Han passat més de 500 de la

mort del navegant i encara es continua parlant d'ell. La raó,

no està ni en els seus descobriments, conquestes, cròniques

dels seus viatges o qualsevol altre fet atribuït a ell. Als

historiadors, els va preocupar i els segueixen preocupant

no només l'origen de tal personatge sinó la seva pròpia

nacionalitat. Les especulacions del seu origen són de les

més diverses i hi ha per a tots els gustos. La pregunta, en-

cara segueix en peu: Quins són els seus orígens i la seva

nacionalitat?.

La resposta, no sembla fàcil. De totes, la més coneguda es

que ell va néixer a la ciutat de Gènova entre el 25 d‟Agost

i el 31 d‟Octubre de l‟any 1451. En Bartomeu (Bartolomé)

de las Casas, un frare franciscà que va viatjar amb Colom i

que va arribar a ser bisbe de Chiapas i autor, va escriure en

el seu llibre „Història de les Indies‟ que, “al descobridor

de les Indies, no havia de confondre amb un Cristòfor Co-

lom del mateix nom i d‟origen genovès”. Tal afirmació

crea una nova hipòtesi sobre la nacionalitat de Colom. L‟

historiador peruà Luis Ulloa, considera el descobridor

d‟origen català. Segons ell, Cristòfor Colom, pertanyia a

una noblesa d‟origen català que es va revoltar contra Joan

II a la guerra civil catalana del 1462-1472. Avui en dia, l‟

historiador Jordi Bilbeny, membre fundador de „Estudis

Històrics de Catalunya‟ i autor de diversos llibres en català

sobre América Llatina com, „Brevíssima relació de la des-

trucció de la Història‟ (publicat l‟any 1998); „La descober-

ta catalana d‟Amèrica‟(1999), i „Cristòfor Colom: Princep

de Catalunya‟ (Editorial Proa, 2006), presenta una nova

teoria on reforça els arguments d‟en Lluis Ulloa afirmant

que el Descobridor, era d‟origen català. Per en Bilbeny,

Colom, era de noblesa catalana (Barcelonesa) i que perta-

nyia a una família de mercaders i navegants. Entre les fa-

miliars de Colom, Bilbeny trobarà, fins i tot, un germà que

va ser President de la Generalitat de Catalunya. Per en Bil-

beny, no hi han dubtes: Colom, era català i adjunt a la fa-

mília reial catalana i per tant, Príncep de Catalunya.

La llista d‟autors interessats en descobrir la nacionalitat

d‟en Colom és interminable. Als de Lluis Ulloa del Perú,

Lluis Bilbeny de Barcelona, podríem afegir la professora

Estelle Irizarry, investigadora emèrita de la Universitat de

Georgetown (EUA), que en el seu llibre "El ADN dels es-

crits de Colom"(Ediciones Puerto) presenta prou evidències

que els escrits de Colom apunten que la nacionalitat del

navegant era catalana. L'autora va tenir accés a diversos

documents i escrits de Colom i informació de l'època del

descobriment arribant a la conclusió que Colom era natural

d'un territori de l'Antiga Corona d'Aragó, súbdit de Fernan-

do i que va aprendre el català abans que el castellà ". La

doctora ha declarat que el navegant “encara que fes servir

la llengua castellana en el seus escrits, tot i ser molt elo-

qüent, es veia que no era la seva llengua”. En el seu llibre,

Irizarry en diu que els únics documents que diuen que el

descobridor va néixer a Gènova “són falsificats o escrits

per un notari o copista”.

Un altre autor a considerar, és el professor de llegües euro-

pees i estudis medievals al seminari Mount St. Mary‟s als

(Segueix en la Pàgina 15)

Foto: Arxiu

Portada del llibre de la escriptora Estelle Irizarry

Pàgina 14

La nacionalitat catalana….

(Ve de la Pàgina 14)

als Estats Units. Aquest professor que es considerat un

expert en literatura catalana medieval conclou que es pot

arribar a “defensar fins al més alt nivell acadèmic que

Cristòfor Colom era català”. En aquesta afirmació el que el

professor nord-americà ha fet, ha segut corroborà les teori-

es científiques que altres científics venien defensant fa

temps: La Nacionalitat Catalana del navegant Cristòfor

Colom.

Finalment la ciència ha decidit intervenir. Hi ha al món150

ciutadans catalans i italians, anomenats Colom i que diuen

ser descendents del navegant. Ells han ofert als investiga-

dors científics elements del seu cos físic per que obtinguin

l'ADN i siguin analitzats i comparats amb les dades que

s'obtinguin dels 80 grams de pols i ossos que es troben a la

Universitat de Sevilla i que diuen pertànyer a Cristòfor

Colom.

Sigui quin siguin els resultats, mai podem oblidar que Es-

panya (el regne de Castella per més claredat històrica), que

va finançar el descobriment d'Amèrica va iniciar, gràcies a

Colom, no un imperi, com certs historiadors van insinuar,

sinó la destrucció total d'una cultura i d'un poble que enca-

ra tracta d'aixecar-s‟hi per recuperar el seu destí i la seva

memòria històrica. El Descobriment d'Amèrica vist per el pintor Salvador Dalí

15 d’Octubre: Aniversari de l’afusellament d’en Lluís Companys

Aquest 15 d'octubre s'han complert

69 anys de l'afusellament franquista

del president Lluís Companys. Un

judici d'Estat va condemnar a mort

el president republicà que va pro-

clamar l'Estat català dins la Repú-

blica espanyola, i enguany, Esquer-

ra ha celebrat la marxa de torxes

que cada any convoca al Castell de

Montjuïc, per rendir homenatge a

Companys.

L'acte, que aquest any ha comptat

amb la presència del president del

FC Barcelona, Joan Laporta, ha

volgut centrar l'atenció en la petició

de nul·litat del judici que va acabar

amb la vida del president Com-

panys, una iniciativa a la qual tam-

bé s'hi han sumat el tripartit i CiU.

En la marxa, el president d'ERC,

Joan Puigcercós, ha fet un elogi

de la figura de Companys i també

una defensa de la política com a

eina que permet avançar en un

moment en què, segons Puigcer-

cós, està en descrèdit.

Puigcercós ha volgut puntualitzar

també que la justícia social i la lli-

bertat de Catalunya són "la matei-

xa cosa", en un ambient on han

tingut màxima repercussió les de-

claracions de Laporta, que ha fet

una crida a "aixecar-se davant d'a-

quells que cada dia de l'any tracten

Catalunya amb intransigència". Lluís Companys Foto: Arxiu

Pàgina 15

HISTÒRIA Gibraltar i Catalunya

Per Carles Camp (*)

Dimarts pas-sat, dia 21 de juliol de 2009, vam ser testimo-nis d’un fet històric: el ministre d’a-afers exteri-

ors de l’Estat Espanyol, Miguel Ángel Moratinos, és a dir, un ministre de la monarquia bor-bònica hispànica visitava, en l’exercici del seu càrrec oficial, el penyal de Gibraltar, fet que no passava des del 1704, exacta-ment 305 anys.

El fet ha generat prou expecta-ció entre els habitants del pe-nyal, la majoria dels quals no volen ni sentir parlar d’-esdevenir espanyols, i una gran polèmica entre la classe política espanyola, una part de la qual considera una humiliació que un membre del govern espanyol visiti, amistosament, un territo-ri que consideren espanyol co-lonitzat per un país estranger que, a més, es resisteix a aban-donar l’enclavament i retornar-lo a la sobirania espanyola.

Però, per què i des de quan és britànic aquest punt tan estra-tègic de la Península Ibèrica?

L’any 1700, el rei Carles II, el darrer dels Àustries, va morir sense descendència. En el seu testament, que per cert cada cop genera més dubtes sobre la seva autenticitat, va nomenar hereu Felip de Borbó, nét de Lluís XIV de França. A gran part del reg-ne, especialment els territoris

de l’antiga Monarquia Catalana - i, sobretot, a Catalunya -, la majoria de la població preferia Carles d’Àustria perquè donava per fet que seria més tolerable un monarca d’una dinastia que ja coneixia el país i que era més o menys respectuosa amb les lleis de cada territori i les limi-tacions que al poder reial aques-tes imposaven que no pas un Borbó, dinastia acostumada a manar d’una forma centralista i absolutista.

D’altra banda, a les potències europees, és a dir, Gran Breta-nya, Prússia, Holanda i Àustria, no els feia cap gràcia que la ma-teixa família, que manava a França, controlés Espanya i el seu potent imperi colonial. Per tant, aquests països es van po-sar a favor del bàndol austria-cista. Gran Bretanya, que lide-rava aquesta coalició, va signar un conveni d’aliança i ajuda amb la Generalitat, el Pacte de Gènova, signat el 20 de juny del 1705, per part britànica per l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crow, i, per part catalana, per Antoni Peguera Aimerich i Domènec Parera.

Aquesta situació va acabar ori-ginant una guerra, coneguda com a Guerra de Successió. La guerra va començar prou bé per als austriacistes, i el futur Felip V i els seus partidaris es van veure obligats a fer grans con-cessions a les potències aliades. A Àustria li va prometre les pos-sessions catalanes a Itàlia: Sar-denya, Sicília i Nàpols; i, a Gran

Bretanya, Menorca, Gibraltar, alguns territoris americans i au-toritzacions per comerciar amb Amèrica. Felip V no tenia res a perdre i sí molt a guanyar, amb aquest compromisos. Els efectes d’aquestes concessions es van notar aviat: se sospita que el poc entusiasme i i la manca d’eficiència de l’exèrcit britànic va facilitar prou la victòria bor-bònica a Almansa.

Finalment, aquesta traïció a Ca-talunya es va plasmar en el Trac-tat d'Utrecht el 1713, que és, per cert, el darrer cop en què es par-la formalment del poble català, en que els aliats van abandonar a Catalunya a la seva sort. Diuen que Roma no paga els traïdors, però Madrid sí que els paga, i molt bé per cert. Gran Bretanya va al·legar, amb tot el cinisme del món, la manca d’una forma-litat per a donar com a no vàlid el Pacte de Gènova. Això ho va-ren repetir després de la I Guer-ra Mundial, quan els líders kurds que havien lluitat contra els turcs amb el recolzament bri-tànic, un cop acabada la guerra els varen també abandonar a la seva sort. Quan algun líder kurd va apel·lar a l’amistat entre els kurds i els anglesos va rebre una altra resposta igual de cínica: “ Anglaterra no té amics, Angla-terra té interessos ”.

La guerra va acabar amb la der-rota catalana l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta, que va fer desaparèixer, per dret de conquesta, les institucions

(Segueix en la Pàgina 17)

(*) En Carles Camp, és President de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya

Pàgina 16

HISTÒRIA ( Ve de la Pàgina 16 )

catalanes i, amb elles, els dar-rers vestigis de l’estat català. No cal dir que Catalunya no ha re-but cap satisfacció ni disculpa per aquesta pèrfida traïció.

Ras i curt: el fet de que Gibral-tar sigui ara britànic és part del preu que l’estat espanyol va pa-gar als britànics per a que traïs-sin als catalans.

El Telenotícies de Televisió de Catalunya del dia 21 de juliol va explicar que l’entrega de Gibral-tar i Menorca als britànics va ser el preu que va pagar Felip V perquè els britànics l’acce-ptessin com a rei de les Espa-nyes. Això és mitja veritat, la veritat completa és que va ser part del preu de la traïció de Gran Bretanya a Catalunya.

Per què mai quan es parla del tema del penyal de Gibraltar s’esmenta aquest fet? Podem

suposar que a ningú interessa, a l’Espanya centralista castellano-cèntrica i borbònica, recordar que van donar un tros del seu país com a preu d’una de les més grans traïcions de la histò-ria europea, tot i recordant, de passada, que la resta de territo-ris entregats als aliats com a preu de la seva defecció eren de l’orbita catalana: les possessi-ons italianes, Menorca, i, tal i com nosaltres defensem, les possessions americanes.

Un cop més les desinformaci-ons, falsificacions i omissions històriques ajuden a vertebrar Espanya.

Per acabar, volem destacar, també, la gran diferència entre els intents tan militars, com po-lítics i diplomàtics duts a terme per l’estat espanyol per recupe-rar Gibraltar amb els nuls in-

tents per recuperar els territoris de l’anomenada Catalunya Nord (tret d’una ofensiva no excessi-vament entusiasta liderada pel general Ricardos el 1798 en context de la Guerra Gran). Tret d’aquest cas, no hi ha hagut en 350 anys ni un sol intent seriòs, ni militar, ni polític, ni diplomà-tic per recuperar els territoris perduts amb el Tractat dels Piri-neus. Si algun polític espanyol visita la Catalunya Nord ningú en farà cap escarfall, fet que contrasta força amb el cas de Gibraltar. Per què aquesta diferència? Po-dem suposar que Gibraltar el consideren seu, espanyol, com a part integrant del regne de Cas-tella vertebradora de l’actual es-tat espanyol mentre que la Cata-lunya Nord, catalana, no la con-sideren seva.

11 de Maig de 1258

Tractat de Corbeil

Ocupació francesa

7 de Novembre de 1659

Tractat del Pirineus

Ocupació Francesa

11 de Setembre de 1714

Capitulació de Barcelona

Ocupació espanyola

Aquest article ha segut reproduït de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya

Pàgina 17

TURISME A romp through Barcelona by Joe Warmington (*)

(*) Aquest article va aparèixer al Toronto Sun (Toronto, Canadà) el passat 5 de Juliol, 2009

BARCELONA -- It's the kind of place that has so much

greatness it makes you wish you could paint. But a cam-

era will have to do.

Cosmopolitan but quaint. Stylish but classy. Historic but

cutting edge. Edgy but friendly. Busy but not stupid

busy. And, of course, let's not forget about the warm

breezes coming off the Mediterranean Sea and the ex-

quisite flavors of the unique Catalonian cuisine.

You are not going to forget this Catalonian holiday. The

thing about a trip to Barcelona is there is so much to see

and do that a second or third trip would not be out of the

question. And there will always be tapas -- at the end, in

the beginning or the middle -- on every trail, too. These

tasty little dishes always include Spanish ham, chorizo

and cheese, and are all splashed down with some of the

finest wine in the world.

It's how they do things in Catalonia. It's impossible to

go hungry for more than a minute. The cuisine and wine

are just as much a part of the Barcelona tourist experi-

ence as any of its historic landmarks or the picturesque

harbor.

As Pere Romeu, founder of the famous 4Gats restau-

rant, said in 1899: "Food and drink are served at any

time."

The 4Gats is just one of many legendary restaurants in

Barcelona where the fare is always tasty -- whether it

originates from land or sea. Once a Mecca for strug-

gling artists and bohemians, in the 1900s 4gats was a

favorite of Pablo Picasso -- who sketched and held his

first exhibition there -- Miguel Utrillo and Ramon

Casas.

No matter how much you eat, you will work it off as

there is some serious walking to do around this city.

Fortunately much of Barcelona is wheelchair accessi-

ble and there is also a successful bike-sharing program

that lets you pick up a bike, ride it from one end of

town to another without

having to bring it back.

Just park it and get an-

other one the next time.

Very European.

Contemporary Barcelona

is so progressive and

relaxed it's hard to be-

lieve this beautiful city

was caught in the middle

of the nasty Spanish

Civil War, which started

in 1936. It appears to

stand as it did for centu-

ries.

When describing incredi-

ble Barcelona, it's hard to

know where to start.

There are so many eras,

so many interesting char-

acters and neighbor-

hoods. and so many tri-

umphs. The best part for

a tourist is it has transi-

tioned well from ancient times to modern times.

Whether you take a peaceful stroll along the famous

„La Rambla‟ -- to shop or hang out -- or travel down to

the harbor or tour the ancient city, you can't help but

feel you are somewhere very special.

Writer Ernest Hemingway certainly felt he was some-

where special during his time here in the 1930s. Same

goes for Somerset Maugham, who described „Les Ram-

bles‟ as the "most beautiful street in the world." While

that may be true, there are many others that would come

a close second.

(Continua en la Pàgina 19)

Plaça Catalunya

Plaça de Catalunya. Fotografia: Google Earth

Pàgina 18

A romp through Barcelona (Ve de la Pàgina 18)

Nott far away, there‟s the „Museu Picasso‟ dedicated to

the incredible life and art of Picasso. One of Catalonia

most famous sons, Picasso lived much of his adult life

in Paris but he spent his formative years in Barcelona.

Two of the most popular stops are at landmarks cre-

ated by famed Catalan architect Antoni Gaudi. While

Gaudi's architectural gems seem to be on the corner

of every street, visitors can't miss „La Sagrada

Familia‟, the enormous Roman Catholic basilica that

even 83 years after the architect's death is still a work

in progress. The unfinished masterpiece has no equal

on the planet.

Gaudi took on the project in 1883

and it haunted him for the next 43

years of his life as he scrambled to

finish it. Interrupted by the Civil

War, completion is scheduled for

2026 -- the 100th anniversary of

the architect's death. Another stun-

ning Gaudi landmark, also accessi-

ble from the tourist bus is Park

Guell -- a 17-hectare development

with structures that look like they

stepped off the pages of a fairytale.

Originally designed as a housing

development it turned out to be no

fairytale for developers who could

find few buyers for the new pro-

ject, which was constructed from

1900 to 1914. Today the garden

complex is one of Barcelona's

most visited destinations and a

popular spot for weddings. Park

Guell's surreal structures make me

muse about the dreams, talents and inspirations of

Catalonians like Gaudi, Picasso or 19th century paint-

ers like Santiago Rossinyol or Ramon Casas, whose

paintings are on display in city museums and also at a

rare gallery high above the city at Montserrat. Visible

from many parts of Barcelona. Gaudi, was clearly in-

spired by the haunting rock formations of Montserrat

and its monastery.

Old also meets new in the Gothic Quarter, where

team flags fly proudly proclaiming the recent triumph

of Barcelona over rivals Manchester United. Barce-

lona won Europe's biggest contest -- the UEFA

Champions League football tournament -- on May 27.

The joke around Spain is that as much cava was con-

sumed to celebrate the win as was swallowed in 1975

when Gen. Francisco Franco's reign as dictator came

to an end. Much of the sparkling wine would have

come from the region's foremost winery -- Codorniu -

- where vintners have made the Champagne-like bev-

erage for five centuries.

Many have been inspired by Barcelona.

Modern artists, such as American filmmaker Woody

Allen, are creating their own little piece of Catalo-

nian history. Allen shot his recent hit Vicky Cristina

Barcelona on these streets in 2007. Allen -- who

calls his film "a love affair with Barcelona" -- was

obviously impressed. The filmmaker uses many city

sights as backdrops for steamy scenes between the

main characters (Spaniards Javier Bardem and Pene-

lope Cruz, Americans Scarlett Johansson and

Patricia Clarkson, and Britain's Rebecca Hall). It's

fairly easy to discover gems like those captured on

film by Allen because -- in addition to it being a

great walking city -- there is also a double-decker

tourist bus that takes visitors around town. And as

Woody Allen might have discovered when filming

Vicky Cristina Barcelona, in this city you don't have

to paint to rub shoulders with greatness. Greatness is

all around.

Les Rambles. Fotografia: Google Earth

Pàgina 19

Pàgina 20

Pàgina 21