amb el suport de - wordpress.com · 26. epaminondas. eloi i berta de las cuevas. 4rt.b i 6è. 56...
TRANSCRIPT
Amb el suport de:
Barcelona Cooperació Internacional Solidaritat i Pau
3 AMPA Antaviana
ÍNDEX CONTES
1. Historia de un bosque muy lejano. Lucía Alamillo Contreras. 2n.A 05
2. El cuento sobre la liebre y la tortuga. Paola Quito Allaica. 2n.A 08
3. El petit avet. Carla Martínez Carril. 1er.A 09
4. El corb assedegat. Danial Ahsan. 1er.A 10
5. El gigante egoísta. Chahd Rerhdas Ouahdi. 2n.A 11
6. Tot és possible. Núria Hernando De La Rubia. 4rt.B 12
7. La Noa i el Mario van a fer esport. Sara Fernández Moreno. 1er.A 14
8. El cuento de la gallina Emma. No consta nom. 15
9. Little Nick - Petit Nick. Adriene Chester Cruz. 3er.A (traduït) 16
10. En Jordi i el Drac. Jordi Martín Contreras. P3B. 20
11. Ton i Guida. Àngela Hoyos Navarro. P3B. 21
12. L’arbre màgic. Júlia González Vidal. P3B. 23
13. Els veïns del Carrer Qui sap. Adrià Gutiérrez Benedico. 3er.B. 26
14. A fork, I need a fork (Una forquilla, necessito una forquilla). Andrea i Pau Segura Baños. 3er.B. i 6è.A (traduït). 28
15. En Patufet. Núria i Pau Gómez Moreno. P3A i 1er.B. 30
16. Corall Negre, el vaixell pirata. Jaume Arribas Reyes. 3er.B 32
17. The ox and the frog (El bou i la granota). Tanu Arnau Monpantiam. 1er.B (traduït) 35
18. Anna i el drac. Eva Álvaro Alcázar. 4rt.B 36
19. Un cavall amb ratlles. Adelaide Melogno Durán. 4rt.B. 38
20. El gran desig de l’Unai. Daren i Unai Calvet Plaza. P5 A i 2n.B. 39
21. Las aventuras de una estrella de mar. Daren i Unai Calvet Plaza. P5 A i 2n.B. 45
22. El guajojó. Toni Suau Carrillo. 3er.B. 51
23. La goteta. Pol Arribas Reyes. 3er.A. 52
24. Un amic al cel. Ruth i Guillem Salvador López. P4 i 5èA 54
25. La princesa Aurora. Mamen Curado. 6è.A. 55
26. Epaminondas. Eloi i Berta De Las Cuevas. 4rt.B i 6è. 56
27. Les set cabretes. Noa Vea. P3 A 59
Tots els contes són adaptacions.
60 AMPA Antaviana
Al cap de poca estona, la mare cabra va tornar a casa seva. La porta era oberta de bat a bat. Tot
estava regirat. Anava cridant les seves filletes pels seus noms però cap no contestava. Per fi, quan va
anomenar la més petita, una veueta va respondre:
—Mama, mama, sóc aquí, dins la caixa del rellotge.
La cabreta va sortir del seu amagatall i va explicar a la seva mare el que havia passat. La mare cabra i
la seva petita van sortir al camp a la recerca del llop. Quan van arribar a un prat el van trobar adormit
a sota d’un arbre. La mare cabra va enviar la petita a casa per buscar tisores, agulla i fil. Amb molta
cura, va obrir la panxa del llop i en van poder sortir les sis cabretes. Quina alegria! Van abraçar la seva
mare i van saltar contentes.
—Porteu-me pedres! —va demanar la mare cabra a les seves petites—. Omplirem amb elles la
panxa del llop mentre dorm.
Després d’omplir la panxa del llop amb les pedres, la mare cabra la hi va cosir i es va amagar amb les
seves filletes. Quan el llop es va despertar es va posar dret i, com que tenia molta set, va anar a beure
aigua a un pou proper. Quan es va abocar al pou per beure, el pes de les pedres el va fer caure al fons i
es va ofegar.
La mare cabra i les cabretes van tornar a casa molt contentes
I conte contat… aquest conte ja s’ha acabat.
NOA VEA. P3A
59 AMPA Antaviana
LES SET CABRETES
Hi havia una vegada una cabra que tenia set filletes a les quals estimava moltíssim. Un dia, la
mare cabra va anar al bosc a buscar menjar, però abans va cridar les seves petites i els va dir:
—Filles meves, vaig al bosc a buscar menjar. Us quedeu aquí soletes, de manera que aneu amb
compte amb el llop, perquè si entra us devorarà a totes. Segur que intenta enganyar-vos, però el
coneixereu per la seva veu ronca i per les seves potes negres.
Les cabretes van respondre:
—No et preocupis mama, anirem amb compte.
La mare cabra es va acomiadar de les seves cabretes i es va dirigir cap al bosc. Al cap de poca
estona, algú va trucar a la porta.
Toc, toc, toc!
—Filletes, obriu la porta. Sóc la vostra mare, ja torno a ser aquí i us porto un regal.
Però les cabretes van reconèixer la veu ronca del llop.
—No obrirem —van respondre—, tu no ets la nostra mare. Ella té la veu suau i fina, la teva és
ronca. Tu ets el llop!
El llop va marxar enfurismat. Quan va arribar a casa seva, va agafar una dotzena d’ous i se’n va
beure les clares per suavitzar la seva veu. Després va tornar a la casa de les cabretes i va trucar una
altra vegada a la porta.
Toc, toc, toc!
—Filletes, obriu la porta. Sóc la vostra mare, ja torno a ser aquí i us porto un regal.
Llavors les cabretes van demanar al llop que els ensenyés la pota per sota de la porta. En veure-la, van
exclamar:
—No t’obrirem, la nostra mare té les potes blanques i tu les tens negres.
El llop, molt furiós, es va emblanquir les potes amb farina i va tornar a intentar-ho.
Toc, toc, toc!
—Filletes, obriu la porta. Sóc la vostra mare, ja torno a ser aquí i us porto un regal.
—Ensenya’ns la pota, volem assegurar-nos que ets la nostra mare.
Quan van veure que tenia les potes blanques, les cabretes van creure que era la seva mare i van obrir
la porta. Però era el llop! Molt espantades, totes van intentar d’amagar-se, però el llop les va trobar i
se les va menjar l’una darrere l’altra. La més petita de les cabretes s’havia amagat tan bé, dins la caixa
del rellotge, que el llop no la va poder trobar.
4 AMPA Antaviana
INTRODUCCIÓ
Aquest curs els infans de tercer de l’Escola Antaviana estan participant al Projecte Junts organitzat
pel Consorci d’Educació de Barcelona i la Fundació ADSIS. És un projecte d’intercanvi de contes i
cançons amb escoles de Bacău, ciutat de Romania.
Els organitzadors del projecte van proposar a l’AMPA realitzar alguna activitat en paral·lel i nosaltres
vam pensar que valia la pena fer participar totes les famílies de l’escola. I així va ser que va sorgir la
idea de fer un recull de contes, l’ESCRIU-ME UN CONTE.
Aquest document que teniu al davant és el recull de contes realitzat per famílies de l’Escola
Antaviana. Des de l’AMPA vam demanar-vos a les famílies que enviéssiu un conte, que us agradés: podia
ser inventat, dels tradicionals, un que haguéssiu llegit, un que expliquéssiu a casa ....
I de la crida que us vam fer n’ha sorgit aquest llibre. A nosaltres ens ha agradat molt haver rebut tots
els vostres contes, haver pogut editar-los i tenir aquest llibre a les mans. L’hem creat entre totes i
tots.
Hem editat els contes tal com ens els heu enviat. Pel que fa a llengües, hem considerat mantenir-los en
la llengua en la que els heu enviat o acompanyats de la seva traducció al català. Hem decidit posar els
noms dels infants a cada conte, tot i que sabem que ha estat una creació familiar.
SALUT I CONTES!!
AMPA ANTAVIANA
5 AMPA Antaviana
58 AMPA Antaviana
- Fixa’t bé, Epaminondes. He fet sis pastissets i els he posat al peu de la porta perquè es
refredin. Escolta i recorda el que et dic. Para compte, molt de compte, a passar-hi per damunt.
Sobretot, fill meu, no facis cap disbarat.
- Sí, mare, avui sí que ho faré bé.
Al cap d’una estona, l’Epaminondes va voler sortir a fora i...ja ho crec que va parar compte a passar per
damunt dels pastissets! I amb tot el compte del món hi va anar passant ben bé pel damunt!
- Un, dos, tres, quatre, cinc i sis! – anava cantant, satisfet, mentre els esclafava, ara l’un ara
l’altre – Ja està, què contenta que estarà la mare!
Si ho va estar o no, això no ho sabrem mai. El que sí sabem del cert és que d’aquells pastissets,
l’Epaminondes cap ni un no en va tastar.
Però el bon nom li va quedar!
BERTA I ELOI DE LAS CUEVASMARTORELL(6è i 4rt.)
57 AMPA Antaviana
- Mantega, mare.
- Mantega? Però Epaminondes, fill meu, on tens el cap? Per què et serveix el seny que et vaig
donar quan vas néixer? La mantega es porta en una fulla de col, i de tant en tant l’has de refrescar al
rierol. Ho has entès bé?
- Si, mare, així ho faré.
No havia passat encara una setmana quan l’Epaminondes va tornar a casa la padrina. I aquella vegada el
regal va ser un gosset ben bonic.
- Vés en compte, Epaminondes.
- Si, padrina, ja hi aniré.
I ballant d’alegria, va embolicar el gosset ben embolicat en una fulla de col ben grossa, i apa! Vinga a
posar-lo i treure’l del rierol perquè es refresqués ben refrescat.
Tan xop va quedar el pobre animalet que va arribar a casa fet un poll i més mort que viu.
L’Epaminondes va entrar a casa tot cridant:
- Mare, mare! Mira què m’ha donat la padrina!.
- Però què és això? – va dir ella esgarrifada en veure l’animaló.
- Un gosset, mare.
- Un gosset? Però Epaminondes, fill meu, on tens el cap? Per què et serveix el seny que et vaig
donar quan vas néixer? Els gossets no es porten així. Mira, la propera vegada li poses un cordill al coll,
el deixes a terra i l’estires fent-lo seguir. Ho has entès bé?
- Si, mare, així ho faré.
I vet aquí que, quan va tornar a casa la padrina, aquesta li va regalar un pa tou i ros que enamorava.
L’Epaminondes, que lliga un cordill a un crostó, deixa el pa a terra i, estira que estiraràs, arrossega el
pa tot el camí fins a casa seva.
I ja torna a entrar cridant:
- Mare, mare, mira què et duc!
- Epaminondes! Què és això?
- Un pa, mare.
- Un pa? Mira, Epaminondes, ara ja ho veig clar. Tens el cap als peus! Ni tens seny ni n’has tingut,
i el que és pitjor: no en tindràs mai. Però s’ha acabat, a partir d’ara hi aniré jo, a casa la padrina, i tu
et quedaràs aquí. I mai més et diré com s’han de fer les coses.
L’endemà, la mare el va cridar abans de marxar.
6 AMPA Antaviana
7 AMPA Antaviana
56 AMPA Antaviana
EPAMINONDES (Conte de tradició africana)
Aquesta és la història d’una bona dona més pobra que les rates. Un bon dia va tenir un fill i la pobra
dona tot mirant-se’l li va dir:
- Ai, pobre vailet! I què li quedarà quan jo em mori?
Pensant i pensant, tot de cop se li va acudir:
- Ja ho tinc! No li puc deixar cap dineró, però almenys tindrà una bona cosa: un nom important.
I li va posar Epaminondes (que així era com es deia un general molt llest i famós de l’Antiga Grècia).
No us penséssiu, això al noiet tant se li’n donava.
Quan va créixer la mare l’enviava a fer encàrrecs a casa de la padrina que sempre li donava alguna cosa
per emportar-se. Aquell dia li va regalar una coca flonja i blanca acabada de fer.
- Porta-la ben agafada, vigila que no et caigui.
- Si padrina, no passis ànsia”.
I pel camí va agafar fort i ben fort la coca.
Quan va arribar a casa va cridar tot content:
- Mare, mare! Mira el que m’ha donat la padrina!
- Què és això? – Va dir la mare quan va veure la coca tota esmicolada.
- Una coca flonja i blanca acabada de fer, mare.
- Una coca? Però Epaminondes, fill meu, on tens el cap? Per què et serveix el seny que et vaig
donar quan vas néixer? Una coca es porta ben embolicada amb un paper i es posa sota del barret
perquè no es faci malbé. Ho has entès bé?
- Si, mare, així ho faré.
Al cap d’uns dies, l’Epaminondes va tornar a casa la padrina i aquesta li va donar un bon tros de
mantega.
- Vigila com la dus, Epaminondes fill.
- Si, padrina, no passis ànsia.
I pel camí anava pensant: “Què em va dir la mare?...Ah! Si, ja me’n recordo!” Així que va embolicar ben
embolicada la mantega i se la va posar sota el barret.
Camí enllà, el sol va començar a picar de valent i la mantega s’anava desfent, desfent, fins que li va
regalimar cara i clatell avall.
Un cop va ser a casa, va cridar tot content:
- Mare, mare! Mira què m’ha regalat la padrina!
- I ara! On vas tan llardós? Què és això?
55 AMPA Antaviana
LA PRINCESA AURORA
La princesa Aurora es una joven que sueña con viajar. Desea recorrer el mundo, ver otros paises y
conocer otras culturas. Pero a sus padres no les gusta la idea de que abandone el palacio real.
-Por favor, padre permite que te acompañe en tu próximo viaje- pide la joven. En el salón del trono, el
rey le explica a su hija con cariño que sus viajes son largos y fatigosos, poco apropiados para ella.
Pero al día siguiente, paseando por los jardines de palacio con el príncipe del reino vecino, Aurora se
queda muy sorprendida.
-Lo que de verdad deseo es poder viajar, recorrer el mundo -confiesa el joven.
Así, fue pasando el tiempo. Compartiendo largas horas de paseos y confidencias, los dos jóvenes se
enamoraron y, ya casados, con la bendición del rey, recorrieron el mundo juntos y felices.
MAMEN CURADOROIG. 6è A
8 AMPA Antaviana
9 AMPA Antaviana
54 AMPA Antaviana
UN AMIC AL CEL
Era diumenge a la tarda i una part de la família retallàvem estels de cartolina per decorar la nostra
escola. Nosaltres no ho sabíem, però hi havia un estel al cel que ens mirava molt encuriosit i amb molt
d’entusiasme. Com ja es va fer tard vam deixar els estels de banda i vam parar taula per sopar. Al
matí varem guardar tos els estels, però hi ha havia un de color plata que no recordàvem d’on havia
sortit, i vam fer el mateix que amb la resta, posar-li un fil per portar-lo a l’escola amb els altres.
Quan l’Estel va arribar a l’escola i va formar part de la decoració es va posar molt content, estava
encantat!!!! Ell sempre es mirava l’escola des de dalt i somiava amb ser-hi i veure els nens d’aprop ; les
feines que fan quan arribà la tardó, el Nadal, el Carnaval, escoltar quan canten, contemplar els petits
quan dormen o juguen als racons, les seves rialles, quan els de 6è venen pastissos per les colònies,
veure’ls a tots i totes jugant al pati o llegint llibres de manga, i un munt de coses més. I ara que ho
havia aconseguit fins i tot li agradava quan algú se’l mirava i exclamava, Mira que bonic és aquest
estel!!!.
Quan després de tot això el curs va anar avançant i ja van arribar les vacances, una nit discretament,
tal com venir, va decidir fer un salt molt gran i amunt, amunt va tornar al Cel. Allà l’esperava la seva
família i els seus amics i amigues que estaven desitjant que els expliqués tot fil per randa, volien
saber tot el que havia vist i gaudit i ell encantat els anava explicant.
Ara ja és el nostre amic i per això si mireu al Cel i el saludeu segur que us veu i us fa un senyal!!!
I Conte contat conte acabat.
GUILLEM I RUTH SALVADORLÓPEZ, 5è i P4
53 AMPA Antaviana
Al final d’aquesta gran ciutat la goteta va arribar al mar i com l’aigua del riu és més freda que la de
mar a la platja la goteta es va enfonsar una mica, però es va quedar prop de la platja i al poc de temps
es va anar pujant cap a la superfície y amb la calor es va començar a escalfar i de sobte el va
convertir en vapor d’aigua i va començar a pujar cap als núvols i va anar veient tota la platja i els
voltants, era un paisatge meravellós.
Quan menys s’ho esperava va arribar a un nivell on hi estaven els núvols i la goteta es va trobar de nou
amb la seva amiga la goteta ... i li va començar a explicar tot el que havia vist després de dir-li:
- Ja sóc a casa!
POL ARRIBAS REYES 3er.A
10 AMPA Antaviana
11 AMPA Antaviana
52 AMPA Antaviana
LA GOTETA
Hi havia una vegada dues gotetes d’aigua que parlaven en un núvol de com seria visitar la terra.
Aleshores una d’elles, la més grossa, li va dir a l’altre:
- Escolta! Estic cansada d'imaginar-nos com es la terra i no parar de parlar d’ella! Per què no ho fem?
I l’altre, que era molt primeta, li respon:
- El que?
- Això!, baixar a la terra per visitar-la!
- I com ho farem?
- Doncs...deixem pensar.... Ja ho tinc!
- Com? Com?, Com ho farem?
- Cridarem tots els núvols dels voltants.. i aleshores hi haurà una tempesta i començarà a ploure i així
tu i jo caurem fins a la terra i podrem visitar-la.- Això és probable que no passi. Va dir l’altre goteta.
Vam cridar els núvols dels voltants i el cel es va posar negre i va començar a ploure, aleshores la
goteta que era més grossa va caure, però la primeta no va voler saltar i es va quedar al núvol.
Quan la goteta anava baixant cap a la terra va començar a tenir molt de fred, gaire bé es congela i
pensava:
“Que fred va a la terra.” Però el que li va passar és que va caure al cim d’una muntanya molt alta on
estava tot nevat, i just va caure, es va congelar.
Des de dalt del núvol la goteta primeta ho va veure tot i es va quedar molt trista pensant que la seva
amiga ja no podria veure la terra. Però van pasar el díes, les setmanes i els mesos i va començar a fer
calor en aquella muntanya i aleshores la neu va començar a fondres i la goteta va començar a rodolar
pel pendent del cim amb d’altres gotetes. Eren poques, però a mesura que anaven baixant es juntaven
amb mes gotetes que venien d’altres parts del cim i començaven a formar un rierol que baixava cap a la
vall.
Quan van arribar a la vall, van anar a parar a un riu més gran que pasava just al costat d’un poblet de
montanya molt bufò. La goteta començava a descubrir que era la terra. En aquell poble va passar por
sota d’un pont de pedra. Més endavant va arribar a un embassament molt gran i al final d’aquest hi
havia una presa. Com la pressa estava plena es va obrir la comporta i la goteta va fer un salt d'almenys
80 metres d’alçada.
Un cop rebasada la presa la goteta va anar molt a poc a poc travessant molts cultius i pobles fins
arribar al costat d'una gran ciutat on l’aigua es va tornar més bruta.
51 AMPA Antaviana
GUAJOJÓ
En Santa Cruz, Bolivia, suele contarse una leyenda en la que el amor y la traición aparecen
entrelazados. Una leyenda de esas que en las noches oscuras y a la intemperie pueden hacernos
estremecer.
La leyenda comienza en un antiguo pueblo indígena en el que la joven hija de uno de los caciques de
dicho pueblo, le cual también era un poderoso hechicero, termina enamorándose perdidamente de uno
de los guerreros de la misma tribu. Un amor apasionado pero secreto, ya que su padre no veía con
buenos ojos que la hija del cacique terminara casada con un simple guerrero.
El cariño entre los jóvenes va creciendo, se conocen cada día más y disfrutan de la mutua compañía sin
importarles que pase después. Inmersos en esa burbuja de amor poco a poco dejan de esconderse,
hasta que finalmente el padre de la chica se entera de esta incómoda relación.
Lleno de rabia, el cacique mandará a la batalla al muchacho, sin escuchar por tanto los ruegos y
súplicas de joven y amada hija. El poderoso hombre tenia la esperanza de que el fuego de la batalla
terminaran con la vida del muchacho y así su hija podría olvidarse de él y casarse con alguien más
acorde a su nivel.
La hija, que no se fiaba en absoluto de su padre, decide seguirlo de cerca para poder ver que está
tramando su progenitor.
Al llegar al bosque, el cacique divide el grupo de dos en dos. Así él se queda a solas con el joven que en
un momento de descuido es apuñalado vorazmente por el cacique.
La joven asustada observa todo lo que pasa y vuelve corriendo a la tribu.
Cuando el cacique llega al pueblo acude a la estancia de la joven y la encuentra llorando
desconsoladamente y empieza a gritar a su padre, por lo que todo el mundo se entera de loa que ha
pasado, pues ella misma contará su secreto. El padre atemorizado por las consecuencias, decide
realizar un hechizo y convertir a la joven en un pájaro el GUAJOJÓ.
La leyenda cuenta que en las noches más oscuras, cuando la luz abandona la tierra y esta se sumerge
en un cielo estrellado, se puede escuchar el llanto de la chica en forma de graznido de melancolía, que
dicen que puede llegar a matar debido a la desesperación de sus notas. Un lamento constante que
llama durante toda la noche implorando la vuelta de su amado.
Leyenda popular Boliviana.
TONI SUAU CARRILLO, 3r B
12 AMPA Antaviana
13 AMPA Antaviana
50 AMPA Antaviana
Por las noches seguía mirando las estrellas y desde que volvió de su gran viaje formaban dibujos en el
cielo con todos y cada uno de los animales que se había encontrado. En el cielo se quedó grabada toda
su aventura.
DAREN I UNAI CALVET PLAZA. P5A i 2n.B
49 AMPA Antaviana
- Sí, lo se, y tienes seis puntas. Yo soy un cisne
- ¿Tú también eres diferente a tu especie? Preguntó la estrella.
- No, lo que pasa es que no soy de aquí, por eso parezco diferente. Yo sólo estoy de viaje. Dijo el
cisne.
- ¡Yo también estoy de viaje! Contestó Vega emocionada.
- Sabes, allí dónde vivo yo, hay muchos pájaros preciosos como yo, y vivimos en la tranquilidad del
lago. Es un lugar increíble…, ¡ tienes que venir conmigo a verlo!
- Disculpa cisne ¿Cuál es tu nombre?
- Dened, contestó el Cisne.
- Dened, muchas gracias por invitarme, pero yo me dirijo al cielo. ¡Quiero vivir con las estrellas
que brillan!
- ¡¿Al cielo?! Ja, ja ja.
Entonces el cisne la cogió por uno de sus brazos y comenzó a volar.
- ¡Espera Dened, ¿dónde me llevas?!
- Te llevo a mi casa, por lo menos allí serás útil. Podrán creerme cuando les explique a todos que
he llegado al mar. Tú serás la prueba.
- Pero, ¡¡Dened!! ¡Suéltame! ¡que yo quiero ir al cielo!
- Si ya estás en el cielo pequeña.
- Entonces, ¿por qué todavía se ven tan lejos las estrellas?
- Porque están a millones de kilómetros, y aunque parece que están juntas en el cielo, en verdad
se encuentran a muchísima distancia las unas de las otras.
Vega, entonces empezó a llorar. Y desesperada le gritó a Dened:
- ¡Suéltame! ¡me aprietas mucho y no quiero ir contigo!
Pero el cisne no hizo caso a Vega y apretó su brazo aun más fuerte.
Lo que sucedió entonces fue que el brazo de la estrella se rompió y se quedó en el pico de Dened que
seguía volando. Vega se cayó al vacío liberándose del pájaro.
Mientras volaba por los aires se sentía como esa estrella fugaz que había deseado ser. Se sintió libre.
Vega tuvo suerte porque en su caída volvió a llegar al mar.
Y descansando en la arena, se dio cuenta de que el mar estaba lleno de aventuras que no podía
perderse.
“El mar está lleno de animales diversos y es lo que lo hace más interesante” pensaba. Ahora a Vega le
gustaba el mar pero echaba de menos el brazo que perdió durante el vuelo con la gaviota.
14 AMPA Antaviana
15 AMPA Antaviana
48 AMPA Antaviana
- Nada de señor, que todavía soy joven. Mi nombre es Asellus Australis. Y ten cuidado para otra
vez a ver dónde te quedas dormida, porque yo, a cuestas sólo llevo a mis hijos y como mucho a mi
madre.
Vega vio que a lo lejos se encontraban unos enormes pájaros blancos.
- Asellus yo soy Vega, y estoy viajando, quiero llegar al cielo. Pero para eso necesito que me lleve
un pájaro. Y para que me lleve un pájaro primero tengo que llegar hasta ellos. ¿No podrías hacerme el
favor de acercarme hasta aquellas aves?
- Pero, chiquilla, ¿por quién me tomas? ¿Por un superhéroe? ¡Jamás me acercaría a aquellas aves!.
Son gaviotas. Y si te descuidas te devoran!
En cangrejo marchó refunfuñando hacia dentro del agua.
Vega pensó que quizás sería peligroso, pero tenía que arriesgarse porque no quería volver atrás en el
camino.
Vega quería poder hablar con alguna de las gaviotas, para pedirles si podían llevarle al cielo,
Pensó en que si conseguía llamarles la atención de alguna forma conseguiría que vinieran hasta ella.
Vega se miró a si misma y se dio cuenta de que el color de su cuerpo era de un color terroso, casi
idéntico al color de la arena. Y que por eso pasaba desapercibida.
Fue entonces, cuando la estrella en su esfuerzo por llamar la atención cambio de color volviéndose
naranja casi amarilla.
Al momento llegaron 3 gaviotas que le rodearon mientras comentaban a gritos:
- ¿Qué será esa cosa amarilla?
- ¿Crees que es un pescado?
Una de ellas se aproximó a observarla, las otras dos le seguían.
Vega sintió miedo. Pensó que podía acabar en la tripa de aquellas enormes aves blancas con del pico
afilado. Y dijo enseguida:
- ¡Soy un estrella!
- Dice que es una estrella, dijo la gaviota que estaba más cerca. Entonces una de las otras
gaviotas dijo:
- Pues te la puedes quedar tú, porque esos animales tienen un sabor horrible.
Las dos gaviotas que estaban detrás marcharon en el momento y la que estaba más cerca poco
después. Se fueron volando sin que Vega pudiese decirles nada más.
Pero, llegó otra ave blanca, esta era distinta, era un ave más elegante y no tenía el pico tan afilado.
El majestuoso animal dio una vuelta alrededor de suyo, observándola y pensativo.
- ¡Hola! Dijo Vega – ¡Soy una estrella de mar!
47 AMPA Antaviana
- ¿Viste el pez que me seguía? ¡Quería comerme! Por eso no podía parar de correr. Siento
haberte arrastrado.
- No te preocupes, pez. ¿Cuál es tu nombre?
- Derke y soy una mujer.
- Ah…, pareces pequeño para ser una mujer.
- ¿Y eso que tiene que ver? Soy joven pero se nota que soy una mujer. Dice Derke orgullosa de su
sexualidad.
- ¿Eres joven y mujer al mismo tiempo?- Pregunta Vega sorprendida- Nosotras las estrellas nos
convertimos en mujer al hacernos mayores. Primero somos hombre y luego mujer.
- Es curioso, no lo sabía. Derke sonrió.
- Quisiera saber una cosa, ¿por qué llevas esa cuerda que te sale de la boca?
- Fue por un día que piqué un anzuelo, me dejé seducir por un suculento manjar. Siento haberte
arrastrado hasta aquí, si quieres puedo llevarte allí dónde estabas.
- No, no te preocupes Derke. Estoy de viaje y creo que me has ahorrado una gran parte del
camino. Además ha sido una gran experiencia para mí: ¡nadar a la velocidad de un pez!
- ¿A dónde te diriges?
- Mi propósito es llegar al cielo.
- ¡¿Al cielo?! Vaya, pues en eso no te voy a poder ayudar, pero estás a menos de un metro de la
superficie.
- Gracias Derke, ya se ha hecho de noche y me quedaré aquí descansando un rato. A ver si cojo
fuerzas para mañana poder salir del mar.
- De nada. Yo me voy, entonces. ¡Espero que nos volvamos a ver y puedas contarme como es el
cielo!
- ¡Adios Derke!
- ¡ Hasta la vista Vega!
Vega se puso a descansar sin darse cuenta de que había parado sobre un gran cangrejo que se
encontraba enterrado bajo la arena.
Vega soñaba que la corriente le llevaba hasta la orilla, fuera del agua.
Pero no le llevaba la corriente, ¡le estaba llevando el cangrejo!
Todavía era de noche cuando se despertó con la voz del cangrejo:
- ¡Sal de encima mío de una vez!
- Perdone señor cangrejo, no me di cuenta de que estaba encima suyo. Me quedé dormida.
16 AMPA Antaviana
EL PETIT NICK
El cérvol Nick s’havia perdut al bosc. Estava amb el ramat de cérvols, però sense saber com s’havia
allunyat d’ells.
17 AMPA Antaviana
Un dia, mentre buscava la seva família, va trobar-se al prat d’uns grangers.
46 AMPA Antaviana
- Pero, pequeña, ¡te has equivocado de dirección! ¡Estás bajando al fondo del mar! – Le alertó el
caballito.
- ¡Oh, no! ¡Pasé toda la noche caminando en sentido contrario! -Dijo la estrella sintiéndose mal. -
Pero gracias por avisarme.
La estrella dio media vuelta y siguió caminando, mientras pensaba que quizás no hubiera cometido esa
equivocación si le hubiera consultado a alguien antes de emprender el viaje.
El caballito se quedó mirando como la estrella marchaba, y veía que avanzaba tan lento que sintió
compasión por ella.
El caballito volvió a acercarse y le dijo: - ¿Cómo te llamas?
- Vega. Contestó ella.
- Vega, lo que te propones me parece algo maravilloso. Eres una estrella muy valiente y quisiera
compartir tu hazaña contigo. Te puedo llevar un buen trozo del camino si tú quieres.
Vega se sonrojó, pues no estaba acostumbrada a recibir halagos.
- Sería de gran ayuda para mi. Caballito, ¿cuál es tu nombre? Le preguntó Vega mientras
comenzaban a navegar juntos.
- Mi nombre es Kitalpha pero me llaman Celaris.
- ¿Celaris? No se porqué, pero ese nombre me resulta familiar…
- Quizás es porque tengo un hermano que es muy conocido: Pegaso.
- ¿En serio? ¡¿Tu hermano es el caballo con alas?!
- Celaris se rió y le explicó: “¡En realidad no tiene alas! Le llaman así porque nada tan rápido
como un pájaro en el cielo.
- Entonces, ¿el caballo con alas no existe en verdad? Pregunta Vega un poco decepcionada
- Lo único que te puedo decir es que mi hermano no las tiene. Pero, ¿sabías que existen otros
caballos que viven en tierra?. Igual que existen las estrellas del mar y las del cielo, ¿no?
- No lo sabía. Entonces, ¿conoces a alguien que me pueda llevar al cielo?
- No, no conozco personalmente a nadie de fuera del agua.
En ese momento Celaris y Vega vieron pasar un pez que corría asustado por encima de ellos. Y Vega,
salió disparada detrás del pez: arrastrada por una cuerda que salía de su boca.
La cuerda se había enganchado a Vega.
El pez y Vega nadaban a tal velocidad que el caballito se quedó atrás.
El pez no paraba de nadar y nadar asustado, porque le perseguía un pez mucho mayor.
Hasta que se perdió de vista el gran pez, entonces paró el pequeño pez para desenredar a la estrella
que había arrastrado.
45 AMPA Antaviana
LAS AVENTURAS DE UNA ESTRELLA DE MAR
Había una vez una estrella de mar que tenía 6
brazos.
Su nombre era Vega, y su sueño era vivir en el
cielo. Quería vivir allí porque de así el resto de
las estrellas de mar jamás podrían verla.
Su madre un día le explicó que ella salió de uno
de los 5 brazos que tenía su mamá.
Después de esa historia Vega se sentía aún
peor: ”Ahora lo entiendo. Por eso mi madre
tiene 4 brazos y yo tengo 6; es porque yo le he
robado el suyo!”
Su madre le argumentó que eso no funcionaba
así exactamente, pero Vega no quiso escuchar
nada más y se escondió bajo la arena. Se sentía
culpable y se avergonzaba de su forma. Pero
salía algunas noches de su escondite, para ver
las hermosas estrellas que brillan en el cielo
cuando oscurece.
Hasta que una noche vio caer una estrella fugaz, una estrella que se movía muy muy rápido y dejaba un
rastro a su paso.
A Vega le pareció algo tan bonito que pensó: “ojalá fuese yo una estrella como esa” y esa misma noche
tomó la decisión de irse de viaje al cielo.
“Aunque soy una estrella fea, tengo 6 extremidades y eso me permite caminar más rápido. ¡Yo
conseguiré llegar al cielo!” Pensó Vega.
Así que marchó sin decírselo a nadie, y comenzó a caminar y caminar. Caminó mucho, durante toda la
noche.
Hasta que llegó la mañana. Era una mañana extraña, pues había muy poca luz. El lugar era solitario,
pero casualmente pasó por allí un caballito de mar.
El caballito se paró asombrado de verla.
- ¡¿Qué haces por aquí sola?! ¿Te has perdido? – Dijo el caballito sorprendido.
- Estoy de viaje, quiero llegar al cielo y dejar de ser una estrella de mar. – Contestó la estrella.
18 AMPA Antaviana
El gos del granger li bordava, però en Nick era un cervolet molt amable i es van fer amics de seguida.
Ràpidament en Nick i els altres animals es van fer amics. En Nick estava content, però trobava a
faltar la seva família.
19 AMPA Antaviana
Un dia, mentre jugava, en Nick va mirar al prat i va veure un ramat de cérvols. “Sembla la meva
família” I efectivament ho era. En Nick va donar les gràcies a tots els animals del prat i va dir adéu.
Tothom estava trist de veure en Nick marxar, però sabien que no podien allunyar-lo de la seva família.
44 AMPA Antaviana
Tot i així, continuava caminant mentre mirava arbres. Era difícil, aquesta nit tots els arbres eren molt
semblants.
Va parar un moment a mirar la copa d’un arbre, quan va veure una papallona. Va mirar-la detingudament
un moment i la va reconèixer!, era la papallona amb la que havia jugat la nit que es va convertir en gat!
Va seguir la papallona fins que es va parar a un arbre. El noi va observar l’arbre. “Sí, Aquell era l’arbre
que buscava!” –Es va dir a si mateix- Era el seu arbre! Immediatament es va posar a rascar al terra
per trobar la màgia. Eren les arrels de l’arbre les que donaven aquesta marevellosa lluentor. El noi
somreia mentre la papallona anava volant fins arribar allà on sortia la llum.
Van arribar papallones de tot arreu i totes es van anar a parar a la llum que sortia de la terra. El noi
contemplava fascinat. Totes les papallones van agafar la llum i com si fossin una pluja d’estels van
envoltar al noi. El noi reia perquè li feien pessigolles. Les papallones li van deixar aquella llum en el seu
cos i van marxar totes en direccions diferents.
El noi estava carregat de màgia. I va córrer fins la casa del gat groc.
Va entrar per la finestra, ell estava adormit. Va posar les mans sobre d’ell i va dir: “Que el teu desig
es faci realitat aquesta nit” I va funcionar! El gat groc ara era un noi amb el cabell ros.
L’Unai es va anar i quan saltà per la finestra es va sentir lleuger, tan lleuger... com un gat. I es que el
noi s’havia tornat a convertir en gat!
Un conte de July.
DAREN I UNAI CALVET PLAZA. P5A i 2onB
43 AMPA Antaviana
El noi ara tenia un gran llistat de desigs que es va emportar cap a casa.
Durant la tarda tenia el proposit de fer realitat algun d’aquells desigs, però no sabia quin havia de
triar...
A la nit, pensava quin era el desig més gran de tots, pensava i pensava, quan de sobte, es va recordar
del gat groc: el gat que volia ser un noi!
I va decidir que aquell era el desig més gran de tots els que li havien explicat.
Però, com podia convertir al gat groc en un noi?
Per fer això, hauria de fer servir la màgia. “Com la que havia fet servir el gat negre quan em va
convertir en gat a mi”
El que havia de fer, llavors, era trobar al gat negre perquè li digués com podia aconseguir la màgia que
ell tenia.
Es va aixecar del llit i va sortir per buscar al gat negre. Es va endinsar en el bosc i el va veure.
El gat negre estava rascant al terra, al costat d’un gran arbre. I es veia una lluentor que sortia d’allà
on rascava. El noi va enraonar de seguida “és aquí on el gat negre amaga la seva màgia”.
I el noi va alçar la veu i li va preguntar: - Es aquí on guardes la teva màgia?”
El gat va parar de rascar i li va contestar.
- Es aquí on la trobo, la màgia no és meva. Veus aquest gran arbre?
- Sí. - Va dir el noi mirant l’arbre -.
- És ell el que em dona la màgia! Jo només l’agafo.
- I jo, puc agafar-ne una mica? És per concedir un gran desig...
- No, no pots, ho sento. Aquest és l’arbre que el bosc m’ha donat a mi, i és impossible que els seus
poders et funcionin a tu. Però, pot ser el bosc també guardi un arbre per tu. Si trobes el teu arbre,
podràs utilitzar la seva màgia.
El noi es va enrecordar ràpidament de l’arbre on havia escalat la nit que es va convertir en gat. I va
contestar:
- Sí, crec que trobaré el meu arbre! Va dir el noi entusiarmat.
- Molt bé noi, que tinguis sort!
El gat negre va continuar rascant la terra i el noi va anar a buscar el seu arbre.
Caminar pel bosc no era tan fàcil per un noi, li semblava que podia caure en qualsevol moment perquè la
nit era més fosca i gairebé no podia veure on posava els peus, pensava que feia molt soroll al trepitjar
les fulles, i que en qualsevol moment un animal podria atacar-lo. El petit noi tenia por de no saber
tornar a casa.
20 AMPA Antaviana
21 AMPA Antaviana
42 AMPA Antaviana
L’Unai va seguir al gat i el va portar fins la casa del costat. Allà es trobava un gat groc amb cabells
llargs assegut al sofà del menjador.
- Hola! Jo soc l’Unai, el noi que vol ser un gat.
- Hola noi, benvingut siguis.
- Com pot ser que vulguis ser un noi? És fabulós ser un gat, pots córrer i saltar molt més que
tots els nois. Pots colar-te per llocs on cap persona pot entrar, i passar desapercebut com si fossis
gairebé invisible!
- Això ja ho sé noi, però a mi m’agradaria llegir, escriure, dibuixar i les meves mans no m’ho
permeten. M’agradaria poder cuinar coses riques com les que mengeu vosaltres, i dormir al llit amb
mantes i llençols nets... Fins i tot fer coses que encara ni puc entendre com es fan, com el foc o la
llum.
El noi es va quedar sense paraules. “La veritat és que ser noi també té moltes coses bones” pensava,
però encara ansiava molt tornar a ser un gat.
Al matí següent l’Unai l’explicava a la seva mare.
- “Aquesta nit no he pogut convertir-me en gat. I la culpa és de l’Albert i l’Eric perquè no m’han cregut
i han trencat l’encanteri.”
La mare li va respondre:
- No és culpa d’aquells nois el que tu no et pugis convertir en gat. Es tracta de que existeixen
desigs com aquest teu, que només es fan realitat gràcies a la teva força interior i aquesta força no la
pots malgastar en convèncer als altres de coses que no desitgen.
- I això que vol dir mare? Vol dir que mai més podré ser un gat?
- Pot ser sí podràs tornar a ser-ho. Conec una manera de que puguis ser un gat un altre cop.
El noi es va posar molt alegre.
- Digues mare, què haig de fer?
- Per tornar a convertir-te en gat hauries de concedir-li a algú el seu desig més gran.
- Un desig molt gran... com regalar un pastís molt gran a algú?
- Unai... tu ja saps que es un gran desig.
El noi ara només pensava en que havia de concedir-li a algú un gran desig, i així podria convertir-se en
gat un altre cop.
Al col•legi es va dedicar a preguntar als companys de la classe els seus desigs.
El Eric volia ser futbolista, l’Albert volia tenir molts diners, l’Anna volia ser gran, la Eva volia casar-se,
el Daniel també volia ser futbolista!, la Susanna volia ser la noia més maca, el Xavi volia un cotxe
descapotable,....
41 AMPA Antaviana
- Segur que era un somni! Va dir l’Eric.
- No, no es cap mentida ni era un somni. A la porta del col•legi hi ha un gat negre, el gat que fa
realitat els desigs. Si no em creieu veniu a mirar-lo.
L’Unai va anar cap a la finestra un altre cop, acompanyat del Albert i l’Eric.
- On es? Jo no el veig en lloc. Diu l’Albert.
- Espereu, estava aquí fa un segon!
L’Unai va agafar una cadira, i la va apropar a la finestra per poder pujar-se i veure millor.
- Encara es veu! Però s’està allunyant.
L’Eric es va pujar a la cadira.
Quan de sobte va arribar la professora:
- Eric! Baixa de la cadira ara mateix!
- Es que l’Unai m’ha dit que mirés a fora perquè es veia un gat màgic.
Totohom va riure, menys la professora, que continuava molt enfadada.
- Però no veus que això que has fet és molt perillós! Ara deixa la cadira al seu lloc i no tornis a
fer-ho mai més! Has entès?
- Sí, professora.
L’Unai es va sentir malament perquè la mestre havia renyat a L’Eric per culpa seva. A més a més no
l’havien cregut.
L’Unai va tornar trist del col•legi, però aviat va arribar la nit i ell no deixava de pensar en que volia
tornar a ser un gat. Va tancar els ulls ven fort diguent-se: “Vull tornar a ser gat, vull tornar a ser
gat...”
Va escoltar un petit soroll, el gat negre havia tornat a entrar a la seva habitació.
El noi es va incorporar i li va preguntar:
- ¿Puc tornar a ser un gat aquesta nit?
El gat negre li va dir:
- No ja no pots. S’ha trencat l’encanteri perquè li vas explicar a algú que no et va creure.
El noi es va posar a plorar.
El gat negre es va apropar més a ell explicant-li:
- Conec a un gat que li agradaria ser un noi com tu.
- Un gat que vol ser noi? Però si és molt millor ser gat!
- Jo també ho penso. Però podries venir amb mi i explica-li com que ets un noi et fa més cas que
no pas a mi.
22 AMPA Antaviana
23 AMPA Antaviana
40 AMPA Antaviana
La nit era tranquil•la i preciosa i no tan fosca com recordava. A l’altra banda del carrer es veia un gran
parc amb molts arbres. Va córrer fins arribar-hi. Allà va descobrir olors de plantes que mai havia
olorat. Va refregar-se en elles per omplir-se de la seva fragància. Va escoltar sorolls d’animals que mai
no havia sentit. Va veure una papallona i va començar a jugar amb ella.
La papallona es va parar en un arbre. Les fulles de l’arbre es movien amb el vent, aquell soroll li
agradava molt. De sobte, sentia la necessitat de fer un riu allà mateix. “No passa res, - va pensar -, els
gats fan aquestes coses”. Es va enfilar a l’arbre fins arribar ben amunt, per sentir la lluna més a prop
seu. La lluna estava rodona i brillava molt.
Mentre la mirava, es va adonar de que havia de tornar a casa, perquè si no la seva mare el trobaria a
faltar.
Tot i que era lluny i mai no havia estat a aquell bosc, sabia perfectament com tornar a la seva llar.
Va estirar-se al llit per descansar una mica. El matí va arribar de seguida. I ara tornava a ser un noi.
Només obrir els ulls ja pensava en explicar-li a la seva mare. Recordava l’advertència que li va donar el
gat: “Si li dius a algú i no et creu, no et podré tornar a convertir en gat”. Però, sempre li explicava tot
a la mare... i una cosa com aquesta era impossible de ocultar-se-la!
Mentre esmorçaven amb la seva mare, el noi li va explicar:
- Mare, aquesta nit m’he convertit en un gat!
La mare li va somriure i li va dir: - Jo aquesta nit he volat amb els ocells!
- T’ho dic de veritat mare!
- Jo també t’ho he dit de veritat.
Tots dos es van mirar i van somriure. Van anar cap a l’escola explicant-se les seves aventures
nocturnes.
El noi havia tingut sort, perquè la seva mare sí que el va creure.
Quan entrava per la porta del col•legi, va veure fora al gat negre amb qui havia estat a la nit. El gat
l’havia estat seguint desde casa, però el noi no podia entretenir-se perquè ja era l’hora de anar a
classe.
Quan va pujar fins la seva classe i abans de que arribés la professora, va mirar per la finestra. Encara
continuava allà el gat negre! Era el moment de demostrar-li a l’Albert i l’Eric que no era imposible
convertir-se en gat. Va anar cap a ells i els va dir:
- Sabeu què? Aquesta nit m’he convertit en gat!
- Ah si?, a mi no em sembles pas un gat. Va dir l’Albert. I l’Eric va començar a riure.
- No, ara no soc un gat!, ha estat aquesta nit! Va dir l’Unai una mica enfadat.
- Això es mentida! Va dir l’Albert.
39 AMPA Antaviana
EL GRAN DESIG DE L’UNAI
Hi havia una vegada un noi
que tenia un gran desig. El
seu gran desig era
convertir-se en gat.
El noi es deia Unai i al
col.legi l’Eric i l’Albert es
burlaven d’ell, li deien que
era un sommiatruites.
Fins i tot, la seva
professora li va dir un cop
que sentir afany per una
cosa del tot impossible, no
servia per a res.
Però una nit, al llit va tancar els ulls i pensava...
“Si fos un gat saltaria molt i molt alt...
Si fos un gat no tindria por a sortir a la nit al carrer...
Si fos un gat seria bonic i molt suau i tothom m’estimaria...”
De sobte, va sentir un soroll a la finestra, va obrir els ulls.
Hi havia un gat a la seva habitació. El gat era de color negre.
El noi es va incorporar i es va quedar mirant-lo. El gat va saltar al seu llit i li va pregunta:
- Ets tu el noi que vols ser un gat?
- Sí, soc jo.
- Aquesta nit puc fer realitat el teu desig.
- De veritat? Oh, gràcies!
El noi es va convertir en gat en aquell mateix moment, i va saltar del llit per anar-se.
- Espera, també has de saber una cosa.
El noi es va parar un moment per escoltar-lo avans de marxar.
- Si li expliques a algú que t’he convertit en gat, hauràs d’anar en comte, perquè si no et creu,
llavors l’encanteri es trencarà, i no et podré tornar a convertir en gat.
Després l’escoltar-lo va sortir per la finestra de la seva habitació en un tres i no res.
24 AMPA Antaviana
25 AMPA Antaviana
38 AMPA Antaviana
UN CAVALL AMB RATLLES
Hi havia una vegada un cavall que no era com els demes, no tenia un color unic ni taques, tenia ratlles.
Un dia de pluja, un senyor se’l va trobar, el va agafar i el va portar a la seva granja. La seva filla es
deia Laura i tenia 12 anys, li agradaven els animals, volia un cavall per guanyar la cursa de cavalls, es
clar el premi era de 19.500 € que volia guanyar. La Laura molt contenta amb el seu cavall, li va posá de
nom Ratllades.
Despres de 2 anys el cavall era un cavall jove, la Laura ara tenia 14 anys i podia participar al concurs i
guanyar el premi que tanta ilusió li feia.
Encare que faltaven 2 mesos per el concurs, va practicar, practicar i practicar durant tot el temps
que faltaven per el concurs.
Cuan faltaven 2 hores per el concurs, els altres cavalls es reien d’ell perque era diferent, llavors
pregunta en Ratllades:
- Perque us reiu de mi?
* Perque fas el ridicul amb les ratlles .
- Pero son de veritat.
* Que? Son de veritat?
- Si, son de veritat
* Wow!
Va arrivar el moment del concurs, va comencar la cursa, el Ratllades anava en 4t
possisió, despres 2n, pero el van adelantar i va ser 3r, va intentar avancar pero no podia, el cavall
que anava 2n li va fer una empenta i va ser l’ultim, pero ell, volia fer contenta a la Laura i en 5 segons
va ser 2n. Nomes faltaven 10 segons per el final, el primer anava molt depresa pero en Ratllades
anava encara mes depresa i va ser el 1r i van guanyar el premi de 19.500€.
FÍ
ADELAIDE MELOGNO, 4rt.B
37
Dr
Dr
rac Eva
ragoneta Sà
AMPA Anta
àvia
viana
26 AMPA Antaviana
ELS VEÏNS DEL CARRER QUISAP
A davant de casa meva havien enderrocat un edifici molt vell i hi havia quedat un solar. Allà hi portava
a passejar el Peüc, el meu gos. Un dia quan tornava de l’escola, el solar ja no era solar, perquè de cop hi
havia una casa de tres pisos!!
Em vaig quedar ben parada, com podia ser que d’un dia per l’altre haguessin construït una casa? Allà
estava dempeus, amb la boca oberta, quan vaig escoltar una veu que em deia, “aparta’t!!”, i vaig sentir
que em tibaven cap amunt. Ai, m’havia quedat aturada al mig del carrer i sort de la persona que m’havia
agafat tot d’una per a que un cotxe no m’atropellés.
La veu pertanyia a un home, alt, prim, que tenia dos paraigües per braços!! Jo continuava amb la boca
oberta.
-Hola, sóc el Sr. Pagüeiras, molt de gust. Visc des d’avui mateix a aquesta casa – i va assenyalar la casa
nova. Visc al 1er. 1ª.
-Però, però, … -jo no m’atrevia a preguntar com era que tenia paraigües per braços. I el Sr. Pagüeiras
em va llegir el pensament.
-Els meus braços, eh? Sí, mira, no em mullo mai, però també em donen els meus problemes. Saps quin
és el pitjor de tots? El més terrible i espantós?
Que quan em pica l’esquena no puc gratar-me!
-Ah! I llavors?
-Doncs m’ajuda la Sra. Salmmin, que viu al 1er. 2ª. Com ella té més de mil mans, m’ajuda a gratar-me.
-Quina passada!-vaig dir jo.
-Sí, i tant, però no et pensis. També li donen els seus problemes. Saps quin és el pitjor de tots? El més
terrible i espantós?
Que quan es vol tallar les ungles, no acaba mai.
-Ah! Quina feinada!! I com s’ho fa?-vaig preguntar jo.
-Doncs sort en té de les germanes Rosetti, que viuen al 2on.1ª. Les seves cames són unes tisores i li
fan la manicura en un moment.
-Oh! Què fort! Deuen poder fer coses increïbles, no?
-I tant! Però no et creguis, també tenen els seus problemes. Saps quin és el pitjor de tots? El més
terrible i espantós?
Que quan dormen estripen els llençols!!
Cada nit els passa el mateix, i és clar, no guanyen per llençols.
-I com s’ho fan?
27 AMPA Antaviana
-Doncs les ajuda el veï del 2on.2ª, el Sr. Trasés, que és mig home, mig màquina de cosir. Ell és un gran
sastre, i els cus els llençols en un tres i no res.
-Mig home, mig màquina de cosir!! Apa!! Quines coses deu poder fer!!
-I tant, però no et pensis. També té els seus problemes. Saps quin és el pitjor de tots? El més
terrible i espantós?
Que el seu pis és fosc, i quan es fa fosc gairebé no s’hi veu. Així que de vegades, cus les coses al
revés.
-I com s’ho arregla?
-Doncs demana ajuda a la Sra. Tomebba, que viu al 3er.1ª. Ella és mig dona mig làmpara. Ella encèn les
bombetes que té als ulls i així el Sr. Trasés hi pot veure perfectament.
-Què bé!!! Una dona mig bombeta!!
-O però no et pensis, la Sra. Tomebba també té problemes. Saps quin és el pitjor de tots? El més
terrible i espantós?
Doncs que quan fa molta estona que fa llum, li surt fum del cap, i comença a fer coses estranyes: imita
animals, salta amunt i avall ...
-I què fa?
-Doncs truca a la Sra. Torvindela, que viu al 3er.2ª. Ella té un ventilador al cap i pot crear brises,
garbinades, tramuntanes, …
-Òndia!! I ella quin problema té? No se m’acut que en pugui tenir cap.
- Doncs en té. Saps quin és el pitjor de tots? El més terrible i espantós?
Amb tant d’aire, sempre està refredada, la pobra!
-I com s’ho fa?
-Doncs precisament avui tenim reunió de veïns per decidir com podem ajudar-la. Bé, ara haig de
marxar. Fins la propera!!
Vaig pujar cap a casa i vaig estar rumiant quina solució podia haver per a la Sra. Torvindela. Vaig tenir
una idea i l’endemà vaig baixar corrents per explicar-la al Sr. Pagüeiras. Però quan vaig arribar al
carrer …
GLUPS!!!
LA CASA JA NO HI ERA!!! I vaig veure una nota penjada al fanal del davant que hi posava:
Estimada veïna: hem decidit traslladar-nos a un païs més càlid per veure si li passa el refredat a la Sra. Torvindela. A reveure!! Sr. Pagüeiras, president de l’escala P.d. Sempre que ens vulguis visitar, ens podràs trobar al c/ Quisap, s/n
ADRIÀ GUTIÉRREZ BENEDICO – 3er.A
36 AMPA Antaviana
Tanu Arnau Monpantiam 1r. B
ANNA I EL DRAC
En un país molt llunyà hi vivia una nena que es deia Anna. Tenia 9 anys i anava a 4t de primària. No li
agradava gens anar a l'escola perquè tenia molts problemes amb molts nens que la empipaven i la feien
rabiar. Ella era nova a l'escola i pensava que per això la tractaven així. Fins que un dia, ella es va
empipar també i també va començar a fer rabiar als altres. Això no la feia sentir gens bé, pel contrari,
se sentia molt trista i enfadada. Però Anna tenia un secret, un amic molt especial. Era un drac màgic i
sempre que estava molt trista, apareixia a la seva habitació. Llavors l'Anna li explicava què li passava i
com se sentia, i el drac que es deia Bruç la calmava i li donava bon consells. Un dia la nena estava més
trist que mai i no parava de plorar, i el drac Bruç no la podia calmar. Així doncs, va decidir fer una
cosa molt especial. La va posar a la seva esquena i la va portar volant fins a Draclandia, el regne dels
Dracs que està als núvols.
Quan van arribar, Anna es va quedar bocabadada. Tenien les cases de colorins i a sobre dels núvols.
Hi havien molts arcs de Sant Martí i estels. Era tot molt bonic. Havia molta llum i s'estava calentet.
El drac li va dir que la portaria a veure el drac més savi del país. Van volar i volar i volar fins arribar a
dalt de una muntanya altíssima, molt més enllà dels núvols. Hi havia una cascada enorme. Era molt
maco. El drac va travessar la cascada i van arribar a una cova enorme. La cova era de colors molt
brillants i tenia estalactites i estalagmites. Hi havia un túnel llarg i es veia una llum vermella intensa al
final. Quan van arribar, l'Anna es va quedar sorpresa . El drac més savi era una drac rosa i petita,
amb unes ales grans i punxagudes.
Després d'escoltar atentament a l'Anna li va dir:
- Has d'escoltar sempre el teu cor. Fes coses que et facin sentir bé i que facin sentir bé als altres al
teu voltant. Cada nit, abans d'anar a dormir, hauràs de pensar en tot el teu dia i aplicar el consell pel
dia següent. I així, mica en mica, aniràs solucionant tots els teus problemes.
I així ho va fer, i mica, va anar passant com li havia dit la drac sàvia i els problemes amb els companys
van anar millorant. I ella va estar feliç per sempre més.
Conte contat, conte acabat.
EVA ÁLVARO ALCÁZAR, 4rt.B
35 AMPA Antaviana
THE OX AND THE FROG
Oh Father,”
Said a little frog to the gig one sitting by the
side of a pool,
I have seen such a terrible monster !
It was as big as a mountain,
With horns on its head,
and a long tail,
And it had hoofs divided in two.”
Tush, child, tush,”
Said the old Frog,
That was only Farmer White’s Ox.
It isn’t so big either;
He may be a little bit taller than I,
But I could easily make myself quite as broad;
Just you see…”
So he blew himself out,
and blew himself out,
and blew himself out,
was he as big as that?”
asked he.
Oh, much bigger than that,”
said the young Frog.
I will not apologize for the dinner,”
said the Stork.
Bigger, father, bigger,”
was the reply.
So the frog took a deep breath,
and blew and blew and blew,
and swelled and swlled.
and then he said:
I’m sure the Ox is not as big as-
But at this moment he burst.
EL BOU I LA GRANOTA
“Oh pare,”
va dir la petita granota a la gran que estava
asseguda al costat de la bassa,
“He vist un monstre tan terrible!
Era tan gran com una muntanya,
amb banyes al seu cap,
i una cua llarga,
i tenia les peülles dividides en dos.”
“Vinga, criatura, vinga.”
Va dir la vella granota,
“Allò era solament el bou blanc del granger.
I no és tan gran;
Potser és una mica més alt que jo,
Però jo podria fàcilment fer-me tan gran com ell,
Ara veuràs…”
Així que va agafar aire,
I va agafar aire,
I va agafar aire,
“Ell era tan gran com ara jo?”
va preguntar-li.
“Oh, molt més gran que tu,”
Va dir la jove granota.
“Més gran, pare, més gran,”
Va ser la resposta.
Així que la granota va fer una forta inspiració,
I va agafar aire, i va agafar aire, i va agafar aire,
I va inflar-se i va inflar-se.
I llavors va dir:
“Estic segur que no és tan gran com-“
Però en aquell moment va rebentar.
28 AMPA Antaviana
A FORK. I NEED A FORK
Ooooooooooooeeeee,oooeeee, oee,oe.!!!!
Crits d´ànim i molt soroll és el que s´escolta al camp de futbol.
Els aficionats de l´Antaviana esportiu de Barcelona animen tocant ben fort els tabals.
I els seguidors de l’Atletic Gimnaziala de Bacâu fan sonar les trompetes.
La final del campionat Europeu de futbol femení és a punt d´acabar, queden pocs minuts, i el resultat
com assenyala el marcador electrònic és de 2 a 2. Els gols els han marcat Nadia i Romina, totes dues
de quart curs, per l´equip de Bacâu i per l´Antaviana, la Martina de tercer i I’Andrea de sisè.
Tothom està molt nerviós però sobretot les nenes futbolistes.
Suddenly, the football public are not so happy. Mothers,brothers,Teachers, everybody is now
shouting, screaming loudly. Something wrong happens in the match.
“The girls are fighting”, the football players are not playing football but really fighting. It´s true,
the match is stopped now. The referee is whistling and showing yelow and red cards, he is begging
girls to stop fighting.
The players are not running to play football. The girls are run after one each other. The girls are very
nervous because they want to win the football match.
Parents, teachers are deeply angry.They are ashamed of girls. “This is not a sport game it looks like a
war” they think.
Some Antaviana´s and Bacâu´s mothers and teachers go out to speak and ask the referee to go out
too.
Ten minutes later the referee, who comes from Findland, comes back. He is very excited and happy.
He is shouting “ a fork” “ a fork, please”, “I need a fork”.
Las niñas futbolistas sorprendidas al ver al arbitro paran de discutir y pelear. No saben que le pasa al
arbitro Finlandés que corre por todo el campo y las gradas del estadio pidiendo un tenedor.
Unos minutos después las madres, padres y profesores que habían salido del campo vuelven con algo en
las manos. Y ese algo la verdad es que huele francamente bien.
Las madres rumanas van cargadas hacia donde están las futbolistas del Antaviana y los profesores de
Barcelona llevan eso que huele tan bien a las niñas de Bacâu.
Ese algo resulta ser comida.
A las niñas de Bacâu les ofrecen platos típicos de Barcelona, Catalunya, España. Como Botifarra amb
seques, paella, escudella, canelones, crema catalana, Jamón serrano, aceitunas y tortilla de patatas.
Y las niñas del Antaviana pueden probar platos como brinza, paprica, mititei o tuslamá.
29 AMPA Antaviana
El más feliz de todos es el arbitro, que ha conseguido porfin un tenedor.Corre y salta por todo el
campo probando todos los platos relaminedose y dando saltos de alegria y diciendo palabras en
Finlandés que nadie a parte de él entiende. Pero seguro que todos podriamos traducir como “todo
está buenisimo” “que rico” “quiero probarlo todo” “que rico está todo”
El resultado final del partido ya no importa.
The final score really doesn´t matter at all.
A qui l´interesa el resultat del partit?...........A l´arbitre segurament no.
Andrea i Pau Segura Baños, 3er.B i 6è.A
34 AMPA Antaviana
il•luminaven la cicatriu del Nas Tort, els sorolls terrible dels trons feia tremolar el vaixell pirata,
Dents Corcades, no podia dominar el timó i bramava renecs inintel•ligibles, Rata Mullada anava d’una
bamda a l’altra de la cuina. Les onades gegantines cobrien el vaixell i s’havia anat omplint d’aigua tota
la coberta.
- Capità, Capità –va cridar Rata Mullada- la tradició pirata diu que davant d’un temporal que faci
perillar el vaixell, cal llençar un home viu a l´aigua.
- Llencem-hi al rei presoner!!
- I doncs, què espereu, colla de calaveres podrides!!, carallots més que carallots!! Porteu al rei i
llenceu-lo per la borda!!- va cridar Nas Tort amb més malícia que mai.
En llençar el rei a l’aigua, la mànega marina, talment com un huracà arribà de ple sobre el vaixell i el
xuclà endins. El Corall Negre escorava, decantant-se violentament de manera que era impossible
mantenir-se dret. Només se sentien els crits de pànic dels pirates i el vaixell i els seus malvats
tripulants van desaparèixer mànega endins.
Quan la mar va recuperar la seva calma, el sol despuntaba arran d’horitzó. Del Corall Negre, no n´hi
havia ni rastre. Aquella misteriosa mànega marina els havia engolit per sempre. El rei però va poder
arribar al port de 99la seva illa, des d’on la seva gent havien presenciat aquell terrible espectacle.
Ara el Corall Negre és un vaixell fantasma condemnat a navegar eternament, amb els seus miserables
pirates que continuen cantant:
Rom, rom, rom,
Bevem més rom.
Els pirates del Corall negre
Som els més temuts del món.
I catacric, catacrac,
Aquest conte
s`ha enfonsat.
Adaptació de:- Sílvia Caballeria,
Maria Carme Codina. “Contes Catalans Retrobats” Ed: Farell Edició 2.
JAUME ARRIBAS REYES, 3er.B
33 AMPA Antaviana
La Illa dels Tres Xiprers era un país molt petit on els seus habitants eren molt hospitalaris i pacífics,
sobre tot el seu rei, que rea molt bo. En canvi els pirates ....
El vaixell va ancorar al port de la illa i els habitants del tot el país, van rebre als pirates amb tots els
honors i els van convidar a un sopa deliciós al castell amb el rei. Fins i tot molts dels habitants de
país van ajudar a carregar el vaixell pirata amb farines, rom, carns de totes menes. Els pirates per la
seva banda van aprofitar per saquejar el palau i van robar tantes joies i objectes valuosos com van
poder.
Nas Tort va convidar al rei a visitar la nau el Corall Negre per agrair tanta hospitalitat. Quan el rei va
entrar al vaixell en Rata mullada va llevar l’àncora i els pirates van marxar amb el rei com a presoner.
-Ja ja Ja un esclau de tanta categoria el podrem vendre per molts diners a la illa dels esclaus!!!! . Va
dir el capità. I van tancar al rei en una gàbia a la cuina.
El pobre rei no entenia res del que passava. Al dia següent el vaixell pirata va arribar a la illa dels
esclaus i els pirates van vendre al rei al un pagès perquè treballés a les seves terres.
Van passar els anys i el rei treballava d’esclau, fins que un dia va veure una oportunitat d’escapar-se,
amagat dins de carro del pagès quan anava al poble a vendre els hortalisses i fruites.
En arribar a la ciutat el rei es va escapar i es va embarcar en un vaixell d’amagat fins que un dia va
arribar en un bot remant, remant a la seva estimada illa dels Tres Xiprers.
Els vigilants del port el van reconèixer i el van portar cap al palau perquè es recuperés, els habitants
de la illa van fer una gran festa per celebrar la seva tornada.
Uns anys després el vaixell pirata Coral Negre després d’una gran tempesta va embarrancar a la Illa
dels Tres Xiprers. Els pirates van ser reconeguts pels vigilants de la Illa i van ser detinguts i
engarjolats a les masmorres del palau. Però el rei que era un home de bon cor, i molt bona persona
després d’uns dies va perdonà als pirates i els va deixar marxar sota la condició que no tornessin a
acostar-se a la seva illa mai més.
En Nas Tort va pujar al vaixell amb la seva tripulació i va fer que marxava, però va amagar-se amb el
seu vaixell a l’altra banda de la illa. La nit era plàcida amb un excel•lent clar de lluna i a quan es va fer
fosc, el capità va enviar a Dents Corcades i Rata Mullada a segrestar una altre vegada al bon rei.
Un cop van ser tots al vaixell pirata i el rei tancat a la gàbia de la cuina Nas tort bromejava
maliciosament:
- Ja tronem a tenir l’ocell a la gàbia. Salpem cap a l’illa dels esclaus, de ben segur que hi haurà
algú estarà ben content quan li tornem el que és seu!
Tant bon punt va haver dit aquestes paraules va començar a bufar un misteriós i terrible vendaval, una
immensa mànega marina s’anava apropant i el cel s’enfosquí tot tapant el clar de lluna. Els llamps
30 AMPA Antaviana
EN PATUFET
Vet aquí una vegada una família van tenir un fillet petit, petit com un cigró, tan petitet, que li deien
en Patufet. Un matí la seva mare va preparar tot per fer una fideuá i es va adonar que li faltava una
cosa:
"Ai,Déu meu que no tinc safrà i avui no puc sortir al carrer amb el mal de genolls que tinc”
En Patufet li va dir: "Mare, puc fer-te una proposta?:- I si jo anés a comprar el safrà?."
"On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer?"
"Mare ¡¡ espera jo aniré cantant una cançó que m’he inventat, i així,s i no hem veuen,bé prou que em
sentiran"
"No pot ser fillet meu¡ . Hi aniràs quan siguis gran."
“Escolta mare la cançó: Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no
trepitgeu en Patufet.”
"Mare va si uns plau¡¡ jo vull anar a buscar safrà!"
"Bueno ho intentarem, aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d'en Manel."
En Patufet va agafar la jaqueta i una motxilla i va ficar el dineret que li va donar la mare. “Li demanes
al Manel, el botiguer, una paperina de safrà”, “d’acord mare” i just al sortir al carrer va començar a
cantar la seva cançó que deia:
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Va arribar a la botiga del Manel i va començar a dir: “Ep, ep! Bon dia Manel" "Qui hi ha?"
"Quí em parla?”
"Ep, ep! Aquí¡¡ al costat de les patates¡"
"Eii Patufet ¡¡ Quan de temps sense veure’t, on és la mare?” “A casa que li fa mal un genoll i vol fer una
fideuà i no queda safrà"
“Em posarà una paperina” “ Ara mateix la preparo”
El botiguer va omplir una paperina de safrà, li va donar al Patufet i ell li donà el dineret” Va recollir el
canvi dels diner i es va acomiadar del botiguer, “Fins un altra, records a la família” “igualment un petó
a la mare”.
Al sortir al carrer de tornada a casa en Patufet va tornar a cantar la seva cançó:
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
31 AMPA Antaviana
I quan en Patufet va arribar a casa amb una paperina de safrà, la seva mare no se'n sabia avenir,
plorava de l’emoció.
La mare va preparar la fideuà i li va quedar boníssima. Quan dinàvem el Patufet va preguntar si podia
portar el dinar al pare" "Això si que no, fill meu” “Vinga mare, recorda amb la cançó no em trepitgen”
“Bueno , vinga preparem la carmanyola i ves”
Pel camí, cantava així: "Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no
trepitgeu en Patufet."
A mig camí, comença tronar i a ploure molt fort. En Patufet no sabia que fer i per no mullar-se va anar
tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d'un mos es menjà la col, i en
Patufet, de propina, amb esclops i barretina.
Al arribar el pare a casa es van adonar que el petit s’havia perdut en algun lloc.
“El pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, van començar a cridar:
"Patufet, on ets? Patufet, on ets?"
I en Patufet, de lluny, els contestava:
"Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou, fins que el bou no faci un pet no sortirà en Patufet"
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
"Patufet, on ets? Patufet, on ets?"
I en Patufet contestava:
"Sóc a la panxa del bou, on ni hi neva ni plou."
Van trobar al bou, i “que podem fer per treure al nostre fillet sense fer mal al bou” es preguntaven els
pares. “Ja està” va dir el pare,”li donarem de menjar fins que el bou s’infli i faci una gran caca.
Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant,
inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, tot ben empastifat. Ràpid la mare el va
netejar i van marxar cap a casa amb el pare i la mare agafadets de la mà cantant la cançó que el
Patufet havia inventat.
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet."
I conte contat, aquest conte s'ha acabat.
NÚRIA I PAU GÓMEZ MORENO, P3A i 1er.B
32 AMPA Antaviana
CORALL NEGRE, EL VAIXELL PIRATA
Vet aquí, que en un mar molt llunyà navegava un temible vaixell. Era un vaixell pirata que es dedicava
a assalta totes les barques grosses o petites i també saquejava poblets de la costa i feia presoners
els seus habitants.
El vaixell pirata era de fusta fosca, amb tres pals, en un d’ells onejava una bandera negra amb una
calavera blanca.
A la quilla hi havia unes lletres vermelles i blanques que donaven a conèixer el seu nom “CORALL
NEGRE”.
La tripulació del vaixell pirata estava formada pels més arreplegats lladregots dels mars. El seu capità
Nas Tort era el més temut de totes les aigües. El timoner del vaixell, Dents Corcades, era el pitjor
assassí que mai s’hagi conegut, un autèntic expert amb el timó, no hi havia mànega o tempesta que se li
resistís. Tenia molt mal caràcter. El vell cuiner es deia Rata Mullada, era un autèntic llop de mar, era
un excel•lent cuiner, encara que a vegades ningú sabia d’on treia el menjar.
També hi havia en Calamitats, el pirata més jove del vaixell que feia de vigia. Era maldestre i poca
traça, i quan feia alguna cosa malament corria a amagar-se al lloc més inexperta del vaixell.
Les nits que feia bo els pirates sortien a la coberta i bevien rom i cantaven fins que es quedaven
adormits com soques.
Rom, rom, rom,
Bevem més rom.
Els pirates del Corall negre
Som els més temuts del món.
Però de tots el pirates del Corall Negre el més temut de tots era el seu capità NAS TORT. Sota el
barret negre de tres puntes s’hi podia veure un nas gros i força desviat, i al costat una gran cicatriu.
Quan s’enrabiava de valent la cicatriu es tornava lila i els ulls se li sortien de les òrbites.
Una nit, els pirates estaven a coberta dormint, quan de sobte es va sentir una forta sotragada. En
Calamitats que vigilava al pal major s’havia adormit i el vaixell havia xocat contra unes roques.
- Capità, capità, - Va cridar Rata Mullada- Està entrant aigua a la cuina ajudeu-me!!!
- Carallots, calaveres podrides desperteu i aneu a la cuina a ajudar a treure aigua abans que
s’enfonsi el meu estimat vaixell Corall Negre!!!!- Va dir el Capità.
Després de tapar el forat , s’havien quedat sense res de menjar i de sobte el timoner va cridar:
- Terra a la vista!!!. Van arribar a la “Illa dels Tres Xiprers”.