Bernat Artola

Realitzat per: Raül i Álvaro 6 B

Bernat Artola Tomàs va néixer a les 2 de la tarda del dia 20 de desembre de 1904, al carrer Cavallers número 62, de Castelló, i va morir a Madrid a les 2 de la tarda del dia 8 de maig de 1958.Va ser inscrit amb els noms de Bernat, Manuel, Francisco i Vicente, i batejat el dia 26 de desembre a l'església arxiprestal de Santa Maria.

El seu pare Bernat Artola Soligó va nàixer a Castelló el dia 23 de juny de 1867 i va morir el dia 3 de febrer de 1945. La família procedia de Cinctorres i Benassal. Va ser delineant de l'Ajuntament de Castelló i professor de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis a l'Institut General i Tècnic, avui conegut com Institut Francisco Ribalta. La seua mare, Carmen Tomás Traver va nàixer a Castelló el dia 4 d'agost de 1874 i va morir el dia 27 de setembre de 1930.La família procedia de Castelló.

Fruit d'aquest matrimoni van nàixer quatre fills: Carmen, Manuel, Bernardo i Francisco.La seua germana Carmen va morir d'una malaltia cardíaca quan tenia 16 anys.El seu germà Manuel va morir als pocs mesos de nàixer,El seu germà Francesc va nàixer el 8 de juliol de 1908, va estudiar medicina i va exercir la seua professió a Castelló. Va contreure matrimoni amb Amelia Andrés Sabater, i fruit del mateix van tenir quatre fills: Francesc, Alberto, Amelia i Victòria.Bernat Artola Tomàs va iniciar els seus primers estudis a l'escola que D. Francisco Canós Sanmartín tenia al carrer Comte de Pestagua.

Posteriorment va passar a l'Institut General i Tècnic, demostrant una major predisposició per les lletres i les arts que per les matemàtiques i la tècnica. Va ingressar amb Matrícula d'Honor en el curs escolar 1914-1915 i en els cursos posteriors també va obtenir diverses Matrícules d'Honor en assignatures com cal·ligrafia (1915-1916), Dibuix (1918-1919), Història Natural (1920-1921).Va finalitzar els estudis de Batxillerat en l'any 1922 sol · licitant el títol corresponent que li va ser atorgat pel Rectorat de València el dia 8 de maig.Durant aquest període d'estudis a l'Institut va tenir com a professors a D. Eduardo Juliá Martínez, D. Salvador Guinot Vilar i D. Luis Revest i Corzo, entre altres. Així mateix van ser companys d'estudis Manuel Segarra Ribes i Alejandro Sos Baynat amb qui va mantenir una entranyable amistat durant tota la seva vida.Però va ser el professor Eduardo Juliá, catedràtic de Llengua i Literatura Castellana i Preceptiva Literària qui el va orientar i ajudar en els seus primers passos literaris. Durant el curs 1919-1920 va organitzar un curs obert sobre l'obra de D. Miguel de Cervantes i un concurs de treball entre els alumnes. Bernat va obtenir el accèssit.Finalitzats els estudis de Batxillerat, inicia una etapa en què col · labora en l'estudi d'arquitectura del seu oncle l'insigne arquitecte D. Francisco Tomás Traver.El 17 de Gener de 1925 és nomenat Professor Ajudant de Dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis de Castelló.Durant aquest període d'estudis a l'Institut va tenir com a professors a D. Eduardo Juliá Martínez, D. Salvador Guinot Vilar i D. Luis Revest i Corzo, entre altres. Així mateix van ser companys d'estudis Però va ser el professor Eduardo Juliá, catedràtic de Llengua i Literatura Castellana i Preceptiva Literària qui el va orientar i ajudar en els seus primers passos literaris. Durant el curs 1919-1920 va organitzar un curs obert sobre l'obra de D. Miguel de Cervantes i un concurs de treball entre els alumnes. Bernat va obtenir el accèssit.

Inicia una col·lecció de 58 al·legories a la Verge del Lledó per encàrrec del Prior de Lledó, Mossèn Vicent Pachés. Van ser escrites fins a l'any 1952, en valencià i en castellà. A l'arxiufamiliar es conserven 27 exemplars.

L'any 1929 participa en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de València, amb el poema CAMPANES, obtenint la Flor Natural.L'any 1930 torna a Castelló després d'haver realitzat els cursos 1928-1929 i 1929-1930 a la Facultat de Lletres de Barcelona.El 20 de setembre de 1930 és designat per la Comissió Permanent de la Diputació Provincial de Castelló, per constituir la Comissió Organitzadora del Museu Provincial.

Poemes

ELEGIA XLIV Jo sóc lo port que los braços allarga per a encalçar la somiada sirena i ella fugint sempre em gira l’esquena deixant mon bes ple de fel ben amarga. Vénen a mi negres naus torturades per les marors de tota desventura; però en mon pit troben tanta tortura que a son dolor es fan mig conhortades. Si a lo meu pit tenebroses venien cercant amor que los braços mai tanca, plena de vent tota la vela blanca de vore’m trist més alegres fugien. Ara sóc sol. Cap nau gira les veles vers lo recer de la meva tristesa. Ara sols tinc lo ressò de la fressa que fa la mar plena de canturel·les.

TERRA

A Ramon Borràs Prim

La boira dalt dels brucs s’esfilagarsa i pels forats hi ha un devessall de flames.

En els cocons, que vessen, s’insinua la victòria de l’iris. Ja no ploren els núvols de tristor. Torna a la vida d’impotència i de somni, l’esperança que es moria de set entre les fulles i volia esser lleu i anar per l’aire en els braços del vent, a collir boires.

La mar propera s’ha tornat més blava. Hi ha olor d’espígol i claror de posta. La plana és clap de molsa, tota verda i tendra d’humitat. No s’endevinen els pobles ni els camins. Sols una ermita encesa de fervor i de mirades relluu sota l’opac dosser de núvols coronada pel Sol de la victòria. Torna el paisatge al món de la celístia per l’arc triomfal on cremen les set llànties.

I jo, mirant ple d’ambicions divines el símbol greu de la ficció de sempre, voldria esser la Majestat Augusta d’un fresc romànic, i tenir per trona l’arc augural de l’iris on s’amaguen els set pecats que tornen a la terra.

CANÇÓ

Mai sabré, somni d’amor, l’antic dolor que t’amarga, ni el secret amagatall líric de la teva gràcia.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Si pujarà per la senda fosca de la barrancada; si davallarà dels núvols enyoradissos de l’alba.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Entre l’ombra i la llum plena de por viu l’ànima. Vol pujar a l’infinit per la serp ondulant de la flama.

Amor, no sospires més. No mires cap a la plana. Ja vénen els núvols d’or i l’ombra trista s’amaga.

Ja ve la cançó d’Abril i la trèmula paraula que obre les portes del Cel amb una doctrina falsa.

Adéu, clavell morenet! Adéu, olivar de plata! Amb les albes de l’amor ens ha sobtat l’esperança...

SILENCI

Pobre cor meu que sols dolor em dónes puix mai no creus l’amor que jo voldria! Tu sempre fas ta pròpia poesia i del ritme del món no te n’adones.

Potser et creus que ton secret pregones quan res no dius, amb nul·la gosadia; o potser és que ton glatir congria raó de sang que sense veu raones.

I mai no és mut qui parla solitari ritmant una ària transcendent i humana, penyora certa de llavor fecunda,

que, al marge negre de l’humà calvari, sols la paraula que l’amor demana té densitat de serenor profunda.