L’ A G

U L L

A

Abril 2010 - Any XV - Número 69

Entendre la crisiJa sabíem que la crisi s’havia instal·lat entre nosaltres per quedar-se. Però darrerament es nota impaciència per girar full i tornar a la “normalitat”, és a dir, al consum habitual.

El país assisteix diàriament a un debat entre els grups polítics sobre si les mesures anticrisi del govern funcionen o no, assumint que la destrucció de llocs de treball és l’indicador principal de l’encert o del desencert. L’atur, que és la lògica conseqüència d’una política de creixement errònia que s’ha edificat sobre l’especulació, s’està fent servir ara com una arma llancívola que enfronta les receptes de l’esquerra amb les de la dreta. Per a la dreta, es creen més llocs de treball abaratint l’acomiadament i rebaixant els impostos a les societats. Els sindicats creuen que cal més pressió fiscal sobre els beneficis empresarials i no tant sobre les rendes del treball. Les universitats demanen més recursos i les empreses subvencions per a la investigació. El govern proposa augmentar impostos per fer front a l’augment de despesa social que representa tenir una població aturada de més de quatre milions de persones. Així estan les coses.

Ens hauríem de preguntar si, al marge de polèmiques estèrils, hem entès alguna cosa d’aquesta crisi i si som capaços d’assumir que, passat el primer embat de la crisi en el qual aquest govern com qualsevol altre ha procurat crear ocupació directa o evitar la destrucció de llocs de treball convertint el diner públic en salaris a través d’obra pública o bé en crèdit al consum o en ajudes a empreses per evitar acomiadaments, el que ens traurà de la crisi, exhaurit el diner públic per a polítiques de contenció de l’atur, és l’assoliment d’una economia basada en primer lloc en el decreixement del consum, i en segon lloc, en un major repartiment de la riquesa.

Ens hauríem de preparar sobretot per a una dura i difícil etapa d’adaptació al decreixement, en un nou concepte de desenvolupament humà lligat a la sostenibilitat, que augura també una major felicitat. El repte dels governs haurà de ser proveir per sobre de tot equitat. Tota una revolució!

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XV. Número 69Abril 2010

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Jaume Botey Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@telefonica.netTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 Prejudicis. T. Jorge

04 Meditació sobre una immigrant desconeguda. V. Codina

LA PALMERA I LA FONT05 Espiritualitat en temps d’aigües tèrboles. J. Renau

06 Abusos sexuals: de tot, menys rumors. M. J. Hernández

08 Nota del Fòrum Joan Alsina sobre els abusos sexuals

Avui parlem amb...

09 La família Feliu, quan el dolor entra a casa. M. Solé

amb entitat (i experiència)

12 La cooperativa L’Olivera. C. de Ahumada i P. Moragas

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO)

13 Pollastre amb salsa de taronja. T. Jorge

13 Vulnerables. S. Clarós

14 Puntades

15 Per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 D’on ve la nostra idea de Déu (3: La novetat de Jesús). J. Lligadas

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Ens havien posat sobre avís: Ja veureu, així que sortiu a fer les Espanyes l’ambient que trobareu serà totalment hostil. El meu fill juga a handbol i aquest és el segon any que és al Barça. És un any agredolç perquè, per una banda, tens l’oportunitat (si tot va bé) de viatjar bastant participant en diferents campionats estatals i per l’altra banda, per a la majoria de nois serà el darrer any que estaran al club (el pas a juvenils representa desfer el grup i seleccionar els que el club veu amb més projecció). El que sí que és clar, és que les experiències que visquin durant aquesta temporada seran úniques i irrepetibles. Per tant el nostre missatge és: mai més no tindrem l’oportunitat de tornar a viure junts aquests dies, així que hem de disfrutar tots i cadascun dels moments. Sota aquest lema vam fer la nostra primera sortida “a les Espanyes”, concretament a Antequera, per jugar la Minicopa del Rei, competició que es disputa paral·lelament a la Copa del Rei dels equips d’ASOBAL. Us haig de confessar que anava molt il·lusionada però amb aquella por de l’avís inicial: i si és veritat que l’ambient és tan hostil que no ens permet assaborir el moment? Estem parlant de nois de 15 anys que a la pista són competitius (i no oblidem que l’handbol és un esport de contacte) però que per sobre de les rivalitats comparteixen una mateixa passió: aquest esport d’equip. A vegades, som els adults els que projectem aquesta hostilitat als nostres fills i a les competicions més enllà de les pistes, però això mereixeria un article a part.Bé, quan vam arribar a Antequera el primer que l’organització ens va dir, a tots els equips participants, és que volien que visquéssim la competició com una festa i una oportunitat per a la convivència entre equips de diferents comunitats que teníem el privilegi de poder participar a la minicopa: ens allotjàvem junts en un alberg de joventut magnífic, els equips que ens enfrontàvem en els diferents partits compartíem el mateix autocar abans i després del partit, fèiem els àpats

PrejudicisTere Jorge

junts. Ens va semblar un bon plantejament, potser d’entrada una mica estrany, però va funcionar a la perfecció. L’ambient va ser espectacular, les grades estaven plenes de gent animant als seus equips i el respecte va ser absolut. Jo crec que hi van influir diferents factors: l’esperit dels organitzadors i la bona predisposició dels participants. Personalment penso que també hem tingut la sort de formar un equip a banda de deportivament competitiu, humanament molt cohesionat i molt respectuós amb els equips contraris, i també, i això per a mi és fonamental, un grup de pares que no deixa d’animar als seus fills però que ni genera ni cau en provocacions externes al joc. Aquesta conjunció d’astres no sempre es dóna i com sabeu el Barça és un club que aixeca les més grans passions o els més ferotges odis, dins i fora de la nostra terra, i per això és tant important ser humils (jugadors, tècnics i pares) i treballar per disfrutar a la pista i fora d’ella.Hi va haver moltes anècdotes que ens han fet riure, com per exemple el fet mediàtic que envoltava la competició: premsa, entrevistes, televisió i el “fenomen fan”: des del primer dia els demanaven autògrafs i els nois miraven endarrere preguntant: És a mi? Però si jo no sóc ningú...Per a nosaltres ha estat una experiència fantàstica que ens ha ajudat a créixer com a equip i com a persones. Han estat tres dies molt intensos que valen més que deu entrenaments junts. Només volia compartir amb vosaltres aquesta reflexió que partia d’aquell avís inicial que penso que té molta part de prejudici, com tants altres que es creen fora d’aquí envers nosaltres. La convivència és possible i que dos nois, rivals en un partit, s’abracin, es felicitin i comentin el partit no té preu. No ho espatllem els adults.Nota: pels interessats en els resultats vam guanyar la minicopa, però això també és anecdòtic.

Tere Jorge és administrativa

3

No sé qui ets, no sé com et dius, ni conec de quin país has vingut a Barcelona. Però et vaig veure l’altra tarda al carrer Roger de Llúria, a l’alçada d’Aragó, travessant el carrer mentre conduïes la cadira de rodes d’una senyora gran. Era capvespre i feia fred; la senyora duia un abric llarg de pells, un capell també de pell, guants i un bolso molt elegant. Tu anaves vestida molt senzillament amb una simple bufanda al coll, sense guants. Se’t veia jove i forta, potser una mica seriosa.Pels teus trets, pel color de la teva pell, per la teva manera d’anar vestida, vaig comprendre clarament que no eres asiàtica, ni africana, ni tampoc de l’Europa oriental. Segurament eres llatinoamericana: equatoriana? boliviana? colombiana? peruana? No ho sé amb certesa.Eres jove i duies una persona gran, anciana. Segurament a casa seva, la seva familia, et tracten bé –així ho espero–, et paguen un bon sou, més gran que el que rebies a Amèrica Llatina. M’imagino que ja tens els papers en regla i que no pateixes en sortir al carrer per por que la policia et detingui per il·legal i et retorni al teu país d’origen. Penso, però, en els que has deixat a la teva terra: has deixat els teus pares? has deixat els teus fills a la cura del teu marit o dels avis? Per què has abandonat el teu país, els teus costums, les teves tradicions, la teva familia? Segurament per guanyar més, i així poder pagar estudis dels teus fills, per poder comprar un trosset de terra i fer-te una caseta, per muntar un petit negoci quan hi retornis.Però el preu de la teva estada aquí és molt alt: separació, soledat, trencaments culturals i humans. En veure’t dur la cadira

Meditació sobre una immigrant desconeguda

Víctor Codinade la vella dama em va semblar que tu representaves els països joves que ara ajuden el primer món, la vella Europa, culta i rica; decadent, però, en molts aspectes.Fa 500 anys, l’Espanya colonial, concretament el Regne de Castella, va descobrir, conquerir, explotar, saquejar, violar i fins i tot extingir en bona part la població originària del continent americà. El Regne d’Aragó no va participar en la conquista, tot i que segurament no hagués actuat de manera gaire diferent: els historiadors afirmen que segles después, molts catalans es van enriquir a les Amèriques, amb el tràfic d’esclaus que treballaven la canya de sucre i el cafè.Avui, després de 500 anys, els descendents –originaris o mestissos– d’aquells pobles, veniu a Espanya, convertits en servents, en els nous esclaus del segle XXI: teniu cura d’ancians, treballeu en la c o n s t r u c c i ó , conreeu el camp, patiu també les conseqüències de l’actual crisi econòmica. Alguns són a l’atur, d’altres retornen al seu país d’origen… En realitat, però, tot i que no se sol dir gaire, aquí us necesiten: els immigrants sovint feu els treballs més durs i humiliants, els que ningú no vol fer. Què passaria si un dia tots els immigrants us declaréssiu en vaga? El país s’enfonsaria en el caos més absolut!I aquells pobles llatinoamericans que entre llums i ombres van ser evangelitzats per l’església colonial, ara se sorprenen en veure que l’antiga metròpli catòlica està molt descristianitzada, molt

secularitzada, molt agnòstica i freda pel que fa a religió. Segurament això t’estranya a tu, que cada dia pregues al “Diosito” i a la Mare de Déu, que estàs acostumada a posar espelmes als sants perquè protegeixin la teva familia. És molt posible que aquesta vella dama que tu acompanyes en la seva cadira de rodes, sigui una dona creient i piadosa, i que tingui més bona formació religiosa que tu; potser l’estaves duent a la veïna parròquia de la Concepció. Els seus fills i néts, però, molt probablement no sovintegen el temple.Tu, segurament sense adonar-te, amb la teva fe senzilla, amb el teu tracte carinyós i dolç envers l’anciana, amb el teu sentit d’horadesa, d’austeritat, del

compartir, amb el respecte que el teu poble té cap a les persones d’edat, els estàs evangelitzant. A la gent que et va veure passar i travessar el carrer tot conduint la vella dama, no els devia cridar l’atenció: se’n veuen tants de casos semblants! No és tampoc la primera vegada que jo ho veig, però aquest cop em va tocar el 4

cor, em va sacsejar perquè fa molts anys vaig tractar amb els espanyols que havien emigrat a Alemanya, i sé com van patir. I ara que visc a Bolivia veig el dolor de les famílies dividides per l’emigració, infants sense pares, sense l’afecte matern, i tants problemes humans, malgrat les trameses d’euros que reben mensualment. Això fa que als qui em pregunten si és possible viatjar a Espanya, jo els aconselli que es quedin al seu país, a la seva terra.Tant de bo arribi un dia en què ningú no hagi d’abandonar el seu propi país per sobreviure, i s’acompleixin els desitjos del

vell profeta Isaïes per al poble d’Israel que tornava de l’exili: “Edificaran cases i les habitaran, plantaran vinyes i en menjaran el fruit. No edificaran perquè un altre hi habiti; no plantaran perquè un altre s’ho mengi… i gastaran el que les seves mans hauran fabricat” (Is 65,21-22).Tant de bo la vella dama que dus en cadira de rodes pugui un dia escoltar dels llavis del Senyor Jesús: “Jo era emigrant i em vas acollir” (Mt 25,35). Perquè l’orfe, la vídua i el foraster, sempre han estat els predilectes del Senyor, que amb ells s’identifica.Mentrestant, jove emigrant desconeguda i anònima, segueix

tenint cura de la vella senyora, amb carinyo. Tant de bo aviat puguis retornar a la teva pàtria!Tot això pensava quan amb la cadira de rodes travessaves el carrer Roger de Llúria, tocant al carrer d’Aragó. M’hagués agradat saludar-te, parlar amb tu, però no hi va haver temps. Vas passar ràpidament abans que el semàfor es posés de color vermell. Et vaig perdre de vista..Només va quedar el semàfor vermell com un senyal d’alerta per a tots nosaltres. Feia fred. En continuar caminant, vaig pensar que els pobres ens evangelitzen.

Víctor Codina és jesuïta i viu a Bolívia

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Espiritualitat en temps d’aigües tèrboles

Jesús Renau

No cal que perdem gaire temps a explicar que en la nostra època les aigües baixen tèrboles. Tampoc és el primer cop a la història, més aviat sembla que les impressions de la gent del temps passats generalment van ser semblants a les nostres. Han estat moltes les generacions que han sentit tant a fora com a dintre del seu cor que anem malament, que els poders fàctics i explotadors a tots els nivells s’imposen... i que si Déu no ho arregla estem abocats al desastre. Què pensaven aquells que vivien les guerres civils, el colonialisme, l’esclavatge, els desastres econòmics... de tots els temps?Tot el que acabem de dir no significa una rebaixa per dir que les coses avui no van tan malament, però ens situa molt a prop de la condició humana i de les relacions socials; i per tant pot ajudar a relativitzar i fins fomentar un cert bon humor; condicions indispensables per afrontar amb serenitat qualsevol realitat que ens toqui de viure.Com afrontar espiritualment un temps dur, injust i explotador? Podríem partir d’una comparació. Un grup d’excursionistes volen fer un cim important. Hi ha grans dificultats: gel, barrancs, vents molt

forts... El grup si vol arribar a dalt ha de tenir un bon guia, ha d’estar ben cohesionat, ha de tenir previstes algunes estones de descans i ha de dur eines i equipatge adients per superar les dificultats. Si entre ells hi ha qui guia, qui canta, qui fa riure, que sempre està atent als més dèbils, que xiula optimisme... millor que millor. Totes aquestes coses ajuden per a la pujada. Per afrontar el moment actual des de l’espiritualitat cristiana podem plantejar-nos el camí a dos nivells: el personal i el comunitari. Tots dos són indispensables, s’impliquen, comuniquen força i llum. Som persones i som església.Comencem pel nivell personal. En primer lloc cal anar aclarint on vull anar, quin sentit li vull donar a la meva vida, a què soc cridat per l’Esperit, quina missió en el Regne de Déu, aquell de què parla Jesús i que ja està enmig nostre. Mala excursió farem si no ens anem aclarint amb aquestes realitats essencials. Per tant... discerniment, diàleg espiritual, recessos, exercicis... ens ajuden a aquests plantejaments, sense els quals podem donar moltes voltes, i el que és pitjor sentir-nos interiorment amb

5

Els fets ens encongeixen el cor, sobretot per la perversió i bogeria d’uns capellans i per la indefensió i vulnerabilitat de les víctimes, els infants. Els fets parlen per si sols, són reals i amb pederastes jutjats i condemnats, amb noms i cognoms. Un diari, el New York Times, ho ha destapat del tot (dic “del tot” perquè molt ja se sabia), però estirant el fil de la informació els mitjans espanyols han recordat, també amb noms i cognoms, casos de capellans condemnats a presó per abusos sexuals a Espanya i a Catalunya, que eren sabuts perquè les condemnes judicials són públiques i els diaris ho havien recollit. Concretament,

Abusos sexuals: de tot, menys rumors

Maria-Josep Hernàndez

a Espanya hi ha actualment 8 capellans condemnats i un total de 14 denúncies. Però quants casos més no han sortit ni sortiran mai a la llum? Aquí arribem a la segona part del terratrèmol a l’Església, el que té l’epicentre al Vaticà: el pretès silenciament per evitar els judicis i evitar escàndols públics, una estratègia repetida

arreu. I encara més: màximes autoritats del Vaticà parlant de rumors i enraonaries... I encara més: silenci absolut de qui més hauria de parlar, i clarament, sense metàfores ni possibles lectures entre línies. I encara més: queixant-se i victimitzant-se, fent al·lusions a una campanya en contra de l’Església. Campanya?

neguitoses arítmies espirituals. Per anar fent realitat la pujada enmig de dificultats ens cal dur un bon equip de muntanya i eines adequades. Generalment no les hem d’inventar, car abans el camí ja l’han fet moltes altres persones i ens han deixat la seva experiència. Portem segles d’experiència. Malament pujarem sense una relació freqüent i senzilla amb el nostre Guia, Jesucrist. Per això en temps durs... més pregària personal, més Paraula. L’oració té una dimensió terapèutica, cert; però molt més important és la dimensió afectiva, que ens va ajudant a mirar i a sentir segons la mirada i els sentiments de Jesús. A les Benaurances Jesús ens comunica una mirada al món i a les persones que realment és nova de debò. A la nostra motxilla a més caldrà afegir-hi dosis de paciència, constància, revisió, bon humor i aquelles càpsules tan necessàries conegudes amb el nom de: “tornem a començar”.La pujada la fem tots. No és una caminada aïllada d’una persona que va a la seva; al contrari, és comunitària. Entrem en una

temàtica inacabable que abasta des d’un grup de revisió de vida a l’Església universal, passant per la parròquia, el moviments... etc. I per tant ens cenyim al més proper, per exemple un grup de la JOC o de l’ACO. Però que quedi clar que les dimensions comunitàries són absolutament essencials si volem anar fent el camí que ens ha marcat Jesucrist.Una espiritualitat comunitària? L’espiritualitat comunitària és fonamentalment del present. Viu, en grup i relació, l’ara i aquí. Sap que hi ha un passat, sap que es projecta en un futur; però tots dos són en funció del present. Massa cops el passat eufòric i fins brillant pot esdevenir una trampa i un engany per afrontar el present. Massa cops el futur, que encara no existeix, neguiteja i comunica una por que frena al present. L’espiritualitat comunitària accepta d’entrada al present amb tota la seva riquesa i totes les seves limitacions, com la possibilitat del Regne avui. De l’acceptació realista i humil ens cal moure’ns vers aquells

processos que ens vénen donats per la dinàmica interna de la realitat: veure, jutjar i actuar. És a dir, aplicar comunitàriament des de l’aportació de tots el tram d’evangelització possible amb la col·laboració de tots. I finalment sabent la pròpia precarietat la comunitat cerca en la Paraula i en la pregària la força de l’Esperit que ens mou.Quan les aigües baixen tèrboles... major atenció a l’interior de la persona, a la trobada amb el Crist, a la presència comunitària i a la militància del veure, jutjar i actuar amb plena confiança amb l’Esperit.

Jesús Renau és jesuïta

6

Sí, òbviament, res no és casual ni sorgeix perquè sí, quelcom d’això també hi és, coneixent el funcionament dels mitjans i els eixos de poder. Però no hi hauria campanya efectiva sense uns fets greus que justament ha volgut tapar una institució que se sent capaç d’adoctrinar moralment creients i no creients. Per tant, la reacció mediàtica i social és directament proporcional a la mania persecutòria de la Jerarquia de l’Església amb la sexualitat humana (adulta, volguda i amb amor) que no sigui amb fins procreadors i dins del matrimoni, i també directament proporcional a l’ús que la pròpia Jerarquia ha volgut fer dels mitjans de comunicació organitzant actes eclesials de masses, pensats i calculats molt especialment per a les imatges televisives que s’oferiran. Qui es mou entre poders (polític i mediàtic) ha de saber quins riscos corre... menys riscos, però, per als caps d’Estat, que mentre exerceixen el càrrec tenen immunitat judicial a nivell mundial. Abans de parlar de debats, reaccions i consideracions a l’entorn dels fets, vull fer un apunt: la reacció tàctica del Vaticà ha estat pèssima. Els periodistes que ens hem format també com a caps de comunicació sabem que les premisses bàsiques generals davant d’una crisi són: 1) formar un gabinet de crisi encapçalat pel cap polític o empresarial de l’organització i pel cap de comunicació, 2) sortir ràpidament a donar la cara, i dir la veritat (perquè s’acabarà sabent) i 3) reaccionar amb propostes clares de solució. Amagar el cap sota l’ala, negar evidències i fer servir mitges veritats s’acaba tornant més en contra que allò que ha generat la crisi, mentre que una resposta de comunicació veraç i eficient pot convertir la crisi en oportunitat, fins i tot es pot guanyar en credibilitat segons com es reaccioni: és l’ABC de la

comunicació política i empresarial. C a d a s c ú que tregui les seves conclusions sobre si les r e a c c i o n s oficials que hi ha hagut a aquesta crisi han agreujat o no la situació...Però deixem les arrels del cas i anem al que s’ha generat després: de debats mediàtics i no mediàtics a l’entorn dels abusos sexuals comesos per capellans n’hi ha hagut molts i una de les grans qüestions tractades àmpliament per moltes veus ha estat el celibat. Personalment, crec que s’ha de separar un debat de l’altre, ja que és cert que hi ha molts més casos d’abusadors de menors que no han adoptat cap compromís de celibat que no pas de casos de capellans: hi pot haver professors, policies, entrenadors, informàtics, familiars de criatures que n’abusen... És terrible pensar-ho, però n’hi pot haver i n’hi ha en qualsevol àmbit. Per tant, trobo desencertat portar cap aquí el debat i s’hauria d’evitar pels propis capellans que mai farien aquestes barbaritats. Una altra cosa és pensar que el celibat obligatori sigui una de les absurditats que s’ha muntat la Jerarquia que res no tenen a veure amb la fe ni amb la capacitat de liderar de forma encertada una comunitat cristiana. I una realitat plena de clarobscurs, ja sigui pels que ho segueixen per obligació i no per decisió lliure, com pels que no ho segueixen i tenen parella que han d’amagar eternament, com si estimar i sentir fos un delicte. I per cert, en això també hi ha hipocresia, perquè és sabut de casos que arriben a algun bisbe

i la recomanació per al capellà acostuma a ser que “sobretot, que ho mantingui en secret, que no provoqui escàndol”. Quanta hipocresia i quant dolor! De tot plegat, i posant sempre en primer terme el dolor de les víctimes i familiars, el que també fa mal és el desconcert de l’església de base allunyada de la Jerarquia, i el dolor que senten també els bons capellans i els homes i dones d’església que treballen amb coherència i humilitat al servei dels altres. Penso també en la tasca de petites i de grans parròquies i de molts petits o grans projectes solidaris nascuts de gent d’església. Es mereixen el descrèdit col.lectiu? Es mereixen un linxament mediàtic amb pals de cec? Es sap i es pot diferenciar Església de Jerarquia? Molts creients ens hem mirat sempre amb distància un sistema eclesial que no creiem proper a Jesús, però, què arriba enfora de les comunitats de base? La resposta és novament un signe més que som davant d’un model d’Església que s’està acabant. Ho he dit en articles anteriors i ara no cal repetir-se, però qui vulgui, que miri a un altre costat. Ara només espero que tots els casos d’abusos a infants acabin als tribunals, i que els qui encobreixin aquests delictes d’extrema gravetat també hagin de respondre pels seus actes i pels seus silencis. També espero 7

més pronunciaments públics, clars i contundents, condemnant els abusos i els silenciaments; pronunciaments que sorgeixin de col.lectius de capellans (com ha fet el Fòrum Joan Alsina), de col.lectius de cristians i moviments de creients (com han fet el moviment Internacional Som Església, Redes Cristianas, Església Plural...) i fins i tot de moviments parroquials, ja que

l’altra veu de l’Església s’ha de fer sentir: és un acte de justícia i de veritat. I si als mitjans sembla que només interessen les notícies de la Jerarquia, insistim. I escampem els comunicats per l’altre gran mitjà: internet. I si a aquells que, en lloc de plegar de l’Església, la qüestionem sentint-nos-en part, alguns ens tracten de “dimonis”... què hi farem. Mireu, algú que estimo

molt, el meu germà, em diu sovint dels meus escrits: “Tens raó, però per què et mulles en això? Val la pena?”. És cert que potser poc canviarà, però penso que d’alguna manera, els que hi creiem, hem de contribuir a l’únic futur possible: tornar als orígens del cristianisme i tornar a l’únic inspirador que hem de tenir que és Jesús. Maria-Josep Hernàndez és periodista

Com a grup de preveres amb servei pastoral i de preveres fora d’exercici, sentim profunda pena pels menors abusats sexualment per preveres o religiosos i compartim l’íntim dolor de les seves famílies. Volem expressar la solidaritat amb tots ells, la indignació per accions tan iniqües i el rebuig del seu encobriment. A la plaça de la Solidaritat d´Arbúcies hi ha un monument amb una frase gravada del bisbe Pere Casaldàliga: “La solidaritat ha de ser per sobre de tot la proclamació, la reivindicació i la implantació de la justícia”. Som solidaris de totes les víctimes i ens dol tan greu corrupció. El mateix Papa en el seu document dirigit a Irlanda ha dit que eren “actes criminals”… De fet, la societat civil, guiada per la valoració d’experts en psicologia i pedagogia, ha estat cada cop més sensible i més atenta als drets dels infants i ha posat en marxa dispositius jurídics i policials per protegir-los. Per tot això considerem necessari fer una reflexió en veu alta i clamar per la justícia.1.- Ens avergonyeix com a persones i condemnem els abusos sexuals de menors. No bastaria perdonar-los en cas de penediment, cal que l’agressor pagui la pena i repari el mal causat en la mida del possible.2.- Considerem que s’ha de separar l’agressor de qualsevol encàrrec o ofici on pugui continuar danyant els menors. Convindrà potser també exigir-li un seguiment i tractament mèdic escaient. 3.- Reprovem els qui tapen o amaguen o difereixen l’acabar amb aquests abusos. Per tant, cal també que es tinguin en compte i es defineixin les responsabilitats subsidiàries corresponents.4.- Entenem que la contundència de l’opinió pública

i dels mitjans de comunicació en condemnar els abusos i el seu possible encobriment respon tant a la sensibilitat pel mal causat als nens i als familiars com a la protesta per l’escàndol d’una església sovint més inclinada a condemnar que a acollir, especialment en temes de moral sexual.5.- Els abusos esmentats han tornat a posar en debat la llei del celibat exigit als preveres de ritus llatí. La gravetat i la bogeria de la conducta d’abús infantil, segons alguns experts, no sembla tenir relació amb aquesta condició imposada. De tota manera, hi ha molts altres extrems que demanen una reflexió i, segurament, un canvi en aquesta prescripció canònica del celibat occidental. El cardenal Martini, entre moltes altres veus, ha proposat de fer un Concili Vaticà III per replantejar qüestions com ara les que afecten als divorciats i a la gent en situació irregular dins l’Església.5.- Ens agradaria que la Jerarquia de casa nostra digués una paraula clara i directa, i no només defensiva, en aquests moments. Certament que tots hem de fer una revisió i una autocrítica. És un problema de dignitat sacerdotal. L´abbé Pierre, el fundador dels Drapaires d´Emaús, va dir: “Si ens indignem, preguntem-nos primer nosaltres si som dignes”.En el 10è aniversari cal posar-nos davant el mirall del nostre Joan Alsina per la seva claredat i coherència. També ens inspira i interpel·la Óscar Romero quan estem recordant els 30 anys del seu martiri. Més enllà d’ells, voldríem partir sempre del més preuat que tenim, que és l´Evangeli, les Benaurances, la Creu i el Manament Nou. Segur que Jesús no deixarà mai tranquil·la la nostra Església, urgint-li radicalment amor i justícia.

Nota del Fòrum Joan Alsina sobre els abusos sexuals

8

Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...

Us en parlàvem en el darrer número de l’Agulla: L’última baula d’una cadena1 és un llibre que recull l’experiència d’una família que ha conviscut amb la malaltia mental severa d’un dels seus membres. La Montse és mestra, una professió que va exercir amb vocació i eficàcia mentre va poder. Fa prop de vint anys va començar a presentar símptomes d’una malaltia mental difícil de diagnosticar i la seva situació s’ha anat deteriorant fins a fer necessari l’ingrés en un centre especialitzat, una decisió difícil de prendre i d’assumir per part de la família. En Josep Maria és advocat i ha col·laborat i continua col·laborant de moltes maneres amb diverses entitats que treballen contra la pobresa. Les seves tres filles, la Maria, la Núria i la Roser (30, 28 i 23 anys respectivament) han crescut, doncs, amb una mare malalta i amb un pare que durant molts anys s’ha esforçat molt perquè tinguessin tota l’atenció que els era necessària, jugant sovint el rol de pare i de mare simultàniament quan la Montse no estava en condicions de fer-ho. Una situació familiar que no ha impedit pas que les tres noies hagin dut una vida ben normal, ni, sobretot, ser felices, mantenir projectes i il·lusions i continuar sentint-se vinculades a la Montse. Si llegiu el llibre, ja veureu que tot plegat ha necessitat molt de suport per part de la família d’en Josep Maria i dels amics, i per part de diversos professionals. Una experiència dolorosa, però reeixida, que els ha enfortit.

La publicació del llibre ha obtingut un ressò important, potser perquè la malaltia mental continua sent un tema tabú. Tabú perquè és una malaltia “contaminant”, és a dir, que repercuteix directament en les relacions entre les persones i que, per tant, si no es controla adequadament, pot fer emmalaltir el seu entorn. I tabú també perquè no és senzill acceptar

1 Núria Feliu, Roser Feliu, Maria Feliu i Josep Maria Feliu, L’última baula d’una cadena. Barcelona: Azul 2009.

aquest dur patiment que sembla tan innecessari i sense sentit.

Ens trobem un vespre amb tots quatre, en una llarga i apassionada conversa, que, francament, resulta força difícil de transcriure d’una manera ordenada. O sigui que ja em perdonaran ells, i vosaltres, perquè pràcticament els he tractat com una sola veu.

– Quines repercussions ha tingut el llibre?

– El llibre ens ha costat força A nosaltres quatre ens ha anat molt bé compartir coses que potser mai no havíem parlat. I ha estat un despullament de cara a la gent. Moltes de les persones del nostre entorn s’han quedat ben parades: amics, companys de feina, gent amb qui potser no havíem parlat mai gaire de la mare, o no ho havíem fet gaire profundament. Perquè no és una experiència fàcil d’explicar o de transmetre si no hi ha una relació de confiança.

– Quan ens comuniquem i som nosaltres mateixos, arribem molt més als altres. I estem tan buits d’aquestes relacions autèntiques! Tohom té relacions socials i tothom pot sortir a sopar i passar-s’ho bé. Però comunicar-se en profunditat no es dóna tan sovint.

– La veritat és que ha resultat molt gratificant. Durant molts anys la dedicació a la Montse ens ha absorbit molt i ella mateixa necessitava un entorn reduït, perquè li costava molt mantenir la relació amb d’altres persones. El llibre ha estat ocasió de retrobament amb moltes persones i ha facilitat una bona comunicació sobre qüestions

molt importants per a nosaltres.

– Ha estat també un compromís i una responsabilitat. L’altre dia vam anar a una associació de malalts mentals. Hi havia un equip tècnic, malalts, fills de malalts, pares de malalts. Hi havia una psicòloga que tenia el llibre anotat per tot arreu. Quina por! T’adones que allò que dius serà analitzat paraula per paraula. Fa por també la interpel·lació o el qüestionament. Però hem descobert que és bonic que t’interpel·lin i reafirmar un cop més que cada experiència és única.

– Crida l’atenció la vostra complementariat. Cadascuna de vosaltres té una personalitat pròpia i ha jugat amb la mare papers ben diferents, que heu sabut encaixar bé.

– Hi ha hagut moments de tot. Hem estat germanes ben avingudes, però en els anys més infantils això ens ha ajudat a pal·liar les possibles fractures entre nosaltres. Ens hem anat complementant. Cadascú teníem un lloc i hem anat respectant el lloc de l’altra. El respecte mutu no sempre és fàcil. Ha estat un procés llarg.

- Algú m’ha dit que potser cada una descriu el mateix, però que en el llibre es veuen formes de viure-ho diferents. Tenim records diferents i, tot i que ens portem pocs anys de diferència, l’experiència de la Maria, que és la gran, ha estat molt diferent de l’experiència de la Núria, que és la petita. Però totes hem pogut preservar una infància feliç.

– Una de les coses que dieu en el llibre és que costa molt diferenciar la maldat de la malaltia . Perquè la malaltia ha

La família Feliu: quan el dolor entra a casa

Mercè Solé

9

comportat per part de la Montse intents de culpabilitzar l’un o l’altre, o d’enfrontar-vos, o de parlar malament de vosaltres. I això no deu resultar gens fàcil d’encaixar.

– Discernir això és molt dur. Aquest cap de setmana vam anar tots junts a veure-la i vam tornar bastant “tocats”, perquè hi ha dies en què la Montse només expressa exigència o duresa envers els altres, nosaltres inclosos. Una de les característiques de la seva malaltia és la incapacitat de sentir-se satisfeta i feliç. I així és molt difícil expressar sentiments que resultin gratificants per a l’altre: afecte, tendresa o agraïment. Nosaltres ens hem organitzat de manera que cada dia la Montse rep una visita, però de vegades surts desmoralizat, et sents agredit en allò més íntim i provoca ràbia. Com aquest dissabte. Però ens tenim els uns als altres.

– La malaltia mental és molt dura. És com si no fos ella mateixa, quan viu això. I de vegades et porta a empipar-te i això és natural. No sempre estàs en condicions d’entendre-ho tot, indefinidament. T’has de poder desfogar. I també has de poder prendre distàncies, perquè cal prendre decisions ingrates, en benefici d’ella i en benefici nostre. Cal actuar des de la raó.

– Dissabte mateix, en tornar a casa, ens preguntàvem per enèsima vegada si no estaria millor si visqués a casa, amb nosaltres. Sempre et queda el dubte, irresoluble, de saber quin procés faria, si hagués arribat al mateix deteriorament. Ens plantegem contínuament què més podem fer per la nostra mare. I som conscients que no podem cuidar-la més a casa sense emmalaltir nosaltres.

- A casa és el refugi, l’espai, la tranquil·litat. Ho ha estat per vosaltres?

– Ara sí. Quan la mare va marxar de casa jo tenia 18 anys, i va ser la primera vegada que vaig poder venir a estudiar a casa. Podia

estar a la meva habitació, escoltar musica i tenir la porta oberta, i desitjava arribar a casa. Tenir un entorn on poder estar tranquil sense la tensió o el qüestionament de per què feies o deixaves de fer…

– Els primers temps eren d’una tranquil·litat ambígua. D’una banda hi havia silenci, però vius una absència, un dol. Un dol que es reprodueix a cada visita, perquè anem observant les seves pèrdues. Et vas despedint de mares diferents. És una adaptació constant.

– L’aprenentatge bàsic de la vida és que tenim una gran capacitat d’adaptar-nos. No tothom pot viure així. La gent necessita viure en un entorn estable i programat. Això nosaltres no ho hem viscut mai.

– El que estem parlant és el nucli dur de la vida. És el misteri del dolor inútil, no serveix de res aquest patiment de la Montse...

– Una vida així no és vida per ningú. I és injust. No pot gaudir de la companyia, ni de cada pas que hem fet cadascuna de nosaltres. No ho podem compartir i sabem que ella es perdrà cada una de los nostres alegries. I ella no té res més.

– Jo vaig estudiar psicologia i hi havia un profe que definia la persona com un ésser bio-psico-social. I jo pensava, la meva mare no és ni bio, ni psico, ni social. A la mamà només li funciona el cos, i encara, perquè va perdent autonomia. És un cos que aguanta.

– Amb això l’acompanyes i t’alegres quan et fa una abraçada i un petó. Quan veus en la teva mare aquells ulls constantment inexpressius, és una ferida que et cala a dintre. Nosaltres ens agafem a la part positiva de la vida i és una sort poder-ho fer, perquè hem vist la misèria més humana que pot viure algú.

– Aquest veure sempre la part positiva, no només ho vivim sinó

que ens sembla que ho transmetem al nostre voltant. Totes tres som apassionades d’estar amb nens, de fer-ne de monitores o de mestres. Les professions que hem triat giren al voltant d’això. Estimes la vida feliç, sana. La vida del nen és un vida plena de possibilitats i a nosaltres ens ajuda.

– Estic convençuda que malgrat malalties com la de la mamà, la vida val la pena de ser viscuda i sóc feliç. La diferència és si pots donar resposta a una dificultat de la teva vida. Si la resposta és una resposta adulta, amb responsabilitat i compromís, pots tirar endavant i ser feliç. Hi ha molta gent que es queda en una roda de fatalitat, de determinisme.

– De fet, qui porta una vida dura és ella, la mamà, no pas nosaltres. En aquest sentit, no tindria sentit que ens planyéssim. I és que al costat de la malaltia de la mamà, tenim el papà, que té un sentit molt positiu de la vida.

– Ve de l’àvia, això, que ha tingut molta influència en nosaltres i la capacitat de donar la volta a l’adversitat, de fer una lectura positiva.

– En el llibre es parla molt del pes de la família, dels amics. Dels professionals, menys.

– Trobes gent de tot, però el problema principal és que no respecten la família, no llegeixen entre línies com estem vivint. Que un professional no pugui fer una lectura que aquell malalt té fills i que cal vetllar perquè la malaltia no es reprodueixi en ells, diu molt poc a favor de la seva capacitat de fer-se càrrec de la situació. És molt frustrant també la manca de recursos.

– Als primers temps, tots els professionals actuaven com si tinguessin la capacitat de “salvar” la nostra mare pel simple fet d’intervenir-hi. De vegades amb recursos puerils i sense tenir en compte que d’una banda podien crear expectatives que no es complien i de l’altra et feien sentir 10

fatal. Perquè una “curació fàcil” qüestionava també la nostra actuació. Ens sentíem molt inútils, perquè nosaltres mai no havíem aconseguit aturar el procés de malaltia.

Jugaven amb la vida d’una persona, de fet amb la vida de quatre persones. Un professional d’aquest camp ha de saber detectar de què estem parlant. Tots ens podem equivocar, i els metges i psicòlegs també. Si no pots, calla i espera. No cal que actuïs perquè sí. Hem vist una impaciència en actuar que no té cap lògica. De vegades no es respectaven els processos de dol, els silencis. La ingressaven un dia, i l’endemà ja havíem de trobar-nos tota la família junta per elaborar no sé quin pla d’actuació, sense tenir en compte que nosaltres necessitàvem pair la separació i resituar-nos en les nostres vides. Són processos lents.

– Ara la Montse és en un centre públic i que funciona força bé. Lògicament, de tant en tant veus coses millorables, però en conjunt està molt bé. I el metge que se n’ocupa és un gran professional i ens tracta amb delicadesa. Això sí, sempre parla en termes tècnics i necessitaríem un diccionari per entendre què li passa a la mamà. Sort de la Roser, que ens fa d’intèrpret! però el metge té una gran calidesa humana.

És una situació límit i poc freqüent no diagnosticada. Cal reconèixer que les teràpies poden ajudar, però que hi ha situacions i malalties que no tenen remei.

– I el tema de l’Església, de la fe, com ha ajudat? Sé que en Josep Maria fa molts anys que és en un grup de revisió de vida...

– Hem rebut comentaris en dues direccions. Algú ens deia, amb un to una mica despectiu, que hi ha un “tuf cristià” en tot el llibre. I algú s’havia queixat a en Josep Maria que en lloc no es diu la paraula “Déu”, i que en no explicitar-ho, havia perdut una ocasió per “evangelitzar”.

– Per mi, la fe és la coherència de l’Evangeli. Hem fet un intent de lligar vida i fe. Per a elles, és també un referent. Però pertanyen a aquesta generació a qui l’Església tendeix a expulsar. No pertany al seu món cultural.

– El mínim intent que vam fer és la confirmació. Un intent de crear grups, massa conduït, que no sempre responia a la realitat que vivíem, als nostres interrogants i a les nostres necessitats. Et posaven millor nota si anaves a confirmació! Això no afavoria que trobéssim l’interlocutor correcte.

– El model que hem viscut a casa és molt més profund que el que trobem a l’Església. Seure tots junts i reflexionar sobre aspectes de la vida és el que hem après. Ha estat un model de fe totalment imbrincat en la vida, en l’exercici de la professió, en la parella, en el concepte de paternitat.

– Però jo he tingut ocasió de reflexionar sobre el model de vida de Jesús, que em sembla molt vàlid. Però tot el que hi ha al voltant no em fa sentir còmoda, més aviat la institució m’inspira rebuig. És una parafernàlia, lluny de la vida.

– El sentit transcendent tots el

busquem. Em considero una persona profundament espiritual. Necessito silenci, el contacte amb la natura, tenir moments meus interiors. Em falta la comunitat de què parlava el papà.

– En el llibre es reconeixen molts valors cristians: el sentit del perdó, de la fidelitat, no jutjar ni a la malalta ni a la família que no respon com hauria de respondre... I un aspecte, per part d’en Josep Maria, que sol ser poc valorat: deixar passar oportunitats professionals per ocupar-se de la família. Una cosa que fa funcionar la resta...

– I ha estat una cosa estranya, contracorrent. No s’entén que un home sigui capaç de fer això, ni ara tampoc una dona, que sembla que si renuncia a res per la família, està acceptant un paper imposat. És molt pervers tot això, més enllà d’una igualtat de gènere que certament és necessària.

– Gràcies a Déu que la vida del papà ha sigut tan profunda, que gràcies a això ens hem sostingut tots. La coherència ha estat la clau perquè tiressim endavant. Altrament, nosaltres seríem grans malaltes mentals.

11

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

L’any 1974 un pare escolapi i tres noies, que formaven part d’un grup més ample de gent, van venir a viure a Vallbona de les Monges. Era “l’establiment de l’equip experimental”1 per a fer realitat un seguit d’inquietuds d’aquella colla de gent.La base de l’experiència és la vida comunitària al poble, compartint “al nivell possible i a tothora” la vida, el treball, els béns i la dimensió espiritual; eixos que a poc a poc es van discutint, clarificant, i posant per escrit. També des dels inicis està present la voluntat d’integrar persones amb deficiència psíquica. Per al grup inicial, “acollir el deficient és proclamar ben alt els valors originals de tota persona. (...) No vivim d’ell ni per a ell sinó que convivim amb ells”. Aquest caràcter es remarca declarant que “tots ho som de deficients. Aquesta afirmació no és teòrica” sinó amb la voluntat ferma de “comprendre i acceptar que realment tots som deficients”. L’acollida dels visitants és també una realitat que marca aquesta època i que sempre estarà present. Estem en un temps històric de recerca personal i col·lectiva i d’experiències innovadores. De retorn també al món rural.Ubicar-se al món rural respon també a les inquietuds del grup i Vallbona de les Monges es perfila com a lugar en el mundo. A Vallbona es pot “experimentar un projecte de vida més comunitari i oposat a la deshumanització de les grans ciutats”. El poble té una dimensió especial per la presència del monestir i hi ha un desig exprés de vincular-se a la realitat rural, als habitants de Vallbona, d’oferir algun servei i ser algun tipus d’alternativa, en un temps en què la població encara emigra als centres urbans i l’agricultura és molt precària: “Vallbona de les Monges. (...) Tros de terra de la Catalunya pobra, a l’extrem de la Segarra, les Garrigues i l’Urgell. Terra d’oliveres i ametllers i poca cosa més. Poble buidat que podríem reomplir amb un nou esperit: compartint (...) i socialitzant terres per a sobreviure. La població ens ha acollit generosament (...) i nosaltres desitjaríem assimilar-nos una mica a ells (...). Això suposa un esforç per viure la vida local i pagesa”.La forma cooperativa s’accepta des del principi com a figura jurídica que millor respon a totes les inquietuds. Per tant, si ho intentem resumir, des

1 Les frases entre cometes reprodueixen fragments dels escrits inicials de L’Olivera i les cartes que enviàvem a les persones i famílies vinculades al projecte.

La cooperativa L’OliveraCarles de Ahumada i Pau Moragas

dels inicis es dibuixen l’intent de vida comunitària/col·lectiva, d’una “vida més personalitzada evitant la societat de consum i la massificació urbana”, i l’acollida de discapacitats psíquics. L’experiència està marcada per les dificultats de convivència, la tensió entre definir la pròpia identitat i la llibertat volguda (“el nombre de residents varia perquè no hi ha cap tipus de compromís sinó el que deriva de la responsabilitat”), les dificultats econòmiques i d’organització del treball. Es parla de L’Olivera com a “vida en construcció”: “el projecte (...) consisteix en bastir una vida de comunitat vivint-la amb deficients i compartint-la amb la gent d’una comarca pobra de pagès. (...) S’anirà fent (...) en la mida en què cadascú pensi en l’alliberament comú. (...) Qui construeix partint de la pobresa accepta una llarga i ampla limitació i un camí lent perquè on no n’hi ha s’ha de crear amb l’esforç personal”.El nom de L’Olivera es va posar perquè és un arbre d’aquest territori, que hi està adaptat i que quan es planta de nou li costa de fer fruit, però finalment sempre en dóna i és molt resistent, fins a fer-se centenari.El pare escolapi va morir l’any 1978 i del primer grupet que va aterrar a Vallbona de les Monges no queda ningú treballant a la cooperativa.Actualment som un grup aproximat d’uns 66 socis entre treballadors i amics. Uns 39 que vivim el dia a Vallbona de les Monges, dels quals 17 persones tenen alguna discapacitat.Ara, seguint les intuïcions primeres i les adaptacions a la tossuda realitat, a noves situacions i a tota la gent que s’ha anat incorporant, vivim del treball de la feina del camp i ho fem seguint criteris de producció ecològica: 18 Ha. de vinya i unes 19 Ha. d’oliveres. Tenim un molí per a fer-nos l’oli i un celler per a fer els nostres vins amb D.O. Costers del Segre, productes que comercialitzem arreu. Hi ha un grupet de 9 persones amb discapacitat que per l’edat o per altres causes no poden tenir una activitat laboral normal i fan activitats de teràpia ocupacional. I tenim una llar on hi viuen 16 persones amb discapacitat i també la casa vella on podem acollir els amics que hi vénen.Ens podeu contactar a www.olivera.org. 12

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

VulnerablesSalvador Clarós

Un ciutadà d’una comarca gironina preguntat per la televisió sobre les conseqüències de les nevades del mes de març s’expressava amb una més que perceptible càrrega emocional amb aquesta literalitat: “No tenim llum, no tenim telèfon, no tenim res!” El missatge sorprèn perquè és d’una eloqüència aclaparadora: sense electricitat i sense telèfon un es troba desvalgut, en la indigència. La vehemència d’aquelles paraules que desbordaven dramatisme xoca amb la realitat que coneixem de relatiu benestar en comparació amb altres situacions viscudes recentment a través dels mateixos mitjans a Haití o a Xile com a conseqüència dels terratrèmols que van deixar també la població sense electricitat i també sense casa, i potser sense familiars o amics. Potser no es tracta de comparar però la proximitat cronològica dels fets i la similitud del tractament informatiu que en van fer els mitjans de comunicació, que en el cas de Catalunya s’escarrassaven per aflorar la desesperació i l’esgarrifança davant la catàstrofe, fa pensar en les febleses i les vulnerabilitats, no del nostre sistema elèctric que per més atrotinat que pugui estar és una infraestructura de primer nivell, sinó de les persones que acostumades a que no falli res es desesperen quan han de passar uns pocs dies sense llum o s’han de dutxar amb aigua freda. Un polític deia en relació al sistema elèctric que gestiona Endesa que estem pitjor que al tercer món. És evident que aquest polític no ha estat mai al tercer món. A més de mala fe, també ignorància. No tinc cap interès a defensar Endesa però tant aquella afirmació com la d’alguns notables alcaldes i tertulians que ara diuen que el sistema elèctric no hauria d’estar a mans d’empreses privades –en bona hora!– com també tots aquells que aprofiten una ventada, un incendi o una nevada per demanar la dimissió del govern, i per descomptat la complicitat dels mitjans d’informació que han fet autèntica pena atiant la ira d’uns i altres, no fan més que mostrar, amb la mateixa candidesa d’aquells que confonen el sistema públic amb el fictici helicòpter del RAC que et ve a rescatar si tens un ensurt, que a l’hora d’encaixar l’adversitat som moralment molt vulnerables.

Pollastre amb salsa de taronja

Tere JorgeEl Wok, a banda d’una cadena de menjar asiàtic que està substituint els típics restaurants xinesos, agafa el nom de l’estri de cuina asiàtic per excel·lència. El principal avantatge del wok, és la seva forma còncava que proporciona una petita zona al fons que ens permet escalfar intensament amb un mínim de combustible. La seva fondària també ens permet remoure vivament els aliments sense el perill que surtin disparats del recipient. Les seves parets corbades no permeten que els aliments s’enganxin i assegura que conservin tot el seu sabor. Cuinar al wok és sinònim de cuina sana, amb molt poc greix i que combina magistralment la filosofia culinària oriental amb un art de cuinar ràpid, lleuger i natural. És a dir, un fast-food sa. Avui la recepta ens permetrà endinsar-nos en un altre món.Ingredients (per a 4 persones): 1 pollastre desossat; sal, pebre; 8 cullerades d’oli; sèsam; 4 o 5 cullerades de mel més aviat líquida; 1 taronja; 1 cullerada i mitja de sucre; verdures variades.Preparació: Tallem i salpebrem el pollastre en trossets no gaire grans i tots més o menys de la mateixa mida per tal que a l’hora de cuinar es facin al mateix temps. Barregem la mel amb 3 cullerades d’oli i el sèsam i li tirem per sobre al pollastre deixant en maceració uns 30 minuts.Escalfem la resta d’oli (és a dir, 5 cullerades) en el wok i fregim els trossets de pollastre, uns 4 minuts per cada banda fins que estiguin gairebé fets.Retirem el wok del foc i traiem el pollastre que reservarem en un recipient. Rentem la taronja, l’eixuguem i ratllem una part de la pell i de l’altra part en fem tires primetes. Espremem el suc de la taronja.Escalfem en el wok, a foc lent, el sucre fins que es caramel·litzi i el retirem del foc per afegir el suc de la taronja i el suc de la cocció. Remenem fins a aconseguir una salsa uniforme; si cal hi afegim més aigua o més suc de taronja. Barregem les ratlladures de taronja i ho deixem bullir a foc lent uns 3 minuts, hi afegim el pollastre i ho deixem coure junt uns 3 minuts més.Si voleu hi podeu afegir verdures, que haureu de saltejar prèviament en l’oli un cop fregit el pollastre. Podeu utilitzar les verdures que vulgueu; això sí, tallades petites i de la mateixa mida.

13

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

K RACKÒVIA I JESÚS. Dilluns a la nit un programa d’humor a TV3 fa paròdia del futbol. No el veig mai, però a casa el món del futbol és present i, malgrat que no m’agrada dinar o sopar amb la tele engegada, de vegades tots hem de cedir una mica. O sigui que el primer dilluns després de Setmana Santa em va tocar veure’l.

No sóc de pell fina i acostumo a tenir sentit de l’humor, però jo crec que les coses tenen límits. El programa es va recrear una llarga estona fent un paral·lelisme amb el Sant Sopar que em va semblar llastimós: Jesucrist era Joan Laporta, Johan Cruyff era un apòstol, el successor de Laporta un altre, hi havia la figura de Judes....tot plegat amb força mala pata. Fins i tot parafrasejaven frases de l’Evangeli: “Preneu i mengeu-ne tots ...”, “d’aquí a tres dies ressucitaré...”. En una altra peça del programa, Cristiano Ronaldo del Real Madrid era “Crist” - “Déu” i s’apareixia... En general em va semblar innecessari i les bromes amb ben poca gràcia. Entenc que es riguin de nosaltres, els creients, i de l’Església que té tots els números, de tots plegats... però de Jesús? del Sant Sopar? D’algú que sabia que l’anaven a crucificar? Ni li veig la gràcia ni ho entenc. Maria-Josep Hernàndez

U NA DE PERRUQUERIES. Oooostres! –Em dic mirant al mirall. Ara sí que no em salvo d’anar a la perruqueria. Quin pal,

quina mandra... i això que ja fa anys vaig conéixer un perruquer encantador i amb clientela poc tafanera que fa més portable el tràngol de veure’m allà tancada un parell d’hores. L’”Hola” i el “Lectures” es combinen perfectament amb una revista dirigida al món gai, però jo i la meva filla anem encantades a la perruqueria del Toni. El cas és que uns dies de febrer i març de molta angoixa interna (per circumstàncies que no vénen al cas i ben superades) em van comportar un amplíssim i visible grapat de cabells blancs al cap.... que, vaja, m’emprenyava encara que costi de reconèixer. Ho anava ajornant... però la meva filla, amb la insolència pròpia de la preadolescència, em va etzibar: “Mama, ja sembles l’avieta! I si vas al Toni?”. Però el Toni tenia la perruqueria plena i el meu cap necessitava una mà urgent. O sigui que, què hi farem... per un dia vaig haver d’anar a un altre lloc. Mare-de-Déu-Senyor!!!! Mai més! A la perruqueria on vaig anar, prop de casa, les empleades –i tot de senyores que ni conec– resulta que sabien qui sóc, amb qui visc, on

treballo, qui són els meus veïns... De mi i de mig poble! Em deia a mi mateixa: “Paciència, Maria-Josep, sigues tolerant, que ets tu, que ets molt reservada, que ja fa anys que no vius a Barcelona...”. Però el millor estava per venir: que si la vida d’aquest o de l’altre, que si l’atur, que si tu ho deus saber, que ets periodista... fins que van acabar parlant de Càritas i del menjar que es dóna al menjador de Càritas “per una gent que si no treballa és perquè no vol”, “és fomentar els delinqüents, la immigració, la crisi, perquè tenen la culpa de la crisi”. Us juro que em va semblar com si fos al mig d’una pel·lícula: em pot estar passant ara això? Amb el cap moll, acabat d’esbaldir del tint, em vaig aixecar: “Mira, noia, és que em feu venir mal de panxa de sentir-vos. Tantes coses que sabeu de mi, és per pensar que estàveu fent aquests comentaris expressament! Sí, sóc voluntària del menjador, sí, però si no ho fos m’emprenyaria igual, per tota la gent que hi ha allà. Ja em diràs què et dec. Apa, adéu”. Encara ric del silenci que es va fer. O poca gent m’ha vist emprenyada (això és cert) i van al·lucinar o realment no hi van caure i es van ficar de peus a la galleda. “Mama, què fas ja a casa, i amb el cap moll?” “Ai, és que no em trobava bé”. “És clar, ja t’he dit que havíes d’anar al Toni”. I no li vaig dir a la meva filla, que amb 10 anyets hagués baixat a la perruqueria a ficar-hi cullerada. En fi... Maria-Josep Hernàndez

14

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Recorreguts per la Bíblia més curiosa: 1. Els models de família de l’època dels patriarques.Per si a algú li fa gràcia, proposo de fer alguns recorreguts per la Bíblia fixant-se en aspectes habitualment no gaire ressaltats. Aquí va el primer, i en propers números miraré de proposar-ne d’altres. Es tracta de llegir-se els capítols 12 al 38 del llibre del Gènesi, fixant-se en com estaven organitzades les relacions sexuals, matrimonials i familiars. Son tradicions antigues que els autors bíblics han recollit sense intentar maquillar-les, tot i que, quan es van redactar de manera definitiva, el model oficial era el de la família monogàmica segons el model que apareix en els relats de la creació. Però aquí, als redactors no els sembla gens malament explicar les vicissituds de Sara que ha d’entrar a l’harem del faraó per evitar-li problemes al seu marit (capítol 12), o l’ús d’una esclava com a “mare de substitució” ja que Sara era estèril (capítol 16), i els conseguents i tràgics mals rotllos entre les dues dones (capítols 16 i 21), o l’immens embolic dels matrimonis successius de Jacob (capítol 29), o l’embolic encara més immens de la competència entre dones i esclaves per tenir fills amb Jacob (capítols 29 i 30), o la història de Judà amb la llei que feia que, si a una dona se li moria el marit, el cunyat li havia de donar descendència, amb les males jugades d’Onan i de Judà mateix (capítol 38). Sense oblidar, atenció, la lectura correcta de l’episodi de Sodoma i Gomorra, que no és un problema d’homosexualitat sinó d’intent de violació i d’abús amb uns estrangers i, alhora, de nul·la valoració dels drets i

dels sentiments de les pròpies filles (capítol 19). I sense oblidar tampoc, només faltaria, les històries d’amor com la de Jacob i Raquel (capítol 29).En fi, que això que ara anomenem “diferents models de família”, en aquella època no es deia, però existia. I de quina manera! Josep Lligadas

Les dones que vetllen quan els apòstols dormen. Fra Angélico. Convent de Sant Marc de Florència.Si aneu a Florència i visiteu el convent de Sant Marc, on Fra Angélico va pintar cada una de les cel·les dels seus companys frares, fixeu-vos en una de les pintures en què es veu, al fons a l’esquerra, Jesús a l’hort de Getsemaní; més al mig, els tres apòstols Pere, Jaume i Joan dormint a cor què vols; i, en primer pla, una casa que es veu que és la de Marta i Maria de Betània, en què les dues dones, amigues i hostatgeres de Jesús, s’estan despertes resant i acompanyant en la distància el seu amic i mestre. Tota una reivindicació, sens dubte. Josep Lligadas.

El matrimoni, comunitat de vida i amor. Manuel Claret. Facultat de Teologia de Catalunya (Col·lectània Sant Pacià 93) - Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona, 2009.Aquest llibre m’ha sorprès molt agradablement, potser perquè en general tot allò que l’Església diu avui en relació al matrimoni, la sexualitat i la vida familiar em posa nerviosa. És un prejudici, ja ho sé. Per això justament aquest llibre em sembla interessant: fa un recorregut per les diverses concepcions cristianes sobre el matrimoni i la família al llarg de la història, des del segle I fins avui. És un molt bon i útil resum, que a més té en compte la distinció entre teologia, cultura, antropologia, legislació civil… És un llibre que a més fila prim a l’hora d’esmentar els punts avui més conflictius. L’autor es mostra molt respectuós, encara que en discrepi, amb les visions crítiques respecte a la doctrina catòlica, cosa que s’agraeix. I no s’està de citar autors que avui no són ben vistos per la jerarquia, com el mateix Pagola, sense dir-ne immediatament pestes, que sembla que és el que es porta. De la seva exposició, ell en treu unes conclusions que no són les meves, però em sembla un recorregut molt honest en un tema complex. Això sí, quan llegeixes la visió que els Pares de l’Església tenen de la dona, et cau l’ànima als peus. Sort que eren tan savis, diuen! Us el recomano. Mercè Solé 15

D’on ve la nostra idea de Déu (4: La novetat de Jesús)

Josep Lligadas

Una escola justa no és la que fabrica vencedors que acumulen mèrits, sinó la que tracta bé els vençuts que no en tenen.

François Dubet (“El Periódico”, 27-1-2010)

Ja vaig dir en el primer article d’aquesta sèrie so-bre l’origen de la nostra idea de Déu que jo par-lava des d’un lloc concret: parlava des de la fe en Déu, i més específicament des de la fe cristiana. I ara, acabant el recorregut, miraré d’explicar això: quin és, i què significa, el Déu en qui creia Jesús i que va voler fer conèixer a la gent que el seguia per allà la Palestina de fa dos mil anys.

Jesús és, òbviament, un jueu, i un jueu profunda-ment creient en el Déu d’Israel. Però que, d’entre les diverses maneres que en el seu temps s’ente-nia aquest Déu, en va viure una de concreta, i va portar aquesta vivència fins a les últimes conse-qüències.

Jesús entenia que Déu havia escollit Israel com el poble que havia d’amarar-se d’una vivència de Déu alliberadora, amorosa i propera, i que havia de ser-ne testimoni de tal manera que els estran-gers, els no jueus, descobrissin també aquesta vivència de Déu i la fessin seva.

En l’època en què va viure Jesús, la religió d’Is-rael està molt marcada, més que no pas per la vi-vència d’un Déu amorós i que convida a estimar, per la vivència d’un Déu que proposa un codi moral, legal i ritual que cal seguir, un Déu a qui cal acostar-se a través de determinades pràcti-ques. També, hi ha sectors que imaginen un Déu guerrer que proposa com a objectiu recuperar la independència d’Israel, però aquests sectors no son gaire nombrosos, encara que es fan notar. O altres sectors que es tanquen en un món separat de l’altra gent, en la recerca d’una puresa allu-nyada de la realitat. I així successivament.

Però, enmig de tot això, i de manera més difusa, hi ha unes capes importants de gent senzilla que espera que algú els transmeti una espurna d’es-

perança, en la línia d’aquelles esperances que els profetes havien transmès en altres èpoques.

Jesús recollirà aquest anhel difús, i el converti-rà en centre de la seva acció i del seu missatge. L’evangeli de Lluc 4,18-19, per mitjà d’un text del profeta Isaïes, formularà aquest projecte de Jesús com un programa personal: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum...”. I aquest objectiu serà el que marcarà tota la seva vida: fer entendre que Déu és un Pare amorós que el que demana als qui vulguin acostar-se a ell és que, seguint els im-pulsos més nets del seu cor, treballin per fer que tothom pugui viure en pau, dignament, sense mals ni dolors. I que ho facin molt units a ell, a Déu, plens de la certesa que, encara que aquesta manera de viure els pugui comportar dificultats, incomprensions, o fins i tot persecucions, ell serà sempre al seu costat.

Jesús va voler transmetre aquest missatge als seus conciutadans israelites, amb el desig que Israel esdevingués així model d’actuació per al món sencer. Però es va trobar que aquest missat-ge rebia el rebuig frontal de tots els poders, tant religiosos (oficials o no) com civils. I va acabar manifestant el seu desencís més cru i radical respecte al seu poble: “Jerusalem, Jeruisalem, la que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats... La vostra casa quedarà deserta!” (Lluc 13,34-35).

Jesús, per tot això, va acabar clavar en una creu. Però la seva història no es va acabar aquí, i la seva manera d’entendre i viure Déu ha marcat decisivament la història humana. D’això parla-rem en el proper i darrer article d’aquesta sèrie.

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia