L’ A G

U L L

A

Juny 2009 - Any XIV - Número 65

Consumint la vidaImmediatesa, excés i malbaratament. Són alguns trets del consumisme que s’ha apropiat de la nostra cultura, de la nostra forma de viure i d’entendre el món. Afectats per l’opulència –d’uns quants, no pas de tots– vivim dins uns quants miratges: que els nostres recursos són il·limitats, que ens mereixem tot allò que tenim, que els nostres desitjos són el mateix que les nostres necessitats i que allò que fem no té conseqüències, és a dir, no ens fem responsables de com això afecta la vida de moltes persones. Per acabar-ho d’arrodonir, descobrim que consumir desvetlla avidesa: mai no en tenim prou. Tot plegat ens fa més feliços? Més solidaris? Anem veient que no.

Certament aquesta és una visió esbiaixada de tot plegat. Amb les nostres tendències consumistes conviuen també altres afanys: de justícia, de solidaritat, d’utopia, que s’expressen de moltes maneres a través d’organitzacions ben diverses. Però el consum s’ha convertit en una mena d’ideologia molt vivencial i poc formulada que comporta moltes contradiccions. D’una banda amb els seus valors ens hem embolicat en una crisi de dimensions desconegudes produint objectes de necessitat qüestionable amb un alt cost de recursos naturals i amb l’explotació i la precarietat de moltes persones, i endeutant-nos per obtenir-los. I de l’altra esperem del consum que ens en tregui amb mesures també immediates, excessives i que comporten un malbarament de recursos i un empitjorament de les condicions ambientals, com els ajuts públics a la compra d’automòbils, en el cas de Catalunya amb escassa sensibilitat pel medi ambient.

Però potser el més greu és com el consum afecta la nostra manera de relacionar-nos amb les persones. Relacions d’un sol ús (per no dir d’utilitzar i llençar), enlluernadores en l’aparença, satisfactòries inicialment en el plaer i en la novetat però allunyades d’allò que ens acaba omplint de sentit. L’amor, l’amistat demanen temps per construir-se i per madurar, demanen gratuïtat i generositat, no eludeixen els moments de patiment, acompanyen sovint en la impotència, fan confiança, esdevenen fidels. I són a l’abast de qualsevol persona sigui quina sigui la seva edat, procedència, situació, estatus social. Faríem bé de reivindicar-ho.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XIV. Número 65juny 2009

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

jaume Botey joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-josep Hernàndez Tere jorge

josep Lligadasjosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@telefonica.netTelèfon: 93.308.37.37

(josep Pascual)Bloc:

http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 ¡Nena! ¡Que nos tiran las casas baratas! J. Sánchez

04 Una llei electoral per lluitar contra la distància entre polítics i ciutadans. T. Comín i S. Cormenzana.

06 Eivissa. Q. Cervera

07 Un “GIM” a Viladecans. M. Solé

la palmera i la font08 La parròquia, lloc de vida cristiana. J. Soler Llopart

09 Esdevenir un altre Crist. P. Queralt

10 A Poblenou de Pineda de Mar hem obert un menjador de Càritas. R. Masachs

amb entitat (i experiència)

12 El Bou i la Mula. A. Dresaire

13 Puntades

15 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 Els salms, per mirar cap a Déu. J. Lligadas

Bon estiu!

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

La frase que dóna títol a aquest article ha estat pronunciada durant dècades pels veïns del barri del Bon Pastor de Barcelona. De fet un servidor, que ja supera la quarantena, ha sentit i viscut tot tipus de teories conspiratòries sobre el futur de les cases barates. Cada vegada que algun enginyer, topògraf o regidor del districte es passejava pels carrerons del barri el rumor s’estenia porta per porta com la pólvora: ¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates!Jo m’he criat en una d’aquestes cases que superen per molt poc els 40 metres quadrats. Construïdes al 1929 per albergar els emigrants que van arribar a Barcelona per l’Exposició Universal i que malvivíen en unes barraques escampades per tota la ciutat. Es van construir diversos nuclis d’habitatges, i l’últim que queda en peu, no per molt de temps, és el del Bon Pastor. Són cases d’una sola planta agrupades en illes de 12 i amb uns carrers estrets que recorden els pobles andalusos. Són propietat del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, sempre han estat de lloguer amb uns preus molt populars. En els anys setanta, el

¡Nena! ¡Que nos tiran las casas baratas!

Juanjo Sánchez

preu del lloguer era de “veinte duros”. D’aquí el sobrenom de “cases barates”. Tot i estar de lloguer, la gent se les va anar arreglant per compte propi. De fet el lloguer de les cases, s’ha anat heretant familiarment. En moltes d’aquestes cases han viscut famílies de fins a set membres. I tot, en els seus 40 metres.La mancances d’espai i higiene es van suplir amb molt d’enginy. La majoria van construir una terrassa al petit pati interior aconseguint un nou espai per estendre la roba i a sota un servei per poder encabir una dutxa fins aleshores desconeguda. Però el veritable espai vital era el carrer. Es vivia tant o més fora que dins. A l’estiu era habitual trobar famílies senceres sopant al carrer o prenent la fresca. Festes populars, revetlles, banderetes de paper liles, vermelles i grogues. Sí, molt vermell, molt obrer i sobretot molta gent humil. És aquesta senzillesa de la seva gent, la que va impregnar la meva infància i adolescència. La riquesa del compartir una sèrie de valors per uns carrers lliures de pors i perills. Això va crear un barri unit, reivindicatiu, que ha aconseguit tot el que té (inclòs el metro a punt per inaugurar-se) amb molt d’esforç i dedicació. El seu aïllament provocat per la deixadesa de les administracions i la seva situació geogràfica, envoltat de polígons industrials per tots cantons menys pel riu Besòs, han creat un caràcter de pertinença al

barri que ha estat el seu segell d’identitat. Recordo amb afecte manifestacions per aconseguir semàfors, un ambulatori, un poliesportiu, un centre cívic, i tot el que fos necessari per a la millora col·lectiva. Això marca, i de quina manera! Ningú dels que conec i que s’han criat en aquest ambient, és indiferent a la injustícia i a l’arrogància. Ser del “Buenpas” et marca per tota la vida. A poc a poc la gent va anar prosperant i després d’arreglar-se la caseta amb molt d’esforç, van estalviar per comprar-se un cotxe. Els 600 i els 850 ens van robar l’espai vital de què gaudíem i uns anys més tard l’heroïna, ens va acabar de treure d’uns carrers que ja no eren lliures de pors i perills. Les portes es van començar a tancar, malgrat que durant molts anys la premissa era passar sense trucar. Tot i que la cosa ha millorat força, encara queden alguns carrers de les cases barates que s’han convertit en una mena de “guetos” d’ètnia gitana sovint vinculats a problemes socials i estrucutrals importants. Un equip de TV3 va retratar no fa gaires setmanes aquesta situació en un “30 minuts” dedicat a l’IES Cristòfor Colom ubicat en aquest sector. El seu títol tan desfortunat “Visc a les Cases Barates”, donant a entendre que la totalitat de tots els veïns de les cases i per extensió del barri vivien d’aquesta manera, ha provocat una onada d’indignació mai vista fins ara al barri. De sobte, 3

“Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”. Segons l’últim Baròmetre d’Opinió Política, publicat el febrer del 2009, 7 de cada 10 catalans es mostren més aviat en desacord amb aquesta afirmació. El 48% de la població creu que cap partit no pot donar una resposta adequada als principals problemes que té actualment Catalunya. Les dades, extretes de l’enquesta que fa el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), quantifiquen l’allunyament de la ciutadania respecte a la classe política. Hi ha alguna manera de superar aquesta percepció generalitzada? Fer una nova llei electoral no serà una panacea, sens dubte, però pot ajudar a lluitar contra la desafecció dels electors respecte del sistema de

Una llei electoralper lluitar contra la distància

entre polítics i ciutadansToni Comín i Sonia Cormenzana

aquell esperit de pertinença que semblava adormit s’ha despertat en forma de moviment unànim. La mateixa directora de TV3 Mònica Terribas es va veure en l’obligació, juntament amb el defensor del telespectador, de reunir-se amb l’Associació de Veïns del barri i demanar disculpes pel tractament informatiu. Aquest esperit combatiu, el sentiment d’orgull, la humilitat i la solidaritat, és l’herència que ens deixen les cases barates. Però les coses canvien, no sé si per bé o per mal, però canvien. La meva mare encara viu a la “seva” casa barata. Si tot va sobre

el previst en menys d’un any es podrà mudar al seu nou pis. Evidentment que el barri ja no serà el que era, però la vida dels habitants de les cases tampoc. Abandonen la precarietat per passar a gaudir un pis que duen somiant molts anys. El preu que es paga, és acabar amb la vida de poble que comportava el tipus de construcció, però jo crec, sincerament, que fa temps que això ja s’havia perdut.Farà uns dos anys que mentre visitava a la meva mare, una veïna va treure el cap per la porta i va cridar: “¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates! “. Aquest cop sí que era cert. Les primeres

van caure al carrer Bassella. No vaig poder evitar acostar-me a contemplar l’enderrocament. No era l’únic. Molts veïns que havien corregut per aquell carreró s’amuntegaven per fer fotos, vídeos o simplement mirar com queia la casa que els havia vist néixer.Aviat la meva infància dormirà en els fonaments d’uns pisos que busquen millorar la vida dels habitants d’un barri que se senten orgullosos de la seva història.

Juanjo Sanchez treballa en un estudi creatiu de mitjans audiovisuals

partits, les institucions i la classe política. Però no una llei electoral qualsevol, òbviament. Un sistema electoral servirà per restaurar els ponts entre ciutadania i política a condició que:

A condició que doni més 1. capacitat de decisió als electors. Com? A través de llistes “obertes” o, per dir-ho tècnicament, llistes desbloquejades amb vot preferent. Es tracta que dins la llista d’un partit, els electors puguin triar els candidats que més els agradin.A condició que fomenti la 2. transparència, per mitjà d’una Sindicatura Electoral que reculli de manera fiable els compromisos electorals

dels diferents partits i que disposi d’una base de dades accessible i ordenada on hi hagi tota la informació necessària per comprovar si aquests compromisos han estat complerts o no. Es tracta que els ciutadans 4

puguin fer, per si mateixos, d’avaluadors de l’acció de govern i que aquests hagin de fer un millor rendiment de comptes.A condició que fomenti 3. la proximitat i la igualtat del vot. Es tracta que les circumscripcions siguin més petites, com per exemple, les vegueries. I que els vots de les diferents vegueries tinguin un valor similar (i no, com passa ara, en què els vots de les províncies més poblades valen la meitat que els de les províncies menys poblades).A condició que intenti 4. lluitar contra l’abstenció. Podríem tenir un Parlament que reflectís el grau de participació? Podríem tenir un Parlament amb una part dels escons variables, que creixés o disminuís en número d’escons en funció de la participació.

Totes aquestes són les idees que inclou la proposta de Llei electoral que promou Ciutadans pel Canvi. Idees que de fet es desprenen, en bona mesura, dels treballs que el propi govern i els propis partits han encarregat, els darrers anys, per intentar que Catalunya deixi de ser l’”anomalia”, l’”excepció”. En efecte, Catalunya és l’única Comunitat Autònoma i l’únic país del món que no disposa d’una llei electoral pròpia

que reguli les eleccions al seu Parlament. Paradoxa: d’una banda, reivindiquem reiteradament més autogovern; de l’altra, no exercim una de les competències més importants de què disposem. Quina competència més important, per a una comunitat política, que dotar-se de les regles del joc bàsiques del sistema democràtic, és a dir, el sistema electoral? Han passat quasi 30 anys i no hem estat capaços de fer la nostra llei electoral.Tanmateix, els partits no estan sent, per ara, capaços de culminar els seus propis treballs i elaborar la llei que el país té dret a tenir. Per això, des de CpC, hem decidit posar la ciutadania en acció: que siguin els propis ciutadans i ciutadanes els qui elaborin una proposta de llei electoral i que la proposin al Parlament. Per això, hem endegat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP): si aconseguim un mínim de 50.000

signatures, el Parlament haurà de debatre aquesta proposta.Els ciutadans, doncs, per mitjà de la ILP tenen l’oportunitat d’aprofitar la feina iniciada pels partits, i retornar-la al Parlament amb la legitimitat afegida que suposen les 50.000 (o més) signatures. És hora de reivindicar des de la ciutadania l’exercici de l’autogovern en una matèria que només depèn del nostre Parlament. Per reforçar la legitimitat del sistema polític cal una Llei Electoral de Catalunya. Si aquesta es presenta al Parlament en forma d’ILP evidenciarà la maduresa de la ciutadania: per recuperar la seva responsabilitat i actuar amb tots els instruments que té a l’abast, per millorar la qualitat de la democràcia, per restaurar els ponts, avui massa malmesos, amb la política. Toni Comín i Oliveres és Responsable

d’Acció Política de CpC i Sonia Cormenzana és Cap de comunicació de

CpC

www.lleielectoral.cat

Imaginar la tarda amb nous acordsi fer que el vers flueixi en paucom el silenci, tan ric i necessarii amb tants colors, si ets tu qui el vols.

Reconstruir els mots i cercar la pregàriaque no confon, que clarifica,que fa que el dolor propi que ens és incomprensibleens renovi la mirada al qui pateix,que fa que cada error que hem fet en el camísigui més comprensió per qui s’equivoqui avui.

Redreçar els camins fets, i, si cal, reinventar-los,instar l’essència humana que tenima caminar malgrat els dubtes,

a avançarestimant sempre, somiant semprei a expressar sense cap porel que sentim

del cor endins.

Assuavir els dies i fer-los més plàcids.Cicatritzar els vespres on hi ha hagut dolor.

I sentir pauper donar pau.

Maria-Josep Hernàndez 5

Fa uns 20 anys que vaig a Eivissa la setmana de Pasqua. Hi viu en germà i la meva cunyada amb el seu fill que li sóc padrí i li porto la “mona”. El primer any hi vaig anar a l´estiu i el meu germà em va dir que per poder conèixer l’illa bé i amb tranquil·litat era millor una altra època. Com més fa que hi vaig més racons nous i bonics descobreixo i se’m fa més difícil descriure uns paisatges i una gent amb molta complexitat.Eivissa és plena de platges, de cales grans i petites totes elles amb diferent encant. I es coneix menys l’illa muntanyosa, a l´interior, al nord, on descobreixes la gent més autòctona, més “normal” i paradisos tant o més bonics que els de la vore del mar. A tothom li sona a més de la ciutat d´Eivissa, Sant Antoni, la llarga platja d´en Bossa, i la pintoresca Santa Eulàlia, el “mercadillo” d´artesans d´Es Canar, abans més o menys hippies, ara cada cop més “turístic” i semblant als d´aquí. Molta gent coneix Eivissa, sobretot per les discoteques famoses (Pacha, Amnesia...), els hotels, les festes “desmarxades”, els discjokeis, les modes estranyes i esnobs, els espais cada cop més destrossats per les “colles” sobretot anglosaxones de “turisme tirat”, que no respecten ni els arbres (sovint els han de replantar). Quan hi vaig, per l´abril, vas observant com els paletes, pintors i electricistes van restaurant, per a la temporada que ja s´obre (de maig a octubre), els apartaments, boleres, parcs, mini-golfs, bars, comerços de platja, agències, restaurants, etc., fets de cartró-pedra, per a poder seguir-los reparant l´any següent. Hi ha tota una part de l’illa que s´assembla al paisatge de les pel·lícules nord-americanes en ple desert on s´obren espais per al lleure, enmig de gasolineres, tallers, grans magatzems amb arquitectures que quasi no mereixen ni ser qualificades de “lletges”, perquè són una “taca” enmig de la bellesa natural.Però, i l´Eivissa de les Salines (que donen identitat ja des dels fenicis i romans, i encara donen sal)? I la dels poblets del centre tan ben arreglats i agradables com són: Santa Gertrudis, Santa Agnès,

Sant Agustí, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Joan, Sant Carles i el port i la muntanya de Sant Miquel, on et retrobes amb la flora de pins, alzines i fruiters de

qualsevol poble de la Mediterrània? I les esglésies totes elles ben emblanquinades, la majoria del XVII que són a la vegada senzilles, i com “castells” ben fotogènics? I les cales de l´oest: Es Molí, Es Torrent, Tarida, Bassa, d´En Bou? I l´impressionant illot d´Es Vedrà on hi va fer “niu” el mig esbojarrat Pare Palau fundador de les carmelites missioneres? I el mercat artesà de les Dàlies? I el mirador al bell mar que hi ha a l´Ajuntament de la ciutat vella? I els carrerons de l´antiga ciutat on es van refent cases per part d´artistes i arquitectes, enmig dels habitants d´ètnia gitana?El que és més curiós també a Eivissa són els diferents tipus de gent que hi conviuen: pagesos de sempre, turistes, obrers del serveis sobretot del turisme, artistes, aventurers que s´han passejat per tot el món i ha trobat en la illa el seu “paradís” perdut, hippies de 60 o 70 anys que, ja avis i àvies, segueixen empeltats en les flors i la natura, immigrants de temporada i els estables de tota cultura i religió... Tots troben encant en aquesta illa que “cap serpent”, ni ”cap verí” no hi ha pogut fer estada, gràcies a la protecció del déu “Bes” (d´on es creu que ve el nom d´Eivissa).I obrint una finestra, per deixar que hi entri aire fresc d´esperança cal esmentar especialment les ganes que hi ha per part de cada vegada més gent de totes les edats, tant d’un color polític com d’un altre, de recuperar l’Eivissa màgica, acollidora, respectuosa amb la gent, amb l’entorn. És un moviment que va començar, enfront de tota la bogeria especuladora, amb el “Salvem ses Salines” de per allà els vuitanta i que s’ha anat consolidant fins a les darrers accions de “No volem autopistes” de fa poc mes d’un any (l’illa, per la prepotència dels Matutes, està oberta pel mig, com una ferida, amb una autopista inacabada). Mobilitzacions així no s’havien vist mai a Eivissa. Gent que demana una consciència mediambiental, estètica i sostenible per tal de fer l’Eivissa que enamora, més perdurable.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

EivissaQuim Cervera

6

No és un nou mètode gimnàstic ni una beguda. Un “GIM” és un “Grup d’Interacció Multicultural”que neix com a conseqüència dels cursos de gestió multicultural que s’han dut a terme a la ciutat, organitzats per la Confederació d’Associacions de Veïns i promoguts pel Consell Municipal de la Convivència.De fet el primer curs va tenir una vuitantena de persones (alguns tècnics municipals, molts membres d’entitats, estudiants universitaris, persones interessades en general) formant-se un cop per setmana durant nou mesos. Això va permetre, a part de compartir experiències i d’adquirir coneixements, anar formant un grup cohesionat que no s’ha limitat a escoltar, sinó que ha intentat posar en marxa algunes de les iniciatives suggerides en el curs, amb els criteris apresos. Certament posar en pràctica allò que s’aprèn i amb les contradiccions, èxits i fracassos que comporta, és una bona manera d’avançar. La segona part del curs ha consistit en un seminari de cinc setmanes, sobre aspectes pràctics del treball multicultural, en què han participat unes vint persones ja formades anteriorment.El pas següent, proposat per la CONFAVC ha estat organitzar-nos com a entitat, una entitat vinculada a la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans que actuï a la ciutat i que estigui coordinada amb altres “Gims” que han seguit un procés similar i que han nascut a diferents lloc de Catalunya per compartir experiències, reptes i recursos. Crec que la proposta conté elements ben interessants.En primer lloc, és un luxe crear un grup de treball amb persones motivades i ja formades sobre un tema a voltes complex.Fins ara moltes d’aquestes persones col·laboraven amb el Consell Municipal de la Convivència, el qual té un ritme pausat, propi d’aquest tipus de consell, i depèn molt de la sensibilitat i bona disposició del consistori. Un canvi polític, de sigles o de voluntat, pot acabar amb aquest tipus d’activitat. Constituir-lo en entitat és d’entrada una pèrdua per al Consell, però a la llarga és una garantia d’estabilitat i de futur. Per a mi ha estat una bona tasca municipal, de les que prestigien la política,

Un “GIM” a ViladecansMercè Solé

engegar un procés (fer que la gent es conegui, es formi i tingui iniciatives pròpies i independents) que es converteix en autònom i que a la llarga enriquirà el mateix Consell de la Convivència i contribuirà a cohesionar la ciutat. Això significa també una major maduresa del grup.De fet, llevat d’un parell d’excepcions, les associacions de veïns de Viladecans no han mostrat gaire interès pels temes multiculturals, o si l’han mostrat sovint ha estat d’una manera ben intencionada i políticament correcta però sense concreció. La vinculació amb el GIM i el suport de la CONFAVC sens dubte contribuiran, encara que sigui lentament o amb alguns desencontres, a anar situant de debò el tema multicultural dins del moviment veïnal.Malgrat tot, les primeres reunions costen. Cal anar agafant confiança, resituar-se en un nou context. Però hi ha elements que ja de per si són molt positius com el fet que ja ara formen part del grup persones gitanes, marroquines, llatinoamericanes, un objectiu perseguit pel Consell de la Convivència però que fins ara no s’ha fet realitat. Tant de bo funcioni. Ja us ho explicarem.

Mercè Solé és treballadora social

7

La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Només fa un any i mig que sóc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, i això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial des de l’any 1970: fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins el 2007 de rector: primer a la parròquia del Bon Pastor de Barcelona i després a les de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat molt implicat als moviments de la JOBAC, JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a consiliari diferents grups, algun des de l’any 1973 fins ara. He viscut tot això, m’hi he implicat intensament i puc dir que ha estat la meva vida.La parròquia ha estat per mi un lloc on he sentit que es movien moltes coses i a la vegada també on he tingut la sensació que la vida s’aturava. Ja es veu que en la parròquia les coses no són lineals, entren en contradicció, avancen però també retrocedeixen, s’obren portes immenses i també les veus tancar, hi ha una línia de futur però a la vegada la veus que es perd... podríem dir que com la vida mateixa.Segurament aquesta és la clau per valorar la parròquia, que sempre hi és, com la vida, i la trobem al costat de la vida. Potser per aquí podem arribar a entendre que una institució tan antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt

d’enterrar-la i sorgeixi una i mil vegades amb nova vida. Per això en la parròquia he trobat Jesús.En aquest sentit, jo puc dir que la parròquia m’ha fet experimentar i m’ha tocat a fons, allò que en els moviments tenim molt clar. Així: la parròquia m’ha donat el contacte amb els pobres, m’ha fet experimentar que l’evangeli tocava a aquell a qui mai no havia arribat, trobar-me amb gent molt diversa i que no entraven en els meus plantejaments, i experimentar que hi havia un camí possible, m’ha endinsat en el camí de l’espontaneïtat i del fer gratuït... A la vegada els moviments m’han ajudat a valorar bé tot això, a buscar marcs de referència que ens fessin avançar.Ara que sóc en un tornar a començar, i per tant que estic amb els ulls ben oberts per endevinar, apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer

La parròquia, lloc de vida cristiana

Josep Soler Llopart

bullir l’olla, a tocar aquells ressorts que creïn animació, no es pot fer res si no aconseguim la implicació positiva, suggerint i per això estar obert, i la sento sobretot com la il·lusió perquè cada persona se senti tocada i trobi el seu lloc. També és el moment d’encetar processos o de saber-los captar quan ja estan en marxa, prestar-nos a acompanyar-ne sense posar condicions prèvies... I això avui crec que és la crida que tenim, perquè hem de reconèixer que no sabem cap on anem, com han de ser els espais i els moments de vida cristiana.La parròquia ens suggereix unes quantes coses: portes obertes, com més millor; racó on un pugui trobar o fer el seu procés; espai on trobar la palanca que faci sortir d’un mateix; lloc on trobar algú; experimentar el goig de comptar amb altres, de fer projecte, de sentir el gust d’allò 8

que he arribat a compartir; en definitiva, fer comunitat.I com a significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo l’experimento com enlloc, encara que sembli estrany. Perquè a la parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de moments, de motivacions, de manera de posar-s’hi... I per això és el lloc de sentir que estem caminant junts, quan sembla el contrari, ja que això no és exactament: “tots pensem el mateix”, “ho fem tot molt bé” i “tothom està molt amatent”. És el lloc que em refereix a la Paraula de Déu i que no és exactament “ja tinc clar què em demana Déu”, i per tant lloc de conversió que no és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha convocat, també quan no en tinc ganes; és lloc de resar, que és deixar que ell faci; i és crida a la responsabilitat perquè m’encamina per un espai on hi són els altres i això ho he experimentat quan certes persones han trobat el seu lloc i semblava que no n’hi havia per a elles. Jo a la parròquia sempre m’he trobat movent-me, trobant noves motivacions, valorant les coses d’una altra manera, no sentint que estic perdent el temps i educant-me en la paciència de creure en el procés que cada persona necessita. I mai no he sentit que la parròquia en la qual jo estava era la millor. Però la condició ha estat implicar-m’hi sense posar condicions, jugant totes les cartes, que mai ningú no pensés que volia treure’n cap profit per afavorir altres realitats d’església, sabent apreciar el que es donava i buscant nous camins, “jo sóc de la parròquia”. No sé cap on ha d’anar la parròquia en el futur però del que n’estic segur és que per a mi i per a les persones amb qui comparteixo la vida de parròquia, aquest és el meu lloc de vida cristiana feta en comunitat.

Josep Soler Llopart és capellà

Esdevenir un altre Crist

Pim Queralt

Per al P. Chevrier (1826-1879), fundador del Pradó, ser deixeble i ser apòstol són inseparables. El camí que ens porta a ser veritables deixebles ens portarà a esdevenir “un altre Crist”, per tal que tothom pugui conèixer Jesucrist a través nostre, del nostre dinamisme vital. En altres paraules, tenir l’experiència de Pau, l’apòstol per excel·lència: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi “(Ga 2,20).En definitiva, l’apostolat és alhora finalitat i conseqüència del discipulat.L’experiència original i la pedagogia espiritual de Chevrier, es fonamenta en el que s’anomena l’Estudi d’Evangeli. Si Jesucrist és el nostre Mestre i nosaltres volem ser els seus deixebles, podem aprendre-ho TOT contemplant el TOT que Ell va viure, va dir i va fer enmig de la gent senzilla del seu temps. I, Chevrier, posa també un accent especial en els tres misteris fonamentals de Jesucrist. Primer l’Encarnació –el Pessebre–, que suposa assumir la condició de l’home i triar-la en la pobresa i humilitat. Segon la Creu, viscuda com a expressió del lliurament total per amor al Pare i als homes i pas (pasqua) cap a la Vida. I tercer l’Eucaristia, possible per l’Encarnació i per la Pasqua, que és donació total com a expressió de l’Amor Gratuït de Déu. Chevrier deia als seus col·laboradors: “No pareu de repassar en el vostre cor aquests grans misteris de nostre Senyor: el Pessebre, la Creu i l’Eucaristia. En el Pessebre, aprendreu a despullar-vos de tot i a viure en la pobresa i l’oblit del món i de les coses de la terra. En la Creu, aprendreu a sofrir, a fer penitència i a morir a vosaltres mateixos: sofrir i morir amb nostre Senyor. En l’Eucaristia, aprendreu a conèixer la gran caritat de nostre Senyor, que ens dóna el seu cos, la seva ànima, la seva divinitat, i aprendreu a estimar els vostres germans i a sacrificar-vos per ells com Jesucrist”.Els deixebles doncs, hem de tenir constantment els ulls fixats en Jesucrist per contemplar-lo i aprendre a viure estimant i servint els nostres germans: “Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jo 13,15).L’estiu de 1866, Chevrier va anar, com solia fer, a fer recés una casa de pagès a Saint-Fons, prop de Lió. Aquell cop va anar-hi amb dotze infants pobres acollits a la casa del Pradó i un d’ells, que esdevingué sacerdot, va explicar molts anys més tard com aquella 9

casa plena d’eines del camp i destinada als animals es va transformar. Chevrier va triar la quadra per capella i van posar el nen Jesús en la menjadora dels animals. Després hi va fer unes inscripcions a la paret que encara avui podem veure i que constitueixen el que anomenem “Mural de Saint-Fons”. Allà sintetitza com aquests tres misteris de la vida de Jesucrist han de ser els trets definidors del veritable cristià, tant pel que fa a l’estil de fer com a la manera de ser, per d’esdevenir “un altre Crist”. En la tradició del Pradó, les tres etapes del mural de Saint-Fons són també expressió dels consells evangèlics viscuts al servei de l’evangelització dels pobres; vocació en la qual també els laics hi participen. La Pobresa es vincula amb el Pessebre, l’Obediència amb la Creu i la Castedat amb l’Eucaristia. Ara bé, quan Chevrier ho plasmà en la caseta de Saint-Fons, l’Eucaristia quedà situada en el centre – i una porta, sense porta, ens dóna entrada a la capella. La perspectiva fa que tant el Pessebre

com la Creu convergeixin cap a l’Eucaristia, el sagrament de l’Amor. Així es dibuixa un camí de seguiment de Jesús, que no és voluntarisme ni exigència ideològica, sinó resposta lliure a la seva invitació i desig interior per “esdevenir bon pa” pels altres i deixar-se “menjar”, consumir, en el servei apostòlic. En definitiva, viure el dinamisme de l’Amor de Jesús que ens farà humils i senzills, capaços de descentrar-nos de nosaltres mateixos i de donar-nos del tot sense defugir les conseqüències del pecat del món. Ens anima la certesa de que si ens “mantenim en el seu amor” (cf. Jo 15, 9), si circula dins nostre aquesta saba vital i vigorosa com circula en un arbre de debò, donarem naturalment fruits bons, abundants i duradors arreu, com el Pare ens ha confiat de fer (cf. Jo 15, 16).“Que n’és, de bonic, però, si n’és, de difícil! Només l’Esperit Sant ens ho pot fer entendre! Que el puguem rebre abundosament!”

Pim Queralt i Capdevila és membre de l’institut secular del Pradó

A Poblenou de Pineda de Mar hem obert un menjador de Càritas

Ramon Masachs

Diu que els budistes donen molta importància als pobres. Tan importants són els pobres per ells que la seva salutació en comptes d’un bon dia, és aquesta: “Has menjat?”. I a casa seva sempre tenen arròs fet i al portal de la casa un got i aigua per si passa un pobre. Els cristians als pobres també els donem una importància cabdal en la nostra atenció. Hi esmercem molts esforços en molts àmbits per atendre les seves necessitats.

Per què un menjador?Des de Càritas ja feia un temps que ens anàvem plantejant quin tipus d’ajuda podíem fer a les famílies que no arribaven a final de mes. Avui, immersos en aquesta crisi econòmica i

preveient que anava per llarg, i constatant que augmentaven les peticions d’ajuda i les angoixes entre els immigrants per no poder fer front a les despeses familiars, i que en segon lloc començaven a demanar ajuda algunes famílies de les que en diem “normalitzades” i que mai s’havien trobat en una situació d’atur i, per tant, en situació precària davant hipoteques,

càrregues familiars, fills... ens va començar a angoixar el que nosaltres hi podíem fer.Sabíem que en podíem fer una i era un menjador, però només pensar-ho ja ens venia pell de gallina sense que ningú s’atrevís a manifestar-ho.Davant, però, el neguit que ens suposava atendre aquest augment d’angoixes, de 10

Mitjà i missatge en el viatge papal a Terra Santa“(...) Ja és prou coneguda la sentència que diu que “el mitjà és el missatge”. És a dir, que el mitjà a través del qual ens arriba un missatge no és un simple element exterior, sinó que fa cos amb el missatge que ha de transmetre fins al punt que ell es converteix en el missatge que arriba als receptors. En el cas que ens ocupa, el missatge que el papa vol donar, la imatge que vol oferir, és el d’un pelegrí que visita uns llocs sants. El mitjà a través del qual arriba és un viatge oficial amb la parafernàlia de costum. Però, ¿són aquesta mena de viatges el mitjà adequat per fer arribar el missatge que el papa vol donar, la imatge que vol oferir? ¿O bé amb tota la seva prosopopeia, hi interfereixen de tal manera que missatge i imatge arriben deformats als receptors?

És fàcil carregar els neulers als periodistes, als polítics, als governs, que en fan una lectura interessada i esbiaixada... No seria però sobrer preguntar-se, si la condició actual del papa, cap d’Estat, i tot l’embalum dels seus desplaçaments internacionals, no és una font insuperable d’ambigüitats. En definitiva, doncs, ¿no caldria revisar el mitjà perquè estigui de debò al servei del missatge? Una altra mena de viatges, si us plau!”

Josep M. Totosaus (“El Pregó”, 15 de maig de 2009)

demandes i davant la intensitat que anava prenent la crisi i per la durabilitat que podia tenir... ens vàrem tirar a dins l’olla i la vam començar a fer bullir.

Engegar la màquinaPoblenou és un barri que està situat al Maresme al costat de Calella i de Pineda. Sabíem que una cosa així no la podíem fer sols i vam proposar la idea a altres entitats del barri i dels voltants i també a possibles col·lectius d’immigrants que els podia interessar el menjador: així va néixer la idea amb les tres Càritas, dues comunitats musulmanes, tres associacions d’africans i evangelistes. Ens van passar moltes idees pel cap, des de fer bullir literalment l’olla cada dia a altres possibilitats. Una ens va anar bé: un càtering, per la seva senzillesa i la rapidesa amb què podíem posar-lo en marxa.

Posada en marxaComencem a donar veus que volem començar un menjador de Càritas i que necessitem voluntaris, apadrinament

de dinars, col·laboracions de fleques... Comencen a ploure els voluntaris i ja no podem tirar enrere ni adormir-nos massa en aquest projecte. Ens hi posem de ple i al cap de tres mesos obrim el menjador. No només oferim menjar a qui pot passar gana sinó també a aquelles persones que viuen soles i els va bé una mica de companyia. A això ens hi ajuden aquelles persones voluntàries que venen a dinar al menjador ajudant a fer més “normal” i no “estigmatitzar” el menjador només en un tipus determinat de persones.

Després de tres mesos de funcionamentEls usuaris ens vénen derivats dels serveis d’acollida de tot tipus. Volem que els qui vénen estiguin connectats en algun dels Serveis per fer-los un seguiment. Ara ja passen de 25 persones a dinar cada dia. Som un equip de voluntaris per servir el menjador organitzats en cinc equips de treball de dilluns a divendres; tenim uns 70 apadrinaments de dinars (entre 5 i 40 euros mensuals); hi ha entitats que ens han fet donacions per col·laborar; unes 11 fleques que ens donen el pa, ens donen la fruita... i hem de dir que no hem tingut mai cap problema amb els usuaris.

Ens en sortirem?Dificultats sempre n’hi ha: poder posar-nos d’acord tanta gent diversa i no sempre els mateixos servint el menjador; el compromís dels voluntaris que no defalleixi; acollir sense ser paternalista; poder finançar-nos a la llarga; ...tot un repte. Esperem que sí.

Ramon Masachs és capellà parroquiapoblenou@telefonica.net

11

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

El pessebre és un món. Aquest és un dels lemes que guien el treball del col·lectiu pessebrista El Bou i la Mula. Un col·lectiu que el formem persones de procedència diversa que tenim en comú la fascinació i l’estima cap aquesta tradició nadalenca. El pessebre és un món i aquest convenciment ens va portar a crear, aviat farà 10 anys, el col·lectiu d’opinió, recerca i difusió del pessebre El Bou i la Mula. Va ser el 4 de setembre de 1999 al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius. Des d’aleshores hem portat a terme una llarga llista de projectes, tots ells dirigits a complir els objectius que, d’entrada, ens vam marcar.

El primer d’aquests objectius era promoure la recerca sobre el pessebre. El pessebre és una tradició molt arrelada a casa nostra, amb una llarga història al darrere, i que ha generat al seu voltant un important patrimoni cultural, artístic i etnològic; però malgrat això, pràcticament no existeixen estudis seriosos que aprofundeixin en els diferents aspectes d’aquesta tradició. El pessebre, pel seu caràcter familiar (tot i que amb una important dimensió social) potser ha quedat oblidat pels estudiosos davant d’altres tradicions amb menys seguiment. Per això el nostre col·lectiu ha promogut diversos treballs de recerca, entre els quals val la pena destacar la catalogació d’una col·lecció de figures de pessebre (prop de 3.000 peces!) dins de l’IPEC (Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya).

Un altre objectiu de la nostra entitat és fer difusió del pessebre. I difusió no només vol dir animar tothom a fer el pessebre, o donar-ne a conèixer la història, sinó sobretot mostrar totes les possibilitats que ens ofereix. Fer el pessebre no només és una magnífica oportunitat de realitzar una activitat que aplegui tota la família, sinó que té un gran potencial per treballar la fe en un grup de catequesi o reunir diverses generacions d’una entitat en un projecte comú. Al llarg d’aquests 10 anys hem recollit diverses experiències sobre el valor pedagògic del pessebre i per nosaltres ha estat molt important donar-les a conèixer. Ho hem fet amb diversos treballs (alguns dels quals han estat guardonats) i amb llibres com ara Fem el pessebre (Barcelona, La Galera, 2003) o Per Nadal, el pessebre (Barcelona, CPL, 2005). Dues fites del nostre col·lectiu que més ens satisfan són l’espai de ràdio sobre el pessebre que vam realitzar durant diverses temporades a Catalunya Cultura i el curs El

pessebre: aspectes teològics, artístics, simbòlics i culturals que vam fer a la Universitat de Barcelona l’any 2006.

Tenim, també, l’objectiu de promoure el debat al voltant del pessebre. Si estimem aquesta tradició i volem que segueixi viva, cal saber-la renovar, repensar-la i donar-li nous llenguatges que l’apropin a la nostra societat. Ens entristeix veure com iniciatives engrescadores (i profundament tradicionals!) com eren els pessebres que fa uns anys es feien a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, van ser bandejades per polítics ineptes i per pretesos defensors de la tradició que l’única cosa que aconseguiran és quedar-se ells sols, fent el pessebre. I ens entristeix constatar com, en nom d’un mal entès laïcisme, es nega la possibilitat de fer el pessebre a algunes escoles. En la mesura de les nostres possibilitats hem intervingut en aquests i altres debats al voltant del pessebre i, en definitiva, hem fet articles, llibres, conferències... sempre amb l’objectiu de mostrar la riquesa del pessebre i d’avançar en el seu coneixement i gaudi.

I el darrer dels nostres objectius el formulem així: “Celebrar el pessebre”. És a dir, que tota la feina que fem com a col·lectiu no pot oblidar mai el seu component lúdic que, d’altra banda, és un dels trets intrínsecs del pessebre. Ens ho passem molt bé fent el pessebre, estudiant-lo i donant-lo a conèixer, i transmetre aquest “passar-s’ho bé” és una de les fites que ens marquem.

Els darrers anys hem creat un espai a internet que incorpora, entre d’altres apartats, un bloc d’informació i opinió sobre el món del pessebre. I ens plau constatar com aquest espai s’ha convertit en la referència principal sobre el món del pessebre a Catalunya, on fins i tot s’hi adrecen les institucions oficials per a qüestions relacionades amb el pessebrisme!

Ja haureu notat que som entusiastes del pessebre i que mai no pararíem de parlar-ne. Però cal cloure aquesta presentació i ho fem amb un fragment de la introducció del llibre Per Nadal, el pessebre: “Fer el pessebre és un moment per aturar-se, enmig dels atabalaments quotidians, i crear a casa, o al carrer, o a l’església, o en una residència de persones amb dificultats, o a qualsevol altre lloc, una presència amable i propera del Nadal. Amb tot el que té de força cristiana, i amb tot el que té, també, d’humanitat apta i comprensible per a tothom”.

Ens podeu trobar a: www.elbouilamula.netinfo@elbouilamula.net

El Bou i la MulaAlbert Dresaire

12

EL TREN DELS SOMNIS. Un antic vagó de tren, ara restaurat, recull les vivències i objectes dels qui vam arribar a Catalunya als anys 50, 60, i 70 amb

aquest mitjà de transport Entorn a mig milió de persones procedents d’altres punts d’Espanya, van fer servir el tren que els havia de portar a Catalunya, especialment a l’àrea de Barcelona, per poder treballar. Al tren li dèiem el Sevillano, pel seu punt d’origen, i es convertia en el Catalán quan prenia rumb al Sud. Ara es pot visitar un dels vagons restaurat i que recrea en el seu interior com devia de ser, en aquells temps, a partir dels testimonis de les persones que van haver de viatjar cap a un destí que desconeixien i carregats la majoria de vegades amb les poques pertinences i el menjar i beguda que calia per passar vint-i-quatre hores i de vegades més i tot dins d’aquest vagons. Ara es pot visitar en el Museu d’Història de la Immigració a Catalunya, ja que forma part de l’exposició permanent d’aquest senzill museu situat en una antiga masia dins el municipi de Sant Adrià del Besòs. No hi trobareu grans i originals obres d’art, però sí la part més humana i oblidada del que va representar, per a tants de nosaltres, l’èxode massiu i dur de la llarga postguerra a Espanya. Ernestina Ródenas

E L CO2 DE LA CHAMPIONS. Segons s’ha informat, més de 15.000 persones van viatjar des de Barcelona cap a Roma en 65 vols

“charter” per veure en directe la final de la “Champions” entre el Barça i el Manchester United. Se n’han escrit moltes pàgines de diari i moltes hores de ràdio i de TV. Sembla mentida que d’una cosa que només dura 90 minuts se’n pugui estar parlant tant i tant, repetint mil vegades el mateix sense cansar la gent. En canvi, no s’ha sentit parlar de la petjada ecològica que ha deixat l’esdeveniment, i això que aquest és una tema rellevant per al futur de tots plegats. Unes senzilles operacions aritmètiques permeten conèixer que els charter van emetre 3.300 tones de CO2 pel cap baix. No tindrien importància si no fos que hi ha una crisi climàtica provocada per un excés d’emissions de carboni a l’atmosfera. Que la crisi encara poc perceptible per la majoria de ciutadans es manifesta amb un provat augment de la temperatura mitjana del planeta, i que el transport amb mitjans mecànics, l’aviació molt especialment, n’és responsable màxim.

Algú pensarà: vaja amb l’aixafa guitarres del canvi climàtic i els seus consells d’economia de guerra! Ja sé que hi ha determinades passions que no atenen a raons, i el Barça n’és una. Ignorar les raons és un caprici i un luxe que es permeten els satisfets, és a dir aquells que paguen els bitllets del seu vol “low cost” amb un crèdit ambiental que no podran retornar a les generacions futures: als seus fills i néts.

El metabolisme de les economies d’arreu ha convertit el turisme de masses en un gran negoci, obviant però la seva insostenibilitat des del punt de vista del flux energètic. Un Airbus A320 ple pesa 77.000 kg. Globalment mirat l’expedició blaugrana va elevar 5.000 tones a 10.000 metres d’altura i les va traslladar prop de 2.000 km (anar i tornar). En aquesta operació es va gastar energia en quantitats que el cicle natural trigarà uns quants milers d’anys per tornar a tenir disponible com a combustible, però el viatge es va fer en escassament 24 hores. Algú dirà “pecata minuta”, cada dia es veuen coses pitjors. Doncs qui no vulgui reflexionar-hi està en el seu dret. Tot sigui pel Barça! Salva Clarós

SER LLEVAT DINS LA MASSA. Aquest ha estat el lema del IX Consell de l’ACO, que ha tingut lloc a Lleida, per decidir les prioritats del moviment, tant en els

temes de fons que volem tractar col·lectivament en els propers tres anys, com en aquells aspectes organitzatius que cal millorar i posar al dia per anar-nos fent cada dia més corresponsables de l’ACO i d’una Església que volem especialment atenta a tot allò que afecta la gent que pateix, en el nostre entorn proper i en el món sencer. I això per dos motius, perquè el clero diocesà sensible a aquests temes va molt estressat i tendeix a ser una espècie en extinció i, perquè, caram, de l’Evangeli es desprèn que és responsabilitat de tots no només el compromís tal com l’entenem a l’ACO (polític, sindical, veïnal, en entitats i organitzacions...) sinó l’anunci explícit de la Bona Nova de Jesús. Malgrat tots els estereotips, l’Església és plural i té presència en ambients molt diversos. Encara recordo l’expressió de Joan Coscubiela quan el vam convidar a prendre part en una taula rodona del 50 aniversari del moviment: “Ostres, sí que hi conec gent, aquí!”. Doncs això. Mercè Solé

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

13

E L BARÇA I TV3. Començo amb una declaració de principis: sóc del Barça i m’agrada molt que guanyi el Barça. I continuo amb una lloança: el Barça d’aquest any ha transmès a la gent una

colla de valors positius, el primer dels quals és el fet mateix de tenir un entrenador civilitzat, raonable, capaç de fer servir el seu cervell de manera adequada. Però, després d’aquestes dues afirmacions inicials, he de dir que aquest any, per primer cop a la meva vida, no tenia del tot clar si volia o no que el Barça guanyés la Champions. I el motiu és molt simple: tota la campanya desmesuradíssima que els mitjans de comunicació, encapçalats per TV3, ens van estar muntant els dies previs al partit, histeritzant el personal, intentant fer-nos creure que ens hi anava la vida, posant en mans del Barça el futur de la pàtria... Ja em perdonareu, però TV3 va actuar amb el més pur estil franquista. I em sap greu per la Mònica Terribas, que quan la van nomenar directora vaig creure que era una sort tenir al capdavant de la televisió pública una persona culta i bona professional. Doncs es veu que no. Escalfar la gent d’aquesta manera no és propi d’una persona culta ni d’una bona professional. I que no em diguin que sóc un purità i que, com que això és el que vol la gent, no tenim dret a privar-los-en. Perquè, efectivament, a molta gent li agrada el Barça (i, ja ho he dit, jo entre ells), però una cosa és respondre a aquesta demanda, i una altra inflar-la fins a l’infinit, més enllà de tota raó. Quina pena, la nostra televisió pública! Josep Lligadas

LLISTES ENGANYOSES. Ja són molts els que diuen que el sistema de llistes tancades controlades pels aparells

dels partits són un fre a la participació democràtica i impedeixen que la gent es pugui sentir més implicada en la vida política. Deu ser veritat. Però el que segur que és veritat és que, si a sobre de ser llistes tancades, s’amaguen els candidats que les formen, la cosa ja no ofereix dubtes: exigir a la ciutadania un acte de fe en uns determinats candidats sense dir quins són, és una esplèndida manera d’incitar al “ja s’ho faran” que cada cop està més estès entre la població.

Perquè és així com han actuat, en aquestes darreres eleccions europees, igual com en altres d’anteriors, el PSC, ICV i ERC. Tu anaves a la taula on hi havia les paperetes dels partits, i et trobabes múltiples llistes, totes molt llargues, excepte les d’aquests tres partits, que incloïen poquíssims noms. Miraves la del PSC, i veies que l’encapçalava el López Aguilar i, en segon lloc, hi anava la Maria Badia. I enlloc no es deia que realment la Maria Badia anava quarta, de manera que, perquè sortís, abans havien de sortir dos candidats més, un dels quals era, per cert, la benvolguda Magdalena Álvarez. I això, per què? Doncs perquè els partits d’un àmbit determinat tenen dret a posar a la papereta només els candidats del propi àmbit. El PSC, tanmateix, encara, posen qui és el cap de llista. Perquè ICV, ni això. La llista l’encapçala el Raül Romeva, amagant que ell no és realment el primer de la llista, sinó que abans hi ha el Willy Meyer, d’Izquierda Unida. I a ERC sí que posen el cap de llista, perquè és seu, però en canvi amaguen gent d’altres partits d’altres llocs d’Espanya que també hi van. Ja em perdonaran, però d’això se’n diu enganyar la gent. I la gent, com més l’enganyin, més menysprearà la política. Per cert, cal dir que CiU, que també hauria pogut seguir el mateix criteri, no ho ha fet i ha posat la llista sencera: felicitats! Josep Lligadas

V OTAR CAL·LÍGULA. És la sensació que em fan els electors italians, amb tots els respectes, que voten pel seu Berlusconi. Ja sé que comparar Cal·lígula i Berlusconi és una brutalitat potser injustificable.

La veritat és que l’associació d’idees m’ha vingut per l’afició de Berlusconi a les orgies i a les excentricitats. Encara no ha fet cònsol el seu cavall ni el seu cotxe, però potser tot arribarà. I va fent mans i mànigues per obtenir tot el poder a base de comprar els grans “constructors” d’opinió (mitjans de comunicació i equips de futbol) i de canviar les lleis per fer-se-les a mida i poder continuar abusant del diner públic en benefici propi. Sedueix polítics europeus (gràcies a això hem pogut conèixer l’exprimer ministre txec “al desnudo”, que diuen) i s’aprofita de les ganes de pujar de les fèmines del seu entorn. Es fa seves causes que li resultin rendibles políticament i indolores econòmicament com la de la defensa (¿?) de la vida d’Eluana Englaro. Paguen les seves factures els immigrants i els pobres, l’educació, els jutges que intenten fer honestament la seva feina... I la gent el continua votant, cosa que em fa pensar que realment cap alternativa és capaç d’engrescar la gent i ni tan sols d’unir tots els partits amb voluntat democràtica per tal d’aconseguir una política mitjanament higiènica. Deu ser un reflex de com vivim nosaltres, d’allò que ens compromet i d’allò que ens motiva. D’allò que valorem i d’allò que passa desapercebut. Un reflex de la nostra mirada, dels nostres valors, dels nostres costums.Mercè Solé14

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Josep Benet. Edicions 62, Barcelona 2008.Josep Benet, cristià, catalanista, advocat, historiador, polític, el senador més votat a les primeres eleccions democràtiques... es-criu els seus records des de la infantesa a Cervera, passant per l’escolania de Montserrat, continuant per la Federació de Joves Cristians i acabant amb l’anada el front i la recuperació de les ferides que allà va rebre. I ho fa explicant què en pensa de les coses que van passant, i polemitzant, quan s’escau, amb altres versions amb les quals no està d’acord. Perquè el llibre té dos atractius simultanis: per una banda, la magnífica crònica dels fets que l’autor ofereix gràcies a la seva memòria, el seu arxiu i la seva capacitat de documentar-se; i per l’altra, l’esperit polèmic amb què va decidir escriure el llibre, pel seu desacord amb els plantejaments amb què es duen a terme les accions actuals de recuperació de l’anomenada “memòria democràtica”, especialment en el que es refereix al tractament dels molts esdeveniments lamentables que tingueren lloc en territori republicà. El llibre fa de molt bon llegir. I és una important aportació per a anar ampliant la mirada respecte al nostre complex i difícil passat. Josep Lligadas

Haissa. Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme. Emili Ferrando. Ediciones Carena, Barcelona 2009.Semblaria una mica precipitat això de recomanar un llibre que no he tingut temps de llegir, només de fullejar. Però el cert és que Emili Ferrando, militant de la GOAC, mestre i historiador, em mereix tota la confiança. La Haissa era una empresa de Badalona que va patir un incendi el 17 de maig de 1974 en el qual van morir sis persones. Haissa no comptava amb cap mesura de seguretat per als treballadors, que es van trobar assetjats pel fum i per les flames sense possibilitat de trobar sortides. En el seu enterrament es va produir un intent de manifestació que va acabar amb càrrega policial. Tota una època, un moment d’efervescència sindical i política que donaria pas poc després a la transició democràtica. Ferrando reconstrueix la vida a la fàbrica i al barri a partir d’entrevistes amb familiars dels qui van morir, veïns i antics treballadors a part de la documentació recopilada.Un esforç important de recuperació de la memòria històrica dels treballadors i de la ciutat de Badalona. Que ens hauria de servir per recordar que encara avui Espanya és al capdamunt del “rànquing”

Die Schöne Müllerin (La bella molinera). Franz Schubert. Matthias Goerne, baríton, Cristoph Eschebanch, piano. Harmonia Mundi, 2009.És el segon enregistrament que Goerne fa d’aquest cicle de vint cançons de Schubert. El lied és segurament un gènere musical molt minoritari i poc espectacular: no requereix grans veus ni grans proeses vocals. És lluny, doncs, de l’espectacle operístic, per dir-ho d’alguna manera. És una música d’una gran intimitat i proximitat (Schubert la feia pensant en la seva colla d’amics, que es trobaven periòdicament a casa de l’un o de l’altre per fer música). Demana intensitat i delicadesa a l’hora de cantar i, en aquest cas, té la gràcia de connectar amb melodies populars dins d’un moviment romàntic encara primerenc. Matthias Goerne ha cantat molt a Catalunya, per sort nostra. És un dels habituals de la Schubertiada de Vilabertran. I canta d’una manera extraordinària, al més pur estil d’un dels seus mestres: Dietrich Fischer-Dieskau. En fi, si us agrada Schubert, us agradarà. Si no coneixeu l’obra, és una magnífica introducció. Mercè Solé

europeu d’accidents laborals i que, per tant, cal aprofitar tots els mitjans sindicals i legals per garantir la seguretat dels treballadors. Mercè Solé

15

Ara que som a final de curs, a punt d’iniciar l’estiu, aquesta pàgina final ve amb ganes de mirar cap a les coses fonamentals. I no hi ha cap altra cosa més fonamental que Déu, o sigui que mirarem cap a Déu. I ho farem des d’una eina específica que hi pot ajudar d’una manera especial: una eina que són paraules antigues de pregària, que fan posar els ulls i els sentiments en aquell que dóna sentit a tot.Sabem prou que precisament, era aquesta mirada cap a Déu el que donava sentit a tot el que Jesús deia i feia. El que fa que Jesús parli i actuï de la manera com ho va fer, és perquè vivia tota la seva vida com un diàleg permanent amb Déu, intentant descobrir a cada pas quin era l’estil de persona que Déu volia. És a dir: que Jesús vivia la seva unió amb Déu com a fonament de tot, i a partir d’aquí anava descobrint els camins que calia seguir. I el seu missatge va ser fer-nos descobrir que els camins de Déu eren els de l’amor, els de l’alliberament, els de la recerca de la igualtat entre tothom... Altres creients, també omplerts de Déu, no han sabut descobrir aquests camins i han cregut que el que Déu volia eren coses que no resulten gaire humanes. Però a Jesús, aquest omplir-se de Déu li va portar a oferir-nos el més esplèndid projecte d’humanitat. Per això creiem en ell...Doncs bé. Dit tot això, jo el que voldria remarcar en aquesta pàgina és que, realment, és molt important omplir-se de Déu tal com Jesús n’estava ple. I a això pot ajudar-hi molt la pregària dels salms. De fet, aquesta era la pregària que tot bon israelita coneixia i feia servir, i per tant és la que feia servir Jesús mateix. O sigui que no estarà gens malament imitar-lo.Els salms ens fan mirar cap a Déu. O bé perquè en dir-los ens hi adrecem directament (“Ni quan

passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”), o perquè parlen de Déu però fent-lo sentir molt a prop (“Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç aquell que s’hi refugia”). I ho fan amb un llenguatge poètic, que fa aixecar els ulls més enllà de la quotidianitat, del nostre camí a ras de terra, i fan veure que al cor de la vida, al cor d’aquesta quotidianitat, hi ha una presència intensa, profunda i viva.A vegades, els salms expressen sentiments que són els nostres sentiments mateixos, i lliguen bé amb el que experimentem en aquell moment. En canvi, altres vegades expressen sentiments diferents (sentiments d’angoixa quan nosaltres estem contents, o al revés): no està gens malament, quan passa això, perquè així ens fem nostres els sentiments dels altres, de tots els que estan preocupats quan nosaltres vivim feliços, o dels que experimenten la joia quan nosaltres patim. De fet, la pregària va més enllà de l’estricta experiència personal...I encara, de tant en tant, trobem en els salms un llenguatge que, en sentit estricte, no és gaire cristià: per exemple, malediccions contra els enemics, pròpies d’una època i una religió que Jesús ens va convidar a purificar. Però llavors es tracta d’entendre aquests “enemics” en un altre sentit: tot el mal que, de tantes maneres, fa malbé el nostre món o a nosaltres mateixos... O, per què no, qualsevol problema o dolor empipador que no sabem com resoldre.Una bona eina, sens dubte. La podem fer servir de per lliure, és a dir, agafant de tant en tant un salm i resant-lo, o bé de manera més organitzada, amb la pregària de Laudes o de Vespres que forma part del patrimoni eclesial i que es pot trobar en diverses publicacions. Però en tot cas, val la pena provar-ho i, a poc a poc, anar-hi entrant.

Hi ha gent que llegeix per no haver de pensarGeorg Cristoph Lichtenberg

Els salms, per mirar cap a DéuJosep Lligadas

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia