Aristòtil i l’existència material

Daniel Raventós

38

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) és filla d’un llinatge que no vol que resti desconegut. Fills i néts de les aspiracions de les classes populars catalanes del segle xix, plasmades en el seu vell lema “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”, fills i néts de l’esforç de la primavera republicana dels anys trenta on s’anunciava que “Per damunt de tot, cultura. Res no quedarà de l’esforç cívic dels nostres dies sense la pressió d’un ambient que ens porti a tots pels camins més càlids de la intel·ligència” i fills i néts de l’antifranquisme social i polític que aconseguí reconstruir la raó democràtica al nostre país, volem que el llegat del passat també teixeixi el nostre present cap al futur.

Assessorament lingüístic: Montse Alba Coordinació de la publicació: Montse Alba

Edita: UPECProducció: Primera ImpressióISBN. 978-84-614-9651-8DL. B-13473-2011

El contingut d’aquesta publicació pot ser reproduït, sempre que se’n citi la procedència.

Aquest llibre està imprès en paper certificat FSC, Boscos BenGestionats, Fonts controlades i fusta i fibra reciclada.

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

Nou de Sant Francesc, 4208002 Barcelona Tel. 93 343 74 72

info@upec.cat / www.upec.cat

Aristòtil i l’existència material

Daniel RaventósProfessor de la UB, membre del comitè de redacció de Sin

Permiso i president de la Xarxa Renda Bàsica

Què és el republicanisme? Com pot justificar elrepublicanisme la Renda Bàsica? I quina relaciótenen el republicanisme i la proposta de la rendabàsica amb el que molts consideren el filòsof mésgran de tots els temps, Aristòtil? Aquest text técom a objectiu respondre aquestes tres preguntes.

Abans de començar a respondre a la primera pre-gunta, caldrà establir algunes distincions. La pri-mera és que sota la paraula “republicanisme”, iencara que sigui referida només a la concepció dela llibertat, hi ha diferents versions.1

Les versions acadèmiques actuals del republica-nisme apel·len més a la tradició no democràticaque a la democràtica (a Roma, més que no pas aAtenes). Per a bona part d’aquest neorepublica-nisme acadèmic2, la connexió, essencial per alrepublicanisme històric, entre propietat i llibertat

5

republicana –i així, la tensió fonamental entredemocràcia i propietat– sembla esvair-se.

“Pettit reconstrueix intel·ligentment la lli-bertat republicana com un concepte dispo-sicional, en contrast amb la llibertat nega-tiva liberal de pura no interferència. La lli-bertat republicana seria absència de domi-nació, d’interferència arbitrària d’altres particulars (o de l’Estat). Per al republica-nisme històric, però, la font capital de vul-nerabilitat i interferència arbitrària és l’ab-sència d’independència material. (No per casualitat, ‘dominació’ ve de dominium, que en llatí clàssic significa, precisament, tant ‘propietat’ com capacitat per fer un úslibèrrim d’aquesta propietat, que inclou elsesclaus.) Si s’obvia aquesta arrel institu-cional fonamental de la capacitat de domi-nar, llavors la ‘dominació’ es dilueix i es desinstitucionalitza, i cauen també aspec-tes de les relacions humanes que el repu-blicanisme històric mai hauria considerat pertinents políticament; per exemple, la mentida pietosa podria arribar a ser una forma de ‘dominació’, perquè qui menteix pietosament interfereix arbitràriament en la vida de l’enganyat.”

6

La perspectiva del republicanisme històric gira alvoltant de la idea, central en aquesta tradició, queels individus no poden ser lliures si la seva exis-tència material no es troba políticament garantida.Històricament, han existit dues grans formes derepublicanisme: l’oligàrquic i el democràtic. Totsdos han compartit la mateixa concepció de la lli-bertat –els individus no poden ser lliures si la sevaexistència material no està garantida–, la diferèn-cia rau en el fet que la porció de la població crida-da a tenir garantit el dret a l’existència material noés aquesta per a ambdues formes de republica-nisme. Segons el republicanisme oligàrquic, la lli-bertat només arriba –i només ha d’arribar– aaquells homes que tenen alguna forma de propie-tat, algun conjunt de recursos materials que elsfaci independents. Per contra, el republicanismedemocràtic sosté que la llibertat ha d’arribar a totsels homes i dones que viuen en la comunitat. Totsels individus han de tenir la seva existència mate-rial políticament garantida. Segons el republicanis-me, totes les interferències arbitràries limiten la lli-bertat individual. No obstant això, l’evidènciaempírica mostra que algunes d’elles són normati-vament més rellevants que d’altres quan es tractade comprendre com actuen les institucions socialsi quan es tracta de prescriure com haurien de fer-

7

ho. Això és així perquè aquestes interferències –ino d’altres– estan íntimament vinculades alsmecanismes fonamentals que regeixen la dinàmi-ca de les societats humanes, mecanismes queinclouen, per exemple, unes certes formes de llui-ta de classes. En altres paraules: les estafes, elssuborns o les mentides són interferències arbitrà-ries que poden tenir efectes negatius en la vidadels agents interferits. Però l’estructura de lessocietats contemporànies no es basa en estafes,suborns i mentides, sinó en drets de propietat.Això ens permet afirmar que la principal distincióque s’ha de fer per comprendre les societats con-temporànies és la distinció entre rics i pobres.Interessa, per tant, reprendre la distinció aristotèli-ca entre gent rica i pobra (més endavant insistiréen això més extensament). “Gent rica” i “gentpobra” signifiquen, respectivament, “gent indepen-dent” i “gent dependent” (d’uns altres). Aquestadistinció és normativament més rellevant per cali-brar l’abast de la llibertat que les distincions queemanen de l’ús de criteris basats en els nivellsd’ingressos, com el 50% o 60% de la renda percàpita, que són els criteris actuals per definir elspobres. En les societats contemporànies, els ricstenen un conjunt de recursos materials que elsgaranteix l’existència, mentre que els pobres

8

sovint s’han de vendre, cinc dies a la setmana omés, als propietaris d’aquests recursos materialsper tal de subsistir, i així es converteixen en treba-lladors assalariats.

En les societats capitalistes d’avui dia, aquellsindividus o grups d’individus que posseeixen granssumes de recursos materials –especialment lesempreses transnacionals– tenen la capacitat d’in-terferir arbitràriament en el conjunt d’oportunitatsde milions de persones: tenen la capacitat demodelar l’estructura dels mercats i de condicionarla naturalesa d’economies senceres; tenen lacapacitat d’imposar, en el si de les unitats produc-tives i en molts parlaments, les condicions de tre-ball dels qui en depenen per viure; tenen la capa-citat de desposseir milions de persones pobres–dependents– dels mitjans necessaris per mante-nir, tant a països pobres com a països rics, formestradicionals o alternatives de gestionar l’àmbit pro-ductiu; tenen, finalment, la capacitat de condicio-nar l’agenda i les decisions polítiques. Tal com el32è president dels EUA, Franklin DelanoRoosevelt, va posar de manifest en el seu“Discurs sobre l’Estat de la Unió” de 1935:

“Cal desfer-se d’aquesta concepció de l’adquisició de la riquesa que, a través de

9

l’obtenció de beneficis excessius, genera un desproporcionat poder privat que habi-lita uns quants per interferir en els assumptes privats i, per a desgràcia nostra, també en els assumptes públics.”4

Per això és molt important entendre que la rendabàsica pot ser una part integrant d’un paquet demesures destinat a garantir l’existència material detotes les persones i la possibilitat que aquestesposin en pràctica els seus plans de vida propis. Molt resumidament, la concepció republicana de lallibertat suposa que:

1) Ser lliure significa no dependre d’un altre parti-cular per viure, no ser arbitràriament interferit peraquest altre particular; qui depèn d’un altre perviure no és lliure. Qui no té assegurat el “dret al’existència”, segons l’afortunada expressió de Robespierre, per no tenir propietat, no és subjectede dret propi –sui iuris–, viu a mercè dels altres ino és capaç de conrear –i encara menys exercir–la virtut ciutadana, i això és així perquè aquestadependència respecte a un altre particular el converteix en un subjecte de dret aliè: un alieniiuris, un “alienat”.

10

2) La llibertat republicana pot arribar a molts(democràcia plebea, com defensen els republi-cans democràtics) o pocs (oligarquia plutocràtica,com van defensar els republicans oligàrquics),però sempre es funda en la propietat i en la inde-pendència material que se’n deriva. I aquesta lli-bertat no es podria mantenir si la propietat esti-gués distribuïda d’una manera tan desigual i pola-ritzada que uns pocs particulars poguessin des-afiar la república i lluitar amb èxit contra la ciuta-dania per imposar la seva concepció del bé públic.Quan la propietat està molt desigualment reparti-da, hi ha poc espai, si n’hi ha, per a la llibertat dela resta, dels qui n’estan privats.5

La independència, l’existència material, la baseautònoma (són expressions aquí perfectamentpermutables) que confereix la propietat és condi-ció indispensable per a l’exercici de la llibertat.D’aquí la idea suggerida per part dels defensorsrepublicans de la renda bàsica: “universalitzar lapropietat”. Universalitzar la propietat s’ha d’enten-dre de manera metafòrica. Universalitzar la propie-tat ha de ser entès aquí de manera equivalent agarantir a tots l’existència material.6

11

La instauració d’una renda bàsica suposaria unaindependència socioeconòmica, una base autòno-ma d’existència molt més gran que l’actual per abona part de la ciutadania, sobretot per als sectorsde la ciutadania més vulnerables i més dominatsen les societats actuals (bona part dels treballa-dors assalariats, pobres en general, aturats,dones, etc.). En definitiva, la introducció d’unarenda bàsica faria que la llibertat republicana, pera alguns grups de vulnerabilitat, veiés eixampla-des les seves possibilitats. Vegem això més deprop. Per grup de vulnerabilitat s’entén aquí aquellconjunt de persones que tenen en comú el fet deser susceptibles d’interferència arbitrària per partd’altres conjunts de persones o d’alguna personaen particular.

Contestades breument les dues primeres pregun-tes formulades al començament, abordem la ter-cera: quina relació tenen el republicanisme i laproposta de la renda bàsica amb Aristòtil?

No és estrany que un dels grans historiadors delmón clàssic, G.E.M. de Ste. Croix (1910-2000),assegurés que Aristòtil va ser el gran sociòleg dela política grega7. Vegem la concepció aristotèlicade la llibertat republicana, tot i que m’hagi d’aturar

12

breument en un panorama general de la societatque critica Aristòtil.

Aristòtil viu l’últim període de la gran democràciaatenesa. Aquesta es va estendre entre el 507 i el322-321 a.n.e., que coincideix gairebé exactamentamb la mort d’Aristòtil. Aquest llarguíssim períodede 185 anys només va patir un parell d’intents derestauració oligàrquica: els anys 411 i 404-403.Una de les transformacions més importants que hiva haver a Atenes fins a la fi de la democràcia el322-321 van ser les anomenades “reformesd’Efialtes”, que es van introduir l’any 462-461.Aquestes reformes consistien en la introducció delpagament per la realització de les tasques políti-ques. Primer, per formar part dels jurats en els tri-bunals de justícia i del consell (la boulé), que pre-parava els assumptes de l’assemblea, després (jael 403) pel sol fet d’assistir a la mateixa assem-blea. Les pagues no eren altes (eren inferiors alsalari d’un artesà), però van permetre que els ciu-tadans més pobres poguessin tenir un paper efec-tiu en la vida política de la ciutat, sempre que aixího desitgessin (Rosenberg, 1921). Aquestes refor-mes d’Efialtes van comportar “la invasió de la vidapolítica per part del dêmos pobre. Atenes va seruna república governada ininterrompudament pelpartit democràtic dels pobres”.8

13

Aquest és el període, l’últim de la democràcia ate-nesa, que Aristòtil viurà. El gran filòsof és un grancrític, certament equànime, de la democràcia ate-nesa. No es poden entendre les seves obres polí-tiques (especialment, La Política) si no és des d’a-quest prisma. Encara que Aristòtil sovint mostra laseva preocupació (injustificada, atesa la magnani-mitat de la democràcia en aquest punt) pel perilldels “excessos” de la democràcia “extrema”,assenyaladament la possible expropiació de lesriqueses dels grans propietaris, la democràcia vaser molt indulgent amb els rics. En temps de gue-rra, sí que és veritat, havien de pagar l’eisphora,una contribució a les disputes bèl·liques de larepública. L’eisphora, en tot cas, quedava lluny dequelcom semblant a una expropiació.

Aristòtil considerava, com d’altra banda era habi-tual entre els grecs, que la situació econòmicad’un home era el factor decisiu que guiava la sevaactivitat política. No argumenta a favor d’això demanera directa perquè ho dóna per descomptat, jaque es tractava d’una cosa universalment accep-tada en el seu món.

A més de rics i pobres, Aristòtil cita en alguns pas-satges de la seva obra els hoy mesoi, que eren

14

els rics de riquesa moderada. Tanmateix, Aristòtilrecorre normalment a un model dicotòmic: rics ipobres. O més detalladament: els propietaris i elsque no tenen res o gairebé res (hoy aporoi). PerAristòtil, com ja s’ha apuntat, el comportamentpolític d’una persona depèn normalment de laseva situació econòmica. Una cosa, cal dir depassada, que compartiran al llarg dels segles mol-tíssims autors.9

També segons Aristòtil, no hi ha dubte que la clas-se que aconsegueixi el poder, tant si és la delsrics com la dels pobres, governarà en profit propi:“La tirania és, efectivament, una monarquia orien-tada cap a l’interès del monarca, l’oligarquia buscael dels rics, i la democràcia l’interès dels pobres”(Pol., 1279b 5). Aristòtil diu que els que tenen mésriquesa tendiran a considerar-se a si mateixossuperiors als altres (Pol., 1301 31-33) i tothom quetingui grans possessions pensarà que és veritable-ment injust que homes mancats de tota propietates puguin posar políticament en peu d’igualtatamb ells (Pol., 1316b 1-3).

La importància que Aristòtil dóna a la dicotomiaric-pobre és gran. Els rics i els pobres són lesparts principals de la ciutat. Diu: “És impossible

15

que els mateixos ciutadans siguin alhora pobres irics. Per això aquestes semblen constituir princi-palment les parts de la ciutat: els rics i els pobres.A més, com que generalment els rics són pocs iels pobres molts, aquestes parts de la ciutat apa-reixen com a contràries, de manera que la prepon-derància d’una o de l’altra constitueix els règims, iaquests semblen ser dos: democràcia i oligarquia”(Pol., 1291b 8-13).

Què entén Aristòtil per rics i pobres, aquestes“parts principals de la ciutat”? Aristòtil distingiaentre els pobres lliures i els esclaus. Els esclaussón per Aristòtil poc més que instruments que par-len, de manera que queden completament apar-tats de la societat civil. Dins el conjunt dels pobreslliures, Aristòtil, com els seus contemporanis,engloba aquelles persones (camperols paupèrrimsamb una finca amb prou feines suficient per man-tenir tota la família, jornalers, paletes, pintors,escultors, picapedrers, fonedors, tintorers, orfe-bres, decoradors, gravadors, carreters, postillons,corders, adobers, constructors de carreteres...)que no tenen cap propietat. Aquests pobres viviendel seu treball i, per poder-lo exercir, depenien delfet que uns altres, els propietaris, els donessinfeina.

16

Els rics eren els propietaris, els que tenien l’exis-tència material garantida, precisament, gràcies aaquesta propietat. La propietat més importantdurant l’antiguitat, com ho va ser molts segles, erala de la terra. La classe dels propietaris estava for-mada per aquells que descarregaven sobre unsaltres el subministrament “de les necessitats (i elsluxes) de la bona vida”, en paraules del ja esmen-tat Ste. Croix. La relació entre ciutadans no pro-pietaris i propietaris era de 4 a 3. En l’època de laqual ens ocupem, Atenes comptava amb prop de35.000 ciutadans adults homes. D’ells, 20.000eren no propietaris i 15.000 eren propietaris.També eren considerats no propietaris els nivellsmés baixos de la burgesia: artesans pobres quees guanyaven la vida sense aprenents. El puntcrucial aquí no és tant la quantitat de riquesa sinóla possibilitat material de no dependre d’un altreper viure. Els rics –alguns, és clar, amb uns nivellsde riquesa molt més grans que d’altres– tenien l’e-xistència material garantida.

El govern dels rics és l’oligarquia i el govern delspobres és la democràcia. “El que constitueix ladiferència entre la democràcia i l’oligarquia és lapobresa i la riquesa i, necessàriament, quan elpoder s’exerceix en virtut de la riquesa, ja siguinpocs o molts, es tracta d’una oligarquia; quan

17

manen els pobres, d’una democràcia” (Pol., 1279b39 - 1280 1-3). Així doncs, no es tracta simple-ment de la majoria, sinó del caràcter de classe (ladistinció entre rics i pobres, propietaris i no propie-taris lliures) allò que fa que un règim sigui oligàr-quic o democràtic.

Aristòtil no simpatitza amb la democràcia atenesa,cosa prou sabuda. Per ell, el pobre lliure (el phau-lós) no té l’existència material garantida ja quemanca de propietat. Per això mateix no pot serlliure, ja que en no tenir aquesta existència mate-rial garantida o aquesta “base material per a laseva existència social autònoma”10 depèn d’unaltre per viure. Aristòtil considera que no té sentitdonar plens drets polítics als qui no són, per lesseves condicions d’existència material, lliures.Observeu que els demòcrates atenesos no vannegar (com tampoc no ho faran els republicansdemocràtics segles després) la base valorativaaristotèlica, sinó que, precisament per demòcra-tes, van voler estendre-la (“universalitzar”) al con-junt de la població. Per això van considerar que laparticipació política dels pobres lliures quedavapossibilitada amb el misthón, és a dir, la remune-ració que les reformes d’Efialtes van crear per per-metre l’exercici de càrrecs públics per part dels

18

pobres lliures, que difícilment haurien pogutacceptar aquests càrrecs sense aquesta remune-ració pública. D’aquí també l’oposició d’Aristòtil aaquest misthón i la seva contraproposta de pena-litzar amb multes econòmiques els rics que noassistissin a les assemblees públiques. Aristòtilcapta perfectament el paper del misthón com asubstitut de la propietat, com a element que possi-bilita l’existència material dels pobres.

La qüestió que cal retenir per respondre a la ter-cera pregunta formulada és aquesta: per Aristòtil,qui no té l’existència material garantida no és lliu-re, ja que pel fet de no tenir depèn necessària-ment d’un altre per viure.

19

1 Per a un desenvolupament més detallat DOMÈNECH, Antoni

i RAVENTÓS, Daniel (2008): “Propiedad y libertad republicana:

una aproximación institucional a la RB”, Sin Permiso, 4, p. 193-

199. La versió anglesa lleugerament modificada va ser publica-

da per la Basic Income Studies i es pot trobar a

http://www.bepress.com/cgi/viewcontent.cgi?article=1090&con-

text=bis de la pàgina www.bepress.com/bis/. Consultada el

15/9/2010. També: RAVENTÓS, Daniel (2007): Las condicio-

nes materiales de la libertad, Barcelona: El Viejo Topo.

2 Especialment, a l’obra de PETTIT, Philip (1997):

Republicanism, Oxford: Oxford University Press. Però també

en els treballs de Quentin Skinner i de J.G.A. Pocock.

3 Per a un desenvolupament més detallat DOMÈNECH, Antoni

i RAVENTÓS, Daniel (2008): “Propiedad y libertad republicana:

una aproximación institucional a la RB”, op. cit., p. 195

4 ROOSEVELT, Franklin Delano (1999) [1935]: State of the

Union 1933-1945, Groningen: University of Groningen

(Department of Alfa-informatica).

5 Vegeu BERTOMEU, María Julia (2005): “Republicanismo y

propiedad”, El Viejo Topo, 207; DOMÈNECH, Antoni (2004): El

eclipse de la fraternidad, Barcelona: Crítica.

6 CASASSAS, David i RAVENTÓS, Daniel (2007): “Propiedad

y libertad republicana: la RB como derecho de existencia para

el mundo contemporáneo”, Sin Permiso, 2, p. 35-69.

20

7 “Lluny de ser una aberració anacrònica, limitada a Marx i els

seus sequaços, el concepte de classe econòmica com a factor

bàsic de la diferenciació de la societat grega i la definició de

les seves divisions polítiques resulta que es correspon de

manera sorprenent amb els punts de vista dels mateixos grecs,

i Aristòtil, el gran expert en sociologia i política de la ciutat

grega, treballa sempre sobre la base d’una anàlisi de classe,

donant per descomptat que els homes actuaran en política,

igual que en qualsevol altre terreny, abans que res segons la

seva situació econòmica”. STE. CROIX, G.E.M. (1981): The

Class Struggle in the Ancient Greek World from the Archaic

Age to the Arab Conquests, Londres: Duckworth.

8 DOMÈNECH, Antoni (2004): El eclipse de la fraternidad, op.

cit. p. 51.

9 El 1852, Marx escriu a Joseph Weydemeyer que “no és meu

el mèrit d’haver descobert l’existència de les classes en la

societat moderna ni la lluita entre elles.”

10 BERTOMEU, María Julia i DOMÈNECH, Antoni (2006): “El

republicanismo y la crisis del rawlsismo metodológico (Nota

sobre método y substancia normativa en el debate republica-

no)”, Isegoría, 33, p. 51-75.sobre método y substancia normati-

va en el debate republicano)», en Isegoría, 33, pp. 51-75.

21

22

Consell Social

•ComissionsObreres-CCOO•UnióGeneraldeTreballadors-UGT

•FundacióJosepIrla•Fundaciól’Alternativa•FundacióNousHoritzons•FundacióRafaelCampalans•FundacióCiprianoGarcía•FundacióJosepComaposada•FundacióCatalunyaSegleXXI•FundacióPereArdiaca•FundacióFerreriGuàrdia•FundacióLaFàbrica•FundacióTerra•AteneusLaics•Cooperacció•EntornSCCL•EscolaLliureElSol•Món-3•SOSRacisme

•AccióEscoltadeCatalunya•AccióJove-JovesdeCCOO•AssociacióCatalanaperlaPau•AssociaciódeJovesEstudiantsdeCatalunya-AJEC•Associaciód’EstudiantsProgressistes-AEP•Avalot•CasalsdeJovesdeCatalunya•Col·lectiusdeJovesComunistes-CJC-JoventutComunista•ESPLAC-EsplaisCatalans•EstudiantsenAcció•JoventutSocialistadeCatalunya•Jovesd’EsquerraVerda-JEV

•AssociacióCatalanad’InvestigacionsMarxistes•CàtedraUNESCOdeSostenibilitatdelaUPC•CoordinadoraperalaMemòriaHistòricaiDemocràticadeCatalunya•SinPermiso•Suburbe-AssociacióCulturalEstenentelDesastre•DeBarrissccl

Amb la col·laboració de

Ponències 2010

Les solucions passen per l’esquerra

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya