ara.cat DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

Pautes i consells perquè el divorci dels pares afecti el mínim possible els fills P. 4-5GETTY

Divorci i fills, qüestió de responsabilitat

c2 aracriatures DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

Coses que no faig

Hi ha coses que no faig i això em permet estar en pau amb mi mateixa

OPCIONS. Hi ha coses que la pitjor mare ha optat per no fer amb els seus MEC, com ara jugar a videojocs. GETTY

Hi ha coses que no faig i em quedo tan ampla. No em fan guanyar amistats, ans el contra-ri, però permeten que estigui en pau amb mi

mateixa i amb el meu compromís in-eludible amb la imperfecció.

Som-hi Fer fotos dels deures dels menors d’edat a càrrec que no són meus i en-viar-los per WhatsApp, ni tampoc de-mano deures del meu MEC pel WhatsApp. En un sopar amb amics no barrejo els MEC propis i aliens amb els adults i procuro, sempre, que quedi ben clar que hi ha un espai per als MEC i un espai per als adults. I a la mínima oportunitat facturo els MEC a una altra habitació perquè els adults ens puguem desfogar i parlar del que ens peti amb total llibertat i sense interrupcions. Només apunto el MEC que encara cal acompanyar a les extraescolars del barri, perquè allà ja funciona sol, i perquè si vol que l’acompanyem, no cal fer malabaris-mes. I als MEC no acompanyables no-més els permeto que s’apuntin a ex-traescolars on es pugui arribar fàcilment en transport públic i que en CAP cas impliquin que els proge-nitors els hàgim de transportar.

Si un dels MEC ens demana, per favor, d’acompanyar-lo a tal lloc el dissabte a primeríssima hora, sem-pre deixo un espai de temps pruden-cial abans de respondre perquè: a) s’oblidi de la proposta, b) el pare de les criatures s’ofereixi voluntari. Si el pare de les criatures ja s’ha ofert vo-luntari massa vegades llavors només opto per l’opció a). Tampoc em dedi-

greu mancança de coordinació ocu-lomanual, a banda d’una lateralitat creuada galopant i d’una memòria ín-fima per aprendre que tal tecla ser-veix per xutar, l’altra per passar, i l’al-tra per... A canvi em miro els jocs de reüll mentre remugo cada tres segons que estarien millor fent qualsevol al-tra cosa. Però si em diuen que mar-xem a jugar a futbol i que jo també hi jugui, els dic que sí a la primera i un no rotund a la segona, perquè tinc una edat... i no m’agrada jugar a futbol.

Més coses que no faig No els organitzo festes d’aniversari. Sóc impresentable, ho sé. Però és su-perior a mi. I així i tot, aquest any vaig muntar un berenar per al petit im-provisat en 24 hores que em va sortir rodat i que va provocar les lloances dels progenitors dels MEC que eren a la placeta. O sigui que insistiré a no organitzar festes perquè els succeda-nis veig que colen bastant. Això sí, a canvi els deixo que convidin algú a dormir i aquell dia faig veure que no m’adono que només mengen patates fregides. Els remordiments tenen un preu alt en colesterol i triglicèrids. Però encara diré més, no rento la ba-ta si està un 80% neta (només l’aire-jo), tampoc brodo noms ni enganxo etiquetes amb el nom imprès (em li-mito a escriure’l amb retoladors per-manents) i tampoc estic al dia de tot el currículum escolar... I moltes co-ses més que no diré si no és en pre-sència del meu advocat. I així i tot, sa-beu què? El cel mai ha caigut sobre els nostres caps. Mira que bé. e Anna Manso és mare, escriptora i guionista

co a estudiar a les nits com explicar-li al petit les divisions de tres xifres amb decimals, que a penes recordo com es feien. En lloc d’això li propo-so de veure plegats algun vídeo de YouTube d’algun mestre que ha tin-gut l’excel·lent pensada de gravar-lo per facilitar la vida dels alumnes i els seus progenitors (gràcies, gràcies, grà-cies, mestres que feu vídeos entene-dors per YouTube!). Tampoc jugo amb ells a la Play. Ja ho vaig intentar una vegada i el meu cervell gairebé pateix un curtcircuit. Servidora té una

Fora de classe

Sortir al pati amb els teus alumnes per netejar el terra pot ser molt edu-catiu. Agradable, sincerament, no.

A ningú li agrada haver de repartir bos-ses d’escombraries i posar-se guants per recollir porqueria, però de fer-ho se’n po-den aprendre moltes coses. D’un mateix i dels altres. Particularment, a mi no em costa gens arremangar-me i donar exem-ple, sobretot si no és una activitat que els faci especial il·lusió.

El sistema de recollir brossa és rota-tiu i ens toca de tant en tant aprofitant l’hora de tutoria. Quan dic que és una ex-periència educativa és perquè els meus

alumnes reaccionen amb total transpa-rència i a partir d’aquí es poden aplaudir o corregir conductes. N’hi ha alguns que no discuteixen mai les ordres. Si toca fer això, es fa i punt. D’altres s’hi neguen en rodó i consideren que fer-los netejar és indigne i inacceptable. Els que hi posen més pegues es refermen en el fet que no tenen per què recollir la porqueria dels altres. Llavors em pregunto, ¿qui carai deixa anar tantes coses per terra? Per-què la veritat és que n’estava ple.

En poc més de vint minuts vam om-plir unes quantes bosses amb paper d’alu-mini, trossos d’entrepans, brics, llaunes,

peles de mandarina, paquets buits de ta-bac, alguns filtres i fins i tot un colom mort. En realitat, si tots els alumnes fos-sin prou responsables de no llençar res a terra aquesta activitat ens la podríem estalviar. Però, per molt que en fem cam-panya, el pati mai està com caldria. La manca d’hàbits és evident, però també la cultura, i això ja deu venir de casa, de pensar que la merda l’han de recollir els altres. Però sempre arriba un dia que et toca a tu.

Una de les coses que més m’empipen és la seva convicció que no podrem can-viar mai segons quins vicis. De la matei-

xa manera que creuen que sempre hi hau-rà algú que llençarà porqueria a terra, també són molt poc exigents en altres te-mes. Per exemple, quan comentem l’ac-tualitat i sorgeix el tema de la corrupció d’alguns polítics, em decep que diguin que si poguessin ells també ho farien. Es-tan justificant que la corrupció sigui per-pètua, com la porqueria del terra, i que no la solucionarem mai. És evident que si no els fem canviar de mentalitat, al-guns esforços i discursos seran només per als convençuts. e Xavier Gual és professor i escriptor

Xavier Gual

Recollint porqueria

3caracriaturesara DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

El pare que et va matricular

Moció de censura

No fa gaire vaig explicar aquí l’afi-ció del meu nen a la política. La culpa, no cal dir-ho, és del Po-

lònia i els seus excel·lents gags, que es mira de manera compulsiva cada cop que es fa seva la tauleta de casa. “Quan sigui gran vull fer ciències po-lítiques!”, ens va engaltar no fa gaire a mig sopar. No van servir de res les puntualitzacions i advertències que vam plantejar-li sobre una decisió tan prematura. “Em dedicaré a la políti-ca i així faré coses perquè la gent vis-qui millor”. Mare meva! Què coi po-díem argumentar davant una motivació tan lloable?

Imagineu-vos, doncs, la seva eufò-ria quan li van anunciar que la seva classe aniria de visita al Parlament de Catalunya. Aquella nit no va dormir. Per si això no fos prou, es tractava de crear grups parlamentaris, el groc, el vermell i el blau, que proposarien un programa de govern i tot seguit seri-en votats en referèndum escolar per veure quin era l’escollit per formar govern. Una setmana abans de l’ex-cursió ens va arribar a casa exultant. L’havien nomenat portaveu del grup blau. Aquella mateixa tarda va redac-tar el seu discurs amb la celeritat i de-dicació que mai havia dedicat als seus deures de matemàtiques, per posar un exemple. Els següents dies van ser un infern. Cada cinc minuts ens de-manava que escoltéssim el seu dis-curs, un discurs que pronunciava amb una solemnitat inaudita malgrat fer servir la post de planxar com a púlpit parlamentari. El dia D estava tan en-trenat que fins i tot nosaltres ens el sabíem de memòria.

Set hores més tard el futur presi-denciable va arribar a casa amb els ulls vermells i la cua entre les cames. “M’han traït, papa. M’han traït”. Re-sulta que, malgrat tenir coll avall la investidura després de moltes reu-nions, un pacte a última hora entre els altres grups el va enviar de cap a l’oposició. La foto de tots els nens fe-ta tot just acabada l’activitat mostra-va la magnitud de la tragèdia. S’hi ve-uen un reguitzell de nens i nenes amb cares rialleres i enmig, si t’hi fixes bé, es veu un rostre sorrut i emprenyat, amb signes evidents d’haver plorat una bona estona. És ell, el meu mini-Mas, rebent el seu primer tast de re-alpolitik. “Què fill, meu, encara vols ser polític?”, li vaig dir quan l’acom-panyava al llit. “Sí, papa, però vull ser dels que fan riure, com al Polònia. Dels altres potser no, que dóna mas-ses disgustos”.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldà és cantant

Així fa depare

Josep Maria Martí “El respecte és necessari en tot”

Josep Maria Martí és periodista i pare de la Montse, la Teresa, la Maria, la Nerea i la Mireia, de 40, 39, 37, 24 i 15 anys. Periodista de TV3, va ser corresponsal a Madrid, va començar fent informació esportiva i ara en fa de política. És autor del llibre ‘Presidents de prop’ (Ed. Aresta).

FRANCESC ORTEU FOTO: PERE VIRGILI

Un amic sol fer-me una broma. Em diu que jo sem-pre vaig amb una

filla i que no sembla que la nena acabi de créixer mai. Durant trenta anys has sigut pare d’una adoles-cent o altra. És que la meva paternitat és atípica. He tingut cinc filles. A més, d’edats força diferents. Em vaig apare-llar molt jove amb una dona que ja tenia tres filles petites. Vaig ser pare de cop, amb vint-i-pocs anys. Quan les primeres tres van passar l’adoles-cència va néixer la pri-mera filla biològica. I quan aquesta ja comença a ser gran neix la cin-quena. I això amb dife-rents parelles i vivint entre Barcelona i Madrid, i viatjant setmana sí set-mana no a Santiago o a la Corunya. Carai. I què has après havent passat cinc ado-lescències? Que s’ha de tenir molta paciència, especialment quan notes un canvi que resulta colpidor, però tots

els pares hi han de passar. És quan la nena que ana-ves a buscar a l’escola i et venia corrent amb un somriure, et demana que l’esperis a la cantonada, que no vol que les ami-gues la vegin amb tu i pen-sin que encara és petita. Això és com una ganive-tada. És dur d’acceptar. ¿Passat un temps, tornen a abraçar-te? I tant que sí, però ja no de la mateixa manera. Sem-pre arriba un dia que et diuen alguna cosa que compensa l’adolescència. És quan una filla et diu, ja amb vint anys, que se’n recorda del primer glop de cervesa que li vas dei-xar tastar i que quan en demana una s’enrecorda de tu. Això m’ho ha dit una d’elles i fa que tot valgui la pena. Què has considerat important, en la seva educació? He procurat que tingues-sin la màxima formació i que viatgessin. És vital. Hem viatjat molt junts i he procurat que viatges-sin també soles perquè quan més n’aprens és quan t’has d’espavilar.

Quins altres aspectes has considerat importants? Per a mi les tres grans potes de la formació són: viatjar, aprendre idiomes i llegir. Segurament hi ha altres aspectes, però jo he prioritzat aquests. ¿És diferent com madu-ren nens i nenes? Mentalment són dife-rents. El cervell femení funciona d’una manera diferent de com ho fa el cervell masculí. No dic que sigui bo o dolent, però és la meva experiència. Després les diferències van desapareixent. Quan són més marcades? Hi ha una edat, la que va dels 10 als 14, que els nens encara són innocents, encara juguen a espases o a futbol, i en canvi les nenes ja fan servir el cer-vell amb tota la intensitat. Una experiència que m’ha encuriosit ha sigut escol-tar converses de nenes, com parlen entre elles. I què has observat? Que no amaguen els seus sentiments, que els saben expressar amb molta faci-litat. I això també fa que els costi més treure’s de

sobre alguns disgustos. I les nenes a vegades patei-xen més. Els nens tenen conflictes més senzills i els resolen més ràpid. ¿Parles de política amb elles? Sí, sovint. I han vingut amb mi a visitar el Con-grés de Madrid o el Parla-ment. Quan parlem de política sempre els dic que hi ha un valor impor-tantíssim: el respecte. El respecte ha de marcar tota la vida, és necessari en tots els àmbits i especi-alment en política. Certament. Totes les meves filles, en un moment o altre, m’han vist saludar un alcalde o un diputat, perquè fa molts anys que faig de periodista i conec moltís-sima gent, des de presi-dents del govern fins al regidor d’un poble molt petit, d’un partit o d’un altre. Elles m’han vist coincidir i fer bromes o parlar d’esports amb gent de tota mena de partits. Per a mi tots són absolu-tament igual de respecta-bles. Ho crec fermament i crec que ho he sabut transmetre.e

DIRECTORA

ESTHER VERA DIRECTOR FUNDADOR

CARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTOR

JORDI CORTADA

COORDINACIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:

TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,

LLUÍS GAVALDÀ, FRANCESC ORTEU,

CARLOS GONZÁLEZ, DAVID CIRICI,

MARIA JESÚS COMELLAS, EVA BACH,

GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,

JULI PALOU, PALOMA A. USÓ,

AINHOA BOIX, CRISTINA SERRET I

MARTA CAYUELA

ARA

C/ DIPUTACIÓ, 119

08015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95

CORREU ELECTRÒNIC:

INFO@ARA.CAT

c4 aracriatures DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016 ara

a la portada

TRINITAT GILBERT FOTO: CRISTINA CALDERER

La Gisela tenia sis mesos quan els seus pares, el Manel i l’Ester, van

decidir divorciar-se. “Per davant de les nostres dife-rències, vam posar el ben-estar de la criatura”, diu l’Ester. El Manel hi assen-teix i hi afegeix: “El que més ens interessa a tots dos és que ella estigui bé, i per això ho hem intentat fer sempre tan bé com hem pogut”.

Ara la Gisela té 12 anys, fets l’octubre passat. “Ja ha passat l’etapa en què intentava treure partit del fet que els pares estigués-sim divorciats”, diu la mare. Per exemple: “Anà-vem al súper, i em deia que el pare li deixava comprar aquest producte o aquell altre, i jo, en canvi, no l’hi permetia mai”. És un petit detall que els pares van notar de seguida i, junts, li van fer veure que no estava bé que els comparés. La Gisela tenia entre 7 i 8 anys. Ara, algun dia ha comentat en broma: “Mai m’he pogut aprofitar de tenir pares divorciats per aconseguir res!”

Una premissa del Manel i de l’Ester perquè tot rutlli és la comunica-ció. “Ho parlem tot, i quan un dels dos nota res ens ho expliquem”. L’anèc-dota del supermercat, a la qual se’n podrien afegir

d’altres de semblants, la van arribar a comentar els tres plegats després que el pare i la mare s’ho expli-quessin.

La comunicació és clau, com també ho és que la Gisela vegi els seus pares units en tots els aspectes que afecten la seva educació. “A les reu-nions escolars, des de P-3, sempre hi hem assistit els dos junts –diu l’Ester–. Hi ha audicions de música a les quals només hem assistit nosaltres dos”.

Tant l’Ester com el Manel han refet les seves vides sentimentals amb parelles amb qui han creat una nova família. L’Ester ha tingut una altra filla, i el Manel dues criatures més. “La Gisela ho té molt ben integrat a la seva vida”, asseguren els pares, que encara remarquen un altre pun-tal de la seva relació: “Mai no ens ha vist discutir ni ha vist punts de tensió, perquè ens posem d’acord en el que és el millor per a ella”, diu l’Ester.

Gestionar el canvi Sònia Ferrer, coach espe-cialitzada en life coaching, del centre Magic Mirror, indica que “un divorci suposa un canvi tant per als pares com per als fills”. L’essencial és “evitar que el canvi sigui traumàtic per a les criatures”. Per aconseguir-ho, Ferrer fa una llista de consells per-

què els pares els tinguin en compte: 1) Parlar clar i de forma senzilla a les cri-atures. Si són petites, encara més. Per exemple: “Els pares ja no són nòvios, a partir d’ara viu-ran en cases separades”.

2) Mostrar la part posi-tiva que hi ha en aquest canvi: “Tindràs dues habi-tacions, i joguines a cada casa”, per exemple.

3) Intentar ser, tots dos, un pilar fort dels fills. “És molt difícil amagar les emocions negatives en els processos de divorci, però que ells ens vegin plorar, cridar o criticar no els ajuda gens”.

4) Reconèixer que, per aconseguir superar un divorci, s’ha de passar per les diferents fases del dol, sobretot quan un dels dos membres de la parella se sent més malament. “Lla-vors, les fases serien la pèrdua, la desesperança, l’ansietat, l’acceptació i, finalment (la millor!), la superació”.

5) I recordar constant-ment als fills que ells no tenen la culpa de res, que no han provocat res i que són el més important a les seves vides.

Per a Sònia Ferrer, aquests punts són l’ideal del bon divorci, per dir-ho d’alguna manera. La reali-tat és que, “sense voler, els pares actuen amb els nervis o sentiments a flor de pell i les emocions els acaben dominant”. És lla-

Deixar de ser parella, però mai pare o mare

vors quan es poden come-tre errors. Quins són?

- Desacreditar un dels progenitors davant de la criatura. És un error per-què li pot afectar l’autoes-tima.

- Deixar que terceres persones critiquin l’expa-rella en presència de les criatures.

- Posar els fills en con-tra de l’exparella, que continua sent el seu pare o mare.

-Utilitzar els fills per fer de missatgers per comunicar-se.

- Actuar des del victi-misme davant els fills.

Sentiments i ambient La psicòloga holística i psicoterapeuta Griselda Vidiella, directora del Centre Terapèutic Alter-natiu de Catalunya, FAC (www.centrefac.org), remarca el fet que les cria-

Divorci i fills en equilibri

Quan hi ha criatures, la prioritat en un divorci és que als fills els afecti el mínim possible. Que els fills vegin que els pares s’han separat com a parella però mai com a educadors i referents seus

tures capten tant el que es diu com el que no es diu en un divorci. “Perquè no els afecti, són molt impor-tants les paraules, però també l’ambient i els sen-timents que es generen arran del divorci”.

D’aquí que Vidiella recomani que els pares no amaguin res als fills, per-què “el cap els pot fer veure més situacions que no hi ha”. Ara bé, a l’hora d’explicar-ho tot, “caldrà posar-se a l’altura de les criatures, perquè ho entenguin amb els conei-xements que elles tenen”. Per exemple: “A l’escola hi ha amics i n’hi ha d’altres que són nòvios. Doncs nosaltres ara som amics”. L’explicació revesteix un sentit emoci-onal positiu, bàsic perquè les criatures es quedin tranquil·les. El fet que els pares siguin ara amics

“Per davant de les nostres diferències vam posar el benestar de la nena”, diu l’Ester

“Cal evitar que el canvi sigui traumàtic per a les criatures”, diu la ‘coach’ Sònia Ferrer

PRIORITATS. La Gisela, que ara té 12 anys, tenia sis mesos quan els seus pares, el Manel i l’Ester, van decidir divorciar-se. Els pares sempre l’han posada per davant de les diferències de parella.

5caracriaturesara DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

Flors de Bach

Confeti de colors a les butxaques

L’idioma més important del món, el que totes les persones haurí-em de saber, i pares, mares i

educadors tenir-ne un domini abso-lut, és el llenguatge del cor. Parlar moltes llengües no ens farà gaire més feliços si les paraules que acaronen l’ànima, les que embelleixen la vida i la fan digerible quan és amarga, no les sabem dir en cap idioma. Faig sovint aquesta reflexió en públic i, per les preguntes que em fan i les cares que veig a vegades, m’adono que hi ha al-guns malentesos sobre què vol dir re-alment parlar des del cor. Hi ha qui es pensa que és una cosa terriblement cursi i ensucrada, més femenina que masculina, i pròpia de persones to-ves o pusil·lànimes. Que suposa ama-nyagar-nos sense parar i acabar em-bafats de tants “t’estimo”. Que és incompatible amb enfadar-se. I que mostrar el cor segons on i a segons qui pot arribar a ser perillós i tot.

Una vegada un pare em va pregun-tar si hi havia algun manual amb el vocabulari i la gramàtica del cor. Mils de milers, n’hi ha. Els bons llibres de poesia en són font inesgotable. Però el que hi trobem ha de ressonar pri-mer dins nostre, per poder deixar-ne espurnes després al cor dels nostres fills. Només si ens omplim nosaltres les butxaques de confeti de colors, els en podrem donar un bon grapat a ells per quan les ulleres de mirar la vida o la vida mateixa es tornin d’un sol color. Només si els nostres som-nis estan vius, els podrem recordar que donin corda a la ballarina dels seus i la posin a dansar. La meva por-ta unes sabatilles de color verd aigua i a vegades he de portar-li les ales a arreglar.

Els podrem dir també que ens hem de calçar unes katiuskes màgiques per sortir a encendre estels sota la pluja. Que la sorra, les petxines, les roselles, els núvols, i el món sencer, somriuen quan som amables. Que el perfum fugaç de llessamí el fan els àn-gels quan passen a prop nostre. Que hem vingut a la vida a cuidar, a espor-gar, a fer créixer i a celebrar un bell jardí que uns altres van plantar. Que el bes que els fem amb els nostres lla-vis és petitó, però el que els dibuixem amb els ulls i el cor no els cap a les gal-tes... No sé a vosaltres. A mi el que em sembla perillós, i neci, i lamentable, és renunciar a la bellesa infinita que ens podem regalar quan obrim els cors com lliris d’aigua.

Eva Bach

Eva Bach, escriptora i pedagoga, aporta reflexions sobre la comunicació entre pares i fills a partir d’una frase que ens ajudi a educar

farà que continuïn junts per a tot allò que ells necessitin: tindran el pare i la mare al seu costat, com sempre. “Això els ha de quedar molt clar per-què els fills els tenen com a referent i no volen que el concepte canviï”.

Si l’exparella deixa clar aquest concepte, “sap que els fills no poden prendre partit ni per l’un ni per l’altre, perquè els estimen a tots dos”. De fet, remarca Vidiella, “pot ser que un dels dos adults aconsegueixi que la cria-tura li faci costat a ell, però després, de gran, sentirà rancor perquè l’han manipulat”. Així doncs, “la parella que decideixi divorciar-se hauria d’escriure un guió que reculli totes aquelles pautes que s’haurien de seguir sempre perquè als fills no els afecti la separa-

ció, i no s’ha de sortir mai d’aquest guió”. “Així serà tot més fàcil”.

Els fills, al davant Vidiella indica que “els divorcis poden ser no amistosos, perquè les relacions són complexes, però l’educació dels fills ha d’anar per un camí molt diferent del que ells han recorregut”. De fet, tot el que sigui “manipu-lar-los, per exemple amb regals, es converteix en una arma de doble tall, perquè els estaran ins-tal·lant un codi mental que els perjudicarà, els quedarà gravat a l’incons-cient”. També és bàsic, conclou Vidiella, “reco-nèixer que cal acceptar ajut psicològic”. Les emo-cions s’han d’alliberar per quedar-ne net, perquè no hi hagi bloquejos dels pro-genitors ni dels fills.e

Conciliar divorci i benestar dels fills Algunes pautes e Ser un bon líder a casa. Que els progenitors siguin un pilar fort i sòlid donarà tranquil·litat i seguretat als fills. e Abraçar-los i petonejar-los. Bàsic per augmentar la seva autoestima. e Dosis d’humor: mirar sota una llumnova tot allò que no ens agrada. e Actitud positiva. Aprendre de les situacions difícils. “L’actitud és el 90%; el 10%, les circumstàncies”. e Escoltar activament: observar, mirar i escoltar els fills. Captar els senyals del llenguatge no verbal, i també el to de veu. e Crear i fer caliu familiar, que dóna seguretat als fills. Segons la ‘coach’ i especialista en ‘life coaching’ Sònia Ferrer, del centre Magic Mirror

c6 aracriatures DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016 ara

Escola

Música per a totsXAVIER TEDÓ FOTO: EMME VIROLAI

La música és un idi-oma universal que no coneix barreres. És un llenguatge

que no s’entén, se sent. Aquesta filosofia desem-barca a l’Escola Municipal d’Educació Especial (EMEE) Virolai de Cor-nellà, on el personal docent n’ha buscat els atributs per estimular la setantena d’alumnes de 3 a 21 anys amb diferents discapacitats que acull. Miguel Carrillo, professor de l’extraescolar de musi-coteràpia, ha introduït mètodes revolucionaris en les seves sessions que el fisioterapueta del cen-tre, Ricard Barnés, ha anat adaptant i ampliant. Aprofiten la tecnologia perquè els infants puguin fer música.

Carrillo va importar dels Estats Units el

Makey Makey, una placa de circuit imprès amb un microcontrolador, un dis-positiu d’interfície humana (HID) per comu-nicar-se amb l’ordinador, que l’interpreta com un teclat, que permet utilit-zar lletres, clics de ratolí o els quatre cursors de manera predeterminada. La placa es connecta a l’ordinador i, com apunta Barnés, s’obre una porta a la imaginació: “Podem pensar en objectes reals que es transformen en polsadors i que en tocar-los l’ordinador emet una resposta com ara dir el seu nom i que surti la imatge de l’objecte cor-responent. Les possibili-tats són infinites”.

El repte és majúscul: “L’objectiu és fer accessi-ble a l’alumne tot allò a què per si sol no té accés, que és bo per al seu apre-nentatge i que el motiva

especialment. A partir d’aquí l’alumne podrà aprendre, experimentar i evolucionar”, subratlla el fisioterapeuta.

La música és un d’aquests àmbits a què els infants amb discapacitats tenen, en teoria, vetada l’entrada. “Qualsevol per-sona pot agafar una gui-tarra, una flauta o altres instruments i amb pràc-tica pot arribar a tocar-los, millor o pitjor. Els nostres alumnes no poden fer-ho. Per tant, quan se’ls ofereix la possi-bilitat de tocar-los, mit-jançant petites adaptaci-ons, per a ells és la cosa més motivadora del món, perquè no hi ha res que faci sentir millor un nen que fer el que li agrada-ria”, explica Barnés, que afegeix que “aprendre és molt més fàcil si es fa amb el que agrada, motiva i normalitza”.

I la música és un recurs educatiu de primer ordre: “Mitjançant la música podem treballar el ritme, la coordinació, l’atenció, l’oïda, les emocions, l’expressió, la diversitat, la cultura, i és un recurs molt gratificant per als nostres alumnes”. Amb la música també comparteixen un projecte inclusiu amb alumnes de l’Institut Maria Aurèlia Capmany, que els ajuden a fer adap-tacions d’instruments o en tasques de programació.

Creixement personal A l’escola estan molt satisfets dels resultats obtinguts fins ara. Barnés no se n’amaga: “A poc a poc estem aconseguint fer música amb els nostres alumnes d’una manera diferent, fent accessibles instruments que d’una altra manera no ho serien. La recompensa és arribar

a l’aula amb els instru-ments i que et rebin amb un gran somriure”.

Les dificultats inhe-rents a la seva discapaci-tat s’atenuen per la il·lusió que els genera aquest espai d’esbarjo. “Observes aquell alumne amb grans dificultats de moviment que quan li poses l’instrument al seu abast no para de moure la mà per tocar; o aquell altre que seguint els colors que surten a l’ordi-nador arriba a tocar alguna petita cançó i veus la seva satisfacció pel que ha aconseguit”, afirma el fisioterapeuta, que no té cap dubte que “la correcta utilització d’eines adapta-des segons l’evolució de l’alumne ofereix la possi-bilitat de créixer com a persona”.

Programa adaptat El Makey Makey permet treballar diferents aspec-tes en funció de les neces-sitats de l’alumne: “Només cal imaginar l’activitat que vols treba-llar, quin material con-nector vols fer servir, la mida dels polsadors i la resposta que vols que doni l’ordinador a cada ordre que rebi”, sentencia Barnés. Per exemple, la lateralitat, la coordinació i la psicomotricitat es poden treballar situant de manera específica a l’espai els polsadors, i interaccionant amb mans, peus o altres parts del cos.

El Makey Makey no és un recurs tancat, sinó que ofereix una infinitat de variables, només cal pro-gramar-lo per assignar una resposta de l’ordina-dor a cada tecla. Des de l’EMEE Virolai confien que aquest recurs s’esten-gui: “La idea és seguir des-envolupant respostes per a les necessitats dels alumnes i compartir-ho amb tothom que ho necessiti”.

De fet, l’escola forma part del grup Baix Cost, en què diferents centres i particulars busquen solu-cions per a les famílies davant les mancances del mercat, recursos que sovint un mateix pot construir o aconseguir sense cap cost perquè se’n poden baixar els models de la xarxa, o perquè s’obtenen de manera gra-tuïta amb la fabricació de models lliures, adaptables individualment. La recerca de nous recursos és un dels pilars d’aquest centre, nascut el 1977 com a resposta a la demanda d’un grup de pares.e

MUSICOTERÀPIA. A l’EMEE Virolai han introduït mètodes revolucionaris per acostar la música als infants amb discapacitat.

L’Escola Municipal d’Educació Especial Virolai posa en marxa una iniciativa per fer accessible el món de la música als alumnes amb discapacitats

“L’objectiu és fer accessible a l’alumne tot allò a què per si sol no té accés”, diu Ricard Barnés

Amb la música treballen el ritme, la coordinació, l’atenció, l’oïda i les emocions

PUBLICITAT 7ara DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

c8 aracriatures DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016 ara

Criança

Els primers dies, cosa de tresMARC SERRANO I ÒSSUL FOTO: FRANCESC MELCION

Han sigut pares. Reben l’alta. Tor-nen a casa. El nadó és, per

entendre’ns, un fetus extrauterí: el seu benestar depèn, quasi del tot, de la dona de la qual s’acaba de desprendre, n’és un apèn-dix; sobretot, si ella vol i pot oferir-li lactància materna: per a l’alimenta-ció i la tranquil·litat del petit, tots dos es mantin-dran en contacte físic bona part del dia –i de la nit, sobretot si dormen ple-gats–. ¿Què hi pinta, però, el pare, en tot aquest pano-rama dels primers dies i mesos? Doncs molt: hi té un rol clau i actiu. No es tracta, només, que col·labori, que doni suport, que assisteixi mare i fill com un mer proveïdor extern, sinó que s’integri, des del minut u, en el nou engranatge familiar a tres bandes. Que en sigui un 33,3%. Els nervis pel nou ordre de coses, les escasses dues setmanes de permís, les visites que piquen a la porta i la paperassa, que sol recaure en ell, no hi ajuda-ran pas gaire, però es tracta que pugui començar a construir –a forjar–, també des del primer dia, el vincle amb la criatura.

La pràctica és més difí-cil, però la teoria és clara per a tothom qui tingui una concepció diguem-ne moderna de la paternitat, tot i que els pares que por-ten, sols, motxilla o cotxet encara topin, avui dia, amb algun comentari retrògrad o alguna mirada desde-nyosa. L’evidència fisiolò-gica –un home no pot donar el pit–, l’entorn social i la interacció limi-tada que permet el nounat, que quasi només menja i dorm, fan que no n’hi hagi prou amb força de voluntat i bona fe. Quan arribi el moment, el pare agrairà haver rebut pistes per assumir el seu nou paper –per no quedar fora de joc–

a través del curs prepart, del consell d’altres pares o de la formació pel seu compte; té, si més no, nou mesos per fer-se’n a la idea. No hi ha excuses, per a ells, per no implicar-se en la criança des del primerís-sim moment. Tothom ho agrairà, començant pel bebè; la mare se sentirà acompanyada davant del perill i el pare previndrà l’arraconament propi.

Sí que es pot no ser un satèl·lit del planeta mare-fill. Sí que es pot silenciar aquell que avisa els pares que, el primer any, no hi tenen res a fer, que el nen és de la mare. Mentida: “Protagonitzar, protago-nitzar, és complicat, per-què, esclar, la mare és qui pareix i la criatura és qui neix. Aleshores, el protago-nisme màxim és en com acompanyes tot aquest procés i en com et conver-teixes en pare”, explica Lucía Alcaraz, vocal per Barcelona de l’Associació Catalana de Llevadores. “Com més implicats estan els pares en la preparació al part i en l’acompanyament al naixement, més prota-gonistes són, després, de tot el procés”.

Qui ha de fer què? Bé, cada família és un món.

“Això és molt de cada pare-lla, però sí que és cert que el pare té un paper molt pro-tector del binomi mare-fill. Hi ha una part de l’emba-ràs que és extrauterina i en què el nen té les mateixes necessitats que a la panxa, però fora”, recorda Alca-raz. Des del primer dia, a part d’aquesta funció defensiva, el pare pot assu-mir, en exclusiva o gairebé, algunes atencions que el nadó necessita; si cal, a poc a poc, en la mesura que el petit vagi tolerant l’absèn-cia maternal. Les seves tas-ques, tantes com vulgui: canviar-li el bolquer, banyar-lo, fer-li massatges, adormir-lo, passejar-lo –així la mare respira i pot dutxar-se o descansar–, etc. L’home també pot alli-berar-la del tot d’altres tas-ques com les domèstiques, gestionar les visites... Si hi ha un germà gran, el pare s’hi haurà de dedicar com mai i, per sobre de tot, haurà de donar suport emocional a la mare: com-partir-hi els problemes. Impossible, quedar des-col·locat amb tanta feina!

En contacte A part de fer coses amb el nadó i per al nadó, una de les claus per començar a fer de pare des del principi de tot és passar temps al seu costat –mirar-lo, par-lar-li, cantar-li– i, sobretot, estar-hi en contacte: tocar-lo. Per començar, enganxar-se’l al pit asse-gut, ajagut o en moviment, amb motxilla o sense, “perquè la mare pugui tenir certa llibertat”. Alca-raz: “Quan un home té l’oportunitat de posar-se sota la samarreta el seu fill nounat pell amb pell, és especial, aquí comença la història de la paternitat: construeixes aquest vincle amb la criatura amb aquest contacte físic, des del primer moment”. I condiciona la relació paterno-filial futura: “És el que després pot afavorir la coresponsabilitat en les

Els pares reivindiquen el seu paper també en els primers dies de criança dels fills

Una fàbrica de parassos e A la sanitat pública, els pares escassegen a les classes prepart i, sobretot —la feina!—, postpart, centrades en les mares. Als llis-tats d’assistència cal afegir-hi els noms dels pares a mà. Des del 2011, el singular projecte ‘Canviem-ho’ de l’Ajuntament de Barcelona i l’ICS de la Generalitat ha format 23 grups de futurs pares impli-cats i coresponsables. Ja n’hi han passat 408 i, actualment, en tres ambulatoris, sis grups d’uns deu homes segueixen aquest programa: una sessió inicial, sis de grup i una de final al cap de sis mesos, quan els nens ja han nascut, sempre amb una llevadora i un psicòleg. El programa ‘Canviem-ho’ també atén pares durant el postpart o de manera individual. A tot Catalunya, quan?

IMPLICAT. El Josep s’ha volgut implicar des del primer moment en la criança de l’Emma, acompanyant en tot moment l’Eva, la mare.

9caracriaturesara DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

Famílies... parlem-ne

Sobreprotecció i independència

La sobreprotecció que es dóna a la canalla és un problema més dels adults que no pas infantil.

Els petits sovint demanen més ajuda de la que necessiten i sovint la reben fins i tot abans de demanar-la. Aques-ta predisposició de la suposada gene-rositat adulta no els permet plante-jar-se com podrien resoldre allò que els passa, situacions que no podran viure en clau de dificultat o en clau de risc abans de trobar la resposta.

Sort que no se’ns ha passat pel cap tenir la gestació a mida, perquè amb la quantitat de pors adultes que ens dominen potser no els deixaríem ni néixer per por que caiguessin o es re-fredessin! Segur que és exagerat això que dic, però hi ha un fons. El que és segur és que l’actitud de sobreprotec-ció aconsegueix espantar les criatu-res i això fa que els costi deixar el niu, que els espantin les dificultats, per-què sols se senten menys protegits i no saben com resoldre les situacions quotidianes que a casa estan tan ben resoltes que ni es valoren: la casa ca-lenta, plat a taula, cuina neta i la ro-ba a punt. I, per descomptat, sempre la persona adulta amatent i a punt de resoldre-ho tot i minimitzar els efec-tes de les dificultats.

El que potser no es veu és que créi-xer implica saber reflexionar de ma-nera individual, saber pensar i saber prendre decisions i, en molts mo-ments, ni tan sols tenir temps d’es-coltar altres opinions, demanar con-sell o recordar el que havien dit persones amb més experiència. En-cara que faci una mica de por, cal ti-rar endavant i actuar. Això implica fortalesa i per això cal haver tallat el cordó umbilical amb la família i ha-ver entrat en el món; saber espavilar-se de debò, més equipat que el nadó, encara que quedi la fragilitat que com-porta entrar en una etapa nova.

Perquè pugui haver-hi aquesta for-talesa cal que les persones adultes en-cetin, pel seu compte, aquesta etapa relativament difícil d’acostumar-se a no tenir ja la criatura; veure que no ens necessiten i que deixen un buit al niu que ens obre la incògnita de què farem ara. És un procés que afecta in-fants i adults, i en què cal desemmas-carar aquesta sobreprotecció vesti-da de generositat, perquè no amagui por a la solitud o excés de dependèn-cia. Seria un mal bagatge que no aprenguin a gestionar les dificultats amb què es trobin i amb què s’aniran trobant durant tota la vida.

M. Jesús Comellas

Maria Jesús Comellas és doctora en psicologia i pedagoga

Parlar, parlar, parlar e Mentre s’estrena el lli-gam pare-fill, cal tenir cura, com mai, del lli-gam pare (parella) - mare, que es ressent del canvi. Segons la lleva-dora, és normal que el nounat ompli, de sobte, “totes les esferes” de la vida de la mare: “Hi ha una tendència a bolcar-se en aquesta criatura que neix i a oblidar, una mica, tota la resta”. Toca parlar molt i “bus-car el moment de pare-lla encara que sembli impossible. Si no, que vingui un cangur un dia, i ni que sigui anar a sopar al bar de baix”. I posar-se al lloc de l’altre: “Als homes els costa, de vegades, entendre que quan arri-ben a casa la mare els posi el nadó a sobre i se’n vagi a banyar-se o dutxar-se. Cuidar un nadó tot el dia és una feinada física i emocio-nal”.

edats més grans”. Una altra bona idea per

al contacte pare-fill (i pare-mare-fill) és no desaparèi-xer durant la lactància. Parla l’experta: “Si la mare se sent estimada i contem-plada, i està bé, el bebè està, de retruc, fantàstic. I només el fet que la mare estigui alletant i vingui la parella, li doni un got d’aigua, li toqui l’esquena i li faci un minimassatge, és una passada. Es tradueix en una oxitocina que puja i unes endorfines que pugen cap al flux lacti”.

I un tercer (no pas últim) acte de comunió precoç de pares i fills: la meravella de compartir llit, un costum “molt segur” i “recomanat pels pedia-tres”, recorda la llevadora: “És fantàstic, el collit: no se m’acut cap altra manera de poder descansar tots tres”. Plaer, repòs i supervivèn-cia: “Els nens tan petits encara necessiten les cons-tants vitals dels pares allà a prop per regular bé totes les seves”. Alerta, però: prohibit collitar si s’és un gran obès o un gran fuma-dor, o si es consumeix alco-hol o substàncies psicoac-tives, que fan baixar el nivell d’alerta.

A part de formar-se i d’informar-se durant l’embaràs amb la parella per fer de pare al màxim quan toqui, Lucía Alcaraz recomana escoltar-se: “Hi ha una guia interior que li fem poc cas de vegades”. L’instint.

A quatre mans Josep Carreras i Eva Gua-rino, de Sabadell, són els pares de l’Emma, una pre-coç sòcia del Joventut de només tres mesos. Hi par-lem l’endemà de la festa de benvinguda de la menuda. Tot ho fan a quatre mans –o ara un, ara l’altre–, “menys una cosa”, òbviament. Ell rebobina: “El primer mes i mig vaig tenir la sort d’estar al costat de la dona i la nena, i, d’aquesta manera, com-partíem quasi tot el que fèiem, cosa que va fer-ho molt més fàcil”. La dona li recorda que, “al principi-principi”, només cuinava ell, que raona: “La nena estava mamant moltes hores al dia; això em per-metia estar lliure per poder fer l’endreça de la casa, les compres...” S’havien for-mat, però van improvisar. Ara, el paràs continua con-sagrat a la nena, però els dies feiners a partir de mitja tarda: “Hem pogut desen-volupar el paper de pare en una societat en què la cri-ança no és una feina exclu-siva de la mare”.

Tant el Josep com

l’Emma l’hi han posat fàcil, a l’Eva, amorosint la duresa d’un moment en què tot és nou per a tots. “És un exemple a seguir, el Josep”, assegura l’Eva, conscient que no tots els pares s’ho treballen tant. “Sense ell al costat, la lac-tància no l’hauríem tirat endavant, perquè va ser dura, a l’inici, i sort que hi era. Hem tingut moltes dificultats, però estant un al costat de l’altre les hem superat”. Sola, diu, hauria patit. La nena, per sort, els ha donat una guerra limi-tada: “Tot l’hi hem calmat amb el pit”. I els ha sortit dormilega: “Des de bastant al principi, hem dormit, almenys, tres hores segui-des”. Ja n’eren “sis, set” quan el Josep va tornar a la feina. Una benedicció: “Quan dorms a la nit, veus les coses d’una altra manera”.

El naixement d’una cri-atura no té un sol protago-nista (el nadó) ni dos (ell i la mare), sinó tres. Demos-trem-ho, pares.e

Com més implicats estan en la preparació al part, més protagonistes són després

c10 aracriatures DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016 ara

Infància

Encara es fa pipí al llit: què fem?

LÍDIA JUANMARTÍ FOTOS: MANOLO GARCIA / GETTY

El Pablo ara té vuit anys i es va fer pipí al llit gairebé cada nit fins als sis. La

seva mare, Lupe García, reconeix els maldecaps que se’n deriven, però assegura que cal actuar amb normalitat i no donar-hi més importàn-cia de la necessària. “Els pares patim perquè no se li escapi, sobretot quan dorm fora de casa, on ren-tar-lo, canviar-lo i netejar els llençols és més incò-mode i feixuc”, admet. “Però no serveix de res enfadar-te ni dramatitzar, ja que només aconseguei-xes fer sentir malament el teu fill per una situació que no pot controlar”, lamenta. La Lupe aconse-lla a altres famílies que “tinguin paciència, ja que un dia passa i després ja ni te’n recordes”.

Mullar el llit no es fa expressament. Ni és còmode per a ningú. No ho és per als pares, que tendeixen a preocupar-se i s’han de fer càrrec de les contrarietats que supo-sen els pipís incontrolats, però tampoc ho és per als fills, que volen fer-se grans i no poden. De vegades, l’entorn familiar i d’amics tampoc hi ajuda, ja que en alguns casos fan avergonyir la criatura o donen consells de bona fe als pares, que acaben per col·lapsar-se i sentir-se impotents. Què li passa al meu fill? ¿És normal que encara es faci pipí mentre dorm? Què podem fer? Superarem el tràngol?

Davant d’aquesta situ-ació, és important comp-tar amb el suport de pro-fessionals per tractar

cada cas segons les neces-sitats específiques. L’equip multidisciplinari del CAP Can Bou de Cas-telldefels explica què és l’enuresi nocturna i com es pot ajudar les famílies des de l’enfocament de la infermeria, la pediatria i la psicologia.

Enuresi nocturna “L’enuresi nocturna és l’eliminació d’orina per la nit de manera involuntà-ria en una edat en què s’espera que l’infant ja controli voluntàriament el pipí”, defineix Jaume Conejero, pediatre d’atenció primària a Cas-telldefels. “L’enuresi afecta un 16% dels nens de cinc anys, un 10% dels de sis i un 7,5% dels de deu. El percentatge va disminuint a mesura que avança l’edat, amb un per-centatge que va de l’1% al 3% fins als quinze anys”, explica Conejero. “Cada infant és diferent i no tots controlen l’esfínter a la mateixa edat”, afegeix la infermera del CAP Can

Bou Marta Calàbia. Així, “es considera que un infant té enuresi noc-turna quan cap als 5 anys encara se li escapa el pipí durant la nit. És en aquest moment que els pares poden consultar amb la infermera de referència per valorar la situació, ini-ciar un tractament o deri-var a l’especialista”, acon-sella Calàbia, que també és membre del Grup d’Atenció a la Infància i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya.

De fet, una de les eta-pes que més dubtes genera entre les famílies és la de la retirada dels bolquers. L’edat més fre-qüent per treure els bol-quers durant el dia és entre els 2 i els 3 anys, i normalment al cap d’uns mesos es pot retirar el bolquer de nit. “Els pares rebran el consell de treure els bolquers per part de la seva infermera a la revisió dels dos anys, però és la família qui ha de decidir quan és el moment idoni.

Com cal actuar si continuen mullant els llençols quan se suposa que ja haurien de tenir un control voluntari de l’orina

En aquests casos, cal adoptar una actitud positiva i carregar-se de paciència

De fet, el millor moment per treure el bolquer és quan el nen està preparat. El control d’esfínters s’adquireix de manera natural i els pares rebran senyals del seu fill per saber que ja toca”, explica Calàbia. I afegeix que “un bon moment també és a l’estiu, ja que es tracta d’un període de vacances, més tranquil i distès, en què els pares poden dedi-car-se més als fills. A més, el fet que els petits vagin nus o portin menys roba facilita el canvi de muda”.

En qualsevol cas, segons la infermera, “aquesta és una etapa que s’ha de viure amb natura-litat, en què no s’ha de castigar ni premiar aquest acte. Un consell per als pares és involucrar el fill perquè s’adoni de com funciona el procés. És important la comunica-ció, explicar-li en tot moment què està passant. També cal deixar que el petit esculli on vol iniciar el procés, a l’orinal o al vàter”, remarca Calàbia. “Si quan s’intenta retirar el bolquer no funciona, es pot tornar a posar i inten-tar-ho més endavant. El més important és no pres-

sionar el nen”, puntua-litza Calàbia.

Per què se li escapa? No hi ha raons clares que expliquin per què uns nens es fan pipí al llit i altres no, i això ha derivat en controvèrsies sobre les circumstàncies que s’hi relacionen. Des d’alguns sectors s’interpreta que hi ha una incapacitat per despertar-se, un son molt profund o un volum ele-vat d’orina durant la nit, ja sigui perquè el nen beu molt abans d’anar a dor-mir o perquè l’hormona que regula aquest volum no s’activa. També es con-sidera que hi ha altres fac-tors que hi poden influir, com el restrenyiment, els problemes a l’escola, un divorci, el dol o el naixe-ment d’un germà petit.

Per Jaume Conejero, pediatre del CAP Can Bou, són explicacions sense base científica. “Durant molts anys s’ha donat credibilitat a alguns mites sobre l’enuresi noc-turna com la por a la fos-cor, la necessitat de cridar l’atenció dels pares, la gelosia dels germans, o per una ingesta excessiva d’aigua a partir de certa

11caracriaturesara DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

La setena hora

Consellera d’Ensenyament

Benvinguda, honorable consellera, benvinguda i felicitats per haver de-cidit acceptar la responsabilitat de

posar les condicions perquè les escoles del nostre país puguin continuar treballant i millorant.

D’una consellera n’esperem consell. Ac-ció i consell. És un ofici humil, aquest de ser consellera d’Ensenyament –tot i que trobaríem més encertat que ho fos d’Edu-cació, per allò tan conegut de la tribu–, com ho és el de desitjar ser mestre. Des d’aques-ta humilitat compartida que ens fa evident que no ho sabem pas tot, ni de bon tros, ens permetem convertir-nos en consellers de la consellera i fer-li algunes recomanaci-ons que pensem que poden millorar la se-va acció política.

Aquí hi trobarà alguns consells que li po-den resultar útils per a la nova tasca que afronta:

Conegui el territori de manera directa. Li recomanem que surti del seu despatx i visiti centres educatius de tots els trams. Barregi’s amb la gent, dini a les escoles i es-colti amb atenció què li diuen les comuni-tats educatives.

Després caldrà que estigui disposada a assumir els riscos que comporta que els centres facin ús de la seva autonomia; no tingui por que la diversitat de models s’es-tengui i posi’s al costat dels centres per aju-dar-los a dissenyar els seus propis projec-tes i per avaluar la feina que fan, no només els resultats acadèmics que obtenen els alumnes.

Afavoreixi l’impuls de l’escola inclusi-va, aquella escola que és de tots i que con-sidera que poder-ne gaudir és fer realitat un dret dels infants.

Afavoreixi també la participació de les famílies –que cap estament monopolitzi la paraula–, ajudi a inscriure cada escola a la seva zona i potenciï plans de formació de centres i de zona.

Ajudi que la societat no associï millora educativa amb resultats de les proves de competències bàsiques. Els alumnes són molt més que els resultats finals d’uns exer-cicis malauradament encara massa cenyits a les capacitats relacionades amb els àm-bits lingüístic i matemàtic. Els nens i ne-nes i els joves també són dansa i color, mú-sica i ganes de col·laborar, treball en el medi i capacitat de conviure. D’aquests aprenen-tatges tan bàsics poca cosa en sabem.

Redueixi a l’expressió més mínima els famosos i temuts aplicatius. La vida esco-lar comença justament quan s’acaba la gra-ella d’observació. Gosem afirmar que jus-tament allò que és essencial queda a l’ull cec de la graella.

I no perdi l’humor, que bona falta li fa-rà, com a nosaltres.

Jaume Cela & Juli Palou

Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia

i educador

Consells i bons hàbits e1 Treure el bolquer quan el nen està preparat i en dóna senyals als pares. e2 Involucrar activament el nen perquè es faci res-ponsable del seu pipí. e3 Mantenir una actitud positiva i pacient amb el nen. e4 No dramatitzar ni preo-cupar-se excessivament. e5 Tractar la situació amb normalitat. e6 Evitar culpabilitzar el fill, renyar-lo o ridiculitzar-lo. e7 Fer pipí abans d’anar a dormir i tot just llevar-se. e8 No reduir la quantitat d’aigua, però acostu-mar-lo a beure’n menys al vespre. e9 Consultar amb la infermera o el pediatre si als 5 anys el nen segueix mullant el llit. e10 En cas que sigui neces-sari, recórrer a tracta-ments recomanats per l’especialista.

tre remarca que “l’enuresi no és un trastorn heredi-tari, simplement hi ha una predisposició si un o els dos progenitors han presentat en la seva infàn-cia episodis enurètics”. La família del Pablo n’és un exemple, ja que el seu pare també mullava els llençols: fins als 13 anys. En aquests casos, el que cal evitar és estigmatit-zar la família. “Actual-ment, ha disminuït el nombre de famílies que amaguen aquesta proble-màtica. Com que consul-ten abans els professio-nals, hi ha menys criatures en edats avan-çades amb enuresi noc-turna”, diu la psicòloga.

Iniciar un tractament La majoria d’infants dei-xen de fer-se pipí al llit espontàniament amb el temps, però alguns neces-siten algun tipus de trac-tament per ajudar-los. “Hi ha discrepàncies sobre l’edat d’inici d’un tractament. Alguns autors aconsellen comen-çar a partir dels cinc anys, i altres marquen l’inici del tractament als vuit. Una bona edat pot ser a partir del sis anys, sobretot quan

el nen està en condicions d’entendre la situació que se li planteja”, explica Jaume Conejero. “La pri-mera consulta s’ha de fer al pediatre per valorar si hi ha una causa orgànica o no i, a partir d’aquí, es pot orientar la família sobre el tractament a seguir”, explica la psicòloga Maria Àngels Horta.

Hi ha tres tipus de tractaments que es poden utilitzar, sols o combi-nats, i és l’especialista qui triarà el més adequat i el més útil en cada cas: l’alarma d’enuresi, la des-mopressina o la teràpia psicològica. L’alarma, coneguda com a pipí-stop, és un dispositiu que emet un senyal acústic quan detecta les primeres gotes d’orina. Ensenya l’infant a respondre a les sensacions de la bufeta però és un tractament llarg i demana força col·laboració i esforç. La desmopressina és un medicament que dismi-nueix la producció d’orina durant la nit. És un mètode més ràpid però té recaigudes quan s’atura el tractament. A més, “hi ha alguns efectes secundaris i s’ha d’anar

SUPORT. L’equip multidisciplinari del CAP Can Bou de Castelldefels ajuda les famílies a afrontar

l’enuresi nocturna dels fills amb la feina d’infermeres, pediatres i psicòlegs.

amb compte a l’hora d’utilitzar-los en pacients afectats per patologia renal i hepàtica”, diu Conejero.

Com a alternativa al tractament farmacològic, hi ha les teràpies conduc-tuals, que “moltes vega-des funcionen, si es té perseverança”, puntua-litza el pediatre. De fet, per iniciar la teràpia es recomana que la família, i sobretot el fill, estiguin motivats. “És important assessorar els pares per-què evitin els càstigs i l’empipament, que no facin sentir culpable el nen i que mostrin com-prensió. I també orientar el fill amb bons hàbits i animar-lo perquè adopti un paper actiu”, aconsella Horta. “En determinats casos, també s’aconsella el tractament psicotera-pèutic amb l’infant o la família per treballar la causa, ja que de vegades es corre el risc que no s’hagin detectat les deri-vades psicològiques i es tracti el símptoma de manera aïllada, i això pot provocar que la causa aparegui d’una altra forma”, conclou la psicòloga.e

hora de la tarda o nit, però no estan comprovats”. En canvi, Maria Àngels Horta, psicòloga del mateix centre d’atenció primària, argumenta que “les ansietats, les preocu-pacions o les angoixes que no es gestionen bé, moltes vegades es mostren a tra-vés del cos, és a dir, se somatitzen, i en els nens encara és més freqüent. Per tant, podríem dir que alguns infants expressen el seu malestar a través de fer-se pipí al llit”.

El que sí que està docu-mentat és que és més fre-qüent en nens que en nenes a causa dels dife-rents ritmes de madura-ció, i que en els casos en què alguns dels pares o germans han estat enurè-tics, es repeteix el patró. “La prevalença és d’1,5 per 2 vegades que afecta més en nens que en nenes, independentment dels criteris que s’esta-bleixin per al seu diagnòs-tic. Això passa durant tota la infància i es pot obser-var també en l’adolescèn-cia, tot i que aquesta desi-gualtat tendeix a disminuir entre els 8-10 anys”, explica Conejero. En qualsevol cas, el pedia-

c12 aracriatures DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016 ara

Històries

Paraules que emocionen PALOMA A. USÓ FOTOS: PERE VIRGILI

Ha sigut un cap de setmana ple de paraules que emo-cionen, especial-

ment quan s’han unit a altres arts. En la seva 6a edició el festival Flic s’ha consolidat a Barcelona com a l’epicentre de la literatura infantil i familiar als espais del CCCB i del Macba i ha aplegat més de 4.000 per-sones en un dia i mig de programació. La majoria dels assistents eren avis, pares i criatures de totes les edats, amb ganes de passar-ho bé i descobrir els tresors ocults plens de valuoses lle-tres i creativitat.

Aquest festival ha aug-mentat la seva participa-ció respecte a l’any passat i ha batut el rècord dels 8.871 assistents en les acti-vitats organitzades des del 20 de desembre del 2015: la Festa de la Literatura per a Famílies (4.125), el Cicle de Cinema Familiar (1.989), el Flic Escolar (2.328), el Network Flic d’Escoles d’Il·lustració (229); i el programa Cap nen sense cultura ha bene-ficiat 200 infants de famí-lies amb pocs recursos.

La directora del Flic Festival, Magalí Homs, es mostra molt satisfeta de la participació d’aquesta edi-ció. Explica que “les pro-postes amb més demanda durant el cap de setmana

per la innovació i l’experi-mentació en els diversos formats, a més de la com-plicitat d’un públic entre-gat i en total sintonia amb la filosofia del festival”.

La Joana Rius n’és un bon exemple. Hi ha anat dissabte amb els seus dos fills, Joan i Dídac. Destaca “l’ambient relaxat que s’hi respira i la bona organit-zació, que té molt en compte les necessitats dels nens, un fet fonamen-tal per als que ens agrada portar els fills a tot arreu”. Aquesta mare assegura que amb els espectacles que van veure “es pot viure la literatura d’una altra manera, amb molta

alegria. Ajuda els nens a entrar en la lectura des de diferents disciplines, com l’art o la música, i sempre d’una manera divertida”. Uns altres pares, l’Alba i el Guillem, van acompa-nyats dels seus fills de 8 i 6 anys. Han baixat expres-sament d’Osona per visi-tar el festival. “El vam des-cobrir fa dos anys i ens va encantar. Des de llavors no ens n’hem perdut cap edició perquè és una gran oportunitat per conèixer tota mena de contes i his-tòries d’arreu del món i de gaudir de molta creativitat i un bon disseny. Els nens s’ho passen molt bé i nos-altres també”, asseguren feliços. Han aprofitat el dia per fer una mica de turisme pel casc antic de Barcelona, escenari de moltes joies literàries.

Per a tots els públics El Flic és un festival per a tots els públics. Un exem-ple clar és l’espectacle de Roser Ros Peuitoc, amb ple absolut en totes les sessi-ons i una de les propostes més aclamades per les famílies amb infants de 0 a 3 anys. També ha destacat l’Espai Kit i La impressora humana, amb il·lustradors que participaven al Net-work Flic d’Escoles d’Il·lustració i alumnes de les Escoles d’Escriptura. Un altre dels plats forts ha sigut l’estrena a Barcelona

Més de 4.000 persones assisteixen a Barcelona al Flic Festival, al CCCB i al Macba, per gaudir de la literatura i les arts

“Al Flic s’hi pot viure la literatura amb molta alegria”, diu la Joana, mare de 2 fills

La redactora de l’ARA Sílvia Marimon va conduir un taller de periodisme

d’El silenci d’Hamelin amb Farrés Brothers i Cia, i el nou format Explica’m una pel·li, amb el periodista Roger de Gràcia.

Taller de periodisme La redactora de la secció de Cultura de l’ARA Sílvia Marimon ha coordinat un taller de periodisme per a un grup d’infants curiosos i amb moltes ganes d’obte-nir respostes. Equipats amb un bloc de notes, bolí-grafs i càmeres de fotos, l’Aina, de 7 anys, i la Jana, de 10, han tingut l’oportu-nitat de fer de periodistes. Han fet una ruta pel CCCB per conèixer els gustos dels assistents i tastar

Network Flic d’Escoles d’Il·lustració Innovació i oportunitats e El Network és una xarxa que ofereix a les escoles parti-cipants un marc de treball per a la professionalització dels alumnes, així com una vinculació amb un projecte exigent que promou productes culturals innovadors, a través de les arts, per a un públic familiar i professional. En aquesta edició, el Network ha comptat amb la parti-cipació de 229 alumnes de 8 escoles d’il·lustració de l’estat espanyol. Enguany, el suport per il·lustrar eren unes vambes Victoria i, d’entre les propostes rebudes, un jurat professional n’ha seleccionat 37 que configu-ren l’exposició Geografías de cordón i que es pot veure en el Flic Festival, Festa de la Literatura per Famílies (Barcelona), el Flic Festival Madrid (5, 12 i 13 de febrer) i en la Jornada Flic Professional (Barcelona, 18, 19 i 20 de febrer). Finalitzada la programació del Flic, durant un any serà itinerant i voltarà per tot l’Estat.

l’ambient i les activitats que s’hi couen.

Marimon els ha ense-nyat que “un periodista sempre ha de preguntar i ha de conèixer totes les versions del que passa”. Les nenes, molt engresca-des, han interrogat els il·lustradors sobre què els agrada dibuixar, els orga-nitzadors sobre com fun-ciona un tangram gegant... L’Aina ha reconegut que “si fos periodista, ho seria de teatre, ja que m’encanta”. A la Jana el que més li ha agradat del Flic ha sigut La impres-sora humana. “Molt impressionant”, va dir. e

LLETRES I JOC. L’escriptora Anna Manso va conduir, amb gran èxit, el taller Pòquer literari, un espai de creació per jugar amb la literatura.

passat han sigut Hamaques que il·lustren, en què els nens, penjats d’unes hama-ques de tela, pintaven en uns grans fulls que tenien a sota; els contes amb el japonès Yoshihira Hioki; els 100.000 passages; el Pòquer literari amb els escriptors Anna Manso, Màrius Serra i Bel Olid, i El concert de les paraules, amb el poeta Josep Pedrals al capdavant d’una ins-tal·lació interactiva d’il·lus-tració amb la veu.

Homs té clar que el Flic s’ha consolidat com un referent entre els amants de la literatura “gràcies a una programació d’alt nivell i una aposta clara

13caracriaturesara DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

Recursos per a les escoles Art i literatura e Un altre dels objectius del Flic Festival és oferir recursos als centres escolars per promoure la literatura i el foment de les arts entre els més petits. Per aquest motiu, aquest any ha presentat una proposta per a les diverses etapes curriculars. e Així, per a l’etapa d’infantil han proposat Peuitoc, amb Roser Ros; per a primària, El silenci d’Hamelin, amb Farrés Brothers i Cia. i El con-cert de les paraules, amb Tantàgora; i per als cur-sos de secundària, Explica’m una pel·li, amb Roger de Gràcia. e En aquesta sisena edició del festival, un total de 2.328 alumnes d’escoles i instituts de l’Àrea Metropolitana de Barce-lona s’han acostat fins al CCCB per gaudir de la programació del Flic Festival per al públic escolar.

PROPOSTA. La redactora de la secció de Cultura de l’ARA Sílvia Marimon va coordinar un taller de periodisme per a un grup d’infants curiosos i amb moltes ganes d’obtenir respostes.

c14 aracriatures DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016 ara

On és la pluja? TEXTOS: CRISTINA SERRET IL·LUSTRACIONS: MARTA CAYUELA

Aquest mes de gener s’ha batut un rècord a Catalunya: més de 85 dies seguits sense ploure a Barcelona i les comarques que l’envolten. Catalunya està vivint un episodi de

sequera o és un fet normal? Tot seguit t’ho expliquem.

kidsara

Hi ha sequera, a Catalunya? Sí, però no a tot arreu. Agafa un mapa de Catalunya i busca el Pi-rineu Occidental. És a dir, les comarques de l’Alt Urgell, l’Alta Ri-bagorça, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran. Allà ha anat nevant i plovent. En canvi, a les comarques del prelitoral i el litoral central, les que envolten Barcelona, sí que estan vivint una sequera molt perllongada.

És una sequera de rècord? I tant! En aquestes comarques fa gairebé tres mesos en què cap dia ha plogut almenys 1 mil·límetre. Això és molt de temps. A la ciutat de Barcelona això no passava des de l’any 1928!

Com es mesura la pluja? Amb un instrument anomenat pluviòmetre. Les unitats de me-sura són el mil·límetre o el litre per metre quadrat. Els meteorò-legs asseguren que, perquè les plantes puguin nodrir-se de la pluja, cal que caiguin almenys entre 1 i 5 mil·límetres. En cas con-trari es diu que hi ha sequera pluviomètrica.

És normal que no plogui? En part, sí. Catalunya té un clima mediterrani, que és molt ir-regular: hi ha anys plujosos i anys molt secs. El que està pas-sant ara ja havia passat abans. El problema és que aquests pe-ríodes de sequera potser seran cada cop més freqüents, a causa de l’escalfament global. Dit d’una altra manera, és un fenomen natural, però podria anar a més, i llavors podria convertir-se en un problema.

Vocabulary

Weather: temps, clima

Oldest: més antic Data: dades

Rainiest: més plujosos Country: país

Autumn: tardor Places: llocs

Spring: primavera

The rainiest months in Catalonia Catalonia has a very varied climate. In most of the country it

rains a lot in the autumn. However, in some areas of the Pyrenees it rains more in the summer, and in some places

around Lleida, it rains more in the spring.

15caracriaturesara DISSABTE, 6 DE FEBRER DEL 2016

Amb la col·laboració de Marc Prohom, cap de l’àrea de climatologia del Servei

Meteorològic de Catalunya

La pluja arribarà amb la primavera? Les prediccions no són gaire optimistes... Sembla que la seque-ra s’allargarà encara uns mesos. Però caldrà esperar a veure què passa: les previsions no són 100% segures.

Ens podem quedar sense aigua per beure? No cal patir, perquè això no passarà. Els embassaments que hi ha a Catalunya encara tenen bons nivells d’aigua, i amb el des-glaç a la primavera es reompliran una mica.

Què passarà si no plou? El principal problema de la falta de pluja és que els conreus i els boscos es poden quedar secs. Això vol dir que les collites pot-ser seran més minses. I si els boscos estan secs, augmenta el risc d’incendis a l’estiu.

Collecting data Fabra Observatory is the oldest in

Catalonia. It has been collecting weather data since 1913.