1.995 / Nº 10 - II MAMPRESA / OCTUBRE Donatiu: 250 Pts.

OCTUBRE - 1995

SUMARI

SI VOLS COL.LABORAR AMB UNARTICLE, TREBALL O ENVIAR-NOSQUALSEVOL CARTA O SUGERÈNCIA,POTS DIRIGIR-HO A:

CENTRE CULTURAL CASTELLUTAPARTAT Nº 42 - CASTALLA

LA REDACCIÓ DE LA FINESTRETANECESSITA UNA O MÉS PERSONES QUES'ENCARRGUEN DE REDACTAR UNASECCIÓ D'INFORMACIÓ LOCAL.

PARÈNTESI

Les opinions expressadesals articles signats sónresponsabilitat dels seusautors i la Direcció de laRevista no és responsableni està obligada a compar-tir les opinions dels textosliteraris lliurement ex-pressats.La redacció es reserva eldret a no tornar, als seusautors, les col.laboracionsrebudes.

D. LEGAL: A-959-1991

TIRADA: 300 EXEMPLARS

AMB EL PATROCINI DE LA CONSELLERIA DECULTURA DE LA GENERALITAT VALENCIANA.

c�e�n�t�r�e�

c�u

�l�t

�u�r�a �l � c �a

�s�t

�e�l

�l�u

�t�

EDITORIAL

EDITORIAL ................. 1

ENTREVISTAA VLADIMIR CRUZ

(Fina - Laver) ................. 2

SOCIETATANÀLISI ÈTIQUE DE PER QUÈ...

(Raimon Montero) ................. 5

EL CONCERT DEL MIG ANY

(Àvlis) ................. 7

SOBRE LA DECLARACIÓ D'ESPAIS NAURALS ...

(Calor Mª Mansanet Terol) ................. 8

EL CAMÍ DE "SANTIAGO" ...

(Pilar Durà Carbonell) ................. 10

APROXIMACIONS TEÒRIQUES ...

(Carlos Montalvo) ................. 11

CULTURAUN POCO DE BLASFEMIA

(Frank Abel Dopico) ................. 13

EN LA MORT DE M. CIORAN

(Josep Ll. Rico i Verdú) ................. 15

LITERATURACOMENTARI DE LLIBRES ................. 16

POESIADESNUDA

(Roque Dalton) ................. 18

EDITA:CENTRE CULTURALCASTELLUT -CASTALLA-

PORTADA:ANÒNIM DEL S. XXI

IMPRIMEIX:GRAFISTEC, S.C.V.L.

Després d´un parèntesi potser massa llarg, “La finestre-ta” ix de nou, no sense empenta.

Si fem un repàs al que han estat aquests mesostranscorreguts, hem de destacar els actes de reivindicaciónacionalista organitzats pel “Bloc de Progrés Jaume I”. Volíemfrenar la dreta. No ha estat possible, però ben segur queaquesta ha pres nota que no deu jugar amb els sentimentsd´una gran part de la població, que no pot jugar amb laidentitat del poble valencià.

Sembla que avançar, amb aquesta conjuntura, hotenim prou difícil, però esperem que el partit en el poderrespecte la nostra llengua i cultura, almenys per no recular aposicions cavernícoles.

A nivell local, i dins l´àmbit de la cultura, no podemestar-nos de comentar l´èxit aconseguit pel “I Simposi EnricValor”. Sens dubte ha estat una activitat rellevant, i que hadonat al C.C.C. la categoria i el prestigi que es mereix.

I ara a encetar la nova temporada cultural, ambconferències, excursions, recitals, etc. I, com no, algun núme-ro de “La finestreta”, com aquest que ara us convidem a llegir.

FES-TE'N SOCI

ENTREVISTA

•2•

Vladimir Cruz, nascut a Santa Clara (Cuba) el l965, és un granactor, conegut a nivell internacional per la seua destacadaintervenció en la pel.lícula “Fresa y chocolate” (nominada al òscara la millor pel.lícula estrangera, ós de plata en el Festival de Berlíni premi Goya a la millor pel.lícula de parla hispana), estrenada aEspanya l´any passat.

La seua amistat amb el nostre amic, el poeta i professorde teatre Frank A. Dopico (nascut també a Santa Clara), l´ha dutací a Castalla el dia de hui (l6-7-95). Aprofitem aquesta oportunitatper entrevistar-lo, ja que es tracta d´un dels joves valors delcinema a nivell mundial.

Les poques hores compartides al seu costat ens revelenque ens trobem davant una persona d´una qualitat humanaexcepcional, cosa que ve a confirmar la present entrevista.

Vladimir, ¿Qué es lo que te ha traído a tierrasVladimir, ¿Qué es lo que te ha traído a tierrasVladimir, ¿Qué es lo que te ha traído a tierrasVladimir, ¿Qué es lo que te ha traído a tierrasVladimir, ¿Qué es lo que te ha traído a tierrasvalencianasvalencianasvalencianasvalencianasvalencianas?

Bueno, estoy en España desde hace mes y medio, máso menos. Vine a hacer un espectáculo teatral en Madrid ycon la intención de permanecer más tiempo, ya que cuandoestuve en enero, por los premios Goya, me quedé conmuchas ganas de estar un poco más. Me siento muy bien,muy cómodo, en España, es un pais muy afín, muy cercano.Estando aquí me han surgido algunas propuestas de traba-jo. Tengo la intención de estar aquí hasta octubre, más omenos, fecha en la que he de regresar a Cuba para rodaruna película, y entretanto quiero combinar el trabajo acácon la actividad de conocer el pais, de hacer algo de turismo.Hace como tres semanas estuve en Murcia, haciendo unespectáculo teatral en el que comparto el protagonismo conun trovador cubano que se llama Polito Ibáñez. Luego meinvitaron a un festival de cine que se realiza en Alfàs del Pi,aquí cerca, como jurado en el concurso de cortometrajes.Acepté con mucho gusto, ya que esto me ha permitidoenterarme de lo que se está haciendo en el cine español másjoven, en los cortometrajes. Tenía mucho interés en conocerel Mediterráneo. Después de estar mes y medio en Madrid,para mí llegar a Alfàs y llegar a la costa valenciana fue dealguna manera como regresar a mi propio ámbito.

¿No conocías el Mediterráneo?¿No conocías el Mediterráneo?¿No conocías el Mediterráneo?¿No conocías el Mediterráneo?¿No conocías el Mediterráneo?

Nunca lo había visto. Lo conocía como concepto, por elarte, por canciones como la de Serrat......El Mediterráneo ytodo lo que lo rodea son signos fundamentales de la culturaoccidental, de mi cultura, y entonces estoy feliz de estar acápor eso.

Me dices que el motivo de estar por estas tierras Me dices que el motivo de estar por estas tierras Me dices que el motivo de estar por estas tierras Me dices que el motivo de estar por estas tierras Me dices que el motivo de estar por estas tierrases el de ser jurado en eles el de ser jurado en eles el de ser jurado en eles el de ser jurado en eles el de ser jurado en el Festival de Alfàs del Pi. YaFestival de Alfàs del Pi. YaFestival de Alfàs del Pi. YaFestival de Alfàs del Pi. YaFestival de Alfàs del Pi. Yaque has hablado de ello, me gustaría que nosque has hablado de ello, me gustaría que nosque has hablado de ello, me gustaría que nosque has hablado de ello, me gustaría que nosque has hablado de ello, me gustaría que noscontarascontarascontarascontarascontaras algo del festival.¿Qué impresión te haalgo del festival.¿Qué impresión te haalgo del festival.¿Qué impresión te haalgo del festival.¿Qué impresión te haalgo del festival.¿Qué impresión te hadado?dado?dado?dado?dado?

En este festival, en la sección de competencia solamentecompiten cortos. Hay una preselección que hace la comi-sión organizadora. En este caso se presentaron más deochenta cortos, de ellos fueron preseleccionados veintiséis,que fueron los que pasaron al jurado. Hay varias secciones

en el festival. En la sección llamada “Actual” se hace unamuestra de películas de reciente estreno en España. Hayotra sección que se llama “Golfa”, que muestra películas másjóvenes, óperas primas. Otra sección se llama “Versiónoriginal”, y ofrece las películas de esta manera. El festival meparece bastante completo. Es un festival todavía bastantedoméstico, con pocas películas, pero al mismo tiempo tienesu ritual, su encanto, y es muy intenso. Además estábastante apoyado por personalidades del cine español, ycreo que tiene mucho sentido y mucho futuro. Yo, graciasa “Fresa y chocolate”, he estado últimamente visitandomuchos festivales de cine y hay muchos que, lamentable-mente, son muy fríos, otros, no tan grandes, son muypretenciosos. Pero éste me ha parecido muy bien, haymucho entusiasmo, hay una organización excelente. Porotro lado es muy agradable para el que llega, porque es unlugar privilegiado por la naturaleza, con unas playas mara-villosas, con un pueblo muy agradable, con gente muysimpática. Sobre todo, uno se la pasa muy bien.

Creo que has dicho que vas a permanecer enCreo que has dicho que vas a permanecer enCreo que has dicho que vas a permanecer enCreo que has dicho que vas a permanecer enCreo que has dicho que vas a permanecer enEspaña hasta octubre, ¿noEspaña hasta octubre, ¿noEspaña hasta octubre, ¿noEspaña hasta octubre, ¿noEspaña hasta octubre, ¿no es así?es así?es así?es así?es así?

Bueno, tengo que regresar a Cuba a mitad de septiem-bre, más o menos, por una película que tengo firmada pararodar en octubre. De paso te digo que es una comedia quese va a llamar “Un paraiso bajo las estrellas”. Entonces mipermanencia aquí depende un poco de las fechas para elrodaje de las series de televisión que voy a hacer, quetodavía están un poco precisándose.

También has dicho que habías estado anterior-También has dicho que habías estado anterior-También has dicho que habías estado anterior-También has dicho que habías estado anterior-También has dicho que habías estado anterior-mente en España.mente en España.mente en España.mente en España.mente en España.

Sí, pero la primera vez que pisé tierra española fue enSan Sebastián. Estaba en un festival de cine en Francia, enBiarritz, y tenía un interés grandísimo en conocer España.Estando en Francia manifesté mi interés en cruzar la frontera, y la primera vez que llegué a España fue de forma ilegal,sin visa, pasando la frontera sin documentos, cosa que paramí fue emocionante, porque para un cubano el concepto defrontera es muy diferente al vuestro, le parece algo lejanísimo,imposible. Llegar a una ciudad como San Sebastián fueimpresionante. Me felicito de haber llegado allí, me encantóla ciudad, me gustó mucho el ambiente, muy diferente al delresto de los paises de Europa que he conocido.

Bueno, pero esta visita fue de un solo día. Luego me fuiy regresé en enero a Madrid, cuando la entrega de lospremios Goya. Fue una semana muy intensa, conocí amuchísima gente. He tenido la suerte de hacer muy buenosamigos aquí. La vida de España me agrada enormemente ypor eso tenía tanto interés en regresar. Y es lo que he hechoahora.

Hablemos de la película que te ha lanzado aHablemos de la película que te ha lanzado aHablemos de la película que te ha lanzado aHablemos de la película que te ha lanzado aHablemos de la película que te ha lanzado anivel internacional dentro delnivel internacional dentro delnivel internacional dentro delnivel internacional dentro delnivel internacional dentro del cine. “Fresa ycine. “Fresa ycine. “Fresa ycine. “Fresa ycine. “Fresa ychocolate” es una película que cuenta las difícileschocolate” es una película que cuenta las difícileschocolate” es una película que cuenta las difícileschocolate” es una película que cuenta las difícileschocolate” es una película que cuenta las difícilesrelaciones, en Larelaciones, en Larelaciones, en Larelaciones, en Larelaciones, en La Habana de los noventa, entre unHabana de los noventa, entre unHabana de los noventa, entre unHabana de los noventa, entre unHabana de los noventa, entre unhomosexual y el joven al que ama (éste último,homosexual y el joven al que ama (éste último,homosexual y el joven al que ama (éste último,homosexual y el joven al que ama (éste último,homosexual y el joven al que ama (éste último,llamado David, interpretado por ti). Está basada enllamado David, interpretado por ti). Está basada enllamado David, interpretado por ti). Está basada enllamado David, interpretado por ti). Está basada enllamado David, interpretado por ti). Está basada enun relato de Senel Paz titulado“El bosque, el lobo yun relato de Senel Paz titulado“El bosque, el lobo yun relato de Senel Paz titulado“El bosque, el lobo yun relato de Senel Paz titulado“El bosque, el lobo yun relato de Senel Paz titulado“El bosque, el lobo y

A VLADIMIR CRUZ - Actor

OCTUBRE - 1995

•3•

ENTREVISTA

el hombre nuevo”. Esta película ha significadoel hombre nuevo”. Esta película ha significadoel hombre nuevo”. Esta película ha significadoel hombre nuevo”. Esta película ha significadoel hombre nuevo”. Esta película ha significadomucho en tumucho en tumucho en tumucho en tumucho en tu

carrera, le debes mucho ¿no es verdad?carrera, le debes mucho ¿no es verdad?carrera, le debes mucho ¿no es verdad?carrera, le debes mucho ¿no es verdad?carrera, le debes mucho ¿no es verdad?

Sí, en principio uno se resiste a pensar que una solapelícula va a definir tu carrera profesional, pero sería undesagradecido si dijera que no ha sido así. Me molestabaporque yo, sobre todo, soy actor de teatro, llevo trabajandoen el teatro en Cuba por lo menos desde hace siete años,desde que me gradué. Y de pronto, por hacer un trabajo enuna película, alcanzas lo que no has alcanzado en muchosaños de trabajo obstinado. Pero el alcance del cine esmucho mayor que el del teatro, y esta película, por suerte,ha tenido una trayectoria internacional de mucho éxito, enfestivales, en estrenos. A mí me ha abierto muchas puertasy me ha hecho entrar por una puerta muy bonita y muygrande en el maravilloso mundo del cine.

En principio, para mí era superimportante trabajar en lapelícula, porque el director es el director de cine másimportante de Cuba. El guión era excelente. Y los personajesme parecían de una gran riqueza. Era una gran oportuni-dad para cualquier actor.

Sabemos que la situación en Cuba es difícil, meSabemos que la situación en Cuba es difícil, meSabemos que la situación en Cuba es difícil, meSabemos que la situación en Cuba es difícil, meSabemos que la situación en Cuba es difícil, meimagino que la crisis habrá llegado al cine enimagino que la crisis habrá llegado al cine enimagino que la crisis habrá llegado al cine enimagino que la crisis habrá llegado al cine enimagino que la crisis habrá llegado al cine enconcreto y a la cultura en general, ¿no es así ?concreto y a la cultura en general, ¿no es así ?concreto y a la cultura en general, ¿no es así ?concreto y a la cultura en general, ¿no es así ?concreto y a la cultura en general, ¿no es así ?

El cine siempre ha sido una industria muy cara, no sólopara Cuba sino para el resto de los paises. Es un lujo, sobretodo, para la mayoría de los paises latinoamericanos. En lamayor época de desarrollo del cine cubano se hicieron nomás de diez o doce largometrajes al año. En estos momen-tos, en que la crisis afecta mucho al cine, se están haciendodos o tres películas al año. En España, por ejemplo, estánsaliendo más de setenta películas al año. El teatro se adaptamucho más a una situación de crisis. En Cuba está siendouna alternativa al cine y la televisión, porque no hay dinero.Se hace teatro en las plazas, sin ningún recurso. Se haceteatro a partir de un concepto muy primario. A mi me gustarecordar la idea de Lope de Vega de que el teatro se puedehacer con cuatro tablas y dos pasiones. Pero a veces nisiquiera encontramos las cuatro tablas y tenemos queconformarnos con las dos pasiones. Por suerte, muchasveces hay más de dos pasiones.

¿Y en el ámbito cultural en general?¿Y en el ámbito cultural en general?¿Y en el ámbito cultural en general?¿Y en el ámbito cultural en general?¿Y en el ámbito cultural en general?

En cada manifestación del arte el drama es diferente ysiempre duro. Los escritores se encuentran con que no haypapel para editar sus libros. Cuando se dice,en general, quehay carencias elementales en Cuba, la gente no se imaginaa dónde pueden llegar. En cuanto a la prensa, a mí meparece un lujo ver los periódicos de aquí, en Cuba hay unpar de diarios que tienen sólo dos hojas porque no haypapel. En el caso de las artes plásticas igual, no haymateriales, no hay nada. Y además está el problema concep-tual, en medio de una realidad tan convulsa y tan complejaes difícil afirmarse, es difícil saber qué defender.

Un poco al hilo de lo que acabas de decir ¿creesUn poco al hilo de lo que acabas de decir ¿creesUn poco al hilo de lo que acabas de decir ¿creesUn poco al hilo de lo que acabas de decir ¿creesUn poco al hilo de lo que acabas de decir ¿creesque la crisis está afectando también a las ideas, oque la crisis está afectando también a las ideas, oque la crisis está afectando también a las ideas, oque la crisis está afectando también a las ideas, oque la crisis está afectando también a las ideas, o

digamos que en el ámbito de la creación sí que haydigamos que en el ámbito de la creación sí que haydigamos que en el ámbito de la creación sí que haydigamos que en el ámbito de la creación sí que haydigamos que en el ámbito de la creación sí que hayideas?ideas?ideas?ideas?ideas?

En Cuba hay mucha gente que cree en las utopías, enel idel. El conflicto justamente empieza cuando tienes queenfrentar tus convicciones con la realidad cotidiana. Es muydifícil mantener ideologías, mantener concepos, mantenerideales, cuando no tienes nada que llevarte a la boca. Yocreo que el tema de las ideas es el más complejo, el más difícilde solucionar. En el tema de las ideas es muy difícil ubicarsey el atista que tenga un mínimo de sensibilidad y que asumasu responsabilidad con cierta conciencia, realmente tieneun conflicto grande, y es mi caso. De hecho muchas vecesme cuestiono mi profesión, y me pregunto qué hago yorepresentando una obra de Shakespeare, cuando tengoproblemas que me asaltan, sobre todo los problemas de migente, de la gente de mi pueblo, que está viviendo unaépoca superconvulsa y que están teniendo que luchar cadadía para sobrevivir.

Siguiendo con el tema de tu país. ¿Que te haceSiguiendo con el tema de tu país. ¿Que te haceSiguiendo con el tema de tu país. ¿Que te haceSiguiendo con el tema de tu país. ¿Que te haceSiguiendo con el tema de tu país. ¿Que te hacepermanecer allí, teniendo facilidades, como tienenpermanecer allí, teniendo facilidades, como tienenpermanecer allí, teniendo facilidades, como tienenpermanecer allí, teniendo facilidades, como tienenpermanecer allí, teniendo facilidades, como tienenpocos, para establecerte en países más prósperos ypocos, para establecerte en países más prósperos ypocos, para establecerte en países más prósperos ypocos, para establecerte en países más prósperos ypocos, para establecerte en países más prósperos ymenos conflictivos? Aparte que tu postura me parecemenos conflictivos? Aparte que tu postura me parecemenos conflictivos? Aparte que tu postura me parecemenos conflictivos? Aparte que tu postura me parecemenos conflictivos? Aparte que tu postura me parecemuy solidaria, muy digna. Eso que quede claro.muy solidaria, muy digna. Eso que quede claro.muy solidaria, muy digna. Eso que quede claro.muy solidaria, muy digna. Eso que quede claro.muy solidaria, muy digna. Eso que quede claro.

La situación de mi país un muy compleja. Yo paso ya dejuzgar la actitud de nadie. El que se fué de Cuba en una balsatiene sus motivos, me imagino, está en su derecho. Pero, sihe de tomar partido, te diré que la gente que está escapan-do no es lo mejor del pueblo cubano. Es mi posición. Los quevan a resolver el problema de Cuba no son los que se hanido, sino los cubanos que se han quedado, los que estánasumiendo el problema allí. Para mí, como artista, es impor-tante lo que está pasando en mi país, y yo quiero ser de losque sepan de primera mano lo que pasó, de los que hayanvivido lo que allí pasó. Lo que está pasando con mi gente ,con mi contexto, yo lo tengo que vivir, es una oportunidadde privilegio, porque Cuba en este momento está pasandoun proceso que es de los más interesante que está pasandoen la humanidad. Es un reducto utópico, ideal, una especiede Numancia. Y para mí esto es muy interesante. A mi mehan ofrecido de todo, desde mucho dinero, hasta contratos,de todo, con la condición de irme de Cuba, y nunca lo heaceptado. Quiero estar allí, necesito mis raices, mi contexto,para no sentirme vacio, para no sentirme inauténtico, y esmi postura. No me interesa venir a España a hacer cualquierbasura, que no voy a hacer en Cuba, por ganar muchodinero. No me interesa, lo he rechazado.

En una situación tan negativa como la queEn una situación tan negativa como la queEn una situación tan negativa como la queEn una situación tan negativa como la queEn una situación tan negativa como la queestamos analizando ¿por qué crees que surge unaestamos analizando ¿por qué crees que surge unaestamos analizando ¿por qué crees que surge unaestamos analizando ¿por qué crees que surge unaestamos analizando ¿por qué crees que surge unapelícula de tanto éxito? Porque en realidad se tratapelícula de tanto éxito? Porque en realidad se tratapelícula de tanto éxito? Porque en realidad se tratapelícula de tanto éxito? Porque en realidad se tratapelícula de tanto éxito? Porque en realidad se tratade una de las películas cubanas que ha tenidode una de las películas cubanas que ha tenidode una de las películas cubanas que ha tenidode una de las películas cubanas que ha tenidode una de las películas cubanas que ha tenidomayor éxito, mayor resonancia a nivel mundial,mayor éxito, mayor resonancia a nivel mundial,mayor éxito, mayor resonancia a nivel mundial,mayor éxito, mayor resonancia a nivel mundial,mayor éxito, mayor resonancia a nivel mundial,sino la que más.sino la que más.sino la que más.sino la que más.sino la que más.

Yo creo que el contexto cubano, la crísis económica,limita mucho el cine, pero, por otro lado, te decía que estarealidad es muy rica en conflictos y si de pronto aparecealguien, un guinista, un director, con capacidad suficiente

A VLADIMIR CRUZ - Actor

•4•

ENTREVISTA

para reflejar eso en el cine, va a producir un resultadoatractivo, que es el caso, me parece, de “Fresa y Chocolate”.Yo creo que la película tuvo la suerta de estar bien afincadaen una realidad muy concreta, muy rica, y han surgidopersonajes muy humanos, y sobre todo gente capaz dereflejar todo eso con talento, con honestidad. Y me parecemaravilloso que pueda haber pasado en Cuba, que en unapaís donde la gente está sufriendo tanto, donde hay tantosproblemas, se se pueda hacer una película así. Estoy feliz dehaber tenido algo que ver y creo que artísticamente, huma-namente, hay un potencial en mi realidad que ojalá puedaconducir a que se puedan hacer este tipo de películas.

Saliendo del tema de Cuba, Vladimir, ¿conoces elSaliendo del tema de Cuba, Vladimir, ¿conoces elSaliendo del tema de Cuba, Vladimir, ¿conoces elSaliendo del tema de Cuba, Vladimir, ¿conoces elSaliendo del tema de Cuba, Vladimir, ¿conoces elcine español? ¿Qué opinas de él?cine español? ¿Qué opinas de él?cine español? ¿Qué opinas de él?cine español? ¿Qué opinas de él?cine español? ¿Qué opinas de él?

Conozco algo. Desgraciadamente no lo conozco enprofundidad. Me parece que, a parte de los grandes direc-tores y actores tradicionales del cine español, que los haymuy buenos, hay directores jóvenes muy interesantes. Porejemplo, me interesan mucho algunos directores vascos,muy jóvenes, y que han hecho ya varias películas, comoJulio Médem, como Juanma Bajo Ulloa. En general creo queel cine español está produciendo una media de películasque valen la pena, también se están haciendo muchaspelículas malas. Hace poco decía en una entrevista en Alfásque hay gente que tiene dinero en sus manos, que tienemedios para hacer cine y que no tienen nada que decir, yes lamentable ver el resultado. Creo que hay talento, quehay buenos directores, buenos actores, y que se estánhaciendo de hecho muchas cosas. Yo diría que aprovechenlo que tienen, el dinero y las posibilidades y hagan algo quevalga la pena, y no hagan malas películas.

Por aquí te conocemos por el cine, pero tuPor aquí te conocemos por el cine, pero tuPor aquí te conocemos por el cine, pero tuPor aquí te conocemos por el cine, pero tuPor aquí te conocemos por el cine, pero tuprocedes del teatro. ¿qué te gusta más, el cine o elprocedes del teatro. ¿qué te gusta más, el cine o elprocedes del teatro. ¿qué te gusta más, el cine o elprocedes del teatro. ¿qué te gusta más, el cine o elprocedes del teatro. ¿qué te gusta más, el cine o elteatro? ¿En qué medio te sientes más a gusto?teatro? ¿En qué medio te sientes más a gusto?teatro? ¿En qué medio te sientes más a gusto?teatro? ¿En qué medio te sientes más a gusto?teatro? ¿En qué medio te sientes más a gusto?

Normalmente esa es una pregunta que solamente estánen condiciones de responder aquellos que tienen una vastaexperiencia cinematográfica y teatral. Sí que tengo expe-riencia teatral, llevo como siete años trabajando en estemedio, he hecho poco más de veinte puestas en escena.Incluso estoy empezando a dirigir algunas cosas. Pero en elcine, antes de “Fresa y chocolate”, sólo había hecho dos otres papeles pequeños, por tanto mi experiencia es excasa.El teatro lo defiendo siempre y me parece mi medio natural,me parece la escuela del actor realmente. El cine tiene unalcance y una dimensión que en el teatro es difícil alcanzar.El contacto directo con el público no se sustituye por nada,por otro lado el alcance del cine, el mundo que se mueve asu alrededor, es algo que jamás el teatro te va a dar, es algoque el cine te da como privilegio.

¿No crees que si te introduces en el mundo del¿No crees que si te introduces en el mundo del¿No crees que si te introduces en el mundo del¿No crees que si te introduces en el mundo del¿No crees que si te introduces en el mundo delcine puedes ir abandonando poco a poco tu trabajocine puedes ir abandonando poco a poco tu trabajocine puedes ir abandonando poco a poco tu trabajocine puedes ir abandonando poco a poco tu trabajocine puedes ir abandonando poco a poco tu trabajoen el teatro, por todo eso que has dicho, porque esen el teatro, por todo eso que has dicho, porque esen el teatro, por todo eso que has dicho, porque esen el teatro, por todo eso que has dicho, porque esen el teatro, por todo eso que has dicho, porque esun mundo deslumbrante, porque es un trabajo queun mundo deslumbrante, porque es un trabajo queun mundo deslumbrante, porque es un trabajo queun mundo deslumbrante, porque es un trabajo queun mundo deslumbrante, porque es un trabajo quese ve más, etc.?se ve más, etc.?se ve más, etc.?se ve más, etc.?se ve más, etc.?

Te decía que el cine tiene muchas tentaciones, yo

quisiera seguir haciendo teatro, pero si me aparece unapelícula tras otra, con proyecos que valgan la pena, me vaa ser difícil decir que no. La dificultat que tiene para mí el cinees que en él el actor es siempre escogido, y a mí me gustapoder decir “bueno, yo no te quiero hacer esto”. Es por eso,sobre todo, que quiero seguir haciendo teatro, por laposibilidad de elegir yo los proyectos, de elegir la gente conquien quiero trabajar y todo eso.

En el cinese trabaja de forma diferente. CuendoEn el cinese trabaja de forma diferente. CuendoEn el cinese trabaja de forma diferente. CuendoEn el cinese trabaja de forma diferente. CuendoEn el cinese trabaja de forma diferente. Cuendoentras en acción no tienes un precalentamiento,entras en acción no tienes un precalentamiento,entras en acción no tienes un precalentamiento,entras en acción no tienes un precalentamiento,entras en acción no tienes un precalentamiento,mientras que el teatro es otra cosa. ¿no crees?mientras que el teatro es otra cosa. ¿no crees?mientras que el teatro es otra cosa. ¿no crees?mientras que el teatro es otra cosa. ¿no crees?mientras que el teatro es otra cosa. ¿no crees?

Bueno eso son problemas técnicos prácticamente. Cadauno de los medios exige cosas diferentes. Los dos tienendificultades diferentes. Para uno que recién empieza encada uno de ellos, el cine es más difícil, el cine te exigeproducir a una hora fija, incluso yo pienso que el actor es eleslabón más débil. Como el cine es una industria, cuandotodo está a punto, se le exige al actor que esté también apunto. Y, sobre todo, para mí lo más difícil del cine es quelo haces hoy es lo que va a quedar para toda la vida. Es decir,no tienes aportunidad de rectificar. Yo lo que trato es dellevar lo mejor de cada medio al otro. En el teatro para mí,sobre todo, es defícil la repetición. Es decir, puedes estarhaciendo una obra muy divertida, una comedia, y te puedessentir pésimo, te puedes sentir muy triste, pero tienes quehacerla. Cada día es un público diferente y cada día tienesque crecerte. Bueno, son dificultades diferentes.

Para finalizar, quisiera que nos hablases de tusPara finalizar, quisiera que nos hablases de tusPara finalizar, quisiera que nos hablases de tusPara finalizar, quisiera que nos hablases de tusPara finalizar, quisiera que nos hablases de tusproyectos, tanto aquí en la península como enproyectos, tanto aquí en la península como enproyectos, tanto aquí en la península como enproyectos, tanto aquí en la península como enproyectos, tanto aquí en la península como enCuba.Cuba.Cuba.Cuba.Cuba.

Concretamente voy a participar en dos series de televi-sión aquí en España. Una se llama “Ay, señor, señor” y la otra“Turno de Oficio”, las dos con TVE. Las voy a hacer próxima-mente, entre Agosto y Septiembre. Luego regreso a Cuba,allí tengo un espectáculo teatral que dirigir, se está prepa-rando, a mi regreso quiero estrenarlo. Por otro lado, enOctubre comienzo, como he dicho al principio, a rodar unapelícula en Cuba. Y debo estar hasta finales de Noviembre.Esos son los planes inmediatos que tengo para este año. Elaño próximo todavía no sé, si no aparece nada de cinetengo varias ideas para proyectos teatrales. Tengo la ilusiónde que aparezca algo, sobre todo de cine, aquí en España.Por ahora, que la oferta de trabajo no es alta en Cuba, megustaría alternar con trabajo fuera. Y España me parece elsitio ideal. No así en los paises latinoamericanos, donde loque se produce es mucha televisión y bastante mala(“culebrones”). Cosa que, naturalmente, no me atrae.

Bien, Vladimir, gracias por ofrecernos esta interesanteentrevista. Estamos muy contestos de tenerte entrenosotros. Espero que disfrutes de tu breve estancia aquíen Castalla y que vuelvas cuando las circunstancias te lopermitan. Por último te deseamos mucho éxito en tuprometedora carrera como actor.

Entrevistadors: Laver i Fina.

A VLADIMIR CRUZ - Actor

OCTUBRE - 1995

•5•

SOCIETATANÀLISI ÈTICA DE PER QUÈ ES REBUTJA LA LLENGUA CATALANA

(Aquest article de l’amic Raimon, publicat al diari “Última Hora”

de Ciutat de Palma el 20 de Febrer de 1994, provocà una gran

polèmica).

És cert que des que gaudim la democràcia,

gràcies a què ja no està prohibit l’ús social del

català, s’han publicat molts articles en contra i a

favor de la llengua catalana. Com que la majoria

dels escrits que al voltant d’aquest tema es poden

llegir a la premsa sembla aque tracten de defensar

només interessos particulars, -espere en primer

lloc- desxifrar la raó d’eixes actituds, i després

analitzar si és censurable èticament -segons el que

es desprén de l’obra dels filòsofs idealistes més

universals- el fet de viure en un poble catalanopar-

lant menyspreant la seva llengua i cultura.

A continuació, exposaré els arguments que

semblen partidistes , i tot seguit procuraré aclarir

per què ho son:

1) 1) 1) 1) 1) Si vivim en una comunitat bilingüe, s’ha de

respectar el dret a què cadascú parle en una de les

dues llengües, sense que hi hagi la necessitat

d’aprendre a l’escola la que no t’agrade.

Aquest argument, òbviament, és utilitzat per

ulguns castellanoparlants que són conscients que

la seva llengua és la dominant i, per això mateix, no

els aprofita conèixer la dominada que no els cal

tant per a viure, ja que tots saben el castellà. Si bé,

s’entén que la majoria de la gent solament lluite pel

seu benefici personal, tal argument no deixa de ser

molt interessat, però poc consistent. Denota incon-

sistència perquè no reflecteix la realitat en afirmar

que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià són

comunitats bilingües, quan no és veritat, ja que tan

sols ho són -o siga, saben i s’expressen en els dos

idiomes: català i castellà- els catalonoparlants, però

moltíssims castellanoparlants practiquen un

monolingüisme intransigent per desconéixer el

català, el basc i el gallec i, principalment, perquè

pensen continuar ignorant-los tota la vida. A més a

més, si l’escola, els mitjans de comunicació social,

els jutjats, etcètera, majoritàriament empren el

castellà, aleshores con s’assegura el bilingüisme?. I

davant tal castellanització, què fem amb el dret dels

qui lliurement volen viure en català en el seu

territori de naixement i amb la seva llengua mater-

na? -el mateix passa amb els que defensen el

mallorquí i el valencià, que no són més que dialec-

tes o variants del català.

2)2)2)2)2) També sovint s’escolta aixó: per què les

institucions autonòmiques ens obliguen a norma-

litzar-nos i a aprendre el català a la força si nosaltres

volem lliurement expressar-nos únicament en cas-

tellà?

L’anterior raonament sembla convincent per la

seva apologia de la llibertat, quan simplement

mostra una argúcia ben feta. Ho qualifique així

perquè no innocentment acusa les institucions de

coaccionar, quan és clar que a Espanya ha passat

tot el contrari; així que ha estat el castellà el que s’ha

anat imposant fora del seu territori lingüístic, i el

que desitgen ara les Generalitats i el Govern Balear

és recuperar en democràcia una mica del que s’ha

perdut en segles de règims centralistes i dictatori-

als, com el patit a l’Espanya franquista -per cert, el

seu Cap d’Estat era simpatitzant de Hitler i ni l’un,

ni l’altre es va caracteritzar pel respecte de llengües

o cultures alienes.

3)3)3)3)3) Alguns pares pensen que els seus fills estan

desaprofitant el temps en estudiar l’assignatura de

català, la qual serveix -segons ells- per a poc. I

dedueixen que resulta encara pitjor aprendre les

matèries acadèmiques en català, perquè, opinen,

que al final no sabran bé el castellà.

Tal opinió reflecteix prejudicis propis de pares

que no estimen la llengua catalana o que desconei-

xen els beneficis que tenen els alumnes, que en

estar en un centre on s’aplica la normalització

lingüística del català, en acabar el batxillerat domi-

naran el castellà com qualsevol altre, però amb

l’avantatge afegit que també coneixeran el català;

és a dir, que seran bilingües. I clar, potser siga un

avantatge el fet de ser bilingüe per a trobar feina a

Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià; a més,

aprofita, com està demostrat, per a endinsar-se

millor en el coneixement d’una tercera llengua -

sobretot el francés, l’italià, que són llengües més

semblants al català que al castellà-; i, per últim,

beneficia molt a qui vol entendre i viure de forma

enriquidora en un lloc on l’han acollit sense racisme

i on apreciaran el seu esforç per assimilar i respectar

-sense tractar de dominar- la llengua i cultura

autòctones.

4)4)4)4)4) Ja per últim, es denuncien a voltes el nacio-

•6•

SOCIETAT

nalisme perillós i separatista dels partirts polítics o

les persones que defensen la recuperació lingüísti-

ca del català. Aquesta acusació em fa gràcia perquè

el que acusa és vertader nacionalista espanyolista,

que no accepta que la Constitució Espanyola

vigent ampare les llengües minoritàries i

minoritzades dels pobles d’Espanya. Tampoc no

pareix força just denunciar que els catalans defen-

sen la seua parla materna, quan el castellà, el rus,

el xinés, etc. fan el mateix.

Situant-nos en una perspectiva més filosòfica,

podria resultar interessant analitzar si segons les

màximes de caràcter ètic, tal com es desprenen de

l’imperatiu categòric kantià (“Actua segons la màxi-

ma que puga fer-se a si mateixa, al mateix temps,

llei universal”. “Actua de tal mode que usis la

humanitat, tant en tu mateix com en qualsevol

altre, sempre a la vegada com a fi -en si mateix-, mai

simplement com un mitjà”), es pot advertir la falta

d’eticitat d’eixes actituds analitzades abans. Doncs

bé, si les dues màximes esmentades s’emprassen a

la manera d’un termòmetre per a conéixer quines

postures són morals -realitzant una simple especu-

lació filosòfica sobre un problema ètic-pràctic, lla-

vors, s’advertiria que un acte o fet és moral quan

siga correcte la seva universalització. El segon

enunciat o principi moral d’aquest gran filòsof

idealista assenyala que una acció és ètica sempre

que a les persones se les tracta amb la deferència

que mereixen (sent en llenguatge filosòfic “finali-

tats en si mateix”) i mai no siguen utilitzades com a

simples mitjans o instruments per aconseguir algu-

na cosa. Pareix clar que menysprear una llengua

qualsevol -segons la primera màxima- no serà mai

ètic, perquè si s’ universalitzara tal comportament

es danyarien moltes llengües i algunes, fins i tot,

desapareixerien. Atenent la segona màxima, tam-

poc no es tracta d’una acció moralment accepta-

ble, ja que seria utilitzar la gent que les parle, no

amb el respecte que mereixen com a persones

lliures, sinó que s’acabaria en un tipus clar de

xenofòbia o racisme quan es consideràs la seua

llengua com a inferior a la nostra. I per no ser ètic,

la mateixa ONU desautoritza qualsevol prohibició

o persecució com la soferta pel català, el basc i el

gallec en temps de la dictadura franquista -i, per

suposat, no prescriu un procés de normalització

com el que està fent la Generalitat de Catalunya,

perquè l’intent de recuperació lingüística no con-

tradiu ni l’ètica ni el dret internacional-.

Ja per a finalitzar, en l’essència d’algun tipus de

discriminació i dominació política, militar i lingüís-

tica es reprodueix la famosa dialèctica hegeliana

del Senyor-Esclau, on el Senyor tracta amb tots els

mitjans d’anul.lar la voluntat de l’esclau; i, per tant,

com diria el mestre Hegel, en l’essència de la

riquesa i de glòria d’unes llengües dominants

(anglés, castellà, francés...) s’amaga la misèria i la

penúria de les altres dominades (irlandés, català,

bretó... respectivament). A la fi, per tot el que he dit

fins ara -aquest madrileny de naixement que subs-

criu i resident normalment a Alacant-, considera

que, sense deixar de banda mai el castellà, com

que segurament no hi ha vida després de la mort

, és ara el moment de gaudir i respectar la llengua

i cultura catalanes.

Raimon Montero.Raimon Montero.Raimon Montero.Raimon Montero.Raimon Montero.

ANÀLISI ÈTICA DE PER QUÈ ES REBUTJA LA LLENGUA CATALANA

OCTUBRE - 1995

SOCIETAT

•7•

EL CONCERT DEL MIG ANY

interpretar. Aquest senyor compositor, quecasualment es trobava al meu costat, s’alça i repuna ovació que no seria l’única, ja que en acabar lainterpretació d’aquesta marxa mora s’hagué deposar novament dempeus, perquè aquestsaplaudiments ja no eren per la seua presència, erenpel seu saber fer les coses, eren perquè realmenthavíem fruit escoltant “Ziryad”.

Era tan agradable la velada que no ensadonàvem que el temps passava o, com és lògic inormal, el final del concert arribava. Calia concloureel concert amb l’himne de festes. Ja ho tenienpresent els organitzadors, i prèviament havienrepartit una còpia de la lletra. Només faltava que elspresents pogueren cantar-ho en l’entonació co-rrecta i pum: les primeres notes de l’himne de festesja sonen, el president de l’agrupació es posa depeu, alguns presents el segueixen, les llumss’encenen, els qui queden asseguts no saben quèfer, la panxa se’ns rebolica i la veu no ens ix del cos:estem a meitat de l’himne i ja sentim alguna veu. I,com era d’esperar, en el “FESTA, FESTA, FESTA” delfinal ja quasi tots érem un cor.

S’ha acabat i desperte, el primer que ens ve a lament és tornar a mirar si està ple, però no, està iguali pensem: alguna cosa molt important els ha impeditvenir. I pense: “què serà..., ja està, el “Simposi”,aixòés caram”. Però en preguntar a Paquitet ens diuque no, que per no acudir no pot haver cap excusa.I seguim pensant: “clar, ja està, Movitel que estàemitint en directe”. Però al preguntar a Vicent ensdiu que no, que no està emitint en directe. I seguimpensant i pensant: “ara sí, clar, estan preparant lestaules per al berenar de demà”. Però tampoc,perquè en preguntar al president, a Amador, ensdiu que no, que l’única faena que tenien els festershui era acudir al concert, i no solament els festersrasos, sinó també els festers de rang (referint-se aalgun president o directiu de comparsa). Llavorsdeixem de pensar per què arribem a la conclusió detots els anys: que el qui no ve és perquè no li dónala gana. Llevat d’un xicotet percentatge d’absentsque estan perdonats perquè realment sí que hi hauna força major, sí que hi ha un motiu per no estarpresents. Eixe petit percentatge sí que tenen per-donada la no assistència, perquè sabem que elproper any faran l’impossible per estar-hi.

Sí, senyors festers. Sí, senyors “festericos”. El quino acudeix és perquè no li dóna la gana. El qui noacudeix és perquè pensa que les festes són de l’1 al4 de setembre. I està enganyat. Perquè les festessón del 5 de setembre al 31 d’agost. El que es fa del’1 al 4 de setembre són les desfilades, que espreparen durant eixos 360 dies pels festersvertaders.

ÀVL I SÀVL I SÀVL I SÀVL I SÀVL I S

Una vegada més hen acudit a l’acte primer deles nostres festes majors. Hem acudit i hem gaudit,tot s’ha de dir, ja que la nostra banda de músicaestà a l’altura de les circumstàncies, sap interpretareixa música festera capaç de fer oblidar el quotidiài transportar-nos mentalment a sis mesos vista, elmes de setembre, el dia 1, a l’hora de la nostra“Entrada”... Gràcies amics músics.

Doncs bé, dit això, que és com un hom realmentho pensa i després de felicitar públicament elsmúsics, hem de seguir dient coses, com per exemplela puntualitat en el començ de l’acte, ja que a les20’30, i com estava anunciat, es començaven a dirles paraules de rigor, en aquesta ocasió a càrrec delvell cronista de festes (vell en el càrrec) AntoniGarcia Sala.

L’afluència de públic escassa, sabem que capany va massa gent, però en un principi volienatribuir-ho a la puntualitat en el començ i a medidaque anavem avançant en la interpretació del pri-mer pasodoble molts érem els qui ens giràvemconvençuts que estava ple, però un any més ensenganyàvem, un any més els 2.000 festers brillavenper la seua absència.

En començar la segona peça l’ambient en elsaló de la Casa de Cultura ja era de festa total, elsmúsics havien aconseguit atrapar-nos de tal mane-ra que ja no ens fixàvem en si estava ple o menysple.

Quant al silenci, era sepulcral, i anava a començarla tercera interpretació. El Sr. Director es gira cap alpúblic a preguntar per un tal Miquel que vingué enun Ibiza..., però quina va ser la nostra sorpresaquan, en aclarir-se l’equívoc, el que demanava eraun aplaudiment per a Miquel Ibiza per compondrela marxa mora “Ziryad”, que és la que anaven a

SOCIETAT

•8•

SUBSCRIPCIÓ A LA FINESTRETAVull una subscripció a LA FINESTRETA, a partir del núm ,que satisfaré mitjançant domiciliació bancària (ompliu el requadre adjunt).

Subscripció de 6 núms.: 1.500 Pts.Subs. de suport " : 2.000 Pts.

Nom

Domicili

Població

Teléfon

Firma

Banc/Cixa d'estalvis

Núm. compte

Sucursal

Domicili

Població CP

Titular del compte

Senyors, us pregue que atengueu, amb càrrec al meu compte i fins nova

ordre, els rebuts que us presentarà El Centre Cultural Castellut.

d de 19

FirmaBU

TLLE

TA D

E S

UB

SC

RIP

CIÓ

DO

MIC

ILIAC

IÓ B

AN

CA

RIA

SOBRE LA DECLARACIÓ D'ESPAIS NATURALS PROTEGITS I L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI. EL CAS ESPANYOL I VALENCIÀ.

Seguint el model nord-americà, que a finals del segleXIX va declarar a “Yelloswstone” com el primer ParcNacional del món, altres països van sentir també lanecessitat d’establir lleis per a preservar àrees naturals decaracterístiques singulars. En efecte, Austràlia, NovaZelanda, Canadà i Mèxic, van seguir aquest model, encaraal segle XIX, i van declarar alguns dels seus immensosterritoris com Parcs Nacionals. Es tractava de països moltgrans amb terres que havien sofert la influència humanai podien considerar-se com quasi verges.

Espanya, en 1916 inclou en la seua legislació laprimera llei de Parcs Nacionals. Cal dir en aquest sentit quetan sols tres països: Suècia, Rúsia i Suïssa, ens havienprecedit en a Europa en esta iniciativa proteccionista. Dosanys després, en 1918, es van crear els dos primers ParcsNacionals: el de la Muntanya de Covadonga a Astúries, iel del vall d’Ordesa a Osca.

En 1931 es va crear la Comissaria de Parcs Nacionals,capdavantera al seu temps per estar formada per un equipmultidisciplinar de tècnics. Fins l’any 1940, es van afegirals dos Parcs Nacionals existents, altres denominacionscom: “Sitio Nacional”, “”Sitio Natural”, “Monumento Natu-ral” i “Paraje Pintoresco”, totalitzant una vintena d’espaisa l’Estat Espanyol, com “San Juan de la Peña” a Osca,“Ciudad Encantada” a Conca, “Dehesa del Moncayo” aSaragossa, “Pedriza de Manzanares y Peñalara” a Madrid,“Lagunas de Ruidera” a Ciudad Real-Albacete, “Torcal deAntequera” a Màlaga, “Sierra Espuña” i “Monte el Valle” aMúrcia, etc.

En 1940 es va crear la “Comisaría de Montes, Caza yPesca Fluvial”, que va assumir les competències sobreespais protegits, fins que en 1971 es creara l’ICONA(“Instituto para la Conservación de la Naturaleza”), ques’ha encarregat d’aquesta gestió fins la consolidació del’Estat de les Autonomies, al voltant de 1984. Des d’ales-hores, l’ICONA, en el tema d’Espais Naturals Protegits, tansols gestiona els Parcs Nacionals que actualment són deu:“Covadonga” (1918), “Ordesa” (1918), “Teide” (1954),“Caldera de Taburiente” (1954), “Aigües Tortes i Llac deSant Maurici” (1957), “Doñana” (1969), “Tablas de Daimiel”

(1973), “Timanfaya” (1974), “Garajonay” (1979) i “Cabre-ra” (1991), totalitzant unes 160.000 hectàrees. La restad’Espais Naturals Protegits han passat a ser gestionats pelsdiferents Governs Autònoms, que tenen també la possibi-litat de declarar-ne més.

La legislació sobre el tema ha anat evolucionant de lasegüent forma resumida: la Llei de Parcs Nacionals de1916 va ser derogada en 1957 per la Llei de Monts, queva assumir les seus competències. En 1975 es va aprovarla Llei d’Espais Naturals Protegits, derogada posterior-ment per la Llei 4/89 de Conservació d’Espais Naturals i dela Flora i Fauna Silvestre, actualment vigent que, entremoltes altres coses, classifica els espais naturals protegitsen quatre nivells: Parcs, Reserves Naturals, MonumentsNaturals i Paisatges Protegits, fent una menció i reservaespecial per als Parcs Nacionals, que abans ja hem comen-tat.

A banda d’aquesta legislació estatal de caràcter pres-criptiu, algunes Comunitats Autònomes han desenvolu-pat legislació pròpia, establint altres figures de protecciómés acurades a la realitat de l’espai a ordenar i a les seuscaracterístiques naturals i socioeconòmiques, com és elcas d’Andalusia.

No és el cas del País Valencià, on actualment n’hi haonze espais naturals protegits, que primer nomenarem idesprés comentarem. Així tenim: la Reserva Marina de l’Illade Tabarca (1986), Els Parcs Naturals de l’Albufera deValència (1986 i 21.000 hectàrees d’extensió), Penyald’Ifach (1987 i 35 hectàrees), Montgó i Dénia (1987 i 825ha., el Carrascar de la Font Roja (1987 i 2.450 ha.), les IllesColumbretes a Castelló (1988 i 16 ha.). També els ParatgesNaturals de la Comunitat Valenciana de: Prats de Caba-nes-Torreblanca (1988 i 812 ha.), el Fondó d’Elx (1988 i2.387 ha.), Les Salines de Santa Pola (1988 i 2.496 ha), LesLlacunes de la Mata i Torrevieja (1988 i 3.693 ha.) i elDesert de les Palmes (1989 i 2.000 ha.).

Com podem veure, excepte el cas de l’Illa de Tabarca,la resta d’Espais Protegits han sigut declarats a partir de lallei estatal de 1975 (el Parcs Naturals), i de la llei autonò-

OCTUBRE - 1995

•9•

Firma,

FEU SOCIS ELS VOSTRES AMICS I CONEGUTS AL «CENTRE»

BU

TLLE

TA D

E S

UB

SC

RIP

CIÓ

DO

MIC

ILIAC

IÓ B

AN

CA

RIA

CognomsNomLloc de naiximentAny ProfessióDomiciliPoblació CP

S'ha fet soci del CENTRE CULTURAL CASTELLUT(apartat de Correus 42) amb una quota semestral de

1.000 pts. pts. (quantitat superior)

En/Na/NDomiciliPoblacióBanc / CaixaAgènciaDomiciliPoblacióCc/llibreta númTitular

Distingit senyors: Us pregue que atengueu, amb càrrec al meu compte ifins a nova ordre, el rebuts de pessetes que semestralmentus presentarà el Centre Cultural Castellut.

d de 19

mica valenciana de Paratges Naturals de 1988. Açòsuposa una uniformitat que ni és real ni desitjable, provo-cant confusió en l’opinió pública i principalment en elsafectats per la declaració dels espais protegits. Així, nosembla massa real i pràctic que dos àmbits naturals ambcaracterístiques tan diferents com l’Albufera de València,les Illes Columbretes o el Penyal d’Ifac, tinguen la mateixadenominació de Parc Natural.

Cal dir que en aquest sentit no s’ha avançat molt isembla que el que s’ha pretès aconseguir ha sigut intentarsalvar com fóra i de manera urgent les darreres zoneshumides i litorals menys degradades del nostre País.Mentrestant, la declaració com espais naturals protegitsd’altres paratges de terra endins, alguns d’ells ja ambconcrets estudis del que representen, con La Safor,Penyagolosa, Els Ports de Morella, Serra Mariola, Serresd’Aitana i Serella, Serra de Salines, etc. pareix que haquedat congelada.

Retornant a l’inici d’aquest assaig, quan parlàvem delmodel americà de Parc Nacional, cal tenir en compte que,sense dubte aquell ha sigut el que ha inspirat la declaraciódel deu Parc Nacionals espanyols; però és evident que lescondicions d’aquelles terres, quasi verges, no són lesmateixes del territori europeu amb una forta influènciaantropògena des de fa molts centenars d’anys.

Aleshores, si estem d’acord amb el que hem dit iobservem l’ús que s’ha fet del territori valencià des de facentenars d’anys, és clar que hem d’anar cap a unaordenació integral del territori, permetent molts dels usostradicionals, mes que cap a una preservació d’illes denatura protegida restant enmig de la degradació galo-pant del territori. Com hem dit abans, tan sols pot aprofitaruna mesura urgent i aïllada, per detindre la destruccióimmediata d’un bé natural valuós.

Així, al País Valencià, tant el desenvolupament de la lleiautonòmica 6/89 d’Ordenació del Territori, com el projec-te de llei d’Ordenació del Sol no Urbanitzable i, fins i tot,la pròpia llei estatal 4/89 de Conservació d’Espais Natu-rals, poden ser eines que ens permetran avançar enaquest sentit, si de veres n’hi ha voluntat política de fer-ne

una aplicació escaient. Com exemple del que diem calassenyalar que la llei 4/89 disposa, prèviament a l’establi-ment de les figures de protecció concretes, la necessitatd’elaborar Plans d’Ordenació de Recursos Naturals, refe-rents a l’àmbit territorial que es considere.

Actualment, les àrees naturals protegides oficialment,sembla que a voltes suposen una justificació per arrasar laresta del territori, o bé, es manipulen de cara a l’opiniópública de mode que es converteixen en un reclam oespectacle al que acudeixen milers de persones, ambescassa consciència mediambiental, i on ni tant sols rebenunes pautes de comportament, atemptant contra la fragi-litat i mínima capacitat d’acollida de moltes d’aquestesàrees protegides. Fins i tot, en algunes zones com: Doñana,Daimiel, Aigües Tortes, Moncayo, La Pedriza deManzanares, Ordesa, L’Albufera de València, el Montgó,etc, el propi organisme encarregat de la seua conservació,sembla incapaç d’evitar la seua degradació.

Cal evitar també que les àrees especialment protegi-des per la seua singularitat, facen el paper d’àrees d’esbar-jo o àrees verdes qualsevol, cada volta també més recla-mades per la societat d’oci que ens envolta, i per unamajoria de persones amb poc interès en conèixer el medique xafen. Cal evitar, en definitiva, la sacralització dedeterminats espais, on fins i tot s’han eliminat determinatsusos mil·lenaris, que a la llarga han sigut els que hanpermès la conservació del paratge, com el cas de lesdeveses, i que a la llarga comporten la seua degradació.

Hem d’anar, com hem dit abans i per resumir, agarantir, sense estridències, la conservació, promocionarla regeneració i racionalitzar la utilització de la totalitat delterritori i dels seus recursos, i açò només es aconseguirà,entre altres coses, quan s’avaluen en equivalència jeràr-quica les característiques tècniques, necessitats econòmi-ques i conseqüències mediambientals de qualsevol pro-jecte d’ocupació, ús i/o transformació del territori, i pren-guem coneixement de la limitació i fragilitat dels recursosglobals.

CARLES Mª. MANSANET TEROLCARLES Mª. MANSANET TEROLCARLES Mª. MANSANET TEROLCARLES Mª. MANSANET TEROLCARLES Mª. MANSANET TEROL

SOCIETATSOBRE LA DECLARACIÓ D'ESPAIS NATURALS PROTEGITS I L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI. EL CAS ESPANYOL I VALENCIÀ.

•10•

SOCIETATEL CAMÍ DE "SANTIAGO" AMB BICICLETA

Vull escriure, vull recordar, vull ensenyar, vull somiar,

vull que la gent sàpiga què és gaudir.

Els amics no pensaven que ho faríem perquè seria massa

dur per a nosaltres i molt llarg, tot i que encara la il.lusió i la

motivació que teníem era tan gran que ho vam fer -des de

Roncesvalles a Santiago, uns 800 Km. en 13 dies.

Ha segut una experiència inoblidable, no sabíem on

dormiríem, on menjaríem, el que ens trobaríem en cada

moment, era una autèntica aventura i això precisament

buscàvem.

El camí creua vàries províncies del nord d’Espanya, i

d’unes a altres el paisatge canvia molt. Hem passat per

immensos boscos amb diverses classes d’arbres i d’olors,

també per camps plans sembrats de blat i mira-sols, amb una

varietat de grocs que semblaven quadres de Van Gogh,

però l’avantatge és que els veiem al natural.

Normalment la gent s’organitza les vacances i es preocu-

pa a buscar llocs de luxe amb totes les comoditats. Fent el

camí ho passes molt bé, coneixes gent senzilla, pobles

fantàstics, vertaderes joies del romànic, gaudeixes de la

natura, i el que és molt important, et coneixes a tu mateixa,

i tot açò sense gastar-te molts diners.

Passar per aquells camins et dona una sensació de pau

i tranquil.litat a la qual no estem acostumats. Els camins són

estrets i pedregosos, si és bosc, els arbres tenen les arrels fora

i a vegades es fa molt difícil per a una bicicleta senzilla,

encara que la vam acabar dominant perfectament. Els

ànims i la il.lusió et fa pujar a la bici i de la mateixa, caure.

Als pelegrins ens tenen molt ben considerats, ens cuiden

molt i la gent dels pobles ens reben perfectament, ixen al

carrer amb una botella d’aigua per a refrescar-se, cosa que

s’agraix molt quan el cansament es fa notar. Et donen ànims

i consells i de vegades salutacions per a Santiago i et diuen:

“Buen camino peregrino”, eixa frase i, en especial que et

criden “peregrino”, t’ompli d’orgull i et fa continuar amb

il.lusió i ànims. Parlen amb tu amb una honestedat i senzillesa

que et dona seguretat i et fa pensar amb altra gent que és

ben distinta a la que abunda molt.

Entre els pelegrins hi ha una amistat especial. Als albergs,

que és el lloc de reunió, es parla molt: et donen consells, et

conten anècdotes, pots passar hores i hores sense cansar-te

ni avorrir-te, es comparteix l’alegria i el cansament, l’amor i

el respecte per la natura.

A vegades veus als altres pelegrins esgotats i carregats

amb les motxilles i, nosaltres en bicicleta i sense res de pes,

això ens dóna una sensació de mal estar i t’entraven ganes

de portar tu els paquets.

L’arribada als albergs és una joia, és el final del dia i vol

dir “descans”. Uns són de luxe, altres menys, però més

entranyables, tot i que el mes important no és com són els

albergs, només penses a descansar siga com siga.

Quan passem pels boscos pareix que estiguem en l’edat

mitjana i que nosaltres som cavallers amb els nostres cavalls

(bicis). Mires el cel i la llum quasi no passa, les branques

cauen fent un passadís verd. Pel cap em passen tota classe

de pensaments bonics, històries inventades. Passem per

aquells poblets d’anys enrere, empedrats i amb teules de

pissarra i veiem a les dones vestides de negre amb el

mocador al cap i miran-te amb una cara de bondat que et

dona ganes de parar i quedar-te amb elles, pero cal seguir.

I per fi Santiago, la nostra meta, i la nostra gran

desil.lusió. Els pelegrins passem per una carretera molt

transitada, els cotxes passen quasi tocan-te i tu, amb la teva

bicicleta, deixan-te la pell per arribar a Santiago. La tristesa

ens envaeix.

Ja en la ciutat veus milers de tendes per a turistes i

montons de gent fent fotos a tot el que veuen, fins i tot a les

nostres bicicletes adornades amb les famoses “vieiras”. Ens

dóna la sensació de ser uns turistes com altres, ningú ens

atén ni ens ajuda a res.

Els meus somnis, que vaig fer durant tot el camí es

desfan en un moment, però en el fons estem molt contents,

tot ha eixit bé, estàvem més o menys sans, i la cosa més

important: ESTÀVEM JUNTS FÍSICA I PSÍQUICAMENT.

PILAR DURÁ CARBONELLPILAR DURÁ CARBONELLPILAR DURÁ CARBONELLPILAR DURÁ CARBONELLPILAR DURÁ CARBONELL

Agost-94.Agost-94.Agost-94.Agost-94.Agost-94.

OCTUBRE - 1995

•11•

SOCIETATAPROXIMACIONS TEÒRIQUES PER A UN ESTUDI DE LA IMMIGRACIÓ LLATINOAMERICANA AL PAÍS VALENCIÀ.

“España que apenas ayer necesito de Suramerica para susexilios políticos, y del mundo entero para sus pobres, se haceahora la altiva y la incontaminada, ataca las órdenes dequienes la admitieron en su club, y aplica con encarnizamientouna ley de extranjería ya de por sí lamentable, negándose agobernar su inmigración con las mismas normas que hacemuy poco solicitaba para sus ciudadanos”

.

Antonio Gala

El fenomen de les migracions s’ha arrelat en aquestsúltims anys a Europa, “la presència de nombrosos immi-grats i la pressió exercida sobre el Nord per part del Sudpoblat i pobre poden encara rompre fins i tot més greu-ment aquest estat de benestar. Es necessita doncs, ungran esforç no d’integració social sinó, més modestament,de lluita contra la segregació” (Touraine,1990).

L’Estat Espanyol no és un cas a part. els immigrantsrepresenten el 0,7% de la població treballadora i prop del2% de la població total (dades recollides pel Ministeri del’Interior en 1991). Per això, no resulta estrany apreciarpels diversos carrers d’aquesta comunitat a molts d’ells.Així ho exposa en un excel.lent article Javier MartínezReverte (1992) quan diu que “negros, blancos o tostados,amarillos, rubios o color aceituna, los emigrantes sumanen España una cifra que ronda el medio millón, si se tomanen cuenta las cifras de los llamados legales. Por que si seconsideran los números reales, ilegales incluídos, esa cifraalcanza ya las 850.000 personas, cerca de un 2% de lapoblación”.

La justificació d’aquest estat de coses deu buscar-seentre altres raons en la situació geogràfica respecte a laMediterrània, el seu veïnatge al continent africà(especialment amb els països del Magreb Àrab). A més delsvincles històrics amb Amèrica Llatina; la seua expansióeconòmica en aquests deu últims anys i el seu recentingrés a la CEE l’han convertit en la terra d’assentament demolts immigrants. És una immigració amb anys d’arrela-ment a tot l’estat. Començà arribar a principis dels setantaencara que amb deu anys de retard respecte als deméspaïsos de la CEE. La majoria d’aquesta immigració depaïsos de tercera és originària de les antigues colònies:Llatinoamèrica, Guinea Equatorial, Filipines i en majorproporció els nordafricans del Magreb. També i moltrecentment els immigrants procedents de l’Europa del’Est.

Aquests aspectes poden suposar en el futur la plenaacceptació i reconeixement per part d’Espanya d’unagran diversitat ètnica, lingüística, cultural i nacional, ober-ta a totes les aportacions d’homes i dones que venend’altres llocs del món, fent possible la seua integració enuna societat, ja de per sí multirracial, plurilingüe iheterocultural, on els canvis de conducta, d’actituds i depensaments servesquen per a cridar l’atenció dels ciuta-dans, comminant-los a preguntar pels nostres valors èticsi d’una convivència pacífica en la recerca d’una societat de

benestar.

Al País Valencià succeeix una cosa similar, ja que espoden apreciar dues classes d’immigrants:

1- Els qui procedeixen d’Europa, la majoria jubilats.són els “immigrants de luxe” (alemanys, francesos, angle-sos, nordamericans, belgues, italians, holandesos) quedisfruten d’una bona situació econòmica i es trobeninstal.lats generalment a les zones de la costa Blanca(Dénia, Xàbia, Moraira, Teulada, Calp, Benidorm i Alacant).Atrets, pot ser, pel càlid sol de la mediterrànea.

2- Els “desheretats de la terra” (Fanon,1965) l’altra carade la moneda. La procedència és variada: Amèrica Llatina,Àfrica, Països Àrabs. Estan ací obligats per la necessitat i eldesig tan humà de forjar-se un futur millor. Viuen itreballen entre nosaltres. Treballen quan poden -o quanse’ls deixa treballar- sortejant fins i tot obstacles legals.algunes vegades en el sector agrícola, collint cítrics otubèrculs. Altres en la venda ambulant, en la construcció,en el sector hosteler o en el servei domèstic.

En la nostra anàlisi observem més que res el present del’immigrant del segon grup a la ciutat de València. Per aixòentenem la conceptualització de llatinoamericans als quevenen de: Argentina, El Salvador, Guatemala, Hondures,Mèxic, Nicaragua, Peru... i la resta de països llatinoameri-cans.

A Espanya aquesta gent ve buscant una vida digna.Abans venien perseguits per les dictadures (hui en diaencara no s’ha de descartar aquesta causa, com perexemple ocorre al Peru). Però la gran majoria ho faescapant de la crisi econòmica que ofega aquell conti-nent.

El contacte directe amb molts d’ells a través de larecollida d’informació, basats en els estudis qualitatius del’entrevista personal, reunions de grup, i d’observació,han permés observar de prop una situació on la insegure-tat futura es troba acompanyada d’una experiència quo-tidiana, generalment dura i frustrant. Així doncs, puntua-litzaré algunes qüestions que he considerat fonamentals:

1- Cal trobar treball: generalment és difícil, però estroba en l’anomenat “treball negre” activitat laboral man-cada de drets mínims, com la Seguretat Social o la cartillade l’atur. D’aquesta manera l’immigrant es sotmet al’explotació d’empresaris que s’aprofiten de llur condició.

Algunes organitzacions a València (València Acull,Caritas diocesana, Comité de Solidaritat Internacional,CCOO-PV, CGT-PV, MCPV, Kol.lectiu anti-repressió) querecolzaren el procés de regularització ofert pel govern enjuliol del 91, consideren que la no adequació entre el nouperfil de la població estrangera en situació regular i lesexigències del mercat laboral clandestí juga un papercomplementari de la mà d’obra en situació regular. On elcreiximent de l’economia submergida representa un ele-ment estructural de l’economia espanyola.

Si les migracions clandestines dels anys setanta servi-ren a una economia d’expansió, hui serveixen al sistema

•12•

SOCIETAT

econòmic en relació a l’economia submergida. Economiaque ha pres un gran desenvolupament i es constitueixcom un element estructural i necessari per a la reorganit-zació del capital. Aquest elements mostren que hui, comahir, es fa necessària una mà d’obra en condicions deprecarietat i diferent de la migració regular.

2- Cal assegurar una permanència: la preferència demolts llatinoamericans és Madrid i Barcelona. A Valènciano existeix la mateixa afluència. Els qui prefereixen lacapital del Túria, el dret de residència -que per cert, estroba agarantida en la Carta Social Europea- es trobalimitada. Els treballadors immigrants no es beneficien d’undret de residència permanent, que no inclou el dret dereagrupació familiar. Tampoc la igualtat d’accés als subsi-dis de la Seguretat Social, perquè no són beneficiaris del’assistència social i sanitària a un mateix nivell que nosal-tres.

3- Cal trobar una manera de solucionar els problemesexistents: Aquestos poden ser materials i d’allotjament:

* la recerca d’un pis, moltes vegades provisional i ambinsuficiències;

* la nostàlgia manifesta, referida a la llunyania familiar;

* la socialització en les relaicons interpersonals, com éspercebut, acceptat o rebutjat;

Aquestos factors no deixen establir un projecte perso-nal perquè la cosa primera és enfrontar-se a les dificultatsde qualsevol índole, i si no aconsegueix superar-se apareixla temptació del “ghetto”; de tancar-se, encasillar-se iabstraure’s de la realitat, o siga ni tan sols molestar-se entindre relacions amb els demés. Aquesta afirmació laprecisa de manera adequada la psicòloga belga, JohannaMartens en el seu treball sobre “el món relacional de laparella i de la famíla en l’exili (1978, p.111). Aquesta formade conviure, pot contribuir després d’un cert temps asentiments que no s’expressen com: estar donant voltesen les mateixes coses amb la mateixa gent, és a dir, desentir-se limitat socialment”.

Aquesta situació psicosocial, es veu reforçada amb elrebuig, la incertesa laboral, la inseguretat, la xenofòbia.Cercle viciós que al nostre judici deuen trencar-lo lesautoritats. És, com deia un senegalés “racisme mai més”.

Tanmateix també existeixen els gestos de solidaritat,dignitat, simpatia i de recolzament social, la qual cosapermet passar d’un extrem a altre, superant obstacles ibarreres, fent viable la seua estada.

4- Cal adaptar-se a una nova situació professional:sovint no es té la mateixa valoració professional queabans. Per exemple: s’ha demostrat en una enquestapublicada al diari El sol (del 9 d’abril del 91) que el nivelleducatiu de la immigració llatinoamericana és alt respectea la resta d’immigrants. La majoria abandona la seuaprofessió, dedicant-se a diferents activitats de l’economiasubmergida.

D’altra banda molts pocs obtenen beques i a penespoden escollir la solució temporal per a l’especialització i

estudi de llur professió. Però en la majoria dels casos no ésaixí perquè molts abandonen la seua qualificació profes-sional dedicant-se a altres activitats del treball mitjà. Larestricció de drets en el planol acadèmic es fa cada vegadamés palesa. És estrany trobar un immigrant llatinoamericà(metge, advocat, psicòleg, enginyer...) desenvolupant laseua activitat professional. No resulta complicat apel.lar al’egoisme col.lectiu i individual per a justificar les traveslegals que s’alcen contra l’immigrant, ja que per a obtindreun treball legal requereixen un permís de treball i aquest,sols es concedeix si es compta amb un permís de residèn-cia.

Una cosa semblant succeeix amb l’homologació detítols professionals, els quals es troben vigents fins ara, através dels nombrosos acords bilaterals d’Espanya amb elspaïsos d’Amèrica Llatina. Són convenis vigens en la teoriaperò incomplerts en la pràctica ja que l’homologació d’untítol estranger dóna l’equivalència del respectiu títol espa-nyol però no agaranteix ni permet el treball.

No seria res estrany que aquest dur revés produescasovint desencís, desànim i frustració.

5- Cal entendre les formes de relacions socials: Aques-tes per la seua part són diferents. el nivell de relacionspersonals són percebudes per l’immigrant d’una maneradiversa. Troba individus que es mouen en una societatopulenta, massa consumista i fins i tot insolidària. Aquestfenomen del “xoc cultural” produeix confusió, esglai, pori alguna cosa d’ansietat. Generalment és en els exiliats irefugiats polítics on s’hi troba aquest xoc més desenvolu-pat.

La cosa certa és que algunes investigacions recentsindiquen que “entorn al 40% experimenten problemes desalut mental després de la seua arribada” (Harris,1990).

L’orientar-se per sí mateix, la por a preguntar, el sentir-se observat com una cosa rara, la impressió a primera vistadel país en qüestió, la seua metropolis urbana, la seuagent, i l’accent forani a l’hora de parlar, fan del llatinoame-ricà un ésser estrany i sense prestigi social. Açò significamolts entrebancs. Perquè la informació que requerisca licostarà esforços, igual que el fet de contactar i establirrelacions d’amistat amb els membres amb qui entra aconviure.

Aquestes variables que hem assenyalat ens fan com-prendre a tots els immigrants -com jo- com un productesocial el qual haurà d’anar assimilant certes pautes iformes de comportament que permetran la possibilitat depertinença i arrelament a l’esquema de la “seua” novasocietat.

CARLOS MONTALVOCARLOS MONTALVOCARLOS MONTALVOCARLOS MONTALVOCARLOS MONTALVO

(psicòle peruà)(psicòle peruà)(psicòle peruà)(psicòle peruà)(psicòle peruà)

APROXIMACIONS TEÒRIQUES PER A UN ESTUDI DE LA IMMIGRACIÓ LLATINOAMERICANA AL PAÍS VALENCIÀ.

OCTUBRE - 1995

•13•

CULTURAUN POCO DE BLASFEMIA

“La cabra, la cabra, la puta de la cabra, la madre que laparió”.

Una de las cuestiones más difíciles que nos plantea lasociedad moderna con respecto al arte es esta: la libertadde expresión del artista y el arte como parte de laconciencia crítica de una sociedad.

En las siguientes lineas intento llenar de contenido laanterior afirmación, poniendo más énfasis en la balanzadel lado de la literatura.

Para proponerse despejar la ecuación expuesta, deja-remos en claro los significados de los dos ángulos delproblema. El primero, en un orden casual, plantea conno-taciones sociopolíticas. La libertad de expresión del artistaestá recogida en la mayoría de las constituciones delmundo, desde la Declaración Universal de los Derechosdel Hombre, hasta la más vilipendiada constitución de lospaises comunistas. Pero, ¿conocemos el argumento queesgrimía la ideología comunista para actuar represivamenteasí?. El argumento es tristemente enrrollador: “presopolítico es aquel que cumple una condena por querercambiar el sistema por otro mejor y, como el sistemacomunista es el mejor de los sistemas, en los paises de talesregímenes no existen entonces presos políticos sino pre-sos de conciencia, presos contrarrevolucionarios,diversionistas ideológicos, vulgares delincuentes, etc...”.Es muy probable que la mayoría desconociera loentrecomillado, aunque un buen olfato hubiera sospe-chado algo parecido. En las democracias modernas -España incluida- el artista, como un ciudadano más,ejerce su libertad de expresión y sabe que por ejercerla nova ir preso. Esto es lo único que sabe a ciencia cierta unartista que viva en una democracia representativa. Esconocedor que la censura política no lo va a tocar. Puedejactarse de su integridad física, emborronar lienzos ycuartillas en su orgía creativa, inventarse el más exótico delos mundos posibles sin que nadie lo encarcela porescapista o populista o imaginista. Pero su cornucopiaorgásmica se verá frenada por un invitado al que el artistasiempre tiene que acudir: el censor. ¿Cómo es eso de queexista censura, coto, molde, envase, límite, para la crea-ción del artista en una sociedad democrática cuyas exhi-biciones de libertad fueron contrapuestas a los regímenescomunistas?.

La conversión del arte en mercancia portadora de losvalores a sublimar en las democracias representativas, lehace entrar, como un produco más, dentro de la leyes querigen el mercado. La derivada matemática supondría elsiguiente resultado: “Compre Tirant lo Blanc, bueno,bonito y barato; a tres mil pesetas mas gastos de envio” y,al lado, “Compre preservativos Control...”

La libertad de expresión del artista en el capitalismo demercado, es frase hecha, y muerta. Las simbólicas barras-el código de barras que llevan los productos- conformanla censura del artista. Cada obra de arte comporta un

precio y, por tanto, la libertad de expresión también lotiene. Por eso, no es de extrañar que la mayoría de loscreadores con suerte -y, por qué no, talento- que viven enlas sociedades modernas estén “vendidos” a las nuevas yviejas transnacionales del arte y obligados a acatar losparámetros de gusto y venta que rigen los itinerariosconsumistas. Si bien se dice que la prostitución es el oficiomás antiguo de la tierra, la prostitución del artista es,quizás, el más velado de los oficios terrenales. Aquel queno claudique, quien se rebele y trate de afirmar su yo o suotredad, corre el riesgo de quedar fuera, de ser undesconocido del que no hablarán las enciclopedias: unviejo gnomo rumiando el imperio de su soledad y olvido.Adan fue el primer hombre, Narciso el primer artista.

En el recuento de la historia, sólo conocemos lo dichopor los vencedores. No tenemos jamás noticias de ningúnobservador imparcial. Homero, Goethe, Balzac, Tolstoi,son versiones fragmentarias de una historia única, vistacon el triste ojo de cíclope de cada individualidad. Para losrebeldes como Baudelaire o Rimbaud o Villon, casi autén-ticos portadores del espíritu de una época, hemos cons-truido una casa aparte. Van Gogh no hizo más queinterpretar su versión de la mueca de la Mona Lisa,travasando en amarillo girasol los escondidos dientescariados por falta de Colgate.

Y, todo esto, ¿dónde queda ese sueño de pureza delque el artista es parte de la conciencia crítica de lasociedad?. No existe -¿no existirá?- diálogo entre emisor yreceptor, entre autor y lector, entre música y oido, donde,hoy por hoy, se juega limpio, sin las pantomimas de lapropaganda, siempre al servicio de los capitales moder-nos. La sociedad capitalista, además de otras ausencias,no ha elaborado un proyecto cultural de la más mínimacoherencia, que pueda dar sentido a lo más sublime delespíritu. Sin embargo, es posible -yo lo he visto- verlágrimas en los ojos de un campesino mientras escucha unaria, una sonata, un lieder. Pero hoy por hoy, pocoseditores se arriesgan, a no ser que ya sean lo suficientefuertes económicamente, a publicar “Las flores del mal”sin la ilusión de la plusvalía. Se prefiere cumplir con elantojo de la sociedad, promoviendo la nadería y el morbo,la violencia y el entresijo de lo antiheróico. Se paga máspor una gota de semen en el cristal de la ventana que poreso de Pushkin que reza: “Que muera yo, pero que mueraamando”. Y el artista, la mayoría, los con suerte, le havuelto la espalda a su propio rostro, para pintar el rostroque le dicta el mercado.

La libertad y la conciencia de la aplaudida sociedadmoderna no son otra cosa que una caricatura de Dios y deMarx jugando al Trivial en el escaparate de “El CorteInglés”, con los oidos taponeados para no escuchar algentío apresurado. Y debajo: seiscientas pesetas, IVAincluido.

FRANK ABEL DOPICOFRANK ABEL DOPICOFRANK ABEL DOPICOFRANK ABEL DOPICOFRANK ABEL DOPICO

•14•

CULTURAEN LA MORT DE M. CIORAN

(A Raimon, Joande i Ximo)

“Y cómo se puede ser cuando se vive de andar en tiempos taninciertos”

Polito Ibàñez

El passat 2O de juny, a París, s´extingia una vidatortuosa i turmentada però, ben segur, d´unavàlua excepcional.

E. M. Cioran, el gran pensador del pessimisme,superava, amb la nota més alta, la terrible prova delluitar sense treva (amb els altres, amb l´existència,amb ell mateix) durant cada instant de la seua vida.Sens dubte, era d´eixa mena d´homes imprescindi-bles de què parlava Bertolt Brecht.

La profunditat, la sinceritat, l´autenticitat, lalucidesa, l´havien menat a un combat desigualamb el vessant més agre i cruel de l´existència. Comdeia en un aforisme:

“Un home que practica tota sa vida la lucidesa,esdevé un «clàssic» de la desesperança.”

Aquest silogisme pertany al llibre L´ocàs delpensament, publicat a Rumania

l´ any l94O. En aquesta obra sorprén la profun-ditat i l´alt grau de maduresa intel.lectual, traduïdaen escepticisme, insatisfacció i pessimisme, a quèarriba un home encara tan jove. El títol n´és sugge-ridor, com ho són títols d´altres obres seues com Del´inconvenient d´haver nascut , Adéu a la filosofia oBreviari de podridura.

És la lucidesa i la sinceritat allò que estiba Ciorana perbocar les sentències més amargues, méslúgubres i desencantades que mai no ha conegutel pensament filosòfic. Perquè per a ell conéixer éspatir i patir és conéixer, com s´ha encarregat derepetir a les seues obres.

Però segurament siga el fet de posseir una mentexcepcionalment profunda allò que decantà laseua existència envers les desolacions del tedi, elsabismes de la desesperació o el foc interior del´angoixa. Llegint un relat de l´inefable E. A. Poe,vaig entropessar, fa poc, amb un fragment quetraspua una gran saviesa:

“Podem dir que eixe és el defecte de ser massaprofund. La veritat no sempre està dins d´un pou.En realitat, quant a allò que més importa conèixer,jo pense que és invariablement superficial. (Elsassassinats del carrer Morgue).

És clar que posseir una gran sensibilitat o unament extraordinàriament lúcida té també els seusdesavantatges. Possiblement per aquells éssersmés sensibles i profunds el camí envers la felicitat ila satisfacció és, de vedades, més sinuós i difícil.Però també és cert que aquest handicap es veucompensat, amb escreix, amb una sèrie d´atributs.

Cioran és conscient de la seua grandesa mal-grat saber que és l´ésser més desgraciat que hi habaix la capa del cel. Perquè sap que només unguerrer d´avantguarda (Dant, Poe, Rimbaud, VanGogh, Fafka, Aratud, Sartre, entre d´altres) potenfrontar-se nu, despullat de qualsevol simulacre,despreciant els agafalls de què es valen la resta delshòmens (en forma de convencions, creences, men-tides, etc.) a les forces decebedores i cruels de lacondició humana en la seua essència. Per açò,juntament a la claudicació existencial més severa,apareix l´autoafirmació més rotunda, propera a lasupèrbia:

“Resulta esglaiador pensar què pocs homes hansabut alguna cosa de deveres, què poqueexistències completes han aparegut fins ara.I què és una existència completa?Què significa saber?Conservar set de vida en els ocasos.”

Ell mateix diu que si alguna cosa l´ha salvat haestat aquesta set de vida. És fàcil viure quan lafelicitat, la satisfacció, el plaer, l´alegria, coronen elsnostres actes. Però la suprema valentia és la d´aquellque no abandona mai el camí per tortuós queaquest es presente, aquell capaç de resistir qualse-vol suplici, qualsevol turment. El qui, quan li toca,segueix, ferit, per viaranys inhòspits, abatut, deses-perançat de vegades per la tentació, o la certesa,que no hi ha una meta, que no va enlloc.

Cioran experimenta un gran dolor metafísic,com el pateix el “Lamed Wufnik” de què parla un

OCTUBRE - 1995

EN LA MORT DE M. CIORAN

•15•

altre turmentat, Leopoldo María Panero:

“Sin mí el universo es nadadios llora en mis hombrosel dolor del univers o, las flechasque le clavan los hombres.”(Poemas del manicomio de Mondragón)

Però Cioran, tot i que ho va intentar, mai no vapoder deixar-se dur per la fe; tota la seua vida es vamoure entre la nacessitat de creure i la impossibili-tat de creure. Sempre experimentà una certa voca-ció religiosa, potser més mística que religiosa, peròhi havia en ell una mena de plaer negatiu i perversen el rebuig.

Si el “Lamed Wufnik” sent en la seua ànima eldolor incommensurable que produeix a Déu laseua creació, Cioran sent el patiment molt més fredi descoratjador del no-res. Del dolor teista anem aldolor ateu, nihilista, molt més terrible. En la imatgesuggerida per Panero s´observa el dolor del màrtirque pateix la malvestat del món, però que seràrecompensat, ja que és innocent. Contràriament, eldolor de Cioran és un patiment ancorat en l´eternitatterrible de la desesperança, culpable.

Deia Joan Fuster, analitzant la figura de Salva-dor Espriu, que una de les característiques de l´obradel poeta català era que despullava la condicióhumana de la grandesa falsa i petulant que sovintse li atribueix. L´home apareixia simbolitzat en latragèdia grega per la grandesa física que li donavael fet de portar una classe de calcer anomenatcoturn, el qual el feia quasi gegantí. Doncs bé,Espriu llevava els coturns a eixe home fatu i eldeixava a l´alçada que li pertoca. Cioran podem dir,apurant el símil, que a més de descalçar-lo, li llevaqualsevol adornament i el despulla totalment. Eldeixa nu, indefens. Si per a Espriu el que quedavad´eixe home superb era un “ninot” o una “titella”,per a Cioran ni això: res, res de res.

En Cioran el pessimisme valent del nihilismearriba a la seua plenitud i contribueix que aquestcorrent filosòfic encarne, com cap altre, el pensa-ment del segle XX (sobretot el seu vessant ombrívoli esquinçat):

“L´home és una passió inútil”(J.P. Sartre)“L´home és el camí més curt entre la vida i lamort”(E.M. Cioran)“L´infern són els altres” (J. P. Sartre)“Dels homes em separen tots els homes”(E.M. Cioran)

Però de les cendres d´aquesta claudicació s´alçal´impuls vitalista, heretat de Nietzsche, que ens diuque la vida té uns valors intrínsecs que estan perdamunt de tot pessimisme i que ens conviden aviure-la. És eixa set de vida de Cioran, o el desafia-ment vital sartrià.

Perduda l´Edat d´Or i, el que és més greu, el seurecord; morts els déus de tant riure (F. Savater) enproclamar-se´n un d´ells el Déu únic, i mort,nietzscheanament, aquest darrer; la humanitat,entrada en la posthistòria, ha quedat despullada,desterrada, desarrelada, sense empar metafísic.L´espill s´ha trencat i els fragments no encerten adonar la imatge del Tot: esquizofrènia de lapostmodernitat.

Pot haver-ne un bocí perdut a partir del qual esregeneren el sentit i l´harmonia? Segurament quesí. Però mentrestant, el diagnòstic que dóna elpensament de Cioran, encara que excessivamentpessimista, no deixa de trobar-se prop de la veritat.

Josep-Lluís Rico i VerdúJosep-Lluís Rico i VerdúJosep-Lluís Rico i VerdúJosep-Lluís Rico i VerdúJosep-Lluís Rico i Verdú

CULTURA

•16•

LLIBRES

LITERATURA

Tractarem hui quatre obres que ens són properes, bé per l’autor, comés el cas de Joaquim Torres, Adrià Carbonell i Enric Balaguer, bé perl’editor, com és el cas de Paco Camarasa. No cal dir que ésespecialment satisfactori comentar els llibres d’amics i coneguts. El fetque la crítica de totes quatre siga elogiosa no es deu al fet d’afalagarperquè sí, sinó perquè es tracta de quatre obres de qualitat, almenysal nostre parer.

I - Sento, Ruïnes, edici-

ons Paco Camarasa i

MacDiego, col.lecció

“Mercat”, València, 1995.

El nostre amic Paco

Camarasa s’estrena com a editor amb una vertade-

ra joia literària. En Ruïnes, l’autor, Vicent Llobell

(Sento), torna a donar mostres del seu geni extra-

ordinari, talent que ja ha expessat en diversos

camps de l’art. Està considerat un dels mestres del

còmic, les seues il.lustracions no poden expessar

més amb un grafisme tan simple i en apareça tan

fàcil. Però no és només un dibuixant excepcional.

En la història que ens conta, i que té com a

protegonista l’arqueòleg Antón Seoane, demostra

manejar de forma admirable els fils de la narració.

En ella, imaginació, ironia, erudició, i alguns llam-

pecs entre la fantasia i el realisme màgic, teixeixen

una història singular, plena d’intensitat, d’intriga,

esguitada de referències històriques, on el passat i

el present es confonen, on ens veiem de sobte

endinsats en una eternitat màgica. És allò més

paregut a una experiència psicodèlica. Una lectura

ameníssima per la gamma de matisos, uns fantàs-

tics, d’altres onírics, d’altres psicodèlics, que sugge-

reix.

Per tant, aquesta primera entrega de la col.lecció

“Mercat” deixa el llistó ben alt, no solament en el

contingut lingüístico-gràfic (les làmines del final

l’acaben d’arredonir), sinó també en la qualitat de

l’edició. Ara a esperar el segon llibre, que serà Vint-

i-quatre hores, de Micharmut, i que no tardarà a

aparéixer.

II-Anònim,

El Dhammapada, Publi-cacions de l’Abadia deMontserrat, 2ª edició,Barcelona,l995. Aquest ver-tader compendi de saviesa oriental és un monu-ment de profunda espiritualitat. No busqueu plaerestètic, perquè allò que importa ací és el missatge.Encara que literàriament tampoc està gens mala-ment, pel ritme, la repetició i algunes imatges isímils prou poètics. El nostre amic Joaquim Torresen fa una traducció magistral (per cert, esperemque els seus llibres de viatges us hagen agradat, alsqui assistíreu a la conferència). En fi, un llibre perllegir en moments de pau i de relax, ja que aquestessentències dubtem que puguen ser aprofitadescom cal enmig del tràngol quotidià.

III - Adrià Carbonell,COU. Materials de Llen-gua, Castellnou Edici-ons, Barcelona, l995.L’únic defecte que li veigal llibre del companyAdrià és que hagueradegut eixir fa deu anys.I és que els manuals deCOU que hi havia fins ara (com el de Gregal o eld’Ecir, que són els que jo conec) no s’ajusten, ni debon tros, al temari oficial de COU. Cosa que fa, demanera pràcticament total, aquest llibre. A més amés, la “proposta” del seu autor sembla proureeixida, ja que el plantejament és molt vàlid i elsmaterials molt adients i complets.

Els continguts estan agrupats en sis blocs temà-tics (de manera molt coherent). L’alumne, a partirde l’orientació que li donen els objectius mínims itot responent les qüestions plantejades, ha d’ela-borar, en una mena de taller o “performance”(individual i en grup), els temes del programaoficial de COU a partir dels diversos textos que hisón encabits. També els esquemes que precedei-

OCTUBRE - 1995

•17•

xen els textos a treballar en són un reforç queorienta aquesta tasca.

Tant l’estructura, com la concepció i l’objectiufinal semblen molt encertats i innovadors, ja quehom pretén de superar l’estratègia monocordetradicional en què el professor esdevé quasi l’únicprotagonista de l’acte docent en recitar de memò-ria els temes mentre l’alumne, de forma maquinal,va prenent apunts. Aquest és un enfocament gelatque si té resultats és per la robòtica empollada quel’alumne es veu obligat a fer per superar l’assigna-tura. En canvi en aquest nou plantejament l’alum-ne n’és el protagonista amb el seu treball, i elprofessor, com diu Adrià en la presentació, esconverteix en un col.laborador seu.

Quant a la part pràctica, és a dir, el repàs a lanormativa que s’exigeix en COU, veiem que estroba desenvolupada a la fi del llibre, mitjançantvint-i-quatre fitxes, cada una de les quals contédiversos exercicis que l’alumne ha de resoldre.També la fidelitat a les exigències del programaoficial és prou completa. No hi ha explicacionsteòriques de la normativa perquè hom suposa quea COU es dóna per sabuda (és matèria donada enprimer i segon). En tot cas el professor ha desupervisar el treball de l’alumne i aclarir-li els dubtespertinents.

Un llibre, en resum, tan interessant i completcom necessari, fruit d’un treball rigorós (no cal mésque fer una ullada a l’extensa bibliografia) i inspi-rat.

IV - Enric Balaguer,Paper reciclat, Universitatsde València, Alacant iCastelló, l995.

És aquest un llibre d’as-saig excel.lent. L’inicia unpròleg de Josep Palau iFabre. Després, encabitsal llarg d’un centenar depàgines, van fluint els te-

mes més diversos. Sota sengles epígrafs , hi haseixanta notes diferents, principalment de temaliterari. Són pinzellades, breus anàlisis, al voltant detemes clau, autors o obres prou representatius dela cultura occidental.

Junt a opinions entorn a pel.lícules com

LLIBRES

LITERATURA

“Nou setmanes i mitja”, “Thelma i Louise”, “Saló, els120 dies de Sodoma”, “Delicatessen”, “Metropolis”,“La gata damunt la teulada de zinc” o “Un tramviaanomenat desig”, trobem apunts suggerits pelcontacte directe amb ciutats com Parma, Trieste oTànger, o també notes filosòfiques arrancades auna cançó com “Y nada más” de Silvio Rodriguez,o una aproximació al bolero (“Arxiu d’enyor”). Totaçò al costat de consideracions entorn al budisme(que sens dubte també forma part de la culturaoccidental) en “El reducte”, “Shambala” i “Budismei agnosticisme”, o de temes actualíssims com elstractats en “Asfalt vs. natura” i en l’interessantíssim“Apunts per a un diccionari de la postmodernitat”.

Però, com hem dit, la literatura n’és l’eix central, amb tota la seua gamma de subtemes. Per unabanda, trobem petits assaigs al voltant de temesliteraris: “La ciutat i el poeta”, “L’escriptor”, “Laliteratura i el viatge”, “La por a l’emmudiment”,“Literatura i sexe”, “El crit i la poesia”, “Ciència/literatura”,etc. Per una altra, hi ha moltes notesdedicades a autors concrets i les seues obres:Artaud (“La recerca càlida”), Palau i Fabre (“Unitati disgregació). Sartre (“El fetitxisme de les fonts”),Kundera ((“La vida és enllà”), i Llorenç de Villalonga,Cesare Pavese, Andre Gide, M.Yourcenar, SergeiIessenin, Musil, Pessoa, Whitman, Anaïs Nin, MercéRodoreda, George Bataille, G. Durrell, Rousseau,Gerald Brenan, Joan Fuster, Gabriel Ferrater.

Un mosaic les peces del qual conformen undibuix ben traçat d’una part molt representativa del’espai cultural d’Occident. Agudesa, sensibilitat,profunditat, erudicció, densitat, amb aquestes ei-nes E. Balaguer ens lliura un material molt amé,valuosíssim, amerat de saviesa, i sobretot fresc. Estracta d’una visió personal “molt relacionada ambels temes candents del nostre temps”.

•18•

Tenemos mucho que contarnos y poco tiempo para ello. Quizás la culpa sea

del reloj, su olor a nunca. Por eso será mejor que nos vayamos diciendo cosas a través

de terceras personas, de personitas que viven en la casa con nosotros pero que

olvidamos. La personita que quiero presentarte -y que ya tendrás contigo- se llama

Roque Dalton. El fue bueno, irónico y borracho. Murió hace unos años cuando las

revoluciones estuvieron de moda. Era salvadoreño, aunque esto no hay que tomarlo

al piede la letra porque su vida fué un exilio perenne; un exilio que él trató de llevar

de la mejor forma que pudo, entre sus amigos Benedetti y Silvio, entre sus enemigos

que no entendieron el muy extraño comunista que era, blasfemo y yugular.

Roque Dalton rió y lloró de casi todo y la mitad de su trunca vida la hizo

pidiendo perdón pués jamás tuvo claro qué hacer con la pólvora que llevaba

adentro: joder al adversario, embromar a sus amigos o escribir un poema de amor.

Quisiera decidirme por él y, en el nombre de su personita, ofrecerte un poema de

amor que os provoque a buscarlo. La dirección de Roque Dalton es la siguiente: El

Turno del Ofendido, entre El probecito poeta que soy yo y Taberna y otros lugares.

Si no contesta, perdonen. Los muesros tienen su propia guerrilla contra la dictadura

de la eternidad.

DESNUDA

Amo tu desnudezporque desnuda me bebes con los poroscomo hace el agua cuando entre sus paredes me sumerjo.

Tu desnudez derriba con su calor los límites,me abre todas las puertas para que te adivine.Me toma de la mano como un niño perdidoque en ti dejara quietas su edad y sus preguntas.

Tu piel dulce y salobre que respiro y que sorbopasa a ser mi universo, el credo que me nutre;la aromática lámpara que alzo estando ciegocuando junto a las sombras los deseos me ladran.

Cuando te me desnudas con los ojos cerradoscabes en una copa vecina de mi lengua,cabes entre mis manos como el pan necesario,cabes bajo mi cuerpo más cabal que su sombra.

El día en que te mueras te enterraré desnudapara que limpio sea tu reparto en la tierra,para poder besarte la piel en los caminos,trenzarte en cada rio los cabellos dispersos.

El día en que te mueras te enterraré desnuda,como cuando naciste de nuevo entre mis piernas.

Roque Dalton.

OCTUBRE - 1995