INTRODUCCIÓ A LA FUNCIÓ RENAL

Estructura Glomerular

Cèl·lules endotelials fenestrades

Membrana basal

Cèl·lules epitelials modificades (podocits)

Membrana basal (separa dos espais virtuals):

Espai extracapilar (x fora mb.): Aquí es on se situen els dipòsit subepitelials.(entre la basal i epiteli) Ex: GNRP amb semillunes

Espai endocapilar (x dins mb.): conte capil·lars i cel mesangials. Aquí es on se situen els dipòsits subendotelials. (entre la basal i l’endoteli capil·lar) Ex: GMN endocapilar; presenta proliferació de cèl·lules endotelials i/o mesangials i/o inflamatòries sanguínies.

Respostes glomerulars a l’agressió

1. Cèl·lula mesangial

3 funcions:

o Actua com a macròfago Formació matriu mesangialo Regulació FG (disminueix / augmenta superfície de filtrat)

Pot proliferar ( 3 patrons): Lesió típica mesangial HEMATURIAo Mesangial: augmenta la síntesis de mesangi (ex: GN mesangial IgA)o Nodular: Pot generar col·lagen i reticulina formant nòduls de Kimmestiel-wilson

(Ex: Nefropatia diabètica)o Extensió circumferencial: s’introdueix entre la basal i el capil·lar envoltant-lo

totalment ( doble contorn/“vies de tren”) (ex: GN mesangiocapilar I)

2. Barrera de permeabilitat

Lesió habitual: Dipòsit d’immunocomplexes circulants als espais subendotelial i subepitelial

Altres lesions:

o Formació de dipòsits in situ d’immunocomplexos (GN membranosa)

o Transformació de la basal amb dipòsits de C3 ( GN mesangiocapilar II )o Lesions en els podocits ( GN canvis mínims i hialinosis focal segmentaria)

La lesió de la barrera de permeabilitat produeix PROTEINURIA

1. Proteïnúria selectiva ( nomes albúmina)2. Proteïnúria No selectiva (totes proteïnes) (Excepció de canvis mínims que sempre es

manté selectiva)

3. Cèl·lula endotelial

Respon a dos estímuls:

Presencia crònica de immunocomplexes en posició subepitelial (només formació “in situ”), produeix un augment de la producció de membrana basal, que es diposita en forma de “spikes” al voltant del dipòsit de immunocomplex, cubrint-los completament. La lesió tipica es PROTEINURIA SEVERA

Factors de creixement (FC)estimulen a les cèl·lules epitelials La solució de continuïtat del capil·lar deix passar FC que estimulen a les cèl·lules epitelials a ocupar tot l’espai de Bowman formant una semilluna. La semilluna pot ser cel·lular (reversible) o fibrosa (irreversible). Aixo pasa en GNRP amb formació de semillunes. La lesió típica es la IR AGUDA O SUBAGUDA amb OLIGURIA O ANURIA

Fisiologia renal

Funcions renals

El ronyó te quatre funcions fonamentals:

1- Eliminació de productes de rebuig del metabolisme nitrogenat: creatinina, urea i Àcid úric.2- Regulació de l’equilibri hidroelectrolitic:

a. Regulació del volum plasmàtic b. Regulació de la tonalitat i la natrèmiac. Regulació del potassid. Regulació del calci, fòsfor i magnesi.

3- Regulació de l’equilibri àcid base4- Funció hormonal:

a. Formació de EPO (x les cel. del interstici medul·lar)b. Formació de 1-25(OH)D en el túbul proximal, x acció de la 1--hidroxilasac. Participació en l’eix Renina-angiotensina-aldosterona

temps

Filtració renalEl ronyo te aprox. entre 1.2-1.3 milions de glomèruls; la seva superfície total es de al voltant d’un metre quadrat. Cada dia es produeixen uns 180 L de FG, però la diüresis total final es de 1-1.5L/dia (a nivell tubular es on es produeixen tots els ajustaments).

La FG te lloc perquè els glomèruls tenen una estructura especial, amb una paret mes prima, una Mb. Basal, una lamina epitelial amb podocits i una lamina endotelial amb fenestracions grans.

A nivell glomerular s’obté un filtrat lliure de molècules. Aquest procés te lloc per acció de forces físiques:

- Pressió hidrostàtica transcapilar (P): es la diferencia entre la pressió hidrostàtica en l’interior del capil·lar (Pcg) i l’existent en l’espai de Bowman (Peb). El seu resultat es una força a favor del procés de filtració.

- Pressió coloidosmotica transcapilar (): es la diferencia entre la pressió coloidosmaotica (oncòtica) en l’interior del glomèrul (cg) i la del espai de Bowman (eb).Es tracta d’una força que s’oposa a la filtració glomerular.

La diferencia entre ambdues defineix la pressió d’ultrafiltració (Puf)

Puf =(Pcg – Peb) - cg essent eb=0

Un altre factor que intervé en el FG es el coeficient d’ultrafiltració (Kuf), que relaciona la superfície de l’àrea filtrant i la permeabilitat de la paret capil·lar:

Kuf= superfície x permeabilitat

En resum : FG = Puf x Kuf

Consideracions:

FG normal es de 120 ml/min/1.73m2 de superfície corporal.El FG es manté constant no obstant les diferents variacions de la TA, sempre dins d’uns nivells (entre 120 i180 mmHg). Fora d’aquestes xifres el FG no es veu afectat. El FG disminueix en:

o Pcg : HpTA (es manté normal entre 120 i 180 mmHg)o pressió coloidosmótica del plasma (deshidratació)o Peb (obstrucció urinària)o Velocitat flux sanguini renal (IC)o Kuf (malaltia renal intrínseca)

El FG augmenta durant la gestació

De les arterioles aferent i eferent

Arteriola aferent:o Dilatació quan cau la PA (BCCa produeixen vasodilatació eferent)

o Contr

Cèl·lula juxtaglomerular(arteriola aferent)

Activació AT II

Producció Renina

Contracció arteriola eferent

o Contracció quan augmenta la PA

Arteriola eferent:

o Contracció

o Dilatació

P de perfusió normals Regulació FG depenen de dilatació/contracció aferentP de perfusió baixa Regulació FG depenen de la contracció/dilatació eferent

Alteracions en l’orina

Volum urinari

L’adult normal necessita un volum mínim d’orina de 0.5l/24h per poder eliminar tots els residus.El ronyó malalt perd la capacitat de concentració i dilució:

Anúria: Absència completa de producció d’orina o excreció d’aquesta en 24 hores (<100 ml/24h). Pot estar causada per:

o Obstrucció completa vies urinàries o Oclusió total de les arteries o venes renals (oclusió bilat. Art renals)o Xoc (manifestat per hipotensió greu i vasoconstricció intensa)o Necrosis cortical, GNRP o en general qualsevol lesió parènquima molt greu.

Producció d’endotelina

Contracció de la arteriola aferent + Inhibició Renina

Inhibició AT II Vasodilatació art. eferent

AT IIPNACatecolamines

Contracció art. eferent

Augment de la P de filtració i de la tassa de filtració

IECASARA IIPGDAlfa- antagonistes

Inhibició de la AT II o inhibició receptors alfa

Vasodilatació art. eferent

Oligúria: Indica una emissió d’orina inferior a 500 ml/24h. Es signe de lesió parenquimatosa molt greu, podent acompanyar a qualsevol causa de IRA. Comporta Un pronòstic mes greu en quant a la recuperació renal en totes les situacions, excepte en la hiperazoemia prerenal.

Poliúria: només tenint la historia clínica, a vegades resulta difícil distingir, la freqüència urinària elevada de la poliúria; per l’avaluació es necessari recollir l’orina de 24 h. Es necessari determinar si la poliúria representa una diüresis de soluts o de H2O, i si la diüresis es adequada per a les circumstancies clíniques.Una persona normal excreta de promig entre 600 i 800 miliOsm al dia, principalment en forma d’urea i electròlits. L’osmolaritat urinària pot ajudar a distingir la diüresis de soluts de la de H2O:

Si la producció d’orina es de > 3L/dia (definida arbitràriament com a poliúria) i l’orina esta diluïda (<250 mOsm/L), llavors l’excreció total de miliOsm es normal i existeix una diüresis aquosa.

Si el volum d’orina es de >3L/dia i l’osmolaritat es de > 300 mOsm/L, llavors hi ha una diüresis de soluts i es obligatòria la cerca del solut o soluts responsables.

Així doncs, la poliúria pot ser la manifestació de:

Una lesió renal (IR): diüresis osmòtica Potomania (poliúria psicògena) Diabetis insípida hipofisària (absència ADH): diüresis aquosa Diabetis insípida nefrogènica(lesió tubular): diüresis aquosa

Ritme de la micció

Pol·laciúria: Miccions molt freqüents, augment del numero de miccions. Generalment indica irritació del tracte urinari baix.

Disúria: pol·laciúria amb sensació urent, dolorosa (picor), amb o sense dificultat per orinar.

Tenesme: pol·laciúria i disúria amb la sensació final de no haver buidat la bufeta.

Nictúria: diüresis abundant durant la nit, per decúbit en pacients edematosos o amb patologia prostàtica.

Qualitat de la micció (contingut)

Proteïnúria: La majoria de persones excreten entre 30 i 150 mg/dl de proteïnes (límit superior 200 mg/dl) i nomes uns 30 mg /dl d’albúmina. La resta de les proteïnes de l’orina son excretades pels túbuls (Tamm-Horsfall, IgA i urocinasa). La proteïnúria pot ser intermitent i es defineix com una excreció de proteïnes de 1-3 g/24h. Quan supera els 3 g/24h es denomina proteïnúria massiva o en rang nefròtic.

Es detecta mitjançant: Tires reactives : Aporta una mesura aproximada. Detecta sobretot l’albúmina i

proporciona falsos + quan el pH es superior de 7 i l’orina esta contaminada amb sang. Una orina molt diluïda pot ocultar una proteïnúria important quan mesurem amb les tires.

Precipitació amb àcids sulfosalicilic o tricloroacetic : Indiquen la quantitat de proteïnes totals.

(Ambdues proves s’han d’expressar en funció del temps i la quantitat (mg/min o g/24h).

Generalment indiquen lesió del glomèrul, sobretot si la proporció d’albúmina es mes alta. També pot ser signe de lesió tubular per intoxicació o per rebosament. En qualsevol cas com mes important es la proteïnúria, mes gran es la lesió renal i el pronòstic probablement serà pitjor perquè la proteïnúria mantinguda pot condicionar la progressió de l’alteració renal.

Hematúria: La hematúria aïllada sense proteïnúria, altres cèl·lules o cilindres sovint es indicatiu de hemorràgia de l’aparell urinari.La Hematúria es defineix com la presencia de 2 o > eritròcits per camp de gran augment, i es pot detectar mitjançant tira reactiva. Les causes habituals de hematúria aïllada son: Càlculs, neoplàsies, TBC, traumatismes i prostatitis.La hematúria macroscòpica amb coàguls de sang gairebé mai es indicatiu de hemorràgia glomerular, sinó que es mes suggestiu d’un origen post renal en el sistema col·lector urinari (vies urinàries)Si l’origen es renal, l’orina mostra un color terrós (coca-cola) i desprès de la centrifugació, hematies dismorfics. Cilindrúria: Els cilindres son motlles del túbuls, els quals estan formats per proteïnes amb o sense cèl·lules, les seves restes i altres productes presents en la llum tubular. Entre aquestes proteïnes hi ha la Tamm-Horsfall, que forma la coberta externa i que evita que components tòxics entrin en contacte amb les cèl·lules tubulars.La constitució dels cilindres es produeix en els túbuls distals i col·lectors, perquè es allí on es donen les condicions necessàries per a la precipitació de les proteïnes, englobant o no altres elements; aquestes condicions son la concentració de l’orina i l’acidesa.Els cilindres s’observen en el sediment urinari i segons la seva composició es distingeixen:

o Cilindres hemàtics: formats per Hb, indiquen dany glomerular.o Cilindres epitelials: formats per cèl·lules de l’epiteli tubular, indiquen afectació

renal intersticial, que pot donar lloc a IRA o sd. nefròtic.o Cilindres grassos: formats per esters de colesterol. Presenten birefringència en

creu de Malta amb llum polaritzada, indiquen sd. nefròtic.

o Cilindres leucocitaris: formats per leucos, apareixen juntament amb la presencia de limfòcits en les cèl·lules epitelials tubulars com a conseqüència d’una infecció.

o Cilindres ceris: Es tracte de cilindres gruixuts (cilindres cel·lulars degenerats) que es formen en els túbuls dilatats de les nefrones augmentades de mida que han experimentat una hipertrofia compensadora en resposta a la reducció de la massa renal (IRC).

Es distingeixen tres escalons en la IR:

1- Fase aguda: Hematúria + Cilindres hemàtics2- Fase crònica: Cilindres grassos (greixos neutres i esters de colesterol)3- Fase terminal: Cilindres ceris.

** Nefritis lúpica: sediment telescopat on coexisteixen els tres tipus de cilindres anteriors

Aspectes clínics

Historia clínica:

Historia general: HTA, Càncer, DM, M. familiars, M. sistèmiques, FAA/ITU/TB, gana, pèrdua o guany pes, febre, fatiga, drogues, ...

Genitourinari: Incontinència, hematúria, disúria, nictúria, pol·laciúria, característiques orina,...

Pell: Cianosis, pruïja. Pal·lidesa, icterícia, petèquies i equimosis, ... Cardiorespiratori: Dolor toràcic, dispnea, Dispnea paroxistica nocturna, ortopnea,

edema, hemoptisis, ... Abdomen: Dolor, vòmit, edema, hematèmesis, disfagia, ... Neurològic: Desorientació, depressió, son, sincopes, convulsions,... Musculoesqueletic: dolor i debilitat EE, edemes, artritis, ...

Exploració física

Maneig tubular de líquids i electròlits

Funció tubular

Compren dos processos:

Reabsorció tubular: a mesura que el filtrat glomerular progressa pel túbul renal, l’aigua i els soluts, en la seva major part es reabsorbeixen als capil·lars peritubulars. Aquesta reabsorció es quantitativament molt gran: dels 170 l filtrats al dia, s’excreten nomes 1.5l; a mes es selectiva: glucosa, Aa, bicarbonat, ..., son reabsorbits gairebé en la seva totalitat; la urea es reabsorbeix parcialment.

Secreció tubular: serveix per eliminar substancies estranyes a l’organisme i altres com àcids o bases.

Existeix un transport actiu de Na+, k+, Ca2+, H+ i un de passiu de Cl-, aigua i urea.

Les principals funcions de cada tram de la nefrona son:

Tub proximal: Reabsorció del 90 % de tot lo filtrat: Part apical:

o HCO3- i K+ (70-80 %)o Urea (40 %)o Cotransport Na+ + Ca2+ / P / Aa / Glucosa (100%)o Contratransport Na+ / H+ (les cel segreguen protons que en presencia de CO2

reabsorbeixen HCO3- augmentant la [ ] Cl- intraluminal. El gradient de clor llum capil·lar arrastra Na+ i H2O.

Part basal:o Unitransportadors de Aa i acids / bases orgàniqueso Intercanviador HCO3- x Cl-

Nansa de Henle: Mante la medul·la Hipertónica, concentra l’orina i aconsegueix un líquid hipotonic

Part apical:

o Cotransport de Na+ / 2 Cl- / K+ ( la furosemida inhibeix aquest transporatdor)o També reabsorció de Mg2+ i Iode

Part basal:

o Cl- s’acumula dins la cèl·lula i arrastra K+ cap al plasma.

Túbul distal:

Túbul distal: Part apical:

o Impermeable H2Oo Reabsorció Na+ i Cl- (cotransport)

Al transportar sodi i clor sense H2O es redueix l’osmolaritat del fluid, tant es així que l’orina es menys osmolar que el plasma, per això aquest tram rep el nom de segment dilutor.

Part basal:o Cotransportador Na+/Ca2+

Hi ha competició entre cotransportadors, si es reabsorbeix mes clor i sodi des de la llum no es reabsorbeix calci, llavors la concentració augmenta en la llum (calciúria). Si

no es reabsorbeix sodi i clor des de la llum per qualsevol causa, llavors es reabsorbeix calci, així reduint la calciúria.

Macula densaPorció del túbul distal directament apoyada en l’aparell juxtaglomerular. Detecta variación en la [ ] de NaCl o en el flux d’orina a nivell de la macula densa. La seva funció es regular:

o To de l’arteriola aferent ( augment del FG vasoconstricció aferent)o Alliberació de Reninao FG (Quan hi ha un excés de transport a traves de la macula densa, el FG es

redueix) FEED BACK TUBULOGLOMERULAR

Túbul col·lector cortical

Es impermeable a H2O. Esta constituït per 2 tipus de cèl·lules regulades una la principal per l’aldosterona i l’altre la intercalada x la ADH:

o Cèl·lula principal: Presenta un canal Na+ i un de Cl- d’alta permeabilitat. Quan el sodi es reabsorbeix la menor permeabilitat del clor crea un gradient electronegatiu que fa que se secreti K+. Aquesta cèl·lula es la responsable de la reabsorció de sodi i la secreció de potassi.

o Cèl·lula intercalada: Obté Co2 i H20 del capil·lar per formar H+ i HCO3-. Els hidrogenions secretats a la llum s’uniran a NH3 per formar NH4 (amoni). Una petita quantitat de H+ quedarà lliure acidificant l’orina. Per altre banda el HCO3-

serà tornat al capil·lar.

Túbul col·lector: Es l’últim segment de la nefrona i te moltes cèl·lules intercalars, que la seva missió es acidificar l’orina ( baixar pH). pH àcid vol dir que el Nh3 s’elimina en forma d’urea NH4+. La permeabilitat de H2O esta regulada per la ADH; en la seva absència el túbul es impermeable a l’aigua ( osmolaritat orina < a la osm del plasma). En presencia de ADH es pot reabsorbir H2O i l’osmolaritat varia sent superior a orina.

La major part de l’aigua filtrada es reabsorbeix en el túbul proximal (80%). El filtrat glomerular no juga un paper decisiu en l’excreció de l’aigua.

Balanç de Sodi

El 98% del Na+ ingerit es excretat en l’orina. La quantitat del Na+ filtrat al dia es de uns 24000 mEq; l’orina conté menys del 1% (100-200 mEq/dl).En el túbul proximal es reabsorbeix el 65%; en la nansa de Henle el 25%; en el túbul distal i col·lector 10%. En 3-5 dies la natriuresis s’adapta a les variacions de la dieta (6-12 g) i el balanç es manté inalterat.

Balanç de potassi

La ingesta de potassi es d’uns 50-150 mEq/dia. El ronyó l’excreta gairebé tot, doncs en l’orina només hi ha 10 mEq/dia. En el túbul proximal es reabsorbeix el 70%; en la nansa de Henle 20-30%; en el túbul distal es reabsorbeix i secreta activament. En l’excreció de potassi influeixen: els nivells sèrics de K+, la secreció de l’aldosterona, l’estat àcid-base, el volum de flux urinari i la reabsorció distal de Na+

Balanç de calci

Es reabsorbeix al túbul proximal 50-70%; en la nansa de Henle 30%, en el túbul distal 10%; en el col·lector 2-3%.Tot regulat per la PTH. L’aclariment normal de calci es de 0.75-1.4 ml/min.

Balanç de fòsfor

També controlat per la PTH. El P3+ en l’orina es > 1000 mg/dia.L’aclariment normal de fòsfor es de 11.8-19 ml/min. La quantitat de reabsorció tubular de P3+ normal es de 76-86%.

Aminoàcids

Es filtren i reabsorbeixen totalment, en el túbul proximal; en l’orina per anar no n’hi ha d’haver. La sobrecarrega de Aa (x hiperproducció o per augment de l’administració) fa que puguin aparèixer Aa en l’orina. També pot donar-se alteracions renals en les que esta afectada la reabsorció per algun Aa especial. Les alteracions en el túbul proximal provoquen Aminoaciduria, a l’igual que també provoquen glucosúria i acidosis.

Àcid úric

Ingerit per la dieta. S’absorbeix totalment però posteriorment en la nefrona s’excreta. La excreció normal es de 750 mg/dia; l’aclariment d’úric es de 6-12 ml/min

Glucosa

Es transporta de forma activa en el túbul proximal, però la capacitat d’aquesta reabsorció es limitada (300-370 mg/min). Quan s’administra glucosa en orina no apareix fins un determinat nivell de la glucèmia; en pacients diabètics si k apareix glucosa en orina. El llindar de [ ] de glucosa en sang pel qual apareix glucosúria es de aprox. 180 mg/dl.

Aigua lliure

Es la quantitat de H2O que li sobra o li falta a l’orina per a estar a la mateixa [ ] que el plasma. L’orina emesa te una [ ] soluts la qual determina la seva osmolaritat. A ≠ el plasma en que la osm. Sempre es 290-300 meq/L, la osm e l’orina varia àmpliament entre 50 meq/L i > 1000 meq/L en funció e la falta o excés d‘ingesta.

Per volar-ho hi ha una sèrie de proves:

o Proves de mesura de la capacitat de concentració i dilució

El ronyó es capaç de diluir l’orina fins a una densitat de 1001 (40mosm/kg), i de concentra-la fins a una densitat de 1035 (1200mOsm/Kg). La mesura de la osmolaritat es mes precisa que la de la densitat.

A vegades es parla d’aclariment osmolar (Cosm) i de aclariment d’aigua lliure (CH2O)

on p=plasma; o=orina; osm=osmolaritat; vol=volum on R=reabsorció

Si el volum d’orina es mes que l’aclariment: eliminació aigua lliure; si el volum es menor que l’aclariment: reabsorció d’aigua.El volum d’orina es format per dos fraccions:

o Una correspon al volum que conté tots els soluts de l’orina amb una concentració igual a la del plasma o aclariment osmolar.

o L’altre fracció es la diferencia entre el volum urinari i l’aclariment osmolar.

L’aclariment d’aigua lliure expressa la capacitat d’aclarir el plasma d’aiguao Orina hipotónica: < 300 mOsm ; d=1001 ; V=Cosm+ CH2O ( CH2O positiu)o Orina isotónica: = 300 mOsm ; d=1008 ; V=Cosm ( CH2O nul)o Orina hipertónica: > 300 mOsm ; d=1040 ; V=Cosm– CH2O ( CH2O negatiu)

Quan l’orina esta mes [ ] que el plasma (Osmo > Osmp), llavors no hi ha eliminació e H2O lliure. Si l’orina esta diluïda (Osmo < Osmop), li sobra H2O a l’orina per a tenir la mateixa osmolaritat que el plasma.

Funció glomerular

Proves d’aclariment renal

Son proves de funcionament renal k ens mesuren el filtrat glomerular.

Aclariment: Volum de plasma que es completament depurat d’una substancia “X” durant el seu pas pels ronyons en la unitat de temps; o el que es el mateix, la quantitat de plasma que queda lliure d’aquest solut “X” en la unitat de temps (ml/min).

Per calcular-lo solament tenim que aplicar una formula desprès d’haver realitzat les mesures oportunes en sang i en orina:

Ox=concentració de x en orina; Px= en plasma; Vo= volum de orina/min

A) Aclariment de inulina (Cin): La inulina es una substancia que es filtra a nivell glomerular, però que no es reabsorbeix ni excreta, per la qual cosa tot lo que s’ha filtrat s’elimina, característiques que la fan ideal per a mesurar la FG. S’utilitza poc en

la clínica diària, ja que l’organisme no la posseeix per la qual cosa s’ha d’administrar EV fins aconseguir unes concentracions constants.El seu us queda doncs limitat a treballa d’experimentació animal. Les xifres normals son de 120 ml/min per la dona i de 131 ml/min en l’home.Quan una substancia a mes a mes de filtrar-se s’absorbeix el seu aclariment ser menor que el de la inulina, i quan una substancia a mes a mes de filtrar-se s’excreta tindrà un aclariment mes gran que el de la inulina.

B) Aclariment de creatinina (Ccr): Es l’utilitza’t en la practica clínica, es útil i fàcil de realitzar. Es tracta d’una substancia que existeix en els músculs i que no sol variar en 24 h en sang (quan es valora a l’obtenir l’orina de 24 h el risc d’error es menor).La creatinina pateix FG i en mínim grau secreció tubular (condicions normals), que augmenta a l’elevar-se les concentracions en plasma; no s’influeix per la dieta i el seu aclariment es similar al de la inulina.Quan la funció renal es normal els seus valors oscil·len entre 110-120 ml/min. Quan hi ha una disminució de la funció renal (disminució de l’aclariment), se sobreestima la funció renal i l’aclariment de inulina es menor que el de creatinina. Quan hi ha I. Renal el Ccr es superior al FG verdader, ja que no hi ha FG però si Secreció tubular de creatinina (FG < ST), es filtra menys però s’ha d’aclarir tota La xifra de creatinina normal en plasma es de 0.5-1.3 mg/dl en homes i 0.4 -1mg /dl en dones (quan existeix molt múscul, es pot considerar com normal fins a 1.4 i en nens es mes baixa). Quan disminueix la FG bruscament la quantitat de creatinina filtrada inicialment disminueix, però es va recuperantEncara que sigui de forma aprox., l’aclariment de creatinina es pot estimar a partir de la creatinina en plasma (Pcr), en funció de l’edat, sexe i pes corporal de l’individu mitjançant la formula de Cockroft Gault:

(en el cas de les dones es multiplica por 0.85)

Serveix per valorar la funció renal però s’ha de tenir en compte que la funció renal no ha disminuït fins a una baixada del 50% en el Cin, no comencem a obtenir alteracions en l’aclariment de creatinina; i una vegada s’ha consolidat el deteriorament renal, el Ccr disminueix molt mes d’acord amb el deteriorament progressiu:

AEC 100-200 ml/min: normal AEC 40-100 ml/min: Reserva renal disminuïda AEC 20-40 ml/min: Nefropatia crònica AEC < 20 ml/min: IRC terminal

C) Aclariment d’urea: La urea es filtra lliurement en el glomèrul i desprès es reabsorbeix parcialment en els túbuls i a mes es secretada en menor grau. Les xifres d’urea (10-30 mg/dl) depenen de la dieta, de la funció hepàtica i de l’estat del metabolisme, estant augmentades quan: I. renal, SDA, HDA, reaccions catabòliques. La reabsorció d’urea depèn del grau de hidratació de l’individu i el volum de la diüresis (relació prerenal): en un individu deshidratat, augmenta la reabsorció d’urea paral·lelament a la disminució de la diüresis, i disminuint l’aclariment. També disminueix en ancians i hepatopates.

Per a que sigui acceptable el Cur s’hauria d’induir poliúria per a mantenir la diüresis. (actualment no val per res)

D) Altres proves: Proteïnúria, sediment d’orina, gasos arterials, electròlits, àcid úric, hemograma, ANA, lípids, electroforesis de proteïnes, radioisòtops, ultrasons, pielografia, CUR, TAC i MRI, Biòpsia, angiografia.

Com que estem mesurant la capacitat de FG per així valorar la funció renal; s’ha de saber que determinades circumstancies poden modificar-la:

Variacions fisiològiques al llarg del dia: mati < tarda < nit Embaràs, on la FG augmenta un 50% a partir del 1r trimestre, exercici disminueix el FG. Infusió d’Aa o dieta rica en proteïnes augmenten la FG. Variacions fisiològiques relatives a l’edat: durant les primeres setmanes de vida la FG

es del 50%, però desprès de l’any ja s’han normalitzat; es mante normal fins aprox. 50 anys i desprès va disminuint de forma progressiva, així als 70 anys es del 50% i als 80 anys es del 30%.