0mon actual

Luis Hinojosa Fernández Món Actual. 1r curs.

Grau d’Antropologia social i cultural.

El segle XX. Repàs històric.

El final de la Segona Guerra Mundial assenyala el començament d’una nova època.

La situació mundial registra des de 1945 uns canvis profunds i transcendentals en tots els aspectes,

tant econòmics i socials, ideològics i polítics, que creen uns nous condicionaments i característiques

tant nacionals com internacionals.

Al camp de l'economia ha arribat el procés del capitalisme, on s'experimenten una nova

expansió després de la relació industrial, mercantil i financera de postguerra, aconseguint el consum a

nivells insospitats; aquest progrés econòmic es troba estimulat pels avenços aportats per l'arc de la

ciència i la tècnica: la tecnologia punta, electrònica i l'automatització, l'energia atòmica i la invasió

espacial.

La concentració econòmica del capitalisme financer de les multinacionals i el pla econòmic

internacional accentuen les diferències entre els països desenvolupats, impulsors d'una nova forma

d'imperialisme, i els països subdesenvolupats, pugnen per sortir de la seva situació de dependència.

No obstant això, l'home, intenta satisfer els anhels humans amb noves idees religioses i filosòfiques

que s'experimenten noves orientacions culturals i vitals.

En la postguerra, en un intent organitzar internacionalment a través de l'ONU, però la realitat

política va imposar la divisió mundial en dos blocs estats, al capdavant dels quals es van alçar les noves

grans potències mundials: Estats Units i el bloc democràtic capitalista occidental, i la URSS i el bloc

comunista oriental. Un fenomen totalment nou i transcendental de la postguerra, que singularitza

encara més aquesta nova època usual, ha estat procés d'independència de les colònies sobre els

països asiàtics, que es constitueixen estats independents després d'un diferenciat procés

revolucionari. Com a resultat d'aquest procés descolonitzador, neix anomenat, des de 1956, tercer

món, amb les seves característiques econòmic socials ideològic polítiques pròpies, que afegeixen un

nou factor a l'equilibri mundial; tercermundisme el concepte de realitat es troben en revisió i crisi des

de començaments dels anys 90.

Tres són els actors principals de canvi sobrevinguts en aquesta època actual: la revolució social, la

revolució científica i tècnica, que la revolució colonial o descolonització.



Tema 1. Final de la II Guerra Mundial

1.1 La organització de la pau i del món de la postguerra.

Hitler va trencar el pacte de no-agressió contra Stalin al envair Rússia, i en aquell moment es va

obrir un parèntesi entre el món occidental i la Unió Soviètica, perquè la URSS i Europa es van aliar, en contra de les seves concepcions polítiques. 1.2 Carta de l’atl{ntic (14 d’agost de 1941)

El president dels EUA Roosevelt i el primer ministre britànic Churchill redacten com ha de ser el món després de la post guerra, la seva reconstrucció.

- Rebuig de les modificacions territorials imposades. - Respecte de cada poble per a escollir el seu sistema de govern. - Col·laboració econòmica i llibertat de circulació marítima - Establiment d’una pau duradora - Creació d’una organització en renúncia a l’ús de la força (*)

1.3 La conferència de Yalta (península de Crimea, 4-12 de febrer de 1945) Fou una trobada entre Roosevelt, Churchill i Stalin (Declaració sobre l’Europa alliberada, pàg. 5) Es van abordar principalment cinc qüestions:

- Alemanya i el nazisme - Polònia - La intervenció de la URSS contra el Japó - La ONU - El futur dels territoris aliats

Finalment es va decidir:

- L’establiment de condicions internes de pau - Ús de mesures d’emergència per a l’ajut dels pobles en la misèria. - Formar autoritats de governs provisionals àmpliament representatives dels elements

democràtics i l’establiment d’aquesta en eleccions lliures - Facilitar la celebració de les eleccions. - Alemanya seria ocupada per quatre zones d’ocupació, incloent França, però Berlín tindria una

ocupació comú de tots quatre. Seria desmembrada, desmilitaritzada i es celebraria un judici contra els nais

Es diu que a la conferència diu que els occidentals entreguen Europa perquè sabien que Stalin no

toleraria la imposició de governs no comunistes (a l’igual que els occidentals).



L’ONU es va crear per a establir la pau mundial, en contraposició del fracàs de la Societat de

Nacions. Estaria dirigida pel Consell de Seguretat (EUA, GB, URSS França i Xina), que s’encarregava d’exercir de “forces de seguretat”, estant sempre d'acord i impedint així que una nova guerra mundial comencés. L’organització es basava en la igualtat sobirana i els estats arreglarien les controvèrsies per mitjà de processos de pau.

Però tal i com estava organitzada, el món no podia arribar a la pau mundial, ja que l’ONU en no tenia capacitat d’acció independent sobre els estats, i serà una associació que farà el que els estats desitgin (a tota la història només a la UE els estats membres han cedit poder a un organisme. El 1947 l’ONU es paralitza amb la Guerra Freda.

1.4 balanç de la IIWW

La rendició d’Alemanya davant els aliats el 8 de maig de 1945 posava punt i final ala Segona Guerra Mundial. Quan l’exèrcit vencedor arribava al territori envaït i expulsava les nazis, feia la seva pròpia política convertint-se en l’autoritat. Al finalitzar la guerra, Europa es va trobar amb tres tipus de destruccions:

Destrucció material: Tota Europa era un camp de runes com a motiu del territori principal del conflicte.

Destrucció social: acabada la guerra tothom va intentar tornar a Alemanya amb milers de refugiats i cases derruïdes.

Destrucció moral: Va haver una gran deshumanització amb els camps de concentració. L'autoritat militar, entre altres coses, obligava a cavar foses on enterrar els cadàvers. La població civil mai no havia estat un objectiu militar (com en els bombardejos de Gernika) Un error comú és pensar que el límit es va sobrepassar quan es llençà la bomba de Hiroshima, però la moral es creua quan una població civil desarmada esdevé objectiu legítim del conflicte.

Destrucció política: cap estat resisteix l’embat de la invasió alemanya. Es deixa de banda la política de partits, esdevenint un govern de coalició, i un cop acabada la guerra es convoquen eleccions. Un exemple de canvis polítics és la del mariscal Petain, que es subordina ocupant la “França lliure”. Contràriament el capità Gaulle fuig a GB amb una crida contra els alemanys amb els mitjans dels que es disposin.



Tema 2. Les conseqüències polítiques de la Segona Guerra Mundial

2.1 Origen i conceptes bàsics de la Guerra Freda.

Sumat a aquestes conseqüències neix una reorganització del sistema internacional amb una nova

distribució del poder polític; l’Europa continental perd la centralitat política i EUA i la URSS passen a

ser la primera potència mundial. Amb aquestes dues superpotències s’obre l’etapa de la

bipolarització basada en l’equilibri nuclear. El sistema mundial estava condemnat a entendre’s.

És el conflicte entre dos sistemes: la democràcia parlamentària i l’estat soviètic.

Davant d’una Europa tan dèbil, EUA temia la progressió dels partits comunistes a l’Europa

Occidental. La imatge de l'URSS va quedar alterada favorablement: el duríssim esforç de l'exèrcit

resistint l'ofensiva alemanya i posteriorment rebutjant-la suscitava immensa admiració i coratge. A

més, la necessitat d'evitar noves agressions va empènyer Moscou a controlar els territoris

propers. Stalin intentava aprofitar la guerra per consolidar l'estat, difondre un missatge revolucionari

i incrementar la seguretat nacional ampliant la seva influència sobre els sectors fronterers.

L'enfonsament d'Alemanya, la projectada retirada nord-americana i la debilitat de França obria la

porta a una preponderància soviètica, i per tant, a la ruptura de l'equilibri europeu, fonament

tradicional de la política exterior de Londres. Com a conseqüència d’aquesta por d’expansionisme i

que els europeus es decantessin per les seves necessitats bàsiques es creà el pla d’ajut Marshall.

2.2 El Pla Marshall (European Recovery Program)

En aquells moments el secretari general Marshall i el president Truman van aplicar el

telegrama de George Kennan . Argumentava que el règim soviètic era intrínsecament expansionista i

que la seva influència s'havia de "contenir", especialment a les àrees d'importància estratègica per

als Estats Units (Doctrina Truman). Aquest text es considera fundacionals de la política de la Guerra

Freda i expressen la política antisoviètica de l'administració Truman. El pla Marshall va aportar més de

10 000 milions de dòlars a 16 estats d’Europa (excloent Espanya al·legant que va rebre ajut de Rússia a

la guerra civil). Tractava de fomentar el desenvolupament econòmic d’Europa (el canvi de divises es va

suspendre), amb diversos objectius polítics:

- Impedir l’extensió del comunisme i el seu atractiu amb la recuperació econòmica d’Europa.

- Interès nord-americà, ja que si no hi havia un mercat internacional equilibrat, la demanda de

productes agrícoles i de mercaderies nord-americanes no tindrien sortida i per tant frenaria

la productivitat econòmica.

- Reorganització política y econòmica d’Europa (tornar a fer funcionar les economies europees

per a obtenir mercats d’intercanvi)

http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Expansionisme&action=edit&redlink=1



2.3 La creació de l’OTAN

Aquesta divisió va donar lloc al taló d’acer (1945), i es va intensificar amb la creació de la OTAN

(Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord), una organització militar formada per 10 estats

europeus. EUA i Canadà. Es va crear l'any 1949 amb l’objectiu de col·laborar en la defensa, tant en

l’aspecte militar, com en el polític i econòmic a un possible atac de la Unió Soviètica. A través d'ell dels

estats signataris es comprometien a prestar ajuda contra tot agressor i s'establia per primera vegada

un estat major internacional aliat, dirigit pel mariscal Montgomery. La reposta soviètica a l’OTAN va ser

el Pacte de Varsòvia i el COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua).

Churchill El Taló d’Acer

http://ca.wikipedia.org/wiki/1949

http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Militar&action=edit



Tema 3 La integració d’Europa

3.1 El federalisme europeu

Europa havia de patir la Segona Guerra Mundial per poder comprovar l’absurditat suïcida que

havia portat el vell continent la rivalitat nacionalista. Era evident la necessitat d’algun tipus d’integració

europea per marcar una nova manera de reordenar el mapa polític europeu.

Es volia canviar el concepte d’Estat-nació, perquè era el motiu principal d’enfrontament a Europa.

Tots els estats volien la pretensió de ser autosuficient i amb el que desembocava en rivalitat continues

per a projectar-se mundialment i individualment. La nova organització volia ser federal (la projecció

del model nord-americà), un moviment políticament transversal (sense dretes ni esquerres). No es

tractava que desapareguessin els Estats, però sí de gestionar unilateralment els estats. D’aquesta

manera s’enfortirien els estats per arribar més enllà del que eren capaços. Un altre canvi és crear un

ordre constitucional amb un parlament molt fragmentat: fonamentat amb una llei de

proporcionalitat, amb molts partits i un poder executiu dèbil (constitució Itàlia 1498, França 1946)

Tres realitats mostraren la necessitat d’aquesta nova orientació cap a la integració europea:

La consciencia dels europeus de la seva pròpia debilitat. Les dos noves superpotències, els

Estats Units i la Unió Soviètica, tenien un poder econòmic, polític i militar molt superior al del

conjunt d’estats europeus.

S’havia d’evitar un altre enfrontament entre els estats europeus. Les dos guerres mundials

s’havien iniciat com "guerres civils" europees. Es tractava, essencialment, de buscar un acord

entre França i Alemanya, que els Estats Units acceptessin en bons ulls. La unitat era el camí per

aconseguir la pau definitiva.

El desig de molts europeus de crear un continent més lliure, just i pròsper en el que les

relacions internacionals es desenvolupessin en un marc de concòrdia.

3.2 Congrés de la Haia

Un altre pas important va ser la creació del Consell d’Europa el maig de 1948 al congrés de la

Haya. Aquest organisme, tracta de fomentar una cooperació política entre els països europeus. Els

seus estatuts, no recullen com objectiu ni la unió, ni la federació dels estats, i en ells no es preveu cap

tipus de cessió de sobirania per part dels estats membres. La principal funció ha estat reforçar el

sistema democràtic i dels drets humans als estats membres. L’objectiu era enfortir els estats per

arribar més enllà del que eren capaços. El que es té molt clar es que no es pot repetir una Alemanya

Nazi o una a itàlia feixista.



3.3 Els plans d’EUA

Els nord-americans van promoure la creació d’una organització europea centralitzada que

administres i organitzes el repartiment de la massiva ajuda econòmica del Pla Marshall. Amb aquest

objectiu es va crear, el 16 d’abril de 1948, l’Organització per la Cooperació Econòmica Europea

(OECE), integrada per 16 països. L’OECE ajudà a liberalitzar el comerç entre els estats membres; va

introduir idees tendents a acords monetaris; i a desenvolupar, en general, la cooperació econòmica

en aspectes concrets. EUA vol que crear una Europa federal per evitar problemes entre els diferents

Estats-nació.

Formar un nou ordre europeu per assegurar la col·laboració pacífica.

Reduir el risc de guerres futures.

Permetre la participació d’Alemanya a Europa sense córrer perill.

Resolució dels problemes fronterers.

Salvaguardar les institucions democràtiques.

Permetre la reconstrucció econòmica del continent.

Crear un exèrcit comú per combatre contra els soviètics.

EUA vol que Europa s’uneixi en un sol mercat per crear una economia forta i eficaç. La creació

d'una àrea de lliure comerç acceleraria el desenvolupament d'indústries de gran escala i de baixos

costos de producció. Això permetria Europa millorar la seva competitivitat en el món i satisfer les

necessitats de la gent. El primer pas és que França prengui la iniciativa i l’esforç d’obtenir

ràpidament la participació d’Alemanya en les seves institucions polítiques, internacions,

econòmiques i socials per tal de defensar-se millor d’Alemanya.

Però Estats Units no esperaria eternament: exigia tenir a punt a principis de 1950 un programa

que dugués Europa al camí d'integració econòmica.

3.4. La resposta anglesa

Churchill considerava essencial l'associació entre França Alemanya per a la reconstrucció

d'Europa, però Churchill és un polític europeu parlant d'Europa, no un federalista. Considera que Gran

Bretanya no pertany Europa. Per això defensa que França i Alemanya governin a l’Europa continental i

que Gran Bretanya governarà amb distància. Gran Bretanya, té un problema, i és que he perdut el seu

rol mundial. El seu imperi estava fonamentat en l'imperi colonial, les flotes marítimes i la relació

personal amb els Estats Units (la Special Relationship).



3.5. La resposta alemanya

La prioritat dels alemanys no és la integració a Europa, sino reunificar el territori, i fins i tot

considerar un pacte amb la URSS.

Schumacher, del partit SPD, no accepta la idea de al culpabilitat alemanya, ja que no tots són culpables, i el que pretén és fer una reeducació d’alemanya.

Adenauer, del partit CDU (esdevingut canceller per un vot), no es pro nazi, però és de dreta moderada. Es un polític més possibilista que no pas Schumacher. Entén que els aliats no deixen tanta llibertat a Alemanya, així que accepta ela culpabilitat alemanya, així que segons ell distingeix discriminació i autolimitació.

Alemanya per tant, accepta la limitació que se’ls imposa, com que l’exèrcit estigui sota les ordres de l’OTAN i que cap soldat alemany estigui sota el Canceller alemany. La indústria siderúrgica també està controlada pels aliats.

Schumacher Adenauer

3.6. La resposta francesa

La darrera decisió de la quarta república francesa és anomenar Jean Monnet davant “El Pla”.

Monet no és ni un polític ni un diplomàtic, però te una visió molt àmplia del món, capaç de trencar els

esquemes establerts. Està meravellat per l’economia americana. Monet va deixar clar que França no

podia emparar-se en el seu passat i que havia de ser una potència mundial i l’estat més potent

d’Europa, però no tenien recursos (i no ho van reconèixer). El gran problema que patien era que

Alemanya posseïa i administrava la conca del Ruhr, on es trobava el major jaciment d’acer i carbó. Els

germans venien l’acer i el carbó a un preu elevat a qui no fos un industrial alemany, i a Alemanya més

barat, gestionant així amb benefici alemany i perjudici aliè.

http://www.historiasiglo20.org/europa/biografias.htm#Monnet



A Monet el que se’n adona que si

França impedeix que els alemanys

gestionin unilateralment la regió

del Ruhr i es gestionés “ de manera

europea” s’acabaria el dúmping

alemany i ells tindrien accés a les

conques sense ser discriminats. Així

doncs, si França cedeix la gestió de

jaciments a una entitat europea i

els alemanys fan el mateix, posen la

industria alemanya i a francesa al

mateix nivell de competivitat.

França, però, no te intenció de

federar Europa Aquest serà el

projecte de l’actual UE, demostrant

clarament que l’objectiu d’una unió entre els estats d’Europa és per enfortir-se. El pretext és:

Trencament de la conflictivitat europea.

Primer pas per a la construcció d’una federació europea.

Unió pacífica d’Alemanya i França.

D’aquí van néixer la CECA (Comunitat Europea del Carbo i de l’Acer). Benelux ( la unió duanera y

econòmica de Bèlgica, Holanda i Luxemburgo.), França, Itàlia i RFA son els estats fundadors.

La Comunitat Europea del Carbó i l'Acer o CECA va ser un organisme internacional de l'àmbit

europeu que regulava els sectors del carbó i l'acer dels estats membres. Va ser promoguda i

encoratjada des de 1950 pels francesos Robert Schuman, aleshores ministre de Relacions Exteriors

de França i Jean Monnet, negociador designat pel govern francès. Va ser l'antecedent directe de

l'Europa dels Sis, la unió es va pactar el 1957 mitjançant el Tractat de Roma

3.7. La fi del federalisme i l’inici del creixement per la integració

França, però es va trobar a una situació kafkiana, a la qual s’havia compromès a fer una federació

europea i ells no volien. Desafortunadament no es trigaria gaire a saber la veritat, ja que un me

després, el 26 juny 1950, Corea del Nord (comunista) envaeix Corea del Sud (capitalista).

L’esdeveniment en sí no té gaire importància, però sí la lectura que es va fer en aquell moment, i és

que Corea del Nord tenia ordres de Stalin, i que per tant era el tret de sortida de la URSS per a

promoure el comunisme arreu del món amb mitjans militars. Actualment sabem que Sung li comunicà

les seves intencions a Stalin però aquest es va desatendre.



Es creà un clima d’histèria, i els EUA reforçaren l’OTAN. La proposta d’EUA és crear un exèrcit

comandat sota les ordres de l’OTAN. França entén que si Alemanya s’ha de rearmar hi ha un risc de

perdre interès del pacte que havien fet, així que proposaren formar un exèrcit europeu, per a que

Alemanya no tingui poder militar únic, sinó compartit. Tot i que França no pensava que EUA acceptaria

tan aviat, van donar el seu per tal de no topar-se amb les tropes de l’URSS. S’elaborà sobre el paper

una idea d’Europa federal, on existia el que França perdés la seva sobirania, i això era inacceptable. No

es vol crear legitimitat europea per damunt de França.

En aquella situació de no poder anar marxa enrere, Pierre Mendes-France, pren la iniciativa de dir

la veritat. Quan ho diu a EUA, aquesta s’emprenya però no retira les tropes, ja que tenien por a una

invasió imminent d’URSS. La idea d’Europa federal acaba el 1954.

Holanda, per una altra banda, ignora la CECA, i vol crear una comunitat europea eliminant les

fronteres de mercaderies, persones i serveis, ja que era l’únic país que tenia excedent alimentari,

tenint un potencial de creixement immens. Aquesta idea es discuteix a Messina, donant lloc al Tractat

de Roma i donant lloc a la Comunitat Europea el 1957. Es trenquen les fronteres internes, però es

creen aranzels per tal de enfortir les fronteres externes i així augmentar el preu de venta, i que sigui

més interessant comprar el producte nacional. És a dir, preferència. Això és un èxit que permet el gran

desenvolupament d’Europa.

3.8. Espanya i la manca d’alternativa a Europa.

L’any 1939 els insurrectes de Franco guanyen la guerra civil. Durant el conflicte els dos bàndols van

rebre l’ajuda militar dels països europeus:

FRANCO (nacionals): Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

REPUBLICA ESPANYOLA (republicans):U.R.S.S.

La II República va rebre un cop dur amb la NO INTERVENCIÓ de les potencies europees

democràtiques (França, Regne Unit), durant el conflicte civil, el qual va avantatjar Franco.

El moment de màxima col·laboració es va produir el juny de 1941 (Franco va canviar la política de

neutralitat per la de no-bel·ligerància), quan es va decidir d’enviar al front soviètic la División Azul.

Oficialment, però, Espanya no participava de la guerra i mantenia una posició de no-bel·ligerància ja

que la División Azul estava formada per “voluntaris”.

L’any 1943, amb l’avenç irreversible dels aliats, Franco va decidir retornar a la política de

neutralitat perquè pensava que la caiguda de Hitler i Mussolini arrossegaria el règim.

La derrota de les potències de l’Eix (1945) va afectar directament el règim franquista ja que a

l’escenari internacional va triomfar els ideals que va combatre: la democràcia, el socialisme i el

comunisme. L’ONU i va decidir la condemna del règim franquista (1946), que va donar origen a uns

anys d’aïllament internacional.



Esperaven que el règim s’acabés o bé perquè Franco havia d’entendre que havia de dimitir pel

futur de l’Estat (quelcom impensable), o que s’esdevingués una revolta interior (cosa impossible per la

ferotge repressió). Franco va optar per un aïllament polític i econòmic, amb una política arrogant

(recordar l’eslògan Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos DOS).

Aquest règim estava estava basat en l’autarquia.

L’autarquia era una política econòmica pròpia dels feixismes encaminada a láutosuficiència

dún sistema econòmic, amb la reducció de les importacions, duaneres i láprofitament dels recursos

propis. Séstimulava a la població, mitjançant cartells o altres recursos publicitaris, ládquisició de

productes espanyols. Fou una època de restriccions elèctriques, la fam i la misèria.

Es basava en dos principis:

La voluntat dáïllar-se econòmicament de léxterior: refús de léntrada de capital estranger,

limitació de les importacions i exportacions, aprofitar els recursos econòmics propis...

La intervenció de lÉstat en la producció i la distribució de béns: racionalització dels

productes, láutorització dínversions industrials, el subministrament de primeres matèries,

permisos per a importar primeres matèries, els salaris dels obrers...

Franco era un anacronisme, molt lluny de les economies i el pla de futur del món occidental, però

ningú es va oposar al règim perquè els aliats no volien perdurar la guerra. Només Argentina va trencar l’aïllament amb Espanya, enviant carn i blat a canvi d’un pagament posterior que mai es va realitzar.

En el context de la guerra freda, els EE.UU van optar per protegir els països capitalistes encara que no tinguessin règims democràtics, cosa que va permetre Franco obtenir el reconeixement internacional. De cap manera acceptaven la política de Franco, però preferien una política anticomunista abans que la mateixa democràcia. Amb el Pacte de Madrid (1953) signat entre Eisenhower i Franco, el règim va tenir un vincle amb EUA, l’únic al panorama internacional. L’exèrcit nord-americà podia establir bases militars en territori espanyol i a canvi Espanya rebria ajut econòmic i militar. D’acord amb el pla militar d’enfrontament amb l’URSS, no es podia prescindir de la península Ibèrica, ja que esperaven un atac soviètic en contra del sistema capitalista. A nivell econòmic va ser una de les grans decepcions, ja que es pensava que rebrien una mena de Pla Marshall (nomes van rebre capital per a crear bases militars i millorar l’exèrcit). Un altre argument que es va esgrimir a favor d’acceptar Espanya és que Franco va lluitar contra el comunisme, sota la premissa que la II República va rebre ajut comunista a la guerra civil.

L’any 1950 l’ONU va anul·lar la condemna al règim de Franco i l’any 1955 el van admetre com a

nou membre.

Entre 1951 i el 1957, Espanya va començar a recuperar la situació econòmica del 1935. Tot i

que el règim no va abandonar láutarquia de manera explícita, sí que va suprimir algunes mesures

intervencionistes, com ara la cartilla de racionament (1952).Això, juntament amb la fi de láïllament

internacional i línici de lájut nord-americà, amb els préstecs de 1949 i 1950, va permetre un

creixement econòmic moderat. Els tecnòcrates de l’OPUS DEI van apuntalar la política del règim.



La dècada dels 60 Espanya s’entreveu l’etapa del desenvolupament, aconseguint un nivell

notable amb la tradició espanyola. Va erigir una classe mitjana que, tot i que no es podia comparar amb l’europea, es podia permetre un nivell de consum. El símbol del creixement econòmic és el 600 i el electrodomèstics petis (rentadora, rentavaixelles etc.). A més, el desenvolupament del turisme va suposar la gran entrada de divises i el contacte amb altres cultures. No obstant però d’aquesta millora, va haver més d’un milió d’espanyols treballant a l’exterior que representava l’excedent de població, l’espanya del barraquisme, de la repressió interna. La vinculació al mercat exterior va fer que Europa posicionés les seves industries a Espanya, finançant la modernització de les indústries (les autopistes alemanyes).

L’1 de gener 1986 Espanya rep el seu Pla Marshall. A partir de 2004, amb l’entrada dels països de l’est a la UE, Espanya canvia el rol, ja que deixa de ser l’estat mes pobre.



Tema 4. Tensions al bloc socialista

4.1 Nikita Khruschev

El 1953, amb la mort de Stalin, sorgeix la decisió de qui el succeiria;

Beria malenkov Khruscxev El 14 de setembre Khruscxev aconsegueix anteposar-se als seus adversaris. Aquest nou líder és

visceral, poc diplomàtic. Intentarà trencar amb l’immobilisme polític, però no amb el comunisme, ja que és un comunista convençut, però distingeix la cúpula del partit comunista i el comunisme en sí: Stalin era un traïdor dels principis comunistes i per tant s’havia d’abandonar l’stalinisme.

Khruscxev volia canviar l’ambient, ja que la premissa d’aquest era renunciar a la teva llibertat individual canvi de la teva íntegra seguretat. Aquesta idea confronta totalment amb el capitalisme nord-americà, segons el qual l’individu havia de patir la mínima influència estatal. El 1963 va ser la fi del mandat de Khruscxev , ja que per primera vegada es van haver d’importar cereals d’occident perquè no podia abastir la seva població, el que evidenciava la fallida i la poca solvència del sistema. Entre alguns canvis que va fer Khruscxev va ser posar fi a la col·lectivització de les terres, tot i que l’estructura de partit únic fou intocable.

El mur de Berlín es va crear per les migracions massives que es feien cap a occident. L’aixecament acaba amb el trànsit de les dues meitats de la ciutat.

4.2 La Primavera de Praga (1968)

Durant la Guerra Freda, la Primavera de Praga va ser un període de liberalització política a

Txecoslovàquia. Va durar des del 5 de gener de 1968 fins el 20 d'agost d'aquest mateix any. Aquest

moviment buscava modificar progressivament aspectes totalitaris que el règim comunista tenia en

aquest país i avançar cap a una forma no totalitària de socialisme: legalitzant l'existència de múltiples

partits polítics i sindicats, promovent la llibertat de premsa, d'expressió, el dret a vaga, etc .



Va acabar a la primavera de 1968, quan les tropes del Pacte de Varsòvia (excepte Romania) i de

l’URSS envaeixen Txecoslovàquia i posen fi al procés d'obertura política.

Aleshores, el Partit Comunista Txecoslovac patien una repressió de la URSS sobre el seu lideratge.

Txecoslovàquia no volia deixar de ser comunista, però no compartia la filosofia de lideratge comunista

de la URSS. Alexander Dubcek (líder del KSČ) va plantejar dues qüestions:

- És incompatible plant el comunisme amb el pluralisme polític? Només hi havia un partit, i

segons ell una societat és complexa, amb diferents interessos, el que fa que sigui impossible

que un partit representi totes les sensibilitats de la societat.

- La incompatibilitat de la llibertat d’expressió i reunió amb la societat comunista de la URSS.

El Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ) representava un desafiament directe a la URSS,

acceptat per la majoria de l’Estat. La URSS intentà que Dubeck canviés d’opinió, i davant la negativa la

URSS va intervenir militarment a Txecoslovàquia, sota l’excusa que molts sectors de la societat volien

anar massa de pressa i que no podien controlar-lo. Els països que formaren el Pacte de Varsòvia

(Albània, Bulgària, Hongria, Polònia, RPA, excepte Romania) i l’URSS van envair Txecoslovàquia la nit

del 21 d’agost. En un principi es van establir diàlegs entre els soldats i la ciutadania de Praga, però més

tard es va obrir foc. L’any vinent, el 21 agost 1969, va haver una sèrie de vagues i protestes, i Dubcek,

sota la pressió de l’URSS va demanar als manifestants la detenció de la manifestació. La raó doncs que

no assassinaren Dubcek fou per la unitat que tenia a Txecoslovàquia.

4.3 La Doctrina Breznev

La Doctrina Brezhnev (1968) va ser una doctrina política que establia:

Quan hi ha forces que són hostils al socialisme i tracten de canviar el desenvolupament

d'algun país socialista cap al capitalisme, es converteixen no només en un problema del país fa, sinó

un problema comú a tots els països comunistes.

Això significava que cap país del Pacte de Varsòvia li estava permès abandonar-lo. La doctrina

va ser utilitzada per a justificar les invasions soviètiques de 1968 a Txecoslovàquia per frenar la

Primavera de Praga.

La frase de Brezhnev determinava també en forma implícita que només la URSS podia definir

el que era una "força hostil al socialisme" o determinar en quin moment un país "passaria del

socialisme al capitalisme".

Segons aquesta doctrina, els estats comunistes eren sobirans, però estaven limitats per les decisions

de l’URSS. Però amb el temps, quan la societat s’ha d’adaptar al sistema, i no pas al contrari, el sistema

esdevé l’enemic. Lla guerra freda és un període on no hi ha matisos, tot es inqüestionable, tant per

part del comunista com del capitalista.



Tema 5. Les relacions entre els Estats Units i Amèrica Llatina

5.1 Els inicis d’EUA

L’inici dels EUA el podem situar l’any 1620, quan Anglaterra parteix cap a Massachuchets i

funden la primera colònia. Els colonitzadors eren europeus súbdits de la corona anglesa amb un

sentiment cristià molt fort. La població es va començar a organitzar en colònies on l’Estat no té cap

dret a influenciar la llibertat religiosa.

Davant la situació de progrés econòmic ,hi havia discrepàncies amb la metròpoli degut al règim

econòmic polític. Gran Bretanya feia una contínua pujada d’impostos a les colònies, però arribat a un

punt es negaren argumentant que no tenien poder polític a Londres. Diversos incidents (Motí del te,

1773) van anar fomentant l’idea de independència per part de les colònies europees. El 1775 Espanya

ven la Luisisana a EUA degut a la precarietat monàrquica. Un any després, a Filadèlfia es proclamà la

Declaració d’Independència, que d’entre altres defensava Thomas Jefferson.

Cap el 1815 el sistema polític fou estable. EUA estava dividit en federacions.

- A l’estat federal les federacions donen competències a un estat central per mantenir trets en

comú, però conserven el seu finançament.

- Divisió dels tres poders, tot i amb el perill de que el president nomenava els jutges del poder

judicial i aquests controlaven el poder judicial.

- Sufragi indirecte: Els electors escollien els grans electors, governadors i representants, que

després votarien al president i el congrés.

- Sobirana nacional (sufragi censatari).

- La lliure iniciativa de l’individu

- La intervenció justa i necessària de l’Estat

- La llibertat religiosa.

A l’Estat federal, els diferents estats tenen competències pròpies (salut, educació legislació...),

cedint un grapat (política exterior, política militar...) a una entitat superior (Washington).

EUA era un país rurals fins bona part del s. XIX, quan arriba la II revolució industrial i immigració

europea com a mà d’obra.

El 1877 es signa al Constitució, revolucionària a la seva època, basada en les Constitucions dels 13

estats originals. Hi ha una intel·lectualitat europea fascinada amb la democràcia nord-americana, on l

francès De Tocqueville va escriure La democràcia a Amèrica, el millor testimoni de la visió europea de

la política nord-americana.

El 1796 Washington esmenta que no hi ha d’haver cap vincle entre Europa i America, ja que els

poden contaminar polítca i socialment (bona part dels europeus que van emigrar a Amèrica ho van fer

fugint dels imperis i monarquies europees, dels Estats-nació i de les guerres que comportaven).



5.2 El destí manifest

És una frase que es refereix a la creença que els Estats Units tenien una missió divinament inspirada

per a expandir-se, progressar i estendre la seva forma de democràcia i llibertat a Amèrica.

Amèrica és una terra donada per déu als homes blancs, on l’individu autòcton no conta. Els europeus

són considerats els portadors del progrés i la modernitat. Són idees colonitzadores iguals a les

europees, però amb la idea de la llibertat religiosa i la obligació de seguir la paraula de Déu.

Va sorgir com una frase de propaganda política el segle XIX, però es va convertir en un terme

històric estandarditzat com a sinònim de l'expansió territorial dels Estats Units a través de Nord-

Amèrica cap a l'oceà Pacífic. La frase també està carregada de les ideologies de l'època. A més de

l'expansió territorial, el terme també es referia a les nocions d'idealisme, de nacionalisme, i del

excepcionalisme dels Estats Units al món, una creença de la grandesa del seu poble

John O’ Sullivan editava la revista United States Magazine and Democratic Review, on esmenta

que el millor govern és el que menys governa. Pag. 73

5.3 La doctrina Monroe

Aquesta declaració recull els principis de la política exterior dels EUA en relació amb els drets i les

activitats de les potències europees al continent americà. No hi haurà cap intervenció europea a

Amèrica ni viceversa. Els europeus no devien gosar d’intentar colonitzar el continent.

Amb aquestes declaracions unilaterals el president Monroe s’atorgava un dret de tutela sobre

els països llatinoamericans. És una relació de possessió, on Monroe serà l’eix fonamental entre EUA i

americà llatina L’únic que canvia son les formes polítiques, ja que la IIWW es lluita a favor de la

democràcia.

5.3 La Guerra Freda i la seva lògica

Un dels objectius primordials de la Guerra Freda per part del bloc occidental era eliminar

completament el comunisme del continent americà. Alguns exemples de la influència de la GF són:

Guatemala

Després de la IIWW, Guatemala depèn de l’exportació del cafè i la banana. El president Juan José

Arévalo promulga el 1945 una nova Constitució (jornada de 8 hores, dret de vaga i sindicats, sou

mínim). Aquests canvis però, seran considerats com comunistes a les elits guatemalenques. Jacobo

Arrenz recolzarà el programa de reformes, juntament amb la reforma agrària. El motiu del cop d’estat

fou quan govern decideix influenciar l’empresa United Fruit, dedicat al conreu de la banana.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Estats_Units

http://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A8rica

http://ca.wikipedia.org/wiki/Segle_XIX


http://ca.wikipedia.org/wiki/Nord-Am%C3%A8rica

http://ca.wikipedia.org/wiki/Nord-Am%C3%A8rica

http://ca.wikipedia.org/wiki/Oce%C3%A0_Pac%C3%ADfic




El canvi que es va pretendre dur a terme era una reforma agrària, ja que es treballaven només el 15%,

i la resta era d’expropiació. Dos anys després, amb l’ajut de la CIA, es va recolzar un cop d’estat sot la

pretensió que el govern de Juan José Arévalo tenia idees comunistes. Serà substituït pel coronel

Castillo.

Xile

El 1970 Salvador Allende és electe, amb el suport de la Unitat Popular.

El seu govern va enfrontar-se a molts problemes econòmics externs i del govern

nord-americà de Richard Nixon. Finalment el coure va ser nacionalitzat, però el

país va caure igualment en una forta crisi econòmica.

Els enfrontaments de carrer entre opositors i adherents de la Unitat Popular

es van fer freqüents, i van aconseguir alts nivells de violència. Allende, que creia

en una revolució democràtica, perd el suport del Partit Socialista. Finalment,

l'11 de setembre de 1973 es produeix un Cop d'Estat que acaba amb el govern d'Allende, que se

suïcida després del bombardeig del palau de la Moneda. Després del cop d'Estat s'instaura una

dictadura encapçalada per Augusto Pinochet, Comandant en Cap de l'Exèrcit

Tema 6. La descolonització, l’origen del Tercer Món

6.1 La justificació moral de l’imperi

El fet que Europa pogués colonitzar Amèrica i Àsia fou gràcies a la Revolució industrial, el

que converteix Occident en “el primer món”, la primera potència des del s. XIX. Àsia, que sempre havia

estat el “primer món” (per això sempre es volia viatjar a Àsia a l’època moderna), va perdre la posició

de poder quan Occident adquireix una posició avantatjosa tecnològica que permet dictar amb els

termes que ella vol. La RI té una conseqüència territorial immensa amb la colonització i la creació més

de 100 estats-nació. A la Guerra Freda, el territori colonitzat va jugar un paper important, ja que és un

territori d’influències, de conflicte armat. EUA i l’URSS es van enfrontar per delegació amb aquests

països, mai cos a cos.

El motiu oficial que Europa mantenia per a posseir les colònies era que els països del tercer

món no podien assolir la independència i que per tant no estaven preparats per a l’autogovern. La

importància d’Europa de posseir colònies després de 1945 era per a continuar dominant l’ordre

internacional amb el credencial de gran potència mundial, la qual tenia sota el seu poder territoris

subjugats a les seves ordres. Era una qüestió de prestigi, a més de poder obtenir més recursos, nous

mercats i un lloc per a enviar els excedents de població. Europa no va permetre que l’economia d’una

colònia es desenvolupés, ja que esdevenia una competència. El pretext que es feia servir a l’hora de

dominar el tercer món era el racisme, on suposadament els europeus (els blancs) eren una raça

superior i tenien el deure d’ensinistrar les races inferiors (els negre). L’europeu blanc tenia dret a

establir el seu sota l’obligació de civilitzar i educar.



6.2 La fi dels imperis

Les lluites a Indoxina demostren que Occident no és invencible, que a través de la força es

poden derrotar. Aquesta Europa colonial perd la centralitat dels afers mundials i mai més es dirigirà

des de l’antic continent. Les dues principals potències del moment no estaven d’acord a mantenir les

colònies, el qual esdevé un desmantellament dels imperis europeus.

Va arribar un moment que les condicions d’igualtats entre colonitzadors i colonitzats són

evidents (la ciència no pot demostrar la inferioritat de diferents races per evidències físiques, i per tant

només hi ha diferències culturals), afegit a la pressió nord-americana a la no-colonització, que Europa

veu que ha de canviar el rumb de la seva política racista. El trasbals a nivell mental per als ciutadans

europeus de la nova visió que es pren sobre el tercer món és descomunal, ja que hi ha una migració

d’asiàtics enorme (degut a la independència de la Índia), i els colonitzats passen d’estar engarjolats a

un zoològic a ser un ciutadà europeu. Aquest canvi de mentalitat va implicar desfer el colonialisme en

terme jurídic i popular. Es va usar el cinema, els dibuixos animats, fulletons etc.

6.3 El cas de l’índia

Els territoris actuals del Pakistan, Bangladesh, Birmània i l’Índia eren part de l’imperi colonial

britànic. A la descolonització (1947) la partició de l’Índia fou per un criteri religiós; el Pakistan (unit al

Bangladesh fins el 1971) pels musulmans i l’Índia pels hindús. La idea de la partició sorgeix a principi s.

XX, ja que els musulmans pensen que amb el 70% de la població índia no es tindran en compte els seus

interessos. Amb la Lliga musulmana es pretendrà crear un estat musulmà (Pakistan) pels musulmans.

El moviment d’independència ja sorgeix el 1906, ja que les comunitats hindús i musulmanes han

coexistit però mai no han estat unides.

La independència de l’Índia és deguda gràcies al triomf del Partit laborista de GB, ja que arriba

a la conclusió que no pot seguir sostenint els seu imperi colonial governant amb la concepció de la

nació estat. GB creia que el territori devia conèixer l’autoritat suprema imperial, s’havien de pagar

tributs i participar a diferents guerres. Ho feien d’aquesta manera perquè no podien controlar els

territoris directament (un virrei de la zona prenia les decisions influenciades per GB), sumat a la manca

de recolzament d’USA i l’URSS.

Amb l’esclat de la IIWW la Lliga musulmana donen suport a GB pensant que la recompensa

serà el Pakistan. La reacció hindú però, és contrària; els recolzarien si els donaven la independència. La

reacció de GB fou il·legalitzar el Parit Indi del Congrés, col·locà els seus líders sota arrest domiciliari i

reprimí els polítics hindús. El 1945 definitivament, la manca de recursos desfà l’imperi. La divisió entre

el Pakistan i l’Índia fou sota la benedicció de Sir. Radcliffe sense tenir cap competència dels territoris i

del conflictes



6.4 Bandung

La Conferència de Bandung (1955, Indonèsia) fou una reunió de líders dels països africans i asiàtics

que havien estat sota colonització europea.

Pretenia posar fi al colonialisme i evitar el neo-colonialisme en forma d'influència i dependència

econòmica. En aquest sentit, recolza per la sobirania dels nous estats independents i per la no-

alineació en qualsevol dels dos blocs de la Guerra Freda, tot i que aquesta política només la seguiria

l'Índia. Aquesta conferència va representar la posada en escena del tercer món i va visualitzar quin

seria el camp de batalla, de lliure a competició i sense fronteres fixades pels conflictes entre la URSS i

els Estats Units. Els màxims representants foren:

NASSER SUKARNO NEHRO

L’Índia havia assumit el rol de líder de la descolonització i de forçar la independència dels altres

territoris colonials. Anticolonialisme volia una coexistència pacifica i convertir el món descolonitzat en

un tercer bloc, però la realitat es va imposar i fou impossible; el tercer món representa la meitat de

població mundial i només gaudeix del 8% del PIB mundial. Mai no es va desenvolupar global, social,

econòmic o políticament. El nou control doncs sobre els territoris descolonitzats serà quan el tercer

món hagi de demanar ajut al món occidental. Les noves formes d’interdependències i control seran

amb els programes d’ajut, el control econòmic i l’ intel·lectual (neocolonialisme).

Els països asiàtics i àrabs eren hereus de cultures mil·lenàries tan valides com l’occident, i per

tant Nehro defensava que amb tota la seva historia, no podia haver una altra opció que alinear-se al

capitalisme o al comunisme. Tenim doncs, un nou ordre internacional, el “tercer món”, un nou

escenari de la guerra freda per estendre el capitalisme o el comunisme a diferents territoris.

A partir de la pau de Westfalià, l’estat nació es la peça clau per a governar Europa, però Àfrica

desconeix aquesta metodologia, de tal manera que amb la colonització es va pretendre imposar

questa. La realitat però, era ben diferent perquè els valors eren diferents


http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Freda

http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%8Dndia



Tema 7. El problema intractable de l’Orient Mitj{: Palestina

El conflicte de Palestina és un conflicte basat en el territori, degut a una gran influència religiosa

(la terra de Palestina és donada per Déu sota el testimoni de la Bíblia)

Palestina és la terra que van prometre Déu i Moisès als jueus durant 40 anys, tot i que també era

ocupada pels àrabs. Al segle I dC, els jueus es revolten contra l’imperi romà i són expulsats de

Palestina, iniciant la diàspora. Amb aquesta diàspora creixen llegendes al voltant del judaisme, el que

provoca el rebuig de molta gent cap els jueus (ja al món catòlic l’antipatia dels jueus és històrica

perquè maten Jesucrist). Neix d’aquesta manera l’antisemitisme, una tendència d’odi continu als jueus

(l’holocaust fou l’expressió més bàrbara). A partir d’aquest antisemitisme i un tracte tan dolent, sorgeix

la idea que és impossible que els jueus s’integrin a Europa, i es pensa que la única solució es la creació

d’un Estat propi (sionisme).

- Diàspora: la dispersió dels jueus per tot el món. La fi de la diàspora està representada per la

creació de l'estat d'Israel el 1948.

- Antisemitisme: l'hostilitat o el prejudici cap als jueus com a grup religiós, ètnic o racial, el qual

es manifesta com a odi cap a un individu, o com a persecució institucionalitzada i violent.

- Sionisme: moviment polític que afirma el dret a l'existència d'un estat jueu (Israel). Pretén

deixar de banda la religió i fer un trànsit polític: la necessitat de la societat jueva de tenir estat

propi.

El 1914 el context polític de Palestina és l’hegemonia otomana, i per tant la terra escollida és un

territori mixt: està habitada pels àrabs. El projecte jueu però, vol la terra però no vol la gent que hi viu

a ella. La majoria de gent que emigra cap a Israel és gent de classe mitjana-alta que es dedicarà al

cultiu i a la pagesia a les noves terres, que compra les terres àrabs i expulsa els seus habitants, portant

mà d’obra jueva.

El 1896, Herzl, jueu austríac i súbdit de l’imperi austrohongarès, publica Judenstaat, on s’explica

l’antisemitisme i articula les idees sionista. Parteix de la inutilitat de la integració jueva a Europa dels

jueus, i de la creació d’un estat propi pels jueus on puguin sentir-se segurs. La terra escollida és

Palestina perquè fou la terra on foren expulsats.

El 1897 es crea l'Organització Sionista Mundial amb la celebració del primer congrés sionista a

Basilea. L’organització representa una banca, un fons monetari per a comprar terres, un òrgan de

desenvolupament rural etc. Serà presidit per una ètica del treball molt severa: escolarització

obligatòria. Entre 1904 i 1914 hi haurà la segona onada migratòria de Palestina.

El 1909 es forma Tel Aviv (ciutat israelita).

El 1914 l'Imperi Otomà va decidir entrar a la Primera Guerra Mundial i el govern britànic va

començar a veure el moviment sionista com un possible aliat en una guerra que semblava

desenvolupar-se malament per als aliats.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Israel


http://ca.wikipedia.org/wiki/Jueu

http://ca.wikipedia.org/wiki/Religi%C3%B3

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pol%C3%ADtica

http://ca.wikipedia.org/wiki/Estat

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jueu

http://ca.wikipedia.org/wiki/Israel



El 1915, durant la Primera Guerra Mundial, s’arriben a acords entre Gran Bretanya i França, on les

dues potències es reparteixen el Pròxim Orient, amb la promesa de la creació d’un estat àrab per a

ells a canvi del suport àrab en el conflicte. Palestina queda sota control britànic.

El 1916, després de la promesa, es van repartir els vestigis del territori de l’imperi otomà.

El 1917, David Lloyd (primer ministre) i George i Arthur Balfour (secretari d'exteriors) buscaven

aliances que puguin millorar el curs de la guerra, i els jueus podrien ser útils ajudant a mantenir el

front oriental i estimulant l'esforç bèl·lic nord-americà.

7.2. De la Declaració Balfour a la proclamació de l’Estat d’Israel

El 2 de novembre de 1917 la Declaració de Balfour (carta enviada al líder del moviment sionista)

manifestava que el Regne Unit es declarava favorable als plans sionistes de creació d'una llar nacional

jueva a Palestina. La victòria sobre els otomans deixaria al govern britànic amb el control de Palestina

en els següents trenta anys. Lord Rothschild, jueu cap de la banca mundial, va pressionar GB per a

tenir recolzament d’una de les potencies mundials.

El 1922 la Societat de Nacions confia a Gran Bretanya el mandat sobre Palestina. L'administració

britànica impulsa una nova onada d'immigració jueva i la resistència palestina contra l'ocupació

produeix successius esclats de violència.

El 1936 es desencadena la Gran Revolta Àrab, insurrecció que s'estén per tota Palestina.

El 1937, enfront la greu situació que es viu a Palestina, Gran Bretanya recomana públicament la

partició de Palestina en dos estats. L’estat àrab serà l’estat Transjordània i l’estat d’Israel serà pels

jueus. En aquells moments, els àrabs van buscar recolzament nazi perquè no els agradava la idea

d’una Palestina dividida, i com GB no volia que l’alemanya nazi tingués el control del petroli asiàtic va

restringir la immigració jueva i la prohibició de comprar terres àrabs.

El món jueu entra en una campanya de violència contra els interessos britànics. L’Irgún

(organització terrorista sionista) posà una bomba a la caserna general britànica de Palestina. A més va

haver un èxode a Europa de jueus, oferint Palestina vaixells. El món àrab no va acceptar mai que una

part fos exclusiva pels jueus, fent impossible una divisió neta.

El 1948 Ben-Gurión declara la independència de Palestina, al·legant la religió. Qualsevol israelià

que emigri cap a Palestina té dret a rebre la nacionalitat. Egipte, Jordània i Lívia ataquen Palestina, i

guanya Israel (primera guerra àrab-israelià, 1948-1959). L’ Armistici de Rodes provoca un sensible

canvi al mapa: i Israel passa a controlar el 75% de Palestina, fent que Jerusalem es dividís entre

Jordània, Israel y una terra separadora dominada per l’ONU. El problema i el conflicte principal són els

refugiats, ja que hi ha una neteja ètnica. El projecte d’Israel vol la terra però no la gent, i veuen

l’ocasió d’expulsar els àrabs fora. Ben Morris va documentar tota aquesta estratègia.



7.1 ¿La pau impossible?

El 1967 te lloc la Guerra dels sis dies. Israel destrueix la pista d’aterratge mentre la seguretat

egípcia prenia descans, annexant-se la Franja de Gaza, Cisjordània, la península del Sinaí (retornada el

1979). L’estat d’Israel reconeixerà l’estat àrab d’Egipte.

Aquest canvi de tàctica fa que els àrabs de Palestina entenguin que no hi haurà ajuda externa, així

que en aquest context va aparèixer Yassir Arafat, creant un nacionalisme d’àrabs palestins, que

busquen l’alliberament del territori usant la lluita armada. Els grans rivals és Hamás , un moviment

islamista que considera que el futur estat palestí s’ha d’organitzar amb bases islàmiques, i es neguen a

ser l’estat Israel. Palestina aprova aquest grup perquè va ser un enemic de Yassir Arafat.

En aquells moments Israel entra en una dinàmica negativa per a la seva imatge tradicional

- Es converteix en un imant pels neoradicals que volen fer realitat el somni de la bíblia (els jueus

ortodoxos).

- Aquest abandó als territoris ocupats (Cisjordània i Gaza) va fer perdre la bona imatge

internacional, el que fa que siguin els “dolents” a ulls d’occident.

Tema 8. La reunificació d’Alemanya i l’esfondrament del bloc de l’est

Berlín, la capital, també va ser dividida, el 1961 amb la construcció d'un mur comunista de

separació, ja que el règim de la RFA no podia frenar el corrent de fugitius que volien desplaçar-se al

altre costat de Berlín. Des de 1961-1989 Alemanya va estar separada. Amb la construcció del Mur de

Berlín, van sorgir dos països. A l'oest (República Federal d'Alemanya) i en l'est (República Democràtica

Alemanya).

Gorbachev va arribar tard per fer reforma, el poble volia canvi de sistema. Els països

comunistes, al no poder viatjar a l’estranger, van idealitzar l’altre sistema (el que va predir . Kenan

però al sistema soviètic). El mur de Berlín era la icona, però tota Europa estava dividida.

Els últims anys del comunisme de l’URSS es van dedicar a mantenir el control sobre la població. Els

últims successors van ser:

- Brézhnev.

- Andrópov (1982-1983).

- Chernenko (1983-1984).

- Gorbachev (1984-1989).



8.1 Els objectius de Mijail Gorbachov

Gorbachev entén que el sistema esta fossilitzat, s’ha burocratitzat molt. Qualsevol ideal del

comunisme ha mort, i es manté i per la por dels cossos de seguretat de l’estat. Es van oblidar de la

industria dels serveis, la més popular i de la qual la gent viu. Davant aquesta situació Gorbachev arriba

a la conclusió que el sistema acabarà desapareixent, i vol reformar-lo profundament per a salvar-lo.

El 1986, amb el desastre de Chernobyl, Gorbachev va aprofitar per mostrar al món el veritable

estat de l’URSS ( per la manca de manteniment va esdevenir-se l’accident).

El 1987, per resoldre aquests problemes, Gorbatxov va començar un procés reformista. En l'àmbit

economia, proposa la perestroïka, un pla de reestructuració per revitalitzar l'economia de la Unió

Soviètica a partir de la introducció de l'esperit d'empresa (incentiu personal), la noció de mercat i la

innovació tecnològica, però sense renunciar al principi de la propietat col·lectiva. Intenta seguir el pla

econòmic xines, és a dir, tot a ésser comunista, s’ha de permetre inculcar el capitalisme a alguns

àmbits de les industries.

En el terreny polític, la glasnost (transparència) suprimí la censura i va introduir la llibertat

d'expressió amb el propòsit de caminar cap a la democratització de l'URSS. També es va suprimir el

monopoli polític del PCUS, es reconegueren altres partits i es va començar la reforma de les

institucions. Vol fer una democratització de l’estat, es a dir, de llistes obertes.

També entén que no es pot permetre recolzar l’equilibri del terror perquè no pot assumir el cost, i

pretén posar final a la guerra sense deixar el comunisme, abandonant la cursa d’armaments. En

política exterior, s'impulsa un diàleg amb els Estats Units per negociar la distensió i el desarmament.

També es van reorientar les relacions amb el bloc de països comunistes i se'ls estimula a seguir el seu

propi procés reformista, tot anunciant que l'URSS no intervindria en els seus assumptes interns. Tot i

que Gorbachev volia conviure en pau amb els dos sistemes, els ciutadans no volen sentir parlar de

reforma.

8.2 La impossibilitat de la reforma

El procés reformista iniciat per Gorbatxov a l'URSS va tenir l'oposició deis sectors conservadors

vinculatis a PCUS, que es resistien a perdre el monopoli del poder i els seus antics privilegis. L'agost de

1991 van protagonitzar un cop d'Estat militar a Moscou, que va ser neutralitzat per la resistencia de la

població russa i per l'actitud decidida de Ieltsin i del Parlament rus.

Les reformes a l'URSS van obrir noves perspectives al bloc de l'Est i a diversos països van

començar processos de canvi que, a partir del 1989, posaren fi als règims comunistes. Aquests canvis

polítics van ser el resultat d'unes grans mobilitzacions populars, majoritàriament de caràcter pacífic.

El moviment va començar a Polònia, on el sindicat Solidarnosc (Solidaritat) va guanyar les

eleccions lliures, (1989). Era de tendència catòlica i no vinculat al Partit Comunista. Un nou govern,

presidit per Lech Walesa, mostra clarament el desig d'aproximar-se políticament i econòmicament al

model occidental.



L'exemple polonès el van seguir, al cap de poc temps, altres països, on van caure els règims

comunistes: Hongria, Txecoslovaquia, que acaba partida en dues repúbliques (la Txeca i l'Eslovaca), i

Bulgària.

A Hongria el 1968 hi ha una gran reivindicació de trencar amb el sistema. Per primer cop es on

s’obre el talo d’acer. Hongria d’acord amb Gorbatxov i Kohl decideixen que la fil ferrada es podrà

trencar i anar cap al bloc occidental (p. 123). Actors i estudiants van promoure el canvi. Es va forçar la

cúpula d’un nou govern on els comunistes queden en minoria. El partit únic ja no convenç ningú.

El cas de Romania va ser mes complex, perquè el règim comunista no accepta les demandes de

canvi i va reprimir brutalment les manifestacions populars. Finalment, un aixecament popular amb el

suport d'una part de l'exèrcit posa fi a la dictadura de Nicolae Ceaucescu, que va ser jutjat i executat.

8.3 De la caiguda del Mur de Berlín a la reunificació d’Alemanya

L'obertura del mur va ser conseqüència de les exigències de llibertat de circulació en l'ex-RDA i

les evasions constants cap a les ambaixades de capitals de països del Pacte de Praga i Varsòvia i per la frontera entre Hongria i Àustria,. Al setembre, més de 13.000 alemanys orientals van emigrar cap a Hongria. Cap al final de 1989 van començar manifestacions massives en contra del govern de l'Alemanya Oriental. El líder de la RDA, Erich Honecker, va renunciar el 18 d'octubre de 1989, sent reemplaçat per Egon Krenz pocs dies més tard.

Schabowski anunciar en una conferència de premsa, retransmesa en directe per la televisió d'Alemanya Oriental, que totes les restriccions havien estat retirades i desenes de milers de persones van ser immediatament al mur, on els guardes fronterers van obrir els punts d'accés permetent el pas.

0mon actual

Documents