Joan Pujades i Coll

A1

2n Assaig. Migracions i processos transnacionals.

Els dos materials que em disposo a analitzar, tot i les diferències en format, tenen en

comú l’oralitat, el fet que fos la conversa el canal per expressar-se. Em sembla un fet

rellevant ja que en aquests casos el discurs parteix de la immediatesa que la conversa

demana i potser així en traspuen de manera més sincera les idees que s’amaguen rere

les paraules que, per exemple, de manera escrita. De la mateixa manera, cal esmentar

diferències rellevants en les converses, tan pel tipus de persona, com de conversa, com

de situació...

Fet aquest apunt, crec necessari, també –i per complementar-lo, posar en context els

dos materials i així definir amb més detall les diferències contextuals i també alhora

similituds ideològiques que explicaran millor l’anàlisi conjunt d’aquests dos materials.

El primer material és un fragment d’un llibre de Pierre Bourdieu escrit per Abdelmalek

Sayad. El llibre consta “d’un seguit de testimonis que homes i dones van donar en

relació a les seves existències i a les dificultats de viure” “organitzats i presentats per

projectar en ells una mirada comprensiva i que ens doni resultats de rigor”. “Con

habitantes de un mundo obrero” és el títol del capítol on Sayad, amb només algunes

anotacions transcriu les entrevistes o els fragments d’aquestes. El capítol es divideix en

dues entrevistes, per una banda, una entrevista a la família Ben Miloud, on intervenen

fill, filla i pare per exposar, a mercè de les preguntes de l’investigador, les

problemàtiques veïnals que tenen amb la seva veïna. L’altre entrevista és a la veïna i

pel mateix afer. Totes dues entrevistes tenen un caràcter semblant, molt obert, en un

ambient distès i tranquil. Tot i que no podem fer-nos una idea exacte de la durada de

la entrevista, per com succeeix sembla que, si més no, no tenien pressa ni límit de

temps.

El segon material és un fragment audiovisual d’un programa televisiu de la cadena

pública de l’estat espanyol. El programa s’inspira en el francès “J’ai une question à

vous poser”. Un grup de cent ciutadans anònims entrevisten a líders polítics convidats.

El fragment del que parlo pertany a un programa rodat l’any 2007 i el polític escollit va

ser Duran i Lleida del partit polític d’Unió, com a representant de Convergència i Unió,

com a quarta força en les eleccions d’aquell any. Cal precisar que es tracta d’un format

televisiu i el que això comporta; penso en unes preguntes preestablertes o escollides,

en una durada preestablerta (temps per pregunta), en uns participants escollits, i amb

una finalitat divulgadora / propagandística concreta. Penso també en l’ambient que

pot generar un plató televisiu o, per l’entrevistador, el fet d’haver de fer la pregunta i

rèplica davant de la càmera, d’avant d’un polític mediàtic i a temps real. Al mateix

temps, les condicions de l’entrevistat, en aquest cas el polític, també mereixen ser

esmentades. En una societat on els mitjans de comunicació són una peça clau, el

polític sap molt bé de la importància i repercussió que tindran les seves respostes.

Segurament tot i una certa improvisació, aquesta persona, com a orador i difusor

d’unes idees polítiques concretes, té un discurs après i inculcat i de ben segur entén el

programa com una oportunitat d’aconseguir la difusió que pretén o d’aconseguir una

sensació negativa que faci baixar la seva popularitat o la intenció de vot del partit.

D’alguna manera i citant a Baumann, el discurs de Duran i el programa en sí juga , en el

triangle multicultural, el paper del vèrtex de l’estat-nació:

“La élite gubermanemtal del Estado, así como sus hegemónicos medios de

comunicación y su dominante cultura cívica, que determinan las oportunidades en la

vida de muchas personas, ya se consideren como mayorías o como minories a través

de un criterio u otro. De hecho, precisamente esos poderes con frecuencia determinan

a quién se le considera como una minoria y a causa de qué diferencias, ya sean étnicas

o religioses, cívicas o sexuales, històricas o míticas” (Baumann, 32:2001)

La similitud i el potencial d’anàlisi antropològic d’aquestes dues entrevistes i del

fragment de vídeo són les idees i concepcions que s’amaguen rere les problemàtiques

que denuncien tan un material com l’altre. Es tracta de conflictes, els que es debaten,

que responen no a l’ordre de les relacions individuals o interpersonals com podria

semblar, sinó que responen i incumbeixen col·lectivament a tothom. Parteixen de

conformar una identitat social, en aquest cas també nacional. “Ahora bién, ellos están

en mi casa, están en Frància, no soy yo la que estoy en casa de ellos.” Diu Maddamme

Meunner.

El conflicte del debat generat al programa televisiu, per la seva intangibilitat i

subjectivitat fa que sigui especialment significatiu.

Em sembla, que d’alguna manera, el llenguatge juga un paper important en les dues

discussions. Rere fets tangibles i precisos, com dur mocador al cap, o reunir-se amb la

família els amics, les acusacions que es fan són per qüestió de l’origen, és a dir,

s’estableix un lligam entre la pràctica concreta i l’origen físic, ser o venir d’un altre país,

o cultural, ser d’una altra cultura.

Són interessants les entrevistes de Sayad, pel fet de que l’entrevistador sempre manté

una posició neutre, s’acaba establint una certa confiança amb l’entrevistador, que fa

que s’esplaïn, i no són posades cara a cara les idees que el capítol confronta, sinó que

queden reflectides en entrevistes separades. En l’altre cas, el del material audiovisual,

pel fet de que s’escenifiquen cara a cara dues visions oposades i xocants, el clima és

tens i això modifica les paraules. És a dir, haver de d’exposar els argumentaris davant

d’algú que te’ls rebat canvia la manera d’expressar-se que si qui els demana mostra

una actitud de comprensió.

Em sembla important fer esment de les diferents línies discursives que es veuen en els

dos materials.

Al text de Sayad: per una banda, per part de la família immigrant, el discurs del pare,

fet en àrab íntegrament que és la seva llengua i que narra des d’una perspectiva

històrica les dificultats o l’esdevenir del fet migratori; i el discurs col·lectiu dels fills,

que fa referència a la situació del present i a l’estat de la casa actual i per altra banda,

per separat, el discurs de la veïna francesa més propera, que es pot dividir entre la

defensa dels interessos materials i simbòlics propis d’una categoria concreta de la

població per un costat, defensa i il·lustració de les qualitats que donen dret al privilegi

d’un hàbitat reservat i, per l’altra, la indignació i la protesta per veure’s obligada a patir

una cohabitació percebuda coma humiliant i degradant, amb una població en sí

mateixa degradada, depreciada, desvaloritzada.

Pel que fa al programa de televisió, per una banda, la Rachida exposa una situació

d’exclusió o discriminació, més o menys subtil, que pateix la seva filla i les dones que,

sent espanyoles, són discriminades a l’hora de trobar feina pel fet de dur un mocador

al cap. Per l’altra, el polític Duran defensa els interessos simbòlics propis d’una

categoria concreta de gent, la cultura occidental, en detriment dels no occidentals. En

una suposada defensa de la cultura occidental com a garant d’igualtat entre home i

dona, el discurs esdevé clarament etnocèntric en reconèixer un “retràs” cultural en

aquest aspecte d’igualtat.

Trobo imprescindible mencionar el fet de que qui està patint directament les

problemàtiques són immigrants de segona generació. Els fills de la família Miloud són

qui pateixen directament les conseqüències de convivència i al mateix temps qui

argumenten el no voler marxar de casa. Pel que fa a la Rachida, comença la pregunta

ressaltant el fet de que la seva filla és espanyola. Té la nacionalitat espanyola. I és aquí

on rau un dels problemes lingüístics importants. A què s’apel·la realment? A la

identitat nacional? A la identitat cultural? Hi intervenen factors de classe? De gènere?

Les maneres que té l’estat-nació d’anar conceptualitzant la normalitat, i així les

minories, han anat canviant. Les formes de racisme estrictament racial o nacional s’han

desenvolupat, responen ara més a la identificació d’unes pràctiques subjectives i

estereotipades valorades com a negatives.

“Puesto que la gran mayoría de las personas no eligen su propia nacionalidad, la

identidad nacional suele ser para ellas una cuestión de linaje y de nacimiento, un

atributo que aparece de forma tan natural como el parentesco y la familia”

“En el capítulo dos ya vimos que el supuestamente carácter biológico de la

ascendencia, el parentesco y el linaje son mitos populares. Pero eso no le quita valor a

su eficacia social.” (Baumann, 57:2001)

Pel que fa al punt de participació a classe, he decidit posar-me un 0’5. Per una

asistència a classe no prou continuada però per una participació gens acomplexada

quan he pogut assistir-hi tan en discussions com en els comentaris de text.

Bibliografia:

Sayad, A. (1999). “Con habitantes de un municipio obrero”, en Bourdieu, P. La miseria del

mundo. Madrid: Akal.

Baumann, G. (2001). El enigma multicultural. Barcelona: Paidós.

Webgrafía:

https://www.youtube.com/watch?v=UhW5BhYLElA.

Debate sobre el velo entre Duran i Lleida en el programa “Tengo una pregunta para usted”