Al Josep, l’home que m’ha donat

suport sempre i per sempre.

Als meus fills, Marc i Anna, que

em donen la vida.

Als meus pares Mario i Anna que m’han

ensenyat a valorar-la.

I a les Rusquillones per la seva amistat.

PRÒLEG

Que el recull de contes que teniu a les mans de l’Anna, Calidoscopi, comenci en

un escenari singular (una clínica psiquiàtrica) no és cosa baladí. Bon inici com a

metàfora de la vida!... i què és la literatura sinó un conjunt de metàfores ben

trobades?

Els relats van avançant amb diferents espais, del cim del Carlit a Mart, amb

multitud de personatges plens de coratge, de tendresa, foscos i inquietants alguns,

íntegres i honestos altres; tots ben construïts, que la mà de l’autora ens els fa

visibles i propers: el Paco i el Sidru, el Nuk i la Lia, el Hans Rudel i la Birgit, la

Yasuko, la Raquel, la surrealista colla de les Rusquillones i el seu viatge a Mart...

L’Anna, com una artesana vocacional plena de saviesa, ha anat emmotllat figuretes

amb carn de paper i sang de tinta, ha bufat a sobre i... voila! els ha donat vida, un

present, un passat i potser l’oportunitat d’un futur.

Parlem de l’acte sublim de crear, de crear vida encara que sigui de ficció. I això

no és fàcil, cal intel·ligència, voluntat i esforç per aconseguir-ho. L’Anna ho ha fet i

amb generositat el posa al vostre abast.

M’han agradat extraordinàriament tots els relats, però el meu preferit és el

darrer, que conclou el conjunt. Em sembla rodó, gairebé perfecte. Poca cosa més, i

precisament això és tan difícil de narrar, que l’expressió d’un sentiment, potser d’una

obsessió, d’una emoció que ens porta a l’eterna pregunta: per què? per què sento

això i no una altra cosa? Quina explicació puc donar-li? I com la literatura és

conflicte i interrogació crec que la seva darrera història tanca adequadament el

recull.

He parlat de l’Anna escriptora, però tinc la sort de conèixer una altra Anna.

L’Anna amiga, l’Anna que aporta reflexió, calidesa, intel·ligència i amistat a les

nostres trobades, l’Anna que és un luxe de persona per tothom que la coneix. I si

escriure, i fer-ho bé, és important no ho és menys ser com ella és: un fantàstic ésser

humà.

Remei RomanosEscriptora i Professora

d’Escriptura Creativa.

CALIDOSCOPI

Fa molt de temps que estic tancat en aquest lloc. Les parets de l’habitació

estan enrajolades en color blanc i això li dóna una brillantor de mirall que fa que

a vegades em senti enlluernat. De tant en tant, em veig reflectit i observo l’

imatge que s’hi projecta. No sóc jo, és un home envellit, amb unes bosses

enormes sota dels ulls!

Els cabells blancs estan embullats i una barba de dies perfila el seu rostre

sense expressió; potser és la boca una mica oberta la que li dóna aquest

aspecte de babau. Quan trec la mirada de les rajoles que empresonen el guix

de les parets, em fixo en el sostre, també blanc. Perquè tanta blancor, em

pregunto, que significa aquest color, potser la innocència? No ho crec, en

aquest lloc hi ha de tot menys innocència. Gairebé tocant al sostre, hi ha una

finestra per on entra la llum. Està tan alta que hom no pot mirar a través d’ella.

Uns barrots gruixuts la decoren. Un llit, un lavabo i un wàter, és tot el mobiliari

de casa meva,

pel que fa al vestuari: un pijama també de color blanc.

Perquè estic aquí, sense poder sortir? Diuen que no estic bo, que estic

malalt, bé, que estic boig, que sento veus i que sovint m’agafen una mena

d’atacs en els quals em torno força violent. Em surt escuma per la boca i no

pararia de donar-me cops de cap a la paret quan escolto les paraules que el

dimoni aboca dins les meves oïdes. Ningú més que ell em pot parlar d’aquella

manera, amb veu ronca, sorolls i mots intel·ligibles. Sento la necessitat

d’arrancar-me les orelles perquè m’indueixen a fer mal. A qui? tant s’hi val!, a

mi mateix o als altres.

Dins d’una estona s’obrirà la porta de l’estança i el zelador em durà a l’

infermeria. M’injectaran una substància i entraré en una mena de sopor que

em farà somiar, com tantes vegades. L’anomenen teràpia o tractament per la

bogeria, però jo continuaré sentint les veus que em diuen el que haig de fer.

Entraré en trànsit, estirat en el llit, i les parets i el sostre, que també són blancs,

canviaran de color. Començaran amb el groc, el color de l’alegria, i passaran

pel verd, el blau i, en arribar al vermell, una explosió de colors esclatarà dins

del meu cervell com si estigués mirant per un calidoscopi. En aquest moment

tan àlgid apareixeran uns ocells lliscant entre els barrots de la finestra, i tot

desapareixerà. Ells m’agafaran per les espatlles i, elevant-me pels aires,

emprendrem el vol tots plegats en mig dels seus cants. El meu cos, cansat i

feixuc, es tornarà lleuger i volàtil i la pau interior d’un boig es farà realitat.

LA MUNTANYA

En Pere comença a caminar pel sender al costat del refugi, vol arribar al

cim del Carlit, el més alt del Pirineu Oriental. Aquest pic i tot el seu massís és

una de les atraccions més populars pels amants de la muntanya i la seva

travessa constitueix un itinerari bellíssim, ja que el Carlit està envoltat d’infinits

llacs d’aigües cristal·lines de diverses tonalitats. Ell i la seva companya han fet

diverses marxes per camins, que conflueixen en paratges magnífics, que

compensen l’esforç que exigeix arribar-hi.

Però aquesta vegada és molt diferent de les altres. En Pere vol arribar al

cim per què ella l'espera allà. Les botes li estrenyen una mica els peus, però no

sent el dolor i ajudant-se amb els bastons puja pel costat de l'Estany Negre,

després l’estany de la Comassa i l’Estany Sec. El terreny va guanyant a poc a

poc desnivell.

Aviat el terreny ascendirà fort. El cel està mig tapat i la perspectiva que es

presenta no és gaire bona. En Pere continua pel sender traçat i marcat amb

fites fins a trobar un replà herbat on hi ha una petita cabana metàl·lica amb

gairebé cabuda per 5 o 6 persones, i que en cas de mal temps és bona per

aixoplugar-se. S'asseu una estona a descansar, cada cop li fan més mal els

peus, maleïdes botes!, i reprèn la marxa. Traspassa una tartera que el

condueix fins a l'Estany Sobirà. La curiosa forma d’aquest llac recorda

lleugerament el continent africà. Des d’allà, arriba a un altre replà on ja veu el

cim de la muntanya. Durant el recorregut el dia s’ha asserenat i per això la

punta del Carlit és ben clara. Després de pujar per un sender pedregós al

costat d'un bonic saltant d'aigua, en Pere continua caminant, remuntant la bella

vall glacial que s'obre al seu davant. Avança per un repetjó i es troba al peu de

la llarga i impressionant tartera que sol tenir neu fins al juny i a vegades més

tard i que duu fins al cim de la muntanya.

Inicia la lenta ascensió. La vista des d’allà és amplia, dóna gust fer-hi una

llarga reposada. El Carlit està format per dos cims similars en alçada i molt a

prop l’un de l’altre. Costa assimila l’extraordinària bellesa de l'entorn. Però a

mitja tartera en Pere, no pot continuar, els ulls se l'hi omplen de llàgrimes i no li

deixen veure el camí. El cap comença a donar-li voltes i s'asseu al terra amb la

mirada enterbolida pel dolor.

En aquell lloc on la natura fa comunió amb l'ésser humà formant part del

mateix entorn se li va acabar la vida: tots els somnis, el futur, els desitjos... van

marxar tartera avall quan ella, la seva companya, la persona que més

estimava en aquest món, queia pel barranc sense gairebé saber com, ni per

què. Anaven rient i fen broma pujant per les pedres amb la seguretat que dóna

haver-ho fet moltes vegades. Per la muntanya no hi ha segones oportunitats,

no et pots distreure. Quan van arribar els bombers ja era morta. La

desesperació d'en Pere no hi cabia dins la seva ànima. No havia pogut

acompanyar-la, ni acaronar-la, ni acomiadar-se. Pensava que tenia la culpa per

no haver-la protegit com potser ella esperava. Durant el funeral en Pere

semblava un zombi, no parlava, no expressava res, era com si s'hagués

assecat per dins. La van incinerar i les cendres es dipositaren en una urna a

dalt del cim del Carlit com ella hauria volgut, estimava molt la muntanya i deia

que en volia formar part. Aquell dia, va jurar-li que cada any pujaria al cim per

acompanyar-la i compartir aquell espai que tants cops els havia unit i ara els

separava.

Tot això pensa en Pere, mentre descansa al mig de la tartera que en certa

manera també se’l va endur a ell. No pot arribar a dalt del cim, se li han acabat

les forces. Sent una gran rancúnia cap a la muntanya, fins al punt de pensar

que potser estava gelosa d'ella, d'aquella dona tan bonica, generosa i riallera i,

la volia. Però allà estirat a terra sap que ha d’unificar els seus dolors: el que

sent al cos i el de l’ànima en un últim esforç per no trencar la promesa que li va

fer, perquè ella l'espera allà i potser algun dia descansarà al seu costat en

aquell paratge tan bell que havien compartit.

I en aquell moment sense que ell se n’adoni, neix una esperança. En

Pere aprendrà a passar pàgina i a entendre que només l’oblit és la mort i

encara que pugi a la muntanya, aquell dolor que ara fa tant mal, cada cop en

farà menys i fins i tot li permetrà continuar els camins que li dugui la vida.

MÉS ENLLÀ DE LA REALITAT

El cel havia perdut l’equilibri del dia anterior i anava agafant aquell color

rogenc que tant podia acabar en pluja com en vent. A la llunyania es veia una

corrua de núvols cada cop més negres, l’aire feia olor d’humitat i l’herba

iniciava un balanceig suau a causa d’un oratge que garantia una aiguada

abundant i força desitjada. L’hivern acabava de marxar i la primavera en prou

feines s’hi havia instal·lat.

En Màrius al rere de la finestra observava el paisatge. L’ambient plugisser

el feia entrar en un estat mig melangiós i somnolent; per això, assegut en un

balancí es gronxava com si es tractés dels braços de la mare. Els núvols

s’anaven aplegant fins a assolir una foscor estranya, que baixant pels turons

feia que als carrers del poble hi arribés la nit abans de l’hora.

En esclatar la tempesta, tot quedà silenciós llevat d’un gran espetec de

trons i llampecs. La terra tenia molta set, s’empassava l’aigua caiguda amb una

gran fruïció. Les herbes del camp semblaven créixer cap al cel per engolir tot el

líquid que durant tants dies els hi havia estat negat. L’hivern havia resultat sec.

De sobte, un llampec il·luminà tot l’espai exterior, i en Màrius ho va veure.

Mig aixecat en el balancí, els ulls semblaven voler sortir del seu rostre. “No pot

ser, –es va dir− ara no somio!”. Feia dies que anava tenint aquell somni, un

somni que al despertar el deixava inquiet durant tota la jornada. No era cada

nit, però feia quatre o cinc cops que, amb certa intermitència, havia tingut

aquelles visions. I ara ho veia, al davant, amb la claror d’aquell llampec. En

arribar el tro en Màrius es va espantar, tenia por del que allò podia significar:

Un taüt situat en una estança que ell no coneixia. Era petit i folrat de blanc, i en

l’angle que formaven les cantonades de la caixa hi havia uns canelobres

encesos. Només se li’n mostraren tres, el quart semblava no existir.

Van passar els mesos, arribaren altres tempestes i en Màrius, no havia

tornat a tenir el somni. La calor dels últims dies havia enrarit l’aire i la suor

envaïa el seu cos. La terra tornava a demanar pluja, els camps estaven grocs

per la falta d’aigua, però el cel cada dia estava més clar i els núvols es

mantenien lluny del poble.

Aquell matí, un sol sufocant queia sense clemència quan en Màrius va

rebre una trucada. El seu cosí, que vivia en un lloc llunyà, li feia saber que el

fill petit, de gairebé set anys, acabava de morir per una meningitis. Tot havia

anat molt ràpid. En Màrius es quedà força abatut, la mort d’un infant sempre

colpeja en el més profund. I va tornar a sentir aquella punxada que li feia tan de

mal, el dolor per la pèrdua de la seva família en el fatal accident on només ell

s’havia salvat. Tota la vida se sentiria culpable, ja que conduïa el maleït cotxe i

va cometre l’ imprudència que el va allunyar per sempre dels éssers més

estimats. Per això se n’havia anat a viure en aquell poble de mala mort on

ningú el coneixia, a purgar la seva culpa en una soledat imposada. S’havia

convertit en un home fràgil.

L’endemà al matí, en Màrius es dirigí a casa del seu cosí per assistir a

l’enterrament del nen. Un cop allà, el patiment que li van transmetre els pares

de la criatura era tan immens, que no va poder reprimir les llàgrimes i abraçà

amb força a aquell home desesperat pel tràgic succés. Dins de la casa, en

Màrius, sentí una sensació de fredor difícil d’interpretar, com si la mort s’hi

hagués instal·lat, deixant un rastre de tristesa que el posseïa. De sobte, una

mena d’energia l’obligà a girar-se per mirar a un lloc determinat de la sala on

era. No s’hi va poder resistir, com si una mà li mogués el cap per ensenyar-li el

que havia de veure. Des del punt on es trobava es veia la sala desconeguda

del somni, la mateixa visió d’aquella tarda de pluja al rere dels vidres de casa

seva, el fèretre de color blanc i petit –per l’infant– i els tres canelobres encesos

que li donaven a la cambra una llum fúnebre. Però el que li glaçà l’ànima va ser

adonar-se’n de l’existència d’un quart canelobre: el tapava la porta d’entrada a

l’estança i per això no era visible en el moment de la premonició.

LES RUSQUILLONES VIATJANT CAP A MART

Les Rusquillones van néixer al restaurant Terra d’Escudella l’any passat,

mentre dinaven. És un grup de sis dones molt diferents. La vida les dugué per

camins diversos i les ha unit en una mateixa finalitat: les ganes d’escriure,

intenten ser escriptores. Bé totes no, perquè una ja ho és, es tracta de la

Remei, literata i professora d’escriptura creativa amb diversos premis en el seu

“currículum”. Ella intenta fer-se sentir al davant de tot el guirigall que suposa

ensenyar, a aquestes cinc dones, a expressar amb la paraula escrita tots els

sentiments que duen a dins, perquè oralment, ja ho saben fer i força bé.

Es tracta de la Teresa, la Dolors, la Maria dels Àngels, l’Anna i la Núria o la

Nurieta, ja que totes tenen una edat indeterminada menys ella, que és la més

jove del grup.

Tenim una Teresa romàntica que somia amb els amors impossibles, una

Dolors realista, amb una mirada picarona que se li entén tot quan t’aguaita

somrient, una Maria dels Àngels amant de Morfeu, el déu de la son; dormir és

la seva debilitat, una Anna molt reflexiva que sempre està analitzant i una Núria

entremaliada. Doncs bé, a causa d’una classe de ciència- ficció explicada per la

Remei, han conegut el projecte MARS ONE, i si volen apuntar. Se’ls hi ha

posat al cap anar a MART!

Totes estan molt il·lusionades amb aquesta idea, i decideixen demanar

informació a la seu de Mars One per formar part d’aquest pla. Només la Maria

dels Àngels diu:

−A mi m’agradaria anar a Venus!

−Fuig, fuig…a Venus..., no veus que és un forn, fa molta calor! –li

contesten les demes a cor.

I la Maria dels Àngels arronsa les espatlles com aquell que diu: que hi

farem!

El Mars One està liderat per una empresa holandesa que proposa crear

una colònia humana a Mart a partir de l’any 2025. Els candidats ho han de tenir

clar, només hi ha un bitllet d’anada i no es podrà tornar a la Terra, però això, no

ho saben les Rusquillones, que es pensen que podran tornar en un temps

relativament curt.

Encara que les aprenentes d’escriptores, són d’edat mitjana, els

organitzadors els hi han dit que no pateixin, amb els entrenaments que hauran

de fer a base d’exercicis físics i sobretot, amb una dieta molt especial composta

de grans dosis de vitamines i antioxidants, es podran mantenir joves i arribaran

a l’hora clau en un excel·lent estat de salut.

En la petició per acollir-se en aquest projecte, posen una condició gairebé

única: volen anar totes juntes a l’espai. Si escollen a una, no s’hi val, han

d’anar-hi totes.

La Maria dels Àngels va dient:

−Jo vull anar a Venus, no fa tant de fred…

−Fuig, fuig… −li contesten totes.

Els marits, parelles, fills, nets i família tota, tenen el cor esglaiat al davant

d’aquesta idea que sembla ser seriosa. Els hi fan milers i milers

d’advertències,

però elles se’ls hi ha posat al cap l’aventura d’anar a Mart, i ningú, ningú els hi

pot fer treure.

Els entrenaments són prou durs, les Rusquillones

han de córrer, saltar, menjar poc, prendre pastilles que controlin els greixos, l’

hipertensió, el colesterol, l’artrosi, i de mica en mica es veuen més primes, es-

veltes i joves. Fins que arriba el dia zero. L’endemà viatjaran al centre

d’entrenament de Moscou, des d’allà, sortirà la nau que les durà a l’espai i

seran les pioneres de la colonització. Segurament les anomenaran catalanes

de l’any per ser les primeres dones colonitzadores. La seva eufòria està a fora

de control.

La Maria dels Àngels els hi diu:

- Noies, a mi m’agradaria més anar a Venus…!

−Fuig, fuig!… −l’escridassen.

Estem al maig del 2024 i les Rusquillones emprenen el camí cap al

Centre Gagarin de Moscou. Aquest Centre està situat a la Ciutat de les

Estrelles, un petit poble enclavat a uns kilòmetres de la capital de Russia. El

seu nom és en honor del primer home que va anar a l’espai, en Yuri Gagarin.

Des de l’any 1960 s’ha dedicat a l’entrenament d’astronautes tant russos com

estrangers. Durant l’època de la Unió Soviètica, la ciutat era una zona

confidencial i altament protegida, aïllada de la resta del món. Avui en dia molts

cosmonautes russos viuen a la Ciutat de les Estrelles amb les seves famílies. I

aquesta va ser una condició que el govern de Catalunya, que havia signat un

conveni amb Rússia, per poder realitzar el projecte amb confidencialitat i

seguretat, havia posat a les Rusquillones: Les seves famílies havien de viure

en aquesta ciutat amagada en un bosc verdíssim al nord-est de Moscou. Els

marits, com que ja estaven jubilats, els hi va resultar molt gratificant acomiadar-

se de les seves dones per viure una vellesa excel·lent.

Tot està a punt per marxar, falta poc. El grup ja s’ha acomiadat dels éssers

estimats entre llàgrimes, l’afany d’aventura ho supera tot.

Comencen els preparatius de les vestimentes espacials. Els astronautes

van vestits de color taronja i duen la bandera del seu país cosida a l’alçada del

pit, a sota i porten escrit el nom i la graduació de la persona. Les Rusquillones

vesteixen de color blanc, la senyera catalana impresa a un costat i a l’altre el

nom de cada una. Els tècnics endollen els elements de connexió, controlen les

constants vitals i tots els sistemes perquè el llançament es produeixi sense cap

problema. Un cop preparades pugen a la nau, on els tripulants fan les ultimes

comprovacions. Abans però, en hagut de passar per les sales de desinfecció i

esterilització de bacteris. No poden dur cap malaltia a Mart. Amb elles també hi

embarca un càmera i un tècnic de so per retransmetre tot el viatge i la seva

vida en el planeta.

Els nervis estan a flor de pell. Ja fa dies que els hi van donant una

medicació relaxant, però malgrat tot, estan força inquietes.

La Maria dels Àngels no para de repetir:

−Ei..., que jo voldria anar a Venus, que fa molta calorada i podré

dormir millor… !

−Fuig..fuig… −l’arrosseguen les altres.

El comandant, Mr. Morris, un nord-americà que ja ha viatjat una altra

vegada a l’espai, està molt seriós, ha arribat el moment de despagar i aquest

és el punt més perillós. Ell està a càrrec de la Missió i tots els components

l’han d’obeir.

El llançament de la nau ha sigut sensacional i les Rusquillones després de

mesos de viatjar per l’espai, arribaren a Mart. La convivència en aquell lloc tancat

tingué els seus inconvenients: marejos, fer les necessitats d’una manera no

habitual, menjar i un llarg etcètera que les ha obligat a tenir molta paciència.

Al planeta vermell –així li diuen- hi treballen els astronautes encarregats de

preparar l’arribada. El Mars Olimpia és el vehicle que les durà a l’allotjament

destinat per a elles.

Després de sis mesos d’estada a Mart, les Rusquillones ja no poden més.

Se senten maldestres, decebudes i sobretot enyorades de casa seva. Troben a

faltar a les famílies, a Catalunya, i la platja. L’Anna pensa:

−Què bé estava al costat d’en Josep, roncava a la nit, però no

m’importa, el trobo molt a faltar!

La Dolors, només pensa a tornar a veure als seus

néts, aquells nens tan petits!

−Com hauran crescut! Que grans estaran!

La Maria dels Àngels rondina pel fred que fa en aquest lloc, la Teresa, no

acaba de sentir-se bé i la Núria..., ai la Núria!.., ella ha creat una ludoteca

d’adults per la gent de la colònia i s’ho passa d’allò més bé! Però també troba a

faltar a la seva família!

La Remei no sap que fer, rumia i pensa: “Com m’han enganyat aquesta

colla, jo que somniava passar la resta de la meva vida a Girona, al costat del

meu fill i la seva dona de Texas! No pot ser! Parlaré amb les noies i vejam si

podem tornar a casa!”.

Totes les Rusquillones en sentir la proposta de la Remei, afirmen que elles

també volen tornar-hi. Parlaran amb Mister Morris i li notificaran les seves

decisions. Però als seus patiments resulta més difícil del que es pensen. El

comandant els hi diu molt sorprès:

−Què no us heu llegit la lletra petita del contracte de colonització?

Allà posa molt clar que no hi ha tornada. Us heu de quedar aquí per

sempre.

Les Rusquillones emocionades per l’ il·lusió de l’aventura no s’havien posat

les ulleres i no havien pogut llegir les clàusules de les quals parlava Mr. Morris.

−Jo volia anar a Venus!.... −remuga la Maria dels Àngels en somnis.

El despertador sona i sona.

Són dos quarts d’onze del matí i la classe comença a les deu! –pensa

saltant del llit, la Maria dels Àngels, a corre-cuita− Quin somni més estrany que he

tingut, els hi explicaré a les Rusquillones quan arribi a classe.

En arribar, després de donar el bon dia i deixar que les noies li facin

broma de la seva afició a Morfeu, els hi diu:

−No sabeu el que he somiat! Us ho explicaré...

Les Rusquillones amb cares d’interès escolten el relat que els hi fa la Maria

dels Àngels del seu somni i avui, han tornat a tenir una altra classe de Ciència-

ficció que no estava programada per la professora.

MARILYN

A la Norma Jean no la van deixar madurar emocionalment. Va ser una

dona força insegura per les moltes mancances que patia. Sense recursos per

fugir dels propis fantasmes. Per això es convertí en Marilyn Monroe, la

personificació del glamour a Hollywood per excel•lència. Estava capacitada per

conquerir el món amb el seu atractiu. La innocència en la mirada i la sensualitat

que transmetia, van fer de la seva imatge una icona d’admiració. Això sí, llur

esperit sempre brillarà amb el prestigi que dóna haver estat una diva de

Hollywood.

Una vida que fou un reflex de la seva passió i lluita personal, però Marilyn

morí abans de temps, pendent dels focus i de les mirades alienes, mentre la

Norma Jean esperava que s’abaixés el teló i comencés la vida.

La Lisa admira a la Marilyn més que a ningú. Les parets de l’ habitació

estan empaperades amb cartells de pel•lícules i fotos de l’artista. És una noia

atractiva,

amb una vida molt complicada des de petita. Una nena no desitjada i abandonada.

Per això s’ha convertit en un ésser insegur, ple de mancances emocionals. Amb

prou feines anà a l’escola, i s’ha de guanyar la vida amb qualsevol cosa. Somia

en ser una artista com la seva idolatrada Marilyn, potser algun dia anirà a

Hollywood! Ella també té una gran lluita personal i quan treballa es vesteix,

camina i es contorneja com la Marilyn. De fet el seu nom de professió és aquest:...

Marilyn. La mateixa mirada innocent, la mateixa sensualitat. No pot dedicar-se a

una altra feina i a la nit es posa la perruca rossa i canta les cançons que es van fer

famoses en les pel•lícules interpretades per l’artista, fins i tot la cançó “Happy

Birthday to you Mr. President”, forma part del seu repertori.

Treballar en aquell antre és molt fastigós... i el pitjor és que ha d’acontentar

als clients... per menjar i pagar el lloguer!... per això ofereix el millor dels seus

fingits somriures.

En Rafel arriba a casa després de treballar. Ho

fa amb ganes. Cada dia la mateixa rutina. Entra a l’habitació, es despulla i

es posa la perruca rossa tan

ben cuidada i aquell vestit que li va fer la modista, molt semblant al que la

Marilyn portava a la pel•lícula “La tentación vive arriba”. Està fantàstica i ell vol

estar igual! El seu cos no li agrada, voldria tenir les corbes voluptuoses

d’aquella dona, aquells pits tan turgents. Tampoc té la innocència en la mirada

de la Marilyn ni la mateixa sensualitat, però si aquella inseguretat emocional

que dóna el més gran dels patiments: rebutjar-te a tu mateix ...no sap com

acabarà...no té el valor de dir-ho, ni de fer res per canviar-ho. De fet no ho sap

ningú. De moment, en té prou passejant per la casa, vestint i sentint com la

Marilyn.

L’HABITACIÓ 515

En René Giralt havia format part d’una xarxa d’espionatge infiltrada per a

tot el món durant l’època de la guerra freda. Era un home preparat i entrenat

per qualsevol perill i missió.

Però el temps havia passat i en René ja no exercia aquesta activitat.

S’havia fet gran i els interessos de les grans potencies tampoc eren els

mateixos. Es convertí en un detectiu privat de considerable renom. Havia

coincidit amb persones de totes les condicions morals i tenia un gran

coneixement de la conducta humana, per això els seus serveis estaven força

sol·licitats, tant per esclarir un robatori, com per descobrir un espionatge entre

grans empreses.

En aquells moments treballava com a investigador a l’Hotel EXCELSIOR,

un hotel de gran categoria al centre de Barcelona, on es reunia el millor de la

societat intel·lectual i econòmica que anava i venia d’arreu del món. A primera

hora d’aquell matí encara dormia a l’habitació que l’hotel havia posat a la seva

disposició quan, enmig dels seus somnis, un cop a la porta el va despertar.

El director, el senyor Rigol i el recepcionista eren al passadís en un estat

de gran agitació. Li explicaren que feia una estona s’havia sentit un crit que

semblà sortir de l’habitació 515; hi havia penjat a la porta el cartell de “NO

MOLESTEU” i cap moviment d’entrada i sortida s’havia observat. Estaven força

preocupats, no sabien que fer i per això van gosar trucar-lo malgrat que no era

una hora molt oportuna.

El detectiu es posà la bata de seda que havia comprat a Paris en un dels

seus viatges. Era un home elegant i polit, acostumat a seduir amb el seu

aspecte, per tant havia d’estar impecable en qualsevol situació. Tot seguit, els

tres es van dirigir a l’habitació 515.

Allà, el recepcionista obrí la porta amb la clau mestra. L’escena que es

mostrava els va deixar corglaçats. En Charles Green, un escriptor anglès molt

reconegut, estava estirat a terra. No hi havia cap indici de vida en aquell cos,

que presentava un cop al cap i la sang que sortia de la ferida formava un toll al

seu costat. L’habitació oferia un aspecte desordenat. A sobre del llit es veia la

maleta desfeta i plena de roba remenada. L’ordinador estava obert i la llum

verda parpellejava com si esperés la contrasenya. A la cambra de bany

l’espectacle era el mateix, la tovallola per terra, el barnús de l’hotel fora de lloc,

i l’aixeta de la dutxa una mica oberta. Semblava que l’haguessin sorprès en

anar-se a dutxar. Què havia passat?

El senyor Rigol va posar a disposició d’en René tota la informació dels

clients que eren en aquell moment a l’hotel.

El detectiu tornà a l’habitació dels fets quan la policia ja havia arribat, el cos

de l’escriptor era al dipòsit i va començar a inspeccionar-la de nou. L’ordinador

obert no semblava manipulat, però la roba d’en Green de qualsevol manera

sobre el llit, volia dir que es buscava alguna cosa, i que el que remenava

tingués pressa. Què devien buscar?... Quants eren? Una cosa li cridà l’atenció:

una catifa a prop del llit però fora del lloc, amb un cantó més aixecat que

l’altre. En René va tornar a la seva habitació, a investigar la llista

de la gent que s’allotjava a l’hotel. Més d’un podria ser

sospitós, però qui voldria matar l’escriptor?

Aquella parella tan estranya que seia en un racó del menjador, podria tenir

algun motiu: semblaven dues persones en una situació clandestina, que no

volien que es descobrís la seva relació. O bé les dones que seien sempre al

costat de la cuina, ven diferents l’una de l’altre, o potser aquell home jove a qui

la seva companya li agafava la mà, una dona molt més gran. Semblava que

s’avergonyia de què el veiessin amb ella!

De sobte, el detectiu, va tornar a pensar amb l’habitació d’en Green, la

memoritzà i recordà la catifa rebregada. Que li volia dir aquell objecte que sovint li

venia a la ment?... Ja ho sé!, va exclamar.

En el menjador de l’hotel es van reunir els hostes, amb el director i els

empleats. L’ordre la va donar en René Giralt. Ja sabia què havia passat a

l’habitació 515.

L’expressió de tots els assistents a la convocatòria era d’alerta, de temor

per si tenien al costat un assassí, algú sense cap mirament ni escrúpol. Però el

detectiu, amb la tranquil·litat que dóna estar segur d’un mateix, i amb una

actitud potser una mica presumptuosa, començà a explicar els resultats de l’

investigació i l’aclariment del cas.

En René va dirigir la mirada cap a cada una de les persones convocades,

les havia investigat a totes per anar descartant. La parella del racó, uns amants

que volien viure el seu amor clandestí en una ciutat com Barcelona on ningú els

coneixia. No tenien cap més culpa que el seu propi secret. Seguidament

aquelles dues dones tan estranyes, una es veia gran i dominant i l’altre jove i

tímida, què amagaven?, doncs res, eren una tia rica i una neboda escassa de

diners, situació que la feia molt submisa i depenent d’aquella dona tirana.

Estaven de pas esperant agafar un tren que les portés a un altre lloc. I l’home

que semblava tan avergonyit amb la dona que l’acompanyava? Només un

matrimoni amb una gran diferència d’edat. S’estaven a l’hotel EXCELSIOR uns

dies per visitar la ciutat.

Després de donar totes aquestes explicacions, en René va continuar:

malgrat les aparences, no era cap assassinat. En Charles Green, es volia

connectar a l’ordinador i no recordava la contrasenya, creia que la duia anotada

en algun lloc de la seva maleta, entre la roba, per aquest motiu hi havia tant

desordre. L’endemà havia de donar una conferència al Col·legi d’Advocats de

Barcelona i tenia pressa per acabar de redactar el text. No s’adonà de la catifa,

ensopegà i caigué amb tan mala fortuna que s’obrí el cap. Com va poder es

dirigí a la cambra de bany per posar-se aigua, però no hi arribà. La tovallola, el

barnús i ell mateix caigueren a terra. La forta ferida junt amb la pèrdua de

sang i el temps que va passar sense que ningú l’auxiliés, van fer que morís

dessagnat.

Es va parlar durant molt de temps d’aquell succés. De la professionalitat i

discreció amb què el detectiu dugué el cas. El prestigi d’en René Giralt

augmentà considerablement. L’hotel EXCELSIOR continuà sent, un dels hotels

més visitats pel turisme intel·lectual de tot arreu i l’habitació 515 la més

sol·licitada en totes les reserves que s’han arribat a fer.

EN PACO I EN SIDRU

−Te’n recordes del Ton de Can Mus? –li pregunta en Paco al Sidru.

Tots dos estan asseguts en un banc de la placeta del poble com cada matí

que fa sol. Estan jubilats des de fa anys i l’única distracció que tenen és reunir-

se abans de dinar i xerrar una mica dels veïns i dels assumptes que van

passant pel lloc. A les tardes juguen a cartes o al dòmino en el bar.

−El Ton de Can Mus?, dius... a veure... ah, sí! El noi que vivia a la casa

gran a prop del riu? Si..si, sé qui és. Què li passa? –li contesta

−No... que ahir em va dir la Sisqueta que s’havia mort!

−Bé, ja devia tenir una pila d’anys! Si no recordo malament, havia anat a

l’escola amb nosaltres – replica en Sidru.

−Si, és cert, −i en Paco es redreça una mica en el

banc− era una mica estrany, oi?

−Paco, jo no el definiria com a estrany, potser com

a peculiar, no... calla, ... bohemi... això bohemi! En el col·legi ja era diferent, li

agradava la poesia i la lectura, quan a nosaltres només ens importava jugar a

bales...! I ara també em ve al cap, que no li agradava relacionar-se gaire, molts

cops s’asseia en un racó del pati durant el “recreo”. Te’n recordes?

−No em diguis que no era ben rar això, Sidru!, els nens jugant a pilota, a

bales... jo que sé! –remuga en Paco.

En Sidru es posa la boina bé, aquell matí feia una mica de ventet i se li

havia tirat endarrere. Continua dient-li al seu company:

−Després, quan va ser un noiet volia veure món i va deixar casa seva i qui

sap cap a on va anar i que devia fer! Els seus pares es van quedar ben sols i

moixos.

−Tu creus que això és normal?... −diu en Paco.

−Al cap d’un temps, va tornar al poble. No sé de què li havia

servit voltar el món, semblava un pidolaire, mal arreglat, i amb una barba que li

arribava a mig pit. Fins i tot la Mare Superiora del convent li proposà treball i li

donà menjar! –continua en Sidru.

−Si, ja ho sé, però saps que li va contestar?, m’ho va explicar la mateixa

monja: que no era el que buscava. Quan se li acabaven els “cuartos” treballava

en algun lloc i tornava a marxar! Nosaltres, Sidru, hem llaurat la terra fins a

trencar-nos l’espatlla, perquè s’havia de fer, era el nostre deure cap als pares i

la casa pairal. M’he casat amb una bona dona i he tingut fills, perquè així havia

de ser, per cert, que d’ençà que falta la Cinta gairebé ni se’n recorden de mi.

Quan vivia sí que venien. Ella els hi donava ous, patates i conills, que cabrons

són aquests nois meus!, només els mou l’interès. Saps que et dic Sidru, quan

jo em mori, merda per qui quedi! –diu en Paco enrabiat.

−A més a més, −continua− saps que em va explica el Ramón de Ca L’Oli?

Se’l va trobar un dia, barbut i deixat, que caminava pel carrer que ve de la

Masia de Can Mus, diu que anava amb el cap cot i ell li va preguntar que li

passava:”no res” –li va respondre “he anat a donar una ullada per casa dels

pares i la pena m’ha envaït l’ànima en veure que ells no hi són i que res està

com abans, però és lògic, el moment ja ha passat”. El de Ca l’Oli em va

continuar explicant que per alegrar-li una mica el dia, ja que el veia tan moix, li

va dir: “Vols venir amb mi a ballar al saló”?, i amb un to més picaresc el

convidà a arribar-se al poble del costat on hi ha aquella casa de senyores, ja

sap on et vull dir, a la fi tots els homes hi acabem anant, tu i jo força gasto hi

hem fet!... ja... ja. Doncs va respondre que no, que no estava per tants

romanços, que ja li havia passat l’hora. De veritat, Sidru, no em diguis que no

és ser ben estrany.

−Paco, a vegades les coses no són el que sembla, no tots pensem igual.

En Ton ha voltat el món durant molt de temps i potser n’estava cansat

d’aquestes vivències i només volia trobar un lloc adequat per descansar. Per

cert, que li ha passat, de què ha mort?

−No ho sé prou bé. La Sisqueta, m’ha explicat que anava pel camí que duu

al cementiri i un cop traspassada la porta ha caigut a terra. Un home que era

per allà li ha sentit dir: “Aquest és el lloc que busco per reposar”, i es va morir.

Mira Sidru, saps que et dic, aquestes històries em fan esgarrifar la pell, perquè

no anem al bar i ens prenem un bon conyac?

−D’acord, Paco, jo també en tinc ganes, anem!

UNA HISTÒRIA DESPRÉS DE LA PREHISTÒRIA

En Nuk, dret a l’entrada de la cova on s’havia refugiat, observa el cel.

Sembla que un incipient arc de Sant Martí vulgui sortir pel Nord. Tot al seu

davant és un autèntic desastre. Els homes de la tribu havien estat mesos

conreant els camps, però les hortalisses, que estaven a punt de sortir i que els

servien per alimentar-se, eren negades per l’aigua. Fins allà on li arriba la vista,

només hi ha destrucció i mort. Els animals jeuen, uns ofegats, els altres s’han

atropellat entre si mentre escapaven de la tempesta.

La tribu procedia d’un altre indret, un lloc on sempre sortia el sol. Havien

deixat de viure en les coves per construir cabanes de fang i pedra, i desviaren

aigua del riu per regar la terra i així poder cultivar-la. De tant en tant, al poblat hi

arribava gent de paratges llunyans que s’hi establia sense cap tipus de

problemes, d’altres, tornaven a marxar, per anar qui sap on. Les diferències de

procedència venien donades pel color dels cabells, que a vegades se’ls

tintaven de colors estridents, utilitzant fang o herbes triturades; o pel color de la

pell. En Nuk no sabia el perquè d’aquestes diversitats. Cada cert temps, patien

incursions d’homes ferotges que els atacaven i els robaven, però ells es

defensaven amb valentia i se’n sortien sense gaires baixes.

La Lia provenia de famílies nòmades i es va adaptar ràpidament, clar que

era molt petita quan va arribar. En Nuk, que llavors també era un nen, la va

acollir sota la seva protecció, i així fou fins al final. S’estimaven.

Però el temps de la sequera s’instal·là en aquelles terres. El riu, que

apaivagava la set dels animals i dels homes de la tribu, va deixar de brollar. Els

camps s’esquarteraren, i la vida s’anà apagant.

El consell d’ancians −el pare d’en Nuk hi formava part− varen decidir

marxar, abandonar aquella terra erma que ja mai més els alimentaria. Anirien a

buscar un altre lloc fèrtil on poder establir-se de nou.

Els hi havien dit que més enllà de les muntanyes que albiraven, hi trobarien un

paradís i, traspassant deserts, valls i rius, seguint sempre el sol de dia i les

estrelles de nit, arribaren a un paratge ubèrrim. En el trajecte, llarg i difícil, havien

patit baixes, produïdes per les malalties o les incursions d’altres tribus que se’ls

volien endur com a esclaus. Els pares d’en Nuk havien mort pel camí, però en

canvi la Lia li havia donat un fill, en Kuk, que l’omplí d’orgull. Un sentiment nou

l’envaïa quan mirava al nadó, que havia sortit del ventre de la Lia, com si fos un

acte d’encanteri. Aquell nen el consolava de la pèrdua dels pares. Dins l’ànima se

li barrejava el dolor immens amb l’alegria desbordant que sentia davant la nova

vida.

L’existència anava fluint en aquell indret nou. El sol sortia, i també hi

aparegué la pluja i, així, els arbres donaren fruit i la terra menjar. Els animals

anaven corrent i endrapant i era possible la caça i la pesca en un riu que

calmava la set de tots plegats.

Fins que sense descans, hora rere hora durant molts dies, plogué sobre la

terra. I ara, el vent s’enduia a tota velocitat els darrers rastres de núvols,

deixant net el cel, d’un blau inversemblant, alhora que arrancava crits sords, i

fins i tot llàgrimes, dels arbres

sense fulles, negres, mutilats, amenaçadors.

En Nuk ho ha perdut tot. La Lia ha mort fulminada per aquella llum que

travessa el cel i que precedeix a un soroll que sembla trencar la terra. Quasi no

li queden homes de la tribu per tirar endavant. Està exhaust, afamat, afligit. De

sobte, nota quelcom que el toca. És en Kuk, que amb un confiat somriure,

intenta donar-li la seva maneta, senyalant cap a l’arc de Sant Martí.

Llavors, s’adona que ha de tornar a marxar. Hauran de recollir totes les

seves pertinences i amb els supervivents que queden, dirigir-se cap a un nou

destí. Ell ara és el líder, els ha de dur allà on puguin viure, on els elements de

la natura estiguin en comunió amb els homes, com passarà a través dels anys

amb tot els seus descendents.

LA VÍCTIMA PROPICIATÒRIA

La Sara ha estat una noia atractiva, provinent d’una família benestant. Les

minyones, els bons col·legis, les classes de veler , el glamour, les festes i els

martinis amb llimona, han format part de la seva vida. Podríem dir que només

ha viscut pel luxe. Abans de la crisi, tenia una bona professió: vendre a les

botigues de més prestigi, joies dissenyades pel taller d’un familiar important de

la ciutat on habita. Es guanyà molt bé la vida amb el mínim esforç. La seva

presencia, la gran capacitat d’oratòria i convicció que tingué a l’hora d’oferir les

mostres d’or i brillants que portà a la maleta, li ha fet molt fàcil d’introduir els

productes dins el mercat. Comprar força roba de marca i bosses de “Louis

Vuitton”, ha estat sempre la seva passió. La personalitat de la Sara, una mica

obsessiva i fràgil, diríem que la condiciona a ser la víctima propiciatòria per

qualsevol desaprensiu que se’n vulgui servir.

Aquella tarda, en arribar a la festa que havia organitzat la germana d’un amic

empresari, la Sara el va veure. Era l’home més atractiu del món! Uns grans ulls

blaus de mirada enigmàtica i provocativa al mateix temps, li van fer prendre el

sentit. Es va enamorar a l’instant. Al principi de la relació fou molt feliç, l’Alex

l’omplia de regals luxosos, tal com li agradava. Però de mica en mica s’adonà que

era un home infidel, que només se li havia acostat per introduir-se en aquell món

de rics, de iots, i estades de cap de setmana a tot ritme, amb dones que

precisament la Sara li havia presentat.

L’Alex s’aprofità d’ella, i malgrat que ja ho veia, volia retenir-lo, a qualsevol

preu. Com a últim intent, va comprar una casa preciosa a dalt d’un turó a prop del

mar. S’endeutà fins l’ inconsciència. Potser així l’allunyaria de les altres dones i

es quedaria per sempre al seu costat. Només aconseguí arruïnar-se la vida.

L’Alex marxà amb una altra dona i la Sara quedà amb un gran deute. La

maleïda crisi forma part de la seva vida; no troba feina. El taller de joies ha

tancat; no hi havia vendes. Li resulta molt complicat pagar la hipoteca de la

casa i els rebuts del mes. En ser abandonada, les mateixes persones que

l’envejaven, han començat a rebutjar-la i la Sara encara pateix més el fracàs.

La carrossa s’ha convertit en carabassa. El seu idil·li esdevé un malson. Ha de

retornar a un món laboral molt precari, res a veure amb el d’abans, i s’ofega en

la realitat que li toca viure: el resultat d’una crisi econòmica provocada pel

dispendi, el lladronici i l’espoli d’uns poderosos plens d’embolics financers.

L’esclat de la bombolla expulsà a la Sara d’aquella selecta i distingida vida i

la convertí en una dona trencada, en fallida, presonera d’una relació nefasta

que l’ha dut a haver de renunciar a un món on ja no cap i a prendre

consciència d’una nova situació.

La història de la Sara, ningú sap com acabarà. S’ha convertit en víctima

propiciatòria d’una societat sense escrúpols, en el que ella, hi ha participat

d’alguna manera. Els valors li hauran de canviar i haurà d’aprendre que a

vegades els prínceps blaus es converteixen en granotes.

LA CRUELTAT DISFRESSADA DE RELIGIÓ

El meu nom és Sara i visc a Iraq, un país que està en guerra, on l’horror i la

por ha tenyit la mirada dels seus habitants. La meva família és cristiana i està

perseguida per l’Estat Islàmic. Junt amb els pocs musulmans que ens han

ajudat, hem fugit per carreteres i camins plens de pols del nostre poble fins a

trobar un llogarret on refugiar-nos.

El cristianisme, en la nostra comunitat, és la base de la cultura i la seva

tradició un element molt important pel desenvolupament d’aquest país. Els

cristians són a l’Iraq des de fa molts segles però la violència per la persecució

dels radicals islàmics contra nosaltres està a punt d’acabar amb l’ història que

hem protagonitzat, també amb tots els musulmans de bona fe que intenten

donar-nos suport.

El meu pare, un home culte, em va enviar a Londres perquè estudies de

mestra, que era el que a mi m’agradava: ensenyar i formar part d’un poble on

la cultura estès a l’abast de tothom. La meva mare, sempre s’ha ocupat

voluntàriament dels assumptes de l’església; ningú l’ha obligat mai.

Les famílies cristianes i la gent que ens ajuda tenen moltes dificultats amb

les relacions personals i l’educació dels infants, agreujades pels problemes

econòmics i el perill. En el lloc on ens refugiem, es promouen activitats per

nens, a part de donar-los una educació, els fem jugar perquè oblidin, encara

que sigui per uns moments, el drama de la guerra.

Sempre he estat unida a la família formant un nucli fort, i ara, hem hagut

de marxar de casa, deixant tot allò que ens pertanyia i que formava part de la

nostra essència i ens hem refugiat en una vila a pocs kilòmetres de Bagdad, on

l’Estat Islàmic encara no ha arribat.

Cada dia assisteixo a les aules preparades als barracons del poble per fer

classes de matemàtiques, literatura i anglès a les nenes i noietes que formen

part dels refugiats. Els pares, com a bons cristians, m’han ensenyat que la

religió adoctrina en ajudar als companys, i especialment en un estat tan precari

com el nostre. Jo he pogut estudiar; una oportunitat poc freqüent a Iraq i als

països musulmans, i intento emparar a les jovenetes refugiades. A les meves

classes no parlo de religió, cada una té la seva, inculcada per les pròpies

famílies, i ens respectem. Els hi explico el que significa tenir valors morals i,

com a mestra, pretenc treure el millor d’aquestes noies amb tan poc futur.

També les preparo per al cas d’un atac dels gihadistes, totes sabem que pot

succeir en qualsevol moment i el què ens pot passar. Les classes escolars les

elaboro amb cura, perquè vull que es distreguin, i sovint els hi narro contes

divertits per riure una mica. És l’únic medi que tenim per no obsessionar-nos

amb el perill que correm.

L’altre dia vaig conèixer a la Muna!, una noia de gairebé tretze anys, és

musulmana i vam connectar molt bé. El pare, que és qui domina en les famílies

d’aquesta religió, no vol que la seva filla assisteixi a les classes. La mare

tampoc, perquè sempre fa el que el seu marit diu. La van casar de joveneta,

quasi una nena, sense cap mena de coneixements, només els de la religió en

la qual l’havien educada. Encara que el seu home era força més gran que ella

no va poder dir res, perquè desobeir és una deshonra per a la família. La Muna

és diferent, no està d’acord amb aquestes submissions que només porten al

patiment de la dona. Admira a les amigues cristianes que gaudeixen de més

llibertat, i em fa preguntes sobre les meves experiències a Londres, i sempre

escolta amb la boca oberta. M’encanta la Muna! Cada dia procura escapar-se

una estona per assistir a l’aula. Sap el que vol i això és important, crec que ella

seguirà amb la seva religió, però serà una persona oberta i la possible família

que pugui tenir no s’assemblarà a les comunitats tancades que existeixen a

Iraq i a altres països. Segur que si la Muna sobreviu a aquesta barbaritat,

marxarà cap a Europa, i serà una bona oportunitat per satisfer la seva inquietud

de dona lliure.

Avui ha arribat el dia fatídic! Un escamot dels gihadistes, anant cap a Bagdad,

ha entrat al poble. M’he tancat amb les nenes i les noies al barracó i hem travat la

porta amb tot el que hem trobat: pupitres, cadires, fustes i ferros que hi havia per

allà, per refermar-la i retardar l’ inevitable. Els he dit a les joves que s’encomanessin

al seu Déu, perquè el que anava a passar allà era un pecat molt gran, i que

pensessin en cada família amb respecte i amor. A fora se sentien corredisses, crits

d’ajuda i soroll dels salvatges autors de la barbàrie. Però a pesar que se sap el que

passa, cap Govern diu res, es mira cap a un altre lloc. Penso en els pares, en la

mare com m’acaronava quan era petita, i en el pare, com m’aconsellava quan vaig

anar a Europa. Em va dir que sempre havia d’actuar d’acord a les normes cristianes

i procurar fer el bé. El que estic a punt de fer, amb tota la tristesa del món, ho

acabarà acceptant. Sap que si ens agafen, ens violaran i ens vendran com a

esclaves sexuals. Demano a Crist que em perdoni, en la nostra religió està prohibit

llevar-se la vida, però en aquest cas, segur que Ell ho farà.

Queda poc temps, l’escamot intenta rebentar la porta. Totes les nenes estaven

preparades, duien un ganivet que jo els hi havia ensenyat a amagar entre la roba i

se l’han clavat en el lloc on és més ràpid i menys dolorós, tal com els hi havia

explicat. M’asseguraré que totes estiguin mortes. Després posaré fi a la meva vida.

CORRUPCIÓ A STUTTGART

El conseller de l’Ajuntament de la ciutat alemanya de Stuttgart, Hans Rudel,

surt del restaurant on acaba de sopar amb uns companys del consistori; la

vetllada ha estat força agradable. Quan està a la porta li fa un senyal al xofer

del cotxe oficial, del que disposa, perquè el segueixi. Li ve de gust anar un

trosset caminat per digerir el menjar i al mateix temps fumar un d’aquells puros

tan bons que li regalen. S’apuja el coll de l’abric, ja que la nit és prou freda i

estreny el pas.

El carrer és fosc i poc transitat. En Rudel no s’adona que d’un portal surt

una figura encaputxada que li va al rere. Es creua amb un home amb barret, i

s’atura un moment per encendre el puro que tenia intenció de fumar-se,

passejant en la placidesa que dóna una nit d’hivern. Mentrestant el seu cotxe el

va seguint a distància. En aturar-se, l’encaputxat fa veure que ensopega i xoca

amb ell, és el moment que li clava un estilet per l’esquena i desapareix com si

res, per la cantonada següent.

L’home continua una estona dret, astorat per la sorpresa i el dolor. Sent

que la vida se li escapa a poc a poc. Quan el xofer vol auxiliar-lo, ja jeu a terra i

en arribar l’ambulància avisada pel succés, en Hans Rudel és mort.

Stuttgart està situada a l'Estat de Baden-Wurtemberg. El centre es troba

entre valls i vinyes al costat del riu Neckar. És la segona població més habitada

del sud d'Alemanya i la sisena en total. El projecte Stuttgart 2015 preveu

transformar l'estació central de trens per un passatge subterrani per així

millorar la connexió amb la xarxa de tramvies. Amb tot això es recuperen cent

hectàrees al cor de la ciutat on es planteja construir edificis d'avantguarda.

Els consellers de l’Ajuntament encarregats de dur a terme aquest projecte,

són en Hans Rudel i en Peter Ulrich. Els dos són afins a l’alcalde i reconegudes

per la ciutadania.

Un dilluns, de bon matí, els diaris es fan ressò de la corrupció a

l’Ajuntament de Stuttgart. Un anònim havia arribat a la premsa acusant als dos

consellers de cobrar comissions força elevades pel projecte que s’anava a

iniciar. De seguida les forces polítiques van portar-ho al jutjat, però per falta de

proves no se’ls va poder condemnar i ells van continuar en el seu càrrec amb

total impunitat.

En Sebastian Kramer, un sociòleg de prestigi amb uns quants premis pels

llibres escrits sobre el comportament humà, conferenciant a diverses

Universitats del món sobre la societat, viu a la part residencial de la ciutat amb

la Birgit, una dona senzilla, que s’ocupa de les tasques domèstiques de casa

seva i, a més a més, forma part d’una associació de voluntaris que ajuden a la

gent més necessitada de la zona. Fa molt de temps que estan junts i han

aconseguit ser un bon equip. En Sebastian és un home honest, que encara

creu en l’honradesa, i l’ètica; és actiu en el seu entorn de veïnatge. Manté una

relació d’amistat amb els dos consellers acusats i sempre ha cregut en la seva

innocència i més perquè no hi ha proves evidents de la seva culpabilitat.

Li diu a la Birgit:

−Veus com funciona la justícia en aquest país! La investigació d’en

Hans i d’en Peter ha acabat com jo creia, amb l’absolució, no podien

ser culpables!

Ella se l’escolta sense fer cap comentari.

Fins que arriba el dia en què en una reunió d’amics, en Sebastian es troba

amb en Peter i en Hans, i entre bromes, els dos consellers, es riuen de la justícia i,

el fàcil que és fer trampes amb els diners i esquivar-la, simplement, amb favors i

més diners. Llavors en Sebastian s’adona que aquelles persones per les quals

hauria posat la mà al foc per defensar la seva honorabilitat, havien mentit i eren

culpables del delicte que se’ls imputava i el resultat havia estat un injust veredicte

d’innocència. En què s’ha convertit aquest país, la ciutat i la gent amb la qual

creia?

En arribar a casa li diu a la Birgit que no vol sopar i que es ficarà al llit.

−Què t’ha passat alguna cosa? −li pregunta ella.

−Res..., no res, estic molt cansat –li contesta.

L’endemà la seva dona prepara l’esmorzar com cada dia i en Sebastian no

baixa de l’habitació. En el barri residencial que viuen a Stuttgart, tot són cases de

dues plantes, prou acomodades, on habiten gent benestant, com intel·lectuals,

banquers, conferenciants... en fi, persones que es guanyen bé la vida i tenen cert

prestigi a la ciutat. La casa dels Kramer té dos pisos i les habitacions, ben

decorades per la Birgit, són a dalt i la resta de dependències a baix.

Quan la dona puja al dormitori per veure perquè no ve a esmorzar, se’l

troba encara estirat al llit. En preguntar-li que hi fa allà ell li contesta:

−He decidit passar la resta de la meva vida enllitat, només en sortiré

per anar al lavabo

i menjar, però després em tornaré a enllitar.

La Birgit li replica espantada:

−Sebastian per la mort de Déu, que saps el

que dius? Et posaràs malat, tot el dia jaient, i que serà de nosaltres

si no vas a la feina? Què t’ha passat? Tan horrorós ha estat perquè

agafis aquesta determinació?

Ell no li contesta.

En veure que passen els dies i que l’actitud d’en Sebastian és la mateixa,

la Birgit va a buscar al metge, amic de la família de tota la vida, el doctor

Ludwig Behr; confia que l’ajudarà a resoldre la situació i a convèncer al seu

marit de què estar enllitat la resta de la vida no té cap objecte ni motiu. Troba al

doctor Bahr a la seva consulta llegint la premsa:

−Hola Birgit, que et passa? Què no et trobes bé que m’has demanat

hora de visita? Ja ha llegit en Sebastian que han assassinat al nostre

amic el conseller Hans Rudel?

La Birgit esclata en un plor, ella també coneixia molt a en Hans i la notícia de

la seva mort la deixa en una gran aflicció. Després de la primera sorpresa, i

mig sanglotant li explica en Ludwig perquè ha anat a la consulta. El metge no

pot creure què ha dut a prendre aquesta actitud, a un home com en

Sebastian, interessat per la vida, enamorat de la seva esposa, fort i lluitador,

molt lluny d’agafar una depressió; l’únic motiu que se li acut com a explicació,

per decidir passar la vida jagut al llit sense fer res.

−No pateixis, li diu, a la Birgit, demà al matí, m’arribaré a veure’l i en

parlarem d’aquesta tonteria. Tu tranquil·litzat, jo aniré a donar al

condol a la família d’en Hans, també de part vostre i m’assabentaré

del que ha passat.

Els funerals per en Hans Rudel aglutinant molta gent a l’església i al

cementiri. La família rep el condol de tots els assistents. Al rera d’un arbre una

figura fosca encaputxada observa el sepeli.

Tal com li ha dit en Ludwig Barh a la Birgit, a primera hora del matí, es presenta a

casa seva per fer-li una visita en Sebastian. Ell continua ajagut al llit, no vol saber

res de ningú. Per respecte a la seva dona accepta atendre al metge. L’examina

detingudament assegurant-se que físicament està en perfectes condicions. Quin és

el motiu que l’ha fet jeure al llit i recloure’s d’aquesta manera?

En Sebastian li respon que no en té cap de raó definida, no se sent

deprimit, ni malalt, però al saber l’ implicació d’en Hans Rudel i en Peter Ulrich

en el tema de les comissions, tot el que ell explicava en les seves conferències,

ara, li sonava a mentida. Com a sociòleg ja sap que l’ humanitat és ambiciosa,

no és cap ingenu, però ells eren els seus amics de tota la vida, d’ençà que

anaven a l’ Institut, i van fer un pacte de fidelitat als seus pensaments i a la

seva amistat per sempre. Se sent traït i només es dedica a menjar i endinsar-se

en els propis pensaments des del llit.

En Ludwig Bahr, com a metge i amic que també és d’’en Sebastian,

l’aconsella com a professional, i li recepta un reforçant, demanant al mateix

temps una analítica per descartar qualsevol malaltia amagada.

En el centre de Stuttgart, on està la comissaria de policia de la zona sud de

la ciutat, l’inspector Rolf Mosel investiga la mort del conseller Hans Rudel.

Després d’aconseguir una ordre judicial, registra l’habitatge, deixant-lo potes

amunt, i troba indicis d’unes transferències enviades.

Dóna la impressió que algú li estava fent xantatge.

En el seu despatx, en Peter Ulrich està acabant la feina del dia, abans de

plegar i anar cap a casa. Tothom ja ha marxat i està sol a l’oficina. De sobte, un

soroll el sobresalta i, veu una ombra negra que se li acosta. Un encaputxat se li

tira a sobre clavant-li un estilet, fugint de seguida. En Peter Ulrich es dessagna

fins a morir en solitud.

L’endemà, la seva secretaria el descobreix mort en arribar a la feina.

L’ambulància i els metges només podent certificar la defunció del conseller, i

notificar-ho a la policia.

En Rolf Mosel no s’ho creu, dues morts en un mes és molt sospitós!, es

podia tractar d’un assassí en sèrie. Allò tenia mala pinta. Qui podria ser el

proper?

Fa un altre escorcoll de la casa d’en Hans i també en la d’en Peter, vol

veure si troba una relació entre els dos casos. Després de regirar molt i mirar

l’ordinador, veu en els seus comptes uns reintegraments de la mateixa quantia

que els del conseller Hans Rudel. Està clar. No només estaven implicats en un

cas de corrupció, sinó que els hi feien xantatge i per alguna raó, que se li

escapa, els han mort.

Un interrogatori al cercle d’amics i coneguts d’en Rudel i l’Ulrich el porta fins

al matrimoni Kramer. A més en Sebastian Kramer li ha passat una cosa molt

estranya, s’ha reclòs al llit, ajagut per sempre, i sense cap causa aparent. Allò, li

sembla encara més sospitós.

Mentrestant, una infermera d’uns laboratoris analítics propers al domicili dels

Kramer, s’hi ha desplaçat per punxar en Sebastian i obtenir les proves que ha

demanat el doctor Bahr. Tot surt bé. No hi ha cap indici de malaltia. El metge no

sap com ajudar a aquell home que persisteix amb la actitud de quedar-se ajagut

tot el temps, i la mort del seu amic en Peter Ulrich, encara l’ha afirmat més en la

seva decisió. En Kramer, li comenta a Ludwig que el fet d’estudiar Sociologia és

perquè sempre ha cregut amb les relacions entre el saber i l’entorn social.

−El coneixement –li explica− és un privilegi que té una connexió lligada

al poder pel benefici de les normes de la comunitat i dels diferents

grups socials. En el cas dels amics assassinats s’ha produït una

desviació sociològica que s’aplica a tota conducta de la persona o grup

que viola les normes socials d’una comunitat i és de suficient gravetat

per merèixer la desaprovació i el càstig de la majoria, cosa que en

aquests casos no ha passat, perquè aquest fet que jo considero

criminal, ha quedat impune per la justícia. Per tant el sentit de la meva

vida ha desaparegut.

En Ludwig Bahr, no sap que contestar-li. En tots els anys que porta

desenvolupant la professió de metge, mai s’ha trobat en un cas així. Un pacient

ple de salut física i mental, molt intel·ligent, però que no vol aixecar-se del llit

perquè ha perdut el motor que el fa llevar cada dia.

Mentre succeeix aquesta situació, a la casa dels Kramer, truquen al

timbre. Quan la Birgit obre la porta es troba amb la policia i al capdavant el ins-

pector Mosel.

−Que podem passar i parlar amb el seu marit −li etziba en Mosel.

La Birgit li franqueja el pas i, tots pugen a l’habitació on jeu en Sebastian

Kramer.

La policia rodeja el llit d’aquell home postrat i l’inspector encarant-se amb

ell, li diu que deixi de fer comèdia amb la posició adoptada, que és una coar-

tada molt poc valida, ja que a tots dos consellers els ha assassinat de matinada

i per tant, aprofitant que la Birgit dormia, ha comès els crims.

En preguntar en Sebastian el motiu que podia tenir per perpetrar els

assassinats, tenint en compte que eren els seus amics, en Mosel li respon: el

xantatge. Es van cansar de pagar i amb l’astúcia de simular l’allitament, els ha

mort.

L’inspector continua:

−Hem descobert que en Peter Ulrich i en Hans Rudel havien tret

importants sumes de diners de les respectives comptes fins uns

dies abans de morir, això els col·loca com a víctimes d’un

xantatgista.

De sobte en Sebastian s’aixeca del llit i agafa pel braç al doctor Ludwig

Bahr.

−No t’escaparàs, tu també formes part de la desviació social de

caràcter criminal. Encara ets pitjor que ells. Com has pogut llevar la

vida a dues persones que creien en la nostra amistat? Qui ets creus

que ets per prendre l’existència d’un ésser humà? I el jurament

hipocràtic que vas fer quan vas decidir ser metge i guarir a les

persones? I a més has intentat que jo carregués amb una culpa que no

em pertanyia. He confiat en tu i t’he explicat els meus pensaments

profunds i t’has aprofitat de la confiança dipositada.

Dins de l’habitació el silenci i la tensió imperen una

bona estona, fins que en Ludwig exclama cridant:

−Tu i els teus somnis de bondat i d’ideologia comunitària que no

serveixen per res. Ja ho veus, dues persones corruptes en un

consistori i ningú els ha destituït. Només els diners i els favors i la

vida luxosa i poderosa és el que té prioritat. Jo també tenia dret a

gaudir d’aquesta vida. Em consideraven un pobre metge de ciutat,

sense cap posició ni distinció i, els hi vaig dir que si no m’ingre-

ssaven certes xifres de diners al compte demostraria que eren

culpables de corrupció perquè tenia unes proves que havia

aconseguit sense que ells ho sabessin. No em van donar més diners

i em van acusar de xantatgista i volien anar a la policia perquè ells

tenien més credibilitat que jo, un simple metge de família. Però com

ho has descobert?

En Kramer sent una ràbia immensa contra en Ludwig Bahr, la seva cara es

contrau per la ira en escoltar les paraules de l’home en qui tan ell, com la

Birgit, havien confiat.

−Què com ho he descobert?, molt fàcil, avui mateix quan et parlava

del que era per mi la societat en què creia, una societat més humana

i justa, sense tants cotxes oficials, ni dinars i sopars a dojo, que

acabem pagant tots els ciutadans, t’ha caigut de la butxaca un tros

de paper amb la teva lletra dirigida als consellers que vas

assassinar, dient que si no volien pagar-te pel teu silenci acabarien

malament. En aquell moment m’he quedat completament astorat,

sense saber que fer. I a sigut llavors quan s’ha presentat la policia

buscant un sospitós equivocat.

Els policies que acompanyen a l’inspector detenen al metge i se l’emporten.

En Rolf Mosel li demana disculpes en Sebastian i a la seva dona, i no marxa

sense dir-li a la Birgit que si necessita alguna cosa per ajudar-los, poden

comptar amb ell.

En Sebastian Kramer ja no va jeure més gràcies a l’ajuda de la Birgit,

recuperant el seu sentit per la vida, i convertint-se en un gran escriptor sobre el

comportament humà, a fi de trobar l’equilibri entre el cantó bo i l’ambiciós que

posseeix la humanitat des del principi de l’existència.

UNA TARDA DE NEGOCIS

Reconec que sóc una dona amb molta experiència empresarial i una bona

solvència econòmica. Els negocis han estat l’objecte de la meva vida i ara que

tinc una edat més que avançada, miro endarrere, i recordo anècdotes que

m'han col·locat en situacions compromeses.

He assistit a moltes reunions on la majoria de vegades eren homes amb els

quals havia de tractar i tancar operacions. Ja sabem que el gènere masculí, quasi

sempre tenen el pensament a l'entrecuix i es creuen que els tractes es poden lligar

amb un bon "polvo". No cal donar explicacions de subtilesa, i d'enginy quan en un

negoci hi entra un home i una dona, i jo m'he trobat sovint en aquesta situació,

sobretot al ser jove i atractiva, encara que no he volgut aprofitar massa els

moments.

Tirant del fil dels records, em ve al cap una reunió que vaig tenir amb un jove

per tancar un tema d'inversió de diners. No m'agradava gaire l'operació que

m'oferia; no em semblava segura per la quantitat de capital que hauria d'invertir.

Mentre ell s'explicava jo anava mirant dissimuladament el seu cos. En aquella

època, ja era una dona madura i ell no devia tenir més de trenta- cinc anys, alt i

ben plantat. Els meus ulls es desplaçaven de dalt a baix. Quin tros d'home! En

arribar a l'entrecuix, em va sorprendre un embalum que s'anava expandint a sota

dels seus pantalons. Vaig preguntar-me si tota aquella alegria era per mi. S'ha de

dir que malgrat la meva edat, se'm considerava una dona atractiva. Sempre m'he

cuidat i el meu aspecte ha estat una mica atrevit. Davant d'aquella magnificència

de "paquet", ja no em va semblar tan insegur el que em proposava i com que ja

feia uns anys que jo era vídua, ens vam llançar a negociar, sortint tots dos prou

satisfets.

Ara que he tornat a aquell record, penso que potser no era jo la causa

d’aquella alegria. Segurament estava pensant en una altra persona i per això

va trempar. Però el profit que en vaig treure fou tan agradable, que avui penso:

Beneït aquell dia i beneïda la situació que em va fer sentir tan viva!

Per cert, l'operació financera va ser un fracàs!

TOT DESITJANT A BURT LANCASTER…

Aquella pel·lícula que veié de joveneta sempre l’havia pertorbat. Es va

comprar el DVD i cada cap de setmana asseguda davant del televisor veia

passar aquella escena tan meravellosa de la platja, i el seu sexe s’humitejava

fins a gairebé arribar a l’orgasme.

L’escena de la pel·lícula “De aquí a la eternidad”, va ser rodada en una

platja d’una illa de Hawai. En el seu repartiment apareixien dos artistes

excepcionals: Burt Lancaster i Deborah Kerr, dues estrelles que veien explotat

el seu potencial eròtic. Se’ns mostrava la masculinitat de Lancaster enfront d’un

personatge tèrbol interpretat per una gran actriu, molt llunyana a la tipologia de

les “sex símbols” de l’època. I això donava a la seqüència aquell component

sexual que la feia somniar en fer sexe en una platja, embolicada en el cos

d’en Burt Lancaster.

Les onades es barrejaven amb els cabells i la suor que provocava la seva

passió. L’actor convertit en un home fora de la ficció li acariciava els pits

encara turgents. Tenia els mugrons erèctils i sentia com la llengua d’aquell

home recorria tota la seva boca. Tot seguit ell la va penetrar i... en obrir els ulls

la televisió estava engegada i la pel·lícula quasi acabada. S’havia adormit i en

despertar d’aquell somni es va sentir abocada, com sempre, cap a una solitud

quasi desesperada, on l’única manera de tenir sexe era mirant aquella

pel·lícula setmana darrera setmana.

LA DOBLE VIDA DE LA YASUKO

En Naruko arriba a Barcelona des de Tokio. Ha decidit venir a la ciutat a

buscar a la Yasuko. Fa un any que s’han conegut per Internet i, mitjançant el

xat, un sentiment ha arrelat entre tots dos. Un bon dia, però, ella s’esfumà. Té

por que li hagi passat alguna cosa greu. Sap que va marxar del Japó buscant

una nova vida en un altre país. No li va explicar mai perquè, però sí, li donà a

entendre, que la seva situació allà, era una mica fosca i, per això, fugí on ningú

la reconegués.

Un cop instal·lat a la ciutat, comença la recerca. Té l’adreça que ella li

havia facilitat i s’hi dirigeix.

Se sorprèn quan li diuen que, en aquell lloc, no hi viu ningú amb el nom i

les característiques que detalla: una noia de trets asiàtics, mestre de professió,

i que imparteix classes de japonès en una escola. No la coneixen. Però en

Naruko, no es desanima. Revisa un per un tots els correus que ha rebut, per

internet de la Yasuko, per si troba alguna pista que la dugui cap a ella. En un

dels escrits hi ha una petita referència a un noi també de Tokio; sembla un amic

i, per sort, sap on trobar-lo.

Tot seguit, fa cap a l’escola on ha descobert que treballa el seu contacte, i

que també fa classes de japonès. Que estrany –pensa−, a veure si s’ha

embolicat amb aquest home i ja no vol saber res de mi? Un reguitzell de

preguntes envaeixen el seu pensament. Què li deu haver passat a la Yasuko?

On és?... Tot anava bé. Li havia fet regals que ella havia acceptat. La seva

situació a Barcelona, encara que disposava d’un treball prou remunerat, era

una mica precària. Ell intentava ajudar-la, anant amb compte de no ferir-la. Mai

li havia demanat res.

En Yori –aquest és el nom de l’amic− li explica que la Yasuko té un secret

molt greu que no pot confessar i, per aquest motiu, ha marxat del seu país i de la

llar. La cultura nipona està molt influenciada per les idees de l’honor, l’obligació i

el deure, i fa que les interrelacions personals siguin, a vegades, molt

complicades.

Li continua explicant que fa molt de temps que es coneixen. Anaven junts a

l’escola i per això sap el secret que amaga i també la seva il·lusió. La Yasuko

no podia viure amb els seus i ell la va convèncer perquè vingués a Barcelona,

un lloc on ningú sabia qui era i on el seu somni possiblement es convertiria en

realitat. Llavors va conèixer en Naruko i tot es complicà. Ell li aconsellà que se

n’allunyes.

Què li estava explicant en Yori? No entenia res! Aquell home només

donava voltes i més voltes a les paraules, sense aclarir el que succeïa! Alguna

cosa molt grossa li estava passant a la Yasuko i ell ho volia saber d’una

vegada, sense embuts!

En Yori continua. La Yasuko, no és una dona, és un home que està atrapat

en un cos que no li correspon. No podia explicar-ho a la seva família. El

deshonor que els hi causaria, sobretot al seu pare, seria tan aclaparador que

no ho suportarien. Encara que en la cultura japonesa, l’homosexualitat i el

transvestisme ha estat acceptat des de temps remots, el pare mai entendria,

perquè el seu fill, en qui tenia dipositats certs desitjos com a hereu de la

família, preferia convertir-se en una dona plena d’adversitats tant en el món

laboral, com en el familiar. Les nipones, des de sempre, han tingut la missió

sagrada de vetllar per la llar i els fills, acatant les ordres del marit al qui deuen

obediència cega per mantenir l’honor de la família i per la vergonya del que

diran. En canvi, les lleis sempre han afavorit als homes.

En sentir aquestes explicacions en Naruko no pot contenir el plor. S’ha

enamorat de la Yasuko... i és un home! Li demana a en Yori que mai li digui a

la seva amiga que coneix el seu secret. Marxarà, tornarà al Japò i no la

molestarà mai més. La Yasuko ha de complir amb el seu somni, i mai haurà de

saber que la doble vida que porta, ha fet que ell, es sentis estafat, i al mateix

temps miserable, per un amor que mai podrà correspondra.

UN VIATGE CAP AL MAR

En Quim està assegut al damunt d’una pedra, una pedra que forma part del

turó des d’on pastura el seu ramat d’ovelles. Viu en un poblet de muntanya, un

poblet on la terra és seca, aspre, i plou molt poc, però a la part de dalt del

tossal l’herba hi creix sense gaire dificultat, i allà és on les seves bestioles –així

les anomena amb un cert afecte− mengen tranquil·lament.

Es tracta d’un home reposat, sense gaires anhels, podríem dir prou ufanós

com per no generar cap problema entre els seus veïns, i per això és molt

apreciat. Viu sol, fa temps que el pares van morir i mai s’ha casat. De ben jove

va festejar amb una xicota, semblava que tot arribaria a bon terme, però sense

que ningú en sabes el motiu, van trencar i la noia marxà del lloc cap a un altre

indret, i ja no se l’ha tornat a veure més.

En Quim no ha sortit mai del seu poble. Ha nascut a la part més occidental

de la província de Lleida, i sempre li han explicat el que passava fora. És un

home de poques vivències, acostumat a la granja dels pares, a treballar la

terra, a cuidar dels animals i, de mica en mica, ha anat fent seva la professió de

pastor. Allà a dalt, en els turons és feliç, jeu al damunt de l’herba durant el bon

temps sentint als animals com mengen, intuint els núvols viatjant pel cel, i la

remor del riuet on es mulla els peus quan té calor.

Avui és un dia magnífic, ja es nota l’escalfor del sol a la pell. Una escalfor

de primavera que convida a la ment a somiar, i assegut en aquella pedra

comença un viatge cap al mar. Recorda quan la mare li explicava aquells

contes de mariners que solcaven l’oceà i tenien mil aventures, sempre amb un

final venturós. Un final que a ell li agradava que fos feliç, ja que patia i es

posava trist quan les històries acabaven malament. S’imagina sortint del poble

com si es tractés d’un ocell, un ocell que empren el vol per sobre dels turons

guaitant el seu ramat, i més enllà més turons, plens d’oliveres, fins a trobar les

muntanyes. En travessar-les, la seva vista s’allarga a través de la plana, i

descobreix el mar, un mar que s’estén als seus peus i que brilla amb una gran

intensitat, un mar blau que s’uneix amb el cel com si fos una sola línia

indivisible. L’emoció és tan intensa que les llàgrimes li vessen per la cara,

perquè en Quim només pot veure el mar en somnis. I això és el que ha fet

durant tota la seva vida, imaginar-s’ho tot, somiar en el que és inassolible,

percebre l’existència a través de la fantasia, perquè en Quim no pot veure res,

la foscor s’ha instal·lat en ell des de petit i mai l’ha abandonat... A causa d’una

malaltia, en Quim és un home cec.

LA MARE VOCACIONAL

Sempre havia somiat en ser mare. Des de petita m’agradaven els infants i

amb les nines ja feia aquest paper. Les acaronava i els hi parlava com si

realment fossin les meves filles. En plena adolescència, quan m’esbatussava

amb el pare per la mida de les faldilles −en aquells moments la minifaldilla feia

furor− creia, que quan fos mare, seria prou lliberal per no discutir amb els

meus fills per aquestes foteses. Els deixaria ser el més lliure possible. Més tard

en festejar i casar-me em vaig adonar que la meva gran vocació era convertir-

me en mare. Una mare-esclava, una mare-enfermera, una mare-dependent i

no sé quantes mares més, però mare a tots els efectes.

En quedar embarassada ja vaig observar que allà hi havia algun

inconvenient. Tres meses vomitant no era la millor de les situacions. I la panxa,

que no parava de créixer. Més que una panxa semblava un globus, cada

setmana una mica més, fins a arribar al punt que el melic es quedà totalment

pla i al mateix temps, tot enfora. La feina era meva perquè no es veiés a través

del vestit. Una berrugueta que tenia al seu costat i que al meu marit li agradava

perquè deia que era força sexy, em va caure un dia en anar al lavabo i baixar

les calces. No em va agradar gens, això! Al mirar-me al mirall, veia que cada

dia estava més inflada, però el que m’enfadava més, eren les mirades a cua

d’ull del meu company, quan pel carrer se’ns creuava una noieta ben prima.

Per fi arribà el gran moment! Aquell dia tan esperat. La culminació dels meus

somnis. Seré mare i em dedicaré a ell o ella en cos i anima! Em convertiré en una

gran “mamma”. I tant que sí! Però el primer que va venir ja em deixà fora de joc:

la trencadissa d’aigües, les cames i els peus xops de líquid amniòtic. I després

quin mal tot plegat!! Però que hi farem, vaig pensar que per ser mare havia de

passar per aquell tràngol, com totes les dones del món. El següent pas és el

moment de l’alimentació. Ja volia ser la mare-despensa, però no a costa dels

meus pits. Entre talls i xarrups del nadó, ja no sabia de qui eren aquelles

mamelles. Més tard el tema de les caques i pipis. Quina pudor!

I quan comencen a caminar?, et tornes mig geperuda, clar que a les

primeres passes sols i la primera vegada que diuen mama, se’t regira el cuquet

que portem a dins i l’emoció és tan intensa que s’ho val. Però fins aquí encara

tot és joia i alegria! El més pelut estar per venir.

Van passant els dies i arriba un moment que aquests petits es converteixen,

sense saber com, en una màquina de demanar diners. Necessiten sortir. Ja

tenen amics i amigues i després de tant temps a l’escola l’única paraula constant

és: euros. I com que ets la mare-bleda només fas que pagar, pagar, i pagar. Si

ho contemplem com a negoci resulta ruïnós. A més a més a la nit arriben tard a

casa. Quan dic tard vull dir de matinada! Ja no pots dormir fins que sens obrir la

porta. L’endemà al matí vas a treballar com una zombi, i els companys pensant-

se que has sortit, et pregunten, de bona fe, si t’ho has passat bé. Un bon

estirabot és el que em surt en aquell moment.

I ara en plena adolescència, estem en l’impàs de les xicotetes i xicotets.

Quina disbauxa d’entrades i sortides! La noieta que ja feia un temps que venia

a casa i que semblava prou seriosa, ha donat pas a una estrafolària que

sembla haver menjat sopes amb nosaltres tota la vida. I aquell noi una mica

hippy que recordava l’època dels anys 60, ja no se li ha vist més el pèl. En el

seu lloc un fotimer de plors és el que se sent pels racons gairebé cada dia.

M’he convertit en la mare-kleenex.

De totes maneres, m’agrada ser mare. No sé si es tracta d’una vocació o

no. Però tant s’hi val, estimo moltíssim als meus fills i mestre visqui, sempre

estaré el seu costat, com a mare-enfermera, mare-despensa o simplement

mare- mare.

Penso moltes vegades en el pare i totes les discussions que teníem i en el

fons, sempre és la mateixa història, el que canvia és el context. Suposo que

per ell també era una vocació.

UN MAL CAPVESPRE

Feia dies que nevava i el fred penetrava dins la pell causant dolor. El cel

indicava un canvi: el sol era present i la neu s'anava desfent convertint-se en

aigua bruta. La claror començava a declinar i la resplendor del capvespre

donava pas a una foscor que no trigaria a arribar.

La casa estava situada al mig del poble, la seva estructura era moderna i

nova. El jardí ben cuidat, malgrat ser hivern, donava a entendre que la família

que hi habitava era benestant. L'ambient que hi havia al seu interior era dens i

fosc, encara que els llums estaven encesos. Al dormitori, on no faltava cap

detall, un home feia les maletes. Era en Joan, amo de la fàbrica de paper del

poble. Ell i la seva família, la Raquel i el seu fill, vivien en aquella casa tan

esplèndida.

Ja feia temps que la relació entre el matrimoni era un autèntic calvari. Les

discussions, diàries, és tornaven cada cop més violentes. Aquell dia seria el

definitiu. Ell marxaria de casa i començarien una nova vida; només una cosa

quedava per aclarir. En Joan volia al petit Marc al seu costat, no permetria que

creixés amb aquella boja que sempre cridava i plorava angoixada per una

gelosia sense fonament... bé, potser alguna vegada li havia donat algun motiu,

com el temps que es va embolicar amb la Laia, però allò no tingué importància,

ell acabava tornant a casa i llavors tot eren baralles provocades per la Raquel.

No hi havia per tant!

Quan va tenir les maletes fetes, en Joan es dirigí cap a la cuina on estava

la seva dona amb el nen en braços. La Raquel tenia els ulls envermellits de

plorar, semblaven plens de sang.

−M'enduré el nen. Vull que visqui amb mi −va dir en Joan.

La Raquel va prémer amb força en Marc contra el seu pit i el nen començà

a somicar.

−T'has tornat boig, en Marc es queda amb

mi, ets un mal parit, no me'l prendràs, sóc la seva mare! Vés-te’n d'una

puta vegada –la Raquel estava fora de si.

La ira que provocaren aquestes paraules fou tan gran que els ulls d'en

Joan estaven a punt de sortir de les òrbites. La cara vermella donava la

sensació que, d'un moment a l'altre, podien esclatar les venes inflades que

tenia al coll. Va alçar la mà avançant cap a la dona, però l’abaixà abans de

tocar-li la cara. El nen començà a plorar i a cridar.

L'ambient s'estava tornant perillós.

La Raquel cada cop estrenyia en Marc més fort, perquè en Joan no li

prengués. Quasi l'ofegava.

−Vés te’n... vés-te'n!... −cridava ella, amb la por reflectida al rostre.

Llavors, ell li agafà el nen amb força, gairebé arrancant-lo dels braços. En

Marc caigué donant-se un fort cop al cap en el marbre de la cuina. Ja no

plorava ni cridava. Els ulls oberts miraven al sostre en silenci, no parpellejava i

un filet de sang sortia del seu cos desmanegat. Ella l’intentà socórrer, però la

vida ja se li havia escapat.

En Joan i la Raquel, van creuar les seves mirades horroritzades. El soroll

que va sortir de la gola d'ella, fou un crit salvatge, com el d’un animal ferit de

mort.

L'home s’ esgarrifà.

De sobte, ella es girà i, agafant el ganivet de tallar la carn que descansava

sobre la taula, escomet contra l'home, colpejant-lo una vegada darrere l’altra,

fins que el seu braç cansat, gairebé no es pogué moure.

En arribar la policia, alertada pels veïns en sentir l'escàndol, l’espectacle que

trobaren era dantesc, deixant-los petrificats. A terra hi havia els cossos sense

vida d'en Marc i d’en Joan sobre un bassal de sang i el cos de la Raquel penjat

d'una biga de la cuina, amb un tros de cortina que havia arrancat del menjador,

al voltant del coll. La ganyota del seu rostre, entre ira, dolor i odi, indicava

l'horror viscut en aquella casa.

VOLDRIA VENDRE UN PARELL D’ULLS

Com em pot haver passat això, a mi? Aquell matí, amb les presses d’anar a

treballar disposant de poc temps, vaig pujar al metro i allà estaven: el parell d’ulls

més bonics que he vist en tota la meva vida! Quan la mirada, entre

provocadora i enigmàtica, es creuà amb la meva, el cor em començà a bategar

tan fort que vaig pensar que em desmaiaria...Com si no hagués vist homes

atractius en tant de temps que porto vagarejant pel món! Em vaig sentir

embolcallada per una enorme onada de color blau intens que m’empresonava

en una mena de paràlisis de la que no podia recuperar-me. Tot el dia vaig tenir

aquesta sensació, no em podia concentrar a la feina. El més curiós és que no

recordo com era l’amo d’aquells ulls, però la veritat és que, des del moment en

que em van mirar, només penso a trobar-los, i cada matí en anar al metro deixo

passar tots els combois que puc, pensant que en algun d’ells hi poden anar.

Quina obsessió més estranya, m’ha destarotat la vida!

I no entenc com és que cada vegada que en Pere em mira, amb els seus

ullets marrons tan normals i corrents, se’m fa un buit a l’estomac, com si fos

culpable d’alguna cosa lletja, i haig de fugir del seu costat! No puc comprendre

que m’ha passat!

Voldria vendre el parell d’ulls, que m’han provocat aquest daltabaix. El preu

no importa perquè al darrere no hi ha res!… o sí…?

ÍNDEX

CALIDOSCOPI 9LA MUNTANYA 13MÉS ENLLÀ DE LA REALIT 17LES RUSQUILLONES VIATJAN CAP A MART 21MARILYN 31L’HABITACIÓ 515 35EN PACO I EN SIDRU 41UNA HISTÒRIA DESPRES DE LA PREHISTÒRIA 45LA VICTIMA PROPICIATÒRIA 49LA CRUELTAT DISFRAÇADA DE RELIGIO 53CORRUPCIÓ A STUTTGART 59UNA TARDA DE NEGOCIS 75TOT DESITJANT A BURT LANCASTER… 77LA DOBLE VIDA DE LA YASUKO 79UN VIATGE CAP AL MAR 83LA MARE VOCACIONAL 87UN MAL CAPVESPRE 91VOLDRIA VENDRE UN PARELL D’ULLS 95