viladecans punt de trobada, 096

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Les cases de la CarreteraEn el Ple Municipal del passat 28 de gener es va aconseguir aprovar per unanimitat, a iniciativa d’Esquerra Republicana, una moció en què es defensava mantenir les cases de la banda de mar de l’Avinguda de la Generalitat, entre el número 25 (l’antic Cine Moderno) i el número 61 (Cal Tomacaire). En el projecte de remodelació de l’anomenat Polígon Centre, és a dir, la zona que hi ha entre la Carretera de la Vila, la via del tren, la fàbrica Roca i l’Avinguda de la Generalitat, no quedava clar què se’n faria d’aquestes cases. Ara, en canvi, queda determinat que les cases es mantindran, i que els veïns hi podran continuar vivint. Aquesta decisió creiem que és una molt bona notícia per a Viladecans. Ho és més, és clar, per als habitants de les cases, però també ho és per a tota la ciutat. Per fer la remodelació del Polí-gon, no feia cap falta tocar aquestes cases ni canviar els seus usos. I alhora, aquest conjunt urbà, constituït tot ell per cases baixes i notablement harmòniques, constitueixen potser l’únic espai de Viladecans que ens manté l’estil d’edificació de principis del segle XX, i que conté a més algunes façanes d’estil modernista que donen relleu al conjunt. A Viladecans no ens podem permetre perdre més espais que ens identifiquen amb la nostra història, i que fan que el nostre centre his-tòric sigui encara un conjunt agradable i que pot fer goig de veure.Ara, per treure tot el suc d’aquest espai, caldrà eliminar l’afectació urbanística que pateixen les cases, per tal que, mantenint el seu caràcter, puguin fer-s’hi les millores exteriors i interiors que les posin en valor. També serà bo oferir incentius per a aquestes millores, si més no de les faça-nes. Aleshores, si, tal com està previst, es fa passar el trànsit per una nova carretera més al sud i l’Avinguda de la Generalitat en aquest tram passa a ser un passeig, el nostre centre històric hi sortirà guanyant notablement en valor i en dignitat. I, perquè les cases mantinguin el seu caràc-ter, un element clau és que s’elabori ja d’una vegada el Catàleg de Protecció dels edificis, espais urbans i altres elements patrimonials del municipi. Que ja fa temps que hauria d’haver-se fet.

96Any 10

15 de febrer de 2016

Sumari2 Tertul·lià. Ignasi Riera.

3 Agrupament Escolta i Guia Sant Joan: 60 anys! Anna Muns, Anna Notó i Odamae Rejon

4 Alegria, és Festa Major! Miguel de la Rubia

5 L’Agrupament Coral La Lira i El Rei Lleó. Josep Ollé i Idoia Baixench

6 L’ermita de Sales, una magnífica oportunitat. Josep Lligadas

7 Dues hores abans. Patrícia Aliu

8 Cerquem voluntaris! Mar Cunillera

8 El racó de la llengua: 2, 40, 60. Josep Lligadas

9 Convergència rebutja la reforma del Polígon Centre. Àlex Gallo

10 Sentir-se útil és el millor que hi ha. Bàrbara Lligadas

11 Cambra buida. Juan Carlos González

12 L’ull i la ploma: El nom de la bèstia. Jaume Muns i José Luis Atienza

13 Fotografiar, o l’escriptura de la llum. Ignasi Riera

14 El Catàleg del Patrimoni, una urgència. 15 La mirada aguda: Ànec cuallarg. Eio Ramon

16 Recerca històrica: Viladecans, 1950. De poble agrícola a societat industrial. Manuel Luengo

17 La memòria en imatges: Josep Eixarch (1915.2011), l’historiador de Viladecans. Jaume Muns

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 96 - Febrer 2016 2

Tertul·lià

Mai no m’ha seduït. Va néixer a Cartago, Tu-nísia, l’any 160 dC. I va morir al mateix lloc

l’any 220 dC. La seva fitxa: apolo-geta, escriptor, filòsof i jurista. Diuen que d’una vehemència notable. I dels

que les deia ben grosses: una de les més famo-

ses feia: “Credo quia absurdum est”.

Si la frase té un dring de llatí macarrònic, al seu entrellat hi descobrim l’eix del seu pensament: “el dogma és

més important que el raona-

ment filosòfic”. Malgrat tot, i si allò dels drets de propietat intel-

lectual funcionés, el senyor Quinti Sextini

Florent Tertul·lià s’hauria fet d’or, si hagués rebut

un simple dracma per l’invent, anys a venir, de tertúlies i de tertuali-anes/tertulians.Confesso que m’hi he passat moltes hores, en aquesta vida, exercint aquest ‘diguem-ne ofici’. (Ep! I cobrant, abans de la irrupció al panorama de l’Atil·la Montoro). He estat a programes de rà-dio i de televisió a Ràdio 4, TVE-1 (en català i en castellà), la SER, Com Ràdio, TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, RNE, RAC 1, etc. Malgrat tot, fa uns quants anys vaig editar un llibre, de venda es-cassa però que a mi em fa patxoca: La felicitat, un estat de plenitud. En el qual

dedicava unes quantes pàgines a la gent d’aquest ram. Per resumir, deia: “L’èxit de la pràctica ve del fet que els tals professionals no saben re de re... però expressen amb tanta vehemència allò que ignoren, que sentir-los fa pat-xoca. I l’oient se sent còmplice d’aquell poca pena... que fins i tot cobra per les bajanades que diu”. Recordo una anècdota: devia ser a la tertúl·lia del matí de Toni Bassas, professional sol-vent, dels que ens inspirava confiança. Érem amb ell, aquell matí, Toni Ribas, l’honor de Vilafranca, un acaparador de càrrecs públics ‘de cuyo nombre no puedo acordarme’ i jo. Acabava de sortir als diaris el tema de les vaques boges. El vilafranquí i el del barri de Vallcarca vàrem afirmar que d’allò no en sabíem re de re. Que les úniques vaques catalanes amb prestigi eren la ‘Vaca suïssa’, la ‘Vaca cega’, o la ‘Vaca de la mala llet’. El nostre col·lega, però, ens va clavar un rotllo, una ‘lata pero-rata’, sobre la problemàtica de les tals vaques. Per sort, vàrem fer un senyal a la coordinadora del programa, que era de Rubí, i ens va entrar els articles impresos de Google d’aquell matí, que deien, paraula a paraula, el mateix que el nostre contertul·lià que s’ha passat la vida donant-los lliçons sobre tots els ordres de la vida.Aquell dia vaig plegar: el nostre era un ofici tacat, sense cap bri de presti-gi. M’adono, tot amb tot –i més tard hi vaig tornar i també l’he practicat de Madrid estant– que cada dia són més els que ens volen fer entrar, a cop de sermó, al paradís de la saviesa. Quin gran cretí va ser Tertul·lià!

Ignasi Riera (Madrid).

Bon dia!Ja en són 60! 60 anys, es diu ràpid però són tantes les coses que s’han fet i la

gent que ha passat pel cau que de ser-hi tots i totes no hi cabríem en aquesta sala. Són 60 anys com-partint històries, compartint cam-paments, rialles i plors, compartint mitjons, cantim-plores, compartint tenda, festes de passos, sentiments, emocions, pors,

compartint projectes, compromisos... en definitiva, 60 anys compartint il·lusions. Tants anys voltant per aquí Viladecans, ens ha donat temps de fer moltíssimes coses: algunes d’útils i d’altres una mi-queta menys. Poca broma però l’Agru-pament Escolta i Guia Sant Joan és una de les entitats més antigues del poble i l’agrupament més vell i bell. Hem par-ticipat activament a nivell local: des de defensar la nostra estimada muntanya fins a ajudar a netejar els desperfectes de les riuades del 88, passant per ser ele-ment dinamitzador de festes populars i actes culturals diversos. I no ens allarga-rem més perquè ens hi podríem estar 60 anys més explicant “batalletes” del nos-tre cau. Sempre hem dut els nostres colors amb molt d’orgull i els hem defensat amb totes les nostres forces, fins i tot quan des de dalt se’ls han apropiat i ens els han volgut treure. I és aquesta voluntat i aquesta empenta, la que ens defineix, com a agrupament i com a persones que n’hem format part. La voluntat de tirar endavant malgrat els problemes (quins

problemes?): som decidits i afrontem les dificultats sense por. Han estat anys de canvis. Hem passat de Cal Cintet situat al carrer de la Mun-tanya 53 al carrer de Sant Marià però aquest no ha estat l’únic canvi al llarg de la nostra història. Casa nostra ha estat a Ca l’Hostaler, Cal Pebrot, Ca la Ger-trudis, Cal Mionet, Cal Cintet, i ara som al carrer de Sant Marià (caldria posar-li nom, sincerament). Això ens fa veure que no és la casa el que ens defineix sinó com la omplim, els colors que pintem a les seves parets i les històries que hi dei-xem a dins. Tot just comencem a donar color al nou local amb aquella il·lusió que ens caracteritza. I volem que sigueu tots i totes que creem noves històries i nous records i que d’aquí 60 anys ens re-trobem i puguem seguir explicant-los i rient de nosaltres mateixos. Malgrat els canvis, esperem no oblidar mai els nostres orígens. Perquè són les nostres arrels aquelles que ens faran que any rere any el cau segueixi donant els seus fruits. Desitgem que aquest any us apropi més al cau i a tot el que significa, compartir amb vosaltres tot allò que sentim per aquesta gran família. I és que volem se-guir creixent. Volem agrair la gran feina feta durant tots aquests anys i en especial a la feina feta per part de famílies, nens i nenes, excaps i exmembres de l’agrupament que han treballat en les diferents comis-sions per tirar endavant aquest any. Es-perem que més gent s’animi a sumar-se a aquest 60è aniversari per poder-la fer ben grossa!Tant com puc i sempre a punt! Per molts anys família!

Anna Muns, Anna Notó i Odamae Rejon

Agrupament Escolta i Guia Sant Joan: 60 anys!Discurs en l’acte de presentació del 60è Aniversari


Alegria, és Festa MajorCrónica del Fest’Hivern2016

Un any més, part de les entitats vinculades a la Co-ordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans s’han posat d’acord per contribuir a fer que la Fes-ta Major d’Hivern sigui més gran, més popular i

més participativa. Per això, aquest any han desenvolupat un nou esdeveniment, el Fest’Hivern2016.El Fest-Hivern2016 aquest any ha consistit en desenvolupar activitats el següent cap de setmana al dia 20 de gener, Festa Major d’Hivern. Aquest nou conjunt d’activitats va començar divendres, 22 de gener, a la tarda amb el nou joc “Coneixes Viladecans?” un joc sobre Viladecans amb preguntes, fotos, jocs i música. Un joc amb el qual va començar, el passat dia 22 de gener, una nova manera de conèixer coses de la nostra ciutat però també passar una estona divertida. Aquest nou joc va aplegar diverses gene-racions de viladecanencs i viadecanenques entorn a un taulell i les preguntes i fotos sobre Viladecans. Però, en aquesta vet-llada no només hi va haver joc, ja que després del joc, va tenir lloc un sopar popular i una mica de ball.El dia següent, el dissabte 23 de gener, en teníem per hores i les activitats van començar l’Escalfa’t al carrer amb un Con-cert-vermut en què vam poder escoltar els grups Chus Blues i Trois de Merde, continuant amb un dinar popular. A la tar-da, els més petits van poder gaudir de les activitats infantils i el grup d’animació infantil Viri-Virom per continuar la tarda amb actuacions d’associacions viladecanenques, els castellers i el ja tradicional ball del Patatuf. Per acabar, va tornar a sortir la cercavila de la “Nit del Mamut” en la qual van participar timbalers i batukada, gegants, grallers i el Vilamut. Tot un cap de setmana festiu, que va ajudar a fer que els i les nostres veïnes sortissin al carrer de Festa Major i al qual van contribuir les Associacions de Rudemon, Diables i Timbalers, Kanaloa Percussió, Grallers, Castellers, A.E. L’Espiga, A.E. i G. Sant Joan, A. C, Raíces de Andalucía, A.C. La Lira, Grup Tres Torres i Viladecans Punt de Trobada, i que va organitzar la Co-ordinadora d’Entitats del Mamut.

Miguel de la Rubia


Els anhels de tot cantaire són gaudir del cant en un bon ambient de grup, en gratificant harmonia i as-

solir objectius d’una certa ambició, afrontant nous reptes musicals, que donin resposta a les expectatives i al propi esperit de superació.Amb aquesta filosofia, i des de fa algun temps, l’horitzó de la nostra coral que ja té més de 70 anys d’his-tòria, s’ha eixamplat, ja que, a més del repertori coral variat, hem rea-litzat amb èxit treballs basats en els musicals El Fantasma de l’Òpera, La Bella i la Bèstia i, recentment, El Rei Lleó.Creiem que aquesta línia de treball, és un bon estímul pel cantaire i pen-sem que també pot animar a més persones a formar part de la nostra agrupació coral.Cal dir que la clau de l’èxit es deu, en gran mesura, a la inquietud i el bon saber fer del nostre director, en Josep Maria Fradera que, des de fa més de 20 anys, ha sabut triar els repertoris adequats, i cercar els contactes necessaris per a poder-los realitzar.A inicis del 2015, ens va proposar dur a terme un extraordinari pro-jecte per a orquestra i cors: realitzar com a concert de Nadal, una com-binació de concert instrumental, nadales i el plat fort, les cançons de la banda sonora de la coneguda pel-lícula El Rei Lleó (d’Elton John) en versió original. Com podeu imagi-nar, la proposta va ser rebuda amb molt d’entusiasme per tots nosal-tres.En Josep Maria, conscient de la complexitat del projecte, va contac-tar amb les persones i entitats que podien ajudar-nos a portar a terme el repte.Per una banda, i com a persona qualificada i amb qui ja havíem compartit experiències anteriors, va proposar de dirigir els concerts a Maurici Albàs, director de l’Escola Municipal de Música de Nou Bar-ris, que integra l’orquestra dirigida

L’Agrupament Coral La Lira i El Rei Lleó

per ell, i els cors Xerric i Cor Jove, dirigits per la Núria Tomàs.A més, va convidar a participar, al Cor Gospel Si Fa Sol de Santa Co-loma de Cervelló, sota la direcció de Lluís Perernau i al solista Iñigo García-Die, així com la valuosa par-ticipació de la Coral Torre Roja de Viladecans, dirigida per la Begoña Batet.Tots plegats, 120 cantaires i 30 mú-sics junts en el mateix projecte, as-sajant per separat durant tot l’any, i ajuntant-nos la passada tardor en diversos assajos previs als tres concerts que vam poder oferir amb goig, emoció i gran èxit de públic:El 13 de desembre a l’Ateneu de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, el 19 de desembre al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i el 17 de gener d’en-guany, omplint com mai totes i ca-dascuna de les butaques de la sala gran de l’auditori Atrium Vilade-cans i culminant així la realització d’aquests extraordinaris concerts.Per als components de la nostra co-ral, com per als de la resta d’entitats que hi han participat, ha estat una experiència altament enriquidora i molt emotiva. És colpidor compar-tir l’entusiasme de la música tants cantaires i músics alhora, grans i jo-ves, sense importar l’edat. Tots n’hem après però, sense dub-te, hem mirat amb especial il·lusió i

esperança, els cent joves sobre l’es-cenari, aquesta saba nova que ens posa de manifest que podem albi-rar un bon futur al nostre món coral i musical.Volem també ressaltar la bona i de-sinteressada feina feta pels nostres amics, Joan Manel “Rodri” i Miquel, en la creació i projecció d’imatges a l’escenari que, certament, van do-nar un plus de qualitat a l’espec-tacle, i que així ho va manifestar el públic, fet que ens va produir una gran satisfacció.Restem molt agraïts al personal de l’Atrium per la bona predisposició i professionalitat que van mostrar en tot moment.Com no podria ser d’altra manera, volem agrair el suport rebut pel De-partament de Cultura de l’Ajunta-ment de Viladecans, al seu regidor Sr. Atienza, i a l’alcalde Sr. Ruiz que, junt amb la resta d’autoritats, ens van honorar amb la seva pre-sència i amb les seves paraules de felicitació.Animats pels resultats, seguirem cercant objectius engrescadors. I des d’aquí, l’Agrupament Coral La Lira convidem a tothom a provar un dia de venir a cantar. Assagem els dimecres a les 21h. a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso.

Josep Ollé i SogasIdoia Baixench Rodríguez


Jaume Codina, el recordat historiador del Prat, deia allò de que el Delta del Llobregat era un territori assetjat per terra, mar i aire, referint-se a la pressió urbanística, industrial i de xarxes

de comunicacions que suporta. Doncs jo diria que l’ermita de Sales és un edifici assetjat pel nord, el sud, l’est i l’oest. Pel nord, amb la central elèctrica, pel sud, amb el tanatori, per l’est, amb el cementiri, i per l’oest, ni que sigui només en part, per l’ampli-ació del cementiri.Però tot i així, aquesta ermita que ja té 900 anys d’existència, continua aquí resistint, malgrat totes les vicissituds. Una ermita petita, poqueta cosa, feta amb materials pobres com es feien les cases d’aquest territori, però que ha viscut moments molt rellevants: abans d’existir, quan en el lloc que ara ocupa hi havia una vil·la romana potent, i que és el poblament més important que coneixem d’aque-lla època en tot aquest entorn; després, un cop ja edificada, quan va ser la residència d’una petita co-munitat de deodates, dones d’un cert estatus que vivien d’una manera molt lliure comparada amb el que era comú en les dones del seu temps; després, el moment en què algú va decidir (potser les ma-teixes deodates?) encarregar ornamentar l’edifici amb unes pintures dedicades a la Passió de Jesús i que, encara que molt malmeses, són una petita joia que algun dia podrem admirar com cal; després, l’època de les confraries i dels aplecs, que eren un element important de socialització i de socors mu-tus en temps difícils; després, la remuntada de la segona i tercera dècada del segle passat, superant l’abandó i els conflictes que hi havia hagut en els anys anteriors...Potser ara estem en un altre moment rellevant. L’er-mita ha passat molts anys tancada i durant aquests anys hi ha hagut excavacions, obres, restauracions, i, planant per damunt, l’estranya sensació que està-vem en una mena d’espessa boira d’incerteses que feia dubtar de si el futur de l’ermita estava prou ben assegurat, i de si els viladecanencs i els nostres visi-tants podríem arribar a gaudir-ne algun dia.Ara, però, sembla que la boira comença a esvair-se i que ens encaminem cap al final del complicat trajec-te. I ara és quan caldria un gran esforç per part dels principals protagonistes, l’Ajuntament i l’Església, per treballar conjuntament acostant plantejaments i interessos, per al millor bé col·lectiu. L’Ajuntament (gràcies al suport de la Diputació) ha carregat amb

l’esforç de restauració, i ha posat a la llum riqueses desconegudes, mentre que l’Església, per la seva banda, ha mantingut la tradició que fa que l’ermita pugui ser un monument amb vida acumulada i no només un museu. Ara seria el moment de les sinèrgi-es, d’aprofitar totes les possibilitats i totes les capaci-tats per potenciar aquesta petita joia, que malgrat ser petita i a sobre assetjada per totes bandes, pot arribar a esdevenir un destacable motiu d’orgull ciutadà. En el proper número d’aquesta revista miraré de con-cretar això amb algunes propostes de coses que se m’acut que es podrien fer en aquest sentit.Ara, de moment, per acabar, em permetreu que faci un suggeriment potser agosarat. A Viladecans, el tema participatiu mai no ha acabat de rutllar, almenys si entenem la participació com l’hàbit de pensar les coses en comú amb entitats i persones de la ciutat, abans de prendre les decisions sobre el que cal fer en un determinat tema o àmbit. Doncs crec que l’ermita de Sales ens ofereix una molt bona oportunitat per demostrar la nostra capacitat parti-cipativa. Crec que seria interessant crear, sense cap reglamentació oficial i per tant sense cap mena de pretensió més enllà que la de parlar i suggerir, un grup en què es comentin les possibilitats de l’ermi-ta perquè tingui la rellevància que es mereix. En aquest grup hi hauria d’haver, és clar, el Depar-tament de Patrimoni i l’Església. I, també, repre-sentants d’entitats interessades en el tema cultural i patrimonial: per exemple, el Grup Tres Torres i Òmnium Cultural. Bé, ja ho he dit abans, sóc conscient que és un sug-geriment agosarat. Però a mi, almenys, em sembla que podria ser útil.

Josep Lligadas Vendrell

L’ermita de Sales, una magnífica oportunitat


“Vaig apagar el llum perquè no volia veure-li la cara. Tan sols desitjava saber que hi era: ja el veig massa du-rant el dia, amb la seva deformitat monstruosa. Sí, ho sé, senyor comissari, li semblaré cruel mentre llegeixi aquesta carta, però espero que, en acabar-la, pugui ar-ribar a comprendre’m.Tot va començar amb l’incendi que va devastar casa nostra, la llar on havíem estat feliços durant els deu primers anys de la nostra vida en comú. El meu marit estava cuinant –com altres vegades en què li venia de gust interpretar el paper de ‘consort col·laborador’–, hi va haver una trucada de telèfon i ell es va despis-tar, deixant la paella al foc. Quan va començar a fer olor d’oli cremat, va deixar anar l’aparell i va arrencar a córrer. Això em va explicar ell després, quan tot va passar.Quan vaig arribar de la feina, la forta olor em va col-pejar la cara, el fum aixecava enormes volutes negres i ja s’ennegria la mampara. Tot d’una, sense donar-me temps a reaccionar, els nervis el van trair i, sense pen-sar-s’ho dues vegades, va abocar aigua a la paella ar-dent. No m’ho podia creure: com se li va ocórrer tal cosa?La flama va augmentar, va volar cap al seu rostre i va transformar la seva pell i la seva mirada per sempre. I no només això va canviar en el meu marit des d’aquell instant. El dolor i la lletjor es van apoderar d’ell i ja mai va tornar a ser la mateixa persona dolça i amable de sempre.Sé que no sóc comprensiva, que hauria d’estar a l’altu-ra de les circumstàncies i apiadar-me d’ell. Però, a ho-res d’ara, ja m’és igual el que pensi el món. He decidit enverinar-lo. Ja no puc més. L’home que es va casar amb mi no és aquest desconegut. No m’exculpo, no vull perdó, ja que estic convençuda de fer-ho. Només vull que tot torni a ser senzill, sense crits i sense mal-tractaments. Ja no hi ha marxa enrere. El món estarà millor sense aquest energumen i jo, a la fi, descansaré en pau.”Dues hores després que aquestes línies fossin escrites, el comissari del districte entra al lloc dels fets amb un grup d’agents. L’oficial havia rebut un missatge de cor-reu electrònic avisant-lo del succés i la seva ubicació. Ara veu, sobre la taula del menjador, un sobre adreçat al “Sr. Comissari”. I al sofà, un home i una dona sem-blen adormits. Eternament adormits.

Patrícia [email protected]

DUES HORES ABANS

Cerquem voluntaris!

Càritas de Viladecans busca voluntaris per a dos dels seus projectes: el reforç educa-tiu i els cursos d’alfabetització/llengua.El Reforç escolar és un projecte d’acom-

panyament educatiu que ofereix Càritas al munici-pi de Viladecans. Es realitza fora de l’horari lectiu, i va dirigit a infants de diferents edats, que requereixen una atenció per-sonalitzada, en trobar-se en situació de vulnerabili-tat social, o bé per tenir unes necessitats educatives especials.El CAIF (Centre d’Acolliment i Formació) és un es-pai dirigit a totes aquelles persones nouvingudes interessades a aprendre a llegir i escriure o bé a mi-llorar el seu nivell de castellà o català.Tots dos projectes compten amb un grup de volun-taris que conjuntament amb les educadores, donen suport als diferents grups d’infants i adults en les matèries d’estudi, treballant els hàbits, les normes i els valors d’una forma personalitzada.Busquem voluntaris amb experiència en el món de l’educació i formació, que tinguin ganes de compar-tir unes hores de la seva setmana, majoritàriament a les tardes, amb aquests col·lectius i poder incidir en

Dib

uix:

Mon

tser

rat C

abo

la seva educació i ajudar-los a gaudir del seu apre-nentatge.Les persones interessades a formar part del grup de voluntaris es poden adreçar a l’església de la Mont-serratina (Av. Roureda 44, Viladecans) els dimecres de 10 a 12h, o bé contactar amb la treballadora soci-al referent del projecte al número de telèfon 606 84 15 10.T’hi esperem! Gràcies

Mar Cunillera

El racó de la llengua

2, 40, 60

Dos dies, dues cases. No sé si hi ha cap altra llen-gua que tingui una forma masculina i una altra de femenina per al numeral 2. I és una llàstima que a l’hora de parlar (i d’escriure) a vegades

ens n’oblidem i diguem, per influència del castellà, “dos cases”, en comptes de “dues cases” com ha de ser. Dos s’utilitza quan va amb un substantiu masculí, com ara “dos dies”, i dues s’utilitza quan va amb un substantiu femení, com ara “dues cases”.Aquesta és la primera cosa que avui volia recordar. Però també en vull recordar una altra. I és la curiosa forma de dir que fem servir habitualment amb alguns dels nombres.

Un cas és el de “dues”, que l’acostumem a pronunciar “dugues”. Un altre és el de “quaranta”, que l’acostumem a pronunciar “coranta”. I l’altre és el de “seixanta”, que l’acostumem a pronunciar “xi-xanta”. Aquestes tres paraules les hem d’escriure bé: hem d’escriure “dues”, “quaranta”, “seixanta”. Però no és cap mal pronunciar-les amb aquesta forma popular i tan arrelada: “dugues”, “coranta”, “xixanta”.

Josep Lligadas Vendrell

Convergència rebutja la reforma del Polígon Centre

La reforma del polígon industrial del centre de Viladecans és una obra urbanística de gran impor-tància per als propers 50 anys de

la nostra ciutat. El recorregut que compor-ta des del centre fins a l’estació de Renfe i un dels ponts que connecta amb el Parc del Delta del Llobregat és autèntica cirurgia major sobre una de les artèries més impor-tants, l’Avinguda de la Generalitat (B-204).El grup de Convergència s’oposa a l’actual pla de reforma i hi ha votat en contra a l‘últim ple metropolità a l’AMB (Àrea Me-tropolitana de Barcelona).Els motius d’aquest rebuig són dos: la mul-tiplicació indiscriminada d’habitatges en torres de més de trenta metres sense un pla de serveis per als veïns i el pèssim canal de diàleg obert amb els empresaris i veïns de l’àrea.El polígon és el més antic de la ciutat i va néixer amb la implantació de la companyia Roca durant els anys 40. Les seves 66 hectàrees se situen a cinc minuts del centre de Viladecans, amb unes 180 em-preses, més de 2.200 treballadors i un gran nombre de veïns i veïnes de tota la vida. Aquesta dimensió

evidencia que és una obra clau en el futur de Vila-decans i per això necessita d’un major consens dels ciutadans, empresaris i veïns afectats.Des de Convergència estem convençuts que el pla presentat no és sostenible en una ciutat saturada per un gran volum de trànsit i amb serioses defi-ciències en els serveis públics. Per aquest motiu, instem el Govern municipal a escoltar i valorar les propostes de Convergència, consensuades amb tots els actors implicats d’alguna manera en el projecte.

Àlex Gallo


En el passat Ple municipal de gener vàrem aconseguir salvar les cases de la banda mar de l’Avinguda Generalitat, i no us podeu imaginar com omple sentir-se així

d’útil. Els veïns d’aquestes cases afectades feia quatre dècades que vivien als llimbs, perquè un pla urbanístic metropolità deia que s’havia d’ampliar la carretera de Barcelona i calia tirar els habitatges a terra. El govern local, del mateix color durant gairebé les mateixes dècades, mai havia fet res per protegir aquest patrimoni local, les llars d’aquestes famílies. Ans al contrari, quan finalment va decidir fer quel-com al respecte, va incorporar aquestes cases dins d’un pla urbanístic faraònic –la polèmica reforma del Polígon Centre– que no deixava clar quin era el seu destí. Aquesta manca de concreció va obrir la porta a la por dels veïns i de totes aquelles persones que s’estimen el nostre patrimoni i es va començar a estendre d’una forma més que fonamentada. Per això vàrem decidir presentar una moció que po-sés sobre la taula la protecció de les cases des d’un punt de vista patrimonial, però també protegint els drets dels veïns a conservar les seves llars. Durant la Junta de Portaveus (la reunió que fem tots els portaveus dels grups municipals una setmana abans dels plens) l’alcalde Ruiz em va demanar que retirés la moció, ja que segons ell no hi havia res a fer i només conservarien les façanes, a través de les quals s’entraria a un futur mercat municipal. Per-què sí, també volen tirar a terra l’actual mercat mu-nicipal, reformat fa ben pocs anys i ens temem que el nou anirà acompanyat d’un Mercadona. D’aquesta manera es confirmava que les pors i els neguits estaven més que justificats. Evidentment, no vaig retirar la moció, malgrat el paper difús de la resta de portaveus de grups municipals presents

Sentir-se útil és el millor que hi ha

a la Junta. Ens devíem al nostre compromís amb els veïns i amb el patrimoni de la nostra ciutat, així com a totes aquelles persones que ens han fet con-fiança perquè defensem un altre model de ciutat. Les negociacions van ser complicades, però fins i tot el PSC va ser capaç de rectificar a última hora davant l’evidència –i del risc de perdre una votació per segon Ple consecutiu– i la moció es va aprovar per unanimitat. Veure en aquell moment la cara dels veïns que en aquell precís instant deixaven de patir va ser una de les millors sensacions que he viscut en la meva trajectòria política. Perquè és així quan la teva tasca pren sentit. Ara bé, aquesta victòria és només el primer pas en contra de la reforma urbanística del Polígon Cen-tre. Un projecte ple de despropòsits que malgrat la propaganda i la confusió intencionada per part de l’equip de govern només té dos grans objectius: se-guir construint pisos i foragitar la petita i mitjana indústria per afavorir la connexió de l’outlet amb el nucli urbà.

Bàrbara Lligadas

Sóc un mamut badocDoncs sí, perquè a la memòria de les meves ac-tivitats del 2015 em vaig oblidar un dels meus mamutaires d’honor: Vila d’arts, un centre d’idiomes on em consta que m’estimen molt. Ara no sé si vaig estressat o em faig vell... En qualsevol cas, gràcies a tots els mamutaires d’honor, que feu possible que pugui anar, feliç, amb la meva colla, de festa en festa.

Vilamut, el Mamut de Viladecans


TU, entre dolors suportables, si encorbaves el coll cap endavant i així ho volies, ajudada per un algú que et posava un coixí sota els ronyons, em veies néixer de tu mateixa, em paries. Jo, amb un dolor diferent i des d’una cadira asèptica d’hospital i amb les mans als genolls amb la mateixa sorpresa amb què mirava com pastaves farina i ou els matins dels diumenges, et vaig veure morir. Tenies mig oberts els ulls com quan no volies dormir del tot per la pesant sensació d’haver de vigilar, d’estar alerta no fos que arribés el llop que amenaçava (i amenaça encara) els teus fills. Tenies la boca mig oberta per tal de respirar l’últim aire que et pertocava pel teu contracte amb la vida. Jo vaig venir amb un plor modest. Tu vas marxar amb un silenci elegant. I quan ens vam quedar sols en aquella habitació de miralls i crists barrocs, i mobles estranys i rajoles holandeses fill i mare, on també el pare temps després va morir corcat sota el sopor d’un al·luvió de medicaments, imagino que em vas fer un petó de benvinguda a aquest món de treballs absurds.

I quan ens vam quedar sols en aquella habitació d’hospital dos-cents quinze buidada d’altres malalts per fer més íntima la mort que t’assaltava i tot d’un blanc immaculat, quasi modest amb les finestrestancades a la pluja bruta de la brutaprimavera, jo no vaig ser capaç de besar la teva carn de cera ni de tancar-te els ulls del tot. Tan forta era la teva voluntat de ser a l’aguait vigilant la porta no entressin els cànids assassins. I em va costar també mirar-te, però ho vaig fer per amor. I sentint els teus últims sorolls mecànics, aquells cruixits que ens depara el que som, el desmuntar-se de la nostra bastida, vaig tenir la sensació de que el llop que tocava la porta era jo, que ja, miserable, de tant dolor, feia esforços per oblidar-te com abans millor.Tan gran era el dolor.I sentint els teus últims sorolls mecànics, aquells cruixits que ens depara el que som, el desmuntar-se de la nostra bastida, vaig tenir la sensació de que el llop que tocava la porta era jo, que ja, miserable, de tant dolor, feia esforços per oblidar-te com abans millor.Tan gran era el dolor.

Juan Carlos González Pujalte2n Premi XII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans

Cambra buida

...tota vida és un procés de demolicióScott Fitzgerald

A les infermeres que besaven les mans de la meva mare com volent

ressuscitar-la.



L’ull i la ploma

El nom de mamut ve d’una llengua russa, el vogul, també conegu-da com llengua mansi,

només parlada per un antic po-ble que viu a Sibèria entre els rius Ural i Obi. El mansi és una llengua viva llunyanament em-parentada amb l’hongarès, tan a prop de l’extinció que només la parlen poc més de tres mil per-sones. Tot i així, sorprèn que una paraula d’una llengua poc parla-da i menys escrita hagi donat la volta al món i hagi vençut l’ero-sió del temps. La seva gramàtica no té gènere, per la qual cosa no troben sentit a la polèmica sobre el llenguatge sexista. El que s’es-talvien en el gènere s’ho gasten en el número. No en tenen prou amb el singular i el plural, neces-siten el dual. Els mansi estimen gramaticalment la parella. Pels mansi un és solitud, dos és com-panyia i tres una multitud.

La paraula mamoth sembla pro-venir de mang i ot, banya de la terra, ja que els mansi creien que aquests enormes animals vivien en coves sota terra i que sortien únicament de nit perquè morien si els tocava la llum del sol.Els mamuts de Viladecans re-alment semblen donar la raó als mansi perquè van aparèixer morts a la llum del sol amb els seus ossos i els seus ullals se-pultats per milers d’anys i tones de terra. És un animal nocturn, com demostra la foto, emparen-tat amb els dracs i altres bèsties de foc que llancen flamarades prop dels seus caus, a les places de les viles, deixant en l’aire de la nit l’olor de sofre. Fa pinta d’ una bèstia escapada de l’avern entre fum i foc, o d’animal de companyia del Satanàs d’una re-presentació dels Pastorets que es fes al Teatre al Carrer. El nostre

El nom de la bèstiamamut afillat és un animal jove, no sobrepassa els cinc anys i tot li va sobre rodes. Hem comprovat que –al contrari del que pensa-ven els mansi– és un animal que sobreviu a la llum del sol, a costa d’una gran set. Beu més aigua de la que és capaç de digerir, que ex-pulsa per la trompa quan acaba l’estiu, el vuitè dia del setè mes del calendari romà, setembre. Malgrat el seu aspecte impressi-onant és una bèstia pacífica i dor-milega. Dorm el somni d’hivern però també el somni d’estiu. El dia abans del vuitè dia cal treure’l de la migdiada al crit de mamu-llem, mamullem, i espavilar-lo. A l’endemà és ell qui ens espavila a tots nosaltres deixant-nos xops i refrescats. Mamullats.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza


Fotografiar, o l’escriptura de la llumLa intenció era escriure una crònica de la conferència que el passat 29 de gener, l’Ignasi Riera va oferir en el marc de l’exposició fotogràfica d’en Jaume Muns. Un acte, presentat per José Luis Atienza i Salvador Obiols, ple de memòria històrica, de bonhomia, de sentit crític, de cultura en majúscules. Però la veritat és que, en llegir els apunts que ens va deixar en Nani Riera, crec que el millor és oferir-vos directament alguns fragments de la seva intervenció.- Mercè Solé

[...] Vull, tot amb tot, felicitar-vos per una coincidència subtil ¿Quin dia és avui, si mirem agendes i calenda-ri? Un 29 de gener de 2016. Doncs bé: fa exactament setanta anys, un fotògraf català es convertia en el testi-moni decisiu del judici de Nuremberg. Em refereixo a Francesc Boix (Barcelona, 1920 – París, 1951). A les ac-tes d’aquell judici sobre la infàmia criminal dels camps d’extermini nazis, si consulteu la prova RF332, desco-brireu per què la prova d’un fotògraf, prova que Boix va salvar arriscant la seva vida i la dels companys de deportació, va ser determinant per encarrilar el judici. [...] Deixeu-me que dediqui un record al fotògraf gallec del Ferrol, nascut el 1965 i assassinat a l’Hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003: em refereixo a José Cou-so. Com sabien Robert Capa o Gerda Taro (1910-1937), fotografiar escenes de guerra pot ser una activitat alta-ment perillosa.L’amic Muns, com també l’amic Toni Baños, entre d’al-tres, han deixat constància gràfica de les lluites obreres al Baix Llobregat, especialment les de la dècada dels 70.Mai no els ho agrairem prou, perquè hi va haver una tendència, després de la mort del General, ja fa més de 40 anys, a menystenir l’aportació obrera i dels sectors dits populars del meu país a favor dels canvis –ara tan magnificats!– a les nostres comarques, pobles, ciutats i nacions. [...] I és que els cinquanta dies posteriors al 20-N de 1975 prenia cos una anàlisi, gairebé oficial, que subratllava el rol opositor (davant del franquisme) d’ar-tistes –escriptors, pintors,cantautors–, de personalitats de la burgesia catalana, d’eclesiàstics (i no solament ca-putxins i montserratins), d’associacions veïnals... i no-més, en darrer terme, l’aportació de les lluites obreres. I a mi, que d’altra banda, no he treballat de manobre en tota la meva vida, allò em semblava injust. Ho ha-via descobert en el marc de l’Assemblea de Catalunya. ¿Per què? Perquè l’Assemblea de Catalunya va sumar les dinàmiques de mestres de les escoles de renovació pedagògica, d’infermeres i infermers, de comunitats cristianes de base, de dirigents veïnals, d’advocats la-boralistes, de periodistes... i de les lluites obreres més visibles: que van ser les del Vallès Occidental, les de la Zona Franca de Barcelona i, per damunt de tot, les del Baix Llobregat. Un exemple: cada 11 de setembre, durant el franquis-me hi havia una convocatòria pels voltants del carrer Ali-Bei de Barcelona. Cada any hi havia detinguts: he revisat el llistat i la majoria eren obrers no nascuts a Catalunya. Pregunta: ¿qui va ser qui en la lluita a favor de les llibertats catalanes?[...] El 7 de novembre de 1971 es constituïa l’Assemblea de Catalunya. Si resumíem el seu programa reivindi-

catiu en tres punts: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Au-tonomia, és bo (i més en aquests temps de diarrees de contertulians mediàtics) recordar els seus objectius:• La consecució de l’amnistia general dels presos i exi-

liats polítics.• L’exercici de les llibertats democràtiques fonamen-

tals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació (inclosa la sindical), de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés del poble al poder econòmic i polític.

• El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a ex-pressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’auto-determinació.

• La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsu-lars en la lluita democràtica.

¿Puc dir que el fotògraf Jaume Muns ha estat el gran intèrpret, el torsimany –segons el Fabra: “intèrpret que serveix d’intermediari entre persones que parlen llen-gües diferents”– d’allò que pretenia ser la tan persegui-da Assemblea de catalunya?I acabo amb una afirmació i dues preguntes: • Contra els que programen l’amnèsia, per tenir-nos

sedats, la fotografia estimula la memòria. I com deia sant Agustí, sense memòria no hi pot haver esperan-ça.

• ¿És possible retratar el moviment? (Cant Espiritual: Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»/sinó al mateix que li dugué la mort,/jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria/aturar a tants moments de cada dia/per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

• ¿És possible fotografiar el crit, l’angúnia, el desig, fotografiar les paraules de l’Espriu: “Canto l’espe-rança desesperançadament”, és possible fotografiar la gratitud?

¿Per què no un nen viladecanenc a l’escola de música en actiu més antiga d’Europa?


El Catàleg del Patrimoni, una urgència

Viladecans és una de les poblacions d’una certa grandària que no té encara un Ca-tàleg de Protecció dels edificis i altres elements patrimonials del municipi.

Aquest Catàleg és una llista d’elements arquitectò-nics i també d’altres tipus, en què s’indica el grau de protecció que han de tenir, i que obliga a que qualsevol modificació que s’hi vulgui fer preservi allò que el Catàleg considera que ha de ser preser-vat: per exemple, en el cas dels edificis, s’indica si ha de ser preservat l’edifici en la seva totalitat, o bé una part d’ell, o bé la façana, o bé alguns elements concrets...Ja fa gairebé deu anys que es va iniciar l’elaboració d’aquest Catàleg fent un llistat de tot allò que te-nia alguna rellevància patrimonial. I aquí s’ha que-dat la cosa, sense que s’hagi arribat a fer allò que és més important, que és assenyalar el seu grau de protecció. Sabem que s’hi ha anat treballant, però amb una lentitud exasperant. I, veient com es van destruint elements d’aquest patrimoni, pensem que acabar i promulgar aquest Catàleg és totalment ur-gent, perquè no hi hagi ningú que es cregui que té les mans lliures per poder fer i desfer sense cap atu-rador legal.Reclamem, doncs, que s’acceleri la confecció del Catàleg de Protecció del nostre patrimoni històric. Viladecans s’ho mereix.

Publicat a “Canis Vallis”, Butlletí del Grup Tres Torres

Ànec cuallarg (Anas acuta) Maresma del Remolar-Viladecans 23 de març de 2014

Ànec de superfície, s'alimenta principalment en arrossars o en aigües poc profundes. El mascle llueix una banda blanca al pit. A més, té el cap i la part posterior del color de xocolata. La resta del plomatge és grisa, amb les infracobertores caudals negres. La femella és més esvelta que les femelles d'altres espècies, i de color més clar. Migrador i hivernant regular, tot i que és comú només al delta de l'Ebre. Nia al nord i a l’est europeu.


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon


Recerca històrica

Viladecans, 1950De poble agrícola a

societat industrial

Tradicionalment sempre s’ha parlat que Viladecans fa el pas cap a la societat in-dustrial a partir de les dècades dels anys 1960-1970, quan es produeix la gran in-

dustrialització del territori metropolità i quan la població es multiplica exponencialment. Demo-gràficament es així. Entre els anys 1960 i 1981 la població de Viladecans es multiplica per 5,77: de 7.508 habitants, l’any 1960 es passa a 43.358, l’any 1981.1 Una barbaritat! Ara bé, el pas cap a la societat industrial, ja s’havia produït deu anys abans. M’explico. A 31 de desembre de 1950 el nombre de treballadors i treballadores que estan ocupades en el sector industrial superen àmpliament a totes aquelles altres que es dedi-quen a l’agricultura. Vegem-ho.Uns mesos abans de l’inici de la Guerra Civil i la Revolució (juliol de 1936), el padró municipal d’ha-bitants de Viladecans –confeccionat a l’abril de 1936–, ja mostrava un precari equilibri entre la po-blació activa dedicada al sector primari (agricultura i ramaderia, forestal i pesca) que ocupava uns 541 veïns (42 %) –casi exclusivament homes– davant de les 533 persones (41 %) que treballaven en les in-dústries de la població o localitats veïnes. En aquest sector industrial era on les dones estaven més ben representades: hi havia 160 dones ocupades en les indústries, sobretot tèxtils, i representaven una ter-cera part de la població activa del sector secundari. Els veïns i veïnes que treballaven en el sector ser-veis eren un total de 242, el 18,69 % de la població activa local. En aquest sector dels serveis, les do-nes representaven el 21,9 %.2 Per tant, a l’inici de la Guerra Civil, Viladecans ja havia iniciat el canvi cap a una societat industrial, si bé encara l’agricultura tenia un pes important. Quinze anys més tard, l’es-tructura econòmica local haurà fet el tomb.Del buidatge i explotació del padró municipal d’ha-bitants de l’any 1950 es dedueix que Viladecans ja

1 Un estudi de l’evolució demogràfica de Viladecans al llarg del segle XX a Xavier Calderé, Àngels González i Manu-el Luengo. “Canvi de paisatge i paisanatge: les dues onades migratòries del segle XX a Viladecans”, ponència presentada, per cortesia del Grup Tres Torres, a la VIII Trobada de Centres d’Estudis i Estudiosos de l’Eramprunyà, celebrada a Begues, el 14 de novembre passat.2 Vegeu el meu article “La població de Viladecans en la dè-cada de 1930” a Viladecans Punt de Trobada, núm. 76, d’abril de 2014, pàg. 13-14.

és, en aquesta data, un poble plenament industri-al.3 A mitjan segle XX, l’activitat econòmica prin-cipal ha esdevingut el sector secundari que aglu-tina, pràcticament, el 47 % (902 treballadors) de la població activa. Dins d’aquest sector, els veïns que declaren ser treballadors en la indústria suposen més del 80 % (752) del total. La resta es desglossa entre personal de la construcció –a destacar les 76 persones que es declaren paletes– i les bòbiles amb 26 rajolers, terrissaires i teulers. La població activa dedicada a l’agricultura continua la tendència a la baixa: l’any 1950 només concentra un terç (644) de la població activa local. A ressaltar els 43 vaquers i els set pastors. Finalment, el sector serveis ocupa el 19 % (377) de la població activa de la vila. En aquest sector, la majoria –un 37 %– de les persones es con-centren a l’entorn de les botigues de queviures, pro-ductes o serveis: forners (11), carnissers, comerços, fusters (12), sastres, modistes (8) o sabaters, entre d’altres; mantenint-se encara alguns oficis lligats a l’activitat tradicional com els basters, els ferrers o el de constructors de carros. També, se’n conserven alguns altres relacionats amb activitats artesanals com el cisteller o espardenyer. Dins d’aquest sec-tor serveis estan compresos l’apartat de transports públics (18 %) on sobresurten els 37 mecànics i 24 xofers, fent-se sentir d’aquesta manera la compa-nyia d’autobusos Mohn.4 Finalment, cal esmentar un percentatge prou significatiu de minyones (36) dedicades al servei domèstic.El padró municipal d’habitants de l’any 1950 tam-bé recull la incorporació, parcial, de la dona al món laboral tal i com ja s’havia vist en el padró de 1936. La vinculació de la dona al món laboral es fa, bàsi-cament i fonamentalment, a partir de la seva par-ticipació com a obreres en la indústria tèxtil –229 treballadores que suposen el 25 % de la població activa del sector secundari– i en el sector serveis (83 dones, 22 % del sector): dependentes de comerç, minyones, religioses (8 monges de la Sagrada Fa-

3 Padró Municipal d’Habitants de 1950 conservat a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA)4 Walter Mohn Flamm, propietari de l’empresa d’autobusos, havia nascut a Alemanya l’any 1891. Declara portar vint anys a Viladecans.


mília), 5 modistes i perruqueres (3), entre els oficis més nombrosos. La font utilitzada no ens permet descobrir el treball de les dones pageses, moltes d’elles ajudant en els camps o fent la venda de la producció agrícola en el mercat de la plaça de la Vila o en els mercats barcelonins. A l’igual que tam-bé, la legislació de l’època tampoc permet veure l’ocupació de les mestresses d’algunes de les boti-gues històriques de la població.

A destacar, qualitativament, el personal sanitari que residia a la nostra població: tres metges, un far-macèutic, una llevadora, un practicant i un veteri-nari. Metges ho eren Ramon Maria Vandellòs Sola (Figueres, 1907 - ?), Joan Janer Rosselló (Barcelona, 1894 - ?) i Joan Ros Roca (Solsona, 1903 – Viladecans, 1977), que declaren portar-hi 6 anys, 22 i 7 respec-tivament. Joan Maria Magret Magret (Sant Feliu de Guíxols, 1908 - ?) era el farmacèutic titular. Segons la seva declaració portava trenta anys a Viladecans. La llevadora Maria Bernades Guardiola (Tàrrega, 1900 – Viladecans, 2000), l’any 1950 portava 24 anys a la vila. I finalment, Francesc Gratacòs Costa (Ri-bes de Freser, 1915 - ?), practicant. i Josep Parellada Giribert (Almacelles, 1881 - ?), veterinari, amb 17 i 12 anys de residència, respectivament.Un altre cos qualitativament valuós eren els mestres nacionals, que encara feien classes a les velles aules ubicades a la segona planta de la Casa de la Vila, a l’edifici de Can Modolell. En total, el cens escolar era de 609 nois i noies que es repartien entre les esco-les nacionals, publiques, i les privades religioses: les monges de la Sagrada Família i els germans de Sant Gabriel. Els mestres que vivien a Viladecans eren els següents: Francisco Pérez Sánchez (Sorvilán, Granada, 1898 - ?), porta dos anys a Viladecans; Síl-via Peñalba Lloret (Luna, València, 1914 - ?), amb tres anys de residència a la nostra vila; Josep Alsina Serra (Barcelona, 1893 - ?), que hi portava 16 anys; Maria Concepción Pocino Lorés (Labuerda, Osca, 1898 - ?) que declara 7 anys de veïnatge; el matri-moni Joan Pujol Dalmau (Pedret i Marzà, 1876 - ?) i Mercè Oromí Obiols (la Seu d’Urgell, 1898 - ?), amb 17 anys de residència a Viladecans; Carme Martí Ardiaca (Almacelles, 1881 - ?), dona del veterina-ri Josep Parellada i que com ell, fa dotze anys que viuen al poble; i finalment, Josep Mestres Busquets (Viladecans, 1898 – 1970), que esdevindrà el primer natural de Viladecans amb estudis superiors.

Manuel Luengo Carrasco

5 A més de les monges de la Sagrada Família al sector religi-ós local s’havien de sumar els cinc germans de la congregació de Sant Gabriel i el rector de la població, Ramon Saborit Come-llas (Gironella, 1906 – Barcelona, 1989) que declara portar tres anys a Viladecans.

Quadre. Distribució de la població activa de Vila-decans, per sectors econòmics (1950) Elaboració pròpia a partir del buidatge i explotació del Padró Municipal d’Habitants de Viladecans, a 31 de desembre de 1950.Sector Primari Homes Dones TotalAgriculturaJornaler 200 8 208Pagès 373 1 374

ForestalCarboner 1 0 1Llenyataire 1 0 1RamaderiaAvicultor 2 0 2Pastor 7 0 7Ramader 2 0 2Tractant 2 0 2Vaquer 43 0 43Xollador 2 0 2PescaPescador 2 0 2Subtotal

%

635

(98,60 )

9

(1,40 )

644

(33,49 )Sector Secundari Homes Dones TotalBòvilaRajoler 21 0 21Terrissaire 1 0 1Teuler 4 0 4ConstruccióEmpresari 1 0 1Guixaire 2 0 2Paleta 76 0 76Paleta-peó 3 0 3IndústriaContramestre 1 0 1Obrer-a fabril 502 223 725Obrer-a 20 6 26Altres“A. químic” 1 0 1Constructor de carros 1 0 1Fogoner 2 0 2Industrial 6 0 6Peó 28 0 28Químic 2 0 2Tècnic fàbrica 1 0 1Tècnic tèxtil 1 0 1Subtotal

%

673

(74,61)

229

(25,39)

902

(46,91)


Sector Terciari. Serveis Homes Dones TotalAdministracióComptable 3 0 3Empleat 15 4 19Escrivents 5 2 7Oficinista 1 0 1Administració municipalAgutzil 1 0 1Empleat 5 0 5Escombriaire 4 0 4Secretari 1 0 1Sereno 1 0 1Vigilant 1 0 1Arts GràfiquesGravador 1 0 1Impressor 1 0 1Tipògraf 1 0 1Automoció - Transports públicsCobrador d’autobusos 1 0 1Empresari d’autobu-sos 1 0 1

Ferroviari 4 0 4Mecànic 37 0 37Revisor 1 0 1Xofer 24 0 24ComerçAgent comercial 3 0 3Carnisser 1 0 1Comerç 58 8 66Dependent 3 1 4Encants vells 1 0 1Espardenyer 2 0 2Forner 11 0 11Viatjant 1 0 1ComunicacionsCarter 1 0 1Carreter 3 0 3“O. Radio” 1 0 1Recader 1 0 1Telefonista 0 2 2Transportista 5 0 5DomèsticPortera 0 1 1Mosso -Minyona 3 36 39EnsenyamentMestre d’escola 4 4 8EsglésiaReligiós 5 8 13Sacerdot 1 0 1FusteriaEbenista 1 0 1Fuster 12 0 12Serrador 2 0 2ProfessionalsAgent Assegurances 1 0 1Aparellador 1 0 1“D. Mercantil” 1 0 1Delineant 3 0 3

Músic 1 0 1RestauracióCambrer 1 0 1SanitatFarmacèutic 1 0 1Farmàcia 0 1 1Infermera 0 1 1Llevadora 0 1 1Metge 3 0 3“O. clínica” 0 1 1Practicant 1 0 1Veterinari 1 0 1Seguretat“Guarda G.” 2 0 2Guarda rural jurat 4 0 4Guardia Armada 1 0 1Guardia Civil 4 0 4ServeisBarber 4 0 4Baster 3 0 3Cadiraire 1 0 1Cisteller 2 0 2Drapaire 5 2 7Electricista - lampista 4 0 4Ferrer 5 0 5JardineriaFloricultor 1 0 1Jardiner 1 0 1Llauner 1 0 1Matalasser 1 0 1Perruquer-a 1 3 4Pintor 3 0 3Pouataire 1 0 1RobaModista 0 8 8Sastre 2 0 2Sabater 4 0 4AltresAprenent 1 0 1Mosso de magatzem 1 0 1Neteja 1 0 1Subtotal

%

294

(77,98)

83

(22,02)

377

(19,6)TOTAL 1.602 321 1.923% 83,31 16,69Ensenyament Homes Dones Total

Escolars 316 282 598Estudiants 11 0 11TOTAL

%

327

(53,69)

282

(46,30)

609

Josep Eixarch, l’historiador de Viladecans

Josep Eixarch, nascut al Forcall (Castelló) al 1915, va començar la seva relació amb Viladecans a principis de la dècada de 1950, quan estableix la seva segona residència a l’Alba-rosa. És a partir d’aquest moment que s’interessa per la història de la nostra població, descobrint que no hi ha res escrit. Així, ell serà el primer que estudiarà la nostra història començant a remenar papers als arxius parroquials

de Sant Joan de Viladecans i Sant Climent de Llobregat, als arxius històrics de Barcelona i al municipal de Viladecans. Cap a l’any 1958 prepara una petita exposició sobre la història de Viladecans, amb pergamins cedits per particulars, iniciant-se així tota una sèrie de col·laboracions, en el butlletí municipal i en els programes de Festa Major, al llarg dels anys 1960 i 1970, en els quals va desgranant el

resultat de les seves recerques sobre la història medieval i moderna de Viladecans. Aquesta tasca pionera és la que li valdrà el reconeixement de la ciutat quan, al setembre de 1982, l’Ajuntament de Viladecans li va atorgar la distinció de Fill Adoptiu en virtut dels seus treballs de recerca i difusió de la nostra història.

(extret d’un article de Manuel luengo a la revista Punt de Trobada).


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

viladecans punt de trobada, 096

Documents