Un matí de diumenge delfinal de novembre, a Ciu-tat de Mallorca el visi-tant, si ja ha contemplat

la capella de Miquel Barcelóamb els pans i els peixos, pot pas-sar molt agradablement les ho-res passejant lentament per ca-rrers solitaris, mirant façanes depalaus, i si és amant de conventsi d’esglésies, pot visitar SantFrancesc i el sepulcre del beatRamon Llull, i buscar després,en un lloc amagat prop de l’anti-ga muralla, el modestíssim con-vent de Santa Clara. Al fonsd’un carreró, en un atzucac, hiha un portal exterior de fusta gas-tada i molt vella, i després unpati extens de terra que pareixun corral de casa de poble. Alsdos costats, construccions molthumils, amb finestres tancades, ials vidres d’una porta petita unpaper diu que hi venen dolçosfets al convent. A l’església, tam-bé molt modesta, hi ha una micade llum a l’altar, davant del qualhi ha exposada una custòdiaamb el Santíssim, i als primersbancs dues dones i un homeseuen amb el cap baix i el posatconcentrat. Però la custòdia estàposada de gairó, mig de cara auna nau lateral reservada a lesmonges. I allí, darrere d’unareixa de ferro, al primer banc, hiha, en efecte, una monja assegu-da, amb l’hàbit franciscà de lesclarisses, amb les mans davantdel ventre, perfectament immò-bil, mirant l’hòstia sagrada en lacustòdia. Tan quieta, que semblal’estàtua vestida d’una santa, ouna imatge de cera. Què deuveure, la monja, amb els ulls con-centrats, què pensa o què imagi-na contemplant, què recorda oen què fixa la ment? El cel, lainfantesa, la terra, la vida, lamort, Jesucrist, només l’hòstiaredona, els seus conflictes amb lasuperiora? Sent el seu propi cos,o és com si no en tinguera? Vaigrecordar un monestir en un po-blet de Navarra, amb mongesagenollades davant de l’altar, as-segudes damunt dels talons, esti-rades bocaterrosa amb elsbraços oberts. Totes immòbils,com aquesta clarissa asseguda.No sé fins on s’eleven en la con-templació, no sé què hi podementendre des de fora. Llavors,mentre jo contemplava la cus-tòdia i la monja, se’m va posardavant una jove que llegia unaguia, mirava l’altar, i portavauns texans arrapats que em vanfer perdre en un instant l’intentd’elevació de l’esperit.

Hist

òria

Número 416, dijous 6 de desembre de 2007Q U A D E R N

Q

JOSEP LLUÍS BARONA

Un ventall ampli d’esdeveni-ments —congressos, exposi-cions, publicacions, reci-tals, materials fílmics—

han revisat per a la memòria delsvalencians un període heroic: laValència del 1937, transformada decop i volta en capital de la Repúbli-ca en guerra. La Universitat deValència ha fet un esforç per tal quela memòria feble no reste sols en laveu i la mirada: un seguit de publica-cions dóna testimoni d’aquell tempsbreu d’esplendor. Entre els docu-ments, els catàlegs, els discursos i elsreportatges editats hi ha la Guía ur-bana Valencia editada per LucilaAragó, José M. Azcárraga i JuanSalazar, que permet fer una passeja-da pels llocs emblemàtics, l’arquitec-tura i la vida quotidiana d’aquellaValència ben distinta del Madrid as-setjat per l’exèrcit revoltat.

Pel novembre del 1936 el govern iles institucions de l’Estat es van tras-lladar a València. La Presidència delGovern i el Ministeri de la Guerravan ocupar el Palau de Benicarló;l’Audiència va acollir el Ministeri deJustícia; la Universitat va ser seu delMinisteri d’Instrucció Pública; Co-rreus va acollir el de Comunicacions ila Cambra Oficial, el de Comerç. Al-tres edificis i palaus acolliren la com-plexa Administració de l’Estat. Ambel govern vingueren ambaixades i di-plomàtics, reporters de guerra i perio-distes d’arreu del món, companyies

de teatre, comerciants i artistes. Tam-bé molts dels laboratoris i dels cientí-fics de la Junta para Ampliación deEstudios e Investigaciones Científi-cas, com ara Pío del Río Hortega,Gonzalo Rodríguez Lafora, VicentSos Baynat o Blas Cabrera.

El desordre revolucionari i la pordels mesos següents al colp militardeixaren passar la tranquil·litat delgovern des de la rereguarda, inte-

rrompuda pel bombardeig d’avionsi vaixells. Les tertúlies als cafés, laprogramació teatral de les granscompanyies valencianes i de Ma-drid, els espectacles de varietats icabaret, les competicions esportives,els actes als ateneus i als casinos vantransformar la fisonomia d’una ciu-tat que, de sobte, havia augmentatun terç la població, amb funciona-

ris, artistes, polítics i refugiats. Unavida exaltada en una situació excep-cional, perquè el 1937 el triomf da-vant del feixisme encara era possi-ble. Van reaparéixer les corbates, elsbarrets i els símbols burgesos; elshotels de luxe i els cafés s’ompliend’intel·lectuals i d’artistes. L’HotelPalace esdevingué Casa de la Cultu-ra per a promoure una intensa activi-tat. La tranquil·la ciutat provincia-na esdevingué el centre de la batallacontra el feixisme internacional i vaatraure la mirada del món.

A l’agost del 1936 l’Aliançad’Intel·lectuals en Defensa de la Cul-tura de València (AIDCV) havia pu-blicat un manifest d’adhesió al go-vern de la República, signat per tren-ta-tres intel·lectuals, entre els qualshi havia J. M. Ots i Capdequí, MaxAub, Manuela Ballester, Ricard Blas-co, Bernat Clariana, Àngel Gaos, Ra-món Gaya, Juan Gil-Albert, EmiliGómez Nadal, Rafael Pérez Contel,Josep Renau i Carles Salvador. LaAIDCV va desenvolupar una tascad’agitació cultural amb actes pú-blics, edició de fullets per als comba-tents, exposicions de suport a les milí-cies i les missions populars. A més, el1937 Francisco Bosch Morata, delPartit Valencianista d’Esquerra, vaimpulsar un Institut d’Estudis Valen-cians, presidit pel rector de la Univer-sitat de València José Puche, ambCarles Salvador, Manuel SanchisGuarner i Emili Gómez Nadal.

Passa a la pàgina 2

Elogi de la ciutat cosmopolitaCongressos, exposicions i publicacions han revisat la

València del 1937, capital de la República

La tranquil·la ciutatprovinciana esdevingué elcentre de la batalla contrael feixisme internacional

ContemplacióJOAN F. MIRA

L’hotel Metropol, al carrer de Xàtiva, era la seu de l’ambaixada de la Unió Soviètica quan València fou capital de la República.

Martí Domínguez publica unes notes sobre l’exposició de Carmen Calvo a l’IVAM � FrancescViadel ressenya el llibre de Toni Mollà sobre política lingüística � Enrique Cerdán Tato fa

memòria de l’escriptor cubà Félix Pita � Enric Sòria analitza la manifestació de Barcelona

Amb el govern vinguerenambaixades i diplomàtics,reporters de guerra iperiodistes d’arreu del món

Ve de la pàgina 1Des de València, el govern repu-blicà va publicar un decret per aprotegir i divulgar el patrimoniartístic. L’artista valencià JosepRenau, director general de BellesArts, va nomenar una junta pertraslladar a València el tresor ar-tístic de Madrid amenaçat per lesbombes. Les obres es van traslla-dar en camions des del Museodel Prado o el Palau de Llíriafins al Col·legi del Patriarca i lesTorres de Serrans, custodiadesper milicians, estudiants, artistesi ciutadans voluntaris.

La guerra va incrementar lesiniciatives pedagògiques com elsinstituts obrers per a estendre en-tre els treballadors l’ensenyamentsuperior. Cultura Popular va crearbiblioteques i va organitzar serveis

de lectura als fronts de guerra,guarderies, colònies infantils, hos-pitals, casernes i centres cívics i po-lítics. El Ministeri d’Instrucció Pú-blica va crear les milícies de la cul-tura, un cos de mestres voluntarisque feien servir la cartilla escolarantifeixista, ensenyaven a escriure,aportaven llibres i revistes i organit-zaven escoles i biblioteques. Les mi-lícies van promoure diaris i mu-rals, i no tan sols van contribuir aalfabetitzar el 60% de soldats anal-fabets, sinó que també van esten-dre els valors de la solidaritat i l’es-tima pel coneixement i la cultura.

Una orientació similar van te-nir els clubs d’educació promogutsper la Federació de Joventuts Socia-listes i les brigades volants de lluitacontra l’analfabetisme a la rere-guarda. L’educació era una de les

principals eines polítiques contra elfeixisme. Els ateneus llibertaris ins-truïen els infants i l’agrupació deMujeres Libres instruïa les dones.El Ministeri de Propaganda vainundar els espais públics de la ciu-tat i el d’Instrucció Pública va cons-truir a la plaça d’Emilio Castelaruna tribuna d’agitació inauguradaper León Felipe i Antonio Macha-do, mentre al Rialto es projectavencicles de cinema soviètic i els quatreministres anarquistes impartienconferències multitudinàries al Tea-tro Apolo.

La cultura i la vida social o pú-blica van assolir un ritme trepidant.La culminació fou el II Congrés In-ternacional d’Escriptors per la De-fensa de la Cultura, inaugurat perJuan Negrín, president del Govern.Hi van participar més d’un cente-

nar d’escriptors, entre els quals hihavia André Malraux, OctavioPaz, Alejo Carpentier, Nicolás Gui-llén, César Vallejo, Pablo Neruda,José Bergamín i Antonio Macha-do. El seu compromís amb la Repú-

blica i la condemna del feixismevan rebre el suport d’AntonioGramsci, Albert Einstein, John dosPassos, Thomas Mann i Rabindra-nath Tagore. Unes quantes dècadesmés tard Gabriel García Márquez

va destacar el congrés de Valènciadel 1937 com l’únic que va aportarun plus de compromís al simple di-vertimento dels intel·lectuals.

Uns mesos després, la dinàmi-ca de la guerra va forçar el governa traslladar-se a Barcelona. La cal-ma va tornar a la plàcida ciutatprovinciana. La sortida del governi tot el seu seguici va fer desapa-réixer l’eufòria i va posar Valènciadavant la dura realitat del 1938: lafam, el desproveïment, els bombar-dejos i el setge de les tropes fran-quistes. El final d’una il·lusió,d’aquell esclat de vida que va que-dar mut quan el silenci, la por i lesrepresàlies entraren a la ciutatamb les tropes franquistes.Josep Lluís Barona és catedràtic d’His-tòria de la Ciència de la Universitat deValència.

La cultura i la vidasocial o pública vanassolir un ritmetrepidant

Dalt, el carrer de la Pau, on hi havia la Casa dela Cultura, va ser un dels escenaris del ritmetrepidant que va omplir la ciutat de Valèncial'any 1937, quan s'hi va instal·lar el govern de lasegona República espanyola. A la dreta, latribuna d'agitació que el Ministeri d’InstruccióPública va muntar a la plaça d’Emilio Castelar(avui plaça de l’Ajuntament). Enmig, el balnearide la platja de les Arenes, amb la seua piscinade línies racionalistes, en una fotografiad'aquella època. Baix, a l’esquerra, l’edifici de laCaixa d’Estalvis, a la Glorieta, va acollir elMinisteri de Propaganda. L’hotel Palace, alcarrer de la Pau, fou el centre de la vidaintel·lectual en convertir-se en Casa de laCultura. Finalment, baix, a la dreta, el presidentde la República, Manuel Azaña, en una de lesseues visites pels carrers de València.Totes les imatges procedeixen del llibreValencia 1931-1939. Guia Urbana. La ciudad enla Segunda República, editat per la Universitatde València amb motiu del 70é aniversari de lacapitalitat valenciana, i de la pàgina webelaborada per un equip universitarihttp://www.uv.es/republica/plano/capital.htm.

2 / QUADERN EL PAIS, dijous 6 de desembre de 2007