VERS LA NOVA CULTURA DE L’ENERGIA

Som amos de la bellesa profunda de la natura, o de l’harmonia i la història d’un paisatge? Són els “parcs eòlics” i els “horts solars” solució de futur? És imprescindible l’energia nuclear? I la MAT, és realment necessària? L’energia pot ser tanmateix lliure, rentable, democràtica, social, neta, eficient, estalviadora, fiable, segura, adaptable, respectuosa, harmònica, ecològica, competitiva, sostenible...? Ara que el debat nuclear ha tornat a estar sobre la taula, ara que les nevades van paralitzar mitja Catalunya, ara que els conflictes territorials socio-ambientals són omnipresents, ara que la crisi actual, econòmica, energètica i ambiental en general ens repreta, suara, és el moment per a replantejar-nos seriosament moltes coses i, entre moltes de bàsiques, el model energètic vigent: es fa cada vegada més evident que cal cercar ja alternatives racionals a l’energia del carboni (petroli, gas i carbó) i la nuclear. Ara que el debat també ha fracassat a la cimera de Copenhaguen, ara caldrà posar imaginativament i decididament sobre la taula les estratègies més lògiques, més racionals, i que durant tant de temps s’han postulat des de l’àmbit científic i tecnològic respecte el desenvolupament de les lloades energies alternatives. Imaginem-nos doncs si més no un futur no tant llunyà que, a imatge de la Nova Cultura de l’Aigua, tanmateix integri una NOVA CULTURA DE L’ENERGIA. Una producció energètica que, a grans trets, hauria d’acomplir les característiques inherents subsegüents: Renovable, o sigui, fent ús dels fluxos naturals inesgotables que manen a la biosfera, vent, llum, marees... és clar, sense hipotecar l’ús futur dels propis recursos naturals, això és, sosteniblement.

Diversificada, caldrà emprar fonts energètiques diverses i adaptades a cada realitat, en funció de la de la zona geogràfica i dels recursos a l’abast: minisolars fotovoltaica, solar tèrmica i termosolars, minieòlica, geotèrmica, biogàs, biomassa, mareomotriu, micro-hidràulica, etc. Tecnologies que en la seva majoria a l’actualitat ja estan desenvolupades en escreix, certament.

Integrada, a l’entorn natural i el paisatge, respectuosa amb els ecosistemes, ecològica plenament llavors. Malauradament, el desenvolupament actual dels anomenats “parcs eòlics” i “horts solars” arreu dels nostres camps i espais naturals, són certament eufemismes de centrals eòliques i centrals solars, car són veritables centrals energètiques que artificialitzen, degraden i devaluen el patrimoni natural i el paisatge associat hipotecant les possibilitats futures de desenvolupament basades en el turisme verd, rural... insosteniblement. En aquest sentit caldrà ser amatent dels més que probables impactes que poden implicar també les centrals eòliques marines, mareomotrius i termosolars.

Descentralitzada, sempre serà més eficient la producció d’energia en moltes i petites centrals, a prop dels centres de consum, que no pas en poques i grans lluny de tot: gran part de la energia, doncs, es perd en el seu transport –fins al 35%!-, així com també per raons òbvies de seguretat del subministrament en cas de fallida de possibles fonts o de la xarxa de distribució. Recordem les apagades: les esdevingudes recentment al centre i nord de Catalunya, quan la nevada del proppassat 8-9 de març deixà sense llum dies i més dies a més de 200.000 abonats, amb els problemes derivats de la incomunicació, l’atenció hospitalària afectada, les llars sense calefacció, ni telèfon, neveres malaguanyades, amb el col·lapse general dels serveis bàsics, d’emergència..., o la del proppassat 11 de novembre al Brasil, on la fallida d’una central elèctrica que subministra el 20% de l’energia elèctrica del país, a Itaipú, va deixar sense llum 60 milions de persones en 16 estats. Això significa prioritzar la instal·lació dels sistemes de producció energètica arreu del teixit urbà, periurbà i en el sòl industrial, aproximant per tant els centres productors als nodes de distribució i consum ja existents. Aquest aspecte és un dels principals problemes que poden tenir en comú l’energia nuclear i del carboni amb les grans centrals solars o eòliques i la mareomotriu.

Socialitzada, de forma que sigui possible la implantació generalitzada d’aquestes energies. No pas gravant, tal i com succeeix avui en dia al nostre país, sinó estimulant inicialment la inversió: fiscalment, desgravant i/o eximint d’impostos, promocionant amb ajuts directes i indirectes, establint línies de finançament específic amb crèdits a baix interès i, aprovant els decrets o les lleis precises. Unes mesures significativament importants, prioritàries i urgents, per a les persones particulars, cooperatives, urbanitzacions, associacions de veïns, pobles... per tal de poder amortitzar la inversió en un temps assumible pels ciutadans, en els mínims anys, rebaixant la mitjana dels 7-11 anys actual. Liberalitzant-la plenament llavors, de forma que la seva producció estigui a l’abast de tothom, i no sols de les grans empreses energètiques, les de sempre, ara eòliques i solars, que coveixen nous monopolis. Me pregunto quines seran les raons/pressions de fons que aturen aquestes simples decisions polítiques claus per al futur del planeta. És tant senzill com dotar-se d’un doble comptador per a descomptar l’energia consumida de la produïda; uns kilowatts produïts a partir de font renovable els quals, per llei, sortosament per a tots i per a Gaia -el nostre planeta que viu-, en aquest país Red Eléctrica de España ja és obligada a comprar a un preu superior, encara que siguem un petit productor (i com ho estan altres companyies elèctriques en els seus respectius països). Una inversió que, ben entesa, pot constituir un immillorable pla de jubilació per a moltes persones de l’anomenada classe mitja!

Model Darrieus d’eix vertical, de Ben Atoran, de mida mitjana i petita, apte per a teulades i terrats.

Aerogenerador helicoïdal mixte, recobert de cèl·lules fotoelèctriques que implementen el rendiment, de Bluenergy, per a cases unifamiliars.

Com que l’energia no es pot acumular en quantitats significatives, la bateria d’hidrogen es presenta com el sistema més òptim, absolutament net i inesgotable font d’acumulació i transmissió d’energia: l’hidrogen ja resulta factible de produir per simple electròlisi de l’aigua a partir de fonts renovables, i és possible instal·lar dipòsits d’hidrogen distribuïts, arreu dels subsòls, per a emmagatzemar l’electricitat produïda i per recarregar els nostres cotxes d’hidrogen (o bé, invertint el procés, es pot descarregar hidrogen del cotxe per a la casa). Ja fa anys es va demostrar al centre de premsa dels jocs olímpics d’hivern a Torino, on es va adaptar un antic edifici escolar per a poder produir hidrogen al seu subsòl, al garatge, a partir de l’energia solar produïda en la superfície vidrada de l’edifici; o a la central eòlica de Sotavento, a Galícia, on també s’acumula en forma d’hidrogen l’energia no consumida. Imminentment la seva inversió ja serà assumible per a petites cooperatives i empreses, pobles i urbanitzacions, polígons industrials, centres oficials, etc. Per a l’automoció, l’aeronàutica i la navegació, serien diverses les estratègies energètiques llavors: hidrogen, electricitat, solar, híbrids, etc. ...al Japó i els EUA ja hi circulen cotxes electrònics amb bateria d‘hidrogen! Cal dir també que les energies renovables són suficients per a les grans fàbriques: a Alemanya, les grans indústries ja tenen o projecten la seva pròpia central energètica. No calen ja les grans centrals: això és la propaganda dels lobbies del vell sistema centralitzat! A casa... Val a dir que segons un informe recent de les Nacions Unides, la primera causa del canvi climàtic són els edificis, els quals alliberen a l’atmosfera el 40% de les emissions de CO2, més que tots els cotxes junts. Cal que deixin de ser causa del problema i formin part de la solució. Que bo que seria convertir cases, barris, urbanitzacions, pobles i ciutats en centrals productores de l’energia que consumeixen i dotar-les de sistemes d’emmagatzematge! La ciència i la tecnologia ja són a punt!

No n’hi ha prou en instal·lar sistemes i aplicar una bona gestió mediambiental en les noves construccions, els arquitectes proposen també adaptar els edificis i barris existents amb mini instal·lacions que requereixen inversions assumibles per la població en general 1, 2 :

►Aïllants tèrmics en parets.

►Sensors de presència que apaguen i encenen llums...

►Llums fotovoltaics en façanes, amb sensors capaços de retenir energia, per il·luminar els carrers de nit, etc.

►Sensors de naturalesa, situats a les plantes, que informen amb detall de les condicions ambientals.

►Robots socials o espietes tecnològics amb totes les dades, que facin prendre consciència de tot el que consumim (a Alemanya ja hi ha edificis amb plafons que compten i informen a l’instant de la despesa).

►Plaques fototèrmiques per abastir-nos d’aigua calenta, que ja comencen tímidament a ser esteses.

►Panells solars voltaics en teulades, però també distribuïts per la façana. Les plaques de policristal·lí de silici actualment ja no cal que rebin els rajos solars, n’hi ha prou que tinguin llum i funcionen des de que surt el sol, amb 30 anys de vida, i/o revestint finestres amb dobles pells de tetrafluoroetilè –ETFE-, modernes làmines transparents que reforcen l’aïllament exterior i que permeten integrar plaques fotovoltaiques als vidres. També hi ha les teules solars amb tub de vuit fotovoltaiques i fototèrmiques...

►Plantar jardins a les cobertes de les cases, terrasses, sostres inclinats i parets mitjaneres, per exemple amb plantes crasses que consumeixen poca aigua, aïllen tèrmicament, envelleixen, naturalitzen i desestressen el paisatge urbà i, devoren CO2 (15Kg. de CO2 /m2 a l’any).

►Molins de darrera generació, intel·ligents, d’eix vertical, amb pales horitzontals o helicoïdals, grans i petits, que es poden instal·lar també als terrats d’edificis de ciutats, sense impacte ecològic ni paisatgístic, molt silenciosos i de gran eficiència, que funcionen amb una brisa mínima, tot recuperant els terrats com a espai públic. I els grups cilíndrics, aptes per a comunitats de veïns i polígons industrials... I els mixtes, incorporant alhora cèl·lules fotovoltaiques...

►Energia geotèrmica en pous, garatges i subsòls varis fent-t’hi circular l’aigua per les parets i disposant bescanviadors de calor en electricitat (l’aigua baixa i puja calenta, havent-n’hi prou que circuli 10m. sota terra per guanyar 15◦C).

►Una forma d’aprofitar l’energia geotèrmica força simple i econòmica és equipar els edificis amb una xemeneia exterior metàl·lica de color negre: aquesta, per l’escalfament solar, “estira” l’aire calent de l’edifici i arrossega l’aire fresc (estiu) o més càlid (hivern) d’un soterrani connectat amb ella mitjançant les cambres de l’edifici.

►Si tenim granges generadores de fems, podem aprofitar part de l’energia que se’n derivaria dels gasos, líquids i/o sòlids. Moltes depuradores, serradores o granges poden ser autosuficients, o fins i tot productores d’energia, si es pensessin o transformessin amb aquesta finalitat. 3A l’Estat Espanyol hi ha capacitat per a produir uns 90.000 MWatts, quan el que més s’ha arribat a necessitar ha estat d’uns 45.000 MWatts, és a dir, que actualment tenim excés de producció d’electricitat; no com a d’altres països com Itàlia o Portugal, que són deficitaris i han de comprar-la. Però tanmateix li comprem energia a França: com que tenen 59 nuclears –que no es poden parar-, en les hores baixes –nits-, els sobra i, l’ofereixen molt barata a companyes elèctriques dels països veïns per sota del cost de producció de les empreses espanyoles. I, per un estrany sistema, resulta que l’energia nuclear suposa el 20% de l’electricitat que consumim, tot i representar tant sols un 10% de la potència elèctrica instal·lada: per a cobrir el consum, Red Eléctrica de España, el regulador estatal d’electricitat, cada mitja hora treu a subhasta l’energia precisa, al menor preu; les nuclears, com no poden parar, ofereixen tota la seva a preu “zero”. A la fi, es paga a totes les productores, incloses les nuclears, al preu que ofereix la darrera central –tèrmica, hidràulica, eòlica...- que ha entrat en subhasta. A Catalunya, el 98% de tota la producció elèctrica s’ha concentrat en una empresa, Endesa, que suara ha estat comprada per una altra empresa pública italiana, Enel, del Sr. Berlusconi, que és a qui paguem finalment la factura! Ja fa cinc anys seguits que l’Estat Espanyol és exportador net d’electricitat -el sistema elèctric de l’Estat espanyol és excedentari des de l’any 2004, segons el Informe del Sistema Eléctrico de España- És així com s’expliquen les pressions de les empreses elèctriques per a fer més i més projectes de tot tipus i, les pretensions finalment reconegudes de la MAT, entravessant les comarques del nord de Catalunya cap a França: exportar més energia amb finalitats comercials privades, tot i els greus impactes paisatgístics, ambientals, econòmics i sobre la salut de les persones i, tot i la forta oposició social que desperta.

Malaguanyat model eòlic centralitzat i massificat A Catalunya, malauradament, s’implanten centrals eòliques arreu dels espais naturals, allunyades dels grans centres consumidors. Instal·lacions tanmateix controlades per grups inversors que especulen gràcies a importants ajudes públiques recercant el benefici econòmic a curt termini. És evident que per a solucionar el canvi climàtic no hem, ni cal, sacrificar l’entorn natural artificialitzant el paisatge amb ventiladors, línies d’electricitat, estacions transformadores i vies d’accés, descarnant i sagnant les nostres muntanyes, degradant paratges, trencant silencis, alterant escenaris d’història, ferint sentiments... No cal desvestir un sant per a vestir-ne un altre. La massificació eòlica doncs, amb la concentració significativa de centrals eòliques que s’aprecia en les comarques de l’Ebre, Tarragona, Empordà i sud de Lleida arreu dels seus espais naturals, afecta demostradament als seus ecosistemes, la seva fauna i el seu paisatge -hàbitats d’espècies rares i amenaçades, zones de nidificació i àrees de cacera i dispersió de rapinyaires, corredors biològics i zones importants per la migració d'ocells i rates pinyades...- i és clar, a les possibles vies de desenvolupament rural sostenible i respectuós de promoció del agroturisme. Així queda palès pel cas en el Catàleg del Paisatge de les Terres de l’Ebre, on les centrals eòliques, parell als incendis forestals, es valoren com els seus principals riscos paisatgístics. A la vella, i bella, Conca de Barberà ara ja tant sols 7 del seus 22 pobles, conserven els seus horitzons deslliurats, sense artificialitzar4. Hi ha moltes altres zones tècnicament idònies per a ubicar els grans aerogeneradors, i més a prop dels centres de consum: entorn de polígons industrials, resseguint autopistes i autovies, espigons de ports o alguna que altra zona marina demostradament sense impactes ambientals ni paisatgístics, etc. Cal deixar clar també que la tramitació administrativa de les centrals eòliques, amb els seus múltiples estudis i informes associats (paradoxalment a càrrec de les pròpies companyies elèctriques promotores i, molts, cal remarcar-ho, macroprojectes impossibles legalment, però que són camuflats de parcs eòlics menors independents -malgrat ésser contigus- per a no evidenciar cap impacte ambiental sumatiu!), demostradament no són cap garantia d’integració al medi natural, i així és discutit per una gran quantitat de biòlegs, naturalistes, geògrafs, urbanistes, etc. Són molts doncs els estudis de fauna que testimonien la mort de milers d’aus planejadores: per exemple un estudi recent palesa més de 1.300 voltors morts durant 8 anys en unes 200 centrals eòliques de la Rioja i Castelló! Tampoc no és cert que l’impacte paisatgístic sigui subjectiu, sinó que és quantificable, tal i com es postula des de l’àmbit científic universitari.

En aquest context, les vies verdes promocionades resseguint les centrals eòliques esdevenen veritables cinismes.

Voltor impactat en un aerogenerador. FOTO: GEPEC/EdC

Recentment la Generalitat de Catalunya ha aprovat el nou mapa d’implantació eòlica a Catalunya (ZDP’s), sobre camps i boscos, menystenint els espais naturals i el seu paisatge i, les sensibilitats del seu paisanatge, que és la gent que hi viu i estima... Un nou decret que agilitza els tràmits als promotors i menysté la participació ciutadana en el disseny de país. Un mapa imposat, sense consens amb el territori, sense participació ni cogestió; industrialitzant zones que apostaven pel turisme verd; agreujant el desequilibri territorial; afavorint les grans empreses, centralitzant i exportant tant l’energia com els beneficis... Oportunitat perduda de posar racionalitat i impulsar i ordenar el desenvolupament de la nova cultura de l’energia. A l’Empordà clamen per concentrar les línies eòliques entorn el corredor d’infraestructures, i al sud... pobres Terres de l’Ebre, pobres Terres del Gaià, pobre Camp de Tarragona, pobre Segarra...

Altrament cal endegar un veritable Pla pel Desenvolupament Sostenible de les Energies Renovables a Catalunya 5, més enllà d’una simple ordenació de les centrals eòliques i solars, i on s’hi consideressin molt especialment els habitatges, les comunitats de veïns, pobles i urbanitzacions alhora de potenciar la generació de proximitat... Pobre Terra Alta, un cas especialment paradigmàtic que ja és realitat. Li ha tocat la torna. Al seu altiplà, les seves muntanyes i carenes, el seu sky line, el seu paisatge, la seva història, les iniciatives de turisme verd... A Vilalba dels Arcs, ni tant sols la visual vers el seu cementiri han respectat. Aquest pobre sud de Catalunya, amb totes les centrals en curs i, la BERTA, la línia d’evacuació associada, amb 250 Km a través de paratges de gran valor ecològic, al peu del Parc Natural dels Ports, visible des de llocs emblemàtics com la Fontcalda, la Via Verda i els escenaris museïtzats de la Batalla de l’Ebre... La BERTA degrada els darrers paratges naturals de la Terra Alta que per desgràcia van ser intencionadament exclosos del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya i de la Xarxa Natura

2000 per tal de poder construir els quatre parcs eòlics més problemàtics del territori: La Tossa - Mola Pascual, Tossa del Vent, Coll Ventós i Aligars. La BERTA afecta també a les espècies de fauna més simbòliques i amenaçades dels nostres paisatges mediterranis: la llúdriga, el gat salvatge, l’àliga cuabarrada, els voltors... No oblidem la central eòlica de Pessells, paradigmàtica de tot plegat, insistentment qüestionada des d’Horta de Sant Joan i imposada des de dalt. Discutida massificació eòlica que, per alguna raó serà, la gent del territori, persones, entitats i veïns, plataformes socials amb clara sensibilitat ambiental, que coneixen i estimen la natura, no vol centrals elèctriques eòliques als nostres paisatges rurals ni sobre els espais naturals, i així ho manifesten reiteradament. Val a dir que les coses també tenen el valor afegit que les persones els conferim quan les estimem! La central eòlica de la Serra Voltorera (Conca de Barberà – Alt Camp) vista des de les Terres del Gaià, espai insistentment reclamat com a Parc Natural 6. FOTO: Toni Bara

En contraposició estan els aerogeneradors dels quals els propis pobles podrien ser-ne els promotors, i benefactors, com a la Llacuna (Anoia), poble de 875 habitants que cobreix l’enllumenat públic i es finança amb la venda de l’electricitat produïda per un únic aerogenerador de 0,23 MW propietat de l’ajuntament. Són inversions amortitzables entorn els set anys i que reverteixen ingressos excepcionalment elevats. Certament, els 11.000 euros que rep l’any el propietari pel lloguer del terreny a l’empresa eòlica per a instal·lar un sol aerogenerador, representen tant sols el 3,5% dels beneficis totals que guanya el promotor: és una evidència econòmica que cal replantejar el model energètic que s’està potenciant! Autogestió versus els nous monopolis eòlics. Tanmateix però, caldrà ser atents als anomenats miniparcs eòlics, un model impulsat per la Generalitat de Catalunya consistent en escampar aerogeneradors arreu sense cap criteri d’ordenació territorial: un de pioner promogut per la cooperativa agro-solar de Cabacés (Priorat) ja ha estat desestimat pel seu impacte vers les àligues, un altre que es projecta a Paüls (Baix Ebre) també ho és en zona de gran interès ambiental i paisatgístic... En tot cas s’ha de tenir sempre present de triar una ubicació el màxim de propera al centres de consum, vora el teixit urbà i en el industrial, així com de preveure i valorar els possibles impactes directes i indirectes que pot representar qualsevol instal·lació, lògicament. Impactes parells sobre els espais naturals i el paisatge, col·lisions amb l’avifauna, impactes sonors i lumínics, impactes per l’obertura d’accessos i vials, desbrossaments, desmunts en zones de fort pendent, construcció de les línies elèctriques i estacions transformadores associades, el seu efecte sinèrgic i multiplicador amb d’altres de veïns, etc., veient-se llavors molt disminuïts els propis criteris de generació ecològica que es persegueixen. 7 Tot i els errors cal dir que, paradoxalment, també ha estat un èxit el desenvolupament tecnològic d’una energia que fa uns anys era d’escàs interès i en realitat cara, poc eficient i gens rentable. Avui gràcies, estem més a prop d’una energia eòlica competitiva, barata i tècnicament avançada i en continu desenvolupament. Aquestes millores han estat realitat per l’arrencada de les grans companyies que ostenten el poder i els recursos econòmics necessaris; tanmateix la Revolució Industrial es va promoure sota els interessos dels grans capitals, transmetent-se després els canvis i millores a tota la societat. Ara és el moment clau d’apropar a tota la societat l’avenç assolit i fomentar una nova fase de desenvolupament que permeti un model més descentralitzat. El model distribuït Un nivell de concreció molt transcendental, altament estratègic, de la NOVA CULTURA DE L’ENERGIA, és el que es coneix com a Generació Distribuïda, el qual abastaria tota la gamma de tecnologies de generació elèctrica que no precisen de la xarxa de transport elèctric a alta tensió. Socialitzadament, descentralitzadament, integradament, diversificadament, sosteniblement... El model distribuït 5 és aquest on les persones particulars hi tenim molt a dir, el qual es basa en la participació de la ciutadania tant en la concepció com en la gestió dels projectes. Un model de generació d’energia que presenta una sèrie d’avantatges inversemblants com ara: redistribueix els beneficis en un ampli espectre de la societat al incrementar el nombre de productors i proveïdors d’energia; fa possible l’accés a la generació a associacions de veïns, cooperatives, ajuntaments, empreses, particulars...; configura un mercat basat en la competència lleial, real, amb tots els avantatges que comporta per al consumidor (tarifes més econòmiques i serveis més acurats); millora l’eficiència en minimitzar les pèrdues per transport; augmenta la fiabilitat i resistència de la xarxa de subministrament en no dependre d’uns pocs centres productors i unes poques línies de transport; integra la generació en àrees industrials i urbanes evitant nous consum de sòl i els diversos impactes sobre la salut, el paisatge i els sistemes naturals; s’aproxima a la demanda, contribuint a l’equilibri territorial; s’adapta ràpidament als avenços tecnològics; té una millor modulació a les necessitats energètiques de cada territori; indueix la creació d’unes noves dinàmiques socio-culturals, contribuint al necessari canvi d’actituds que també repercutiria positivament en un augment de l’estalvi i en un ús més eficient de l’energia.

Amb la universalització de la generació distribuïda, l’energia passaria de ser un hostatge en mans de les grans empreses del sector elèctric a esdevenir un bé de lliure accés que obriria les portes a una revolució econòmica i qui sap si també social. Seria una substancial nova font d’ocupació per a petites i mitjanes empreses de producció, instal·lació i manteniment dels equips, esdevenint una molt interessant via de reconversió per als aturats del món de la construcció... La proximitat i el coneixement popular del que és la generació i distribució energètica acceleraria l’adquisició d’una nova cultura de l’energia com un dels elements essencials del model energètic del futur. A més, la generació distribuïda ens acostaria a la l’autosuficiència energètica, que permetria disminuir els moviments geoestratègics pel control de les fonts energètiques i del seu transport, a més de possibilitar el desenvolupament dels països pobres, tot caminant cap a la pau del món.8

Tot i així, el Pla de l’Energia 2005-15 de Catalunya preveu un increment del 49% de la potència elèctrica, quan, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població només s’incrementarà un 22%: un fet que aprofundeix bé en la ineficiència del sistema, bé en admetre un augment del consum, bé en l’aspecte lucratiu de les empreses... Un pla que tampoc resol els greus problemes de desequilibri territorial entre territoris productors i consumidors, ja que a les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l‘Ebre hi preveu la ubicació del 50% de les noves instal·lacions, bàsicament centrals tèrmiques i eòliques (veure quadre). Un Pla que obvia els principis d'estalvi energètic i eficiència energètica que estableixen les directrius de la CE.

8En el sistema elèctric català hi ha tres aspectes inqüestionables: està basat en fonts contaminants i perilloses (les centrals tèrmiques i nuclears representen el 80% actual de la potència elèctrica), dibuixa un important desequilibri territorial (mentre que les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre tenen el 61% de la potència elèctrica instal·lada, només en consumeixen el 13%), i està centralitzat en grans plantes productores controlades per unes poques empreses (Endesa, Iberdrola, Gas Natural...) amb immensos beneficis anuals. Un efecte negatiu afegit a aquestes situacions és la ineficiència general del sistema es perdre’s més del 50% de l’energia generada –i de fins el 60% en el cas de les nuclears- en forma d’aigua i aire calent; és a dir que, afegint-hi el 25-35% de les pèrdues en el transport, de cada 100 unitats energètiques (fuel, gas, urani) que s’injecten en el sistema de generació elèctrica, al consumidor final sols ens arriben entre un 25 i 30%. Certament un malbaratament irracional i escandalós.

Els països del nord, Alemanya... El bo del cas, és que no estem parlant d’una utopia sinó d’un model que alguns territoris ja han emprés. A Dinamarca per exemple, des de 1976 la legislació obliga a la construcció de plantes generadores per barris, i des de 1979 està prohibit l’ús d’electricitat per a calefacció, amb el resultat que en l’actualitat el 60% de les llars reben el subministre de calefacció a través de sistemes comunitaris. A Holanda, l’ús de microgeneració abasta el 52% de l’electricitat generada a tot el país. Àustria, malgrat el seu clima poc assolellat, és un dels països d’Europa amb més superfície de plaques solars tèrmiques instal·lada per habitant (en part es deu a unes fotocòpies que varen circular entre els seus habitants de com construir-se ells mateixos les seves pròpies plaques!). A finals de 2007, a Alemanya hi havia 7 milions de metres quadrats de plaques solars tèrmiques (només 1 milió a l’Estat espanyol), i actualment ja porten instal·lats més de 5.000 MW en solar fotovoltaica, amb un promig de 140 m2 de plaques solars per cada 1.000 habitants (per només 16 m2 a l’Estat espanyol), i amb un 90% de les plaques solars ubicades en teulades de vivendes, naus industrials, i equipaments i espais públics urbans. Suara, a Alemanya ja hi ha instal·lades més de cent-mil centrals de generació distribuïda diverses. Paral·lelament, Alemanya, ha establert un programa de tancament progressiu de les centrals nuclears! Està eixint una indústria de fabricació en massa de kits de producció distribuïda, de forma que ben aviat esdevindrà lo mateix que van representar els PC’s en la informàtica: Wolkswagen ja les està fabricant i venent a milers a Alemanya (programades 100.000 i ja ha venut 20.000 en dos mesos), i quan se’n venguin més, s’abaratiran encara més. I aviat seran tecnològicament més perfeccionades... creant-se un autèntic mercat de l’energia nou, amb molts venedors i compradors, i no l’oligopoli insostenible actual, on quatre elèctriques cobren el rebut de milions de consumidors. És possible ja en poc temps, tots, cada família, persones en associació, cooperatives, pobles o en cada fàbrica, de poder generar en la nostra vivenda (...) i vendre la nostra energia renovable a la xarxa, amortitzant la instal·lació i, cobrant en ves de pagar el rebut de la llum9. Al nostre país alguna cosa es fa, sí. En concret, la normativa fotovoltaica vigent (RD 1578/2008) ja incorpora el foment de la implementació de petites instal·lacions fotovoltaiques sobre naus industrials com a una oportunitat de diversificació per al petit i mitjà empresari, possibilitant la producció en el mateix centre de consum (polígons industrials, ciutats...), aprofitant espais improductius (teulades de naus...), i amb criteris econòmics, financers i tècnics viables per a la seva aplicació real. De tota manera som el segon país del món amb més energia solar fotovoltaica instal·lada, per sobre dels 3.000 MW; i més que podríem si... Dissortats però els “horts solars” apartats i allunyats de tot i/o arreu d’espais d’interès agrícola, natural, paisatgístic... A casa nostra de fet encara hi ha moltes barreres que cal superar5, com són l’absència general d’informació, les dificultats imposades per les companyies de distribució elèctrica per a possibilitar la connexió, la feixuga tramitació administrativa, la insuficiència i la dificultat per accedir als ajuts, els impostos que cal abonar, o la manca d’una actitud governamental ferma per a defensar els interessos de la ciutadania per damunt dels de les grans multinacionals elèctriques. A Espanya, on, respecte els països del nord, els sous són més baixos, i per tant la capacitat d’estalvi/inversió també és menor, el paper de l’administració resulta cabal llavors per a impulsar aquesta nova cultura de l’energia.

Perquè doncs els nostres polítics no actuen? Segurament, inversemblantment, tot fa pensar que l’aprovació de l’anhelada llei que ha de vetllar per la transparència del finançament dels partits polítics aclariria quines són les empreses-monopoli que decideixen aquestes macropolítiques, i obriria els ulls a la població respecte els interessos ocults de les grans elèctriques, i desbloquejaria la generació distribuïda de l’energia... Malauradament els oligopolis elèctrics suara pretenen introduir les energies renovables en el vell esquema de l’energia fòssil: en contra de pous de petroli, tèrmiques o nuclears, ara planten molins i plaques, seguint controlant la generació, la xarxa de distribució i la venta. I per això ara també s’han inventat les maquiavèl·liques centrals termosolars al Sàhara, per seguir tenint el negoci, com la promoguda per Desertec, la qual preveu la construcció de més de 20 línies MAT! Enfront els problemes soferts a Girona per les fallides en el subministrament elèctric arran de la nevada del proppassat hivern, evidentment que resulta molt més racional i avantatjós per a tothom i en tots els sentits d’endegar la descentralització de la generació d’energia que no pas de construir la MAT (la discutida línia de “Molt Alta Tensió” en desenvolupament al nord de Catalunya), arguments sobren, tot ordenant sempre –legislant i auditant si cal- el correcte manteniment i adequació de les infraestructures de la xarxa de distribució elèctrica d’Endesa Red i Red Eléctrica de España (REE) de manera òptima per a poder suportar riscos meteorològics i ambientals en general d’una intensitat i període de retorn raonable –pel cas, respecte les infraestructures hidràuliques actualment està establert ja un període de retorn de seguretat de 500 anys!-. El garantir el subministrament no és cap raó per fer la MAT: amb la Generació Distribuïda la MAT no caldria... La revolució energètica que arriba Però l’energia flueix en qualsevol racó del planeta i és absurd centralitzar-la i cobrar-la: ben aviat s’albira una revolució on tal i com succeí amb la implantació de PC’s o els telèfons mòbils -que en nàixer en poc temps es van popularitzar-, les energies renovables distribuïdes tanmateix: són massa bones per a que no siguin un boom! S’uniran producció i consum, i desapareixeran les despeses de transport, les fugues i el cost del monopoli... L’energia és clau de progrés i, per assolir ràpidament l’èxit d’aquest nou model distribuït de l’energia, tal i com les circumstàncies de crisi ambiental ho clamen (...), són claus un petit impuls polític, amb els decrets o lleis precises, ajudes directes i indirectes, una fiscalitat favorable i, la producció dels equips en sèrie per abaratir els costos de producció. És impressionat la munió de fanals il·luminant innecessàriament kilòmetres i kilòmetres d’autovies quan travessen zones deshabitades –el cas de la regió metropolitana de Barcelona és un exemple patètic d’aquesta irracionalitat-, carreteres i carrers també deshabitats –com ara al meu poble, Renau, on hi han instal·lat faroles també a la carretereta de baix el poble ...potser per anar buscar caragols?-, urbanitzacions fantasmes i polígons industrials buits, etc. O l’escampall arreu de Catalunya de línees d’electricitat duplicades, multiplicades, desordenades... No oblidem pas que ara, amb la crisi, és ja moralment obligat de demostrar clarament quines són les inversions clau a curt i llarg termini, repensant l’impacte i l’eficiència real de l’energia. És l’hora de l’estalvi. No pot ser que la demanda energètica augmenti lliurement. Cal una bona gestió de la demanda i el fomentar un consum responsable. I és també el moment de superar el gran dèficit en transport públic... I tanmateix cal valorar i internalitzar tots els costos socioambientals: el kilowatt renovable és més car perquè el kilowatt fòssil encara no ha incorporat en el seu preu lo que contamina, que quan ho faci, i cal que així sigui -evidentment, si volem salvar el Planeta-, aquest serà inviable!

La crisi actual representa igualment una molt bona oportunitat per a invertir en noves tecnologies que millorin l’estalvi i l’eficiència. Pel cas, el desenvolupament d’una xarxa intel·ligent (Intelligent Grid) amb la tecnologia UETS - Universal Ethernet Telecommunications Service- 10 (una evolució de la Smart Grid o de la internet elèctrica), esdevé un veritable ordinador en xarxa que transfereix alhora electricitat i informació –talment com el sistema nerviós animal, curiosa convergència, sàvia evolució!-, i que permet una eficaç gestió de la demanda entre molts d’altres importants avantatges. Fer intel·ligent la xarxa elèctrica és una altra revolució que ja s’albira, i que apunta vers aquest nou model energètic del futur: als Estats Units ja l’estan començant a desenvolupar!

En el fons, certament, el manteniment de l’actual model centralitzat no pot ser una solució: no és eficient energèticament, és ruïnós en pèrdues, és insegur, insostenible, segueix sent depredador de recursos, suara paisatge i medi natural, afecta la salut, caríssim i, sols beneficia a uns pocs. El nou model descentralitzat és més lliure, rentable, democràtic, social, net, eficient, estalviador, fiable, segur, adaptable, respectuós, harmònic, ecològic, competitiu de veritat, sostenible, etc., és racionalment millor. Segons estudis existents, només acostant els centres productors als centres consumidors es podria arribar a estalviar fins un 52% de les actuals instal·lacions contaminants i perilloses en aprofitar el calor residual per a cogeneració (calefacció i aigua calenta sanitària per a habitatges i indústria); si s’implantés massivament energia solar tèrmica en teulades, es podria arribar a estalviar un 20% del consum elèctric; si s’implantés energia solar fotovoltaica en el 80% de les cases catalanes, es podria arribar a cobrir tota la demanda d’energia elèctrica... Voler és poder Formem part d’una societat -temporalment i geogràfica- extremadament opulenta i balafiadora de recursos i energia. Si no ens aturem una mica a replantejar-nos el nostre model de vida difícilment farem els canvis desitjables, realment útils. El primer és estudiar què fem des que ens llevem fins que ens tornem a llevar l’endemà: on hi ha fuites d’energia innecessària? Hi ha activitats substituïbles per altres de millors per a nosaltres? O hi ha altres maneres de fer-les? La millor manera d’eliminar una necessitat és substituir-la per una altra que ens ofereixi millors resultats i més atractius: més salut, més coherència amb allò que hom pensa, més satisfacció personal, més felicitat, més temps, menys impostos, més justícia, més estabilitat i autosuficiència, més racionalitat econòmica, sostenibilitat, etc. 2 Aquest hauria d’haver estat el debat real en el marc de la ONU a Copenhaguen, el canvi profund i necessàriament radical, atrevit, valent: la independència energètica. Però els representats polítics parteixen tradicionalment del vell esquema centralitzat fòssil. No saben que la descentralització de la generació energètica pot ser ja, ara mateix, un negoci per a tothom. Partint d’aquesta premissa, que fàcil ho tindrien els alts representants de l’espècie humana a Copenhaguen, encara aprenent d’ésser “humans”... Negociar les tones de CO2 que cada país pot seguir emetent a l’atmosfera o discutir que si energia nuclear si o no, són falsos debats, és desviar l’atenció, és perdre el temps. Ara cal repensar si perpetuem al màxim el model centralitzat o, impulsem hàbilment el canvi que s’acosta. I ara toca ja planificar i preveure els possibles entrebancs que puguin sorgir en l’aplicació pràctica de la NOVA CULTURA DE L’ENERGIA i, cercar, és clar, les solucions adequades. Els departaments d’indústria i energia, d’economia i finances, de política territorial i de medi ambient i habitatge, de Catalunya, Espanya, Europa i d’arreu del món, tenen si més no un gran repte i una gran responsabilitat de país! Ensems, els municipis i barris, amb governs més propers als ciutadans, són si més no susceptibles de ser capdavanters en aquest canvi cap a un model energètic molt diferent al que monopolitza l’actual situació, tot constituint bases especialment sòlides vers l’autosuficiència local. La praxis amb projectes pioners concrets tant en l’àmbit particular, empresarial o públic esdevenen llavors eines cabdals de promoció de la NOVA CULTURA DE L’ENERGIA.2 “L’amenaça que representa l’escalfament global del planeta és clara i inequívoca. Per fortuna, també ho son les solucions. Malgrat allò que sostenen les veus pessimistes -que els hàbits i esquemes relatius a l’ús de la energia no poden modificar-se substancialment-, el canvi és possible sempre i quan hi hagi la voluntat política de posar-lo en pràctica.(…) sobretot en un context polític dominat per governs habituats a la concessió de subsidis a determinats grups empresarials (…)” 11 Fa més de vint anys que a la universitat, a la facultat de biologia, ens explicaven les causes i conseqüències del canvi climàtic i, fa vint anys que en àmbits com la revista “Integral” es parlava de les cases autosuficients energèticament com a solució possible... Ara, ara és el moment de reconduir la crisi ambiental i econòmica, tot construint la pau al món esvaint-se les tensions geopolítiques pels interessos del petroli... Segons la Fundació per la Pau, els pressupostos militars per l’any 2010 pugen fins a 18.161 milions d’euros. Tots coincidim en el desig de seguretat, però per a molts, i cada vegada més, el coneixement ens diu que sortosament seguretat ja no equival a la primitiva força de les armes, sinó a la justícia i la qualitat de vida que puguem promoure: únicament ens podem valdre de la subtil i creativa plasticitat de la intel·ligència posada, per voluntat política, al servei de les persones i del seu desenvolupament comunitari, i sostenible...

Cal esperar una altra cimera de la Terra? GEPEC/EdC estem esperançats de la revolució que representarà la NOVA CULTURA DE L’ENERGIA: si a Alemanya, poble capdavanter i mestre de l’eficàcia i l’eficiència i la lògica, estan ja per la feina de descentralitzar, diversificar i socialitzar la producció energètica, curiós, els catalans tanmateix, poble ibèric de seny i de raó –ensems amb l’especial espontaneïtat mediterrània romanent que ens permet alhora una molt bona capacitat d’adaptabilitat a les noves circumstàncies-, també hem estat sempre pioners i models de molt i molt en la història d’Europa i la Mediterrània, cal ser-ne conscients i valedors, i, som evidentment capaços d’endegar ja aquest nou model energètic tot conservant respectuosament el nostre patrimoni i els recursos naturals, tal i com requereixen les circumstàncies actuals de calentament del clima i de crisi en general, econòmica, energètica, ecològica, socioambiental, educativa, de polítics, etc. I haurem de comptar amb tots els actors, inversors i tècnics, urbanistes i polítics, persones...7 Cal treballar i avançar i, anar canviant perseverantment entre tots el model vigent. No ens podem rendir o renunciar-hi perquè, a vegades, com en tot en la vida, el camí que anem trobant no és exactament el que havíem imaginat o planificat: està ple de sorpreses i també de premis inesperats! Jo ja somnio despert com en un futur no tant llunyà reconvertim centrals nuclears i tèrmiques, grans hidroelèctriques, grans parcs eòlics i horts solars i, fem cirurgia ambiental restaurant els espais naturals afectats i recuperem paisatges...

Toni Bara GEPEC/EdC – Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans / Ecologistes de Catalunya

Renau (Ba ix Gaià ) , pr imavera de l 2010

Article elaborat prenent de base el treball conjunt amb l’alumnat de 2n.curs del Cicle Formatiu de Grau Mitjà de Treballs Forestals i Conservació del Medi Natural adscrits al crèdit “activitats d’us públic en espais naturals” de l’IES d’Horticultura i Jardineria de Reus del curs 2008-09.

1 Solucions tècniques en edificis en El Periódico de l’estudiant de desembre de 2009. 2 Canviem pel canvi climàtic; ENERGIES. Petit dossier d’autosuficiència local i decreixement. GEPEC/EdC.

3 Extret per Lola Paniagua in confer. El sistema elèctric a Catalunya, sic. Sergi Saladié, URV de Tarragona 17 de juny de 2009. 4 Horitzons artificials de Sílvia Ferré, treball de recerca de batxillerat, IES.Martí l’Humà de Montblanc, curs 2009-10.

5 Posicionament generació distribuïda - microgeneració. Ecologistes de Catalunya. 6 Fòrum social per a la promoció del Parc Natural de les Terres del Gaià:

http://terresdelgaia.alvent.net/ 7 Raül Martínez París, com. pers.

8 Per un sistema energètic eficient: la generació distribuïda de Sergi Saladié: http://webfacil.tinet.org/usuaris/igres/2008_11_Generacio_distribuida_20081202181402.pdf

9 Entrevista a Hermann Scheer a La Contra de La Vanguardia del 2 de desembre de 2009.

10 Morales Barroso, J. (2009). The Intelligent Grid. In. rev. Bit. núm.175. Tendencias. 11 El planeta en perill de Jim Hansen a La Vanguardia, del 16 de novembre de 2006.

DNI. 39678368X