Un minut per pensar Avui el nostre minut està vestit d’un poema de Gabriela Mistral: Toda la naturaleza es un anhelo de servicio. Sirve la nube, sirve el viento, sirve el surco. Donde haya un árbol que plantar, plántalo tú; donde haya un error que enmendar, enmiéndalo tú; donde haya un esfuerzo que todos esquivan, acéptalo tú. Sé el que apartó la piedra del camino, el odio de los corazones, y las dificultades del problema. Hay alegría de ser sano y de ser justo; pero hay sobre todo, la hermosa alegría de servir. Qué triste sería el mundo si todo en él estuviera ya hecho, si no hubiera un rosal que plantar, una empresa que emprender... Pero no caigas en el error de pensar que sólo se hace mérito con los grandes trabajos; hay pequeños servicios que son buenos servi-cios: adornar una mesa, ordenar unos libros, pei-nar una niña. Aquel es el que critica; ese es el que destruye. Tú sé el que sirve. El servir no es tarea de seres inferiores. Dios, que da el fruto y la luz, sirve. Pudiera llamarse así: EL QUE SIRVE. Y tiene ojos fijos en nuestras manos y nos pregunta cada día: ¿Serviste hoy?

L’opinió de... Qui no serveix per servir, no serveix per viure. Mare Teresa de Calcuta La Mare Teresa, fundadora de les Missioneres de la Caritat, va ser testimoni viu d'amor a Jesucrist per la seva entrega total a servir en els "més pobres entre els pobres". El seu exemple ha estat un repte a la consciència de la humanitat. En un temps marcat per la rebel·lió, la Mare Teresa va defensar fortament la fidelitat al magisteri de l'Església, la santedat de la vida huma-na, la família i la moral. Ens va ensenyar la veritable dignitat de la dona con-vertint-se en mare de tots. Ens va ensenyar que la major pobresa la va tro-bar no en els ravals de Calcuta sinó en els països més rics quan falta l'amor, Les Missioneres de la Caritat tenen com a quart vot el servei als més pobres (els primers tres són pobresa, castedat i obediència ). El compleixen al vol-tant del món en centenars de cases dedicades als moribunds, albergs per a dones i nens, cases per a pacients de SIDA, etc. Una vegada un crític li va suggerir que faria més per acabar amb la pobresa si ensenyés a pescar en comptes de donar el peix. Ella va respondre: "Les persones que jo ajudo no valen per si mateixes, no es poden aturar. No po-den sostenir la canya. Jo els donaré l'aliment i després se'ls enviaré a vostè perquè vostè els ensenyi a pescar".

Dimarts 17 de març

Una mirada al món La final catalana de Clipmetrajes 2015 de Mans Unides corona a la Escuela Thau de Sant Cugat Més de 350 persones van assistir al CaixaForum a la final catalana de Clipmetratges 2015, que va proclamar a Escola Thau de Sant Cugat com la gran triomfadora de la categoria escolar de Catalunya. Amb el seu vídeo "Blue Days", un vídeo molt original en què es representa un fu-tur distòpic, però terriblement probable, van aconseguir l'aplaudiment unànime del jurat, que el va proclamar com el millor vídeo català escolar del Festival de Clipmetratges de Mans Unides 2015: el teu punt de vista pot canviar el món. Val la pena endinsar-nos al blog on podem visualitzar els vídeos finalistes. També volem agrair a les escoles Gabrielistes que hi han participat el seu treball i esforç.

Dilluns 16 de març

Dimecres 18 de març

Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; 45 com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom. Mc 10, 43-45

Servir és posar-se mans a l'obra per intentar deixar el món una mica millor del que el coneixem. Servir és la disposició per ajudar, per atendre, per curar ... Servir en la quotidiani-tat. A la família, a la feina, al descans. Serveixen les paraules i els gestos; els silencis i les mirades; serveix el nostre temps, si ho fem servir bé; i el riure que s'encomana; les cançons que espongen; els esforços per aixecar el que camina caigut. Serveix donar la vida cada dia.

http://www.mansunides.org/es/final-clipmetrajes-2015

Pregarock Fito Páez - Yo Vengo a Ofrecer mi Corazón ¿Quién dijo que todo está perdido? Yo vengo a ofrecer mi corazón, Tanta sangre que se llevó el río, Yo vengo a ofrecer mi corazón. No será tan fácil, ya sé qué pasa, No será tan simple como pensaba, Como abrir el pecho y sacar el alma, Una cuchillada del amor. Luna de los pobres siempre abierta, Yo vengo a ofrecer mi corazón, Como un documento inalterable Yo vengo a ofrecer mi corazón.

Y uniré las puntas de un mismo lazo, Y me iré tranquilo, me iré despacio, Y te daré todo, y me darás algo, Algo que me alivie un poco más. Cuando no haya nadie cerca o lejos, Yo vengo a ofrecer mi corazón. Cuando los satélites no alcancen, Yo vengo a ofrecer mi corazón. Y hablo de países y de esperanzas, Hablo por la vida, hablo por la nada, Hablo de cambiar ésta, nuestra casa, De cambiarla por cambiar, nomás. ¿Quién dijo que todo está perdido?

Divendres 20 de març

El relat El plaer de servir El 1888 Mahatma Gandhi va ser a Anglaterra, on va estudiar Dret. Una vegada, anava caminant per un carrer de Londres quan va ser sorprès per un xàfec d'aigua. Gandhi va començar a córrer per fugir de la pluja i va aconseguir refugiar-se sota del ràfec d'un luxós hotel, i allà es va quedar parat mentre passava el vendaval. Al cap de pocs minuts va aparèixer una luxosa limusina i d'ella va sortir un magnat anglès, li van baixar les maletes i el cotxe va ser conduït fins a l'estacionament. "Ei, tu !, AGAFA'M les maletes", va cridar el britànic a Gandhi. Gandhi va mirar cap als costats i cap enrere per veure a qui es dirigia el magnat. "Eh, tu, hindú! -va repetir l'anglès amb força-, he dit que m’agafis les maletes! " Gandhi es va adonar que el potentat parlava amb ell, i llavors es va acostar a agafar les maletes. L'anglès li va ordenar que el seguís fins al quart pis; ell va pujar per l'ascensor i l'hindú per les escales, perquè en aquella època els hindús eren considerats menys que els altres. Quan Gandhi va deixar les maletes al lloc indicat, es va disposar a retirar-se. -Ei, Tu, indi! Quant et dec? -va dir el magnat. -Senyor, No em deu res -va contestar Gandhi cortesament. -Quant em cobraràs per pujar les maletes? -va insistir l'home. - Senyor -va repetir Gandhi-, jo no cobro res. - Tu treballes aquí ?, no? - No senyor, jo no treballo aquí; era a la porta esperant que deixés de ploure per continuar el meu camí. - Si no treballes aquí, per què has pujat les maletes? - Perquè vostè m’ha demanat que ho fes, i ho he fet-, va dir Gandhi. - Qui ets tu? - Jo sóc Mohandas Karamchand Gandhi, estudiant de Dret de l'Índia. - Bé, bé ... Llavors, quant vols? - Senyor, ja li he dit, no li cobraré res i mai he pensat en cobrar-li-, va dir Gandhi. - Si no pensaves cobrar res per pujar les maletes-, va dir novament el anglès-, llavors, per què me les has pujat? - Senyor -va expressar el futur Mahatma-, jo li he pujat les maletes a vostè per l'immens plaer que em causa el col·laborar amb els altres; per això ho he fet, perquè per a mi servir és un plaer. Jesús ens crida a ser sincers i fugir de tota hipocresia i a entendre la vida com un servei als altres. Les nostres qualitats no ens han estat donades per dominar els altres, sinó per, entre tots, construir un món més just.

Dijous 19 de març

Hem de ser com el doll d’aigua, que no guarda per a si el seu cabal, sinó que es vessa donant vida. I ho fa amb alegria, cantant. Si guardés per a si la seva aigua, es podriria i se li mo-ririen les cançons. Com més amor donem, més ens omplirem de amor. L'única manera de omplir-nos de amor és donant. Tot el que donem als altres, acaba tornant a nosaltres.