un mar d'emocions cat - angle editorial · la gelosia 100 la generositat 103 el goig 105 ......

Un mar d'emocions CAT.indd 3Un mar d'emocions CAT.indd 3 13/09/13 15:3013/09/13 15:30Cian de cuatricromíaCian de cuatricromíaMagenta de cuatricromíaMagenta de cuatricromíaAmarillo de cuatricromíaAmarillo de cuatricromíaNegro de cuatricromíaNegro de cuatricromíaPANTONE 319 CPANTONE 319 CPANTONE 2613 CPANTONE 2613 C

5

Pròleg 7

L’admiració 9

L’agraïment 12

L’alegria 15

L’ambició 18

L’amistat 21

L’amor 26

L’angoixa 29

L’apatia 32

L’avarícia 35

La buidor 38

La compassió 41

La confiança 46

El consol 49

El coratge 52

La covardia 55

La culpa 58

La decepció 61

123456789

1011121314151617

37383940414243444546474849505152535455

La indignació 128

La inquietud 131

La ira 134

L’odi 137

L’orgull 142

La pau 145

La pena 148

El penediment 151

La pietat 154

La plenitud 157

La por 162

El pudor 165

El remordiment 168

La serenitat 171

La soledat 174

La tendresa 177

La tristesa 182

La venjança 185

La vergonya 188

Bibliografia 191

Índex

18192021222324252627282930313233343536

La desesperació 66

El desig 69

L’empatia 72

L’enamorament 75

L’entusiasme 80

L’enveja 83

L’eufòria 86

La fatiga 89

La fortalesa 92

La frustració 95

La gelosia 100

La generositat 103

El goig 105

La gratitud 108

La hipocresia 111

La humilitat 114

La il·lusió 117

La impotència 122

La indiferència 125


© dels textos, Francesc Torralba, 2013

© 9 Grup EditorialAngle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a08036 BarcelonaT. 93 363 08 23www.angleeditorial.com

Disseny de coberta i interior: Mauricio RestrepoIl·lustracions: Luciano LozanoMaquetació: M. I. maqueta, S.C.P.

Primera edició: octubre de 2013ISBN: 978-84-15695-48-6Dipòsit legal: B. 21617-2013Reservats tots els drets.


Pròleg2

Les emocions són la sal de la vida. Sense emocions no valdria la pena viure. Emocio nar-se és ex-perimentar en la pròpia pell que s’està viu; és sentir en la carn i en l’ànima les convulsions de la vida, els meandres que dibuixa la pròpia existència, el fluir dels dies i de les hores; és davallar als abismes, per escalar, de nou, les crestes més afilades. De vegades, viure és experimentar la pesan-tor dels dies que passen i que cauen com gotes de plom en un desert; però, uns altres cops, és experimentar la gratitud infinita pel fet d’existir, el do immerescut de ser-hi.

No és fàcil expressar els batecs del cor. No és senzill emparaular els sentiments. Hi ha un abisme entre el llenguatge del cor i el de les paraules. Enllaçar les dues ribes és una tasca impossible, però aquesta impossibilitat és l’ofici de l’escriptor. Les passions no es poden contenir dins dels conceptes; els esquerden, els esbotzen, perquè irradien tanta potència que no hi ha mot que pugui atresorar-les. Les emocions ens mouen, ens sostenen, ens enfonsen i ens eleven.

Som éssers apassionats. El petit vaixell que és cada ésser humà sura, com la fulla caiguda d’un arbre sobre el mar de les emocions. Endebades, intenta controlar el seu propi curs. A voltes, el mar està arrissat, empès per una força quasi sobrenatural; uns altres cops, en canvi, sembla mort, quiet, li manca volum i embranzida. La fulla no té capacitat per nedar a contracorrent. Sura sobre el mar i no controla el seu curs. Les emocions ens condueixen, però podem pensar-les, podem concebre-les, sabent que el cor té unes raons que la raó mai no podrà capir del tot.

Les emocions i els pensaments s’entortolliguen. Són dos rius que convergeixen en el mateix mar. Formen el mateix cabdal. Qui té sentiments alegres, té pensaments alegres; qui té sentiments tristos, té pensaments tristos. Hi ha una unitat entre vida i pensament, entre pensament i sentiment. Conèixer algú és conèixer el que sent i el que pensa, però el que pensa i el que sent flueix sense aturador, perquè tot flueix en la vida humana. Tant allò visible com allò invisible.

El riu, com deia l’immortal filòsof presocràtic Heràclit, l’obscur, sempre és el mateix riu, però a la vegada mai no és el mateix. A cada instant és diferent i, no obstant això, és el ma-teix de sempre. També el mar és diferent a cada instant. 7

PR

ÒL

EG


Capbussar-se en el mar de les emocions és endinsar-se en la condició humana, en la fondària del que som, del que patim, del que sosté les nostres vides. És arriscar-se a conèixer els límits inusitats d’allò que som, però també afrontar allò que no ens agrada contemplar, ni reconèi-xer que sentim. Hi ha emocions que fan la vida més bella, més noble, digna de ser viscuda, emo-cions que ens eleven a la casa dels déus, però hi ha emocions que emmetzinen l’ànima, que ofeguen l’anhel de viure, que enverinen el desig d’ésser i de fruir i ens aboquen a les portes de l’infern. Som una contraposició, un joc d’oposats, l’afirmació i la seva negació.

No he pretès elaborar un diccionari d’emocions, tampoc una petita enciclopèdia de les passions humanes. Presento, en aquest llibre, bellament editat, un petit quadern de bitàcola per orientar-se en el mar de les emocions. No he amagat sota el taulell les emocions que ennegreixen la vida, la foscor que portem a dins i que ens converteix en artífexs del mal; tampoc no he escatimat esforços per mostrar la llum que brilla en el cor de tota criatura humana, que ens fa excelsos i quasi divins.

He intentat posar paraules a les singladures de l’ànima, als moviments del cor; a les passions que ens mouen i ens commouen, a les que ens fan plorar i tremolar, a les que fan que la vida mereixi ser viscuda, que fan que ens sentim germans en l’existència, si més no, durant el breu periple de temps que dura la nostra vida en aquest món.

FRANCESC TORRALBA

Martinet, 2013

FRANCESC TORRALBA va néixer a Barcelona el 1967. Va estudiar filosofia a la Universitat de Barce-lona i teologia a la facultat de Teologia de Catalunya. En l’actualitat és professor de la Universitat Ramon Llull i imparteix cursos i seminaris en altres universitats d’Espanya i d’Amèrica del Sud. Ensenya Història de la Filosofia contemporània i Antropologia filosòfica i alterna la seva activitat docent amb l’ofici d’escriure. El seu pensament s’orienta cap a l’antropologia filosòfica i l’ètica. Preocupat per articular una filosofia oberta al gran públic que pugui alternar profunditat i claredat al mateix temps, ha publicat més de setanta llibres sobre temes molt variats.8

UN

MA

R D

’EM

OC

ION

S


9 L’

AD

MIR

AC

IÓ

L’ADMIRACIÓ1

L’admiració és el motor del saber. Admirar-se no és mirar, tampoc observar

atentament. És sorprendre’s de com són les coses, és interrogar-se sense fer ús de les paraules.

És sentir la ignorància en el propi pit, però, a la vegada, la temptació de vèncer-la per deixar de ser ignorant i comprendre alguna cosa. Escriu Søren

Kierkegaard que l’admiració és l’inici de tota comprensió més pregona, és una passió ambigua

que combina el temor i la felicitat.

Hi ha un batec d’esperança en l’admiració, però, a la vegada, el qui s’admi-ra tasta un misteri que el transcendeix. El llenguatge de l’admiració és el silen-ci. El qui s’admira calla i, mentre calla, espera captar alguna espurna de llum. L’admi-ració no és el resultat d’un defecte de la raó, és l’expressió de la seva insuficiència última.


10

UN

MA

R D

’EM

OC

ION

S

El rostre de l’admiració és nítid: la boca oberta i la mirada perduda; una mirada que no sap que cerca, però que no en té prou d’identificar els contorns de l’objecte. Vol saber més d’ell, vol entendre per què hi ha món i què hi pintem, en aquest món.quelcom. El vas, que era ple d’aigua, s’ha buidat, i ara sent, de nou, el desig d’acollir l’aigua, de sentir la seva frescor, la seva fluïdesa i transparència. L’an-hela, la desitja, la cerca, però res no se li assembla. Hostatja altres líquids, tota mena d’aliments, però el record de l’aigua el fereix profundament, perquè cap líquid atre-sora les virtuts que tenia l’aigua. Vol allò que l’omplia i qualsevol altra cosa que li aboquen no l’omple.

L’admiració és la font de tota recerca. El qui s’admira es pregunta per què els éssers són com són, i aquesta interrogació el condueix a esbrinar les cau-ses i les raons ocultes, els fils que mouen el teatre del món. Admirar-se és reconèixer la ignorància, però, a la vegada, obrir-se al camp del saber.

M’admiro que les coses siguin com són, però encara m’admira més que siguin, podent no ser. De fet, podria no haver-hi res. Res de res. Ningú. Ni el món, ni l’ull que el mira. M’admira que hi hagi el món, però també que hi sigui jo i que hi sigui l’arbre, el mar i el sol. M’admira que hi hagi un ésser que s’admira d’allò que contempla i que vulgui desxifrar el sentit de cada cosa.

L’admiració és l’emoció que fa obrir els ulls de bat a bat; eixampla el món interior i l’enllaça amb el món exterior. Conté la força de la meravella, però també el cuc de l’estranyesa. Expressa petitesa i, a la vegada, innocència. Els nens s’admiren, però també els savis, els artistes i els poetes. El qui no s’admira de res, no pot, ni tan sols, preguntar. Sense pregunta no hi ha resposta, i sense resposta no hi ha saber. L’admiració és el motor del coneixement. Tot comença amb l’admiració.

Aristòtil ens recorda que els homes van començar a filosofar per causa de l’admiració. M’admira allò estrany, allò inusual, allò que trenca la cadència dels dies i la rutina de les hores; però també em sorprèn l’etern retorn del mateix, el cicle de la vida,


11

L’A

DM

IRA

CIÓ

l’anella que dóna voltes sobre si mateixa. M’admira que hi hagi rutina i que tot torni una vegada i una altra: la ginesta a la primavera, la neu a l’hivern i els tons ocres a la tardor.

René Descartes considera que l’admiració és una de les grans passions de l’ànima; la defineix com una sobtada sorpresa de l’ànima que experimenta davant d’allò que no sap concebre. És una punxada, el prolegomen d’un part espiritual.

Admirar-se és viure. Qui no s’admira de res, no s’interroga per res. Viu com si ja hagués viscut. Viu sense viure. No viu. Admirar-se és prendre consciència de la pròpia fragilitat, però, a la vegada, deixar-se embadalir per la bellesa que ho amara tot.

L’admiració és una pregària laica.


12

UN

MA

R D

’EM

OC

ION

S

L’AGRAÏMENT2

L’agraïment és la consciència joiosa del do rebut. És sentir que m’ha estat donat el que no

mereixo, que m’ha estat regalat allò que no he treballat, que sóc dipositari d’un bé que no m’he

guanyat a pols. En ser receptor d’aquest bé, experimento la necessitat d’agrair-ho.

És reconèixer el treball, l’esforç de l’altre mostrant-li gentilment que ha valgut la pena, que no ha estat

endebades, que ha donat fruit.

Tots necessitem l’agraïment. De vegades, el busquem explícitament; uns altres cops, a cegues. La donació pura es complau a donar; no necessita l’agraï-ment de l’altre. L’agraïment pur es complau a agrair; no agraeix per assolir cap altra fita que no sigui el mateix agraïment.

L’agraïment bell neix de les profunditats de l’ànima sense cap mena de coacció, flueix espontàniament i no és exigit insidiosament per ningú. La consciència


13

L’A

GR

AÏM

EN

T

és el motor que activa l’agraïment; la consciència del do rebut, de tot allò que, sense merèixer-ho, m’ha estat donat. Aquesta consciència és un acte de lucidesa, de majoria d’edat espiritual, que neix quan un s’adona que el primer do, el més fonamental de tots, la condició de tota experiència, és l’existència. Aflora quan un sent el desig de cridar gràcies per tot allò rebut.

És una necessitat interior, una emoció, un deure de justícia. Se sent en les entranyes la tendència a agrair; prové de les profunditats del cor. És un sen-timent que vol sortir fora de les fronteres del cos, esplaiar-se; per això, pidola llenguatge, perquè sent la necessitat de fer arribar a l’altre gratitud per allò que ha rebut d’ell.

Agrair és un acte de consciència. Comença quan un s’adona que podria no ser-hi, quan un pren consciència del valor que tenen els altres, de la necessitat que té dels altres per seguir vivint. Agrair és l’art de donar gràcies. Es poden donar amb els ulls, amb les mans, amb el bes, amb l’abraçada. Es poden donar per carta, també per correu electrònic. La qüestió és donar-les cercant cadascú la via que li és més pròpia.

El do rebut generosament estimula el sentiment d’agraïment. Cal, però, arribar a temps. De res serveix agrair quan el donant ja no ho pot escoltar. És un acte estèril. Cal arribar a temps, dir-li-ho obertament, reconèixer el do que t’ha donat.

El principal obstacle a l’agraïment és la inconsciència. Tot comença i tot acaba amb un acte de consciència. Tenir consciència és adonar-se dels dons rebuts. Només el qui s’adona de tot el que hi ha i de tot el que ha rebut generosament de la natura, dels seus pares, dels mestres, del cercle de persones que l’envolten, pot prac-ticar l’agraïment. El segon obstacle és l’autosuficiència, aquesta estulta creença que consisteix a creure que tot és mèrit propi, que res no m’ha estat regalat, que no es deu res a ningú. L’estult arriba a creure’s que el mateix acte d’existir és un mèrit, una conquesta, quan, de fet, és el do més gran.


14

UN

MA

R D

’EM

OC

ION

S

Tot ens ha estat donat. Qui té consciència del do integral practica un agraïment integral. No li costa agrair; no ho interpreta com un acte d’humiliació, ho interpreta com un acte de justícia i de reconeixement.

Hi som. Podríem no ser-hi. Ningú no ha escollit la seva natura, els talents amagats que hi ha en ell. Hi ha el do material, però també el do immaterial. No po-dem tornar als pares el que ens han donat, la mateixa existència, però podem ser agraïts amb ells. No podem tornar als mestres la saviesa que ens han transmès, però podem comunicar el que hem après als qui vénen després de nosaltres.

El millor agraïment és donar-se, és treballar el do rebut per oferir-lo al món.


21

L’A

MIS

TA

T

L’AMISTAT5

L’amistat és un sagrat vincle entre dos éssers humans, una corda invisible que els uneix

estretament. És un jo que s’obre a tu per revelar-li els secrets més íntims; és un tu que s’obre

a un jo per comunicar-li la seva esfera privada. No valdria la pena viure aquesta vida sense amics. Els necessitem perquè som vulnerables,

perquè no som déus, perquè experimenten la incertesa, la por, la fragilitat i necessitem consol,

ajuda i suport; però també perquè sentim la necessitat de comunicar allò que ens commou i ens alegra,

allò que ens entusiasma i que cerquem des del fons de l’ànima.


22

UN

MA

R D

’EM

OC

ION

S

L’arrel de l’amistat és la comunicació; una comunicació que flueix en dos sentits, que travessa l’espessa capa de prejudicis i de complexos que els éssers humans edifiquem amb obstinació. És l’àcid que dissol les aspreses i les punxes de la vida quotidiana, aquells grumolls que fan de mal digerir.

L’essència de l’amistat rau en la transferència de pensaments i de senti-ments, de records i de projectes, d’alegries i de tristeses, d’ensurts i de rutines que els amics es comuniquen entre si. És intercanvi, fluïdesa comunicativa, una relació de mútua benvolença que no cerca ni la utilitat ni el plaer. És un fi en si mateixa i un vertader consol en els dies obscurs. No triem els amics pel seu cos, per la seva rique-sa, pels seus títols o per la seva fama; els triem per la seva ànima, per aquella riquesa intangible que hi ha en ells. El miracle de l’afinitat és el nexe que engendra l’amistat.

Els amics estan relligats per un fil invisible que els uneix estretament. És una corda, més que un fil, que, vagin on vagin, per lluny que estiguin l’un de l’altre, els manté units. No hi ha litúrgies, no hi ha papers, no hi ha contractes, ni notaris; és un pacte tàcit, un moviment que surt de les entranyes, però que es conrea al llarg del temps, que necessita atenta cura i dedicació. El temps és la millor maceració per a l’amistat.

L’amic no afalaga. L’afalac és un forma de xantatge; cerca un interès, la complaença, però no la veritat. En l’afalac hi ha por, però també absència de crítica. L’amic xiuxiueja les veritats a cau d’orella, fins i tot les que fan mal, les que no volem sentir, les que no permetem que ningú digui en veu alta. L’amic no les revela fora de l’àmbit privat, perquè sap que els altres les poden emprar per ferir i destruir. L’amic pateix per l’ànima del seu amic. El cerca per gaudir de la bellesa de la vida, però també perquè la seva conversa li és un bàlsam i un estímul, un mecanisme per sortir del solipsisme dels seus pensaments i apamar territoris que li fan por.

L’amic pot dir les veritats que dolen, perquè coneixem la seva intenció; sabem que la seva finalitat és el bé i sabem que, fins i tot, quan un sigui bescantat per


23

L’A

MIS

TA

T

tot el món, quan el dit acusador de la gent pesi sobre ell, l’amic serà al seu costat, perquè el que és propi de l’amic és ser-hi.

Exacte. Ser-hi: aquesta és l’expressió. L’amic hi és quan tot va bé i quan tot s’esfondra. Sap ser-hi quan es festeja la vida, però també quan la mort ha visitat l’espai íntim. L’amic és el que hi és. Hi és sense demanar-li-ho; hi és sense passar el platet; hi és perquè sent el deure interior de ser-hi. Hi és, discretament, sense fer soroll, sense estridències, a peu de llit, a l’altra banda del telèfon, en les hores de temença, quan tots han marxat i no queda ningú. Allí està l’amic.

És la proximitat del cor el que fa gran un amic; el tracte confidencial, el fet de

poder comptar-hi incondicionalment, és aquesta confiança la que eixampla els límits de la conversa

més enllà del que és estipulat i permet transgredir la litúrgia de la cortesia social.


un mar d'emocions cat - angle editorial · la gelosia 100 la generositat 103 el goig 105 ......

Documents