treball mnactec
TRANSCRIPT
2
Introducció .
El dia 30 de gener de 2009, varem fer la sortida del trimestre, tot visitant el
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa, i en concret l’exposició
anomenada La Fàbrica Tèxtil. D’aquesta visita n’és fruit aquest treball que ara teniu a
les mans.
L’exposició mostra tot el procés de fabricació dels teixits de llana en el context
original d’una fàbrica de principis del segle XX. El recorregut s’inicia a l’antic soterrani
de la fàbrica, on es conserven les carboneres, les calderes, la xemeneia i la màquina
de vapor, que era el cor de la fàbrica. A continuació, l’accés a la nau permet conèixer i
observar els diferents moments del procés de producció, des de la preparació de la
llana a filar, la filatura, el tissatge, els tints, els acabats i el magatzem. Al llarg del
recorregut es pot gaudir d’una col·lecció de maquinària tèxtil excepcional i única a
Catalunya, tant per la seva qualitat tècnica com pel seu estat de conservació
L’exposició també recrea l’ambient de la fàbrica, el brogit i els moviments de la
màquina de vapor i el funcionament de les màquines de filar i telers.
Alumnes de 2n d’ESO del col·legi Mare de Déu del Pilar. Manresa
3
.
Vapor era el nom popular que es donava a les fàbriques de teixits que
funcionaven gràcies a les màquines de vapor. Els vapors, situats dins els nuclis
urbans, foren com una institució en la societat sorgida de la industrialització. S’hi
realitzava el procés de transformar la matèria primera en un producte manufacturat.
Consistia en una o més naus industrials on, a més dels espais per a les màquines
tèxtils, hi havia la màquina de vapor que transformava en força motriu el vapor produït
per les calderes; aquesta força motriu era transmesa a les màquines a través dels
embarrats.
4
1. L’edifici .
El Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Terrassa, obra de l’arquitecte modernista
Lluís Muncunill, es va inaugurar el novembre de 1908 i és un una mostra d’aquest
tipus de fàbrica que es va estendre pel Vallès Occidental, des de la segona meitat del
segle XIX.
Lluis Muncunill i Parellada va néixer el 25 de febrer de 1868 a la casa pairal de
Muncunill al terme de Fals, a cinc quilòmetres de Manresa.
El 6 d’agost de 1892 va ser nomenat arquitecte municipal de Terrassa i aquell
mateix any també va ser nomenat arquitecte municipal de Rubí. Els seus primers
treballs van ser influïts per estils historicistes: neoromànic, neogòtic i neoclàssic.
La fabrica Aymerich, Amat i Jover és precisament una síntesi formidable de
disseny , utilització i perfeccionament de materials i de tècniques tradicionals (volta de
maó pla), utilització de nous material (columnes de ferro colat) que confegeix un edifici
funcional d’extraordinària bellesa. L’edifici consta d’una gran nau de producció que té
annex un edifici de tres cossos destinat a allotjar la secció energètica i motriu, un pati i
dependències d’oficines que fan façana amb el carrer. La nau de producció és un
espai extraordinàriament uniforme; la sustentació de la coberta es realitza mitjançant
300 pilars de ferro colat fets als tallers de Nova Vulcano de Barcelona. Es calcula que
el ferro emprat en l’edifici pesa uns 340.000 quilos.
5
2. Les carboneres .
La màquina de vapor que s’aplicava massivament a la indústria i al transport
requeria la combustió de immenses quantitats de carbó. Fou així com el carbó es
va convertir en l’energia de primer ordre el segle XIX . En termes tècnics, el problema
que calia resoldre era que si s’havia d’escalfar quelcom, es pogués fer amb un
combustible barat i abundant. Aquest problema va ser resolt per l’ús intensiu del carbó
mineral.
A mitjan segle XIX encara hi havia esperances de localitzar jaciments importants
de carbó a Catalunya, però a final de segle les il·lusions es van esvair definitivament.
La modesta producció carbonera catalana es localitzava a quatre centres
principals: l’hulla a Sant Joan de les Abadesses i el lignit a Berga, a Calaf i al Baix
Segre.
La producció carbonera catalana, en darrer terme, era absolutament marginal en
relació amb la demanda de energia del país. En termes de tones de carbó, la
producció autòctona se situava entre les 45.000 i les 65.000 tones anuals entre 1.900 i
1.915. La dificultat d’importar carbó estranger durant la Gran Guerra va fer augmentar
aquesta xifra fins a les 100.000 tones i el proteccionisme posterior va permetre que en
el període 1.926-1.930 s’arribés a cotes semblants.
6
Al començament del segle XX, Catalunya importava del País de Gal·les i d’Astúries
casi el 95% del carbó que consumia. Els jaciments de carbó del sud de Gal·les, l’àrea
amb mines de carbó més extensa i amb la activitat exportadora més important del
món, van poder produir carbó en quantitats i qualitats òptimes, tant per a l’ús industrial
com per a transports marítims. L’any 1912 un milió de tones de carbó, gairebé un 4%
del total del carbó que s’exportava del sud de Gal·les, tenien com a destí Espanya. El
vapor Aymerich, Amat i Jover, com tantes altres fàbriques catalanes , es proveïa
majoritàriament de carbó importat. El carbó arribava del país de Gal·les o d’Astúries
fins al port de Barcelona, allí es carregava amb tren fins a Terrassa . De l’estació del
tren fins a la fàbrica, el carbó es transportava en carros i quedava emmagatzemat a les
carboneres.
La fàbrica disposava de quatre carboneres on cabien 60 vagons de mineral,
aproximadament uns 600.000 quilos de carbó. Al pati de la fàbrica, unes trapes
permetien dipositar directament el carbó des dels carros a les carboneres. La llunyania
de la procedència del carbó i el complex transport encarien moltíssim la producció. El
Vapor Aymerich, Amat i Jover va emprar majoritàriament carbó i màquines de vapor
entre els anys 1908 i 1914. A partir d’aquest moment, l’electricitat va adquirir
protagonisme com a font d’energia.
7
3. Les calderes .
El cicle del vapor s’iniciava a les calderes, on s’escalfava l’aigua mitjançant la
combustió de carbó fins que es transformava en vapor d’aigua que anava a la màquina
de vapor i produïa energia mecànica.
L’aigua passava per uns tubs dins de la caldera on es convertia en vapor i des d’on
era conduit cap a la màquina de vapor. El vapor que no podia fer treball es
condensava mitjançant una entrada d’aigua freda i, posteriorment, es canalitzava cap
a les basses de refrigeració instal·lades al pati de la fàbrica.
Les basses de refrigeració proporcionaven l’aigua, que amb el carbó eren els dos
productes bàsics per a l’obtenció del vapor.
Al Vapor Aymerich, Amat i Jover es conserven encara dues calderes que
treballaven alternativament, quan l’una acabava el procés de combustió
compensava l’altra. Les calderes no s’apagaven mai del tot i es mantenien sempre
enceses, dia i nit, per rellançar-les a plena activitat quan esdevingués necessari. Els
treballadors feien torns per vigilar-les i per mantenir-les enceses. La gran cambra de
calderes connectava amb les carboneres per una porta subterrània, d’aquesta manera
l’alimentació de les calderes s’assegurava amb relativa comoditat. Les calderes del
vapor Aymerich, Amat i Jover estan construïdes amb ferro i les seves parets son de
maó refractari per mantenir i resistir altes temperatures. Són de l’empresa
Babcock&Wilcox de Bilbao, filial de l’empresa anglesa del mateix nom i amb una
organització comercial amb seus a Madrid, Barcelona, Lisboa, i Sevilla.
8
4. La xemeneia .
La combustió del carbó produïa cendres i fums, residus que s’eliminaven de
manera diferent. Les cendres s’extreien periòdicament per la zona inferior de la
caldera. Els fums sortien per la xemeneia. Les xemeneies de gran alçada afavorien el
tiratge i facilitaven l’extracció de fums. El fum calent pujava creant un corrent d’aire
natural que arrossegava els fums de l’interior de la fornal. Les xemeneies, símbols de
vapor, podien ser construïdes en formes diverses, però predominaven les de formes
cilíndriques per què resistien molt bé el vent i eren de molta eficàcia per la seva secció.
La xemeneia de vapor estava formada per una base octogonal, un tub i un
acabament motllurat, i la seva altura màxima es de 41 metres. El diàmetre exterior és
de 2,30 metres.
9
5. La màquina de vapor .
El vapor a pressió produït a les calderes es conduïa mitjançant tubs cap a la
màquina de vapor. Sovint, la màquina de vapor era anomenada col·loquialment <la
burra>. La màquina de vapor, o les
màquines de vapor, si n’hi havia més d’una, acostumava a estar instal·lada en una
sala pròxima a la sala de calderes. La pressió del vapor es controlava mitjançant un
regulador compost de dues esferes que giraven. Quan a causa de la pressió les
esferes giraven molt de pressa tenien tendència en enlairar-se i escanyaven l’entrada
del vapor quan la pressió d’aquest era excessiva, i viceversa, quan hi havia poca
pressió.
El vapor penetrava en el cilindre, que accionava i mantenia el moviment, dintre
seu, un pistó. El pistó enllaçava amb una biela i un manubri que feien girar una roda
gegantina o volant.
10
En girar, el volant accionava una gran corretja que, en el cas del Vapor Aymerich,
Amat i Jover, sortia de la sala de màquines cap a les naus per una finestra i una
obertura subterrània. A l’interior de les naus, la corretja principal accionava uns grans
rodets que alhora transmetien, mitjançant corretges i amb embarrats, el moviment fins
a les màquines. Un complex sistema de transmissió d’embarrats, politges i corretges,
que s’anaven provocant moviment els uns als altres, facilitava l’activitat a tots els
racons de les naus. Cada màquina tenia dues politges, la una de funcionament i l’altra
anomenada politja <boja>, que girava sense transmetre moviment a la màquina. Quan
interessava que una màquina no funcionés la corretja es col·locava a la politja <boja>.
La màquina de vapor original del Vapor Aymerich, Amat i Jover, que tenia una
potència de 400CV, no s’ha conservat. Es va vendre com a ferro l’any 1915 quan es va
implantar l’electricitat a la fàbrica. Per les fotografies sabem que la màquina original
era de doble èmbol, és a dir, aprofitava el vapor dues vegades, a alta pressió i a la
baixa pressió.
A la sala de màquines del Vapor Aymerich, Amat i Jover, també s’anomenava
<sala de la burra>, podem veure una màquina que no és original de la fàbrica. La
màquina exposada es va construir l’any 1897 a la Maquinista Terrestre i Marítima i va
funcionar a la fàbrica Ponsa del Poble Nou (Barcelona), que produïa mocadors de
seda. La màquina es va recuperar i es va traslladar al Museu l’any 1984.
11
6. El procés tèxtil .
L’obtenció de teixits de llana a principi del segle XX, com en l’actualitat, era un
procés llarg i complex. La matèria primera s’obtenia esquilant els bens. La llana, un
cop rentada i desmotada, s’empaquetava amb bales que es transportaven a les
fàbriques. Ja a la fàbrica, els diables, màquines espolsadores i obridores de bales,
formaven una mena de catifes en flocs de llana que posaven a punt al procés
següent: la preparació de la filatura. Aquest procés proporcionava dos tipus de llana: la
cardada i la pentinada. La primera s’obtenia a partir de les fibres curtes dels flocs de
llana, la segona, a partir de les fibres llargues.
A continuació s’iniciava pròpiament el procés del filat. Les metxes es feien
passar per màquines de filar que podien ser de diferents tipus – selfactines, contínues
– on s’estiraven, es torçaven i s’enrotllaven en els fusos. El fil dels fusos, abans de
poder passar el tissatge, anaven a l’aspi on s’enrotllaven en madeixes que es podien
tintar, d’aquí les màquines bobinadores i, finalment, a les màquines de rodets i a les
bitlles, d’on sortien els rodets per l’ordidor i les bitlles per la llançadora.
El pas següent era el procés del tissatge, que consistia a entrecreuar i lligar
dues sèries de fils, l’ordit i la trama. Els fils de nombrosos rodets es dipositaven ben
paral·lels i estirats damunt una bóta que els anava cargolant per formar l’ordit que es
col·locava als telers, que eren de garrot o d’espasa. Un cop al teler, una peça
12
anomenada lliç aixecava una part dels fils, llavors la llançadora feia una passada de
trama col·locant el fil de la bitlla en sentit tranversals. A continuació el lliç aixecava els
altres fils i novament tornava a passar la llançadora. De la conjunció el teler d’ordit i
trama en surten les peces de tela.
Els acabats eren el darrer procés. En el cas dels teixits de llana,
fonamentalment eren el tint que es realitzava en els bancs de tint, l’aprest, el
batanatge, el tondre, el perxatge, el repassat i el plegat.
Les màquines més significatives eren: la carda, clau en el procés de
preparació, la contínua de filar, màquina del procés de filatura, i el teler, la màquina
emblemàtica que produeix el teixit.
La carda
Les cardes tenen com a funció transformar els blocs de llana en fibres
paralel·les. Les fibres curtes-de menys de 40 mm- passen per tres cardes , el conjunt
del quals s’anomena assortiment : la carda obridora, la carda repassadora i la carda
metxera. Les fibres llargues -més de 40 mm- passen per una gran carda, anomenada
d’estam, pels guills i per la pentinadora i les metxeres.
La contínua de filar
La contínua de filar transforma en fil la metxa provinent de les cardes metxeres,
en el procés de la llana cardada, i de les metxeres en el de la llana d’estam, a base
d’estirar, torçar i enrotllar el fil al fus d’una forma contínua. En estirar, aconseguim
posar les fibres paral·leles; en torçar, unim unes fibres amb les altres; en enrotllar,
facilitem el seu ús i utilització en els processos següents.
El teler
L’acció de teixir es realitza al teler creuant uns fils longitudinals, l’ordit, amb uns
altres de transversals, la trama.
Els elements bàsics del teler són els lliços i la llançadora. Els lliços aixequen
alternativament els fils de l’ordit; quan uns fils són a dalt i els altres a baix formant un
angle, anomenat calada, el fil de la llançadora el creua formant la trama. Aquest
procés es repeteix i així es va formant el teixit.
13
7. Els industrials i els obrers .
La industrialització va comportar una sèrie de canvis en l’economia i en
l’estructura social. El nou sistema fabril va substituir, a finals del segle XVIII i principis
del XIX, la producció artesana i el panorama social es va transformar. Van aparèixer
dos grups socials diferenciats: la burgesia, que invertia el seu capital a la indústria, i el
proletariat, que treballava a la fàbrica per un salari.
Els empresaris o fabricants, nucli de la burgesia industrial, controlaven les
fàbriques i institucions i defensaven els seus interessos econòmics i socials.
Parlar d’aquesta classe social, és parlar d’un nombre reduït de famílies, les
quals practicaven una certa endogàmia a través del matrimoni entre els seus membres
a fi de controlar l’empresa, el domini dels càrrecs i la successió. A Terrassa, com a
14
altres poblacions, els empresaris estaven vinculats a les grans entitats econòmiques i
comercials de la ciutat.
Els obrers i les obreres es dividien en diferents categories laborals, responsabilitats i
sous. La jornada de treball passà de les 65 hores setmanals l’any 1873 a 48 hores
setmanals l’any 1919.
En el tèxtil treballaven homes i dones i la presència femenina era majoritària
en algunes seccions com la filatura. Joves de curta edat, quasi infants, també hi
treballaven. Segons els períodes, a la fàbrica podien arribar a concentrar-se uns
quants centenars d’obrers i obreres.
En èpoques de gran demanda, la fàbrica podia arribar a treballar de dia i nit i
els torns de treballadors se succeïen contínuament. D’aquesta manera s’optimitzava el
rendiment de les calderes i de la màquina de vapor.
Les condicions de treball eren dures: jornades llargues, molta humitat, aire
viciat pel polsim i les volves de fibra, soroll esgarrifós, accidents, etc. Els sous eren
baixos i feien que els obrers haguessin de portar una vida molt austera.
La manca d’una reglamentació laboral favorable a aquesta classe social va
significar que sovint s’utilitzessin com a mà d’obra barata dones i infants, ja que
comportava un salari inferior al dels homes o bé era un treball a precari dependent de
les necessitats de producció.
Les necessitats dels obrers i les obreres eren premonitòries mentre que les
solucions arribaven amb un retard considerable ; per això, aviat aparegueren, a través
dels sindicats, les reivindicacions salarials i es denunciaren les condicions de treball.
La premsa obrera va ser un vehicle de conscienciació i de difusió de les idees del món
obrer.
15
8. Les fibres .
La llana. Una fibra tradicional
Des d’antic, les persones s’han protegit del fred i de el calor mitjançant pells,
cuirs, teixits, etc. Les fibres tèxtils han estat i són, productes fonamentals per a
l’obtenció de teixits. La llana és una fibra tèxtil natural que procedeix del pèl de les
ovelles i dels moltons.
Les característiques de la fibra de la llana varien segons la raça i la part del
cos de l’animal d’on prové. La llana té una combinació de propietats que no posseeix
cap altre fibra: elasticitat, capacitat d’absorbir la humitat, de proporcionar calor, de
repel·lir·li l’aigua, així com una gran propietat d’enfeltrament.
Existeix una gran varietat de races d’ovelles espanyoles: merina, castellana,
manxega...La més important és la merina que és originària de Castella. Es caracteritza
per la finesa, el color i la petita ondulació en ziga-zaga de la seva fibra. Durant molts
segles va ser la més utilitzada en el nostre país.
El cotó
El cotó, fibra vegetal que s’utilitza des de 12.000 anys aC., encara que no
s’utilitzava d’una forma generalitzada, va ser un dels motors de la revolució industrial
16
del segle XVIII gràcies a la gran producció americana. Prové del fruit del cotoner i es
composa de cel·lulosa. Es caracteritza per fer una fibra resistent i flexible a la vegada.
La seda
La seda, fibra ja utilitzada a la Xina fa 4.000 anys, és un filament natural que
segreguen les larves del cuc de seda És l’única fibra tèxtil que la naturalesa produeix
ja en forma de filaments. El filament s’obté de descabdellar els capolls que elaboren
les larves.
L’amiant
L’amiant és una fibra mineral que prové de la descomposició de certes roques.
És incombustible i inatacable pels àcids, fet que explica que es fes servir per
confeccionar vestits de bombers, mànegues, etc. .
La viscosa
La viscosa és la primera fibra artificial obtinguda a partir de la cel·lulosa de la
fusta de certs arbres. Va ser inventada pel compte Chardonnet i la seva producció
comercial es va iniciar l’any 1911 als EUA. L’any 1924 va adoptar el nom de raió.
La poliamida
La poliamida és la primera fibra sintètica obtinguda de materials derivats del
petroli o del gas natural. Es va comercialitzar a partir de 1939 amb el nom de niló. Va
representar una revolució en el camp tèxtil per la seva durabilitat i elasticitat. Altres
fibres sintètiques obtingudes a partir de combustibles fòssils són el polièster o tergal,
l’acrílica o acrilan i l’elastà o lycra.
17
9. Tints i acabats .
Abans de tintar és necessària una decoloració química, dita blanqueig, per
unificar el color, ja que la fibra natural de llana és de diverses tonalitats.
La finalitat del tint és donar color a les fibres tèxtils, per mitjà de colorants. El
procés es feia en les barques de tintatge. Un cop tintat, el teixit es centrifuga. Al vapor
Aymerich, Amat i Jover els teixits s’assecaven a les voreres de la rambla. A la secció
de tintura no hi solien treballar dones. L’alt consum d’aigua que comportava va fer que
la secció fos coneguda com a ram de l’aigua. Els acabats són les últimes operacions
que el teixit rep per tal d’obtenir l’aspecte final i un tacte agradable.
18
10. Refranys i frases referides al món tèxtil
La indústria tèxtil catalana ha produït un ric vocabulari popular de frases fetes i
refranys que encara avui és emprat pel molta gent. Molt d’aquest vocabulari el trobem
en el llenguatge oral i escrit; sovint l’utilitzem en les converses familiars, amicals, etc.,
sense, potser, conèixer-ne l’origen. Tot seguit veiem alguns exemples:
• El promès de l’Anna és un bon partit
• En Pere té llana al clatell
• Aquest àrbitre no hi fila gaire
• El tancament de “Nissan” estar pendent d’un fil
• Aquest exàmen és més enredat que una madeixa
• Soroll de telers, soroll de diners
• Aquest conferenciant té tela per estona
• El meu veí té mala peça al teler
• Sempre arriba puntual. Va a toc de pito
19