Tomb a Tarragona II

6 d’abril de 2014

Monitor: Albert Ortega Roig

Av. Prat de la Riba, 18 – 2n 43201 REUS

977 331 142 secretaria@gepec.cat

Imprès en paper ecològic

Tarragona Tour II

Després de fer el Tarragona Tour, o tomb a Tarragona ciutat, sense tocar l’asfalt, es va crear la necessitat de complementar-ho amb un altre itinerari per la part nord–est del terme. Entre boscs i platges de Llevant, resseguint vells masos sovint enrunats, alguns fortificats entre els segles XIV i XVII, caminant per l’antic terme de Tamarit, fins els castells del baix Gaià i tornant vora el mar, per la costa més boscosa i acantellada.

Excurssió de 26 Kmts. No hi ha desnivells importants, entre cotes, mar i Gurugú son 176 mts. Però els diferents petits desnivells s’acumulen fins els 350m. De tota manera no es necessita cap condició especial per fer-la, només hàbit i ganes de caminar. Temps: 7 hores més aturades, que seran moltes, en total unes 10 hores. Quedarem a l’aparcament de la Tabacalera (gratuït el diumenge) a les 8 i anirem junts fins al Monnars. Si sortim a 2/4 de 9 podem acabar cap a les set del vespre.

Resum: Començarem l’excursió a l’antic llogarret del Monnars, on encara queden vestigis medievals com Ca Madró i l’església dels Sants Metges. Direcció Nord passem per ca l’Hereuet i anem pujant fins al alts de la Bassa Closa, col·loquialment “El Gurugú” punt mes alt del terme (176m). Seguim camí del Catllar, pel mig del bosc anem trobant antics masos, Mas de Rafel, Mas de Pastoret (fortificat segle XVII), Mas de la Creu (fortificat segle XV) Mas d’en Sorder i Mas de Cusidor (torre del segle XIV). Pugem al Sant Simplici (111m) es un petit cim amb vistes esplèndides sobre el bosc i el mar. Després El Mèdol (pedrera romana des del segle II aC) i Castell de Ferran (sXI, restaurat el XVI). Arribem a la llera del Gaià, (malauradament no ens haurem d’arromangar), Molí del Pas (des del sXIII), desembocadura del Gaià, Platja de Tamarit, Castell de Tamarit (segle XI, arranjat al XVII i XIX), Cala Jovera, Torre d’en Segur, Platja de la Mora, Torre de la Mora (sXVI), Bosc de la Marquesa, Cala Becs o Roca Plana, Mas d‘en Grimau (sXVI), Cala Fonda (també anomenada Waikiki), Platja Llarga i cap a l’aparcament.

Detall de la ruta: Hora aproximada del inici, 8,30 hores

Aquesta excursió comença a l’antic llogarret del Monnars, ara engolit per una urbanització de luxe. Allí podem observar Ca Madró. La casa té adossada una torre defensiva del segle XIV. Conserva dos matacans i a l'interior hi ha pintures gòtiques, també del sXIV. La petita església es també d’origen medieval encara que molt adobada. Travessem la carretera del Catllar i agafem un camí que puja direcció Nord pel costat d’unes grans urbanitzacions. A prop tenim el mas de l’Hereuet. Consta de dues torres de planta rectangular, cobertes amb teulada. La més ben conservada, presenta restes de matacans. Entremig hi ha una masia, mig enrunada, que conserva el portal adovellat. A uns metres hi ha les restes d’altres edificacions.

Ara ens endinsem pel bosc, fins a trobar, en una clariana, un gran camp d’oliveres. Girem cap al Nord-Oest tot agafant un senderó, que és del GR-92, acostant-nos a la part Nord de la urbanització Boscos de Tarragona. Travessem pel pont l’autovia i l’autopista de Barcelona i pugem als Alts de la Bassa Closa (176m). popularment anomenat

el Gurugú. És el sostre del terme municipal, portem 1 hora de camí i uns 3,5 kms.

Estem en plena anella verda i el bosc mediterrani ens envolta per tot a arreu. Planegem direcció Nord – Est resseguint el llindar amb el terme del Catllar.

A l’arribar a unes torres d’electricitat, davallem fort pels Caus de Toixons, fins una fondalada anomenada la Plaça de Toros. Trobem camí a l’esquerra i de seguida una pista a la dreta. A la cruïlla posterior agafem el camí del mig marcat amb un pal groc. En 10’ arribem al Mas de Rafel, molt malmès però que mostra vestigis de la seva importància amb les diferents edificacions que l’envolten.

A la gran alzina hi ha un banc de pedra que l’encercla en part. Portem 1,40 h i 5,5 km, és el moment i el lloc perfecte per esmorzar.

Ruta de masos

medievals: Quasi tots ells daten inicialment entre els segles XIV i XVII i estan construïts amb finalitat d’explotació agrícola. Donades però les necessitats defensives de l’època, amb el context de les invasions dels pirates sarraïns que assolaven les nostres costes, la majoria dotats de torres i tots ells catalogats com a Bé Cultural d’Interès Nacional o Local. (BCIN o BCIL).

Girem ara cap el Sud Est, passem pel davant d’una barraca de pedra seca amb problemes a la teulada i més al davant. Pujant per l’esquerre, a dalt d’un turonet arribem al Mas de Pastoret. Magnífica fortificació per la seva torre de defensa circular de 12m. d’alçada adossada al mas. A l’arcada de la porta principal hi ha la inscripció IHS 1612, any de la seva construcció. Seguim cap al Sud direcció a la costa i entrem a l’antic terme de Tamarit annexionat a Tarragona l’any 1952.

Passem per un sender que travessa uns antics camps de conreu i a l’esquerra podem observar una agrupació d’exemplars de margalló de grandària considerable. Estem acostumats a trobar aquesta palmereta autòctona barrejada amb la màquia i amb mesures mínimes i veure-la esvelta i agrupada com a figura principal fa goig.

Continuem recte en una cruïlla de camins fins a trobar el Mas de la Creu, edificació conservada i encara habitada amb una tremenda torre de defensa quadrangular de 14 mts. d’alçada, amb matacans, merlets i espitlleres, que res enveja a les dels grans castells. Construïda a finals del segle XV, és impressionant veure-la al mig del bosc, enyorant el seu passat medieval.

Ara anem cap el Est, paral·lels a l’autopista, creuem la carretera del Catllar i poc després arribem al Mas d’en Sorder. Aquest mas té l’origen al segle XVI. Se’n conserva la torre de defensa, però la seva part més espectacular és de fa uns cent anys. Consta d’un gran edifici que presenta una planta quadrada i recorda la típica vila palatina barroca, coberta per una impressionant cúpula revestida de mosaic ceràmic verd i blanc.

Seguim direcció Sud-Est apropant-nos al mar, fins al Mas d’en Cusidor, sXIV. Gran mas compost de diverses edificacions. El cos principal es comunica interiorment amb una gran torre de maçoneria amb angles i obertures reforçats amb carreus. La seva planta baixa és tancada amb volta de canó. Les tres plantes superiors aïllades de la baixa, es comuniquen entre elles mitjançant escales d'obra. Originalment, com

a la resta de torres conegudes, ho feien mitjançant escales de fusta que es retiraven per la seva seguretat.

Per darrera pugem a la dreta, per un territori que va patir un incendi a l’estiu de 2010, fins arribar al Turó de Sant

Simplici (111m), amb les restes d’una petita torre circular de pedra.

Modestíssima alçada, però gracies a la seva situació gaudim d’una vista circular de la zona: Altafulla, Ferran, la Móra en primer pla i els masos descrits anteriorment ressaltant en la verdor del bosc. A l’altra banda veiem el Mas d’en Jover, gran mas emblemàtic de la zona en bon estat. Una mica més lluny veiem tot el litoral del terme, part del Camp de Tarragona i del cercle de muntanyes que l’envolten. Ara baixem cap al Sud fins al Mèdol.

Ara portem 12,6 km, i amb les moltes parades que hem fet, portem quasi 4 hores caminant i 5 en total. Són dos quarts de dues.

Pedrera Romana del

Mèdol. L’encerclem per observar-la des del seus miradors. Situada al costat de la Via Augusta se'n extreien els carreus per construir la muralla de Tàrraco i els seus grans edificis. Al mig del clot hi ha un monòlit de 16 metres d'alçada, que es va deixar com a testimoni del nivell inicial. Va estar en producció des del segle II aC, i no sols a l’època romana, ja que se’n van aprofitar els Visigots i els Àrabs. Aquest indret fins fa poc estava envaït per la vegetació, un incendi recent va deixar al descobert altres vies d’explotació de la pedrera i l’actual desforestació del clot, permet valorar millor la seva capacitat, encara que aquesta actuació ha aixecat diverses crítiques.

Sortim direcció a Ferran, pel pont que salva l’autopista pel damunt i anem a l’esquerra per darrera de l’àrea de servei fins arribar al túnel que es permetrà travessar per sota la nova autovia. Caminem per la magnífica Horta de Ferran fins arribar al llogaret.

És el nucli urbà més allunyant del centre. Es va originar al segle XVI quan el costaner poble de Tamarit, molt devastat per les incursions pirates, va ser rematat per una molt dura epidèmia de pesta. Això va a obligar a abandonar el poble i crear-ne un de nou dos quilòmetres terra en dins. Es va construir al costat d’una vella torre de vigilància aixecada al segle XI, quan Ramón Berenguer I (El vell) va travessar la frontera del Gaià, donant-li el control i la tasca de consolidació de la zona al cavaller Sunyer, era l’any 1053.

Castell de Ferran. Castell gòtic renaixentista convertit en palau residencial a partir del segle XVII. Construït a partir de la vella torre de defensa, està format per diferents cossos fortificats, amb una torre lateral emmerletada, amb una garita

angular. Hi ha diverses finestres gòtiques i renaixentistes, de tipus mixtilini, amb l'escut dels Tamarit, propietaris del lloc des del 1681, data en que Carles II d’Espanya concedeix a Francesc de Montserrat i Vives el títol de Marqués de Tamarit i Baró d’Altafulla.

Amb tantes emocions, se’ns en ha anat l’hora i

al menys son dos quarts de tres. Hem fet uns 15 Kmts i les cames ho noten. És hora de dinar i descansar. Ho fem en un petit parc municipal amb bancs i aigua i per qui vulgui cervesa o cafè, tenim al costat el bar-restaurant del poble “Ca l’Ermità”.

Reprenem la marxa sortint, direcció Altafulla, fins al Riu Gaià, sec degut al pantà del Catllar, és la partió del terme amb Altafulla i ara el fem servir de camí direcció Sud fins al mar. Al punt de travessar la antiga N-340, abans camí ral i abans la romana via Augusta, trobem a la dreta l’antic Molí del Pas (segle XIII), format per dues edificacions i una bassa. Un edifici era el molí de cereals i l’altre era la casa del moliner. Donada per acabada la repoblació del camp de Tarragona, el riu Gaià havia deixat de ser terra de frontera entre els comtats catalans i els sarraïns i les condicions eren ideals per tal de treure profit de les terres i de l’aigua. Va estar amb funcionament fins al segle XIX, però les successives “gaianades” enrunaven la sèquia de desguàs. Ara s’ha restaurat el seu traçat i el seguim avall pel marge dret gaudint del bosc de ribera que sembla no assabentar-se de que el

riu ja no és el que era. Travessem el sifó que portava l’aigua al marge esquerra. A partir d’aquí ens trobem que s’ha restaurat artificialment el cabal d’aigua del tram final i el veiem com fa molts anys que no el podíem veure. Aquí es troba la finca “l’Hort de la Sínia” És una explotació agro-ecològica i també la seu de la Associació Mediambiental la Sínia, encarregada de la custodia de l’espai natural protegit de la desembocadura del Gaià.

Hem arribat a la Platja portem 17,5 km i deuen ser dos quarts de cinc. A la dreta tenim la silueta imponent del Castell de Tamarit. El vell castell sorgeix als albors del segle XI, com a bastió terrer i marítim de la frontera dels comptats catalans. No sempre la convivència amb els veïns del Sud era militar i en les llargues etapes de pau, proliferaven els intercanvis comercials. El castell de Tamarit funcionava com duana fronterera dels vaixells que transportaven mercaderies. Als segles posteriors va servir per defensar el territori dels atacs dels pirates barbarescos i otomans. El 1916 les restes del castell van ser adquirides pel multimilionari americà Charles

Deering, que el va restaurar com a casa senyorial amb jardins que arriben al mar. Tamarit. Vila medieval sorgida a l’entorn de l’antic castell. Existia una muralla, que en part es pot observar, amb 4 portes d’accés, de les que se’n conserven dues, la de la Móra i la de la Creu, al costat de la creu de terme. Al segle

XVI el poble va quedar abandonat per una gran epidèmia de pesta, traslladant-se la població fins al nou emplaçament de Ferran. Direcció Oest trobem Cala Jovera, amb el seu característic illot que s’uneix a la costa quant el mar és tranquil. Passem per sota de la Torre d’en Segur, torre de guaita rodona per vigilar la costa, de 5m de diàmetre i 12 d’alçada que està dintre d’un recinte particular. Travessem un bosquet riberenc i arribem a un bonic camí que ressegueix la costa pel damunt del rocam fins a arribar a la Platja de la Móra. A l’altra banda de la platja, observem la típica figura de la Torre de La Móra, gran torre de defensa construïda l’any 1562 dotada de troneres per a peces d’artilleria. El pas pel penya segat és perillós, per això haurem de donar el tomb al càmping. Entrem a l’espai natural protegit de la Punta de la Móra, conegut com a Bosc de la Marquesa, lloc de gran encant. Un dels pocs boscs autòctons vora el mar

que queden a Catalunya i que forma part de la Xarxa europea Natura 2000. És petit però bufó, consta de 100 Ha. terrestres i 300 marines i envolta dues platges verges: Calabecs i Calafonda. Anem resseguint la costa per dins del bosc entre pi blanc, pi pinyoner, margalló i esplèndides vistes del mar emmarcades per la verdor de la vegetació. Només abandonem la línia costanera per apropar-nos al Mas de Grimau, que disposa d’una torre del segle XV, de maçoneria de 10m d’alçada.

Vint-i-dos Kms. i mig. Les sis de la tarda. Estem completant el cercle. Continuem pel Bosc de la Marquesa i en sortim per la Punta de la Creueta, on veurem un altra punt d’extracció de pedra a les èpoques romana i medieval “La Pedrera dels Escipions”, on podrem observar el resultat del treball dels picapedrers i el clot generat vora el mar. Es

diu que d’aquest indret es va extreure la pedra por construir el Castell de Tamarit. Ja hem arribat a la Platja Llarga, aquí veiem els intents de recuperació de la zona de dunes en una estreta franja tocant als càmpings, els quals també han contribuït sense volguer, a la conservació de l’entorn mantenint l’aspecte de platja natural. La caminarem fins al final d’aquesta zona i passant per un pontet per sota la via i un altre per sota la carretera vella, farem cap al Molnàs on tenim els cotxes. Són quasi vint-i-sis km però espero que hagi valgut la pena haver fet aquest llarg tomb per aquest territori amb una identitat molt pròpia. Text i Fotografies: Albert Ortega Roig