En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 12

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Cultura

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

L’últim llaurador a polligana

Juan Manuel Bayod va morir el passat 6 desetembre. Va ser un dels últims llauradors a po-lligana de Bellmunt. La polligana és un meca-nisme en forma d’u on les vares agarren l’ani-mal que estira de l’aladre d’orellera. El conjuntforma, per tant, un aladre mogut per un sol ani-mal.

Bayod va llaurar a polligana els últims anysla seua terra de la Torreta amb la burreta Man-seta. Sobre la perícia de Juan Manuel en la po-lligana vaig publicar a La Comarca, al febrer del1995, un reportatge en quatre excel·lents fotosde Carmen Secanella que després, guardona-da aquí i allà, va recórrer el món com a repor-tera gràfica.

Juan Manuel Bayod va ser una persona en-tranyable i inoblidable de Bellmunt. Amb laseua desaparició pareix com si s’haguera tan-cat una etapa de la vida de la vila. Estava ca-sat amb Remedios, també morta, abans queJuan Manuel, no fa massa anys. Ell era de la So-rollera i mai va tindre bona vista però en elsseus últims anys encara mos coneixia per la veu,quan eixia a passejar per davant de la seua casa.

Ramon Mur

Ràdio Televisió Valenciana

El tancament de la Ràdio Televisió Valen-ciana per part del govern del PP al País Valenciàés un nou atac a la nostra llengua i a la nostra

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Vista de la part catalanadels Ports des del terme de Queretes (Aragó). Foto: ©Carles Terès.

cultura. Si l’audiència era cada vegada més bai-xa, la culpa no la tenen els professionals delsmitjans, sinó els polítics que limitaven la plu-ralitat i la llibertat d’expressió dels periodistesi decidien els continguts. Si haguessin estat unsmitjans lliures i plurals altra audiència haurientingut. Si, com diuen, no era viable econòmi-cament, per què es dilapidaven els recursos ala seu de la mateixa RTVV amb festes, con-tractació d’amics i assessors del PP? Era mésimportant fer l’aeroport de Castelló o el circuitde Fórmula 1 a la ciutat de València que teniruna televisió pública de qualitat per als ciuta-dans? I és que en els territoris autonòmics ambllengua pròpia tindre uns mitjans de comuni-cació públics en la llengua del país és del tot in-dispensable, imprescindible, irrenunciable. Elproblema és que al PP valencià la llengua prò-pia no li aporta res i l’apropa a Catalunya i, pertant, la voldria suprimir completament en el ter-ritori que administra perquè representa unaanomalia per al centralisme polític que defen-sen. Els atacs i la clausura dels repetidors deTV3 al País Valencià o la situació lamentablede l’escola valenciana són dos exemples d’a-questa fòbia per la llengua i la cultura. Algunsperiodistes ultradretans ara pensen que igualno és massa bo tancar RTVV perquè ara els va-lencians tornaran a veure TV3, amb el que estàcaient al Principat amb el tema de l’indepen-dentisme. Des d’aquí animem a RTVV a re-soldre la difícil situació i aconseguir renovar elsector audiovisual públic valencià.

Arnau Timoneda

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

EDIT

OR

IAL

Principis de novembre. Un mitjàde comunicació difon la notícia queRolde Choben –la joventut delPAR– i la Plataforma “No hablamoscatalán” han convocat una mani-festació a Fraga per al 20 de no-vembre pel compliment de l’actualllei de llengües. Data més que sig-nificativa. Instants més tard, rectifica:era per al dia 16. Aquest lapsus ensrecorda l’origen de l’essència d’a-questa convocatòria. Inevitable. Hiha ombres que són molt allargadesi persisteixen en el temps. Quantsanys hauran de passar per a que l’an-tic règim s’esvaeixi definitivament?Quantes pedres encara haurem d’a-partar del camí? Aconseguiran ofe-gar la nostra manera de ser?

Malauradament sembla queaquells, als quals la data anterior elsés significativa, no podran gaudird’una altra concepció d’aquesta ter-ra, que sembla maleïda. Moltes ge-neracions es van criar amb uns es-quemes mentals madricèntrics i/ocastellanocèntrics. Sí, com les car-reteres nacionals, totes radials i alcentre Madrid i, inevitablement, laseua llengua i cultura. I el mateixpassa amb els aeroports, i amb l’A-VE i amb els nacionalismes, que esveu que n’hi ha de naturals i de pe-rifèrics. És un missatge que ha ar-relat en les consciències dels ciuta-dans. Fins i tot, ens consta que unajaia de Fraga no podia apagar la telesense haver sintonitzat la primeracadena de TVE prèviament. I és queés l’estat natural d’aquest electro-domèstic! Sembla que les llengüesno són una excepció. El castellà nosolament és una llengua, és la lengua.Com si fos una emanació divina. Ensve a la memòria aquella casposa ex-pressió: ¡Háblame en cristiano! –en-cara que sembla que Crist s’ex-pressava en arameu i que la llenguaoficial del Vaticà, el major centre dela cristiandat, és el llatí–.

Deixant de banda el tema delsatacs de l’imperialisme “pancatala-nista” –hem de recordar que l’esta-tut de Catalunya no preveu anne-xions territorials de comunitats li-mítrofes, cosa que l’aragonès sí– i laqüestió històrica –sempre subjecta

a multitud de punts de vista i con-sideracions–, entre altres coses, el co-municat de les dues entitats convo-cants de la manifestació adés es-mentada diu: Aún hay centros esco-lares donde las asignaturas de Ma-temáticas y Sociales se impartensolo en catalán y los alumnos no pue-den cursarlas ni en aragonés ni en es-pañol. Del que mai es queixaran ésque hi hagi assignatures que es fa-cin solament en anglès o en castellà.Òbviament, el fet que s’imparteixinmatèries en diferents llengües res-pon a raons pedagògiques d’unscentres amb uns projectes bilingüeso trilingües –per aprendre una llen-gua s’ha de fer quelcom amb aques-ta– i no ideològiques com volen fercreure. Posem en dubte que algunafamília hagi rebut una negativa da-vant una possible demanda enaquest sentit. El que sí podem afir-mar és que no solament hi ha plenaunanimitat en el benefici d’aquestsprogrames pedagògics, sinó que amés, són acollits amb un gran entu-siasme pels sectors implicats en laformació dels nostres joves.

Però el curiós és el plantejamentde la convocatòria, ja que els pro-tagonistes, Rolde Choben del PAR–i la resta del partit que, segons elsmitjans, també va donar el seu su-port– i la Plataforma “No hablamoscatalán”, s’erigeixen en portaveus dela ciutadania aragonesa: Los ciuda-danos aragoneses en general y, delAragón oriental en particular, estánhartos de tantos agravios. A més, jus-tifiquen l’acte de Fraga pel fet queun “respectable” ciutadà de la ca-pital del Baix Cinca, durant les fes-tes, va provocar un moment de ten-sió en sentir-se violentat per l’exhi-bició d’una estelada per part de lacolla gegantera de Mollerussa. Peraquest motiu, es va veure forçat areaccionar davant d’aquesta “pro-vocació” i exigir la total retirada delsímbol, malgrat que la colla haviaocultat l’estel per tal de mostrar so-lament la part quadribarrada.

A més a més, també s’acusa la Ge-neralitat de Catalunya de crear a laFranja un clima social insosteniblequan un dels membres més signifi-

EDITORIAL

Empatia

catius de l’esmentada plataforma esdedicava a enrarir l’ambient elec-toral fragatí a les municipals de2007 amb adhesius de caire, comdiuen ells, pancatalanista. Lògica-ment, amb l’objectiu de desprestigiarbrutament l’adversari.

Ara bé, el que més sobta és la basede la reivindicació que a nosaltresens és molt familiar: l’exigència delcompliment de la Llei de Llengües.Com és possible que el PAR faciaquest plantejament quan formapart del Govern d’Aragó? No creieuque s’han equivocat de passeig i enlloc de desfilar pel Cegonyer hauriende circular per María Agustín? I noés que ens sàpiga greu acollir-los ala capital del Baix Cinca, ja que ma-nifestar-se és una expressió de la ciu-tadania més democràtica i noble quela d’intentar enganyar l’electoratamb falsa propaganda per inclinar elvot cap a uns partits contraris a re-conèixer els nostres drets lingüísticsi culturals. Encara més, entenem iens solidaritzem amb les seues frus-tracions, i al mateix temps, ens con-gratulem per aquest exercici d’em-patia, ja que és el resultat de patir enles pròpies carns la no materialit-zació de promeses i l’incomplimentde dictàmens i lleis, tal com hem so-fert nosaltres durant tants i tantsanys. Serà veritat el que diuen, queels extrems a vegades fins i tot es po-den tocar i trobar un punt de con-nexió?

Any Salvador Espriu“A l’origen dels temps,la nit, fecundada pelvent, va pondre un ou.”

(Frase del dia per dissabte 28 de desembre)

Unasignificativa

pintada aFraga

CRÓNICA DE

ARAGÓN.ES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

4

Al saló de plens de l’Ajuntamentde Calaceit va tenir lloc la presen-tació del llibre de Joan Peruga Elmuseu de l’elefant.

Després de la presentació feta pelregidor de cultura i de la interven-ció del president d’ASCUMA, va es-tar la Merxe Llop qui va presentarl’obra de l’escriptor andorrà. Final-ment va intervenir l’autor.

La Merxe Llop, en la seua inter-venció va comentar diferents as-pectes de l’obra que resumim aquí.

Les motivacions per a llegir icomprar el llibre són moltes. Ja al co-mençament de la narració, l’autorens introdueix en una nissaga an-dorrana que està envoltada de mis-teri, d’extravagàncies, d’aventures.

El protagonista, el Dr. Pau XavierAreny-Plandolit, és un personatgeentranyable, polifacètic amb moti-vacions múltiples: doctor en medi-cina, taxidermista, il·lusionista, quepracticava autohipnosi, apassionat,meticulós, aventurer i l’últim hereude la família Areny-Plandolit. Fill delbaró Guillem, al qual no va arribara conèixer perquè havia mort a l’e-xili de Tolosa uns dies després delseu naixement. La mare, donya Ca-rolina, era cosina germana del baró

i la seua segona esposa. La primerala va assassinar un amant refusatprop del Liceu de Barcelona, quanes dirigia, acompanyada del seugermà, a presenciar una estrena deVerdi.

En una de les seues aventuress’embarca amb un famós il·lusionistacap a Mèxic impulsat pel desig d’a-ventura; viatja a Nova York ons’entusiasma amb el museu de Cièn-cies Naturals, l’American Museumof Natural History, a Manhattan, i ésper la qual cosa que vol construir-ne un a la seua estimada Andorraamb la intenció de promoure unagran afluència de visitants i donar aconèixer les meravelles del seu pai-satge i la seua gent arreu del món.

L’obra s’inicia amb els preparati-us per rebre l’elefanta Júlia que esconvertiria en la vedet dels actes fes-tius de la inauguració del Gran Mu-seu Areny de Ciències Naturalsque el Pau Xavier, va aixecar a lapart del darrere de la casa pairal delsseus avantpassats, a Ordino, a la Re-pública d’Andorra.

El Museu de l’elefant és un arbreamb moltes branques del mateixtronc que ens emocionen: històrica,poètica, humor, intriga, aventura...

El narrador documenta exhaus-tivament els fets que configuren lahistòria del poble andorrà i dels ter-ritoris veïns. Hi ha històries d’anar-quistes, de bisbes, de poder, de ne-gocis, de política. Tenim un gran re-pertori de personatges: la Neus, es-posa del Dr. Areny, els fills, les mi-nyones, el bisbe, els empresaris, ad-vocats, mossens, sindicalistes, es-pies, polítics, Mariano Santos Villa-campa, anarquista d’Albalate deCinca, l’Otto, l’alemany, picapedresgallecs, treballadors llevantins, Ja-cinto, el tarongí…

El llenguatge és molt polit, lèxicexcel·lent. Hi ha humor, descripcionsde partits de futbol, del món de l’es-pectacle, del cinema. Representa-cions màgiques. Trucs de màgia, ElBaró Màgic actuava al teatre Vic-tòria on es feia passar per francès,l’escamoteur monsieur Areny.

El món andorrà que l’autor pre-senta està net de qualsevol conta-minació propera a allò que podriaser groller o de butlletí amorós. Ésa l’epígraf on es poden extreure unesconclusions pragmàtiques i ideolò-giques que al llarg de l’obra es mos-tren des d’un punt de vista narratiu,literari adient amb el contingut ge-neral.

L’obra és un mosaic, un puzle demoltes peces que al final ens mos-tren la imatge global que s’ha anatconstruint amb les històries que lidonen la forma definitiva.

Implícitament trobem a El Museude l’elefant una gran passió pel pai-satge andorrà i la idiosincràsia delsandorrans; la narració convida al co-neixement profund i al respecteper un petit país on passen moltescoses representatives de l’ésserhumà en l’escenari social o en la so-litud dels seus sentiments.

Gràcies a en Joan Peruga peraquesta obra.

Presentació d’El Museu de l’elefantde Joan Peruga a Calaceit// MERXE LLOP

Joan Peruga,Merxe Llop iJosep M. Baróa CalaceitFINA FONT

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

5

La DGA busca el consens per declarar els Ports de Beseit com a Parc Natural// EMMA ZAFÓN

La part terolenca d’Els Ports deTortosa i Beseit podria ser decla-rada Parc Natural si els veïns de leslocalitats implicades i el governd’Aragó arriben a un consens. Lamesura afectaria els termes munici-pals de Vall-de-roures i Pena-roja, amés a més del de Beseit. Precisa-ment, este últim municipi és el quecompta amb més hectàrees a dinsdel futur espai protegit, amb més de4.000, de les quals 2.300 són de titu-laritat privada. Els altres dos pobless’inclourien al Parc Natural ambunes 2.000 hectàrees cadascun. Enel cas de Vall-de-roures, el cent percent de la superfície implicada cor-respon a finques de particulars.

La conselleria de Medi Ambientde la DGA va anunciar la propostade creació del parc el juny de l’anypassat. Des de llavors, s’han succeïtles reunions entre agents polítics iafectats per dur a terme un procésel més participatiu possible. Enprincipi, el director general de MediNatural, Pablo Munilla, va garantirque la possible entrada en vigor dela figura del Parc Natural no can-viaria substancialment la normativaque ara mateix regeix les zones demuntanya a la comarca del Matar-ranya. “No hi ha cap problema al’hora de compatibilitzar les activi-

tats econòmiques sostenibles ambla protecció d’un espai natural”, hareiterat Munilla en diverses oca-sions.

No obstant, propietaris, agricul-tors, caçadors i usuaris dels terrenyshan mostrat en repetides ocasionsels seus recels al respecte de la de-claració. Des de la seua perspectiva,la millor gestió d’Els Ports és la quesorgeix del propi territori, sense ne-cessitat d’ajut ni ingerència externa.La negativa experiència en projec-tes mediambientals que en algunscasos s’ha registrat en la zona, comla polèmica instal·lació d’una esta-ció de bombeig d’aigua a Beseit, hacomportat que si el Parc Natural noés fruit del consens es podria arri-bar a rebutjar per part de les admi-nistracions.

Per ara, ni ajuntaments ni governautonòmic valoren esta opció. Provad’això és la visita que alcaldes i em-presaris del Matarranya van realit-zar al parc de Guara durant el mesde novembre. Es tracta de la pri-mera visita per entrar en contacteamb el funcionament real d’un espaid’estes característiques. Es van re-forçar els dos objectius que està pre-vist que s’acompleixen amb la pos-sible entrada en vigor de la figura deprotecció. Des del territori, es consi-

deren com a positius. D’una banda,es dotaria la província de Terol ambun Parc Natural, ja que és l’únicad’Espanya, juntament amb Vallado-lid, que no en té cap. De l’altra, laprotecció de la zona del Matarranyacompletaria el projecte global d’ElsPorts, que en la part catalana sónParc Natural des de 2001 i en la va-lenciana des de 2006.

El principal benefici que s’esperaa llarg termini és que s’incrementil’afluència turística tant als tres po-bles implicats com a la resta de lacomarca. Com a dada, l’oficina deturisme d’Horta de Sant Joan (a LaTerra Alta) va experimentar un im-portant auge des de 2004, amb 2.500visites, fins el 2011, amb 11.700. Eneste any van deixar de comptabilit-zar el número de visitants.

Un espai, tres autonomies

El conjunt d’Els Ports de Tortosai Beseit tenen una extensió de60.000 hectàrees que es distribuei-xen entre Catalunya, Comunitat Va-lenciana i Aragó. La part en la co-munitat aragonesa suma 15.000 hec-tàrees, de les quals unes 9.000 apro-ximadament entrarien a formar partdel Parc Natural segons els criterisde la DGA. Atès que cada banda esgestiona diferent, en tant que la partterolenca no és un espai protegit,s’han produït controvèrsies entreuns i altres territoris. Per exemple,l’Ajuntament d’Horta de Sant Joanva criticar l’estiu de 2012 que el Go-vern d’Aragó no hagués aplicat lesmateixes restriccions en l’accés deturistes que va aprovar la Generali-tat com a conseqüència de l’elevatrisc d’incendis.

A més a més, corporacions com lade Pena-roja ha demandat en diver-ses ocasions que la superfície ques’inclouria del terme municipals’amplie per a tenir més espai pro-tegit. En tot cas, Beseit seguiria sentla localitat amb més terreny a dinsdel Parc, fet pel qual l’Ajuntamentha aprovat en ple ser la seu oficial.

AlbertMoragrega,alcalde deBeseit alsPorts deBeseitEMMA ZAFÓN

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

6

Terra et aqua: història d’una relació fèrtil // Juli Micolau

L’ARGADELL

El proppassat 19 i 20 d’octubre d’enguany va tindre lloc, en-tre Vall de roures i la Freixneda, la II Trobada de Saurins alsterritoris de parla catalana. Recordem que la primera trobadava nàixer a Tarroja de Segarra (Lleida) el 2011, a càrrec deRosa M. Canela, promotora de les trobades i autora del llibreBruixots de l’aigua. A la presentació del tríptic se’ns diu queels saurins sovint són relacionats amb un cert misticisme mà-gic. Hi hagueren diverses conferències i taules redones, tallers,visites guiades, així com un tast de productes tel·lúrics. Sensdubte, ha estat un motiu per aprendre de la natura, recuperarla saviesa i augmentar la nostra sensibilitat davant els treballsi tràfecs tradicionals. Els saurins encara continuen buscant ai-gua com ho han fet des de fa segles.

Amb motiu de l’Exposició Internacional de l’Aigua que ce-lebrà Saragossa el 2008, el Govern d’Aragó i la Diputació deTerol aprofitaren la circumstància per tirar endavant un digneprojecte de recuperació de llocs emblemàtics relacionats amb

el patrimoni de l’aigua. Aquella actuació va donar decènciaper un munt de llocs, també al ric glossari: sèquia i sequiola,font, aqüeducte, rentador-bugader, termes, abeurador, cis-terna, pont, bassa, molí, nevera, pou, sènia, banys… N’és unbell testimoni el llibre Obras hidráulicas del Bajo Aragón ons’hi recull una selecció representativa del nostre patrimoni hí-dric. A més d’incloure-hi mapes de localització i accés, tipo-logia, cronologia històrica i esplèndides fotografies, hem dedir que la qüestió toponímica dels noms dels pobles catala-noparlants, tant del Matarranya com de la zona del Mesquí, éstractada amb cura, però no és així amb tots els topònims me-nors que apareixen només en castellà, com és el cas de La Fu-ente de la Cuesta del Pozo on hi hauríem de veure alhora LaFont de la Costa del Pou (la Freixneda). Les paraules si esdiuen, s’escriuen, per tant haurien de ser elaborades amb de-licadesa. En general, tret de mínims detalls, és un llibre sim-pàtic. Sí, l’aigua humanitza el paisatge.

A la passada 23a Trobada Culturaldel Matarranya, una vintena de per-sones ens vam desplaçar, amb JoanLluís Camps com a guia, fins al límitdels termes d’Arenys, Queretes iLledó. En este punt enlairat es trobaun monòlit singular de pedra –Pe-drafita– que assenyala la particiódel territori. Molt a prop, un anticcamí format per un gran estrat deroca que apareix en superfície i on esveu la marca que feia en la pedra eltrànsit constant dels animals i les per-sones. Després visitàrem tres túmulsfuneraris preibèrics: Pedrafita, Mas deTorubio I i II. Tots tres perfecta-ment conservats i netejats de vege-tació i que pertanyen a la tipologia decista excèntrica, molt freqüent en el

Túmuls funeraris de la Pedrafita// CARLES SANCHO

Ibèriques que es van realitzar coor-dinades des del Consorci del Patri-moni Ibèric d’Aragó. D’algunes d’es-tes necròpolis al Matarranya ja en te-níem notícia des de principis del se-gle XX per les campanyes arqueolò-giques que es van fer al nostre terri-tori i a la Terra Alta principalment acàrrec de l’Institut d’Estudis Catalansdirigides per Bosch-Gimpera.

La Carta Arqueológica de Espa-ña.Teruel publicada al 1980 ja dona-va notícia d’abundants túmuls alMatarranya. Fa referència d’un túmulal Vilallonc –Calaceit– de cista ex-cèntrica amb aixovar format per di-ferents urnes de ceràmica. A més res-senya d’altres enterraments al mas delRoig –6–, mas de Torubio –7–, cap dela Vall Trobada, cap del Puig, Vall deCabrera –3–, mas de Pasqual de Jau-me –2–, mas de Felipet, Fossanetdels Moros –4–, Pla de les Campanes,mas de Pavet –2–, els Castellans –3–,Vinya d’en Valle –2–, camí de Cala-ceit, mas d’en Vaquer i Pla amb Ai-gua –2– en els termes de Calaceit,Queretes i Arenys.

El Matarranya amb les rutes delsíbers, aquí també tenim els centresd’interpretació, dels primers pobla-dors, de l’art rupestre i, ara, dels tú-muls funeraris preibèrics ha posat envalor una part el ric patrimoni histò-ric que conserva.

nostre territori. En la cista ocambra sepulcral es diposi-tava l’urna de ceràmica ambles cendres del difunt queenterraven. Unes taules in-formatives expliquen els ele-ments assenyalats com a in-teressants en l’itinerari. Re-centment s’ha creat una rutaper posar en valor este pa-trimoni històric que recorreuna part dels túmuls de lacontrada i altres elementssingulars. Precisament esteestiu es va organitzar uncamp de treball sobre ar-

queologia destinat a Jóvens Dina-mitzadors Rurals que han treballatper millorar i investigar dos d’estostúmuls funeraris.

Visitar la ruta de les necròpolis ésben fàcil, ja que s’accedeix des de lacarretera de Calaceit a Queretes ones troba adequadament senyalitzada.Allà mateix s’ha habilitat un ampliaparcament on, tot just, comença laruta per visitar amb panells infor-matius molt didàctics. A part d’estosenterraments, s’han trobat i netejatd’altres del mateix període històric alnord del terme de Queretes, tambéforça ben conservats, i que vam re-córrer el passat mes d’agost guiats perl’arqueòleg Salvador Melguizo i J. L.Camps amb motiu de les Jornades

Túmulsfuneraris dela PedrafitaCARLES SANCHO

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA“Els esperits de Saidí” de Ramón J. Sender

// VIRGILI IBARZ

flors al monument dels herois de laguerra de Cuba a la Moncloa. Tam-bé tenia prevista l’assistència el capdel govern, Primo de Rivera i el mi-nistre de Marina, marqués de Ma-gaz.

Es va celebrar l’acte al peu delmonument als “caiguts a Cuba”.Sender estava amb els reporters i elsfotògrafs. Ramón Zaidín va colocarla corona i va pronunciar el discursfent referències a la “madre patria”,al “orgullo de haber nacido en la glo-riosa tierra de Goya, del JustiziazgoLanuza, de los invencibles almogá-vares del medievo, etc.”

Tothom va aplaudir. Al costat deRamón Zaidín estava l’almirall mar-qués de Magaz. Diu Sender que Ma-gaz va cometre errors en el seu dis-curs de salutació al president delCongrés cubà. Aquests errors, per aSender, els podem atribuir als es-perits de Saidí.

Hem de tenir en compte que lesdoctrines espiritistes i ocultistes esvan propagar al llarg del segle XIXi principis del XX. A causa de la sevarellevància social, els científics es vanveure obligats a prendre partit enl’assumpte dels fenòmens paranor-mals.

Ramón J. Sender va publicar l’1de maig de 1977 a l’Heraldo deAragón l’article Los duendes deZaidín. L’any següent aquest arti-cle va aparèixer publicat a Solanary Lucernario Aragonés (Saragossa,Ediciones de Heraldo de Aragón,1978).

Sender comença l’article recor-dant que, quan era un noi, els es-perits de Saidí tenien fama a lesdues riberes del Cinca, des delMont Perdut fins a Fraga. Tots elsque havien passat per Saidí teniencoses que contar. Relata el casd’un veí de Saidí que deia que acasa de la seva tia –llevadora delpoble– s’alçava i baixava la pica-porta sense que ningú donés elscops i que de nit feia molta por.

En un altra casa s’escoltava ro-dar per les escales grans quantitatsde grava menuda sense que ningúla tirés ni es veiés les pedretes. DiuSender que l’aspecte més curiós eraque de cada un d’aquests fets hi ha-via sempre molts testimonis. Altresveïns deien que dintre dels armarisd’una casa s’escoltava sorolls com sialgú estigués tancat i donés copscontra la porta. Però en aquells ar-maris no hi cabia un ésser humà nide peu ni assegut.

Un avi digne de crèdit contavaque a Saidí hi tenia una filla casadai que, quan va anar a veure-la, a mit-ja nit van trucar a la porta, va anara obrir i no hi havia ningú, però vacaure “una cuchareta de madera” alsseus peus. Sender diu que escoltavatotes aquestes coses, però com nohavia estat mai a Saidí no podia con-tar res.

A Sender un dels casos que mésel van impressionar va ser el d’un ca-pellà que havia anat a Saidí a exor-citzar a un endimoniat, i cada vega-da que anava a dir la frase en llatís’avançava a dir-la el malalt (que eraanalfabet) correctament. Al mateixtemps s’escoltava a l’escala queanava al segon pis el soroll d’algunque donava cops a la barana ambuna canya, però no es veia a ningú.Per a Sender, no hi havia més remeique creure-ho, ja que ho deia un ca-pellà.

Sender exposa que quan estavatreballant com a redactor al diari ElSol, de Madrid, el director li va en-carregar que li fes una entrevista aun polític recent arribat a Espanya,que era el president del Congrés delseu país, Cuba. El polític es deia Ra-món Zaidín. Diu Sender que aquestnom va fe ressuscitar tots els seus re-cords dels esperits de Saidí.

Sender relata que va anar a veu-re a Ramón Zaidín al Ritz, i el va in-vitar a sopar. Hi havia cinc invitatsa la taula, entre ells el pare del po-lític, que es deia també Ramón.Sender diu: “Estábamos, pues, tresRamones, dos de ellos Zaídines, y nosólo altoaragoneses, sino de la co-marca de Zaidín, ribereños del Cin-ca”.

Sender comenta que li parlava elpresident del Congrés cubà delsproblemes socials i polítics, peròell estava recordant la cullereta defusta que queia a l’obrir una portaon un esperit invisible havia trucat.Ramón Zaidín fill li parlava de l’ex-portació de sucre, però Sender veiala picaporta que es movia sola y lespedretes que baixaven per l’escala.

Al dia següent Ramón Zaidínhavia d’anar a posar una corona de

Retrat deRamon J.SenderDAVID PADILLA

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA CEIP SAN JOSÉ DE CALASANZ

Ballant i recordant// M. DOLORS SERVETO

va fer una castanyera.A primera hora de la tarda, un

grup de pares i mares ens van ofe-rir el conte de La Castanyera. Totseguit les danses :

3 i 4 anys ballaran les Tenalletesde Sant Miquel; 5 anys faran la Co-queta de sucre. Primer i segon: LaMasovera. A continuació tots, totsi tots ballen la tradicional cançó deLa castanyera.

La festa va estar presentada perdos alumnes de sisè tot i recordantal mestre fragatí.

Això sí, com era un dia de festatots els balladors i mestres es vanpreparar per l’ocasió. Els alumneslluïen mocadors fets amb bosses deplàstic: 3 anys de color gris, 4 anysanaven de color blau, 5 anys de co-lor carabassa, 6 anys de lila i 7 anysde color verd. A la punta del moca-dor hi havia una Castaxica ; casta-nya mascota de la celebració. Elsnois a més del mocador també por-taven un cintó del mateix color.

Les criatures s’ho van passarpipa, vam recordar a un mestremolt treballador i entusiasmat perles coses de la nostra gent i vam feruna festeta molt bonica.

Com cada any, tot just passadesles Festes del Pilar, al “CEIP SanJosé de Calasanz” de Fraga; com ad’altres centres de la rodolada i end’altres territoris; es fan els prepa-ratius per a celebrar la festa de laCastanyada i/o Tots Sants.

El professorat de Llengua Cata-lana que es reuneix al Departa-ment de Català del centre és l’en-carregat dels preparatius i desen-volupament d’activitats curricularsdins el Projecte bilingüe delcol·legi. També volem dir-vos queel professorat participa al Seminaride Llengua Catalana d’Aragó quees reuneix al Centre Educatiu LesMonges –Fraga– segons la progra-mació anual del Centre de Profes-sors. En aquests seminaris semprees presenten novetats, activitats,propostes de treball, materials sig-nificatius, processos de treball, ex-periències que tenen èxit… Es aquíon va sorgir la idea. Es va proposartreballar la ruta literària d’un es-criptor i mestre de les nostres ter-res: en Josep Galan. Es tractava defer participar als escolars, de dife-rents nivells, d’algunes cançons, tre-balls, publicacions, biografia… del’autor. Dit i fet! Vam triar algunescançons de la recent edició del lli-

bre titulat Les cançons de la nostragent, va acompanyat d’un CD on hiha algunes veus que reciten i/o can-ten el seu recull i, curiosament, sónex-alumnes del nostre centre.

Hem de lligar aquest treball delprofessorat amb el Projecte bilin-güe del centre. És on queden reco-llides les celebracions culturals dela nostra zona, entre d’altres coses,de manera que curricularment s’a-tén a aquest contingut (avui en diaes parla que… els escolars han deser competents en saber, conèixer ireconèixer textos de les tradicionsculturals, participar i viure els con-tinguts de forma experimental…).

Durant la segona quinzena d’oc-tubre, a totes les classes es parla dela tradició de Tots Sants, el respecteals nostres morts, els contes de por,alguns alumnes fan panellets o esparla de la castanyada que celebra-ran grans i petits a les hortes i alsmasos. Es preparen paperines ques’ompliran de castanyes i panelletspreparats per l’associació de paresi mares del centre. A més a més,tots els alumnes d’infantil, de pri-mer i segon estan assajant les can-çons i danses que oferiran a la restadel col·legi.

Un grup de pares de primer ens

LaCastanyadaal CEIP SanJosé deCalasanzM. DOLORS SERVETO

9

Arran d’una estada al Quebec, país francòfon sota admi-nistració canadenca, em va sorprendre l’amabilitat de la gent(a Ontàrio, la província de l’oest, també vaig experimentar lesmateixes sensacions). És el que vaig respondre a una amiga deMont-real quan em va preguntar quin record m’enduria delQuebec. La senyora em va confessar que aquesta cordialitats’explica segurament perquè l’hivern boreal és molt llarg. Ensho confirma Gilles Vigneault, llegenda de la cançó, quan en-tona el fragment: «Mon pays c’est pas un pays, c’est l’hivern».I els quebequesos, en general, diuen «le Québec ne compteque deux saisons, soit l’hiver et le mois de juillet!» Això éscom dir que les nevades i altres circumstàncies derivades delfred, aconsellen el bon veïnatge. En paraules de la citadadona: «aquí, tots ens necessitem».

A casa nostra, malgrat que «il fait beau» gran part de l’any,ara mateix hem de sumar esforços per encarar un futurcol·lectiu en les millors condicions. Per assolir el repte també«ens necessitem tots». Això és el que ens ve a dir David Vilai Ros (Sabadell, 1977) amb I si parlem amb el veí del segon?La independència explicada als indecisos (La Puigvertina ed.,2013), novetat editorial amb il·lustracions signades per Toni.David Vila ho fa aportant reflexions i exemples adreçats, so-bretot, a ciutadans que fins avui no s’havien plantejat la crea-ció d’un Estat català independent: «Els indecisos, aquells ca-talans i catalanes que, tot i no mostrar cap animadversió en-vers una possible Catalunya independent, tampoc no acabende trobar-li l’al·licient, són precisament els que acabaran de-cantant la balança».

Vila equipara metafòricament els indecisos amb aquellsveïns que quan coincideixes a l’ascensor no saps que dir. O,fins i tot, amb els que són uns perfectes desconeguts, malgratviure en el pis de sota. Ampliar el ventall de complicitats és laproposta que ens fa l’escriptor sabadellenc amb aquest noullibre atès que: «la independència beneficiarà tots els catalans,independentment de la condició econòmica, dels orígens o dela llengua que parlin habitualment». Com fer madurar el pro-cés independentista? Fent-la petar amb el veïnat (i amb quiconvingui), una idea que ve de lluny. No passem per alt que undels graffitis més originals del maig francès fou Parleu ambels veïns.

Un famós actor de la faràndula barcelonina dels anys 80 i90, que feia participar activament el públic, convidava a mitjafunció a fer un petó a la persona del seient de la dreta. L’en-ginyós artista ho justificava dient que l’amor de la nostra vidapodria haver-se assegut justament al costat. I és que si semprefem el mateix, els resultats que obtindrem també sempre se-ran els mateixos.

Enraonar amb els veïns ens fa més humanament propers.Si som amables solem trobar persones amables. I és que enel món hi ha molta més gent bona que no pas dolenta. La di-ferència entre uns i altres, és que els segons sembla quesiguin més perquè l’esvalot que emeten retruny amb des-mesura. En aquest sentit, enyoro una infantesa en la qualencara veig el pare saludant i conversant espontàniamentamb coneguts i desconeguts. Juraria que aleshores la gentera més feliç.

Els indecisos i la independència // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA

L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca va celebrar la seua gala anual eldissabte 23 de novembre a la CasaFerrabràs de Torrent de Cinca. Du-rant la gala va tenir lloc el lliuramentdels Premis Josep Galan a la Nor-malització Lingüística, que enguanyhan arribat a la XVII edició.

El Departament de Català de l’IESBajo Cinca de Fraga va rebre un Ga-lan per la seua participació en el pro-jecte ARCE “Viure la literatura a tra-vés de les TIC”, que ha suposat l’e-laboració d’un mapa virtual literari enintercanvi i col·laboració amb altrescentres de l’àmbit lingüístic català(Catalunya, València i les Illes) i alqual l’IES Bajo Cinca hi ha contribuïtamb la creació de dos rutes literàriesal voltant de l’obra de Jesús Monca-da i de Desideri Lombarte.

L’historiador Joaquín Salleras Cla-rió, per la seua banda, va ser guar-donat pel seu espai radiofònic Notí-

cies de la nostra història que emet Rà-dio Fraga i per la difusió continuadad’episodis de la història local i co-marcal a través d’altres mitjans de co-municació.

I finalment, també es va premiar elgrup de teatre Génesis 2.0, per la re-presa de la seua activitat en la nostrallengua amb l’aconseguida repre-sentació del sainet Nelo Bacora, del’autor valencià Josep Peris Celda,dins i fora de la nostra comarca,sempre atents a la particular toponí-mia (partides) o antroponímia (mo-tades) de cada lloc, i amb gran èxit en-tre el públic.

D’altra banda, també es va lliurarel Premi Franja: cultura i territori2012, que va recaure en la FundacióJordi Cases i Llebot, amb seu a la Se-garra, pel seu suport continuat a di-ferents entitats culturals franjolines,i es van fer públics els projectes gua-nyadors de les Beques Amanda Lle-

Torrent va acollir la XVII edició dels Premis Galan// REDACCIÓ

bot 2013.Finalment, l’actriu i escriptora

Marta Momblant, va fer una lecturadramatitzada de textos de Jesús Mon-cada en un espectacle de petit formatconcebut per a commemorar els 25anys de la publicació de Camí de sir-ga.

Després de l’acte es va celebrar unpica-pica a l’espectacular bodega dela Casa Ferrabràs, que va cloure unajornada redona.

Salleres,recollint el

guardóHIPÒLIT SOLÉ

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA CELEBRACIÓ DE LA FESTA DELS DIFUNTS A LA CASA DE USTED DE SAIDÍ

¡Que vivan los muertos, carajo!// MÀRIO SASOT

ments populars i revolucio-naris.

Al mateix temps tot l’espaiestava ornat amb motius fu-neraris, fanalets i figures depaper i ceràmica represen-tant enterraments, danses demorts, calaveres, etc., estretsde la pròpia col·lecció perso-nal del periodista.

“El muntatge ha volgut serun homenatge al periodista ia la persona de Joaquim, peròtambé a l’especial celebraciódel dia dels morts que té unagran i rica tradició a Mèxic” –ens explica la seua nebodaMercedes, autora de la inicia-tiva i de la pròpia instal·lació.

Precisament aquest tema,el de l’especial i original ma-nera, distesa i alegre, de re-cordar els morts per part delpoble mexicà va ser objected’un reportatge de Joaquim

l’any 82, quan feia uns mesos queacabava d’arribar, unes còpies delqual van estar a l’abast dels visi-tants durant eixos dies. Molts d’ells,especialment els vinguts de foraper a passar eixos dies de festa aSaidí, van aprofitar per a conèixerla resta d’estàncies de la “CasaVostra” on pogueren apreciar elvalor i interès de les més de 3.000peces allí exposades.

La “Casa de Usted – Casa Vos-tra” de Saidí, museu d’art i culturallatinoamericanes muntat pel pe-riodista de La Vanguardia JoaquimIbarz, mort al 2011, va obrir les por-tes durant el cap de setmana deTots Sants per a mostrar al públicuna instal·lació al pati d’entrada dela casa-museu, on s’havien col·locattres altarets funeraris sota uns pa-nells murals amb fotografies del

periodista saidinès i d’alguns amicsseus també traspassats, com Váz-quez Montalban, Jaime Arias, Ig-nasi Agustí, Josep Lluís Batalla, etc.

Alguns panells mostraven tambéfotografies amb diferents etapes dela vida periodística d’Ibarz a dife-rents països del centre i sud d’A-mèrica, entrevistant a presidents ialtres figures rellevants d’aquestaàrea, i a líders de diversos movi-

Altarsfuneraris a laCasa deUsted deSaidíJAUME LAHUERTA

Teresita Fernández (1930, Santa Clara, Cuba-novembre 2013, l’Havana) // M. Llop

DONES

És la cantautora més destacada en la creació musical pera nens cubans. Trobadora, narradora, pedagoga, lluitadora cí-vica… Ha contribuït amb lletra i música al patrimoni musi-cal cubà: antigues balades i del folklore camperol; textos deJosé Martí o Gabriela Mistral. Va començar a cantar als qua-tre anys a l’emissora radical CMHI al programa HoraMartha que dirigia la seua mare, Amparo García. Benito Var-gas, tabaquer i trobador, la va instruir en els acords de la gui-tarra; és autodidacta. L’any 1948 es va graduar de mestra al’Escola Normal de Santa Clara on va treballar. El 1958 vaparticipar amb els seus alumnes en una vaga general realit-zada a Cuba el 1958 contra el govern de Fulgencio Batista. El1959 va obtenir el títol de Doctora en Pedagogia. Realitza-dora dels programes de ràdio Musa traviesa i De regreso. En

1960 inaugura el programa televisiu La casita de azúcar jun-tament amb els titelles Pitusa y Eusebio. Va donar a conèixera Silvio Rodríguez. El 1974 va crear la Peña de los juglaresamb la il·lusió de donar un sentit especial als matins dels diu-menges. Molts noms importants van desfilar per la penya: Pa-blo Milanés, Silvio Rodríguez, Marta Valdés, Alicia Alonso...Aquest espai va constituir una important aportació a la Nar-ració oral a Cuba amb la narració escènica de contes i d’in-tegració de les arts. A guitarra limpia, és l’espai creat per di-fondre l’obra dels trobadors. Teresita Fernández va estar unaconversadora incansable, difusora de la tendresa, martiana icristiana. Yo soy una maestra que canta és la seua biografiaescrita per la periodista Alicia Elizundia Ramírez. Descansiamb pau.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

BAIX

CIN

CA

sones perquè les convocatòries sónpúbliques. Fins ara s’han tractat ca-sos sobretot de clàusules sòl, asse-gurances abusives associades a crè-dits hipotecaris i participacions pre-ferents. A cada assemblea, apareixennous afectats i la majoria han patitabusos de la CAI, encara que tam-bé hi ha queixes de clients del BancSabadell-Caixa Penedès. Les situa-cions són molt variades, però, en ge-neral, la gent se sent estafada i pocprotegida davant dels abusos deles entitats bancàries. Moltes famí-lies havien confiat en el banc de sem-pre, “de tota la vida”, i ara veuenque per retirar una clàusula sòl dela hipoteca que els està ofeganthan de preparar una demanda ju-dicial perquè el banc no vol ferallò que li marca la llei.

El pas següent, és la preparaciód’una demanda judicial col·lectivacontra la CAI i el Banc Sabadell-Caixa Penedès per les clàusules sòlabusives, els advocats ja hi estan tre-ballant i els afectats no han perdutni un gram d’ànim perquè, ben as-sessorats, saben que Sí que podem!Plataforma de Suport a AfectatsPer Entitats Bancàries de Fraga iComarcae-mail: apoyoafectadosporbancos@gmail.comFacebook: plataforma de apoyo afec-tados por bancos

Es crea la Plataforma de suport als afectats per entitats bancàries de Fraga i comarca// ROSA ARQUÉ

Al Baix Cinca s’ha creat una Pla-taforma de Suport als Afectats perEntitats Bancàries de Fraga i Co-marca. Eixa iniciativa sorgeix de lanecessitat expressada per diversespersones i col·lectius socials quehavien detectat casos d’abusos i“males pràctiques” per part d’enti-tats bancàries cap a persones resi-dents a la Comarca.

La problemàtica es va fer visibleal carrer amb l’aparició de CecilioLópez Velamazán, jubilat resident aFraga, que des del 24 de juny i du-rant 85 dies, va estar protestant a laporta d’una oficina de Banesto a l’a-

vinguda d’Aragó de Fraga perquèuna sucursal de la mateixa entitat aSaragossa li va posar 30.000 eurosdels seus estalvis en un productebancari de risc i ara no els pot re-cuperar.

Des del mes de setembre la Pla-taforma convoca assemblees periò-diques, combinades amb assessora-ment directe als afectats i accions decarrer, com a la taula informativa ales portes de la CAI de l’avingudad’Aragó 45 de Fraga, el passat 23d’octubre. Les assemblees i les ac-tivitats de la Plataforma estan ober-tes a la participació de totes les per-

Plataformaafectats perentitatsbancàriesXANDRU SÁNCHEZ

Amb la lectura de diversos passatges de Camíde sirga i les intervencions de la cantautora tor-tosina Montse Castellà, l’escriptora Rosa Regàsi Rosa Maria Moncada, germana de l’escriptor,es va celebrar a la Sala Goya de Mequinensa, diu-menge 24 de novembre, el 25è aniversari de laprimera edició de Camí de sirga, l’obra emble-màtica de Jesús Moncada.

Les lectures van córrer a càrrec d’alumnes delcol·legi Maria Quintana, d’alumnes de la seccióde Mequinensa de l’IES Bajo Cinca, i de mem-bres del grup de teatre Garbinada, i van anar

acompanyades d’una projecció d’imatges selec-cionades també per alumnes de la secció me-quinensana de l’IES. Rosa Maria Moncada vadestacar la llarga gestació de la novel·la, mentreque Rosa Regàs va assenyalar la capacitat deMoncada de crear un món literari autònom a par-tir de l’experiència de la realitat.

A més del de Mequinensa, la productora cul-tural Lo fardatxo ha gestionat dos actes més d’ho-menatge a Moncada: un a la Biblioteca de Tor-tosa (22 de novembre) i un altre a celebrar al Pa-lau Moja de Barcelona (11 de desembre).

Actes pels 25 anys de Camí de sirgaCARME MESSEGUER

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

LLIT

ERA

Secano Producciones és una pro-ductora audiovisual nova instal·ladaa Binèfar que reuneix l’esforç degent jove professional de diversospobles de la Llitera que, un cop aca-bats els estudis, s’han unit enaquesta iniciativa. Aquest projectereuneix periodistes, dissenyadorsgràfics, realitzadors i experts en pro-ducció audiovisual, que al no trobarfeina, han decidit crear-se’n la sevapròpia.

Es van juntar tres amics per fer undocumental titulat Tierra Solidariaamb l’interessant tema solidari delshorts socials. Un dels impulsors de laproductora Secano Producciones,German Puértolas diu que la idead’aquest documental va ser l’iniciper crear-la, docs a partir d’aquí vansorgir noves idees i nous projectes.

Així doncs, el documental TierraSolidaria, que tracta dels horts so-cials, va ser la carta de presentacióde la productora Secano Produccio-nes.

Els horts socials es una iniciativaimpulsada per la Plataforma Cívicade Binèfar, entitat formada per as-sociacions, sindicats i partits polítics( Associació Albada, Joves Indepen-dents…IU CHA, PSOE, CCOO,UGT) amb la col·laboració d’em-preses de la zona. Aquesta entitat vaengegar el passat mes d’abril una

iniciativa que ha estat un èxit. Estracta d’una sèrie de parcel·les deterra situades al terme de Sant Es-teve de Llitera on persones amb riscd’exclusió social, parats sense in-gressos, o altres casos d’extrema ne-cessitat puguin cultivar els seus pro-pis aliments.

S’havien previst 10 parcel·les indi-viduals i una col·lectiva, però la ne-cessitat ha fet que en fossin 15 i en-cara hi ha 9 persones en llista d’es-pera. Han dit que al terme de Binè-far, es posaran més terres a disposi-ció. Aquestes parcel·les es cedeixenper un any amb la condició que noes poden comercialitzar els produc-tes.

El documental de la productoratenia un guió amb un contingut or-denat, però també obert a improvi-sacions segons les declaracions degent entrevistada. La imatge tan im-portant per el reportatge ha estatperfectament treballada per RaúlCapdevila que és el càmera-realitza-dor de Secano Producciones. Laresta de la feina, que correspon a lataula d’edició i al retoc gràfic, és res-ponsabilitat de Carlos Marco, l’altreimpulsor de la productora.

Aquesta iniciativa duien que eraabsolutament necessària a la zona, jaque el moment en què vivim és ple-nament audiovisual, del que hi havia

Secano Producciones, productora audiovisual// JOSEFINA MOTIS

un buit a la comarca. El documental es va estrenar a Bi-

nèfar el 11 d’octubre de 2013 a les20:00 h al carrer Jacinto Benavente,n. 5.

Aquesta inicativa engegada peraquest joves, –Germán Puértolas,Carlos Marco i Raúl Capdevila–, hacomençat a publicar el seu materialal nou canal que han creat a la pla-taforma d’allotjament de vídeosyoutube:http://www.youtube.com/user/seca-noproducciones/que els servirà per presentar algunsprogrames, tant per aconseguir es-pectadors, com per fer clients quevulguin encarregar algun projecte ala comarca.

La Banda de Tambors, Bombos iCornetes del Torricó està preparantla celebració de Santa Cecília, pa-trona de la Música i dels músics, ambuna vetllada de ball i sortejos per aldissabte 23 de novembre. La Bandaporta celebrant aquesta onomàsticadurant els últims anys amb unagran participació dels veïns del Tor-ricó i comarca. Així, dissabte 23 denovembre hi va haver sessió de ballal Poliesportiu a partir de les 20:30hores amb l’Orquestra París LaNuit i, a partir de les 24:00 hores, va

continuar la festa amb el DJ Camp.Durant la nit el públic podrà soparentrepans i carn i cansalada viradaa la brasa així com adquirir begudesa la barra del ball, gestionada per in-tegrants del propi grup de Tam-bors. A més, durant la nit es va sor-tejar un pernil i, durant el descansdel ball, es va fer un bingo.

Assemblea i nou president

El passat 6 d’octubre, els socis de

la Banda es van reunir en assembleaper a preparar la nova temporada ien la mateixa es va renovar la Jun-ta Directiva, sent triat FernandoLatorre com a nou president de l’en-titat. Lourdes Cristóbal, l’anteces-sora en el càrrec, seguirà a la Juntade l’associació en el càrrec de se-cretària. Després de l’AssembleaGeneral de Socis els assistents vancelebrar una menjada de germanor,on el bon ambient i el bon humorvan ser constants durant tot l’es-morzar.

La banda de tambors del Torricó celebrarà Santa Cecília amb ball i entrepans// REDACCIÓ

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

RIB

AG

OR

ÇA

13

No negaré –res més lluny de la meua intenció– que en el mónel fet de nàixer mascle no siga encara un avantatge. Encara quemolt relatiu perquè, de la preponderància real o simbòlica delsmascles sobre les femelles, de la “invisibilitat” de les dones, deles relacions ancestrals de poder lligades al rol sexual… jo non’omplo pas l’olla. I, al capdavall, tampoc no era pas la meua in-tenció haver nascut home, de classe mitjana i, això sí, nació opri-mida (i blanc, i europeu…). És més: tinc el convenciment que, enuna societat no prou igualitària, n’ix perdent tothom, i jo tam-bé sóc tothom. Crec fermament que no som prou conscients quesi la nostra espècie presenta un grau molt petit de dimorfismesexual deu ser per alguna cosa. El concepte d’igualtat de sexesés evidentment cultural, i un punt d’arribada de l’evolució socialhumana, però és que fins i tot físicament ja hi estem predispo-sats: la notable possibilitat d’intercanvi de papers entre homesi dones no és res més, en definitiva i al marge d’altres conside-racions d’ordre ètic, que una potent estratègia evolutiva, la ma-teixa que ens ha portat a l’èxit en el Planeta. Pel contrari, la im-mobilitat absoluta d’eixos rols ens portaria al col·lapse. Només

cal comparar com són en est aspecte, dit siga amb tot el respec-te per la diversitat, els grups humans que han assolit els nivellsmés alts de progrés i confort amb aquells que romanen ancoratsen la nit de la ignorància.

Criat en un univers bàsicament masculí, cap a finals de l’ado-lescència vaig entrar en un altre de ben diferent. Des d’alesho-res, tant en la meua vida professional (primer com a estudianti després com a professor) com en la privada, he estat gairebésempre i majoritàriament entre dones i, sense cap animadversiócap als homes (crec), no ho canviaria per res del món. Només la-mento la infantesa robada, condicionada per la consuetud, el fran-quisme i els capellans, en un ambient familiar i escolar dominatpels homes. Què en vaig traure? Que ma mare, per ser xiquet,no m’ensenyés a cosir ni a cuinar (on aniríem a parar!). En el pri-mer camp, continuo igual de negat que el primer dia. En el se-gon, tot i haver conviscut amb aquella gran cuinera, em vaig ha-ver d’espavilar tot sol. Hi sóc totalment autodidacta. I, com unpollet que aprèn a volar mancat de la mare, no puc aconseguirque no se m’obra la pilota dins de l’olla.

Dones! // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

La xocolateria de Benavarri de lafamília Brescó va inaugurar este es-tiu a Barcelona una àmplia botigaper oferir els seus tradicionals i ar-tesans productes que elabora alsclients del Principat. El negoci estroba situat en el número 48 del car-rer Casp, a l’Eixample, en un delsbaixos d’un dels edificis més emble-màtics construïts per Antoni Gaudí,la casa Calvet. Estança propietatd’un industrial tèxtil on havia situaten la part baixa la fàbrica i damuntl’habitatge familiar; amb una magní-fica frontera modernista on desta-quen les decorades balconades del’arquitecte reusenc que va obtenirel premi de construcció el 1900 ator-gat per l’Ajuntament de Barcelona,segons pot observar-se en el detalldel ferro forjat.

El local conserva encara les bi-gues de ferro de l’antiga fàbrica tèx-til on ara s’ha habilitat com a co-merç i s’ha transformat en una mo-derna i luxosa xocolateria i cafete-ria. L’estança molt àmplia i còmoda,pintada de blanc per destacar el co-lor de la xocolata dels expositors,ens ofereix els seus variats produc-tes dolços, ben disposats amb unsaparadors espectaculars i una pre-sentació exquisida. Unes taules i ca-

dires amplien la botiga coma cafè on es poden degustarallà mateix els seus variatsproductes artesanals. Elpersonal de la xocolateria,molt cordial i agradable, fa-cilita la perfecta atenció alpúblic com hem pogut com-provar en la nostra recentvisita. Uns panells a la paretens donen informació de lahistòria de l’empresa tradi-cional de Benavarri i de l’e-laboració de la xocolata. És el pri-mer comerç que obre la famíliaBrescó fora de la Ribagorça, i ho fanprecisament a Barcelona perquèconsideren que esta ciutat és unabona marca publicitària per fer unabona difusió dels seus productesd’alta qualitat i especialització, rela-cionats amb la xocolata i els dolços,d’una gran varietat de gustos: trufes,medallons, rajoles, bombons, torrons,maies, llosetes, crema… Un total dequasi 350 productes que s’adapten alpúblic més exigent.

La família Brescó, originària d’A-lentorn –la Noguera– va arribar aBenavarri a principis del segle XIXi des de mitjans d’aquell mateix se-gle elabora productes artesanals dexocolata. Primerament establerts al

La Xocolateria Brescó a Barcelona// CARLES SANCHO

centre de la vila, on hi tenen l’obra-dor, a prop de l’església, després vanampliar el negoci a una botiga alcostal de la carretera N-230, concre-tament en el quilòmetre 68. Això hafet que sigui una parada obligadaper als conductors que des del sudes dirigeixen cap als Pirineus. Laqualitat dels productes són en re-clam per a repetir la parada i fer-nedifusió als amics i familiars. I, de fet,molts barcelonins ja coneixien la bo-tiga tradicional ribagorçana que ara,a prop de casa, els serà més fàcil laseua fidelitat i gaudir dels seus pro-ductes tradicionals. L’empresaBrescó compta amb 15 treballadorsi l’expansió cap al Principat demos-tra la viabilitat de la seua economiaen l’actual temps de crisi.

XocolateriaBrescó alcarrer Caspde BarcelonaCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

CU

LTU

RA

14

Escena humana... a Episkenion// MARTA MOMBLANT RIBAS

La revista digital de teatre Epi-skenion naix des de València de lescendres d’una altra gran fita, Stic-homythia, de la que els seus compo-nents humans se’n senten hereustot i que no estrictes continuadors.Episkenion, en contrast amb la sevapredecessora, és una revista que esgesta fora de la Universitat peròamb decidida vocació universitària.Per tant, emmirallada en l’au Fènix,podrem dir d’Episkenion que gràciesa l’esforç titànic i altruista del seu co-mitè de redacció compost per RemeiMiralles Tomás, Rosa Sanmartín Pé-rez i Josep Lluís Sirera Turó es trac-ta d’un colós renaixement. I és que:Nunca es siempre en teatro.

En un total de dues-centes setan-ta pàgines hi ha reunits un comitècientífic de vint-i-cinc componentsd’universitats de tot el món, partintde tot l’estat Espanyol –entre ellsMercè Saumell i Àlex Broch del’Institut del Teatre de Barcelona alsqui destaquem aquí tot pagant eldeute que la influència tan pròximade la seva tasca ens representa–, se-guint per altres principals universitatsd’Europa, Hispanoamèrica i els Es-tats Units, i amb més d’una vintenade col·laboradors encarregats de sisgrans seccions, Artículos, cinc estudiscrítics teatrals pròpiament dits; Ex-periencias, dues de les tres que s’ex-posen sorgides del seu entorn mésimmediat, la Comunitat Valenciana:Teatro de lo Inestable i FrancachelaTeatro, que en erigir-se teatre ins-trument de denúncia social, trans-cendeixen tota sort de localismes;Testimonios, amb la profunda i esti-mulant entrevista que Robert Marchentaula amb Juan Mayorga; Heme-roteca amb la que ens obsequia elmateix J. Lluís Sirera i el dramaturgRodolf Sirera amb el seu Teatro Es-pañol 1978-1992 damunt el qual ja enfeia reflexió i crítica l’any 1993; Tex-tos, la secció que donarà cabuda a pe-ces escèniques que, a més del seu in-terès pel propi valor dramàtic, hosiguin també per l’aposta als llen-guatges renovadors: tres en són enaquest primer número, una d’elles,l’eloqüent dramatúrgia de Julio Fer-nández Peláez, i les altres, parafra-

sejant la decididavoluntat que esmanifesta des del’editorial de feruna revista ober-ta a totes les llen-gües de la penín-sula, son dos tex-tos escrits en ca-talà: l’un des deUK, el del sem-pre paradigmà-ticament provo-cador –estètica-ment i intel·lec-tual– treball deJohn London, il’altra, el d’unaservidora sotasignant d’aques-ta Escena Hu-mana; I per aca-bar, contundentsReseñas de tex-tos dramàtics. A la revista pròpia-ment dita, però, que pot ser descar-regada a la web oficial www.episke-nion.com, encara hi ha entrada a unasetena secció que gaudeix de vidapròpia: No somos crític@s.

El repte és gran, tal i com diu enJosep Lluís Sirera en la declaració deles directrius científiques que expo-sa al seu brillant pròleg Por los ca-minos del teatro, ja que fora de la co-moditat de l’àmbit acadèmic queoferia fins ara la Universitat de Va-lència, hi ha des d’Episkenion lacondició de mantenir el rigor aca-dèmic dels articles seleccionats i elrisc dels textos dramàtics que aquí espubliquen. Tot plegat sense deixar deser conscients de la problemàtica quesuposa l’escassedat de revistes aca-dèmiques especialitzades en inves-tigacions teatrals a l’hora de fer pú-blics estudis sobre el teatre hispànici llatinoamericà contemporanis. Es-tudis, segueix establint J. Lluís Sire-ra, que han de contribuir a nodrir elnostre coneixement i a enriquir lapràctica escènica propiciant noveslectures crítiques i encetant nousdebats. Un dels quals, i en tot cas elque avui destacarem en la nostra Es-cena humana, és el per què des d’E-piskenion es vol afrontar tal risc, i la

resposta queda contundentment ser-vida en plasmar els moments para-doxals que viu la vida teatral espa-nyola, i en particular la Valenciana,essent aquesta, lògicament, la que elsqueda més a prop, en tant la crisi eco-nòmica i social del moment castigacruament a tots els professionalsdel teatre, guillotinant un bell muntd’iniciatives alternatives a l’institu-cional. I amb tot, des d’Episkenions’obre una petita escletxa per la ques’ha d’escolar una brisca ni que siguifeble, d’oxigen, amb la que s’enal-teixen l’esforç dels que tossudamentcreiem en una altra manera de con-cebre i d’expressar l’escena. Desd’Episkenion, queda, doncs, declaratque davant aquesta situació, haviende fer el possible per ajudar a la pro-fessió teatral, brindant-los-hi unaplataforma crítica i compromesaamb la seva tasca; una plataformaque permeti visualitzar iniciatives,d’altra manera condemnades, tot i elseu interès, al silenci.

En consideració a aquesta defe-rència, no ens queda més que agrairpregonament a tota la formació d’E-piskenion que se’ns rescati del cre-matori en vida que és el mutisme, lano existència, i ens posi, d’aquestamanera, damunt l’Escena Humana.

Fragment dela coberta delprimernúmero deEpiskenion

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

CU

LTU

RA

L’editorial aragonesa Prames i lacatalana Edicions 62 acaben de trau-re al carrer una nova edició de la dar-rera novel·la de Jesús Moncada, Es-tremida memòria, amb la particula-ritat que està il·lustrada amb els di-buixos del propi autor. Moncadaera, a més d’un excepcional escrip-tor, un gran pintor, dibuixant i fotò-graf.

També l’editorial Prames ultimaun llibre sobre l’obra fotogràfica deJesús Moncada i la del seu pare, Jo-sep. El volum, de 204 planes, inclourà150 fotos de Mequinensa repartidesa mitges entre els Moncada pare i fill.Estarà al carrer a meitat de novem-bre. El títol previst, que encara po-dria variar, serà ‘Mequinensa: vila, ai-gua i gent’. El pròleg correrà a càr-rec del també escriptor mequinensàHèctor Moret.

El director de Prames, ChesúsAragüés, explica que les fotos de Jo-sep Moncada reflecteixen la gent i elspaisatges de Mequinensa. Les deJesús mostren els racons de la vila mi-

Moncada dibuixant i fotògraf// LLUÍS RAJADELL

nera poc abans de quedar abando-nada sota les aigües del pantà.

Aragüés explica que les fotos delsMoncada les tenie guardades la ger-mana de Jesús, Rosa Maria, a Bar-celona. Estaven en un bon estat deconservació relatiu, en uns casoss’havien passat a paper i, en altres, en-

cara es guardaven en negatius. Perprimera vegada eixiran a la llumpública i ens mostraran una facetadesconeguda del més gran escriptorque ha donat la Franja.

L’excepcionalitat de l’obra de Je-sús Moncada en l’àmbit catalanoa-ragonès i, en especial, en les terres del’Ebre, ha animat a la Diputació deTarragona a organitzar l’exposicióL’univers creatiu de Jesús Moncada,que es pot visitar al campus de la Uni-versitat Rovira i Virgili de Tortosa finsal 20 de desembre. La mostra repas-sa la trajectòria literària de Monca-da i els principals elements que l’ins-piren. Consta de 16 plafons amb fo-tografies i textos de l’escriptor.

El muntatge coincideix també ambel 25 aniversari de la principal obrade Moncada, Camí de sirga, que re-crea els darrers anys d’existència del’antiga vila de Mequinensa. El full in-formatiu de L’univers creatiu de Je-sús Moncada qualifica esta novel·lacom “una de les obres més impor-tants de la literatura catalana actual”.

El 21 de novembre ASCUMAva ser convidada a la commemora-ció dels 10 anys del Voluntariat perla llengua que es va celebrar a la fà-brica Moritz a la Ronda de SantAntoni de Barcelona. A l’acte hivan participar molts dels col·labo-radors del programa de l’àrea bar-celonina. Hi va haver actuació mu-sical, una petita mostra de teatre,alguns exemples significatius devoluntariat i la presentació d’unaweb que dóna suport a la iniciativaabans del parlament del consellerde Cultura Ferran Mascarell peragrair la implicació de la societaten el compromís per la llengua ca-talana.

Voluntariat per la llengua és unprograma per practicar català a tra-vés de la conversa. Es basa en lacreació de parelles lingüístiquesformades per un voluntari, que

10 anys de Voluntariat per la llengua// CARLES SANCHO

parla català fluidament, i un apre-nent, que en té coneixements bàsicsi vol adquirir fluïdesa.

El programa va néixer l’any 2003i ja hi han passat gairebé 80.000 pa-relles. És un programa reconegut

per la Unió Europa i adoptat a l’A-ran, Perpinyà, Andorra, el País Va-lencià, les Illes Balears i, també, aBolzano (Itàlia), Flandes (Bèlgica).Com podeu comprovar a l’Aragóencara no ha arribat.

Conmemoraciódels 10 anys deVoluntariat perla LlenguaCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

AR

AG

Ó

16

El passat dimecres 13de novembre es presen-tava al Casal de la Donade Saragossa la novel·lade Merxe Llop Eco en laoscuridad, versió caste-llana de l’obra homònimaque va guanyar el premiGuillem Nicolau 2010,editada dins de la col·lec-ció “Sueños de tinta” perMira Editors.

Participaren a l’acte, desde la taula, a més de l’au-tora, l’editor Joaquín Ca-sanova i la tècnica en Educació delCasal de la Dona de l’Ajuntament deSaragossa, Pilar Laura Mateo.

Casanova incidí en els aspectesmés realistes de la novel·la, fins alpunt que moltes de les anècdotesque surten al llarg del seu argumentles havia viscut a la seua infància.

Pili Laura Mateo definí com a“leith motiv” de la novel·la “el po-der curatiu de la paraula”, conside-rada aquesta com una eina allibe-radora.

Quant a la trama argumental, P.Laura Mateo la qualificà com “unasuma de relats que s’entrellacen, una

Merxe Llop presenta a Saragossa la seua novel·la en castellà// MÀRIO SASOT

mena de ‘Mil i una nits’ amb unaSherezade muda”.

També va fer al·lusió al caràcteresperançat i positiu de la majoriadels relats que composen en text, alque qualificà com “un cant a lavida com a valor suprem”.

L’autora va agrair les paraules deMateo i Casanovas, així com l’ajutque va rebre en la confecció i tra-ducció del llibre per part de moltespersones amigues, que figuren en elcapítol d’agraïments d’aquesta novaedició. També explicà com va anarconfeccionant lo llibre “a partird’històries reals que anava anotantdes de feia temps en els meus qua-derns”.

L’acte es va concloure amb unalectura de textos de Merxe a càrrecde la seua filla, Marta Castelló,acompanyada a la guitarra pel ma-rit d’aquesta, Alberto Martín.

L’eurodiputat per Aliança LliureEuropea (ALE)-Verds, el cors Fran-çois Alfonsi va estar el passat 7 denovembre a Saragossa, invitat perCHA, on mostrà la seua preocup-ació per la feble situació en la quees troben les llengües minoritzadesd’aquesta regió després de l’apro-vació d’una Llei de Protecció que nitan sols respecta el nom d’aquestesllengües: l’aragonès i el català.

François Alfonsi és el co-directorde l’intergrup de parlamentaris sobrellengües minoritzades i autor de l’ In-forme sobre les llengües europeesamenaçades de desaparició i la di-versitat lingüística a la Unió Europea,que va ser aprovat el passat 11 de se-tembre amb el 92% dels vots del pledel Parlament Europeu, inclosos elsdiputats del Grup Popular Europeu.

Alfonsi va mantenir pel matí unaentrevista a les Corts aragonesesamb el president de CHA, José

Luis Soro, el qual denuncià el “lin-güicidi” que suposa la Llei de Llen-gües aprovada pel PP PAR a Aragói anuncià que el seu grup polític nodeixarà de presentar iniciatives finsque el Govern d’Aragó rectifiqui. Acontinuació, en una entrevista man-tinguda amb el director General dePolítica Educativa, Manuel Mag-daleno, François Alfonsi recordà alGovern d’Aragó que ha de compliramb la Carta de les Llengües Mi-noritàries i amb les recomanacionsd’Europa, que demanen més pro-tecció de la realitat trilingüe d’A-ragó.

L’eurodiputat d’ALE-Verds haviasol·licitat una entrevista amb la pre-sidenta d’Aragó, Luisa FernandaRudi, per tractar aquest tema i ni ellani cap altre membre del govern vatindre el detall de rebre’l.

Per la tarda, en una xerrada quel’eurodiputat Alfonsi va donar a la

sala d’actes del Museu Camon Az-nar, organitzada per la FundacióGaspar Torrente, recordà que la si-tuació de les llengües amenaçades aEuropa és un problema propi d’Eu-ropa, no sols del país on es trobenaquestes llengües, i anuncià queaviat hi haurà finançament europeuper posar en marxa mesures deprotecció i difusió d’aquestes llen-gües.

Europa interpel·la el Govern d’Aragó per la nova Llei de Llengües// MÀRIO SASOT

JoaquínCasanova,Merche Llop iPilar LauraMateoJOSÉ LUIS MORTE

FrançoisAlfonsi amb

Chesús YusteFUNDACIÓ GASPAR

TORRENTE

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

És un fet inqüestionable que, si parem atenció a la difusió iinfluència de la seua obra, Jesús Moncada és un dels més des-tacats escriptors catalans del segle XX. El novel·lista mequi-nensà compta amb un conjunt d’obra prou dens i extens; ambtot, cal dir que sembla que sovint només siga altament valoratper un dels seus llibres, com si tan sols l’hagués encertada deple una sola vegada, cosa que resulta tan discutible com cla-rament injusta. Tanmateix, no hi ha dubte que la novel·la Camíde sirga –Premi Joan Crexells de narrativa de 1988 i Premi Crí-tica Serra d’Or de novel·la de 1989– és una fita en el cànon dela literatura contemporània catalana; i, també, que sovint al-guns dels seus contes són qualificats com a modèlics i memo-rables, alhora que resulten ineludibles en tota antologia històricade contes catalans contemporanis que aspire a ser rigorosa icanònica.

D’ençà de la mort de Jesús Moncada, han estat portades aescena en diferents ocasions adaptacions de part de les seuesobres, en especial de les col·leccions de contes així com d’al-guns aspectes i fragments de Camí de sirga. En paral·lel, tam-

bé s’han donat a conèixer facetes no prou conegudes del seumón creatiu, com ara la fotografia i, en especial, el dibuix i lapintura, a través múltiples exposicions i d’algunes publicacionsen volum.

Aquesta tardor, han estat diversos els actes celebrats per com-memorar el 25 aniversari de la publicació –el febrer de 1988–de la primera novel·la de Jesús Moncada. Ara bé, hic et nunc,vull ressaltar la importància de la nova edició –il·lustrada ambdibuixos de l’autor– de l’altra novel·la d’escenari clarament me-quinensà, Estremida memòria, perquè sens dubte es tracta tam-bé d’una fita en el cànon contemporani català i que sens dub-te l’atzar –en coincidir en el temps amb la commemoració dels25 anys de la primera edició de Camí de sirga– ha fet que nohaja estat prou ressenyada, tot i tractar-se d’una obra clau enla narrativa de Jesús Moncada, una novel·la que, com la primera,obtingué en el seu moment el reconeixement de la crítica es-pecialitzada en guardonar-la amb el Premi Joan Crexells de nar-rativa de 1997 i el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la de 1998,totes dues distincions atorgades a obres publicades.

Camí de Sirga i Estremida memòria // Esteve Betrià

Florencio Nadal Escalona, històricalcalde de Tamarit de Llitera ambgairebé quatre dècades en el càrrec,va morir el passat 26 de setembre als91 anys en ser atropellat per un ve-hicle mentre travessava el carrer.

Era molt conegut i estimat enaquesta localitat d’Osca i en tota lacomarca, tal com va quedar reflectiten el multitudinari enterrament, ambla presència de veïns, representantsinstitucionals i dels partits polítics, aixícom d’alcaldes i regidors de la zona.

Havia nascut a Tamarit de Lliterael 15 de gener de 1922. Difusor de lafigura de Joaquín Costa, defensavacom ell l’agricultura i els regadius. Vaser fundador de la Cooperativa Le-chera de la Litera, així com presidentde la cooperativa fruitera comarcal.Assegurava que sentia verdaderapassió per l’agricultura i fins al dar-rer moment es va ocupar de l’hortque tenia. Igualment va ser secreta-ri del consell rector del grup d’elec-trificació de la Llitera. Va col·laboraren l’elaboració del llibre El Canal deTamarite, publicat per l’AsociaciónAmigos de Tamarite.

Florencio Nadal va ser alcalde deTamarit en dos èpoques, de 1950 a1974, i després, ja mitjançant eleccions,de 1979 a 1991. També va ser diputat

Florencio Nadal, històric alcalde de Tamarit// JAVIER ORTEGA

U12

provincial fins a 1995 així com un delsfundadors de la Mancomunitat de laLlitera el 1986.

Era un polític veterà que va co-mençar la seua trajectòria a la UCDi, un camí dissolta aquesta formació,es va afiliar al PAR. Florencio Nadalva resultar escollit alcalde de Tama-rit en els primers comicis municipalsde 1979 en les files d’UCD. Aquestaformació va obtenir sis regidors en-front dels cinc de dos agrupacions in-dependents. Va repetir en el càrrec enles dos legislatures següents fins a1991, ja a les files del PAR.

En els anys com alcalde va impul-sar nombroses obres i millores en elmunicipi tant en sanitat, escoles no-ves, com en cultura, esports, comu-nicacions i indústria.

A la Diputació d’Osca va ser vocalde la Comissió de Cooperació iObres, així com portaveu del PAR.En diverses ocasions va integrar lesllistes d’aquest partit a les Cortsd’Aragó.

El novembre de 2004, amb motiude la celebració del Dia de l’afiliat,que va tenir lloc a Osca, el PAR li varetre un homenatge junt a d’altresmilitants veterans. En el cas de Flo-rencio Nadal perquè “va ser alcaldede Tamarit de Llitera durant dècades

i diputat provincial, tot deixant un re-cord inesborrable per la seua feina enambdós institucions”. Encara queretirat, “es mantenia molt atent a l’ac-tivitat política, en especial de la seuavila i comarca”.

FlorencioNadal

DARIO DEL

ALTOARAGÓN

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

En un facebook vaig penjar que la pluja, per una vegada, hasabut ploure. Vull dir que nostrosenyor, desdient la cançó deRaimon, va fer bé d’abocar aigua a bots i barrals a Fraga el dis-sabte 16 de novembre, el dia de la manifestació anunciada perla colla que es fa dir “No hablamos catalán” i per Rolde Cho-ben que van comptar, diuen, amb dotzenes (!) d’entitats i ambmolts comitès locals del PAR. Superbe!

Anunciaven que eixien a “manifestar nuestro aragonesismoy a denunciar la manipulación de la Historia del Reino de Ara-gón que se hace por parte de las instituciones catalanas”. Qui-nes preocupacions i quines declaracions, si més no, les que vaensenyar el Telenotícies, on el portaveu lloava l’èxit de la con-vocatòria i la raó incontestable dels enunciats. Per cert que ales imatges i a les fotografies mostrades a la xarxa mai no ar-ribes a veure cap gernació tot i la rastellera de noms de supo-sades associacions amigues.

Com poden anar pel món amb aquests arguments, amb lesmotxilles tan buides o, més encara, amb sacs d’espart plens d’en-

ganys amb els quals aquesta gent vol convèncer els conciuta-dans de les nostres comarques (els fa urticària denominar-lesFranja). Ens volen convèncer, diuen, que no parlem cap llen-gua: un cas únic en el món mundial. Prefereixen fer-nos cau-re en la iniquitat, en el buit, abans d’acceptar que a la Franjade Ponent compartim la llengua catalana que parlem amb mésde 10 milions de persones, en un àmbit lingüístic on viuen gaire-bé 15 milions d’habitants.

Un compartiment que es fa evident en actes, com el dels XVIIPremis Josep Galan de l’IEBC, amb el reconeixement a l’IESBaix Cinca per la participació en el projecte ARCE, en el quales fa la difusió de l’obra de Jesús Moncada i Desideri Lombarte,una difusió que se suma a la de les obres d’altres grans escriptorscatalans de les altres parts de l’àmbit lingüístic,altrament ditPPCC, com la capçalera d’aquesta pàgina.

Aquest altre dissabte de novembre, a Torrent de Cinca, nohi va ploure i tot el dia va fer un fred ben sa, com toca per aques-tes terres. Que n’aprenguen!

…la pluja no sap ploure // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Malgrat la pluja, el públic va om-plir de gom a gom el centre cívic deLa Granja d’Escarp amb motiu dela inauguració dels actes de cele-bració del 800 aniversari de la fun-dació del monestir de Santa Mariad’Escarp, un monestir cistercenc,ara parcialment en ruïna, proper al’aiguabarreig del Segre i del Cinca.

Van presidir l’acte l’abat de Po-blet –en tant que monestir cister-cenc–, els alcaldes de La Granja ide Massalcoreig, la vicepresidentade l’Institut d’Estudis Ilerdencs i lagranjolina Maria Jesús Llaverocom a coordinadora dels actes del800 aniversari. Com va explicar lacoordinadora, la commemoracióno té com a objectiu la restauraciódel monestir –actualment en mansprivades– sinó la promoció d’un es-pai històric i cultural que agermanaels dos municipis del Segrià –el mo-nestir es troba actualment en elterme de Massalcoreig alhora queés l’origen del de La Granja– i larellevància històrica del qual va su-perar en certs moments els límitscomarcals. La coordinadora delsactes va anunciar que se succeirandiverses activitats per commemo-rar l’aniversari –des de les més aca-dèmiques fins a les de caràcter méspopular– que s’aniran desvetllant

800 aniversari del Monestir d’Escarp// CARME MESSEGUER

oportunament.Tot seguit els doctors en Història

medieval Joan Busqueta i JoaquimSalleras van impartir dos conferèn-cies en què es va situar històrica-ment la fundació del monestir –perdonació de Pere el Catòlic– i el de-tall del seu temps d’esplendor fins

que, esdevingut hospital de pobres,va entrar en decadència al segleXIV, en temps de Jaume II.

Va posar fi a l’acte l’actuació delquintet de vent Sul Tasto Quintet,de components de l’OrquestraSimfònica Julià Carbonell de lesTerres de Lleida.

Monestird’Escarp

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 1

2 /

des

emb

re 2

013

OPI

NIÓ

19

Una xiqueta, tota ella encara innocència i picardies,amb los agüelos i los pares a la tele-visióla realitat escodrinyave:juntets escoltaven los politi-si-entifics del momentplaticar sobre la seua parla que ella tan bonica i funcional trobavedes de que estave al ventre de la mare –se pot dir–i com, imaginar no podie, que gent gran i educadala seua llengüeta natural posar en perill volie parave molt intencionada la orelletai amb los ulls ben oberts llegiedels politi-si-entifics en pantalla: les paraules i les poses,les entonacions i les maneres, les mirades i ganyotes...ah! i los tonos i los dejes!i en lo seu posat seriós endivinar se podie que, com los grans de casa seua,tampoc ella los otorgave ni un pelet de confiança. I tan parlantxina, ara, mutis a la gàvias’adonave del poder desmesuratque pareixien tenir eixes personesi lo silenci inhabitual del corro familiar li confirmaveque una cosa tan sencilla com la coexistència amistosade les tres parles del gran territori del seu Arago,que ella portave al cor,problema posave! I pareixie que molt gros!Jo, per a mi, raciocinave ella, gràcies a la mestra d’escola–tot s’ha de dir-este dilema ja l’he esbandit : Tenir tres parles mos fa més rics! I pensave en aquell savi del que va parlar la senyoretai del que ara no recordave lo nom,aquell que desprès de correr molts païsosi entrar i caminar per un gran munt de llibresva concloureque qualsevol llengua humanaés cosa tan tendra i delicadaque s’ha de protegir.En oir, a la escola, estes paraulesla xiqueta moltes coses va sentir.I ara que, mirant la televisió, l’informavenque dos llengües de la seua terra en perill estaven de perdre lo seu viure i seu morir per dintre se sentie bollir!Serà possible!En estes estave la menudaquan los politi-si !-entifics de la telemanar li van de callar i no pensar–a n’ella com al mon enter–i d’escoltar: «De ahora en adelante la lengua dichaCatalan de la Franja o sea de Aragon se dirà:Lengua Aragonesa Propia del Area Oriental, es decir: LAPAO!».–OH! NO! va exclamar sense poder-se contenir la monadaa. –Tsss! Van fer les grans persones.«Y el aragonés del Pirineo llevarà por nombre : « Lengua AragonesaPropia de las Areas Pirenaica y Prepirenaica, és decir: LAPAPYP!».La xicoteta en sentir este nom per una llengua de la seua terra no vapoder la risa contenir i en vore que lo seu riure als grans s’encomanave,se va posar a canturrejar a la manera del caribe colpin lo ritme sobreles cuixes:«LAPAO-LAPA-LAPA-LAPA-PYP-PYP! LAPAO-LAPA-LAPA-

PYP-PYP! PAO-PAO! LAPA-PYP-PYP-PYP PAO-PAO…PAPYP!PYP ! PYP PAO PAO PYP PYP PYP!… MAAAMMBO!».I van riure tos un momentet que se la pegavenquan un d’ells va tallar la tele, segurament lo pare,que aixo que li tocaren la llengua…a n’ell lo posave a… a rabiar… Vage que no ho podie soportar!–Esta gent no té por al ridícul universal! Lo món sencer mos està mi-rant i se fot de natres tots! Va explotar.–Vai! No n’hi ha per a tant! Quan perdran les eleccions la proxima vol-ta, tot tornarà a ser com ara, va minimitzar lo iaio.–Aixo ho dius tu! Esta volta no va en broma que Catalunyaaaa… volparir… què, prenyada de fa segles, la criatura vol sortir!–I la mare va afegir : «Si! I que no se’n parlo més!».–Aixina, no se pot viure, desbatejant i rebatejant unes llengües més ve-lles que Matusalem… per favor! se va desfogar la iaia. Què llengua diuque parlaré jo?–Tu, lo LAPAO!–Ui, mareee! Lo Lapao! Pero que la llengüa de qui és, a vore, que meho diguen…–De la gent.–De tothom.–I de cadascú.–Entonces per què hi fiquen mà? Ridiela! Per a que mos enfrontemlos uns als altres… «divide y venceras» recorde lo iaio.I, vet aci que, aprofitant d’un silenciet pren la paraula la cria per la pri-mera volta en la seua vida en un assumpte tant greu i que només haincumbit sempre a la gent gran! –No mos barallem, jo poso una pregunta com mos demane de fer lamestra: tres llengües tenim al territori, aixi que, si la LAPAO esdevéla llengua aragonesa oriental de la Franja i la LAPAPYP la llengua ara-gonesa septentrional del Pirineu, què nom ha de portar la llengua cas-tellana d’Arago, que pobra ben soleta s’ha quedat! Se deu morir d’en-veja sino de soledat! Los adults, sorpresos, que no ho han pensat aixina ni de bon tros, se mi-ren la cria somrients i admiratius… és que és tan espabilada!–I tu com ho resoldries, sentències? Questione intrigada la mare.–Ja que tenim tres llengües –diu ella satisfeta per l’audiència que li pres-ten los de casa–lo més just, a mi me semble, és que s’han de batejar lestres, o no batejar-ne cap... cap ni una, no tos pareix? Democràcia, a mila escola m’ha aprés, que se trate d’igualtat! O no? Com a la familia, bocavadada, li pareix tan sensat lo seu parlar, tots auna la provoquen amorosos: «Bateja-la tu que eres tan templada!».La menuda no s’arredre.–Jo li posaria allo més adecuat, diu, ja que si mo’ls escoltem bé, la llen-gua castellana només se pot intitular « Lengua Aragonesa Propia delArea Occi-den-tal », és a dir, la LAPAO.–Vai, tonteta, que la nostra, no se diu aixina, ja, LAPAO !? li espetenalhora la mare i l’agüela.–Ja ho sé, pero com en català la paraula llengua té una LL que no hanutilitzat per a la llengua nostra, los donem gratis eixa «ele» que no sa-ben a on posar, i en lloc de LAPAO la llengua d’ells, per distingir lestres llengües, LLAPAO se dirà.Pares i agüelos, tan van riure, que los van fer falta uns minutets per aque adonar-se pogueren que la cria tenie no solament picardies sinotamé molta rao! I la nena, veient que esta volta se la escoltaven de ver-dat, va traure de no se sap que raco del seu esperit una d’aquelles fra-ses curtes que ho diuen tot:–No hi ha llengües petites! Ni per allà ni per aci!

La riquesa d’Aragó// CARLES ANDREU

Comarca del Matarranya, un territori, un compromís, amb la cultura i el patrimoni

Diablets de Sant Antoni a la Freixneda