temps de franja 120, gener 2014

CobertaTdF120 tr.fh11 23/12/13 12:08 P�gina 1

Composici�n

C M Y CM MY CY CMY K

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 120

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista:Joan Francesc Mira

12 Cultura

14 Llitera

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa [email protected]

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • [email protected]

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín [email protected]

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:[email protected]

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic [email protected]

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 [email protected]

Imatge coberta: Joan Francesc Mira a laseu de l’IEC. Foto: ©Rosa M. Puig-Serra.

Nova pàgina web d’Amics de Nonasp

L’Associació Amics de Nonasp ha estre-nat un nou web que podeu visitar entrant ahttp://www.amicsdenonasp.org/cat/

La meua enhorabona a aquesta associaciópels seus treballs i tenacitat a favor de la cul-tura, llengua i etnologia de Nonasp, i a totsel veïns del poble per les seues aportacionsper poder formar el museu.

L’Associació Amics de Nonasp, disposad’un interessant Museu Etnològic que estàsituat al número 33 del carrer Soldevila. ElMuseu consta de 17 espais expositius amb untotal de 440 m2. Allà hi podeu trobar: einesper treballar la terra, una casa antiga, una es-cola, barberia, carnisseria, una tenda, un fornde pa, etc. Gràcies a les donacions desinte-ressades de la gent de Nonasp, s’ha fet pos-sible aquest museu.

Lluís Roig

Teatre al Matarranya

L’activitat teatral al Matarranya s’ha in-tensificat els últims anys per la programacióde la Mostra de Teatre Aficiona’t que s’in-clou dins de les Jornades Culturals de la Co-marca del Matarranya i que esta tardor va or-

ganitzar la desena convocatòria i la quartad’Aficiona’t. A més, el Consell Comarcaltambé ofereix, des de fa sis temporades, elstallers de monòlegs i improvisació teatral quedirigeix l’actor i humorista José Broto i quecada any es fa en una vila diferent. A la Mos-tra Aficiona’t, que es programa cada any aviles diferents i arriba a tots els pobles de lacomarca, hi participen grups de teatre de totel territori: la Quiquereta de Pena-roja –undels veterans–, els Tramoiants de la Porte-llada, el grup de teatre Mercè Centelles deMassalió, Canela en rama de Mont-roig –re-cent constituït enguany–, i Tracalet Teatre deVall-de-roures. La convocatòria també incloumonòlegs: Marta Momblant de Beseit, Do-lors Montagut de la Freixneda i Jaime Crosde Pena-roja que, a més, dirigeix tallers de for-mació interpretativa. Per altra banda, en laMostra Aficiona’t, els alumnes del taller deteatre i el mateix José Broto fan una actua-ció interpretativa per mostrar el que hanaprés durant les sessions formatives.

Fora de la Mostra queden encara el grupde teatre de la Mà Peluda de Vall-de-roures que fan, de tant en tant, la visita tea-tralitzada al castell de Vall-de-roures entrealtres activitats o a Pena-roja que es repre-senta la visita dels calatraus a la vila cada tresanys i l’agermanament de Vallibona i Pena-roja cada set, on hi participa pràcticamenttota la vila.

Animem i agraïm que esta intensa activi-tat teatral continuï generant espectacle i cul-tura per molts anys a la nostra comarca.

Miquel Meix

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

EDIT

OR

IAL

Hem deixat enrere el 2013, unaany més de la llarga i insuportablecrisi econòmica, social i institucionalque ens toca patir de fa uns anys; imalgrat tot, la nostra revista ha ti-rat endavant tal com vam decidir,amb la cadència de quatre númeroseditats en paper –amb dos encarta-ments de l’Styli locus– i la resta no-més digitals. No cal dir que l’evidentèxit de la revista, en aquests tempstan difícils, es deu a la col·laboraciói esforç de tots plegats: associa-cions editores, producció, coordi-nadors, administració, redactors,columnistes, col·laboradors habi-tuals i puntuals...; i el més valuós, deben segur, vosaltres subscriptors ilectors. D’ajudes o subvencions di-rectes, el 2013, a la revista, cap ni unano n’hem tingut, tot i que som pre-parats novament per a cercar-ne pera aquest any 2014.

Encetem un nou any amb la ma-teixa il·lusió i decidits a continuar lanostra tasca de defensa de la cultu-ra i de la nostra llengua, informantde tot allò que ens sembla mésadient i noticiable de totes les co-marques d’aquest allargassat terri-tori que és la Franja, d’acord amb lalínia de la revista. Mai oblidem queTemps de Franja és l’única revista encatalà de tot l’Aragó i el vincle ins-trumental més important d’uniódels territoris franjolins, mitjançantla llengua.

El passat any vam dedicar tot unStyli locus a Salvador Espriu, aquestany, ens plau dir, que dedicaremambdós a Desideri Lombarte, com-memorant els 25 anys de la seua de-funció en plena producció literària.En números successius de la revis-ta anirem informant dels actes queamb aquest motiu es portaran a ter-me.

Volem fer esment també a lacloenda del Centenari de la Publi-cació de les Normes Ortogràfiques,que amb data 26 de novembre va te-nir lloc a l’Institut d’Estudis Cata-lans. El 31 de gener de 1913, la Veude Catalunya publicava les Nor-mes Ortogràfiques sota el titular“Per la unitat de l’idioma”. Què se-ria del català actualment sense

aquestes normes unificadores? Quinha estat el destí de les llengües sen-se una estandardització cohesio-nant? Què seria del català de laFranja si s’apliqués de debò la lleiactual del PP-PAR, una llei d’ob-jectius ben concrets: impedir la uni-tat normativa, mantenir l’analfa-betisme del poble en relació a laseua llengua i deixar que el temps lavagi dissolent. Tota la resta, l’em-bolcall, són indicacions i proposi-cions que saben que no es realitza-ran mai o pura demagògia. No enscal llegir, ni el seu preàmbul ni capdels seus articles: seria una pèrduade temps. El PP i el PAR, amb la de-rogació de la llei anterior, ja en vantenir prou. La resta es cosa d’espe-rar que vagi desapareixent allò queels fa nosa: el català i l’aragonès. Arabé, els temps canvien i els que ma-nen també.

La mesura que més afavoririales dos llengües minoritàries d’A-ragó seria la seua obligatorietat enels curricula de les escoles dels cor-responents territoris. Com a mínimdues hores setmanals, i quantes mésmatèries s’impartissin en català o enaragonès en els territoris on són prò-pies, no cal dir que seria molt millor.Als que defensem la nostra culturai la nostra llengua ens ha passat allòde “ja pots xiular si l’ase no vol beu-re”. No hem defallit i no defallirem,

EDITORIAL

Nou any, noves forces

i per això seguim i seguirem xiulant,avui, demà, i quan tinguem un altregovern al Pignatelli i/o una altra ma-joria a l’Aljaferia. Algú es pot ima-ginar quina hagués estat l’evoluciódel català a Catalunya, amb la granpressió del castellà i l’augment es-pectacular de l’emigració, si nos’hagués implantat la immersió lin-güística a totes les escoles? A Va-lència no sé si tot el mal ve d’Al-mansa, però ja veieu com estan lescoses, fins i tot ara sense RTVV. Toti que respecte a les Balears, si enspermeteu un xic d’humor, ens calpensar que, com la consellera deCultura s’ha llegit i ha entès tant bél’informe TREPITJA, les coses po-den canviar, a “millor” es clar.

Que les festes nadalenques pas-sades hagin estat una ocasió degaudiment amb els familiars i amicsper a tots vosaltres, benvolguts lec-tors. Us desitgem un 2014 el més fe-liç possible.

Any Salvador Espriu“Sabies, gegant delicat,que sense raó no es témai força..”

(Frase del dia per dimarts 12 de novembre)

“Núvols:marxen ovénen?” J.M. GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

MA

TAR

RA

NY

A

4

El ‘Movimiento’ // Carles Terès

Això del Facebook, fa que a voltes t’emboliquis en debatssense eixida. Ho intento tenir més o menys controlat: algun“m’agrada” i anotacions amables. Tanmateix, a voltes em to-quen la fibra i caic en el parany. La darrera ha estat en comentarles presentacions del “Movimiento ciudadano” (la franquíciade Ciutadans fora de Catalunya) per les Espanyes. No vaig po-der evitar d’escriure-hi “Quan arribeu a Aragó ens acabareud'esclafar o ens ajudareu?”. La cosa venia a tomb perquè l’a-bril del 2010, quan Ciutadans es va posicionar en contra de ladescafeïnada Llei de llengües de l’anterior executiu, vaig man-tenir un intercanvi de missatges amb el Subsecretari d’AccióPolítica de C's, Koldo Blanco, per tal que m’expliqués quin malhi havia en reconèixer per llei que a Aragó es parla aragonèsi català i concedir uns pocs drets als seus parlants —drets queno incloïen ni la cooficialitat. No va haver-hi manera: només

em parlava dels patiments del castellà a Catalunya, ni una pa-raula d’Aragó. Això va corroborar les meues sospites, o sigui,que l’objectiu real d’aquest partit no són els drets lingüísticsde l’individu (l’individu: un altre dels seus conceptes-força), sinóla supremacia del castellà. I això és el que m’indigna. Preferi-ria que fessin com altres formacions, que ho reconeixen ober-tament i sense vergonya. Tots tenim dret a pensar com vulguem,sempre ho defensaré. Per això prefereixo un partit que em si-gui franc, que no s’emboliqui en giragonses de “llibertats in-dividuals” o “peculiaridades linguísticas” per assolir, “sinque se note el cuidado”, la dissolució dels nostres idiomes. Enrealitat exerceixen una mena de supremacisme lingüístic quevol confinar les llengües no castellanes d’Espanya a l’àmbit do-mèstic i residual. És a dir, condemnar-les a la desaparició. Quanho reconeguin, tot i no compartir-ne l’ideari, els respectaré.

L’ESMOLET

Nou èxit de públic en les terceresJornades sobre la Guerra del 36 aQueretes organitzades per l’Asso-ciació Cultural Medievo i coordina-des per l’historiador local Juan LuisCamps. El tren de la Val de Zafán,l’estraperlo i els maquis són els temesprincipals que s’han desenvolupat enestes xarrades d’enguany. A més, escomplementaven les intervencionsprogramades amb una exposició acàrrec de Joaquín Llerda i José A.Albesa, en la recent inauguradasala Tomàs Riba, sobre la Guerra Ci-vil i la postguerra i el tren de la Val

de Zafán i també amb la projeccióde tres pel·lícules relacionades ambels temes tractats. Les activitats di-vulgatives van iniciar-se diumenge1 de desembre on Juan Luis Campsva presentar “L’estat de la qüestió:actualització de dades i fotogra-fies” i, posteriorment, l’historiadoralcanyissà especialista en el frontd’Aragó, José María Maldonadoparlà sobre “Març-abril de 1938. Lagran batalla de la Guerra Civil” i ésque durant estos dos mesos el frontva passar per les nostres viles ambl’impacte que això va produir sobre

la població.Durant el pont de la Constitució,

dijous 5, Camilo Piera va dissertarsobre “El ferrocarril de la Val de Za-fán” tema que també va desenvo-lupar Renato Simoni, historiadorsuís present en totes les convocatò-ries per la seua vinculació a Quere-tes, “El calvari de la Val de Zafán:projectes, construcció de la línia deferrocarril” era el títol de la seua do-cumentada intervenció. Un home-natge als quaranta anys de l’últimtren que passà per Queretes. El dia7, Jesús Martínez, que va viure a l’es-tació de la vila la seua infància, va re-cordar l’estada a la població i l’aïlla-ment que representava viure llunydel nucli urbà aquells anys tan durs.A continuació el professor de laUniversitat Rovira i Virgili de Tar-ragona, Sánchez Cervelló, presentà“La guerra dels nostres iaios i delmaquis”, la intervenció va ser es-pecialment seguida per molta gentjove a l’auditori. I, finalment, diu-menge 8 Juan Antonio Mir i JuanLuis Camps parlaren de l’estraper-lo a les nostres viles en una època depenúria i racionament acabada laconfrontació bèl·lica. Acabades lesterceres jornades, Juan Luis Campsja comença a programar les que s’or-ganitzaran l’any que ve. I és que om-plir l’auditori a cada convocatòriamotiva la continuïtat de l’ambiciósprojecte.

Jornades sobre la Guerra del 36 a Queretes// CARLES SANCHO

Encarnita iRenato Simonien llurponència ‘LaVal de Zafan,projectes deconstrucció dela línia deferrocarril’CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

MA

TAR

RA

NY

A

5

Racisme i discriminació lingüística: l’article 7.3 de l’Estatut d’Aragó (i II)// Vicent de Melchor

L’art. 7.3 assegura que els parlants de català (i d’aragonès) nopodran patir cap discriminació lingüística. En altres paraules, se-gons la Llei, a la Franja, els parlants de català i de castellà tenenidèntics drets lingüístics, fins i tot amb independència de si el ca-talà ha sigut declarat o no oficial. Així, per no caure en despro-tecció lingüística, els catalanoparlants tenen dret automàtic a lareplicació de tots els drets lingüístics dels castellanoparlants: Sihi ha escola en castellà, n’hi ha d’haver en català; si s’hi fan 3 hsetmanals de castellà, se’n faran 3 en català; en el claustre d’u-na escola de la Franja hi haurà d’haver-hi com a mínim paritatde professors castellanoparlants i catalanoparlants; si el pregó esfa en castellà, s’haurà de fer també en català; si l’Administraciórespon per escrit en castellà, també ho haurà de fer en català; etc.

Esta és, simplement, la grandesa d’un article, el 7.3 de l’Estatut,que encara no sembla haver estat explotat.

Pel que fa al prejudici lingüístic, és un fenomen psicològic de-finit per una actitud, normalment emocional, adquirida prèvia-ment a una evidència o experiència adequades. Igual que ambel racisme, en termes pràctics, pareix més important reduir la dis-criminació que atacar el prejudici amb l’educació i la publicitat.La Llei és una de les millors maneres de destruir-la, tot i que elsgoverns solen dubtar quan han d’actuar contra el parer d’una ma-joria .(Per contra la implementació en l’Administració o en l’es-cola, jerarquitzades, sol ser més ràpida.) Encara que un “programad’equitat” en llengües pot semblar poc ambiciós, només cal mi-rar al nostre voltant.

VANITAS VANITATIS

Este dissabte 30 de novembre, elCine Municipal Favarol va acollir elTercer Fòrum de Debat “La crisicom a repte global” organitzat perl’Associació Wirberto Delso amb lacontribució destacada de dos po-nents: Mercedes Gallizo i ReyesMate. Mercedes Gallizo, políticasocialista, Directora General d’Ins-titucions Penitenciàries entre 2004i 2011 i col·laboradora de la SER, vaparlar del paper dels partits davantla crisi. Va defensar la necessitat dela confiança en les institucions po-lítiques ja que, malgrat el descrèditi la incapacitat demostrada en al-gunes d’elles per afrontar la situacióactual, són les úniques que poden so-lucionar-la. Va destacar que els par-tits d’esquerres haurien de ser, ambfets, els artífexs de la recuperació dela confiança dels ciutadans en la po-lítica. Va sentenciar que sense par-

tits no hi ha democràciaja que considera queels moviments socialscom el 15-M no podensolucionar la proble-màtica.

Per la seua part, Re-yes Mate, filòsof, pro-fessor universitari icol·laborador de ElPaís, va exposar els orí-gens de la crisi actualdonant importància al

fet de la memòria. Segons ell, l’ori-gen es remunta a la Transició, percom es van fer les coses: prioritzantla pau a la justícia, fent allò que espodia i no allò que calia degut al pi-lotatge de les elits, una transició ca-racteritzada per la cultura de l’o-blit. No es van solucionar qüestionscom l’encaix territorial, sorgint unapluralitat de memòries enfrontadesi retroalimentades entre si. Va de-fensar el deure de memòria com asolució: mai més s’han de repetirles barbàries del passat, recordantel passat es pot combatre els fetsactuals i construir el futur.

Este acte, tot i l’absència de me-nors de 30 anys entre el públic, espot considerar plenament consoli-dat: no sols per la presència (unany més) de ponents de reconegutprestigi, sinó pel manteniment d’unnombre considerable d’assistents.

L’Associació Wirberto Delso va debatre a Favara sobre el repte de la crisi// ROBERTO ALBIAC

Fòrum deDebat al cineMunicipal deFavaraROBERTO ALBIAC

La novel·lahistòrica al Born// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Dins els actes de la primeraedició “Barcelona Novel·la His-tòrica”, el passat 14 de novembreva tenir lloc a El Born CentreCultural de Barcelona la taularodona “Fora Muralles: La no-vela històrica que no passa perBarcelona”. Intervingueren Car-les Terès, autor de Licantropia,Miquel Esteve, autor d’El Ba-phomet i la taula esmaragda, unaaventura història trepidant, Fran-cesc Miralles, autor d’El secret dePicasso i Octavi Serret, llibreter.Va moderar la taula David Martí,autor de Les bruixes d’Arnes.Obrí l’acte el periodista i escrip-tor Enric Calpena, comissari deles jornades, organitzades perl’Ajuntament de Barcelona. Ins-titut de Cultura. A preguntes delmoderador i després de la pre-sentació dels intervinents, els tresautors parlaren de les seues no-vel·les: gènesi, personatges, terri-tori i continguts; mantenint totseguit un interessant col·loqui.Octavi Serret va fer un al·legatdels escriptors ebrencs i de totala seua il·lusió en la promoció ivenda de llibres, i anuncià lacreació del premis literaris queestà a punt de promocionar.Força avançat l’acte s’afegí a lataula el periodista i escriptor Víc-tor Amela.

bertats a la Corona d’Ara-gó.

Pepa Nogués, educadoraambiental al Parc Naturaldels Ports, va presentar eltreball sobre els oficis tra-dicionals dels Ports: cany-isser, pastor, carboner...,dels quals ha preparat unaexposició itinerant que re-cull tots els testimonis di-rectes del treball del camp.

La Núria Saüch de l’IR-MU va presentar les actesdel III Congrés sobre Cul-

tura i Territori a les Comarques de laDiòcesi de Tortosa.

La darrera part de la jornada, va es-tar dedicada a les ponències de Vic-tòria Almuni – qui va tractar sobre laconservació del patrimoni – i de Mer-cè Gisbert, vicepresidenta de l’A-grupació Musical Senienca, que vapresentar “Músiques en Terres deCruïlla”.

Per a finalitzar la jornada el lli-breter Octavi Serret va presentar el“Certamen Literari Vila de Vall-de-roures”. El dinar al restaurant de l’ho-tel La Fàbrica de Solfa, en un parat-ge privilegiat, va precedir a la visitaguiada a la població de Beseit, que vafinalitzar amb l’ascens al campanar del’església del poble per contemplar elpoble, els Ports i el Fortí de Cabrera.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

MA

TAR

RA

NY

A

6

El Matarranya: un topònim major // Juli Micolau

L’ARGADELL

Els estudiosos d’onomàstica tenen clara l’etimologia de Ma-tarranya? Al Boletín n. 9-10 del CESBA de l’any 2005, Eusta-quio Sánchez Salor, de la Universidad de Extremadura, dóna laversió que “Matarraña” té dos components ben antics: mata iraña. “Mata” és una vella paraula preromana present en els tresromanços hispànics que significa un conjunt de plantes o d’ar-bres que cobreix una determinada extensió de terreny; en el nos-tre cas, al·ludeix, possiblement, a la vegetació que creix al cos-tat del riu. “Raña” és també un nom preromà que vindria a serun declivi en el llit d’un riu o terreny de tossal baix. En relacióamb el verb “rañar”, que significa rascar, obrir solc, té fàcil apli-cació toponímica per a donar nom a una corrent d’aigua. SegonsMenéndez Pidal, el sentit dels topònims raña i rasca seria “si-tio raído o arrasado por la acción erosiva de las aguas”.

Deu anys abans, al n. 10 –juny de 1995– de l’antiga i histò-rica revista Sorolla’t, E. Puch Foncuberta en el seu articleMatraniya afirma el que diu J. Coromines. I què diu Joan Co-romines al seu –i nostre– Onomasticon Cataloniae? L’ETIM.de Matarranya ve de ramla matrâniya, la “rambla de l’ar-quebisbe”. Ramla, de l’àrab clàssic, vol dir “arena” però enels textos medievals té sentits més amples, i pren el de“riera”. I l’adjectiu matrâniya deriva de l’àrab matrân “ar-quebisbe” i alhora pareix que és un manlleu de l’iraní: avès-tic mathran “profeta” derivat de mathrö “paraula sagrada”de mantrah, “dita, paraula”. Pot ser un nom donat pels mos-sàrabs tortosins perquè al nostre riu s’acabava la jurisdicciódel bisbe de Tortosa i començava la de l’arquebisbe de Sara-gossa.

X Trobada d’Entitats i Associacions Culturalsde les comarques de la diòcesi de Tortosa// CÈLIA BADET

Dissabte 30 de novembre es va ce-lebrar a Beseit la 10a Trobada d’en-titats de l’antiga Diòcesi de Tortosa,organitzada per l’Associació Cultu-ral del Matarranya i l’Institut RamonMuntaner. Va ser el segon cop que secelebrava aquesta interessant tro-bada al Matarranya; l’altra havia tin-gut lloc a Calaceit l’any 2005. Enaquesta ocasió la temàtica de la jor-nada va ser “Cultura i frontera”.

Desprès de la rebuda del partici-pants i les corresponents acredita-cions, el president de l’AssociacióCultural del Matarranya, Josep Ma-ria Baró Pujés, el director del Museude les Terres de l’Ebre, Sr. Àlex Far-nós, el Sr. Ferran Bladé, directordels Serveis Territorial de Cultura deles Terres de l’Ebre i vicepresident del’Institut Ramon Muntaner i l’Alcaldede Beseit, Alberto Moragrega, vandonar la benvinguda als assistents.

La primera ponència va estar a càr-rec de l’antropòleg Raimon Collet:“Fronteres de la comunitat, comuni-tat de frontera. El cas del riu Sénia”,en la qual es va posar de manifestl’absurditat de les divisions territorialsen el cas concret del riu Sénia; uns po-bles amb unes tradicions, costum,cultura i economia comú durant se-gles, es van veure “per obra i gràciad’una ratlla” dividits en dues pro-víncies i dues comunitats autòno-

mes. Desprès, Carles Ripollès, delCentre d’Estudis del Ports amb laconferència “Ratlles entre carras-ques: evolució de les fronteres almassís dels Ports”, va constatar ambelements visuals actuals l’evolució, alllarg de la història, dels punts comunsa les tres comunitats: Aragó, Valèn-cia i Catalunya. Amb un to força irò-nic va concloure que “la frontera ésfixa però discontinua”.

Desprès de la pausa-cafè es vacontinuar la jornada amb Natxo So-rolla, reconegut sociolingüista, elqual va presentar els resultat deldarrer estudi sobre la situació de lallengua a la Franja.

Josep Maria Baró Pujés va fer unresum del treball “L’autoritarisme ala Corona de Castella contra les lli-

Jornadainaugural de

la 10aTrobada

d’EntitatsCÈLIA BADET

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

BAIX

CIN

CALa Confederació Hidrogràfica de l’Ebre

arrasa la vegetació del riu de Fraga// ROSA ARQUÉ

urbà de Fraga.Ecologistes en Acció considera,

en qualsevol cas, que s’ha incom-plert d’una manera greu la nor-mativa ambiental i sol·licita que esfacin públics els expedients admi-nistratius que han donat lloc al de-sastre ecològic i que es depurin lescorresponents responsabilitats sihan existit irregularitats en elspermisos i els treballs.

La Confederació Hidrogràficade l’Ebre ha destruït una partconsiderable del bosc de riberaque acompanya el riu Cinca alseu pas per la ciutat de Fraga. Estracta d’una zona declarada Llocd’Interès Comunitari (L.I.C.) pelseu valor ecològic i que està in-closa a la Xarxa Natura 2000.

La Confederació Hidrogràficai l’alcaldia de Fraga han justificatles actuacions al riu com a ne-cessàries per millorar la capacitatde drenatge del Cinca i per donarmés seguretat al casc urbà de Fra-ga, si algun dia hi hagués inun-dacions, però la realitat és quemai s’han aportat estudis tècnicsque justifiquin les accions realit-zades. A més, les últimes notíciesaparegudes confirmen que l’auto-rització de l’INAGA que s’ha uti-litzat no era per fer aquests treballssinó uns altres d’un projecte dife-rent.

Segons Ecologistes en Acció eldragatge suposa la destrucció d’uncorredor biològic que fins ara fa-cilitava el pas de la fauna des dels

Pirineus fins a la conca de l’Ebre.Però a més del mal que s’ha fet almedi ambient, existeix el temadels diners públics que també hanmarxat d’una manera poc justifi-cada ja que el gran dinamismepropi dels rius fa completamentinútils unes actuacions que sem-blen tenir més una finalitat psico-lògica i política que d’efectivitatreal per a la protecció del cas

Treballs a laribera del riuCinca al seupas per FragaSATURNINO BARBÉ

i no volem accidents ni problemesd’un altre tipus. L’Ajuntament estàper facilitar les coses a ciutadans, em-preses i empresaris de restauració iaixò és el que fem amb mesures comaquesta”, explica l’edil. Juan Castañ,regidor delegat de Transports, des-taca la importància de no combinarmai alcohol i volant: “Mai hi ha ex-cusa per conduir després d’haver be-gut. No és que el conductor que ac-tua malament es posi a si mateix enperill, que també: el greu és que esposa en perill a la resta d’usuaris dela via. Amb aquestes mesures –con-trols d’alcoholèmia que s’anuncienprèviament, obsequis per als bonsconductors i autobús gratuït–, faci-litem les coses al màxim”.

L’Ajuntament de Fraga premia els conductors responsables// REDACCIÓ

L’Ajuntament de Fraga reconeixaquest Nadal amb un petit obsequi,tal com va fer ja l’any passat, elcompromís dels conductors res-ponsables. Ha estat durant la jor-nada del dia 20 de desembre i dinsdel dispositiu especial de seguretatvial que s’activa amb motiu de laconcentració de sopars d’empresa.Així, i durant aquesta nit, els con-ductors que han circulat per Fraga,que han estat requerits per realit-zar una prova d’alcoholèmia i quehan mostrat una taxa d’alcoholigual a 0,0 han rebut un petit regal.“Són uns sabons i els han elaboratal Centre Ocupacional d’Atades.No és més que un detall, però vo-lem reconèixer així el compromís

dels conductors responsables. Ja esva fer l’any passat i va funcionar bé,així que anem a repetir”, explica laregidora delegada de Seguretat Pi-lar Martínez.

Durant la nit dels controls d’al-coholèmia, l’Ajuntament activa unservei gratuït d’autobús que fun-ciona també durant la nit de Capd’Any. El servei funciona entre les22 h i les 6 h de la matinada. JavierCatalà, el regidor delegat de Co-merç, recorda que la majoria de so-pars d’empresa se celebren a Fragael dia 20 i explica les raons per lesquals es posa en servei l’autobús gra-tuït nocturn: “El servei ha funcionatbé en campanyes nadalenques an-teriors. Són jornades de celebració

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

BAIX

CIN

CA

Cartellera de la temporada d’hivern dels Amics del Cine de Fraga// HUGO SOROLLA

The Deep Blue Sea

Drama | Amor. 12 de gener

Projecció en castellà

Hasta la vista

Comèdia. 26 de gener

Projecció en català

15 años y un día

Drama adolescència. 9 de febrer


Si vols de debò...

Comèdia dramàtica. 23 de febrer


Les lyonnais

Thriller. 9 de març


4 dies de maig

Bèl·lica. 23 de març


Les pel·lícules es projectaran a les 18h al Palau Moncada

diversos carrers del poble i una ex-posició d’art a Ca Martinet. Al ma-teix temps, també es va celebrar elconcert de Nadal de la Coral i laBanda de Música municipal quecada any reuneix un gran nombre depersones a l’Església de Sant Pere.

L’organització està molt conten-ta per l’elevat nombre de partici-pants als diversos actes i vol agraira tota la població l’assistència, mal-grat la climatologia poc agradable.

Moviment al Casc Antic de Fraga// ROSA ARQUÉ

L’associació de veïns i amics delCasc Històric de Fraga, amb lacol·laboració de l’Ajuntament, laComarca i d’altres associacions, estàtreballant de valent per organitzaractivitats de dinamització durantel mes de desembre a la capital delBaix Cinca. La junta, molt activa, volpromocionar el barri antic de Fragai vol, també i sobretot, donar-lo a co-nèixer perquè estan convençuts delseu potencial i les seves possibilitats.

Dins de la campanya de Nadal,s’han previst activitats d’interior i alcarrer, desafiant la cegallosa per-sistent que a l’hivern acompanya elshabitants de la zona. El cap de set-mana del 14 i 15 de desembre ha es-tat el més animat, quant a actes, per-què s’ha celebrat la II Fira d’Arte-sania (dissabte i diumenge), la ron-da de cançons de Nadal, la inaugu-ració del Pessebre de Ca Cabrera,una ruta de pessebres i llegendes per

9

De pas sento una notícia a la televisió: un ciutadà alemany nopot pagar la quota de la residència de la seva mare, que li costauns tres mil euros, i opta per dur-la a una altra més econòmica, a800 km de casa seva, que és a un altre país; com a conseqüènciala velleta deixa de parlar perquè ni entén la llengua ni coneixningú ni vol… En un diari llegeixo que el ministre japonès de fi-nances diu que ‘la gent gran’ o ‘gent del tub’, és a dir, malalts ter-minals, representen una gran despesa econòmica per al seu paísi espera que desapareguin aviat.

Si ens queda bella mica de sensibilitat, aquestes notícies esfe-reeixen qualsevol, però, esclar! la vida agitada que portem no enspermet ser al costat dels vells. Ho dic amb aquesta paraula, quecrec és prou correcta per a designar la gent, que per sort, ha anatacumulant anys al seu cabdell vital, tot i que els políticament cor-rectes –me’n ric sota el nas– no els agradi aquest mot, i hagin triat‘gent gran’, ‘tercera edat’ i a més a més, es rebutgi el concepte depadrí, padrina ‘abuelo, abuela’ i hagi passat a designar-se’ls comiaio, iaia. La vellesa no té bona premsa en les nostres societatsoccidentals, i pel que sembla tampoc en les orientals...

Per què si són les persones que ens han criat, educat i format,i ens ajuden, tot i ser vells...? Per què hem arribat a aquesta si-tuació? Doncs, una possible resposta es perquè hem apartat totallò que sigui incòmode, lleig o arrugat, i ser vell no està ben co-titzat per als dirigents de la societat, i no obstant, són els vells, lagent gran, els que ens han ensenyat a estalviar i són, probable-ment, en proporció als seus ingressos, els que han mantingut labanca, no els quatre o quatre mil espoliadors que han crescut coml’espuma a costelles dels treballadors.

La vellesa manté les nostres comarques rurals, sobretot a la Ri-bagorça, tant catalana com aragonesa, els vells han fet els poblestreballant i cuidant la seva hisenda i, moltes vegades, el patrimonicomú. Són la gent gran els que hem vist treballar de sol a sol: elshomes, a la terra, amb els animals, les dones, a les seves cases i alcamp, sense descans –tret d’alguns casos de senyoriu que tambété el món rural, parlo de la majoria. Tot i haver treballat tota unavida, molta gent té una jubilació de sis-cents euros, i subsisteixen.

Els vells són molt importants en aquestes comarques del nord.Fins ara, quan hi ha tota una família, s’acostuma a cuidar els an-cians a casa; però sovint hi ha cases on només queda una personagran, quan aquesta mor, es tanca una casa; quan ve l’hivern mol-tes cases també apareixen amb el pany tancat, ja que els mesosmés freds els padrins van a casa dels fills, és a dir, a ciutat. Altresque no tenen família o aquesta no els pot cuidar fan cap als cen-tres geriàtrics comarcals, les tradicionals residències. A la nostrazona destaquen la de Benavarri (Ribagorça aragonesa), la delPont de Suert (Ribagorça catalana), i també la de Tremp (PallarsJussà). Tanmateix quan algú va a la residència, en un 98% dels ca-sos, indica un declivi de salut i d’autonomia personal, hom ja noés capaç de ser autosuficient, depén d’altres... Aquest factor pera qualsevol ser humà és indicatiu de decadència, i arriba mésaviat o més tard, només es tracta de saber-la acceptar, acostumar-s’hi i intentar portar-se amb la vellesa com amb una bona com-panya que permeti seguir el trajecte de la jornada personal.

M’agrada trobar gent al sol i parlar amb els vells, que tenen lamemòria antiga present, tot i que no recorden que van fer despús-ahir ‘abans d’ahir’ o avui al matí.

La vellesa // Glòria Francino

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

BAIX

CIN

CA

del Camí de Sirga a través de la lec-tura dels textos: Nelson, la vídua deSalleres, Arquímedes Quintana, Car-lota de Torres, Honorat del Rom, Jo-sep Ibars...

Recordem que este és el segon acteque es fa als 25 anys de Camí de sir-ga a Barcelona perquè, coincidintamb la Mercè, hi va haver una taularedona per parlar de l’escriptor me-quinensà, de la que ja vam informarpuntualment a Temps de Franja.

25 anys de Camí de Sirga a Barcelona// CARLES SANCHO

L’onze de desembre a Barcelona,la ciutat on va viure l’escriptor, es vadur a terme l’homenatge a JesúsMoncada per commemorar els 25anys de l’edició de Camí de Sirga.Abans el reconeixement havia estata Mequinensa, on va nàixer, i a Tor-tosa com autor ebrenc. L’escenari dela celebració el magnífic i especta-cular Saló del Vigatà, decorat ambpintures del final del segle XVIII delPalau Moja, a tocar de les Rambles.Acompanyava l’acte la cantautoratortosina Montse Castellà que va in-terpretar temes de significació lite-rària i de referència ebrenca. La tau-la que presentava l’homenatge esta-va formada per la directora de la Ins-titució de les Lletres Catalanes Lau-ra Borràs que, per iniciar els parla-ments, va llegir una carta del Conse-ller de Cultura Ferran Mascarell queno va poder assistir a l’acte per altrescompromisos del càrrec. Completa-

ven la taula Rosa MariaMoncada, germana de l’ho-menatjat, Genís Sinca i Jor-di Basté tots dos periodistesi escriptors. Tots ells vandescriure la relació personalamb Moncada o bé la vin-culació a partir de les seuesobres. Els participants dela taula es van mostrar moltsorpresos en constatar queen la celebració dels 25 anysde Camí de sirga s’hagin acabat totesles edicions i, actualment, no se’l pu-gui comprar a les llibreries.

En acabar la taula va venir l’ho-menatge a través dels seus textos apartir de les veus dels actors PepCruz, que va esforçar-se per inter-pretar Moncada en mequinensà, latortosina Sílvia Sabaté i de l’amic i es-tudiós de Moncada Hèctor Moret.Per la sala, com per encanteri, van co-mençar a aparèixer els personatges

Homenatge aMoncada alSaló delVigatà deBarcelonaCARLES SANCHO

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

ENT

REV

ISTA

Ens trobem a la porta de la seu del’Institut d’Estudis Catalans, al car-rer del Carme de Barcelona, onfem algunes fotografies.

Pregunta. Què us ha portat a estudiarel comportament humà i després aser escriptor?Resposta. La historia d’ocupar-se idesprés dedicar-se a l’escriptura i aviure per l’escriptura és molt llarga.Sempre, de molt menut –tenia set ovuit anys–, he estat un gran lector. Al’escola i a casa llegia molt, i és clareren els clàssics castellans. Em vaigllegir tots els Episodios Nacionales,i literatura d’un cert volum quecrec que de certa manera em deviainfluir en les ganes d’escriure. Arabé, no en tenia ni la preparació tèc-nica ni lingüística i vaig passar moltsanys llegint i llegint, i en diversosidiomes. Llibres d’autèntic pes, desde clàssics grecs als contemporanis,i això t’enganxa. Des de la primerajoventut –als 20 o 21 anys–, empreocupava el comportament humà.Tenia curiositat pels grans temes i,de fet, la meua primera llicenciatu-ra va ser de filosofia: m’interessava

l’antropologia filosòfica i l’anàlisi delcomportament humà.P. Com valoreu la pèrdua de pes delsestudis humanístics, la filosofia, el lla-tí i el grec a la Universitat?R. Malament, malament, perquè elsestudis d’interès tècnic, aplicat ocientífic no haurien de ser incom-patibles amb els de filosofia i histò-ria. Quant al llatí i al grec, per ne-cessitat sempre seran minoritaris. Joencara vaig fer un batxillerat amb setanys de llatí, als Escolapis de Va-lència. Fa 100 anys, a Europa unapersona “educada”, inevitablementde classe alta, sabia llatí i grec, i aixòvol dir en contacte amb la tradició.Amb la reducció dels estudis clàssics,dels estudis humanístics, es perd elsentit temporal. Sembla que venimd’abans d’ahir i no està tan clara lapercepció que venim d’una històriamolt llarga. I el nostre present nos’entén sense aquesta història. Ja haarribat que un estudiantet de 20 anysentra a un museu i la meitat delsquadres li resulten incomprensi-bles; o el mateix pel que fa a bonapart de la literatura, perquè desco-neix els mites i la història de Grècia

Joan FrancescMiraROSA M. PUIG-SERRA

o Roma. Tampoc té referents sobrela simbologia o el que en podríemdir historiografia religiosa, que ésmolt important i forma part delnostre patrimoni cultural. Si en unquadre o un llibre t’apareix l’A-nunciació de Maria o l’escena del sa-crifici d’Abraham i Isaac o el Dilu-vi Universal i no saps què és, resul-ta molt fotut, perquè hi ha un buit. P. Heu rebut el Premi d’Honor de lesLletres Catalanes.R. Un bon dia aixeques el telèfon it’ho diuen, i et quedes amb una sen-sació una mica contradictòria. Jaestà, ja tens una cosa que no sabiessi tindries, i aleshores et quedescom descol·locat, i també et dius“què més puc demanar?”. Doncs resmés, continuar treballant i fent lescoses de la millor manera possible.I procurar fer-ho encara millor i,com sempre, a base de moltes hores.En definitiva, et quedes content i sa-tisfet.P. Com valoreu l’aportació valen-ciana a la cultura catalana? Obté elreconeixement merescut? R. Jo diria que ara sí. Fa 50 anys, aBarcelona o a Catalunya es conei-

JOAN FRANCESC MIRA: ESCRIPTOR, TRADUCTOR I ANTROPÒLEG

«Això de la LAPAO, jo ho qualificaria d’estupidesa;mala voluntat, sí, però sobretot estupidesa»// BERENGUER DE MUSSOTS

Joan Francesc Mira i Casterà,nascut a València el 1939 és es-criptor, antropòleg, sociòleg, tra-ductor, agitador cultural i polític oca-sional. Doctor en filosofia i lletresper la Universitat de València (1971)i catedràtic de grec a la UniversitatJaume I. Ha estat col·laborador delLaboratori d’Antropologia Socialde la Sorbona, professor de la Uni-versitat de Princeton, director del’Institut Valencià de Sociologia i An-tropologia i fundador del Museud’Etnologia de València. Membre del’Institut d’Estudis Catalans i presi-dent d’Acció Cultural del País Va-lencià. Creu de Sant Jordi 1991 perla seua tasca cívica i Premi d’Honorde les Lletres Catalanes 2004 per laseua trajectòria.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

ENT

REV

ISTA

xia un personatge curiós que estavaallà en un poble, que es deia JoanFuster, que ja amb 25 o 30 anys eraextraordinari. Tenia una cultura sò-lida, cosa que era insòlita en aque-lla època, i insòlita en una mena dedesert que era el País Valencià des-prés de la Guerra i la postguerra. Unfet singular que a poc a poc es vaanar assimilant. I amb el pas deltemps, va haver-hi un gran poeta, Vi-cent Andrés Estellés. I encara algu-na persona més.En el moment actual hi ha un nom-bre considerable d’escriptors va-lencians que tenen els seus editors,el seu públic, els seus lectors a Ca-talunya, més i tot que al País Va-lencià. Alguns que van i vénen, comjo mateix. I altres que estan més acíque allà, com l’Enric Sòria; el Vice-nt Partal, amb Vilaweb; el VicentSanchis; Josep Piera; Isabel Clara-Simó; Ferran Torrent… i això no ha-via passat mai. Hi ha sis, set, vuitnoms d’escriptors valencians que sónconeguts i acceptats com a part dela pròpia cultura, de la pròpia lite-ratura. Ja no són una cosa exòticad’allà baix. El que em preocupa ésel reconeixement dels escriptorsvalencians en català en la pròpia so-cietat valenciana.P. Acció Cultural de País Valencià(ACPV) ha fet i fa una gran tasca cul-tural i pública.R. Hem passat econòmicament unaèpoca molt crítica, amb les famosesmultes, que han arribat fins als900.000 euros; i a més totes les re-tallades de subvencions i el bloqueigcontinu. Quan ara fa més d’un anyvaig assumir-ne la Presidència, eracom quan acceptes de ser el capitàd’un vaixell a punt d’enfonsar-se,amb aigua entrant per tots costats.Però bé, el salvarem, perquè ACPVés una institució insubstituïble, comho pot ser Òmnium a Catalunya.Són un producte del que se’n diu“societat civil”. Ara ja és segur queno naufraga i, de fet, ja torna a na-vegar, a poc a poc.P. En qualitat de president d’AccióCultural del País Valencià (fent con-lloga amb la presidenta d’ÒmniumCultural, Muriel Casals, i el presidentde l’Obra Cultural Balear, JaumeMateu) vau ser a Calaceit el passat ude juny en l’acte “franjolí” del ’Pas-seig d’Aniversari. Vallverdú, l’ho-

me: pren la paraula’, un cicle d’actespels diferents territoris de parla ca-talana amb motiu del 90 aniversari del’escriptor i professor Josep Vallver-dú. Quina percepció tinguéreu de lavisita?R. Hauria d’haver-hi hagut, en els ac-tes, més presència de la gent de Ca-laceit i de la comarca, i hauria que-dat de cara al poble com una cosamés popular, més visible, més per-ceptible, i a més amb més partici-pació de la gent local. Va quedar comuna cosa més reduïda, amb la sen-sació que molts veníem de fora, fè-iem un acte en què la meitat érem elsque havíem vingut de fora, ens n’a-nàvem d’allà i tot quedava igual.D’altra banda, també hi ha la partpositiva, em sembla que el mateix diaes va fer la reunió d’alcaldes de laFranja a Mequinensa. Això demos-trava que hi ha una capacitat de re-acció dels alcaldes, i que si ho fan voldir que saben que tenen molta gental darrere que està d’acord ambells.Això de LAPAO, més que res jo hoqualificaria que és una estupidesa.Mala voluntat, sí, però sobretot unadecisió estúpida, i quan una cosa ésestúpida al final no funciona. Aramateix, en la reunió d’on vinc, del’IEC, un catedràtic d’història de ladidàctica, de Mallorca, i que havia es-tat president del Consell Escolar deles Illes Balears, ens explicava tot elfenomen de la vaga de mestres. Evi-dentment, el Govern Balear mais’hauria esperat una reacció populartan intensa, i estaven actuant fins i totper pura estupidesa, per pura actitudsectària una cosa que no té accep-tació. De fet, a Mallorca comptada,és la major manifestació de la his-tòria, amb 100.000 persones. Van pro-moure una manifestació de suport algovern, i hi havia, perquè les vancomptar, exactament 47 persones,promovent-la des de dalt. Què pas-sa a Mallorca? Una cosa semblantdel que passa al País Valencià d’unamanera diferent: hi ha diverses for-ces, i diaris i forces fins i tot econò-miques, gent d’un gran nivell socialque prefereixen un govern de dretesbastant agressiu que donen suport aunes mesures que al final no podranfuncionar, no perquè no tinguinmala voluntat, que la tenen, sinó per-què són estúpides. Tan estúpides i in-

sultants com aquesta de LAPAO,que estarà provocant un tipus de re-acció que porta molta gent a sentirque ens estan insultant, que ens es-tan prenent el pèl.P. Amb 16 o 17 anys vaig llegir –i emva impressionar– el vostre llibre Unestudi d’antropologia social al PaísValencià: els pobles de Vallalta i Mi-ralcamp la descripció sociològicaque hi féu de Vallalta em recordà, enmolts aspectes l’Alt Matarranya i, perextensió la resta de la Franja centrali meridional.R. No vas equivocat. L’interès del’estudi és la comparació de dos ti-pus de poble que tenen una estruc-tura social, de relació molt dife-rent, i això està fet aposta.P. Com és que algú format a la ciu-tat de València fixa la mirada en

aquest territori, en princi-pi perifèric?R. Quan vaig començar ainteressar-me per l’an-tropologia social i tenirl’ocasió d’estudiar els ti-pus de fenòmens de so-ciabilitat, d’estructuresprofundes, internes devalors d’una societat, ésquan fas comunitats pe-tites i amb una certa dis-tància respecte a la teuapròpia experiència. Un

antropòleg pot fer un estudi de laseua mateixa societat, però és moltmillor, com a observador, si ho fa auna certa distància, física, geogràfi-ca i cultural, i encara millor si te’nvas a un altre continent, perquè totés completament diferent i alesho-res pots tenir la mirada de l’obser-vador però mantenint la distància.P. L’antropòleg nord-americà Ric-hard A. Barrett publicà la seua tesidoctoral Benabarre. The moderni-zation of a Spanish village el 1974, elmateix any en que vós publicàveu lavostra, que adés hem esmentat. R. Els primers estudis d’antropolo-gia de comunitats o societats ruralsa la Península Ibèrica els han fet an-glesos i nord-americans. Alguns elshe conegut, mentre estava als EstatsUnits, i hi he treballat amb ells, i des-prés a París, fins que ja fa anys vaigcomençar a dedicar més temps a laliteratura.

Finalitzem l’entrevista amb un “Bue-no, xiquets, això s’ha acabat, eh!”.

«Fa 100 anys, a Europa una persona“educada” [...]sabia llatí i grec,i això vol dir en contacteamb la tradició»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

CU

LTU

RA

L’enumeració que segueix ha estatcontrastada i avalada per especialis-tes en història, diplomàtica, paleo-grafia, heràldica i vexil·lologia, i s’haredactat com a defensa i argumenta-ri davant les manipulacions amb quècerta premsa aragonesa intenta ata-car la llengua i cultura catalanes.

Sobre la dinastia comtal-reial1. La reina Peronella ja no es con-

siderarà aragonesa sinó catalana des-prés el seu casament amb el comteRamon Berenguer IV: canvia el seunom de l’aragonès al català i, en tes-tament, demana ser enterrada a la ca-tedral de Santa Eulàlia de Barcelona,com va passar en 1173. El seu marit,príncep d’Aragó, ja havia escollit laseua sepultura al monestir de Ripollen 1141. En canvi al seu fill, batejatamb el nom català de Ramon Be-renguer, els aragonesos li van impo-sar l’aragonès d’Alfonso, però no vadeixar de ser català.

2. La dinastia aragonesa acabaamb Ramir II, enterrat a Sant Pere elVell d’Osca en 1156, i no pas en elpanteó reial de Sant Joan de la Penya.Tots els seus descendents sense ex-cepció són enterrats a Catalunya(Poblet, Santes Creus, etc.) Evident-ment perquè foren catalans, i no pasaragonesos.

3. Només Pere I reposa a Santa Ma-ria de Sixena (Osca), però a causa del’ excomunió dictada per InnocenciIII. El seu cadàver va ser enterrat al’església de l’orde de l’Hospital deTolosa fins que, a precs de Jaume I, vaser el Papa Honori III qui, el 30 se-tembre de 1217, va autoritzar el tras-llat de les seues restes a una altra es-glésia hospitalària, la del monestir deSixena, on hi era també soterrada samare Sança de Castella (que n’haviaestat fundadora), però fora del recintesagrat. El seu fill l’hagués portat a Po-blet perquè reposés al costat de sonpare el rei Alfons I i amb ell mateixquan el sepultaren arran de la seua

Arran de les manipulacions aragoneses, Fatàs i l’Heraldo// PERE-ENRIC BARREDA*

defunció. Tampoc no hiva poder portar les restesde sa mare, Maria deMontpeller, morta i en-terrada a Roma.

4. Pere II i Jaume IIvan preferir SantesCreus, i Alfons III el mo-nestir dels Franciscansde Barcelona (ara repo-sa a la Catedral), però elseu fill Pere III i tots elsseus successors van tor-nar a Poblet, fins i tot Al-fons IV que va morir aNàpols en 1458 (no hi vaser traslladat fins el 1671). Després,l’últim sobirà enterrat a Poblet fou, en1479, son germà Joan II, de la dinas-tia Trastàmara, i abans, en 1461, el seufill gran, el príncep Carles de Viana.

5. La llegenda diu que, en els arcsreials, només hi cabien 6 sobirans, sen-se comptar-hi les esposes, i al reiMartí el van enterrar fora per no ha-ver tingut descendència (encara que-daven buits dos llocs), i al rei AlfonsIV sota perquè ja estaven complets.També van posar a un costat Carlesde Viana, príncep de Girona (encaraque les restes que hi ha ara són de trespersones diferents).

6. El fill i germanastre respectiva-ment de Joan II i Carles de Viana, elrei Ferran II, va voler reposar a Gra-nada amb la seua esposa Isabel i el seugendre Felip d’Àustria (que no va reg-nar a Catalunya). Més tard també hiva anar a parar sa filla (i vídua de Fe-lip), la reina Joana, morta en 1555. Pelque fa als altres fills, Joan, príncep deGirona, va morir en 1497 i va ser en-terrat a Àvila; i Isabel, següent prin-cesa de Girona, va morir en 1498 i estàenterrada a Toledo.

7. El seu nét, el rei Carles I, empe-rador germànic, deixà en testamentque volia reposar a la Capella Reialde Granada, al costat dels seus avis,pare i esposa (sa mare, la reina Joa-na, encara vivia). Però va canviar d’o-pinió i, en el seu codicil abans de mo-rir en 1558, va disposar que se l’en-terrés sota l’altar major de l’església

del monestir de Sant Je-roni, de manera que l’o-ficiant trepitgés la llosaposada damunt del seucap i pit, i que s’hi por-tessen també les restesde la seua esposa Isabelde Portugal des de Gra-nada, per tal de poder re-posar-hi junts.

8. Felip I va desobeirson pare, perquè no vaportar les restes de samare al seu costat, sinóque a més va ordenaren 1573 a Juan Álvarez

de Toledo, comte d’Orpesa, que elstraslladés des del monestir de Sant Je-roni al nou monestir de l’Escorial, i noen va respectar la posició davall l’al-tar major, tot i que sí que el va ajun-tar amb la seua dona, portada des deGranada. Però això (el perquè no varespectar la voluntat son pare) ja ésuna altra història.

Sobre els numerals i titulacions1. Els numerals vàlids són els cata-

lans (l’únic que s’autodenomina, elCerimoniós, ho fa com a Pere Terç ino pas com a Pere Quart) i no pas elsaragonesos, que són un invent de Je-rónimo Zurita de cap a 1550.

2. Els títols del príncep hereu de ladinastia catalana són els propis de Ca-talunya: duc —després príncep— deGirona, duc de Montblanc, comte deCervera i senyor de Balaguer (que se-gueix ostentant el príncep Felip, futurrei). La casa aragonesa, extingidaamb Ramir II, no va poder aportar-ne cap.

La llengua i els símbols: bandera i escut

1. Els nostres sobirans fins a Martíl’Humà parlaven en català com a pri-mera llengua i van aprendre també lesaltres, com l’aragonesa. Només JaumeI es dirigia en castellà al seu primo-gènit l’infant Alfons, rebel i desarre-lat, de mare castellana i educat ambella a Castella després del repudi.

2. Els quatre pals de gules sobre*Professor de la Universitat de Barcelona,

cronista oficial de Benassal

Còpia delrotllegenealògicdels reisd'Aragó icomtes deBarcelona(1395/1409)ARXIU MONESTIR DE

POBLET

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

CU

LTU

RA

13

Un mestre és una «persona que ensenya una ciència, un art,un ofici, o té el títol per a fer-ho». Una definició massa esque-màtica i burocràtica, sinònim de professor. M’agrada més la se-gona accepció: «persona que, d’una ciència, d’un art, etc., en sapper a ensenyar-ne, per a ésser pres com a model». Un mestre,doncs, és qui ens fa de model, qui ens causa un impacte inde-leble sobre el nostre capteniment futur.

Ara que els cabells blancs han guanyat definitivament la ba-talla per la conquesta del meu cap, si alguna cosa em faria il·lu-sió, de cara ja al meu declivi, és que algú em considerés mes-tre. Jo voldria ser com aquells que em van impactar, que em vanfer tal com sóc, en la feina i en la vida. I em plau de citar-ne al-guns ara i ací. Per exemple, Jaume Olives i Canals (1907-1987),catedràtic de grec de l’institut Balmes de Barcelona i traduc-tor de Plató, personatge segurament malaguanyat i poc (re)co-negut, que em va alfabetitzar en català i em va fer estimar elsllibres en temps difícils. O Joan Veny, el meu mentor, que em

va guiar, i encara em guia, en la meua singladura acadèmica. Ihe rebut també el mestratge de Joan Solà, Basilio Losada, Te-resa Cabré, Sebastià Serrano... De vegades de maneres ben di-ferents i contraposades, però sempre de forma efectiva.

I no puc oblidar altres mestres que ni tan sols m’han estatdirectament professors. No puc explicar com m’he fet sense ferreferència a l’obra de Joan Coromines i a la de Joan Fuster. Alsegon el vaig conèixer, al primer solament de manera molt in-directa. I encara un tercer: Josep Vallverdú. Privat de la seualiteratura juvenil (què més hauria volgut jo, que haver pogutllegir d’infant en català!), de ben jove em vaig immergir en laseua prosa, allò que més m’agrada d’ell, a mig camí entre la nar-rativa i l’assaig. Gràcies a ella, un Indíbil neòfit com jo va apren-dre a navegar entre la boira. I a més em va regalar l’amistat.Als noranta anys, sense parar d’escriure i amb conversa ines-gotable, li desitjo un camí llarg, dolç i sense cap pressa, cap alParnàs.

Mestres // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

fons d’or són comtals i catalans, comho demostra l’exclusivitat a Catalunyai la seua adaptació a l’escut de la casade Provença, anterior a 1137.

3. En l’escut aragonès, els pals de lacasa comtal de Barcelona són els úl-tims en ordre d’antiguitat de dinasties,després de l’arbre de Sobrarb, la creud’Aïnsa i la del patró Sant Jordi ambels caps dels musulmans vençuts a labatalla d’Alcoraz.

La capital, les coronacions1. La capital efectiva fou Barcelo-

na, seu de la casa comtal i reial, els òr-gans de govern, l’administració (Can-celleria Reial) i els arxius, anomenats“Arxiu Reial de Barcelona”. Comque, cap a 1850, li van canviar elnom per “Arxiu general de la Coro-na d’ Aragó”, ara, per aquesta qües-tió nominal, Aragó reclama formar-ne part, tot oblidant que els diputatsd’Aragó ja es van endur en 1461 allòque consideraven que era seu (comhavien fet els valencians en 1419) ique van destruir els francesos durantel setge de Saragossa (1808-1809).

2. Els sobirans catalans només ana-ven a Saragossa a coronar-se (a Ca-talunya no era costum), i tardanament:Pere I va ser coronat a Roma en 1205(és la primera coronació de la qual esté constància), i la primera a Saragossava ser la de Pere II el 1276. Cal res-senyar que, amb data de 15 de no-vembre del 1276, Sa Majestat protes-ta (‘declara formalment’; traduïm delllatí): “que Nós rebérem la unció, be-

sega, Nàpols...? Van arribar mai elsaragonesos a Grècia, al cim de l’A-cròpolis o al mont Athos? I, finalment,van intervenir decisivament a la ba-talla de Lepant?

Em temo que ni els nobles d’Ara-gó podien formar un exèrcit tan po-derós, ni Aragó disposava de marina,ni van arribar a guanyar gaires bata-lles, ni van arribar a tenir mai cap bocíde costa, ni un sol port... i per això ma-teix cap vaixell marítim (potser algunde fluvial)...

Finalment, i ja acabo per fatiga, ladinastia catalana dels comtes de Bar-celona, prínceps de Catalunya, erentambé reis pròpiament: de Mallorca,de València, de Sicília, de Còrsega, deSardenya, de Nàpols. No els hagués fetcap falta ser-ho d’Aragó, que va usur-par indegudament –només per moti-us cronològics– el nom del conjunt: ésa dir, que entre els títols el primer ha-via de ser el de rei d’Aragó, i tots elsaltres s’havien de considerar partd’Aragó... però, en l’escut d’Aragó, elspals “aragonesos” van els últims, comcorrespon per cronologia als de lanova dinastia que reemplaça la vella,extingida amb Ramir II. Una altraprova de l’origen català dels pals, i delseu caràcter importat a Aragó.

Bibliografia recomanada:

•Armand de Fluvià, Els quatre pals, l’escut dels

comtes de Barcelona, Barcelona, 1994.

•Armand de Fluvià, L’apropiació dels Símbols

Nacionals de Catalunya per part d’historiadors

aragonesos, Barcelona, 2009.

nedicció i corona sense forçar Nós niels nostres successors a rebre-les enaquesta ciutat i lloc, i per ministeri delbisbe de Saragossa, ans protestam queper això no patim Nós ni els nostressuccessors cap perjudici en l’esdeve-nidor, sinó que els nostres successorsd’ara endavant puguen rebre la unció,benedicció i corona en qualsevol ciu-tat que ens plaga de tota la nostra ju-risdicció, i per ministeri de qualsevol[arquebisbe] o bisbe del nostre ter-ritori i, d’aquestes protestes, ordenamfer-ne pública escriptura”. Amb la ma-teixa excepció van ser coronats AlfonsII en 1286, Jaume II en 1291, AlfonsIII en 1328, Pere III en 1336, Martí Ien 1399 i Ferran I en 1412, fins a Car-les I en 1518. I ací es va acabar. Tam-bé anaven a Saragossa a celebrar al-gunes corts, encara que preferible-ment anaven a Montsó amb els altresregnes.

ConclusióAbans Ubieto, ara Fatás i altres ma-

nipuladors, omplen el cap dels ara-gonesos de falòrnies i falsedats. El pri-mer encara publica llibres i articles,però el segon difon les seues teoriesdes dels dominicals de l’Heraldo: és lí-cit parlar d’una dinastia aragonesadesprés de 1162? Se sosté una faulacom la del casament a casa? Es potparlar amb propietat de les barres ara-goneses, o de la corona-estat d’Aragó,amb Catalunya com a part? O ano-menar impunement imperi aragonèsals regnes de Sicília, Sardenya, Còr-

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

LLIT

ERA

14

Contingut d’aquesta revista, ambdades de la nostra comarca, quetant els que hi viuen com els que hianem de tant en tant, no coneixem.O no ens hi fixem.

1. En aquest sentit els articles deCarlos i Enrique Corbera, de famí-lia albeldenca.

–Els Pilarets, de Carlos Corbera.Els pilarets són petites construc-cions amb motivació religiosa dediferents temps que són a tots elspobles. Unes vegades eren constru-ïts com a vots per devoció religiosa,i d’altres recorden el lloc d’una er-mita o temple més antic. Com elseu nom indica, són pilarets o co-lumnes de diferent alçada amb unacapelleta per al sant titular. L’arti-cle està molt ben explicat i ambimatges il·lustratives dels de Caste-llonroi, Natjà, el Campell, Valde-llou, Quatrecorts, Camporrells, Es-plucs, Sanui, Peralta... A Albeldan’hi ha dos; el de la Milagrosa, con-servat, i les restes d’un altre (no entenia ni idea). Són Patrimoni Cul-tural Aragonès catalogats com a Béd’Interès Cultural (BIC).

–Arte Contemporáneo en lostemplos de La Litera. El Bautismode Jesús en la Iglesia Parroquial deAlbelda, article d’Enrique Corbera.El resum ens diu “dins el patrimoniartístic més rellevant de la nostracomarca, destaca la capella delBaptisme de l’ex col·legiata de SantVicent Màrtir d’Albelda on [...]José Aznar Ibáñez va representar,mitjançant la tècnica mil·lenàriadel pirogravat, dos dels fets mésimportants de l’ església catòlica:El Baptisme de Jesús i la Pente-costa, sota el prisma de la doctrinadel Concili Vaticà II”. Ocupa noupàgines i dóna dades sobre l’autor,José Aznar, i les obres reconegudesque hi ha d’ell dintre i fora de la co-marca en diferents àmbits, com elmural del saló de sessions de l’A-juntament de Saragossa.

2. Sobre el negocis i oficis anticshi ha dos articles:

–Història de les fàbriques i begu-des carbòniques a La Llitera, un ex-tens article de més de 30 pàginesamb la història de les fàbriques de

Littera 3// JOSEFINA MOTIS

de refrescos a la nostracomarca. Ubicades a di-versos pobles, eren em-preses familiars que no te-nien horaris per a treba-llar. Molta activitat amb lafabricació, envasament,repartiment, transport... iles seves idees de publici-tat als bars o als mateixoscamions. Després el de-clivi i les seves causes.

–La cistelleria a la Lli-tera, article molt maco,amb il·lustració d’un pro-fessional d’aquest ofici,Benjamin Gonzalez deTamarit. On s’explica elsmaterials, com són canyes,vímets i espart per als es-pardenyers; els utensilisque es construïen segonsla necessitat pràctica i leseines senzilles que es fe-ien servir, com els parti-dors per a partir les ca-nyes en tires, per a teixir elpunxó i el ragò. Feien cis-telles de totes mides, panistres, car-trons, argadells escaltrisses, banas-tos, piles per a menjar els animals,cargoleres, gàbies, etc. A Albeldasempre vèiem al sarguer treballanta la placeta, o dintre la seva en-trada molt gran. Eren imprescindi-bles a tots es pobles.

3. Els personatges destacats enaquest exemplar:

–El padre Eduardo Llanas Ju-bero 1843/1904, de Binèfar. Extensarticle sobre la seva vida de cape-llà, llocs on va viure molt de tempscom a Vilanova i la Gertrú, i obresimportants. Així com la seva pre-disposició a actuar per la qüestiósocial, joventut, preparació de mes-tres, i conferenciant sobre diferentstemes culturals.

–Luis Mauri Molins paradigmade la “Nueva España” en el Binéfarde la postguerra. Cal llegir-lo, perrecordar de la mentalitat falangistai la seva seva actuació en el seutemps. Aquest protagonista va per-tànyer als “Escuadrones de laMuerte” a Osca durant la guerra.Havia estat legionari i ferit. Des-

Cartell de lapresentacióde Littera 3

prés, el premi va ser una plaça deguàrdia a Binèfar. Trista vida i si-nistra des de 1899 a 1950.

4. De les 20 pàgines de l’articlesobre les espècies exòtiques inva-sores a la Llitera, és per fer-ne unescrit sencer. Hi ha molt a comen-tar i raonar i, potser qüestionar, siaquestes espècies són nocives perl’ambient que, indubtablement,s’ha de cuidar.

5. Hi ha un article amb una llistade paraules utilitzades al consultorimèdica de Sanui i Alins, recollidespel titular d’aquesta consulta. Sónparaules molt familiars a tota la co-marca. Es presenta com un llen-guatge de transició entre el Catalài l’Aragonès. (Esperem que no si-gui amb intenció de no reconèixerel català de la zona.)

6. Hi ha una part de poemesd’autors a l’exili, de pensament lli-bertari, de contingut emotiu i agra-dables de llegir. Fèlix Carrasquer,Víctor Blanco, Antonio Torres, Joa-quín Raluy en són els autors.

7. I a la part final de la revista elresum de les publicacions a (i de)la comarca.

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

TEM

A D

EL M

ES

La famosa marca de bombonsFerrero Rocher ha triat Vall-de-roures com a punt de partida per acanviar la imatge de sofisticació quetenia tradicionalment per una méspropera a la gent en un intent d’a-daptar-se als difícils temps actuals. Lacompanyia de xocolata i dolços hainstal·lat la il·luminació nadalenca dela capital del Matarranya i pagaràtambé el consum elèctric que com-porte fins al 7 de gener.

La iniciativa promocional, que esdifon a través d’internet, ajudarà a lapromoció del poble sense cost per al’Ajuntament. L’alcalde, CarlosBoné, reconeix que les apurades fi-nances municipals no podrien pagaruna acció promocional com la que haposat en marxa la multinacional.

De fet, una de les raons de Ferre-ro per a triar Vall-de-roures com acentre de la campanya ’Regala mo-mentos con luz propia’ ha estat la su-pressió de les llums de Nadal com amesura d’estalvi i per a destinar elsrecursos a atendre altres prioritats.Des de la marca de xocolata italia-na expliquen que també van valorarl’interès monumental i estètic de lapoblació i la seua recent incorpora-ció a l’associació de Pueblos Más Bo-nitos de España, a la que també per-tany Calaceit.

El proper Nadal, Ferrero s’adap-ta a la crisi arraconant els personat-

Vall-de-roures canvia la imatge de Ferrero RocherLa marca de bombons instal·la una artística il·luminació nadalenca i en divulga el resultat

per internet dins d’una campanya promocional

// LLUÍS RAJADELL

ges famosos, com Judit Mascó o Isa-bel Preysler, com a rostres repre-sentatius de la companyia per a do-nar protagonisme a la capital del Ma-tarranya.

La inauguració de la il·luminacióde Nadal, el passat 30 de novembre,va ser un acte multitudinari que vaomplir de gom a gom la plaça d’Es-panya i els carrers del voltant. Fer-rero va repartir entre el públic as-sistent quatre mil dels seus popularsbombos, l’Ajuntament va aportarla mistela i la bada municipal va con-tribuir amb el toc musical per arro-donir la festa. Els quintos, que vanplantar el tradicional arbre de Nadala la plaça de l’Ajuntament, tambévan col·laborar amb el seu treball.

La instal·lació lumínica es retira-

rà en passar les festes de Nadal, en-cara que alguns elements decoratiuses quedaran al poble en mans de l’A-juntament. Per al muntatge elèctrici la gravació de l’audiovisual pro-mocional, un equip de vint personesva treballar al poble durant un bongrapat de dies. Ferrero va enregistrarentrevistes amb veïns, el muntatge del’arbre de Nadal i de la instal·lacióelèctrica per editar un vídeo que di-fondrà per les xarxes socials.

L’espectacular il·luminació artís-tica s’estén pel Pont de Pedra, lo por-tal de Sant Roc i la plaça d’Espanya.Els internautes poden veure el re-sultat a Facebook, però el més re-comanable es anar-hi en persona. Amés dels llums de Nadal, el visitanthi trobarà molts altres atractius.

Il·luminaciódel Pont deVall-de-rouresLLUÍS RAJADELL

Calaceitanes // M. Llop

DONES

És el títol del magnífic llibre que, amb text de Mercè Gime-no i fotografies de Francesca Calaf, presenta la imatge i la veude 31 dones del segle XXI; dones que parlen en veu de les do-nes de Calaceit, del Matarranya, de totes les dones. Trenta-un re-lats de dones calaceitanes des de la vida quotidiana; dones llui-tadores, valentes, artistes, solidàries, grans, joves, lliures...

Aquest llibre va sorgir de l’exposició fotogràfica de dones deCalaceit que Francesca Calaf va inaugurar al museu Cabré el 8de març de 2011 i més endavant la Mercè Gimeno va entrevis-tar a les protagonistes que parlen lliurement de la vida; dones

que van patir la guerra, d’altres que van renunciar als seus som-nis en un temps de penúries econòmiques, noies i joves que hantingut la possibilitat de triar el seu futur, algunes nascudes al po-ble i d’altres que l’han escollit per viure-hi, algunes van estudiar,d’altres no però totes gaudeixen de viure a Calaceit i també deles trobades familiars, de la tranquil·litat del poble, del paisatge.

El llibre inclou una dedicatòria A les nostres iaies que van ha-ver de renunciar als seus somnis només perquè eren dones. Aixòja ens diu molt del carisma d’unes pàgines il·luminades, també,per una preciosa edició. Felicitats a les autores!

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

AR

AG

Ó

16

D’un temps d’un poble és l’obra queel grup Garbinada rendeix homenatgeal seu gran escriptor Jesús Moncada.És una adaptació teatral de històriescurtes dels llibres Històries de la mà es-querra i altres narracions, El cafè de lagranota i Estremida memòria. La vo-luntat del grup és d’oferir a l’especta-dor la manera en què Moncada va es-criure les vivències d’un món perdutque va desaparèixer davall les aigüesd’un pantà.

L’obra es parteix en tres actes ambels quals el cafè, una nit de vetlla i l’es-glésia són el punt neuràlgic de la vila.

Representació a Saragossa D’un temps, d’un poble// M. LLOP

Els personatges recorden antigueshistèries i situacions que s’aprofitenper dur al teatre el món literari i nar-ratiu de l’autor.

L’adaptació és de Tere Borbon, PiliArbiol, Cristina Rodes i Miguel Ibarz.

La direcció és d’Angelines Herme-negildo i Antonio Blas.

L’ajudant de direcció és Magda Go-dia. També hi col·laboren un grannombre d’actors i persones encarrega-des del so, l’escenografia, perruque-ria...

Felicitats al grup per la divertida vet-llada!

Durant los dies 20, 21 i 22 de no-vembre es va celebrar a Saragossa elV Congrés Iberoamericà de Cultura,que aplegà a més d’un miler de per-sones inscrites de les dues ribes del’Atlàntic per a parlar dels efectes dela irrupció de les noves tecnologiesen el món de la cultura i la comuni-cació en general.

Junt amb el programa general, onparticiparen com a ponents personesforça conegudes en aquests àmbits, iuna interessantíssima programaciócultural al voltant del Congrés du-rant tot el mes, hi va haver una pro-gramació alternativa. En aquesta,gràcies als esforços i interès de l’as-sociació cultural El Rolde (REA) ialtres membres de la CoordinadoraPlataforma Aragó Trilingüe a títolpersonal, es va aconseguir negociaramb l’Ajuntament saragossà la in-troducció de dues ponències sobreactivitats entorn a les llengües mino-ritzades d’Aragó junt amb duesobres de teatre a la programació cul-tural.

Quant a les ponències, en aragonèses va presentar l’experiència “LaPlataforma Semántica Digital Zi-rano.com” a càrrec d’Óscar Latas.

El català va estar representat ambla ponència titulada “Propostes de

Les llengües minoritzades d’Aragó, presents alCongrés Iberoamericà de les Cultures// MÀRIO SASOT

recuperació i divulga-ció de la història i elpatrimoni cultural dela comarca del BaixCinca a través de lesTIC” presentada perl’Institut d’Estudis delBaix Cinca i llegida enel Congrés per AntoniBengochea.

Recollint l’experièn-cia d’antigues iniciati-ves editorials d’a-questa entitat en su-ports diferents o com-plementaris al paper,com el vídeo, el disc devinil, CD, etc., es va presentar al Con-grés diversos projectes més recentson les TIC prenen més protago-nisme.

Per a donar un salt qualitatiu en ladivulgació de les seues publicacions,l’IEBC ha acordat autoritzar a Goo-gle per a que s’escanege la majorpart dels seus llibres i els incorpore aGoogle books.

També s’informà del naixement dela col·lecció “Lo Rebost Digital”, dela qual, de moment hi ha dos núme-ros publicats. Els dos disposen d’unCD o DVD amb una part de contin-gut digital.

El número 1, La Ri-bera del Cinca 1929-1931 consisteix en ladigitalització de tota lacol·lecció de diaris deLa Ribera del Cincapublicats a Fraga du-rant aquest període,amb un estudi en pa-per a càrrec de la pe-riodista Maria Na-varro. El CD és nave-gable i es pot accediramb facilitat a la infor-mació dels 120 núme-ros digitalitzats més unexemplar de La Maza

i un altre de La Voz del Cinca. El número 2, Les cançons de la

nostra gent de Josep Galan, dirigit icoordinat per Pep Labat, és unanova edició del cançoner del folklo-rista fragatí Josep Galan que va re-collir les cançons populars de Fraga ide part del Baix Cinca i que es va pu-blicar l’any 1993 a la col·lecció “Pade casa” del Govern d’Aragó. Lanova proposta afegeix la gravació ensuport CD de 44 pistes entre cançonsi recitacions, amb la col·laboració delprofessorat i alumnes de l’InstitutMusical Comarcal de Fraga i de laCoral Adulta de la mateixa població.

organitzant jorna-des culturals, re-culls de costums iexposicions etno-gràfiques, etc. Finsi tot ella –o algúde la seua família–obre i fa la visitaguiada del mones-tir. Ens hi acom-panya i ens explicaque del monestird’Alaó, del segle

XII, només es conserva en peu l’es-glésia romànica; som vora el No-guera Ribagorçana i a recer de lamola de Sant Cugat, que dóna nomal municipi de Sopeira (’sota la pe-dra’), i comencen a picar els mosquits.

Actualment és professora de Llen-gua castellana i literatura a l’InstitutTorre Vicens de Lleida, a més de sercoordinadora per al districte uni-versitari de la UdL d’aquesta matè-ria en els exàmens de Selectivitat.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

L’entranyable amic i coterrani Berenguer de Mussots ens ofe-reix a les pàgines centrals d’aquest número de Temps de Fran-ja una entrevista amb l’antropòleg, escriptor, assagista i actualpresident d’ACPV, Joan Francesc Mira. Una interessant entre-vista que m’ha provocat una sèrie de records i reflexions que in-tentaré manifestar tot seguit. Així, des d’un punt de vista mésíntim, he confessar que la lectura –pocs mesos després de la pu-blicació– del primer assaig, Un estudi d’antropologia social al PaísValencià: els pobles de Vallalta i Miralcamp (1974) d’aquest in-quiet intel·lectual valencià em va deixar literalment garratibat.La descripció que hi fa de Vallalta –la població amb una economiai una societat més ancestrals de les dues descrites– em recordàla societat de molts dels nostres pobles, com ara Almenasp, Vi-llella, Nonasp, la Codonyera,... (i amb matisos, Mequinensa, Faió,Torrent...). Fins i tot, quan més tard vaig conèixer l’Alt Matar-ranya, l’assaig de J. F. Mira em va fer pensar, clarament, en Pena-roja, una vila, com Vallalta, amb cases amb dues entrades –la debaix i la de dalt– a diferents carrers.

No hi ha dubte, atesa la meua edat i formació, que deguí lle-gir l’obra de manera precipitada i tangencial. Amb tot, recordoque la lectura em va impactar gairebé tant com ho havia fet la lec-tura –també, sens dubte, precipitada– de l’assaig Nosaltres els va-lencians de Joan Fuster; una obra fonamental llegida –fullejada,més aviat– un parell d’anys abans, cap a 1972. Em van impactartant que durant un parell d’anys vaig estar temptat de dedicar elmeu futur als estudis antropològics i socials. Però, finalment hovaig deixar córrer, si més no des d’un punt de vista acadèmic.

Pensant en l’antropologia social “nostrada”, no puc deixar defer esment, ara i ací, que alguns anys abans, el 1969 i 1970, l’an-tropòleg nord-americà Richard A. Barrett havia fet treball decamp, de cara a la seua tesi doctoral, a Benavarri; i que va pu-blicar les seues anàlisis a Benabarre. The modernization of a Spa-nish village, un assaig també editat el 1974 (deu anys més tard,el 1984, l’Ajuntament de Benavarri en publicà una versió cas-tellana: La modernización de un pueblo español). D’aquest dar-rer treball no puc deixar de reproduir una breu anotació, cita-da en diverses ocasions, a propòsit de l’ús de les llengües en lacapital de la Ribagorça i, per extensió en altres poblacions, po-ques, de la Franja: «Había también una diferencia relacionadacon el uso del lenguaje. Los notables hablan en castellano, la len-gua oficial y la común a la clase culta española. Incluso aque-llas familias burguesas que residían permanentemente en Ben-abarre hablaban castellano. El resto de los benabarrenses hablanribagorzano, la lengua característica de todos los pueblos de lazona colindante. Casi todos los benabarrenses podían tambiénexpresarse en castellano, y ésta era también la lengua que em-pleaban en su trato con los “señoritos” o los forasteros. El ri-bagorzano se consideraba, incluso por aquellos que lo hablan,como un dialecto campesino poco refinado. Por ello se le con-sideraba por debajo de la dignidad de la burguesía». Descrip-ció sociolingüística que podríem fer extensible a diferents po-blacions de la Franja que compten, encara ara, amb una certaburgesia “il·lustrada”: Tamarit, Fraga, Maella, Vall-de-roures...

Lectures i meditacions (sociològiques) en anys adolescents // Esteve Betrià

La Glòria no em va donar el seunúmero de telèfon: «Pregunteu permi quan arribeu al poble»– em va dir.Arribats a Sopeira, de seguida ensvan indicar que ens havíem d’arribara Casa Eduardo. La Glòria ens va ferentrar a casa seua i ens va oferir ai-gua. Vam agrair l’aigua i la frescor dela casa; era el pic de l’estiu.

Nascuda circumstancialment aBarcelona el 1956, va estudiar elbatxiller a Lleida, a l’institut MàriusTorres i al Gili Gaya femení, i va serguanyadora (1a de la província deLleida) d’un d’aquells mítics premisde redacció de la Coca-Cola. Va ferHispàniques a la UB i tot seguit Fi-lologia catalana, mentre treballava dematins.

Després, de tornada a la Terraferma i ja com a professora de se-cundària, ha fet de la Ribagorça –laseua parla, la toponímia, la literatu-ra popular– el seu camp d’estudi. Jal’any 1986, al Segon Congrés Inter-

Glòria Francino Pinasa, investigadora de la llengua// CARME MESSEGUER

U12

nacional de la Llengua Catalana, vapresentar una comunicació sobre laparla de Sopeira i, mentre feia el doc-torat, va portar a terme un treballd’investigació sobre Toponímia ri-bagorçana al «Cartoral d’Alaó», con-junt de diversos documents redactatsen llatí i datats entre els segles IX iXIII. Després, integrada a l’equip deXavier Terrado, de la UdL, ha anattraient a la llum diversos treballs so-bre toponímia de Sopeira (2002),Pont de Suert (2005) i Bonansa(2011) –aquest darrer en col·labora-ció amb Carles Feixa–. Anterior-ment, la Glòria també va ser la res-ponsable –al costat de Lluís Borau–del treball de camp i de l’edició delvolum de Bllat colrat! dedicat alcançoner popular de Ribagorça, Lli-tera i Baix Cinca, publicat el 1997.

Paral·lelament, la Glòria s’ha im-plicat de manera molt activa en di-verses activitats culturals comarcalsdes de l’Associació d’Amics d’Alaó,

GlòriaFrancino

CARME MESSEGUER

sabut unir les figures d’en DesideriLombarte i d’en Salvador Espriu en laconstant lluita contra la persistent dis-criminació i repetides infàmies que pa-tia i pateix arreu la llengua catalana ila cultura que conforma, llengua i cul-tura d’ells i nostres.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Obro parèntesi. Perdó, això és un parèntesi que no es tancaràdel tot fins al dia 9 de novembre de l’any que ve. Continuo: aquestmigdia (és quan he començat a escriure) el president Artur Masha anunciat la pregunta i la data de la consulta. Em permeto deparlar-ne perquè sense cap dubte és allò que més interessa no no-més a Catalunya sinó a tot Espanya, com han evidenciat les re-accions, sovint forassenyades, del govern del PP i dels mitjans es-panyols. El procés cap a la Independència de Catalunya interessatothom. De fet, a Espanya l’interès és sinònim de preocupació,una preocupació fins ara dissimulada, amb una actitud de me-nyspreu envers tot el que s’està coent al Principat des de la ma-nifestació del 10 de juliol de 2010. Uns i altres, el govern espanyoli els mitjans, han mirat cap a un altre cantó o amb ulleres fuma-des per no veure que una majoria de la societat catalana ha avan-çat de manera irreversible cap a la Independència.

I a la Franja? Si em permeteu, m’empararé en dos petites anèc-dotes. Tiro enrere en el temps: un cap al tard d’un dia d’estiu, ala terrassa d’un bar de Fraga, uns amics em reclamen el parer per“la cosa” i jo, confiat en la complicitat, em manifesto esperançati il·lusionat pel procés. La meua sorpresa és que els amics responenamb una displicència insultant acusant els catalans de babaus ide víctimes propiciatòries de la TV3: tot és una conxorxa de TV3,diuen, al servei del president Mas que ha intoxicat la societat, queens tenen enganyats...

Avanço en el temps: primer dissabte de desembre, dia fred decegallosa, al Cegonyer de Fraga, una persona informada es lamenta

del caire que ha pres la situació a Catalunya i, una mica sorpre-sa quan jo li manifesto la meua simpatia pel procés, ell ho matasentenciant que Convergència s’equivoca i que no li agrada el queveu i que n’està preocupat. Són situacions casolanes, ja ho sé, peròem serveixen per il·lustrar el canvi produït en l’opinió pública: dela gracieta amb mala llet del de la terrasseta, hem passat a la preo-cupació del veí pel que esdevé a Catalunya. La cosa positiva ésque tothom està al cas del procés i sap que el que passa a l’altrecostat de la ratlla no li és aliè. La negativa és l’evidència de la ce-guesa cultivada i el rebuig indiscriminat, irreflexiu dels qui re-presenten els dos exemples explicats i que em temo que són ma-joritaris.

Què passarà des d’ara fins al 9 de novembre de 2014? Chi losa? Jo estic convençut, però, que res no serà com fins ara. En elsupòsit desitjat d’assolir la Independència els canvis seran per abé i d’ací l’esperança de tanta gent; una situació que beneficia-rà, al meu parer, les comarques de la Franja i tot l’àmbit de lesterres de parla catalana. No estic d’acord amb els qui veuen ambcerta por els efectes de la hipotètica formació del nou Estat ambl’argument que l’Administració d’Aragó crearà problemes queens afectaran de manera singular.

Us deia que no tancava el parèntesi, que n’haurem de conti-nuar parlant; de fet us convido a emplenar-lo pensant en tot elque podem traure de la gran il·lusió generada al Principat en l’as-piració cap a la Sobirania i del que en podem traure si la il·lusióes confirma en els temps pròxims.

Parèntesi d’il·lusió // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Amb aquest número de Temps deFranja acaba l’Any Salvador Espriu,l’any del centenari del seu naixementel 1923 a Santa Coloma de Farners, icomencem l’Any Desideri Lombarte,quan en fa vint-i-cinc de la seva defun-ció a Barcelona el 3 d’octubre del 1989.En Desideri tindria ara 77 anys. Amb-dós van viure per a salvar-nos els mots,i mostrar-nos que som el que som, i noel que d’altres volen que siguem. I peraixò ambdós van patir ignomínies en eldifícil temps en què els va tocar viure.

En els pròxims números de Tempsde Franja, des del febrer del 2014 al ge-ner del 2015, parlarem d’en Desideri ili seran dedicats els Styli locus de l’es-tiu d’enguany i de l’hivern del 2015.Serà homenatjat amb diversos actes ala vila de Pena-roja, on va néixer el1937, i esperem que també ho serà end’altres indrets.

Tanquem ara i ací l’Any SalvadorEspriu i obrim l’Any Desideri Lom-barte amb uns versos de n’Àngel Vi-llalba, on aquest cantautor favarol ha

Quan lo Desiderien pàtria menuda va triar fer el niuaprendre a llegiri escriure poemesen la nostra parlala llengua d’Espriu Ací a l’Aragó amb un cerç burlesclos castellanistes donaven lliçonsnegant garbinadesprohibint lo nomtrepitjant los mots.

I com les oronetesamb el fang del riucada primaveratornen a fer niuescriptors, poetescantautors d’estiucreixíem amb forçaper fer-li caliu.Català a la Franjade segles parlemnegar l’evidència és mostrar mala fe en pàtria menudala lluita al carrer.

En pàtria menuda

Any Salvador Espriu / Any Desideri Lombarte// ARTUR QUINTANA

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

20 /

gen

er 2

014

OPI

NIÓLluny és la transició

// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

D’ençà l’any 1978 està vigent laConstitució espanyola, però molthan canviat les coses des de llavors.Que el nostre procés de transiciócap a la democràcia va ser unexemple de negociació positiva ide renúncia parcial dels principis iideals de totes les forces polítiques,ningú no ho pot negar. No obstantaixò, alguns van renunciar a menyscoses, cal entendre els més vincu-lats al règim franquista. El pobleespanyol, àvid d’estructures demo-cràtiques i d’acord amb les cir-cumstàncies del moment, va con-fiar als partits polítics i fins i tot alsmitjans de comunicació, l’adminis-tració del poder democràtic en laseua major part. El fet de votarcada quatre anys semblava sufi-cient per a convertir-nos en unaplena i autèntica democràcia més.Trenta-cinc anys és un llarg pe-ríode, suficient per posar a proval’esperit de la transició. Crec since-rament que el que va començarmolt bé, amb el temps es va anaresvaint, en oblidar gradualmentaquell esperit constitucional. Aforça de repetir les excel·lènciesexemplars del nostre procés decanvi cap a la democràcia i del nos-tre desenvolupament econòmic, vaanar passant el temps i com teníemels ulls mirant-nos el melic, no vamser capaços de dirigir el nostre es-guard cap al futur.

El nostre desenvolupament eco-nòmic, a part de l’impuls de les di-vises del turisme i d’una industria-

lització gairebé sempre deficient, esva basar fonamentalment en elboom immobiliari. Com que no te-níem prou diners al país per com-prar el que s’anava construint i elsproductes de consum que ens po-saven davant dels ulls, anàvem cer-cant els diners fora. Els dos granspartits que s’alternaren en el poder,amb l’ajuda esporàdica de minoriesterritorials, es van anar convertinten aparells de poder, el manteni-ment del qual anava prevalent so-bre les necessàries transformacionssocials i econòmiques de la socie-tat. Tanmateix, he d’admetre quel’esquerra va donar passos destaca-bles en quant a drets socials i re-formes progressistes que la dretaintentava diluir quan arribava alpoder. En algun moment ens vamcreure que amb pertànyer a laUnió Europea, tota la resta ens vin-dria de més a més .

Deixem el passat i situem-nos enel present. La diagnosi dels seusmals ens hauria d’ajudar a aixecarels ulls cap al futur. Per a bé o permal la crisi que patim s’ha conver-tit en el reactiu que ha fet precipi-tar la majoria dels nostres proble-mes. La desafecció dels ciutadansrespecte a la classe política mai ha-via estat tan alta; les seues causessón ben conegudes: allunyamentdels partits respecte als seus vo-tants, manca de democràcia in-terna, llistes tancades, irregularitatsen el finançament, corrupció, lleielectoral... La Monarquia va per-

dent dia a dia l’ac-ceptació dels ciuta-dans, els motius sónobvis. Parlar de l’ob-jectivitat dels gransmitjans de comunica-ció no deixa de seruna broma. Aprofi-tant la crisi, els res-ponsables principalsd’aquella diuen alsgoverns les mesuresque cal prendre: elpoder polític s’harendit al poder finan-cer. I què podem dirdel problema de l’a-

tur, de l’aniquilació dels nostresdrets laborals i socials, del desman-tellament cultural, de la lentitud dela justícia, del gran endeutamentdel país, etc. , etc. El cafè per a totsdel sistema autonòmic, ha esdevin-gut un embull: el govern i els mit-jans afins del Madrid centralista re-clamen la recentralització de com-petències, unes autonomies estandisposades a cedir-les, d’altres enreclamen més, Catalunya va camíde la independència. També enaquest punt el PP ha destacat perles seues idees de centralisme atà-vic, disfressat de patriotisme. Últi-mament el PSOE l’acompanya.

Però el pitjor de tot és que no te-nim un model de futur, ni social, nieconòmic, ni polític. Els ciutadans,en primer lloc els joves, estan per-dent l’esperança de poder viure enun país normal.

Necessitem un gran canvi quenomés la voluntat majoritària delsciutadans pot fer, o obligar a fer alsdirigents polítics. La societat ha dedespertar de la seua letargia. Laprotesta passiva no és suficient, enel ben entès que allò que es neces-sita no és una nova transició, elcanvi que necessitem s’ha d’assem-blar més a un canvi de model sociali polític global, una revolutio (“unavolta”). Per acabar els deixo unapregunta a manera de reflexió: I siel procés cap a la independènciaque Catalunya està decidida a fer,es convertís en l’accelerador delgran canvi que necessita Espanya?

Protagonistesde latransicióespanyola, alPacte deMoncloaFONT: PORTAL

FUENTERREBOLLO

19

temps de franja 120, gener 2014

Documents