TEMA 7 I 10- L’ECONOMIA DEL SEGLE XIX: TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I

PROCÉS D’INDUSTRIALITZACIÓ (1800-1930)

Història d’Espanya2n de Batxillerat

TEMA 7.- L’ECONOMIA DEL SEGLE XIX.1. ELS CANVIS EN L’AGRICULTURALa situació en l’agricultura fins 1800Mesures de la revolució liberal. 1808-1874Conseqüències.L’evolució de l’agricultura. 2. LA INDUSTRIALITZACIÓ 1800-1880. La primera fase de la industrialització Els factors o les causes del lent desenvolupament

industrial espanyol. La industrialització catalana El cas del País Basc. 1880-1930 Evolució econòmica general del país. (Població,

agricultura i indústria)

Nucli temàtic i context històric

Canvis econòmics i socials, 1800-1930Context històric: Simultàniament a la construcció de l’estat

liberal, es produeiv també el trànsit definitiu cap el sistema capitalista.

Es tractava de facilitar el pas al sistema de propietat privada i les relacions socials capitalistes, donant lloc a la societat de classes.

Les mesures polítiques en l’agricultura facilitaren un acord entre la burgesia de negocis i part de l’aristocràcia, donant lloc a greus desequilibris en la propietat de la terra.

La industrialització espanyola va avançar, a la vegada, molt lentament i es va localitzar essencialment en Catalunya (tèxtil), primer i després en el País Basc (siderúrgia).

La manca de matèries primeres, el baix nivell de consum d’amplis sectors rurals, la falta de capitals o els resultats desiguals en la construcció del ferrocarril explicarien aquest lent avanç industrial.

Introducció. La situació de l’agricultura fins a 1800Fins a 1800 el concepte de propietat privada no està consolidat. Perviuen

privilegis medievals que impedeixen que la terra siga considerada una mercaderia de lliure disposició (compra-venda)

Les mans mortes o terres immobilitzades en mans de l’Església

La noblesa podia vincular béns (terres, palaus, etc) i també apartar-losdel mercat i per tant immobilitzar-los

A més, la noblesa laica i l’Església tenien una autoritat sobre els habitants d’un territori, percebent rendes per l’ús del molí, la forja,

nomenant autoritats o cobrant multes de justícia. Es la senyoria jurisdiccional

D’altra banda, cedien una part de les terres als llauradors, a canvi d’una part de la collita i diferents productes en determinades èpoques de l’any.

Tanmateix, la diferenciació entre la jurisdicció i el domini sobre la terra no estavaclara, ni tampoc respaldada per títols de propietat

D’altres elements a considerar

El delme o 1/10 de la collita a entregar a l’església pel seu manteniment, es pagavaper part de tots els llauradors

Les terres comunals, que els llauradors aprofitaven quan el treball del camp eramenor, per a portar a pasturar el ramat o replegar llenya. En teoria tampoc es podien comprar, tot i que des del segle XVI hi ha assalts i ocupacions per

part de nobles i burgesos

Les terres municipals, també estaven immobilitzades i se cedien en arrendament a llauradors rics i membres de les burgesies urbanes

Recordem

Per tant, què estudiem?La Revolució liberal

• El 1808 es produeix l’enfonsament de la monarquia absoluta i en Cadis el primer assaig liberal que permetrà, per primera vegada, iniciar el desmantellament de l’Antic Règim.

• Després de diferents restauracions absolutistes (1814 i 1823), a la mort de Ferran VII (1833), el procés no té marxa enrrere.

Què estudiem? La Revolució Liberal (II)

• Es tractava de facilitar el pas: 1. al sistema capitalista, on la terra és

una mercaderia de lliure disposició, per la qual cosa, convenia acabar amb els privilegis estamentals i establir el sistema de propietat privada.

2.- En Espanya, el resultat final de la revolució liberal va estar determinat pel pacte entre la naixent burgesia de negocis i la gran aristocràcia, amb l’objectiu de defensar la propietat i excloure els sectors populars.

A Espanya, la liquidació de l’Antic Règim es va efectuar mitjançant una aliança entre la burgesia liberal i l’aristocràcia latifundista, amb la pròpia monarquia com a àrbitre, senseque es produís cap procés paral·lel de revolució camperola. Lluny d’això, els interessos delcamperolat van ser sacrificats, i àmplies capes dels llauradors espanyols (que anteriorment vivien en una relativa prosperitat i ara veien afectada la seua situació pel doble joc de la liquidació del règim senyorial en benefici dels senyors i l’augment dels impostos) s’alçarenen armes contra una revolució burgesa i una reforma agrària que es feien a les sues expenses,i es trobaren, lògicament, del costat dels enemics d’aquests canvis: del costat del carlisme.Així es pot explicar el que seria inexplicable baix l’esquema francès: que l’aristocràcialatifundista es situara a Espanya del costat de la revolució, i que un ampli sector del campero-lat donara suport a la reacció. No es podria entendre el carlisme si ignorarem aquesta arrelde revolta camperola i el reduirem al discutible i trivial problema jurídic de la successió, o a l’entusiasme que pogueren suscitar personalment oncle i neboda, que per allà anaven elsdos en qualitat de governants. Eren dues concepcions diferents de com s’havia d’organitzarla societat les que s’enfrontaven en unes guerres civils sagnants, que foren molt més que unasimple baralla entre frares muntanyencs i maçons conspiradors, com algunes caricatures,d’un i altre costat, pretenien. I en eixes concepcions contraposades de com s’havia d’organitzar la societat, el problema de la terra ocupava un lloc central.JOSEP FONTANA: “Transformacions agràries i creixement econòmic a l’Espanya contemporània”, en Canvi econòmic i actituds polítiques a l’Espanya del segle XIX, Barcelona, 1975, pàgs. 162-163.

3.- En aquest tema, analitzarem els darrers pasos econòmics del procés. Els elements polítics els hem vist en els temes 4,5 i 6

• Mesures de la revolució liberal sobre la propietat de la terra (fins 1874)

1. Abolició del règim senyorial. 2. Desamortitzacions3. Víncles 4. Delme• Conclusions i conseqüències.

L’abolició del règim senyorial , 1811 i 1837

En les Corts de Cadis es va redactar el primer decret que abolia el règim senyorial. (1811)

Resultat

Eliminava la jurisdicció dels senyors sense cap indemnització

Convertia el domini territorial, la terra, com a propietat particular

Molts pobles es neguen a pagar qualsevol renda feudal i finalment el Tribunal Suprem considerà que els llauradors havien d’aportar títols de

propietat, però no la noblesa

Decret d’abolició del règim senyorial, 1811

Abolició del règim senyorial• D’aquesta manera, la noblesa pogué

consolidar els seus drets sobre la terra en forma de propietat, especialment en el sud i sudest peninsular. Allà on la jurisdicció era més important, va eixir perjudicada (València o Catalunya, per exemple)

• Aquesta serà la base del decret de 1837, durant les Regències.

Resultats

Les DesamortitzacionsPrecedents

Abans de la desamortització de Mendizàbal, es troben diferents legislacions desamortitzadores

Durant l’època de Carles III, els ministres il.lustrats responsabilitzaren les mans mortescom una de les causes de l’endarreriment nacional i impediren que l’Església

immobilitzara més terres, però no les repartiren

Manuel Godoy inicià la venda del patrimoni eclesiàstic encarregat de la beneficència, ofegats pel deute ocasionat per les guerres contra França, primer

I Anglaterra, després. ( 1798-1807)

També legislaren sobre la qüestió: *Josep Bonaparte (1809-1813)

*Les Corts de Cadis i el Trienni Liberal, però, en teoria no van tenir continuïtat a causade les Restauracions absolutistes

La Desamortització de Mendizàbal (1836-37)

• Després de les revoltes de 1836, en la lluita contra el carlisme, aquesta desamortització forma part d’un procés més ample de desmantellament de l’Antic Règim

• Objectius: 1. Aconseguir recursos econòmics per a reduir el deute

de l’Estat ofegat per les guerres i la independència de les colònies

2. La guerra carlina necessitava de recursos econòmics. A més, es tractava de debilitar l’Església, principal suport econòmic i ideològic dels absolutistes

Mendizàbal (2)

3.- Facilitar el pas al sistema de propietat privada capitalista, acabant amb les amortitzacions feudals i convertint els nous propietaris en principals suport del nou estat liberal.

4.- Es considerava que els nous propietaris, tindrien major interès en l’agricultura i que invertirien en una millora de la proudcció.

Objectius de la desamortització de Mendizàbal.

Aconseguir Recursos per a

Derrotar els carlinsReduir el deute deReduir el deute de

l’Estatl’Estat

Facilitar el pas al sistema dePropietat privada.

Els compradors de béns suport al règim liberal

El decret

Mendizàbal (3)

• Procés de venda dels béns i resultatsEntre 1836-1844 ja s’havien venut el 62%

de les propietats de l’església, podent pagar-se en títols de deute públic o en efectiu.

Afectà primer els béns del clergat regular (ordres monàstiques) i després al clergat secular. El procés continuà durant tota l’època moderada.

Conseqüències

Reducció deute

BeneficiarisPerjudicats

Propietat terra

ConseqüènciesI) Va reduir el deute públic, però sols fins a un 25% aproximadament. La reforma

fiscal de 1847 (Mon i Santillàn) no va generar suficients recursos a l’estat i per això continuen les desamortitzacions (Madoz) i vendes de patrimoni públic

al llarg del segle XIX (Llei de Mines de 1868)

II) Beneficià aquells que més podien invertir en la compra de béns a través de subhastes, com ara especuladors, comerciants, financers i part de l’aristocràcia.

Els llauradors compren, però en petites parcel.les. La desamortització no pretén ser una reforma agrària, es deu a la lluita contra el

carlisme, la reducció del deute i el pas al sistema de propietat privada

III) Consolidà l’estructura de la propietat existent anterior a 1800. Allà on el latifundisme era més fort abans de 1800 (Sevilla o Segovia),

continuà després de les desamortitzacions.

IV) L’Església i els llauradors van ser els grans derrotats. L’Església va perdre una bona part del seu patrimoni i desaparegué la caritat al pobre.

El Concordat de 1851 oferirà el control ideològic, moral i educatiu en el nou estat.

Resultats de la desamortizació de Mendizàbal

Atenció al terme de vocabulari reforma agrària, entés com un conjunt de decisions, mesures, lleis destinades a canviar el règim de propietat i afavorir

nous sistemes de cultius . La reforma agrària liberal espanyola no pretenia acabar amb les desigualtatssocials en el món rural, sinó resoldre d’altres problemes (deute, lluita contra

carlins, etc)

- Ministre MADOZ-Afectà a béns de l’ Església , (no venuts encara) ordes militars, institucions benèfiques i béns propis o municipals i comunals.- Objectiu: aconseguir recursos per a la Hisenda i impulsar la modernització econòmica d’Espanya.- Una part dels recursos serviria per a finançar la construcció del ferrocarril.

Madoz (1855-56). Època del bienni progressista

-Resultats de la desamortització MADOZ

1. Els beneficiaris van ser els mateixos que en les anteriors desamortitzacions, però ara els llauradors sembla que compraren més.

2. Les vendes es projecten fins a finals del segle XIX. 3. Els efectes sobre la comunitat rural foren intensos: desaparició de prats, boscos i

recursos d’ús col.lectiu. (es a dir desaparició de béns comunals)4. Tanmateix, sembla que l’ocupació de patrimoni comunal i municipal era anterior. Des

de 1808, amb la crisi de l’Antic Règim en la vall del Duero es produïren nombroses ocupacions de terres (fins el 30% del total que es va vendre)

Resultats desamortització Madoz

Els víncles van ser definitivament eliminats el 1837 i això va facilitar la venda delpatrimoni de la noblesa i que la terra esdevinguera una mercaderia de lliure

disposició. (Els seus efectes van ser molt desiguals)

El delme va ser abolit en un 50% durant el Trienni Liberal i donadala resistència popular a pagar, finalment (1836) fou abolit totalment. Els propietaris van ser els grans beneficiats (pagaven un 10% menys)

D’altres mesures

L’abolició de la Mesta ,ja en les Corts de Cadis, resulta definitiva el 1836

D’altres mesures

En Castella, facilità la conversió de terres de pastura pel ramat en aptes pel cultiu. Grans propietaris i llauradors lliures assalten i roturen (cultiven) terres pel ramat

(en un procés que havia començat amb la guerra de la indepedència)

Què era la Mesta?La Mesta, corporació que defensava els interessos dels propietaris de ramat oví

des de l’època medieval (establint terres protegides pel ramat).

Conseqüències de totes les mesures

I) La reforma agrària liberal (desvinculació, desamortitzacions,...) facilita el pas al sistema de propietat privada capitalista, beneficiant la naixent burgesia i una part de la noblesa, front a l’Església i els llauradors. El contingut de la revolució liberal espanyola destaca pel pactisme i el seu conservadurisme (defensa d’una solució basada en la defensa de la propietat).

II) Es conformen grans bosses de pobresa i misèria: en el sud i sudest del país, minúsculs propietaris i/o arrendataris viuen d’un jornal escàs i no poden accedir a la propietat de la

terra. Fins 1936 es manifestaràn demandant una reforma agrària aprofitant qualsevol canvi i/o crisi política (1868, 1873, 1918, etc).

Reivindicacions camperoles(1918-1921)

III) L’Església perdia una bona part del poder econòmic, però amb el Concordat de 1851

controlava l’ensenyament i la moral públiques

IV) El latifundisme, com a forma hegemònica de la propietat, amb un protagonisme important per a l’aristocràcia, predominava en el sud i sudest del país.

Es tracta d’una classe de propietaris absentistes que inverteixen poc, amb un predomini del cultiu extensiu (cereal) i ofereixen poca feina.

(no sorgeix ara, sembla que és anterior a 1800)

En el mediterrani, d’altra banda, les petites i mitjanes propietats són més importants i les diferències socials menors.

En Castella-Lleó, destaquen els petitspropietaris i arrendataris (arrendaments a curt termini)

Pel que fa a l’evolució de l’agricultura:

I) La producció agrícola va augmentar, i encara més la comercialitzada, però la productivitat no ho va fer tant: tècniques endarrerides amb la continuació del

guaret, amb molta mà d’obra barata i abundant. El creixement és extensiu fins 1880 (basat en una ampliació de la superície agrària)

Per tant, les mesures de la revolució liberal no va afavorir un canvi radical: els que treballen la terra continuen estant, en quasi totes les ocasions, allunyats de la seua

propietat i, per tant, no se’ls estimula per a millorar la productivitat .

Augment de la superfície agrària de 10 a 16 milions

d’hectàrees

II) Els cereals (i llegums) continuen sent el principal cultiu, gràcies al proteccionisme agrari, però la viticultura (vinya), les oliveres (oli) i els tarongers tenen un major creixement a l’últim terç del segle XIX

III) En el Mediterrani, al llarg del segle es desenvolupen les especialitzacions orientades al mercat: en València, cítrics i arròs, vinya en Catalunya. (que era anterior a 1800)

IV) A la submeseta Nord i Galícia predomina el minifundisme: els camperols no tenen prou terra com per a viure d’ella i han d’emigrar a finals de segle.

V) Un dels principals problemes de l’agricultura espanyola són els baixos rendimentsespecialment en les regions cerealícoles.

La reforma agrària liberal va donar lloc a una classe de propietaris que invertiràn poc i es van a beneficiar del proteccionisme, sobretot a partir de 1880.

Exploten la terra amb arrendaments a curt termini per a poder adaptar-se millor a les variacions del mercat.

LA INDUSTRIALITZACIÓ.

- Durant el segle XIX Espanya comença la seua industrialització, amb una indústria moderna, però localitzada geogràficament, molt lluny de la resta de països d’Europa occidental i amb una economia fonamentalment rural.

Les causes del “retard” industrialEl cas català, el tèxtil. La siderúrgia. Euskadi. El període 1880-1930

En tot procés industrialitzador, sembla necessari un mercat interior (o exterior) que demande productes industrials, una agricultura próspera que produisca pel mercat i uns capitals per a finançar les indústries. El cas espanyol, destaca pel seu fracàs relatiu i els grans desequilibris territorials. Avui els historiadors més que fracàs destaquen les desigualtats econòmiques i geogràfiques i la lentitud dels canvis en relació a altres països europeus (el terme retard s`ha d`emprar de forma relativa)

La lenta industrialització d’Espanya. Les causes.

Les causes del lent procés industrialitzador espanyol

Les colònies

DeficientInversió pública

Les Mines

El mercat Interior

Vertebrat(FFCC)

Els capitals

Població

Lenta Rev.Ind.

en EspanyaPer què?

Josep Fontana ens explica així la relació entre agricultura i indústria, en referència al cas català:

“Insistim en la conveniència de descartar la imatge massa simplista d’una indústria moderna sorgida com una conseqüència mecànica de l’acumulació de capital, i recordem que, en general, al revolució industrial no s’ha donat on

no s’ha produït el pas d’una agricultura de subsistència a una agricultura comercialitzada, capaç de produir excedents per a intercanviar amb la

indústria , i crear així un mercat interior integrat. (..). Cal investigar aquestes relacions en el cas de l’economia catalana, sense

oblidar, a més, un tret que fa créixer la seua importància: el fet que hi haguera també un volum considerable d’exportacions agràries (en especial de caràcter

vitícola, la qual cosa vol dir que hi participaven petits i mitjans propietaris) , les quals van contribuir a potenciar el desenvolupament del mercat interior (els diners obtinguts per aquests petits propietari amb la venda dels seus

aiguardents degué repercutir en un augment de la seua capacitat de consum), i van afavorir alhora el creixement de la indústria”.

Comercio colonial i industrialización. Josep Fontana

1.- La població

Al segle XIX es produeix un important creixement de la població: es passa d’11,5 milions en 1797 a 18’6 en 1900 i a 23’5 en 1930, sent especialment important a partir de 1870

Causes

a)El manteniment d’una natalitat elevada combinada amb taxes de mortalitat tambémolt altes. Fins 1885, la major part del país es troba afectat pel règim demogràfic primitiu

b)Les condicions de vida i l’impacte de les males collites així com de malalties catastròfiquesexpliquen la pervivència del cicle primitiu de la població.

El creixement només és possibleper l’increment de la superfície de cultiu que es manté fins 1880

Evolució natalitat, mortatalitat i creixement natural

La població. Conclusions

D’aquesta manera, el creixement de la població resulta una pista falsa per a explicar una possible industrialització del país. La capacitat de compra (consum) de la majoria de

la població és molt reduïda i es troba determinada pel ritme o resultat de les collites. en Andalusia i Extremadura, el 50% de la població són jornalers que viuen en la misèria

Les migracions camp-ciutat o èxode rural són molt lentes, donat que la necessitat de màd’obra per a treballar en la indústria és molt limitada

Només en la Mediterrània, sobretot Catalunya, i el Cantàbric la mortalitat comença a baixar conseqüència d’una agricultura més rendible

Variación de la población respecto a la media española (1797-1900)

Tanmateix, l'èxode rural és molt lent i predominen sempre els factors d’expulsió del campsobre els factors d’atracció de les ciutats (no hi ha tanta demanda de mà d’obra industrial)

Emigración neta, 1882-1900 (en miles de personas)

Imatge de l’eixample de la ciutat de Barcelona. Les principals ciutats enderroquen les muralles i incien el procés de construcció dels barris burgesos (eixample)

Les colònies. El mercat exterior

• Si la demanda interna de productes industrials era reduïda, les colònies podien haver substituït el mercat interior, però cap a 1825, Espanya sols posseïa Cuba, Puerto Rico i Filipines. Així, l'Estat va perdre els ingressos procedents del comerç colonial i hagué de compensar-los en les desamortitzacions i en el deute exterior.

Els capitals

• En tot procés industrialitzador, són necessaris capitals per a finançar les industries. Ací, una bona part dels capitals es dirigiren a la compra de terres, inversió especulativa, despeses sumptuàries (luxe), etc, per la qual cosa es va demanar necessitar inversió estrangera (francesa, anglesa, belga, etc).

• La inversió estrangera, durant el període 1820-48, se centrà en el deute de l`Estat (ofegat per les guerres i la pèrdua de les colònies) i des de 1850, comença a invertir en les societats de crèdit, sorgides arran de la llei de 1856 i, sobretot, en el ferrocarril, que entrarà en fallida el 1866, com veurem després.

El banc espanyol més gran era el Banco Español de San Fernando, fundat l’any 1829 com a banc de l’Estat i d’emissió. L’any 1844 es van crear dos bancs més, el Banco de Isabel II i el Banc de Barcelona, que va portar a terme una sèrie d’intents per consolidar una banca autòctona catalana. L’any 1831 va començar a funcionar la borsa de Madrid, especialitzada en valors de l’Estat, i el 1860 la de Barcelona va iniciar una nova època, amb la voluntat de canalitzar l’estalvi privat vers el finançament industrial. L’any 1856 es va constituir el Banco de España, que l’any 1874 va obtenir la concessió del monopoli d’emissió de bitllets. La industrialització basca va afavorir el sorgiment d’un sector bancari per donar suport al seu finançament industrial. Neix el Banco de Bilbao (1856) i el Banco de Vizcaya (1902), que aviat es van expandir per tot Espanya.

Durant el Sexenni, es crea el Banc d`Espanya i naix la pesseta. A finals de segle, apareixerà la Banca comercial espanyola, relacionada amb la industrialització basca i catalana (Banc de Bilbao, Banc de Sabadell, etc)

De tota manera, la major part de les seues inversions es faran en forma de crèdits a l'Estat, latifundistes o a comerciants.

El ferrocarril.

• Per a fomentar els intercanvis comercials entre el camp i la ciutat, calia construir una xarxa de transports. El ferrocarril es considerava un instrument fonamental.

El ferrocarril. El sistema de transports.

• La invenció del ferrocarril va representar una notable revolució perquè reduïa el temps i el cost del viatge, incentivant la producció agrícola de mercat i la industrial (ferro, especialment), sobretot a Espanya, on les dificultats orogràfiques són molt evidents.

• De tota manera, la forma en que es va construir a Espanya va reduir les conseqüències positives

Els transports. El ferrocarril (2)

Va ser impulsada per la Llei General de Ferrocarrils del 1855

Tresfases

Primera gran expansió (1855-66)Paralització per la crisi financera (1866-73)Nova etapa constructiva que completa la xarxa (des de 1874)

La llei de 1855-56 establerta pels progressistes determinava un sistema de construcció radial, comunicant Madrid amb els principals ports i explotacions

mineres.

Es construiria mitjançant la concessió a empreses privades (la majoria de capitalfrancés o belga) amb una aportació de capital estatal del 16%

Traçat radial

L’ample de via escollit era diferent a l’europeu i les dificultats orogràfiques obligaren a introduir locomotores més potents, dificultant les exportacions a Europa

El pitjor fou que no fou un revulsiu per a la indústria del ferro espanyola: s’importaren carrils i locomotores i el ferro espanyol era més car

De tota manera, fou un incentiu pel creixement econòmic en general, especialmentels intercanvis entre el camp i la ciutat i hauria

estat molt pitjor no haver-lo construït

• La construcció del ferrocarril es va interrompre per la crisi de 1866 donada l'escassa rendibilitat que tenen les inversions ferroviàries (en Espanya, la demanda de productes per part de les províncies interiors és molt limitada perquè els llauradors compren poc o res i així el valor de les accions es va deteriorar i enfonsar i això és una de les causes de la revolució del 68 (tema 5 i 6).

Després de 1874, s’inicià una nova etapa constructiva, que va permetre completar el mapa radial, però moltes companyies anteriors ja havien desaparegut. Amb la introducció de l’electricitat es produirà una nova empenta constructiva, ja al segle XX, en concret en el primer terç.

Altres decisions per afavorir el mercat interior

Amb el liberalisme, es suprimeixen els obstacles a la circulació de mercaderies i es construeix un mercat interior nacional: derogació dels gremis (llibertat d’indústria i comerç),

supressió d’impostos de pas i taxes i creació d’un sistema de transports (especialment el ferrocarril, ja vist)

Però les dimensions del mercat són molt estretes perquèla capacitat de consum d’una bona part dels llauradors

es troba limitada pel resultat de les collites

Les mines.

• Les mines. Espanya posseïa importants recursos miners, la major part possessió de la Corona.

• La llei de mines de 1869 va vendre la major part al capital estranger –francés i britànic- per a resoldre el problema de l’hisenda pública (el deute). Es tracta del coure en Río Tinto o del plom en Huelva.

• D’altra banda, el carbó asturià era de baixa qualitat i el cost s`encaria pel transport, per la qual cosa l’Estat establirà mesures proteccionistes (a Catalunya el carbó asturià no arribarà fins final de segle XIX).

• A Euskadi, les mines de ferro, com veurem, si va generar una indústria siderúrgica.

Recursos i explotacions mineres al segle XIXDestaca l’extracció de carbó i ferro, però també trobem mercuri, pirites, coure, plom o zinc

. La producció minera. Causes de l’expansió

La inversió de companyies estrangeres (Rotschild) millora la Hisenda, però no va propiciar un desenvolupament industrial a partir del ferro i el carbó

La demanda internacionalEls avanços en les tècniques d’extracció

La inversió de companyies estrangeres (Llei de Mines)

El ferro, especialment el basc, va ser molt important, exportant-se a mitja Europa

Cal tenir present que la ideologia liberal era contradictòria amb la inversió pública

L’Estat espanyol tenia pocs recursos i molts deutes a causa de

Les diferentsguerres del segle XIX

Carlina, Cuba,

La reforma fiscal de 1845

fracassa. La recaptació fiscal es basa en impostos

indirectes . Els grans propietaris no paguen o paguen poc

Per això es realitzen diferents desamortitzacionsI fins i tot es venen les mines (desamortització subsòl)

La pèrdua de les colòniesamericanes

La inversió pública. L’estat

Els nuclis industrials. Unidad

8 Ruralismo e industrializac ión Imagen 4 HISTORIA DE ESPAÑA - 2º BACHILLERATO

LA INDUSTRIA Y LOS FERROCARRILES ESPAÑOLES EN EL SIGLO XIX

1851-18601861-1868

1845-1850

Fábricas de gas

Principales áreas industriales

LA RED FERROVIARIA

Zonas carboníferas

Principal área textil

Otros centros textiles

MINERÍAHierroPlomoMercurioCobreAzufre

Els nuclis industrials. El cas català i el basc

Els tallersgremials

(en decadència)

Producció domèstica

dels llauradorsen acabar cicle

agrícola

Les manufactuesestatals creadespels Borbons

Abans de 1800, l’activitat industrial es limitava a

I la fàbrica, que arranca en Catalunya a finals del segle XVIII

Els nuclis industrials• . La fàbrica és una unitat

productiva centralitzada amb uns instruments de producció (màquines, eines, matèries primeres, fonts d’energia etc) que són propietat d’un empresari que utilitza el treball d’obrers assalariats i que potencia la divisió d’operacions de fabricació, a diferència dels artesans, on era un operari (mestre o l’oficial) el que feia tot el producte. L’obrer, a més, cobra per hora treballada i no per peça feta. És això el que anem a analitzar ara.

La industrialització catalana. El tèxtil cotoner

La industrialització catalana va ser possible, per la major integració-relació amb el camp

Es a dir, perquè abans s’havia produït el pas a una agricultura comercialitzada (finals segle XVII i Segle XVIII)

Per què?

Introducció de nous cultius (dacsaVinya)

Ampliació de superfície de cultiu

Menor impacte de la gran propietat.

L’aportació de l’agricultura

Crea el mercat de consum on s’intercanvien productes agrícoles per industrials

Proporciona uns excedents de capital, fonamentals per a ser reinvertits

EL PROCÉS DE MECANITZACIÓ DE LA INDUSTRIA CATALANA

Els capitals necessaris provenien dels beneficis de l'expansió agrícola.

Els primers pasos es produeixen a mitjans del segle XVIII amb el proteccionisme borbònic

A partir de 1780 arranca la mecanització del sector cotoner, beneficiant-se del mercat construït per l’agricultura comercial.

L’exportació a les colònies americanes va ser menor (el 21%)

Aquesta fase s’atura amb la guerra del francés i les Restauracions absolutistes

Cap a 1830 s’inicia una nova etapa mecanitzadora, amb la introducció de la màquina de vapor (Fàbrica Bonaplata), però molt lentament. Cal mobilitzar capitals repatriats de les ja ex-colònies americanes.

El finançament es realitzarà a partir de societats anònimes

Les mesures dels governs progressistes afavoreixen el procés amb al llibertat d’empresa, la desaparició de les duanes internes i dels gremis.

Nens treballant a la indústria cotonera (principis del segle XX)

Aquesta fase s'atura al voltant de 1861, amb la guerra civil als USA que dificulta l'arribada de cotó i la crisi de subsistència en Castella, 1866.

Una de les causes de la lenta mecanització va ser la carència de mà d'obra per les mortalitats de les guerres contra els francesos i els carlins.

La mecanització va ser més ràpid en el filat que en el teixit.

Això va donar lloc salaris més alts i a la vegada incentivà ja, més tard, cap a 1850 una nova empenta mecanitzadora, amb l'objectiu de reduir costos.

A partir de 1874 es reprén la mecanització amb una nova estructura productiva: els vapors i les colònies

Júlia López Valera (Institut Banús)

3. L

A IN

DUST

RIAL

ITZA

CIÓ

DE

CATA

LUN

YA

3.2. Vapors i colònies

Localització industrial:a. Primera etapa (1830-1860). Per tal de reduir costos se situen a la costa

(Barcelonès, Maresme i el Garraf).b. Segona etapa (a partir del 1869). Per utilitzar l’energia hidràulica, es desplaça

cap a les conques del Besòs, el Llobregat, el Cardener i el Ter.

Els vapors van predominar en la primera fase de la industrialització. Utilitzaven l’energia del carbó. Situats als barris industrials de les ciutats costaneres, a prop del ferrocarril.

Formats per l’edifici fabril i els seus annexos: carbonera, màquina de vapor, magatzems...

Júlia López Valera (Institut Banús)

3. L

A IN

DUST

RIAL

ITZA

CIÓ

DE

CATA

LUN

YA Les colònies eren uns establiments industrials, lluny dels nuclis urbans, localitzats a prop dels rius per obtenir-ne energia hidràulica i que comportaven un conjunt d’edificacions complementàries perquè els treballadors i les seves famílies vivien a la colònia. S’hi van establir unes relacions dominades pel paternalisme dels amos i amb poca conflictivitat social. Inconvenients: construccions més complexes i reducció del procés de producció quan baixava el cabal d’aigua. El cost del transport era més alt.Avantatges: gratuïtat de l’aigua, mà d’obra més barata i no tan reivindicativa com la urbana. També hi havia beneficis fiscals concedits per fomentar el poblament rural.

COLÒNIA VIDAL

La mecanització en diverses branques de la indústria tèxtil

La mecanització del sector cotoner (1835-1861)

Consum de cotó en brutImportació de cotó en brut

Interior de una fábrica tèxtil en Barcelona, primera meitat del s. XIX

Estampats de cotó

Fàbrica tèxtil del segle XIX

Fotografia de la “Colònia industrial Vidal” de Puig-reig, Bergadà. Es poden apreciar els habitatges dels obrers a tots

dos costats del camí principal que porta a l´església

LimitacionsOBSTACLES A LA INDUSTRIALITZACIÓ CATALANA

L’enorme pes del sector tèxtil (60%) i la seua concentració en Catalunya

L’escassa capacitat de compra dels mercat espanyol: grans bosses de llauradors pobres que compren poc ( i depenent del resultat de les collites)

La competència del tèxtil britànic, més barat (per això demanenconstantment als governs polítiques proteccionistes)

L’escassetat de fonts d’energia: mala qualitat del carbó mineral i escàs aprofitament dels pocs salts d’aigua existents

La desincentivació a les inversions en indústria: era menys arriscat invertir en terres, deute públic o el mateix ferrocarril que no en indústria

La indústria siderúrgica. El cas basc

Els inicis de la siderúrgia tenen lloc a Màlaga (1826-56), però els costos de produccióeren massa elevats per l’absència de carbó de coc i ferro, que havien d’importar

Astúries substitueix Màlaga i és la zona siderúrgica més important entre 1864 i 1879: tenien carbó mineral, encara que de baixa qualitat → la baixa qualitat del carbó

i l’absència de ferro van provocar la crisi asturiana a partir del 1876

Biscaia serà la zona siderúrgica més important a partir de 1879 i fins a 1985: aprofitaven la tornada dels vaixells que duien el ferro basc a Anglaterra per dur carbó barat i de

qualitat de Gal·les, creixent molt en pocs anys i amb inversions basques pròpies

L’any 1879 s’instal.là la primer fàbrica moderna i el 1885 el convertidor Bessemer er a la fabricació d’acer

El ferro basc va propiciar el creixement d’una indústria siderúrgica basca important des de finals del segle XIX: els vaixells que duien el ferro a Anglaterra tornaven carregats de carbó de major qualitat que va servir per a construir siderúrgies que convertiren el mineral de ferro en acer, gràcies als capitals que s’havien tret de les mines de ferro

La indústria biscaïna, a més de la siderúrgia, aniran diversificant les inversions industrials i creixent: béns d’equipament, construccions mecàniques,

construccions navals, navilieres, assegurances, químiques, elèctriques, bancs,...

L’any 1902 va sorgir Altos Hornos de Vizcaya, com a fusió de tres empreses importantsde la zona

L’acumulació de capital procedent dels beneficis de l’exportació del ferro

La tradició de petites ferreries anteriors a 1800

Tot i això el ferro basc, necessitarà de protecció en el primer tram del segle XX.

La lenta expansió industrial. Fora dels nuclis industrials català i basc, sols trobem nuclis aïllats lligats a la indústria agroali-mentària (importància de l’agricultura), la indústria del gas (propera a les ciutats) i la química

D’altres nuclis industrials• El predomini de la indústria agroalimentària,

pràcticament a tot el páis, però sobretot a l`interior (Castella, la transformació del blat en farina).

• A València, l`agricultura de regadiu (arròs i cítircs) estimulà la creació d`una indústria d`origen artesanal (moble, calçat. En Alcoi, la llana procedent de l`etapa gremial).

• A Madrid, a més dels béns de consum i la construcció també destacava el sector tipogràfic i editorial.

• Però aquestes activitats no eren suficients per a tenir un abast nacional, sinó més bé local i/o regional. La indústria espanyola creixerà, per tant, molt lentament al llarg del segle XIX .

L’evolució de l’economia espanyola entre 1880 i 1930

es correspon amb el tema 10 del llibre vell i 11 del llibre nou

`1.- Evolució demogràfica2.- Principals problemes de l’economia

espanyola Agricultura La indústria. La 2a fase de la

industrialització. L’intervencionisme públic. Resultats.

A partir de 1885 s’incia la Transició Demogràfica, on la mortalitat comença a baixar i la natalitat també ho fa de manera més lenta. El procés es projectarà fins a 1970.

Una millora lenta de les condicions de vida, amb la fi de les malalties catastròfiques (tifus, colèra) i el principi d’un lent èxode rural cap a les ciutats ho expliquen

La millora de la higiene i de la dieta van fer baixar la taxa de mortalitat infantil a finals del segle XIX

Les “gotas de leche” eren ampolles de llet artificial per nadons que entitats benèfiques donaven als fills de mares desnutrides a finals del segle XIX

Sabó francès d´oli d´oliva de mitjan del segle XIX

La crisi agrària que afecta molts països europeus també arriba a Espanya: la baixada depreus del blat per l’entrada en el mercat de nous països productors (Rússia, Argentina,

USA, etc) dona lloc a l’establiment de forts aranzels proteccionistes en Espanya. La crisi vinícola per la filoxera facilita l’eixida del país cap a les ciutats o Amèrica

Llatina: bascos, gallecs o catalans però no d’andalusos o extremenys

Ciutats 1900 1930

Madrid 539.835 952.832Barcelona 533.000 1.005.565València 213.550 320.195Sevilla 148.315 228.729Bilbao 83.306 161.987

Creixement principals ciutats

El procés d’urbanització: les ciutats, especialment les riques i industrials, creixen molt mésque el camp, encara que el 70% continua vivint en municipis de menys de 20.000 habitants

L’educació millora, però lentament: a principis del segle XX el 60% dels espanyols era analfabet.

El 1930, la xifra s’havia reduït a la meitat, però en les regions més pobres i rurals, el percentatge era més alt,

2.- L’agricultura.

I) La crisi agrària (1880) que afecta molts països europeus també arriba a Espanya: la baixada de preus del blat per l’entrada en el mercat de nous països productors

(Rússia, Argentina, USA, etc) dona lloc a l’establiment de forts aranzels proteccionistes en Espanya.

A més, la crisi vinícola per la filoxera cap a finals del segle XIX l’eixida del país cap a les ciutats o Amèrica Llatina:

bascos, gallecs o catalans però no d’andalusos o extremenys

Principals característiques

Desequilibris en la propietat II) Es mantenen els desequilibris en la propietat, amb una ampla massa de jornalers

que reclamen la reforma agrària. Les protestes reapareixen durant la crisi de la Restauració,

amb vagues i ocupacions de finques en el sud peninsular (1918-1921)

III) El minifundisme es manté en el Cantàbric i Galícia.

Agricultura pobra i rendiments baixos front una altra més pròspera

Baixos rendiments a causa de la qualitat del sòl i la manca d’aigua. (1902: foment obres públiques per regadiu i Confederacions hidrogràfiques...)

Grans latifundis amb escasses inversions. Molta mà d’obra i cultiu extensiu. Perviuen tècniques tradicionals

Rendimientos agrícolas en varios países europeos (en quintales por ha)

Algunes regions mediterrànies continuen l’expansió d’una nova agricultura moderna i orientada al mercat (cítrics, arròs, vinya)

Preus dels aliments bàsics massa elevats en relació a la capacitat adquisitiva mitjana a Espanya.

Augment de la producció agrària per sota de l’augment de la demanda

Polítiques aranzelàries proteccionistes

Proteccionisme agrari

La crisi de la filoxera. Crisi de la fil·loxera a Catalunya i a altres regions vitivinícoles.

Prové de França i a finals de segle XIX implica la desaparició de molts ceps (plantes)

En el primer tram de segle els propietaris intentaràn imposarnoves condicions (més dures) als llauradors (especialment en

Catalunya)

El cercle viciós de l’agricultura

. La 2a fase de la industrialització (1880-1930)

Distribució sectorial de la industria en començar el segle XX

En els països occidentals arranca la segona fase de la industrialització a partir de1880

Principals característiques

Noves fonts d’energia: petroli i electricitat

Destaquen l’automòbil i la química com a noves activitats

Desenvolupament de la construcció

La cadena de muntatge i la producció en sèrie El consum de masses

Nous mitjans de comunicació: ràdio, telègraf, cinema, etc

En Espanya els seus progressos són molt lents, però a partir de 1914, la indústria creix sensiblement.

•Aquests avenços van anar acompanyats de millores en els sistemes i xarxes de comunicacions (carreteres). Els transports es van revolucionar amb els automòbils, els tramvies i els trens elèctrics. Van millorar també les comunicacions amb el telègraf (després de1860), ràdio i telèfon (especialment a partir de 1920).

Sols cal destacar, ja quasi en el segle XX, la indústria metal·lúrgica (Barcelona, Sevilla, València), la indústria mecànica i naval (País Basc) i el sector químic (Bilbao i Barcelona)

Fora del tèxtil català i el nucli siderúrgic basc la indústria és tradicional: alimentària (vi, oli, farines, conserves), vestit (calçat), paper, ceràmica, vidre,...

A principis del segle XX sols Catalunya, el País Basc i Madrid(importància de la capitalitat) tenien una indústria important

Cap a 1920 València i Castella-Lleó (Lleó, Valladolid) s’uniran als llocs amb una indústria important, però els desequilibris de renda seran molt important

entre unes zones agrícoles pobres i unes zones industrials amb una major riquesa

•Van continuar creixent els sectors més tradicionals (tèxtil, alimentari, siderúrgic), però hi destacà una més gran diversificació: metal·lúrgic (cotxes, electrodomèstics), químic, petrolier (Campsa, 1927), ciment (Asland, 1928).

•A Catalunya es va desenvolupar un potent sector elèctric amb inversió estrangera (Barcelona Traction, Light & Power, La Canadenca, 1911).

•Però, mentre es desenvolupava el conjunt del potencial productiu català, disminuïa la seva capacitat financera en benefici de les banques basca i madrilenya.•Madrid es va convertir en la tercera zona industrial. Van créixer la indústria conservera a Galícia, les de la joguina i del moble a València, i a Alacant es va consolidar la del calçat a la dècada de 1920.

Intervencionisme públic•L’intervencionisme públic es va intensificar a partir del canvi de segle, no només per l’elevació del proteccionisme, sinó també amb la concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subvencions, comandes públiques).

Es el cas del ferro, la construcció naval, etc

Proteccionisme agrari fins arribar a la prohibició d’importar blat i farines

Establint contractes amb empreses (industrials) a través d’obres públiques i aranzels.

Repercusions negatives: Pujava el preu de les subsistències.

Preservava el mercat interior de la competència estrangera, però dificultava la innovació

Beneficiava a les grans empreses front a les petites

Lliurecanvisme o Proteccionisme

Les ajudes de l’Estat, el proteccionisme, els acords entre les empreses per repartir-se el mercati els monopolis afavoriren les empreses dins d’Espanya, però les van fer poc

competitives a l’exterior i els preus eren més alts per als consumidors, que, per tant, compraven menys (demanda menor) i feien més lent el creixement

Una possible pregunta 5 .Desenvolupar la complexa relació entre lliurecanvisme, proteccionisme amb les

dimensions del mercat interior.

Proteccionisme i Lliurecanvisme• Proteccionisme Teoria econòmica que defensa

l’establiment d’impostos a les importacions d’altres països, en benefici de les produccions del mateix país. D’aquesta manera, el mercat interior (propi) està garantit, però, a la vegada, evita la competència i dificulta la innovació.

Lliurecanvisme. Teoria econòmica que defensa el

lliure comerç entre els països. D’aquesta manera, un país s’especialitzarà en aquella activitat econòmica que presente un menor cost o un aventatge comparatiu. La major part dels països del món, excepte GB, aplicaren mesures proteccionistes per a poder industrialitzar-se .

Liberalisme i proteccionisme

• Durant molt de temps s`ha cregut que una bona part de l`endarreriment econòmic espanyol obeïa a l`establiment d`un fort proteccionisme; però avui això ho relativitzen els historiadors.

• Per a protegir la producció nacional front a la competència exterior (altres països ja havien iniciat la industrialització, com ara GB), els governs recorrien a la prohibició d`importar i a l`establiment d`aranzells proteccionistes que el comprador havia de satisfer a l`estat en la duana corresponent. És evident que això por perjudicar a uns i beneficia a altres.

• En favor del proteccionisme s`ha de dir que pot afavorir el creixement inicial de determinades activitats que sense cap ajuda mai arribarien a desenvolupar-se, amb la qual cosa el país s`haguera limitat a l`exportació de productes primaris.

• Contra el proteccionisme, pot assenyalar-se que evita la introducció d`innovacions tècniques (perquè el mercat interior està garantit front a la competència exterior) i fa més cars els productes nacionals que les importacions d`altres països

•Durant l`època d`Isabel II, els aranzels proteccionistes foren progressivament reduïts i durant el Sexenni, el ministre Laureà Figuerola implantà una regulació que implicava una forta reducció, especialment en els productes agrícoles (derivats del blat, com la farina). Finalment, no s`aplicà i ja amb la Restauració (des de 1875) es mantenen els aranzels proteccionistes.

•En conjunt, podem dir que es mantingué un moderat proteccionisme que va resultar negatiu perquè mantenia activitats que no aportaven cap benefici al creixement econòmic general i perjudicava els consumidors, com ara els productes alimentaris, especialment els derivats del blat (Això explica el creixement del preu del blat i de les farines al llarg del segle XIX i que molts latifundistes no tingueren interès en modernitzar les seues explotacions).• En altres casos, els sectors més moderns (tèxtil), tampoc el proteccionisme fou molt beneficiós perquè desincentivava l`especialització i la introducció de millores tècniques.

Liberalisme i proteccionisme• En qualsevol cas, la política aranzelària és sols un dels factors que pot explicar

el creixement econòmic d`un país ja que hi ha d`altres. En el cas espanyol, la indústria espanyola no va créixer més perquè el nivell de vida dels llauradors espanyols, especialment a Castella i Andalusia era molt limitat ( es a dir la demanda era molt reduïda). Com s`ha vist al llarg del tema, tot procés industrialitzador no consisteix en una simple mecanització del procés productiu, sinó en tot un canvi pel que fa a l`economia d`un país i resulta molt important destacar que qualsevol revolució industrial ha triomfat quan s`ha produït el pas d`una agricultura de subsistència a una altra de mercat i on els llauradors tenen capacitat per a comprar productes industrials.

• El cas espanyol així vist destaca per un fort desequilibri econòmic entre regions on l`agricultura orientada al mercat avançava (Catalunya, zones del litoral mediterrani i Cantàbric) i l`interior pobre, escassament productiu i d`una agricultura extensiva i poc rendible.

• Canviar aquesta dualitat i aquestos contrastos necessitava d`una reforma agrària més democràtica que haguera permès una millora substancial del nivell de vida dels minúsculs propietaris (convertits en jornalers) i també d’un canvi social, perquè això afectava al poder dels grans propietaris terratinents.

Evolució econòmica general

Etapes en l’evolució econòmica general

•La crisi del 1898 no va ser nefasta per a l’economia. La repatriació de capitals, una baixa inflació, i la reducció del deute públic, van estimular una renovació de les estructures productives i financeres.

•La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va permetre una important expansió econòmica, que va beneficiar especialment les indústries siderúrgica, metal·lúrgica i tèxtil. Per contra,es va desfermar un procés inflacionari molt sever.

•La fi de la guerra va acabar amb l'eufòria i va desencadenar una forta crisi (1918-1923).

•Dictadura de Pimo de Rivera, intervencionisme de l’Estat: obres públiques (carreteres, pantans, Exposició Universal Sevilla-Barcelona).

•La crisi del 29 no va ser massa dura per a Espanya, degut a l’escàs pes del comerç exterior.

El comerç exterior creix moltíssim al llarg del segle XIX, canviant els països principals amb què es comerciava: es passa de comerciar amb les colònies a comerciar amb

França i Anglaterra després de perdre la majoria de colònies americanes

També canvien els productes: d’exportar oli, vi, llana, plom i aiguardent a exportar vi, plom, ferro, teixits de cotó i suro; i d’importar teixits, sucre i cotó a importar cotó,

carbó, blat, fustes, tabac i maquinària

El comerç exterior