tema 7 a. minoria isabel ii. regÈncies, desamortitzaciÓ i primera guerra carlina

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 A

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT

LIBERAL. MINORIA ISABEL II.

Edat contemporània

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX INICI EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833) / Tema 1

6.1.- Antic Règim i liberalisme (capitalisme).

6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la monarquia absoluta.

6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència. Josep I Bonaparte.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis i la Constitució de 1812.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.

6.6.- La independència de les colònies americanes.

TEMA 7.- L’Estat liberal (1833-1874) / Tema 2

7.1.- Les guerres carlines. Absolutisme front liberalisme. Regències.

7.2.- El regnat d’Isabel II. Moderats i progressistes.

7.3.- La revolució de 1868. El Sexenni democràtic. La monarquia d’Amadeu de Savoia.

7.4.- La Primera República Espanyola.

TEMA 8.- La Restauració monàrquica (1875-1902) / Tema 3

8.1.- El regnat d’Alfons XII. El sistema canovista.

8.2.- El naixement dels nacionalismes.

8.3.- La crisi de 1898.

TEMA 9.- Transformacions econòmiques i canvis socials al segle XIX / Tema 4

9.1.- Les desamortitzacions.

9.2.- El moviment obrer.

ÍNDEX TEMES BLOC II

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).

El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.

7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.

1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).

2.1.- Els liberals al poder.

2.2.- L’Estatut Reial de 1834.

2.3.- Constitució de 1837.

2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

1.- Situació de la propietat de la terra.

2.- Què és la desamortització?

3.- Objectius de la desamortització.

4.- Mesures legislatives.

5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?

2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament

2.1.- Primera etapa (1833-1836).

2.2.- Segona etapa (1836-1839).

BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT

LIBERAL (1833-1874) 1a part regències

EDAT CONTEMPORÀNIA


El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.

7.2.0.- Introducció.

7.2.1.- Partits polítics.

1.- Moderats.

2.- Progressistes.

3.- La Unió Liberal.

4.- El Partit Demòcrata.

5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.

7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).

1.- Constitució de 1845.

2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.

3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).

1.- Constitució de 1856 (non nata).

2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica.

3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.

1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).

2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).


LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-

1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.3.- La revolució de 1868. El sexenni revolucionari/democràtic (1868-1874). La

monarquia d’Amadeu de Savoia.

7.3.1.- La revolució de 1868. Introducció

1.- Causes i característiques.

2.- Els partits polítics del sexenni.

3.- Els problemes del sexenni.

7.3.2.- Les fases del sexenni.

1.- Revolució de setembre de 1868, el govern provisional (1868-1870), Constitució de 1869 i

regència.

2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).

7.4.- La Primera República Espanyola (1873-1874).

7.4.1.- La república presidencialista.

7.4.2.- Fi del sexenni i restauració de la monarquia.

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL

(1833-1874) 3a part Gloriosa, República

TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I

INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL

REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

Tema 1 Tema 1 Tema 2

Tema 4

Tema 3

Tema 5

Tema 6

T-7

Tema 8

Tema 10

Tema 11

Tema 12

Tema 13

Tema 14

T-9: Desamortització i Moviment Obrer

Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5

Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9

Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14 T-6

T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).

T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).

T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).

T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).

T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V).

T6 (M12 Guerra Francès).

T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).

T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).

T11 (M15 eleccions 31).

T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).

T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).

T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTABLANDA

(setembre 1923- gener 1930)

TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I

INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL

REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

EDAT CONTEMPORÀNIA






















2.1.- Primera etapa (1833-1836).

2.2.- Segona etapa (1836-1839).



7.1.- LES GUERRES CARLINES.

ABSOLUTISME ENFRONT DE LIBERALISME

Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, retratada per Vicente López Portaña

Isabel II, de nina, realitzat per Vicente López Portaña

Infant Carles Maria Isidre

http://www.esacademic.com/pictures/eswiki/77/Mar%C3%ADa_Cristina_de_Borb%C3%B3n-Dos_Sicilias%2C_reina_de_Espa%C3%B1a.jpg

http://www.esacademic.com/pictures/eswiki/73/Isabel_II%2C_ni%C3%B1a%2C_Vicente_L%C3%B3pez.JPG

7.1.1.- LA MINORIA D’EDAT D’ISABEL II (1833-1843). EL

TRIOMF DEL LIBERALISME. LES REGÈNCIES 7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.











1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843)

i la situació en Europa L’any 1830 neix Isabel i és nomenada hereva del tro pel seu pare Ferran VII abans de morir, deixant

fora de l’herència al germà del rei, Carles Maria Isidre.

Ferran VII i Maria Cristina passeig per els jardins de

palau, probablement el d’Aranjuez, en la primavera de

1830, quan es confirma que la reina està prenyada.

Oli sobre llenç (498 x 710 cm)

de Luis Cruz y Ríos.

Exposat en el Museu de Belles Arts d’Astúries (Oviedo)

EL CONFLICTE DINÀSTIC

Retrat Isabel II durant la

minoria d’edat de Vicente

López Portaña


i la situació en Europa En 1833 mor Ferran VII i la seva filla Isabel només tenia 3 anys, pel que s’ha de constituir una

regència.

http://www.esacademic.com/pictures/eswiki/73/Isabel_II,_ni%C3%B1a,_Vicente_L%C3%B3pez.JPG


i la situació en Europa

En la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) va haver

dues regències:

primer la de la seva mare Maria Cristina de

Borbó (1833-1840)...

i després la de Baldomero Espartero (1840-1843),

..., període que abasta quasi 10 anys del seu regnat, des de setembre de 1833 fins el 23 de juliol de

1843, quan Isabel va ser declarada major d’edat. Durant aquestes dues regències es produí el triomf i la

consolidació de la revolució liberal a Espanya i la derrota del absolutisme.

El liberalisme espanyol serà molt conservador, amb

una escassa base social i amb pactes amb la noblesa

per assolir els seus objectius, cosa que li suposà

l’enemistat de gran part de la població i el va deixar en

mans dels militars liberals.

b.- El Trienni liberal (1820-23), sols deu anys abans, i amb

els liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes.

a.- Les Corts de Cadis (1810-1814) amb la Constitució

de 1812, que ara estarà novament vigent. Dos antecedents

liberals


i la situació en Europa

RAFAEL DE RIEGO


i la situació en Europa En Europa, Gran Bretanya inicia profundes reformes durant el regnat de Guillem IV i el parlament és

el veritable motor de la vida del país. Després de la batalla de Trafalgar, s’inicia l’extensió del que

serà després l’Imperi britànic, sobretot a partir de 1837, quan s’inicia el regnat de la reina Victòria. La

democràcia s’assenta al país com un model inqüestionable. En el continent, dissolta la Santa Aliança

des de 1830, França havia enderrocat l’absolutisme de Carles X i s’havia establert una monarquia

constitucional amb el rei Lluís Felip d’Orleans, sota el seu mandat s’impulsa la Revolució industrial

i la burgesia dirigeix l’economia nacional. L’absolutisme queda restringit a Prússia, Rússia i Àustria,

si bé Prússia instaura la unió duanera, Zollverein (1834), impulsada pels liberals, que tindrà èxits en el

camp comercial, obre les fronteres i avança cap a una societat industrial.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Maria Cristina de Borbó, mare d’Isabel II, quarta i darrera dóna de Ferran VII, assumí la primera

regència a la mort de Ferran VII, el 29 de setembre de 1833, i va ser una regent molt impopular

perquè als 3-4 mesos de morir Ferran VII ella ja estava prenyada i durant 7 anys de regència ho va

estar 5 vegades. Tots els fills eren del mateix, un guàrdia de corps, “el trompetero Muñoz”. Maria

Cristina només morir Ferran VII va enviar un missatge al Papa per casar-se amb l’home que estimava i

el Papa li va denegar perquè era un matrimoni morganàtic (sang real amb una persona que no és de

sang real) al final, es varen casar en secret.

Retrat de Maria Cristina i

d’Agustín Fernando Muñoz

y Sánchez, Funes y Ortega,

primer duc de Riánsares,

Gran d’Espanya, primer

marquès de Sant Agustín,

primer duc de Montmorot

(Taracón, 4 de maig de 1808-

Le Havre, 13 de setembre de

1873), fou un militar

espanyol, cavaller del Toisó

d’Or i segon marit de la

reina regent maria Cristina

de Borbó i dues Sicílies.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Maria Cristina defensarà els drets de la seva filla com a successora, per damunt de tot, i promet als

liberals una política distinta a la del seu marit Ferran VII. La societat espanyola estava expectant

davant el canvi de regnat que s’iniciava i davant la possible incorporació al país del models polítics de

tall liberal, que s’estaven desenvolupant en alguns països d’Europa.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) La primera guerra carlina (1833-1840) i els enfrontaments entre

moderats, per una part, i la divisió dels liberals, per altra, culmina amb

l’ascens com a cap de govern del general Baldomero Espartero, mentre

encara duri la minoria d’edat de la petita Isabel II, un període convuls ple

de crisis governamentals i inestabilitat social.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) En 1832, Francisco Cea Bermúdez, vinculat a l’ala més dretana del moderats, havia estat nomenat

president del Consell de ministres i va iniciar tímides reformes administratives, però no va mostrar

interès per incorporar els antic il·lustrats i liberals al nou model de desenvolupament econòmic i

polític.

CEA BERMÚDEZ

Així, el primer govern de la regència va ser de caire

absolutista, va continuar Cea Bermúdez, que tenia un

lema “monarquia pura i dura”, cosa que va provocar

una decepció liberal i va ser substituït, ràpidament, per

un govern liberal moderat amb Martínez de la Rosa.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Entre les primeres mesures, Maria Cristina va disposar un detret d’amnistia general, que permet a

molts dels detinguts per idees polítiques liberals i als anomenats “afrancesats” sortir de la presó o

retornar a Espanya des de l’exili. A més d’aquesta decisió, es reobriren les universitats i es va impulsar

una nova política més acord amb els temps, creant el Ministeri de Foment com impulsor d’una

reforma en profunditat de les infraestructures, que durant el regnat de Ferran VII, havien quedat

clarament obsoletes en comparació amb França i, sobretot, amb Gran Bretanya, en plena revolució

industrial.

CEA BERMÚDEZ

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Entre les reformes del gabinet de Francisco Cea Bermúdez destaca la divisió política i

administrativa en províncies, en 1833, de Francisco Javier de Burgos y Olmos, essent secretari

d’Estat de Foment, destinada a millorar l’administració i que, amb algunes modificacions, es manté

en l’actualitat.

JAVIER DE BURGOS

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) L’absència de sintonia entre el liberalisme i el govern va dur a la regent a substituir a Cea Bermúdez

per Martínez de la Rosa, en gener de 1834. Això perquè Maria Cristina va haver d’enfrontar-se als

sectors absolutistes que no acceptaven el testament de Ferran VII, iniciant-se tot un seguit de guerres

entre isabelins o cristins i carlins, en les que els isabelins contaran amb l’ajut de les forces liberals.

MARTÍNEZ DE LA ROSA CEA BERMÚDEZ

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) El nou president, Martínez de la Rosa, va haver de fer front a la primera guerra carlina (1833-

1840), iniciada pels partidaris del pretenent al tron, Carles Maria Isidre, en País Basc, Navarra,

Catalunya i Aragó, fonamentalment.

MARTÍNEZ DE LA ROSA INFANT CARLES MARIA ISIDRE

http://www.esacademic.com/pictures/eswiki/67/Carlos_Maria_Isidro.jpg

2.1.- Els liberals al poder Els liberals es dividien en moderats i

progressistes. Els 3 primers anys va servir als

moderats per consolidar-se en la política.

Martínez de la Rosa, que havia retornat de

l’exili, tracta d’aplicar una reforma del clero i

promulga l’Estatut Reial de 1834, amb

llibertats polítiques (que pretenia crear una

possible unió de liberals moderats i absolutistes

moderats).

L’Estatut

Reial del 1834

No és, pròpiament, una constitució perquè el text

no va ser elaborat ni aprovat per unes corts

constituents, però s’assembla molt a un text

constitucional, de fet està més a prop d’una carta

atorgada que d’una constitució. És un conjunt de

normes, un text que regula l’organització de

l’Estat i els drets i deures del ciutadà, i que té

forma articulada com una constitució. Va ser

elaborat pel govern liberal molt moderat de

Martínez de la Rosa (president del govern que

havia posat na Maria Cristina).

2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Articles importants

Característiques:

Sobirania compartida entre el rei i les Corts; les Corts i el rei

tenen el poder legislatiu, encara que el rei continua tenint el

poder executiu.

Art. 1. (...) Su Majestad la Reina Gobernadora, en nombre de su excelsa hija Doña Isabel II,

ha resuelto convocar las Cortes generales del Reino.

Estatut

Reial

del 1834


Característiques:

Estatut

Reial

del 1834

Art. 2. Las Cortes generales se compondrán de dos Estamentos:

el de Próceres del Reino y el de Procuradores del Reino.

Poder legislatiu recau en el parlament amb poques competències. Estableix unes Corts

bicamerals, formades per:

Una Cambra alta, un estament dels Pròcers (“Próceres”) format per càrrecs que són

triats per la corona (bisbes, nobles grans propietaris, i militars).

Una Cambra baixa o estament dels “Procuradors” elegits per sufragi censatari de

tipus econòmic i molt restringit (0’15% de la població).

Art. 3. El Estamento de Próceres del Reino se compondrá:

1.° De muy reverendos arzobispos y reverendos obispos.

2.° De Grandes de España.

3.° De Títulos de Castilla.

4.° De un número indeterminado de españoles, elevados en dignidad e ilustres por sus

servicios en las varias carreras, y que sean o hayan sido secretarios del Despacho,

Procuradores del Reino, consejeros de Estado, embajadores o ministros plenipotenciarios,

generales de mar o de tierra o ministros de los tribunales supremos.

5.° De los propietarios territoriales o dueños de fábricas, manufacturas o establecimientos

mercantiles que reúnan a su mérito personal y a sus circunstancias relevantes, el poseer una

renta anual de sesenta mil reales, y el haber sido anteriormente Procuradores del Reino.

6.° De los que en la enseñanza pública o cultivando las ciencias o las letras, hayan adquirido

gran renombre y celebridad, con tal que disfruten una renta anual de sesenta mil reales, ya

provenga de bienes propios, ya de sueldo cobrado del Erario.


Característiques:

Estatut

Reial

del 1834

Art. 2. Las Cortes generales se compondrán de dos Estamentos:

el de Próceres del Reino y el de Procuradores del Reino.

Art. 13. El Estamento de Procuradores del Reino se compondrá de las personas que se

nombren con arreglo a la ley de elecciones.

Art. 14. Para ser Procurador del Reino se requiere:

1.° Ser natural de estos Reinos o hijos de padres españoles.

2.° Tener treinta años cumplidos.

3.° Estar en posesión de una renta propia anual de doce mil reales.

4.° Haber nacido en la provincia que le nombre, o haber residido en ella durante los dos

últimos años, o poseer en ella algún predio rústico o urbano, o capital de censo que reditúen

la mitad de la renta necesaria para ser Procurador del Reino.

En el caso de que un mismo individuo haya sido elegido Procurador a Cortes por más de una

provincia, tendrá el derecho de optar entre las que le hubieren

Poder legislatiu recau en el parlament amb poques competències. Estableix unes Corts

bicamerals, formades per:

Una Cambra alta, un estament dels Pròcers (“Próceres”) format per càrrecs que són

triats per la corona (bisbes, nobles grans propietaris, i militars).

Una Cambra baixa o estament dels “Procuradors” elegits per sufragi censatari de

tipus econòmic i molt restringit (0’15% de la població).

La necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina obliga a la regent a pactar amb els liberals

moderats: nomena un govern liberal moderat encapçalat per Martínez de la Rosa i promulga l’Estatut

Reial de 1834.

2.2.- L’Estatut Reial de 1834

Altres mesures:


Característiques:

Estatut

Reial

del 1834

Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics (liberals

moderats) estan representats, mentre la majoria de la

població queda fora.

Es tracta d’un text excessivament moderat, dissimulava l’esperit liberal i sembla

que cercava no alterar i agradar als liberals moderats i la complicitat dels

carlins, favorables a l’absolutisme. En alguns aspectes no sembla liberal. És el text

“constitucional” més conservador de la història d’Espanya (no deixa massa clar

si la sobirania resideix en el rei o en les corts).

2.2.- L’Estatut Reial de 1834 La indeterminació cercava un

equilibri polític, però va

acabar per no agradar ni a uns

ni als altres. Al mateix temps,

el clima d’enfrontament es va

intensificar a causa de les

intrigues de la regent contra

els liberals i una epidèmia de

còlera, que va assolar

Espanya de sud a nord,

generant el “bulo” de què

l’Església havia enverinat els

pous i canals que abastien

Madrid d’aigua potable.

Tot això va provocar, al 1835, el descontentament, per una part, els assalts als convents i esglésies i, per

una altra, els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble (sobretot a les ciutats),

protesten per la insuficiència de les reformes de l’Estatut, i se sentiren forts ajudats per la premsa

que, de marcat caràcter progressista, no parava de criticar el govern i es mostrava favorable a un

sistema més parlamentari. Així els liberals s’organitzaren en Juntes per a la insurrecció, al mateix

temps que es produïa l’alçament carlí, i forcen a la regent a pactar amb ells en mig del pitjor

moment de la guerra per als isabelins (1835).

2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Poc després, cau el govern de Martínez de la Rosa (dimiteix en juny de 1835) i la regent va oferir la

presidència del govern a José Maria Queipo de Llano, que va presentar la dimissió als tres mesos pels

enfrontaments amb els liberals que organitzats en Juntes revolucionàries, similars a les de la guerra del

Francès, a les que s’unirien la Milícia Nacional, prengueren el control de distintes províncies.

MARTÍNEZ DE LA ROSA

2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Els liberals progressistes reorganitzen les Juntes revolucionàries i controlen la Milícia Nacional,

necessàries per al govern en el pitjor moment de la guerra.

Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes urbanes de les Juntes i Milícies a Andalusia,

Barcelona (les bullangues, amb crema de convents i incendis de fàbriques com la Bonaplata) i Madrid

→ demanden a la regent: llibertat de premsa, una nova llei electoral que ampliés el vot a més caps

de família i la convocatòria de Corts generals, extinció del clergat regular, reorganització i ampliació

de la Milícia,...

Maria Cristina, en un intent de pal·liar la crisis, no té altra sortida en el pitjor moment de la guerra

(necessita doblers i recolzament social) i es veu obligada a lliurar el govern a Mendizábal, entren en

el nou govern els liberals progressistes i es posaren en marxa per elaborar una nova constitució (que

posteriorment serà la de 1837) i un programa de reformes.


JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

Mendizábal arriba a una acord amb els liberals: les Juntes

revolucionàries es dissoldran i s’integraran en l’organigrama

administratiu de l’Estat, dins les diputacions provincials, a canvi de

les reformes que es comprometia a dur a terme, mentre les Corts li

atorguen poders extraordinaris per a realitzar les reformes:

a.- Impulsar la desamortització de l’Església per captar impostos

per a l’Estat i activar en el comerç béns fins aleshores

improductius, comportava també un canvi del sistema fiscal per

sanejar la Hisenda pública, atendre els emprèstits i obtenir nous

crèdits.

b.- Àmplia remodelació de l’exèrcit per acabar amb els carlins:

canvi del alts càrrecs (vinculats als sectors més reaccionaris),

augment dels efectius (75.000 nous soldats i 20 milions de

pessetes). Reordenació que no va agradar a la regent perquè perdia

la seva autoritat en les forces armades.

Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern, però quan Mendizábal

intenta una desamortització de béns eclesiàstics, i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la

regent el cessa.

Destituït Mendizábal després d’una campanya de desprestigi, fou nomenat president del Consell de

Ministres Francisco Javier de Istúriz y Montero, un progressista que havia retornat de l’exili i havia

evolucionat cap a posicions més moderades i contràries al procés de desamortització.


FRANCISCO JAVIER DE ISTÚRIZ Y MONTORO

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

2.2.- L’Estatut Reial de 1834 La regent dissol les Corts, cercant unes noves que la legitimaren i donessin una constitució distinta

de l’Estatut Reial, però més conservadora, desitjos abruptament interromputs, perquè durant tot

l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les ciutats més importants i, també, pel Motí de La

Granja de San Ildefonso, un pronunciament dels militars progressistes al palau de La Granja, que

obliga a la regent a tornar a formar un govern progressista des d’agost de 1836 al final del 1837, i

que va aconseguir la restitució de la Constitució de 1812 i que es derogués l’Estatut, Istúriz cessà el

14 d’agost de 1836, als quasi tres mesos del seu nomenament.

FRANCISCO JAVIER DE ISTÚRIZ Y MONTORO

El nou president del govern fou José Maria Calatrava, que va anomenar ministre d’Hisenda a

Mendizábal, en una línia continuista. Mendizábal va aprofitar per a concloure el procés

desamortitzador i la supressió dels delmes. Calatrava va impulsar una política social que li permeté

aprovar la primera llei d’Espanya que va regular i reconèixer la llibertat d’impremta. Però el més

important fou l’adequació de la Constitució de 1812 a la nova realitat, cosa a la que s’havia

compromès, per Reial Decret, la regent durant el Motí de la Granja, que durà a l’aprovació de la

Constitució de 1837, que es va elaborar mentre els carlins havien conquerit Segòvia i es trobaven a

la porta de Madrid.


JOSÉ MARIA CALATRAVA

En conclusió, en 1835 es dóna el primer govern progressista (Mendizàbal), al 1837 una nova

Constitució liberal i al 1839 s’aconsegueix la victòria contra els carlins.

En 1837, el govern progressista convoca Corts extraordinàries per a què, si ho creuen convenient,

elaboren una nova constitució: amb una majoria moderada, redacten una Constitució basada en la de

1812, aleshores vigent, però més moderada.

2.3.- Constitució de 1837

És una constitució de consens (un text curt) fruit

del compromís entre els liberals moderats i els

liberals progressistes per acabar amb les

diferències entre els dos sectors respecte a la

qüestió de la sobirania popular. Les dues

branques del liberalisme espanyol aparquen les

seves diferències i arriben a un acord entre elles.

Ho feren en un moment en què estaven en lluita

contra l’absolutisme carlí durant la primera

guerra Carlina, ja que l’enemic no són ells sinó

els carlins, que amenacen amb acabar amb el

constitucionalisme i liberalisme espanyol.

La Constitució de 1837 fou

vigent fins la constitució

liberal moderada de 1845,

sota el regnat ja d’Isabel II.


La Constitució de 1837

(vigent fins 1845)

Característiques

Moderades

És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la del 1812 (“LA

PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades enarborada com no complida).

1.- Àmplia declaració de drets individuals (llibertat de premsa o impremta, ...),

drets individuals encara lluny de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà,

però amb signes d’obertura front a l’Estatut Reial de 1834.

4.- Sobirania nacional compartida entre el rei i la nació.

1.- Major poder del rei (però no tantes prerrogatives com al 34): poder executiu, que

va delegar més tard en la presidència del Consell de Ministres, però es reserva gran

capacitat de maniobra: iniciativa legislativa i veto, convocatòria i dissolució del

Parlament, tria membres del Senat, nomenament i cessament de ministres, ...

2.- Poder legislatiu: Corts bicamerals (el Senat com a control):

a.- Cambra alta o Senat, els seus membres són triats pel rei a partir d’una llista triple

votada pels electors.

b.- Cambra baixa o Congrés dels Diputats, els membres són elegits pels electors.

3.- Sistema electoral: Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població),

però ampliant el cos electoral respecte a l’Estatut Reial de 1834.

4.- Finançament de culte catòlic.

2.- Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat.

3.- Divisió de poders.

Característiques

Progressistes

Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de

la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe

dels alcaldes de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al

clergat secular i intent de reimplantar el delme.



(vigent fins 1845)

Característiques

Moderades

Característiques

Progressistes

És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la

del 1812 (“LA PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades

enarborada com no complida).

3. Divisió de poders.

El procés de revolució liberal (1833-1843) 2.3.- El govern moderat i la Constitució de 1837



(vigent fins 1845)

Característiques

Moderades

Característiques

Progressistes

És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la

del 1812 (“LA PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades

enarborada com no complida).

Altres lleis La Llei impremta:

fi de la censura

prèvia.


(vigent fins 1845)

Característiques

Moderades

1.- Àmplia declaració de drets individuals (llibertat de premsa o impremta, ...),

drets individuals encara lluny de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà,

però amb signes d’obertura front a l’Estatut Reial de 1834.

4.- Sobirania nacional compartida entre el rei i la nació.

1.- Major poder del rei (no tant com al 34): poder executiu, es reserva gran capacitat

de maniobra: iniciativa legislativa i veto, convocatòria i dissolució del Parlament,

tria membres del Senat, nomenament i cessament de ministres, ...

2.- Poder legislatiu: Corts bicamerals (el Senat com a control):

a.- Cambra alta o Senat, triats pel rei a partir d’una llista triple votada pels electors.

b.- Cambra baixa o Congrés dels Diputats, els membres són elegits pels electors.

3.- Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població).

4.- Finançament de culte catòlic.

2.- Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat.

3.- Divisió de poders.

Característiques

Progressistes

El procés de revolució liberal (1833-1843) 2.3.- El govern moderat i la Constitució de 1837

En 1837, el govern progressista convoca Corts extraordinàries per a què, si ho creuen convenient,

elaboren una nova constitució: amb una majoria moderada, redacten una Constitució basada en la de

1812, aleshores vigent, però més moderada.

Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de

la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe

dels alcaldes de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al

clergat secular i intent de reimplantar el delme.

En 1840 es produeix un pronunciament progressista i la regent, Maria Cristina, abdica (renúncia a la

regència i se’n va a l’exili francès amb tota la seva família, excepte Isabel), i les corts nomenen al

general Espartero com a regent (1840-1843), que va governar dictatorialment durant tres anys més, i

va caure degut al seu autoritarisme i la política de lliurecanvisme excessiu, que va provocar l’aparició

dels grups opositors de Barcelona, Catalunya, el País Basc.


Joaquín Baldomero Fernández -

ESPARTERO Álvarez de Toro

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) PREPARACIÓ APUNTS PAU: LES DESAMORTITZACIONS I LA REFORMA AGRÀRIA DEL XIX PREGUNTES:

LES DESAMORTITZACIONS: CONSEQÜÈNCIES (setembre 98).

LES DESAMORTITZACIONS AL S. XIX (juny 99, setembre 99, juny 00, setembre 01).

LES DESAMORTITZACIONS (juny 01, juny 03, setembre 03).

LES DESAMORTITZACIONS DE BÉNS ECLESIÀSTICS I COMUNALS AL S. XIX (setembre 02).

EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA.

EFECTES DE LA REFORMA AGRÀRIA EN L’ECONOMIA I EN LA SOCIETAT.






La desamortització de la propietat de la terra fou una de les

qüestions clau del XIX, la mesura més revolucionària de tot

el XIX espanyol, un segle de contínua guerra civil i de

contínua inestabilitat política i social en la vida espanyola.

L’operació fou molt llarga i intermitent, ja que va durar quasi

més de 60 anys i provocà el canvi de propietari de moltes

terres d’Espanya. Malgrat la lentitud de la desamortització, en

lloc de crear una burgesia agrària, com en quasi tots els

països europeus, no va fer més que augmentar el poder d’una

bona part dels antics rendistes i terratinents, enriquint

d’aquesta manera, encara més, una burgesia no lliberal, a

costa dels béns de nobles i eclesiàstics, i dels ajuntaments.

Durant l’Antic Règim i també en aquests moments (segle XIX) existia la societat estamental. Els

estaments privilegiats tenien les seves possessions i béns “vinculats”, es a dir, que no els podien

alienar (traspassar) mitjançant una venda o una donació. Això significa que els béns d’aquests estaments

no podien sortir del seu patrimoni. El motiu de la propietat vinculada o “amortiguada” era assegurar

la pervivència econòmica, en el temps, dels estaments, perquè així sempre conservaven la propietat de

la terra. Les propietats vinculades rebien distints noms, segons fossin d’un estament o d’un altre.

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 1.- Situació de la propietat de la terra

Terres vinculades a:

La noblesa: Mayorazgos.

L’Església: El patrimoni

vinculat al clergat rep el

nom de “mans mortes”.

Els ajuntaments o

municipis: Tenien terres

vinculades que eren

d’aprofitament comunal de

tot el veïnat i que reben el

nom de “béns de propis”,

pràcticament eren boscos

per caçar o agafar llenya.

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 2.- Què és la desamortització?

La desamortització consistia en un conjunt de mesures legislatives per aconseguir “desvincular” i/o

expropiar aquestes propietats amortitzades o vinculades (sobretot d’Església i d’ajuntaments), és a dir,

posant-les a la venda com si fos una mercaderia més (que es puguin alienar o traspassar i sortir del

patrimoni dels estaments), perquè més gent pogués accedir a elles (sobretot camperols, per així poder

activar econòmicament aquelles terres que no es treballaven).

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 3.- Objectius de la desamortització

Els liberals volen acabar amb l’Antic Règim i, lògicament, amb la societat estamental. Per

aconseguir-ho, havien aprovat la igualtat de tots davant la llei, que es va incloure a la Constitució del

12, en l’Estatut Reial del 34 i en la Constitució del 37. D’aquesta manera desapareixien els privilegis

jurídics, però la noblesa i el clero continuaven tenint en propietat la major part de les terres d’Espanya.

Amb la desamortització els liberals pretenen acabar econòmicament amb la societat estamental. La

desamortització no fou, tan sols, una mesura de política agrària, sinó més aviat una mesura de

política fiscal per les raons que la impulsaren, perquè els liberals, en concret, perseguien amb les

desamortitzacions aquests objectius:

A.- Des del punt de vista social: 1r donar un cop de gràcia al poder econòmic dels estaments (noblesa i clergat).

Els liberals pretenen la substitució de la societat estamental per la societat de

classes.

2n volien donar l’oportunitat als camperols no propietaris (arrendadors i

jornalers) d’accedir a la propietat de la terra (això no es va aconseguir).

B.- Des del punt de vista econòmic: Posar en funcionament econòmic terres que moltes vegades no es cultivaven,

per exemple, les terres comunals (béns de propis) dels ajuntaments.

L’Estat volia aconseguir recursos per a dues necessitats bàsiques: per fer front

a les guerres Carlines (guanyar la primera guerra Carlina en aquest

moments) i la necessitat peremptòria d’obtenir fons per solucionar el problema

del deute públic, mitjançant les vendes de béns desamortitzats (els béns

desamortitzats a l’Església van començar, aleshores, a pagar contribucions, això

augmenta la recaptació d’impostos).

C.- Des del punt de vista polític. El govern volia guanyar-se a la causa liberal en el nous compradors de terres.

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837)

4.- Mesures legislatives

DEFINICIÓ: Expropiació i venda de béns, en aquest cas

terres de l’Església, per part de l’Estat per a vendre’ls en

pública subhasta.

COM?: Es va fer decretant la dissolució dels ordes

religiosos, llevat dels dedicats a l’ensenyament o a

l’assistència hospitalària i la incautació per part de l’Estat

del patrimoni de les comunitats afectades.

Posteriorment, es constitueixen lots de béns amb les

propietats incautades, que es privatitzaran en ser venuts en

pública subhasta. Com a forma de pagament l’Estat

acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute

públic (molt important per les arques de l’Estat).


4.- Mesures legislatives (AMPLIACIÓ)

ANTECEDENTS: Diferents moment històrics emmarquen el procés desamortitzador dut a terme

durant el segle XIX o els intents. Són:

0.- Manuel de Godoy.

1.- La guerra del Francès: la

influència napoleònica sota regnat de

Josep I (1808-14) i la legislació de les

Corts de Cadis (1812).

2.- Durant el Trienni liberal (1820-23).

Implanta la legislació de les Corts de

Cadis.

3.- Durant la regència de Maria

Cristina (1834-1841): La

desamortització del ministre

d’Hisenda Juan Álvarez de

Mendizábal (1837).

4.- Durant el Bienni progressista del

regnat d’Isabel II (1854-56): La

desamortització de Madoz (1855).

5.- La darrera desamortització,

posteriorment a la revolució de 1868.

Una reforma

agrària capitalista



Una reforma

agrària

capitalista

Es consagra, jurídicament, el dret a la propietat i de lliure disponibilitat

de la propietat.

Dissolució del règim senyorial de l’Antic Règim (llei 26 d’agost de 1837),

iniciada per les Corts de Cadis: els senyors sols perden les seves atribucions

jurisdiccionals (exercir justícia), però conserven la propietat de la terra que

els camperols no poden acreditar com pròpia. Camperols podien perdre el

dret que els lligava a la terra, esdevenint simples arrendataris o jornalers. En

majoria dels casos, l’antic senyor passà a ser el nou propietari.

Desamortització nobiliària: es recupera i torna a entrar en vigor la llei de

supressió de mayorazgos del Trienni, que també s’havia iniciat a les Corts

de Cadis. Desvinculació de 1837: les terres vinculades de la noblesa es

poden comprar, vendre o embargar sense entrebancs i surten al mercat

enormes extensions de terra, per ser comprades pel millor postor.

RESULTATS: En dos anys, entre 1835 i 1837, durant la minoria d’edat d’Isabel, les reformes agràries

dels progressistes desmantellen, definitivament, les institucions i el sistema de propietat de l’Antic

Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític i,

el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista.

JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL



Una reforma

agrària

capitalista






Llei 30 d’agost de 1836 de desamortització dels béns de l’Església

(mans mortes) i dels Ajuntaments (béns de propis).

Desamortització civil: es varen repartir entre els veïns de cada municipi

terres comunals ermes (no bones pel cultiu, no fèrtils). De totes formes la

gran desamortització civil es farà posteriorment durant el Bienni

progressista (1854-1856) i és la desamortització de Pascual Madoz.

Desamortització eclesiàstica: juliol de 1837. Coneguda com la

desamortització de Juan Álvarez de Mendizábal (el ministre d’Hisenda

en 1837). Es va decretar la dissolució dels ordes religiosos, llevat dels

dedicats a l’ensenyament o a l’assistència hospitalària i la incautació per

part de l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades. Posteriorment, es

constitueixen lots de béns amb les propietats incautades, que es

privatitzaran en ser venuts en pública subhasta. Com a forma de

pagament l’Estat acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute




EPISODIS PRELIMINARS (AMPLIACIÓ)

Cal esmentar abans de l’intent desamortitzador de Manuel de Godoy, els estudis realitzats sobre la

qüestió agrària pels reformistes il·lustrats (Campomanes, Jovellanos, Floridablanca...), que intentaren

aportar solucions al camp espanyol, en temps del reformisme borbònic de Carles III.




0.- Manuel de Godoy (primer ministre de la monarquia de Carles IV, 1788-1808) abordà, a partir de

1798, una sèrie de reformes interiors, entre elles cal destacar una relacionada amb la reforma agrària:

Intent de desamortització de terres eclesiàstiques.

Església, nobles i el príncep hereu de la corona (Ferran), en contra i motí d’Aranjuez (1808): destitució

Godoy, abdicació Carles IV en el seu fill Ferran VII, i guerra Francès (abdicacions de Baiona i

monarquia Josep I Bonapart).




1.- La guerra del Francès: la influència napoleònica sota regnat de Josep I (1808-14) i la legislació de

les Corts de Cadis (1812).

A) Al 1808 Josep Bonapart suprimeix els ordes

religiosos i converteix els seus béns en béns nacionals.

Les seves desamortitzacions no consistiren en la

supressió de la propietat, sinó en la incautació de les

rendes per fer front a les despeses de les tropes franceses

en la guerra. Per això, la política napoleònica, que va

revolucionar el dret i la societat segons els principis de la

Revolució francesa, va comptar amb l’oposició dels

sectors eclesiàstics, que combateren els francesos amb

les armes en les mans.




1.- La guerra del Francès: la influència napoleònica sota regnat de Josep I (1808-14) i la legislació de

les Corts de Cadis (1812).

B) Els liberals espanyols, representats a les Corts de Cadis de

1812 (seguidors de la Il·lustració), a més dels text

constitucional de “LA PEPA”, aprovaren una sèrie de lleis i

decrets (entre 1810-14) destinats a eliminar els obstacles de

l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim liberal i

encaminaren la seva política agrària cap a la realització

material de la desamortització:

Decret supressió senyorius jurisdiccionals (1811).

Inici de la desamortització i de la reforma agrària.

Malgrat la seva importància, l’obra legislativa aprovada per les

Corts no va entrar en vigor perquè, al final de la guerra del

Francès, vindrà la Restauració de l’absolutisme i Ferran VII

decretà la seva abolició, retardant la seva aplicació fins a l’any

1820.




2.- Durant el Trienni liberal (1820-23), segon període del regnat de Ferran VII, es restauren gran part

de les reformes de Cadis, es vota la llei 11 de desembre de 1820, anomenada “llei de desvinculació”:

Supressió de les senyories jurisdiccionals (davant dels tributs

convertits en rendes, varen haver moltes protestes camperoles per

veure la propietat de la terra de qui era, i els tribunals donaran, casi

sempre, la raó als terratinents) i supressió dels mayorazgos

(vinculacions) la terra dels nobles pot ser venuda o comprada, passa

a ser una propietat privada capitalista.

Desamortització de les terres propietat de l’església i venda de

totes les terres dels monestirs (tots aquells convents de menys de

12 frares).

Disminució del delme.

Monetarització de les antigues rendes senyorials i delmes

eclesiàstics (abans pagats amb productes agraris).

Objectiu: liquidar l’Antic Règim en el camp, convertir la terra en una mercaderia més (poder ser

comprada i venuda), es a dir, introduir les relacions capitalistes en el camp.

Conseqüències: noblesa i clergat, i també pagesos s’oposaren al nou règim, els primers veuen minvats

els privilegis tradicionals i el darrers per què, encara que es posava fi al règim senyorial, els antics

senyors es convertiren en propietaris i els pagesos en arrendataris, perdien els antics drets sobre la terra i

si no pagaven podien ser expulsats d’ella, a més, amb un economia encara de subsistència, no

aconseguien reunir abastament de doblers per poder pagar les rendes en monetari. Donat el poc temps

del Trienni liberal, no es van poder posar en pràctica totes les mesures i donarà pas a la Dècada

ominosa de Ferran VII (1323-33), que derogarà la llei.



AMPLIACIÓ

3.- Durant la regència de Maria Cristina (1833-1840): La desamortització del ministre d’Hisenda

Juan Álvarez de Mendizábal (1837). I la regència de Baldomero Espartero (1840-43), govern

progressista però autoritari.

El primer període de la regència de Maria Cristina correspon al govern moderat de Martínez de la Rosa

(1834). Al 1835 la regent Maria Cristina, pressionada pels progressistes i les revoltes urbanes, confià

la formació del govern al liberal progressista Mendizábal, que va iniciar ràpidament un programa,

encara que sota les limitacions que li imposava l’Estatut Reial de 1834.

Va decretar la desamortització dels

béns del clergat per aconseguir

recursos financers per a organitzar i

armar l’exèrcit contra el carlisme.

Noblesa i clergat pressionaren i la

regent el va destituir. Noves

revoltes i pronunciaments, l’estiu

de 1836 (sobretot, després de

l’alçament progressista de La

Granja de San Ildefonso, residència

d’estiu de la regent), culminaren en

què la regent cridés al poder, de nou,

als progressistes i es restablí la

Constitució de Cadis.



AMPLIACIÓ


Juan Álvarez de Mendizábal (1837).

Les reformes progressistes (lleis desamortitzadores)

s’aprovaren durant la minoria d’edat d’Isabel, entre 1835 i

1837, amb Juan Álvarez de Mendizàbal (1790-1853) al

capdavant: la llei derogada per Ferran VII fou, altre cop,

confirmada i reestructurada per la Llei 30 d’agost de

1836 i va ser aplicada, ininterrompudament, fins a la

pujada al poder dels moderats, l’any 1843 (després de la

regència d’Espartero entre 1841-43), a partir d’aquest

període amb la signatura del concordat amb la Santa

Seu de 1851 es paralitzarà, de nou, el procés de

desamortització fins a l’any 1854, que comença el Bienni

progressista.




Una reforma

agrària

capitalista

Es consagra, jurídicament, el dret a la propietat i de lliure disponibilitat

de la propietat.

Dissolució del règim senyorial de l’Antic Règim (llei 26 d’agost de 1837),

iniciada per les Corts de Cadis: els senyors sols perden les seves atribucions

jurisdiccionals (exercir justícia), però conserven la propietat de la terra que

els camperols no poden acreditar com pròpia. Camperols podien perdre el

dret que els lligava a la terra, esdevenint simples arrendataris o jornalers. En

majoria dels casos, l’antic senyor passà a ser el nou propietari.

Desamortització nobiliària: es recupera i torna a entrar en vigor la llei de

supressió de mayorazgos del Trienni, que també s’havia iniciat a les Corts

de Cadis. Desvinculació de 1837: les terres vinculades de la noblesa es

poden comprar, vendre o embargar sense entrebancs i surten al mercat

enormes extensions de terra, per ser comprades pel millor postor.


AMPLIACIÓ


Juan Álvarez de Mendizábal (1837).

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL





Una reforma

agrària

capitalista






Llei 30 d’agost de 1836 de desamortització dels béns de l’Església

(mans mortes) i dels Ajuntaments (béns de propis).

Desamortització civil: es varen repartir entre els veïns de cada municipi

terres comunals ermes (no bones pel cultiu, no fèrtils). De totes formes la

gran desamortització civil es farà posteriorment durant el Bienni

progressista (1854-1856) i és la desamortització de Pascual Madoz.

Desamortització eclesiàstica: juliol de 1837. Coneguda com la

desamortització de Juan Álvarez de Mendizábal (el ministre d’Hisenda

en 1837). Es va decretar la dissolució dels ordes religiosos, llevat dels

dedicats a l’ensenyament o a l’assistència hospitalària i la incautació per

part de l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades. Posteriorment, es

constitueixen lots de béns amb les propietats incautades, que es

privatitzaran en ser venuts en pública subhasta. Com a forma de

pagament l’Estat acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute


La desamortització de Mendizábal (1836).




El procés de revolució liberal (1833-1843) Reformes progressistes i desmantellament de l’Antic Règim (1835-37)

Altres mesures

per a liberalitzar

l’economia

Abolició de la Mesta, els gremis i el delme.

Eliminació de les duanes interiors.

Llibertat de cercament.

Llibertat d’indústria i comerç.

Llibertat d’arrendaments agraris, preus i emmagatzement.

Lliure comerç interior.

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL



JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL



AMPLIACIÓ: Objectius de la reforma de Mendizábal

Objectius

Recuperar els vals del deute públic per fer minvar el gran dèficit pressupostari

(recuperar el deute) que patia l’Estat i sanejar la Hisenda.

Obtenir recursos necessaris per a

lluitar contra carlisme.

La reforma agrària pretén crear una

base social de nous compradors fidels

al liberalisme, que assegurés el seu

triomf (por a què es lleven les terres

comprades si torna l’absolutisme).

Afeblir el poder de l’Església.

Traure més terra a la venda i a un

preu més baix.

Buscar propietaris emprenedors que

inverteixin més en les terres.

No es pretén millorar la situació dels

camperols amb un repartiment de terres.



Conseqüències de

la desamortització

de Mendizábal

1.- L’església perd les propietats a canvi de compensacions

com el seu manteniment per l’Estat.





2.- L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina.

Conseqüències de

la desamortització

de Mendizábal

Conseqüències de

la desamortització

de Mendizábal








Conseqüències de

la desamortització

de Mendizábal

7.- Els camperols continuen

igual de mal o pitjor (es

converteixen en arrendataris

o jornalers).

6.- S’inverteixen en terres diners que

pogueren servir per industrialitzar el país.




3.- Es consolida la propietat privada de la terra.

5.- Baixa el preu de la terra.

4.- Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen més

interès en augmentar la productivitat i recolzaran el liberalisme.



VALORACIÓ DELS RESULTATS: Relativament pobres, referent a l’adquisició de propietats per

part dels camperols, perquè les divisions de lots varen ser lliurades a les comissions, que van abusar

del seu poder i van manipular aquests lots fent-los inaccessibles per als petits propietaris, de manera

que tan sols podien adquirir-los les oligarquies més adinerades. Els llauradors no pogueren accedir a les

licitacions, la noblesa i la burgesia adinerada únics que podien aconseguir-ho. Els nous propietaris

augmentaren les rendes als camperols, que hauran de pagar més per conrear el mateix. Malgrat això,

per fer-nos una idea, tan sol aproximada, de la rapidesa del procés en aquest període, S. MILLET estima

que, només al 1845, el nombre de transaccions de propietat desvinculades fou de l’ordre de 63.000.

Això farà augmentar la producció perquè es conrearan terres fins al moment improductives.



VALORACIÓ DELS RESULTATS: La desamortització tindrà com a negatiu que es talaran boscos,

cosa que iniciarà el problema de la desertització i, a més, es paralitza el procés d’industrialització,

perquè es va invertir en el sector primari i no secundari.



INCÍS: Durant el regnat d’Isabel II (1844-1868), en un començament hi

ha un retorn al moderantisme, així mitjançant el Concordat amb la Santa

Seu (1851), se suspenen la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats,

el retorn dels no venuts i el finançament públic del culte i del clergat,

com a conseqüència es guanyà el suport de l’Església catòlica al tron.



4.- Durant el Bienni progressista del

regnat d’Isabel II (1854-56): La

desamortització de Pasqual Madoz. El

segon govern progressista d’Espartero

emprèn un pla de reformes ambiciós per

defensar interessos de la burgesia urbana i

de les classes mitjanes.

Dues línies d’actuació més importants:

represa de la desamortització (1855) i la

llei general de ferrocarrils (1855).



4.- Durant el Bienni progressista del regnat d’Isabel II (1854-56): Nova Llei de desamortització

general del ministre Pasqual Madoz (1855, 1 de maig publicat a la Gaceta de Madrid i el 31 les

instruccions per a realitzar-les), provoca la desamortització de la major part dels béns que encara

faltaven, reforma agrària que va afectar a:

Els béns de l’Estat.

De l’Església.

Dels ordes militars.

De les confraries.

De les institucions benèfiques.

I, sobretot, dels Ajuntaments (béns de propis i

comunals, bàsicament a aquests darrers).

Béns de propis, que pertanyien als

ajuntaments i es poden llogar, malgrat

siguin municipals.

Béns comunals, que abans eren aprofitats

per tota la comunitat camperola, en

general (boscos, pastures).




general del ministre Pasqual Madoz (1855).

Objectiu: va ser el mateix que la desamortització de Mendizábal.

Aconseguir recursos per a la Hisenda pública (fer minvar el deute públic) i poder fer les inversions

públiques, essencialment per a la construcció del ferrocarril i poder modernitzar l’economia del

país.

Aquesta vegada s’haurà de pagar en metàl·lic. Ara no s’admeten títols de deute públic per a pagar

el lot comprat, perquè el valor dels títols havia caigut, s’havia devaluat tant que no els acceptava ni

l’Estat, i es necessitava numerari per poder disminuir el deute públic i invertir.




general del ministre Pasqual Madoz (1855).

Resultat: Un volum de béns propis posats en venda molt superior als de 1837. Al 1855, el nombre

de les transaccions fou, segons MILLET, de 273.000. Aquesta llei es va suspendre, a la fi, el 14 de

novembre de 1856.

Les mesures reformistes del Bienni

no van millorar les condicions de

vida de les classes populars, ni van

satisfer les seves demandes, la qual

cosa generà un clima de

conflictivitat social per la situació

de crisi econòmica (pujada preus,

males collites...) com les revoltes

obreres a Barcelona (1855).

És més, la desamortització de

Madoz va produir una disminució

de la cabana ramadera, perquè els

camperols no poden costejar la

alimentació del ramat, cosa que

els obliga a desfer-se dels animals.



5.- La darrera desamortització, posteriorment a la

revolució de 1868, restableix l’antiga “Llei

desamortitzadora general” de 1855 (Madoz), de

manera que, al 1876, la major part dels béns estaven

ja desamortitzats.



5.- Conseqüències

Amb totes les mesures esmentades es va anar consolidant, pas a pas, el liberalisme econòmic a

Espanya, si bé, les desamortitzacions no varen aconseguir, totalment, els seus objectius, va ser una

reforma agrària mal feta i per això la majoria dels arrendataris i jornalers no es convertiren en

propietaris, perquè les millors terres, degut al sistema de subhasta, foren adquirides principalment per la

burgesia.

Tot i que la reforma va ser mal

aplicada, serví per a reactivar

un gran nombre de terres. La

producció d’aliments va

augmentar, però no va anar

acompanyada de la

introducció dels avenços

tecnològics. Aquesta reforma

agrària es coneix com la gran

oportunitat perduda, ja que

no va produir una

modernització de

l’agricultura i, per tant, no es

va propiciar el

desenvolupament de la

indústria.

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL



5.- Conseqüències

Les terres podien ser comprades lliurement, però per aquells que tenien diners, eixa incipient burgesia

financera que donà lloc a la burgesia terratinent, o bé la terra va caure en les mateixes mans. Així, la

terra es va anar concentrant en poques mans, sobretot en les d’aquells que no les treballaven

directament: antiga noblesa, agricultors benestants o burgesos urbans. Aquesta burgesia terratinent,

nou propietari rural, serà coneguda com a “els nous rics.”

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

PASQUAL MADOZ



5.- Conseqüències

Els grans latifundis succeïren als patrimonis, a les possessions de l’Església i als béns comunals, tot

arruïnant molts ajuntaments. No van acomplir-se, doncs, els objectius que es proposaven: donar terres

als camperols pobres i desintegrar els grans latifundis. Amb les desamortitzacions es va evidenciar la

precarietat dels grups menys afavorits de la societat. En moltes regions d’Espanya, especialment a

Andalusia, els pagesos es varen revoltar per la situació en què els havia deixat aquesta reforma

agrària inconclusa, que no millorà la seva situació sinó que, en alguns casos, l’empitjorà, donat que

alguns petits propietaris es convertiren en jornalers.

La propietat de la terra va quedar

dividida: al nord d’Espanya

minifundis insuficients i d’escassa

productivitat per la dolenta qualitat

de la terra; a Andalusia grans

latifundis en mans de grans senyors

terratinents; i a la costa llevantina

la situació va ser un poc més

acceptable perquè, en alguns casos,

els antics arrendataris enfitèutics

pogueren accedir a la propietat.



5.- Conseqüències

En general, desapareguda la servitud jurídica, pròpia de l’Antic Règim, el conjunt de pagesos

(petits propietaris, arrendataris, criats o jornalers sense terra) continuaren ara subjectes a unes relacions

de tipus clientelar i dominades pels gran cacics, que exercien una gran influència sobre ells.

Si bé les desamortitzacions no varen aconseguir totalment els seus objectius, per a l’Estat va ser un

negoci rodó perquè va aconseguir doblers per guanyar la primera guerra Carlina i per cobrir una

gran part del deute públic (el reduïren).


EVOLUCIÓ

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837


EVOLUCIÓ



2.1.- Primera etapa (1833-1836).

2.2.- Segona etapa (1836-1839).

7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)


L’any 1832 Ferran VII, malalt de mort, firmà la Pragmàtica

Sanció que abolia la Llei Sàlica que havia introduït Felip V

(excloïa a les dones de la línia successòria). La Llei Sàlica fou

revocada en 1789 per Carles IV, mitjançant un decret que no es

va arribar a promulgar. D’aquesta manera heretarà la corona la

seva filla Isabel i no el seu germà Carles Maria Isidre.


EL CONFLICTE DINÀSTIC Els partidaris de Carles, anomenats

carlins, s’oposen a Isabel i nomenen rei a

Don Carles (Carles V), iniciant un

alçament que provocà una guerra civil,

coneguda com la primera guerra

Carlina, primer al nord d’Espanya i, poc

després, a Catalunya; insurrecció carlina

que no finalitzà fins la seva derrota el

1839.


Apostòlics i ultraconservadors aposten pels drets de Don

Carles, es negaven a reconèixer la situació i jurar la nova

hereva, i preparen l’aixecament.

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V

Reina Mª Lluïsa

El rei Carles IV

Infant Francesc de Paula

El príncep de Parma

La Princesa

Maria Lluïsa,

amb el seu fill

D. Antonio Pascual i

Dª Carlota Joaquina

Dª Isabel

D. Carles

Maria Isidre

Ferran VII

La promesa de

Ferran VII

Goya

Francisco de Goya y Lucientes

La família de Carles IV (1800)

Oli sobre tela (280 x 336 cm)

Museu del Prado, Madrid, Espanya

(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)

MAPA 13.- REGIONS RECOLZEN CARLISME (B2-T2)

ACTIVITAT PAU: Lectura o elaboració de mapa amb les regions on el carlisme tingué més

suport o recolzament al segle XIX. PAU: juny 2012, opció A (mateix mapa selectivitat).

Dibuix del pas de l’infant Don Carles Maria Isidre per Navarra en 1833.

L’aixecament carlí marcarà tot el període de les regències i dificultarà la

tasca dels governs liberals.


http://www.esacademic.com/pictures/eswiki/83/Sublevaci%C3%B3n_Carlista_en_1833.jpg

MAPA 13.- REGIONS RECOLZEN CARLISME (B2-T2) ACTIVITAT PAU: Lectura o elaboració de mapa amb les regions on el carlisme tingué més

suport o recolzament al segle XIX. PAU: juny 2012, opció A (mateix mapa selectivitat).

El MAPA 13 és un mapa de les zones carlines i liberals durant les anomenades guerres carlines. El

model 1 presentat és el mapa que ha sortit a PAU: juny 2012, opció A, amb les dues qüestions següents

(3 punts):

a.- Quines foren les causes del carlisme i on tingué més força?

b.- Quines accions bèl·liques hi va haver i com acabà el carlisme?

Cal fer una breu introducció amb la qüestió successòria a la mort de Ferran VII (Llei Sàlica, Pragmàtica

Sanció, regent Maria Cristina, Manifiesto de “Abrante” (Carles V), mesures de la regent Maria

Cristina, esmentar la llei desamortizadora de béns eclesiàstics (Mendizábal) com a mesura per recaptar

doblers per fer front a la primera guerra carlina (1833-1840). Ideologia del dos bàndols: CARLINS I

ISABELINS O CRISTINS, sectors socials que donaren suport als dos bàndols d’aquest enfrontament

dinàstic i ideològic, localització geogràfica i desenvolupament de les dues etapes de la primera guerra

carlina (1833-1840) amb les batalles o successos més importants, per acabar esmentat les altres dues

guerres i, entremig un intent carlí o “Ortegada”.

L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las 3 guerres civils espanyoles dels segle

XIX:

1a guerra carlina (1833-40), el 1r conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre) i la regent Maria Cristina.

2a guerra carlina (1846-49). CARLES VI, durant la majoria edat d’Isabel II (1844-1868).

Aixecament o intent carlí de la Rápita “Ortegada” (1860). Complot del general Jaime Ortega y Olleta, capità general de

Balears (1 abril 1860) per proclamar al pretenent carlí CARLES LLUÍS DE BORBÓ (CARLES VII) i destronar a la reina

Isabel II, va enviar una expedició militar a la península, a prop de la població de San Carlos de la Rápita (Delta de L’Ebre).

3a guerra carlina (1872-76). CARLES VII. Abasta el final del regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-73), la Primera República

Espanyola (1873-74) i acaba durant el començament del regnat d’Alfons XII (1875-1885).

Finalitzar el comentari amb les conseqüències: El triomf del liberalisme, tot i que molt conservador va

guanyar la partida al carlisme més tradicionalista.

EL CONFLICTE DINÀSTIC L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las tres guerres civils espanyoles dels segle

XIX:

1a guerra carlina (1833-1840), el primer conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre).

2a guerra carlina (1846-1849). CARLES VI.

Intent carlí: “Ortegada” (1860).

3a guerra carlina (1872-1876). CARLES VII.

MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 1)

El germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre, no es conforma i amb els seus partidaris absolutistes

reclamen els drets de Carles al tron d’Espanya, es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Maria

Cristina com a regent) i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V), declarant la guerra civil

per aconseguir la corona.


7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Ferran VII havia previst la controvèrsia que s’endevinava i va nomenar regent a la seva esposa Maria

Cristina, desterrant el seu germà.

Per tant, és una lluita dinàstica (entre els drets

de neboda i oncle) però, per altra banda, aquesta

guerra és també una disputa ideològica que

enfronta els liberals (isabelins o cristins) i als

absolutistes (carlins).



7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Abans de morir Ferran VII, la futura regent havia aconseguit separar els militars partidaris de

Carles dels alts càrrecs de l’exèrcit i s’havia assegurat el suport dels liberals en l’exili, així com el

de França i Anglaterra.


7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Carles es proclama rei d’Espanya l’1 d’octubre de 1833 amb el nom de Carles V, i contava amb el

suport de la corona portuguesa, en mans de Miquel I, i amb el complicitat silenciosa de Prússia,

Rússia i Àustria. Les tropes espanyoles envaeixen Portugal en un intent de castigar el suport al

carlisme, però amb la mediació d’Anglaterra, Carles s’exiliarà a Gran Bretanya, d’on s’escaparà en

1834 per a presentar-se entre Navarra i el País Basc i encapçalar la primera guerra Carlina.

Carles Maria Isidre i els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Maria Cristina

com a regent) i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V), declarant la guerra civil.


MANIFIESTO DE ABRANTES

“Carlos V a sus amados vasallos: Bien conocidos son mis derechos a la corona de España

en toda la Europa y los sentimientos en esta parte de los españoles que son harto notorios

para que yo me detenga a justificarlos. Fiel, sumiso y obediente a mi muy caro hermano que

acaba de fallecer...todo lo he sacrificado, mi tranquilidad, la de mi familia. He arrostrado toda

clase de peligros para testificarle mi respetuosa obediencia, dando testimonio de mis

principios religiosos y sociales, tal vez han creído algunos que los he llevado hasta el exceso

pero siempre lo hice convencido de que de ello dependía la paz de la Monarquía. Ahora soy

vuestro Rey; y al presentarme por primera vez a vosotros bajo este título no puedo dudar un

sólo momento que imitaréis mi ejemplo sobre la obediencia que se debe a los príncipes que

ocupan legítimamente el trono y volaréis todos a colocaros bajo mis banderas haciéndoos

así acreedores a mi afecto y soberana munificencia. Pero sabéis que igualmente recaerá el

peso de la justicia sobre aquellos, que desobedientes y desleales no quieren escuchar la voz

de un soberano y un padre que sólo desea haceros felices”.

Abrantes (Portugal), octubre de 1833.

CARLOS

Carles Maria Isidre i els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Maria Cristina

com a regent) i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V), declarant la guerra civil.


MANIFIESTO DE LA REINA GOBERNADORA

"Sumergida en el más profundo dolor por la súbita pérdida de mi augusto esposo y

soberano, sólo una obligación sagrada...puede hacerme interrumpir el silencio que exige la

intensidad de mi pesar...Para disipar esa incertidumbre y precaver la inquietud y extravío

que produce en los ánimos, he creído mi deber anticiparme a conjeturas y adivinaciones con

la franca manifestación de los principios que he de seguir constantemente en el gobierno, de

que estoy encargada por la última voluntad del Rey durante la minoría de la Reina, mi muy

cara y amada hija doña Isabel. La religión y la Monarquía...serán respetadas, protegidas y

mantenidas por mí en toda su vigor y pureza...Tengo la más íntima satisfacción de que sea

un deber para mí conservar intacto el depósito de la autoridad real que se me ha

confiado...Me esforzaré en corregir los vicios que el tiempo y los hombres han introducido en

la administración pública...y

serán materia de mis desvelos las necesarias reformas administrativas. Ni el nombre de la

Reina ni el mío son la divisa de una parcialidad, sino la bandera tutelar de la Nación: mi

amor, mi protección y mis cuidados son de todos los españoles”.

En el Palacio Real de Madrid a 4 de octubre de 1833.

Yo la REINA GOBERNADORA.

7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?

COMPOSICIÓ SOCIALS DEL ISABELINS: Hi havia liberals (moderats sobretot, la regent pacta amb

ells per aconseguir diners i homes per a la guerra a canvi de reformes liberals), funcionaris, burgesos,

però també nobles (noblesa latifundista fidel), i membres de l’alt grau de l’exèrcit i alguns alts

eclesiàstics fidels a Isabel II.

IDEOLOGIA DELS ISABELINS o BURGESOS: els liberals proposaven l’abolició de l’Antic Règim i

la implantació d’un Estat liberal.


COMPOSICIÓ SOCIAL DELS CARLINS: la major part de la noblesa rural absolutista, els petits

nobles rurals (hidalgos), el baix grau de l’exèrcit, el baix clergat, els petits propietaris rurals de la

meitat nord d’Espanya, els camperols empobrits que havien perdut la propietat útil de les terres i els

artesans arruïnats.


IDEOLOGIA DELS CARLINS: és un moviment contrarevolucionari d’ideologia absolutista,

ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era “DEU, PÀTRIA, REI I FURS”), format per un

exèrcit de voluntaris, rebutja el liberalisme (antiliberal) i la nova societat urbana.


DEU. Els carlins són ultra catòlics. Estan en contra de la llibertat de culte o de la tolerància religiosa

i en contra de la desamortització eclesiàstica.

PÀTRIA. Els carlins són molt patriotes espanyols.

REI. Volien un rei amb poders absoluts. Estan

en contra del constitucionalisme.


FURS. Únicament Navarra i les tres províncies basques tenien institucions de govern i ordenament

jurídic propi. El conservaven perquè aquests territoris no havien tingut DNP. Aragó i Catalunya tan

sols havien conservat el seu dret privat propi (dret foral). El respecte als furs significa que aquests

territoris els volien conservar davant l’amenaça del centralisme dels liberals. Per tant, s’oposaven a

les reformes liberals i defensaren la monarquia absoluta, el tradicionalisme i el foralisme (furs).


IDEOLOGIA DELS CARLINS: és un moviment contrarevolucionari d’ideologia absolutista,

ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era “DEU, PÀTRIA, REI I FURS”), format per un

exèrcit de voluntaris, rebutja el liberalisme (antiliberal) i la nova societat urbana.


LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS

CARLINS: Zones rurals del País Basc i

Navarra, i de l’interior de Catalunya, i

al nord de Castelló i Terol.

LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS

ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el

sud del país i les illes.

Es podria dir que cap al sud eren més

liberals i cap al nord més carlins.


LOCALITZACIÓ

GEOGRÀFICA DELS

CARLINS: Zones rurals

del País Basc i Navarra,

i de l’interior de

Catalunya, i al nord de

Castelló i Terol.

LOCALITZACIÓ

GEOGRÀFICA DELS

ISABELINS: Les ciutats,

Castella, tot el sud del

país i les illes.

Es podria dir que cap al

sud eren més liberals i

cap al nord més carlins.

2.1.1.- La Primera guerra carlina (1833-1840) 2.1.1.A.- Els dos bàndols: carlins i isabelins.

LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS CARLINS: Zones rurals del País Basc i Navarra, i de

l’interior de Catalunya, i al nord de Castelló i Terol.

LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les

illes.

Es podria dir que cap al sud eren més liberals i cap al nord més carlins.


LOCALITZACIÓ

GEOGRÀFICA DELS

CARLINS: Zones rurals

del País Basc i Navarra,

i de l’interior de

Catalunya, i al nord de

Castelló i Terol.

LOCALITZACIÓ

GEOGRÀFICA DELS

ISABELINS: Les ciutats,

Castella, tot el sud del

país i les illes.

Es podria dir que cap al

sud eren més liberals i

cap al nord més carlins.


CAPITAL: La capital carlina i palau de

Carles Maria Isidre es va situar a la

ciutat navarresa d’Estella, pel que el

gruix de l’exèrcit carlí es trobava al

nord i és on es produïren les pitjors

batalles.

LÍDERS MILITARS CARLINS

ZUMALACÁRREGUI

CABRERA

MAROTO


CAPS MILITARS:

BÀNDOL CARLÍ: El líder militar de l’exèrcit carlí més important era Tomás de Zumalacárregui i, a

la seva mort, el general Maroto. També Ramon Cabrera, “El tigre del maestrazgo”.

MAROTO


CAPS MILITARS:

BÀNDOL CARLÍ: El líder militar de l’exèrcit carlí més important era Tomás de Zumalacárregui i, a

la seva mort, el general Maroto. També Ramon Cabrera, “El tigre del maestrazgo”.

LÍDERS MILITARS ISABELINS

BALDOMERO ESPARTERO ESPOZ Y MINA


CAPS MILITARS:

BÀNDOL ISABELÍ: El general més important va ser Baldomero Espartero i, també, Espoz i Mina.

CARLINS ISABELINS

Seguidors de: Carles Maria Isidre Isabel II i la regent Maria Cristina

Composició

social

La major part de la noblesa rural

absolutista, els petits nobles rurals

(hidalgos), el baix grau de l’exèrcit, el

baix clergat, els petits propietaris

rurals de la meitat nord d’Espanya, els

camperols empobrits que havien

perdut la propietat útil de les terres i

els artesans arruïnats.

Hi havia liberals (moderats sobretot, la

regent pacta amb ells per aconseguir diners i

homes per a la guerra a canvi de reformes

liberals), funcionaris, burgesos, però també

nobles (noblesa latifundista fidel), i

membres de l’alt grau de l’exèrcit i alguns

eclesiàstics importants fidels a Isabel II.

Ideologia És un moviment contrarevolucionari

d’ideologia absolutista, ultrareligiosa

(“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era

“DEU, PÀTRIA, REI I FURS”).,

format per un exèrcit de voluntaris,

rebutja el liberalisme (antiliberal) i la

nova societat urbana.

Els liberals proposaven l’abolició de l’Antic

Règim i la implantació d’un Estat liberal.

Geografia Zones rurals del País Basc i Navarra, i

de l’interior de Catalunya, i al nord de

Castelló i Terol.

Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les

illes.

Aliats Rússia, Prússia i Àustria (potències

absolutistes llunyanes).

Quàdruple Aliança liberal (Gran Bretanya,

França, Portugal i Espanya).

Líders militars Zumalacárregui, Cabrera i Maroto. Espartero i Espoz y Mina.

7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament

Des de 1833, els carlins estaven en guerra amb els cristins. Desorganitzats en partides locals,

controlaven l’àmbit rural al País Basc, Navarra, interior de Catalunya i el Maestrat, amb les

guerrilles com a tàctica militar. Contaven amb el suport de 70.000 homes, però aixecats en armes eren

molts menys. El 14 de novembre de 1833, les Juntes d’Àlaba i Biscaia, nomenen a Tomás de

Zumalacárregui cap del seu exèrcit. L’exèrcit cristí contava, en aquells moments, amb uns 115.000

homes, però sols 50.000 es trobaven en condicions de combat; en un futur va fer falta mobilitzar a prop

de 500.000 per enfrontar-se als carlins.


L’infant Carles fuig del seu exili portuguès a Anglaterra i, després, s’instal·la entre Navarra i País

Basc, i des de la capital carlina, Estella, va dirigir la contesa.

Es produeix l’alçament de les partides carlines (guerrilles): Zumalacarregui al País Basc i a

Navarra, i Cabrera al Maestrat (entre Terol i Castelló) i a Catalunya; tots plegats formen un exèrcit

carlí que controla el País Basc, però no aconsegueix entrar a les ciutats. Els carlins reben ajuda de

les potències absolutistes com Rússia, Prússia i Àustria. I per altra banda els isabelins reben l’ajuda

de França, Anglaterra i Portugal: Quàdruple Aliança liberal (Gran Bretanya, França, Portugal i

Espanya).


ZUMALACÁRREGUI

CABRERA

La primera guerra carlina té dues fases:


2.1.- Primera etapa (1833-1836). Favorable al domini carlí, després

dels èxits inicials de Zumalacárregui i de dominar el nord,

Zumalacárregui perd en la batalla de Mendaza (Navarra) el 12 de

desembre de 1834, front al general cristí, Luís Fernández de

Córdoba; els carlins es van retirar fins a la nova incursió en la

primavera de 1835, que va obligar als cristins a situar-se més enllà

de la línia del riu Ebre.

Durant el setge de Bilbao, el 15

de juny de 1835,

Zumalacárregui va rebre

ferides en el combat que li va

produir la mort dies després.

L’estiu de 1835, els isabelins

comanats per Luís Fernández

de Córdoba tractaren d’aïllar

als carlins en el nord, però tan

sols aconseguiren mantenir el

control de les ciutats més

importants. Cabrera va

dominar el baix Aragó i bona

part de Catalunya.

ZUMALACÁRREGUI


La primera guerra carlina té dues fases: Durant el setge de Bilbao, el 15 de juny de

1835, Zumalacárregui va rebre ferides en el

combat que li va produir la mort dies després.

ZUMALACÁRREGUI

2.2.- Segona etapa (1836-1839). De domini isabelí. Després del retrocés isabelí del període 1835-36,

des de 1836 els liberals s’imposen amb Espartero al seu cap, etapa que comença amb la seva gran

victòria a la batalla de Luchana (1836, Portugalete, Bilbao).


ESPARTERO


2.2.- Segona etapa (1836-1839). De domini isabelí. La guerra era contrària als carlins, que són

conscients que no poden controlar-la i es dividiran en dos bàndols:

Carlins transaccionistes: partidaris d’arribar a acords amb els liberals i acabar la guerra

(Maroto).

Carlins intransigents: partidaris de continuar la guerra sense cap pacte fons al final i fidels

a Carles Maria Isidre (Cabrera).


MAROTO CABRERA

CABRERA




2.2.- Segona etapa (1836-1839). De domini isabelí. La mort

de Zumalacárregui va provocar una estabilització dels dos

fronts, excepte la incursió de 1837, quan els carlins, Don

Carles i el general Cabrera, organitza una expedició militar

que arriba a les portes de Madrid el 1837, però no pot

ocupar-la i es retiren, són derrotats pel general Espartero i

Carles V (Carles Maria Isidre) fuig a França.


La primera guerra carlina té dues fases: 2.2.- Segona etapa (1836-1839). De domini isabelí.

El 29 d’agost de 1839, els generals Baldomero Espartero (liberal) i Rafael Maroto (carlí) signen el

conveni de Vergara (o abraçada de Vergara) i l’any 1840 acaba la guerra. En aquest conveni es

firmaren les condicions de la pau amb una rendició dels carlins a la guerra, que accepten a Isabel II

però Espartero acceptà dues demandes dels carlins:

MAROTO

Els oficials carlins conservarien el seu sou i la graduació i s’integraran en l’exèrcit isabelí.

Espartero es va comprometre a respectar i mantenir els furs que quedaven (Navarra i País Basc).

ESPARTERO



2.2.- Segona etapa (1836-1839). De domini isabelí.


La primera guerra carlina té dues fases: 2.2.- Segona etapa (1836-1839). De domini isabelí.

No tots els carlins accepten la rendició: Don Carles

V se n’anà a l’exili, i Cabrera i els seus continuen

lluitant al Maestrat uns mesos i resistiran fins al

1840, quan finalment es varen exiliar a França.

El carlisme no és un problema resolt i

reapareixerà en guerres civils

espanyoles successives (1846-49,

1872-76 i 1936-39).

CABRER

A

El carlisme no és un problema resolt i

reapareixerà en guerres civils espanyoles

successives (1846-49, 1872-76 i 1936-39).



Les altres dues guerres carlines van ser posteriors. L’expressió guerres carlines és empleada para

referir-se a las 3 guerres civils espanyoles dels segle XIX:

1a guerra carlina (1833-40), el 1r conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre) i la

regent Maria Cristina.

2a guerra carlina (1846-49). CARLES VI, durant la majoria edat d’Isabel II (1844-1868).

Aixecament o intent carlí de la Rápita “Ortegada” (1860). Complot del general Jaime

Ortega y Olleta, capità general de Balears (1 abril 1860) per proclamar al pretenent carlí

CARLES LLUÍS DE BORBÓ (CARLES VII) i destronar a la reina Isabel II, va enviar una

expedició militar a la península, a prop de la població de San Carlos de la Rápita (Delta de

L’Ebre).

3a guerra carlina (1872-76). CARLES VII. Abasta el final del regnat d’Amadeu I de Savoia

(1871-73), la Primera República Espanyola (1873-74) i acaba durant el començament del

regnat d’Alfons XII (1875-1885).


Segona guerra Carlina (1846-1849). Principalment a Catalunya, l’inicien els carlistes partidaris del

fill de Carles V, Carles VI, també liderats per Cabrera i també derrotats pels liberals de Manuel

Gutiérrez de la Concha e Irigoyen.

Tercera guerra Carlina

(1872-1876). Catalunya,

País Basc i Navarra. També

són vençuts pels liberals.

Conseqüències:

Triomfa el liberalisme, tot

i que molt conservador, que

va guanyar la partida al

carlisme més tradicionalista.

Els militars intervenen en

política (regència

Espartero).

Despesa econòmica

important per la manutenció

de tropes innecessàries.

MAPA 13.- LLOCS

RECOLZEN

CARLISME (model 11)

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Crisi governamental. Tal vegada per l’ofensiva carlina o per la debilitat dels partits politics o per les

dues coses, la successió de Calatrava va dur a la presidència del Consell de Ministres a diversos

homes de l’ala més moderada del liberalisme en un mateix any:

Eusebio Bardají Azara, que va accedir després de la

renúncia al càrrec d’Espartero, que va preferir seguir

amb la campanya militar i va obtenir encara més prestigi,

quan va baixar de Navarra amb el seus homes per a

defensar al capital de les tropes carlines del general Juan

Antonio de Zaratiegui, al que va vèncer. Bardají Azara va

dimitir, descontent amb la regent, que tractava per tots

els mitjans de guanyar les simpaties dels homes

d’Espartero.

Li seguiren en el càrrec Narciso de Heredia i

Bernardino Fernández de Velasco,... I ...

El 9 de desembre fou nomenat Evaristo Pérez de

Castro. Aquest nou president va fer reformes en

l’administració local que permeteren cert intervencionisme

estatal i va intentar conciliar els aspectes més negatius

de la desamortització de Mendizábal amb el Vaticà

(molt recelós amb la corona espanyola des de la mort de

Ferran VII). La reforma li va donar grans enemics a la

regent en les grans ciutats, que van manifestar els seu

descontent en les eleccions de 1839, donant una àmplia

majoria als progressistes en Madrid i en tota la meitat

sud peninsular, donant lloc a la regència d’Espartero.


2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Crisi governamental. La regent era conscient de què el sistema es trobava en una greu crisi. Els

liberals moderats no tenien intenció d’anar més enllà de les reformes fetes amb la Constitució de

1837 i els progressistes controlaven bona part d’Espanya, mentre la guerra amb els carlistes

continuava en el nord.

En aquest context, Maria Cristina es va traslladar a

Barcelona en 1840, en unes preteses vacances amb

Isabel per alleugerir les dolències dermatològiques de la

nina, i es va entrevistat amb Espartero, a qui la

població veia com el governant més adequat. Per

acceptar la presidència del Consell, Espartero

demanava a la regent la dissolució de les Corts i el

veto a la legislació que pretenia intervenir en els

ajuntaments. Maria Cristina va oferir la llibertat a

Espartero per a nomenar un nou govern, però va

acabar sancionant la Llei d’Ajuntaments, en la

convicció de què el general acceptaria els fets consumats

si presidia el gabinet. Però tot el contrari, el 15 de juny

1840 Espartero presentà la seva dimissió a la regent.

Crisi governamental.

En Barcelona i Madrid se succeïren aldarulls entre moderats i progressistes, entre partidaris de la

regent i d’Espartero. En aquesta situació Maria Cristina no considera convenient romandre en una

Barcelona regida pels progressistes i on no havia trobat el suport que esperava de la burgesia catalana, i

es va traslladar a València. Espartero tracta d’aparentar que defensava a la regent, i el 22 de juliol

dictà un bàndol en què declarava l’estat de lloc en Barcelona. Però l’ excepcional mesura fou

aixecada el 26 d’agost 1840, quan el general considerava que ja disposava dels suports suficients

entre els militars per aconseguir la regència.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840)



Crisi governamental.

L’1 de setembre de 1840 esclatà la revolució liberal en Madrid. El batlle d’aquesta ciutat va fer una

proclama buscant el suport de tots els municipis d’Espanya. Espartero, llunys d’obeir les peticions de

la regent perquè controlés la revolució en la capital, li va demanar que respectés la Constitució i va

insistir en la dissolució de les Corts, maniobrant per aconseguir que els alts funcionaris dels ministeris

li foren afins. La simpatia popular i la pressió de las Juntes Provincials i locals van fer la resta:

Espartero va obtenir la regència en abdicar Maria Cristina el 12 d’octubre de 1840.



2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840)


En la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) va haver

dues regències:

primer la de la seva mare Maria Cristina de

Borbó (1833-1840)...

i després la de Baldomero Espartero (1840-1843),

..., període que abasta quasi 10 anys del seu regnat, des de setembre de 1833 fins el 23 de juliol de

1843, quan Isabel va ser declarada major d’edat. Durant aquestes dues regències es produí el triomf i la

consolidació de la revolució liberal a Espanya i la derrota del absolutisme.

3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes

En 1840 es produeix un pronunciament progressista i cau la regent Maria Cristina, entre altres

causes per la seva impopularitat. Les causes cal cercar-les en els intents de frenar la

desamortització, limitar la llibertat d’impremta, restaurar el delme i restringir encara més el

sufragi, ja que durant la seva regència, pràcticament, dominaren els moderats.


Els que dominaren els moderats va produir que els ajuntaments progressistes, les Juntes que

novament es formen i la Milícia Nacional protagonitzen revoltes que demanen el canvi del govern

moderat per un progressista.


En aquest context els progressistes i Espartero van a veure a la regent i l’obligaren a expulsar del

govern als moderats i cridar al poder als progressistes. Maria Cristina es nega a fer-ho i, davant la

manca de recolzament de l’exèrcit, prefereix dimitir com a regent a canviar el govern. Maria

Cristina de Borbó i Dues Sicílies abdica (renúncia a la regència i amb tota la seva família, excepte

Isabel) se’n va a l’exili francès.

“Antes de marchar … ella desvalijó el palacio (de

Madrid) de todos los objetos valiosos que pudo sacar o

vender. Cada rincón fue saqueado y cuadros y otras

obras de arte y antigüedades fueron puestos a la venta

o sacados discretamente del país. Inclusive una parte

de la vestimenta real llegó a manos de vendedores de

segunda mano. No debe extrañar, por tanto, que la ex

regente se haya retirado del trono español con una

fortuna limpia de seis a ocho millones de dólares, una

de las mayores fortunas de Europa”.

Testimoni de l’ambaixador d’Estats Units a Madrid

sobre la marxa a l’exili de Maria Cristina (1940).



3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes Després de la revolució liberal de 1840, les Corts davant la minoria de l’hereva, Isabel II, nomenen

regent al general general Baldomero Espartero (1840-1843), heroi de la primera guerra Carlina i

cap dels liberals progressistes; com altres generals gaudia d’un enorme prestigi entre el poble (era

respectat i popular). L’entrada d’Espartero a Madrid va anar acompanyada d’un gran clamor

popular. Maria Cristina no es va poder oposar al canvi i va cedir la regència el 12 d’octubre.


LEOPOLDO O’DONNELL

El nou govern va comptar amb l’oposició dels moderats, encapçalats per Leopoldo O’Donnell i

Ramón María Narváez. Davant la impossibilitat d’accedir al poder mitjançant sufragi, opten per la

via dels pronunciaments militars, per a la qual cosa contaren amb l’ajuda de l’anterior regent, Maria

Cristina, exiliada a París.

RAMÓN MARIA NARVÁEZ




Amb la regència d’Espartero, el govern d’Espanya és ocupat per primera

vegada per un militar, situació que serà freqüent al llarg dels segles XIX i XX.

Espartero amplia la desamortització als béns del clergat secular i aplica

mesures progressistes.


Però Espartero governa de manera, cada vegada, més autoritària i personalista: es distancia dels

seus aliats i dels militars, no té en compte les Corts i les dissol quan no fan allò que ell vol, rebaixa

l’aranzel als tèxtils anglesos, és a dir, va acabar amb el proteccionisme i imposa una política

econòmica lliurecanvista, suprimeix les associacions obreres i aboleix els arrendaments urbans

protegits.


Aquestes mesures econòmiques afavorien als agricultors (explotació del cereal), però va perjudicar a

la indústria, sobretot la tèxtil catalana, provoquen el descontent dels militars, els diputats de les

Corts, l’església, els moderats, la burgesia catalana i els obrers.

En 1942 es produeix una revolta industrial a Catalunya contra les mesures d’Espartero (aranzel,...) i a

favor del proteccionistes, i comencen les manifestacions a Barcelona.


Espartero reacciona posant setge a la ciutat i bombardejant Barcelona des del mar, causant

multitud de morts, fins que acabà amb la revolta.

EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1840-43)



Espartero digué: “Para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada 30 o 40 años”. I

per acabar amb la insurrecció envià l’exèrcit i ordenà posar setge a la ciutat i bombardejant-la des

del mar (3 de desembre de 1842), causant multitud de morts, fins que acabà amb la revolta (va ser el

primer bombardeig, però amb canyons i no amb aviació com en la guerra civil). Les protestes s’estenen

per altres ciutats.




Espartero digué: “Para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada 30 o 40 años”. I

per acabar amb la insurrecció envià l’exèrcit i ordenà posar setge a la ciutat i bombardejant-la des

del mar (3 de desembre de 1842), causant multitud de morts, fins que acabà amb la revolta (va ser el

primer bombardeig, però amb canyons i no amb aviació com en la guerra civil).

Les protestes s’estenen per altres ciutats.

“Ja que exposem nostres vides per tenir la llibertat,

que valguin els nostres vots per elegir els diputats.

Mai més no vulguin els pobres pagar contribucions,

i que els rics les paguen totes perquè han robat

molts milions. És el benestar del poble la nostra

suprema llei, i a aquell que no la respecte li haurem

d’arrancar la pell”.

Cançó popular contra Espartero (1843).

Davant l’oposició de les Corts, Espartero va optar per dissoldre-les.




El lliurecanvisme, l’excés d’autoritarisme i el bombardeig excessiu de

Barcelona augmentà la impopularitat d’Espartero. Tot plegat va provocar un

descontent general arreu del país (aparició dels grups opositors de Barcelona,

Catalunya, el País Basc, que ja s’havien pronunciat des de 1841) per la seva

gestió política i els que li havien donat suport, ara l’abandonen.


El 1843 es pronuncia gran part de l’exèrcit contra Espartero, pronunciament encapçalat pels

moderats, al capdavant Naváez (i Prim, O'Donnell) i altres progressistes en contra d’Espartero. Cosa

que provoca la seva caiguda, perquè la sublevació es va estendre a Catalunya, Galícia, València i

Saragossa.

RAMÓN MARIA NARVÁEZ

Espartero dimiteix abandonant

la regència i va fugir a Cadis, es

va embarcar en el creuer

britànic Meteor per exiliar-se a

Londres.


Com a conseqüència,

Isabel II és declarada

major d’edat amb

només 13 anys; la

proclamen reina, per

evitar un tercer regent, i

comença el seu regnat.

BLOC II. TEMA 7 / 2.

L’ESTAT LIBERAL (1833-1874)

EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL

(1833-1843). CONSEQÜÈNCIES:

Les revoltes populars

EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars

L’augment dels camperols pobres desposseïts (jornalers sense terra), d’artesans arruïnats i, com a

novetat, l’aparició d’un proletariat urbà, que treballava i vivia en pèssimes condicions (12-14 hores de

treball,...) provoca revoltes populars.


Ja des de principis del segle XIX es produeixen revoltes espontànies al camp demanant menjar i

terres, especialment a Andalusia i connectades amb el fenomen del bandolerisme.


A la dècada de 1830 els camperols presenten plets demanant la propietat de la terra que treballaven

des de feia segles → els jutges donen la raó a la noblesa → els camperols reaccionen ocupant terres,

cremant collites i matant bestiar, tot i que són durament repressaliats.


Per altra part, els proletaris ataquen les màquines que els llevaven la feina (ludisme): l’incendi de la

fàbrica Bonaplata (1835) és el més famós, però ja en 1821 s’havien produït accions ludites a Alcoi per

part d’artesans rurals.

“L’adquisició de noves màquines

tèxtils per part de la majoria de

fabricants alcoians es va realitzar

entre 1818 i 1823 (...). A principis de

1821, les màquines instal·lades a la

ciutat van haver de ser custodiades,

ja que es sospitava alguna cosa

sobre la seva destrucció. El dia 2 de

març del 1821 més de 1200 homes

armats es van dirigir cap a les

fàbriques situades al voltant de la

ciutat...”.

R. ARACIL i M. GARCÍA BONAFÉ:

Industrialització al País Valencià.

El cas d’Alcoi, València, Eliseu

Climent, 1974.

"Una multitud de marineros y gitanos que

recorrían tumultuosamente la ciudad,

armados con fusiles, sables y puñales, con

una bandera negra y un tambor batiente,

llevando tras de si innumerables agitadores

de la población, atacaron de noche la fábrica

de Bonaplata; y la incendiario, provocando la

execración de los hombres de todos los

partidos: este atentado vandálico no fue

cometido por los autores de la revolución,

sino por un reducido número de hombres

rechazados por el pueblo, los cuales eran

instigados por los malvados que, por envidia

o por interés particular, miraban con malos

ojos, aquel avance de la industria catalana,

primer ensayo de las fábricas de vapor“.

Relat d’Andrés Pi i Arimon sobre l’incendi

de la fàbrica Bonaplata.


Ben aviat els proletaris comprenen que el problema no són les màquines, sinó com es reparteix la

riquesa (els beneficis i salaris) i comencen a associar-se i a utilitzar la vaga com a arma: en 1834 un

grup de teixidors de Barcelona s’organitza per defensar els seus drets i en la dècada de 1840 sorgiran

els primers sindicats i les seves caixes de resistència (fons d’ajuda en cas de malaltia, vaga,...), són les

societats de socors mutus.

Revolta obrera en demanda del

dret d’associació (1840)


En la dècada de 1840 sorgiran els primers sindicats i les seves caixes de resistència (fons d’ajuda en

cas de malaltia, vaga,...), són les societats de socors mutus.

EDAT CONTEMPORÀNIA






















2.1.- Primera etapa (1833-1836).

ANNEX: El PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1840). CONSEQÜÈNCIES.

Les revoltes socials.



EDAT CONTEMPORÀNIA


El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.

7.2.0.- Introducció.

7.2.1.- Partits polítics.

1.- Moderats.

2.- Progressistes.

3.- La Unió Liberal.

4.- El Partit Demòcrata.

5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.

7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).

1.- Constitució de 1845.

2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.

3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).

1.- Constitució de 1856 (non nata).

2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica.

3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.

1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).

2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).


LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-

1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.3.- La revolució de 1868. El sexenni revolucionari/democràtic (1868-1874). La

monarquia d’Amadeu de Savoia.

7.3.1.- La revolució de 1868. Introducció

1.- Causes i característiques.

2.- Els partits polítics del sexenni.

3.- Els problemes del sexenni.

7.3.2.- Les fases del sexenni.

1.- Revolució de setembre de 1868, el govern provisional (1868-1870), Constitució de 1869 i

regència.

2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).

7.4.- La Primera República Espanyola (1873-1874).

7.4.1.- La república presidencialista.

7.4.2.- Fi del sexenni i restauració de la monarquia.

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL

(1833-1874) 3a part Gloriosa, República

7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868).

L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I

PROGRESSISTES

7.2.0.- Introducció

Amb la regència vacant, l’exili d’Espartero va

produir un terrible caos polític. Isabel II va ser

declarada major d’edat anticipadament i coronada

als 14 anys.

Durant el seu regnat es consolidarà el règim de

monarquia liberal constitucional, amb major pes

dels moderats.

El sistema liberal es basarà en tres pilars: la Corona,

l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats i

progressistes), sent l’exèrcit clau per a decidir qui

governa, mentre la majoria de la població quedava

fora del sistema polític.

7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868).

L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I

PROGRESSISTES

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 B

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT

LIBERAL. MAJORIA ISABEL II.

Edat contemporània

tema 7 a. minoria isabel ii. regÈncies, desamortitzaciÓ i primera guerra carlina

Education