tema 6 b. crisi antic rÈgim. la pepa i retorn de ferran vii

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 6/1 B

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

CRISI ANTIC RÈGIM: LA

PEPA I TORNA FERRAN VII

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 6/1 A

Història Espanya



CRISI DE L’ANTIC RÈGIM

GUERRA DEL FRANCÈS

Edat contemporània

TEMA 6.- LA CRISI DE L’ANTIC

RÈGIM (1788/1808-1833): REVOLUCIÓ LIBERAL I

REACCIÓ ABSOLUTISTA

INICI EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833)

6.1.- Antic Règim i liberalisme (capitalisme).

6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la

monarquia absoluta.

6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de

Cadis i la Constitució de 1812.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni

absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.

6.6.- La independència de les colònies americanes.

BLOC II. TEMA 6/1. LA CRISI DE

L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

6.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833):

REVOLUCIÓ LIBERAL I REACCIÓ ABSOLUTISTA

- Carles IV (1788-1808).

- Josep I Bonaparte (1808-1813).

- Ferran VII (1714-1833).

1r 1/3

S. XIX

En el traspàs del segle XVIII al XIX: CRISI ANTIC DE L’ RÈGIM I LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Ferran VII (1814-1833).

No signarà la Constitució de la

Pepa i tornarà al tro com a

monarca absolut, enganyant

els liberals de Cadis i al poble.

Carles IV (1788-1808).

Continua model social i

econòmic de l’Antic Règim.

Regnarà durant la Revolució

Francesa.

Francisco de Goya y Lucientes

La família de Carles IV (1800)

Oli sobre tela (280 x 336 cm)

Museu del Prado, Madrid, Espanya

(FITXA 124/2010, 77/2011 I 12, desapareix 2013)



En el traspàs del segle XVIII al XIX: CRISI ANTIC DE L’ RÈGIM I LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Josep I Bonapart

(1808-1813).

Estatut de Baiona

(Carta atorgada).

Guerra del Francès.






6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808)

i la crisi de monarquia absoluta.

6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814)

o de la Independència. 6.3.1.- La monarquia de Josep I (1808-13).

6.3.2.- Les noves forces polítiques.

6.3.3.- El desenvolupament de la guerra.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis

i la Constitució de 1812.

6.4.1.- La formació de les Corts.

6.4.2.- La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): Sexenni absolutista,

Trienni liberal i Dècada absolutista.

6.5.1.- El retorn a l’absolutisme (1814-1820).

6.5.2.- El Trienni liberal (1820-23).

6.5.3.- La Dècada ominosa o absolutista (1823-1833).

6.5.4.- El conflicte dinàstic.



L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

6.4.- LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1810-1813): L’OBRA DE

LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812

EDAT CONTEMPORÀNIA



Davant l’ocupació francesa durant la guerra del Francès, a les zones patriòtiques, que encara

resisteixen, es produeix l’enfonsament de les institucions absolutistes (Junta de govern, Consejo de

Castilla), incapaces de reaccionar i, en alguns casos, col·laboradores amb els francesos i s’enceta un

procés revolucionari per la pèrdua del control polític de les autoritats de la monarquia. Sense rei i com

ningú governava ni dirigia les tropes, s’organitzaren Juntes d’Armament i de Defensa, entre maig i

juny de 1808. I després Juntes revolucionàries Provincials encarregades d’organitzar la resistència,

que enviaren representants per formar una Junta Suprema Central del Regne (setembre).

6.4.1.- LA FORMACIÓ DE LES CORTS

6.4.1.- LA FORMACIÓ DE LES CORTS La Junta reconeix al rei Ferran VII però, en absència del monarca, es declarà suprema i

governativa, assumint l’autoritat i la regència del regne, i fugint de Madrid a Aranjuez, i d’aquí a

Sevilla i a Cadis. Actuació que, de fet, es podria considerar revolucionària.

6.4.1.- LA FORMACIÓ DE LES CORTS La Junta Central, incapaç d’organitzar

l’oposició al francès i aïllada a Cadis, va

decidir autodissoldre’s el 1810 i

encarregar, a un Consell de Regència de

cinc membres, la convocatòria a Corts a

Cadis (gener de 1810), que redactaran la

Constitució del 1812.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) S’està en la SEGONA FASE DE LA GUERRA DEL

FRANCÈS, de predomini francès (octubre 1808 - juliol 1812),

quan entre gran alegria del poble, el 24 de setembre de 1810,

són proclamades les Corts generals extraordinàries. Els

diputats es reuniren, aquest memorable dia, en el Saló de

l’Ajuntament de la Isla de León. Abans d’iniciar l’assemblea,

es dirigeixen presidits per els regents, a l’Església per escoltar

l’ofici.

6.4.2.- TASCA LEGISLATIVA: 1r LIBERALISME ESPANYOL

6.4.1.- LA FORMACIÓ DE LES CORTS Amb anterioritat, les Corts reunides a Baiona (afrancesats) aprovaren l’Estatut de

Baiona, la Carta atorgada per Napoleó (primera “constitució” espanyola).

Divisió ideològica de la societat del moment:

- Afrancesats: il·lustrats reformistes, partidaris de la monarquia (Estatut de Baiona).

- Jovellanistes: reformistes partidaris d’una constitució limitada i basada en la tradició.

- Liberals: partidaris de la sobirania nacional, constitucionalistes, unicameralistes.

- Absolutistes: partidaris del manteniment de l’Antic Règim i de la monarquia absoluta.

L’elecció dels diputats a Corts va ser difícil i no a tots els llocs es va poder celebrar ni arribaren tots els

diputats (especialment els americans), sent substituïts per persones d’aquell lloc que vivien a Cadis.

L’ocupació del territori i l’aïllament de Cadis obligà a elegir un important nombre dels diputats

entre els refugiats de les diferents províncies.

Procedència dels diputats:

- Es van escollir 13 representants de cada

Junta de cada territori no ocupat pels

francesos.

- Un delegat per cada 50.000 habitants per

redactar una constitució.

- Refugiats a Cadis.

- Socialment: predomini del tercer estat.

- Ideològicament: majoria liberal il·lustrada.


Composició de les Corts: predominen els eclesiàstics, seguits dels professionals liberals, funcionaris i

militars, sent la ideologia liberal majoritària.

- Eclesiàstics: 90

- Advocats: 56

- Funcionaris públics: 49

- Militars: 30

- Catedràtics (15), nobles (14), marins (9), comerciants (8), altres (25)...

Components destacats: Muñoz Torrero, Jovellanos, C. de Toreno, Martínez de la Rosa..., etc. Es van

crear comissions preparatòries.


En definitiva, a les Corts de Cadis de 1810 van assistir 184 diputats portadors de la paraula del

referèndum que havien fet les Comissions. Així, es forçà una majoria representant del sector liberal

que va imposar la idea de què a les Corts residia la sobirania de la nació. En aquesta convocatòria a

Corts (comencen en setembre de 1810), els diputats espanyols reunits a Cadis protagonitzaren el

primer triomf de Revolució Liberal Burgesa, en aconseguir els liberals que es formi una cambra

única i el vot individual (un home = un vot), front a l’opció estamental (un estament, un vot). Es pot

dir que són corts “modernes” i estan formades pel principi de sobirania nacional de caràcter

constituent (les Corts representen a la nació i elaboren lleis).

Caràcter de les Corts:

- Caràcter constituent i per tant

extraordinàries.

- Vot individual dels diputats

(no per braços).

- Unicameral.


Les Corts, formades pels refugiats dels francesos

a Cadis, celebraren sessions entre 1810 i 1813 per

desmuntar les bases de l’Antic Règim i implantar

un nou sistema, el primer règim liberal de la

història d’Espanya i ho feren de forma incruenta

mitjançant tota una tasca legislativa.

“Los diputados que componen este Congreso, y

que representan la Nación española, se declaran

legítimos en Cortes generales y extraordinarias y

que residen en ellas la soberanía nacional. Las

Cortes generales y extraordinarias de la Nación

española, congregadas en la Real Isla de León

con la voluntad general, pronunciada del modo

más enérgico y patente, reconocen, proclaman y

juran fidelidad al legitimo Rey al Señor D.

Fernando VII de Borbón; y declaran nula de

ningún valor ni efecto la cesión hecha en favor

de Napoleón, no sólo por la violencia que

intervino en aquellos actos injustos e ilegales por

faltarle el consentimiento de la Nación. No

conviniendo queden unidos el Poder legislativo,

el ejecutivo y el judiciario, declaran las Cortes

soberanas, que se reserva el ejercicio del Poder

legislativo en toda su extensión. (...) El Consejo

de Regencia (...) reconocerá la soberanía

nacional de las Cortes y jurará obediencia que

de ellas emanaren, a cuyo fin pasará,

inmediatamente que se lo haga constar este

decreto, a las Cortes que le esperan para este

acto y se hallan en sesión permanente.”

Decreto de las Cortes de Cadiz, 24 de

NOVIEMBRE de 1810.


Jurament de les Corts per part dels diputats

6.4.1.- LA FORMACIÓ DE LES CORTS “¿Juráis la Santa Religión Católica, Apostólica, Romana, sin admitir otra en estos Reinos?

¿Juráis conservar en su integridad la nación española y no omitir medio para liberarla de sus injustos

opresores?

¿Juráis conservar a nuestro muy amado Soberano Don Fernando VII todos sus dominios, y en su defecto

a sus legítimos sucesores, y hacer cuantos esfuerzos sean posible para sacarlo del cautiverio y colocarlo

en el trono?

¿Juráis desempeñar fiel y lealmente el encargo que la nación ha puesto a vuestro cuidado, guardando las

leyes de España, sin perjuicio de alterar, moderar, y variar aquellas que exigiesen el bien de la nación?

¡¡¡¡¡SÍ, JURAMOS!!!!!”

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14)

Jurament de les Corts per part dels diputats






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

6.4.- LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1810-1813): L’OBRA DE

LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812

EDAT CONTEMPORÀNIA




La

Constitució

del 1812


Decrets aprovats previs a l’aprovació de la constitució

Mentre s’estava elaborant la Constitució de 1812, ràpidament, els legisladors de les Corts de Cadis de

1808 van aprovar una sèrie de decrets pròpiament liberals amb la intenció d’accelerar el procés

revolucionari contra l’Antic Règim. Destaquen els dos decrets de dissolució del feudalisme:

Abolició dels senyorius jurisdiccionals.

Supressió dels mayorazgos inferiors a 3.000 ducats de renda anual.

Desamortització dels béns eclesiàstics (és l’inici de la desvinculació).



Destaquen els dos decrets de dissolució del feudalisme:

Abolició dels senyorius jurisdiccionals (grans propietats de terres on el propietari és, a més, el jutge

en els seus territoris). D’aquesta manera, tots els ciutadans passen a la jurisdicció comú de l’Estat, els

propietaris deixen de ser jutges en les seves propietats i per assumptes ciutadans s’haurà d’anar als

tribunals de justícia.

Supressió dels mayorazgos inferiors a

3.000 ducats de renda anual. És una mesura

que demostra que va afectar més a la noblesa

mitjana i petita que a la gran noblesa. Ara el

senyoriu territorial passa a ser un contracte

entre particulars en virtut de la propietat

privada capitalista (limitació dels

mayorazgos: qui demostra la propietat?).

Desamortització dels béns eclesiàstics (és

l’inici de la desvinculació). Es va decretar,

per part de l’Estat, la incautació dels béns

(expropiació) de convents, de les ordres

religioses extingides pel govern de Josep I

Bonaparte per ser venuts posteriorment.



Llibertat de contractació i treball, que

suposa l’extinció dels gremis: la gent pot

treballar on volgués.

Llibertat de comerç i circulació de

productes.

Decret d’abolició del Tribunal de la

Inquisició. En aquesta època, la

Inquisició no era una institució molt activa

(feia uns 50 anys que no havia condemnes

a mort), però és un símbol de l’Antic

Règim i per aquest motiu es va eliminar.


Constitució de 1812: característiques

Però el principal fruit polític de les Corts va ser la discussió i aprovació de la Constitució de 1812.

La

Constitució

del 1812


Va ser promulgada el dia 19 de maig de 1812, dia de Sant Josep Obrer, i per aquest motiu

aquesta constitució és coneguda com “LA PEPA”. És la primera constitució, pròpiament,

espanyola i influirà en totes les constitucions del segle XIX.

Fou el resultat d’un compromís entre la burgesia liberal i els sectors absolutistes de l’Antic

Règim, també del reconeixement dels drets de l’església catòlica, ja que els 2 grups es

refugiaren junts.

Preàmbuls constitucionals

“Don Fernando VII, por la gracia de Dios y de la Constitución de la Monarquía Española, rey de las

Españas (Espanya + colònies americanes), y en su ausencia y cautividad (estava presoner a Baiona en

1812) la Regencia del reino, nombrada por las Cortes generales y extraordinarias, a todos los que la

presente vieren y entendieres, Sabed que las mismas Cortes han decretado y sancionado la siguiente

Constitución política de la Monarquía Española”.

Articles importants


La

Constitució

del 1812

Característiques

Creació d’un Estat fomentat en el principi d’igualdat jurídica de

tots els ciutadans espanyols davant la llei (igualtat també entre els

ciutadans de la colònies, dels dos hemisferis).

Principi de Sobirania nacional.

La nació i els espanyols

Art. 1: “La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios

(Espanya + colònies americanes)”.

Art. 2: “La Nación española es libre e independiente (ja que la meitat d’Espanya estava ocupada

per Napoleó), y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona (els regnes no

es podien heretar)”.

Art. 3: “La soberanía reside esencialmente en la nación y, por lo mismo, pertenece a esta

exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales” (sobirania nacional).

Articles importants


La

Constitució

del 1812

Articles importants Àmplia declaració de drets individuals bàsics: igualtat legal,

dret a la propietat privada, llibertat d’indústria i comerç, llibertat de

premsa i d’impremta, de reunió, d’expressió, garanties processals,...

Inviolabilitat del domicili.

Característiques


La

Constitució

del 1812





Característiques

Administració de justícia

Art. 243: “Ni las Cortes ni el rey podrán ejercer en ningún caso las funciones

judiciales, avocar las causas pendientes ni mandar abrir los juicios fenecidos” (això

significa que el poder executiu i el legislatiu no tenen potestat de justícia).

Art. 248: “En los negocios comunes, civiles y criminales no habrá más que un solo

fuero para toda clase de personas” (centralització, uniformisme en legislació).


La

Constitució

del 1812





Característiques

Drets fonamentals: inviolabilitat del domicili

Art. 306: “No podrá ser allanada la casa de ningún español sino en los casos que

determine la ley para el buen orden y seguridad del Estado” (en aquest punt es

reconeixen molts drets individuals, a més d’aquest la llibertat d’expressió,

d’impremta…).


La

Constitució

del 1812





Característiques


La

Constitució

del 1812

Articles importants

Característiques

Divisió de poders: executiu en mans del rei i els seus ministres;

legislatiu compartit entre un sistema de cort unicameral (hi ha

Congrés de Diputats però no Senat) i el rei; judicial en mans dels



La

Constitució

del 1812

Articles importants

Característiques

Divisió de poders: executiu en mans del rei i els seus ministres;

legislatiu compartit entre un sistema de cort unicameral (hi ha

Congrés de Diputats però no Senat) i el rei; judicial en mans dels


Les corts (poder legislatiu)

Art. 27: “Las Cortes son la reunión de todos los diputados (només els diputats, ara

també tenim un Senat) que representan la nación, nombrados por los ciudadanos en

la forma que se dirá”.

Art. 131: “Las facultades de las Cortes son: Primera: Proponer y decretar las leyes e

interpretarlas y derogarlas en caso necesario […]”


La

Constitució

del 1812

Articles importants

Característiques

Monarquia parlamentària o constitucional com a règim

polític, però el rei té dret a vetar les lleis una sola vegada.


La

Constitució

del 1812

Articles importants

Característiques

Sufragi universal masculí indirecte per triar els membres del

Parlament o Cort: dret a vot a homes majors de 25 anys.

Característiques Ensenyament primari públic i obligatori.


La

Constitució

del 1812

Articles importants

Característiques Creació d’un exèrcit nacional: servei militar obligatori.


La

Constitució

del 1812

Articles importants

Característiques

Confessionalitat catòlica de l’Estat: Referent a religió, aquesta

constitució va declarar l’Estat laic, tot i que per pressions

posteriors es va haver de modificar i només es manté la religió

catòlica com a oficial, la “Santa, católica, apostólica y romana,

única verdadera.” Les altres religions són prohibides.

Característiques

Caràcter centralitzador. Contempla que s’elaborin codis de lleis (civil,

penal i mercantil) unitaris per a tota Espanya. Però no es feren

immediatament.

Supressió del règim senyorial (dels privilegis del clergat i de la noblesa).

Religió

Art. 10: “La religión de la nación española es y será

perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera.

La nación la protege por leyes sabias y justas, y prohíbe el

ejercicio de cualquier otra” (aquest article va en contra de la

llibertat de creences formulada per l’ il·lustrat Voltaire).


La

Constitució

del 1812

Va ser promulgada el dia 19 de maig de 1812, dia de Sant Josep Obrer, i per aquest motiu

aquesta constitució és coneguda com “LA PEPA”. És la primera constitució, pròpiament,

espanyola i influirà en totes les constitucions del segle XIX.

Fou el resultat d’un compromís entre la burgesia liberal i els sectors absolutistes de l’Antic

Règim, també del reconeixement dels drets de l’església catòlica, ja que els 2 grups es

refugiaren junts.

Característiques

Principi de Sobirania nacional.

Àmplia declaració de drets individuals bàsics: igualtat legal,




Creació d’un Estat fomentat en el principi d’igualdat jurídica de

tots els ciutadans espanyols davant la llei (igualtat també entre els

ciutadans de la colònies, dels dos hemisferis).

Caràcter centralitzador. Codis de lleis unitaris (tota Espanya).

Confessionalitat catòlica de l’Estat: religió catòlica oficial.

Ensenyament primari públic i obligatori.

Creació d’un exèrcit nacional: servei militar obligatori.

Sufragi universal masculí indirecte: dret a vot majors 25 anys.

Monarquia parlamentària: dret vet monarca (una sola vegada).

Divisió de poders i cort unicameral.

Articles importants

1.4.2.- Tasca legislativa Corts Cadis: 1r liberalisme espanyol


Valoració de la constitució i vigència Es tracta d’una constitució excessivament llarga, perquè regula coses que normalment no tenen per què

aparèixer a una constitució.

Hi ha articles que tenen contingut ètic o moral.

És una constitució molt avançada i progressista per l’època, malgrat l’article referent a la religió.


Valoració de la constitució i vigència

La Constitució de 1812 i els decrets tingueren vigor de 1812 fins 1814 en territori dels patriòtics

resistents i no en la resta del territori espanyol (part ocupada pels francesos), ni completament tot el

seu articulat per la situació excepcional de guerra, i perquè els diputats que la varen elaborar

preferien esperar l’arribada del “desitjat” Ferran VII, qui quan retornà no l’acceptà, la declarà

abolida, nul·la i sense efecte.


Valoració de la constitució i vigència

La Pepa i les altres lleis seran reimplantades entre 1820 i 1823 (Trienni Liberal) i entre 1836 i 1837.

La Constitució de 1812 és la primera constitució espanyola i tota la legislació de Cadis marcarà el

camí del liberalisme que seguirà Espanya durant tot el segle, però sempre en lluita amb un Antic

Règim que es resisteix a desaparèixer i frena els canvis, per tant, influirà en totes les constitucions del

segle XIX.


RECORDATORI. Referent a les autoritats franceses,

per tal de donar un caràcter modernitzador a la nova

monarquia, el primer que fan Napoleó i Josep I fou

convocar un simulacre de Corts espanyoles a Baiona.

Reunides, el 15 de juny de 1808, unes Corts

espanyoles, una assemblea de notables designada per les

autoritats franceses aprova un text ja redactat (una

Carta Atorgada). Així, Josep I promulga una mena de

constitució per Espanya, l’Estatut de Baiona de dia 7

de juliol de 1808, que proclamava rei d’Espanya a

Josep Bonapart I, que era llavors rei de Nàpols.

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13)


RECORDATORI. L’Estatut de Baiona de dia 7 de juliol de 1808 adoptà reformes importants per

tal d’acabar amb l’Antic Règim. Contenia molts trets de la Revolució francesa (igualtat de tots els

espanyols davant la llei, impostos per a tots i supressió dels privilegis de la noblesa i el clergat,

abolició de la Inquisició, llibertats econòmiques, certa llibertat de premsa, racionalització de

l’administració, promoció de l’ensenyament, etc...), i anava acompanyada de desamortització o

desvinculació de les primogenitures i fi del règim senyorial. Aquesta constitució no va entrar mai

en vigor (paper banyat) per l’estat de guerra que hi havia a Espanya.

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13)

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) RECORDATORI. Les diferents opcions polítiques. Durant la guerra va ser la primera vegada que

tots els espanyols s’uneixen amb un objectiu: l’expulsió del francesos del territori espanyol,

organitzats en Juntes. En aquesta unió existia una diversitat de visions i/o ideologies: els

“patriotes”, com els absolutistes, volien a Ferran VII com a monarca absolut; els liberals volien fer

una revolució per aconseguir una constitució, i els il·lustrats volien també a Ferran VII com a rei,

però amb una monarquia liberal (on el rei governaria amb restriccions, només com a figura de l’Estat

i no tindria el poder absolut), els afrancesats, i també la visió de ciutadans que defensà el poble.


Gaspar Melchor de Jovellanos

Gener 1810 dissolució Junta Suprema Central

no pot dirigir la guerra.

- abans de la dissolució s’havia iniciat 1 procés de convocatòria de corts.

- objectiu: que els representants de la nació decidissin sobre l’organització de la nació.

- Mentre s’elegien els diputats es crea una regència 5 membres.

- Juntes provincials organitzen consulta sobre les reformes necessàries a fer.

- conclusions: es demanen garanties contra el poder absolut del monarca.

CONSTITUCIÓ DE 1812

- Setembre 1810 obertura de corts.

- Formació d’1 cambra única.

- Aprovació de principi de sobirania nacional.

reconeix el poder resideix en els ciutadans, representats a les corts.

- 19 març 1812 promulgació de la constitució “La Pepa”

RESUM


DECLARACIÓ DE DRETS DEL CIUTADÀ

- Llibertat de pensament i opinió.

- Igualtat davant la llei.

- Dret de petició.

- Llibertat civil.

- Dret de propietat.

- Reconeixement de tots els drets legítims dels individus.

- Definició de NACIÓ:

península i

- Conjunt de tots els ciutadans de tots 2 hemisferis:

colònies.

ESTRUCTURA DE L’ESTAT Monarquia limitada divisió de poders.

Poder legislatiu Corts unicamerals.

- Representaven voluntat nacional.

- Elaboració de lleis.

- Aprovació dels pressupostos.

*Corts - Tractats internacionals.

- Comandament sobre l’exèrcit.

- Diputats: càrrec per 2 anys i inviolables.

- Sufragi universal masculí i indirecte.

Poder executiu Monarca era el cap.

Direcció govern.

- Intervenció en l’elaboració de lleis.

- Decisions refrendades pels ministres (

responsabilitat penal).

RESUM

6.4.2.- TASCA LEGISLATIVA: 1r LIBERALISME ESPANYOL CONSTITUCIÓ DE 1812

Poder judicial Poder independent: Tribunals.

- principis bàsics de l’Estat de dret:

civil

- Codis únics en matèria: criminal i

comercial.

- Innamobilitat de jutges.

- Garanties dels processos.

LA CONSTITUCIÓ TAMBÉ PLANTEJAVA

- Reforma impostos i hisenda.

- Creació exèrcit nacional.

- Servei militar obligatori.

- Implantació d’1 ensenyament primari, públic i

obligatori.

- Territori dividit en províncies diputacions

provincials per al govern.

- Formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per

al govern.

- Creació Milícia Nacional (àmbit local i

provincial) policia de l’època.

- Mantenir la confessionalitat catòlica de l’Estat.

ACCIÓ LEGISLATIVA DE LES CORTS

- Lleis i decrets per eliminar legalment l’ANTIC RÈGIM i crear un règim liberal.

- Supressió senyories jurisdiccionals (les territorials passen a ser propietat privada dels senyors).

REFORMA AGRÀRIA que liquida el règim senyorial,

- PERÒ: propietaris de la terra els antics senyors, NO els pagesos.

- Eliminació de les primogenitures.

- Desamortització de terres comunals necessitat recaptar diners per amortitzar el deute.

- Abolició de la Inquisició oposició absolutistes i clero.

- Llibertat d’impremta (tot i que hi ha juntes de censura i l’Església controlava tot el referent a la religió).

- Llibertat de contractació, anul·lació gremis i unificació del mercat.

VALORACIÓ

- Marc legislatiu molt avançat per l’època. Possible gràcies a la situació revolucionària.

- PROBLEMES: situació de guerra impedeix la seva aplicació + retorn de Ferran VII frena les reformes liberals i es retorna a

l’absolutisme.

RESUM























L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA





6.5.- EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) SEXENNI ABSOLUTISTA, TRIENNI LIBERAL I DÈCADA OMINOSA O ABSOLUTISTA

Història de l’art

IES Ramon Llull

Maria Assumpció Granero Cueves

Retrat de Vicente López (1826)

Autoretrat (1771-75)

Oli sobre llenç (58 x 44 cm)


(Fuendetodos, Saragossa, 1746-

Bordeus, 1828)

Referent a l’ESTIL, és considerat

l’artista més gran del segle XVIII.

Però, no entra en cap categoria

estilística: la seva obra dura 60

anys: en la seva joventut va ser

rococó, però en la maduresa arriba a

ser romàntic: L’home solitari davant

el destí, la visió interior que

contempla els misteris de la

naturalesa... (Caspar David

Friedrich, Viatger sobre un mar de

boira).

De fet, és considerat un dels

primers exponents del

romanticisme.

La seva vida es situa entre dues

èpoques històriques, l’Antic

Règim i el Règim Liberal. Abasta

des del Despotisme Il·lustrat de

Carles III, el regnat de Carles IV, al

absolutisme de Ferran el desitjat:

Il·lustració; impacte Revolució

Francesa (1789-1799), Guerra del

Francès (1808.1814); Restauració

amb Ferran; Trienni Liberal; la

seva adhesió al liberalisme; i l’exili

a Bordeus, que corona la seva

trajectòria vital; foren els

esdeveniments que marcaren la

seva vida professional i artística.

De talant liberal i patriòtic, és

amant del poble i sent un cert

menyspreu cap a l’aristocràcia i

la corona.

La seva crítica social és per a

ell una reflexió, un punt de partida

per construir una societat millor,

més justa i racional.


(Espanya, 1746-1828)

UN ARTISTA DE LA SEVA ÈPOCA

CONTEXT HISTÒRIC

GOYA: CONTEXT HISTÒRIC, BIOGRAFIA I EVOLUCIÓ ESTILÍSTICA

1746 1828 1785 1799 1808 1814

Antic Règim:

Despotisme Il·lustrat

Revolució

Francesa Imperi Napoleònic Restauració

Guerra de la

Independència

Restauració de

l’Absolutisme

amb Ferran VII

Trienni

Liberal

(1820-23)

EXILI

a Bordeus

(1824)

Barroc / Rococó Neoclassicisme Romanticisme

Pintor del

rei

Carles III

Pintor de

cambra de

Carles IV

ETAPES (1746-1828)

1. Etapa de formació a Saragossa i d’introducció a la Cort

(fins 1792) 1.1.- Primera formació a Saragossa: pintura religiosa (1769-1771).

1.2.- Cartons per a tapissos: Madrid (1775-1791).

1.3.- Retrats de personatges de la cort i del món cultural de la capital (1775-1791)

2. Període d’apogeu a Madrid (1793-1808)

3. La Guerra i el retorn del rei (1808-1819)

4. Quinta del sordo (1819-1824)

5. Exili a França, Bordeus (1824-1828)

Obres Famoses

Dos de maig o la càrrega dels mamelucs Els afusellaments de tres de maig

o de la Moncloa (FITXA 78/43)

La família de Carles IV (FITXA desapareix) “La Gallina cega”

Obres Famoses

La Maja Vestida

El Colós (autoria?)

El somni de la raó produeix monstres

Saturn devorant els seus fills

GÈNERES

Dona

Infants

Al·legories

Popular Quadres d’història

Retrats

Costumista

Dona En els gravats la ridiculitza

En els retrats l’exalça

Infants

Són representats amb

gran ingenuïtat en la seva

expressió infantil.

Quadres d’ Història

Representa esdeveniments de la realitat sense destacar a ningú:

és una multitud de persones, massa, poble frenètic, etc.

Es anodino

Al·legories

“Constitució 1812” “Vil·la de Madrid”


Al·legoria

“Constitució 1812”

4.1.- Pintures negres

4.- QUARTA ETAPA:

LA QUINTA DEL

SORDO (1819-1824)

“QUINTA DEL

SORDO” Un estat d’ànim angoixant i una

distanciació social provocada per la

sordesa, li varen provocar una

introspecció i un aïllament que van

tenir com a fruits les al·lucinats

pintures dibuixades, directament,

sobre les parets de la seva finca,

on mostra reunions de bruixes,

lluites fratricides, dimonis.

LES PINTURES NEGRES

A Dos vells menjant sopa no hi retrata dos

vells, sinó la vellesa; a Saturn devorant els

seus fills representa un tema mitològic de

forma explícitament desagradable: el déu es

menja, literalment, als seus fills amb uns ulls

que reflecteixen un estat de bogeria.

Pintures murals realitzades entre 1819

i 1823, descriuen un món desolat i terrible,

al·lucinant. Entre la seva malaltia i la

vellesa, Goya es rodeja de monstres i

deixa en llibertat els fantasmes del seu món

interior, la seva fantasia es plasma en

representacions patètiques.

“QUINTA DEL

SORDO”

Saturn devorant els seus fills

LES PINTURES NEGRES

Són obres de difícil interpretació. Predomina el color

negre, el no color, matisat tan sols per ocres terrosos.

Saturn detall

p

És una de les pintures negres més

esquinçadora, punyent, colpidora i tràgica

de les realitzades per Goya.

Estava situada a la planta baixa de la

“Quinta del sordo”. Ha escollit el moment,

quan el Déu del temps esquartera el cos

del seu fill, per a què caps dels fills el

pugui destronar.

Obra grotesca, on un espai obscur

rodeja la figura del Déu, en la que destaca

la deformitat i el seu rostre monstruós,

mentre la tonalitat més clara i brillant del

fill contrasta pot reflectir la seva puresa.

Varis significats: a) Conflicte entre

vellesa i joventut; b) El tractament injust

d’Espanya sobre la seva població; c) Una

resposta de Goya al seu fill Xavier, amb qui

tenia una dolenta relació. No se sap amb

certesa el significat, però..., d) És una

magnífica representació de com el

temps ho devora tot, una de les

obsessions del pintor.

La Leocadia

Judith

Vells menjant

Una terrible visió de la vellesa, sense cap concessió a la tendresa ni a la

bellesa. Composició de fort cromatisme de colors obscurs, negre i gris, i feta a

taques sense contorns.

Vells menjant o la Vellesa

Les parques

Lluita a bastonades

Duelo a garrotazos

Ca enterrat a l’arena

Ca enterrat. Detall

Aquelarre

Reunió de dones velles amb rostres bestials que rodegen i escolten, suposadament, el diable, al que veiem simbolitzat com un boc (“macho cabrío”) amb hàbit de frare.

Escena satànica, d’una reunió de bruixes, congregades per o en el moment d’invocar a Satanàs (Belcebú) per a presentar-li una neòfita, la jove que apareix seguda a la dreta, en una cadira i amb les mans als maniguets (“manguitos”).

Els participants s’amunteguen en forma de figures monstruoses, rostres lletjos i malvats, en una penombra crepuscular, on no n’hi ha pràcticament llum i els colors són freds. La violenta pinzellada, a base de taques de colors, reforça la sensació de terror que inspira la composició.

Obra de difícil interpretació i plena de misteri, sobretot per la figura femenina de la dreta.

Aquelarre

Aquelarre. Detall

El Crist de les oliveres o l’oració en l’hort

L’última comunió de sant Josep de Calsanz

La romeria de Sant Isidre

Destaquen els colors obscurs i la tècnica a taques.

És la imatge d’una processó amb personatges estranys de rostres al·lucinants, en un paisatge desolat i irreal.

En primer pla, les figures canten i criden per a demostrar l’alegria de la Romeria.

Mentre darrere es veu el serpentejar de la processó entre els turons del paisatge.

El més destacat de la composició és l’expressió grotesca i estúpida, que Goya ha aconseguit captar en les figures de primer pla.

És un escena de difícil interpretació.

La romeria de Sant Isidre (1788)

Excepcional equilibri entre la multitud festiva i el paisatge urbà, que apunta

a la llunyania, que recorda algunes composicions de Velázquez.

Introdueix centenars de figures i dotzenes de grups, a vegades només

suggerits per una simple taca. És un tema amable que respon al gust

aristocràtic per la temàtica popular.

Comparant Estils

4.2.- Temes de braus i els Disbarats

4.- QUARTA ETAPA:

LA QUINTA DEL

SORDO (1819-1824)

Antics espanyols caçant braus

Mort de Pepe Hillo

Disparate Bobalicón

Disparate: Caballo raptor

Disbarat: Cavall raptor

Més difícils d’interpretar, són molt semblants a les seves Pintures negres.

Disparate furioso

Disparate del miedo

Disbarats de por (1815-1824). DISBARATS 2 (245 X 357 mm)

Planxa de coure; aiguafort,

aiguatinta i punta seca. En aquesta estampa, Goya ha enfosquit

el cel amb l’aiguatinta.

5.- ETAPA D’EXILI A FRANÇA

(1824-1828)

Arran de la intervenció de la

Santa Aliança que va permetre a

Ferran VII tornar a actuar com a

rei absolutista, Goya va decidir

abandonar Espanya; amb

aquesta finalitat va demanar el

permís i es va instal·lar a

Bordeus, on va morir el 1828.

Quan es retirà a Bordeus,

fugint tant de la Cort espanyola

com dels seus propis terrors,

continua la seva producció i

cercant, sense aturar, noves

vies d’expressió.

La lletera de Bordeus

(1825-27)

Oli sobre llenç

(74 x 68 cm)

Museu del Prado, Madrid

La tranquil·litat de la nova

vida en l’exili li afavoreix un

nou període creador , que

anuncia el que després serà

l’impressionisme.

Aquest llenç és fruit

d’aquestes investigacions.

Presenta un estil

absolutament solt. És el seu

darrer quadre i una obra més

lineal.

Transmet una gran calma,

pau i tranquil·litat, després

de tantes obres dramàtiques i

obscures.

La imatge de l’al·lota

retallada sobre el cel, torna

treure el seu antic colorit

(cartons), pintura que torna

estar impregnada de color i

de llum.

La lletera de Bordeus

LITOGRAFIES

Realitza la col·lecció de litografies (4 lamines) titulades «ELS TOROS DE BORDEUS» i altres dibuixos i gravats.

GOYA

LITOGRAFIA

(planxa matriu de pedra).

- Goya també va utilitzar, al final de la seva vida, la tècnica de la LITOGRAFIA

que utilitza com a matriu la pedra.

LITOGRAFIA (planxa matriu de pedra).

A la sèrie de gravats La Tauromàquia, de caràcter popular, recrea una de les seves afeccions preferides: el tema dels braus.

En aquesta sèrie mostra una gran capacitat per captar el moviment, l’emoció de la cursa, i la va realitzar, especialment, durant el seu exili a Bordeus.

Entreteniment espanyol, de la sèrie sobre “Tauromàquia”

El Morisc Gazul és el primer en llençar braus en regla

1815-16

Atreviment de Juanito Apiñani en el “coso” de Madrid

LITOGRAFIA (planxa matriu de pedra).

El brau i el torero

1773

1783

1795 1795

AUTORETRATS

Els autoretrat que pinta són,

sobretot, d’edat avançada, que revelen

un home de personalitat introvertida

en la intensitat de la seva mirada.

Autoretrat de 1790

Es pinta com un home del poble, sense mostrar la seva fama o èxit.

El 14 de novembre de 2006 fou robat el quadre de Goya “Los niños del carretón”, propietat del Museu d’Art de Toledo (Ohio, EUA), quan era traslladat a una exposició en Nova York.

Fou recuperat en Nova Jersey sis dies després.






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA






6.5.- EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Introducció. La situació europea: la caiguda de Napoleó. La

Restauració. Absolutisme contra liberalisme

L’any 1815 Napoleó és derrotat, definitivament, a la batalla de

Waterloo. Acaba l’Imperi napoleònic i comença una nova etapa a tot

Europa que s’anomena la Restauració (1815-1848).

6.5.- EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Introducció. La situació europea: la caiguda de Napoleó. La Restauració. Absolutisme contra

liberalisme

Restauració (1815-1848): Representants dels països guanyadors (Rússia, Prússia, Àustria i Gran

Bretanya) es van reunir en el Congrés de Viena, on es va decidir:

Restauració de l'Antic Règim i de les monarquies absolutes

existents abans de l’ocupació napoleònica i derogades per

Napoleó, en els països europeus.

Un nou mapa polític que torni a les fronteres d’abans de

l’Imperi napoleònic, per tal de mantenir un equilibri europeu.

Lluitar contra el liberalisme: la doctrina liberal serà ignorada.


liberalisme

A part, el Congrés de Viena decidí crear un mecanisme de defensa, La Santa Aliança, que actuaria

militarment en aquells països on els monarques tinguessin problemes amb els liberals. Es tractava de

mantenir a sang i foc l’Antic Règim contra les revolucions liberals.


liberalisme

La Restauració va suposar:

A nivell europeu és el període de temps que va de la caiguda de Napoleó (1815) fins la revolució

liberal de 1848 (la Primavera dels pobles), per tant comprèn les tres revolucions liberals burgeses

del segle XIX (1820, 1830 i 1848).

A nivell espanyol és el període on tornen els borbons després de la caiguda del sexenni

revolucionari, que va suposar la guerra del Francès (1808-1814), les Corts de Cadis i “La Pepa”.

6.5.- EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) La situació europea: la caiguda de Napoleó. La Restauració. Absolutisme contra liberalisme

El regnat de Ferran VII està dividit en 3 fases:

Sexenni absolutista (1814-1820).

Trienni liberal (1820-1823).

Dècada ominosa, obscura o absolutista (1823-1833).






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA






6.5.- EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)

Es nota que el pintor no sent

apreciació pel príncep Ferran, per

la qual cosa el pinta més bé lleig,

igual que a la reina.

Realcen els colors vius (roig i

groc) de la vestimenta, així com el

daurat de les condecoracions, en

comparació als obscurs del fons.

El representa amb una expressió

altiva i de superioritat.

El príncep Ferran

Ferran VII amb mantell de rei

Després de la guerra, tot i que havia

estat retratista de Josep Bonaparte,

Ferran VII li va tornar a oferir el lloc de

pintor de cambra, però, liberal

convençut, els excessos de

l’absolutisme el van portar a aïllar-se de

qualsevol tracte mundà.

RETORN DE

FERRAN VII:

segona crisi

Processó de flagel·lants (1812-1814)

EL TRIBUNAL DE LA SANTA INQUISICIÓN Tribunal de la Santa Inquisició


Tribunal de la Santa Inquisició (1812-19)

Oli sobre taulell (46 x 73 cm)

Real Academia de San Fernando, Madrid

Després del retorn del rei i quan va ser citat davant el Tribunal de la Inquisició. Els

resignats acusats, seguts enfront dels jutges, amb capells cònics i les flames que els

envolten, símbol del seu destí. La figura del púlpit llegeix, de memòria i amb els ull tancats,

els càrrecs: “El sistema és cec davant la justícia”. El secretari vestit amb robes antigues

simbolitza que Espanya és retrògrada.

6.5.1.- RETORN DEL REI I REACCIÓ ABSOLUTISTA (1814-1820)

En aquest context europeu, el 22 de març de 1814, Ferran VII torna a Espanya per València, en

virtut del tractat de Valençay, signat entre Napoleó i Ferran VII (11 de desembre de 1813)

mitjançant el qual Napoleó li torna la corona a Ferran VII i aquest és alliberat i pot tornar a Espanya

com a rei legítim.


La regència i les Corts ordinàries eren les

màximes autoritats del país i la intenció

dels diputats de Cadis era fer jurar,

immediatament, al rei la Constitució de

1812, però no la va firmar, perquè quan

retorna Ferran VII es va produir la

denominada reacció absolutista.

La situació fou la següent:

- Rep mostres d’un enorme fervor popular:

manifestacions d’estima i de suport, perquè Ferran VII

tornar a Espanya com “el desitjat”pel poble.

- Els liberals de les Corts de Cadis l’adverteixen de

què no el nomenaran rei fins que no juri la

Constitució, però...


- Ferran VII rep el recolzament dels sectors més conservadors del país: noblesa i clergat que volien

tornar als privilegis de l’Antic Règim.

- 69 diputats realistes de Cadis, que estaven a favor de l’absolutisme del monarca, signen el

document anomenat “El Manifest dels Perses” (abril de 1814), mitjançant el qual demanaven al rei

l’abolició de tots els canvis que s’havien fet a Cadis.


- Aprofitant aquesta conjuntura, els militars absolutistes s’ofereixen al rei per fer un pronunciament

(el general Elio es pronuncia a prop de València).

- La bona rebuda del poble (Ferran VII el Desitjat o “Vivan las Caenas”), i la situació europea

animaren al rei a ignorar tot el que s’havia aconseguit fins al moment a Cadis, inclosa la Constitució,

i governarà com a monarca absolut (1814-1820, sexenni absolutista).


- Aprofitant aquesta conjuntura, els militars absolutistes s’ofereixen al rei per fer un pronunciament

(el general Elio es pronuncia a prop de València).

General Francisco Javier Elio, capità general de

València i Múrcia després de la retirada

napoleònica. Va reprimir durament als liberals,

que el varen deposar i empresonar després el

triomf de la revolució de 1820 i fou condemnat a

garrot vil el 4 de setembre de 1822. Sota el seu

comandament fou afusellat el soldat de Ayelo

José Juan el 11 de setembre de 1817.

6.5.1.- RETORN DEL REI I REACCIÓ ABSOLUTISTA (1814-1820) - El 4 de maig de 1814 es produeix un cop d’estat del monarca, perquè fent creure que acceptava la

constitució (TRAÏCIÓ), el primer decret que va firmar Ferran VII com a rei, una vegada a Espanya, fou

la abolició de la Constitució de 1812 i declara nul·la i sense efecte tota l’obra legislativa, els Decrets

aprovats pels diputats de Cadis durant la guerra del Francès, ja que té el poder executiu i contava amb

l’ajuda de la Santa Aliança per enfrontar-se a les futures revolucions.

“Por tanto, habiendo oído lo que unánimemente me han informado personas

respetables por su celo y conocimientos, y lo que acerca de cuanto aquí se

contiene se me ha expuesto en representaciones, que de varias partes del

reino se me han dirigido, en las cuales se expresa la repugnancia y disgusto

con que así la constitución formada en las Cortes generales y extraordinarias,

como los demás establecimientos políticos de nuevo introducidos, son mirados

en las provincias; los perjuicios y males que han venido de ellos, y se

aumentarían si yo autorizase con mi consentimiento, y jurase aquella

constitución; conformándome con tan decididas y generales demostraciones

de la voluntad de mis pueblos, y por ser ellas justas y fundadas, declaro que

mi real ánimo es no solamente no jurar ni acceder a dicha constitución ni a

decreto alguno de las Cortes generales y extraordinarias, a saber, los que

sean depresivos de los derechos y prerrogativas de mi soberanía, establecidas

por la constitución y las leyes en que de largo tiempo la nación ha vivido, sino

el de declarar aquella constitución y tales decretos nulos y de ningún valor y

efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no hubieran pasado jamás tales

actos, y se quitasen de en medio del tiempo alguno, y sin obligación en mis

pueblos y súbditos, de cualquiera clase y condición, a cumplirlos ni guardarlos.

Y como quien quisiera sostenerlos atentaría contra las prerrogativas de mi

soberanía, declaro reo de lesa majestad a quien se atreviera o lo intentara, y

que, como tal, se le imponga la pena de vida.”

Dado en Valencia a 4 de mayo de 1814. YO, EL REY.

“LA SANTA ALIANÇA “ Ses Majestats l’emperador d’Àustria,

el rei de Prússia i l’emperador de totes les Rússies:

Art. 1.- Conforme a les paraules de les Sagrades Escriptures, que

ordenen a tots els homes mirar-se com a germans, els tres

monarques contractants romandran units pels lligams d’una

fraternitat vertadera i indissoluble, i considerant-se com a

compatriotes es prestaran en tota ocasió i en tot lloc assistència,

ajuda i socors: considerant-se vers els seus súbdits i exèrcits com

a pares de família, els dirigiran amb el mateix esperit de fraternitat

que utilitzen per protegir la religió, la pau i la justícia.

Art. 2.- En conseqüència, l’únic principi en vigor, ja sigui entre els

dits governs, ja sigui entre els seus súbdits, serà el de prestar-se

recíprocament ajuda.”


- A Europa les potències

absolutistes vencen a

Napoleó, restauren

l’absolutisme (Congrés de

Viena, 1815) i signen la

Santa Aliança, a la qual se

suma Ferran VII: si un

monarca absolut és atacat, la

resta de monarques absoluts

acudiran en la seva ajuda.


- La Restauració del rei en el poder suposa la tornada a

l’absolutisme i a l’Antic Règim, perquè els dies següents:

Es restauren totes les antigues institucions i la legislació anterior a 1808.

Restabliment del règim senyorial (feudalisme): els privilegis fiscals i jurídics, els

vincles i amortitzacions.

Reimplantació del tribunal de la Santa Inquisició.

Decisions acompanyades de l’inici de la repressió implacable contra els liberals,

forçats a la clandestinitat o a l’exili.


- El règim absolutista de Ferran VII hagué de fer front als següents PROBLEMES:

Comença la guerra i l’emancipació de les colònies americanes:

1810/1815. Formació de Juntes i revoltes independentistes.

1815/1818. La reacció espanyola sotmeté els independentistes.

1818/1824. Victòries dels americans i encadenament d’independències.

- Llibertadors: Simón Bolívar, Hidalgo, José de San Martín.

- Del procés d’emancipació de les

colònies americanes es derivà un

enfonsament de la Hisenda espanyola,

ja debilitada per la destrucció del país per

la guerra del Francès (va ser una guerra

dura, la més dura des de feia segles),

perquè ja no arriben vaixells plens d’or i

plata d’Amèrica i i pel restabliment dels

privilegis a la noblesa i el clergat que fa

que no paguin impostos.

- La càrrega fiscal va recaure

exclusivament en els sectors populars

(sobretot el camperolat), per la qual cosa

s’inicià un creixent descontent contra la

política absolutista.


- Davant aquesta situació, Ferran VII va elegir

com a ministre d’Hisenda a Luís López

Ballesteros. La política econòmica,

financera i restauradora que adoptà el ministre

va ser proteccionista, que beneficiava

sobretot a la indústria tèxtil catalana, però

perjudicava a l’agricultura.

- Corrupció i incompetència política.

- El problema rural: bona part de la guerrilla

que abans lluitava contra els francesos,

acabada la guerra es negarà a entregar les

armes i ara, sense cap color polític, es dedica a

assaltar caravanes, cortijos... Els guerrillers es

converteixen en bandolers. L’exèrcit no es

podrà desmobilitzar i haurà de perseguir-los.

6.5.1.- RETORN DEL REI I REACCIÓ ABSOLUTISTA (1814-1820) - Malgrat la repressió implantada pel règim de Ferran VII, un sector de la societat es comença a

identificar, progressivament, amb els liberals, i aquesta oposició liberal al règim es reorganitzà a través

de societats secretes com la maçoneria i, sobretot, de l’exèrcit: un ampli sector de militars, influïts

pel contacte amb anglesos i francesos durant la Guerra del Francès, i se sentien atrets per la

possibilitat de tornar al règim constitucional mitjançant un pronunciament.

- Descontentament generalitzat de la burgesia contra el monarca (en desacord amb la tornada a

l’absolutisme i de la societat estamental).


- Repressió del moviment liberal (del constitucionalisme); el liberalisme passa a la clandestinitat,

ja que la majoria de la societat era absolutista i Ferran VII declara “reos de lesa majestad” a tots els

liberals, perseguint-los i condemnant-los a mort. Degut a la inferioritat numèrica dels liberals i a falta

d’ajut del poble, s’han d’amagar i es reorganitzaran, utilitzant dos mecanismes per aconseguir el poder:

1.- Aparició de les societats maçòniques: societats secretes liberals crítiques i

conspiradores (lliures pensadors, científics...).

6.5.1.- RETORN DEL REI I REACCIÓ ABSOLUTISTA (1814-1820) 2.- L’exèrcit espanyol, majoritàriament liberal, ajudarà als liberals a aconseguir el poder mitjançant

cops militars, coneguts en el segle XIX, com a “pronunciaments”, per a obligar al rei a acceptar la

Constitució, però fracassen tots fins a 1820. Per exemple, Espoz y Mina, Díaz Porlier, Lacy.

Francisco Espoz y Mina

Juan Díaz Polier

Luís Lacy y Gautier


2.- Cada cop que els liberals arribaren al poder va ser por cops d’estat i com a conseqüència

d’això (el problema de confiar a l’exèrcit la lluita pel poder) la majoria dels principals governs i

governants espanyols liberals dels segle XIX i fins al regnat d’ Alfons XII (29 desembre 1874 - 25

novembre 1885) tots foren militars, com per exemple:

Rafael de Riego

Baldomero Espartero

Ramón María Narvaez

Leopoldo O’ Donnell

Joan Prim i Prats

Francisco Serrano y Domínguez

Arsenio Martínez Campos

Rafael de Riego Ramon Maria Narvaez

Joan Prim i Prats Francisco Serrano Domínguez Arsenio Martínez Campos

Leopoldo O’ Donnell Baldomero Espartero


Els militars seran durant 50 anys els protagonistes de la vida política espanyola. Foren moltes les conspiracions, els intents de cops i

els cops d’Estat durant el segle XIX. Entre 1814 i 1820, els 9 pronunciaments comptabilitzats tenien objectius pareguts, derrocar a

Ferran VII i instaurar el liberalisme. La llista és enorme:

1r.- Milans del Bosch , pronunciament de València (17 març 1814).

2n.- Francisco Espoz y Mina, pronunciament de Pamplona (25 setembre 1814).

3r.- Juan Díaz Polier, pronunciament de la Corunya (19 setembre 1815).

4t.- Vicente Richard, la famosa Conspiració del Triangle (21 febrer 1816).

5è.- Lacy, Milans, Torrijos (el Triangle), pronunciament de Caldetas (4 abril 1817).

6è.- Juan van Halen (21 setembre 1817).

7è.- San Miguel y Valledor, la conjura del Palmar (8 juliol 1819).

8è.- Joaquín Vidal , Lis y Calatrava, pronunciament de València (1 de gener de 1819).

9è.- Quiroga i Riego, de Cabezas de San Juan (1 gener 1820).

Juan Díaz Polier

Francisco Espoz y Mina



Juan Díaz Polier


El país, acabat de sortir d’una guerra i sense els recursos d’Amèrica, es troba desfet i en la ruïna,

cal trobar una solució: el rei proposa que els privilegiats paguen impostos, però aquests es neguen,

els camperols i burgesos no volen a pagar les velles rendes i tributs, i la burgesia liberal demana la

tornada a la Constitució liberal de Cadis.


Les reformes il·lustrades no són acceptades pels absolutistes, però sense reformes l’absolutisme no

podia sobreviure.


Així, entre 1814 i 1820 hi hagué diversos pronunciaments fracassats. Un dels pronunciaments més

importants contra Ferran VII va ser el del general Lacy, Milans i Torrijos (1817) a Catalunya, que van

ser empresonats al castell de Bellver. Finalment, en gener de 1820, va triomfar el pronunciament

militar liberal del coronel Riego, al capdavant de les tropes que havien de sufocar les rebel·lions a les

colònies, cosa que endinsa el regnat de Ferran VII en la segona etapa.

Antonio Gisbert Pérez (1834-1901)

Afusellament de Torrijos i els seus companys en les platges de Màlaga (1888)

(detall)

Llenç: 390 x 600 cm

Número d’ inventari: 4348



Així, entre 1814 i 1820 hi hagué diversos pronunciaments fracassats. Un dels pronunciaments més

importants contra Ferran VII va ser el del general Lacy, Milans i Torrijos (1817) a Catalunya, que van

ser empresonats al castell de Bellver. Finalment, en gener de 1820, va triomfar el pronunciament

militar liberal del coronel Riego, al capdavant de les tropes que havien de sufocar les rebel·lions a les

colònies, cosa que endinsa el regnat de Ferran VII en la segona etapa.

Rafael de Riego


Obra encarregada durant la regència de la reina Maria Cristina pel govern de Sagasta. El tema és l’afusellament de José María

Torrijos (1791-1831) i els seus companys; és un manifest polític, un al·legat a favor de les llibertats i contra l’autoritarisme. Dos

anys després, fou instal·lat en l’antic Museo d’Art Modern (actual Museu del Prado). Torrijos va tenir un paper important durant

el Trienni liberal i va arribar a ser Ministre de la Guerra, es va exiliar en 1823 a causa de la instauració de l’absolutisme per

Ferran VII. L’aferrissada persecució contra tots els liberals va acabar amb la vida de Torrijos. Exiliat en Anglaterra pensava en

cóm rebel·lar-se i enderrocar al rei absolutista i fou traït pel governador de Màlaga, qui li havia promès que si tornava amb

cinquanta homes se li unirien les tropes de la ciutat a l’aixecament; l’embarcació fou abordada per l’exèrcit espanyol en la costa

de Fuengirola (Màlaga), foren apressats i afussellats en la mateixa platja el 11 de desembre, acusat d’alta traïció i conspiració. El

quadre recull el moment en què, vora el mar uns quants presos en fila (Torrijos en el centre, ferma amb força les mans dels seus

camarades) es preparen per a l’execució, mentre en primer terme jeuen els primes caiguts.

Antonio Gisbert Pérez (1834-1901)

Afusellament de Torrijos i els seus companys en les platges de Màlaga (1888)

(detall)

Llenç: 390 x 600 cm

Número d’ inventari: 4348


AFUSSELLAMENT DE TORRIJOS

La mort del militar causà gran

commoció en els cercles intel·lectuals

del país, i un conegut poeta liberal

espanyol, li dedicà versos:

Helos allí, junto a la mar bravía,

cadáveres están, ¡ay!, los que fueron

honra del libre y con su muerte dieron

almas al cielo, a España nombradía.

Ansia de patria y libertad henchía

Sus nobles pechos que jamás temieron

y las costas de Málaga los vieron

cual sol de gloria en desdichado día.

Españoles, llorad; mas vuestro llanto

lágrimas de dolor y sangre sean,

sangre que ahogue a siervos y opresores,

y los viles tiranos, con espanto

siempre, delante amenazando vean

alzarse sus espectros vengadores.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (model 17)

6.5.2.- El TRIENNI LIBERAL O CONSTITUCIONAL (1820-23)

Després de tota una sèrie de pronunciaments liberals fracassats, l’1 de gener de l’any 1820, el coronel

Rafael de Riego, al capdavant de les tropes apunt de ser embarcades per lluitar contra

l’emancipació de les colònies americanes, va fer un pronunciament militar a Cabezas de San Juan

(Sevilla) que triomfà.

“El ejército nacional, al pronunciarse por la Constitución de la Monarquía

Española, promulgada en Cádiz y por sus legítimos representantes no trata

de ningún modo de atentar a los derechos del legítimo monarca que ella

reconoce; más, convencido de que todas las operaciones de su Gobierno, por

una fatalidad tan funesta como incomprensible, sólo han contribuido a hacer

desgraciada a una Nación, que hizo tantos sacrificios por sancionarla, cree

que sólo este pronunciamiento puede salvarla, tanto a ella como a su

príncipe, del estado de nulidad en que se encuentra. Soldados, mi amor hacia

vosotros es grande. Por lo tanto, yo no podía consentir, como jefe vuestro,

que se os alejase de vuestra patria, en unos buques podridos, para llevaros a

hacer una guerra injusta al Nuevo Mundo; ni que se os compeliese a

abandonar vuestros padres y hermanos, dejándolos sumidos en la miseria y

la opresión. Vosotros debéis a aquellos la vida, y, por tanto, es de vuestra

obligación y agradecimiento el prolongársela, sosteniéndolos en la ancianidad;

y aun también, si fuese necesario, el sacrificar las vuestras para romperles las

cadenas que los tienen oprimidos desde el año 14. Un rey absoluto, a su

antojo y albedrío, les impone contribuciones y gabelas que no pueden

soportar; los veja, los oprime y, por último, como colmo de desgracias, os

arrebata a vosotros, sus caros hijos, para sacrificaros a su orgullo y ambición.

Sí, a vosotros os arrebatan del paterno seno para que en lejanos y opuestos

climas vayáis a sostener una guerra inútil, que podría fácilmente terminarse

con sólo reintegrar sus derechos a la Nación española. La Constitución, sí, la

constitución basta para apaciguar a nuestros hermanos de América.

Proclama del ejército de Cádiz en 1820 (…)


Davant la passivitat de les autoritats, el pronunciament liberal va ser secundat a diverses ciutats,

unint-se l’exèrcit espanyol.

6.5.2.- El TRIENNI LIBERAL O CONSTITUCIONAL (1820-23) Després de tres mesos de lluita i confusió, en març de

1820, Ferran VII es va veure obligat a acceptar els

triomf del pronunciament, però no se’n va, i va haver

de jurar la Constitució de 1812 i convoca Corts,

s’obri així un període de govern liberal que va durar

tres anys, mentre deia: “Caminemos todos juntos, y yo

el primero, por la senda del constitucionalismo.” Així

va començar el Trienni liberal.

“Mientras Yo meditaba maduramente, con la solicitud propia de mi paternal corazón las variaciones de

nuestro régimen fundamental que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las

diversas porciones de la monarquía española, así como más análogas a la organización de los pueblos

ilustrados, me habéis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución, que entre

el estruendo de las armas hostiles, fue promulgada en Cádiz el año 1812. (…) He jurado esta Constitución

por la cual suspirabais y seré siempre su más firme apoyo (…). Marchemos francamente, y yo el primero por

la senda constitucional”. Manifiesto Regio de Fernando VII (10 de marzo de 1820).


Mesures del trienni

Ferran VII es converteix en monarca constitucional, va haver de nomenar un nou govern i convoca

eleccions a Corts.


Mesures del trienni

Les eleccions donen la victòria majoritàriament als liberals, que formen govern i duran a terme una

important obra legislativa.

Mesures del trienni. Les eleccions donen la victòria majoritàriament als liberals, que formen govern

i duran a terme una important obra legislativa.



Mesures del trienni

Torna a entrar en vigor la Constitució de 1812 i el nou règim intentà, amb grans dificultats, reposar

la majoria dels decrets liberals aprovats per les Corts de Cadis.

Al·legoria

“Constitució 1812”



Mesures del trienni


la majoria dels decrets liberals aprovats per les Corts de Cadis, per exemple:

Desamortització eclesiàstica: venen les terres dels monestirs i disminueixen el delme.

Aprovaren una sèrie de prohibicions legals per evitar que el clergat pogués incrementar les seves

propietats.

Supressió de tot tipus de mayorazgo, de la vinculació de terres (comunals i nobiliàries).

Liquiden el feudalisme al camp, és a dir, abolició del règim senyorial (dels senyorius

jurisdiccional, la terra es converteix en propietat privada capitalista de la vella noblesa i els

camperols en arrendataris).

Reforma fiscal (impostos indirectes, contribució única sobre la terra).

Proclamació de drets i llibertats individuals: llibertat de premsa i d’impremta, ara no n’hi haurà

censura a l’hora de publicar.

Decreten una amnistia pels liberals (reprimits durament durant el sexenni absolutista).

Ordenació del sistema educatius (secularització).

Abolició de la Inquisició: supressió de les ordres monacals.

Liberalització de la indústria i el comerç amb la supressió dels gremis i de duanes: llibertat

d’oficis, de treball, d’indústria.

Modernització política i administrativa, crearen un codi penal.

Reorganització de l’exèrcit i creació de la Milícia Nacional (integrades per voluntaris) per a defensar

les reformes liberals.

En definitiva, transformació de l’economia feudal en capitalista.


Mesures del trienni





propietats.


Mesures del trienni



Supressió de tot tipus de mayorazgo, de la

vinculació de terres (comunals i nobiliàries).

Liquiden el feudalisme al camp, és a dir, abolició

del règim senyorial (dels senyorius jurisdiccional,

la terra es converteix en propietat privada

capitalista de la vella noblesa i els camperols en

arrendataris).

Reforma fiscal (impostos indirectes, contribució

única sobre la terra).

Proclamació de drets i llibertats individuals:

llibertat de premsa i d’impremta, ara no n’hi haurà


Decreten una amnistia pels liberals (reprimits

durament durant el sexenni absolutista).



Mesures del trienni




EL TRIBUNAL DE LA SANTA INQUISICIÓN Tribunal de la Santa Inquisició


Tribunal de la Santa Inquisició (1812-19)

Oli sobre taulell (46 x 73 cm)

Real Academia de San Fernando, Madrid

Després del retorn del rei i quan va ser citat davant el Tribunal de la Inquisició. Els

resignats acusats, seguts enfront dels jutges, amb capells cònics i les flames que els

envolten, símbol del seu destí. La figura del púlpit llegeix, de memòria i amb els ull tancats,

els càrrecs: “El sistema és cec davant la justícia”. El secretari vestit amb robes antigues

simbolitza que Espanya és retrògrada.


Mesures del trienni



Liberalització de la indústria i el comerç

amb la supressió dels gremis i de duanes:

llibertat d’oficis, de treball, d’indústria.

Modernització política i administrativa,

crearen un codi penal.

Reorganització de l’exèrcit i creació de la

Milícia Nacional (integrades per voluntaris)

per a defensar les reformes liberals.

En definitiva, transformació de l’economia

feudal en capitalista.


Mesures del trienni





propietats.

Supressió de tot tipus de mayorazgo, de la vinculació de terres (comunals i nobiliàries).

Liquiden el feudalisme al camp, és a dir, abolició del règim senyorial (dels senyorius

jurisdiccional, la terra es converteix en propietat privada capitalista de la vella noblesa i els

camperols en arrendataris).

Reforma fiscal (impostos indirectes, contribució única sobre la terra).

Proclamació de drets i llibertats individuals: llibertat de premsa i d’impremta, ara no n’hi haurà


Decreten una amnistia pels liberals (reprimits durament durant el sexenni absolutista).



Liberalització de la indústria i el comerç amb la supressió dels gremis i de duanes: llibertat

d’oficis, de treball, d’indústria.

Modernització política i administrativa, crearen un codi penal.

Reorganització de l’exèrcit i creació de la Milícia Nacional (integrades per voluntaris) per a defensar

les reformes liberals.

En definitiva, transformació de l’economia feudal en capitalista.


Problemes del trienni. Durant els 3 anys (1820-23) que governà el liberalisme, el nou govern amb

una política moderada, tindria una oposició molt forta dels absolutistes, del clero, dels nobles i dels

camperols (no tindrien vassallatge ni protecció) i del rei Ferran VII. Per tant, el suport social del

liberalisme és limitat i el context internacional no es favorable (per la Santa Aliança mitjançant la

qual les potències absolutistes s’havien compromès a aturar els intents de Revolució liberal) i, a més,

es produïren dissidències entre els liberals. Amb aquest panorama, l’acció de govern del trienni es

va veure obstaculitzada per...


Problemes del trienni. L’acció de govern del trienni es va veure obstaculitzada per...

Les Corts de 1820 van comptar amb l’oposició de Ferran VIl (1814-1833), que havia acceptat

obligat el liberalisme i que va utilitzar tots els recursos constitucionals, com el dret de veto, per

paralitza les reformes i va conspirar contra el govern liberal per a tornar a l’absolutisme i va

cridar, a la fi, la intervenció estrangera: La Santa Aliança.



Els sectors absolutistes, integrats per membres del clergat, la noblesa i els propietaris (perjudicats

per la baixada del delme i els béns monacals confiscats) preparen la revolta contra el govern

liberal, formant partits realistes que varen promoure la creació d’una regència. (Regència absolutista

a la Seu d’Urgell, 1823).

Els camperols es veuen

perjudicats i es revoltaran

contra el nou govern liberal: no

els donen terres ni els rebaixen

els impostos, els antics senyors

ara són propietaris plens que els

poden tirar de les terres, si no

paguen, i tenen dificultats per

pagar els arrendaments perquè

són més cars i s’han de pagar en

metàl·lic i no en part de la collita.

Tanmateix, una gran part del

camperolat es trobava sota la

influència del conservador

clergat rural limitant la base

social del règim.



No paren d’independitzar-se les colònies

americanes.


Problemes del trienni.. L’acció de govern del trienni es va veure obstaculitzada per...

Els mateixos liberals estan, cada vegada, més dividits entre ells, i s’escindiran en dos bàndols:

El Trienni liberal presenta, precisament, aquestes dues fases: 1820-1822 (més pes dels moderats) i

1822-1823 (més pes dels exaltats).

els liberals moderats partidaris de

mantenir importants prerrogatives per al

monarca, de reformes lentes i pactades

amb la noblesa i el rei (al poder entre

1820 i 1822) i

els liberals exaltats o radicals que optaven per la limitació del poder

del monarca, perquè consideraven que l’acció del govern era

excessivament moderada i pacífica, i eren partidaris d’accelerar les

reformes i d’enfrontar-se al rei (al poder entre 1822 i 1823), i que

causaven molts de problemes d’ordre públic a les ciutats.

Martínez de la Rosa Evaristo San Miguel


Dues fases i fi del Trienni liberal

A.- Durant els dos primers anys (1820-1822) governaren els liberals moderats, amb Martínez de la

Rosa com a cap de govern. Malgrat la seva política conciliadora, varen haver de fer front a diversos

alçaments absolutistes:

- Promoguts des de sectors eclesiàstics.

- Insurrecció de la guàrdia reial.

- L’any 1822 es produeixen proclames

absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el

Maestrat, controlant un territori important. Els

realistes dominen moltes zones rurals del país i

actuaren en partides rurals (la guerrilla

absolutista), que són un clar precedent de les

partides carlines. Com per exemple l’anomenada

Regència absolutista a la Seu d’Urgell (el 1823,

s’estableix un breu govern absolutista en aquesta

comarca).

Francisco Martínez de la Rosa

Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862). Poeta, dramaturg i

polític, fou diputat en les corts de Cadis i empresonat després el

retorn de Ferran VII. Recuperà la llibertat durant el Trienni

liberal i com a líder dels liberals moderats va encapçalar el

govern en 1822 durant 6 mesos. Es va exiliar a França durant

la Dècada ominosa (1823-1833) i va tornar durant la regència

de Maria Cristina per a formar govern en 1834-1835.

Posteriorment, fou ambaixador en París i Roma, president del

Consell d’Estat, ministre i president del Congrés.



A.- Primera fase (1820-1822): liberals moderats, amb Martínez de la Rosa:

- L’any 1822 es produeixen proclames

absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el

Maestrat, controlant un territori important i

establint una Regència absolutista a la Seu

d’Urgell (el 1822, s’estableix un breu govern

absolutista en aquesta comarca, encapçalada pel

Baró d’Aroles).

Baró d’Aroles



B.- Entre 1822 i 1823, governen els liberals exaltats, amb Evaristo San Miguel com a cap de govern.

Es produeix una radicalització de la política governamental liberal i un augment de la resistència

absolutista. Un cop més van quedar abolits els privilegis de classe amb la supressió de les senyories i

la imposició de càrregues tributàries a l’Església. La Inquisició va ser abolida de nou i ja no va

tornar a ser instaurada. Davant aquesta situació, Ferran VII es dedica a conspirar i, de fet, quan veu

que els exaltats agafen el poder contínua reclamant l’auxili a la Santa Aliança.

Evaristo San Miguel


Evaristo San Miguel

Evaristo San Miguel y Valledor (1785-1862). Destacat militar liberal. En 1820 es va unir al

pronunciament de Riego i en Madrid ocupà diversos llocs en el Ministeri de la Guerra, essent

membre del Gabinet entre agost de 1822 i març de 1823. Exiliat després del retorn de Ferran VII,

va retornar en 1834 i es va unir a la causa liberal. Participa activament en la primera guerra

Carlina i, després, fou diputat en Corts i Ministre de la Guerra durant la regència d’Espartero.


B.- Entre 1822 i 1823, governen els liberals exaltats, amb Evaristo San Miguel com a cap de govern.


El 9 de juliol de 1820, Ferran VII jurava “La Pepa” en la

sessió d’obertura de les Corts en el palau de Maria d’Aragó.

Les obres de l’edifici de la Carrera de los Jerónimos no es

finalitzarien fins l’any 1846.


La Revolució liberal de 1820 en Europa

El triomf dels liberals a Espanya va tenir àmplies repercussions fora d’Espanya. En el pla

internacional animà l’esclat dels moviments revolucionaris liberals a Piemont i a Nàpols. Això va

provocar el recel de les potències absolutistes europees, que responen a la petició d’intervenció feta

per Ferran VII, ja que un dels compromisos del Congrés de Viena era aturar les revoltes liberals per

tota Europa mitjançant la Santa Aliança; Àustria, Prússia, Rússia amb el suport puntual de França

s’havien compromès a fer front a qualsevol intent d’expansió de la revolució liberal. En el Congrés de

Verona (1822) es va acordar la intervenció contra els governs liberals d’Espanya i Portugal.

CONGRÉS DE VERONA (1822): Arriben el cent mill fills de sant Lluís. Els absolutistes tornen al poder.



Finalment, l’any 1823, la Santa Aliança envia a Espanya un exèrcit de

90.000 soldats francesos comandats pel duc d’Angulema (els anomenats

“cent mil fills de sant Lluís”), als que s’afegiren 35.000 realistes o

absolutistes espanyols, partidaris de la Restauració de l’absolutisme que,

conjuntament, acabaren amb el govern del Trienni liberal.



El duc d’Angulema, amb els anomenats “cent mil fills de sant

Lluís”, ocupen el país sense a penes resistència, executen els

principals dirigents liberals com Riego (furiosa repressió) i

restableixen Ferran VII com a monarca absolut.

Gravat de l’època que representa al duc d’Angulema entrant en el Port de

Santa Maria el 16 d’agost de 1823. Biblioteca Nacional (Madrid). El duc

encapçalava els cent mil fills de sant Lluís, que quasi no va trobar resistència

per instaurar de nou la monarquia absoluta, excepte en Cadis, que fou

assetjada i bombardejada, i van haver de pactar per a prendre la ciutat.




Santa Aliança actua (1823): envia a Espanya als cent mil fills de sant Lluís amb el duc d’Angulema

→ repressió i retornen el poder absolut a Ferran VII i, el dia 1 d’octubre de 1823, va firmar el

primer decret com a nou rei, que era l’abolició de la Constitució i tota l’obra legislativa del Trienni

liberal:“¡Vivan las caenas!”. Comença la segona Restauració absolutista (tercera etapa) fins a la

mort del rei en 1833.

“Bien públicos y notorios fueron a todos mis vasallos los

escandalosos sucesos que precedieron, acompañaron y siguieron

el establecimiento de la democrática Constitución de Cádiz en el

mes de marzo de 1820; la más criminal traición, la más

vergonzosa cobardía, el desacato más horrendo a mi real

Persona, y la violencia más inevitable, fueron los elementos

empleados para variar esencialmente el Gobierno paternal de mis

reinos en un código democrático, origen fecundo de desastres y

desgracias. (…) La Europa entera, conociendo profundamente mi

cautiverio (…), determinaron poner fin a un estado de cosas, que

era el escándalo universal , que caminaba a trastornar todos los

tronos y todas las instituciones antiguas, cambiándolas en la

irreligión y la inmoralidad. He venido a decretar lo siguiente: son

nulos y de ningún valor todos los actos del Gobierno llamado

Constitucional (…) que ha dominado a mis pueblos desde el 7 de

marzo de 1820 hasta hoy 1 de octubre de 1823.”

Manifiesto Regio, 1 de octubre de 1823 (publicado como Real

Decreto el 8 de octubre).

COMDEMNA A MORT DE RIEGO

Rafael del Riego y Núñez (1785-1823). En 1808 va participar en l’aixecament contra els francesos

i fou empresonat. Després se’l va ascendir a comandant. El dia 1 de gener de 1820 va encapçalar

el pronunciament que dóna lloc al Trienni liberal, en Cabezas de San Juan (Sevilla). Fou capità

general de Galícia i d’Aragó, així com diputat en Corts.


El francès duc d’Angulema, amb els anomenats “cent mil fills de sant Lluís”, ocupen el país sense a

penes resistència, executen els principals dirigents liberals com Riego (furiosa repressió).

Del Riego va lluitar contra l’exèrcit dels cent

mil fills de sant Lluís i fou derrotat i penjat

(“ahorcado”) per traïdor, a les 12, en la plaça

de la Cebada de Madrid el 7 de novembre de

1823, per ordre reial de Ferran VII. Riego va

ser la gran víctima.

El 6 d’abril té lloc la segona invasió francesa

i Riego es va enfrontar a les tropes aliades i

es derrotat per els francesos en Mancha Real

i Jodar (Jaén) i és capturat i conduït

presoner a Madrid, on es empresonat en

l’Antic Seminari de Nobles de Madrid.

Durant els primers dies el mantenen

incomunicat i sense aliments, aconseguint el

seu afebliment psíquic i físic.

Després d’un simulacre de procés, Riego fou condemnat a morir en la forca i esquarterar

posteriorment. El judici fou una farsa legal i no va comptar amb les garanties processals. No varen

admetre proves, testimonis ni documents, Riego estava condemnat a mort abans de ser jutjat.


Per a humiliar a l’Espanya liberal, li feren tenir

falses esperances de salvar-se si es retractava en

una carta de les seves idees constitucionalistes.

El darrer acte de la seva vida no fou heroic:

notificada la sentència, escriu una carta

demanant perdó a Déu i al Rei pel seu

comportament i reconeixent els autes que se li

imputaren.

“Yo Rafael de Riego, preso y estando en la capilla de

la Real Cárcel de Corte, publico el sentimiento que

me asiste por la parte que he tenido en el sistema

llamado constitucional en la revolución y en sus

fatales consecuencias, por todo lo cual, así como he

pedido y pido perdón a Dios de todos mis crímenes

igualmente pido la clemencia de mi santa religión, de

mi rey y de todos los pueblos e individuos de la

nación a quienes haya ofendido en vida, honra y

hacienda. Suplicando como suplico a la Iglesia al

Trono y a todos los españoles, que no se acuerden

tanto de mis excesos como de esta exposición

sucinta y verdadera, la cual solicita por último, los

auxilios de la caridad española para mi alma.”






Tot i l’acció indigna d’un heroi, no va ser

indultat i el tribunal ordena complir la

sentència de mort.

Riego fou conduït de forma humiliant al

patíbul (“cadalso”) aixecat en la plaça de la

Cebada.

La sentència manava que Riego fos conduït al

lloc de l’execució, arrastrat per un ase pels

carrers de Madrid, cosa que es va fer

acompanyat del crits i insults dels “¡Vivan las

caenas!”.

Després de penjat fou esquarterat per traïdor

al rei. Ferran VII exclamà: “¡Liberales: gritad

ahora viva Riego !”.

L’execució de Riego en la plaça de la Cebada es

convertí en un símbol de l’absolutisme i féu de

Riego un màrtir i un mite en Espanya i en tota

Europa.

POEMA EN MEMÒRIA DE

RAFAEL DE RIEGO

A las puertas cereales de un mercado,

con pasión, como mueren los mejores,

entre afrentas de seres inferiores,

prez de la Libertad, moriste ahorcado.

Tu cadáver atroz, descuartizado,

en alto se exhibió, pregón de horrores.

Así rendía el rey felón honores

a los preclaros hombres del Estado.

Así acabaron el Empecinado,

Marianita Pineda, el gran Torrijos:

la crema de las filas liberales.

Así aquel rey, funesto en su reinado,

y esta patria, madrastra con sus hijos,

bienes cribaban y esparcían Males.


Rey felón: cruel, malvado.





“Por tanto, en nombre de mi augusta hija la reina

Doña Isabel II decreto lo siguiente:

Artículo 1.º El difunto general Don Rafael del Riego

es repuesto en su buen nombre, fama y memoria.

Artículo 2.º Su familia gozará de la pensión de

viudedad que le corresponda según las leyes.

Artículo 3.º Esta familia queda bajo la protección

especial de mi amada hija Doña Isabel II, y durante

su menor edad bajo la mía."

Mort Ferran VII (1833), la reina regent Maria

Cristina, tractant de consolidar en el tron a la

seva filla Isabel II front a l’ímpetu guerrer dels

carlins, i per apropar-se la simpatia dels liberals,

va rehabilitar a Riego i la seva memòria.

El 31 d’octubre de 1835 va promulgar un reial

decret que deia:


La Segona República

adoptà l’Himne de

Riego com oficial

d’Espanya. Va elevar

al més alt dels seus

altars la memòria de

Riego i el va

convertir en un

símbol de la llibertat

contra la tirania.

http://www.fdomingor.jazztel.es/formulario web.html






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA






Restablert Ferran VII com a monarca absolut per l’exèrcit de la Santa Aliança (els cent mil fills de

sant Lluís entren en Espanya sense trobar resistència), i durant els 10 anys d’aquest període, Ferran

VII va dur a terme una persecució implacable i una feroç repressió contra el moviment liberal,

sobretot entre 1823 i 1826.

Supressió dels Ajuntaments constitucionals.

Supressió de la Milícia Nacional i creació dels Voluntaris Reials.

Derogació novament de la Constitució, així com les llibertats públiques.

6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA (OBSCURA) O

LA SEGONA RESTAURACIÓ ABSOLUTISTA (1823-1833)

A través de tribunals militars i

d’un nou cos de policia (dirigida

pel ministre de Gràcia i Justícia

Francisco Tadeo Calomarde i

Arría) per al manteniment de

l’ordre, es va processar,

empresonar o executar qualsevol

persona sospitosa de liberalisme

(per exemple, Riego), escampant el

terror per tot el país.

6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA (OBSCURA) O

LA SEGONA RESTAURACIÓ ABSOLUTISTA (1823-1833)

General Riego

General Torrijos

Mariana Pineda

Molts optaren per l’exili a Amèrica i

Europa, on varen mantenir una

continuada activitat conspiradora.

Entre 1826 i 1830 protagonitzaren

diverses conspiracions i

pronunciaments, com el de

Torrijos. Aquesta oposició fou

reprimida sense contemplacions

(execucions de Riego, Torrijos i de

Maria Pineda).

Calomarde

Mariana Pineda

6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA O OBSCURA (1823-1833)

6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA O OBSCURA (1823-1833) En economia, en un primer moment, torna com a ministre d’Hisenda

Luís López Ballesteros i amb ell torna el proteccionisme econòmic.

Continua la difícil situació econòmica de la Hisenda pública, agreujada

per la pèrdua de les colònies americanes.

6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA O OBSCURA (1823-1833) Continua la difícil situació econòmica de la Hisenda pública, agreujada per la pèrdua de les colònies

americanes: com que els privilegiats es neguen a pagar impostos, s’han de controlar les despeses, la

situació econòmica i social desesperada aconsella reformes i forçà el monarca a aproximar-se a

sectors de l’absolutisme moderat.

Cea Bermúdez

6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA O OBSCURA (1823-1833) Realitzacions de l’absolutisme moderat o reformista

A partir de 1825, el rei es veu obligat pels problemes econòmics a pactar amb la burgesia liberal

moderada, govern de Cea Bermúdez, que durà a terme:

Una sèrie de reformes econòmiques i administratives.

No es restaura la Inquisició, però persistí la censura.

Primers intents de presentació de pressupost per

racionalitzar la Hisenda, Borsa de Madrid.

Es promulga un aranzel proteccionista per incentivar la

producció agrícola, minera i el tèxtil català i es nomena a un

liberal ministre d’Hisenda, així a partir de 1826 el règim

absolutista es va començar a moderar i minva la persecució

contra els liberals.

Oposició

Ferran VII tindrà una doble oposició: els liberals i els

absolutistes radicals, que consideraven que el rei era massa

transigent amb els liberals.

A.- Absolutistes purs.

B.- Liberals.

6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA O OBSCURA (1823-1833) Oposició. Ferran VII tindrà una doble oposició.

A.- Absolutistes purs:

- El sector més absolutista, encapçalat per nobles i clergues i contraris a les

mínimes reformes, els anomenats apostòlics (ultra realistes), partidaris de

l’absolutisme a ultrança, s’oposaren a la nova actitud del rei i, progressivament, es

comencen a identificar amb el germà del rei Carles María Isidre, successor a la

corona en no existir descendència de Ferran VII (origen dels primers carlins).

- A molts d’indrets d’Espanya reclamen més mà dura del rei. Demanaven la restauració de la Inquisició, el retorn a

les antigues tradicions forals; i davant el petit gir de la política reial el 1827, els grups conservadors començaren a

protagonitzar aixecaments a Navarra, Castella, La Manxa i Catalunya. El màxim exponent fou la revolta de caràcter

ultrabsolutista contra el rei, que va esclatar a Catalunya i que rep el nom de “Revolta dels Malcontents o

agraviats” (“Agraviados” en castellà, 1827). Es tractava principalment de clergues, nobles i una part del camperolat

fortament afectat per la crisi econòmica.

El sector més absolutista, encapçalat per nobles i clergues, s’oposa a la

nova actitud del rei: “Revolta dels Malcontents a Catalunya” (1827) i

s’organitzen al voltant del germà i previsible successor del rei Carles

Maria Isidre.


6.5.3.- LA DÈCADA OMINOSA O OBSCURA (1823-1833) Oposició

Ferran VII tindrà una doble oposició.

A.- Absolutistes purs:

B.- Liberals:

- Organitzats en societats secretes i romàntiques, actuen des de la clandestinitat i conspiren amb la

participació d’exiliats des de l’exterior.

- Es pot dir que als darrers anys del regnat de Ferran VII torna la persecució contra els liberals,

perquè els intents de pronunciaments foren durament reprimits, destacant l’afusellament de Torrijos i

dels seus companys pel seu pronunciament fracassat (pronunciament dels germans Bazán en

Guardamar del Baix Segura, Mariana Pineda...).

José María de Torrijos y Uriarte






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA






6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC Els darrers anys del regnat de Ferran VII estan marcats per l’anomenada qüestió successòria:

- Ferran VII es va casar 4 vegades i dels seus tres primers matrimonis no havia tingut descendència.

De moment, l’hereu de la corona era el seu germà Carles Maria Isidre.

- L’any 1829 es casa per quarta vegada, aquesta vegada amb Maria Cristina de Borbó dues Sicílies

(Nàpols), la seva neboda, i el 1830 neix Isabel (Madrid, 10 octubre de 1830 – París abril 1904) amb

possibilitat de regnar, i després tindran a Lluïsa Fernanda (la Xata). Però segons la “Llei Sàlica”

Isabel no podia regnar. En 1833, a la seva mort, esclatà el problema dinàstic. La qüestió era..., podien

regnar les dones a Espanya?

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V

Reina Mª Lluïsa

El rei Carles IV

Infant Francesc de Paula

El príncep de Parma

La Princesa

Maria Lluïsa,

amb el seu fill

D. Antonio Pascual i

Dª Carlota Joaquina

Dª Isabel

D. Carles

Maria Isidre

Ferran VII

La promesa de

Ferran VII

Goya





(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC La qüestió era..., podien regnar les dones a Espanya?

La tradició històrica. Antecedents legals

- A la corona d’Aragó les dones no podien regnar, mai varen poder

regnar. A la corona de Castella sí. En concret, les normes de la

descendència de la monarquia castellana estaven recollides a les

Partides d’Alfons X el Savi i permetien regnar a les dones “En

ausencia de varón”.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC Qüestió..., podien regnar les dones a Espanya?

La tradició històrica. Antecedents legals.

- Quan es forma la monarquia hispànica, a partir del

matrimoni dels Reis Catòlics, les normes són les

de Castella, és a dir, les dones podran regnar a la

monarquia espanyola.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC Qüestió...,

... podien regnar les dones a Espanya?

La tradició històrica.

Antecedents legals

- Però, l’any 1713, Felip V va introduir

la Llei Sàlica francesa a Espanya,

mitjançant un “Autoacordado”, abolint

la “Ley de Partida”. Ara les dones ja no

poden regnar. Felip V no volia que les

dones regnessin perquè la corona no

caigués en mans estrangeres per raó de

matrimoni.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC La qüestió era..., podien regnar les dones a Espanya? La tradició històrica. Antecedents legals.

- L’any 1789, Carles IV promulga la Pragmàtica Sanció, abolint l'Autoacordado anterior, és a dir,

anul·la la Llei Sàlica. Les dones poden regnar.

- L’any 1830, Ferran VII

aboleix la Pragmàtica

Sanció, la Llei Sàlica torna

a entrar en vigor, aprovant

de nou l’Autoacordado, és

a dir, la corona

momentàniament passà al

seu germà Carles Maria

Isidre.

Ferran VII i Maria Cristina passeig per els jardins de

palau, probablement el d’Aranjuez, en la primavera de

1830, quan es confirma que la reina està prenyada.

Oli sobre llenç (498 x 710 cm)

de Luis Cruz y Ríos.

Exposat en el Museu de Belles Arts d’Astúries (Oviedo)


Retrat Isabel II durant la

minoria d’edat de Vicente

López Portaña

Però, el març del mateix any 1830, el rei promulga la Pragmàtica Sanció, que abolia la Llei Sàlica,

segons la qual no podien regnar les dones. Isabel, primera filla de Ferran VII, naixeria en octubre del

1930, així, Ferran VII anul·lava l’impediment femení a l’accés a la corona i restablia el sistema

tradicional de successió. D’aquesta manera, la corona li correspondria a Isabel en contra dels

interessos de Carles Maria Isidre.


http://www.esacademic.com/pictures/eswiki/73/Isabel_II,_ni%C3%B1a,_Vicente_L%C3%B3pez.JPG


Apostòlics i ultraconservadors aposten pels drets de Don

Carles, es negaven a reconèixer la situació i jurar la nova

hereva, i preparen l’aixecament.


Maria Cristina defensa els drets d’Isabel

aproximant-se als liberals.

Entre 1831-1833, el rei estava malalt i varen

haver moltes tensions, entre els partidaris del

germà Carles Maria Isidre (absolutistes

radicals) i els de la filla Isabel (liberals).

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC L’any 1832, quan Ferran VII està moribund, els absolutistes

intenten forçar la derogació de la Pragmàtica Sanció, i que torni a

instaurar la Llei Sàlica, però fracassen, perquè el rei es recupera i, al

seu testament, manté la Pragmàtica Sanció i deixa el tron a Isabel i

com a regent a la seva dona Maria Cristina. De manera que la

corona passarà a la seva filla Isabel i no al seu germà Carles Maria

Isidre. Aquest fet va ser denominat per part dels partidaris de Carles

com el “cop d’estat de la Granja”.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC Finalment, el setembre de 1833 mor Ferran VII i Isabel és proclamada reina, com a Isabel II (tenia

3 anys) i la seva mare Maria Cristina va assumir la regència.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC Els partidaris de Carles, anomenats

carlins, s’oposen a Isabel i nomenen rei a

Don Carles (Carles V), iniciant un

alçament que provocà una guerra civil,

coneguda com la primera guerra

Carlina, primer al nord d’Espanya i, poc

després, a Catalunya; insurrecció carlina

que no finalitzà fins la seva derrota el

1839.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las tres guerres civils espanyoles dels segle

XIX:

1a guerra carlina (1833-1840), el primer conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre).

2a guerra carlina (1846-1849). CARLES VI.

Intent carlí: “Ortegada” (1860).

3a guerra carlina (1872-1876). CARLES VII.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC A partir d’ara, no només hi ha un problema dinàstic i successori entre Isabel II i el seu oncle, no és sols

una guerra dinàstica, sinó que amaga un conflicte polític i social molt més profund, és una disputa

entre dues ideologies, que s’enfrontaran en el camp de batalla:

- Els absolutistes i partidaris

de l’Antic Règim recolzaran a

Carles Maria Isidre i els seus

descendents, i rebran el nom

de carlins.

- Per altra banda, els liberals

es posen del costat d’Isabel II

d’Espanya i rebran el nom

d’isabelins o cristins, per la

regent Maria Cristina, que

necessitava l’ajuda dels

liberals per conservar el poder.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC Lluís Felip I de França (duc

Orleans) darrer rei dels

francesos entre 1830-1848

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V

Reina Mª Lluïsa

El rei Carles IV

Infant Francesc de Paula

El príncep de Parma

La Princesa

Maria Lluïsa,

amb el seu fill

D. Antonio Pascual i

Dª Carlota Joaquina

Dª Isabel

D. Carles

Maria Isidre

Ferran VII

La promesa de

Ferran VII

Goya





(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES A Amèrica s’havia produït un creixement econòmic important al segle XVIII, que havia beneficiat

la classe mitjana de burgesia criolla (blancs nascuts a Amèrica, fills dels conqueridors). Tenen una

formació i prenen consciència de la idea d’emancipació, i posseeixen un bon poder adquisitiu.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Els criolls es queixen de tracte discriminatori de la metròpoli (tenen càrrecs menors), paguen forts

impostos i del control espanyol i tenen l’exemple de la independència dels EUA, que servirà de

precedent i influirà als països d’Amèrica del sud per aixecar-se contra Espanya.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Quan, amb les guerres napoleòniques, Espanya

perd el control d’Amèrica, aquests grups es

convertiran en independentistes, ajudats per

Gran Bretanya en alguns casos.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES En un primer moment, en 1808, en plena guerra del Francès, les juntes creades pels criolls no

reconeixen a Josep Bonaparte ni la Junta Suprema Central, i José de San Martín proclama la

independència d’Argentina (1810) i Simón de Bolívar, Hidalgo i Morelos reclamen la

independència de la resta de colònies. Però, llevat de Buenos Aires, la revolució va ser pràcticament

sufocada.

Des de 1808 s’obri el procés d’independència: no reconeixen a Josep Bonaparte ni la Junta

Suprema Central i José San Martín proclama la independència d’Argentina (1810) i Simón de

Bolívar, Hidalgo i Morelos reclamen la independència de la resta de colònies. Però, llevat de

Buenos Aires, la revolució va ser pràcticament sufocada.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES

“En el nombre de Dios todopoderoso. Nosotros,

los representantes de las provincias unidas de

Caracas, Cumaná, Margarita, Barcelona, Mérida

y Trujillo, que forman la Confederación

americana de Venezuela en el continente

meridional, y considerando la plena y absoluta

posesión de nuestros derechos, que recobramos

justo y legítimamente desde el 19 de abril de

1810 en consecuencia de la jornada de Bayona,

y la ocupación del trono español por la conquista

y sucesión de otra nueva dinastía constituida sin

nuestro consentimiento: queremos, antes de

usar de los derechos de que nos tuvo privados

la fuerza por más de tres siglos, y nos ha

restituido el orden político de los

acontecimientos humanos, patentizar al

Universo las razones, que han emanado de

estos acontecimientos, y autorizar el libre uso

que vamos a hacer de nuestra soberanía”.

Declaración de Independencia de Venezuela.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Quan torna Ferran VII (1814), en lloc d’intentar pactar, envia

l’exèrcit a lluitar contra els independentistes, això feu va

ressorgir el moviment independentista, que ara comptava amb

dos figures militars que encapçalaren l’emancipació: José de San

Martín i Simon Bolívar.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Les victòries dels americans són constants i les independències dels diferents països se succeeixen:

Paraguay (1811); Bolívar aconseguí la independència de Colòmbia i Veneçuela; ...

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Les victòries dels americans són constants i

les independències dels diferents països se

succeeixen: l’exèrcit de San Martín, un cop

proclamada la independència d’Argentina

(1816), va travessar els Andes i va aconseguir

la independència de Xile (1818); Bolívia en

1825; ...

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Les victòries dels americans són constants i les

independències dels diferents països se succeeixen: la

darrera gran batalla de l’emancipació va ser la d’Ayacucho

(Perú, 1824), que va comportar la desaparició de la

resistència espanyola. Sols Cuba i Puerto Rico continuen

sent colònies.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Les victòries dels americans són constants i

les independències dels diferents països se

succeeixen:

Paraguay (1811);

Bolívar aconseguí la independència de

Colòmbia i Veneçuela;

l’exèrcit de San Martín, un cop proclamada la

independència d’Argentina (1816), va

travessar els Andes i va aconseguir la

independència de Xile (1818);

Bolívia (1824);

la darrera gran batalla de l’emancipació va

ser la d’Ayacucho (Perú, 1824), que va

comportar la desaparició de la resistència

espanyola.

Sols Cuba i Puerto Rico continuen sent

colònies.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES Des de 1814, Ferran VII intenta controlar la situació

emancipadora i envia remeses de l’exèrcit que

fracassaran. El 1824-25 s’acaba la presència

espanyola a Amèrica continental amb la independència

de Bolívia i de Perú.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES En la pràctica, els nous països americans seran políticament independents, però seran dependents

econòmicament d’Anglaterra i Estats Units.

6.6.- INDEPENDÈNCIA DE COLÒNIES AMERICANES El règim absolutista de Ferran VII hagué de fer front als següents problemes:

Comença la guerra i l’emancipació de les colònies americanes:

- 1810/1815. Formació de Juntes i revoltes independentistes.

- 1815/1818. La reacció espanyola sotmeté els independentistes.

- 1818/1824. Victòries dels americans i encadenament d’independències.

- Llibertadors: Simón Bolívar, Manuel Hidalgo Costilla, José de San Martín.

6.5.4.- EL CONFLICTE DINÀSTIC Lluís Felip I de França (duc

Orleans) darrer rei dels

francesos entre 1830-1848

ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

ARBRE GENEALÒGIC

DELS BORBONS

TEMA 6 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES

LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788/1908-1833)

► 1788. Mort de Carles III. Inici del regnat de Carles IV (1788-març 1808).

► 1789 Inici de la Revolució francesa.

► 1789-1791. Pànic de Floridablanca.

► 1792. Godoy es anomenat primer ministre: “Privanza”de Godoy.

► 1793. Guerra contra la França revolucionaria: Guerra de la Convenció.

► 1793-1795. Guerra Gran a territori català.

► Juliol 1795. Pau de Basilea, entre França i Espanya.

► 1796. Tractat de San Ildefonso: Aliança francesa i espanyola contra Anglaterra (1796-1808).

► 1804. Guerra de les Taronges contra Portugal.

► 1805. Desastre naval a la batalla de Trafalgar.

► 27 octubre 1807. Tractat de Fontainebleau (repartiment de Portugal). Entrada de tropes franceses per l’ocupació

de Portugal.

► 1807. Conspiració frustrada de Ferran, l’anomenat Procès d’El Escorial.

► 19 març 1808. Motí d’Aranjuez. Abdicació de Carles IV i Godoy, i nomenen rei a Ferran VII.

► 24 març 1808. Ferran VII entra en Madrid com a nou rei. Vint-i-quatre hores abans ho havien fet les tropes

franceses dirigides per Murat.

► 2 maig de 1808. Insurrecció popular a Madrid contra l’ocupació francesa (oficials d’artilleria Daoiz i Valverde).

Comença la Guerra de la independència o del francès (fins 1814).

► 5 maig 1808. Abdicacions de Baiona.

► 15 juny 1808. Corts espanyoles a Baiona: assemblea de notables designada per autoritats franceses aprova text ja

redactat (una Carta Atorgada).

► 7 juliol de 1808. Constitució o Estatut de Baiona (afrancesats).

► Formació revolucionària de Juntes de Defensa i Armament, i de la Junta Suprema Central.

► 19 juliol 1808. Batalla de Bailén. Derrota del general francès Dupont pel general Castanyas.

► 20 juliol 1808. Josep Bonapart I arriba a Madrid (quatre dies després acte de proclamació).

► Principi gener 1810. Duc de Wellington (exèrcit anglès) desembarca en Portugal.

TEMA 6 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES

LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788/1908-1833)

► 13 gener 1809. Batalla Ucles, venç la Grande Armée.

► 1810. Napoleó controla la pràctica totalitat del territori peninsular.

► 1810. Reunió de les Corts de Cadis. Isla de León (San Fernando).

► 1812. Proclamació de la Constitució de Cadis.

► 1812. Batalla dels Arapiles. Gran victòria anglohispanoportugesa, paper fonamental del guerriller Juan Martín, El

Empecinado.

► 21 juny i 31 agost 1813. Batalles de Vitòria i San Marcial. Derrotes franceses.

► Finals 1813. Francesos abandonen Espanya.

► 11 desembre 1813. Tractat de Valençay (Napoleó i Ferran). Ferran VII és alliberat i torna a Espanya.

► 1814. Fi de la guerra de la Independència. Restauració de l’absolutisme per Ferran VII.

► 1814-1820. Sexenni absolutista de Ferran VII. Manifest del Perses.

► 4 maig 1814. Ferran aboleix la Constitució de 1812, “La Pepa”.

► 1815. Batalla de Waterloo. Acaba l’Imperi napoleònic.

► 1815 Congrés de Viena. Comença la Restauració i Santa Aliança (intervenció militar).

► 1820. Pronunciament liberal en Cabezas de San Juan (coronel Rafael de Riego).

► 1820-1823. Trienni liberal o constitucional. Es torna a proclamar la constitució de 1812.

► 1821-1823. Procés definitiu d’emancipació de les colònies americanes.

► 1823. Retorn a l’absolutisme. Intervenció del cent mil fills de sant Lluís (exèrcit francès enviat per la Santa

Aliança). Repressió dels liberals.

► 1823-1833. Dècada ominosa.

► 1833. Mort de Ferran VII.

Aranjuez Bailén Junta Suprema Central Murat

El Empecinado Duque d’Angulema Riego Torrijos

Lacy Carles Maria Isidre Llei Sàlica Mans Mortes

Pronunciament

6.5.- EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 6/1 B

Història Espanya



CRISI ANTIC RÈGIM: LA

PEPA I TORNA FERRAN VII

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 A

Història Espanya



CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT

LIBERAL: ISABEL II.

Edat contemporània

tema 6 b. crisi antic rÈgim. la pepa i retorn de ferran vii

Education