tema 44 - relació en vertebrats

Tema 44Òrgans i funcions de relació en

Vertebrats.

1. Introducció•Concepte de relació. Esquema general del funcionament de les funcions de relació.

2. Aparell locomotor•Sistema esquelètic. Origen i estructura bàsica. •Crani: esplacnocrani, condrocrani i dermatocrani.•Esquelet axial: estructura de les vèrtebres. •Esquelet apendicular. Pterigis i quiridis. Parts de l’extremitat: estilopodi, ceugopodi i autopodi. Cintura escapular i pelviana. •Sistema muscular. Disposició metameritzada. Tipus de músculs: fusiformes, plans, orbiculars.•Aparell locomotor dels Peixos. Aletes parelles i imparelles. Formes de l’aleta caudal: homocerca, heterocerca, dificerca, protocerca.•Aparell locomotor dels Amfibis•Aparell locomotor dels Rèptils. •Aparell locomotor de les Aus. Modificacions de les extremitats anteriors en ales. Disposició dels dits de les extremitats posteriors.•Aparell locomotor dels mamífers. Adaptació als diferents medis de vida. Modificació de les extremitats: digitígrads, ungulígrads i plantígrads. Reducció del nombre de dits.

3. Sistema nerviós.•Origen i estructura bàsica. Comparació amb els invertebrats.•Estructura de l’encèfal: prosencèfal, mesencèfal i romboencèfal.•Receptors sensorials.•Tendències evolutives del sistema nerviós.•Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels peixos. La línia lateral.•Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels amfibis.•Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels rèptils. Fosseta facial. Òrgan de Jacobson.•Sistema nerviós i òrgans dels sentits de les aus. •Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels mamífers. Lisencèfals i girencèfals.

4. Sistema hormonal.• Funcionament. Relacions amb el sistema nerviós.•Control per retroalimentació.•Ritmes cíclics.

Relació

Les funcions de relació es basen en la capacitat que té l'animal de reaccionar davant estímuls, i a la facultat de percepció d'estímuls es

denomina sensibilitat. Els Vertebrats tenen sensibilitat enfront d'estímuls tant físics com químics, que poden provenir tant de l'exterior com de l'interior del propi organisme. El conjunt de respostes que un animal desenvolupa enfront dels estímuls,

principalment externs, constitueix el comportament. D'altra banda, les respostes a determinats estímuls, principalment interns, són les

responsables de l'homeòstasi, gràcies a la qual els organismes s'acomoden i adapten als canvis.

Tipus de respostes

MotoraImplica un moviment de

l'animal. Els òrgans efectores són els músculs, que es

contreuen o relaxen quan reben un impuls nerviós, provocant el moviment

d'alguna part de l'animal

SecretoraImplica la secreció d'alguna

substància. Els òrgans efectores són les glàndules,

que s'encarreguen de produir i secretar diferents substàncies

químiques quan reben els impulsos nerviosos

corresponents.

Òrgans dels

sentits

Sistema nerviós

Sistema endocrí

Sistema muscular

Sistema esquelètic

Aparell locomotor

És l’encarregat de les respostes motores. Ha sofert múltiples modificacions, des del seu disseny inicial, destinat a la natació, fins a la realització de moviments complexos en els diversos grups de vertebrats

en funció de l’adaptació a l’ambient (vol, cursa, excavació...)

Sistema esquelètic Proporciona als vertebrats la forma del cos, suporta el seu pes,

ofereix un sistema de palanques, que, juntament amb la musculatura, produeix els moviments, i protegeix les parts toves de l’organisme (nervis, vasos sanguinis i vísceres).

Crani Esquelet axial Esquelet apendiculat

L’esquelet s’ha format embrionàriament a partir del

mesoderma, més concretament a partir del notocordi dels cordats

primitius

CraniÉs una estructura formada per tres parts

diferents, fusionades entre elles

EsplacnocraniLa més antiga. Ja

apareix en els procordats, associat amb les superfícies

filtradores utilitzades en l’alimentació. En

els vertebrats, ofereix suport a les brànquies i fixació als músculs

respiratoris. Els diferents elements de l’esplacnocrani han

contribuït a la formació de les mandíbules i de

l’aparell hioide dels gnatostomats.

CondrocraniEnvolta i dóna suport

a l’encèfal i a les càpsules sensorials.

Està format per cartílag.

DermatocraniFormat per ossos dèrmics, és una

contribució posterior. S’originen a partir de les armadures òssies tegumentàries dels

peixos primitius, que s’enfonsen i es posen en contacte amb les

altres parts dels crani i amb els elements endocondrals de la cintura pectoral per

formar els components dèrmics

d’aquesta.

Esquelet axial.Format per la columna vertebral, una sèrie repetida d’elements ossis

o cartilaginosos separats, les vèrtebres. Totes consten d’un cos vertebral sobre el que apareixen unes expansions que formen l’arc

neural (dorsal) i l’arc hemal (ventral). Aquest és obert en les vèrtebres toràciques i tancat en les caudals. Les expansions de les vèrtebres (apòfisis) serveixen de suport a la musculatura. A més, tenen costelles (associades a la columna vertebral i articulades

ventralment amb l’estèrnum, formant la caixa toràcica) o espines (lliures)

Esquelet apendicular.

Extremitats

Aleta (pterigi) Quiridi (pota o mà).

Cintures

Anterior, o escapular.

Està formada per tres ossos:

clavícula, escàpula i coracoide.

Posterior, o pelviana. Dos grans ossos, els coxals,

formats per ili, isqui i pubis.

Esquelet d’extremitat tipus quiridi

Sistema muscularEstà constituït per una sèrie de peces, els músculs, que per la seva capacitat per a contraure’s, són els responsables del moviment. La

distribució metamèrica dels músculs (miòmers separats per mioseptes) encara es conserva en els peixos, sobretot en el tronc i la

cua, però va desapareixent progressivament.

En la musculatura dels terrestres, hi ha una

profunda modificació de la disposició metamèrica,

que a penes si es conserva en uns pocs

músculs (intercostals) i adquireix un gran

desenvolupament la musculatura de les

extremitats. Les extremitats i els seus

músculs tenen diferent disposició segons el tipus de locomoció (pas, trot,

vol, salt, etc.).

Aparell locomotor dels peixos

Aletes imparelles: dorsal, caudal i anal

Aletes parelles: pectoral i abdominal


Aletes posteriors

Abdominals: si estan per darrere de les pectorals.

Clupèids, Salmònids.

Toràciques: si estan per sota.

Múl·lids. Serrànids. Espàrids.

Escòmbrids.

Jugulars: si estan per davant.

Pleuronèctids. Gadiformes.

Lófids.

La musculatura dels peixos ressalta pel gran desenvolupament que adquireix la musculatura del tronc i de la cua, i el poc

desenvolupament de la musculatura de les aletes. La musculatura del tronc està formada per quatre masses, dos dorsals (epiaxials) i altres

dos ventrals (hipoaxials). Un tall transversal mostra les masses musculars dividides en corones concèntriques. Els peixos es

desplacen, corbant-se, per contracció alterna (dreta i esquerra) de la musculatura del tronc i de la cua.


Aparell digestiu dels peixosAparell locomotor dels amfibisCrani aplatat i presenta un nombre

d’ossos inferior al dels peixos

Mandíbula que contacta amb el quadrat del crani.

Columna vertebral: una vèrtebra cervical (atles), una sèrie de

vèrtebres del tronc, una vèrtebra sacra i, en el cas dels urodels, una

regió caudal.

Costelles i estèrnum poc desenvolupats.

Cintura pectoral discreta, desconnectada del crani i

relacionada amb la columna vertebral per un lligament muscular.

Cintura pelviana forta i articulada amb la columna vertebral a la

vèrtebra sacra.

Potes de model pentadàctil

El caràcter més notable respecte dels pisciformes és la pèrdua progressiva de la segmentació de la

musculatura. És simultàniament

necessària, per a dur a terme els moviments útils

obligats en el desplaçament a terra, l’aparició de músculs

especialitzats a les potes i al tronc, i una coordinació

molt complexa de l’activitat muscular.

Aparell locomotor dels amfibis

Aparell locomotor dels rèptils

Les vèrtebres toràciques s’articulen amb les costelles, ben desenvolupades. En el cas dels quelonis les vèrtebres es troben fusionades a la closca. L’estèrnum és absent en els quelonis i els

ofidis, però es troba en els crocodilians i els saures.

El crani és més alt que en els amfibis, amb ossos més densos i, en conjunt, més ossificat. Té només un còndil occipital, cosa que dóna

molta mobilitat al cap, i, en els crocodilians, apareix un paladar secundari ossi, que, en separar millor les vies respiratòries de les digestives, permet una eficàcia més gran en el funcionament dels

processos respiratori i digestiu.

La columna vertebral està constituïda per vèrtebres en forma de rodet, amb un arc neural superior que envolta la medul·la

nerviosa. Les apòfisis vertebrals són variables, segons la posició de les vèrtebres i els grups de rèptils. Es diferencien la vèrtebra

atles, que s’articula amb el crani, l’axis, que permet de girar-ho, i les vèrtebres cervicals, toràciques, lumbars, sacres i caudals.

La cintura pectoral està ben desenvolupada. La cintura pelviana és sòlida, i és formada pels ossos ili, isqui i pubis, units mitjançant una símfisi púbica i una símfisi isquiàtica als ossos respectius de

cada banda.

L’apèndix locomotor és típicament pentadàctil, amb l’estructura bàsica descrita. En alguns grups hi ha una forta tendència a la

reducció apendicular, que pot arribar a desaparèixer completament. La locomoció terrestre és més eficaç i sovint més

ràpida que en els amfibis, però encara es realitza per ondulació de la columna vertebral; en els rèptils àpodes també s’efectua aquesta ondulació, però es desenvolupen diferents models

peculiars de locomoció reptant.

Aparell locomotor dels rèptils

Aparell locomotor de les aus

Extremitat de tipus quiridi. En la cintura escapular l’escàpula s’allarga en forma d’espasa. Els ossos coracoides, es fixen a

l’estèrnum. Les clavícules estan soldades per davant i formen una espècie de forquilla o fúrcula que manté separades les

articulacions de les dues ales, i el vèrtex de les quals es pot unir a l’estèrnum. Els membres anteriors es transformen en ales. Presenten húmer, cúbit i radi. La resta d’ossos estan molt

modificats, diferenciant-se només dos ossos del carp i tres dits (I, II, III): un, de molt petit, en la vora de l’ala, i altres dos, més llargs.

La cintura pelviana té forma de cadira de muntar, àmpliament oberta en la seva part ventral, la qual cosa permet el pas fàcil

dels ous de les femelles. El fèmur de les extremitats

posteriors està adossat a les costelles i sense formar,

visiblement, part de la pota, la qual cosa permet mantenir el

cos dret i aconseguir un equilibri permanent. La tíbia i el peroné, un tars-metatarsià (os de la carrera) i les falanges de

dos a cinc dits, formen l’autèntica extremitat posterior. La tíbia i el peroné són prims,

paral·lels i estan soldats. Tenen ròtula en l’articulació femoral

tibiotarsal. Els dits (II, III i IV) se solen unir a l’os de la carrera, el I, si existeix, s’uneix a un altre

metatarsià.


La disposició relativa dels dits té un cert interès sistemàtic distingint-se els següents tipus d’extremitats posteriors:

Anisodàctiles.

El dit I està dirigit cap enrere.

Zigodàctiles. El I i el IV cap

enrere.

Heterodàctiles.

I i II cap enrere.

Sindàctiles.II i III soldats en la base.


En els que caminen per terrenys ferms els dits tendeixen a fer-se més curts i reduir-se.

En les aus corredores hi ha un allargament de la tíbia i del tars-

metatarsià.

En les aquàtiques solen aparèixer

membranes interdigitals.

Les depredadores tenen potes curtes, amb urpes prènsils.


Aparell locomotor dels mamífers

Crani articulat amb l’atles a través de dos còndils.

Vèrtebres amb disposició intersegmentària i presenten els

seus centres aplanats (amfiplanes).

Discos intervertebrals, que tenen en el seu interior els cossos

polposos, restes de notocordi.

Costelles articulades dorsalment amb les vèrtebres i ventralment amb l’estèrnum, formant la caixa

toràcica.

Coll format per set vèrtebres cervicals.


La cintura escapular consta de tres ossos: escàpula o omòplat, coracoide i clavícula. El coracoide és soldat a l’escàpula i forma en aquesta l’apòfisi

coracoïdal.

L’extremitat posterior consta de la cintura pelviana i dels tres segments del membre posterior: cuixa, cama i peu.

En els mamífers primitius, el suport de l’extremitat es fa a la planta, però la pressió de selecció que actua progressivament en el procés evolutiu fa

que l’extremitat s’allargui i que els dits i, finalment, les ungles esdevinguin el suport.

La distància entre les cintures marca el tipus de desplaçament del mamífer, segons la denominada llei del pont: una gran distància obliga al mamífer a tenir unes potes curtes; i, al contrari, unes potes altes obliguen que hi hagi una curta distancia entre les

cintures.


L’extremitat pentadàctila fa menys eficaç l’impuls que una extremitat didàctila o monodàctila, en què l’impuls és més

aprofitat. Sempre que hi ha una tendència a caminar, hi ha també una reducció en el nombre de dits. Els que amb més freqüència s’atrofien són el I i el V. En els Perissodàctils, l’eix de l’extremitat passa pel dit III, que adquireix un gran desenvolupament (tipus

mesoaxó), el II i el IV o falten o es desenvolupen menys que el III. En els Artiodàctils, l’eix de l’extremitat passa entre el III i IV dits, que són els més desenvolupats (tipus paraxó). El primer dit falta

sempre. Les últimes falanges estan revestides per l’estoig corni de la peüngla.



La disposició segmentària de la musculatura és difícilment observable en els mamífers, en què predomina la musculatura apendicular. La

musculatura paraaxial, derivada dels metàmers, es manté segmentària; passa, formant un pont, d’un cos vertebral a l’altre, la

qual cosa dóna mobilitat a la columna vertebral.

Sistema nerviós

D’origen ectodèrmic, ocupa una posició dorsal. S’origina a partir d’una invaginació de l’ectoderma en la regió dorsal de l’embrió, inicialment en forma de solc (solc neural), les vores de la qual es fusionen per a donar origen al tub neural o neurotúbul, que és un

tub buit en posició dorsal i disposat al llarg de l’animal.

Estructura del Sistema Nerviós Central

Quimioreceptors. Olfacte, gust. En els animals l’olfacte és el factor més influent en el comportament social.

Mecanoreceptors. Mecànics, de moviment (cinestèsics), pressió, so, equilibri.

Termoreceptors. Fred i calor.

Electroreceptors, perceben variacions en els camps elèctrics, com en el cas dels peixos elèctrics.

Fotoreceptors. Cons i bastons dels ulls.

Propioceptors. En tendons, músculs, etc. detecten situacions d’equilibri i estabilitat en el cos de l’animal.

Receptors indiferenciats com les terminacions lliures, etc.

Receptors

Centralització dels cossos neuronals de les xarxes nervioses en ganglis i cordons nerviosos, amb el que augmenta així la possibilitat de disposar

d’altres neurones en els arcs reflexos.

Increment de les neurones d’associació. La seva existència possibilita més vies i, per tant, més respostes.

Reducció dels cordons nerviosos a un sol que recorre a l’animal longitudinalment.

Augment de la velocitat de conducció. En els invertebrats s’aconsegueix augmentant el diàmetre de les cèl·lules nervioses; en els vertebrats amb

les fibres de mielina i la propagació saltatòria. Cefalització. El teixit nerviós i molts receptors es concentren en el cap,

perquè en els animals de simetria bilateral aquesta és la part del cos que primer entra en contacte amb el medi.

Jerarquització o subordinació d’uns centres a altres.

Reducció dels lòbuls olfactoris des dels peixos als mamífers, alhora que creixen les vesícules que donen lloc als hemisferis cerebrals.

Tendències evolutives del Sistema Nerviós

Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels Peixos

L’encèfal dels peixos és, en general, de mida força

petita. El sentit de l’olfacte el tenen molt

desenvolupat, principalment els peixos

cartilaginosos que, a més, posseeixen un

cerebel molt desenvolupat.


Els ulls consten d’una escleròtica fibrosa i sovint cartilaginosa i fins i tot òssia, que entapissa una coroide molt vascularitzada i pigmentada, sobre la

qual es troba la retina. Els elasmobranquis posseeixen parpelles

i membrana nictitant. Són hipermètropes i no distingeixen els colors. Els osteïctis, en canvi, són

miops, però amb una excel·lent visió del color.

Tenen únicament una oïda interna, allotjada en una vesícula auditiva

cartilaginosa. Està composta per un utricle, un sàcul, tres canals

semicirculars i la lagena; posseeixen uns otòlits molt grans.

Com tots els vertebrats, tenen en el cap, unes fosses olfactives, força desenvolupat, però diferenciat del gust, ja que no comuniquen amb la

boca.


La línia lateral es troba a un costat i a l’altre del cos de l’animal. Va des de l’opercle a la cua. La cobreix una fila d’escates perforades, per les que es comunica amb l’exterior. Està innervada pel nervi lateral, que deriva del nervi vague. Els receptors sensorials els formen diversos fascicles de les cèl·lules sensorials. Aquestes

cèl·lules posseeixen una enorme sensibilitat mecànica i perceben els cos sòlids que es desplacen en l’aigua. Contenen

mecanoreceptors (neuromasts) sensibles a la direcció dels corrents, canvis de salinitat, canvis de temperatura, etc. En els

peixos cartilaginosos que no tenen línia lateral, el seu equivalent està en el cap.

L’evolució del sistema nerviós porta a un augment, en volum i en qualitat, dels

hemisferis cerebrals. Davant d’aquests, hi ha un parell de lòbuls olfactius. Les

modificacions respecte de l’encèfal dels peixos són de significació discreta, però,

en els hemisferis cerebrals, el pal·li, que en constitueix el sostre i els costats, comença

a presentar algunes neurones disperses que, evolutivament, s’han desplaçat de l’interior a l’exterior. Els lòbuls òptics representen un volum important de l’encèfal. També el cerebel és prou

desenvolupat, igual que la medul·la, amb vista a poder controlar la complexitat motora dels animals terrestres i els

membres locomotors pròpiament dits. La medul·la és llarga en els urodels en els anurs, és curta i acabada en un feix de

fibres nervioses en cua de cavall.Els amfibis presenten només deu parells

de nervis cranials, a diferència de la resta de vertebrats terrestres. Hi ha deu parells

de nervis espinals.

Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels Amfibis


L’ull presenta glàndules al seu voltant, que serveixen per a humidificar la còrnia, i parpelles mòbils (excepte a les formes

completament aquàtiques i a les larves), que són una adaptació a la vida terrestre i protegeixen el globus ocular, protràctil i retràctil. En els animals excavadors o manifestament hipogeus, els ulls es

redueixen. L’estructura de l’ull és la típica dels vertebrats terrestres.


Hi ha importants modificacions en l’oïda dels amfibis respecte de la dels

peixos. L’oïda mitjana deriva de la primera bossa faríngia i és una

cavitat plena d’aire i connectada amb la boca per la trompa d’Eustaqui, que equilibra les pressions a una banda i l’altra del timpà. Conté la columel·la, que és l’os que transmet el so. L’oïda

interna, inclosa dins del crani, presenta una finestra oval, damunt la qual es recolza la columel·la, que toca

per l’altre extrem el timpà, i una finestra rodona, a la part posterior.

L’eficàcia de l’oïda és superior en els anurs, que capten vibracions d’alta i

baixa freqüències procedents de l’entorn i de les emissions sonores de

la mateixa espècie.

La informació química es rep mitjançant papil·les gustatives. Els amfibis semblen distingir els sabors bàsics. Es troba, per primer

cop a l’escala evolutiva, l’òrgan de Jacobson, dos sacs cecs connectats mitjançant els corresponents conductes amb la cavitat nasal i innervats parcialment per una branca del nervi olfactiu; la

seva funció és probablement relacionada amb el reconeixement de l’aliment.


Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels Rèptils

El hemisferis cerebrals dels rèptils estan més ben desenvolupats que el dels amfibis.

Apareix, per primera vegada en els vertebrats, el neopal·li, constituït per grups de cèl·lules neuronals agrupades per funcions específiques,

de manera que, de fet, és un primer pas envers l’escorça o còrtex cerebral dels vertebrats superiors, que es pot considerar ja present en

els crocodilians.

La medul·la espinal segueix tota la llargada de la columna vertebral, amb eixamplaments cervicals i lumbars, que es corresponen al

centres d’innervació de les potes, motiu pel qual són absents en els rèptils àpodes.

Hi ha dotze parells de nervis cranials, per cefalització dels primers parells de nervis espinals, a partir de l’estructura que és present en

els amfibi.

L’òrgan de Jacobson és un òrgan vomeronasal que rep la informació química mitjançant les puntes de la llengua, que és molt

activa en a aquest animals. L’olfacte és molt important en el reconeixement de les preses, però també en cas de presència

d’enemics o en la identificació de la parella reproductora.


L’ull presenta dues parpelles mòbils i una altra, la membrana nictitant, llevat del ofidis, que tenen parpelles soldades i transparents. L’òrgan

auditiu presenta oïda interna ben desenvolupada, amb membrana timpànica ben visible, i oïda mitjana amb columel·la, a excepció del cas de les serps, on no s’observa ni timpà ni oïda mitjana, de manera que llur percepció de les ones de pressió sembla produir-se pel contacte entre el seu cos i el substrat i capten les vibracions transmeses per

aquest darrer mitjançant la mandíbula inferior.



Entre les peculiaritats dels rèptils en l’àmbit sensorial figuren l’ull pineal, que és quasi un ull normal en alguns grups, com els

rincocèfals, però que pot faltar en molts altres.

L’encèfal s’assembla molt al dels cocodrils, encara que tenen els cossos estriats molt més desenvolupats. Els lòbuls olfactoris són

molt petits, mentre que els òptics són molt grans. El cerebel és de gran importància, amb dos lòbuls laterals i un altre, el vermis, en

posició mitjana. Els hemisferis cerebrals són llisos i també posseeixen dotze parells de nervis cranials.

Sistema nerviós i òrgans dels sentits de les Aus

El sentit del gust, radica en les papil·les gustatives del paladar i en els dels vores de la llengua.

L’olfacte exerceix un paper quasi nul en la majoria de les aus. En els orificis nasals existeix, a més del cornet mencionat en els

rèptils, un cornet superior.

L’oïda interna molt complicada, és molt semblant a la dels mamífers, tot i que registra una menor gamma de freqüències, amb sensibles variacions d’intensitat. Posseeixen grans canals semicirculars, així com lagena, sàcul i utricle. Les dues trompes

d’Eustaqui s’uneixen i s’obren en un orifici comú en el paladar. En general, el sentit de l’oïda és molt agut en les aus.


La vista aconsegueix una gran perfecció. Els ulls, en posició lateral o frontal, tenen dues parpelles i una membrana nictitant. La retina té cons i bastons, en nombre variable segons el tipus de vida de les diferents aus. En el centre de la retina hi ha una depressió o fòvea central, que és el punt de màxima visibilitat: algunes aus

(orenetes, rapinyaires) posseeixen dues fòvees.


Sistema nerviós i òrgans dels sentits dels Mamífers

El sistema nerviós es troba molt ben desenvolupat, sobretot els hemisferis cerebrals. En els mamífers inferiors (Monotremes,

Rosegadores) la superfície dels hemisferis cerebrals és més o menys plana (lisencèfals). En els superiors, els hemisferis augmenten notablement les seves dimensions i formen un gran nombre de

circumvolucions (girencèfals).


Els respectius hemisferis cerebrals estan units entre ells en els placentaris -però no en els monotremes ni en els marsupials- per una ampla comissura blanca, el cos callós. Els lòbuls olfactius són petits, si

se’ls compara amb els dels vertebrats inferiors, encara que, en determinats grups, com en els èquids, la seva mida segueix essent important en relació a la seva capacitat d’olfacció (un semental és

capaç de reconèixer una euga en zel a una vintena de quilòmetres de distància). El diencèfal consta d’un epitàlem dorsal, un tàlem lateral i

un hipotàlem ventral. En el sostre del diencèfal, hi ha també una glàndula pineal relacionada filèticament amb un òrgan fotosensible, fet

que justifica que, actualment, conservi funcions de rellotge intern.

L’oïda ha millorat anatòmicament i funcionalment respecte als rèptils i als ocells. El cargol ha augmentat en longitud, s’han

incorporat dos ossos més a la cadena d’ossets que transmeten el so de la membrana timpànica a l’oïda interna i ha aparegut un

pavelló de l’orella ampli i, normalment, orientable a voluntat, que dirigeix les ones sonores al conducte auditiu.


Els quiròpters, els cetacis i els pinnípedes, depenen de la captació del so que ells mateixos produeixen per descobrir objectes en el medi en

què es mouen. Els rats-penats descobreixen així els objectes que s’interposen en el seu vol o els insectes de què s’alimenten. Els

cetacis es dirigeixen per ecolocalització. Els pinnípedes localitzen objectes a les fosques, amb gran rapidesa i són capaços de

diferenciar-los de forma, mida i composició.



A l’ull dels mamífers, no s’observa cap estructura especial. Pel que fa a la precisió de la imatge, l’ull dels ocells és més perfecte que el

dels mamífers.

Els senyals olfactius són molt importants en els mamífers, encara que són mal compresos per l’home que té un sentit de l’olfacte molt

reduït. L’existència de nombroses glàndules productores de secrecions olfactives ens dóna idea de l’extensió del fenomen. Les secrecions de les glàndules pèdies, carpianes, tarsals i metatarsals, preorbitals, inguinals, retrocornals, occipitals, caudals i prepucials

dels remugants serveixen per a relacionat els sexes o bé per a marcar el territori


També són conegudes les relacions de tipus acústic. Són típics els crits d’alarma donats per un individu i que tenen resposta per part de

tota la població.


Sistema hormonal

El funcionament fisiològic i psicofisiològic de l’organisme obeeix a una cadència; l’alternança de la vigília i la son al llarg de 24 hores és la

seva manifestació més evident. La temperatura corporal, la secreció hormonal, el rendiment cerebral i la força muscular presenten un

màxim i un mínim diaris.Aquesta activitat rítmica de les funcions internes està dictada per uns quants rellotges biològics, la majoria d’ells situats en el SNC. Alguns, com l’hipotàlem, controlen la temperatura corporal i les secrecions

hormonals.

tema 44 - relació en vertebrats

Documents