EntrevistaMarinaSubirats

16

4 Miquel de Palol‘The Big BangTheory’

‘Navegar enplena crisi’

14

PoesiaL’Estellésde JordiLlavina

12

3 Lluís Llort

‘El senyor delsmarges’

ArtPreparatsper a l’AnyBrossa?

2 Rafael Vallbona

Suplement setmanal de l l ibres i art Dijous, 19 d ’abri l de l 2012

SSaalleessRRooddoorreeddaa

Maria Bohigas i Montserrat Casals ens acosten dues de lesfigures més importants de la literatura catalana moderna

A.S.R.

164927-1051025®

edito

rial em volgut dedicar aquest

suplement d’abans de SantJordi a dues de les figures mésimportants de la cultura

catalana del segle XX, l’editor inovel·lista Joan Sales –de qui escelebra el centenari del seunaixement– i Mercè Rodoreda–cinquanta anys de l’emblemàticaLa plaça del Diamant, que va sereditada per Sales al Club delsNovel·listes després de serrebutjada pel jurat del premi SantJordi del 1960.

Els col·laboradors que hem triatno són circumstancials sinó quehan mantingut la lectura obertadels dos titans que es perpetuencom a clàssics moderns de lesnostres lletres. D’una banda,Montserrat Casals, que ha estat laprincipal biògrafa de l’obra rodorediana.De l’altra, Maria Bohigas, néta de Sales iresponsable del Club Editor, actualmentaliada amb Edicions 1984. Bohigasrecupera dues cartes de la

Hcorrespondència entre Sales i Rodoreda itambé ens ha ofert fotografies, algunesde les quals són inèdites. En unsmoments molt complicats per a la

supervivència del país, personatges comSales i Rodoreda van demostrar que espodia jugar a la contra i, alhora, crear unaliteratura que no sé si hem estat capaçosde superar després de tants i tants anys

d’una normalització que sempre ha tingutpals a les rodes –o que no s’ha fet ambprou decisió, cal dir-ho.

Rodoreda i Sales encarnen l’esperit dela resistència, però també la qualitatd’una literatura que no parlava devaguetats sinó que tenia coses a dir,i sabia com dir-les. Ara, tot i laqualitat dels joves valors i del’incomprensible ostracisme degent de talent com Jordi Coca,Robert Saladrigas, Isidre Grau ialtres, quan parlo amb gentimplicada ens preguntem per quèdeterminats editors s’hanpreocupat tant de fer llibressuposadament comercials mentreoblidaven la rereguarda poderosa,els valors de fons. No s’aconseguiràcap meta amb una literaturaefímera i superficial. El que quedarà

seran els llibres de Sales, Rodoreda, BlaiBonet i els altres poetes. Tenim joves itenim futur, però cal invertir en el recanvigeneracional i no deixar de banda la gentque ens ha ensenyat. És possible? ❋

Literatura a reivindicar

Joan Sales amb Mercè Rodoreda a la torreta del Coll

DAVID CASTILLO coordinador

19 D’ABRIL DEL 20122

a vida a les muntanyes del Rif ha estatsempre dura. Però als anys quaranta,amb el territori sotmès a la brutalitat del’exèrcit espanyol, la misèria de la terra

eixorca, les malalties i l’analfabetisme, la vidaera una transició constant de crueltats que in-cloïen presons, fam, violència i odi. Així va serl’existència del jove Mohamed Xukri i, malgrattot, mai no es va apartar de la seva gent: els dè-bils, els sotmesos a tota mena d’injustícies, elsperdedors.

L’havia descobert Paul Bowles, i alguns ha-víem llegit ja El pa de cada dia (Bromera), pri-mera obra de la seva trilogia narrativa, profun-dament dura, descarnada i carregada de passat-ges autobiogràfics, quan el vam conèixer perso-nalment una tarda a la llibreria Laie. Ens va sor-prendre la seva afabilitat i modèstia, i vam en-tendre aviat que, només amb una extraordinà-ria sensibilitat, es podien relatar escenes tanbrutals d’una manera tan senzilla i eficaç. La his-tòria verídica d’un fill que fa una fel·lació al seupare perquè així no es torni a casar i ell pugui he-retar tots els béns a Amor i malediccions (Bro-mera), llibre que tanca la trilogia, n’és un exem-ple. El preu que els integristes islàmics havien

Lposat al seu coll és l’altra cara de la convulsa rea-litat del Magrib.

Però a Mohamed Xukri el va matar la vida.L’alcohol, la grifa i el patiment van poder mésque la seva literatura. No va deixar ni esposa, nifills ni altre llegat que la prosa més impressio-nant de la literatura africana moderna. Llegir elstres volums (El temps dels errors, també a Bro-mera, és el segon) de la seva curta però brillantobra és una manera vàlida d’entendre els con-flictes al Sàhara i al Sahel: són el producte detanta injustícia. “Totes les persones tenen unadignitat que ha de ser respectada, encara que nohagin tingut cap oportunitat a la vida”, afirmavaXukri. Quantes vegades Espanya, França i la res-ta de potències colonials no han menystingutaquesta simple màxima? Per què ens sorpre-nem ara hipòcritament amb el que està passanta l’Azawat si només és un resultat, tardà i foca-litzat, de la secular arrogància occidental?

Des de la seva infantesa de murri fins que esconverteix en escriptor, l’obra de MohamedXukri ens posa a tots en evidència; sense decla-racions ideològiques, sense retòrica política,sense fatus protagonismes mediàtics; des delmarge. Allà ell era un senyor. ❋

MOTELBARSTOW

El senyor dels margesRAFAEL VALLBONA

SENYORRUC GUILLEM CIFRÉ

A més depublicar ‘Laplaça delDiamant’, el1962 va serun any moltproductiu pera Joan Salesper altresaspecteseditorials

s possible que en la vidad’un escriptor el tempscompti per partida doble:el de la vida, feta de més o

menys costums, i el temps talcom el treballen les paraules. Éspossible que fos aquesta duali-tat, intangible per a la pràcticatotalitat dels lectors, el queaproximés Joan Sales i MercèRodoreda. En tot cas, aquest1962, que veu néixer el seu lli-gam i la seva mútua simpatia,és possible que no sigui un anyqualsevol. Voregen la cinquan-tena, aquella edat en què, en pa-raules de Flaubert, la força delcor es barreja amb l’experiènciade la vida. Comencen a veure elsbons resultats de tot allò quehan començat fa molt de tempsen la penúria. En mans del Clubdels Novel·listes, ella acaricia lavictòria de veure publicada Laplaça del Diamant i li semblaque a partir d’ara li seran dona-des totes les oportunitats que lihavien fallat fins ara. “Aprofitaaquest moment dolç per escriu-re”, li ha dit el seu company, Ar-mand Obiols. I així serà. Per alJoan Sales escriptor tambéaquest és un moment excepcio-nal. En el seu cas, perquè les cir-cumstàncies polítiques l’obli-guen a aparcar per un llarg mo-ment la seva activitat d’editor.

L’any ha començat amb certanormalitat, amb un programade publicacions en cartera quees veu ràpidament atrapat perla censura: dels sis llibres pre-vistos i fins anunciats als subs-criptors del Club, quatre no veu-ran la llum fins força més enda-vant. La maligna i arbitrària au-toritat considera que “no proce-de su publicación”. Al cap del’any només haurà pogut treure,a més de la novel·la de Rodore-da, dues traduccions: El Gue-pard, de Lampedusa, en versióde Llorenç Villalonga i, ben bé aúltima hora, La quarta vigília,de Johan Falkberget, en versióde Joan Fuster. A EdicionesAriel, on Joan Sales treballa gai-rebé en permanència, també lespersistents prohibicions enca-llen la seva feina amb la Histò-ria dels Catalans.

Textos excepcionalsDe manera que la notorietat deJoan Sales, el 1962, l’hem debuscar en altres registres de laseva múltiple activitat i, de ma-nera especial, en la traducció iedició de textos que podem dir-ne excepcionals. En primer lloc,és al començament d’aquestany que Vergara li publica la tra-ducció castellana de MadameBovary. En rep moltes felicita-cions, sobretot perquè a JoanSales no se l’espera escrivint –otraduint– en castellà. No és laprimera vegada que publica en

É

Reportatge Montserrat Casals i Couturier

aquest idioma, però aquest cop,per la seva magnitud, per la se-va vàlua, el llibre és destacable.Inclou, d’altra banda, un pròlegon, a més d’un gran coneixedorde l’obra de Gustave Flaubert,Sales confessa ser-ne un pro-fund admirador.

Per al Club –fa aproximada-ment un any que hi treballa ensolitari ja que el seu soci, XavierBenguerel, és a Xile, molt ocu-pat amb la bona marxa del seulaboratori farmacèutic i ambl’intent de vendre-se’l– preparal’adaptació i traducció de la no-vel·la Tibal lo garrel, de Loís De-lluc. La primer part de l’escrip-tor occità l’ha fet pensar en elLazarillo de Tormes però la se-gona no li ha agradat gaire per-què “degenerava cap a la novel-la rosa”. Tot i així, ha decidit in-cloure’l al Club dels Novel·listesdesprés d’una planera i ràpidanegociació amb Delluc, que liadmet totes les importants va-riacions proposades. Li fa il·lu-sió publicar-lo l’any següent, co-incidint amb el 750 aniversaride la Batalla de Muret.

Sales inclou al volum un llargpròleg que és una introducció al’actualitat de l’occitanisme i, almateix temps, una declaraciódels seus principis sobre la his-tòria i sobre la llengua aplica-bles en terra pròpia: “Per nosal-tres El Garrell [així va titular-seel llibre en català] no és de capmanera una novel·la estrange-ra. Per més que les desventuresens hagin anat separant a partirdel desastre de Muret, occitansi catalans som germans encara.Loís Delluc és un dels nostres”,escriu Sales. La recuperació in-certa de l’occità i de l’occitanis-me li permet de llançar una du-ra advertència contra “la hiper-tròfia d’una llengua que renun-cia a ser plenament usual i esreclou en la condició d’estricta-ment literària”, cosa que de re-

top fa també deplorable, “a lacurta o a la llarga”, “fins aquestalimitada ambició”.

En un exercici de respectuo-sa denúncia de Frederic Mis-tral, Sales gosa treure a la llumpública, per primera vegada, elsseus postulats a favor d’unallengua desacomplexada en-front dels puristes de tota me-na. Pot atrevir-se a parlar de“casa seva”, de Catalunya, con-tornejant l’arbitrarietat censo-ra i referint-se a la llarga histò-ria comuna que lliga aquest paísals gascons. Un primer mani-fest Joan Sales, “per qui hi sàpi-ga reflexionar”, com li agradavade dir.

Triomf literariPerò sens dubte el que li donavala força de l’atreviment era elseu triomf literari a l’altra ban-da dels Pirineus. Gallimard aca-ba de publicar Gloire incertai-ne, en traducció de BernardLesfargues. A França la novel·la–força ampliada– no va tenirl’èxit de vendes que s’esperavaperò tots els comentaris, excep-

ció feta d’algun exabrupte d’ul-tradreta d’algun diari belga, vanser fortament elogiosos. No esva vendre bé per una raó bensenzilla d’entendre: als france-sos no els temptava, aquell1962, una novel·la que parlavade la Guerra Civil espanyola –ai-xí es va anunciar– quan ells totjust acabaven de sortir de la se-va, amb Algèria.

No acaben aquí les coses bo-nes d’aquest 1962. Amb el se-gell editorial d’Ariel, Sales publi-ca per primera vegada una edi-ció completa de la poesia deJoan Salvat-Papasseit. Amb untiratge molt limitat (116 exem-plars), el volum és il·lustrat perJosep Guinovart i inclou textosde Tomàs Garcés, de Joan Fus-ter i una nota sobre la trans-cripció dels textos de Joan Sa-les. “Ja et vaig dir que per unamena de rebequeria d’en Gar-cés (ens va amenaçar amb reti-rar la biografia) sortiran escru-polosament reproduïdes totesles carallades de llenguatge–com lo stylo, etc.– que tan fàcilhauria estat corregir discreta-

Mercè Rodoreda a la plaça del Diamant, a Gràcia

un

an

y q

ual

sevo

l?19 D’ABRIL DEL 20126

L’editor i escriptor Joan Sales en una imatge gairebé de joventut; a la dreta la casa del Coll, a Barcelona, on va viure Joan Sales ARXIU FAMILIAR JOAN SALES

ment. Què hi farem. Alia bellagerunt, tu infelix Cathaloniafot-te!”, ironitzava Sales a JoanFuster.

Per reblar el clau, han donatel premi de la Crítica a Bearn,de Villalonga. Amb un detallmaligne, assenyala Sales: “Lamajoria dels crítics que li han

donat el premi no han publicatcap comentari del llibre” a capdels diaris pels quals treballen.“Ens deixen publicar llibres, pe-rò intenten per tots els mitjansde fer del nostre esforç un es-forç inútil, silenciant-lo.” Per-què el problema del moment–un moment molt més llarg que

aquest excepcional 1962– “noés tant que ens persegueixin fí-sicament, la persecució és méssournoise, no volen convertir-nos en «màrtirs» sinó en manià-tics, obscurs personatges desco-neguts, fracassats i d’aquestamanera permanents descon-tents, ressentits.”

Petites notes més o menysalienes per acabar l’any: l’Insti-tut d’Estudis Catalans acceptal’ús de la paraula romesco. “LaSecció Filològica ha decidit (ésnotícia fresca) admetre el motromesco. Així hem sabut totsque aquest mot no estava ad-mès!”, comenta Sales. La vigília

de Nadal rep un nou acte deprocesamiento per causa de“manifestación separatista”que el deixarà sense passaportuna colla d’anys. I això malgratel nomenament, el juliol, del fla-mant i liberal nou ministre d’In-formación y Turismo, ManuelFraga Iribarne. ❋

19 D’ABRIL DEL 2012 7

134455-1053718C

JOAN SALESReportatge Maria Bohigas

quest 2012 fa cinquan-ta anys que es va publi-car per primera vegadaLa plaça del Diamant. I

també en fa cinquanta que es vapublicar la primera versió sensecensura d’Incerta glòria, aFrança, en la traducció de Ber-nard Lesfargues. En francès lava llegir Rodoreda, pocs mesosdesprés que Sales li hagués edi-tat La plaça del Diamant. Laimpressió que es van causarl’un a l’altra en llegir-se ha que-dat recollida en les dues cartesque reproduïm, extretes del vo-lum Cartes completes (1960-1983). Qui conegui l’epistolarisencer sap una cosa important inecessària per acabar de com-prendre la força d’aquestes de-claracions d’amor: i és que erenfetes des d’una gran solitud.

Germanes, diu Rodoredaparlant d’aquestes dues novel-les. Germanes nascudes de laguerra i que no són de cap ma-nera novel·les de guerra, ni sim-plement novel·les sobre la guer-ra. La plaça del Diamant no éspas la narració dels grans esde-veniments col·lectius percebutsper una de tantes, ni Incertaglòria és la gran novel·la sobrela Guerra Civil vista des de labanda dels vençuts. És una his-tòria d’amor!, clamava Rodore-da; és l’intent de copsar en al-guns moments de la vida la setde glòria de què estem assede-gats, estampava Sales al co-mençament del seu llibre.

Qui sap si els elogis no diuenmés de qui els fa que no pas dequi els rep: aquest “precipici del’absurd existencial” que Colo-meta voreja sempre sense cau-re-hi mai, quants afanys d’ex-pressar-lo no revela per part deSales? Aquest “personatge degran classe” que és el temps,quants anhels de contenir-lo norevela per part de Rodoreda?

“És amb vergonya que con-fesso no haver-me curat mai nide la meva joventut ni de la me-va guerra. Les duc, les durésempre a la sang com una infec-ció!”, diu Cruells, el soldat d’In-certa glòria esdevingut capellà,vint anys després; “Enyorol’una i l’altra amb una recançatan culpable com invencible…

A

Us oferim unfragment dedues cartesimportants,encreuadesentre Sales iRodoreda,contextualit-zades perMariaBohigas

aquella olor de joventut i deguerra, de boscos que cremen id’herba xopa de pluja, aquellavida errant, aquelles nits sotales estrelles quan ens adormíemamb una pau tan estranya; totés despreocupació en la incerti-tud, incerta glòria del cor i de laguerra quan tenim vint anys i laguerra i el cor són nous i plensd’esperança!” I Natàlia li respona les darreres pàgines de La pla-ça del Diamant: “… i, amb elsbraços davant de la cara per sal-var-me de no sabia què, vaig ferun crit d’infern. Un crit que de-via fer molts anys que duia adintre, i amb aquell crit, tanample que li havia costat de pas-sar-me pel coll, em va sortir dela boca una mica de cosa de nores, com un escarabat de sali-va… i aquella mica de cosa de nores que havia viscut tant detemps tancada a dintre era lameva joventut que fugia amb uncrit que no sabia ben bé quèera… abandonament?”

Una gran solitud, la malaltiadel temps i aquesta cosa que ténom, aquesta germandat, sí:l’energia, la força viva que bate-ga en cada paraula de les obresmestres.

“Barcelona, 16 maig 1961Sra. Mercè RodoredaGINEBRADistingida amiga:Arribo al despatx mort de

son, per culpa de vostè. M’hepassat la nit en blanc llegint laseva novel·la, sense poder dei-xar-la. Feia molt de temps que

cap llibre no m’havia tret el sond’aquesta manera.

Trobo aquesta novel·la sim-plement formidable. Malgratque la vaig començar sota la im-pressió favorable dels elogis queme n’havien fet en Joan Fuster ien Joan Triadú, la meva sorpre-sa anava creixent de pàgina enpàgina, en un crescendo que noes deturà fins al punt final delllibre. […] Aquesta novel·la és laseva obra mestra, amb una dife-rència –a parer meu– tan granrespecte a tota la seva obra an-terior, que és com si amb aques-ta obra comencés de debò la se-va carrera literària, la definiti-va; la seva obra anterior, a lallum d’aquesta, fa l’efecte depreparació per a arribar aaquesta. Aquesta té, del principial capdavall, aquell alè inimita-ble de cosa inspirada; la paraulainspiració està molt desacredi-tada, i amb certa raó, per l’abúsque n’han fet certs escriptorsdolents que es proclamen inspi-rats; però en realitat no n’hi had’altra per expressar un cert fe-nomen misteriós de la creacióliterària. La inspiració de debòno té generalment res a veureamb la facilitat, sinó tot al con-trari, de vegades és una suadade sang; no s’hi arriba més queamb un esforç suprem, com alcim d’una muntanya gairebé in-accessible. Vostè hi ha arribat

amb aquesta obra.La Colometa és una d’aques-

tes figures inoblidables que,creades pel talent d’un escrip-tor, passen a tenir una estranyavida com si haguessin existit itots les haguéssim conegudes.Els altres caràcters de la novel-la no són tan acusats, però totstenen fesomia, a tots semblaque els vegis. L’ambient –la me-nestralia de Gràcia– evocatamb rara intensitat; les peculia-ritats que el fan viure, que li do-nen realitat, com per exempledetalls del dialecte social, delsmodos propis de la menestralia,dels seus gustos en matèria demobiliari, festes, etc., de les se-ves idees en matèria de moral,religió, medicina, política, estanrecollides amb sagacitat i són ri-quíssimes. I per damunt de totaixò, que ja seria moltíssim, hiha el tema de fons, que a penessi es diu, a penes si s’insinua,però el lector el va veient i sen-tint, indecís entre posar-se aplorar o a riure: la Colometa vo-reja sempre el precipici de l’ab-surd existencial, i per una espe-cial gràcia divina no s’hi acabad’estimbar mai. La vida de laColometa no és absurda tot ique ho podria ser tant, perquèla Colometa és bona –i la bondatés el gran misteri, el veritablegran misteri que ens envolta,ens redimeix, ens salva–. El seucuriós amor pel seu segon maritve d’això, d’aquella bondat queno es diu mai i que sempre hiés… En fi, l’anàlisi d’aquesta no-vel·la no s’acabaria mai, perquè

Postal enviada per Sales aRodoreda en què, amb ironia,subratlla “Estampe typique

espagnole” i, a la foto, es veuentres burrets palplantats

L’energiabategaen cadaparaula deles obresmestres

Germanes,diuRodoredaparlant deles duesnovel·les

19 D’ABRIL DEL 20128

“These thingsare life”

en realitat aquesta obra no té ri-bes ni fons, com la vida.”

“Ginebra, 6 gener 1963Estimat amic Sales:Acabo de llegir Incerta glò-

ria. És una novel·la que s’ha dellegir, almenys, dues vegades.La primera lectura ha equival-gut, i potser ho dic d’una mane-ra massa gràfica, “a un cop depuny al ventre”. És una senyoranovel·la: plena, brillant, rica amés no poder. Tan diferent de laliteratura trista i falsa que es faa casa nostra... Encara no m’herefet d’aquesta lectura. Les des-cripcions de paisatges, moltessón impressionants, d’altresinefables, totes tan vives quesembla que no pugui ésser. Hiha dues dones en Incerta glòriaque fan venir ganes de treure’sel barret. Tant l’una com l’altra;i tan diferents l’una de l’altra.Les escenes de guerra són de lesmillors que he llegit. Els perso-natges importants –els tres–,amb tantes facetes. Soleràs. Elcapellà, meravellós, difícil, per-què si no s’és un escriptor ambgruix, un personatge com el delcapellà pot fer caure en el més

risible dels ridículs. I com a per-sonatge de gran classe: eltemps. No havia llegit res feiatemps de tan punyent com latornada de Lluís. Aquests vintanys que han passat i que hanpassat “en sec”, vull dir que nos’explica res del que Lluís i laTrini han fet, o molt vagament,fan veure més el que aquestsdos personatges han viscut queno pas que si ho haguéssiu ex-plicat en deu capítols. M’ha dei-xat tant d’amarg i de trist a laboca... I la troballa reial del can-vi físic de Trini: que amb elsanys s’ha fet bonica. És real-ment molt trist que Incerta glò-ria s’hagi hagut de publicar tanmutilada a Barna. I ha d’ésseruna pena per a vós. A més a mésem sembla que s’ha donat pocaimportància a Incerta glòria. Iencara una altra cosa: ni un solcrític de La plaça no ha tingutl’encert d’agermanar-la amb In-certa glòria. En comptes de par-lar de Musil i de Sterne i de laveu de Proust, s’hauria hagut deparlar de Joan Sales. Perquèaquestes dues novel·les són lesdues úniques novel·les a Catalu-nya, que donen l’època. [...]” ❋

19 D’ABRIL DEL 2012 984

9393

-105

3699

w