Espipellades de cultura

gastronòmica

Tastaplats

viulallengua

El Sàhara Occidental

Dimoniades del desert

Sàhara Occidental

Al-Aaiun

Algèria Marroc

Mauritània

Tindouf

Mur

con

stru

ït pe

l Mar

roc

Dakhla Més de 260 milions de persones arreu del món parlen àrab, una llengua semítica el domini de la qual s’estén des de l’oceà Atlàntic fins al Pròxim Orient. És un idioma amb una gran variació. Els seus dialectes es divideixen en dos grans blocs, els orientals (del Masriq, “lloc per on surt el sol) i els occidentals (del Magrib, “lloc per on es pon el sol”). La variant estàndard pren com a base l’àrab de l’Alcorà i de la literatura clàssica.

El hassania, inclòs dins els dialectes occidentals, és la variant que parlen la majoria dels prop de 300.000 habitants dels Sàhara Occidental i també els refugiats d’aquest país en territori algerià, que segons algunes fonts ascendeixen a 200.000. Així mateix, el hassania també es parla a Mauritània i a la part de més al sud del Marroc.

Font: Linguamón – Casa de les Llengües

L’àrab, de l’Atlàntic al Pròxim Orient

Disseny, maquetació i fotografia: ocreativa.comCoordinació i redacció: Antoni MateuImpremta: Ingrama S.A.

© Ajuntament de Palma. Regidoria de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística (2010)© d’aquesta edició: Govern de les Illes Balears (2010)Producció i distribució d’aquesta edició: Grup SerraDL: PM-1495-2010

Pescadors de terra endins

La mar era el mitjà de supervivència de bona part dels refugiats sahrauís que avui viuen als campaments dels voltants de la ciutat de Tindouf, al desert d’Algèria, molt a prop de la frontera amb el Marroc i del mateix territori del Sàhara Occidental. L’ocupació marroquina dels territoris d’aquella nació, després que se’n retirassin els espanyols el novembre de 1975, provocà que alguns d’aquells pescadors es desplaçassin terra endins a l’espera d’un referèndum que es torba a arribar.

El Sàhara Occidental es considera un dels països amb una de les densitats de població més baixes del món. Així, la major part dels habitants es concentren a la capital, Al-Aaiun. Tanmateix, un altre nucli important és Dakhla, que en temps de la colonització espanyola era coneguda com Villa Cisneros.

Omar Mohamed, que pertany a la generació d’al·lots sahrauís nascuts en terres algerianes, fa més de deu anys que viu a Santa Margalida. Amb ell coneixerem quins són els gustos del Sàhara Occidental i la particular manera com es prepara el te.

Tastaplats

El sentiment d’aquest jove en relació a la seva terra natal és contradictori. Mentre que d’una banda fa comptes continuar vivint a Mallorca durant molt de temps, de l’altra sap que les seves arrels són al Sàhara, on resideix la seva família biològica.

“Els joves no tenim futur a Tindouf. El poble sahrauí es manté amb l’ajuda humanitària. Gràcies a la meva família mallorquina, que sempre m’ha donat tot el suport que he hagut de menester, jo he pogut estudiar. Ells són un pilar fonamental en la meva vida. Dels meus germans biològics, n’hi ha un que fou acollit per una família d’Andalusia, on estudià Infermeria. Fa poc vengué a viure a Mallorca i trobà feina a Palma. Un altre estudià Dret a Líbia i fa un temps tornà al campament. I la meva germana és mestra i fa escola a nins del campament”, diu aquest viler d’adopció.

“De tot d’una que era a Mallorca —comenta Omar—, una de les coses que més em cridà l’atenció va ser que, obrint un grifó, en sortís aigua. La meva família margalidana sempre em recorda que, de petit, em passava una bona estona obrint i tancant l’aixeta. I no és estrany! Als campaments, l’aigua és un bé escàs. Cada persona en té una quantitat assignada per dia, que ha de fer servir per cuinar, beure i rentar-se. No es pot tudar”.

Fa un parell d’anys que Omar Mohamed Lamin, per les festes de la Beata de Santa Margalida, es remena i corre a les totes. Així, els picarols que du penjats al seu vestit de dimoni sonen de valent i escampen la por entre els pagesos que participen a l’anomenada processó més típica de Mallorca.

“D’ençà que visc a la Vila, sempre he volgut fer de dimoni. Participar en la dimoniada que baixa corrents de l’església cap a la plaça és un espectacle impressionant. No és estrany que els joves del poble s’estimin més fer de dimonis que no de pagesos, a qui sempre els acabam prenent les gerres per trencar-les davant la Beata.”, explica aquest jove de 22 anys.

El coneixement de l’àrab, la seva llengua materna, el català i el castellà ha permès que Omar, que estudia Treball Social a la Universitat de les Illes Balears, pugui fer feina com a mediador cultural a l’Associació Pa i Mel, una entitat de sa Pobla que treballa per la inclusió social de tots els residents del municipi.

“Essent al·lot, el primer estiu que vaig venir a Santa Margalida, jo no sabia que aquest arribaria a ser el meu poble d’adopció. Al segon any, però, ja hi vaig quedar de manera permanent amb la meva família d’acollida i vaig començar a anar a l’escola de la Vila”, explica Omar.

Un observador d’aixetes

Omar

Haurem de menester:Sèmola de blatCarn de xotPebres verds i vermellsCarabassaCebaUna grapada de pansesSal Pebre boColorantPastanagonsCarabassó

Preparació:Posarem la sèmola en remull durant una hora, fins que s’hagi begut tota l’aigua. Llavors, abocarem quatre dits d’aigua dins una olla i la posarem al foc. Per coure la sèmola, la ficarem dins un recipient d’espart, d’ús habitual al Magrib, que té forma cònica amb un forat al cul. Abans de posar-la-hi, haurem tapat l’esmentat forat amb un paper de cuina. Després, col·locarem aquest recipient dins l’olla que teníem al foc, sense que el cul toqui l’aigua. Al cap de mitja hora, el baf haurà cuit la sèmola.

Mentrestant, posarem una greixonera o calderó al foc amb un raig d’oli. Hi tirarem la ceba tallada fina i, poc després, els trossos de carn de xot. Quan tot això tengui coloret, hi afegirem els bocins de carabassa, pebre, carabassó i pastanagó. Ho posarem bé de sal i pebre bo i també hi tirarem la grapada de panses. Sense esperar que les verdures siguin ben cuites, hi tirarem uns quants de tassons d’aigua (depenent de la quantitat de cuscús que vulguem fer). Ara, hi afegirem el colorant. Quan l’aigua s’hagi mig beguda, hi tirarem la sèmola. Ho remenarem ben remenat i ja estarà llest per servir.

سكسكلا1Al-ksks (Cuscús)

2 الشايAsh- Shai(Te)

Haurem de menester:Te verdSucreAigua

Preparació:Posarem l’aigua al foc preferiblement dins una tetera àrab. Si no en tenim, també es pot fer servir un perol. En bullir, la retirarem i hi tirarem una cullerada grossa de te. Dins la mateixa tetera, també hi afegirem el sucre. La quantitat va a gust de cadascú. Al cap d’uns pocs minuts, l’aigua ja haurà agafat el gust i es podrà beure.

Per refredar-lo, farem passar el te d’un tassó a un altre. Segons Omar, aquest és el cerimonial habitual que solen fer els sahrauís en prendre el te. Trobarem que aquest primer te, en tastar-lo, té un gust molt amarg per molt de sucre que hi posem. Llavors, reafegirem aigua a la tetera i el tornarem a posar al foc. Aquest segon te ja serà un poc més dolç. I les fulles de te encara ens bastaran per fer-ne un altre. Aquest darrer serà el més dolç de tots.

El cuscús és, per ventura, el plat de consum més habitual del Sàhara Occidental. Així mateix, molts de menjars, no només el cuscús, s’acompanyen de sèmola de blat. Aquest producte està molt estès als països que integren el Magrib, que va des de Líbia fins a les ribes de l’oceà Atlàntic. Tradicionalment, es diu que la sèmola és una herència dels pobladors preislàmics, els berbers, la llengua dels quals, l’amazic, és parlada en alguns redols d’aquests extensos territoris.

A diferència de la gastronomia marroquina, molt feixuga, la cuina sahrauí no és gaire carregada d’espècies. Això fa que les menjades preparades segons la tradició del Sàhara Occidental siguin molts més fàcils de pair.

“Als marroquins, els agrada el menjar molt carregat i feixuc. Al Sàhara, en canvi, els plats són molt més suaus, ja que nosaltres no estam avesats a fer el menjar amb tantes d’espècies. La causa, per ventura, és que al desert no n’hi ha gaires a l’abast”, explica Omar.

Una cuina bona de pair

Tastaplats

Com a poble nòmada que són, els sahrauís consumeixen carn de camell i de cabrit. I en menor mesura de xot. Tanmateix, temps enrere, quan el Marroc no havia ocupat el país, els habitants de la costa comercialitzaven el peix que pescaven. Els cacauets, un producte típic dels territoris de més al sud, també són ben presents en aquesta cuina. S’hi fan salses i acompanyaments per a alguns plats.

“Una particularitat de la gastronomia del Sàhara —explica el jove— és que la preparació dels plats és lenta, a causa de les poques comoditats domèstiques de què disposen les cuines dels campaments. El foc va molt a poc a poc i per fer un cuscús s’ha de ventar durant hores. Això fa que els sahrauís se les enginyin per passar l’estona mentre fan menjar. Passen el temps bevent te i contant romanços. Els majors són uns gran especialistes en aquests quefers”.

El ritual del te, que consisteix a fer-ne tres vegades successives utilitzant les mateixes herbes, n’aconsegueix tres distints sabors, que van d’amarg a dolç. Per això, la dita diu: el primer és amarg com la vida; el segon, suau com la mort; i el tercer, dolç com l’amor.

català àrab anglès alemany francès castellà

blat (al-Qmh) حمقلا wheat Weizen blé trigo

carabassa (al-Iqtin) نيطقيل pumpkin Kürbis citrouille calabaza

ceba (bsl) لصب onion Zwiebel oignon cebolla

pansa (zbib) بيبز raisins Rosinen raisins pasa

pebre (flfl) لفلف pepper Pfeffer poivre pimiento

sucre (as-Skr) ركسلا sugar Zucker sucre azúcar

te (ash-Shai) ياشلا tea Tee thé té

xot (khrwf) فورخ lamb Lamm agneau cordero

“Els sahrauís no feim el menjar gaire carregat d’espècies”

Omar

El Sàhara Occidental

Tastar els menjars que fan els nous residents de les Illes Balears és gustós; més enriquidor és, però, conèixer-ne els cuiners amb les seves cultures i llengües arribades d’arreu del món.

“Es camí que du a ca teva és es mateix que du a ca meva. Estam igual de lluny, igual de lluny, igual de prop”**Fragment d’Aire, del disc Musicogastronomia (2008), de Tiu.