1. 1. EL SISTEMA SOLAR Carmen Cerdeo
2. 2. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 EL SISTEMA SOLAR Visi artstica del Sol, els planetes del sistema solar i les seves rbites, el cintur d'asteroides i un cometa.El sistema solar s el conjunt de tots els astres que orbiten al voltant del Sol i que, per tant, hi estan gravitatriament lligats. Est format per 8 planetes, almenys 162 satllits naturals o llunes i centenars de milers de planetes menors o planetoides, asteroides, meteoroides i cometes. A ms, tamb hi ha el que s'anomena medi interplanetari, format per gas i pols. Tot aquest conjunt est situat en un dels braos de la galxia Via Lctia, girant al voltant del seu centre des de 26.000 anys-llum de distncia i a una velocitat de 220 km/s. 1. COMPOSICI I ESTRUCTURA DEL SISTEMA SOLAR Aquestes imatges que illustren l'rbita de Sedna, donen una bona idea de l'estructura del sistema solar. En el sentit de les agulles del rellotge comenant a dalt a l'esquerra: el sistema solar interior, el planetes exteriors i el cintur de Kuiper, l'rbita de Sedna i el nvol d'Oort. 1.1. COSSOS En termes generals, el sistema solar est estructurat de la forma segent: al centre es troba el Sol, una estrella. Al voltant del Sol giren els 8 cossos majors, anomenats planetes, que sn (ordenats del ms proper al ms lluny al Sol): Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Jpiter, Saturn, Ur i Nept; Plut des del 24 d'agost de 2006 ja no s considerat un planeta, sin un planeta nan. Tamb al voltant del Sol giren centenars de milers de cossos ms petits que, segons la seva mida, composici i rbita es classifiquen en planetes menors o planetoides, meteoroides i cometes. Els planetes menors es divideixen en dos grups: els asteroides i els objectes transneptunians, encara que a vegades quan es parla d'asteroides es fa referncia a tot el conjunt de planetes menors. Els podem trobar escampats per tot el sistema solar per principalment es concentren en dues regions: el cintur d'asteroides o cintur principal, situat entre les rbites de Mart i Jpiter i el cintur de Kuiper, que es troba ms enll de l'rbita de Nept. Els meteoroides sn petites roques de menys de 50 metres de dimetre que estan escampades per tot el sistema solar. Els cometes sn enormes blocs de gel i roca amb rbites molt excntriques. Es creu que podria existir una regi molt allunyada del Sol anomenada nvol d'Oort que seria la font d'on provenen els cometes. Al voltant dels planetes giren els satllits naturals o llunes. Cada planeta t un nombre diferent de satllits. En total, se n'han descobert 162 i estan distributs aix: a la Terra, 1 satllit; a Mart, 2 satllits; a Jpiter, 63 satllits; a Saturn, 56 satllits; a Ur, 27 satllits; a Nept, 13 satllits i a Plut, 3 satllits. Mercuri i Venus no en tenen cap. Aquestes xifres estan contnuament subjectes a canvi degut al descobriment de nous satllits. Alguns asteroides tenen els seus propis satllits naturals que s'anomenen satllits asteroidals. 2
3. 3. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 1.2. RBITES Tots els cossos del sistema solar estan lligats al Sol a travs de la fora de la gravetat segons la llei de la gravitaci universal de Newton. El mateix passa entre els satllits i els cossos als quals orbiten. La gravetat s una fora atractiva la intensitat de la qual s ms gran quanta ms massa t un cos i s'afebleix a mesura que la distncia entre els cossos augmenta. El Sol s, amb molta diferncia, el cos amb ms massa del sistema solar (un 99,86%), per aix atrau a tots els altres cossos cap a ell. Al mateix temps, cada cos atrau al Sol cap a ell per aquest efecte s tan petit que el podem ignorar. Aquesta fora d'atracci provoca que els cossos "caiguin" cap al Sol, per com que al mateix temps es mouen a gran velocitat en direcci perpendicular a la fora d'atracci, per la 3 llei de Newton apareix una fora de reacci que s'equilibra amb la gravetat i permet als cossos mantenir-se en trajectries ms o menys estables anomenades rbites. Les rbites dels cossos del sistema solar estan determinades per les lleis de Kepler, descobertes per l'astrnom alemany Johannes Kepler entre el 1609 i el 1618. Aquestes lleis sn tres i diuen el segent: 1a Llei: Els planetes descriuen rbites ellptiques, amb el Sol situat en un dels focus. El grau d'allargament d'una ellipse es mesura amb l'excentricitat, que val 0 si la corba s una circumferncia i 1 si s una parbola. Per a la majoria de planetes, l'excentricitat s menor que 0,1 i, per tant, les seves rbites sn prcticament circulars. Dues excepcions sn Mercuri amb 0,21 i Plut amb 0,25. 2a Llei: La lnia que uneix un planeta amb el Sol escombra rees iguals en temps iguals. s a dir, el planeta es desplaa ms rpidament quan est a prop del Sol (al voltant del periheli) que quan n'est allunyat (al voltant de l'afeli). Aix s aix perqu la gravetat del Sol accelera el planeta quan s'acosta i el desaccelera quan s'allunya. Com que les rbites dels planetes sn quasi- circulars aquest efecte no es nota gaire. s molt ms evident, per, en les rbites dels cometes, que tenen rbites molt excntriques. 3a Llei: El quadrat del perode orbital d'un planeta s directament proporcional al cub del semieix major de la seva rbita. Quant menor s la distncia mitjana Sol-planeta, menys tarda aquest en completar la seva rbita: Mercuri es mou ms rpid que Venus, Venus ms rpid que la Terra,... i aix successivament fins a Plut que tarda 248 anys en donar una volta al Sol. Kepler va enunciar aquestes lleis per a les rbites dels planetes al voltant del Sol per, de forma ms general, sn vlides per a qualsevol cos que n'orbiti a un altre sempre i quan la massa del cos orbitant sigui negligible respecte a la massa del cos central. Aix es compleix per als planetes respecte al Sol i per a la majoria de satllits respecte als seus corresponents planetes. Una altra limitaci d'aquestes lleis s que no funcionen b en un sistema de ms de dos cossos. Per exemple, en el cas del sistema Sol-Terra-Lluna l'aproximaci no s gaire bona. Per a calcular l'rbita de la Lluna, el mtode empric inventat per Ptolemeu fa ms de dos mil anys s ms exacte que les lleis de Kepler. Isaac Newton va generalitzar les lleis de Kepler per als cossos amb una velocitat major que la 3
4. 4. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 velocitat d'escapament i que, per tant, no tindran una rbita ellptica sin parablica o hiperblica. En aquests casos, la segona llei continua sent vlida per la tercera llei no s aplicable ja que, al ser rbites obertes, el moviment no ser peridic. A ms de seguir les lleis de Kepler, les rbites dels planetes del sistema solar es caracteritzen per trobar-se, aproximadament, en un mateix pla anomenat pla de l'eclptica. El pla de l'eclptica s el pla que cont l'rbita de la Terra. El fet d'haver pres aquest pla com a pla de referncia s per comoditat, en podrem haver escollit qualsevol altre. El fet important s que la inclinaci dels plans orbitals dels planetes s gaireb la mateixa per a tots ells. La principal excepci s Plut, l'rbita del qual est inclinada 17 respecte a l'eclptica. Els cometes i molts dels objectes transneptunians tamb tenen rbites molt inclinades. Aquest s un dels motius pels quals es pensa que Plut podria no ser un verdader planeta sin un planetoide. Aquest aplatament dels plans de les rbites s conseqncia del procs de formaci del sistema solar: la rotaci de la nebulosa solar va provocar el seu propi aplatament formant un disc perpendicular a l'eix de rotaci del Sol. Els cossos amb rbites molt inclinades s'haurien format molt aviat en el procs de formaci, abans que la nebulosa s'aplats massa. 1.3. DISTNCIES Quan s'han de mesurar distncies dins del sistema solar, les unitats de longitud que s'utilitzen habitualment a la Terra, com ara el quilmetre, queden petites. Per qestions prctiques, s'ha definit una unitat anomenada unitat astronmica o UA de forma que 1 UA s igual a la distncia mitjana entre el Sol i la Terra, s a dir, uns 150 milions de km. A pesar del fet que en molts diagrames (com en el de la imatge inferior), per qestions prctiques es representa el sistema solar com si hi hagus la mateixa distncia entre l'rbita de cada planeta, en realitat les rbites planetries segueixen, aproximadament, una progressi geomtrica, s a dir, que cada planeta es troba al doble de distncia del Sol que el planeta precedent: Venus est el doble de lluny que Mercuri, la Terra el doble que Venus, Mart el doble que la Terra,... Aquesta relaci s'expressa en la llei de Titius-Bode, una frmula matemtica per a predir el semieix major () de l'rbita dels planetes en UA. S'escriu aix: on k = 0, 1, 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128. Segons aquesta frmula, esperarem que Mercuri (k=0) es trobs a 0,4 UA i Mart (k=4) a 1,6 UA. En realitat, aquesta llei noms es compleix aproximadament (Mercuri est a 0,39 UA i Mart a 1,52 UA); a k=8 no hi ha cap planeta sin Ceres, l'asteroide ms gran; Nept est molt ms a prop de lo esperat i Plut es troba all on hauria d'estar Nept. Actualment no hi ha cap explicaci cientfica de perqu aquesta llei "funciona" i molts diuen que s noms coincidncia. Els planetes i els principals satllits del sistema solar. Al fons, el Sol. Els dimetres sn a escala: 1 pxel = 1000 km. Distncia mitjana al Sol Nom Semieix major (UA) Mercuri 0,39 Venus 0,72 Terra 1,00 4
5. 5. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 Mart 1,52 Cintur d'asteroides 2,06 - 3,27 Jpiter 5,20 Saturn 9,54 Ur 19,18 Nept 30,06 Cintur de Kuiper 30 - 50 Nvol d'Oort ~50.000? - ~100.000 2. REGIONS DEL SISTEMA SOLAR Generalment, els astrnoms divideixen el sistema solar en dues regions: el sistema solar interior i el sistema solar exterior. 1.1. SISTEMA SOLAR INTERIOR El sistema solar interior s la regi que va des del centre del sistema solar, on es troba el Sol, fins al cintur d'asteroides (entre 2,06 i 3,27 UA del Sol) i inclou els quatre planetes interiors. El Sol s una estrella de la seqncia principal de classe espectral G2. Aix significa que s una mica ms gran i calenta que una estrella mitjana. T un dimetre de 1,4 milions de km i una massa de 21030 kg. Est format per un 71% d'hidrogen, un 21% d'heli (en massa) i algunes traces d'elements ms pesants. En el seu interior, la temperatura pot arribar als 13,6 milions de graus. Aquestes temperatures permeten que en el nucli hi tinguin lloc reaccions nuclears de fusi (principalment, hidrogen que es converteix en heli). L'energia produda en aquestes reaccions es transmet cap a l'exterior i s radiada a l'espai en forma de llum i calor. La temperatura a la superfcie s de 5.780 K que equival a una longitud d'ona de la llum en el rang del color groc. Es va formar fa uns 5.000 milions d'anys, al mateix temps que el sistema solar, i arribar al final de la seva vida d'aqu a uns 5.000 milions d'anys ms. Arribat aquell moment, es convertir en una gegant vermella i desprs en una nana blanca. Els quatre planetes terrestres del sistema solar. D'esquerra a dreta: Mercuri, Venus, la Terra i Mart.Els planetes interiors sn Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Tamb s'anomenen planetes terrestres o tellrics perqu, a diferncia dels exteriors, tenen unes caracterstiques fsiques semblants a les de la Terra. Es caracteritzen per tenir una escora de roca slida, un dimetre relativament petit i una densitat relativament alta (~5 gr/cm3) (comparats amb els exteriors). Al seu interior, tots tenen un nucli de ferro i un mantell semi-lquid. Excepte Mercuri, tots tenen una atmosfera gasosa ms o menys densa. Tots tenen crters d'impacte i molts tenen o han tingut activitat tectnica que ha format muntanyes, valls, volcans,... Cap d'ells t anells i noms la Terra (la Lluna) i Mart (Fobos i Deimos) tenen satllits naturals. El cintur d'asteroides s la regi dels sistema solar on es concentren la gran majoria dels asteroides (fins a un 98%). Es troba entre les rbites de Mart i Jpiter i per tant en el lmit entre el sistema solar interior i l'exterior. Els asteroides es diferencien dels 5
6. 6. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 planetes per la seva mida ms reduda i dels objectes transneptunians per estar formats per roca slida i metalls enlloc de gel. L'asteroide ms gran s Ceres amb 950 km de dimetre. Altres asteroides de gran mida sn: Palles i Vesta. Alguns asteroides tenen satllits asteroidals com, per exemple, (243) Ida i el seu asteroide Dctil. 1.2. SISTEMA SOLAR EXTERIOR El sistema solar exterior s la regi que va des del cintur d'asteroides fins als lmits del sistema solar. Inclou els planetes exteriors, els centaures, el cintur de Kuiper, el disc dispers i el nvol d'Oort. En els ltims anys, el descobriment de gran nombre d'objectes en la regi ms enll de l'rbita de Nept ha fet que, anlogament al que passa amb el cintur d'asteroides, a vegades es consideri el cintur de Kuiper com el lmit del sistema solar exterior. Els quatre gegants gasosos del sistema solar. De dalt a baix: Nept, Ur, Saturn i Jpiter.Els planetes exteriors sn Jpiter, Saturn, Ur, Nept i Plut. Excepte Plut, tots tenen unes caracterstiques fsiques semblants a les de Jpiter, el ms gran de tots ells, i s per aix que tamb s'anomenen planetes jovians. Es caracteritzen per estar formats majoritriament per gas (per aix s'anomenen tamb gegants gasosos), pel seu enorme dimetre i per tenir una baixa densitat (~1 gr/cm3) (en relaci amb els interiors). La majoria tenen anells i tots tenen un gran nombre de satllits. Els ms importants sn els satllits galileians a Jpiter, Tit a Saturn, Trit a Nept i Caront a Plut. Plut s un cas especial. No tan sols s el ms petit dels planetes sin que tamb s ms petit que el planeta menor 2003 UB313. La seva composici sembla ser de roca i gel com els objectes transneptunians. La seva rbita s bastant excntrica i fora inclinada respecte a l'eclptica. Per tot aix, en els ltims anys s'ha suggerit que Plut sigui classificat com a planeta menor i no com a planeta. Els centaures sn un tipus de planetes menors amb rbites entre la de Jpiter i la de Nept. Principalment, estan compostos de gel. Es pensa que poden ser un estadi intermedi entre els objectes del cintur de Kuiper i els cometes. El ms conegut s Quir. Els objectes transneptunians sn cossos gelats amb rbites ms llunyanes que la de Nept. Es concentren majoritriament en la regi del cintur de Kuiper (30-50 UA) (on tamb es troba Plut) per tamb se n'han descobert uns quants amb rbites ms llunyanes i ms inclinades anomenats objectes del disc dispers. Precisament en aquesta regi s on es troba el ms gran de tots ells: 2003 UB313, que t un dimetre de 2.400 km aproximadament. 2003 UB313 s tamb l'objecte conegut que en aquests moments es troba a ms distncia del Sol (a 97 UA). Altres objectes importants sn: Orcus i Quaoar. El nvol d'Oort s una regi que es creu que podria existir a una distncia de 100.000 UA del Sol, molt ms enll de tots els objectes descoberts. s on, suposadament, es trobarien els cometes, fins que alguna cosa els pertorba i desvia la seva rbita cap a l'interior del sistema solar. L'any 2003 es va descobrir un objecte anomenat Sedna, que s l'objecte descobert que s'allunya ms del Sol. Actualment es troba a 90 UA per el seu afeli s'ha estimat en 902 UA. Es creu que podria formar part d'un nvol d'Oort intern. 6
7. 7. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 Els cometes estan compostos bsicament per gel i tenen rbites molt excntriques. Generalment, el seu periheli es troba en el sistema solar interior mentre que l'afeli es troba ms enll de l'rbita de Plut. N'hi ha de tres tipus: els de perode curt (P200 anys) i els d'aparici nica (rbites parabliques o hiperbliques). D'aquests ltims no se n'ha descobert cap que provingui de fora del sistema solar sin que tots tenen l'rbita pertorbada per Jpiter. El ms fams dels cometes s el cometa Halley. 1.3. MEDI INTERPLANETARI L'espai entre els diferents cossos del sistema solar no est buit. Est tot impregnat d'una "sopa de partcules" anomenada medi interplanetari que cont: radiaci electromagntica (fotons), plasma (electrons, protons i diferents ions), raigs csmics, partcules microscpiques de pols i camps magntics (principalment el del Sol). La seva densitat s molt baixa (5 partcules/cm3 a l'entorn de la Terra) i decreix a mesura que ens allunyem del Sol. S'estn en totes direccions fins a una distncia d'unes 150 UA. El Sol, els planetes i tots els altres cossos del sistema solar es mouen a travs d'aquest medi. 3. FORMACI DEL SISTEMA SOLAR Formaci del sistema solar a partir del disc d'acreci. En el centre es troba el protoestel, al seu voltant els planetesimals collisionen entre s fins a formar planetes.Actualment, la teoria ms acceptada pel que fa a la formaci del sistema solar diu que el Sol i els planetes es van formar al mateix temps. Segons aquesta teoria, el Sistema Solar va comenar com un nvol de gas interestellar o nebulosa que es va anar contraient degut a la fora gravitatria fins a formar un estel, el Sol i una srie de cossos ms petits, els planetes. El procs va comenar fa uns 4.600 milions d'anys. La nebulosa, que devia tenir unes 100 UA de dimetre, va ser pertorbada per alguna cosa, potser l'explosi d'una supernova no molt llunyana i va comenar a contraure's. Tot el material es va anar comprimint, formant una bola de gas en el centre. La nebulosa, com tota la galxia, estava en rotaci i la seva velocitat de rotaci va anar augmentant a mesura que es contreia. Aix va fer que la nebulosa s'aplans formant el disc d'acreci, perpendicular al seu eix de rotaci. El centre del disc, on el material estava ms comprimit, es va comenar a escalfar formant una bola de gas calent anomenada protoestel. Lluny del centre del disc, es van formar partcules slides; primer metalls com el ferro i el nquel, i desprs roques com el silici, i a la part ms exterior, gel d'aigua, d'amonac i de met. A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partcules que, grcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant planetesimals. Amb el temps, els planetesimals van anar collisionant entre s, formant cossos ms grans, els planetes. Els planetes ms grans van atreure gran quantitat de gas i per aix van aconseguir unes denses atmosferes com la de Jpiter. Els satllits i els anells es van formar a partir de discs creats al voltant dels primitius planetes. En cert moment del procs, el nucli del protoestel es va escalfar prou com per donar lloc a reaccions termonuclears de fusi, generant gran quantitat de calor. En conjunt, tot el procs devia durar uns 100 milions d'anys. 7
8. 8. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 4. DESCOBRIMENT DEL SISTEMA SOLAR El descobriment del sistema solar va comenar en la ms remota antiguitat. Totes les antigues civilitzacions tenien ja coneixement del Sol, la Lluna i els planetes, encara que llavors noms se'n coneixien 5: Mercuri, Venus, Mart, Jpiter i Saturn. El nom de "planetes" els va ser donat pels antics grecs i significa "errants" ja que es desplaaven pel firmament en trajectries aparentment errtiques. Es desconeix qui i quan els va observar per primera vegada. A la resta de punts brillants del firmament els anomenaven les estrelles "fixes", perqu sempre es trobaven a la mateixa posici les unes respecte de les altres. El coneixement que es creia que es tenia a l'antiguitat sobre la naturalesa de cada un d'aquests objectes era totalment incorrecte. La Terra no es considerava planeta ja que es pensava que la Terra estava quieta al centre del mn mentre tots els altres objectes del firmament, incls el Sol, giraven al seu voltant. Aix s el que s'anomena model geocntric del sistema solar. No obstant, ja cap al 270 aC, el filsof grec Aristarc de Samos va proposar que era la Terra la que girava al voltant del Sol, per la seva idea no va tenir gaire bona acollida. Uns anys ms tard, Eratstenes va calcular el dimetre de la Terra amb fora exactitud. El sistema geocntric va ser perfeccionat per Ptolemeu cap a l'any 150 dC i des de llavors i fins al segle XVII va ser el sistema dominant a Europa. Al segle XVI, va tenir lloc el que es coneix com a Revoluci Copernicana, que va tenir com a origen la publicaci del llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium de Nicolau Coprnic el 1543. Coprnic va proposar un model heliocntric del sistema solar, on era el Sol i no la Terra el que es trobava al centre del mn i tots els planetes, inclosa la Terra, giraven al seu voltant. La idea de Coprnic va ser fortament rebutjada per l'Esglsia Catlica per amb el pas dels segles es va acabar imposant. L'any 1609, la invenci del telescopi va suposar un gran avan tecnolgic en el descobriment del sistema solar. Un any desprs, Galileo Galilei va enfocar el seu telescopi cap al cel i va descobrir quatre llunes que giraven al voltant de Jpiter. Aix demostrava que no tots els cossos giren al voltant de la Terra i era un argument a favor de la teoria heliocntrica. Entre el 1609 i el 1618, Johannes Kepler va formular les seves lleis del moviment planetari que descriuen les rbites dels planetes al voltant del Sol. El 1687, Isaac Newton va descobrir la llei de la gravitaci universal que explica la fora que mant als planetes movent-se en rbita al voltant del Sol i dona una ra de perqu els planetes es mouen tal com diuen les lleis de Kepler. El 1781, William Herschel va descobrir un nou planeta, Ur. Era el primer planeta que es descobria des de l'antiguitat. El 1801, Giuseppe Piazzi va descobrir el primer i els ms gran dels asteroides, (1) Ceres, entre les rbites de Mart i Jpiter. En els anys segents es van descobrir molts altres asteroides, la majoria en rbites semblants a Ceres formant el cintur d'asteroides. El 1846, Johann Galle va descobrir Nept, observant all on els clculs terics de Urbain Le Verrier i John Couch Adams deien que hi havia d'haver un nou planeta. Finalment, Clyde Tombaugh el 1930 va descobrir el nov planeta, Plut. En els ltims anys, els descobriments en el sistema solar s'han centrat principalment en nous satllits dels planetes gegants, nous asteroides i nous cometes. s destacable el descobriment, l'any 1992, de l'objecte (15760) 1992 QB1 ms enll de 8
9. 9. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 l'rbita de Nept, que va desencadenar el descobriment de molts altres objectes semblants, ara coneguts amb el nom d'objectes transneptunians. Aquests objectes es concentren principalment en la regi del cintur de Kuiper. El ms gran de tots ells s 2003 UB313, descobert l'any 2005. Aquest objecte s fins i tot ms gran que Plut i s'ha suggerit que podria ser el des planeta del sistema solar. 5. EXPLORACI DEL SISTEMA SOLAR Des del comenament de l'era espacial el 1957, la major part de l'exploraci del sistema solar s'ha realitzat mitjanant missions espacials no tripulades, organitzades i executades per diferents agncies espacials (bsicament, l'estatunidenca NASA, el programa espacial sovitic i l'europea ESA). La primera nau espacial en posar-se sobre la superfcie d'un altre cos del sistema solar va ser la sonda sovitica Luna 2 que va impactar contra la Lluna el 1959. Des de llavors, s'ha arribat a cossos cada vegada ms distants, amb sondes aterrant a Venus el 1965, a Mart el 1976, a l'asteroide (433) Eros el 2001 i al satllit de Saturn Tit el 2005. Fins ara, cap sonda s'ha posat sobre Mercuri per la Mariner 10 el va sobrevolar de prop el 1973. La primera sonda en explorar els planetes exteriors va ser la Pioneer 10 que va sobrevolar Jpiter el 1973. La Pioneer 11 va ser la primera en visitar Saturn el 1979. Les sondes Voyager van realitzar un gran tour del sistema solar visitant Jpiter el 1979 i Saturn el 1980-1981. A ms, la Voyager 2 va continuar el seu viatge passant a prop d'Ur el 1986 i de Nept el 1989. Les sondes Voyager ara es troben molt ms enll de l'rbita de Plut i s'estan apropant a l'heliopausa que marca el lmit exterior del sistema solar. Plut s l'nic planeta que encara no ha estat visitat per cap sonda espacial. No obstant, la sonda New Horizons, llanada el gener del 2006, est previst que arribi a Plut cap al juliol del 2015 i desprs intentar visitar algun objecte del cintur de Kuiper encara per determinar. A travs d'aquestes missions no tripulades, s'han pogut obtenir fotografies d'alta resoluci de la majoria de planetes i satllits del sistema solar i d'algun asteroide i cometa tamb. Tamb s'han realitzat anlisis de les atmosferes dels cossos visitats i, en els casos de les sondes que s'han posat sobre la superfcie, s'ha pogut estudiar en detall l'escora de l'objecte. D'altra banda, l'exploraci espacial tripulada noms ha portat els humans fins a la Lluna, que va ser trepitjada per primera vegada pels astronautes de l'Apollo 11 el 1969. L'ltima missi lunar tripulada va ser la de l'Apollo 17 el 1972, per el recent descobriment d'aigua gelada en la regi del pol sud lunar ha fet augmentar les expectatives de retornar a la Lluna durant la prxima dcada. D'altra banda, les missions tripulades a Mart han estat llargament anticipades per generacions d'entusiastes de l'espai. Actualment, l'Agncia Espacial Europea, a travs del Programa Aurora, i la NASA, a travs de la Vision for Space Exploration, estan planejant missions tripulades a la Lluna i a Mart per a un futur no molt lluny. 6. ALTRES SISTEMES PLANETARIS Des de 1992 s'han descobert planetes que orbiten altres estrelles. Aquests sistemes planetaris no es poden anomenar sistemes solars ja que la paraula solar prov de Sol. Quan parlem d'un d'aquests sistemes planetaris hem de fer-ho afegint el 9
10. 10. Carmen Cerdeo Ballesteros Competic 3 nom de l'estrella corresponent desprs de la paraula sistema; per exemple, sistema 55 Cancri. 7. DADES DELS PRINCIPALS COSSOS DEL SISTEMA SOLAR Planetes del sistema solar Nom Dimetre (km) Massa (Terra=1) Distncia al Sol (UA) Perode orbital N de satllits Descobridor(s) Any Mercuri 4.879 0,055 0,39 88 dies 0 - a l'antiguitat Venus 12.104 0,816 0,72 224,7 dies 0 - a l'antiguitat Terra 12.756 1 1,00 365,25 dies 1 - - Mart 6.794 0,108 1,52 687 dies 2 - a l'antiguitat Jpiter 142.984 318 5,20 11,86 anys 63 - a l'antiguitat Saturn 120.536 95 9,54 29,42 anys 47 - a l'antiguitat Ur 51.118 14,5 19,18 83,75 anys 27 William Herschel 1781 Nept 49.528 17,1 30,06 163,72 anys 13 Le Verrier, Adams i Galle 1846 10