servei jurídic d’urbanisme presentats, així com dels informes … · 2015. 4. 27. · de 2014,...

1

Servei Jurídic d’Urbanisme Informe d’avaluació general del contingut de les al·legacions i suggeriments presentats, així com dels informes emesos per òrgans no adscrits a aquest departament, en el procediment d’elaboració del projecte de Reglament de desenvolupament de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, en l’àmbit de l’Illa de Mallorca.

ÍNDEX I. Antecedents i objecte ............................................................................................................. 3 II. Anàlisi dels informes incorporats a l’expedient que s’han emès per part d’òrgans o entitats no adscrits al Departament d’Urbanisme i Territori ................................................................... 5 A) Informes preceptius............................................................................................................... 5 1) Informe de l’Institut Balear de la Dona .................................................................................. 5 2. Informe de la Junta Autonòmica d’Activitats de les Illes Balears ........................................ 13 B) Informes potestatius............................................................................................................ 17 1. Informe de la Direcció General d’Arquitectura, Habitatge i Sòl, del Ministeri de Foment ... 17 2. Informe de la Direcció General dels Registres i del Notariat, del Ministeri de Justícia....... 17 3. Informe de la Direcció Insular de Cultura i Patrimoni de la vice-presidència de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell Insular de Mallorca ................................................................ 32 III. Anàlisi de les al·legacions i suggeriments derivat del tràmit d’audiència a altres Administracions Públiques ...................................................................................................... 32 A) Tràmit d’audiència al Govern de les Illes Balears............................................................... 33 Conselleria d’Administracions Públiques, direcció general d’Interior, Emergències i Justícia 33 Conselleria d’Hisenda i Pressuposts, secretaria general ........................................................ 33 Conselleria de Família i Serveis Socials, secretaria general .................................................. 34 Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats, Secretaria General ........................................ 34 Conselleria de Turisme i Esports............................................................................................. 34 Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, Direcció General de Recursos Hídrics.... 46 Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, Direcció General d’Ordenació del Territori................................................................................................................................................. 48 Conselleria de Salut, Secretaria General ................................................................................ 75 Vicepresidència i Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, secretaria tècnica ..................................................................................................................................... 76 B) Tràmit d’audiència a la Delegació del Govern a les Illes Balears....................................... 76 C) Tràmit d’audiència a la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears............................ 76 D) Tràmit d’audiència individual als municipis de l’illa de Mallorca......................................... 77 1. Ajuntament de Consell ........................................................................................................ 77 2. Ajuntament de Sóller ........................................................................................................... 82 3. Ajuntament de Puigpunyent .............................................................................................. 100 4. Ajuntament de Lloseta....................................................................................................... 100 5. Ajuntament d’Alcúdia......................................................................................................... 106 6. Ajuntament de Palma ........................................................................................................ 156

2

IV. Anàlisi de les al·legacions i suggeriments derivats del tràmit d’audiència a associacions............................................................................................................................................... 157 1. Col·legi Oficial d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers de l’Edificació de Mallorca............................................................................................................................................... 157 2. Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, Delegació de Mallorca ........................ 159 3. Federació Empresarial Hotelera de Mallorca .................................................................... 185 4. Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa ...................................................... 190 5. Associació per a la Revitalització dels Centres Antics ...................................................... 202 6. Col·legi Notarial de les Illes Balears.................................................................................. 219 7. Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports................................................................ 225 V. Anàlisi de les al·legacions o suggeriments presentats per persones particulars o altres entitats, en el tràmit d’informació pública general ................................................................. 246 A) Presentades pel Sr. Roberto Mazorriaga Las Hayas ....................................................... 246 B) Presentades pel Grup Socialista al Consell Insular de Mallorca ...................................... 248 VI. Anàlisi d’errades o omissions del text i aportacions de millora de regulació que es realitzen des del Servei ......................................................................................................... 272 Glossari d’abreviacions ......................................................................................................... 281

3

INFORME I

Antecedents i objecte El Ple del Consell Insular de Mallorca, en sessió que es va celebrar el dia 24 de juliol de 2014, va adoptar els següents acords: «1r. Aprovar inicialment el Reglament de desenvolupament de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, en l’àmbit de l’Illa de Mallorca, que s’incorpora com a annex a aquest acord. 2n. Sotmetre l’expedient i el text aprovat inicialment al tràmit d’informació pública, mitjançant la inserció dels anuncis corresponents en el tauler d’edictes del Consell Insular de Mallorca i en el Butlletí Oficial de les Illes Balears, amb la finalitat que totes les persones que hi estiguin interessades puguin examinar-lo i presentar les reclamacions i els suggeriments que considerin pertinents, dins el termini de dos mesos, comptadors des de la inserció de l’anunci corresponent en l’esmentat Butlletí Oficial. 3r. Disposar igualment la publicació del text íntegre del Reglament aprovat inicialment a la pàgina web del Consell Insular de Mallorca durant el termini d’informació pública a què es refereix l’apartat anterior, a l’efecte de facilitar la seva consulta. 4t. Conferir un tràmit d’audiència pel mateix termini de dos mesos indicat a l’apartat segon a les associacions inscrites en el Registre d’entitats de participació ciutadana del Consell Insular de Mallorca, les finalitats de les quals guarden relació directa amb l’objecte de la disposició en projecte; així com a altres entitats que agrupin o representin els ciutadans i les ciutadanes, sempre que els seus fins estiguin relacionats igualment amb l’objecte de la disposició general. 5è. Conferir, així mateix, un tràmit d’audiència per termini de dos mesos al Govern de les Illes Balears i a tots els ajuntaments de l’illa de Mallorca.» A l’expedient administratiu consta còpia de la publicació oficial del tràmit d’informació pública en el BOIB núm. 101, de 26 de juliol de 2014, així com diligència del Secretari General de publicació en el tauler d’Edictes del Consell Insular de Mallorca el dia 25 de juliol de 2014. Així mateix, figura a l’expedient administratiu diligència de la secretària tècnica d’Urbanisme i Territori de publicació del text íntegre del reglament aprovat inicialment, en llengua catalana i en llengua castellana, a la pàgina web del Consell Insular de Mallorca, dia 25 de juliol de 2014, amb còpia annexa acreditativa. El còmput del termini d’informació pública, d’acord amb l’apartat 2n dels acords plenaris transcrits més amunt, es realitza des de la inserció de l’anunci corresponent en el Butlletí Oficial de les Illes Balears, que com s’ha expressat va tenir lloc dia 26 de juliol de 2014. Consta igualment a l’expedient l’oferiment del tràmit d’audiència a les associacions a què es refereix l’apartat 4t dels acords plenaris; així com a les altres administracions a les què es refereix l’apartat 5è. Així mateix, consta l’oferiment del tràmit d’audiència

4

a la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears i a la Delegació del Govern a les Illes Balears. Finalment, en els termes en què consta a l’expedient, amb relació al text de reglament aprovat inicialment, s’han sol·licitat informes, pel que fa als s aspectes o qüestions que es detallen en els corresponents oficis de petició que s’annexen, als següents organismes o entitats: Junta Autonòmica d’Activitats de les Illes Balears; Institut Balear de la Dona; Dirección General de Arquitectura, Vivienda y Suelo; Dirección General de los Registros y del Notariado i la Direcció Insular de Cultura i Patrimoni. La secretària tècnica del departament d’Urbanisme i Territori, d’acord amb el punt 2 de la resolució del Conseller Executiu d’Urbanisme i Territori de data 10 de juny de 2014, d’iniciació de l’expedient, que encarrega el seu impuls i tramitació a l’expressada Secretària Tècnica, amb el suport dels serveis adscrits a aquest departament amb competències afectades per la disposició reglamentària en projecte i de l’Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística i Territorial de Mallorca, adscrita igualment a aquest departament, sol·licita d’aquest Servei Jurídic d’Urbanisme informe d’avaluació general del contingut de les al·legacions i suggeriments presentats, així com dels informes emesos per òrgans no adscrits a aquest departament. Igualment, se sol·licita que es dugui a terme una lectura general del document del reglament aprovat inicialment, per tal de detectar possibles errades o omissions que es puguin realitzar d’ofici, o les aportacions de millora de regulació que es considerin adients formular des de l’àmbit de les matèries pròpies del Servei. En tot cas, s’indica que si de la referida anàlisi es considera adient conferir una nova redacció a determinats preceptes o incisos d’alguns preceptes de la norma reglamentària en tràmit, s’ha d’identificar el precepte afectat i proposar els termes de la nova redacció. En darrer terme ens fa avinent que amb relació al contingut d’aquells extrems més directament relacionats amb matèries específiques de Servei Tècnic d’Urbanisme, del Servei d’Autoritzacions Territorials i de l’Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística i Territorial de Mallorca, se’ls ha encomanat igualment l’emissió d’informe. Donant compliment a l’encàrrec anterior, passam a realitzar el present informe, que estructurarem en primer lloc analitzant el contingut dels informes que s’han emès per òrgans o entitats no adscrits a aquest Departament d’Urbanisme i Territori, per seguir amb l’anàlisi de les al·legacions i suggeriments derivats del tràmit d’audiència a altres administracions públiques; el tràmit d’audiència a entitats associatives; del tràmit d’informació pública general i; finalment, aquells suggeriments que formularem des d’aquest servei per a la correcció de possibles errades o omissions, així com aportacions de millora de regulació. Independentment de la presentació en termini o no dels suggeriments i al·legacions derivades del tràmit d’informació pública general o d’audiència a altres administracions públiques i associacions, en els termes que expliciten les corresponents de diligències de l’expedient, entrarem en l’anàlisi de totes elles,

5

entenent que quan suposin aportacions de millora del text s’ha de procurar prescindir de formalismes temporals. En tot cas, hem d’avançar en aquests apartats preliminars que totes les proposicions sobre possible acceptació o rebuig dels suggeriments o al·legacions, o de les consideracions contingudes en els informes emesos per òrgans externs que s’efectuen en aquest informe, s’han de considerar des de la coherència del seu anàlisi particular. En aquest sentit entenem adient precisar que, tret del cas en què especifiquem que dites acceptacions o rebuigs deriven de qüestions d’estricta legalitat o de coherència i sistemàtica, la seva assumpció, prèvia valoració, dependrà dels òrgans de la institució a qui correspon la iniciativa i impuls de la norma reglamentària que ens està ocupant, dins els marges d’apreciació de la seva oportunitat. Tot això anteriorment exposat, evidentment, a reserva del major criteri del Consell Consultiu de les Illes Balears en el tràmit subsegüent de dictamen preceptiu, i també naturalment, a reserva de la decisió final del Ple del Consell Insular de Mallorca, a qui correspon la competència d’aprovació del text final de la disposició general.

II Anàlisi dels informes incorporats a l’expedient que s’han emès per part d’òrgans

o entitats no adscrits al Departament d’Urbanisme i Territori Mitjançant oficis de la secretària tècnica d’Urbanisme i Territori, en data 25 de juliol de 2014 s’han sol·licitat informes als següents organismes i institucions: Junta Autonòmica d’Activitats de les Illes Balears; Institut Balear de la Dona; Direcció General d’Arquitectura, Habitatge i Sòl del Ministeri de Foment; Direcció General dels Registres i del Notariat del Ministeri de Justícia; i a la Direcció Insular de Cultura i Patrimoni d’aquest Consell Insular, en els termes i amb l’objecte a què es refereixen els respectius oficis de petició, i que sintetitzarem de forma individual en cada un dels apartats següents. Seguidament, passam a analitzar els termes dels informes que s’han emès fins a la data, agrupant-los en funció dels que tenen naturalesa preceptiva, encara que no vinculant, dels que s’han sol·licitat de forma potestativa i no preceptiva. A) Informes preceptius 1. Informe de l’Institut Balear de la Dona La sol·licitud d’emissió d’informe va ser registrada en la seu d’aquest organisme autonòmic en data 28 de juliol de 2014, i va ser efectuada d’acord amb el que disposa l’article 7, lletra g), de la Llei 12/2006, de 20 de setembre, per a la dona, que determina que en totes les normatives dictades per les distintes administracions, s’adjuntarà un informe sobre el seu impacte de gènere, elaborat per l’Institut Balear de la Dona, i atenent igualment a les atribucions i funcions d’aquest òrgan, de conformitat amb la lletra d) de l’article 3 de la Llei 5/2000 de 20 d’abril, relatives a l’emissió d’informes i dictàmens en el curs d’elaboració de disposicions generals que

6

afectin a la dona, siguin promogudes pel Govern de les Illes Balears, pel Parlament o, com és el cas, pels consells insulars. L’informe sol·licitat s’ha tramès mitjançant ofici de la directora de l’Institut Balear de la Dona de data 7 d’agost de 2014 i que ha estat registrat d’entrada en data 11 següent, adjuntant a aquest efecte el que al seu torn s’ha emès en l’esmentada data de 7 d’agost per part de la tècnica superior d’aquell organisme. Passant a analitzar el contingut de l’expressat informe preceptiu aquest es divideix, a efectes sistemàtics de l’anàlisi del text reglamentari projectat, en tres apartats relatius a la revisió del llenguatge, la revisió de contingut i propostes de millora i recomanacions, respectivament. - En allò relatiu al punt 1, sobre revisió del llenguatge, l’informe esmenta en termes literals a la seva primera pàgina que «Pel que fa a la utilització del llenguatge, d’acord amb les indicacions de les resolucions 14.1 de 1987 i 109 de 1989 de la UNESCO; la Recomanació núm. R(90) 4 de 1990 del Consell d’Europa; la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes (article 14.11 sobre la implantació d’un llenguatge no sexista a l’àmbit administratiu com a criteri d’actuació general dels poders públics), i la Llei 12/2006, de 20 de setembre, per a la dona (article 58, sobre l’ús no sexista del llenguatge i la utilització de termes que no suposin una discriminació per raó de gènere i vulnerin el principi d’igualtat d’oportunitats), s’ha observat un ús adequat del llenguatge i, per tant, no es fa cap proposta de modificació en aquest sentit.» - Pel que fa al punt 2 i la revisió de contingut del text, després de relacionar el marc normatiu en el seu apartat de consideracions jurídiques (que no reproduïm per la seva extensió), es procedeix a realitzar la seva anàlisi contextual i sobre pertinència o no-pertinència, concloent en el seu darrer paràgraf (pàgina 8 de l’informe), d’una forma inequívoca segons la qual «El resultat de la valoració de l’impacte de gènere és positiu, ja que es preveu que l’aplicació de la norma pot produir una disminució o eliminació de les desigualtats detectades al context social i així contribuir als objectius de les polítiques d’igualtat.» En conseqüència atès el resultat inequívocament favorable d’aquest informe sectorial, no seria necessària la introducció de modificacions en la proposta de text reglamentari. Tanmateix, l’informe efectua unes «propostes de millora i recomanacions» per un millor desenvolupament i implementació dels objectius establerts a les polítiques d’igualtat. Tals propostes s’efectuen a l’apartat 3 de l’informe (pàgines 9 i 10), agrupades en quatre punts, que anirem a valorar de forma individual des de la perspectiva de la seva oportunitat de ser incorporades en el text, tenint en compte que, com hem volgut precisar clarament, en cap cas no s’han assenyalat per part de l’Institut Balear de la Dona com a objeccions o imprecisions, sinó contràriament com a proposta de millora i recomanacions. En aquest sentit, per una millor sistemàtica, tant des d’una perspectiva expositiva com des de la perspectiva de concordança amb l’estructura i numeració dels preceptes del reglament en projecte, procedirem a l’anàlisi dels esmentats quatre blocs en ordre invers.

7

Així, el punt número 4 de les propostes de millora assenyala «4. Incloure sistemàticament la variable de sexe en les estadístiques, les enquestes i la recollida de dades que duguin a terme.» S’ha de dir que encara que no es recollís aquesta proposta de millora en l’articulat de la norma reglamentària l’efecte seria exactament el mateix, per tal com per aplicació de l’article 7 de la Llei 12/2006, de la dona, a què es fa referència a la pàgina 8 de l’informe, aquesta inclusió de la variable resulta aplicable a tots els àmbits sectorials/materials, i no només a l’àmbit de l’activitat urbanística i ús del sòl. Tanmateix, recollint el suggeriment sí que entenem és factible incloure en l’art. 121 (suposam que a l’apartat 2.g) la referència a que «En la recollida de dades que s’efectuï per acreditar aquest impacte, s’ha d’incloure la variable de sexe», en la mesura en que es tractàs d’un pla especial «autònom» que no concretàs una determinació del pla general, on dita variable ja s’hauria estudiat a la respectiva memòria del referit pla general. Pel que fa a incloure aquest punt en l’article 326, a què també es refereix la pàgina 8 de l’informe, entenem que no té massa coherència per no dir que fins i tot podria resultar contraproduent atès els equívocs que podria causar. Efectivament, tenguem en compte que incloure la variable de sexe en un registre d’existència potestativa com el registre municipal de solars sense edificar no té massa sentit, ja que les dades que en ell s’hi han d’inscriure deriven estrictament d’una circumstància com és la de la propietat, que demanda per això inscriure el “nom, llinatges i domicili de la persona propietària”, sense que la condició de gènere no sigui determinant de la inscripció ni implica cap altre efecte en aquest àmbit sectorial d’igualtat d’oportunitats. Tanmateix, sí que pot ser raonable, recollint el suggeriment, incloure la clàusula general que recull l’esmentat article 7 de la Llei 12/2006, de la dona, en un precepte igualment d’efectes generals del reglament en projecte, que per part nostra suggeriríem fos l’apartat 4 de l’article 5, perquè ja conté una al·lusió a les polítiques de gènere, que es podria complementar amb l’afegit que proposam en cursiva: «4. Les polítiques públiques de desenvolupament dels nuclis poblacionals han de tenir en compte, en tot cas, la perspectiva de gènere, en els termes establerts a la LOUS i en aquest Reglament. A aquest efecte, d’acord amb la legislació sectorial en matèria d’igualtat d’oportunitats, s’ha d’incloure sistemàticament la variable de sexe en les estadístiques, les enquestes i la recollida de dades que es duguin a terme.» Sigui com sigui, volem deixar perfectament precisat que aquesta incorporació obeiria més aviat a efectuar un recordatori de l’aplicació d’un precepte de l’esmentada Llei 12/2006, de la dona, que no a l’establiment d’un deure de nova creació per part del Reglament. Igualment, com a proposta de millora o recomanació, el punt 3 d’aquest apartat de l’informe assenyala: «3. La representació paritària en la composició dels diferents òrgans urbanístics col·legiats.» Amb relació a aquest punt en concret de recomanació, entenem que no és possible acollir-la, per mor del plantejament escollit per la norma reglamentària. Això en cap

8

cas no vol dir que es pretengui vulnerar cap normativa de rang legal o de superior jerarquia a la norma proposada que pugui determinar preceptivament una composició paritària d’òrgans col·legiats, sinó que simplement en la regulació dels òrgans col·legiats no es dóna en el reglament la premissa necessària per determinar-ne la paritat, com és justament que en determini la seva composició. Efectivament, això només ho hagués pogut fer amb relació als òrgans urbanístics del Consell Insular de Mallorca, però en aquest punt hem de fer notar com inequívocament, l’article 26, remet al règim dels òrgans urbanístics (unipersonals o col·legiats) al que determinin les normes d’organització que s’aprovin en el marc de la legislació de règim jurídic dels consells insulars. Al seu torn, pel que fa a l’eventualitat que a les entitats urbanístiques especials que es puguin constituir per a la protecció de la legalitat urbanística o per a altres finalitats específiques, s’estableix idèntica norma de remissió, atès que «s’estarà a més al règim organitzatiu que disposin els seus respectius estatuts.» Seran per tant aquelles normes les que hauran de considerar les recomanacions de composició paritària, però no el reglament que ara ens està ocupant. El mateix s’ha de predicar de l’organització municipal, perquè l’únic que en aquest sentit habilita el reglament que no estigui ja previst a la legislació de règim local és a la constitució del règim de gerència urbanística en el seu article 28, que certament pot consistir «en un òrgan de caràcter individual o col·legiat, o en una entitat pública de gestió directa que, en aquest darrer cas, tendrà la condició d’entitat urbanística especial», però més enllà d’això no determina la composició d’aquests òrgans cas que vulguin configurar-se en una naturalesa col·legiada, sinó que per això, com bé diu l’apartat 5, «es regeix per la legislació de règim local», és a dir, en definitiva per allò que determini el corresponent reglament orgànic municipal o la norma organitzativa municipal que creï l’eventual règim de gerència col·legiada. Sí que s’ha de dir que el reglament proposat regula uns òrgans col·legiats necessaris en el si de les distintes entitats urbanístiques col·laboradores, preveient que «es regeixen per la LOUS, per aquest Reglament i pels seus estatuts o regles de funcionament, així com per les disposicions relatives al funcionament dels òrgans administratius col·legiats contingudes en la legislació de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú». Però tampoc en aquest àmbit el reglament no podria assenyalar una composició paritària dels òrgans col·legiats per una òbvia raó, com és que per determinació legal, i així ho recull l’apartat 1 de l’article 262 del Reglament, estam davant un supòsit especial d’òrgan col·legiat la composició del qual ve predeterminada estrictament pels paràmetres de titularitat de les finques o de la condició d’empresa urbanitzadora, condicionant això la variable de gènere en la composició, assenyalant així que: «1. Les entitats urbanístiques col·laboradores estan integrades per les persones propietàries de finques compreses en un sector o unitat d’actuació urbanística, així com per les persones titulars d’aprofitament urbanístic a què es refereix l’apartat 2 de l’article 289 d’aquest Reglament, i es constitueixen per tal de participar en la gestió urbanística de l’àmbit en els termes establerts per l’ordenament jurídic. També poden

9

formar part de les entitats urbanístiques col·laboradores les empreses urbanitzadores que hagin de participar en la gestió de l’àmbit d’actuació urbanística, així com els ens públics en tant que titulars dominicals de finques incloses en l’àmbit.» L’apartat 2 de propostes de millora i recomanacions indica: «2. En la documentació integrant de totes les tipologies de plans que es defineixen en el Reglament, s’inclogui la memòria social quan pertoqui.» Entenem que aquesta recomanació es pot acollir només parcialment i amb certes prevencions. En aquest punt hem de dir que tal vegada es demana que el reglament doni unes passes molt més ambicioses de la que ja ha adoptat. Deim això perquè certament, el document de «memòria social» que preveu la LOUS a l’apartat 3 de l’article 37 com a document específic del pla general (diferent de la memòria «general» a què es refereix el seu apartat 1), ha intentat ser implementat per part del reglament en el seu art. 83, mereixent ja aquest aspecte una valoració positiva en l’informe de l’Institut Balear de la Dona. El problema que podria ocasionar acollir en els seus estrictes termes la recomanació que ara ens ocupa és que, en realitat, aquest document específic de memòria social només es contempla a la llei de cobertura associat a una concreta figura com és la del pla general. Així, més que estendre-la sistemàticament a tota la resta d’instruments urbanístics distints com a exigència documental en aquells instruments en què podria tenir un cert sentit, el que es pot tractar de fer és establir previsions en ordre a assegurar la coherència de dits instruments amb allò previst a la memòria social del pla general, atesa la posició jeràrquica superior d’aquest pla general; sense perjudici d’alguna previsió específica per a determinats plans especials “autònoms”, que es justificaria en el fet de que poden tenir una posició semblant, amb matisos, a la del pla general. A banda de la dificultat que hem assenyalat en el paràgraf anterior, hem de dir que, per raó del seu objecte, difícilment es podria justificar una exigència d’aquest document a l’instrument que tanca l’escala jeràrquica en el darrer nivell de subordinació, l’estudi de detall; com igualment també per la seva finalitat específica a la figura del catàleg de protecció de béns i elements, en l’únic supòsit en què es tramitàs com a instrument autònom. Pel que fa als plans parcials, cal recordar com, en tot cas, aquests instruments sempre es redacten, tramiten i aproven com a desenvolupament del pla general i, en coherència el desenvolupament reglamentari assenyala com a contingut necessari de la seva memòria (art. 97.2.c), que justifiqui els criteris i objectius de l’ordenació del àmbit, amb «adequació de l’ordenació a les determinacions del pla general per al sector»; pla general que contendrà determinacions coherents amb la seva memòria social i que haurà de respectar el planejament parcial jeràrquicament subordinat. Per ventura la recomanació de l’informe en aquest aspecte pot tenir una certa operativitat, sense contradir en cap cas les determinacions legals, en la figura dels plans especials, tenint en compte que poden bé desenvolupar o bé «complementar» el

10

pla general. En aquest sentit, en la mesura que es tractàs d’una tipologia d’un pla especial al que la Llei confereix una complementarietat del pla general que l’equipara en certs aspectes, entenem que no contradiria la norma legal afegir a l’article 118.2.c) un paràgraf d’un tenor similar a aquest: «Singularment, si per l’objecte específic del pla especial s’incideix en totes o algunes de les matèries associades a la memòria social prevista a l’article 83 d’aquest Reglament i que no haguessin estat avaluades per part del pla general en relació al corresponent àmbit del pla especial, haurà de justificar aquests extrems mitjançant els estudis adients.» Tanmateix, si com hem dit l’objectiu del compliment de la memòria social del pla general, s’assegura a partir del criteri bàsic de la seva projecció per efecte jeràrquic damunt els plans que s’hi troben subordinats, sí que entendríem que reforçaria aquest paper i, el que és més important, acabaria d’assegurar els múltiples aspectes que es suggereixen com a proposta de millora en el número 1 d’aquest apartat al que després farem referència, que la regulació continguda a l’article 83 del reglament, quan en el seu apartat 2 es tanca amb una necessària “valoració de l’impacte social i de gènere d’aquest pla”, s’hi afegissin els termes que es recullen a la pàgina 3 de l’informe, però que no s’han traslladat a l’apartat de proposta de recomanació o millora. Efectivament, si aquesta valoració de l’impacte social i de gènere del pla, que ha de contenir la memòria social del pla general, ha de comprendre «entre d’altres», «la justificació de la coherència de l’ordenació proposada amb les necessitats detectades de les dones i els homes i dels altres col·lectius pel que fa en especial als paràmetres d’accessibilitat, mobilitat, seguretat i ús del teixit urbà, tenint en compte particularment les necessitats de les persones que realitzen les tasques de cura i gestió domèstica, així com les que reben aquesta atenció»; així com altres mesures o previsions que proposarem, certament molts d’aquests aspectes d’igualtat de gènere, mobilitat o seguretat, entenem que ja garantits pel reglament, es veurien encara reforçats i suposaria un acolliment molt aproximant de molts dels aspectes de recomanació o millora que conté en punt 1 d’aquest apartat de l’informe. En aquest sentit, proposaríem com a element addicional a la proposta de millora suggerida, conferir una nova redacció al segon paràgraf de l’apartat 2 de l’article 83, amb els termes que es proposaran més endavant i que concretarien específicament els aspectes que ha de comprendre la valoració de l’impacte social i de gènere del pla. Finalment, el punt 1 de l’apartat 3 de l’informe, sobre propostes de millora i recomanacions, n’efectua una sèrie agrupades entre les lletres a) a k), el criteri d’agrupació de les quals és «1. Amb caràcter general, i per al desenvolupament de la planificació urbanística, s’han de tenir en compte les directrius que es deriven de les polítiques d’igualtat.» En coherència amb allò que hem anat exposant en l’anàlisi dels apartats 2 a 4, ara pel que fa a dits subapartats a) a k) de l’apartat 1, podem assenyalar: - Que les propostes o recomanacions de millora incloses a les lletres a); c); d); e); f); g); h); i) i k), es troben ja plenament garantides per aplicació dels preceptes inclosos en els dos primers capítols del títol preliminar del reglament, singularment en allò

11

relatiu als objectius estructurants, i sobretot específics, de les polítiques públiques d’activitat urbanística, que es conformen com a vertaders principis i directrius vinculants i no en simples declaracions d’intencions, tractant en aquest sentit d’implementar els mandats de la Llei que desenvolupen. Així mateix, hem d’assenyalar que si s’incorporen les propostes de millora addicional que hem recomanat en els anteriors apartats, seguint les consideracions de l’informe de l’Institut de la Dona, encara es veuran més reforçades.

- Que les propostes de millora que contenen específicament les lletres b) i g) d’aquest apartat 1 no són pròpies de la matèria que pretén regular el reglament en projecte. Efectivament, més enllà de la previsió de mesures d’orientació i bona visibilitat de l’espai públic que s’asseguraran d’acord amb allò que acabam d’exposar en l’incís anterior, les inversions en transport públic i adequació d’horaris, freqüències i recorreguts dels serveis de transport públic als equipaments de suport familiar i a les distintes necessitats familiars, són més pròpies de les polítiques sectorials en aquesta matèria de transport, siguin municipals, insulars o autonòmiques. D’altra banda, en ordre a facilitar els desplaçaments a peu i/o en bicicleta als centres educatius es preveuen en la proposta de reglament determinacions oportunes no ja amb relació a aquests equipaments en concret, sinó amb relació a tots els elements que integren la xarxa dotacional.

- Que amb relació a la proposta de millora que figura a la lletra k), relativa a «sensibilitzar el personal polític i tècnic encarregat del disseny de les ciutats perquè no oblidin el factor humà alhora de planificar i dissenyar l’espai públic, no permetent ordenacions urbanístiques en paper que després siguin difícilment traslladables a la realitat», tot i que com és evident compartim la importància d’aquesta recomanació, si que igualment hem de dir que no és una mesura pròpia de la funció que té el reglament de desenvolupament d’una llei urbanística. Altrament tals objectius són més aviat propis de documents que en els darrers temps sorgeixen amb el format de “guies de bones pràctiques”, i que es van elaborant per part d’òrgans sectorials competents en polítiques d’igualtat, mobilitat o desenvolupament sostenible, precisament a aquest efecte de sensibilització de les persones amb responsabilitat política, i especialment també dirigits a persones professionals que redacten el planejament. En conclusió, una vegada avaluat el contingut del preceptiu informe emès per part de l’Institut Balear de la Dona, en la tramitació del projecte del reglament es pot optar entre no acollir cap de les recomanacions o propostes de millora, atès que en tot cas el contingut del reglament ha tengut una clara valoració positiva, o acollir totes o algunes les que hem indicat més amunt i que resumim a continuació: M-5.4 Article 5 Entorn urbà i intervenció en àrees urbanes .../... 4. Les polítiques públiques de desenvolupament dels nuclis poblacionals han de tenir en compte, en tot cas, la perspectiva de gènere, en els termes establerts a la LOUS i en aquest Reglament. A aquest efecte, d’acord amb la legislació sectorial en matèria

12

d’igualtat d’oportunitats, s’ha d’incloure sistemàticament la variable de sexe en les estadístiques, les enquestes i la recollida de dades que es duguin a terme. M-83.2 Article 83 Contingut de la memòria social del pla general .../... 2. També forma part de la memòria social una avaluació de l’impacte de l’ordenació urbanística proposada en funció del gènere, així com respecte als col·lectius socials que requereixen atenció específica, tals com les persones immigrants i la gent gran, amb l’objecte que les decisions del planejament, a partir de la informació sobre la realitat social, contribueixin al desenvolupament de la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, així com a afavorir els altres col·lectius mereixedors de protecció. Aquesta avaluació de l’impacte de l’ordenació urbanística proposada en funció del gènere i respecte a determinats col·lectius socials ha de contenir: a) Una diagnosi de la situació a partir de l’anàlisi de la informació sobre la població a la qual afecta el pla, la identificació dels rols de gènere dels diferents col·lectius afectats, les necessitats de benestar i estratègiques de dones i homes i els altres col·lectius en l’àmbit. b) La valoració de l’impacte social i de gènere del pla, que comprèn: 1r. La justificació de la coherència de l’ordenació proposada amb les necessitats detectades de les dones i els homes i dels altres col·lectius pel que fa en especial als paràmetres d’accessibilitat, mobilitat, seguretat i ús del teixit urbà, tenint en compte particularment les necessitats de les persones que realitzen les tasques de cura i gestió domèstica, així com les que reben aquesta atenció. 2n. Mesures o determinacions previstes en el pla que contribueixen al desenvolupament dels objectius d’igualtat d’oportunitats entre les dones i els homes, així com entre els diversos grups socials. 3r. Previsió de com incidirà l’ordenació proposada sobre la situació originària de dones i homes i dels altres col·lectius.» M-118.2.c) Article 118 Documentació dels plans especials .../... 2. Integra la documentació a què es refereix l’apartat anterior: .../...

13

c) L’estudi o els estudis complementaris elaborats en funció de l’objecte específic del pla especial en concret. Singularment, si per l’objecte específic del pla especial s’incideix en totes o algunes de les matèries associades a la memòria social prevista a l’article 83 d’aquest Reglament i que no haguessin estat avaluades per part del pla general en relació al corresponent àmbit del pla especial, haurà de justificar aquests extrems mitjançant els estudis adients. M-121.2.g) Article 121 Documentació dels plans especials de reforma interior .../... 2. En el cas de plans especials que prevegin operacions integrades de reforma interior, la seva memòria justificativa, d’acord amb l’estudi de les característiques i condicions dels terrenys que són objecte d’ordenació, ha d’acreditar els següents extrems: .../... g) La determinació de l’impacte sobre la població afectada, tot expressant les conseqüències socials i econòmiques que, previsiblement, resultin de l’actuació. En la recollida de dades que s’efectuï per acreditar aquest impacte, s’ha d’incloure la variable de sexe.

2. Informe de la Junta Autonòmica d’Activitats de les Illes Balears Es va sol·licitar l’emissió d’informe a dit organisme, tot assenyalant que si bé l’objecte i finalitat del reglament expressat no suposa pròpiament un desenvolupament de determinacions legals en matèria de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats, malgrat en determinats aspectes i preceptes, i per mor de la remissió que efectua la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, a la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears, es considerava adient, d’acord amb el seu article 34.2.a) sol·licitar de l’esmentada Junta Autonòmica d’Activitats l’emissió d’informe amb relació al contingut dels articles 184.5, 382.3, 387.10, 396 i 397 de la proposta de reglament aprovada inicialment. S’assenyalava, així mateix, que els esmentats preceptes de la proposta reglamentària, més que a un desenvolupament específic de la Llei 7/2013, de 26 de novembre, obeeixen bé a la necessitat de perfilar alguns aspectes derivats de la interacció amb el règim urbanístic en matèria de llicències; o bé, en el cas de la proposta continguda a l’article 387.10, al fet que la regulació que proposa deriva de determinacions de la legislació bàsica estatal, que imposa preceptivament l’autorització urbanística d’ús provisional, o bé del caràcter de norma legal posterior que constitueix la Llei 2/2014 front a la Llei 7/2013. Donant compliment a la sol·licitud d’informe, efectuada com s’ha expressat en data 25 de juliol de 2014, que va tenir entrada en l’organisme autonòmic en data 28 següent; el director general d’Interior, Emergències i Justícia, de la Conselleria

14

d’Administracions Públiques, tramet l’informe emès per la Comissió Executiva de la Junta Autonòmica d’Activitats de les Illes Balears, en la sessió que dit òrgan va celebrar en data 25 de setembre de 2014. S’ha de destacar que en els antecedents que relata dit informe, s’al·ludeix a reunions de coordinació entre membres del Servei d’Activitats Classificades de la Conselleria d’Administracions Públiques i dels serveis competents en matèria d’activitats classificades i urbanisme del Consell Insular de Mallorca, per tal d’elaborar una proposta adient. Actuacions de coordinació que podem constatar i que, en conseqüència, atès que el contingut del posterior informe del cap del Servei d’Activitats Classificades de la Conselleria d’Administracions Públiques, que al seu torn ha servit com a base dels acords de la Comissió Executiva de la Junta Autonòmica d’Activitats, i que expliciten les motivacions o raonaments dels suggeriments en la redacció de determinats preceptes del reglament en projecte, avançam que entenem que són acceptables totes les propostes o suggeriments que es traslladen. Per aquest motiu, assumim els raonaments que figuren a l’informe de la Junta Autonòmica, sense perjudici de puntualitzar si escau algunes qüestions, i d’avançar que no entram en l’anàlisi de les consideracions finals que es realitzen sobre l’exigència de cèdula d’habitabilitat, que són objecte d’anàlisi en l’informe emès pel Servei d’Autoritzacions Territorials. En conseqüència, per remissió als termes que figuren a l’informe de l’organisme autonòmic, els següents apartats dels preceptes que s’indicaran del reglament haurien de passar a tenir la següent redacció: M-184.5 Article 184 Usos i obres provisionals .../... 5. En sòl rústic només s’admetran, com a usos provisionals, la realització d’activitats puntuals de lleure, esportives, recreatives i culturals de durada eventual i pel temps indispensable, sempre que es garanteixi que no suposaran l’alteració de l’estat natural dels terrenys afectats una vegada finalitzades. S’autoritzaran d’acord amb el que disposi la legislació sectorial aplicable en matèria d’activitats no permanents, prèvia l’emissió d’informe tècnic i jurídic integrat, i la prestació, si escau i en funció del concret ús provisional sol·licitat, de la garantia que puguin determinar els esmentats informes d’acord amb criteris de proporcionalitat. En cap cas, la realització d’usos provisionals en sòl rústic no es pot autoritzar de manera reiterada i acumulativa en una mateixa ubicació, de tal manera que comporti l’exercici successiu o continuat d’una activitat. Tampoc no són autoritzables com a usos provisionals en el sòl rústic la realització d’activitats vinculades a una activitat permanent, sigui quina sigui la categoria de sòl en que es dugui a terme l’esmentada activitat permanent.

15

M-382.3.a) Article 382 Llicència d’ocupació o primera utilització .../... 3. No és exigible la llicència d’ocupació o primera utilització: a) Quan les obres, les edificacions o les instal·lacions realitzades o la modificació de l’ús s’hagi dut a terme d’acord amb la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears. Arran de l’anterior proposta de modificació de l’article 382.3.a), com expressa l’informe de la Junta Autonòmica, que preveu la no subjecció a llicència de primera ocupació, resulta coherent concordar la nova redacció amb la de la lletra g) de l’article 364, que en la seva redacció derivada de l’aprovació inicial determina com a actes subjectes a prèvia llicència municipal, el canvi d’ús en edificacions i instal·lacions, proposant afegir a l’actual redacció de dita lletra g) l’incís «... tret dels supòsits de modificació d’usos subjectes als procediments establerts a la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears, quant a instal·lació i funcionament.» L’anterior proposta resulta lògica des de la perspectiva de coherència, alhora que apuntam que serveix per conferir una major concordança de la lletra g) de l’article 364 amb la mateixa lletra de l’article 134 de la LOUS, que assenyalant el canvi d’ús en edificacions i instal·lacions com a actes subjectes a llicència, determina igualment que reglamentàriament es precisaran les actuacions que, per la seva escassa entitat, n’estiguin exemptes. D’aquesta forma, el suggeriment de la Junta sobre dit article entenem que és acceptable i coherent. M-364.g) Article 364 Actes subjectes a llicència urbanística municipal Estan subjectes a prèvia llicència urbanística municipal, sens perjudici de la resta d’autoritzacions que siguin procedents d’acord amb la normativa sectorial aplicable, la realització dels actes següents: .../... g) El canvi d’ús en edificacions i instal·lacions, tret dels supòsits de modificació d’usos subjectes als procediments establerts a la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears, quant a instal·lació i funcionament. M-387.10 Article 387 Llicència d’usos provisionals del sòl i d’obres de caràcter provisional

16

.../... 10. Si l’ús o l’obra provisional sol·licitada comporta la realització d’activitats subjectes a l’àmbit d’aplicació de la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears, la llicència urbanística regulada en aquest article i l’autorització en matèria d’activitats s’han d’atorgar en una única resolució de l’òrgan municipal competent. En tot cas, atès el caràcter de normativa bàsica de la lletra d) de l’apartat 3 de l’article 8, i la lletra c) de l’apartat 8 de l’article 9, del Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de gener, que aprova el Text refós de la Llei de Sòl, l’acord o la resolució d’atorgament que correspongui ha de tenir en compte les prohibicions expresses establertes per la legislació territorial i urbanística i la compatibilitat amb l’ordenació urbanística. Pel que fa a les petites modificacions proposades a l’article 396.5, atès que se cenyeixen al primer paràgraf de dit apartat 5, s’ha d’entendre que es manté la redacció proposada en el document d’aprovació inicial del seu segon paràgraf, des del moment en què el seu contingut no entra en contradicció amb els canvis suggerits en el primer paràgraf. M-396.5 Article 396 Règim especial de les obres lligades a la instal·lació o l’adequació d’activitats permanents o a infraestructures comunes .../... 5. A l’efecte previst a la disposició addicional setena i altres determinacions concordants de la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears, la sol·licitud a l’ajuntament corresponent de l’informe potestatiu sobre l’ús, la idoneïtat de la ubicació de l’activitat i els paràmetres urbanístics d’acord amb la normativa municipal i urbanística, ha d’indicar amb la precisió i claredat suficient l’objecte de l’activitat i les seves característiques específiques, sense que en cap cas no pugui ser de caràcter genèric. Es pot denegar l’emissió de l’informe quan la persona sol·licitant no determini concretament els usos, els altres paràmetres urbanístics que qualifiquin l’actuació pretesa, així com qualssevol de les determinacions o condicions específiques de l’activitat projectada. L’informe a què es refereix el paràgraf anterior ha de contenir com a mínim les dades a què es refereix l’apartat 2 de l’article 180 d’aquest Reglament, i s’ha d’emetre amb caràcter preceptiu en un termini màxim de dos mesos des de la seva sol·licitud. El contingut de l’informe vincula a l’ajuntament i té una validesa de sis mesos, sens perjudici que, d’acord amb la LOUS i aquest Reglament, es produeixi la suspensió d’atorgament de llicències i comunicacions prèvies.

17

L’informe de la Junta Autonòmica es tanca assenyalant que amb relació a l’article 397 es considera adequada la seva redacció per la qual cosa no s’hi efectua cap tipus d’observació de contingut. Finalment, s’efectuen unes consideracions amb relació a l’article 382.3 in fine del projecte de reglament amb referència a la cèdula d’habitabilitat, en la seva projecció en els procediments prevists a la Llei 7/2013, de 26 de novembre, que com hem esmentat més amunt són analitzades, per raó de l’especialitat de la matèria, a l’informe del Servei d’Autoritzacions Territorials. B) Informes potestatius 1. Informe de la Direcció General d’Arquitectura, Habitatge i Sòl, del Ministeri de Foment La sol·licitud d’emissió d’informe potestatiu, que va tenir entrada en el Ministeri de Foment en data 31 de juliol de 2014, es va motivar oportunament en l’escrit de petició en atenció al fet de la importància de la norma urbanística reglamentària en projecte, l’objectiu i abast de la qual s’explicitaven per remissió a la seva motivació, considerant per això oportú sol·licitar informe de la Direcció General d’Arquitectura, Habitatge i Sòl, especialment des de la seva funció de recolzament i col·laboració amb les comunitats autònomes per al coneixement i la difusió de les tècniques urbanístiques i de bones pràctiques en la matèria, entenent que la peculiaritat de l’atribució de competències autonòmiques al Consell Insular de Mallorca era circumstància que justificava aquesta col·laboració administrativa. En definitiva, els extrems a informar es concretaren amb relació a la correcta inserció del contingut de la proposta de reglament dins el marc de les competències normatives estatals en matèria de sòl, així com en els altres aspectes que, sense ser de competència estatal, es poguessin assenyalar com a millores normatives. Tenint en compte el caràcter potestatiu de l’informe sol·licitat, i el fet que han transcorregut tres mesos sense contestació expressa, entenem que se supera un termini prudencial d’espera i que per tant procedeix la continuació de les actuacions. 2. Informe de la Direcció General dels Registres i del Notariat, del Ministeri de Justícia La sol·licitud d’emissió d’informe potestatiu, que va tenir entrada en el Ministeri de Justícia en data 31 de juliol de 2014, es va motivar igualment de forma oportuna en l’escrit de petició, en atenció al fet de la importància de la norma urbanística reglamentària en projecte, l’objectiu i abast de la qual s’explicitaven per remissió a la seva motivació, considerant per això oportú sol·licitar informe de la Direcció General dels Registres i del Notariat, en aquest cas amb referència a la correcta inserció del contingut de la proposta de reglament dins el marc de les competències normatives estatals en matèria de dret notarial i registral.

18

Com a contestació a la petició, en data 6 d’octubre de 2014, i registre general d’entrada núm. 30971, la Unitat de Suport de l’esmentada Direcció General dels Registres i dels Notariat, tramet informe mitjançant el qual s’efectuen una sèrie de consideracions, recomanacions o observacions, que anirem exposant i analitzant pel mateix ordre en què hi figuren. 1. Es proposa afegir una frase del tenor «sempre que tals compromisos es refereixin a un possible efecte de mutació jurídico-real», com a tancament de l’apartat 5 de l’article 37 del reglament (relatiu a la publicitat dels convenis urbanístics), per tal d’aproximar la seva redacció al que disposa l’article 19 del TRLS/2008. No observam cap tipus d’inconvenient per tal d’incorporar l’esmentada frase, que tanmateix serà redundant, tenint en compte que dita menció ja s’ha previst al darrer paràgraf de l’apartat 3 de l’article 32, precepte més generalista també relatiu als convenis urbanístics. Així, l’apartat 5 de l’article 37 quedaria redactat de la manera següent: M-37.5 Article 37 Publicitat i impugnació dels convenis .../... 5. Els convenis regulats en aquest capítol poden ser inscrits en el Registre de la propietat en els termes prevists a la legislació hipotecària. En particular, els compromisos adquirits en convenis urbanístics per les persones propietàries de terrenys i la resta de béns immobles vinculen les terceres persones adquirents, quan aquests compromisos hagin estat inscrits en el Registre de la propietat, sempre que es refereixin a un possible efecte de mutació jurídico-real. Tanmateix, volem aprofitar l’acceptació de l’anterior suggeriment per remarcar la motivació emprada per part de la Direcció General dels Registres i dels Notariat, que no és d’altra que «aproximar la seva redacció al que disposa» una norma estatal dictada en l’exercici d’una competència també estatal. Aquesta obvietat, com deim, ha de servir per tal de matisar, amb tots els respectes que ens mereix l’informe que ha emès aquest centre, altres consideracions que es faran en alguns dels suggeriments o algunes de les observacions, perquè paradoxalment davant de concretes propostes que conté el projecte de norma reglamentària que, ni més ni manco, segueixen estrictament el contingut de normes estatals, s’hi farà una consideració oposada, que com exposarem no compartim en alguns aspectes. 2. Es proposa una redacció alternativa pel que fa a l’apartat 4 de l’article 38, relatiu als principis generals del règim urbanístic del sòl. Aquest apartat, en la seva redacció actual, determina que «En cas de transmissió de finques per qualsevol causa o títol, la

19

nova persona titular se subroga en els drets i deures urbanístics de les persones propietàries anteriors, i també en els compromisos que aquestes haguessin acordat amb l’administració urbanística si han estat objecte d’inscripció en el Registre de la propietat o bé de publicitat per raó de l’aprovació d’un conveni o per formar part d’un instrument de planejament o gestió urbanística.» En concret, la redacció alternativa que proposa la direcció general passa per eliminar la darrera frase de l’apartat, que hem destacat en lletra cursiva. Això perquè «esta materia afecta al derecho de propiedad y a la protección registral de terceros adquirentes, que sólo deben verse afectados por los derechos y deberes urbanísticos (que ya tienen su propio régimen de publicidad vinculante en la normativa urbanística de la que derivan), o por los compromisos inscritos en el registro de la propiedad (único sistema de publicidad no normativa que es vinculante para terceros). No parece conforme al régimen competencial que resulta del artículo 149.1.8 de la Constitución que una norma reglamentaria autonómica haga surgir otro sistema de publicidad oponible a terceros, distinta de la publicación oficial o de la publicidad registral interfiriendo con ello lo que se dispone en la normativa estatal. Se indica la conveniencia de ajustar la redacción lo más posible al artículo 19 del Real Decreto Legislativo 2/2008, de 20 de junio.» Podem compartir parcialment les anteriors consideracions, pel que fa estrictament a la menció a la publicitat per raó de l’aprovació d’un conveni urbanístic, tot explicant que, en definitiva, dita menció no pretenia crear un règim de publicitat no normativa alternatiu a la inscripció en el Registre de la propietat, tenint en compte que s’havia d’interpretar en connexió amb el règim substantiu dels convenis urbanístics definits en els articles precedents de la proposta reglamentària, que com hem pogut veure partien del fet ineludible que la vinculació dels convenis, a banda del seu règim de publicitat, derivaria per a terceres persones de la inscripció registral dels compromisos assumits, complint així en definitiva, com bé diu l’informe, amb l’únic sistema de publicitat no normatiu vinculant per a tercers. Ara bé, pel que fa a l’incís d’integració dels compromisos dins un instrument de planejament o de gestió urbanístics, no podem compartir les consideracions de la direcció general, ja que volem pensar que l’observació obeeix a un defecte de la traducció de la versió en català del reglament a la versió en llengua castellana vers la qual, naturalment, s’ha demanat informe a la Direcció General. Efectivament, la versió catalana utilitza el terme «per formar part d’un instrument», que s’ha traduït a la versió en castellà «para formar parte de un instrumento», quan hauria d’esmentar «por formar parte». Així, es vol fer referència a la subrogació en el règim de drets i deures acordats entre administració i particulars, bé per haver estat objecte d’inscripció registral, o bé per formar part d’un instrument de planejament o de gestió urbanístic, instruments que evidentment són objecte de publicitat mitjançant la seva publicació oficial una vegada aprovats definitivament, inserint-se així en un dels dos sistemes admesos a què fa menció l’informe: la publicació oficial o la publicitat registral. D’altra banda, no podem deixar d’esmentar que la redacció que es proposava a l’article 38.4 del reglament mallorquí estava inspirada en la literalitat de l’apartat 3 de l’article 27 del Decret 305/2006, de 18 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’urbanisme de Catalunya, que amb relació a la transmissió dels compromisos

20

estableix els paràmetres d’haver estat «objecte d’inscripció en el Registre de la propietat o bé de publicitat per raó de l’aprovació d’un conveni o per formar part d’un instrument de planejament o gestió urbanística», sense que aquest precepte, que en tenguem constància, no hagi resultat anul·lat per infracció de normativa estatal de rang superior, perquè clarament entenem que s’ha d’interpretar en els anteriors paràmetres que hem exposat. En qualsevol cas, com hem assenyalat, entenem que no hi ha massa obstacle per suprimir la menció a la “publicitat per raó de conveni”, tota vegada que la transmissió dels compromisos queda assegurada mitjançant els ressorts que preveuen de forma redundant els articles anteriors, amb relació a un dels quals hem proposat incorporar el suggeriment. Pel que fa, concretament, a l’article 38.4 que ens està ocupant ara, proposaríem l’acceptació parcial del suggeriment, suprimint la menció a la publicitat per raó de conveni i aclarint que la publicitat per raó de planejament o de gestió ho és pel que fa a aquells aprovats definitivament, quedant en conseqüència en aquests termes. M-38.4 Article 38 Principis generals del règim urbanístic del sòl .../... 4. En cas de transmissió de finques per qualsevol causa o títol, la nova persona titular se subroga en els drets i deures urbanístics de les persones propietàries anteriors, i també en els compromisos que aquestes haguessin acordat amb l’administració urbanística si han estat objecte d’inscripció en el Registre de la propietat o bé de publicitat per raó de l’aprovació d’un conveni o per formar part d’un instrument de planejament o gestió urbanística aprovat definitivament. 3. Amb relació a l’article 46.3 del reglament, sense apreciar aparentment objeccions de regulació material de fons, l’informe observa que en aquest apartat «se prevé que la constancia registral de las condiciones de la licencia es potestativa. Se impone en cambio como obligatoria su asunción expresa por los compradores en la escritura de compra. Se sugiere imponer la misma obligatoriedad para la constancia registral, pues, efectuada ésta, vincula a los compradores, incluso aunque no incluyan un pacto de asunción expresa de las misma. Por otra parte, se sugiere cambiar la expresión de “compradores” por la de “adquirientes”, que es más amplia, pues incluye, por ejemplo, a los adquirentes por permuta, donación, herencia.» Entenem que dels dos suggeriments efectuats només resulta acceptable el segon, per les raons que exposarem. Així, com es pot constatar de l’escrit mitjançant el qual es va formular en el seu moment la sol·licitud d’informe a la Direcció General de Registres i del Notariat, s’hi fa poder precisar concretament que, juntament amb la remissió de la traducció en llengua castellana del projecte de reglament aprovat inicialment per part del Consell Insular de Mallorca, «En cualquier caso, se adjunta igualmente el texto de la Ley desarrollada en lengua castellana, en la medida en que determinadas propuestas del reglamento que pudieran ser objeto de observación se ciñan estrictamente a dar cumplimiento a los términos de la norma legal autonómica balear de superior jerarquía.»

21

Això explica perquè no podem atendre el primer dels suggeriments, ja que l’article 46.3 del reglament, més enllà d’adequar la utilització del llenguatge de gènere fent referència a persones compradores o propietaris i propietàries, front a l’estricta utilització del masculí de l’article 31.3 de la LOUS, no ha establert un desenvolupament major de la norma legal, que es reprodueix per tal de conferir una millor sistemàtica i integració en el text reglamentari. És l’esmentat article 46.3 el que determina la possibilitat, que no obligació en termes absoluts, d’inscripció registral de les condicions d’edificació que estableixin les llicències; i això és lògic perquè no tota llicència d’edificació durà inherent condicions que hagin de ser preceptivament inscrites en el Registre de la propietat. Si és el cas, la inscripció preceptiva en el Registre de la propietat es determina per la LOUS per a algunes concretes modalitats de llicència, siguin o no d’edificació. En conseqüència, si fos possible, tampoc no veuríem recomanable que una norma de caràcter general i eventual establerta a la Llei es convertís en preceptiva en tot cas. En definitiva, el reglament en ordre a imposar la preceptiva inscripció registral ho ha de fer no en el desplegament de l’article 31.3 de la LOUS, sinó en desplegar modalitats de llicència d’edificació que preceptivament l’exigeixen d’acord amb la LOUS o bé que dita exigència i preceptivitat sigui recomanable per la naturalesa de l’acte. A manera d’exemple és allò que succeeix amb la regulació de les llicències d’edificació i urbanització simultània establerta a l’article 384 del reglament, desenvolupant l’article 30 de la Llei, o la preceptiva inscripció registral de les condicions a què es refereixen altres articles reglamentaris com el 344, el 387 o el 399, que en congruència no han estat objecte de cap observació per part de la DGRN. Tanmateix, no observam cap impediment d’incorporar la menció a persones «adquirents», però no com a substitutiva del terme «compradors» previst al ja referit art. 31.3 de la LOUS, perquè si aquest terme és l’expressament previst a la norma de superior jerarquia no pot ser alterat pel reglament, norma subordinada que entenem però que pot complementar el terme mitjançant una conjunció «o», afegint-hi el terme proposat d’«adquirents», perquè així fa, efectivament una funció de complement. L’apartat quedaria en conseqüència en aquests termes: M-46.3 Article 46 Dret d’edificació en sòl urbà .../... 3. Les condicions d’edificació que estableixin les llicències municipals es poden fer constar, d’acord amb la legislació hipotecària, en el Registre de la propietat. Si es transmeten finques en curs d’edificació, les persones compradores o adquirents han d’assumir el compliment d’aquestes condicions; de la mateixa manera, en les escriptures d’obra nova en construcció, els propietaris o les propietàries han d’explicitar l’assumpció d’aquestes condicions o bé acreditar que les han complert en declarar l’obra conclosa.

22

4. Amb relació a l’apartat 2 de l’article 214, es proposa que la seva frase inicial adopti aquesta redacció: «2. En caso de discrepancia entre la descripción de las fincas y su realidad física,..», mantenint la resta en els termes actuals. Entenem acceptable el suggeriment, perquè l’apartat 2 actualment expressa “en cas de discrepància entre els títols –a què fa referència l’apartat 1 sobre el qual no es fa cap suggeriment– i la realitat física de les finques”, i amb l’expressió nova proposada quedaria més clar l’objectiu de la regla de prevalença. Tanmateix, entenem que encara quedaria més aclarida si es fes menció al fet que “en cas de discrepància entre la descripció de les finques continguda en els títols a què es refereix l’apartat 1 anterior i la seva realitat física”, preval dita realitat física. Així, acceptant el suggeriment i establint la correcta connexió amb l’apartat 1, l’apartat 2 de l’article 214 podria quedar redactat en els termes següents: M-214.2 Article 214 Obligacions d’informació i supòsits de discrepància .../... 2. En cas de discrepància entre la descripció de les finques continguda en els títols a què es refereix l’apartat 1 anterior i la seva realitat física, s’ha d’estar a la realitat física, essent d’aplicació el que estableix la legislació aplicable sobre inscripció en el Registre de la propietat d’actes de naturalesa urbanística. 5. Seguidament, pel que fa a la redacció de l’article 228.b) es proposarà com a suggeriment, la supressió de l’incís següent que destacarem en lletra cursiva: «b) Su titularidad dominical, con especificación del título de adquisición. En caso de que la finca incluida se encontrara inscrita en el Registro de la propiedad, en el proyecto debe tenerse en cuenta como aportante a la persona titular registral, salvo el caso que fuera procedente la reanudación del trato registral interrumpido, que se produce mediante el proyecto de reparcelación, de conformidad con lo que establece la legislación aplicable sobre inscripción en el Registro de la propiedad de actos de naturaleza urbanística.» Aquesta proposició, parteix de la següent argumentació: «Pese a que es cierto que el proyecto de reparcelación tiene virtualidad y potencialidad para operar la reanudación del tracto sucesivo registral, (cumpliendo los requisitos del artículo 9 del Real Decreto 1093/1997, de 4 de julio), la apreciación de la procedencia o no de la reanudación del tracto registral es competencia registral y no de la administración urbanística actuante, ni de los promotores de la reparcelación. Hacer recaer sobre aquélla o éstos la responsabilidad de apreciar la validez, legalidad, oponibilidad y demás requisitos exigibles a los títulos no inscritos relativos a fincas inscritas supone un riesgo evidente. La no oponibilidad frente a terceros de los títulos no inscritos, (artículo 32 de la Ley hipotecaria), junto con la presunción de exactitud y oponibilidad plena de los pronunciamientos registrales, (artículo 38), permite recomendar como opción más segura la de que los promotores de la reparcelación y la propia administración actuante, tratándose de fincas inscritas en el registro, sólo consideren aportantes a los titulares registrales, y sólo, contemplen las cargas inscritas registralmente.» Hem de fer notar que la supressió de l’incís, finalment, esdevé una recomanació, i en cap cas una observació de legalitat vers la proposició reglamentària. Això ben

23

segurament a partir del fet que els termes reglamentaris no qüestionen (i ens atreviríem a dir que fins i tot pressuposen) que l’apreciació de la procedència dels requisits de represa del tracte registral és competència exclusiva del registrador o la registradora de la propietat. Ens explicam: quan s’esmenta que la represa del tracte registral es produeix mitjançant el projecte de reparcel·lació, no suposa la transferència de la valoració dels requisits a l’administració o als promotors de la reparcel·lació, sinó, estrictament, que quan la persona aportant pugui no ser la titular de la finca (situació que es coneix o posa de manifest arran precisament d’un projecte de reparcel·lació), s’activi la represa del tracte registral. Això evidentment, i com no podia ser d’una altra manera i així té cura d’aclarir-ho el precepte «conforme el que estableix la legislació aplicable sobre inscripció en el Registre de la propietat d’actes de naturalesa urbanística.» El suggeriment de la Direcció General es fa per tal de recomanar una opció més segura, entenent que és tal aquella en què els promotors de la reparcel·lació i la mateixa administració actuant només considerin aportants als titulars registrals, i només tenguin en compte les càrregues inscrites registralment. Des del nostre modest punt de vista, potser fos l’opció més «segura» si amb seguretat ens volguéssim referir a l’activació, impuls o agilitat dels estadis inicials dels processos de reparcel·lació, però evidentment, amb posterioritat, l’aparició de titulars distints o càrregues no inscrites causarien l’efecte contrari, com és haver de refer les bases de la reparcel·lació i els subsegüents processos d’equidistribució de beneficis i càrregues. Tal vegada conscient d’aquest factor, la mateixa DGRN ens ofereix una alternativa, assenyalant que «subsidiariamente, podría sustituirse el inciso comentado por el siguiente: “salvo que se aporte acta de notoriedad para la reanudación del tracto sucesivo, con el cumplimiento de los requisitos exigidos en el artículo 9 del Real Decreto 1093/1997.». Entenem que aquesta alternativa enllaçaria així amb l’article 54.5 del posterior TRLS/2008, que en la regulació dels expedients de distribució de beneficis i càrregues, com és el de reparcel·lació, assenyala com: «5. El títol en virtut del qual s’inscriu el projecte de distribució de beneficis i càrregues és suficient per a ...., represa del tracte successiu, .... la forma que es determini per reglament»; reglamentació constituïda per l’esmentat Reial Decret 1093/1997, al que remetria com a recordatori d’aplicació del reglament insular. Aquesta alternativa seria la que proposaríem per part nostra, tot i que, reiteram, en puritat entenem que la redacció actual resulta perfectament adequada a la normativa estatal en la interpretació que hem exposat més amunt, com ho demostra indirectament el fet que altres reglamentacions autonòmiques adopten una redacció pràcticament idèntica sobre aquest punt relatiu a la presentació dels títols de les finques en els processos de reparcel·lació. Tanmateix i en definitiva, entenent raonable l’alternativa proposada, l’apartat b) de l’article 228 del Reglament podria quedar redactat en els termes següents: M-228.b)

24

Article 228 Circumstàncies de les finques aportades En la relació de les finques aportades s’ha de fer constar, respecte de cadascuna d’elles, el següent: .../... b) La seva titularitat dominical, amb especificació del títol d’adquisició. En cas que la finca inclosa es trobàs inscrita en el Registre de la propietat, en el projecte s’ha de tenir en compte com aportant a la persona titular registral, llevat del cas que s’aporti acta de notorietat per a la represa del tracte successiu, amb el compliment dels requisits establerts en el Reial decret 1093/1997, de 4 de juliol, que aprova les normes complementàries al Reglament per a l’execució de la Llei hipotecària sobre inscripció en el Registre de la Propietat d’actes de naturalesa urbanística. 6. Se suggereix la supressió de l’apartat 1 de l’article 234, tot considerant que s’hauria de parlar en termes d’afectació de finques, tal com fa tant la llei estatal com l’article 82 de la llei balear. Allò més fàcil i còmode seria acceptar de pla el suggeriment que es realitza, perquè és cert que l’afectació a l’article 82 de la LOUS es refereix a l’afectació real de les parcel·les adjudicades, i a la legislació estatal (donat per fet que es refereix al TRLS/2008) també hi ha referència a l’afectació de finques. Aquesta idea es reflecteix, per exemple, a l’article 247 del reglament, que indica com «totes les finques incloses dins una unitat d’actuació urbanística sotmesa a reparcel·lació, en la modalitat de compensació, queden afectades al compliment dels deures imposats per la LOUS i aquest Reglament a l’esmentada modalitat, encara que els seus propietaris o les seves propietàries no s’hagin adherit a la Junta de Compensació. L’afectació ha de constar adequadament en el Registre de la propietat.» Ara bé, també la LOUS parla de persones «afectades» que, per exemple, poden adoptar criteris diferents d’equidistribució sempre que no siguin contraris a la llei o al planejament (article 84.5), i així mateix el TRLS/2008, en la regulació bàsica del règim de distribució de beneficis i càrregues ens parla d’afectats i de propietaris afectats (article 8), i en la regulació de les operacions de distribució de beneficis i càrregues, en el seu article 18, al·ludeix igualment al propietaris afectats. Al nostre modest entendre, el problema que té la proposició terminològica que conté l’apartat 1 de l’article 234 del reglament no és de regulació material de fons, sinó d’haver volgut respectar una equívoca terminologia continguda a la reglamentació estatal, que va utilitzar el terme «afectos» per referir-se als propietaris dominicals, quan clarament volia dir «obligados». Ens referim, concretament, al primer paràgraf de l’article 19 del Reial decret 1093/1997, de 4 de juliol, que pretenia seguir l’article 234.1 del Reglament. Vegem-ho per comparació de les seves literalitats: Artículo 234 Afectación de las fincas al pago de las cargas de urbanización

Artículo 19. De la afección de las fincas de resultado al cumplimiento de la obligación de urbanizar.

25

1. Quedan afectas al cumplimiento de la obligación de urbanizar todas las personas titulares del dominio u otros derechos reales sobre las fincas de resultado que resulten del proyecto de reparcelación que constaran inscritos con anterioridad a la aprobación del proyecto.

Quedarán afectos al cumplimiento de la obligación de urbanizar, y de los demás deberes dimanantes del proyecto y de la legislación urbanística, todos los titulares del dominio u otros derechos reales sobre las fincas de resultado del expediente de equidistribución, incluso aquellos cuyos derechos constasen inscritos en el Registro con anterioridad a la aprobación del Proyecto, con excepción del Estado en cuanto a los créditos a que se refiere el artículo 73 de la Ley General Tributaria y a los demás de este carácter, vencidos y no satisfechos, que constasen anotados en el Registro de la Propiedad con anterioridad a la práctica de la afección.

Per tant, en definitiva, el problema real de l’article 234.1 no és tant allò que determina com el fet que, agafant la literalitat de la normativa estatal, volia dir realment “quedan sujetas al cumplimento de la obligación de urbanizar todas las personas titulares del dominio u otros derechos reales...”, ja que la pretensió d’aquest article 234, com veurem més endavant, era respectar íntegrament el contingut de dita norma estatal, seguint la seva estructura. Ara bé, el suggeriment de la DGRN ens serveix per posar de manifest un defecte distint en l’article 234, que ja s’haurà pogut deduir tot comparant ambdues redaccions: el defecte consisteix a presumir una situació habitual (que l’obligació recau sobre els titulars dels drets inscrits amb anterioritat a l’aprovació del projecte de reparcel·lació), quan en realitat és una situació eventual o excepcional. En definitiva, més que no acceptar de pla el suggeriment de supressió de l’apartat 1 de l’article 234, el que proposaríem és la seva nova redacció per tal que casi perfectament amb la normativa estatal, concordança que entenem es podria produir amb aquests termes: M-234.1 Article 234 Afectació de les finques al pagament de les càrregues d’urbanització 1. Queden subjectes al compliment de l’obligació d’urbanitzar, i de la resta dels deures que deriven del projecte i de la legislació urbanística, totes les persones titulars del domini o altres drets reals sobre les finques de resultat que resultin del projecte de reparcel·lació, fins i tot aquelles els drets de les quals constassin inscrits en el Registre de la propietat amb anterioritat a l’aprovació del projecte, amb les excepcions previstes a la legislació estatal. 7. En aquest punt se suggereix (no s’imposa en cap cas), la supressió de l’article 235, «al regular materia de competencia exclusiva estatal o la remisión a la normativa estatal». No compartim, ni per extensió proposam acceptar el suggeriment, tant per una raó de congruència, com per una raó de literalitat.

26

Certament, ens estranya que la Direcció General indiqui com a motivació del suggeriment de supressió de l’article 235 del reglament el fet que reguli matèria de competència estatal, quan respecte de l’article precedent, el 234, no hagi fet cap suggeriment vers els seus apartats 2 i 3, i respecte del seu apartat 1 no en suggeria en cap cas la seva supressió per afectació a àmbit de competència estatal, sinó per un aspecte conceptual. En conjunt, com hem avançat, l’article 234 no fa altra cosa que sistematitzar un esquema urbanístic que deriva de l’article 19 del Reial decret 1093/1997, pel que fa a: 1) La determinació de subjecció a obligació d’urbanitzar dels propietaris (paràgraf inicial de l’article 19 del reglament estatal en connexió a l’apartat 1 de l’article 234 del reglament insular. 2) La previsió de l’afecció al saldo de liquidació definitiva, saldo de liquidació provisional i quota de participació en el pagament de la liquidació definitiva, que regulen de l’apartat 2 de l’article 234 del reglament insular amb plena concordança a l’apartat 1 de la norma estatal, remetent després (apartat 3 del reglament insular) de forma expressa a dita normativa estatal reguladora de la inscripció d’actes de naturalesa urbanística per a la seva pràctica. Idèntic plantejament té l’article 235, vers al qual la DGRN en la seva observació número 7 que ara ens ocupa en suggereix la seva supressió, o, alternativament, la remissió a la normativa estatal. La identitat és patent, perquè si comparam l’article 235 del Reglament insular, ara amb l’article 20 del Reial decret 1093/1997, de 4 de juliol, podrem observar que no el contradiu en absolut, sinó que reprodueix els seus termes. I hem d’aclarir que amb aquesta reproducció, en cap cas no s’està envaint cap àmbit de competència normativa estatal, ni molt manco, sinó que merament es transposa parcialment aquesta regulació, amb l’objectiu o pretensió de donar sistemàtica a les complexes regles urbanístiques del projecte de reparcel·lació. Aquesta integració de normativa estatal està permesa en normes autonòmiques (pel que ara fa al cas, insulars), si amb això es tracta d’oferir major operativitat a una regulació de per sí molt complexa. Direm simplement que l’article 235 no regula la vigència de la inscripció registral, sinó que es limita a indicar que «d’acord amb la legislació aplicable» (que evidentment no pot ser altra que l’estatal), dita inscripció caduca als set anys, o als dos anys si s’ha elevat a definitiu el compte provisional de la liquidació. És a dir, incorpora i respecta estrictament els termes de l’apartat 1 l’article 20 del Reial decret 1093/1997, de 4 de juliol, només a l’efecte que els operadors urbanístics de la reparcel·lació així ho coneguin des del reglament de desenvolupament de la LOUS. Però més encara, prova del que estam argumentant és la manca de cap suggeriment o observació de la DGRN vers el contingut de l’article 236 de la proposta, sobre les pautes de la sol·licitud de cancel·lació de l’afecció, perquè precisament segueix les

27

definides a l’apartat 2 de l’expressat article 20 del Reial decret 1093/1997, de 4 de juliol. Per tant, entenem que del suggeriment sobre l’article 235, només resulta recomanable efectuar una remissió a la normativa estatal, però respectant la resta de contingut per mantenir la sistemàtica dels articles del reglament insular que estableix la subsecció en què s’integra, per la complexitat de les regles que deriven dels efectes dels projectes de reparcel·lació, i que tracta de sistematitzar conjugant les determinacions de la llei urbanística autonòmica i la normativa estatal en matèria d’inscripció registral. Tanmateix i com hem dit proposaríem que l’actual incís «de acuerdo con la legislación aplicable» sigui substituït, per major aclariment, per «de conformidad con lo que establece la legislación estatal aplicable sobre inscripción en el Registro de la propiedad de actos de naturaleza urbanística», quedant per tant en uns termes com els següents: M-235 Article 235 Vigència de l’afecció D’acord amb el que estableix la legislació estatal aplicable sobre inscripció en el Registre de la propietat d’actes de naturalesa urbanística, l’afecció registral caduca, en qualsevol cas, als set anys de la seva inscripció. No obstant això, si durant la seva vigència s’hagués elevat a definitiu el compte provisional de liquidació del projecte de reparcel·lació, aquesta caducitat es produeix als dos anys a comptar des de la data de la constatació en el Registre de la propietat del saldo definitiu. 8. Ja més que amb un contingut de suggeriment, amb relació a l’article 265, la DGRN realitza una observació, però concretament cenyida al següent incís en cursiva del seu apartat 2 que disposa com: «La constitució de l’entitat es duu a terme mitjançant document públic atorgat per les persones propietàries que hagin pres vàlidament la iniciativa o bé que s’hi hagin adherit en els terminis que estableix aquest Reglament, i les empreses urbanitzadores, si escau. De la constitució se’n dóna compte a la resta de persones propietàries afectades, per tal que puguin adherir-s’hi mitjançant un escrit adreçat al notari o la notària o la persona fedatària que hagi autoritzat l’escriptura o document públic de constitució, a fi que protocol·litzi o incorpori les adhesions que es rebin.» Sobre aquesta previsió ens diu la DGRN que «Si la constitución ha de llevarse a cabo mediante documento público, la adhesión de otros afectados debe también hacerse en documento público, y no mediante un simple escrito. Así lo exige la congruencia interna del precepto, y la normativa estatal sobre las formas de los contratos que afecten a inmuebles (1280 Código Civil) y el reglamento notarial sobre escrituras o diligencias de adhesión.»

28

Amb els màxims respectes que ens mereix l’informe, pensam que, simplement, ha interpretat erròniament els termes literals de l’article, que són idèntics en la versió en llengua castellana. El precepte, fixem-nos-hi bé, no diu que l’adhesió de la resta d’altres persones propietàries es pugui fer mitjançant un simple escrit; sinó que se’ls dóna compte de la constitució de l’entitat urbanística per tal que puguin adherir-s’hi, i per això, se’ls imposa que s’adrecin al notari o la notària per escrit, a fi que «protocol·litzi o incorpori les adhesions que es rebin». En altres paraules, l’adhesió no es practica per un simple escrit, com interpreta erròniament l’informe, sinó que l’adhesió es protocol·litza pel notari o incorpora les adhesions; de la mateixa manera que protocol·litza el document públic de constitució o les adhesions dins el termini, a què es refereix la primera frase de l’esmentat article 265; justament això és la conseqüència derivada de la congruència interna del precepte, que, repetim, mai no diu que les altres adhesions a què es refereix la segona frase quedin protocol·litzades o incorporades per un simple escrit. Tanmateix, per tal d’evitar interpretacions que poguessin fer pensar que s’està alterant les formes d’escriptura o diligències d’adhesió que preveu el reglament notarial, l’observació de l’informe pot ser atesa perfectament eliminant la referència a «un escrit adreçat al notari» i substituint-la per «compareixença davant el notari», resultant redactat en aquests termes: M-265 Article 265 Constitució de les entitats urbanístiques col·laboradores .../.. 2. La constitució de l’entitat es duu a terme mitjançant document públic atorgat per les persones propietàries que hagin pres vàlidament la iniciativa o bé que s’hi hagin adherit en els terminis que estableix aquest Reglament, i les empreses urbanitzadores, si escau. De la constitució se’n dóna compte a la resta de persones propietàries afectades, per tal que puguin adherir-s’hi mitjançant compareixença davant el notari o la notària o la persona fedatària que hagi autoritzat l’escriptura o document públic de constitució, a fi que protocol·litzi o incorpori les adhesions que es rebin. 9. Amb relació a l’apartat 2 de l’article 318, que preveu la tramesa d’un plànol certificat al Registre de la propietat expressiu de la delimitació d’àrees subjectes a l’exercici dels drets d’adquisició preferent, «se sugiere que el plano a remitir al registro, sea, en todo caso, un plano georreferenciado, es decir, con coordenadas en sistema oficial de referencia, y además, preferiblemente, no en formato papel sino en formato digital interoperable (por ejemplo, shapefile) para así permitir una adecuada gestión registral de tal información, y su incorporación a la aplicación informática registral de gestión de bases gráficas regulada en el artículo 9 de la Ley hipotecaria. De ese modo, aunque el Ayuntamiento no sea capaz de identificar plenamente desde un inicio qué fincas registrales están incluidas en el área de tanteo y retracto, permite que sea el registro el que las identifique, ya sea inicialmente o en cualquier momento posterior en el que se localice la ubicación física concreta de fincas registradas.»

29

Entenem perfectament raonable el suggeriment, per la qual cosa proposam la inclusió dels anteriors requeriments del plànol dins l’apartat 2 de l’article 318: M-318.2 Article 318 Comunicació al Registre de la propietat .../... 2. A l’efecte previst a l’apartat 1, l’ajuntament trametrà al Registre de la propietat que correspongui còpia certificada dels plànols georeferenciats en suport físic i en format digital interoperable que reflecteixin la delimitació i relació detallada dels carrers o sectors compresos en aquelles àrees i de les persones propietàries i béns concrets afectats, mitjançant trasllat de còpia de l’acord de delimitació, amb indicació de l’abast i extensió del dret d’adquisició preferent. La documentació inclourà una descripció de les finques afectades que sigui suficient per a fer-ne la identificació registral, en els termes de la legislació estatal hipotecària. 10. Pel que fa a l’article 325.1, en al·ludir a la notificació de la incoació d’expedient a les persones propietaris o titulars de drets i situacions jurídiques inscrites en el Registre, se suggereix que es completi indicant situacions jurídiques inscrites o anotades, «para incluir, por ejemplo, a los acreedores embargantes que hayan obtenido anotación preventiva del embargo trabado sobre la finca.» Com l’anterior, consideram perfectament raonable el suggeriment, per la qual cosa proposam la inclusió de les situacions jurídiques anotades dins l’apartat 1 de l’article 325: M-325.1 Article 325 Procediment per a la declaració de l’incompliment de l’obligació d’edificar 1. L’expedient per a la declaració de l’incompliment de l’obligació d’edificar s’ha d’incoar d’ofici. La incoació s’ha de notificar a les persones propietàries, arrendatàries i ocupants de l’immoble per d’altres títols, si es coneixen, i a les persones titulars de drets reals i situacions jurídiques inscrites o anotades al Registre de la propietat, amb advertiment dels efectes que comporta la declaració. L’òrgan competent ha d’interessar del registrador o de la registradora de la propietat la pràctica d’una nota marginal a la inscripció de la finca per a fer constar la incoació acordada. 11. No tant expressament com una observació, sinó com a simple suggeriment es diu seguidament que «Se sugiere suprimir el artículo 328 de la norma dado que regula una materia como la subsistencia o no y la oponibilidad o no de cargas anteriores frente a terceros adquirentes, que es de competencia estatal.» Consideram desencertat el suggeriment, per no dir que ens atreviríem a dir que el seu acolliment suposaria deixar un buit de contingut en la regulació necessària que la

30

LOUS encomana al reglament. Anem a aportar els raonaments que han de recolzar aquesta discrepància, que passen, en primer lloc, per llegir els termes literals de les regles contingudes en els dos primers apartats de l’article, atès que el suggeriment, en els termes en què s’ha formulat, només es pot referir a ells. Observem així, detalladament, que la proposta en cap cas no determina el règim jurídic de subsistència o oponibilitat de càrregues registrals, sinó que determina estrictament, en el seu apartat 1, les condicions de l’alienació d’una finca inclosa en el registre municipal de solars, per expropiació o per subhasta, i que es produeix «amb totes les càrregues vigents quan no impedeixin l’exercici de l’obligació d’edificar d’acord amb el planejament urbanístic, sempre que les esmentades càrregues hagin estat constituïdes per un títol anterior a la notificació, i a l’anotació en el Registre de la propietat, de la declaració d’incompliment de l’obligació d’edificar». No es determina, per tant, cap regla de subsistència o oponibilitat de càrregues anotades en el Registre de la propietat, sinó que a partir de la vigència, data de constitució i inscripció de les càrregues, es determina una regla en un procediment urbanístic, que comporta el descompte del seu valor en el preu que ha de pagar la persona adquirent, que d’altra banda, ha d’assumir expressament el compliment de les obligacions garantides amb les càrregues expressades. Per tant, no observam cap alteració del règim de subsistència o oponibilitat de càrregues que hagi establert o pugui establir la normativa de competència estatal. D’altra banda, el que determina l’apartat 2 és que les càrregues posteriors a la data de notificació i d’anotació a què fan referència l’apartat 1 o les que siguin incompatibles amb l’obligació d’edificar queden extingides de ple dret pel fet de la transmissió, i el registrador o la registradora de la propietat les ha de cancel·lar a sol·licitud de les persones interessades, d’acord amb la legislació hipotecària. És a dir, que a banda d’establir una conseqüència lògica, tota vegada que la incompatibilitat de la càrrega ho és amb relació a les que impedeixen exercir l’obligació legal d’edificar, la seva extinció es predica només de les posteriors a l’anotació en el Registre de la propietat de la declaració d’incompliment de l’obligació d’edificar de l’anterior persona propietària. En res no s’altera, per tant, el règim estatal sobre subsistència i/o oponibilitat de càrregues. En altre ordre de coses, hem de fer notar que l’article 328 del reglament s’insereix a la secció segona, relativa a l’obligació d’edificar i al registre municipal de solars, ubicada al seu torn en el capítol I del títol V, que regula l’obligació d’urbanitzar i les conseqüències del no exercici en termini del dret a edificar, desenvolupant, a l’efecte, el mateix títol i capítol de la LOUS. En aquesta matèria, la regulació legal de la LOUS s’ha inspirat clarament en la del vigent Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya, com es pot constatar amb la identitat, en bona part substancial, entre alguns dels incisos dels articles 112; 113 i 114 de la nostra llei balear, amb altres incisos dels articles 177, 179.1; 178 i 184 de la llei catalana. Per tant, en certa forma, era lògica la inspiració del necessari reglament insular posterior en la mateixa normativa autonòmica comparada, per tal de desenvolupar els

31

necessaris aspectes no regulats a la nostra LOUS, tenint en compte que el seu article 113.2 indica que el procediment d’adjudicació s’ha de regular mitjançant el procediment que s’estableix per reglament, o el que és el mateix, es fa una encomanda ben específica a la intervenció reglamentària. En altres paraules, no existint reserva formal de llei a la LOUS en l’establiment dels efectes urbanístics de l’alienació i substitució forçosa, el reglament els ha regulat a partir de la solució comparada que oferia l’article 180 del Decret legislatiu català; norma autonòmica que, per cert, va ser objecte de recurs d’inconstitucionalitat promogut pel President del Govern per entendre que afectava matèria de competència estatal, per mor de la reforma operada per una posterior llei autonòmica, però només amb relació a dos preceptes en concret que res no tenen a veure amb allò regulat en el seu article 180. A més, direm igualment que una regulació similar ja s’establia molt anteriorment en altres normes d’aquella comunitat autònoma, sense que en cap cas no s’apreciàs vulneració d’un àmbit de competència normativa estatal. Per les anteriors motivacions, entenem que no procedeix atendre el suggeriment de supressió de l’article 328, suposadament en el contingut dels dos primers apartats. Fixem-nos, així mateix, i com a últim element coadjuvant, que l’extinció definitiva dels arrendaments que preveu l’apartat 3 –del que no li és predicable per raó de la matèria regulada el suggeriment–, mai no es pot interpretar en el sentit que el reglament vulgui efectuar una regulació dels arrendaments urbans competència exclusiva estatal; sinó que l’efecte extintiu que proclama és la conseqüència d’una acció urbanística com a resposta a l’incompliment dels deures urbanístics d’edificació en termini. 12. Finalment, pel que fa a l’article 385.2.c), «Se sugiere suprimir la mención de la nota simple, y admitir sólo certificación registral, pues ésta y no aquélla es la única que da fe del contenido de los asientos registrales. No parece correcto que una Administración Pública tome sus decisiones en base a una información no fehaciente, cuando puede disponer de fehaciencia plena.» Es refereix amb aquest suggeriment a la menció que es fa, com a documentació preceptiva a presentar amb la sol·licitud de llicència urbanística per a la constitució o modificació d’un règim de propietat horitzontal, simple o complexa, sobre un edifici o un conjunt immobiliari i qualsevol altre operació o negoci jurídic que, directament o indirectament, comporti un increment del nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent respecte dels autoritzats en una llicència urbanística anterior; la possibilitat alternativa de presentar una nota simple o una certificació del Registre de la propietat on consti la descripció de la finca o edificació. Suggeriment que entenem del tot acceptable, implicant així conferir una nova redacció de dita lletra c) de l’apartat 2, suprimint la menció a nota simple i preveient estrictament la presentació de certificació registral. M-385.2.c) Article 385

32

Llicència urbanística per a la constitució o modificació d’un règim de propietat horitzontal, simple o complexa, i per a la formalització d’altres operacions jurídiques .../... 2. Les sol·licituds de llicència urbanística per a l’autorització de les operacions a què fa referència aquest article s’han de presentar amb la documentació següent: .../... c) Certificació del Registre de la propietat on consti la descripció de la finca o edificació. Ens serveix l’anterior suggeriment per posar de manifest el sentit i necessitat d’aquest tipus de llicència, atès que parteix de la base de la correcció de la resta de regulació material continguda en el precepte, que ha creat dubtes en les al·legacions formulades en tràmit d’audiència per part del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, i que complementa així les explicacions més específiques que realitzam a l’apartat corresponent. 3. Informe de la Direcció Insular de Cultura i Patrimoni de la vice-presidència de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell Insular de Mallorca La sol·licitud va tenir entrada a dita direcció insular de Cultura i Patrimoni en data 28 de juliol de 2014. La petició d’informe es motivava sobre la base de l’objecte i finalitat del reglament, així com les atribucions de l’esmentada direcció insular de Cultura i Patrimoni, d’acord amb les previsions de l’article 82 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, per tal que es pogués pronunciar amb relació als aspectes del text del reglament relatius a les regulacions previstes sobre protecció d’elements protegits per la legislació autonòmica sobre patrimoni històric i les previsions sobre el contingut de la figura del catàleg municipal d’elements i espais protegits. Tenint en compte el caràcter potestatiu de l’informe sol·licitat, i el fet que han transcorregut tres mesos sense contestació expressa, entenem que se supera un termini prudencial d’espera i que per tant procedeix la continuació de les actuacions.

III

Anàlisi de les al·legacions i suggeriments derivat del tràmit d’audiència a altres Administracions Públiques

En aplicació dels acords plenaris a què hem fet esment a l’encapçalament, i donant en aquest sentit compliment al que determina l’article 45 de la Llei 4/2001 de 14 de març, del Govern de les Illes Balears, la secretària tècnica del departament d’Urbanisme i Territori, mitjançant escrits datats el 25 de juliol de 2014, va conferir formalment tràmit d’audiència per un termini de dos mesos al Govern de les Illes Balears, per conducte de la seva vice-presidència i conselleria de Presidència; i als 53 municipis de l’illa de Mallorca.

33

Així mateix, es va considerar adient conferir el mateix tràmit d’audiència a la Delegació del Govern a les Illes Balears, tot i que l’esmentat precepte de la Llei 4/2001 no ho exigeix formalment; així com a la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears, tot i que pel fet d’haver-se conferit el tràmit de forma individual a tots els ajuntaments de l’illa de Mallorca, d’acord amb el seu apartat 2, no resultaria preceptiva. A) Tràmit d’audiència al Govern de les Illes Balears. En data 28 de juliol de 2014 va ser registrat a la vice-presidència i conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, atenent a les seves atribucions sobre relacions amb els ens territorials, l’escrit mitjançant el qual es conferia tràmit d’audiència per un termini de dos mesos per tal que es poguessin realitzar les al·legacions i els suggeriments que es considerassin pertinents, assenyalant la disponibilitat del text íntegre del Reglament aprovat inicialment a la pàgina web del Consell Insular de Mallorca. Com a resultat, per part de la Direcció General de Coordinació del Govern, de l’esmentada vice-presidència i conselleria de Presidència, es va oficiar i traslladar a diferents conselleries o organismes dependents del Govern de les Illes Balears dit tràmit d’audiència, per tal de fer les al·legacions que s’estimassin oportunes; que a mesura que s’han emès han estat traslladades per la referida Direcció General de Coordinació del Govern a aquest Consell Insular de Mallorca i que anirem relacionant i analitzant tot seguit, d’acord amb la data de les successives trameses: 1. En data 23 de setembre de 2014, registre general d’entrada 29520: - Conselleria d’Administracions Públiques, direcció general d’Interior, Emergències i Justícia: El director general comunica mitjançant escrit de 9 de setembre de 2014 que el projecte de Reglament ha de ser informat per la Comissió Executiva de la Junta Autonòmica d’Activitats de les Illes Balears, tal i com ha sol·licitat el Consell Insular de Mallorca i que té previst reunir-se en breu. En conseqüència, ens remetem a les consideracions que s’han efectuat més amunt en què s’han analitzat les recomanacions efectuades per l’esmentada Junta en el seu tràmit d’informe. - Conselleria d’Hisenda i Pressuposts, secretaria general. Mitjançant ofici de data 4 de setembre de 2014, s’assenyala que «una vegada revisat el text pels serveis jurídics de la Secretaria General, us inform que no tenim cap suggeriment a fer, atès que no afecta les competències i funcions pròpies de la Conselleria d’Hisenda i Pressuposts.»

34

- Conselleria de Família i Serveis Socials, secretaria general: Mitjançant ofici d’11 d’agost de 2014, s’assenyala per part de la seva secretaria general a la Direcció General de Coordinació del Govern que: «En relació amb el vostre Ofici de 6 d’agost de 2014, pel qual es tramet l’aprovació inicial del reglament del Consell Insular de Mallorca de desenvolupament de la Llei 2/2014, per tal de fer les al·legacions que s’estimin oportunes, us comunic que la Conselleria de Família i Serveis Socials ha estudiat el text i no proposa cap suggeriment.» 2. En data 30 de setembre de 2014, registre general d’entrada 30450: - Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats, Secretaria General. Mitjançant ofici del secretari general de la referida conselleria, en contestació a la direcció general de Coordinació del Govern, en tràmit d’audiència assenyala que una vegada analitzat el text de la proposta de reglament no cal formular observacions i suggeriments amb relació al seu contingut. - Conselleria de Turisme i Esports. L’ofici de la direcció general de Coordinació del Govern esmenta que adjunta ofici original de resposta de la Secretaria General de Turisme i Esports i de la Direcció General de Turisme; per bé que la documentació que acompanya és, d’una banda, un informe del departament jurídic de la secretaria general d’aquella Conselleria de Turisme i Esports, de data 26 de setembre de 2014; així com un informe del servei tècnic de la Direcció General de Turisme, de 17 de setembre de 2014, dirigit al cap del Departament Jurídic, informe jurídic que integra la pràctica totalitat del referit informe tècnic. Passam en conseqüència a l’anàlisi de les consideracions que es dedueixen d’ambdós informes, com hem avançat pràcticament solapats quant a contingut, seguint l’ordre de l’informe tècnic. 1. Sobre la regulació dels índexs d’intensitat d’ús. Assenyala que «tot i les previsions de l’article 79 de la proposta de reglament sobre la submissió del planejament general als instruments d’ordenació territorial pel que fa a la fixació de la densitat màxima de l’ús turístic, cal tenir present que l’article 5.4 de la Llei 8/12 preveu que els plans d’intervenció en àmbits turístics (PIAT) o al seu cas els Plans Territorials Insulars (PTI) fixaran la ratio turística, entesa aquesta com la superfície de parcel·la necessària per a implantar una plaça turística. Aquest concepte és fàcilment assimilable al d’índex d’intensitat d’ús turístic derivat de la regulació de capacitat de població. Per tant, resultaria convenient introduir a l’articulat del reglament que regula els IIUT un recordatori a la concordança del planejament general amb les determinacions del planejament territorial, general o sectorial, al respecte.» Dit suggeriment, es troba reproduït a l’informe del Departament Jurídic de la secretaria general de la Conselleria de Turisme, per bé que afegeix o precisa, una vegada incorporats els mateixos termes de l’informe tècnic que «por ello, parece

35

conveniente introducir en el artículo 79 (regulador de los índices de intensidad de uso turístico) del proyecto de reglamento que se informa alguna expresión que tienda a recordar la concordancia del planeamiento general con las determinaciones del planeamiento territorial, general o sectorial sobre la cuestión apuntada.» Entenem que l’objecte del suggeriment ja estaria mínimament satisfet, i que la consideració del l’informe del Departament Jurídic incorre en una evident imprecisió, perquè com bé diu l’informe tècnic previ i reitera el mateix jurídic, les previsions de l’article 79 vénen a respectar inequívocament l’article 5.4 de la Llei del Turisme. Aquest article de la legislació turística, després de recordar la competència insular per a l’aprovació dels plans d’intervenció en àmbits turístics, que es coordinaran mitjançant els instruments d’ordenació de caràcter general i, més concretament, mitjançant les directrius d’ordenació territorial i els plans territorials insulars, assenyala que poden establir la densitat global màxima de població, i que dits instruments «han de fixar la ràtio turística d’acord amb les característiques especials de les illes i dels municipis. Els municipis que no s’hagin adaptat als plans directors sectorials d’ordenació turística o, si escau, als plans territorials insulars, han de respectar una ràtio mínima de 60 m2 de parcel·la per plaça fins que s’hi adaptin, i serà exigible als nous establiments d’allotjament turístic i a les ampliacions del nombre de places d’allotjament dels ja existents, excepte en les operacions de reconversió.» L’article 79 del reglament en projecte, disposa precisament, en la regulació de les densitats màximes del pla general que «En el sòl urbà i en el sòl urbanitzable directament ordenat el pla general .../... en les categories o qualificacions d’ordenació d’ús turístic, la densitat màxima d’aquest ús que pot fixar el pla general s’ha d’ajustar als límits que prevegin els instruments d’ordenació territorial o turístics als quals la legislació sectorial turística assigna aquesta definició de densitats. .../...». Com es comprendrà, quan se suggereix introduir un recordatori a l’article 79 que ja ha estat inclòs en el mateix precepte, aquest suggeriment perd tot el seu sentit. Entenem que, per ventura, allò que la conveniència d’introducció en l’articulat del reglament d’algun recordatori, que suggereix l’informe tècnic, ho és «a l’articulat del reglament que regula els IIUT», i no a l’article 79, com interpreta erròniament l’informe del Departament Jurídic. En definitiva, aquest «articulat» no seria d’altre que l’article 67, que duu precisament per títol el de «determinacions estructurals sobres índexs d’intensitat dels usos residencial i turístic». El recordatori resultaria a priori innecessari, atès que la lectura de dit article 67 de forma conjunta amb el 79 ja garanteix implícitament que en la determinació dels índexs turístics cal aplicar «els instruments d’ordenació territorial o turístics als quals la legislació sectorial turística assigna aquesta definició de densitats». Ara bé, tampoc no veim inconvenient a incorporar expressament la subjecció que ja es desprèn de forma implícita a l’article 67, perquè evidentment com a tal norma reglamentària s’ha de llegir a la llum d’una norma turística de rang legal, a la qual per cert no contradiu. Així, es podria afegir l’incís que destacarem tot seguit: M-67.2

36

Article 67 Determinacions estructurals sobres índexs d’intensitat dels usos residencial i turístic .../... 2. L’índex d’intensitat de l’ús residencial i l’índex d’intensitat de l’ús turístic, determinen, respectivament, per a cada unitat d’habitatge o per a cada plaça d’allotjament turístic, la superfície mínima de parcel·la neta necessària per a la seva construcció o implantació. En la definició de l’índex d’intensitat de l’ús turístic, el pla general s’ha d’ajustar a les determinacions sobre ràtio turística establertes en els instruments d’ordenació territorial o turístics als quals la legislació sectorial turística assigna aquesta definició. En els terrenys en què sigui possible la implantació d’ambdós usos s’han de definir els índexs respectius de cadascun. L’índex d’intensitat constitueix un paràmetre que s’ha d’incloure en l’acte d’atorgament de la corresponent llicència municipal d’obres com a condició limitativa d’aquesta, que ha de ser inscrita en el Registre de la propietat, juntament i si escau, amb la condició d’indivisibilitat de la parcel·la. 2. Relatiu a la regulació del desplegament dels plans de rehabilitació turística integral, l’informe tècnic assenyalarà que «l’article 77 de la Llei 8/2012 preveu, en vistes a la reconversió i rehabilitació de zones turístiques, l’elaboració de plans de rehabilitació turística integral (PRTI). Aquests PRTI, atesa la seva finalitat, gaudeixen d’una naturalesa fonamentalment urbanística, i així es reconeix implícitament quan se’ls adjudica una figura transitòria de desplegament assimilada als plans especials. Per tant resultaria convenient el desplegament de la seva regulació a través del reglament d’ordenació i usos del sòl. Entre altres qüestions, caldrà tenir present que pugui tractar-se de plans de caràcter supramunicipal que puguin determinar la implantació de sistemes generals d’infrastructures, equipaments i serveis, sense derivar necessàriament d’un instrument d’ordenació territorial (poden produir-se al marge del PIAT), i si escau, la classificació de nou sòl urbà o urbanitzable per a l’execució de les actuacions que ho requereixin, de forma semblant al règim jurídic del Pla de Reconversió Integral de la Platja de Palma. Caldria articular els següents aspectes: - La iniciativa de redacció. Bé dels ajuntaments, bé del Consell, d’ofici. En qualsevol cas, si fa referència a més d’un municipi seria sempre a iniciativa del Consell o de l’entitat urbanística especial que els representi conjuntament. - El procediment de tramitació, amb establiment de terminis. - La determinació de la competència d’aprovació inicial. - La determinació dels tràmits d’audiència i de participació ciutadana. - La determinació de la competència d’aprovació provisional i/o definitiva. - La publicació, efectes i entrada en vigor.» El suggeriment contingut a l’informe tècnic, certament amb forma de suggeriment de conveniència o d’oportunitat i no de legalitat, es recull com a tal l’informe del Departament jurídic, però aquest informe fa, al nostre entendre, una passa més, incorrent així en certes errades de base.

37

Això perquè tot interpretant d’una determinada forma, com deim al nostre entendre errada, l’apartat 4 de l’article 77 de la Llei del Turisme, indica que «como puede observarse, el propio texto transcrito recoge el mandato de desarrollo reglamentario, asimilándolo a los planes especiales –figuras enteramente urbanísticas– hasta tanto se hayan regulado. Este necesario desarrollo que, a nuestro juicio, corresponde abordarse en el Reglamento de ordenación y usos del Suelo, debería incluir como mínimo los siguientes puntos» (passant a reproduir els punts ja suggerits a l’informe tècnic). Certament, l’article 77.4 de la Llei del Turisme remet a un desenvolupament reglamentari, però com intentarem exposar, en cap cas no es vol referir al desenvolupament específic d’una Llei diferent com és la Llei 2/2014, d’Ordenació i Ús del Sòl, dos anys posterior a la Llei 8/2012, del Turisme de les Illes Balears. El plantejament de la Llei 8/2012 és certament la remissió a un desenvolupament reglamentari de la figura dels plans de rehabilitació turística integral; figura d’existència no obligatòria, sinó potestativa, però en definitiva una figura de planejament sectorial turístic, que en altres al·legacions, com és lògic, interessa ressaltar com a factor diferencial de l’urbanisme a la mateixa Conselleria de Turisme en aquest tràmit d’audiència que ens ocupa. Si com es pot constatar, l’article 77.3 parla que els consells insulars poden aprovar (voluntàriament) plans de rehabilitació turística integral de determinades zones, aquestes zones no són altres que les que encapçalen la denominació i el primer apartat de dit article 77: les que, als efectes de la Llei del Turisme, i no als efectes de la legislació urbanística, es consideren zones madures. Diu així la disposició legal turística que «Als efectes d’aquesta llei es considera zona turística saturada o madura l’àmbit territorial de l’illa en el qual se sobrepassi el límit d’oferta turística màxima que reglamentàriament s’estableixi». La regulació reglamentària de les zones turístiques saturades o madures, sembla diferir-se per tant a la reglamentació específica insular de desplegament general de la Llei del Turisme, i no a la legislació urbanística autonòmica pròpia que no existia l’any 2012. Cada consell insular, d’acord amb l’article 77.2 de la Llei del Turisme, pot declarar mitjançant acord del Ple les zones turístiques saturades o madures; se suposa que dins el marc definit prèviament per la regulació reglamentària pròpia turística. És en aquest marc turístic, d’acord amb l’apartat 3 en què «el consell insular corresponent pot aprovar plans de rehabilitació turística integral tendents a la millora, la requalificació, la revaloració, la rehabilitació o la reconversió de la zona, sense necessitat que el planejament dels municipis en els quals es trobin aquestes zones estigui adaptat al pla territorial insular corresponent.» En conseqüència, la reglamentació turística insular de desplegament general de la Llei 8/2012 seria la que hagués de definir «el procediment per a la redacció, la tramitació i l’aprovació dels plans de rehabilitació turística integral», i mentrestant «no s’hagi aprovat el reglament que els reguli, s’han de tramitar com a plans especials». Amb aquesta remissió transitòria, es remarca precisament el caràcter de pla especial sectorial turístic i no urbanístic, que precisament la LOUS té present en la modalitat de plans per «l’establiment d’ordenacions sectorials», als quals l’article 106 del

38

projecte del reglament remet a la «legislació sectorial específica aplicable per raó de la matèria.» Per tant, la idea clara de la Llei del Turisme és que si un consell insular decideix, voluntàriament, realitzar un pla de rehabilitació turística integral d’una zona que prèviament hagi declarat turística saturada o madura, pot tramitar-lo com a pla especial sectorial. Si aquesta és l’opció, és a dir, que el consell insular corresponent consideri ineludible fer un pla de rehabilitació turística integral a manca de desenvolupament insular sectorial de la LTIB, ho pot fer a partir de la mateixa LTIB, perquè la norma legal li predetermina el seu contingut: «la millora, la requalificació, la revaloració, la rehabilitació o la reconversió de la zona, sense necessitat que el planejament dels municipis en els quals es trobin aquestes zones estigui adaptat al pla territorial insular corresponent.» A manca de reglament turístic, la iniciativa de redacció només pot ser insular, atès que si la LTIB determina, sense distinció, una competència aprovatòria insular, aquesta inclou tant la de l’aprovació inicial del document redactat com la de l’aprovació definitiva. A partir d’aquesta precisió, tots els altres extrems estrictament de procediment dels plans de rehabilitació turística es definiran en el futur reglament turístic, i transitòriament la LOUS i el mateix reglament ja en determinen els terminis, tràmits, publicació, efectes i entrada en vigor. Únicament, la mateixa LTIB afegeix un efecte de tramitació preferent d’aquests instruments turístics, en establir a l’apartat 5 del seu article 77 que :«l’aprovació dels plans de rehabilitació turística integral pot dur aparellada la declaració d’interès autonòmic i turístic, i totes les administracions han de donar-los la tramitació preferent en els termes establerts en aquesta llei i la normativa que la desplegui». Remarcam que és significatiu, en la línia de reforçar el nostre posicionament, el fet que també en aquest apartat s’insisteixi que aquesta figura de planejament es lliga a «aquesta llei i la normativa que la desplegui», és a dir, a la llei turística i a la normativa i figures sectorials de planejament específiques. Així es vendrà a reconèixer, d’altra banda, en un suggeriment posterior, el 4, quan equipara els PIAT com a instrument d’ordenació sectorial sobre la matèria turística, amb els plans de rehabilitació turística integral de les zones declarades com a madures. 3. Relatiu a la regulació de les transferències d’aprofitament urbanístic, assenyala l’informe tècnic que «l’apartat 8 de la disposició addicional quarta de la Llei 8/2012 preveu, en el supòsit d’ampliació d’establiments a la seva empara, la possibilitat d’agregació de parcel·les que no siguin confinades, apuntant la possibilitat de que es produeixi un transvasament de l’aprofitament urbanístic quan així ho estableixi el planejament (urbanístic). Tot i que l’abast temporal d’aplicació d’aquesta disposició resulta limitat, exhaurint els seus efectes el juliol de 2017, convindria recollir al desplegament reglamentari de la LOUS la previsió d’un mecanisme de seguretat jurídica a través del qual es pugui instrumentalitzar aquesta transferència d’aprofitament entre dues parcel·les separades físicament però agregades funcionalment.» Afegeix l’informe del departament jurídic, en la mateixa línia de l’informe tècnic, que aquesta manca de regulació reglamentaria «no se aborda por la simple razón de la

39

escasa temporalidad de la vigencia de la disposición citada, que queda limitada por la misma a tan solo 5 años, de los cuales en las actuales fechas ya han transcurrido más de dos. Entendemos en definitiva, que el legislador (referint-se al reglament que ens ocupa) no ha querido en este caso incorporar nada sobre una medida cuya temporalidad no encaja bien con la vocación de mayor permanencia en vigor que tiene cualquier disposición de desarrollo reglamentario como la que ahora se informa.» Dels termes anteriors, el suggeriment implícitament vendria a posar de manifest que es comprèn la manca de regulació en el reglament i que, per tant, no faria falta incorporar cap més precisió. Ara bé, al nostre entendre no és aquest el factor que explica la manca de regulació reglamentària, sinó un altre de ben diferent que posam de manifest en altres indrets d’aquest informe, quan al·ludim als límits de la norma reglamentària urbanística de desenvolupament de la LOUS si la norma legal de superior jerarquia crea habilitacions específiques a instruments o figures diferents. Anem a explicar aquesta consideració, independentment del debat relatiu a si un eventual desplegament reglamentari de la DA4.8 de la Llei del Turisme s’hagués de fer en el reglament de la LOUS o en un altre reglament general de desenvolupament de la Llei turística. Així, la consideració que du al fet que el present projecte de reglament res no incorpori sobre la qüestió, resulta de la mateixa literalitat dels termes de l’apartat 8 de la disposició addicional quarta de la Llei del Turisme: «8. En aquells supòsits en què l’ampliació dels establiments es produeixi per agregació de parcel·les confrontants, l’edificabilitat de la parcel·la agregada incrementarà la de la parcel·la resultant i es podrà destinar a qualsevol tipus d’ús, inclòs el d’allotjament. En el cas que la parcel·la agregada no sigui confrontant, la seva edificabilitat també es podrà transferir quan així ho estableixi el planejament i, en tot cas, es podrà destinar també als mateixos usos assenyalats per a les parcel·les confrontants.» Com es pot constatar, la determinació legal continguda a la segona frase per res no exigeix ni demanda el concurs reglamentari per a la seva aplicabilitat, sinó que determina la transposició del règim de dispensa de la seva primera frase «quan així ho estableixi el planejament urbanístic». No correspon per tant al reglament que ens ocupa preveure cap «mecanisme de seguretat jurídica a través del qual es pugui instrumentalitzar aquesta transferència d’aprofitament entre dues parcel·les separades físicament però agregades funcionalment», per la simple raó que la llei disposa que la transferència entre parcel·les no confrontants només opera si el planejament la preveu, essent per tant la figura que determina ampliar les facultats de dispensa. 4. Relatiu a l’exoneració de reserva d’habitatge protegit a zones turístiques, assenyala l’informe tècnic el següent: «Tal com preveu la legislació estatal i també l’autonòmica, existeix la possibilitat d’exoneració de la reserva d’habitatge de protecció pública en els casos de reordenació de zones turístiques. Ara bé, la determinació d’aquests zones turístiques a reordenar, en correlació amb allò que preveu la Llei 8/2012, no només s’hauria de reservar a les determinades als plans territorials insulars (tal com preveu l’actual redacció de l’article 73.8.a del reglament en tramitació) sinó que també s’hauria de contemplar aquelles que derivin dels plans d’intervenció en àmbits turístics (PIAT), en tant que instruments d’ordenació territorial sectorial sobre la matèria turística, o aquelles

40

incloses en plans de rehabilitació turística integral (PRTI) declarades com zones madures.» En aquest suggeriment, l’informe del Departament Jurídic únicament precisa la menció legal a les figures dels PIAT i PRTI, per referència als articles 5 i 77 de la Llei 8/2012, del Turisme. Primer que res convé fer una precisió important, com és que la mancança de previsió que atribueix la Conselleria de Turisme a l’article 73.8.a) del reglament no suposa altra cosa que la transposició dels termes legals de la Llei desenvolupada, en aquest cas la LOUS, que en el seu article 41, en els supòsits d’exoneració per ubicació a zona turística, no fa cap altra menció que no sigui al pla territorial insular que en determini la reordenació, i sempre que aquesta impliqui una reducció de l’aprofitament urbanístic respecte de l’existent amb anterioritat. A això s’ha d’afegir que la legislació bàsica estatal, en concret l’article 10 del TRSL/2008, estableix que la fixació de la reserva d’habitatge de protecció l’ha de determinar la legislació sobre ordenació territorial i urbanística o, de conformitat amb aquesta, els instruments d’ordenació (territorial o urbanístics). És aquesta legislació sectorial d’ordenació territorial i urbanística la que també pot fixar o permetre excepcionalment una reserva inferior o eximir-la per a determinats municipis o actuacions. La LOUS, a més de legislació urbanística, és norma legal posterior a la Llei del Turisme, amb la qual cosa estendre per via reglamentària les habilitacions que crea específicament al pla territorial a altres figures regulades a legislació turística anterior esdevé si més no una qüestió delicada. Només ens oferiria una certa tranquil·litat proposar atendre el suggeriment si trobàssim a la Llei del Turisme un atribució exoneratòria i específica a les figures del PIAT i dels PRTI, més pròpia en els PIAT que són reconduïts a l’article 11.2 de la LOT, és a dir, a la naturalesa de plans directors sectorials, en definitiva instruments d’ordenació territorial. Anem a veure, per tant, si els articles 5 i 77 de la Llei 8/2012, tot i que es configuri en norma sectorial turística i no en legislació d’ordenació territorial i urbanística a la qual al·ludeix el TRLS/2008, contenen previsions específiques en ordre al fet que una llei formal autonòmica estableixi exoneracions, per tipus d’actuació, a la previsió de reserves d’habitatge de protecció pública. L’article 5, en definir l’objecte i habilitacions dels PIAT, no en preveu cap a l’efecte que ara ens està ocupant. A més, es recorda en el seu apartat 2 la seva necessària coordinació amb els plans territorials insulars, remarcada per l’exposició de motius de la Llei del Turisme que «posa en relleu la necessitat que els plans d’intervenció en els àmbits turístics estiguin absolutament coordinats amb els plans territorials insulars de cada una de les Illes». En la possibilitat d’assenyalar excepcions, aquestes només s’han d’entendre possibles pel que fa als paràmetres del seu apartat 3, que no inclou el de regulació de reserva d’habitatge protegit. Raonaments similars podem exposar pel que fa a les habilitacions que determina l’article 77 de la Llei del Turisme a favor dels PRTI.

41

En tot cas, convé deixar precisat que, quan l’article 41 de la LOUS i el seu correlatiu article 73 del reglament al·ludeixen que els ajuntaments poden exonerar de l’aplicabilitat de la reserva a les actuacions d’urbanització ubicades a una zona turística per a la qual el pla territorial insular de Mallorca en determini la reordenació, es refereixen no pròpiament a tota la «zona turística», sinó a les actuacions de reforma o renovació de la urbanització dins el perímetre de la zona només quan els àmbits de les actuacions tenguin un ús residencial predominant. 5. Relatiu als usos turístics «es valora molt positivament la innovació que suposa la introducció d’una regulació de l’ús global turístic de forma diferenciada a l’ús terciari, en el qual venia inclòs tradicionalment. Tot i això, pel que fa als usos compatibles i secundaris al turístic, caldria aclarir que es regularan d’acord amb la legislació autonòmica sectorial, i en concret amb la vigent Llei 8/2012, del Turisme de les Illes Balears.» En aquest punt, l’informe del Departament Jurídic, compartint la valoració positiva de la inclusió específica de l’ús turístic, únicament suggereix la remissió a la legislació autonòmica sectorial turística, i no la concreta al·lusió a la Llei 8/2012. Remissió genèrica que entenem més encertada, perquè integra tant la normativa amb rang de llei formal com la de rang inferior a la Llei. De totes formes, hem de dir que el suggeriment es troba superat, perquè justament els preceptes del reglament que estableixen al·lusions a l’ús turístic, sigui al global o als compatibles i secundaris, sempre ho fan per remissió a la normativa sectorial, que no pot ser d’altra que la turística, com podrem comprovar amb motiu de l’anàlisi de més qüestions relacionades que es fan en aquest informe. Singularment, volem recordar com l’article 59 del Reglament defineix l’ús turístic transposant la definició de la Llei 8/2012, i establint, com a clàusula de salvaguarda que tot ús turístic, urbanísticament és considerat «d’acord amb la legislació autonòmica pròpia de les Illes Balears», respectant igualment «les excepcions establertes a la legislació turística», o l’ús d’establiment turístic «d’acord amb la legislació sectorial». Finalment, dins el mateix article 59, en tractar l’ús compatible i secundari al turístic al qual es refereix el suggeriment, disposa clarament que és l’«integrat per les activitats i els usos que determina amb aquest caràcter detallat el planejament urbanístic, d’acord amb la legislació autonòmica pròpia de les Illes Balears.» És evident que qualsevol operador jurídic ja dedueix que aquesta legislació autonòmica pròpia es la turística, perquè sempre va associada com a adjectiu de conceptes que duen la denominació de turístics o d’activitats turístiques, i que en allò darrer que estaria pensant el reglamentador urbanístic és en evitar aplicar la legislació turística. Per tant, entenem, ja des d’una mera perspectiva estètica o gramatical, que és prou correcta l’actual redacció de remissió a normativa pròpia autonòmica, sense haver-se de precisar de manera redundant que l’ús compatible i secundari al turístic és el que defineix com a tal la legislació autonòmica sectorial turística. Hem de fer notar que precisament el reglament, en tot el seu articulat, procura no duplicar adjectius en la remissió a la legislació sectorial (en aquest sentit, els apartats 6 i 7 del seu article 54),

42

i per tant, des d’aquesta perspectiva de sistemàtica, si es fes aquesta duplicació en l’àmbit turístic, també s’hauria de fer a tota la resta d’àmbits sectorials. Finalment, l’ús turístic té menció específica, a banda de l’ús global i les específiques modalitats, en la regulació de l’ús detallat en el mateix article 59, que determina que tal ús «correspon a les distintes categories en què es poden dividir els usos globals, tals com plurifamiliar o unifamiliar, residencial d’habitatge lliure o subjecte a règim de protecció pública, comercial, turístic en les modalitats establertes a la legislació sectorial, oficines o altres subcategories anàlogues.» 6. Sobre els usos provisionals, es considera en ambdós informes que «pel que fa als usos provisionals a sòl rústic, regulats a l’article 184.5 de la proposta de reglament, caldria afegir a la relació d’activitats possibles la turística, atès que en comptades ocasions, per a un adequat desplegament de l’activitat turística al sòl rústic pot resultar convenient la disposició d’alguna instal·lació de caràcter provisional (carpes,...) per donar suport a algun esdeveniment puntual.» Entenem que si es tracta de donar suport a la celebració d’un esdeveniment puntual “turístic” no lligat a una activitat turística principal legalment implantada en el sòl rústic el precepte no impedeix dita possibilitat. Ara bé, cal posar de manifest que d’aquest article 184.5, d’acord amb l’informe emès per la Junta Consultiva d’Activitats de les Illes Balears, se’n proposa una nova redacció. En aquest sentit, la previsió establerta a la norma reglamentària aprovada inicialment determinava que «En cap cas, encara que tenguin naturalesa provisional, no seran autoritzables en aquesta classe de sòl (rústic) la realització d’usos directament lligats a activitats pròpies de sòls de desenvolupament urbà». Derivat, com hem dit, del dictamen de la Junta Consultiva, s’ha proposat una clàusula distinta, que determina que: «En cap cas, la realització d’usos provisionals en sòl rústic no es pot autoritzar de manera reiterada i acumulativa en una mateixa ubicació, de tal manera que comporti l’exercici successiu o continuat d’una activitat. Tampoc no són autoritzables com a usos provisionals en el sòl rústic la realització d’activitats vinculades a una activitat permanent, sigui quina sigui la categoria de sòl en que es dugui a terme l’esmentada activitat permanent.» Ara bé, la raó essencial que ha impulsat la Junta Consultiva a la proposició del darrer incís de la nova redacció ha estat, com es dedueix de la seva part expositiva, la introducció d’alguna «clàusula de garantia per evitar el frau de llei de realitzar festes de forma continuada al mateix indret o realitzar activitats permanents com si fossin no permanents» (penúltim paràgraf de la primera pàgina de l’informe de la Junta Consultiva). Així l’objectiu de l’incís no impedeix la realització d’un esdeveniment puntual «turístic» en sòl rústic autoritzable per la via de l’autorització provisional, però el que impedeix és que es vinculi a una activitat que s’ha hagut d’autoritzar com a permanent d’acord amb la legislació sectorial d’activitats.

43

7. Finalment, l’informe tècnic, sintetitzat en aquest punt per l’informe del departament jurídic, sobre les reserves d’espai lliure públic i equipaments en relació als usos turístics, considera que: «A l’article 173.2 del projecte de Reglament LOUS, es regulen les reserves mínimes de terreny destinades a espai lliure públic o equipament. S’observa que pel que fa al sòl urbanitzable no ordenat simplement es transcriuen les reserves que preveu l’article 43 de la LOUS. Res a objectar. En el cas dels sòls urbans o dels urbanitzables directament ordenats, pel que fa als espais lliures públics, s’ha incorporat la regulació continguda a l’article 58.2 de la LOUS, res a dir; ara bé, pel que fa a la reserva de sòl per equipaments s’introdueix una innovació en el sentit de preveure la mateixa que pels sòls urbanitzables. A priori aquesta reserva sembla un tant elevada atès que no guarda la mateixa correlació amb la d’espai lliure públic que es fa als sòls urbanitzables no ordenats. Es proposa que es consideri el mateix criteri de correlació i que aquesta reserva de sòl per a equipaments es redueixi a 5 m2 per plaça turística. En qualsevol cas, atès que l’article 5 de la Llei 8/12 estableix com objecte específic dels Plans d’intervenció en àmbits turístics (PIAT), entre d’altres, la regulació del planejament dels sistemes generals d’infraestructures i els equipaments en l’àmbit de l’ordenació turística, així com la potestat d’establir densitats i paràmetres mínims d’equipaments, fins i tot amb els règim excepcionals que es considerin; aleshores resultarà convenient que el reglament LOUS contempli la submissió del mínim de reserva de sòl per a equipaments a allò que determini el PIAT corresponent i, en cas que s’estimi oportú, se’n fixi un en règim transitori fins que aquest es desplegui.» Entenem que l’argumentació de l’anterior suggeriment ve a reforçar precisament la raonabilitat de la regulació proposada en el reglament. Això perquè, en primer terme, ens hem de fixar en el fet que es dirigeix davant l’apartat 2 del seu article 173, donant per vàlida implícitament la del seu apartat 1, correlativa a l’article 58.2 de la LOUS i dels estàndards legals que determina. Si això és així, del que es tracta és de veure si la solució de reserva de sòl d’equipaments en els supòsits de l’article 173.2 no es desvia tampoc de les regles implícites de la LOUS que sistematitza el reglament. El suggeriment comença dient que no hi ha res a objectar quan l’article 173.2.a) disposa que s’han de preveure, com a mínim, les següents reserves complementàries de terrenys en sòl urbanitzable no ordenat pel pla general: una superfície de 20 m² per cada nova unitat d’habitatge i de 7 m² per cada nova plaça turística amb destinació a espai lliure públic; i una superfície de 21 m² per cada nova unitat d’habitatge i de 7 m² per cada nova plaça turística amb destinació a equipaments públics. No hi ha res a objectar en entendre que suposa transposició del règim d’estàndards de l’article 43 prevists pel sòl urbanitzable no ordenat. Tampoc no hi ha res a dir per la Conselleria de Turisme (entenem que amb referència a l’article 173.2.b) en el cas dels sòls urbans o dels urbanitzables directament ordenats pel que fa als espais lliures públics, entenent que la regulació deriva de l’article 58.2 de la LOUS. L’esmentat article 173.2.b) disposa així, que a les modificacions amb

44

augment de densitat en sòl d’ús residencial o turístic, en sòl urbà i en sòl urbanitzable directament ordenat, s’exigeix: una superfície de 15 m² per cada nova unitat d’habitatge i de 5 m² per cada nova plaça turística amb destinació a espai lliure públic. Entenem que la proposició de 15 m² d’estàndard de zona verda per cada nova unitat d’habitatge deriva de l’aplicació de la ràtio establerta a l’article 67, per arrodoniment dels 2’6 habitants per unitats. El suggeriment però, amb referència a l’estàndard d’«una superfície de 21 m² per cada nova unitat d’habitatge i de 7 m² per cada nova plaça turística amb destinació a equipaments públics» que preveu dit article 173.2.b) considera que és una innovació, en el sentit de preveure la mateixa que per als sòls urbanitzables, semblant un tant elevada atès que no guarda la mateixa correlació amb la d’espai lliure públic que es fa als sòls urbanitzables no ordenats, proposant que amb el mateix criteri de correlació, la reserva de 7 m² per cada nova plaça turística es dedueixi a 5 m². Contràriament, entenem que la correlació proposada en el projecte de reglament és matemàtica. Si partim de la base que l’apartat 2 de l’article 173 regula el supòsit de modificacions amb augment de densitat residencial i turística, i en els sòls urbanitzables no ordenats en què es proposi un augment de sostre edificable l’increment d’equipaments ha de ser proporcional al que determina l’article 43 de la LOUS, això determina, justament una reserva per a equipaments públics d’un mínim de «7 m² per plaça turística», segons resulti del nou índex d’intensitat d’ús turístic, suposi o no increment de sostre edificable (article 43.3.a) de la LOUS). Si això és així, també resulta correcta en el cas dels sòls urbans que vegin incrementat la densitat d’ús turístic. Com s’ha dit, en definitiva, la regulació establerta a l’article 173.2 pretén evitar que, acollint-se a la literalitat de l’apartat 1 precedent i 58.2 de la LOUS, una modificació del planejament que incrementi densitats sense increment de sostre edificable no prevegi l’augment proporcional d’espais lliures i equipaments, tot establint unes regles que són plenament coherents amb les exigències del primer apartat. Sense perjudici que, com proposam en altres indrets d’aquest informe, es pugui simplificar la regulació reglamentària establerta a l’article 173, també es pot intuir que no compartim les consideracions del paràgraf final del suggeriment, perquè parteixen al nostre entendre d’un greu error de base, com és que qualsevol regulació d’estàndards del reglament de desplegament de la LOUS ha de tenir vocació transitòria fins que no sigui desplegat pels plans d’intervenció en àmbits turístics. Efectivament, l’errada estar en pensar que les habilitacions de la legislació turística als PIAT arribin al punt de permetre regular a aquests instruments sectorials uns estàndards urbanístics «mínims» per davall els que exigeix la LOUS quan es modifiquin els plans urbanístics per incrementar el sostre edificable o la intensitat d’ús. A més, val a dir que l’article 173 regula una situació distinta de la que resulta d’aplicar els estàndards legals a l’hora de dur a terme la primera redacció o formulació dels instruments de planejament urbanístic, de la qual sembla partir la consideració final del suggeriment.

45

Les adjectivacions de «mínims» que utilitza l’article 5 de la Llei del Turisme ni molt manco s’han d’interpretar en aquest sentit que es dedueix del suggeriment. La LOUS defineix unes normes imperatives i indisponibles per assegurar els estàndards d’espais lliures i d’equipaments davant modificacions de planejament que incrementin sostre edificable, inclòs evidentment els increments que es produeixin en àmbit d’ús global o predominant turístic, als quals ha fixat uns requeriments en el seu article 43. Mai els «mínims» a què es refereix l’article 5 de la Llei del Turisme no poden implicar reduir els «estàndards legals mínims» que determina la LOUS preceptivament a complir pel planejament o amb ocasió de les seves modificacions que impliquen increment de sostre, que només sistematitza el reglament que ara ens ocupa. Comencem per fer veure que l’apartat 1 de l’article 5 de la LTIB, al·ludeix entre d’altres, als equipaments com a objecte dels PIAT, però com a plans directors sectorials que són d’acord amb la LOT a la qual remet la legislació turística, és a dir, plans que poden regular “un equipament o equipaments” en ordre a la seva programació directa en el pla. Els PIAT poden així tenir com a objecte els equipaments en l’àmbit de l’ordenació turística, és a dir, els equipaments necessaris per a aquesta ordenació del sector turístic en general, siguin públics o privats. Per això, d’acord amb l’apartat 3 poden, entre altres coses, a les zones i àmbits turístics que delimitin «establir paràmetres mínims de superfície, volumetria, edificabilitat i equipaments»; però no els «paràmetres mínims d’equipaments» (de reserva de sòl per destinació pública) com sembla voler transmetre l’expressió que utilitza l’informe tècnic de la Conselleria de Turisme, expressió que s’estira més per l’informe del Departament Jurídic quan declara que la qüestió de la reserva de superfície de sòl d’equipament s’hauria de regular pels PIAT. Ni la Llei del Turisme diu això, ni la LOUS permet als PIAT tal regulació exoneratòria de mínims d’estàndards legals de sòl de reserva per a equipament públic. La legislació turística habilita els PIAT a planificar equipaments turístics a les zones o àmbits turístics, com ho fa un pla director sectorial que planifica la implantació d’infraestructures o equipaments, però en cap cas podem imaginar que remeti a uns plans turístics la regulació diferent dels estàndards legals de reserves de sòl d’equipament públic escolar, esportiu, cultural, de serveis tècnics municipals, ... ; quan aquestes reserves de sòl per a equipament públic les determina, en funció de la seva destinació als usos residencials, turístics o altres, la legislació urbanística, la LOUS, amb estàndards legals i que són indisponibles pel planificador urbanístic (articles 43 i 58.2). Planificador a qui el reglament urbanístic de desenvolupament li dirigeix uns recordatoris si vol modificar-lo amb increment de sostre turístic edificable o d’increment de densitat turística. En altres paraules, encara en la hipòtesi que els PIAT tenguessin la funcionalitat que pretén assignar-los-hi la Conselleria de Turisme, no se n’adona que en realitat, els “mínims” que haguessin materialitzat els PIAT s’haurien de respectar proporcionalment en el cas de les modificacions de planejament urbanístic a les quals al·ludeix l’article 58.2 de la LOUS i el correlatiu article 173 del Reglament. No hi ha cap norma de prevalença a l’article 5 de la Llei del Turisme que habiliti a entendre

46

que els PIAT poden rebaixar els estàndards legals d’equipament a àmbits d’ús turístic que determina la LOUS. Derivadament, la regulació del reglament en tràmit mai no pot «contemplar la submissió del mínim de reserva de sòl per a equipament a allò que determini el PIAT corresponent», permetent així, en contra de la LOUS, la creació d’estàndards distints d’equipament en funció de zones turístiques, que a la Llei són unitaris a tota la comunitat autònoma. La vocació del reglament no és tampoc una regulació transitòria, sinó amb vigència indefinida per garantir els mandats de la Llei urbanística quant a reserves legals de sòl d’equipament públic. Tanmateix, en darrer terme, si no es volguessin compartir les anteriors reflexions, hem de fer notar que la competència aprovatòria dels PIAT s’assigna en el mateix article 5 (apartat 2) i a l’article 7 de la Llei del Turisme, als consells insulars, motiu pel qual, en definitiva, es legitimaria la regulació proposada en el reglament, encara en la hipòtesi (que no compartim) que el desplegament de l’article 58.2 de la LOUS no pertanyés al seu objecte. 3. En data 1 d’octubre de 2014, registre general d’entrada 30492: - Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, Direcció General de Recursos Hídrics. S’adjunta informe d’aquest centre directiu en què, analitzada la proposta del Reglament, descriu en primer terme les disposicions de normatives estatals i autonòmiques que determinen les competències en matèria de recursos hídrics, seguit d’un apartat de suggeriments. En aquest segon apartat assenyala que «La Llei 2/2014, de 25 de març i, en conseqüència, el Reglament que la desenvolupa regula l’ordenació i ús del sòl, la qual cosa repercuteix de manera directa amb la regulació i protecció dels recurs hídrics, competència d’aquesta Direcció General. Així s’ha recollit en l’article 8 de l’esborrany de Reglament objecte d’aquest escrit, que disposa (...)». Amb relació al seu contingut material, cal destacar que per part de la referida Direcció General no es fa cap observació vers els criteris que es dirigeixen en matèria de recursos hídrics al planejament urbanístic, qüestió que ara destacam singularment per la seva ulterior projecció com a factor clau en la desestimació d’altres al·legacions que s’efectuaran en el tràmit d’audiència o al·legacions per part d’altres entitats amb relació al mateix article. Estrictament en l’esmentat informe es fa un suggeriment, no tant de regulació material com d’ordre procedimental, tot assenyalant que «Atès que l’ordenació i ús del sòl incideix de manera directa sobre els recursos hídrics, des d’aquesta direcció general es considera adient, als efectes de protegir i tenir cura de l’aigua, que els informes emesos per la Direcció General de Recursos Hídrics a més de ser favorables siguin vinculants en el procediment incoat per l’administració/entitat sol·licitant ja que, com molt bé s’exposa en el text del reglament, els recursos hídrics són limitats. Per aquest motiu, tota actuació

47

que suposi un increment d’ús d’aigua s’ha de respectar la normativa en matèria d’aigua, a saber el Pla Hidrològic de les Illes Balears, Reial Decret 684/2013, de 6 de setembre; el text refós de la Llei d’Aigua, Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol i el reglament, Reial Decret 849/1986, d’11 d’abril.» L’informe, en definitiva, parteix de constatar la validesa de la regulació que proposa l’article 8 del reglament, ja que el seu darrer incís no es dirigeix cap a dit article, sinó com a recordatori a tota futura actuació material que suposi un increment d’ús d’aigua, limitant-se així a recomanar la configuració addicional de vinculant en el procediment (de planejament) del tràmit d’informe de l’administració hidrològica establert ja amb caràcter favorable. Aquest suggeriment entenem que ja es troba atès en els propis termes de la proposta de reglament, si tenim en compte que la seva conformació necessàriament favorable en el procediment de tramitació del planejament urbanístic que prevegi alguna de les actuacions descrites en l’apartat 5 de dit article 8, el converteix de fet en quasi vinculant. Tanmateix, entenem que la configuració potestativa, preceptiva, favorable, vinculant o determinant d’un informe sectorial també es podria concretar a la pròpia normativa sectorial afectada, en aquest cas a la legislació d’aigües i en la planificació hidrològica, a la qual l’esmentat article 8, a distints apartats, hi fa una expressa i reiterada remissió. De fet, el caràcter vinculant esdevé per atribució de l’esmentat Reial Decret 684/2013, de 6 de setembre, aprovatori del pla hidrològic de les Illes Balears, en assenyalar en el seu article 94 que «Els desenvolupaments urbans nous, parcials o totals, les normes subsidiàries, els plans generals d’ordenació urbana, i també altres instruments d’ordenació o planificació territorial que impliquin un increment de població, requereixen l’informe vinculant de l’Administració hidràulica sobre la suficiència de recursos i de sanejament.» Volem destacar, a més, l’increment de clàusules de garantia que suposa l’apartat 5 de l’article 8 pel que fa a la tutela dels recursos hídrics limitats. En aquest sentit, la seva literalitat indica que «Sens perjudici dels informes que determina la legislació aplicable amb relació a les actuacions d’urbanització, la implantació de nous usos residencials, turístics, industrials, terciaris o altres que impliquin un increment del consum d’aigua, requerirà la prèvia obtenció d’un informe favorable de l’organisme competent en matèria de recursos hídrics.» Amb aquests termes, hem de fer notar algunes singularitats. La proposta del reglament, pel que fa a l’informe de l’organisme competent en matèria de recursos hídrics relatiu a les actuacions d’urbanització previstes en el planejament, ha estat la remissió expressa a «la legislació aplicable amb relació a les actuacions d’urbanització». Evidentment l’organisme hidràulic aplicarà la seva normativa sectorial, però igualment, amb relació a aquestes específiques actuacions d’urbanització, la configuració i naturalesa dels informes es concreta a la legislació bàsica estatal i autonòmica. Així, l’article 15 del TRLS/2008, determina que en fase de consultes ambientals dels instruments d’ordenació d’actuacions d’urbanització, s’han de sol·licitar, quan siguin preceptius i no hagin estat ja emesos i incorporats a l’expedient ni s’hagin d’emetre en una fase posterior del procediment, entre d’altres, el de l’Administració hidrològica

48

sobre l’existència de recursos hídrics necessaris per satisfer les noves demandes i sobre la protecció del domini públic hidràulic. Aquests informes, d’acord amb la llei estatal, «son determinats per al contingut de la memòria ambiental, que només en pot dissentir de manera expressament motivada.» Notem així que dit informe, quan es lliga a actuacions d’urbanització previstes en el planejament, es configura com a determinant, per bé que permet que en fase ambiental se’n pugui dissentir de manera motivada. Correlativament, l’article 89 de la Llei balear 11/2006, d’avaluacions d’impacte ambiental i estratègiques, determina en el seu article 89.3, quan es tracti d’instruments d’ordenació d’actuacions d’urbanització, la sol·licitud, entre d’altres, del següent informe «preceptiu i determinant»: el de «l’administració hidrològica sobre disponibilitat d’aigua potable, en quantitat i qualitat». Per tant, si ens fixam bé, la proposta del reglament suposa un plus en ordre a garantir la tutela d’un recurs clau en el principi de desenvolupament urbanístic sostenible mitjançant l’informe de l’administració hidrològica. Efectivament, pel que fa a les actuacions d’urbanització, úniques a les que es refereix la legislació estatal i autonòmica, es remet als informes que determina aquella legislació bàsica estatal i ambiental autonòmica. Però a la vegada, per implementar el mandat exprés contingut a l’article 3.2 g) de la LOUS, que ordena a les polítiques públiques d’ordenació del sòl «vincular els usos del sòl a la utilització racional i sostenible dels recursos naturals, tenint en compte la capacitat de creixement insular limitada i l’escassesa de recursos hídrics»; el reglament ha previst, addicionalment al règim de les actuacions d’urbanització, que «la implantació de nous usos residencials, turístics, industrials, terciaris o altres que impliquin un increment del consum d’aigua, requerirà la prèvia obtenció d’un informe favorable de l’organisme competent en matèria de recursos hídrics». En altres paraules, qualsevol actuació lligada a usos que, encara que no impliqui actuacions d’urbanització però comporti increment del consum d’aigua, serà supervisada mitjançant un informe de l’autoritat competent en recursos hídrics, que haurà de tenir caràcter favorable. En definitiva, complementant els mínims de la legislació ambiental, el reglament coadjuva així a l’objectiu que posa de manifest l’esmentat informe de la Direcció General de Recursos Hídrics, com és que «tota actuació que suposi un increment d’ús d’aigua s’ha de respectar la normativa en matèria d’aigua»; sigui o no actuació d’urbanització. - Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, Direcció General d’Ordenació del Territori. En data 25 de setembre de 2014, el director general emet informe en el què s’assenyalen com a antecedents: «El 6 d’agost de 2014 va tenir entrada en aquesta Direcció General la sol·licitud d’informe del Reglament de desplegament de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl (LOUS), aprovat inicialment pel Ple del Consell Insular de Mallorca, en sessió celebrada el 24 de juliol de 2014.

49

Aquesta norma s’adopta en virtut de l’habilitació que fa la Llei 2/2014, de 25 de març, en la seva disposició final segona, la qual autoritza els consells insulars per desplegar reglamentàriament, totalment o parcialment aquesta Llei, i a dictar les disposicions reglamentàries necessàries per complir les remissions que aquesta Llei fa a normes d’aquest caràcter. A més i pel que fa a l’àmbit urbanístic, d’acord amb l’article 70 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, els consells insulars tenen atribuïdes, en qualitat de competències pròpies, les matèries d’urbanisme, habitabilitat i ordenació del territori, amb el litoral inclòs, a més de la potestat reglamentària, amb la singularitat de Formentera on les competències del consell insular abasten també les que li corresponen com a ajuntament.» Pel que fa a una primera valoració general i de conjunt del contingut del Reglament, hem de destacar que s’indica el següent: «Una vegada examinat el text aprovat inicialment, es considera que en general el text fa un desenvolupament reglamentari molt correcte de la LOUS, amb un nivell de detall que ha de permetre una aplicació de la normativa urbanística de forma precisa i accessible a tots els operadors tècnics i jurídics. Per altra banda, es considera que el text presentat és coherent amb el marc definit a la LOUS i la resta de normativa territorial i urbanística, ...» No obstant l’anterior valoració general positiva, es realitzen a dit informe una sèrie de consideracions en ordre a permetre aclarir o ajudar a una millora del text en aspectes concrets dels que regula. Es formulen, en aquest sentit 10 suggeriments que passarem a analitzar i valorar en el mateix ordre que segueixen a l’esmentat informe. 1. S’apunta que al Títol preliminar es fa una correcta adaptació i desenvolupament del text de la LOUS, tot i que en alguns casos hi ha matisos que poden donar lloc a interpretacions restrictives, en el sentit de no facilitar la implementació de determinades polítiques públiques per part d’altres administracions. Concretament, s’al·ludeix a l’article 18, a on a l’apartat 1 es diu que els instruments d’ordenació urbanística han de tenir en compte les determinacions que s’estableixen en la legislació sectorial que fixin deures concrets de regulació del sector corresponent en aquests instruments, o que limitin, condicionin o impedeixin la urbanització, l’edificació o la utilització de les finques.... Aquesta redacció sembla oblidar que pot haver-hi normatives que impulsin processos d’urbanització o edificació, com ara les que fomentin la construcció d’habitatges sotmesos a algun règim de protecció pública. Tot i que entenem que la redacció no impedeix en cap cas que el planejament hagi d’adequar-se a les normatives que impulsin els referits processos, atès que la clàusula establerta a l’article 18 no s’ha redactat en termes excloents, en la mesura en què com esmenta l’informe de la Direcció General pogués donar lloc a interpretacions diferents, consideram que no hi ha impediment en eliminar el concret incís, tenint en compte d’altra banda que el compliment de la legislació sectorial que impliqui deures de regulació condicionants de l’edificació es troba més ben contextualitzat en el si de l’article 191 de la proposta de reglament, relatiu a disposicions limitatives de la legislació sectorial, com a disposicions d’aplicació directa, article vers al qual no s’ha realitzat cap tipus d’observació.

50

En conseqüència, d’acceptar-se el suggeriment, la redacció de l’apartat 2 de l’article 18 de la proposta hauria de quedar redactada en els termes següents: M-18.1 «Article 18 Instruments de planejament i legislació sectorial 1. Els instruments d’ordenació urbanística han de tenir en compte les determinacions que s’estableixen en la legislació sectorial que fixin deures concrets de regulació del sector corresponent en aquests instruments. D’acord amb la referida legislació sectorial, l’ordenació de la implantació i la distribució dels usos en el territori per part del planejament urbanístic ha de preveure, així mateix, les limitacions i mesures necessàries per garantir la seguretat i la salut de les persones.» 2. S’exposa que hi ha al reglament determinades denominacions que no es defineixen ni tampoc encaixen bé en les que empra la LOUS, la qual cosa pot donar lloc a imprecisions i a possibles interpretacions que entrin en conflicte amb la Llei, posant a títol d’exemple: a) A l’article 52 i al 76 es fa referència a “actuacions de caràcter integral”, sense deixar clar què són aquestes actuacions ni a on encaixen dins de la LOUS. Tot i que proposarem acceptar parcialment aquest suggeriment, volem exposar que no existeix conflicte amb la Llei, essent per altra banda el concepte d’actuació integral perfectament admès i coherent amb les definicions que, en concordança conceptual amb la LOUS, ha precisat el reglament en l’extens títol dedicat a la gestió urbanística. En aquesta línia consideram igualment que existeix un problema de fons, però que el va provocar la pròpia llei, que ha tractat de suplir el reglament mitjançant la concordança identificativa de definicions en el seu article 206, precisant quines són actuacions sistemàtiques, que no poden ser d’altres que les que la LOUS denomina genèricament “actuacions urbanístiques”. Certament, cal destacar com no es fan cap tipus d’observacions expresses al títol del reglament que desenvolupa la brevetat de les disposicions legals en matèria de gestió; havent de suplir alguna omissió evident de la norma de superior jerarquia. Així, la LOUS distingeix entre actuacions «directes i aïllades» a les lletres b) i c) de l’article 71.2 i a l’article 76.1; per contraposició a les “actuacions urbanístiques” del 71.2.c) i 76.2; aquestes segones actuacions urbanístiques no poden ser més que “sistemàtiques” perquè s’executen mitjançant els sistemes de reparcel·lació o expropiació i que també, a efectes conceptuals, es qualifiquen com a integrades en el Reglament, en absolut no per caprici, sinó per dotar de coherència a la regulació; doncs es vol deixar clar que l’execució sistemàtica o integral, és distinta de l’execució d’actuacions aïllades. Si no es fa aquesta precisió reglamentària, justament el perill interpretatiu l’ofereix la pròpia Llei, atès que hi haurà qui consideri que l’actuació

51

aïllada és una actuació urbanística; que ho és materialment, però no jurídicament perquè quan la llei empra el terme actuació urbanística és per referir-se a les regulades en el seu article 29, que demanden sempre la seva execució integral o sistemàtica. Evitar aquesta confusió ha pretès ser una feina del reglament, que es reflecteix singularment amb els seus articles 195 i 205, que si es llegeixen detingudament es podrà constatar que no innoven ni alteren la llei, sinó que precisament més que determinar innovació normativa pretenen aclarir conceptes bàsics als operadors urbanístics. Singularment, aquest últim assenyala: «Article 205 Execució sistemàtica i execució aïllada 1. S’entén per gestió i execució urbanística sistemàtica o integrada del planejament urbanístic el conjunt d’actuacions que s’insereixen en un dels sistemes d’actuació prevists a la LOUS i en aquest Reglament per a repartir equitativament els beneficis i les càrregues derivats de l’ordenació urbanística i per a executar o completar les obres i els serveis urbanístics necessaris. La gestió urbanística integrada es duu a terme per unitats d’actuació urbanística completes. 2. En tots els supòsits en què no sigui precís o no sigui possible la delimitació d’una unitat d’actuació urbanística per al repartiment equitatiu dels beneficis i les càrregues derivats de l’ordenació urbanística, se’n pot fer l’execució de manera puntual o aïllada, especialment en sòl urbà. La gestió urbanística aïllada es pot dur a terme mitjançant l’expropiació forçosa, l’ocupació directa i també a iniciativa de les persones propietàries, especialment en els supòsits d’edificació prèvia cessió de terrenys destinats a vialitat.» Així, entenem que no cal alterar les al·lusions al concepte d’actuacions de caràcter integral en els articles 52 i 76 del reglament, preceptes dels què hem de dir s’han hagut d’enfrontar a una més que breu omissió de regulació legal. Aquest ha estat el cas de l’article 76, que ha pretès desenvolupar l’apartat 2 de l’article 42 de la LOUS, atès que d’altra banda l’article 52 ha hagut d’afrontar un repte encara major, com és el d’establir una regulació que supleix l’absoluta previsió legal del règim de drets i deures de les persones propietàries de sòl urbà ordenat com a assentament en el medi rural, evidentment dins la lògica del sistema de classificació d’urbana dels assentaments en el medi rural, per això ha hagut de preveure que succeeix en els casos en què aquests assentaments, com a tal sòl urbà, requereixen actuacions urbanístiques que no es poden qualificar estrictament com a aïllades. Sigui com sigui, si es considera més adient que envers d’al·ludir-se a actuacions de caràcter integral es denominin actuacions urbanístiques, tampoc no veim obstacle en conferir als apartats dels referits articles 52 i 76 la següent redacció: M-52.5 Article 52

52

Drets i deures de les persones propietàries de sòl urbà ordenat com a assentament en el medi rural .../... 5. En els àmbits en els quals per part del pla general o, en el seu cas, pel planejament especial, es prevegin actuacions urbanístiques en els assentaments en el medi rural pel que fa a la implantació o renovació de serveis urbanístics, en el grau d’exigència que dit planejament determini, les persones propietàries de sòl estan igualment obligades a: .../...» M-76.3 Article 76 Determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà d’assentament en el medi rural .../... 3. Determinació de les peculiaritats i excepcions que justificadament procedeixin respecte dels serveis urbanístics bàsics establerts a la LOUS per al sòl urbà, amb previsió, si correspon, d’actuacions urbanístiques pel que fa a la seva implantació o renovació, en el grau d’exigència que es consideri adient. .../...» b) Exposa un altre cas que considera problemàtic amb la denominació, com és la de “sectors o àmbits amb ordenació detallada”, que surt l’art. 57.1 i no queda clar si es refereix al sòl subjecte a actuacions d’urbanització ordenades al planejament, o a tot el sòl urbà, l’ordenació detallada del qual es conté també al pla general. En aquest punt ens remetem a l’anàlisi que s’efectua a l’informe dels Serveis Tècnics d’Urbanisme, atès que quan analitza altres al·legacions que afecten aquest mateix apartat, relatiu al sistema de càlcul de l’estàndard dotacional global, al seu torn proposa la precisió de la referència a sectors o àmbits, per la més genèrica de sectors, zones o àmbits amb ordenació detallada. c) En tercer lloc, s’indica que a l’article 71 es fa referència a l’aprofitament definitiu o provisional. S’hauria d’aclarir el concepte d’un i d’altre, ja que no sabem en quin moment un aprofitament es considera provisional i en quin moment passarà a ser definitiu. El suggeriment efectuat recomana, simplement, la supressió de la lletra h) de l’article 71, perquè es tracta d’un precepte que té un objectiu d’ordenació estructural del pla general que es dedueix implícitament del seu article 41, com és el de determinar les pautes de redacció dels instruments de desenvolupament, i per aquest objecte concret, no té encaix el contingut de la lletra h), que tal i com ens diu el suggeriment determina el càlcul de l’aprofitament, fent constar si es tracta d’un aprofitament definitiu o provisional, segons s’hagin o no considerat en el càlcul els béns de domini públic existents. Aquest contingut, efectivament, a banda de confús, distorsiona la sistemàtica del reglament, tenint en compte que en el seu article 68 es regula amb un grau prou detallat les determinacions estructurals sobre aprofitament urbanístic dels

53

àmbits o sectors; essent per això recomanable, com hem assenyalat, la supressió de l’apartat h) de l’article 71. M-71.h) Article 71 Determinacions de l’ordenació estructural del pla general relatives a la redacció de plans parcials i plans especials Se suprimeix la seva lletra «h)». 3. En tercer lloc, es realitzen uns suggeriments vers algunes disposicions en matèria de planejament en què s’observa una manca de precisió en la consideració i el nivell d’exigència entre els assentaments o nuclis existents i els nous desenvolupaments. En concret i a títol d’exemple, a l’article 57.2, a on es pretén que els espais públics parteixin d’un projecte unitari urbanísticament coherent i sense negar la conveniència de què això sigui així, esmenta que no es pot negar el fet que a la majoria de nuclis existents no compliran amb això. Igualment considera que tampoc no queda prou clara l’exigència que fa l’article 162 (entenem que es vol referir a l’article 62) respecte del viari, a on es fixen uns paràmetres aparentment per a tot el viari, existent o nou, sense gairebé diferències. En definitiva, el suggeriment en aquest punt entén que s’ha de diferenciar clarament allò que es exigible als nous desenvolupaments d’allò que han de tenir tots els àmbits de sòl transformat, per tal que la regulació proposada no esdevingui d’impossible compliment. La regulació proposada a l’article 57.2 parteix de la pròpia denominació que se li confereix en el títol d’aquest precepte, que no és d’altra que «principis generals ... del disseny urbà dels espais públics», i es configura en un principi general flexible, dirigit a que aquests espais sigui resultat d’un projecte unitari i coherent, urbanísticament parlant. És evident que aquesta projecció serà diferent si ens referim als àmbits de ciutat consolidada o als nous desenvolupaments, en funció dels condicionaments preexistents. Ara bé, això en cap cas no ens sembla motivació suficient per tal d’eliminar una pauta o principi general flexible que contribueix inequívocament a la qualitat urbana i al desenvolupament urbanístic sostenible: la previsió no és utòpica ni irrealitzable, sinó que esdevé un principi rector dirigit al planificador quan dissenyi els espais públics; que evidentment es podrà assolir amb major o menor intensitat en funció dels condicionaments de què parteix. En altres paraules, l’impossible compliment del principi en casos concrets no és motivació per eliminar el principi general que, a més, conté unes pautes que poden ser interessants de cara a millorar la qualitat urbana. En tot cas, tampoc no veim massa inconvenient en què l’esmentat article 57.2 del Reglament incorpori aquest aclariment, sobre la base de l’article 42.1 del a LOUS, que preveu que en els sòls urbans ja transformats o els sòls urbanitzables en execució

54

del planejament preexistent, poden conservar les seves determinacions en el nou planejament general. Així, l’esmentat precepte del Reglament podria incorporar l’afegit inicial que s’indica tot seguit: M-57.2 «Article 57 Principis generals dels estàndards i del disseny urbà dels espais públics .../... 2. Sens perjudici de la conservació, modificació o perfecció en el nou planejament de les determinacions de l’ordenació preexistent en els àmbits ja transformats, els espais públics que configuren la imatge urbana, constituïts per les avingudes, carrers, places, espais de vianants i zones verdes de qualsevol nivell, han de ser el resultat d’un projecte unitari que obeeixi a criteris de coherència urbanística, en el qual s’integraran les fites urbanes, com les dotacions públiques o elements singulars, que contribueixin a articular els espais públics urbans. En cap cas, aquests espais públics no poden ser l’espai residual sobrant del disseny i configuració de l’edificació privada, sinó que aquesta última estarà subordinada al disseny i forma urbana, definida com un projecte previ i unitari, dels espais públics urbans.» No compartim que l’article 62, respecte del viari, s’hagi d’interpretar en el sentit que les exigències són indistintament per a l’existent o el nou. Entre les determinacions proposades n’hi ha que, per la seva pròpia naturalesa són exigibles a l’existent i al nou, singularment les referents a denominació que conté l’apartat 1, i d’altres que, també naturalment, s’exigiran exclusivament als nous elements integrants de la xarxa viària. Si no ho ha dit expressament l’article 62 és perquè una lectura integrada de la LOUS i dels preceptes concordants del Reglament no imposen aquesta precisió, tal i com es dedueix de la determinació detallada que imposa al pla general la darrera norma establerta a l’apartat 1 de l’article 42 de la LOUS. Efectivament, el pla general, tant en sòl urbà com en el sòl urbanitzable en execució; ha d’expressar com a ordenació de detall les determinacions que es conserven, modifiquen i perfeccionen de l’ordenació preexistent; entre elles, justament la del «traçat i característiques de la xarxa viària i dels espais destinats a aparcament, amb assenyalament de la totalitat de les seves alineacions i rasants», (en el mateix sentit, l’article 75 del reglament). D’aquí, per tant, que l’aplicació de les determinacions dels apartats 2 i 3 de l’article 62 no obsta a la conservació del disseny i dimensions de la xarxa viària ja executada, en funció del que decideixi el planificador, perquè justament, la llei li ha conferit la decisió de conservar-la, i també modificar-la, si vol. Tanmateix, atès que el suggeriment efectuat per la Direcció General d’Ordenació del Territori es reprodueix en altres al·legacions i suggeriments fetes des d’altres àmbits, ens remetem a l’aclariment que s’efectuarà a la proposta derivada de l’estudi conjunt que realitzam en l’apartat relatiu a les consideracions i aportacions que efectua en tràmit d’audiència el Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.

55

4. De forma més concreta, se suggereix que a l’article 43, apartats 1 i 2, es considera important afegir que també integren els sistemes urbanístics generals els terrenys que el planejament reserva a les infraestructures o serveis urbans; proposant per això una redacció. Es considera acceptable, i afegiríem que ineludible per a una correcta concordança amb la resta de preceptes del reglament, la redacció proposada dels esmentats apartats de l’article 43, que obeiria als termes següents: M-43.1 i 2 «Article 43 Sistemes generals i locals 1. Integren els sistemes urbanístics generals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per a les infraestructures o serveis urbans, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si el seu nivell de servei és d’abast municipal. Els sistemes urbanístics generals configuren l’estructura general del territori i determinen el desenvolupament urbà. 2. Integren els sistemes urbanístics locals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per a les infraestructures o serveis urbans, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si el seu nivell de servei és un àmbit d’actuació de sòl urbà o de sòl urbanitzable.» 5. En cinquè lloc, s’assenyala com a l’article 54 (instruments de planejament urbanístic), l’apartat 3 diu textualment “3. Els plans parcials i els plans especials també es poden desenvolupar per mitjà d’estudis de detall, quan així ho prevegin”. Es suggereix que, atès que la capacitat de desenvolupament de l’estudi de detall és independent del fet que s’hagi previst o no en el pla parcial o en el pla especial, l’expressió “quan així ho prevegin” hauria de substituir-se per “si procedeix ” o “si fos necessari”. No podem compartir l’argument ni, en conseqüència proposar l’acceptació del suggeriment, tenint en compte que dels termes literals de la LOUS no es desprèn que siguin possibles els estudis de detall de desenvolupament dels plans parcials o especials de forma independent, més encara quan la literalitat de l’apartat 3 de l’article 54 del reglament proposat resulta transcripció literal de la frase final de l’apartat 2 de l’article 34 de l’esmentada LOUS, que determina que «els plans parcials i els plans especials també es poden desenvolupar per mitjà d’estudis de detall, quan així ho prevegin.» Determinació, per altra banda, prou lògica, si tenim en compte que dits plans parcials i especials es configuren ja, ex lege, com a instruments d’ordenació de detall i, en conseqüència només admeten el concurs de l’estudi de detall quan ho prevegin expressament per raó de no haver exhaurit aquesta ordenació acurada dels aspectes volumètrics o de definició d’alineacions i rasants.

56

Certament l’expressió “quan sigui necessari” es troba a l’article 46 de la LOUS amb referència als estudis de detall, però no exclou l’obligatòria previsió de la viabilitat d’un estudi de detall pel propi pla parcial o especial, com es permet de deduir de les lletres a) i b) del seu apartat 1, en determinar que l’adaptació i el reajustament d’alineacions i rasants assenyalades en el planejament urbanístic o l’ordenació dels volums, s’ha de fer, respectivament «amb les condicions que aquest (planejament) fixi» i d’«d’acord amb les especificacions del pla» (parcial o especial, en aquest cas). És a dir, que el desenvolupament mitjançant estudis de detall dels plans parcials i especials, com inequívocament assenyala l’article 34.2 de la LOUS, ha d’estar previst en aquests últims, que determinaran les condicions i especificacions de redacció dels primers. 6. Amb relació als 59 a 61, l’escrit de la Direcció General proposa una redacció alternativa amb l’objectiu de facilitar la interoperatibilitat dels instruments de planejament, gestió i execució urbanística que, en virtut de la disposició final segona de la LOUS, correspon al Govern regular. De la lectura de conjunt de les redaccions alternatives dels preceptes, a grans trets entenem que és assumible per bé que amb uns petits matisos que entenem no afectaran les habilitacions del Govern de les Illes Balears establertes a la disposició final segona de la LOUS, a l’efecte no tant de desplegament reglamentari, sinó com bé es diu, a l’efecte de facilitar la interoperabilitat dels instruments. Efectivament, l’habilitació establerta a la lletra a) de l’esmentada disposició legal al Govern de les Illes Balears no és a un desplegament reglamentari, sinó a la fixació d’uns criteris d’estandardització i normalització dels instruments de planejament, gestió i execució urbanística, per tal de facilitar la seva interoperabilitat; i per tant, en res no condiciona el desplegament necessari de les determinacions legals que s’efectuen en els articles 59 a 61 del Reglament; per bé que, evidentment, l’aplicació dels propis principis de cooperació i col·laboració, imposen un consens entre les dues administracions públiques ara implicades, insular i autonòmica. Per tant, com s’ha avançat, tret d’aspectes de matís o de detall, entenem que és perfectament considerable la proposició de redacció alternativa, que al capdavall no és d’articles in totum, sinó d’alguns dels seus incisos. Anem a analitzar dites redaccions a cadascun d’aquests incisos dels articles abans referits. Pel que fa a l’article 59, els canvis es referirien als següents punts:

- Introducció d’una classificació addicional per usos per a la seva utilització, que consideram raonable; així com igualment la proposta d’introducció d’una classificació en funció de la titularitat. No obstant, es crea una classificació dels usos segons la seva compatibilitat que s’ha de mantenir dins el criteri d’assignació urbanística, perquè en ell s’hi preveuen usos no qualificables a partir d’un criteri de compatibilitat, com són els majoritaris o prohibits.

57

- Establiment d’un criteri distint en la definició de l’ús majoritari o predominant; que no entenem recomanable perquè es defineix per remissió al que s’estableix com a preponderant com a ús permès (tant a un sector, zona o parcel·la, quan el concepte urbanístic normalment va associat a àmbits sempre més amples que no el d’una parcel·la); atès que es tracta d’un concepte més indeterminat que no l’objectiu establert com a criteri en el reglament, per associació al que disposa de major superfície edificable computada en metres quadrats de sostre.

- Canvi de la denominació d’ús d’oficina per “ús administratiu privat”, que

certament és un concepte més adequat.

- Introducció de l’ús detallat de “taller” dins l’ús global terciari, que entenem acceptable igualment.

- Establiment d’exemples no exhaustius de l’ús dotacional de comunicacions,

també acceptables; així com en el cas de l’ús d’infrastructures o serveis urbans.

- Canvi de les denominacions de zona verda per espai lliure, distingint entre

titularitat pública o privada, que en essència manté el contingut actual però donant-li millor sistemàtica.

- Precisió dels usos cultural, esportiu, religiós, sanitari i assistencial.

- Per bé que l’encapçalament de l’apartat 1 indica, mantenint la redacció actual

que «En la regulació dels usos del sòl i del subsòl els instruments de planejament urbanístic han de considerar la seva classificació d’acord amb les seves característiques materials i la seva definició a efectes funcionals, d’acord amb les regles següents», en realitat, s’hauria de concordar amb les noves denominacions d’assignació urbanística, utilització, titularitat i comptabilitat. Però en concordança amb el que hem exposat sobre aquest quart criteri, ens sembla més idoni la previsió de tres criteris en l’encapçalament: característiques materials, utilització i definició funcional.

Així mateix, tot aprofitant l’anàlisi feta en l’informe dels Serveis Tècnics d’Urbanisme amb relació a la definició de l’ús residencial unifamiliar que conté aquest article, es proposaria en canvi de la definició que conté l’apartat 2.2.2.a) del precepte aprovat inicialment, dins l’apartat 4.1.a, que resulta de la nova renumeració que s’ha d’assignar. Per tant, la redacció més propera a la coordinació entre la proposta que formula la Direcció General, la resta d’al·legacions analitzades pels Serveis tècnics, i la continguda en el reglament, seria la següent, en la que destacarem en cursiva les modificacions que siguin estrictament de contingut i no les de numeració o ubicació. M-59

58

Article 59 Regulació dels usos En la regulació dels usos del sòl i del subsòl els instruments de planejament urbanístic han de considerar la seva classificació d’acord amb les seves característiques materials, la seva utilització i titularitat, i la seva definició a efectes funcionals, d’acord amb les regles següents: 1. Classificació dels usos d’acord amb les seves característiques materials a) Ús global: Correspon a les activitats i sectors econòmics bàsics: residencial, turístic, terciari, industrial i dotacional. L’assignació a una categoria o qualificació de sòl d’un ús global condiciona la posterior assignació d’usos detallats, de tal manera que hi han de ser subsumibles. b) Ús detallat: Correspon a les distintes categories en què es poden dividir els usos globals, tals com plurifamiliar o unifamiliar, residencial d’habitatge lliure o subjecte a règim de protecció pública, comercial, turístic en les modalitats establertes a la legislació sectorial, oficines o altres subcategories anàlogues. c) Ús majoritari o predominant: Correspon al que disposa d’una major superfície edificable computada en metres quadrats de sostre. d) Ús compatible: Correspon al que el planejament admet que es pugui realitzar de forma conjunta amb l’ús majoritari. e) Ús prohibit: És un ús prohibit aquell que així defineixi específicament el planejament que correspongui. A manca d’aquesta precisió en el pla, tenen aquesta condició els que siguin incompatibles amb els usos permesos. f) Ús provisional: Correspon al que de forma excepcional s’autoritza amb un caràcter no permanent en el sòl, que no requereix obres o instal·lacions permanents i no dificulta l’execució del planejament, en els termes que estableix la LOUS i aquest Reglament. 2. Classificació dels usos per la seva utilització: a) Ús públic: el que es desenvolupa sobre un bé de titularitat pública o de titularitat privada gestionat, en aquest cas, en benefici de la comunitat per mitjà dels mecanismes que a l’efecte estableix la legislació. b) Ús col·lectiu: el que es desenvolupa sobre un bé de titularitat privada i al qual s’accedeix per pertinença a una associació, club o organització similar, o per l’abonament d’una quota, entrada, preu o contraprestació anàloga. c) Ús privat: el que es desenvolupa per particulars en béns de titularitat privada i que no té les característiques d’un ús col·lectiu.

59

3. Classificació dels usos segons la seva titularitat: a) Ús de domini públic: el que el planejament determina una titularitat pública del domini assignat als usos públics o col·lectius prevists, l’existència dels quals es consideri d’interès públic i social. b) Ús de domini privat: el que el planejament determina una titularitat privada de la resta dels usos assignats no inclosos a la lletra anterior 4. Definició dels usos segons les seves característiques funcionals 4.1. Ús residencial: És l’ús que s’estableix en edificacions destinades a l’estada permanent de les persones. S’hi distingeixen els següents usos detallats: a) Ús residencial unifamiliar aïllat o entre mitgeres: És l’ús corresponent a l’allotjament d’una sola família en el total d’un edifici, constitueix juntament amb la parcel·la una única unitat registral i té accés exclusiu des de via pública. b) Ús residencial plurifamiliar, conformat per dos o més habitatges en una única edificació col·lectiva, amb accessos i elements comuns a la totalitat de les unitats d’habitatge. c) Ús residencial comunitari, conformat per aquell ús establert en edificis destinats a l’allotjament permanent de col·lectius de persones que no constitueixen unitats familiars. d) Ús residencial d’habitatge de protecció pública, conformat per un ús residencial subjecte al règim d’habitatge de protecció pública d’acord amb les modalitats que estableixi aquesta normativa sectorial. 4.2. Ús turístic: És l’ús conformat per les activitats que duen a terme les persones durant els viatges i les estades en llocs diferents dels del seu entorn habitual, sigui quina sigui la finalitat i per períodes temporals determinats, i que inclouen els serveis d’allotjament, restauració o altres activitats d’entreteniment, esbarjo o esportives i la prestació de qualsevol altre servei relacionat amb el turisme, d’acord amb la legislació autonòmica pròpia de les Illes Balears. S’hi distingeixen els següents usos detallats: a) Ús d’allotjament turístic: integrat per les activitats consistents en la prestació d’un servei d’allotjament al públic mitjançant preu, de forma professional i habitual, tant si és de manera permanent com temporal, i amb la prestació de serveis complementaris o sense. Llevat de les excepcions establertes a la legislació turística, no s’admet l’ús detallat d’allotjament turístic i el residencial com a compatibles en una mateixa parcel·la. b) Ús d’establiment turístic: integrat per les activitats que, incloent o no el servei d’allotjament, es duen a terme en unitats funcionals dirigides i disposades per a la prestació adequada d’un o diversos serveis turístics d’acord amb la legislació sectorial.

60

c) Ús compatible i secundari al turístic: integrat per les activitats i els usos que determina amb aquest caràcter detallat el planejament urbanístic, d’acord amb la legislació autonòmica pròpia de les Illes Balears. 4.3. Ús terciari: És l’ús destinat a activitats que, amb caràcter lucratiu i no incloses dins l’ús global turístic, estan orientades al comerç de béns de consum, la prestació de serveis i l’activitat administrativa d’iniciativa privada. S’hi distingeixen els següents usos detallats: a) Ús comercial: conformat per aquell que, d’acord amb la legislació sectorial, compren les activitats destinades al subministrament de béns al públic mitjançant la venda i la prestació de serveis a persones particulars. S’hi ha de distingir l’ús de gran establiment o superfície comercial, d’acord amb la legislació sectorial. b) Ús administratiu privat: conformat per aquell ús que comprèn locals destinats a la prestació de serveis professionals, financers, d’informació o anàlegs, sigui a les empreses o a les persones particulars. c) Ús recreatiu: comprèn les activitats lligades a l’oci i l’esbarjo en general com les sales d’espectacles, cines, sales de joc, parcs d’atraccions o activitats anàlogues. d) Ús de taller: és l’ús corresponent a les activitats de reparació i conservació de maquinària, eines i estris, la producció artesanal, així com les arts plàstiques i gràfiques. 4.4. Ús industrial: comprèn les activitats destinades a l’obtenció, reparació, manteniment, elaboració, transformació o reutilització de productes industrials, així com l’aprofitament, recuperació o eliminació de residus o subproductes. S’hi distingeixen, amb caràcter no exhaustiu, els següents usos detallats: a) Ús productiu: comprèn les activitats de producció de béns en sentit estricte. b) Ús d’emmagatzematge: comprèn el dipòsit, custòdia i distribució tant dels béns produïts com de les matèries primeres necessàries per a la realització del procés productiu. 4.5. Ús dotacional: comprèn les distintes activitats, siguin públiques o privades, destinades a l’ensenyament o a la formació, de caràcter assistencial o administratiu, així com les infraestructures i serveis necessari per tal d’assegurar la funcionalitat urbana. S’hi distingeixen els següents usos detallats: a) Ús de comunicacions: comprèn les activitats destinades al sistema de comunicacions i transports, amb inclusió de les reserves d’aparcament de vehicles, tant de titularitat pública com de titularitat privada. Amb caràcter no exhaustiu s’hi poden diferenciar els següents usos de comunicacions:

61

- L’ús de xarxa viària, que comprèn el trànsit de persones i vehicles i l’estacionament d’aquests darrers a les àrees regulades a aquest efecte. - L’ús d’aparcament de vehicles, que comprèn els espais d’ús públic, col·lectiu o privat, destinats a l’estacionament de vehicles tipus turisme o motocicletes, ja siguin subterranis, en superfície o en edificis construïts a aquest efecte. Així mateix, s’inclou en aquest ús el corresponent al dipòsit o la guarda de grans vehicles automòbils tals com autobusos i camions. - L’ús de transports, que comprèn les activitats que es desenvolupen a les àrees destinades al trànsit i l’estada de persones, tant de transport públic, com privat o col·lectiu. b) Ús d’infraestructures o serveis urbans: comprèn les activitats vinculades a les infraestructures bàsiques i de serveis, com les relacionades amb el cicle hidràulic, les instal·lacions d’energia i de telecomunicacions, el tractament de residus, les estacions de servei de subministrament de carburant o d’energia i els cementeris. Amb caràcter no exhaustiu s’hi poden diferenciar els següents usos d’infraestructures o serveis urbans: - L’ús d’instal·lacions i serveis, que comprèn les activitats destinades a les grans xarxes d’abastiment i centres de producció o emmagatzematge d’energia, així com les xarxes i instal·lacions de tractament de residus. - L’ús de comunicacions i telecomunicacions que comprèn les activitats que es desenvolupen a les àrees i les instal·lacions bàsiques destinades als serveis de comunicacions, com els de correus, telègrafs i telèfons; i telecomunicacions, com els de ràdio, televisió i transmissió de dades. - L’ús d’estació de serveis, que comprèn els espais i els edificis destinats exclusivament a subministrament de combustibles. - L’ús de cementeri: són les activitats d’ús públic, col·lectiu o privat, destinades a serveis funeraris en general, cementeris o tanatoris d’acord amb la legislació sectorial aplicable. c) Ús d’espai lliure: comprèn les zones verdes i jardins, siguin de titularitat pública o privada. S’hi poden diferenciar els següents usos: - L’ús d’espais lliures d’ús i domini públics, que comprèn les zones d’ús i domini públic, destinades a l’esbarjo i l’esplai de la població. En tot cas, per a aquest ús s’aplicarà allò que determina l’article 60 d’aquest Reglament - L’ús d’espais lliures privats, que comprèn les àrees enjardinades de domini privat i ús públic o privat. d) Ús d’equipament: comprèn els usos que conformen distintes activitats com les de formació, l’assistencial o administrativa, així com les infraestructures i serveis

62

necessaris per assegurar la funcionalitat urbana. Amb caràcter no exhaustiu s’hi poden diferenciar els següents usos d’equipaments: - L’ús educatiu, que comprèn les activitats destinades a la formació escolar, universitària o acadèmica de les persones, siguin de titularitat pública o privada. En el cas d’activitats de titularitat privada, aquest ús comporta aprofitament urbanístic. - L’ús cultural, que comprèn les activitats destinades a la formació intel·lectual i cultural, , siguin de titularitat pública o privada. En el cas d’activitats de titularitat privada, aquest ús comporta aprofitament urbanístic. - L’ús esportiu, que comprèn les activitats destinades a la a l’expansió esportiva de les persones, siguin de titularitat pública o privada. En el cas d’activitats de titularitat privada, aquest ús comporta aprofitament urbanístic - L’ús religiós, que compren les activitats destinades al culte religiós, siguin de titularitat pública o privada així com els lligats a aquest i a les formes de vida associativa religiosa. En el cas d’activitats de titularitat privada, aquest ús comporta aprofitament urbanístic. - L’ús administratiu o institucional, que comprèn les activitats pròpies dels serveis de les Administracions públiques o les seves entitats instrumentals. S’hi inclouen, així mateix, els usos destinats a la salvaguarda de persones i béns, com parcs de bombers, policia i forces de seguretat, protecció civil o altres usos anàlegs. - L’ús sanitari, que comprèn les activitats destinades a la prestació de serveis mèdics o quirúrgics, que poden ser de titularitat pública o privada. En el cas d’activitats de titularitat privada, aquest ús comporta aprofitament urbanístic. - L’ús assistencial, que comprèn les activitats destinades a la informació, l’orientació i la prestació de serveis o ajudes socials, amb inclusió d’usos més generals com les residències de persones majors, centres geriàtrics, de tractament de dependències i d’assistència social en general, que poden ser de titularitat pública o privada. En el cas d’activitats de titularitat privada, aquest ús comporta aprofitament urbanístic. Pel que fa a l’article 60 la redacció alternativa té menor abast, encara que important a efectes conceptuals en un aspecte. Així, el contingut dels seus apartats 1 i 2 no es veu alterat més que en allò relatiu a la utilització del concepte d’espai lliure envers del de zona verda, que consideram acceptable però que en coherència també s’ha d’estendre a la lletra c) de dit apartat 2. Pel que fa a l’apartat 3, tampoc no hi ha canvis significatius, atès que es proposa la separació en lletres separades dels sistemes dotacionals sanitari i assistencial, que consideram també acceptable; així com la introducció d’una lletra específica d’equipament de sistema dotacional religiós que contràriament no consideram adient; tal i com s’exposa igualment en l’apartat d’anàlisi de les al·legacions presentades per part de l’Ajuntament de Sóller en tràmit d’audiència.

63

Amb relació a aquesta darrera qüestió, hem de partir que en la proposta alternativa de l’article precedent, el 59, ja s’ha previst individualitzadament l’ús religiós en la definició de l’ús d’equipament, certament partint de que sigui de titularitat pública o privada. En la hipòtesi que puguin existir equipaments religiosos de titularitat pública, no ens sembla que s’hagi de traslladar en el sí de l’apartat 3 de l’article 60, perquè es refereix a equipaments públics que, al seu torn, integrin el sistema dotacional; i des d’aquest vessant de sistema dotacional públic, cap de les administracions que puguin prestar els serveis d’aquesta naturalesa pública han d’oferir o prestar, de forma autònoma, dit ús religiós. Altra cosa és que en alguns dels equipaments que integren els sistema dotacional públic es presti un servei religiós, com ara les capelles en un hospital del sistema de salut pública, o un espai ecumènic en un campus universitari; però l’ús de l’equipament dotacional públic serà el sanitari o l’educatiu. Per tant, com deim des del punt de vista de prestació de servei públic, no resulta adient la previsió d’un ús religiós en el sistema dotacional públic. Per altra banda, s’aprofitaria per inserir dins l’esmentat sistema dotacional públic les reserves de sòl de serveis urbans, omissió que ha posat de relleu l’Ajuntament de Sóller en tràmit d’audiència. Seguint la mateixa sistemàtica, destacarem subratllats els canvis que es proposen a l’article 60: M-60 «Article 60 Categories de les reserves de sòl d’espais lliures i d’equipaments públics 1. Als efectes prevists a la LOUS i en aquest Reglament, les reserves de sòl corresponent a espais lliures que prevegi el planejament urbanístic es divideixen en les categories següents: a) Àrees de joc: han de preveure una superfície mínima de 200 metres quadrats i permetre que s’hi inscrigui un cercle de 12 metres de diàmetre. En tot cas només poden tenir la consideració de sistema local. b) Jardins: han de disposar d’una superfície mínima de 1.000 metres quadrats i permetre que s’hi inscrigui un cercle de 30 metres de diàmetre. Poden tenir tant la consideració de sistema local com la de sistema general d’espais lliures. c) Parcs: han de disposar d’una superfície mínima de 15.000 metres quadrats i permetre que s’hi inscrigui un cercle de 100 metres de diàmetre. Poden tenir tant la consideració de sistema local com la de sistema general d’espais lliures. 2. Els espais lliures han de reunir els següents condicionaments: a) Posseir condicions apropiades per a la plantació d’espècies vegetals, en almenys un 50% de la superfície

64

b) La seva posició ha de ser la que suposi un millor servei a les persones residents i usuàries, i estan prohibides les localitzacions de difícil accés o de recorregut de vianants o amb manca de centralitat. c) No es poden destinar a espai lliure porcions residuals de la parcel·lació, ni es poden considerar com a tals les superfícies d’estricta funcionalitat viària. Amb aquest fi, les rotondes no poden computar com a part de les zones verdes, però sí que poden fer-ho les àrees lineals enjardinades de bulevards i avingudes, únicament per a la qualificació de jardí, amb els límits de superfície mínima definits en l’apartat anterior, excepte el diàmetre de cercle que s’hi ha de poder inscriure que podrà ser d’un mínim de 20 metres, en comptes dels 30 exigits amb caràcter general. d) Només es poden destinar a usos generals i normals que no excloguin ni limitin la utilització pública i conforme a la seva destinació, encara que el planejament pot admetre petites instal·lacions accessòries a la seva funcionalitat com quioscs o elements similars, d’una sola planta i de superfície inferior a un 5% del total de la zona. e) Les zones de protecció que estableixi la legislació sectorial en matèria d’infrastructures de carreteres o transports, de protecció del domini públic marítim i terrestre o hidràulic o altra legislació sectorial anàloga, tenen la funcionalitat pròpia que estableix aquella normativa i per tant, no poden computar a l’efecte de la seva consideració com a zona verda. f) El seu emplaçament ha d’evitar les zones de topografia natural que encareixin en excés la urbanització, o impliquin desmunts d’impacte paisatgístic inadequat. 3. Les reserves de sòl amb destinació d’equipament públic que integren el sistema dotacional, tant de caràcter local com general, s’ha de delimitar diferenciant alguna de les qualificacions que es detallen en aquest apartat. Els documents de planejament han d’identificar cada equipament amb les sigles adients per diferenciar tant el seu caràcter local o general, com la seva distinció amb els equipaments de titularitat privada, d’acord, si escau, amb els criteris d’estandardització i normalització que pugui fixar reglamentàriament el Govern de les Illes Balears d’acord amb el previst a la disposició addicional segona de la LOUS. a) Educatiu: comprèn els centres docents i d’ensenyament, en tots els seus nivells. b) Esportiu: comprèn les instal·lacions per a la pràctica de l’esport, tant a l’aire lliure com sota coberta, de localització preferent, si escau, de forma adjacent als sòls d’equipament educatiu. c) Cultural: comprèn les biblioteques, teatres, museus i altres serveis de finalitat anàloga. d) Sanitari comprèn les instal·lacions i els serveis sanitaris.

65

e) Assistencial: comprèn les instal·lacions i els serveis d’assistència i de benestar social. f) Serveis urbans: comprèn les instal·lacions de protecció civil, militars, de seguretat ciutadana, de manteniment del medi ambient urbà, cementeris, abastaments, infraestructures dels transports, de les comunicacions i de les telecomunicacions. g) Administratiu i institucional: comprèn els elements que integren les xarxes institucionals i dependències de les Administracions públiques i els seus ens instrumentals, les judicials i les altres de naturalesa anàloga. La superfície i dimensionament del sòl de cadascun dels equipaments públics ha de complir els criteris de la normativa sectorial reguladora dels serveis, i s’ha d’ubicar a localitzacions que donin el millor servei a les persones residents i usuàries, prohibint-se les localitzacions de difícil accés als vianants o mancades de centralitat.» En darrer terme, amb relació a la redacció alternativa suggerida per la Direcció General per a l’article 61, aquesta se centra bàsicament a la denominació i definició de les subcategories incloses en les classes d’edificació alineada a vial i d’edificació aïllada, tot mantenint però les característiques de la categoria principal. La redacció proposada no implica un canvi de plantejament bàsic del precepte, però ens ha servit tanmateix per posar de relleu una regulació reglamentària tal vegada una massa tancada, condició atribuïble tant a una o altra versió, inicial o alternativa. A això hem d’afegir que la importància de la matèria regulada, la tipologia edificatòria, en el conjunt de l’estructura global del reglament i de la LOUS que es desenvolupa, és més relativa que no la que tenen les matèries a què es refereixen els articles 59 i 60 anteriors, en aquells casos més necessària atès que complementen els conceptes d’usos globals o detallats, o de reserves de sòl i d’equipaments, matèries que van lligades, per exemple, al compliment d’estàndards urbanístics. En definitiva, allò que entenem més raonable és reduir el detall de l’article 61 en allò referent a la definició o denominació, no ja de concretes classificacions bàsiques de tipologies d’edificació, sinó d’establiment de subcategories, més pròpies del nivell de cada instrument de planejament urbanístic, sense perjudici que deixem assenyalat igualment, com es fa a l’apartat 3 de l’article 60, que en la definició d’aquestes categories el planificador ha de concordar amb els criteris d’estandardització i normalització que pugui fixar el Govern de les Illes Balears, d’acord amb el previst a la disposició addicional segona de la LOUS. En aquest sentit, una redacció que reuneixi aquestes condicions, simplificant l’actualment prevista en el document aprovat inicialment podria ser la següent: M-61. Article 61 Tipologies d’edificació i classificació en els instruments de planejament

66

La tipologia edificatòria és la forma en què es disposen les distintes edificacions en relació amb la parcel·la en què s’ubiquen. A aquest efecte, els instruments de planejament han de distingir les tres classes següents: 1. Edificació alineada a vial: comprèn les edificacions que s’adossen als llindars públics, com a mínim en la seva part majoritària, per tal de mantenir i reforçar la continuïtat de l’alineació del sistema viari en què es fonamenta. 2. Edificació aïllada: comprèn les edificacions que se situen separades de tots els llindars de la parcel·la, almenys en la seva major part. 3. Edificació de tipologia específica: comprèn les edificacions que el planejament que correspongui regula, establint una morfologia i disposició singular i predeterminada. En l’anterior classificació el planejament pot establir les subclassificacions adients per assolir el grau de detall que correspongui a les funcions pròpies de cada instrument; en tot cas amb adequació a les definicions que resultin dels criteris d’estandardització i normalització que pugui fixar el Govern de les Illes Balears, d’acord amb el previst a la disposició addicional segona de la LOUS. 7. (Corresponent a l’ordinal 6, que es troba duplicat a l’escrit de suggeriments, i que s’ha de considerar és el 7). Es tracta d’una observació pel que fa a l’article 73 (determinacions estructurals del pla general relatives a les reserves d’habitatge de règim de protecció pública), assenyalant que l’apartat cinquè estableix l’obligació que el pla general, en els àmbits de sòl urbà afectats o en els àmbits de sòl urbanitzable que ordeni directament, ha de determinar la localització concreta de les reserves per a la construcció d’habitatges de protecció pública mitjançant la qualificació de terrenys per aquesta finalitat i en coherència si escau, amb els instruments d’ordenació territorial. A més, estableix la possibilitat que en els àmbits de sòl urbà subjecte a procediments de reparcel·lació, el pla general pugui diferir aquesta qualificació a l’esmentat procés de reparcel·lació, d’acord amb les reserves que hagi establert. A parer de la Direcció General «establir aquestes reserves de sòl no té la consideració de qualificació, sinó que es tracta com s’ha dit d’espais de reserva subjectes a unes limitacions. La LOUS no diu que hagi de tractar-se d’una qualificació així que pareix que es tracta d’una opció del redactor del reglament. Ara bé, en el cas que el reglament volgués tractar-ho com a una qualificació, entenem que en cap cas la reparcel·lació serà l’instrument adequat per canviar una qualificació del pla general, per tant s’hauria d’eliminar la possibilitar de diferir-ho a la reparcel·lació.» Sobre aquest particular, hem de fer notar que l’observació no qüestiona la possibilitat que el reglament tracti la zona de reserva a partir d’una qualificació, si aquesta és l’opció normativa que es considera adient. Però sí que hem de dir que el terme s’utilitza no tant en la seva estricta consideració de tècnica urbanística, com per tal de transmetre una certa idea de vinculació funcional. En efecte, l’article 73 desenvolupa l’estàndard de l’article 41 de la LOUS, aplicable al pla general amb referència al sòl vinculat a la destinació d’habitatges sotmesos a algun règim de protecció pública.

67

La connexió entre les polítiques d’habitatge i urbanisme no és innovadora, i bona part de la doctrina ha pogut dir, amb relació a previsions idèntiques a la de la LOUS contingudes a altres lleis urbanístiques autonòmiques, que en realitat no són innovadores, entenent que en definitiva es tracta d’una adaptació de la tècnica clàssica del dret urbanístic de qualificació de sòl, o més pròpiament, d’una vinculació establerta pel planejament a uns destins o uns usos en concret. La novetat radica així estrictament en la selecció de l’objectiu de la vinculació, en aquest cas referida a una determinada modalitat de producte residencial que es configura en un estàndard urbanístic. En definitiva, vers aquest primer punt de l’observació, es pot optar per tal de mantenir a l’apartat 5 de l’article 73 el concepte de qualificació, o bé no fer-ne esment. Recomanaríem tal vegada eliminar aquest terme, tant pel fet que pogués induir a l’equívoc de que s’estigués establint una qualificació diferent a la residencial, com igualment per un criteri de coherència de denominacions amb la LOUS, que ni a l’article 41, com a mandat al pla general, ni en el 43 amb relació als plans parcials, no ha utilitzat el concepte de qualificació per referir-se a la tècnica de vinculació. Derivadament, seria igualment recomanable la supressió del segon paràgraf del referit apartat 5 de la norma reglamentària, ja que, independentment de substituir el terme “qualificació” per vinculació o localització al procés de reparcel·lació, pugui en realitat ser una norma que comporti més dificultats que no una previsió clara de la reserva de sòl en el propi pla general. Per tant, la redacció de l’apartat 5 de l’article 73, atenent les observacions efectuades, podria respondre als termes següents: M-73.5 Article 73 Determinacions estructurals del pla general relatives a les reserves d’habitatge de règim de protecció pública .../... 5. El pla general, en els àmbits de sòl urbà afectats o en els àmbits de sòl urbanitzable que ordeni directament, ha de determinar la localització concreta de les reserves de terrenys per a la construcció d’habitatges de protecció pública, en coherència, si escau, amb els instruments d’ordenació territorial. En els àmbits de sòl urbanitzable sense ordenació detallada, ha de determinar les reserves que corresponen als corresponents àmbits de planejament parcial.» 8. (Corresponent a la núm. 7) Es refereix a l’apartat 2 de l’article 75, sobre determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà i en sòl urbanitzable directament ordenat, indicant que «es fixa un criteri important per tal de deixar clar que la determinació de les delimitacions perimetrals dels àmbits subjectes a les actuacions no es poden fer amb l’únic propòsit d’ajustar-les a límits de la propietat. Això no obstant, el darrer incís del paràgraf sembla excessiu en objectivitzar un caràcter sospitós a qualsevol coincidència entre la delimitació i el parcel·lari. Sense negar la preponderància de l’interès públic envers els particulars, el reglament no pot oblidar que l’estructura

68

parcel·laria i dominical del terreny pot ser un element a considerar, sobretot quan estam davant d’actuacions urbanístiques que s’han d’iniciar per iniciativa dels propietaris. En aquests casos, i sempre que s’acrediti que no es menyscaba l’interès públic, la coincidència de la delimitació amb les parcel·les pot reforçar la viabilitat de l’actuació.» No compartim que els termes literals de referit apartat suposin objectivar un caràcter sospitós; perquè la proposta reglamentària no parteix en cap de les seves proposicions de la sospita com a base de la seva regulació. En aquest aspecte el que tractava d’evitar és, precisament, la projecció per part del planificador de traçats que, coincidents amb límits d’una determinada propietat, puguin comportar un disseny absurd i incoherent de perímetres d’uns elements urbanístics de no poca importància, com són els àmbits de les actuacions urbanístiques en sòl urbà i urbanitzable, i la dels sistemes locals d’espais lliures i resta de dotacions públiques, ni més ni menys. No és una proposició normativa construïda des de la sospita, sinó per tal que el planejament tengui criteris de qualitat en el disseny del model territorial. Si es vol parlar de norma basada en la sospita, únicament es trobarà en el reglament una concreta regulació, indisponible per aplicació de la legislació bàsica estatal i de la pròpia LOUS, com és la d’identificar les propietats afectades en procediments d’alteració del planejament que comportin edificabilitat, normes estatal i autonòmica que, per cert, partint de la sospita, no diuen com ha d’actuar l’administració que tramita i/o aprova el planejament. Per tant, la previsió que ara ens està ocupant pretén, estrictament que la projecció d’actuacions urbanístiques i dels sistemes dotacionals no parteixi de l’estructura propietària com a factor exclusiu. Aclarit tot això, tampoc no hi ha impediment en concordar en el fet que, una lectura pausada de la literalitat d’aquest apartat, certament, podria induir a fer-ne una interpretació excessivament rigorosa, literalitat que, tanmateix, no pretenia neutralitzar la possibilitat de coincidència amb l’estructura propietària, però sí configurar-la com a excepcional i motivada. Efectivament, la utilització combinada dels termes “mai no es poden”, “excepcionalment” i “justificar la coincidència”, potser aconduirien, involuntàriament, a la inviabilitat de l’excepció. En conseqüència, entenem que una redacció alternativa com la que seguidament proposarem, eliminant l’extensió i els termes equívocs de la prevista inicialment, contribuiria a donar resposta a l’observació formulada. M-75.2 Article 75 Determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà i en sòl urbanitzable directament ordenat .../... 2. Les delimitacions perimetrals dels àmbits subjectes a les actuacions a què es refereix la lletra a) de l’apartat 1, i les dels terrenys a què es refereix la lletra c) del mateix apartat, mai no es poden determinar amb el propòsit exclusiu d’ajustar-les a límits de la propietat. Han d’obeir a criteris de coherència urbanística i no a la simple conveniència d’ajustar-ne les determinacions a condicions predials, dominicals o administratives preexistents.»

69

9. (Corresponent a la núm. 8). Es refereix a la regulació de les determinacions detallades per als assentaments al medi rural a l’article 76, considerant que resulta incompleta o, en tot cas, no ajustada a aquesta figura regulada a la LOUS. Això per un seguit de raons que exposa, que anirem analitzant. En primer lloc, «perquè a la lletra a) del punt 2 sembla exigir que totes les edificacions han de ser d’ús residencial, cosa que no té perquè ser així i en tot cas la llei no ho exigeix. Una cosa és que el nucli del que es tracti sigui predominantment residencial i altra és que no pugui tenir edificacions concretes destinades a altres usos (comercial, turístic, equipament, etc.).» No interpretam que existeixi la mateixa desviació dels marges legals abans assenyalada, perquè la proposta reglamentària resulta correlat de l’article 42.2.a) de la LOUS, que al seu torn connecta amb el seu article 26, determinant això que l’ordenació pel planejament urbanístic dels assentaments en el medi rural ho és per aquells que tenen un caràcter predominantment residencial, com bé diu l’observació. Ara bé, com deim, la proposta que conté l’article 76.2.a) de la norma reglamentària entenem que en cap cas no es desvia dels marges legals, ja que l’ordenació urbanística de l’assentament, necessàriament ha de preveure «la definició dels usos ... admissibles en els àmbits delimitats com a assentament en el medi rural, d’acord amb les determinacions de la LOUS i d’aquest Reglament». Notem que s’al·ludeix a l’ordenació dels usos en plural, és a dir, partint de la premissa que l’ordenació establirà una regulació de més d’un ús, per tant, no exclusivament el residencial. Per això segueix afegint que «l’ús característic de les edificacions ha de ser el residencial. Es consideraran com usos complementaris els que tenguin relació directa amb el residencial i que donin resposta a les necessitats de la població, essent permesos usos compatibles de petit comerç, dotacional i els vinculats amb els serveis públics.» Al nostre modest entendre, cal interpretar que el reglament es vol referir al fet que l’ús característic de l’àmbit ha de ser el residencial, és a dir, que aquest ha de ser l’ús predominant del conjunt d’edificacions que integraran l’àmbit delimitat com a assentament; perquè si no, no s’explicaria com tot seguit qualifiqui com a usos complementaris amb el característic els de petit comerç, dotacional i els vinculats amb els serveis públics. En definitiva, entenem que la literalitat de la proposta s’adequa a la LOUS, partint de la consideració d’un necessari (i legalment) exigible ús característic o predominant residencial de l’assentament; on es permet que el planejament urbanístic en reguli altres de complementaris. Ara bé, recollint l’observació que efectua la Direcció General i per tal de descartar qualsevol ambigüitat interpretativa, es pot conferir una nova redacció a l’apartat, aprofitant per establir una plena concordança no tant amb la LOUS, amb relació a la qual ja hem dit que entenem que no es desvia el reglament, com amb els conceptes de tipologia d’usos del planejament que proposa el seu article 60. D’aquesta forma, una redacció alternativa podria ser la que proposarem més a baix.

70

En segon lloc, assenyala que «a la lletra c), quan es refereix a la tipologia, sembla donar per fet que hi ha una ordenació prèvia que n’ha fixat una, cosa que no té perquè ser així si es tracta de sòls urbans incorporats a l’ordenació a través de la DA6a de la LOUS.» És cert que en l’esquema de la LOUS poden existir supòsits de previsió d’assentaments en el medi rural per part del planejament que no hagin tengut una ordenació prèvia, però estrictament amb referència al supòsit que preveu la seva DA6. Contràriament, l’observació oblida que hi pot haver assentaments que disposin d’una ordenació urbanística prèvia. Són justament els supòsits a què fa referència la disposició transitòria vuitena de la Llei, referint-se als assentaments que han estat ordenats pel planejament vigent com a nucli rural és sòl rústic; és a dir, àmbits en què hi ha una ordenació prèvia i que es poden incorporar justament per la via de la DA6 de la LOUS, i també per la via ordinària del seu article 26. Reiteram: en un i altre cas es tractaran d’assentaments en el medi rural que han disposat d’una prèvia ordenació urbanística com a nucli rural en sòl rústic, i la nova ordenació com a assentament podria així establir perfectament unes condicions de tipologia edificatòria que partís de les prèviament previstes. En tercer lloc, «a la lletra d) sembla donar per suposat que les edificacions tenen un caràcter tradicional, cosa que no té perquè ser així ni res d’això diu la LOUS.» Rebatem la pretesa suposició en bona part per allò que acabam d’exposar en l’apartat anterior, precisant només en aquest punt que és possible que en alguns assentaments en el medi rural que incorpori el planejament, singularment els il·legals per la via de la DA6 de la LOUS, les edificacions no tenguin un caràcter tradicional. Però partint del fet que també hi haurà assentaments en el nou planejament adaptat a la LOUS que parteixin de la conversió dels anteriors nuclis rurals en sòl rústic prevists en l’anterior planejament, resulta evident que la seva previsió com a tal nucli rural es va fer amb la cobertura de l’article 8 de la LSR, que partia implícitament d’aquest caràcter tradicional del nucli. En tot cas, tampoc no veim obstacle per procedir a una nova redacció de la lletra d) que proposarem més endavant; però no compartim la conclusió genèrica que, amb relació als apartats segon i tercer assenyala l’escrit de la Direcció General, que considera que «en definitiva, sembla que el redactor restringeix el concepte d’assentament al medi rural a un assentament tradicional que ja té una ordenació prèvia, deixant fora a casos com per exemple assentament fets de forma irregular i que s’incorporen a l’ordenació a través de la DA6a, sense que tenguin cap ordenació prèvia ni molt menys una tipologia “tradicional”». Respectuosament no la compartim sobre la base de les explicacions específiques que s’han donat com a resposta als referits punt segon i tercer. Finalment assenyala que a aquest mateix article, com ja ha apuntat en altres observacions, «tampoc s’entén massa la referència a l’apartat 3 a les “actuacions urbanístiques de caràcter integral”, que sembla que serien les de l’article 29.2.b) de la LOUS però precisament en aquest cas no pensam que sigui gaire probable que una actuació d’aquestes característiques sigui factible a un assentament en el medi rural. Molt possiblement, el redactor vol referir-se a actuacions de compleció de la urbanització. En tot cas, aquest tipus de denominacions s’han d’ajustar a les legalment fixades per no crear confusió.»

71

Ens remetem als termes que s’han exposat en l’anàlisi de l’observació segona i a la redacció finalment proposada a l’apartat 3. Pel que fa a les lletres a); c) i d) de l’apartat 2 de l’article 76, les observacions poden ser ateses conferint-hi una nova redacció en uns termes similars als següents que es transcriuen: M-76.2.a); c) i d). Article 76 Determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà d’assentament en el medi rural .../... 2. .../... a) La definició dels usos admissibles en els àmbits delimitats com a assentament en el medi rural, d’acord amb les determinacions de la LOUS i d’aquest Reglament; així com les condicions d’edificació. L’ús majoritari o predominant de l’àmbit ha de ser el residencial. Es consideraran com usos compatibles els que tenguin relació directa amb el residencial i que donin resposta a les necessitats de la població, essent permesos usos de petit comerç, dotacional i els vinculats amb els serveis públics.» .../... c) La prohibició de les edificacions característiques del sòl urbà distint de l’assentament en el medi rural, així com l’obertura de carrers o camins que no estiguin prevists en el planejament. d) La regulació de les condicions de l’edificació, tenint en compte que les noves edificacions que es pretenguin implantar s’han d’identificar amb les característiques pròpies de l’ambient i amb la finalitat de consolidar la trama existent. Les característiques estètiques i constructives, com també els materials, colors i acabats han d’estar en consonància amb el paisatge rural. En tot cas, s’han de preveure les mesures correctores necessàries per tal de garantir el menor impacte visual sobre el paisatge i la mínima alteració del relleu natural dels terrenys. 10. (Corresponent a la núm. 9). Aquesta observació es refereix al fet que «a l’article 313 s’incorpora el previst en l’article 101 de la LOUS, però el modifica respecte al significat donat per la Llei ja que aquesta parlava de que “justificadament” es poden destinar els béns a altres fins socials, mentre que el reglament parla de “Subsidiàriament i justificadament quan no sigui necessari atendre la finalitat indicada en el punt anterior”. Entenem que es una restricció innecessària i que limita la potestat dels municipis.» Pot tenir certa raonabilitat el que exposa l’observació anterior, però tal vegada, si se’ns permet l’expressió, estrictament des d’un punt de vista d’estètica i no tant de conseqüència pràctica. Amb això volem dir que suprimir la referència a la subsidiarietat en el reglament, no elimina aquest component que entenem de manera implícita es dedueix del propi article 101 de la LOUS, perquè d’alguna manera, quan estableix per dues vegades la destinació «preferentment a la construcció d’habitatges de protecció oficial» (art. 101.1.a); i la destinació «amb caràcter preferent, a l’adquisició de sòl destinat a habitatges de protecció oficial» (art. 101.2.b); implica

72

que les destinacions alternatives són subsidiàries per naturalesa, atès que s’han de justificar, acreditar o motivar oportunament. La pretensió del reglament en el seu article 313 que desenvolupa el 101 de la Llei, per tant, no és d’altra que voler remarcar el caràcter excepcional o justificat de les destinacions alternatives. Tanmateix, l’observació no diu estrictament que el reglament es desviï de la norma legal, sinó que considera que estableix una restricció innecessària i que limita la potestat municipal; així, deixam a major consideració de l’òrgan impulsor de la iniciativa reglamentària el manteniment dels termes de l’aprovació inicial, o bé la seva substitució per la següent nova redacció dels incisos concrets de l’article 313. M-313. «Article 313 Destinació dels béns integrants dels patrimonis públics de sòl 1. .../... a) En sòl amb qualificació d’ús residencial: .../... 2n. Justificadament, a usos d’interès social, sempre d’acord amb el que disposin els instruments d’ordenació urbanística. .../... 2. Els ingressos dineraris obtinguts per l’alienació o la cessió de béns, així com els recursos econòmics derivats de la pròpia gestió dels patrimonis públics de sòl, es destinen a: a) Amb caràcter preferent, l’adquisició de sòl destinat a habitatges de protecció oficial o altres règims de protecció pública. b) A la conservació, millora, ampliació, urbanització i, en general, gestió urbanística dels propis béns del corresponent patrimoni públic de sòl. c) A la promoció d’habitatges de protecció oficial o altres règims de protecció pública. d) A altres usos d’interès social.» 11. (Correspon a la núm.10). S’indica en l’escrit de la Direcció General que: «A l’article 375 s’amplien els supòsits de les actuacions que requereixen projecte tècnic. Suposa per una part una ampliació dels supòsits prevists a la Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’ordenació de l’edificació (vid. Article 2.2), i per l’altra que actuacions que segons la LOUS estan subjectes al règim de la comunicació prèvia i no necessiten projecte (article 141 de la LOUS) en virtut de l’art. 375 el requeriran. En la mateixa línia, l’article 389.3 subjecta al règim de llicència urbanística les actuacions referides en els apartats 1 i 2 anteriors d’aquest article (les quals són segons la LOUS

73

actes subjectes a comunicació prèvia) quan afectin l’estructura, el disseny exterior, les condicions d’habitabilitat o de seguretat d’edificis i instal·lacions. Entenem que aquesta regulació que es fa suposa una marxa enrere respecte a la regulació introduïda per la LOUS, i una possible incoherència amb la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic, d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears, per la qual, les mateixes actuacions (vinculades a activitats) no requereixen projecte integrat ni tampoc permís d’instal·lació i obres. Demanam, per tant, que es reconsideri aquesta regulació proposada.» Entrant en l’anàlisi separada dels dos preceptes, articles 375 i 389, coincidirem en bona part amb els suggeriments que es formulen. Amb relació a les observacions que es fan a l’article 375, hem de partir que la connexió amb el projecte tècnic i la llicència urbanística, en el nivell legal, s’estableix a l’article 140 de la LOUS, que preveu en el seu apartat 1 que quan d’acord amb la legislació sectorial aplicable l’actuació subjecta a llicència exigeixi un projecte tècnic, la seva presentació constitueix un requisit d’admissibilitat de la sol·licitud. Semblaria, per tant, que únicament determina l’exigència de projecte tècnic quan així es preveu a la legislació aplicable, que amb referència a les edificacions o obres, se situa a la legislació estatal bàsica, conformada per la Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació. Tanmateix, entenem que és possible que la normativa urbanística reglamentària ampliï l’exigència de projecte tècnic per altres actuacions, però tenint en compte que, en aquests casos, el grau d’exigència documental pot ser inferior (apartat 3 de l’article 375 del reglament, in fine). Dit l’anterior, sí que es pot constatar com l’apartat 2 de l’article 375, a les seves lletres a), b), c) i e), entra en una certa contradicció, perquè parteix de pressuposar que està creant supòsits addicionals d’exigència del projecte tècnic no prevists a la legislació estatal d’ordenació de l’edificació, com així interpreta l’escrit de la Direcció General, quan en realitat el que fa es reproduir l’article 2.2 de la referida Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació. Vegem-ho en termes comparatius:

Proposta del reglament 2. A més dels supòsits a què fa referència la legislació sobre ordenació de l’edificació, també requereixen projecte tècnic les sol·licituds de llicència urbanística que facin referència a altres supòsits d’implantació d’obres o d’ampliació, reforma, rehabilitació o enderrocament total o parcial de les obres existents quan afectin: a) Els fonaments o els elements estructurals. b) L’aspecte exterior, el volum o les superfícies construïdes.

Contingut de la Llei 38/1999 2. Tendrán la consideración de edificación a los efectos de lo dispuesto en esta Ley, y requerirán un proyecto según lo establecido en el artículo 4 , las siguientes obras: .../... b) Todas las intervenciones sobre los edificios existentes, siempre y cuando alteren su configuración arquitectónica, entendiendo por tales las que tengan carácter de intervención total o las parciales que produzcan una variación esencial de la composición general exterior, la volumetría, o el conjunto del sistema estructural, o tengan por objeto cambiar los usos característicos del edificio. c) Obras que tengan el carácter de intervención total en edificaciones catalogadas o que dispongan de algún tipo de protección de carácter ambiental

74

c) L’ús urbanístic. d) El nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent. e) Els béns catalogats subjectes a un règim de protecció patrimonial, cultural o urbanística.

o histórico-artístico, regulada a través de norma legal o documento urbanístico y aquellas otras de carácter parcial que afecten a los elementos o partes objeto de protección.

Comparant les redaccions, en realitat, tret del previst a la lletra d) no és que el reglament estableixi nous supòsits, sinó que parteix d’una premissa errònia de considerar que, amb l’encapçalament del seu punt 2 i les lletres a), b), c) i e) està creant supòsits d’exigència de projecte addicionals al que determina l’article 2 de la Llei 38/1999. Altra cosa és que, indirectament i tal vegada sense voler, la reglamentació proposada causàs un efecte encara distint del segon que assenyala la Direcció General (alterar el règim de comunicació prèvia perquè actuacions a ella subjecta ara necessitarien projecte tècnic), com seria que, d’existir supòsits de comunicació prèvia, independentment de requerir projecte o no, se’ls subjecta per la via de l’article 373.2 del Reglament a llicència quan no necessàriament hi haguessin d’estar. Aquest és tal vegada, l’efecte més intens que es podria deduir de l’article 373. En definitiva però, allò que cal és precisament «buidar» l’apartat 2 de l’article 375 del Reglament de la relació d’actuacions que ja estan previstes a l’apartat 2.2 de la Llei 38/1999, perquè estan incloses en l’àmbit d’allò que determina l’apartat 1 del referit article 375: «Les sol·licituds de llicència urbanística requereixen projecte tècnic d’obres quan fan referència al procés de l’edificació comprès en l’àmbit d’aplicació de la legislació sobre ordenació de l’edificació». Ara bé, efectuat aquest buidatge, sí que entenem adient mantenir en l’apartat 2 el contingut de la seva lletra d), relativa a la subjecció a llicència i a la necessitat de presentació de projecte tècnic per aquelles obres que suposin incidència en el nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent. Això perquè, independentment que dites actuacions, materialment, poguessin dur-se a terme mitjançant obres de tècnica senzilla inicialment subjectes a comunicació prèvia, el seu resultat pràctic incidiria directament en el compliment d’estàndards del planejament que es calculen precisament a partir del nombre d’habitatges o d’establiments turístics, per posar un exemple; motiu pel qual sembla més adient la subjecció al règim d’intervenció preventiva. Aprofitaríem, tanmateix, aquesta nova redacció per corregir un defecte en el terme utilitzat d’«alteració» del nombre d’habitatges o elements que s’utilitza, perquè en concordança amb l’article 17.6 del TRLS/2008, en principi la necessitat d’autorització se cenyeix als casos d’increment d’aquestes unitats. D’altra banda, convé assenyalar que, en aquests casos, no esdevindrien necessàriament exigibles les determinacions establertes als projectes tècnics per la Llei 38/1999, sinó estrictament un contingut documental necessari per tal que l’òrgan municipal competent pogués valorar si el nombre d’habitatges o altres elements

75

resultants de l’actuació s’adequa al planejament. Aquesta menor exigibilitat es deduiria, com hem dit, in fine i sensu contrario, de l’apartat 3 del mateix article 375 del Reglament. En conseqüència es podria conferir a l’apartat 2 de l’article 375 una redacció similar a la següent: M-375.2 Article 375 Sol·licituds de llicències d’obres que requereixen projecte tècnic .../... 2. A més dels supòsits a què fa referència la legislació sobre ordenació de l’edificació, també requereixen projecte o documentació tècnica les sol·licituds de llicència urbanística que facin referència a la realització d’obres que suposin increment del nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent.» Pel que fa a l’apartat 3 de l’article 389, no veim obstacle perquè es pugui recollir l’observació, simplement eliminant-se del text aprovat inicialment. Per bé que és matisable que els supòsits d’afectació a l’estructura, disseny exterior, condicions d’habitabilitat o de seguretat, siguin supòsits «garantits» per la LOUS de subjecció a comunicació prèvia. D’entrada, en alguns d’ells malgrat eventualment es puguin acollir a dit règim requeriran igualment projecte tècnic (art. 136.1, incís final de la LOUS); en altres, simplement, s’impedeix el règim de comunicació si afecten els fonaments o l’estructura de l’edifici (136.4.b) de la mateixa LOUS). Tanmateix, com s’ha dit, no veim inconvenient en suprimir dit apartat 3 de l’article 389 d’acord amb l’explicació i raonament de la Direcció General. M-389.3 Article 389 Actes subjectes a comunicació prèvia Supressió del seu apartat 3. 4. En data 6 d’octubre de 2014, registre general d’entrada 31010: - Conselleria de Salut, Secretaria General. Mitjançant ofici de la secretària general de la referida conselleria, s’assenyala que examinat el text del reglament aprovat inicialment i sotmès al tràmit d’audiència, no tenen cap al·legació o suggeriment a fer.

76

5. Vicepresidència i Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, secretaria tècnica (registre entrada 30706, de 2 d’octubre.) En darrer terme, s’ha d’esmentar que amb relació al tràmit d’audiència al Govern de les Illes Balears, s’ha dirigit directament a aquest departament d’Urbanisme i Territori, per part de la secretaria general de la Vicepresidència i Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, ofici en que s’explica per part de dit òrgan que «per tal que totes les conselleries del Govern fossin informades de l’obertura del tràmit d’audiència esmentat, en data 4 d’agost de 2014, des d’aquesta Secretaria General es va trametre a totes les Direccions Generals que depenen de la mateixa el vostre escrit. Entre aquestes Direccions Generals es troba la Direcció General de Coordinació del Govern la qual, ateses les seves competències, ha estat l’encarregada de fer arribar el vostre escrit a les diferents Conselleries del Govern.» Esmenta, com a tancament que «quant a la Secretaria General d’aquesta Vicepresidència i Conselleria de Presidència, us informen que no realitzem cap observació o suggeriment, tal com es desprèn de l’informe adjunt». L’informe adjunt, emès per la tècnica del departament jurídic en data 30 de setembre de 2014, assenyala que analitzat el text de reglament es considera que no és necessari realitzar cap observació, atès que no afecta les competències materials d’aquella unitat orgànica. B) Tràmit d’audiència a la Delegació del Govern a les Illes Balears. Havent-se considerat igualment convenient en aplicació dels principis de col·laboració i cooperació administrativa, atorgar el mateix tràmit d’audiència a la Delegació del Govern a les Illes Balears no s’han formulat al·legacions o suggeriments. C) Tràmit d’audiència a la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears Com s’ha indicat més amunt i així ho expressa el corresponent ofici, el tràmit d’audiència conferit a aquesta entitat associativa d’entitats locals, es va considerar igualment convenient per part de l’òrgan impulsor del projecte de reglament, en aplicació dels principis de col·laboració i cooperació administrativa. En tot cas, s’indicava que considerava adient ressenyar, que a l’efecte previst a l’apartat 1 de l’article 45 de la Llei 4/2001 de 14 de març, del Govern de les Illes Balears, la participació dels ajuntaments de l’illa de Mallorca en el procediment d’elaboració de la disposició general de referència, s’ha articulat mitjançant un tràmit d’audiència específic i individualitzat a aquestes entitats territorials. Així, es va precisar en aquest sentit, que el tràmit d’audiència que es conferia no comportava que es formalitzàs el tràmit de consulta als municipis mitjançant la fórmula alternativa que preveu l’apartat 2 de l’esmentat article 45 de la norma legal, sinó com un mecanisme de col·laboració i participació addicional en el procediment de la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears.

77

L’esmentada entitat associativa d’entitat locals no ha formulat al·legacions o suggeriments. D) Tràmit d’audiència individual als municipis de l’illa de Mallorca Com s’ha indicat en els antecedents, en compliment dels acords del Ple del Consell Insular de Mallorca d’aprovació inicial del reglament en projecte, es va conferir un tràmit d’audiència per termini de dos mesos a tots els ajuntaments de l’illa de Mallorca. Tràmit que queda documentat oportunament en l’expedient administratiu, i en el qual s’han presentat, pels ajuntaments que seguidament es relacionaran, al·legacions i suggeriments. 1. Ajuntament de Consell. Data: 23/09/2014. RGE: 29505 En data 23 de setembre de 2014 es registra d’entrada l’escrit de la Batlia de l’Ajuntament de Consell que, donant compliment als acords adoptats per part del plenari municipal en la seva sessió de data 11 de setembre de 2014, efectua les al·legacions que s’exposen i analitzen tot seguit. Hem d’assenyalar que l’Ajuntament realitza les al·legacions des de la perspectiva del tràmit d’informació pública general i no a partir del tràmit d’audiència que específicament se li havia conferit de forma expressa; tot i que evidentment i a efectes pràctics l’efecte de les al·legacions és el mateix en un cas i l’altre, per la qual cosa procedim a la seva anàlisi sistemàtica en aquest apartat de l’informe relatiu al tràmit d’audiència institucional. Es realitzen d’aquesta manera un total de tres al·legacions, les dues primeres no tant de contingut material sinó més aviat de naturalesa estrictament procedimental i des de la perspectiva de la projecció del Reglament. Així, es posa de manifest; d’una banda, com el seu article 67, que regula el paràmetre de l’índex d’intensitat d’ús residencial com a contingut del pla general, estableix una ràtio de 2’6 habitants per unitat d’habitatge, inferior a l’actualment vigent d’acord amb el Decret 2/1996, que quedarà desplaçat en cas d’aprovació definitiva del projecte de norma reglamentària que ens ocupa; i, d’altra banda, pel que fa a l’excepció que preveu l’art. 69.4, referent a la rebaixa de l’estàndard mínim del pla general de 5 m² per habitant amb destinació a sistema general d’espai lliure públic. Les al·legacions, lligades amb els anteriors punts, no tenen com a objecte la seva discussió de contingut, com el seu lligam amb el fet que “l’Ajuntament de Consell, tramita d’adaptació del planejament general al Pla Territorial de Menorca” (evidentment l’al·lusió al pla de Menorca ha estat un error material); i també al fet “que, atès que ja s’ha superat el tràmit d’aprovació inicial, no s’ha d’adaptar al previst a la Llei 2/2014, segons allò que dicta la disposició transitòria segona” (amb referència a la Llei); es concreten així en “que quedi clar al Reglament, que en casos de planejament en tramitació, que no s’hagin d’adaptar a la Llei 2/2014”: 1) es pugui utilitzar la ràtio prevista de 2’6 habitants per habitatge prevista a l’article 67 del Reglament; i, 2) es

78

pugin acollir a la rebaixa de sistemes generals d’espais lliures públics prevista a l’article 69.4. Tot i que clarament s’entén la pretensió de l’al·legació, des del nostre punt de vista resulta d’impossible acolliment per les raons que seguidament exposarem. Evidentment, la pretensió aclaratòria que l’Ajuntament demanda incorpori expressament el reglament (que quedi clar), si es basa de partida en una previsió de règim transitori de la Llei, hauria de passar per la seva incorporació a les disposicions d’aquesta mateixa naturalesa transitòria que proposa la norma reglamentària. Hem de comparar per això allò que determina la norma legal i el marge del seu desenvolupament, que es concreta en ambdós textos a la seva disposició transitòria segona que transcrivim: Disposició transitòria segona (LOUS) Instruments de planejament en curs d’aprovació Els procediments relatius als plans i altres instruments d’ordenació urbanística que es trobin en tramitació a l’entrada en vigor d’aquesta llei: a. Han d’adaptar les seves determinacions al previst en aquesta llei, excepte quan ja hagin superat el tràmit de l’aprovació inicial. ...

Disposició transitòria segona (REGLAMENT) Instruments de planejament en curs d’aprovació 1. Els procediments relatius als plans i altres instruments d’ordenació urbanística que es trobin en tramitació a dia 29 de maig de 2014: a) Han d’adaptar les seves determinacions al previst a la LOUS i en aquest Reglament, excepte quan ja hagin superat el tràmit de l’aprovació inicial. ... 2. Als efectes estrictes de l’aplicació de la lletra a) de l’apartat 1 anterior d’aquesta disposició transitòria, s’entén superat el tràmit d’aprovació inicial quan s’hagi adoptat aquest acte o acord exprés i amb les formalitats legalment exigibles per part de l’òrgan competent, amb relació en tot cas a la documentació substantiva i ambiental que sigui exigible al corresponent instrument de planejament, sense necessitat que s’hagi completat el tràmit d’informació pública.

Com es pot constatar, el Reglament respecta el règim transitori legal i afegeix, a efectes processals, la integració en l’excepció del contingut reglamentari, o dit en termes planers: la no necessitat de compliment del reglament en el cas que el planejament en tràmit ja hagi superat la fase de la seva aprovació inicial. A partir d’aquest punt d’inici, es comprendrà que no hi ha base per acceptar una al·legació que suposa la inversió de la norma procedimental d’excepció perquè està pensada, justament, per permetre la continuació d’expedients sense necessitat d’adaptació al nou conjunt normatiu sobrevingut. La norma transitòria té una funcionalitat i objectiu clar, com és el permetre la continuïtat d’allò que, aprovat inicialment abans de la vigència de la Llei o d’un reglament, no s’adequa a les seves determinacions, però que la pròpia llei i el seu complement normatiu admet la seva continuació si s’ha superat un tràmit. Per això, modestament entenem que allò que no és admissible, ni per extensió viable, és que agafant el nou bloc normatiu de regulació material, es pugui permetre agafar el que més convingui del seu contingut material, quan l’excepció del règim transitori legal

79

està ideada, justament, per tot el contrari, com és, tal i com s’ha exposat, seguir processalment endavant sense adequació al contingut material. La pretensió de l’Ajuntament al·legant, en conseqüència, per molt legítima que pugui ser, no té jurídicament encaix en el context en què ara ens ocupa, encara que pugui ser duta a terme de cara al futur en un altre context. Amb això el que volem dir és que si tal i com es dedueix implícitament dels fets exposats en l’al·legació, l’Ajuntament pretén conservar els actes d’aprovació inicial del procediment d’adaptació del seu instrument de planejament general al PTI de Mallorca, allò que procedeix a fil dret de la disposició transitòria segona de la LOUS és continuar la tramitació sense necessitat de reiniciar-se amb l’adequació a la nova llei i al futur reglament que la desenvolupa, i una vegada ultimada la tramitació, cas d’assolir-se la seva aprovació definitiva, plantejar una modificació del nou planejament general que no suposi la seva revisió. Assenyalam aquest factor de possible modificació futura que no suposi revisió del planejament general perquè, precisament, encara hi ha un altre factor que no ha tengut en compte l’Ajuntament en el seu escrit d’al·legacions. Es tracta del fet que les previsions del Reglament en projecte que sol·licita que quedi clar que podrà utilitzar en el procediment en tràmit, parteixen del fet de que estan associades a la única figura de planejament general que, seguint la LOUS, regula el Reglament, que no és d’altra que el pla general d’ordenació; figura que no és la que en aquests moments està tramitant l’ajuntament per a la seva adaptació al PTI, doncs tramita una adaptació de normes subsidiàries de planejament urbanístic. Per tant, la demanda que s’efectua en aquestes dues primeres al·legacions no resulta viable des d’una perspectiva processal i tampoc des d’una perspectiva material, sinó que requeriria que es formulàs per part de l’Ajuntament l’única tipologia d’instrument de planejament integral, el pla general d’ordenació en un context en què, a banda de la vigència de la LOUS, ja estigués igualment en vigor el Reglament de desplegament. Altrament, podria continuar sense cap més problema amb el procediment d’adaptació de les seves normes subsidiàries redactades d’acord amb el règim d’ordenació legal-material vigent amb anterioritat a 29 de maig de 2014 i, en l’eventualitat que s’aprovi definitivament i en vigor el Reglament, si aquest manté les excepcions que assenyala l’Ajuntament, es pugui entendre admissible una modificació puntual de les seves normes subsidiàries per acollir-se a dites excepcions, sempre que evidentment això no comporti alteració del model territorial municipal, doncs estaríem en un supòsit de revisió que comportaria la substitució de la figura de les normes subsidiàries mitjançant la formulació d’un pla general. La tercera de les al·legacions efectuades sí que és de contingut material, i demanda que «s’introdueixi qualque excepció per a nuclis petits, per tal que es puguin considerar com a Sistemes Generals, espais lliures amb unes dimensions inferiors a les dels jardins». Com a recolzament d’aquesta al·legació, parteix de que a l’article 60 del Reglament es preveuen com a reserves de sòl de zona verda les categories d’àrees de joc, jardins i parcs, i que en ell únicament té la consideració de sistema general les dues darreres categories; assenyalant que els sistemes generals d’espais lliures computables poden

80

ser només els parcs i jardins, amb unes condicions de dimensió que fan que la majoria dels espais disponibles a dia d’avui i amb aquesta qualificació al municipi siguin inviables per a ser considerats com a tals. Hem d’exposar d’entrada que en realitat no hi ha una excessiva novetat en la proposta de reglament respecte d’allò que, amb el TRLS/1976 i el RPU, resulta exigible a l’instrument de planejament general del municipi. Efectivament, l’article 25 del RPU actualment vigent mentre no sigui desplaçat pel projecte en tràmit, determina clarament com a contingut necessari del pla general la definició de «c) El sistema general de espacios libres constituido por: Parques urbanos públicos en proporción no inferior a cinco metros cuadrados de suelo por cada habitante, en relación al total de población prevista en el Plan...»; en coherència amb allò que determinava l’article 3.g) i 12.b) del TRLS/1976 com a elements inclosos en l’estructura general i orgànica del pla. Precisament per això, la proposta de reglament segueix una línia continuista, ja que la distinció de categories de zones verdes i dimensionament mínim que preveu l’article 60 pretén justament efectuar una distinció entre les que poden tenir la consideració de sistema general, per la seva funcionalitat general i servei a tota la població, assignant la condició alternativa de sistema local o general als parcs i als jardins, i només la de sistema local a les àrees de joc reduïdes, d’estricta funcionalitat a un concret sector o unitat i no al nucli de població en conjunt. Enllaçant amb l’anterior al·legació relacionada amb l’article 69.4 del reglament que abans hem tractat, s’ha de dir ara que el que fa el reglament, d’acord amb l’habilitació de l’article 41 de la LOUS, es reduir l’estàndard quantitatiu de superfície de zona verda per determinats nuclis, però en cap cas el seu component qualitatiu o funcional, i per això en el reglament es proposen les categories de jardí i de parc com a integrants d’aquest tipus de sistemes generals de zones verdes que han de donar servei a tota la població del nucli; vocació o funcionalitat que evidentment és difícil que pugui tenir una simple àrea de joc per a la qual es determina una superfície de només 200 m², de vegades inferior fins i tot a la que pugui tenir qualsevol solar d’ús lucratiu. S’ha de notar a més, que amb la possibilitat de considerar-se sistema general a les zones verdes constituïdes per jardins i parcs, es flexibilitza d’alguna manera el que preveu el vigent art. 25 RPU, que encara que sense establir-ne unes dimensions al·ludeix estrictament als “parcs urbans públics” com a computables a l’efecte del compliment de l’estàndard. S’argumenta, addicionalment, que els nuclis petits no han disposat tradicionalment d’aquests espais, i no existeixen dins les seves trames àmbits que puguin tenir aquesta consideració, i que per aquest motiu s’hauran de preveure aquests espais fora de les trames tradicionals, amb les distorsions que això podria provocar. No podem compartit dits arguments com a coadjuvants a la pretensió municipal, per les raons que passam a exposar. El fet que es digui que tradicionalment els nuclis petits no han disposat d’aquests espais no obsta a que, al menys des de la reforma de la legislació estatal de sòl de l’any 1975, la seva refundició pel TSRL/1976 i la posterior reglamentació del RPU, el

81

planejament general no els hagués de preveure en complimentació dels estàndards legals, fos quina fos la dimensió del nucli, i fos quin fos l’instrument urbanístic que volgués formular l’Ajuntament. Efectivament, encara que només en aparença l’estàndard estigués previst en el casos d’ordenació mitjançant un pla general, el TS, entre d’altres a la seva sentència de 12 de maig de 1998, va poder aclarir que el compliment del dit estàndard esdevenia aplicable així mateix a les normes subsidiàries de planejament, perquè operaven precisament com a substitutes del pla general, havent d’assolir idèntics objectius de qualitat urbana per a la població resident. D’altra banda, la manca d’àmbits que puguin tenir aquesta condició dins les trames dels nuclis, i que per aquest motiu s’hagin de preveure aquests espais fora de les trames tradicionals, no necessàriament ha de causar distorsió; perquè major distorsió suposa no complir amb estàndards de qualitat urbana. Volem dir amb això que res no impedeix que, singularment en nuclis petits, la projecció en el planejament general d’espais adjacents a la trama urbana pugui assolir la mateixa funcionalitat i coherència des del punt de vista de l’accessibilitat de la població d’aquest nucli reduït a què servirà (art. 69.3, segon paràgraf, del Reglament), perquè únicament es trobarà limitat a evitar zones de topografia natural que encareixin en excés la urbanització, o impliquin desmunts d’impacte paisatgístic inadequat (art. 60.2.e). Igualment, s’argumenta que la qualificació d’aquests espais per poder complir amb la ràtio obligarà a les consegüents despeses d’expropiació que hauran d’afrontar les arques municipals. Motivació que com es pot intuir tampoc no és cap argument de pes, si tenim en compte que, per una banda, si s’haguessin de preveure espais amb dimensionaments distints als jardins o parcs, s’hauria de complir amb la mateixa ràtio o estàndard, encara que de forma més dispersa però amb idèntics costos d’expropiació; i per altra banda perquè l’expropiació de les zones verdes públiques que integren els sistemes generals (a l’igual que qualsevol altre tipus de sistema urbanístic), ni la crea el Reglament ni és nova en el nostre ordenament jurídic. Com deim l’adquisició a càrrec de la comunitat beneficiada, al cap i a la fi amb càrrec a les arques municipals com exposa l’ajuntament, no ve imposada només pel que fa als elements de sistema general de zones verdes que donen servei a la població del nucli, sinó per la resta d’elements integrants dels sistemes generals d’equipaments i infrastructura que donen igualment servei a la població del nucli. Convé recordar igualment com la proposta del Reglament, fent ús de l’habilitació legal, ha recollit una rebaixa de l’estàndard legal de zona verda pública de sistema general per a determinats nuclis i; de l’altra, que dins els marges legals, ha establert distints mecanismes que permeten que la incorporació d’aquestes zones no suposi despesa econòmica per als ajuntaments, com les tècniques d’adscripció a sectors o àmbits amb aprofitament excedentari o permetent la compatibilitat d’usos lucratius en el subsòl del sòl que es destini a sistemes urbanístics, siguin generals o locals, que preveuen els articles 71.f) i 44 de la proposta reglamentària; més enllà de les tècniques d’inclusió o adscripció de sòl reservat per a sistemes generals amb càrrec als sòls de creixement amb usos residencial, turístics o mixts que preveu la vigent norma 9 del PTI de Mallorca.

82

2. Ajuntament de Sóller Data: 24/09/2014. RGE: 29698 Fent ús del tràmit d’audiència conferit, l’Ajuntament de Sóller efectua al·legacions i suggeriments al text del Reglament, mitjançant escrit subscrit conjuntament per un tècnic arquitecte i per part del Regidor d’Urbanisme d’aquella corporació, relacionades amb 7 punts que anirem descrivint i analitzant pel mateix ordre que s’exposen. 1. Nuclis rurals existents que no compleixen condició de sòl urbà de la LOUS. L’al·legació es dirigeix en ordre a que el text reglamentari incorpori una nova disposició addicional, partint d’una exposició d’antecedents i d’una concreta proposta. Quant als antecedents, exposa que la disposició transitòria vuitena de la LOUS estableix el següent: «Disposició transitòria vuitena Nuclis rurals Els nuclis rurals delimitats com a tals a l’entrada en vigor del Decret Llei 2/2012, de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible, es continuaran regint per la normativa vigent en el moment de la seva delimitació, sens perjudici de la seva consideració com assentament en el medi rural, per que compleixen amb els requisits fixats a l’apartat 1 de la disposició addicional sisena d’aquesta llei, i de les modificacions que l’adaptació del planejament a aquesta llei puguin introduir en la seva ordenació. Fins que els plans territorials no s’adaptin al previst en aquesta llei, la incorporació en aplicació de la disposició addicional sisena de nous terrenys a la classe de sòl urbà mitjançant la figura d’assentament en medi rural, es continuarà regint pel que disposen els plans territorials respecte dels nuclis rurals, en tot el que no contradigui el que disposa la present llei.» Afegirà, a continuació que «els nuclis rurals inclosos al pla Especial de Protecció i Sanejament de l’Horta i el Taronger de Sóller no compleixen els requisits fixats al punt 1 de la disposició final sisena de la LOUS, per la qual cosa no poden (ser) considerats assentament en el medi rural. Essent que la figura dels “nuclis rurals” fou derogada per la Llei 7/2012, i que la LOUS no ha previst una regulació específica pels nuclis rurals existents que no poden passar a ser assentament en el medi rural, sembla impossible mantenir l’ordenació vigent pels nuclis rurals de Sóller en la propera revisió del PGOU que es formuli». «En aplicació de la Norma 36 del PTM i de la Llei del Sòl Rústic, en la propera revisió del PGOU de Sóller els nuclis rurals existents haurien de tenir una ordenació assimilable a les zones ARIP, deixant sense efectes el Pla Especial de Protecció i Sanejament de l’Horta i el Taronger de Sóller.»

83

Comencem per situar adequadament aquest antecedent exposat per part de l’Ajuntament, atès que s’assenyala que els nuclis rurals actualment regulats en el planejament urbanístic especial de referència no compleixen els requisits establerts a la disposició addicional sisena de la LOUS, que duu per títol el de «sòls transformats a l’entrada en vigor de la Llei 7/2012, de 13 de juny, de mesures urgents per al desenvolupament urbanístic sostenible», per assignar la condició de sòl urbà a determinats terrenys que reuneixen les condicions assenyalades a dita DA6, determinant que la seva incorporació a la classe de sòl urbà s’efectuarà pel «planejament general en la seva revisió o mitjançant modificacions puntuals que abastin àmbits homogenis», i que la seva ordenació «com a sòl urbà de règim general o com a assentament en el medi rural, podrà efectuar-se directament pel planejament general o mitjançant plans especials». En definitiva, la DA6-LOUS distingeix entre el procés d’incorporació com a sòl urbà, que es reserva al planejament general, i la seva ordenació detallada, funció que alternativament s’assigna a dit planejament general o al planejament especial. D’altra banda, la desaparició de la figura del «nucli rural» en el nostre ordenament jurídic urbanístic, va tenir lloc per efecte de la disposició derogatòria del Decret llei 2/2012 de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible, que derogà en el seu apartat 1.f) l’article 8 de la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears, que regulava precisament el règim urbanístic bàsic d’aquesta qualificació de terrenys que mantenien la classificació de sòl rústic; essent precisament aquest tret l’essencial alhora que el distintiu respecte de la nova figura dels assentaments en el medi rural que, dins la classe o categoria de sòl urbà, va preveure l’esmentat Decret llei 2/2012. Certament, la Llei 7/2012, a grans trets i com a conseqüència de ser un producte normatiu resultant de la tramitació com a projecte de llei del ja reiterat Decret llei 2/2012, recull un règim jurídic general semblant dels assentaments en el medi rural, per bé que la novetat que introdueix ara la LOUS és una específica menció d’aquesta figura a la seva DA6, dedicada al procés d’incorporació d’assentaments urbans il·legals o desclassificats prèviament. Però retornant a la derogació de l’article 8 de la LSR de 1997 que regulava la figura de nucli rural dins el sòl rústic, és cert, com veurem, que la futura revisió del pla general de Sóller no pot seguir preveient una figura o qualificació que ja no està prevista a la legislació urbanística vigent, la LOUS, de la mateixa manera que a partir de la seva vigència no es poden preveure, per exemple, noves qualificacions de sòl urbanitzable «programat o no programat» que admetia l’anterior legislació estatal supletòria; i com succeïa també per exemple amb categories de sòl de «reserva urbana» previstes a la legislació de sòl de l’any 1956 a partir de la vigència de la reforma d’aquella legislació operada l’any 1975. Cert és que en aquell context, davant la problemàtica causada per les situacions de transitorietat, es dictà el Reial decret llei 16/1981, de 16 d’octubre, d’adaptació dels plans generals d’ordenació, norma amb rang de llei que establia situacions d’equivalència entre categories de sòl que desapareixien de l’ordenament jurídic.

84

Sobre la base de les consideracions exposades, l’Ajuntament de Sóller formula literalment la següent petició: «Per aquestes consideracions, sembla necessari que el reglament que desenvolupa la LOUS estableixi una regulació pels nuclis rurals existents que no compleixen les condicions de sòl urbà que trobem al punt 1 de la disposició addicional sisena de la LOUS i, per tant, no poden ser recollits al nou planejament com a assentament en el medi rural.» Petició que pot semblar més o menys raonable, però que necessàriament requereix, amb caràcter previ poder avançar una resposta afirmativa a la següent pregunta: pot el reglament que ens està ocupant preveure una regulació d’equivalència, o ens trobam davant una matèria de regulació de classificació o de qualificació de sòl que té un àmbit de reserva material de Llei? Avançam que consideram que una norma de rang reglamentari té habilitació suficient per tal d’establir, davant l’específica problemàtica plantejada per l’Ajuntament de Sóller, una regulació d’equivalència de classificació i qualificació de sòl, però precisament per això dins els estrictes marges que deixa al Reglament tant la LOUS com altres dues normes de rang legal de referència, també urbanístiques, com són la LSR i la LEN. També avançam en aquest ordre de coses que la petició subjacent que formula l’Ajuntament de Sóller podrà ser acollida, però no en els estrictes termes de la redacció que proposa d’una nova disposició addicional, sinó en els termes que finalment proposarem i que entenem que s’adequaria materialment a les normes legals de rang superior. Cert és que la LOUS ha establert un determinat règim transitori en la seva disposició vuitena d’aquest ordre, però en uns termes que podrien ser, al nostre modest parer, bastant millorables. Tanmateix, des d’una lectura dels termes d’aquesta disposició podem deduir que, amb relació als nuclis rurals delimitats pel planejament general fins a l’entrada en vigor del Decret Llei 2/2012, de 17 de febrer: a) Com a norma general, es continuaran regint «per la normativa vigent en el moment de la seva delimitació», que no podia ser d’altra que el bloc conformat per la LSR de 1997, el planejament general que els va delimitar en base a dita Llei, i, eventualment, dins els criteris que determinava el PTI de Mallorca vigent des de l’1 de gener de 2005. b) Però exposada la norma general, de la disposició transitòria vuitena de la LOUS s’ha de deduir que, si el nucli rural de què es tracti, a la vegada, disposa o compleix «amb els requisits fixats a l’apartat 1 de la disposició addicional sisena d’aquesta llei» ha de ser o pot ser considerat com a assentament en el medi rural, és a dir, com una modalitat específica de sòl classificat com a urbà. La literalitat dels termes en llengua castellana confirma aquesta percepció, perquè expressen que «Los núcleos rurales delimitados como tales a la entrada en vigor del Decreto Ley 2/2012, de 17 de febrero, de medidas urgentes para la ordenación urbanística sostenible, se continuarán rigiendo por la normativa vigente en el momento de su delimitación, sin perjuicio de su consideración como asentamiento en el medio rural, porque cumplen con los requisitos fijados en el apartado 1 de la disposición adicional sexta de esta ley, ...»

85

Efectivament, d’acord amb el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, la locució «sin perjuicio» equival a «dejando a salvo», mentre la conjunció causal «porque» expressa «por causa o razón de que»; el que ens duu al fet que la disposició transitòria vol transmetre que l’aplicació de la normativa de nucli rural en el moment en què uns terrenys foren delimitats com a tal nucli rural en sòl rústic, ho és «a salvo de su consideración como asentamiento en el medio rural, por razón de cumplir con los requisitos fijados en el apartado 1 de la disposición adicional sexta de esta ley, ...». Utilitzam com a referent la versió en llengua castellana, atès que la versió en català del precepte sembla construïda d’una forma gramaticalment incorrecta, ja que empra l’expressió «per que compleixen...» quan realment i clarament, del context es veu que hauria d’haver utilitzar la conjunció «perquè», com a introductòria de la clàusula subordinada en què es diu el motiu de l’acció expressada en la principal: “és assentament en el medi rural perquè reuneix les condicions de..”. Més pròpiament s’expressa la versió castellana emprant correctament la conjunció causal «porque». Per tant, quan entra en vigor la LOUS, es determina que si en els nuclis rurals delimitats a una data concreta en el planejament, hi concorren les condicions a què es refereix la seva DA6, si és que no existeix una obligació d’incorporació en el planejament com a sòl urbà amb modalitat d’assentament en el medi rural, com a mínim existeix la potestat del planificador municipal d’incorporar-los amb aquesta condició de sòl urbà. Tant interpretant que es crea un deure com una potestat municipal d’incorporació com a sòl urbà en el planejament, indirectament i a l’efecte que ara ens ocupa amb l’al·legació de l’Ajuntament de Sóller, el que queda clar de la DT8 de la LOUS és que si no concorren en els nuclis rurals delimitats en sòl rústic les condicions regulades en la seva DA6, el nou planejament no els pot incorporar per la via de les referides disposicions transitòria i addicional. Potser no sigui massa clara la condició que fixa el segon paràgraf de la DT8 de la LOUS, d’acord amb la qual «Fins que els plans territorials no s’adaptin al previst en aquesta llei, la incorporació en aplicació de la disposició addicional sisena de nous terrenys a la classe de sòl urbà mitjançant la figura d’assentament en medi rural, es continuarà regint pel que disposen els plans territorials respecte dels nuclis rurals, en tot el que no contradigui el que disposa la present llei»; però en cap cas no contradiu l’anterior conclusió. Si ens hi fixam, el que determina aquest segon paràgraf és una vigència transitòria de les disposicions dels PTI que regulen la figura dels nuclis rurals, però a l’efecte del procediment d’incorporació que resulti de l’aplicació de la DA6-LOUS, que regula la incorporació en el planejament general de sòls que reputa com a sòl urbà, sigui de categoria general o d’assentament en el medi rural, a més “en tot el que no contradigui el que disposa la present llei”, ergo el que no admet és el manteniment de la condició de sòl rústic d’un perímetre anteriorment qualificat com a nucli rural amb aquesta classificació de sòl rústic, perquè si ens indica les pautes d’incorporació “mitjançant la figura d’assentament en medi rural”, aquesta incorporació només podrà classificar el seu perímetre com a sòl urbà.

86

c) Ara bé, dins la mateixa DT8 de la LOUS existeix una segona situació transitòria, per exclusió de la primera: els perímetres de sòls rústics delimitats com a nucli rural en el planejament anterior a la LOUS que no reuneixen les condicions per a la seva incorporació al planejament sobre la base de la DA6 a la qual remet la referida DT8. Obviant la frase intercalada, aquesta segona situació s’expressaria indicant que «Los núcleos rurales delimitados como tales a la entrada en vigor del Decreto Ley 2/2012, de 17 de febrero, de medidas urgentes para la ordenación urbanística sostenible, se continuarán rigiendo por la normativa vigente en el momento de su delimitación ... y de las modificaciones que la adaptación del planeamiento a esta ley puedan introducir en su ordenación.» Dit en altres paraules, el legislador reconeixeria que hi pot haver nuclis rurals (sòls rústics) que, en no reunir les condicions de la seva DA6, mantenen vigent l’ordenació rústica preexistent regulada en el seu pla general en base a la LSR de 1997, fins que tal pla general no s’adapti a la LOUS, moment en el qual s’introduiran les oportunes modificacions. Així, intentarem demostrar que la DT8-LOUS permet que el planificador municipal, en el moment d’adaptar-s’hi, opti per la regulació com a sòl urbà d’assentament en el medi rural; no per aplicació de la DA6-LOUS, sinó per aplicació del que estableix el seu article 24.1.a) per remissió al seu article 26, que en el seu apartat 1 determina que: «Dins la classificació de sòl urbà, el planejament urbanístic general pot ordenar com a assentaments en el medi rural els de caràcter predominantment residencial, sobre els quals, bé per la seva escassa entitat o dimensió, bé pel seu caràcter extensiu, bé per raons d’índole territorial o paisatgística, no s’estimi convenient l’aplicació completa del règim jurídic del sòl urbà. Aquesta categoria de sòl urbà només es podrà aplicar a assentaments existents a l’entrada en vigor de la Llei 7/2012, de 13 de juny, de mesures urgents per al desenvolupament urbanístic sostenible, i que es trobin legalment implantats d’acord al que estableix aquesta llei.» Convé recordar que l’exposició de motius de la LOUS, quan al·ludeix a sòl urbà «que pugui ser objecte d’un tractament diferenciat quan es categoritzi com a assentament en el medi rural», determina que, «En tot cas, aquesta darrera figura només pot ser d’aplicació als assentaments ja existents legalment implantats o que siguin objecte d’incorporació a l’ordenació d’acord amb el previst a la legislació vigent». En altres paraules, la classificació d’uns terrenys com a sòl urbà amb modalitat d’assentament en el medi rural, o s’ha de canalitzar per la via “ordinària” dels seus articles 24.1.a) i 26.1 per ser assentaments legalment implantats; o bé s’ha de canalitzar perquè «siguin objecte d’incorporació a l’ordenació d’acord amb el previst a la legislació vigent». Legislació vigent que no és altra que la mateixa LOUS en la seva DA6, forma eufemística de dir que poden ser objecte d’incorporació els assentaments il·legals, si tenim en compte que quan l’article 26.1 exigeix aquesta prèvia implantació legal en el procediment “ordinari”, afegeix, després d’un punt i seguit, la següent presumpció: «En tot cas, es considera que es troben legalment implantats aquells assentaments que es classifiquin com a urbans per incorporar-se a

87

l’ordenació urbanística d’acord amb el que estableix la disposició addicional sisena.» En definitiva, l’Ajuntament de Sóller sol·licita en la seva primera al·legació la creació d’un règim ad hoc per als nuclis rurals, per tal com els que preveu el seu vigent planejament especial “no compleixen les condicions de sòl urbà que trobem al punt 1 de la disposició addicional sisena de la LOUS i, per tant, no poden ser recollits al nou planejament com a assentament en el medi rural”. Ara bé, el que no ens ha indicat l’Ajuntament és si és viable, o si s’han fet els estudis adients, perquè la futura revisió o modificació del seu pla general, que empara el planejament especial, pugui regular com a sòl urbà d’assentament en el medi rural, per la via que hem denominat ordinària de la LOUS (arts. 24, 26 i concordants), les zones actualment qualificades com a nuclis rurals dins la classificació de sòl rústic, sobre la base dels criteris establerts a l’article 26 d’escassa entitat o dimensió, el seu caràcter extensiu, o bé per raons d’índole territorial o paisatgística. Contràriament, la seva proposta es concreta en els termes següents: «Vistes les peculiaritats del terme municipal de Sóller que compta en l’actualitat amb quatre nuclis rurals d’una extensió aproximada de 200 hectàrees destinats en la seva major part a activitats agràries, sembla adient que s’afegeixi una nova disposició addicional, que estableixi el següent: “Als efectes de la disposició transitòria 8ª de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’Ordenació i Ús del Sòl, les àrees d’assentament dins paisatge d’interès previstes a la disposició addicional segona de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, delimitades com a tals a l’entrada en vigor del Decret Llei 2/2012, de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible, que no compleixen amb els requisits fixats al punt 1 de la disposició addicional sisena de l’esmentada llei 2/2014, passaran a ser considerats sòl rústic comú. Les determinacions referents a parcel·la mínima, tipologia i condicions de l’edificació no s’hauran d’ajustar a les condicions generals que s’estableixen en els títols III i IV de la llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears, però es definiran sempre d’acord amb criteris de conservació de trama i tipologia pròpies d’aquests tipus d’assentaments.”» Com podem veure, la proposta municipal passa per mantenir en els àmbits que conformen els quatre nuclis rurals prevists en el planejament especial vigent, amb la classificació de sòl rústic en la revisió del pla general, i a més amb qualificació de sòl rústic comú. Aleshores, això ens duu a formular-nos una nova pregunta, com és si els termes de la DT8 donen marge suficient per mantenir, sense un canvi de classificació del sòl afectat, un règim assimilat al que permetia la figura derogada de nucli rural de l’art. 8 de la LSR, bàsicament centrat en l’excepció de la parcel·la mínima general prevista, mantenint dita classificació de sòl rústic sense passar a la classificació de sòl urbà amb assentament en el medi rural. En altres paraules, si desapareix de l’ordenament urbanístic una qualificació de sòl rústic/nucli rural: el règim especial que possibilitava només es possible avui a través de la qualificació d’assentament en el medi rural de sòl urbà? Aparentment, una interpretació de conjunt i de lògica comportaria que, si desapareix de l’ordenament una concreta figura de qualificació urbanística (nucli rural en sòl

88

rústic), les classificacions i qualificacions únicament admissibles en el nou planejament seran les expressament regulades a la nova legislació, en aquest cas la LOUS. De la mateixa manera va succeir amb un cas que hem posat d’exemple més amunt: la desaparició per manca de regulació en la legislació del sòl de 1975 de la figura de “reserva urbana”, comportava que les revisions de planejament no poguessin mantenir dita figura, havent-la de substituir per alguna de les equivalents (sòl urbà o urbanitzable, pel que feia al cas). Tanmateix, resultarà que en el supòsit que ens ocupa sí que serà possible el manteniment de la classificació del sòl rústic, amb un règim d’ordenació assimilable al de nucli rural però, evidentment, suprimint aquesta concreta denominació del perímetre afectat. Tot seguit explicarem detalladament el perquè d’aquesta conclusió, però insistim abans en el fet que, sense perjudici d’un estudi amb major profunditat atesa la complexitat de la qüestió, es tractaria d’un supòsit del tot especial no transportable a altres situacions. Aquesta especialitat derivaria, en definitiva, del manteniment d’un règim singular previst a la LEN, que no ha estat afectat per la vigència de la recent LOUS. Així és, i tot comença per exposar que, en el cas del municipi de Sóller, els quatre nuclis rurals expressats se situen dins la categoria d’àrea d’assentament en paisatge d’interès, com assenyala la seva concreta proposta de redacció de la disposició que demana l’Ajuntament que s’incorpori al Reglament. Tanmateix, feim notar que res no es diu sobre tal circumstància en els seus antecedents explicatius, com igualment que, en la part propositiva, s’esmenten les àrees d’assentament dins paisatge d’interès, però en cap cas no s’esmenten els nuclis rurals ubicats dins aquestes àrees, que seria pròpiament allò que pretén ser l’objecte de la seva al·legació. Necessàriament, per tant, per tal d’efectuar una proposta articulada com a resposta a l’al·legació municipal hem de realitzar una aproximació esquemàtica a la figura de les àrees d’assentament en paisatge d’interès regulades a la LEN. Reiteram en tot cas com dita norma legal de règim urbanístic del sòl protegit no ha estat alterada per la vigència de la nova LOUS, motiu pel qual manté plena aplicabilitat com a lex specialis. Així, la LEN de 1991 al·ludia a la figura de les àrees d’assentament en paisatge d’interès (AAPI), ja des de la seva exposició de motius, tot assenyalant: «El títol I desenrotlla les àrees d’especial protecció d’interès per a la Comunitat Autònoma. Aquestes es classifiquen en dues categories: àrees naturals d’especial interès i àrees rurals d’interès paisatgístic. Es crea així mateix la figura d’àrea d’assentament dins paisatge d’interès, que permet un tractament global de les àrees complexes de la Serra de Tramuntana de Mallorca i dels Amunts d’Eivissa.» Aquesta figura resultava revalidada indirectament per part de la posterior LSR de 1997, tot tenint en compte que, específicament, en el seu art. 39, quan regulava la possibilitat d’establir reserves de terrenys destinats a la formació de patrimonis públics de sòl, permetia en el seu punt 3 que «Excepte a les àrees d’assentament regulades a l’article 5 de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, les reserves destinades als fins a què es refereix l’anterior punt 1.b) només podran delimitar-se en sòl rústic comú.»

89

Però retornant a la LEN de 1991, a l’apartat 1 del seu article 2, preveia la divisió de les àrees d’especial protecció d’interès per a la Comunitat Autònoma en tres categories: Àrea natural d’especial interès; Àrea rural d’interès paisatgístic i Àrea d’assentament dins paisatge d’interès; precisant en el seu apartat 4 que «són àrees d’assentament dins paisatge d’interès aquells espais destinats a usos i activitats de naturalesa urbana que suposin una transformació intensa i que es declarin com a tals en aquesta Llei pels seus singulars valors paisatgístics o per seva situació». Tanmateix, la LEN no contenia una delimitació gràfica d’aquestes AAPI, sinó que partia del fet que es tractava de perímetres ubicats dins les altres àrees protegides, ANEI o ARIP, que complissin una sèrie de criteris. Aquests criteris, no eren altres que els establerts en el seu article 5, que respon als següents termes:

«5. Constituiran àrees d’assentament dins paisatge d’interès els sòls inclosos a la delimitació de la Serra de Tramuntana de Mallorca o els Amunts d’Eivissa que es trobin en alguna de les situacions següents: 1. Els classificats com a urbans a l’entrada en vigor de la Llei present i els que s’hi classifiquin per l’aprovació definitiva d’instruments de planejament municipal. 2. Els urbanitzables programats o aptes per a la urbanització que es relacionen a l’annex II. 3. Els terrenys que en el futur es classifiquin com a sòl urbanitzable o sòl apte per a la urbanització al planejament d’àmbit municipal. Aquesta classificació haurà de tenir per objecte el desenvolupament socioeconòmic dels nuclis urbans tradicionals, o l’obtenció de sòl per a equipaments comunitaris o infraestructures públiques d’aquests nuclis. El seu emplaçament haurà de ser sobre àrees rurals d’interès paisatgístic i confinant amb el sòl urbà del nucli, i la seva superfície no superarà el 10% de la superfície d’aquest sòl urbà. Aquesta extensió només podrà ser modificada quan així ho prevegi, per a cada cas, el Pla Territorial Parcial previst a l’article 9 d’aquesta Llei.» En definitiva, sobre la base d’aquest esquema inicial de la LEN, les AAPI es conformaven pels terrenys que estiguessin classificats com a urbans, com a urbanitzables llistats en un annex, o que en el futur es classificassin com a sòl urbanitzable. Però aquest esquema inicial de classificacions, urbanes i urbanitzables, associades a les AAPI té una excepció dins la mateixa LEN, que per aquesta naturalesa excepcional s’estableix no dins del seu articulat, sinó dins una disposició addicional, la segona, que respon als termes següents: «DISPOSICIÓ ADDICIONAL SEGONA

El sòl no urbanitzable de Son Font delimitat en el pla general municipal de Calvià, les parcel·lacions de Son Oliver, s’Aranjassa i Son Gual, contemplades com a sòl no urbanitzable de regulació específica pel pla general de Palma i el sòl agrícola

90

intensiu del pla general municipal de Sóller, així com els desqualificats sectors 3 i 4 de sòl urbanitzable programat d’aquest, tendran als efectes d’aplicació de la present Llei la consideració d’àrea d’assentament dins paisatge d’interès.» La referència a les parcel·lacions de Son Oliver, s’Aranjassa i Son Gual, previstes com a sòl no urbanitzable de regulació específica pel pla general de Palma, resulta de la inclusió d’aquests terrenys produïda mitjançant la modificació d’aquesta disposició operada per la Llei 7/1992, de 23 de desembre; per tant, inicialment el seu objecte es dirigia justament a escometre una peculiaritat dels municipis de Calvià i Sóller que demandava una especificitat en la pròpia norma legal. Fixem-nos en una dada rellevant: la disposició addicional es refereix, en tots els casos, a classificacions de sòl no urbanitzable (rústic) del pla general de Calvià i de Palma, i de sòl agrícola intensiu (rústic) del pla general de Sóller, i dos sectors de sòl urbanitzable desqualificats, és a dir, reclassificats a no urbanitzable (rústic). En definitiva, crea una tercera classificació de sòl admissible a les AAPI, com és la de rústic protegit, ja que hem de notar que el que fa és assignar directament a aquests sòls rústics la condició d’AAPI, sense requerir la seva reclassificació a sòl urbà o sòl urbanitzable, establint un criteri acumulatiu i diferent dels prevists a l’article 5. D’aquesta manera, successivament les revisions del pla general de Palma i del pla general de Calvià optaren per regular els sòls no urbanitzables (rústics) que la LEN esmentava en la seva DA2 precisament mitjançant la figura de nucli rural en sòl rústic, en connexió i d’acord amb l’article 8 de la LSR, perquè era l’única figura que encaixava amb el manteniment de la classificació de rústic. Tot això explica perquè el PTI de Mallorca, a les seves normes 35 i 36, preveu aquesta triple possibilitat de classificació de sòl per a les AAPI, urbà o urbanitzable/apte per a la urbanització; o rústic amb qualificació de nucli rural. Aprofitam aquí per aclarir que una de les consideracions que es fan en l’apartat d’antecedents de l’al·legació de l’Ajuntament de Sóller, concretament la relativa al fet que en la revisió del seu pla general els nuclis rurals existents haurien de tenir «una ordenació assimilable a les zones ARIP», no és ben bé exacta, perquè el que determina la norma 36 del PTI és que això és així mentre les AAPI «no tinguin la classificació de sòl urbà, urbanitzable, apte per a la urbanització o la qualificació de nucli rural». Però en definitiva, i anant a exposar les conclusions que de tota aquesta extrema complexitat es dedueix, podem indicar que:

- El planejament general i/o especial que s’adapti a les determinacions de la LOUS de 2014, no pot mantenir la utilització de la denominació de «nucli rural» per referir-se a uns àmbits perimetrals classificats en el planejament general anterior no adaptat com a sòl rústic.

- El planejament general dels municipis de Calvià, Palma i Sóller, quan s’adapti

a la LOUS, i atesa la vigència de la DA2 de la LEN, pot optar per mantenir la classificació de sòl no urbanitzable (rústic) assignada actualment als terrenys

91

específicament al·ludits en aquella disposició addicional. Es tractarà d’un règim que pot tenir especialitats respecte del règim estatutari del sòl rústic general, que pot conservar el règim actualment existent conformat amb la vigència de la LSR, però eliminant la seva denominació de nucli rural. A manera d’exemple, encaixaria tant en l’esquema de la LOUS, com en el de la LEN i també en el de la LSR una denominació semblant a “Sòl Rústic d’Àrea d’Assentament en Paisatge d’Interès”.

- El planejament general dels municipis de Calvià, Palma i Sóller, quan s’adapti

a la LOUS, alternativament, bé si concorren els requisits prevists a la seva DA6, o bé si opta per utilitzar els articles 24, 26 i concordants, pot decidir igualment assignar als àmbits a què es refereix la DA2 de la LEN, qualificats com a nucli rural actualment, la classificació de sòl urbà amb modalitat d’assentament en el medi rural, en els límits i condicions que determina el PTI en tot allò que no contradigui la LOUS.

Pensam que una lectura comparativa entre el primer paràgraf de la DT5 de la Llei 7/2012 i el de la DT8 de la LOUS reforça les anteriors conclusions: LLEI 7/2012 «Disposición transitoria quinta. Núcleos rurales. Los núcleos rurales delimitados como tales a la entrada en vigor del Decreto Ley 2/2012, de 17 de febrero, de medidas urgentes para la ordenación urbanística sostenible, continuarán rigiéndose por la normativa vigente en el momento de su delimitación, sin perjuicio de su consideración como asentamiento en el medio rural y de las modificaciones que la adaptación del planeamiento a esta ley puedan introducir en su ordenación.» LOUS «Disposición transitoria octava Núcleos rurales Los núcleos rurales delimitados como tales a la entrada en vigor del Decreto Ley 2/2012, de 17 de febrero, de medidas urgentes para la ordenación urbanística sostenible, se continuarán rigiendo por la normativa vigente en el momento de su delimitación, sin perjuicio de su consideración como asentamiento en el medio rural, porque cumplen con los requisitos fijados en el apartado 1 de la disposición adicional sexta de esta ley, y de las modificaciones que la adaptación del planeamiento a esta ley puedan introducir en su ordenación.» Si hi reparam bé, hi ha una diferència clara entre ambdues disposicions: - Amb la Llei 7/2012 s’establia una equivalència o presumpció legal automàtica, d’acord amb la qual, tots els nuclis rurals delimitats en el planejament general mantenien el seu règim jurídic, però es consideraven per determinació legal com a assentaments en el medi rural (sòl urbà), i en l’adaptació al planejament a la LOUS s’havien d’introduir les modificacions adients de l’ordenació com a assentament en el medi rural (sòl urbà). - Amb la LOUS, l’equivalència que per determinació legal s’estableix del nuclis rurals als assentaments en el medi rural, se cenyeix estrictament a aquells que compleixin els requisits fixats a la seva disposició addicional sisena. Aquest factor deixa marge per tal que, en l’adaptació a la LOUS del planejament, els nuclis rurals existents a les

92

AAPI puguin ser regulats, alternativament, com a assentaments en el medi rural ex articles 24 i 26 de la LOUS, o com a sòl rústic de règim especial d’àrea d’assentament en paisatge d’interès ex DA2 de la LEN. Finalment, i anant al punt del que pugui ser acceptable del text de la disposició addicional proposat per part de l’Ajuntament de Sóller, en l’anterior context, entenem que s’han de fer les precisions següents:

a) Es proposa que el text de la disposició s’insereixi com a addicional en el Reglament quan realment, si va lligada a l’efecte de la DT8 de la LOUS, ha de concordar amb la condició de disposició transitòria.

b) Es proposa l’establiment d’una presumpció que els àmbits afectats «passaran

a ser considerats sòl rústic comú». Aquest punt de la proposta no resulta acceptable per dues raons. Primerament perquè suposaria condicionar l’autonomia municipal de la resta de municipis afectats, Palma i Calvià, ja que la redacció presentada no se cenyeix al municipi de Sóller, establint una única opció d’equivalència d’entre les dues que hem intentat explicar admet la legislació vigent i; en segon terme, perquè conceptualment i sistemàticament, no és raonable atribuir la consideració de sòl rústic comú a unes àrees que es conceptuen d’assentament en paisatge d’interès, és a dir, ubicades en altres àrees més generals considerades sòls rústics protegits ANEI o ARIP, amb independència de poder mantenir un règim urbanístic especial.

c) Com hem avançat en altres indrets, paradoxalment la proposta redactada fa

referència a les AAPI, però en cap cas no fa referència al concepte amb el qual connecta directament la DT8 de la LOUS, com és el de nuclis rurals preexistents. Per això s’ha d’introduir aquest concepte en la redacció que finalment proposarem, simplificant la problemàtica el fet que tant els plans generals de Palma i Calvià, com el planejament especial de Sóller, tenguin delimitades les àrees a què es refereix la DA2 de la LEN com a nuclis rurals.

Així, pel que fa a l’al·legació primera de les formulades per l’Ajuntament de Sóller entenem, que resultaria admissible en bona part, sempre que s’articuli mitjançant la introducció d’una nova disposició transitòria (no addicional) en el Reglament, que obeeixi als termes següents: M-DT-9 «Disposició transitòria novena Nuclis rurals preexistents ubicats a àrees d’assentament en paisatge d’interès 1. Els nuclis rurals en sòl rústic delimitats per part del planejament general o especial a les àrees d’assentament en paisatge d’interès a què es refereix la disposició addicional segona de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, es continuaran regint per la normativa vigent en el moment de la seva delimitació, sens perjudici de la seva consideració com assentament en el medi rural perquè compleixen amb els requisits

93

fixats a l’apartat 1 de la disposició addicional sisena de la LOUS i de les modificacions que, a aquest efecte, s’introdueixin en el planejament en la seva adaptació. 2. Els terrenys que conformen els nuclis rurals a què es refereix l’apartat 1 anterior, que no compleixen amb els requisits fixats a l’apartat 1 de la disposició addicional sisena de la LOUS, es continuaran regint per la normativa vigent en el moment de la seva delimitació. El planejament general dels municipis de Calvià, Palma i Sóller, en el moment de la seva adaptació a la LOUS podrà ordenar els àmbits dels nuclis rurals ubicats en les àrees d’assentament en paisatge d’interès a què es refereix la disposició addicional segona de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, alternativament: a) Mitjançant la seva classificació com a sòl urbà d’assentament en el medi rural, d’acord amb el que preveuen els articles 24.1.a) i 26 de la LOUS. b) Mitjançant la seva classificació com a sòl rústic amb règim d’assentament en paisatge d’interès, d’acord amb el que preveu la disposició addicional segona de l’esmentada Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears. En aquest cas, les determinacions referents a parcel·la mínima, tipologia i condicions de l’edificació no s’hauran d’ajustar a les condicions generals que s’estableixen en els títols III i IV de la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears i en el títol I de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, si bé les referides condicions s’han de definir pel planejament general i, si escau, pel planejament especial, d’acord amb els criteris de conservació de la trama i tipologia pròpies d’aquests tipus d’assentament i en les condicions que determini el pla territorial insular de Mallorca. Així mateix, en aquest cas el planejament pot establir les determinacions que preveu l’apartat 5 de l’article 76 d’aquest Reglament.» 2. Principis generals d’estàndards i de disseny urbà dels espais públics, regulats a l’art. 57.2 de la proposta de Reglament Amb relació a la previsió relativa al fet que els espais públics que configuren la imatge urbana, conformat per les avingudes, carrers, places, espais de vianants i zones verdes, no puguin ser un espai residual sobrant del disseny i configuració de l’edificació privada, l’Ajuntament de Sóller considera que s’ha d’eliminar aquest principi rector del planejament; passant a ser una simple recomanació, sobre la base que «la casuística pot ser molt diversa a l’hora d’ordenar un àmbit de sòl». El referit argument, amb els màxims respectes, el consideram del tot insuficient per atendre l’al·legació, atès que dit principi no impedeix al planificador atendre les peculiaritats de cada àmbit i plantejar una proposta en funció de la casuística que presenti. Justament, la previsió reglamentària s’insereix perfectament dins els principis generals sobre qualitat urbana que estableix el títol preliminar de la LOUS; i

94

per altra banda no és més que el reflex dels requeriments que la jurisprudència ha anat exigint al planejament urbanístic. 3. Categories de reserves de zones verdes i d’equipaments regulats a l’article 60. En aquest apartat l’al·legació de l’Ajuntament té distintes projeccions. En primer lloc, es considera que és una limitació inadequada la regla que les zones verdes hagin de posseir condicions apropiades per a la plantació d’espècies vegetals en almenys un 50% de la seva superfície, considerant igualment que les places pavimentades haurien de ser computables en els estàndards de zona verda. Consideram que tal al·legació no pot ser atesa per diferents raons. En primer lloc perquè el requisit de potencial plantació d’espècies vegetals ja resulta aplicable des de la vigència del RPU, justament per tal que aquestes zones dotacionals tenguin aquesta condició, és a dir, una autèntica funcionalitat de zona verda i no una de diferent que es pugui atribuir a altres tipus d’espais lliures d’edificació; per no dir que en alguns desenvolupaments reglamentaris autonòmics la tendència ha estat justament la d’incrementar els requeriments mínims que es regulaven a la reglamentació estatal urbanística supletòria. D’altra banda, el suggeriment que les places pavimentades puguin computar als efectes del compliment dels estàndards legals de zones verdes públiques suposaria el trencament de la funcionalitat que normativament s’atribueix a les zones verdes, com bé ha pogut assenyalar una consolidada doctrina del Consell Consultiu de les Illes Balears, i que no és altra funcionalitat que la millora de qualitat urbana. Així mateix, aquesta important distinció funcional d’una plaça i d’una zona verda està plenament assumida en la jurisprudència, de la qual com a mostra citarem les consideracions de la sentència del TSJ d’Andalusia de 18 de febrer de 2000, en la que, ben didàcticament, assenyala: «Así, una calle o una plaza (como cruce de calles) es una vía o camino entre los edificios y solares de la ciudad, es el lugar naturalmente destinado al tránsito, a comunicar las partes de la ciudad y al acceso a los edificios que forman la ciudad, por lo que, salvo situaciones excepcionales, no pueden cerrarse al tránsito y trasiego. Frente a ello, los parques no están destinados a comunicar la ciudad, aunque pueda pasarse por ellos, ni al trasiego de las personas, sino que son enclaves verdes destinados al esparcimiento de las personas. No es en modo alguno sitio destinado a comunicar los inmuebles con el espacio común de la ciudad, es más hemos de considerar insólito que a un parque tengan acceso los inmuebles colindantes, salvo supuestos excepcionales de edificios históricos o al servicio del propio parque, y su perímetro no está bordeado por aceras, para pisar, sino por arriates, alcorques o regatos.» L’Ajuntament considera així mateix que el criteri reglamentari que proscriu les localitzacions de zones verdes de difícil accés o de recorregut de vianants o amb manca de centralitat, tampoc no s’hauria de plantejar com a obligació. Ens remetem a les consideracions que hem efectuat en l’anàlisi de l’anterior extrem, tot afegint

95

igualment, d’una banda, que els criteris jurisprudencials i la doctrina del Consell Consultiu exigeixen justament aquestes característiques a les zones verdes perquè puguin complir la seva funció i; d’altra banda, per tal com una disposició transitòria de la mateixa LOUS a la qual també farem esment, implícitament demanda, des d’un principi de coherència sistemàtica, aquestes característiques, que el desenvolupament reglamentari únicament ve a precisar. Pel que fa a la previsió establerta en el mateix art. 60 del Reglament relativa a l’admissibilitat a les zones verdes d’instal·lacions accessòries de quioscs o elements similars, d’una sola planta i de superfície inferior a un 5% del total de la zona, l’Ajuntament indica que, a banda d’aquests petites instal·lacions, també podrien admetre’s bars i edificacions que tenguin relació amb els usos recreatius i de lleure, com els bars, edificacions i construccions esportives, punts d’informació, serveis tècnics necessaris, etc. Així mateix, indica que sembla adient que al seu subsòl es permetin usos d’aparcament i de serveis tècnics, o fins i tot d’equipaments. Amb relació al primer suggeriment, entenem que faria perillar la funcionalitat de la zona verda el fet que, a banda d’admetre instal·lacions, s’admetessin edificis i construccions en aquests espais, i pel que fa a l’ampliació del ventall d’usos hem de fer la mateixa consideració. L’admissibilitat d’instal·lacions de quioscs o similars, permet entendre admissibles usos com els de bars o cafeteria, o punts d’informació; però altres usos més intensos o de serveis i infraestructures no ens semblen admissibles en una zona verda. Així, acudint al que s’exposa a la sentència del TSJ de Castella La Mancha, núm. 442/2002 de 3 juliol, convé assenyalar: «Siguiendo con los ejemplos, el art. 25.c del Reglamento de Planeamiento, relativo al sistema general de espacios libres, distingue entre «parques urbanos públicos» y «áreas públicas destinadas a... parques deportivos», siendo sintomático que el primer párrafo, relativo a los parques urbanos públicos, señale que en estos parques «sólo se admitirán aquellos usos compatibles con su carácter» (además de que no deben suponer restricción del uso público). Dicho «carácter» no es el de «espacio libre», sino el de «parque urbano», y es un carácter diverso del carácter de «parque deportivo» regulado en el punto siguiente. Así pues, no es cierto que las zonas que según el planeamiento respectivo están destinadas a parques y jardines sean, en general, intercambiables con las deportivas. Por eso entendemos que cuando la norma 9.4.3.1.8 establece una ocupación máxima del 5% de la superficie del parque o jardín público, para usos de recreo, ocio, cultura o deporte, no está sino preservando el carácter propio de dicho parque público, que quedaría en entredicho con ocupaciones superiores a la establecida. De esta manera, esta norma se erige en norma necesaria de acuerdo con la regulación a la que se sujeta el Plan, y en norma imprescindible para garantizar que el uso determinado por el Plan, de parque y jardín, no se ve traicionado. Es por ese motivo que esta norma debe erigirse en guía interpretativa de las demás, y del conflicto planteado por la contradicción normativa ya descrita.» Tanmateix, quant al suggeriment d’admissibilitat en el subsòl d’usos d’aparcaments, serveis tècnics o equipaments, entenem que ja està previst en el text reglamentari en tramitació, del que potser l’Ajuntament no ha reparat que conté dues previsions que ja

96

donen resposta a la seva al·legació, concretament, ens referim als articles 44.1 i 2 i 45.1, que determinen, respectivament: «Article 44 Compatibilitat entre sistemes urbanístics i altres qualificacions 1. El planejament urbanístic pot preveure que el subsòl dels sistemes urbanístics de titularitat pública es destini a usos diferents dels atribuïts al sòl, sempre que siguin compatibles amb la funcionalitat del sistema. 2. En sòl urbà, en els àmbits inclosos a actuacions urbanístiques, el planejament urbanístic pot establir que el subsòl del sòl que destini a sistemes de titularitat pública sigui susceptible d’aprofitament de titularitat privada, destinat a l’ús d’aparcament, de magatzem, a usos propis dels equipaments o a d’altres usos admesos pel planejament en el subsòl, quan sigui necessari per garantir l’equilibri de beneficis i càrregues derivat de la cessió gratuïta del sòl destinat a nous sistemes de titularitat pública.» «Article 45 Règim urbanístic del subsòl 1. L’ús urbanístic del subsòl s’adequarà a les previsions del planejament urbanístic, quedant subordinat l’existència d’aprofitament en qualsevol cas a les exigències de l’interès públic i de la implantació d’instal·lacions, equipaments i infraestructures vinculades a la prestació de serveis públics o d’interès públic, tals com telecomunicacions, subministraments, transport i altres anàlegs. ... .» Passant al punt 3 de l’article 60, sobre reserves de sòl amb destinació a equipament públic dotacional, l’Ajuntament assenyala que nota a faltar la previsió d’altres tipus d’equipament com el religiós, el de proveïments o de mercats, i els cementiris. El suggeriment pot ser acceptat parcialment, en els termes que exposarem. Partint del fet que la denominació de l’article 60 es refereix en concret als equipaments públics, i el seu apartat 3 regula així les reserves de sòl amb destinació d’equipament públic que integren el sistema dotacional, local o general, no hi resulta inserible l’ús d’equipament religiós doncs encara que es tracti materialment d’un equipament, no es tracta d’un ús vinculat a la prestació de serveis públics, per això la seva previsió en el reglament es limita a la que dins aquest caràcter d’ús dotacional, sense precisar la seva titularitat pública o privada, s’assenyala a l’apartat 2.5 de l’article precedent, el 59. Feta la precisió anterior, sí que consideram raonable que l’apartat 3 de l’article 60, prevegi una qualificació de reserva de sòl d’equipament públic que inclogui els usos que podríem qualificar de “serveis urbans”, tot afegint una lletra f) a la relació establerta, en concordança als usos dotacionals regulats a l’esmentat article 59.2.5, que es concretarien així pel que fa a la identificació de qualificacions per a equipaments públics, amb aquesta redacció: M-60.3.f)

97

«f) Serveis urbans: comprèn les instal·lacions de protecció civil, militars, de seguretat ciutadana, de manteniment del medi ambient urbà, cementeris, abastaments, infraestructures dels transports, de les comunicacions i de les telecomunicacions.» Així mateix, en aquesta al·legació a l’apartat 3 de l’article 60 l’Ajuntament indica, amb referència al requisit que prohibeix que els equipaments públics es localitzin a zones de difícil accés als vianants o mancades de centralitat, que hi ha equipaments que per les seves pròpies característiques no poder estar situats als centres dels nuclis urbans i que no sempre poden tenir accés pels vianants. En aquest sentit, hem d’exposar que és cert que hi haurà equipaments que per la seva funció no es podran ubicar als centres dels nuclis urbans; però és que el criteri reglamentari de “centralitat” en cap cas no impedeix que, davant la concreta naturalesa de què disposi l’equipament (cas d’una depuradora d’aigües residuals o d’un cementeri), es pugui ubicar a zones no centrals, pel propi criteri o principi general del dret de la naturalesa de les coses. Aquest criteri s’ha d’interpretar d’acord amb l’establiment d’una centralitat de naturalesa funcional, de planificació coherent del sistema d’equipaments públics, i no tant amb un criteri de centralitat estrictament física o d’ubicació en una o altra classe de sòl. Tampoc no consideram adient que es matisi la garantia d’accés als vianants independentment de la ubicació física dels equipaments, justament perquè aquest criteri de mobilitat i accessibilitat universal deriva de les exigències que la LOUS estableix, i que ha d’implementar el seu desenvolupament reglamentari i, especialment, la planificació urbanística. 4. Sobre els elements integrants de la xarxa viària i les seves condicions de funcionalitat, de l’article 62. Pel que fa als requisits que determina aquest article sobre el pas de vehicles d’emergència en tots els vials, i de l’amplària mínima dels vials de trànsit, s’al·lega que caldria assenyalar que aquestes obligacions es limiten als vials de nova creació. Sobre aquest particular, ens remetem a l’anàlisi que efectuarem del suggeriment presentat pel Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. Afegeix en aquest punt que dit article entra massa en el detall de la concreció formal de l’espai públic, fixant limitacions en el disseny urbà que, per altra banda, ja estan regulades a la normativa vigent en matèria d’accessibilitat. Tanmateix, davant aquest al·legat no efectua cap suggeriment, per la qual cosa en aquest punt únicament hem d’assenyalar que l’establiment de limitacions al planificador municipal, seguint la normativa sectorial en accessibilitat o mobilitat, és la funció pròpia d’una norma urbanística reglamentària de desplegament legal, pretenent d’aquesta manera codificar de cara als operadors urbanístics aquesta normativa.

98

5. Determinacions estructurals del pla sobre estructura general i orgànica, regulades a l’article 69 del Reglament Amb relació a la previsió que incorpora el reglament quant al fet que per al còmput de l’estàndard previst (que és correlat estricte de l’estàndard legal), els espais lliures públics han de formar part d’un sistema coherent des del punt de vista de l’accessibilitat de la població a què serveix; l’Ajuntament considera que s’hauria d’eliminar o matisar, ja que es pot interpretar de manera diversa. Entenem que en cap cas no resulta acceptable tal al·legació en base a cap motivació raonada, ja que la coherència del sistema d’espais lliures públics és un criteri que, avui, l’imposa legalment la LOUS en la seva disposició transitòria tercera. El Reglament, en el seu article 69 no fa més que incorporar, en els seus estrictes termes, allò que disposa la lletra e) de dita disposició legal. A més, independentment de la previsió legal que no pot ser alterada pel reglament, és evident que aquest criteri de coherència és un principi general que s’imposa ineludiblement, com ha de ser coherent, d’acord amb la memòria del planejament, la projecció de qualsevol altres elements integrants de l’estructura general i orgànica del pla, sigui o no espai lliure públic. 6. Construccions, edificacions, instal·lacions i usos fora d’ordenació, regulades a l’article 186. L’al·legació es dirigeix només vers dos punts molt concrets del precepte, l’apartat 3.c) i l’apartat 4.c), respecte dels quals es fan dues consideracions. La primera d’elles consisteix a apuntar que «sembla que els dos apartats volen regular el mateix, però al primer cas només es prohibeixen les obres de nova planta, mentre que al segon també es prohibeixen les ampliacions de les edificacions implantades legalment, el que pot induir a confusions». Efectivament això és així, però matisant que els al·ludits sub-apartats no regulen el mateix, i com a correlat, en un i altre cas es preveu un règim distint. La regulació proposada entenem que té plena lògica, atès que:

1) El pressupost fàctic de l’apartat 3.c) és que tota l’edificació està en situació de fora d’ordenació per ser completament il·legal; i el reglament en aquesta situació realment no innova res, sinó que únicament precisa o aclareix una regla implícita i òbvia, com és que a la mateixa base física (solar o parcel·la) en què se situa una edificació completament il·legal, es prohibeix més obra de nova planta addicional mentre no es legalitzi l’edificació il·legal.

2) El pressupost fàctic de l’apartat 4.c) suposa trobar-nos amb una edificació

parcialment il·legal, situació a la qual s’impedeix que a la mateixa parcel·la o solar, base física en què se situa una edificació parcialment il·legal, s’hi pugui construir tant una nova edificació separada com ampliar l’edificació existent

99

parcialment il·legal, en aquest segons cas, fins que no es legalitzi o es demoleixi la part il·legal, no necessàriament tota l’edificació.

Realment però, l’al·legació se centra a considerar que «seria més adaptat a la realitat que en sòl urbà, si les citades infraccions han prescrit, sí (que) es poguessin autoritzar ampliacions de les edificacions legals i noves edificacions, ja que pot ser molt difícil acreditar la legalitat de totes les edificacions i construccions existents.» Motivació que, evidentment, no ens sembla acceptable, ja que una previsió semblant neutralitzaria la finalitat no ja del reglament, sinó de la regulació de la LOUS quant als edificis en fora d’ordenació per infracció urbanística, que persegueix impedir justament que l’infractor, tot i operar la prescripció, pugui encara efectuar més obres en edificis total o parcialment il·legals. D’altra banda, no hi ha massa dificultat per tal d’acreditar en sòl urbà la legalitat de totes les edificacions i construccions existents dins un solar, perquè acudint a confrontar les dades que obren en els arxius municipals quant a concessió de llicències urbanístiques i a inspeccionar la realitat física, perfectament es podrà esbrinar el que fou implantat legalment o il·legalment. 7. Requisits per a l’atorgament de llicències de primera ocupació, de l’article 338. Aquest article fixa uns requisits per a l’atorgament de la llicència de primera ocupació o utilització de les edificacions, un d’ells, determina que per a tal atorgament s’ha d’haver dut a terme la recepció de les obres d’urbanització que afectin l’edificació o instal·lació de què es tracti, prèvia la tramitació del procediment de recepció que pertoqui entre els regulats en la subsecció en què s’insereix aquest article 338. L’Ajuntament al·lega que, a dia d’avui, existeixen moltes urbanitzacions sense rebre que no estan incloses en cap àmbit d’actuació del planejament vigent, on per altra banda les seves parcel·les sí que reuneixen la condició de solar i poden ser edificades, no sembla adient que no puguin obtenir la llicència de primera ocupació. Per escometre el contingut d’aquesta al·legació, primer que res hem d’ubicar sistemàticament l’article 338, i explicar la seva funcionalitat dins la secció en què se situa. Així, es pot constatar que la previsió resulta conseqüència de la necessitat de recepció de les urbanitzacions que imposa lògicament la LOUS, i tracta de garantir el compliment d’una norma d’excepció, com és la possibilitat d’atorgar llicències especials d’urbanització i edificació simultània. En aquest sentit, l’article 30.3 de la LOUS disposa que la condició de solar és requisit imprescindible perquè es pugui atorgar la llicència d’edificació. Això no obstant, permet seguidament, que en sòl urbà i urbanitzable es pugui autoritzar la urbanització i edificació simultànies en els termes que estableix el RGU, o la normativa que el substitueixi, pel que fa al cas, aquest projecte de Reglament. Doncs bé, tant el règim reglamentari vigent al que remet transitòriament la LOUS com el que proposa el reglament insular, parteix d’una pauta bàsica: si s’autoritza la urbanització i edificació simultània, la llicència especial que es concedeixi queda condicionada, ara per ara per ministeri legal, és a dir, com a conditio iuris, a què en l’eventualitat de no estar

100

acabada la urbanització, no pot ser utilitzada l’edificació malgrat aquesta estigui finalitzada. Explicat el context i funcionalitat de l’article 338, modestament entenem que els arguments de l’al·legació municipal no tenen prou pes perquè, d’una banda és una contradicció que si una urbanització acabada no ha estat rebuda per l’ajuntament corresponent és evident que no s’haurà tancat jurídicament el procés d’execució del planejament, per la qual cosa el (nou) planejament vigent ha de seguir preveient l’àmbit d’actuació i de gestió que ha implicat la urbanització física. Per altra banda, si les parcel·les d’un àmbit que ha estat subjecte a actuacions d’urbanització ja han adquirit la condició de solar, la forma de procedir de l’ajuntament és el compliment de la LOUS i els articles correlatius del reglament, que obliguen el promotor de la urbanització a sol·licitar en uns terminis la seva recepció municipal amb la inherent cessió i lliurament tant d’aquelles obres com les infraestructures d’ús públic, i subsidiàriament activar-la d’ofici. Acceptar el suggeriment municipal comportaria un efecte distorsionador, perquè implicaria permetre que a les urbanitzacions acabades però no rebudes es poguessin anar ocupant habitatges o utilitzant locals sense que no s’hagués rebut formalment i jurídicament per l’ajuntament, és a dir, tampoc sense que s’haguessin cedit els terrenys destinats als serveis i infrastructures públiques que, justament, han de donar suport a la població o a l’activitat econòmica que es realitzarà en els locals subjectes a llicències d’ocupació o de primera utilització, respectivament. 3. Ajuntament de Puigpunyent Data: 25/09/2014. RGE: 29830 En data 25 de setembre de 2014 es registra d’entrada l’escrit de la Batlia de l’Ajuntament de Puigpunyent, mitjançant el qual en representació de dita corporació local efectua tres al·legacions a la proposta de Reglament aprovada inicialment, amb coincidència exacta amb els termes i contingut de les que ha formulat l’Ajuntament de Consell, motiu pel qual ens remetem, a l’efecte de la seva anàlisi i valoració, al que hem exposat a l’apartat corresponent. 4. Ajuntament de Lloseta Data: 29/09/2014 Servei de correus. RGE: 30390-30/09/2014 Mitjançant la seva presentació a l’oficina de correus d’aquell municipi en data 29 de setembre de 2014, l’Ajuntament de Lloseta efectua al·legacions al projecte de reglament aprovat inicialment, a través d’escrit subscrit per part del secretari de la corporació, amb el vistiplau del seu Batle, que té posterior registre d’entrada en el Consell Insular de Mallorca el dia 30 següent. S’efectuen dues al·legacions que passarem a detallar, assenyalant tanmateix el referit escrit una qüestió prèvia, com és que: «Les al·legacions que se formulen són de criteri i de contingut, sense proposar “redaccions alternatives” a l’articulat. Aquestes serien

101

factibles si el Departament de Territori hagués obert uns torns de debat minuciós i detallat sobre els diferents títols que integren el reglament. Creiem que aquest dèficit de participació que s’hauria d’haver promogut des de la institució insular tindrà repercussions de futur quan els ajuntaments (responsables polítics, serveis jurídics i tècnics municipals, i equips externs de redacció d’instruments de planejament) s’enfrontin al repte de donar compliment a les previsions del reglament.» Amb relació a dita qüestió prèvia ens hem de remetre a allò que ja va poder indicar el conseller executiu d’Urbanisme i Territori com a resposta expressa al que havia sol·licitat l’Ajuntament de Lloseta; atès que en l’ofici que, en primer lloc via fax i en data 22 de setembre de 2014, i després mitjançant remissió d’original mitjançant servei de correus amb notificació el dia 25 següent, va trametre a dita corporació municipal. En aquest sentit, se li va poder indicar i explicitar oportunament com: «Cal fer-li avinent que, justament, el tràmit ofert a l’Ajuntament de Lloseta és un tràmit qualificat d’audiència particular, i no el tràmit d’informació pública general. Aquest tràmit d’audiència finalitza, pel que fa a aquest Ajuntament, el dia 28 de setembre de 2014, doncs l’esmentat ofici fou notificat el dia 28 de juliol anterior. Els referits tràmits, venen exigits tant per la legislació sobre règim local, concretament a l’article 49 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, que determina un termini d’informació pública i d’audiència a interessats per un mínim de trenta dies; i, pel que ara fa al cas, per part de l’article 45 de la Llei 4/2001 de 14 de març, del Govern de les Illes Balears, que determina com l’òrgan responsable de la tramitació del projecte de disposició reglamentària adoptarà les mesures que facin possible la participació dels ajuntaments en el procediment quan el projecte de disposició afecti les competències d’aquests ens. En aquests marges s’ha conferit el tràmit d’audiència a l’Ajuntament de Lloseta, com podeu comprovar, de forma molt més generosa que els mínims que exigeix la normativa reguladora de l’elaboració de disposicions generals, doncs s’ha de tenir present que, d’una banda, el termini concedit a l’efecte ha estat de dos mesos envers dels mínims trenta dies establerts a la legislació sobre règim local. Per altra banda, per part d’aquest conseller es creu igualment adient fer-li avinent que, d’acord amb l’esmentat article 45 de la Llei 4/2001 de 14 de març, del Govern de les Illes Balears, el Consell Insular hagués pogut prescindir del tràmit d’audiència individual, optant per canalitzar la participació dels ajuntaments pel que fa a l’afectació a les seves competències merament mitjançant una sol·licitud d’informe a les organitzacions representatives d’aquestes entitats, cas de la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears. Per tant, la participació activa dels municipis en el procediment s’ha garantit de forma més que suficient, a més de forma redundant doncs per part d’aquest departament d’Urbanisme i Territori, justament per garantir aquesta participació, i en aplicació dels principis de col·laboració i cooperació administrativa, va atorgar el mateix tràmit d’audiència a la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears, per tal que es puguin realitzar les al·legacions i els suggeriments que es considerin pertinents. Es va assenyalar expressament, en el moment de conferir a dita Federació el tràmit d’audiència, que a l’efecte previst a l’apartat 1 de l’article 45 de la Llei 4/2001 de 14 de març, del Govern de les Illes Balears, la participació dels ajuntaments de l’illa de Mallorca en el procediment d’elaboració de la disposició general de referència, s’ha articulat mitjançant un tràmit d’audiència específic i individualitzat a aquestes entitats territorials.

102

En base a l’exposat, no es considera oportú l’ampliació del termini d’informació pública general del Reglament fins al 31 d’octubre de 2014, doncs com s’ha indicat, tant l’esmentat termini com, per extensió, el termini d’audiència conferit a aquest Ajuntament, ja s’ha establert amb una durada que pràcticament duplica la que exigeix la legislació aplicable, tot recordant-li que el termini d’audiència conferit finalitza dia 28 de setembre de 2014, i no en la data d’acabament de la seva informació pública, que assenyalau com a 26 de setembre en el vostre escrit. La petició d’organització de jornades i debats que igualment plantejau, referides als diferents títols en els que s’ha estructurat el projecte i formulant exemples que permetin la projecció i compliment pràctic de les seves disposicions, es podrà considerar com a actuacions a realitzar per part d’aquest departament en el cas que el projecte sigui objecte d’aprovació definitiva, però no en un moment procedimental en què no té efectes normatius. Per altra banda, la motivació de la proposta del reglament, el seu punt de partida i els objectius que es volen assolir, que es reclama com a punt important per als operadors de la norma, es troben reflectides tant a la seva exposició de motius com a la seva proposta d’articulat, respecte de les quals, òbviament, es poden formular per part del vostre Ajuntament totes aquelles al·legacions i suggeriments que contribueixen a la seva millora i correcta aplicació.» Afegiríem, per part nostra, que si l’aplicació o compliment de les previsions del reglament, si arriba a assolir la seva aprovació definitiva i vigència, suposa dificultats per als ajuntaments, evidentment la mateixa institució impulsora, el Consell Insular de Mallorca podrà organitzar jornades formatives amb el nivell de minuciositat i de detall que faci falta. D’altra banda, reiterant els termes en què s’expressava l’escrit del conseller executiu, hem de partir que el procediment, lluny de tenir dèficits de participació, ha propiciat un període que duplica el legalment existent a tal efecte, i per tant, no podem compartir la consideració prèvia municipal perquè el factor que sigui factible o no presentar al·legacions a una proposta de norma reglamentària no deriva de l’obertura de «torns de debat», sinó d’allò que es consideri adient suggerir per part de l’òrgan al qual se li ha conferit un tràmit d’audiència vers una proposta concreta i redactada de norma reglamentària aprovada inicialment. De fet, això ha estat el que ha succeït mitjançant la presentació d’aportacions, al·legacions i suggeriments per altres municipis de l’illa de Mallorca; les realitzades per múltiples òrgans de l’Administració i el Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears; o de les associacions i col·lectius professionals als quals s’ha conferit el mateix tràmit d’audiència; així com dels informes emesos per part de les administracions públiques i ens instrumentals als quals se’ls ha sol·licitat el seu parer; tots ells amb relació a un concret projecte normatiu amb un text articulat. Naturalment, cap d’ells no ha sol·licitat altres mecanismes per exercir la facultat o dret d’al·legar o per emetre l’informe. Passant a l’anàlisi del contingut de les al·legacions pròpiament dites, la primera d’elles apunta que es considera imprescindible que el reglament reculli un títol específic sobre el règim de cooperació tècnica i jurídica del Consell Insular de Mallorca amb els ajuntaments, que caldrà que es redacti des d’una perspectiva de coadjuvar els municipis a aplicar les previsions del reglament. En aquesta línia assenyalarà que:

103

«Pensem que l’actual dinàmica del Departament és fonamentalment de fiscalització de l’activitat urbanística municipal, mancant una estructura de suport per assessorar als ajuntaments i equips redactors externs. L’objectiu és que el Departament posi els mitjans necessaris (incloses les bases de dades unificades per redacció de planejament) perquè les iniciatives urbanístiques municipals no siguin un “autèntic calvari” en la tramitació i aprovació dels instruments urbanístics municipals.» Afegeix que, a partir de la base dels serveis tècnics i jurídics adscrits al Departament d’Urbanisme i Territori: «la cooperació amb els ajuntaments que se reclama s’hauria d’organitzar amb una oficina urbanística de suport, que fins i tot, pogués redactar el planejament municipal, com per exemple, fan les diputacions a la comunitat autònoma d’Andalusia. En definitiva, “més cooperació” per fer les coses bé, des del primer moment que s’iniciï la redacció del planejament, i, reduir la fiscalització ex post – per innecessària – a la mínima expressió. Esperem una actuació pro-activa del CIM per coadjuvar a resoldre problemes des de l’inici i, sortir de la posició sempre més còmode d’adveració i fiscalització a posterior; si no és així, augurem que el calvari en la tramitació se farà més i més costa amunt.» Tret de la utilització del terme fiscalització, inicialment, i des d’una estricta perspectiva finalista, podríem compartir les anteriors consideracions. Així és, perquè des de la vigència de la nostra Constitució, de la legislació estatal bàsica de règim local, la legislació balear sobre dit règim local, i més recentment així constatat a nivell de la màxima norma institucional autonòmica, l’Estatut d’Autonomia, els municipis, almenys pel que fa a la seva esfera competencial en matèria urbanística, mai no són ni poden ser objecte de fiscalització; sinó en tot cas de control de legalitat, per part d’altres administracions públiques. Ara bé, compartint en bona part la reflexió general de millora dels mecanismes de coordinació, que més aviat en el context en què es proposa s’haurien de qualificar de col·laboració, no és possible atendre-les en el context i moment procedimental oportú que ens està ocupant; atès que es demana explícitament que s’incorpori a la proposta reglamentària no un precepte o preceptes, sinó un títol sencer i específic sobre règim de cooperació tècnica i jurídica en matèria d’urbanisme. Això per les raons que intentarem explicar tot seguit. En primer lloc, perquè no ha estat aquest el plantejament inicial del projecte de reglament que desenvolupa la LOUS, atès que s’ha de reparar que amb relació a la matèria específica sobre règim de les relacions interadministratives en l’exercici de les competències administratives en matèria urbanística, el seu article 27 remet a les normes i principis establerts als articles 16 i 17 de la LOUS. Així, a l’article 17.2 de la LOUS es determina que els consells insulars han de fomentar l’acció urbanística dels municipis i, en el cas que aquests no puguin exercir plenament les competències que els corresponen per la seva dimensió o per manca de recursos, els han de prestar assistència tècnica i jurídica suficient.

104

Per tant, trobam ja establertes en el nivell legal les pautes que motiven la cooperació, sense necessitat que concorri un reglament per assegurar dita cooperació; per bé que, igualment, la norma determina unes pautes de preferència, com són les de dimensió o manca de recursos. La cooperació en la redacció del planejament pot ser per tant, desitjable, però no ho pot ser ni en termes absoluts ni en termes lineals per a tots els municipis de Mallorca. En segon terme, per tal com no resulta recomanable que la cooperació que pugui prestar el Consell Insular de Mallorca es vagi disgregant funcionalment entre distints òrgans que conformen la seva estructura departamental, sinó que un principi d’eficiència demanda que es canalitzi mitjançant els concrets òrgans que tenen atribuïda la competència genèrica sobre cooperació local d’acord amb aquella legislació; això evidentment, sense perjudici de la coordinació de tots els departaments afectats en funció de la corresponent normativa sectorial reguladora de la matèria de què es tracti. Finalment, concorre un tercer factor que fa que ara no sigui recomanable l’acceptació de la pretensió que exposa l’Ajuntament de Lloseta, atès que, si s’observa allò que ha previst l’article 26 del reglament, s’ha optat per diferir la regulació de l’organització administrativa interna del Consell Insular de Mallorca en matèria d’urbanisme al que disposi la normativa aplicable, en altres paraules, la proposta de reglament no ha tengut en cap cas la intenció d’acumular la funció de «reglament orgànic urbanístic» ni d’assumir les funcions que la legislació de consells insulars i de règim local assignen als presidents d’aquestes entitats en matèria d’organització en departaments i altres òrgans directius. L’assignació de funcions, creació de serveis o òrgans com una oficina urbanística, de forma directa en el reglament suposaria evidentment variar el plantejament inicial, a banda que com bé vàrem haver d’explicar en el seu moment quan es va elaborar el document justificatiu, seria exigible l’estudi econòmic ex article 42 de la Llei 4/2001, de 14 de març, del Govern de les Illes Balears, si es produís creació de nova organització, si comportàs creació de nous serveis o la modificació dels existents. Justament per això vàrem justificar que aquest no era el cas «atès que cap de les previsions de l’avantprojecte no incideix en la creació o modificació de serveis propis del Consell Insular de Mallorca. En aquest sentit, no hi ha previsions que afectin l’estructura orgànica del Consell Insular, sinó que en aquesta matèria l’avantprojecte ha optat inequívocament per remetre’s a la normativa pròpia d’autoorganització, en el marc de la legislació general aplicable». Afegíem igualment que «En tot cas, per tal d’avalar ara en l’estadi de desplegament reglamentari i a l’efecte d’acreditar que no escau un estudi econòmic sobre la base de l’article 42 de la Llei 4/2001, de 14 de març, del Govern de les Illes Balears, podem afegir: a) L’avantprojecte no suposa, ni per al Consell Insular de Mallorca ni tampoc per als municipis o altres entitats locals de l’àmbit territorial d’aquesta illa afectades pel seu contingut material, la creació, modificació, reestructuració o supressió d’òrgans o entitats instrumentals. b) En aquest sentit, pel que fa a l’àmbit de l’administració insular, s’ha d’indicar que la regulació de les atribucions i competències que realitza l’avantprojecte, estrictament en els marges legals, no

105

assigna noves funcions que alterin els serveis adscrits als òrgans de l’administració general o les entitats instrumentals amb l’objecte específic de protecció de la legalitat urbanística.» Per tant, allò que planteja l’Ajuntament de Lloseta amb l’al·legació que ens ha ocupat no està exempt de raonabilitat, però no té encaix sistemàtic en el projecte de reglament urbanístic que ens està ocupant. En conseqüència, dita inserció sistemàtica hauria de passar, prèvia la valoració dels òrgans competents en matèria de cooperació local, si és que es vol articular en norma reglamentària insular, cosa que com hem avançat no és estrictament necessària, mitjançant la modificació del vigent Reglament de Cooperació Municipal del Consell Insular de Mallorca, que disposa justament d’un títol, el tercer, relatiu a la funció d’assessorament i d’assistència. Tanmateix, per tancar el tractament d’aquesta al·legació, consideram adient fer alguna precisió sobre la qualificació d’«autèntic calvari», pel que fa a la tramitació i aprovació dels instruments urbanístics municipals. Potser que els processos de tramitació i aprovació de planejament siguin complexos, no sabem si fins a assolir el nivell de calvari, però el que volem matisar és que això ja és així ara per ara, i que el reglament en projecte en cap cas no té la pretensió d’incrementar les dificultats, més aviat tot el contrari. No hem de deixar de dir que el reglament respecta escrupolosament tant els procediments com els tempus de cadascuna de les seves fases que predetermina la LOUS, i que bàsicament, bona part de les dificultats que demoren les aprovacions definitives del planejament per una deficient redacció i formulació esdevenen com a conseqüència d’incomptable normativa de rang legal que no pot ser alterada per una norma jeràrquicament subordinada com és un reglament. Valguin com a exemple les exigències establertes a la legislació mediambiental, turística; de protecció del domini públic costaner, hidràulic, sobre patrimoni d’administracions públiques; tant des del vessant del contingut material necessari del planejament, com així mateix, de tràmits i informes que no poden ser neutralitzats per la via reglamentària si els imposa o exigeix una llei. La pretensió del reglament és, dins aquest marasme normatiu, com a mínim conferir una certa seguretat jurídica material, des del moment en què el seu contingut tracta d’harmonitzar no només amb la LOUS sinó també amb la resta de normativa sectorial amb incidència en el planejament urbanístic; unificant allò que es troba dispers tant en la normativa reglamentària estatal preconstitucional i en l’autonòmica anterior a la LOUS, que es relaciona en la disposició final primera de la proposta. En altre ordre de coses, l’escrit d’al·legacions municipal, considera «també que és més necessari, que el Departament redacti una guia exhaustiva de tramitació de planejament (aspectes urbanístics i ambientals), a actualitzar permanentment, inserida a la pàgina web, a l’abast de tots els operadors jurídics. Per últim pensem que el mateix règim de publicitat caldria donar als informes de resposta a consultes formulades al Govern (previ l’acord o conveni pertinent) o al CIM, referides a l’aplicació de la LOUS i el futur reglament.» Com es pot deduir, es planteja una qüestió que res no té a veure amb el contingut material del reglament, sobre la qual objectivament podem compartir el seu interès, però que no depèn decidir-se en el procediment que ara ens està ocupant, sinó d’acord

106

amb una decisió del corresponent òrgan directiu que haurà d’adoptar en funció de l’ordre de prioritats de les tasques que assigni als serveis departamentals. El mateix podríem dir vers la publicitat telemàtica dels informes de resposta a consultes, advertint tanmateix que, en matèria urbanística, la peculiaritat de cada assumpte objecte de consulta podria en determinades situacions recomanar justament el contrari; ja fos per aplicació sobre la legislació sobre protecció de dades, ja fos perquè les consideracions de les respostes a les consultes s’utilitzàs de forma generalitzada quan l’especificitat del cas només permetés la seva aplicació a una situació en concret. Atès que el contingut de l’al·legació segona de les formulades per l’Ajuntament de Lloseta es refereix al manteniment o supressió de la cèdula d’habitabilitat, que ha estat objecte d’informe per un altre servei, ens remetem al que resulti de les seves consideracions. 5. Ajuntament d’Alcúdia Data: 30/09/2014 RGE 30393 Presentat al servei de correus en data 29/09/2014 Mitjançant escrit de la seva batlessa, als efectes de donar compliment al tràmit d’audiència conferit, es remet informe tècnic municipal lliurat el 26 de setembre de 2014 i conformat per la batlessa, com a proposta de suggeriments al reglament en tràmit. Passam seguidament a analitzar les qüestions que es plantegen per l’Ajuntament d’Alcúdia mitjançant els suggeriments traslladats. 1. Relatiu a l’apartat 4 de l’article 7, que determina: «4. Els equipaments i dotacions públiques més significatius han d’estar connectats entre ells mitjançant una xarxa de recorreguts de vianants o no motoritzats prevista en el planejament urbanístic, el disseny concret de la qual ha d’evitar els perills que pugui generar el trànsit rodat. Això no obstant, quan la intensitat del trànsit sigui escassa i així s’acrediti a la memòria de l’instrument de planejament, o bé la mobilitat i el transport quedin garantides per l’existència efectiva de serveis públics, es pot eximir de l’obligació de preveure recorreguts de vianants o no motoritzats a què es refereix aquest apartat.» S’al·lega que «aquest apartat 4t s’hauria de configurar com una directriu i no una obligació (“han d’estar connectats”), és a dir: Es procurarà que els equipaments i dotacions públiques més significatius estiguin connectats...» No entenem acceptable l’al·legació, des del moment en què aquesta apartat s’emmarca en la regulació més general que preveu l’apartat 1 anterior, és a dir, en la previsió que les polítiques públiques d’activitat urbanística han d’atendre i fer efectiu el principi d’accessibilitat universal i fomentar la implantació de sistemes de transport col·lectiu i la mobilitat sostenible en general, per implementar el principi establert per part de la norma legal desenvolupada, la LOUS, en el seu article 3.2.m). Els termes de l’al·legació, suposen configurar com a soft law un dels principis rectors establerts no ja solament a la legislació urbanística balear, sinó igualment a la legislació bàsica estatal, debilitant així la seva funcionalitat. Avançam que aquesta mateixa

107

característica concorre en altres de les al·legacions o suggeriments que realitza l’Ajuntament d’Alcúdia en aquest tràmit d’audiència. Si l’expressió “han d’estar” canviàs a “es procurarà”, la norma esdevindria buida de contingut, factor que precisament mai no ha estat propi d’una norma reglamentaria que es dicta en desenvolupament i execució d’una llei, més tenint en compte l’argument que s’utilitza, com és que «d’una altra forma, aquesta obligació en un municipi amb diversos nuclis suportaria unes connexions complicades i costoses. Per exemple, si el planejament no pot justificar una adequada connexió del transport públic, hauria de preveure la connexió de l’auditori d’Alcúdia ciutat amb els equipaments de la zona del Port mitjançat l’expropiació d’una ampliació del vial per a la seva destinació a vial per a vianants i bicicletes. A més, d’acord amb l’apartat 3, aquests transport públic haurà d’assegurar una mobilitat en cost i temps raonable.» Fixem-nos bé que els termes reglamentaris no imposen, almenys des de la seva literalitat que la connexió entre equipaments sigui entres distints nuclis que puguin integrar l’estructura urbana. La connexió que “imposa” el reglament dependrà òbviament de les circumstàncies de la ciutat consolidada existent o de la nova expansió urbana. Del que estam parlant, en conseqüència, és d’una directriu vinculant al planificador, que quan dissenya els equipaments i dotacions públiques, tengui present la necessitat de connexió, alternativament (que no acumulativament com sembla entendre l’al·legació) amb una xarxa de recorreguts de vianants o no motoritzats. Dit d’una altra manera, si es projecten noves dotacions o equipaments importants, del que es tracta és que el planificador prevegi mesures d’accessibilitat més enllà de les clàssiques de l’accés rodat; que no es projecti una nova escola en un nucli urbà sense tenir en compte els paràmetres que defineix l’article 7 del reglament seria un exemple clar; com així mateix, amb relació amb els equipaments que provinguin de l’execució del planejament anterior, per bé que en aquests casos, en la mesura en què li permetin el model urbanístic heretat i en la mesura de les possibilitats d’inversió pública que acrediti la documentació econòmica del pla. 2. Relatiu a l’article 8, tot considerant que «aquest article interfereix de forma diferent amb la regulació del PHIB i, a més, obliga al planejament a una sèrie de justificacions a les quals ja està obligat pel PHIB pel que el Reglament només hauria de remetre’s a aquest.» No entenem acceptable el suggeriment, perquè de partida, observam una certa contradicció quan s’assenyala que «interfereix de forma diferent» amb el pla hidrològic de les Illes Balears, alhora que «obliga al planejament a una sèrie de justificacions a les quals ja està obligat pel PHIB». És a dir, si el reglament només obligàs a allò que ja obliga el PHIB, no veim com hi pot interferir. Com a molt es podria criticar una redundància normativa, que tampoc no existeix. Efectivament, com hem pogut dir en altres indrets, el reglament recorda l’aplicació del PHIB, però també fa alguna cosa més perquè a això hi està obligat d’acord amb l’article 3.2.g) de la LOUS, com és adoptar mesures d’implement al principi legal de

108

«vincular els usos del sòl a la utilització racional i sostenible dels recursos naturals, tenint en compte la capacitat de creixement insular limitada i l’escassesa de recursos hídrics». Així, remetent-nos a les consideracions més extenses que hem realitzat amb motiu de l’anàlisi de l’informe de la Direcció General de Recursos Hídrics, donaríem per contestat el suggeriment, afegint que l’article 8 del reglament dóna algunes passes més que no les mínimes del pla hidrològic en ordre a considerar l’escassetat de recursos hídrics com a factor determinant del desenvolupament urbà possible. 3. Relatiu a l’article 10, es proposa la substitució de l’expressió «el planejament urbanístic ha d’establir mesures de prevenció de riscs ...» per la de «el planejament urbanístic establirà o podrà diferir al planejament de desenvolupament ja sigui pla parcial o un pla especial de mesures de prevenció..». Novament ens trobam davant un suggeriment que no podem acceptar, perquè la seva pretensió és buidar la figura central i bàsica del sistema de planejament de la LOUS, el pla general, de l’establiment de mesures de prevenció de risc, per exemple, les que deriven de l’aplicació de la LDOT o les dels plans territorials insulars. El que proposa el reglament és que tot el planejament urbanístic (pla general, pla parcial, pla especial); en funció de la seva escala i funcionalitat «Ha de tenir en compte les determinacions establertes en els instruments d’ordenació territorial i en els plans sectorials o especials de protecció civil que aprovi el Govern de les Illes Balears i, per tal motiu, els instruments d’ordenació urbanístics, abans de la seva aprovació definitiva, seran sotmesos a informe preceptiu de la Comissió d’Emergències i Protecció de les Illes Balears sobre els aspectes de protecció civil relacionats amb les situacions de greu risc col·lectiu que puguin provocar el model territorial adoptat en aquells.» L’al·legació pretén, encara que mantenint l’expressió genèrica planejament urbanístic, permetre que el pla general difereixi la seva funció pròpia en el nivell que li correspon a altres plans subordinats. Recordem que la LOUS estableix per a tot tipus de planejament la necessitat d’establir «la prevenció adequada de riscs i perills per a la seguretat i la salut públiques i l’eliminació efectiva de les pertorbacions d’ambdues» (article 3.2), determinant específicament que la documentació del pla general ha d’incloure, entre d’altres «un mapa de riscs naturals de tot l’àmbit físic objecte de regulació del pla general municipal», sense esmentar que, en sòl urbanitzable, és el pla general qui, per determinació legal (art. 42) ha d’establir les mesures de «prevenció de riscs naturals o tecnològics, inclosos els d’inundació o d’altres accidents greus.» 4. Relatiu a l’article 11, que regula en els seus dos apartats mesures del planejament urbanístic contra l’erosió i de prevenció del risc d’inundació, tot proposant que «s’hauria d’afegir un apartat 3 amb la següent redacció: Les anteriors mesures o actuacions, en el cas de sectors urbanitzables, podran ser diferides als plans parcials o, en defecte d’això, a un pla especial de prevenció d’aquests riscos.»

109

Suggeriment que tampoc no entenem acceptable per les raons que hem argumentat a l’anterior; però a les que hem d’afegir que encara més incongruent resulta que si un planejament urbanístic ha d’orientar els futurs desenvolupaments a zones no inundables, com diu l’apartat 2, es pretengui que aquesta mesura es difereixi a un pla parcial. Dit d’altra manera, només el pla general pot preveure nous sòls urbanitzables, i en aquesta previsió, els ha d’orientar a zones no inundables. Ens demanam així quina mesura podria establir un pla parcial per “reorientar” la inundabilitat d’un sector de sòl urbanitzable no avaluada prèviament en el pla general. 5. Relatiu a l’article 14, que preveu en el seu apartat 1 com «El planejament urbanístic ha d’incloure, tant en la memòria informativa i plànols d’informació, com en l’estudi d’impacte ambiental o d’avaluació ambiental estratègica, una anàlisi de les masses arbòries, arbustives o les formacions vegetals existents en el territori.» L’ajuntament suggereix que l’anterior obligació, en comptes de recaure sobre l’instrument de planejament hauria de recaure en l’informe i memòria d’avaluació ambiental. Es produeix una certa contradicció inicial, tenint en compte que es tracta l’informe i memòria ambiental com si fos un document aliè a l’instrument de planejament, quan per voluntat de la LOUS, en forma part integrant (així el seu article 36.1.d), i, més específicament l’article 38 pel que fa a l’informe). En definitiva, la inclusió de l’anàlisi dels factors prevists en l’apartat 1 de l’article 14 del Reglament s’atribueix al conjunt documental del planejament, i a més per una pura i estricta raó de coherència; atès que la documentació ambiental ha de tenir una projecció en determinacions urbanístiques, tota vegada que el procés d’avaluació en la memòria i els plànols d’informació, és la justificació de quines masses «es poden veure afectades per actuacions urbanístiques contingudes en el pla, programa o projecte, tenen interès o no. En tot cas, el planejament s’ha d’ajustar al que disposa la legislació forestal i sobre arbres singulars.» (apartat 2). 6. Relatiu a l’apartat 1 de l’article 15, que determina com «Tota actuació urbanística que es desenvolupi sobre el territori ha de considerar els seus efectes en el paisatge. El planejament urbanístic ha d’establir una estructura urbana escaient per a la integració paisatgística dels nuclis de població en relació amb el medi físic que els envolta, una definició qualificada de les característiques dels límits urbans, la seva silueta i els punts de connexió a les infraestructures de comunicació supramunicipals.» L’ajuntament argumenta que «l’obligació d’integració en el paisatge ha de ser analitzada en l’informe i memòria d’avaluació ambiental que actualment és un instrument conjunt i complementari del planejament. Així figura actualment en els apartats 1.k, 1.l i 1.m de l’article 87 de la Llei 11/2006, de 14 de setembre, introduïts pel Decret llei 3/2009, de 29 de maig, de mesures ambientals per impulsar les inversions i l’activitat econòmica a les Illes Balears.» D’alguna manera podríem donar per analitzada aquesta al·legació remetent-nos a la què hem dut a terme en l’apartat anterior, tot afegint que, aquest article 15, esdevé una

110

norma de concreció pel que fa a la integració paisatgística per a la integració dels nuclis de població amb relació amb el medi físic, definint condicions d’ordre urbanístic perquè la perimetració dels límits urbans harmonitzi amb el paisatge i resolgui les connexions a determinades infrastructures. 7. Relatiu a l’apartat 2.b) de l’article 19, que determina, com a límits dels projectes d’urbanització i dels instruments de gestió, una vegada que els permet les adaptacions de detall, que dita adaptació, si suposa alteració de les determinacions sobre ordenació del sòl o de l’edificació de l’àmbit afectat s’ha d’aprovar, prèviament o simultàniament, la modificació del pla urbanístic que correspongui. L’ajuntament suggereix que «hauria de quedar clar que els ajustos duts a terme durant l’execució del projecte d’urbanització no comporten modificació de pla parcial. Amb l’actual redacció aquests ajustos es permeten encara que, expressament, comporten modificació del pla parcial quan s’alteri l’ordenació del sòl o de l’edificació. Així doncs hauria d’afegir-se que aquesta modificació de pla parcial no serà necessària quan l’alteració de l’ordenació no suposi la de la superfície de sòl lucratiu ni de l’aprofitament del pla parcial.» L’afegit sol·licitat no resulta viable tenint en compte les limitacions que imposa la pròpia LOUS als projectes d’urbanització, atès que els configura, estrictament, amb un objecte específic, que alhora constitueix el límit inherent de regulació, com expressa l’apartat 2 del seu article 72: «Els projectes d’urbanització tenen per objecte el desenvolupament integral de les obres d’urbanització derivades de les determinacions de l’ordenació detallada definida pels instruments de planejament», tot afegint seguidament com aquests projectes «No podran contenir determinacions sobre ordenació ni règim del sòl i de l’edificació». En conseqüència, la regulació reglamentària s’insereix en el text complint els límits legals, com així ve a precisar, seguint la Llei, un precepte posterior del mateix reglament, l’article 197.2, que determina: «Els projectes d’urbanització en cap cas no poden contenir determinacions sobre ordenació ni règim del sòl i de l’edificació, havent de donar compliment a les previsions que s’estableixen en els plans que executen. No poden modificar les previsions de l’instrument de planejament que desenvolupen, sens perjudici que puguin efectuar les adaptacions exigides per l’execució material de les obres.» 8. Relatiu a l’article 39, se suggereix que «s’hauria d’aclarir aquest article que sembla indicar que el planejament, en absència de termini per desenvolupar els urbanitzables, als 3 anys té dret a la seva alteració sense que doni lloc a la seva indemnització» Entenem que no procedeix aclarir l’article, tota vegada que sempre que sigui possible s’ha d’evitar que una norma reglamentària hagi de realitzar, a banda de regular, el seu procés d’«auto-interpretació». Anem a transcriure dit article, que s’ubica a efectes sistemàtics en el títol I, sobre règim urbanístic del sòl, per tal d’establir que: «En defecte de previsió expressa de

111

terminis d’execució per part del planejament, a efectes indemnitzatoris les modificacions i revisions no tenen caràcter anticipat si han transcorregut 3 anys des de l’aprovació definitiva del pla urbanístic derivat, quan sigui preceptiu, o des que s’hagi establert la corresponent ordenació detallada.» Allò regulat, per tant, resulta prou clar, i pretén oferir als operadors l’objectivació de pautes davant el plantejaments d’indemnitzacions derivades de l’afectació a la facultat de participar en actuacions de nova urbanització, per tal com la legislació estatal les lliga a l’impediment o l’alteració de les condicions de l’exercici de facultats; quan la disposició, l’acte o el fet tenguin efectes abans de l’inici de l’actuació i del «venciment dels terminis establerts per a aquest exercici». Per tant, el Reglament en projecte, no fa altra cosa que encarregar al planejament la definició dels venciments dels terminis per exercir les facultats, i davant l’eventualitat de manca de definició estableix un termini subsidiari. Idèntica tècnica, encara que regulant una matèria distinta del termini de venciment de la iniciativa, és la que recull la disposició addicional setena de la LOUS per definir terminis d’execució d’obres d’urbanització. 9. Relatiu a l’article 57. Atès el component eminentment tècnic del suggeriment, ens remetem a l’anàlisi que s’efectua a l’informe dels Serveis Tècnics d’Urbanisme d’aquest Departament. 10. Relatiu a distints apartats de l’article 59. Atès que dit article ha estat objecte d’altres al·legacions i suggeriments formulats per distints organismes, ens remetem, en allò que no tractem específicament ara, a l’anàlisi feta a altres apartats, de la que deriva una redacció diferent per distints incisos d’aquest precepte, tot i que es manté la seva estructura inicial bàsica. Quant a l’apartat 2.1 s’apunta la conveniència de clarificar el concepte d’ús unifamiliar, proposant una definició alternativa. Ens remetem a l’anàlisi feta a altres apartats i a les consideracions de l’informe dels Serveis Tècnics. Quant a l’apartat 2.2, pel que fa a la definició de l’ús turístic, s’apunta en el suggeriment que «d’una banda la definició de l’ús turístic engloba als allotjaments i la restauració i de l’altra, aquesta última no es troba entre els usos detallats que es relacionen tot seguit, si bé podria interpretar-se que es troba en l’ús d’establiment públic sense allotjament. Així mateix és confusa la definició d’establiment turístic amb servei d’allotjament de l’apartat b) que sembla referir-se al ja definit en l’apartat a) anterior», proposant seguidament una redacció alternativa per a l’ús d’establiment turístic. Sobre el particular, hem de dir que no entenem necessari alterar els termes de la redacció que figura en el document, per tal com el que ha intentat el text reglamentari és seguir acuradament les definicions d’usos urbanístics que estableix la Llei de Turisme de les Illes Balears, a més, tenint en compte que dita regulació té l’aval exprés de la Conselleria de Turisme i Esports que, més enllà de suggerir que quedi més aclarit (perquè de fet ja hi està amb prou detall en el reglament proposat) que els usos compatibles i secundaris també es regulen d’acord amb la legislació sectorial

112

turística, ha valorat «molt positivament la innovació que suposa la introducció d’una regulació de l’ús global turístic de forma diferenciada a l’ús terciari, en qual venia inclòs tradicionalment.» En conseqüència, no compartim que sigui confusa la definició d’establiment turístic amb servei d’allotjament, i si ho és, aquesta confusió derivaria d’una mancança de la Llei del Turisme, que respecta íntegrament la proposta reglamentària. D’altra banda, la viabilitat de l’ús detallat de restauració no dependrà del fet de trobar-se dins aquesta qualificació, sinó del que determini la mateixa legislació turística, que adequarà, cas per cas, el pla general de cada municipi. Segueix afegint com «Finalment, en l’apartat a) s’estableix la prohibició de compatibilitzar l’ús d’allotjament turístic amb el residencial en una mateixa parcel·la. De mantenir l’actual redacció de l’apartat b) aquesta compatibilitat si s’admet en la modalitat d’establiment turístic amb allotjament.» Aquesta anterior afirmació continguda en el suggeriment no es pot deduir de la literalitat dels termes del reglament, almenys en la conseqüència que n’extreu. Vegem-ho transcrivint aquests anteriors apartats: «a) Ús d’allotjament turístic: integrat per les activitats consistents en la prestació d’un servei d’allotjament al públic mitjançant preu, de forma professional i habitual, tant si és de manera permanent com temporal, i amb la prestació de serveis complementaris o sense. Llevat de les excepcions establertes a la legislació turística, no s’admet l’ús detallat d’allotjament turístic i el residencial com a compatibles en una mateixa parcel·la. b) Ús d’establiment turístic: integrat per les activitats que, incloent o no el servei d’allotjament, es duen a terme en unitats funcionals dirigides i disposades per a la prestació adequada d’un o diversos serveis turístics d’acord amb la legislació sectorial.» Com podem veure, en la definició de l’ús d’allotjament turístic, s’estableix que no s’admet l’ús detallat d’allotjament turístic i el residencial com a compatibles en una mateixa parcel·la; evidentment, llevat de les excepcions establertes a la legislació turística, excepcions que per tant no qüestiona i respecta el reglament, precisió que convé tenir present de cara a posteriors afirmacions. Aquesta norma d’incompatibilitat, contràriament a com interpreta el suggeriment, no resulta alterada a la lletra b): fixem-nos que determina, seguint la Llei del Turisme, la definició d’«establiment turístic», concepte distint de l’ús d’allotjament turístic al què es refereix la lletra a) anterior, per assenyalar que l’ús d’establiment turístic s’integra per activitats que poden o no incloure el servei d’allotjament (turístic), i en cap cas no indica que en l’establiment d’allotjament turístic s’hi pugui dur a terme un ús residencial no turístic. Segueix expressant que «La prohibició o no de compatibilitzar usos turístics i residencials, d’acord amb la transitòria quarta de la Llei del Turisme hauria de regular-se des del PTI. Tot i estar d’acord en mantenir el model turístic creat pel POOT hauria de quedar clar que el planejament pot en una mateixa parcel·la compatibilitzar l’ús turístic amb altres usos no residencials sempre que es garanteixi el manteniment del model turístic de la zona. D’altra banda, hauria d’excepcionar-se d’aquesta prohibició les zones

113

declarades com a aptes per a hotels de ciutat i aquelles altres que venguin expressament establertes en la legislació sectorial.» En bona part ja hem contestat les anteriors afirmacions, que acabam de transcriure literalment, entenent que quan es refereix a usos turístics es vol referir a ús d’allotjament turístic, i que contenen a més un error quan en un moment determinat al·ludeixen a la compatibilització amb «altres usos no residencials», que en el context s’ha de deduir precisament el contrari, que pugui compatibilitzar-se amb «altres usos residencials». Repetim que la regulació reglamentària no determina una prohibició absoluta de la incompatibilitat d’usos que, dit sia de passada, és la regla general que entenem s’ha de deduir de la Llei del Turisme, que preveu una sèrie d’excepcions en les que ambdós usos seran compatibles. Excepcions que, recordem-ho novament, respecta literalment l’apartat 2.2.a) de l’article 59 del Reglament, com hem assenyalat. Per tant, les excepcions reclamades a la seva darrera frase, ja estan incorporades en el reglament, perquè admet les establertes a la legislació turística; entre elles, precisament, les que recull la seva disposició transitòria quarta, com són com les zones aptes per a hotels de ciutat i les previstes a l’article 48 d’aquella llei. El principi de no compatibilitat a una mateixa parcel·la, contràriament al què exposa el suggeriment, no és que vengui imposat a la disposició transitòria quarta de la Llei del Turisme ni que la decisió sobre la prohibició de compatibilitat d’ús d’allotjament turístic amb residencial a una mateixa parcel·la sigui una tasca pròpia o exclusiva del PTI. Efectivament, l’objecte de la disposició transitòria quarta és el d’establir un règim transitori per als àmbits prèviament delimitats com a zona turística per part dels antics PDS d’Ordenació de l’oferta turística o pel planejament municipal, sotmetent a dit planejament urbanístic a un règim transitori, pel que ara fa al cas, imposant que «3. Llevat de les zones delimitades com a aptes per a hotels de ciutat i del que disposa l’article 48 d’aquesta llei, no s’admet l’ús d’allotjament turístic i el residencial com a compatibles en una mateixa parcel·la». Aquesta norma imperativa opera per tant ex lege, i des de la nostra modesta percepció, no admet que la futura adaptació del PTI pugui admetre altres excepcions al principi general de no compatibilitat. Això, ni més ni menys, suposaria anar en contra de la mateixa Llei del Turisme, que declara a l’article 32 un principi d’ús exclusiu de l’establiment turístic d’allotjament, entenent-se per tal «el sotmetiment del projecte inicialment autoritzat, o sobre el qual s’ha presentat la declaració responsable d’inici d’activitat o comunicació prèvia, a l’ús turístic sol·licitat, que inclourà els usos compatibles i secundaris declarats», afegint que «són usos compatibles i secundaris al turístic, i que poden recollir-se en els diferents instruments de planejament, els següents: a) Residencial exclusivament per a personal empleat i de direcció, així com per als propietaris acollits a aquelles modalitats de propietat turística establertes en la llei, en establiments turístics d’allotjament.». En definitiva, en aquest aspecte la proposta del reglament segueix, fil per randa, les determinacions de la Llei del Turisme; almenys, com ja s’ha dit, així ho interpreta indirectament o directa, allò que ha pogut dir la Conselleria de Turisme i Esports.

114

Quant a l’apartat 2.5.d), que defineix l’ús detallat d’equipament, s’efectuen una sèrie de suggeriments, alguns d’ells raonables, que ja s’han tractat arran d’altres al·legacions proposades bé per determinats ajuntaments o per part del tràmit d’audiència del Govern de les Illes Balears, a través de les consideracions de la seva Direcció General d’Ordenació del Territori, remetent-nos en conseqüència a les propostes realitzades en els corresponents apartats. 11. Relatiu a determinats aspectes de l’article 60, que regula les categories de les reserves de sòl de zona verda i d’equipaments públics. Pel que fa a la configuració dels espais públics, suggereix afegir una «excepció per a petits àmbits on justificadament, puguin admetre’s dimensions inferiors sempre que siguin funcionals per a aquest ús. Cal tenir en compte que el model de la LOUS és que els creixements de sòl urbà només poden ser com a sòl urbanitzable i aquest es configurarà normalment com directament ordenat, és a dir, per completar la trama urbana potser sigui necessari classificar un SUDO de petites dimensions on també sigui necessari compensar el creixement residencial amb petites zones verdes públiques.» Entenem que no resulta procedent ni coherent l’excepció proposada, tenint en compte que de la LOUS no es dedueix que generalitzi la figura de sòl urbanitzable directament ordenat, atès que al contrari aquesta subcategoria es configura, en principi, com a excepcional, encara que d’aplicació preferent en determinades situacions. Però el que és més significatiu és que l’article 42.1.c) de la LOUS, quan encomana al pla general la definició, com a ordenació detallada, dels terrenys destinats a espais lliures públics, no estableix cap peculiaritat dimensional. Contràriament, l’article 40.2.2.2 de la mateixa Llei no permet extreure la conclusió que la clàusula de reduïda dimensió sigui aplicable en àmbits de sòl urbanitzable directament ordenat d’ús residencial majoritari, perquè la seva lletra b) determina la inclusió d’almenys de la meitat de la seva superfície a dotacions, paràmetre que difícilment fa previsible que com a mínim no hagin d’existir un escassos 200 metres quadrats d’espai lliure. Pel que fa a la proposta d’afegir una previsió de permetre en el subsòl de les zones verdes els aparcaments públics, inclosos els accessos en superfície, i les infraestructures que no impedeixin la normal utilització de l’espai lliure, hem de dir que, si amb la previsió d’infrastructures es refereix a permetre superar el límit del 5% d’ocupació que ja admet el precepte no ens sembla raonable per tal com podria implicar desnaturalitzar la funcionalitat del sistema. D’altra banda, l’ús del subsòl de les zones verdes com a aparcament públic ja està previst des de la norma més general que conforma l’article 44.1 del Reglament, i la clàusula d’accessos als eventuals aparcaments ja es dedueix inclosa des del moment en què el reglament admet un ús urbanístic distint en el sòl i en el subsòl. Finalment, pel que fa a l’apartat 3 de l’article, considera necessari afegir l’ús de cementeri entre els equipaments, així com altres figures diverses en concordança amb el que ha suggerit a l’article 59. Ens remetem a l’anàlisi feta en altres apartats, en què s’ha conclòs en la viabilitat d’admetre algun dels suggeriments.

115

En tot cas, sí que hem de matisar que no es pot admetre la figura d’equipament “municipal divers”, amb l’objectiu amb el que sembla proposar-se, com és que identificant-lo amb un ús dotacional «englobaria qualsevol dels usos detallats sempre que siguin de titularitat pública. Aquesta qualificació suposa flexibilitzar els planejaments i no haver d’acudir a un canvi de pla per a la utilització d’una parcel·la pública segons les necessitats del municipi.» Això perquè de l’article 58.1, segon paràgraf, de la LOUS i correlatiu art. 172.1 del Reglament, la modificació de l’ús detallat dins l’ús global d’equipament requereix justament i de forma ineludible la precisió prèvia de l’ús detallat. És a dir, el planejament, a cada zona d’ordenació, recull uns usos detallats que tenen com a comú denominador la inclusió dins un ús global d’equipament públic; ara bé, precisament, el canvi d’ús detallat ha d’estar reflectit a nivell de parcel·la en el pla, podent-se alterar a un altre dels usos detallats definits. Si s’admetés aquest «municipal divers», en realitat, no és que s’estigués flexibilitzant el pla permetent-se l’alteració pel procediment de l’article 58.1, segon paràgraf, de la LOUS, sinó que, simplement, s’estaria prescindint de qualsevol ressort que permetés identificar quin ús concret té assignada una parcel·la. El ciutadà ha de conèixer quin és exactament l’ús detallat de la parcel·la destinada a equipament públic, independentment si aquest coneixement es realitza mitjançant una modificació del pla o a través del procediment simplificat. 12. Relatiu a l’article 62, sobre elements integrants de la xarxa viària i condicions de funcionalitat. Es plantegen distints suggeriments, el primer d’ells amb relació a l’apartat 2.b; entenent que s’hauria d’especificar que el pendent màxim establert és només per als nous creixements i no per al sòl urbà existent on, sobretot en nucli històric, existeixen pendents superiors. En la línia ja exposada en l’anàlisi d’altres al·legacions i suggeriments expressades per la resta d’administracions o entitats, s’atendria favorablement dit suggeriment, remetent-nos als termes de la redacció alternativa que proposam més endavant de distints incisos d’aquest article 62, tot i reiterant que implícitament, l’aplicabilitat estricta als nous creixements ja es deduïa de la interpretació conjunta de dit precepte amb altres del Reglament. En segon lloc, pel que fa al la previsió d’implantació de recorreguts de carril bici en els nous desenvolupaments urbanístics, se suggereix que hauria de poder-se excepcionar «en àmbits de reduïdes dimensions. Tal com ja s’ha exposat en el suggeriment a l’article 60 els nous creixements en SUDO com a única forma de classificació de nou sòl establert en la LOUS comporta sectors que no arriben als 1.000 m2 de superfície amb cessions del 50%. Manca de sentit que les petites vies així obtingudes, amb la finalitat de completar trama urbana o connectar vials urbans, disposin de carril bici en un tram curs.» Entenem que no resulta recomanable acceptar el suggeriment. Ens remetem per això a les explicacions ja conferides sobre el plantejament en la LOUS del sòl urbanitzable directament ordenant. Tanmateix, en aquest suggeriment es posa de manifest com, precisament, normalment aquests àmbits estaran subjectes a uns cessions de terrenys

116

molt més elevades que les del règim del sòl urbanitzable ordinari, precisament per tal que siguin destinats a sistemes generals o a usos dotacionals o d’infraestructures, entre d’altres, motiu pel qual, justament, la previsió de carril bici ha de resultar més que recomanable en ordre a oferir solucions d’accessibilitat i mobilitat. Segueix el suggeriment indicant que «els amples mínims establerts en l’apartat 3.a haurien de referir-se exclusivament als nous creixements i no al sòl urbà existent», que donam per contestat en els mateixos termes que el de l’apartat 2.b. Afegeix però que «A més, es tracta de dimensions excessives per al model de territori que tenim i entrarien en contradicció amb la justificació de l’impacte paisatgístic exigit en l’article 15: tota actuació urbanística que es desenvolupi sobre el territori ha de considerar els seus efectes en el paisatge. No es necessari relacionar l’ample viari amb la densitat residencial, sinó que sembla més adient que sigui amb la categoria del viari» proposant a aquest efecte, amplàries distintes en funció dels usos urbanístics. Ens remetem en aquest punt a l’anàlisi i explicació dels amples viaris mínims proposats en el Reglament que es realitza amb motiu de les al·legacions del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. Tanmateix, no podem deixar passar per alt l’al·lusió a un article sobre la consideració dels efectes sobre el paisatge, l’article 15, com a element coadjuvant, quant en altres suggeriments justament s’ha criticat dit article com a massa rigorós. Sigui com sigui, el problema de l’afecció paisatgística no ha de ser tant derivat d’una amplària del viari com més aviat de la pròpia permissió de l’actuació urbanitzadora o de nou creixement. Si aquesta actuació urbanitzadora és viable, realment l’efecte paisatgístic del viari és certament una qüestió anecdòtica. La proposta inicial de conformar unes dimensions mínimes de viari precisament pretenia implementar altres principis de l’ordenació urbanística sostenible que és el principal principi rector que demanda el model territorial que conforma la LOUS, i que ha d’evitar també densificacions urbanes. És suficient constatar la realitat de les zones d’ús industrials o turístiques per tal de comprovar que els viaris actualment existents causen problemes de densificació de trànsit com també especialment un dèficit molt important d’aparcament en superfície, que es tracta de corregir amb el plantejament inicial de mínims dels sistemes viaris en els nous àmbits de creixement. S’assenyala igualment que l’«apartat 3.b és confús quan es refereix al fet que la vorera mínima serà de 2 metres d’ample i haurà de contenir arbrat que no condicioni l’amplària efectiva. La regulació sobre accessibilitat obliga a una amplària mínima de vorera d’1,80 metres pel que l’amplària de 2 metre és adequada encara que hauria de suprimir-se “no condicionar l’amplària efectiva del pas”.» Hem de dir que no entenem que existeixi confusió en els termes del precepte, i que, d’altra banda, eliminar l’incís no aportaria més claredat al precepte. Segueix assenyalant que haurien de revisar-se els amples de calçada mínima establerts, qüestió que també remetem a l’anàlisi global de les determinacions sobre ample viari. Això no obstant, s’afegeix un suggeriment que coincidirà amb el que efectua igualment la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca com és que «Les places d’aparcament públic haurien de ser de, almenys, 2,50 metres d’ample, i les configurades en cordó, almenys de 5 metres de llarg.» Suggeriment, aquest darrer, que entenem raonable tota vegada que les dimensions establertes provenen de la regulació supletòria establerta en el RPU, que en bona part

117

poden ser considerades obsoletes tenint en compte l’evolució tècnica dels vehicles produïda des de l’aprovació del reglament estatal. En aquest sentit, es consideren mínimament raonables les anteriors dimensions, al que afegiríem la unificació tant per la configuració de l’aparcament en cordó com en bateria, i aprofitant per corregir la possibilitat de delimitació gràfica “en els plans generals” per l’expressió “en el planejament urbanístic”, permetent així que pugui ser el planejament de desenvolupament el que efectuï aquesta previsió de detall. En conseqüència l’apartat 3.e) de l’article 62 podria obeir a la redacció que finalment traslladam a la que es proposa amb caràcter global del precepte en el punt 5 de l’anàlisi de les al·legacions del Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. 13. Relatiu als apartats 2 i 5 de l’article 67. Analitzam l’apartat 2 i ens remetem, quant a l’apartat 5, a l’informe dels serveis tècnics. Pel que fa a l’apartat 2, se’ns indica que «Si, segons l’apartat 2.2.a de l’article 59, l’ús residencial i turístic no és compatible en una mateixa parcel·la, aquest paràgraf on es permet la implantació d’ambdós usos és inútil». Anem a veure si aquest paràgraf de l’apartat 2 de l’article 67 diu realment allò que llegeix el suggeriment, és a dir, si, en contradicció amb un altre article, ara declara expressament que es permet la implantació de l’ús d’allotjament turístic i l’ús residencial en una mateixa parcel·la. Els termes del 67.2 determinen: «2. L’índex d’intensitat de l’ús residencial i l’índex d’intensitat de l’ús turístic, determinen, respectivament, per a cada unitat d’habitatge o per a cada plaça d’allotjament turístic, la superfície mínima de parcel·la neta necessària per a la seva construcció o implantació. En els terrenys en què sigui possible la implantació d’ambdós usos s’han de definir els índexs respectius de cadascun.» Un índex d’intensitat s’aplica a una parcel·la que es troba afectada per un àmbit (qualificació) d’ordenació per part del planejament urbanístic. Així, si la parcel·la s’ubica en una zona d’ordenació en què es permet implantar l’ús turístic i també l’ús residencial, ha de definir, per a cada ús, l’índex d’intensitat. Amb un exemple es veurà més clarament allò que diem: la persona propietària d’una parcel·la ubicada a un àmbit d’ordenació pot decidir si hi construeix un establiment d’allotjament turístic hoteler o un edifici d’ús residencial plurifamiliar; quan efectuï la decisió, aplicarà bé l’índex d’intensitat turístic, bé l’índex residencial que hagin definits el planejament. Aquest article 67.2 no entra per tant en cap contradicció amb l’article 59, perquè està regulant una matèria absolutament diferent de la prohibició de la implantació concurrent de l’ús turístic i l’ús residencial en una mateixa parcel·la. 14. Relatiu a l’article 69, en l’apartat 3 que regula la proporció dels espais públics de sistemes generals. El suggeriment no es dirigeix tant a la previsió quantitativa de l’estàndard general, sinó per la seva connexió inherent amb l’article 60 en la

118

conformació de les superfícies de les modalitats de parcs i jardins públics, concretament amb el mínim de 1000 metres de superfície i cercle de 30 metres, argumentant que d’aquesta forma no es poden computar aquells espais lliures que el pla destina a sistemes locals, fins i tot els que comptin amb una superfície superior a 1000 m2. Anem per parts, primer que res per dir que sí que són computables els sistemes generals a partir d’una superfície igual o superior a 1000 metres. El que prohibeix però l’article 69 és una situació lògica, d’altra banda derivada de la pròpia LOUS, com és que, per la diferent funció d’un espai lliure de sistema general i la d’un sistema local, no pot emprar-se la seva superfície dues vegades: una per al còmput de l’estàndard legal d’espai lliure públic exigible al sector; i una segona i “acumulativa” per al compliment d’un estàndard com el previst a l’article 69, que té per referent tota la població, i no només la local del sector de sòl urbanitzable. Per altra banda, hem de dir que l’exclusió com a utilitzable en ordre al compliment de l’estàndard de sistemes generals d’espais lliure públic a les àrees de joc, que indirectament és allò que voldria dir el suggeriment, esdevé de l’aplicació de la tradició normativa de la legislació estatal de sòl, que determinava l’exclusivitat dels parcs i jardins com a elements a considerar en l’estàndard de sistema general. En definitiva, que dins la superfície de reserva obligatòria per a sistemes generals d’espai lliure públic es puguin computar els sistemes locals esdevé una petició inassumible des de lògica del mateix sistema legal, més tenint en compte que el reglament fa ús de les excepcions de rebaixa quantitativa de l’estàndard clàssic. Justament d’això n’és plenament coneixedor el suggeriment, perquè finalment, reconeix que es permet la rebaixa de l’estàndard a 3 m2 i a 1,5 m2 per habitant segons la població del nucli, però així i tot en formula dubtes assenyalant que aquesta excepció, en referir-se «exclusivament a centre antic i zones extensives i no al municipi. En el cas habitual que el municipi tingui una zona extensiva de creixement, com s’aplicarà l’estàndard? Existiran per a aquest municipi dos estàndards diferents en funció de la qualificació urbanística? El reglament hauria d’aclarir la seva aplicació i no deixar-ho a la interpretació futura.» Com hem dit en altres apartats, és difícilment assumible proposar normes d’autointerpretació en una disposició reglamentària que, d’altra banda, entenem que és prou clara si del què es tracta és de respondre a les preguntes que es formulen en el suggeriment. Anem també per parts. En primer lloc, com clarament determina l’article 41 de la LOUS, les excepcions a la proporció de cinc metres quadrats es poden fixar «per a determinats nuclis, sempre atenent la seva població, tipologia o caràcter tradicional». És a dir, que la Llei imposa que si reglamentàriament s’admeten excepcions, aquests han de ser per nuclis, no per municipis, per tant, ja la llei possibilita dos (o tres) estàndards diferents a cada municipi, en funció de les dimensions dels nuclis que tengui i de les qualificacions urbanístiques. Precisament, el reglament aclareix, en primer terme, a quins nuclis poblacionals, i, en segon terme a quines qualificacions dels nuclis són possibles les excepcions a la regla general: a les de centre antic i a les intensives (no a les extensives, com per error assenyala el suggeriment); per tant, si el nucli té una «zona extensiva de creixement» se li aplica

119

l’estàndard general i no l’excepcional. 15. Relatiu a l’article 72, en preveure que les determinacions estructurals del pla general que en coherència amb el model territorial que estableixi, i d’acord amb l’article 3 de la LOUS, contribueixin a l’eficàcia de mesures per a la protecció del medi ambient, la natura i el paisatge, els elements i els conjunts naturals o urbans, de conformitat, si s’escau, amb la legislació específica que sigui aplicable amb relació a aquests àmbits sectorials; siguin formulades de manera concreta i precisa, tenint caràcter normatiu i gràfic quan això sigui necessari, evitant formulacions teòriques o declaracions de principis sense projecció pràctica concreta. S’argumenta que «contínuament el Reglament fa referència a obligacions del pla general fins al punt que aquest pot suplir pràcticament als altres documents que conformen el planejament urbanístic, especialment quant a l’informe i memòria d’avaluació de la sostenibilitat ambiental. En aquest cas, la protecció mediambiental i del paisatge també recau sobre el la general fins al punt que se li exigeix que formuli de forma concreta i precisa, amb caràcter normatiu i gràfic, els principis pràctics concrets.» Podríem respondre a la reflexió, més que no suggeriment, de forma breu tot assenyalant que, precisament, d’això és tracta. Novament, s’atribueix al reglament la suposada creació de noves obligacions dirigides cap al pla general que no existien abans, quan la pura realitat és que si existeixen aquestes noves obligacions és per efecte del canvi de plantejament de la Llei que resulta desenvolupada. En aquest punt el reglament assenyala que definit el model territorial, la LOUS imposa en el seu article 3.2 que les polítiques urbanístiques, entre elles especialment la de planejament, han de contribuir a «L’eficàcia de les mesures de conservació i millora de la natura, la flora i la fauna i de la protecció del patrimoni cultural i del paisatge.» Aquestes mesures, pel fa al pla general, s’esmenten específicament a l’article 41 de la LOUS com a determinacions ni més ni menys que estructurals a la seva lletra d): «... les mesures per a la protecció del medi ambient, la natura i el paisatge, els elements i els conjunts naturals o urbans, de conformitat, si s’escau, amb la legislació específica que sigui aplicable en cada supòsit.» El reglament únicament recorda que aquestes mesures han de ser «formulades de manera concreta i precisa, tenint caràcter normatiu i gràfic quan això sigui necessari, evitant formulacions teòriques o declaracions de principis sense projecció pràctica concreta», que en poques paraules és tant com recordar que l’aplicació del mandat legal no esdevingui una norma de soft law, efectuant regulacions que no tenen aquest caràcter normatiu, sinó una mera proclama retòrica sense efectivitat. 16. Relatiu a l’article 73, amb relació amb el qual es considera excessiva una previsió continguda a l’apartat 2, que determina que en el procés d’avaluació de les necessitats d’habitatge subjecte a protecció pública, «hagi d’avaluar la necessitat d’habitatges de lloguer i rotatori que hagin d’estar sotmeses a algun règim de protecció pública. D’acord amb l’article 37.7 de la LOUS aquest document ha de limitar-se a avaluar les determinacions del pla relatives a les necessitats socials i d’accés a l’habitatge i avaluar

120

l’impacte de l’ordenació urbanística en funció del gènere i dels col·lectius socials com a emigrants i persones majors. No l’avaluació de les necessitats d’habitatge de lloguer a preu taxat.» L’apartat 3 de l’article 37 de la LOUS (no l’apartat 7 que expressa el suggeriment), certament assenyala que la memòria social del pla general municipal és el document d’avaluació i justificació de les determinacions del pla relatives a les necessitats socials d’accés a l’habitatge, però no veim enlloc que proscrigui al reglament de desenvolupament que pugui preveure una avaluació específica sobre si resulta necessari una modalitat de lloguer rotatori. De fet, entendríem que precisament és o hauria estat tasca pròpia del reglament preveure aquestes modalitats, tenint en compte que la LOUS determina un caràcter ample, en el seu article 3, de totes aquelles mesures del planejament que tendeixin, respectivament a les previsions de «l’accés a un habitatge digne» i de «l’efectivitat del dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat» en un context en què s’ha d’afavorir la «cohesió social, mitjançant la regulació de l’ús del sòl de forma que es fomenti la convivència equilibrada de grups socials, usos i activitats». Per tant, no ja des de les previsions de la LOUS, sinó dels principis rectors de la nostra Constitució, la previsió del reglament no hauria estat més que del tot justificada, atès que per altra banda aquest estudi de necessitats no comporta necessàriament que el planejament hagi de regular aquestes reserves de sòl amb previsió de règims de lloguer i rotatori, perquè de no constatar-se dites necessitats, simplement, no les preveurà. Remarcam que hem utilitzat el condicional per referir-nos a la previsió reglamentària, és a dir, que si hagués estat decisió del reglament la creació de l’«obligació» al planejament d’avaluar aquestes necessitats, trobaria una plena i raonable justificació. Amb aquest concret suggeriment, s’arriba a l’extrem de dir que la Llei no estableix aquesta obligació, sinó que és el reglament qui assigna més tasques al planejament general, quan això no és així si observam una lectura comparativa amb el següent paràgraf de la lletra e) de l’article 41 de la LOUS:

LOUS Reglament Article 41 Determinacions estructurals dels plans generals Els plans generals han de contenir les determinacions de caràcter estructural següents: e) L’avaluació de les necessitats d’habitatge sotmès a algun règim de protecció pública i la determinació de les reserves per a aquest tipus d’habitatge per a les actuacions urbanístiques que es prevegin, així com la seva ubicació. Així mateix, aquesta avaluació haurà de considerar també la necessitat de comptar amb habitatges de protecció pública, amb destinació exclusiva de

Article 73 Determinacions estructurals del pla general relatives a les reserves d’habitatge de règim de protecció pública 1. El pla general ha d’avaluar les necessitats d’habitatge subjecte a algun règim de protecció pública i ha de determinar les reserves per a aquest tipus d’habitatge per a les actuacions urbanístiques que es prevegin, així com la seva ubicació. 2. L’avaluació s’ha de realitzar d’acord amb la memòria social del pla, i ha de considerar també la necessitat de comptar amb habitatges de protecció pública, amb destinació exclusiva de lloguer i caràcter rotatori, amb la finalitat d’atendre

121

lloguer i caràcter rotatori, amb la finalitat d’atendre necessitats temporals de col·lectius amb especials dificultats per accedir a l’habitatge.

necessitats temporals de col·lectius amb especials dificultats per accedir a l’habitatge.

17. Relatiu a l’apartat 3 de l’article 75, quan determina que el pla general ha d’incloure com a sòl urbanitzable ordenat els terrenys que, estant anteriorment classificats com a urbanitzables, no hagin culminat l’execució del seu planejament parcial de desenvolupament. La crítica a dit apartat parteix d’expressar que «aquesta obligació és contradictòria amb la definició del sòl directament ordenat que exigeix unes cessions de, almenys, el 50%. El sòl urbanitzable en desenvolupament pot estar només pendent de recepció de la urbanització i per això no ha de ser classificat com a SUDO ja que no podrà complir amb les cessions imposades a aquest tipus de sòl. El mateix li ocorre a l’urbanitzable amb pla parcial aprovat i, en ocasions amb el projecte de compensació també aprovat i les cessions ja materialitzades. L’adequat és que el planejament de desenvolupament en execució, amb pla parcial aprovat, s’incorpori al Pla General en les mateixes condicions en què es trobi. Es tractaria de planejament incorporat en règim transitori i no de SUDO.» Reiterant les vegades que faci falta el nostre respecte institucional cap a l’Ajuntament, encara més des del moment en que ha dut a terme una anàlisi exhaustiva de la norma en projecte digne de reconeixement, hem de reiterar allò que ja hem exposat en el punt precedent. Certament, ens dóna la impressió que o bé se cerca atribuir al reglament una pretensió de creació de deures excessius no prevists a la Llei, o bé directament es parteix de l’errònia presumpció que es tracta d’un reglament praeter legem i no d’un reglament secundum legem, que desenvolupa i completa la norma de superior jerarquia; per no dir que no es repara en què les normes connexes del propi reglament ja donen la resposta o la mateixa solució que proposa l’al·legació. Anem, una altra vegada, per parts. Se suggereix que l’adequat és que els plans parcials en execució s’incorporin en els nous plans generals en les mateixes condicions. Bé, volem fer notar que si es llegeix l’apartat 4 de l’article 75 i la seva disposició transitòria primera, això és precisament el que succeirà: «3. El pla general ha d’incloure com a sòl urbanitzable ordenat els terrenys que, estant anteriorment classificats com a urbanitzables, no hagin culminat l’execució del seu planejament parcial de desenvolupament. 4. Les determinacions del pla general establertes en els anteriors apartats han d’expressar les que es conserven, modifiquen i perfeccionen de l’ordenació preexistent.» «Disposició transitòria primera. Instruments de planejament vigents. .../ ... 2. Sens perjudici del que s’estableix en l’apartat 1 anterior, els plans de desenvolupament dels instruments de planejament urbanístic general que, a l’esmentada data de 29 de maig de 2014, estiguessin en situació legal i real d’execució, perquè tenen aprovat l’instrument de distribució de càrregues i beneficis que correspon, s’han de sotmetre

122

al règim jurídic vigent en el moment en què va ser aprovada l’ordenació del seu àmbit.» Novament, el reglament no fa més que seguir el mandat de la LOUS, perquè l’article 75 pretén sistematitzar el contingut del pla general pel que fa a l’ordenació detallada en sòl urbà i en sòl urbanitzable directament ordenat, complint el que mana la Llei en el darrer paràgraf del seu article 42.1 que determina com: «Tant en sòl urbà com en sòl urbanitzable directament ordenat, en què s’han d’incloure els terrenys anteriorment classificats com a urbanitzables als quals no s’hagi culminat l’execució de les determinacions del seu planejament de desenvolupament, les anteriors determinacions expressaran les que es conserven, modifiquen i perfeccionen de l’ordenació preexistent.» En altres paraules, se suggereix que el reglament es desviï del mandat legal. Mandat que, per altra banda és del tot lògic d’acord amb la disposició transitòria primera, punt 2, de la LOUS, que reprodueix la del mateix ordre del reglament. Ni la Llei ni el reglament no diuen que la inclusió dels sòls urbanitzables en execució en el nou pla general s’hagi de produir amb un règim de cessions que imposa la nova llei al sòl urbanitzable directament ordenat; sinó simplement que s’ha d’incloure amb la qualificació de sòl urbanitzable directament ordenat perquè ja té ordenació de desenvolupament aprovada, és a dir, ja té una ordenació directa completa, ordenació que s’està executant i que, per efecte del règim transitori, normalment s’incorporarà conservant el règim de cessions del planejament de desenvolupament en execució. Per tant la llei el que determina és que, nominativament, s’incorpori com a sòl urbanitzable directament ordenat, i no amb denominació de sòl urbanitzable en règim transitori. 18. Relatiu a l’article 76, s’indica que «D’acord amb la disposició addicional octava de la LOUS l’exoneració de xarxa de sanejament es justifica en cas de complir-se alguna de les dues condicions exposades. No obstant el Reglament en l’apartat 4 es refereix a les “circumstàncies d’excepció” quan hauria de ser a “alguna de les anteriors circumstàncies d’excepció”. D’altra banda, la circumstància referida a l’apartat 3.a hauria de justificar-se en la memòria justificativa i no en la memòria econòmica del pla, l’objecte de la qual i finalitat és diferent. Això sense perjudici que la justificació no pot ser d’acord amb la fórmula prevista atès que sempre seran inferiors els costos d’implantació d’una fossa sèptica individual als de la xarxa de sanejament. Aquesta exoneració ha de referir-se als costos d’implantació i de manteniment en el sector exonerat.» S’ha de dir, en primer lloc, que la regulació establerta a l’article 76 pretén integrar unes pautes generals per als casos d’exempció de xarxa de sanejament en els assentaments en el medi rural, que té menció específica a l’article 42.2.b) de la LOUS, en concordança amb les previsions de la seva disposició addicional vuitena. Dita disposició addicional, al·ludeix al caràcter excepcional pel que fa a l’exempció de xarxa de sanejament en aquells àrees de sòl urbà que no sigui qualificades com a assentament en el medi rural.

123

L’article 76 del reglament regula en els seus apartats 3 i 4 les condicions d’exempció, emprant certament en l’apartat 4 l’expressió “circumstàncies d’excepció”, però no veim quina conseqüència anòmala se’n pugui derivar, més enllà de comprovar si forçosament hauria de dir “alguna de les circumstàncies d’excepció”, entenem que per tal d’evitar confusions interpretatives d’exigència acumulativa o alternativa d’aquestes circumstàncies. Consideram que, des del moment que l’apartat 3 determina que les circumstàncies d’elevat cost «o» manca d’avantatge mediambiental, s’acrediten «respectivament i segons correspongui»; la menció a «les circumstàncies d’excepció per a la implantació de la xarxa de sanejament a que es refereix l’apartat (3) anterior» que efectua l’apartat 4, no suposa mutació del caràcter alternatiu d’una o altra circumstància en acumulatiu. Dit això, si ha de ser una qüestió cabdal, no veim obstacle en que s’incorporàs l’adjectivació «alguna» a les circumstàncies que assenyala l’apartat 4 per remissió al 3; tot i que atès que la disposició addicional tercera del projecte, d’acord amb les modificacions que es proposen arran dels suggeriments efectuats en tràmit d’audiència pel Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, és la norma de referència emprada per l’article 76 a aquest efecte, entenem que resultarà més adient que en vers de reproduir la regulació hi faci una remissió específica, atès que aclareix qualsevol dubte quant al caràcter alternatiu o acumulatiu de les circumstàncies. Pel que fa a que la circumstància referida a l’apartat 3.a) s’hagi de justificar a la memòria general i no a la memòria econòmica tampoc no veim inconvenient en modificar la previsió, per bé que la menció a la memòria econòmica es volgués referir més aviat a l’informe de sostenibilitat econòmica que regula l’article 39 de la LOUS, atès que ha de contenir, entre d’altres, l’estimació del cost econòmic de les actuacions previstes, la determinació del caràcter públic o privat de les inversions necessàries per a l’execució del pla, les previsions de finançament públic i l’anàlisi de la viabilitat econòmica de les actuacions derivades de l’execució del pla, tant si són a càrrec de fons públics com privats. En definitiva, la menció dins l’informe de sostenibilitat econòmica tendria sentit si, finalment, l’estudi de l’assentament en el medi rural determinàs la ineludible necessitat d’implantar una xarxa de sanejament, però de donar-se les circumstàncies econòmiques d’exclusió, no faria falta la previsió a l’informe de sostenibilitat. Tanmateix, això obligarà a que la memòria justificativa del pla general hagi d’exposar els criteris de càlcul de costos utilitzats. Finalment, també entenem lògica i coherent l’al·legació relativa a què la justificació econòmica ha de preveure en la fórmula els costos de manteniment, perquè és cert que d’altra manera els costos a partir del simple criteri d’implantació de fossa sèptica sempre serien inferiors. En conseqüència, per remissió a la disposició addicional vuitena en els nous termes que es proposen en altres apartats, es podria modificar l’apartat 3 de l’article 76, suprimir el contingut de l’apartat 4, passant a tenir el de l’apartat 5, en els termes següents: M-76.3 i 4 i renumeració del 5:

124

Article 76 Determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà d’assentament en el medi rural .../... 3. Determinació de les peculiaritats i excepcions que justificadament procedeixin respecte dels serveis urbanístics bàsics establerts a la LOUS per al sòl urbà, amb previsió, si correspon, d’actuacions urbanístiques de caràcter integral pel que fa a la seva implantació o renovació, en el grau d’exigència que es consideri adient. En qualsevol cas, l’exempció pel que fa a la implantació de la xarxa de sanejament s’ha de fixar d’acord amb el que preveu la disposició addicional tercera d’aquest Reglament. 4. (Supressió del contingut de la versió d’aprovació inicial amb incorporació de l’apartat 5). 19. Relatiu a l’article 78, indicant que «Tal i com s’ha suggerit anteriorment, sembla que el model de pla general establert en el Reglament de la LOUS té un abast global potser excessiu. En aquest article se li atribueix l’obligació d’adoptar les mesures necessàries per a la conservació i protecció de tots els seus elements naturals i del patrimoni cultural. A més de la prevenció de riscos i, entre ells del risc tecnològic.» Hem d’explicar, tal i com hem fet reiteradament en apartats anteriors, que el suggeriment torna a atribuir un abast excessiu a la regulació del pla general per decisió del reglamentador, quan segueix estrictament el model i abast global configurat pel legislador. Per ventura, una vegada més, la transcripció comparativa entre el precepte legal i el reglamentari pugui convèncer del que estam intentant transmetre:

LOUS Reglament Article 42 Determinacions de caràcter detallat A més de les de caràcter estructural, els plans generals han de contenir les determinacions de caràcter detallat següents: .../... 4. En el sòl rústic, el pla general establirà, de conformitat amb la legislació que hi sigui aplicable i amb els instruments d’ordenació territorial: a) Les mesures i condicions que calguin per a la conservació i la protecció de tots i cadascun dels seus elements naturals pels valors que s’acreditin, inclosos els ecològics, agrícoles, ramaders, forestals i paisatgístics. b) Les mesures i condicions que calguin per a la conservació i la protecció del patrimoni cultural. c) La prevenció de riscs naturals o tecnològics,

Article 78 Determinacions de caràcter detallat del pla general en el sòl rústic A més de les determinacions de caràcter estructural, en el sòl rústic els plans generals han d’establir, de conformitat amb la legislació que hi sigui aplicable i amb els instruments d’ordenació territorial: a) Les mesures i condicions necessàries per a la conservació i la protecció de tots i cadascun dels seus elements naturals pels valors que s’acreditin, inclosos els ecològics, agrícoles, ramaders, forestals i paisatgístics. b) Les mesures i condicions necessàries per a la conservació i la protecció del patrimoni cultural. c) La determinacions necessàries sobre prevenció

125

inclosos els d’inundació o d’altres accidents greus. de riscs naturals o tecnològics, inclosos els d’inundació o d’altres accidents greus, en els termes establerts en els articles 9 a 12 d’aquest Reglament i la legislació sectorial.

Podem comprovar, efectivament, com el reglament, més enllà de precisar les condicions de prevenció que imposa la Llei, per remissió als articles 9 i 12 i la legislació sectorial, en res no implanta un major abast global del pla general que no estigui ja preconfigurat des del model legal. També pel que fa, en concret, a la prevenció del risc tecnològic, establert com es pot constatar a la mateixa Llei autonòmica, d’altra banda inevitable tenint en compte que la prevenció dels riscos d’aquesta naturalesa s’imposa per part de la legislació bàsica estatal (art. 12.2.a) del TRLS/2008). 20. Relatiu a l’article 79, amb relació als seus tres primers apartats. Pel que fa a l’apartat 1, en l’incís que assenyala que, quan en sòl urbà s’hagin assolit els límits màxims de densitat que defineix, no es pot augmentar l’edificabilitat ni la densitat residencial o turística respecte de les previsions del pla anterior, i el pla ha d’incentivar la seva disminució mitjançant la disposició de reserves dotacionals públiques addicionals. S’indica en el suggeriment que «és evident que el planejament no pot augmentar la densitat residencial d’una zona que es troba per sobre del límit de densitat establerta en el Reglament, encara que manca de sentit que no pugui incrementar l’edificabilitat sempre que es mantingui la densitat. D’altra banda, l’incentiu de la seva disminució, mitjançant la reserva de dotacions públiques addicionals, només podrà ser via expropiació, la qual cosa suposa una teoria en la pràctica inviable.» Sobre el particular, ens remetem a l’acceptació parcial de l’al·legació que proposa l’informe dels serveis tècnics. En tot cas, respecte de l’incís específic, feim notar que es tracta d’una previsió de naturalesa indicativa, com és la proposició d’incentiu a la disminució de densitats a través de reserves dotacionals. A més, ni resulta una teoria en la pràctica inviable, ni només es pot realitzar per la via d’expropiació de terrenys: pensem que en els casos d’operacions de reforma interior de zones o barris degradats o subjectes a operacions de rehabilitació integral, hi podrem trobar supòsits d’actuacions urbanístiques que comporten legalment el deure de cessió gratuïta de terrenys amb destinació dotacional pública. Pel que fa a l’apartat 2 de l’article, en realitat no s’hi efectua cap al·legació al seu contingut, més enllà d’exposar que la dificultat en el seu compliment radica en la configuració de les zones verdes computables que estableix l’article 69. Ens remetem en conseqüència a les consideracions efectuades en altres apartats, no sense recordar que l’article 69 regula les condicions dels espais lliures públics que configuren els sistemes generals; mentre que l’article 79.2, en referir-se a categories o zones de qualificació, determina reserves dotacionals pel que fa, entre d’altres, a espais públics que integren els sistemes locals. A més, això resulta indisponible en aplicació de

126

l’apartat 2 de l’article 58 de la LOUS, com bé expressa l’article 79.2 del Reglament, prescripció que afecta no només les zones verdes objecte de preocupació, sinó també les altres reserves de sòl amb destinació a equipaments. Afegeix que «D’altra banda, s’estableix aquí una relació directa entre dotacions i edificabilitat incrementada de tal forma que es congela el planejament actual i a cada increment d’edificabilitat haurà de correspondre proporcionalment un augment de dotacions. Aquesta redacció xoca amb els increments autoritzats per la legislació turística.» S’ha de reiterar que la regla d’acord amb la qual, a major edificabilitat, augment proporcional de dotacions, és la tradició normativa urbanística que prové com a mínim del TRLS/1976 i que reitera l’article 58.2 de la LOUS, i que perfila la redacció del precepte reglamentari. Que dita redacció pugui xocar amb els increment autoritzats per la legislació turística potser no sigui una consideració del tot exacta. En aquest sentit, la regulació del reglament no pot ser més que general, ocupant-se l’article 79 dels increments de densitat per categories o qualificacions d’ordenació, i pel que fa a la densitat d’ús turístic es remet als instruments d’ordenació territorial o turístics als que la legislació turística assigna aquesta funció, és a dir, la funció de delimitació zonal de densitats. Els increments (de densitat) autoritzats per la legislació turística que suposen una reserva legal de dispensació, no es plantegen en cap cas com a dispenses per categories o qualificacions d’ordenació (dispenses zonals de compliment de densitats) sinó per establiments o edificis en concret, com així es dedueix del contingut de les disposicions addicionals quarta i cinquena de la Llei del Turisme de les Illes Balears, únics preceptes dels que es permet deduir increments autoritzats per la legislació turística. Finalment, dins l’apartat 3, es preveu la regla d’acord amb la qual els terrenys que el pla general classifiqui com a sòl urbà per execució del planejament general anterior, del planejament parcial o especial, es troben subjectes a la limitació de mantenir en els àmbits que es delimitin en futures modificacions realitzades de forma independent al procés de revisió del pla general, les superfícies de reserva de terrenys per a dotacions públiques de la xarxa de sistemes locals establertes per al sòl urbà subjecte a les actuacions de les previstes a l’apartat 3 de l’article 32 de la LOUS o per al sòl urbanitzable. L’ajuntament considera que «l’alteració de les superfícies de dotacions públiques dels planejaments i plans parcials anteriors haurien de poder-se alterar sempre que es compensin amb altres sectors confrontats o propers». Consideració amb la que no podem estar d’acord, tenint en compte que el reglament, amb l’anterior previsió, tracta d’assegurar una regla lògica i coherent de respecte a uns estàndards mínims de qualitat urbana, com és que les superfícies que en execució del planejament anterior s’haguessin destinat a sistemes locals, és a dir, al servei concret de l’àmbit subjecte a actuacions urbanístiques, mantinguin aquesta funcionalitat local. Funcionalitat que evidentment es perdria si es permetés compensar amb altres sectors, per confrontants o propers que fossin. D’altra banda, hem de fer notar que aquestes possibles compensacions sí que es podran produir eventualment i justificadament, però no

127

mitjançant una modificació puntal del pla general, sinó des d’un estudi global de les necessitats dotacionals; atès que com bé diu el precepte, només afecta a futures modificacions que es volguessin realitzar de forma independent al procés de revisió del pla general. 21. Relatiu a l’article 84, sobre escales dels plànols. Ens remetem a les consideracions de l’informe dels serveis tècnics. 22. Relatiu a l’article 85, sobre requeriments de la planimetria. Ens remetem igualment a les consideracions de l’informe dels serveis tècnics. 23. Relatiu als articles 81 i 88, sobre l’informe de sostenibilitat econòmica de les actuacions previstes, i l’ordre de prioritats o previsions temporals d’aquestes actuacions del pla general. En primer lloc, hem de dir que no detectam quin suggeriment es fa, en concret, amb relació a la lletra d) de l’apartat 1 de l’article 81, que es transcriu literalment, quan esmenta que els plans generals es formalitzen, entre d’altres, mitjançant els documents següents: «d) L’informe de sostenibilitat econòmica de les actuacions previstes, i l’ordre de prioritats o previsions temporals d’aquestes actuacions.» Realment no s’hi pot fer cap suggeriment des del moment en què es limita a reproduir allò que estableix l’article 36.1.d) de la LOUS quant a contingut documental preceptiu dels plans generals. Transcrivint parcialment l’article 39 de la LOUS, ens diu que «d’altra banda, no sembla que entre els documents del pla figuri l’estudi econòmic i financer». Asseveració que no entenem, perquè ni l’article 81 ni l’article 88 del reglament proposat no preveuen la figura d’estudi econòmic i financer, que és allò que semblaria insinuar el suggeriment. Segueix expressant que «d’acord amb la LOUS, la configuració econòmica del pla (general) està formada per tres documents: l’estudi econòmic que defineix els costos públics de les expropiacions previstes, l’informe o memòria de sostenibilitat econòmica que justifica els mitjans econòmics públics per al manteniment de les cessions derivades de les actuacions previstes i l’estudi de la viabilitat econòmica de les actuacions que justifica que les mateixes són econòmicament viables per al promotor.» Dit sia com sempre amb tots els respectes, no entenem massa l’anterior afirmació ni la pretesa divisió en tres documents “econòmics” del pla general que proposa com a sistemàtica. Tanmateix, com a conclusió diu «En el mateix sentit l’article 88, que sembla confondre l’estudi econòmic amb l’informe o memòria econòmica del pla la finalitat del qual no és fixar l’”estimació del cost econòmic de totes les actuacions previstes” tal com figura en l’apartat 1.» Bé, a partir de la complexa exposició, intentem treure el sentit dels suggeriments.

128

En primer lloc, si ens diu que «en el mateix sentit l’article 88» sembla confondre’s, implícitament ens ve a dir que l’altre article suposadament objecte del suggeriment, el 81, també parteix d’una confusió. Com hem dit més amunt, l’article 81.1.d) es simple reproducció de l’article 36.1.d) de la Llei. Anem a veure, per tant, si l’article 88 entra en confusió. Comencem per dir que el precepte reglamentari, que sapiguem, no conté al·lusió o menció d’un document que es denomini «estudi econòmic i financer», que sembla insinuar el suggeriment quan esmenta, després de transcriure parcialment l’article 39 de Llei, que no sembla que (dit precepte legal) exigeixi entre els documents del pla a l’esmentat estudi. Almenys això és el que entenem pretén dir. Tot seguit, diu el suggeriment que la LOUS configura tres documents econòmics, el primer d’ells «l’estudi econòmic que defineix els costos públics de les expropiacions previstes». Afirmació incorrecta, perquè allò que diu l’article 39 de la LOUS és que ha d’existir un informe de sostenibilitat econòmica del pla general que conté l’estimació del cost econòmic de les actuacions previstes, la determinació del caràcter públic o privat de les inversions necessàries per a l’execució del pla (primer paràgraf de l’article 39 de la LOUS). És a dir, un document d’informe de sostenibilitat que estima el cost econòmic de qualsevulla actuacions, no només de les expropiacions, i la determinació del caràcter públic o privat de les inversions. Per tant, tal vegada una primera confusió està en el mateix suggeriment, no a l’article 88 del reglament. Novament, una transcripció comparativa del precepte legal i reglamentari, servirà per exposar gràficament que aporta la proposta reglamentària:

LOUS Reglament Article 39 Contingut de l’informe de sostenibilitat econòmica del pla general L’informe de sostenibilitat econòmica del pla general conté l’estimació del cost econòmic de les actuacions previstes, la determinació del caràcter públic o privat de les inversions necessàries per a l’execució del pla, les previsions de finançament públic i l’anàlisi de la viabilitat econòmica de les actuacions derivades de l’execució del pla, tant si són a càrrec de fons públics com privats. En particular i pel que fa a les actuacions a què es refereixen les lletres a) i b) de l’article 29.2 d’aquesta llei quan les ordeni directament el pla general, aquest informe ponderarà l’impacte de l’actuació en les hisendes públiques afectades per la implantació i el manteniment de les infraestructures necessàries o la posada en

Article 88 Contingut de l’informe de sostenibilitat econòmica del pla general 1. L’informe de sostenibilitat econòmica del pla general conté, en tot cas, l’estimació del cost econòmic de totes les actuacions previstes, la determinació del caràcter públic o privat de les inversions necessàries per a l’execució del pla, les previsions de finançament públic i l’anàlisi de la viabilitat econòmica de les actuacions derivades de l’execució del pla, tant si són a càrrec de fons públics com privats. Aquest informe s’ha d’adequar i ha d’assenyalar les oportunes referències a l’ordre de prioritats o previsions temporals d’aquestes actuacions al què es refereixen els articles 36.1.d) i 41 c) de la LOUS i l’article 70 d’aquest Reglament. 2. En particular i pel que fa a les actuacions a què es refereixen les lletres a) i b) de l’article 29.2 de la LOUS quan les ordeni directament el pla general, l’informe de sostenibilitat econòmica ponderarà l’impacte de l’actuació en les hisendes públiques afectades per la implantació i el manteniment de les infraestructures necessàries o

129

funcionament i la prestació dels serveis resultants, així com la suficiència i l’adequació del sòl destinat a usos productius. Específicament i en relació amb l’impacte econòmic per a la hisenda local, s’han de quantificar els costs de manteniment per a la posada en marxa i la prestació dels serveis públics necessaris per atendre el creixement urbà que preveu el pla general, i s’ha d’estimar l’import dels ingressos municipals derivats dels principals tributs locals, en funció de l’edificació i la població potencial previstes, avaluats en funció dels escenaris socioeconòmics previsibles fins que estiguin acabades les edificacions que l’actuació comporta. Quan es delimitin àmbits subjectes a actuacions edificatòries i de regeneració i renovació urbanes, d’acord al previst a la Llei 8/2013, de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes, l’informe de sostenibilitat econòmica haurà d’incorporar l’establert a l’article 11 de l’esmentada llei estatal.

la posada en funcionament i la prestació dels serveis resultants, així com la suficiència i adequació del sòl destinat a usos productius. 3. Específicament i en relació amb l’impacte econòmic per a la hisenda local, s’han de quantificar els costs de manteniment per a la posada en marxa i la prestació dels serveis públics necessaris per atendre el creixement urbà que preveu el pla general, i s’ha d’estimar l’import dels ingressos municipals derivats dels principals tributs locals, en funció de l’edificació i la població potencial previstes, avaluats en funció dels escenaris socioeconòmics previsibles fins que estiguin acabades les edificacions que l’actuació comporta. 4. Quan es delimitin àmbits subjectes a actuacions edificatòries i de regeneració i renovació urbanes, d’acord al previst a la Llei 8/2013, de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes, l’informe de sostenibilitat econòmica haurà d’incorporar l’establert a l’article 11 de l’esmentada llei estatal.

Com veim, en aquest cas literalment s’arriba a dir que el reglament confon la finalitat i denominació de figures de la Llei, quan resulta que estableix la mateixa denominació i finalitat. En conclusió, la comparació de normes palesa clarament que l’article 88 del reglament no es confon amb conceptes o figures legals, figures i finalitats que contràriament sembla confondre el suggeriment. El reglament es limita a establir, d’una banda, que el contingut de l’informe de sostenibilitat ha de contenir, en tot cas, allò que preceptua la llei, deixant així llibertat al planificador d’incloure altres conceptes si així ho demanda la regulació municipal de les distintes actuacions urbanístiques previstes en el pla general. De l’altra banda, per facilitar les tasques de formulació del pla general, el reglament precisa que aquest informe «s’ha d’adequar i ha d’assenyalar les oportunes referències a l’ordre de prioritats o previsions temporals d’aquestes actuacions al què es refereixen els articles 36.1.d) i 41.c) de la LOUS i l’article 70 d’aquest Reglament». 24. Referit a la lletra e) de l’apartat 1 de l’article 90, que determina que els plans parcials tenen la funció de precisar, de forma potestativa, directament les característiques i el traçat de les obres d’urbanització bàsiques, sempre que la totalitat dels terrenys del sector objecte d’ordenació pertanyin a una única persona propietària. Diu el suggeriment que «Es tracta que el pla general en sòl urbanitzable no ordenat podrà determinar el traçat dels vials únicament quan tots els terrenys pertanyen a un propietari. La veritat és que la definició del viari i de les dotacions està reservat als urbanitzables directament ordenats però sembla lògic que, potestativament, el Pla pugui definir, a més dels sistemes generals, el viari bàsic a tenir en compte en el pla parcial

130

encara que això hauria de ser independent de si existeix un o diversos propietaris en el sector.» L’anterior al·legació parteix d’un error de base, com és entendre que la regulació reglamentària és aplicable al pla general quan, com hem dit, es tracta d’un precepte que determina l’objecte dels plans parcials, figura o instrument de planejament distinta. Sigui com sigui, el suggeriment parteix del reconeixement de que la regulació estableix una regla lògica, limitant-se a proposar l’extensió de la possibilitat de definició directa de les obres d’urbanització bàsiques de forma independent a que existeixi una persona propietària única. Proposició que no és acceptable i que novament deriva de la manca de lectura del precepte legal que resulta desplegat pel reglament, l’article 43 de la LOUS, que fixa la regla d’existència de «persona propietària única» com a pressupost d’admissibilitat de la precisió directa per part del pla parcial de les característiques i el traçat de les obres d’urbanització bàsiques. 25. Relatiu a l’apartat 3 de l’article 97, que regula el contingut de la memòria dels plans parcials, indicant que en el cas que el pla parcial sigui d’iniciativa privada, s’ha d’incorporar a la memòria un annex de justificació de la necessitat de la iniciativa, i la seva oportunitat i conveniència amb relació als interessos públics i privats concurrents. El suggeriment esmenta que «si és obligació del pla general fixar la programació del planejament de desenvolupament, l’apartat 3 hauria de ser només quan s’incompleixi aquesta programació. La necessitat de la iniciativa i la seva oportunitat formarà part del pla general i no del pla parcial.» Entenem que el suggeriment no ha reparat en què l’apartat 3 de l’article 97 es refereix estrictament a uns requeriments de la memòria dels plans parcials que siguin d’iniciativa privada, per tal justificar uns extrems obligatoris però distints al de la programació de les actuacions del pla general, com és l’oportunitat i conveniència d’aquesta modalitat d’iniciativa privada del planejament parcial de desenvolupament, amb relació als interessos públics i privats concurrents. Es tracta així de concordar el reglament amb una previsió específica de la LOUS distinta a la de la programació de les actuacions en el pla general, com és el mandat de l’article 62.3 de la norma legal, que determina precisament que «3. Els instruments de planejament d’iniciativa particular hauran de contenir, a més de la documentació que amb caràcter general sigui necessària, la següent: a. Memòria justificativa de la seva necessitat o conveniència.» 26. Relativa a l’apartat 4 de l’article 103. Aquest precepte determina que en general, la documentació integrant dels plans parcials ha de procurar la introducció de mesures que afavoreixin la trobada i les relacions socials de tots els ciutadans i totes les ciutadanes, conferint atenció a les necessitats dels principals col·lectius a què es dirigeixen les millores en l’accessibilitat, com els de persones majors o els de persones amb discapacitat.

131

El suggeriment indica que «no sembla que això hagi de ser una obligació pròpia del pla parcial ja que la memòria social del Pla General haurà justificat la necessitat social i d’habitatges pel planejament de desenvolupament. A més, aquest document serà de difícil avaluació tècnica en referir-se a conceptes indeterminats.» Entenem que la justificació de la necessitat social i d’habitatges en el pla general és una matèria distinta a la que preveu aquest article, el contingut del qual per altra banda ens sembla del tot lògic en qualsevol societat avançada, per no dir imprescindible si es tracta d’un reglament que vulgui complir els mandats legals, que deriven d’una previsió específica de la LOUS, com és la continguda a la lletra j) del seu article 44, que ordena la composició formal dels plans parcials, entre d’altres, amb els següents documents: «Les determinacions que garanteixin el compliment del dret a l’accessibilitat universal i amb condicions no discriminatòries amb la utilització de les dotacions públiques i els equipaments col·lectius d’ús públic, així com als edificis d’ús residencial i turístic d’acord amb la legislació sectorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears.» Tampoc no ens sembla argument convincent la pretesa dificultat de l’avaluació tècnica que deriva del mandat legal, tenint present que els conceptes o finalitats regulades són ben determinades: procurar la trobada ciutadana i millores en l’accessibilitat de col·lectius amb necessitat específiques com les persones majors o amb discapacitat. 27. Relatiu a l’incís que conté l’apartat 2 de l’article 122, d’acord amb el qual els estudis de detall no poden preveure el primer assenyalament originari d’alineacions i rasants que correspon determinar, d’acord amb la LOUS i aquest Reglament, als plans generals, parcials o especials. En realitat no es discuteix el seu contingut, cosa difícil si tenim en compte que reprodueix la limitació expressament establerta als distints preceptes de la LOUS i del mateix reglament, sinó que el suggeriment exposa en veu alta algunes reflexions. Exposa així que fins ara els estudis de detall s’utilitzaven també per determinar les alineacions i rasants de planejament quan aquest no les havia definit. Afegint que «en el Reglament els ED només podran ajustar les alineacions i rasants una vegada hagin estat definides en el Pla General”, cosa certa, però no perquè el reglament ho limiti, ja que a aquest efecte només concreta la limitació inherent que es deriva de la reserva en favor del pla general que estableix la lletra d) de l’apartat 1 de l’article 42 de la LOUS, que assigna aquest primer assenyalament en exclusiva al pla general, descartant-se, ja en el nivell legal, l’operativitat de l’estudi de detall en aquest punt. Des d’aquesta falsa premissa, per tant, resulta equívoca la reflexió que es realitza a continuació, segons la qual «Atès que existeixen molts planejament sense alienacions definides i penso que cap amb rasants definides, aquesta limitació incidirà negativament en una gestió àgil i flexible dels plans. Finalment, la transitòria cinquena permet que els ED previstos en el planejament i “els que resultin necessaris i acord amb aquest planejament” podran tramitar-se segons la normativa anterior”. Això suposa un marge

132

d’aplicació transitori dels ED encara que en un context indefinit sobre la justificació de la seva necessitat.” Entenem que la reflexió anterior es contesta per sí mateixa: a partir del fet que la LOUS no permet, en un context futur en què existeixin plans generals redactats amb la nova norma legal, que els estudis de detall efectuïn el primer assenyalament i les rasants; el reglament, conscient del fet que continuaran vigents indefinidament planejaments no adaptats a la nova LOUS, permet que continuïn elaborant-se els estudis de detall amb aquesta finalitat. Així, assenyala que els estudis de detall exigits expressament pel planejament vigent en data 29 de maig de 2014, moment de l’entrada en vigor de la LOUS, i també els que resultin necessaris d’acord amb l’esmentat planejament, es poden tramitar d’acord amb la normativa anterior fins que no resultin aprovats els plans generals adaptats a les determinacions de l’esmentada LOUS. Més encara, dita disposició transitòria afegeix que, a aquest efecte transitori, en sòl urbà, els estudis de detall poden preveure el primer assenyalament d’alineacions i rasants, entenent-se aquesta determinació com l’assenyalament originari dels esmentats elements que s’hagin d’aplicar amb relació al viari interior o altres qualificacions que així ho requereixin dins l’àmbit intern de l’estudi de detall, completant sense alteració les previstes pel pla general, parcial o especial, ni tampoc sense alteració de les definides en els futurs enllaços en el viari existent. 28. Suggeriment similar es realitza ver l’article 123, entenent que «sembla que, finalment, segons l’apartat 4, els estudis de detall queden limitats a molt poques funcions en el conjunt del planejament. Els articles 122 i 123 suposen la pràctica desaparició d’aquesta figura del planejament a la qual, tradicionalment, se li demanaven més competències que les reservades fins ara en el RPU. Per la via de l’apartat 4, que prohibeix qualsevol actuació de caràcter innovador respecte del planejament els ED queden buits de contingut.» Discrepam obertament de les anteriors consideracions. En realitat, atribueix a la regulació reglamentària una limitació que no ha creat, sinó que és conseqüència de l’opció del legislador, tanmateix coherent en el sistema jeràrquic que ordena les relacions entre instruments de planejament, que es concreta específicament a l’apartat 2 de l’article 46 de la LOUS: han de respectar les determinacions del planejament urbanístic de superior jerarquia, sense que puguin alterar-ne l’aprofitament, l’ús, les alçades màximes previstes i la densitat que correspongui als terrenys compresos en el seu àmbit. Per altra banda, la LOUS estableix a més una limitació específica en el seu article 36, com és que el desenvolupament de plans especials i plans parcials per mitjà d’estudis de detall, només es possible si aquells ho preveuen expressament. Així, l’apartat 4 de l’article 123 del reglament, quan estableix que els estudis de detall no poden contenir determinacions normatives originàries o d’abast innovador respecte de les contingudes en el planejament de superior jerarquia, sense que puguin assumir la funció ordenadora integral pròpia dels instruments que desenvolupen, no crea ni molt manco cap límit addicional als estudis de detall que no vengui fixat a la pròpia LOUS. En definitiva, potser ens hauria de preocupar si el suggeriment concretàs algun

133

extrem dels articles 122 a 123 del reglament que s’hagi excedit dels límits legals, però com veim no se’n concreta cap. Per això, com dèiem abans, en realitat la reflexió no pot anar dirigida contra les determinacions del reglament, sinó en la configuració clarament residual, eventual, o de figura de tancament del sistema de planejament que per la llei s’ha atribuït a l’estudi de detall, que voldria exposar una opció alternativa que han acollit altres legislacions autonòmiques, que han assignat a aquesta figura més funcions que les tradicionals previstes en el RPU i que segueix la nostra LOUS. Tanmateix, com s’ha dit, l’opció legislativa és clara, atès que conforma un sistema de pla general rígid i d’estructura jerarquitzada, on no es permet cap tipus de capacitat innovativa als estudis de detall, més enllà de les habilitacions específiques previstes en el seu article 46.1, que es respecten íntegrament per part de la norma reglamentària proposada. 29. Relatiu a l’apartat 3 de l’article 145, que disposa que l’informe «a què es refereix l’apartat 2 té efectes administratius interns, preparatoris de la redacció dels plans, i ha d’expressar les observacions que l’òrgan que l’emet consideri adequades o bé, si s’escau, les raons que fonamentin la inviabilitat de la proposta. La manca de notificació del dit informe un cop transcorregut un mes de l’acabament del termini establert per a l’emissió comporta la disconformitat de l’òrgan de què es tracti vers el contingut de la consulta formulada.» Per esbrinar realment el contingut del suggeriment, hem de dir prèviament que l’article regula la consulta prèvia i els avanços de planejament d’iniciativa particular, creant a l’efecte un mecanisme addicional a la consulta potestativa prèvia que regula l’article 13.3 de la LOUS, per als casos de sòl en situació rural per al qual el planejament general permeti el pas a la situació de sòl urbanitzat, per a la redacció i formulació d’instruments de planejament derivat d’iniciativa particular, tot establint el reglament, com deim addicionalment, que les persones particulars interessades poden formular avanços de planejament, per a consultar la viabilitat de la futura formulació del planejament i perquè serveixin d’orientació a l’hora de fer-ne la redacció. Si aquest és el cas, en què, voluntàriament, es decideix realitzar un avanç per part de persona interessada, s’indica que es presenta davant l’òrgan competent per a l’aprovació inicial del pla de desenvolupament (futur) que es projecti, el qual ha d’emetre l’informe corresponent en el termini de dos mesos des de la presentació. El suggeriment indica que «la falta de contestació d’un Organisme Públic en el termini d’1 mes a la proposta d’un planejament d’iniciativa particular, com, per exemple, un pla parcial, no hauria de ser necessàriament negativa.» En aquest sentit, hem de reiterar que la consulta a què es refereix aquest article 145 és addicional, alternativa i voluntària a la consulta de viabilitat de l’article 13.3 de la LOUS (que per cert, té un règim molt més estricte), permetent què, en casos d’iniciativa particular, abans de redactar no només un pla parcial, sinó també un pla especial, pugui presentar-se un avanç de forma voluntària, com a acte merament preparatori de la redacció futura del pla.

134

Per tant, no ens estam referint a la presentació d’un projecte de pla parcial, ni que la resposta a aquesta proposta de pla parcial es configuri com a negativa amb un règim de silenci denegatori. Del que es tracta és d’establir una presumpció de disconformitat amb l’esquema si no es dona resposta al document d’avanç voluntari en un mes, però no lleva que es pugui produir una resposta positiva abans d’un mes o ultrapassat aquest mes. El que no s’acaba d’entendre massa bé és que s’afegeixi que «Aquest grau de professionalitat i titulació s’hauria d’exigir també als membres que intervenen en el procés d’aprovació, ja sigui a nivell municipal com insular.» No ho entenem perquè cap incís del precepte no es refereix a conceptes de grau professional o titulació, per bé que intuïm que es voldria referir al fet que, com que l’informe de resposta a l’avanç es realitza per l’òrgan competent per a l’aprovació inicial, es tracta d’un òrgan que pot no tenir un grau adient de professionalitat i titulació per a efectuar dit pronunciament. Si aquest és el sentit del suggeriment, hem de respondre assenyalant que una cosa és que institucionalment l’emissió d’informe s’assigni a un òrgan, i que per adoptar aquest pronunciament dit òrgan sol·liciti els informes tècnics de viabilitat adients damunt el document d’avanç. Així succeeix, per exemple, quan l’ordenament urbanístic assigna a un determinat òrgan, normalment de composició política, l’emissió d’informe previ a la resolució d’un instrument de planejament, com el cas del que preveia el Reial decret llei 16/1981 o ara la LOUS en el seu article 54.5. En aquests casos, l’informe institucional al què es refereix la norma s’emet per un òrgan unipersonal o col·legiat de naturalesa política, però prèvia emissió dels informes previs del personal tècnic amb la titulació adient. Contràriament, si aquest darrer incís del suggeriment volia anar a continuació del què es fa al següent, relatiu a l’article 147, hem de dir que seria inadmissible, atès que voldria dir que qualsevol òrgan unipersonal o col·legiat dels municipis o del Consell Insular competent d’acord amb la normativa pròpia per adoptar actes administratius relacionats amb el planejament urbanístic hagués de tenir la titulació necessària per a la seva redacció. Això comportaria una tecnificació dels òrgans resolutoris o de naturalesa política de les administracions públiques del tot incompatible amb el principi democràtic. 30. Relatiu a l’apartat 2 de l’article 147, que determina que «totes les persones professionals que intervenen en la redacció de figures de planejament urbanístic al servei d’una entitat pública, sigui quina sigui la seva vinculació jurídica amb l’administració, tenen l’obligació de guardar-ne secret professional. Mentre durin aquestes tasques, no poden intervenir en treballs d’iniciativa particular relacionats amb el sector afectat per l’instrument d’ordenació urbanística de què es tracti.» Se suggereix que «en tot cas, quan es tracti de professionals liberals que intervinguin en la redacció del planejament, s’hauria de fixar un termini d’incompatibilitat». Com es podrà intuir es tracta d’un suggeriment d’impossible acolliment per part d’una norma reglamentària com la que ens està ocupant, per tal com regularia una matèria reservada a la llei. Serà la normativa reguladora de l’estatut professional, normalment

135

estatal, la que podrà determinar un termini concret d’incompatibilitat, o la normativa deontològica que pugui continuar vigent si es tracta de professions sotmeses a una preceptiva col·legiació oficial. 31. Relatiu a un paràgraf de l’article 159, amb relació als plans de desenvolupament d’iniciativa particular estableix que «pot ser motiu de denegació de l’aprovació inicial l’apreciació, basada en causes objectives, de la no necessitat de desenvolupament immediat de l’àmbit objecte del planejament de desenvolupament, supòsit en el qual s’haurà de procedir a la modificació del pla general per tal de procedir a un canvi de la classificació o qualificació del referit àmbit. En tots dos casos, i en els termes de la legislació estatal, les persones promotores tenen dret al rescabalament de les despeses de redacció dels projectes que justificadament s’haguessin dut a terme.» Se suggereix que «no sembla lògic que si un planejament ha classificat un sector urbanitzable i el promotor presenta el pla parcial en el termini programat per a això pel Pla, l’ajuntament pugui denegar la seva tramitació per motius d’oportunitat i procedir seguidament a desclassificar el sector. Aquest apartat s’hauria de referir als presentats fora del termini establert per al seu desenvolupament en el Pla.» Entenem que no s’ha de canviar la referència als plans de desenvolupament afectats, per tal com la previsió té tota lògica. Comencem per dir que la regulació continguda en el referit paràgraf ni és innovadora ni original del reglament que ens està ocupant, sinó que resulta inspirada en altres normes reglamentàries urbanístiques de diferents comunitats autònomes. Matisem també que la decisió eventual no és la de “denegar la seva tramitació” per tal com bé recorda el paràgraf que el precedeix, els plans urbanístics de desenvolupament d’iniciativa particular no es poden inadmetre a tràmit, sinó de denegar la seva aprovació inicial i, així mateix, que no està basada en motius d’oportunitat, sinó com bé diu el precepte, en causes objectives, que s’han de motivar expressament en la no necessitat de desenvolupament immediat de l’àmbit objecte del planejament de desenvolupament. En qualsevol cas, si no es vol parlar de causes objectives i es vol parlar de causes d’«oportunitat», simplement direm que el pla general que ha previst un determinat sector de desenvolupament ho ha fet per raons d’oportunitat, essent també lògic que per una mateixa raó, després per manca d’oportunitat de desenvolupament, es denegui l’aprovació d’un pla parcial o especial. Si es fa ús d’aquest ressort d’acord amb la causa objectiva s’estableix, per seguir una coherència, el deure paral·lel de que en aquest supòsit es procedeixi a la modificació del pla general, per canviar bé la classificació o bé la qualificació de l’àmbit. El que no seria lògic és quedar-se en una mera denegació del pla parcial o especial, si de forma coherent no s’eliminava la previsió del general que ara objectivament no es considera necessària. A més, el canvi en el pla general potser que no arribi a la desclassificació del sector, com diu el suggeriment, sinó merament a un canvi de qualificacions. I en tot cas, cal remarcar que a la garantia objectiva i a la garantia de coherència, s’afegeix un recordatori exprés, en forma de tercera garantia d’ordre patrimonial, perquè en tots dos casos, és a dir, tant si es canvia la classificació com simplement la qualificació, es garanteixi a les persones promotores el dret al

136

rescabalament de les despeses de redacció dels projectes que justificadament s’haguessin dut a terme. Tampoc no compartim la consideració addicional que es realitza en el suggeriment que «d’altra banda aquest article invalida en la pràctica els articles 162 i següents que regulen el silenci positiu quan l’administració no contesta en el termini establert», simplement perquè la premissa de la que parteix aquest article és que s’adopti acord exprés sobre l’aprovació inicial; sense que no neutralitzi, en cap cas, els mecanismes de silenci administratiu o de subrogació regulats en els articles 162 i següents del reglament, quan no hi hagi resolució expressa del tràmit d’aprovació inicial. 32. Es refereix al contingut de l’article 173, tot assenyalant que «quan es tracti d’alteracions en sòl urbà en zones consolidades serà impossible complir l’increment de la reserva mínima establerta en l’apartat 1, amb els condicionats de superfície i configuració de les zones verdes de l’article 69. Per a modificacions no substancials hauria de preveure’s una altra forma de compliment i, en tot cas, no ser aplicable les determinacions de l’article 69. D’altra banda, l’increment d’equipaments hauria de no ser necessari quan els existents a la zona siguin suficients per donar servei de forma adequada a la població resultant de la modificació pretesa.» Tanmateix, les preteses impossibilitats que predica no són atribuïbles a la regulació reglamentària, que segueix, fil per randa, les prescripcions de superior jerarquia que determina l’article 58.2 de la LOUS. Així, que sigui impossible complir l’increment de la reserva de zona verda, si és que realment existeix aquesta impossibilitat física, deriva del fet que l’esmentada LOUS determina que «en el cas de sòl urbà s’ha de preveure una reserva mínima per a zones verdes i espais lliures públics de 5 m2». Però ni la Llei ni el reglament no diuen que els condicionants de superfície i configuració d’aquestes zones siguin les de l’article 69 del reglament, per tal com aquest regula estrictament els espais lliures que configuren els sistemes generals, mentre els prevists a l’article 58.2 de la LOUS i a l’article 173 del reglament han de ser considerants espais lliures del sistema dotacional local. Així ho demostra la remissió que fa la llei al seu article 43, en el cas del sòl urbanitzable; i la que efectua el reglament al mateix article legal i a l’article 93 del reglament per a dit sòl urbanitzable, i a l’apartat 4 de l’article 79 per al sòl urbà i urbanitzable directament ordenat, referint-se aquest últim article a «les superfícies dels terrenys amb destinació dotacional o d’aparcament que tenen caràcter de sistema local, i que són independents de les corresponents a l’estructura general i orgànica», als que es refereix l’article 69 del Reglament. Pel que fa a la previsió d’un règim distint per a les modificacions «no substancials», hem de contestar amb el mateix argument: l’article 58.2 LOUS no permet distingir si es tracta d’una modificació ordinària o de caràcter substancial a l’hora d’aplicar els requeriments d’increment de sòl dotacional, ni permet que operi un paràmetre modulador com el de suficiència dels equipaments existents per donar servei de forma adequada a la població resultant de la modificació.

137

En segon lloc apunta que, «finalment, l’apartat 1 es refereix a increment de sostre edificable sense que necessàriament aquest comporti increment de densitat», cosa certa, però que si s’hi repara bé, aquesta referència deriva, igualment, d’allò establert per part de l’article 58.2 de la LOUS, que, a diferència de la regulació precedent, continguda a l’article 49.2 del TRLS/1976, sí que relacionava el concepte d’increment de volum edificable amb l’augment de densitat de població. La regulació del 173.1 de del reglament, en aquest punt no fa per tant més que respectar el nou plantejament de la LOUS, regulant d’altra banda el buit legal de les modificacions plantejades en la situació inversa en l’apartat 2, és a dir, les que comporten augment de densitat sense implicar increment de sostre edificable, en aquest segon cas tanmateix, a partir dels estàndards legals que es dedueixen de la mateixa LOUS. 33. Relatiu a un incís de l’article 174, en disposar que «les propostes de modificació de qualsevol instrument de planejament urbanístic que suposin, indirectament o directa, bé un increment dels paràmetres d’edificabilitat o de densitat vigents, bé una modificació dels usos del sòl, hauran d’incorporar a l’expedient que es tramiti, en els corresponents apartats de la memòria informativa, la identitat de totes les persones propietàries o titulars d’altres drets reals sobre les finques afectades durant els cinc anys anteriors a la seva iniciació, segons consti en el registre o instrument emprat a efectes de notificacions a les persones interessades, d’acord amb la legislació en la matèria.» Es realitza concretament amb relació a l’incís en cursiva que esmenta “en els corresponents apartats de la memòria informativa”, tot entenent que «aquesta obligació derivada de la modificació de l’article 70 ter de la Ley 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las Bases del Régimen Local, fins ara recau sobre l’expedient administratiu i no sobre la memòria informativa com pretén El Reglament. Seria necessari deixar la redacció en la seva forma legal i no incorporar a la memòria la identitat de les persones propietàries o titulars d’altres drets reals durant els 5 anys anteriors a la seva iniciació. Identificació que podria, d’altra banda, entrar en conflicte amb la legislació sobre protecció de dades», transcrivint seguidament l’apartat 3 de l’article 70 LRBRL, destacant la menció “deberá hacerse constar en el expediente”, per tal de reforçar el seu argument. Certament, hem dir que l’article 174 del Reglament pretén donar compliment no ja a allò que disposa la LRBRL, perquè la seva exigibilitat en tant que legislació bàsica estatal i la seva configuració com a norma imperativa directa, no requereix la seva ulterior concreció en norma autonòmica, sigui de rang legal o reglamentari. Tanmateix, hem d’exposar que a efectes d’inserir el concepte al que al·ludeix dita llei estatal d’«alteració de l’ordenació urbanística», la nostra LOUS, en el seu article 58.5 ha precisat que dita alteració són les propostes de «modificació de qualsevol instrument de planejament urbanístic que suposin, indirectament o directa, bé un increment de paràmetres d’edificabilitat o de densitat vigents, bé una modificació dels usos dels sòl»; propostes que han d’incorporar a l’expedient la identitat de les persones propietàries. En aquest context, el reglament de desplegament de la LOUS, en el seu article 174, tot reproduint la regulació legal autonòmica, precisa quin

138

document de l’expedient administratiu que es tramiti ha de ser l’encarregat d’incorporar la relació de propietaris. El suggeriment, al nostre entendre, parteix d’un plantejament de base erroni, com és entendre que l’al·lusió feta a la LRBRL al terme «expedient» impedeix que una norma reglamentària urbanística pugui precisar a quin document de l’expedient ha de figurar dita relació, i que per tant aquesta relació hagi de ser un document independent, no integrable en altres. Amb això volem dir que el concepte d’expedient administratiu, d’acord amb la mateixa normativa de règim local, està constituït pel conjunt ordenat de documents i actuacions que serveixen d’antecedent i fonament de la resolució administrativa; i que els expedients s’han de formar mitjançant l’agregació successiva de «documents, proves, dictàmens, decrets, acords, notificacions i resta de diligències que els integren», tal i com s’expressa l’article 164 del Reglament d’Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals. Evidentment, de l’expedient aprovatori d’una modificació del planejament forma part el contingut documental que exigeix en el nivell formal i material la LOUS per a cada instrument, que sempre integra com a tal document una memòria (articles 37, 44 i 45 pel pla general, plans parcials i especials, i articles concordants actualment vigents del RPU, que l’inclou també pels estudis de detall). Si això és així, el reglament no proposa altra cosa que concretar dins quin document de l’expedient s’ha d’incloure o incorporar la relació de persones propietàries que exigeix tant la LRBRL com la LOUS i, per tant, entenem que no crea cap tipus de conflicte amb cap de les dues normes legals, ni estatal ni autonòmica. Aquestes tasques són precisament les pròpies d’una norma de desenvolupament o de detall. La previsió, a més, entenem que resulta recomanable en els termes actuals, tota vegada que des d’aquest servei s’ha pogut constatar, arran de consultes que formulen els titulars de les secretaries generals dels ajuntaments de l’illa de Mallorca, un cert desconeixement de com articular a l’expedient aquesta exigència. Possiblement, seria suficient que a l’expedient s’hi incorporàs una relació certificada de les persones propietàries o titulars de drets reals, realitzada per fedatari municipal o personal autoritzat, però aquesta opció, en la majoria dels casos, suposaria una tasca a realitzar per persones diferents de les que han realitzat materialment la feina documental de redacció de la modificació, que evidentment inclou l’àmbit perimetral que determina els propietaris afectats que s’han de relacionar. D’altra banda, en realitat cal tenir present que la necessitat d’incorporar a la documentació del pla una relació de propietaris, i no com a documentació separada, és una exigència ja establerta en bona part des de la vigència del RPU, reiterada per la pròpia LOUS en el seu article 62.3, en establir que els instruments de planejament d’iniciativa particular hauran de contenir, a més de la documentació que amb caràcter general sigui necessària, la següent: «b. Nom, cognoms i adreça de les persones propietàries afectades». En conseqüència, tota modificació, incrementi o no els paràmetres lucratius, de qualsevol pla parcial o pla especial d’iniciativa particular, ha d’incorporar en la seva documentació formal una relació de persones propietàries afectades. L’opció del reglament a l’hora de precisar l’article 58.2 de la LOUS ha

139

estat transposar l’anterior regla clàssica a tota modificació d’instrument de planejament, sigui d’iniciativa pública o privada. A partir d’aquesta anterior reflexió rebatrem igualment els possibles conflictes amb la legislació sobre protecció de dates que apunta el suggeriment, perquè si la regulació reglamentària la pogués infringir, factor que negam, ja l’infringiria prèviament la norma clàssica que conté l’article 58.2 de la LOUS, mai no qüestionada des d’aquesta perspectiva. A més, cal també precisar com el reglament, a l’igual que la LOUS i la LRBRL, allò que imposen és que ha de figurar la identitat de les persones propietàries segons consti en el registre o instrument emprat a efectes de notificacions a les persones interessades, d’acord amb la legislació en la matèria. En altres paraules, el que s’exigeix és que la relació d’identitats dels propietaris s’obtingui del registre o instrument emprat a efectes de notificacions, i no que la relació inclogui dades personals protegides. Per altra banda, difícilment es podria predicar que existeix infracció de la legislació estatal de protecció de dades quan l’article 70 ter LRBRL fou introduït per part d’una llei estatal de sòl de l’any 2007, refosa l’any 2008, que paral·lelament imposa en el seu article 4 l’exercici de l’acció pública per fer respectar les determinacions de l’ordenació territorial i urbanística; i més específicament en el seu article 11 que determina que tots els instruments d’ordenació i execució urbanístiques, inclosos els convenis que amb aquest objecte hagi de subscriure l’Administració competent, s’han de sotmetre al tràmit d’informació pública. En altres paraules, si la legislació estatal imposa la submissió a acció pública i a informació pública l’expedient administratiu i la relació de dades d’identificació personal, no existeix infracció atribuïble al reglament. Tanmateix, i tret del cas de les modificacions dels instruments de planejament d’iniciativa privada, és cert que la fórmula proposada en el reglament no és l’única ni l’exclusiva, per bé que entenem és la més coherent atès que el mateix personal tècnic redactor de la documentació de la modificació del planejament que comporta increment d’usos lucratius privats serà l’encarregat d’incorporar-hi la relació de propietaris del perímetre afectat, a partir de les dades identificatives que òbviament li ha de facilitar l’administració o registre que s’hagi d’utilitzar a efectes de notificacions, essent lògic, com hem tractar d’exposar, que vagi associat l’objecte documental que constitueix la modificació amb la relació de propietaris afectats. D’altra banda, es facilita així aquest coneixement dels propietaris mitjançant la publicitat telemàtica, atès que hem de recordar com, per prescripció legal de l’article 54.2 de la LOUS, s’ha de publicar en la seu electrònica la «documentació completa» de l’instrument de planejament, concepte distint al de la publicació de l’«expedient». 34. Amb referència a l’article 184, s’assenyala que «d’acord amb l’apartat 3 de l’article 67 de la LOUS el Reglament ha de fixar la quantia del dipòsit o aval necessari. D’altra banda, haurien de quedar regulades les obres provisionals que tenen caràcter permanent que deriven de la legislació sectorial. Concretament a Alcúdia l’estació de transferència que deriva del PDS de residus.»

140

Entenem que no s’ha reparat en allò que expressa l’apartat 2 de l’article 184, que estableix que «es poden autoritzar mitjançant la corresponent llicència municipal urbanística, d’acord amb el procediment previst a l’article 387 d’aquest Reglament, els usos i actuacions a què es refereix l’apartat anterior». Si acudim a l’article 387, veurem que s’encapçala indicant que «als efectes que estableixen els apartats 2 i 3 de l’article 67 de la LOUS i l’apartat 2 de l’article 184 d’aquest Reglament, per a l’atorgament de la llicència municipal que autoritzi al sòl un ús provisional o de fer-hi obres de caràcter provisional s’apliquen les normes de procediment que estableixen els següents apartats.» Entre els següents apartats, el número 7 determina que «simultàniament al lliurament de la certificació municipal a què es refereix l’apartat anterior, es requerirà la persona interessada perquè constitueixi una garantia mitjançant dipòsit o aval, en la quantia que determinin els serveis tècnics municipals en el seu informe, la qual no pot excedir del pressupost de les obres i actuacions necessàries per al desmuntatge o enderrocament de les obres i instal·lacions autoritzades i per a la correcta reposició del sòl i de l’espai a la situació anterior a l’atorgament de la llicència». Per tant, està determinat expressament en el reglament el sistema de fixació de la quantia del dipòsit o aval, complint així el mandat legal específic que nota a faltar el suggeriment. Si es vol referir a que no es fixa una quantia concreta de forma directa en el reglament, s’ha de rebatre assenyalant que, per una banda, l’esmentat apartat 7 de l’article 387 no ha estat objecte de cap tipus d’objecció per part de l’òrgan especialitzat en el seu informe, la Junta Consultiva d’Activitats. Per altra banda, com fàcilment s’intueix, és pràcticament impossible la determinació d’una quantia fixa unitària per a tots els casos d’obra provisional, perquè seria absurd l’exigència de la mateixa per a actuacions que poden tenir unes característiques tècniques diametralment distintes, i per això la fixació s’estableix a partir de les circumstàncies concurrents per part dels serveis tècnics municipals, sempre que la quantia no excedeixi del pressupost de les obres i actuacions necessàries per al desmuntatge o enderrocament de les obres i instal·lacions autoritzades i per a la correcta reposició del sòl i de l’espai a la situació anterior a l’atorgament de la llicència, paràmetres que entenem prou objectius i ponderats. En altre ordre de coses, pretendre que el reglament reguli obres provisionals que tenen caràcter permanent, com es comprendrà, apart de resultar una contradictio in terminis, esdevindria una infracció dels límits de la norma de superior jerarquia, com és l’apartat 1 de l’article 67 de la LOUS, que parteix de la justificació del caràcter no permanent d’aquestes instal·lacions provisionals. Si és que existeix la figura d’obra provisional amb caràcter permanent en altra legislació sectorial diferent de la LOUS, no és funció de la present proposta de norma reglamentària el desplegament del seu règim jurídic. En aquest sentit, la problemàtica que pugui derivar d’una concreta estació de transferència derivada d’un PDS, que es vol referir al de residus, s’hauria d’estudiar a partir de les determinacions establertes a la LOT i en el mateix pla director, que indica en el seu article 30 com «les obres, les instal·lacions i les activitats, incloses dins el servei públic insularitzat, que siguin programades i detallades en aquest Pla director sectorial com a obres i instal·lacions a executar, tindran la consideració excepcional

141

establerta en l’article 2.6.a) de la Llei 10/1990, de 23 d’octubre, de disciplina urbanística, quan es tracti d’obres de construcció d’infrastructura civil i, en qualsevol cas, la prevista en l’article únic de la Llei 9/2000, de 27 d’octubre, de modificació de la Llei 12/99, de 23 de desembre, de mesures tributàries, administratives i de funció pública i econòmiques.» 35. Pel que fa a l’article 185, referit a les construccions, edificacions i usos inadequats al nou planejament, s’assenyala que «en l’apartat 1 es defineixen les edificacions en situació d’inadequació amb el planejament. En aquestes edificacions, en el subapartat a), es permeten les obres d’higiene, salubritat, reforma i consolidació, rehabilitació, modernització o millora, així com les necessàries per al compliment de les normes d’incendis, tècniques i d’accessibilitat. No obstant això, en el subapartat c) s’assenyala que els planejaments poden limitar “les obres de reforma i rehabilitació autoritzables”. Es tracta d’un apartat confús ja que els edificis disconformes amb el nou planejament sempre han de poder obtenir llicència per a les obres definides en l’apartat 1.a sense limitacions». Entenem que no existeix confusió, i així mateix que es respecta escrupolosament el règim de conformació legal bàsic que determina l’article 68.1 de la LOUS. Certament, la lletra a) de l’apartat 1 de l’article 185 de la norma reglamentària reprodueix la garantia mínima d’obres autoritzables en les construccions inadequades. Tanmateix, l’article 185.1.c) desplega l’incís contingut a la llei que determina que «el nou planejament establirà les normes urbanístiques aplicables als elements que restin en aquesta situació i les actuacions autoritzables», expressió que segueix literalment la regulació reglamentària, afegint a l’efecte que «en tot cas, els plans urbanístics regulen en quins supòsits el grau d’inadequació amb els paràmetres d’ocupació i profunditat edificable, alçada màxima o edificabilitat màxima comporta vulneració de les condicions bàsiques de la nova ordenació, i poden limitar, en aquests supòsits, les obres de reforma i rehabilitació autoritzables». Fixem-nos que la clàusula no és necessàriament excloent, i sembla raonable perquè parteix de la tasca ineludible que mana la llei al planejament d’establir normes urbanístiques, essent raonable una concreció d’aquesta tasca per part del reglament com és determinar en quins supòsits el grau d’inadequació amb els nous paràmetres d’ocupació i profunditat edificable, alçada màxima o edificabilitat màxima comporta vulneració de les condicions bàsiques de la nova ordenació. Dependrà així finalment de cada opció que adopti el corresponent municipi, d’acord amb el nou model urbanístic, aclarint-li el reglament que resultarà raonable, si així ho decideix, limitar, que no prohibir, en el grau que consideri més adient, les obres de reforma i rehabilitació si el grau d’inadequació de l’edifici és significatiu. Convé reparar que, en els termes del reglament, les obres de reforma i rehabilitació continuen essent autoritzables per bé que limitables o modulables, segons es prefereixi una o altra expressió. Destacam, en aquest sentit, que la Direcció General d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears impulsor de la LOUS, no hagi efectuat cap tipus d’observació a la proposta de desenvolupament reglamentari.

142

Continua el suggeriment indicant que «d’altra banda també es podria afegir un règim que permeti les ampliacions segons el grau d’inadequació, és a dir, que una edificació que no hagi esgotat paràmetres i incompleixi les reculades previstes en el nou Pla pugui ampliar-se sempre que l’ampliació compleixi amb tots els paràmetres», (entenem que es vol referir als restants paràmetres urbanístics distints de les reculades). Paradoxalment, d’acord amb l’explicació que hem ofert anteriorment, resulta que aquest règim ja està previst en el mateix article 185.1.c): serà el planejament municipal qui, avaluant el grau d’inadequació amb els paràmetres d’ocupació i profunditat edificable, alçada o edificabilitat màxima (paràmetres entre els què s’hi pot incloure el concepte de reculada a partions o a vials), decideixi si són autoritzables, i en quin grau, les ampliacions dels edificis en règim d’inadequació. Per ventura, si es vol que quedi aclarida la possibilitat d’ampliacions, justament serà afegint aquest concepte juntament amb els de reforma i rehabilitació ja prevists. Així, per ventura arran del suggeriment i per a major claredat i no perquè ja no es dedueixi la seva admissibilitat des del propi precepte, es pot afegir el concepte d’ampliació, quedant redactada la lletra c) de la forma següent: M-185.1.c) Article 185 Construccions, edificacions i usos inadequats al nou planejament. 1 .../... c) El nou planejament ha d’establir les normes urbanístiques aplicables als elements que restin en la situació d’inadequació a què es refereix aquest article i les actuacions autoritzables. En tot cas, els plans urbanístics regulen en quins supòsits el grau d’inadequació amb els paràmetres d’ocupació i profunditat edificable, alçada màxima o edificabilitat màxima comporta vulneració de les condicions bàsiques de la nova ordenació, i poden limitar, en aquests supòsits, les obres d’ampliació, reforma i rehabilitació autoritzables. Finalment se suggereix també que «es podria introduir un nou subapartat d) que reguli els edificis inadequats i inacabats. Sobre aquests edificis i a l’efecte d’eliminar la imatge en la trama urbana d’una estructura inacabada i sobre la qual no procedeix atorgar una nova llicència es podria permetre o la seva finalització en el termini que estableixi el planejament o la seva finalització sense termini reduint, per exemple, l’edificabilitat que excedeixi de la prevista en el nou Pla en un 50%.» Òbviament no podem proposar l’acceptació d’aquest darrer suggeriment, per tal com suposaria o bé directament que la norma reglamentària infringís les determinacions de la norma legal, o bé, indirectament, l’establiment de mecanismes de frau de llei. En aquest sentit, esdevé una impossibilitat legal regular des de la perspectiva del desenvolupament reglamentari de l’article 68.1 de la LOUS un règim d’edificis «inadequats i inacabats», perquè la premissa legal parteix d’estar en presència d’edificacions “implantades legalment”; i si estan implantades, més que aparentment es vol referir a edificacions o construccions acabades. Si estam davant una situació en què no procedeix atorgar una nova llicència serà perquè s’han exhaurit els terminis d’execució i les seves possibles pròrrogues i el

143

projecte autoritzat en el seu moment ara és incompatible amb la nova ordenació; situació davant la qual la llei, i per extensió el reglament, no pot permetre com sol·licita el suggeriment, la seva finalització en el termini que estableixi el (nou) planejament. Més agosarat encara ens sembla que se suggereixi que es pugui permetre la seva finalització sense termini, a canvi d’una reducció d’edificabilitat d’un 50% de la prevista en el nou pla; perquè dita proposició conté dues il·legalitats manifestes: 1) la llei no permet en cap cas un termini de finalització sine die, sense termini com diu el suggeriment, sigui amb referència a llicències atorgades d’acord amb el planejament substituït, sigui amb referència a les atorgades amb el nou planejament; i, 2) no és possible que una norma reglamentària habiliti a aplicar règims alternatius o indistints de percentatges d’edificabilitat que es prevegin en el planejament municipal, en funció dels terminis de la llicència o el grau d’execució de l’obra que s’hagin assolit. 36. Relatiu a dos subapartats de l’article 186, sobre edificis fora d’ordenació, indica en primer lloc que «a les edificacions afectades per una nova alineació, és a dir que es troben en situació de fora d’ordenació, no se’ls hauria de permetre aplicar el règim dels edificis inadequats tal com està previst en l’apartat 1.d ja que, d’aquesta forma, mai s’obtindrà aquest espai públic. En tot cas, permetre només les obres de salubritat, seguretat i higiene, a la zona no afectada, també les de consolidació.» Entenem que el suggeriment parteix d’una errònia lectura de la premissa, objectiu i conseqüència que regula la lletra d) de l’apartat 2 de l’article 186 (per error es refereix a l’apartat 1.d), però clarament s’ha d’entendre a l’apartat 2). Així és, atès que dita lletra determina que «d) Si l’edificació o instal·lació està en situació de fora d’ordenació per raó de resultar afectada parcialment per una nova alineació de vial subjecte a cessió gratuïta, però no està inclosa en cap àmbit d’actuació o de gestió urbanística, se li aplica, si funcionalment i tècnicament és possible i en la part no afectada per la cessió de vial, el règim que estableix l’article 185 d’aquest Reglament.» Per tant, a partir dels termes literals de la proposició reglamentària, i front al que interpreta el suggeriment, s’ha de precisar que el règim específic, que per cert no s’ha invocat en cap moment en el suggeriment que infringeixi la llei que és desenvolupada, suposa:

- Que només pot operar si es tracta d’edificacions no incloses en àmbits d’actuació o de gestió urbanística.

- Que només són autoritzables actuacions a la part de l’edificació que no ha de

ser objecte de cessió gratuïta per una nova alineació de vial, “en la part no afectada per la cessió a vial” com bé exposa la norma.

- Especialment, que només opera el règim si funcionalment i tècnicament és

possible. En altres paraules, si la part de l’edificació que s’ha d’enderrocar per destinar aquesta part superficial a vial, implica la ruptura de la funcionalitat de

144

l’edificació in totum o suposa tècnicament la seva inviabilitat, no són autoritzables les obres previstes a l’apartat d).

Erròniament, entenem que el suggeriment parteix de la falsa premissa de que a la part de l’edificació afectada pel nou traçat viari es permeten obres, quan en cap cas no se n’hi permeten. Així es dedueix de l’incís en què esmenta de manera una mica imprecisa que «En tot cas, (s’haurien de) permetre (a la zona afectada) només les obres de salubritat, seguretat i higiene, (i) a la zona no afectada, també les de consolidació.» En segon lloc, es realitza un suggeriment a l’apartat 3.c) del mateix article, tot entenent que pareix excessiu i només s’hauria d’aplicar en sòl rústic. Aquest apartat, estableix concretament que «a la mateixa parcel·la o solar en que existeixin edificacions o construccions en la situació de fora d’ordenació regulada en aquest apartat 3, en cap cas no es pot autoritzar la realització de cap obra de nova planta.» En aquest sentit, s’assenyalarà que «potser sigui més adequat que aquest règim estigui fixat en el planejament ja que, per exemple, per una piscina o el recinte de maquinària, sobre el qual no és possible el restabliment de la legalitat urbanística, l’habitatge tindrà un règim pitjor que un edifici afectat per un vial.» És precisament la darrera al·lusió comparativa la que ens serveix per oferir una proposta de rebuig del suggeriment. Així és, perquè a banda d’haver fet abans les precisions sobre el règim de fora d’ordenació per afectació a vial, que com hem intentat explicar no minven en res el règim de fora d’ordenació de la part de l’edificació afectada per aquest vial, en la hipòtesi que per comparació la situació de l’apartat 1.d) fos millor que la de l’apartat 3.c), que hem dit no ho és, això es justificaria de la premissa fàctica i legal d’una i altra situació: - La de l’apartat 1.d) és la de d’un edifici implantat legalment, però que el nou planejament, al menys en part, fa inviable la seva subsistència indefinida. - La de l’apartat 3.c), com bé diu, es refereix a la situació de fora d’ordenació dels edificis regulada «en aquest apartat 3», que és transposició de la de «la lletra b) de l’apartat 2 de l’article 68 de la LOUS, per haver-se executat sense llicència o amb llicència anul·lada». En conseqüència, la determinació de l’apartat 3.c), d’acord amb la qual «A la mateixa parcel·la o solar en que existeixin edificacions o construccions en la situació de fora d’ordenació regulada en aquest apartat 3, en cap cas no es pot autoritzar la realització de cap obra de nova planta», particularment es podrà entendre o no excessiva, però no se situa fora dels marges legals ni està mancada de cap tipus de component de raonabilitat, atès que s’insereix en l’objectiu legal d’establir mesures coadjuvants a la disciplina urbanística. Del que es tracta és que abans d’autoritzar obres de nova planta a parcel·les o solars, distintes a les il·legals que ja hi existeixen, primer es depuri la il·legalitat. Fixem-nos que el precepte no impedeix que s’efectuï una ampliació d’un edifici residencial ubicat en un solar amb piscina il·legal, sinó que s’impedeix la construcció d’un altre edifici residencial de nova planta si el planejament ho admet, sense que simultània o prèviament es depuri la situació d’il·legalitat de la piscina.

145

Fem notar, així mateix, que potser no ha reparat aquesta menció normativa al fet que la prohibició es refereix estrictament a obres de nova planta, i potser tampoc en el fet que l’apartat 3 té un paràgraf final, també aplicable a la seva lletra c) d’acord amb el qual «El règim previst en aquest apartat 3 serà aplicable mentre no s’obtingui la legalització de les construccions o edificacions d’acord amb la legislació i el planejament en vigor», que implícitament suposa que si es depura la situació d’il·legalitat, es permetran obres de nova planta si el planejament ho admet. 37. Amb relació als articles 189 i 190, s’indica que «si bé l’article 189 és de contingut tradicional en la legislació sobre règim del sòl, la combinació del mateix amb l’article 190 deixa a criteri obert la seva interpretació pels tècnics municipals. Per exemple s’assenyala que als voltants de les carreteres i camins de trajecte pintoresc no es permetrà (que) la situació, la massa i altura de les edificacions, murs i tancaments o instal·lacions que limitin el seu camp visual. A més aquesta norma com a conseqüència de l’apartat 2 de l’article 190, és de directa aplicació en el procediment d’atorgament de llicència.» No s’acaba de perfilar si les anteriors consideracions duen implícit algun tipus de suggeriment o d’al·legació, per tant ens limitarem a precisar algunes qüestions. Com bé es diu, en definitiva l’article 189 no és innovador, sinó que a l’efecte segueix la determinació legal establerta per l’article 69.1.b) de la LOUS, i la legislació bàsica estatal a la què, al seu torn, remet. Esmenta que la combinació amb l’article 190 del reglament deixa a criteri obert la interpretació per part dels tècnics municipals, aspecte vers el qual hem de dir que no és exactament així, perquè l’única al·lusió als tècnics municipals que es pot desprendre de l’article 190 sigui amb referència als “informes tècnics que siguin escaients” que cita l’apartat 2 d’aquest article. Ara bé, això no suposa un establiment d’un criteri obert, en termes absoluts, i diferit als tècnics municipals de la valoració dels aspectes a què es refereix l’article 189, sinó que, en l’eventualitat d’haver-se d’aplicar «per manca o insuficiència del planejament», es a dir, perquè el planejament no hagi objectivat amb el grau suficient la norma d’integració paisatgística, sigui necessari resoldre una llicència. Però en aquesta eventualitat, la resolució no depèn de cap criteri obert d’un tècnic municipal, sinó de la ponderació de circumstàncies a partir de: els antecedents, la documentació i informes tècnics. Efectivament, com bé esmenta l’Ajuntament d’Alcúdia, aquesta norma (l’article 189) és de directa aplicació en el procediment d’atorgament de llicència, però pot ser que abans el planejament, tal i com es dedueix dels dos primers apartats de l’article 190, hagi definit més acuradament les determinacions legals d’aplicació directa. La norma 189 s’aplica en el procediment d’atorgament de llicència, però no perquè així ho digui expressament l’article 190 del reglament, sinó perquè la seva condició de directa aplicació neix no d’allò que diu el reglament, sinó la pròpia denominació i configuració legal de l’article 69 de la LOUS: normes d’aplicació directa; remarcant aquesta naturalesa el fet paradoxal que sigui l’únic article inclòs en el capítol V, reiterant la denominació de normes d’aplicació directa.

146

38. Amb relació a l’article 332 considera que «aquest article altera l’actual obligació de constituir una entitat urbanística de conservació de la urbanització fins que la mateixa estigui consolidada en un 50% i, estableix que, des del moment de la recepció, la urbanització passa a ser mantinguda i conservada per l’ajuntament. Només excepcionalment es permet la figura de l’entitat col·laboradora, és a dir, quan aquesta sigui assumida voluntàriament o quan, de forma justificada per existir desproporció entre els costos de manteniment i els tributs, ho determini el planejament. No obstant això, el procediment actual ha funcionat pacíficament sense problemes pel que no s’entén el canvi de criteri que obligarà a l’administració a imposar fortes garanties als particulars quan sol·licitin llicències.» Novament el suggeriment parteix d’una falsa premissa, atribuint al reglament un pretès canvi de sistema. Si és que hi hagut alteració del procediment (règim de conservació de la urbanització) actual, qui l’ha alterat ha estat la nova LOUS, no el reglament que s’ha limitat a complir els mandats reglamentaris expressos. Anem a explicar-ho atès que sembla que el suggeriment desconeix aquests fets. L’article 332 del Reglament és correlat de l’article 115 de la LOUS, configurant-se a la llei, d’acord amb els apartats 2 i 3 de dit article, el següent règim. En primer lloc, assenyala que «2. Llevat del que disposa l’apartat següent, correspon al municipi la conservació de les obres d’urbanització realitzades per persones particulars o com a conseqüència d’una actuació realitzada a través d’algun dels sistemes d’execució. L’assumpció pel municipi de la conservació només es produirà en el moment de la recepció per aquest de la totalitat de les corresponents obres.» La regla general que determina la norma quant a conservació de les urbanitzacions és que correspon al municipi, des del moment de la seva recepció. Després de definir la norma general, regula l’excepció a l’apartat següent, és a dir, al número 3, tot establint: «3. La conservació de les obres d’urbanització correspon a les persones propietàries dels solars, prèvia constitució de la garantia prevista reglamentàriament pels consells insulars respectius, i agrupades legalment en entitat urbanística de conservació, quan hagi estat assumida voluntàriament per qualsevol procediment o quan el planejament així ho determini. Aquesta obligació es mantindrà fins que l’àmbit arribi a tenir consolidada l’edificació en el 50%, corresponent després la conservació al municipi, moment en el qual es retornaran les garanties constituïdes.» Amb això podríem donar per contestada l’errònia percepció que es desprèn del suggeriment, atribuint un pretès canvi de règim de conservació de les urbanitzacions al reglament, que com és constatable, reprodueix els termes de la llei i regula el complement que li mana regular la norma de superior jerarquia, per exemple, objectivant les causes que pot preveure el planejament en cas que no hi hagi constitució voluntària d’entitat de conservació.

147

Fixem-nos bé com, en cap cas, d’acord amb la conformació legal el planejament no pot alterar el límit legal que determina la desaparició de l’obligació assumida bé voluntàriament per l’entitat de conservació o bé imposada preceptivament a aquesta entitat pel planejament. Aquest límit al què ens referim i que reprodueix és, per tant, el legal: «L’obligació de conservació per part de l’entitat urbanística col·laboradora en qualsevol dels supòsits anteriors es manté fins que l’àmbit urbanitzat arribi a tenir consolidada l’edificació corresponent als terrenys amb aprofitament lucratiu de les persones propietàries en un percentatge del 50%, corresponent després la conservació al municipi», afegint el reglament, com a complement de la llei que aquest moment, en què ex lege l’ajuntament ha d’assumir l’obligació de conservació, és el que determina quan es «retornaran les garanties constituïdes a què es refereix l’apartat 4 d’aquest article, prèvia resolució de l’ajuntament corresponent.» Precisament, l’al·lusió a que el pretès canvi de criteri obligarà «a l’administració a imposar fortes garanties als particulars quan sol·licitin llicències», parteix d’una incorrecta percepció del nou règim de la LOUS. Les úniques garanties que preveu són les que mana desenvolupar al reglament, i així recull l’article 332.4 de la proposta; garanties que s’imposen a l’entitat de conservació, no a cada particular que hagi de sol·licitar llicència, i, a més, en el moment d’assumpció de l’obligatòria conservació per part del municipi, es retornen dites garanties (art. 115.3, segon paràgraf, de la LOUS i article 323.3, darrer paràgraf del reglament). 39. Amb relació a l’article 335, «a l’efecte de sol·licitar la recepció de les obres d’urbanització, en l’apartat b) hauria d’incloure’s l’obligació d’aportar una certificació acreditativa de cadascuna de les companyies subministradores dels serveis de l’acceptació de les instal·lacions executades i que aquestes són aptes per al seu ús. Així mateix, la certificació dels Tècnics de finalització de les obres hauria de contenir un certificat de funcionalitat i suficiència del serveis instal·lats.» Podríem entendre acceptables els anteriors suggeriments o peticions, si no fos pel fet que, a parer nostre, la regulació reglamentària proposada disposa de clàusules garantistes suficients o fins i tot més estrictes. Així, pel que fa a la necessitat d’aportació d’una certificació de les companyies de subministrament de serveis, relativa a l’acceptació de les instal·lacions i de la seva aptitud per al seu ús, entenem que resulta menys garantista que la previsió actual, que determina que s’ha d’aportar «l’acreditació de la posada en servei per part de les companyies subministradores», exigint-se en conseqüència no una mera certificació prèvia d’aptitud i acceptació d’instal·lacions, sinó de la seva posada en servei efectiva, és a dir, amb el subministrament de cada servei urbanístic plenament operatiu. D’altra banda, la certificació de funcionalitat i suficiència dels serveis instal·lats entenem que no és una qüestió que hagi de ser certificada ex post a la realització de la urbanització per part del seu director tècnic, atès que aquesta funcionalitat i suficiència ha de ser proposada per part del tècnic redactor del projecte d’urbanització

148

i validada per l’administració mitjançant el procediment d’aprovació de l’esmentat projecte. No altra cosa és allò que es desprèn de l’article 198.3 del reglament, d’acord amb el qual «els projectes d’urbanització han de resoldre les connexions dels serveis que s’implantin amb els generals preexistents i justificar que aquests tenen la dotació o capacitat suficient.» En conseqüència, la certificació del tècnic director de les obres, coincideixi o no amb el redactor del projecte, s’ha d’emetre amb relació a les que figuren amb el nivell de dotació i capacitat previstes en el projecte d’urbanització, que naturalment hauran de coincidir amb les executades, o, contràriament, l’ajuntament, en el tràmit de comprovació previst a la lletra c) de l’article 335, de coincidència de l’obra executada amb les previsions del planejament i del projecte d’urbanització, requerirà a la seva esmena. 40. Amb relació a l’article 348 se suggereix que les edificacions situades en el nucli antic o històric i les edificacions catalogades haurien de quedar fora de la possibilitat d’obtenir la ruïna per motius econòmics. Entenent el sentit proteccionista dels elements amb valors culturals del suggeriment, certament lloable, potser resulta una mica incoherent cenyir-lo al supòsit de ruïna econòmica que, seguint la definició de l’article 119 de la LOUS, regula l’article 348 del reglament juntament als supòsits tècnic i urbanístic, perquè idèntica conseqüència amb relació a aquests elements poden suposar aquests altres dos supòsits. Sigui com sigui, s’ha d’assenyalar que el perill de la declaració de ruïna enfront dels esmentats elements existirà si té com a conseqüència el seu enderroc. La declaració de ruïna pot implicar, a elecció de les persones propietàries, l’enderroc o la rehabilitació, o l’enderroc preceptiu en determinats supòsits, però sempre que l’immoble «no estigui catalogat o declarat bé d’interès cultural, no sigui objecte d’un procediment de catalogació o de declaració» (article 351.2.a) del reglament, sensu contrario), preveient-se un règim específic de declaració de ruïna per a determinats immobles amb valors culturals a l’apartat 3 de l’article 351. Per tal d’ampliar les mesures garantistes en altres bens immobles, com podrien ser els inclosos en nuclis antics o històric amb un règim de protecció en el planejament o les edificacions catalogades en el planejament municipal en la línia proposada per part de l’Ajuntament d’Alcúdia, amb motiu de l’anàlisi de les al·legacions formulades en tràmit d’audiència per part de l’entitat Associació per a la Revitalització dels Centres Antics, hem proposat algunes modificacions en els articles 350 i 351 del reglament que donarien igualment satisfacció al suggeriment que ara ens ha ocupat, remetent-nos en conseqüència al que s’exposarà en els corresponents apartats d’aquest informe. 41. Amb relació a l’article 365, se suggereix que les agregacions de parcel·les haurien d’estar entre els actes no subjectes a llicència urbanística, que relaciona aquest precepte.

149

Raons de sistemàtica ens impedeixen proposar l’acceptació d’aquest suggeriment, perquè potser parteix d’una interpretació errada de l’objecte i finalitat d’aquest article 365, que no és d’altra que sistematitzar els actes no subjectes i exclosos de llicència urbanística a què es refereixen, respectivament, els apartats 2 i 3 de l’article 134 de la LOUS, per raó que la seva empara es troba en mecanismes distints com són l’obra d’urbanització, projectes de reparcel·lació, obra pública, ordre d’execució o, finalment, subjecció a comunicació prèvia. L’acte d’agregació de parcel·la no respon a cap d’aquests criteris d’exclusió o no subjecció i, per tant, no pertoca ser inclòs dins la relació de l’article 365. Efectivament, la subjecció de tals actes a llicència urbanística mai no ha estat perquè així ho hagi previst una normativa urbanística estatal o autonòmica, sinó a partir del fet del seu establiment voluntari per cada ajuntament en el seu pla general. Això des de la clàusula residual prevista a l’article 2.20 de la derogada LDU (“resta d’actes que assenyalin els plans”), com ara a la lletra p) de l’article 134 de la LOUS i correlativa lletra q) de l’article 364 del reglament en tràmit, que admet al pla general que determini la subjecció d’altres actes a llicència. Per tant, l’únic ressort d’excloure els actes d’«agregació de parcel·les» del règim (eventual i voluntari) de llicència per part del reglament no es podria preveure en el seu article 365, sinó, com a molt, determinant que fos un acte subjecte a comunicació prèvia en el seu article 389. Però tanmateix, la no previsió com a acte subjecte a comunicació entenem que ha estat plenament intencionada, sobre dues raons ben clares que ara s’exposaran. En primer lloc, perquè com s’ha avançant més amunt, els actes d’agregacions, en la nostra tradició normativa urbanística, mai no s’han previst com a subjectes a llicència per imposició de norma legal o reglamentària supramunicipal, amb la qual cosa no era coherent preveure’ls en el nou mecanisme alternatiu i substitutiu de la llicència que és la comunicació prèvia. Però en segon lloc, perquè si així s’hagués previst, resultaria que es coartaria un mecanisme d’intervenció que la LOUS deixa en mans de cada municipi, com és decidir si vol subjectar determinats actes a llicència, quan no estiguin subjectes legalment o reglamentàriament a tal mecanisme d’intervenció prèvia ni al règim de comunicació prèvia; sistemàtica de la què parteix la lletra q) de l’article 364 del reglament. Així, es deixa en mans del pla general de cada municipi decidir si sotmet a llicència l’agrupació de parcel·les. Si no ho fa, aquests actes ni se subjecten a llicència ni a comunicació prèvia. Es permet així que un municipi pugui decidir aquesta subjecció si les determinacions estructurals o detallades del pla general preveuen règims en què la “congelació” parcel·laria de determinades zones de qualificació urbanística sigui un objectiu de l’ordenació, com pugui ser determinades àrees de protecció patrimonial, o en les què interessi mantenir el parcel·lari existent.

150

42. Amb relació a l’article 376, indica que «l’apartat 3 sembla una exigència excessiva. Si bé en la llicència s’hagi de fixar el nombre d’habitatges per la qual s’atorga, no sembla lògic que a més s’hagin de descriure també els elements susceptibles d’aprofitament privatiu independents de l’edifici, com, per exemple, la piscina, els trasters, el recinte de maquinària, etc.» Pensam que el suggeriment es fa des de la visió estrictament municipal de la càrrega que pugui suposar precisar en l’acte d’atorgament de llicència determinades circumstàncies d’allò que s’autoritza, però novament potser es parteixi d’un error d’apreciació, tant en la funcionalitat de l’article 376, com en l’abast dels elements que s’han de detallar, almenys en els que es posen com a exemple. Anem per parts, en primer lloc per indicar que el títol de l’article en què s’insereix l’apartat en concret no és d’altre que el de «contingut del projecte tècnic d’obres», per tant, la càrrega de feina addicional que suposa, si és que n’hi ha, no recau tant directament en els serveis municipals com en el tècnic particular, perquè allò que determina és que «3. En tot cas, el projecte i la llicència que l’autoritza han de fer constar el nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent de l’edifici. Si no ho fan, s’entén que tot l’edifici constitueix un únic element susceptible d’aprofitament privatiu independent.» En definitiva, qui primer ha de precisar el nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent de l’edifici és el projectista, i francament, entenem que si un tècnic projectista no detalla aquestes circumstàncies el projecte no té una mínima qualitat. Per altra banda, allò que s’ha de detallar són els elements que siguin susceptibles d’aprofitament privatiu independent, i els exemples que ens ofereix l’ajuntament de piscina i recinte de maquinària, normalment són elements d’aprofitament comú als altres elements d’aprofitament independent de l’edifici, com puguin ser els habitatges sotmesos a règim de propietat horitzontal. Els trasters poden ser o no elements d’aprofitament privatiu en funció de la seva configuració com a tals en el règim de propietat horitzontal. Del que es tracta és que l’acte d’atorgament de llicència fixi quins són els elements susceptibles d’aprofitament independent, com ara unitats d’habitatges i locals, i no suposa cap càrrega addicional inassumible per a l’administració, que per aplicació de l’article 373.1.f), per cert no discutit, ja té l’obligació de “concretar el nombre d’habitatges o d’establiments que s’autoritzen, si escau, així com l’índex d’intensitat d’ús residencial o d’ús turístic.» En darrer terme, hem de dir que potser aquesta al·legació s’ha realitzat a partir del desconeixement del que determina la legislació bàsica estatal, concretada pel que fa al cas a l’article 17.6 del TRSL/2008, que imposa una autorització administrativa per a la constitució i modificació de complexos immobiliaris, tret del cas que «el nombre i les característiques dels elements privatius resultants del complex immobiliari siguin els que resultin de la llicència d’obres que autoritzi la construcció de les edificacions que l’integrin». En definitiva, la fixació dels elements en la llicència d’edificació simplifica les tasques administratives municipals, perquè d’altra manera l’Ajuntament es veuria obligat amb posterioritat a atorgar una nova autorització administrativa de

151

no haver-se precisat en la prèvia autorització d’edificació els elements privatius que l’han d’integrar. 43. Relatiu a l’article 389, assenyala que la referència que conté hauria de ser a l’article 365 en comptes del 364. Es refereix a la remissió que efectua l’article 389.2.h) a l’article 364, que entén per tant errada en considerar que dita remissió s’hauria de realitzar a l’article 365. Per tal de rebutjar l’acceptació d’aquest suggeriment és suficient una lectura de l’encapçalament de l’article 389.2, en el què s’hi situa el subapartat h); d’aquesta manera resulta que el que determina el precepte és que: «2. D’acord amb el que preveu l’apartat 2 de l’article 136 de la LOUS, a l’àmbit territorial de tota l’illa de Mallorca, queden així mateix subjectes al règim de comunicació prèvia de les persones interessades, ... , la realització de les següents actuacions: .../... h) Qualssevol altres actes d’utilització del sòl o de les edificacions, construccions o instal·lacions que no estiguin subjectes a llicència urbanística d’acord amb l’article 364 d’aquest Reglament o d’acord amb les normes del corresponent pla general.» Per tant, la remissió és correcta, indicant que, a banda del llistat d’actes relacionats des de la lletra a) fins a la lletra g), i com a clàusula residual o de tancament, també se subjecten al règim de comunicació prèvia qualssevol altres actes que no estiguin subjectes al règim de llicència d’acord amb el reglament o d’acord amb el pla general. Com hem explicat més amunt, l’article 365 regula una matèria diferent, en conseqüència és correcta la remissió efectuada per part de l’article 389 a l’article 364 del reglament. 44. Relatiu als articles 338 (del context entenem que es vol referir a l’article 381), 382, 383 i disposició transitòria vuitena. Atès que bàsicament el suggeriment se centra amb relació a la regulació de la cèdula d’habitabilitat, ens remetem a l’anàlisi que se’n fa a l’informe del Servei d’Autoritzacions Territorials. 45. Relatiu a l’apartat 1 de l’article 400, tot indicant que en aquest apartat s’hauria de referir al planejament i no al pla general. Entenem que no és procedent el canvi de referència, perquè això implicaria trencar tota la sistemàtica de l’apartat, que en matèria d’autorització de parcel·lacions assenyala quin concret instrument de planejament habilita a la concessió de llicència; establint-se així les regles específiques en sòl urbà o urbanitzable directament ordenat; pla general i pla parcial en cas de sòl urbanitzable no directament ordenat, i, finalment, pla general i pla especial en els àmbits així determinats. Així mateix, dit suggeriment tampoc no pot ser acceptable des de la perspectiva de la norma legal

152

desenvolupada, perquè l’anterior plantejament estructural de l’apartat 1, deriva de la que imposa l’article 148.1 de la LOUS. 46. Relatiu a la disposició addicional tercera, apartat 2.a), reiterant, per connexió, el suggeriment ja realitzat a l’article 76. Ens remetem en conseqüència a allò que hem exposat amb relació a l’esmentat article 76, així com l’anàlisi i proposta que es realitza arran de les al·legacions formulades en tràmit d’audiència per part del Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins a la disposició addicional tercera. 47. Relatiu a la disposició transitòria primera, se suggereix que «s’hauria d’incloure un apartat de tal forma que permeti als municipis amb Normes Subsidiàries realitzar modificacions de planejament, fins i tot a aquelles a les quals es refereix el Reglament de la LOUS, sense necessitat de revisar el planejament com a Pla General. Això per evitar confusions en el sentit que la LOUS només es refereix a plans generals i ha derogat la major part de la Llei 7/2012, de 13 de juny.» No acabam d’entendre la referència a les modificacions de planejament a les quals es refereix el reglament de la LOUS, perquè en principi no apreciam que el projecte de norma reglamentària determini unes modificacions de planejament diferents de les que regula la llei desenvolupada. Tanmateix, el gruix del suggeriment sí que és perfectament comprensible. Dit això, hem d’exposar que la disposició transitòria primera del reglament segueix, com no pot ser d’altra manera, les previsions que determina la disposició del mateix ordre de la LOUS, en aquest cas també la transitòria primera que regula el règim dels instruments de planejament vigent, i no el de les seves modificacions. La LOUS i el reglament proposat parteixen així de la conservació de la vigència dels instruments de planejament urbanístic anterior; fent una al·lusió genèrica que, amb referència al planejament general, és inclusiva tant de la figura del pla general d’ordenació urbana en sentit estricte com de la figura de les normes subsidiàries de planejament. Aparentment, si la LOUS ha decidit la conservació de la seva vigència fins que no es revisin o no es compleixin, o executin totalment d’acord amb les seves previsions, reconeix que mantenen eficàcia, sens perjudici, evidentment, com diu la norma legal i reprodueix el reglament, que les determinacions que continguin aquests instruments de planejament contràries a la llei s’han de considerar inaplicables. Per tant, si fos necessari la inclusió d’un apartat de forma tal que permetés als municipis amb normes subsidiàries realitzar-ne modificacions, idèntica necessitat existiria amb relació als que es regulen mitjançant un pla general d’ordenació urbana aprovat i vigent abans de l’entrada en vigor de la LOUS. Però en definitiva, la previsió transitòria que se suggereix incorpori el reglament no és necessària, perquè de la pròpia norma legal ja es dedueix la possibilitat de modificació, diguem-ne puntual per utilitzar la terminologia habitual, dels instruments de planejament urbanístics generals vigents.

153

Això perquè, d’entrada, la LOUS no ha establert cap disposició expressa tendent a la prohibició de modificacions puntuals de plans generals o normes subsidiàries redactats d’acord amb la legislació estatal supletòria anterior, als que reconeix la conservació de la vigència i executivitat. Així, aparentment s’admeten aquestes modificacions puntuals amb un límits que ens atreviríem a dir són prou precisos: no s’admetrien modificacions puntuals que, pel seu contingut, suposassin una revisió del model territorial, atès que la revisió és, com hem apuntat, un límit explícit a la conservació de la vigència del planejament anterior, d’acord amb la disposició transitòria primera de la LOUS. De la mateixa manera, durant el règim transitori, tampoc no s’haurien d’admetre un cúmul de modificacions puntuals que suposasin entrar en causa de revisió (art. 57.4 de la LOUS, in fine). Aquestes dues pautes anteriors tendrien igualment un cert recolzament en l’article 60 de la mateixa LOUS, que malgrat estableixi regles temporals associades a un determinat tràmit procedimental, distingeix un règim d’adaptació del planejament a la normativa sobrevinguda, que separa els supòsits de primera formulació i revisió, del supòsit de modificacions. Evidentment tota modificació puntual d’un instrument de planejament general vigent amb anterioritat a la LOUS, no cal dir-ho, s’hauria d’ajustar a les determinacions materials o substantives que imposa la nova llei amb relació al seu objecte específic. Finalment, un darrer límit a les modificacions del planejament general anterior també es dedueix de la mateixa LOUS. Ens referim al supòsit en que s’hagi establert formalment un termini de formulació del nou pla general d’acord amb la nova llei, i aquest s’hagi superat; situació en la qual no consideraríem admissible la viabilitat d’una modificació puntual del planejament general preexistent. A aquest efecte, s’ha d’assenyalar que l’article 52 de la LOUS determina que els “nous” plans generals, que han de substituir la figura de les normes subsidiàries en els municipis per elles regulades i als anteriors plans generals d’ordenació urbana, s’han de formular en els terminis establerts a aquest efecte pels instruments d’ordenació territorial, o, si no hi ha previsió a l’efecte, en el termini que fixi el respectiu consell insular. Així, si per algun d’aquests dos mecanismes s’estableix termini de formulació per part de l’ajuntament d’un pla general redactat d’acord amb els requeriments de la LOUS i aquest s’incompleix, entenem que no són admissibles modificacions puntuals de normes subsidiàries o de plans generals d’ordenació urbana. Entenem, per tant, que no es necessari una previsió específica en el reglament en projecte. 48. Relatiu a la disposició transitòria tercera, s’assenyala que «sembla més lògic incorporar els estàndards dictats per la Conselleria que no la superfície de 4.500 m2» proposant així determinades superfícies, en funció del nombre de vies, per a escoles d’infantil i primària, i per a instituts d’ESO i batxiller, tot afegint que «en qualsevol cas, degudament justificat i amb informe de l’administració competent en la matèria, s’haurien d’admetre superfícies inferiors.»

154

Vegem en primer lloc, el text proposat de la disposició transitòria tercera que, referint-se al règim de sòl dotacional d’equipament públic escolar, determina que «A manca de normativa o planificació sectorial aprovada per part del Govern de les Illes Balears que ordeni els requeriments de les reserves de sòl amb ús escolar o educatiu, es considera que requereix una parcel·la de quatre mil cinc-cents metres quadrats per a l’ensenyament infantil i de primària, i una altra parcel·la de la mateixa superfície per a l’ensenyament secundari obligatori i batxiller, amb referència a la circumscripció escolar.» Convé assenyalar primer que res, com s’ha pogut dir en altres apartats d’aquest informe, que en el tràmit d’audiència conferit al Govern de les Illes Balears amb relació a la proposta de reglament, la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats, mitjançant ofici del secretari general de la referida conselleria, en contestació a la direcció general de Coordinació del Govern, ha pogut expressar que una vegada analitzat el text de la proposta de reglament no cal formular observacions i suggeriments amb relació al seu contingut, per tant, la proposta de règim transitori sobre sòl dotacional d’aquest equipament públic escolar resulta avalada per part de l’òrgan directament afectat. Tanmateix, convé exposar alguna consideració addicional. Així, independentment que les superfícies proposades en el suggeriment puguin coincidir amb els requeriments que determina la conselleria competent, que en tenguem constància no són estàndards dictats o prevists en una norma específica que determini superfícies de reserva mínima d’equipament. Amb això no deim que no puguin ser deduïbles com a conseqüència d’altres requeriments sobre centres escolars que tenguin regulació jurídica i que no siguin de reserva superficial de sòl, o que puguin ser uns criteris interns de la Conselleria d’Educació. Igualment, volem incidir en el fet que la regulació concreta vers la qual es realitza el suggeriment té naturalesa transitòria, com bé es diu, a manca de normativa o planificació sectorial aprovada pel Govern de les Illes Balears que ordeni els requeriments de les reserves de sòl amb ús escolar o educatiu. Evidentment, una vegada existeixi normativa o planificació sectorial vinculant, la transitòria deixaria de tenir funcionalitat. En tot cas, començant pel segon suggeriment que justificadament, i amb informe de l’administració competent en la matèria, s’haurien d’admetre superfícies inferiors, hem de dir que aquesta possibilitat ja està admesa en el propi reglament, dins la regulació general i no transitòria, en la què segurament no s’ha reparat. Així a l’apartat 6 de l’article 79, amb referència al pla general, es disposa que «en sòl urbà o en els sectors de sòl urbanitzable que ordenin directament, i quan es refereixin a l’ús residencial, han de ser informats per part dels òrgans del Govern de les Illes Balears competents en matèria d’educació i de sanitat. Aquests informes es poden sol·licitar de forma potestativa durant els treballs de redacció del pla general, i s’han de sol·licitar preceptivament per part de l’ajuntament corresponent en el tràmit a què es refereix l’apartat 2 de l’article 54 de la LOUS, i s’han de pronunciar sobre la necessitat de destinar part de la reserva de sòl per a equipaments a usos docents o

155

sanitaris, com també de la superfície necessària perquè quedin correctament atesos aquests usos.» En definitiva, la superfície de reserva dotacional educativa es determinarà amb l’informe de l’administració competent. La mateixa regla la trobam pel que fa als plans parcials a l’article 93.5 del Reglament. Aquests dues previsions impliquen, en definitiva, l’articulació d’un ressort previ interessant per al planificador. El planificador pot, d’aquesta manera, limitar-se a seguir la tramitació que li mana la Llei, en el sentit que ja tengui redactat i aprovat inicialment el pla, i ja acabada la informació pública, pot trobar-se en la circumstància que l’administració educativa emeti un informe desfavorable, per tal com el pla no compleix amb una superfície necessària per atendre l’ús educatiu públic, veient-se per tant obligat a refer el pla i sotmetre’l a nova aprovació. El reglament indica que, de forma potestativa, dit informe a l’administració educativa es pot realitzar ja en la fase de formulació o redacció del pla general o del pla parcial, precisament perquè fixi en el futur document d’aprovació inicial la reserva superficial que l’òrgan educatiu consideri necessària, reserva que pot arribar a ser inferior a la que es preveu en el règim transitori del reglament. Per tant, què pretén la disposició transitòria tercera? Ni més ni manco que assegurar al planificador que si preveu una determinada superfície mínima, aquesta serà suficient per atendre la modalitat de via educativa mínima. En altres paraules, allò que seria cert i segur és que, per exemple, preveure una superfície inferior a 4000 metres quadrats de superfície de sòl d’unitats escolars d’infantil i primària, rebria necessàriament pronunciament desfavorable de l’administració educativa. Aquesta és la finalitat, i no d’altra, en les previsions d’aquests mínims superficials de reserva, superant la situació anòmala en que ara ens trobam amb la vigència transitòria del RPU, norma estatal que preveu unes superfícies mínimes que, evidentment, han estat superades per la legislació sectorial educativa. La transitòria del reglament en tràmit, per contra, assegura uns mínims de viabilitat de les superfícies requerides per a les unitats educatives. Ara bé, el suggeriment ens ha servit per efectuar una segona lectura a la disposició transitòria, i per proposar unes modificacions que, d’una banda, aclareixin la seva finalitat i, de l’altra, clarifiquin quina ha de ser la superfície de la parcel·la dotacional d’ensenyament secundari obligatori, ja que pot interpretar-se en quatre mil cinc-cents metres o en nou mil, segons es consideri sumatori de l’anterior o independent, quan en realitat, per arrodoniment, seria suficient una superfície de sis mil, que resultaria de la superfície mínima de la proposta de 5.700 m2 (8 + 4 unitats). D’aquesta forma, proposaríem la redacció que segueix de la disposició transitòria tercera: M-DT3 Disposició transitòria tercera Sòl dotacional d’equipament públic escolar A manca de normativa o planificació sectorial aprovada per part del Govern de les Illes Balears que ordeni els requeriments de les reserves de sòl amb ús escolar o educatiu, es considera que requereix una parcel·la mínima de quatre mil cinc-cents metres quadrats per a l’ensenyament infantil i de primària, i una altra parcel·la

156

mínima de sis mil metres quadrats per a l’ensenyament secundari obligatori i batxiller, amb referència a la circumscripció escolar. 6. Ajuntament de Palma Data: 02/10/2014, RGE 30717 Mitjançant escrit que subscriuen el director tècnic de la Gerència d’Urbanisme i el Gerent d’Urbanisme, l’Ajuntament de Palma efectua quatre al·legacions o suggeriments amb relació al contingut del reglament aprovat inicialment, tenint entrada en el registre general del Consell Insular en la data i número d’assentament indicats. Tenint en compte que la notificació del tràmit d’audiència institucional es va realitzar en data 25 de juliol de 2014, les al·legacions i suggeriments s’haurien presentat de forma extemporània, com igualment si el termini es computàs des de l’inici del tràmit d’informació pública general, amb publicació en el BOIB de dia 26 de juliol de 2014. En tot cas, com s’ha exposat més amunt, amb caràcter general entenem que la superació del termini no impedeix analitzar els suggeriments si aporten elements raonables. 1. S’assenyala que «amb el desplaçament dels reglaments estatals, una vegada aprovat el Reglament autonòmic, quedarà sense regulació la figura del PAU per sòl urbanitzable no programat. El vigent PGOU de Palma conté polígons amb aquesta classificació» demanant, en congruència «cobertura jurídica per poder continuar amb la tramitació dels PAUs en els SUNPs prevists al PGOU vigent», tot aportant una proposta de redacció. Entenem coherent i raonable el suggeriment, el contingut del qual també seria aplicable en altres municipis de l’illa, atesa l’absència de previsió entre les determinacions de la LOUS, omissió que pot ocasionar determinada inseguretat jurídica. Ens referim al fet que es dedueix de l’al·legació de l’Ajuntament de Palma, de la manca de previsió de cap tipus de règim transitori per una concreta categoria de sòl urbanitzable, com és el no programat, tradicionalment denominat amb la seva abreviació de SUNP, categoria estrictament admissible si l’ordenació urbanística integral del municipi s’efectua mitjançant un pla general. Aquesta manca de previsió legal es troba transitòriament coberta per mor de l’aplicació del RPU, d’acord amb la disposició final tercera de la LOUS, per bé que ja advertint que dita vigència té aquest caràcter transitori mentre no el desplaci el desplegament reglamentari insular (no autonòmic com esmenta l’al·legació de l’ajuntament) a què es refereix la disposició final segona de la Llei, és a dir, el present projecte de Reglament. En coherència, la disposició final primera del present reglament aprovat inicialment, desplaça, entre d’altres els RPU i RGU, úniques normes aplicables transitòriament en el nostre sistema normatiu que permeten la programació dels SUNP existents en els plans generals aprovats abans de la vigència de la LOUS.

157

Per bé que l’inexorable desplaçament normatiu de les dues disposicions reglamentàries estatals, i amb relació a la problemàtica dels SUPN, es pogués superar mitjançant una modificació del pla general, adaptant la regulació de les seves previsions sobre programació al nou esquema legal, estaríem parlant a nivell de mera hipòtesi, atès que per ventura, afectar el sistema de programació podria afectar, al seu torn, el model territorial i, en conseqüència, a la revisió del model i subsegüent obligació de redacció, in totum, d’un nou pla general. Aquest escenari, per tant, fa recomanable la introducció d’una regulació com la que planteja l’Ajuntament de Palma, al nostre entendre de naturalesa transitòria, que a efectes sistemàtics proposaríem incloure-la com a punt 3 de la disposició transitòria tercera, amb una redacció semblant a la següent, que no és la mateixa que la proposada en l’al·legació però que pretén assolir el mateix objectiu: M-DT1.3 Disposició transitòria primera Instruments de planejament vigents .../... 3. Els àmbits de sòl urbanitzable no programat prevists en els plans generals d’ordenació urbana aprovats definitivament abans de dia 29 de maig de 2014, sempre que no s’haguessin reclassificat com a sòl rústic per efecte de determinacions legals o dels instruments d’ordenació territorial, poden ser programats d’acord amb les previsions establertes en el Reial decret 2159/1978, de 23 de juny, pel qual s’aprova el reglament de planejament urbanístic, i en el Reial decret 3288/1978, de 25 d’agost, pel qual s’aprova el reglament de gestió urbanística, així com per les que hagin pogut establir dits plans generals, quant a la forma i condicions d’incorporació al desenvolupament urbà de les actuacions no programades mitjançant la formulació dels corresponents programes d’actuació urbanística. En aquests casos no resulta d’aplicació, en els corresponents municipis, el desplaçament normatiu a què es refereixen les lletres a) i b) de la disposició final primera d’aquest Reglament. 2, 3 i 4. Atès el seu contingut essencialment tècnic, ens remetem a l’anàlisi i propostes que efectua l’informe dels serveis tècnics.

IV Anàlisi de les al·legacions i suggeriments derivats del tràmit d’audiència a

associacions. 1. Col·legi Oficial d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers de l’Edificació de Mallorca Data: 26/09/2014. RGE: 29981 Per part de l’esmentat Col·legi Oficial, en data 26 de setembre de 2014, s’efectuen dues al·legacions al text del reglament.

158

1. S’assenyala el dèficit de la regulació vigent quant a l’adequada verificació del nomenament de director d’obra i de director d’execució d’obra, en aquelles obres que, d’acord amb la normativa vigent sobre ordenació de l’edificació, hagin d’intervenir ambdós agents. Això a partir del fet que esmenta dit col·lectiu, de constatar una certa relaxació de dita tasca verificadora per part dels serveis municipals en alguns supòsits. Indica, així mateix, que d’acord amb la normativa vigent sobre ordenació d’edificació, la presència d’aquests agents està fora de dubte i que el reglament no ho discuteix, però tot seguit considerarà que s’ha d’oferir a l’ajuntament corresponent l’instrument de control, definint una actuació i un moment concret, per evitar la deixadesa de responsabilitats de verificació, amb el pretext que es tracta d’un requisit no previst a la normativa específica. En definitiva, l’al·legació proposarà com a mecanisme raonable afegir a l’apartat 6 de l’article 376, que parla del projecte d’execució i estableix una tasca de verificació de l’ajuntament, que després de la primera frase s’inclogui la verificació del «nomenament de Director de l’obra i de Director de l’execució de l’obra», continuant la resta de l’apartat amb l’actual redacció. Entenem assumible incorporar la proposta que conté l’al·legació. Tanmateix, pel que fa a la seva inserció sistemàtica en l’articulat, entenem que resultaria més adient en un altre precepte que no l’article 376.6 del reglament. Tenguem en compte que, en realitat, la previsió en aquell apartat només tendria incidència o efectivitat pràctica en el supòsit que la llicència d’obra s’hagués sol·licitat mitjançant la seva presentació amb un projecte bàsic, i no en el cas que s’hagués sol·licitat presentant, de forma conjunta i inicial, tant el projecte bàsic com el d’execució. Per això, pensam que l’objectiu de l’al·legació queda més garantit mitjançant l’addició d’una nova lletra «h)» a l’apartat 1 de l’article 369, que regula la iniciació del procediment de concessió de llicència urbanística, que estableix tant la documentació preceptiva a adjuntar amb la sol·licitud, com l’eventual en funció de la concreta actuació subjecta a llicència urbanística, sense perjudici que realitzi una remissió a l’article 376 pel cas que s’opti per només sol·licitar la llicència d’obra mitjançant un projecte bàsic. Aquesta nova lletra «h)» podria incorporar el següent contingut, distint en la literalitat del proposat en l’al·legació però que persegueix el mateix objectiu. M-369.1.h) Article 369 Iniciació del procediment 1. El procediment de concessió de llicència urbanística municipal s’inicia a instància de la persona interessada, mitjançant una sol·licitud acompanyada de: .../... h) Els nomenaments de la persona directora d’obra i de la persona directora de l’execució de l’obra; respectivament, quan es tracti d’actuacions en què correspongui la intervenció d’aquests agents, d’acord amb la normativa sobre ordenació de

159

l’edificació. No s’exigeix la presentació d’aquests nomenaments si la llicència d’obra se sol·licita mitjançant la presentació d’un projecte bàsic, supòsit en el qual s’hauran de presentar juntament amb el projecte d’execució, d’acord amb el que disposa l’apartat 5 de l’article 376 d’aquest Reglament. 2. La segona al·legació va precedida d’una observació sobre l’escrupolositat del text del reglament respecte de la nomenclatura oficial en relació a la normativa sobre ordenació de l’edificació, sense prevalença d’unes titulacions tècniques sobre altres, que s’aplaudeix des del Col·legi Oficial. A partir d’aquesta mateixa idea, es considera que s’haurien d’incloure uns criteris unificats cap els municipis pel que fa a les informacions de les titulacions professionals dels agents de l’edificació, que mantenen moltes referències de tipus jeràrquic entre professionals, avui antiquades, com la de tècnic «superior» o de «grau mig», a l’efecte d’aconseguir estandarditzar en la mesura del possible els cartells informatius de la realització d’obra. Això amb una adequada menció nominativa per designar els distints agents intervinents en l’edificació, com projectista, director d’obra, director d’execució d’obra, coordinador de seguretat i salut, contractista, suggerint així la preceptiva identificació de cada agent i la seva titulació, en el cas dels tècnics. Entén que el lloc idoni per incloure aquesta previsió és l’article 395 o com a remissió a un annex. Consideram acceptable l’al·legació, de la qual recomanaríem, en tot cas, que s’efectuàs dins l’article 395 de la proposta reglamentària, atès que, en conjunt, ha optat per no establir annexes a l’articulat o a les disposicions. La petició d’aquesta segona al·legació s’articularia amb la introducció d’una nova lletra dins l’apartat 1 de l’article 395, des de l’actual lletra «b)», i reordenació de les successives, en aquests termes: M-395.1. Article 395 Informació a les obres 1. .../... b) La identificació de la persona o entitat promotora i de l’empresa constructora. c) La identificació i titulació de les persones projectista, directora de l’obra, directora de l’execució i coordinadora de seguretat i salut. d) La data d’inici i la d’acabament de les obres. e) Les dades restants que estableixin les normes urbanístiques del pla general. 2. Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, Delegació de Mallorca Data: 26/09/2014/. RGE: 30003

160

Mitjançant escrit de 24 de setembre de 2014, que té entrada en el registre general en data 26 següent, per part de la Delegació de Mallorca del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears es realitzen suggeriments i aportacions al text del reglament, que passam a exposar i analitzar, per referència als articles o disposicions amb relació als quals s’efectuen. 1. Existència de conceptes jurídics indeterminats a l’article 60. Entenem que els conceptes d’encariment de la urbanització, desmunt o impacte paisatgístic inadequat, localitzacions de difícil accés, manca de centralitat o difícil accés als vianants, no poden considerar-se amb un grau d’indeterminació determinant ni molt menys, tenint en compte que la major indeterminació l’hagués produït el factor que el reglament no hagués desenvolupat, de forma extensa, les condicions de les zones verdes i dels equipaments públics. En aquest sentit, la LOUS no contenia cap tipus de previsió a l’efecte, per la qual cosa, com s’ha dit, molta més indeterminació i inseguretat per al planificador urbanístic s’hagués produït si el reglament no entràs en la compleció legal. D’altra banda, el reglament utilitza aquestes expressions justament perquè totes elles han de ser precisades, d’acord amb cada model territorial que vulgui establir el municipi mitjançant la planificació urbanística, permetent aquest caràcter obert una concreció més flexible, cas per cas, dels conceptes de centralitat, accessibilitat o localització, en funció de cada àmbit a ordenar. 2. Millora de les definicions sobre tipologies d’edificació i classificació en els instruments establertes a l’article 61. Apunta el desencert en els conceptes emprats per aquest article, suggerint la inclusió d’elements distintius. En aquest punt, ens remetem a la nova redacció d’aquest article que deriva dels suggeriments efectuats per la Direcció General d’Ordenació del Territori, que dóna resposta en bona part al suggeriment del Col·legi. 3. Elements integrants de la xarxa viària, prevists a l’article 62. Se suggereix que l’ordenació de la xarxa viària estableixi una jerarquia del viari, actual i previst, segons característiques i amb relació a l’estudi de mobilitat. Entenem que aquesta jerarquització i definició de característiques ha de ser més pròpia de les determinacions del planejament general, que tendrà així un marge de major llibertat en funció de l’ordenació que exigeixi les característiques pròpies del model territorial que estableixi, singularment a partir de l’ordenació estructural dels sistemes generals viaris, xarxes de transports i de comunicacions, als què al·ludeix l’article 69.1 de la proposta de reglament.

161

De la mateixa manera, hem d’assenyalar que en el nivell d’ordenació detallada, els punts que se suggereixen també són matèria pròpia del planejament general, tenint en compte que l’article 75.1.b) del Reglament ja assenyala una necessitat de que dit planejament hagi de classificar la xarxa viària, distingint categories de viari de trànsit, àrees de vianants i aparcaments, regulació que, per tant duu implícita la possibilitat de classificar i jerarquitzar el viari, però d’acord amb l’estratègia territorial que adopti cada municipi. Pel que fa als altres aspectes que se suggereixen amb relació a l’article 62, ens remetem al tractament global que sobre aquesta temàtica es realitzen a l’apartat d’aquest informe que analitza les al·legacions formulades pel Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. 4. Article 67. Atès el component eminentment tècnic del suggeriment, ens remetem a l’anàlisi que realitza l’informe dels serveis tècnics d’urbanisme. 5. Determinacions de l’article 76 sobre assentaments en el medi rural. Ens remetem, quant a l’anàlisi de les observacions que s’efectuen en aquest article, a la que hem realitzada amb ocasió de les formulades per part de la Direcció General d’Ordenació del Territori, i a la nova redacció de la lletra c) que s’ha proposat. Pel que fa al contingut de la lletra b), sobre prohibició general de demolició de les edificacions existents, entenem raonable el suggeriment que sigui un criteri més obert i específic de cada cas, tenint en compte que hi pot haver autoconstruccions sense cap valor, per bé que convé aclarir que la idea d’aquesta previsió no era impedir la demolició d’aquestes construccions sense valor, perquè precisament només es prohibia la dels elements amb valor arquitectònic, històric o etnogràfic. Per tant, potser que el que resulta adient és la inversió dels termes literals de l’actual redacció, deixant oberta la possibilitat de demolició mitjançant la previsió que el planejament reguli la necessària conservació dels elements amb valors culturals, d’acord amb uns termes que seguidament proposam: M-76.2.b) «Article 76 Determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà d’assentament en el medi rural .../... 2. .../... b) La preservació i conservació de les edificacions que presentin valor arquitectònic, històric o etnogràfic, sens perjudici d’admetre la demolició dels afegits que desvirtuïn la tipologia, forma i volum de l’edificació originària, o que pels materials utilitzats en els afegits suposin un efecte distorsionador per a l’harmonia i estètica del conjunt edificatori, així com qualsevol construcció o edificació que es trobi en les mateixes condicions.»

162

6. Densitats màximes i estàndards prevists a l’article 79. Atès el component eminentment tècnic del suggeriment, ens remetem a l’anàlisi que realitza l’informe dels serveis tècnics d’urbanisme. 7. S’assenyala, amb relació a l’article 80, sobre estàndards dotacionals d’aparcament que el seu apartat 2 resulta un concepte jurídic indeterminat l’exigència d’aparcament suficient en parcel·la privada d’ús terciari, proposant la resolució amb un edifici-aparcament, entenent a més que ho condiciona a atendre els volums de trànsit, aspecte aquest que no està relacionat amb l’aparcament, per a la qual cosa hauria d’exigir solucions viàries adients per evitar el col·lapse de la xarxa pública. Com hem apuntat amb relació a la primera de les al·legacions, davant de la pretesa indeterminació de l’article 80.2, entenem que hauria estat pitjor la mateixa inexistència de dit article, perquè novament el que s’ha intentat és suplir les omissions legals amb relació a la previsió d’aquests estàndards a les categories de sòl urbà subjecte a actuacions de transformació i en sòl urbanitzable directament ordenat. És a dir, el planificador, si no existís aquesta proposta, no sabria de quins estàndards d’aparcament ha de partir, si no és des d’una exegesi de la Llei que així li facilita el reglament. La proposta de previsió d’un edifici aparcament en parcel·la privada ubicada dins una zona d’ús global terciari pot ser vàlida, però serà el planificador, concretament, el pla general, el qui tengui la llibertat de configuració dels mitjans de previsió d’aquesta reserva mitjançant qualsevulla solució, inclosa la que se suggereix. El criteri de suficiència és potser un concepte indeterminat, però la seva determinació es durà precisament a terme per part del planificador, perquè una vegada hagi establert l’ordenació de les intensitats de les zones d’ús terciari, haurà d’imposar una determinació en la seva ordenança urbanística que asseguri que dins la parcel·la privada s’hi ubiquin places d’aparcament. Discrepant de l’al·legació, entenem que aquesta previsió està directament relacionada amb els volums de trànsit i la xarxa pública, els usos comercials, administratius o recreatius que es desenvolupin a una parcel·la amb la qualificació global terciària i que incideixen directament en el volum de trànsit. Dit d’una altra manera, aquests usos en una parcel·la suposen increment del volum de trànsit per les anades i vengudes de vehicles a la concreta parcel·la, i del que es tracta no és tant d’evitar un increment inherent del trànsit com el col·lapse dels aparcaments públics de la xarxa viària. Paradoxalment, una de les solucions per evitar el col·lapse de la xarxa viària és la fixació en el reglament d’unes normes mínimes de dimensionament del viari a l’apartat 3 de l’article 62, respecte del qual com hem assenyalat més amunt, en una altra al·legació se suggeria que es convertís en una determinació merament orientativa.

163

8. Amb relació a l’apartat 2 de l’article 81, s’assenyala que el programa hauria d’incloure, a més de les actuacions de transformació de l’article 29, les adquisicions dels sistemes i les dotacions, i actualitzar-les dins el programa. Entenem que no resulta procedent el suggeriment, atès que hem de partir d’una premissa essencial, com és que el reglament ja ha efectuat una aposta decidida, en primer lloc, perquè la fixació d’una programació detallada (és a dir, una programació exhaustiva) de les actuacions previstes en el pla general sigui una determinació obligatòria d’aquest instrument de planejament. Hem de recordar com l’article 36.2 de la LOUS, que desenvolupa el 81.2 del reglament, estableix que la programació detallada és potestativa, tret que reglamentàriament s’exigeixi, opció acollida pel reglament insular. Així, en ús de l’habilitació legal, el reglament converteix en obligatori allò que en principi, a manca de reglament, seria potestatiu. Per això ha optat perquè la programació detallada de les actuacions sigui «com a mínim per a les actuacions de transformació a què es refereix l’article 29 de la LOUS», és a dir, que no exclou que potestativament, en el document programàtic de detall, el pla general fixi amb aquest detall les actuacions d’adquisició dels sistemes i dotacions no incloses en actuacions de transformació. Hem de fer notar, addicionalment, que la necessitat de programar i establir una seqüència d’execució de sistemes i dotacions no inclosos en àmbits d’actuació sistemàtica ve imposada, fora del programa detallat a què es refereixen els articles 36.2 de la Llei i 81.2 del Reglament, a altres preceptes legals i reglamentaris. Ens referim a l’article 41.c) de la Llei i 70.1 del Reglament, que ordenen amb caràcter estructural que el pla general reculli les regles relatives a les previsions temporals per al desenvolupament de la resta de les seves determinacions o, si no, ha d’assenyalar com a mínim les prioritats d’actuació per coordinar les actuacions i inversions públiques i privades, d’acord amb els plans i els programes de la resta d’administracions públiques. En la programació o ordre de prioritats que estableixi s’han de detallar les actuacions d’iniciativa i responsabilitat pública, essencialment les referents a la realització i execució dels sistemes generals. Per tant, de forma voluntària, la programació de les adquisicions de sistemes generals i dotacions es pot fer en el document de programació detallada regulat a l’article 81.2; però sempre de forma obligatòria en les determinacions normatives del pla general, per imposició de la LOUS i del Reglament (art. 70.1 del reglament en connexió al 41.c) de la Llei). S’ha d’afegir, a més, que com a contingut de l’informe de sostenibilitat econòmica del pla general ha de contenir, d’acord amb l’article 88.1, l’estimació del cost econòmic de totes les actuacions previstes, la determinació del caràcter públic o privat de les inversions necessàries per a l’execució del pla, les previsions de finançament públic i l’anàlisi de la viabilitat econòmica de les actuacions derivades de l’execució del pla, tant si són a càrrec de fons públics com privats. S’afegeix específicament en aquest darrer precepte, en la matèria que ens està ocupant que «aquest informe s’ha

164

d’adequar i ha d’assenyalar les oportunes referències a l’ordre de prioritats o previsions temporals d’aquestes actuacions a què es refereixen els articles 36.1.d) i 41 c) de la LOUS i l’article 70 d’aquest Reglament.» 9. Se suggereix que el contingut de la memòria del pla general que regula l’article 82 sigui completat amb especificació de la informació del grau de desenvolupament assolit amb l’anterior pla, especialment de les dotacions i espais lliures públics; tot afegint dos apartats referits, respectivament a les característiques del sistema viari local i nivell de dotació d’aparcament públic; i a l’anàlisi de l’estat de les edificacions i de les barriades, als efectes de la seva rehabilitació i regeneració urbanes. Així mateix, a la lletra d) de l’apartat 2, relatius als objectius de l’ordenació, es proposa afegir un apartat referit a la diagnosi del sistema viari local i aparcament públic. Entenem raonables els suggeriments, tot exposant tanmateix que implicarien ampliar els extrems concrets que han de ser objecte d’anàlisi específica a la memòria, deixant en conseqüència a criteri del òrgans competents la seva acceptació. M-82 Article 82 Contingut de la memòria del pla general .../... 2. .../... c) .../... 1r. El planejament urbanístic vigent amb anterioritat, tot especificant el grau de desenvolupament assolit, especialment amb relació a les dotacions i espais lliures públics. .../... 8è. Les característiques dels sistema viari local i el nivell de dotació d’aparcament públic. 9è. L’anàlisi de l’estat de les edificacions i de les barriades, als efectes de la seva rehabilitació i regeneració urbanes. 10è. Els altres aspectes rellevants que caracteritzin l’àmbit territorial del pla.» d) .../... 4t. Diagnosi del sistema viari local i l’aparcament públic.» 10. Es proposa ampliar el contingut de la memòria social del pla general previst a l’article 83.1.b), amb extensió a la regeneració urbana l’anàlisi de rehabilitació d’edificis, suggeriment que no ens sembla aconsellable des d’una perspectiva contextual, per tal com aquesta anàlisi se cenyeix justament a les localitzacions dels estàndards de reserva per a la construcció d’habitatges, i no a les operacions de regeneració urbana en sentit més ample.

165

D’altra banda, se suggereix igualment que l’apartat 1.f) del precepte s’ampliï a les necessitats de transport col·lectiu segons el principi de mobilitat sostenible, que sí ens sembla més raonable, al qual es pot donar resposta per remissió al resultat de l’anàlisi de l’informe de l’Institut Balear de la Dona efectuat en altres indrets, arran del qual hem proposat acceptar el suggeriment de conferir una nova redacció al paràgraf final de l’apartat 2, que imposa una avaluació que ha de justificar la coherència de l’ordenació proposada amb les necessitats detectades de les dones i els homes i dels altres col·lectius pel que fa en especial, i entre d’altres, als paràmetres d’accessibilitat i de mobilitat. 11. Amb relació als plànols d’informació regulats a l’article 84, s’indica que no s’ajusten als aspectes de l’article 82.2.c), sobre informació urbanística; i l’article 85.2.b, sobre plànols d’informació. Sobre el particular, s’ha de dir que si no hi a ajust, o més aviat una discordança, això obeeix simplement a l’objecte concret d’uns i altres preceptes, perquè es refereixen, respectivament, a la informació urbanística de la memòria del pla general, que no necessàriament s’ha d’articular mitjançant planimetria; i als plànols d’ordenació, la funcionalitat dels quals és naturalment totalment distinta que la que assigna la Llei i el reglament als plànols d’informació, que no tenen valor normatiu. Apunta igualment que l’apartat 1 considera la informació a escala territorial, entenent que s’hauria d’exigir igualment plànols informatius de la realitat urbana existent, relativa a parcel·lari, altures, densitats, espais lliures i dotacions. Val a dir que l’article 84 del reglament pot ser millorable, però també s’ha d’assenyalar que com a mínim té el mèrit de desenvolupar àmpliament un contingut dels plànols d’ordenació, document preceptiu del pla general al qual la llei únicament assenyala la seva preceptivitat a l’article 36.1.b) sense assignar-li un mínim de contingut. Així, l’opció de configuració de contingut de què disposava el reglament era del tot àmplia, i l’adoptada pel projecte ha estat articular la informació a partir de les característiques del territori a què es refereix l’apartat 1 de l’article 84, assenyalant uns mínims que «en tot cas» ha d’analitzar uns aspectes. Ara bé, del suggeriment sí que entenem acceptables que aquests plànols incorporin igualment l’estructura parcel·lària i sobre grau de consolidació del sòl urbà, que es proposen, tenint en compte que així es produiria una concordança amb aquests aspectes en el nivell gràfic, traslladant-hi allò que ja s’haurà analitzat a la memòria general. En canvi, pel que fa al suggeriment que, igualment, en connexió a l’article 42.1.g) de la LOUS s’hauria d’exigir plànols informatius del grau d’obsolescència dels edificis i barriades, entenem que es tracta d’un aspecte que, des del nostre punt de vista, és més propi d’altres documents del planejament que no els plànols d’informació, singularment de la memòria general.

166

Finalment, es proposa, a l’apartat 2, que la cartografia sigui actualitzada i realitzada a una escala diferent. No veim obstacle per assenyalar que la cartografia sigui actualitzada, però això a partir de l’actualització de la base de la informació geogràfica oficial disponible; però no tant a l’escala proposada 1:2000, ja que consideram suficient les escales que actualment preveu la proposta reglamentària. En definitiva, entendríem com a acceptables la introducció dels següents incisos als apartats 1 i 2 de l’article 84: M-84.1 Article 84 Plànols d’informació 1. .../... b) Estructura cadastral vigent; usos i aprofitament del sòl existents. .../... h) Estat actual dels nuclis de població, assenyalant l’estat i el grau d’edificació i d’urbanització de cada zona; i la classificació del sòl en el planejament anterior encara en vigor, distingint, dins els àmbits de desenvolupament urbanístic, els que ja estiguin executats, el grau d’execució dels executats parcialment i els no executats.» 2. Els plànols d’informació han de ser elaborats sobre la base de la informació geogràfica oficial disponible i més actualitzada, s’han de realitzar sobre cartografia digital, a una escala d’1:5.000, i s’han de materialitzar sobre suport físic a escala no inferior a 1:10.000. 12. Se suggereix afegir a l’apartat 1 de l’article 85 que la cartografia de base estigui actualitzada, que amb coherència amb l’anàlisi que hem fet a l’apartat anterior no hi veim inconvenient. M-85.1 «Article 85 Plànols d’ordenació 1. Els plànols d’ordenació del pla general expressen gràficament les seves determinacions i han de ser elaborats sobre cartografia digital actualitzada.» 13. Incorporació als articles 86 i 87 dels sistemes generals i locals com a documentació a incorporar a les normes urbanístiques, distingint entre els ja existents i els proposats. Entenem que no resultarien coherents aquests incorporacions, atès que les normes urbanístiques tenen una vocació de disposició general establint determinacions “en cada classe i categoria de sòl”, sistemes urbanístics inclosos; i d’altra banda, no té raó

167

de ser la distinció entre sistemes existents i proposats a les fitxes de planejament i gestió, ja que, essent un document integrant de les normes urbanístiques, la seva regulació s’ha de cenyir a la nova projecció, i no a les preexistències. 14. Amb relació als articles 90.3.d) i 91.1.f), regulador de la definició dels paràmetres bàsics de l’ordenació de volums en els plans parcials, es proposa afegir-hi «i de formalització de la imatge exterior», afegit que entenem coherent i raonable, per bé que, en tot cas, procediria més aviat només en el segon dels articles, perquè l’article 90.3 ve a ser un mer recordatori dels paràmetres mínims legals de regulació del pla parcial, que són especificats cas per cas per part del reglament en el seu article 91.1.f). En aquest sentit, acceptant el suggeriment, se li podria conferir la següent redacció: M-91.1f) Article 91 Determinacions relatives als usos del sòl i als paràmetres edificatoris 1. .../... f) La definició dels paràmetres bàsics de l’ordenació de volums i de la formalització de la imatge exterior. 15. Amb relació al contingut de l’article 97, relatiu a la memòria del pla parcial, es proposa afegir a l’apartat 2, lletra b), que la informació urbanística de l’àmbit es refereixi també al seu entorn, i que a la lletra c) s’afegeixi un apartat relatiu als criteris adoptats per a la integració amb l’entorn i per a la formalització del conjunt. Entenem que el primer dels aspectes és més aviat objecte del pla de superior jerarquia, el pla general, que ha de preveure la descripció de la funció territorial que ha de complir el desenvolupament de cada sector de sòl urbanitzable respecte del conjunt de la ciutat o dels nuclis urbans, com ja ha previst l’article 71.a). Per altra banda, la lletra c) es refereix als objectius i criteris d’estricta ordenació de l’àmbit, i per tant, no lleva que el pla parcial, com tot instrument de planejament, ja hagi de considerar la seva integració en relació amb el medi físic que l’envolta, amb una definició qualificada de les característiques dels límits urbans, la seva silueta i els punts de connexió a les infraestructures de comunicació (art. 15). 16. Segueixen propostes amb relació als articles 99 i 100, reguladors dels plànols d’informació i d’ordenació dels plans parcials; sol·licitant que en el primer s’afegeixin determinacions de caracterització del paisatge, relacions visuals i afeccions territorials, que entenem que ja queden garantides per aplicació d’altres preceptes; i de la situació dels serveis urbanístics i infraestructures més properes a l’àmbit, als efectes de la futura connexió. Vers els aspectes paisatgístics i de visuals, ens remetem al que hem assenyalat en el punt anterior; i pel que fa a la inclusió en els plànols d’informació dels plans parcials

168

de la situació dels serveis urbanístics i infraestructures més properes a l’àmbit, als efectes de la futura connexió, tot i que pogués semblar lògica, la seva omissió a la proposta té una explicació en el fet d’evitar superposicions amb allò que determina l’article 42 de la LOUS i el correlatiu article 76 del reglament. Això perquè no tendria sentit transposar en un plànol d’informació d’un pla subordinat, com és el pla parcial, allò que ha de regular el pla general com a determinació de caràcter detallat en el sòl urbanitzable no ordenat, com és, precisament la relativa al «traçat de les connexions amb les xarxes i centres dels sistemes generals d’infraestructures existents i determinació de les actuacions d’ampliació d’aquestes que, si s’escau, siguin necessàries.» Pel que fa a l’article 100, suggereix afegir una lletra f) a l’apartat 2, relativa a la integració paisatgística, definició de la composició volumètrica del conjunt ordenat i tractament de la imatge final, que entenem incoherent ja que no és matèria pròpia de la funció d’un plànol d’ordenació d’un pla parcial; malgrat que ho pugui ser d’altres documents que l’integren. Més lògica i acceptable és la proposició que el seu apartat 4 es refereixi a la necessitat d’actualització de la cartografia, que quedaria així redactat de la forma següent: M-100.4 Article 100 Plànols d’ordenació .../... 4. Tots els plànols d’ordenació que contenguin representació en planta s’han de realitzar sobre cartografia topogràfica actualitzada, i han de reflectir la delimitació del sector. 17. Es proposa afegir una lletra d) quant a contingut de les normes reguladores dels plans parcials, relativa a la previsió de condicions d’integració paisatgística, generals i particulars, independents de les condicions d’estètica i de materials constructius. Entenem raonable aquesta proposició, perquè en aquest cas no va tant referida a la integració del conjunt de l’àmbit en relació al territori que es pot satisfer per altres mitjans, com amb relació a les condicions ad intra del sector, que implícitament es vol referir a l’edificació, des del moment en què es demana amb un caràcter independent de les condicions estètiques i de materials. Tanmateix no faria falta la seva previsió en una nova lletra específica, sinó que es podria incorporar com a complement de la lletra b). En aquest sentit, una redacció que pogués acollir el suggeriment podria ser la següent: M-101.b Article 101 Normes reguladores .../...

169

b) Normes d’edificació, amb referència a les condicions comunes a totes les zones i les normes particulars de cada zona, amb previsió de les condicions d’integració paisatgística. 18. Amb relació a l’article 103, sobre mesures d’accessibilitat universal en els plans parcials, es proposa exigir la localització física de les places d’aparcament adaptades i afegir que no computi l’espai destinat a mobiliari urbà pel que fa a l’amplària de les voreres. Entenem que no resulten oportunes les anteriors proposicions, tenint en compte, d’una banda, que l’exigència de localització concreta de les places d’aparcament adaptades en el pla parcial, més enllà de la seva previsió numèrica, pot produir un efecte contraproduent com és, precisament, que si les necessitats funcionals d’aquestes places requereixen la seva reubicació dins l’àmbit del pla parcial, només podrà dur-se a terme mitjançant un procediment d’alteració d’aquest pla. Això comportaria una rigidesa que segurament minvaria, com hem dit, la funcionalitat d’aquestes places d’existència obligatòria. Per altra banda, la petició relativa a la manca de còmput del mobiliari urbà suposaria que el reglament entràs a fer directament una funció tant detallista que és pròpia del pla parcial, d’acord amb la problemàtica específica del sector; per això, la incidència del mobiliari urbà en l’amplària de les voreres es difereix al que estableixin les corresponents normes reguladores dels paràmetres d’ús del pla parcial. 19. En aquest punt agrupam els quatre suggeriments o observacions que s’efectuen vers la regulació dels plans especials en el projecte de reglament. En concret, s’assenyala que es troba a faltar un article, que proposarien com a 117 bis, relatiu a les determinacions dels plans especials de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes, en desenvolupament de l’apartat 1 de l’article 45.2 de la LOUS, independent de la regulació dels plans especials de reforma interior regulats per la subsecció quarta. S’ha de precisar que, l’article 45.2 de la LOUS té una incorrecció gramatical evident, perquè la seva literalitat estableix que els plans especials podran tenir com a objecte «plans de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes». Efectivament, l’objecte d’un pla, no és, al seu torn, un altre pla, sinó en lògica el desenvolupament en concret d’un objecte o finalitat; així, el que vol assenyalar la Llei és que poden existir plans especials amb la finalitat d’ordenar a nivell de detall, operacions de rehabilitació. Recolza aquesta anterior interpretació, precisament, el fet que l’article 42.1.a) de la norma legal, quan determina com a ordenació estructural específica del pla general que assenyali àmbits subjectes a aquestes actuacions, la pugui fer de forma directa o «diferir-ho a un pla especial», pla especial que tendrà els efectes prevists a la Llei 8/2013, però que no s’ha de preveure, necessàriament, creant una nova figura.

170

Així ho intentam explicar amb motiu d’una al·legació formulada per una altra entitat, el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, quan exposarem com la Llei estatal 8/2013, en la regulació de les actuacions de rehabilitació de l’edificació i les de regeneració i renovació urbanes, mai no ha imposat la creació de noves figures de planejament urbanístic; atès que fins i tot regula aquelles actuacions que es poden dur a terme sense necessitat d’alterar l’ordenació urbanística vigent, cas en el qual han d’observar els tràmits procedimentals requerits per la legislació aplicable per dur a terme la modificació corresponent. El reglament ha canalitzat aquestes operacions a través dels plans especials de reforma interior, efectuant les oportunes precisions i indicant, en coherència amb l’article 42.1 de la Llei, que aquests plans especials, respectant l’ordenació estructural del pla general, poden ordenar la realització d’aquelles actuacions (article 119.1). En segon terme, posa de manifest, amb relació a l’incís final de l’article 118.1 que s’assenyala la necessitat de formalitzar tant en suport escrit i gràfic, com en suport digital, la documentació dels plans especials, assenyalant que s’hauria d’entendre que la referència correcta voldria ser a “tant en suport paper com en suport digital”. Amb relació a aquesta puntualització, certament convé efectuar una correcció a l’esmentat article, però en termes distints als que s’ha posat de manifest perquè ni la terminologia ara recollida, ni la proposada, tècnicament seria la correcta. Efectivament, els termes actuals són millorables, atès que una documentació escrita i gràfica pot referir-se tant a la que figura en suport paper com la que reculli un suport digital, però la referència estricta a suport paper sembla anar-se descartant en favor de la més precisa de «suport físic» que ha anat introduint la normativa sobre gestió i procediment administratiu electrònic. Això aconsella canviar els termes actuals de suport “escrit i gràfic” per l’expressió “suport físic”, quedant així l’apartat redactat en els termes següents: M-118.1 Article 118 Documentació dels plans especials 1. La documentació dels plans especials s’ha d’elaborar amb el grau de precisió adequat al seu objecte i la seva finalitat i, en tot cas, amb igual o major grau de detall que la del planejament que desenvolupin o complementin. S’ha de formalitzar tant en suport físic, com en suport digital. Seguidament se sol·licita una reordenació de l’article 119, però en uns termes un tant confosos que, literalment, indiquen “seguint les lletres b) i c) de l’article 29.2 LOUS; específicament, aquelles finalitats que deriven de la Llei 8/2013, que ara disgregades”. Entenem que la petició es vol referir a la divisió de l’article 119 en dos preceptes, d’acord amb l’al·legació inicial d’aquest bloc, i que separàs les operacions de reforma a què es refereixen les seves lletres a) i b) de l’apartat 2, que remeten a l’article 29 de la Llei, de les operacions de rehabilitació de la Llei 8/2013.

171

Reiterant l’exposat més amunt, entenem que la canalització d’ambdues operacions dins el mateix article és perfectament possible, perquè en definitiva qualsevol d’aquestes operacions urbanístiques compartiran regles comunes, no només dins el mateix article 119, sinó igualment a partir de les previsions dels apartats 2 i 4 de l’article 120, i les lletres a) i b) de l’apartat 2 de l’article 121. Tal vegada, allò que no tenia sentit hagués estat una duplicació de figures urbanístiques especials si una única regulació compartida satisfà perfectament les dues finalitats. Finalment, s’indica, com a suggeriment a l’article 120, que en el cas que un pla general no fixi àmbits objecte de plans especials per a operacions de rehabilitació, regeneració o renovació urbanes, a efectes de garantir l’agilitació de la tramitació de les actuacions urbanístiques, s’ha d’aclarir el concepte d’estructura fonamental de l’apartat 2 d’aquest precepte; assenyalant que s’ha de deixar clar que no serà necessària la modificació prèvia del pla general, entenent que, en canvi, l’actual redacció no permet que el pla especial modifiqui aquesta “estructura fonamental” del pla general. Bé, aquesta darrera consideració incideix en un dels temes amb més literatura jurídica en el camp de l’urbanisme, com és el de la capacitat innovativa del pla especial enfront de les determinacions d’un pla general. En aquest sentit, entenem que ni la LOUS, ni per extensió el reglament, no han pretès alterar el règim d’excepció tradicional del sistema jeràrquic del planejament urbanístic. Així, el principi d’ordenació jeràrquica de les relacions entre els instruments urbanístics es matisa pel que fa a la concreta relació entre el pla especial i el pla general, perquè alguna de les finalitats específiques del primer serien incompatibles amb una única regla de relació basada en el principi de subordinació, supòsit en què pot operar eventualment un principi de reserva de competència per la regulació d’una determinada matèria en favor del planejament especial. Hem de partir però d’una premissa: en el cas que ens està ocupant, que s’articuli o no un principi de reserva de competència en favor del pla especial, pel que fa als que tenguin com a finalitat la realització d’operacions regulades per la Llei 8/2013, dependrà d’una opció voluntarista del pla general. El pla general, ex article 42.1.a) de la LOUS, decideix si delimita ell mateix els àmbits subjectes, o si ho difereix a un pla especial. És a dir, s’ha d’assenyalar, com a qüestió prèvia que si el pla general no ha diferit a pla especial aquesta funció delimitadora d’àmbits, no hi ha cap mesura d’agilitació derivada de la mateixa LOUS, mesures que, per tant, s’hauran de cercar en la regulació reglamentària. En aquest cas, aquesta proposta reglamentària, segueix la precedent (ara per ara vigent), com és la continguda en els articles 83 a 85 del RPU, que admet que els plans especials puguin regular operacions de reforma no previstes en el pla general, amb la limitació de no modificar la seva estructura fonamental, admetent la previsió tant d’actuacions aïllades com la d’operacions integrades.

En conseqüència, el reglament planteja els plans especials de reforma com una tipologia de plans vertaderament autònoma, com a mínim sempre que el pla general,

172

com determina expressament la LOUS, difereixi a aquests instruments la delimitació dels àmbits objecte d’actuacions edificatòries i de regeneració i renovació urbanes, en línia continuista del RPU, establint així el límit de “no modificació de la seva estructura fonamental”. Potser el concepte utilitzat pugui ser millorable, però entenem que la lectura de conjunt de la LOUS i del reglament delimiten perfectament aquest límit d’estructura fonamental a què es refereix l’article 102 de la proposta reglamentària. L’estructura fonamental del pla general que ha de respectar l’especial, s’associa als conceptes establerts a l’article 107.3 de la mateixa proposta, com és que «els plans especials no poden substituir en cap cas el pla general en la seva funció d’ordenació integral del territori, ni poden alterar la classificació del sòl, però sí que poden modificar-ne la qualificació sense alteració de l’ús global per aconseguir l’objectiu legal que en justifica l’aprovació»; com també a l’article 119.2, assenyalant que han de respectar «l’ordenació estructural del pla general completant o complementant l’ordenació detallada de l’àrea de sòl urbà afectada»; i per tant, que aquesta ordenació de compleció o complement sigui adequada «a l’ordenació de caràcter estructural que hagi establert el pla general» com especifica, igualment, l’article 121.2.a). 20. Pel que fa als articles 122 i 123, relatiu a l’objecte i als límits dels estudis de detall, s’argumenta que «tenint en compte la Llei 8/2013, el reglament no hauria de restringir les possibilitats de redacció d’un estudi de detall per modificar aspectes com fons edificables, distàncies a partions, volumetries... tal com sí permet l’article 46 de la LOUS, als efectes de poder dur a terme actuacions de regeneració i reforma d’illetes de forma àgil, sense haver de modificar el pla general. Amb la redacció proposada pel reglament sembla que la finalitat de l’estudi de detall serà únicament completar l’ordenació de certes zones que prevegi el pla general, sense permetre cap altre tipus de la proposta particular.» Per escometre la qüestió que s’al·lega s’ha d’avançar que el model de pla general que ha escollit la LOUS respon clarament a les característiques d’un model rígid. Encara que ha variat algun aspecte tradicional, com pugui ser la introducció d’una ordenació directa del sòl urbanitzable en determinats supòsits, o la possibilitat d’alteració dels usos detallats d’equipament públic dins de l’ús global assignat a través d’un procediment singular, o, també molt singularment, la possibilitat d’alterar els sistemes d’execució d’unitats d’actuació previstes en el planejament; el que és cert és que no s’atribueix cap tipus de capacitat d’alteració de qualsevulla de les determinacions d’ordenació del pla general, siguin estructurals o detallades, en favor dels altres instruments de planejament.

Es manté així una posició jeràrquica plena del pla general, amb l’única i tradicional excepció abans assenyalada en apartats anteriors dels plans especials que regulin operacions de reforma o rehabilitació en sòl urbà. Aquest principi resulta proclamat expressament en el títol preliminar de la Llei, en concret en el seu article 9, tot preveient la norma bàsica segons la qual els instruments d’ordenació que desenvolupen el planejament urbanístic, entès el planejament en sentit ample, conformen un sistema integrat i jerarquitzat únic, en el que l’abast, contingut i relacions entre instruments per complir el sistema global són els determinats a la

173

LOUS. Així, el principi de subordinació jeràrquica dels instruments de desenvolupament del pla general serà reiterat singularment pel que fa als plans parcials (article 43); plans especials (article 45) i els estudis de detall (article 47). Al seu torn, tampoc l’estudi de detall, d’acord amb l’esmentat article 9 de la LOUS, no té capacitat modificativa dels plans parcials o dels plans especials. Particularment i amb tot el respecte, no entenem com l’al·legació consideri que de la lectura de l’article 46 de la LOUS es pugui desprendre que permeti que un estudi de detall pugui alterar paràmetres urbanístics com el fons edificable, distàncies a partions o volumetries, reservades per la Llei a l’ordenació detallada dels plans de superior jerarquia. Contràriament, la regulació dels articles 122 i 123 del reglament manté estrictament els mateixos límits legals i atribucions de la figura de tancament del sistema de planejament urbanístic. Acceptar l’al·legació, per molt que es volgués lligar a les operacions de la Llei 8/2013, suposaria acceptar una determinació que incorreria en nul·litat per infracció de la LOUS de superior jerarquia, perquè com hem vist, per a les operacions de rehabilitació urbana únicament es pot defensar que atribueixi certa capacitat innovativa als plans especials vers el pla general. 21. Referits als articles 127 i 130, sobre les determinacions i contingut de les fitxes del catàleg de protecció, es considera que alteren la regulació del pla territorial de Mallorca, i poden crear dubtes de prevalença en cas de manca de plena coincidència, recomanant la previsió en el reglament d’una disposició derogatòria expressa per a la norma 47 de l’expressat pla territorial. Entenem inviable jurídicament tal recomanació, però aquesta impossibilitat s’ha d’explicar prèviament amb relació al paper i habilitacions legals de què disposa el PTI. En aquest sentit, s’ha de partir de les previsions de l’article 15 de la LDOT, que assenyala als plans territorials, en ordre a l’establiment de polítiques de desenvolupament cultural per a les àrees homogènies de caràcter supramunicipal, la consideració d’uns objectius entre els quals figuren, entre d’altres, alguns amb relació amb «el patrimoni històric per al qual, en tot cas, hauran d’establir mesures per completar els catàlegs de patrimoni històric i afavorir-ne la restauració, investigació i rehabilitació o possibilitat d’ús». Implementant el mandat, singularment el pla territorial insular de Mallorca va procedir al “desplegament normatiu transitori” d’aquesta figura, omplint així els buits de la legislació urbanística existent aleshores, constituïda per les escasses mencions contingudes en el TRLS/1976 i en el RPU, que al·ludien a la figura dels catàlegs però sense implementar el seu contingut documental; tasques que, ara per ara, pretén realitzar òbviament el reglament en projecte, com a desplegament d’una LOUS balear que configura el catàleg clarament com un instrument de naturalesa urbanística, normalment associat al pla general. La norma 47 del PTI de Mallorca, fins que eventualment el present projecte de reglament no sigui aprovat definitivament, ha tengut i té el mèrit de conformar, sobre la base d’unes habilitacions de la legislació d’ordenació territorial, unes determinacions mínimes de contingut necessari dels catàlegs, agrupant distints

174

elements per categories i establint una estructuració en graus de protecció, definint igualment zones de protecció que el planejament ha de considerar a l’hora d’ordenar determinats entorns i determinant la incorporació en els seus plànols generals d’informació de tots els elements catalogats. Per tant, aquest establiment d’una determinació mínima del contingut d’aquests documents urbanístics, fins ara clarament escassa o ambigua en molts d’aspectes en la legislació urbanística estatal supletòria, és plenament compatible amb l’objectiu i finalitat de la figura del catàleg ara regulada a l’article 47 de la LOUS. Les determinacions sobre redacció de catàlegs establertes en el pla territorial conserven plena vigència i operativitat, atès que com és fàcilment constatable el seu contingut en cap cas no confronta amb el que ha establert la LOUS en el seu article 47 en la regulació dels trets bàsics d’aquesta figura. Però tanmateix, és també cert que el desenvolupament normatiu d’aquesta figura serà d’ara en endavant matèria més pròpia dels corresponents reglaments insulars, com el que ara ens està ocupant en el cas de Mallorca. L’explicació de l’anterior context és del tot necessària per dir que si hi ha dubtes de prevalença en el cas de manca de plena coincidència entre determinacions (eventualitat possible, però no probable si partim que la més extensa redacció en el reglament integra essencialment la més reduïda del PTI), aquests es resoldran a partir de la interpretació integrada d’ambdues normes reglamentàries insulars. La petició que efectua el col·legi de derogar expressament la norma 47 del PTI podria semblar lògica, però no la consideram recomanable des d’una perspectiva jurídica, tenint en compte que, malgrat es podria pensar que es tracten de normes del mateix rang, i que totes dues són aprovades per part del mateix òrgan del Consell Insular de Mallorca i amb idèntics requisits de quòrum, tenen una naturalesa diferencial que impedeix aquesta previsió derogatòria. Amb aquesta naturalesa diferencial ens referim a dos factors, com són, en primer lloc, el caràcter de disposició administrativa general i ordinària de desplegament o secundum legem del Reglament que ara ens està ocupant, enfront del caràcter de disposició reglamentària planificadora o especial del pla territorial, d’acord amb l’article 4 de la LOT. Aquest article, a la vegada, posa de manifest el segon factor diferencial entre ambdues figures, com és que els plans territorials s’elaboren d’acord amb el procediment establert a l’esmentada LOT, a diferència del present reglament que segueix un procediment distint, com s’apunta extensament en els informes i memòries que figuren a l’expedient administratiu. 22. Amb relació a l’apartat 2 de l’article 155, s’indica que s’haurien de regular els subsegüents acords d’informació pública, als efectes de conèixer quan s’han d’adaptar a les constants i habituals modificacions urbanístiques. Entenem que el suggeriment es vol referir a la necessitat d’adaptació dels instruments de planejament urbanístics a les modificacions legislatives o reglamentàries que puguin entrar en vigor durant el procediment d’aprovació dels referits plans.

175

Ara bé, d’entrada, en aquest punt el reglament no ha fet més que precisar la regla continguda en l’apartat 4 de l’article 54 de la LOUS, determinant que el termini per adoptar l’acord d’aprovació provisional d’un any des de l’aprovació inicial s’aplica en els instruments que estiguin subjectes a dita aprovació provisional, res més. La problemàtica que exposa el suggeriment és per tant aliena a la matèria que regula l’esmentat art. 155.2 de la proposta de norma reglamentària, tenint regulació, d’altra banda, en els termes de la mateixa LOUS en el seu article 60, que conforma regles legals de règim transitori pels procediments d’aprovació dels instruments urbanístics en cas d’afectació per les determinacions de normativa sobrevinguda. 23. Amb relació a l’article 173. Atès el component eminentment tècnic del suggeriment, ens remetem a l’anàlisi que realitza l’informe dels serveis tècnics d’urbanisme. 24. En matèria de gestió i execució del planejament s’exposa, amb relació a l’article 213 que desenvolupa el procediment de reparcel·lació i la formulació del projecte, que l’apartat c) –entenem que volent referir-se a la lletra c) del seu apartat 5–, «permet aprovar el projecte per silenci positiu, tot i que no hi participi la totalitat de propietaris o que s’hagi redactat d’ofici pel mateix Ajuntament que després no l’aprova en termini», i més que no pròpiament efectuant cap al·legació o suggeriment, el que fa és formular una pregunta: «Com queda, en aquest cas, el resultat de la informació pública?». Val a dir que el tràmit d’audiència i d’informació pública en un procediment d’elaboració i aprovació d’una disposició general com la que està ocupant té una funció diferent a la de plantejar dubtes o preguntes, però en la mesura en què aquestes preguntes puguin suposar, implícitament, exposar mancances o defectes d’una proposició normativa, ens veim d’alguna manera forçats a respondre-les, tot i que, insistim, aquesta no és la funció del tràmit d’audiència que es confereix a les entitats. Aprofitam també per dir que un plantejament idèntic es realitza pel que fa a bona part de la resta d’«al·legacions», més aviat formulades com si fossin consultes que no pròpiament aportacions a la millora del text normatiu en tràmit. Anem a respondre la pregunta en concret, partint del fet que l’apartat 5 de l’article 213 del reglament desenvolupa la breu regulació legal continguda a l’apartat 4 de l’article 80 de la LOUS, que només fixa que «els projectes se sotmetran a informació pública durant un mes, amb citació personal de les persones interessades, i seran aprovats per l’ajuntament o, si s’escau, per l’òrgan urbanístic que se subrogui en les competències municipals.» Com a qüestió prèvia per respondre la pregunta, s’ha de d’assenyalar que, en aquest punt, en ordre a implementar un principi de supressió de càrrega administrativa, d’agilitat i d’economia processal, el desenvolupament reglamentari ha optat per establir un règim de silenci positiu en seu municipal. Opció que li confereix la Llei perquè determina la regla d’aprovació municipal per l’ajuntament, o «si s’escau», per l’òrgan urbanístic que se subrogui en les competències municipals. La LOUS no fixa

176

per tant una regla indisponible de substitució municipal en cas d’inactivitat en la tramitació de projecte de reparcel·lació, com sí que la imposa, per exemple, en les bases d’actuació i els estatuts, on hi ha subrogació preceptiva del consell insular corresponent. Aclarit aquest punt, s’ha de dir que no és cert que el desenvolupament reglamentari permeti aprovar el projecte per silenci positiu tot i que no hi participi la totalitat de propietaris. Potser aquests no participin en la seva redacció, però com a interessats hauran pogut participar en el procediment en tràmit d’informació pública, amb citació personal ex apartat 4 de l’article 80 de la LOUS, i més específicament, per la lletra b) de l’apartat 5 de l’article 231 del reglament, precedent a la c) exposada en la pregunta. Fixem-nos que el reglament amplia la garantia dels propietaris, partint que tot propietari és, a la vegada, persona interessada a la que dita lletra b) recorda el dret legal de citació personal en tràmit d’informació pública, tot afegint la garantia de coneixement íntegre del contingut del projecte de reparcel·lació, al que s’exigeix reglamentàriament la seva publicació telemàtica, factor de publicitat i transparència addicional no previst a la Llei. Per tant, mai no podrà operar aprovació per silenci positiu sense haver possibilitat la participació dels propietaris afectats. L’aprovació expressa definitiva requereix haver-se acabat el tràmit d’informació pública, com també la requereix la seva aprovació per silenci. Així, quan la lletra c) de l’apartat 5 de l’article 213 diu que “en cas contrari s’entén que el projecte de reparcel·lació ha quedat aprovat definitivament per silenci positiu”, naturalment es vol referir al cas que no hi hagi aprovació expressa en el termini de tres mesos «des de l’acabament del termini d’informació pública». És a dir, tant en un o en altre cas, aprovació expressa o per silenci, el dia d’inici del còmput dels tres mesos es produeix des de l’acabament del tràmit d’informació pública. Per tant, a diferència del que exposa l’al·legació, sempre hi haurà participació de la totalitat dels propietaris; ara bé, per ventura la pregunta final de l’al·legació es vol referir a com es valora el resultat de la informació pública si s’haguessin presentat les al·legacions. Si aquest fos el cas, hem de dir que el resultat és el mateix que el que atribueix qualsevol regulació existent en matèria de silenci administratiu positiu: se sobreentén que la valoració es correspon amb el resultat aprovatori de l’expedient al qual l’ordenament ha atribuït un efecte positiu. Per altra banda, es plantegen dues qüestions vers la lletra d) de l’apartat 5 del mateix article 313 (deduïm com abans que es refereix a dit apartat 5), perquè ens indica que «cas que es produeix(i) l’aprovació definitiva sense necessitat d’aprovació inicial, en el qual “no és necessari cap altre tràmit que el d’informació pública, amb audiència simultània de la resta de persones interessades”, convé clarificar què s’entén per persona afectada i quan tindrà la condició d’interessada. D’altra banda, no es comprèn com es pot tenir en compte el resultat de la informació pública si resulta que ja està aprovat definitivament.» Anem a veure si és necessari modificar la redacció d’aquesta lletra d) per clarificar algun extrem, i intentar explicar la segona pregunta que es formula. Transcriurem el

177

contingut de la lletra d), perquè tal vegada una lectura pausada ja dóna resposta a la innecessarietat d’aclariment a la pregunta, respectivament: «d) Si en la tramitació dels projectes de reparcel·lació es produeix l’acord unànime de totes les persones afectades, que ha de constar en document públic, prèvia conformitat de l’ajuntament o amb la incorporació de les esmenes i prescripcions que siguin procedents, es pot procedir a l’aprovació definitiva prescindint de l’aprovació inicial, i no és necessari cap altre tràmit que el d’informació pública, amb audiència simultània de la resta de persones interessades.» Francament, pensam que clarificar el concepte de persona afectada és del tot innecessari si llegim els apartats precedents de l’article 313 i fins i tot l’article 80 de la LOUS: persona afectada és qualsevol persona propietària de l’àmbit objecte del projecte de reparcel·lació o que gaudeixi d’un dret real (apartat 3 de l’article 80 de la Llei i apartat 4 de l’article 313 del reglament). D’altra banda, si també es vol un aclariment específic del que s’entén per persona interessada, la resposta directa es troba a l’article 212.2 del reglament, que disposa: «2. A més dels propietaris i de les propietàries de les finques afectades, es consideren persones interessades en un expedient de reparcel·lació les titulars dels drets que puguin resultar afectats per la resolució, i també les persones titulars d’interessos legítims susceptibles d’afectació que es personin en el procediment i acreditin aquesta condició.» D’altra banda, de la lectura literal de la lletra d), a diferència del que exposa la pregunta, en cap cas mai pot dur a pensar que l’aprovació definitiva és anterior al tràmit de la informació pública, el resultat del qual ens diu que no es podria per això tenir en compte. Fixem-nos bé en els termes del precepte, que impliquen, si hi ha acord unànime de totes les persones afectades:

a) Presenten el projecte de reparcel·lació, sense que no faci falta el tràmit d’aprovació inicial.

b) Només és necessari el tràmit d’informació pública, amb audiència simultània

de la resta de persones interessades

c) Practicada la informació pública, es pot procedir a l’aprovació definitiva. 25. En aquest cas, igualment es formula un dubte més que no una al·legació, amb relació al supòsit d’exclusió en la reparcel·lació que preveu la lletra a) de l’apartat 2 de l’article 216. Per respondre el dubte, transcrivim inicialment el contingut de la disposició: «2. L’exclusió de determinats béns de la comunitat de reparcel·lació s’ha d’ajustar al que disposen les regles següents:

178

a) Les edificacions i instal·lacions preexistents compatibles amb les determinacions del pla d’ordenació que sigui objecte d’execució poden ser justificadament excloses del sistema de repartiment i de la comunitat de reparcel·lació sense necessitat d’alterar la delimitació de la unitat reparcel·lable, sempre que es demostri, en aplicació dels criteris a que fa referència la lletra b) de l’apartat 2 de l’article 215 d’aquest Reglament, una desproporció substancial respecte dels beneficis i càrregues del conjunt de l’actuació.

El sòl que s’exclogui ha de ser aquell indispensable en relació amb les previsions del pla sobre parcel·les mínimes o en relació amb la funcionalitat de les edificacions que es mantenen, i l’exclusió no ha de donar lloc a l’enriquiment injust de la persona propietària. Quan l’execució de les obres d’urbanització comporti també un benefici de les finques excloses, aquesta exclusió pot limitar-se a la distribució d’aprofitaments i no impedeix la participació ponderada de la finca exclosa en les càrregues d’urbanització de l’àmbit.» La qüestió que planteja és que «no s’entén quina necessitat hi ha de que es demostri que hi hagi una desproporció substancial de beneficis i càrregues, amb la possibilitat de ser exclòs de la reparcel·lació, sense necessitat d’alterar la delimitació de la unitat d’actuació.» Anem a intentar explicar aquesta necessitat. La reparcel·lació és un procediment que té com a funció allò que determinen l’article 79 de la LOUS i l’article 211 del reglament, comprensiva del procés de distribució justa entre les persones interessades dels beneficis i les càrregues de l’ordenació urbanística, persones que integren una comunitat de reparcel·lació, d’acord amb l’article 212.1 del reglament. Aquestes persones, en termes col·loquials, per exemple, han de cedir béns a l’administració actuant i executar al seu càrrec una obra urbanitzadora en proporció a la superfície de les finques de la seva propietat incloses en l’àmbit d’execució, i per això, l’apartat 1 de l’article 216 determina una regla general i lògica en la reparcel·lació: «1. L’àmbit de la reparcel·lació és el del sector o el de la unitat d’actuació urbanística, i les finques que els comprenen no en poden ser excloses, llevat dels supòsits que preveu l’apartat 2 d’aquest article.» Per tant, el supòsit d’exclusió al qual es refereix la lletra a) de l’apartat 2 de l’article 216, és excepcional, i per això hi ha una clara necessitat de motivar o demostrar el perquè una finca de dins la unitat d’actuació, la unitat reparcel·lable, mantenint-se dins el seu àmbit, resulta exclosa del sistema de repartiment i de la comunitat de reparcel·lació, d’acord amb el criteri objectiu que hi hagi una desproporció substancial respecte dels beneficis i càrregues del conjunt de l’actuació; que justifiqui que amb aquesta exclusió no es doni lloc a l’enriquiment injust de la persona propietària, en detriment de les altres de la comunitat de reparcel·lació. 26. Amb relació a l’article 347, regulador, per remissió als termes de l’article 118 de la LOUS, de l’avaluació dels edificis i la inspecció de construccions i edificacions, es proposa afegir l’incís “en el termini màxim de 5 anys des de la data que l’edifici tingui una antiguitat de 50 anys”, pel que fa a la presentació de l’informe d’avaluació, i la

179

supressió de l’expressió alternativa d’«informe tècnic», argumentant que el termini de cinc anys es correspon amb la disposició transitòria primera de la Llei 8/2013 i que no recull la LOUS. Encara que pogués ser correcte el que recull el suggeriment anterior, el reglament no pot acollir-lo per manca d’habilitació legislativa prèvia. Així és, perquè l’article 347 únicament remet al que disposa l’extens article 118 de la LOUS, que es dicta no tant en exercici de la competència legislativa autonòmica exclusiva en matèria d’urbanisme, com la relativa a matèria d’habitatge. La remissió reglamentària insular s’efectua així més aviat des d’una perspectiva de mantenir la sistemàtica de la Llei, que ha inserit aquesta regulació en el capítol relatiu a la conservació d’obres i construccions, i com a recordatori, que no regulació, d’uns deures d’inspecció i avaluació d’edificis que deriven d’una altra legislació sectorial. Tinguem present que aquesta es tracta d’una de les poques matèries de la LOUS que pertoca ser desenvolupada pel Govern de les Illes Balears, com n’és reflex el que disposa la seva disposició addicional desena, que li encomana la creació, mitjançant decret, del Registre d’informes d’avaluació d’edificis al que al·ludeix l’apartat 7 de l’esmentat article 118 de la LOUS. Addicionalment però, afegiríem que la suposada omissió de la LOUS de no preveure el contingut de la disposició transitòria primera de la Llei estatal 8/2013, no suposa cap tipus de defecte que requereixi la seva suplència per norma reglamentària. La LOUS, Llei 2/2014, es dicta precisament tenint present la vigència de la Llei 8/2013, de 26 de juny, a la què hi al·ludeix específicament en el seu article 118 per dues vegades i, per tant, l’efecte de la transitòria de la llei estatal opera directament de forma independent a que dit efecte sigui reiterat expressament per part d’una norma autonòmica de desenvolupament, sigui de rang legal o reglamentari. 27. Se suggereix que la lletra p) de l’article 364 del reglament, que regula la subjecció a llicència d’actuacions que afectin el nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent, encara que no impliquin la realització d’obra, substitueixi l’expressió «increment» per «variació». Tot i que poguéssim entendre raonable el suggeriment, consideram que no és aconsellable acollir-lo, perquè en aquest punt hi té incidència una determinació de la legislació bàsica estatal, a la què ens referirem més endavant amb motiu del suggeriment idèntic que es fa a l’article 385. 28. Exposa, amb relació a l’article 369, regulador de la fase d’inici del procediment d’atorgament de llicència d’obra, que es «confús pel que fa al tema d’aportat “tots” els informes i/o autoritzacions necessaris a l’hora de presentar la sol·licitud de llicència». Hem de dir, d’entrada, que la lletra c) de l’apartat 1 de l’article 369, que regula els aspectes de presentació dels informes o autoritzacions mai no ha utilitzat l’expressió “tots”, almenys no la localitzam. Dit això, no compartim en absolut que l’esmentat

180

apartat sigui confús, en absolut. Encara més, direm que si alguna funcionalitat té la regulació reglamentària és clarificar la confusió legal referent a “quins” informes i autoritzacions ha d’aportar la persona interessada. Això, justament per aclarir que aquesta aportació legal preceptiva ho és només quan la legislació sectorial aplicable «estableixi la seva obtenció prèvia a càrrec de la persona interessada», articulant addicionalment unes regles en favor del ciutadà davant la inactivitat administrativa d’impuls dels tràmits d’informe, a la lectura de les quals ens remetem. 29. Es considera que l’article 376, regulador del contingut del projecte tècnic d’obres, «hauria de fer referència a la nova llei d’activitats i aclarir un poc com s’han de presentar els projectes bàsics (ja que el concepte de “bàsic” pel tema d’activitats no existeix).» La referència a la nova llei d’activitats l’hem d’entendre feta a la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears, a la qual l’article 136.3 de la LOUS remet com a lex specialis pel que fa a l’autorització o la comunicació prèvia de les obres lligades a dites activitats, determinant l’aplicació supletòria de la llei urbanística. Així, en aquesta matèria el reglament que ens ocupa té un marge reduït, com es comprova amb el contingut de l’article 396, que efectua remissió al règim especial, determinant tanmateix unes regles sobre iniciació i execució de l’obra; caducitat dels permisos; o el règim de consulta urbanística lligada a aquella llei. Fora d’aquests aspectes, entenem que no es funció del reglament que ens està ocupant regular una especificitat tècnica pròpia del desenvolupament reglamentari insular de la Llei 7/2013, de 26 de novembre. Hem de notar que la regulació de l’article 376 del reglament correspon al desenvolupament del punt 3 de l’article 140 de la LOUS, que quan regula els projectes bàsics i d’execució, habilita certament en el seu punt 4 a la definició reglamentària insular de la documentació que integren els esmentats projectes bàsic i d’execució, però «als estrictes efectes del seu contingut necessari per a la tramitació del procediment d’atorgament de la llicència urbanística». Per això, el suggeriment no pot ser atès, ja que suposaria que el reglament estaria regulant el contingut del projecte bàsic, no als efectes del procediment de llicència urbanística, sinó als efectes dels procediments especials regulats i remesos a la Llei 7/2013. Això evidentment, a reserva que tal suggeriment pogués ser atès amb ocasió de l’elaboració del reglament insular de desplegament de l’esmentada Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears. 30. Pel que fa als articles 381, 382 i la disposició addicional segona s’efectuen preguntes i comentaris que, per la seva relació amb la regulació sobre la cèdula d’habitabilitat, són objecte d’anàlisi a l’informe del Servei d’Autoritzacions Territorials. 31. Es proposa canviar l’expressió «increment» per «variació» a l’article 385, regulador de la llicència de constitució o modificació de règims de propietat horitzontal, suggeriment del qual hem avançat no podem proposar la seva acceptació,

181

per la projecció que hi té la normativa bàsica estatal a què ens referirem al final d’aquest apartat. Vegem quins són els termes de la redacció actual del precepte del Reglament: «Article 385 Llicència urbanística per a la constitució o modificació d’un règim de propietat horitzontal, simple o complexa, i per a la formalització d’altres operacions jurídiques 1. Estan subjectes a llicència urbanística prèvia la constitució o modificació d’un règim de propietat horitzontal, simple o complexa, sobre un edifici o un conjunt immobiliari i qualsevol altra operació o negoci jurídic que, directament o indirectament, comporti un increment del nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent respecte dels autoritzats en una llicència urbanística anterior. A aquests efectes, les places d’aparcament i els trasters només s’han de tenir en compte si el planejament urbanístic o les ordenances municipals d’edificació regulen el seu nombre o dimensió.» Sigui com sigui, a banda del suggeriment, s’efectua en l’al·legació la següent bateria de preguntes. La primera d’elles consisteix en «Prèviament perquè es constitueixi o modifiqui un règim de propietat horitzontal, ha d’haver-se realitzat la declaració d’obra nova, en la qual es descriu el nombre d’habitatges, establiments o altres elements susceptibles d’aprofitament privatiu independent i han d’estar autoritzats en una llicència urbanística, per tant, quin sentit té aquest article? Ens sorprèn la pregunta, des del moment que el sentit d’aquest article el dóna un article anterior, el 364, que coneix bé l’entitat al·legant en haver-hi fet un suggeriment. Diu així l’article 364 que aquestes actuacions se subjecten a la llicència prevista a l’article 385 «encara que no impliquin obres de construcció o d’edificació». En altres paraules, l’article 385 parteix del fet de regular la subjecció a llicència d’aquells actes que impliquin alteració del nombre d’elements privatius, encara que per això no s’hagi de realitzar obra. L’article té, per tant, aquest sentit anterior, perquè, com veurem, la legislació bàsica estatal determina que no és necessària l’autorització de la constitució o modificació del règim de propietat horitzontal quan «el nombre i les característiques dels elements privatius resultants del complex immobiliari siguin els que resultin de la llicència d’obres que autoritzi la construcció de les edificacions que l’integrin.» Reiteram, el supòsit parteix del fet que es vulgui constituir o modificar un règim de propietat horitzontal que incrementi el nombre d’elements existents d’aprofitament privatiu, en el cas que no hi hagi una llicència anterior de construcció i de que no es realitzin obres. Si encara no s’entén posam un exemple: un edifici de distintes plantes i amb distintes unitats d’habitatge, construït en una data anterior a la què la legislació urbanística va establir la preceptivitat de llicència de construcció, en què es vulgui constituir un règim de propietat horitzontal. Segueixen les següents preguntes:

- Com un règim de propietat horitzontal pot modificar el nombre d’habitatges?

182

- A aquest tipus de sol·licituds, quin tipus de tramitació i resolució administratives

han d’atenir-se? - Si la intervenció modifica la llicència urbanística, haurà de procedir-se a la

legalització si això és possible? Preguntes que en bona part es contesten per allò exposat abans, únicament s’ha de dir que la tramitació i resolució administratives de tals llicències se subjecten al procediment l’ordinari que regula la LOUS i desenvolupa el reglament. És en aquest punt en què, ampliant la resposta a determinades preguntes, el reglament ha realitzat una tasca que li era ineludible i que reclamaven els municipis, que ara per ara no tenen una referència normativa per tal d’aplicar allò que ja admet l’article 17.6 del TRSL/2008, amb caràcter de normativa bàsica i, per tant, aplicable a dia d’avui, i que el reglament articula el camí d’autorització, determinant quina és l’administració competent. Diu aquest precepte estatal: «6. La constitució i modificació del complex immobiliari ha de ser autoritzada per l’Administració competent on s’ubiqui la finca o finques sobre les quals es constitueixi aquest règim, i és requisit indispensable per inscriure’l que al títol corresponent s’adjunti l’autorització administrativa concedida o el seu testimoni notarial. No és necessària l’autorització esmentada en els supòsits següents: a) Quan el nombre i les característiques dels elements privatius resultants del complex immobiliari siguin els que resultin de la llicència d’obres que autoritzi la construcció de les edificacions que l’integrin. b) Quan la modificació del complex no provoqui un increment del nombre dels seus elements privatius. Als efectes que preveu aquest número es considera complex immobiliari qualsevol règim d’organització unitària de la propietat immobiliària en què es distingeixin elements privatius, subjectes a una titularitat exclusiva, i elements comuns, la titularitat dels quals correspongui, amb caràcter instrumental i per quotes percentuals, als qui en cada moment siguin titulars dels elements privatius.» Aprofitam únicament per dir que els termes anteriors donen resposta al fet que no es pugui acceptar el suggeriment, de canviar el terme “increment” per “variació”, atès que la legislació estatal sembla, més que aparentment, excloure les variacions a la baixa del règim d’autorització; és a dir, sempre que no es provoqui un increment del nombre d’elements. 32. Pel que fa a l’article 386, regulador del supòsit de la llicència urbanística de legalització, se suggereixen determinades supressions i afegits. Entenem que no procedeixen, tota vegada que, com en certa manera ho demostra la correlativa bateria de preguntes que es formulen, es parteix d’una incorrecta interpretació de la funció i característiques d’aquest tipus de llicència, que per això té

183

una regulació específica. Parteix d’entendre que s’està regulant un tipus de projecte diferent, cas que l’actuació hi estigui subjecta, que ha de contenir només els documents als que es refereix l’apartat 2. Això pot ser així o no, perquè dependrà en concret de la magnitud de l’actuació il·legal que es vulgui legalitzar, i en definitiva el que fa l’article 386 és definir uns mínims documentals per partir de l’estat actual i la descripció de les obres que puguin ser legalitzades i les que, contràriament, s’han de demolir. Les preguntes que es formulen són: «Te sentit que s’apliquin a la sol·licitud, la tramitació i la resolució de les llicències de legalització les mateixes regles establertes per a les llicències ordinàries? No tenen una singularitat diferent?» Preguntes a les quals podem respondre per ordre invers, dient que efectivament, tenen una singularitat diferent, per això es regulen en un article que determina unes singularitats dels projectes que ha de servir de base a l’atorgament de la llicència de legalització, però que, com bé diu l’apartat 1 de l’article s’han de sol·licitar, tramitar i resoldre d’acord amb les mateixes regles establertes per a les llicències ordinàries. Això no suposa altra cosa que especificar en una norma escrita la conflictiva qüestió que ha hagut d’anar perfilant la jurisprudència. La tramitació d’una legalització es fa a través d’un procediment, el de llicència urbanística i, a l’hora de dictar la resolució s’aplica la regla ordinària que determina quin és el planejament i legislació aplicable a la resolució: el moment del venciment del termini general de tres mesos des de la presentació de la sol·licitud completa. Amb això el reglament vol evitar debats estèrils ja tancats en via jurisprudencial, relatius a si es pot legalitzar una actuació il·legal en base a un planejament urbanístic anterior més permissiu que el vigent en el moment de sol·licitar-se la legalització. Però es fa encara una tercera pregunta: «Com es pot remetre a les mateixes regles establertes per les llicències ordinàries? Per exemple, si un expedient de legalització, no requereix obres, no té sentit parlar del termini de vigència de la llicència urbanística.» Aclarit ja perquè s’apliquen les regles de tramitació i resolució de les llicències ordinàries, l’exemple que ens posa com a argument de suport a la tesi contrària, de no tenir sentit establir termini de vigència de la llicència urbanística de legalització, es rebat de la mera lectura d’altres preceptes generals del reglament sobre termini de vigència de les llicències. Anem així a l’article 379, que determina en el seu punt 1 com la necessitat d’establir terminis de vigència a les llicències només ho és «quan per la naturalesa dels actes que emparen així ho requereixin»; que no és el cas de la llicència de legalització d’obres ja realitzades. La LOUS i el reglament només imposen termini de vigència per a les llicències urbanístiques que impliquin execució. 33. Pel que fa a la regulació dels actes subjectes a comunicació prèvia de l’article 389, s’efectuen determinats suggeriments. Així, a la lletra a) de l’apartat 1 es diu que quan parla de l’«escassa entitat constructiva», amb referència a l’obra que se subjecta a règim de comunicació, «ja sabem que aquest és un concepte massa indefinit i se converteix en un “coladero”.»

184

Es desprèn, per tant, que se sol·licita la supressió d’aquest concepte com a definidor de l’obra subjecta a comunicació i no a llicència; petició que és impossible atendre perquè en aquest punt, l’article 389.1.a) del Reglament és correlació de la previsió legal de l’article 136.1 de la LOUS, que determina el caràcter indisponible, és a dir, no transformable en llicència per part dels reglaments insulars, de la comunicació prèvia per a les obres d’escassa entitat constructiva. Segueix en aquest mateix punt assenyalant que «tot i que l’apartat 3 limita les possibilitats de les actuacions de comunicació prèvia, consideram que haurien de ser més concretes en tots els casos»; suggeriment que no podem acollir, això en coherència amb l’acceptació del suggeriment de la Direcció General d’Ordenació del Territori, que posava de relleu justament el contrari, com era l’excessiva limitació que conté dit apartat 3, del qual es proposa la seva supressió. D’altra banda, assenyala que a la lletra b) de l’apartat 1 falta afegir l’expressió «també quan afecti a l’estructura de l’edifici». Amb relació a aquest suggeriment, hem de dir que l’expressió que reclama incorporar ja s’hi conté, per bé que ens serveix per posar de manifest que s’ha de corregir per tenir una exacta correlació amb l’apartat 4.b) de l’article 136 de la LOUS, ja que el precepte reglamentari al·ludeix als «fonaments de l’estructura de l’edifici» quan ha de dir «fonaments o estructura de l’edifici». En darrer terme, amb relació «a l’apartat 1, lletra f)», tot entenent que es vol referir en realitat a la lletra f) de l’apartat 2, assenyala que «el projecte bàsic hauria de funcionar com a comunicació prèvia per fer sondejos ja que l’estudi geotècnic és obligatori». No acabam de captar del tot el sentit del suggeriment, tot i que ens permetem deduir que voldria transmetre que, en el cas d’actuacions subjectes a llicència urbanística, per a la petició de la qual la presentació d’un projecte bàsic que incorpora un estudi geotècnic comportaria efectuar la comunicació prèvia habilitant per a efectuar el sondeig necessari dels terrenys on s’ha d’executar posteriorment l’obra d’edificació. Si aquesta és la pretensió, s’ha de dir que, d’una banda, l’actuació de sondeig de terrenys que en el reglament se subjecta a comunicació prèvia és en principi independent de la finalitat d’aquest sondeig, que pot ser o no l’edificació posterior. Però d’altra banda, l’esquema del que parteix la LOUS no permet l’establiment d’un tercer gènere distint al d’intervenció amb llicència o al de la comunicació prèvia. És a dir, no ens sembla que sigui possible una combinació, en un únic procediment, de llicència amb comunicació, o atribuir a un dels documents tècnics exigits per a la presentació de la llicència la funcionalitat pròpia d’una comunicació prèvia. En definitiva, dels suggeriments fets a l’article 389, estrictament podem proposar una necessària correcció de la petita errada que hem exposat en els termes de la lletra b) del seu apartat 1. M-389.1.b) Article 389 Actes subjectes a comunicació prèvia .../...

185

1. b) La instal·lació de plaques solars fotovoltaiques damunt la coberta d’edificis i la instal·lació de punts de recàrrega per a vehicles elèctrics, amb gas natural o gasos liquats del petroli, tret que aquestes instal·lacions afectin edificis declarats formalment béns d’interès cultural o catalogats d’acord amb la legislació sectorial de patrimoni històric de les Illes Balears; afectin els fonaments o l’estructura de l’edifici o que requereixin la seva avaluació d’impacte ambiental, d’acord amb la normativa ambiental d’aplicació. 34. Se sol·licita, amb relació a l’actual redactat de la disposició final segona, sobre l’entrada en vigor del reglament, que estableixi un termini de sis mesos per a la seva entrada en vigor des de la publicació en el Butlletí Oficial de les Illes Balears. Es fonamenta dit suggeriment en el fet que, pretesament, el reglament «modificarà entre uns altres, els protocols de les tramitacions referents a obres i finals d’obres dels Ajuntaments» pel que considera raonable establir l’esmentat termini mínim de sis mesos per a la seva entrada en vigor. Si fos possible acceptar dit suggeriment, en cap cas no el recomanam. En primer lloc, perquè la motivació que s’exposa no la consideram suficientment sòlida, des del moment que la modificació de protocols de tramitació en els ajuntaments que pugui provocar l’entrada en vigor del reglament serà mínima, tenint en compte que el nou règim de tramitació de les llicències i de presentació de comunicacions prèvies, almenys en els aspectes bàsics i essencials, ja s’aplica per part dels ajuntaments des de l’entrada en vigor de la LOUS, és a dir, des del mes de maig de 2014. El reglament, precisament, ha de contribuir a perfilar els aspectes de detall no prevists a la LOUS i que poden causar dubtes als municipis competents. Però en segon lloc s’afegeix precisament un factor de seguretat jurídica dirigida als operadors urbanístics, que tampoc no fa recomanable que la norma reglamentària fixi un termini de vacatio tan elevat. Ens referim a la ràpida disponibilitat d’un complement normatiu necessari de la nova LOUS, que actualment s’ha de cercar en la regulació estatal precedent, que té clares insuficiències i requereix d’una profunda actualització; tasca que precisament ara es pretén realitzar. 3. Federació Empresarial Hotelera de Mallorca Data: 29/09/2014 RGE: 30300 La vicepresidència executiva de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca presenta suggeriments al projecte de reglament, que passam a relacionar i analitzar. 1. En primer lloc, expressa «que el termini de dos mesos d’exposició pública, obert el 26 de juliol i essent un dels dos mesos agost, és notòriament insuficient per poder realitzar una anàlisi amb la profunditat que el reglament requereix atesa la seva extensió (458 articles, a més de les disposicions addicionals i transitòries) i importància per aquesta Illa.»

186

Com podem constatar, més que un suggeriment de contingut és una manifestació que no requereix cap anàlisi de contingut, més enllà de remetre al que s’exposa en altres apartats d’aquest informe quant al fet que el període d’exposició pública del projecte pràcticament ha duplicat el termini previst a legislació aplicable, justament per tal de facilitar la participació general de la ciutadania. A aquest efecte, que dins el període que s’inicia el 26 de juliol i acaba el 26 de setembre s’hi inclogui el mes d’agost, evidentment no escurça la durada del tràmit. Per altra banda, hem de destacar que els suggeriments que formularà ho són a conseqüència, no tant del tràmit d’informació pública general que esmenta, com del tràmit específic d’audiència que es va conferir de forma específica a l’expressada Associació Empresarial Hotelera de Mallorca, amb la qual cosa, s’ha de matisar que la resta de suggeriments que es faran dins l’escrit a determinats articles del projecte, com diu aquesta al·legació preliminar, s’efectuïn «des de la precarietat del temps del que s’ha disposat», perquè es pot entendre més que raonable un termini de dos mesos per tal d’efectuar suggeriments als preceptes que es trobin més directament lligats amb els interessos i l’objecte social de l’associació. 2. Segueixen suggeriments relacionats amb diversos apartats de l’article 59, que vist que tal i com hem indicat en altres indrets ha estat objecte d’altres al·legacions i suggeriments formulats per distints organismes, ens remetem a l’anàlisi feta a altres apartats, de la que deriva una redacció diferent per distints incisos d’aquest precepte, tot i que es manté la seva estructura inicial bàsica. Singularment, es contenen quatre suggeriments. Pel que fa al primer, relatiu a la conveniència de clarificar el concepte d’ús residencial unifamiliar, proposant la una definició alternativa, que s’analitza a l’informe dels Serveis Tècnics al qual ens remetem, tot proposant una acceptació parcial del suggeriment. Segueixen suggeriments quant a la regulació dels usos de restauració o d’activitats d’entreteniment, distinció entre ús d’allotjament i ús d’establiment turístic; compatibilitat de l’ús d’allotjament amb el residencial, i precisions relatives a l’ús terciari, que donam per analitzats per remissió a les consideracions que efectuam en el punt 10 dels formulats per l’Ajuntament d’Alcúdia en tràmit d’audiència, atesa la seva identitat substancial. Pel que fa a l’aclariment de còmput en aprofitament urbanístic dels usos detallats docent, cultural o esportiu i sanitari o assistencial, ens remetem a l’anàlisi que efectuen els Serveis Tècnics d’Urbanisme. 3. Relatiu a l’article 62, quant a la reconsideració de la taula que defineix els amples dels viaris, les condicions d’exigència d’arbrat i altres mesures d’amplària i de dimensionament de les places d’aparcament; així com l’aplicabilitat dels amples de viaris estrictament en els nous creixements i no al sòl urbà encara que estigui sotmès a actuacions de transformació.

187

Atès que aquestes qüestions o algunes d’elles han estat plantejades amb ocasió del tràmit d’audiència als ajuntaments i al Govern de les Illes Balears, com d’altres associacions o col·lectius professionals, ens remetem a l’anàlisi conjunta que es duu a terme amb motiu de les formulades pel Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, per ser el col·lectiu professional més directament relacionat amb aquestes qüestions, i on s’efectua una proposta de redacció modificada de l’esmentat article 62, analitzant-se així tots els suggeriments que s’han presentat. 4. Relatiu a l’article 185, indica que «es regula la situació de disconformitat dels edificis existents amb el planejament permetent que aquest limiti les actuacions futures a les obres de reforma i rehabilitació. Seria important, sobre tot pels establiments turístics existents que es troben, en general, en situació d’inadequació amb el planejament, que sempre es permetin les obres de reforma i les d’ampliació quan no hagin exhaurit els paràmetres d’ocupació i/o aprofitament, així com les previstes a la legislació sectorial.» Pel que fa a l’anàlisi d’aquest suggeriment, ens podem remetre en essència a les consideracions que hem efectuat en altres apartats d’aquest informe amb relació als que ha efectuat l’Ajuntament d’Alcúdia a aquest mateix article des d’una perspectiva més general, que assenyalava una pretesa limitació de les obres de reforma i rehabilitació autoritzables. Com hem pogut exposar, realment la lectura detinguda del precepte posa de relleu que amb la referida menció específica es desplega l’incís contingut a l’article 68 de la LOUS, en el sentit que ha de ser el planejament qui estableixi les normes urbanístiques aplicables als elements que restin en aquesta situació d’inadequació i les actuacions en ells autoritzables, expressió que segueix literalment la regulació reglamentària, afegint a l’efecte que «en tot cas, els plans urbanístics regulen en quins supòsits el grau d’inadequació amb els paràmetres d’ocupació i profunditat edificable, alçada màxima o edificabilitat màxima comporta vulneració de les condicions bàsiques de la nova ordenació, i poden limitar, en aquests supòsits, les obres de reforma i rehabilitació autoritzables». Hem apuntat així, el caràcter no excloent de la clàusula, essent raonable una concreció per part del reglament de determinar en quins supòsits el grau d’inadequació amb els nous paràmetres d’ocupació i profunditat edificable, alçada màxima o edificabilitat màxima comporta vulneració de les condicions bàsiques de la nova ordenació. Remetent-nos com hem dit a les anteriors consideracions, remarcam ara que, en els termes de l’article 185 del reglament, les obres de reforma i rehabilitació continuen essent autoritzables per bé que limitables o modulables, segons es prefereixi una o altra expressió. Quant a la permissió de les obres d’ampliació, que indica igualment el suggeriment que formula la Federació Empresarial Hotelera, ens remetem igualment als canvis que hem proposat en el precepte arran del suggeriment de l’Ajuntament d’Alcúdia, on hem assenyalat que, precisament, per a major claredat i no perquè ja no es dedueixi la seva admissibilitat des del propi precepte, es pot afegir el concepte d’ampliació a l’apartat 1.c) de la forma que també hem proposat.

188

Finalment, quant a la inclusió en el precepte de l’autorització de les obres «previstes a la legislació sectorial», atès que el suggeriment fa especial èmfasi, com no podia ser d’altra manera d’acord amb l’objecte social de l’entitat, a les que es puguin plantejar en els establiments turístics, entenem que es vol referir a les que permet autoritzar directament la legislació sectorial turística, singularment, en connexió al proper suggeriment que analitzarem, les que permet la disposició addicional quarta de la Llei 8/2012, del Turisme de les Illes Balears. Entenem que no resulta adient, des de distintes perspectives, incloure aquesta menció en el precepte. En primer lloc des d’una perspectiva de coherència amb les determinacions legals que són desenvolupades, tenint en compte que les al·lusions a la legislació sectorial que s’hi fan ho són a les pertanyents específicament a dues matèries: a) pel que fa a les construccions i edificacions, la normativa sobre prevenció d’incendis, instal·lacions d’infraestructures pròpies de l’edificació, instal·lacions per al compliment del codi tècnic de l’edificació i les d’adaptació a la normativa sobre supressió de barreres arquitectòniques; i, b) pel que fa als usos inadequats, la legislació sectorial d’aplicació en matèria de límits de molèstia, de nocivitat, d’insalubritat i de perill. En segon terme, per una raó de coherència amb la sistemàtica de la LOUS i del Reglament, atès que parteixen d’una regulació amb vocació de vigència indefinida i de respecte a les determinacions del nou planejament, que no obstant pot modular partint de la base d’establir les condicions en què s’admeten actuacions autoritzables en les edificacions en grau d’inadequació. Paràmetres que s’inverteixen en el cas de les actuacions autoritzables d’acord amb la DA4 de la Llei del Turisme, que tenen vocació transitòria i que suposen l’exclusió excepcional del paràmetres de planejament territorial, urbanístics i turístics que, estrictament, impedissin l’execució. En definitiva, el règim de dispensa legal i transitori sectorial turístic no encaixa en el plantejament que efectua l’article 185 del reglament seguint l’article 68 de la LOUS, i per això té operativitat autònoma i directa des de la mateixa legislació sectorial turística, que mitjançant la DA4 de La Llei 8/2012 n’efectua una regulació completa, que fa desaparèixer qualsevol vinculació del planejament urbanístic municipal, tret d’una específica habilitació que preveu el seu apartat 8. Finalment, hem de tenir en compte que el règim de l’expressada disposició addicional quarta, a més de constituir un règim de dispensa, comporta un règim de privilegi distint i que no encaixa amb el de l’article 68 de la LOUS, des del moment que la llei sectorial turística determina una conseqüència si més no encara més excepcional, com és la que determina l’apartat 7 de la disposició: «Els establiments turístics que hagin executat obres d’acord amb el que estableix aquesta disposició queden legalment incorporats al planejament com a edificis adequats, i la seva qualificació urbanística es correspondrà amb la seva volumetria específica i l’ús turístic previst en el punt c de l’apartat 3 d’aquesta disposició.» En altres paraules: el règim general d’inadequació basat en l’article 68 de la LOUS i el 185 del reglament, mai no permet considerar edifici adequat a l’inadequat en què s’autoritzin obres, dinàmica a la qual no respon la legislació turística.

189

5. Relatiu a l’article 186, en primer lloc se suggereix que «s’hauria d’incorporar que, en tot cas, en els establiments turístics es permetran les obres previstes a la DA4 de la Llei 8/2012, de 19 de juny, del Turisme de les Illes Balears.» En bona part, les explicacions que hem realitzat en l’anterior suggeriment ens serveixen igualment per entendre improcedent la incorporació demanada d’aquesta anterior previsió a l’article 186 del Reglament, que regula la situació de fora d’ordenació de construccions i edificacions. Així, tenint en compte que la DA4 de la LTIB es conforma en una norma legal de dispensa per als edificis que siguin establiments turístic, que no respon a la sistemàtica de l’article 68 de la LOUS i el correlatiu 186 del Reglament que no admeten en els edificis il·legals la realització d’obres, no té sentit introduir-hi un règim d’excepció que igualment i com en el suggeriment anterior, ha previst el seu propi blindatge a la mateixa llei turística. Efectivament, l’apartat 13 de la DA4 de la LTIB disposa que «únicament en relació amb la modernització d’establiments turístics prevista en aquesta disposició, i durant el termini establert en el punt 1, queda sense efecte la Llei 8/1988, d’1 de juny, d’edificis i instal·lacions fora d’ordenació, excepte en els edificis que estan subjectes a protecció en aplicació de la normativa sobre patrimoni històric o situats en sòl rústic protegit, o els que el planejament hagi declarat expressament fora d’ordenació, d’acord amb el que es preveu en la lletra a de l’article 3 de la Llei 8/1988, d’1 de juny, d’edificis i instal·lacions fora d’ordenació.» En altres paraules, tret dels edificis en fora d’ordenació per raó de la necessitat d’executar determinacions del planejament, o per alguna de les altres raons especificades, la permissió d’obres en els establiments turístics en situació de fora d’ordenació per haver realitzat obres il·legals ja es garanteix des de la pròpia llei turística, sense que no es requereixi incorporació al reglament insular de desenvolupament de la llei urbanística general que s’aplica a la resta de sectors d’activitat econòmica. Així mateix, s’ha de destacar que tampoc no tendria sentit incorporar la previsió en un reglament general de vigència indefinida d’una excepció sectorial de vigència transitòria de cinc anys des de l’entrada en vigor de la LTIB, durada que estableix la seva DA4. En segon lloc, ja fora de l’especificitat turística, el suggeriment té així mateix una segona consideració vers l’article 186 en indicar que «l’apartat 3.c) penalitza la parcel·la en què existeix una edificació en situació de forma d’ordenació i impedeix que aquesta sigui edificable sense la seva demolició. Situació no prevista a la LOUS.» Estrictament se’ns indica que la situació no està prevista a la LOUS, però en cap cas no s’assenyala que la proposició reglamentària contradigui la norma legal o que en suposi un desplegament incoherent o il·lògic. Com hem pogut veure, l’Ajuntament de Sóller i l’Ajuntament d’Alcúdia han realitzat alguna consideració relativa a la situació prevista a l’article 186.3.c), que hem analitzat en els corresponents apartats tractant d’exposar la seva plena inserció en els paràmetres i objectius de la LOUS.

190

S’ha de reiterar aquí com el pressupost fàctic del qual parteix l’apartat 3.c) és que tota l’edificació està en situació de fora d’ordenació per ser completament il·legal; i el reglament en aquesta situació realment no innova res, sinó que únicament precisa o aclareix una regla implícita i òbvia de la Llei, com és que a la mateixa base física (solar o parcel·la) en què se situa una edificació completament il·legal, es prohibeix més obra de nova planta addicional mentre no es legalitzi l’edificació il·legal. Per tant, la previsió de l’apartat 3.c), d’acord amb la qual «A la mateixa parcel·la o solar en què existeixin edificacions o construccions en la situació de fora d’ordenació regulada en aquest apartat 3, en cap cas no es pot autoritzar la realització de cap obra de nova planta», no se situa fora dels marges legals ni està mancada de cap tipus de component de raonabilitat, atès que s’insereix en l’objectiu legal d’establir mesures coadjuvants a la disciplina urbanística. Com hem intentat explicar en altres indrets, del que es tracta és que, abans d’autoritzar més obres de nova planta a parcel·les o solars, distintes a les il·legals que ja hi existeixen, primer es depuri la il·legalitat. 4. Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa Data: 30/09/2014 , RGE: 30399. Registre servei de correus: 26/09/2014. Mitjançant escrit registrat a l’oficina de correus en data 26 de setembre de 2014, que té posterior entrada en data 30 del mateix mes en el registre general del Consell Insular, l’esmentada entitat exposa que publicat anunci d’informació pública en el BOIB núm. 101 de 26 de juliol, formula les al·legacions que s’exposaran i que analitzarem oportunament. Les al·legacions s’efectuen en base al tràmit d’informació pública, tot i que es va conferir a aquesta associació tràmit formal d’audiència pel fet de la seva inscripció en el registre insular i tenir el contingut del reglament lligam amb el seu objecte social. Sigui des d’una o altra perspectiva, l’escrit s’ha presentat tant dins el termini general d’informació pública, com en el conferit de forma individual en tràmit d’audiència. Passant d’aquesta manera a l’anàlisi de les al·legacions efectuades, aquestes s’agrupen en cinc blocs, que anirem exposant pel mateix ordre en què s’han formulat. 1. Valoracions i primeres al·legacions de caire general. En aquest primer bloc d’al·legats s’efectuen les següents consideracions, que transcrivim seguidament: «Feia molt de temps que sentíem a dir que érem la darrera comunitat autònoma sense legislació urbanística pròpia. Suposadament l’aprovació de la LOUS havia de servir per canviar aquesta realitat però el cert és que continuam sense disposar d’un cos unificat però sí de molta disposició urbanística parcial a la que hem de sumar els efectes sobre la ordenació urbanística impulsades en aquesta legislatura i que han deixat el panorama totalment desregulat per tal d’afavorir l’expansió de les actuacions urbanístiques. De fet, en aquest sentit, l’aprovació d’una Llei d’Ordenació i ús del sòl que representava

191

l’oportunitat d’unificar tot el cos legislatiu, però hem hagut de lamentar una Llei que ha exclòs la regulació d’usos i activitats al sòl rústic, remetent-nos a la legislació específica. Amb una lamentable excepció que ha estat per a possibilitar la regularització/legalització d’edificacions existents en aquest tipus de sòl amb un procediment extraordinari de legalització de cases il·legals a través la disposició transitòria desena que no apareixia en el seu moment a l’avantprojecte sotmès a exposició pública. Ara, a més, tenim damunt de la taula un Reglament complex, que hauria de venir a facilitar l’aplicació efectiva de la Llei però que ens sembla especialment dens i complex, amb la qual cosa induïm a un fet ja ara massa evident que és l’allunyament real de les qüestions urbanístiques de la societat que perd així, o veu dificultat, el seu dret a intervenir en aquelles qüestions de planejament que incideixen en el seu propi futur. D’aquí que haguem de lamentar, una vegada més, haver perdut la possibilitat de tenir un instrument únic que facilités el maneig i comprensió de la complexa normativa urbanística - actualment només a l’abast d’experts del sector i lluny de la ciutadania - impedint així la implicació i participació d’aquesta en les decisions que afecten el territori.» Com es pot intuir, vers el primer dels anteriors paràgrafs no pertoca en aquest tràmit que ens està ocupant efectuar cap tipus de valoració, ni negativa ni positiva, doncs es formula una crítica de l’opció legislativa aprovada pel Parlament de les Illes Balears en l’àmbit de l’ordenació urbanística que és aliena al tràmit d’audiència conferit durant un procediment d’aprovació del desplegament reglamentari que desenvolupa la norma de superior jerarquia. Però pel que fa estrictament al contingut d’aquests primeres al·legacions introductòries i de valoració general a la proposta de reglament inicialment aprovada, sí que naturalment hem de fer-ne una anàlisi; que no compartirà dites reflexions generals, des del màxim respecte que ens mereix l’entitat al·legant. Rebatent aquestes al·legacions inicials, començarem per exposar que la pretensió del reglament és, precisament, aconseguir el desplegament i execució d’una Llei, que recull un model bàsic amb el qual cadascú, certament, hi podrà estar o no d’acord, però el complement normatiu de la llei allò que no pot fer és alterar dit model. D’aquesta manera, la major o menor densitat i/o complexitat d’una norma deriva de l’especialitat de la matèria regulada prèviament en el nivell legal, i en el nostre cas, l’objectiu pretès del reglament no és, ni directament ni indirectament, un allunyament de les qüestions urbanístiques de la societat. Entenem així, contràriament al que s’al·lega, que la societat no tan sols no perd o veu dificultat el seu dret a intervenir en aquelles qüestions del planejament que incideix en el seu propi futur, sinó que precisament el reglament facilita i encara incentiva aquesta participació social, implementant els mecanismes que preveu la LOUS. Certament, ens atreviríem a dir que aquests mecanismes de participació proposats són tal vegada dels més avançats i generosos que existiran a nivell comparatiu en tota la reglamentació urbanística autonòmica en matèria de planejament urbanístic, cas d’assolir la norma reglamentària la seva aprovació definitiva. Ens remetem per això, a títol d’exemple no exhaustiu, a les mesures de participació que, amb extensió i millora de les previstes a la Llei, es preveuen als articles 21 (participació ciutadana); 22 (publicitat i dret d’informació); 143 (programa de participació ciutadana en la redacció del pla general); 155 (garanties de nova informació pública davant les

192

modificacions del planejament); o la disposició addicional primera sobre la publicitat i contingut de l’informe de l’activitat d’execució del planejament; per citar-ne alguns. S’indica com hem vist que s’ha «de lamentar, una vegada més, haver perdut la possibilitat de tenir un instrument únic que facilités el maneig i comprensió de la complexa normativa urbanística»; fet que òbviament no compartim. Ens remetem a una lectura de conjunt del preàmbul de la norma per rebutjar dita afirmació, com igualment, com a exemples més significatius, perquè les persones no especialitzades puguin entendre els trets bàsics del planejament urbanístic, allò que preveuen, entre d’altres, l’article 21; que determina que la documentació que s’exposi al públic ha d’incloure un resum en els termes que estableix aquest Reglament i que inclogui, com a mínim, una explicació detallada de les modificacions que planteja respecte de la regulació vigent i, en el seu cas, els àmbits i l’abast de la suspensió de tramitacions, autoritzacions o presentació de comunicacions que comporti; l’article 82, quan en la memòria del pla imposa un resum executiu que delimiti els àmbits en els quals l’ordenació projectada altera la vigent, amb un plànol de la situació, l’abast de l’alteració i, si escau, els àmbits en què se suspenen l’ordenació o els procediments d’execució o d’intervenció urbanística, i la durada d’aquesta suspensió; o l’article 89, que preveu una síntesi de l’estudi ambiental, que ha de consistir en un resum del contingut de l’estudi que ressenyi els objectius i criteris ambientals fixats, i en una explicació justificada de l’avaluació global del pla. 2. Al·legacions per incorporar determinacions per rebaixar la capacitat de càrrega urbanística. En aquest punt, s’assenyala com l’entitat al·legant en el seu moment ja va ser crítica «amb la Llei, en el sentit que enteníem que el principal objectiu de la Llei era facilitar més creixement. Així, malgrat que la Llei recollia la proposta (de) la Llei 8/2013, de 26 de juny de Rehabilitació, Regeneració i Renovació Urbanes, no s’havien previst en el text articulat el desplegament dels instruments prevists a l’esmentada Llei i tampoc ho fa ara el Reglament. La llei s’ha centrat malauradament en donar les eines urbanístiques per a possibilitar nous creixements. Tant la Llei com ara, el Reglament que el desenvolupa, segueixen "amagant" el dimensionat potencial de la urbanització que resta "blindat" pels plans a favor dels propietaris del sòl. No es diu res de l’estoc urbanístic que ja hi ha construït ni del que es pot construir en sòl urbà, no es parla de la Capacitat de Càrrega Urbanística del Territori. El GOB aposta per rebaixar la capacitat de càrrega urbanística i el Reglament pot ser un moment clau per fer-ho establint un règim transitori i subsidiari que asseguri la seva efectivitat mentre no arriben les revisions o modificacions de PTI’s, DOT o plans municipals que ho regulin a través de les diferents vies possibles: 1. fixant índexs d’intensitat d’ús residencial i/o turístic que impliquin la rebaixa. 2. amb re-classificacions a rústic d’urbans (sí es pot fer) i d’urbanitzables. 3. amb requalificacions d’usos plurifamiliars a unifamiliars.» Anirem per parts; tot començant per concordar amb el fet que la LOUS és certament breu pel que fa a la implementació de la LRRRU; però no tant el reglament que ara ens està ocupant. En aquest sentit ens remetem a les previsions que contenen els seus articles 5.1; 49.3.c); 73.6; 75.1.a) i g); 86.3; 88.4; 118.6; i, més específicament els

193

seus articles 119, 120 i concordants, que articulen uns instruments de planejament urbanístic especial per dur a terme les operacions de rehabilitació. Prescindim de la transcripció de dits articles per tal com el seu contingut ha estat objecte de publicitat; no sense deixar de precisar que la Llei estatal, en la regulació de les actuacions de rehabilitació de l’edificació i les de regeneració i renovació urbanes, mai no ha imposat la creació de noves figures de planejament urbanístic; perquè fins i tot regula aquelles actuacions que es poden dur a terme sense necessitat d’alterar l’ordenació urbanística vigent, cas en el qual han d’observar els tràmits procedimentals requerits per la legislació aplicable per dur a terme la modificació corresponent. El reglament així, implementant les previsions de la LOUS, ha establert en els articles anteriors una sèrie de determinacions que coadjuven a les polítiques que emmarca la LRRRU, recollint així unes habilitacions per a la formulació del planejament urbanístic de rehabilitació en favor de les diferents figures ja previstes a la legislació i pel que fa al cas, a la reglamentació urbanística, figures que incorporaran una documentació específica que estableix la legislació estatal i que com no podia ser d’altra manera incorpora l’autonòmica i el projecte de reglament. Per altra banda, hem de deixar assenyalat que amb relació a aquesta matèria, en el desenvolupament reglamentari proposat també es fan unes precisions a l’efecte en matèria de gestió i d’incentius a les polítiques de rehabilitació emparades en la legislació estatal, a títol d’exemple en els seus articles 225; 253, 287 i 313. Passant al segon al·legat que hem transcrit abans, hem de dir que el reglament no ha amagat cap dimensionament potencial de les actuacions de nova urbanització, ja que aquest potencial creixement urbanístic ni tan sols ve predeterminat per la Llei que desenvolupa, la LOUS, sinó que en tots els casos s’haurà de cenyir als marges que ofereix una altra norma legal de referència, la LDOT, que determina uns límits als nous creixements en el nostre ordenament urbanístic i d’ordenació territorial autonòmic propi, que al seu torn ha de concretar per a cada illa un altre producte normatiu reglamentari especial i diferent del que ara ens està ocupant: el pla territorial insular (art. 32 i 33 de la LDOT i normes concordants del vigent PTI de Mallorca). Així ho reflecteix precisament, seguint la LOUS, l’article 17.3 del reglament, d’acord amb el qual l’activitat de planificació urbanística s’executa en tot cas en el marc i dins dels límits que fixen els instruments d’ordenació territorial regulats a la Llei 14/2000, de 21 de desembre, d’ordenació territorial, vigents en cada moment. Tampoc el reglament res no blinda en favor de les persones propietàries de sòl; ben al contrari. El que fa és refermar expressament el caràcter de funció pública del planejament que no és susceptible de transacció en el seu article 17.1; alhora que es remarca en el seu article 16 que tota política pública d’activitat urbanística ha d’assolir, entre d’altres, els objectius de l’efectiva subordinació dels usos del sòl i de les construccions, sigui quina sigui la seva titularitat, a l’interès general que defineix la LOUS i, per derivació, la planificació urbanística. Previsions que, per si fossin poques, arriben fins i tot a determinar que l’ús urbanístic del subsòl s’adequarà a les previsions del planejament urbanístic, quedant subordinat l’existència d’aprofitament en qualsevol cas a les exigències de l’interès públic (article 45); per rematar, serveix com a mostra prou il·lustrativa per negar qualsevol

194

tipus de blindatge allò que estableix l’article 159.2 de la proposta reglamentària, d’acord amb el qual els plans urbanístics de desenvolupament d’iniciativa particular poden veure denegada inicialment la seva aprovació per l’apreciació, basada en causes objectives, de la no necessitat de desenvolupament immediat de l’àmbit objecte del planejament de desenvolupament, supòsit en el qual s’haurà de procedir a la modificació del pla general per tal de procedir a un canvi de la classificació o qualificació del referit àmbit. Seguidament s’exposarà, tal com hem vist, que amb el reglament es pot estar davant un moment clau per establir mesures de capacitat de càrrega urbanística, però d’alguna manera els propis termes de l’al·legació ja denoten que no és aquest el moment, i més aviat tampoc l’instrument ni el procediment oportú, perquè les tres mesures que proposa a l’efecte (fixació d’índexs d’intensitat rebaixats, desclassificacions de sòls urbans i urbanitzables a rústics i la requalificació d’usos plurifamiliars), no són pròpies del producte normatiu que ara ens ocupa. Efectivament, el reglament ja estableix un sistema de concreció dels índexs d’intensitat d’ús residencial i turístics, en els marges que determina la LOUS i la legislació sectorial turística, normes legals que no imposen al reglament la rebaixa dels índexs existents en el planejament general urbanístics i per tant la proposta que ens ocupa el que pretén no és això, sinó assegurar que el planejament compleixi els principis legals, establint normes tècniques de càlcul per assegurar que no se superi la capacitat de càrrega que proposi cada planejament en concret. No discutirem que la resta de mesures que proposa l’al·legació no puguin ser certament raonables, però sí que sigui funció d’un reglament la previsió, ni que sigui de forma transitòria, de mesures pròpies d’altres mecanismes cautelars per a l’elaboració dels instruments d’ordenació territorial i urbanística, com puguin ser les normes territorials cautelars o les normes provisionals previstes, respectivament, a la LOT i a la LOUS. 3. Al·legacions relatives a la manca de promoció de la cohesió social. En aquest punt, s’assenyala que «El projecte de Llei (amb referència a la LOUS) va reduir la reserva de sòl per a la construcció d’habitatges de protecció oficial afavorint la segregació social dels rics, perquè permet que els barris es diferenciïn per classes socials, sense afavorir a més l’allotjament per als més desafavorits. El GOB considera que el Reglament hauria d’incorporar en el seu articulat la garantia de disposar de reserva suficient d’habitatges sotmesos a un règim de protecció pública per facilitar el dret a un habitatge digne. Una possibilitat seria que el Reglament contemplés la possibilitat de donar ús residencial a tot el parc construït. El Reglament podria preveure mesures fiscals o d’altre tipus, que desincentivessin la desocupació dels habitatges existents, que desincentivessin l’adquisició d’habitatges pensant únicament amb la seva revenda a millor preu i facilités l’accés a l’allotjament a les classes socials més desafavorides.» Les anteriors consideracions ens causen una certa sorpresa, perquè d’entrada, i sense que ens pertoqui rebatre una determinada valoració de la LOUS, la primera de les afirmacions es desvirtuaria de la simple lectura d’allò que recull el seu article 41.e). Per ventura la crítica de la LOUS s’hauria d’haver centrat no tant en la manca de previsions sobre el particular, com amb relació al contingut de la seva disposició

195

transitòria setena que, paradoxalment, fent ús d’una habilitació que amb caràcter bàsic ha introduït la LRRRU, ha establert una moratòria de les exigències en matèria de reserves d’habitatge de protecció pública en el planejament urbanístic. Tanmateix, com hem dit, entram en un debat en el que no ens correspon. Ens hem de centrar en la proposta reglamentària, vers la qual demana l’entitat al·legant que hauria d’incorporar en el seu articulat la garantia de disposar de reserva suficient d’habitatges sotmesos a un règim de protecció pública per facilitar el dret a un habitatge digne. Afirmació igualment sorprenent, perquè si acudim a l’extens article 73 es podrà comprovar que desplega molt més enllà de la simple transcripció els termes de la Llei, regulant precisament allò que l’entitat al·legant reclama, per exemple en el seu apartat 4, determinant que els percentatges legals mínims de reserva de terreny per habitatge de protecció pública poden ser incrementats pels plans generals, que així mateix poden qualificar sòl per a la construcció d’habitatges objecte d’altres mesures d’estímul de l’habitatge assequible establertes per la legislació sobre habitatge de protecció pública. Igualment, de forma potestativa, en els municipis o nuclis exclosos reglamentàriament (per la futura reglamentació del Govern de les Illes Balears, que no de la reglamentació insular) de l’establiment d’aquestes reserves, els plans generals les poden preveure de manera voluntària. Se suggereixen una sèrie de mesures, alguna d’elles maximalista, com que el «Reglament contemplés la possibilitat de donar ús residencial a tot el parc construït», mesura aquesta que, respectuosament entenem que queda molt allunyada de qualsevol paràmetre de raonabilitat. També se suggereixen la previsió de «mesures fiscals o d’altre tipus, que desincentivessin la desocupació dels habitatges existents, que desincentivessin l’adquisició d’habitatges pensant únicament amb la seva revenda a millor preu i facilités l’accés a l’allotjament a les classes socials més desafavorides.» Més raonables i lloables poden ser aquest segon grup de mesures, però tanmateix, més enllà de suggerir la idea no es proposen mecanismes específics que ens permetin estudiar la seva viabilitat d’inserció en una norma de naturalesa reglamentària. En tot cas, pensam que l’acollida normal d’aquest tipus de mesures s’ha d’efectuar a normes de rang legal com han fet algunes comunitats autònomes en matèria d’habitatge, o a la normativa estatal reguladora dels arrendaments urbans o en matèria tributària, àmbit, aquest últim on un reglament insular de desplegament d’una llei urbanística autonòmica té un escàs, per no dir nul, marge de maniobra, com vàrem poder assenyalar a l’estudi justificatiu de no necessitat d’estudi econòmic, pàgina 24. 4. Al·legacions relatives als criteris de qualitat urbana. S’argumenta en aquest sentit que es troba a faltar «la incorporació de criteris de qualitat urbana en l’àmbit de la intervenció en àrees urbanes. En aquest sentit el Reglament no preveu en absolut la incorporació de criteris que garanteixin l’accessibilitat; la mobilitat urbana sostenible basada en la priorització del transport públic i mitjans no motoritzats; la gestió urbana eficient i sostenible dels residus urbans; i la planificació racional dels recursos hídrics basats en la prevenció i estalvi i reutilització.»

196

Reiterant tantes vegades com faci falta el respecte i consideració cap a l’entitat al·legant, aquest al·legat de manca de previsió (en termes absoluts) d’incorporació dels criteris d’accessibilitat, mobilitat sostenible i gestió urbana eficient i planificació racional de recursos hídrics, ens provoca una certa sorpresa. Al·legació només explicable en el fet que no hagi reparat en el contingut dels articles 3; 4; 5; 7; 8 i les dotzenes d’articles i disposicions concordants que, concretats amb relació a les determinacions pròpies (i preceptives) de cada pla urbanístic estableixen aquests criteris de qualitat urbana. D’altra banda, tampoc no ha reparat amb l’aposta decidida del reglament en l’assoliment d’uns estàndards mínims de qualitat urbana omesos per la Llei pel que fa als àmbits de la ciutat consolidada, establint dins els límits que permet la norma legal una secció pròpia, la segona, ubicada en el capítol I del títol II, dedicada justament a sistematitzar les disposicions generals en matèria d’estàndards urbanístics i de qualitat urbana. D’altra banda, se’ns indica en aquest apartat que «el Reglament no inclou cap aspecte d’integració paisatgística ni tampoc parla de criteris de protecció del paisatge». Bé, direm únicament que, com a mínim, sí que hi ha algun aspecte sobre integració paisatgística o establiment de criteris de protecció de paisatge; que podem concretar en els seus articles 6; 13; 14; 15; 60; 72; 76; 78; 82; 89; 107; 110; 125 a 128; 187 a 191, 308; 313; i ens aturam aquí, ja que continuen referències explícites al paisatge en matèria d’intervenció preventiva i de disciplina urbanística. Si es consulta el text d’aquelles determinacions, es podrà constatar que totes tendeixen a l’establiment no ja de mers criteris, sinó de normes d’integració i protecció paisatgística, mai a desvirtuar els valors del paisatge. En tercer lloc s’al·lega que «pel que fa a les zones verdes, el Reglament continua preveient casos en què excepcionalment es pugui minvar els sistemes generals d’espais lliures públics pels parcs i jardins públics, zones verdes, i pugui ser inferior a 5 m2 per habitant induint a la pèrdua de qualitat a les nostres ciutats i pobles. El GOB insta a eliminar qualsevol excepció que permeti una rebaixa d’aquestes dotacions.» Amb relació al contingut de l’aquesta al·legació, contràriament a les dues anteriors contingudes en aquest bloc, hi hem de concordar. Efectivament, el reglament és continuista en el seu article 69 amb el règim transitori legal que preveu la disposició tercera d’aquest ordre de la LOUS, per bé que també proposa introduir clàusules que evitin abusos en la utilització del règim d’excepció de l’estàndard general dels espais lliures públics. En aquest punt és veritat que s’han de posar de manifest les diferents opcions de regulació a què es troba habilitat el reglament, atès que és cert que la LOUS no li imposa l’establiment d’excepcions, tenint en compte que l’article 41.b) de la Llei, després d’establir l’estàndard general, assenyala que reglamentàriament o a través dels plans territorials es podrà fixar una proporció d’espais lliures públics inferiors per a determinats nuclis. Així, independentment de l’establiment d’un règim transitori d’excepció a la pròpia Llei, deixa la decisió final sobre la fixació de l’estàndard mínim a cada consell insular, a adoptar indistintament pel corresponent pla territorial o al reglament de desplegament, però sense imposar l’establiment d’excepcions.

197

En aquest sentit, l’única excepció legal que sembla vincular al reglamentador insular és la continguda a l’article 42.2.a) de la LOUS, quan determina, en la regulació de les determinacions de caràcter detallat del pla general en els assentaments en el medi rural, que aquest instrument «no ha de preveure obligatòriament les reserves legals per a equipaments i espais lliures públics que siguin exigibles a la resta de sol urbà», tot remarcant que «la seva població potencial,...no computarà als efectes de les reserves obligatòries d’espais lliures per al municipi.» Per tal que no se’ns pugui interpretar malament el que a continuació raonarem, deixem dit ara clarament que la proposta continguda en el reglament de «minva» de zones verdes, concretament en el seu article 69 que no és citat expressament per l’entitat al·legant, és una proposta que se situa dins dels marges d’habilitació legal, i per tant està ajustada a la legalitat. Dit i precisat aquest punt anterior, tampoc no podem deixar d’exposar que, partint del fet que la LOUS ja determina com hem vist una excepció d’exigència d’aquestes dotacions de reserva obligatòria d’espais lliures de sistema general en els assentaments en el medi rural, la coherència amb l’expressió de l’article 41.b) de la LOUS en definir l’estàndard general, d’acord amb la tradició ja consolidada, com a «no inferior a cinc metres», per res no impediria que el reglament mantingués aquest estàndard mínim en els nuclis de sòl urbà que no constitueixen assentament en el medi rural. Fer ús de l’habilitació que la LOUS deriva al reglament insular de desenvolupament o al pla territorial insular, suposa així, a parer nostre, la reducció d’un estàndard clàssic en la nostra tradició legislativa, que d’alguna manera desvirtua el principi de desenvolupament urbà sostenible recollit a l’article 2 del TRLS/2008, del què d’altra banda se’n fa igualment especial ressò la mateixa LOUS, essencialment en el mandat garantista dirigit a qualsevol poder públic d’aconseguir d’un medi urbà amb un nivell suficient de dotacions, objectiu que entenem devaluaria clarament l’exempció potestativa que preveu el seu article 41, que se suma a la que per ministeri legal estableix el seu article 42 per als assentaments en el medi rural. El principi de desenvolupament sostenible en el medi urbà al que al·ludeix l’esmentat article 2 del TRLS/2008, connecta d’altra banda amb l’article 3 de la Llei 8/2013, de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes, que assenyala, per tal d’assolir finalitats pròpies de les polítiques públiques d’un medi urbà més sostenible, eficient i competitiu, com els poders públics, «formularán y desarrollarán en el medio urbano las políticas de su respectiva competencia de acuerdo con los principios de sostenibilidad económica, social y medioambiental, cohesión territorial, eficiencia energética y complejidad funcional, para: ... c) Mejorar la calidad y la funcionalidad de las dotaciones, infraestructuras y espacios públicos al servicio de todos los ciudadanos y fomentar unos servicios generales más eficientes económica y ambientalmente. ... f) Integrar en el tejido urbano cuantos usos resulten compatibles con la función residencial, para contribuir al equilibrio de las ciudades y de los núcleos residenciales,

198

favoreciendo la diversidad de usos, la aproximación de los servicios, las dotaciones y los equipamientos a la comunidad residente, así como la cohesión y la integración social.» Dit això, remarcam i reiteram com hem volgut deixar clar per evitar malentesos, que la proposta continguda a l’article 69 del reglament s’insereix en els marges i habilitacions legals, per la qual cosa des d’aquesta segona perspectiva d’estricta legalitat, no hi ha una base suficient per acceptar de pla la pretensió de l’entitat al·legant, com és la d’eliminar del reglament «qualsevol excepció que permeti una rebaixa d’aquestes dotacions» (amb referència a les que integren els sistemes generals d’espais lliures públics, zones verdes, amb modalitat de parcs i jardins públics, com exposa l’al·legació). L’acceptació de l’al·legació ha de passar així únicament per una opció d’oportunitat que no pertany proposar a qui subscriu, però que s’ha de valorar per l’òrgan proponent i ser avalada, en el seu cas, per l’òrgan resolutiu de l’aprovació definitiva. Opció d’oportunitat que, com hem explicat, s’inseriria igualment en els marges legals des del moment en què l’establiment d’uns supòsits d’excepció no s’imposa per la Llei al reglamentador, sinó que estrictament l’habilita a tal efecte. Si es valoràs positivament l’acceptació de l’al·legació, s’hauria de preveure la supressió de l’apartat 4 de l’article 69 del Reglament, amb la subsegüent nova numeració dels apartats 5 i 6, i eliminar de l’actual apartat 5 la concordança amb l’apartat 4. M-69.4 Supressió de l’apartat i nova numeració dels apartats 5 i 6, eliminant de l’actual apartat 5 la concordança amb l’apartat 4. Finalment, s’al·legarà en aquest bloc com «també des del punt de vista de qualitat urbana i en contra d’aquesta, el Reglament estableix en determinats casos excepcions a disposar dels serveis urbanístics bàsics establerts en l’article 25.1 de la LOUS en assentaments en medi rural. En cap cas, podem admetre una rebaixa dels serveis urbanístics bàsics i menys en un entorn rural que pugui comprometre un impacte ambiental greu per l’entorn immediat.» A diferència del que succeeix amb el contingut de l’al·legació anterior, hem de dir que en aquest punt el reglament no té marge d’actuació, i per tant l’establiment d’excepcions no és originària sinó que ve imposada des de la pròpia Llei que complementa. Així és, la norma reglamentària respecta l’atribució de la concreta habilitació a l’establiment de l’excepció que fa la Llei a distints articles, que s’efectua específicament al planejament urbanístic municipal. En aquest cas, per exemple, el seu article 30.2 determina que és el planejament urbanístic qui pot exonerar de la disposició dels serveis urbanístics que preveu el seu apartat 1, que a la vegada remet a l’article 25 de l’esmentada LOUS. Les indicacions que fa en aquest sentit l’article 76.3 del reglament no són més que un correlat de l’habilitació d’excepció que efectua la LOUS al pla general, perquè és la Llei la que estableix en el seu article 42.2.b) que quan el pla general o el pla especial efectuï l’ordenació detallada dels assentaments en el medi rural haurà de determinar

199

les “excepcions que justificadament procedeixin respecte dels serveis urbanístics bàsics”. En conseqüència, el reglament no estableix cap excepció sinó que reprodueix la que legalment es garanteix en favor del planejament, i si alguna cosa fa el reglament és, contràriament al que transmet l’al·legació, fixar normes preventives dins l’escàs marge que li deixa la Llei, com són les de prevenció d’impacte ambiental greu en cas d’exempció pel planejament municipal del servei de xarxa de sanejament (lletres a) i b) de l’apartat 3 de l’article 76 de la proposta reglamentària aprovada inicialment). 5. Al·legacions relatives a l’accés a la informació urbanística. En aquest darrer bloc, s’indica que «Amb l’excusa de donar agilitat a les tramitacions urbanístiques municipals, la LOUS lleva competències als Consells insulars pels municipis de més de 10.000 habitants, amb la qual cosa els seus consistoris podran aprovar els plans parcials i els plans especials que els permetran fer créixer el sòl urbà sense una coherència supramunicipal d’ordenació del territori. Si això li afegim una manca de garantia d’accés a la informació urbanística, preocupen les conseqüències, donats els antecedents de corrupció ja vinculats a les operacions urbanístiques, que es puguin acabar donant.» Tot i que és cert que la LOUS ha sostret habilitacions en favor dels consells insulars per a l’aprovació definitiva del planejament parcial i especial, novament ens trobam amb un aspecte aliè al debat reglamentari, si no és perquè finalment fa una concreta petició a incorporar entre les previsions del reglament. En tot cas, abans de considerar la seva viabilitat, sí que volem matisar que no és cert que la Llei permeti fer créixer el sòl urbà sense una coherència supramunicipal i d’ordenació del territori, ja que si alguna cosa remarca la norma legal i per derivació el reglament, és que tot el planejament, inclòs el parcial i especial, sigui aprovat pels consells insulars o pels ajuntaments, ha de complir la legislació d’ordenació territorial. Afegim que, així mateix, la proposta reglamentària regula acuradament, en el seu article 153, els criteris que la LOUS assigna a un tràmit d’informe insular preceptiu en el procediment d’aprovació del planejament parcial o especial de competència municipal, com són justament els motius d’interès supramunicipal, de legalitat, i d’adequació als instruments d’ordenació territorial. Ni la LOUS ni el Reglament no palesen una manca de garantia d’accés a la informació urbanística, tal com hem pogut assenyalar en altres apartats de l’anàlisi d’aquestes al·legacions, però tanmateix, allò que finalment s’al·lega és que «Per tot això, consideram imprescindible que, d’acord amb el principi de transparència i publicitat, es garanteixi l’accés a la consulta telemàtica dels registres municipals d’urbanisme que a més del previst en el Reglament, hauran d’incloure les llicència(es) concedides i denegades pel consistori.» Hem de dir que, des d’una lectura de conjunt dels preceptes del reglament, cal deduir que si en la regulació dels registres municipals d’urbanisme que estableix el seu article 23, als quals es vol referir l’al·legació, no s’ha imposat una garantia de consulta telemàtica del seu contingut és per tal com dit registre, malgrat ha de garantir

200

la transparència i publicitat de la funció pública urbanística, és un fons documental constituït per instruments de planejament urbanístic, de gestió i d’execució que són objecte de publicitat telemàtica per altres ressorts, esmentats per exemple en els articles 22.1.d), 172.2; 181.2 o la disposició addicional primera, desenvolupant aspectes de publicitat dels instruments prevists a la Llei. Cert és però que ni la LOUS ni el reglament no han establert una garantia de publicitat telemàtica de les «llicències concedides i denegades pel consistori». La pregunta a formular-nos és si és possible una previsió en el reglament com la sol·licitada. Entenem que la resposta ha de ser afirmativa, sempre que es tenguin en compte adequadament la conformació de l’acció pública prevista a l’article 14 de la LOUS, que entre d’altres aspectes es possibilita amb relació a l’execució d’obres que es considerin il·legals; amb el respecte escrupulós del règim jurídic de la normativa sobre protecció de dades personals. A la vegada, s’ha d’afegir un factor que pot semblar secundari però que, pel que fa al cas, resulta essencial, com és la incidència de la normativa sobre procediment administratiu electrònic, que comporta que les dades que l’entitat al·legant sol·licita siguin objecte de publicitat telemàtica hagin d’estar ja processades informàticament. De fet, s’ha d’assenyalar i afegir que, tret d’aquelles dades que puguin resultar protegides, i que realment en el camp de l’urbanisme sotmès a l’acció pública són poques, la informació referent a les obres autoritzades o denegades es pot obtenir a partir de la consulta dels llibres d’actes o de resolucions dels òrgans col·legiats o unipersonals que imposa la normativa de règim local, que sota la custòdia dels secretaris o secretàries de la Corporació en principi són de consulta pública. És a dir, es tracta d’una informació en bona part pública però dispersa, de la que es demana en l’al·legació la seva disponibilitat de consulta per mitjans telemàtics. En conseqüència, la petició podria ser acollida des d’una opció d’oportunitat que deixam assenyalada. Tot i que de ser acollida, entenem que la coherència amb els paràmetres d’acció pública faci que no s’hagi de preveure únicament amb relació a les llicències urbanístiques, sinó amb tota la resta d’actes que legitimen la realització d’obres que preveu la LOUS i el reglament. En aquest sentit, entenem que són possibles dues vies d’acceptació si així es considera des de l’esmentada perspectiva d’oportunitat. La primera seria mitjançant la incorporació d’un apartat 6 a l’article 23 de la proposta reglamentària, tal i com sembla assenyalar l’al·legació en remetre’s al registre municipal d’urbanisme, i l’altra, que tal vegada consideraríem com a més adient per connexió amb el dret d’informació establert a l’article 12 de la LOUS, des del moment en que ordena als poders públics vetllar pels drets d’informació dels ciutadans i «promoure actuacions que garanteixin o ampliïn aquests drets», mitjançant la introducció d’un apartat 3 dins l’article 22 del reglament. Deixam assenyalades les anteriors opcions d’oportunitat com a A) i B), respectivament: A): M-23.6

201

«6. Així mateix, el registre municipal d’urbanisme, sota la direcció de la secretaria general o de la unitat administrativa en qui delegui i amb coordinació amb la resta d’unitats administratives competents, ha de possibilitar la consulta pública, actualitzada i per mitjans telemàtics, de les dades corresponents a les actuacions, obres o usos i la seva situació concreta, amb indicació del número de la via pública si es tracta de sòl urbà o urbanitzable, o del polígon i parcel·la si es tracta de sòl rústic, en tots casos amb la seva identificació per referència cadastral, que es refereixin: a) Als actes administratius d’atorgament o denegació de llicències urbanístiques de les previstes a la LOUS i en aquest Reglament; d’atorgament o denegació de les autoritzacions lligades a la instal·lació o l’adequació d’activitats permanents o a infraestructures comunes previstes a la legislació reguladora d’activitats; així com als actes d’autorització de projectes promoguts per l’ajuntament. b) A les comunicacions prèvies presentades per a la realització d’actuacions subjectes a aquest procediment d’acord amb la LOUS i amb aquest Reglament, incloent-hi les ordres de suspensió d’obres o actuacions iniciades prèvia presentació d’una comunicació si l’actuació està subjecta al règim de llicències o autoritzacions; i de les comunicacions prèvies de les obres lligades a la instal·lació o l’adequació d’activitats permanents o a infraestructures comunes previstes a la legislació reguladora d’activitats. c) Als actes administratius que imposin la realització d’ordres d’execució o efectuïn declaracions d’estat ruïnós. Les aplicacions telemàtiques que s’utilitzin per a la consulta pública regulada en aquest apartat han de possibilitar com a mínim la informació relativa a l’objecte de l’actuació, la seva ubicació sobre el territori i el número d’expedient administratiu, i en cap cas no poden facilitar dades que s’incloguin a l’àmbit d’aplicació de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal.» B): M-22.3 «3. Així mateix, les administracions públiques han de facilitar als ciutadans i a les ciutadanes la consulta de les dades que es refereixin: a) Als actes administratius d’atorgament o denegació de llicències urbanístiques de les previstes a la LOUS i en aquest Reglament; d’atorgament o denegació de les autoritzacions lligades a la instal·lació o l’adequació d’activitats permanents o a infraestructures comunes previstes a la legislació reguladora d’activitats; així com als actes d’autorització de projectes promoguts per l’ajuntament. b) A les comunicacions prèvies presentades per a la realització d’actuacions subjectes a aquest procediment d’acord amb la LOUS i amb aquest Reglament, incloent-hi les ordres de suspensió d’obres o actuacions iniciades prèvia presentació d’una comunicació si l’actuació està subjecta al règim de llicències o autoritzacions; i de les comunicacions prèvies de les obres lligades a la instal·lació o l’adequació d’activitats

202

permanents o a infraestructures comunes previstes a la legislació reguladora d’activitats. c) Als actes administratius que imposin la realització d’ordres d’execució o efectuïn declaracions d’estat ruïnós. La consulta prevista en aquest apartat només pot ser limitada motivadament quan afecti dades específiques que s’incloguin a l’àmbit d’aplicació de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal.» 5. Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA) Data: 30/09/2014 RGE: 30490 La representació de l’Associació per a la Revitalització dels Centres Antics, fent ús del tràmit d’audiència conferit expressament, per raó de la seva inscripció en el Registre Insular d’Entitats Ciutadanes, en data 30 de setembre de 2014 presenta un seguit d’al·legacions, suggeriments i propostes al text de norma reglamentària que ens està ocupant. Tot i que la presentació de l’escrit s’ha realitzat de forma extemporània, atesa la notificació del tràmit d’audiència el 28 de juliol, d’acord amb les consideracions inicials efectuades sobre aquesta qüestió als apartats preliminars d’aquest informe, entrarem igualment en la seva anàlisi. Es realitzen un total de catorze al·legacions, per bé que en el mateix escrit en què s’efectuen ja s’exposa un diferent abast, general o més aviat contextual en uns casos; en contraposició a les de proposta de modificació concreta de determinats preceptes, amb aportació, en aquests casos, d’una paral·lela argumentació. 1. Consideració prèvia. Així, en primer lloc, s’exposen tres al·legacions més generalistes, atès que en realitat la primera d’elles estrictament deixa constància de la informació rebuda en una reunió informativa prèvia mantinguda en el Departament d’Urbanisme i Territori sobre el projecte, iniciativa que l’entitat aplaudeix. 2. Rellevància del Projecte de Reglament insular. Amb aquest encapçalament, la segona de les al·legacions exposa com «La matèria urbanística, des de 1991, ha estat assumida pels Consells Insulars. S’ha revelat sempre com una matèria connexa amb la d’ordenació territorial, l’ordenació mediambiental i determinades normatives sectorials. És important deixar constància de la importància de l’article 10 LOUS quan preveu la prevalença de la protecció del patrimoni històric i cultural i del medi ambient. En efecte, per aplicació del principi d’especialitat, són de preferent aplicació aquestes normes sectorials de protecció, a les que ara s’ha d’afegir la normativa de protecció del paisatge.»

203

Encara que materialment no estaríem pròpiament davant una al·legació al text del reglament en sentit estricte, sí que consideram necessari fer un matís a l’anterior afirmació, en la mesura en què una determinada percepció d’allò que determina l’article 10 de la LOUS es volgués utilitzar com a argument coadjuvant a una acceptació de la resta d’al·legacions que s’efectuen. Amb això volem dir que la tutela dels valors patrimonials, culturals o ambientals és un criteri interpretatiu fixat a la llei urbanística que ara pretén ser desplegada pel reglament, però no ha d’atorgar, de pla, una preferència en favor d’una concreta opció reglamentària. La preferència només pot operar des del moment en què una norma de rang superior al reglament impliqui un condicionament directe i evident, de la mateixa manera que, en l’esquema lògic de la LOUS, s’atribueix per a qualsevulla altra llei sectorial reguladora d’una matèria determinada que condicioni o estableixi una preconfiguració normativa al reglament. En aquest sentit, la més reconeguda doctrina apunta que de l’article 10 de la LOUS no s’ha de desprendre cap criteri que acondueixi a la prevalença d’una norma sobre una altra, sinó que vers els criteris establerts a dit precepte legal «hay que decir que en realidad sólo pueden entrar en juego una vez haya sido seleccionada adecuadamente la norma o precepto aplicable al caso concreto y en la fase de proyección de la misma sobre aquél. En efecto, el primer deber del intérprete jurídico es el de determinar con precisión el supuesto de hecho que se plantea y, a partir del mismo, seleccionar correctamente la norma aplicable en función de los criterios interpretativos habituales (entre ellos, el de interpretación integrada de las normas que menciona el propio art. 10). Una vez seleccionada la norma aplicable, es en la proyección de la misma sobre el caso concreto donde pueden jugar los mencionados criterios del art. 10 a la hora de interpretar la norma aplicable. Por lo tanto, tales criterios no constituyen instrumentos para seleccionar la norma aplicable de entre varias posibles normas en conflicto sino que se insertan en la fase aplicativa de la norma seleccionada, moderándola o matizándola en el sentido indicado por cada criterio, en caso de que planteen dudas o imprecisiones.» 3. Connexió amb la normativa autonòmica “para-urbanística” o “paral·lela a l’ordenació territorial”. L’entitat al·legant, en aquest apartat, indicarà que «El Consell Insular ha de pretendre una aplicació general de la normativa urbanística. És una derivació òbvia del principi d’igualtat en la llei i en l’aplicació de la llei. Entenem que la normativa turística, la normativa agrària (en projecte) i la de mines són normatives que no poden aïllar l’aplicació de la normativa territorial i urbanística general. Això és essencial que ho reivindiqui el Consell Insular, per començar en el Preàmbul del Projecte deixant clara la posició d’aquest ens insular i l’aplicació igualitària per tothom de la normativa urbanística i territorial. En aquest sentit s’ha de reivindicar el Pla Territorial de Mallorca com a norma territorial vinculant a tot el territori insular, amb les adaptacions que calgui fer d’acord amb la LOUS.» Tot i que no es pot fer altra cosa que compartir el contingut dels termes anteriors, també s’ha d’assenyalar que més que una al·legació d’incorporació d’una expressa

204

proclamació d’intencions en el preàmbul de la norma reglamentària, ens trobam més aviat amb un desideràtum. Certament, l’atorgament d’una posició de centralitat a la normativa territorial i urbanística, com a aglutinadora i coordinadora de les polítiques sectorials que incideixin en el territori seria allò més desitjable i, precisament, la funció natural d’aquestes concretes polítiques públiques d’ordenació. Ara bé, tot i que es puguin compartir, no ja des d’una perspectiva funcional, sinó des del reconeixement a nivell de la màxima norma institucional bàsica de les Illes Balears, l’Estatut d’Autonomia, que reconeix com a pròpies dels consells insulars d’exercici de les competències en ordenació del territori i urbanística, hem d’assenyalar que no és funció pròpia del preàmbul d’una norma reglamentària de desplegament contenir declaracions que vagin més enllà d’exposar, amb una certa sistemàtica, quines són les opcions que acull per completar la regulació de rang legal de què es tracti. Les reinvindicacions sobre el posicionament de la institució insular quant a normatives que aïllen l’aplicabilitat de les territorials i urbanístiques, o del propi paper de la institució insular, les han d’efectuar, en tot cas, els òrgans a qui correspon la seva representació, però pensam que, per les raons exposades, no són pròpies del preàmbul del reglament que ara ens esta ocupant, per molt que, també reiteram, puguin ser compartides. 4. Al·legació a dos apartats de l’article 15, sobre paisatge i patrimoni cultural. Proposa una addició a l’apartat 2, “patrimoni cultural, estigui o no declarat”, i la substitució en l’apartat 3, “han d’afavorir, en primer lloc, la conservació dels immobles”; ”estratègies de conservació, restauració i rehabilitació, per aquest ordre”; tot exposant que «La idea és connectar correctament la norma amb la Llei 12/1998, de 21 de desembre, (LPHIB), principalment els criteris d’intervenció (article 41) i tot el règim jurídic de protecció de l’esmentada llei (arts. 22 i ss.). La normativa urbanística no pot “substituir” la normativa de patrimoni cultural però és important que es mostri una coordinació més estreta.» Tot i que els termes literals de l’addició i substitució demanades són una mica confosos, abans d’intentar efectuar una proposta concreta, volem fer notar que l’apartat 2 del precepte sobre el qual es realitza l’al·legació s’encapçala amb l’expressió «en els termes de la legislació sectorial i la LOUS». Amb això volem exposar que la connexió amb la normativa sobre patrimoni cultural està assegurada, és a dir, que hi ha una implícita coordinació amb la normativa de patrimoni cultural, com amb qualsevol altra normativa sectorial protectora de valors culturals en sentit ample. És mostra d’això, justament, la denominació del precepte, que duu per títol «paisatge i patrimoni cultural», incloent així el que estigui o no declarat formalment amb una categoria específica d’acord amb la LPHIB. Notem que el seu article 41, invocat en l’al·legació, parteix de l’establiment d’uns criteris aplicables només als immobles declarats concretament amb la figura de bé d’interès cultural (B.I.C.), categoria menys generosa que no el concepte més genèric de patrimoni cultural.

205

Més assimilable és potser la referència als béns integrants del patrimoni històric a què es refereix el seu article 22, però tanmateix, insistim en el fet que la idea de l’article 15 de la proposta de Reglament pretén ser una pauta general dirigida al planejament urbanístic per assegurar una protecció del patrimoni cultural en sentit molt més ample. Així, quan en el seu apartat 2 s’al·ludeix al concepte de reutilització dels immobles i espais dels centres històrics, no ho fa amb una finalitat explícita o implícita de neutralitzar cap norma prioritària de conservació o restauració, sinó com un incentiu al fet que, respectant la protecció del patrimoni cultural, aquest es posi en valor una vegada rehabilitat, si escau aquesta restauració i rehabilitació prèvia. Lluny de voler alterar la necessitat de conservació, la pretensió d’aquest article 15 del Reglament s’ha de contextualitzar, tenint en compte que, per exemple, a l’article del mateix ordinal de la LDOT es determina que els catàlegs de protecció urbanístics han d’incentivar la restauració, rehabilitació i les possibilitats d’ús dels elements que incloguin; en definitiva, la seva posada en valor, evidentment sense menystenir els seus valors culturals. A això s’ha d’afegir com l’article 3 de la LOUS, en assenyalar en el seu apartat 2 les directrius de les polítiques de regulació i ordenació urbanística, recorda que han de contribuir, entre altres objectius, a la protecció patrimonial, afavorint la reutilització dels immobles i espais dels centres històrics i del patrimoni cultural com a estratègia fonamental en la rehabilitació d’aquests elements i en el manteniment de l’estructura urbana. Com podem veure, justament, el que pretén l’article 15 del reglament és implementar aquest objectiu, concretant uns paràmetres en la funció pública d’ordenació urbanística. Ara bé, en la mesura que amb relació als elements que es relacionen als apartats 2 i 3 s’hi puguin aplicar pautes o criteris prevists a la legislació sobre patrimoni històric, podria ser acceptada parcialment l’al·legació, conferint una nova redacció a dits apartats en els termes que seguidament transcrivim: M-15.2 i 3 Article 15 Paisatge i patrimoni cultural. 1. .../... 2. En els termes que disposa la legislació sectorial i la LOUS, el planejament urbanístic ha d’assegurar la protecció del patrimoni cultural, estigui o no declarat expressament, mitjançant la conservació, recuperació i millora dels immobles que l’integren, dels espais urbans rellevants, dels elements i tipologies arquitectònics singulars, dels paisatges de valor cultural i històric i de les formes tradicionals d’ocupació humana del sòl. 3. Les administracions amb competències urbanístiques han d’afavorir la conservació, restauració i reutilització dels immobles i espais dels centres històrics i del patrimoni històric i cultural com a estratègia fonamental en la rehabilitació d’aquests elements i el manteniment de l’estructura urbana. El planejament urbanístic, així com les administracions, han de considerar la disponibilitat d’edificis d’interès per a la

206

localització de serveis i equipaments públics i privats i la definició d’estratègies de rehabilitació. 5. Addició d’un apartat a l’article 45, sobre règim urbanístic del subsòl. Després de transcriure l’apartat 1 de l’article 45 de la proposta de reglament, es sol·licita l’addició del següent paràgraf: “En qualsevol cas no es deriva cap obligació d’indemnitzar o de compensació per l’Administració urbanística competent quan, d’acord amb la legislació de patrimoni històric, s’ordenin intervencions arqueològiques, bé per trobar-se dins zona arqueològica o conjunt històric, bé per troballes casuals que s’han de comunicar a l’Administració”. S’argumenta, en aquest sentit que «el règim del patrimoni arqueològic de la LPHIB queda així respectat adequadament (recordem cas STSJIB Bastió de Berard)». Entenem que es vol referir així, com a element coadjuvant a l’al·legació, a la sentència de la sala contenciosa del TSJIB núm. 626/2010, de 29 juny. Consideram que no és acceptable l’al·legació abans exposada, atès que, d’una banda, de la resolució judicial al·ludida no es desprèn que mai no pugui existir supòsit de responsabilitat de l’administració urbanística, com a mínim en els termes de la redacció proposada “en qualsevol cas”, que equivaldria a dir, com deim, que mai no existirà responsabilitat imputable a l’administració urbanística. Però d’altra banda, en la hipòtesi que es pogués desprendre que, de la regulació de les mesures d’intervenció sobre patrimoni arqueològic establertes a la LPHIB i de la doctrina jurispruencial sobre aquestes mesures, mai no existís responsabilitat urbanística, no és el lloc adient preveure-ho. Primerament perquè l’article 45 regula una matèria aliena al règim d’indemnitzacions, i la regula fins allà on li permet el seu objecte, que hem de recordar és el desenvolupament d’una llei urbanística, i així, quan estableix en el seu darrer incís de l’apartat 1 que la necessitat de preservar el patrimoni arqueològic soterrat, com a element intrínsec al subsòl, suposarà la delimitació del seu contingut urbanístic, i condicionarà l’adquisició i materialització de l’aprofitament urbanístic que li atribueixi el planejament, no fa més que concretar una limitació inherent que connecta amb l’article 6.1 de la LOUS. L’incís que se suggereix afegir, suposaria l’establiment d’una «presumpció reglamentària» dels efectes de mesures previstes a una llei distinta de la LOUS, com és la LPHIB, de la qual dubtam fins i tot que es pugui establir per reglament, ja que en tot cas seria funció d’una llei autonòmica l’establiment de dita presumpció, en els marges que li permetés la legislació estatal bàsica en matèria de responsabilitat patrimonial o d’expropiació forçosa. Tanmateix, serà cas per cas quan es pugui dir si existeixen els requisits legals que condueixen a l’existència de responsabilitat o a la manca de concurrència de nexe causal. Tenguem present que malgrat la invocació de la sentència del «Bastió den Berard», a la mateixa resolució judicial es conclou que certament no va existir supòsit de responsabilitat derivada de l’adopció de mesures per part del Consell Insular, però mai no va arribar a dir que de forma genèrica es pogués deduir d’això la inexistència d’altres tipus de responsabilitats.

207

6. La regulació dels usos turístics o d’allotjament turístic continguda a l’article 59. En aquesta al·legació, l’entitat proposa «la supressió a l’apartat 2 sobre ús turístic i 2.2. ús d’allotjament turístic tota referència àmplia a tipus d’allotjament que no tenen les característiques turístiques, és a dir, que no tenen serveis connexos o complementaris (neteja, alimentació, etc). Aquest configuració de l’ús turístic i de l’ús d’allotjament turístic, indirectament o directa, atempta contra els propietaris i contra el deure/dret de conservació dels immobles. Amb aquesta incidència consideram que afecta directament als béns immobles integrants del patrimoni històric, no només els declarats sinó també els que tenen valors culturals més o menys rellevants, de caràcter insular o no.» Tot i que els termes de l’al·legació resulten una mica confosos, direm que no ens sembla acceptable la petició partint del fet que el reglament, forçosament, ha d’escometre la regulació de l’ús turístic atès que es tracta d’un dels cinc usos globals que resulten esmentats al llarg de l’articulat de la LOUS; a més, la funció pròpia del reglament, a banda de la definició d’aquest ús global d’acord amb la legislació sectorial turística, és precisament la concreció dels distints usos detallats en què s’ha de dividir aquest ús global turístic, com ho fa amb la resta dels quatre usos globals restants. Hem d’afegir finalment que en aquest sentit no es pot desviar de les previsions contingudes a la legislació autonòmica turística pròpia, atès que determina l’articulació del planejament urbanístic d’acord amb les seves definicions. La proposta continguda en el reglament, tant pel que fa a la preceptiva regulació de l’ús global turístic, com especialment pel que ara interessa en la definició dels seus sub-usos detallats, ve a més avalada per allò que ha pogut dir en tràmit d’audiència la Conselleria de Turisme, que per a l’ocasió ha emès dos informes que coincideixen en la seva correcta regulació en la proposta, més enllà de recomanar precisar en els usos compatibles i secundaris (distints per tant dels esmentats en l’al·legació) la seva necessària regulació per dita normativa legal sectorial turística, per altra banda ja assegurada en el primer paràgraf de l’apartat 2.2, com hem pogut esmentar en altres indrets. Igualment hem d’esmentar que la regulació dels usos detallats turístics no té perquè afectar, d’entrada, règims de protecció d’immobles derivats de la legislació de patrimoni històric o de la seva regulació protectora des del planejament urbanístic municipal, catàlegs inclosos. Tanmateix, si això no fos així, el reglament en projecte estaria limitat per la presumpció legal establerta a la disposició addicional desena de la Llei 8/2012, de 19 de juliol, de Turisme, que determina que «l’ús turístic estarà permès en els edificis catalogats i ubicats en qualsevol tipus de sòl, amb informe previ, favorable i vinculant, de l’administració competent en matèria turística i de l’administració competent en matèria de patrimoni.» Tal vegada en termes incorrectes, però hem de fer notar que l’al·lusió a l’administració competent «en matèria de patrimoni» es, alternativament, a l’òrgan insular si es tracta de béns afectes per les categories de protecció de la LPHIB, o a l’òrgan municipal, si es tracta de categories de protecció derivades de la planificació o catalogació municipal.

208

Per tant, a tall de conclusió, la incidència que pugui tenir l’ús turístic en els béns immobles integrants del patrimoni històric no és conseqüència de la proposta de regulació reglamentària que ens ocupa, sinó de les presumpcions o criteris d’una llei sectorial de superior jerarquia, que en algun cas determina la viabilitat d’establiments en «elements, construccions o edificacions catalogades o protegides, després de l’informe previ, favorable i vinculant de l’administració turística competent i de l’administració insular o municipal competent en patrimoni» (art. 44), arribant en altres casos a al·ludir als règims de protecció emparats en la legislació reguladora del patrimoni històric o de catalogació pels instruments de planejament, com a criteri de viabilitat de l’ús turístic (art. 39.1.b de la referida Llei 8/2012, per posar un exemple). 7. Determinacions dels plans generals de l’article 65. L’entitat proposa afegir un punt o apartat en aquest o un article adient, que expressi que «El Pla General ha de preveure expressament les línies mestres d’ordenació urbanística coordinada amb les declaracions de conjunts històrics, zones arqueològiques, jardins històrics, llocs històrics, llocs d’interès etnològic o zones paleontològiques del municipi. A tal efecte ha de preveure el Pla Especial de Protecció adient o, excepcionalment i de forma motivada, les normes urbanístiques que l’han de substituir o n’han d’avançar la regulació.» L’argumentació que, a parer de l’associació motiva la necessitat d’incorporació de l’afegit seria la següent: «L’article 36 i concordants de la LPHIB preveu aquesta connexió amb la normativa urbanística. És important destacar els objectius següents: –Cap municipi amb declaració de BIC ha de preterir la normativa de patrimoni històric. La norma municipal ha de cooperar activament amb la protecció del patrimoni local (en el sentit de situat en el municipi). –Cap zona on la LPHIB requereix PEP ha de quedar sense o sense possibilitats de regulació adequada. –És excepcional la substitució del PEP per altres normes o per planejaments “simultanis”. Aquesta praxis actual la consideram -en general- una perversió del sistema legal previst, tant a la LPHE com a la LPHIB. –S’ha de coordinar adequadament la protecció patrimonial amb l’urbanística i aquesta és tasca dels municipis (en tant tramiten i de vegades aproven planejament) i del CIM (que també pot tramitar i aprovar planejament).» La lectura de conjunt de l’anterior argumentació permet que se n’extregui una conclusió bàsica: la intenció subjacent és la de mantenir una pretesa regla de preferència mitjançant la regulació per pla especial de protecció les zones afectades per les concretes declaracions dels elements a què es refereix el paràgraf proposat (conjunts històrics, zones arqueològiques, jardins històrics, llocs històrics, llocs d’interès etnològic o zones paleontològiques). La posició que manifesta l’entitat al·legant, partiria d’una pretesa regla de preferència establerta a la LPHIB en la regulació mitjançant la figura de pla especial de protecció, que només excepcionalment podria ser substituït per un altre tipus d’instrument de planejament.

209

Bé, aquesta pretesa regla, independentment que fos o no desitjable de lege ferenda, modestament entenem que no és la que es desprèn de la lectura de l’article 36.2 de la LPHIB que, literalment assenyala com «l’ajuntament corresponent haurà d’elaborar un pla especial de protecció o un instrument urbanístic de protecció, o adequar-ne un de vigent, que compleixi les exigències d’aquesta llei». Veim per tant que no hi ha una regla de preferència clara entre instruments, sinó més aviat una doble alternativa al pla especial. Encara més, a efectes urbanístics l’article 59.4 de la LOUS reitera literalment aquesta opció d’alternativitat; al que hem d’afegir com l’article 39 de la LPHIB, pel que fa a la protecció concreta dels conjunts històrics, ni tant sols no al·ludeix a la figura específica del «pla especial de protecció» sinó a plans o instruments urbanístics de protecció. D’aquesta manera, en el nostre sistema urbanístic derivat de la LOUS, aquests plans o instruments seran certament el plans especials i els plans generals, i per ventura en règim transitori les normes subsidiàries de planejament, però la projecció de la LPHIB sobre la qüestió no imposa que la regla general aplicable per a la protecció dels elements que siguin declarats conjunts històrics, zones arqueològiques, jardins històrics, llocs històrics, llocs d’interès etnològic o zones paleontològiques, s’hagi de realitzar, urbanísticament, per un criteri de preferència en un o altre instrument. Una altra cosa, com hem dit més amunt, és que des d’una perspectiva sectorial es pugui considerar més adequada la protecció per pla especial, però el reglament no pot redirigir-la a aquesta opció única o com a mínim de “centralitat”. Ara bé, recollint l’esperit de l’al·legació, una acceptació de forma parcial es podria reconduir a establir una previsió en els preceptes reguladors del contingut material del pla general, atès que demana s’incorpori a l’article 65 del reglament o en el que es cregui adient, una previsió que recordi el respecte per part del pla al compliment del règim que derivi de la declaració concreta de bé d’interès cultural que demandi el futur complement d’un instrument urbanístic, però respectant les alternatives previstes a la LPHIB. En aquest sentit, entenem que sistemàticament, en connexió a les determinacions estructurals del pla general que imposa amb aquest caràcter l’article 41.d) de la LOUS sobre, mesures de protecció dels «elements i els conjunts naturals o urbans, de conformitat, si escau, amb la legislació específica que sigui aplicable a cada supòsit»; es podria inserir un nou epígraf a l’article 72 del reglament, que amb la lletra c) podria expressar: M-72.c) Article 72. Determinacions estructurals del pla general sobre ordenació del sòl rústic; protecció mediambiental i del paisatge. .../... c) Les delimitacions dels perímetres que corresponguin a les declaracions de conjunt històric, jardí històric, lloc històric, lloc d’interès etnològic, zona arqueològica o zona paleontològica, efectuades per part de l’organisme competent en matèria de patrimoni històric.

210

8. Article 115, sobre zona de serveis portuaris. S’al·lega que «En els casos de zones de serveis portuàries, necessàriament imbricades en la trama urbana o en els terrenys urbans, urbanitzables o no urbanitzables (no guanyats a la mar), l’Autoritat urbanística, sigui el municipi, sigui el Consell Insular, ha de dur a terme una anàlisi d’impacte paisatgístic específic tenint en compte l’ocupació de costa, de servituds, de mar i, si n’és el cas, la preexistència de nuclis antics.» No s’especifica si la demanda va dirigida que aquests requeriments s’hagin d’incorporar com a documentació informativa o d’ordenació dels plans especials que es regulen a l’esmentat article 115. En qualsevol cas, s’ha d’assenyalar que aquest precepte és correlatiu al que disposa l’article 45.2.g) de la LOUS, que no deixa altre marge que la remissió, pel que fa al règim, contingut i determinacions d’aquests plans especials, a allò que disposi la legislació sectorial. L’única i modesta aportació del reglament ha estat així indicar a l’operador on pot trobar aquesta regulació: el Reial decret legislatiu 2/2001, de 5 de setembre, que aprova el Text Refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant, i la Llei 10/2005, de 21 de juny, de Ports de les Illes Balears, respectivament. Dit això, s’ha de dir que la remissió a la Llei 10/2005, de 21 de juny, de Ports de les Illes Balears, és merament una clàusula d’estil, si tenim en compte que les seves darreres modificacions, operades per part de la Llei 6/2014, de 18 de juliol, de modificació (publicada en el BOIB dos dies després de l’aprovació inicial del Reglament), han eliminat qualsevol escletxa de possibilitat d’actuació dels plans especials urbanístics. Paradoxalment, és en els ports estatals on la legislació permet l’operativitat d’aquest tipus de planejament especial, però en principi remet estrictament a la legislació urbanística pel que fa a la tramitació, sent més limitada pel que fa a continguts. De totes formes, entenem que seria possible que l’al·legació plantejada fos acollida si es recondueix al fet que els aspectes objecte d’anàlisi se cenyeixin a l’àmbit de preparació o formulació, afegint en aquest sentit la següent frase com a punt i seguit de l’article 115: M-115 Article 115 Determinacions específiques dels plans especials d’ordenació de zones de serveis portuaris Els plans especials que tenguin com a objecte l’ordenació de les zones de servei dels ports de titularitat estatal contenen les determinacions que estableix el Reial decret legislatiu 2/2001, de 5 de setembre, que aprova el Text Refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant, o normativa que el substitueixi. Pel que fa a l’ordenació de les zones de serveis dels ports de titularitat autonòmica, s’aplica el règim que estableix la Llei 10/2005, de 21 de juny, de Ports de les Illes Balears. En la seva formulació s’han d’elaborar els estudis necessaris quant a l’impacte paisatgístic específic de l’ordenació proposada, considerant els factors d’ocupació de costa, afectació a servituds, i si escau, als nuclis antics.

211

9. Determinacions específiques dels plans especials d’ordenació d’elements o conjunts protegits per la legislació sobre patrimoni històric, de l’article 109. Assenyala com «En aquest o altres preceptes destinats a plans especials de protecció s’han de preveure: –la denominació correcta: Pla Especial de Protecció –l’exigència d’aquestes característiques sempre que hi hagi connexió amb la legislació de patrimoni (conjunts històrics, jardins històric, llocs històrics, llocs d’interès etnològic, zones arqueològiques, zones paleontològiques) –l’obligació de formar -inseparablement al PEP- un Catàleg d’acord amb els articles 36 i 39 de la LPHIB. Les determinacions d’aquest PEP han d’incorporar necessàriament: –un diagnòstic de la situació de partida, amb descripció dels béns immobles declarats –Estudi tipològic –Memòria d’elaboració del catàleg i fitxes detallades per elements amb característiques que permetin la descripció i intervenció d’aquests elements. En casos excepcionals, justificació expressa de cada substitució d’immobles que contribueixi a la conservació del conjunt o agrupació d’immobles (art. 39.3 LPHIB) –Recordatori exprés de que es considera zona arqueològica qualsevol espai de subsòl susceptible d’estudi arqueològic en casos de: monuments, conjunts històrics, jardins històrics, llocs històrics i llocs d’interès etnològic.» Entenem que resulten correctes els termes emprats pel reglament, perquè la denominació és conseqüència de la que s’utilitza a la LOUS en el seu article 45.2.a), atès que regula la modalitat de plans especials «d’ordenació d’elements o conjunts protegits per la legislació sobre patrimoni històric», essent aquesta la nomenclatura que ha de respectar la norma reglamentària de desenvolupament de la llei urbanística. La denominació més específica que “pla especial de protecció” podrà resultar de la remissió específica a la modalitat a què es refereix l’article 59.4 de la LOUS, però la correlació nominal entre el seu esmentat article 45.2.a) i el desenvolupament reglamentari que conté l’article 109 és correcte. D’altra banda, les exigències de contingut documental o material que s’exposen en l’al·legació no és aconsellable que s’estableixen en un reglament de naturalesa urbanística, més enllà de les previsions genèriques ja contingudes; sinó en una norma reglamentària de desenvolupament de la LPHIB. Tenguem present, en aquest sentit, que alguna de les determinacions que demana l’al·legació prevegi aquest pla especial no vénen establertes directament a la LPHIB, així per exemple, la de l’obligació de formar un catàleg, perquè la catalogació només es preveu en aquella llei per als plans o instruments de protecció dels conjunts històrics, siguin plans especials o plans generals. Com deim, l’apartat 2 de l’article 109 del reglament determina uns mínims que han de preveure aquests plans especials, a més en el marc definit a l’apartat anterior, que remet a la legislació sobre patrimoni històric que han de contenir «en tot cas, les determinacions que assenyali la normativa estatal i autonòmica sectorial aplicable», determinacions de detall que, per molt que vinculants al planificador urbanístic, semblen més adients que s’efectuïn des del desplegament reglamentari específic de la referida legislació sectorial. Reiteram,

212

d’altra banda, que es tractaria d’unes concrecions no només dirigides a la figura del pla especial de protecció, sinó també a qualsevol dels instruments habilitats per a dita protecció per part dels articles 36 i 39 de la LPHIB. 10. Al·legació a l’article 187, sobre normes d’aplicació directa. Es proposa afegir “tots els projectes d’instal·lacions, construccions i edificacions, s’han d’adaptar, en allò bàsic, a l’espai físic, el paisatge i el medi ambient en que se situïn”. Per això argumenta que «És important destacar que “ambient” vol dir tres elements potser distints. I que aquesta norma s’aplica als projectes, és a dir, als procediments d’obtenció de llicència o, si escau, comunicació. Tots els projectes (és una expressió omnicomprensiva, pensam més útil que l’actual redacció). Així la finalitat de la norma s’acompleix millor.» Potser es pugui compartir la finalitat de l’al·legació, però no resulta acceptable per descontextualitzada. L’article 187 del reglament connecta amb l’article 69 de la LOUS, partint que la regla d’adaptació no pot ser més que dirigida a les «instal·lacions, construccions i edificacions», mai al seu projecte. I és lògic que es dirigeixi a l’actuació material i no a la seva projecció, perquè en definitiva el que pretén aquesta norma és garantir la seva correcta inserció ambiental a la realitat física, és a dir, que allò efectivament implantat, s’adeqüi o no al que s’ha projectat, s’integri a l’ambient. L’article 187 té per tant en compte aquest paràmetre, a diferència de l’article 190 que després tractarem, que se situa en l’àmbit previ de projecte. De fet, si s’acceptàs l’al·legació, el reglament en projecte seria l’única norma autonòmica que hagués previst tal singularitat que, repetim, no encaixa amb el criteri que predetermina l’article 69 de la LOUS ni tampoc amb l’article 10.2 del TRLS/2008. 11. Article 188, Normes d’aplicació directa en els llocs o grup d’edificis històrics o tradicionals. L’al·legació assenyala: «El text actual prescriu: “Les construccions en llocs immediats o que formin part d’un grup d’edificis de caràcter artístic, històric, arqueològic típic o tradicional, siguin o no objecte de protecció o catalogació específica per la legislació sectorial de protecció de béns de valor cultural,...” Proposam substituir allò marcat per “siguin o no objecte de declaració o catalogació per l’administració municipal o per la insular o en el àmbit de la legislació sectorial de protecció de béns culturals ....” El terme “protecció” indueix a error. Són objecte de protecció, precisament per la mateixa norma que es vol aprovar, una altra cosa és que tenguin declaració o delimitació. Tampoc té sentit excloure els béns declarats en l’àmbit local o catalogació municipal.» La demanda que planteja l’al·legació pot tenir certa coherència i és assumible, però entenem que existeix un error en la previsió d’una segona conjunció «o» en el text alternatiu proposat, que voldria referir-se més pròpiament a que «independentment de que hagin estat objecte de catalogació pel planejament urbanístic municipal o de declaració de protecció per part de l’òrgan insular competent en matèria de protecció de béns amb valor cultural», que es podria incorporar així a l’esmentat article 188:

213

M-188 Article 188 Normes d’aplicació directa en els llocs o grup d’edificis històrics o tradicionals Les construccions en llocs immediats o que formin part d’un grup d’edificis de caràcter artístic, històric, arqueològic típic o tradicional, independentment de que hagin estat objecte de catalogació pel planejament urbanístic municipal o de declaració de protecció per part de l’òrgan insular competent en matèria de protecció de béns amb valor cultural, han de mantenir la seva harmonització amb els elements esmentats i, en tot cas, han de respectar els tipus edificatoris tradicionals, com també els colors de façana, materials i disposició de buits. Aquesta mateixa regla és d’aplicació fins i tot quan, encara que no hi hagi conjunts d’edificis, n’hi hagi algun d’importància o de qualitat singulars amb les mateixes característiques. 12. Amb relació a l’article 190, sobre vinculació de les normes d’aplicació directa al planejament i als actes d’intervenció. En aquest punt, l’entitat proposa: a) D’una banda, «substituir al títol del precepte per «vinculació del planejament i els actes d’intervenció a les normes d’aplicació directa d’adaptació ambiental, paisatgística, tipològica i visual»; substitució de la denominació que, al nostre entendre, únicament condueix a allargar en excés la denominació de l’article, sense que no acondueixi a cap altre resultat pràctic. b) D’altra banda, es proposa «Afegir la part marcada, apartat 2: “com en el supòsit que l’actuació -ja sigui llicència, comunicació prèvia o projecte en execució o executat- s’ajusti als paràmetres del planejament existent però comporti una contradicció clara i manifesta entre els aspectes bàsics i fonamentals de l’actuació i el que disposen les normes incloses en aquest capítol”» Aquest segon afegit no té cap conseqüència pràctica i contribuiria a crear confusió en els termes literals de l’apartat. Tenguem present que si l’actuació ha estat sotmesa a llicència o a comunicació prèvia, la seva execució en curs o execució finalitzada que pugui confrontar amb les normes d’aplicació directa no s’haurà de corregir a nivell de projecte, sinó amb la utilització dels mecanismes de disciplina urbanística a adoptar davant les actuacions que no s’ajustin al seu títol legitimador, sigui llicència o sigui comunicació prèvia. Justament aquí, l’objecte d’aquest article 190.2 es troba centrat en els projectes tècnics i no en les actuacions ex post; com hem intentat avançar en l’anàlisi de l’al·legació relativa a l’article 187. c) Sol·licita així mateix l’addició d’un nou apartat a l’article, el 4, que assenyali: «Qualsevol tècnic projectista i qualsevol autoritat urbanística pot demanar -abans de presentar o aprovar el projecte- el parer d’un òrgan especialitzat en matèria de patrimoni

214

cultural o paisatgístic o visual. Si aquest òrgan no existeix al municipi pot acudir a la Comissió Insular de Patrimoni Històric.» Entenem que no és acollible l’al·legació per incórrer en contradicció: difícilment una autoritat urbanística pot demanar res si no té davant seu un projecte presentat. Així mateix és si més no dificultós pensar que un reglament de desenvolupament d’una llei urbanística pugui atribuir noves tasques a la comissió insular de patrimoni històric o òrgan equivalent, si no resulten de les atribucions que ja se li hagin imposat ex lege per part de la LPHIB, supòsit que no és el cas. d) Finalment, se sol·licita igualment l’addició d’un nou apartat 5 a l’art. 190: «Qualsevol tècnic projectista o tècnic que emeti informe sobre una llicència o autorització sota la seva responsabilitat professional ha de tenir en compte aquestes normes d’aplicació directa i ha de constar en la Memòria urbanística o en la Fitxa urbanística una menció expressa a aquests articles. En cas que consideri que no té els elements suficients per emetre el seu judici professional ho ha de fer constar i ha de demanar que es suspengui el procediment per aplicar l’apartat anterior». És obvi que, si es tracta de normes d’aplicació directa, les normes regulades en els articles 187 a 190 de la proposta de reglament, que desenvolupen l’article 69 de la LOUS, s’hauran de tenir present tant pels projectistes com pels tècnics municipals; com han de tenir present els projectistes, per exemple, la normativa sobre ordenació de l’edificació, malgrat no hi hagi un precepte del reglament que digui que aquesta normativa d’edificació s’ha de complir. Molt més dificultosa seria encara inserir la darrera frase que proposa l’al·legació, quant a suspensió del procediment. Entenem que com a argumentació comuna a les quatre demandes que es fan com a al·legació a dit article 190, s’exposa com «Aquestes normes constitueixen una tradició de l’urbanisme espanyol que els tribunals ha ratificat, sempre que hi hagi informació tècnica adequada. Són d’aplicació directa, ço és, independent del planejament. Aquesta proposta pretén reafirmar aquesta importància i constituir un toc d’atenció als professionals que subscriguin projectes -primers responsables- o emetin informes. La concreció d’aquesta obligació pot ser duta a terme de moltes maneres. En qualsevol cas és una garantia més de la protecció paisatgística i patrimonial que no depèn de formalismes -només- sinó de la realitat que els tècnics han de conèixer a fons.» Independentment que l’actual redactat de l’article 190 ja preveu mesures en el mateix ordre de coses que assenyala l’entitat al·legant, convé que precisem que el desplegament reglamentari de l’article 69 de la LOUS, si el comparam amb altres desenvolupaments autonòmics, possiblement sigui dels mes extensos que podrem trobar en aquests ordenaments urbanístics. Precisament, els termes de l’article 190 vénen a sintetitzar els paràmetres jurisprudencials objectius exigibles per a l’aplicació en els procediments administratius d’aquestes normes d’aplicació directa. Recordem, en darrer terme, com el projecte tècnic, en l’esquema de la LOUS i en el desplegament reglamentari, ha de definir les dades necessàries per tal que l’òrgan municipal competent pugui valorar si s’ajusta a les normes aplicables; a totes les normes aplicables, i entre elles evidentment les que preveu amb caràcter directe la Llei, amb les condicions que precisa i detalla el reglament.

215

13. Relativa a l’article 339, deures legals d’ús, conservació i rehabilitació. Es proposa: «suprimir aquí el terme “rehabilitació” i si de cas substituir per “restauració”. Conservar i restaurar són operacions admissibles en general amb béns culturals, sota el control pertinent. La rehabilitació implica un ventall d’intervencions massa ampli i divers, admissible només en casos concrets i sota la premissa de la màxima conservació possible. En molts casos la rehabilitació “urbana” fa referència a canvis d’usos i d’activitat econòmica d’immobles o barris sencers. No es pot confondre els deures de conservació amb els de rehabilitació; en tot cas, constitueix -la rehabilitació en patrimoni històric- una possibilitat subsidiària, no simultània, de la conservació i la restauració.» Encara que entenguem perfectament la idea que es vol transmetre amb l’al·legació, no resulta en cap cas possible la seva acceptació, perquè en aquest sentit l’article 339 del reglament és, literalment, tributari de les estrictes previsions de l’article 177 de la LOUS, al què justament s’al·ludeix en el seu apartat 1. Més enllà de codificar en un únic text les determinacions legals amb el seu desplegament, en la línia general establerta en el plantejament in totum de la norma reglamentària, en aquest article el reglament només afegeix dos paràgrafs finals en el seu apartat 3 per tal de tancar la regulació legal preestablerta. L’acceptació de l’al·legació suposaria, en conseqüència, que el reglament alteràs els termes legals, suprimint la rehabilitació que expressament preveu la norma de superior jerarquia. 14. Es dirigeix amb relació a la regulació continguda en els articles 348 a 352, sobre la ruïna dels edificis. Indica que «La ruïna ha estat una figura tradicionalment “odiosa” en l’urbanisme espanyol i balear. Normalment emprada com a un subterfugi per desnonar llogaters incòmodes o antieconòmics o com un medi facilitador d’altres operacions de demolició o destrucció. En aquest sentit la ruïna pot ser provocada i constituir un delicte o una conducta greument antisocial i contrària al patrimoni cultural.» El que assenyala el paràgraf transcrit de les al·legacions constitueix un debat aliè al tràmit que ens està ocupant, ja que apunta unes possibles situacions o patologies que descriuen situacions de frau de llei, davant les quals el que pertoca és la seva correcció mitjançant els mecanismes pertinents que preveu l’ordenament jurídic, siguin d’ordre civil, contenciós, o, de concórrer conductes constitutives de delicte, a través de l’ordre jurisdiccional penal, davant procediments o declaracions de ruïna que no obeeixen a la finalitat amb la qual es crea en l’àmbit urbanístic aquesta figura. Assenyala, que «En primer lloc avui en dia no hi ha ruïna tècnica sinó ruïna econòmica». No sabem ben bé al que es vol referir amb aquests termes, tal vegada pretenent indicar que en la realitat no es donen supòsits de ruïna tècnica, sinó només de ruïna econòmica. Tanmateix, el que hem de dir és que, ara per ara, el reglament el que fa és seguir fidelment la LOUS, que determina en el seu article 119 tres supòsits legals de ruïna, així denominats, essent justament el primer el supòsit tècnic (119.2.a), seguit per les modalitats econòmica i urbanística.

216

Afegirà que «El Reglament projectat és poc decidit en aquest camp. No preveu cap cautela contra la declaració de ruïna contra els posseïdors, llogaters o persones interessades. Tradicionalment s’ha dit que la ruïna és un concepte fàctic i reglat. Això no obstant l’Administració no pot continuar inerme als canvis socials.» En absolut podem compartir les dues anteriors valoracions quant a poca decisió i manca de previsió de cauteles a les quals es fa al·lusió. D’una banda perquè el reglament té la decisió que ha de tenir, que no és d’altra que el desenvolupament procedimental d’una matèria a la qual la llei ha dedicat una regulació de règim jurídic material molt parcial, a la qual, addicionalment, la norma reglamentaria implementa justament en ordre a l’adopció de mesures per a la tutela de persones directament afectades, i que es concreten, a títol d’exemple, en les que contenen els següents preceptes del Reglament: Article 349, apartats 2 i 3: 2. El procediment per a la declaració d’estat ruïnós es pot iniciar també a sol·licitud de persona interessada. A tal efecte, es consideren persones interessades, a més de les propietàries o titulars d’altres drets reals sobre l’immoble, les persones arrendatàries i altres ocupants, les persones físiques o jurídiques que al·leguin l’existència de dany o perill en els seus béns, drets o interessos legítims. 3. Les sol·licituds d’iniciació del procediment de declaració d’estat ruïnós a instància de persona interessada han d’identificar l’immoble a què es refereixen, el motiu o motius en què es basa l’estat de ruïna, les persones propietàries i les eventuals titulars d’altres drets reals sobre l’immoble, així com la relació de persones arrendatàries i d’altres ocupants. A l’escrit de sol·licitud d’iniciació també s’ha d’adjuntar un certificat expedit per tècnic o tècnica competent en el que es justifiqui la causa d’instar la declaració d’estat ruïnós, es descrigui l’estat físic de l’immoble i s’acrediti si, en el moment de la sol·licitud, l’edifici reuneix les condicions de seguretat i habitabilitat suficients que permetin a les persones ocupants la seva permanència fins que s’adopti l’acord corresponent. Quan la sol·licitud d’inici de l’expedient per a la declaració d’estat ruïnós s’empari en el que estableixen la lletra b) de l’apartat 2 de l’article 119 de la LOUS i la lletra b) de l’apartat 2 de l’article 348 d’aquest Reglament, s’ha d’adjuntar adjuntar la valoració a què s’hi fa referència. Article 350 Tramitació del procediment 1. Iniciat l’expedient, aquest s’ha de posar de manifest a les persones interessades que no n’hagin instat l’inici, donant-los trasllat literal de l’informe o informes tècnics, per tal que en un termini no inferior a deu dies ni superior a un mes, al·leguin i presentin per escrit els documents i justificacions que estimin pertinents en defensa dels seus respectius drets o interessos. Article 351 Contingut de la resolució que posa fi al procediment 4. La resolució que posi fi al procediment de declaració d’estat ruïnós s’ha de notificar a totes les persones propietàries, ocupants i titulars de qualsevol dret real sobre l’immoble, així com a totes les persones que hagin estat part en el procediment. En cas que la resolució declari l’estat ruïnós i acordi el desallotjament de les persones ocupants, la notificació ha d’expressar el termini per al desallotjament voluntari de l’immoble, advertint expressament del seu desnonament per via administrativa en cas d’incompliment. Article 352 Efectes de la declaració d’estat ruïnós

217

1. La declaració d’estat ruïnós no eximeix les persones propietàries de l’immoble del deure d’obtenir llicència prèvia per a l’execució de les actuacions que s’hagin de realitzar, ni de les responsabilitats de tot ordre que els puguin ser exigides respecte als deures de conservació que els corresponen. Segueix assenyalant: Per una altra part les cauteles en casos de ruïna que afecta a béns culturals han d’ampliar-se a: –béns integrants del patrimoni històric (en el sentit que ja preveu la LPHIB, articles 1, 23 i 24) –béns declarats o catalogats localment o municipalment (en un Catàleg d’Elements de PH, per exemple). Això almenys oferiria una petita salvaguarda a aquests casos en els que també s’afecta patrimoni cultural “no declarat” però integrant del patrimoni històric balear o local.» Com a mínim, indirectament dita al·legació posa de manifest que el reglamentador sí que ha establert mesures de cautela en aquests casos, cosa que fins ara no regulava la reglamentació estatal supletòria aplicable. Cauteles que, a més, no es preveien a la Llei, factor que si més no palesa una mica de decisió del reglament que, en altres indrets més generalistes, ens diu l’entitat que en té poca. En qualsevol cas, sense citar-les, les cauteles ja establertes es troben en els articles 350.2 i 351.3 del reglament; respecte de les quals hem d’analitzar si és possible i resulta raonable la seva ampliació als béns que proposa l’al·legació. La protecció ja prevista en els articles 23 i 24 de la LPHIB no té sentit transferir-la a dits articles del reglament, atès que regulen mesures cautelars en sentit ample, per preservar els valors culturals, siguin aplicables davant un procediment de ruïna o davant qualsevol altra actuació, suposi o no ruïna prèvia, que pugui afectar la preservació dels valors culturals d’un bé immoble (art. 23), o la suspensió d’obres de demolició total o parcial (art. 24). En altres paraules, en realitat, les previsions del reglament són específiques (i acumulables) en casos de concurrència de supòsits de ruïna, per tutelar béns immobles, davants procediments de declaració d’estat ruïnós que afectin un bé catalogat o declarat d’interès cultural, o bé sigui objecte d’un procediment de catalogació o de declaració, que ni contradiu, ni tampoc no debilita, les mesures generals dels articles 23 i 24 LPHIB. Més raonable i efectiva semblaria una acceptació parcial de l’al·legació en el sentit que el reglament establís, com a continuació del règim tutelar dels béns immobles catalogats a nivell insular o declarats bé d’interès cultural, als quals es refereixen els susdits articles 350.2 i 351.3 del reglament, als béns immobles objecte de protecció cultural al nivell municipal o local, a través dels seus instruments de planejament urbanístic o mitjançant catàlegs municipals. En aquest sentit, es podrien incorporar els següents paràgrafs o incisos ressaltats, en els esmentats apartats de la norma reglamentària. M-350. «Article 350 Tramitació del procediment

218

2. Quan la declaració d’estat ruïnós afecti un bé catalogat o declarat d’interès cultural, o bé sigui objecte d’un procediment de catalogació o de declaració, s’ha de remetre l’expedient a l’òrgan del Consell Insular de Mallorca que sigui competent en matèria de patrimoni històric i cultural, perquè emeti informe dins del mateix termini, als efectes de la determinació dels efectes de la declaració de ruïna. En el cas que la declaració no afecti un bé dels expressats en el paràgraf anterior, però afecti un bé objecte de protecció en virtut del planejament urbanístic o del catàleg municipal d’elements i espais protegits vigents, o que estigui afectat per alguns dels actes de suspensió d’actuacions de demolició adoptats d’acord amb els articles 138 a 142 d’aquest Reglament, els informes municipals que s’han d’emetre en el procediment han de valorar els efectes que pot comportar la declaració de ruïna.» M-351. «Article 351 Contingut de la resolució que posa fi al procediment 3. Quan la declaració d’estat ruïnós afecti un bé catalogat o declarat d’interès cultural, o bé sigui objecte d’un procediment de catalogació o de declaració, la resolució que posa fi al procediment ha de determinar els efectes de la declaració d’estat ruïnós de conformitat amb l’informe a què es refereix l’apartat 2 de l’article 350 d’aquest Reglament, sens perjudici de l’obligació de les persones propietàries d’adoptar les mesures urgents i imprescindibles per mantenir-lo en condicions de seguretat. En tot cas, d’acord amb l’article 42 de la Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears s’ha de notificar la resolució que posa fi al procediment a l’òrgan competent del Consell Insular de Mallorca, quedant prohibit l’enderrocament d’aquests béns immobles sense la seva prèvia autorització i l’informe favorable almenys d’una institució consultiva de les previstes a l’article 96 de l’esmentada Llei. Quan la declaració d’estat ruïnós afecti un bé objecte de protecció en virtut del planejament urbanístic o del catàleg municipal d’elements i espais protegits vigents, o que estigui afectat per alguns dels actes de suspensió d’actuacions de demolició adoptats d’acord amb els articles 138 a 142 d’aquest Reglament, la resolució que posa fi al procediment ha de determinar els efectes de la declaració d’estat ruïnós de conformitat amb el que el que s’assenyali en els informes municipals emesos i d’acord amb les previsions del règim de protecció corresponent, sens perjudici de l’obligació de les persones propietàries d’adoptar les mesures urgents i imprescindibles per mantenir-lo en condicions de seguretat.» Finalment, suggerirà que «Per altra part la declaració de ruïna no ha de paralitzar en cap cas les ordres d’execució de conservació prèvies (no hauria d’incoar-se expedient de ruïna si hi ha ordres de conservació prèvies) ni tampoc els expedients sancionadors o de disciplina urbanística.» No formula una proposta articulada lligada a aquesta petició, que pensam esdevindria molt complicada. Tanmateix, seria difícilment assumible que “en cap cas” una

219

declaració de ruïna no pogués comportar la paralització d’ordres de conservació prèvies. Entenem que es vol referir l’al·legació a aquelles ordres de conservació lligades a la tutela d’elements amb valors patrimonials; però cal tenir en compte que la mesura no pot ser generalitzable d’aquesta forma, atès que hi haurà supòsits d’autèntica ruïna física o urbanística que poden ser sobrevingudes a l’adopció d’una ordre de conservació, fent incompatibles ambdues mesures. Això no lleva, evidentment i com s’ha dit més amunt, que davant eventuals declaracions de ruïna adoptades amb l’única intenció d’evitar ordres de conservació prèvies s’estigués davant fraus de llei o, d’existir implicació administrativa, supòsits de desviació de poder, anomalies que, com hem dit, tenen mecanismes de correcció dins l’ordenament jurídic. Però com s’ha dit, és difícil poder establir, reglamentàriament i encara sense un mandat legal exprés en aquest sentit, que no sigui possible efectuar declaracions de ruïna, fins i tot en els supòsits d’urgència i perill evident, pel simple fet d’haver-se dictat una prèvia ordre d’execució per motius de conservació. 6. Col·legi Notarial de les Illes Balears Data: 03/10/2014 RGE: 30815 Per part del Col·legi Notarial de les Illes Balears es formulen dues al·legacions al text del Reglament inicialment aprovat, mitjançant escrit que va tenir entrada en el Registre General del Consell Insular de Mallorca en data 3 d’octubre de 2014. En aquest sentit, la seva presentació resulta extemporània, tant si es computa des de l’obertura del termini d’informació pública general, com des de la notificació específica del tràmit d’audiència que es va conferir a dit Col·legi, que es va produir en data 28 de juliol de 2014. No consta, en aquest sentit, l’acreditació de la seva presentació en termini mitjançant el servei de correus o la presentació en un altre registre dels prevists a la legislació sobre procediment administratiu comú. Sigui com sigui, procedim igualment a l’anàlisi de les al·legacions que es formulen, que, com hem avançat, es concreten en dues. 1. Es proposa la previsió en el reglament d’un sistema de comunicació telemàtica mitjançant el qual un notari autoritzant de qualsevol escriptura que es refereixi a la transmissió d’immobles o a la constitució de drets reals sobre aquests, pugui sol·licitar de l’ajuntament una certificació que contingui la informació global dels drets, obligacions i càrregues derivades de la titularitat dominical, i en un termini concret, previsió que repercutiria en una millora de l’eficiència i de la seguretat jurídica pels eventuals adquirents o sol·licitants. Per això es considerarà pertinent afegir un nou apartat als articles 24 i 180 del text, del següent tenor: “Con ocasión de la autorización de escrituras públicas que afecten a la propiedad de fincan, ya sean parcelas o edificaciones, el Notario podrá solicitar de la Administración Pública competente información telemática, o en su defecto cédula o informe escrito expresivo de su situación urbanística, de los deberes y obligaciones a cuyo cumplimiento estén afectas así como especialmente de su situación de fuera de ordenación o

220

asimilada, de las medidas de protección de la legalidad urbanísima y de restablecimiento del orden jurídico que pudieran alcanzarles. Dicha información, recibida con antelación suficiente, será incluida por el Notario autorizante en la correspondientes escrituras, informando de su contenido a las personas otorgantes. El Notario remitirá a la Administración competente, para su debido conocimiento, copia simple en papel o soporte digital de las escrituras para las que hubieran solicitado y obtenido información urbanísima, dentro de los diez días siguientes a su otorgamiento. Esta copia no generará gastos para las administraciones públicas.” A la vegada, complementant l’anterior petició, i per tal d’assolir una plena efectivitat, s’assenyala que resultaria oportú afegir una disposició addicional en el reglament que prevegi la formalització dels convenis de col·laboració entre els ajuntaments i l’Il·lustre Col·legi de Notaris de les Illes Balears. Consideram que no es recomanable l’establiment de les anteriors previsions que suggereix l’al·legació per les raons que tot seguit passarem a exposar. Primerament, si fos necessari la introducció d’un nou apartat com el proposat, evidentment no s’hauria d’introduir de forma duplicada o reiterada, tal com es demana a l’anterior escrit, en els articles 24 i 180 del reglament, atès que és evident que en la redacció de normes s’ha de procurar evitar la introducció de clàusules duplicades. Però si fos recomanable la seva introducció, entenem que s’hauria de proposar amb relació a l’article 180 i no a l’article 24. Efectivament, mentre que dit article 24 desenvolupa l’article 12.5 de la LOUS quant a l’obtenció de l’administració de dades certificades, ho fa per remissió al règim de certificacions urbanístiques previst a l’article 180 o a la consulta específica que té regulació a l’article 13 de la LOUS. La petició del Col·legi se centra més aviat en l’àmbit de la certificació prevista a l’article 180, el text del qual, en connexió a la legislació bàsica estatal que després esmentarem, serà precisament l’argument principal per recomanar la no acceptació del primer suggeriment. Aquesta recomanació es basa en el fet que la norma reglamentària, en la matèria de la certificació de les dades urbanístiques, ha de procurar establir una regulació general i homogènia, atès que si en funció de les necessitats i peculiaritats de cada col·lectiu s’haguessin d’introduir aquestes precisions, perdria aquesta vocació de generalitat. Si ens fixam en el contingut de l’article 180, amb les petites precisions que en altres apartats proposam incloure-hi d’ofici, la configuració del règim dels certificats d’aprofitament urbanístic gairebé dóna plena resposta a la petició del Col·legi Notarial. Així, la petició d’aquestes certificacions s’obre, amb caràcter general, a qualsevol persona interessada, permetent d’aquesta manera que tot notari o notària la pugui igualment sol·licitar, a l’efecte exposat en la seva primera al·legació. D’altra banda, tot i que s’exposi anteriorment la necessitat de fixar un termini concret de resposta a la petició d’informació, en l’al·legació del Col·legi no se’n proposa cap, cosa que sí preveu l’article 180 del reglament, fixant-lo en un mes des de la presentació de la sol·licitud.

221

Per altra banda, cal tenir present que la indicació de les mesures de protecció de la legalitat urbanística i de restabliment de l’ordre jurídic que poguessin afectar les finques, a l’efecte de la formalització d’escriptures públiques, es tracta d’una informació de la qual disposarà el notari autoritzant a partir de la seva informació registral, tenint en compte que l’article 51 del TRLS/2008, en la redacció conferida de conformitat amb la disposició final 12a.16 de la Llei 8/2013, de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes, declara que és inscriptible en el Registre de la propietat la incoació d’expedient sobre disciplina urbanística o restauració de la legalitat urbanística, o dels que tenguin per objecte el constrenyiment administratiu per garantir tant el compliment de les sancions imposades com de les resolucions per restablir l’ordre urbanístic infringit. Afegeix l’apartat 2 de l’esmentat article 51 com «en tot cas, en la incoació d’expedients de disciplina urbanística que afectin actuacions per virtut de les quals es porti a terme la creació de noves finques registrals per via de parcel·lació, reparcel·lació en qualsevol de les seves modalitats, declaració d’obra nova o constitució de règim de propietat horitzontal, l’Administració està obligada a acordar la pràctica en el Registre de la Propietat de l’anotació preventiva a què es refereix l’article 53.2. L’omissió de la resolució per la qual s’acordi la pràctica d’aquesta anotació preventiva dóna lloc a la responsabilitat de l’Administració competent en cas que es produeixin perjudicis econòmics a l’adquirent de bona fe de la finca afectada per l’expedient. En aquest cas, l’Administració esmentada ha d’indemnitzar l’adquirent de bona fe pels danys i perjudicis causats.» En un altre ordre de coses, el règim de drets i obligacions al compliment del qual estan afectes les finques, o de la seva eventual inclusió en situació de fora d’ordenació o assimilada ve assegurat amb un doble mecanisme, tant a la LOUS com a la proposta de reglament, com és la seva inscripció registral en els casos així prevists, com a través de clàusules de les condicions d’edificació i aprofitament, inclusió en àmbits d’actuació o altres determinacions urbanístiques significatives que condicionen l’aprofitament i ús del terreny. Així mateix, hem d’apuntar que bona part de l’incís que es proposa afegir al reglament, ja ve assegurat per una norma estatal específica prevista a l’efecte, com és allò que determina l’apartat 4 de l’article 19 del TRLS/2008, que precisament preveu com «En ocasió de l’autorització d’escriptures públiques que afectin la propietat de finques o parcel·les, els notaris poden sol·licitar de l’Administració pública competent informació telemàtica o, si no, una cèdula o informe escrit que expressi la seva situació urbanística i els deures i obligacions al compliment dels quals estiguin afectes. Els notaris han de trametre a la Administració competent, perquè en tingui coneixement, una còpia simple en paper o en suport digital de les escriptures per a les quals hagin sol·licitat i obtingut informació urbanística, dins dels deu dies següents a l’atorgament. Aquesta còpia no merita cap aranzel.» En qualsevol cas, l’al·legació del Col·legi Notarial serviria per tal de completar el règim de sol·licitud i notificació de la certificació urbanística regulada a l’article 180 del Reglament, incorporant la previsió a la qual ja es troben obligats els municipis en

222

aplicació de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, estenent així el règim de sol·licitud telemàtica específica per als notaris en el TRLS/2008 a totes les persones interessades, i, així mateix, al mateix col·lectiu notarial, que no té cap impediment en canalitzar les seves peticions d’informació a través del mateix article 180, tot sol·licitant, si és el cas, que en la contestació en document electrònic s’hi precisin aquelles dades concretes que el notari autoritzant consideri igualment necessàries. En conseqüència, arran de l’al·legació primera del Col·legi Notarial, addicionalment a les modificacions que en altres apartats hem proposat d’ofici a realitzar en l’article 180, hi afegiríem la que hem indicat quant al fet que les sol·licituds i notificació de les certificacions de règim urbanístic es puguin realitzar, a elecció de la persona interessada, de forma presencial i en suport paper o de forma telemàtica i en document electrònic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’accés electrònic dels ciutadans i ciutadanes als serveis públics. Així, proposaríem que l’apartat 1 de l’article 180 disposàs de la redacció següent: M-180.1 Article 180 Certificació de règim urbanístic i consulta urbanística 1. Les persones interessades, d’acord amb el que estableix la lletra d) de l’article 4 del Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de juny, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de sòl, i l’apartat 5 de l’article 12 de la LOUS, poden sol·licitar l’emissió de certificats d’aprofitament urbanístic de finques concretes a l’ajuntament competent, que ha de notificar el certificat pertinent, subscrit pel secretari o per la secretària de l’ajuntament, en el termini d’un mes des de la presentació de la sol·licitud. Les esmentades sol·licitud i notificació de la certificació es poden realitzar, a elecció de la persona interessada, de forma presencial i en suport paper o de forma telemàtica i en document electrònic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’accés electrònic dels ciutadans i ciutadanes als serveis públics. En cas de finques no contigües, s’ha de sol·licitar i emetre un certificat per a cada una d’elles. Quant a la petició relacionada d’afegir una disposició addicional al reglament que prevegi la formalització de convenis de col·laboració entre els ajuntaments i el Col·legi de Notaris, en coherència tampoc no la recomanam. D’un costat, perquè per legítima i comprensible que pugui ser la petició, s’ha de dir que s’haurien de preveure, paral·lelament, altres disposicions addicionals per satisfer peticions similars d’altres col·lectius o associacions professionals; però també especialment, perquè l’objectiu que es vol aconseguir és perfectament possible fora de la previsió en la norma reglamentària que ara ens està ocupant. Volem dir amb això que dins l’àmbit de la seva autonomia, cada municipi pot decidir la formalització d’un conveni de col·laboració amb el Col·legi Notarial, independentment de la previsió d’aquest mecanisme en el text del Reglament que ens està ocupant.

223

2. La segona de les al·legacions es divideix en distints apartats, començant per traslladar “nuestra preocupación por el uso indistinto que se realiza de los conceptos “documento público”, “documento administrativo”, y “escritura pública” y “escritura de constitución” en varios preceptos del proyecto, algo que debería quedar absolutamente determinado tratándose de situaciones jurídicas en las cuales se requiere o debería requerirse el otorgamiento de títulos o documentos amparados por la fe pública notarial.” Entenem que no cal un repàs de la terminologia utilitzada en el reglament en els preceptes que utilitzen les esmentades expressions, tenint en compte que, justament per tal d’assegurar un ple respecte de la legislació notarial es va trametre el text complet del reglament inicialment aprovat a la Direcció General dels Registres i del Notariat del Ministeri de Justícia, tot sol·licitant un informe que no esdevenia en cap cas preceptiu, i que demostra per tant una autèntica voluntat del Consell Insular de Mallorca en la utilització correcta dels termes, ja que literalment la petició es va realitzar amb referència a la correcta inserció del contingut de la proposta de reglament dins el marc de les competències normatives estatals en matèria de dret notarial i registral. Com s’analitza en altres apartats, l’informe emès per part de l’esmentada Direcció General conté determinats suggeriments molt concrets, però mai ha posat de relleu un ús incorrecte de les expressions document públic, administratiu, escriptura pública o escriptura de constitució o altres aspectes vers els quals el Col·legi Notarial de les Illes Balears trasllada una certa preocupació. Entre altres aspectes, posa com a exemple «el art. 36 del texto dispone que los convenios urbanísticos deberán formalizarse en documento administrativo, sin perjuicio de que pueda alguna de las partes elevarlo a escritura pública. Esta previsión peca de una indeterminación significativa, por no decir peligrosa, dado que ni se refiriere a un funcionario o administración competente para ello, ni al tipo específico de documento en que debe sustanciarse el convenio que, por otro lado, según el art. 37, es inscribible en el Registro de la Propiedad, por lo que dicho documento administrativo debería ser una escritura pública otorgada por un notario.» Lògicament i legítimament, amb aquesta observació efectuada a títol d’exemple, el Col·legi Notarial reivindica una certa exclusivitat en la formalització, estrictament per escriptura pública en detriment dels documents administratius, de determinades operacions de naturalesa urbanística. Reivindicació que no pot ser atesa des de la pròpia legislació estatal bàsica i la LOUS desenvolupada en el reglament. Comencem per dir que la DGRN ha llegit detingudament el contingut dels articles del reglament que, desenvolupant la LOUS regulen la figura dels convenis urbanístics, fent dos suggeriments molt puntuals, i cap d’ells s’han referit a les qüestions que reclama el Col·legi Notarial. Ben segurament, perquè, com determina l’article 52 del TRLS/2008, llevat dels casos que la legislació estableixi una altra cosa, els actes a què es refereix el seu article 51 es poden inscriure en el Registre de la Propietat mitjançant una certificació administrativa expedida per un òrgan urbanístic actuant, en què s’han de fer constar de la forma exigida per la legislació hipotecària les circumstàncies relatives a les persones, els drets i les finques afectats per l’acord. Assenyala l’al·legació que l’escriptura pública és un document públic que només pot ser atorgada davant notari, i la seva característica fonamental és que ofereix la

224

màxima seguretat en el tràfic jurídic, tenint, per altra costat, plena eficàcia des del mateix moment en què el notari ho autoritza, essent un instrument executiu que posseeix força probatòria de les dates, fets i declaracions que conté. Bé, front a aquesta observació hem d’assenyalar només que en el reglament mai no s’ha previst res que sigui contrari a la definició i característiques de l’escriptura pública o la seva exclusivitat notarial per a la seva formalització; en realitat la problemàtica de fons és que, d’acord amb la legislació estatal i la LOUS, es regulen supòsits en què determinades operacions de naturalesa urbanística, que tradicionalment es trobaven reservades a la intervenció notarial, ara es permet que sigui formalitzades per altres mitjans. Però no perquè ho digui el reglament en projecte, sinó perquè així ho preveu ja la legislació estatal o autonòmica de rang superior. Per tant, les problemàtiques similars que suposadament tenen els articles 213.5.d); 225.2; 258.1; 265.2, 3 i 4; 276.1 i 398, quant a terminologia o documentació hàbil a la formalització d’operacions urbanístiques, s’han de rebatre amb els mateixos arguments ja exposats. Amb relació a les previsions d’aquests articles s’al·lega que «no sólo seria conveniente sino necesario que sea un notario quien avale la legalidad del acuerdo unánime y le otorgue plena validez y eficacia jurídicas» o bé que «negocios jurídicos en materia urbanística e hipotecaria, cuya entidad económica y afectación a derechos reales debe presuponer la existencia de un plus de seguridad jurídica en el tráfico que sólo puede proporcionar un Notario». Com hem dit, el reglament no pot establir exclusivitats en favor de la participació necessària i ineludible d’un notari o d’una notària si no existeix reserva legal en aquest sentit, i de fet, pensam que d’alguna manera d’això n’és plenament conscient el Col·legi Notarial, ja que formula aquestes al·legacions sense invocar una norma de superior jerarquia que imposi aquesta necessària participació. De fet, el reglament en projecte no és norma habilitada per fixar aquesta exclusivitat si es tracta d’operacions per a les quals la legislació bàsica estatal (conformada essencialment per part de l’article 52 del TRLS/2008 abans indicat) determina altres mitjans de formalització de les operacions jurídicourbanístiques, singularment, pel que fa als documents administratius. Notem que el precepte de la llei bàsica estatal es limita pràcticament a habilitar de forma general, tret dels casos concrets en què la legislació disposi altra circumstància, a la certificació administrativa expedida per òrgans locals i autonòmics com a títol formal per accedir al Registre de la propietat, juntament a l’escriptura pública formalitzada davant notari i a les resolucions judicials i de l’administració estatal, per la qual cosa dit article 52 es converteix en complementari de l’article 3 de la Llei hipotecària. En aquest sentit, l’exclusivitat de formalització en escriptura pública es preveu per exemple a la pròpia llei estatal per constituir el dret de superfície, però fora dels casos concrets de determinació legal de l’exclusivitat opera la clàusula de l’article 52. Vegem, per exemple, que respectant aquesta exclusivitat, l’article 315.2 del reglament determina que «el dret de superfície es regeix per les disposicions contingudes en el capítol III del títol V del Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de juny, que aprova el Text refós de la Llei de sòl, per la legislació civil en el que no hi preveu, i pel títol constitutiu del dret.»

225

Ara bé, igualment, el reglament respecta les normatives estatals sobre sòl i urbanisme que es refereixen al títol suficient que provingui de l’àmbit de l’Administració i que habiliten a l’accés d’actes o actuacions administratives al Registre de propietat, i que complementen i completen l’article 52 del TRLS/2008, generalment de forma específica per a cada supòsit en concret. Això en el mateix TRLS/2008, per exemple en el seu article 19.5, preveient la necessitat d’especificar determinades circumstàncies en el títol, sense que res no impedeixi que en el seu cas es pugui concretar no només en escriptura pública o resolució judicial, sinó en certificació administrativa per la qual es transmetin terrenys a l’administració; la consideració expressa de l’acta d’ocupació com a títol inscriptible en el seu article 31, o el certificat d’adjudicació de propietats de sòl per venda o substitució forçosa del seu article 37, entre d’altres. Igualment, el Reial decret 1093/1997, a molts dels seus preceptes preveu aquesta alternativitat (articles 3, 6 a 12, 15, 18, 24, 25, 30, 31, ..., etc), des del marc genèric del seu article 2 que determina una sèrie de regles generals respecte al títol inscriptible, delimitant, segons el seu origen o característiques, quines formalitats requereixen (escriptura pública, manament judicial o certificació administrativa), i estableix una sèrie de requisits que afecten l’expedició i contingut de les certificacions administratives, establint actuacions que ha d’adoptar el registrador davant la presentació de dit document administratiu. A tot l’anterior, s’ha d’afegir el posicionament establert en algunes resolucions de la Direcció General de Registres i del Notariat com la de 14 de juliol de 2007, que es mostra partidària d’entendre que les qüestions relatives al títol formal inscriptible poden entrar igualment dins l’àmbit de la competència urbanística autonòmica, que no ha estat el cas del reglament en projecte que, com s’ha dit, segueix estrictament la regulació estatal en la matèria. 7. Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports Data: 03/10/2014 RGE: 30858 L’esmentat col·legi professional, assenyalant que el 28 de juliol va rebre notificació atorgant tràmit d’audiència, presenta suggeriments al text del reglament en data 3 d’octubre de 2014. En realitat l’esmentada referència temporal de notificació és errònia, ja que consta el retorn del justificant de recepció del servei de correus amb data 16 d’agost de 2014, després dels intents de notificació corresponents, motiu pel qual es va realitzar la seva pràctica mitjançant serveis propis del Consell Insular de Mallorca, produint-se finalment dia 21 d’agost, com consta al foli 0527 de l’expedient administratiu. Així, malgrat la presentació en data 3 d’octubre, els suggeriments resulten presentats en el termini de dos mesos d’audiència que s’havia conferit al Col·legi Oficial. Els suggeriments s’encapçalen amb l’agraïment de l’esforç del Departament d’Urbanisme i Territori per tal d’escoltar l’opinió de tots els professionals sobre el text del reglament, per la seva importància i la seva intenció de centralitzar la normativa existent en un únic text, i partint d’un esperit de col·laboració amb

226

l’Administració, es passen a formular les al·legacions que tot seguit descriurem i analitzarem. 1. Relativa a l’article 8.3, tot i que l’al·legació parteix de reconèixer la remissió a la planificació hidrològica i que el planejament urbanístic l’ha de respectar, apunta que el que preveu la lletra c), d’acord amb la qual, a fi d’aconseguir la preservació de la qualitat dels recursos hídrics, el planejament urbanístic, en els termes establerts per la legislació i planificació sectorial ha de protegir les masses d’aigua destinades a consum humà amb la previsió d’un règim de sòl rústic protegit, suposaria canviar la qualificació del sòl rústic comú a protegit a tots els municipis de Mallorca, atès que els aqüífers ocupen grans extensions de terreny. Per això, sembla més lògic protegir les zones que, per les seves característiques geològiques, facin especialment vulnerables els aqüífers subjacents, o bé que les instal·lacions i activitats ubicades en aquestes zones puguin suposar un risc per a la salut pública per la seva proximitat a pous o captacions d’abastament. Així, considera que aquestes zones i les precaucions a adoptar s’haurien de definir en el pla hidrològic i reflectir-se en el planejament urbanístic. Consideram raonable el contingut de l’al·legació, atès que certament la pretensió de l’article 8.3.c) entenem que no és tant la creació d’una categoria o qualificació específica de sòl rústic protegit, de tutela dels valors propis d’uns terrenys amb aquesta classificació, com precisament assegurar un règim de protecció adient de les masses d’aigua destinada a consum humà. Possiblement la literalitat pot induir a confusió, i sigui més recomanable la utilització d’una redacció semblant a la que disposa la lletra d), que remet a la planificació hidrològica, assenyalant les mesures a preveure pel planejament de conformitat amb l’esmentada planificació sectorial. Així, d’acord amb l’al·legació i l’anterior explicació, es podria proposar la següent redacció del precepte. M-8.3.c) Article 8 Utilització racional del sòl i suficiència de recursos hídrics. .../... 3. A fi d’aconseguir la preservació de la qualitat dels recursos hídrics, el planejament urbanístic, en els termes establerts per la legislació i planificació sectorial ha de: .../... c) Protegir les masses d’aigua destinades a consum humà amb la previsió, d’acord amb la planificació hidrològica, de les mesures de prevenció del seu deteriorament, de millora o de restauració. 2. Relativa a l’article 43.1 i la definició dels sistemes generals, assenyalant que no s’esmenten dins aquests elements als sistemes d’infraestructures, que entén s’hi haurien d’incloure o, alternativament, remetre a l’article 69.1.

227

Atès que hem proposat l’acceptació d’un suggeriment en la mateixa línia efectuat per la Direcció General d’Ordenació del Territori, amb una redacció de l’article 43 que incorpora la mateixa petició que ara ens ocupa, la donam per analitzada i proposada en els mateixos termes. 3. Entenem que relativa a l’article 51 del reglament, atès que malgrat no refereixi el número del precepte la realitza sobre els deures de les persones propietàries del sòl urbanitzable; es considera que s’hauria de desenvolupar en aquest article el deure de costejar l’ampliació o reforçament dels sistemes generals d’infraestructures en les dotacions en sòl urbanitzable o assimilats, tal i com preveu l’article 33.2 de la LOUS. Certament la LOUS, seguint a l’efecte les determinacions de la legislació bàsica estatal, determina que les persones propietàries de sòl urbanitzable tenen el deure de costejar i, si escau, executar les infraestructures de connexió amb els sistemes urbanístics generals exteriors a l’actuació urbanística i les obres per a l’ampliació o el reforçament d’aquests sistemes que siguin necessàries com a conseqüència de la magnitud d’aquesta actuació, d’acord amb les determinacions del planejament urbanístic general. Entre aquestes obres i infraestructures s’entenen incloses, d’acord amb la seva normativa reguladora, les de potabilització, subministrament i depuració d’aigua, així com l’obligació de participar en els costs d’implantació de les infraestructures de transport públic que siguin necessàries perquè la connectivitat del sector sigui l’adequada. El mateix deure es preveu al seu article 32 per als propietaris de sòl urbà subjecte a actuacions de les previstes en les lletres b) i c) de l’apartat 2 de l’article 29 esmentat, que hauran de costejar també les obres d’ampliació i reforçament dels sistemes urbanístics generals exteriors, en els termes fixats en la lletra c) de l’apartat 2 de l’article 33 següent. El reglament reitera i sistematitza els referits deures en els seus articles 49 i 51, respectivament. Entenem que quan l’al·legació es refereix a sòl urbanitzable «assimilat» es vol fer al·lusió al sòl urbà subjecte a actuacions de transformació. En aquest context, l’al·legació exposa que, «atesa la importància d’aquesta qüestió i la seva complexa aplicació, el reglament hauria d’establir com es garanteix el compliment d’aquest deure que ha de preveure en les determinacions del pla general sobre els sistemes generals, a l’informe de sostenibilitat econòmica del pla general (art. 88) i, finalment, en l’avaluació econòmica i pla d’etapes del pla parcial (art. 102). Tot nou desenvolupament en sòl urbanitzable o assimilat hauria d’assumir l’impacte que produeix sobre l’estructura general i orgànica del territori i, en especial, sobre els sistemes generals d’infraestructures. Si el sistema general és ampliable es costeja l’ampliació o el reforç. Si és difícilment ampliable s’han d’adoptar mesures per eliminar/reduir l’impacte. Per exemple, l’impacte sobre la inundabilitat de les zones urbanes aigües avall que provoca l’augment d’impermeabilitat d’un sòl urbanitzat es pot arribar a eliminar adoptant mesures de laminació d’avingudes en l’àmbit del propi sòl que s’urbanitza.» Com es pot intuir, per bé que un reglament de desenvolupament d’una llei ha de ser una norma detallista, resultaria una mica excessiu que arribàs al nivell de regular mesures com la darrera de les proposades, més aviat pròpies dels instruments de planejament d’àmbits parcials, que es dirigeixin a la redacció dels ulteriors projectes

228

d’urbanització. En aquest sentit, com veurem en altres apartats, justament les al·legacions del Col·legi Oficial entenen que algun article del reglament entra massa en el detall i que s’hauria de diferir la regulació a la planificació. Sigui com sigui, la idea bàsica de l’al·legació, com és tractar d’assenyalar unes pautes per tal que el planejament garanteixi el compliment dels deures legals d’execució i costejament de les infrastructures de connexió amb els sistemes urbanístics generals exteriors és més que lloable. Hem de veure en quins paràmetres i ubicació sistemàtica en el text de la norma reglamentària és possible atendre l’al·legació. En aquest sentit, primer que res hem de dir que el reglament no és la norma que ha d’establir com es garanteix el compliment del deure, que és a càrrec de determinades persones o entitats urbanístiques col·laboradores, atès que les mesures de reacció contra el seu incompliment ja es trobaran definides des de la pròpia Llei. El reglament, en tot cas, pot establir la pauta que asseguri que en la planificació del nou sòl de desenvolupament hi hagi les oportunes concordances per tal que els plans que habiliten a l’execució de la urbanització, sigui el propi pla general, el planejament parcial o, si escau, l’especial, regulin les infraestructures de connexió a sistemes generals exteriors i les obres d’ampliació o reforç de dits sistemes necessàries per la magnitud de les actuacions d’urbanització. La mateixa Llei ens en dóna una pauta, perquè per això remet a les determinacions del planejament urbanístic general, almenys expressament pel que fa al sòl urbanitzable –article 33.2.c), primer paràgraf–; i encara que no ho precisi a les actuacions en sòl urbà que preveu l’article 32.3.e), segon paràgraf, sí que ho detalla i remet a les determinacions del planejament urbanístic general el desenvolupament reglamentari – art. 49.1.e), segon paràgraf–. Per tant, ha de ser el pla general qui efectuï, en el seu cas, aquestes previsions, perquè en realitat, el pla parcial, que l’al·legació suggereix que també ho reguli, haurà de seguir específicament les determinacions del general que desenvolupa, encara que certament en allò relatiu al document d’avaluació econòmica a què es refereix l’article 102 del reglament, pugui ser recomanable establir un recordatori que entre les despeses a avaluar, s’hi incloguin les específicament derivades de l’esmentat article 33.2.c) de la LOUS. Sobre la qüestió, si la LOUS en el seu article 41 estableix que la definició de l’estructura general i orgànica integra sistemes viaris i de comunicacions, espais lliures, equipaments i infraestructures, s’ha de realitzar per part del pla general, i que a més tal definició té la consideració de determinació estructural, la previsió reglamentària sobre connexió a dits sistemes de les noves actuacions de transformació, o la seva ampliació i reforç conseqüència de la magnitud de l’actuació de transformació, s’haurà de preveure amb el mateix caràcter estructural. En aquest sentit, entendríem que la ubicació sistemàtica més idònia seria dins l’article 69 del reglament, amb un nou apartat 7 específic, tota vegada que l’al·legació no suggereix cap altre lloc més idoni. Entenem que no faria falta modificar l’article 88 relatiu a l’informe de sostenibilitat econòmica, perquè ja ha de tenir en compte a

229

l’efecte totes les determinacions materials del pla general que suposin cost econòmic, que acabaria sent detallat, en el cas del sòl urbanitzable, en el respectiu pla parcial. D’aquesta manera, es podria incorporar un apartat 7 a l’article 69 i modificar l’article 102 en la línia que transcrivim seguidament. M-69.7 Article 69 Determinacions estructurals del pla general sobre estructura general i orgànica .../... 7. A l’efecte del que estableix l’article 32.3.e) de la LOUS, pel que fa a les actuacions urbanístiques en sòl urbà de les previstes a les lletres b) i c) del seu article 29; així com del que estableix el seu article 33.2.c) pel que fa a les actuacions d’urbanització en sòl urbanitzable; el pla general ha de preveure les infraestructures de connexió amb els sistemes urbanístics generals exteriors i les obres per a l’ampliació o el reforçament d’aquests sistemes que siguin necessàries com a conseqüència de la magnitud de les expressades actuacions, l’execució i costejament de les quals s’assignen al respectiu àmbit d’actuació en sòl urbà o en sòl urbanitzable. M-102.1 Article 102 Avaluació econòmica i pla d’etapes 1. El document d’avaluació econòmica de la promoció, del qual forma part el pressupost de les obres d’urbanització i dels serveis prevists pel pla, consisteix en una estimació del conjunt de despeses que comporta l’execució del pla, incloses, si escauen, les que deriven de l’execució i costejament de les infrastructures i obres a què es refereix l’article 33.2.c) de la LOUS, i ha d’incloure la corresponent memòria de sostenibilitat econòmica. Aquesta memòria ha de justificar, en tot cas, el cost públic del manteniment i conservació de les infraestructures i serveis. En el cas que el sistema d’actuació previst sigui el d’expropiació, l’avaluació econòmica també ha de contenir el càlcul estimatiu del cost de l’expropiació. 4. Relativa als articles 59 i 60, expressa l’ús dels conceptes d’espai lliure i de zona verda que entén s’hauria de revisar, procurant aclarir els distints conceptes. Entenem que de l’acceptació de bona part dels suggeriments realitzats a ambdós preceptes per part de la Direcció General d’Ordenació del Territori, analitzats en altres apartats, queden ja aclarits de manera adient els conceptes. 5. Relativa a l’article 62 quant a condicions de funcionalitat de la xarxa viària, exposa que «la redacció de l’article 62 és, a parer nostre, poc encertada. Les condicions de

230

disseny són poc homogènies, resultant o molt generals o massa estrictes. Per exemple, les amplàries mínimes que s’estableixen no es podran complir en molts casos i semblen inadequades en les ampliacions de nuclis tradicionals. Seria més escaient establir criteris i condicions generals, deixant la concreció en mans dels plans generals. En el disseny viari es podrien incloure condicions de pendents que evitin la formació de punts baixos que impedeixen el desguàs natural de les aigües de pluja a través de la superfície viària.» Integram en aquest apartat, així mateix i com hem exposat en altres indrets, les reflexions que sobre el mateix precepte ha efectuat la Direcció General d’Ordenació del Territori, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, els ajuntaments de Sóller i Alcúdia, i l’aportació pròpia que realitzam en els apartats finals. En aquest sentit, entenem raonables algunes de les al·legacions o suggeriments, que afecten específicament dos dels tres apartats en què s’estructura el precepte, els 2 i 3, des del moment en què la qüestió al·legada pel Col·legi d’Arquitectes, quant a suggerir que l’ordenació de la xarxa viària estableixi una jerarquia del viari, actual i previst, ja s’ha analitzat específicament, indicant que ja es preveu sistemàticament entre els elements als quals al·ludeix l’article 69.1 de la proposta de reglament. Així mateix, amb motiu d’un altre suggeriment formulat per part del Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins (el proper d’aquest apartat), amb relació a l’article 75, podem comprovar com ja s’hi determina una classificació de la xarxa viària en funció del nivell de trànsit previst. Per tal de precisar l’aplicabilitat estricta als nous desenvolupaments urbanístics, que com hem dit en altres apartats ja enteníem implícita, resultaria acceptable precisar, a l’apartat 2, que aquesta es refereix al disseny de la nova xarxa viària que no estigui inclosa entre les modalitats previstes a la legislació de carreteres. Per la seva banda, a l’apartat 3, es podria fer referència al fet que es refereix als nous elements de la xarxa viària dels sectors de sòl urbanitzable, fins i tot admetent modalitzacions d’excepció justificada en els supòsits de connexió de sòl urbanitzable directament ordenats de reduïdes dimensions confrontants amb els nuclis urbans existents Algun suggeriment ha apuntat que l’exigència d’arbrat en els vials s’hauria de realitzar a partir dels d’amplària superior a 12 metres, i no només quan les voreres siguin de 2 metres. Entenem que no resulta necessari cap reconsideració, atès que el suggeriment parteix d’una lectura incorrecta de l’apartat 3 b) de l’article, que determina la disposició, en tot cas, d’arbratge d’alineació quan les voreres tenguin més de 2 metres d’amplària. L’amplària mínima de 2 metres de vorera s’exigeix a totes les zones de nou desenvolupament, i també han d’incorporar preceptivament arbratge, tret que excepcionalment condicioni l’amplària efectiva de pas o faci incompatible alguna xarxa de servei. Si que hem avançat que entenem raonable una actualització de les dimensions mínimes de les places d’aparcament, i una referència més genèrica a la delimitació per part dels “instruments de planejament” que no als plans generals, i que s’haurien de traslladar a l’apartat 3.e) en els termes que figuren més avall.

231

També entenem raonable, com suggereix alguna al·legació, que en el disseny viari s’incloguin mesures per evitar la formació de punts baixos que impedeixen el desguàs natural de les aigües de pluja a través de la superfície viària. Aquest extrem es podria incorporar com un afegit al seu apartat 2.c) Així mateix hem d’assenyalar que, en coherència amb el suggeriment posterior que realitza el mateix Col·legi d’Enginyers a l’article 75, relatiu al fet que la menció a una tipologia de viari de trànsit i àrees de vianant pot suposar la necessitat de modificació del planejament per adoptar mesures de peatonització de carrers per decisions de polítiques de mobilitat, i en coherència amb el que proposam més endavant, convendria ajustar les condicions que estableix l’actual redacció de la lletra e) de l’esmentat apartat 2, substituint el seu contingut per una regla més general com la que proposam introduir dins l’article 75, quant al necessari compliment de la normativa sectorial aplicable. Pel que fa a la definició o estandardització de mínims de les amplàries que resulten de la taula de l’apartat 3, entenem que efectuant ara l’oportuna precisió quant que la seva exigència esdevé aplicable als sòls urbanitzables, perden sentit els suggeriments de deixar aquest extrem a la concreció del pla general. D’altra banda, l’opció reglamentària d’establiment d’aquests mínims pretén evitar en els nous desenvolupaments, singularment en els d’ús global turístic i industrial, els greus problemes de massificació i de mobilitat que provenen de la manca d’aquestes exigències mínimes en una normativa urbanística supramunicial en el moment en què el planejament anterior va donar viabilitat a dits desenvolupaments. Problemàtica que es trasllada amb intensitat semblant en els àmbits d’ús global terciari o residencial. Finalment, si es considera oportuna la incorporació del suggeriment propi que realitzam a l’apartat final d’aquest informe amb relació a l’article 62, quant a implantació d’arbrat a les zones específiques d’aparcament, i des del moment en què l’apartat 3 ara només es referiria a sòl urbanitzable, la previsió continguda a la lletra f) de dit apartat 3, juntament amb l’afegit que proposam, hauria de passar a ser un apartat 4. En definitiva, de l’anàlisi del conjunt de suggeriments, entendríem raonable la introducció dels següents canvis que destacam subratllats en els apartats 2 i 3 de l’article 62. M-62.2 i 3: Article 62 Elements integrants de la xarxa viària i condicions de funcionalitat ... 2. El disseny de la nova xarxa viària que no estigui inclosa entre les modalitats previstes a la legislació de carreteres s’ha d’ajustar a les condicions funcionals següents: a) S’ha d’establir un equilibri entre els perfils longitudinals i transversals dels traçats viaris i el relleu natural dels terrenys, de manera que els pendents dels vials no resultin

232

excessius, ni produeixin moviments de terra que donin lloc a desmunts i terraplens inadequats pel seu impacte paisatgístic o visual. b) Excepte casos excepcionals, que s’han de justificar expressament, el pendent dels vials de trànsit rodat no pot superar el 15 %. Els carrers de vianants han de disposar de trams escalonats quan el seu pendent superi el 15 %. No s’admeten recorreguts de carril bici en àrees de sòl urbà i urbanitzable el pendent dels quals superi el 15 %. c) Tots els vials han de permetre el pas dels vehicles d’emergència, per a la qual cosa han de disposar d’una amplària mínima, lliure de qualsevol obstacle, de 5 metres. Així mateix, s’ha d’evitar la formació de punts baixos que impedeixin el desguàs natural de les aigües de pluja a través de la superfície viària. d) En els nous desenvolupaments urbanístics, s’ha d’implantar un recorregut de carril bici que discorri, almenys, pels eixos principals de l’ordenació i que connecti, si és el cas, amb la xarxa de carril bici ja implantada en les àrees urbanitzades i amb l’estructura de camins del medi rural, quan l’actuació sigui confrontant a terrenys no urbanitzats. e) Els carrers i la resta d’elements que integren la xarxa viària s’han de dissenyar en el planejament de manera que garanteixi el compliment i permeti la funcionalitat de la normativa sectorial en matèria d’itineraris adaptats i d’accessibilitat que sigui aplicable en cada cas. f) Les àrees de vianants han d’estar separades del trànsit rodat i han de reunir les condicions necessàries de seguretat enfront de la resta de mitjans de transport motoritzats. No obstant això, s’hi pot autoritzar a través d’elles l’accés a aparcaments privats i a parcel·les que no disposin d’un altre accés alternatiu. 3. En sòl urbanitzable, els elements de la xarxa viària que no estiguin inclosos dins les modalitats previstes en la legislació de carreteres s’han d’ajustar a les dimensions següents: a) L’amplària mínima dels vials de trànsit serà la que s’indica en la taula següent, en funció de l’ús global, la intensitat de l’edificació i el caràcter de la via:

Vial de sentit únic Vial de doble sentit Ús global residencial o turístic – intensitat d’edificació: - Major de 0,60 m² /m² - Entre 0,60 m² /m² i 0,30 m² /m² - Menor de 0,30 m² /m²

16 metres12 metres10 metres

20 metres16 metres12 metres

Ús global terciari 16 metres 20 metresÚs global industrial 18 metres 24 metres En àmbits o sectors d’ús dominant residencial s’admetrà que, un 25 % de la superfície viària total, tengui dimensions mínimes inferiors en un 20 % a les establertes en el quadre anterior per a carrers de nivell de distribució local o d’importància relativa menor. Així mateix, en àmbits o sectors de sòl urbanitzable directament ordenat i de reduïda dimensió s’admetran excepcionalment amplàries inferiors a les del quadre,

233

sempre que quedi acreditada la seva suficiència i funcionalitat per atendre els usos i nivells d’intensitats que preveu el planejament i es justifiqui per raons de manteniment de l’homogeneïtat amb les característiques dels vials de trànsit del sòl urbà confrontant. b) En les zones de nou desenvolupament, les voreres han de disposar d’una amplària mínima de 2 metres i han d’incorporar arbratge d’alineació, amb la limitació de no condicionar l’amplària efectiva de pas i sempre que sigui compatible amb les xarxes de serveis. Les de més de 2 metres d’amplària disposaran sempre d’arbratge d’alineació. c) Les calçades destinades a la circulació de vehicles han de disposar d’una amplària mínima de 4,50 metres en els vials d’un sol sentit de circulació i de 6 metres en els vials amb doble sentit de circulació. d) Les bandes específiques de carril bici han de disposar d’una amplària mínima de 2 metres. e) Les places d’aparcament tendran unes dimensions mínimes de 2,50 metres per 5,00 metres. Quan en els instruments de planejament no es delimitin gràficament cada una de les places d’aparcament, les dimensions anteriorment indicades són les que s’utilitzaran per a calcular el nombre de places possibles en cada banda d’aparcament en cordó o en bateria. En tot cas, en la previsió de places d’aparcament s’han de complir les determinacions sobre reserves de compliment obligatori establertes en la normativa sobre supressió de barreres arquitectòniques, d’acord amb els requeriments i estàndards superficials que s’hi fixin. Així mateix, el pla general ha d’establir les previsions adients amb relació als aparcaments de caràcter privat. f) 4. En les zones específiques d’aparcament, el còmput de les places d’estacionament resultants s’obtindrà de la distribució concreta de places que es grafiï en els plànols d’ordenació o, subsidiàriament, s’aplicarà un estàndard mitjà d’1 plaça d’aparcament per cada 20 metres quadrats de reserva de zona d’aparcament. En aquestes zones específiques s’exigirà com a mínim la plantació d’un arbre per cada quatre places d’aparcament, amb la seva distribució homogènia en tota la superfície. 6. Relativa a l’article 75.1.d) considera que s’hi «estableix una classificació de la xarxa viària que sembla innecessària i poc pràctica, ja que la seva aplicació duria a haver de modificar puntualment el pla general cada vegada que es volgués, per exemple, peatonitzar un carrer per decisions de polítiques de mobilitat. D’altra banda, els aparcaments a qualificar com a tals, haurien de ser només els annexos i separats de la xarxa viària, sense incloure els aparcaments en el carrer.» Per tal d’avaluar l’al·legació, transcrivim el precepte que, regulant determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà i sòl urbanitzable directament ordenat

234

disposa que s’hi inclou la relativa al «traçat detallat i característiques de la xarxa viària, precisant l’amplària dels vials, i dels espais destinats a aparcament amb assenyalament de la totalitat de les seves alineacions i de les rasants, diferenciant, si escau, l’alineació exterior, que separa els sòls de domini públic dels sòls de titularitat privada, de l’alineació de l’edificació. La xarxa viària s’ha de classificar distingint les categories de viari de trànsit, àrees de vianants i aparcaments.» Hem de dir que la previsió reglamentària es proposa desenvolupar la determinació establerta a l’article 42.1.e) de la LOUS, que estableix que el pla general defineix el traçat i característiques de la xarxa viària «i dels espais destinats a aparcament», sense excloure de regulació els aparcaments en funció del fet de situar-se en els carrers o en espais habilitats a aquesta finalitat, essent lògic que el reglament no alteri el criteri legal. Tanmateix, és cert que l’incís final de la disposició reglamentària, quan determina que la xarxa viària s’ha de classificar, distingint les categories de viari de trànsit i àrees de vianants i d’aparcaments, podria certament podria induir els operadors a pensar que les decisions de peatonització que es poguessin adoptar d’acord amb polítiques de mobilitat o d’accessibilitat, distintes del planejament urbanístic, quedarien subjectes sempre a modificacions del pla general. Per això, acceptant en part el contingut de l’al·legació, entendríem raonable la supressió de la darrera frase del precepte, si bé substituint-la per una menció que sí seria pròpia del caràcter de determinació detallada, com és que en la definició de les característiques de la xarxa viària en sòl urbà i en sòl urbanitzable directament ordenant, s’asseguri en tot cas el compliment de la normativa d’accessibilitat i d’itineraris adaptats, alhora que, incorporant la previsió de l’article 29.1.f) del RPU aplicable ara per ara, estableix per al pla general en l’ordenació del sòl urbà determini la classificació de la xarxa en funció del trànsit previst. M-75.1.d) Article 75 Determinacions de caràcter detallat del pla general en sòl urbà i en sòl urbanitzable directament ordenat 1. A més de les de caràcter estructural, els plans generals han de contenir en sòl urbà i en sòl urbanitzable directament ordenat, les determinacions de caràcter detallat següents: .../... d) Traçat detallat i característiques de la xarxa viària, amb la seva classificació en funció del trànsit previst, precisant l’amplària dels vials, i dels espais destinats a aparcament amb assenyalament de la totalitat de les seves alineacions i de les rasants, diferenciant, si escau, l’alineació exterior, que separa els sòls de domini públic dels sòls de titularitat privada, de l’alineació de l’edificació. La xarxa viària ha de garantir, en tot cas, el compliment de la normativa sectorial que resulti aplicable en matèria d’itineraris adaptats i d’accessibilitat.

235

7. Relativa a la regulació de les densitats establertes a l’article 79.1, que s’analitza a l’informe dels Serveis Tècnics d’Urbanisme, a les consideracions del qual ens remetem. 8. Relativa al grau de detall dels plans d’ordenació del pla general a què es refereix l’article 85.2, s’assenyala en l’al·legació que dit precepte «indica que s’han de reflectir les propostes i solucions de les xarxes generals dels diferents serveis, amb un grau de detall massa alt que implicaria que la modificació de la situació, per exemple, d’un hidrant, suposi una modificació puntual del pla general. Consideram que en el Pla General s’han de grafiar únicament les instal·lacions principals de serveis (subestacions, depuradores d’aigües residuals, estacions de bombeig) deixant la concreció de les xarxes per al projecte d’urbanització, encara que se n’exigeixi un esquema en els plans parcials. Independentment del fet que l’al·legació té certs components de raonabilitat, sí que hem d’exposar que les exigències que determina el reglament sobre els plànols d’ordenació del pla general, pel que fa a les xarxes generals de serveis, no és que comporti un gir radical quant a les que s’apliquen actualment. Val a dir, en aquest ordre de coses, que el vigent RPU exigeix un grau de detall més o menys intens, tenint en compte que el seu l’article 39.2.B), determina com a contingut dels plànols d’ordenació del pla general en sòl urbà la necessitat d’incorporar, entre d’altres, els extrems a què es refereix l’apartat 1 del seu article 29, que no són altres que les característiques i traçat de les galeries i xarxes d’abastiment d’aigua, clavegueram, energia elèctrica i aquells altres serveis que addicionalment prevegi el pla general. A la vegada, l’apartat 2.b) del mateix article del RPU, determina que els plànols d’ordenació del pla general amb relació al sòl urbanitzable han de concretar l’emplaçament els centres de serveis i traçat de xarxes fonamentals d’abastament d’aigua, clavegueram, energia elèctrica, enllumenat públic, telefonia i resta de serveis que prevegi el pla general, expressant les seves característiques tècniques fonamentals. És lògic per tant que el reglament en projecte hagi pretès acurar aquest contingut tenint en compte que ara aquestes previsions s’imposen a tot el territori comprès en l’àmbit del pla general, i a aquest plantejament, en certa forma continuista però amb actualització d’elements com la telefonia en el més general de telecomunicacions, obeeix la proposta en tràmit; tractant d’altra banda, de simplificar la complexa regulació del RPU que es realitzava a partir d’una tècnica per saltum entre distints dels seus preceptes, ara unificada en un únic article com és el 85 que ens està ocupant. En tot cas, com hem avançat, entenem raonable eliminar la menció a determinats elements massa singularitzats, com el que es posa com exemple dels hidrants en l’al·legació, i d’aquesta forma l’apartat es podria modificar eliminant els incisos que destacam. M-85.3 Article 85 Plànols d’ordenació

236

.../... 3. Els plànols d’ordenació relatius a les xarxes generals de serveis han de reflectir les propostes i solucions del pla respecte de: a) La xarxa general de gestió de l’aigua de pluja i residual, les xarxes separatives d’un i d’altre tipus d’aigua, la xarxa de clavegueram i de col·lectors i la depuració mitjançant estacions depuradores. existents o noves. b) La xarxa general de distribució d’energia elèctrica, centrals i subestacions transformadores. transformadors i canals de distribució en alta i mitjana tensió. c) Les xarxes de telecomunicacions que donin cobertura adient a la totalitat del territori. , amb els canals de pas i els nodes de connexió. d) Les xarxes generals d’abastament d’aigua, amb la indicació de la situació dels dipòsits i de les estacions de bombeig, i d’abastament d’aigua contra incendis. , amb indicació de la ubicació dels hidrants per a incendi. e) La xarxa general de distribució de gas i punts de connexió quan el pla ho determina. f) La xarxa d’instal·lacions de gestió de residus. 9. Relativa al contingut de l’article 90.3.e), assenyalant que a dit precepte s’indica que en el cas que la totalitat dels terrenys del sector objecte d’ordenació pertanyin a una única persona propietària, el pla parcial opcionalment ha de definir les obres amb el grau suficient de detall per permetre’n l’execució immediata, i deixa com a opció la redacció d’un projecte d’urbanització independent. Es considera que «en aquest supòsit, s’hauria de definir la documentació mínima que ha de tenir el pla per permetre la realització de les obres o remetre als articles 197 a 199 ja que, en aquest cas, el projecte d’urbanització no seria un document autònom, sinó que s’integraria en un altre instrument de planejament urbanístic: el pla parcial.» Val a dir que la regulació reglamentària segueix la que determina l’article 43.2.e) de la LOUS, que, amb referència a l’objecte dels plans parcials, que determinen els àmbits de nova urbanització que prevegin: «e. Poden precisar directament les característiques i el traçat de les obres d’urbanització bàsiques en el cas de persona propietària única. En aquest cas, el pla ha de definir les obres amb el grau suficient de detall per permetre’n l’execució immediata, avaluar-ne el cost i preveure les etapes d’execució per a cada sector d’actuació urbanística, i ha d’establir uns criteris i un pressupost orientatiu de les altres obres i despeses d’urbanització, sens perjudici que els projectes d’urbanització complementaris els concretin. Opcionalment, les obres d’urbanització bàsiques es poden concretar en un document separat mitjançant un projecte d’urbanització.»

237

El reglament segueix la pràctica literalitat de la Llei i de l’anterior previsió es dedueix l’esquema següent: - El pla parcial pot preveure directament les característiques i traçat de les obres d’urbanització bàsiques, amb un grau de definició suficient per permetre’n l’execució immediata. - Tractant-se d’unes obres d’urbanització qualificades per la mateixa Llei com a «bàsiques», es vol referir a les que siguin estrictament necessàries per possibilitar una execució immediata d’unes concretes obres d’urbanització previstes en el pla parcial; però no a totes les obres d’urbanització «completa». - Conseqüència de l’anterior, és que en aquests supòsits es requeriran ineludiblement uns projectes d’urbanització posteriors. Aquests projectes posteriors complementaris al pla parcial, concretaran els criteris i pressupost orientatiu que ha establert el pla parcial per a les «altres obres i despeses d’urbanització» que no siguin les obres d’urbanització bàsiques ja definides, avaluades i programades en etapes d’execució per cada sector en el pla parcial. - En definitiva, aquests projectes d’urbanització “complementaris”, per deducció, serien els que es poguessin redactar amb els requeriments dels articles 198 i 199, òbviament deixant de preveure les obres d’urbanització bàsiques ja realitzades i legitimades directament pel pla parcial. - Referma aquest esquema el fet que, finalment, de forma opcional la LOUS admet que la concreció de les obres d’urbanització bàsiques, si no es volen concretar directament en el cos del pla parcial, es puguin concretar en un document separat mitjançant un projecte d’urbanització; però entenem que no en un projecte ordinari d’urbanització al qual es refereixen els esmentats articles 198 i 199, sinó en un subtipus de projecte que hauria de concretar estrictament les obres d’urbanització «bàsiques». En definitiva, l’esquema que hem intentat descriure i que deriva de l’article 43.2.e) de la LOUS té dos problemes de base: 1. En primer lloc, pressuposa que l’operador jurídic té al seu abast, en la mateixa Llei, una definició clara del que ha de considerar «obres d’urbanització bàsiques», com si la norma regulàs en algun indret el que s’han d’entendre obres d’urbanització bàsiques i obres d’urbanització detallada. 2. El fet que pressuposa que ha regulat modalitats de projectes d’urbanització «ordinaris o integrals» i projectes d’urbanització «complementaris», quan la norma legal únicament determina com a objecte dels projectes d’urbanització «el desenvolupament integral de les obres d’urbanització derivades de les determinacions de l’ordenació detallada definida pels instruments de planejament» (article 70.2 de la LOUS). És a dir, no permet l’existència de projectes d’urbanització «parcials o complementaris», sinó només els que han d’executar integralment totes les obres

238

d’urbanització que imposin les determinacions de l’ordenació detallada, en el cas que ara ens ocupa, les determinacions del planejament parcial. Així doncs, efectivament, tal com suggereix l’al·legació formulada per part del Col·legi, la regulació reglamentària hauria de definir una documentació mínima del pla per permetre la realització de les obres d’urbanització bàsica. Però no només això, sinó també definir una premissa necessària, com és quines han de ser les obres que es podran considerar com a d’urbanització «bàsica». Són només aquestes obres, i no totes les d’urbanització, com comprensiblement entenem que interpreta l’al·legació davant l’ambigüitat legal i reglamentària, les que podran ser definides en el pla parcial. Tanmateix no ho podrà fer per remissió completa i sense matisos als articles 197 a 199 pels raonaments que hem exposat, és a dir, perquè els projectes d’urbanització que regulen aquells articles són l’única modalitat prevista a l’article 70.2 de la LOUS, és a dir, els projectes integrals d’execució de tots els elements d’urbanització que preveu el pla parcial de detall. Al nostre entendre, la regulació reglamentària que ompli els buits de la LOUS en aquest aspecte s’haurà d’inspirar a partir de la norma que, al seu torn va inspirar la regulació legal. Entenem que dita inspiració no és d’altra que una anterior i concreta iniciativa legislativa, la d’un projecte de llei d’ordenació del territori i de l’urbanisme de les Illes Balears, aprovat com a tal projecte l’any 2010, que es va quedar en els estadis primaris de tramitació parlamentària. En la publicació de dita iniciativa en el Butlletí Oficial del Parlament de les Illes Balears, es pot constatar que el seu article 110, en la regulació dels plans parcials urbanístics, la lletra d) del seu punt 2 contenia una previsió idèntica a la LOUS, tret de la limitació als casos de persona propietària única. Disposava literalment que els plans parcials: «d) Poden precisar directament les característiques i el traçat de les obres d’urbanització bàsiques a què fa referència l’article 119.2 d’aquesta llei. En aquest cas, el pla ha de definir les obres amb el grau suficient de detall per permetre’n l’execució immediata, avaluar-ne el cost i preveure les etapes d’execució per a cada polígon d’actuació urbanística, i ha d’establir uns criteris i un pressupost orientatiu de les altres obres i despeses d’urbanització, sens perjudici que els projectes d’urbanització complementaris els concretin. Opcionalment, les obres d’urbanització bàsiques es poden concretar en un document separat mitjançant un projecte d’urbanització.» Apart de no limitar la possibilitat als casos de persona propietària única; podem observar una altra diferència entre els dos texts, però cabdal en allò que ara ens està ocupant, com és que en la iniciativa legislativa no aprovada sí que s’efectuava una definició de les obres d’urbanització bàsiques, per remissió a l’article 119.2 del projecte, que proposava: «2. Els projectes d’urbanització poden fer referència a totes les obres d’urbanització o únicament a les obres d’urbanització bàsiques, que comprenen les relatives al sanejament, incloent-hi els col·lectors d’aigües pluvials, els col·lectors d’aigües residuals i les actuacions adequades relacionades amb la depuració d’aigües residuals; la compactació i l’anivellament de terrenys destinats a carrers o vies, incloent-hi el

239

pas de vianants i les xarxes de subministrament i distribució d’aigua, d’energia elèctrica i de connexió a les xarxes de telecomunicacions. Si el projecte d’urbanització fa referència només a les obres d’urbanització bàsiques, s’ha de completar posteriorment amb un o diversos projectes d’urbanització complementaris.» En definitiva, quan la LOUS ha introduït la possibilitat prevista en el seu article 43.2.e), d’una banda no ha regulat el concepte d’obres d’urbanització bàsica i de l’altra no ha reparat en que la conformació legal dels projectes d’urbanització del seu article 70.2 no conté una divisió com la que efectuava l’article 119.2 del projecte de llei tramitat l’any 2010, que admetia dues modalitats de projecte d’urbanització. Esdevé funció del reglament que ens està ocupant oferir unes pautes aclaridores als operadors jurídics, com es pot constatar, no exempta de dificultat com a mínim per tal d’esbrinar a què obeeix la incoherència o manca de regulació legal. Dit això, hem de partir d’un fet evident: la LOUS esmenta el concepte d’obres d’urbanització bàsiques, però no concreta quines obres s’han de considerar com a tals, motiu pel qual, en no existir ni reserva de llei formal ni material, es deixa llibertat al reglamentador per tal d’establir dita concreció. A aquest efecte, entenem que la pauta ha de ser la que contenia el projecte de llei en què es va inspirar la LOUS en aquest aspecte i, per tant, de forma coherent hauríem de proposar que la definició reglamentària de les obres d’urbanització bàsiques siguin les que preveia l’esmentat article 119.2 de la iniciativa legislativa de 2010. D’altra banda, haurem de reconduir tanmateix l’expressió “projectes d’urbanització complementaris” que utilitza la Llei, perquè com hem exposat, no es correspon a cap submodalitat en ella prevista, de l’única manera possible sense contradir la Llei, com és fent al·lusió al caràcter de “complement de les previsions del pla parcial” més enllà de les obres bàsiques, però no de complement d’un projecte d’urbanització “bàsic”. Tot això deriva cap a la redacció de l’apartat que proposarem més avall, que se’ns dirà pugui ser complexa, però que dins una descontextualització i descoordinació derivada de la pròpia Llei és l’única que veim possible des de les nostres limitacions intel·lectuals, tret d’opinió millor articulada que, evidentment, seria del tot benvinguda per qui subscriu. Convé afegir que, malgrat l’òbvia tasca juridicointerpretativa que requereix la qüestió que ens ha ocupat, no podem de deixar de manifestar un cert escepticisme quant al recorregut possible d’aquesta previsió, des del moment en què la llei, a diferència del plantejament inicial que figurava en el projecte aprovat pel Govern de les Illes Balears, limita la seva aplicabilitat en els casos de “persona propietària única”. En definitiva, la nova redacció que proposaríem per tal de considerar l’al·legació, que ha posat de manifest com hem dit evident mancances de regulació del reglament, però que en definitiva deriven ja d’una greu mancança legal, seria la següent: M-90.3.e) «Article 90 Disposicions generals

240

.../... 3. Correspon als plans parcials, en els termes que preveu aquesta secció, establir les següents determinacions que assenyala l’apartat 2 de l’article 43 de la LOUS: .../... e) Poden precisar directament les característiques i el traçat de les obres d’urbanització bàsiques en el cas de persona propietària única. A aquest efecte les obres d’urbanització bàsiques comprenen les relatives al sanejament, incloent-hi els col·lectors d’aigües pluvials, els col·lectors d’aigües residuals i les actuacions adequades relacionades amb la depuració d’aigües residuals; la compactació i l’anivellament de terrenys destinats a carrers o vies, incloent-hi el pas de vianants i les xarxes de subministrament i distribució d’aigua, d’energia elèctrica i de connexió a les xarxes de telecomunicacions. En aquest cas, el pla ha de definir les obres d’urbanització bàsica amb el grau suficient de detall per permetre’n l’execució immediata, incorporant la documentació prevista a l’article 199 d’aquest Reglament que resulti aplicable, avaluar-ne el cost i preveure les etapes d’execució per a cada sector d’actuació urbanística. Així mateix, el pla parcial ha d’establir uns criteris i un pressupost orientatiu de les altres obres i despeses d’urbanització no bàsiques. Els posteriors projectes d’urbanització, complementant les previsions del pla parcial, han de concretar els criteris i el pressupost orientatiu de tota la resta de les altres obres i despeses d’urbanització que no corresponguin a les bàsiques ja avaluades i definides en l’esmentat pla parcial, d’acord amb els articles 198 i 199 d’aquest Reglament. Opcionalment, les obres d’urbanització bàsiques es poden concretar en un document separat mitjançant un projecte d’urbanització, supòsit en el qual només ha d’incloure les previsions i documentació relatives a les esmentades obres d’urbanització bàsica, i sens perjudici de la redacció i aprovació posterior del projecte d’urbanització integral relatiu a la resta de les obres d’urbanització derivades de l’ordenació detallada definida en el pla parcial.» 10. Relativa a la disposició addicional tercera, sobre exempció de la implantació de la xarxa de sanejament, s’assenyala com «sembla que queda oberta la possibilitat que una xarxa de sanejament la implantació de la qual suposi un clar avantatge per al medi ambient es deixi de construir únicament per criteris econòmics, amb una redacció tan ampla com “... un cost manifestament elevat”. Consideram que s’hauria d’estudiar la possibilitat d’incloure en el Reglament un criteri de quantificació objectiu que limiti de forma efectiva la possibilitat d’utilitzar aquesta exempció en el supòsit que la seva utilització resulti perjudicial per al medi ambient. Consideram, així mateix, que l’anàlisi de costos a què es refereix l’apartat 2.a d’aquesta disposició ha de considerar els costos d’explotació a més dels d’implantació.» Per analitzar i considerar la possibilitat d’acceptar les propostes que conté l’anterior al·legació, entenem que pot ser il·lustratiu la comparació dels termes de la regulació de desenvolupament reglamentari amb les determinacions legals, que transcrivim seguidament:

241

LOUS Reglament Disposició addicional vuitena Exempció de la implantació de la xarxa de sanejament Sens perjudici de l’establert a aquesta llei per als assentaments en el medi rural, excepcionalment el planejament urbanístic general podrà preveure àmbits de sòl urbà a on no resulti exigible l’existència de xarxa de sanejament, sempre que es compleixin alguns dels requisits següents: a. Que l’execució de la xarxa de sanejament suposi, per les característiques geomorfològiques de la zona o per la baixa intensitat del nucli, un cost manifestament elevat. b. Que la seva implantació no suposi cap avantatge per al medi ambient. En aquests casos, el planejament haurà de preveure la instal·lació de sistemes de depuració d’aigües residuals com depuradores d’aigua o fosses sèptiques estanques i homologades.

Disposició addicional tercera Exempció de la implantació de la xarxa de sanejament 1. D’acord amb el que preveu la disposició addicional vuitena de la LOUS, i sens perjudici de l’establert per als assentaments en el medi rural, així mateix excepcionalment i motivadament el planejament urbanístic general podrà preveure àmbits de sòl urbà a on no resulti exigible l’existència de xarxa de sanejament, sempre que es compleixin alguns dels requisits següents: a) Que l’execució de la xarxa de sanejament suposi, per les característiques geomorfològiques de la zona o per la baixa intensitat del nucli, un cost manifestament elevat. b) Que la seva implantació no suposi cap avantatge per al medi ambient. 2. Els requisits d’excepció als què es refereix l’apartat 1 anterior s’han d’acreditar, respectivament i segons correspongui: a) Dins la memòria econòmica del pla general, prèvia justificació que el sumatori dels costos d’implantació dels sistemes o elements de caràcter individual de cada una de les parcel·les o solars resulta d’una quantia inferior a la dels costos d’implantació d’una xarxa conjunta de sanejament. b) Dins la memòria ambiental, justificant objectivament el major avantatge pel medi ambient de la previsió de sistemes individuals, singularment en ordre a la generació de problemes sanitaris per risc de contaminació d’aigües superficials, fonts o pous d’aigües subterrànies. 3. En cas de concórrer les circumstàncies d’excepció per a la implantació de la xarxa de sanejament a què es refereix l’apartat 1 anterior, el planejament haurà de preveure preceptivament, als efectes d’autoritzar qualsevol tipus d’obra de construcció o d’edificació, la instal·lació de sistemes de depuració d’aigües residuals de caràcter individual com depuradores d’aigua o fosses sèptiques estanques i homologades.

La lectura comparativa anterior ens serveix, en primer lloc, per posar de manifest que l’obertura de les possibilitats no neixen directament del reglament, sinó de la llei que és objecte de desenvolupament. El plantejament de la norma reglamentària vol incidir precisament, com es pot constatar dels incisos que hem subratllat, a especificar el seu

242

caràcter excepcional i també a objectivar les condicions que permetin aplicar l’excepció. Evidentment, podem estudiar en aquests marges la possibilitat d’establiment de criteris addicionals, però sense que comportin la neutralització de les possibilitats d’excepció que determina la llei. La introducció de mesures de limitació, en conseqüència, han de trobar suport en una altra normativa directament lligada en la matèria, singularment la relativa a la recollida, tractament i abocament de les aigües residuals urbanes, tot partint de la Directiva europea 91/271, transposada a l’ordenament intern espanyol pel Reial decret-llei 11/1995, de 28 de desembre, que estableix les normes aplicables al tractament d’aigües residuals urbanes i els posteriors Reials decrets 509/1996 i 2116/1998; i, en darrer terme en les condicions més detallades del Pla Hidrològic de les Illes Balears, aprovat per Reial decret 684/2013. A grans trets, aquesta regulació sobre aigües residuals i sobre planificació hidrològica, determina la resolució de la depuració d’aigües residuals entre els anys 2000 i 2005, en funció de la grandària de la població i zona d’abocament, segons diferents criteris quant al seu nivell d’exigència. Només en aglomeracions urbanes de menys de 2.000 «equivalents-habitant» és possible instal·lar un sistema individual ja que a partir d’aquest llindar és necessari un tractament secundari que aquests sistemes no poden oferir. La directiva europea determina, per nuclis inferiors als 2000 habitants, la necessitat de fer un tractament adequat, que es defineix com: el tractament de les aigües residuals urbanes mitjançant qualsevol procés i/o sistema d’eliminació en virtut del qual, després de l’abocament d’aquestes aigües, les aigües receptores compleixin els objectius de qualitat pertinents i les disposicions pertinents de la present i de les restants directives comunitàries. Quan no es justifiqui la instal·lació d’un sistema col·lector, bé per no suposar avantatge per al medi ambient o bé perquè la seva instal·lació impliqui un cost excessiu, s’utilitzaran sistemes individuals o altres sistemes adequats que aconsegueixin un nivell igual de protecció mediambiental, es conclou que dins dels nuclis inferiors als 2000 habitants, i d’una manera especial, els nuclis aïllats o habitatges individuals, podrien implantar els sistemes individuals. Anant específicament al nivell del Reial decret 684/2013, de 6 de setembre, mitjançant el qual s’ha aprovat el Pla Hidrològic de les Illes Balears, anem a veure els requeriments que determina a l’efecte, no sense recordar que es tracta d’una norma estatal, que per bé de rang inferior a la llei, suposa que les determinacions d’excepció establertes a la LOUS, s’hagin d’integrar, per raó de la competència material estatal, amb el referit pla hidrològic, que determina en el seu article 81 els següents requeriments: «Article 81 Abocaments procedents d’aglomeracions urbanes menors de 2.000 equivalents-habitant 1. Les aigües residuals procedents d’aglomeracions urbanes superiors a 250 i inferiors a 2.000 equivalents-habitant han de disposar d’un sistema de tractament que permeti assolir els paràmetres que s’estableixen en el quadre 24:

243

Quadre 24 Paràmetres de qualitat d’aigües residuals procedents d’aglomeracions urbanes superiors a 250 e-h i inferiors a 2.000 e-h Paràmetre Paràmetres de concentració % de reducció Demanda biològica d’oxigen (mg O2/l) 25 mg/l 70-90 Demanda química d’oxigen (mg O2/l) 125 mg/l 75 Sòlids en suspensió (mg/l) 35 mg/l 70 2. Les aigües residuals procedents d’aglomeracions urbanes inferiors a 250 equivalents-habitant han de disposar d’un sistema de tractament adequat. Es consideren tractaments adequats el que figuren en el quadre 25: Quadre 25 Paràmetres de qualitat d’aigües residuals procedents d’aglomeracions urbanes inferiors a 250 e-h Paràmetre Concentració mitjana diària màxima % de reducció Demanda biològica d’oxigen (mg O2/l) 70 mg/l 70 Demanda química d’oxigen (mg O2/l) 300 mg/l 75 Sòlids en suspensió (mg/l) 90 mg/l 70 3. Els habitatges aïllats que no puguin connectar-se a xarxes de clavegueram han de disposar d’un sistema de recollida, tractament i evacuació o emmagatzematge propi que garanteixi la protecció del domini públic hidràulic. Es considera que garanteixen la protecció del domini públic hidràulic els sistemes de recollida, tractament i evacuació o emmagatzematge que es recullen en l’annex 4 d’aquest Pla, sense perjudici de qualsevol altre. A aquest efecte, els titulars d’aquests habitatges han de presentar davant l’Administració hidràulica una declaració responsable de la instal·lació d’aquests sistemes, a la qual s’ha d’adjuntar un document que n’acrediti l’adquisició, les característiques tècniques, el rendiment i el manteniment. L’Administració hidràulica ha de portar un registre de les declaracions responsables i vigilar que es compleix l’obligació de protecció del domini públic hidràulic.» L’esmentat Reial decret-llei 11/1995, de 28 de desembre, seguint la normativa europea defineix l’aglomeració urbana com la zona geogràfica formada per un o distints municipis, o per part d’un o distints d’ells, que per la seva població o activitat econòmica constitueix un focus de generació d’aigües residuals «que justifiqui la seva recollida i conducció a una instal·lació de tractament o a un punt de vessament final». El Pla Hidrològic, en determinar categories d’aglomeracions urbanes per equivalència d’habitants, imposa en tot cas un «sistema de tractament» i un «sistema de tractament adequat». És cert que l’esmentat Reial decret-llei 11/1995 determina una excepció a la instal·lació de sistemes col·lectors «bien por no suponer ventaja alguna para el medio ambiente, o bien porque su instalación implique un coste excesivo, en relación a la utilización de sistemas individuales» supòsit en el qual «las Comunidades Autónomas podrán establecer que las aglomeraciones urbanas utilicen sistemas individuales u otros sistemas adecuados que impliquen un análogo nivel de protección ambiental.» Podria interpretar-se que el posterior PHIB pressuposa que, en els casos que determina els dos primers apartats del seu article 81, sempre ha d’existir un sistema col·lector de clavegueram, això a partir del fet que el seu apartat 3 estableix la situació de sistemes individuals alternatius pel que fa als habitatges aïllats que no puguin connectar-se a les esmentades xarxes de clavegueram. Això podria induir a pensar

244

que, en sòl urbà, només els habitatges que no es poguessin connectar al clavegueram, prèvia justificació individual, en aglomeracions urbanes inferiors a 2000 equivalents-habitant, serien susceptibles d’utilitzar sistemes individuals dels definits a la taula 2 de l’annex 4 del Pla Hidrològic. Essent l’anterior una opció interpretativa plausible, toparia tanmateix amb la literalitat de la LOUS, que és norma posterior al PHIB i que no ha estat qüestionada en aquest aspecte que direm per part del Govern d’Espanya que va aprovar l’expressat pla hidrològic. Notem que, expressament, els termes de la LOUS indiquen que «el planejament urbanístic general podrà preveure àmbits de sòl urbà a on no resulti exigible l’existència de xarxa de sanejament», és a dir, que admet o descriu àmbits de sòl classificats com a urbà on no sigui exigible aquest servei urbanístic bàsic. En definitiva, tenim dubtes que el reglament pogués neutralitzar una excepció que la llei difereix al planejament urbanístic general, sense necessitat de desenvolupament reglamentari previ. Desenvolupament que, per tant, no pot arribar a reconduir la norma de la LOUS cap a la interpretació eventual i hipotètica que pogués derivar del PHIB, més enllà d’objectivar els requisits d’excepció i concordar amb l’única regla, aquesta sí que indubtable i no exceptuable, que es dedueix de la normativa sobre tractament d’aigües residuals, com és el concepte d’aglomeració urbana i evitar que, dins el seu perímetre, es pugui sostreure un “àmbit” de sòl urbà a computar de manera autònoma per tal de ser exclòs de la subjecció a la disposició de sistemes de col·lectors que imposa la normativa estatal, és a dir, en aglomeracions de més de 2000 equivalents. D’aquí que, per tal de donar resposta a les peticions de l’al·legació, entenem que es podrien incorporar a la regulació reglamentària les següents prevencions: - Que els àmbits de sòl urbà on el pla general determini l’excepció a l’exigibilitat de xarxa de sanejament, no puguin estar inclosos en aglomeracions urbanes de 2000 o més equivalents habitants d’acord amb les determinacions de la normativa sobre tractament d’aigües residuals urbanes. - Que els costos a considerar en l’apartat 2.a) tenguin així mateix present el paràmetre de consecució d’un nivell igual de protecció ambiental que deriva de les exigències de qualitat de les aigües residuals procedents d’aglomeracions urbanes que determina el pla hidrològic, amb inclusió dels de manteniment i explotació dels sistemes individuals. - Introduir normes de remissió a la planificació hidrològica pel que fa a la protecció dels recursos hídrics, per tal d’establir més criteris objectius de tutela mediambiental. Així mateix, en concordança amb el suggeriment a l’article 76 efectuat per part de l’Ajuntament d’Alcúdia, la menció a la memòria econòmica de l’apartat 2.b) es podria substituir per referència a la memòria general del pla. En aquest sentit, la disposició addicional tercera podria incorporar els incisos que transcrivim seguidament.

245

M-DA-3 Disposició addicional tercera Exempció de la implantació de la xarxa de sanejament 1. D’acord amb el que preveu la disposició addicional vuitena de la LOUS, i sens perjudici de l’establert per als assentaments en el medi rural, així mateix excepcionalment i motivadament el planejament urbanístic general podrà preveure, quan se situïn en nuclis que no tenguin la consideració d’aglomeracions urbanes de 2.000 o més equivalents-habitant d’acord amb normativa sobre tractament d’aigües residuals i la planificació hidrològica, àmbits de sòl urbà a on no resulti exigible l’existència de xarxa de sanejament, sempre que es compleixin igualment alguns dels requisits següents: a) Que l’execució de la xarxa de sanejament suposi, per les característiques geomorfològiques de la zona o per la baixa intensitat del nucli, un cost manifestament elevat. b) Que la seva implantació no suposi cap avantatge per al medi ambient. 2. Els requisits d’excepció als quals es refereix l’apartat 1 anterior s’han d’acreditar, respectivament i segons correspongui: a) Dins la memòria del pla general, prèvia justificació que el sumatori dels costos d’implantació, de manteniment i d’explotació dels sistemes o elements de caràcter individual de cada una de les parcel·les o solars, resulta d’una quantia inferior a la dels costos corresponents a una xarxa conjunta de sanejament. En la justificació dels costos dels sistemes individuals, s’ha de considerar igualment l’assoliment del mateix nivell de tractament adequat que el que estableix la planificació hidrològica en aglomeracions urbanes menors de 2.000 equivalents-habitant. b) Dins la memòria ambiental, justificant objectivament el major avantatge per al medi ambient de la previsió de sistemes individuals, singularment en ordre a la generació de problemes sanitaris, o de risc de contaminació d’aigües superficials, fonts o pous d’aigües subterrànies. En tot cas s’han d’acreditar els requeriments establerts en la planificació hidrològica quant a la protecció del domini públic hidràulic i per evitar el deteriorament de les masses d’aigua; i l’assoliment del mateix nivell de tractament adequat que el que estableix la planificació hidrològica en aglomeracions urbanes menors de 2.000 equivalents-habitant. 3. En cas de concórrer les circumstàncies d’excepció per a la implantació de la xarxa de sanejament a què es refereix l’apartat 1 anterior, el planejament haurà de preveure preceptivament, als efectes d’autoritzar qualsevol tipus d’obra de construcció o d’edificació, la instal·lació de sistemes de depuració d’aigües residuals de caràcter individual com depuradores d’aigua o fosses sèptiques estanques i homologades. En tot cas aquests sistemes han de disposar dels requeriments de recollida, tractament i evacuació o emmagatzematge que determina la planificació hidrològica.

246

V Anàlisi de les al·legacions o suggeriments presentats per persones particulars o

altres entitats, en el tràmit d’informació pública general Resultants del tràmit d’informació pública general, s’han presentat les següents al·legacions o suggeriments que passam a relacionar i analitzar. A) Presentades pel Sr. Roberto Mazorriaga Las Hayas, en data 25 de setembre de 2014, RGE núm. 29861. Es realitzen un total de tres suggeriments. 1. Amb relació a l’article 185 del reglament, que regula el règim de les construccions inadequades al nou planejament, suggereix que s’hi afegeixi expressament que les edificacions en situació d’inadequació, «és a dir, les que en el seu dia es construïren amb llicència, es podrà obtenir la contractació dels serveis de subministrament d’energia elèctrica, gas, aigua, sanejament, telèfon, telecomunicacions o de naturalesa similar i, a tal efecte, s’expedirà cèdula d’habitabilitat, indicant en el seu cas la cèdula d’habitabilitat que les edificacions estan en situació d’«inadequació» al nou planejament o fins i tot exigint que això es faci constar en el Registre de la propietat.» La qüestió de fons que planteja el suggeriment no suposa incidir en la regulació substantiva de la figura de la cèdula d’habitabilitat, perquè no se centra en el mitjà (cèdula o altre document que fos equivalent en el nostre sistema normatiu), com en la pròpia viabilitat de contractar serveis urbanístics de subministrament, per això entram en l’anàlisi del suggeriment des d’aquesta segona perspectiva, ja que, com deim, no comporta alteració del règim jurídic de la cèdula d’habitabilitat. Argumenta, en aquest sentit, que l’article 185 en la seva actual redacció no prohibeix la contractació d’aquests serveis, com sí que ho fa expressament l’article 186.3.b) en el cas dels edificis en situació de fora d’ordenació, en una categoria específica que deriva de l’article 68.2.b) de la LOUS. És precisament a partir d’aquest raonament, que entenem que no resulta necessari l’afegit que suggereix a l’article 185, perquè com bé diu, no només per deducció directa del que en ell s’hi estableix cal considerar que els edificis inadequats poden contractar els serveis de subministrament, sinó que cal partir del fet que, habitualment, dits edificis o construccions ja disposaran d’aquests serveis. Així, el règim d’edificis inadequats que determina el reglament, parteix de la premissa de la LOUS, per tal de ser aplicat a les construccions i edificacions implantades legalment d’acord amb un planejament anterior, i d’aquesta característica de legalitat es desprèn, sense més necessitat d’aclariment per la via reglamentària, que dita legalitat dóna cobertura tant al manteniment dels contractes de subministrament de serveis ja formalitzats, com a la contractació de futurs serveis, perquè l’edificació no ha de ser objecte d’expropiació, cessió obligatòria o gratuïta o enderrocament.

247

És lloable la intenció del suggeriment, que la persona al·legant tanca indicant que seria millor dir-ho expressament a l’article 185 del reglament per tal d’evitar dubtes. Tanmateix, la manca de menció a l’article 68.1 de la LOUS de norma prohibitiva en la contractació de serveis en la situació d’inadequació és perquè es limita a definir quins edificis estan subjectes a aquest règim jurídic, que mai no és de penalització, sinó de garantia de les situacions implantades amb anterioritat al nou pla de forma legal, factor que implica que la contractació dels subministres se situa en el mateix nivell que les edificacions erigides d’acord amb el nou planejament. 2. Com diu l’al·legant, el segon suggeriment va en la línia del que s’ha realitzat en l’apartat precedent. En aquest cas però, amb relació a algunes concretes subcategories del règim d’edificis fora d’ordenació que conté el següent precepte de la norma reglamentària proposada, el seu article 186. Hem de dir que, des d’una més que correcta descripció que realitza l’al·legant de les distintes modalitats de les situacions del règim de fora d’ordenació d’acord amb l’article 68.2 de la LOUS, i la seva concordança o equivalència amb les regulades a l’article 186 del reglament, efectuarà un suggeriment en ordre a preveure expressament la possibilitat de contractació de serveis en dues situacions de fora d’ordenació, les que corresponen als seus apartats 2 i 4. En el primer cas que exposarà, a la situació regulada a l’article 68.2.a) de la LOUS i a l’article 186.2 del reglament, certament i com bé diu el suggeriment, no hi ha una prohibició expressa de contractació de subministrament, partint del fet que si bé l’edifici pot haver-se construït legalment, el planejament en preveu la seva desaparició (enderrocament) o la seva expropiació o cessió obligatòria i gratuïta. Ara bé, en aquesta situació, la no prohibició legal no es pot entendre com una habilitació en termes absoluts a la contractació de serveis. Tenguem present que això dependrà, en darrer terme, de la programació en el planejament urbanístic de les actuacions que comportin l’enderrocament, cessió o expropiació. Per tant, si s’ha d’admetre expressament la contractació de nous serveis en edificacions legalment implantades en la situació de fora d’ordenació ex article 68.2.a) de la LOUS, suposa l’estudi d’una casuística que desbordaria una norma reglamentària. Efectivament, el que permet presumir la LOUS és que queden garantits els subministraments ja contractats fins a la desaparició de l’edificació, però regular si s’admeten noves contractacions ha de ser tal vegada una tasca o decisió més pròpia del pla urbanístic que, cas per cas i en funció de la seva estratègia de programació de les actuacions, determini una regulació transitòria fins a l’enderrocament, expropiació o cessió, dins els marges precisats prèviament pel reglament. Més delicat és poder compartir la interpretació segons la qual, en la situació regulada a l’article 68.2.c) de la LOUS, que desenvolupa l’article 186.4 del reglament, en els edificis legalment implantats però en què s’hi hagin executat obres d’ampliació i de reforma sense llicència, sí que sigui possible la contractació dels subministraments i obtenir una cèdula d’habitabilitat, encara que fos amb la prevenció que proposa segons la qual “només cobrís i aplicàs a la part de l’edificació legalment construïda i amb

248

el requisit d’inscriure en el registre de la propietat la situació de fora d’ordenació d’aquest subtipus de l’article 186.4.” Aquesta anterior prevenció, en definitiva, res no aportaria perquè no impediria la contractació del nou subministrament, perquè no se’ns ocorre un mecanisme de control de verificació del fet que la part il·legal no es pugui veure beneficiada. El procés deductiu que argumenta el suggeriment, certament, parteix que la prohibició de contractació de serveis de subministrament es preveu per la LOUS només a la situació d’il·legalitat in totum de l’edifici, si aquest s’ha construït amb posterioritat a l’1 de març de 1987 (article 68.2.b) de la Llei). Però d’aquí que, en sentit contrari, es pugui entendre que es permeti la contractació en edificis inicialment legals, però que siguin ampliats o reformats il·legalment (article 68.2.c), és una interpretació que difícilment pot ser assumida dins l’article 186.4 del reglament, que, seguint la llei, es dedica estrictament a la regulació de les obres autoritzables a la part legal. La Llei, en aquesta situació, no dedica cap menció a la contractació de serveis, segurament perquè la matèria regulada en aquesta situació no ho requereix: es dedica a l’article 68.2.c) a la regulació de les obres possibles a les parts legals de l’edifici, partint del fet que aquestes parts legals, en el seu moment, varen poder contractar els subministraments de serveis i que ja en gaudeixen dites parts legals de l’edifici. Per tant, també seria lògic entendre que la mateixa LOUS, en cas que no s’haguessin contractat els serveis quan això es podia fer en els supòsits en què posteriorment esdevingui una il·legalitat parcial per reforma o ampliació sense llicència, només els permeti contractar serveis ex novo si abans es procedeix a la legalització de les obres d’ampliació o reforma il·legals (paràgraf tercer, in fine, de l’article 68.2.c) de la LOUS.) En definitiva, assenyalar expressament i inequívocament en l’article 186.4 del reglament que és possible la contractació ex novo de serveis quan s’han realitzat ampliacions o reformes il·legals no sembla raonable, per tal com això pot dependre, en definitiva, de la necessària legalització de la part il·legal, i obtenir la documentació que es requereix per a la contractació dels serveis, en les condicions que determinen els articles 381.3 i 382 del Reglament. 3. El tercer suggeriment va referit a l’article 411.3 del reglament que, en regular una matèria sobre prescripció d’infraccions, ens remetem a la seva anàlisi a allò que resulta de l’informe elaborat per l’Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística. B) Presentades pel Grup Socialista al Consell Insular de Mallorca, en data 26 de setembre de 2014 i registre general núm. 29975. El Sr. Jaume Garau Salas, actuant en la seva condició de portaveu de l’esmentat grup de consellers, en el tràmit d’informació pública, presenta un conjunt d’al·legacions, que formalment es divideixen en una qüestió preliminar, una primera al·legació general i, en darrer terme, una segona al·legació, la més extensa, en la qual es formulen un conjunt d’al·legacions concretes a l’articulat.

249

La qüestió preliminar se centra en el termini, al seu parer breu, d’exposició pública del reglament aprovat inicialment, entenent que resulta deficient una exposició pública de dos mesos, i que es troba radicalment enfrontada amb un principi bàsic de formulació de normes i instruments urbanístics d’ordenació. A l’efecte s’al·ludeix a l’article 4 de la Llei del Sòl Estatal i l’article 12 de la LOUS, que estableixen el foment de la participació ciutadana i en el procediment d’elaboració i aprovació dels instruments d’ordenació territorial i urbanística. S’ha de dir que entenem que l’al·lusió als preceptes de la legislació bàsica estatal de sòl i de la LOUS s’efectua in fine, en el sentit que, encara que referits als instruments de planejament, naturalesa que no té el reglament en projecte, s’han d’entendre també aplicables als procediments d’elaboració de disposicions reglamentàries de desenvolupament de les lleis urbanístiques. Com s’ha explicat en altres apartats d’aquest informe, singularment amb una al·legació prèvia de contingut similar formulada per l’Ajuntament de Lloseta, des de la perspectiva de la legalitat en la qual ens movem en aquest informe, no observam cap tipus de desviació quant als requeriments que estableix la legislació aplicable pel que fa al tràmit d’informació pública d’un reglament. Així, ja hem posat de manifest com el període d’informació pública, com per extensió el període d’audiència institucional, ha duplicat en la pràctica el període mínim que estableix la legislació de règim local per a la informació pública. Hauríem d’afegir ara que, a més a més, si es tractàs d’un projecte de reglament purament autonòmic, el tràmit d’informació pública podria haver estat merament eventual, front a la garantia específica d’aquest tràmit que deriva de la combinació de les exigències de la LRBRL amb la LGIB, que, reiteram, ha estat duplicat de forma voluntària mitjançant l’acord plenari d’aprovació del reglament, al qual a més a més s’ha d’afegir la disponibilitat del text íntegre del reglament mitjançant una publicitat telemàtica durant aquest període, més enllà de les exigències que determina l’esmentada legislació. S’indica igualment que els debats que s’han organitzat per part del Departament de Territori del Consell Insular de Mallorca han estat summament generalistes i superficials, considerant imprescindible l’organització de distintes jornades d’informació detallada i de debat, referides als diferents títols en els quals s’ha estructurat el projecte de reglament. En el mateix sentit indicat anteriorment, podem donar per analitzada aquesta segona qüestió prèvia per remissió a les consideracions que hem realitzat amb motiu de l’al·legació prèvia de les formulades per l’Ajuntament de Lloseta, plenament transportables a la qüestió. Únicament podem afegir que per ventura pitjor hagués estat encara no haver organitzat cap tipus de debat o jornada, tenint a més a més en compte que cap norma procedimental no imposa la seva realització en la tramitació d’una disposició general. En definitiva, la qüestió prèvia es tanca amb una petició d’obertura d’un nou termini d’exposició pública del reglament de desenvolupament de la LOUS, petició que evidentment no ens pertoca a nosaltres decidir, més enllà de deixar assenyalat que des

250

de la perspectiva d’adequació del procediment actuat fins ara als requeriments legals, no observam cap defecte que imposi l’obertura d’un nou termini d’exposició. L’al·legació primera parteix d’expressar que es comparteix l’objectiu del reglament d’aclariment de la situació urbanística, però que aquest objectiu es veu marcat per dos fets. En primer lloc, per la deficient informació pública a què s’ha referit a la qüestió prèvia, qüestió que deixam contestada en els termes anteriorment exposats. En segon lloc, pel fet que l’objecte de desenvolupament reglamentari és una llei que no té ni el consens dels partits polítics ni tampoc de la societat. Sobre aquest segon aspecte únicament hem de dir que, amb tot el respecte que mereix el posicionament sobre una determinada norma de rang legal, no té des de la perspectiva jurídica projecció pràctica sobre el desenvolupament reglamentari, perquè és precisament funció del reglament la compleció de la llei. Tanmateix, s’al·lega que el reglament es converteix en un text summament llarg i de complexa aplicació, que suposa el contrari de l’objectiu que persegueix, en lloc d’aportar seguretat jurídica, el que fa és crear una greu inseguretat. Sobre aquest particular hem de dir que, efectivament, el text reglamentari proposat és llarg, però no compartim que s’adjectivi com a summament llarg. Al contrari, ens atreviríem a dir que si procedíssim al sumatori de totes les disposicions reglamentàries actualment vigents en règim transitori a les quals es refereix la disposició final primera, ben segurament ens sortiria un nombre encara més elevat de preceptes vigents, amb l’agreujant de la seva obsolescència i dispersió. D’altra banda, com bé s’explica al document de memòria que figura a l’expedient, una passa evident en l’oferiment d’una major seguretat jurídica passa per la codificació en un únic text de les disposicions reglamentàries necessàries per al desenvolupament i execució de la LOUS. Evidentment es pot opinar que la proposta crea inseguretat, però si això no es tradueix en una sèrie d’exemples específics o concrets que palesin aquesta inseguretat, la manifestació es queda en el nivell de l’opinió, perfectament respectable per altra banda. Com és igualment opinable el que, com esmenta l’al·legació primera «el text aprovat inicialment en res millora els reglaments de planejament, gestió o disciplina. La tasca del Consell hauria d’haver estat la de millorar les determinacions legals, i no empitjorar-les com fan en part del seu articulat.» Reiteram que, sense exemples en concret, és difícil concordar amb una apreciació com aquesta, tot i que s’han de respectar naturalment totes les opinions. Finalment, es proposa que s’ha de retirar el present projecte i elaborar-ne un de nou «cercant la simplicitat jurídica, incidint únicament en els aspectes a desenvolupar d’acord amb la capacitat reglamentària del Consell de Mallorca, i sense que el text estigui ple de còpies d’altres normes, i cercant la millora de les determinacions legals.» Proposició o petició que pertocarà en tot cas ser valorada en un altre nivell que no el d’un informe com el present, en el qual únicament podem assenyalar que en la proposta de reglament aprovada inicialment en cap cas no s’han regulat matèries alienes a la potestat reglamentària del Consell Insular de Mallorca. D’altra banda, la petició de simplicitat jurídica és evidentment raonable, però si amb això es tracta que el gruix de regulació reglamentària sigui inferior en extensió o

251

complexitat de la que tengui la Llei desenvolupada, estaríem neutralitzant precisament la funció pròpia que l’ordenament jurídic espanyol atribueix a les disposicions generals. En darrer terme, constatam que és cert que el projecte de reglament certament agafa solucions ja establertes en altres normes reglamentàries autonòmiques, per bé que això no ha de resultar gens estrany. De fet, la comparació de qualsevol reglament urbanístic, sigui de la comunitat autònoma que sigui, posa de manifest que la còpia de regulacions és la tècnica habitual, i per això també ha estat, en part, una opció del projecte que ara ens ocupa. Opció per altra banda previsible si tenim en compte que la mateixa LOUS ja transporta regulacions d’altres lleis formals autonòmiques, essent raonable que el seu reglament de desenvolupament utilitzi les normes del seu mateix rang d’altres comunitats com a referent, si serveixen a l’objectiu de completar la regulació legal. Seguidament, com hem avançant, l’al·legació segona conté més pròpiament propostes alternatives a l’articulat, que passarem a analitzar de forma individual. 1. Es proposa l’addició d’un nou punt a l’article 5, precepte que duu per títol el d’entorn urbà i intervenció en àrees urbanes. Hem de dir que el suggeriment l’entenem acceptable només en part, ja que l’acolliment total suposaria la reiteració d’un principi legal al qual expressament remet l’article 4 del reglament. Així mateix, es proposa en aquest nou punt que, en ordre a l’ocupació de sòl de manera eficient i de combinació dels usos de forma funcional, es garanteixi en particular la consecució de quatre objectius, que es relacionen amb les lletres a) a d) de l’al·legació. D’aquesta manera, entenem que per ventura no s’ha observat que els objectius demanats ja tenen reflex exprés en altres articles del reglament i que, en conseqüència, incorporar-los novament amb un nou apartat específic a l’article 5 suposaria una duplicació i increment de regulació del reglament (dit sia de passada, d’altra banda tan criticada en l’al·legació primera). En aquest sentit feim notar com: el contingut de la lletra a) proposada coincideix amb el que preveu l’apartat 3 de l’article 7 del Reglament; el de la lletra b) amb els apartats 1 i 2 del referit article 7; i el de la lletra d) amb l’article 7.2.b) i 16 b) del reglament. Per tant, entenem que, estrictament, podria ser acceptable la previsió del contingut de la lletra c) proposada, que es refereix a «L’ús eficient dels recursos i de l’energia, preferentment de generació pròpia, així com la introducció d’energies renovables», però no dins l’article 5, sinó com a encapçalament la lletra b) de l’article 16 on té millor acollida sistemàtica, mantenint la resta del seu contingut actual, que és idèntic com hem dit al de la lletra d) proposada en l’al·legació. Així, l’apartat b) de l’article 16, cas d’acceptar-se aquesta part específica de l’al·legació, podria tenir la següent redacció. M-16.b)

252

Article 16 Desenvolupament sostenible i altres principis de l’activitat urbanística Les polítiques públiques, d’acord amb la LOUS, per tal d’implementar el principi de desenvolupament urbanístic sostenible, es dirigiran igualment a l’assoliment dels següents objectius: .../... b) L’ús eficient dels recursos i de l’energia, preferentment de generació pròpia; la introducció d’energies renovables; així com la prevenció i minimització, en la major mesura possible, de la contaminació de l’aire, l’aigua, el sòl i el subsòl. 2. Relatiu a l’apartat 2 de l’article 18, proposant que a banda de l’emissió dels informes preceptius es pugui requerir als organismes titulars de competència sectorial la sol·licitud d’altres informes. Ens semblaria del tot raonable l’al·legació si no fos que una previsió legal fa que no ens atrevim a proposar-la amb total seguretat. Ens referim al que disposa l’apartat 1 de l’article 8 de la LOUS, que determina que correspon als organismes que tenen la competència sectorial respectiva de vetllar per l’adequació dels instruments d’ordenació urbanística a les determinacions de la legislació sectorial mitjançant l’emissió, si escau, dels informes preceptius, i la resta d’accions i mitjans que estableix la legislació aplicable. Sembla que la llei imposa així una obligació als organismes titulars de competència sectorial a l’hora d’emetre informe sobre la regulació material dels instruments de planejament, i potser des de la premissa que dita obligació derivi de la conformació del tràmit d’informe que preveu la respectiva llei sectorial (en matèria de costes o d’emergències, per posar un exemple), ja que utilitza específicament l’expressió “si escau”. Si és aquesta la premissa legal, difícilment el reglament pot imposar obligacions als organismes sectorials que no derivin de la llei. Sigui com sigui, no tant com a obligació, sinó com una fórmula addicional de col·laboració administrativa, a les quals fa referència expressa l’apartat 3 de l’article 18 del reglament, entenem que esdevé possible que se sol·licitin informes facultatius (no preceptius) als òrgans titulars de competència sectorial, per bé que no amb una obligació paral·lela d’emetre informe que no sigui preceptiu, vinculant o no vinculant. 3. Relatiu a l’apartat 1 de l’article 22, proposant afegir una nova lletra: «e) Adoptar les mesures necessàries per consultar telemàticament el contingut dels instruments de planejament urbanístic i dels instruments de gestió urbanística sotmesos a informació pública, d’acord amb les disposicions de la LOUS i d’aquest reglament.» Entenem que l’anterior proposició no s’hauria de realitzar a l’article 22, perquè el seu objecte se cenyeix amb relació als instruments de planejament i de gestió, per això, la seva actual lletra d) de l’apartat 1 disposa, quant a publicitat dels instruments aprovats, l’obligació de: «Adoptar les mesures necessàries per consultar de manera

253

actualitzada els instruments de planejament i gestió urbanístics per mitjans telemàtics. Les administracions públiques poden establir altres mitjans de difusió dels instruments de planejament i gestió urbanístics que contribueixin a la seva publicitat.» Per tant, si es tracta d’assegurar la publicitat telemàtica en el tràmit d’informació pública dels instruments de planejament i de gestió, la proposició s’hauria d’haver fet a l’article 21 precedent. Proposició que, d’altra banda resulta innecessària per mor de la previsió que estableixen aquests apartats: «3. Igualment, els ciutadans i les ciutadanes tenen dret a participar efectivament en els procediments d’elaboració i aprovació dels instruments d’ordenació territorial i urbanística i d’execució en els períodes d’informació pública, en els termes i condicions prevists a la LOUS i en aquest Reglament. Durant aquests períodes, tots els ciutadans i totes les ciutadanes tenen dret a: a) Consultar la documentació, escrita i gràfica, que integra l’instrument o expedient i obtenir-ne una còpia. A aquests efectes, les administracions competents estan obligades a garantir, des del principi del període d’informació pública, la possibilitat de consultar la documentació i d’obtenir-ne còpies. .../... b) Presentar al·legacions, suggeriments, informes o documents que considerin oportuns en relació amb l’instrument o l’expedient sotmès a informació pública. .../... 4. Els edictes o anuncis han d’indicar expressament: a) L’instrument o expedient sotmès a informació pública. b) El termini d’exposició al públic del projecte o de l’instrument de què es tracti. c) L’adreça i l’horari de l’oficina o dependència en la qual es pot exercitar el dret d’informació. d) El mitjà telemàtic on pot consultar-se l’instrument o expedient.» A banda de la regla general, cal tenir en compte que tots els procediments específics regulats a la LOUS i en el reglament en matèria d’aprovació dels instruments de planejament i de gestió/execució, imposen la publicitat telemàtica del seu contingut íntegre en el corresponent tràmit d’informació pública, per la qual cosa l’al·legació proposada ja té resposta positiva sense necessitat d’alterar el text de cap precepte del reglament. 4. Es proposa la supressió, a l’apartat 2 de l’article 26, de la menció a les entitats que es puguin constituir «per a la protecció de la legalitat urbanística», al·legació que, per raó de la matèria, s’analitza en l’informe de l’Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística. 5. Relativa a l’apartat 3 de l’article 31, que en la redacció actual determina que els consorcis i les mancomunitats en matèria urbanística, si ho preveuen els seus estatuts, poden també exercir les competències municipals de tramitació i aprovació dels plans urbanístics que es determinin en l’acord municipal pel qual se’ls reconeix la condició d’administració actuant. En concret es proposa l’addició d’una limitació, per tal que

254

l’exercici de la competència ho sigui «amb excepció de l’aprovació definitiva, que correspondrà a l’òrgan establert per la legislació de Règim Local i la LOUS.» L’al·legació pot ser acceptable si institucionalment es considera oportuna, perquè que no ve imposada aparentment per una qüestió de legalitat. En tot cas, d’acceptar-se, caldria fer alguna precisió terminològica i remetre estrictament a la legislació de règim local, si amb això es vol referir a plans que aproven definitivament els municipis, ja que hem de reparar que la LOUS, ni per extensió gairebé cap norma urbanística de rang legal autonòmica, no estableix normes d’atribució de competència orgànica municipal, perquè dites atribucions venen predeterminades a la LRBRL. Ara bé, si es tractàs d’assegurar el manteniment de l’aprovació definitiva en l’àmbit municipal o insular, sí que pot ser correcta la referència addicional a la LOUS que determina no la competència orgànica sinó la competència institucional municipal o insular, encara que entenem que l’operativitat de l’exercici competencial en favor de consorcis o mancomunitats de l’article 31.3 es pretén limitar als plans de competència municipal. Per tant, per evitar interpretacions esbiaixades que poguessin derivar de l’acceptació de l’al·legació, resultaria més adequat utilitzar la terminologia de la LRBRL, que es refereix a l’acord o resolució que posi fi a la tramitació municipal dels plans i resta d’instruments prevists a la legislació urbanística. Per tant, si s’acceptàs el suggeriment, l’apartat 3 de l’article 31 podria quedar redactat en els termes següents: M-31.3 Article 31 Condició d’administració actuant .../... 3. Els consorcis i les mancomunitats en matèria urbanística, si ho preveuen els seus estatuts, poden també exercir les competències municipals de tramitació i aprovació dels plans urbanístics que es determinin en l’acord municipal pel qual se’ls reconeix la condició d’administració actuant, amb excepció, en tot cas, de la competència per a l’adopció de l’acord o resolució d’aprovació que posi fi a la tramitació municipal dels plans urbanístics, que correspon a l’òrgan que determini la legislació de règim local. 6. Relatives a l’article 35, dividint-se en la proposició d’addició, al punt a) del seu apartat 3, de l’expressió «degudament diligenciat», i la supressió en el seu apartat 4 des de «substituint-se” fins a “gestió”. El primer dels suggeriments o al·legacions es vol referir al fet que, durant el termini obligatori d’informació pública, el text íntegre del conveni a subscriure, que ha d’estar dipositat a les corresponents dependències de l’Administració firmant del conveni per a la seva consulta ciutadana, juntament amb la resta de l’expedient administratiu, incorpori el requisit formal d’una diligència, és a dir, que estigui degudament diligenciat com proposa l’al·legació.

255

Ara bé, el problema de fons és que si amb aquesta expressió es vol referir al fet que el document estigui diligenciat d’aprovació, com un instrument de planejament o de gestió urbanística, hem de dir que no resulta coherent la incorporació d’una diligència aprovatòria, des del moment en què la LOUS, ni per extensió el reglament, no disposa un tràmit d’aprovació inicial del document de conveni. Efectivament, tant els convenis de planejament com els de gestió tenen un únic tràmit aprovatori, efectuat després del període d’informació pública (articles 19.2 i 20.4 de la LOUS), per tant, no poden incorporar una diligència d’aprovació inicial prèvia a la seva informació pública, si és a aquest tipus de diligència a què ens estam referint. Per tant, la diligència possible a incorporar no ho pot ser en el moment o durant la informació pública, sinó el dia immediatament posterior al seu acabament, mitjançant la qual el fedatari de l’ajuntament que correspongui estendrà diligència del dia d’inserció a la pàgina web o al punt d’accés electrònic, i en el Butlletí Oficial de les Illes Balears, així com el resultat del tràmit d’informació pública. Incorporar una diligència aprovatòria inicial només és possible en el cas de la modalitat prevista a l’apartat 4, que determina com a alternativa que quan la negociació d’un conveni urbanístic coincideixi amb la tramitació del procediment d’aprovació d’un instrument de planejament o de gestió o execució amb el que tengui una relació directa, i en tot cas en el supòsit dels convenis de planejament, s’haurà d’incloure el text íntegre del conveni en la documentació sotmesa a informació pública pròpia de dit procediment. Lògicament en aquest supòsit sí que incorporarà una diligència d’«aprovació inicial», per tal com el conveni esdevé aleshores un altre document integrant de l’instrument de planejament o de gestió que se sotmet, formalment, a dit tràmit aprovatori previ al de la informació pública. Aprofitam així per analitzar el segon suggeriment, relatiu a la supressió de l’esmentat apartat 4 de l’incís «substituint-se en aquest cas el tràmit d’informació prevista a l’apartat anterior pel previst en el procediment d’aprovació de la figura de planejament o de gestió.» El suggeriment pot ser acceptable si així els òrgans impulsors del reglament ho consideren, únicament ens pertoca però exposar que la previsió en els termes actuals implica una mesura d’economia procedimental, en el sentit que si hi ha una relació directa del conveni amb procediment d’aprovació d’un instrument de planejament o d’execució/gestió, amb identitat de garantia participativa, s’acumulen els tràmits d’informació pública del procediment de conveni i del procediment de planejament o de gestió. Si se suprimís l’incís, s’haurien de seguir la tramitació d’ambdós expedients de forma separada. Reiteram però, que l’acceptació de l’al·legació es tracta d’una decisió estrictament institucional. 7. Relativa a l’article 42, es proposa en concret l’«addició a l’apartat 2, in fine: “..., en cap cas el planejament urbanístic podrà eximir de disposar dels serveis urbanístics bàsics establerts a l’article 25.1 de la LOUS.»

256

Hem d’avançar la impossibilitat d’acceptar l’al·legació per una qüestió de legalitat, tot i que des d’una perspectiva evidentment insularista que s’ha de reivindicar, hi poguéssim estar d’acord en el fons de la qüestió material. Ens explicam a partir del fet que la previsió reglamentària reprodueix, per raons d’una millor sistemàtica i integració en el text de desenvolupament, la següent determinació de la norma de superior jerarquia:

LOUS Reglament Article 30 Concepte de solar 2. En el cas dels assentaments en el medi rural, la condició de solar requereix el compliment del que preveu l’apartat 1 anterior, si bé no és necessari disposar de tots els serveis que es preveuen en la lletra a) quan així ho determini el planejament urbanístic.

Article 42 Condició de solar i requisits per a l’edificació del sòl 2. En el cas dels assentaments en el medi rural, la condició de solar requereix el compliment del que preveu l’apartat 1 anterior, si bé no és necessari disposar de tots els serveis que es preveuen en la lletra a) quan així ho determini el planejament urbanístic.

Fixem-nos en una dada essencial, com és que la regulació legal determina una excepció, possible però no obligatòria, a la disposició dels serveis urbanístics bàsics de l’apartat 1 (que remet als establerts a l’article 25). Aquesta excepció opera quan es produeix una determinada circumstància, que ha de ser indicada a una concreta figura. Amb això que volem dir exactament? Volem dir que certament l’article 30.2 de la LOUS, interpretat rectament, permet que sempre s’exigeixin els serveis urbanístics del seu article 25 en els assentaments en el medi rural, tant si així ho imposa expressament el planejament urbanístic com si, indirectament, no regula l’exempció d’algun dels serveis bàsics. Però l’habilitació legal, curiosament en aquest cas, implica l’atribució de la decisió de forma directa, expressa i inequívoca, al planificador urbanístic i, per tant, una previsió reglamentària que impedís al planificador adoptar la decisió que la llei li assigna com a pròpia esdevindria, ben segurament, nul·la de ple dret. En aquest context, no podem proposar l’acceptació de l’al·legació, perquè suposaria que, per via indirecta, el reglament realitzàs no una funció normativa intermèdia entre la llei i el planificador, sinó una funció de neutralització de decisions que la llei ha atribuït estrictament a l’esfera competencial del planificador. 8. Seguidament s’efectuen tres al·legacions relatives a l’apartat 4 de l’article 52, que desenvolupa el règim de drets i deures de les persones propietàries de sòl urbà ordenat com a assentament en el medi rural, i que transcrivim íntegrament per a una millor anàlisi de dites al·legacions: «4. Quan es pretengui la construcció de noves edificacions o la substitució de les existents, les parcel·les han de disposar de la condició de solar establerta a l’article 30 de la LOUS, si bé el planejament podrà preveure la no necessitat de disposició de tots

257

els serveis establerts. Les persones propietàries han de cedir gratuïtament a l’ajuntament els terrenys necessaris per a l’obertura o regularització del viari que sigui necessari i executar al seu càrrec les obres de connexió amb els serveis existents a l’assentament.» - La primera al·legació proposa addicionar dins l’apartat 4 de l’article 52, després de la referència a la LOUS, l’expressió «i 42 d’aquest reglament». Evidentment, el contingut d’aquesta al·legació aniria lligat a la prèvia acceptació de la que s’ha realitzat a l’article 42, però d’altra banda no tendria cap efectivitat pràctica. Per les mateixes raons exposades a l’apartat precedent, resulta obvi que en congruència s’ha de proposar la desestimació de la nova al·legació referida a l’apartat 4 de l’article 52. - La segona al·legació proposa que després de l’expressió “establerts” s’afegeixi “..., amb excepció dels establerts a l’article 25.1 de la LOUS”. En definitiva, si s’acceptàs l’al·legació resultaria finalment una expressió com que «si bé el planejament podrà preveure la no necessitat de disposició de tots els serveis establerts, amb excepció dels establerts a l’article 25.1 de la LOUS». Evidentment ens introduiríem en un galimaties de considerable magnitud, si no fos que entenem que la pretensió de l’al·legació és reiterar l’anterior ja feta a aquest mateix article 52.4, en concordança així mateix a la realitzada prèviament a l’article 42. - La tercera al·legació igualment proposa addicionar en aquest apartat 4 de l’article 52, després de “necessari”, “executant-se al seu càrrec”. Si agrada més l’expressió proposada en l’al·legació no veim massa inconvenient en la seva acceptació, perquè en definitiva és equivalent en l’efecte jurídic a l’expressió actual, que no utilitza fórmules reflexives que s’intenten evitar progressivament en el llenguatge jurídic. Des d’aquesta segona perspectiva, consideram més adequada la redacció actual, que transcrivim per una millor comparació. Les persones propietàries han de cedir gratuïtament a l’ajuntament els terrenys necessaris per a l’obertura o regularització del viari que sigui necessari i executar al seu càrrec les obres de connexió amb els serveis existents a l’assentament.»

Les persones propietàries han de cedir gratuïtament a l’ajuntament els terrenys necessaris per a l’obertura o regularització del viari que sigui necessari executant-se al seu càrrec les obres de connexió amb els serveis existents a l’assentament.»

9. Es proposa l’addició d’un nou article, 52 bis, que obeiria al contingut següent i que transcrivim: «Criteris bàsics d’utilització del sòl. Les administracions públiques competents en matèria d’ordenació territorial i urbanística hauran de: 1. Destinar sòl adient i suficient per a usos productius i per a usos residencials, amb reserva, en qualsevol cas, d’una part proporcionada d’habitatges sotmesos a un règim de protecció pública que, al manco, permeti establir el seu preu màxim en venda, lloguer

258

o altres formes (d)l’accés a l’habitatge, com són el dret de superfície o la concessió administrativa. 2. Aquesta reserva serà fixada pels instruments de planejament urbanístic garantint una distribució de la seva localització respectuosa amb el principi de cohesió social i comprendrà, com a mínim, els terrenys necessaris per realitzar el 30% de l’edificabilitat prevista per l’ordenació urbanística a sòl urbanitzable i el 10% en sòl urbà inclòs en àmbits sotmesos a actuacions de reforma o renovació de la urbanització. 3. El Consell de Mallorca podrà fixar per determinats municipis o actuacions, excepcions a aquests percentatges, sempre que es garanteixi en l’instrument d’ordenació el total compliment de la reserva dins el seu àmbit territorial d’aplicació i una distribució respectuosa amb el principi de cohesió social.» Entenem que no resulta acceptable l’al·legació, no tant pel seu contingut com per l’alteració de la sistemàtica dels preceptes del reglament, com així mateix la de la LOUS, que, a la vegada estableix uns impediments d’ordre legal per acceptar la major part de les previsions del nou article proposat. Primer que res, s’ha de fer notar com la inserció d’un article 52 bis, a continuació d’un article que tanca una secció determinada, ubicada dins un capítol que, referit als drets i deures de les persones propietàries de sòl urbà i sòl urbanitzable, s’insereix al seu torn dins el títol I sobre règim urbanístic del sòl, en cap cas resulta idònia tenint en compte que la proposició regula una qüestió que s’hauria de plantejar en el títol relatiu al planejament urbanístic. Efectivament, denotarà aquesta inserció que entenem errònia del 52 bis el fet que, com veurem més endavant, es proposarà un altre article 53 bis com a integrant d’una nova secció del capítol de drets i deures. D’altra banda, la destinació de sòl adient i suficient per a usos productius, està assegurada ja per l’obligatòria avaluació, a l’informe de sostenibilitat econòmica del pla general, de la suficiència i adequació del sòl destinat a usos productius, quan es tracta d’actuacions de nova urbanització mitjançant la classificació de sòl urbanitzable, i de reforma integral de la urbanització en sòl urbà (articles 39 de la LOUS i article 88.2 del reglament); obligació reiterada en els plans especials a l’article 45 de la LOUS i a l’article 118.5 del reglament. Amb els màxims respectes que ens mereix, entenem que l’al·legació d’addició d’un article nou i com el proposat en el reglament, obeeix a un desconeixement de la sistemàtica del sistema de fonts de l’ordenament jurídic urbanístic, i a una incorrecta percepció de les atribucions que deriven, en darrer terme, de l’article 10 del TRLS/2008, normativa bàsica estatal des de la qual, inequívocament, s’ha inspirat l’al·legació. Comparem els termes per després realitzar unes consideracions que seran, d’aquesta manera, més aclaridores.

Proposta de l’al·legació TRSL/2008 «Criteris bàsics d’utilització del sòl. Les administracions públiques competents en matèria d’ordenació territorial i urbanística hauran de:

Article 10 Criteris bàsics d’utilització del sòl 1. Per fer efectius els principis i els drets i deures enunciats en el títol I, les administracions públiques, i en particular les competents en matèria d’ordenació territorial i urbanística, han de:

259

1. Destinar sòl adient i suficient per a usos productius i per a usos residencials, amb reserva, en qualsevol cas, d’una part proporcionada d’habitatges sotmesos a un règim de protecció pública que, al manco, permeti establir el seu preu màxim en venda, lloguer o altres formes (d)l’accés a l’habitatge, com són el dret de superfície o la concessió administrativa. 2. Aquesta reserva serà fixada pels instruments de planejament urbanístic garantint una distribució de la seva localització respectuosa amb el principi de cohesió social i comprendrà, com a mínim, els terrenys necessaris per realitzar el 30% de l’edificabilitat prevista per l’ordenació urbanística a sòl urbanitzable i el 10% en sòl urbà inclòs en àmbits sotmesos a actuacions de reforma o renovació de la urbanització. 3. El Consell de Mallorca podrà fixar per determinats municipis o actuacions, excepcions a aquests percentatges, sempre que es garanteixi en l’instrument d’ordenació el total compliment de la reserva dins el seu àmbit territorial d’aplicació i una distribució respectuosa amb el principi de cohesió social.»

b) Destinar sòl adequat i suficient per a usos productius i per a ús residencial, amb reserva en tot cas d’una part proporcionada a habitatge subjecte a un règim de protecció pública que, almenys, permeti establir-ne el preu màxim per a la venda, lloguer o altres formes d’accés a l’habitatge, com el dret de superfície o la concessió administrativa. Aquesta reserva l’ha de determinar la legislació sobre ordenació territorial i urbanística o, de conformitat amb aquesta, els instruments d’ordenació, i ha de garantir una distribució de la seva localització respectuosa amb el principi de cohesió social i ha de comprendre, com a mínim, els terrenys necessaris per realitzar el 30 per cent de l’edificabilitat residencial prevista per l’ordenació urbanística en el sòl que s’hagi d’incloure en actuacions de nova urbanització i el 10 per cent a terra urbanitzat que hagi de sotmetre’s a actuacions de reforma o renovació de la urbanització. No obstant això, aquesta legislació també pot fixar o permetre excepcionalment una reserva inferior o eximir-les per a determinats municipis o actuacions, sempre que, quan es tracti d’actuacions de nova urbanització, es garanteixi en l’instrument d’ordenació el compliment íntegre de la reserva dins del seu àmbit territorial d’aplicació i una distribució de la seva localització respectuosa amb el principi de cohesió social.

Com hem exposat, pensam que la proposició, si comparam els incisos subratllats, obeeix al desconeixement de la seqüència que estableix la legislació bàsica estatal, com igualment al fet de pensar que la LOUS, que desenvolupa el reglament en projecte, no ha efectuat la regulació que li encomana la normativa estatal bàsica. Així, acceptar en els seus termes la proposició d’addició en el reglament suposaria, inequívocament, la seva nul·litat de ple dret, tant per confrontar amb el contingut material de la norma urbanística autonòmica de superior jerarquia, la LOUS en aquest cas, com també per autoatribuir-se unes funcions de desenvolupament normatiu que la llei superior ha reservat expressament al Govern de les Illes Balears, i no al Consell Insular de Mallorca. Anem per parts. La reserva de sòl amb destinació a habitatge subjecte a algun règim de protecció pública, segons estableix la llei bàsica estatal, l’ha de determinar la legislació autonòmica sobre ordenació territorial i urbanística o, de conformitat amb aquesta (és a dir, de conformitat amb la legislació autonòmica), els instruments d’ordenació urbanística. Naturalment, l’atribució que proposa l’apartat 2 del nou article, de forma directa als instruments de planejament urbanístic, confronta amb les dues normes legals que determinen el sistema de regulació prèvia de nivell legal.

260

Hem de pensar, per tant, que en formular-se dita al·legació d’addició, es desconeix el contingut de la lletra e) de l’article 41 de la LOUS, desenvolupat així mateix, complementant i sense desviació dels mandats legals, per l’article 73 del reglament en projecte. En un altre ordre de coses, l’apartat 3 del nou article proposat, en atribuir al Consell Insular de Mallorca la fixació d’excepcions, contravé la reserva formal de llei efectuada en el darrer paràgraf de la lletra e) de l’esmentat article 41 de la LOUS, que determina els supòsits legals d’exoneració de la reserva de sòl per destinació a habitatge de protecció pública en funció del tipus d’actuació. Altrament, per bé que la norma de rang legal autonòmica urbanística permet l’establiment per via reglamentària d’altres excepcions per raó de població de municipis, estableix en aquest cas una reserva expressa al Govern de les Illes Balears per tal de determinar «els municipis i els nuclis de població que, per raó de la seva població, resten obligats a preveure aquesta reserva», determinant una exclusió automàtica dels municipis amb una població inferior als 3.000 habitants, mentre no sigui dictada la norma reglamentària balear autonòmica, que no insular. Per tant, a nivell de llei formal s’han determinat directament les excepcions que preveu l’article 10 de la llei bàsica estatal, tant per tipus d’actuacions no subjectes a reserva, com també directament i transitòria, excepcions per raó de població de municipis, que regeixen en aquest segon tipus, fins que pel Govern de les Illes Balears no s’aprovi una disposició reglamentària. Per això, es comprendrà com el reglament insular en projecte s’hagi limitat a dir allò que diu la seva disposició transitòria quarta: «Disposició transitòria quarta Règim transitori d’exclusió de reserva d’habitatge de protecció pública en el planejament 1. Fins que per part del Govern de les Illes Balears no s’aprovi la disposició reglamentària a què es refereix la lletra e) de l’article 41 de la LOUS, queden exclosos de fixar la reserva de sòl amb destinació a la construcció d’habitatge de règim de protecció pública els municipis de l’illa de Mallorca amb una població inferior als 3.000 habitants de dret. 2. Així mateix, és d’aplicació quant a l’esmentada reserva que preveu la lletra e) de l’article 41 de la LOUS, la moratòria establerta en la seva disposició transitòria setena, pel que fa a les actuacions que reuneixin les condicions que s’hi determinen. 3. No obstant el que determinen els apartats anteriors, els municipis de l’illa de Mallorca de forma potestativa poden fixar en els respectius instruments de planejament les zones de reserva que preveu l’esmentat article 41 de la LOUS, així com qualificar sòl per a la construcció d’habitatges objecte d’altres mesures d’estímul de l’habitatge assequible, en els termes prevists a l’apartat 4 de l’article 73 d’aquest Reglament.»

261

En definitiva, el reglament insular, en aquesta matèria, fa allò que únicament pot fer, com és recordar als municipis de l’illa de Mallorca que, no obstant tot el règim d’excepcions legals, com que en definitiva es deixen a criteri de la decisió municipal mitjançant el planejament, «de forma potestativa poden fixar en els respectius instruments de planejament les zones de reserva que preveu l’esmentat article 41 de la LOUS, així com qualificar sòl per a la construcció d’habitatges objecte d’altres mesures d’estímul de l’habitatge assequible, en els termes prevists a l’apartat 4 de l’article 73 d’aquest Reglament.» Certament, més no pot fer el reglament insular sense infringir la Llei o sense envair un àmbit de potestat reglamentària reservat per la LOUS al Govern de les Illes Balears. Finalment, també hem d’assenyalar que l’apartat 3 de l’article proposat, entraria en una directa i manifesta contradictio in terminis, atès que si fos possible que el Consell Insular de Mallorca pogués fixar les excepcions per població o per actuació, (sobreentenent que la remissió a la “legislació” autonòmica que realitza l’article 10 del TRLS/2008 es pot considerar en sentit ample i que per tant habilita a “normativa reglamentària” i no estrictament a llei formal), hauria de fer-ho en el propi reglament objecte d’al·legacions, i no deixar-se de manera imprecisa. 10. Relativa a l’addició d’una secció quarta en el capítol II del títol I, comprensiva d’un sòl article, 53 bis, amb el següent contingut: «Secció 4a Deures dels propietaris de terrenys transformats que la classificació dels quals resulti sòl rústic. Article 53 bis. Els sòls transformats sobre terrenys que la classificació dels quals resulti sòl rústic, tindran el deure de la restitució dels mateixos a les condicions naturals preexistents, d’acord amb les determinacions que es fixin al planejament municipal, amb un termini màxim de sis anys.» Reiterant novament i les vegades que faci falta el màxim respecte cap al grup de consellers al·legants, hem d’expressar que tenim la percepció que ja es parteix d’una proposició vers la qual en coneix la seva inviabilitat des d’una perspectiva legal. Hem intentat transcriure la literalitat de la proposició, per posar de manifest igualment que ja pateix de greus defectes de redacció que afecten la seva comprensió literal, per bé que deduïm la seva finalitat. Així, hi ha una certa incongruència entre el títol proposat de la nova secció i el contingut del nou article, atès que és fàcilment deduïble que el deure que es pretén establir no pot dirigir-se als “sòls transformats”, sinó a les persones propietàries d’aquests sòls. Sigui com sigui, entenem que la proposició de l’article, en realitat pretén formular-se en uns termes similars a que les persones propietàries de terrenys transformats per actuacions d’urbanització realitzades d’acord amb el planejament anteriorment vigent, i que el nou pla general classifiqui expressament com a sòl rústic, tenen el deure de restituir-los al seu estat natural preexistent, d’acord amb les determinacions que fixi l’esmentat pla general, en un termini màxim de sis anys.

262

Indicam el pla general, i no el planejament municipal en sentit ample com esmenta l’al·legació, tenint en compte que només el primer està habilitat per a la funció bàsica de classificació de sòl. Volem entendre que l’anterior haurien de ser els termes de la proposició deduïbles, perquè si el terreny havia estat objecte de transformació il·legal, és a dir, sense l’empara d’un planejament anterior, les mesures de restabliment a l’estat natural preexistent es canalitzarien a través dels ressorts de disciplina urbanística, i no en virtut de les determinacions del nou planejament. Si és aquesta la pretensió de l’al·legació, que entenem ho és, com a mínim perquè no es distingeix ni quin és el component objectiu (urbanització) de la transformació, ni tampoc no es distingeix el seu caràcter legal o il·legal a partir de l’execució o no d’un planejament urbanístic preexistent; aportam les explicacions que acondueixen a la seva inviabilitat. Comencem per explicar un dels límits inherents de la potestat reglamentària en el sistema de fonts de l’ordenament jurídic espanyol, com és el fet que una norma de rang inferior a la llei no pot imposar, almenys ex novo, deures als ciutadans i ciutadanes. Un reglament pot certament perfilar o adequar un règim de drets i deures que prèviament té regulació en una llei material, però no procedir a una regulació independent o en absència d’una llei prèvia. D’aquesta forma, hem de fer notar com el contingut del capítol II del títol I del reglament respon al títol de drets i deures de les persones propietàries de sòl urbà i sòl urbanitzable, i ja des d’aquesta perspectiva sistemàtica, la inclusió d’una nova secció addicional relativa als deures de les persones propietàries de sòl transformat però classificat com a rústic no s’hauria de realitzar d’aquesta manera, sinó proposant la creació d’un capítol addicional, no una nova secció dins el capítol II. Tanmateix, aquesta esdevé una qüestió menor. Efectivament, tornant als límits de les normes reglamentàries amb relació al règim de drets i deures, s’ha de reparar com tots els preceptes inclosos en el capítol II del títol I del projecte que ara ens ocupa, es limiten a sistematitzar el règim legal de drets i deures associats a l’estatut de la propietat urbana i urbanitzable que deriva de la LOUS i de la legislació bàsica estatal, fent expressa remissió als preceptes legals desenvolupats i realitzant els desenvolupaments concrets dels extrems que li ordena la Llei (com ara en l’apartat 3 de l’article 49). Fins i tot, en la secció 3a, els articles 52 i 53, dedicats al règim de drets i deures de les persones propietàries de sòl urbà ordenant com a assentament en el medi rural, que no té precepte específic en la LOUS, no es crea un estatut jurídic nou, sinó que sistematitza el règim de drets i deures dispers que deriva dels articles 26, 30, 32 i 42 de la LOUS. Ara bé, resulta que per a un article del contingut que es proposa, el 53 bis, al nostre entendre, cap precepte de la LOUS no li pot donar cobertura. Efectivament, no trobam a la norma de superior jerarquia unes previsions, ni que siguin indicatives o bàsiques, per tal que un reglament determini un deure de restitució de sòls transformats (ja independentment de si varen ser transformats legal o il·legalment) per les persones propietàries, per molt que es difereixi al planejament la determinació de les condicions de restitució. Podríem pensar que, tal vegada dita habilitació legal sorgiria

263

de la LSR, llei que pot ser desenvolupada sense cap més problema per part del reglament en projecte, atès que no deixa de ser una llei urbanística, però resultarà que tampoc no determina cap deure similar ni preveu que pugui ser desenvolupat o establert per reglament. Efectivament, l’article 10 de la LSR estableix que la classificació d’un terreny com a sòl rústic i la qualificació com a rústic protegit o rústic comú suposarà la determinació de les limitacions legals que delimiten el contingut del dret de propietat i la seva concreció mitjançant la definició de les facultats i deures que l’integren, en el marc de les condicions bàsiques fixades per la legislació estatal. Però l’esmentada LSR no preveu l’escenari de sòls que el nou planejament classifica com a rústics una vegada hagin estat transformats legalment (una altra cosa és que tal escenari pugui esdevenir com a conseqüència de mesures legislatives específiques, que efectivament s’han dut a terme en la nostra comunitat autònoma). Tampoc no preveu dit escenari la legislació bàsica estatal, atès que l’article 9 del TRLS/2008, parteix de l’establiment de deures en el sòl que sigui rural als seus efectes, és a dir, al sòl que no estigui transformat, determinant estrictament el deure de conservar-lo, que suposa pagar i executar les obres necessàries per mantenir els terrenys i la seva massa vegetal en condicions d’evitar riscos d’erosió, incendi, inundació, així com danys o perjudicis a tercers o a l’interès general, inclosos els mediambientals; garantir la seguretat o salut públiques; prevenir la contaminació del sòl, l’aigua o l’aire i les immissions contaminants indegudes en altres béns i, si s’escau, recuperar-los d’aquestes en els termes que disposa la seva legislació específica; i assegurar l’establiment i funcionament dels serveis derivats dels usos i les activitats que es duguin a terme en el sòl. Afegeix, finalment, que el compliment d’aquest deure no eximeix de les normes addicionals de protecció que estableixi la legislació aplicable. Notem que, en ordre a la recuperació del sòl en situació rural, no arriba a expressar que el deure del propietari de sòl classificat pel nou planejament com a rústic pugui arribar a recuperar l’estat rural de terrenys que haguessin estat transformats prèviament d’acord amb un planejament anterior, ben segurament pel fet que, encara que pugui ser possible, no es pot imposar el deure de restitució a càrrec dels actuals propietaris. Aquest deure imposable a la propietat pot arribar a recuperar el sòl en situació rural d’actuacions de contaminació que hagi patit, però difícilment pot tenir l’abast que proposa l’al·legació. Aquesta mateixa línia és la que traça l’article 11.2 de la nostra LSR, que determina per als terrenys de sòl rústic, sense perjudici de les limitacions pròpies que pugui tenir la qualificació de sòl rústic protegit, el següent estatut de deures: a) Conservar, mantenir i, si s’escau, reposar el sòl i la vegetació en les condicions necessàries per evitar riscs d’erosió, d’incendi o pertorbació de la seguretat i de la salut públiques o del medi ambient i l’equilibri ecològic. b) Abstenir-se d’efectuar qualsevol activitat no controlada que pugui tenir com a efecte la contaminació de la terra, l’aigua o l’aire.

264

c) Executar els plans i programes que els resultin de compliment obligat, d’acord amb la legislació reguladora de les activitats a les quals es refereix el punt 1.a) anterior. Per ventura en aquesta clàusula es podria trobar cobertura a la proposició, si fos el pla general que establís l’obligació, però resulta que la remissió a l’apartat 1.a) anterior de dit article 11 implica que es tracti de plans relacionats amb la realització de «les activitats necessàries per a l’explotació agrícola, forestal, cinegètica i pecuària mitjançant l’ús dels mitjans tècnics i instal·lacions adequades, d’acord amb la normativa específica, i sense que impliquin, en cap cas, la transformació de la seva condició o característiques essencials», és a dir, que es tracta de situacions en què el punt de partida sigui l’existència de sòl rústic no transformat. d) Complir les obligacions i suportar, si s’escau, les càrregues que, per a l’exercici de les facultats a què es refereix el punt 1.b) anterior, s’imposin en virtut d’allò que disposa aquesta llei. Tampoc aquesta clàusula dóna cobertura a la pretensió de l’al·legació, perquè es tracta d’obligacions derivades de les activitats que s’autoritzin d’acord amb la LSR, com pugui ser l’abonament de la prestació compensatòria per l’autorització d’usos i aprofitaments excepcionals. e) Permetre a les administracions públiques competents, sense dret a indemnització quan no afectin activitats rendibles legalment desenvolupades, la realització de treballs de plantació i conservació de la vegetació dirigits a prevenir l’erosió o els desastres naturals. En definitiva, un deure de restitució a càrrec de les actuals persones propietàries de sòl prèviament transformat que el nou planejament classifiqui com a rústic no pot ser imposat per una norma reglamentària si abans no hi ha una mínima habilitació legal, per bé que hem de reiterar que si la transformació prèvia pogués derivar d’actuacions il·legals, sense cobertura en el planejament i en projectes d’urbanització, evidentment la propietat està subjecta a acatar les ordres de restitució que derivin de les facultats administratives indisponibles de restabliment de l’ordre jurídic pertorbat i de la realitat física alterada. 11. Relativa a l’article 59, es proposa «l’addició a l’apartat 1.5, in fine: “..., i els establerts com a prohibits per la legislació d’ordenació o sectorial.”» Segurament l’al·legació es vol referir pròpiament a la legislació «d’ordenació territorial, urbanística o sectorial», tenint en compte el context i l’article del Reglament a què va dirigida. Ara bé, tot i que puguem certament compartir el seu esperit, és precisament una qüestió de sistemàtica i de coherència amb l’objecte de regulació de l’article 59 el que ens duu a recomanar la no acceptació. En aquest sentit, hem de tenir present que la prohibició d’usos específics que puguin derivar, no ja només de la legislació formal d’ordenació territorial, urbanística o sectorial, com així mateix dels plans o programes d’abast supramunicipal derivats

265

d’aquesta legislació, s’imposen al planejament urbanístic des d’una perspectiva distinta de la que s’utilitza a l’article 59. Ens referim amb això al fet que l’activitat urbanística es desenvolupa en el marc i dins els límits que fixen les lleis i els instruments d’ordenació territorial i en harmonia amb els objectius dels programes i les polítiques sectorials (article 2 de la LOUS, i més concretament que els instruments de planejament urbanístic han de ser coherents amb les determinacions dels instruments d’ordenació territorial i de qualsevol altra legislació o planificació sectorial en què incideixin, i n’han de facilitar el compliment (articles 3.4 i 9.2 de la referida LOUS). Afegeix l’article 8.1 de la LOUS que els instruments d’ordenació urbanística han de tenir en compte les determinacions que s’estableixen en la legislació sectorial que fixin deures concrets de regulació del sector corresponent en aquests instruments. En redactar-se i aprovar-se dits instruments, naturalment ja s’hi inclouran les qualificacions d’usos prohibits que derivin dels requeriments anteriors; qüestió diferent de la que pretén regular l’article 59 del Reglament, que com bé diu el seu encapçalament, tracta de sistematitzar que, en la regulació dels usos del sòl i del subsòl, els instruments de planejament urbanístic determinin una classificació d’acord amb les seves característiques materials i la seva definició a efectes funcionals, d’acord amb unes regles específiques a l’efecte. Entre aquestes regles, la relativa al subapartat 1.5 imposa, dins la classificació d’acord amb les característiques materials, la definició de l’ús prohibit com aquell que així defineixi específicament el planejament que correspongui, és a dir, quan la prohibició derivi del sistema de regulació pròpia i interna de cada instrument de planejament, ja redactat tenint en compte eventuals prohibicions imposades per disposicions de superior jerarquia. Així, quan aquest apartat 1.5 determina que a manca d’aquesta precisió prohibitiva ad hoc en el pla, tenen aquesta condició els usos que siguin incompatibles amb els usos permesos, el reglament determina una norma de resolució de conflictes, però com no pot ser d’altra manera, una norma de resolució ad intra del propi instrument de planejament, perquè els eventuals conflictes amb normes prohibitives d’abast supramunicipal es resoldran d’acord amb principis de jerarquia o de prevalença que deriven de la LOUS, o la legislació d’ordenació territorial o sectorial. 12. Relativa a l’article 60, es proposa la supressió dins el seu apartat 2.b, de l’incís des d’«excepte» fins al final del paràgraf. Primer que res, hem de dir que arran dels suggeriments a dit article que s’han efectuat en tràmit d’audiència pel Govern de les Illes Balears, hem detectat un error material consistent en què hi ha una duplicitat de lletres «b)» a l’apartat 2 de l’article 60, que s’ha corregit en la redacció proposada en altres apartats d’aquest informe. Així, l’al·legació del grup de consellers s’ha d’entendre feta sense cap més problema a la “segona” lletra b) que figura en el text inicialment aprovat, que esdevé la «c)» en el nou text proposat.

266

En definitiva, el que se suggereix o demana a l’al·legació és la supressió de l’incís que destacam en cursiva: «2. Els espais lliures han de reunir els següents condicionaments: .../... c) No es poden destinar a espai lliure porcions residuals de la parcel·lació, ni es poden considerar com a tals les superfícies d’estricta funcionalitat viària. Amb aquest fi, les rotondes no poden computar com a part de les zones verdes, però sí que poden fer-ho les àrees lineals enjardinades de bulevards i avingudes, únicament per a la qualificació de jardí, amb els límits de superfície mínima definits en l’apartat anterior, excepte el diàmetre de cercle que s’hi ha de poder inscriure que podrà ser d’un mínim de 20 metres, en comptes dels 30 exigits amb caràcter general.» Per tant, l’al·legació suposa eliminar una excepció de la configuració física d’àrees lineals enjardinades a l’efecte que puguin computar com a superfície d’espai lliure amb modalitat de jardí, sigui de sistema general o local, implicant que a tal efecte sempre hagin de complir amb la regla general de 30 metres de diàmetre de cercle. No apreciam objeccions de legalitat tant per acceptar com per rebutjar l’al·legació, essent una decisió pròpia dels òrgans impulsors de la iniciativa. Si s’acceptàs, el precepte hauria de quedar amb la següent redacció: M-60.2. Article 60 Categories de les reserves de sòl d’espais lliures i d’equipaments públics .../... 2. Els espais lliures han de reunir els següents condicionaments: .../... c) No es poden destinar a espai lliure porcions residuals de la parcel·lació, ni es poden considerar com a tals les superfícies d’estricta funcionalitat viària. Amb aquest fi, les rotondes no poden computar com a part de les zones verdes, però sí que poden fer-ho les àrees lineals enjardinades de bulevards i avingudes, únicament per a la qualificació de jardí, amb els límits de superfície mínima definits en l’apartat anterior. excepte el diàmetre de cercle que s’hi ha de poder inscriure que podrà ser d’un mínim de 20 metres, en comptes dels 30 exigits amb caràcter general. 13. Relativa a l’article 69, tot proposant la supressió de l’apartat 4. L’apartat respecte del qual se sol·licita la seva supressió regula el règim excepcional d’exempció de la norma general del compliment de la ràtio o estàndard mínims de 5 m² de sistemes generals d’espais lliures públics per habitant, configurat com a determinació estructural del pla general. A l’efecte d’analitzar aquesta al·legació, ens remetem als termes ja exposats en ocasió del tràmit d’audiència a entitats, concretament pel que fa a les al·legacions formulades al mateix precepte i apartat per part del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, tot reiterant que l’acceptació de l’al·legació passa per una valoració d’oportunitat que no ens pertany realitzar; des del moment en què des d’aquesta

267

perspectiva tant es pot mantenir la regulació proposada com, igualment en els marges legals, suprimir-la per tal com l’establiment d’uns supòsits d’excepció no s’imposa per la Llei al reglamentador. Com igualment s’ha exposat, si es valora favorablement l’acceptació de l’al·legació, no només s’hauria de preveure la supressió de l’apartat 4 de l’article 69 del Reglament, sinó igualment la subsegüent nova numeració dels apartats 5 i 6, i eliminar de l’actual apartat 5 la concordança amb l’apartat 4. M-69.4 Supressió de l’apartat i nova numeració dels apartats 5 i 6, eliminant de l’actual apartat 5 la concordança amb l’apartat 4. 14. Relatiu a l’article 90, es proposa «l’addició d’un nou apartat amb el següent contingut: “4. Els plans parcials estaran sotmesos a avaluació ambiental d’acord amb la legislació sectorial sense perjudici de l’avaluació d’impacte ambiental dels projectes necessaris, per la seva execució.» Entenem que l’addició proposada es tractaria d’una clàusula redundant, perquè no aportaria cap previsió que no derivi de l’aplicabilitat directa de la legislació bàsica estatal i autonòmica de les Illes Balears en matèria d’avaluació ambiental estratègica de plans i d’avaluació ambiental de projectes. D’altra banda, una previsió de naturalesa procedimental com és la que es proposa en l’al·legació, no trobaria ubicació sistemàtica adequada en un precepte com l’article 90, relatiu a l’objecte i determinacions materials d’una figura de planejament específica com és el pla parcial. S’ha de tenir present la seva inserció dins una secció quarta del capítol I del títol II, distint per tant al capítol II dedicat a la tramitació dels plans urbanístics, en el qual hi trobam l’oportuna clàusula procedimental de compliment dels requeriments d’avaluació ambiental estratègica no ja només dels plans parcials, sinó de tots els instruments de planejament urbanístic que s’hi troben subjectes (singularment, el paràgraf segon de l’apartat 1 de l’article 154 i l’apartat 3 del mateix article). A més, val a dir que reforça la subjecció a avaluació ambiental que deriva, com hem dit abans, de l’aplicació directa de la legislació sectorial en la matèria, el fet que l’article 96 del Reglament determini expressament que, d’acord amb l’article 44 de la LOUS, és un document formal del pla parcial l’informe ambiental, que ha de tenir el contingut que es defineixi a la normativa d’avaluació ambiental per a aquest tipus d’informes, i, en els casos en què escaigui, un estudi d’avaluació de la mobilitat generada. 15. Relativa a l’article 144, es proposa la substitució en el seu apartat 2 l’expressió «també es pot formular» per «també es formularà». Transcrivim l’esmentat apartat, així com el precedent 1 per veure gràficament l’abast de l’al·legació:

268

«1. En els procediments de primera formulació o de revisió del pla general i prèviament a la seva aprovació inicial s’ha de formular un avanç del pla en què s’exposin els criteris, els objectius i les solucions generals adoptades. L’avanç se sotmetrà a informació pública per un termini mínim d’un mes, en els termes establerts a l’apartat 4 d’aquest article per tal que es puguin formular suggeriments o altres alternatives de planejament. 2. També es pot formular un avanç d’una modificació del pla general o de la primera formulació, revisió o modificació de qualsevol altre instrument de planejament, que se sotmetrà a idèntica tramitació.» La conseqüència de l’al·legació suposaria que la conformació potestativa del tràmit d’avanç en els procediments específics a què es refereix l’apartat 2 desapareixeria, passant a estar conformat com un tràmit obligatori i indisponible. En aquest sentit, si el reglament tengués un marge ample de decisió, no existiria impediment per tal que dins els marges d’oportunitat, es decidís acceptar el suggeriment. Ara bé, entenem que això no és així des del moment en què la configuració potestativa del tràmit d’avanç, en els referits supòsits, deriva de la preconfiguració legal que estableix l’article 51.2 de la LOUS, i per tant no sembla que admeti que per interposició del reglamentador de desenvolupament, es transformi un règim legal potestatiu de decisió municipal en un règim reglamentari imperatiu, com el que suposaria incorporar l’expressió «també es formularà un avanç». 16. Relativa a l’article 154, es proposa la «substitució de l’apartat 3 pel següent text: 3. El termini mínim dels corresponents períodes d’informació pública serà de dos mesos en tots els casos.» L’actual redacció de l’apartat 3, d’un article que regula la fase d’aprovació inicial i informació pública del procediment d’aprovació dels instruments de planejament urbanístic determina que: «3. Els terminis mínims dels corresponents períodes d’informació pública són els següents: a) Per a les modificacions d’instruments en què no sigui obligatòria la seva tramitació ambiental: un mes. b) Per a la resta de casos: quaranta-cinc dies hàbils.» Entenem que l’al·legació no pot ser acceptada des d’una perspectiva de legalitat, d’acord amb idèntics raonaments als que hem hagut d’exposar en l’anàlisi de l’al·legació precedent. Els terminis actualment prevists d’un mes i de quaranta-cinc dies hàbils coincideixen amb els que determina l’article 54.3 de la LOUS que, certament indica que aquests seran “terminis mínims d’informació pública”. Així en principi, hom podria pensar que no existeix inconvenient d’ordre legal per tal que el reglament decideixi la seva ampliació. Ara bé, si aquest fos el cas i aquesta fos l’opció decidida pel

269

reglamentador, no tendria sentit que, alhora, mantingués l’expressió “terminis mínims” dins la pròpia norma reglamentària, perquè voldria dir que encara s’admetria que algú altre que no fos el reglamentador els podria seguir ampliant. Precisament, aquest és l’indici bàsic que explica perquè el reglament reprodueix l’expressió mínima i terminis legals: perquè la decisió de la seva ampliació no s’atribueix per part de la Llei al reglamentador, sinó al planificador municipal. Ho explicam detingudament: - L’article 53.1 de la LOUS determina una competència directa en favor dels ajuntaments per a l’aprovació inicial i la tramitació dels plans urbanístics. - Seguidament, l’article 54.2 de la Llei, estableix que un cop aprovat inicialment l’instrument de planejament urbanístic, aquest s’ha de sotmetre a informació pública juntament, si escau, amb la documentació corresponent a la seva tramitació ambiental. - A continuació, l’apartat 3 del mateix article 54 estableix els terminis mínims d’informació pública, en funció de si és o no obligatòria la tramitació ambiental del pla urbanístic. Des d’aquest esquema, clarament la LOUS imposa que el qui decideix si s’amplien els mínims temporals i legals del període d’informació pública no pot ser d’altre òrgan que aquell que sigui competent per efectuar l’aprovació inicial a la qual s’associa el tràmit d’informació, és a dir, l’òrgan municipal competent. Aquest esquema legal, com no podia ser d’una altra manera, s’havia de respectar, i així ho fa el reglament de desenvolupament de la LOUS. Acceptar l’al·legació suposaria alterar aquest règim, tenint en compte que en els termes que es proposa, addicionalment a ampliar els terminis legals, encara podrien ser novament ampliats per part del planificador municipal. És com hem dit el planificador municipal qui ha de decidir exercir la potestat d’ampliació dels terminis mínims indisponibles legalment. 17. Relativa a l’article 184, es proposa l’«addició d’un nou apartat: “7. Per garantir la reposició del sòl al seu estat anterior, l’administració que hagi atorgat llicència exigirà dipòsit o aval en quantia no inferior al 100% del pressuposts d’execució material de la demolició.» La regulació continguda a l’article 184 del reglament suposa el desenvolupament normatiu de l’article 67 de la LOUS, sobre usos i obres provisionals, i per ventura l’al·legació pugui ser conseqüència que es noti a faltar el desenvolupament de l’apartat 3 de l’article 67 de l’esmentada Llei, que determina la regulació reglamentària del dipòsit o aval per assegurar el compliment de l’obligació de demolir les obres o instal·lacions provisionals autoritzades. Tanmateix, aquest punt no és tant una regulació de condicions materials o substantives de les obres provisionals, com de naturalesa procedimental, i per això l’apartat 2 de l’article 184 determina que dites obres, usos o instal·lacions «es poden

270

autoritzar mitjançant la corresponent llicència municipal urbanística, d’acord amb el procediment previst a l’article 387 d’aquest Reglament», article en què segurament no s’ha reparat i que, a l’efecte, determina específicament en el seu apartat 7 que «Simultàniament al lliurament de la certificació municipal a què es refereix l’apartat anterior, es requerirà la persona interessada perquè constitueixi una garantia mitjançant dipòsit o aval, en la quantia que determinin els serveis tècnics municipals en el seu informe, la qual no pot excedir del pressupost de les obres i actuacions necessàries per al desmuntatge o enderrocament de les obres i instal·lacions autoritzades i per a la correcta reposició del sòl i de l’espai a la situació anterior a l’atorgament de la llicència.» 18. Relativa a l’article 285, tot proposant la supressió de la seva lletra d). L’article 285 recull les formes de gestió del sistema d’expropiació, establint que l’ajuntament competent o l’administració actuant pot dur a terme l’activitat d’execució del planejament per distints mitjans, entre ells, el previst a la lletra d), consistent en l’atribució a persones concessionàries, en els termes que fixa el següent article 286 del mateix reglament i la legislació en matèria de contractació de les administracions públiques. Hem de dir que sorprèn una mica que l’al·legació se cenyeixi estrictament a l’article 285.d), per tal com en cas que es vulgui acceptar, no tendrà cap més conseqüència pràctica, ja que si no es demana la supressió de l’article 286 evidentment el sistema de gestió del sistema d’expropiació per concessió administrativa se seguirà mantenint a la norma. Hem de sobreentendre, per tant, que en essència i encara que no ho digui expressament, l’al·legació s’estén a l’article 286 al qual remet l’anterior 285.d). Efectuat l’aclariment anterior convé exposar que, partint del fet que la LOUS, en la regulació del sistema d’expropiació que realitzen els seus articles 91 a 95, no ha realitzat cap relació taxada dels mitjans jurídics per executar aquest concret sistema específic de gestió urbanística, confereix un marge molt ample al reglamentador. Pauta d’altra banda comuna a totes les disposicions legals en matèria de gestió i execució del planejament. Si aquest és l’escenari legal, que comporta una ampla llibertat de configuració al reglamentador, és lògic que aquest pugui decidir, a banda de recordar una evident i inherent fórmula de gestió directa municipal del sistema d’expropiació, altres mitjans com la gestió per altra entitat, per encàrrec de gestió, o per atribució a persones concessionàries, que ara es demana suprimir. Per tant, es tracta d’una opció d’oportunitat del reglamentador, entrant per això en els paràmetres de legalitat tant la supressió de la modalitat d’atribució de l’expropiació a persones concessionàries com el seu manteniment. Convé precisar, a més, que aquest mitjà d’execució del planejament està previst en altres normatives urbanístiques autonòmiques i que en cap cas no implica que s’atribueixi a concessionaris la potestat pública expropiatòria, sinó l’atribució de la condició de beneficiària de l’expropiació.

271

És per tant una decisió d’oportunitat que hem de deixar a valoració institucional; sens perjudici que per conferir elements de valoració, entenem adient fer una darrera precisió. En aquest sentit, s’ha de reparar que, tant l’article 285.d) com l’article 286 remeten al que determini la legislació en matèria de contractació de les administracions públiques. Amb això volem dir que potser la supressió dels anteriors preceptes del reglament no tengués conseqüència pràctica real, per tal com la legislació de contractació pública ja admet la possibilitat d’atribució a un concessionari de la gestió d’un sistema d’execució pública del planejament; i que, paradoxalment, de ser correcta aquesta percepció anterior, la supressió de l’article 286 suposaria eliminar uns aspectes objectius de la concessió que haurien de respectar tots els municipis de l’illa de Mallorca. Criteris objectius que estarien regulats en un reglament urbanístic i lligats a una matèria específica i que, en definitiva, no existirien d’haver d’acudir el municipi només a la normativa de contractació pública. 19. Relatives al capítol I del títol VIII, sobre inspecció urbanística, i a l’article 425. Tractant-se les referides al·legacions de matèries pròpies de disciplina urbanística, ens remetem a l’anàlisi que s’efectua a altres informes. 20. Finalment, es proposa l’addició d’una nova disposició transitòria, amb el següent contingut: «Disposició transitòria novena: Còmput de la població possible en els terrenys qualificats per a ús exclusiu residencial en els instruments de planejament ja aprovats provisionalment però no aprovat definitivament. Els municipis que l’entrada en vigor de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, ja hagin aprovat inicialment el seu planejament general, però no hagi estat aprovat definitivament pel Consell de Mallorca, podran aplicar a tots els efectes les disposicions contingudes a l’article 67.5 tercer paràgraf del present reglament.” L’al·legació, tot i que no és idèntica en els termes formulats, atès que proposa de forma directa la introducció d’una nova disposició transitòria i una concreta redacció, persegueix l’objectiu idèntic de les que han formulat els ajuntaments de Consell i de Puigpunyent, quant a sol·licitar l’aplicabilitat retroactiva de les disposicions sobre còmput de població que estableix l’article 67 del reglament en projecte. En conseqüència, ens remetem íntegrament a l’anàlisi i conclusions que figuren en els apartats d’aquest informe sobre el resultat del tràmit d’audiència municipal, que al nostre modest entendre i tret d’opinions més formades, impossibiliten l’acceptació de l’al·legació. Únicament caldria afegir un nou argument de reforç, com és el fet que, com es desprèn dels termes de la proposta de la nova transitòria a incorporar, les disposicions que conté l’article 67 del reglament es conformen com a disposicions estructurals del pla general, és a dir, d’una concreta figura o instrument que no s’identifica amb el «planejament general» aprovat inicialment abans de l’entrada en vigor de la LOUS, que pot ser un dels antics plans generals d’ordenació urbana, però

272

també unes normes subsidiàries de planejament, figura que no admet ni la nova Llei ni el reglament en projecte que pretén desenvolupar-la.

VI Anàlisi d’errades o omissions del text i aportacions de millora de regulació que es

realitzen des del Servei Com hem exposat en l’apartat d’antecedents, se’ns sol·licita una lectura general del document del reglament aprovat inicialment, per tal de detectar possibles errades o omissions que es puguin realitzar d’ofici, o les aportacions de millora de regulació que es considerin adients formular des de l’àmbit de les matèries pròpies del Servei. En aquest sentit, efectuades les tasques anteriors, i sense entrar en matèries pròpies de l’informe encomanat a altres serveis, passam a realitzar els següents suggeriments: 1. Pel que fa a la utilització de l’expressió «exposició de motius», entenen que no resulta adequada pel que fa a una norma de desenvolupament reglamentari, atès que resulta més pròpia de normes de rang legal, havent-se en conseqüència de substituir per la més adequada de «preàmbul»; utilitzant l’expressió que recull la LGIB i que és així mateix acceptada per part del Consell Consultiu de les Illes Balears. M-EM Se substitueix l’expressió «Exposició de motius» per la de «Preàmbul» 2. Arran dels diversos suggeriments i al·legacions que s’han realitzat amb relació a l’article 62, que han suposat un replantejament del seu contingut, entenem que podria ser una millora per implementar els principis de qualitat urbana derivats dels desenvolupament sostenible, que el planejament, pel que fa a les zones específiques d’aparcament diferents dels ubicats en el sistema viari, prevegi mesures de plantació obligatòria d’arbres, com estableix alguna reglamentació autonòmica, de la que agafaríem la proposta amb el següent afegit. En concordança amb el que hem exposat en apartats anteriors d’aquest informe, s’hauria d’introduir com a continuació de l’actual lletra f) de l’apartat 3, que passaria a ser un apartat 4. M-62.4 Article 62 Elements integrants de la xarxa viària i condicions de funcionalitat .../... f) 4. En les zones específiques d’aparcament, el còmput de les places d’estacionament resultants s’obtindrà de la distribució concreta de places que es grafiï en els plànols d’ordenació o, subsidiàriament, s’aplicarà un estàndard mitjà d’1 plaça d’aparcament per cada 20 metres quadrats de reserva de zona d’aparcament. En aquestes zones específiques s’exigirà com a mínim la plantació d’un arbre per cada quatre places d’aparcament, amb la seva distribució homogènia en tota la superfície.

273

3. Es detecta una errada de remissió a l’article 143.1, que s’efectua a l’article 11 de la LOUS quan s’ha de realitzar al seu article 12. M-143.1 Article 143 Programa de participació ciutadana en la redacció del pla general 1. Per tal de garantir i ampliar els drets d’informació, iniciativa i participació ciutadana als què es refereix l’article 12 de la LOUS en el procés de formulació del pla general o en el de la seva revisió, l’òrgan municipal competent, simultàniament amb l’acte o acord mitjançant el qual es decideixi l’inici dels treballs de la seva formació, pot aprovar el programa de participació ciutadana a què es refereix el seu article 37.2.a), que expressarà les mesures i les actuacions previstes per garantir i fomentar els esmentats drets d’iniciativa, d’informació i de participació dels ciutadans i de les ciutadanes, i es pot acordar prèviament o simultàniament a la publicació de l’avanç del pla. 4. A l’apartat 2 de l’article 154, i a l’efecte d’establir una plena concordança amb els requisits formals del tràmit d’informació pública i per tal d’assegurar plenament l’objecte de participació ciutadana pròpia d’aquest tràmit, alhora que per concretar les formalitats exigibles en aquest tràmit essencial del procediment d’aprovació dels plans urbanístics, consideram adient incloure-hi l’incís «..als efectes i amb les condicions que fixen els apartats 3 a 5 de l’article 21 d’aquest Reglament», a la seva primera frase, quedant redactat en conseqüència en els termes següents: M-154.2 Article 154 Aprovació inicial i informació pública .../... 2. L’acte o acord d’aprovació inicial i la seva subjecció al tràmit d’informació pública s’ha d’anunciar, almenys, en el Butlletí Oficial de les Illes Balears, en un dels diaris de major difusió a l’illa de Mallorca i en la seu electrònica de l’administració que tramita el procediment, en la qual constarà la documentació completa, als efectes i amb les condicions que fixen els apartats 3 a 5 de l’article 21 d’aquest Reglament. Durant el termini d’informació pública s’ha de sol·licitar igualment un informe de les administracions o les entitats les competències de les quals es puguin veure afectades. 5. La lletra a) de l’article 160, estableix un termini de dos mesos des de la presentació de la documentació completa dels estudis de detall per a la seva aprovació inicial. Tenim dubtes que la previsió de dit termini, malgrat més breu, pugui entrar en contradicció amb l’apartat 1 de l’article 54 de la LOUS, que determina una regla aparentment indisponible per reglament, segons la qual el termini per adoptar l’acord

274

d’aprovació inicial d’instruments de planejament d’iniciativa particular és de tres mesos des de la recepció de la documentació completa. Tenint en compte que la previsió de l’article 160 de la norma reglamentària parteix de que es tracti d’estudis de detall d’iniciativa particular, atès que pel que fa als instruments de planejament d’iniciativa pública no es fixen terminis per aquesta aprovació, entenem que l’esmentat termini s’hauria d’adequar al que determina la norma de superior jerarquia, quedant redactat en conseqüència de la manera següent: M-160.a) Article 160 Terminis d’aprovació dels estudis de detall D’acord amb l’article 53 de la LOUS, els ajuntaments aproven inicialment i definitivament els estudis de detall, seguint la següent tramitació: a) L’aprovació inicial s’ha d’adoptar en el termini de tres mesos des de la presentació de la documentació completa. 6. L’apartat 3 de l’article 163, en la redacció derivada de l’aprovació inicial, determina que «L’òrgan del Consell Insular de Mallorca que incoï un expedient de subrogació ha de concedir audiència a l’òrgan municipal originàriament competent i requerir-lo a exercir les seves competències. Si en el termini de dos mesos no les ha exercit, li ha de reclamar, un cop acordada la subrogació, que li trameti una còpia certificada de la documentació que integra l’expedient, la qual se li ha de trametre en el termini dels deu dies següents a la reclamació. El batle o la batlessa i el secretari o secretària de la corporació són directament responsables, respectivament, del deure de tramesa i de certificació de la documentació.» Entenem que convendria realitzar una regulació més extensa per acabar de perfilar les situacions de subrogació que deriven dels termes de la LOUS. En aquest sentit, amb caràcter general l’apartat 3 de l’article 163 del reglament segueix els termes de l’apartat 3 de l’article 55 de la norma legal; però ambdues normes procedimentals, tenen una imprecisió de tècnica normativa, atès que si la subrogació opera tant en el cas d’inactivitat en la formulació del pla com en la seva tramitació, no existeix expedient d’on obtenir còpia de documentació que pugui ser reclamada si ens trobam en el supòsit de manca de redacció o de formulació del pla. Per tant, seria tasca pròpia del reglament una contextualització sense alterar l’objectiu de la llei, de tal manera que, si es tracta d’activar la subrogació per inactivitat en la formulació del pla, prèvia audiència i requeriment, i continuant en els dos mesos prevists la inactivitat municipal, s’acordi pel consell insular directament la substitució sense necessitat de reclamar còpia certificada de cap expedient. Notem així, que en aquesta línia es permet una modalització de l’institut subrogatori, perquè dels mateixos termes de la LOUS es permet una subrogació estrictament

275

relativa a la formulació del pla municipal, que una vegada redactat per part del consell insular pot remetre’s a l’ajuntament per tal que procedeixi a la seva tramitació; sens perjudici que, si en aquest context persisteix en la seva inactivitat, pogués operar novament la subrogació a l’efecte de l’esmentada tramitació del procediment aprovatori. Per això, suggeriríem conferir la següent redacció a l’apartat 3 de l’article 163 del Reglament: M-163.3 Article 163 Inactivitat municipal i subrogació dels consells insulars .../... 3. L’òrgan del Consell Insular de Mallorca que incoï un expedient de subrogació ha de concedir audiència a l’òrgan municipal originàriament competent i requerir-lo a exercir les seves competències. Si en el termini de dos mesos no les ha exercit: a) En el supòsit de manca de formulació del planejament urbanístic d’iniciativa municipal, s’ha d’acordar la subrogació per procedir a la seva redacció. b) En el supòsit d’inactivitat en la tramitació del planejament urbanístic d’iniciativa municipal o dels plans urbanístics de desenvolupament promoguts per persones particulars, s’ha d’acordar la subrogació i simultàniament se li ha de reclamar la tramesa d’una còpia certificada de la documentació que integra l’expedient, si aquest existís, la qual se li ha de trametre en el termini dels deu dies següents a la reclamació. El batle o la batlessa i el secretari o secretària de la corporació són directament responsables, respectivament, del deure de tramesa i de certificació de la documentació. La subrogació per manca de formulació del planejament a què es refereix la lletra a) comporta la relativa a la seva tramitació, si així s’adverteix en el requeriment i es determina en el corresponent acord. 7. Amb referència a l’article 180, caldria efectuar una correcció i proposar algunes millores a l’efecte de que les dades a incloure en la certificació de règim urbanístic puguin abastar altres aspectes addicionals, que millorin d’aquesta manera la informació sol·licitada per les persones interessades. De la mateixa forma, seria bo introduir una distinció conceptual, no ben clarificada en la LOUS, quant a la distinta naturalesa i funcionalitat de la certificació de règim urbanístic i de la consulta específica de transformació de sòl rural. Ens referim a indicar la norma legal habilitant d’una i altra figura, la de certificació urbanística i de resposta a la consulta escrita, que són, respectivament, la lletra d) de l’article 4 del TRLS/2008 i l’apartat 5 de l’article 12 de la LOUS, en el primer cas; i a la lletra a) de l’apartat 3 de l’article 8 del TRLS/2008, en els termes regulats a l’apartat 3 de l’article 13 i a l’apartat 2 de l’article 63 de la LOUS.

276

Igualment s’hauria de corregir la duplicació de la lletra «d)» de l’apartat 2, passant la segona “d)” a ser una lletra “f)”. D’altra banda es proposaria, a l’efecte indicat més amunt de garantir una més adequada informació a les persones sol·licitants, que a l’actual lletra c) se li afegís la frase “S’ha d’assenyalar si el terreny té la condició de solar, i en cas negatiu, quines actuacions són necessàries per assolir-la”, que com es pot deduir repercutiria en una millor informació a la persona interessada. Amb la mateixa finalitat, suggeriríem que l’actual contingut de la lletra e) precisàs que les «altres determinacions urbanístiques» s’han de referir tant a les que es constitueixen en ordenació estructural com en ordenació detallada, i singularment, les referides a les seves possibilitats d’urbanització i edificació. Afegiríem finalment en el seu apartat 1, la modificació resultant d’allò que hem exposat arran de l’anàlisi de les al·legacions del Col·legi Notarial, quant a la sol·licitud i emissió electrònica de la certificació. Així, l’article quedaria ampliat en els termes que es remarquen tot seguit: M-180 Article 180 Certificació de règim urbanístic i consulta urbanística 1. Les persones interessades, d’acord amb el que estableix la lletra d) de l’article 4 del Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de juny, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de sòl, i l’apartat 5 de l’article 12 de la LOUS, poden sol·licitar l’emissió de certificats d’aprofitament urbanístic de finques concretes a l’ajuntament competent, que ha de notificar el certificat pertinent, subscrit pel secretari o per la secretària de l’ajuntament, en el termini d’un mes des de la presentació de la sol·licitud. Les esmentades sol·licitud i notificació de la certificació es poden realitzar, a elecció de la persona interessada, de forma presencial i en suport paper o de forma telemàtica i en document electrònic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’accés electrònic dels ciutadans i ciutadanes als serveis públics. En cas de finques no contigües, s’ha de sol·licitar i emetre un certificat per a cada una d’elles. 2. El certificat d’aprofitament urbanístic a què es refereix l’apartat anterior ha d’expressar quin és el règim urbanístic aplicable a la finca o finques en el moment de la seva sol·licitud, tot indicant: a) Els instruments de planejament i gestió urbanístics aplicables, així com si algun d’ells està en tramitació o subjecte a procediments de revisió o modificació i, en aquest cas, si s’ha acordat la suspensió de tramitacions i d’atorgament de llicències o de presentació de comunicacions prèvies que regula la LOUS i aquest Reglament. b) Si fos el cas, l’afectació de determinacions d’instruments d’ordenació territorial o de normativa sectorial amb incidència.

277

c) La classificació i la qualificació del sòl, amb indicació dels paràmetres aplicables respecte a l’ús del sòl, les condicions d’edificació i l’aprofitament del subsòl, si fos el cas. S’ha d’assenyalar si el terreny té la condició de solar, i en cas negatiu, quines actuacions són necessàries per assolir-la. d) Si s’escau, el sector de planejament de desenvolupament o l’àmbit d’actuació urbanística en què està inclosa la finca. e) Les altres determinacions urbanístiques significatives, tant d’ordenació estructural com detallada, que condicionin l’aprofitament i l’ús del terreny, en especial les referides a les seves possibilitats d’urbanització i edificació. 3. El certificat d’aprofitament urbanístic a què es refereix l’apartat 1, si la finca objecte de consulta és edificable, té una vigència de sis mesos, a comptar des de la notificació a les persones interessades. 4. Les persones propietàries de sòl en situació rural per al qual els instruments d’ordenació urbanística prevegin o permetin el seu pas a la situació de sòl urbanitzat tendran el dret a formular la consulta de les administracions competents sobre els criteris i les previsions de l’ordenació urbanística, vigent i en tramitació, i de les obres que s’han d’executar per assegurar la connexió de la urbanització amb les xarxes generals de serveis i, si s’escau, les d’ampliació i reforçament de les que hi hagi fora de l’actuació, d’acord amb el que preveu la lletra a) de l’apartat 3 de l’article 8 del Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de juny, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de sòl, en els termes regulats a l’apartat 3 de l’article 13 i a l’apartat 2 de l’article 63 de la LOUS. 8. A l’article 244, per bé que no s’hi ha detectat cap error, si que entenem que pot resultar idoni per tal de preveure un aspecte relacionat amb la modalitat de gestió de reparcel·lació per compensació, que no es troba regulat a nivell de detall ni en la LOUS ni en la resta de preceptes del reglament, però que sí que s’hi troba a nivell de la reglamentació urbanística estatal transitòria actualment vigent. Ens referim concretament a la necessitat de fixar un termini per a la presentació dels estatuts i bases d’actuació per part de la Junta de Compensació, aspecte que és necessari per tal com d’ell pot dependre, per exemple, la substitució del sistema de gestió cap al de cooperació en cas d’incompliment de les obligacions de dita Junta. En aquest sentit, recollint la regulació actual i transitòria, l’apartat 3 de l’article 244, que regula a qui correspon la iniciativa de la modalitat de compensació, es podria complementar amb la previsió dels terminis de redacció dels esmentats documents en tres mesos, seguint com deim la regulació vigent, en termes similars als que recull l’article 158 del RGU, amb les lògiques adaptacions de sistemàtica tant a la LOUS com a la resta de preceptes del reglament, conferint-li una redacció com la següent: M-244.3

278

Article 244 Concepte i iniciativa de la modalitat .../... 3. La iniciativa de la modalitat de compensació correspon a les persones propietàries de finques la superfície de les quals representi més del 50% de la superfície total del sector o unitat d’actuació urbanística. Aquesta iniciativa s’ha de dur a terme mitjançant la presentació de les bases d’actuació i estatuts de la junta davant l’administració actuant, que s’ha realitzar en el termini de tres mesos des de l’aprovació definitiva del planejament o del procediment de delimitació de la unitat d’actuació que hagi establert el sistema de reparcel·lació amb la modalitat de compensació. Si les persones propietàries, transcorregut l’esmentat termini, no han presentat els projectes d’estatuts i bases d’actuació, l’administració actuant els requerirà per tal que els presentin en un nou termini de tres mesos. Si malgrat el requeriment, les persones propietàries no presenten dits documents, l’administració actuant podrà substituir la modalitat de compensació o el sistema de reparcel·lació d’acord amb el que preveu l’apartat 5 de l’article 206 d’aquest Reglament. 9. A l’article 254 s’ha detectat que la remissió efectuada a la lletra a) del seu apartat 1 a l’article 78 de la LOUS resulta errònia, atès que ha de ser al seu article 80, havent-se per tant de corregir en els termes següents: M-254.1 Article 254 Iniciativa del projecte de reparcel·lació en la modalitat de cooperació 1. Pertoca formular el projecte de reparcel·lació a: a) Les persones propietàries de finques la superfície de les quals representi més del 50% de la superfície total reparcel·lable, dins els tres mesos següents a l’aprovació de la delimitació del sector o unitat d’actuació urbanística, d’acord amb l’apartat 3 de l’article 80 de la LOUS 10. Igualment, en aquest apartat de l’informe, més enllà d’aportacions de millora o de detecció d’errades que puguem realitzar des d’aquest Servei, consideram adient assenyalar la conveniència de realitzar una darrera tasca, per tal d’assolir de cara a la futura vigència de la norma reglamentària que ens ha ocupat un major grau de seguretat jurídica. Ens volem referir a la projecció que sobre el reglament ha de tenir la vigent Llei 20/2014, de 29 d’octubre, per la qual es delega en el Govern la potestat de dictar diversos textos refosos, en virtut de l’establert a l’article 82 i següents de la Constitució espanyola.

279

Així, el seu article 1, autoritza el Govern per aprovar, en un termini de dotze mesos, els corresponents textos refosos en què s’integrin, oportunament regularitzades, clarificades i harmonitzades, diverses normes amb rang de llei així com les que les haguessin modificat, així com les que, afectant el seu àmbit material, es puguin eventualment promulgar abans de l’aprovació per Consell de Ministres dels textos refosos que escaiguin i així es prevegi. En aquest sentit i pel que fa al que ens ha ocupat en aquest informe, entre aquestes normes amb rang legal, hi figuren les que determina la lletra h) de dit article: «h) Texto refundido de la Ley del Suelo, aprobado mediante Real Decreto Legislativo 2/2008, de 20 de junio. Asimismo, se incluirán en el texto refundido a que se refiere esta letra, debidamente regularizadas, aclaradas y sistematizadas, las disposiciones que a continuación se indican: Los artículos 1 a 19, las disposiciones adicionales primera a cuarta, las disposiciones transitorias primera y segunda y las disposiciones finales duodécima y decimoctava; así como las disposiciones finales decimonovena y vigésima y la disposición derogatoria, en la medida en que se refieran a alguno de los preceptos reseñados, todas ellas de la Ley 8/2013, de 26 de junio, de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas.» A l’anterior circumstància s’afegeix que, d’acord amb l’article 2 de l’esmentada Llei 20/2014, els Reials decrets legislatius que es dictin d’acord amb ella han d’incloure la derogació expressa de les normes que hagin estat objecte de refundició. Per tot això, i atès que previsiblement l’aprovació dels text refós resultant de la integració del TRLS/2008 i els preceptes de la Llei 8/2013 es produirà amb posterioritat a la de l’aprovació definitiva d’aquest Reglament, entenem que resultaria recomanable la introducció d’una disposició final que habilitàs la presidència del Consell Insular de Mallorca a que, una vegada entre en vigor el Reial decret legislatiu abans al·ludit, pugui efectuar les oportunes correccions (que no modificacions de contingut) en els preceptes del reglament que facin referència a preceptes del TRLS/2008 i de la Llei 8/2013, per tal d’efectuar les correctes remissions posteriors que resultin als preceptes de la norma amb rang de llei resultant de la refundició normativa. Entenem que aquesta tècnica és perfectament possible, atès que en cap cas no suposa exercici de potestat reglamentària subjecta a les formalitats procedimentals, sinó estrictament un ressort de millora de la seguretat jurídica. Evidentment, en el cas improbable d’haver entrat en vigor el Reial decret legislatiu aprovatori del text refós resultant de la llei de delegació abans de l’aprovació definitiva del reglament, les correccions s’efectuarien abans de dita aprovació definitiva, sense necessitat de previsió de la disposició final abans al·ludida. Per raons de sistemàtica entenem que hauria de ser la disposició final segona, passant la que figura com a tal el text aprovat inicialment a ser la tercera, relativa a l’entrada en vigor. M-DF

280

Disposició final segona Habilitació per a la concordança de les remissions a preceptes de normativa estatal a derogar en aplicació de la Llei 20/2014, de 29 d’octubre. S’autoritza al President o la Presidenta del Consell Insular de Mallorca per tal que, una vegada estigui en vigor el corresponent text refós a què es refereix la lletra h) de l’article 1 de la Llei 20/2014, de 29 d’octubre, per la qual es delega en el Govern la potestat de dictar diversos textos refosos, i en conseqüència d’acord amb el seu article 2 es produeixi la derogació expressa del Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de juny i els preceptes afectats de la Llei 8/2013, de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes; procedeixi a l’actualització de les remissions que s’efectuen en aquest Reglament a preceptes de les esmentades normes de rang legal, d’acord amb la nova numeració que resulti del text refós resultat de la delegació legislativa. L’esmentada actualització, que en cap cas no pot suposar alteració de continguts materials, s’ha de publicar en el Butlletí Oficial de les Illes Balears. 11. Finalment, volem aportar, en l’estricte nivell formal, la possibilitat d’introduir un canvi en la denominació de la norma reglamentària en projecte. Tanmateix, entenem que l’expressió del document aprovat inicialment de «Reglament de desenvolupament de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, en l’àmbit de l’Illa de Mallorca», és correcta, per bé que reflecteix una certa reiteració quan empra l’adjectiu «de desenvolupament», perquè tot reglament secundum legem desenvolupa i aplica la norma de superior jerarquia, més en el cas que ens ocupa, que es tracta d’un reglament general i no parcial. Per aquesta raó, posam sobre la taula la valoració del canvi de denominació per la de «Reglament general de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, en l’àmbit de l’Illa de Mallorca», o simplement, eliminar l’adjectivació de desenvolupament i/o general per ser implícita en la naturalesa i plantejament de la norma projectada, designant-se de forma més breu com a «Reglament de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, en l’àmbit de l’Illa de Mallorca». En tot cas, com hem indicat, també la redacció que figura en el document inicialment aprovat resulta vàlida. Aquest és el parer de qui subscriu, a reserva d’opinions millor fonamentades i així mateix, com s’ha exposat en els apartats inicials del present informe, del major criteri del Consell Consultiu de les Illes Balears, en el tràmit subsegüent del seu dictamen preceptiu sobre el projecte de disposició general que ens ha ocupat, Palma, 14 de novembre de 2014. El cap del servei Jurídic d’Urbanisme Jaume Munar Fullana

281

Glossari d’abreviacions ANEI: Àrea natural d’especial interès. ARIP: Àrea rural d’interès paisatgístic. CE: Constitució espanyola. LDOT: Llei 6/1999, de 3 d’abril, de les directrius d’ordenació territorial de les Illes

Balears i de mesures tributàries. LDU: Llei 10/1990, de 23 d’octubre, de disciplina urbanística. LEN: Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees

d’especial protecció de les Illes Balears. LOE: Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’ordenació de l’edificació. LOT: Llei 14/2000, de 21 de desembre, d’Ordenació Territorial. LOUS: Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl LPHIB: Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears. LRJPAC: Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions

públiques i del procediment administratiu comú. LRIAEA: Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici

d’activitats a les Illes Balears LRRRU: Llei 8/2013, de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració y renovació urbanes. LSR: Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears. LTIB: Llei 8/2012, de 19 de juliol del turisme de les Illes Balears PTI: Pla territorial insular. PDS: Pla Director Sectorial. RDU: Reial Decret 2187/1978, de 23 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de

Disciplina Urbanística per al desenvolupament i aplicació de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana.

RGU: Reial decret 3288/1978, de 25 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament de gestió urbanística per al desenvolupament i aplicació de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana.

RHU: Reial decret 1093/1997, de 4 de juliol, Reglament sobre inscripció en el Registre de la propietat d’actes de naturalesa urbanística.

RPU: Reial decret 2459/1978, de 23 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de planejament per al desenvolupament i aplicació de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana.

TRLS/1976:Reial decret 1346/1976, de 9 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre el règim del sòl i ordenació urbana.

TRLS/2008: Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de gener, que aprova el Text refós de la Llei de sòl

TS: Tribunal Suprem. TSJ: Tribunal Superior de Justícia. TSJIB: Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.

servei jurídic d’urbanisme presentats, així com dels informes … · 2015. 4. 27. · de 2014,...

Documents