SANTIAGO RUSIÑOL

L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE

VIDA I OBRES DESTACADES

• Pintor, escriptor, col·leccionista i dramaturg, Santiago Rusiñol va néixer a Barcelona en el si d’una família d’industrials del tèxtil provinent de Manlleu. Malgrat la seva condició d’hereu de l’empresa familiar, Rusiñol, a l’edat de vint-i-vuit anys, casat amb Lluïsa Denís i pare d’una filla de pocs mesos, Maria, va decidir emprendre la vida d’artista per tal de dedicar-se professionalment a allò que fins aleshores havia estat la seva màxima afecció: la pintura. Va marxar a estudiar a París i de la seva estada al barri de Montmartre, entre 1889 i 1893, en va sorgir el que seria el seu primer llibre, Desde el Molino (1894), un recull d’articles apareguts regularment al diari La Vanguardia que constitueixen, juntament amb les cròniques d’excursions i els monòlegs L’home de l’orgue (1890) i El sarau de Llotja (1891), la primera aportació de l’artista al món de les lletres.

• Va participar en el projecte dels joves intel·lectuals modernistes aplegats a l’entorn de la revista L’Avenç (1889-1893) i es va convertir, a partir de 1894, en el cap més visible del Modernisme. Hi va contribuir, a part de la personalitat carismàtica de l’artista, la seva capacitat de construir sobre la seva pròpia vida la imatge de l’artista modern, sacerdot de l’art i defensor de l’art per l’art en una societat materialista i prosaica, i de convertir aquesta imatge, amb el suport de la literatura i de la seva activitat pública, en un mite

• És indestriable de la construcció d’aquesta imatge la relació que va mantenir el pintor amb la vila de Sitges, la Blanca Subur, Meca del Modernsime, a partir de 1891, la creació del Cau Ferrat com a Temple de l’Art, i l’organització de les provocadores festes modernistes.

• Entre 1889 i 1899, Santiago Rusiñol porta a terme, en carn pròpia, el repte de l’artista a convertir la creació artística en una via d’exploració dels límits. A aquesta exploració hi va contribuir l’addicció a la morfina que va determinar la vida i l’obra de l’artista a partir de 1894, data que coincideix amb la creació de dues de les pintures més emblemàtiques de Rusiñol, La morfina i La medalla, i el descobriment d’un dels temes per excel·lència tant de la pintura com de la literatura de Rusiñol: el jardí abandonat.

La cura de desmorfinització a què es va sotmetre l’artista a partir de 1899 i la intervenció quirúrgica que, un any després, el va deixar amb un sol ronyó, van fer allunyar l’artista de l’abisme i el van fer entrar en una nova etapa creativa, marcada per la dedicació al teatre amb mires cada vegada més comercials i a l’especialització en la pintura de jardins arreu de la geografia catalana i espanyola (Mallorca, Eivissa, València, Girona, Aranjuez, Cuenca, Arbúcies), amb breus però significatives incursions a Itàlia.

• Des de principis del segle XX, i fins a 1930, les estrenes, els èxits i les polèmiques del teatre de Rusiñol formen part de la història del teatre català: L'alegria que passa,Cigales i formigues (1901), Llibertat! (1901), El malalt crònic i Els jocs florals de Canprosa (1902), El pati blau, L’hèroe i El místic (1903), La lletja i El bon policia (1905), La bona gent (1906), La mare, Els savis de Vilatrista i La merienda fraternal (1907), La intel·lectual (1909), El despatriat (1912), L’auca del senyor Esteve, Gente bien (1917), entre tantes altres obres que es van succeint fins a Miss Barceloneta, la darrera.Quan Santiago Rusiñol va morir, el 13 de juny de 1931, a Aranjuez, feia uns quants anys que la seva imatge, denostada pels intel·lectuals noucentistes, havia estat reivindicada i convertida en un dels referents de la modernització i de la normalització cultural de la Catalunya dels anys trenta.

• Rusiñol va deixar un llegat artístic impressionant: més de 7.000 pintures i centenars d'escrits entre obres de teatre, cartes, novel·les i articles. Com explica Vinyet Panyella, Rusiñol "és fruit de la seva pròpia contradicció", i aquesta contradicció no és altra que voler viure tancat en la seva torre d'ivori quan la vida el va convertir en referent artístic i cultural de primer nivell.

• LA PINTURA: "Relació molt singular. Emmarcat dins el corrent naturalista i simbolista, sempre hi ha la seva empremta personal reflectida en un lirisme i subjectivitat que el distingeix en cadascuna de les possibles tendències que conrea".

• L'HUMOR: "Sinònim del seu sentit de la vida. Beatífic o sarcàstic segons les seves pròpies circumstàncies personals. En cap cas és un humor unidireccional".

• EL MODERNISME: "El líder per mèrits propis, no només del català sinó també del Modernisme peninsular".

• EL CATALANISME: "Tot i el seu profund individualisme, mai va renunciar a la seva catalanitat i a posar-la de manifest, sovint més a Madrid que no pas a Catalunya".

• L'ANECDOTARI: "L'anècdota és el que va reduir el mateix personatge, el que li va fer més mal. La proliferació de l'anècdota, alimentada per ell mateix, és el que sovint no ha deixat veure la seva gran obra artística".

L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE

• L'auca del senyor Esteve és una fusió del quadre de costums del segle XIX amb un gènere antic i popular, l'auca. A través d'aquesta estructura fragmentària ens conta la història de quatre generacions de comerciants, de botiguers de vetes-i-fils del barri de la Ribera de Barcelona. Els vint-i-set capítols de la novel·la s'estructuren en tres parts:

-La primera descriu el naixement, la infantesa, l'aprenentatge i el casament de l'Estevet en el marc de la fundació i engrandiment del negoci; -La segona ens presenta l'Esteve com a model de botiguer i és en aquest ambient de prosperitat que esclata el conflicte amb Ramonet, el fill que vol ser artista -La tercera part és la reconciliació entre l'artista i la classe social a la qual pertany.

• El punt de vista narratiu emprat és el del narrador omniscient en tercera persona.(També trobem l'obra en versió teatre). Els personatges, com en tot relat costumista, són plans, sense profunditat, arquetípics; representen una professió o una classe social, una virtut o un defecte. L'eix temàtic és l'enfrontament entre l'artista i la societat, problemàtica que visqué el mateix autor.L'escenari de la novel·la és la ciutat de Barcelona, concretament el barri de la Ribera. L'autor, al llarg del relat, fa palesa l'evolució de la ciutat, encapçalada per la burgesia, sobretot a partir de la tercera part, entorn i després de l'Exposició Universal de 1888.

• L'Auca del senyor Esteve és una obra modernista, en la qual es poden veure reflectits tots els valors de la societat d'aquella època.El missatge de Rusiñol a propòsit de les relacions artista-societat és molt clar: el reconeixement recíproc. D'una banda, l'artista (Ramon) ha d'agrair el suport econòmic de la pròpia classe social; de l'altra, el reconeixement crític i conscient de la burgesia (senyor Esteve) d'estar mancada d'una dimensió espiritual, però també d'haver sabut crear les condicions materials per les quals pot florir l'Art professionalment.

• La importància històrica d'aquesta obra no rau en el fet que pugui ser més o menys autobiogràfica, sinó en el fet que Rusiñol ha sabut esquematitzar i essencialitzar la funció històrica d'una classe social, la burgesia, en el seu moment més àlgid. El lector pot descobrir una sèrie de valors al voltant de la figura del senyor Esteve que al llarg del s. XIX van configurar la filosofia del sentit comú que aquest personatge encarna: seny, mesura, ordre, honradesa, puntualitat, perseverància... El senyor Esteve esdevé símbol de la classe a la qual pertany, la burgesia catalana, de la mateixa manera que Ramonet esdevé símbol de l'artista modernista.

• La versió escènica de la novel·la L'auca del senyor Esteve escrita el 1910, però no publicada fins al 1917 és una comèdia en cinc actes i deu quadres. Es va estrenar al Teatre Victoria de Barcelona amb un èxit impressionant de públic, del tot heterogeni

– L'any 1923, Lluc Argilés en va fer una versió cinematogràfica.

– El 1948, Edgar Neville en va fer una de castellana, El señor Esteve.

– L'any 1997, l'obra va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya.

- FI -

Elisabet Prieto Pérez