Hola, amic i amiga! Arriba a les teves mans la segona tramesa per preparar el camí cap a la Pasqua de les Avellanes. T’animem a continuar aquest camí compartint amb el teu grup les propostes que hi ha a continuació. Estàs preparat/da? Comencem!

Equip de Pasqua 2017 - Germans Maristes. Evarist Arnús 44 - 08014 BCNTel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.cat/pasqua/avellanes 1

1. Et proposem una experiència de descoberta del teu món interior. Tanca els ulls, posa una música tranquil·la i sigues conscient de la teva respiració. Quan estiguis preparat/da et proposem que comencis un viatge pel teu ADN, allò més essencial a la teva vida, allò que només tu pots veure amb els ulls del cor. Per fer-ho, farem un viatge pel teu jo a través del cos. Pots començar pel cap, seguir pels ulls, la cara, i fer un recorregut per tot el cos fins a arribar al cor. En aquest trajecte et proposem que facis una aturada serena a cada lloc i t’imaginis que pintes cada part d’un color. Tria el color que creus que s’adequa més al moment que vius i a la part del cos que pintes.

2. T’animem a posar color al teu ADN. Pinta cada part del teu ADN en relació amb el teu jo, amb el teu món interior. Després de fer el teu viatge, fes visibles, a la imatge que et proposem, els colors que més et defineixen.

3. En acabat et proposem que segueixis el viatge amb l’ajuda del següent quadre:

QUINES SÓN LES TEVES QUALITATS?

QUINES SÓN LES TEVES AFICIONS I IL·LUSIONS?

QUINES SÓN LES TEVES PORS? QUINA ÉS LA TEVA ESCALA DE VALORS?(ordena de més a menys important)

Elabora un pòster amb els grans titulars del teu ADN i comparteix-lo amb el teu grup. Penja’l a la teva habitació o a la sala on et reuneixes amb el teu grup.

Salm 139Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes, tu saps quan m’assec i quan m’aixeco; descobreixes de lluny estant els meus propòsits, saps prou bé si camino o si reposo, et són coneguts tots els meus passos. Encara no tinc als llavis la paraula, que tu, Senyor, ja la veus pronunciada. M’estrenys a banda i banda, has posat damunt meu la teva mà. No puc abastar un saber tan admirable; és tan elevat que no el puc entendre. On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva presència?

El teu món interior, el teu ADN, està habitat. Allà hi ha el més íntim de la teva vida, els teus records, experiències, pors, frustracions,

etc. Allà és on també hi pots trobar Déu. Perquè Ell coneix els teus sentiments, et dóna la pau i sempre és amb tu, estimant-te. Et proposem que acabis aquesta estona amb uns instants de silenci. Com experimentes que Déu es fa present al teu interior? Aquest salm és una de les pregàries més belles de l’Antic Testament. Cada frase, cada verset del salm és una pregària completa. Recitar-lo lentament ens portarà pau i silenci. És una invitació a posar-nos davant del Déu-Amor i, amb la confiança total d’un infant, deixar que ens miri. És una pregària d’agraïment per aquell sí amorós de Déu que ens va cridar a l’existència. És una pregària d’unificació, cos, ànima, esperit, tota la persona present davant del present. És una pregària de confiança en l’amor d’Aquell que ens coneix tal com som, a qui no li sorprenen ni les nostres febleses, ni les nostres pors, ni les nostres fugides. És una pregària de goig perquè ens fa sentir l’escalfor de la seva mirada que ens acompanya per tot arreu, i la força de la seva mà que «ens vindria a buscar fins a l’altra banda del mar». Una pregària silenciosa en què sobren les paraules perquè Ell sap llegir el nostre cor, i no calen explicacions perquè Ell coneix tots els nostres passos. Una pregària per sentir-nos estimats incondicionalment.

«L’ADN ens evoca a qüestionar-nos a nosaltres mateixos preguntes

tan curtes però tan desconcertants com “qui sóc jo?” o “a què estic

cridat?”. L’ADN ens fa mirar endins, el detall mínim, allò concret,

allò pur i inseparable, allò essencial i real a la vida, més enllà de

l’aparença, sense enganys, interpretacions o màscares. L’ADN ens fa

reflexionar sobre la història de la nostra vida, sobretot allò que hem

viscut, allò que hem rebut gratuïtament, tot el que ens han estimat,

el dolor que ens ha trencat i també allò que incondicionalment hem

heretat i fem present cada dia.»

Et convidem a seure còmodament i a relaxar el cos i la ment. Escolta aquests textos i dedica un temps de silenci a pensar, a meditar, a pregar amb Maria. Agafa un tros de fang o plastilina i vés-la modelant amb les mans com si fossis un escultor.

Guido Dettoni és un autor contemporani al qual se li va encarregar fer una escultura de Maria per a nens sords. Tal com fa normalment, va començar

a modelar i plasmar la imatge agafant el fang amb les seves mans, fent-la, d’aquesta manera, contingut per a qualsevol mà. Cercava, així, expressar la grandesa de Maria en una imatge petita. La imatge de Maria, disponible per a Déu a l’anunciació, disponible per al servei a la visitació, o disponible per als al-tres i l’Església, al peu de la creu i a la Pentecosta. No podia ser una imatge que només fos mirada passivament, sinó que pogués ser tocada, propera, sentida, posseïda físicament a les mans del qui fa pregària amb ella i com ella. Es tracta d’una recerca, d’una experimentació que l’havia conduït al cap i a la fi al seu mateix procés interior en la plasmació de la matèria, o sigui, al procés que havia identificat, més de deu anys abans a Jerusalem, amb el verb hebreu yada. Det-toni ens explica que va escollir aquest verb perquè defineix sorprenentment el seu mode d’esculpir. Yada, mot format per la unió de yad (mà) i ayin (ull), signi-fica en hebreu antic i modern ‘coneixement concret’. Aquesta és la fórmula de la seva escultura: mirar amb les mans, tocar amb els ulls. La imatge continguda a les mans mostra una Maria en quatre actituds: pregant; caminant com el ser-vei, portadora de l’aigua nova; embarassada, i oferint Jesús, abraçant el món .

«Maria és la primera deixebla de Jesús. En ella descobrim totes les característiques del deixeble: l’escolta amorosa i atenta; l’adhesió a la voluntat de Déu; la seva actitud profètica, i la seva fidelitat acompanyant el seu fill. Però com a deixebla de Jesús no podem oblidar que és continuadora del somni de Jesús i de la missió heretada per nosaltres, juntament amb els altres deixebles, acompanyant el desencís i la por de tots ells en els moments més difícils dels primers dies de la primera comunitat de l’Església.»

Maria embarassada: Maria acull al seu ventre la novetat del Regne. Diu sí a la novetat, amb dubtes i incerteses, però també amb confiança, perquè sap de qui s’ha refiat. Ella s’arrisca, es col·loca al capdavant d’un projecte, tot i les crítiques possibles. Maria espera amb la il·lusió d’una nova realitat, una realitat que ha inspirat i continua inspirant molta gent a acollir, a dir sí a la novetat, a arriscar-se, tot esperant un Regne nou. I tu? Què consideres que és nou al Regne que aculls?

Des del silenci, imagina que tens un regal davant teu; no l’has demanat, no saps què és, tens ganes d’obrir-lo. Què sents en aquest moment? Què creus que és? Què et faria il·lusió que fos? Què creus que és el Regne? Modela amb les mans allò que et faria molta il·lusió que et regalessin.

MARIA

EMBAR

ASSADA

Maria que ens mostra Jesús: tot i que Maria és pro-tagonista i activista de la novetat del Regne, sap que no és per a ella. Jesús, que és el Regne, és mostrat per la seva mare. Li dóna pas i es col·loca en segon terme. No l’abandona mai, fins i tot en els moments de més dolor per a una mare. El segueix, li dóna su-port, tot i no entendre, de vegades, les seves acti-tuds. És al costat de la primera comunitat cristiana i acompanya els deixebles en la seva comprensió del Regne. I tu? Com et situes en la tasca d’anunciar la Bona Nova del Regne?

Aquest regal que tens a les mans és més útil si és compartit. Maria no es queda la novetat de Jesús per a ella, sinó que la mostra als altres, la dóna perquè tothom en pugui gaudir. Et convidem a modelar aquest regal per transformar-lo en una mà, la mà que dóna als altres allò que has rebut.

MARIA

QUE E

NS MO

STRA J

ESÚS

2

Maria que prega: Maria sap de qui s’ha refiat. Posa tota la seva vida i tot allò que fa en mans del Déu-Abbà. Se sap estimada i cultiva aquesta relació d’amor i donació a Déu a través de moments de pregària. Ofereix la seva vida a l’anunciació, medita totes les coses al seu cor quan no entén què està passant, i dóna gràcies pels dons que ha rebut al magnificat.

En aquest dinamisme de rebre i donar sorgeix un sentiment de gratitud i de gratuïtat; però només aquell qui estima profundament és capaç d’adonar-se’n. Et convidem a transformar la mà que has modelat en un cor, el teu cor, allò més profund que hi ha en tu i, mentre ho fas, dóna gràcies a la vida, a Déu, pels dons rebuts, l’oportunitat de compartir-los i les persones amb qui els comparteixes.

MARIA

QUE P

REGA

Maria que camina i ens porta l’aigua: Maria no es queda quieta. És una activista de la novetat del Regne: ajuda la seva cosina; a unes bodes fa que Jesús intervingui convertint l’aigua en vi; acompanya Jesús en el camí de la creu, i resta amb els deixebles a l’inici de l’Església. Està atenta a la necessitat de la gent que té al costat i és propera a la realitat. I tu? A qui aniria a buscar Maria? A què et compromets? Com et compromets?

Per compartir aquest regal has de sortir de tu mateix, anar a l’encontre de l’altre i comprometre’t amb ell perquè la novetat del regal sigui plena. Has de seguir les petjades de Maria, que surt a l’encontre de l’altre i s’embruta pels qui té al seu costat. Et convidem a transformar el cor en una petjada, la petjada de Maria, la teva pròpia petjada que deixes al món amb el teu compromís.

MARIA

QUE C

AMINA

I PORT

A L’AIG

UA

Maria és la figura que aglutina l’acollida de la novetat del Regne i el comparteix amb el món. A la vegada, prega perquè se sent estimada i encapçala una revolució de la tendresa a partir de la qual es compromet amb la realitat més propera.Et convidem a prendre la figura que has vist de Maria, que l’acullis a les teves mans i la modelis. Pren-te el teu temps, mentre escoltes música tranquil·la. Quan acabis, deixa-la sobre la taula i contempla-la. En acabat et proposem que comparteixis amb el teu grup sentiments i sensacions en aquest itinerari.

MARIA DE NATZARETKairoi - CaminantAl dir el teu nom, Maria,és com dir que la pobresa compra els ulls del bon Déu.És com dir que la promesa neix del pit que dóna llet, al dir el teu nom, al dir el teu nom.Al dir el teu nom, Maria, és dir que el Regne és aquí i és pura provocació.Es dir només qui estima és aquell qui coneix Déu, al dir el teu nom, al dir el teu nom.MARIA, MARIA DE NATZARETMARIA DE NATZARETMARIA, MARIA DE NATZARETMARIA DE NATZARETAl dir el teu nom, Maria, és dir que tot nom de dona mostra la gràcia de Déu.És dir que a tota mort li arriba una resurrecció, al dir el teu nom, al dir el teu nom.Al dir el teu nom, Maria, és dir que la nostra carn és el silenci del Senyor.És com dir que la promesa neix del pit que dóna llet, al dir el teu nom, al dir el teu nom.

3

Us convidem a veure aquest reportatge. El programa «Pueblo de Dios» ens mostra un recorregut per part de les obres socials i educatives dels Maristes que atenen nens i joves en risc d’exclusió social.

Et recomanem veure tot el reportatge i debatre en grup els següents punts:• Quines funcions cobreixen aquests centres? • Per què creus que hi ha persones que decideixen

dedicar-se professionalment al món social? Què les crida a fer-ho?

• I els voluntaris? Per què creus que una persona decideix oferir desinteressadament el seu temps per fer un servei en alguna d’aquestes obres?

• Creus que aquests voluntaris i voluntàries no reben cap recompensa?

Ells i elles són activistes de la novetat. Tot seguit us convidem a llegir aquests testimonis. Són nois i noies com tu: amb la seva vida, els seus amics, la seva família, la seva feina, els seus estudis, etc. Però han fet un pas interessat; la situació del seu voltant els ha interpel·lat i han decidit involucrar-s’hi.

Montse. Santa Coloma de Gramenet, 27 anys. Diplomada en Ciències EmpresarialsVoluntària del Centre Obert Rialles (Santa Coloma de Gramenet)

La meva relació amb Rialles va començar quan vaig iniciar les pràctiques de monitora de lleure fa uns mesos. Des del principi

em va sorprendre la quantitat de voluntaris del centre, però temps després vaig entendre’n el perquè. És molt gratificant sentir-te útil i, dins de les teves possibilitats, poder ajudar gent que ho necessita. Una vegada comences a conviure tant amb els nens com amb el grup d’educadors és impossible desvincular-te’n. L’última setmana de pràctiques els nens ja et demanen que no marxis, que continuïs al centre. He decidit ser voluntària a Rialles perquè m’agraden els nens, perquè m’ho passo bé i crec que és la millor manera d’invertir el meu temps lliure. L’ambient entre educadors i voluntaris és agradable, sempre t’ajuden a millorar amb els nens i a créixer professionalment i emocionalment. Pel que fa a la relació entre voluntaris també és molt bona i col·laborativa. M’aporta satisfacció personal, i el fet de no cobrar és el més insignificant, ja que guanyes coses i experiències que no tenen preu.

Entenc el servei com una forma de vida amb la qual ens donem als altres i, per tant, veig que el voluntariat és una de les maneres en què aquesta filosofia de

vida es pot materialitzar. Així, personalment, penso que els voluntariats en els quals un participa s’han de basar en les possibilitats i les habilitats de cadascú i en la lluita per contribuir a solucionar aquelles injustícies que ens remouen i ens fan girar tot per dins. Visc a Rubí i he tingut l’oportunitat de conèixer algunes obres maristes, ja que he estat educat a l’escola Maristes Rubí i a l’Agrupament Escolta Albada. Porto sis anys com a monitor de lleure a l’AE Albada i he participat en diversos projectes on he pogut millorar les meves habilitats educatives. A més, m’agrada descobrir el món i totes les seves cultures i entenc la immigració com una possibilitat inigualable d’interculturalitat. Disposo de poc temps lliure durant la setmana, però penso que les hores que dedico al Centre Obert El Pinar són de qualitat. Crec fermament que tots els infants i joves tenen dret a una infància en què puguin créixer en un entorn propici i adequat. Crec que el Centre Obert El Pinar lluita constantment pels drets d’aquests infants i joves, i és per això que per a mi és un gran plaer poder participar de forma puntual, però continuada, en les activitats que s’hi realitzen, contribuint d’alguna forma a garantir els drets d’aquests infants i joves.

Aitor López. Rubí, 23 anys. Estudiant de MedicinaVoluntari de l’Associació Compartir-Centre Obert El Pinar (Rubí)

«Com diu el papa Francesc, la vida se’ns complica

meravellosament amb el compromís, amb l’entorn i

amb l’altre. Per tant, com a activistes de la novetat

assumim un compromís durable en la nostra reali-

tat que ha de ser una experiència que ens posi en

diàleg amb la nostra fe i que ens transformi.»

4

Aitor López. Rubí, 23 anys. Estudiant de MedicinaVoluntari de l’Associació Compartir-Centre Obert El Pinar (Rubí)

«Ser activista de la novetat s’expressa mitjançant la manera de viure, mostrant a la pràctica els valors que regeixen la vida, sabent que els del nostre voltant poden tenir altres ètiques, altres visions del món, davant les quals mantindrem un diàleg i denunciarem les situacions injustes que coincideixin amb la vulneració dels drets humans.»

Et proposem que llegeixis les següents testimonis ADN. En acabat pots compartir amb el teu grup allò més significatiu.

CLAUDIA GARCÍA - EXPERIÈNCIA A F IL IPPIADA

Gairebé ja fa un any que el grup de joves buscàvem un projecte en què implicar-nos. Feia temps que sentíem a parlar dels refugiats i, per això,

vam decidir visitar un camp de persones refugiades. Així doncs, el mes d’agost, part del grup vam agafar l’avió fins a Filippiada, una població situada a uns 400 km d’Atenes amb un clima horriblement càlid a l’estiu. Allà està situat el camp oficial (militar) del projecte Hope4Kids, el qual es dedica íntegrament als infants que viuen al camp i amb el qual vam decidir implicar-nos. Vam jugar, vam fer animacions, vam fer tallers de manualitats i, també, vam pintar cares. Tots nou venim del món del lleure i, per això, vam intentar ocupar el seu temps en activitats diferents, divertides i engrescadores. No sempre ho vam aconseguir. La vida al camp és molt precària, l’ACNUR ofereix les haimes (les tendes de campanya on viuen) però no intervé en la vida del camp. Tampoc ho fan els militars malgrat veure la quantitat de drets que s’hi vulneren. Realment, les condicions de vida són indignants i, les persones que hi viuen, ho fan amb la gran incertesa de no saber quan podran marxar i refer les seves vides. Vam conèixer moltes històries que ens desfeien per dins i en marxar ens preguntàvem… qui els tornarà la dignitat i el futur que els hem robat? Què els passarà quan plogui i la terra erma i dura del camp no absorbeixi l’aigua? Actualment sabem que la vida al camp continua i que l’hivern ha complicat encara més les condicions de vida i, si bé és cert que a alguns els han traslladat a diferents hotels, d’altres encara segueixen allà. Els permetrem avançar en les seves vides? Com podem canviar aquesta situació tan injusta? Aquestes són algunes preguntes que encara, a dia d’avui, ens ronden pel cap.

ANA MARÍA MUÑOZ - EXPERIÈNCIA AL CENTRE FRATELL I

La gran aventura que vaig viure durant vint dies al Líban acompanyada de tres voluntaris més. Tot va començar amb

una gran rebuda per part de la comunitat dels dos germans, Andrés, de La Salle, i Miquel, Marista, un primer contacte amb el Projecte Fratelli i molta il·lusió per compartir i viure. La mis-sió era realitzar un Casal d’estiu per a 150 nens i nenes que pro-venien del barri i de dos shelters. El Centre Fratelli és a l’antiga escola dels Maristes, a Saïda (Sidó). Ens trobem amb un edifici mig reconstruït, hi ha una part que els militars de l’exèrcit li-banès fan servir com a base actual i, l’altra part de l’escola és la que, en tan sols quatre mesos, han rehabilitat. Hi ha diferents

espais, entre ells, la comunitat dels germans, les aules per nivells i sales polivalents a més d’un gran menjador amb cui-na. Va ser un gran repte perquè la gran majoria dels nens no parlen un altre idioma a part de l’àrab. Per tal de facilitar la comunicació ens vàrem dividir els quatre voluntaris que vivíem l’experiència en tres classes diferents. En cada clas-se hi havia uns 25 nens/es amb un educador. Cada matí fèiem viatges per anar a buscar els que vivien més lluny; era un moment realment màgic. La primera «minifurgo» sortia a les 8.15 h i feia dos viatges, i a les 9.00 h sortia l’autocar per fer un altre recorregut diferent. Els nens i nenes esperaven ansiosos a les parades, pujaven i cantàvem tots junts fins a arribar al centre on els altres ens esperaven per començar la classe del matí, que durava aproximadament una hora. Després esmorzàvem tots junts al gran menjador ple de colors. Com a novetat, a més, aquest estiu era el primer cop que es cuinava per a tots al centre. Més tard, fèiem sonar una petita campana i tots corrien a fer files per seguir fent activitats i dinàmiques; fins i tot a un centre d’interès que vàrem fer per aquells dies, el qual es centrava en una exploradora que havia vingut des de Barcelona a conèixer el Líban i a tots els nens/es del Projecte Fratelli, i es titulava «En ruta cap a l’Aventura». Per situar-ho una mica tot, us diré que vam ser a la ciutat de Saïda (Líban), concretament al barri cristià de Rmeileh. Allà és on els germans Miquel i Andrés han establert la base del Projecte Fratelli després d’haver estat buscant les zones amb més necessitats. El Projecte és una col·laboració que estan realitzant les dues congregacions, La Salle i Maristes, per tal de proporcionar respostes, sobretot, a les necessitats dels refugiats, espe-cialment dels nens desplaçats, en la seva majoria sirians. Els primers dies van ser estranys per la dificultat de l’idioma, la comunicació es fa realment difícil, però gràcies a les ganes que ells tenien de fer coses, a la complicitat que es crea compartint moments amb ells i amb els educadors, va fer que tot sortís sense problemes i amb una passió increïble. Els vint dies ens van passar volant, en un tancar i obrir d’ulls. És veritat que acabàvem els dies molt cansats perquè també volíem conèixer la població de tot el país, els llocs on vivien; anàvem a fer activitats als shelters després de tot el matí al Centre Fratelli; compartíem vida des que sortia el primer raig de llum i escoltàvem els primers crits d’alguns dels nens, que arribaven a les 7.00 h, fins que el sol s’amagava, però, també ens enriquíem amb cada experiència i ens omplíem d’amor en realitzar la millor tasca que ens van ensenyar. Sent realistes: perquè a vegades no fan falta gaires paraules per transmetre i treballar uns valors. El que crec que és més important de tot és que ells i nosaltres vam gaudir, que es van sentir feliços de ser nens i de ser tractats com a tals, de començar a aprendre a jugar plegats i compartir. I ara que ja han passat uns dies i que penso molt en ells i en tot el que hem viscut, estic segura que saben que junts arribaran més lluny i que les mirades van més enllà de les paraules.

5

Et proposem que reflexionis amb el teu grup sobre el que podrien significar avui, en el teu context i la teva reali-tat, aquestes benaurances:

• Què vol dir per a mi ser pobre segons l’Evangeli?• Estic aferrat a les meves moltes o poques possessions?• Em sento infeliç quan algú o les circumstàncies em desposseeixen dels meus privilegis?• Em sento responsable de les injustícies i/o desigualtats?

Feliços els pobres

en l’esperit: d’ells

és el Regne del cel.

• Com integro el sofriment a la

meva vida?• Quin concepte tinc de la felicitat,

a la llum del sofriment que de

vegades pateixo?• Segons el text de les Benaurances,

em considero una persona feliç?

Feliços els qui

ploren: Déu els

consolarà.

• Com em valoro a mi mateix?• Hi ha lloc per a Déu a la meva vida?• Hi ha lloc per als altres a la meva vida?• Jesús, es fa humil rentant els peus als seus. A qui rento els peus? Els peus de qui m’agradaria rentar?

Feliços els humils: ells posseiran la terra.

Les Benaurances (Mt 5,1-12)

En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors,

prenent la paraula, començà a instruir-los dient:Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel.Feliços els qui ploren: Déu els consolarà.Feliços els humils: ells posseiran la terra.Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà.Feliços els compassius: Déu se’n compadirà.Feliços els nets de cor: ells veuran Déu.Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus.Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel.Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.

«La novetat de Jesús és el Regne de Déu. És el centre del seu

missatge i és la novetat. Allò que és central per a Jesús no és

Déu, sinó el Regne de Déu. Dit d’una altra manera: allò que

és determinant per a Jesús no és que la gent sàpiga qui és

o com és Déu, sinó on i com cada persona es pot relacionar

amb ell. El Regne es realitza donant vida, dignitat i felicitat

a totes les persones. Quan es viu en aquesta clau, aquest

Regne de Déu, Déu mateix, ja és realitat.»

La paraula benaurança significa «felicitat plena». Partint d’aquesta definició, a moltes traduccions del text

evangèlic s’utilitza l’expressió «Feliços els qui...» en lloc de «Benaurats aquells que...» per tal que el missatge sigui més clar. Jesús puja a la muntanya, a un lloc elevat, però alhora s’asseu a terra i toca la realitat de les persones. És un lloc a mig camí entre el «tu», la teva realitat, i el Déu Pare-Mare. I és en aquest espai on ens convida a descobrir, en cada una de les frases, una actitud interior. Totes aquestes actituds han estat viscudes primerament per Ell, com el camí per arribar a ser feliços. Aquesta felicitat proposada no fa referència a sentir-se bé en contraposició a la tristesa o l’angoixa, sinó a la felicitat sense màscares, sense falses aparences o promeses enganyoses. És la felicitat de qui compleix un somni, la felicitat de qui troba que les pròpies expectatives són superades. És una invitació que Jesús repeteix nou vegades. I és que l’objectiu del Regne és la felicitat plena que tota persona cerca i és cridada a viure. A la vegada, les benaurances són benediccions a maneres de viure, a un projecte de vida concret, a un camí des de la petitesa i la innocència, que no és ingenuïtat. No són un elogi de la pobresa, la fam o el patiment. Tampoc són les pautes de vida dels cristians, ni un consol o anestèsia contra els mals d’aquest món. Milers de persones pateixen, ploren, passen fam, etc. i no són felices. Les benaurances són imatges d’aquelles persones que, sense més llei que l’amor, opten per la pau i es comprometen amb els altres. I és aquest compromís el que, a curt termini, pot portar pobresa, plors, fam i persecució, però, a llarg termini, la felicitat. Viure les benaurances és viure un camí de transformació de la realitat.

6

• Sóc espectador dels qui pateixen o pateixo amb els qui pateixen.

• Com em poso a la pell dels altres?

Feliços els

compassius: Déu

se’n compadirà.

• Com entenc la justícia?

• Crec que l’amor i

l’experiència d’estimar

i sentir-se estimat

aprofundeix la justícia?

• Sóc just amb mi mateix

i amb els altres?

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

Déu els saciarà.

• Què mou la meva vida?• Com són les meves relacions?• Com em sento mirat per Déu i pels altres?

Feliços els nets de cor: ells veuran Déu.

• Com reacciono davant les persecucions de pobles en el món d’avui?

• Sóc capaç de dir obertament que vull participar d’aquest Regne nou?

• Fonamento la meva felicitat en el prestigi, la imatge o la consideració que els altres tenen de mi?

Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel.

• Què entenc per pau evangèlica?

Inacció? Indiferència? Conformisme?

• Estic en pau amb mi mateix i amb

els que tinc més a prop?• Procuro fomentar la pau de

Jesús, que és impuls creador, en

els altres?

Feliços els qui treballen per

la pau: Déu els anomenarà fills seus.

Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.

Imagina’t Jesús a la muntanya, envoltat del seus deixebles, entre els quals hi ets tu: quina benaurança creus que afegiria a partir de la teva realitat?

7

L’arca de Noè cap a un nou començament G. Lluís Serra

El símbol de l’arca de Noè sorgeix de les pàgines del Gènesi, però aglutina en el moment actual

un nucli suggestiu de significats. El món, el sistema, està corromput. Massa innocents experimenten en pròpia carn la violència del poder. S’entreveu un nou diluvi. S’anuncia el final d’una època i s’obre la possibilitat d’un món nou. L’esperança sap que, més enllà de la catàstrofe, florirà un cel nou i una terra nova. Com es navega cap a un nou començament? Noè ha d’afrontar tres tasques essencials per sortir il·lès del diluvi. No es tracta de distreure’s amb plans estratègics, amb comptes de resultats, amb sistemes complexos d’estadístiques. Primera tasca: construir una arca segons les indicacions divines. El sistema sedentari no es pot conservar. Cal construir una nau que sàpiga mantenir-se surant malgrat la força de l’onatge. Prou gran per contenir-hi el que és important. Prou lleugera per esquivar els esculls amb moviments àgils. Només així podrà arribar il·lesa a la nova etapa. Segona tasca: definir amb claredat i determinació les coses de les quals ha de prescindir, a pesar de voler-les conservar. No pot introduir a l’arca tot el que té. S’enfonsaria. S’adona amb dolor que els seus èxits, els edificis, els seus béns més pesats i costosos no li permeten arribar al nou món. Cal seleccionar amb criteri, desinterès i despreniment. Moltes seguretats quedaran enrere. Lleugers d’equipatge. Fidels a les arrels més que al passat. El diluvi destruirà moltes coses que han costat tant de construir. Tercera tasca: triar totes aquelles realitats que s’han de convertir en la llavor d’un nou començament. L’arca no ha d’acumular peces d’arqueologia ni trofeus del passat, sinó llavors de vida que engendrin futur. Una parella de cada. No més. El nou món no és una repetició de l’anterior. Els vells models van servir en el passat, però resulten obsolets per a un nou començament. Quan acabi el diluvi, quan s’hagin purificat totes les realitats, se segellarà una aliança nova. Moltes realitats eclesials i socials es poden il·luminar a la llum del símbol de l’arca. Entre elles, sens dubte, la vida religiosa actual que té davant seu les tres tasques de Noè. Construir una arca, segons les indicacions de la Paraula de Déu, per sortejar la destrucció del diluvi. Desprendre’s del que és accessori, per més afeccions que existeixin per conservar-ho. Introduir les llavors de vida per iniciar un nou començament, els perfils dels quals encara s’ignoren. Com a alternativa, es pot sucumbir a la temptació del Titanic: viure en la inconsciència de ballar al ritme de l’orquestra, mentre el vaixell s’enfonsa perquè ha impactat contra un iceberg de grans proporcions. Sempre ens podem preguntar si tenen gaire futur les nostres reestructuracions quan en realitat es tracta de «néixer de nou», com Jesús va indicar a Nicodem.

Com Noè a l’Antic Testament, com Jesús a l’Evangeli, com Marcel·lí a la seva època i com els Maristes en aquest bicentenari, et convidem a plantejar-te, tu també, un nou començament. I proposem que ho facis igual que Noè en la construcció d’una arca.

1. Construeix una arca, la teva arca. Fes un vaixell de paper amb un DIN A3 d’algun color ben viu. Aquesta és la teva arca, el teu vaixell per emprendre una nova travessia. Tot seguit, enganxa’l en una cartolina blava.

2. A la cartolina, escriu o dibuixa totes aquelles coses que són una càrrega, de la qual pots i has de prescindir. Així, t’alliberaràs d’aquesta càrrega.

3. A la vela del vaixell, escriu aquells dons que tens i que t’ajuden a tirar endavant endavant, igual que ajuden les veles a inflar-se amb l’alè del que fa moure el teu vaixell.

4. Ara, a la quilla del vaixell, escriu allò que necessites per a aquest nou començament; allò que cal pujar al vaixell i assegurar bé.

5. I per últim, quins són els nous ports als quals vols arribar? Quines són les noves realitats a què vols donar resposta?

Mira el fragment de 1:02:35 a 1:08:05. Dedica un temps a reflexionar sobre les reaccions del fragment amb el grup.

• Quin és el demà de cadascú?• Quins abismes es col·loquen entre nosaltres

i el nostre futur?• Quin rol prenc jo, personal o de grup, en la

lluita vers la utopia?

Gn 6,14-22

Tu, fes-te una arca de fusta de xiprer

amb compartiments, i calafateja-la per dintre i per fora. Les seves mides seran cent cinquanta metres de llargada per vint-i-cinc d’amplada i quinze d’alçada. Fes-la de tres pisos, amb un finestral a mig metre del sostre i una porta a un dels seus costats. Jo enviaré el diluvi per fer morir tot el que té alè de vida sota el cel: tot el que respira s’ofegarà. Però amb tu, faré i mantindré la meva aliança. Entra a l’arca amb els teus fills, la teva dona i les teves nores; fes-hi entrar també un mascle i una femella de cada espècie que viu i respira a la terra, perquè sobrevisquin amb tu. Vindrà cap a tu una parella de cada espècie d’ocells, d’animals i de bestioles que s’arrosseguen per terra, perquè sobrevisquin. Procura’t menjar de tota mena i fes-ne provisió, per alimentar-vos-en tant tu com tots ells.

«Aquest any 2017, en motiu del bicentenari marista, fem present la crida constant que Déu ens fa a actualitzar les nostres vides i la nostra història a la llum de l’Evangeli. Per als Maristes “un nou començament” dóna sentit a tota la història recorreguda en dos-cents anys, des de la intuïció de Marcel·lí Champagnat per donar resposta a les necessitats contemporànies, fins al dia d’avui, però sempre mirant cap un futur de novetat i d’esperança.»

8