Raquel Yern Torres 1erB

SALINITZACIÓ DELS AQÜÍFERS 1.En què consisteix? Un aqüífer és una formació geològica que emmagatzema i transmet aigua sota terra. L’aigua s’emmagatzema en coves, túnels i zones de roques i sediments. Són dipòsits d'aigua de pluja que s'ha infiltrat a la terra. Quan l'aqüífer es troba al costat de la costa, és present l'amenaça de l'aigua salada procedent del mar i es pot donar que hi entri aigua marina a dins. Amb la baixada del nivell freàtic dels aqüífers degut a la seva sobreexplotació, es permet l’entrada de l’aigua de la mar i salinitza tot l’aqüífer. Un 20% de l’aigua que cau sobre les nostres illes s’infiltra en la terra i passa a dipositar-se en grans bosses que es diuen aqüífers. Aquesta infiltració és possible per mor de la constitució calcària de la majoria del nostre sòl que permet l’escolament de les aigües superficials. 2.-Les aigües subterrànies. Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície de la terra i que generalment s'acumulen en aqüífers, que són formacions geològiques on s'emmagatzema i circula aigua aprofitant la porositat, la filtració i la fissuració de la roca. Quan el volum d'aigua que s'emmagatzema sota terra és considerable i clarament diferenciat, s'anomena una massa d'aigua subterrània. Les aigües subterrànies són part essencial del cicle hidrològic. Aquestes aigües subterrànies han estat aprofitades pels humans des de fa segles. Hi ha assentaments que cercaren els afloraments naturals com és el cas de Sóller, Pollença, Lluc, Llucmajor, Felanitx…, colonitzacions agrícoles que es feren en base a aquestes aigües extretes amb sínies i molins. 3.-Aqüífers. Tipus d'aqüífers.

Tipus de flux Tipus de litologia

Aqüífers porosos no consolidats Dipòsits al·luvials i planes costaneres actuals

Aqüífers mixtos amb permeabilitat intergranular i/o per fissuració

Terrasses, cons i dipòsits antics

Materials sedimentaris

Materials volcànics i sedimentaris

Materials granítics

Aqüífers consolidats amb permeabilitat per fissuració i/o carstificació

Predomini detrític

Predomini calcari

Alternança de nivells calcaris i margoargilosos

Alternança de nivells calcaris, detrítics i margoargilosos

4.-Els aqüífers a les balears. Les reserves hídriques de Mallorca es troben al 69% de mitjana, les de Menorca al 66% i les d’Eivissa al 55%, en alguns llocs on l’aigua és especialment abundant com l’aqüífer mallorquí de Sa Marineta, que està al 90%, o el de Sant Carles de Eivissa, que arriba al 96%. El director general de Recursos Hídrics assegura que la situació de les reserves de les illes és molt bona i permet afrontar amb tranquil·litat el subministrament per a diversos anys. A la bona situació de les reserves es suma a més la possibilitat de recórrer a les dessaladores en cas que fos necessari. La situació és molt bona excepte en algunes zones com la Marina de Llevant que està al 40%, o Felanitx que està al 66 %. L’evolució durant la darrera dècada ha estat però molt favorable, amb forts increments gairebé del doble en totes les illes. Els aqüífers de Mallorca estan a més del doble de la capacitat que tenien. A Menorca, ara arriben al 66%. A Eivissa estan també el doble. La millora de la situació dels aqüífers es pot atribuir als anys humits i en un percentatge menor a l’agricultura que cada vegada consumeix menys aigua i a les infraestructures de dessalació. 5.Causes de la salinització. Si es treu artificialment més aigua de la que entra naturalment dins l’aqüífer, el nivell baixa fins al punt de situar-se per sota el nivell de la mar. Quan això passa, l’aigua salada de la mar flueix cap als aqüífers contràriament al que seria el seu cicle natural: vessar el sobrant cap a la mar. Aquest procés s’ha detectat principalment en els aqüífers propers a la costa que són els més explotats i els més contaminats, però pot estendre’s cap als aqüífers de l’interior. Una franja de transició separa l'aigua salina de la dolça i així s'impedeix que una contamini a l'altra. No obstant això, l'excessiva perforació de pous en zones properes altera aquest equilibri i acaba apropant terra endins l'aigua del mar. Un dels factors que més ha contribuït a aquesta salinització dels aqüífers ha estat la intensiva urbanització de la costa. L'àrea de la ciutat d'Eivissa va ser testimoni de la destrucció dels seus recursos hídrics subterranis en només tres o quatre dècades, després de mil·lennis d'equilibri. En els anys seixanta, amb l'arribada del turisme de masses i la multiplicació de la població, el volum subministrat per aquestes fonts es va quedar insuficient i va ser necessària la recerca de nous recursos. A més d'augmentar la profunditat de la font de es Gorg, es van perforar una sèrie de pous al torrent de sa Llavanera i al Prat de Vila. Aquests pous aprofitaven les aigües d'un aqüífer situat molt a prop de la superfície, connectat a més amb el mar. Per aquest motiu i pel creixent nombre de pous, ben aviat la intrusió marina va afectar l'aqüífer i va començar la salinització de gran part de ses Feixes que envoltaven la ciutat. Allò va ser el primer pas d'un procés que acabaria desembocant en la salinització total de la plana on s'assenta la ciutat. D’aquesta manera, davant l'empitjorament de la qualitat de l'aigua i en vista de l'increment de la població, es va optar per explotar l'aqüífer de sa Serra Grossa, al nord de la ciutat.

Nombrosos pous van ser perforats en la dècada dels 70 a la falda de la muntanya, alguns amb profunditats que superaven els 200 metres. Però, novament, la intensa explotació d'aquest aqüífer, que també estava connectat amb el mar, va conduir a la salinització de gran part del sistema, incloent-hi els propis pous d'explotació. Va ser així com, a mitjans dels anys setanta, les aigües de sa Serra Grossa no superaven els 200 mg/l d'ió clorur, però a finals dels 80 s'havia arribat ja a superar els 1.000 mg / l. Les coses encara anirien a pitjor i a principis dels anys 90 la qualitat de l'aigua subministrada per la xarxa d'abastament era tan dolenta que no podia usar-se per res, excepte per rentar, i tot i així arruïnava rentadores, termos, rentavaixelles i canonades. L'origen del problema de la salinització dels aqüífers pot ser causa de la influència dels materials pels quals circula l'aigua (guixos o evaporites), a la recirculació d'aigües de reg, carregades de sals afegides en els tractaments agrícoles a què se sumen les sals dissoltes del sòl, o la intrusió marina, provocada per la invasió de l'aigua de mar als aqüífers costaners quan es realitzen bombaments excessius. 6.-Com combatre la salinització dels aqüífers. Les solucions per evitar la salinització de cada aqüífer han de partir de conèixer la seva naturalesa. Així, a la lògica mesura de reduir el bombament d'aigua dolça, s'han de sumar altres solucions com l'anàlisi en detall de la situació de l'aqüífer abans de construir embassaments d’aigües amunt d'aquest, ja que això suposarà una greu minva en la seva recàrrega natural i, possiblement, la seva salinització si no es garanteix un cabal de recàrrega. D'altra banda en zones d'intrusió molt localitzada d'aigua marina, es fa imprescindible la reducció del bombament, extreure aigua a menor profunditat o fer-ho en zones situades més terra endins. La recàrrega artificial dels aqüífers és una altra solució per evitar la salinització, tant perquè frena l'avanç de l'aigua salada com perquè incrementa la quantitat d'aigua dolça. En aquest sentit, la depuració de les aigües residuals urbanes, per exemple, permet que aquestes siguin utilitzades en el regadiu agrícola o de camps de golf, i aquesta aigua serveixen com barreres hidràuliques contra la intrusió marina. 7.-Aqüífers salinitzats a les Balears. L'illa de Formentera constitueix un únic aqüífer format per materials permeables i actua com una esponja al mig del mar, això facilita que l'aigua penetri de manera natural terra endins i formi fins i tot llacunes salobres, com s'Estany Pudent. Al centre de Formentera i en les seves parts més elevades hi ha pous que extreuen aigua dolça de l'aqüífer i, tradicionalment, la població local ha actuat amb precaució i cura en aquest tipus de perforacions per no danyar el sistema. Però a causa de la sobreexplotació turística, el 1995 la gairebé única font de proveïment de Formentera procedia ja de dues plantes dessalinitzadores, una pública i altra privada. A la resta de les Illes Balears, altres exemples d’aqüífers salinitzats que podem trobar són a: s’Estremera, Calvià, Na Burguesa, Pla de Palma, Llucmajor de Llevant, Marina de Llevant, Sant Antoni, Santa Eulària, Sant Carles, Sant Josep i Eivissa.