sala gran€¦ · web view2010/01/28 · des que hi va haver un mofeta, que m’han dit que es...

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Gran

Una visió innovadora del clàssic de Rusiñol amb una gran companyia i música en directe

L’auca del senyor Esteve, publicada com a novel·la l’any 1907 i representada per primer cop com a comèdia teatral el 1917, amb un èxit immens, és una de les obres cabdals del modernisme català i va ser la peça escollida per inaugurar oficialment el Teatre Nacional de Catalunya l’11 de setembre de 1997.A La Puntual, una botiga familiar barcelonina fundada fa quatre generacions, la vida avança sense sotracs fins que Ramonet, el més jove de la família i relleu generacional del negoci, decideix no seguir la tradició familiar i dedicar-se a l’escultura. Santiago Rusiñol parteix d’aquesta trama per escriure un retrat magnífic i punyent de la burgesia barcelonina, menestral i treballadora, i de la confrontació entre l’artista i la societat.L’encarregada de comandar aquesta nova posada en escena del gran clàssic de la comèdia catalana és Carme Portaceli, que hi aporta la vitalitat i l’enfocament irònic dels seus muntatges. En la nova dramatúrgia que signa amb Pablo Ley, l’acció es desplaça unes dècades en el temps per mostrar-nos la Barcelona del Franquisme, des del final de la Guerra Civil fins a la Transició.Una dramatúrgia que parteix de la novel·la sense deixar de banda la peça teatral, un grup extraordinari d’actrius i d’actors i cinc músics en directe dalt de l’escenari completen aquesta producció.

2


L’auca del senyor EsteveSantiago Rusiñol

Dramatúrgia ...............................................Pablo Ley i Carme Portaceli

Direcció ........................................................................Carme Portaceli

Música original .....................................................................Dani Nel·lo

Escenografia ........................................................................Paco Azorín

Vestuari ...........................................................................Antonio Belart

Il·luminació .........................................................Maria Domènech (aai)

So ..........................................................................................Roc Mateu

Vídeo .........................................................................Eugenio Szwarcer

Moviment .........................................................................Juanjo Cuesta

Arranjaments musicals ..........................................................Jordi Prats

Ajudanta de direcció ..................................................Mercè Vila Godoy

Ajudant d’escenografia ..........................................................Jordi Soler

Ajudanta de vestuari ....................................................Emma Escolano

Assessorament històric ...........................................................Jordi Font

Construcció d'escenografia ..........................................Odeon DecoratsTaller d'Escenografia Sant Cugat

Realització de vestuari ........................Goretti Puente, sastreria teatral

3


Repartiment:L’avi .......................................................................................Boris RuízSenyor Ramon .................................................................Manel BarcelóEsteve ................................................................................David BagésRamonet .....................................................................Llorenç GonzàlezTomaseta .......................................................................Gabriela FloresMaria ................................................................................Montse PérezRoseta ..........................................................................Carme GonzàlezSenyor Pau .........................................................................Albert PérezDona / Guerrillera ..........................................................Cristina SirventCriada / Llibertària ...........................................................Neus Bernaus

Músics en directe:Saxos tenor i baríton ............................................................Dani Nel·loSaxo alt ..................................................................................Jordi PratsPiano ...........................................................................Francisco SuárezContrabaix ...........................................................Miquel Àngel CorderoBateria ....................................................................................Anton Jarl

Agraïments:Raquel Guardiola Valero i Mª Asunción Verdú Richarte

Amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya

Muntatge, assaigs i representacions:Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Durada: 2 hores (sense entreacte)

4


L’auca del senyor EsteveSobre la producció del 2010 al TNC

Al cap de dotze anys de la seva inauguració amb L’auca del senyor Esteve, el Teatre Nacional de Catalunya us convida a revisitar un dels clàssics del teatre català. Aquesta vegada, però, la comèdia de Santiago Rusiñol se’ns presenta des d’una òptica diferent: la història de les tres generacions de la família dels Esteves que regeix un establiment de vetes i fils al barri de la Ribera de Barcelona anomenada significativament La Puntual és situada a la immediata postguerra civil, amb la qual cosa ens trobem amb el símbol per antonomàsia de la burgesia, encarnació del seny i de la mitjania, enfront d’un dels episodis més tràgics i determinants de la història immediata del nostre país. De la mà de Carme Portaceli, dramaturga i directora de l’espectacle, i de Pablo Ley, corresponsable d’una versió de L’auca del senyor Esteve que considera tant el text de la novel·la publicada el 1907 com la versió dramàtica que es va estrenar el 1917 al Teatre Victoria del Paral·lel amb un gran èxit de públic i de crítica, el senyor Esteve i La Puntual queden integrats en el procés de transformació que experimenta la ciutat de Barcelona en particular i la societat catalana en general a partir de 1939 i fins la dècada de 1970. És des del seu punt de vista –el de la grisor i el bany maria- que assistirem a l’esfondrament dels ideals dels anys trenta, al cop d’estat dels generals i a la revolució, als anys de la guerra, de la fam i dels bombardejos, a la imposició de la dictadura de Franco i la repressió subsegüent, a la diàspora i als exilis interiors, a l’acceptació i al rebuig del franquisme, al desarrollismo i a la immigració, a les mínimes obertures del règim i a les tràgiques recaigudes, i a l’adveniment de la generació dels Ramonets. Les tensions que necessàriament en sorgiran són a la base de la Catalunya dels segles XX i XXI, amb totes les contradiccions i tots els conflictes, és a dir, amb tota la seva complexitat i amb tota la seva riquesa.

Margarida CasacubertaMembre del Consell d’Assessorament Artístic del TNC

5


Santiago Rusiñol va publicar L’auca del senyor Esteve entre el 1907 (la novel·la) i el 1917 (l’obra teatral). El que llegia el públic entre les línies de la burla de l’estalvi dels Esteves, és a dir, de la menestralia, era la manera com la gran Barcelona s’havia fet tan esplèndidament gran. Rusiñol, però, no podia sospitar que poc després d’estrenar-se l’obra, començaria el que es coneix com a Trienni Bolxevic, i que després vindria la dictadura de Miguel Primo de Rivera i que començaria la llarga i cruenta davallada cap a la guerra i la postguerra civils. És d’aquesta Barcelona que nosaltres hem volgut parlar, de la Barcelona sotmesa i humiliada pel franquisme. Una altra manera de retre-li homenatge.

Pablo Ley

Pobre Esteve! Sempre va fer el que s’esperava d’ell, mai va fallar cap de les expectatives que imposava la botiga. Va anar fent tot allò que s’havia de fer: a l’escola aprèn només allò que s’ha d’aprendre per ser un bon botiguer, es casa quan toca amb una dona que farà prosperar la botiga, quan toca té un fill, òbviament un nen, per seguir amb el negoci... Tot ho fa perfecte i, sobretot, amb mida, tal com toca. El seu silenci el fa prosperar en un país on el silenci és la norma per sobreviure. Tanmateix, mentre ell resol els seus petits problemes de petitburgès, les seves petites preocupacions de classe neutra, el món es mou i viu i pateix i sent al seu voltant. I, sobretot, canvia i canviarà. I això va entrant sense fer soroll en la seva vida neutra i passiva. I, al final, afortunadament, el nostre senyor Esteve descobreix que no ha viscut, que no ha patit, que no ha gaudit. Però ja és una mica massa tard. I aquesta llum del món, aquesta llumeta del nostre senyor Esteve, encara que d’ell no en quedin ni senyals, influirà per sempre els que vénen darrere.

Carme Portaceli

6


Entrevista a Carme Portaceli i Pablo LeyCom va sorgir la idea de fer L’auca del senyor Esteve?Carme Portaceli: Els orígens d’aquest projecte vénen del TNC, però és probable que tot sortís d’un comentari que vaig fer a en Sergi Belbel mentre parlàvem de la revisió dels clàssics. Li comentava que trobo que en aquest sentit som molt conservadors i no ens atrevim a fer una revisió d’un clàssic català. Així com tu agafes un Shakespeare i el trasllades a l’actualitat i ningú no et diu res, fer el mateix amb un autor clàssic català sembla una heretgia.

Aleshores li vaig dir que, per exemple, L’auca del senyor Esteve era un dels meus textos preferits i que tenia moltes ganes d’agafar-lo i girar-lo com un mitjó. Vaig notar que li canviava la cara una mica. Uns mesos després, jo era a Veneçuela muntant Así que pasen cinco años, de Federico García Lorca, i vaig rebre un e-mail que em va deixar perplexa: em proposava fer un muntatge de L’auca del senyor Esteve a la Sala Gran. De vegades, la vida et pot canviar en un segon! A partir d’aquí, vaig parlar amb el Pablo [Ley] per intervenir en el text amb el rigor necessari.Pablo Ley: De bon començament, vam treballar al mateix temps la novel·la i l’obra de teatre de L’auca del senyor Esteve, sense moure l’època de l’acció. Aleshores, la idea era intentar posar de manifest tot el que la gent de l’època sabia però que a l’obra no es veia explícitament. Per exemple, volíem parlar del creixement de Barcelona. Però a l’hora de posar-nos a treballar la Carme va tenir la idea, que em sembla molt encertada, de desplaçar l’acció cap a la guerra civil i la postguerra. I així ho vam fer: l’acció, que en L’auca del senyor Esteve clàssica va de finals del XIX a principis del XX, en la nostra Auca va de 1923 a 1975, cinquanta-dos anys terribles i importantíssims per a aquest país. A la nostra versió, el senyor Esteve mor el 20 de novembre de 1975, el mateix dia que el dictador.CP: I amb ells, mor un estat anímic, un estat de silenci, de tristesa, d’absència de vida.PL: De fet, es tracta d’una metàfora de la burgesia presonera del seu propi malson, el feixisme. Tot i que, a Catalunya, la burgesia podria definir-se com a progressista.

Fa dotze anys, la Sala Gran es va inaugurar amb L’auca del senyor Esteve. Quines diferències podran trobar els espectadors entre les dues Auques?

7

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranCP: Les diferències són majúscules. L’any 1997 es va poder veure una posada en escena impecable, però al mateix temps molt convencional, amb tot el que demanava l’obra de teatre. En canvi, a nosaltres ens agrada molt més la novel·la, la trobem més completa, perquè Rusiñol és més irònic, més crític, sense deixar d’escriure amb amor per als seus personatges. A nosaltres ens

8


sembla més divertida, i en contrast trobem l’obra de teatre molt més complaent amb la burgesia: sembla com si anés amb compte de no fer mal a ningú, mentre que la novel·la és molt més dura. Nosaltres ens basem més en la novel·la, i hem fet un canvi d’època. De manera que la nostra Auca és molt diferent si la comparem amb la de 1997. Això sí, sense deixar de respectar el text de Rusiñol. De fet, si fas l’exercici de basar-te en la novel·la, tens la sensació de ser, fins i tot, més fidel a l’esperit de Rusiñol.PL: Sí, perquè el que fa l’obra de teatre és adaptar-se a un estil d’època, a un país que no té una gran tradició teatral i a un públic que no té una gran volada. L’obra de teatre és molt complaent amb aquest públic. En canvi, penso que si Rusiñol hagués viscut ara, segur que hagués fet una Auca molt similar a la nostra. La nostra adaptació està molt enfocada al tipus de teatre que vol la Carme, amb una forta personalitat escènica.CP: Bàsicament, el que a mi m’agrada, quan agafo una obra, és fer-hi un retrat social. Molta gent confon retrat social amb obra pamfletària, però res més allunyat del que a mi m’agrada fer.

A Què va passar quan la Nora va deixar el seu home d’Elfriede Jelinek (TNC, 2008) vas transformar un text que es podia llegir d’una manera més dogmàtica en una peça plena de veritat.CP: Sí, perquè per mi el més important és agafar l’essència humana dins la qual es barreja tot, com una espècie de totum revolutum. Dins nostre s’amaguen tots els conceptes, tots els aprenentatges. Sí que és cert el que diu Thomas Bernhard, que si grates una mica la pell de la societat hi ha el nazisme que surt per tot arreu, però també és cert que vivim en una època en què la gent és més tolerant. Es viu més bé que abans. Tot i els problemes que encara arrosseguem, hem entrat en el que podríem anomenar el segle de la diferència, on la gent ha aprés que no necessàriament hem de viure com ens han dit que hem de viure. I s’ha produït l’acceptació d’un grup de gent que fins ara estava trepitjada. En canvi, l’Esteve és un home que ha hagut de dir que sí a tot el que tocava: ha viscut una vida passiva, resignada, ha entrat en el negoci familiar, s’ha casat, ha tingut un fill que pogués mantenir el negoci. No ha discutit mai res. Ha tingut una vida gris, sense implicar-s’hi.Tot i les llibertats actuals, el franquisme és un episodi molt recent per a nosaltres. Els personatges que hem rescatat amb el Pablo són gent que ha existit, que hem conegut i que encara viuen. Personatges del franquisme, que han hagut de callar tota la seva vida. I això ens porta a la importància de la memòria. En definitiva, hem estirat aquest fil fins al punt que els morts parlen i estan, literalment, dalt de l’escenari.PL: És molt important tenir en compte que l’Esteve com a concepte, com a metàfora d’una societat i d’una política econòmica, mor amb el

9

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granfranquisme. És a dir, que no haguéssim pogut desplaçar l’acció a una època més recent. L’any 1975 és el principi de la fi de la ideologia estevista, per dir-ho així, una manera de viure que viu a les acaballes de la Catalunya pujolista i que ara ja no existeix. Actualment, ni Convergència creu en el botiguer. Amb tot això vull indicar que el desplaçament de l’acció no és gratuït i està molt pensat.

10


Voleu dir que avui dia ja no hi ha Esteves?PL: D’alguna manera, la societat econòmica ja no permet personatges com l’Esteve. I penso en el negoci de la meva família, que també era una merceria. Jo, per exemple, no vaig tenir cap mena de pressió a l’hora de marxar de casa i dedicar-me al teatre.

Una de les aportacions més interessants en aquesta nova versió de L’auca és el personatge del senyor Ramon.CP: Efectivament, és una de les grans diferències respecte de la versió original de L’auca del senyor Esteve, perquè Rusiñol el mata al segon acte i, en canvi, nosaltres el mantenim dalt de l’escenari. Si ens fixem en el llinatge familiar dels nostres protagonistes, trobem el fundador, l’avi Esteve, en primer lloc; en segon, el senyor Ramon; el tercer esgraó l’ocupa l’Estevet, que continua la tradició familiar; i per últim, trobem el Ramonet, que és el punt de conflicte perquè vol ser artista. Està clar que els dos Esteves estan molt units per alguna cosa més que el nom... i, de la mateixa manera, els dos Ramons també tenen punts en comú, però Rusiñol, això, ho deixa una mica a l’aire.A partir d’aquí, nosaltres hem creat el personatge del senyor Ramon, que viu en silenci en una època que li toca callar, i que un cop mort s’allibera i finalment ens explica tot el que no va arribar a dir mentre vivia. El senyor Ramon parla des de la mort, i és a l’escenari com a mort: representa la memòria, i influeix molt en els esdeveniments. Això també el lliga amb el seu nét Ramon, perquè l’artista és qui té la responsabilitat de la memòria. La mort l’ha transformat.PL: De fet, potser és el personatge més divertit, perquè després de la mort descobreix que la vida era una altra cosa, i que el seu pare no l’havia deixat viure com ell havia volgut.CP: El senyor Ramon parla amb el seu fill i li pregunta si és feliç o no. Una mica amb l’eco llunyà de la sèrie Six Feet Under (que vaig fer veure al Pablo) com a punt de partida. Però és que això és el que demana el muntatge. A més, la senyora Roseta, que és un altre personatge que viu en silenci, té la virtut de poder parlar amb els morts i és l’única persona que pot parlar amb ell. I de fet, el nostre assessor històric, en Jordi Font, ens va dir que aquesta era una tradició històrica a les famílies anarquistes, que d’alguna manera trobaven en l’espiritisme la manera d’enfrontar-se a la religió institucional i codificada. La Roseta és molt important en aquest muntatge, perquè és ella qui intenta convèncer el Ramonet perquè ell no es quedi en silenci, que faci el que realment vulgui fer.

Els espectacles amb la signatura de Carme Portaceli acostumen a anar acompanyats de música en directe. L’auca del senyor Esteve no n’és cap excepció.PL: No, i a més, la música és preciosa, impressionant.CP: La música l’ha feta en Dani Nel·lo i el cert és que és fantàstica. La nostra és una col·laboració que es remunta a fa molt temps. Ens vam

11

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granconèixer quan em van cridar per fer un recital de poemes a l’Auditori de Sant Cugat, i des d’aleshores hem fet moltes coses plegats i ens entenem molt bé. Com definiria la música? Sóc poc partidària de posar adjectius a les coses...

12


PL: Però en aquest cas, potser sí que n’hi ha un que li escau: anticostumista. Jo crec que una de les grans virtuts de la música és que et trasllada a un punt allunyat del petit costumisme. Sempre que la música entra, dóna al text una distància i una elegància que em semblen totalment indispensables.CP: Exacte. Contribueix moltíssim a l’hora d’agafar distància irònica. Cada cop que treballo amb el Dani, fem una dramatúrgia musical de l’espectacle: pensem què ha de dir la música a cada lloc.

T’ha resultat difícil entrar en el món de Rusiñol?CP: Ens ha costat una miqueta, perquè hi ha un costumisme naturalista que es troba a les antípodes del que jo vull fer com a directora. Detesto el naturalisme, i procuro que els meus muntatges n’estiguin allunyats. En aquesta Auca, defugim el costumisme, que evidentment hi és, perquè parlem d’una època i d’un text molt concrets. Però tant el Pablo com la música, m’han ajudat a marcar distància i a crear un retrat delirant de l’Espanya franquista. I d’aquesta manera és com enviem el naturalisme en un terreny gairebé esperpèntic... en els assaigs, la gent es preguntava si estava veient un Rusiñol o una pel·lícula de Berlanga.PL: De fet, una de les raons per les quals ens hem basat més en la novel·la que en la peça teatral és perquè està molt més vigent a l’actualitat. De fet, el muntatge de L’auca del senyor Esteve que hem fet parla de la realitat i per suposat té molt a veure amb ella, però s’allunya al màxim del naturalisme més ranci. El trencament d’època aconsegueix crear moltes capes diferents, en les quals el substrat costumista queda encaixat i no molesta gens, al contrari. Combina molt bé amb la part teatral, que per suposat hi és i és molt abundant i necessària. El públic necessita que l’emocionin.

Parleu-nos d’aquesta Barcelona que s’endinsa en un conflicte terrible i que canvia la seva forma i especialment la seva actitud. Això es pot veure, d’alguna manera, en el muntatge? És Barcelona un dels personatges de L’auca del senyor Esteve?PL: Barcelona, d’una manera o d’una altra, és present en l’obra de Rusiñol, però d’una manera més històrica i més anecdòtica. A la nostra proposta presentem una Barcelona que ha estat molt més víctima de la dictadura del que potser ens agradaria reconèixer. És aquest el motiu de totes les cunyes polítiques que posen de relleu fins a quin punt la dictadura va afectar el desenvolupament de la ciutat. Les coses sovint no es diuen com s’haurien de dir: continua aquest silenci de la transició. Jo penso que les coses s’han de dir, i en aquesta Auca hi ha una mica d’això.En aquesta adaptació de L’auca del senyor Esteve, la Barcelona de la postguerra té una presència molt constant, i molt conscient. De manera que sí, que fem un retrat de Barcelona, però potser una mica diferent del retrat que estem acostumats a veure: no és una ciutat cosmopolita, que ha viscut amb llibertat i alegria. La nostra Barcelona

13

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granha estat humiliada, sotmesa, ha patit una castració en la seva llengua, en la seva cultura, en la seva llibertat.

14


Això ens portaria a parlar de l’escenografia. Com és el projecte escenogràfic?CP: L’escenografia l’ha feta el Paco Azorín, un gran company de viatge amb qui ja fa molts anys que col·laborem. Hem fet una trentena d’espectacles plegats, i sempre intentem anar un pas més enllà. En aquest cas, hem volgut, com ha passat en la dramatúrgia i també en la fotografia promocional del David Ruano, fugir del naturalisme. L’escenografia té un punt important, que és una gran pantalla que projecta, entre altres coses, imatges documentals (perquè hi ha una part documental de l’època franquista que és molt important en el muntatge). La pantalla forma part de la Puntual. Em sembla important dir que, a L’auca del senyor Esteve, també hi haurà una passarel·la dalt de l’escenari, com ja vaig fer a Què va passar quan la Nora va deixar el seu home, que va ser un recurs que va funcionar molt bé. En definitiva, l’escenografia vol suggerir el pas del temps, i està formada per elements molt simples i eficaços.D’altra banda, el vestuari, d’Antonio Belart, ha estat creat i viscut des de dintre i també és indispensable per potenciar l’esperit irònic de L’auca del senyor Esteve.

Carme, t’has envoltat de cares conegudes, de molts actors que ja han treballat amb tu. Com ha estat el procés d’entrar en el món que ens proposa Santiago Rusiñol?CP: A mi m’agrada treballar amb gent nova, però partint d’una base de gent amb qui viatjo fa temps. Ens hem anat trobant pel camí i compartim una mateixa filosofia i una mateixa manera de treballar. I considero importantíssima la complicitat en la feina que estem fent. En aquest sentit, amb els meus actors no comencem de zero: tenim un bagatge previ, ens coneixem i sabem com treballar junts. Quan arriba un actor nou, s’introdueix en la dinàmica que ja existeix i tot resulta molt més senzill.Això, evidentment, no vol dir que em tanqui i que treballi sempre amb el mateix equip. No és així. M’agrada emprendre nous viatges amb cares noves.Amb mi es treballa sota dues premisses: una, tenir punts en comú, interessos en comú; i dos, la llibertat. Si a algun dels meus actors habituals li surt un compromís i no pot participar en un muntatge determinat, ho he d’entendre perfectament. Al cap i a la fi, aquesta experiència serà beneficiosa tant per a ell, com per a mi.

En els teus muntatges destaquen els personatges femenins. En aquest cas, però, t’has trobat amb una peça on preponderen els homes.CP: És cert, però evidentment L’auca del senyor Esteve ens parla d’una societat masclista i masculina. És la realitat, és el que hi ha. I en el meu cas, poder-ho retratar des d’un punt de vista irònic també em diverteix. La ironia ens salva de moltes misèries.

15

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranAmb què ens quedarem, els espectadors, quan sortim de la Sala Gran?CP: Em penso que un dels grans atractius, un dels punts forts d’aquesta Auca és que realment l’hem apropada a l’espectador, a una època que pertany a l’imaginari col·lectiu, hagis viscut el franquisme en primera persona o no. La memòria és massa recent i la tenim entre nosaltres. D’alguna manera, hem aportat nous matisos, noves visions al text de Rusiñol, i hem poblat l’escenari de memòria, de records.

16


L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol: la novel·la del burgès catalàEl 10 de març de 1907 sortia de la impremta la primera edició de L’auca del senyor Esteve, la novel·la de Santiago Rusiñol que ha aconseguit crear un arquetipus literari, el senyor Esteve, com a representació del burgès català. De to irònic, amb un argument esquemàtic i una estructura que segueix els vint-i-vuit rodolins escrits per Gabriel Alomar i dibuixats per Ramon Casas, L’auca recrea la vida i miracles del protagonista (Estevet-Esteve-senyor Esteve), continuador d’una nissaga de comerciants del barri de Ribera de Barcelona que regenta des del 1830 La Puntual, «la botiga de vetes i fils de més crèdit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg». Estevet, nét del senyor Esteve fundador del negoci, és un personatge gris i prosaic des que neix, el 1868, fins que mor, el 1906. Els episodis més solemnes de la seva monòtona existència rere el taulell -naixement, bateig, estudi, festeig, casament, paternitat- són les estacions d’un viacrucis que permet al narrador reflectir l’evolució d’una Barcelona que creix paral·lelament al protagonista i a la merceria. El trànsit comercial característic del barri durant els vint primers anys de l’Estevet culmina amb la urbanització de la zona al ritme de les obres de l’Exposició Universal de 1888 i explica la prosperitat de La Puntual, que s’eixampla i embelleix al mateix ritme que ho fa la ciutat. Aquest és el moment en què l’Estevet es fa gran i té experiència del món real –el seu peculiar viatge iniciàtic culmina en un taller d’artista ple d’escultures i de models que representen l’ideal fugisser de la bellesa- i decideix engrandir el negoci amb un bon i assenyat casament. Esteve, que heretarà el nom de senyor Esteve amb la mort de l’avi, no traspassa mai els límits de la botiga. El burgès barceloní es caracteritza per l’esperit menestral, per la defensa de l’ordre polític i per la manca de sensibilitat artística, cosa que limita la riquesa i el gust del senyor Esteve tant com la construcció de la ciutat moderna. L’ambició del senyor Esteve toca sostre amb l’edificació d’una torreta a Gràcia i la constatació, al final de la seva vida, que La Puntual i ell mateix resten com una relíquia del passat quan el brogit i el tràfec comercial ja s’han traslladat a la nova Barcelona de l’Eixample. Aquest moment coincideix amb la decisió del seu fill, Ramonet, de ser escultor. Ramonet representa la necessitat de l’art i la bellesa en una societat materialista i prosaica, i encarna la imatge de l’artista modern que corona l’obra dels seus avantpassats amb la crítica d’aquesta mateixa obra i la denúncia de les seves limitacions. Qui és el senyor Esteve?El senyor Esteve és un dels pocs personatges arquetípics que ha creat la literatura catalana. Encara avui dir d’algú que és «un senyor Esteve» significa parlar d’un personatge gris, pràctic, materialista,

17

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granprosaic, gasiu, calculador i essencialment conservador. L’expressió «senyor Esteve» es correspon amb la imatge del burgès europeu, des del «burgès gentilhome» i l’«avar» de Molière al «nabab» d’Alphonse Daudet, passant pel «Mr. Grandgrin» de Dickens, pels «Buddenbrock» alemanys i per la «burgesia horrorosa» polonesa, per esmentar

18


només alguns dels seus germans francesos, anglesos, alemanys o polonesos. Construït narrativament des de la mateixa distància irònica que els altres personatges que representen la figura del burgès a les literatures europees, la recepció que s’ha fet del senyor Esteve al llarg de la història és indestriable de la societat de la qual s’alimenta i de la burgesia que li fa de motor i, encara més, de la ciutat que el genera: Barcelona. En aquest sentit, la novel·la de Santiago Rusiñol s’allunya de qualsevol cofoisme acrític en plantejar, a través de l’enfrontament final entre el senyor Esteve i el seu fill, el conflicte entre el burgès i l’artista i, sobretot, les limitacions històriques d’una burgesia que, des de la perspectiva de l’autor, «menestraleja».La gran novel·la sobre la construcció de la Barcelona modernaSantiago Rusiñol va convertir el senyor Esteve en un dels personatges recurrents de la seva obra des del mateix començament de la seva dedicació professional a l’art i a la literatura. L’expressió ja apareix en una carta a Narcís Oller l’any 1890, des de París, on Rusiñol empeny el seu amic a acabar La febre d’or a causa dels cartells de Jules Chéret que anuncien pels carrers de París la publicació imminent de L’argent de Zola; és utilitzada com a adjectiu en l’acotació escènica que acompanya el monòleg El sarau de Llotja (1891). Més endavant, el 1898, Rusiñol va publicar un article titulat «El burgès» a l’Almanac de L’Esquella de la Torratxa, on dibuixa el canemàs del seu personatge: la mirada és, més que irònica, sarcàstica. El distanciament irònic que fa més amable en protagonista de L’auca del senyor Esteve del 1907 es converteix, a partir de l914, en una reivindicació del caràcter liberal del personatge, que Santiago Rusiñol, amagat rere el pseudònim de «Xarau», identifica amb el seu avi. A la versió dramàtica de L’auca, la ironia ha deixat via lliure al costumisme i, per tant, a l’elegia i, en darrer terme, al mite. El senyor Esteve mai no traspassa els límits de la botiga familiar. El burgès barceloní mai no aconsegueix arribar al nivell de la burgesia francesa, el gran model de la burgesia catalana, per la manca de risc econòmic i per l’escassa ambició política, cosa que limita tant la riquesa, el luxe i el gust artístic del senyor Esteve com la mateixa construcció de la ciutat moderna. En aquest sentit, el senyor Esteve és a anys llum dels promotors dels grans magatzems de Au bonheur des dames tant com dels financers agressius i aventurers de L’argent, totes dues novel·les de Zola. Per això, potser, l’ambició del senyor Esteve toca sostre amb l’edificació de la seva torreta d’estiueig (la caseta i l’hortet) a Gràcia i la constatació, al final de la seva vida, que La Puntual i ell mateix han perdut el tren, que han restat com una relíquia del passat quan el brogit i el tràfec comercial han passat a la nova Barcelona de l’Eixample.El conflicte entre el burgès i l’artistaAquest moment coincideix amb l’aparició del fill del senyor Esteve, que refusarà continuar el negoci i decidirà ser artista. Ramonet, que ja trenca en néixer la tònica monòtona i monocroma dels Esteves,

19

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granrepresenta la necessitat de l’art i la bellesa en una societat materialista i prosaica, i encarna la imatge de l’artista modern, que corona l’obra feta pels seus avantpassats. Literalment, com no podia ser d’altra manera en una novel·la basada en la ironia: si el senyor Esteve avi, en el llit de mort, sentencia que Ramonet coronarà -en sentit

20


figurat, és clar- l’obra iniciada per ell mateix, el seu besnét, fill del senyor Esteve, ho farà en sentit literal, amb l’escultura. No és estrany que això ocorri a l’entorn de 1906. Rusiñol situa el punt de màxima tensió entre l’artista i el burgès en el marc de la representació, al Teatre Romea, de La bona gent (1906), del mateix autor. El drama planteja el tema de la hipocresia burgesa a través d’una història de clars ressons molierescos. Amb una picada d’ullet al lector, Rusiñol situa el desenllaç del conflicte entre pare i fill, que constitueix un dels principals motors de la novel·la, en el mateix teatre, a partir de la diferent lectura que fan tots dos personatges del drama que s’hi representa. Les tensions entre la burgesia i l’artista que posa al damunt de les taules escèniques La bona gent plantegen una ruptura que, a L’auca del senyor Esteve, tanmateix no s’acaba de produir, o no ben bé del tot, i que es resol en termes de pacte: Ramonet, per respecte als valors de la família, la tradició i el treball burgès, es queda a la botiga fins a la mort del senyor Esteve, el qual reconeix, en el mateix llit de mort, l’esforç del fill artista, i hi pronuncia aquella frase lapidària que tanta fortuna ha fet -«Seràs escultor, però jo pagaré el marbre»- i que escenifica el pacte entre progrés econòmic i cultura que és a la base mateix del projecte polític del catalanisme que, entre 1906 i 1907, es concreta en el pacte de Solidaritat Catalana.Les limitacions del senyor EsteveEl senyor Esteve de L’auca, que llegeix el Brusi i freqüenta el Teatre Romea, que viu a Barcelona i manté relacions comercials amb la resta de Catalunya i Espanya, és la condició sine qua non de l’existència de l’artista modern i, alhora, el seu enemic més directe. D’aquestes tensions entre pare i fill, entre poesia i prosa, entre art i societat, entre tradició i modernitat, en surt la Catalunya del segle XX, amb tota la seva complexitat i amb tota la seva riquesa, és a dir, amb totes les contradiccions i tots els conflictes.El principal problema que crea a l’artista el capteniment del senyor Esteve és indestriable de la manca d’ambició econòmica i política que el caracteritza, i del poc joc que reparteix en el terreny de l’art i de la literatura, del teatre o de l’arquitectura, aquest personatge fonamentalment mediocre. És a dir, del mercat resclosit que és capaç de generar en uns moments en què el mecenatge tradicional ha quedat substituït plenament pel mercat i les seves lleis, per una banda, i per l’administració estatal i regional, per l’altra. D’aquí la reivindicació, per part de l’artista modern, del valor excepcional de la seva obra, que es distingeix de l’oferta de tants altres treballadors manuals o artesans perquè ell, en cada obra que crea, s’hi juga literalment la vida. D’aquí també la mitificació d’allò que coneixem com a vida bohèmia, que a L’auca apareix tot just insinuada en el moment en què l’Estevet porta un encàrrec al taller d’un artista que no deu ser gaire diferent dels ambients que havia freqüentat l’autor de la novel·la a final de segle XIX, a París i a Barcelona.

21

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranEl baix nivell de la burgesia barcelonina i catalana, en el seu modus vivendi, en el parament de les cases, en el consum cultural, en el gust en general, és un tema constant tant en la literatura com en els papers privats de l’autor de L’auca del senyor Esteve, i té repercussions molt concretes en temes importants com la conservació del patrimoni cultural, l’adopció o no de determinats costums,

22


estils de vida, indumentària, que s’acaben reflectint en l’art, la música, el teatre, la literatura o l’ensenyament, tant com en l’urbanisme i en l’arquitectura. Per això, les tensions entre el burgès i l’artista són a la base de L’auca del senyor Esteve, de L’alegria que passa, de Cigales i formigues, d’El místic o de La bona gent, per esmentar només algunes de les peces més conegudes de Santiago Rusiñol, igualment com són a la base de les obres que, per exemple, el jove Pablo Ruíz Picasso pinta en la seva etapa barcelonina, especialment els clowns, saltimbanquis i pierrots.De la novel·la a la comèdiaLa recepció que va obtenir L’auca del senyor Esteve va ser desigual. Entre la ironia i la tendresa, entre la denúncia i l’embadaliment, els lectors de la novel·la es van dividir entre la indignació d’aquells que veien reflectits en la caricatura de Rusiñol i l’acceptació d’aquells que trobaven en la novel·la el reconeixement de la funció històrica de la classe social que el senyor Esteve representa. Aquesta és precisament la lectura que en van fer els col·laboradors de L’Esquella de la Torratxa, el setmanari que, des del 27 de juny de 1907 fins a final de 1925, publicaria el «Glosari» que, rere el pseudònim de Xarau, Rusiñol convertiria en l’alternativa irònica al «Glosari» de Xènius a La Veu de Catalunya. Així, si el crític de L’Esquella veia en L’auca del senyor Esteve «tot un estament característic de la vella Barcelona, abans de la transformació que s’està operant en la capital catalana» i «un quadro d’història urbana digne d’un escriptor de primera força», per la seva banda el ninotaire Josep Costa «Picarol» convertia el protagonista de L’auca en el compendi de tots els vicis i virtuts de l’esmentat «estament». Sense trair la intenció primigènia de Rusiñol, Picarol va prendre el senyor Esteve per la banda més crítica coincidint, val a dir-ho, amb la radicalització política de la burgesia catalana a partir dels fets revolucionaris del juliol de 1909 coneguts amb el nom de Setmana Tràgica. A partir d’aquest moment i fins a l’esclat de la Gran Guerra europea l’estiu de 1914, el senyor Esteve de Picarol –rodó de cara i de cos, vestit amb levita i copalta, i parapetat rere unes ulleres fosques- va esdevenir el protagonista absolut de les pàgines de L’Esquella de la Torratxa. Al mateix temps, Santiago Rusiñol s’anava sentint incòmode amb un personatge que ja no reconeixia com a propi. Així, el 13 de novembre de 1914, quan Xarau va cedir la seva columna setmanal del «Glosari» a un Senyor Esteve que es lamentava de la deriva reaccionària i farisea que havia pres la seva imatge, Santiago Rusiñol enllestia l’adaptació de la novel·la al teatre i variava significativament el contingut primigeni de l’obra.Sembla que va ser el febrer de 1912, aprofitant una estada a València, quan Santiago Rusiñol va escriure la versió dramàtica de L’auca del senyor Esteve. A la comèdia, en cinc actes, Rusiñol va rebaixar sensiblement el grau d’ironia amb què s’havia apropat per primera vegada al personatge i va potenciar, en canvi, el to elegíac que part de la crítica havia remarcat en la novel·la. D’entrada, Rusiñol

23

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granfeia recular prop de trenta anys l’acció de l’obra per tal de justificar històricament l’esperit menestral del protagonista i, sobretot, per tal d’apropar-la a la seva pròpia autobiografia. Segons la nova cronologia de la comèdia, el personatge de Ramonet té quatre anys l’any 1861, el del naixement de Santiago Rusiñol; per tant, es rebel·la contra el senyor Esteve el 1877, una data molt més pròxima al moment en què l’autor de L’auca va decidir emprendre la

24


vida d’artista que no pas el 1906, que és quan ho fa el Ramonet de la novel·la. Per altra banda, és inqüestionable la major càrrega d’humanitat que Rusiñol atorga al senyor Esteve de la comèdia, sobretot en una de les escenes culminants de la història de l’amo de La Puntual, quan, en el llit de mort i davant del seu fill, no només accepta com un sacrifici la decisió de Ramonet de ser escultor, sinó que assumeix la seva implicació personal en la tasca de l’artista: «Adona’t sempre i a totes hores que havies tingut un pare que no havia estat res en el món perquè tu poguessis ésser; que havia anat fent diners perquè tu en poguessis tenir; que havia fet de pobra terra només per a poder-te donar ufana; que no s’havia mogut del niu perquè tu poguessis volar, i que si mai fas una obra bona, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta.» (Acte cinquè. Quadre segon. Escena última) Com s’explica el procés de selecció de contingut en el pas de la novel·la a la comèdia? Per què tant d’interès i tan sobtat, per part de Rusiñol, a evidenciar la lectura autobiogràfica de L’auca del senyor Esteve al mateix temps que dignifica i redimeix el protagonista de la comèdia i, de retruc, potser el de la novel·la? Què hi té a veure l’ús que en va fer Picarol a les pàgines de L’Esquella? Difícilment podem anar més enllà de formular una hipòtesi que se sustenta en l’efecte que van produir en Santiago Rusiñol els fets de la Setmana Tràgica i el nou retorn a l’ordre –similar al que va provocar l’atemptat del Liceu de 1893- del capdavanter d’un modernisme cada vegada més desvirtuat. Així, mentre el ninot de Picarol es converteix en el mirall de la deriva cap a la dreta del conservadorisme burgès, Rusiñol s’empara del seu personatge i, a més de cedir-li pirandellianament la paraula, l’acosta cada vegada més al seu avi, l’industrial manlleuenc Jaume Rusiñol i Bosch, amb despatx al carrer de la Princesa 37. La creació d’un miteQuan, després de superar una llarga història de despropòsits, L’auca del senyor Esteve es va estrenar el 12 de maig de 1917 al Teatre Victòria del Paral·lel dirigida per Josep Santpere amb un èxit aclaparador, la figura del senyor Esteve, la Barcelona menestral i la burgesia catalana en van sortir clarament mitificades. Això no obstant, el procés d’esquematització que experimenta L’auca del senyor Esteve en passar de novel·la a comèdia i, sobretot, les circumstàncies polítiques i socials que en determinaran la recepció a partir de 1917, converteixen aquestes limitacions del personatge i de la classe social que representa, per a una part important del públic i per al mateix Rusiñol, en valors sòlids i positius davant del món nou que sorgeix de la primera guerra mundial. Aquella Barcelona menestral que veiem com es transforma a la novel·la i com deixa enrere la manera de pensar dels comerciants de La Puntual a favor de la gran metròpoli urbana que apunta l’Exposició Universal de 1888, esdevé, a partir d’aquí, un motiu elegíac i es configura com el paradís perdut de la innocència davant d’un món, el del segle XX, que ni

25

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranSantiago Rusiñol ni molts dels seus coetanis no aconsegueixen ja entendre.

Margarida CasacubertaMembre del Consell d’Assessorament Artístic del TNC

26


En defensa pròpiaSenyor Director de L’Esquella de la Torratxa,

Des que hi va haver un mofeta, que m’han dit que es deia Rusiñol, que va parlar del senyor Esteve fundador de La Puntual i parent meu, que al Cel sia, no passa setmana, ni passa dia, que no retreguin a les gasetes el nom de la meva família, i no en el Brusi, que és el sol diari on hi escriu la gent seriosa, sinó en papers de totes menes, sense creències i sense principis i lo que diuen de mi i dels meus és tan lluny de tota raó, és un balanç tan poc nivellat i és un inventari tan tèrbol que ha arribat un punt que, si no vull perdre lo que ha estimat més en aquest món tota la meva família, que és el crèdit comercial, he de fer lo que menys m’escau, perquè no ho he après de petit: agafar la ploma per a escriure i gastar tinta en coses inútils.[...]Senyor director, no em pintin més amb barret de copa i amb ulleres. Pinti’m vestit de vaca, amb tot Barcelona munyint-me; i si no em pinten, encara millor, que no sóc home de vanitats.A mi deixin-me la botiga. La Puntual de 1830. Deixin-me fer de caixer. Fent els quartos a la menuda per quan ja sàpiguen que els tinc tots, poder-me’ls prendre a l’engròs, i jo amb la mitja cana curta, i altres amb les ungles llargues, tot quedarà en el meu Barcelona.

Senyor EsteveArticle publicat a L’Esquella de la Torratxa el 13 de novembre de 1914per Santiago Rusiñol sota el seu pseudònim Xarau

27

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranCaricatura de Santiago Rusiñol feta per Picarol el 1920

28


Santiago RusiñolCronologia1861 Neix a Barcelona el 25 de febrer, al principal del 37 del carrer de la Princesa.1876 Assisteix a classes de pintura al taller de Tomàs Moragas.1880 Inscrit a l’Associació d’Excursions Catalana, participa al Primer Congrés Catalanista amb una lectura d’«Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll».1882 Llegeix «Lo castell de Centelles. Impressions i paisatges» en la Junta General de l’AEC. Comparteix amb l’escultor Enric Clarasó un taller situat als baixos del número 38 del carrer Muntaner: són els inicis del Cau Ferrat.1884 Exposa a la renovada Sala Parés en una col·lectiva on també participa Ramon Casas. Col·labora com a crític d’art a la revista L’Avenç (1881-1884).1886 Es casa amb Lluïsa Denís el 19 de juny.1887 Neix la seva filla Maria el 16 de maig. El 2 de juliol mor el seu avi i cap de la família, Jaume Rusiñol i Bosch. Ell i el seu germà Albert s’han de fer càrrec del negoci: una filatura a Manlleu amb despatx comercial a Barcelona. 1888 A final de l’estiu, estada pictòrica a Olot. El desembre fa la seva primera exposició individual a la Sala Parés. 1889 Se separa de Lluïsa Denís. El 6 de juny inicia una col·laboració regular a La Vanguardia amb la sèrie Por Cataluña: Desde mi carro. El 22 de setembre marxa a París. S’instal·la a Montmartre, rue de l’Orient.1890 El maig participa en el Salon du Champ de Mars i l’octubre se celebra la primera exposició Rusiñol-Casas-Clarasó a la Sala Parés. El 28 de novembre estrena el monòleg L’home de l’orgue al Teatre Novetats, per Lleó Fontova. El 4 de desembre, novament a París, s’instal·la al Moulin de la Galette amb Miquel Utrillo i el gravador Ramon Canudas. El mateix dia apareix a La Vanguardia el primer article de la sèrie Desde el Molino.

29

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Gran1891 Estrena el monòleg El sarau de Llotja al Teatre Novetats (3 de març), per Hermenegild Goula. A l’octubre, primera estada a Sitges. Raimon Casellas, crític d’art, esdevé el teòric del grup modernista.1892 L’agost organitza una exposició de pintura a Sitges. Serà considerada la primera festa modernista. Estrena i publica els monòlegs El bon caçador i Els planys de Joan Garí.

30


1893 Estrena de La Intrusa de Maurice Maeterlinck en traducció de Pompeu Fabra a Sitges. Publica a L’Avenç «Els caminants de la terra», el seu primer poema en prosa. S’instal·la a l’Île-Saint-Louis. 1894 Publica Desde el Molino. Viatge a Itàlia. Inaugura el Cau Ferrat, la seva nova casa-taller, i organitza la tercera festa modernista amb la processó cívica pels carrers de Sitges amb els dos grecos que s’han de dipositar al Cau Ferrat i la celebració d’un certamen literari modernista. 1895 Viatge a Andalusia. Té un fort atac d’artritis reumàtica i comença a prendre morfina.1896 Fa una conferència titulada Andalusia vista per un català a l’Ateneu Barcelonès. Publica Anant pel món. Promou la construcció d’un monument a El Greco a Sitges per subscripció popular.1897 Publica Impresiones de Arte i Oracions, amb il·lustracions musicals d’Enric Morera i gravats de Miquel Utrillo. Estrena de La Fada, amb llibret de Jaume Massó i Torrents i música de Morera, a Sitges. És la quarta festa modernista. 1898 Publica Fulls de la vida i L’alegria que passa. S’inaugura el monument a El Greco a Sitges.1899 Estrena el quadre líric L’alegria que passa, amb música d’Enric Morera, al Teatre Líric de Barcelona, dirigit per Adrià Gual en el marc del Teatre Íntim. Fa una cura de desintoxicació de la morfina al sanatori de Boulogne-sur-Seine. Torna amb Lluïsa Denís i la seva filla. Exposa la sèrie Jardins d’Espagne a la galeria L’Art Nouveau de Sigfried Bing a París.1900 El gener estrena el quadre poemàtic El jardí abandonat, amb música de Joan Gay, en una lectura privada per al vernissatge de l’Exposició de Ramon Casas a la Sala Parés. Publica la conferència Mis hierros viejos. La malaltia de Rusiñol s’agreuja i s’ha de sotmetre a una delicada intervenció quirúrgica.1901 Estrena del quadre líric Cigales i formigues, amb música d’Enric Morera, al Teatre Tívoli (20 febrer); s’estrena Llibertat!, en traducció italiana d’Alfredo Sainati, per la companyia d’Italia Vitaliani al Teatre Novetats (21 d’agost); en català, al Teatre Romea (11 d’octubre), dirigida per Enric Borràs.1902 Publica El poble gris. Estrena Els Jocs Florals de Canprosa (29 de gener) i El malalt crònic (24 d’octubre) al Teatre Romea, dirigits per Enric Borràs.1903 Edita la carpeta de gravats Jardins d’Espanya (Impremta Thomas); publica D’aquí i d’allà, el primer volum de la Biblioteca Popular de L’Avenç. Estrena al Teatre Romea els monòlegs El prestidigitador (12 de gener), per Enric Borràs, i Feminista (16 de març), per Anna Monné, i els drames El pati blau (12 de maig), L’hèroe (17 d’abril), dirigit per Enric Borràs, i El místic (12 de maig).

31


1904 Publica Anant pel món en una edició popular i comença una col·laboració regular amb l’editor Antoni López. Estrena al Teatre Romea el monòleg El bomber (1 maig), dirigit per Jaume Capdevila, i Els punxa-sàrries (26 de febrer), per Hermenegild Goula.

32


1905 Publica Aucells de fang i l’edició popular d’Oracions (Antoni López ed.) Estrena al Teatre Romea el monòleg L’escudellòmetro (6 de març), per Joaquim Vinyas; La nit de l’amor, amb música d’Enric Morera (20 de gener); La lletja (14 març), dirigida per Miquel Rojas, i El bon policia (10 de novembre), per Hermenegild Goula.1906 Publica L’auca del senyor Esteve i un primer recull de Monòlegs. Estrena al Teatre Romea En «Barba Azul» (15 d’abril), per Hermenegild Goula; La cançó de sempre (29 de maig) i La bona gent (14 de febrer). 1907 El 27 de juny comença una col·laboració regular a L’Esquella de la Torratxa amb el pseudònim Xarau, rúbrica d’una secció titulada Glosari que es mantindrà fins a final de 1925. Estrena el monòleg La primera carta al Teatre Principal (16 de maig), per Emília Baró; La mare, al Teatre Romea (20 de febrer), dirigida per Antoni Piera; La «merienda fraternal», al Casino Ceretano de Puigcerdà (14 d’agost), per August Barbosa i Els savis de Vilatrista, amb Gregorio Martínez Sierra, al Teatre Romea (18 d’octubre). A partir d’aquests moments, Antoni López esdevé l’editor gairebé exclusiu de l’obra de Rusiñol.1908 Estrena L’hereu escampa al Teatre Romea (28 de gener), dirigit per Jaume Borràs; Ocells de pas, amb Gregorio Martínez Sierra, al Teatre Novetats (6 de novembre), per Adrià Gual; La llei d’herència al Teatre Romea (3 de novembre), per Jaume Borràs.1909 Estrena els monòlegs Un bon home (12 de març), per Domènec Aymerich i La intel·lectual (30 de gener), per Jaume Borràs, al Teatre Romea.1910 Publica El teatre per dins. Viatja a Buenos Aires amb Enric Borràs i publica a L’Esquella de la Torratxa les cròniques Del Born al Plata. Estrena El redemptor al Teatre Principal (25 de gener), dirigit per Jaume Borràs; Cors de dona, amb Gregorio Martínez Sierra, al Teatre Romea (12 de febrer), per Adrià Gual, i Dol d’«alivio», al Teatre Romea (25 de febrer).1911 Publica Del Born al Plata. Estrena El titella pròdig al Teatre Romea (29 de gener).1912 Publica una selecció dels articles de Xarau a Glosari. Estrena El pintor de miracles al Teatre Principal de Girona (4 gener); La Verge del mar (30 de març) i El despatriat (27 d’abril), dirigides per Jaume Borràs, al Teatre de Catalunya Eldorado (27 d’abril); El triomf de la carn al Teatre Espanyol (10 d’octubre). 1913 Publica L’illa de la calma. 1914 Publica la novel·la El català de la Mancha. Estrena La lepra, al Teatre Principal (1 gener); L’homenatge, al Teatre Nou (14 gener); L’envelat de baix, al Teatre Principal (3 octubre). Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Xarau inicia la secció Espurnes de la guerra dins el Glosari de L’Esquella de la Torratxa.

33

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Gran1915 Estrena El senyor Josep falta a la dona amb el pseudònim Jordi de Peracamps, al Gran Teatre Espanyol (23 gener) i La dona del senyor Josep falta a l’home, al Teatre Soriano (7 maig). Se celebra el 25è aniversari de la primera exposició Rusiñol-Casas-Clarasó a la Sala Parés.

34


1916 Estrena El pobre viudo al Teatre Espanyol, el 8 de gener.1917 Publica la novel·la La Niña Gorda i un nou recull de Monòlegs. Estrena A ca l’antiquari al Teatre Novetats (15 de març), dirigit per August Barbosa; L’arma, amb Josep Burgas, a l’Auditòrium Teatre Íntim (29 d’abril), per Adrià Gual; Els nàufrags, al Teatre Novetats (13 d’octubre), per Enric Borràs; L’auca del senyor Esteve, al Teatre Victoria (12 de maig), per Josep Santpere, i «Gente bien», al Teatre Novetats (18 d’octubre), per Josep Bergés.1918 Publica la novel·la En Josepet de Sant Celoni. Estrena «Souper-Tango» al Teatre Novetats (6 de febrer); La casa de l’art, al Teatre Romea (12 de febrer), dirigida per Enric Giménez; L’acaparador (12 abril), Bataneros en comandita (13 de novembre) i El català de «La Mancha» (6 de desembre), al Teatre Espanyol.1919 Estrena el monòleg La minyona suïcida al Teatre Novetats (4 de gener) per Amàlia d’Isaura (L’Escena Catalana, 1920).1921 Publica l’antologia de textos Proses triades. Estrena la revista Chauffeur... al Palace.1922 El 18 de novembre, estrena Graziel·la, amb Josep Burgas, i Les dues filles (20 de desembre), al Teatre Romea.1924 Estrena Tenoríades al Teatre Romea (28 d’octubre).1925 Estrena El casament de conveniència al Teatre Romea (28 de novembre) dirigit per Joaquim Montero. 1927 Publica el recull d’aforismes Màximes i mals pensaments i el recull d’articles Coses viscudes. Apareix la seva primera biografia, per Carles Capdevila, a la col·lecció Quaderns Blaus. 1926 El 10 de gener, se li dedica un gran homenatge a Sitges. La iniciativa prové de Josep M. de Sagarra, Francisco Madrid i Josep Pla, entre d’altres. 1928 Estrena El jardí abandonat al Teatre Romea (28 de maig) per la companyia de Pius Daví i Maria Vila, i Els analfabets al Teatre Novetats (29 de setembre), per Manuel Salvat.1929 Estrena En Josepet de Sant Celoni al Teatre Espanyol (24 de desembre) per Josep Santpere (1930). Dicta testament, pel qual llega el Cau Ferrat a la vila de Sitges.1930 Estrena Miss Barceloneta al Teatre Novetats (3 de febrer) dirigida per Carles Capdevila.1931 Mor a Aranjuez el 14 de juny.

35


L’auca, de nou a la Sala Gran del TNC

Carles Sales, Francesc Orella i Jordi Banacolocha

L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol va ser l’obra escollida per inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya l’11 de setembre de 1997, amb direcció d’Adolfo Marsillach i amb un ampli repartiment encapçalat per Francesc Orella (senyor Esteve), Jordi Banacolocha (L’avi), Carles Sales (senyor Ramon) i Santi Ricart (Ramonet), les quatre generacions de propietaris de La Puntual, i Mònica López com a Tomaseta.

Per primera vegada el TNC recupera un títol ja estrenat a les seves sales. Dotze anys després, Pablo Ley i Carme Portaceli actualitzen el clàssic de Rusiñol situant-lo en la Barcelona sacsejada pels conflictes del segle XX. La directora compta amb el seu equip d’actors i col·laboradors habituals, amb David Bagés com a senyor Esteve, i Manel Barceló i Llorenç Gonzàlez, en els papers del seu pare i fill, respectivament. El carismàtic personatge de l’avi recau en aquesta ocasió en Boris Ruíz, que també havia participat a l’Auca de fa 12 anys.

36


Pablo Ley DramatúrgiaBarcelona, 1961. Llicenciat en Història de l’Art per la UB. Ha estat crític teatral a l’ABC (1990-1992) i El País (1995-2004). Ha impartit classes de Periodisme Cultural a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB (1999-2001). És cap del Departament de Dramatúrgia i Direcció d'Eòlia des de 2003-2004.

És autor, entre d’altres, d’obres com Se està haciendo muy tarde (Premi Sant Martí de Teatre, Mercat de les Flors, 1988); Paisaje sin casas (Premio Marqués de Bradomín 1990); o Pequeños detalles del horror (finalista del Premio Caja España 1991).

Ha realitzat dramatúrgies d’obres com F@ust versió 3.0 (Goethe. La Fura dels Baus. TNC. 1998); La ópera de cuatro cuartos (Bertolt Brecht. Dir. Calixto Bieito. Teatre Grec. 2002); Comedias Bárbaras (Valle-Inclán. Dir. Bigas Luna, La Nave de Sagunto. 2003); Homage to Catalonia (George Orwell. Dir. Josep Galindo. Teatre Romea, West Yorkshire Playhouse de Leeds, Northern Stage de Newcastle i MC93 Bobigny, 2004), La Celestina (Fernando de Rojas. Dir. Calixto Bieito. Edinburgh International Festival i The REP de Birmingham. 2004), Celebració (Thomas Vinterberg, Mogens Rukov i Bo hr. Hansen. Dir. Josep Galindo. Teatro Romea, 2005), 2666 (Roberto Bolaño. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2007), Don Quixote (Miguel de Cervantes Saavedra. Dir. Josep Galindo. West Yorkshire Playhouse de Leeds. 2007) i La ruta blava (Josep Maria de Sagarra. Dir. Josep Galindo. Teatre Romea – Festival Grec. 2009).

També ha fet dramatúrgies per a òpera: Die Entführung aus dem Serail -El rapte del serrallo- de Mozart. Dir. Calixto Bieito. Dir. musical Kirill Petrenko, estrenada a la Komische Oper de Berlin. 2004; i Madama Butterfly de Puccini. Dir. Calixto Bieito. Dir. musical Daniel Klajner, estrenada a la Komische Oper de Berlin. 2005) i per dansa: El jardí inexistent. Dir. Inés Boza i Carles Mallol, estrenat al TNC. 2005; i La canción de Margarita. Dir. Inés Boza, estrenat al Mercat de les Flors - Festival Grec. 2006.

El 2008 funda, amb Josep Galindo, la companyia Projecte Galilei, que ha estrenat: La Maternitat d’Elna d’Assumpta Montellà. Dir. Josep Galindo, estrenada a Temporada Alta 2008 i al Teatre Capitol, 2009; Alícia ja no viu aquí - La dona a Espanya 1939-1981. Dir. Josep Galindo, estrenada a Temporada Alta el 2009 i al Tantarantana, febrer del 2010. Ara prepara La bella dorment del bosc. Dir. Josep Galindo. Dir. musical Dani Espasa, que se estrenarà al Mercat de les Flors l'abril de 2010.

37


38


Carme PortaceliDramatúrgia i direccióLlicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i Professora de Direcció i d’interpretació a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Des de l’any 2004 és la Directora artística de la FEI – Factoria Escènica Internacional. Treballs més destacats com a directora d’escena: Te doy mis ojos d’Iciar Bollaín. Centre Dramàtic de Vietnam, Hanoi.

2009 Ricard II de Shakespeare. FEI Nau Ivanow. 2009 Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les

societats d’Elfriede Jelinek. CAER i TNC Sala Petita. 2008 Ante la jubilación de Thomas Bernhard. Teatro Valle Inclán de

Madrid. Centro Dramático Nacional. 2008 Josep i Maria de Peter Turrini. Nau Ivanow. 2007 Fairy de Toni Martin i Carme Portaceli. Festival Grec 07. Nau

Ivanow. 2007 Un lloc conegut de Daniela Feixas. Sala Escorxador. Lleida. Sala

Muntaner. 2007 La suïcida d’Ivana Sajko. Auditori de Paiporta. València. 2006 L’agressor de Thomas Jonigk. Nau Ivanow. FEI (Factoria Escènica

Internacional). 2006 Codirecció de J’arrive...! de Marta Carrasco. TNC Sala Petita. 2006 La finestra tancada d’Agustí Vila. Espai Lliure. Teatre Lliure. 2006 Aguantando la vela de Fabrice Melquiot. Círculo de Bellas Artes.

Madrid. 2005 La casa de Bernarda Alba de Garcia Lorca. Teatro Gayarre de

Pamplona. 2005 La pell en flames de Guillem Clua. Villarroel Teatre. Grec 2005 Raccord de Rodolf Sirera. TNC Sala Tallers. 2005 Sopa de pollastre amb ordi d'Arnold Wesker. Teatres de la

Generalitat Valenciana. Sala Rialto. Novembre 2004. Teatro Español de Madrid. 2005. Premi ADE 2005 a la millor direcció. Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat de València (direcció, actriu, escenografia i il·luminació).

The rape of Lucretia de Benjamin Britten. Festival Shakespeare de Santa Susanna. 2004

Genova 01 de Fausto Paravidino. Teatre Grec. Forum 2004 Cançons dedicades de F.X. Kroetz. Festival de Sitges. Sala

Muntaner. 2004 Hamlet màquina de Heiner Müller. Festival Shakespeare. Santa

Susanna. 2003 Lear d’Edward Bond. Festival Grec de Barcelona 2003. Teatre

Lliure 2003

39

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Gran Un enemic del poble de H. Ibsen. Teatres de la Generalitat

Valenciana. 2003. Teatre Romea. Novembre 2003Premi a la millor direcció de Teatres de la Generalitat de València.Premi a la millor direcció de la Universitat del País Valencià.

El retorn al desert de B.M. Koltês. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure. 2003

Sallinger de B.M. Koltès. Mercat de les flors. 2002 Cara de foc de Marius von Mayemburg. Festival Internacional de

Sitges. 2001. Teatre Lliure de Gràcia. Barcelona. 2002Premi Butaca a la Millor direcció.

40


Ball trampa de X. Durringer. Teatre Nou Tantarantana. Barcelona. Grec 2001

Jubileum de G. Tabori. Teatre Micalet. València. 2001 Solness, el constructor de Henrik Ibsen. Dir. Carme Portaceli. TNC

Sala Petita. 2000. Premis ADE 2001 a la millor direcció i a la millor escenografia.

Por menjar-se ànima de R.W. Fassbinder. Teatre Nou Tantarantana. Grec 2000

Contra l’oblit. Diversos autors. Teatre Nou Tantarantana. 2000 El banquete de Chema Cardeña. Cia. Arden Producciones.

València. 1999/2000 Els vells temps de Harold Pinter. Cia. Artenbrut. Teatre Artenbrut.

1999 Mein Kampf de George Tabori. Teatre Nou Tantarantana. Grec

1999Premis Butaca: millor espectacle, direcció, actor, actriu de repartiment i actor de repartiment.

El idiota en Versalles de Chema Cardeña. Cia. Arden Producciones. València. 1998/99

La bohèmia d’Enric Arredondo. Luz de gas. 1998 Les presidentes de Werner Schwab. Teatre Lliure. Grec 1998 Pat’s room de Núria Amat. Sala Beckett. Grec 1997 El triunfo del amor de Marivaux. Mercat de les Flors. 1995 Queridos míos: es preciso contaros ciertas cosas d’Agustín Gómez-

Arcos. Centro Dramático Nacional. Teatro María Guerrero de Madrid. 1994

Les alegres casades de Windsor de William Shakespeare. Grec 1994

Muelle Oeste de Bernard-Marie Koltès. Coproducció del Ministerio de Cultura i el Festival de Otoño de Madrid. Teatro Albéniz. 1993

Los gatos d’Agustín Gómez-Arcos. Coproducció del Ministerio de Cultura i el Festival de Otoño de Madrid. Teatro María Guerrero. 1992. Gira per l’estat espanyol desembre-juny. Temporada a Buenos Aires (juliol-agost).

El parc de Botho Strauss. Teatre Lliure. 1992 La Missió de Heiner Müller. Mercat de les Flors. 1990

Premi Serra d’Or al millor espectacle de 1990 El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla. Orquestra de

Cambra del Teatre Lliure. 1989 Combat de negre i de gossos de Bernard-Marie Koltès. Traducció al

català de Sergi Belbel. Mercat de les Flors. 1988 El muntaplats de Harold Pinter. Tetre Lliure. 1987 Els fills del sol de M. Gorki. Teatre Lliure. 1984 Món, dimoni i carn de Maria Aurèlia Capmany. Producció de la

Generalitat de Catalunya, la Diputació de València i el Centre Dramàtic de la Generalitat. Teatre Lliure. 1982

41

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranEntre 1981 i 1985 fa d’ajudant de direcció en diversos muntatges del Teatre Lliure dirigits per Fabià Puigserver i Lluís Pasqual (Fulgor i mort de Joaquim Murieta, El Misantrop, L’Héroe, Al vostre gust, La flauta màgica, Un dels últims vespres de carnaval).

42


Dani Nel·loMúsica originalSaxofonista, compositor, autor i intèrpret.Amb Carme Portaceli i d’altres artistes independents, va impulsar el naixement de la Factoria Escènica Internacional- FEI, amb la que ha realitzat diversos muntatges i en la que hi treballa creant i relacionant-se amb d’altres disciplines artístiques. Dins del FEI, ha col·laborat amb Carme Portaceli en muntatges com Fairy, L’agressor i Ricard II.El 2006 i apropant-se al jazz inicia un viatge literari amb l’escriptor Andreu Martín, musicant la novel·la El Blues del Detective Inmortal. Precisament el 2007 col·labora en l’espectacle El perseguidor, on Andreu Martín adaptava l’obra de Julio Cortázar, sota la direcció de Lurdes Barba a la Sala Muntaner.Un dels seus darrers últim muntatge és Negra i Criminal, La Ciutat de les Ombres que recull l’aroma de les seves anteriors propostes: té el gust de Vértigo i textos rabiosos com els d’Estranyes Sensacions. Va col·laborar musicalment en l’espectacle d’Erre que Erre Danza Escupir en el tiempo.El 2005 va iniciar el projecte instrumental, Vértigo (Blue Moon), que va donar continuïtat al procés d’experimentació iniciat amb el Nel·lo y la Banda del Zoco combinant estils i estètiques a través del jazz, el rock i la musica lounge que va crear una atmosfera de cabaret i de cine negre que serà el seu segell personal.Al 2003 i degut al seu caràcter multidisciplinari, va escriure l’espectacle teatral-musical Estranyes Sensacions (l’Espai Brossa, Barcelona), dirigit i interpretat per ell mateix amb el qual va realitzar una gira de 40 actuacions a Catalunya.El mateix any, va crear i interpretar la música de Gènova ‘01 de Fausto Paravidino amb direcció de Carme Portaceli, amb qui també va col·laborar a Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats d’Elfriede Jelinek (CAER i TNC Sala Petita. 2008).Els seus inicis es troben amb Los Rebeldes que va deixar després d’onze anys i vuit àlbums d’èxit per fer realitat el seu propi projecte: Nel·lo y la Banda del Zoco.Els seus treballs publicats, Derechito al Infierno i Crápula, van descriure una nova manera d’entendre la musica. A més a més, altres experiències més properes al jazz el van portar a engegar un camí paral·lel amb la fundació del grup Tandori Lenoir.El seu so, la força interpretativa i la capacitat creativa l’han fet propulsor d’un llenguatge propi dins l’escena musical del que ja n’han gaudit diferents generacions.

43


Dani Nel·lo ha col·laborat en directe i a l’estudi amb Enrique Bunbury, Los Lobos, Raimundo Amador, Kiko Veneno, Ariel Roth, Jackson Browne, Pat Mc Donald, David Lindley, John Parrish i Jimmy Thackery entre d’altres.

44


Paco AzorínEscenografia1992-1996: Estudis de escenografia i il·luminació escènica a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

Ha realitzat més de cent vint escenografies per a teatre, dansa, musical i òpera. Col·laborador habitual dels directors Lluís Pasqual (La casa de Bernarda Alba, Hamlet, La Tempestad, Mòbil…) i Carme Portaceli (Ricardo II, Ante la jubilación, Lear, Así que pasen cinco años, Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats d’Elfriede Jelinek, Josep i Maria de Peter Turrini, Fairy, La casa de Bernarda Alba de F. García Lorca, La finestra tancada, Aguantando la vela de Fabrice Melquiot, La violació de Lucrecia de Benjamín Britten, Gènova ‘01 de Fausto Paradivino, Lear d’Eduard Bond, Sopa de Pollastre amb ordi d’Arnold Wesker, L’enemic del poble, El retorn al desert i Sallinger de Bernard-Marie Koltès, Ball–trampa de Xavier Durringer, Cara de foc de Marius Von Mayenburg, Por menjar-se ànima de Rainer W. Fassbinder …). En dansa destaquen les seves escenografies per a Víctor Ullate (Pastoral, Conmemoración del 20 Aniversario del Ballet de Víctor Ullate, Samsara…), i darrerament MozartNu de Iago Pericot i El amor brujo de Falla amb coreografia de Ramon Oller. En teatre musical ha fet Grease dirigit per Ricard Reguant i Chicago dirigit per Coco Comín. En òpera, destaquen les seves escenografies per a muntatges de Lluís Pascual (Il Prigioniero en l’Òpera de París i Le nozze di Figaro al Gran Teatre del Liceu i Welsh Nacional Opera).El 2003 crea i dirigeix el Festival de Shakespeare de Santa Susanna, on dirigeix en el 2007 Hamlet: el dia dels assassinats de Bernard-Marie Koltès. Un altre dels seus muntatges com a director és el Centenario de Chueca proposat per l’Ajuntament de Madrid.

Guardonat, entre d’altres, amb els premis de la Crítica Serra d´Or 2004, Butaca 2004 per Lear, Premi Josep Solbes 2005 de la Generalitat Valenciana a la millor Il·luminació i escenografia per Sopa de Pollastre amb ordi, el premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana a la millor escenografia 2008 per Los enredos de Scapin, i el premi Butaca 2009 per La casa de Bernarda Alba.

Entre les seves últimes produccions destaquen: l’escenografia per a la Gala dels Premis Max 2009; El narciso en su opinión de Guillem de Castro a València; Els nois d’història d’Alan Benet. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya. 2008; La Gran Via de Federico Chueca. Dir. H. Pimenta. Plaza Mayor de Madrid. 2006; La buena persona de Se-Zuan de Bertolt Brecht. Dir. Luís Blat. Centro Dramático Nacional. 2006; La pell en flames de Guillem Clua. Dir. C. Portaceli. Villarroel Teatre. Grec 2005; Romance de lobos de Valle Inclán. Dir. Angel Facio. Teatro Español. 2005; Paella Mixta de la Companyia de Sol Picó. TNC. 2004;

45

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranUn ram de mar. L’univers de Joaquim Ruyra a escena. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 2004; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003. Teatre Poliorama. 2004; El clavicèmbal de Dani Salgado. Dir. Lurdes Barba. TNC.

46


2002; El paradís oblidat de David Plana. Dir. Carlota Subirós. TNC. 2002; El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare. Dir. Àngel Llàcer. Companyia Parracs. Teatre Borràs. Teatre Principal. 2002; Refugiats de Sergi Pompermayer. Dir. David Plana. Cia. Mala sang. TNC. 2002; Ran del camí d’Anton Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC. 2002; Ganivets a les gallines de David Harrower. Dir. Antonio Simon. TNC. 2001; La confessione o l’esca del peccato de Palau i Fabre. Dir. H. Bonnin. Teatro Libero. Palermo. 2001; ¡Ay, Carmela! de José Sanchis Sinisterra. Dir. Antonio Simon. Tantarantana Teatre. Estrena al festival El Quijote (París). Il·luminació. 2000.

Entre els seus propers projectes destaquen La Calesera al Teatro de la Zarzuela, amb direcció de Carles Alfaro, Chateau Margaux i La Viejecita a Bilbao i Manon Lescaut a l’Òpera de Lyon, amb direcció de Lluís Pasqual.

www.pacoazorin.com

Antonio BelartVestuariTeatre: Escenes d’un matrimoni / Sarabanda d’Ingmar Bergman. Dir. Marta

Angelat. TNC Sala Petita. 2010 Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. Dir. Mario Gas. Teatre Lliure, El

Canal-Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona i Teatro Español de Madrid. 2009

Las Troyanas d’Eurípides. Dir. Mario Gas. Teatro Español de Madrid. Grec 2008

Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats d’Elfriede Jelinek. Dir. Carme Portaceli. TNC i CAER. 2008

Homebody/Kabul de Tony Kushner. Dir. Mario Gas. Teatro Español de Madrid. També escenografia. 2007

Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Dir. Mario Gas. Teatro Español de Madrid. 2007

Adiós a la Bohemia / Black el payaso de Pablo Sorozábal. Sarsuela. Teatro Español de Madrid. 2006. Premi Max al millor vestuari.

La Orestiada dÈsquil. Dir. Mario Gas. 2004 A Electra le sienta bien el luto, de E. O Neill. Dir. Mario Gas. 2003 La Perritxola de Jacques Offenbach. Dagoll Dagom. Dir. Joan Lluís

Bozzo. 2003 Ölelés, segons Sandor Márai (teatre-dansa). Dir. Jordi Cortés i

Damián Muñoz. 2004 Lear d’Edward Bond. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure. Grec 2003 Poeta en Nueva York de García Lorca i Estelrich. Dir. Rafael

Amargo. 2002 Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Dir. Àngel Llàcer. 2002

47

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Gran La Mare Coratge i els seus fills de Bertolt Brecht. Dir. Mario Gas.

TNC Sala Gran. 2002

48


The full monty de Terrence McNally i David Yazbek. Direcció: Mario Gas. Full Teatre. Teatre Novedades. 2001

Lulu. La capsa de Pandora. Una tragèdia-monstre de Frank Wedekind. Direcció: Mario Gas. TNC. 2001

Little night music d’Stephen Sondheim, dirigit per Mario Gas. Inauguració Grec 2000. Teatre Novedades. Premi Max al millor vestuari.

Por menjar-se ànima de R.W. Fassbinder. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Nou Tantarantana. 2000

La noche de Molly Bloom de Joyce/Sinisterra. Dir. Lourdes Barba. 2000

T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré de Joe di Pietro amb direcció d’Esteve Ferrer. Vania Produccions. Teatres Poliorama, Borràs i Apolo. 2000

Dancing!. Col·lectiu/Basat en la pel·lícula Le Bal. Dir. Helder Costa. 1998

Els cavallers de Verona de William Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Insòlit de Vol Ras. Dir. Pep Cruz. Yo tengo un primo en América de Joglars. Dir. Albert Boadella En resumidas cuentas de Pepe Rubianes, Dir. Hernán Zavala.

Cinema: Little Ashes; The frost. Dir. Ferran Audí (Premi al millor vestuari del Festival de Cine de Málaga 2009); F.B.I. Frikis buscan incordiar (direcció artística). Dir. Javier Cárdenas; Las hijas de Mohamed (direcció artística). Dir. Silvia Munt; Lisístrata (vestuari i paper principal). Dir. Francesc Bellmunt; Juntos (direcció artística). Dir. Mireia Ros; El passatger clandestí (vestuari). Dir. Agustí Villaronga; Si te dicen que caí (vestuari). Dir. Vicente Aranda; Semos peligrosos (Uséase Makinavaja 2) (direcció artística) Dir. Carlos Suárez.

Televisió: Pin-Nic. TVE; Crims. Dir. Jordi Frades. TV3 i la sèrie Orden Especial.. de Joglars. Dir. Albert Boadella i Xavier Manich.

Maria DomènechIl·luminació

Nascuda a Alacant. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, 1979. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de Barcelona, 1980. Vicepresidenta de l’Associació d’Autors d’Il·luminació (AAI). Professora d’il·luminació a l’Institut Europeu de Disseny (IED). Premis Butaca a la millor il·luminació (2004-2007).

Comença la seva trajectòria professional en el camp de la il·luminació, al Teatre Lliure de Barcelona (1984-1992), intervenint en

49

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granmés de cinquanta muntatges teatrals, col·laborant amb directors com Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Pere Planella, Josep Montanyès, Rosa Maria Sardà, Carme Portaceli, Xicu Masó, Lluís Homar, Ariel García Valdés, entre d’altres. Durant la Temporada 1993-1994 s’incorpora com a ajudant d’il·luminació al Gran Teatre del Liceu, i

50


participa als muntatges de Der Fliegende Holländer, Fedora, La Fille du Regiment, Mathis der Maler, Turandot i Lucia de Lammermoor.

Com a dissenyadora d’il·luminació ha diversificat el seu treball en diversos àmbits. Ha fet el disseny d’il·luminació d’un gran nombre d’exposicions com El Dublín de James Joyce (Premi FAD de Disseny), Art i Poder, Les cases de l’ànima, Les Lisboes de Pessoa, Madrid-Barcelona, La ciutat Sostenible, El Somriure del Monstre, L’Islam i Catalunya, Temps de radio, En guerra…, amb arquitectes com Dani Freixas, Òscar Tusquets, Fernando Marzá, Pep Cortés, Sílvia Farriol, Carles Guri, Lluís Pau, Saeta Estudi..i escenògrafs com Montse Amenós, Jon Berrondo i Quim Roy, entre d’altres. Entre els seus treballs hi ha també la il·luminació del Museu Dalí de Figueres, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu del Cinema de Girona, el Monestir de Santes Creus a Tarragona, L’Abadia de Fontenay a França, L’Espai Gaudí a la Pedrera de Barcelona (Premi de la Crítica d’Art), la Casa-Museu Torrens Lladó a Palma de Mallorca, i el Museu Picasso de Barcelona.

Ha col·laborat amb directors com Konrad Zschiedrich, Teresa Vilardell, Xicu Masó, Victor Batallé, Josep M. Mestres, Carlos Lasarte, Imma Colomer, Carme Portaceli, Rafel Duran, Magda Puyo, Alex Rigola, Franco di Francescantonio, Joan Peris, Lurdes Barba, Josep Antón Gomez, Xavier Albertí, Stefano Poda, Rafael Lladó, Jaume Martorell, Angelo Gobbato, Rafel Duran, Carme Portaceli, Ricard Salvat, Ferran Madico, Rosa Mª Sardá, etc.; coreògrafs com Gelabert-Azzopardi, Sabine Darendorf, Mercè Boronat, Angels Margarit, Juan Carlos Lérida, Ferrán Carvajal, en teatres d’Espanya i Sudamèrica.

Dels seus darrers treballs cal destacar els muntatges: Panorama des del pont (TNC), dirigit per Rafel Duran, El perseguidor (Festival Grec-Sala Muntaner) i Saló Primavera (Festival Temporada Alta Girona), dirigides per Lurdes Barba; El largo viaje hacia la noche (Teatro de la Abadía), La nit just abans dels boscos (Temporada Alta Girona-Teatre Lliure), L’Holandès errant (Gran Teatre del Liceu), 2666 (Teatre Lliure) i Días mejores (Temporada Alta Girona-Teatre Lliure- Teatro de la Abadía), dirigits per Àlex Rigola; El Carnaval de los animales (Gran Teatre del Liceu), amb la companyia Etcétera; Festen (Teatre Romea-finalista Premis Max), dirigit per Josep Galindo; Solo por placer (Espai Lliure), coreografia d'Àngels Margarit; El arte de la guerra (Festival de Flamenco. Berlín-Radicals Teatre LLiure), coreografia de Juan Carlos Lérida; Vesalii Icones (Festival d’Òpera de Butxaca- Sala Ovidi Montllor) i Goldberg (Mercat de les Flors), coreografia de Ferrán Carvajal; Tornar a casa (CAER-TNC-Teatro Español. Madrid), dirigit per Ferran Madico; Tres Dramolette (CAER-Teatre Romea. Barcelona), dirigida per Rosa Maria Sardà; Un dia. Mirall trencat (Teatre Borrás), dirigit per Ricard Salvat; Molts records per Ivanov (Teatre Principal Palma), dirigit per Pep Tosar; La casa de Bernarda Alba (TNC Sala Petita), dirigit per Lluís Pasqual. I també les exposicions temporals:

51

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranOblidant Velázquez. Las Meninas i Objectes vius, figura i natura morta al Museu Picasso de Barcelona.

52


Quatre actors per a la nissaga dels Esteves...

Boris Ruíz és... L’avi

Teatre: Ha treballat amb directors com Adolfo Marsillach, Jorge Lavelli, Mario Gas, Fabià Puigserver, Santi Sans, Pep Cruz, Enric Flores, Calixto Bieito, Joan Lluís Bozzo, Ferran Madico, Manel Dueso, Àlex Rigola, Joan Anton Rechi, Magda Puyo.Ha format part de companyies com el Teatre Lliure, Dagoll Dagom, Mario Gas, Núria Espert, Gat i, darrerament, el Teatre Romea, on ha participat en muntatges com: La Presa, La vida es sueño, Woyzeck, Un sopar amb els clàssics, Macbeth, Mestres Antics, Orfeu als inferns, Celebració, Plataforma, Peer Gynt, El senyor Perramon, El Rei Lear, Mamà Medea.Altres muntatges on ha intervingut: Farsa y licencia de la Reina castiza, Marat-Sade, Antaviana, Agnés, La cabeza del dragón, L’òpera de tres rals, Cyrano de Bergerac, Dancing, El Cántaro roto, La gran ilusión, Víctor o los niños al poder, Blanca o el azar, Travessa deserts, Ondina, Computer love, El Sarau, Grecs Bokos, La paz vuelve a Atenas, Nicolás Maquiavelo, Els Elfs, La Tempesta, Al vostre gust, Els cavallers de Verona, Hamlet. Al TNC ha participat a Mesura per mesura, dirigida per Calixto Bieito, i a la producció del 1997 de L’auca del senyor Esteve, dirigida per Adolfo MArsillach.Ha rebut el Premi a la millor interpretació de la crítica teatral de Barcelona 1999/2000 per La Presa dirigida per Manel Dueso i per La vida es sueño dirigida per Calixto Bieito. Ha estat nominat als Premis Max al millor actor de repartiment per Plataforma.Cinema: Un día volveré, Un negre amb saxo, Makinavaja, Barrios Altos, Razones sentimentales, Los porreta, La ciudad de los prodigios, Los sin nombre, Temps afegit, Mi dulce, Atlas de geografia humana, Les dues vides d’Andrés Rabadán, Negro Buenos Aires.Televisió: La granja, La Lloll, El Planeta Imaginario, Makinavaja, Pobre noi, Crónica negra, Des del balcó, Ventdelplà.

53


Manel Barceló és... Senyor Ramon

Inicia la seva trajectoria professional l’any 1978, fundant junt amb en Pep Bou el grup Pa de Ral dedicat a teatre infantil. El 1979 s’incorpora a la companyia Els Joglars amb l’espectacle l’Odissea. En tots aquests anys ha exercit com actor, director, autor dramàtic, guionista de programes de televisió i d’historieta.Teatre: La lección d’Eugène Ionesco. Dir. Joan Maria Gual. 2009; Ricard II de Shakespeare. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanow. 2009; La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion. TNC Sala Petita. 2008; Què va passar quan Nora va deixar el seu home d’Elfriede Jelinek. Dir. Carme Portaceli. TNC-CAER. 2008; La sorra i l’Acadèmia de Joan Brossa. Dir. Jordi Faura i Abel Coll. Espai Brossa. 2007; Trànsits de Carles Batlle. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2007; Hamlet, el dia dels assassinats de Bernard- Marie Koltes. Dir. Paco Azorín. 2007; Els contes del sr. Nil de Manel Barceló. Dir. Pep Bou. BeNeCé. 2006; Aigües encantades de Joan Puig i Ferrater. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2006; La pell en flames de Guillem Clua. Dir. Carme Portaceli. 2005; Hedda Gabler d’Henrik Ibsen. Dir. Rafa Calatayud. 2004; Un enemic del poble d’Henrik Ibsen. Dir. Carme Portaceli. 2003; Antígona de Jordi Coca. Dir. Ramon Simó. 2003; Ran del camí d’Anton Pavlov Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC. 2002; Shylock de Gareth Armstrong. Dir. Luca Valentino. 2000 (Premi Ciutat de Barcelona a les Arts Escèniques de l’any 2000); La cita de Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. 1998; Els pirates de Gibert & Sullivan. Dir. Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. 1997; One for the road de Harold Pinter. Dir. Lluís Miguel Climent. 1996; Les alegres casades de Windsor de William Shakespeare. Dir. Carme Portaceli. 1994; La tigressa i altres històries de Dario Fo. Dir. José Antonio Ortega. 1983.Televisió: 23 F, El día más difícil del Rey, Serrallonga, El cor de la ciutat, Des del balcó, Carles, princep de Viana, Laberint d’ombres, Sitges, Quico, QUI?.Cinema: Linko (2008) de David Valero; Forasters (2008) de Ventura Pons; Vicky Cristina Barcelona (2007) de Woody Allen; El pallasso i el Führer (2007) d’Eduard Cortés; Salvador (2006) de Manuel Huerga; Des del balcó (2000) de Jesús Garay; La quinta del porro (1980) de Francesc Bellmunt.

54

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala GranPremis: el 2003, Premi Honra do Festival de Almada (Lisboa) per Shylock. Premi Ciutat de Barcelona a les Arts Escèniques de l’any 2000 “...per la seva magnífica interpretació a l’obra Shylock de Gareth Armstrong dirigit per Luca Valentino”. Ha rebut en dues ocasions el premi Aplaudiments Sebastià Gasch que concedeix el FAD, el 1981 per Quatre i repicó i el 1996 per Cabaret per la guerra de Bòsnia.

55


David Bagèsés... Esteve

Teatre: Ricard II de Shakespeare. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanow. 2009; La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació dramàtica de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; Fairy. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanov. Grec 2007; Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2007; Unes veus de Joe Penhall. Dir. Marta Angelat. Villarroel Teatre. 2007; Teràpies de Cristopher Durang. Dir. Rafael Calatayud. Teatre Condal. 2006; Nausica de Joan Maragall. Dir. Hermann Bonnín. Grec 2006; Les tres germanes d’Anton Txékhov. Dir: Ariel Garcia Valdés.TNC. 2005; El rey Lear d’Edward Bond. Dir. Carme Portaceli; Génova 01 de Fausto Paravidino. Dir. Carme Portaceli; Coneixes a en Procinetky? de Paco Mir. Dir. Josep Costa; El retorn al desert de B.M. Koltés. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure; Sallinger de Bernard-Marie Koltés. Dir. Carme Portaceli. Mercat de les Flors; Ball trampa de Xavier Durringer. Dir.: Carme Portaceli; Lulú de Franck Wedekind. Dir. Mario Gas. TNC. 2001; Por menjar-se ànima de Rainer W. Fassbinder. Dir. C. Portacelli. Tantarantana; Contra l’oblit. Dir. C. Portaceli, Antonio Simón i Konrad Zschiedrich; Mein kampf de George Tabori. Dir. Carme Portaceli. Premi Butaca 2000 al millor actor protagonista; Romeo y Julieta de Shakespeare. Dir. Maurice Durozier; Dinastia Ming de Joan Cavallé. Dir.: Artur Trias; Kafka. El procés de Cía. Kronos Teatre. Dir. Àlex Rigola.

Televisió: entre d’altres, Ventdelplà, Génesis, Los simuladores, L´un per l´altre, Hospital central, El comisario, Jet lag, Plats bruts, Temps de silenci, Crims, Nissaga de poder, Plastic.

Cinema: entre d’altres, El coronel Macià. Dir. Josep Maria Forn; Escuela de seducción. Dir. Javier Balaguer; Carvalho. Dir. Rafa Monleón; Asunto interno. Dir. Carles Balaguer; No et tallis ni un pél. Dir. Francesc Casanovas; Rateta, rateta. Dir. Francesc Bellmunt.

56


Llorenç Gonzàlezés... Ramonet

Barcelona, 1 d’0ctubre de 1984. Llicenciat en art Dramàtic. Institut del Teatre. Especialitat: Interpretació. Curs intensiu de tècniques de circ a l’escola de circ Rogelio Rivel. Seminari a San Miniatto (Pisa) a partir de l’obra Juli Cèsar de Shakespeare, amb Peter Claugh.

Teatre: Els nois d’història d’Alan Bennett. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya. 2008; Què va passar quna la Nora va deixar el seu marit o els pilars de les societats d’Elfride Jelinnek. Dir. Carme Portaceli. CAEr-TNC Sala Petita. 2008; J’arrive. Dir. Marta Carrasco i Carme Portaceli. TNC Sala Petita. 2007; Fairy (contes de fades) de Toní Matín i Carme Portaceli. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanow. 2007; L’agressor de Thomas Jönigk. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanow. 2006; Wozzeck Concert de Georg Büchner. Dir. Carme Poratceli; Brecht i companyia. Adaptació de Ramon Simó del Happy End. Dir. Ramón Simó; El Misantrop (el musical) de Molière. Dir. Pere Planella; Teatre de carrer de Joan Brossa. Els Pirates Teatre. Dir. Adrià Aubert.

Televisió: Ventdelplà. Diagonal Televisió. TV3; El cor de la ciutat. TV3.Els curts: El Espectro. Producció Caballo Media. Guió i direcció de German Regueira i Eva Merino; El sueño de Alícia. Producció G-Vam. Dir. German Regueira; Esperando a Godot. Dir. David Carrillo. Producció Alumnes 4t. Ciències de la comunicació.. Personatge protagonista del migmetratge Estenent Pons. Dir. Antoni Verdaguer. Producció R.O.L.

57


...i per casar l’Estevet i continuar el negoci...

Gabriela Flores és... Tomaseta

Teatre: Te doy mis ojos d’Iciar Bollaín. Dir. Carme Portaceli. Centre Dramàtic de Vietnam. 2009; Ricard II de Shakespeare. Dir. C. Portaceli. Nau Ivanow. 2009; Què va passar quan la Nora va deixar el seu marit o els pilars de les societats d’Elfriede Jelinek. Dir. C. Portaceli. CAER-TNC Sala Petita. 2008; Fairy de T. Martín i C. Portaceli. Dir. C. Portaceli. Nau Ivanow. 2007; La suïcida-La bomba de I. Sajko. Dir. C. Portaceli. València. 2006; L’agressor de T. Jonigk. Dir. C. Portaceli. Nau Ivanow. 2006; La pell en flames de Guillem Clua. Dir. C. Portaceli. Festival Grec. 2005; Lear d’Edward Bond. Dir. C. Portaceli. Festival Grec i temporada al Teatre Lliure. 2003; Els fills de kennedy de R. Patrick. Dir. Josep Costa. Versus Teatre. 2003; El retorn al desert de B.M. Koltés. Dir. C. Portaceli. Teatre Lliure. 2003; Sallinger de B.M. Koltés. Dir. C. Portaceli. Mercat de les Flors. 2002; Ball trampa de X. Duranger. Dir. C. Portaceli. Nou Tantarantana. 2001; Por menjar-se ànima de R.W Fassbinder. Dir. C. Portaceli. Nou Tantarantana. 2000; Contra l’oblit. Dir. Konrad Zchiedrich, Antonio Simón i C. Portaceli. Nou Tantarantana. 1999; Rebentat de S. Kane. Dir. Rafel Duran. Sala Beckett. 1997; El triomf de l’amor de Marivaux. Dir. C. Portaceli. Mercat de les Flors. 1995; El barret de cascavells de Pirandello. Dir. Lluís Homar. Teatre Lliure. 1994; Les alegres casades de Windsor de Shakespeare. Dir. C. Portaceli. Festival Grec. 1994; Muelle oeste de B.M. Koltés. Dir. Carme Portaceli. Festival de Otoño. Madrid 1993; El parc de B. Strauss. Dir. C. Portaceli. Teatre Lliure. 1992; Los gastos d’A.G. Arcos. Dir. C. Portaceli. Teatro Maria Guerrero. Madrid 1992; Yepeto de R. Cosa. Dir. Omar Graso. Buenos Aires 1989.

Televisió: Ventdelplà. TV3; Hospital Central. Tele 5; El comisario. Antena 3; Laberint d’ombres. TV3; Nissaga de poder. TV3; Carvalho. Tele 5; Vidas cruzadas. Forta; Médico de familia. Tele 5; Locos por la tele. TVE. Más que hermanos. Dir. Ramon Costafreda. Diagonal TV, i Les filles de Mohamed. Dir. Sílvia Munt. IN VITRO.

58


59


...i les veïnes, clientes: la resta de L’auca...

Montse Pérezés... Maria

Carme Gonzàlezés... Roseta

Albert Pérezés... Senyor Pau

Cristina Sirvent és... Dona / Guerrillera

Neus Bernausés... Criada / llibertària

60


...i la banda de L’auca...

Dani Nel·loSaxos tenor i baríton

Jordi PratsSaxo alt

Francisco SuárezPiano

Miquel Àngel CorderoContrabaix

Anton JarlBateria

61


Sala GranDel 3 de febrer al 21 de març de 2010

Horaris: dimecres, 16.30 h i 20 h; dijous, 17 h; divendres, 20 h; dissabte, 17 h i 21.30 h; diumenge, 18 h.Estrena: dijous 4 de febrer 20 h.Dimecres 3 de febrer, funció escolar a les 16.30 h.

Preus: 15-24 €

Col·loqui: divendres 12 de febrer

Audiodescripció: dissabte 13 de febrer 21.30 h.

Espectacle recomanat a partir de 12 anys

Programa de pagament

Més informació a:www.tnc.cat www.tnc.cat/facebook www.tnc.cat/youtube www.tnc.cat/twitter www.museumares.bcn.cat/auca/ebody_cat.swf www.rusinolsitges.com www.escriptors.com/autors/rusinols

62

http://www.escriptors.com/autors/rusinols

http://www.rusinolsitges.com/

http://www.museumares.bcn.cat/auca/ebody_cat.swf

http://www.tnc.cat/twitter

http://www.tnc.cat/youtube

http://www.tnc.cat/facebook

http://www.tnc.cat/


Informació pràcticawww.tnc.cat

Venda d’entrades

Tel·Entrada Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h Telèfon 902 10 12 12 www.telentrada.com Taquilles del TNCPlaça de les Arts, 1 (Barcelona)Horari de taquilles:De dimecres a divendres, de 15 a 20 hDissabtes de 15 a 21.30 hDiumenges, de 15 a 18 hHoraris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat.Al Palau de la VirreinaLa Rambla, 99 (Barcelona). Telèfon: 933 161 000De dimarts a dissabte d’11 a 20 h

Abonaments www.telentrada.com Taquilles. Atenció telefònica exclusiva per als abonats 933 065 720. De dimecres a divendres de 12 a 14 h (excepte festius).

Relació amb l’espectador i l’empresaGrups: 933 065 707 [email protected] educatiu:933 065 740 [email protected] Regal Empresa933 065 755 [email protected] Connecta’t 25933 065 749 [email protected] De dilluns a dijous de 9.30 a 14 h i de 15 a 16.30 h. Divendres fins a les 13.30 h.Accessibilitat. A totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Web accessible. Funcions

Restaurant del TNCServei de restauració gestionat per Singularis:RestaurantObert de dimecres a diumenge, el Restaurant del TNC compta amb dos espais diferenciats: - Restaurant obert al públic en finalitzar les funcions, per sopar i prendre una copa. - Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia).Cafeteria del vestíbul principal Oberta des d’una hora abans de l'inici de la funció fins a l'últim entreacte. Bar del vestíbul de la Sala TallersObert des d’una hora abans de les representacions fins a l’inici de la funció.La Terrassa del TeatreDurant els mesos de juny i juliol, el Restaurant baixa al peristil per gaudir del bon temps a l’aire lliure. Informació i reserves: 933 065 729 [email protected] www.tnc.cat/restaurantLlibreria del TNCOberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions matinals i escolars)933 065 700 (ext. 243)[email protected] www.tnc.cat/llibreriaVideotecaArxiu de més de 400 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. 933 065 700 (ext. 312)Visites guiadesDimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€Grups reduïts (de 15 a 35 persones)Reserves: 933 065 749 [email protected] Com accedir al TNC Autobús. Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92, B21 i B25 Servei nocturn N0, N3, N7 i N11Metro. Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental)Tramvia.T4 (Auditori Teatre Nacional)T5 (Glòries)Bicing. Meridiana/Padilla i Padilla/RibesRENFE. Clot i Arc de TriomfAutocar. Estació del NordCotxe. Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre.

63

mailto:[email protected]







http://www.servicaixa.com/

http://www.servicaixa.com/

http://www.tnc.cat/

L’auca del senyor EsteveSantiago RusiñolDramatúrgia: Pablo Ley i Carme PortaceliSala Granamb audiodescripció.Taxi. En finalitzar les funcions de nit de dimecres a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació del vestíbul principal.

Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

64


65

sala gran€¦ · web view2010/01/28 · des que hi va haver un mofeta, que m’han dit que es...

Documents