Ignasi Jara i Laura Bolo

Ruta per la València medieval

Selecció de textos

Centre d’Autoaprenentatge de Llengües de la Universitat de València 11/03/2015

1

Jaume I el Conqueridor

Jaume el Conqueridor (anomenat també Jaume I d'Aragó) (Montpeller, Senyoria de Montpeller, 2 de febrer del 1208 -

Alzira, Regne de València, 27 de juliol del 1276), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i

morí a l'edat de 68 anys. Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Entre les gestes més importants que recordem del monarca destaca l’expansió de la corona catalanoaragonesa arran de les conquestes dels regnes de Mallorca i de València i, sobretot en aquest últim, la concessió dels Furs i Privilegis atorgats a la ciutat i en acabant a la resta del regne de València.

2

Fragment del Llibre dels fets

278. «E, quan venc al tercer dia ell nos envià missatge que, si el guiàvem que eixiria a nós. E nós enviam-li un ric home nostre, e venc a nós sempre quan ell hi fo anat, e dix-nos que el rei de València, Çaèn, s´era acordat, e que ben coneixia que la vila no es podia defendre a la llonga. E, per tal que non se´n faés traure altre major mal d´aquell que treit n´havien, que la´ns rendria ab aital condició, que els sarraïns e les sarraïnes ne posquessen trer tota llur roba, e que hom no els escorcollàs ni el faés neguna vilania, e que fossen en nostre guiatge tro a Cullera ell e ells.

282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, perr tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la ramble e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la trerra per la gran mercé que Déu nos havia feta.»

3

MARTORELL, Joanot (1490), Tirant lo Blanch.

Joanot Martorell (València, 1411?–1465) cavaller i novel·lista originari de La Safor, va escriure una de les novel·les fonamentals del seu segle.La seua vida va transcórrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre amb plets per qüestions familiars i d'herències.Amb constants reedicions i traduccions des de bon començament, el Tirant lo Blanch es considera una de les grans novel·les cavalleresques de la literatura universal, fins i tot, Miguel de Cervantes en fa referència a El Quixot: "Por su estilo es éste el mejor libro del mundo".

«Dient l'Emperador tals o semblants paraules, les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d'altra part contemplaven la gran bellesa de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, Carmesina estava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien. [...]Tirant pres [demanà] llicència de tots e anà-se’n a la posada, entrà-se’n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vingueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell

4

estava ferit d’aquella passió que a molts engana. Diafebus, que véu que Tirant no eixia, entrà a la cambra e dix-li:–Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei, ho faré ab molt bona voluntat.–Cosí meu –dix Tirant–, lo meu mal a present [de moment] no fretura [no necessiteu] vós saber-lo; e jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui m'ha tot comprès.(...)E gira’s de l’altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix:-Jo am.»

Ausiàs March

Ausiàs March (Gandia, 1400 - València, 1459), membre de la petita noblesa valenciana, és considerat un dels poetes medievals en llengua catalana més importants. Escriu 128 poemes que suposen un gran pas en l'evolució de la poesia trobadoresca cap a nous horitzons, que acosten la poesia del segle XV als paràmetres formals i estètics del Renaixement. La seua poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari d'ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.

«Així com cell qui es veu prop de la mort, corrent mal temps, perillant en la mar,e veu lo lloc on se pot restaurare no hi ateny per sa malvada sort,ne pren a me, qui vaig afanys passant

5

e veig a vós, bastant mos mals delir:desesperat de mos desigs complir,iré pel món vostre ergull recitant.»

«Així com aquell qui es veu prop de la mort,quan corre mal temps i es troba perills per la mar,i albira un lloc on es podria refugiari no hi arriba per la seua malvada sort,m'esdevé a mi, que vaig passant afanysi us veig bastant a remeiar els meus mals.Desesperat d'acomplir els meus desigs,aniré pel món proclamant el vostre orgull.»(versió de Joan Fuster)

6

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1976), Llibre de meravelles, València, ed. 3 i 4, p. 31

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l'època d'Ausiàs March i Roís de Corella.Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.

«M’agradaria escriure la guia de València.Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,l’amable biblioteca llatina del Magnànim,sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem.»

7

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1999), Obra completa, vol. 10. València, Ed. 3 i 4,pp. 185-186.

«He aixecat, mentre escrivia, el cap

i amb ulls cansats de la cal·ligrafia

he vist enllà, damunt d'una tauleta

que hi ha al racó del nostre menjador,

entre papers i llibres que m'estime,

com un ocell de ritme popular,

com un gresol, una fotografia

de fa mil anys o de fa quatre dies:

tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,

i més enllà les Sitges del meu poble.

La veig sovint i et recorde moltíssim,

el cos esvelt com un cànter de Nàquera

i un breu ocell de tristesa als teus ulls.

M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia

entre papers i fortuïtes síl·labes.

Com qui, a la nit, intenta orientar-se

amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire

aquell instant de l'any 48.

8

Tu vares fer que cregués altre cop

i m'has donat la teua companyia,

el teu discret silenci, el teu ajut.

Aquesta nit t'he mirat novament.

Et tinc i et veig com et veié el meu cor

el dia aquell de la fotografia.

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volarà des d'ell brisa i colomes.

Creix el mural de calç i de coets,

amb claredat i explosions de mar,

per un amor que se'ns enduu plegats.

Secret amor, estendard lluminós,

barres de sang sobre un blanc intocable,

aquest amor salvatge d'un país

que havem creuat, estimant-nos moltíssim,

9

des d'Alacant a Castelló, amb els ulls

plens d'una llum, una gota de llum.

Dic el teu nom Isabel i canten els canyars

i pels carrers diversos de València

passen amants que es besen a la boca,

amb molt d'amor presos per la cintura,

atarantats d'una olor de gesmils.

Dic el teu nom i amb casta reverència

el posaré en un pitxer amb aigua.

Dic Isabel i seguesc el camí.»

10

Joan Fuster i Ortells

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seua obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.

FUSTER, Joan (1977), El blau de la senyera, València, Ed.3 i 4.

«Que, sense blau, la bandera valenciana és igual que la bandera catalana?

No: no és que siga igual; és la mateixa.

Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més.»

11

12

FUSTER, Joan (1964), Diccionari per a occciosos, Barcelona, Edicions 62.

DINERS

No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!

HUMILIACIÓ

Cadascú se sent humiliat per una cosa o per unes coses distintes. Conec, per exemple, algunes persones que es consideren còsmicament ultrajades perquè el seu cos no s’assembla gens a una estàtua grega.

MALÍCIA

Resulta una mica còmic: sempre som menys malvats del que ens pensem ser.

MORIR

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

PENEDIMENT

Sempre trobareu una raó o altra – si la busqueu, naturalment – per a penedir-vos de qualsevol cosa; fins i tot de la cosa més noble que mai hàgiu fet.

Ara: penedint-vos-en, tampoc no aconseguireu res.

13

14

Llegenda de l’aparició de sant Jordi

Com bé sabeu tots, sant Jordi era el patró de la monarquia del casal de Barcelona. A ell s’encomanaven els nostres reis i els nostres guerres quan havien d’entrar en combat perquè els protegís i els donàs forces. Són, encara hui, molts els pobles valencians que el tenen com a patró, d’entre els més importants destaca Alcoi que honora les seues festes de moros i cristians al sant. També és patró de Catalunya on cada 23 d’abril se celebra la seua festivitat envoltada de la tradició de les fires de llibres.

Conta la tradició que en el moment més àlgid de la batalla del Puig va aparéixer un cavaller bell i valent que sobreeixia. Anava muntat sobre un cavall blanquíssim i duia una armadura lluent sobre la qual hi havia una gran creu roja. No tenia parell. Anava pegant llançades a tort i dret i les baixes que provocava se’n contaven per milers. La sort del combat va tombar del costat cristià. Quan la victòria ja era imminent el misteriós cavaller va desaparéixer. Tots reconegueren en aquella figura la personificació del sant que, cridat pels cavallers, havia acudit per salvar-los.

A la ciutat de València es conserva una còpia del retaule que es pintà segles després sobre aquesta batalla. Destaca la figura de sant Jordi, esvelta, sobre la resta de sarraïns.

15