rua.ua.es · agraïments . en primer lloc, vull agrair al prof. josep martines la confiança que...

Canvi semàntic i gramaticalització dels verbs metre i posar: un acostament segons la semàntica

cognitiva diacrònica

Jaume Pons Conca

www.ua.es

www.eltallerdigital.com

Departament de Filologia Catalana

Facultat de Filosofia i Lletres

Institut Superior d'Investigació Cooperativa IVITRA

Canvi semàntic i gramaticalització dels verbs

metre i posar: un acostament segons la semàntica

cognitiva diacrònica

Jaume Pons Conca

Memòria presentada per aspirar al grau de

DOCTOR PER LA UNIVERSITAT D'ALACANT

MENCIÓ DE DOCTOR INTERNACIONAL

DOCTORAT EN TRANSFERÈNCIES INTERCULTURALS I HISTÒRIQUES A

L'EUROPA MEDIEVAL MEDITERRÀNIA

Dirigida per:

Prof. Dr. Josep Martines Peres (Universitat d'Alacant)

Tesi doctoral desenvolupada gràcies a les ajudes per a la contractació de personal

docent investigador en formació de caràcter predoctoral dins del programa

VALi+d de la Generalitat Valenciana, amb la referència ACIF/2015/335.

Agraïments

En primer lloc, vull agrair al prof. Josep Martines la confiança que m’ha

demostrat a cada moment, així com el fet que m’haja transmès la passió per la recerca.

Aquesta tesi doctoral, sens dubte, és conseqüència directa de les classes que em va fer:

gràcies per fer de la Universitat un reducte de reflexió. Igualment, vull agrair al prof.

Vicent Martines, director de l’ISIC-IVITRA, les oportunitats i la proximitat que ha

tingut durant tot aquest temps. Al professor Antonio Cortijo Ocaña, per fer-me sentir

com a casa tan lluny de casa. A Maribel Guardiola i a Eduard Baile, per fer que la

docència siga un joc i un còmic de mil colors. Carles Segura, Sandra Montserrat,

Andreu Sentí, Vicent Beltran, Anna Esteve, Enric Balaguer, M. Àngels Francés i Hècor

Camara, per unes paraules, per un somriure, per un cafè.

No vull oblidar els meus companys: gràcies a Elena Sánchez, Caterina Martínez,

Josep Vicent Garcia, Vicent Vidal, Irene Mira i Ximo Cano. Sense vosaltres res no

hauria estat possible. Mereix un esment a banda el prof. Jordi Antolí. El teu cervell

enlluerna. El teu cor deixa cec. Moltes gràcies a Charo, per la seua alegria. Moltes

gràcies a Julia, per les claus, per la calefacció, per fer de la universitat una llar.

Finalment, no puc deixar de referir-me a totes aquelles persones que han estat al

meu costat més enllà de l’àmbit acadèmic. Gràcies a Sílvia, Soraya i Marc per les

converses transoceàniques, per un sopar amable, per un concert, per una excursió. A ma

mare, per ensenyar-me a relativitzar. A Albert, per una conversa còmplice. A Joan, per

fer-me viure. A mon pare, pels oasis de serenor. A Irene, per fer que tinga fam del món,

per fer que res signifique tot.

Resum

En aquest estudi s’analitza l’evolució diacrònica dels verbs metre i posar. Més

concretament, se’n defineix l’estructura semàntica i els processos de gramaticalització

més importants que han experimentat. La investigació tracta un tema nou en la recerca

sobre la sintaxi i la semàntica històrica del català i ofereix una resposta a una

singularitat d’aquesta llengua dins la major part de les llengües romàniques: el verb

metre, ben viu durant el període medieval, experimenta una davallada sobtada des de

començaments del segle XV. Alhora, el verb posar, amb uns usos fins aleshores més

restringits, comença a assumir-ne els significats. Aquesta tendència no coincideix amb

l’observada en llengües veïnes en les quals perviu actualment el verb metre. L’estudi es

fonamenta en les dades obtingudes d’un corpus informatitzat, el CIMTAC, que

incorpora textos del català antic, modern i contemporani. A l’hora d’estudiar el canvi

lingüístic s’han fet servir teories actuals que ofereixen una bona resposta als fenòmens

observats. En aquest sentit, s’ha adoptat un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva

i de la Gramàtica de Construccions; en concret, s’ha aplicat la Teoria de la Inferència

Invitada (Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivació

(Traugott i Dasher 2002) i intersubjectivació (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Així

mateix, s’han tingut presents els diferents estudis sobre gramaticalització (Traugott i

Trousdale 2013; Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) i

l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker 1995). Podem sintetitzar les

aportacions concretes d’aquesta recerca en les següents:

a) Els verbs de moviment bàsics com ara metre i posar, seguint la tendència ja

estudiada per Montserrat (2007) amb venir i arribar, són la font conceptual per a

la gènesi de perífrasis verbals que expressen nocions aspectuals (com ara el

canvi d’estat o la incoativitat), més abstractes i esquemàtiques.

b) El triomf de posar sobre metre potser s’ha d’explicar atenent a les restriccions

semàntiques i pragmàtiques que pesaven sobre el segon. En un futur caldrà

esbrinar la influència que hi pogueren tenir altres sinònims (sobretot, ficar).

c) La combinació de les eines teòriques de la Semàntica Cognitiva i la Pragmàtica

amb l’anàlisi de l’ús lingüístic reflectit en els corpus textuals digitalitzats és una

via d’estudi del canvi lingüístic de molt de rendiment.

Abstract

This study analyzes the diachronic evolution of the verbs metre and posar. More

specifically, it defines their semantic structure and the most important

grammaticalization processes they have undergone. The research deals with a topic that

is new in the investigation about historical syntax and semantics of Catalan and

provides a response to a peculiarity of this language compared to most Romance

languages: the verb metre, very alive during the medieval period, experienced a sudden

decline since the early 15th century. At the same time, the verb posar, which had more

limited uses at the time, started to assume its meanings. This trend does not match the

one observed in neighboring languages, where the verb metre still survives at present.

The study is based on the data collected from a computerized corpus —CIMTAC—

which incorporates texts from old, modern and contemporary Catalan. For the purpose

of studying linguistic change, we utilized current theories which offer a good insight

into the phenomena under study. In this respect, a decision was made to use a

theoretical framework linked to Cognitive Linguistics and Constructions Grammar;

more precisely, we applied the Invited Inferencing Theory (Traugott & Dasher 2002;

Traugott 2012) along with the concepts of subjectivization (Traugott & Dasher 2002)

and intersubjectivization (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Attention was also paid to

the various studies dedicated to grammaticalization (Traugott & Trousdale 2013;

(Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) and to the

auxiliarization’ of verbs (Heine 1993; Langacker 1995). The specific contributions

made with this research can be summarized as follows:

a) Along the lines of the trend already examined by Montserrat (2007) with venir

and arribar, basic motion verbs such as metre and posar represent the

conceptual source for the genesis of verbal periphrases that express more

abstract and schematic aspectual notions (e.g. change of state or incoativity).

b) The triumph of metre over posar perhaps must be explained in relation to the

semantic and pragmatic restrictions suffered by the former. In the future, it will

be necessary to elucidate the possible influence exerted by other synonyms

(especially ficar).

c) The combination of the theoretical tools provided by Cognitive Semantics and

Pragmatics with the analysis of linguistic usage reflected in digitized textual

corpora can become a very fruitful way to study linguistic change.

Índex

Introducció ...................................................................................................

1. Presentació ...........................................................................................

2. Justificació, objectius i hipòtesi ..........................................................

3. Estructura ............................................................................................

4. Metodologia i corpus ...........................................................................

Capítol 1. Marc teòric ....................................................................

1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing Theory of

Semantic Change (TIICS)] ........................................................................

1.1. Inferència invitada, metonímia i context pont ....................................

1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la TIICS ....................................

2. Gramaticalització, auxiliarització i constructivització ………………..

2.1. La teoría de la Gramaticalització …………………………………....

2.2. Verbs auxiliars i gramaticalització …………………………………..

2.2.1. Concepte de [VERB AUXILIAR] ………………………………..

2.2.2. Criteris d’identificació dels verbs auxiliars ………………….

3. La Gramàtica de Construccions [Construction Grammar] ....................

3.1. Introducció ..........................................................................................

3.2. Contribucions de la Gramàtica de Construccions ...............................

3.2.1. Sign-based Construction Grammar (SBCG) ...........................

3.2.2. Cognitive Construction Grammar .............................................

3.3. El procés de construccionalització .......................................................

4. La modalitat de l’acció i les situacions denotades

......................................................................................................................

5. Funcions semàntiques dels arguments i els adjunts verbals

.......................................................................................................................

1

1

2

4

5

12

14

14

19

23

23

26

26

28

30

30

32

32

33

35

38

41

Capítol 2. Estructura semàntica dels verbs posar i metre .............

1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels verbs metre i

posar ............................................................................................................

1.1. Introducció ............................................................................................

1.2. La inferència invitada en els significats dels verbs metre i posar .......

1.3. Nuclis semàntics dels verbs metre i posar ............................................

1.4. Freqüència dels significats dels verbs metre i posar ...........................

2. Estructura semàntica dels verbs metre i posar .......................................

3. Conclusions ................................................................................................

Capítol 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar ................

1. Definició de perífrasi verbal .....................................................................

1.1. Introducció ……………………………………………………..……

1.2. Criteris per a la definició de perífrasi verbal …………………………..

1.3. Origen i fixació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

……………………………………………………………………….

2. Caracterítzació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

......................................................................................................................

2.1. Caracterització sintàctica ……………………………………………

2.2. Caracterització semàntica …………………………………………...

2.2.1. Valor aspectual: perífrasis de fase inicial i perífrasis inceptives

ingressives …………………………………………....................

2.2.2. Impersonalització del verb …………………………………...

2.2.3. Restriccions de l’infinitiu ……………………………………

3. Les perífrasis verbals i la Gramàtica de Construccions ……………...

3.1. Introducció ………………………………………………………….

3.2. Esquematicitat ………………………………………………………

3.3. Productivitat ………………………………………………………...

3.4. Composicionalitat …………………………………………………...

48

50

50

51

52

66

71

171

179

181

181

182

182

193

193

196

196

198

200

211

211

212

213

214

4. Gramaticalització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

……………………………………………………………………………

4.1. Les fases d’auxiliarització …………………………………………..

4.2. Gramaticalització i unidireccionalitat ………………………………

4.2.1. Abstracció del verb finit ……………………………………..

4.2.2. Subjectivació i canvi semàntic del verb finit ………………..

4.2.3. Descategorització i reanàlisi sintàctica ………………………

5. Les construccions de moviment causat i la gènesi de la perífrasi

incoativa ………………………………………………………………...

6. Les perífrasis per analogia ......................................................................

6.1. L’analogia ............................................................................................

6.2. <Metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> .............................

6.3. <Ficar-se a + infinitiu>........................................................................

7. Conclusions ................................................................................................

Conclusions ..................................................................................................

Bibliografia ....................................................................................

Annex I: Referències de les obres del Corpus Informatitzat

Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC)

citades .............................................................................................

Annex II: Referències de les obres del Corpus Informatitzat

del Català Antic (CICA) citades

..........................................................................................................

Annex III: Referències de les obres del Corpus OVI

dell'Italiano Antico citades .......................................................

Annex IV: Significats nous dels verbs posar i metre extrets del

Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC) ..........

217

217

220

221

223

226

234

242

242

243

246

249

263

284

298

308

311

313

INTRODUCCIÓ

1

Introducció

Índex de l’apartat

1. Presentació

2. Justificació, objectius i hipòtesi

3. Estructura

4. Metodologia i corpus

***

1. Presentació

El verb metre era molt prolífic en català antic i abraçava bona part dels sentits

actuals de posar. El segle XV va suposar un trencament en relació a la freqüència i als

usos d’aquests dos verbs. En el present estudi analitzem, d’una banda, l’estructura

semàntica dels verbs metre i posar, i, d’una altra, alguns dels processos de

gramaticalització que han experimentat aquests verbs des d’una perspectiva diacrònica.

Com s’explicarà en epígrafs posteriors, la Lingüística de Corpus —més concretament,

el CIMTAC i el CICA— ens proveeixen els exemples necessaris.

El verb metre ha experimentat en català un retrocés remarcable que començà en

la primera meitat del segle XV (Pons 2015). Alhora, un altre verb semànticament

proper, posar, va augmentar els seus usos i significats. Fins llavors, metre havia assumit

en català un ventall ampli de significats provinents del verb de moviment

MĬTTĔRE, ’enviar’, que ja en llatí tardà va esdevenir un verb locatiu. Aquest canvi es

degué engegar arran un procés metonímic pel qual, entre tots els elements de l’esquema

d’imatge del verb de desplaçament MĬTTĔRE, es va focalitzar en la DESTINACIÓ.

Actualment la presència del verb metre es redueix a uns quants derivats en què encara

es pot entreveure el significat originari (admetre, permetre, remetre, etc.), i a “uns pocs

casos de frases fetes o locucions estereotipades en certs dialectes” (DCVB, s. v. metre).

La lexicografia continua incloent metre com si es tractés d'un verb d'ús corrent, cosa no

INTRODUCCIÓ

2

confirmada pels corpus, fins ben tard —vegeu l'útil Tresol lexicogràfic valencià, de

Guardiola (2018)—.

Així, doncs, la substitució dels usos i significats de posar i metre dibuixen un

canvi gradual que gairebé va suposar la desaparició de metre en els segles

immediatament posteriors i posar (< ll. PAUSARE, ‘aturar’) es va convertir en el verb

prototípic per a expressar significats i nocions que fins aleshores s’havien expressat amb

metre. La intensitat d’aquest procés sobta encara més si es té en compte que els

paral·lels de metre eren i són ben vius en la majoria de les llengües romàniques.

2. Justificació, objectius i hipòtesi

Com s’acaba d’apuntar, en aquest estudi s’analitza l’evolució semàntica de dels

verbs metre i posar en català i els processos de gramaticalització de què formen part.

Aquesta investigació es fonamenta en la Lingüística de Corpus, atès que totes les dades

han estat extretes dels corpus CIMTAC i CICA, com tot seguit s’explicarà. A més a

més, aprofitem les eines teòriques que ens forneix la Lingüística Cognitiva, que

considerem pertinent en la mesura que:

a) Forneix eines d’anàlisi com ara la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott i

König 1991; Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012), que situa la inferència

abductiva, un mecanisme pragmaticodiscursiu, en el centre del canvi

lexicosemàntic o els conceptes de subjectivació i intersubjectivació, desplegats

amb matisos diversos per Traugott (2010), Nuyts (2005) o Narrog (2012).

b) Ofereix recursos per a explicar el procés de gramaticalització de les perífrasis

aspectuals incoatives amb els verbs metre i posar. Hem tingut presents els

estudis que tracten aquest tema en altres llengües (Verroens 2011; Comer i

Engheles 2017; Pereira 2013), els diferents estudis sobre gramaticalització

(Bybee 2003; Bybee, J., R. Perkins i W. Pagliuca 1994; Traugott i Trousdale

2010; Garachana 2015), i l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker

1995; Soares da Silva 1999). La Teoria del Prototip, segons la formulació de

Geeraerts (1997) ha estat molt útil per a organitzar la polisèmia i el procés de

canvis semàntic de tots dos verbs.

INTRODUCCIÓ

3

S’han aprofitat també els estudis sobre la distribució dels papers semàntics (Bel

2002) i en l’aspecte lèxic, la classificació dels verbs segons l’aktionsart (Vendler

1957; Pérez Saldanya 2002).

c) Alguns conceptes de la Gramàtica de Construccions —construcció,

composicionalitat, esquematicitat, productivitat— han estat molt profitosos per a

analitzar el canvi semàntic i els processos de gramaticalització dels verbs metre i

posar (Golberg 1995; 2003; 2006: Traugott i Trousdale 2013).

Tenint en compte aquestes consideracions, els objectius específics d’aquesta

recerca són els següents:

a) Definir l’estructura semàntica dels verbs metre i posar. Partint de l’esquema

locatiu bàsic es descriuran quins són els significats que han adquirit

diacrònicament. A més a més, tenint en compte les diverses inferències que

s’han pogut disparar partint d’aquests esquemes bàsics, s’establiran nou nuclis

semàntics. Aquesta tasca ens permetrà de comprovar la freqüència i l’evolució

dels usos de tots dos verbs. S’analitzarà, en cada significat, quins són els papers

semàntics que hi ha i com s’hi distribueixen sintàcticament.

b) Analitzar la gènesi de les perífrasis aspectuals incoatives <metre’s a + infinitiu>

i <posar-se a + infinitiu>. Més concretament, es descriurà el procés de

gramaticalització de la construcció, l’auxiliarització del verb no finit, així com

els diferents processos de reanàlisi sintàctica i semàntica dels elements de la

construcció.

Al capdavall, amb aquesta investigació volem esbrinar quins són el mecanismes

i, en la mesura del possible, els motius pels quals desapareix un verb molt prolífic en

català antic, metre, i un altre, que fins llavors havia tingut uns significats més restringits,

posar, augmenta els usos. Així mateix, volem explicar quins són els principals

processos de gramaticalització que han experimentat ambdós verbs, amb una especial

atenció a la gènesi de la perífrasi aspectual incoativa. Per tal d’aconseguir-ho, s’ha fet

una anàlisi diacrònica —segles XIII-XVIII— basada en un estudi de corpus lingüístics i

s’han aplicat teories lingüístiques com les esmentades succintament, que ofereixen una

via possible d’explicació al canvi lexicosemàntic i a la gramaticalització dels verbs

metre i posar.

INTRODUCCIÓ

4

3. Estructura

Per tal d’aconseguir els objectius exposats en l’epígraf anterior, hem dissenyat

un estudi organitzat en tres capítols:

a) En primer lloc, en el capítol 1 s’estableix el marc teòric que s’ha fet servir. Més

concretament, es defineixen: 1) la Teoria de la Inferència Invitada (Truagott i

Dasher 2002; Traugott i König 1991; Traugott 2010) i els conceptes de

subjectivació i intersubjectivació —parem una especial atenció a les definicions

de Traugott (2010), Nuyts (2001; 2005) i Narrog (2012; 2014), 2) el concepte de

gramaticalització (Bybee 2003; Bybee,. Perkins i Pagliuca 1994; Traugott i

Trousdale 2010; Garachana 2015) i auxiliarització (Heine 1993; Langacker

1995; Soares da Silva 1999), 3) conceptes de la Gramàtica de Construccions,

com ara construcció (Traugotti i Trousdale 2013), freqüència,

composicionalitat, productivitat i esquematicitat (Goldberg 1995; 2003; 2006),

4) la modalitat de l’acció i les situacions denotades (Vendler 1957; Pérez

Saldanya 2002) i 5) les funcions semàntiques (Bel 2002) que apareixen en els

esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar i en la resta de significats, en

què aquests mateixos elements es projecten metafòricament o metonímica.

b) En el capítol 2 es descriuen les estructures semàntiques dels verbs metre i

posar. Com s’ha dit, aquesta recerca es basa en un estudi de corpus gràcies al

qual s’han pogut classificar un total de 3424 exemples dels verbs —amb un

valor lèxic ple— estudiats entre els segles XIII i XVIII. En aquest capítol

s’expliquen quines han estat les projeccions semàntiques que han fet possible

l’ampliació de les estructures semàntiques dels dos verbs que, inicialment, tenen

un esquema locatiu. A més a més, amb l’objectiu d’organitzar els significats,

s’han establert nou nuclis semàntics.

c) En el capítol 3 s’analitza la gènesi i l’evolució de les perífrasis incoatives

aspectuals de què els dos verbs han format part. En primer lloc, hi ha una

definició del concepte perífrasi verbal atenent a criteris sintàctics, semàntics i

aspectuals. En segon lloc, s’han caracteritzat sintàcticament i semàntica les dues

perífrasis estudiades. En aquest tercer capítol s’apliquen també conceptes de la

Gramàtica de Construccions, com ara el de productivitat, esquematicitat i

INTRODUCCIÓ

5

composicionalitat, d’una gran importància per a explicar el procés de

gramaticalització de les perífrasis. Finalment, es comprova en quina mesura unes

altres hipòtesis —hipòtesi de les construccions de moviment causat i hipòtesi de

l’analogia— són vàlides en la gènesi d’aquestes construccions.

4. Metodologia i corpus

4.1. Introducció

El present estudi es fonamenta en les dades obtingudes mitjançant diferents

corpus lingüístics informatitzats. La major part de les ocurrències recuperades provenen

del CIMTAC. Malgrat això, també s’han fet servir altres corpus com el CICA, també

per al català antic; el CORDE per a l’espanyol antic o el corpus OVI per a l’italià antic.

Per tal d’obtenir una representativitat de les dades més gran, s’ha constituït un

microcorpus per a cada segle estudiat. Això ens ha permès d’inserir, per a cada cas, un

nombre proporcional de textos tenint en compte aspectes com la tipologia textual. Cal

destacar que en català hi ha diversos treballs que analitzen els avanços més recents de la

Lingüística de Corpus. Destaquem els de Sánchez (2018), Antolí (2018), Martines i

Sánchez (2014) i Sánchez i Antolí (2014). Sánchez (2018, 90), seguint Sinclair (2005),

defineix un corpus de la següent manera:

[Un corpus és] un recull de textos —o fragments de textos— en format

electrònic que han estat seleccionats seguint criteris externs a fi de

representar, en la mesura del possible, una llengua o una varietat de llengua,

amb l’objectiu de fornir de dades per a la recerca lingüística.

D’acord amb les darreres tendències en la disciplina (Sinclair 2005;

Stefanowitsch 2017), Sánchez (2018, 90) estableix tres característiques distintives del

concepte:

a) Autenticitat: les mostres lingüístiques que s’hi inclouen han d’haver estat

creades amb una finalitat comunicativa. Les dades en cap cas poden ser creades

a propòsit ni introduïdes arbitràriament per la intuïció del compilador.

b) Gran extensió: no hi ha unanimitat en l’extensió dels corpus perquè siguen més

representatius. Com assenyala Sánchez (2018, 91), «la tendència [...] és crear

INTRODUCCIÓ

6

corpus cada vegada més extensos». Sánchez (2018, 91) analitza l’impacte de les

noves tecnologies pel que fa a la Lingüística de Corpus i observa que el fet que

les tecnologies actuals permeten «una adquisició i emmagatzematge de dades

pràcticament il·limitats, ha obert la possibilitat de constituir corpus infinits»

c) Representativitat: aquest concepte fa referència a les categories dels textos que

conformen un corpus. Està estretament relacionat amb el concepte equilibri, que

es refereix a la proporció en què els textos de cada categoria s’han d’incloure.

Com ja s’ha dit, la principal eina metodològica d’aquesta investigació és el

Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), els

textos del qual estan classificades en: 1) cientificotècnics, 2) literaris, 3) historiogràfics,

4) jurídicoadministratius, i 5) religiosos i morals. En relació al concepte d’equilibri, les

proporcions, en nombre de paraules, que s’han introduït per a cada segle són les

següents:

Tipologia Percentatge de paraules

Cientificotècnic [10-16%]

Literari [21-27%]

Historiogràfic [37-46%]

Juridicoadministratiu [23-28%]

Religiosos i morals [7-16%]

Taula 1. Percentatges de les tipologies textuals

Observem que: a) els textos cientificotècnics contenen un gran nombre

d’exemples dels verbs metre i posar. No obstant això, els significats a què es refereixen

són molt limitats, per la qual cosa se n’ha limitat el nombre de paraules al voltant del

10%, b) els textos literaris fan usos que no sempre es corresponen amb els usos reals de

la llengua, ja que en moltes ocasions es pretén una voluntat estètica basada,

precisament, en usos nous allunyats dels habituals, c) els textos historiogràfics i

juridicoadministratius són els que contenen una varietat més gran de significats. Són

molt útils, a més a més, perquè sovint reporten fragments en estil directe, d) els textos

religiosos i morals són molt més abundants durant el període medieval, per la qual cosa

la distribució del nombre de paraules és bastant desigual.

INTRODUCCIÓ

7

4.2. El Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis

(CIMTAC)

La principal eina metodològica és el CIMTAC, constituït al si de l’Institut

Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA (ISIC-IVITRA) de la Universitat

d’Alacant, corpus en la constitució del qual hem col·laborat activament. Es tracta d’un

metacorpus integrat per diversos corpus que compta amb textos que van des del segle

XI fins el XIX. Per a la realització d’aquesta investigació es prendran com a punt de

partida els textos que conformen el Corpus del Català Antic i el Corpus del Català

Modern.

L’ús del CIMTAC és adient en la mesura que: a) inclou una gran quantitat de

textos del període que s’analitza, b) cada text està desat amb metadades que permeten

establir diferents criteris de cerca, c) els textos poden ser seleccionats manualment

d’acord amb els interessos de l’investigador per a constituir microcorpus que oferisquen

dades el més representatives possible atenent als objectius concrets, i d) l’eina

informàtica és capaç de processar la informació dels textos seleccionats de maneres

diferents que són molt profitoses per als estudis lingüístics. Destaquem les

característiques d’aquest corpus:

a) Està constituït pel corpus relatiu al període medieval, que compta amb 4.886.434

paraules, i relatiu al català modern, que conté 267 obres i 5.894.935 paraules.

Per consultar-ne l’estat exacte, vegeu els articles d’Antolí (2018) i de Sánchez

(2018).

b) Durant el processament informàtic de cada text, es desen diferents metadades

referides, entre d’altres, a l’autor, l’any i el lloc d’origen i la tipologia textual.

c) Les metadades de les obres permeten establir diferents criteris de cerca que

faciliten informació relacionada amb la variació diatòpica, diacrònica, diafàsica i

diastràtica —vegeu la relació que estableix Montoya (2009) entre tipologia

textual i la variació diafàsica i diastràtica en català antic—. La selecció manual

d’obres d’acord amb els interessos concrets de la investigació possibilita

constituir microcorpus equilibrats i ajustats a les hipòtesis de treball, de manera

que els resultats que s’hi obtenen descriuen els fenòmens lingüístics de manera

més representativa.

INTRODUCCIÓ

8

d) El CIMTAC, mitjançant el programa informàtic Metaconcor2, té la capacitat

d’efectuar cerques lematitzades i cerques per categories gramaticals. D’una

banda, les cerques lematitzades, en aquest estudi concret, han facilitat l’obtenció

de tot el paradigma flexiu dels verbs metre i posar. A més a més, per a l’estudi

diacrònic dels significats semàntics dels verbs, s’han fet cerques de formes

lematitzades creuades amb alguns dels criteris de cerca explicats en l’epígraf

anterior. D’una altra banda, les cerques per categoria han estat molt profitoses a

l’hora de recuperar els 147 exemples que finalment s’han considerat com a

ocurrències de construccions perifràstiques.

Cal destacar que el CIMTAC ofereix la possibilitat de combinar processos de

lematització i categorització. Així, per exemple, la majoria de les construccions

perífràstiques s’han localitzat amb la cerca dels verbs lematitzats —#metre/#posar—

seguits de la preposició a i seguits d’un verb en infinitiu —<Vi—, és a dir, amb

l’expressió —<#metre/#posar a <Vi>—. En altres casos, com en l’anàlisi de les

construccions de règim verbal expressat amb infinitiu (capítol 3), la variació de

preposicions ha fet que la cerca més productiva haja estat <—#metre/#posar <Pp <Vi>.

La classificació de les ocurrències sempre requereix una revisió. Els processos

de lematització i categorització faciliten l’obtenció immediata d’un gran nombre

d’exemples que, a més a més, com s’ha dit, es poden adequar a diferents criteris de

cerca. No obstant això, les eines informàtiques no s’ajusten a criteris semàntics, de

manera que algunes de les ocurrències que recuperen s’han de desestimar. En el cas

concret dels verbs metre i posar, les cerques s’han hagut de completar amb diversos

processos de desambiguació:

- S’han desestimat 428 casos en els quals s’ha confós la conjunció adversativa

mes amb el participi masculí singular del verb metre.

- S’han desestimats 187 casos en els quals s’ha confós el substantiu mesos

‘cadascuna de les dotze parts de l’any’ amb el participi masculí plural del

verb metre.

- En l’anàlisi de les construccions perifràstiques, s’han desestimat tots aquells

casos en els quals s’ha confós un substantiu amb un verb, com ara metre en

ver o metre en poder.

INTRODUCCIÓ

9

En altres ocasions, com s’ha avançat, el CIMTAC ha recuperat expressions

compostes que són idèntiques formalment però que difereixen en el significat. El cas

més paradigmàtic ha estat el de la confusió entre construccions perifràstiques i

construccions que no poden ser considerades com a tals atenent criteris semàntics —

vegeu, en el capítol 3, els exemples que s’han exclòs a l’hora d’analitzar les perífrasis

incoatives—. En les primeres el verb funciona com a auxiliar, mentre que en les segones

el verb encara conserva el contingut semàntic d’algun dels significats descrits en

l’estructura semàntica (capítol 2). D’acord amb aquesta distinció, no s’han considerat 37

exemples.

A banda dels resultats obtinguts mitjançant la recuperació directa de les cerques

d’expressions lingüístiques concretes, se n’han afegit d’altres que, tot i ser útils per a

explicar un fenomen, no s’adequen als criteris formals de cerca. Així, per exemple, amb

la cerca <#metre/#posar a <Vi> no s’han pogut recuperar aquelles construccions

perifràstiques que tenen un element parentètic. Aquests exemples sí que apareixen amb

la cerca lematitzada del verb, d’on s’han pogut recuperar.

Finalment, cal indicar que el CIMTAC ja ha estat utilitzat en estudis anteriors. Entre

d’altres, ha servit com a base metodològica de diferents tesis doctorals —Antolí (2015)

o Martines Llinares (2017)—.

Per a una explicació detallada sobre el funcionament i les característiques del

CIMTAC, consulteu els articles de Martinesi Sánchez (2014) i Sánchez i Antolí (2014).

4.3. Caracterització de les definicions

En el capítol 2 es descriuran els significats que els verbs metre i posar han

assolit en català diacrònicament. Per a aquestes descripcions s’ha seguit el model del

Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC), que incorpora una definició

semàntica i un patró sintàctic. Fem notar que:

a) Les definicions descriuran el valor semàntic i incorporaran el patró sintàctic més

prototípic.

b) En cas que el DDLC remeta a un altre verb, aquesta remissió s’explicitarà amb

un superíndex.

c) Alguns dels significats que apareixen al DDLC són significats actuals que no

hem aconseguit testimoniar durant el període medieval ni en català modern. En

INTRODUCCIÓ

10

canvi, s’han afegit d’altres significats que no contempla aquest diccionari

descriptiu del català actual.

d) En cas que el verb tinga o haja tingut el significat descrit, s’exposarà un exemple

amb aquesta accepció. L’exemple seleccionat no serà necessàriament el primer

cronològicament, sinó aquell que il·lustre de manera més clara l’accepció

concreta. Per a saber quan es localitza un exemple per primera vegada consulteu

la taula 5 del capítol 2.

e) Després dels exemples hi haurà una explicació per a cada significat. En alguns

casos s’incorporaran esquemes en què s’explicaran de manera gràfica els trets

dels elements que intervenen en la situació denotada per cada accepció concreta.

4.4. Altres corpus

Com ja s’ha dit, s’han fet servir uns altres corpus per a completar la informació

obtinguda del CIMTAC:

- Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA): ha aprofitat per a completar

el nombre d’exemples obtinguts pel CIMTAC per al període medieval. A les

hores d’ara aquest corpus no permet fer cerques per categoria ni lematitzar,

tot i que disposa de comodins de cerca que faciliten la localització de les

expressions lingüístiques que es pretenen estudiar.

- Corpus Diacrónico del Español (CORDE): incorpora textos en espanyol des

del període medieval fins el 1975.

- Corpus OVI dell’italiano antico: hem aprofitat aquest corpus per a veure

significats i estructures medievals paral·leles amb l’italià. Aquest corpus es

pot consultar en la pàgina: http://gattoweb.ovi.cnr.it.

http://gattoweb.ovi.cnr.it/

CAPÍTOL 1. Marc teòric

12

CAPÍTOL 1

Marc teòric

Índex del capítol

1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing Theory of Semantic

Change (TIICS)]

1.1. Inferència invitada, metonímia i context pont

1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la TIICS

2. Gramaticalització, auxiliarització i constructivització

2.1. La teoría de la Gramaticalització

2.2. Verbs auxiliars i gramaticalització

2.2.1. Concepte de [VERB AUXILIAR]

2.2.2. Criteris d’identificació dels verbs auxiliars

3. La Gramàtica de Construccions [Construction Grammar]

3.1. Introducció

3.2. Contribucions de la Gramàtica de Construccions

3.2.1. Sign-based Construction Grammar (SBCG)

3.2.2. Cognitive Construction Grammar

3.3. El procés de construccionalització

4. La modalitat de l’acció i les situacions denotades



13


14

1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing

Theory of Semantic Change (TIICS)]


1. La teoria de la inferència invitada [Invited Inferencing Theory of

Semantic Change (TIICS)]


1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la TIICS

***


Traugott i Dasher (2002), en la seua Invited Inferencing Theory of Semantic

Change; TIICS) situen la inferència invitada [Invited Inferencing] com a motor

principal del canvi semàntic, que s’ha d’entendre com a «resultat d’un procés pel qual

una expressió lingüística genera un valor semàntic nou» (Antolí i Sentí 2014, 161). El

canvi semàntic s’ha de produir necessàriament en l’ús (Traugott 2010), ja que és en

aquest context on es pot produir una negociació del significat entre l’emissor i el

receptor. D’aquesta manera, el canvi lexicosemàntic s’entén com al «resultat de les

inferències que fa el receptor partint del missatge del locutor i afavorit pel context

comunicatiu concret» (Antolí 2017, 19).

Per a Traugott (2012) els símbols lingüístics consten de dos significats: d’una

banda, el significat estrictament codificat. Aquest significat s’ha de relacionat amb el

significat lexicalitzat i és independent del context. D’una altra banda, el significat

pragmàtic, que és aquell que aquest mateix símbol lingüístic pot adquirir atenent al

context comunicatiu concret en què es fa servir. Autors com Langacker (2000, 206) o

Burridge i Mulder (1998) s’han referit a la impossibilitat del llenguatge de referir de

manera exclusiva el significat estrictament lingüístic i han relacionat aquest fet amb la

impossibilitat de destriar un enunciat realitzat per un emissor del seu propi punt de vista.


15

El segon dels significats tradicionalment s’ha anomenat implicatura. Traugott

(Traugott i Dasher 2002; Traugott 2010) opta pel terme inferència perquè, com aclareix

Antolí (2017, 21), «aquest altre terme focalitza el paper del context en el canvi

semàntic, que fa possible una interpretació no convencional del constructe». Així,

doncs:

L’inici del canvi semàntic és de natura inferencial i està connectat amb els

processos cognitius del llenguatge i de la conceptualització humana. L’oient

infereix un nou sentit pragmàtic que es desprèn del context perquè es

produeix un mecanisme cognitiu de projeccions semàntiques (Sentí i Antolí

2014, 161).

Aquesta doble polaritat de les expressions lingüístiques comporta que l’emissor

puga produir expressions que, contextualment, poden adquirir un significat ambigu.

Aquest significat nou pot haver estat generat de manera més o menys conscient per

l’emissor i pot ser descodificat de diferents maneres pel receptor: l’aparició d’un

significat nou depèn d’aquests dos elements de l’esquema comunicatiu però, la seua

participació pot ser diferent:

a) La inferència pot ser l’objectiu darrer que persegueix l’emissor. Tenint en

compte els diferents aspectes que caracteritzen el receptor, el locutor emet una

expressió lingüística que, de manera sospesada i voluntària, pretén evocar un

significat extralingüístic en el receptor. D’aquesta manera el locutor «evokes

implicatures and invites the addressee/Reader to infer him» (Traugott i Dasher

2002). En aquesta situació, el locutor és qui té un paper més important a l’hora

d’engegar el canvi lingüístic:

The chief driving force in processes of regular semantic change is pragmàtic:

the context-dependency of abstract estructural meaning allows for change in

the situations of use, most particularly the speaker’s role in strategizing this

dynamic use (Traugott i Dasher 2002, 24).

b) En d’altres ocasions és el receptor qui, sense una voluntat de l’emissor, infereix

un significat extralingüístic.

c) Finalment, una inferència pretesa pel locutor pot no realitzar-se si el receptor no

compta amb la informació o els coneixements necessaris per a construir-ne el

significat.


16

Siga com siga, el fet que es dispare una inferència invitada en un determinat

context comunicatiu és possible gràcies a la proximitat dels valors semàntics inicials i

finals. En aquest aspecte, cal situar la metonímia com al principal motor del canvi

lexicosemàntic, en la mesura que és el mecanisme que permet establir connexions entre

valors o dominis conceptuals propers: «hoy día se reconoce en la LC [Lingüística

Cognitiva] que el funcionamiento de las implicaturas está a menudo guiado o facilitado

metonímicamente» (Barcelona 2012, 143). En aquest aspecte, autors com Barcelona

(2003; 2012) i Panther i Thornburg (1998; 2003a; 2003b; 2007) han atorgat a la

metonímia un paper pragmaticodiscursiu que va molt més enllà de la funció literària

amb què ha estat associada tradicionalment i l’han definida com a un esquema

inferencial natural.

La metonímia com a mecanisme pragmaticodiscursiu s’ha de relacionar amb els

efectes de prototipicitat descrits per Geeraerts (1997) i amb el canvi lexicosemàntic, que

té a veure amb l’estructura prototípica del significat, ja que els significats canvien i

s’estructuren segons dos mecanismes bàsics: la metàfora i la metonímia. Aquestes

associacions conceptuals són possibles perquè les categories no tenen unes fronteres

nítides, sinó uns límits difusos que permeten conceptualitzar com a semblants elements

de diferents categories o fer esdevenir nuclears membres d’una categoria que

anteriorment eren perifèrics. En el present treball es farà menció de manera repetida al

terme prototipicitat. D’acord amb Geeraerts (1997) la conceptualització humana te a

veure en la no-igualtat i no-discrecionalitat en l’àmbit de l’extensió i la intensió del

significat. En català, els efectes de prototipicitat han estat aplicats per diversos autors,

entre els quals cal destacar Martines (2000) i Montserrat (2004). Prenem aquest

esquema de Montserrat (2004):

Figura 1. Efectes de prototipicitat


17

En primer lloc, la no-igualtat en l’extensió —efecte prototípic 1— té a veure

amb la representativitat que un element assumeix en una categoria conceptual. Aquestes

categories s’organitzen en elements més nuclears i prototípics i elements perifèrics. La

representativitat és gradual i pot variar al llarg del temps i un membre nuclear pot

esdevenir perifèric i a l’inrevés. En segon lloc, la no-igualtat en la intensió —efecte

prototípic 2—té a veure amb l’agrupació de sentits per semblança de família i en

estructura radial —segons nodes que aglutinen sentits emparentats segons connexions

metafòriques o metonímiques—. La no-discrecionalitat en l’extensió —efecte prototípic

3— té a veure amb la manca de fronteres estables i perfectament definides de les

categories. El fet que les categories tinguen unes fronteres difuses permet que elements

nous s’integren en una categoria. Finalment, la no-discrecionalitat en la intensió —

efecte prototípic 4— té a veure amb el fet que un element pot ser incorporat com a

membre d’una categoria sense tenir tots els trets que la defineixen: aquesta pertinença a

una categoria depèn de factors de caire enciclopèdic.

En canvi, la metàfora és un altre mecanisme de cognició pel qual un domini

conceptual es representa en termes d’un altre. La principal motivació de les projeccions

metafòriques està en la base experiencial dels parlants i en la «percepción que hacemos

de un parecido [...] entre dos dominios» (Soriano 2012, 99). La metàfora, com a

mecanisme del canvi lexicosemàntic, ha rebut una atenció més gran que la metonímia

tradicionalment (Gibbs 1994; 2008; Kövecses 2002; Lakoff 1993; Lakoff i Johnson

1980; Lakoff i Johnson 1999). Des d’un punt de vista diacrònic, les metàfores

conceptuals són resultat de tot un seguit de petits canvis que es basen en una relació de

contigüitat, és a dir, en metonímies. Autors com Barcelona (2000), Radden (2000) o

Soriano (2012) situen el pensament metonímic en el procés d’aparició d’una metàfora

conceptual.

Com s’ha explicat, l’aparició d’un nou significat és conseqüència d’un procés de

negociació entre l’emissor i el receptor. Aquest procés s’ha de relacionar, doncs, amb

els conceptes de subjectivació [subjectivity] i intersubjectivació [intersubjectivity], que

s’explicaran en l’epígraf següent. El resultat final d’aquesta negociació pot ser molt

diferent atenent com participen el locutor i el receptor. En alguns casos, l’emissor pot

generar un significat ambigu que el receptor pot identificar amb el significat més

convencional o amb un altre de nou que és inferit en el context comunicatiu concret.


18

Aquests contextos ambigus reben el nom de context pont [bridging context] i són els

millors exemples per a constatar, des d’una visió diacrònica, el canvi semàntic.

Ja s’ha explicat que el canvi semàntic ha d’esdevenir en l’ús. En aquest aspecte,

no sempre és fàcil de detectar quan està esdevenint. En estudis diacrònics com el

present no es disposa d’una gran quantitat de textos en els quals es puga seguir la

negociació d’un nou significat en ‘una situació amb un emissor i un receptor la

intervenció dels quals hi faça referència. En aquest sentit, els textos dialogats són els

que millor expressen aquesta situació, ja que un emissor fa ús d’una expressió

lingüística i un receptor, amb la seua intervenció posterior, pot fer explícit si l’ha

interpretada amb el significat més convencional o si, per contra, ha inferit un significat

nou.

Traugott i Dasher (2002, 17) no limiten aquesta transmissió d’informació al

canal oral i entenen que el receptor d’un text escrit, un reader [lector] també té la

capacitat d’inferir nous significats:

Essential in these activities are (at least) a speaker/writer (SP/W) and an

addressee/Reader (AD/R) [...] we conceptualize the Reader as an active

participant who not only reads passively but also actively makes inferences

and may begin to exploit these inferences in a way similar to those of the

writer.

A l’hora d’analitzar els diferents significats de l’estructura semàntica dels verbs

metre i posar s’ha pogut constatar aquest procés: en molts casos la informació que

apareix en un text antic pot ser interpretada, per un lector contemporani, de manera

ambigua. Una visió diacrònica és adequada per a comprovar si aquestes inferències que

pot fer un lector contemporani han acabat consolidant-se en significats nous o no. Per

exemple, no hem trobat cap text dialogat en què es negocie el significat locatiu

d’ambdós verbs amb la noció de canvi d’estat. No obstant això, sí que hi ha fragments

que, des d’una visió actual, i sabent els significats que els verbs metre i posar han

assolit diacrònicament reflecteixen una ambigüitat que, igualment, es devia reproduir

oralment en situacions comunicatives pretèrites.


19

1.2. Subjectivació i intersubjectivació en la Invited Inferencing Theory of

Semantic Change

En l’epígraf anterior s’ha descrit el canvi semàntic com la convencionalització

d’un significat extralingüístic inferit en un context comunicatiu concret. Perquè una

inferència puga ser, ha d’haver-hi: 1) d’una banda: un emissor que emeta una expressió

lingüística amb un significat semàntic i un significat extralingüístic —i, per tant,

negociable— inherents i, 2) un receptor que atorgue a aquesta expressió lingüística un

significat més o menys allunyat del significat convencional.

En la negociació d’un nou significat intervenen, doncs, aquests dos elements. No

obstant això, la manera com ho fan no aïlladament, sinó atenent a diferents factors com

ara la relació que mantenen entre ells o el context comunicatiu concret. Per a Traugott

(2010, 35), aquesta negociació té a veure amb la subjectivació [subjectification] i la

intersubjectivació [intersubjectification], que descriu així:

a) Meanings are recruited by the speaker to encode and regulate attitudes

and beliefs (subjectification, and)

b) once subjectified, may be recruited to encoden meanings centred on

the addressee (intersubjectification).

Així, doncs, no pot haver-hi intersubjectivació sense subjectivació. En primer

lloc, la subjectivació fa referència al procés pel qual un locutor codifica una expressió

lingüística atenent al seu propi punt de vista o creences. En segon lloc, una vegada

codificada, el locutor pot projectar-la sobre un receptor. Aquesta projecció no és

arbitrària, sinó que es fa considerant allò que el punt de vista del locutor pot tenir en

comú amb el que es considera que pot mantenir el locutor. Traugott i Dasher (2002,

225) descriuen aquesta seqüència:

Non-/less subjective > subjective > intersubjective

Amb els verbs metre i posar, per exemple, l’aparició del pronom reflexiu se és el

resultat d’un procés d’intersubjectivació. En un primer moment hi ha una construcció

definida per un subjecte agent que fa estar un TRAJECTOR prototípicament inanimat en

un punt on no era. Les limitacions pel que fa al TRAJECTOR van desapareixent fins al


20

punt que el subjecte lògic s’hi pot identificar. Hi ha un procés d’intersubjectivació en la

mesura que: 1) es parteix d’una estructura subjectiva, 2) hi ha un procés de

subjectivació en la mesura que el locutor interpreta que una entitat humana pot ser

desplaçada per ella mateixa. D’aquesta reorganització dels arguments del verbs es pot

inferir un major grau d’agentivitat del subjecte lògic i 3) la identificació del subjecte

lògic amb el PACIENT és codificada i projectada sobre un receptor que es considera que

està capacitat per a descodificar aquest punt de vista. D’aquesta manera, el receptor

acaba interpretant un major grau d’agentivitat en una construcció amb el pronom

reflexiu se que en una construcció en què el subjecte lògic no es correspon amb el

PACIENT.

L’ús del pronom reflexiu pot fer-se a la vora d’una perífrasi amb un valor

deòntic que afavoreix la interpretació agentiva del pronom. En el següent exemple,

s’adverteix sobre la conveniència de no caure en aquest amorós ans dolorós camí.

D’una banda, el fet que hi haja una recomanació, que s’emfasitza amb el quantificador

molt implica que aquella entitat a la qual s’adreça el consell tinga la potestat de decidir

si el segueix o no. D’una altra, aquest poder de decidir fa que s’inferisca una certa

capacitat agentiva del subjecte lògic:

(1) E, si ab dret juyhí serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts

aquells qui diran que ells voldrien que axí·ls prengués de les sues amors,

emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor

amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o

adversa, se deurien molt guardar de metre’s en aquest amorós ans

dolorós camí (Curial [XVa], 43, 7).

Pel que fa a l’emissor, l’expressió lingüística que utilitza de manera més o

menys conscient també pot denotar un major o menor grau de subjectivitat:

Synchronically, SP/W selects not only the content, but also the expression of

that content [...] In the dynamic production of speech or writing, lingüístic

material may be used in novel ways to express that subjectivity. Selection

from the gramatical repertoire may be conscious or unconscious (Traugott i

Dasher 2002, 20).

En aquest sentit, Finegan (1995, 1) parla de l’empremta del parlant [speaker’s

imprint] en la mesura que la selecció d’una forma duu implícit el punt de vista que el

parlant adopta en el discurs. En la mateixa direcció, Stubbs (1996, 1) ja havia afirmat


21

que «whenever speakers (or writers) say anything, they encode their point of view

towards it».

Nuyts (2005)1 defineix la intersubjectivitat parant especial atenció als

coneixements compartits per un grup de parlants. Aquest punt de vista difereix de la

teoria de Traugott i Dasher (2002) en la mesura que la relació que mantenen l’emissor i

el receptor i les expressions lingüístiques que s’originen d’acord amb aquesta relació

queden en un segon pla:

An evaluation is subjectivity if the issuer presents it as being strictly his/her

own responsability; it is intersubjectivity if (s)he indicates that (s)he shares it

with a wider group of people, possibly including the hearer (Nuyts 2005,

14).

Anteriorment, Nuyts (2001) ja s’hi havia referit per explicar la noció de

subjectivitat aplicada a la modalitat epistèmica. Per a Nuyts (2001, 393), hi ha

subjectivavió quan el parlant, de manera independent, «knows (or has acces to) the

evidence and draws conclusions from it», mentre que hi ha intersubjectivació quan

aquest coneixement és compartit per un grup de persones que «share the same

conclusion based on it».

Aquest punt de vista és profitós per a explicar el canvi semàntic en l’estructura

semàntica dels verbs metre i posar. Com s’explicarà en el capítol 3 els primers

exemples de construccions perifràstiques amb un valor incoatiu estan associats, encara,

a un espai físic concret en què es desenvolupa una acció prototípica. El verb en infinitiu

que selecciona la perífrasi és, en aquests primers casos, un verb que designa una situació

durativa que s’identifica, gràcies als coneixements enciclopèdics compartits, amb un

espai físic concret. Aquests contextos són del tipus: posar-se en la taula / posar-se a

menjar; posar-se en el llit / posar-se a dormir.

Finalment, Narrog (2012; 2014) s’ha referit a la importància del discurs en els

processos d’intersubjectivació. Martines (2015, 96) descriu aquesta aportació en relació

a la subjectivació i la intersubjectivació:

[Narrog] has dug further into this notion of intersubjectification, He proposes

a distinction among three main types of semantic change: speaker-

orientation (subjectification), hearer-orientation (or intersubjectification) and

textual/discourse orientation.

1 En català, Martines (2015) ha fet servir la teoria de la intersubjectivació segons Traugott i Nuyts per

a explicar el valor evidencial del condicional en català antic.


22


23




2.1. La teoría de la Gramaticalització


2.2.1. Concepte de [VERB AUXILIAR]


***

2.1. La teoria de la Gramaticalització

La gramaticalització és un procés gradual pel qual un element perd

característiques lèxiques per a expressar continguts més gramaticals. El terme va ser

emprat per primera vegada per Antoine Meillet (1912, 131) per a referir-se a

«l’attribution du caractère gramatical à un mot jadis autonome». Autores com

Garachana (2015, 4) diferencien entre la gramaticalització primària, que condueix «del

plano léxico al gramatical» i gramaticalització secundària, que suposa «un movimiento

dentro de lo gramatical desde lo menos hasta lo más gramatical».

La gramaticalització comporta tot un seguit de canvis semàntics i sintàctics que

permeten de constatar el canvi semàntic. El mateix Meillet (1948, 130-148) situa la

gramaticalització com un element central en l’anàlisi del canvi lingüístic.

D’una banda, tradicionalment el concepte ha estat analitzat atenent especialment

als canvis sintàctics i morfosintàctics (Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004), i s’ha

entès com un procés basat en la reducció o l’increment de la dependència de l’estructura

del signe lingüístic: «Grammaticalization of a lingüístic sign is a process in which it

loses in autonomy by becoming more subject to constrains of the lingüístic system»

(Lehman 1995, 155). D’una altra, també hi ha hagut diversos acostaments que situen la

semàntica (Heine, Claudi i Hünnemeyer 1991; Bybee, Perkins i Pagliuca 1994) en un

primer nivell. De fet, com indica Garachana (2015, 6), ambdós enfocaments són


24

paral·lels: «en los procesos de gramaticalización el cambio semántico va acompañado

de una modificación morfosintàctica». Com indiquen Traugott i Trousdale (2013, 105),

són pocs els estudis que han explicat la gramaticalització des del punt de vista de la

pragmàtica. En aquest sentit, cal destacar els treballs d’autors com Sweetser (1988) o

Brems (2011), en què mecanismes pragmaticodiscursius com les inferències invitades

—aquests autors empren el terme implicature [implicatura]— o la metàfora i la

metonímia —necessàries per a codificar les implicatures— assoleixen un paper

indispensable en qualsevol procés de gramaticalització.

La formació d’una construcció gramatical, doncs, comporta tot un seguit de

canvis que afecten els diferents nivells de descripció gramatical. En el cas de les

perífrasis amb els verbs metre i posar en català antic, tots dos verbs perden alguns dels

trets semàntics que els caracteritzen. Els verbs, com s’explicarà tot seguit, esdevenen

verbs auxiliars mitjançant un procés de buidament lèxic que condueix a l’expressió de

nocions més abstractes relacionades amb l’aspecte. En aquest sentit, com assenyala

Garachana (2015, 5), «los mecanismos de cambio semántico dentro de la

gramaticalitzación son, siguiendo la estela de la Lingüística Cognitiva, la metáfora y la

metonímia, principalmente». D’acord amb això, i des d’una perspectiva sincrònica, hi

ha, d’una banda una projecció metafòrica per la qual s’associen conceptualment els

elements de dos dominis amb diferents graus d’abstracció: com en qualsevol procés de

conceptualització, es tendeix a projectar un domini o part d’un domini [+TANGIBLE]

sobre un altre [+ABSTRACTE]. D’una altra, des d’un punt de vista diacrònic, el procés de

gramaticalització de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

s’explica mitjançant processos inferencials que en contextos comunicatius concrets

permeten de relacionar els diferents elements dels dos dominis conceptuals a partir

d’una relació semàntica de contigüitat.

Com s’explicarà en el capítol 3, aquestes perífrasis no tenen, en alguns dels

primers casos documentats, el valor incoatiu que se’ls ha atorgat tradicionalment. En

aquests exemples, tant amb el verb metre com amb posar, el que denota la situació és

un canvi d’estat, i es perceben uns trets concrets: 1) hi ha un blanqueig del contingut

lèxic del verb auxiliar, però encara conserva alguns trets semàntics que permeten

d’associar la situació amb un marc conceptual que es correspon amb un esquema

[+FÍSIC], 2) una acció no s’engega de manera independent; hi ha sempre una seqüència

d’accions explícita i, fins i tot, acotada per adverbis temporals. El pas de la primera a la


25

segona situació suposa el tall abrupte de la primera i l’existència de la segona (capítol

3).

Els verbs metre i posar es feien servir, ja en català antic, per a expressar la noció

de canvi d’estat, que possibilita les dues fases que ara s’han descrit. Gràcies a aquesta

noció és possible que tots dos verbs arriben a assolir un valor aspectual incoatiu. És en

aquest sentit que intervé la inferència invitada: només des del moment que els verbs són

usats per a expressar el trànsit entre dues situacions es pot inferir que, perquè una

situació puga existir, ha de començar a existir. Dit d’una altra manera, la noció

d’incoativitat només és possible gràcies a la focalització del moment inicial d’una

situació molt més ampla. Com s’ha dit, en el capítol 3 s’incidirà en aquesta qüestió.

Ja hem assenyalat que els processos de gramaticalització afecten els diferents

nivells de descripció gramatical. Seguint Garachana (2015, 6), fem notar que «en los

procesos de gramaticalización el cambio semántico va acompañado de una modificación

morfosintáctica. Cambio semántico y modificación de la estructura de constituyentes, o

reanálisis, son dos puntales básicos de la gramaticalización».

En l’epígraf següent s’explicarà que, en estats de gramaticalització molt

avançats, alguns auxiliars queden reduïts a morfemes o, fins i tot, desapareixen. En el

cas de les perífrasis amb els verbs metre i posar no s’arriba a aquest extrem. No obstant

això, ambdós verbs, en formar part de la construcció perifràstica, sí que estableixen una

xarxa de dependències sintàctiques amb d’altres elements de la construcció.

A més a més, com indica Garachana (2015, 10), en els processos de

gramaticalització hi ha reanàlisis en els diferents elements de la construcció. L’autora

descriu la reanàlisi com «un parámetro de cambio gramatical consistente en la

reorganización formal, semántica y fonológica de la construcción gramaticalizada, que

no siempre tiene una manifestación externa».

De manera resumida, hi ha reanàlisi en la mesura que 1) el verb auxiliar perd el

seu contingut lèxic i passa a expressar altres nocions més esquemàtiques. Si es

considera la categoria dels verbs auxiliars com una categoria diferenciada dels verbs en

general, hi ha un canvi de categoria. Si no, estaríem davant exemples de

gramaticalització secundària, ja que, a pesar de no haver-hi un canvi categorial, sí que hi

hauria l’assoliment de funcions més gramaticals per part dels verbs metre i posar en

funcionar com a auxiliars, 2) la preposició que es fa servir per a expressar el valor

locatiu bàsic de tots dos verbs és, prototípicament, la preposició en. El pas de en a a,

doncs, implica una reanàlisi semàntica per la qual valors prototípics de la preposició a


26

—finalitat, destinació— fan que siga més coherent amb el significat conjunt de la

construcció perifràstica. No hi ha reanàlisi sintàctica en la mesura que es manté, en els

dos casos, una preposició, i 3) els esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar

tenen un complement preposicional que s’identifica amb la DESTINACIÓ. Mitjançant

diverses reanàlisis semàntiques, aquest complement arriba a incorporar un element

nominal que denota una situació que s’identifica amb un procés duratiu. L’aparició de la

forma no personal en la perífrasi s’ha d’entendre, en aquest sentit, com la utilització

d’una forma adient per a introduir aquesta mena de processos. Així, doncs, la utilització

de l’infinitiu també ha de ser considerada com a resultat de reanàlisis semàntiques que

impliquen, en últim terme, una reanàlisi sintàctica i un canvi de categoria gramatical.

La formació de la construcció suposa la seua incorporació en un paradigma més

gran, el de les perífrasis verbals. Aquest procés ha estat descrit per Lehman (1995) amb

el nom de paradigmatització [paradigmatization].


2.2.1. Concepte de verb auxiliar

En els verbs metre i posar el procés de gramaticalització més evident és el de la

inclusió d’ambdós verbs, que esdevenen auxiliars, en construccions perifràstiques amb

un valor incoatiu. Els verbs auxiliars són, de fet, un dels dominis centrals de la

gramaticalització. Langacker (1991, 238) associa la tradicionalment considerada pèrdua

de significat amb un grau major d’esquematicitat i afirma que els auxiliars són verbs

«whose conceptual content in the objective axis is limited to a fuly schematic process».

Com s’explicarà en el capítol 3, el procés de gramaticalització que descriu l’aparició de

les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar s’ajusta a aquesta descripció:

ambdós verbs perden el seu contingut lèxic en un procés de dessemantització o

buidament semàntic ([bleaching], Traugott 1988) per a passar a expressar continguts

aspectuals molt més abstractes.

Per a Langacker (1991), els verbs auxiliars compleixen les característiques

següents: 1) són verbs que fan referència a una relació temporal complexa en què els

elements que hi són es distribueixen d’una determinada manera en una seqüència

temporal, 2) el seu contingut es limita a la concepció d’un procés, a diferència dels


27

verbs plens, que tenen un contingut lèxic més específic i 3) com s’ha dit, els auxiliars

expressen nocions abstractes amb un grau major d’esquematicitat.

Heine (1993) també s’ha centrat en la gramaticalització dels verbs auxiliars.

D’acord amb aquest autor, els auxiliars constitueixen una categoria ambigua en la

mesura que no tenen característiques pròpiament lèxiques ni gramaticals. Com

assenyala Soares da Silva (1999, 539) «todo o trabalho de Heine aplica-se então a

demostrar que os auxiliares são produtos da gramaticalização e de forças cognitives

(metafóricas e metonímicas) que nesta actuam». Heine (1993, 58-69) estableix set fases

que defineixen el procés pel qual un verb esdevé auxiliar:

I. El verb presenta un contingut lèxic ple amb un complement.

II. El complement, que encara pot estar representat per un element nominal,

passa a designar una situació dinàmica. El complement pot ser expressat:

1) amb una forma no nominal del verb, això és, amb l’infinitiu, amb el

gerundi o amb participis, 2) un sintagma nominal completiu.

III. Algunes restriccions tendeixen a desaparèixer i el verb adquireix una

funció esquemàtica. El complement ja només pot ser una forma no

personal del verb i no una forma completiva.

IV. El verb pateix un procés de reanàlisi i descategorització.

V. El verb perd alguna de les seues propietats sintàctiques.

VI. El verb perd totes les propietats sintàctiques i esdevé, des del punt de

vista morfològic, un element gramatical. En aquesta fase el complement

ja és concebut com a verb principal.

VII. El verb, finalment, és considerat un marcador gramatical. En llengües

com el català, per exemple, les desinències personals del futur simple són

afixos monosil·làbics que pràcticament ja no són apercebibles perquè han

experimentat totes les fases anteriors i apareixen fossilitzats amb el verb

principal. Soares da Silva (1999, 542) indica que «o ponto-final da cadeia

de gramaticalização é um morfema zero, isto é, o auxiliar em questão

sofre uma erosão tal que deixa de existir fisicamente».


28


La classificació dels verbs auxiliars es pot establir atenent a criteris diversos —

morfològics, sintàctics o semàntics—. Com en altres casos, la categoria té fronteres

difuses i no delimitades, per la qual cosa és adient parlar en termes de prototipicitat.

Seguint Soares da Silva (1999, 539), els verbs metre i posar funcionen com a verbs

auxiliars en la mesura que en les perífrasis s’observa:

- L’absència d’elements completius. Com s’ha explicat i es detallarà en el

capítol 3, els verbs metre i posar tenen casos amb oracions o elements

completius. No obstant això, les perífrasis incoatives amb aquests verbs

seleccionen verbs en infinitiu i, d’acord amb la fase III descrita per Heine

(1993), les completives ja no hi apareixen. Per a Lamiroy (1994, 72) aquest

és el tret que defineix tots els auxiliars: «indépendamment du degré plus ou

moins avancé de grammaticalisation, ils présentent tous une propriéte

formelle commune —l’absence de complétive».

- L’existència d’un únic subjecte. Les perífrasis constitueixen una única

construcció. D’una banda, el subjecte gramatical és el subjecte de tota la

construcció i morfològicament ha de concordar amb el verb auxiliar, que és

l’única forma personal. D’una altra, el subjecte lògic ve determinat pel verb

en infinitiu, que és el que aporta el contingut lèxic. Igualment, s’entén que el

subjecte lògic és el mateix per als dos verbs i no hi ha possibilitat que

l’auxiliar puga referir-se a un subjecte lògic diferent de l’auxiliat.

- La pèrdua de significat lèxic. El verb auxiliar projecta elements presents en

l’esquema d’algun dels significats plens. Aquesta projecció condueix a un

esquema nou molt més abstracte en el qual s’expressen nocions relacionades,

en el cas dels verbs metre i posar, amb l’aspecte. Així, doncs, a pesar que la

projecció és resultat de la transposició d’un verb amb un contingut lèxic ple,

aprofita per a expressar nocions més procedimentals i menys lèxiques.

Per contra, els verbs metre i posar no s’ajusten a la categoria dels verbs auxiliars

en l’aspecte que, com s’explicarà en el capítol 3, 1) poden aparèixer en oracions en veu

passiva i, 2) sí que admeten la negació, tot i que no és molt habitual.


29


30




3.1. Introducció





***

3.1. Introducció

El terme Gramàtica de Construccions [Construction Grammar] va ser encunyat

per Fillmore. En termes general, considera que una construcció és una correspondència

convencional entre forma i contingut: «constructions may specify, not only syntactit,

but also lexical, semantic, and pragmatic information» (Fillmore, Kay i O’Connor 1988,

501). Actualment encabeix nombroses teories que s’allunyen d’un enfocament

estrictament estructuralista del llenguatge i que comparteixen el fet de concebre les

construccions gramaticals com a les unitats bàsiques d’anàlisi del llenguatge.

Tot i la gran quantitat de perspectives que s’hi han aportat, podem exposar els

criteris següents, d’acord Traugott i Trousdale (2013, 3). Considerem que aquesta

caracterització és la que ofereix millors solucions a l’hora d’analitzar construccions com

les del capítol 3, en la mesura que constitueix una definició integradora que no deixa de

banda cap nivell de la llengua:

a) La unitat bàsica de la gramàtica és la construcció, que ha de ser entesa com la

combinació de forma i significat.


31

b) L’estructura semàntica i l’estructura sintàctica estan interrelacionades i no poden

ser analitzades per separat.

c) La llengua és una xarxa de nodes i connexions entre nodes i s’estructura al

voltant de relacions taxonòmiques més o menys predictibles d’acord amb el grau

de prototipicitat dels elements de les construccions.

d) La variació lingüística i dialectal es pot explicar segons principis generals dels

processos cognitius i factors que afecten construccions específiques. Els

mecanismes bàsics de la variació —i, doncs, del canvi semàntic— són la

metàfora i la metonímia i tenen a veure amb els efectes de prototipicitat de

Geeraerts (1997), els factors enciclopèdics, la polisèmia i la

construccionalització.

e) Les estructures de la llengua es formen amb l’ús. El símbol lingüístic està format

per un significat codificat i un significat negociable en cada situació

comunicativa concreta.

Són molts els autors que han definit el concepte de construcció com la

combinació de forma i significat. Aquest emparellament permet d’analitzat les

construccions atenent als diferents nivells del llenguatge en la mesura que s’hi recullen

els aspectes sintàctics (sintaxi, fonologia, morfosintaxi) i el significat semàntic i

pragmàtic. En una construcció, doncs, tots els aspectes estan integrats, de manera que

el llenguatge s’entén com una capacitat no modular. En aquest sentit, la proposta més

integradora és la de Traugott i Trousdale (2013), que aixopluga diferents perspectives.

Des de les primeres aportacions de Fillmore i l’escola de Berkeley, han estat

moltes les investigacions que s’hi han anat sumant. Més enllà d’estudis concrets com

ara «head structures, left dislocations, landmark, direction and magnitude» (Traugott i

Trousdale 2013, 4), aquests primers estudis es caracteritzen per la cerca de propietats

universals del llenguatge i suposen una aportació a la gramàtica de construccions en la

mesura que a) amb l’objectiu de trobar aquests trets universals, s’ocupen de la

idiosincràsia dels idiomes i de les expressions que conformen la llengua i b) ens

forneixen moltes de les eines necessàries per a fer un acostament cognitiu del

llenguatge, com ara la teoria dels marcs semàntics [framework] (Fillmore 1988) o els

esquemes d’imatge. Les teories o les escoles que més transcendència han tingut dins la

Gramàtica de Construccions han estat sintetitzades per diversos autors, com ara

Traugott i Trousdale (2013) o Fried i Boas (2005).


32


Les línies d’investigació que s’han desenvolupat dins del paradigma teòric de les

Gramàtica de Construccions són molt nombroses. No obstant això, com assenyala

Gonzálvez Garcia (2012, 252), «estas variaciones deben considerarse como variaciones

de un mismo tema construccionalista». En la present investigació s’aplicaran alguns

dels conceptes desenvolupats dins l’anomenada Sign-based Construction Grammar,

amb Langacker (2005) com a màxim representant i d’altres desenvolupats dins la

Cognitive Construction Grammar, amb els treballs de referència de Goldberg.


El Sign-Based Construction Grammar (SBCG) és un model desenvolupat a la

mateixa universitat de Berkeley. De la mateixa manera que amb els estudis de

Fillmore, l’objectiu principal és la identificació de les propietats universals del

llenguatge. Aquesta teoria, amb autors com Boas parteix del concepte de “signe” de

Saussure, que inclou forma i significat. Ara, però, la correspondència s’estableix entre

l’estructura semàntica i l’estructura fonològica. Langacker2 (2005, 164) ho resumeix

així:

The theory’s central claim is that lexicon and grammar form a continuum

consisting solely of assemblies of symbolic structures. A symbolic structure

is simply the pairing of a semantic structure and a phonological structure

(its two poles). Semantic structures consist of both conceptual content and

the construal imposed on that content.

Així, doncs, aquest model està descrit bàsicament pels dos pols descrits, tot i

que altres representants de la SBCG, a diferència de Langacker, sí que incorporen la

sintaxi en la definició de construcció, com ara Sag, que analitza la representació de

laughed (Sag 2012, 75) des d’un punt semàntic, fonològic i sintàctic.

2 Capítol de llibre. Grammatical constructions editat per Fried i Boas


33


Aquest corrent recull treballs de referència com els de Goldberg (1995, 2006) o

Lakoff (1987). Goldberg (1995) para especial atenció a l’estructura argumental de les

construccions, que són definides (Goldberg 1995, 4) com a combinacions de forma i

significat en què alguns aspectes de la forma i alguns aspectes del significat no deriven

directament de la suma exacta de les propietats dels components de la construcció ni

de cap altra construcció preexistent. Aquesta definició coincideix amb la de Fillmore,

Kay i O’Connor (1988, 51) o Lakoff (1987, 465): «Grammatical constructions in

general are holistic, that is, that the meaning of the whole construction is motivated by

the meaning of the parts, but is not computable from them».

Antolí, seguint Gon (2012, 262), adverteix que uns dels criteris de

definició del concepte “construcció” ha estat, precisament, la idiosincràsia o no dels

elements que s’hi combinen:

D’una banda, hi ha una definició més restrictiva, segons la qual l’expressió

lingüística, perquè siga construcció, ha de tenir en certa mesura un caràcter

idiosincràtic, és a dir, no pot ser sols el resultat de la suma de les propietats –

de la forma o del significat– dels elements que l’integren (Antolí 2015, 59)

Com el mateix Antolí indica, cap de les definicions d’aquests autors afirma de

manera concloent que pugen existir construccions amb un significat no idiosincràtic.

D’acord amb aquesta segona definició, una construcció és una expressió lingüística

caracteritzada per una freqüència d’ús alta i que pot ser «semànticament composicional

i transparent» (Antolí 2015, 60).

En aquest sentit, alguns autors atorguen a l’analogia un paper rellevant en la

gènesi de moltes perífrasis. En el cas que ens ocupa, les construccions perifràstiques

amb valor incoatiu de les quals formen part els verbs metre i posar diacrònicament en

català, formen part d’un paradigma o esquema més general. Per a alguns autors com

Verroens (2011), el paradigma general que permet que alguns verbs locatius o de

moviment participen en construccions d’aquesta mena ve determinat per la construcció

amb el verb commencer. Doncs, bé, aquest verb, també en català, és un bon exemple

de construcció composicional i transparent, en la mesura que el significat de


34

<començar a + infinitiu> és totalment transparent respecte del significat no

composicional del verb.

Goldberg introdueix el tret de la freqüència a l’anàlisi de les construccions i

considera que s’ha de tenir més present que d’altres com la predictibilitat: «[les

construccions] are stored as constructions even if they are fully predictible, as long as

occur with sufficient frequency» (Goldberg 2006, 5). En aquest sentit, Traugott i

Trousdale (2013, 5) avisen que aquest tret pot ser problemàtic en la mesura que no

sempre es disposarà de corpus suficientment grans com perquè la freqüència puga ser

estudiada de manera representativa. És per això que Clark i Trousdale (2009, 38)

parlen d’una categoria «gradual and relative, not categorial or universal». De fet, no

sols la freqüència és un tret gradual, sinó que cadascun dels possibles trets de definició

de les construccions ho són: «la no-composicional no és un tret binari, sinó gradual,

fins al punt que qualsevol expressió, interpretada en el context en què fou enunciada, té

un sentit no composicional en alguna mesura» (Antolí 2015, 60).

Si considerem els criteris que s’han avaluat, les dues possibles definicions de

construcció es defineixen, gràficament, de la manera següent:

1 2

Freqüència - +

Idiosincràtic + -

Composicional + -

Predictible - +

Taula 1. Definició de construcció

Gonzálvez García (2012, 265) afirma que tots dos models són compatibles: el

primer és important a l’hora de descodificar una construcció, mentre que el segon és

més rellevant a l’hora de la codificació i fixació, ja que com han indicat diversos autors

(Traugott i Dasher 2002) la freqüència afavoreix el canvi semàntic.

Una altra de les aportacions de Goldberg (2003, 2006) és que una construcció ho

és sempre que hi ha un emparellament de forma i significat, independentment de la

complexitat formal. Per a l’autora una construcció pot tenir diferents graus de

complexitat morfosintàctica iinclou «morphemes, words, idioms, partially lexically

filled and fully general linguistic patterns» (Goldberg 2003, 19).


35


Traugott i Trousdale (2013, 91-93) defineixen les fases que dibuixa el procés de

construccionalització:

a) Innovació: l’emissor emet una expressió lingüística que conté una construcció

que, en un determinat context comunicatiu és ambigua. Dins d’aquesta primera

fase tenen conceptes que s’han explicat anteriorment, com ara els context pont o

les inferències invitades, motivats, alhora, per d’altres com la subjectivació i la

intersubjectivació.

b) El receptor pot esdevenir emissor en un altre context comunicatiu. Aquest nou

emissor ja ha estat exposat a un nou significat no convencional de la construcció,

que s’ha pogut generar mitjançant un procediment associatiu. En aquesta segona

fase, de mode més o menys conscient, l’emissor reprodueix aquest significat no

convencional.

c) Com a conseqüència d’un ús reiterat de la construcció no convencional, aquesta

es rutinitza i es convencionalitza.

d) La construcció rutinitzada suposa una reanàlisi morfosintàctica i semàntica que,

en consolidar-se, constitueix una micro-construcció. En el cas dels verbs metre i

posar en català antic, per exemple, la fixació del pronom reflexiu se en alguns

significats plens o en algunes construccions gramaticalitzades constitueix una

micro-construcció convencionalitzada. Aquesta variació morfològica denota que

els parlants han assumit que el TRAJECTOR que caracteritza l’esquema locatiu

bàsic d’aquests verbs pot ser, a més d’un objecte [+TANGIBLE] desplaçat per un

subjecte lògic, una entitat animada amb una certa capacitat agentiva que es

desplaça a ella mateixa. Així, doncs, aquest canvi semàntic, acceptat i

convencionalitzat pels parlant, suposa una nova micro-construcció.

e) Les noves micro-construccions poden arribar a constituir subesquemes dins de

l’esquema general. Com s’ha dit, per exemple, el pronom reflexiu se apareix, en

els verbs metre i posar, en diferents verbs amb contingut lèxic ple i en

construccions que expressen un significat aspectual. Tots aquests casos que

incorporen el pronom reflexiu dibuixen un esquema més específic dins de

l’esquema general dels verbs.


36

f) Finalment, algunes formes d’aquests subesquemes poden desaparèixer per un ús

donat freqüent.


37


38

4. La modalitat de l'acció i les situacions denotades

La modalitat de l'acció es refereix a la categoria que expressa al transcurs intern

denotat per una acció i també rep el nom d’aspecte lèxic o aktionsart. Es tracta d’una

categoria propera a la de l’aspecte, tot i que aquesta segona aporta un contingut

[+procedimental] i [lèxic]. Pérez Saldanya (2002, 2602) explica els matisos entre

ambdues categories:

Certament totes dues categories fan referència a la temporalitat interna de la

situació designada, però ho fan de manera diferent i estableixen oposicions

diferents. Si l’aspecte és una categoria gramatical associada a la flexió del

verb (o a perífrasis molt gramaticalitzades), la modalitat de l’acció és una

categoria eminentment lèxica, una categoria associada bàsicament al

significat del predicat verbal. Si l’aspecte és una categoria subjectiva (una

categoria de punt de vista), la modalitat de l’acció és una categoria objectiva,

referida al tipus de situació designada.

Basant-se en la proposta inicial de Vendler (1957), Pérez Saldanya (2002, 2604)

distingeix entre estats, activitats, realitzacions, esdeveniments puntuals i assoliments.

D’aquesta manera les situacions denotades per un element lingüístic s’organitzen en un

esquema jeràrquic que té en compte el grau de dinamicitat, la durada i el caràcter

culminatiu o no culminatiu de l’acció:

Figura 2. Aspecte lèxic

La modalitat de l’acció pot tenir o no un significat composicional, depenent de si

el verb es combina amb altres elements. Pérez Saldanya (2002, 2602) diferencia dos


39

nivells: «el nivell estrictament lèxic, identificat amb el significat del radical verbal iel

nivell oracional i discursiu en què s’insereix el verb».

Per a l’anàlisi de la modalitat de l’acció en l’estudi de les perífrasis verbals

incoatives amb els verbs metre i posar se seguirà l’esquema plantejat per Saldanya. Així

mateix, es pararà especial atenció a la composicionalitat en aquells casos en els quals els

verbs en infinitiu de les perífrasis estiguen acompanyats d’altres elements nominals.


40


41


Els verbs són l’element central de les oracions. Del seu contingut lèxic depèn la

participació d’altres participants que poden ser requerits —arguments— o aportar una

informació no necessària que constitueix una nova predicació —adjunts—:

(2) Buylla tot, que sia cuyt. E puys asabora-ho de sal e de salsa he de agror e

de dolsor. E quant serà levat del ffoch, si no és espès a ta guissa, mit-hi

hous debatuts. E en aquesta sosengua deu aver més canyella que altra

salsa (Llibre de Sent Soví [XVa], 143, 22).

La situació descrita per l’exemple anterior ha estat descrita en el capítol 2 amb el

significat 24a. En l’esquema d’aquest significat ha d’haver-hi, necessàriament, un

subjecte prototípicament agentiu —en un text instructiu com aquest, el destinatari dels

consells— que faça estar un objecte [+FÍSIC] en un lloc on no era anteriorment. En

aquest cas, aquest objecte es correspon amb els ous i el lloc o l’espai final amb l’estri de

cuina que s’empra per a fer la recepta, que apareix representat pel pronom feble hi.

Aquests elements són indispensables perquè són exigits pel propi contingut lèxic del

verb isi en mancara algun l’oració resultaria agramatical o ambigua. No obstant això, no

tots els sintagmes que apareixen en l’exemple són necessaris. Així, el complement

predicatiu debatuts es pot ometre sense una altra repercussió que no siga canviar

l’extensió del substantiu ous. En aquest sentit, debatuts constitueix una segona

predicació que aporta una informació nova però que, en cap cas, és una informació

requerida pel significat del verb: mit-hi ous i que estiguen batuts. Els primers

participants, doncs, són arguments del verb, mentre que la resta de complements que

poden ser prescindibles són adjunts.

Així, doncs, els verbs configuren una estructura argumental que «dóna compte

del nombre d’arguments i de les relacions de significat que hi estableixen» (Bel 2002,

1080). Aquestes relacions reben el nom de funcions semàntiques —o papers

semàntics— i són una «propietat lèxica, idiosincràtica, dels perdicats» (Bel 2002, 1080).

En un enunciat cal diferenciar entre la funció semàntica de cadascun dels participants

implicats en la situació denotada pel verb de la funció sintàctica que desenvolupa el

sintagma en el qual s’insereix:


42

(3) Vilanova, donzell, en la ciutat de Barcelona, lo qual morí de proplexia,

que no li durà lo mal sinó 44 hores, ço és de les set hores del disapte de

matí, que li començà lo mal, fins a les tres del dilluns de matí, que donà

l’ ànima a Nostre Senyor. Ý fou son mal de la manera següent: és a saber

que lo dit disapte de matí, dia que ere de Santa Catarina, se llevà del llit

molt sà i bo, tant quan may fos estat, ý estant dient orations, aprés que

fou vestit, que les estave mostrant a un patge, ý se ·n volie anar a l’ offici

de Santa Catarina, pensà caure en terra sinó per lo dit patge, que ·l

sostingué ý ajudà fins a sentar -lo damunt lo llit, que li vingué com una

torba de cap, ý aquí matex vingué a llesiar -se de la llengua en no poder

parlar ni declarar lo que volie dir, ý també algun poc de tot lo costat dret,

perquè no podie alçar bé lo bras, encara que ell deye no·s sentie mal

algú, ý ni que li feye mal lo cap ni res de sa persona. Fou posat al llit en

la hora matexa, ý vengut encontinent un metge (Perot de Vilanova

[XVIb], Memòries de Perot de Vilanova, 79, 23).

(4) Aprés, les monjes a les quals per la mare prioressa serà manat, llaven lo

cos de dita defuncta. Aprés, visten -li lo àbit ý cinguen -li la correja. ý

adobada que sia segons lo temps expedirà, posen-la en lo llit. Aprés, les

monjes totes congregades per manament de la prioressa, ordenadament

estiguen entorn del llit de dita defuncta (Constitucions del convent de

Sant Josep [XVI], 106, 32).

En els dos casos anterior, per exemple, la situació denotada pel verb posar és la

mateixa. El verb assumeix, en ambdós casos, el mateix significat i demana, per tant, la

mateixa estructura argumental. Hi ha, en els dos casos, una entitat animada que fa estar

una altra entitat —el significat lèxic de llit demana de manera més prototípica una

entitat animada, tot i que no necessàriament ha de ser així— en un lloc concret on no

era.

No obstant això, des del punt de vista sintàctic, aquests mateixos papers

semàntics apareixen en sintagmes diferents: en el primer cas, la utilització de la veu

passiva fa que el subjecte lògic (1) de l’oració perda rellevància fins el punt que, en

casos com aquest, no es fa explícit. En les oracions en veu passiva el subjecte de

l’oració en veu activa és desplaçat a l’última posició i, quan no s’omet, va introduït per

la preposició per. La passivització és, de fet, un recurs emfàtic pel qual l’objecte directe

d’una oració activa rep una major atenció com a conseqüència d’un procés de

focalització. Aquest objecte directe es correspon, en aquest cas, amb l’entitat que és

traslladada (2) i, en l’oració en veu passiva, ocupa la posició del subjecte gramatical.

Finalment, el complement preposicional (3) és exigit en ambdós casos i no hi ha

variació pel que fa a la funció sintàctica:

[el malalt] (1) fou posat al llit (3) [per algú] (2)

[les monges] (2) posaren-la (1) en lo llit (3)


43

Cal indicar que no existeix una tipologia definitiva pel que fa a la classificació

dels papers semàntics dels arguments verbals. Els autors que més hi han incidit han estat

Jackendoff (1972), Gràcia (1989), Demonte (1990) o Valin i LaPolla (1997). Com

assenyala Bel (2002, 1081), basant-se en la teoria del prototip i en la seua aplicació

sobre aquesta categoria per part d’autors com Dowty (1991) o Palmer (1994), «la millor

manera de definir-les és fent ús de descripcions graduals i no discretes». Ara, en la

present investigació, es farà servir la tipologia que estableix aquesta autora (Bel 2002,

1081). D’acord amb això, definim els papers semàntics següents:

a) AGENT: entitat animada que instiga, normalment de manera voluntària, una acció

o esdeveniment:

(5) E quant lo rey en aquela ciutat en què manava fer lo palau fo vengut,

él, ausín dir tot so que Tomàs avia fet del seu trezaur, lo qual li avia

liurat per lo palau a bastir, per què Sent Tomàs e·l batle féu metre en

una càrcer mot vilment, per so que, vius escorxatz, los fesés cremar

(Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb], 58, 23).

b) CAUSA: entitat que provoca una acció sense que comporte voluntat per part del

causant:

(6) Cor a mi contà Amòniu, monge del meu monestir, lo qual tu coneguist

ben, lo qual monge avia aüda muyler la fila de Valeri, avocat d’esta

ciutat. ·I_a· vegada ac ·I· macip qui gordava bestiar, lo qual era molt

simple e humil; e con en la casa del avocat se fos mesa gran

mortaldat, lo macip fo malaut a la mort, e morí; e resuscità, e féu venir

son senyor, e dix-li: «Yo són estat en lo cel, e aquí hé conegut qui deu

morir d’esta casa» («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 155, 10).

c) TEMA: Entitat que és objecte d’un desplaçament o canvi de lloc:

(7) Él venc malautia e acostà ·s a la fin; e cant los frares viren que a

la fin s’acostava, ajustaren-se totz devant él, cor él tenien per

sant, als cals él, affligit e espaordit, fo forçat de declarar e

manifestar los seus fetz, per los cals él devia morir e ésser liurat

al enamic de Déu: «Cant yo ·m feyia dejunar ab vosaltres, yo

menjava amagadament; he ara veus que són liurat al drac per

devorar, qui ab la sua coua m’à les mans e ·ls peus ligatz, e ·m

met lo seu cap dins la mia boca e absorbex lo meu esperit, e ·l

me arranca de les mies entràmenes.» («Diàlegs» de sant Gregori

[XIIIb], 172, 8).


44

El terme tema és l’emprat en la classificació de Bel (2002, 1080) que ara es té

com a punt de referència. No obstant això, en el present treball, s’ha optat pel terme

TRAJECTOR, ja que, a nostre parer, expressa de manera més específica el tipus de TEMA

concret que contenen els esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar, així com les

projeccions metafòriques que se’n deriven.

d) PACIENT: entitat afectada per l’estat o acció descrits pel predicat, que n’és el

resultat o que sofreix un canvi d’estat:

(8) Plaerdemavida prestament donà dels genolls en la dura terra e féu -li

infinides gràcies. E lo moro se despullà hun albornuç que vestia e

donà ·l a Plaerdemavida. E los dos se n’ anaren en hun loch qui prop

de Túniç stava, qui ·s nomenava Rafal. Com la filla del moro véu la

donzella axí jove e de tan gentil delicadura, tota despullada, pres -li

molt gran compassió. E lo pare li pregà li fes tota aquella millor

companyia que pogués e li dix:

(9) —Sàpies, ma filla, que aquesta és filla de aquella senyora qui·m posà

en libertat. E per la bona companyia que ·m féu e la gràcia que d’ ella

aconseguí, en aquesta li vull retre les gràcies (Joanot Martorell [XVb],

Tirant, 1097, 4).

e) META: entitat (animada) que rep alguna cosa derivada de l’acció denotada pel

predicat:

(10) E manvés lavà ·s sant Pere e aquel altra dicípol e coregren al

moniment abdós, mas sant Johan corria més que sant Pere e per so

vench primer al moniment. E enclinà-se e víu lo sudari que fon posat

sobre·l cap de Jesús a part, plagat, e aprés entrà-y sant Johan e víu-ho,

e no entenia l’Ascriptura que disia que devia rasucitar d’entre los

morts (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 242, 12).

f) BENEFACTIU: entitat animada que obté el benefici de l’acció expressada pel

predicat:

(11) Et axí mateix tramès manament als prohòmens de Montpeler que no li

contrestassen la possessió; e assò los manà en pena de tració, que ell

no volia haver desamistat ab lo rey de Ffrança, et que estegren tuyt ab

bon cor, que ell entraria en Ffrança, et que sabessen que tal deute et

fermetat havia ab lo rey de Ffrança que tantost ho auria ell del rey de

Ffrança. Et axí los prohòmens de Montpeler, greu que·ls fo, agueren

obehir lo manament de lur senyor lo rey de Mallorcha, et majorment


45

per la bona esperança que ell los mès (Ramon Muntaner [XIVa],

Crònica, 80, 2).

g) EXPERIMENTADOR: entitat animada que és afectada per estats psicològics,

sensacions, emocions, etc.:

(12) En la dolor d’amor delit pot ser / si ab aquell ira embolta no·s met; /

essent lo cas, lladoncs dolor tramet / contra qui cau tot lo seu gran

poder, / e tant com pus amor és gran e bell, / tant sa dolor és major e

pus fort: / en lo cos sa tota enfecció és fort, / i en lo malalt no entén

què·s prenga en ell (Ausiàs March [XVa], Poesies, 99, 86).

h) ORIGEN: entitat des d’on es desplaça l’objecte afectat pel predicat:

En la majoria dels casos l’ORIGEN no apareix de manera explícita, sinó que es

pot inferir pel context o no té cap repercussió. Sovint no fa referència a un espai o a un

estat en concret, sinó que s’han d’inferir per oposició a l’espai o estat final que denota

l’acció del verb. En aquesta mesura, els verbs metre i posar funcionen de la mateixa

manera:

(13) Item, statuhim e ordenam que sia feta altra capça de justícia, en la

qual sien mesos los noms dels hòmens de la dita vila ydòneus, àbils e

sufficients al dit offici que no sien de paratge, los quals scrits en

sengles cèdules o troços de pregamí [sic] sien enclosos e mesos en

sengles redolins de cera de egual pes e forma, de una matexa color, e

posats dins la dita capça, la qual sia sagellada ab los sagells damunt

dits e mesa dins la dita caxa (Algezira [XVa], 163, 22)

(14) E per rahó de la dita mort han fermat de dret en poder de vostre regent

la cancelleria, e demanat guiatge e altres coses en la dita vostra letra

contengudes, dients e afermants que si lo dit guiatge d’alscuns altres

crims de què són inculpats, exceptada la dita mort, los és atorgat, se

metran en poder nostre o vostre (Epistolari de Ferran I d'Antequera

[XVa], 382, 18).

El primer dels exemples denota una situació en la qual es produeix un

desplaçament físic d’un objecte [+TANGIBLE]. La DESTINACIÓ d’aquest objecte és dins la

caixa, que es correspon, igualment, amb una entitat [+FÍSIC]. Com s’observa, en

l’esquema que determina el contingut lèxic del verb alguns elements reben més atenció

que uns altres. En aquest sentit, com en la majoria dels significats que es descriuran en

el capítol 2, l’element sobre el qual se sol dipositar l’atenció és la META o la

DESTINACIÓ. Tant és així que, en exemples com aquest no hi ha un ORIGEN explícit, que


46

només es pot inferir per oposició amb la DESTINACIÓ: si l’espai final es correspon amb

dins de la capça i el significat del verb es refereix al fet que una cosa és desplaçada d’un

lloc a un altre, el receptor d’aquesta informació interpretarà que el TRAJECTOR parteix

d’un espai inicial diferent del final, és a dir, de fora de la capça.

En el segon exemple hi ha un grau més alt d’abstracció i ja no es correspon amb

l’esquema locatiu bàsic del verb metre. En aquest cas, una entitat [+ABSTRACTE] com

poder és conceptualitzat, per mitjà de la projecció de l’element DESTINACIÓ de

l’esquema locatiu, com una entitat [+FÍSIC]. De la mateixa manera que en el cas anterior

i entenent a aquesta correspondència entre dominis amb diferents graus d’abstracció,

l’única manera de saber l’ORIGEN de l’esquema és per oposició a l’estat final: si algú

passa a estar en poder d’una determinada cosa vol dir que abans no ho estava.

i) DESTINACIÓ: lloc cap al qual es produeix un desplaçament:

(15) Dijous, a 6 de giner 1611, dia dels Reys, a les tres hores del matí

morí, en lo seu col·legi de Corpus Christi, lo il·lustríssim ý

excelentíssim señor don Joan de Ribera. Ý ·l posaren en un túmulo

davant la capella de sent Mauro. Ý lo divendres, a 7 de dit, anaren les

parròchies ý ·ls monastirs a dir un respons. Ý lo disapte li posaren una

palma ý una guirnalda a la mà dreta, ý ab una mitra de tafatà blanc, ab

lo bàculo en la mà esquerra, ý vestit de blanch, ab scarpins blanchs. Ý

·l posaren en un atahüt forrat de vellut negre (Pere Joan Porcar

[XVIb-XVIIa], 140, 2).

CAPÍTOL 2. Estructura semántica dels verbs posar i metre

48

CAPÍTOL 2

Estructura semàntica dels verbs posar i metre

Índex del capítol

1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels verbs metre i posar

1.1. Introducció

1.2. La inferència invitada en els significats dels verbs metre i posar

1.3. Nuclis semàntics dels verbs metre i posar

1.4. Freqüència dels significats dels verbs metre i posar

2. Estructura semàntica dels verbs metre i posar

3. Conclusions


49


50

1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels

verbs metre i posar


1. La inferència invitada i la gènesi de significats nous dels verbs metre

i posar

1.1. Introducció




***

1.1. Introducció

Els verbs metre i posar han abraçat en català una gran quantitat de significats. El

verb metre era molt prolífic en català antic però va experimentar un retrocés remarcable

que començà en la primera meitat del segle XV i que el relega, únicament, a uns pocs

derivats (admetre, permetre, remetre, etc.) i a “uns pocs casos de frases fetes o

locucions estereotipades en certs dialectes” (DCVB, s. v. metre) en català contemporani.

És en el mateix segle XV que posar, un altre verb semànticament proper que tenia uns

usos més restringits, augmenta els significats i assumeix bona part dels sentits que fins

aleshores s’havien expressat amb el verb metre.

L’evolució semàntica d’aquests dos verbs en català és molt interessant en la

mesura que 1) des d’una perspectiva diacrònica, tant l’un com l’altre constitueixen una

estructura semàntica extensa i coincident en alguns casos i han generat construccions no

gaire ateses en la recerca i, 2) el verb metre, que com s’ha dit era totalment funcional

durant el període medieval, pràcticament ha desaparegut en català, a diferència de

moltes altres llengües romàniques en les quals encara és ben viu (espanyol: meter;

francès: mettre; occità: metre; italià: mettere; portuguès: meter).


51

És per això que, tenint en compte aquesta anàlisi contrastiva, és adient un

acostament que situe en un primer pla la semàntica pròpia dels verbs i pose a prova la

hipòtesi d’una interferència lingüística. Com s’explicarà, tots dos verbs tenen esquemes

locatius semblants que comparteixen elements: punt d’ORIGEN, DESTINACIÓ o META i

TRAJECTOR (i trajectòria o moviment). Tot i això, el verb metre té més restriccions

semàntiques, sobretot pel que fa al component de la DESTINACIÓ. Aquesta diferència ens

ha permès de constatar que les restriccions semàntiques de l’esquema locatiu bàsic del

verb metre fa que siga un candidat menys productiu que posar per a projectar-se i

expressar nocions més abstractes, la qual cosa és un bon punt de partida per a donar

resposta a l’evolució dels usos d’ambdós verbs.

Val a dir que en els dos casos, a més d’una xarxa àmplia de significats plens, són

molt nombroses les estructures amb un grau de fixació alt, representades principalment

per perífrasis verbals i unitats fraseològiques (col·locacions, locucions, fórmules i

parèmies) més o menys saturades. En el present estudi ens limitarem a fer una

descripció dels significats que els verbs han assumit diacrònicament i analitzarem la

gènesi de les perífrasis incoatives <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>; no

tractarem, doncs, les unitats fraseològiques, que seran un objecte recerca independent

que s’explorarà en futures investigacions.


Com s’ha indicat anteriorment, la inferència és un mecanisme

pragmaticodiscursiu essencial per a explicar el canvi lexicosemàntic. Els verbs metre i

posar van esdevenir, en català antic, verbs locatius amb esquemes gairebé idèntics que,

a força de projeccions, van generar la resta de significats nous de l’estructura semàntica:

d’una banda, el verb MĬTTĔRE ‘enviar’ havia esdevingut, ja en llatí tardà, un verb locatiu

(Du Cange, s. v. mittere). Com qualsevol altre verb de moviment, MĬTTĔRE presentava

un esquema d’imatge descrit per un punt d’ORIGEN, un camí o trajectòria, un TRAJECTOR

i una META o DESTINACIÓ (Langacker 1987). Aquest canvi, doncs, s’explica mitjançant

un procés metonímic del tipus la PART-TOT [event-subevent] (Geeraerts 2010, Martines

2015b) pel qual, entre tots els elements de l’esquema físic, es va focalitzar en el darrer,

la META o DESTINACIÓ.

D’una altra banda, el verb posar prové del llatí PAUSARE, ‘aturar’. En alguns

derivats (reposar) i en algunes accepcions (1a, 1b, 2a i 2b, 3) encara es percep aquest


52

valor inicial. De la mateixa manera que amb l’evolució de MĬTTĔRE, és la focalització

de la DESTINACIÓ la que origina el seguit de sentits posteriors: el fet que algú o alguna

cosa s’ature en un lloc pot disparar la inferència metonímica (causa-efecte) que es trobe

en un nou lloc on abans no era.

Com s’ha dit, el símbol lingüístic consta d’un significat codificat i un altre que

depèn de la situació comunicativa concreta (Traugott 2012; Langacker 2000; Burridge i

Mulder 1998) i que és, per tant, negociable en el context. En la negociació del significat,

doncs, intervenen l’emissor, el receptor i els diversos condicionants pragmàtics de cada

situació, de manera que entren en joc processos de subjectivació i intersubjectivació.

Com a conseqüència, els significats existents poden interpretar-se de manera diferent i

arribar a convencionalitzar-se. En el cas dels verbs metre i posar, l’esquema locatiu

bàsic descrit és l’ORIGEN de la resta de significats. Com s’observa, l’esquema inicial

s’identifica amb uns espais físics i un TRAJECTOR que és, prototípicament, una entitat

[+TANGIBLE]. La projecció d’aquest esquema genera significats que expressen nocions

amb un nivell més alt d’abstracció, la qual cosa s’ajusta als principis de la cognició

humana, que tendeix a conceptualitzar dominis més abstractes partint dels elements de

dominis [+FÍSIC] i [+CONEGUT].

L’estructura semàntica dels verbs metre i posar, doncs, s’explica com a

conseqüència de diverses projeccions metonímiques i metafòriques engegades per les

inferències que produeixen els parlants en un acte comunicatiu concret. En aquest

procés, no tots els elements de l’esquema es perfilen de la mateixa manera. En el cas

dels dos verbs estudiats, l’element que de manera més freqüent rep una atenció més

gran és la DESTINACIÓ o la META. Les inferències que es disparen des del fet de ‘fer estar

una cosa on no era’ són diverses i expressen valors vinculats amb la ingressivitat,

incoativitat, la finalitat, l’addició o la transferència.


L’estudi diacrònic dels verbs metre i posar permet de destriar diferents nuclis

semàntics que són resultat de la projecció semàntica dels constituents de l’esquema

locatiu bàsic dels verbs. En molts casos tots dos verbs comparteixen significats i, per

tant, estan presents d’una manera bastant homogènia en els dits nuclis. En canvi, en

d’altres ocasions un dels dos verbs representa gairebé la totalitat dels exemples que es

recullen en algun dels nuclis. Les causes, com tot seguit es detallarà, són les següents: a)


53

raons etimològiques, és a dir, els sentits que ja tenien aquests verbs en llatí, això és, en

estadis evolutius previs, b) restriccions semàntiques dels elements de l’esquema locatiu

bàsic ic) l’abast desigual d’aquestes projeccions com a conseqüència directa de les

restriccions semàntiques d’algun dels elements de l’esquema bàsic. D’acord amb això i

segons els plantejament de la teoria del o prototip de Geeraerts (1997) i, específicament,

d’acord amb l’estructuració radial dels significats —organitzats en nuclis per semblança

de família—, els nuclis al voltant dels quals s’organitzen les estructures semàntiques

dels verbs metre i posar són els següents:

NUCLI I: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR ‘ATURAR-SE,

CESSAR DE MOURE'S O D'ACTUAR’ (DCVB, S. V. POSAR)

Com s’ha avançat, els significats d’aquest nucli semàntic apareixen gairebé de

manera exclusiva amb el verb posar i provenen directament de l’ètim llatí PAUSARE,

‘aturar’. En aquest nucli també s’ha inclòs el significat 3 que, tot i no originar-se

directament d’aquest ètim llatí, té una clara proximitat semàntica amb els valors més

prototípics del nucli semàntic. Per això el significat 3 també té ocurrències amb el verb

metre, al qual no és inherent la noció de repòs o pausa. Com més tard s’explicarà, el

verb PAUSARE, que en llatí clàssic tenia uns significats molt restringits, assoleix en llatí

vulgar pràcticament tots els sentits de PŌNĔRE, que en català actual, com es detallarà en

la descripció del significat 4a, s’ha reservat a usos i contextos molt concrets.

L’esquema del verb PAUSARE compta amb tots els elements que defineixen un

esquema locatiu: un TRAJECTOR experimenta un DESPLAÇAMENT fins a arribar a una

DESTINACIÓ on cessa el moviment. S’hi generen, en molts casos, construccions ergatives

en les quals el subjecte gramatical es correspon amb l’objecte lògic. Aquesta

correspondència comporta una reanàlisi sintàctica que s’expressa sovint amb un pronom

reflexiu, tot i que no sempre és necessari. El TRAJECTOR és, prototípicament, animat i té

una capacitat agentiva alta, tot i que hi ha casos en els quals no és així:

(1) Un dia se rancà un gran troç de roca d’aquel pug qui alteja sobre lo seu

monestir; la qual, casén per lo costat del mont, tost mostrava lo peril del

derrocament de tot lo monestir e la mort de totz los frares. E con lo sant

hom la víu desobre venir, nomenan en sa veu sovén lo nom de Jesucrist,

féu-li en contra lo seyal de la creu, e axí va-la fer posar, mentra que

cahia, sus en lo costat pres del monestir, segons que diu lo religiós baron

Lorenç (Diàlegs 11, 32).


54

Un dels elements que perfilen l’esquema locatiu bàsic dels verbs posar i metre és

l’ORIGEN de què es parteix. En l’esquema espacial que dibuixa el verb PAUSARE també

hi és, encara que no sol aparèixer de manera explícita. De fet, a nostre parer, la

peculiaritat dels significats del verb posar que s’encabeixen dins d’aquest nucli

semàntic és, precisament, que només la DESTINACIÓ és perfilada:

Figura 1. Nucli semàntic 1

Esquema locatiu de PAUSARE

a ORIGEN

b TRAJECTOR

c Desplaçament

d META o DESTINACIÓ

Taula 1. Nucli semàntic 1

Com s’explicarà més tard —vegeu la descripció del significat 4a—, els

significats posteriors derivats de la noció inicial de pausa o repòs són possibles com a

conseqüència d’un canvi de focalització dels elements de l’esquema locatiu heretat del

llatí. En alguns casos, el punt de partida sí que apareix de manera explícita, encara que

no és l’element de l’escena perfilat:

(2) Disapte, a 3 de juny 1600, entre onse y dotse hores de migjorn, venint lo

rector de Sent Steve, dit Scholano, de Sant Salvador, de oir lo sermó del

Corpus de frare Cabanelles, y venint per la plaça del Mestre Racional,

prop de l’Almodí, caygué un pardal de la teulada de l’Almodí novell y

posà·s damunt lo barret del dit rector, sens ell adonar-se·n, ni sentir-lo, y

molts mirant-lo. Y saludant a hú que·l saludava, posant la mà al barret,

tocà lo pardal y se·n bolà y se n’entrà per una de les finestres de casa

Bertran y posà·s damunt lo cap de la filla de Bertran. Y ellà posà·s la mà

al cap per veure lo que era: tocà lo pardal, lo qual bolà y se·n tornà a la

teulada de l’Almodí (Pere Joan Porcar [XVIb-XVIIa], 108, 4).


55

En exemples com l’anterior hi ha un complement explícit, de la teulada de

l’Almodí novell, que constitueix el punt de partida i, alhora, la DESTINACIÓ del

TRAJECTOR, un pardal. S’ha seleccionat aquest fragment perquè s’hi descriuen un total

de tres moviments —1) de la teulada al barret del rector, 2) del barret del rector al cap

de la filla de Bertran i, 3) del cap de la filla de Bertran a la teulada—, la qual cosa no és

habitual amb aquesta accepció del verb posar. En l’escena, doncs, es dibuixa un

moviment circular en tres etapes delimitades. És això mateix el que demana l’aparició

de complements que ajuden a delimitar quins són els diferents punts de partida i les

diferents DESTINACIONS:

Figura 2. Posar ‘aturar’

NUCLI II: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA COSA

ON NO ERA’ (-DIMENSIÓ INTERIOR)

Els verbs metre i posar expressen, en primer lloc, el desplaçament d’un TEMA o

d’un TRAJECTOR cap a una altra posició (Margetts i Austin 2007; Pinker 1989; Enghels i

Comer 2017; Cifuentes 1999). En algunes llengües com l’espanyol, en què els dos verbs

conviuen, la diferència entre meter i poner s’ha explicat mitjançant la categorització

dels verbs locals estatius transitius i els verbs direccionals interiors transitius (Cifuentes

2004). En català antic aquesta diferència permet també descriure els usos de metre i

posar, encara que el tret de direccionalitat interior no sempre és definitiu. Com es veurà

tot seguit, el verb metre, en català antic, no sempre delimitava una DESTINACIÓ amb el

tret de dimensió interior, que, d’una altra banda, és la DESTINACIÓ més prototípica.

Algunes de les accepcions que s’han inclòs en aquest nucli semàntic són molt properes

a d’altres que s’han classificat en el nucli semàntic IX: l’única diferència és,


56

precisament, que en aquest segon nucli la DESTINACIÓ té unes majors restriccions quant

a la configuració física.

NUCLI III: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR ‘PROCURAR

UNA COSA A QUALCÚ; FER QUE LA TINGUI (DCBV, S. V. DONAR)

Els significats 12-18c tenen en comú que comparteixen o provenen d’un

esquema de transferència semblant al del verb donar, el verb de transferència per

excel·lència. Aquest esquema està descrit, prototípicament, per un subjecte agentiu que

transfereix a algú alguna cosa. Hi ha, doncs, un TRAJECTOR —que sol representar una

entitat [+TANGIBLE] i que, sintàcticament, ocupa el lloc de l’objecte directe— i una

META —que es correspon amb una entitat [+ANIMADA] que té la funció d’objecte directe

i que és el receptor d’allò que es transmet—. D’aquesta manera, la majoria dels

contextos en els quals els verbs metre i posar assumeixen alguns dels valors que

s’ajusten a aquest esquema contenen oracions amb dos objectes. Aquesta estructura està

marcada per la predeterminació lèxica d’aquest verb ditransitiu. Comer i Enghels (2017,

904) destaquen també el valor de transferència que assumeix el verb poner en espanyol:

«además de su significado prototípico locativa, la semántica de poner se extiende hacia

el campo de la transferencia».

Respecte dels verbs locatius metre i posar, l’element de l’esquema que

experimenta un canvi més visible és la DESTINACIÓ, que mitjançant projeccions

semàntiques, és concebuda, ja no com un espai físic, sinó com un DESTINATARI. En la

majoria dels significats descrits fins ara, la META representava un espai físic amb

característiques diverses. Ara però, allà on el TRAJECTOR finalitza el seu desplaçament

és una entitat [+ANIMADA], que normalment s’associa amb persones. Així mateix, també

pot haver-hi diferències quant al punt d’ORIGEN: 1) en molts casos és un espai físic. El

TRAJECTOR inicia el desplaçament des d’un lloc, que pot ser explícit o no, per a acabar

en possessió d’un DESTINATARI, b) en altres casos el punt d’ORIGEN no és un espai físic,

sinó que únicament indica que allò que es transmet és possessió del subjecte agent.

D’aquesta manera les reminiscències locatives resten desdibuixades i es focalitza en el

fet que, perquè algú puga transferir una cosa, primer ha de tenir-la. En aquest sentit,

mitjançant una nova projecció, una categoria abstracta com la [POSSESSIÓ] és concebuda

metafòricament a partir d’un domini conceptual [+FÍSIC], [+TANGIBLE]:


57

Figura 3. Nucli semàntic III

Esquema locatiu Esquema de transferència

a ORIGEN: espai físic ORIGEN: espai físic / possessió I

b TRAJECTOR TRAJECTOR

c Desplaçament Desplaçament o Moviment

d META: espai físic META: DESTINATARI / possessió II

Taula 2. Nucli semàntic III

En els paràgrafs anteriors s’han descrit els paràmetres que permeten identificar

alguns dels significats dels verbs metre i posar amb un esquema de transferència is’han

concretat quines són les característiques més habituals. No obstant això, moltes de les

restriccions semàntiques que determinen aquest esquema general poden anar atenuant-

se, la qual cosa dóna pas a estructures amb elements menys prototípics. En aquest sentit,

hem inclòs significats que: a) en relació al subjecte, poden denotar una capacitat

agentiva menor, b) en relació al TRAJECTOR, poden incloure elements [+ABSTRACTE] i,

c) en relació al DESTINATARI, pot referir-se a una entitat no animada. Concretament, en

la següent graella hi ha la caracterització dels significats dels verbs metre i posar

inclosos en aquest nucli semàntic atenent a aquests criteris:

Subjecte Objecte Directe

(TRAJECTOR)

Objecte Indirecte

(META)

12a [+AGENT] +++ [+TANGIBLE]

--- [+ABSTRACTE]

[+ANIMAT]

12b [+AGENT] [+TANGIBLE] [+INANIMAT]

13a [+AGENT] [+TANGIBLE] +++[+ANIMAT]

---[+INANIMAT]

13b [+AGENT] [+TANGIBLE] [+ANIMAT]

13c [+AGENT] [+TANGIBLE]

--- [+ABSTRACTE]

[+INANIMAT]


58

14a +++[+AGENT]

--- [-AGENT]

[+ABSTRACTE] [+ANIMAT]

14b [+AGENT] [+ABSTRACTE] +++[+ANIMAT]

---[+INANIMAT]

14c [+AGENT] +++[+TANGIBLE]

---[+ABSTRACTE]

[+ANIMAT]

15a [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+ANIMAT]

15b [+AGENT] [+ABSTRACTE] +++[+ANIMAT]

---[+INANIMAT]

15c [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+ANIMAT]

16 [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+ANIMAT]

17 +++[+AGENT]

---[+AGENT]

[+ABSTRACTE] [+INANIMAT]

18a [+AGENT] [+ABSTRACTE] [+INANIMAT]

18b [+AGENT] +++[+ABSTRACTE]

---[+TANGIBLE]

[+INANIMAT]

Taula 3. Significats del nucli semàntic III

NUCLI IV: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘POSAR EN ESTAT

D'USAR-SE, D'APLICAR-SE, D'ACTUAR O D'ACOMPLIR UNA FINALITAT’

(DCVB, S. V. PREPARAR)

De la mateixa manera que en el nucli semàntic anterior, la META o DESTINACIÓ

és l’element de l’esquema que és té més diferències respecte dels esquemes locatius

bàsics dels verbs metre i posar. Hem definit dos tipus de construcció atenent als

complements exigits i no exigits que apareixen en els contextos en què els verbs

analitzats adquireixen significats vinculats amb l’expressió d’una finalitat:

a) D’una banda, en alguns casos continua sent necessària una DESTINACIÓ que

s’identifica amb un element locatiu. En aquesta construcció, mitjançant un altre

sintagma o fins i tot una oració posterior —vegeu l’exemple del verb posar per a 19b—,

la finalitat es fa explícita. En aquesta mena de contextos, com s’explicarà en el capítol 3,

hi ha construccions de moviment causat. Com s’inclou en la definició, hi ha un canvi

d’estat o la preparació d’alguna cosa, que es disposa d’una determinada manera per a

acomplir una finalitat. Aquesta preparació és la conseqüència del desplaçament o del

moviment del TEMA, que per a estar en un estat de preparació, ha de passar per un

moviment o desplaçament més o menys metafòric causat per un subjecte agent.


59

En alguns casos, el fet de compartir models cognitius idealitzats possibilita que,

tot i que la finalitat no hi aparega, es puga inferir d’una manera nítida a partir del

significat contextual d’algun o alguns dels elements:

(3) ESCOLÀ / No he estat més prest posible, / perquè em fet un combregar.

/ VETLÒRIA / Sols que no sia estat mort / que tengues a altre part. /

ESCOLÀ / Dexem-mos de més rahons. / Posa taula y soparem. /

VETLÒRIA / No cals alsar tant la veu /que aquí tench un alojat. / (Posa

se taula.) / ESCOLÀ / Que serà es mort que tu em deyes / que tens aquí

allargat? / VETLÒRIA / Brava cosa! Tu què·t pensas, / que sia jo

sacristà? / ESCOLÀ / Dexe’t de revolterias / y treu prest de què menjar. /

VETLÒRIA A ballar ses seguidillas, / ell ja porem comensar. / (Se

asseuen a la taula ab un pollastre, pa vi y fruita.) / ESCOLÀ / Es

pollastre està polit; /ell com que sia daurat. / La matexa destraleta /sou

per fer un bon cuinat (Entremès de ne Vetlòria [XVIII], 372, 10).

El vers en què apareix el verb posar la primera vegada té dues oracions

coordinades per la preposició copulativa. S’hi estableix una seqüència d’accions en què

no es pot invertir l’ordre sense variar-ne el sentit: sopem i posarem taula. Observem que

la utilització de diferents temps verbals —present per a la primera oració i futur per a la

segona— no deixa marge de dubte a la interpretació cronològica de la seqüència. La

segona de les situacions, malgrat que es presente com una oració independent al mateix

nivell sintàctic que la primera, amaga una finalitat que es desprèn del significat de posar

taula.3 Així, l’oració composta es pot parafrasejar emprant una conjunció de finalitat:

posa taula perquè sopem.

Més tard, la mateixa expressió torna a aparèixer: na Vetlòria, seguint les ordres

de l’escolà, para taula. En aquest segon cas no hi ha cap altre sintagma ni oració que en

determine la interpretació. Uns versos després, l’escolà exigeix, ja amb la taula parada,

que na Vetlòria traga menjar a la taula. Aquesta informació no és una informació

aïllada, sinó que connecta cognitivament amb l’escena descrita per la situació descrita

en la segona ocasió que apareix l’expressió posar taula. Igualment, el pollastre, el pa, el

vi i la fruita connecten amb el fet que s’haja parat taula i completen la idea de finalitat:

la taula ha estat parada per a ingerir tots aquests aliments.

b) En d’altres ocasions el sintagma que expressa la finalitat sembla que no és un

tercer element que s’infereix o complementa la informació que dóna una construcció de

moviment causat com la descrita en paràgrafs anteriors. Com s’explicarà més

3 En català antic el més habitual és l’expressió parar taula ‘posar alguna cosa en disposició de

funcionar, de servir a un fi’ (DIEC2, s. v. parar, 8).


60

detalladament en el capítol 3, la finalitat es pot entendre com la projecció d’un element

constituent de l’esquema locatiu, la DESTINACIÓ. En altres casos la interpretació pot ser

ambigua:

(4) E ayxí mateix, dit dia, tots los dessús dits nomenats fitaren la senda que

va del maset de Herbadós per la foya de la Noguera al maset d’en

Gradull, que huy és de Joseph Forés de Vadenes, e fins lo saulonaret

que està damunt dit mas d’en Gradull. Y tornant al barranquet a les dos

fites que posaren per a designar la entrada de dita senda, passades dites

dos fites, pugant amunt, a 4 passes envés del mas d’en Llobet posaren

dos fites, la una al tenor de la altra, tenint la senda de amplària en dit

puesto 6 passes (Thomàs Molés [XVIIIb], Molí més alt, 80, 28).

NUCLI V: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘JUDICAR UNA COSA,

FORMAR-NE UN CONCEPTE DETERMINAT’ (DCVB, S. V. CONSIDERAR)

Els significats d’aquest nucli semàntic tenen en comú que impliquen una

valoració subjectiva d’un subjecte lògic agentiu. Aquesta valoració sol provenir d’una

entitat humana el judici de la qual es considera com a argument d’autoritat i sol

comportar un procés cognitiu més o menys explícit.

Els exemples que se n’han recuperat no són massa nombrosos: el verb metre

apareix únicament en 17 exemples amb algun dels significats que s’hi encabeixen,

mentre que el verb posar ho fa en 302 casos, entre els quals hem localitzat estructures

amb un nivell de fixació elevat:

(5) He aquells que me avían amenat me digueren: “Ell te cové [anar e

passar aquest pont]; [tan]tost com tu yssiràs, lo vent que és dedins lo

fluvi te buffarà e te gitarà dedins aquest fluvi, he nostres companyhons

que hy són te pendran he te cabussaran dedins lo pus pregon. Mas ell te

cové passar he reguardar davant quina via ha lo pont.” E aquell avia en

sí tres coses que molt fan duptar. La primera que era glassat he stret; e

posat per cas que fos ample prou, a penas s’ í poguera hom tenir desús.

La segona era tan alt que era molt a duptar e era terribla cosa a

reguardar la terra. La tersa era que lo vent hy corria tan fort que nengun

no ho paria pensar lo brug que aquí se fahia (Ramon Perelós [XIVb],

Viatge d’en Ramon de Perellós al purgatori de Sant Patrici, 162, 18).

Els significats d’aquest nucli semàntic es caracteritzen per tenir un grau

d’abstracció molt elevat. La projecció conceptual dels elements no és tan apercebible

com en els significats que integren la resta de nuclis i, en ocasions, els elements tenen

unes característiques que difereixen bastant de les habituals. En aquest sentit, observem


61

que el verb posar expressa amb més facilitat nocions més abstractes. Com ja s’ha dit,

això ocorre perquè, a diferència del verb metre, no arrossega cap restricció semàntica

quant a la direccionalitat o la DESTINACIÓ.

NUCLI VI: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘UNIR QUALQUE

COSA A ALLÒ QUE JA EXISTEIX, PER COMPLETAR-HO O AUGMENTAR-

HO’ (DCVB, S. V. AFEGIR)

Els significats 24a-24d tenen en comú la noció d’addició. L’esquema locatiu

bàsic de què parteixen la majoria dels significats dels verbs metre i posar no entra en

contradicció amb aquesta noció, que, en canvi, especifica encara més el sentit del verb

quant a la delimitació de la DESTINACIÓ. En els exemples que s’hi recullen, un

TRAJECTOR continua essent desplaçat a un lloc on no era però, ara, a més a més, s’aporta

una altra informació per a la descripció d’aquesta DESTINACIÓ, ja que, prèviament a la

incorporació del TRAJECTOR, aquesta DESTINACIÓ ja existeix i posseeix alguna cosa —

generalment representada per una entitat tangible—a la qual és afegit el TRAJECTOR.

Figura 4. Nucli semàntic VI

Esquema d’ADDICIÓ

a [ORIGEN]: espai físic

b TRAJECTOR: [+TANGIBLE]

c [DESPLAÇAMENT]

d META: espai físic

Taula 4. Nucli semàntic VI


62

En aquest esquema, a més a més, la noció d’addició implica que el focus

d’atenció se situe en la DESTINACIÓ. És per això que en la graella anterior els elements

que no són perfilats apareixen entre claudàtors.

Aquests significats són molt freqüents en tractats cientificotècnics. Més

concretament, són molt nombrosos en tractats de cuina. De fet, s’han hagut d’eliminar

exemples d’obres en què gairebé la totalitat dels casos tenien aquesta accepció, per tal

de no afectar la representativitat de les dades.

Els textos instructius són els més adients per a localitzar i explicar aquesta mena

d’exemples, ja que estableixen seqüències cronològiques molt ben definides i ordenades

d’acord amb el tarannà didàctic que se’ls pressuposa. Com s’ha dit, la idea comuna dels

significats que s’han inclòs en aquest nucli semàntic és que la DESTINACIÓ ha de ser: a)

una entitat que existeix prèviament a la incorporació que suposa el moviment del

TRAJECTOR i b) una entitat que continga elements culturalment relacionats als descrits

pel TRAJECTOR per tal que s’hi puguen combinar:

(6) I luego que los fetges seran mig cuits, li mesclaràs les vèrtoles i deixa-lo

acabar de coure. I, cuit que serà, lo posaràs dins de una olla, i luego li

aixataràs un poc de aoli ab un poc de aigua; i posa-li un parei de fulles

de llorer (Fra Francesc Roger [XVIIIa], Llibre de cuina menorquina,

131, 17).

NUCLI VII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FIXAR QUELCOM

FENT-HO ENTRAR PER LA PUNTA’ (DCVB, S. V. AFICAR)

Els verbs metre i posar tenen, en alguns contextos, significats semblants als que

s’expressen amb el verb ficar en català contemporani. Aquest verb, en català medieval i

en bona part del període del català modern té uns significats molt restringits, vinculats

amb un caràcter emfàtic o intensiu, que, com s’explicarà en el capítol 3, a vegades

s’usen en esquemes que denoten una aproximació sobtada de dues entitats o per a

expressar, de manera hiperbòlica, enunciats en les quals destaca una funció poètica.

El verb ficar prové del llatí vulgar FĪCTIARE i significa en origen i a l’edat

mitjana, ‘fixar quelcom fent-ho entrar per la punta’. L’esquema espacial és semblant als

dels verbs metre i posar, ja que tots tres comparteixen els elements més habituals dels

esquemes locatius: un ORIGEN, un TRAJECTOR, un CAMÍ i un DESPLAÇAMENT i una META

o DESTINACIÓ. De la mateixa manera que ocorre entre els verbs metre i posar, l’element

que diferencia més clarament el significat prototípic del verb ficar és el darrer, això és,


63

la META o DESTINACIÓ. Així, si abans s’ha assenyalat que el mateix contingut lèxic del

verb metre exigia una DESTINACIÓ que en la majoria dels casos implica una dimensió

interior que no demana el verb posar, ara, la DESTINACIÓ del verb ficar té també

característiques específiques. D’acord amb la definició, és el TRAJECTOR, un objecte

punxegut, el qui determina en bona mesura com ha de ser la DESTINACIÓ: una entitat

amb la capacitat de fixar aquest objecte punxegut. Les representacions prototípiques

dels verbs posar, metre i ficar, atenent a la DESTINACIÓ, són les següents:

Figura 5. Destinació dels verbs posar, metre i ficar

Aquestes restriccions predeterminades pel tipus de TRAJECTOR van desapareixent

a poc a poc, fins el punt que l’estructura semàntica del verb ficar, en català actual,

incorpora molts dels significats que tradicionalment s’han expressat amb el verb posar.

Observem que hi intervenen processos de subjectivació i intersubjectivació que

provoquen que verbs que inicialment tenen un sentit més intensiu van generalitzant-se.

Així, el verb ficar passa, per exemple, a expressar significats molt propers als de metre i

ja en el segle XVIII la DESTINACIÓ, en molts casos, té característiques diferents de

l’esquema descrit anteriorment:

(7) És Ovidi un burinot, / és Marcial un sylvestre, / y si acàs vol fer de

mestre / Homero serà un janot. / Fícan-se tots dintre un clot / y no

traguen més lo nas; / puix ab tal ordre y compàs, / tanta perfecció y

nivell, / vuy ordena Mirambell / tot lo jardí del Parnàs (Narcís Julià

[XVIIIa], Parnàs català, 35, 1).

En aquest cas, ja no hi ha un objecte punxegut, sinó un conjunt de persones que,

d’acord a l’opinió que l’autor en té, haurien de quedar reclosos en un clot. Aquesta

DESTINACIÓ, ben delimitada i amb una dimensió interior clara, és la més prototípica de


64

l’esquema bàsic locatiu del verb metre, tot i que també és possible amb el verb posar,

amb un nombre menor de restriccions. En altres ocasions el TRAJECTOR és una entitat

amb una capacitat agentiva plena que decideix entrar, igualment, en una DESTINACIÓ

semblant a la descrita en l’exemple anterior. Aquest esquema, novament, es correspon

amb d’altres idèntics que fins a les hores s’havien fet servir amb els verbs metre i posar:

(8) Deyen los mundans –que este epíteto se’ls deu donar-, que eixes

planees no corresponien ab la doctrina y Escritures Sagrades, y que això

eren jocorreries, simplees y poca política. Avien pegat molts d’estos en

fer menyspreu del venerable pare, y vent que es ficava en los bodegons

y posilgues de la gent pobraça (algo derramada y, a més, careixia de

doctrina) encara abultaven més la murmuració y el nomenaven

“predicador dels velitres” (Leopold Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del

Pare Esteve, 34, 14).

En el capítol 3 s’incidirà en algunes de les particularitats del verb ficar. Ara, en

aquest epígraf, se n’han destacat aquelles que han permès de classificar alguns dels

exemples dels verbs metre i posar dins d’aquest nucli semàntic. Com es veurà més

avant, s’han establert diversos significats —25-28— que s’ajusten a diferents valors

semàntics i estructures expressades prototípicament pel verb ficar.

NUCLI VIII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘DONAR PRINCIPI

(A UNA ACCIÓ, A UN ESTAT)’ (DCVB, S. V. COMENÇAR)

En el capítol 3 s’explicarà la gènesi i l’evolució de les perífrasis <metre’s a +

infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, estructures gramaticalitzades que assoleixen, des

del segle XV, un valor aspectual ingressiu, en primer lloc i incoatiu. Aquestes perífrasis

de fase de moment inicial han estat àmpliament explicades tant en català antic com en

català contemporani.

No obstant això, els verbs metre i posar tenen alguns significats lèxics plens que

s’han de vincular amb un valor de començament d’acció. Com s’explicarà més

detalladament en el capítol 3, el valor incoatiu —ja siga en les perífrasis, ja siga amb els

valors plens dels verbs— no és desprèn directament del valor semàntic que els verbs

tenen etimològicament, sinó que s’ha de justificar prenent com a punt de partida la

noció de canvi d’estat, que és possible gràcies a la transposició metafòrica dels elements

que constitueixen els esquemes locatius inicials dels verbs estudiats. Un cop engegada


65

aquesta noció, la incoativitat s’ha d’entendre com la focalització del moment inicial de

la situació completa descrita pel canvi d’estat:

Figura 6. Noció d’incoativitat

NUCLI IX: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA

COSA ON NO ERA’ (+DIMENSIÓ INTERIOR)

Com s’ha dit, el verb metre té més restriccions semàntiques que no posar.

Aquestes restriccions, a nostre parer, expliquen que aquest segon verb es projecte amb

més facilitat i augmente els usos, la qual cosa constitueix un argument per a explicar les

evolucions d’ambdós verbs. L’element amb més restriccions és, prototípicament, la

DESTINACIÓ, ja que, llevat d’alguns pocs casos, el tret perfilat és la dimensió interior.

Aquesta diferència bàsica entre els verbs metre i posar es percep també en la utilització

de la preposició:

D’una banda, s’observa una tendència a distingir la situació (associada a la

preposició en) de la direcció (associada a la preposició a), si bé aquesta

distinció és molt menys estable que en castellà. D’una altra banda, sembla

que la preposició a localitza per referència a un punt, però sense atendre a les

dimensions d’aquest; en canvi, en indica una relació espacial d’interioritat,

de manera semblant a la preposició dins. Aquesta distinció pot explicar en

part la distribució d’aquestes preposició (Sancho Cremades 2002, 1732)

Talmy (1991; 2000) estableix dues tipologies de llengües atenent a la manera

com és expressat el moviment en els verbs de moviment: les verb-framed mark, com el

català, en què el camí es fa explícit pel mateix contingut lèxic del verb iles satellite-

framed mark, com l’anglès, en les quals el camí s’ha de fer explícit per mitjà d’altres

constituents que anomena satèl·lits; en canvi, en aquest tipus de llengües amb satèl·lit,


66

els verbs incorporen la manera com es duu a terme el moviment: en les llengües

romàniques, al seu torn, la manera és expressada adverbialment. Així, per exemple, en

verbs com entrar o eixir el camí és expressat pel verb mateix. En aquest sentit, es poden

establir equivalències entre verbs de moviment i verbs locatius com metre, en la mesura

que en ambdós casos la direcció del moviment—verbs de moviment— i la direcció del

desplaçament —verbs locatius com metre— és inherent al camí o trajectòria.

D’acord amb les dades de la taula 5, observem que el verb metre és el que s’usa

amb més freqüència quan el moviment s’adreça a una DESTINACIÓ amb una dimensió

interior. Entre els segles XIII i XV hem classificat 238 exemples de metre dins d’aquest

nucli semàntic, la qual cosa constitueix un 26,154% dels casos. Durant aquests mateixos

segles el verb posar no té una concurrència tan elevada —71 casos—. El nombre de

casos però, augmenta considerablement —165 casos entre els segles XVI i XVIII—en

els segles posteriors, quan el verb metre ja ha desaparegut.


metre posar

S.XIII S.XIV S.XV S.XIII S.XIV S.XV S.XVI S.XVII S.XVIII

1a 0 0 0 37 22 31 23 4 0

1b 0 0 0 9 1 0 0 0 0

2a 0 0 0 0 1 0 1 4 0

2b 0 0 0 4 0 0 0 0 0

3 6 1 2 3 4 3 1 2 0

4a 22 8 11 23 32 85 43 43 11

4b 1 6 15 7 11 16 15 7 0

4c 0 9 7 7 22 19 8 5 8

4d 0 1 2 8 0 1 0 0 0

5a 63 53 46 18 4 51 26 38 8

5b 6 0 19 0 3 1 2 8 2

5c 4 5 7 3 2 10 11 16 16

6 0 0 1 0 0 0 0 0 35

7a 7 0 0 0 0 3 2 11 0

7b 0 1 0 0 0 1 2 3 4

7c 1 0 0 1 0 0 3 0 0


67

8a 2 0 1 0 0 0 0 0 0

8b 4 0 0 0 0 0 0 0 0

8c 0 7 2 0 0 0 0 0 2

8d 0 0 1 0 0 0 1 5 0

9a 0 0 2 0 0 0 0 0 2

9b 18 6 9 0 0 0 0 3 0

9c 0 3 0 0 0 0 0 0 0

10 1 1 2 2 18 12 17 24 3

11 27 14 8 15 10 9 21 41 2

12a 4 3 0 0 2 0 1 4 64

12b 0 3 0 0 0 6 1 3 7

13a 0 4 1 4 3 5 7 15 8

13b 1 2 1 0 0 7 4 3 0

13c 0 0 1 0 0 0 1 5 0

14a 1 24 6 16 17 5 3 3 0

14b 1 0 1 6 3 2 1 0 0

14c 1 0 0 0 0 0 0 0 0

15a 16 1 0 7 5 10 8 10 32

15b 0 0 0 0 10 2 1 3 4

15c 1 0 0 0 0 0 0 0 0

16 4 1 0 11 4 7 6 8 0

17 0 0 1 0 2 2 1 1 8

18a 9 9 4 4 3 8 3 4 5

18b 10 11 0 0 2 0 1 2 2

18c 0 0 1 0 0 0 1 1 8

19a 18 5 2 17 20 0 1 7 2

19b 6 3 2 7 20 2 15 34 18

19c 0 1 0 2 4 0 1 0 0

19d 2 0 0 0 0 0 1 0 2

19e 0 1 0 0 1 1 1 1 2

20a 3 5 0 3 1 1 1 0 6

20b 13 6 3 0 0 0 2 4 0

20c 0 2 2 0 0 3 3 3 0

21a 1 0 0 97 36 26 17 5 0

21b 9 3 2 14 21 23 19 12 5


68

21c 0 0 0 0 1 0 0 1 1

22a 0 0 0 2 0 1 1 0 0

22b 0 0 0 0 4 0 0 0 0

22c 0 1 0 1 0 1 1 0 1

23a 0 0 0 0 0 6 1 0 0

23b 0 1 0 0 1 3 1 0 0

24a 0 0 0 12 1 4 6 12 5

24b 1 0 0 4 0 0 0 0 2

24c 8 3 0 11 6 6 38 47 56

24d 6 2 0 2 2 0 1 0 3

25a 7 2 2 0 3 2 5 9 3

25b 2 0 0 0 0 0 0 0 0

26 1 0 0 0 6 2 1 5 0

27a 0 0 0 0 2 1 1 0 0

27b 0 0 0 0 0 0 0 0 9

28 0 0 0 0 0 0 1 3 78

29 0 0 1 0 0 1 1 3 0

30 0 0 4 0 0 0 0 0 0

31 0 1 0 0 0 0 0 0 0

31b 0 1 0 0 0 0 0 0 0

32 0 0 0 0 0 0 1 2 6

33 6 0 0 13 22 3 2 3 0

34a 15 31 18 6 5 16 33 41 33

34b 0 0 3 0 0 0 0 0 0

35a 12 23 3 3 5 6 4 3 7

35b 3 16 2 3 2 2 1 1 2

36a 23 54 1 1 2 1 1 1 2

36b 1 24 0 2 8 8 9 14 12

37 3 1 0 0 0 1 1 0 0

38a 2 0 0 0 0 0 0 0 0

38b 1 1 1 0 0 0 0 0 0

TOTAL 353 360 197 385 354 416 386 487 486

Taula 5. Classificació per significats i segles dels verbs metre i posar

Total exemples 3424


69


70

2. Estructura semàntica dels verbs posar i metre

NUCLI I: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR ‘ATURAR-SE,

CESSAR DE MOURE'S O D'ACTUAR’ (DCVB, S. V. POSAR)

1a. [N1 V a/en N2] Instal·lar-se temporalment [en una casa, en un establiment, en

una població]2:

Lo qual maligne esperit con s’envespria e vesés la hora secreta als homes,

anava, en semblança d’alcun peregrín, cercan entorn la ciutat e les places, e

cridava: “O lo sant hom Fortunat! Veus què ha fet: un hom pelegrín ha gitat

de son ostal; e quir ún pusqua posar, e en la ciutat d’él no trop ostal ún

pusqua posar» («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb] 35, 5).

No s’ha pogut trobar cap exemple del verb metre amb aquest significat

En primer lloc, cal destacar que només el verb posar assumeix aquest significat

en català antic i no metre És un dels més freqüents en el segle XIII i deriva directament

del significat del verb en llatí PAUSARE. En algunes obres com El llibre dels fets apareix

amb una freqüència molt elevada: de les 24 ocurrències recuperades pel CIMTAC amb

la cerca <#posar>, 9 corresponen a l’accepció 1a del verb. També s’hi ha localitzat 3

exemples del substantiu deverbal posada ‘casa o lloc on algú està no contínuament, sinó

temporalment, anant de camí o passant-hi un temps relativament curt’, (DCVB, s. v.

posada) que s’hi ha de relacionar. La resta de casos del verb posar es

refereixenmajoritàriament, a significats relacionats amb aquest mateix nucli semàntic.

Aquesta tendència coincideix amb l’observada en molts textos del segle XIII, en els

quals el verb metre té una estructura semàntica molt més àmplia que el verb posar,

menys polisemitzat.

Juntament amb els propers dos significats, 1a constitueix el nucli semàntic

relacionat amb posar ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’, que, com ja s’ha

explicat, no és present en l’estructura semàntica del verb metre. L’ús d’aquesta acepció

decreix molt ràpidament a partir del segle XVI, fins el punt que en els segles XVII i

XVIII ja no se’n localitzen ocurrències.

De la mateixa manera que en gairebé tots els significats d’ambdós verbs, hi ha

presents diferents elements d’un esquema locatiu. En aquest cas concret, per exemple,

hi ha un TRAJECTOR, el peregrí, que cerca una DESTINACIÓ, per la qual cosa es pot

interpretar que parteix d’un altre lloc o ESPAI INICIAL. No obstant això, en aquest cas


71

s’ha considerat que (1a) forma part del nucli semàntic I perquè la noció de pausa o repòs

és la que ara es perfila.

1b. [N1 V (de/en N2)]; [N1 V de Vinf2i] [Algú, un animal]1

interrompre temporalment [un seu moviment, una activitat]2 per tal

d'alliberar-se del cansament que li ha provocat:i

Oh sènyer sant e beneit! Vós sabets que a les festes lo senyor de la casa

mana a sos deixebles que no facen faena e que·s posen e que colguen; e

doncs nós, Sènyer, per honor d’aquesta festa, la qual havem per

l’atrobament de vostre ésser, direm als nostres membres que ells colguen e

en àls no sien sinó en contemplació vostra. (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de

Contemplació, 0, 99).


Aquest sentit també és assumit únicament pel verb posar i prové del mateix ètim

llatí. No obstant això, ara no és necessari cap dels elements característics dels esquemes

físics dels verbs que dibuixen un desplaçament. Sens dubte, 1b és el sentit que més

focalitza en la noció de pausa o repòs, ja que no demana una DESTINACIÓ, que, com en

1a, s’identifica amb un dels elements d’un esquema locatiu. La construcció que s’hi

genera s’acosta a les construccions ergatives: d’una banda, el subjecte gramatical, aquell

que posa, es correspon amb l’objecte lògic. D’una altra banda, en la majoria de

construccions ergatives aquest subjecte gramatical assumeix més fàcilment el paper

d’objecte lògic perquè és una entitat inanimada. Ara però, el mateix contingut semàntic

del verb demana una entitat animada a la qual s’atribueix un grau més alt d’agentivitat

en relació a aquestes construccions ergatives prototípiques.

En aquest capítol s’han triat exemples representatius que il·lustren d’una manera

clara la situació expressada per l’infinitiu. En aquest aspecte, sempre que ha estat

possible, s’han seleccionat exemples com l’anterior, en els quals un sinònim o un

element lingüístic concret contribueix a delimitat el significat de l’element analitzat. En

aquest cas concret, el verb colgar ‘Ajaçar, ajeure en general’ (DCVB, s. v. colgar) ajuda

a la interpretació del significat que el verb posar.

En català actual hi ha, per a expressar aquest valor, el derivat reposar. En llatí el

prefix re- està vinculat amb una idea de reiteració que s’hi pot aplicar: reposar fa

referència a una pausa llarga, la qual cosa es pot relacionar, per la durada, amb el fet de

reposar ‘descansar’ es pot entendre com la reiteració d’un seguit de pauses breus. Com


72

s’observa, reposar no vol dir ‘tornar a posar’, sinó ‘descansar’, de manera que hi ha un

abans en la subjectivació.

En català antic, ambdós verbs, posar i reposar coexistien. El valor del segon

està més determinat pel significat del prefix, per la qual cosa, amb aquest significat, és

molt més freqüent que el verb posar, que compta amb una estructura semàntica molt

extensa. El verb reposar apareix, en el segle XIII, amb una freqüència especialment alta

en obres religioses i morals, en contextos en els quals algú mor i es reuneix amb Déu o

per a referir-se, no tant a un descans del cos (9), sinó de l’ànima (10):

(9) E ans que Sent Joan morís, per alcuns dies, co una femna fesés un mot

greu pecat, e a negú no·s volgés confesar, Sent Joan li dix que almeyns

que·l fesés escrivrén,per so cor ela sabia d’escriure, e que·l li aportàs

sagelat, e enaprés él pregaria Déus per ela. Per què ela mantenent

escrisc lo pecat, e diligentment lo sagelà, e aprés ela lo liurà a Sent

Joan. E aprés pocs dies Sent Joan fo malaute e·s repausà ab Nostre

Seyor (Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb], 202, 7).

(10) E qui per lo quart mou vol contemplar haurà’n plaer, car l’entel·lectual

contemplació és sobirana a donar profit e plaer, e pot per una raó passar

en altra; e com hom haurà ujament en negú d’aquestes quatre mous,

pot-se hom mudar en altre mou per revenir e per posar, car l’ànima se

reposa moltes vegades com en son remembrar e entendre e voler muda

les coses remembrades enteses e volgudes (Ramon Llull [XIIIb], Llibre

de Contemplació, 0, 7226).

Tot i això, també apareix sense aquestes connotacions religioses en textos com

El llibre dels fets (8), o els Diàlegs de Sant Gregori (2). Com es pot observar en els dos

exemples anteriors, el verb reposar conserva en alguns casos, encara en el segle XIII,

les grafies etimològiques del diftong –au. A més a més, el verb apareix en construccions

pronominals que no s’han mantingut en català contemporani ( DIEC2, s. v. reposar).

2a. [N1 Vpron (a/en/sobre N2)] (N1[ocell, objecte volador]) [Un ocell, un objecte

volador]1 situar-se [sobre un lloc]2 cessant de volar:

E éls, com oïren asò que·l rey Arodes los avia dit, isqueren aytantost de

Jerusalem. E l’estela los aparec, la qual viren en orient, que estave aturada

sobra Judea, e aquela ora moc-se entrò que·s posà sobra lo loch on era

l’imfant (Edats i epístola de Jesucrist [XIVb], 38, 6).


En l’explicació de significats posteriors s’incidirà en les diferències principals

entre els significats vinculats als nuclis semàntics I i II. Ara, però, cal referir-se a una


73

característica de 2a quant a un dels elements de l’esquema del verb posar amb aquesta

accepció, el DESPLAÇAMENT. Anteriorment s’ha comentat que un dels trets que

comparteixen els diferents valors del verb posar que s’han incorporat al primer dels

nuclis semàntics establerts és que la major part dels elements de l’esquema locatiu es

desdibuixen i la DESTINACIÓ rep gairebé tota l’atenció. Efectivament, en 2a el més

important també és aquest element: en exemples com l’anterior, el que realment importa

és que l’estel, després d’un recorregut, acaba reposant sobre el portal de Betlem.

Ara bé, encara que el desplaçament no reba el mateix grau d’atenció que la

DESTINACIÓ, cal destacar-ne una peculiaritat: en tots els casos té, inherentment, una

manera determinada de succeir, que és volant. En anglès, processos semblants han estat

tractats per Traugott i Trousdale (2013). En una anàlisi de cas analitzen el funcionament

del que anomenen way-costruction, en les quals la manera com esdevé un moviment

adquireix una major importància en detriment d’altres elements anteriorment

prototípics, com ara el CAMÍ o la TRAJECTÒRIA. En el cas que ara ens ocupa no hi ha, a

diferència d’aquest estudi de cas, cap transformació en l’estructura de la construcció, tot

i que, com s’ha dit, cal destacar el fet que la TRAJECTÒRIA implique una manera

concreta de portar-se a terme, ja que no és habitual amb cap dels dos vebs.

2b. [N1 V N2] [N2 Vpron/V] (N1[humà, cosa]; N2[animat, vehicle, cosa en

moviment]) [Algú, una cosa]1 interrompre el recorregut de [algú, un animal,

un vehicle, una cosa en moviment]2 i fer que resti quiet en un punt:ii

Un dia se rancà un gran troç de roca d’aquel pug qui alteja sobre lo seu

monestir; la qual, casén per lo costat del mont, tost mostrava lo peril del

derrocament de tot lo monestir e la mort de totz los frares. E con lo sant

hom la víu desobre venir, nomenan en sa veu sovén lo nom de Jesucrist,

féu-li en contra lo seyal de la creu, e axí va-la fer posar, mentra que cahia,

sus en lo costat pres del monestir, segons que diu lo religiós baron Lorenç

(Diàlegs 11, 32).


Relacionat amb aquesta accepció, hem localitzat la locució posar discòrdia, que

apareix amb molta freqüència en el Dotzè del Crestià. Crida l’atenció que adquireix,

segons el context, dos significats contraris.

D’una banda, prenent com a punt de partida la noció de pausa, el verb posar

significa ‘Cessar, deixar d’existir un estat de discòrdia, de desorde’ (DCVB, s. v. posar,

2):


74

(11) Un gran sarraý demanà de consell una vegada en Túniç a un crestià

religiós si seria peccat posar discòrdia entre aquells sarraÿns qui regien

la dita ciutat. E la rahó per què duptava sí fo aquesta: —Car, dix lo

sarraý, los regents les comunitats són comunament, o per la major part,

dolents. E, si tots sa acorden, consenten-sa a ffurtar a la comunitat ço

que·s volen; e jutgen dels malsfaytors axí com se volen; e exalcen qui·s

volen e derroquen qui·s volen, mas, si y ha discòrdia entre ells, la hú ha

pahor que no fos acusat per l’altre, e per tal cascú se guarda de ffer mal

a la comunitat (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià, 173,5).

En aquest context, els dirigents sarrains estan enfrontats entre ells i un altre

sarraí dubta si és convenient posar pau entre ells, ja que en aquest aparent estat de

discòrdia els dirigents tenen desavinences que repercuteixen més beneficiosament sobre

la comunitat que si estiguessen avinguts, ja que en aquest cas es “consenten a furtar”. És

per això que el sarraí pregunta al religiós cristià si seria pecat el·ludir l’acció de posar

pau entre els senyors musulmans.

D’una altra banda, i en la mateixa obra, hi ha diversos exemples de l’expressió

posar discòrdia ‘crear un estat de desavinentesa entre dues o més persones’, que

s’ajusta amb la lectura que es faria des de la perspectiva del català actual:

(12) E podem nós ajustar les següents rahons al dit propòsit. La primera és

que l’om posat en bona concòrdia ab son prohysme viu en caritat, e sens

aytal concòrdia l’om viu en gran peccat. Axí matex, que entre los

concordants en bé habita Déu en lo mig e·ls ou de lurs pregàries, axí

com dix lo Salvador, Mathei, e·ls exalça fortment, e puys los dóna la

sua eternal pau en lo seu regne. E los bregosos e rencorosos hahira Déu

sobiranament, e aquells qui posen discòrdia entre los prohysmes,

segons que legim Proverbiorum sexto, e a la fi los aterra Déu fort

lejament (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià, 170,1).

En aquest segon cas no hi ha la noció de pausa i l’expressió posar discòrdia

denota un canvi d’estat. Com s’explicarà més tard, conceptes abstractes com [discòrdia]

són entesos com a elements [+FÍSIC], [+CONEGUT], [-ABSTRACTE] a partir de diferents

projeccions que permeten a verbs locatius com posar esdevenir eines adequades per a

l’expressió de la noció de canvi d’estat. Amb el segon dels significats, l’expressió

mettere discordia és bastant freqüent en italià antic: el corpus OVI recupera un total de

17 ocurrències amb el verb mettere lematitzat en la cerca <Lmettere discordia>.


75

3. [N1 V (N2)] Posar [algú difunt]2 allà on ha de romandre permanentment:iii

E Josep gardà·l e víu gran claradat, e tota la cassa que fo plena de nobles

odors, e dix:

-Maestra, ést tu Elies?

Dix-li Jesús:

-Jo no só Elies, ans sóm Jesucrist, aquel que tu soterist.

Dix-li Josep:

-Si tu ést Jesucrist, trau-m’ich e mostre·m lo moniment on jo·l posé e

creuré-ó.

E tantost Jesús lo près per la mà, e trasc-lo de la cassa, e amenà·l al

moniment on lo mès. E mostrà-li lo drap e·l susari en què l’avia enbolcat, e

adonchs conec Josep que era Jesucrist, e dix-li:

-Beneït ést tu! Qui ést tu qui ést vingut en lo nom de Déu? (Les edats i

l'epístola de Jesucrist [XIVb], 239, 11).

Nós veem que l’home mort qui s’era gras e gros e roig e fresc, que en una

poca d’hora lo metrà hom dejús la terra, e soterrar-l’ha hom per tal que no

dó pudor a les gents (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de Contemplació, 0, 961).

Pel que fa a posar, aquest significat del verb és el que menys té a veure amb la

noció de pausa o repòs, que constitueix el primer nucli semàntic de l’estructura

semàntica del verb. No obstant això, s’ha classificat en aquest apartat per la proximitat

semàntica que la idea de la mort, entesa, en alguns casos (13), com a repòs espiritual, té

amb aquesta altra de pausa o repòs. A més a més, tot i que no hem pogut localitzar

exemples tan clars per a afegir un nou significat a l’estructura semàntica, sí que hi ha

alguns casos en els quals es pot interpretar un significat proper al descrit en 1b:

(13) Disapte, a 9 de dehembre 1600, entre quatre y cinch hores de la

matinada, morí una beata de la Orde de Sent Francés que es deya sor

Agullona, que lo patriarcha il·lustríssim la tenia en una de les sues

cases, prop del Col·legi. Y molts dies ans que morís, lo il·lustríssim, ab

los dos bisbes que tenia en palàcio, la vissitaven molt a menut y estaven

ab ella la mayor part de la nit. Y lo virey, compte de Benavent, la

vissità, y moltíssimes persones de títol. Y lo il·lustríssim patriarcha la

féu posar en la sua carroça y, acompanyat ab los bisbes, la portaren al

monastir dels Capugins, fóra lo portal de la Trinitat (Pere Joan Porcar

[XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar I, 113, 7).

Els elements de l’escena afavoreixen una interpretació locativa que no

coincideix amb el descrit per al sentit 1b, en el qual l’únic element exigit és un subjecte

gramatical amb una certa capacitat agentiva que és, alhora, l’objecte lògic de l’acció.

Així, doncs, la presència del complement preposicional en la carroça suposa la


76

incorporació d’un element que no s’ajusta o no és exigit en l’esquema d’1b. Igualment,

l’complement directe s’expressa mitjançant el pronom feble la i no es correspon, com

en els exemples anteriors, amb el subjecte gramatical, el comte de Benavent, que és

sobre qui recau tota la capacitat agentiva de la situació. Finalment, aquesta capacitat

agentiva és difícilment atribuïble a l’objecte lògic, en la mesura que en aquest cas es

refereix a una entitat inanimada, una morta.

La interpretació del verb posar depén, en aquest context, de la interpretació del

verb fer. Si s’entén que l’acció recau sobre la morta, sentits com els d’1b són més fàcils

de percebre. Per contra, si el verb fer s’entén com una ordre donada a un destinatari no

explícit perquè s’encarregue de canviar el cos de la morta de lloc, l’esquema físic

s’ajusta millor a la situació.

Pel que fa al verb metre, aquest és l’únic dels significats que té dels que han estat

classificats dins del nucli semàntic I, la qual cosa és indicativa que l’accepció 3 n’és la

menys representativa. Hem localitzat 9 casos en els segles XIII, XIV i XIV. En els dos

casos que s’han emprat per a exemplificar 3 apareix el verb metre i en ambdós hi ha un

esquema locatiu. En el primer cas, un cos és soterrat dins d’un monument ‘Sepulcre,

tomba’ (DCVB, s. v. monument, 3). En el segon, un cos és soterrat dejús la terra.

A l’hora de descriure un significat cal tenir present que hi poden conviure

diferents nocions. Ara, en el cas de metre, a pesar que es pot percebre una idea de repòs

o pausa, l’esquema correspon a un esquema físic. Més concretament, en tots dos casos

hi ha molt present una altra de les nocions que s’han pres en consideració per a

organitzar l’estructura semàntics dels verbs posar i metre: la de la direccionalitat

inherent al desplaçament, que hem descrit com [+DIMENSIÓ INTERIOR]. En aquest sentit,

aquesta accepció del verb metre ha estat classificada dins d’aquest nucli semàntic a

causa de la proximitat semántica amb alguns usos del verb posar que, per les raons que

s’han explicat anteriorment, finalment s’hi han inclòs.


77

NUCLI II: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA COSA ON

NO ERA’ (-DIMENSIÓ INTERIOR)

4a. [N1 V N2 a/en N3] Fer ésser [un objecte, algú]2 [en un lloc determinat]3 on no

era:

Et tantost con sien recullits, nós muntarem en les galeas; et con haurem

donada part a la nuyt, axí que sia de mija nuyt a avall, les galeas posen-nos

a la plaja de la Gatuna, a ponent, en tal manera que les galeas pusquen

fer·II·viatges ans de l’alba (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 126, 27).

Diu Tito Lívio... lo libre sisè dècada tercera... fonc aportat als monts

Pirineus, en una ciutat dita Ampúrias ý que de allí, mesa la gent en terra,

les naus feyen cap al port de Tarragona ý allí se n’anà a peu a Tarragona,

ont feren cap tots los confederats de aquella provincia (Lluís Ponç d’Icard

[XVIa], Llibre de les grandeses de Tarragona, 136, 25).

El signficicat 4a és un dels més freqüents per a posar i metre en català antic. És,

a més a més, el que dibuixa l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs, que és, alhora,

l’esquema de què parteixen una gran quantitat de projeccions semàntiques que fan

possible que ambdós verbs expressen nocions més abstractes.

a) D’una banda, per arribar a l’esquema locatiu de posar, cal recuperar l’ètim

llatí PAUSARE, que constitueix el nucli semàntic anterior. Com s’ha explicat, aquest

verb, en llatí clàssic, té uns valors molt més restringits que els que té el verb posar

durant el període medieval o en català actual. Aquests sentits estan relacionats,

únicament, amb la idea de pausa o repòs. Com s’ha explicat, per a expressar aquesta

noció, el focus d’atenció recau sobre la DESTINACIÓ i altres elements característics de

qualsevol esquema locatiu queden desdibuixats. Doncs bé, el fet que el verb posar

finalment puga adquirir l’esquema locatiu que descriu 4a és conseqüència de l’activació

de la resta d’elements de l’escena. Així, doncs, els elements que constitueixen

l’esquema que ara es descriu són els mateixos que hi ha en l’esquema descrit pel

significat original de PAUSARE, tot i que el grau d’atenció que reben en cadascun dels

casos és diferent:


78

Posa ‘aturar-se,

cessar de moure’s o

d’actuar’

Posar ‘fer estar

una cosa on no

era’

Taula 6. Posar (4a)

No sols hi ha una diferència destacable quant a l’ORIGEN, sinó que la resta

d’elements també reben una atenció diferent. Pel que fa al desplaçament, cal destacar

que en el primer dels esquemes, posar ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’ és,

igualment, un element secundari. A més a més, com s’ha explicat, en alguns casos

presenta la peculiaritat que una manera —volant— és inherent al DESPLAÇAMENT. En

l’esquema locatiu, per contra, hi ha, en el cas del verb metre, el tret inherent de la

direccionalitat interna, que no necessàriament afecta el verb posar, amb un nombre

menor de restriccions en aquest aspecte.

Finalment, en relació a la DESTINACIÓ, aquesta és l’element que rep una atenció

major en ambdós esquemes. En els significats relacionats amb el nucli semàntic I, la

DESTINACIÓ rarament és un estat o pertany a dominis conceptuals que no denoten un

esquema físic —llevat d’expressions que s’hi poden interpretar, com ara posar

discòrdia—. Per contra, molts dels significats del nucli semàntic II, prenent com a punt

de partida significats locatius com 4a, sí que arriben a projectar DESTINACIONS que

expressen nocions més abstractes.


79

El verb PAUSARE, ja en llatí vulgar, assumeix tots els significats del verb

PŌNĔRE,4 que en català actual, a diferència d’altres llengües properes com el castellà, ha

quedat restringit a usos i contextos molt concrets que s’han mantingut fins a les hores

d’ara. Ocasionalment, el verb pondre pot expressar alguns dels significats del verb

posar descrits en aquest capítol, com ara alguns valors semblants als descrits en 15a:

(14) Dit dia a resolt lo Concell conduir per son advocat al doctor Joseph

Lleopart, de la Seu de Urgell, al qual donarà avís lo síndich Teixidor de

esta conducció, la qual li correrà des del dia 21 de desembre primer

vinent en avant y li corres pondrà la Vall per sa conducta acostumada,

que són 10 lliures per any (Diplomatari de la vall d’Andorra [XVIIIa-

XVIIIb], 176,15).

Tot i això, els dos significats del verb pondré en català actual, això és, pondre

‘una femella d’animal ovípar, especialment d’ocell, fer (els ous)’ (DIEC2, s. v. pondré

1) i pondre ‘un astre, passar a sota l’horitzó’, són també els més habituals en català antic

i en català modern:

(15) En temps fort breu / fon regirada / he capgirada: / féu-se senyora. / Per

la penyora / que·n mi avia / tant s’atrivia! / Puys fon parida, / lleva’s la

brida, / la regna·s cala: / torna’s ququala / he cadernera. / Gualina era

/que tostemps calla, / mas, en la palla / com ha post l’ou, / tothom la

hou; ella·l festega, / tant lo menega, / trencat lo’s beu (Jaume Roig

[XVb], Spill, 0, 5217).

(16) REMIRO / Perquè y és a·n cope goches / si com un ramat de cabras /

(arranca lo sabre) / vénen soldats per la prendrer / jo sols los daré que

entendrer; / ja veureu quins cops de sabras. / AFRÀNIO / Suposat sa

altesa vol / que no estigam més assí, / procurem a fer camí / antes que se

ponga·l sol. (Se’n van y toca la música) (Comèdia del rei irritat

[XVIII], 481, 5).

En obres que fan ús d’un llenguatge col·loquial, hem pogut localitzar algunes

expressions lexicalitzades provinentns del castellà. Aquestes obres pertanyen a la

segona meitat del segle XVIII i les interferències lingüístiques són freqüents. En aquest

cas, hi ha l’expressió quita y pon ‘adorno, generalmente de lana de colores y con borlas,

que suele ponerse en la testera de las cabezas del ganado mular y de carga’ (DRAE, s. v.

quitapón).

4 Segons el DCBV, posar va adquirir en llatí tardà els sentits que fins aleshores s’havien expressat

amb el verb PŌNĔRE). El DCECH (s. v. poner) assenyala que PŌNĔRE, tant en català com en

gal·loromànic ha estat «restringido a la ac. ‘poner huevos’ y alguna más, sustituyéndolo en general

por MITTERE o PAUSARE» (DCECH, s. v. poner).


80

(17) Y també estan ya de abús /els refillols en lo cap. / Portaràs la post al

forn / y ballant la ventureta, / guañaràs al quita y pon, / pues les gràsies

de bestreta / sols per a serts hòmens són. / Ni sàtires, ni matraques, / ni

coloquis, ni romansos, / crítiques, ni bous ni baques, / daran a la moda

alcansos,/ però ya les currutaques (Canya i cordell [XVIII], 311, 47).

b) Pel que fa al verb metre en català antic, recordem que prové de l’ètim llatí

MĬTTĔRE, que en llatí clàssic té el significat ‘enviar’. Prové, doncs, d’un verb de

moviment en què, de manera semblant a l’esquema locatiu que finalment assoleixen els

dos verbs, un TRAJECTOR és desplaçat des d’un punt d’ORIGEN a una META o

DESTINACIÓ. Novament és aquest element sobre el qual es focalitza per poder engegar la

resta de significats que es recullen en l’estructura semàntica del verb: la definició de

l’esquema locatiu —que és l’esquema que prenem com a punt de partida per a explicar

els significats de metre en català antic— inclou una META o DESTINACIÓ que, en última

instància, és la raó de ser del desplaçament del trajector. A més a més, aquest element és

el que més inferències dispara, de manera que és el que possibilita l’expansió de

l’estructura semàntica del verb metre, de la mateixa manera que passa amb el verb

posar.

Pel que fa al verb metre, el significat 4a també és un dels més freqüents, a pesar

que se n’han localitzat menys exemples que amb posar. A diferència d’aquest segon

verb, metre té restriccions semàntiques relacionades amb la direccionalitat inherent al

moviment, la qual cosa fa que aparega més vegades en contextos en què el verb

assumeix algun dels valors vinculats amb el nucli semàntic (3), en el qual els exemples

de posar són més escassos.

Aquestes restriccions fan que l’estructura semàntica del verb metre estiga plena

de matisos que no trobem en la de posar, que no té un grau tan alt d’especificitat. Així,

l’estructura del verb posar recull una gran quantitat d’exemples amb un esquema locatiu

la DESTINACIÓ del qual pot ser representada pràcticament per qualsevol element físic.

No ocorre el mateix al verb metre, les limitacions semàntiques del qual l’obliguen

gairebé sempre a anar acompanyat de complements que es refereixen a un espai ben

delimitat dins del qual és possible inserir el TRAJECTOR. Les preposicions que

introdueixen aquesta mena de complements acostumen a ser en i dins, que s’adeqüen al

contingut lèxic del verb.

La direccionalitat de metre suposa més restriccions semàntiques a mesura que

s’avança en l’eix cronològic. Tot i que, d’acord amb els resultats obtinguts pel

CIMTAC, els significats que denoten una direccionalitat interior han estat sempre els


81

més nombrosos del verb metre, són relativament freqüents els casos en els quals metre

apareix en contextos com els que han aprofitat per a representar 4a. En l’exemple que

s’ha fet servir amb el verb metre, la terra és un espai ampli i no delimitat, per la qual

cosa el canvi de lloc de la gent de la nau és un canvi no marcat per la direccionalitat

interior. Igualment, hi ha altres exemples en els quals l’ús d’una preposició diferent a les

esmentades anteriorment denota la representació d’una situació sense les resticcions

més habituals del verb metre respecte de la DESTINACIÓ:

(18) Per què Làquesis, al nom de Curial, no menys que Píramus al nom de

Tisbes, obrí los hulls e, obrint los braços, alargà lo coll; e sa mare besà-

la moltes vegades. Mas, com Làquesis se trobàs enganada e no sabés

cobrir la sua passió, dix:

—¿On és?

La mare respòs:

—Filla mia, ací és, e diu que si no t’esforces ell és mort.

Prengueren-la tantost e meteren-la sobre un llit. (Curial [XVa], 86, 37).

Aquests exemples són escasossos amb el verb metre: el CIMTAC recupera

únicament 5 exemples de metre acompanyat de la preposició sobre. Aquesta mateixa

construcció és molt més freqüent amb el verb posar, del qual se n’han recuperat 57

exemples.5 A més a més, en alguns dels casos de metre sobre la preposició adquireix un

significat emfàtic que descriu una aproximació intensiva que es pot relacionar amb la

direccionalitat interior:

(19) Et con hac dit lo laus, axí con la senyera de sent Pere se levà,

començaren tuyt a cridar Salve Regina. Et fahia bell temps et clar, que·l

món·I·núull no havia; e, axí con la senyera se levà, un núull se mès

sobre nós, et va·ns cobrir tots d’aygua axí con estàvem agenoylats; et

durà aytant com la Salve Regina durà a cantar. Et con açò fo fet, lo ceel

tornà axí clar con abans era, et tuyt agem gran goig (Ramon Muntaner

[XIVa], Crònica, 440, 16).

El valor d’aproximació intensiva s’expressa, amb el verb metre, també amb

altres preposicions:6

(20) Per què tantost anà a pendre lo cavall del cavaller, e, axí com mills

pogué, ab la donzella que li ajudà, meteren sus lo cavaller, e

5 Les expressions emprades per a recuperar aquests exemples han estat <#metre sobre i #posar sobre,

de manera que no s’han inclòs els casos en els quals hi ha un element entre el verb i la preposició.

6 En català antic el significat més habitual de sus és ‘amunt, dalt’ (DCVB, s. v. 1. sus). En aquest

exemple, però, significa ‘prop, a la vora’ (DCVB, s. v. 2. sus).


82

demanaren-li si havia allí prop algun loch on poguessen albergar.

Respòs lo cavaller:

—Sí, ací prop ha una abadia de monges, d’on yo partí encara aquesta

matinada (Curial [XVb], 159, 7).

4b. [N1 Vpron a/en N2] [Algú, un animal, un objecte mòbil]1 passar a estar [en un

lloc determinat]2:

A la·3a·part, que diu que és candela de honor per fruïció de caritat, per ço

diu honor, car la candela se pose en taula de grans reys, que degun cavaller

no s’í pose, e encara sobre l’altar (Sermons de Sant Vicent Ferrer [XIVb],

87, 20). E prengueren les lances e anaven-se·n per una·viyna a ensús. E los

dits·III·hòmens isqueren-los a denant per lo camí e lexaren-se córrer a éls. E

lo dit en Fferrer, frare seu, mès-se denant él, per ço com era mayor ab

lança, e defenia·s d’éls, e astegava·s ab aquels ab la lança (Clams i crims en

la València medieval [XIIIb-XIVa], 135, 11).

De la mateixa manera que en 4a, la situació expressa el desplaçament d’un

element des d’un punt d’ORIGEN a una META o DESTINACIÓ. A diferència del cas

anterior, però, ara el subjecte i el complement directe al·ludeixen a una mateixa entitat,

per la qual cosa, com s’observa en els dos exemples, apareix el pronom es. Com es

descriurà en el capítol 3, la reanàlisi del pronom es pot relacionar amb un procés de

subjectivació pel qual el receptor pot inferir una certa capacitat agentiva en el subjecte

lògic de l’oració pel fer que es corresponga amb TEMA o TRAJECTOR.

Aquest significat és semblant a d’altres que formen part del nucli semàntic 9. No

obstant això, d’acord amb la definició la DESTINACIÓ que es descriu en aquest esquema

no té cap restricció pel que fa al tret de la dimensionalitat interior, per la qual cosa cal

classificar significats com els de 4b en aquest nucli semàntic.

4c. [N1 V N2 a/en N3] Fer tocar [una part del cos]2 [amb una superfície]3:

Y per a què totas las sobre ditas cosas tingan sa major validitat y firmesa

espontàneament juro in forma sacerdotali, posant la mà dreta en lo pit, que

contra las demunt ditas no faré ni vindré per ninguna causa, motiu ni rahó sí

que aquellas tindré sempre per fermas y agradables (Manual d’un notari de

Reus [XVIIIb], 375, 9).


83

E trobaràs l’àngel Xerubín qui garda la porta de paradís e té en la mà huna

aspasa de foc resplandent qui tala de dues parts […] e l’àngel dix-li:

-Per què véns?

E sed raspòs:

-Mon para Adam m’envià a tu, qui és ugat de viura, e prega·t que li trametes

de l’oli de misericòrdia que Déu li promès con lo gità de paradís.

E dix-li l’àngel:

-Mit lo teu cap dins la porta e garda so que y veuràs.

E Sed mès-lo-y e víu dins moltes maneres d’arbres, e d’oucels, e de

nobleses, que no serien racomtades per boca d’ome (Les edats i l'epístola de

Jesucrist [XIVb], 178, 14).

En aquest significat hi ha un esquema determinat per un subjecte agentiu que

desplaça una part del cos —TRAJECTOR— fins a fer-la tocar amb alguna cosa —

DESTINACIÓ—. Aquesta condició fa que el TRAJECTOR no puga desplaçar-se de manera

independent sense la participació del subjecte agentiu, que no en cap cas pot ser a una

distància gran. El punt d’ORIGEN, que s’ha d’identificar amb una determinada posició

diferent de la que la part del cos desplaçada té en aconseguir la DESTINACIÓ, tampoc no

té gaire rellevància ja que es focalitza en el moment en què el TRAJECTOR arriba a la

DESTINACIÓ:

Figura 7. Posar i metre (4c)

En alguns casos, com el que ara s’ha fet servir amb el verb metre se’n fa un ús

metafòric: a pesar de la preposició dins, no interpretem que el cap s’insereix en

l’interior de cap element —i, menys encara d’una porta, que no té dimensió interior—

sinó que s’hi aproxima. En l’escena, seguint les recomanacions de l’àngel, Sed

aproxima el seu cap —TRAJECTOR— a la porta del paradís —DESTINACIÓ— per

contemplar tot el que s’hi amaga. L’escena es correspon, doncs, amb un esquema

d’aproximació en el qual, mitjançant aquest valor lèxic del verb, s’indica un acostament

de manera emfàtica o intensiva (cf. supra amb sus i sobre).


84

Com s’explicarà en el capítol 3, aquesta accepció està relacionada amb la

locució verbal <metre mà a + substantiu / infinitiu>, que és molt freqüent des del segle

XIII.

(21) E, quant los veem venir, dix cada·i·a l’altre: “Ara és meylor lo conseyl

que acordam que no era de primer.” E metem mà a·iii·guaytes fer; la

una guayta sí era als genys e a les cledes, la altra sí era contra la porta

de Barbelec, que és prop del castell que nós donam al Temple, la terça,

contra la porta de Portupí. E cascuna era de·c·cavals armats (Jaume I

[XIIIb], Llibre dels Fets, 96, 18).

De fet, aquesta col·locació, combinada amb un verb en infinitiu, es presentarà en

el capítol 3 com un precedent important de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i

<posar-se a + infinitiu> amb un valor aspectual incoatiu.

4d. [N1 V N2 a/en N3] Fer tocar [un objecte, una superfíe, un element]2 [una part

del cos]3:iv

E ún que anàs Libertí, per amor d’Onorat sobre dit, digne d’onor, solia

portar tostemps en lo seu sinc una cauceta d’él. E axí con anàs, esdevenc-se

que·I_a·fembra portava lo cors d’un seu fil mort; la qual, con víu lo

servidor de Déu, encesa d’amor de son fil, tenc la bèstia d’él per lo fren

[…] Mas, a major glòria de Déu vencé pietat aquel cor de virtut. Lo qual fo

fort, per ço cor fo vençut; cor no fóra cor de virtut si pietat no·l agués

vençut. E axí avalà de la bèstia e ficà los yonels en terra, e estès les mans al

cel, e trasc la cauceta del sinc, e posà-la sobre lo pitz del enfant mort; e, él

oran, tornà la ànima al cors; e près-lo per la man e reté·l viu a la mare

ploran («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 14, 4).

És veritat que Tirant tenia lo cavall molt pus lauger que l’altre e mostrava·s

molt millor a parer de les gents. Acostaren-se molt prop lo hú de l’altre, e

Tirant li tirà una estocada ab la spasa dejús lo braç que li féu una gran

nafra. Com Tirant véu que perdia molta sanch, mès prestament la spasa en

la mà de la regna e tragué la acha e començà·l a soptar de colps molt fers

(Joanot Martorell [XVb], Tirant, 296, 1).

De la mateixa manera que en el cas anterior una part del cos conflueix amb un

objecte. Ara però, l’esquema té algunes variacions: 1) El TRAJECTOR s’identifica amb un

objecte [+TANGIBLE] que és dipositat en una DESTINACIÓ, 2) aquesta DESTINACIÓ és una

part del cos i 3) En 2c el subjecte agent és el posseïdor del TRAJECTOR. En 2d, per

contra, el subjecte agent desplaça un TRAJECTOR independent. És la DESTINACIÓ la que

està representada per una extremitat d’una entitat humana que en cap cas no es

correspon amb el subjecte lògic ni amb el subjecte gramatical de l’escena.


85

En 2c sempre es fa referència a un contacte superficial, que en la majoria dels

casos és expressat amb les preposicions en i sobre. Com en 4c, la part del cos a la qual

arriba el TRAJECTOR no és una entitat independent, sinó que depèn sempre d’una entitat

humana. En 4d, aquesta relació s’ha explicitat mitjançant un complement preposicional

introduït per la preposició de —del enfant mort / de la regna— que fa referència al

posseïdor. L’esquema del significat 2d és el següent:

Figura 8. Posar i metre (4d)

5a. [N1 V N2 ADV3] [N2 Vpron ADV3] Fer estar [una cosa, algú]2 [en una

determinada situació]3:

Et enaprés lo dit loch tinent, de consell del dit en Lorenç Cima, manà e féu

posar lo dit Bonanat al turment de la corda sens pedra (Clams i crims en la

València medieval [XIIIb-XIVa], 213, 17).

E a la hora de la mijanit lo rey partí e posà·s dins lo bosch, que per negú

dels moros no fon vist. E ans del dia, Almedíxer près les caçoles del greix

que fet havia e, en la hora de l’alba, ell ixqué del castell e posà les dites

caçoles les unes prop de les altres, e mès-hi foch. E com foren enseses,

cerquà que lo vent anàs devers los bous e, com la olor plegà a ells, fogiren

ab molt gran fúria e passaren per mig del camp lansant tendes e nafrant

hòmens e cavalls (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 1210, 27).

Els casos dels verbs posar i metre que s’han classificat en aquest significat són

molt nombrosos. Un canvi de lloc —significat 4a— pot comportar, en ocasions, un

canvi de situació com els que ara s’han emprat com a exemples. Alhora, un canvi de

situació pot descriure un canvi d’estat,7 que és una noció cabdal per a entendre el valor

incoatiu que assumeixen ambdós verbs, d’una banda, en alguns significats lèxics plens, i

d’una altra, com a auxiliars en construccions perifràstiques:

7 Pérez Saldanya (2002:2605) es refereix a tres característiques que defineixen els estats: “a) són

situacions homogènies que es mantenen estables en períodes limitats o il·limitats de temps, b) estan

mancats d’estructura temporal inherent (no presenten fases diferents de desenvolupament), i c)

prototípicament, no poden ser controlats per un agent.”


86

(22) Tirant, com a virtuós capità, lo següent dia tramés per los il·lustríssims

reys e duchs e noble cavalleria que a la sua tenda vinguessen, que aprés

la missa volia tenir consell sobre lo fet de la splicada embaxada. E tots,

com de infinida amor amaven lo virtuós Tirant, prestament foren tots a

la sua real tenda. E hoïda la missa, cascú asseyt segons son grau, posat

silenci en lo consell, lo virtuós Tirant féu principi de semblants

paraules:

-No ignoren les senyories de vosaltres, molt il·lustres e magnífichs

senyors e germans meus, la embaxada tramesa per lo soldà e lo Gran

Turch demanant-nos pau e treva (Joanot Martorell [XVb], Tirant lo

Blanch, 1401, 13).

El canvi de situació o el canvi d’estat que se’n desprèn no sols repercuteix

entitats tangibles, sinó que pot afectar conceptes més abstractes com ara consell, que

assumeix el paper semàntic de PACIENT. En aquest exemple, el consell, concebut com

una entitat [+FÍSICA], és sotmès a un canvi en la seua situació que és interpretat com un

canvi d’estat —s’estableix el silenci en una situació sorollosa—. Els exemples que es

recullen sota aquesta accepció del verb es refereixen a situacions com l’anterior i es

relacionen amb la noció de canvi d’estat, entès com un canvi inherent a un canvi en la

situació d’algú o d’alguna cosa. En aquest sentit, diferenciem aquest valor dels de 6a, en

els quals un subjecte no agentiu experimenta un canvi d’estat gairebé sempre fisiològic

de manera incontrolada i sobtada. En 5a, per contra, hi ha també un PACIENT, però no

sol ser un subjecte animat. Les construccions més comunes per a representar aquesta

accepció inclouen un element nominal, que pot anar precedit o no de preposició. Més

concretament, és molt freqüent la construcció amb un participi seguit de substantiu. Per

contra, en 6a, l’estructura prototípica, com tot seguit s’analitzarà, està formada per un

verb seguit d’un adjectius qualificatiu especificatiu. Finalment, cal destacar que els

canvis d’estat també poden referir-se als processos impersonals descrits per canvis

meteorològics que també inclouen un element nominal. Aquestes construccions

apareixen al segle XVII i amb una freqüència més gran des del segle XVIII:

(23) El cullir olivas vol poca dificultat, y més en haver-i esplet y el lloch està

net y ben axermat. El mayoral que las fasse surtir dematí, y que no haje

menester avisar si veu el temps tremudat y se vol posar de aygua,

perque en tal cas és necesari fer-las posar a cullir camins, seregays y

torrents y tots aquells paratjes qui perillan que la aygua se’n dugue las

olivas y si és necesari fer 4 o 6 talls de ellas per replegar lo que és de

perill (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró, 183, 9).


87

Un cop establerta aquesta diferència, cal dir que el verb posar ha esdevingut un

verb idoni per a expressar canvi d’estat. El verb metre, en català medieval, expressava

igualment valors que s’hi acostaven. No obstant això, en cap cas arriba a expressar

valors com els que es descriuen en el significat 6. D’acord amb les dades recuperades

del CIMTAC, el verb metre, en consonància amb la resta d’usos, dibuixa una caiguda

no gaire accentuada d’aquest significat. Amb tot, en obres de la segona meitat del segle

XV, com ara Tirant lo Blanch, els canvis d’estat s’expressen majoritàriament amb el

verb posar, que dibuixa un camí contrari i n’augmenta els usos.

Com ja s’ha explicat, arran d’una projecció semàntica, l’esquema bàsic locatiu

del verb es pren com a punt de partida per a expressar nocions més abstractes i amb un

grau d’esquematicitat major. En aquest cas concret, els espais inicials d’aquest esquema

locatiu, que s’identifiquen amb l’ORIGEN i amb la DESTINACIÓ, han estat concebuts com

a ESTATS, de manera que un TRAJECTOR, amb el paper semàntic d’EXPERIMENTADOR o

de PACIENT, canvia d’un espai I a un espai II. El verb posar, així com el verb metre en

català antic, és un verb de canvi d’estat. Segons Ramos (2002, 1984), «es tracta de verbs

que indiquen un procés segons el qual es passa d’una propietat (o estat) a una altra». Hi

ha, doncs, una projecció semàntica entre un domini conceptual [+FÍSIC] i un altre de

[+ABSTRACTE]. Tots els elements que constitueixen l’esquema locatiu són projectats.

S’hi estableix la correspondència següent:

Figura 9. Posar i metre (5a)

Esquema locatiu bàsic de metre i posar Esquema per a la noció de canvi d’estat

ORIGEN ESTAT I

META ESTAT II

DESPLAÇAMENT Canvi d’estat

Taula 7. Posar i metre (5a)


88

Val a dir que aquestes projeccions es basen en inferències pragmàtiques que els

parlants elaboren en contextos discursius. Així, el fet de fer ser una cosa on no era,

fàcilment pot disparar la inferència que aquesta cosa ha canviat de lloc; hi segueix una

metàfora bàsica —Lakoff i Johnson 1980— que permet conceptualitzar els estats com a

lloc. Les projeccions que ara s’han explicat, doncs, són els mecanismes que possibiliten

el canvi de significat que emergeix en inferències que, en un context concret,

produeixen inerpretacions ambigües.

Atenent a la classificació aspectual, cal dir que no tots els verbs de canvi d’estat

són igual. Metre i posar, com es desenvoluparà més tard, es refereix a la fase inicial

d’una situació. Per contra, hi ha altres verbs de canvi d’estat com ara quedar-se que

focalitzen el moment final.

En el capítol 3 s’explicarà la gènesi de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i

<posar-se a + infinitiu>, que han estat classificades com a perífrasis incoatives. Per a

alguns autors, com Verroens (2011), l’origen d’aquestes perífrasis s’expliquen per una

analogia amb una construcció predeterminada pel verb començar, que és, d’acord amb

aquest autor, la que estableix la noció de començament d’acció i proporciona una

construcció més general que possibilita l’analogia de construccions menys

esquemàtiques. Com ja es detallarà, al nostre parer, tot i que aquesta construcció més

general pot contribuir a una expansió i una fixació més ràpida de les perífrasis amb els

verbs metre i posar, aquests dos verbs tenen els elements necessaris per a engegar per

ells mateixos el valor aspectual que caracteritza la perífrasi.

En aquest camí, la noció de canvi d’estat és imprescindible perquè els verbs

metre i posar puguen assolir un valor incoatiu, en la mesura que és el resultat de la

focalització d’un dels moments interns, l’inicial, que descriuen tota la situació. Com

s’explicarà, un canvi d’estat comporta el pas d’una situació a una altra. Aquest trànsit no

es refereix de manera particular a cap dels moments interns de la situació, sinó a la

totalitat: la situació denotada per l’estat I s’interromp per a realitzar-ne una altra, la

denotada per l’estat II. És, doncs, la focalització en el moment inicial de la nova situació

la que engegarà el valor incoatiu que assumeixen els verbs metre i posar tant en

construccions perifràstiques com en alguns signficats plens que es detallaran en el nucli

semàntic VIII.


89

5b. [N1 V N2 ADJ3] [N2 VPRON ADJ3];[N1 V N2 ADV3] [N2 VPRON ADV3] Fer

estar [una cosa, algú]2 [en una nova posició]3 [Algú, una cosa]2 començar

a estar [en una nova posició]3

Y després se apartarà la caldera del foch y se brufarà ab aygua fresca, y se

posarà de costat y tapada per conservar el vapor, y se dexarà estar axí fins

que se aclaresca (Tractat del salitre [XVIIa], 122, 13).

haguem nostre acort con faríem, si els sarraïns venien; e aguem per conseyl

que tinguéssem nostres talayes, que, enans que éls vinguessen, que u

sabéssem nós en la vila. E nós dixem-los que·ls mostraríem una manera

d’on los porien vençre: que a la part on éls dreçarien les veles, que nós

no·ns acostàssem a la mar, los cavallers ni aquels qui eren bons a ops de fer

batayles, e que·ns metéssem en celada en la drecera on ells devien venir, e

que·ls donàssem hòmens a caval d’aquels qui no haurien cavals armats, e

ab éls que anassen hòmens de peu, tro a·ii·mília, e aquests que faessen

semblant de vedar-los la terra (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 121, 12).

Molts dels significats que s’han inclòs en aquest primer nucli semàntic estan

molt reacionats i la classificació és difícil d’establir: els exemples poden incloure’s en

més d’un significat. En aquest cas, per exemple, un canvi de situació és fàcil de

relacionar amb un canvi d’estat i molt difícil de destriar d’un canvi de lloc. D’una

banda, s’hi han inclòs els exemples que, com en el primer cas, tenen locucions

adverbials que, sense suposar un desplaçament o un canvi de lloc, sí que indiquen una

modificació en l’aspecte exterior d’un objecte [+FÍSIC]. Igualment, en aquest mateix

exemple hi ha un participi adjectiu que també té la capacitat de referir una modificació

d’aquesta mena. D’una altra banda, com es pot observar en l’exemple que il·lustra

metre, un substantiu precedit de preposició es comporta, en ocasions, com un sintagma

adjectiu que dibuixa, de manera semblant, un canvi en l’aparença externa d’un objecte,

sense comportar un canvi de lloc. Aquest cas no és l’únic en el qual un col·lectiu és

conceptualitzat en termes d’una única entitat. En aquest context en concret, una

esquadró adopta la posició més adequada per a esperar l’enemic.

5c. [N1 V N2 a N3] (N2[cosa, animat]; N3[acció, procés, tractament,

substància]) Fer rebre a [una cosa, algú]2 els efectes [d'un procés, d'un

tractament, d'una substància]3:v

Si vols aperellar cabrit en ast ab la pell, escalda lo cabrit e soblima-lo; puys

trau-ne so que té en lo ventre, e mit-lo en ast; puys fercex-lo e posa·l al foc

(Llibre de Sent Soví [XVa], 105, 4).


90

Segons que recompte Pere Alfons, dos ciutadans anaven en romiatge e un

aldeà féu companyia ab ells axí en lo menjar con en les viandes.

Esdevench-se que totes les viandes los foren fellides, sinó que trobaren

farina, de què faeren un pa, lo qual pa meteren a coure demunt les brases.

E axí con lo dit pa se cohia, la un ciutadà dix a l’altre:-Aquest aldeà menge

molt e axí no haurem assats tots tres de aquest pa (Recull d'exemples

[XVa], 128, 1641).

Aquestes estructures es caracteritzen per tenir un subjecte agentiu que sotmet un

TRAJECTOR, generalment inanimat, als efectes d’un procés duratiu que pot ser

culminatiu o no culminatiu. El TRAJECTOR assumeix el paper semàntic de

PACIENT/EXPERIMENTADOR i experimenta la situació denotada pel complement

preposicional. Sintàcticament, el trajector ocupa sempre el lloc d’complement directe,

mentre que el procés és determinat per un complement preposicional. Com s’explicarà

en el capítol 3, aquest complement ha de ser considerat com un argument del verb, és a

dir, com un complement de règim, en la mesura que si no l’oració queda incompleta o

canvia de significat: *puys fercex-lo e posa·l / *lo qual pa meteren. Aquest complement

preposicional és, doncs, exigit pel mateix contingut lèxic del verb i pot estar format per

1) una preposició seguida per un substantiu amb una capacitat modificadora —foc,

aigua, vent, sol— o per una preposició més un infinitiu.

En aquest segon cas, cal ressaltar que els infinitius són instruments idonis per a

expressar processos que tenen una durada, com els que caracteritzen el significat 5c. No

obstant això, el complement amb infinitiu no deixa de ser un argument exigit pel

contingut lèxic del verb i la construcció no ha de ser concebuda com una perífrasi amb

valor aspectual per les raons següents: 1) el fet que siga un complement exigit demostra

que el verb no està desemantitzat, per la qual cosa no pot estar funcionant com a

auxiliar. No hi ha reanàlisi ni descategorització i els verbs metre i posar conserven un

sentit lèxic ple idèntic al que tindrien seguits d’un element nominal i 2) el tipus

d’infinitiu té unes limitacions marcades, precisament, pel significat ple del verb. Com

s’ha dit, no qualsevol infinitiu encaixa en aquesta construcció: només aquells infinitius

que puguen identificar-se amb un procés duratiu i amb una influència modificadora

respecte del TRAJECTOR són els candidats per a formar-ne part: posaren el pa a estudiar

(?).

Hi ha alguns contextos menys prototípics. Per exemple, en el cas següent, el

verb en infinitiu és vendre, que no expressa, de primeres, processos com els referits


91

anteriorment, modifica l’estat d’un TRAJECTOR PACIENT que no veu modificada la seua

aparença externa, sinó el seu estat, ja que passa de no estar a la venda a estar a la venda:

(24) P. de Raphals conparech en cort, demostrant que Johan Martínez de

Deça à una capa de bifa groga. L’aq per·XVI·sols, la qual li promés

traure dinç cert temps, dinç lo qual no la tragué. La qual capa posà a

vendre públicament e fo venuda per·XVI·sols a·n P. Blanch (Llibre de

Cort de Justícia de Cocentaina [XIIIb], 146, 30).

Pel que fa a la tipologia textual, els verbs metre i posar apareixen amb aquest

sentit, amb la mateixa intensitat, en molts tractats cientificotècnics de temàtica culinària

o agrària. En el capítol 3 s’incidirà en les característiques definitòries del significat 5c

per tal de diferenciar-lo de les construccions perifràstiques d’inici de fase en què

comencen a entrar els verbs posar i metre sobretot, a partir de la segona meitat del segle

XV. L’esquema gràfic que defineix aquest valor semàntic és:


6. [N1 V N2 ADJ3] [N2 Vpron ADJ3]; [N1 V N2 ADV3] [N2 Vpron ADV3] Fer

començar a tenir [un determinat estat]3 a [algú, una cosa]2 [Algú, una

cosa]2 començar a tenir [un determinat estat]3:

-No anem fent la gatacumba, que yo no sufrixch puses. Qui no vullga

pedre no jugue, perquè yo en un carrer d’hòmens no.n tinch prou per a

un rentadents y encara. Ya l’avise, domprés no.m vinguen en si foren o

no foren. No em vagen tocant la guitarreta, perquè en sé encaixar de

bones. Hasta ara ningú m’a dit: Perot, vols còrrer? Conque, si volen

acertar-ho, cadascú passe a son camí; y lo que no t’ages de menjar,

deixa-u cremar.

Pep de Quelo, només de oir açò y pensar que s’acabaria el cuento com el

ball de Moixent, (com era curt de gambals) es possà groch com un pa de

cera (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 209, 2).


En la descripció del significat 5a s’ha parlat de la noció de canvi d’estat

vinculada als verbs metre i posar i s’ha explicat per què s’hi ha inclòs els exemples en

els quals s’expressa un canvi de situació a partir del qual s’infereix un canvi en l’estat


92

d’un PACIENT que s’identifica amb un element nominal que en la majoria dels casos és

una entitat inanimada — EXPERIMENTADOR —. Aquesta mena de construcció és molt

freqüent, en català antic, amb els dos verbs estudiats. En català modern també ho és per

a posar, que des del segle XVIII expressa, igualment, procesos no intencionals que

afecten, en la majoria dels casos, un PACIENT animat —un EXPERIMENTADOR—, i que es

refereixen, generalment, a canvis sobtats fisiològics que són percebuts per un

observador mitjançant algun dels sentits.

Construccionalment, el més freqüent, com en els exemples que representen

l’accepció, és que hi haja un verb seguit d’un adjectiu o una construcció que és

equivalent. En molts casos, entre els dos elements, s’insereixen elements que es

refereixen o que modifiquen l’adjectiu. El més freqüent són els adjectius qualificatius

especificatius que no admeten una gradació. Tot i això, hi ha casos en què aquest

element apareix precedit d’un quantificador:

(25) Pos senyors, este pardal era un home de certes condicions, perquè

havent-se equillotrat en una gica (poro que gica!) es vingué a possar tan

lelo en ella que cada nit anava jano-jano tres o quatre llengües sols per

besar l’anella de sa casa y se’n tornava molt content de que havia pegat

la morradeta sense que ningú ho sabera. Y encara els diré més, que.l dia

de la nóvia no.s volgué jitar en ella per no jafar-li les randes ni espalar-li

la camisa (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 207, 28).

L’adjectiu, en d’altres ocasions, apareix percedit de preposició. En el següent

exemple recuperat pel CIMTAC apareix l’expressió de quadrat, que no és gens

freqüent. El DCVB aprofita també l’obra de Lluís Galiana per a referir-s’hi. D’acord

amb aquest diccionari, de quadrat denota l’actitud que adopta algú ‘altiu i enèrgic, en

actitud de resistència o d’intransigència’. Malgrat que dita actitud pot vincular-se amb

una certa càrrega agentiva, pel context es destria que és, més aviat, una reacció

instintiva davant un estímul explícit —dir matràs i encendre’s ella—:

(26) Y girant-se a la cunyada, tan repantigat que pareixia ell y atre no, unflat

com un cuiro y en tantes reverendes com un pare de província, proseguí

d’esta manera:

-Y vosté, per què ha de pendre el cel en les dents ara y adés, fabricant

castells en l’ayre, sense haver de què ni per a què? Parla més que fetge

en brases, pensant-se menejar molta raó y, si s’espulga bé la cosa, més

puja el matràs que la ballesta.

Dir matràs y encendre’s ella com un lluquet, possar-se de quadrat, fer

anses de cànter y pujar-se’n-li la sanch al cap, tot va ser hu (Lluís

Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 196, 28).


93

Com s’ha descrit, aquesta construcció conté, prototípicament, un

EXPERIMENTADOR que no té cap capacitat agentiva sobre la situació que l’afecta. En

alguns casos, però, allò que canvia d’estat ja no és una entitat animada. El pas de

[+ANIMAT] a [+INANIMAT] suposa un canvi considerable en la construcció. No obstant

això, en ambdós casos el PACIENT/EXPERIMENTADOR té una característica comuna: és

una entitat, animada o inanimada, que per les seues pròpies qualitats pot experimentar

un canvi d’estat.

(27) Y la rahó és valent perque una olivera que múdan, tallar-la y tallar-li ses

brancas, y luego posar-la dins el clot nou, fet de poch temps, y per

ventura axut no pot anar bé perque està dessustada a causa de la rama

que mantenia, y per forsa ha de pasar trist si viu. Però si la olivera ha

temps que no té brancas se posa pingüe y en molta sabe, si té el clot fet

ha molt, el troba abeurat, fresch, y ya ha pres conró y esto és lo que sé,

he provat, y reisque bé (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró,

192, 16).

En l’exemple anterior apareixen coordinats, al mateix nivell sintàctic, l’adjectiu

pingüe ‘abundós’ (DCVB, s. v. pingüe) i el sintagma preposicional en molta sabe, que

equival a un sintagma adjectival. Hi ha molts exemples semblants i són profitosos

perquè ajuden a entendre com s’arriba a l’estructura <posar + adjectiu>: 1) un element

es fa ser allà on no era, 2) arran d’una projecció metafòrica, un estat és representat com

un lloc i, projectant l’esquema inicial completament, és possible passar d’un estat a un

altre. En aquest segon esquema, conceptes [+ABSTRACTES] són concebuts

metafòricament com a elements [+TANGIBLES]. La preposició locativa en, la més

freqüent en l’esquema locatiu, roman també en l’expressió dels ESTATS, ja que són

concebuts com a llocs i 3) l’expressió de determinats ESTATS és pot dur a terme amb

alguns adjectius, de manera que <posar en + [estat]> passa a <posar + adjectiu>.

Abans s’ha comentat que el PACIENT de les construccions que expressen el

significat 6a comparteixen el tret que, animats o no, tenen unes qualitats pròpies que

permeten que puguen experimentar canvis que es perceben amb algun sentit. Les

entitats no animades que no s’ajusten a aquesta descripció poden experimentar un canvi

d’estat però, a diferència dels casos que s’han fet servir fins ara, necessiten un subjecte

lògic agentiu que l’engegue:


94

(28) La demandant és la filla primogènita dels difunts, que com que no hi ha

fills barons, és l’hereva. Els demandats van fer fora de casa Teresa, que

està malalta. Per aquest requeriment els demana que o bé deixin la casa

o bé paguin per viure-hi. Si no ho fan així, posarà la casa a la venda i

els portarà a la Reial Audiència per haver-la privat d’aliments tot i estar

malalta (Manual d’un notari de Reus [XVIIIb], 421, 25).

Pel que fa a la tipología textual, s’han localitzat un major nombe de casos de 6ª

en textos literaris humorístics, que aprofiten estructures com aquestes, que denoten un

esdeveniment sobtat, com a recursos amb una gran capacitat expressiva. Concretament,

s’ha localitzat una gran quantitat d’exemples en l’obra Rondalla de rondalles.

Igualment, també s’han recuperat molts casos procedents de tractats cientificotècnics,

com ara l’Art de conró. En aquest segon cas, hi ha molts elements naturals que

s’adeqüen a les característiques que s’han explicat anteriorment.

7a. [N1 V N2 (a N3)] [Algú]1 ubicar permanentment [una construcció]2 [en un lloc]3:

Fonch celebrat Consell de Cent Jurats, en lo qual fonch conclòs que fessen

advocat de la ciutat misser Gaspar Vilana, e que alt sobra la volta de la cort

del vaguer, vers la plaça del Blat, fos feta e posada una gran ymage de

sancta Eulàlia (Jaume Safont [XVb], Dietari o Llibre de Jornades, 101,

14).

E quan venia, a la nuyt, a les congaytes, venia cada·i·a la cinquena nuyt al

fenèvol guaytar cavallers e escuders a peu. E metem aquí aquels mantels,

per ço que més prop fóssem de Don Bernat Guillem. E·i·divenres havíem

nós menjat, e envià·ns a dir la nostra companya que lexats nos havien los

mantels, e que y enviàssem companya que·ls gordassen (Jaume I [XIIIb],

Llibre dels Fets, 165, 17).

La situació denotada pels verbs metre i posar en aquesta mena de context

condueix a un esquema físic: allò que es construeix de manera permanent és una entitat

[+FÍSIC] que s’ubica en un lloc. Aquest esquema té, prototípicament, un subjecte agentiu

que estableix una construcció en un espai físic on no era. Les correspondències que hi

ha amb els esquemes locatius bàsics dels verbs són diferents de la majoria dels

significats, en la mesura que, a pesar de correspondre’s amb un esquema que remet

inequívocament a un espai, no hi ha un punt d’ORIGEN, o si més no, un punt d’ORIGEN

amb característiques locatives.

Fins ara, els complements preposicionals que s’han descrit es corresponen amb

el paper semàntic de META o DESTINACIÓ. Ara, aquesta interpretació també és possible,

ja que, com s’ha dit, la situació descriu un espai físic. En aquest sentit, la transposició


95

de l’esquema locatiu queda incompleta perquè no hi ha un ORIGEN des del qual un

TRAJECTOR parteix. Aquesta fet es pot entendre com la focalització en un dels elements

de l’esquema, la META o DESTINACIÓ: de tota la situació que dibuixen els esquemes

locatius dels verbs metre i posar, l’element perfilat és precisament la META o

DESTINACIÓ i la resta poden quedar relegats a un segon pla o fins i tot desaparèixer.

No obstant això, per a explicar aquest significat, possiblement convé un canvi de

perspectiva, atenent, novament, a la noció de canvi d’estat. D’aquesta manera, el

complement preposicional es correspon, semànticament, amb un PACIENT que té un

canvi percebible mitjançant un estímul visual: la ubicació d’una construcció en un lloc

implica un canvi en aquest lloc, marcat pel pas de la inexistència a l’existència de la dita

construcció.

Aquest significat, doncs, té trets compartits amb aquells significats que tenen un

esquema físic pròpiament dit, però també amb aquells en els quals hi ha la noció de

canvi d’estat:

Espai locatiu ORIGEN TRAJECTOR [+FÍSIC] META

Canvi d’estat ESTAT I TRAJECTOR [-FÍSIC] ESTAT II

Taula 8. Posar i metre (7a)

a) En primer lloc, té un complement preposicional que introdueix una informació

locativa i que, per tant, afavoreix la interpretació de l’esquema físic. Aquesta

informació es tendeix a identificar, per una projecció metafòrica, amb el paper

semàntic de META.

b) En segon lloc, el TRAJECTOR és [+FÍSIC], com en els esquemes locatius

prototípics. Aquest element es correspon amb la construcció, amb allò que

s’ubica permanentment.

c) No hi ha un DESPLAÇAMENT o un MOVIMENT que s’identifique amb un esquema

físic, sinó amb un altre de metafòric. Aquesta construcció permanent no parteix

d’un lloc concret ni és desplaçada, sinó que passa de no existir a existir.

Fem notar que en aquells exemples en els quals hi ha la noció de canvi d’estat hi

ha sempre un PACIENT, que sovint és un EXPERIMENTADOR i que és l’única referència

mentre dura la situació o les situacions descrites en el canvi d’estat. Per exemple, si per

aquest cas concret s’interpreta que és la ubicació la que experimenta un canvi d’estat, la


96

ubicació és en tot moment la mateixa, malgrat que l’estat en què es trobe siga diferent

en el moment inicial i el moment final.

Aquest significat no és l’únic que té alguns elements propis de l’esquema locatiu

i, alhora, un PACIENT que s’identifica amb la informació aportada pel complement

preposicional i sobre el qual es pot descriure una modificació o un canvi d’estat. Com es

veurà, altres accepcions com 21b o 21c també tenen aquesta particularitat.

Abans s’ha dit que els verbs metre i posar solen tenir, en assumir aquest

significat, un subjecte agentiu. No obstant això, hi ha casos en què no és així. Per

exemple, en el que s’ha fet servir amb el verb metre, és difícil atorgar un paper directe

al rei en la construcció d’aquesta construcció bèl·lica i s’ha de considerar que la

utilització de la primera persona del plural fa referència a tot un col·lectiu constituït pels

integrants del bàndol que representa.

En altres ocasions, com en l’exemple que s’ha usat amb el verb posar, hi ha una

construcció en veu passiva, amb alguna de les formes del participi i la reorganització

dels arguments verbals trenca amb la correspondència entre el subjecte gramatical i el

subjecte lògic.

Finalment, també hi ha exemples amb un grau més o menys alt d’ambigüitat en

els quals el TRAJECTOR es pot interpretar com una construcció [+FÍSIC], però també com

una entitat no tangible:

(29) Animae eorum requiescant in pace, amen. Dit any 1779 los Amigos del

País posaren duas escolas, una de dibux, cuyo mestre era el senyor

Muntaner, prevere, en la sala dels perayres y la altre, a la Universidat,

de mathemàtica, ab dos mestres: el qui dictava, el pare fra Miquel de

Petra, caputxí, y el qui esplicave, el senyor don Antoni Desbrull y Boïl

(Tomàs Amorós [XVIIIb], Memòries d’un impressor, 85, 7).

En aquest fragment, el substantiu escola pot referir-se a una construcció, però

també, de manera més abstracta, es pot referir a una institució. El fet que tot seguit

s’especifiquen dues referències físiques on s’estableixen les escoles afavoreix una

situació espacial en què les escoles han de ser elements físics, però, la segona

interpretació també és possible.


97

7b. [N1 V N2 a N3] [N2 Vpron a N3] (N1[humà]; N2[humà]; N3[lloc]) [Algú]1

instal·lar permanentment [algú altre]2 [en un lloc]3 [Algú]2 instal·lar-se

permanentment [en un lloc]3:

Y encontinent y poch aprés la dita madona Joana Sol fonch y és estada treta

y manada treura de la stàntia fora de vista dels turments y posada y

aportada en la casa del hospital de la present vila de Sabadell, a una stàntia

que treu finestra sobra la capella de sant Hyaçinto (Condemnades per

bruixes [XVIIa], 105, 30).

Sí que a pochs de temps lo senyor rey d’Aragó entrà en Castella ab pocha

companya, et anà en·III·dies et en·III·nits ben·VIII·jornades, et anà là hon

eren los·II·fills de l’infant En Fferrando, et près-los e los se·n manà e·l

regne de València, e·ls mès e·l castell de Xàtiva, on los féu nudrir axí con

tanyia a fills de rey (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 81, 23).

El significat expressat en 7b és molt proper als d’altres exemples i, en alguns

casos, com en el que ara s’ha fet servir amb el verb posar, la interpretació pot resultar

ambigua pel que fa si l’estada en un lloc on algú és desplaçat és interpretada com a

transitòria o permanent. En aquest esquema la transposició dels elements de l’esquema

locatiu bàsic dels verbs metre i posar no és difícil de percebre: un trajector és desplaçat

per un subjecte lògic des d’un espai físic inicial —META—a un altre de final —

DESTINACIÓ—. Com s’ha dit, aquest segon element, en 7b, té la particularitat que

representa un lloc en el qual s’especifica que l’EXPERIMENTADOR passarà un període de

temps llarg. En aquest sentit, l’exemple amb el verb metre és més il·lustratiu, en la

mesura que s’explicita com fou l’adopció dels fills de l’infant en un castell i s’hi detalla

que foren nodrits com a fills, la qual cosa fa pensar en una estada llarga que es

correspon amb un temps de desenvolupament dels mencionats fills. En l’exemple amb

posar l’hospital i la circumstància que s’expressa també remet a un espai temporal

prolongat però, s’associa, possiblement, amb un interval més curt. Els exemples que

hem localitzat no són gaire nombrosos, i tot i que el verb metre apareix primer amb

aquest valor, és el verb posar el que té més casos a mesura que avança el temps.

7c. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[establiment, habitatge, espai]) Muntar [un

establiment, un habitatge, un espai]2 amb tot el necessari per a oferir els

serveis corresponents:vi

E quant éls viuren la host del rey venir a Maon, qui és bon port, vengren

tots aquí ab lurs armes, a peu e a cavayl, ab lo seyor de la yla, qui és sarraý


98

e s’ apela “moxerif”. E quan lo rey fo dins lo port ab tot son navili, fóu

manament a tots ceyls de la sua host, que nuyl hom no devalàs en terra

meys de son cumiat. E él fó posar una tenda en una yleta qui és en lo port

de Maon, e aquí él devalà e estech, e fóu aparelar de menyar; e cascuns dels

barons feeren aquí parar lurs tendes prop del rey, e devalaren en terra e

acompayaren lo rey (Bernat Desclot [XIIIb], 67, 11).

E, quan nós hoïm que nostres eren, plagué·ns molt; e anam-nos-en al pug e

metem nostra tenda e·l pla, dejús la vila; e albergam alegrament e pagada

ab aquels qui eren venguts de la celada e ab los nostres (Jaume I [XIIIb],

Llibre dels Fets, 191, 2).

En primer lloc, només s’han trobat dos casos d’aquesta accepció, una amb el

verb posar i una altra amb el verb metre. En tots dos casos els verbs assimilen el

significat del verb parar ‘muntar un establiment, un habitatge, un espai, amb tot el

necessari per a oferir els serveirs corresponents’ (DDLC, s. v. parar). L’esquema és

idèntic al descrit en 7a, tot i que ara la construcció és efímera i es correspon amb un

habitatge que es pot muntar i desmuntar de manera ràpida per a oferir uns serveis

concrets. L’únic cas que s’ha localitzat pertany al Llibre dels fets, una crònica en la

qual, entre d’altres coses, s’expliquen les activitats bèl·liques del rei en Jaume. En

aquest context, en què els exèrcits estaven en una campanya itinerant permanent, és on

apareix aquest significat.

El verb més habitual per a expressar aquest significat és, en català antic, el verb

parar. Acompanyat del substantiu tenda, les obres en les quals apareix més

freqüentment són el Llibre dels fets —8—, la Crònica de Bernat Desclot —4—, Tirant lo

Blanch —18— i Curial e Güelfa —3—. En contextos com els següents apareixen altres

construccions efímeres com cabanes o ramades ‘conjunt de branques amb què es

cobreix o s’adorna una construcció, un conducte’ que no deixen marge d’interpretació:

(30) E atendaren-se sí prop de la ciutat que·ls manganels traÿen en la host; sí

que la tenda del chomte En Nuno e del Espital traucaren tota. Quant

agren aquel jorn del dimercres lurs tendes parades e agren cascuns

feytes cabanes e ramades en què albergassen, e feeren venir de la mar

pa, e vin, e civada e tot ço que agren mester, e desgarniren-se e

menyaren, e reposaren aquel yorn (Bernat Desclot [XIIIb], Crònica,

108, 20).

8a. [N1 Vpron a/sobre/cap a N2] (N1[humà]; N2[humà, objecte]) Llançar-se [sobre

algú, sobre un objecte]2

No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat

Reposat havien los cavallers per una gran stona, com Curial viu gran pols


99

de gents qui venien per lo camí fort cuytadament; per què dix:

—Cavaller, yo veig gran pols e pens que sien gents qui vénen vers

nosaltres, e, si abans que ells atèngan no venjats vostre cavall, pens-me que

us serà tolta avinentesa de fer-ho, si ells se meten entre nós (Curial [XVa],

151, 16).

En aquest cas els elements que descriuen la situació fan referència a elements

percepibles i que es corresponen amb entitats físiques: un subjecte agentiu parteix d’un

espai inicial —ORIGEN— per a, després d’un moviment o desplaçament, aproximar-se

de manera intensiva a una DESTINACIÓ que també es correspon amb una entitat animada

—META— i contra la qual es lluita. És per això que 8a ha estat classificat dins d’aquest

nucli semàntic, encara que l’expressió emfàtica que descriu aquest valor semàntic es

podria relacionar amb la dimensió interior que caracteritza el verb metre: la situació no

denota, evidentment, que algu entre dins de ningú altre, però la velocitat, la virulència i

la sobtadesa amb les quals esdevé, implica un ús intensiu del verb metre que, com

dèiem, es podria relacionar amb el nucli semàntic IX. En aquest sentit, és indicatiu que

no s’hagen localitzat exemples amb el verb posar.

8b. [N1 V (contra/amb N2)] [N1+2 V] [Algú, un animal, un col·lectiu]1 enfrontar-

se [amb un adversari, amb un col·lectiu adversari]2 amb la voluntat de

provocar-li un dany físic [Dos adversaris, dos col·lectius

adversaris]1,2 enfrontar-se amb la voluntat de provocar-se un dany físic:vii


E ab·i·trebeyl que feÿa ab uns moços donaren-li d’una teula en lo

cap·i·d’aquels qui d’aquels qui jugaven a aquel joch contra él, que él los

partí que fossen los·i·d’una part e él de l’altra, e él mès-se ab aquels qui·l

combatien en·i·pug en semblança de castel, e él fo ferit aquí e per aquel

colp morí ((Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets,18,17).

Com en el cas anterior, aquest significat apareix només en contextos bèl·lics i es

refereix al fet que dues entitats animades topen violentament amb la intenció de produir-

se dany físic. 8b s’ha de relacionar amb 8a en la mesura que n’és la conseqüència: dos

TRAJECTORS animats es desplacen per trobar-se —8a— amb la intenció de fer-se mal —

8b—. L’esquema complet d’aquests dos sentits és el següent:


100

Figura 11. Metre (8b)

8c. [N1 V N2 entre N3] [N2 Vpron entre N3];[N1 V N2] (N1[humà]; N2[cosa, humà];

N3[cosa, humà]) Posar [algú]2 [entre dues coses, entre dues persones]3

[Algú]2 posar-se[entre dues coses, entre dues persones]3:viii

En açò, vostés m’entenen, passava pel carrer un oncle seu y oint tanta

algaçara y que pareixien moros en taverna, va, torna y, què fa? Es fica en

un punt prest y sense dir oste ni moste, de primeres a primeres agafa unes

samugues y tip per ad, top per allà, féu una entrada de pavana que deixen-

ho estar, perquè si no s’aguera possat ell de per mig, a l’ora d’ara bé estaria

el matrimoni podrint terra, y no u sé yo. Poro els féu caure de son ase y Déu

volgué que no s’acabara tot en un dia (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de

rondalles).

E lo dit Johan Calbet, burlant, dix-li: “Què és açò, que no fas sinó anar hí

venir?; qualque relma t’ich fa venir?”. E lo dit Miquell Civera responent e

dix: “Com, jo no hic puch anar hí venir?”. E lo dit Johan Calbet dehie-li sí,

hí encara tres o quatre vegades lo dit Miquell dix al dit Johan: “E com, no

hic puch anar hí venir?”. E dix lo dit Johan: “Sí, car ço que t’é dit, burlant

t’ó he dit”, en_tant, que ells se enruhmaren, e la hú deçà e l’altre delà

sblanquehiren-se e desnudaren-se de color en la cara. E ella, testis, vehent

açò mès-se enmig d’ells e dix-los: “Jóvens sou, anau-vos-ne en bona hora,

no hajau qüestió!”. E axí se·n anaren (Processos de Crims del segle xv a

Lleida [XVb], 75, 14).

En el cas anterior la DESTINACIÓ descrivia una entitat física comuna a dues

entitats humanes. En aquesta ocasió, un subjecte agentiu se situa en el lloc que ocuparia

aquesta DESTINACIÓ comuna, sense deixar que arribe això arribe a ser. Així, si en 8b

dues entitats humanes s’adrecaven amb determinació cap a un mateix punt que


101

constituïa la DESTINACIÓ ara, un subjecte animat ocupa aquesta posició i actua com a

repulsor dels vectors espacials d’aquestes dues entitats humanes:


En els exemples anteriors hi ha una subjecte agentiu que se situa de tal manera

que dues forces representades per dues entitats humanes no puguen arribar a col·lidir. A

aquest subjecte, malgrat que no siga explícit, se li pressuposa una força de repulsió o de

resistència que ature una embestida virulenta. En altres ocasions però, també pot ser un

objecte el que se situa entre dues entitats abstractes que exerceixen una pressió forta

sobre ell:

(31) Donchs, lo primer enemich per lo qual nos devem armar és considerant

lo loch on habitam; e lo loch és aquest món que està posat entre dos

contraris: la glòria celestial que està dalt, e infern que està baix (Vicent

Ferrer [XIVb], Sermons, 261, 19).

8d. [N1 Vpron a/en N2] (N1[obstacle]; N2[procés, acció]) [Un

obstacle]1 ésser un destorb [per l'evolució d'un procés, per la realització

d'una acció]2:ix

¿Com sofriu que entre·ls raigs de vostra vista / i d’esta que us adora, / lo

núvol del desdeny s’hi pos, senyora? (Francesc Vicenç Garcia [XVIIa],

Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara, 60, 3).

Lo rey manà als feels que·s metessen entre los cavallers e no·ls

lexassen pus combatre; e devallà del cadafal molt cuytadament, e

anà a Aznar e manà-li que no combatés pus (Curial [XVa], 234, 14).

Els exemples que s’han localitzat d’aquest significat són molt escassos.

L’esquema gràfic que hi correspon és molt semblant amb el significat anterior. De fet, el

significat expressat en 8d segueix un esquema general i el de 8c és una especialització

d’aquest significat. A pesar d’això, s’ha considerat aquesta disposició en la mesura que


102

en 8c apareixen els mateixos elements que en els significats precedents. En el cas amb

el verb posar, el núvol del deseny és usat metafòricament i amb connotacions negatives,

per a expressar un entrebanc amorós entre dues persones. En el segon cas, són els fidels

del rei els que s’utilitzen a consciència per entorpir l’activitat dels cavallers.

9a. [N1 V (a favor de N2/en favor de N2/per N2/per a N2) (prop

de N3/davant N3/amb N3/a N3)] (N1[humà];N2[humà];N3[humà]) Fer gestions

[davant d'algú que té poder]3 perquè actue [en favor d'algú altre]2:x

Y per lo que esta donació puga excedir de la suma y quantitat de sinch-

cents florins de or, y en lo que accediria a esta no puga revocar-se la

incinuo y vull sia incinuada a l’ilustre corregidor de la ciutat de Tarragona,

o al superior que convinga, als quals suplico que en ella se dígnian enter

posar sa authoritat y judicial decret a fi de que tinga tanta forsa y valor com

si fos feta y firmada devant de superior o de llegítim magistrat constituhint

per so en procuradors meus a tots los escribans jurats de las cúrias de dits

superiors, que vuy són y per temps seran, per demanar y obtenir dita

incinuació (Manual d’un notari de Reus [XVIIIb], 151, 15).

Mes prech Déu que·m dó gràcia que en altre tal cas com aquest que tenim

entre mans, en lo qual per créxer ma honor vos metets, vos pusca yo

socórrer e servir (Curial [XVa], 111,17).

Els exemples que s’han localitzat amb aquest sentit no són nombrosos per a cap

dels dos verbs Aquest esquema comparteix alguns trets amb d’altres sentits com ara

14b, en el qual un subjecte agentiu es comporta d’una determinada manera davant

d’algú que pot repercutir de manera beneficiosa. Així, doncs, aquest comportament està

condicionat per un judici previ del subjecte lògic sobre la percepció que aquell que ha

d’intercedir-hi en puga tenir.

L’exemple amb metre s’ajusta perfectament a la situació descrita: hi ha un

subjecte agentiu que, per tal d’aconseguir la gràcia de Déu, actua d’acord amb els

principis cristians. A canvi, espera que aquesta entitat, amb un poder il·limitat, el

recompense fent que agumente el seu honor. En l’exemple amb el verb posar hi ha

també un procediment semblant i el valor semàntic que adquireix el verb és molt proper.

En ambdós casos hi ha verbs, en oracions precedents, que introdueixen una petició

explícita que es considera legítima d’acord amb el comportament o les accions del

subjecte lògic. En el primer cas, hi ha el verb suplicar, mentre que en el segon hi ha

pregar.


103

9b. [N1 Vpron en N2] (N1[humà]; N2[afer]) Implicar4a

-se: [N1 V N2 en N3] [N2

Vpron en N3] [Algú, una circumstància]1 introduir [algú, una institució]2

[en una situació de conflicte, en una situació compromesa, en un acte

delictiu]3 [Algú, una institució]2 introduir-se [en una situació de conflicte,

en una situació compromesa, en un acte delictiu]3:

MORLÀ: Puix no ho deixe per això; / jo li prestaré un esclàfit / que lo dia

de Tots Sants / desbudellà moltes atxes. / ARGUIX: So Morlà, anem a

plaer: / a què es fica entre nosaltres? / Vaja-se’n a Sent Domingo / i fique’s

entre aquells frares / i podrà cantar a cors / los dumenges lo Rosari, / i no es

pose allà on no el criden, / que és voler moure cisanyes (Pere Jacint Morlà

[XVIIa], Poesies i col·loquis, 222, 11).

Lo senyor rey de Mallorcha vench al senyor rey d’Aragó et pregà·l que li

digués ço que entenia de fer, et que, si li plahia, que ell iria ab ell en tot

loch ab tot son poder. E ell respòs-li:

-Frare, yo no vull que en aquest viatge vós anets, mas que romangats et que

us prenats guarda et cura de nostra terra. Et axí mateys prech-vos que no us

pes con yo no us dich ço que entén de fer; que per çert, frare, si ha persona

e·l món a qui yo degués descobrir mon cor, yo·l descobriria a vós, mas no

és mon enteniment que, salvant Déu, que nuyl hom sàpia mon cor d’aquest

viatge. E axí encara vos prech que no us sàpia greu. E axí mateix no vull

ajuda ne secors de hom del món, sal de mos vassalls et sotsmeses.

Et sobre açò lo rey de Mallorcha, ab greu que li sabé, no se·n mès més

sobre ell ((Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 90, 22).

En d’altres ocasions, el subjecte lògic pot decidir de manera agentiva d’implicar-

se en una situació o veure-s’hi implicat. Aquest subjecte amb un grau diferent

d’agentivitat, s’ha d’identificar amb un TRAJECTOR amb capacitat de modificació sobre

la DESTINACIÓ, que és concebuda com una entitat [+ABSTRACTE] no constituïda

definitivament. És en aquest sentit que la implicació del TRAJECTOR pot contribuir a

constituir-la de manera més o menys adequada als interessos de la resta d’entitats

animades que estan implicades en la situació. En el primer cas, per exemple, la petició

explícita que Morlà deixe d’implicar-se en un afer aliè porta a la interpretació que, per a

qui fa aquesta petició, allò que la participació de Morlà comporta no és ben considerat.

En el segon cas, després de l’exposició del frare, és el rei mateix qui denega la seua

participació en l’afer de què el frare pretén fer-lo partícip.

9c. [N1 Vpron amb N2] [N1+2 Vpron] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 relacionar-

se [amb algú altre]2 [Diverses persones]1,2 relacionar-se:xi



104

Que com molts fraus e engans sien estats feyts per alcuns hòmens e

fembres qui s’entrametien en manera de coredors o coredrius de affermar o

metre ab senyors, ço és a saber, escuders, nodrices, serventes, troters e

altres misatgers per los quals demanaven e prenien grans salaris de cascuna

de les parts, e per occasió e cobdícia dels salaris per més a aver tractaven e

a acabament aportaven, per falses induccions que aquells misatges feÿen

exerir d’aquells ab qui s’eren affermats e metien ab altres senyors (El

manual de consells de Gandia a la fi del segle XV [XVb], 362, 10)

Els exemples que s’han trobat per a aquest sentit són molt escassos i només amb

el verb metre. En aquest sentit, hi ha un subjecte animat que, metafòricament, se situa al

costat d’algú amb qui comparteix interessos o de qui espera alguna cosa. Aquest

posicionament comporta una implicació amb algú que, alhora, pot suposar la

desimplicació amb algú altre, com es desprèn del sintagma preposicional ab altres

senyors. En aquest sentit la DESTINACIÓ es correspon amb una entitat humana —

META— i el desplaçament és un desplaçament metafòric pel qual una altra entitat

animada s’hi relaciona i passa a tenir més coses en comú. Com en molts altres

significats, l’element que rep una major atenció és la DESTINACIÓ —META—. L’ORIGEN

mai no és explícit, però s’ha d’interpretar com un estat inicial en què TRAJECTOR i META

no mantenen cap relació o mantenen una relació menys estreta que en el moment final.

A pesar del que s’ha dit, 9c es correspon amb una projecció amb un grau alt

d’abstracció metafòrica, els mitjans per a comunicar-se en el passat eren molt més

restringits que no en l’actualitat, de manera que un acostament d’afinitats podia tenir

l’origen, en moltes ocasions, en un acostament [+FÍSIC] dins d’un marc espacial.

10. [N1 V N2 a N3] Fer cobrir amb [una peça de vestir, un complement]2 [una part

del cos d'algú, algú]3:

E dien sant Mateu e sant March que feren huna corona d’espines e

posaren-la li en lo cap. E aquí se complí alò que dix Salamó rey: “Exits,

files de Jerusalem, e vagats corona d’espines que·m posaren en la sinagoga”

(Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 158, 11).

E era ab nós Don Examèn de Foces e Don Ferrando Péreç de Pina e Don

Fortuny Lópeç de Sàdava; e entre la nostra companya e de Don Pero

Corneyl e Don Examèn de Foçes érem tro a·xvii·. E Don Fortuny Lópeç no

havia sinó una barbuda que·s mès en la testa e una garnatxa que·s vestí

e·i·mul en què cavalgavae una lança que tenia (Jaume I [XIIIb], Llibre dels

Fets, 202, 28)

Aquest significat és comú als verbs posar i metre i en alguns casos ambdós

verbs apareixen com a sinònims:


105

(32) [96] “calçar guants" per "mettre" o

posar -se guants” (Regles d'esquivar vocables [XVb], 115, 2).8

Com s’ha introduït, el verb ficar —i les seues variants formals— té uns sentits

molt restringits en català antic. No obstant això, l’estructura semàntica s’expandeix amb

el pas dels segles. En aquest sentit, el segle XVIII és, sens dubte, el moment d’eclosió

màxima d’aquest verb, que assumeix, en molts casos, alguns dels valors semàntics del

ja inexistent verb metre, i del verb posar, que fins aleshores havia assumit gairebé tots

els significats d’aquest mateix verb de manera exclusiva. Per al sentit que ara s’analitza,

per exemple, recuperem el cas següent:

(33) Bé pots, Maysella, surtir, / que descansats parlarem, / perquè estorvo no

tendrem / qui mos puga impedir. / Vine prest, que locutorio / havem de

tenir los dos, / qu·és mort ton marit jelós. /Surge prest de reposorio. /

(Surt Putifar, ben abossat y capell ben aficat.) (Entremès dels sacristans

burlats [XVIII], 346, 22).

Com es pot observar, l’expansió de l’estructura semàntica del verb ficar no es

tradueix únicament en una ampliació dels valors semàntics, sinó que implica també la

participació del verb en construccions que dibuixen un esquema diferent al que s’ha

descrit anteriorment per a aquest verb: en exemples com aquest és la DESTINACIÓ la que,

després del desplaçament d’un TRAJECTOR que tampoc no s’ajusta al TRAJECTOR

prototípic que exigeix el verb ficar —un objecte punxegut—, queda inserida o

delimitada per aquest TRAJECTOR:

Figura 13. Posar i metre (10)

11. Davant alguns noms, que poden anar precedits de preposició, equival al

significat verbal del nom esmentat:

Per ço, volent cumplir la voluntat de dit testador y posar en pràctica los

pios sufragis per ell ordenats y disposats en dit son últim y calendat

testament en dit nom (Manual d’un notari de Reus 372, 11). Molt car e molt amat primogènit: Per la ciutat de Barchinona e lo capítol de

8 Sobre els criteris de composició i l'autoria de les Regles, vegeu, sobretot, Ferrando (2011) i Colón i

Ferrando (2011).


106

la Seu de aquella nos fon tramesos misagers suplicants-nos volguésem

reservar del fet del sagramental e de mossén Rambau de Corbera, la qual

cosa nós no havem volgut atorgar, ans expressament les havem dit que vós

al vostre consell les farets mera justícia, oferint-los de scriure-us-en. E per

ço vós trametem la present, manant que segons nostra offerta ho metats en

execució. E haja-us, molt car e molt amat primogènit, lo Sant Spirit en sa

contínua protecció et guarda (Epistolari de Ferran I d'Antequera [XVa],

115, 7).

En el capítol 3 s’explicarà la gènesi i l’evolució de les perífrasis incoatives amb

els verbs metre i posar. En aquesta mena de construccions, ambdós verbs estan

sotmesos a un procés de descategorització pel qual acaben esdevenint verbs auxiliars

que perden el seu contingut lèxic ple per a passar a expressar nocions més abstractes

relacionades amb l’aspecte. El cas que ara ens ocupa és semblant en la mesura que el

verb tampoc no té un significat lèxic tan percebible com en altres usos i és el

complement nominal qui aporta el significat lèxic. Des d’un punt de vista sintàctic, el

verb i el substantiu constitueixen una unitat amb un grau de fixació no tan alt com en el

cas de les perífrasis però major al que assumeixen en combinar-se amb altres elements

nominals quan mantenen un significat lèxic ple. Com que constitueixen una unitat

sintàctica, aquestes construccions es poden substituir per un únic element, un verb amb

significat ple. En els dos casos que s’han fet servir com a exemple, els verbs practicar i

executar.

En tots aquests casos apareixen substantius com pràctica o execució que,

combinats amb els verbs metre i posar, determinen que una acció comença a portar-se a

terme des d’un moment concret. D’acord amb això, aquest significat podria haver estat

classificat en el nucli semàntic VIII. No obstant això, hem considerat que és el

substantiu qui engega un possible valor incoatiu, en la mesura que el valor semàntic de

substantius com execució o pràctica denoten una situació durativa que es projecta en el

futur. Al nostre parer, els verbs metre i posar es combinen, com en tants altres casos,

amb elements nominals [+ABSTRACTE] que són concebuts metafòricament a partir de

l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs. Dit d’una altra manera, posar o metre algú en

la pràctica o en la execució no deixa de denotar un DESPLAÇAMENT que té per

DESTINACIÓ un domini conceptual abstracte amb els trets definitoris descrits.

Sintàcticament, cal afegir que a la vora de la unitat que constitueixen el verb i el

substantiu ha d’anar necessàriament un altre sintagma o oració en què s’especifique allò

que s’ha de començar a fer. En el primer cas, los pios sufragis; en el segon, que es

volguésem reservar del fet del sagramental e de mossén Rambau de Corber. Aquest


107

sintagma o oració depèn exclusivament del valor semàntic del substantiu, de manera

que també es pot considerar que constitueixen una unió, en aquest cas, semàntica. Si es

té en compte el verb, d’una banda, i el substantiu i el complement, d’una altra, la

transposició de l’esquema locatiu és molt més percebible. En una construcció com

posar-se en pràctica dels consells es pot fer la interpretació que hi ha un subjecte que

metafòricament es desplaça i passa de no estar practicant els dits consells a estar fent-

ho. En aquest esquema el verb adquireix un significat ple i el complement preposicional

i l’altre complement es refereixen, com dèiem, a una DESTINACIÓ abstracta projectada a

partir dels elements que constitueixen l’esquema locatiu bàsic.

Gràficament, el fet que el substantiu tinga alhora una unió amb el verb —

sintàctica— i amb el complement posterior —semàntica—, es pot representar de la

manera següent:


Finalment, moltes d’aquestes construccions provenen directament del llatí, com

ara mittere en opera (DuCange, s. v. mittere) i es conserven també en altres llengües

romàniques. Així, per exemple, el corpus OVI per a l’italià antic recupera 47

ocurrències per a l’expressió <#mettere opera> amb l’opció de cerca interrompuda —

amb una distància màxima de 10 mots entre el verb lematitzat i el substantiu opera—.

NUCLI III: SIGNIFICATS VINCULATS AMB METRE / POSAR

‘PROCURAR UNA COSA A QUALCÚ; FER QUE LA TINGUI (DCBV,

S. V. DONAR)

12a. [N1/Vinf1i V N2/Vinf2 (a N3)] (N1[humà, fet, circumstància]; N2[benefici, cosa];

N3[humà]) [Algú, un fet, una circumstància]1 posar a disposició

[d'algú]3 [un benefici, una cosa útil, una cosa necessària]2:xii


108

La qual venda fen ayxís com millor dir y enténdrer se pot, extrahent las

ditas cosas venudas de nostre domini y poder, y posam aquellas en mà,

domini y poder dels expressats compradors y dels seus, prometent entregar-

los possessió corporal, real, actual o quasi de ditas cosas venudas, ab

facultat que de sa pròpria authoritat se la pugan péndrer ab clàusula de

constitut y precari, cessió y mandato de tots drets y accions, en virtut dels

quals drets cedits pugan demanar la penció del sobre dit censal (Manual

d’un notari de Reus [XVIIIb], 337, 21).

On, com moltes de vegades los ayam citats e amonestats per nostres cartes,

e re no n’agen vulgut fer en fadiga e en defaliment..., dam licència al dit n’

Esteve Adam de penyorar tot ço que él pusca atrobar d’omes de Requena,

la qual penyora o penyores que él farà, meta en poder d’en P. de Libià,

justícia de València, e que él que les tinga de manifest e a dret, dentrò los

ditz hòmens de Requena ajen satisfeit e feit retre al dit Esteve Adam ço que

li tolgren e feit compliment de justicia (Clams i crims en la València

medieval [XIIIb-XIVa], 32, 29).

En algunes ocasions els verbs metre i posar apareixen en estructures amb un

grau de fixació seguits de la preposició en i substantius com poder, mà o domini.

Aquestes estructures s’usen per a indicar un canvi de possessió i s’han inclòs dins

d’aquest nucli semàntic perquè es refereixen a una transferència en la qual una entitat

generalment abstracta, canvia de posseïdor. En aquest esquema hi ha, doncs, un

posseïdor inicial —que pot ser explícit o no—, que es correspon amb el punt d’ORIGEN,

un posseïdor final —un DESTINATARI— i un DESPLAÇAMENT metafòric, en la mesura

que un TRAJECTOR —allò susceptible de ser posseït— canvia de mans.

12b. [N1 V N2 a/en/sobre/damunt N3] (N1[humà]; N2[cosa material, humà];

N3[lloc]) [Algú]1 deixar [una cosa material, algú]2 [en un lloc segur, en un

lloc provisional, en el lloc que li correspon]3 per un temps més o menys

llarg:xiii

E ab consell dels prohòmens mercaders e moliners qui ussen contínuament

en l’almodí de la ciutat, ço és a saber, los departiments dels lochs on possen

los blats qui en aquell seran messes, perquè a avant contrast no y pogués

néxer enfre lo comprador de les rendes del almodí e los bons hòmens qui

metran o posaran lurs blats en lo dit almodí (El manual de consells de

Gandia a la fi del segle XV [XVb], 83, 23).

Encara hordenaren que null hom privat ne estrany, de qualque condició o

ley serà, no gós traure nengun blat fora lo terme de la ciutat. E qui

contrafarà que perda tot lo blat e que pach per pena·LX·sous, et cètera.

Encara hordenaren que tot lo blat que serà aportat e mès en l’almodí, en

sachs o en orons, per qualsevol persona, que a·quell preu que l’aurà

començat a vendre sie tengut de vendre tot lo blat e no·l gós tancar ni fer


109

estar de vendre, ne pujar a major preu, mas que·l puscha baxar de preu (El

manual de consells de Gandia a la fi del segle XV [XVb], 85, 11).

La idea de proporcionar està relacionada amb la de dipositar. En casos com

aquest un objecte tangible és dipositat en un espai físic amb el qual estableix una relació

cognitiva. Com s’observa en els exemples, és fàcil d’establir una connexió entre un

almodí, ‘casa on estaven depositats i eren venuts el blat i altres cereals’ (DCVB, s. v.

almodí), que constitueix la DESTINACIÓ, i el blat, que es correspon amb el TRAJECTOR.

La noció de transferència està present en la mesura que un subjecte agentiu dóna alguna

cosa que posseeix. Hi ha diferències respecte del cas anterior pel que fa a la

DESTINACIÓ: 1) la DESTINACIÓ es correspon, com en la majoria dels casos de l’estructura

semàntica d’ambdos verbs, amb un espai, per la qual cosa l’esquema locatiu és més

present que en 12a, i 2) la DESTINACIÓ no és, almenys de manera directa, un

DESTINATARI humà que complete l’esquema prototípic de la noció de transferència. No

obstant això, de la mateixa manera que és fàcil d’establir connexions entre el

TRAJECTOR i la DESTINACIÓ, també és possible d’establir-ne entre la DESTINACIÓ i un

possible DESTINATARI BENEFACTIU final. En aquests dos casos, per exemple, el blat no

es diposita sense cap raó en un almodí, sinó que, en última instància, s’hi està dipositant

únicament de manera temporal perquè acabe en mans d’un altre posseïdor, un

comprador. D’aquesta manera, l’almodí esdevé DESTINACIÓ, en la primera part de

l’esquema, i punt d’ORIGEN d’un esquema posterior que sí que conté un DESTINATARI

BENEFACTIU que completa la noció de transferència.

13a. [N1 V N2 (a/en N3)] (N2[accessori]; N3[animal, objecte]) Dotar [un animal, un

objecte]3 de [un accessori]2:

Et manà al cavallerís que hagués apparallats et ençellats ab les çelles d’En

Domingo de la Figuera los III cavalls, et que al I metés la çella de trossa

(Ramon Muntaner [XIVa], Crònica 177, 19).

En la ciutat de Teuconita,·I·artiaca desijave molt ésser bisbe, per la qual

rahó ell procurà la mort al bisbe qui ladonchs ere per aital manera: que ell

féu metre una gran mola de pedre demunt la porta de una capella on lo

bisbe acustumave quescun jorn entrar per fer oració a la verge

Maria. Sdevench-se un jorn que·l bisbe entrà en la dita capella per fer la

oració acustumade a la verge Maria, en la qual ell havie gran devoció e, axí

con lo bisbe obrí la porte de lla capella e volch entrar dedins, la mola li

caygué demunt lo cap per manera que de continent lo bisbe morí (Recull

d'exemples [XVa], 66, 5).


110

Aquest esquema s’ajusta perfectament amb l’esquema general de transferència,

amb l’únic matís que el destinatari no és, com passa en la major part dels casos, una

entitat humana, sinó un animal, o, en alguns casos, un objecte. Hi ha un altre matís pel

que fa a l’ORIGEN: el punt de partida d’un esquema de transferència sol tenir una entitat

humana que és concebuda com a posseïdora d’allò que es transfereix. Ara, com en

l’exemple amb posar, aquesta entitat també és la posseïdora, però està impossibilitada

per a fer ús d’allò que descriu el TRAJECTOR. De la mateixa manera, en l’exemple amb

el verb metre, es pot interpretar que algú està en possessió d’una mola ‘Pedra de sílex;

pedra grossa’ (DCVB, s. v. mola, 7) però, és difícil que en puga fer un ús propi. Aquests

TRAJECTORS comparteixen, doncs, que tenen una vinculació amb la DESTINACIÓ en la

mesura que el contingut lèxic d’ambdós elements permet d’inferir una connexió

conceptual que no és possible amb el subjecte lògic.

D’acord amb la definició, s’hi han inclòs aquells casos en què un objecte rep un

accessori que en modifica l’aparença, com s’observa en l’exemple amb metre. En aquest

cas, un objecte inanimat és concebut com el DESTINATARI.

13b. [N1 V N2 a/en N3] (N2[qualitat]; N3[element]) Dotar [un element]3 de [una

qualitat]2:

Entre los antichs philòsoffs fo gran qüestió què era la ànima; e dix Nasica

que·l cor; Empèdocles, la sanch; altres digueren que una part del cervell

tenia lo principat de la ànima; altres, que·l loch e cadira de la ànima eren en

lo cor; altres, en lo cervell; Zenon dix que la ànima era foch; Aristòxenus,

armonia de sons; Xenòcrates, nombre; Plató, fenyé triplicitat en la ànima,

lo principat de la qual, ço és la rahó, posà en lo cap, e les dues parts, ço és

ira e cupiditat, volgué separar, posant ira en los pits e cupiditat dejús les

entràmenes (Bernat Metge [XIVb], Lo somni, 72, 1).

Los cavallers foren posats en lo món per tal que tenguessen lo món en pau;

mas los hòmens qui més de guerres e més de treballs meten en lo món,

veem que són los cavallers; car cavallers, Sènyer, aucien los hòmens e

despoblen les ciutats e·ls castells, e talen los arbres e les plantes, e

desmariden les fembres, e roben los camins. E doncs, Sènyer, qui és en lo

món qui tant de mal faça com cavallers? (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de


En aquest cas, un element que se sol correspondre amb una entitat [+FÍSIC] és

dotat d’un element més abstracte. En l’exemple amb el vern posar, un cap —

conceptualitzat a partir d’una metonímia del tipus CONTENIDOR per CONTINENT dins de

la tipologia general del TOT per la PART com a llar del raciocini— és dotat de rahó. En


111

el segon cas, són els cavallers els que doten un element d’unes dimensions molt més

grans, el món d’uns altres elements igualment abstractes —guerres i treballs—.

Aquest sentit s’ha inclòs dins d’aquest nucli semàntic perquè té tots els elements

que caracteritzen l’esquema de transferència. No obstant això, no tots apareixen amb la

mateixa intensitat ni tenen un grau d’abstracció idèntic en relació a l’esquema locatiu

bàsic dels verbs:

a) Pel que fa a l’ORIGEN, és l’element menys definit. En el primer cas, amb el verb

posar, el fet que una qualitat s’atorgue a una entitat es basa en una consideració

subjectiva del filòsof. En aquest aspecte, exemples com aquest podrien ser

classificats en el nucli semàntic V, tot i que no ha estat així perquè la resta

d’elements sí que s’ajusten a l’esquema general de transferència. En el segon

cas, no hi ha cap judici subjectiu, sinó les conseqüències d’una manera concreta

de procedir per part dels cavallers.

b) Pel que fa al trajector, com s’ha dit, es correspon amb una entitat [+ABSTRACTE],

la qual cosa comporta que el camí o la trajectòria tampoc no remeten a un espai

físic.

c) No hi ha excessives limitacions pel que fa al DESTINATARI. En el primer cas es

correspon amb una entitat inanimada que pertany a una altra que sí que ho és. En

el segon, al seu torn, hi ha una entitat no animada, el món, que s’identifica amb

el posseïdor final de la qualitat.

13c. [N1 V (a/en N2)] (N1[cosa, element, situació]; N2[lloc, àmbit]) [Una cosa, un

element, una situació]1 passar a estar present [en un lloc, en un àmbit]2:xiv

Per la gran fam que ens aspera y per las grans malaltias que córan que lo

mal gros se posà a St. Pera Pescador y ha morta molta gent (Joan Guàrdia

[XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia, 105, 4). —D’aquell qui veig jaure, e crech que sia mort, no dich res; mes aquest, qui

és viu, és lo pijor e pus descortès cavaller que vós véssets jamés; e axí, per

vostra mercè, desliurats-vos-en, e aquesta mala costuma sie toltad’aquesta

encontrada.

La donzella, qui germana era del cavaller, corre als scuders,

dient:

—Lexats, mals hòmens, les armes e lo cavall, e dat ça les robes del

cavaller, car, certes, huy és lo jorn que serà tolta la mala costuma que

aquests falsos cavallers ací havían mesa (Curial [XVa], 133, 11).


112

Aquest significat no s’ajusta exactament a l’esquema de transferència en la

mesura que no hi ha un subjecte agentiu que transpasse una cosa que posseeix a algú o

alguna cosa. Més aviat, hi ha un subjecte lògic que és la CAUSA del predicat. En el

primer cas aquest subjecte no hi és i, en el segon, la CAUSA dels mals costums és

l’arribada dels cavallers.

No obstant això, sí que hi ha elements en comú que han fet que 13c s’incloga en

aquest nucli semàntic. Vertaderament, aquest valor semàntic podria haver estat

classificat en diferents nuclis semàntics en la mesura que es perceben diverses nocions.

D’una banda, és evident un esquema físic. D’una altra, hi ha la noció de canvi d’estat, ja

que l’estat de N2 queda modificat per l’arribada de N1. Finalment, el fet que un

determinat espai incorpore un determinat estat o situació a l’estat o situació que ja té de

manera inherent, també té a veure amb la noció d’addició, que connecta semànticament

amb la de transferència: si algú dóna a algú altre una cosa, aquesta cosa és afegida a les

que ja posseeix el DESTINATARI.

Malgrat aquestes consideracions, per a definir aquest significat cal fer una

mirada conjunta al TRAJECTOR, a la DESTINACIÓ i a la incidència del primer element

sobre el segon. En aquest esquema el subjecte lògic és, en moltes ocasions, el destí, que

atribueix o transpassa un N1[cosa, element, situació] a un territori. Fem notar que N1 té

quasi sempre connotacions negatives, encara que no sempre ha de ser així.

De tots els elements de l’esquema, doncs, l’únic que té unes propietats [+FÍSIC]

és la DESTINACIÓ, a pesar que tampoc no és la DESTINACIÓ prototípica dels esquemes

locatius bàsics dels verbs metre i posar: la grandària de l’entitat que representa la

DESTINACIÓ d’aquests verbs acostuma a ser petita o mitjana i té, en la majoria dels

casos, un perímetre o una delimitació espacial ben definida. En aquest significat, per

contra, es fa referència a una extensió àmplia i sense delimitacions intrínseques.

A més a més, a aquesta DESTINACIÓ se li pressuposa unes certes característiques

prèvies que es veuen alterades per l’efecte que hi exerceix el TRAJECTOR. És en aquest

sentit que s’ha considerat que en 13b hi ha un esquema de transferència, ja que una

força externa —el destí o les conseqüències d’alguna cosa— dóna o atorga una nova

propietat a l’entitat que es correspon amb la DESTINACIÓ, que en aquest aspecte, a pesar

de no ser una entitat animada, és una mena de BENEFACTIU.

Pel que fa a les característiques prèvies que té la DESTINACIÓ abans

d’experimentar els efectes del TRAJECTOR, es tendeixen a interpretar com a antitètiques

d’allò que denota aquest últim. En el cas que s’ha recuperat amb el verb posar, per


113

exemple, es tendeix a interpretar que abans que la malaltia s’instal·lés en el territori, la

gent gaudia d’una bona salut. De la mateixa manera, en l’exemple amb metre, l’arribada

de la mala costuma dispara la inferència que abans es procedia contràriament, amb bons

costums. Aquesta oposició fa, alhora, que l’establiment d’allò que comporta el trajector

siga concebut com un triomf que venç l’oposició de la qualitat, situació o elements

antitètics, que desapareixen en favor del primer. Gràficament, descrivim el significat

13c de la següent manera;


a META: element d’una gran extensió i sense fronteres físiques intrínseques

b Qualitat, situació o tret que posseeix la DESTINACIÓ abans que es manifeste l’efecte que

representa el TRAJECTOR

c Qualitat, situació o tret que comporta l’arribada del TRAJECTOR a la DESTINACIÓ

d b va desapareixent a poc a poc a mesura que c s’hi va fent present. Ambdós elements es

conceben com a antitètics

Taula 9. Posar i metre (13c)

14a. [N1 V N2 en N3] N2[sensació, sentiment, qualitat]; N3[animat,

esperit]) Infondre1: [Algú, una situació]1 produir [un sentiment, una

sensació, un efecte]2 [sobre algú]3:

Soterraren-lo [a Francisco Tallada] diumenge, a 3 de dit febrer, dia de sent

Blay, a les onse hores, en lo vàs dels Canonges de la Seu. Y portava la cara

tapada ab un vel perquè, quisà per lo tant temps que era mort, faria la cara

algun moviment. Portava garlanda damunt del pit de flors de verge. Lo que

més posa espant a una persona de ses parts, ésser tan gentil home y

studiant, y haver estat alguns anys en Roma, y molts, tenir tan gran do de

nostre Señor (Pere Joan Porcar [XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar

I, 197, 21).


114

Lo terç consell principal del dit Satirus en esta matèria sí fo que l’hom

infortunat deu amagar sa fortuna, car amagant-la amaga son mal; e

manifestant-la met cor als altres de ffer-li pijor, e fa goig a sos enemichs e

no fa sinó mal a ssí mateix (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià,

229, 14).

En aquest cas, allò que es transfereix és un sentiment o una sensació. Així,

doncs, el TRAJECTOR s’ha de relacionar amb un element [+ABSTRACTE] que afecta un

PACIENT humà amb capacitat per a sentir-ne els efecte, és a dir, un EXPERIMENTADOR.

Es tracta de processos no volitius que manifesten el seu efecte sobre el DESTINATARI. El

fet que siguen processos no controlables fa que, en la majoria dels casos, no s’explicite

un subjecte humà lògic amb la capacitat de transferir de manera voluntària un

determinat sentiment. En la majoria dels casos, aquest sentiments neixen com a

conseqüència o efecte d’una acció, com en els exemples que s’han fet servir. En el

primer, amb el verb posar, no hi ha cap entitat humana que aparega a prop del verb, i

l’espant procedeix o es genera directament del fet de ser algú tan gentil home y studiant,

y haver estat alguns anys en Roma. En el segon, sí que hi ha una entitat humana però

l’ànim per a actuar d’una manera a què es refereix metre cor depèn d’una conducta que,

d’acord amb el consell d’Eiximenis, no s’ha d’adoptar per no fer veure als enemics que

no es té bona fortuna.

14b. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[sentiment]; N3[humà, cosa]) [Algú]1 posar [un

sentiment]2 [en algú, en una cosa]3:xv

Per què moltes vegades, axí con sant senyor, et bon, et graciós, et ple de la

santa fe cathòlicha, comfessà et combregà, et fo periolat, et hac tots los

sagraments de santa Esgleya; et con tots los hac reebuts ab son bon seny et

ab sa bona memòria, encrohà ses mans, et abrassà la santa creu et posà lo

seu sperit en les mans de nostre senyor ver Déus Jesuchrist (Ramon

Muntaner [XIVa], Crònica 610, 14).

E sí·s partí mantinent de laÿns e cavalcà per mig la forest tot lo yorn an tal

menera que no tanch via ni sander, car pansà molt an sa vida e an son afer e

molt sa panadia dels pecats que avia fets perquè él as astat gitat de l’alte

cavalaria qu’él avia vista an son sopni, so as, una cosa d’on él astave fort

dolent an son cor, qu’él avia por que no cuagués an perdició. Mas per so

con él à mès an Déu tota s·asperanse ab Jesucrist, cuydé él vanir en aqal

loch d’on él as astat gitat e ferà compaya als altras (Questa del sant grasal

[XIVb], 267, 10).

En aquest sentit hi ha algú que diposita en algú altre un sentiment. A diferència

del cas anterior, no és el DESTINATARI qui experimenta els efectes d’aquests sentiments,


115

que es corresponen sempre amb substantius com esperança o fe. El DESTINATARI és, en

canvi, un dipositari a qui es pressuposa una capacitat de gestió o una capacitat de

resolució major que aquell que cedeix o diposita el sentiment. Malgrat que aquesta

valoració mai no és explicita, es pot inferir: 1) d’una banda, que algú que s’encomana a

algú altre hi té dipositades unes expectatives positives, i 2) la incapacitat del subjecte

lògic per a acomplir amb èxit una determinada funció o objectiu, per la qual cosa ha de

confiar la seua sort a algú altre. D’acord amb aquesta definició del DESTINATARI, aquest

es correspon sempre amb una entitat amb un poder resolutiu gran. En aquest sentit, no

hi ha millor candidat que Déu, que és qui apareix més habitualment com a DESTINATARI

dipositari amb aquesta accepció dels verbs.

En aquest esquema, doncs, hi ha una transferència en la mesura que algú confia

un sentiment propi a algú altre. Ara bé, aquest sentiment es correspon amb un substantiu

el significat lèxic del qual fa referència a una entitat [+ABSTRACTE] que no es deixa de

posseir en cap moment. La transferència d’un sentiment no és unidireccional i completa,

com en el significat 14b, sinó que s’ha d’interpretar com una cessió a partir de la qual

s’espera obtenir alguna altra cosa, també [+ABSTRACTE], com ara el favor o la gràcia,

per part d’un destinatari que, vist des d’aquesta perspectiva, esdevé també ORIGEN d’una

segona transferència. Gràficament, descrivim un esquema d’anada i tornada en què un

TRAJECTOR experimenta un desplaçament doble i una transformació:

Figura 16. Posar i metre (14b)

14c. [N1 V N2 (a N3)] (N1[humà]; N2[sacrifici, obra, cosa]; N3[divinitat,

sant]) [Algú]1 dedicar [un sacrifici, una obra, alguna cosa]2 [a una divinitat,

a un sant]3, amb l'objectiu de regraciar-lo o d'aconseguir alguna cosa:xvi


Benedicció e glòria, senyor Déus, sia donada a tots aquells e aquelles qui

vos adoraran e us contemplaran ab aquesta obra, e qui per mi, pobre


116

pecador, viciós, culpable, mesquí, en lo qual no són los béns que nós deïm

que són en mi, los quals havem dits per tal que l’obra·n parega e·n sia pus

enamorada e que·n sia més contemplada, vos pregaran, e qui a avant

metran esta Obra de contemplació a glòria e a llaor de vós, qui sóts nostre

honrat senyor Déus Jesucrist. Amen (Ramon Llull [XIIIb], Llibre de


Amb aquest significat només s’ha pogut recuperar un exemple, amb el verb

metre, en el segle XIII. Més concretament, s’ha trobat en el Llibre de Contemplació de

Ramon Llull, un llibre religiós que facilita la inserció d’aquest valor: amb aquest sentit,

un subjecte agentiu dóna, com a ofrena o com a acte de pregària o veneració, alguna

cosa [-TANGIBLE], que assumeix el paper de TRAJECTOR a un destinatari representat per

Déu. En el cas que s’exposa, hi ha, a més a més, una correlació entre el subjecte agent

que fa la ofrena i el subjecte lògic de l’elaboració d’allò que s’ofereix. En aquest

aspecte, sembla lògic que l’ofrena implique un esforç o un sacrifici personal. En cas

contrari, aquest subjecte agent no estaria en disposició moral de demanar la gràcia o el

favor d’una entitat superior que té la capacitat d’atorgar-li’ls.

15a. [N1 V N2 a N3] (N1[humà]; N2[càstig]; N3[animat]) Imposar1a: [N1 V N2 a N3]

Fer ésser obligatòria i ineludible [una cosa, algú]2 [per a algú]3:

QUITÈRIA: / Esta és la pura veritat / que-t vull comptar / y ab brevedat. /

Que, després que tot fou creat, / creà Adam, / tant hermós y tant galan /

com pots pensar. / Hi un manament li pozà: / de que no menjàs / de un

fruyt ni lo gustàs, / sinó que pecaría / y luego moriria, / sens més tardar. / Y

luego, sens reparar, / lo va menjar. / Y de la gràcia privat quedà, / tot

despullat, / avent comès un tal pecat (Comèdia hagiográfica de Santa

Quitèria [XVII], 254, 53).

E nós dixem: “Sapiats, maestre, que no u farem, que sobre demanats gran

carta”. “E diable!-dix lo maestre. Estrayn hom sóts! Digats hoc e no·n

façats re!” e nós dixem: “Ab aquest mot que y metats, fer-ho hé, però bon

seria que y fos altre, que jo só rey, e vós sóts maestre de l’Espital”. E dix él:

“Si hi metets altre, tot será afolat, que pro hi ha de vós e de mi; que, si ho

sap lo maestre del Temple ni els frares, no·n farà res”. “Ara-dixem nós-, sia

feit (Jaume I [XIIIb], Llibre dels fets, 159, 18).

El verb posar adquireix, amb molta freqüència, el significat descrit del verb

imposar. El prefix im- s’ha de relacionar amb un valor intensiu que denota, en aquest

cas concret, la obligatorietat d’allò que s’ha de fer.

Aquest significat s’ha de relacionar, igualment, amb un esquema de

transferència. De la mateixa manera que en casos anteriors —en els quals es dota a algú


117

o a alguna cosa d’una qualitat (13c), d’un sentiment o emoció (14a) o, fins i tot d’una

aparença (13b)—, un element, en aquest cas una obligació, és transferida. Cal destacar

que, si en els casos anteriors la transferència del TEMA és concebuda de manera positiva

o neutra, en aquest cas, una imposició s’interpreta com a negativa.

En aquest esquema, l’obligació es correspon amb el complement directe i, des

d’un punt de vista semàntic, recau sobre un DESTINATARI que té el paper

d’EXPERIMENTADOR. En ocasions, després d’aquest esquema inicial, es pot preveure que

l’EXPERIMENTADOR esdevinga un subjecte AGENT, en la mesura que, com ara, depèn

d’ell mateix que l’obligació imposada finalment es realitze o no. En algunes ocasions

aquest complement directe està format per dues o més entitats que apareixen a un

mateix nivell sintàctic i que reben d’igual manera els efectes provocats pel verb amb

aquest significat:

(34) Altres qui posen talles e càrrech injusts, e són injusts com se fan ab frau

o ab força o ab violència o ab corrupt consell e sobornat, car com la dita

talla e càrrech se fa planament a bona fe, sens engan e sens força, en lo

qual càrrech concorren la voluntat del poble e del senyor, sens espaordir

e sobornar lo consell, justament se fa e leguda (Antoni Canals [XVa],

Tractat de Confessió 101, 5).

15b. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[valor, condició, data]) Establir de manera

permanent [una cosa, un valor, una condició, una data]2 per a una cosa o un

fet:

Exposen que estan buscant com fer front al deute contret i que tenen un

negoci entre mans pel qual esperen obtenir benefici per tal de poder

complir amb la seva obligació. Si no surt com esperen, demanen paciència

fins al temps de la verema, data que posen com a límit per a liquidar el

deute (Manual d’un notari de Reus [XVIIIb], 458, 30).


Aquest valor del verb comparteix amb l’anterior el fet que alguna cosa es

establerta en relació a una obligació. Més concretament, aquest sentit denota la fixació

d’un punt en l’eix temporal al voltant del qual una acció esdevé de compliment

obligatori. Aquest significat presenta un grau d’abstracció gran respecte dels elements

que defineixen l’esquema locatiu bàsic del verb posar. D’una banda, el desplaçament no

es dóna entre elements que remeten a un espai [+FÍSIC], sinó que fa referència a un

domini conceptual més abstracte, el TEMPS. A més a més, no hi ha una DESTINACIÓ


118

prefixada cap a la qual s’encamine el TRAJECTOR, sinó que és aquest qui la determina, ja

que: 1) el TRAJECTOR s’ha d’identificar amb la data, que es desplaça per l’eix

cronològic, i 2) la DESTINACIÓ només té sentit en relació a l’existència d’un TRAJECTOR

que la delimita en cesar aquest moviment per l’eix cronològic en un punt concret que es

considera el més adequat per a l’acabament d’una acció.

Pel que fa a l’ORIGEN, és inexistent. A nostre parer, són dos els factor que hi

influeixen: d’una banda, es focalitza sobre la fixació d’un element, és a dir, en la

DESTINACIÓ o META. D’una altra, un esquema en el qual tots els elements són resultat

d’una projecció amb un grau alt d’abstracció facilita que elements poc rellevants

desapareguen o queden desdibuixats.

Com s’ha assenyalat, aquest sentit del verb posar s’ha classificat en relació a

15b perquè la fixació d’una data no té sentit si no es fa per a indicar el termini obligatori

màxim dins del qual s’ha de portar a terme una determinada acció. En l’exemple que

s’ha recuperat la data que s’estableix és el temps de la verema, que determina el punt

temporal límit abans del qual s’ha d’haver liquidat un deute.

Amb el verb metre hem localitzat la locució metre en data, en la qual el

substantiu data vol dir ‘partida o partides d’un compte que indiquen les quantitats

sortides, per oposició a les rebudes’ (DCVB, s. v. data). Aquesta locució, procedent de

l’àmbit juridicoadministratiu, no es refereix, doncs, a la fixació d’un punt temporal, sinó

al fet d’anotar i actualitzar l’estat de les entrades i les eixides econòmiques:

(35) Ítem met en data ab albarà de scrivà de ració, los quals jo havia pagats

a·n Johan d’ Albarrazí correu de mercaders de la ciutat de Ceragoça lo

qual, de manament de la dita Senyora tramís de la dita ciutat a la ciutat

de Oscha e a la ciutat de Terol, per affers de la cort, segons que·s contén

en lo dit albarà (Els quatre llibres de la reina Elionor de Sicília [XIVb],

223, 2).

15c. [N1 V N2 (en/per N3)]; [N1 V N2 per Vinf3] (N1[humà]; N2[norma, pla,

instrucció, consell, tendència, procediment, costum]; N3[acció, tasca,

feina]) [Algú]1 ajustar-se a [una norma, un pla, una instrucció, un consell,

una tendència, un procediment, un costum]2 per a la realització [d'una

acció, d'una tasca, d'una feina]3:xvii


E, passades les·iii·setmanes damunt dites, nós, qui havíem manat lo conduyt

que devíem metre en la cavalcada, exim-nos de Terol e entram-nos-en en

Aragó (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 27,24).


119

Aquest significat comparteix amb 15a i 15b el fet que es fixa un procediment o

algun element que esdevé el punt de referència al qual algú o alguna cosa s’ha d’ajustar.

En 15a s’ha descrit que posar una obligació no deixa de denotar un esquema de

transferència en la mesura que es dóna o es transmet a algú una imposició. En 15b s’ha

dibuixat un esquema més específic d’aquesta accepció i s’ha comentat que posar una

data correspon, igualment, a un procés de fixació d’un punt de referència temporal al

voltat del qual una acció concreta s’ha de realitzar de manera ineludible. Ara, en 15c, en

un esquema encara més específic, s’indica la manera exacta com s’ha de procedir

d’acord amb una estratègia prefixada i atenent a uns objectius concrets. En aquest cas

concret, el rei en Jaume descriu com la cavalcada del seu exèrcit s’havia d’ajustar a un

cert itinerari preestablert.

16. [N1 V N2 (a N3)] (N1[humà]; N2[nom]) Assignar [un nom]2 [a algú, a una cosa]3:

Honorable Batlle: Jo per descàrrec de mon offci de Prior fiscal prestat,

Denunció a V. M. i a la dita present Cort que a oída mia és novament

previngut que Pere àlias Cufí, treballador de la Parròquia de las Encies,

induít per lo maligne esperit, poc tement a nostre Senyor Déu i a la Justícia

temporal, olvidat de la salut de la sua ànima, nu dubta de molts anys a esta

part cada dia ab art i inducció de l’esperit maligne, aportar i fer anar d’unes

a altres llops, i, ab ells, donar o fer donar i causar molts danys i mals a

moltes i diverses persones, de què és publicat i palesament disfamat, en tant

que, com se succeeix algun mal o dany donat per los llops, i, dient-li, ell ne

fa risa i se’n vanagloria i anomena los llops per certs noms que los té

posats (Procés d’un bruixot [XVIIa], 50, 15).

Segons que·s recompte en la Istòria d’Amich e de Mèliç, en lo temps de

Papino, rey de Ffrance, eren dos dexebles en totes coses semblants la un a

l’altre […]. E foren cascun per son camí a la ciutat de Roma per tornar-se

cristians, car no eren cristians, e encontraren-se en la ciutat de Luca. Per tal

con eren semblants en totes coses, faeren ab·II·companyia e vengueren a la

ciutat de Roma, los quals batejà lo papa e mès nom al fill del comte Mèliç e

al fill del cavaller mès nom Amich. E donà-los sengles anaps d’argent molt

semblants la un a l’altre. E despuys partiren-se de lla ciutat de Roma

(Recull d'exemples [XVa], 49, 12).

Els verbs metre i posar apareixen amb bastant freqüència amb aquesta accepció.

Amb el segon, de fet, és viu actualment. La situació que descriuen exemples com els

que ara s’han fet servir s’ajusta a l’esquema general de la noció de transferència. Des

d’un punt de vista sintàctic, es generen construccions ditransitives en les quals el


120

TRAJECTOR —el nom— ocupa el lloc de l’complement directe i el DESTINARARI —

aquella persona o allò que rep el nom— el lloc de l’objecte indirecte.

Com passava amb altres significats precedents d’aquest mateix nucli semàntic,

la diferència més notòria amb l’esquema prototípic és que ara allò que es transmet no és

una entitat [+FÍSIC], sinó un nom. Pel que fa a l’ORIGEN, en els esquemes de

transferència habitualment es correspon amb una entitat humana que, d’una manera més

o menys voluntària, transmet alguna cosa que posseeix a algú. En aquest cas, la

possessió no és tan clara i apareix bescanviada per una capacitat de decisió: malgrat que

un nom no es pot posseir, sí que es pot decidir per tal de ser atorgat a algú o alguna

cosa. Finalment, pel que fa a la META, com en la resta de casos d’aquest mateix nucli

semàntic, hi ha un DESTINATARI que és, prototípicament, una entitat humana que rep

aquest nom. No obstant això, el nom també pot ser atorgat a una altra entitat no humana,

a un PACIENT, que veu afectat el seu estat —de no tenir nom a tenir-ne— per l’acció del

verb:

(36) E llavors Èrcules, en títol de sa victòria, hedifficà al peu de Muntcayo la

ciutat de Taraçona, e apellà-la axí per amor de aquells qui eren de Tiro e

de Ausònia, qui l’ havien seguit. E d’ aquí devallant-se·n vers

Catalunya, estech-li dada fort batalla en Urgell, emperò ell vençé. E per

la forçor de la batalla posà nom Urgell a la terra, qui vol dir urgens

bellum ço és estrenyent batalla (Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del

Crestià, 48, 18).

(37) D’ aquestes raÿls ix un arbre, al qual met nom Oració, fet a ma figura e

semblança en ma pensa e en ma devoció: la cana d’ aquest arbre és

devoció e sa color és d’ amar les branques d’ aquest arbre són veer, oir,

odorar, gustar e palpar, e los rams són de memòria, enteniment e

volentat; e les fulles són de obediència; e les flors són membrar,

entendre e amar; e lo fruyt és vostra dolça e piadosa misericòrdia

(Ramon Llull [XIIIb], Libre de Santa Maria, 170, 7).

17. [N1 Vpron a N2] (N1[producte]; N2[preu]) [Un producte]1 arribar [a un preu

determinat]2:

Josep Sales, porter reial, a instància de Macià Vall, comerciant de les

Borges del Camp, es presenta davant del notari Josep Clot i Blet per portar

la resposta al requeriment de Jacint Ciuret, veí d’Alforja, fet el dia anterior

(escriptura 49). Nega la veracitat del que explica aquest, que el preu fou

pactat en 36 rals la quartera posades les avellanes a Riudecols i a les

Borges, i que es pagà en metàl·lic en el moment de rebre-les (Manual d’un

notari de Reus [XVIIIb], 169, 38).

Aquestes dues desrahons t’as fetes, car a ella no li’n ve dan, ans te dich que

de la tua quals, tu no merexent-ho en alguna manera, per tu ha escampades,

car a aquestes no·ls pusch metre preu: solament te bast e·t deu bastar que·t


121

parteix d’ella com lo pecador del confessor, qui lexa pecats e

abhominacions e l’altre li dóna indulgències; car tu te’n vas rich d’onor e

de fama, e ella roman pobre de dinés e de honor, car, ab los seus diners, axí

com aquells que·t costàvan poch, l’as comprada (Curial [XVa], 278, 6).

De la mateixa manera que es pot donar a algú un objecte es pot atorgar una

qualitat o un tret. En aquest cas, allò que s’atorga és un preu. És per això que aquest

significat ha estat inclòs en aquest nucli semàntic. En l’esquema que el defineix

localitzem els participants següents:

a) Una entitat animada que estableix el preu d’alguna cosa. Observem que: 1)

d’una banda, aquesta entitat animada no ha d’aparèixer en el context

necessàriament, com en l’exemple amb posar. En aquests contextos és habitual

que s’use la veu passiva —que es relaciona amb una menor presència d’un

subjecte concret agentiu— que permet de suposar un subjecte lògic identificat

amb una institució o un organisme entre les competències dels quals hi ha la de

fixar el preu de les coses, generalment dels aliments i, 2) el procés pel qual

aquest subjecte lògic fixa un preu denota una activitat cognitiva pel qual un

objecte es valorat de manera subjectiva per a atorgar-li una vàlua econòmica. En

aquest sentit, aquest significat podria haver estat incorporat al nucli semàntic V.

b) Un PACIENT les característiques dels quals es veuen modificades per la valoració

subjectiva del subjecte lògic. Bel (2002, 1080), per exemplificar el paper

semàntic de PACIENT empra un context molt paregut al que hi ha ara amb el verb

posar: he comprat les pomes a cent el quilo.

c) Encara és possible percebre un canvi d’estat generat a partir de l’esquema

locatiu bàsic dels verbs, ja que s’hi descriu un procés pel qual es modifica l’estat

del PACIENT. En aquest sentit, es pot destriar la projecció per la qual una entitat

[+FÍSIC], com en el primer cas, o [+ABSTRACTE], com en el segon, canvien en la

mesura que integren una qualitat més a les que ja tenen prèviament.

(38) Deu pagar tot lo preu, que no·n pot ne deu retenir loysme ne fermament,

car per lo fermament que él fa con altre conpra, a lo seynor lo loysme. E

si no vol retenir la cosa, deu-ó dir. E si no u vol dir, la venda feta, passa

e deu e pot passar al conprador ab qui lo venedor se serà posat del preu,

e la venda val e ten, salvu emperò al seynor son cens e ça seynoria, e

son loysme e sa fadiga (Costums de Tortosa [XIIIb], 258, 19).


122

Com dèiem, posar/metre preu implica una valoració subjectiva sobre la vàlua

d’alguna cosa. Generalment aquesta entitat és una entitat [+FÍSIC], malgrat que, com

s’observa amb l’exemple amb el verb metre, també se’n poden fer usos metafòrics.

Aquesta valoració es fa atenent als diferents participants en la situació comunicativa.

Cal tenir present que té sentit posar/metre preu a alguna cosa en la mesura que s’espera

un comprador que estiga disposat a pagar aquest preu. Així, doncs, el marc cognitiu

remet a una escena en què coincideixen un venedor, com en l’exemple (30), i, malgrat

que no siga explícit, un comprador. Aquest segon participant també elabora una

valoració subjectiva sobre el valor econòmic d’allò que vol comprar. Aquest preu pot

ser coincident o no amb el que atorga el venedor. És en aquesta mena de context que

sorgeix un nou sentit —només s’ha localitzat aquest cas, amb el verb posar— pròxim a

avenir-se ‘Fer que (persones diverses) deixin de discrepar, d’ésser en discòrdia’

(DIEC2, s. v. avenir):

(39) Saigs francs e quitis deu tenir lo veguer a serviï de la cort, que sien

franchs e no servus, qui façen totz los manamentz de la cort dins la

ciutat, sens tot preu e serviï, que no·n deven aver, o·ls deu él fer sens tot

serviï, que hom no li n’és tengut de fer. Mas si defora la ciutat negun lo

volrà trametre, deu-se·n posar amb él per preu covinent (Costums de

Tortosa [XIIIb], 26, 20).

Finalment, respecte de l’exemple que s’ha exposat per al verb metre cal indicar

que és l’únic que s’ha trobat —tant en CIMTAC com en el CICA—. A nostre parer, no

és coincidència que aparega en una obra com el Curial e Güelfa, entre les peculiaritats

lingüístiques del qual s’ha destacat una gran presència d’italianismes (Ferrando 2012;

Martines 2012; Calvo Rigual 2013; Soler 2015; Soler 2017). En aquest aspecte s’ha de

destacar que aquest significat, amb el verb italià mettere, apareix des del segle XIII

(40) E pericò, dice il filosafo, che in niuno modo può l’uoimo acquistare si

grande avere, come per vendere alcuna mercantia tutto solo, perciò

ch’allora vi può l’uomo mettere tal prezzo, quant’elli vuole (Egidio

Romano [XIIIb], Reggimento de principi, 3, 2).

18a. [N1 V N2 en/a N3] [Algú]1 contribuir amb [una qualitat humana, alguna

cosa]2 [a la realització d'un projecte]3:

E asò vos dic jo per so que estia la mia alagria en vós, e la mia alegria sia

complida. E aquest és lo meu manament: que amats los uns los altres axí

com jo us é amats. Major amor no pot aver algun a altra sinó que pos la sua


123

ànima per él. E vós sots mos amics si féts so que jo us man (Les edats i

l'epístola de Jesucrist [XIVb], 88, 12).

Era un hom religiós qui era hom bo e de sancta vida. Aquell religiós

dementre que estava en son monestir havia moltes de temptacions, e per

diverses maneres era temptat per lo diable. Emperò ell perseverava en

bontat e en granea de santedat e virtut, pobretat e obediència; e açò faÿa car

en la perseverança que havia, metia bontat e granea de santetat, pobrea e

obediència, e metia granea de santedat, virtut e obediencia en bontat, e

enaxí dels altres, e per açò perseverava en santedat e era forts de coratge

contra lo demoni e les temptacions que havia (Ramon Llull [XIIIb], Libre

de Santa Maria, 58, 2).

Amb aquest sentit, els verbs posar i metre dibuixen un esquema en el qual un

subjecte agentiu empra una qualitat que posseeix per a l’acompliment d’un objectiu. La

correlació amb els elements que configuren els esquemes locatius bàsics dels verbs és

clara: 1) d’una banda, hi ha un TRAJECTOR que s’identifica amb una entitat

[+ABSTRACTE]. Més concretament, aquesta entitat és sempre una qualitat humana, 2)

D’una altra, hi ha un punt d’ORIGEN que fa referència al posseïdor d’aquesta qualitat, i

3) hi ha una DESTINACIÓ que s’ha d’identificar amb una finalitat, que pot tenir el paper

semàntic de CAUSA en la mesura que és l’entitat que al capdavall provoca l’acció,

encaminada a l’acompliment d’un projecte.

Observem que la qualitat denotada pel TRAJECTOR és concebuda com un element

amb el qual es poden fer transaccions: es tracta d’un element quantificable i finit que es

pot emprar, com a moneda de canvi, per obtenir alguna cosa o aconseguir un projecte.

Així, doncs, el punt d’ORIGEN està representat per una entitat humana que és, alhora,

concebut a partir de l’esquema del CONTENIDOR (Lakoff i Johnson 1980):


Aquest significat està relacionat amb 9a en la mesura que un subjecte agentiu

actua d’una manera determinada amb la intenció d’aconseguir alguna cosa a canvi. No

obstant això, és diferent en l’aspecte que ara és algú qui decideix d’emprar o d’invertir

una qualitat que posseeix de manera directa, mentre que en 9a algú actua d’un mode


124

concret esperant la intervenció d’algú altre amb més poder perquè li resolga una situació

o li atorgue alguna cosa que no pot aconseguir per ell mateix.

18b. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[diners]; N3[bé]) Invertir1a

: [N1 V (N2) (en/a/per

a N3)]; [N1i V N2 a Vinf3i] Esmerçar [diners o recursos]2 [en una activitat, en

un sector]3 per treure'n un benefici:xviii

Ell, dit Luis Gavaldà, sie cregut ab sa simple paraula del que dirà aserca

dels comptes són entre los dos; diu per so y declare que, per la descriptió

que en aquest inventari se farà dels dinés contans y deutes del dit quòndam

mossèn Pere Morell, entench cobrar y traurer-ne lo cabal que y tinch posat,

conforme apar en dits actes de companyes, que són tres mília liures y més,

entench cobrar les ganàncies y guanyables (Bernat Gendre [XVIIa],

Inventaris i encants notari de Tarragona).

Molts prínceps són qui a montiplicar la fe cathòlica matrien lurs rendes e

lur perssona e lurs gens, si avien ajuda de santa Esgleya a conquerir les

terres que à perdudes, les quals tenen a sa desonor los infaels. E si a·I·bisba

són donats·VM_a·sous de renda, a les cozes damunt dites quants ne serien

donats? (Ramon Llull [XIIIb], Doctrina pueril, 224, 9).

El sentit 18b té un esquema molt semblant al de 18a. En aquest cas però, allò

que s’inverteix amb un determinat objectiu no és un element tan abstracte com en el cas

anterior. Més concretament, es fa referència explícita a una transacció en la qual els

diners o béns materials que algú posseeix es bescanvien o s’inverteixen amb l’esperança

d’obtenir un benefici. En l’exemple amb el verb posar el context fa referència explícita

als diners i s’empra lèxic propi d’aquesta mena de transaccions. En el segon cas, no es

fa referència explícita als diners sinó a béns materials i recursos humans —lurs rendes e

lur persona e lurs gens—. Si en el primer cas el benefici és monetari —ganàncies i

guanyables—, en el segon allò que s’espera aconseguir és més abstracte —montiplicar

la fe catòlica—.

18c. [N1i V N2 a Vinf3i/en N3] (N1[humà]; N2[període de temps]) Dedicar [un

determinat període de temps]2 [a una activitat]3:

Sia a tots notori com jo, Anton Martí y Gassó, fabricant de mitjas de taler,

natural de la ciutat de Tarragona, en la present vila de Reus resident. Per

temps de dos anys del dia present en avant contadors, de grat y certa

sciència me poso per a perfeccionar-me en lo ofici de fabricant de mitjas de

teler en la mateixa vila de Reus resident present, y avall acceptant y

altrament servir-lo en lo que sia necessari en rahó de dit ofici y res menys,

convenint y prometent al sobre nomenat Felip Liberato, que durant dit


125

temps estaré ab ell y no me n’aniré de sa casa sens llicència sua (Manual

d’un notari de Reus [XVIIIb], 555, 5).

Altres són qui no poden oyr bé de son proÿsme, ans, com ne hoen algun bé,

trenquen les paraules e meten-se en altres noves (Antoni Canals [XVa],

Tractat de Confessió, 86, 6).

Allò que s’inverteix pot ser, novament, un element del tot abstracte: el TEMPS.

En alguns pocs casos, els verbs posar i metre es fan servir en contextos en els quals un

subjecte agentiu dedica o esmerça el temps en la realització d’una acció. Observem, per

a aquest sentit, que: 1) la finalitat que justifica usar un determinat recurs d’una manera

concreta no és tan explícita, generalment, com en els sentits 18a i 18b. En aquest cas, en

l’exemple amb el verb posar sí que s’explicita per a perfeccionar-me en lo ofici de

fabricant de mitjas de teler—, tot i que aquesta segona predicació no necessàriament ha

d’aparèixer, com en el cas amb el verb metre, i 2) el TEMPS és una entitat abstracta que

també és concebuda freqüentment com un element bescanviable. En aquest sentit,

Lakoff i Johnson (1980) han estudiat metàfores estructurals com +EL TEMPS ÉS OR+, que

associen precisament la noció que denota aquest significat: una utilització concreta del

temps de què es disposa d’acord amb unes pretensions o objectius.

NUCLI IV: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘POSAR EN ESTAT

D'USAR-SE, D'APLICAR-SE, D'ACTUAR O D'ACOMPLIR UNA FINALITAT’

(DCVB, S. V. PREPARAR)

19a. [N1 V N2 a N3] (N1[humà, fet, circumstància]; N2[humà]; N3[cosa,

situació]) [Algú, un fet, una circumstància]1 preparar [algú]2 [per a una

cosa, per a una situació]3:xix

Et si·s pot encontrar ab les·XX·galees qui aquesta gent posaren a Agosta,

combate·s ab ells, que, ab la volentat de Déu, ben los amenarà (Ramon

Muntaner [XIVa], Crònica, 216, 19).

E nós tornam a la porta de la Almudayna e dixem-los que·ns dessen ostatge

e que exissen al mur veyl e que parlassen ab nós. E tragueren-nos lo fiyl del

rey de Maylorques, qui podia haver tro·xiii·ayns, e dixeren que aquesta era

la fiança que·ns daven e que·ns hobririen la porta, e que guardàssem qui hi

metríem. E metem-hi·ii·frares prehicadors que guardassen les cases del rey

e·l tresaur, e·x·cavalers ab éls, bons e savis, tals, que ajudassen ab sos

escuders a guardar e a vetlar l’Almudayna (Jaume I [XIIIb], Llibre dels

Fets, 101, 22).


126

Amb aquest significat, els verbs metre i posar s’usen per a referir-se a una entitat

humana de la qual es disposa per a fer-la actuar d’una determinada manera. Aquesta

accepció és molt comuna en contextos bèl·lics o que denoten una certa estratègia. Hi ha,

en aquests casos, un subjecte agentiu que, d’alguna manera, és posseïdor d’una entitat o

entitats humanes que són concebudes com a recursos útils per a un propòsit o objectius.

En aquest esquema, doncs, hi ha un TRAJECTOR humà que és disposat en un cert lloc o

d’una determinada manera per un subjecte agentiu amb una determinada pretensió. Com

en la resta de significats d’aquest nucli semàntic, el més important o on més es focalitza

és, precisament, en aquesta pretensió, que deixa en un segon lloc la DESTINACIÓ, així

com d’altres elements de l’esquema que en la majoria dels casos no s’arriben a

explicitar.

19b. [N1 V N2 (per a N3/per a Vinf3)] (N1[humà]; N2[cosa, lloc, cosa necessària];

N3[finalitat]) [Algú]1 preparar [una cosa, un lloc, allò que és necessari]2 [per

a una finalitat]3:xx

E fonch ordonat que entorn la dita font fossen posats cent gots de vidre e

que lexassen beure absolutament tothom qui beure volguers, e signantment

los castellans e tots altres qui venien ab la dita senyora (Jaume Safont

[XVb], Dietari o Llibre de Jornades, 317, 1).

De les quals fa memòria Sent Agustí, en un seu sermó, dién que·ls gentils

crezien que Gener fos un gran duc o déus, [per] que en les kalendes éls mot

lauzaven [...]. Eren alcuns dels gentils que enaxí guardaven avuyrs, que foc

no jaquien trer de lur casa en les kalendes de Gener, ni no donaven negun

benifeyt a negun hom poderós, mas bé·n prenien dels altres qui dar-

los volien. Eren-ne alcuns qui en la primera nuyt de Gener metien

la taula ab mout beles toales, e axí la fasien estar aparelada tota la nuyt, per

so cor crezien que per tot l’ ayn esteguessen en gaugs e en convitz (Vides

de Sants Rosselloneses [XIIIb], 132, 23).

Com en el cas anterior, allò en què es focalitza és una finalitat concreta. Ara,

però, el trajector s’identifica amb un objecte, és a dir, amb una entitat no humana. Els

contextos en què els verbs metre i posar apareixen amb aquest significat són més

generals que en el cas anterior en la mesura que no sols apareixen en contextos bèl·lics o

impliquen una estratègia tan elaborada com la que es desprèn del fet de fer servir

persones amb un objectiu.

De vegades, com en els casos que s’han emprat com a exemples, la finalitat no

s’explicita de manera directa, sinó, com s’observa amb el verb posar, mitjançant una

oració coordinada en què, gràcies als coneixements enciclopèdics compartits, se situa


127

una acció que cognitivament s’hi relaciona. En altres casos, com s’observa amb el verb

metre, el narrador introdueix una oració explicativa —per so crezien...— que,

igualment, amaga una finalitat. En aquest cas concret es detalla com, un determinat

procediment extraordinari —parar la taula amb tota mena de luxes i detalls— es

presenta com a habitual, amb la finalitat d’aparentar i fer creure els convidats una cosa

que no és.

19c. [N1 V (N2) (a N3)] (N1[humà]; N2[aliment, beguda]; N3[humà]) Posar [aliment,

beguda]2 al plat o al vas o a disposicióxxi

[d'algú]3:xxii

Et con ell hac axí posada la primera vianda al senyor rey et acabada la

dança, ell se despuylà les vestedures que vestia, que era mantell et cot ab

penes d’arminis, de drap d’aur et ab moltes perles (Ramon Muntaner

[XIVa], Crònica, 632, 10)

Segons que recompte Pere Damià, un bisbe, havent gran set, demanà del

vin per boure. E lo coper mès tot lo vi que trobà en lo barril per tal con n’í

havie poch en la taça que·l bisbe devie boure. E axí con lo dit bisbe volie

pendre la copa per boure, un pobre li vénch devant qui li dix:

-Senyor, da·m a boure aquex vi de aquexa copa, car gran set hé. Lo bisbe,

per gran caritat, donà-li a beure tot lo vi (Recull d'exemples [XVa], 128,

2636).

Aquest significat s’encabeix en l’esquema de 19b, encara que amb un major grau

d’especificitat. En aquesta ocasió, el TRAJECTOR s’identifica amb un aliment o una

beguda que es canvia de lloc amb la finalitat concreta de fer que algú puga disposar-ne.

L’ORIGEN de l’aliment o la beguda mai no és explícit perquè el que realment és

important és la disposició final, la DESTINACIÓ, que s’identifica sempre amb un utensili

de cuina elaborat per a actuar com a contenidor d’aquest TRAJECTOR. En la majoria de

contextos l’entitat humana receptora de l’aliment o la beguda s’identifica amb una

persona d’una classe social alta. En aquest sentit, com en el primer cas, localitzem molts

verbs en participi que indiquen que un subjecte lògic que no es correspon amb el

DESTINATARI és qui prepara el TRAJECTOR perquè puga ser ingerit. Dels dos casos, el

segon descriu millor l’esquema prototípic en la mesura que es fa referència explícita al

CONTINGUT, al CONTENIDOR i al DESTINATARI que gaudeix de la preparació del

TRAJECTOR —CONTINGUT + CONTENIDOR— per part d’un subjecte lògic que, en aquest

cas, coincideix amb el subjecte gramatical.

En italià també hem documentat aquesta accepció del verb. El VCrusca (s. v.

mettere) recull les estructures mettere tavola i mettere in tavola i estableix una


128

diferència que també funciona en català antic: la primera significa ‘far convido’ i la

segona ‘portar le vivande in tavola’. El corpus OVI per a l’italià antic recupera

exemples dels dos sentits del verb —<Lmettere tavola>—:

(41) E quando la prima vivanda fia messa in sulla tavola, io appiccherò le

mie chiavi ch’ io porto alla cintura, alla tovaglia (Libro dei Sette Savi,

47, 9)

(42) della villa vennono a mangiare col suo marito e donne assai, e furon

tutti messi a tavola, e la donna di casa si pose all’ un capo della tavola

(Libro dei Sette Savi, 47, 9)

Finalment, el DTrecanni (s. v. mettere) també arreplega els dos sentits i els

encabeix dins d’un altre significat més general, mettere ‘In genere, far stare in un luogo,

far passare da un posto a un altro, sia spostando l’oggetto con le mani sia in altro modo’.

19d. [N1 V N2 a/en N3] (N1[humà]; N2[cosa, ésser]; N3[condició]) Posar [una cosa,

un ésser]2 [sota unes condicions determinades]3:xxiii

Anton Palau, pagès del Milà, i la seva muller Rosalia Figuerola confessen

que deuen a Pere Salvador, pagès de Vinyols, 200 lliures pel valor d’una

partida de canyella de la Xina i 25 lliures de cotó que els ha venut. Pagaran

els productes en tres mesos des de la signatura del debitori. Posa com a

aval la casa que té al Milà, al carrer Major (Manual d’un notari de Reus

[XVIIIb], 438, 37).

Fo demanat de temps e dix que avia tro a·III·setmanes, e de Sen Michel a

ençà à vist jugar com a tafur él e Sanxo Ferrer alcunes vegades, e veé él,

testimoni, que ladoncs lo dit Ferrando se despulà al dit joch e jugà les

vestidures e les mès peynora per joch, so és saber una gonela blava (Clams

i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa], 44, 7).

En aquest sentit l’estat d’un TRAJECTOR que generalment es correspon amb una

entitat [+FÍSIC] és modificat. Aquest esquema té trets propis de l’esquema locatiu dels

vebrs metre i posar però també d’altres amb un major grau d’abstracció en la mesura

que: 1) allò que es desplaça i que s’identifica amb el TRAJECTOR és una entitat, com s’ha

dit, [+FÍSIC]. Aquest trajector pot ser de grandària diferent, com s’observa en els

exemples, en els quals els TRAJECTORS són, respectivament, la casa que té al Milà i les

vestidures, però 2) aquest TRAJECTOR no es desplaça físicament, sinó metafòrica: el seu

estat canvia i queda sotmès, com a penyora, com a garantia de l’acompliment d’un

procés —pagaran els productes en tres mesos des de la signatura del debitori i guanyar

en el joc—.


129

D’aquesta manera el trajector queda suspès, aturat, de manera temporal, sense

deixar d’acomplir una finalitat: garantir que un procés paral·lel a aquesta aturada

s’acompleix:

Figura 18. Posar i metre (19d)

19e. [N1 V N2 per N3] Fer tenir a [algú]2 [un paper determinat]3 en una situació:

Atrassí matex alò que profatà Job, en so que dix: “e clavaren-me e

posaren-me axí com sanyal, e environaren-me a la rador axí com gagant, e

nafraren los meus lombles” (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 204,

6).

En Pericó Vert, de la paròqia de Muntuyri, tastamoni, jurat, intorogat dir

veritat sobre la dita denunciació, e dix sobre aquella tan solament saber:

que·l dit jorn e ora ell sí mirave joch de taules e y travasava, e ben luny ell

hohí novajar en Bernat Vergili demunt dit ab lo dit Magaluf, e no res

menys, que hahuí que·n Bernat Vergili sí dixera: “Totom matrà testamoni

que·n Magaluf m’à lavada péra e·n posà la mà en lo coltell!” (Llibre de cort

mallorquí [XIVb], 261, 27).

Aquesta és una accepció molt poc freqüent en ambdós verbs. El DDLC la recull

per al verb posar i l’exemplifica afegint-hi el substantiu testimoni (DDLC, s. v. posar).

L’esquema que descriu aquest sentit compta amb: 1) un subjecte lògic que es correspon

amb una entitat animada i que fa estar una altra entitat animada d’una determinada

manera, 2) Un TRAJECTOR que es correspon amb aquesta segona entitat animada, i 3)

una DESTINACIÓ que s’identifica amb la posició final d’aquest trajector. Aquest

posicionament pot fer referència a un esquema [+FÍSIC], com en l’exemple amb el verb

posar, o a un altre [+ABSTRATCTE], com en l’exemple amb metre.

Tots els exemples tenen en comú que l’estat final en què es fa estar el

TRAJECTOR després d’un DESPLAÇAMENT més o menys metafòric, es pres en

consideració per altres subjectes involucrats en la situació: en el primer cas, una persona


130

és posada d’una manera concreta, en qualitat de senyal. En el segon cas, més metafòric,

l’opinió de totom és presentada com un argument d’autoritat a tenir en compte dins un

procés judicial més ampli.

D’acord amb la definició, hem inclòs en aquest sentit tots aquells exemples que,

a més d’acomplir les característiques que s’han detallat, permeten la paràfrasi en

qualitat de.

20a. [N1 V N2i a N3/de N3/a Vinf3i] (N1[humà];N2[humà];N3[ofici]) [Algú]1 dedicar [

algú altre]2 [a una ocupació]3:

Lo justícia criminal de aquesta ciutat té pres hun hom appellat Lorenç

Navarro, àlias Bord de N’Abelló, difamat notablement que hauria

desflorades algunes fadrines vèrgens, e, no content de açò, hauria9 liurades

algunes de aquelles a molts altres, e algunes posades a ús públich en lo

bordell de aquesta ciutat (Epistolari de la València Medieval I [XIVb], 153,

6).

Item la justícia e els juratz feeren e meteren e establiren sagristan en la

eglésia de Senta Maria de Coçentània en Berenguer de Sérvoles per est·I·an

primer vinent (Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina [XIIIb], 138, 31).

Aquest significat és bastant freqüent amb els verbs posar i metre. Deriva de

l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs, i la projecció dels elements no és difícil de

percebre. En aquest cas, el TRAJECTOR és sempre una entitat animada i humana capaç de

desenvolupar una ocupació i que, sintàcticament, ocupa el lloc de l’complement directe.

En aquest esquema, a més a més, hi ha un subjecte agentiu que té un cert poder sobre el

TRAJECTOR. En els dos casos que s’han fet servir per exemplificar aquest valor semàntic

es pot observar com, de diferents maneres, el subjecte lògic, que es correspon sempre

amb el subjecte gramatical, té una capacitat de decisió sobre el TRAJECTOR, que pot ser

considerat com a EXPERIMENTADOR si es s’entén que ha d’experimentar els efectes de la

decisió que pren el subjecte lògic

Així, doncs, aquests exemples comparteixen que hi ha un subjecte agent que

aprofita una posició de força per a disposar d’altres persones d’acord amb algun

objectiu o alguna estratègia que li pot reportar alguna mena de beneficis. En el primer

cas, amb el verb posar, aquesta força es correspon amb una força física o, fins i tot, de

coacció. S’hi fa referència explícita a un abús sexual que denota l’ús de la violència i de

9 En català, el condicional evidencial ha estat estudiat per Martines (2017). Els contextos que s’hi

descriuen s’ajusten perfectament al que ara s’ha fet servir amb el verb posar.


131

la força per part d’un subjecte agentiu que, posteriorment —e no content de açò—,

dedica les dones a la prostitució. En el segon cas, hi ha un subjecte lògic que ocupa un

càrrec jurídic que li permet prendre decisions que s’han de respectar. És aquesta posició

determinada la que, en el cas amb el verb metre, atorga al subjecte agentiu la postestat

de decidir sobre l’ocupació d’altres persones. En aquest cas concret, són els jurats els

que decideixen qui ha d’ocupar el lloc de sagristà.

Com s’ha dit, la projecció dels elements dels esquemes locatius bàsics dels verbs

posar i metre no és difícil de percebre: hi ha un TRAJECTOR que és sempre una entitat

humana que és desplaçat, metafòricament, des d’un estat inicial —ORIGEN—en el qual

no desenvolupa una ocupació, a un altre de final —DESTINACIÓ—. Aquest desplaçament

s’ha d’entendre com la conseqüència de la intervenció d’algú amb una força o un

posicionament social superior. En alguns casos, com en el que ara s’ha fet servir amb

posar, l’ocupació no és diu directament, i és una informació locativa —en lo bordell—

la que permet d’inferir-la.

20b. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 nomenar [un càrrec]2 en benefici

propi:

Calatrava, llochtinent de general thezorer en la Corona de Aragó y senyor

del present lloch, per absèntia de senyoria, attés que jaga hagut alguns

clavaris que aquells no se ocupaven ni curaven sinó tindre tan solament

forment per al comú y que aquell los duràs fins al dia que aquell eixia de

clavari, lo que és de gran dany per al bé comú del present lloch lo haver de

provehir forment lo clavari novament possat per no tenir aquell nengun

diner del comú per no haver rebut compte y ser sempre en lo temps que los

forments estan en lo més alt preu, y per quitar de dit dany establiren y

ordenaren que de huy avant que lo clavari que hixirà a Pasqua, que tinga

obligació de provehir y mantenir y tindre cuydado de tenir lo forment

necessari en lo graner comú del present lloch (Llibre d’establiments

d’Herbers [XVIIa], 214, 11).

En Corral, ja sabets que vós anàs demanar lo trehut l’altre any a Tuniç con

lo Mostançar fo mort, qui era gran amich de nostre pare; e sabets que·l dit

trehut no·ns han tramès, ans par que·ns ho tenguen en vil. E axí és mester

que nós los ne fassam dolents et que·ls mostrem lo nostre poder; que nós

nos havem posat en cor que desposem aquest rey qui y és et que y metam

Mirabussach, son frare, rey et senyor. E complir híem justícia, et farem

gran honor tots temps a la casa d’Aragon, que puscha hom dir que nós ajam

mès rey en Tunis; per què és mester que·s fassa (Ramon Muntaner [XIVa],

Crònica, 60, 12).

Aquest sentit està estretament relacionat amb 20b en la mesura que un càrrec va

vinculat amb una ocupació concreta. Com en l’exemple anterior, hi ha un subjecte


132

agentiu amb la capacitat de seleccionar un candidat perquè desenvolupe una

determinada ocupació que, en aquest cas, s’associa a un càrrec concret.

En el primer cas, s’explica la necessitat de nomenar un nou clavari ‘persona que

té al seu càrrec les claus d’un lloc de confiança, especialment d’una corporació’ (DCVB,

s. v. clavari) i es detalla la raó d’aquesta necessitat: la praxis dolenta del clavari

precedent. Perquè no es tornen a repetir els errors passats, s’especifiquen les obligacions

i la manera de procedir de la persona que haja d’ocupar el càrrec. En el segon cas, el

càrrec que es pretén atorgar és el de rei de Tunísia.

Fem notar que, amb aquest sentit, hi ha una finalitat més explícita que en 20a, i

que en ambdós casos el fet de fer ocupar a algú un càrrec entra dins d’una estratègia que

repercuteix de manera beneficiosa sobre el subjecte lògic. En el primer cas, hi ha unes

obligacions assignades al càrrec de clavari que, pel context, interpretem que no deuen

haver estat ben realitzades pel clavari anterior. En aquest sentit, l’assignació d’una nova

persona a aquest càrrec n’afavorirà el desenvolupament òptim. En el segon cas, la figura

d’un rei amb un posicionament afí és la que motiva que diferents persones estiguen

interessades en el seu nomenament.

20c. [N1 V (a/en N2)] [Algú, una institució, un país]1 entrar com a membre [a una

associació, a un organisme]2:xxiv

LA ORACIÓ QUE FÉU TIRANT APRÉS QUE AGUÉ VENÇUDA LA

BATAILLA

Senyor, infinides gràcies de les moltes honors que m’às fetes he·m faç

cascun dia, no essent-ne yo mereixedor com yo sia un gran peccador […].

Per què·t plàçia, per los mèrits de la tua sacratíssima passió, me vulles dar

victòria contra tots los meus enemichs. Puix m’às dat e posat en lo orde de

cavalleria, me faces gràcia que puixca mantenir aquell a honor e glòria tua

e en augment de la sancta fe cathòlica. E no permetes, Senyor, que en

negun temps me pugua lunyar de tu perquè pugua venir a la fi per què só

creat (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 333, 13).

Item, per tal car lo dit En Vicent Benet, en lo temps de la sua deposició, ans

e aprés, era e és apòstata, ço és, que fon mès e voluntàriament se mès en la

orde dels frares de sent Agostí, e fon vist, haüt, tengut e conegut profès del

dit orde, e enaprés, apostatan, fon vist renunciar e fugir a dit orde (Procés

de Sueca [XIVb], 129, 27).

En aquesta ocasió, una entitat [+ABSTRACTE] com una associació o un organisme

és conceptualitzat com una entitat [+FÍSIC] en la qual es pot entrar. Prototípicament, en

aquest esquema hi ha un subjecte agentiu —que és també el TRAJECTOR— que decideix


133

ingressar en una institució —DESTINACIÓ—. En la majoria dels exemples analitzats

aquesta institució és una ordre religiosa, com en el cas que s’ha fer servir amb el verb

metre.

La projecció dels elements de l’esquema d’aquest sentit és fàcil de percebre en

relació als que configuren els esquemes locatius bàsics d’ambdós verbs. No obstant

això, la DESTINACIÓ, que és l’element que rep una major atenció, té algunes

característiques concretes: l’ingrés del TRAJECTOR en una institució sol relacionar-se

amb un progrés o un reconeixement. El candidat, per ser acceptat, ha de reunir uns

mèrits o unes determinades característiques. En aquest sentit, l’exemple amb el verb

posar és més il·lustratiu. Només cal pensar que hi ha tractats com l’Ordre de cavalleria

de Ramon Llull que tenen la funció exclusiva de descriure’n els fonaments i els ideals i

maneres cavallerescos que han d’acomplir els candidats per a ingressar-hi. En aquest

exemple en concret, el mateix cavaller es referix explícitament a un d’aquests valors que

posseeix i pels quals ha estat seleccionat per a entrar a formar part d’una ordre de

cavallers: mantenir aquell a honor e glòria tua e en augment de la sancta fe cathòlica.

Finalment, observem que una institució està formada per les persones que ja hi

pertanyen. En aquest sentit, la valoració del candidat implica una procés subjectiu pel

qual les persones que ja són membres de la institució jutgen si el candidat reuneix o no

les característiques o els requisits necessaris per a ingressar-hi.

NUCLI V: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘JUDICAR UNA COSA,

FORMAR-NE UN CONCEPTE DETERMINAT’ (DCVB, S. V. CONSIDERAR)

21a. [N1 V N2 (a N3)] Exposar1: [N1 V N2] (N1[humà]; N2[idea, fet,

situació]) Manifestar amb una explicació [una idea, un fet, una situació]2:

Interrogat sobre la·IX_a·declaració, e dix que... ell testimoni, fo present

quant lo dit sogre seu féu e ordenà son testament, mas que no li membren

les paraules contengudes en la dita declaració segons que posades són,

salvu aytant que membra que vinclava sos béns en aquesta manera, que si

aquells devehien que dels béns aquells fossen donats a Rubert

Campdàsens·D·sols, e del sobrepús que fos donada la meytat per ànima sua,

e l’altra meytat a ses filles (Clams i crims en la València medieval [XIIIb-

XIVa], 161, 16). E proferim-vos primerament los corsos e les naus e els leyns que en

Barçalona són, per fer serviy a vós en aquesta ost honrada a honor de Déu.

E farem-ho en tal manera, que·n retenrem vostre grat per tostemps per lo

servici que ara us farem”. E per ço no y volem pus metre de les ciutats, car


134

no n’hi ha plus sinó Barçelona. E Terragona e Tortosa acordaren-se a la

paraula que·ls prohòmens de Barcelona dixeren (Jaume I [XIIIb], Llibre

dels fets, 63, 26).

En aquest esquema hi ha un TRAJECTOR que s’identifica amb una entitat

[+ABSTRACTA]. Més concretament, hi ha una transmissió d’informació. Així, doncs, el

punt d’ORIGEN s’ha de relacionar amb un subjecte amb una capacitat racional, és a dir,

amb una entita humana, que és posseïdora d’una certa informació que transmet a una

altra o a unes altres persones, que assumeixen el paper de DESTINATARIS. Observem que

els elements que hi ha en aquest esquema coincideixen amb els que conformen

l’esquema de la comunicació de Jakobson (1957). De fet, com tot seguit s’explicarà, el

canal de comunicació és rellevant per a acabar de definir aquesta accepció del verb i

relacionar-ne els sentits.

El verb que s’emprava en català antic per a expressar aquesta idea era posar. De

fet, només s’ha pogut recuperar un exemple per al verb metre. En altres llengües com

l’italià, el verb mettere sí que assumeix plenament aquesta accepció. Els exemples que

recullen corpus com l’OVI són molt nombrsosos:

(43) Questo et altri molti exempli potrei io mettere per fare l’ uditore docile,

sì come buono intenditore puote vedere e sapere (Brunetto Latini

[XIIIb], Rettorica, 193, 1).

En aquest aspecte cal referir-se al fet que els corpus informatitzats per a l’estudi

de la llengua antiga incorporen únicament, com no pot ser d’una altra manera, obres

escrites que, tot i poder acostar-se en major o en menor grau a l’oralitat, no representen

de la manera més fidel possible la llengua parlada del moment. Així, per exemple, en els

dos casos que ara s’han fet servir hi ha dues possibles interpretacions: 1) d’una banda, el

verb pot tenir un valor semàntic proper al de exposar. En ambdós casos hi ha dos

narradors que expliquen uns fets concrets i afegeixen o detallen informació, i 2) Com

diem, el canal de transmissió no pot ser altre, en l’estudi de textos antics, que no siga

l’escrit. Això pot portar a la interpretació que la manera en la qual s’exposen aquests

fets és escrita, la qual cosa condueix al sentit 21b.


135

21b. [N1 V N2 a/en N3] Escriure o estampar [un text, un signe]2 [en una superfície]3:

E aquest linatga posà sant Luch e sant Johan Damassè, mas en lo linatga

que posà sant Mateu no y ach sinó ·XIII· generacions, sagons que él posà

en lo primer capítol de son avengeli. E foren los ayns de la va adat

·DCXVII· ayns e aquesta ·XXI· generació vench huna aprés altre per dret

comta de para a fil, sagons que damont avets oït (Les edats i l'epístola de

Jesucrist [XIVb], 17, 3).

Pere Vila Plana enfamà […] en aquela carta és contengut que més ha

pagat... Vilaplana, que él no·l mès fiança, e tot ço qu’él mès fiança al dit

Pere Juver à·l-ne pagat. E diu més... que anc la manàs fer justícia, can en la

carta no mès son sagel ne fo sagelada, e jasie ço que la justícia la manàs

fer, la justícia no sabia la confessió d’en Vila Plana ne la cantitat del aver

per què Vila el mès fiança al dit Pere Juver, si ver és que la justícia lo

manàs fer (Llibre de cort d’Alcoi [XIIIb], 29, 27).

Aquesta accepció del verb podria haver estat inclosa, com a significat

independent, dins del nucli semàntic III, en la mesura que escriure un text en una

superfície suposa atorgar un nou estat o una nova qualitat a aquesta superfície. No

obstant això, com tot seguit s’aclarirà, la proximmitat semàntica amb el significat 21a,

que sí que encaixa perfectament en aquest nucli semàntic, ha fet que finalment haja estat

classificat així.

Com s’observa en els exemples dels verbs posar i metre, l’esquema està

determinat per un subecte agentiu que escriu o estampa algun senyal percebible en una

superfície susceptible de ser modificada en aquest aspecte. En el cas del verb posar hi

ha la Santa Creu, en la qual, segons el relat, Pilat va ordenar especificar mitjançant

l’escriptura la causa per la qual Jesucrist fou castigat a aquest turment. En el segon cas

és un segell el que s’estampa sobre una carta.

L’esquema de què parteix aquest significat també és l’esquema locatiu bàsic

d’ambdós verbs. Les projeccions semàntiques són diferents a les explicades fins ara:

Esquema locatiu Esquema de 21b

ORIGEN Estat I d’una superfície

MOVIMENT o DESPLAÇAMENT Procés d’escriptura

TRAJECTOR Acció d’escriure: escriptura

META Estat II d’una superfície

Taula 10. Posar i metre (21b)

En primer lloc, l’ORIGEN i la DESTINACIÓ són concebuts, metafòricament, com a

ESTATS. Més concretament, l’ORIGEN fa referència a l’estat inicial de la superfície sobre


136

la qual s’escriurà i la DESTINACIÓ a l’estat modificat final en el qual queda aquesta

mateixa superfície.

En segon lloc, cal diferenciar entre els elements que projecten en l’esquema final

els elements MOVIMENT o DESPLAÇAMENT i TRAJECTOR de l’esquema locatiu bàsic.

D’una banda, el MOVIMENT o DESPLAÇAMENT es correspon amb el procés d’escriptura.

Denota una situació durativa que, segons el context, pot ser culminativa —realització—

o no culminativa —activitat—. D’una altra banda, el trajector es tradueix, en el segon

esquema, en l’acció d’escriure. L’escriptura és concebuda, doncs, com allò que es

transllada d’un estat inicial a un altre final que queda modificat, precisament, per

l’efecte de l’escriptura.

Cal destacar algunes particularitats d’aquesta accepció. En primer lloc, no és

habitual que l’ORIGEN i la DESTINACIÓ —o les seues projeccions en dominis conceptuals

més abstrabtes— siguen coincidents. En segon lloc, tampoc no ho és que el TRAJECTOR

assumisca una capacitat de modificació sobre la DESTINACIÓ tan clarament. És cert que

de diferents projeccions, en ocasions, o de la combinació d’aquests elements, en

d’altres, poden aparèixer unes altres nocions que no hi ha en els esquemes locatius

bàsics dels verbs posar i metre, com ara la finalitat o la noció de transferència. Però en

cap altre sentit el trajector té una capacitat tan gran per a modificar l’aparença de la

DESTINACIÓ. Al nostre parer ambdues observacions estan relacionades: en l’esquema

espacial bàsic dels verbs metre i posar —o en els esquemes que metafòrics que se’n

deriven— el que s’expressa és el pas d’un lloc a un altre o un canvi d’estat. En aquest

cas però, el fet que l’ORIGEN i la DESTINACIÓ facen referència a una mateixa entitat força

que la interpretació se centre, ja no en un canvi espacial o d’estat, sinó en l’efecte que

un element de l’esquema produeix sobre un altre. Així, doncs, la noció de desplaçament,

projectada en aquest esquema, no és pot entendre de cap altra manera que no siga una

modificació en l’aparença de la superfície en la qual s’escriu

Com s’ha dit, el criteri per a incorporar aquest significiat, així com el següent,

dins d’aquest nucli semàntic, ha estat el de valorar la proximitat de significat que en

molts contextos té amb 21a ‘exposar’:

(44) Determinaren dar possessió a don Diego Fèlix Ortiz, per la mort de son

principal, el senyor Juseph Vallterra; la qual poccessió fonch presa per

lo senyor don Fèlix Ros, cabiscol y canonje de dita col·legial, com

apoderat de dit señor Ortiz, acte rebut per Juan Bautista Sànchiz, notari,

en 30 de janer. Y encara que esta pocesió no es devia possar així, per

no estar esta determinació feta en lo dia que es prengué dita pocesió,


137

que fonch el dia 30 de janer, la posse per a què conste avant y aja

memoria del dia que es prengué (Les actes capitulars de la Seu de

Xàtiva [XVIIIa], 517,17).

Són molts els exemples en els quals, com en l’anterior, es pot donar una

interpretació ambigua. Com ja s’ha explicat en la descripció de 21b, el fet que els

exemples de què disposem siguen textos, és a dir, testimonis d’ús escrit contribueixen a

una determinada interpretació. En aquest cas concret, l’autor afirma que posa la

informació relativa a la manera com s’ha procedit en l’atribució d’una herència. El canal

mitajnçant el qual ho fa és l’escrit, per la qual cosa hem classificat aquesta mena

d’exemples sota aquest significat. No obstant això, si no es para especial atenció al

canal, en contextos com aquest es pot interpretar que el verb assumeix valors semàntics

idèntics als que ja s’han descrit en 21b.

Pel que fa als usos dels dos verbs analitzats, s’han trobat bastants exemples en

ambdós casos, tot i que amb el verb posar aquest significat és més freqüent. En català

actual, el verb posar continua tenint aquest significat i sembla que no se l’està disputant

amb ficar: no en recullen aquest ús ni diccionaris normatius ni descriptius.

21c. [V N1 a N2] (N1[informació]; N2[superfície escrita]) [Una

informació]1 estar escrita [en una superfície]2:

E livaren-sa mantinent en aquela matexa ora e tornaren-se·n en Jerusalem.

E trobaren ajustats tots los·XI·apòstols ab tots los altres dicípols, e

comtaren-los com los era pres anant per la carera e com lo conegren en

trencar lo pa. E entrò así ó comta sant Luch. Glossa. E en dir que en la

carera aparech Jesucrist a aquels·II·dicípols se acorden sant Marc e sant

Luch. E dien que hun dels·II·dicípols a què Jesucrist aparech avia nom

Cleofàs, mas no posa lo nom de l’altra. E per asò dien alguns que era el

matex sant Luch, e per so com él matex ó racomta no·s vol nomenar.

Emperò diu sant Ambròs sobra sant Luc que era·I·om que aviha nom

Almeon (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 252, 10).


El significat 21c expressa el resultat del procés descrit pel significat anterior i és

resultat d’una metonímia, ja que es focalitza el resultat de traslladar una informació al

paper (21b). Només se n’han localitzat alguns casos amb el verb posar. Aquesta

construcció es caracteritza perquè, a diferència de la majoria de les que entren a formar

part els verbs metre i posar, és una construcció impersonal. Per al català modern, Solà

(1993, 58; 1994, 53) ha descrit estructures semblants amb els verbs posar i dir, com ara


138

a la sola hi posa el preu o a la pàgina següent hi diu una altra. Solà atribueix un valor

impersonalitzador al pronom hi, que assumeix aquesta funció amb verbs que

normalment han de tenir un subjecte gramatical. A més a més, es refereix a una

particularitat del temps present del verb que, com en l’exemple que s’ha recuperat, no és

un present actiu, sinó que, com dèiem, es referix a un estat: posa = estar posat.

En l’exemple que s’ha fet servir en aquesta descripció no s’usa el pronom hi, a

diferència dels que exposa Solà. En aquest segon cas el pronom no substitueix una

informació locativa, sinó que, com s’ha dit, és una marca d’impersonalització d’una

construcció d’un verb que normalment demana un subjecte gramatical. En aquest sentit,

els casos en què sí que hi ha el pronom hi, aquest és perfectament compatible amb un

sintagma que inserisca informació locativa, ja que ni els referents ni la funció sintàctica

no són els mateixos.

22a. [N1 V que Vind2/Vsubj2] (N1[humà]) Suposar1d

: [N1 V N2/que Vind2]; [N1i V

Vinf2i] Plantejar [una cosa, un fet]2 com a ver per als efectes d’una

argumentació

Mas façam una cosa: nós creem que el pols no sia re, mas quant fa vent, e

per ço és lo pols; car nós ne passam, e huy que·n som passats. Mas ara

anem al pejor e posem que ells n’agen mès lo conduyt: no ha dia al segle

que, de ii mília cargues de pa, en Múrcia no se·n mengen cc (Jaume I

[XIIIb], Llibre dels Fets 331, 1).


Aquest significat és equivalent al derivat suposar, que incorpora el prefix llatí

sub, que a més d’una idea d’inferioritat, també descriu un esquema en què alguna cosa

es pot moure de baix cap amunt. En aquest sentit, suposar implica una valoració

subjectiva per la qual allò que finalment se suposa és seleccionat entre moltes altres

coses d’acord amb aquest judici subjectiu:

Figura 19. Posar (22a)


139

Des del punt de vista sintàctic, el verb posar subordina una oració introduïda pel

connector que. Aquesta subordinada fa referència a una informació que, després d’un

judici subjectiu, es presenta com la més encertada per a esdevenir un punt de partida

sobre el qual començar a construir el discurs. En aquest sentit, aquesta accepció podria

haver estat inclosa en el nucli semàntic VII, ja que el verb posar s’usa per a fixar, de

manera metafòrica, un punt de referència. No obstant això, s’ha considerat el fet que,

com s’ha explicat, aquesta fixació només és possible a partir d’un procés subjectiu pel

qual un determinat aspecte es considera més rellevant, més cert o més oportú que uns

altres.

22b. [N1 V N2 com a N3]; [N1 V N2 ADJ3] (N1[humà]) Considerar que [algú, alguna

cosa]2 és [d'una manera determinada]3:

Mas per so que pus clarament vós entenats aquesta raó devets saber que

sant Mateu, que comensà a comtar lo linatga de Josep a Salamó, fil de

David, posà per avi de Josep Natan, para de Jacob; e sant Luc, que lo

comensà a comtar a Nathan, l’altre fil de David, posà per avi de Josep

Melchí, para de Elý (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 21, 3).


La disposició d’aquest exemples ajuda a entendre el significat de 22b, ja que un

narrador contraposa dues línies genealògiques diferents que tenen el fonament en

consideracions diferents. Aquestes consideracions són el resultat d’una valoració

subjectiva dels dos evangelistes:10

Sant Mateu Sant Lluc

David David

Salomó Natan

[...] [...]

Jacob Elí

Josep Josep

Jesús Jesús

Taula 11. Posar (22a)

10 Els evangelis mantenen un mateix fil geneàlògic fins al rei David. A partir d’aquí, Sant Mateu

continua prenent com a punt de partida Salomó, mentre que Sant Lluc pren com a punt de partida

Natan, un altre fill natural de David.


140

Com s’ha explicat, l’estructura semàntica del verb ficar experimenta un augment

dels significats —polisemització—, sobretot, des del segle XVIII. Alguns d’aquests

significats coincideixen plenament o parcial amb valors que tradicionalment s’havien

expressat amb el verb metre, fins al tancament del període medieval, o amb el verb

posar, durant aquest mateix temps i el període que abraça el català modern:

(45) No obstant, com tenia a la tia Bajoana penjada de l’orella i esta li

predicava tot lo dia que, ia que li venia el pic a l’escampilla, que li

botara foc, que lo que està en lo cove és peix, que no tinguera que ser

simple de panxa, que mirara que els pardals se li’n volaven ia del niu i

que prompte seria menester fer-li fumet de cansalada; que domprés

hauria d’anar a besar l’estola a algun pollós, i plàcia Déu que

l’encontrara i, per a rematxar el clau, que no es ficara en si era guapo o

no el que havia de pendre per marit, que en apagar la llum tots són

iguals (Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles, 369, 8).

Aquest exemples té algunes semblances amb el que s’ha fet servir per

representar la definició en la mesura que el verb ficar ‘Intervenir indiscretament en un

assumpte d’algú altre’ (DDLC, s. v. ficar, 4) es refereix a un procés de valoració

subjectiva que ha de determinar si algú posseeix una qualitat —bellesa, expressada per

l’adjectiu guapo— o no.

22c. [N1 V N2 en N3]; [N1 V N2 (ADV3)] (N1[humà, causa]; N2[cosa, humà];

N3[ordre, manera]) [Algú, una causa]1 col·locar [una cosa, algú]2 [en un cert

ordre, d'una manera determinada]3:xxv

Si per honrrar aquella casa escriguera lo de les novenes, com se pretén, en

lo primer lloch de tots los nou, la posaren, puix ab lo ser tan principal ý tan

llustrosa aquella casa de Pinós en Catthalunya, no li faltava bon subjecte,

però ell no sols no la posà primera, mas ni la posà cap de terna, que al

Moncada, al Cervera ý a l’Anglesola fa caps ý principi de les ternes, com a

la veritat ho feren ý la de Pinós posà en segon lloch de la primera terna

conforme a tots los altres auctors que sobre assò han escrit sentenars de

anys ans que ell escrigués (Cristòfor Despuig [XVIb], Col·loquis de

Tortosa, 182, 5).

Estant enaxí la donzella en tristícia e despagament, començà·s a corrumpre

sa entenció, e no amà tant virginitat com amar solia e defallí en ella

perseverança per defalliment d’entenció; car en ço que amava virginitat per

entenció de laor, faÿa injúria a primera entenció e a segona: a primera

entenció faÿa injúria, car la virginitat devia segons dretura amar per raó de

nostra Dona e per raó de virginitat metexa, qui és major cosa en sí que en

lausor de gents; a segona entenció faÿa injúria, per ço car la metia denant a

la primera entenció, car per la segona intenció devia amar virginitat en

lausor de gents e primera en lausor de nostra Dona e en lausor de virginitat

(Ramon Llull [XIIIb], Libre de Santa Maria, 56, 3).


141

Aquest significat té trets compartits amb els esquemes locatius bàsics dels verbs

metre i posar en la mesura que també denota una situació en a qual alguna cosa [+FÍSIC]

o [-FÍSIC] és desplaçada d’un lloc a un altre. Com s’observa en els exemples que s’han

fer servir per als dos verbs, el més habitual és que els casos que s’han recollit en 4c

continguen usos metafòrics que expliquen la conseqüència d’una valoració subjectiva.

En l’exemple amb el verb posar, cada vegada que apareix el verb amb aquest significat

va immediatament seguit d’una justificació —un judici subjectiu— de per què s’adopta

una determinada disposició dels elements dels quals s’està parlant. Dita justificació

s’insereix mitjançant oracions causals —puix ab—, concessives —mas— o amb la

locució preposicional amb valor explicatiu conforme a. Igualment, en l’exemple amb el

verb metre, hi ha l’oració explicativa introduïda pel connector causal car.

En 22c, com s’ha dit, hi ha un esquema locatiu que pot tenir uns usos més o

menys metafòrics. La peculitaritat que té aquest significat és que el TRAJECTOR és

desplaçat, com en tots els casos de l’estructura semàntica dels verbs metre i posar, fins a

una DESTINACIÓ en la qual és integrat d’una determinada manera. Observem que 1)

d’una banda, la DESTINACIÓ constitueix una unitat formada per diversos elements, i 2) el

TRAJECTOR s’integra a aquests elements d’una determinada manera, d’acord amb una

valoració subjectiva. Aquesta valoració no necessàriament ha de ser del subjecte lògic

de la construcció, que pot adoptar una valoració aliena i prèvia com a argument

d’autoritat.

Fem notar, finalment, que el trajector ha de pertànyer a la mateixa categoria o a

una categoria propera que en permeta la classificació. Podem descriure aquest esquema,

gràficament, de la manera següent:



142

Aquests exemples han de ser considerats com a precedents de les estructures del

tipus posar + adj. que documentem des del segle XVII, ja que, encara que es percep un

lloc, hi ha també una valoració subjectiva que s’acosta a la caracterització d’aquesta

mena d’estructures, en què predomina la noció de canvi d’estat.

23a. [N1 V N2 a N3] (N1[humà]; Considerar [una circumstància, una cosa,

algú]3 com a causa [d'un fet, d'un fenomen, d'una acció, d'un resultat]2:xxvi

E lo cars per vós a mi posat malament, defensant mon dret, honor hí fama,

só content-ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sacratíssima Mare sua,

senyora nostra, e del benaventurat cavaller mon senyor sanct Jordi-vostra

requesta a tota ultrança, a hús e costum del realme de França, acceptar



Els exemples que s’han localitzat amb aquesta accepció no són gaire nombrosos

i pertanyen únicament al verb posar. Aquest significat és equivalent a atribuir. En

l’esquema, un subjecte lògic que es correspon amb una entitat humana capaç d’elaborar

un judici, considera que algú és el causant d’alguna cosa. Així, doncs, hi ha un punt

d’ORIGEN que s’identifica amb una entitat humana que es veu motivat, a partir d’uns fets

o uns indicis, a emetre un judici subjectiu i atribuir-ne a algú les conseqüències. Aquest

algú té el paper de DESTINATARI i allò que rep es correspon amb una entitat

[+ABSTRACTE] que s’ha d’identificar amb el TRAJECTOR: allò que s’atribueix.

23b. [N1 V N2 (a N3)] (N1[humà]; N2[falsedat]; N3[humà]) Allevar1a:

[N1 V N2 (a/contra N3)] Dir [una falsedat]2 [d'algú]3 amb la intenció de

difamar-lo:

Comta Nicodemus en la sua istòria que·I·bon ome jueu qui era aquí, com oý

totes aquestes injúries que posaven contra Jesucrist, s’acostà a Pilat (Les

edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 148, 6).

Molt magnífich mossènyer e de gran providència: Ab molt gran enuig

havem novament entès que per alguns mercaders e altres d’ aquesta ciutat

seria stat scrit a certes persones d’ aquexa ciutat, metents falsament fama

que ací són morts de pestilència e moren cascun dia·XXX·,·XXXX·e

cinquanta persones. Crehem verdaderament tals persones no han temor de

Déu ni de la correcció real. No és dubte, mossènyer molt magnífich, que tal

fama, sinistra e contra tota veritat, no haja causat molt dan e destorb al

tràffech de la mercaderia e a tot lo bé universal en moltes maneres

(Epistolari de la València Medieval II [XIVb], 94, 6).


143

Aquest sentit del verb connecta amb l’anterior, i les fronteres que els diferencien

no sempre són del tot clares. Per diferenciar-los s’ha tingut en compte que en 23a

únicament s’atribueix alguna cosa, sense més informació, mentre que en 23b aqueixa

atribució és contrastadament falsa o injusta o es presenta de manera emfàtica com a tal.

El matís és tan lleuger que dos exemples molt semblants han estat classificats de

manera diferent: en 23a i en 23b apareixen els adverbis malament i falsament

respectivament. L’únic criteri que ens ha permès de classificar-los en dos sentits

diferents ha estat el fet que en el segon dels exemples la informació és fàcilment

contrastable, ja que el nombre de morts que causa la pandèmia es correspon amb una

dada objectiva. Això, alhora, fa que l’adverbi falsament s’use objectivament per a negar

una informació falsa. Per contra, en l’exemple de Tirant, el que hi ha és una valoració

del cavaller difícilment contrastable, per la qual cosa no podem saber si allò que diu es

correspon o no amb la realitat. És en aquest sentit que entenem que només s’hi pot

constatar l’atribució d’un fet, però en cap cas es pot jutjar si aquesta atribució és justa o

injusta.

Aquest significat, en moltes ocasions, només és possible amb els verbs posar i

metre actuant com a verbs lleugers. Com s’observa en els exemples, realment els verbs

per ells mateixos no tenen un significat lèxic ple i és el complement directe el que

l’aporta. Aquestes construccions tenen verbs plens equivalents —injuriar, difamar—,

de manera que la utilització d’un verb de suport s’ha de considerar com una opció per a

expressar nocions vinculades amb qüestions d’èmfasi o per introduir informació

aspectual.

NUCLI VI: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘UNIR QUALQUE

COSA A ALLÒ QUE JA EXISTEIX, PER COMPLETAR-HO O AUGMENTAR-

HO’ (DCVB, S. V. AFEGIR)

24a. [N1 V (N2) (a/damunt N3)] (N1[humà]; N2[substància, objecte, cosa];

N3[producte, conjunt, cosa]) Posar [una substància, un objecte, una

cosa]2 com a complement [d'un producte, d'un conjunt, d'una cosa]3: xxvii

E matets so en la casola, e sal trida per so que la carn no·s pusque pendre a

la casola. E posats-hi los cabrits o cabrit ab tallades de cansalada amples; e

puy vaya al fforn. E quant serà rullat de la una part, girats-lo de la altra part



144

Home qui sia malaute per replecció, en lo qual sia offegat lo foc natural per

sobrefluïtat de viandes, fé·vii·partz pesans a asò de so que menjarà enfre·l

dia et la nit, et altres·vii·partz pesans a asò que en aquel dia metex beurà. Et

dieta·l·vii·dies, tolent cada dia·i·pes o·ii·, o més, de so que menjarà et de so

que beurà, et mit-hi una pólvora de simples qualitatz, que no sia medicinal,

ni puynent, ni constrenga natura (Ramon Llull [XIIIb], Començaments de

Medicina, 111, 32).

Com s’ha descrit anteriorment, els significats que s’encabeixen en aquest nucli

semàntic comparteixen el fet que tenen una DESTINACIÓ que, d’una banda, ha de ser

preexistent al final del moviment del TRAJECTOR, i, d’una altra, ha de contenir elements

compatibles amb els quals aquest mateix trajector es puga combinar. En els dos

exemples que ara s’han recuperat es descriuen esquemes semblants que s’hi ajusten

perfectament, ja que: 1) en ambdós casos hi ha una DESTINACIÓ preexistent. Aquesta

DESTINACIÓ se sol correspondre amb una entitat amb una grandària petita o mitjana i

amb una capacitat volumètrica que es vincula amb una dimensió interior. En el primer

cas hi ha un recipient de cuina que s’ajusta a aquesta definició prototípica. En el segon

cas, per contra, hi ha una projecció metafòrica per la qual una entitat [+ABSTRACTE], la

dieta que ha de seguir un malalt per guarir, és conceptualitzada com un CONTENIDOR i,

2) En els dos casos el TRAJECTOR es correspon amb una entitat que s’afegeix a unes

altres que ja estan situades, de manera més o menys metafòrica, en la DESTINACIÓ.

Perquè això siga possible aquestes entitats han de ser compatibles i solen formar part

dels mateixos camps semàntics i de categories semblants. En el primer cas, és un cabrit

el que s’incorpora a un recipient on ja hi ha altres aliments. En el segon, de manera

metafòrica, és una pólvora la que s’incorpora a una dieta en la qual ja hi ha altres

aliments i remeis que comparteixen la característica que són adequats per guarir un

malalt.

Finalment, pel que fa a la tipologia textual, cal dir que aquest significat és molt

freqüent en tractats cientificotècnics. Més concretament, apareix amb una freqüència

molt elevada en receptaris de cuina, fins el punt que en alguns casos suposa més del

90% dels casos en els quals hi ha els verbs metre o posar.

24b. [N1 V N2 (a N3)] Aplicar [una substància]2 [a algú, a un animal, a un

element]3:

E pren-los axí com féu al metge de Castella: Hun hom tenie mal e·l taló e

posà-li una ceba, e guarí·l. Hun altre hom fahie-li mal l’uyll, e aquest li


145

posà de la ceba e tragué·l-li. He que bon metge! (Vicent Ferrer [XIVb],

Sermons 39, 13).

E En Trayà dix als seus ministres:

-Pecegatz-li lo seu cors ab arpes de fere. E aprés vós li metets sal en les

nafres-. Per què Sent Ignasci li dix:

-Nosón dignes les pascions d’aquest temps-. Per què En Trayà dix als seus

ministres:

-Toletz-lo davant mi e ligatz-lo ab ligams de ferre, e gardatz-lo en una

càrcer, e no li donetz a menyar ni a beure. Aprés·III·dies vós lo fetz devorar

a bèsties salvages-(Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb], 240, 4).

En l’accepció 24b la noció d’addició no és tan clara com en 24a. No obstant

això, aquest significat s’ha incorportat en aquest nucli semàntic perquè, de la mateixa

manera que en el cas anterior, hi ha un TRAJECTOR la META del qual rep tota l’atenció

del procés. A diferència de la majoria dels significats que deriven de l’esquema locatiu

dels verbs metre i posar, no hi ha un ORIGEN des del qual comence el MOVIMENT o el

DESPLAÇAMENT. A més a més, també hi ha diferències quant a les característiques de la

DESTINACIÓ. Adés s’ha descrit com és la DESTINACIÓ prototípica d’aquest nucli

semàntic atenent a dues consideracions. Per a aquest sentit, cal fer-ne dues de noves:

d’una banda, com en el cas anterior, la DESTINACIÓ ha de continuar existint prèviament

a la fi del moviment del TRAJECTOR. Ara, però, ja no ha de tenir uns altres elements més

o menys semblants amb els quals el TRAJECTOR puga combinar-se, sinó, generalment,

uns certs símptomes fisiològics que són apaivagats o accelerats per l’efecte d’allò que

s’aplica.

Així, doncs, s’estableix una relació cognitiva entre allò expressat pel TRAJECTOR

i allò que s’expressa mitjançant la DESTINACIÓ, que malgrat no haver de tenir uns altres

elements, sí que ha de tenir una qualitat prèvia que s’accentua o es debilita precisament

per l’efecte del TRAJECTOR:

Figura 21. Posar i metre (24b)


146

En l’exemple que s’ha emprat per a representar el verb posar amb aquesta

accepció observem com, coneixent unes certes propietats curatives de les cebes,

aquestes són considerades com un bon remei per a aplicar i guarir el mal de taló. En

l’exemple que s’ha fet servir amb el verb metre, altrament, l’aplicació de la sal sobre les

nafres té sentit en la mesura que es pretén causar dolor a un PACIENT EXPERIMENTADOR,

de manera que s’activen els coneixement enciclopèdics que permeten seleccionar,

atenent a aquesta finalitat, la substància més adequada i no cap altra, ja que no

s’entendria.

Finalment, una altra diferència pel que fa a la META més habitual del significat

24a és que, per definició, una substància s’aplica superficialment. En el cas anterior, tot

i no haver una restricció fixa, la DESTINACIÓ sol correspondre’s amb un objecte amb una

dimensio interior capaç d’incloure els diferents elements físics que la composen.

24c. [N1 V N2] (N1[objecte, cosa flexible, tela, part del cos articulada]; N2[objecte,

cos, part del cos, espai, humà]) [Un objecte, una cosa flexible, una tela, una

part del cos articulada]1 estar col·locat per sobre de [un objecte, un cos, una

part del cos, un espai, algú]2 fent que quede protegit o aïllat:xxviii

Aquest escut, qui és la cloveya que has llevada a la teñada bona per posar

en lo abre que vols empeltar, y aqueix ull que veus dins lo escudet, un dit

lluñy del de dalt, és lo ull que ha de tenir qualsevol escudet fasses qui ha de

trèurer y ha de ser lo abre bo, y has de fer que dit ull et caygue demunt un

altre ull allà a hont xeparàs el tronch bord y un dit lluñy de de dalt per

poder lligar y estrèñer el jonch, y veuràs també el tronch xapat a proporció

per posar aqueix escudet y que caygue lo ull de dit escudet endret de l’ull

de l’abre que empeltem (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró, 191,

22).

E dix-nos·i·escuder: “Seyor, ferit és Don Bernat Guillem d’una segeta per

la cama”. E nós dixem: “E enviem per estopa a la ost e tragam-ne la

sageta”. E faem-ho, e nós mateix tragem-la-li e metem-li de la estopa ab

aigua e faem-li ligar la nafra ab·i·troç de camisa de·i·escuder; e, quan ach

ligada la naffra, pregam-lo que·s n’entràs a la ost, que nós hi daríem

conseyl e el estalviarem tro él fos miylorat (Jaume I [XIIIb], Llibre dels

fets, 165, 6).

L’esquema descrit en 24c és molt semblant al descrit en 24b. L’única diferència

és que el TRAJECTOR ja no s’identifica amb una substància, sinó amb un objecte flexible

—en la majoria dels casos teles o mocadors que protegeixen una nafra— que ja no

s’aplica superficialment, sinó que cobreix la totalitat de la DESTINACIÓ per a protegir-la.

De la mateixa manera que en el cas anterior, hi ha una connexió cognitiva entre les


147

entitats que expressen el TRAJECTOR i la DESTINACIÓ i s’hi estableix una relació de

causalitat:


24d. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[element]; N3[conjunt]) Incloure1a

:

[N1 V N2 (en/a/dins/entre/sota N3)] [Algú, una circumstància]1 fer

començar a pertànyer [una cosa]2 als elements que configuren [un conjunt,

una classe, un concepte]3:

On, beneit siats vós, sènyer Déus, qui tants de béns havets posats en est

llibre per tal que ab ell hom tola los dubtes e les errors qui són en lo món

(Ramon Llull [XIIIb], Llibre de Contemplació, 0, 7068).

Sènyer Déus! Enaixí com vós sóts un Déu, enaixí nós metem aquests cinc

llibres dins un nom, lo qual és Llibre de contemplació en Déu (Ramon Llull

[XIIIb], Llibre de Contemplació, 0, 33).

L’esquema d’aquest significat es correspon amb l’esquema descrit en

l’explicació del nucli semàntic. Com es pot observar, hi ha una DESTINACIÓ configurada

necessàriament per diferents elements combinables que pertanyen a una mateixa

categoria —en el primer cas, tots els bens; en el segon, els cinc llibres—. Tant el

trajector com la DESTINACIÓ poden designar entitats [+FÍSIC] o [+ABSTRACTE]. En aquest

sentit, els dos exemples seleccionats són contraris, ja que en el primer hi ha un

TRAJECTOR [+ABSTRACTE] i una DESTINACIÓ [+FÍSIC] mentre que en el segon hi ha una

DESTINACIÓ [+FÍSIC] i un TRAJECTOR [+ABSTRACTE].


148

NUCLI VII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FIXAR QUELCOM

FENT-HO ENTRAR PER LA PUNTA’ (DCVB, S. V. AFICAR)

25a. [N1 V N2 (a/en N3)] [N2 Vpron (a/en N3)] [Algú, una força]1 fer penetrar [un

objecte punxegut]2 [en un cos sòlid, en una superfície sòlida]3 fins a deixar-

l'hi fixat:xxix

E posa-li l’ast, en què serà la espatla, desús. E aprés ages lo fferciment, e

posse·l sobre l’espatle, e cobri-la ab la tella del moltó e ligua-ho ab ffill


Segons que recompte Cesarius, en aquella matexa terra de Colònia, un

diable aperegué a·I·laurador qui·s volie finar e volie-li metre un bastó de

foch per la boca, e a quescuna part que·s girave, vehia aquel diable. El

laurador conexia molt bé aquell bastó, que ere un bastó que ell havie mudat

de un troç de terra en un altre troç de terra de un cavaller qui era hom de

molt bona vide (Recull d'exemples [XVa], 41, 6).

Aquest significat es correspon amb el significat prototípic de ficar, descrit

anteriorment. S’hi han inclòs tots aquells exemples en els quals hi ha un TRAJECTOR que

representa un objecte punxegut que penetra en una superfície i que es queda fixat. Com

que els dos exemples s’ajusten al que s’ha explicat adés, ara ens limitem a dir que l’ús

dels verbs metre i posar amb aquest significat, tot i no ser el més freqüent, es bastant

habitual i s’ha mantingut amb el pas dels segles —amb el verb metre únicament en el

període medieval—. El fet que els verbs metre i posar assoliren, ja en català antic,

aquest significat, denota que eren verbs l’estructura semàntica dels qual estava en

expansió. Per contra, el verb ficar, que tenia uns usos molt limitats relacionats amb

l’esquema que ara s’explica, havia de compartir amb aquests verbs en expansió algunes

de les accepcions pròpies, vinculades amb el seu valor etimològic.

25b. [N1 V N2] [Un objecte punxegut, una arma, un projectil]1 passar per dins de

[un cos, una superfície, algú, un animal]2, foradant-lo d'un costat a

l'altre:xxx


E teníem-los nos tant a prop, que aquels qui eren ferits no leyxàvem partir

de les cordes, mas faýem-los aseure e faýem-los cobrir e puys faýem-los-ne

enviar cubertament; sí que ben feriren de·viii·tro a·ix·, sí que no·ls podíem

escudar tant, que éls les segetes no metessen entre los escuts que tenien los

hòmens (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 156,18).


149

En aquest cas es mantenen tots els elements bàsics de l’esquema locatiu del verb

metre —no n’hem localitzat cap exemple amb el verb posar—: un subjecte agentiu fa

que un TRAJECTOR es desplace des d’un punt d’ORIGEN a una META. Pel que fa a

l’ORIGEN, és coincident amb l’espai que ocupa el subjecte agent. En relació al

TRAJECTOR, sempre es refereix a un objecte punxegut que s’identifica amb un objecte i

amb una intenció bèl·lics. Finalment, la META es refereix a una superfície que actua com

a eina defensiva i que queda vençuda pel projectil. La DESTINACIÓ sempre es refereix a

un espai físic diferent del que ocupa el subjecte agent. Aquest fet pot donar-se en altres

significats del verb però, a diferència del que s’observa en 25b, no sol haver-hi

restriccions en aquest aspecte. L’esquema que correspon a aquesta accepció del verb

metre és el següent:


26. [N1 V N2 (a/en/de N3)] (N1[humà]; N2[cos, objecte]; N3[lloc]) Fer aguantar [un

cos, un objecte]2 [d'un punt elevat]3, sense que res el sostinga per sota:xxxi

E·l rey de França exí, que·ls reebé sobre la corona de França salvament et

segura, et que no fossen a ell a alre tenguts sinó d’açò que al comte eren

tenguts; et encara, que acabaren que tots los portals tenguessen tancats,

salvant·II·, et que nul hom de la host no y acullissen menys d’elbarà. E axí

féu-los donar ben·X·penons que posassen per les portes et per los murs, en

senyal de seguretat (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 266, 19).

E, quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al rey e a Raiç

Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e

que negun mal no·ls faessen, que metéssem nostra senyera en la torre que

ara és del Temple. E éls dixeren que·ls plaÿa. E nós fom entre la rambla e·l

reyal e la torra. E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del

caval e endreçam-nos ves horient e ploram de nostres uyls e besam la terra

per la gran mercè que Déus nos havia feyta (Jaume I [XIIIb], Llibre dels

Fets, 240, 17).


150

L’esquema de penjar ‘Estar una cosa aguantada per la seva part superior, sense

res que la sostingui per sota’ (DCVB, s. v. penjar) és present en alguns casos dels verbs

metre i posar. En aquest esquema perviu, respecte dels significats anteriors, la idea de

FIXACIÓ. En els exemples que s’han fet servir per a representar aquest ús en 26, hi ha

dos objectes, respectivament —penons i nostra senyera— que, efectivament, queden

elevats sense res que els sostinga per la part inferior. Aquests objectes, a diferència de

l’esquema bàsic que dibuixa el verb ficar, es corresponen amb el paper semàntic d’un

TRAJECTOR que ja no és necessàriament un objecte punxegut capaç de fixar-se a una

superfície, sinó un objecte qualsevol [+FÍSIC] que puga queda de la manera que s’ha

especificat. En la major part dels casos el TRAJECTOR és un objecte lleuger que puga

sostenir-se fàcilment. Més concretament, el trajector es refereix, gairebé de manera

exclusiva, a penons, banderes o qualsevol mena d’estendards.

Cal dir que, a pesar que el TRAJECTOR ja no és un objecte punxegut, en moltes

ocasions la noció de FIXACIÓ és possible gràcies a la participació en l’escena d’un altre

element que permet que el TRAJECTOR quede fixat. Aquest segon element sí que ha de

ser un objecte punxegut, i malgrat que no se sol explicitar, es pot inferir fàcilment. Així,

amb l’exemple amb posar, perquè el TRAJECTOR, els penons, queden fixats a les portes i

a les parets, són necessaris altres elements que no s’expliciten en l’escena, com ara

claus. De la mateixa manera, en el segon cas, la bandera amb la senyera del rei es pot

fixar en la mesura que l’escena es completa amb un segon element —un pal— que té,

igualment, característiques semblants. L’esquema per a representar aquest significat en

els verbs posar i metre és el següent:


S’ha localitzat un exemple en el qual el verb metre, dins d’aquest esquema

general, assoleix el significat més específic de penjar ‘fer morir (algú) per estrangulació

penjant-lo amb una corda passada al voltant del coll’ ( DIEC22, s. v. penjar, 3):


151

E per ço con havets feit contra nós, nós fian en vós, castigar-vos n’ém en tal

manera que tothom qui tolra·ns vuuyla Xàtiva se·n guardarà per ço que nós

farem en vós”. E tantost manam als porters que·l presessen, que·l faessen

penetenciar e confessar e que·l metessen en·i·arbre (Jaume I [XIIIb], Llibre

dels fets, 274, 26).

En aquest cas el TRAJECTOR és una entitat humana que queda sostinguda a un

punt de referència fixat al terra, un arbre, mitjançant una soga. L’arbre tampoc no és un

objecte punxegut, però és fácil d’adaptar l’esquema general de ficar: les arrels i la part

no visible d’un arbre penetren el terra i s’hi ajusten intensament, sense deixar cap espai

entre ells i el terra.

En un mateix text Edats i epístoles de Jesucrist, s’han localitzat, igualment, 6

exemples de la construcció [N1 V N2 a/en N3], en la qual N1 és un subjecte agent que fa

estar algú altre —N2—, com a càstig, en una creu —N3—. Com en el cas anterior, en

aquesta penitència els condemnats eren fixats a la creu amb objectes punxeguts —

claus—, així com amb altres objectes que, malgrat no ser punxeguts —cordes—

contribueixen a aquesta idea de FIXACIÓ:

(46) -E com és dat?-dix Pilat.

Respòs Jesús:

-Moissèn e·ls profetes profataren la passió mia e la mia rasurecció.

E aquels escoltaven defora, e com oïren asò intraren cridant a gran veu,

dient:

-Sènyer, nula desònria poria éser milor que aquesta.

E dix:

-Si asò tenits en desònria, pranets-lo vós e manats-lo-us-en en vostra

cinacoga e jutgats-lo sagons la vostra ley. E éls digeren:

-La nostra ley és aital que si·I·om ira contra altra, que om li

dón·XL·meins·I·asot, e si·s fa Déu, que sia apadragat. E dix Pilat:

-Jo ja us diguí que si alò que dix era desònria, que·l prengéssets e·l

jutgàsets sagons la vostra ley.

-Nós volem-digeren éls-que sia possat en creu.

E Pilat dix:

-Certes, jo no u tenc a bo (Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb], 145,

17).

27a. [N1 V N2 a/en N3] [N2 V/·Vpron a/en N3] [Algú]1 posar [alguna cosa,

algú]2 de manera que s'aguanti [sobre un suport]3 [Una cosa, una part

del cos]2 estar posada de manera que s'aguanti [sobre un suport]3:xxxii

Aprés d’ell venia Tirant posat sobre un gran pavés; e, per bé que la sua mà

stigués sens útil e profit negú e no la pogués sostenir, fon determenat la y


152

liguassen en un bastó ab la spasa nua en la mà (Joanot Martorell [XVb],

Tirant, 269, 30).


Els exemples que s’han localitzat amb aquest valor són molt escassos, i tots

pertanyen al verb posar. El significat 27a ha estat classificat dins d’aquest nucli

semàntic perquè en l’esquema que dibuixa es manté la noció de FIXACIÓ, tot i que hi ha

diferències amb els significats precedents.

En primer lloc, en el cas que s’exposa hi ha un subjecte agentiu —en aquest cas

la veu passiva el deixa en un segon pla i en permet l’elisió— que fa estar algú —

TRAJECTOR— sobre un suport —META—. El TRAJECTOR no és, doncs, ni un objecte

punxegut capaç de penetrar una superfície per ell mateix ni un objecte [+FÍSIC]

susceptible de ser penjat mitjançant un altre element enlloc. No obstant això, sí que

roman la noció de FIXACIÓ, i, d’alguna manera, la col·locació dels peus de Tirant per tal

de mantenir l’equilibri damunt del pavès ‘en la milícia medieval, escut llarg i oblong

que, posat a terra i sostingut per un soldat, cobria gairebé tot el cos dels ballesters durant

l’atac’ ( DIEC2, s. v. pavès) es pot relacionar amb els esquemes d’aproximació que

s’han descrit en l’explicació del nucli semàntic VII. Aquesta consideració però, no s’hi

reflecteix de manera nítida, per la qual cosa s’ha de descriure un TRAJECTOR que se

sosté en una superfície de manera diferent a com ho feia en els casos anteriors. Aquest

significat, doncs, s’allunya del significat prototípic del verb ficar i s’acosta a l’esquema

locatiu més prototípic de posar, que no té tantes restriccions pel que fa a les

característiques de la DESTINACIÓ.

27b. [N1 V (N2)] (N1[humà]; N2[planta]) Fixar a terra [un plançó, un esqueix d'una

planta]2 perquè hi arreli:xxxiii

Las figueras que he vistas millors joves, y el primer añy créxer més, són

figueras posadas dins el mes de octubre y se rahó és perque encare que a

qualsevol temps aferran, però com ninguna figuera, o casi ningun abre treu

ulls que no haje posadas rels primer, com més primerench la sembraran

més prest posarà rels y treurà més prest ulls y tindrà més temps de créxer

que las que sembrau tardanas (Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró

190, 16).


Semànticament, el significat 27b és un significat molt específic que sol aparèixer

en tractats cientificotècnics relatius al camp o a l’agricultrua. En 26 ja s’ha explicat que


153

la manera com un arbre s’insereix dins de la terra es pot relacionar amb l’esquema

general locatiu del verb ficar: les arrels i la part que queda sota terra en plantar un arbre

no s’identifica amb un TRAJECTOR punxegut, però, de la mateixa manera que en

l’esquema de ficar, un arbre s’insereix en una superfície a la qual queda fixada després

d’haver-ne experimentat una resistència. A més a més, l’arbre s’adapta estrictament a

aquest espai o superfície vençuts, tal com ocorre amb un objecte punxegut que s’ajusta

físicament a la DESTINACIÓ:

1. Ficar

Figura 25. Ficar (27b)

2. Posar [27b]

Figura 26. Posar (27b)

1 2

a = TRAJECTOR Objecte punxegut Element vegetal

b = DESPLAÇAMENT [+HORITZONTAL] [+VERTICAL]

c = DESTINACIÓ Superfície Superfície

d = objecte vençut Superfície’ Superfície’

Taula 12. Posar (27b)

Tot i que no s’han localitzat exemples del verb metre amb aquest significat,

durant el període medieval és ben freqüent la col·locació metre arrels ‘fixar-se

fortament qualsevol cosa (a un lloc, en l’esperit, etc.)’ (DCVB, s. v. posar), que expressa

metafòricament un esquema més específic semblant al descrit anteriorment:


154

(47) Encontinent que ta ymaginatió ymagina los delits que hom ha per

luxúria, himagina, fil, la sutzetat qui és en home e en fembre per

lutxúria. E sabs per què·t man assò ymaginar sobtozament? Per so que

pusques girar e enclinar ta ymaginació en altra coza per la qual pusques

oblidar lutxúria, e que en ton remembrament no pusque araygar

lutxúria; cor, con en lo remembrament luxúria met raÿls per molt ésser

membrada, per aquel araygament met raïls en la volentat per la qual és

dezirada (Ramon Llull [XIIIb], Doctrina pueril, 160, 7).

28. [N1 V N2 en N3] (N1[animat]; N2[ulls, mirada, atenció]) Dirigir4a: 4a.

[N1 V N2 (a/cap a/vers N3)] Fer anar [l'atenció, un gest, la mirada, les passes,

una part del cos]2 [cap a algú, cap a un costat, cap a un lloc, cap a una

zona]3:

Quant lo estimo y quant lo vull! / Así estpa, de çels me mata; / perquè, si

posa los ulls / la Infanta en tan belles gales, / puch ficar-me en un aljup (La

famosa comèdia de la gala està en son punt [XVIIa], 172, 37).


Els exemples que s’han aconseguit d’aquest significat són molt escassos, i

només se n’han trobat amb el verb posar. El significat 2 ha estat classificat en aquest

nucli semàntic en la mesura que el que s’expressa és una aproximació emfàtica en què,

metafòricament, els ulls o la mirada es desplacen i queden fixats, amb un valor intensiu,

en una META o DESTINACIÓ.

(48) Lo pagès lo menà al monestir de sen Beneset. E·l sant sehia denant lo

monestir, e ligia. Lo pagès dix al dit Talla: «Vet aquest Beneset de qui

yo t’é dit.» Aquest lo·s esgardà ab mala vista e ab esperit endiablat, e,

mol asprament, axí con s’avia acustumat de parlar, cridà: «Leva, leva, e

rit les coses que às d’aquest pagès.» Al crit del qual, lo sant levà sos

uyls, tolc-se de líger, e esgordà·s lo bacalar, e puys lo pagès qui estava

ligat. E, tan tost con lo sant ficà sos uyls als braces del pagès, los ligams

ab los quals era ligat se començaren a desligar pus tost que nuyl hom

no·ls pogra desligar ne trencar («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 70,

28).

Com s’ha dit anteriorment, el verb ficar forma part amb bastant freqüència

d’estructures amb usos intensius que, alhora, solen aparèixer en contextos hiperbòlics

que fan servir projeccions metafòriques. Aquesta mena de contextos apareixen amb mes

a sovint vinculats amb el sentit de la vista, però els esquemes d’aproximació també són

habituals amb l’oïda:


155

(49) Axí com aquell qui ab ardent cor spera oyr cosa nova, gran e inusitada,

jo, ladonchs, ab subirana atenció, postposat tot altre pensament, fiqué la

orella a ço que ells me devien dir, los quals jo vehia disceptar qui

parlaria primer. E un poch stat, Orfeu, fort graciosament, ab bon gest e

alegra cara, començà dir ço que·s segueix:

-Entre·ls volents usar de curialitat és costum que los jóvens parlen

primerament e los antichs, suplint los defalliments d’aquells, concloent

(Bernat Metge [XIVb], Lo somni, 162, 2).

NUCLI VIII: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘DONAR PRINCIPI

(A UNA ACCIÓ, A UN ESTAT)’ (DCVB, S. V. COMENÇAR)

29. En forma pronominal i davant d'un substantiu precedit per la preposició en,

denota que es comença a fer l'acció del substantiu:

Any de 1659, que és antrat ab axut y galant. Primerament lo vespra de Sta.

Ascolàstica me varen robar de la casa de la Vall duas euguas y un rosí y lo

endemà nos posàrem en serca per las petjas y los sagíram fins prop de

Vespella y en un prat las pardéram (Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de

Joan Guàrdia, 111, 36). La dita Cort, senyor, s’à aturada del·liberació. Yo, senyor, a part, abans de

ma proposició hé carregats e pregats diverses singulars de la dita cort e

finalment hé trobats la major part de bona intenció, però trob que alguns del

braços fan difficultats e·s meten en dilacions e que Barcelona sic obtenir

prorrogació major dels hosts, e la Sglésia volria haver jutges no sospitosos

en esta ciutat (Epistolari de Ferran I d'Antequera [XVa], 57, 15).

Els verbs metre i posar no apareixen amb una freqüència gaire alta amb aquesta

accepció. Des d’un punt de vista sintàctic, el verb i el complement preposicional

presenten un grau de fixació més elevat que en la majoria dels significats. Cal indicar en

aquest aspecte, que malgrat que el verb no és encara un element del tot dessemantitzat,

sí que hi ha un buidament semàntic que va acompanyat d’un augment en les funcions

pragmàtiques que adquireix. Per contra, pel que fa al sintagma preposicional, és

l’element que aporta una major informació lèxica.

Aquesta mena de construccions s’assemblen a les descrites en el significat 11.

No obstant això, les hem volgudes diferenciar en la mesura que: 1) el complement

preposicional forma una unió només amb el verb, i 2) el valor incoatiu sí que deriva

únicament d’aquesta unió, i no del contingut lèxic de substantius com ara pràctica o

execució, que en combinar-se amb els verbs metre i posar necessiten un altre

complement per a completar el significat.


156

De la mateixa manera com s’ha descrit en el significat 11, a pesar que amb

aquest significat comença a expressar-se una noció més abstracta com la INCOATIVITAT,

l’esquema físic bàsic dels verbs encara es pot percebre. En aquest sentit, entitats

abstractes com les que apareixen als exemples que s’han fet servir —en serca, en

dilacions— es conceptualitzen, mitjançant proejeccions metafòriques, com a les entitats

prototípiques dels esquemes locatius bàsics.

Finalment, com es detallarà en el capítol 3, els verbs metre i posar, com s’està

descrivint en aquest nucli semàntic, són capaços per ells mateixos d’engegar un valor

aspectual incoatiu. Com ara es descriurà, són diversos els significats que, en major o en

menor mesura, expressen aquest valor que només ha estat estudiat en l’anàlisi de les

construccions perifràstiques però que s’ha deixat de banda quant als valors plens

d’ambdós verbs.

30. [N1 V en/a N2] (N1[humà]; N2[acció, activitat, cosa]) [Algú]1 començar a

participar [en una acció, en una activitat, en alguna cosa]2:xxxiv


Lladonchs vírats arrancar elms de cap e escuts de coll, tan

maravellosament, que, on que ells vagen, ferint passen de Bretanya se met

en lo torneig, contra lo qual los duchs de Berrí e de Barbant anaren;

encontren-se en lur venir molt asprament, axí que n’i hach molts

enderrocats (Curial [XVa], 191, 3).

Amb aquest significat només s’ha localitzat un exemple amb el verb metre.

L’esquema que s’hi descriu és idèntic al que ja s’ha descrit en la descripció del nucli

semàntic, amb la peculiaritat que la situació denotada pel substantiu, des del punt de

vista de l’aktionsart o aspecte lèxic, remet cognitivament a una activitat. Destaquem, a

més a més, que en aquest cas concret també pot haver-hi una interpretació ambigua en

l’aspecte que torneig, tot i no ser una entitat [+FÍSIC], sí que duu associat un espai

predeterminat on es puga portar a terme. D’acord amb això, aquest valor del verb també

es podria entendre atenent l’esquema locatiu bàsic del verb, que conté una DESTINACIÓ

[+FÍSIC].


157

31a. [N1 V N2]; [N1i V/·Vpron a/de Vinf2i] (N2[acció]) Començar sobtadament [una

acció]2:xxxv

No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat Axí que la se n’egueren menada si no que·l dit en Johan, als crits e plors

que la dita Caterina mès, ho hoý e tolch-los aquella, e al tolre donaren dos

colps al dit Johan (Clams i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa],

210, 39).

Cal tenir present que per engegar la noció d’INCOATIVITAT hi ha, com s’ha

explicat, la focalització en el moment inicial d’un canvi d’estat. Alhora, un canvi d’estat

dibuixa una seqüència en la qual es passa de la inexistència a l’existència de la situació

denotada per l’estat final. Aquest procés no és gradual: alhora que comença a existir la

segona situació deixa d’existir la primera. És per això que, en casos com aquest,

s’expressa el començament sobtat d’una acció. Sintàcticament, el significat es correspon

amb la construcció <metre + substantiu>. Observem que en aquest significat el

significat lèxic del verb no és tan apercebible com en d’altres casos i suposa un grau

elevat d’abstracció. Així, tot i que encara es pot percebre una correlació amb els

elements de l’esquema locatiu bàsic, el verb funciona pràcticament com un verb de

suport en construccions que demanen uns types amb un grau baix de variació.

31b. [N1 V N2] (N1[animat, instrument]; N2[so]) [Algú, un animal, un

instrument]1 fer sortir [un so]2 d'ell mateix:xxxvi

No s’ha pogut trobar cap exemple del verb posar amb aquest significat Ítem dix, més interrogat ell testimoni, que ha oÿt dir a na Cristòfola que la

dita na Trialls la havia menada·I·jorn a la casa del dit mossèn Asbertí e que

la havia mesa o feta, entrar en una cambra on havie un capellà, e que ella

veent lo dit capellà de continent tirà·s arrere e mès un gran crit e anà-sse·n

(El cavaller i l'alcavota [XVa], 122, 25).

Aquest sentit és menys general que 31a, i especifica que allò que es comença de

manera sobtada és un estímul que es percep auditivament. De fet, en la majoria dels

casos en què hi ha el començament sobtat d’una acció hi ha un estímul d’aquesta mena.

No obstant això, s’ha volgut diferenciar entre 31a i 31b perquè en casos com els que

s’han fet servir per a exemplificar 31a hi ha estímuls que no necessàriament han de ser

auditius, com ara plors. A més dels substantius que apareixen en els exemples

seleccionats, n’hi ha d’altres com veus o viafós:


158

(50) Desnunsiat fo al discret en Pere Domènech, batla rayal en Montieri sic,

que dimecras, die et anno predicto, a ora de seyn de vespres o aquan

antorn, que en Bernat Rosalló, de la vila de Montueri, sí anant per la

vila e per les plasas de aquala e quarés, matent so altas vaus, cridant

viafòs ab en Guillem Rosalló, qe·l sagia, aconsalant-lo que cridàs

viaforas per la dita pobbla (Llibre de cort mallorquí [XIVb], 291, 15).

En italià també existeixen contextos com aquest. El vocabulari de la Crusca

recull mettere strida ‘stridere [cridar]’ (VCussca, s. v. mettere), i el corpus informatitzt

OVI per a l’italià antic recupera 3 ocurrències per a la cerca lematitzada <Lmettere

strida>:

(51) [...] reina sua dama morta, con sì grande pianto del mondo; tale che, per

le strida che ella metteva, tutto quello diserto facía risonare (Tavola

ritonda [XIV], 43, 24).

32. [N1 V/·Vpron (a N2)] (N1[ésser viu, cosa, lloc]; N2[humà]) [Un ésser viu, una

cosa, un lloc que no eren visibles]1 començar a mostrar-se a la vista

[d'algú]2:xxxvii

El repesar no és sempre necesari perque si después de entrecavat no s’i

torna posar herba no és necesari repessar. Però si per abundància de temps

torna rebrotar o rebentar molta herba a las horas és bo repesar quant el blat

ya és alt y fan manadas de la herba per el bestiar (Montserrat Fontanet

[XVIIIa], Art de conró, 179, 34).


Aquesta accepció no és gaire freqüent, i només n’hem trobat exemples amb el

verb posar. En l’esquema general es descriu un canvi d’estat que es pot percebre

mitjançant algun dels sentits, en aquest cas la vista: un element [+TANGIBLE] comença a

mostrar-se a la vista. Com s’ha explicat, la focalització és un mecanisme essencial per a

entendre el canvi semàntic. Ara, per exemple, hi ha alguns elements de l’esquema

locatiu bàsic del verb que no s’han projectat, ja que el que assumeix un paper més

important és el que es correspon amb la DESTINACIÓ.

En aquest esquema hi ha un TRAJECTOR al voltant de l’existència del qual

s’organitzen tots els elements. Podem dir que el punt d’ORIGEN és un estat en què no hi

ha herba, i que l’estat final és un altre en què l’herba es pot percebre mitjançant la vista.

Ara bé, aquests elements de l’esquema només tenen sentit en la mesura que un


159

TRAJECTOR —l’herba— experimenta un procés de canvi intern —un creixement— que

comporta la suposició d’un estat inicial i la percepció d’un altre de final.

33. [N1 V N2 (a N3)] [Algú]1 iniciar [un afer judicial]2 [contra algú]3:

Emphiteota, ne parsoner, ne logador, ne nula altra persona que en nom d’

altre posseex, nul temps contra lo ver seynor no poden posar ne al·legar

prescripció, ne al ver seynor nul temps no nou ne pot noure (Costums de

Tortosa [XIIIb], 342,11).

Pleyt e contenzó fo entre Vicent, clamant de la una part, de Ferer de

Belveer, que dehie que l’avie ferit e...en la plaza d’Alcoy, e·l dit Ferer

defenent de l’altra. On los damun ditz meteren e composaren tot lur pleyt e

totes demandes e totes ferides e tot lur pleyt que fos estat entre éls entrò al

dia de huy, zo és a saber, en poder d’en Sancho Pérez e d’en Johan Scuder,

àrbitres eletz entre éls, e tot zo que per los damun ditz serà feyt ne dit ne

composat per dret (Llibre de cort d’Alcoi [XIIIb], 17, 2)

Aquest significat apareix amb una freqüència elevada en textos administratius.

Més concretament, en textos notarials o de processos. Està inclòs en aquest nucli

semàntic perquè s’adequa a l’esquema general de la noció d’INCOATIVITAT, encara que

és un significat molt més específic que els descrits anteriorment.

En aquest cas, el TRAJECTOR s’ha d’identificar amb una entitat [+ABSTRACTE],

generalment una denúncia. El punt d’ORIGEN és sempre una entitat humana que, al seu

parer, ha patit alguna mena de greuge. Això el motiva a emprendre accions legals contra

el causant d’aquest greuge. El procediment que s’hi descriu sempre demana la

intervenció d’una institució o una persona amb la capacitat d’emetre un judici per

determinar quina de les dues parts té la raó. Aquesta institució es correspon amb un

DESTINATARI a qui li arriba una demanda sobre la qual ha de decidir. No obstant això, la

decisió que prenga pot fer que s’inferisca un DESTINATARI final que haurà

d’experimentar les conseqüències que es deriven del judici subjectiu de la persona o

institució encarregada de decidir qui té la raó. Això, esquemàticament, implica que: 1)

el TRAJECTOR és una entitat incompleta que s’acaba de tancar amb la valoració

subjectiva de la persona que l’ha de jutjar, i 2) la META inicial es correspon amb una

entitat humana que, després d’emetre un judici, esdevé també punt d’ORIGEN en la

mesura que posa les conseqüències de la seua valoració sobre el demandant o sobre el

demandat.

En l’exemple amb metre es veu de manera explícita aquest procés pel qual algú

inicia un afer judicial lur pleyt e totes demandes i el transmet a Sancho Pérez i Johan


160

Scuder per tal que en puguen prendre una decisió. Aquesta tramesa es fà explícita amb

el sintagma en poder de. En el cas amb el verb posar no hi ha cap persona ni institució

que haja de jutjar. En aquest sentit, el mateix TRAJECTOR descriu implícitament bona

part del projecte judicial, i permet d’inferir que, en la mesura que algú presenta un afer

judicial com els que ara s’expliquen, ha d’haver-hi necessàriament la figura d’un jutge o

una institució que dictamine.

NUCLI IX: SIGNIFICATS VINCULATS AMB POSAR ‘FER ESTAR UNA

COSA ON NO ERA’ (+DIMENSIÓ INTERIOR)

34a. [N1 V N2 dins/a/en N3] (N1[animat]) Ficar1a

:[N1 V N2 (a/dins/en N3)] (N1

[animat]) Posar [una cosa, algú, un animal]2 dins la cavitat [d'una altra

cosa]3

COLOMA / Ja és fora; / fins a las deu no vindrà. / (Trúcan.) /Ay,

desditxada de mi! / Cops a la porta! Han trucat! / Sens dupte serà mon pare

/ que ve a buscar lo didal / que·s deyxà sobre la taula. / BATLLE / No te

alteras, fes-lo entrar. / COLOMA / Miri, que si·l veu aquí, / sens dupte me

matarà. / BATLLE / Puig què he de fer? / COLOMA / Amagar-se. /

BATLLE / Hi ha ont? / COLOMA / Dins de aquell sach. / BATLLE / Dins

del sach no, ColoMETA! / COLOMA / Señor, la vida m’i ba / en que vostè

se amague... / (Trúcan.) / Jesús, tota estich un glas! / Ay, desditchada, si

puja / mos dias són acabats! / BATLLE / Vinga·l sach! Perquè estigas /

contenta y sens debat, / me posaràs en ell com vols. / O, quant pot lo amor

tirà! (Entremès del batlle y cort dels borbolls [XVIIIa], 254, 22).

O esposa mia, e com no·m aconpanyats en la mia dolor per compassió, pus

vets la mia amor en la dura passió! Si los infels eran conjucts en tanta

caritat que com Píramus, amador de Tisbe, donsella de Babilònia, cerqués

la sua amada, la qual fogint a una leona, lexà·s lo vel que li caygué del cap. Lo qual la dita leona faé tot sangonós, matent-lo dins la bocha, e lo dit

Píramus trobà pençant que alguna fera hagués devorada la sua esposa; aprés

de grans plos e dolorós plant, lançà·s sobre la punta de la espasa e matà sí

matex (Antoni Canals [XVa], Tractat de Confessió, 351, 1).

Com s’ha explicat, en el nucli IX s’han inclòs aquells significats en els quals el

moviment del TRAJECTOR porta implícita una direccionalitat. Esquemes com els de 34a

o 34b no són diferents dels esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar, però

tenen restriccions vinculades amb la dimensió interior de la DESTINACIÓ, que es

correspon, prototípicament, amb una entitat [+FÍSIC] d’una grandària que pot variar i

amb una delimitació nítida i tangible.


161

En l’esquema que descriu 34a sol haver-hi un subjecte lògic que fa estar un

TRAJECTOR, que s’identifica generalment amb una entitat no animada, en l’interior d’un

lloc d’una grandària petita o mitjana. No obstant això, com en l’exemple de posar, no és

impossible que el TRAJECTOR siga una entitat animada. A diferència de significats com

35a-36b, la grandària de la DESTINACIÓ fa que el TRAJECTOR reste sovint encaixat dins

l’espai que la delimita. L’esquema que fem servir és el següent:


34b. [N1 V N2 en N3] (N1[humà]; N2[una peça de vestir] N3[algú]) [algú]1 introduir

[algú]2 [en una peça de vestir o complement]3:


Ara vets que, puys que Déus ne la verge Maria contra vós no han valgut

pregant, la mia lança e la mia spasa vos pregaran: e veurem si les obeyrets;

e d’uymés metets-vos en l’arnès, car yo defendré la veritat d’aquest prom

(Curial [XVa], 62, 32).

Semànticament, aquest significat s’acosta al descrit en 10. No obstant això, la

disposició dels elements de l’esquema és bastant diferent. Val a dir que els exemples

que hem trobat que s’ajusten a 34b són molt escassos, i que en la majoria de les

ocasions es fa servir l’esquema del significat 10. Per a la descripció d’aquest valor

s’havia descrit un TRAJECTOR que cobria la DESTINACIÓ i s’hi ajustava. El TRAJECTOR es

relacionava amb una peça de vestir que experimentava un desplaçament amb la finalitat

de cobrir una determinada part del cos, que era la que assolia el paper semàntic de

DESTINACIÓ. En aquesta ocasió, més aïna, és a l’inrevés: la DESTINACIÓ és el

complement o la peça de vestir dins la qual s’insereix un trajector, que es correspon amb

un una entitat animada completa o amb una part del cos controlada per aquesta entitat

animada. La conceptualització d’aquest element com un element amb una dimensió

interior dins del qual es pot inserir alguna cosa ha estat la raó per la qual s’ha classificat

el significat 34b dins del nucli semàntic IX:


162


Significat 10 Significat 34b

TRAJECTOR Complement, peça de vestir Cos, part del cos

META Cos, part del cos Complement, peça de vestir

Taula 13. Metre (34b)

35a. [N1 Vpron a/dins/en N2] (N1[animat, objecte mòbil]; N2[espai delimitat]) [Algú,

un animal, un objecte mòbil]1 entrar [en un espai delimitat]2:xxxviii

E gran matí ells partiren e tingueren son camí, e per ses jornades arribaren al port de la mar. E Phelip se posà dins una cambra en la nau e no·s leixà veure a negú. Com la nau fon partida e ben·CC·milles dins mar, Phelip se mostrà a Tirant. E aquell estigué lo més admirat del món de tal ventura. E puix se trobaren dins mar, fon-los forcat de tenir son dret camí deverç Portogal, e arribaren a la ciutat de Lisbona (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 380, 16) E com fonch en lo carer, hysxen los de l’ ort de què lo batle fonch enmig de sos enemichs, que no poch fogir, de què fonch nafrat de mort e mès-se en una casa de l’ argenter e aquí·l pres lo Johan Frare e·l degolà. E aprés se meten en lo carer e dien: “Lo Spego batle és degolat! Vingua sa partida, que ací som nosaltres!”. E aquí stagueren fins al sol post. E post lo sol, se meteren en casa del Tintorer, dient que no hexirien de aquí fins la partida de lus contraris fosen fora e bandegats de Sogorp (Melcior Miralles [XVb], 70, 11).

L’esquema que dibuixa aquest significat és l’esquema locatiu bàsic d’ambdós

verbs. L’única peculiaritat que té és, precisament, la que caracteritza tots aquells

significats que s’han incorporat a aquest nucli semàntic, la direccionalitat interna. En

aquest esquema, una entitat prototípicament animada amb una capacitat agentiva

experimenta un desplaçament des d’un lloc d’ORIGEN, que no sempre és explícit, fins a

una DESTINACIÓ que es refereix a un espai —no a una superfície— amb una delimitació

[+FÍSIC] clara:

Figura 29. Posar i metre 35a


163

En alguns casos, malgrat que no és molt habitual, el complement que indica la

DESTINACIÓ apareix dislocat i a la vora del verb hi ha un altre complement introduït per

la preposició per ‘el lloc o allò que serveix de pas, per on es passa’ (DIEC2, s. v. per,

1a):

(52) E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià·ns a Sancta Maria, e

portaren-nos en los braces; e deÿen matines en la església de Nostra

Dona; e, tantost con nos meseren pel portal, cantaren Te Deum

laudamus (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 7, 15).

35b. [N1 Vpron (per/en/a/entre N2)]; [N1 Vpron ADV2] (N1[animat, vehicle];

N2[lloc]) [Algú, un animal, un vehicle]1 anar cap a l'interior [d'un lloc]2:xxxix

Axí són estats aquells com vosaltres / posats en la mar dels plers ý delits, /

ý axí tornarem promptament nosaltres, / en terra posats com los passats

altres, / tots aprés en pols serem convertits. / Cuytar donchs devem prest a

fer esmena, / de les culpes nostres a Déu eternal, / ý tostemps tement de

infern la pena, / fent ab charitat lo que Den ordena, / serem liberats del foch

infernal ( Pere Tomic [XVIa], Obra del menyspreu del món, 392, 3).

E ac-hi·I·savi comte qui dix al rey:--Senyor: vostra fila és; si bé s’à errat

contra vós, no us seria nenguna honor si vostra fila feyets auciure; mas féts-

la metra en·I·barcha, e vaja per lamar axí com Déus la volrà guiar, e viva o

muyre, e vós no·n serets axí tengut a Déu--. Lo rey la féu tantost metre en

una barcha sens govern, axí que aquela ciutat era prop de mar, e féu·la

metre en mar. E·l rey romàs fort trist e despagat tots temps de la sua vida,

ni anch, puys, no ach muller ne cosa que molt li plagués (Filla del rei

d’Hongria [XIVb], 38, 12).

Com en 35a, hi ha un subjecte gramatical que en la majoria dels casos es

correspon amb el subjecte lògic, que té la capacitat agentiva necessària per a engegar un

moviment o un desplaçament. En altres casos, com el que ara hi ha amb el verb metre,

és un vehicle tripulat per una entitat animada la que es dirigeix cap a l’interior d’un lloc.

D’aquest significat cal destacar l’element de la DESTINACIÓ que és molt propera a la que

s’ha descrit per al sentit 13c: hi ha una superífice molt extensa, sense unes fronteres

inherents, que es conceptualitza com una entitat volumètrica dins de la qual algú o

alguna cosa es pot inserir.


164

36a. [N1 V N2 en/dins/a N3] (N1[animat]; N3[espai tancat]) Fer entrar [algú, un

animal, una cosa]2 [en un espai tancat]3:xl

Com la reyna Morgana hohí dir tals paraules [a] lo emperador, levà·s

prestament del lit e donà dels genolls en la dura terra e suplicà·l li·n fes

gràcia de dexar-lo-y veure. E lo emperador dix que era content. Alçà-la de

terra, pres-la per la mà e, tots ensemps, anaren a l’ imperial palau. Lo

emperador la posà dins una cambra hon ell stava dins una molt bella gàbia

ab les rexes totes d’ argent (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 808, 17).

Vist açò per lo infant N’Amfòs, se·n tornà, e vestí·s ab vestidures reals a la

forma de Catalunya, e vench a fer reverència al rey, son pare. E com lo rey

En Jaume lo véu axí venir, no esperà que lo infant plegàs a ell, ans ixquè a

rebre·l al cap de la scala, e besà·l e abraçà·l, e près-lo, e mès-lo dins la

cambra. E aquí, lo infant N’Amfòs li recità los fets de Cerdenya. E aprés,

tornà-sse·n a sa posada (Berenguer de Puigpardines [XVb], Sumari

d'Espanya, 131, 12).

Aquest esquema està caracteritzat per un subjecte agentiu que es correspon amb

el subjecte lògic que fa desplaçar un TRAJECTOR amb el paper semàntic de PACIENT fins

un espai [+FÍSIC] d’una grandària mitjana —on puga entrar almenys una persona o un

animal— i amb una delimitació espacial clara. El fet que diferencia 36a i 36b de 35a i

35b és la no correspondència entre el subjecte lògic i el trajector, ja que en els dos

significats anteriors és el subjecte lògic, que té una capacitat agentiva, qui decideix en

major o en menor mesura si realitza l’acció. Com s’incidirà en 36b, s’hi destrien tres

característiques semàntiques: 1) el TRAJECTOR té una certa agentivitat. A diferència de

36b, segueix instruccions o s’adequa a una norma, però fa l’acció per ell mateix, 2) el

període que passa reclòs en l’entitat a què es refereix la DESTINACIÓ no s’entèn com un

període especialment llarg, i 3) el TRAJECTOR pot abandonar aquest espai amb una certa

facilitat.

36b. [N1 V N2 (en/a/dins/dintre N3)] (N1[humà]; N2[animat]; N3[espai

clos]) Posar [un ésser viu]2 [dins un espai clos]3 del qual no pot sortir:xli

Y prometia que lo señor virey li donaria perdó general de qualsevol cas que

hagués fet a qui l’havia mort, si lo matador no l’havia mort per son interès

propri; però que si per inductió de altre lo avia mort, li donaria cinc_cents

ducats y assegurat, y·l tendria segret lo seu matar. Y al señor de Manises y

al don Joan y a Salelles, y a altres, los posaren en la presó (Pere Joan

Porcar [XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar I, 107, 13).

De presó, però, pus que aurà a él emenat lo mal que li féu can lo près, sia

emenat axí que de son aver dón ha él tant, que faça a él jurar per home de

sa valor que, per la honta e per la desonor que li féu, plus a él no li deu

emenar, si aquel dia que sirà pres hó c’endemà, sirà jaquit; si, però, plus


165

serà retengut e en escaça hó en ferres hó en tàvega serà mès, hó en alguna

presó, hó serà tengut ab garda (Usatges de Barcelona [XIIIa], 61, 18).

Aquest és un significat bastant habitual d’ambdós verbs i és el resultat d’una

especialització dels elements dels esquemes locatius bàsics. L’esquema, en aquest cas,

té els mateixos elements, amb l’única diferència que la DESTINACIÓ té uns trets

prefixats. De la mateixa manera que en 36a, la DESTINACIÓ és una entitat [+FÍSIC] que ha

de ser d’una grandària mitjana i ser un espai tancat amb unes fronteres ben definides. Hi

ha tres diferències semàntiques respecte de 36a: 1) d’una banda, el grau d’agentivitat del

TRAJECTOR és nul, ja que és forçat a estar en un lloc, previsiblement en contra de la seua

voluntat, 2) d’una altre, el fet de tancar algú és concebut com un càstig, i el període de

reclusió, encara que no s’especifique, se sol identificar amb un període llarg, i 3) la

capacitat del TRAJECTOR d’abandonar la DESTINACIÓ és pràcticament nul·la.

37. [N1 Vpron per N2] (N1[animat, objecte mòbil]; N2[territori]) [Algú, un animal,

un objecte mòbil]1 passar per l'interior [d'un territori]2:xlii


E lo dit Miquel anà ladonchs a Exèricha e conparech davant la dita dona

Sanxa Exeméneç, com lo dit Garcia Sànxiç fos a Almeria, e que la pregà

que li fes tornar lo dit moltó e la dita dona féu-lo-y tornar sots aytal

condició: que·l dit Miquel promès a la dita dona que no metria ne pasaria

son bestiar per lo dit boalar o vedat (El manual de consells de Gandia a la

fi del segle XV [XVb], 142, 2).

Com s’ha indicat en l’explicació del significat 35a, la preposició per ‘indica el

lloc o allò que serveix de pas, per on es passa’. Amb el significat 37, el verb metre es

refereixen a una situació en la qual no es focalitza una DESTINACIÓ concreta, sinó el pas

per l’interior d’una superfície extensa que és alhora ORIGEN i DESTINACIÓ. Aquests

significats no són gaire habituals i, de fet, en aquest exemple pot haver una doble

interpretació: 1) d’una banda, es pot interpretar que els verbs metre i passar estan

coordinats i es fan servir com a sinònims, de manera que el complement preposicional

estaria referit a ambdós, i 2) d’una altra banda, es pot considerar que el complement

preposicional introduït amb per fa referència, únicament, al verb passar. La preposició

per és adient a molts significats d’aquest verb, i la disposició dels dos verbs afavoriria la

presència de la preposició pròpia del segon, per un criteri de proximitat contextual. En

aquest sentit s’hauria d’interpretar que el verb metre assoleix un valor proper al descrit


166

en 35 b i que el complement preposicional, introduït per una preposició més prototípica,

ha quedat elidit. Cal ressaltar, per a aquesta segona interpretació, que el fet que els dos

verbs apareguin coordinats indica una certa semblança o proximitat semàntica que

permet que, malgrat els matisos, els dos verbs puguen ser usats en aquest context

ambigu. Gràficament, l’esquema d’aquest significat, com s’ha dit, destaca per no tenir

una DESTINACIÓ clara, relegada a un segon pla en favor de l’expressió del CAMÍ:

Figura 30. Metre (37)

38a. [N1 Vpron amb/en/a/entre N2] (N1[humà, grup]; N2[massa, acció col·lectiva,

grup]) [Algú, un grup]1 introduir-se físicament [dins una massa de gent,

dins una acció col·lectiva, entre un grup ben determinat]2 i confondre-

s'hi:xliii


Él veé bategats e altres hòmens, lo nom dels quals no sab ni·ls conech, qui

ab lances se requerien e s’astegaven. E él, en Ferrer, mès-se entre aquels, e

en continent I d’aquels qui aquí eren, no sab qual, nafraren a él ê·l braç

d’una nafra ab lança, axí que li passà lo bras de l’altra part, e caech-li la

lança (Clams i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa], 133,14).

En exemples com aquest, la situació remet a un esquema espacial molt proper al

que hi ha en altres accepcions com ara 4a. No obstant això, aquest significat s’ha

classificat dins del tercer nucli semàntic, atès que la multitud a què es refereix

constitueix una mena d’espai, amb un perímetre delimitat dins del qual algú es pot

inserir, de la mateixa manera que ho faria en un espai tancat. Tant és així que no s’ha

pogut localitzar cap altre exemple semblant amb el verb posar, que a diferència de

metre, no té aquestes limitacions marcades per la direcció inherent al moviment. Com

en molts altres contextos, la presència de la preposició contribueix a entendre el

significat contextual que assoleix el verb. En aquest cas, la preposició entre ajuda,

precisament, a conceptualitzar aqueixa massa de gent en termes d’un element tancat,

delimitat, dins del qual algú pot introduir-se:


167

Figura 31. Metre (38a)

38b. [N1 V N2] (N1[animat, substància]; N2[animat, objecte]) [Algú, un animal, una

substància]1 dissimular la presència de [algú, un animal, un

objecte]2 amagant-lo:xliv


Con foren passat lo rafal d’en Pere Domànach, eyls sí veran tres hòmens,

qui anaven avayl ves lo dit rafal, e puys víu-los que giraven amunt, a cós

fet, tornant-se·n, e con foran al cantó d’en Simon Carboneyl, hortollà, eyls

sa materan detràs lo cantó, e con los dits Guillemó Tàpies e Pericó foren

pres del cantó,·I·poc abans detràs lo cantó sí isqué n’Arnau Domànach, del

dit loch de Muntuyri, ab l’espase treta vinent contre lo dit Guillemó Tàpies

per aquel hofendra, e aprés del dit Arnau sí hisqué en Guillemó Boreyl, del

dit loch, aytambé ab l’espase treta en contre lo dit Guillem Tàpies (Llibre

de cort mallorquí [XIVb], 246, 2).

En algun context es destria la voluntat d’un subjecte agentiu d’amagar-se d’algú.

Observem que la DESTINACIÓ, en aquest cas, té unes característiques diferents, ja que no

necessàriament ha de tenir una dimensió interior, com en el cas recuperat del Llibre de

cort mallorquí. En aquesta ocasió, un subjecte agentiu empra un element [+FÍSIC] —els

murs o les parets d’una cantonada— com a barrera visual amb una altra entitat humana.

En altres casos, s’especifica explícitament la voluntat que aquesta frontera visual

esdevinga un amagatall:

(53) E era nostre acort, que ja havíem vista Cullera, que levàssem·ii·fenèvols

que havíem a Burriana, celadament, que hom del món no u sabés; e, si

mester havia la ost fenèvols alguns, que·ls trobassen apparaylats, que

no·ls calgués cercar; e faem-los metre en·i·leny escondudament (Jaume

I [XIIIb], Llibre dels fet, 89, 1).

Com ja s’ha dit, no és necessàri un espai físic que tinga una dimensió enterior.

En aquest cas, per exemple, no identifiquem una cantonada amb un element amb

aquestes característiques. En la mateixa direcció, la preposició detràs tampoc no es

correspon amb les prototípiques per a indicar aquest tret, dins o en. No obstant això,

aquest significat ha estat inclòs en aquest apartat perquè, malgrat que en casos com


168

aquest puga haver una DESTINACIÓ representada per un element sense dimensió interior,

no és el més habitual, ja que, d’acord amb la definció, les entitats amb una dimensió

interior són més adequades per a protegir algú del camp de visió d’algú altre.


169


170

Conclusions

En aquest segon capítol hem descrit l’estructura semàntica dels verbs metre i

posar diacrònicament amb l’anàlisi de 3424 exemples obtinguts mitjançant el CIMTAC

i el CICA. S’han considerat aquells casos en els quals el verb té un significat lèxic ple,

raó per la qual s’han deixat de banda aquells exemples en què apareix dessemantitzat

com a verb auxiliar o de suport o formant part d’una unitat fraseològica. Les idees

principals que s’han desenvolupat són les següents:

1. La Teoria de la Inferència Invitada de Traugott i Dasher (2002) ens forneix el

marc teòric adequat per a explicar el procés de canvi semàntic. El signe lingüístic consta

d’un significat codificat i un significat contextual, de manera que la interpretació pot ser

variable. D’aquesta manera, el canvi semàntic sempre ha d’esdevenir en l’ús. D’acord

amb aquesta teoria, la inferència és un mecanisme pragmaticodiscursiu que permet fer

interpretacions noves d’un mateix significat codificat. La relació entre l’emissor i el

receptor determina en bona mesura la interpretació que aquest segon fa del missatge.

Així, doncs, els processos inferencials s’han de relacionar amb els de subjectivació i

intersubjectivació.

2. Els verbs metre i posar tenen un recorregut diferent en el temps. El primer

comença a decaure en el segle XV i pràcticament desapareix en el XVI. El segon, al seu

torn, presenta menys restriccions pel que fa a la selecció de l’element de la DESTINACIÓ.

A nostre parer, aquest fet explica que el verb posar siga encara ben viu en l’actualitat.

Les projeccions de dominis conceptuals són més prolífiques amb aquest segon verb

perquè un element sense restriccions és més rendible per a expressar nocions que

generalment s’encaminen a l’abstracció. Fem notar que el verb metre, ja desaparegut en

català, existeix actualment en moltes llengües romàniques, la qual cosa sembla que

indica que la desaparició de metre no s’ha de vincular amb una possible interferència

d’altres llengües.

3. La focalització en els diferents elements que constitueixen o que s’han projectat

a partir de l’esquema locatiu bàsic de tots dos verbs ens ha permès de classificar els


171

significats en IX nuclis semàntics. La distribució dels significats dels verbs metre i

posar en aquests nuclis és la següent:

Nucli

semàntic

Metre Posar

Nombre % Nombre %

I 9 0,989 150 5,967

II 403 44,286 842 33,492

III 122 13,407 392 15,593

IV 74 8,132 186 7,399

V 17 1,868 302 12,013

VI 20 2,198 218 8,671

VII 14 1,538 131 5,211

VIII 13 1,429 57 2,267

IX 238 26,154 236 9,387

TOTAL 910 100 2514 100 Taula 14. Usos dels verbs posar i metre per nuclis semàntics

D’acord amb aquestes dades fem notar que:

a) El verb posar representa gairebé tots els exemples vinculats amb el nucli

semàntic I ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’, que prové directament de

l’ètim llatí PAUSARE ‘reposar’. Aquest és el nucli a partir del qual són possibles

la resta de significats del verb. En català antic els exemples dels significats que

s’hi encabeixen són molt nombrosos però, a mesura que avança el temps i

l’estructura semàntica del verb s’eixampla, el percentatge d’aquests usos decau.

Pel que fa al verb metre, només s’hi han inclòs 9 casos del significat 3.

b) Els exemples dels verb posar que s’han inclòs en el nucli semàntic V ‘judicar

una cosa, formar-ne un concepte determinat’ són molt més nombrosos —17

(1,868%); 302 (12,013%)—que no els del verb metre. Aquest nucli representa

un grau alt d’abstracció. En aquest sentit, la tendència observada és la d’emprar

el verb posar en contextos més abstractes. El verb posar pot remetre igualment a

contextos [+FÍSIC]. En canvi, el verb metre s’usa més freqüentment amb

significats que denoten un esquema [+FÍSIC], però no per a expressar nocions

abstractes. Com s’ha dit, la DESTINACIÓ prototípica de l’esquema locatiu del verb

té moltes més restriccions que no la del verb posar, la qual cosa facilita la

projecció d’aquest segon verb.

c) El verb metre apareix molt freqüentment —238 (26,154%) / 236 (9,387%)—

amb algun dels significats inclosos en el nucli semàntic IX ‘fer estar una cosa on


172

no era’ (+DIMENSIÓ INTERIOR). Com s’ha dit, les restriccions de l’element de la

DESTINACIÓ de l’esquema locatiu bàsic del verb dificulta la projecció conceptual

cap a dominis amb un grau d’abstracció major. És per això que el verb apareix,

en la majoria dels casos, relacionat amb algun significat que remet a un esquema

locatiu. Més concretament, el verb metre és, d’acord amb els resultats obtinguts,

el més prototípic per a expressar la direccionalitat interior inherent al moviment

del TRAJECTOR. Una anàlisi per segles sembla confirmar-ho: el verb metre té,

entre els segles XIII i XV, un total de 238 casos amb algun dels significats del

nucli semàntic IX. Durant aquest mateix període, el verb posar té únicament 71

casos. És només quan el verb metre desapareix que el verb posar n’augmenta els

usos —165 casos entre els segles XVI i XVIII—.

d) Pel que fa a la resta de nuclis semàntics destaquem que: a) els dos verbs

apareixen amb una freqüència semblant amb algun dels significats dels nuclis II

‘fer estar una cosa on no era’ (-DIMENSIÓ INTERIOR), III ‘procurar una cosa a

qualcú; fer que la tingui’ i IV ‘posar en estat d’usar-se, d’aplicar-se, d’actuar o

d’acomplir una finalitat’, b) els dos verbs poden expressar una noció d’addició

—nucli semàntic VI— i expressar la noció emfàtica del nucli semàntic VII ‘fixar

quelcom fent-ho entrar per la punta’. Aquesta segona noció, en català antic,

s’expressava prototípicament amb el verb ficar, que tenia uns usos molt més

restringits que no en l’actualitat, c) tots dos verbs tenen, en català antic, usos

relacionats amb un valor incoatiu. Aquests usos són importants en la mesura que

poden ser considerats com a precursors de la construcció perifràstica incoativa

que esclata en el segle XV (capítol 3).


173


174

3. Conclusions

In this second chapter, we have diachronically described the semantic structure

of the verbs metre and posar through the analysis of 3,424 examples obtained using

CIMTAC and CICA. Consideration was given to cases where the verb has a full

semantic meaning, this being the reason why we decided to leave aside the examples

where it appears desemantized as an auxiliary or supporting verb or as a part of a

phraseological unit. Below can be found the main ideas developed:

4. Traugott and Dasher’s Invited Inferencing Theory (2002) provides us with a

theoretical framework suited to explain the process of semantic change. The linguistic

sign has a coded meaning and a contextual one; hence why the interpretation may vary.

Thus, semantic change always has to materialize in usage. According to this theory,

inference is a pragmatic-discursive mechanism which allows us to make new

interpretations of a coded meaning. The relationship between the sender and the

receiver largely determines the way in which the latter interprets the message.

Inferential processes consequently need to be related to those associated with

subjectivization and intersubjectivization.

5. The verbs metre and posar have had a different evolution over time. The former

began to decline in the 15th century and practically disappeared in the 16th century. In

turn, the former had many limitations regarding the selection of the DESTINATION

element. In our view, this fact explains why the verb posar still remains alive at present.

Projections of conceptual domains are more prolific with this second verb because an

element with no restriction is more profitable when it comes to notions generally

oriented towards abstraction. Note that the verb metre, no longer used in Catalan,

currently exists in many Romance languages, which seems to suggest that the

disappearance of metre should not be linked to a possible interference of other

languages.

6. Focusing on the different elements which constitute or which have been

projected through the basic locative scheme of both verbs allowed us to classify the


175

meanings into 9 semantic nuclei. The table below shows the distribution of meanings

corresponding to the verbs metre and posar within these nuclei:

Semantic

nucleus

Metre Posar

Number % Number %

I 9 0.989 150 5.967

II 403 44.286 842 33.492

III 122 13.407 392 15.593

IV 74 8.132 186 7.399

V 17 1.868 302 12.013

VI 20 2.198 218 8.671

VII 14 1.538 131 5.211

VIII 13 1.429 57 2.267

IX 238 26.154 236 9.387

TOTAL 910 100 2514 100

It follows from these data that:

e) The verb posar accumulates nearly all the examples linked to semantic nucleus I

‘stop, cease to move or act,’ which stems directly from the Latin etymon

PAUSARE ‘rest.’ This is the nucleus from which the other meanings of this verb

can develop. In Old Catalan the examples of meanings fitting therein are very

numerous but, as time elapses and the semantic structure of the verb broadens,

the percentage of such uses decreases. As for the verb metre, we only included 9

cases of meaning 3.

f) The examples of the verb posar placed in semantic nucleus V ‘judge something,

develop a specific concept about it’ are much more numerous —17 (1.868%);

302 (12.013%)— than those corresponding to the verb metre. This nucleus

represents a high degree of abstraction. In this sense, the trend observed is that

of utilizing the verb posar in more abstract contexts. The verb posar can equally

refer back to [+PHYSICAL] contexts. Instead, the verb metre is more often used

with meanings that denote a [+PHYSICAL] scheme, but not to express abstract

notions. As said above, the prototypical DESTINATION of the locative scheme

associated with this verb has many more restrictions than that of the verb posar,

which facilitates the projection of this second verb.

g) The verb metre very frequently appears —238 (26.154%) / 236 (9.387%)— with

some of the meanings included in semantic nucleus IX ‘make something be

where it was not’ (+INTERNAL DIMENSION). As explained above, the limitations


176

for the DESTINATION element in the basic locative scheme of this verb hinder the

conceptual projection towards domains with a higher degree of abstraction. That

is why the verb appears, in most cases, related to some meaning which has to do

with a locative scheme. In the light of the results obtained, the verb metre is the

most prototypical one when it comes to expressing the internal directionality

inherent to the movement of the TRAJECTOR. An analysis by centuries seems to

confirm this: between the 13th and 15th centuries, the verb metre has a total of

238 cases with some of the meanings included in semantic nucleus IX. During

this same period, the verb posar only accumulates 71 cases. It is only when the

verb metre disappeared that the verb posar increased its uses —165 cases

between the 16th and the 18th centuries.

h) With regard to the other semantic nuclei, it deserves to be highlighted that: a)

both verbs appear similarly often with some of the meanings included in nuclei

II ‘make something be where it was not’ (-INTERNAL DIMENSION), III ‘provide

someone with something; allow him/her to have it’ and IV ‘place in a situation

of being used, of being applied, of acting or to achieve a purpose’; b) both verbs

can express an idea of addition —semantic nucleus VI— and convey the

emphatic notion of semantic nucleus VII ‘fix something making it enter through

the edge. In Old Catalan, this second notion was prototypically expressed with

the verb ficar, which had much more limited uses than at present; c) in old

Catalan, these two verbs show uses linked to an incoative value. These uses are

important insofar as they can be regarded as precursors of the periphrastic

construction that emerged in the 15th century (chapter 3).

CAPÍTOL 3. Gramaticalització dels verbs metre i posar

178

CAPÍTOL 3

Gramaticalització dels verbs metre i posar

Índex del capítol

1. Definició de perífrasi verbal

1.1. Introducció

1.2. Criteris per a la definició de perífrasi verbal

1.3. Origen i fixació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

2. Caracterítzació de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

2.1. Caracterització sintàctica

2.2. Caracterització semàntica


ingressives

2.2.2. Impersonalització del verb

2.2.3. Restriccions de l’infinitiu

3. Les perífrasis verbals i la Gramàtica de Construccions

3.1. Introducció

3.2. Esquematicitat

3.3. Productivitat

3.4. Composicionalitat


4.1. Les fases d’auxiliarització

4.2. Gramaticalització i unidireccionalitat

4.2.1. Abstracció del verb finit

4.2.2. Subjectivació i canvi semàntic del verb finit

4.2.3. Descategorització i reanàlisi sintàctica

5. Les construccions de moviment causat i la gènesi de la perífrasi incoativa

6. Les perífrasis per analogia

6.1. L’analogia

6.2. <Metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

6.3. <Ficar-se a + infinitiu>

7. Conclusions


179


180




1.1. Introducció


1.3. Origen i fixació de <metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>

***

1.1. Introducció

Sens dubte, un dels processos de gramaticalització més visibles que afecten els

verbs metre i posar és el de la formació de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i

<posar-se a + infinitiu>. Formalment, comencem a trobar aquestes construccions en el

segle XIV. No obstant això, no és fins un segle més tard podem parlar de construccions

perifràstiques pròpiament dites. Com s’explicarà més tard, en aquests primers exemples

el verb té encara un contingut semàntic ple i no es pot considerar que actua com a verb

de suport.

Cal tenir en compte que el concepte de perífrasi ha estat àmpliament debatut. La

naturalesa híbrida de la categoria, amb contingut lèxic i amb contingut gramatical, ha

dificultat d’establir uns límits clars i acceptats definitivament. En aquest sentit, és útil

tractar de perfilar una definició cognitivista basada en la teoria del prototip de Geeraerts

(1997). Així ho han fet autors com Gómez Torrego (1999, 3334), el qual parla de

«grados en las perífrasis verbales» o Garachana (2017, 49):

Para la definición de perífrasis verbal, focalizaremos sus principales

características formales y funcionales, a sabiendas de que estamos ante una

categoria de límites lábiles, que solo puede ser descrita en términos

graduales. Por consiguiente, en ella distinguiremos unos elementos más

prototípicos y otros más alejados del centro categorial.


181


Per a definir el concepte de perífrasi verbal, seguim la caracterització de

Garachana (2017, 66), que considerem adient perquè atén als paràmetres sintàctics, com

s’ha fet tradicionalment, i als també semàntics. Aquesta definició general té en compte

els diferents elements i processos que defineixen les perífrasis en general. Per a la

caracterització més específica de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +

infinitiu>, afegim paràmetes referits a l’aspecte. Els criteris són els següents:

I. PARÀMETRES SEMÀNTICS

a) Afebliment o pèrdua de control de l’agent sobre la situació. D’acord amb això la

perífrasi pot seleccionar subjectes inanimats o esdevenir impersonal.

II. PARÀMETRES SINTÀCTICS

b) Grau de fixació formal

c) Restriccions combinatòries del verb infinitiu

d) Possibilitat de flexió verbal del verb auxiliar

III. PARÀMETRES ASPECTUALS

e) Grau d’abstracció de dominis conceptuals [+tangibles]

f) Grau alt d’esquematicitat

1.3. Origen i fixació de <metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>

Els primers exemples que podem documentar en el CITMAC d’aquestes

construccions són de la segona meitat del segle XIV, tot i que les dues esclaten

definitivament en el segle XV. No obstant això, l’evolució d’ambdues perífrasis és molt

diferent, si més no en el recorregut. Mentre que la construcció amb posar és encara ben

viva en l’actualitat, la perífrasi <metre’s a + infinitiu> no va més enllà del període

medieval, de la mateixa manera que el verb metre amb contingut ple. Dels 9 exemples

de la perífrasi <metre’s a + infinitiu> extrets dels CIMTAC, només un no pertany al

segle XV. A més a més, 6 de les 8 restants es troben en una única obra, el Curial e

Güelfa. Així, doncs, constatem que la perífrasi incoativa amb el verb posar ha estat molt

més productiva en català que no la construcció amb metre.


182

Com s’ha indicat en el capítol 2, el model lingüístic del Curial e Güelfa ha estat

estudiat àmpliament per diversos autors, que coincideixen a destacar la presència

d’italianismes. En aquest sentit, cal destacar que la perífrasi amb el verb mettere és ben

viva en italià abans que no en català. El corpus OVI per a l’italià antic recupera un gran

nombre d’exemples en a la cerca <Lmettere a>. Entre d’altres:

(1) Di ki li Latini subitamenti mectinu a fugiri, et ià Eneas non li sicutava,

ma per pagura si havianu misu in fuga (Angelo di Capua [XIVa], 213,

12).

Malgrat això, aquesta segona compta amb alguns precedents que han de ser

considerats, com ara la construcció <metre mà a + infinitiu>, amb un valor incoatiu clar

i que és viva des del segle XIII fins al XVI:

(2) E, quan vench al·xv_èn·dia, sabem que·l rey de Túniç no vendria ni

aquel estol sobre la terra de Maylorques. E laores metem mà a conquerir

les montanyes e·ls castells que éls tenien, per nom Oloró e Polença e

Sentueri (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 122, 9).

Aquesta col·locació acompleix els criteris de polilexicalitat, freqüència

d’aparició, institucionalització i té un cert grau d’especialització semàntica (Corpas

2001). En la llengua antiga és freqüent sense anar seguida d’infinitiu i es correspon amb

l’esquema d’imatge del verb agafar, que no assumeix cap dels sentits plens del verb

metre. Com més tard s’explicarà, construccions com aquesta no són considerades com a

perífrasis en el present estudi.

Hi ha construccions molt properes, tant formalment com semàntica, amb altres

verbs. Per exemple, mitjançant el CIMTAC i el CICA, s’han pogut obtenir un total de

26 exemples de la construcció <llançar mà a+ element nominal>. Aquesta construcció

esclata en la segona meitat del segle XVI i presenta les variants formals <llençar mà a>

i <llançar mà a>, que tenen una freqüència de 19 i 7 casos respectivament. D’una

banda, crida l’atenció que 22 dels 26 casos es documenten en obres de diferents parlars

occidentals, mentre que només 4 pertanyen a obres del català oriental. D’una altra, la

cronologia és coincident amb la de la construcció paral·lela en espanyol <echar mano

a>, que presenta una freqüència molt alta —305 casos de l’expressió <echar mano>,

sense lematitzar, en el CORDE—. Considerant tots aquests factors, hi ha la possibilitat


183

que que aquesta construcció, siga producte de la interferència de l’espanyol. Caldria

esbrinar-ho en futures recerques.

<metre mà a> <llençar/llançar mà a>

S. XIII S.XIV S.XV S.XVI S.XVII S. XIII S.XIV S.XV S.XVI S.XVII

10 1 4 3 0 0 0 10 2 14

Taula 1. Usos de <metre mà a> i <llençar mà a>

D’acord amb els criteris establerts en l’epígraf anterior, el CIMTAC recupera

un total de 147 exemples de construccions perifràstiques amb un valor de fase inicial

amb els verbs metre i posar entre els segles XIII i XVIII. Atenent al nombre

d’ocurrències i la distribució en el temps, s’organitzen de la manera següent:

XIV XV XVI XVII XVIII

Metre 1 8 0 0 0

Posar 2 7 9 59 61

Total 3 15 9 59 61

Taula 2. Nombre de perífrasis per segle (CIMTAC)

Hem considerat com a perífrasis aquells casos en els quals hi ha un element

parentètic que interromp la disposició habitual dels elements de la construcció. Així,

doncs, tot i que la presència d’aquest element parentètic denota un grau més baix de

fixació de la construcció, considerem que hi ha perífrasi en la mesura que a) el verb no

finit és un verb deslexicalitzat que actua com un verb auxiliar prototípic i, b) el verb

infinitiu té les mateixes característiques que les construccions sense elements

parentètics:

(3) E axí con ells degueren venir al castell per refrescar la gent e·ls

cavalls·II·hó·III·jorns, ells se meteren molt mal hordonats a entrar per la

ylla, que vijares los fo que tota Barbaria no·ls gosàs estar davant (Ramon

Muntaner [XIVb], Crònica, 135, 12).

(4) La qual dix: «Senyors, lo que jo sé és que haurà deu o dotze anys poch

més o manco, criant jo una xica filla mia de vuyt mesos, un diumenge

me·n aní a missa en la iglésia de Santa Magdalena, a_hont trobí na

Speransa Gojona, ý aprés de ésser-me senyada, viu que·s girà dos

vegades devers mi, dita na Gojona, ý aprés me digué per qui criava ý jo

li responguí que per mi mateyx; ý en continent la dita ma filla se posà

sens més a plorar ý jo li traguí la mamella ý may la volgué pendre, ý en


184

tot aquell dia ni la nit volgué mamar (Processos de Crims del segle xv a

Lleida [XVb], 205, 13).

Al capdavall, la possibilitat d’inserció d’elements entre l’auxiliar i el verb finit

és símptoma del mateix procés de gramaticalització i del grau progressiu de fixació de

la construcció.

Per contra, no s’inclouen en aquesta classificació alguns exemples recuperats pel

CIMTAC que, tot i semblar-se formalment a les construccions analitzades, no s’ajusten

als criteris definits anteriorment:

a) En primer lloc, no es consideren perífrasis els casos en els quals

l’infinitiu descriu un procés a què és sotmès un PACIENT11

que assumeix sempre la

funció sintàctica d’objecte directe:

(5) De quatra parts, una ha de ser de caldo de moltó y lo qualdo de moltó y

la aygua de canyella que tindràs en ynfusió li aniràs tirant de poch en

poch quant la escodelia se va fent y, quant conexeràs que té lo punt, com

la escodella blanca, la trauràs del foch y la posaràs a covar y, quant la

voldràs treura a taula, y posaràs lo sucra y la cañella, que ja està a punt

ab un plat, per sobra de la escodella y la portaràs a taula (Fra Server

d’Olot [XVIIIb], Llibre de l’art de Quynar, 43, 17).

(6) Y té las fullas semblant a las de malabart o folium yndium, y lo fruit

com una oliva, y después de talladas se pòsan a secar al sol, qual se

rotlla de la manera lo vehem (Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat

d’adrogueria, 130, 15).

Com s’ha dit en el capítol 2, aquesta mena d’exemples tenen una freqüència

molt alta en texts cientificotècnics. Més concretament, són molt nombrosos en tractats

de cuina i d’agricultura. No poden ser tractats com a perífrasis en la mesura que el verb

no finit encara té un significat lèxic ple (5c), definit en el capítol 2.

Sí que es consideren perífrasis aquelles construccions en les quals el verb ha

perdut el contingut lèxic per passar a expressar, per mitjà de projeccions metafòriques o

mentonímiques, un contingut aspectual de començament d’acció. En aquests casos

l’infinitiu expressa igualment un procés, però, hi ha dues diferències respecte dels casos

anteriors: d’una banda, ja no hi ha cap PACIENT sotmès a l’acció d’un procés i, d’una

altra, el que indica la construcció és que aquest procés tot just s’inicia:

(7) Y dita vingué a mi que isqués de aquí, y jo, denuntiant, li diguí que

l’aigua era mia com sua, y m’o digué per dos o tres vegades, y jo,

11 Vegeu la classificació de les funcions semàntiques de Bel (2002: 1081)


185

denuntiant, [...], y després ella se posà a rentar les farrades més enllà de

l’aigua, y jo, denuntiant, vist no tenie ocupat lo puesto jo tenia, que me

n’avie treta, me n’hi torní a rentar dita llana, y vingué dita Farrera i me

gità a terra, dient-me isqués de aquí (Diplomatari de la vall d’Andorra

[XVIIIa-XVIIIb], 288, 14).

Seguint la classificació de Pérez Saldanya (2002, 2604) sobre la classificació

lèxica de les accions verbals, que ja s’ha presentat en el capítol introductori, en aquesta

mena de construcció, l’infinitiu descriu gairebé sempre una realització, és a dir, una

situació dinàmica, durativa i culminativa. Només trobem dos infinitius (covar, remullar)

que, en el context en el qual apareixen, poden denotar una situació no culminativa

(activitat). Cal afegir que totes les ocurrències són amb el verb posar i no n’hi ha cap

amb el verb metre, tot i que aquest verb també pot expressar, amb un substantiu, aquest

mateix valor semàntic. Si observem la freqüència amb la qual aquesta construcció

apareix amb un substantiu, la construcció amb infinitiu no és prototípica i apareix més

freqüentment des del segle XVIII. No obstant això, i a pesar de la baixa freqüència

relativa amb què apareix l’infinitiu, aquesta categoria gramatical és idònia per a

expressar processos amb les característiques descrites. Els infinitius de les estructures

recuperades pel CIMTAC i les obres en les quals apareixen són les següents:

Infinitiu Freqüència Segle Obra Tipologia

rostir 1 XV Joanot Martorell [XVb], Tirant Prosa de ficció

escórrer 1 XVI El llibre de mostassaf d’Elx

[XVIIa]

Jurídicoadministratiu

bullir 1 XVI Antoni de Viladamor [XVIa],

Història general de Catalunya II

Historiogràfic,

epistolari i dietari

eixugar 1 XVIII Tractat d’agricultura [XVIIIb] Cientificotècnic

covar 4 XVIII Fra Server d’Olot [XVIIIb],

Llibre de l’art de Quynar

Cientificotècnic

bullir 2 XVIII Avisos, y instrucciones per lo

principant Cuyner

Cientificotècnic

fregir 1 XVIII Avisos, y instrucciones per lo

principant Cuyner

Cientificotècnic

Secar 8 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat

d’adrogueria

Cientificotècnic

Condensar 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat Cientificotècnic


186

d’adrogueria

Escórrer 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat

d’adrogueria

Cientificotècnic

Escalfar 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat

d’adrogueria

Cientificotècnic

Remullar 1 XVIII Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat

d’adrogueria

Cientificotècnic

Taula 3. Infinitius en construccions no perifràstiques

b) No han estat considerades perífrasis aquelles construccions en les quals,

com en el cas anterior, algun dels significats descrits en l’estructura semàntica de posar

és encara fàcil de percebre, de manera que no hi ha un buidament semàntic del verb no

finit. Així, per exemple, no es té en compte alguna construcció com la de (8), en què el

verb posar manté un contingut lèxic proper al significat 20a, descrit en l’estructura

semàntica:

(8) Pasà un criat del cavaller y, havent llàstima de tanta llàstima, els

socorregué y consolà, y els allargà uns pochs diners que portava, y els

digué com ho pasaven ab tanta necessitat; y respongueren que sols en lo

que el àngel pare Pere portava. Contà-li al seu amo el cas. Pasà el

caballer a veure-u y mudà de cant o de concepte, y embiava de sa casa

aliment y quant avien menester. En l’ora morí la mare y la filla es posà a

servir, y el caballer-millor a Déu!-, arrepentint-se de aquell juí y

demanant perdó a pare Pere, el venerable lo abraçà y el cavaller li fonch

gran amich, publicant sa virtut y el mal concepte ab què lo avia tengut

(Leopold Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del pare Esteve, 38, 8).)

(9) Prou haguera valgut més a la Ciutat hagués consentit quant lo rey se

posava a partir de venir dins un any y si passat aquell no venia, que ipso

facto anàs la governació vicerègia, que en alguna manera aprovava la

intenció de la Ciutat, que ara de tot en tot és destruïda (Jeroni Pujades

[XVIIa], Dietari de Jeroni Pujades III, 137, 4).

Com es veurà en epígrafs posteriors, les perífrasis incoatives amb els verbs

metre i posar seleccionen, quasi sense excepció, infinitius que descriuen activitats o

realitzacions, és a dir, situacions duratives. Casos com (8) o (9), que no tenen un

auxiliar pròpiament dit perquè el verb finit conserva el contingut lèxic d’algun dels

significats plens del verb, tampoc no s’ajusten a les perífrasis prototípiques en aquest

sentit, ja que poden seleccionar situacions duratives però, també no duratives. Així, en

exemples com (9) es pot comprovar que el verb, amb aquesta accepció plena, pot


187

seleccionar situacions dinàmiques puntuals. En aquest cas, aquesta situació puntual és, a

més, no culminativa —esdeveniment puntual—.

c) No s’han considerat construccions perifràstiques les construccions del

tipus <metre en + infinitiu> i <posar en + infinitiu>, ja que parteixen dels significats

plens (18a; 18b), descrits en l’estructura semàntica d’ambdós verbs. En aquests casos

l’infinitiu és un argument requerit pel verb que assumeix el paper sintàctic de

complement de règim, la qual cosa indica que aquest verb no està funcionant com a

auxiliar:

(10) Aprés que·l rey Escariano sabé la partida del rey de Tremicén, que axí

cautelosament li era scapat, fon molt admirat com se era pogut fer, de

què li·n restà molt gran ira e dolor. E puix véu que no podia haver a ell,

posà en conquistar-li tot lo regne. E ab lo gran poder que tenia, no li

stava res davant, que ciutats, viles e castells no u subjugàs tot a sí


(11) Per què·l pregàvem que él ho volgués, car d’altra manera nós no podíem

partir d’aquel loch tro que l’aguéssem. “E, quan ell ho haja feyt costar a

nós, ell no serà fora de messió, que no l’haja a metre en retener aquel

loch; e seran·ii·dans:·i·a nós, e altre a ell “(Jaume I [XIIIb], Llibre dels

Fets, 280, 16).

El CIMTAC recupera 8 exemples per a la cerca <metre + infinitiu>, sense

preposició. Aquests casos són una variació formal de l’estructura, que ara s’explica, ja

que, com en els exemples anterior i malgralt l’absència de la preposició, l’infinitiu és un

argument requerit pel verb, que continua mantenint un significat ple:

(12) Algun tirant no féu tan alta empresa / quan ell ha emprés a si lo món

sotsmetre / com féu aquell qui son voler volc metre / guanyar lo cel on

és tota riqueza (Ausiàs March [XVa], Poesies, 113, 435).

(13) E lo marit de la dita Joana qui n’havia gran despler e venia sovint a

baralla ab los dits hòmens, en tant que la dita Joana lexant lo marit se

mès estar ab la mare sua en la botiga de la casa de ell deposant. E vaent

ell deposant la mala vida de les dites Úrsola, mare e àvia, donà comiat a

la dita Úrsola que d’aquí avant no s’entremetés de ell deposant (El

cavaller i l'alcavota [XVa], 147, 27).

Ja s’ha destacat la variació de les perífrasis incoatives amb el verb metre

(Montserrat 2012; Comer i Enghels 2017). No obstant això, cal parar-hi molta atenció,

ja que, almenys en tots els casos recuperats del CIMTAC i del CICA, la construcció

amb la preposició en o amb sense preposicióno no adquireix mai el valor incoatiu al

qual s’arriba, mitjançant una reanàlisi semàntica, en la perífrasi. En moltes ocasions s’hi


188

percep un valor incipient del valor incoatiu, però el contingut lèxic del verb és encara

molt present, de manera que no es pot considerar que hi haja una perífrasi. Per exemple,

l’exemple (12) es correspon amb el significat 18a de l’estructura semàntica del verb, i

l’infinitiu assoleix la funció del complement de règim. Igualment, en (13), el sintagma

en la botiga de la casa acosta el el verb al significat (20a), en el qual aquesta mena de

sintagmes formen part dels arguments del verb finit, la qual cosa implica que no siga un

verb dessemantitzat i que no puga ser considerat com a auxiliar d’una construcció

perifràsitca.

d) Finalment, com hem avançat, tampoc no s’han considerat com a

perífrasis incoatives les construccions <metre mà a + infinitiu> i <metre a/en punt de +

infinitiu>, ja que, tot i que poden expressar valors semblants als de les perífrasis

incoatives analitzades, han de ser classificades com a locucions verbals. En els dos

casos s’hi contenen, alhora, les construccions <metre mà> i <metre a/en punt> que,

encara que funcionen com una unitat lèxica, estan constituïdes per un auxiliar i un

element nominal. Seguint diferents autors (Garachana 2017; Haspelmath 2000;

Martínez Atienza 2016), aquest darrer criteri és suficient per excloure construccions

com aquestes de la nòmina de perífrasis o, si més no, situar-les en la perifèria de la

categoria:

(14) E, quan vench al·xv_èn·dia, sabem que·l rey de Túniç no vendria ni

aquel estol sobre la terra de Maylorques. E laores metem mà a conquerir

les montanyes e·ls castells que éls tenien, per nom Oloró e Polença e

Sentueri (Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets, 122, 9).

(15) E açò, senyors molt honorables, és cosa molt luny de veritat, parlants ab

vostra honor, abans podem bé dir e averar que, sabut per vosaltres com

la dita nau era al port de Xàbea, terme de Dénia, e·s metia a punt de

incursitar, secretament donam càrrech a un nostre ciutadà, appellat

Berthomeu Dezputg (Epistolari de la València Medieval II [XIVb], 11,

51).

(16) Et que lo rey N’Amffòs qui l’havia garrejat e l’havia mès en punt de

tolre sos regnes e·ls volia donar a sos nabots, que no li atenyien tant con

ell-de què era estat molt maraveylat-, et que no paria que ab ell agués

deute negun (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 359, 2).

Una vegada fetes aquestes consideracions, en els epígrafs següents es tractarà

de desenvolupar dues hipòtesis sobre la gènesi de les construccions perifràstiques amb

metre i posar i de descriure’n els processos de gramaticalització. Més concretament, es

valoraran I) la hipòtesi de les construccions de moviment causat i, II) la projecció de


189

l’esquema locatiu bàsic i la reanàlisi dels elements que el configuren. Breument,

aquestes dues hipòtesis es resumeixen en:

I. HIPÒTESI DE LES CONSTRUCCIONS DE MOVIMENT CAUSAT

D’acord amb aquesta hipòtesi —vegeu Comer i Enghels (2017), sobre la

perífrasi amb poner en espanyol—es diferencien tres etapes en què:

a) Es parteix de l’esquema bàsic locatiu del verb, en què hi ha un PUNT DE PARTIDA,

UN TRAJECTOR, UN CAMÍ i UNA META o DESTINACIÓ. Aquest esquema es

correspon amb el sentit [3a] que s’ha presentat en l’estructura semàntica i

sintàcticament és descrit així: [N1 V N2 a/en N3]

b) A partir d’una inferència invitada [invited inference] (Traugott / König, 1991;

Traugott / Dasher, 2002; Traugott / Trousdale, 2013), parlant/oient relacionen el

fet de canviar una cosa o algú de lloc amb una finalitat concreta ([N1 V N2 a/en

N3 per a Vi]).

c) Hi ha un canvi de focalització en els arguments del verb. Arran d’un procés

d’intersubjectivació, parlant/oient acaben posant el focus d’atenció sobre la

finalitat del desplaçament del TRAJECTOR, i la META o DESTINACIÓ experimenta

un procés d’atenuació que la fa prescindible.

Figura 1. Hipòtesi del moviment causat


190

1 2

a Lloc 1 Lloc 1

b EXPERIMENTADOR,

PACIENT o TEMA

EXPERIMENTADOR,

PACIENT o TEMA

c Desplaçamet Desplaçament

[+METAFÒRIC]

d Lloc 2 [+FOCUS] Lloc 2 [-FOCUS]

e Finalitat [-FOCUS] Finalitat [+FOCUS]

Taula 4. Hipòtesi del moviment causat

II. PROJECCIÓ DE L’ESQUEMA LOCATIU I REANÀLISI DELS ELEMENTS

D’acord amb aquesta segona hipòtesi, la perífrasi és el resultat de la projecció

dels elements que configuren l’esquema locatiu bàsic. Les projeccions metafòriques i

metonímiques dels elements possibilita expressar continguts més esquemàtics, més

abstractes:

Figura 2. Hipòtesi de la projecció i reanàlisi dels elements

Esquema locatiu Esquema incoatiu

a Lloc 1 Estat 1

b EXPERIMENTADOR,

PACIENT o TEMA

EXPERIMENTADOR,

PACIENT o TEMA

c Desplaçament Canvi d’estat >

incoativitat

d Lloc 2 Estat 2

Taula 5. Hipòtesi de la projecció i reanàlisi dels elements

En aquest sentit, com s’incidirà més avant, Traugott i Trousdale (2013)

atorguen, un paper molt important a dos processos que expliquen el canvi semàntic: la

neoanàlisi i l’analogització. Pel que fa al primer, fa referència a un símbol lingüístic en


191

canviar de significat i de funció sintàctica. En el present treball s’empra com a sinònim

el terme reanàlisi, que aquests autors deixen de banda perquè pot remetre a la idea que

una construcció existent s’analitza de nou, quan en realitat aquesta construcció és la

conseqüència del canvi. Pel que fa al segon, les construccions determinen un patró al

qual es poden adherir diferents elements que pertanyen a una mateixa categoria o que

s’aproximen, per mitjà d’una valoració subjectiva, a algun tret que és considerat

rellevant dins de la categoria. Com adverteix Antolí (2017, 20):

És el terme amb què es refereixen al concepte que d’altres han anomenat,

senzillament, analogia; la distinció, amb tot, es fa necessària a l’hora de

diferenciar entre el mecanisme (l’analogització) i la motivació (l’analogia,

que es refereix a propietats de l’aspecte o de la forma).


192

2. Caracterítzació de <metre a + infinitiu> i <posar a +

infinitiu>


2. Caracterítzació de <metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>

2.1. Caracterització sintàctica

2.2. Caracterització semàntica


ingressives



***

2.1. Caracterítzació sintàcitca

Seguint Gavarró i Laca (2002, 2678), podem definir sintàcticament les dues

perífrasis de la següent manera:

A T P An N C S

metre a +

infinitiu

- + - - + - -

posar-se a +

infinitiu

- + - - + + -

Taula 6. Caracterització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +infinitiu>

CLAU: A = anteposició de clític; T= transparència respecte a les restriccions seleccionals; P =

passivització; An = anàfora de complement nul; N = negació; cliticització; S= selecció d’oracions

finites.


193

a) L’anteposició del clític no és possible amb cap de les dues perífrasis, ja

que demanen un clític —se—, que els és inherent:

L’únic cas de perífrasi verbal en el qual l’anteposició del clític no és bona

és el de posar-se a + infinitiu: com que se ve especificat lèxicament per

posar, sembla que l’elevació d’un clític regit per l’infinitiu dóna lloc a

frases menys bones (Gavarró i Laca 2002, 2668).

Aquest primer tret coincideix amb els exemples obtinguts amb el CIMTAC, en

els quals el pronom apareix, sense excepció, en posició enclítica: observem que són

exemples del segle XVI en avant:

(17) La present història no podria tenir lo effecte que·s desitja, majorment

havent-sede referir en ella diversos fets de nostra nació ab molt més

coromull del que Hierònym Çorita, chronista de Aragó, en sos Annals

los ha relatat. Del que si bé los aragonesos se’n quexen per haver-se

occupat molt en comptar-los, té nostra nació tantbé que quexar-se de

que, ya que·s posava a scríure’ls, no·ls haja relatat de la manera que en

los archius nostres (Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de

Catalunya I 216, 1).

(18) Ý tantost dix que volia scriure al senyor bisbe ý aprés me demanà quina

jent tenia jo en Barcelona a qui ell pogués scriure, diguí-li que tenia

criats, volgué saber com avien nom, nomení-li a vós ý a Viladamor ý

aquí matex se posà a fer-vos una letra als dos, ý demanà-vos si deyeu

missa ý mil altres preguntes que no s’acabarien may de scriure

(Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens [XVIa],

209, 32).

b) Pel que fa a la transparència respecte a les restriccions seleccionals, en

ambdues construccions, com s’explicarà més tard, és el verb en infinitiu el que marca

les restriccions pel que fa al subjecte seleccionat. Així, doncs, «els verbs finits de les

perífrasis es prediquen de l’oració sencera i no del subjecte de l’oració» (Gavarró i Laca

2002, 2670).

c) Les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar no admeten mai la

passivització.

d) L’anàfora del complement buit tampoc no és possible en cap de les dues

possibles. Com s’explicarà més avant, l’infinitiu marca el transcurs entre la inexistència

i l’existència de l’acció que denota, de manera que no es pot ometre.

e) Les perífrasis analitzades no apareixen gairebé mai en contextos

negatius. Dels 147 exemples recuperats pel CIMTAC, només en tres casos trobem la

particula negativa. A més a més, en tots tres la negació afecta el verb finit. El valor


194

aspectual incoatiu no té cap restricció pel que fa a la utilització de la negació, però, en

perífrasis com les que ara s’analitzen, l’infinitiu marca el començament d’una situació i

rarament s’usa per a expressar prohibicions (19) o manifestar la inexistència de la

situació determinada pel verb no finit. Sembla que és el valor aspectual propi de la

perífrasi la que condiciona aquest ús no impossible però si poc freqüent, ja que és un

tret compartit en perífrasis amb valor incoatiu, també en altres llengües. Així, per

exemple, Verroens (2011) i Franckel (1989) s’hi han referit en l’anàlisi de la

construcció paral·lela en francès <mettre à + infinitiu>.

Com s’ha explicat en el capítol 1 i com es desenvoluparà en epígrafs posteriors,

el verb en infinitu ha d’expressar necessàriament situacions duratives que, en el discurs,

poden analitzar-se com a activitats o esdeveniments. En aquest sentit, és molt més fàcil

interpretar que una situació que ocorre té una durada que no fer-ho amb una situació que

no arriba a existir. Dit d’una altra manera, la inexistència d’una situació no implica cap

durada, per la qual cosa les construccions <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +

infinitiu> són molt més prototípiques i prolífiques en contexts positius. Els exemples en

els quals apareix la partícula negativa (18), (19), (28) i (32):

(19) Chiques, en home zelós / no os poseu a festechar, / pués sempre estareu

en guerra, / sense esperanza de pau (Col·loqui de Carles Ros [XVIIIa],

169, 41).

(20) Les altres coses que natura li ha donat en la disposició de sa persona són

moltes, i una té de vostra santedat, que no es posa a fer cosa nenguna

que no la faça molt bé; anés tan bé ab la princesa ma senyora i aguarda-

la tant, que encara que ella volgués no poria trobar cosa, segons sa edat,

que no fos per a poder se·n contentar quisvulla (Cartes triades dels

Borja [XVb-XVIa], 23, 211).

f) Com indiquen Gavarró i Laca (2002, 2679) per a la perífrasi <posar-se a

+ infinitiu>, «és possible de substituir per un clític el verb no finit i els seus

complements» (6). El CIMTAC, per contra, no recupera cap exemple de cliticització

amb el verb metre:

(21) Havent-me despertat a les sis del dematí, me n’hi só anat a dos quarts de

set, i encara s’hi ballava, bé que los més dels senyors i senyores havien-

se ja retirat a ses cases. I les de més humor i desempenyo quedaven allí

encara ballant contradanses, pasapiés i minuets, com si tot just s’hi

posassen, concloent-se la bulla a dos quarts de vuit (Baró de Maldà

[XVIIIb], Calaix de sastre, 76, 1).


195

Malgrat que en aquest cas no s’hi genera cap clític, el CIMTAC també recupera

alguns casos en els quals dos infinitius apareixen subordinats a un mateix verb auxiliar,

que s’omet en el segon cas:

(22) Com lo dit Pere Porter véu estes coses, se posà a plorar y cridar, dient:

«Jesús, Maria, siau ab mi, no·m desampareu» (Viatge de Pere Porter a

l'infern [XVIIa], 85, 1).

g) Les dues perífrasis analitzades, com la majoria de les perífrasis, no

seleccionen oracions finites. En ambdos casos la construcció demana un verb en

infinitiu que és idoni per a expressar el valor incoatiu que esdevé del valor

composicional dels elements.

2.2. Caracterítzació semàntica

Més avant es farà referència a alguna consideració semàntica en relació al procés

de gramaticalització i de reanàlisi que afecten els verbs metre i posar en entrar a formar

part de les construccions perifràstiques incoatives. Ara, en aquest epígraf, es tractarà

d’introduir quines són aquestes particularitats semàntiques.

2.2.1. Valor aspectual: perífrasis de fase inicial i perífrasis inceptives i

ingressives

En primer lloc, i seguint Pérez Saldanya (2002), definim l’aspecte com «una

categoria relacionada amb la temporalitat interna de la situació interna de la situació

designada i, d’una manera més específica, amb la manera com es visualitza aquesta

situació [...] i amb la part de la situació que s’assevera» (Pérez Saldanya 2002, 2576).

Des del punt de vista de l’aspecte, les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +

infinitiu> han estat classificades com a perífrasis incoatives de fase inicial. En efecte,

atenent a la temporalitat interna de la situació definida per la construcció, en ambdós

casos l’infinitiu expressa una situació que tot just s’inicia.

D’acord amb aquesta definició, les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se

a + infinitiu> s’han classificat en català, des dels seus orígens, com a perífrasis de fase

amb un valor incoatiu o de començament d’acció. Montserrat (2012, 651) les presenta

amb altres construccions medievals com ara <començar a + infinitiu>. En català, amb


196

aquest valor incoatiu, hi ha també construccions amb altres verbs que expressen un

esdeveniment sobtat, com ara trencar o arrencar.12

El valor aspectual d’aquestes

construccions és conseqüència de la focalització d’un moment molt concret de la

«temporalitat interna» i, per tal d’aconseguir que siga efectiva, s’usen verbs el contingut

lèxic dels quals puga tenir aquest component de canvi sobtat.

Gavarró i Laca (2002, 2692) estableixen diferències semàntiques entre les

perífrasis de fase inicial, en què la situació necessàriament comença a esdevenir, i les de

fase preparatòria, en les quals es focalitza el moment previ al començament de la

situació, per la qual cosa aquest pot acabar esdevenint o no. Entre d’altres, assenyalen la

visió prospectiva de les segones. En apartats anteriors s’ha explicat per què la

construcció <metre al punt de + infinitiu> és considerada una locució verbal i no una

perífrasi. No obstant això, si es té present aquest valor prospectiu, ara és el moment de

parlar-ne, ja que és la construcció amb metre que més s’hi acosta.

En aquest sentit, Narrog (2012, 278) descriu el valor prospectiu com «an

aspectual category describing the transition form a current state to some subsequent

event, which also has temporal, modal, and evidential features». La prospectivitat és una

categoria gradual i els trets definitoris que la composen també. Les tres nocions són, de

manera més o menys nítida, presents en la construcció <metre al punt de + infinitiu>:

a) L’esdeveniment expressat és posterior a la referència.

b) La construcció fa referència a la proximitat d’una acció que probablement

succeirà, malgrat no tenir-ne una certesa absoluta.

c) Al capdavall, la realització de l’acció és una hipòtesi fonamentada en algun

indici que resulta d’un procés inferencial.

Roca Pons (1958) i Yllera (1980) diferencien, en espanyol, entre perífrasis

ingressives i inceptives. Les primeres, com les formades amb els verbs metre i posar,

són perífrasis gramaticals que focalitzen el començament de l’acció, mentre que les

segones, a més d’aquest valor incoatiu, són perífrasis lèxiques que no exclouen «el

interés del hablante por la continuación de la acción» (Yllera 1980: 178). De la mateixa

12 Garachana (2017, 41) adverteix de nou sobre la dificultat d’establir uns limits clars de la categoria

[perífrasi]. Es refereix a les construccions en espanyol <romper a + infinitiu> i <echar(se) a +

infinitiu>, que en alguns casos han estat classificades com a locucions verbals.


197

manera, Gavarró i Laca (2002, 2695) afirmen que «mentre posar-se a + infinitiu té un

marcat caràcter puntual, començar a/de + infinitiu pot denotar una transició gradual».

Pel que fa a la semàntica del verb, Gavarró i Laca (2002) adverteixen una altra

diferència entre els verbs metre i posar, d’una banda, i començar, d’una altra, quant al

grau de variació del significat del verb en entrar en construccions com les que ara

s’analitzen. Així, mentre que començar conserva en la construcció perifràstica amb

infinitiu un valor semàntic molt proper o idèntic al que pot mantenir amb un argument

nominal,13

els verbs metre i posar projecten significats menys identificables amb els

significats lèxics plens i adquireixen significats nous amb un major grau d’abstracció i

esquematicitat.


Més avant es descriurà quins han estat els diferents itinerarie les perífrasis

estudiades d’acord amb l’agentivitat del subjecte. Ara, però, es focalitzarà en la

distinció entre perífrasis ingressives i perífrasis inceptives per a analitzar el grau

d’impersonalització de la construcció perifràstica amb el verb posar.

A mesura que avança la gramaticalització, algunes de les restriccions

semàntiques inicials van desapareixent, fins el punt que, per exemple, la construcció

aprofita per a expressar processos amb un grau alt d’impersonalització, com ara els

referits als fenòmens meteorologics. Aquest fet denota un estat avançat de

gramaticalització de la construcció, ja que un tret semàntic definitori de la construcció

inicial, la presència d’un subjecte agent, desapareix completament.

Un estudi diacrònic de les perífrasis ingressives i inceptives amb els verbs metre,

posar i començar pot aportar llum al valor aspectual exacte de les construccions. En

català, les perífrasis amb el verb començar han estat i són molt més productives que

amb el verb posar, i, per suposat, que amb el verb metre. Així, per exemple, en obres

com el Curial e Güelfa la perífrasi amb el verb començar apareix 109 vegades, mentre

que només hi ha 4 casos de <posar-se a + infinitiu> i 5 casos de <metre’s a + infinitiu>.

El nombre d’ocurrències que el CIMTAC recupera dels verbs començar i posar

durant els segles XVII i XVIII, en els quals la perífrasi incoativa amb el verb posar

13 La capacitat del verb començar d’expressar el mateix en combinar-se a un infinitiu com a auxiliar

o en combinar-se amb un element nominal és un bon exemple, com ja s’ha dit en el capítol

introductori, de l’existència d’expressions lingüístiques compostes i no composicionals.


198

assoleix un grau més alt d’impersonalització, és el que es pot veure en la següent

graella:

S. XVII S. XVII

posar a +infinitiu 59 61

començar a + infinitiu 175 277

Taula 7. Impersonalització de <posar-se a + infinitiu> (I)

En un 13,71% dels casos del segle XVII el verb començar expressa fenòmens

meteorològics o processos impersonals, mentre que el percentatge del verb posar amb

aquest mateix valor és del 6,77%. Per contra, en el selge XVIII el nombre de casos en

els quals el verb començar descriu situacions impersonals decreix fins a només el

3,25%, mentre que el verb posar triplica els usos (19,67%):

S. XVII S. XVII

posar a +infinitiu (+IMP) 4 (6,77%) 12 (19,67%)

començar a + infinitiu (+IMP) 24 (13,71%) 9 (3,25%)

Taula 8. Impersonalització de <posar-se a + infinitiu> (II)

En alguns casos no hi ha el subjecte agentiu prototípic dels exemples més antics

de la perífrasi amb posar, però sí altres subjectes que adquireixen el paper semàntic de

PACIENT i que suposen una passa més en el camí gradual cap a la impersonalització.

Difereixen dels exemples vists en l’epígraf anterior en la mesura que en aquests cas els

PACIENTS són el subjecte sintàctic, i no un complement preposicional exigit per la

semàntica del verb. Aquests exemples se situen, doncs, a mitjan camí entre les

construccions inicials, amb un subjecte agentiu, i les construccions totalment

impersonals que comencen a aparéixer al segle XVII i que es consoliden de manera

definitiva un segle més tard:

(23) Alguns, també al mes de juny van ab una fals y escapsen totes les

radoltes cosa d’un pam i mitg, dient que aquell mén que avien de fer les

radoltes ho posen als raïms, y ni·que·ls·o sentiu dir no·ls escolteu que

teniu segur de tenir lo vi dolent haquell any; perquè mudà lo sep de

temperamén, que com brotava per lo natural al cap de la redolta y avent-

li fet petar lo cap se posa a·brotar en aquells rebrotims que·té la redolta,

la priven de brotar d’un cap y después se posa a brotar mols caps

(Tractat d’agricultura [XVIIIb], 78, 10).


199

A més a més, cal destacar que, de les 4 ocurrències en les quals el verb posar té

un valor [+IMP] en el segle XVII, 3 no seleccionen directament un infinitu que descriga

un procés meteorològic, sinó que es combinen amb el verb fer + element nominal:

(24) Aquest any tot lo astiu pluvia fins que fóram a mix satembra, y aprés se

posà a fer sol, que no plogé sinó molt poch fins que fóram pasats Nostra

Senyora Candallera (Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan

Guàrdia, 104, 19).

(25) Lo mes de janer de aquest any fonch casi una primavera, però a la fi se

posà a fer unas geladas blancas ab un fret sec temerari y després a gibrar

de tal manera que ningú tenia memòria haver vist gebrar tant perquè se

gebrà la bassa y tots los rechs dels molins (Jeroni Cros [XVIb-XVIIa],

Diari de Jeroni Cros 179, 23).

De les dades enteriors es desprén que, durant els segles XVII i XVIII, mentre

que els usos del verb posar en la construcció perifràstica incoativa per a expressar

processos impersonals augmenten, els usos amb el verb començar disminueixen.

Aquests resultats han de ser analitzats atenent la distinció d’Yllera (1980) entre

perífrasis ingressives i inceptives: situacions impersonals com les denotades en

processos meteorològics centren l’atenció en el començament de l’acció, en el fet que hi

ha un canvi d’estat, i que una situació inexistent comença a existir. Així, doncs, el matís

ingressiu del verb posar fa que siga un millor candidat per a formar part d’aquestes

construccions.

A diferència del verb posar, la perífrasi amb metre no selecciona mai verbs que

expressen processos impersonals. A pesar d’aquesta diferència, cal indicar que el verb

metre, com a verb ple, sí que es fa servir, des del segle XIII, per a expressar

esdeveniments meteorològics:

(26) E axí con se partiren de là, soptosament se mès pluja, qui·ls tenc de la

dita yla entrò a Populònia, qui n’és luyn·XII·milers («Diàlegs» de sant

Gregori [XIIIb], 89, 10).

(27) E com se foren recuylits e·s foren meses en mar en guisa que de la

Cathalunya no·ls pogués hom veer, et l’embat se fo mès de·I·beyl garbí,

et donaren les veles et faheren la via de cap de Creus (Ramon Muntaner

[XIVa], Crònica, 273, 20).


De la mateixa manera que amb el subjecte, les perífrasis incoatives amb els

verbs metre i posar tenen algunes restriccions a l’hora de seleccionar el verb en infinitiu


200

que van desapareixen a mesura que avança l’estat de gramaticalització. En aquest

aparatat s’analitzara a) en quina mesura es pot percebre diacrònicament el tret [±

FÍSIC], b) quin tipus de verbs poden aparéixer com a infinitiu en aquestes construccions

i, c) quina mena de situacions, d’acord amb l’aspecte lèxic, denoten les situacions

expressades per l’infinitiu:

a) Contexts [± FÍSIC]

Les primeres construccions contenen un verb en infinitiu l’acció del qual designa

accions fàcilment identificables amb un lloc o un espai concret, com ocorre en (28) i

(29). En el segle XV el nombre de types és molt més reduït que en segles posteriors en

els quals moltes de les restriccions inicials ja han desaparegut. En aquestes

construccions inicials apareixen amb freqüència infinitius com dormir o menjar, que

remeten als llocs prototípics on es desenvolupa aquesta acció:

(28) E per ço, senyor, vos promet-dix Tirant-a fe de cavaller, que, en la

primera batailla que yo·m trobaré, yo la faré mirar als amichs e als

enemichs. Lo emperador se posà a dinar, e la emperadriu e sa filla, e lo

capità aprés de ella (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 546, 18).

(29) E aquella nit lo capità Ypòlit féu fer molt bella guayta per la ciutat e féu

star molt ben fornida la muralla entorn de la ciutat, que negú, de tota

aquella nit, no·s posà a dormir per la molta temor que tenien dels moros

e, d’altra part, molt gran alegria per veure la batalla que Tirant daria al

stol dels moros (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 1378, 25).

De fet, verbs en infinitiu com els que ara hem presentat (dinar, dormir)

associats amb el verb posar, són dels verbs més freqüents amb metre, que com s’ha

explicat, té una freqüència molt baixa en comparació amb posar:

(30) Ab tant, los altres cavallers se acostaren a ells; e, feta alegra col·lació, se

meteren a dormir (Curial [XVa], 116, 10).

Entre els segles XV i XVIII, l’evolució en relació a la percepció de l’espai físic

[+FÍSIC] és la següent:


201

Segle XV Segle XVI Segle XVII Segle XVIII

Casos % Casos % Casos % Casos %

Context

[+FÍSIC]

9 66’6% 5 55’55% 6 10’17% 7 11,48

Context [-

FÍSIC]

6 33’3% 4 44’45% 53 89’83% 54 88,52

15 100% 9 100% 59 100% 61 100%

Taula 9. Percepcío de l’espai en la perífrasi <posar-se a + infinitiu>

El fet que en les perífrasis es puga percebre un tret característic i definitori de

l’esquema locatiu bàsic, com es desenvoluparà més tard, té a veure amb la idea de

persistència semàntica (Hopper 1991), segons la qual, alguns trets semàntics o

morfosintàctiques romanen en construccions noves que són resultat de projeccios

semàntiques.

b) Classificació semàntica de l’infinitiu

En apartats anteriors s’ha especificat que els primers infinitius que selecciona la

construcció denoten una situació que és fàcilment identificable amb un context

[+FÍSIC]. Aquesta restricció, però, va desapareixen a mesura que avança el procés de

gramaticalització de la perífrasi, que arriba a seleccionar diferents tipus de verb. Així,

per exemple, des del segle XVII, la perífrasi selecciona amb una freqüència alta

infinitius que descriuen processos emocionals no intencionals. Aquesta mena

d’exemples se situen a mitjan camí entre els que contenen infinitius amb el tret

[+FÍSIC] i els que expressen processos meteorològics, en els quals la desagentització és

total. En alguns casos (18) s’han generat, fins i tot, locucions verbals amb un grau alt de

fixació:

(31) Ja estava descubert lo cas y que no y avia que negar que fra Serralta lo

avia confessat extorquí las confessions de tal manera que·s posà a plorar

y demanà que ja que lo diable lo y avia fet fer no·l tractassen infamement

y que l’emparadassen (Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni

Pujades III, 89, 6).

(32) Per això yo no tinc ganes..., / és dir, ho repare tant, / que yo ganes si que

en tinc, / yo em casaria a l’instant, / però tinc por que la dona / me vixca

aixina mols añs, / perquè al cap, del mal el mich, / sí que se pasen

treballs /en la vida de fadrí, / però més pasa el casat, / si la dona li viu

molt. / Yo me pose a tremolar / cuant oixc en conversasions /«Yo ya sóc


202

veint añs casat(s)» / Yo me fas creus, pues no sé / com tenen tan gran

aguant (Canya i cordell [XVIII], 283, 96).

Així mateix, des del segle XVI són bastant freqüents els infinitius que expressen

processos cognitius:

(33) Dient-li també que no entenia lo gran pecat que havia comès y que,

encara que se li havia pasat lo ímpetut de la ira que axí l’havia

despenyat, encara no s’havia posat a considerar ab la rahó lo mal gran

que havia fet, devent-ne ésser causa lo poder de príncep y la magestat

imperial (Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de Catalunya

II, 582, 23).

(34) Arribats dits srs. Concellers alla dit sr. Virey los rebe ab molt gran

compliment y se assenta sote son docer en una cadira y los srs.

Concellers se assentaren ab sas cadiras tres a cada part y axis assentats

dits srs. Concellers donaren a dit sr. Virey la ben vinguda y despres se

posaren a tractar materias de gouern per lo qual totom se isque de dita

quadra e, en auer acabat dits srs. Consellers se alçaren y sen anaren

despadintse de dit sr. Virey (Manual de novells ardits [XVIIb]57, 24).

En l’apartat anterior es remarcava una diferència entre les perífrasis incoatives

amb metre i posar en relació al grau d’impersonalització: mentre que la construcció

amb posar assumeix un alt grau de desagentivització, el verb metre només és capaç

d’expressar aquest valor amb alguns sentits plens. Ara, però, no hi ha diferència pel que

fa a si l’infinitiu pot referir-se a una situació que implique una activitat cognitiva: tots

dos verbs seleccionen infinitius que s’hi refereixen.

Cal destacar, a més a més, que tot i la baixa ocurrència de perífrasis incoatives

amb el verb metre, en un 33% dels casos la construcció es combina amb aquesta mena

d’infinitiu:

(35) Mentretant, los dos ancians se meteren a tractar matrimoni dela Güelfa

ab Boca de Far, de què lo marquès hach molt gran plaer, e·n parlà ab ella

(Curial [XVa], 107, 32).

(36) E, ab la major diligència que pogueren, se meteren a encercar si porien

saber alguna cosa d’aquells dos catius (Curial [XVa], 317, 13).

Així, doncs, la perífrasi amb metre, és la primera cronològicament, a seleccionar

verbs que impliquen aquests processos cognitius, ja que ho fa des del segle XV, a

diferència de la perífrasi amb el verb posar, que no ho fa fins un segle més tard. En

aquest sentit, potser cal cercar una explicació en construccions precedents: malgrat que,

com s’ha explicat, la construcció <metre mà a + infinitiu> conté una construcció

formada per un verb auxiliar i un element nominal que fa que no es puga classificar com


203

una perífrasi prototípica, aquesta estructura assumeix, ja en el segle XIII, un valor

incoatiu molt semblant al que expressaran més tardanament les perífrasis amb els verbs

metre i posar.

La classificació dels infinitius seleccionats per les perífrasis d’acord amb el que

s’ha dit, és la següent:

S.XV S.XVI S.XVII S.XVIII

Infinitius que expressen

processos emocionals no

intencionals

metre 0 0 0 0

posar 0 0 14 12

Infinitius que expressen

processos cognitius

metre 3 0 0 0

posar 0 3 11 12

Taula 10. Classificació semàntica dels verbs en infinitiu

Gonzàlez Gutiérrez (2008, 207) considera rellevant si les situacions expressades

per l’infinitiu són més o menys abruptes:

En general, expresan acciones efectuadas con movimientos bruscos: riure,

plorar y ballar, jugar, tremolar, cantar y córrer [...] Sólo una minoría de

casos aparece con acciones que indican un movimiento generalment más

sosegado: parlar, menjar, llevar, treballar y estudiar.

Alguns dels verbs que indica Gonzàlez Gutièrrez són els més freqüents

d’aquesta mena segons els resultats obtinguts pel CIMTAC. Així, per exemple, plorar

apareix 9 vegades i riure, 8. En efecte, molts dels verbs que expressen aquests processos

emocionals no intencionals suposen, no un moviment brusc, sinó un canvi d’estat brusc.

A més a més, tenen en comú que en molts casos han de ser percebuts, per un observador

de l’escena, mitjançant estímuls visuals o auditius. Així, a banda dels infinitius ja

mencionats, se seleccionen d’altres com cridar, que sempre apareix com un procés

involuntari, o bramar.

Coseriu (1976, 104) ja assenyala que nombroses perífrasis verbals de la majoria

de llengües romàniques marquen la velocitat o el grau de brusquedat de la situació, i

entre aquestes construccions situa la perífrasi en francès <mettre à + infinitiu>. Altres

autors com Peeters (1993, 39; 2005) s’hi han referit i d’altres (Verroens 2011, 66) han

analitzat amb quins adverbis —soudain, tout à coup, brusquement— i amb quina

freqüència acompanyen la construcció perifràstica amb el verb mettre en francès.


204

Encara més, la situació expressada per alguns d’aquests infinitius també es pot

recuperar d’alguns exemples amb els verbs metre i posar combinats amb elements

nominals. Aixi, construccions com <metre plors> o <metre crits>, que apareixen amb

una relativa freqüència durant el període medieval, esdevenen locucions amb un grau alt

de fixació i un valor composicional que cal tenir en compte com a precedents de les

perífrasis.

(37) Aquella per força se·n menaren a la porta del alberch del noble en

Goçalbo Ximèniç, senyor d’Arenós. Axí que la se n’egueren menada si

no que·l dit en Johan, als crits e plors que la dita Caterina mès, ho hoý e

tolch-los aquella, e al tolre donaren dos colps al dit Johan (Clams i crims

en la València medieval [XIIIb-XIVa], 210, 40).

El CIMTAC recupera fins i tot una ocurrència amb el verb posar. Aquesta

construcció, per tant, no és gens habitual, i el cas recuperat s’explica, molt

possiblement, per una analogia amb el verb metre:

(38) Dit dia en dita ciutat, a las nou de la nit, se mogué gran tempestat de

vents y esforçant-se axí a las dotze hores corregueren borrasca per los

migjorns las galeras de Espanya (que esta semmana eran arribadas ab

mil y doscents infants espanyols per a Milà, los quals tenen tancats a la

Draçana). Perdé·s una barca francesa groça y dos altres romperen veles y

timons y patiren gran tormenta. Ab la tempestat y chrits de estos, los

sentinelas de terra penssant que vaxells inglesos donavan al través

posaren crits de viafós (Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni

Pujades III, 235, 20).

Més tard s’incidirà en la classificació descrita en aquest apartat, i es posarà en

relació amb els diferents nivells de gramaticalització de les perífrasis estudiades.

c) Aktionsart o aspecte lèxic

L’aspecte lèxic és un altre paràmetre que s’ha de tenir en consideració a l’hora

de classificar els verb no finits de les construccions. En aquest sentit, Gavarró i Laca

(2002, 2680) afirmen, per a la construcció actual amb el verb posar, que «no es combina

gairebé mai amb assoliments ni amb situacions de canvi gradual». Aquesta afirmació

coincideix amb el que s’observa per a les perífrasis amb els verbs metre i posar durant

el període medieval i amb posar en català modern.


205

Com ja s’ha dit, la perífrasi adquireix un valor aspectual incoatiu arran la

focalització del moment inicial d’una situació que, en origen, descriu un canvi d’estat.

Aquest començament d’acció se situa dins d’una seqüència en què una acció prèvia

deixa de realitzar-se per a donar pas a una altra de nova que, fins aleshores, s’ha de

considerar inexistent. Precisament, és el transcurs entre la inexistència i l’existència de

la segona situació de la seqüència el que determina el tarannà duratiu de l’infinitiu, ja

que no tindria massa sentit establir aquesta frontera entre una situació que tinguera

durada i que, per tant, poguera deixar de realitzar-se, i una altra que no en tinguera però

que interrompera la primera.

D’acord amb això, les construccions que ara s’analitzen es combinen, gairebé

sense excepció, amb situacions dinàmiques duratives no culminatives o atèliques

(activitats) o culminatives o tèlic (realitzacions). Comer i Enghels (2017, 917) parlen del

grau de transferència d’energia de l’infinitiu en l’estudi de les construccions causatives i

incoatives amb el verb poner en espanyol, i arriben a aquesta mateixa conclusió: de

acuerdo con su definición básica [...], las perífrasis causativa e incoativa suelen

combinarse con infinitivos dinámicos, rechazando los infinitivos estáticos (Comer i

Enghels 2017, 917).

No obstant això, trobem algun exemple en el qual l’acció designada per

l’infinitiu és un acció no durativa (39). En aquest cas, el significat prototípic de la

perífrasi obliga a atorgar-li durada a una situació que no en té, de manera que el parlant

tendeix a fer una interpretació iterativa (Pérez Saldanya 2002, 2608):

(39) Curial, no·t maravells si·m met a seure, car he caminat, e, hujada per la

longuesa del camí, no·m pusch tenir de cansament (Curial [XVa], 260,

61).

En un altre cas (40) la interpretació pot ser ambigua. Verbs com pujar poden ser

concebuts com a activitats —pujar les escales— però també com a esdeveniments

puntuals. En aquest cas concret, la preposició per, que indica la trajectòria pel lloc

indicat —les branques— i no focalitza una META, no afavoreix la interpretació com a

activitat de la situació denotada per l’infinitiu. Així, doncs, exemples com aquest

contenen situacions puntuals, a diferència de les perífrasis prototípiques, que es

combinen amb situacions duratives:


206

(40) Encara, que si null hom haurà àlber o ladoner, ne noguera ne res que fasa

scala a paret de son vehí que reta scala o pujador, que sia arrencat o tellat

tot, e que sien tellades les brancas per hont hom sa pogués posar a pujar

(Josep Gelabert [XVIIb], L’art de picapedrer, 196, 3).

Com s’ha dit en el capítol introductori, hi ha dos nivells d’anàlisi de l’aspecte

lèxic. De manera aïllada, la majoria dels infinitius de les construccions amb metre i

posar denoten, pel seu propi contingut lèxic, situacions no culminatives. Les

realitzacions es concentren, sobretot, en tractats cientificotèncics, i són, majoritàriament,

processos naturals que de manera inherent han de tenir un final. Constitueixen

construccions ergatives en les quals el subjecte gramatical sempre es correspon amb

l’objecte lògic: «els verbs incoatius són verbs ergatius que tenen una contrapartida

transitiva, amb un subjecte agent o CAUSA i un complement directe TEMA. Indiquen un

procés intern, un canvi d’estat» (Cuenca 2005, 288). Com s’ha dit abans, no s’han de

confondre aquestes construccions amb d’altres en les quals, tot i ser semblants

formalment, l’infinitiu descriu un procés a què és sotmés un PACIENT:

(41) Y acabades dites hores canòniques devian ser entre sis y set, y totes les

campanes de les isglésies se posaren a repicar, totes a un punt,

començant la Seu a tocar la Thomasa (Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari

de Jeroni Pujades I, 166, 4).

Ara bé, en analitzar l’aspecte lèxic, cal atendre el possible significat

composicional que adquireixen en el context en què s’insereixen. Per exemple, el verb

llegir denota una activitat, és a dir, una situació dinàmica amb un caràcter duratiu no

culminatiu. No obstant això, en contexts concrets pot aparéixer amb altres elements

nominals que modifiquen l’aspecte lèxic:

(42) Després de haver sopat, me posí a llegir al llibret que·s diu Thomàs de

Kempis, lo capítol sinch del llibre tercer que parla «Del maravilloso

effecto del divino amor». Llegit que l’haguí (que no podia més, de

amor), dexí al llibret y me aparegué que veya altra vegada a Christo

crucificat en als meus brassos (Teresa Mir i March [XVIIIa], Rahó de

l’esperit, 57, 14).

Així, tot i que el verb llegir no ha de tenir necessàriament un final, en combinar-

se amb el substantiu llibre adquireix un caràcter tèlic i una activitat esdevé una

realització. En altres casos és la seqüència dels esdeveniments la que afavoreix una

interpretació en què una situació sense un caràcter culminatiu tendeix a interpretar-se


207

com una situació tèlica. En el següent exemple, el verb plorar no demana, pel seu

contingut lèxic, un acabament. No obstant això, en aquest context, hi ha una segona

situació, ben definida i diferenciada de la primera mitjançant l’adverbi temporal luego,

que pot contribuir a interpretar o a desdibuixar, si més no, la que primer s’ha presentat

seqüencialment:

(43) Lamarque, veient-se ab tanta pèrdua de tropa que va tenir a la reculada,

va fer posar foc ab una casa anomenada el Torrent, i cremaren los ferits

francesos que no podien seguir-los. I enquantrant-se als últims apuros,

per entregar-se ell i la seva divisió, se posà a plorar molt amargament.

Luego li arribà un home ab recado del reforç que li arribava, que no

s’entregués, que ja arribaven al Masnou i que dins mitja hora serien ab

ell (Miquel Feu [XIXa], Crònica de l'argenter Miquel Feu sobre la

Guerra del Francès a Girona, 435, 21).

En altres casos, una situació no culminativa s’interromp de manera més explícita

que per la interpretació derivada de la seqüència d’accions, amb un complement

circumstancial de temps:

(44) Y es posaren a jugar fins a les sinch ores de la vesprada y, en ser sinch,

digué el malalt que ya podien entrar en los contes. Y deixant-se de jugar

es posaren a pasar dits contes, y estigueren fins a la avemaria. Y tot asò

era per a fer tems (Joaquim Aierdi [XVIIb], Dietari de Joaquim Aierdi,

406, 1).

No és gaire freqüent, però l’aspecte lèxic de l’infinitiu també es pot veure

modificat per complements circumstancials de lloc. En exemples com (45), la

preposició envés marca una fita, un acabament, que atorga un final a una situació no

culminativa:

(45) Però lo virey fou savi, que ia pensà que saria treta y no volgé que ningú

se mogés, y lo enemich aribà fins a la Roca y sabé que los nostros havían

feta gran parada a Trentapasas no faïe sinó de la retraguàrdia fer

vantguàrdia, y se posà a fugir envés lo Camp de Tarragona (Joan

Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia, 63, 35).

Tenint present l’aspecte lèxic de l’infinitiu, les 147 perífrasis analitzades a partir

de les dades recuperades pel CIMTAC es classifiquen de la següent manera:


208

Nivell I d’interpretació [-context discursiu]

Activitats Realitzacions

138 7

Nivell II d’interpretació [+context discursiu]

Activitats Realitzacions

80 65

Taula 11. Classificació de les perífrasis d’acord amb l’aspecte lèxic

Amb la graella anterior podem descriure les perífrasis incoatives amb els verbs

metre i posar com a perífrasis que es combinen, fonamentalment, amb verbs no finits

que es refereixen a situacions duratives no culminatives —activitats—. Un segon nivell

d’anàlisi, atenent la resta d’elements que apareixen en el context, afavoreix una

reinterpretació de l’aspecte lèxic inherent a l’infinitiu: en 58 dels casos en què l’infinitiu

expressa una activitat de manera independent hi ha una reinterpretació per la qual la

situació passa a expressar una realització.

Finalment, aquestes dades es poden relacionar amb la distinció entre perífrasis

ingressives i inceptives. Com s’ha dit, les primeres focalitzen l’atenció en el moment

inicial d’una situació, i la resta de moments interns, sense deixar-se de banda

obligatòriament, no són importants. Tenint en compte això, és coherent que, tot i que les

perífrasis analitzades puguen admetre infinitius que descriguen situacions culminatives

o activitats que esdevenen realitzacions a causa d’algun modificador contextual,

apareguen combinades, amb una freqüència molt més alta, amb situacions duratives no

culminatives, és a dir, amb activitats.


209


210

3. Les perífrasi verbals i la Gramàtica de Construccions


3. Les perífrasis verbals i la Gramàtica de Construccions

3.1. Introducció

3.2. Esquematicitat

3.3. Productivitat


***

3.1. Introducció

La Gramàtica de Construccions (Fillmore 1982; Lakoff 1987; Langacker 1987.

entre d’altres) esdevé una eina idònia per a l’estudi de les perífrasis verbals. Com s’ha

avançat en el capítol introductori, sota aquest paradigma s’encabeixen diferents

propostes teòriques que s’allunyen d’una visió excessivament formalista del llenguatge i

que situen les construccions gramaticals com a les unitats bàsiques d’anàlisi del

llenguatge. D’aquesta manera, el coneixement lingüístic dels parlants s’organitza en una

xarxa d’informacions relatives a la forma i la funció (Fillmore, Kay i O’Connor 1988,

501) interconnectades, el constructicó.

Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> són

construccions formades per un verb finit que actua com a verb lleuger i que aporta el

contingut aspectual i un altre en infinitiu que determina el contingut lèxic. Ambdós

verbs comencen a aparèixer en expressions rutinitzades amb verbs en infinitius que, a

pesar d’expressar una acció, encara deixen entreveure l’esquema físic inicial de què

parteixen metre i posar.

El tractament d’aquestes dues perífrasis com a construccions permet de

comprovar els nombrosos canvis semàntics que han suposat cadascuna de les

col·locacions noves que les han constituïdes al llarg del temps. Aquest fet, d’una altra

banda, contribueix a descobrir diferències destacables entre els dos verbs analitzats, de


211

manera que una anàlisi diacrònica col·lostruccional és necessària en la mesura que la

selecció del verb en infinitiu ha estat molt diferent en ambdós casos.

Ambdues perífrasis suposen la creació d’un nou símbol lingüístic, amb una nova

forma i un nou significat. Com ara s’ha dit, en les primeres perífrasis, tant amb el verb

metre com amb el verb posar, l’infinitiu seleccionat té algunes restriccions que a mesura

que augmenta el grau de gramaticalització, van desapareixent. La unió de tots els

elements de la construcció genera una expressió lingüística que constitueix una nova

expressió sintàctica i la codificació d’un significat nou. A més a més, el procés de

construccionalització comporta canvis graduals en el nivell d’esquematicitat,

productivitat i composicionalitat.

3.2. Esquematicitat

La majoria d’acostaments al concepte de perífrasi s’han fet des d’un enfocament

fonamentalment formal, i les consideracions semàntiques només han estat a l’hora de

classificar-ne el valor aspectual. La pèrdua del contingut lèxic del verb auxiliar ha estat

entesa a sovint en termes negatius, de manera que els processos de buidament semàntic

s’han interpretat, tradicionalment, com a pèrdues absolutes. No obstant això, autors com

Traugott (1988) associen aquests processos amb un major grau d’esquematicitat: el verb

ple perd part del seu valor lèxic per a assumir-ne d’altres gramaticals, i la perífrasi deixa

de tenir un significat composicional. Això, alhora, possibilita la utilització del verb en

construccions capaces d’expressar conceptes relatius a dominis conceptuals més

abstractes: «schematicity is a property of categorization which crucially involves

abstraction» (Traugott i Trousdale 2013, 13).

Els mateixos autors diferencien entre construccions amb un contingut lèxic ple

[contentful] i construccions procedimentals [procedural], de caire gramatical. En el cas

de les perífrasis, el verb no finit assumeix un alt grau d’esquematització per a expressar

nocions més abstractes relacionades amb l’aspecte, i passa de ser una construcció amb

un contingut lèxic a una construcció procedimental.

Els esquemes poden ser més o menys complexos, i més o menys abstractes, i

dins d’un esquema general poden haver altres esquemes o sub-esquemes pertanyents a

microconstruccions (Traugott i Dasher 2002; Traugott i Trousdale 2013, 15). Així, per

exemple, en el cas de les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar, la

caracterització semàntica del verb en infinitiu dibuixa tot un subesquema que s’encabeix


212

dins l’esquema del de la construcció perifràstica. A més a més, un mateix element de la

construcció pot esquematitzar-se atenent aspectes varis. Per exemple, com ja es

detallarà, el verb en infinitiu de les perífrasis estudiades es pot classificar d’acord amb

l’aktionsart, però també ofereix una informació important per a l’estudi de les perífrasis

analitza aquest element de la construcció en relació a la mena de subjecte sintàctic o

semàntic que selecciona.

3.3. Productivitat

Com s’ha dit, la construcció perifràstica amb ambdós verbs parteix d’un

esquema locatiu, físic. D’aquesta manera, un verb de moviment s’integra en una

construcció més complexa, una perífrasi. En termes de productivitat, aquesta nova

construcció resultant ha estat i és molt prolífica en català, així com en altres llengües

romàniques: una gran quantitat de verbs locatius i de moviment s’han gramaticalitzat en

aquesta mena de construccions seguint processos semblants al que ara s’està descrivint.

El CIMTAC permet, per exemple, comprovar l’evolució semàntica del verb

entrar, que passa a formar part de la perífrasi: <entrar a + infinitiu>. En aquest cas el

complement preposicional és exigit pel verb i sempre ha de ser explícit, a diferència

dels verbs que ara ens ocupen, en els quals la referència locativa pot atenuar-se. Així,

doncs, és fàcil trobar, en el cas d’entrar, una gran quantitat d’exemples amb un context

pont [bridging context], un context ambigu (46) en què pot haver-hi una doble

interpretació. Així, malgrat que l’esquema físic del verb és encara molt present, el

parlant pot inferir que entrar a un lloc comporta un canvi d’estat, i emprar els elements

d’aquest esquema físic per a projectar-los a un domini més abstracte:

(46) D’aquí avant lo rey cascun jorn cavalcava per aquelles ortes, e passava

prop casa de Fàraig; e, cuydant consolar la donzella, alguna vegada la

entrava a veure. Emperò, ella hi trobava tant enuig, que de malenconia

cuydava morir, e en tot aquell jorn no la podien fer parlar ne volia

menjar cosa alguna (Curial [XVa], 325, 8).

(47) Presentà eo ensenyà lo senyor visitador don Aureli Beneito, deà, el

establiment de dita sepultura, el que vist ý llegit, no paregué bastant per

a fer càrrec al retor ni menys demanar-li guardara a esta família el dret

de sepultura, ans bé, despachant dit Berthomeu, declarà al retor no tenia

llegítim dit establiment, de manera que sens entrar a sospesar les raons

ý motius perquè el retor imposà dret de fàbrica per la sepultura (Josep

Esplugues [XVIIIa-XVIIIb], memòries de Josep Esplugues, 153, 26).


213

El segon exemple, en canvi, només pot interpretar-se com una perífrasi de fase

en la que, com ocorre amb metre i posar en el segle XV, un verb desemantitzat expressa

un valor incoatiu. El fet que l’infinitiu seleccionat denote una procés mental i no una

acció amb un estímul visible –com sí que ocorre en els casos en què hi ha contexts

ambigus– determina aquesta interpretació, que és conseqüència de la transposició de

l’esquema físic d’entrar.

Traugott i Trousdale relacionen la productivitat d’una construcció amb la

freqüència: «much work on productivity is concerned with frequency» (Traugott i

Trousdale 2013, 18). Baayen (2001) i Bybee (2003) adverteixen la diferència entre type

frequency —el nombre d’expressions diferents pertanyents a una mateixa construcció—

i token frequency —el nombre de vegades en què una mateixa expressió es repeteix—.

Igualment, adverteixen que el fet que una construcció tinga un grau alt de freqüència no

és sinònim de mantenir-se al llarg del temps, mentre que, a l’inrevés, una construcció

amb una freqüència baixa pot manenir-se constant en el temps.


Per a Traugott i Trousdale (2013, 19), «compositionality is concerned with the

extent to which the link between form and meaning is transparent». Efectivament, com

més composicional és la combinació de diferents elements lingüístics, menys percebible

és el significat no composicional de cadascun dels elements. En el cas de les perífrasis

alguns elements perden o atenuen el significat no composicional a partir de una reanàlisi

per a inserir-se dins d’una construcció que expressa incoativitat.

Per a Verroens (2011), el verb mettre en francès, com es veurà posteriorment, no

aconsegueix el valor incoatiu per ell mateix. D’acord amb aquest autor, el verb mettre

s’insereix, mitjançant un procés analògic, dins d’una construcció prefixada pel verb

commencer. En el present estudi, com ja s’ha explicat, considerem que tant el verb

metre com el verb posar sí que són capaços d’assolir aquest valor de manera

independent, a partir de diferents processos semàntics pels quals es projecten

determinats elements dels esquemes dels significats plens d’ambdós verbs. Així, tot i

que l’existència d’una construcció preexistent més esquemàtica puga facilitar l’aparició

d’altres elements menys esquemàtics en la construcció, considerem que les perífrasis

amb els verbs metre i posar no serien possibles si aquests verbs no tingueren unes


214

determinades característiques semàntiques que possibiliten la projecció d’alguns dels

elements.

A més a més, el matís emfàtic que alguns autors han atribuït als verbs que

formen part de perífrasis ingressives ens sembla clau per a diferenciar-los del verb

començar. Així mateix, aquest matís emfàtic pot ser usat per a explicar l’aparició de

construccions perifràstiques amb verbs com metre i posar com a resultat d’una

necessitat expressiva dels parlants. Dit d’una altra manera, la construcció incoativa

<començar a + infinitiu> és, sens dubte, una construcció que ha pogut servir com a

model de construccions posteriors, però que no s’assembla a <metre’s a + infinitiu> i

<posar-se a + infinitiu> en els següents aspectes:

<començar a + infinitiu> <metre/posar a + infinitiu>

Significat composicional - +

Sentit lèxic incoatiu + -

Sentit lèxic locatiu - +

Valor emfàtic (ingressiu) - +

Taula 12. Composicionalitat de les perífrasis amb els verbs metre, posar i començar

D’aquesta manera, per a justificar el valor composicional expressat per les

estructures perifràstiques amb els verbs metre i posar, descrivim un procés de dues

direccions en la mesura que: a) la construcció més esquemàtica per a expressar un valor

incoatiu ja està prèviament definida. Aquesta construcció constitueix un esquema

[pattern matching] amb un alt grau de rendibilitat, però 2) els verb metre i posar tenen

els trets necessaris per a poder inserir-s’hi. En aquest sentit, com s’ha explicat, diferents

elements descriuen processos de reanàlisi diferents però, que s’encaminen un la mateixa

direcció, l’aspectualització, i més concretament, l’assoliment del valor incoatiu de la

construcció. Dit d’una altra manera, diferents elements enceten processos diferents però

igualment necessaris perquè el sentit global descriga aquest valor aspectual:

l’auxiliarització d’un verb ple i la reanàlisi semàntica de la preposició en són una bona

mostra.


215


216

4. Gramaticalització de <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a +

infinitiu>








***


Autores com Gavarró i Laca han relacionat el fet que les perífrasis siguen una

categoria híbrida amb la gramaticalització. En aquest sentit, cal recordar que la

gramaticalització és un procés no sobtat que cal analitzar des d’una perspectiva

diacrònica i que implica diferents graus que s’evidencien en diferents nivells formals

(fonològic, morfològic, sintàctic) i semàntics (pragmàtics, discursius): «la seva

naturalesa híbrida es relaciona amb el fet que es tracta d’esquemes parcialment

gramaticalitzats i que, a més, ho són en graus diferents» (Gavarró i Laca 2002, 2681).

En el capítol 1 s’han caracteritzat els verbs auxiliars i, seguint Heine (1993),

s’han descrit les fases que defineixen en el camí cap a l’auxiliarització. Analitzem, ara,

com es manifesten aquestes fases als verbs metre i posar quan formen part de les

perífrasis que s’analitzen:

I. El verb presenta un contingut lèxic ple amb un complement:

Com s’ha descrit en el capítol 2, tots dos verbs presenten una estructura

semàntica àmplia amb una gran quantitat de significats lèxics plens. Tots aquests


217

significats, a més a més, parteixen d’un esquema locatiu bàsic semblant en què ha

d’haver un complement locatiu.

II. El complement, que encara pot estar representat per un element

nominal, passa a designar una situació dinàmica. El complement pot

ser expressat: 1) amb una forma no nominal del verb, això és, amb

l’infinitiu, amb el gerundi o amb participis, 2) un sintagma nominal

completiu:

En català antic, els verbs metre i posar poden aparèixer desemantitzats

combinats amb elements nominals completius:

(48) E con ell los veé en aquell partit, una nit, et per mar et per terra, vench-

los a dors, et sobreprès-los en tal manera que les dites·II·galeas, ab la

xurma et ab tot quant havien foren axí servits per los cathalans, que tots

los taylaren, que no n’escaparen vius mas·XXX·qui s’eren amagats

desota. Et aquells·XXX·, pus fo jorn, que·ls trobaren vius, no·ls mataren,

que l’hom, pus és pres, no és vassallatge que hom l’alcia; mas tantost los

foren fets gamballs de ferre, et mès-los a la obra del mur et del vayl que

l’almirayl fahia fer al dit loch de Bonayre (Ramon Muntaner [XIVa],

Crònica, 592, 4).

(49) Enaxí, con al loc fossen vengutz qui à nom Effida, e esteguessen en

l’esgleya de Sen Pere, retengutz per moltes honestes persones, qui per

caritat los aturaven, la dita nodriça sua menlevà·I·capisteri a porgar

forment, lo qual lexà sobre la taula, pegament, e puxes trencat lo trobà e

partit en·II_es·parts; la qual cosa ela trobà e fortment se·n plorà, cor lo

vexel qui li era estat prestat vesia trencat. Mes Beneset, religiós e piadós

imfant, co vis la sua nodriça plorar, avén compassion d’ela e de la sua

dolor, près les partz del capisteri e, ab làgremes, él se posà en oració

(«Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 44, 1).

En l’esquema locatiu dels dos verbs el complement es correspon amb el paper

temàtic de META o DESTINACIÓ, i és, prototípicament, un espai o una entitat tangible. A

partir d’una projecció semàntica, aquesta DESTINACIÓ pot passar a estar representada per

una altra entitat més abstracta, com la que hi ha ara en els sintagmes a la obra del mur o

en oració. Tots dos comparteixen que: 1) sintàcticament, són sintagmes preposicionals

que incorporen un substantiu, i 2) semànticament, aquest complement completa el

significat del verb, que no té un significat lèxic ple tan apercebible com en els

significats plens descrits en l’estructura semàntica. A més a més, el substantiu remet a

una situació dinàmica i durativa que també es pot expressar amb una forma no

impersonal del verb (a la obra = a obrar; en oració; a orar). En català, Montserrat


218

(2009) ha explicat processos semblants per a explicar la gènesi de la perífrasi <venir a +

infinitiu>.

III. Algunes restriccions tendeixen a desaparèixer i el verb adquireix una

funció esquemàtica. El complement ja només pot ser una forma no

personal del verb, i no una forma completiva:

La creació de les perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar és

conseqüència de la necessitat d’expressar de manera emfàtica que una situació comença

a esdevenir. Aquesta situació, com ja s’ha dit, ha de tenir una durada. En aquest sentit,

l’infinitiu és l’instrument gramatical més prototípic per a expressar aquesta mena de

situacions. Així, doncs, malgrat que un element nominal introduït per una preposició

també pot expressar aquesta situació, s’opta per l’element més prototípic. Aquest canvi,

com s’ha dit, s’ha de situar en la segona meitat del segle XV.

IV. El verb pateix un procés de reanàlisi i descategorització:

Com s’explicarà en el següent epígraf, els diferents elements de la perífrasi

experimenten, per separat, processos de reanàlisi que s’encaminen cap a una mateixa

direcció: l’expressió global de la incoativitat mitjançant una construcció perifràstica. Pel

que fa als verbs metre i posar en aquesta mena de construccions, esdevenen verbs

auxiliars. Així, doncs, sense canviar de categoria gramatical, sí que hi ha una

descategorització en la mesura que, com es detallarà tot seguit, els verbs s’identifiquen

amb una categoria híbrida —els verbs auxiliars— amb menys propietats lèxiques i més

propietats gramaticals que els verbs plens.

V. El verb perd alguna de les seues propietats sintàctiques:

Com a conseqüència d’aquest procés de descategorització, el verb perd alguna

de les seues propietats sintàctiques. Les restriccions sintàctiques a què arriben tant el

verb metre com el verb posar no aconsegueixen descriure un procés d’auxiliarització

tan avançat com el d’altres verbs. Les restriccions sintàctiques es manifesten, sobretot,

en la incapacitat del verb auxiliar d’aparèixer en un lloc qualsevol de l’oració on sí que

podria aparèixer un verb ple. A banda d’això, observem que:


219

a) El verb auxiliar no pot ser negat de manera independent. La negació, com

s’ha descrit anteriorment, afecta tota la perífrasi. Com que el verb que aporta la

informació lèxica i que, per tant, remet a una situació, és el verb en infinitiu, s’interpreta

que la negació recau sobre el contingut d’aquest element.

b) El verb no pot ser substantivat. Aquesta restricció no existeix amb quan

el verb té un significat lèxic ple:

(50) Item proposà que el presbiteri així engrandit llevat lo Trassagrari seria

també bastant capàs per a poder incluir el cor, el que es podia formar

baix davant lo Altar major posant después silleria, o lo que determinaren

conforme a lo que al present se acostuma en totes les parròquies de

forma ý que el posar lo cor dalt sobre la mateixa segrestia segons ó

diuen los capítols era cosa que no estava ya en costum ni pareixia també

per a església parròquias ý més que de esta manera se omitia el fer les

tribunes que señala el perfil a una mà ý atra del presbiteri (Josep

Esplugues [XVIIIa-XVIIIb], memòries de Josep Esplugues, 59, 25).

VI. El verb perd totes les propietats sintàctiques i esdevé, des del punt de

vista morfològic, un element gramatical. En aquesta fase el

complement ja és concebut com a verb principal:

Els verbs metre i posar no arriben a un estat tan avançat d’auxiliarització.

VII. El verb, finalment, és considerat un marcador gramatical.

Els verbs metre i posar no arriben a un estat tan avançat d’auxiliarització.


Hopper i Traugott (1993, 94) introdueixen el concepte de unidirectionality per a

descriure el procés de gramaticalització, i paren especial atenció a la descategorització,

l’augment de l’estatus gramatical i les reorganització morfosintàctica de les

construccions. En el cas concret de les perífrasis, aquest concepte es descompon en tres

parts:


220


L’augment dels significats d’una unitat lèxica té a veure amb l’abstracció

(increase in abstractnes, Traugott i Heine, 1991, 4). És un principi bàsic de la semàntica

cognitiva que el parlant conceptualitza allò que no coneix mitjançant projeccions

metafòriques o metonímiques que parteixen d’un domini conceptual ja conegut. Aquest

domini de partida és, generalment, [-ABSTRACTE], [+TANGIBLE] i [+CONEGUT], i aprofita

per a expressar el que és [+ABSTRACTE], [-TANGIBLE] i [+DESCONEGUT]. En català antic,

tant el verb metre com el verb posar parteixen d’un esquema físic molt semblant, en el

qual només la dimensió interior o no de la DESTINACIÓ sembla ser un tret diferenciador:

(51) Curial e los cavallers lo y graÿren molt. Curial li féu demanar lo cors de

Càmar, e fonch per lo rey atorgat. E axí·l tragueren del corral, e molt

honorablement a casa de l’ambaxador fonch aportat, e bé embalsamat e

mirrat, ab totes les circunstàncies pertinents, en una molt rica caxa fonch

mès, e, despuys, en terra de christians aportat e ab honor sepultat (Curial

[XVa], 344, 16).

(52) E aquest, per dar-los-ho a entenent, posà aquí davant ells hun bací ab

aygua e ab cendra, e si no·l movien l’aygua no s’enterbolie e quan lo

movien l’aigua se enterbolie de la cendra (Vicent Ferrer [XIVb],

Sermons, 7,1).

Tots dos verbs poden deixar de tenir un contingut lèxic ple per a passar,

mitjançant un procés de buidament semàntic ([bleaching], Traugott 1988), a expressar

únicament nocions aspectuals com a verbs auxiliars.14

L’abstracció parteix, doncs, de realitats o dominis amb les característiques [-

ABSTRACTE], [+TANGIBLE] i [+CONEGUT]. Aquest principi explica el valor incoatiu i

ingressiu de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, en la

mesura que la informació aspectual és conseqüència d’una projecció metafòrica de

l’esquema físic bàsic dels verbs metre i posar, ‘fer estar en un lloc determinat, en una

nova posició, en un nou estat’ (DCVB, s. v. metre). Dit d’una altra manera: del mateix

14 La categoria [auxiliar] ha generat molta discussió. Heine (1993) la defineix com a una categoria

que expressa temps, aspecte o modalitat, que no aporta el contingut lèxic i que no selecciona ni els

complements ni el subjecte. Per a Langacker (1991) sí que hi ha un contingut però, com s’ha dit en el

capítol introductori, és reduït a l’expressió d’un procés de manera esquemàtica: «whose conceptual

content in the objective axis is limited to a fully schematic process» (Langacker 1991, 238).


221

mode que algú o alguna cosa canvia de lloc, posició o estat, l’acció designada pel verb

en infinitiu delimita igualment la transició entre dues accions o dos estats:

Figura 3. Del canvi de lloc al canvi d’estat

Cal destacar que cap dels significats plens dels verbs metre o posar duu implícita

una càrrega aspectual incoativa. La hipòtesi que ara exposem és que ambdues

construccions perifràstiques no expressen, en el moment de la seua gènesi, aquesta

noció que, d’una altra banda, no tarda massa a aparèixer. Per contra, tant l’un com

l’altre sí que expressen, de manera regular, la idea de canvi d’estat, derivada alhora de

la projecció de l’esquema físic bàsic (Pons 2015, 22):

(53) Fatiga seria de prolixitat enujosa recitar paraules que agreujarien les

orelles de la magestat vostra, car sol en yo pensar aquelles la mia ànima

n’està alterada, per què suplich a la celsitut vostra no les me faça dir sta

nit, car dubte·m fa que no posàssem en agonia tots los del vostre

imperial palau (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 1409, 5).

(54) Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò

se era enamorat lo marquès de la Andrea, sa muller, que ja no curava de

degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable

entrada en casa d’aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor

era mès en oblit, e no anava axí favorit, ornat ne a punt com fehia

d’abans que l’Andrea vengués (Curial [XVa], 46, 3).

Així, doncs, l’inici de les perífrasis amb els verbs metre i posar degué ser

possible arran de la noció de canvi d’estat. El mecanisme de la perífrasi esdevé idoni per

a expressar aquesta noció: «la idea de cambio se expresa: con los verbos denominados

de cambio o devenir, mediante perífrasis o mediante verbos derivados de adjetivos o

sustantivos» (Bermejo 1994, 47).


222

Malgrat que el matís, en ocasions, pot resultar molt subtil, hi ha una diferència

fonamental en el valor aspectual de les perífrasis amb els verbs metre i posar a mesura

que avança el temps. Cal diferenciar-ne dues etapes: a) la construcció no expressa

exactament començament d’acció, sinó més aïna el pas o la transició entre dues accions,

com en els exemples (55) i (57) i, b) la construcció assoleix un valor aspectual

marcadament incoatiu arran la focalització en el moment inicial de l’acció que es passa

a realitzar, com en els exemples (56) i (58):

(55) Encara deu hom portar en aytal temps tals vestedures e tals folradures,

que agen a contrastar a la fredor deffora e agen a retenir la calor natural

axí com són draps de fina lana, especialment tints en grana e folradura

feyta del gris del vayre e folradura de lebres hó de coniylls hó de fins

aynnins. E vestir-se estret en aytal temps és cosa profitosa. E en especial

deu tot hom guardar los peus e·l cap de fret, car aquests membres són

luynn del cor qui és font de calor e majorment can se pose a dormir, car

en lo dormir la calor natural va tota als membres qui són dedins (Jaume

d’Agramunt [XIVa], Regiment de Preservació de la Pestilència 61, 77).

(56) E, ab la major diligència que pogueren, se meteren a encercar si porien

saber alguna cosa d’aquells dos catius (Curial [XVa], 317, 13).

(57) Aquest és lo temps comú quasi a totes les complexions. E açò se pot fer

ab hun poch de exercici temprat. E quant vos posareu a dormir, tindreu

lo cap alt un poch e sobre lo costat dret, e aprés sobre lo squerre, e tornar

sobre lo dret; e axí finar lo dormir. Car aquesta forma de dormir millor

porta la vianda al fondo del ventrell que altra nenguna (Lluís Alcanyís

[XVb], Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, 153, 12).

(58) No deté Déu lo castich per temor ni respecte de algú, davant del qual

cauhen los valedors qui vanament fan offertes als altres pressumint de

sos poders. Quant més cauré yo si·m pose a qüestionejar ab Ell ý

m’esforçe a usar paraules eletes; al qual en nenguna manera yo

respondria, per just que fos, ans davall de mon jutge me sotsmetria

(Jeroni Conques [XVIb], Llibre de Job, 49, 10).


Hi ha una segona unidireccionalitat relacionada amb l’abstracció. El procés pel

qual els verbs metre i posar passen a aportar una informació aspectual en les

construccions perifràstiques es pot identificar amb la pèrdua de part del seu contingut.

Aquest canvi no s’ha d’entendre com un canvi brusc o sobtat, sinó com una modulació

de la focalització, de manera que «el camí cap a la consecució d’una forma

gramaticalitzada és fonamentalment un camí de subjectivització» (Montserrat 2017, 38).


223

La noció de subjectivitat no és la mateixa en Traugott (2002; 2012) i Langacker

(1987), tot i que hi ha alguns aspectes que col·lideixen (Brisard 2006; Sentí 2013). No

obstant això, la perspectiva de Langacker (1987) ens és profitosa en la mesura que entén

que en qualsevol procés de canvi semàntic conviuen significats objectius i significats

subjectius. Per a explicar el canvi gradual pel qual uns es dilueixen i uns altres guanyen

importància, diversos autors (Traugott i König, 1991; Traugott i Dasher, 2002; Traugott

i Trousdale, 2013) han emprat la teoria de la inferència invitada del canvi semàntic

(TIICS), un mecanisme cognitiu de caire pragmaticodiscursiu. Les inferències poden ser

de naturalesa metafòrica o metonímica:

a) Les primeres ajuden a concebre un domini conceptual en termes d’un altre ja

conegut. Les perífrasis que ara estudiem no són, en aquest sentit, una excepció:

ocorre amb bastant freqüència que els verbs de moviment o verbs locatius són

usats per a expressar, com és el cas, informació temporal. Dit d’una altra

manera, la metàfora EL TEMPS ÉS ESPAI permet conceptualitzar un domini

cognitiu abstracte, el [TEMPS], amb els termes propis d’un altre més tangible,

l’[ESPAI].

b) Les segones, que reben el nom d’inferència invitada [invited inference] o

inferència discursiva, desenvolupen significats nous que es deriven del context

comunicatiu. En el cas de les perífrasis analitzades, són aquestes segones les que

expliquen el pas de la noció de canvi d’estat, inherent a alguns significats dels

verbs metre i posar, al valor aspectual de començament d’acció. Si recuperem

els exemples 55-58, comprovem que mentre que en (55) i (57) es pot entreveure

una seqüència d’accions, en (56) i (58) es focalitza directament el començament

de l’acció denotada per l’infinitiu, sense necessitat de fer explícita cap acció

prèvia. Es pretén parar atenció en el moment inicial d’una manera emfàtica,

«intensiva» (Yllera 1980, 179). D’acord amb això, establim la seqüència

següent:


224

1 2 3

La perífrasi indica la transició

entre dues accions. Conforma

una seqüència. No indica inici

d’acció, sinó que es passa de

no estar fent una acció a fer-

la. Aquest esquema parteix de

la noció de canvi d’estat,

derivada alhora de l’esquema

físic dels verbs metre i posar.

Arran d’una inferència

discursiva, el parlant focalitza

en una informació inherent a

l’esquema anterior: passar

d’una acció a una altra pot

dur a inferir que s’engega la

segona.

La perífrasi assoleix un

caràcter incoatiu. Ja no és

necessària una seqüència

d’accions. No importa l’acció

prèvia ni si l’acció iniciada

continua o no. Hi ha tot

l’èmfasi en el moment que

comença l’acció.

Taula 13. Gènesi de la noció de canvi d’estat

Com a resum del que s’ha exposar fins ara, la gramaticalització suposa un procés

d’abstracció, que pot ser de base metafòrica o metonímica. Per a Heine, Claudi i

Hünnemeyer (1991, 46) l’abstracció segueix l’esquema següent:

persona > objecte > activitat > espai > temps > qualitat

A més a més, la gramaticalització es pot explicar mitjançant el concepte de

subjectivització, entesa com a una modulació o un reordenament en l’atenció dels

significats objectius i subjectius (Langacker 1987). En aquest aspecte, els mecanismes

que possibiliten el canvi de focalització i que, per tant, condicionen el canvi semàntic,

són les inferències, de naturalesa discursiva.

Com podem comprovar, aquestes consideracions descriuen el que observem en

l’evolució de les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> En primer

lloc, en exemples com (55) o (57), no s’expressa una informació locativa, sinó que els

verbs auxiliars introdueixen un valor temporal o aspectual que determina el trànsit entre


225

dues accions, en un primer moment, i el començament de l’acció introduïda per

l’infinitiu, més tardanament. Gavarró i Laca (2002, 2695), en aquest sentit, afirmen que

«les perífrasis de fase inicial, com que denoten l’interval de començament d’una

situació, modifiquen la constitució temporal primària de la situació a la qual s’apliquen:

denoten la transició entre la inexistència i l’existència de la situació». En segon lloc, el

procés pel qual es focalitza el moment inicial de l’acció és el resultat d’una inferència

invitada per la qual aquesta càrrega aspectual adquireix una major rellevància per al

parlant en un context discursiu.

En un estadi mitjà del procés de gramaticalització, i d’acord amb la idea de

persistència semàntica [semantic persistence] introduïda per Hopper (1991) i

desenvolupada per Traugott (2012), veiem que encara persisteixen alguns dels trets

semàntics inicials dels verbs metre i posar. Així, com s’ha dit en epígrafs anteriors, si

analitzem el verb posar, observem que, en moltes de les perífrasis recuperades de textos

del segle XV, encara és perceptible, de manera més o menys clara, l’espai on es

desenvolupa l’acció designada pel verb en infinitiu. D’aquesta manera, la construcció

perifràstica, encara que en estats avançats de gramaticalització acabe dibuixamt un

esquema molt allunyat de l’esquema locatiu bàsic del verb, no s’està de mantenir uns

trets més o menys visibles que deriven directament d’algun dels continguts plens del

verb que assumeix el paper d’auxiliar en la perífrasi.

La idea de persistència semàntica connecta amb el concepte d’intersubjectivació

de Nuyts (2001; 2014). D’acord amb aquest punt de vista la intersubjectivació «involves

the his/her indication that the evidence is know to (or accessible by) a larger group of

people who are familiar with the evidence» (Nuyts 2001, 394). En aquest sentit, partint

dels coneixements compartits, no és difícil que el receptor puga inferir l’acció

prototípica (expressada pel verb infinit) que es realitza en un espai concret.


La reanàlisi [reanalysis], també anomenada neoanàlisi [neoanalysis] (Trauggot i

Trousdale 2010, 22; Trauggot i Trousdale 2013, 21; Andersen 2001, 231), es refereix a

les noves representacions que els parlants configuren en la ment prenent com a punt de

partida un esquema preexistent [pattern matching]. Traugott i Trousdale (2013, 21)

descriuen la reanàlisi com un procés analògic pel qual un element d’un subesquema pot

ocupar el lloc d’un altre element en un esquema més ampli.


226

En aquest epífgraf es descriuran els processos de reanàlisi que afecten els

components de les construccions perifràstiques. Més concretament, s’explicarà I) la

descategorització i reanàlisi del verb finit fins a esdevenir un verb auxiliar i, II) la

reanàlisi semàntica de la preposició fins a arribar a expressar finalitat.

I. Descategorització i reanàlisi del verb finit

Ja s’ha assenyalat que el verb auxiliar perd alguna de les propietats que

caracteritza els verbs d’una categoria més lexical i menys gramatical, és a dir, que

experimenta un procés de descategorització:

Figura 4. Descategorització i reanàlisi del verb finit

Una d’aquestes mancances de l’auxiliar és la capacitat de seleccionar el

subjecte, que ve determinat pel verb en infinitiu. En un acostament a les perífrasis amb

els verbs metre i posar és molt adient l’estudi de l’agentivitat del subjecte en la mesura

que a) és un tret que ajuda a perfilar les tres fases de les perífrasis descrites en la taula

13, i b) suposa una de les poques diferències entre <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a

+ infinitiu>, ja que el recorregut d’ambdues és bastant diferent.

Com ja s’ha introduït en l’apartat anterior, d’una banda, pel que fa al subjecte de

la perífrasi <posar-se a + infinitiu>, les restriccions quant a l’agentivitat del subjecte

van desapareixent. En gairebé tots els casos que documentem al segle XV la construcció

demana un subjecte agent amb la capacitat de decidir realitzar una acció o no. En alguns

casos aquesta capacitat s’explicita, fins i tot, mitjançant oracions causals que contenen

la raó per la qual el subjecte decideix no portar a terme una determinada acció. En altres

ocasions hi ha una seqüència amb dues accions, el principi i el final de les quals estan

perfectament delimitats: de nou, un subjecte agent deixa de fer una acció per a


227

començar a fer-ne una altra. Com es pot comprovar en els següents exemples, de

vegades és un verb volitiu el que fa que s’interprete la capacitat agentiva del subjecte

lògic:

(59) Tot lo món ne vull cercar / afins que la aja trobada, / y si deu res en cap

posada, / ho procuraré a pagar. / Me vull posar a esmorzar / y després

me n’aniré, / lo ventre vull umplir bé, / que puga ben caminar (Comèdia

hagiográfica de Santa Quitèria [XVII], 229, 13).

(60) E dix ell, dit testimoni, que lo que pot dir és que en lo dia de ahir, volent-

se possar a dinar a migdia en companyia de Pere Biarnès, Joan Ribera,

Joan Badia y altres, que birbaven en un camp de arròs de Pere Ameller

en la partida de Moncofa terme de dita vila, véu que lo dit Joan Badia y

lo dit Pere Biarnés estaven repetint entre els dos, y com ell, dit testimoni,

véu que no eren cosses que casi importassen no·ls digué res, sols los

digué que callasen.

Aquesta restricció, com s’ha explicat, va desapareixent, i ja en el segle XVI, tot

i que continuem trobant perífrasis com les descrites anteriorment, n’hi ha d’altres en què

l’infinitiu pot descriure activitats cognitives o, ja en el segle XVII, processos

emocionals, la qual cosa implica un major grau de desagentització. Igualment, cal

recordar que la perífrasi amb el verb metre també arriba a seleccionar infinitius que

descriuen situacions o processos cognitius en segles anteriors.

Finalment, respecte les restriccions sobre el verb en infinitiu, cal recordar, com

s’ha demostrat en la quantificació de l’apartat anterior, que «<posar-se a + infinitiu>

[així com <metre’s a + infinitiu] es combinen gairebé sempre amb situacions que tenen

una durada, és a dir, amb activitats o esdeveniments, i que la combinació amb situacions

sense durada donen pas a oracions agramaticals o difícils d’interpretar.

Heine, Claudi i Hünnemeyer (1991, 233) descriuen algunes regularitats en els

processos de recategorització:

a) Pèrdua de la categoria gramatical: la freqüència de la perífrasi <posar-se

a + infinitiu>, que és l’única de les dues que va més enllà del segle XV, ha anat

augmentant considerablement, la qual cosa està relacionada amb l’increment de l’abast

colocacional de la construcció (Barðdal 2008; Perek 2016). Com s’ha dit, la construcció

comença amb algunes restriccions referides, sobretot, al tipus de subjecte i a la selecció

del verb en infinitiu. No obstant això, a mesura que el grau de gramaticalització és

major, aquestes restriccions van desapareixent i els types (vegeu la diferència entre type

i token que estableixen Heine, Claudi i Hünnemeyer 1991, 69), o elements susceptibles

de participar en la construcció augmenten. Tal com expliquen Traugott i Trousdale


228

(2013), com més gramaticalitzada està la construcció, més productiva és, ja que pot

incloure esquemes semàntics menys prototípics o més allunyats dels esquemes inicials.

El canvi semàntic entès com a una modulació dels sentits condueix a la reducció

de la independència morfològica i sintàctica del verb finit. Aquest procés sol anomenar-

se descategorització perquè, com descriuen alguns autors (Hopper i Traugott 1993,

104), el verb finit perd algunes de les propietats morfosintàctiques que defineix una

categoria major o oberta i esdevé membre d’una altra menor o tancada:

full verb > (vector verb >) auxiliary

En aquest sentit ens és útil l’aportació de Bybee, Perkins i Pagliuca (1994, 13)

que defineixen aquest mateix procés com a un augment de dependència [bondedness]

del verb auxiliar. En el cas que ara ens ocupa, tant el verb metre com el verb posar

perden el seu significat ple per a passar a expressar continguts menys lèxics i més

gramaticals, propis dels verbs auxiliars. Hi ha un augment de la dependència, ja que

ambdós han de combinar-se amb altres verbs en infinitiu que aporten el contingut lèxic.

Encara més, com indica Heine (1993, 56), la discapacitat del verb finit per a seleccionar

complements ha de ser interpretada com una conseqüència del procés del

descategorització. A diferència del verb ple, entre les propietats de la categoria

[AUXILIAR]15

, no hi ha la de poder seleccionar el subjecte o altres complements:

Otra propiedad básica de la perífrasis verbal es la capacidad selectiva del

infinitivo. Sólo él puede seleccionar complementos y sujeto en las perífrasis.

El primer verbo se encuentra inhabilitado para seleccionar, por lo que actúa

como un mero instrumento gramatical del infinitivo (Gómez Torrego, 1999,

3327-3328).

En aquest sentit Ramat (1987, 16) assenyala que l’auxiliar «must have the same

Subject as the uninflected dependent verb. In other words, although AUX in terms of

the Categorial Grammar is to be considered as ‘Operand’ (main verb), it no longer

selects its own ARG(ument)». Indica també que «no semantic restrictions are imposed

by the AUX» (Ramat 1987, 16). Aquest segon criteri de classificació o de la categoria

[AUXILIAR] no és, al nostre parer, tan definitiu com l’anterior, ja que com s’ha explicat,

15 Heine (1993) presenta aquesta categoría com una categoría prototípicament estructurada a mitjan

camí entre les categories clarament lexicals i les categories clarament gramaticals.


229

alguns dels trets semàntics del verb finit sí que poden ser més o menys presents i

condicionar la tria del verb en infinitiu.

b) Pèrdua en la referencialitat [referentiality]: com s’ha explicat

anteriorment, les construccions perifràstiques analitzades són el resultat de la projecció

d’un domini conceptual [+TANGIBLE] que permet expressar-ne un altre de més abstracte.

Aquesta projecció suposa l’abstracció total o parcial dels elements presents en el domini

d’origen, per la qual cosa se’n perd la referencialitat: els elements seleccionats es

projecten i configuren nous esquemes més abstractes que permeten expressar valors

[+PROCEDIMENTALS] i [-LÈXICS]. En el cas de les perífrasis, es perd la referencialitat del

valor lèxic que els verbs metre i posar assoleixen en contexts en què funcionen com a

verbs plens. Altrament, de la projecció dels elements de l’esquema locatiu dels verbs

deriva un significat aspectual incoatiu.

c) Pèrdua en la complexitat semàntica, en el significat funcional i en el

valor expressiu: el canvi d’un significat a un altre no és mai un procés brusc i, perquè

puga haver-hi una reanàlisi, són necessaris contexts pont [bridging contexts] que

pragmàticament puguen tenir una interpretació ambigua. El canvi semàntic és resultat

d’un seguit de passes [steps] per les quals, en casos com el de les perífrasis amb el verb

metre i posar, desdibuixen el significat ple dels verbs. En aquest sentit, des del punt de

vista del contingut lèxic, els valors dels verbs són molt menys complexos que quan

assumeixen un valor ple.

d) Pèrdua en el significat pragmàtic: la pèrdua de referencialitat del verb

auxiliaritzat fa que també siga menys independent des del punt de vista del significat

pragmàtic. La construcció, d’acord amb un dels principis bàsics de la Gramàtica de

Construccions, és la unitat mínima d’anàlisi. En el cas que ens ocupa, doncs, cap dels

elements pot ser analitzat per separat i el significat de la construcció és el de la suma

dels valors de cadascun d’ells més el de la construcció. Cadascun dels elements,

considerats de manera independent, no assumirien, en el discurs, gairebé cap significat

pragmàtic.

e) Pèrdua en la variabilitat sintàctica: Les perífrasis constitueixen

construccions amb un alt grau de fixació en les quals els elements que les configuren

ocupen un lloc molt concret. Malgrat que en alguns casos poden aparèixer elements

parentètics, com s’ha explicat anteriorment, no és gens habitual.

Pèrdua en la substància fonològica [phonological substance]. Les modificacions

fonològiques de les construccions apareixen en estats molt avançats de


230

gramaticalització. En les perífrasis <metre’s a + inifinitiu> i <posar-se a + inifinitiu>

no n’hem pogut constatar cap.

II. Reanàlisi semàntica de la preposició

Pel que fa a la preposició, no hi ha una recategorització, però sí una reanàlisi

semàntica. La preposició prototípica dels esquemes bàsics locatius dels verbs posar i

metre és en, però en les construccions perifràstiques acaba sobreposant-se la preposició

a. Com s’ha introduït, la genèsi de les perífrasis amb els verbs metre i posar es pot

explicar a partir d’una construcció de moviment causat que dispara una inferència que

explica l’aparició d’un complement preposicional que expressa finalitat, però també es

pot justificar per una transposició metafòrica d’algun dels elements que configuren

l’esquema locatiu bàsic d’ambdós verbs. Així, doncs, la preposició és un altre element

de l’esquema locatiu bàsic dels verbs que descriu un procés de reanàlisi.

Com s’ha advertit, tot i que les estructures siguen molt semblants des d’un punt

de vista formal, no s’han de confondre les construccions perifràstiques amb les que

regeixen un complement demanat per la semàntica del verb. D’acord amb això, ni en el

CIMTAC ni en el CICA s’han localitzat perífrasis prototípiques en les cerques <#metre

en + <Vi>, <#metre + <Vi>, <#posar en + <Vi> i <#posar + <Vi>, ja que tots els

exemples recuperats contenen complements de règim verbal. Tot i això, n’hi ha alguns

en els quals pot haver-hi una interpretació ambigua i que sí que s’hi acosten:

(61) Açò parech greu cosa a la jentil dona, havent paor que sa ffilla no·n fos

blasmada; mas pur pensant que honesta cosa era donar hobra que la dona

recobràs lo seu marit, guardant que ella hà onesta fi se metia en fer açò e

bona intenció, confiant que Déu li n’ ajudaria no solament de fer-ho ho

promès a la Comtessa, ans encara en pochs dies li promès de dar

compliment, ab què secretament se fes; e, segons la forma donada, en

breus dies hac l’ anell la qual cosa fonch molt greu al Comthe com se

n’ach a desexir (Giovanni Bocaccio [XVa], Decameró I, 274, 9).

En l’exemple (61) s’expressa un canvi d’estat o la transició entre dues situacions

i és la mateixa preposició en la que nega el valor aspectual incoatiu a la perífrasi. Tot i

que, com s’ha explicat amb les construccions amb la preposició a, aquestes passen per

una primera etapa en què el que s’expressa és un canvi d’estat —a partir del qual es

poden disparar diferents inferències—, ara, la preposició en, prototípica en els esquemes


231

locatius [+FÍSIC] fa que la projecció d’un domini [+FÍSIC] a un altre [+ABSTRACTE] no es

puga completar.

Com s’ha avançat, hi ha qui (Montserrat 2012; Comer i Enghels 2017) ha

considerat algunes d’aquestes estructures com a perífrasis de fase inicial. Per a Comer i

Enghels (2017, 911), les perífrasis incoatives i causatives amb el verb poner en

espanyol presenten diferents variants i és la que té la preposició a la que finalment

triomfa, ja que s’adequa més al significat aspectual global de la perífrasi:

De acuerdo con su significado bàsico, la preposición a expresa finalidad.

Luego, después de este periodo de competición entre tres variantes [a, en i ø]

formales, la construcción que sea más compatible con el significado global

de las perífrasis verbales causativa e incoativa, a saber la variante con la

preposición a, se hace más predominante y contribuye a la extinción de las

demàs.

Aquest canvi en la construcció, doncs, és conseqüència de a) la projecció de

l’element META o DESTINACIÓ, que és reinterpretat metafòricament com a finalitat, i b)

un procés analògic pel qual la preposició a —entre les funcions prototípiques de la qual

hi ha la d’expressar finalitat— supera la resta de possibles variants formals. Encara més,

al nostre parer, perquè la construcció puga arribar a considerar-se com a una construcció

perifràstica amb un valor incoatiu a tots els efectes, és necessària la presència de la

preposició a, de manera que la resta d’exemples, tant del CIMTAC com del CICA, no

s’han considerat.


232


233

5. Les construccions de moviment causat i la gènesi de la

perífrasi incoativa

Comer i Enghels (2017) estudien l’evolució de la perífrasi <poner a + infinitiu>

i analitzen si en la seua gènesi hi ha una construcció causativa del tipus <poner a [algú]

en [un lloc] a + infinitiu>, amb un subjecte agent que desplaça un TEMA animat fins a

una DESTINACIÓ. Segons aquesta hipòtesi, aquesta DESTINACIÓ, representada

prototípicament per un complement locatiu, acaba sent substituït per un infinitiu.

Les autores plategen una hipòtesi per a la perífrasi incoativa en espanyol, que

descomposen en sis fases. Aquestes etapes són les mateixes que hauria seguit el francès

en la perífrasi <mettre a + infinitiu> (Verroens 2011). En català la hipòtesi també seria

aquesta per als verbs metre i posar, tot i que no hem pogut trobar cap cas en el nostre

corpus per a exemplificar la construcció de la fase 6:

- Fase 1: la construcció perifràstica, en ambdós casos, parteix del sentit locatiu

dels verbs en què un subjecte agent fa estar alguna cosa (TEMA) en un nou lloc.

(62) E la conexensa de la mell és, com sia cuyta, tu pendràs de la mell e

metràs-ne en una escudela d’aygua frede, e puys aquella mell que y

auràs messa se deu trencar com a vidre (Llibre de Sent Soví [XVa], 293,

15).

(63) Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per

les burles e jochs que li feÿa, perquè no la desligàs. E com véu que se n’

anava e ab les mans no la podia tocar, alargà la cama e posà-la -y davall

les faldes, e ab la çabata toquà -li en lo loch vedat e la sua cama posà

dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué de la cambra e anà

hon era l’ emperador E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de

l’ ort (Joanot Martorell [XVb], Tirant, 790, 11).

- Fase 2: el TEMA també pot ser un esser animat, que de la mateixa manera que

en la fase anterior, no té capacitat de controlar el procés:

(64) E los turchs duptaven la batalla, e tramateren lurs misatges al gallifa de

Baldach, offerrint -se de esser a son manament. Aquesta cossa plagué

molt al gallifa e als serrayns, e raberen en ffe los turchs, e tragueren -los

de aquella terra de Correstén, e meteren-los en altra terra hon

habitassen, on no·s duptassen de lur rebel·lió, e que ordonadament

pagassen cascun any cert trahut a la senyoria, e ·n tal manera los turchs


234

romanguessen sans sots la senyoria dels serrayns (Aitó de Gorigos

[XVa], La flor de les històries d’orient [XVa], 95, 29).

(65) Digous a ·XII· de juny, ·1521·, degollaren a Françí, saliner que estava a

les Salines, dient que era traydor al poble de València, de hon l’

acassaren de sa casa fins al foçar de sent Nicolau a coltellades, e los

capellans de sent Nicolau, per salvar-lo tragueren lo Corpus ý, ell

demanant confeçió, lo posaren en huna casa, e ·l confesaren e

combregà, e acabant de combregar lo tragué lo poble de València de dita

casa e ·l mataren, e aprés lo portaren a la plaça de la Seu, com a

desemparat, e la confraria de la sagrada Verge Maria dels Ignosents lo

soterrà ([XVIa] 23, 3).

- Fase 3: s’afegeix un complement infinitiu. Aquest canvi sintàctic pot

comportar una nova interpretació: «el agente hace el TEMA cambiar de lugar,

però al mismo tiempo le hace iniciar una actividad expresada por el infinitivo»

(Comer i Enghels 2017, 94):

(66) E a pochs de dies misser Corrall, ab tota aquella bona companya, vench

a Gerba, et près terra al castell, et aquí aveylaren los cavalls et tota

aquella gent. E·ls cavayls havien tan gran pahor dels cameyls, que de tot

sen exien com los veÿen; sí que aguérem d’acort que entre ·II· cavayls

metessen ·I· cameyl a menjar prop d’ells; sí que fo lo major trebayl del

món, emperò axí se avearen ab ells, en tal manera que ab ells ensemps

menjaven (Ramon Muntaner [XIVa], Crònica, 522, 16).

(67) Quant les galees foren reculides e luyades de terra tro a mig tret de

balesta, éls viuren ·I· almugàver qui fo romàs en terra, e ·V· cavalers

francès venien -li desobre ab lurs cavayls, e eyl, defensan e tornan atràs,

venia ves la mar, axí com ceyl qui cuydava trobar les galees aparelades

de muntar sus. En ·I_a· de les galees avia ·I· almugàver, qui era de

Tàrrega, molt valent hom, seyor de ·L· servens, e víu que aquel

almugàver, qui era seu, era en molt gran cuyta; pregà l’ almirayl que ·l

feés posar en terra per secórrer a son compayó; aytantost près la lansa e

sos darts, e la galea acostà -se a terra e eyl devalà tot sol (Bernat Desclot

[XIIIb], Crònica, 140, 11).

- Fase 4: el complement locatiu, element constituent de l’esquema físic bàsic de

metre i posar, es dilueix a poc a poc fins el punt de no ser necessari i

desaparèixer.

(68) Com l’estol aquest fo partit de Pisa, en boques de Bonayre perderen una

galea, que ferí en terra, de la qual galea escaparen vius entrò a ·LXXX·

hòmens. E lo jutge d’Arborea, qui ho sabé, tramès companya là hon la

galea era rota, et prengueren tots los dits ·LXXX· hòmens, e ab una

corda al coyl envià·ls a Bonayre a l’almirayl, que tantost los féu fer bons

gamballs, e·ls féu metre a obrar lo mur e·l vayl de Bonayre (Ramon

Muntaner [XIVa], Crònica, 593, 12).

(69) També fou capità lo areu Casademunt de Pi; també morí, y molts altras

capitans que a penas ne rastà cap sinó fou lo astudiant Tarús de Bas, que


235

del tot no fou tant mal com los altras, que a la veritat fóran astats tant

dolens com los de Fransa, sinó que no·ls fou consedit que públicament

gafasen la gent per aver-na rascat, però los botons que ells fèian a la

pobra gent era terror y l’arogànsia que ells portàvan. També se són

parduts y posats a traballar los uns com los altras, que en lo dia de vuy,

que contam als 10 de octubra de 1660, no se’n veu cap, y axí fins lo dia

de vuy hem pagadas las contrabusions ab tanta rigor dels castallans

(Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia, 97, 4).

- Fase 5: hi ha una reanàlisi del clític se, que passa a formar part del verb.

(70) [...] noten que no movem guerres ni batayles per dolçor de rapina o de la

despuyla, ni per hoy ni ranchor, sinó solament per amor de pau, la dita

pau vos serà donada si en vosaltres és atrobada pura e leyal

voluntat. Mas ¿per què tu, Aníbal, te mets a dir coses tan vanes, dient:

«Avet que a la dreta part està Espanya, la qual jo hé conquistade ab

molta sanch dels meus habundantment scampada, e ja veus les altres

terres nostres», les quals tu dius que ·m dónes? (Antoni Canals [XVa],

Scipió i Anibal, 61, 8).

(71) E Pere, vehent que les paraules no eren de venir a menys en tota la nit,

axí com aquell qui curava poch d’ ella dix: “Ara no pus, dona, que d’

açò yo ·m content bé, perquè fes per cortesia que nosaltres hajam de què

sopar, car a mi apar que aquest jove no deu haver sopat axí com yo m’

hé”. Cert no, dix la dona, car quant tu en mala hora venguist nosaltres

nós posàvem a sopar”. “Ara ve, donques, dix Pere, fes que nosaltres

sopem. E aprés yo dispondré en aquesta cosa en manera que tu no t’

hauràs de clamar” (Giovanni Bocaccio [XVa], Decameró, 438, 22).

- Fase 6: el valor incoatiu del verb finit es convencionalitza, de manera que pot

aparèixer combinat amb ell mateix amb un sentit lèxic ple expressat pel verb

en infinitiu. Com s’ha dit, no hem localitzat casos en català. Fem servir aquest

de la traducció a l’espanyol de l’obra Crimen y Castigo de Dostoievsky:

(72) A veces de pronto se ponía a llorar, se enfermaba a menudo y deliraba

en un estado febril. Una vez, de mañana, anunció directament que, según

sus cálculos, pronto debía estar de vuelta Rodia, que ella recordaba

cómo él, al despedirse de ella, hizo mención de que precisamente a los

nueve meses había que esperarlo. Se puso a poner todo en orden en el

departamento y a prepararse para el encuentro, se puso a arreglar la

habitación destinada a él, […] a limpiar los muebles (Omar Lobos

[trad.], 2007, Crimen y castigo, 662).

Cal resaltar que els exemples recollits en la fase 3 contenen contexts pont

[bridging contexts] (Traugott i Dasher 2002) que parteixen de la inferència invitada

[invited inference] que si un TEMA —animat o no— és desplaçat d’un lloc, pot ser

desplaçat amb una determinada intenció.


236

A més del tema, aquesta construcció exigeix un subjecte agent que esdevé la

causa del desplaçament del tema:16

«the causer argument directly causes the theme

argument to move along a path designated by the directional phrase; that is, ‘X

CAUSES Y to MOVE Z’» (Goldberg 1995, 152). L’esquema és completat per un tercer

argument, el camí o trajectòria:17

Figura 5. Moviment causat (Goldberg 1995)

L’atenuació del complement de lloc descrita per a la fase 4 té a veure amb el

tipus d’infinitiu exigit en la construcció perifràstica. Com s’ha exposat en l’apartat

anterior, les primeres perífrasis completament gramaticalitzades amb els verbs metre i

posar seleccionen un infinitiu que designa una acció fàcilment identificable —

intersubjectivació segons Nuyts— amb un espai físic. En aquest sentit, s’hi pot establir

una relació amb la gènesi de la perífrasi:

El punto de partida en la creación de una perífrasis se encuentra en

combinaciones de dos verbos en los que uno de ellos empieza a desdibujar

su significado y a funcionar como un verbo de soporte. Los inicios del

proceso siempre arrojan una colocación, expresión rutinizada o prefab, en la

que el futuro verbo auxiliar se combina con unas pocas formas verbales

(Garachana 2017, 52).

A més a més, l’atenuació de l’espai és conseqüència de la modulació en la

focalització sobre els elements de la construcció: ara, el focus d’atenció recau sobre un

complement infinitiu, que emergeix, alhora, d’una inferència invitada. D’aquesta

manera es deixa en un segon planol el complement espacial, intrínsec a l’esquema

espacial bàsic dels verbs metre i posar. Aquest procés, en últim terme, no deixa de ser,

doncs, un procés de subjectivació.

16 Langacker (2000, 48) denomina les construccions de moviment causat ‘construccions

energètiques’ pel fet que la participacio del subjecte descrit implica la noció de força.

17 Les construccions de moviment causat amb el verb poner han estat estudiades en espanyol per

Ignacio Pereira (2013).


237

Hi ha alguns contextos que ajuden a l’atenuació del complement de lloc. En

exemples com (73) s’hi pot donar una doble interpretació: a) una seqüència d’accions

entre fer los lits (I) i metre’s a dormir (II). D’acord amb això, el verb metre apareix com

un verb lleuger en una construcció perifràstica completament gramaticalitzada en la

qual el verb ha perdut tot el contingut lèxic i és utilitzat per a expressar un valor

aspectual incoatiu, i b) el complement de lloc, bàsic en l’esquema físic del verb, s’omet

en la segona oració per la proximitat de la primera, en què sí que és explícit. En aquest

cas, el verb conservaria part del contingut lèxic i estaríem davant d’una contrucció

causativa: meteren-se en los lits a dormir.

(73) —Cavallers, los fets van bé, e iran millor, si a Déus plau; e qui dirà que

pus bella donzella que la nostra és venguda al torneig, no sabrà què·s

dirà, e haurà massa a fer en sostenir ço que haurà dit; e axí, donzella,

hajats bon cor.

—Senyor —dix Festa—, puys que vostra senyoria o vol, mal que·ls pes

hauré yo a ésser la pus bella, aquesta vegada. De què ella e ells rieren

molt. Los lits foren fets, e meteren-se a dormir (Curial [XVa], 183,39).

En aquest cas concret, hi ha dos indicis pels quals la primera de les dues

interpretacions és més adient. D’una banda, la fixació del pronom se al verb és un tret

caracteritzador de la perífrasi. És cert que el clític també pot aparèixer amb el verb quan

té un significat lèxic ple, però la forma és coincident amb la construcció perifràstica.

D’una altra banda, no hi ha el pronom hi, que no s’ometia en contexts com el present en

català antic.

A pesar de tota aquesta informació, Comer i Enghels (2012) no situen la

hipòtesi del moviment causat en la gènesi de la perífrasi amb el verb poner en espanyol.

Les raons per les quals arriben a aquesta consideració són: d’una banda, perquè la

perífrasi s’haguera pogut desenvolupar a partir d’una construcció de moviment causat,

necessàriament aquesta segona mena de construcció hauria d’existir amb anterioritat.

Comer i Enghels (2012, 913) però, demostren, amb un estudi de corpus, que la gènesi

de totes dues construccions és paral·lela en el temps:

La evolución paralela (y no consecutiva) de las dos construcciones, que ya

existían ambas en el siglo 13 [...] resulta ser un primer argumento en contra

del modelo desarrollado en la[...], según el cual el uso causativo se hubiera

originado antes del uso incoativo.


238

D’una altra banda, Comer i Enghels (2012, 920) es refereixen a «una

competición entre construcciones con la preposición en, a y la preposición ‘cero’».

D’acord amb la hipòtesi del moviment causat, les autores al·leguen que la preposició

sempre hauria de ser a, ja que és la preposició prototípica per a expressar la finalitat que

caracteritza el significat del nou sintagma. En aquest sentit, presenten diferents

exemples en els quals hi ha construccions amb preposicions diferents de la preposició a:

(74) ‘Señor,’ rrespondyó el cantor, ‘es la más mala persona del mundo, y no

tyene cabe sy syno ladrones y rrufyanes y gente que le ponga en hazer

mal, y en muchas desonestydades, y por cyerto que anoche en la cámara

hablavan de vos.’ ([CORDE]: Anónimo, La corónica de Adramón, s.

XV)

En el present estudi, com s’ha dit en l’epígraf anterior, exemples com aquest han

estat exclosos de la nòmina de perífrasi, ja que el que hi ha és una transposició

metafòrica dels elements de l’esquema locatiu bàsic del verb, però no una

desemantització completa del verb auxiliar.

A nostre parer, les hipòtesis del moviment causat i la de la projecció metafòrica

dels elements de l’esquema locatiu bàsic no són incompatibles. D’una banda, la

semàntica dels verbs permet de fer processos inferencials pels quals una finalitat no

intrínseca acaba fent-se explícita. D’una altra, les projeccions conceptuals permeten,

igualment, expressar nocions més abstractes que identifiquen una DESTINACIÓ amb una

finalitat. En la present investigació sí que es considera vàlida la hipòtesi del moviment

causat, conseqüència d’un procés inferencial i d’una refocalització dels arguments

verbals. En aquest sentit, el problema de la preposició exposat per Comer i Enghels

(2012) deixa de ser-ho en la mesura que, com s’ha explicat, perquè hi haja una

construcció perifràstica és necessària la preposició a. No obstant això, com s’ha explicat

en els capítols 1 i 2, les projeccions semàntiques que afecten ambdós verbs són

nombroses i tendeixen sempre a expressar nocions amb un grau alt d’abstracció. A

nostre parer, és gràcies a aquestes projeccions que el parlant pot portar a terme la

refocalització dels arguments verbals. Així, doncs, combinem ambdues hipòtesis de la

següent manera:

1) S’infereix una finalitat (hipòtesi de moviment causat).

2) Es focalitza en la finalitat en detriment de l’element locatiu (hipòtesi del

moviment causat).


239

3) La finalitat (inferida i refocalitzada) s’identifica amb l’element de la

DESTINACIÓ, propi de l’esquema locatiu bàsic (hipòtesi de la projecció de

l’esquema i reanàlisi dels elements).

Exposem, per reforçar la hipòtesi del moviment causat, l’exemple següent (75).

Fem notar que la construcció perifràstica apareix a la vora d’un sintagma preposicional

que es refereix a un lloc. Val a dir que aquest complement no és exigit i que si s’omitís

només hi hauria una pèrdua d’informació, però en cap cas l’enunciat seria agramatical:

es posà a predicar. Així mateix, a diferència del que s’observa en l’esquema locatiu, en

aquesta situació la referència no és una DESTINACIÓ, perquè el subjecte lògic ja s’hi

troba. Tampoc no hi ha cap desplaçament. No obstant això, si s’interpreta que l’infinitiu

és conseqüència d’una projecció semàntica que pren com a punt de partida un element

locatiu, és estrany que n’aparega un altre de nou:

(75) Acabant les funcions, precedides les llicències y cumplidos, se anà

despedint y se’n vingué a son país. Entrà per lo portal de Quart, y sens

descansar ni pendre aliento, es posà a predicar en lo Mercat (Leopold

Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del Pare Esteve, 187, 14).


240


241




6.1. L’analogia

6.2. <Metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>

6.3. <Ficar a + infinitiu>

***

6.1. L’analogia

L’analogia és un recurs habitual del llenguatge: la repetició de patrons i

esquemes és habitual per a expressar valors que s’aproximen. Hi ha estructures

preexistents que permeten la substitució d’algun del seus elements per uns altres amb

els quals comparteixen trets que es consideren rellevants: «analogy [...] refers to the

attraction of extant forms to already existing constructions» (Traugott i Hopper 1993,

56). Aquestes estructures s’anomenen estructures de suport [supporting construction] i

la seua existència suposa que no totes les perífrasis verbals són conseqüencia del procés

de gramaticalització:

La creación de algunas perífrasis verbales permite demostrar que no todo

cambio gramatical responde a un proceso de gramaticalización. El

surgimiento de algunas perífrasis se explica por procesos de analogía, que

llevan a crear formas perifrásticas nuevas que imitan el modelo de otras

previas, que funcionan como construcciones de apoyo (Garachana 2017, 59).

En espanyol, per exemple, Garachana (Garachana 2017, 2011; Garachana i

Rosenmeyer 2011) ha descrit la creació de la perífrasi <tener de + infinitivo> com una

analogia de <haber de + infinitiu>. Com ja s’ha dit, autors com Traugott i Trousdale

(2013) situen l’analogia com un dels principals processos pels quals esdevé el canvi

semàntic.


242

En francès, Verroens (2011, 257) justifica l’origen de la perífrasi <mettre à +

infinitiu> mitjançant un procés d’analogia, tot i que descriu aquest procés parant

especial atenció al concepte de productivitat, explicat anteriorment. Segons aquesta

hipòtesi hi ha un verb prototípic per a expressar el valor incoatiu, commencer, que és el

verb que arriba més aviat a un grau alt de gramaticalització, i «plus la construction est

grammaticalisée, plus elle devient apte à autoriser des constructions moins schématisées

(tel se mettre à». A diferència de les perífrasis incoatives en català amb els verbs metre i

posar, Verroens sí que estableix una cronologia diferent en la gènesi de les perífrasis

amb commencer i mettre: «diachroniquement, nous observons [...] que la construction

commencer à est plus ancienne que se mettre à et figure déjà dans les premiers textes

français» (Verroens 2011, 258).

D’acord amb Verroens, doncs, la gramaticalització de la perífrasi amb

commencer, l’element més representatiu de la classe, facilita l’aparició d’altres elements

menys representatius i amb un grau menor d’esquematització:

Figura 6. Esquematització de les perífrasis incoatives (Verroens 2011)

6.2. <Metre a + infinitiu> i <posar a + infinitiu>

Cronològicament, les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>

són semblants pel que fa a l’origen. No obstant això, com ja s’ha exposat, el verb metre

com a verb lleuger forma part, a diferència del verb posar, d’altres locucions verbals

capaces d’expressar valors aspectuals molt propers al de la perífrasi.

A més a més, l’esclat definitiu d’aquestes perífrasis es produeix en la primera

meitat del segle XV, moment en què, com s’ha explicat en el capítol 2, l’ús de posar

'algú, una cosa, començar a tenir un determinat estat’ augmenta, en detriment de l’ús de

metre amb aquesta mateixa accepció. Aquesta consideració és rellevant en la mesura

que, com s’ha exposat, el valor incoatiu de les perífrasis només es pot explicar arran la

focalització del moment inicial d’una situació que expressa un canvi d’estat.


243

Tenint en compte aquests factors, es pot fer la hipòtesi que la perífrasi amb el

verb metre, tot i comptar amb un índex de freqüència molt més baix que la perífrasi amb

posar, és la primera capaç de generar usos perifràstics amb un valor incoatiu. A favor hi

ha el fet que, com dèiem, metre compta amb els significats plens necessaris per a

engegar-la i participa en locucions verbals que expressen valors semblants. També cal

recordar que entre els 9 exemples de la perífrasi amb el verb metre, n’hi ha 3 que

seleccionen un infinitu que expressa un procés cognitiu. Aquests infinitius, amb

l’estructura amb el verb posar, no són gaire freqüents fins un segle més tard.

D’aquesta manera, la perífrasi amb posar, pot ser concebuda com una analogia

d’una construcció de suport. Observem tres factors que l’afavoririen: a) l’analogia és un

mecanisme que es fonamenta en la reproducció d’esquemes preexistents. En aquest

sentit, la construcció substitueix un verb locatiu per un altre locatiu, b) el verb metre

pràcticament desapareix en el segle XVI, després que un altre verb semànticament

proper, posar, haja assumit bona part dels seus significats. Entre d’altres, el verb posar

gairebé monopolitza l’expressió del canvi d’estat, bàsic per a engegar la noció

d’incoativitat, des del segle XV, i c) l’expressió de les nocions aspectuals de les

perífrasis són el resultat de la projecció dels elements pertanyents a esquemes de

dominis [-ABSTRACTE]. Dels dos esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar, el

del segon no és tan restrictiu pel que fa a la direccionalitat, com s’ha explicat en el

capítol 2, per la qual cosa pot projectar elements sense cap mena de limitació que se’n

derive. L’absència d’aquestes limitacions fa que esdevinga molt més prolífic a l’hora

d’expressar nocions aspectuals, molt més esquemàtiques.

Una altra vegada, la distinció entre perífrasis ingressives i inceptives pot ser

profitosa per a intentar explicar per què la perífrasi amb posar és viva fins a l’actualitat i

la perífrasi amb metre no va més enllà del segle XV. Com s’ha explicat, les perífrasis

ingressives focalitzen el començament d’una situació, mentre que en les segones,

l’atenció rebuda per l’inici de la situació és el mateix que el de la resta de moments

interns. És interessant el matís emfàtic o intensiu que atribueix Yllera (1980, 179) a les

perífrasis ingressives:

En el caso de las perífrasis ingresivas ha habido una constante tendencia a

emplear nuevas formas y a sustituir perífrasis que el uso había desgastado y

privado de su fuerza intensiva. Por el contrario, con las perífrasis inceptivas

léxicas formadas por empeçar y començar, la ausencia de este carácter

intensivo ha permitido que, con preferencias según las épocas y regiones, se

hayan mantenido con más fuerza en el idioma.


244

En efecte, per a focalitzar un moment concret d’una situació —l’inicial—, és

necessari usar un element emfàtic que siga capaç de destacar-lo per damunt de la resta.

La força intensiva, però, va desgastant-se per l’ús, i formes noves poden substituir

l’element original. Com s’ha avançat, el caràcter emfàtic dels verbs metre i posar és un

tret diferenciador del verb incoatiu per excel·lència, començar. És per això que aquest

caràcter emfàtic pot ser pres com a argument per a defensar l’origen de les perífrasis

amb els verbs metre i posar com un procés amb un major grau d’autonomia respecte de

la construcció perifràstica amb el verb començar, nuclear en la categoria dels verbs

incoatius:

Figura 7. Incoativitat: valor ingressiu i valor inceptiu

En francès, Verroens (2011) també s’hi ha referit per a comparar les perífrasis

incoatives amb els verbs mettre i commencer: «pour renforcer l’inchoatif, le locuteur

utilisera l’élément spécifique se mettre à au lieu de l’élément général commencer à qui a

perdu de sa force expressive» (Verroens 2011, 253).

Com a resum, per a considerar la hipòtesi que <posar-se a + infinitiu> pot

haver-se generat per una analogia de <metre’s a + infinitiu>, cal tenir present:

Metre Posar

Cronologia S. [XIV] XV S. [XIV] XV

Verb amb esquema locatiu + +

Construccions precedents + -

Infinitiu 'procés cognitiu' + +


245

Infinitiu ‘procés impersonal’ - +

Restriccions lèxiques (restriccions aspectuals) + -

Usos dels significats plens - +

Valor intensiu - +

Taula 14. Semblances i diferències de les perífrasis amb els verbs metre i posar

6.3. <Ficar a + infinitiu>

Amb un valor intensiu o emfàtic, en català actual hi ha el verb ficar, que en

alguns dialectes comença a disputar-se alguns contexts amb el verb posar. Pel que fa a

la perífrasi amb el verb ficar. El CIMTAC recupera només dos exemples en la cerca

<#ficar a + <Vi>. Ambdós són dins la nòmina de llibres que configuren el corpus del

català modern. El CICA no en recupera cap ocurrència, per la qual cosa podem afirmar

que aquesta construcció és molt tardana en comparació amb <metre’s a + infinitiu> i

<posar-se a + infinitiu>.

El primer exemple (76) és de la segona meitat del segle XVIII i constitueix un

context pont en la mesura que la interpretació pot ser ambigua: d’una banda, es pot

entendre que ficar conserva un significat ple i que a descansar és un complement

preposicional no exigit per la semàntica del verb que constitueix una segona predicació.

D’una altra, es pot entendre que el dessemantitzat apareix combinat amb un infinitiu. En

aquest segon cas el verb funcionaria com a auxiliar i els elements formarien part d’una

construcció perifràstica amb un valor incoatiu idèntic al de les altres dues perífrasis. El

segon exemple (77) té un infinitiu que descriu una situació més difícil d’identificar amb

un esquema físic. Com ocorre amb metre i posar, aquesta construcció també és capaç de

seleccionar infinitius que denoten processos cognitius:

(76) Nos entràrem al carrer de Sant Joan i nos ficàrem a descansar a casa de

la Josefa Costa, la que, ab la sua nora, muller de Llorenç, son segon fill,

i algunes minyonetes deixebles d’esta i de sa sogra, treballaven

quiscuna ab son coixí dins de l’entrada (Baró de Maldà [XVIIIb],

Calaix de sastre, 109, 1).

(77) Mes ya oix que algun crític apasionad o no apasionad als gavachs em

replica que no és cosa tan certa que esta guerra siga la més santa, perquè

al cab és contra un emperador que digüen està batechat y també molts

dels soldats del seu exèrcit, y no pareix cosa molt santa fer-se guerra tan

cruel, tan enconada cristians contra cristians. Poc a poc: no em fique a

averiguar si són o no són batechats, lo que sí és cert que el nom d’eixe

emperador no se encontra en ningun martirolochi, en ningun cathàlogo

de sants que té aprobats y reconeguts la Yglésia (Raimundo Valcedo


246

[XIXa], Sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la

Independència, 231, 4).

El valor emfàtic que Yllera atribueix a les perífrasis ingressives justifica

perfectament per què el verb ficar és del tot apte per a formar perífrasis amb un valor

incoatiu ingressiu. Com ja s’ha indicat, etimològicament, el verb ficar prové del llatí

vulgar *FĪCTIARE i significa ‘fixar quelcom fent-ho entrar per la punta’ (DCVB, s. v.

ficar). Aquest verb és molt prolífic en català actual, però no ho era ni durant el període

medieval ni tampoc en català modern. De fet, tenia uns significats bastant restringits que

compartien, precisament, un valor d’èmfasi. La col·locació més freqüent amb el verb

ficar en català antic és ficar els genolls, en què s’observa el valor intensiu, compartit

amb altres col·locacions com ficar estepes, ficar esperons o ficar pals, que són també

molt freqüents. L’esquema del verb permet fer-ne usos metafòrics (78). D’acord a la

tipologia textual, aquest ús es documenta, sobretot, en obres de ficció en les quals

l’autor vol aconseguir un ús hiperbòlic:

(78) Lo pagès dix al dit Talla: «Vet aquest Beneset de qui yo t’é dit.» Aquest

lo·s esgardà ab mala vista e ab esperit endiablat, e, molt asprament, axí

con s’avia acustumat de parlar, cridà: «Leva, leva, e rit les coses que às

d’aquest pagès.» Al crit del qual, lo sant levà sos uyls, tolc-se de líger, e

esgordà·s lo bacalar, e puys lo pagès qui estava ligat. E, tan tost con lo

sant ficà sos uyls als braces del pagès, los ligams ab los quals era ligat

se començaren a desligar («Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb], 70, 28).

El valor intensiu, de la mateixa manera que s’ha descrit en la descripció

semàntica del verb metre —significat 4a— també es pot traduir en un esquema

d’aproximació:

(79) Axí com aquell qui ab ardent cor spera oyr cosa nova, gran e inusitada,

jo, ladonchs, ab subirana atenció, postposat tot altre pensament, fiqué la

orella a ço que ells me devien dir, los quals jo vehia disceptar qui

parlaria primer (Bernat Metge [XIVb], Lo somni, 162, 2).


247


248

7. Conclusions

En el present capítol s’ha explicat la gènesi i l’evolució de les perífrasis

incoatives <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>. Les conclusions a les quals

s’ha arribat són les següents:

1. La gramaticalització és un procés gradual pel qual un element lingüístic perd

part del seu contingut lèxic per a expressar un contingut més gramatical. La

gramaticalització pot afectar diferents nivells de la llengua —sintaxi, morfologia,

fonologia—. Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> són resultat

del procés de gramaticalització que afecta de manera més clara els verbs posar i metre

en català antic.

2. Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> esclaten en el

segle XV però segueixen un itinerari diferent. La construcció amb el verb metre no va

més enllà del segle XV, mentre que la construcció amb posar és viva en català actual.

Tenint en compte les consideracions que s’expliquen en el punt 4, s’han analitzat un

total de 147 casos de perífrasi —9 amb el verb metre i 138 amb el verb posar—.

3. La categoria perífrasi verbal ha estat definida com una categoria híbrida, ja que

té contingut lèxic i contingut gramatical. És per això que un acostament des de la teoria

del prototip de Geeraerts (1997) és molt profitosa. D’acord amb aquesta teoria, les

perífrasis incoatives amb els verbs metre i posar s’han de considerar com a perífrasis

nuclears en la categoria. Per a la definició de perífrasi verbal s’ha seguit el model de

Garachana (2017), la caracterització de la qual té presents paràmetres sintàctics —com

s’ha fet tradicionalment— però també semàntics. A més a més, en el present estudi

s’han afegit paràmetres aspectuals relacionats amb el grau d’abstracció dels dominis

conceptuals i el grau d’esquematicitat. D’una banda, per a analitzar el funcionament

sintàctic de les construccions perifràstiques s’han seguit els criteris de Gómez Torrego

(1999) i Gavarró i Laca (2002). D’una altra, per a la caracterització semàntica s’ha

seguit Pérez Saldanya (2002), Montserrat (2012), Roca Pons (1958) i Yllera (1980).

4. D’acord amb la definició establerta de perífrasi verbal no s’han classificat com a

perífrasis: a) aquelles construccions en les quals el verb no està totalment dessemantitzat


249

i encara es pot identificar amb algun dels significats plens de l’estructura semàntica, b)

algunes construccions com <metre mà a + infinitiu> que, malgrat tenir un significat

aspectual proper a l’expressat per les perífrasis incoatives, han de ser considerades com

a locucions verbals (Garachana 2017; Haspelmath 2000; Martínez Atienza 2016).

5. La distinció aspectual entre perífrasis inceptives i ingressives (Roca Pons 1958;

Yllera 1980) és molt profitosa per a explicar la gènesi i el funcionament de les perífrasis

<metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, en la mesura que:

a) Permet d’establir una diferència entre els verbs metre i posar, d’una banda, i

començar d’una altra: el matís emfàtic de les perífrasis ingressives ofereix

resposta a una necessitat expressiva dels parlants. Aquest matís no és propi de

les perífrasis inceptives, que mantenen la mateixa atenció en cadascun dels

moments interns de la situació denotada per l’infinitiu.

b) Permet de diferenciar diversos nivells quant al grau d’impersonalització dels

verbs auxiliars de construccions perifràstiques incoatives —començar, metre,

posar—

c) El valor ingressiu és coherent amb el contingut expressat per l’infinitiu de les

perífrasis amb els verbs metre i posar en relació a l’aspecte lèxic o aktionsart:

els verbs en infinitiu es refereixen en gairebé tots els casos a activitats o

realitzacions, és a dir, a accions amb una durada. En aquest aspecte, el valor

ingressiu només té sentit en la mesura que s’introdueix una situació durativa.

6. L’anàlisi semàntica del verb en infinitiu de les perífrasis estudiades és clau per a

entendre’n l’evolució: en un primer moment, les perífrasis amb els verbs metre i posar

seleccionen infinitius que denoten una situació que s’identifica amb un espai físic molt

concret, la qual cosa s’ha de relacionar amb el concepte de persistència semàntica

(Hopper 1991). Aquestes restriccions però, van desapareixent, i ambdues construccions

arriben a expressar processos emocionals o no intencionals. De fet, la perífrasi amb

metre és la primera que selecciona aquesta mena d’infinitius, ja que compta amb

construccions precedents —<metre mà a + infinitiu>— que expressen aquesta noció des

del segle XIII.


250

7. La Gramàtica de Construccions (Goldberg 1995, 2033 i 2006) forneix els

conceptes teòrics necessaris per a explicar les construccions perifràstiques. En el present

estudi s’han fet servir els conceptes:

a) Esquematicitat: la gramaticalització dels verbs metre i posar en la construcció

perifràstica comporta que perden la totalitat del seu contingut lèxic. Ambdós

verbs esdevenen elements que expressen nocions més gramaticals relacionades

amb l’aspecte. Tradicionalment s’ha considerat la dessemantització del verb

auxiliar com a una pèrdua de significat. Ara, però, seguint Traugott (1988) o

Traugott i Trousdale (2013), associem el procés de gramaticalització dels verbs,

no amb una pèrdua, sinó amb una transformació encaminada a expressar nocions

més abstractes i que demana un grau d’esquematicitat major.

b) Productivitat: el grau de gramaticalització d’una construcció està relacionat amb

la productivitat i la freqüència amb què apareix. En les construccions

perifràstiques s’ha constatat que, a mesura que avança la gramaticalització,

augmenta el nombre de types amb què pot aparèixer la construcció. En el cas de

les perífrasis amb els verbs metre i, sobretot posar, aquest augment dels types es

constata en el gran nombre d’infinitius diferents que el verb selecciona ja a partir

dels segles XVI-XVII.

c) Composicionalitat: aquest concepte ha estat útil per a diferenciar les perífrasis

amb els verbs metre i posar de la perífrasi amb el verb començar. Les dues

primeres doten tota l’estructura d’un significat composicional que no es

correspon amb la suma exacta de cadascun dels components. En la segona, en

canvi, el verb començar ja expressa un valor incoatiu idèntic al que expressa per

ell mateix de manera independent.

8. La gramaticalització de les perífrasis estudiades comporta l’auxiliarització dels

verbs metre i posar. La categoria [AUXILIAR] és, de nou, una categoria sense unes

fronteres ben definides, per la qual cosa s’ha d’explicar en termes de prototipicitat

(Geeraerts 1997). Seguint les fases descrites per Heine (1993), els verbs metre i posar

arriben a estats bastant avançats d’auxiliarització. Concretament, s’han constatat les cinc

primeres fases: I) el verb present un contingut lèxic ple amb un complement, II) el

complement passa a designar una situació dinàmica amb una forma no nominal o amb

un sintagma completiu, III) el verb adquireix una funció esquemàtica i el complement ja


251

només pot ser una forma no personal del verb, IV) el verb pateix un procés de reanàlisi i

recategorització, i V) el verb perd alguna de les seues propietats sintàctiques.

9. El concepte d’unidireccionalitat [unidirectionality] (Hopper i Traugott 1993) es

manifesta, en el cas de les perífrasis en els següents aspectes:

a) Abstracció del verb finit: els esquemes locatius bàsics dels verbs metre i posar

es projecten, sobretot metonímicament, per a expressar nocions més abstractes

relacionades amb l’aspecte. Aquesta tendència s’ajusta al principi general que la

conceptualització humana va del [+FISIC], [+CONEGUT] al [-TANGIBLE][-

CONEGUT].

b) Subjectivació i canvi semàntic del verb finit: el canvi semàntic s’ha d’entendre

com una modulació en la focalització dels elements. En qualsevol procés de

canvi semàntic hi ha presents significats objectius i subjectius (Langacker 1987).

En un context concret, els significats subjectius poden guanyar o perdre

importància (Truagott i König 1991; Traugott i Dasher 2002; Traugott i

Trousdale 2013). Per a generar la incoativitat que s’associa a les perífrasis amb

metre i posar en català és necessària la noció prèvia de canvi d’estat: en un

primer moment les perífrasis expressen, únicament, el trànsit entre dues

situacions que apareixen ben delimitades seqüencialment. Posteriorment, el

parlant infereix que, perquè hi haja un canvi de situació, la segona situació ha de

començar a ocórrer. Així, doncs, hi ha una modulació en la focalització en la

mesura que de tota la situació denotada, es para atenció tan sols al començament

de l’acció.

c) Recategorització i reanàlisi sintàctica: seguint els estudis de Traugott i Trousdale

(2010; 2013) i Andersen (2001), s’han explicat els diferents processos de

reanàlisi sintàctica o semàntica i recategorització que afecten cadascun dels

components de la perífrasi.

10. Seguint Comer i Enghels (2017), s’ha analitzat la hipòtesi que les construccions

de moviment causat puguen estar en l’origen de les perífrasis incoatives amb els verbs

metre i posar. A nostre parer, aquesta hipòtesi sí que és vàlida, ja que algun dels

problemes plantejats per Comer i Enghels (2017) desapareixen amb la definició de

perífrasi verbal que s’ha establert. En aquest sentit, la presència de preposicions


252

diferents de la preposició a en la construcció perifràstica sembla que és el principal

entrebanc per a aquests autors. En el nostre estudi, com ja s’ha dit, aquests casos no

s’han inclòs, ja que considerem que només es pot parlar de perífrasi quan hi ha la

preposició a. Sí que coincidim amb Comer i Enghels (2017) en el fet que ambdós verbs

tenen, en el seu esquema locatiu bàsic, elements que, en ser projectats semànticament,

poden expressar finalitat. Així, doncs, en aquest epígraf s’han combinat les hipòtesis del

moviment causat amb la de la projecció semàntica dels elements de l’esquema locatiu

bàsic.

11. Finalment, s’ha situat l’analogia com a possible generadora de perífrasis verbals

noves. S’ha arribat a les conclusions que:

a) D’una banda, la perífrasi amb el verb posar es pot explicar per una analogia amb

una construcció idèntica amb el verb metre. A pesar que aquesta segona és molt

menys freqüent i té un recorregut temporal molt breu, se situa primer

cronològicament i arriba, en el segle XV, a combinar-se amb infinitius que la

perífrasi amb posar no selecciona fins a segles més tard. Cal recordar que el

verb posar assumeix, a partir del segle XVI, tots els usos de metre, per la qual

cosa no és difícil de concebre que puga aparèixer també en l’estructura

perifràstica de què el verb metre forma part.

b) A diferència del que conclou Verroens (2011) per a la perífrasi en francès amb el

verb mettre, no considerem que, en català, les perífrasis incoatives amb els verbs

metre i posar s’hagen generat per una analogia amb la construcció amb el verb

començar. A nostre parer, les primeres expressen un valor ingressiu que no té la

perífrasi amb començar, per la qual cosa, tot i compartir un valor incoatiu,

s’originen per una necessitat expressiva que les diferencia, precisament, de la

construcció amb el verb començar, incapaç de resoldre aquesta necessitat.

c) La perífrasi incoativa <ficar-se a + infinitiu> ha estat localitzada per primera

vegada en la segona meitat del segle XVIII. El significat lèxic del verb ficar té

un caràcter intensiu marcat, cosa que fa que aquest verb siga un candidat idoni

per a entrar a formar part de la nòmina de verbs ingressius. Yllera (1980) es

refereix al fet que, com que les perífrasis ingressives es caracteritzen per un

matís intensiu, estan sotmeses de manera inevitable a un desgast relacionat amb


253

l’ús. D’acord amb això, es pot interpretar que el verb ficar ha reemplaçat el lloc

que el verb posar ocupava de manera exclusiva en la construcció perifràstica.


254

CONCLUSIONS

255

Conclusions

This chapter explains the genesis and evolution of the incoative periphrases

<metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive>. The conclusions reached are

listed below:

1. Grammaticalization is a gradual process through which a linguistic element loses

part of its lexical content to express a more grammatical one. Grammaticalization may

influence a variety of linguistic levels —syntax, morphology, phonology. The

periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive> result from the

grammaticalization that more clearly affected the verbs posar and metre in old Catalan.

2. The periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive> arose in

the 15th century but followed a different itinerary. Unlike the construction with the verb

metre, which did not survive beyond the 15th century, the construction with posar

remains alive in present-day Catalan. Bearing in mind the considerations made in

Section 4, we analyzed 147 cases of periphrasis in all —9 with the verb metre and 138

with posar.

3. The category verbal periphrasis was defined as a hybrid category because it has

both a lexical and a grammatical content. Hence why an approach from the prototype

theory formulated by Geeraerts (1997) can prove highly fruitful. According to this

theory, incoative periphrases with the metre and posar must be seen as nuclear in this

category. With regard to the definition of verbal periphrasis we followed the model

proposed by Garachana (2017), whose characterization contains syntactic parameters —

as it has traditionally been the case— but also semantic ones. Furthermore, aspectual

parameters associated with the degree of abstraction in conceptual domains as well the

level of schematicity were added in this study. On the one hand, the criteria established

by Gómez Torrego (1999) and Gavarró and Laca (2002) served to analyze how

periphrastic constructions function in syntactic terms. And on the other hand, we

followed Pérez Saldanya (2002), Montserrat (2012), Roca Pons (1958) and Yllera

(1980) for semantic characterization.

CONCLUSIONS

256

4. In accordance with the established definition of verbal periphrasis we did not

classify as such: a) those constructions in which the verb is not completely

desemantized and can still match some of the full meanings of the semantic structure; b)

several constructions such as <metre mà a + infinitive> which, despite having an

aspectual meaning close to that expressed by incoative periphrases, must be considered

verbal locutions (Garachana 2017; Haspelmath 2000; Martínez Atienza 2016).

5. The aspectual distinction between inceptive and ingressive periphrases (Roca

Pons 1958; Yllera 1980) turns out to be highly helpful when trying to explain the

genesis and operation of the periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a +

infinitive>, since it:

a) Allows us to draw a distinction between the verbs metre and posar, on one side,

and començar on another: the emphatic nuance supplied by ingressive

periphrases meets an expressive need of speakers. This nuance is not typical of

inceptive periphrases, which maintain the same attention in each one of the

internal moments of the situation denoted by the infinitive.

b) Makes it possible to differentiate a variety of levels when it comes to the degree

of impersonalization shown by the auxiliary verbs that appear in incoative

periphrastic constructions —començar, metre, posar.

c) The ingressive value is congruent with the content expressed by the infinitive of

the periphrases with the verbs metre and posar in relation to the lexical aspect or

aktionsart: the infinitives of these verbs refer in nearly every case to activities or

accomplishments, or expressed differently, to actions with a duration. In this

respect, the ingressive value only makes sense as long as a durative situation is

introduced.

6. The semantic analysis of the verb in its infinitive form included in the

periphrases examined becomes essential to understand their evolution: initially,

periphrases with the verbs metre and posar selected infinitives denoting a situation

which was identified with a highly specific physical space, which in turn needed to be

related to the concept of semantic persistence (Hopper 1991). Nevertheless, these

restrictions gradually disappeared and both constructions eventually came to express

emotional or non-intentional processes. In fact, the periphrasis with metre was the first

CONCLUSIONS

257

to select this type of infinitives, since it showed previous constructions —<metre mà a +

infinitive>— that had expressed this notion since the 13th century.

7. Constructions Grammar (Goldberg 1995, 2033 and 2006) provides the

theoretical concepts needed to explain periphrastic constructions. The concepts listed

below were used in this study:

a) Schematicity: the grammaticalization of the verbs metre and posar in the

periphrastic construction entails that they lose all of their lexical content. Both

verbs become elements that express more grammatical notions linked to aspect.

Desemantization of auxiliary verbs has traditionally been seen as a loss of

meaning. Now, however, following Traugott (1988) or Traugott and Trousdale

(2013), we do not associate the grammaticalization process undergone with a

loss but rather with a transformation aimed at conveying more abstract notions

which additionally requires a higher degree of schematicity.

b) Productivity: the extent to which a construction is grammaticalized has to do

with productivity and its frequency of appearance. It has been verified in

periphrastic constructions that, as grammaticalization progresses, the number of

types with which the constructions may appear increases. In the case of

periphrases with the verbs metre and above all posar, this increase of types

becomes evident by the large number of different infinitives that the verb

already selected from the 16th and 17th centuries.

c) Compositionality: this concept proved useful to distinguish the periphrases with

the verbs metre and posar from the one made with començar. The first two

provide the whole structure with a compositional meaning which does not

correspond to the exact sum of each one of the components. In the second one,

though, the verb començar already expresses an incoative value identical to that

this verb conveys independently on its own.

8. The grammaticalization of the periphrases under study entails the auxiliarization

of the verbs metre and posar. Once again, the [AUXILIARY] category does not have well-

defined boundaries, which is why it must be defined in terms of prototypicity (Geeraerts

1997). Following the stages described by Heine (1993), the verbs metre and posar reach

quite advanced levels of auxiliarization. More precisely, the first five stages were

CONCLUSIONS

258

verified: I) the verb has a full lexical meaning with an object; II) the object now

designates a dynamic situation with a nominal form or a completive phrase; III) the verb

acquires a schematic function and the object can only be a non-personal form of the

verb now; IV) the verb undergoes a reanalysis and recategorization process; and V) the

verb loses some of its syntactic properties.

9. When it comes to periphrases, the concept of unidirectionality (Hopper and

Traugott 1993) becomes visible in the following aspects:

a) Abstraction of the finite verb: the basic locative schemes of the verbs metre and

posar are projected, above all metonymically, to express more abstract notions

related to aspect. This trend is in keeping with the general principle according to

which human conceptualization goes from [+PHYSICAL], [+KNOWN] to [-

TANGIBLE][-KNOWN].

b) Subjectivization and semantic change in the finite verb: semantic change must

be understood as a modulation in the focalization of elements. Any process of

semantic change includes objective and subjective meanings (Langacker 1987).

In a specific context, subjective meanings may gain or lose importance (Traugott

& König 1991; Traugott & Dasher 2002; Traugott & Trousdale 2013). The

previous notion of change of state is required to generate the incoativity related

to periphrases with metre and posar in Catalan: at first, these periphrases

exclusively express a transition between two situations clearly defined in

sequential terms. Subsequently, the speaker infers that, since a change of state

has taken place, the second situation must begin to occur. There is consequently

a modulation in the focalization because attention is only paid to the beginning

of the action —and not to the whole denoted situation.

c) Syntactic recategorization and reanalysis: based on the studies by Traugott and

Trousdale (2010; 2013) and Andersen (2001), we have explained the different

syntactic or semantic reanalysis and recategorization processes which affect

each one of the periphrasis components.

10. Following Comer and Enghels (2017), attention was paid to the hypothesis

according to which caused motion constructions could be at the origin of incoative

periphrases with the verbs metre and posar. In our opinion, this hypothesis is actually

CONCLUSIONS

259

true, because some of the problems raised by Comer and Enghels (2017) disappear with

the definition of verbal periphrasis that has been established. In this sense, the presence

of prepositions other than a in the periphrastic construction seemingly constitutes the

most important obstacle according to these authors. As said above, our study did not

include such cases because, for us, one can only speak about a periphrasis when

preposition a is present. However, we agree with Comer and Enghels (2017) that both

verbs have elements in their basic locative scheme which can convey the idea of

purpose if they are semantically projected. Therefore, the caused motion hypotheses

were combined in this section with the one referred to the semantic projection of

elements included in the basic locative scheme.

11. Finally, analogy has been identified as a potential generator of new verbal

periphrases. These are the conclusions which were drawn:

a) On the one hand, the periphrasis with the verb posar can be explained by means

of an analogy with an identical construction containing the verb metre. Even

though the latter is much less frequent and has a very short evolution over time,

it appeared first chronologically speaking and eventually combined, from the

15th century, with infinitives that the periphrasis with posar did not select until

some centuries later. It must be remembered that the verb posar assumed all the

uses of metre from the 16th century, which is why one can also easily conceive

its appearance in the periphrastic structure that the verb metre forms part of.

b) Contrary to what Verroens (2011) concluded for the periphrasis in French with

the verb mettre, we do not think that incoative periphrases in Catalan with the

verbs metre and posar may have been generated as a result of an analogy with

the construction containing the verb començar. In our view, the first two express

an ingressive value which does not appear in the periphrasis with començar;

hence why, although they share an incoative value, they originate from an

expressive need which precisely distinguishes them from the construction with

the verb començar —unable to meet that need.

c) The incoative periphrasis <ficar-se a + infinitive> was first located in the second

half of the 18th century. The lexical meaning of the verb ficar has a marked

intensive nature, which is why this verb becomes a suitable candidate to be

listed as an ingressive verb. Yllera (1980) referred to the fact that, since

CONCLUSIONS

260

ingressive periphrases characteristically convey an intensive nuance, they are

inevitably subject to a wear and tear related to usage. This allows us to interpret

that the verb ficar has taken the place that the verb posar exclusively occupied

in the periphrastic construction.

CONCLUSIONS

261

CONCLUSIONS

262

Conclusions

Índex

1. Lingüística de corpus


3. Gramaticalització dels verbs metre i posar: les perífrasis <metre’s a + infinitiu>

i <posar-se a + infinitiu>

4. Recerca futura en relació als verbs metre i posar

1. Lingüística de corpus

1.1. La lingüística de corpus és una disciplina que permet de constatar

fenòmens lingüístics diacrònicament.

L’aprofitament de corpus textuals informatitzats facilita l’estudi dels fenòmens

lingüístics. Les estratègies de cerca permeten d’acarar aquests fenòmens posant

l’atenció en tots els aspectes que són rellevants per a la investigació. Destaquem les

cerques lematitzades i categoritzades. Encara més, destaquem aquells corpus

informatitzats en què és possible combinar cerques lematitzades i categoritzades. En

aquest sentit, fem referència al Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i

Contemporanis —CIMTAC—, del qual s’han obtingut la majoria dels exemples que

s’han fet servir per a la realització d’aquesta tesi doctoral. Cal mencionar, igualment,

uns altres corpus que han completat la nòmina d’exemples i que han contribuït a una

anàlisi contrastiva amb d’altres llengües. En la present investigació, a més del

CIMTAC, s’han emprat el Corpus Informatitzat del Català Antic —CICA—, el Corpus

Diacrónico del Español —CORDE— o el Corpus OVI dell’Italiano Antico.

1.2. Per a l’optimització de la representativitat de les dades és necessari atendre

diversos paràmetres, així com la tipologia textual, la variació diacrònica, la

variació diatòpica, la variació diafàsica i la variació diastràtica.

Per tal d’aconseguir unes dades més representatives, s’ha tingut en consideració

el nombre d’obres de cada tipologia textual que s’ha utilitzat. El corpus CIMTAC, base

CONCLUSIONS

263

metodològica d’aquesta investigació, compta, a les hores d’ara, amb les tipologies

textuals i el nombre de paraules que ara s’indiquen: I) textos cientificotècnics: 383.344

paraules, II) textos literaris: 415.606 paraules, III) textos historiogràfics o cròniques:

2.607.706 paraules, IV) textos juridicoadministratius: 2.481.004 paraules, i V) textos

religiosos: 88.069 paraules.

1.3. Cal conèixer les estratègies d’explotació dels corpus informatitzats per a

obtenir dades representatives. Malgrat les diverses opcions d’aprofitament

dels corpus, hi ha casos que no es poden localitzar sense la lectura directa

de les obres.

La majoria dels corpus informatitzats tenen comodins o jòquers que són una

bona solució per a ampliar els resultats d’una cerca. Per exemple, en un corpus com el

CICA, que no està lematitzat, la cerca met% recupera una gran quantitat d’ocurrències

del verb metre. D’una banda, aquests comodins són útils en la mesura que recuperen els

exemples de bona part del paradigma flexiu del verb. D’aquesta manera, no cal fer la

cerca de cada forma i, a més a més, es redueix l’atenció a les possibles variants

ortogràfiques d’una forma concreta. D’una altra banda, una cerca genèrica d’aquesta

mena ha d’anar seguida, ineludiblement, d’un procés manual de triatge dels exemples

que són rellevants per a la investigació.

Acomplint aquestes fases s’aconsegueix una major representativitat de les dades,

ja que s’exclouen formes coincidents amb significats diferents —mes ‘participi del verb

metre’ / mes ‘dotzena part de l’any’— i s’eviten possibles errors de picatge de les

edicions de les obres o de revisió en el procés d’informatització d’un text. Les formes

coincidents es poden correspondre amb una paraula, com s’ha dit, o amb una

construcció formada per més d’una paraula. Així, cal una revisió dels resultats obtinguts

atès que els processadors informàtics no preveuen criteris semàntics. Així, per exemple,

en l’estudi del procés de gramaticalització de les perífrasis incoatives amb els verbs

posar i metre, s’han deixat de banda exemples com metre [esforços] en retenir, que

s’han obtingut amb la cerca <#metre + <Prep + <Vi>, ja que semànticament es

correspon amb una construcció de règim verbal.

Contràriament, es pot donar el cas que els corpus no recuperen tots els exemples

del fenomen analitzat. Per a descriure aquest mateix procés de gramaticalització, per

CONCLUSIONS

264

exemple, ha estat especialment difícil de preveure els elements parentètics que poden

aparèixer entre el verb auxiliar i l’infinitiu.


2.1. L’anàlisi diacrònica dels verbs metre i posar dibuixa, en ambdós casos, una

estructura semàntica amb un gran nombre de significats i sentits.

A partir del CIMTAC i el CICA s’ha constituït un corpus amb 3424 exemples

dels verbs metre i posar entre els segles XIII i XVIII. Més concretament, s’han

classificat 910 casos amb el verb metre i 2514 amb el verb posar. Pel que fa a aquesta

diferència, cal indicar que el verb metre no perviu en català més enllà del segle XVI,

mentre que el verb posar és ben viu actualment. Aquesta nòmina d’exemples ha permès

de descriure 38 significats i 83 sentits. Entre aquests exemples no s’han considerat els

casos en què els verbs formen part d’una unitat fraseològica o apareixen dessemantitzats

com a verbs auxiliars o de suport. Finalment, cal indicar que, per tal d’aconseguir una

representativitat dels resultats major, s’ha constituït un microcorpus textual per a cada

segle. Això ha possibilitat ajustar el nombre d’obres de cadascuna de les tipologies

textuals previstes pel CIMTAC.

2.2. La teoria de la Invited Inferencing Theory of Semantic Change

desenvolupada per Elizabeth Traugott forneix el marc teòric per a explicar

els nombrosos canvis semàntics que han experimentat diacrònicament els

verbs metre i posar.

La inferència invitada és un mecanisme pragmaticodiscursiu amb el qual es

generen significats nous. Cada símbol lingüístic consta d’un significat o diversos

codificats i pot generar-ne d’altres que començaran com a valors pragmàtics (Traugott

2012; Langacker 2000; Burridge i Mulder 1998). Els primers es relacionen amb els

significats semantitzats, mentre que els segons depenen dels factors contextuals.

Aquesta doble polaritat del símbol lingüístic fa que el significat siga negociable en l’ús,

ja que hi ha expressions lingüístiques que en un context concret poden tenir una

interpretació nova o ambigua.

CONCLUSIONS

265

Les inferències invitades són possibles gràcies a la proximitat dels valors

semàntics, de manera que el canvi semàntic s’ha d’entendre com la consecució de tot un

seguit de petits canvis. La metonímia i la metàfora —enteses com a mecanismes de

conceptualització i, doncs, mitjans del canvi lexicosemàntic van més enllà del paper de

recurs literari amb què havien estat relacionades tradicionalment— assumeixen un paper

central (Barcelona 2003; 2012; Panther i Thornburg 1998; 2003a; 2003b; 2007; Lakoff i

Johnson 1980; Soriano 2012; Grady 1999).

Finalment, la negociació del significat és possible en la mesura que les

categories humanes tenen unes fronteres difuses que fan que la conceptualització dels

elements siga flexible. En aquest sentit, s’han tingut presents els efectes de prototipicitat

descrits per Geeraerts (1997).

2.3. La subjectivació, entesa com la reorganització dels elements presents en el

marc conceptual evocat per un verb, ocupa un paper central en el canvi

semàntic.

La Invited Inferencing Theory of Semantic Change d’Elizabet Traugott està

estretament relacionada amb els processos de subjectivació i intersubjectivació

(Traugott i Dasher 2002; Traugott 2010). En qualsevol procés de canvi semàntic hi ha

significats objectius i significats subjectius (Langacker 1987) a causa de la doble

polaritat del símbol lingüístic. A partir de processos inferencials, els significats inicials

es dilueixen a poc a poc, mentre que n’emergeixen uns altres de nous. Autors com

Traugott i König (1991), Traugott i Dasher (2002) o Traugott i Trousdale (2013) han

explicat com es produeix aquest canvi gradual. D’acord amb això, el canvi semàntic és

conseqüència d’un procés de subjectivació o intersubjectivació mitjançant els quals hi

ha un reordenament en l’atenció que reben els significats objectius i subjectius.

2.4. Els processos inferencials i de subjectivació han permès d’establir nuclis

semàntics nous. El nombre de significats i d’ocurrències tenen que els

verbs metre i posar per a cada nucli és molt desigual en alguns d’aquests

nuclis.

Ja en llatí tardà, els verbs PAUSARE i MĬTTĔRE esdevenen locatius. De fet, tots

dos tenen un esquema locatiu bàsic molt semblant: un TRAJECTOR és desplaçat per un

CONCLUSIONS

266

subjecte agentiu des d’un punt d’ORIGEN a una DESTINACIÓ. Les inferències

comunicatives i la redistribució en l’atenció que rep cadascun dels elements d’aquest

esquema bàsic explica l’ampliació de l’estructura semàntica dels verbs. Així, doncs,

mitjançant projeccions metonímiques i metafòriques aquests elements es reanalitzen i

atorguen als verbs significats nous.

L’element que fixa una diferència més gran entre els verbs metre i posar és la

DESTINACIÓ, ja que, semànticament, el verb posar té menys restriccions. La projecció

metafòrica dels esquemes bàsics dels dos verbs té un recorregut diferent en cada cas a

causa de la restricció del verb metre, que es caracteritza per tenir una DESTINACIÓ que

prototípicament es vincula amb una dimensió interior.

S’han pogut establir nou nuclis semàntics. La majoria són compartits per tots dos

verbs. No obstant això, l’element de la DESTINACIÓ marca diferències importants entre

els dos verbs. Com s’ha dit, el verb posar té menys restriccions. Al nostre parer, aquest

fet és determinant en l’evolució diacrònica dels dos verbs estudiats: el verb posar té una

estructura semàntica més extensa i assumeix, entre d’altres i sense cap restricció, els

significats que també pot expressar el verb metre. Per contra, el verb metre apareix amb

molts menys significats a causa de la restricció descrita.

En relació a la distribució dels exemples per nuclis semàntics cal destacar que:

1) el nucli I deriva directament de l’ètim llatí PAUSARE i no hi ha gairebé significats amb

metre, i 2) per contra, en el nucli IX són molt més nombrosos els exemples amb el verb

metre. El verb posar assumeix també aquests significats, encara que el verb més

prototípic per a expressar una direccionalitat interior és, sense dubte, metre. La

distribució detallada dels significats per nuclis semàntics és en les conclusions del

capítol 2.

3. Gramaticalització dels verbs metre i posar: les perífrasis <metre’s a + infinitiu>

i <posar-se a + infinitiu>.

3.1. La gramaticalització és un procés de canvi gradual pel qual un element

lingüístic perd una part o la totalitat del seu contingut lèxic i adquireix una

funció més gramatical.

Els verbs metre i posar apareixen gramaticalitzats en construccions

perifràstiques amb un valor aspectual incoatiu des del segle XV. En aquestes

CONCLUSIONS

267

construccions tots dos verbs apareixen com a auxiliars seguits de la preposició a i un

infinitiu, que és el que aporta el contingut lèxic de la construcció. Tradicionalment,

l’auxiliarització dels verbs s’ha interpretat com una pèrdua de significat lèxic. En el

present treball, seguint l’enfocament construccional de Traugott (1988) o Traugott i

Trousdale (2013), la dessemantització del verb s’identifica amb una abstracció dels

elements que configuren l’esquema del significat lèxic ple a partir del qual s’engega una

projecció semàntica. Aquesta projecció suposa un grau més alt d’esquematització i

permet de referir-se a nocions més abstractes. Per a explicar la gramaticalització de les

perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu>, s’han analitzat els diferents

processos de reanàlisi —sintàctica o semàntica— i descategorització que dibuixen

diacrònicament cadascun dels constituents de la construcció.

3.2. La definició de perífrasi verbal ha d’incorporar paràmetres sintàctics,

semàntics i aspectuals.

Tradicionalment, el concepte de perífrasi verbal s’ha explicat atenent de manera

gairebé exclusiva a paràmetres sintàctics. En aquest estudi, seguint la caracterització de

Garachana (2017), s’han tingut molt present altres criteris semàntics. A més a més, s’hi

han afegit criteris relacionats amb la informació aspectual que expressa la construcció.

D’acord amb aquesta definició, s’han recuperat un total de 147 perífrasis —138 amb el

verb posar i 9 amb el verb metre—. S’han deixat de banda aquells casos en què el verb

no està totalment dessemantitzat i encara es pot percebre algun dels significats plens de

l’estructura semàntica. Igualment, tampoc no s’han incorporat aquelles construccions

formades per una altra construcció prèvia constituïda per un verb i un element nominal,

com ara <metre mà a + infinitiu>, ja que, d’acord amb Haspelmath (2000) i Martínez

Atienza (2016), aquests elements s’han classificat com a locucions verbals.

3.3. Les perífrasis <metre’s a + infinitiu> i <posar-se a + infinitiu> tenen un

origen semblant però una evolució diferent.

Ambdues perífrasis apareixen en el segle XV. El primer exemple localitzat per a

la perífrasi amb el verb metre és anterior al primer amb el verb posar. A més a més, el

verb metre compta amb construccions que no poden ser considerades perífrasis però que

CONCLUSIONS

268

expressen valors aspectuals relacionats amb la incoativitat o, fins i tot, amb la

prospectivitat (Narrog 2012). Tot i aquestes petites diferències, les dues perífrasis

s’originen en el mateix període. Ara bé, s’observen algunes diferències:

a) La perífrasi amb el verb metre no va més enllà del segle XV. En consonància

amb el que ocorre amb els significats plens del verb, la perífrasi desapareix i ja

no n’hi ha cap cas en segles posteriors.

b) Com s’ha dit, el verb metre compta amb construccions prèvies que expressen

valors semblants als de la construcció perifràstica. El verb posar, per contra, no

compta amb aquesta mena d’estructures. Aquest fet és un argument a favor

perquè la perífrasi amb el verb posar es puga concebre com el resultat d’un

procés analògic amb la perífrasi amb metre. Cal indicar que els dos verbs, en la

seua estructura semàntica, incorporen significats plens que expressen la noció

d’incoativitat, de manera que poden engegar aquest procés de gramaticalització

amb més facilitat que no un altre verb que no tinga aquests significats.

c) La perífrasi amb el verb metre selecciona, des del primer moment, infinitius que

no necessàriament remeten a un espai físic concret. No ocorre el mateix amb els

primers casos amb el verb posar, que sempre seleccionen infinitius que dibuixen

una situació que s’associa a un espai físic concret. Així, ja en el segle XV, la

construcció amb el verb metre selecciona verbs no finits que es refereixen a

processos cognitius. El verb posar no selecciona aquesta mena d’infinitius fins

els segles XVI-XVII.

d) La perífrasi té, inicialment, un subjecte agentiu. Aquesta restricció va

desapareixent. El camí cap a la impersonalització és diferent en ambdós casos.

El verb metre arriba a expressar processos no intencionals, però no processos

impersonals. El verb posar, per contra, sí que ho fa des del segle XVIII. La

majoria de casos que s’han localitzat tenen a veure amb processos

meteorològics.

3.4. La categoria dels verbs auxiliars és una categoria híbrida en la mesura que

presenta característiques pròpies de les categories [+LÈXIQUES] i de les

categories [+GRAMATICALS]. És per això que cal parlar-ne en termes de

prototipicitat (Geeraerts 1997).

CONCLUSIONS

269

El procés de gramaticalització de les perífrasis incoatives amb els verbs metre i

posar comporta un procés d’auxiliarització dels verbs, que perden el contingut lèxic i

passen a expressar nocions amb un grau d’abstracció més gran i, per tant, més

esquemàtiques. En aquest sentit, s’han seguit les fases descrites per Heine (1993), que

permeten classificar els verbs analitzats com a verbs nuclears de la categoria. També

s’ha tingut present la definició de la categoria [VERB AUXILIAR] de Langacker (1991) i

Lamiroy (1994).

3.5. La gènesi d’una perífrasi no és necessàriament conseqüència d’un procés

de gramaticalització. L’analogia és un recurs habitual del llenguatge que

permet d’expressar valors que es perceben com a pròxims.

L’analogia és un recurs freqüent i possibilita generar estructures noves prenent

com a punt de partida estructures preexistents, que reben el nom de supporting

constructions. En el cas de les perífrasis amb els verbs metre i posar, hem constatat que

la primera, a pesar de la poca freqüència amb què apareix, és anterior cronològicament.

A més a més, en el període en el qual ambdues perífrasis esclaten definitivament és el

mateix en què el verb posar comença a assumir molts dels significats expressat pel verb

metre fins a les hores. Així, doncs, es pot considerar que, de la mateixa manera que

expressa aquests significats, el verb posar puga formar part de les construccions en què

solia aparèixer el verb metre.

Tots dos verbs tenen significats plens amb un valor incoatiu, per la qual cosa són

igualment vàlids per a formar part d’aquesta mena de construcció. No obstant això, el

verb metre compta amb construccions precedents que, tot i que no han estat

considerades com a perífrasis, sí que expressen valors aspectuals semblants. Ens referim

a estructures com ara <metre mà a + infinitiu> o <metre al punt de + infinitiu>.

Finalment, a diferència del que considera Verroens (2011) per a la perífrasi

paral·lela francesa amb el verb mettere, descartem que les perífrasis amb els verbs metre

i posar tinguen l’origen en una analogia amb la construcció perifràstica amb el verb

començar. En aquest aspecte, cal distingir les perífrasis ingressives, que tenen un matís

intensiu que focalitza el moment inicial de l’acció, de les inceptives, que no mantenen

l’atenció en cadascun dels moments interns de l’acció (Yllera 1980). Altrament, sí que

considerem que la perífrasi incoativa amb el verb ficar, ben viva en català actual, puga

haver-se creat per analogia amb estructures preexistents. En aquest sentit, el significat

CONCLUSIONS

270

etimològic del verb ficar té un caràcter intensiu marcat que s’adequa al valor emfàtic

propi de les perífrasis ingressives.

4. Recerca futura en relació als verbs metre i posar

4.1. Els verbs metre i posar formen part, com a verb de suport, de nombroses

col·locacions i unitats fraseològiques.

En la present investigació s’ha descrit l’estructura semàntica dels verbs metre i

posar i s’ha analitzat el procés de gramaticalització més evident de què formen part,

això és, la gènesi de la construcció perifràstica. No obstant això, no s’han exposat

quines són aquestes col·locacions i unitats fraseològiques (locucions, fórmules i

parèmies), ja que el seu tractament ha de constituir un estudi independent.

4.2. Els verbs locatius i de moviment són capaços de projectar-se

semànticament per a expressar nocions abstractes.

Els verbs metre i posar són verbs que parteixen d’un esquema locatiu bàsic i que

arriben a expressar, com s’ha vist, nocions molt més abstractes relacionades amb la

incoativitat, la finalitat, la prospectivitat o el canvi d’estat. El dinamisme inherent al seu

significat lèxic els converteix en verbs aptes per a, mitjançant projeccions semàntiques,

expressar aquesta mena de nocions, que són resultat de la transposició dels elements

d’un domini conceptual menys abstracte i menys esquemàtic. Aquests verbs no són una

excepció, ja que altres verbs de moviment —anar, venir, entrar, tornar— o locatius —

ficar, clavar— també expressen, en català, valors relacionats amb l’aspecte. Així,

doncs, l’anàlisi del comportament d’aquesta tipologia de verbs constituirà una línia

d’investigació a tenir en compte en el futur.

CONCLUSIONS

271

CONCLUSIONS

272

Conclusions

Table of contents

1. Corpus linguistics

2. Semantic structure of the verbs metre and posar

3. Grammaticalization of the verbs metre and posar: the periphrases <metre’s a +

infinitive> and <posar-se a + infinitive>

4. Future research in relation to the verbs metre and posar

1. Corpus linguistics

1.1. Corpus linguistic is a discipline which makes it possible to carry out a

diachronic verification of linguistic phenomena

The study of linguistic phenomena becomes easier thanks to the exploitation of

computerized textual corpora. Search strategies permit to compare these phenomena

placing the emphasis on all those aspects which are relevant for research. Lemmatized

and categorized searches deserve a special mention. What is more, we would like to

highlight the computerized corpora where the possibility exists to combine lemmatized

and categorized searches. In this sense, we refer to the Corpus Informatitzat Multilingüe

de Textos Antics i Contemporanis —CIMTAC— [Multilingual Computerized Corpus of

Old and Contemporary Texts], from which were obtained most of the examples used to

prepare this doctoral thesis. Some other corpora also deserve to be mentioned which

have not only completed the range of examples but also helped in performing a

contrastive analysis with other languages. In addition to CIMTAC, the present research

used the Corpus Informatitzat del Català Antic —CICA— [Computerized Corpus of Old

Catalan], the Corpus Diacrónico del Español —CORDE— [Diachronic Corpus of

Spanish] or the Corpus OVI dell’Italiano Antico [OVI Corpus of Old Italian].

1.2. Optimizing data representativeness requires considering a variety of

parameters, along with textual typology, diachronic variation, diatopical

variation, diaphasic variation and diastratic variation.

CONCLUSIONS

273

The number of works belonging to each textual typology utilized was taken into

account in order to achieve more representative data. The CIMTAC corpus, which

served as the methodological foundation of this research currently includes the textual

typologies and the number of words listed below: I) scientific-technical texts: 383,344

words; II) literary texts: 415,606 words; III) historiographic texts or chronicles:

2,607,706 words; IV) legal-administrative texts: 2,481,004 words; and V) religious

texts: 88,069 words.

1.3. It is necessary to know the strategies for the exploitation of computerized

corpora so that representative data can be obtained. Despite the various

options available to exploit corpora, some cases cannot be located without

directly reading the works.

Most of the computerized corpora have wild cards or jokers which constitute a

good solution to broaden the results of a search. For instance, in a non-lemmatized

corpus like CICA, the met% search retrieves a large number of occurrences for the verb

metre. On the one hand, the aforesaid wild cards or jokers prove useful insofar as they

retrieve the examples corresponding to a large part of the flexive paradigm of this verb.

This makes it unnecessary for us to look up each form, additionally reducing the

attention to the possible orthographic variants of a specific form. On the other hand,

such a generic search must inevitably be followed by a manual process of selection of

the examples which are relevant for the research.

The completion of these stages ensures higher data representativeness, since we

exclude coincident forms with different meanings —mes ‘participle of the verb metre’ /

mes ‘twelfth part of a year’— and avoid possible typing errors in the editions or reviews

of works in the process during which a text is computerized. As said above, the

coincident forms may correspond to a word or to a construction that includes more than

one word. Thus, the results obtained must be reviewed because the computer processors

do not foresee semantic criteria. By way of example, when studying the

grammaticalization process undergone by incoative periphrases with the verbs posar

and metre, we left aside examples such as metre [esforços] en retenir, which resulted

from the search <#metre + <Prep + <Vi>, since it semantically matches a verbal regime

construction.

CONCLUSIONS

274

We may also find cases in which the corpora do not retrieve all the examples of

the phenomenon under study, though. When trying to describe this same

grammaticalization process, for instance, it was particularly difficult to foresee the

parenthetical elements that could appear between the auxiliary verb and the infinitive.

2. Semantic structure of the verbs metre and posar

2.1. In both cases, the diachronic analysis of the verbs metre and posar depicts a

semantic structure with a large number of meanings and senses.

Using CIMTAC and CICA allowed us to build a corpus with 3,424 examples of

the verbs metre and posar between the 13th and 18th centuries. More precisely, we

classified 910 cases with the verb metre and 2,514 with the verb posar. With regard to

this difference, it must be pointed out that the verb metre did not survive in Catalan

beyond the 16th century, whereas posar still remains alive today. That list of examples

made it possible to describe 38 meanings and 83 senses. Amongst such examples, we

did not consider the cases in which the verbs form part of a phraseological unit or

appear desemantized as auxiliary or support verbs. It is finally worth highlighting that a

textual microcorpus was created for each century seeking to achieve more

representative results. This made it possible to adjust the number of works belonging to

each one of the textual typologies foreseen by CIMTAC.

2.2. The postulates of the Invited Inferencing Theory of Semantic Change

developed by Elizabeth Traugott provide the theoretical framework

required to explain the numerous semantic changes diachronically

experienced by the verbs metre and posar.

Invited inferencing is a pragmatic-discursive mechanism through which new

meanings can be generated. Each linguistic symbol consists of a meaning or a variety of

coded meanings, and it can generate others that will start as pragmatic values (Traugott

2012; Langacker 2000; Burridge & Mulder 1998). While the former relates to

semantized meanings, the latter depend on contextual factors. Such a double polarity of

the linguistic symbol allows for the meaning to be negotiated in usage, since there are

CONCLUSIONS

275

linguistic expressions which may have a new or ambiguous interpretation within a

specific context.

Invited inferences exist thanks to the proximity of semantic values, semantic

change thus having to be understood as the operation of a whole range of small changes.

Metonymy and metaphor —understood as conceptualization mechanisms and,

consequently, as means for lexical-semantic change, go beyond the role of a literary

resource that they had traditionally been associated with— assume a central role

(Barcelona 2003; 2012; Panther & Thornburg 1998; 2003a; 2003b; 2007; Lakoff &

Johnson 1980; Soriano 2012; Grady 1999).

Finally, the negotiation of meaning is possible because human categories have

blurred boundaries which result in a flexible conceptualization of elements. The

prototypicity effects described by Geeraerts (1997) were considered in this respect.

2.3. Subjectivization, understood as the reorganization of the elements present

in the conceptual framework evoked by a verb, plays a key role in semantic

change.

Elizabeth Traugott’s Invited Inferencing Theory of Semantic Change is closely

linked to subjectivization and intersubjectivization processes (Traugott & Dasher 2002;

Traugott 2010). Any process of semantic change includes objective and subjective

meanings (Langacker 1987) due to the double polarity of the linguistic symbol. From

inferential processes, the initial meanings become gradually diluted while other new

ones simultaneously emerge. Authors such as Traugott and König (1991), Traugott and

Dasher (2002) or Traugott and Trousdale (2013) have explained how this gradual

change takes place. In accordance with that, semantic change results from a

subjectivization or intersubjectivization process through which the attention received by

objective and subjective meanings is rearranged.

2.4. Inferential and subjectivization processes have made it possible to establish

new semantic nuclei. The number of meanings and occurrences that the

verbs metre and posar have for each nucleus turns out to be quite uneven in

some of these nuclei.

CONCLUSIONS

276

Already in late Latin, the verbs PAUSARE and MĬTTĔRE became locative. In fact,

both of them have a rather similar locative scheme: a TRAJECTOR is moved by an

agentive subject from a point of ORIGIN to a DESTINATION. The communicative

inferences along with the redistribution in the attention received by each one of the

elements in this basic scheme explains why the semantic structure of these verbs

broadens. Therefore, metonymic and metaphorical projections serve to reanalyze these

elements and provide the verbs with new meanings.

The element which fixes a greater difference between the verbs metre and posar

is DESTINATION, since the verb posar has fewer restrictions from a semantic point of

view. The metaphorical projection of the basic schemes of these two verbs follows a

different path in each case because of the restriction existing in the metre, characterized

by having a DESTINATION prototypically linked to an internal dimension.

Nine semantic nuclei could be established, most of them shared by both verbs.

Nevertheless, the DESTINATION element reveals significant differences between these

two verbs. As mentioned above, the verb posar has fewer restrictions. From our point of

view, this fact appears as a determining factor in the diachronic evolution of the two

verbs under study: the verb posar has a broader semantic structure and assumes,

amongst others and without any restriction whatsoever, the meanings that can also be

expressed by the verb metre. Instead, the verb metre appears with much fewer meanings

because of the restriction described above.

As for the distribution of examples by semantic nuclei, it deserves to be

highlighted that: 1) Nucleus I directly derives from the Latin etymon PAUSARE and there

are hardly any meanings with metre; and 2) on the contrary, examples with the verb

metre are much more numerous in Nucleus IX. Even though the verb posar assumes

these meanings too, the most prototypical verb to express an internal directionality is

undoubtedly metre. The detailed distribution of meanings by semantic nuclei can be

found in the conclusions of this chapter 2.

3. Grammaticalization of the verbs metre and posar: the periphrases <metre’s a +

infinitive> and <posar-se a + infinitive>

CONCLUSIONS

277

3.1. Grammaticalization is a process of gradual change through which a

linguistic element loses a part or the whole of its lexical content and

acquires a more grammatical function.

The verbs metre and posar have appeared grammaticalized in periphrastic

constructions with an incoative aspectual value since the 15th century. These

constructions show both verbs as auxiliaries followed by preposition a and an infinitive,

which is the one providing the lexical content of the construction. The auxiliarization of

verbs has traditionally been interpreted as a loss of lexical meaning. In the present work,

along the lines of the constructional approach developed by Traugott (1988) or Traugott

and Trousdale (2013), verb desemantization is identified with an abstraction of the

elements that shape the scheme of full lexical meaning from which a semantic

projection is operated. This projection implies a higher degree of schematization and

makes it possible to deal with more abstract notions. With the aim of explaining the

grammaticalization undergone by the periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-

se a + infinitive>, we examined the different —syntactic or semantic— reanalysis and

decategorization processes diachronically shown by each one of the construction

components.

3.2. The definition of verbal periphrasis must incorporate syntactic, semantic

and aspectual parameters.

The concept of verbal periphrasis has often been explained taking exclusively

syntactic parameters into account. On the basis of the characterization made by

Garachana (2017), this study paid a lot of attention to other semantic criteria.

Furthermore, some criteria were added which have to do with the aspectual information

expressed by the construction. According to this definition, a total of 147 periphrases —

138 with the verb posar and 9 with the verb metre— were retrieved. We decided to

leave aside those cases in which the verb is not completely desemantized and the

possibility still exists to perceive some of the full meanings present in the semantic

structure. Neither did we incorporate the constructions formed by another previous

construction shaped by a verb and a nominal element, such as <metre mà a +

infinitive>, because, following Haspelmath (2000) and Martínez Atienza (2016), such

elements were classified as verbal locutions.

CONCLUSIONS

278

3.3. The periphrases <metre’s a + infinitive> and <posar-se a + infinitive> have

a similar origin but a different evolution.

Both periphrases appeared in the 15th century. The first example located for the

periphrasis with the verb metre is older than the first occurrence with the verb posar.

Furthermore, the verb metre has constructions which cannot be considered periphrases

but do express aspectual values related to incoativity or even to prospectivity (Narrog

2012). Despite these small differences, both periphrases originated in the same period.

A number of differences can be identified, though:

a) The periphrasis with the verb metre did not survive beyond the 15th century. In

keeping with the evolution suffered by the full meanings of this verb, the

periphrasis disappeared and no cases can be found in the subsequent centuries.

b) As said above, the verb metre has previous constructions which express values

resembling those of the periphrastic construction. Instead, the verb posar does

not have any such structures. This circumstance is an argument which supports

the possibility for the periphrasis with the verb posar to be conceived as

resulting from an analogical process with the periphrasis with metre. It needs to

be stressed that the semantic structure of both verbs incorporates full meanings

that express the notion of incoativity, which enables them to undertake this

grammaticalization process more easily than another verb without these

meanings.

c) From the very beginning, the periphrasis with the verb metre selected infinitives

which do not necessarily have to do with a specific physical space. This does not

hold true for the first cases with the verb posar, which always selected

infinitives drawing a situation associated with a specific physical space. Thus,

already in the 15th century, the construction with the verb metre selects non-

finite verbs referred to cognitive processes. The verb posar did not select

infinitives of this type until the 16th-17th centuries.

d) The periphrasis initially had an agentive subject. This restriction gradually

disappeared. The path towards impersonalization is different in each case. The

verb metre eventually expressed non-intentional processes, but not impersonal

CONCLUSIONS

279

ones. Instead, the verb posar actually did so since the 18th century. Most of the

cases located have to do with meteorological processes.

3.4. The category of auxiliary verbs is a hybrid one, insofar as it has

characteristics typical of [+LEXICAL] categories and of [+GRAMMATICAL]

ones. Hence the need to speak in terms of prototypicity (Geeraerts 1997).

The grammaticalization process experienced by incoative periphrases with the

verbs metre and posar entails a process of auxiliarization of these verbs, which lose

their lexical content coming to express notions with a higher degree of abstraction —

and, consequently, more schematic. In this respect, a decision was made to follow the

stages described by Heine (1993), which allow us to classify the verbs analyzed as

nuclear ones in this category. The definition of the [AUXILIARY VERB] category

developed by Langacker (1991) and Lamiroy (1994) was borne in mind as well.

3.5. The genesis of a periphrasis does not necessarily come as a result of a

grammaticalization process. Analogy is a frequently used linguistic

resource through which values perceived as close can be expressed.

Analogy is a commonly used resource which makes it possible to generate new

structures taking as a reference pre-existing structures termed as supporting

constructions. In the case of periphrases with the verbs metre and posar, it was possible

for us to check that the former, despite not appearing very often, chronologically

precedes the latter. To this must be added that the period during which both periphrases

finally became consolidated is the one in which the verb posar began to assume many

of the meanings expressed by the verb metre until then. It can thus be inferred that, in

the same way as it expressed such meanings, the verb posar might have formed part of

the constructions where the verb metre used to appear.

Both verbs have full meanings with an incoative value, which is why they can

prove equally valid to be present in this type of construction. Nevertheless, the verb

metre has previous constructions which, despite not having been regarded as

periphrases, do express similar aspectual values. Examples are structures such as <metre

mà a + infinitive> or <metre al punt de + infinitive>.

CONCLUSIONS

280

Finally, unlike what Verroens (2011) argues for the parallel periphrasis in

French with the verb mettre, we discard the possibility of periphrases having their origin

in an analogy with the periphrastic construction containing the verb començar. In this

sense, it becomes necessary to distinguish the so-called ingressive periphrases

characterized by an intensive nuance which focuses on the initial moment of the action

from inceptive ones, which do not maintain the attention in each one of the internal

moments of the action (Yllera 1980). However, we do consider that the incoative

periphrasis with the verb ficar, totally alive in present-day Catalan, may have been

created through an analogy with pre-existing structures. In this regard, the etymological

meaning of the verb ficar has an intensive nature suited to the emphatic value that is

typical of ingressive periphrases.

4. Future research in relation to the verbs metre and posar

4.1. The verbs metre and posar form part ⸺in their capacity as supporting

verbs of numerous collocations and phraseological units.

The present research work has described the semantic structure of the verbs

metre and posar, additionally analyzing the most visible grammaticalization process in

which they are involved, i.e. the genesis of the periphrastic construction. We have not

specified those collocations and phraseological units (locutions, formulas and

paroemias), though, because their treatment deserves a separate study.

4.2. Locative and motion verbs can develop a semantic projection in order to

express abstract notions.

Despite starting from a basic locative scheme, the verbs metre and posar can

eventually express as explained above much more abstract notions related to incoativity,

purpose, prospectivity or a change of state. The dynamism inherent to their lexical

meaning makes them become verbs that can use semantic projections to express such

notions, which results from transposing elements belonging to a less abstract and less

schematic domain. These verbs do not constitute an exceptional case, insofar as other

motion verbs —anar, venir, entrar, tornar— or locative ones —ficar, clavar— in

CONCLUSIONS

281

Catalan express values associated with aspect too. Thus, the analysis of the behavior

shown by this verb typology will appear as a research line worth following in the future.

CONCLUSIONS

282

BIBLIOGRAFIA

283

Bibliografia

Andersen, H. (2001) «Actualization and the (uni)directionality», dins Andersen, H., ed.,

Actualization: Linguistic Change in Progress, Amsterdam/Philadelphia, John

Benjamins Publishing Company, pp. 225-248.

Antolí, J. (2015) «L’evidencialitat en català antic: estudi de corpus i acostament segons

la gramàtica cognitiva», tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant.

[Disponible en internet: http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/51070.]

Antolí, J. (2017) Els verbs de percepció en català antic. Els verbs veure, sentir, oir I

entendre en els segles XIII-XVI, Alacant/Barcelona, Institut interuniversitari de

filologia valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Antolí, J. (2018) «El procés de constitució del Corpus Informatitzat de la Gramàtica del

Català Modern (CIGCMod). Objectius, criteris i avaluació», Notandum 48, pp.

3-20.

Antoli, J. i A. Sentí (2014) «La inferència en l’aflorament de valors evidencials en

català antic», Caplletra 56, pp. 157-184.

Baayen, R. H. (2001) Word Frequency Distributions, Dordrecht, Kluwer.

Barðdal, J. (2008) Productivity: Evidence from Case and Argument Structure in

Icelandic, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.

Barcelona, A. (2000) Metaphor and metonymy at the crossroads, Berlin/New York,

Mouton de Gruyter.

Barcelona, A. (2003) «The case for a metonymic basis of pragmatic inferencing:

Evidence from jokes and funny anecdotes», dins Panther, K.U. i L. Thornburg,

eds., Metonymy and pragmatic inferencing, Amsterdam/Philadelphia, John


Barcelona, A. (2012) «La metonímia conceptual», dins Ibarretxe-Antuñano, I. i J.

Valenzuela, dirs., Lingüística Cognitiva, Barcelona, Anthropos.

Bel, A. (2002) «Les funcions sintàctiques», dins Solà, J., M. R. Lloret, J. Mascaró i M.

Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català contemporani, Barcelona, Empúries,

pp. 2571-2664.

http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/51070

BIBLIOGRAFIA

284

Bermejo, F. (1994) «Verbos de cambio o devenir en español», dins Español para

extranjeros: Didáctica e investigación, Málaga, Asele, pp. 47-60.

Brems, L. (2011) Layering of size and type noun constructions in English. Topics in

English Linguistics, Berlin/New York, Mouton de Gruyter.

Brisard, F. (2006) «Logic, subjectivity, and the semàntics/pragmàtics distinction», dins

Angeliki, A., C. Costas i B. Cornille, eds., Subjectification: Various Paths to

Subjectivity, Berlin/New York, Mouton de Gruyter.

Burridge, K. i J. Mulder (1998) English in Australia and New Zealand: An Introduction

to is Structure, History and Use, Melbourne, Oxford University Press.

Bybee, J. (2003) «Mechanisms of change in grammaticization: The role of frequency»,

dins Joseph. B. D i D. R. Janda, eds., The Handbook of Historical Linguistics,

Oxford, Blackwell, pp. 602-623.

Bybee, J., R. Perkins i W. Pagliuca (1994) The evolution of Grammar. Tense, Aspecte,

and Modality in the languages of the world, University of Chicago Press,

Chicago.

Calvo Rigual, C. (2013) «Curial e Güelfa i Boccaccio: influències lingüístiques»

SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna 2,

pp. 310-324.

CICA = Torruella, J., M. Pérez Saldanya i J. Martines, Corpus Informatitzat del Català

Antic. [Disponible en internet: http://www.cica.cat/]

Cifuentes, J. L. (1999) «Bases sintácticas y bases semánticas de la inacusatividad en

verbos de movimiento» Revista de Investigación Lingüística, Alacant,

Universitat d’Alcanant, Departamento de Filología Española, Lingüística

General y Teoría de la Literatura, pp. 37-72.

Cifuentes, J. L. (2004) «Verbos locales estativos en español», dins Cifuentes, J. L. i C.

Marimon-Llorca, cords., ELUA. Estudios de Lingüística. Anexo 2, pp. 73-118

CIMTAC = Martines, J. i V. Martines, dirs., Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos

Antics i Contemporanis, amb la direcció adjunta de M. Àngels Fuster i Elena

Sánchez,, Alacant, ISIC-IVITRA.

http://www.cica.cat/

BIBLIOGRAFIA

285

Clark, L. i Trousdale, G. (2009) «Exploring the role of token frequency in phonological

change: evidence from TH-Fronting in east-central Scotland» English Language

and Linguistics, vol 13(1), pp. 33-55.

Colón, G. i Ferrando, A. (2011) Les Regles d'esquivar vocables a revisió,

València/Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia

Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Comer, M. i R. Enghels (2017) «La evolución de las perífrasis verbales causativa e

incoativa con poner en espanyol: Cambios de construcción y extensiones

metafóricas». Bulletin of Hispanic Studies 94(9), pp. 903-924.

CORDE = Real Academia Española, Corpus Diacrónico del Español [Disponible en

internet: http://corpus.rae.es/cordenet.html]

Corpas, G. (1996) «En torno al concepto de colocación», Euskera XLVI 1, pp. 89-108.

Corpas, G. (2001) «Compilación de un corpus ad hoc para la enseñanza de la traducción

inversa especializada» Trans. Revista de traductología 5, pp. 155-184.

Coseriu, E. (1976) Das romanische Verbalsystem, Tübingen, TBL Verlag Gunter Narr.

Cuenca, M. J. (2001 [2005]) Sintaxi catalana, Barcelona, Universitat Oberta de

Catalunya.

DCVB = Alcover, A. M. i F. de B. Moll (1985) Diccionari Català-Valencià-Balear,

Palma de Mallorca, Moll.

DCECH = Coromines, J. i J. A. Pascual (1981) Diccionario Crítico Etimológico

Castellano e Hispánico. Vol. 4, Madrid, Gredos.

Demonte, V. (1990) Detràs de la palabra. Estudios de gramática del español, Madrid,

Alianza.

DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (2007) Diccionari de la Llengua Catalana.

Barcelona, Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana.

Dowty, D. (1991) «Thematic proto-roles and argument selection», Language, 67(3), pp.

547-619.

DRAE = Real Academia Española (2014) Diccionario de la lengua española (22a

edició) [Disponible en Internet: http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae]

http://corpus.rae.es/cordenet.html

http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae

BIBLIOGRAFIA

286

DuCange = Du Cange, CGlossarium mediæ et infimæ latinitatis, París.1883- 1887.

[Disponible en internet: http://ducange.enc.sorbonne.fr/doc/dia/].

Ferrando, A. (2011) «L'orientació diatòpica de les Regles d'esquivar vocables o mots

grossers o pagesívols», eHumanista 18, pp. 316-335.

Ferrando, A. (2012) Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa,

Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company.

Fillmore, Ch. J. (1982) «Frame semantics», dins Linguistic Society of Korea, ed.,

Linguistics in the Morning Calm, Seül, Hanshin Publishing, pp. 111-137.

Fillmore, Ch. J. (1988) «The mecanisms of “Construction Grammar”», BLS 14, pp. 35-

55.

Fillmore, Ch. J., P. Kay i M. C. O’Connor (1988) «Regularity and Idiomaticity in

Grammatical Constructions: The Case of Let Alone», Language 64(3), pp. 501-

538.

Finegan, E. (1995) «Subjectivity and subjectivisation: An introduction», dins Stein, D. i

S. Wright, eds., Subjectivity and Subjectivisation: Linguistic Perspectives,

Cambridge, Cambridge University Press, pp. 1-15.

Franckel, J. J. (1989) Étude de quelques marqueurs aspectuels du français, Genève,

Droz.

Fried, M. i H. C. Boas (2005) Grammatical Constructions. Back to the Roots,


Garachana, M. (2011) «Perífrasis sinónimas. ¿Gramaticalizaciónes idénticas? Más retos

para la teoría de la gramaticalización», dins de Bustos J. J., R. Cano, E. Méndez

García, A. López, cords., Sintaxis y análisis del discurso hablado en español:

homenaje a Antonio Narbona, vol. 2, Sevilla, Universitat de Sevilla, pp. 779-

798.

Garachana, M. (2015) «Teoría de la gramaticalización. Estado de la cuestión», dins

García Martín, J. Mª, ed., Actas del IX Congreso Internacional de Historia de la

Lengua Española (Cádiz, 2012), Madrid/Frankfurt, Iberoamericana/Vervuert,

pp. 331-360.

http://ducange.enc.sorbonne.fr/doc/dia/

BIBLIOGRAFIA

287

Garachana, M. (2017) La gramática en la diacronía. La evolución de las perífrasis

verbales en español, Madrird, Iberoamericana Vervuert.

Garachana, M. i M. Rosemeyer (2011) «Rutinas léxicas en el cambio gramatical. El

caso de las perífrasis deónticas e iterativas», Revista de Historia de la Lengua

Española 6, pp. 35-60.

Gavarró, A. i B. Laca (2002) «Les perífrasis temporals, aspectuals i modals», dins Solà,

J., M. R. Lloret, J. Mascaró i M. Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català

contemporani, Barcelona, Empúries, pp. 2663-2726.

Geeraerts, D. (1997) Diachronic Prototype Semantics. A contributions to Historical

Lexicology, Oxford, Clarendon Press.

Geeraerts, D. (2010) Theories of Lexical Semantics, Oxford, Oxford University Press.

Gibbs, R. W. (1994) The poetics of mind, New York, Basic Books.

Gibbs, R. W. (2008) The Cambridge handbook of metaphor and thought, Cambridge,

Cambridge University Press.

Goldberg, A. E. (1995) Constructions: A construction grammar approach to argument

structure, Chicago, University of Chicago Press.

Goldberg, A. E. (2003) «Constructions. A new theoretical approach to language»,

Trends in Cognitive Sciences 7, pp. 219-224.

Goldberg, A. E. (2006) Constructions at Work: the Nature of Generalization in

Language, Oxford, Oxford University Press.

Gómez Torrego, L. (1999) «Los verbos auxiliares. Las perífrasis verbales de infinitivo»,

dins Bosque, I. i V. Demontes, dirs., Gramática descriptiva de la lengua

española, Madrid, Colección Nebrija y Bello, Espasa, pp. 3323-3388.

González Gutiérrez, J. A. (2008) Las perífrasis verbales de la lengua catalana en los

siglos XVI-XX (hasta la normativización de la lengua, Tortosa, UNED.

Gonzálvez Garcia, F. (2012) «La(s), gramatica(s), de construcciones», dins Ibarretxe-

Antuñano, I. i J. Valenzuela, dirs., Lingüística Cognitiva, Barcelona, Anthropos.

Gràcia, Ll. (1989) La teoria temàtica, Bellaterra, Publicacions de la Universitat

Autònoma de Barcelona.

BIBLIOGRAFIA

288

Guardiola, M. Isabel (2018) Tresor lexicogràfic valencià (1543-1880), Alacant,

Universitat d'Alacant.

Haspelmath, M. (1998) «Does grammaticalization need reanalysis?», Studies in

Language 22, pp. 315-351.

Haspelmath, M. (2000) «Periphrasis», dins Booig, G., C. Lehman i J. Mugdan, eds.,

Handbücher zur Sprach- und Kommunikationswissenschaft = Handbooks of

linguistics and communication science, Berlin/New York, Mouton De Gruyter,

pp. 654-664.

Haspelmath, M. (2004) «On directionality in language change with particular reference

to grammaticalization», dins Fischer, O., M. Norde i H. Perridon, eds., Up and

down the cline: The nature of grammaticalization, Amsterdam/Philadelphia,

John Benjamins Publishing Company, pp. 17-44.

Heine, B. (1993) Auxiliaries. Cognitive Forces and Grammaticalization, Oxford,

Oxford University Press.

Heine, B., U. Claudi i F. Hünnemeyer (1991) Grammaticalization. A Conceptual

Framework, Chicago/Londres, University of Chicago Press.

Hopper, P. (1991) «On some principles of grammaticalization», dins Traugott, E. C. i B.

Heine, eds., Aproaches to Grammaticalization, Amsterdam/Philadelphia, John


Hopper, P. i E. C. Traugott (1993) Grammaticalization, Cambridge, Cambridge

Textbooks in Linguistics.

Jackendorf, R. (1972) Semantic Interpretation in Generative Grammar, Cambridge,

Mass, The MIT Press.

Jakobson, R. (1960) «Concluding statement: Linguistics and poetics», dins Sebeok, T.

A. ed., Style in Language, New York, John Wiley and Sons, pp. 350-377.

Kövecses, Z. (2002) Metaphor. A practical introduction, Oxford, Oxford University

Press.

Lakoff, G. (1993) «The contemporary theory of metaphor», dins Ortony, A., ed.,

Metaphor and thought, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 202-251.

BIBLIOGRAFIA

289

Lakoff, G. (1987) Women, fire and dangerous things. What categories reveal about the

mind, Chicago, University of Chicago Press.

Lakoff, G. i M. Johnson (1980) Metaphors we live by, Chicago, University of Chicago

Press.

Lakoff, G. i M. Johnson (1999) Philosophy in the flesh. The embodied mind and its

challange to western thought, New York, Basic Books.

Lamiroy, B. (1994) «Les sintagmes nominaux et la question de l’auxiliarité» Langages

115, pp. 64-75.

Langacker, R. W. (1987) Foundations of cognitive grammar I: theoretical

prerequisites, Standford, Standford University Press.

Langacker, R. W. (1991) Foundations of cognitive grammar II: Descriptiva

application, Standford, Standford University Press.

Langacker, R. W. (2000) Grammar and Conceptualization, Berlin/New York, Mouton

de Gruyter.

Langacker, R. (2005) «Construction Grammars: cognitive, radical and less so», dins

Ruiz de Mendoza Ibáñez, F. J. i M. S. Peña Cervel, eds., Cognitive Linguistics:

Internal Dynamics and Interdisciplinary Interaction, Berlin/New York, Mouton de

Gruyter, pp. 101-160.

Lehmann, C. (1995) Thoughts on Grammaticalization, Munich, Lincolm.

Margetts, A. i P. Austin (2007) «Three-participant events in the languages of the world:

towards a crosslinguistic typology», Linguistics 45, pp. 393-451.

Martines, J. (2000) «L’expressió de les emocions i la creativitat lèxica: “estimar”

‘amar’, entre l’eufemisme i la metàfora cultural», dins Actas del VIII Congreso

Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, Santander,

Universidad Menéndez Pelayo, vol. 2, pp. 1221-1243.

Martines, J. (2012) «Aproximació a les novetats lèxiques i semàntiques del Curial e

Güelfa», dins Ferrando, A., ed., Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e

Güelfa, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, pp.

941-997.

BIBLIOGRAFIA

290

Martines, J. (2015) «Semantic change and intersubjectification: The origin of reprise

evidential conditional in Old Catalan», Catalan Journal of Linguistics 14, pp.

79-111.

Martines, J. (2015b) «Diacronia i neologia: canvi semàntic, subjectivació i representació

del pensament. El català esmar, des de ‘taxar’ fins a ‘inferir’ i ‘imaginar’ i més

enllà», Caplletra 59, pp. 221-248.

Martines, J. (2017) «El condicional com a marcador epistèmic i evidencial en català

antic: el condicional evidencial reportatiu amb verbs de dicció», Zeitschrift für

Katalanistik 30, pp. 19-51.

Martines, J. de D. (2017) Diccionari de l'obra literària d'Enric Valor. La natura

(DOLEV-Natura), tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant. [Disponible en

internet:https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/71409/1/tesis_joandedeu_marti

nes_llinares.pdf.]

Martines, V. i E. Sánchez (2014) «L’ISIC-IVITRA i el metacorpus CIMTAC. Noves

aportacions a la Lingüística de Corpus», Estudis Romànics 10, pp. 423-36.

Martínez Atienza, M. (2016) «El tratamiento de las perífrasis verbales en gramáticas

españolas de la primera mitad del siglo XX (1905-1953)», Pragmalingüística

24, pp. 154-168.

Meillet, A. (1912) «L’évolution des formes grammaticales», SCIENTIA, Rivista di

Scienza 26(6), pp. 130-148.

Meillet, A. (1948), Linguistique històriques et linguistique Générale, París, Champion.

Montoya, B. (2009) «Tipologia textual i de registres en el català antic», dins Pérez

Saldanya, M. i J. Martines Peres, eds., Per a una gramàtica del català antic,

Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 73-85.

Montserrat, S. (2004), Evolució semàntica i gramaticalització de “venir” [segles XII-

XVI], tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant.

Montserrat, S. (2009) La semàntica diacrònica cognitiva, una aplicació a propòsit de

venir, arribar i aplegar (segles XII-XVI), Alacant/Barcelona, IIFV, Publicacions

de l’Abadia de Montserrat i Institut d’Estudis Catalans.

https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/71409/1/tesis_joandedeu_martines_llinares.pdf

https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/71409/1/tesis_joandedeu_martines_llinares.pdf

BIBLIOGRAFIA

291

Montserrat, S. (2012) «Les perífrasis aspectuals en el Curial e Güelfa», dins Ferrando,

A., ed., Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa,

Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, pp. 649-670.

Narrog, H. (2012) Modality, subjectivity, and semantic change: a cross-linguistic

perspective, Oxford, Oxford University Press.

Narrog, H. (2014) «Beyond intersubjectification: textual uses of modality and mood in

subordinate clauses as part of speech-act orientation», dins Brems, L. ed.,

Intersubjectivity and Intersubjectification in Grammar and Discourse,


Nuyts, J. (2001) «Subjectivity as an evidential dimension in epistemic modal

expressions», Journal of Pragmatics 33, pp. 383-400.

Nuyts, J. (2005) «Modality: Overview and linguistic issues», dins Frawley, W., ed., The

expression of modality, Berlin/New York, Mouton de Gruyter, pp. 1-26.

Nuyts, J. (2014) «Notions of (inter)subjectivity», dins Intersubjectivity and

intersubjectification in Grammar and Discourse, Amsterdam/Philadelphia, John


Palmer, F. R. (1994) Grammatical Roles and Relations, Cambridge, Cambridge

University Press.

Panther, K.U. i L. Thornburg (1998) «A cognitive approach to inferencing in

conversation», Journal of Pragmàtics 30, pp. 755-769.

Panther, K.U. i L. Thornburg (2003a) Metonymy and pragmàtic inferencing,


Panther, K.U. i L. Thornburg (2003b) «Metonymies as natural inference and activation

shemas: The case of dependent clauses as independent speech acts», dins

Panther, K.U. i L. Thornburg, eds., Metonymy and pragmàtic inferencing,


Panther, K.U. i L. Thornburg (2007) «Metonymy», dins Geeraerts, D. i H. Cuyckens,

eds., The Oxford handbook of cognitive lingüístics, Oxford, Oxford University

Press, pp. 236-263.

BIBLIOGRAFIA

292

Perek, F. (2016) «Using Distributional Semantics to Study Syntactic Productivity in

Diachrony: A Case Study», Linguistics 54(1), pp. 149–88.

Pereira, I. (2013) «Construcciones de movimiento causado con el verbo poner: un

estudio de corpus», Literatura y lingüística 27.

Pérez Saldanya, M. (2002) «Les relacions temporals i aspectuals», dins Solà, J., M. R.

Lloret, J. Mascaró i M. Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català


Peeters, B. (1993) «Commencer et se mettre à: une description axiologico –

conceptuelle», Langue française 98, pp. 24-47.

Peeters, B. (2005) «Commencer à + infinitif: les leçons de la métonymie intégrée et de

la piste métaphorique», dins Bat-Zeev Shyldkrot, H. i N. Le Querler, eds., Les

périphrases verbales, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing

Company, pp. 381-96.

Pinker, S. (1989) Learnability and cognition: The acquisition of argument structure,

Cambridge, MIT Press.

Pons, J. (2015) «Estructura semàntica i gramaticalització del verb posar durant el segle

XV» SIBA, Studia Iberica et Americana, Ebook/Monograph 2, pp. 18-29.

Radden, G. (2000) «How metonymic are metaphors?», dins Barcelona, A., ed.,

Metaphor and metonymy at the crossroads, Berlín/New York, Mouton de

Gruyter, pp. 407-434.

Ramat, P. (1987) «Introductory paper», dins Harris, M. i P. Ramat, eds., Historical

development of auxiliaries, Berlin/New Yotk/Amsterdam, Mouton de Gruyter.

Ramos Alfajarín, J. R. (2002) «La predicació no verbal obligatòria», dins Solà, J., M. R.

Lloret, J. Mascaró i M. Pérez Saldanya, eds., Gramàtica del català


Roca Pons, J. (1958) Estudios sobre perífrasis verbales del español, Madrid, Centro

Superior de Investigaciones Científicas.

Sánchez, E. (2018) «Panorama històric de la constitució de corpus: orígens,

consolidació i expansió», Notandum 48, pp. 87-109.

BIBLIOGRAFIA

293

Sánchez, E. i J. M. Antolí (2014) «El Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos

Antics i Contemporanis (CIMTAC)», Estudios Hispánicos 22, pp. 117-121.

Sag, I. A. (2012) «Sign-Based construction grammar: An informal synopsis», dins

Boas, H. C. i I. A. Sag, eds., Sign-Based construction Grammar, Stanford, CA,

CSLI Publications.

Sentí, A. (2013) Gramaticalització i subjectivació de la modalitat en català antic. Un

estudi de corpus de les perífrasis verbals <deure + inf> i <haver (a/de) + inf>,

tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant.

Sinclair, J. (2005), «Corpus and Text – Basic Principles», dins Wayne, M., ed.,

Developing Linguistic Corpus: a Guide to Good Practice, Oxford, Oxford

Books, pp. 1-16.

Soares da Silva, A. (1999) A semàntica de deixar, uma contribuçâo para a abordagem

cognitiva em semàntica lexical, Braga, Fundaçâo Calouste Gulbenkian,

Fundaçâo para a Ciência e a Tecnologia.

Solà, J. (1993) La llengua, una convenció dialèctica, Barcelona, Columna.

Solà, J. (1994) Sintaxi normativa: estat de la qüestió, Barcelona, Empúries.

Soler, A. (2015) «El lèxic cortès i cavalleresc en curial e güelfa: mots patrimonials i

interferències culturals», Anuario de estudios medievales 45(1), pp. 109-142.

Soler, A. (2017) «Enyego d’àvalos, autor de curial e güelfa?», Estudis Romànics

[Institut d’Estudis Catalans] 39, pp. 137-165.

Soriano, C. (2012) «La metáfora conceptual», dins Ibarretxe-Antuñano, I. i J.

Valenzuela, dirs., Lingüística Cognitiva, Barcelona, Anthropos.

Stefanowitsch, A. (2017), Corpus Linguistics: A Guide to the Methodology, Inèdit.

Stubbs, M. (1996) Text and Corpus Analysis: Computer-Assisted Studies of Language

and Culture, Oxford, Blackwell.

Sweetser, E. (1988) «Grammaticalization and semantic bleaching», Berkeley Linguistics

Society. General Session and Parasession on Grammaticalization, pp. 389-

405.

Talmy, L. (1991) «Path to realization: a tipology of event conflation», dins Johnson, C.,

L. A. Sutton i R. Shields, eds., Proceedings of the 17th annual meeting of the

BIBLIOGRAFIA

294

Berkeley Linguistic Society, Berkeley, Berkeley Linguistics Society, pp. 480-

519.

Talmy, L. (2000) Toward a cognitive semantics: Vol. 1: concept structuring system,

Cambridge, MIT Press.

Traugott, E. C. (1988) «Pragmatic strenghtening and grammaticalization», dins

Axmaker, J., A. Jaisser i H. Singmaster, eds., Berkeley Linguistics Society 14:

General Session and Parasession on Grammaticalization, Berkeley, Berkeley

Linguistics Society, pp. 406-416.

Traugott, E. C. (2010) «Revisiting subjectification and intersubjectification», dins

Davidse, K., L. Vandelanotte i H. Cuyckens, eds., Subjectification,

Intersubjectification and Grammaticalization, Berlín/New York, De Gruyter

Mouton, pp. 29-70.

Traugott, E. C. (2012) «Pragmatics and language change», dins Allan, K., ed., The

Cambridge handbook of pragmàtics, Cambridge, Cambridge University Press,

pp. 549-565.

Traugott, E. C. i R. Dasher (2002) Regularity in Semantic Change, Cambridge,

Cambridge University Press.

Traugott, E. C. i B. Heine (1991) Aproaches to Grammaticalization,


Traugott, E. C i E. König (1991) «The semantics-Pragmatics of Grammaticalization

Revisted», dins Traugott, E. C. i B. Heine, eds., Aproaches to

Grammaticalization, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing

Company.

Traugott, E. C. i G. Trousdale (2010) Gradience, Gradualness and Grammaticalization,


Traugott, E. C. i G. Trousdale (2013) Constructionalization and Constructional

Change, Oxford, Oxford University Press.

Valin, R. D. i R. J. LaPolla (1997) Syntax. Structure, meaning, and function,

Cambridge, Cambridge University Press.

Vendler, Z. (1957) «Verbs and times», The Philosophical Review 66(2), pp. 143-160.

BIBLIOGRAFIA

295

Verroens, F. (2011) «La Construction inchoative se mettre à: syntax, sémantique et

grammaticalisation», tesi doctoral, Gent, Universiteit Gent.

Yllera, A. (1980) Sintaxis histórica del verbo español: las perífrasis medievales,

Saragossa, Universidad de Zaragoza.

BIBLIOGRAFIA

296

ANNEX I

297

Annex I:

Referències de les obres del Corpus Informatitzat Multilingüe

de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC) citades

Antoni Canals [XVa], Tractat de Confessió = Casanova, E., ed., Antoni Canals, Tractat

de Confessió, Universitat de València, edició no publicada.

Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de Catalunya I = Miralles, E., ed.

(2007), Antoni de Viladamor, Història general de Catalunya, Barcelona,

Editorial Noguera.

Antoni de Viladamor [XVIa], Història general de Catalunya II = Miralles, E., ed.,

(2007), Antoni de Viladamor, Història general de Catalunya, Barcelona,

Editorial Noguera.

Ausiàs March [XVa], Poesies = Bohigas, P., ed. (2005), Ausiàs March, Poesies,

Barcelona, Barcino.

Avisos, y instrucciones per lo principiant Cuyner [XVIII] = Juncosa i Ginestà, I., ed.

(1988), Avisos, y instrucciones per lo principiant Cuyner.

. 204, segle XVIII), Barcelona,

Akribos.

Baró de Maldà [XVIIIb], Calaix de sastre = Boixareu, R., ed. (1988), Rafael d’Amat i

de Cortada, Calaix de sastre, Barcelona, Curial Edicions Catalanes.

Bernat Desclot [XIIIb], Crònica = Coll i Alentorn, M., ed. (1949-1950), Bernat Desclot,

Crònica, Barcelona, Barcino.

Bernat Gendre [XVIIa], Inventaris i encants notari de Tarragona = Companys

Farrerons, I. i M. Sanmartí Roset, eds. (2015), Bernat Gendre, El llibre segon

d'inventaris i encants del notari de Tarragona Bernat Gendre (1579-1612),

Barcelona, Fundació Noguera.

Bernat Metge [XIVb], Lo somni = Butinyà, J., ed. (2007), Bernat Metge, Lo somni. El

sueño, Madrid, Centro de Lingüística Aplicada Atenea.

Comèdia del rei irratat [XVIIIb] = Miró, R. i P. Vila, eds. (2011), «Comedia de un rey

ANNEX I

298

irritat contra sa filla per ser enamorada de un caballer, una obra del barroc

rossellones popular», dins Actes del IV Congrés d'História de Girona, "La

Girona del barroc", Girona, Institut d’Estudis Gironins, pp. 411-518.

Costums de Tortosa [XIIIb] = Massip i Fonollosa, J., ed. (1996), Costums de Tortosa,


«Diàlegs» de sant Gregori [XIIIb] = Alegre Urgell, M., ed. (2004), «Diàlegs» de Sant

Gregori, tesi doctoral, Universitat de Barcelona.

Canya i cordell [XVIII] = Martí Mestre, J., ed. (1995), Literatura de canya i cordell al

País Valencià. Els col·loquis de temàtica jocosa i satírica. Edició i estudi

lingüístic, València, Denes.

Cartes triades dels Borja [XVb-XVIa] = Batllori, M. (1998), De València a Roma.

Cartes triades dels Borja, Barcelona, Quaderns Crema.

Clams i crims en la València medieval [XIIIb-XIVa] = Diéguez Seguí, M. À., ed.

(2002), Clams i crims en la València medieval segons el «Llibre de cort reial de

justícia (1279-1321)», Alacant, Universitat d’Alacant.

Col·loqui de Carles Ros [XVIIIa] = Martí Mestre, J., ed. (2006), «Paper graciós,

discursiu, enfàtic, alusiu y sentenciós, per a desfresar-se de llaurador a les

Carnistoltes», Zeitschrift für Katalanistik 19, pp. 153-196.

Comèdia hagiográfica de Santa Quitèria [XVII] = Butinyà, J., E. Prat i P. Vila, eds.

(2000), «Comèdia hagiogràfica de Santa Quitèria», Annals de l’Institut d’Estudis

Gironins 41, pp. 191-266.

Condemnades per bruixes [XVIIa] = Ginerbra, R., ed. (2007), Condemnades per

bruixes, Granollers, Museu de Granollers.

Cristòfor Despuig [XVIb], Col·loquis de Tortosa = Duran, E., ed. (1981), Cristòfor

Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Barcelona, Curial.

Curial [XVa] = Ferrando, A., ed. (2007), Curial e Güelfa, Tolosa de Llenguadoc,

Anacharsis.

Diplomatari de la vall d’Andorra [XVIIIa-XVIIIb] = Buyreu Juan, J., ed. (2012),

Diplomatari de la Vall d’Andorra. Segle XVIII, Andorra, Ministeri de Cultura del

Govern d’Andorra.

ANNEX I

299

El cavaller i l'alcavota [XVa] = Riera i Sans, J., ed. (1973), El cavaller i l'alcavota: un

procés medieval, Barcelona, Club Editor.

El llibre de mostassaf d’Elx [XVIIa] = Cano Ivorra, M. A., ed. (1995), El 'Llibre de

mostassaf d'Elx'. Edició crítica i estudi lingüístic, Alacant, Institut de Cultura

Juan Gil Albert.

El manual de consells de Gandia a la fi del segle XV [XVb] = Olaso, V., ed. (2005), El

manual de consells de Gandia a la fi del segle XV, València, Universitat de

València.

Entremès de ne Vetlòria [XVIII] = Serra i Campins, A., ed. (1995), Entremesos

mallorquins, Barcelona, Barcino.

Entremès del batlle y cort dels borbolls [XVIIIa] = Sala Valldaura, J. M., ed. (2007),

Teatre burlesc català del segle XVIII, Barcelona, Barcino.

Entremès dels sacristans burlats [XVIII] = Serra i Campins, A., ed. (1995), Entremesos

mallorquins, Barcelona, Barcino.

Epistolari de la València Medieval I [XIVb]= Rubio Vela, A., ed. (2003), Epistolari de

la València Medieval (I), València/Barcelona, Institut Interuniversitari de

Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Epistolari de la València Medieval II [XIVb] = Rubio Vela, A., ed. (1998), Epistolari

de la València Medieval (II), València/Barcelona, Institut Interuniversitari de

Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens [XVIa] = Ahumada

Batlle, E., ed. (2003), Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de

Requesens (segle XVI), València, Universitat de València.

Epistolari de Ferran I d'Antequera [XVa] = Rodríguez López, C., ed. (2004), Epistolari

de Ferran I d'Antequera amb els infants d'Aragó i la reina Elionor (1413-1416),

València, Universitat de València.

Filla del rei d’Hongria [XIVb] = Aramon i Serra, R., ed. (1934), La filla del rei

d’Hongria, Barcelona, Barcino.

Fra Francesc Roger [XVIIIa], Llibre de cuina menorquina = Vidal Mascaró, A., ed.

(1993), Fra Francesc Roger, Art de la cuina. Llibre de cuina menorquina del

ANNEX I

300

segle XVIII, Menorca, Institut Menorquí d’Estudis.

Fra Server d’Olot [XVIIIb], Llibre de l’art de Quynar = Edicions de la Biblioteca del

Palau de Peralada (1982), Llibre de l’art de Quynar, Girona, Edicions de la

Biblioteca del Palau de Peralada.

Francesc Eiximenis [XIVb], Dotzè del Crestià = Xavier Renedo, ed. (2005), Francesc

Eiximenis, Dotzè del Crestià, Girona, Universitat de Girona i Diputació de

Girona.

Francesc Vicenç Garcia [XVIIa], Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa

Bàrbara = Massip, A. i J. F. Massip, eds. (1987), Francesc Vicenç Garcia,

Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara, Barcelona,

Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Jaume d’Agramunt [XIVa], Regiment de Preservació de la Pestilència = Veny, J., ed.

(1998), Jaume d’Agramunt, Regiment de Preservació de la Pestilencia, Lleida,

Universitat de Lleida i Enciclopèdia catalana.

Jaume I [XIIIb], Llibre dels Fets = Bruguera, J., ed. (1991), Jaume I, Llibre dels fets del

rei en Jaume, Barcelona, Barcino.

Jaume Roig [XVb], Spill = Peirats, A. I., ed. (2003), Jaume Roig, Spill, València,

Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Jaume Safont [XVb], Dietari o Llibre de Jornades = Sans i Travé, J. M., ed. (1992),

Jaume Safont, Dietari o Llibre de Jornades, Barcelona, Fundació Noguera.

Jeroni Conques [XVIb], Llibre de Job = Riera i Sans, J., ed. (1976), Jeroni Conques,

Llibre de Job, Barcelona, Curial.

Jeroni Cros [XVIb-XVIIa], Diari de Jeroni Cros = Simon i Tarrés, A. i P. Vila, eds.

(1998), Jeroni Cros, Cròniques del Rosselló. Segles XVI-XVII, Barcelona, Curial

Edicions Catalanes.

Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni Pujades I = Casas Homs, J. M., ed. (1975),

Jeroni Pujades, Dietari de Jeroni Pujades I, Barcelona, Reial Acadèmia de

Bones Lletres de Barcelona.

Jeroni Pujades [XVIIa], Dietari de Jeroni Pujades III = Casas Homs, J. M., ed. (1975),

Jeroni Pujades, Dietari de Jeroni Pujades III, Barcelona, Reial Acadèmia de

ANNEX I

301

Bones Lletres de Barcelona.

Jeroni Sòria [XVIa], Dietari = Diéguez Seguí, M. A., ed., Jeroni Sòria, Dietari, edició

no publicada.

Joan Guàrdia [XVIIa-XVIIb], Diari de Joan Guàrdia = Pladevall, A. i A. Simon, eds.

(1986), Joan Guàrdia, Diari de Joan Guàrdia (Guerra i vida pagesa a la

Catalunya del segle XVII), Barcelona, Curial Edicions Catalanes.

Joanot Martorell [XVb], Tirant = Hauf, A., ed. (2005), Joanot Martorell, Tirant lo

Blanch, València, Tirant lo Blanch.

Joaquim Aierdi [XVIIb], Dietari de Joaquim Aierdi = Escartí, V. J., ed. (1999), Joaquim

Aierdi, Joaquim Aierdi. Dietari, Barcelona, Barcino.

Josep Esplugues [XVIIIa-XVIIIb], memòries de Josep Esplugues = Casanova, E., ed.

(1989), Josep Esplugues, Memòries d'un capellà del segle XVIII, València,

Edicions Alfons el Magnànim/Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.

Josep Gelabert [XVIIb], L’art de picapedrer = Miralles, J., ed. (2014), Josep Gelabert,

Vertaderes traces de l'art de picapedrer, Palma de Mallorca, Publicacions de les

Illes Balears.

La famosa comèdia de la gala està en son punt [XVIIa] = Morell i Montadi, C., ed.

(1986), La famosa comèdia de la gala està en son punt, Barcelona, Publicacions

de l’Abadia de Montserrat.

Leopold Ignasi Planells [XVIIIb], Vida del Pare Esteve = Escartí, V. J., ed. (2006),

Leopols Ignasi Planells, La "Vida del pare Pere Esteve", de Leopold Ignasi

Planells (1760), Dénia, Parròquia de Ntra. Sra. de l’Assumpció.

Les actes capitulars de la Seu de Xàtiva [XVIIIa] = Gandia Silvestre, M., ed. (2015),

Les actes capitulars de la Seu de Xàtiva (segle XVIII). Edició, tesis doctoral,

Universitat de València.

Les edats i l'epístola de Jesucrist [XIVb] = Furió Vayà, J. M., ed. (2003), «Les edats de

Jesucrist» i «L’epístola de Jesucrist», dins Evangelis del manuscrit de

Marmoutier, València, Universitat de València, treball d’investigació.

Llibre d’establiments d’Herbers [XVIIa] = Guinot Rodríguez, E., ed. (2006),

Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles

ANNEX I

302

XIV-XVIII), València, Publicacions de la Universitat de València.

Llibre de cort d’Alcoi [XIIIb] = Diéguez Seguí, M. A. i C. Ferragut, eds. (2011), Llibre

de cort d’Alcoi, València, Publicacions de la Universitat de València.

Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina [XIIIb] = Ponsoda Sanmartín, J., ed. (1996), El

català i l'aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort

de Justícia de Cocentaina (1269-1295), Alcoi, Marfil.

Llibre de cort mallorquí [XIVb] = Miralles Monserrat, J., ed. (1984), Un llibre de cort

reial mallorquí del segle XIV, segon volum, Institut d’Estudis Baleàrics/Editorial

Moll, Mallorca, 1984.

Llibre de Sent Soví [XVa] = Grewe, R., ed. (2004), Llibre de Sent Soví, Llibre de totes

maneres de potatges de menjar, Llibre de totes maneres de confits, Barcelona,

Barcino, 2004.

Lluís Alcanyís [XVb], Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència = López Piñero,

J. M. i A. Ferrando Francés, eds. (1999), Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e

curatiu de la pestilència, València, Universitat de València/Ajuntament de

València.

Lluís Galiana [XVIIIb], Rondalla de rondalles = Casanova, E., ed. (1989), Lluís

Galiana, Rondalla de rondalles, València, Edicions d’Alfons el Magnànim/

Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.

Lluís Ponç d’Icard [XVIa], Llibre de les grandeses de Tarragona = Duran, E., ed.

(1984), Lluís Ponç d’Icard, Lluís Ponç d'Icard i el "Llibre de les grandeses de

Tarragona, Barcelona, Curial.

Manual de novells ardits [XVIIb] = Carreras i Candi, F., ed. (1916), Dietari de l'antic

Consell Barceloní, Barcelona.

Manual d’un notari de Reus [XVIIIb] = Puig Tàrrech, R., ed. (2015), El manual de

1780, de Josep Clot Blet, notari de Reus, Barcelona, Fundació Noguera.

Miquel Feu [XIXa], Crònica de l'argenter Miquel Feu sobre la Guerra del Francès a

Girona = Bohigas, J., E. Mirambell, E. Prat i P. Vila, eds. (2009), Miquel Feu, La

crònica de l'argenter Miquel Feu sobre la Guerra del Francés a Girona ciutat i

comarques, Girona, Institut d’Estudis Gironins.

ANNEX I

303

Montserrat Fontanet [XVIIIa], Art de conró = Juncosa, M. D. i C. Martínez, eds. (1979),

Montserrat Fontanet, «Art de conró», Estudis d’història agrària 3, pp. 165-196.

Narcís Julià [XVIIIa], Parnàs català = Rossich, A., ed. (1979), Narcís Julià, Una

poètica del barroc, el «Parnàs català», Barcelona, Universitat Autònoma de

Barcelona/Col·legi Universitari de Girona.

Pelegrí Estiu [XVIIIb], Tractat d’adrogueria = Vila, P. i E. Serna, eds. (2006), Pelegrí

Estiu, Receptari d'adrogueria, pastisseria, rebosteria i remeis casolans dels

segles XVIII-XIX, Girona: CCG Edicions.

Pere Jacint Morlà [XVIIa], Poesies i col·loquis = Ferrando, A., ed. (1995), Pere Jacint

Morlà, Poesies i col·loquis, València, Diputació de València.

Pere Joan Porcar [XVIb-XVIIa], Dietari de Pere Joan Porcar I = Lozano, J., ed. (2012),

Pere Joan Porcar, Pere Joan Porcar: coses avengudes en la ciutat y Regne de

València. Dietari (1585-1629), València, Universitat de València.

Procés d’un bruixot [XVIIa] = del Molar, N., ed. (1980), Olot, Procés d’un bruixot,

Aubert Impressor.

Procés de Sueca [XIVb] = Rubio Vela, A., ed. (1988), El procés de sueca. la mala vida

en una comunitat rural del trescents, Alzira, Bromera.

Processos de Crims del segle xv a Lleida [XVb] = Farreny Sistac, M. D., Processos de

Crims del segle xv a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, Lleida, Diputació

Provincial de Lleida.

Questa del sant grasal [XIVb] = Martines, V., ed. (1993), La versió catalana de la

Queste del Saint Graal: Estudi i edició, tesi doctoral, Universitat d’Alacant.

Raimundo Valcedo [XIXa], Sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la

Independència = Casanova. E. i F. A. Martínez, eds. (2001), Raimundo Valcedo,

«La guerra i la paraula. Sobre els sermons patriòtics en valencià durant la guerra

de la Independència», Caplletra 31, pp. 213-240.

Ramon Muntaner [XIVa], Crònica = Ferrando, A., ed. (2015), Ramon Muntaner,

Crònica, València, Universitat de València.

Ramon Llull [XIIIb], Començaments de Medicina = Badia, L., ed. (2002), Ramon Llull,

Començaments de Medicina. Tractat d'Astronomia, Palma, Patronat Ramon

ANNEX I

304

Llull.

Ramon Llull [XIIIb], Doctrina pueril = Santanach i Suñol, J., ed. (2005), Ramon Llull,

Doctrina pueril, Palma, NEORL.

Ramon Llull [XIIIb], Llibre de Contemplació = Rubio Albarracín, J. E., ed. (1998),

Ramon Llull, El llibre de Contemplació en Déu de Ramon Llull. (Els orígens de

l'art lul·liana), tesi doctoral, València, Universitat de València.

Ramon Llull [XIIIb], Libre de Santa Maria = Domínguez Reboiras, F. i B. Garí, eds.

(1998), Ramon Llull, Das Buch über die heilige Maria. Libre de Santa Maria,

Stuttgart/Bad Cannstat, Friedrich Frommann Verlag.

Teresa Mir i March [XVIIIa], Rahó de l’esperit = Garcia Busquets, A., ed. (2013),

Teresa Mir i March, «Notícia d’una mística catalana de principi del segle XVIII:

Teresa Mir i March i la seva autobiografia espiritual», Scrpita 1, pp. 281-301.

Thomàs Molés [XVIIIb], Molí més alt = Beltran Zaragozà, A., ed. (1998), Thomàs

Molés, El valencià del segle XVIII, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca

de Cultura.

Tomàs Amorós [XVIIIb], Memòries d’un impresor = Simó, C., ed. (1983), Tomàs

Amorós, Mallorca 1740-1800: memòries d'un impresor, Palma de Mallorca,

Univeritat de Palma, Secció de Filologia Catalana.

Tractat d’agricultura [XVIIIb] = Juncosa i Ginestà, I., ed. (1998), Tractat

d'agricultura: manuscrit anònim de Porrera segle XVIII, Reus, Centre d’Estudis

Comarcal Josep Iglésies.

Tractat del salitre [XVIIa] = Mesquida Cantallops, J. A., ed. (1982), Tractat del salitre,

Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics.

Usatges de Barcelona [XIIIa] = Bastardas, J., ed. (1984), Usatges de Barcelona,


Viatge de Pere Porter a l'infern [XVIIa] = Pons i Gurí, J. M., ed. (1999), Viatge de Pere

Porter a l'infern, Barcelona, Fundació Pere Coromines.

Vides de Sants Rosselloneses [XIIIb] = Kniazzeh, C. S. M. i E. J. Neugaard, eds. (1977),

Vides de Sants Rosselloneses, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana.

Vicent Ferrer [XIVb], Sermons = Gret S., ed. (1977), Vicent Ferrer, Sermons,

ANNEX I

305

Barcelona, Barcino.

ANNEX I

306

ANNEX II

307

Annex II:

Referències de les obres del Corpus Informatitzat del Català

Antic (CICA) citades

Aitó de Gorigos [XVa], La flor de les històries d’orient = Hauf, A., ed. (1989), Aitó de

Gorigos, La flor de les històries d’Orient. Versió del segle XIV, Barcelona,

Edicions del Mall.

Algezira [XVa] = Lairón Pla, A. J., ed. (2001), Libre de diverses statusts e ordenacions

fets per lo consell de la vila de Algezira, València, Universitat de València.

Antoni Canals [XVa], Scipió i Anibal = de Riquer, M., ed. (1935), Antoni Canals

Scipió e Aníbal. De providència. De arra de ànima, Barcelona, Barcino.

Berenguer de Puigpardines [XVb], Sumari d'Espanya = Iborra, J., ed. (2000), Berenguer

de Puigpardines, Sumari d'Espanya, València, Universitat de València.

Constitucions del convent de Sant Josep [XVI] = Fuster, J., ed. (2002), Les

Constitucions del convent de Sant Josep de València (segle XVI), València,

Publicacions de la Universitat de València.

Els quatre llibres de la reina Elionor de Sicília [XIVb] = Anglada, M., M. A. Fernàndez

i C. Petit, eds. (1992), Els quatre llibres de la reina Elionor de Sicília a l’Arxiu

de la catedral de Barcelona, Barcelona, Fundació Noguera.

Giovanni Bocaccio [XVa], Decameró = [Traducció catalana publicada segons l’únic

manuscrit conegut (any 1429)], Barcelona: AHR, 1964.

Melcior Miralles [XVb], Dietari del Capellà d'Alfons el Magnànim = Escartí, V. J., ed.

(1998), Melcior Miralles, Memòria privada (Literatura memorialística

valenciana dels segles XV al XVIII), València, Edicions 3 i 4, pp. 55-79.

Pere Tomic [XVIa], Obra del menyspreu del món = Miralles i Montserrat, J., ed. (2006),

Pere Tomic, Antologia de textos de les Illes Balears. Segles XIII-XVI. Volum I,

Barcelona, Institut d’Estudis Baleàrics/Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

pp. 388-392.

Perot de Vilanova [XVIb], Memòries de Perot de Vilanova = Simon i Tarrés, A., ed.

ANNEX II

308

(1991), Perot de Vilanova, Cavallers i ciutadans a la Catalunya del cinc-cents,

Barcelona, Curial Edicions, pp. 36-88.

Ramon Perelós [XIVb], Viatge d’en Ramon de Perellós al purgatori de Sant Patrici =

Miquel i Planas, R., ed. (1914), Ramon Perelós, “Viatge d’en Ramon de Perellós

al purgatori de Sant Patrici”. Llegendes de l’altra vida, Barcelona.

Recull d'exemples [XVa] = Ysern, J. A., ed. (2004), Recull d'exemples i miracles

ordenat per alfabet, Barcelona, Barcino.

Regles d'esquivar vocables [XVb] = Badia i Margarit, A. M., ed. (1999), Les Regles d'esquivar

vocables i "la qüestió de la llengua", Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, pp. 107-133.

ANNEX II

309

ANNEX III

310

Annex III:

Referències de les obres del Corpus OVI dell'Italiano Antico

citades

Angelo di Capua [XIVa], Istoria di Eneas = Folena, G., ed. (1956), Angelo di Capua,

La istoria di Eneas vulgarizzata per Angilu di Capua, Palermo, Centro di studi

filologici e linguistici siciliani.

Bruneto Latini [XIIIb], La rettorica = Maggini, F., ed. (1968), Bruneto Latini, La

rettorica, Firenze, Le Monnier.

Reggimento de principi [XIIIb] = Corazzini, F., ed. (1858), Del reggimento de principi

di Egidio Romano, Firenze, Le Monnier.

Libro dei Sette Savi di Roma [XIII] = D’Ancona, A., ed. (1864), Il libro dei sette savi di

Roma, Pisa, Nistri.

Tavola ritonda [XIV] = Polidori, F. L., ed. (1864), La Tavola Ritonda o l’Istoria di

Tristano, Bologna, Romagnoli.

ANNEX IV

311

ANNEX IV

312

Annex IV:

Significats nous dels verbs posar i metre extrets del Diccionari

Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC)

i Nou significat extret de “descansar” [1a] ii Nou significat extret de “aturar” [1a]

iii Nou significat extret d’ “enterrar” [1a]

iv Nou significat descrit per mi (seguint [2c])

v Nou exemple extret de “sotmetre” [1a]

vi Nou significat extret de “parar” [5]

vii Nou significat extret de “lluitar” [2]

viii Nou significat extret de “interposar” [1a]

ix Nou significat extret de “interposar” [2c]

x Nou significat extret de “intercedir” [1a]

xi Nou sifnificat extret de “tractar” [6a]

xii Nou significat extret de “proporcionar” [1a]

xiii Nou significat extret de “dipositar” [2a]

xiv Nou significat extret de “entrar” [4a]

xv Nou significat extret de “dipositar” [4]

xvi Nou significat extret d’ “oferir” [8a]

xvii Nou significat extret de “seguir” [8a].

xviii [o recursos] és afegit per mi

xix Nou significat extret de “disposar” [2c]

xx Nou significat extret de "disposar" [2b]

xxi A disposició és afegit per mi

xxii Nou significat extret de “servir” [2a]

xxiii Nou significat extret de “deixar” [9a]

xxiv Nou significat extret de “ingressar”

xxv Nou significat extret de “disposar” [3a]

xxvi Nou significat extret de “atribuir” [1a]

xxvii Nou significat extret d’ “afegir” [2a]

xxviii Nou significat extret de “cobrir” [1b]

xxix Nou significat extret de “clavar” [1c]

xxx Nou significat extret de “travessar” [3a]

xxxi Nou significat extret de “penjar” [1a]

xxxii Nou significat extret de “recolzar” [1]

xxxiii Nou significat extret de “plantar” [1a]

xxxiv Nou significat extret de “entrar” [3b]

xxxv Nou significat extret de “arrencar” [3a]

xxxvi Nou significat extret de “emetre” [3a]

xxxvii Nou significat extret de “aparèixer” [2]

xxxviii Nou significat extret de “ficar” [1c]

xxxix Nou significat extret de “endinsar” [1a]

xl Nou significat extret de “ficar” [1b]

xli Nou significat extret de “tancar” [3a]

xlii Nou significat extret de “ficar” [7]

xliii Nou significat extret de “barrejar” [3a]

xliv Nou significat extret de “camuflar” [2]

rua.ua.es · agraïments . en primer lloc, vull agrair al prof. josep martines la confiança que...

Documents