índex

Foto: CCCM 1.1 Editorial

(Especial 1-O) Antecedents immediats al conflicte Bernat Riutort

(Especial 1-O) El camí fins a l'1-O Maurici Cuesta

(Especial 1-O) Raons d'Estat Joan F. López Casasnovas

(Especial 1-O) El Referèndum de Catalunya: L'altra mirada Jaume Bosch

(Especial 1-O) Espanyols a la força Antoni Alorda

2.1 Un nou projecte polític Fina Santiago

2.2 Finançament autonòmic: Donant voltes Pep Valero

3.1 Trenta anys d'Amics del Poble Saharaui Catalina Rosselló

3.2 Pregó Canamunt Manel V. Domènech

3.3 Mallorca lliure Carme Gomila

4.1 Avançam MÉS per Mallorca

4.2 27 de setembre: Dia del turisme Ciutat per qui l'habita

4.3 La xylella fastidiosa Mateu Morro

E JOAN GROIZARD Biel Pérez i Pep Valero

5.1 Palma té remei Jaume Garau Salas

T1 Aigües públiques de Mallorca Miquel Àngel March i Neus Truyol

T2 Mancor de la Vall Miquel Gallardo

6.1 Com dir-se mallorquí Joan Pau Jordà

6.2 De l'autonomia a la sobirania Miquel Rosselló

7.1 Un dia sense música Begoña de la Iglesia

7.2 José Antonio: Mito y realidad Maties Garcias

7.3 El siglo de la Revolución Josep M Traverso

7.4 Relats de Corea del Nord Miquel À. Llauger

revista    número 65

DEMOCRÀCIA

octubre 2017

Miquel Rosselló

Fundacions Darder – Mascaró.

La primera obligació que hem de complir a aquestaeditorial és demanar disculpes per què el número 65 del'Altra Mirada surt més tard d'allò que és habitual.L'explicació és ben senzilla, no podíem treure la revistadel mes d'octubre sense parlar de l'u d'octubre aCatalunya i per això feia falta retardar l'aparició de larevista i incloure a la secció l'ull crític articles queparlessin d'aquest importantíssim esdeveniment històric.

Malgrat totes les operacions de l'estat per impedir elreferèndum a Catalunya, inclosa la brutal repressió deles forces d'ocupació espanyoles, hi ha hagut paperetes,cens, urnes, col·legis electorals i els ciutadans han pogutvotar. Més d'un 43% de participació en un referèndumprohibit per l'estat i reprimit amb violència per les forcesd'ordre espanyoles. Quina participació haguésaconseguit un referèndum sense entrebancs...?

Una vegada més el poble català ha donat una lliçó decivisme i pacifisme, però sobretot de conscièncianacional de poble. Una lliçó que ni l'Estat espanyol, ni laUnió Europea ni el món podran ignorar.

No sabem com evolucionaran els esdeveniments a partird'ara, però ja no hi ha moltes sortides. O s'obri unanegociació entre el Govern central i la Generalitat quepermeti un referèndum o s'utilitza la força de l'estat perreprimir a un poble sencer, amb totes les sevesconseqüències.

A hores d'ara no podem saber si la potencialitat delmoviment sobiranista català aconseguirà els seusobjectius a curt termini o no. Però allò que si ja sabem,és que ha fet entrar amb una crisi irreversible al règimdel 78 i la seva constitució.

Fa temps que és bastant evident que amb la constituciódel 78 no es pot donar una cabuda digna a Catalunya i alPaís Basc. Fins i tot està sobradament clar que laprogressiva recentralització de les polítiques estatalsestan qüestionant a les mateixes autonomies. El modelterritorial espanyol és incapaç ni tan sols de pactar unfinançament autonòmic acceptat per totes lescomunitats autònomes. Es miri per on es miri el modelterritorial nascut de la Constitució del 78 fa aigües per

tots els costats.

Per si faltava qualque cosa perdonar per finiquitada laConstitució, la impresentableaparició per televisió del reiFelip VI el 3 d’octubre passatho deixa molt clar. LaConstitució li atorga alMonarca una funció mediadorai a la crisi més greu delsistema des del 23 de Febrersurt el rei i actua com arepresentant del més dur i cru espanyolisme. Endefinitiva actua com a President Honorífic del PP.

Com diu l'expert en dret constitucional Javier Pérez Royoa un article de l'ARA, del diumenge 8 d’octubre, el Rei,després d'aquesta intervenció queda totalmentdesqualificat i apareix com una necessitat inqüestionablela celebració d'un referèndum sobre República oMonarquia a l'estat espanyol.

En definitiva estan qüestionats els dos elements que elsfranquistes i especialment l'exèrcit varen imposar a laConstitució del 78, “la indisoluble unidad de la PatriaEspañola” i la Monarquia.

Mentre Catalunya camina amb moltes dificultats cap a laseva plena sobirania, l'estat espanyol està en una greucruïlla: O s’imposa una sortida autoritària a la turca,impulsada per la monarquia, el PP, Ciudadanos i una partdel PSOE o des de l'esquerra i les forces sobiranistess'obri camí un nou procés constituent que solament seràde baix a dalt o no serà, que reconegui tots els dretscívics i socials fins i tot el dret a decidir dels pobles.

Antecedents immediats del’actual conflicte entreCatalunya i l’Estat CentralBernat Riutort Serra

Un fet que esdevé una cruïlla bàsica perinterpretar el que està passant al voltant delreferèndum realitzat a Catalunya l’1 d’octubre del2017 és la sentència del Tribunal Constitucionalespanyol del 28 de juny del 2010 que anul·la 14articles del nou Estatut d’Autonomia i fitxa lainterpretació de 27 articles, desmuntant de iureelements fonamentals de l’Estatut. Val a dir, elnou Estatut del 2006 perd en el seu articulat clausde significació i de sentit fonamentals queconstituïen la base consensuadademocràticament entre l’Estat i els catalans perl’autogovern de Catalunya.

El novembre del 2003 va guanyar les eleccionscatalanes l’esquerra i va formar un Governtripartit entre PSC, ERC i ICV, presidit perMaragall. El Govern promogué la reforma del’Estatut d’autonomia amb un sentit federalitzant.El nou Estatut fou elaborat i votat pel Parlamentde Catalunya. Després, el seu contingut fourebaixat notablement en les seves aspiracionsd’autogovern mitjançant la revisió feta a les Cortsespanyoles. Un cop aprovat per les dites Corts el2005, tornà a Catalunya per ser sotmès areferèndum popular, el qual el referendapositivament el 2006, i fou signat pel cap deL’Estat Espanyol, el Rei, entrant en vigor. Elprocediment, punt per punt, segueix tot el queestableix la Constitució Espanyola. A més a més,un cop aprovat l’Estatut el 2006 va ser vigent finsque la sentència del Tribunal Constitucional de 31de juny del 2010 ho va desvirtuar i, de fet, ésaquest Estatut desvirtuat i no referendat pelscatalans l’actualment vigent. Fins aquest momenta Catalunya no es va qüestionar la legitimitat del’Estatut referendat del 2006, al contrari, va servirper canalitzar el normal funcionament de lesinstitucions i del Govern català, així com lesrelacions amb l’Estat central.

No obstant això, hi ha dues dinàmiques alienes alprocediment constitucional seguit per Catalunya il’Estat per l’aprovació del nou Estatut queconfluïren i estan en el rerefons del capgiramentsofert pel mateix amb la sentència del TC31/2010,

així com de la resposta que es va donar des deCatalunya:

D’una part, el segon Govern d’Aznar que gaudirde la majoria absoluta va endegar una operacióestratègica de re-centralització i tornada enrere

de l’autogovern de les comunitats autònomes –caltenir present que Convergència i Unió haviapossibilitat el primer Govern d’Aznar amb el Pactede l’hotel Majestic. No obstant això, la reacció derebuig ciutadà a les mesures i a la formaautocràtica de governar d’Aznar a la dita segonalegislatura va anar creixent a molts indrets i entremolts de sectors socials. Fets com la participacióen la Guerra del Golf formant part del “trio de lasAzores”, la gestió del desastre del Prestige , del’ensorrament de l’avió amb militars espanyols aTurquia, i d’altres mesures i actuacions resultarenforça impopulars, fins a arribar a la macromanipulació de la informació i la gestió delGovern Aznar del terrible atemptat terroristaislàmic a Madrid; precipitaren la victòria a leseleccions generals de Zapatero amb majoriaabsoluta.

El PP i bona part de la dreta restaren molt detemps a encaixar el dit resultat, adoptant unaactitud força hostil a les polítiques del Govern deZapatero i, especialment, a la política de Maragallque, amb la reforma de l’Estatut, la concepciófederal de l’Estat i de l’Espanya plural, el projecte

del cinturó mediterrani d’alta velocitat, o lamacro-regió econòmica euro-mediterrània,anaven en un sentit força diferent de la duraestratègia re-centralitzadora i a la reafirmacióespanyolista uniformadora i reaccionària del PP.El seu nou líder Rajoy, per tal de complaure lespressions dels forts sectors ultres del partit i elseu entorn -ressentits pel resultat de leseleccions, compartint la concepció re-centralitzadora, i amb l’oportunisme electoralistadavant dels comicis andalusos, va promourel’agressiva campanya de recollida de firmescontra l’Estatut arreu d’Espanya, mentrestant esfeia la campanya de boicot als productescatalans, es presentava un recursd’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’avant elTribunal Constitucional, i s’activen en els mitjansde comunicació de la dreta els prejudicis delpassat contra els catalans, a més a més, sectorsamb força poder reviscolaven l’esperit de“creuada espanyolista”. Amb tot això la feridafeta a la dignitat dels catalans en el passat quepareixia estar cicatritzant amb el temps eraoberta de nou.

D’altra part, l’esperança generada a Catalunyaper Maragall va fer créixer notablement el vot delPSC, essent que el dit electorat era clau pel PSOEguanyar les eleccions a l’Estat espanyol, el que vaportar el nou secretari general del PSOE,Zapatero, a adquirir el compromís públic de donarsuport a la proposta de reforma de l’Estatut deCatalunya elaborada pel Parlament. Així, el camídel nou Estatut de Catalunya restava obert. Noobstant això, l’oposició soterrada al nou Estatutprest fou palesa entre els polítics que haviengovernat el PSOE des de l’inici de la Transició aMadrid i a les comunitats autònomes del sudd’Espanya. Havien consolidat interessos iprivilegis de poder i econòmics i no estavendispostos a deixar que la iniciativa del nou Estatutels obligués a revisar-los. Per la qual cosa vanobstaculitzar i retallar al Parlament Espanyoll’aprovació de l’Estatut i, després, criticarenconstantment les iniciatives del tripartit coincidintamb la dreta espanyola i catalana.

La pressió sobre Zapatero dels poders fàctics delPSOE i del bloc de l’alta burocràcia instal·lada al’Estat profund el van paralitzar, restar senseiniciatives, i va anar cedint a les maniobres del PPper bloquejar el Tribunal Constitucional imanipular la renovació dels seus membres fins atenir els vots per mutilar l’Estatut i modificar elseu sentit. A més a més, la inversemblant pressióinterna contra Maragall des dels sectors

oficialistes del PSOE i del PSC el portaren arenunciar a la seva candidatura a les eleccions i,poc després, a donar-se de baixa del PSC, essentsubstituït per l’oficialista Montilla. El catalanismedel PSC perdia el més destacat representant. Eldegoteig de catalanistes fora del dit partit ha anataugmentant fins a hores d'ara.

Després de la sentència del juny del 2010una immensa quantitat de catalans vanexpressar el seu total rebuig a la ditasentència amb una gran manifestaciópopular encapçalada pel lema “som unanació, nosaltres decidim”. Havien arribatcol·lectivament a la conclusió que el camíque havien seguit per fer l’Estatut, tal qualprescriu la Constitució espanyola, haviafracassat i restava tancat. A més a més,després de la gran mobilització de rebuig ala sentència del TC per una immensaquantitat de catalans sortida de baix, unautèntic moviment nacional-popular vasacsejar l’escena política-representativa dela política catalana, fent-la entrar en unseguit de canvis de conseqüènciesirreversibles. Si abans de la sentència el votindependentista estava al voltat del 20%,després pujarà fins a estar el voltant del50%.

L’Estatut modificat era l’Estatut del TribunalConstitucional, no el dels catalans. Així, laferida al sentiment de dignitat d’unaimmensa quantitat dels catalans es vaagreujar –oberta de nou després de lescampanyes de firmes contra L’Estatut i elboicot als productes catalans. No hi haviasortida constitucional, ni voluntat políticadel bloc de poder agombolat entorn deL’Estat central d’assolir les aspiracionsd’autogovern dels catalans expressades enel seu Estatut del 2006. El bipartidismequallat a l’Estat i a la política espanyola noestava disposat a acceptar la voluntatmajoritària del poble de Catalunya. Per talde llevar importància a la resposta de lamobilització nacional-popular, des de lesinstàncies de poder i les seves terminalsintel·lectuals i mediàtiques van crear dosargumentaris; un qualificava la mobilitzacióde “suflé” que es desinflaria després de lesemocions inicials, però la dita argumentacióes veia desmentida per les mobilitzacions decada 11 de setembre; l’altre la qualificavad’una maniobra de les direccions polítiquesde CiU per tal de rendibilitzar la pressió a la

negociació amb l’Estat central i assolir unmillor finançament –alguns sectorsd’esquerres afegien un “argument declasse”, així esdevenia un movimentinsolidari amb la resta d’espanyolsmanipulat per la “burgesia catalana”.Ambdues argumentacions ignoraven que elviu i plural teixit de moviments, entitats,institucions, cercles i persones de lasocietat civil arreu de Catalunya era elsubstrat social autònom força sòlid quemovia i articulava aspiracions dereconeixement de la identitat catalana i demajor autogovern i que condicionava lesposicions dels partits que es vinculavenorgànicament amb ells.

El constitucionalista Perez Royo analitza en moltacura la significació de la sentència del TC del julioldel 2010. La Constitució espanyola de 1978 nodefinia l’estructura territorial de L’Estat, si mésno, obria una via d’accés a l’autonomiamitjançant l’article 151 per tal d’integrarCatalunya i Euskadi a l’Estat de la restauracióborbònica. Els estatuts d’autonomia no estan a laConstitució, però descentralitzen l’Estatmitjançant un pacte autonòmic. L’Estat de lesautonomies era la manera d’obviar la definiciófederal de l’Estat -ja que en aquest casincorporaria l’autogovern a la Constitució, mentrel’autonomia el situa a un niell inferior, és una lleiorgànica.

El pacte autonòmic entre l’Estat i l’autonomia ésel resultat de la negociació de l’estatut pelsrespectius parlaments, el central i l’autonòmic i,un cop acordat, ha de ser referendat pelsciutadans de la dita autonomia. Hi ha una doblegarantia; l’autonomia no pot imposar a l’Estat eltext que vol, l’ha de negociar amb el Parlamentde l’Estat i aquest pot rebutjar el text; elParlament de l’Estat no pot imposar a l’autonomiael text que vol, ja que la ciutadania pot rebutjar-loen referèndum. El procediment està pensat perpressionar sobre les parts per pactar l’estatut. Nohi ha a la Constitució, altres subjectes políticscompetents per negociar, votar i referendar untext estatutari, en aquest sentit, la transformació

de la significació i del sentit d’un conjuntd’articles claus de l’Estatut de Catalunya aprovatel 2006 pel Tribunal Constitucional ésmaterialment un “cop d’Estat” constitucional. Eldit Tribunal imposa una altra significació i sentit al’articulat de l’Estatut, és a dir, materialment ésun altre Estatut sancionat al marge del pacteconstitucional que regula la relació de Catalunyaamb l’Estat a la Constitució - l’únic cas de l’Estatespanyol.

Així, l’actual Estatut de Catalunya del 28/2010 noha estat acceptat pels catalans tal com prescriuque ha de ser la Constitució Espanyola.Constitucionalment un tribunal de justícia, encaraque sigui el TC, no pot substituir la voluntatd’acord democràtic plasmat en el pacteautonòmic. El fet que es canviï el significat i elsentit de l’Estatut, materialment, el transforma i,quan es dicta la sentència, el bipartidismedominant ho donà per fet, passant per sobre delpaper necessari de la voluntat dels catalans enreferèndum i violant l’acord amb el Parlament.

És a dir, canviant per la via dels fets laConstitució, atorgant al TC una funció política endarrera instància com si fos una tercera cambra ladecisió política inapel·lable. D’altra banda, l’altaburocràcia de l’Estat Central promocionada enquasi tots els casos per quotes i acordsbipartidistes durant trenta anys, per afinitatd’interessos i ideologia amb un dels dos partitsdel sistema, s’acomoda el dictamen del TC per lavia dels fets.

La legalitat imposada als catalans pel TribunalConstitucional amb l’Estatut i la falta delegitimitat del mateix sentida per la gran majoriadels catalans cada cop es veuran més allunyats.El bloc de poder i el sistema bipartidista donenper tancat el tema, hi ha una llei i s’ha acabat. ACatalunya la dinàmica d’allunyament de la granmajoria és cada cop més gran i la demanda desobirania és molt alta i consolidada, entorn delvuitanta per cent dels catalans volen unreferèndum d’autodeterminació.

1

El camí fins a l’1-O

Claredat, ceguesa i duresa

Maurici Cuesta i Labèrnia

La cosa ve de lluny. Ho dic simplement perquè lesduríssimes imatges de repressió per part del’Estat espanyol a Catalunya, aquests dies, són laseua escassa però dura resposta a un procés queve de lluny, i que es podria afrontar d’una altramanera.

Com a historiador m’agrada mirar-me les cosesamb perspectiva. A més, viure a Eivissa et permettambé una visió més relaxada per la distància.

Des que no es va admetre el resultat d’unreferèndum –legal i acceptat- sobre la reforma del’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el 2006, lacosa no ha fet més que créixer. Sintetitzem:recurs del PP a la reforma; campanya de recollidade firmes a escala estatal per part dels populars;rebaixa de ribot al Congrés dels Diputats i elTribunal Constitucional; manifestació catalana encontra l’estiu del 2010; diades de l’11 desetembre que passen del marc més institucionalals carrers; diades que han concentrat milers devoluntaris i centenars de milers d’assistents, ambun creixement imparable; cop de porta delpresident espanyol Rajoy al president català Massobre la petició d’aquest d’un concert econòmic,l’estiu del 2012; acostament entre grupsparlamentaris, a partir d’aleshores; rebuig frontaldel Congrés dels Diputats a la demanda detraspàs de la competència per convocar elreferèndum al Parlament català, el 2014; acord alParlament de Catalunya per una consulta sobre lapermanència de Catalunya a l’Estat; proximitatd’interessos que això teixeix; consulta del 9N del2014; convocatòria de noves eleccions alParlament de Catalunya; roba bruta que treul’aparell de l’Estat a través de policies i mitjans decomunicació afins; construcció de la candidaturade Junts pel Sí, fent possible que ERC i CiUs’acostin i que s’hi sumin entitats cíviques comAssemblea o Òmnium que no fan més que créixeren integrants; majoria absoluta de Junts pel Sí i laCUP al Parlament de Catalunya, el 2015.

Presidència d’un independentista declarat comCarles Puigdemont, el 2016; anunci de la creació

d’un full de ruta per convocar un referèndum;

anunci d’un full de ruta acordat que conduiria a lacelebració d’un referèndum; demandes denegociació per part de la Generalitat i elParlament; constants recursos presentats perPSC, Ciutadans i el PP al Tribunal Constitucionalcontra actuacions de governants catalans;actuacions en matèria exterior per explicar elprocés català; el ressò d’aquestes actuacions;enquestes fiables que situaven en un 80% elscatalans favorables a un referèndum; anunci delreferèndum d’autodeterminació de Catalunya pera l’1-O; aprovació de les lleis del Referèndum i deDesconnexió; la mobilització popular de la Diadad’enguany i la sortida al carrer dels dies anteriorsa la consulta; recerques constants de qüestionsper denunciar i processar polítics catalans iinstitucions catalanes per part de fiscals i jutgesespanyols; la gernació que va anar a votar l’1-O,sabent que les condicions no eren les idònies; elpacifisme que sempre ha mostrat el procéscatalà; l’enorme distància entre aquesta postura ila dels cossos de seguretat de l’Estat, l’1-O.

A aquest fil hi podem sumar els efectes del 15Msobre la desafecció de molts ciutadans respectedels governants, traduïda en demandes de mésparticipació efectiva en política i de majortransparència institucional. La denúncia delscasos de corrupció política apareguts en l'àmbit

2

estatal. I, sobretot, l’eterna presència al governdel PP i de Rajoy, cecs i sords a tot el que puguifer olor de condicionar la “sagrada” unitatd’Espanya i el compliment de la llei.

Atès tot això, és evident que els membres quedonen suport al procés català no pararan fins aaconseguir la possibilitat de decidir el futur deCatalunya. Han demostrat un convencimentextrem en la darrera dècada.

Segueix sobtant, per tant, la postura del govern,de la cúpula judicial i policial espanyola. Ceguesanua i crua. És la millor fàbrica d’independentistesi de partidaris de la consulta.

La participació i el resultat del referèndum de l’1-O han estat històrics. Una altra cosa és que elsseus condicionants permetin una conducciódirecta i ràpida a una declaració d’independència.

Això formaria part d’un altre capítol. D’una sèrieque no s’ha acabat...

Raons d’EstatJoan F. López Casasnovas

Ho va dir la ministra Dolors Montserrat: “Els farem entraren raó”. I ho han fet. La seva ‘raó’ entrava pels capsxapats, a coces i punyades. Lamentable, vergonyant!Todo por la patria. És la“raó d'Estat”, que significaassumir i actuar d'acord amb els interessos propis delPoder, de la seva pervivència o enfortiment front als quigosen desobeir-lo. Nicolau Maquiavel expressava ambaquest concepte l’exercici de la violència per part delsgovernants en defensa dels seus interessos, fins i tot arisc de perjudicar els ciutadans que s'hi oposen. Elsdefensors de "la raó d'Estat" solen considerar que ladefensa dels seus interessos legitima que els governantsignorin i violentin les mateixes lleis. Talment aquest ésl'argument esgrimit per la quasi totalitat de l’opiniópublicada espanyola a l’escalf del seu nacionalismerampant davant del que diuen “desafío catalán”.D’aquesta manera han practicat l’estratègia miserablede les clavegueres del ministeri de l’interior en laconstrucció del seu relat de mentides, la propagandamanipuladora, la conculcació de les mateixes lleis abansi ja durant l’estat d’excepció de facto, etc. I tot per moltque l’unionisme s’emboliqui amb la bandera de lademocràcia i la legalitat.

Davant tanta demagògia i amb el fracàs de la política, laresposta catalana és en aquelles cançons del Retaule delflautista: “La resistència passiva no sabem si servirà;però si és col·lectiva, ja està bé per començar. No ensanirem d’aquí ni que ens treguin per la força. El que calés resistir. Vine i seu al costat nostre...” O no ho sabienels catalans que “la llei la fan els més forts”? Clar que hosabien. I així i tot han gosat plantar cara al poder deforma exemplarment pacífica i imaginativa. Un exemplede dignitat i d’intel·ligència. Ells sí que són una nacióperquè tenen allò que n’és fonamental: consciència. Ensaben els drets i volen exercir-los. Són molts anys desocietat civil organitzada i cohesionada, d’anàlisi crítica iresistència passiva. Segles i tot. A cada cop, resiliència.

L’immobilisme del statu quo espanyol ara i adés ha ficatmà (manu militari) a la violència per mantenir-se. Ara hotorna a fer: s’ha retratat.

Al carrer s’han vist també grups de dreta espanyolista, aqui fins ara no li calia manifestar-se perquè en tenia prouamb “la Roja” i el Tribunal Constitucional. És tot unsímptoma. Els qui havien hagut d’entomar la submissiódels seus drets (avui ja ho ha entès la majoria!) enfrontdels poders que han fracturat la societat catalana (i noés d’ara, fa anys que ho han estat fent) han dit prou. Resno serà igual. L’esquerda s’ha obert i l’Estat de lamonarquia ha quedat al descobert, apunta la filòsofaMarina Garcés. Per a la catedràtica de la Universitat deSaragossa no hi ha dubte: els consensos de la Transiciómostren la seva continuïtat amb el franquisme i alscarrers batega el desig d’anar més enllà.

La Zarzuela, La Moncloa i Gènova -aquesta gent “tanufana i tan superba”, que cal fer anar “endarrere”, comcanten Els Segadors- han fet pinya en una repressió deltot forassenyada. En una intervenció sense precedentsen una monarquia parlamentària, en què el rei no té

poders polítics i a qui litoca arbitrar i moderar elfuncionament regular deles institucions (art. 56d’una Constitució que espassen per l’entrecuixcada vegada que elsinteressa), el rei ha prespartit amb el PP, C’s i lapart més rància del PSOE.Com qui diu volen guerra ien tindran, el discurs delrei implica allò que desitgen les dents llargues de laclasse extractiva espanyola, que s’embolica amb labandera: aplicar el 155, suspendre l’autogovern català,fer-se amb la direcció dels Mossos, apagar els llums aTV3 i Catalunya Ràdio i, la Generalitat en mans d’enMillo, convocar eleccions “autonòmiques” desprésd’inhabilitar (o empresonar!) el govern sencer deCatalunya e tutti quanti. Els qui repeteixen com unmantra que la llei s’ha de complir han de saber quecomplir-la no serveix de gaire quan la legitimitat delsistema polític està qüestionada. El govern més corrupteque l’Estat espanyol ha tingut en democràcia fa servirles armes que, si més no des d’Alcibíades, té el poder: lamentida, la por i les bastonades.

Res de diàleg. Qui té el mànec de la paella fa anar l’oliper allà on vol. Enfront d’una possible declaraciód’independència (legitimada pel que va succeir eldiumenge 1-O), una declaració de guerra. Tanmateix,una insurrecció pacífica i ferma no s’aplaca només ambjutges i tribunals; sí que amb la força bruta. I la tenen. Apor ellos, doncs? És absurd creure que el conflicte esresol a garrotades, perquè els qui et peguen ho fan pelteu bé, per la concòrdia, l’harmonia i la convivència, comestúpidament es desprèn de les paraules del Sisè delsFelips. No veuen la realitat. Hi ha qui pensa que laviolència patida l’1-O no serà la darrera.

Com que no sabem què succeirà (tot i que els núvolsnegres guaiten per l’horitzó), vull acabar amb unareflexió del periodista Salvador Cot (El Món):“Efectivament, hi ha una minoria radicalitzada moltperillosa. Es tracta de les elits de Madrid, un petit grupd'uns milers d'individus que són perfectamentcapaços de desestabilitzar Europa per tal demantenir els privilegis que van rebre de lesgeneracions anteriors i que esperen poderperpetuar en el futur. Són violents, com es vademostrar el passat diumenge i menyspreen,genèricament, els catalans.

“El símbol de tota aquesta gent és la monarquia, com acontinuïtat transformada de la legalitat de 1939 igarantia estàtica d'un règim d'origen immoral. Per aixòFelipVI ha aparegut a la televisió per anunciar queles institucions catalanes seran arrasades per laforça, de la mateixa manera que ho va fer el seuavantpassat Felip V. S'han acabat el pessebre, lesvacances i les nenes rossetes. El règim mostra la sevaessència ferotge quan se'l qüestiona”.

1

El Referèndum a Catalunya:

L’altra mirada

Jaume Bosch

La Maria té cinquanta-dos anys i viu a Barcelona.És advocada i reconeix que la perspectiva jurídicacondiciona sovint les seves opinions. Havia votatals socialistes i ara vota als comuns: li agrada laforma de fer política de l’Ada Colau. Laindependència no ha estat mai el seu objectiupolític principal (sempre li han interessat més lesqüestions socials) però li faria il·lusió unaCatalunya independent sempre que la majoria dela ciutadania així ho decidís en un referèndumamb garanties, ai que apareix l’advocada!: pensaque potser seria l’ocasió de construir un país mésjust. Fa temps que ja no té cap diari de referència:va deixar de comprar un País cada vegada mésimpresentable; prefereix perseguir per internetels articles que l’interessen i acostuma a coincidiramb les anàlisis que sobre el procés fa l’EnricJuliana. Cada vegada segueix menys TV3 iCatalunya Ràdio i no mira mai TV1 ni altrescadenes de televisió espanyoles, peròdarrerament s’ha refugiat a La Sexta.

La Maria, quan el president Puigdemont vaanunciar el referèndum d’autodeterminació pelprimer dia d’octubre va decidir que aniria a votarque sí.

La Maria, els dies 6 i 7 de setembre, va seguir elsdebats al Parlament sobre la llei de referèndum isobre la llei de transitorietat i va passar vergonya,sobretot com a jurista. Li va doldre que Junts pelsí i la CUP, perseguint un objectiu legítim,actuessin com ho van fer, saltant no ja laConstitució sinó l’Estatut votat pel poble català, elReglament del Parlament, els informes delslletrats i el paper del Consell de GarantiesEstatutàries. Va pensar que potser no aniria avotar.

La Maria, l’onze de setembre va anar a lamanifestació de la Diada Nacional. Cada any hi haanat tot i que les darreres vegades no s’hi hatrobat a gust. Però és fidel a allò que li vanensenyar els seus pares de petita, quan algunsque ara es mobilitzen es quedaven a casa.Aquesta Diada va tornar a casa indignada quan

va escoltar el president de l’ANC, Jordi Sánchez,assenyalant de forma demagògica i injusta aldiputat Joan Coscubiela, tot un referent per a ella,com a part dels que no volen que el poble catalàpugui decidir el seu futur. Va pensar que potserno aniria a votar.

La Maria el dia tretze de setembre va participaren la consulta interna que havia organitzatCatalunya en Comú i, malgrat les decepcions deles darreres setmanes, va votar que sí, que elprimer d’octubre calia mobilitzar-se. No vaentendre que un sector de l’organització defensésquedar-se a casa quan previsiblement milers depersones sortirien a defensar el dret a decidir.Uns dies després va comprovar alleujada que lamajoria havia dit que calia ser-hi.

La Maria, el dia 20 de setembre, va veureestorada com la Guàrdia Civil entrava adependències de la Generalitat i practicavadetencions d’alts càrrecs del Govern. Ja estavapreocupada pels registres d’impremtes i larequisa de material electoral, però els fetsd’aquell dia la varen indignar: va trobar unaestona per passar-se per les concentracions deprotesta. I la indignació va pujar de to quan vasaber que els detinguts havien declarat davant eljutge emmanillats. Va pensar que a més demobilitzar-se potser calia que anés a votar.

La Maria el divendres vint-i-nou de setembre vamirar per televisió el darrer acte electoral de Juntspel sí i la CUP. I quasi cau de la cadira quan va

2

escoltar una diputada de la CUP titllant detraïdors als comuns i dient que Roma no paga atraïdors. Va recordar que li havien explicat que elsecretari d’organització del PSC i alcalde deCornellà , Antonio Balmón, havia utilitzat lamateixa frase quan els darrers socialistescatalanistes s’havien vist obligats a abandonar elpartit. Tots els intransigents parlen un llenguatgesimilar. Davant un sectarisme i una ignorància tanevidents la Maria va pensar que seria al carrerperò que potser no aniria a votar.

La Maria el diumenge u d’octubre al matí va veureimatges esgarrifoses per televisió i va començar arebre fotografies i gravacions al seu mòbil. Comadvocada va ser molt conscient dels drets queGuàrdia Civil i Policia Nacional, a les ordres delgovern del PP, estaven conculcant. Indignadadavant la repressió indiscriminada va anar cap alseu col·legi electoral i no tan sols va votar sinóque s’hi va quedar tot el dia al costat de joves igrans que vigilaven perquè no hi haguésintervenció policial. Que què va votar? El vot éssecret...

El dia 3 d’octubre no va anar a treballar. Es vamanifestar al costat de milers i milers depersones pels carrers de Barcelona. I va ploraramb les imatges de solidaritat que arribaven dediverses ciutats de l’Estat espanyol igual que

havia plorat amb la fotografia de la Neus Català,supervivent dels camps d’extermini nazis votantel diumenge amb 102 anys.

La Maria ha reflexionat molt aquests dies: ésconscient que la via unilateral no ens portarà a laindependència; però també sap que l’actitud delgovern del PP, el nefast discurs del Rei i lespenoses opinions d’alguns socialistes als quals jano considera dignes de qualificar-se així, nomésfan que posar llenya al foc. I espera que lespropostes de negociació i mediació fructifiquin.

La Maria no sap què passarà d’ara endavant.Només sent, com l’Espriu, que estima “amb undesesperat dolor” al seu poble: avui més quemai. I que està orgullosa de l’exemple de dignitatque la ciutadania de Catalunya ha donat al món.

La Maria pensa que mai res no tornarà a ser comabans del dia u d’octubre d’enguany.

Nota: La Maria no existeix. Tampoc reflecteix lameva trajectòria ni la totalitat de les mevesopinions. He intentat fer un dibuix d’undeterminat segment de la societat catalana através dels sentiments que diverses personesm’han transmès aquests dies tan intensos.

Espanyols a la forçaAntoni Alorda i Vilarrubias

“Nos obligarán a hacer lo que no queremos”,deia Rajoy. Volia dir: avortar per la força la voluntatpacífica i democràtica dels catalans. Si no s'avenen aseguir essent una regió espanyola dirigida des deMadrid, patiran una repressió immisericorde des de totsels fronts que l'Estat té al seu abast, una repressió de laqual fins ara només n'hem vist una mostra.

Rajoy sap que no fabricarà espanyols a “golpe yporrazo”, però està convençut que els retindrà, i, qui diespassa, anys empeny. L'exitosa tècnica de la Inquisicióespanyola per a les conversions: o baptisme o foguera.Espanyol a les bones o a les males. Ja ho havia advertit.

Però una societat sana vol l'aparell jurídic que és l'Estatper garantir el seu benestar, si l'Estat l'oprimeix , perd elseu sentit, la seva legitimitat. Si, per servir amorosamenta una part, l'Estat violenta la voluntat majoritària d'unaaltra, la comunitat damnificada pot rescindir el contractesocial implícit. Ha passat mil vegades. És injustpretendre que el pes demogràfic d'uns territoris imposieternament la sort d'uns altres, i molt menys que ho facienviant-hi forces armades, tant si és en fragates com enlooney tunes.

Naturalment, que la solució passava, i tant de bo encarapassi, pel diàleg. Però no pot ésser una simple tàcticadilatòria, una “pose” per justificar la neutralitat davant larepressió. Catalunya n'està farta d'oferir diàleg iestampar-se en el Mur infranquejable de la Constitucióespanyola, que, com resa el seu article segon, “sefundamenta en la indisoluble unidad de la naciónespañola, patria común e indivisible” etc. I els dogmessón innegociables.

Parlen d'adoctrinament quan tots sabem com se'ns hainculcat la lògica imperial, a consciència, durant segles,el dogma de la integritat territorial com a anterior isuperior a les llibertats i la felicitat dels ciutadans, ques'hi han de sacrificar quan és precís. Espanya ha viscutcom una tragèdia cada pèrdua territorial, i sent Gibraltarcom una humiliació inacceptable. I ara reacciona aCatalunya tancada en banda i amb l'ominós i groller ”apor ellos”. No veu persones, ciutadans, ni tan sols quancarreguen contra padrines indefenses, veu un mapa. I,de reüll, d'on surten i on van els doblers. És depriment

veure com tracten a tantíssima bona gent catalana,compromesa cívicament, sana, alegra i condreta, com sifos l'escòria del planeta, delinqüents malvats que caltancar o beneïts incaüts, manipulats sense remei.

Però el paradigma imperial és una presó en ruïnes, elfutur és confederal. El Tribunal de La Haia recorda que eldret internacional no té cap impediment a lesproclamacions unilaterals d'independència, ni tan sols eldret a la integritat territorial, el Tribunal sap massa béque les independències no neixen gairebé mai com aprecipitat de la legalitat immediatament anterior, i aixího diu en la Consulta sobre Kosove de l'any 2010 (motiupel qual Espanya es nega a reconèixer Kosove). Allò de“las lentejas”, que, si no en vols, “las dejas”, no dónadret a matar de fam. I els catalans n'estan farts dellenties.

Vet aquí un dels aspectes més potents del procés català,i que tan inquieta el poder. Per a desesperació dels deltodoatadoybienatado, que ens consenten triar entre PP iPSOE i el batle del poble, els catalans obren l'abast deldret a decidir: plantegen monarquia o república, quinEstat, quina Europa, o com humanitzar la voracitat d'unaglobalització que, sabent-la imparable, volen modular alpaís, a la gent. Només els drets humans i col·lectiuslimiten la democràcia.

Perquè d'això parlam, de democràcia, de llibertats, dedignitat. De persones. De pau i convivència. I no nomésa Catalunya, a tot l'Estat, fins i tot, com a símptoma, aEuropa, a Occident i al planeta sencer. I, naturalment,també per aquí, i molt.

1

2.1 Un projecte políticFina Santiago Rodríguez

Consellera de Serveis Socials i Cooperació

Govern de les Illes Balears

En els últims deu anys, s'han produït grans canvissocioeconòmics i polítics a Europa, a Espanya itambé a Balears. El conjunt de crisi que estempatint responen a causes molt profundes i hanprovocat una resposta social i política important, itambé canvis moltes vegades en direccions pocfavorables a les necessitats i interessos de la granmajoria de la població. No obstant això, a Balearstambé han tingut lloc canvis fonamentals queobren una via d'esperança per a un futur nomassa llunyà.

A les Balears, s'ha produït un important canvipolític el 2015 que ha començat a desenvoluparpolítiques de caràcter més social (renda social,protecció a l'emancipació juvenil,desenvolupament del suport a la dependència),més saludable (recuperació de les iniciatives desalut pública, targeta sanitària universal),ambiental (ampliació de la protecció, impostturístic) i cultural (derogació de la llei de símbols,impuls educatiu, defensa del català), tot i queencara amb greus limitacions derivades deldeficient finançament.

Balears té una sèrie de problemes, mancances idesequilibris en el que a model econòmic i sociales refereix. Tenim un sector de serveis onl'hostaleria i el turisme tenen molt pes i queactualment s'està fent més informal i comença aocupar tot el territori (urbà i rural). El sector deconstrucció és massa dependent del sectorturístic i poc orientat encara a la rehabilitació i al'habitatge social. El sector primari té unaperillosa tendència a la reconversió i encara hi haun ampli marge per desenvolupar les indústriesalimentàries, amb gran perill que caigui en mansde les grans corporacions de l'agroindústria. Elsector energètic es troba insuficientmentdesenvolupat, des de la perspectiva de lesenergies alternatives, en especial per les granspossibilitats que té Balears de substituciód'energies convencionals per energies netes. Elsector del transport té problemes i reptesestructurals encara no solucionats: transportinter-illes, tren fins a Artà, estímul a l'ús deltransport públic i al transport sostenible -elèctric,

bicicleta... Els recursos destinats a R + D + I sóninsuficients. Tenim un desequilibri socioeconòmicterritorial inacceptable, amb municipis molt rics ialtres amb greus limitacions.

Però, a més, pel que fa a les necessitats socials,de salut, ambientals i culturals-educatives, elsreptes són molt rellevants i les capacitats moltlimitades pel ridícul finançament estatal. D'altrabanda, hem vist que tenim problemes tanimportants com una alta taxa d'atur, una granprecarietat i altes taxes de pobresa. Balearsgenera riquesa, però tenim unes enormesdesigualtats, tant en la riquesa com en ladesocupació, la precarietat o la pobresa,fonamentalment manifestades en funció delgènere, edat, origen, situació familiar.

Això, en un context de manteniment delsincrements poblacionals. Hem aconseguit allò queningú ha pogut fer: integrar més de 350.000persones en deu anys, sense problemes deconvivència, però amb un esforç de solidaritat

2

col·lectiva impressionant, encara més importantquan no hem obtingut cap millora en elfinançament.

En resum, encara tenim importants desequilibrissocioeconòmics, territorials, sectorials,poblacionals i d'altres tipus. El context no ajuda,però també és evident que es necessita mésvalentia política per encarar polítiques de canvide major calat.

Tots aquests problemes, mancances, desequilibrisi desigualtats es transformen en reptes quan ensproposem solucionar-los. I aquests reptes són elsque han de servir de guia per a qualsevol modelsocial, ambiental, cultural, productiu i econòmicque pretengui servir a la gran majoria de lasocietat de les illes.

El projecte de país que necessitam i com a MÉSper Mallorca volem impulsar, ha de ser una einaper aconseguir més qualitat de vida, peròsobretot per avançar cap a la igualtat social; mésdiversificació i menys dependència, més equilibrientre zones, sectors i àmbits; més modernitzacióperò sense atemptar contra la sostenibilitat;apostes més decidides pel canvi energètic; méscompensació entre els sectors d'activitat i mésproducció de proximitat davant de les dinàmiquesextractives i explotadores de les granscorporacions turístiques. En definitiva, un projectede país desenvolupat en funció del benestar deles persones.

El nostre projecte de país ha d'estructurar-sesobre tres eixos fonamentals:

• Major qualitat de vida, mitjançant un sistema decohesió social amb els serveis i prestacionssocials que es necessiten i amb una profundaampliació de la participació de la ciutadania.Prevenció i assistència sanitària de màximaqualitat i un sistema educatiu excel·lent com agrans fortaleses de Balears. Recuperant idesenvolupant la cultura pròpia, en un context derespecte intercultural.

• Major diversitat productiva, basada en elrespecte i el desenvolupament del teixit comercialde proximitat, el teixit empresarial i industrialpropi, integrant i potenciant una societat delconeixement, i promovent la innovació, per tald'aconseguir que Balears mantingui una altacompetitivitat sense els costos brutals queimposa el monocultiu turístic. Tot en el marc d'unmercat de treball de qualitat, que superi laprecarietat i sobreexplotació, doni opcions alsjoves i altres sectors vulnerables, persones ambdiscapacitats, treballadors de major edat, etc.

• Major sostenibilitat, respectant i valorantl'entorn natural de les Balears, protegint elsrecursos naturals i promovent un ús eficient delsmateixos per tal de mantenir i millorar la qualitatmediambiental.

Pot sonar a un somni sense fonament, peròdisposam de les polítiques concretes que podenmaterialitzar aquest projecte estratègic.

2.2 Finançament autonòmic:

Donant voltes al molíJosep Valero Gonzàlez

Una vegada més la Comissió per l’estudi del noufinançament autonòmic a l’estat espanyol acaba com elrosari de l’aurora. El govern espanyol no dóna cap passaper desencallar el tema. Ni posa més doblers, ni cedeiximposts, ni afluixa els controls pressupostaris, nireparteix millor entre l’estat i les autonomies els límitsde dèficit. Es limita a veure com es neutralitzen entre si,les diferents autonomies que tenen interessoscontraposats.

Les Illes Balears milloraren la seva posició relativa en larevisió del finançament realitzada en el segon pacte deprogrés. Quasi arribàrem a la mitjana espanyola. Això pelque fa als ingressos ordinaris. Però en els Fons desolidaritat interregional seguim perdent de debò.

La Plataforma per un nou finançament per a les IllesBalears, reclama quatre grans reivindicacions: Unamillora del finançament ordinari; la negociació d’unRègim Especial Balear que tracti com cal el fenomen dela insularitat; que el govern espanyol es comprometi arealitzar les inversions estatutàries contemplades al’Estatut d’Autonomia i finalment que els PressupostsGenerals de l’estat tinguin un apartat inversor moltmajor de què sempre dediquen a les Illes Balears.

Quatre aspectes, on en el primer, ha quedada palesa lafrustració del representant balear a la negociació de laComissió per a la revisió del finançament autonòmic,Guillem López Casanovas. En un recent article publicat al’Ara Balears, diu que ja està fart d’explicar a Madrid elque passa a Catalunya, que no entenen ni volenentendre res, que hi ha una colla de tertulians i desuposats analistes que miren el que passa a Espanya desde la seva interessada campana de vidre. Si així veuenCatalunya, ja ens podem imaginar el que duen pensar deles Illes Balears. El desencís del nostre negociador ésprou evident.

Per la seva banda la consellera d’Hisenda CatalinaCladera, ha rebut molt bones paraules del ministred’Hisenda espanyol, l’inefable Montoro, sobre lanecessitat de negociar un nou Règim Especial Balears,que reconegui com cal el fet insular i pluriinsular. Bonesparaules i fum sobre acceptar qualsevol de les propostes

presentades pel governde les Illes, amb elsuport de més deseixanta entitats de lesmés representatives dela societat civil de lanostra comunitat, comés la Plataformaesmentada.

Els apòstols ministerials de la legalitat, segueixenpassant-se pel forro el compliment de la legalitat delnostre Estatut. Res d’inversions estatutàries. I ferinversions a les Illes en els PGE 2018, com us podeuimaginar i amb el que està caient, és de les darrerescoses que els hi passarà pel cap als dirigents populars.

Ens veuen sols com el 2’4% de la seva nació espanyola. Iaixò és el que tenen assumit les elits econòmiquesd’Espanya i de les nostres Illes. Pel que fa a les nostres,s’han acomodat a confiar a tenir un ministre, unsotssecretari, «algú important que tengui bo» peraconseguir qualque prebenda. No passam delprovincialisme més miserable. Mentrestant anam fent itancant els ulls, anant «a lo nostro», com si el màxim aquè poguéssim aspirar és que no es fiquin massa ambnosaltres, no fos cosa que la cosa encara empitjorés.

Aconseguir un nou finançament no és cosa d’habilitatsnegociadores, ni de carregar-se de raó. El govern centralno ens veu com un problema. Ni tenim força encara percondicionar les seves polítiques. Ens cal fer-mos sentircom un poble organitzat i sense complexos d’inferioritat.Un poble que vol ser tractat d’igual a igual amb els altrespobles d’Espanya. Amb una mirada horitzontal i federal. Ique en canvi, sols segueix rebent la mirada petulant i demenyspreu del poder central, que simplement ens veucom una petita part de la seva nació espanyola.

Sense rebel·lió ja sabem que ens toca: A seguirsotmesos i a què ens puguin seguir xuclant amb elsimposts!

1

3.1 30 Anys de la Fundació del’Associació d’Amics del poble

sahrauí de les Illes BalearsCatalina RossellóPresidenta de l’Associació

Va ser un llunyà 17 de maig de fa 30 anys que vamcomençar el nostre camí com a associació arran d'unviatge que vam fer un petit grup de ciutadans i ciutadanesde les nostres Illes sensibilitzats amb la causa sahrauí,vàrem viatjar als campaments de refugiats sahrauís, aTindouf, Algèria. Som una associació no governamental isense ànim de lucre, independent de tendències polítiquesi religioses, que participa dins un moviment internacionald’amistat i solidaritat amb el poble sahrauí violentamentexpulsat del seu territori pel Marroc l’any 1975, després del’ignominiós abandó del govern espanyol de la que haviaestat colònia del Sàhara Occidental.

El 1987 el Frente Polisario estava en guerra amb el Marrocperò als campaments ens trobàrem amb un poblehospitalari i digne que ens va enamorar, vàrem visitarhospitals, escoles, dispensaris, etc. Les dones eren les queorganitzaven els campaments i també es preparaven pertenir un paper dins la política, la cultura, la sanitat. Tambévàrem constatar sobre el terreny com s’estava vivint ambduresa el conflicte bèl·lic, com sobrevivien aquells quehavien aconseguit arribar a la regió desèrtica anomenada“La Hamada”. Vàrem tornar amb la petició: "Feu difusió dela nostra causa, treis als nostres infants a l'estiu"

Des de llavors els nostres objectius són: donar a conèixerla situació d’aquest poble que consideram germà,proporcionar ajuda humanitària als campaments derefugiats mitjançant projectes sanitaris i caravanes d'ajudahumanitària, denunciar la violació dels drets humans quepateixen els sahrauís dels Territoris Ocupats, denunciarl’espoliació dels recursos naturals i aconseguir suports deles Institucions representatives de la nostra Comunitatautònoma, com en les de l’Estat central, amb la finalitatque el poble sahrauí pugui retornar a la seva terra commés aviat millor com a ciutadans lliures d’un poble lliure.

Quan vàrem fundar l'associació estàvemconvençuts/convençudes que la nostra col·laboració ambel poble sahrauí seria breu, que retornaríem prest a la sevaterra, el Sàhara Occidental però 30 anys després

continuam amb la nostra feina i el poble sahrauí lluitaencara per aconseguir els seus drets dacord amb lesresolucions de les Nacions Unides.

Al llarg d´aquests 30 anys hem contribuït, juntament ambaltres associacions germanes, a pal·liar les greusmancances en les condicions de vida que pateixen elsrefugiats, mitjançant els diversos projectes, amb lesprioritats sempre marcades pel Front Polisari.

Hem de destacar el projecte Vacances en Pau, és el mésantic de l’associació, El primer estiu vingueren 15 infantssahrauís. Al llarg d’aquests 30 anys han estat milersd’infants que han pogut venir a l'estiu, acollitssolidàriament per famílies de les nostres illes i que fapossible que aquests infants procedents dels campamentsde refugiats, puguin deixar enrere durant dos mesos lesterribles condicions del desert algerià, passar una revisiómèdica a més de conèixer una altra llengua i uns altrescostums. És un programa de continuïtat en paral·lel al quedesenvolupen les diverses comunitats autònomes icoordinat pel Ministeri de joventut sahrauí.

Els projectes de suport al sistema sanitari: Suposen untreball directe i periòdic en els campaments de refugiatsamb vacunació i atenció pediàtrica preventiva, així comformació de personal sanitari sahrauí. També l’atencióurològica, ginecològica i d’obstetrícia. Per a dur-ho a termees desplacen als campaments companys voluntaris equipsmèdics i d’infermeria. El programa inclou la supervisió detasques administratives del Ministeri de Salut de laRepública Àrab Sahrauí Democràtica.

Per millorar la feina ens hem organitzat en comissions:Comissió sanitària, vacances en pau, sensibilització, dretshumans i contacontes del desert, sempre en coordinacióamb els ministeris de la RASD i la delegació del FrontPolisari.

2

Hem de destacar de manera molt especial la feina políticade l’Intergrup parlamentari “Pau i Llibertat al Sàhara” desde la seva constitució al Parlament Balear i també la feinade la comissió d’enllaç. Hem organitzat activitats persensibilitzar la població balear i les institucions públiques,mitjançant conferències, taules rodones, jornadesuniversitàries, cicles dedicats a la dona sahrauí, cicles decinema, etc. Hem realitzat nombroses campanyes dedifusió i denúncia per donar a conèixer la situació d’aquestpoble. Hem organitzat viatges als campaments derefugiats i als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental, onhem pogut reunir–nos amb diferents col·lectius de defensadels drets humans. Concentracions i manifestacions exigintl´ alliberament dels presos polítics denunciant la farsa delsjudicis, donant suport a la presència d’observadors.

Vàrem ser de les primeres associacions que varen fer feinajuntament amb AFAPREDESA per denunciar els més de500 desapareguts sahrauís. Estam a dins un moviment desolidaritat amb el poble sahrauí la Coordinadora Estatald’associacions solidàries amb el Sàhara -CEAS i europeuTASKforce.

Si durant aquests anys hem pogut dur, tota aquesta tascaés gràcies al suport de desenes de voluntàries i voluntarisde les diferents comissions, a les famílies acollidoresd’infants sahrauís, als diferents governs i InstitucionsPúbliques de les nostres Illes. A l´Intergrup Parlamentari“Pau i Llibertat al Sàhara” a la comissió d’Enllaç, Al FonsMallorquí de solidaritat i cooperació, al Col·legi d’advocats ila seva comissió de drets humans, a AmnistiaInternacional, a periodistes, advocats, empresaris, partitspolítics, sindicats i a totes les amigues i amics que, dia reredia, amb la seva solidaritat i el seu compromís I la sevagenerositat amb la causa han fet possible durant aquests30 anys millorar la vida dels sahrauís donant suporteconòmic i polític.

La causa sahrauí ha estat sempre present I prioritària i aixítambé ho hem comprovat aquests últims anys de crisi onel finançament va perillar però no ens vàrem rendir vàremtenir clar que som amics del poble sahrauí i en aquestsmoments ens necessitava més que mai. Vàrem lluitar perseguir amb la nostra feina.

Hem compartit amb ells la desil·lusió quan el 1991 es vafirmar el pla de pau i es pensava que el referèndum esfaria i molta desil·lusió i indignació i ràbia quan el Marrocva impedir que es realitzàs.

Les traïcions continuades dels diferents governs espanyolscom en el cas de n’ Aminetu Haidar, i el desmantellamentdel campament de Gdeim Itzit organitzat a L’Aaiun ocupat.

L’ambigüitat quant a assumir la sentència del Tribunal deJustícia europeu que delimita clarament les fronteres i quediu clarament que el Marroc no pot negociar amb elsrecursos naturals del Sàhara Occidental. També vàremviure amb molta preocupació i tristesa el segrest per ungrup gihadista dels tres cooperants, Enric, Rossella i Ainoa,alliberats 9 mesos després.

Hem compartit petites i grans victòries, com eldescobriment de les fosses comunes al Sàhara Occidental il’exhumació dels cadàvers. La notícia de l´auto del jutgeRuth de l´Audiència Nacional el 9 abril 2015 que processàa 11 als càrrecs marroquins per genocidi en el SàharaOccidental, com també la victòria del conflicte deGuerguerat.

Al llarg d’aquests 30 anys hem rebut el suport d’altresorganitzacions no governamentals i també com aassociació hem donat suport a diferents mobilitzacionscom la manifestació del “no a la guerra” d’Iraq i alconflicte palestí.

Ara estam patint també el comportament vergonyósd’Europa que ha tancat les fronteres als emigrants i hafirmat un vergonyós tractat amb Turquia, on els refugiatssón retinguts, estam a la plataforma “Mallorca acull” quefa feina perquè les autoritats pressionin a Europa a obrirles fronteres i acollir a les persones refugiades.

El poble sahrauí continua dividit a l'espera del referèndumd'autodeterminació que legalment li correspon. Lesnecessitats dels refugiats han augmentat, i la situació delssahrauís als Territoris Ocupats és insostenible, avui lanostra col·laboració és més necessària que mai.

Des de l’Aapsib seguirem lluitant i resistirem amb ells, comamics que som d'aquest poble que consideram germà, finsa la victòria final.

ASSOCIACIÓ D’AMICS POBLE SAHRAUÍ DE LES ILLESBALEARSAssociació declarada d'Utilitat Pública (BOE núm.37, de 12de febrer de 2015)Medalla d'Or del Consell de Mallorca, 2009Premi Isabel Coll de les Joventuts Socialistes 2015Premi Popular de la Cope 2015Premi Emili Darder d’Esquerra Unida 2016

3.2 CRIDA de les festes post-trinitàries a CANAMUNT 2017

Manel V. Domenech

Canamunters, canavallers, llonguets en general,forans de tota Mallorca, pitiüsos i menorquins,principatins i valencians, franjaponentins,rossellonesos i algueresos, bascos i gallecs,castellans i assimilats, guiris d’ambdós hemisferis : osigui “al mundo mundial”

Visca Sant Rescat !

Enguany commemoram el 5è aniversari de laproclamació de Sant Rescat com a patró deCanamunt. Lluny, dins les boires de la història,queden les festes que dedicava Sa Gerreria al seusantcrist, custodiat encara avui, a l'església delSocors. Les festes que celebrava el nostre barri, sotal'advocació de la Santíssima Trinitat, obrien elcalendari de les festes estiuenques als barris deCiutat.

De les nombroses gerreries que poblaven el nostrebarri, tan sols queden alguns fumerals que restenmuts i amagats, amb la por, al seu cor de maons, dequè algun emprenedor deixondit, els converteixi enlofts verticals i els dediqui al lloguer turístic.

El blau turquesa que hem manllevat de les aigües dela nostra badia, violada repetidament per fàl·licscreuers, farcits de depredadors dels nostres recursosnaturals, ens fa implorar, no sabem molt bé a qui, elnostre lema d'enguany : APADRINA UNCANAMUNTER, perquè som un endemisme, unaespècie en greu perill d'extinció.

El fraula de la nostra samarreta de l’any passat jaduia imprès el lema : VECINUS CANAMUNTERUS ENPERILL D’EXTINCIÓ. I si anam una mica més lluny, alroig del 2015 ens trobàvem amb el lema : GRANHOTEL CANAMUNT.

Malaurada ment hem sigut premonitoris, els nostrespitjor somnis s’estan complint : la proliferaciód’hotels, la progressiva conversió d’habitatges, avivendes plurifamiliars, en pisos pastera per allloguer turístic, les continues allaus de creueristes,dia sí i dia també, estan convertint Ciutat en unimmens parc temàtic que expulsa als seus veïnats.

Cal plantar cara i revertir aquesta situació. Totsnosaltres , individualment i col.lectiva hi estamcridats : hem de recuperar el barri, la ciutat pel gaudidels seus veïnats. Ciutat és per a qui la habita i no

per a qui la visita. I ho feim de la millor manerareconquerint l’espai públic, de tots i per a tots :veïnats, amics i coneguts, externs de bona voluntat ifins i tot , també rebrem al turista despistat. Volemésser un barri d’acollida (benvinguts refugiats ! ), unbarri d’integració .

I ho volem fer oferint les nostres festes : trobareu alprograma activitats per als nins , els joves , la gentgran. Sopars a la fresca, cinema, músiques, activitatsper a les mascotes, visites guiades per el barri, ball,Canamuntiades, exposicions, documentals i debats ,atenció al cercavila de divendres a les 20h…benvinguts tots a la República veïnal, popular iindependent de Canamunt.

Vivim temps de canvis, temps de república i si nodemana ho als germans catalans dels Principat : Nirei Ni por.

Per acabar , deixau- me citar a Ramon Llull en el seullibre Blanquerna :

amb el crit d’alarma per fer sortir la gent al carrer encas de perill : VIA FORA !

Canamunters : defensem el barri gaudint de la festa,

VIA FORA I VISCA SANT RESCAT !!!

1

3.3 MALLORCA LLIURECarme Gomila Domínguez

Foto: Dbalears.cat

El projecte Mallorca Lliure neix amb la idea de seruna campanya engrescadora, jove i empoderada.Tot just fa tres mesos, un grapat de joves d’arreude Mallorca, ens vam reunir un capvespre al barLa Tertúlia de Palma. Consideràrem que era elmoment d’encetar alguna cosa, ja que, teníem lasensació que l’entrada a l’estiu havia paralitzatl’acció de les institucions. A més, el climad’urgència que imperava gairebé ens obligava aactuar de manera ràpida. És així com nasqué lacampanya Mallorca Lliure.

És una campanya en positiu, molt jove i fresca,que reivindica una Mallorca justa i digna per atots els mallorquins. Que suma, que pretén fer deMallorca el millor lloc del món. Però sobretot, ésuna campanya per demostrar que no som unasocietat adormida, sinó que estem carregatsd’autoestima i volem el millor per la nostra illa. Elmissatge és aglutinador i positiu: el contrari d’unaMallorca lliure és una Mallorca esclava i ningú espot oposar a això. És un projecte que crea un nourelat sobre la mallorquinitat, que deixa enreredistincions arcaiques entre mallorquins i forasters.Creim necessari defugir de qualsevol discursidentitari o xenòfob i intentam unir diferentssensibilitats ideològiques. Volem que tothom s’hipugui sentir identificat, perquè al cap i a la fi, el

més important és estimar Mallorca i voler el millorper ella. La resta, són coses que, en un climad’urgència com el que estem patint, no hi tenencabuda. Precisament, un dels èxits principals dela campanya rau que tothom se la pot fer seva,cadascú a la seva manera.

Els objectius de la campanya els podríem resumiren dos. En primer lloc, Mallorca Lliure preténacostar el debat sobiranista al carrer. Enscentrem en la idea d'un sobiranisme social itransversal com a eina útil per arribar a la majoriade la població. Així mateix, durant aquests mesos,la campanya ha servit per teixir vincles ambdiverses forces sobiranistes de Mallorca, des departitsa entitats, organitzacions i col·lectius. Totsjunts podem construir un relat compartit que ensajudi a assolir els horitzons que perseguim. Desde la campanya reivindica que Mallorca ha de serallò que els mallorquins volguem que sigui.

Per altra banda, el missatge clau de la campanyase centra en la denúncia d’una sèrie deproblemàtiques que pateix Mallorca i no tenimautonomia suficient per posar-hi solució. Dit d’unaaltra manera: necessitam més sobirania pergestionar els nostres recursos.

2

És urgent, tenim greus problemàtiques: lamassificació turística, el transport públicinsuficient, els problemes mediambientalsrelacionats amb la posidònia, l’augment del preudel lloguer que comporta la degradació d’algunsbarris, etc.

Totes aquestes qüestions evidencien lescontínues mancances d’inversió estatal a les Illesi l’esgotament del model autonòmic. Això fa queens hàgim de replantejar quina relació volemseguir mantenint amb l’Estat espanyol. Si més no,el que tenim clar, és que després de batallardurant anys a Madrid per rebre un finançamentmés just, és hora de començar a superar aquest

estadi i reclamar el finançament propi que enspertoca com a mallorquins i mallorquines.

Per concloure, advocam per dotar Mallorca d’unnou estatus polític: volem una sobirania plena,que ens permeti gestionar els nostres recursosper fer front als reptes de futur sense necessitatde cap tutela. En definitiva, reclamam unaMallorca justa, digna i lliure per tothom.

1

4.1 Avançam cap a un model

econòmic diversificat, equilibrat i sostenible

Balanç de les mesures del Govern d’esquerres per transformar el model econòmic, turístic, territorial i energètic de les nostres illes

Més per Mallorca

El Govern d’esquerres està fent front als reptes cabdalsque afronta la nostra societat de cara al futur. El pes delmonocultiu turístic i els efectes sobre el territori i la qua-litat de vida, el model energètic, excessivament depen-dent i amb un component massa baix d’energies renova-bles, la pressió urbanística damunt el territori, la poca in-versió en recerca i innovació... són condicionants del mo-del econòmic i territorial del país, que sempre que ha go-vernat el PP han estat agreujats per polítiques que posa-ven els interessos econòmics d’uns pocs per sobre del’interès general.

Per això el Govern actual porta ja dos anys elaborant iaprovant mesures que protegeixen el territori, impulsenla transició energètica i afavoreixen l’evolució cap a unaeconomia més moderna, més innovadora, més diversifi-cada i que redistribueixi millor la riquesa. En l’àmbit delturisme, s’han aprovat mesures com ara la recuperaciód’un impost d’estades turístiques (l’Impost del TurismeSostenible), o la llei que està permetent acabar amb labarra lliure del lloguer turístic il·legal, o com la fixació,per primera vegada de forma real i efectiva, d’un nom-bre màxim de places turístiques, que a més s’anirà re-duint en els pròxims anys.

En el Dia Internacional del Turisme, és un bon dia per re-cordar que el Govern d’esquerres en què MÉS per Mallor-ca participa està treballant intensament per aconseguirtres grans objectius:

1) Que el turisme continuï generant riquesa per a la nos-tra terra i per a la nostra gent, però de manera que arribide manera efectiva a tothom.

2) Que això s’aconsegueixi rebaixant l’impacte social imediambiental de l’activitat turística.

3) Que aquesta societat sigui capaç de generar fontseconòmiques alternatives que procurin riquesa i reduei-xin la dependència del turisme.

Això és el que s’ha fet i s’està fent sobre aquest tema:

Cap a un turisme equilibrat, respectuós amb l’en-torn i socialment sostenible

• Pel que fa a les accions estrictament turísti-ques, aquest Govern ha aprovat la primera normativaque permet controlar i perseguir, de formar àgil i contun-dent, l’activitat de lloguer turístic il·legal, elevant la

quantia de les multes i multiplicant la capacitat sancio-nadora dels inspectors turístics, un cos que a més s’hareforçat i en els mesos vinents tornarà a fer-ho amb laincorporació de nous inspectors i tramitadores d’expedi-ents de sanció.

• Aquests inspectors i aquest Govern han estatprecisament els que aquest mateix estiu han despullatl’activitat il·legal d’hotels que, en un 72% dels casos,oferien més llits de les quals tenen autoritzades.

• Amb aquest Govern va entrar a més en vigoraquest estiu una moratòria de places turístiques que im-pedirà la incorporació de nous allotjaments per a viat-gers. També aquest Govern, a través de la Vicepresidèn-cia i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme, ha posatfi a les excepcions que permetien seguir augmentantl’oferta d’allotjament hoteler. Avui per primera vegadaen la història de les Illes Balears, podem afirmar amb ro-tunditat que en aquest país no hi haurà més places turís-tiques de les que hi ha ara, de la mateixa manera que espot assegurar amb rotunditat que el camí emprès pelsector per elevar la seva qualitat i augmentar el seu res-pecte a l’entorn és l’únic que es transitarà d’aquí d’araendavant.

• El Govern està aplicant ja la reforma que, tam-bé des d’aquest estiu, permet sancionar amb contundèn-cia a les webs de lloguer turístic que anunciïn oferta il·le-gal. Les multes arribaran als 400.000 euros, una sumad’intenció dissuasiva que no està contemplada en cap al-tra regulació turística de l’Estat. També contrasta l’acti-tud d’aquest Govern en la lluita contra l’explotació turís-tica irregular amb la desídia de l’anterior Govern del PP,que va prohibir el lloguer a turistes en pisos, però ni hova perseguir ni ho va controlar, alimentant així els greusproblemes d’habitatge que ara s’estan atenent de formaprioritària.

• El Govern va aprovar l’Impost de Turisme Sos-tenible com a resposta a l’exigència ciutadana que lesincomoditats i els beneficis que genera la indústria turís-tica reverteixin en recursos per eliminar la petjada ecolò-gica del turisme i contribueixin a millorar la qualitat devida dels ciutadans de les illes. Un tribut que ja estàaportant fons clau per protegir el nostre territori i el nos-tre patrimoni. Aquest mateix impost pujarà en 2018 pre-cisament per aprofundir en un objectiu clau: que el turis-

2

me sigui un motor de progrés social i regeneració ambi-ental.

Cap a la prosperitat compartida en una economiadiversificada

L’aposta per un canvi de model va molt més enllà del tu-risme. És una prioritat present en l’activitat de totes lesàrees de Govern:

• Cap Govern ha fet més per la diversificació dela nostra economia. No ho fa per la via d’atacar el turis-me de qualitat, sinó aprofitant el seu vigor econòmic iuna capacitat innovadora que ha convertit en referentsmundials a moltes de les empreses turístiques d’aques-tes illes. El Govern està nodrint-se de la seva experiènciai dinamisme per accelerar el desenvolupament d’un sec-tor tecnològic lligat a la recerca i la innovació, al mateixtemps que s’empren els fluxos turístics per impulsar sec-tors com el cultural, l’agroalimentari i el comercial, ambuna clara vocació de suport i reforç de la producció local.

• D’aquesta vocació es nodreix un pla d’indús-tria que ja està contribuint a modernitzar i reinventarsectors tradicionals de la nostra economia, com el delcalçat o l’agroalimentari.

• Precisament perquè es veu el turisme comuna eina de prosperitat i no com una fi en si mateix,aquest Govern té com a prioritat aconseguir que la ri-quesa turística es canalitzi també cap als treballadors deles illes. Per a això es treballa amb patronals i sindicats,en honor d’afavorir convenis col·lectius i empresarialsque permetin que la facturació turística més alta de lahistòria de les illes es tradueixi d’una vegada per sempreen els salaris més alts de la història de les illes.

• Aquest mateix propòsit, la recerca de la pros-peritat compartida, dirigeix la política d’habitatged’aquest Govern, que ha llançat plans per aconseguirque l’habitatge captiu de l’activitat turística il·legal torniamb garanties al mercat residencial i contribueixi a re-baixar els preus i facilitar l’accés a l’habitatge. En aques-ta mateixa línia, el Govern d’esquerres està traient lesIlles Balears d’anys d’inanició inversora en habitatge pú-blic, cosa que es plasma en fets com l’inici de la cons-trucció en el que queda de legislatura de més de 400 ha-bitatges socials.

Cap a la recuperació del territori i un nou modelenergètic

Els avanços en matèria de protecció del territori en no-més dos anys deixen clar el compromís d’aquest Govern,

3

que es plasma en una àmplia bateria de mesures legisla-tives i de gestió que ja estan tenint efectes pràctics:

• El Govern del Pacte ha rebutjat els projectesper a la construcció de nous ports a les illes, al mateixtemps que denegava les ampliacions dels ja existents.Concretament, s’han arxivat les sol·licituds per a creacióo ampliació de deu ports més amb capacitat per 2.000embarcacions extres.

• Aquest Govern està regulant per protegir elsfons marins i espècies tan amenaçades com la posidò-nia, per la qual es prepara un decret específic. També enels últims mesos s’ha començat a reforçar la inspeccióen el mar per perseguir les infraccions.

• Amb aquest Pacte d’esquerres es va declararel Parc Natural d’Es Trenc i s’han creat i ampliat reservesmarines, com la de Dragonera. Les declaracions vanacompanyades de mesures efectives com la recuperacióde 40 agents de l’IBANAT perduts durant la legislaturadel PP.

• La nova llei d’urbanisme, que en els pròximsdies es debatrà en el Parlament, acaba amb l’amnistiageneral del PP a construccions il·legals en sòl rústic: niun sol habitatge gestat il·legalment serà autoritzada. Esfixen per a això multes de fins al 300% del valor del’obra il·legalment realitzada en sòl rústic. El nou marcde desenvolupament urbanístic estableix les eines preci-ses perquè la construcció es canalitzi reutilitzant sòl ur-bà, evitant l’ocupació de nou sòl. Per a això s’han gene-rat mesures que propicien la rehabilitació i la sortida almercat de sòl urbà no utilitzat.

• La normativa urbanística que està impulsantel Govern del Pacte estableix noves responsabilitats le-gals per a les autoritats i càrrecs públics que permetin laindisciplina urbanística.

• Creiem en una societat diferent, més respec-tuosa amb el seu entorn, més amable amb els seus resi-dents. Les Illes Balears aspiram per això a ser una refe-rència en matèria energètica. L’objectiu és pura exigèn-cia: passar de la cua europea en fonts d’energia no con-taminants a la qual ens va conduir l’immobilisme del PP,a liderar la transició energètica. Per a això comptam ambuna nova Llei de Canvi Climàtic que fixa un horitzó simi-lar al que somien països com Dinamarca, Àustria o Fran-ça: aconseguir que en 2047 tots els vehicles que circulinper les illes siguin elèctrics, i donar les facilitats perquè apartir de 2027 a les illes només es comercialitzin vehi-cles no contaminants.

• El compromís d’objectius futurs comença en elpresent: aquest Govern ha fet la passa d’iniciar el tanca-ment progressiu de la central tèrmica des Murterar, almateix temps que s’impulsen projectes de fonts renova-bles i s’estimulava el seu desplegament amb mesurescom la degradació del 15% de l’IRPF.

• En la mateixa línia, el Govern ha apostat deforma ferma i clara pel transport públic, electrificant eltren i liderant la renovació de la flota de transport per re-duir-ne l’impacte ambiental. En espais naturals i caless’han habilitat opcions de transport públic per reduir lapressió dels cotxes privats. També es treballa braç abraç amb les empreses que de les illes dedicades al llo-guer de vehicles, amb l’objectiu de reduir l’impacte deltràfic rodat en l’entorn i, alhora, avançar cap a un parcde vehicles més proporcionat i no contaminant.

La defensa del nou model de país davant l’Estat ila Unió Europea

Els avanços en matèria de protecció del territori en no-més dos anys deixen clar el compromís d’aquest Govern,que es plasma en una àmplia bateria de mesures legisla-tives i de gestió que ja estan tenint efectes pràctics:

• La batalla de les Illes Balears i del Pacte d’es-querres per avançar cap a unes illes més sosteniblestambé es lliura davant les institucions espanyoles i co-munitàries. Hem desenvolupat una ofensiva política aMadrid i Brussel·les per impedir les prospeccions petro-lieres en el Mediterrani, avui només defensades per dospartits amb representació a les illes, el PP i Ciutadans.

• Som conscients de la necessitat de perseverari d’accelerar cap a un model més equilibrat, més diversi-ficat, menys depenent del turisme i més sostenible. Aaquest objectiu també contribueix una aposta que el Go-vern negocia en nom de tota la societat d’aquest país: lacreació d’un Règim Especial per Balears, plantejat ambl’objectiu d’elevar la qualitat de vida dels ciutadans deBalears i retornar a les nostres empreses i indústries lacompetitivitat perduda com a efecte de la insularitat.

Cal aprofundir en el debat iniciat sobre el futur del modeleconòmic, turístic, territorial i social d’aquest país. Undebat constructiu, en el qual participin institucions, ac-tors polítics, i el conjunt de la ciutadania, a través de lesassociacions i col·lectius que l’articulen. L’objectiu és co-mú: continuar incorporant propostes que ens ajudin aconstruir una societat i un model econòmic del qual elsciutadans d’aquesta terra estiguin orgullosos.

4.2 27 de setembre

Dia Internacional del TurismeCiutat per a qui l’habita

Ciutat per a qui l'habita ha participat les darreressetmanes en dos encontres internacionals celebrats aLisboa i a Venècia per tractar diversos aspectesrelacionats amb la problemàtica del turisme en l'àmbiteuropeu.

A Lisboa participarem en la trobada “Cidades, Habitaçaoe Turisme” amb els col.lectius Morare en Lisboa, ABTS(Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible) deBarcelona. L’objectiu era crear llaços amb col·lectiusafins d’altres ciutats que treballen conflictes similars alsque patim a Palma.

El cap de setmana del 23 de setembre, hem participat aVenècia a les Jornades dels moviments per a la defensadel territori, per la justícia ambiental i per la democràcia,així com en la manifestació, per mar i terra, promogudapel col·lectiu venecià “No Grandi Navi” en rebuig de lamassiva arribada de creuers turístics.

Foto: Global project

L’objectiu d’aquestes jornades és compartir l’experiènciade diversos moviments socials d’arreu del continenteuropeu així com aprofundir en la Justícia Climàtica coma categoria que engloba la defensa del dret a l’habitatge,a la ciutat i al territori, la lluita ecologista, la sevaimposició de desmesurades obres públiques i laresistència davant el model neoliberal.

S’està treballant en la redacció d’un manifest a escalaeuropea que posi damunt la taula la problemàticacomuna a la recerca d’accions coordinades. La primerapassa és la publicació simultània d’una nota de premsacom la present, per part dels diversos col·lectius, ambmotiu de la celebració, dia 27 de setembre, del DiaInternacional del Turisme.

4.3 La Xylella i lareconquesta dels espaisagraris de BalearsMateu Morro Marcé

La xylella és un bacterifilo-patogen d’origenamericà amb una grancapacitat de provocardanys greus a moltesplantes (hi ha més de 300espècies diferentssusceptibles de seratacades). Entre aquesteshi ha l’ametler, l’olivera il’ullastre, la vinya, elscítrics, els cirerers, elsalbercoquers, les figueresi moltes plantesornamentals i silvestres. La malaltia que causa ala vinya va ser descrita el 1892 per Newton B.Pierce, per això se la sol conèixer com la “malaltiade Pierce”, encara que fins al 1987 no es vaassociar amb la presència de xyllella fastidiosa.La malaltia, per ara, no té cura i és transmesa perinsectes xucladors de saba molt difícils decontrolar. En els darrers anys ha aparegut aEuropa, amb brots a Itàlia, França, Alemanya i al’estat espanyol (Balears i València).

A les Illes Balears, des de finals de l’any 2016s’han identificat quatre subespècies de xylellaque es distribueixen de manera diferent segonsles illes, restant per ara sols fora del seu abastl’illa de Formentera. Els casos positius, fa unessetmanes, eren a Mallorca 280 (amb tressubespècies), a Menorca 63 (1 subespècie) i aEivissa 88 (1 subespècie). Pel que fa a la sevaprocedència i data d’introducció tot és incert. Solspodem fer algunes consideracions.

La presència de quatre subespècies és indicativad’una introducció múltiple, des de diverses vies. I,a jutjar per la dispersió en el territori de lesplantes afectades, la presència del bacteri entrenosaltres és antiga. Alguns professionals pensenque es va estendre a la primera meitat dels anysnoranta, coincidint amb la posada en marxa delsplans de millora de l’ametlerar. Aleshoress’haurien introduït mudes d’ametler infectades,probablement des de Califòrnia. Però tenint en

compte l’enorme mercatglobalitzat de jardineria iplanta ornamental quesón les Balears lesintroduccions podenhaver estat, ja ho hemdit, diverses iconsecutives.

L’extensió de la xylellaen els països europeus ésuna conseqüència de laglobalització comercial,però en especial ho és del’elevació de les

temperatures. Xylella és un bacteri termòfil, queno suporta amb facilitat temperatureshivernenques de - 4 º C, i a partir de -1º C la sevaafectació és nul·la. La manca de fred a l’hivern és,amb tota probabilitat, una de les causes de laseva ràpida expansió. És possible que sigui peraixò que la seva difusió s’hagi disparat en elsdarrers anys d’hiverns càlids.

Però no tan sols s’ha vist afavorida per leselevades temperatures, sinó també perl’abandonament de gran part dels conreusd’ametlers, garrovers i figueres de Mallorca. Lacausa del desastre: la nul·la rendibilitat delsconreus en els darrers trenta anys, sobretotdesprés de l’entrada a la Unió Europea, que vadeixar l’agricultura de Balears, a diferència de lade Canàries, en una situació d’enormedesavantatge i es pot dir que va ser llançada a lespotes dels cavalls.

A partir dels anys noranta l’abandó de les finquesha estat de dimensions descomunals, perdent-seunes 100.000 hectàrees de cultius amb, potser,unes altres 50.000 hectàrees semi abandonades.Una catàstrofe territorial i ambiental que hapassat inadvertida per a la classe política. Lescondicions de debilitat dels arbres, vells i ja senselabors de manteniment, els converteixen envíctimes fàcils de la xylella, que normalment esmanifesta en combinació amb altres malalties.Per això els ametlerars ben conrats i els regats

1

són els més resistents a la plaga. La varietattambé és determinant a l’hora d’esquivar lamalaltia. En el cas dels ametlers ja s’ha constatatque hi ha un cert nombre de varietats més omenys resistents, mentre que altres són sensibleso molt sensibles. Per tant els agricultors quevulguin mantenir productives les sevesplantacions hauran de procedir a arrabassar lesvarietat que s’han demostrat sensibles isubstituir-les per les resistents. El mateix esments’haurà de tenir en les noves plantacions.

Els símptomes de xylella en ametlerar (i en altresarbres) es varen confondre durant anys ambmalalties fúngiques. Era un panorama estrany enquè es veia que hi havia qualque cosa que noquadrava. Que els fongs afectassin arbres sans iels destruïssin era sorprenent. No encaixava laimportància de les afeccions amb unes malaltiesantigues que mai havien presentat tantavirulència. La detecció de la xylella sols va serpossible pels canvis experimentats en elsmètodes d’anàlisi, que es varen afinar molt,detectant allò que abans no es detectava. Pertant, aquí ja podem deduir que aquellescomunitats autònomes que segueixin amb elsmètodes antics d’anàlisi no la detectaran mai. Ésa dir: que s’hagi detectat a les Balears i València,no vol dir que no sigui present a altres llocs. Voldir, sobretot, que no l’estan cercant amb lametodologia adequada.

El gran perill per a les Balears hauria estat que laUE obligàs a aplicar el que es coneix com aProtocol d’Erradicació, pensat per destruir desoca-rel brots aïllats, que representava eliminarles plantes susceptibles d’hostatjar el bacteri enun radi de cent metres entorn de cada cas positiu.Atenent que els positius es poden comptabilitzara milers o dotzenes de milers, el pla d'eradicaciód’acord amb els patrons de la UE implicaria ladesforestació de les illes i seria d’impossibleexecució material.

Per fer front a aquest perill, la Conselleria de MediAmbient, Agricultura i Pesca va optar perproposar a l’estat i a Europa el Pla de Contenció,més adequat per quan ja hi ha situacionsd’infecció consolidada que fan impossiblel'eradicació, però no la contenció. En aquest cases destrueix la planta infectada i es prenenmostres de les plantes del seu entorn perdetectar positius, evitant però la talaindiscriminada. El gran obstacle per aquestaproposta, carregada de sentit comú, va ser un

cert tractament informatiu maliciós, que vaintentar treure partit del problema, no se sap béper quines cinc-centes, generant alarmisme idesinformació en l’opinió pública, provant, sobrela base de mitges veritats o mitges mentides, dedificultar la bona gestió de les mesures decontenció. Un tractament com aquest expressauna manca de consideració cap als professionalsdel sector primari i, en darrer terme, cap elconjunt de la ciutadania. Però això no és nou, espot recordar com l’any 2001 des dels mateixosàmbits es va provocar una infundada alarmaalimentària a partir de la detecció de la malaltiade la llengua blava en ovelles balears.

El que va salvar la situació, en aquest context degrollera manipulació informativa, va ser laresposta unànime del sector i el posicionamentclar en aquest aspecte de totes les forcespolítiques. Per una vegada, la unitat que tantesvegades ha faltat a la pagesia es va fer presentdes del primer moment. Per això la proposta decontenció és la que finalment ha avançat i tantl’estat com la Unió Europea han acceptat. Des dela Conselleria de Medi Ambient, Agricultura iPesca s’està aplicant el Pla de Contenció i s’haactivat una Mesa de seguiment, amb laparticipació de les organitzacions agràries, i s’hancreat comissions sectorials de fruits secs,viticultura, olivicultura i viverisme. El Governacompanyarà la política de destruir les plantesinfectades i el mostreig per detectar més positius,amb un notable esforç de suport econòmic alsagricultors per afavorir l’arrabassada i ressembra,mentrestant s’impulsen diferents línies de recercai experimentació per combatre el bacteri.

Estam davant un dels pitjors enemics deles plantes, que es mou amb rapidesa en uncontext que li és extremadament favorable:augment de les temperatures, conreusabandonats, desaparició dels agricultors,presència d’altres malalties, etc. La xylella pot serderrotada, o com a mínim controlada, però senseagricultors no es pot ni presentar batalla albacteri i sense rendibilitat econòmica no hi pothaver agricultors. Aquest és el cercle viciós. Labona manera de fer front al problema és, per tant,des d’una visió estratègica capaç de valorar elque té d’oportunitat de cara al futur, replantejantels conreus des de perspectives productives iduent a terme una reocupació efectiva delscamps afectats per la xylella i perl’abandonament.

2

1

JOAN GROIZARD PAYERAS

«Es tracta de democratitzar el sistema energètic»

Biel Pérez i Pep Valero

Cercava un referent verd, diguéssim, i a Europa elvaig trobar. Em vaig incorporar als Joves del PartitVerd Europeu. I després a les Illes, m’incorporabans de la confluència d’Iniciativa d’Esquerres iels Verds, que com sabeu acabà ambIniciativaVerds i després participam en el procésconjunt que ens ha portat a anar construint MÉS.

Té 28 anys. Grau i màster en Enginyeriad’Energia i Medi Ambient per la Universitat deCambridge, número 1 de la seva promoció.Consultor tècnic i estratègic a Element Energy Ltdi Enginyer en energies renovables a RenewableEnergy Systems Ltd. Ara és el Director Generald’Energia i Canvi Climàtic, dintre la Conselleriadel Territori, Energia i Mobilitat del Govern de lesIlles Balears. Domina l’anglès, el català i elcastellà com a llengües natives. També dominaprofessionalment el francès i parla l’alemany.

Groizard no és un llinatge molt mallorquí...

No, el meu padrí era de Badajoz, però el meu pareja va néixer aquí.

Quanta energia consumim a cada illa i quincreixement hem tingut els darrers anys?

Ara mateix no tenc les xifres exactes, però elsmesos d’estiu, que és quan més consumimperquè està tot encès, són uns 1.300 megawats ,que són una burrada. Els darrers anys hacrescut molt el consum; de forma desigual perilles. A Eivissa la crisi no ha existit en l'àmbitenergètic; ha anat creixent cada mes de formaque ha superat totes les expectatives. Eivissa ésun món a part. Menorca és l’única illa que no haarribat a totes les previsions que hi havia; no hacrescut tant com eren les previsions de consumenergètic. I Mallorca ha crescut entre el ques’esperava i els màxims possibles. Per tant,notam això: no s’atura el creixement energètic; i,

a més activitat econòmica, més creixement

energètic.

Qui produeix l’energia?

Gairebé tota, ara mateix, la produeix GESA i lamajoria la produeix la central d’Es Murterar,d’Alcúdia, que crema carbó.

I està tirant fum a les totes...

Encara tira fum a les totes. Abans cremava carbóde Sud-àfrica i ara el crema de Colòmbia, per tantsegueix venint de ben enfora... Llavors, una petitapart de l’energia la genera Son Reus i CasTresorer, que són centrals que cremen gasnatural. També tenim la que es produeix amb elsfems de TIRME, que tots coneixem. Tenim uncable que ens connecta amb la Península, i aixòés el que ens salva una miqueta, de moment,perquè podem importar energia. Pel bo i peldolent, perquè importam energia renovable quees genera a la Península, però també importantenergia nuclear, que també tenen allà. Llavortenim un raconet de renovables; tenim un dos percent autòcton.

Cas Tresorer...

2

És la que hi ha veïnat de la dessaladora. Funcionaamb gas. A Son Reus hi ha una central de GESA,que crema gas i està com a més dissimulada, iTIRME, que crema fems. La incineradora produeixelectricitat que li diuen “mig renovable”.Nosaltres mai la comptam com a renovableperquè consideram que allò dels residus no és...

I el cable?

El cable ve de la xarxa elèctrica estatal, per tanthi ha una part, que no us sé dir quina és, que vede la nuclear, carbó, gas... I és ver que unquaranta per cent de l’energia de la Península ésrenovable.

I qui consumeix aquesta energia?

Els turistes en consumeixen molta, però nosaltrestambé, a escala residencial. La part residencial iel sector de serveis consumeixen, més o manco,el mateix: entorn del vint per cent cadascunrespecte del consum global. Llavors la part detransports, tant terrestre, com marítims i aerisse’n du el que queda.

Per tant, el gruix gros se l'endú...

El gruix gros, si ho miram tot, se l’enduen elstransports. I, sobretot, el transport per carretera.Si hem d’apuntar a un sector, aquest és eltransport per carretera. Els mallorquins anamamb cotxe per tot i això es nota en el consum debenzina. El consum de benzina és major que tot elconsum elèctric...

I això és un factor contaminant...

Efectivament! La qualitat de l’aire que tenim aBalears, a Mallorca, no està malament, però allàon és pitjor és a Ciutat; i, sobretot, és per mordels cotxes, són el factor més contaminant.

Tema industrial, agricultura...

Indústria en tenim poca i l’agricultura està moltdispersa. Els grans focus de contaminació són elscotxes i GESA.

Una política seriosa de transport públic seria ungran anti-contaminant.

Seria el principal anti-contaminant, efectivament!

Qui consumeix l’energia elèctrica, bàsicament?

Els particulars i el sector de serveis, sobretot.Hostaleria, etc. La indústria, molt poquet (perquèen tenim poca, com he dit).

Què hi ha darrere el concepte de sobiraniaenergética?

Per mi, una de les coses més importants ésassumir els mateixos impactes del nostre consumenergètic. Que normalment el tenim delegat enaltres territoris. La Península, però, sobretot,importam carbó, importam gas, importampetroli... que es produeix en unes condicionsambientals terribles. Per tant, esser sobiransenergèticament, per mi, és assumir que elsimpactes negatius que pugui tenir el consumenergètic l’hem d’assumir nosaltres. En forma deplaques solars, molins... Segon, no dependre de larealitat política, social, etc. d’altres territoris enels quals nosaltres no tenim cap incidència. Si elspaïsos del Golf es barallen, si en Trump diu no séquè... això fa que els preus de la nostra energiapugi o baixi per mor del petroli. Aquí no tenim capmarge de decisió. Si gairebé tota l’energia laproduíssim nosaltres aquí, la nostra política seriala que determinaria els costos i els impactes. Aixòés important.

Es pot produir aquesta energia fora de lesmultinacionals?

Sí! I crec que és cap a on hem d’anar. Fins ara,amb les fòssils, necessitaves grans empreses quefossin capaces d’anar-se’n a Colòmbia i dur mega-vaixells carregats de carbó. Nosaltres, encara queens posàssim d’acord, ens costaria molt posar enmarxa una cosa d’aquest tipus. Les renovables etpermeten començar des del més petit, unaassociació, una cooperativa, fins al més gros. Pertant, les renovables et permeten, a més de sortird’aquestes dependències geopolítiques, arrelarl’economia del sistema energètic en el mateixterritori.

Quines competències té el Govern? Què pot fer iquè no pot fer?

Els duros, la caixa forta, la té l’Estat, el Ministeri, iaixò dificulta moltes coses. Per exemple, araGESA cobra cada unitat d’energia tres vegadesmés cara que si ara nosaltres ens posàssimd’acord i féssim un petit parc solar. Per tant, no hiha una competència d’igual a igual. Per desgràcia,els doblers ho manegen tot, la clau d’això la té elMinisteri. Ara, nosaltres quina competènciatenim? Tenim competències damunt territori idamunt ordenació; i, per tant, si ho feim bé i ensallunyam d’un debat de territori contra

3

renovables, sinó de quina forma podem fer-hocompatible, tenim l’oportunitat de fer-ho possible.Per tant, territori, mobilitat, ja he dit que és unsector clau per a tot el que fa referència alcanviclimàtic i l’energia, i competènciesambientals.

Us sentiu recolzats per les bases, per la gent?

(Alè profund)... Sí i no! Perquè, així com laprotecció territorial i el tema de la gestió del’aigua, i el tema de la biodiversitat, són temesque tots tenim més assumits, el tema energètic,encara que tots pagam la factura del llum i tots lafeim servir, ens queda com a més enforasocialment. Tal vegada no hem fet tanta feina, detot tipus, per a explicar què és el sistemaenergètic i què hi ha darrere.

Manca una presa de consciència per part delpoble?

Efectivament. I, com que Es Murterar ja hi és... isembla que sempre hi ha estat, no ens impactatant.

Per altra part, també genera feina pels qui estanmés afectats, els que viuen davall la xemeneia...

És així; es crea una dependència... Estam moltmés avesats a oposar-nos a gransdesenvolupaments (urbanitzacions, asfalt) que noa això. I, com que les infraestructuresenergètiques tradicionals ja hi són, sembla que nofan nosa. Estan allà, a un racó, i no molesten.

Les xarxes de distribució i de transport d’energiaelèctrica de qui són competència?

Les de distribució són competència nostra, “mitjatensió” que li diuen, això és Endesa. Les d’”altatensió”, que són les grosses, les potents, són deRed Eléctrica Española. La planificació d’aquestesles fa l’Estat, però l’aprovació de cada un delsprojectes la feim aquí per la nostra competènciaambiental. Què passa? Que una vegada l’Estatt’ha marcat quines són les línies que volplanificar, i una vegada està autoritzat el projecte,ho tenim mal de fer. És el que ens ha passat a SaMarina de Llucmajor, per exemple. Ens vàremtrobar un projecte autoritzat i no hem pogut fergaire cosa. Ara, quan ho agafam i nosaltres hisom, per exemple un projecte d’Eivissa que lidiuen “Es Formàs”, que travessa l’únic quequedava un poc verge de tota l’illa, hem dit: “aixòha de passar, sí o sí, per nosaltres, pel GovernBalear. Podem fer dues coses: o no l’autoritzam i

això es postposa més temps, i crea un problema,o plantejam una alternativa, com vàrem sercapaços per plantejar un projecte soterrat”. Hemfet aquesta feina de pressió política amb elsveïnats i hem aconseguit que el Ministeri digui:provam de canviar-ho. Tot i que moltescompetències són del Ministeri, sí que tenim la

clau en moments molt concrets. Es tracta d’essercapaços d’agafar aquests moments i aprofitaraquestes petites escletxes de sobirania.

I la “mitja tensió” i Endesa?

La competència sí que és autonòmica. Les líniess’han d’aprovar aquí, i aquestes sí que es podenmanar que siguin soterrades les noves. Per tant,aquí ho tenim més bo de fer. Les altres, les deRed Eléctrica, són les que et diuen que no podensoterrar perquè és qüestió del Ministeri.

El tema de l’estalvi i la millora d’eficiència. Elsdeures que fa la pròpia Comunitat Autònoma i lesaltres administracions per anar cap a un altrenecessari model energètic...

El que veig és que, així com tothom es baralla aescala interna, entre administracions, pelpressupost, cada any gastam un dineral per lafactura del llum (el Govern gasta uns trentamilions d’euros cada any per pagar aquestafactura) i això sembla que no es veu. Tu retallesd’aquí i això és capacitat que has d’invertir, decontractar, de fer quantitat de coses. Nosaltres,des d’Energia, hi treballam, però veus els altresdepartaments que no són conscients que és unade les principals despeses del Govern i de totesles administracions.

Hi ha una postura fatalista, no té remei, respectede l’energia?

Clar! Saps que l’has de pagar i ja ho dónes perfet. No et planteges que canviant quatre cosesper aquí, a vegades sense inversió i tot (es tractade fer les coses d’una forma més intel·ligent), ens

4

podríem estalviar un dineral i aquests doblers espodrien aprofitar per a altres coses. Però, així comestan muntats els pressuposts dins del fet públic,tot el que no aprofites, l’any que ve ja no t’hoposen dins el pressupost... Per tant, no hi ha capal·licient perquè les administracions siguin méseficients. Perquè, si ho retallen, no es garanteixque es puguin aprofitar.

De quines coses et sents més orgullós del queheu fet fins ara?

Jo crec que el fet que tota l’energia que compra elGovern sigui d’origen renovable certificat, com apart de la que ens arriba pel cable de laPenínsula. També seguim instal·lant plaquessolars damunt els edificis públics... Enguany deu-mil metres quadrats de plaques solars damunthospitals, depuradores... Crec que, si hagués dedestacar una mesura, seria aquesta: en un anyhem instal·lat més renovables damunt edificis delGovern que totes les que es varen instal·lardurant els quatre anys anteriors a totes lesBalears, públic, privat, sol, enterrat, tot. Per tant,és aquest impuls generat des de la mateixaAdministració.

Quin repte teniu d’aquí a final de legislatura, quèvoldries haver aconseguit?

Ara tenim el gran repte de la “Llei de CanviClimàtic i Transició Energètica” que ha de marcarper primera vegada, per llei, que l’any 2050 hemd’esser lliures de combustibles fòssils; marca lesprincipals línies de feina. Dins tot això, perquètocarà molts de temes, el bessó, tal vegada elrepte més difícil, és el territorial. Hem de créixeren renovables, però no suposa cobrir l’Illa deplaques, ni molt manco, perquè amb un 1’5 % delterritori tendríem cobertes totes les nostresnecessitats energètiques. Però l’hem de sabertrobar, no tot val, ni tots els espais són igualmentvàlids per posar plaques, per posar molins... Pertant, acabar de resoldre això, mirar com ho feim ievitar tirar la pilota cap endavant, enfrontar-nos aaquest problema, jo crec que és el més important.

No hi ha un caramull de contradiccions? Tothomvol que minvi o desaparegui la contaminació,però ningú vol plaques dins ca seva... com esmenja això?

Tothom, tothom, tothom està a favor de lesrenovables, però ens ho hem de fer mirar perquèno tenim assumides totes les conseqüències.

Optar per energies renovables i pel canvienergètic és compatible amb mantenir el nivell deconfort que fruïm?

Jo crec que el grau de confort, sí. Però la despesaenergètica, no. Per posar un exemple: aquí, a laMediterrània tenim un clima (potser canviarà)

amable, tant els hiverns com els estius no sónmolt durs i amb una arquitectura ben feta (ambles tècniques que hi ha avui) no necessitaríem nicalefacció ni aire condicionat. Partint d’unescondicions estàndard de benestar per a poder ferfeina, per a poder viure. Què passa? Que lamajoria dels edificis en els quals vivim estan fetsd’aquella manera, o en una època en què no estenia gaire en compte aquest tema. Hi ha unaescala de qualificació energètica: La “A”, que ésla verda, i és la millor. I la “G”, la vermella, que ésla pitjor. Un 44 % de les edificacions de Balearssón “G”, la pitjor. I un 0’1% són “A”.

Com valores la construcció tradicionalmallorquina?

Molts d’elements de la construcció tradicional,calç blanca a les parets, el marès com aïllant, lespersianes de tota la vida que permeten que entrila brisa i no el sol, són elements molt positius. Lagent feia servir els recursos que tenia endeterminada època de la manera més eficient.Què passa? Que hem tornat vagos al llarg delsegle vint. Energia barata! M’és igual, perquè elque m’interessa és construir, construir barato!Què ha passat? Que la majoria d’edificisnecessiten molta energia per a encalentir-se enl’hivern i per a refrescar-se en l’estiu. Per tant,podem viure molt bé (millor que ara, tal vegada),amb manco consum energètic. Els arquitectes,tots els sectors, hi han de col·laborar. Perexemple, un edifici tot de vidre, aquí, a laMediterrània, no té cap sentit, perquè agafa

5

massa sol... Això ja ho sabíem. Quan fas unhivernacle el fas de vidre perquè agafi sol iacumuli calor; com així feim edificis d’oficines ipalaus de congressos com si fossin hivernacles?Suposen una despesa enorme. Recuperantelements més tradicionals, ajuntats amb latecnologia i el que sabem avui en dia, viure millorés compatible amb el canvi energètic. Mésquilowatts hora no vol dir més benestar.

El model d’autoconsum de les renovables, ésl’aspiració total o l’autoconsum té uns límits?

Ara per ara té uns límits. Per posar un exemple:aquests edificis on hem posat plaques a damunt,fins a un 20% del consum d’aquell mateix edificid’oficines es pot generar allà mateix (ambaquelles plaques), però encara et queda el 80%que l’has de treure de qualque lloc. Ara, si emparlau dels aparcaments coberts amb plaques,potser arribarà un dia a mitjà termini que rústicno l’hàgim de tocar; però, ara com ara, sí que hihem d’entrar perquè l’autoconsum total amb latecnologia d’avui no hi arriba.

Una llar es pot autoabastir?

Si és plurifamiliar, molt difícilmentperquè tendrà poc terrat si l’ha de repartir. Ara,una unifamiliar potser sí. Si no la totalitat, sí unapart molt important.

I la llei com ho contempla a això? Ho afavoreix oho dificulta?

Tenim l’impost al sol, que no és tant els doblersque et costa, sinó el fet que et pugui canviar cadaany. Tu et fas una instal·lació, però no saps quinimpost al sol pagaràs l’any que ve, ni l’altre, nil’altre... Per tant, no pots fer números; no saps dequè t’has de morir. I llavor, que la mateixa llei queel posa l’impost al sol et posa moltes travesadministratives, has de fer una tramitació moltenrevessada i, al final, la família o l’empresari queté uns doblers per invertir en allò... és tanembullós que, al final, o se’n va de viatge o hodedica a una altra cosa.

Resulta car instal·lar plaques solars?

No tant. Si ho mires econòmicament, és rendible.En sis anys recuperes la inversió que has fet. Pertant, ja no és una qüestió de creure-hi, od’imatge. Econòmicament, si tens una empresa ifas una planificació ho pots treure; encara que nohi creguis ambientalment. Què passa?, que els

empresaris no sempre miren a tan llarg termini nitant global.

Us sentiu recolzats pels professionals queincideixen en el tema, arquitectes, enginyers,

constructors...?

Veim de tot! Veim una part molt important quecomença a dissenyar edificis pensant tot això, ique viure més bé és pensar en tot això. Viuremillor i consumir menys. Però també hi ha unaaltra part que tot això de l’eficiència ho veu comde mals arquitectes. Que no pot esser unarquitecte de renom i de prestigi i tenir encompte aquestes coses. Ho veuen dins el mateixmón de l’arquitectura i de l’enginyeria: els gransèxits són construir grans coses, gransconstruccions. I tot això de l’equilibri i lasostenibilitat són coses d’altres, no són cosaseva. És un món molt divers.

En l'àmbit de mesures polítiques, es pot prioritzaraquest tema?

L’objectiu de la llei és marcar uns mínimsd’obligació per a tots els nous edificis; i, fins i totaquells que s’hagin de reformar o rehabilitar, sihas de començar una obra, ho has de fer ambuns criteris mínims. Començant per la mateixaAdministració: instituts, residències, etc. han detenir en compte el tema de la sostenibilitat. Si no,no té cap sentit.

Es preveu el tancament d’Es Murterar? Per quan?

Abans parlàvem de les competències. El Ministeriés el que té les competències, en principi, sobreles grans centrals, però hi ha moments clau ques’obrin i ens donen alguna possibilitat. I hi ha unanormativa europea que diu que les centrals arreud’Europa han de fer una sèrie d’adaptacions per apoder seguir funcionant més enllà del 2020. Unasèrie de filtres i altres per fer netes les sevesemissions. I aquestes modificacions lesautoritzam nosaltres. D’unes petitesmodificacions l’Estat se’n desentén. I nosaltres,

6

què hem dit? Nosaltres farem servir les nostrescompetències per lluitar per aquest escenari quedefensam. Començar el tancament de la centrald’Es Murterar. Té quatre forns; els dos primers jahaurien de quedar tancats el 2020, per tant, alfinal d’aquesta legislatura o just desprésreduiríem a la meitat el consum de carbó. I tambédins aquesta legislatura posam un límit als altresdos; que podria ser entre 2020 i 2030, encara noestà definit. Que això s’avança molt als plans delGrup En el d’Endesa, que diu que el 2035 tindràtancat tot el carbó. Si hem d’esperar el 2035...

Hi ha algun país que sigui d’alguna manera unmodel, un referent?

A escala de normativa, el Regne Unit va ser elprimer que va fer una llei de canvi climàtic encondicions i que està marcant unes pautes i haaconseguit superar alternances polítiques i s’haconvertit en una qüestió molt ferma.Independentment de què determinats governssuavitzassin un poc les mesures, el gruix encarasegueix; per tant, Regne Unit com a granreferència. Llavor hi ha illes. En el Pacífic, en elMediterrani, que veuen que el canvi climàtic és unrisc per a la seva pròpia supervivència i, per tant,decideixen ser els grans exemples per a la restadel món: Hawai i altres illes més petites.

I aquesta llei quan anirà al Parlament o passaràels tràmits?

Abans de final d’enguany hem d’obrir unesborrany d’exposició pública, són tots aqueststràmits necessaris, i l’aprovació pel Consell deGovern seria el primer trimestre de l’any que ve.

Preveis molta oposició parlamentària?

Amb els grups que donen suport al Govern,esperam que hi siguin tots. Que no hi hagi elrenou que hi ha hagut en altres temes. Crec queamb l’oposició sí que es pot arribar a uns acords,no en tot, perquè hi ha mesures que són una micasingulars, però jo crec que en el gruix de lanecessitat d’aquest tipus de llei, sí que trobaremacord. Per tant, si no tota la llei, almanco una partla meva esperança és que es pugui aprovar perunanimitat. És una llei que neix amb vocació dellarg termini. Fixau-vos, d’aquí a 2050 passaranmoltes legislatures, i no pot esser que de seguidaque hi hagi canvi de Govern es tiri enrere aquestallei, perquè només té sentit si és a llarg termini.

Quins objectius a curt termini marca aquesta llei?

Tancament de centrals tèrmiques; les més brutes.Increment de producció de renovable de forma

ordenada, planificada. Millora de l’eficiènciaenergètica en edificis públics i privats. Llavors,dins el camp de la mobilitat, treballam dues línies:donar suport a la política pròpia de mobilitat,transport públic, etc., però també el que quedi detransport en cotxe. Tot el tema del vehicle elèctriccom eina per ajudar a equilibrar el sistemaenergètic.

Amb quines complicitats pensau que podeucomptar dins la societat civil per dur aixòendavant?

Primer, afortunadament, el canvi de modelenergètic suposa créixer amb llocs de feina.Endemés, no són eminentment turístics, per tantés un mercat que ajuda a diversificar l’economia.Tant si xerram de sectors més sindicals, laborals,com nivell patronal, aquí hem trobat suport. Perpart ambientalista ecologista, tot i que podemtenir punts més a favor o en contra en el temadels grans projectes fotovoltaics, l’esperit de lallei i els objectius de fer les renovables d’unaforma planificada crec que és un objectiucompartit i, per tant, en el sector ecologista hitenim els pèrits que ens ajudin a enriquir la llei...

Sembla que, a vegades, no hi trobau tot el suportque voldríeu...

En el tema dels parcs solars, sobretot... Tambéhem de fer autocrítica. Potser no hem sabutexplicar els reptes o les dificultats que suposen.Perquè no és qüestió de dir “ho faran tot damuntles teulades”; no és una visió realmentpragmàtica, que es pugui aplicar. Això potser nohem estat capaços d’explicar-ho... no ho sé. Hi hapunts concrets on no acabam de...

Sempre sorgeixen emperons...

7

Si posam molins, desbaratam les aus o elpaisatge; si posam plaques, són moltes hectàreesi es veuen... Sempre hi haurà una qüestió dediscrepància. Tot té un cost; es tracta de veure elque produeix manco cost.

Hem parlat d’entitats ecologistes, del món deltreball i de l’economia verda. ¿I tenir entitats,empreses, cooperatives, per exemple, de lasocietat civil?

Hi ha sectors i cooperatives, per exemple “SomEnergia”, que ens empenyen i ens donen ànimsper tirar cap a un model més compartit, però aquítambé ens ha faltat la proposta concreta. Perexemple, el model danès on a cada molí de ventque hi ha, els primers que tenen dret a opcionsd’aquell projecte són els veïnats a un entorn decinc quilòmetres. Així, d’alguna forma se’l fanseu; ajuda a arrelar els beneficis econòmics en elterritori. Un model com aquest, a nosaltres ensinteressaria desenvolupar-lo amb la llei. Veurem al’esborrany si ho hem aconseguit o no. Ens hanfaltat propostes concretes sobre el que podem feramb el que està en les nostres mans comadministració per desbloquejar. Perquècooperatives, iniciatives més socials, socio-empresarials, puguin tenir èxit aquí. L’objectiu i elcamí, jo crec que és comú.

El tema del cotxe elèctric va avançant...

Primer, teniu en compte que el cotxe elèctric noés la solució al problema de la mobilitat. Unembós de cotxes elèctrics és ben igual que unembós de cotxes dels altres. Ara, sí que es veraque el cotxe elèctric t’ajuda a reduir emissions, sil’associes a energies renovables (això ha d’anaruna cosa amb l’altra); també t’ajuda amb elsistema energètic, perquè tu tens una bateria i, sitens unes plaques solars, pots jugar molt mésamb els teus propis consums energètics. Vàremfer els números i, amb els punts de càrregapúblics que hem posat en el carrer aquestsdarrers dos anys i busques que duim, ens hemconvertit en el territori de l’Estat amb més puntsde càrrega per habitant. De molt! Superam ambdues o tres vegades el segon territori, que ésCatalunya. Si això ho combinam amb el fet quesom un territori insular i, per tant, tenim unesdistàncies limitades, per tant, les distàncies quepoden abastar aquests cotxes són totalmentassumibles, crec que podem dir amb fets que somel millor territori de tot l’Estat per al vehicleelèctric. Ja no és una qüestió de futur, sinó que,

amb el que t’estalvies de combustible i altresavantatges que donam amb col·laboració amb elsajuntaments, és una opció atractiva, tant a escalaparticular com en l'àmbit d'empreses.

Som a unes illes; què hi ha de la mar com a fontd’energia?

Està verd encara aquest tema. Així com lesplaques solars i els molins tenen un cost, peròaquest cost el recuperes ràpidament amb aquestaenergia, tot el que són energies de la mar tenen

un cost encara molt més alt que, de moment, nopot funcionar fora subvencions. A escala derecerca s’està avançant, però en l'àmbitcomercial no s’ha posat en marxa. A la llei ensconcentram en la solar i l'eòlica, que són les mésmadures; però reconeixem que d’aquí al 2050totes les tecnologies hauran millorat moltíssim.Per tant, hem d’avançar. Si som illes, no té capsentit no aprofitar el recurs que tenim més a mà ique ens envolta per tot.

N’Antón Costas va dir que tot el que es mesura,tal volta es pugui arreglar. El que no es mesura,és impossible conèixer-ho. Heu millorat el temade mesures per a analitzar el tema energètic?Com és, pel que fa a estadístiques, la diferènciaentre el que vàreu trobar i la situació actual?

Hi estam fent feina. Vàrem trobar unesestadístiques energètiques molt bàsiques i estamtreballant ara, primer a tenir més dades i millors, itambé més accessibles al públic. Te n’adonescompte que, com més informació oficial tens al’abast de tothom, obris nous nínxols de mercat.Gent que fa servir aquests números, per tantcrees sector econòmic i permets a la gent queinnovi i faci coses noves i faci noves propostes.Per tant, és important l’estadística per tenir unadiagnosi i un punt de partida; però, també, queaquesta informació sigui oberta i tot l’accessible

8

possible perquè llavors, des de fundacions, ONGs,empreses, puguin fer feina amb aquestes dades.Fer propostes i dibuixar escenaris, i tornar això al’Administració amb propostes de polítiques quepuguis dur a terme. Encara no ho tenimengirgolat; hem començat amb Menorca perquèallà hi ha l’Institut Menorquí d’Estudis, l’OBSAM(Observatori Mediambiental), i tenen més fontsamb què començar. Es tracta d’aprofitar això ofer servir una base similar per a les altres illes. Sino mesures una cosa, no saps ni tan sols elproblema que tens per resoldre.

Treballau amb objectius mesurables, ambindicadors, amb una previsió? O, si hi sou a lalegislatura vinent, s’hauria de treballar ambaquest sistema?

S’hi hauria de treballar. Una de les coses quemarcarà la llei són precisament els objectius; coms’hauran de mesurar i com s’hauran de seguir.Ens hem trobat amb una política energètica iclimàtica molt de deixar fer. El Pla de CanviClimàtic 2013-2020, que vàrem trobar, noqüestionava, per exemple, canviar el model deproducció d’energia, no qüestionava que canviàsel model dels cotxes... no qüestionava res. Deia:bono, com que els cotxes que es van comprantsón una miqueta millors que els antics, així, deforma natural, hi haurà una reducció decontaminació. La inèrcia... No hi havia una sèried’objectius; ara volem marcar uns objectius queens serveixin per dissenyar les línies polítiques.

Les grans empreses elèctriques us viuen com acompanys de camí o com a enemics?

Intentam fer-ho de tal manera que ens vegin coma companys de camí. Som conscients de quèpartim d’un model, l’actual, que no compartim. Ésun model que hem de canviar i trabucar. Iaquestes empreses són el principal exponentd’aquest model... Feim feina perquè vegin ellesmateixes que el que interessa és donar la volta aaquest model. El tema del tancament d’EsMurterar i altres actuacions creen tensions ambaquestes empreses, però, com que el que lesdeim en privat és el mateix que el que llavorsdeim en públic...

No intenten elles apropiar-se d’aquests temes?

Jo crec que reconeixen el canvi. Elles són lesprimeres que, de cara als seus inversors i els seusaccionistes, estan obligades a fer plans a llargtermini. I, quan les polítiques autonòmiques i

europees i d’altres tiren cap aquí, són lesprimeres que no poden quedar aturades. Quellavors tenguin més o manco inèrcies i costi mésarreglar això dins ca seva... Jo crec que, al manco,el discurs a llarg termini el compartim; reconeixenque hi ha un canvi, formalment no enscontradiuen. Ara és qüestió de què nosaltresexigim allò que diuen als seus plans desostenibilitat; que es tradueixin en accionsconcretes. Amb molta feina i molt de seguiment.

No correm el perill de què, després de donarmoltes voltes, ens troben en mans dels mateixospirates?

Aquest és el risc, és el que hem d’evitar,precisament. Ara es presenta l’ocasió d’obriraquest meló; un meló molt tancat, una capsa molttancada. Que era el sistema energètic, que erad’uns altres; nosaltres només érem usuaris quepassàvem per caixa. La previsió energètica ha deservir per canviar tot això. Es tracta dedemocratitzar el sistema energètic; lesrenovables et permeten fer això, si ho feim bé.Que jo, amb la bateria del meu cotxe elèctric i lameva placa solar, et pugui vendre energia a tu ipugui estalviar; i no dependre del que em diuGESA.

Com estam en relació a les emissions de CO2?

Estam estancats. Malgrat l’increment de consumenergètic que hi ha hagut, les emissions baixenun poc perquè feim servir més gas. El tancamentparcial d’Es Murterar i el pla de renovables quetenim en marxa ens permetrien, d’un any al’altre, reduir un 20% les emissions. Començaríema complir amb el que ens diu Europa. La mesuramés podent per al clima que podem fer des de lesBalears és deixar de cremar carbó; tota la restaacompanya. Però, per poder tancar Es Murterarhem de créixer en renovables i ho hem de fer

9

urgentment; no val una cosa sense l’altra. EsMurterar afecta el medi ambient en general i deforma especial la gent que viu al seu entorn.Afecta les mines de carbó, però a la gent de prop,la gent del Port d’Alcúdia, l’afecta el fum i,sobretot, la polsina de la descàrrega del carbó;també el fons de la mar. Crea problemes locals itambé crea problemes globals.

Hi ha subvencions?

Sí, tenim línies de subvencions per a particulars iper empreses, perquè posin plaques solars.També per a administracions públiques. A partirdel gener tornarem a obrir la línia i podem arribara subvencionar fins al 50% del cost. Ara tenimoberta una línia per a les entitats públiquessubvencionant fins a un 80%.

La factura del llum no convida gens a l’estalvi.

Efectivament, el gruix gros de la factura, entre el50 i el 60%, no prové del consum, sinó de lestaxes que fixa el Ministeri; està regulada per reialdecret. El fix aquí és molt més alt que a moltesparts d’Europa. Hi ha llocs on tenen uns bons pelconsum mínim i després hi ha una tarifaprogressiva. Aquí tenim tot el contrari; not’incentiven a estalviar.

Gràcies, Joan, per tota la informació que ens hasdonat. Tant de bo aquesta entrevista serveixi pera engrescar un poc més els nostres lectors en latasca de fer un món més sostenible.

1

5.1 Palma, té remei?Jaume Garau Salas

President de Palma XXI

Durant els proppassats mesos un grup importantd’entitats: OCB, ARCA, FUNDACIÓ GADESO,COL.LECTIU ALTERNATIVES, CERCLE D’ECONOMIADE MALLORCA i PALMA XXI, amb la col·laboració dela UIB, la Fundació Impulsa, el Grup d’Opiniód’Arquitectes i el GOB, vàrem debatre i acordar undocument que titularem “Palma té remei?”i quees pot trobar a les webs de les nostres entitats.

Palma és una ciutat amb moltes oportunitats però també amb reptes molt complicats.

La nostra ciutat té moltes oportunitats, ja que estàcreixent econòmicament i té un gran atractiu perpersones i empreses de tot el món. Però tambés’està turistificant cada vegada més i generant nousfenòmens socials que afecten molta gent, com elde la gentrificació, la massificació turística, laprivatització de l’espai públic i el col·lapse delsserveis públics, entre d’altres. Malgrat el creixementeconòmic que ens proporciona el model turísticactual, la pobresa segueix creixent així com ho fatambé la precarietat laboral. A Palma unes 40.000persones viuen en situació de pobresa extrema isobreviuen amb menys de 332 €. El 80% delscontractes que es fan són temporals.Nosaltres volem una ciutat que miri al futur, quetengui en compte el seu creixement metropolità,que equilibri els diferents barris, que prioritzi elbenestar, la cohesió social i la cultura pròpia en totsels seus àmbits. Una ciutat que tengui en comptel’herència del passat i que prepari als ciutadanspels reptes de futur. Volem una ciutat que se’n cuidide tots els ciutadans per igual, integradora isolidària.

Cap a una estratègia de futur.

Per avançar cap a un futur sostenible i positiu,necessitam una estratègia cap a lacompetitivitat i la diversificació econòmica.Volem una ciutat activa, amb ocupació de qualitattot l’any, amb innovació tecnològica i diversificadaen la seva economia. No volem ser una ciutattotalment turística sinó una ciutat amb turisme.Atractiva pels ciutadans i visitants, no únicamentpel seu clima i el seu paisatge, sinó per la sevaactivitat cultural, pels seus productes originals id’alta qualitat, per una estructura de serveis

sanitaris molt bona, fiable i diversa. Una ciutat quetengui una bona actitud i capacitat d’acollida perpart dels seus residents i empreses

Necessitam una estratègia que serveixi per equilibrar les diferències entre barris

Palma ha de seguir essent una ciutat oberta al món,però amb un equilibri entre l’activitat turística i lavida residencial, entre la vida laboral i la d’oci, entreels barris del centre i els de la perifèria. Volem unaciutat oberta al mar, més verda, sostenible, segura iculta. Volem una ciutat en la qual tots els barristenguin espais per fer activitats a l’aire lliure iserveis públics fàcilment accessibles. Volem espaispels ciutadans. Volem que tots els barris puguinparticipar de la riquesa que genera el turisme itenguin una experiència positiva d’aquest.

Una estratègia per a tota la ciutat però específica pel Centre històric

El centre històric és més que un barri, és una porta iun estàndard de tota la ciutat, de tothom. És unespai que s’omple d’activitats ciutadanes de totaPalma en molts moments de l’any. La nova indústriadel turism i el negoci immobiliari massifica els nuclishistòrics,, està desallotjant als residents habituals,canviant el paisatge urbà i la seva economia localamb personalitat per una global amorfa i banal.Des del 1998 el centre ha perdut 11.000 persones,passant de 33 mil a 22 mil habitants. Pràcticamenttotes les places i passeigs públics del Centre estanorientats a l’ocupació turística dels espais, inclòs elBorn.

Una estratègia que serveixi per avançar cap ala sostenibilitat mediambiental

Palma ha de ser una ciutat més neta, amable isaludable, on els vianants recobrin el protagonismeperdut. Volem una ciutat en què es pugui caminar ipassejar tranquil·lament per tot el seu front marítimi altres llocs del seu territori, en la que el transportpúblic, anar en bicicleta i a peu siguin prioritaris.Una ciutat que contribueixi en la reducció de lesemissions de CO2 i aporti el seu gra d’arena en lalluita contra el canvi climàtic global.

Una estratègia que serveixi per millorar lacohesió social i respectar la diversitatcultural

Volem una ciutat integradora, sense guetos, quedignifiqui les diferents barriades i que els eixoscívics siguin les noves artèries de la ciutat. Solidàriaamb els que menys tenen i inclusiva de totes lesminories, oberta a totes les opcions religioses itolerant amb la convivència de grups diferents. Unaciutat que ofereixi una vida digna als seus majors ials seus infants. Una ciutat que lluita per la igualtat

2

total de les dones i que sigui exemple en la lluitacontra la pobresa.

Full de ruta de les properes accions.

Per aquest any 2017 presentarem la nostraproposta a l’Ajuntament i convidarem a lesorganitzacions professionals, veïnals, empresarials,sindicals i polítiques a consensuar un projecteciutadà pel futur de la nostra ciutat.

Una vegada estigui consensuada la proposta,haurem de ser capaços de crear una entitatmixta, entre l’Administració publica i les entitatsciutadanes, que sigui la responsable de fer viableaquesta estratègia, acordant les propostesconcretes que s’hagin de dur a terme any a any,fent el seguiment i ajudant a fer-la realitat.

info@palmaXXI www.palmaXXI.com

T1 Aigües Públiques deMallorca

Miquel Àngel March, batle de Pollença

Neus Truyol Caimari, regidora d’Ecologia de Palma

El mes de març d’enguany diversos municipis deMallorca vàrem impulsar la xarxa Aigües Públiques deMallorca. Tothom és conscient de la necessitat i laimportància de l’aigua com a recurs natural iimprescindible per la vida. Per aquesta raó, tenim uncompromís de gestió pública, transparent, participativa isostenible del cicle integral de l’aigua.

L’aigua no pot ser segrestada per interessos lucratius niprivats, hem de garantir el control democràtic i l’equitaten la seva gestió, per responsabilitat amb el mediambient i amb els drets de les persones. Tots els béns irecursos de la natura formen part del patrimoni naturaldel planeta i són indispensables pel sosteniment de lavida, fet que ens obliga a preservar-los i protegir-los.

I nosaltres, vivint a una illa mediterrània, ho tenim benclar. El canvi climàtic i les dinàmiques socials ieconòmiques majoritàries han posat en evidència elslímits d’aquest recurs líquid tan preuat, per tant hem decanviar els models de consum per fomentar laresponsabilitat per part de l’administració pública, lesempreses i la ciutadania. Reptes urgents a afrontar. I elsvolem afrontar conjuntament els ajuntaments queintegram aquesta xarxa de cooperació.

Consegüentment, rebutgem la privatització de la gestiódel cicle integral de l’aigua i recolzem els processos de

re- municipalització que s’estan duent a terme arreu itambé a Mallorca.

Els objectius generals de la xarxa són defensar ivisibilitzar la gestió pública i de qualitat de l’aigua, esserun àmbit de reflexió i intercanvi sobre la garantia delsubministrament a la ciutadania, l’aplicació de criteris desostenibilitat i l’aplicació de la innovació tecnològica.Com per exemple, fer campanyes conjuntes o serinterlocutor únic davant altres organismes. El treballcooperatiu sempre és positiu per millorar els serveismunicipals.

La xarxa, actualment, està formada per 14 Ajuntaments:Pollença, Palma, Inca, Artà, Consell, Manacor, Esporles,Banyalbufar, Manacor, Valldemossa, sa Pobla, Bunyola,Campanet i Búger.

Feim una crida a la resta d’Ajuntaments interessats aquè s’hi sumin.

1

T2 Mancor de la vallMiquel Gallardo

Regidor de MÉS per Mancor

Han passat només 27 mesos des que els 5regidors de MÉS per Mancor vàrem prendrepossessió del nostre càrrec al capdavant del pobleper primera vegada, però sembla com sin’haguessin passat molts més. Mancor, per qui noel conegui, és un poblet de gairebé 1.500habitants situat als peus de la Serra deTramuntana i a només cinc quilòmetres d’Inca.

El municipi és independent de Selva des de l’any1925 i, des de llavors, mai havia tengut un governmunicipal d’esquerres ni sobiranista. Tan solsdurant la 2a República hi va haver una Gestoraimposada per la República amb un batled’esquerres, però va ser assassinat durantl’Alzamiento i la resta de regidors i simpatitzantsforen durament reprimits. Aquest vincle amb elpassat encara perdura en les famílies delsrepresaliats i va permetre viure escenes moltemotives i mai vistes abans, durant la nitelectoral que va concloure amb la victòria, pernomés 18 vots de diferència, de l’equipencapçalat per Guillem Villalonga.

Després de tants anys anhelant poder governar,fent oposició constructiva quan tocava idenunciant els excessos dels altres quan nomiraven per l'interès general, per fi teníeml’oportunitat de tirar endavant el model de pobleque volem i que, a grans trets es resumeix entenir un poble actiu i viu, tenir la gent informada

per facilitar la seva participació en la vidamunicipal i mirar pel benestar de la gran majoria.

L’entrada a l’Ajuntament va coincidir amb lesFestes Patronals de Sant Joan i des de llavors nohem aturat d’organitzar activitats per a totes lesedats i públics i de col·laborar amb totes lesassociacions que s’organitzen per a muntaresdeveniments lúdics, culturals, esportius...

Enmig d’aquesta voràgine, pràcticament cadames hi ha un mínim de dues activitats obertes atothom, s’ha volgut obrir les portes del’Ajuntament per tal d’escoltar les opinions de lagent i explicar les decisions importants que s’hande prendre.

Per això, hem creat un sistema d’informaciómunicipal que arriba per Whatsapp a més de 500veïnats (la meitat dels majors d’edat) i esrealitzen dos fòrums ciutadans anuals on elsregidors retem comptes de la feina feta i explicamel que volem fer a tothom que hi assisteix. A més,s’han creat una comissió de festes, una comissiód’escola nova i una comissió de l’aigua onregidors i ciutadania compartim espai i debat pertal de fer unes festes més participatives i obertesals gustos de tothom, on explicam les passesfetes per tal de poder tenir un nou edifici per al’escola i on es discuteixen les millors mesures aprendre per tal de poder tenir un bonsubministrament d’aigua potable i evitar excessosde consum.

2

Una de les nostres grans prioritats són els serveissocials, que han rebut una inversió mai vistaabans, amb un centre de dia que funciona a plerendiment, un centre de salut que comença a serun espai més digne i una forta aposta per tal detenir una educadora social al poble, acompanyadad’una treballadora social i un servei psicosocialque són de gran ajuda pels sectors desafavoritsque en requereixen els seus serveis.

El dia a dia del poble es resumeix en abordartemes com arreglar fanals, posar recursos pertenir un poble més net, informar del sistema derecollida selectiva per tal que tothom compleixi,reparar petits desperfectes en edificis municipals,millorar espais que abans estaven infrautilitzatscom les sales del Teleclub, l’Ajuntament Vell o elTeatre i escoltar les necessitats de la ciutadania ifacilitar-los la vida.

Ara bé, s’han fet projectes de més envergadura,com el nou punt verd que s’inaugurarà aquestmes, el canvi i soterrament de bona part de lescanonades d’aigua potable del centre del poble,uns nous lavabos a l’escola, nombroses obres demillora al camp de futbol (nous tancaments,millores als vestuaris, a les terrasses, etc.), alpoliesportiu, a la piscina, que ara és d’aiguasalada i altres inversions que ha estat possiblesufragar en gran mesura gràcies a les ajudes delConsell de Mallorca.

Ara com ara, molt més asserenats després de lesautoexigències que teníem els primers mesos,que ens feien augmentar la pressió per a canviar-ho tot com més aviat millor, ja planificam lesgrans accions que volem fer en els mesos que ensqueden abans de les pròximes eleccions: posaremen marxa un mercat dominical que ha de servirper dinamitzar el poble, enllestirem la compradels solars que permetran els accessos al futuredifici de la nova escola, millorarem la xarxad’enllumenat per a fer-lo més eficient i milloraremla mobilitat al centre del poble, creant espais pera vianants , limitant la circulació i habilitantpàrquings dissuasius en solars propers.

En conclusió, ens vàrem trobar un Ajuntamentamb molts espais descuidats o infrautilitzats, atall d’exemple, al centre de dia hi havia unascensor que mai va estar operatiu, com el delPalmaArena, però des de fa mig any ja funciona;teníem un Ajuntament on no s’escoltava atothom, es feien parts i quarts i que funcionavaper inèrcia. Per això hem apostat fort per informarmolt més, millorar la participació, dinamitzar lavida cultural, associativa i esportiva, potenciar elsserveis socials i ser equitatius en l’acciómunicipal.

Al final, només cercam un poble on tothom visquimillor i se senti orgullós de formar-ne part.

1

6.1 Com "dir-se mallorquí": laclau per entendre l'etnolingüismeJoan Pau Jordà

"S'ha dit moltes vegades que l'ànima del poble és lallengua, i d'això es pot deduir que els qui sónmallorquins són tots els qui parlen mallorquí, i sónforasters, tot i ser nascuts a la nostra illa, tots elscastellanoparlants. Idò sí." Aquesta afirmació la vaigllegir a Facebook ara fa uns dies, i és un gran exempledel que significa el nacionalisme cultural, que tambépot ser denominat com etnolingüisme.

Molta gent m'ha dit que som un exagerat i que no hi haper tant. Que no té molt de sentit que xerri d'aquestescoses, que no importen a ningú. Potser sí, li don moltesvoltes, però no em puc estar de pensar que aquells queem fan aquests comentaris actuen com el típic"cuñao". Ja se sap, aquell que té sempre la resposta atot. "Puta foraster?, ja no ho diu ningú, això, home!"

Anem per pams. Hi ha gent que creu que el terme"etnolingüisme" és pejoratiu (no necessàriament). N'hiha d'altres que ho associen a "ètnic", res d'això.Etnolingüisme ve d'etnolingüística, la ciència queestudia les llengües des del punt de vista etnogràfic. Iquè és l'etnografia? La ciència que descriu els costumsi les tradicions dels pobles. Dit d'una forma menyspedant -si aquest debat pot no ser-ho: l'etnolingüismeés exactament el mateix que dir "nacionalisme d'arrelromàntica que situa el coneixement de la llengua icultura catalanes de Mallorca com l'elementdiferenciador, aquell que et fa ser membre lacomunitat insular."

No hem de caure en l'equivocació de creure que elnacionalisme cultural és la defensa de la normalitzaciólingüística, de la promoció del català i dels drets delscatalanoparlants a viure plenament en la seva llengua.Va molt més enllà d'això: és la creença ferma del fetque qui no xerra català –i per extensió, qui no coneix lacultura pròpia de Mallorca- no és mallorquí del tot. Peraixò, per a l'etnolingüisme, Guillem Balboa, batled'Alaró, és ben mallorquí, tot haver nascut a GuineaEquatorial. En canvi, els néts castellanoparlants d'enJosep Zaforteza ("Pep Gonella") són uns "renegats"perquè no xerren la llengua del seu padrí. La resta, el

60% de la població de Mallorca, simplement, sónforasters, estrangers i guiris. D'aquesta forma elnacionalisme cultural reparteix "carnets d'identitat"que situen en la definició dels "altres" a la majoria de lapoblació del país. La solució a aquest problema seriasimple per alguns: un govern que defensi fermament lacultura pròpia de Mallorca i que realitzi una política denormalització lingüística decidida.

La música pot sonar bé, però hi ha un petit problema:què fem amb tots els castellanoparlants mentres'arriba a la desitjada "normalització"? La solució, finsara, ha estat clara: ignorem als forasters i fem com sino fossin d'aquí. Al mateix temps, els mallorquinsnacionalment conscients ens situem en posicionsresistencialistes, ancorats en un món de distòpia,esperant el manà de la catalanització del pobleignorant , o com a mínim, dels seus descendents.

Arribat aquí, vull recalcar un fet al qual ja he anatapuntant (per no embullar al personal): No estard'acord amb el nacionalisme cultural no vol dir estar encontra de la normalització lingüística i la promoció de lacultura de les Illes: hi ha molta gent que defensa lanormalització del català i no xerra la nostra llengua! Ocreieu que no hi havia “forasters” entre els 100.000participants en la manifestació contra el TI L l'any2013?

2

Les raons per estat a favor de la normalitzaciólingüística des d'un punt de vista "no nacionalista" sóndiverses, però totes contundents: Perquè és la llenguapròpia de les Illes, i com a tot patrimoni cultural, s'hade servar. Perquè és condició sine qua non perquè elscatalanoparlants puguin exercir el seu dret a viureplenament en la seva llengua. Perquè aprendre unanova llengua sempre és enriquidor. Perquè es vol queels fills dels castellanoparlants tinguin les mateixesoportunitats que els catalanoparlants. Perquè,senzillament, la preservació del català és un temasensible i molt important per a molts mallorquins.Perquè és una eina de cohesió i un ascensor social deprimer ordre..., en aquest sentit, qui no recorda aGuillem d'Efak quan li digueren, "si no fos perquèxerrau mallorquí, diria que sou negre!"

El que vull dir amb tot això és que crec que ha d'existiraltre camí per definir els "nosaltres". Necessitem altravia, una de més àmplia i plural. En aquest sentit, ara fauns mesos vaig publicar, conjuntament amb JoanColom i Gabriel Mayol el llibre Somnis Compartits. Laidentitat mallorquina a debat. (Documenta, 2016). Aaquest treball defensem que el concepte de "mallorquí"hauria de ser més flexible del que ha estat fins ara,avançant cap a definicions més properes a la realitatsocial del país.

"És mallorquí qui viu i treballa en aquesta terra, i la fael seu país." Aquesta seria, per a mi, la millor definicióde “mallorquinitat”. Amb això no hem de caure en la

falsa idea que la pertinença a aquesta illa pot sernomés una demarcació purament administrativa.

En altres paraules, crec que tothom que viu i estimaaquesta illa, que lluita per fer-la millor des de la sevaparcel·la individual, que es compromet amb la sevasocietat, que vol viure en la diferència, respectant lacultura i idiosincràsia d’aquí... és ben mallorquí.Indistintament del seu lloc d'origen, ideologia i llenguad'ús comú.

Amb tot això, què podem fer aquells que somnacionalment conscients? Simplement, fer el que jafem molts, apostar per un mallorquinisme grafènic,com diria Tomeu Martí: "organitzat en forma de granxarxa civico-política o d'unitat popular. Transparent,ràpid i eficient en la lluita contra la corrupció. Flexible,perquè sigui exemple de compromís amb lademocràcia i amb el pacifisme. Elàstic, per encabir elmàxim de sensibilitats. Lleuger, per esdevenir motord'integració i cohesió social. Resistent per suportar totsels atacs dels enemics que no hem triat tenir itanmateix tenim, i per defensar i promoure la llengua ila cultura pròpies. Amb alta conductivitat peraugmentar la connexió amb la societat. De baixconsum, és a dir ecologista i defensor del territori. Duren la defensa de la Democràcia, la justícia social i elfeminisme. I dur, també, en la lluita contra totadiscriminació per raó de sexe, gènere, classe, opciósexual, origen... Un mallorquinisme amb futur,autocentrat, internacionalista i solidari."

1

6.2 De l'autonomia a la sobirania

Miquel Rosselló

Del Consell de Fundacions Darder – Mascaró

El propvinent 29 d'octubre farà 40 anysque els mallorquins i mallorquinesomplirem per primera vegada a lahistòria la Plaça Major de Palmareivindicant un Estatut d'Autonomiaque, com va quedar palès amb elmanifest que va llegir Josep MaLlompart, volíem que no fos una meradescentralització administrativa sinól'assumpció de determinades quotes depoder polític. Un estatut d'autonomiaque garantís institucions polítiquespròpies elegides per la ciutadania de lesIlles i que responguessin davantaquesta. Així també constava al textdel Pacte autonòmic signat a laFundació Dragan per tots els partitspolítics de les Illes excepte AlianzaPopular.

Després de les primeres eleccions del juny del 1977 esconstituí l'Assemblea de Parlamentaris amb tots elsmembres electes i presidida per Jeroni Albertí que vaaconseguir introduir a la Constitució del 1978 elconcepte d'insularitat i el reconeixement dels Consellsinsulars i Cabildos canaris com a instruments de poderpolític, que va permetre suprimir la Diputació provincial ia les eleccions municipals de 1979 a més delsAjuntaments s'elegiren democràticament els ConsellsInsulars de Mallorca, Menorca i Eivissa, que constituïrenun provisional Consell General Interinsular. En definitivales Illes pogueren gaudir d'una estructura política pre-autonòmica, elegida democràticament, abans de tenir unEstatut d'autonomia.

Lamentablement perdérem la batalla de la via ràpida del'article 151 de la Constitució per la tramitació del'Estatut i acaba essent un dels tres darrers ques'aprovaren a l'estat espanyol, conjuntament amb laRioja i per més inri el partit que guanyà les primereseleccions autonòmiques i li correspongué gestionar larecentment inaugurada autonomia fou precisamentl'únic que no signà el pacte autonòmic i en conseqüènciaque no creia amb l'autonomia, ni tan sols havia donatsuport a la Constitució Espanyola del 1978, el PP.

És evident que la nostra autonomia comença amb malpeu. Hegemonitzada per la dreta conservadora iespanyolista i amb una força molt petita de l'esquerranacional. Però òbviament obre una nova etapa històricaque a l'hora de fer-ne una avaluació té llums i ombres.Aquestes hi hauria de situar-les amb la forma degovernar clientelar, caciquil i corrupta que hancaracteritzat al PP i UM i que ha marcat a la nostrasocietat. I el corsé que sempre ha suposat lapreponderància dels interessos de l’estat per sobre lanostra autonomia, fet que ha dificultat la solució de

molts dels problemes que afectaven laciutadania de les Illes.

Però si parlem de llums, el més evidentés el que suposa la proximitat del podera la ciutadania. No hi ha el més mínimdubte que els menorquins, eivissencs iformenterers valoren positivamentl'existència dels Consells insulars i no espoden ni imaginar que suposariadependre exclusivament i directa delgovern de Madrid passant per unGovernador Civil a Mallorca.

Però solament per posar algunsexemples, sense autonomia seria difícilimaginar-se les polítiques denormalització del català i de defensa dela nostra cultura que s'han implementat

en aquests anys. Així com les distintes lleis i normativesde defensa del territori aprovades i implementades, eldesenvolupament de serveis públics tants socials com detransports i/o altres i per descomptat les polítiques desuport als municipis que han suposat seriosos beneficispels ciutadans i ciutadanes.

Sense oblidar les lluites que la nostra societat civil haprotagonitzat en defensa de la llengua catalana i lanostra cultura, del nostre territori i dels interessos delstreballadors i treballadores.

No és possible entendre la llei de normalitzaciólingüística o la derogació del TIL, la llei d’espais naturals ila salvació de la picota urbanitzadora de molts d’indretsemblemàtics de la nostra geografia o la figura dels fixosdiscontinus, per posar sols alguns exemples, sense elprotagonisme de la lluita del poble i de lesorganitzacions de la societat civil organitzada.

Però especialment amb l’entrada del nou mil·lennicomencen a quedar paleses les febleses de la nostraautonomia per cobrir les moltes mancances i necessitatsde la ciutadania illenca. La concessió d’unescompetències tan sensibles pels ciutadans com educaciói sanitat pèssimament dotades, comença a despertar lesalarmes, sobretot si es partia d’un sistema definançament molt injust per a les nostres Illes.

Igualment l'actitud bel·ligerant del Govern de Madridcontra el primer Pacte de Progrés en polítiques coml'ecotaxa, el tren o les millores pels fixos discontinus perposar alguns exemples.

I l’arribada de la crisi confirma l’agressió de l’estat cap ales comunitats autònomes i els municipis, culpabilitzant-los del deute públic, que era responsabilitat fonamentalseva i de la gran banca.

La crisi és la coartada perfecta per aplicar retallades a

2

l’estat del benestar que coincideixen en les polítiquesque gestionen les autonomies. I obrir una ofensivarecentralitzadora sense precedents en els darrersquaranta anys amb l'objectiu de buidar encara més decompetències a les comunitats autònomes per via delleis i decrets, en moltes ocasions entrant directament encontradicció amb els mateixos estatuts d’autonomia. Iutilitzant el Tribunal Constitucional per suspendreinfinitat de lleis dels parlaments autonòmics.

Ara tenim un Estatut d’Autonomia que ja no suposa unaesperança de futur sinó més bé no ens atorga les einesde poder necessàries per aplicar les polítiques queconsiderem útils pels ciutadans i ciutadanes de Mallorca.

A més a més, seguim patint un model de finançamentprofundament injust, un capítol d’inversions de l’estatcada cop més minso, als darrers pressuposts estatals del2017 tornen a baixar les inversions per la nostracomunitat, un REIB que no acaba d’arribar, un fort deutehistòric i una balança fiscal clarament desfavorable enrelació a la Unió Europea.

Si a més està pràcticament acceptat per molts desectors econòmics i socials que ens cal un canvi demodel econòmic, més just socialment i més sosteniblecom ho podem fer sense finançament per desenvoluparles polítiques socials, d’educació i de sanitat. O si notenim capacitat de decisió sobre els nostres ports iaeroports, o les costes o la nostra mediterrània. Nopodem canviar el model energètic i apostar per energiesrenovables si depèn de la legislació estatal. Ni podemdefensar els nostres treballadors de la temporalitat,l’estacionalitat i la precarietat si no controlem laInspecció de treball ni la legislació laboral.

En definitiva l’autonomia que conquistàrem després dela dictadura franquista i que jugà un paper en el seumoment s’ha convertit amb un instrument insuficient pelservei del nostre poble. Cada cop s’assembla manco auna autonomia política que empodera a la ciutadania deles Illes i més a una mera descentralitzacióadministrativa. Cada cop estem més prop d’una simpleprovíncia.

Per una Mallorca i unes illes més socials, més sostenibles i més cultes cal fer el bot de l’autonomia a laplena sobirania

7.1 Un dia sense música,una escola sense música...

Begoña De la Iglesia Mayol

Un dia sense música, és l’eslògan reivindicatiud’una iniciativa nacional que va lluitar pereliminar un IVA cultural desmesurat, tres vegadessuperior al de la resta de molts països europeus.

I és que un dia sense música és molt trist, és uncàstig. Un càstig, sí, ja que és entès com a lasupressió del 14è dret de l’infant: a l’esbarjo, aljoc i a participar en les activitats artístiques iculturals, assumit en la majoria de països a partirde la Convenció, adoptada per l’AssembleaGeneral de les Nacions Unides a finals de 1989.

Amb aquest marc legislatiu universal, és molt mald’entendre que a la darrera llei educativaespanyola Ley Orgánica 8/2013, de 9 dediciembre BOE, para la mejora de la calidadeducativa _LOMCE, coneguda com a llei Wert,l’assignatura de Música deixa de ser obligatòria,la qual cosa implica una reducció significativad’hores i deixa a decisió de les comunitatsautònomes, la possibilitat de poder establirhoraris que substitueixin les hores optatives demúsica per un tercer idioma, per exemple. Com sila música no fos un idioma, un mitjà d’expressió,una eina de desenvolupament, de pensamentcreatiu, amb continguts socials i culturalsfonamentals per a poder construir aprenentatgesque ens duguin a poder parlar de qualitat de vidai de cohesió social.

Infants, adults i majors necessitam molt més quebenestar físic i material, necessitam poder entraren dimensions que ens facin sentir i vibrar.

No cal entrar en el valor de la música com ateràpia, perquè això ens ocuparia un altre article,però sí que volem compartir l’experiència quecantar, i més si cantes en grup, és unaexperiència terapèutica, millor dit màgica, i quepots emprar com a estratègia didàctica. Unexemple clar és quan vols fer entendre el valor dela diversitat, no com a un obstacle, sinó com a un

regal, un facilitador. Quan juntes veus tandiferents i fan aquells harmònics impossibles. Ladiferència enriqueix i aquest valor l’entens quanel vius.

En aquest punt és quan volem emfatitzar el valorde la figura del MESTRE. Aquell artesà quegaudeix amb el que fa, acompanya i treu lesmillors capacitats, els millors sons dels seusalumnes. I és mèrit seu, dels mestres, tot i laregulació en contra, el fet que encara no hemanat a cap escola on no se senti música pelspassadissos, dins les aules, a les zonesesportives, al pati, fins i tot en el menjador.Sempre hi ha algú que canta o que fa cantar, quexiula, que fa algun ritme amb què té a les sevesmans, cos o amb la boca.

Tal vegada necessitam amplificar aquests sonsespontanis arreu, no sols a l’escola, com amesura per a crear comunitats més benavingudes. No es tracta de reduir els objectius del’escola en aquells que, segons el mercat laboralactual, ens obrin portes a l’hora de trobar feina.L’escola i la infància s’han d’estendre i d’entendreperquè les melodies que s’hi creen estan plenesde valors que més ens fan falta per viure i serfeliços. Gràcies mestres.

7.2 Joan Maria Thomàs

José Antonio. Realidad y mitoMaties Garcias

El professor de la Universitat Rovira i Virgili JoanMaria Thomàs (Palma, 1953) acaba de treure a lallum una completa biografia de José Antonio Primode Rivera, el fundador i capdavanter de FalangeEspañola y de las JONS, el partit feixista espanyolque Thomàs ha convertit en un dels seusprincipals objectes d’estudi acadèmic.

Si abans havia publicat llibres sobre diferentsaspectes de la Falange i el règim franquista, ambespecial referència a les tensions i rivalitatssorgides entre faccions de la mateixa Falange id’aquesta amb el règim de Franco, ara J. M.Thomàs ressegueix la trajectòria personal,intel·lectual i política de José Antonio, i ho fa notan sols fins a la mort del líder feixista davantl’escamot republicà que l’afusellà a la presód’Alacant (novembre de 1936), sinó que tambéprolonga la mirada d’historiador cap a lamitificació que en va fer el franquisme unavegada desaparegut «el màrtir».

Fent la síntesi i interpretació d’abundantbibliografia i escorcollant documents periodístics id’arxiu, Thomàs ens forneix d’un estudi de 500pàgines que ens permet conèixer els diferentscaires de la vida de José Antonio. Així, primer, ensendinsam en l’ambient familiar on es va criar JoséAntonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera,a qui el jove advocat vol emular i fins i tot“venjar” davant els menyspreus que –consideraJosé Antonio– va sofrir una vegada fracassada latasca política del militar esdevingut dictador entre1923 i 1930.

Més enllà del pes de l’ombra paterna, JoséAntonio comença a forjar el seu propi projectepolític, i ho fa seguint els models de Mussolini iHitler, tot abeurant, la seva acció, però, en latradició catòlica i el pensament d’intel·lectualsespanyols com Ortega, D’Ors, Sánchez Mazas ialtres. Les aspiracions polítiques de José Antonio

aviat topen tant amb l’esquerra marxista comamb la dreta reaccionària i monàrquica, amb laqual tanmateix s’ha d’entendre sovint. Desprésde la fundació de Falange Española l’any 1934,Primo de Rivera disposa d’un instrument políticfet a mida. El seu projecte és “revolucionari” iprofundament espanyolista. Tot i ser un partitminoritari, la Falange sacseja la vida políticaespanyola, especialment per les apel·lacions a laviolència enmig d’un clima d’enfrontaments entreescamots armats de l’extrema dreta i del’esquerra. El deteriorament de la situació duu al’empresonament de José Antonio i, just esclatadala guerra civil, és afusellat a la presó d’Alacant. Laseva mort és silenciada en el territori franquistafins al cap de dos anys, moment en el qual elrègim de Franco comença a mitificar la figura dellíder Ausente i la utilitza a conveniència, no sensetensions en el si del règim i dels sectors quel’integren.

En definitiva, el llibre de J. M. Thomàs ésindispensable per conèixer la figura de JoséAntonio i el paper que va tenir a l’Espanya delsegle XX, tant en vida com després de la mortdurant la llarga dictadura de Franco.

Joan Maria Thomàs.

José Antonio. Realidad y mito

.Barcelona: Debate, 2017.

1

7.3 El Siglo de la Revolución Una historia del mundo desde 1914

J.M. Traverso Ponce

Al llarg de la lectura del monumental Siglo de laRevolución del professor Fontana (Barcelona, 1931) nohe deixat de preguntar-me el perquè d’aquest títol, siuna bona part del segle XX, aquí estudiat, transcorresota l’hegemonia de l’imperi nord-americà, si l’expressió“el segle americà” apareix sovint al llarg del llibre com adefinitòria, si la implosió de l'URSS a principis de ladècada dels noranta va acabar d’obrir les portes aldomini planetari d’un sistema de vida i de producció queja feia anys imposava la seva llei de forma imparable…Fins als nostres dies.

Més enllà del centenari que enguany commemorem crecque hi ha raons polítiques i històriques que justifiquenl’elecció; així, la consideració de què l'assalt als cels delsbolxevics i del poble rus el 1917 ha condicionatprofundament i de múltiples maneres la història delsegle passat; la revolució d’octubre però també elsllampecs d’esperança revolucionària que van il·luminarel planeta al llarg de molts anys. Hi ha també unamotivació, això crec, que té a veure amb la concepció dela història que apareix ben clara al començament delllibre, a l’hora d’exposar, per part de l’autor, les sevesmotivacions metodològiques:

“La historia de la humanidad está, en efecto, llena demomentos de lucha por la libertad y la igualdad, derevueltas contra los opresores y de los intentos deconstruir sociedades más justas, aplastados por losdefensores del orden establecido, que han sostenidosiempre, y siguen haciéndolo hoy, que la sujeción y ladesigualdad son necesarias para asegurar la prosperidadcolectiva, o incluso que forman parte del proyectodivino.” (11)

Enllacem aquestes paraules amb unes altres amb lesquals acaba el capítol Recapitulació i Final Obert i quediuen així:

“Quienes miran más allá de este interregno [es refereixa l’era de desigualtat creixent en què estem instal·lats]defienden la esperanza en un gran despertar colectivoque pueda cuajar algún día en un “proyecto populartransnacional” que vendría a ser el equivalente a la“revolución socialista mundial” que Lenin invocaba en1917, pero que no estará protagonizado por partidospolíticos del viejo estilo, esto es, por élites dirigiendo alas masas, sino por fuerzas surgidas de abajo, de lasluchas cotidianas de los hombre y las mujeres.” (649)

Una altra consideració metodològica, a més de lacentralitat de la lluita de classes, que l’autor palesa a la

seva Introducció, és important per entendre l’estructuradel llibre, el seu desenvolupament:

“Mi intención ha sido recuperar la política, entendidacomo la acción colectiva de la “polis”, como un factorhistórico explicativo, para tratar de entender el mundoen que vivimos, a lo que se agrega la convicción de quetan sólo a partir de la política se puede aspirar arecuperar una dinámica que vuelva a hacer posibles losavances en la conquista de la libertad y la igualdad.”(13)

El llibre s’obre l’any 1914 amb l’esclat de la Gran Guerrai discorre amb veu clara, uniform i molt bendocumentada, basta un cop d’ull a la Bibliografia quese’ns proposa, al llarg de setze capítols per acabar ambuna Recapitulació i un Final Obert i una Reflexió sobreProgrés, Canvi i Desigualtat. Capítols molt ben construïts,sota una unitat que doni sentit al període estudiat i quemanté units tots els fils de desenvolupament històric. Enconjunt, una obra “monumental”, en aquest sentit, i ésnomés un detall, valorar l’esforç per incorporar ianalitzar els esdeveniments fins finals de l’any 2016.

Hem triat, en aquest recorregut de més de cent anys,tres moments: 1945, el Gir de finals de la dècada delsseixanta i l’anàlisi del nostre present com “l’era de ladesigualtat”.

L’any 45, acabada la Segona Guerra Mundial, s’iniciaràun període de tres dècades que, almenys per a una partde la humanitat, conformaran l’anomenat “estat delbenestar”; però tot i això, les expectatives eren moltmés altes, una societat ben diferent semblava possible, iperquè no s’oblidi aquell moment, que va desaparèixer

2

ràpidament, Fontana cita les paraules de l’historiadoralemany Manfred Kossok: “Aquellos años fueron los delas grandes esperanzas, de las visiones, de las utopías-fin del imperialismo en diez o veinte años, liberación detodos los pueblos, bienestar universal, paz eterna- yfueron años de ilusiones heroicas: el socialismo realcomo el mejor de todos los mundos.” (271)

I les d’E. P. Thompson:

“Pienso que había otra alternativa en 1945. No creo quefuera inevitable que debiera realizarse la degeneraciónque se produjo en los dos bandos. Pienso que había unaautenticidad de alianza de frente popular en algunosaspectos de la experiencia de España y de losmovimientos de resistencia de Yugoslavia, de Francia yde otros países. Éste fue un momento auténtico y nocreo que la degeneración, en la que hubo dos culpables,el estalinismo y Occidente, fuera inevitable. Es necesariovolver a recordarlo y decir que ese momento existió.”(271/272)

El Gir que començà els primers anys de la dècada delssetanta; gir en el sentit del desenvolupament històric,inici d’una nova època que ens portarà als nostres dies ique queda definida així:

“Éstos fueron los años (1974-1982) en que se inició ungiro decisivo, que iba a poner fin a la etapa en quecreímos que la historia de la humanidad era el relato deun proceso ininterrumpido de progreso. […] Lasconcesiones del mundo empresarial que habían hechoposible este clima [de negociació i consens social] teníansu fundamento en la necesidad de combatir lasamenazas de subversión del comunismo. Después delfracaso, tanto en Oriente como en Occidente, de losmovimientos revolucionarios de 1968, estaba claro queno cabía seguir temiendo que una amenaza interiorrevolucionaria pudiese afectar a la estabilidad delsistema. […] Era el momento de iniciar la lucha contralos sindicatos y en favor del desguace del estado delbienestar, de la limitación del papel del estado en elcontrol de la economía y de la liberalización de laactividad empresarial.” (417/419)

L’era de la Desigualtat, d’aquesta manera queda definitel nostre present, i sobre aquest present, Fontana ha

escrit el darrer capítol abans de concloure el llibre ambrecapitulacions i consideracions teòriques i de futur. Unexcel·lent capítol (16) que cal revisitar per no perdre devista on som i el que ens espera si no aconseguimrevertir la situació que vivim de creixent desigualtat.

L’anàlisi es desenvolupa a dos nivells:

“El primero de ellos es el de la desigualdad en el interiorde las sociedades capitalistas desarrolladas, donde, enlos años transcurridos del siglo XXI, se ha producido latransferencia de una proporción cada vez mayor de losingresos a ese 1% ( o mejor 1 por mil) de losprivilegiados que integran los poseedores de grandesfortunas, a costa de disminuir la parte que correspondeal 99% (o 99,9%) de los que están por debajo de ellos eningresos y fortuna, condenados a un empobrecimientocreciente.

A este problema interno de las sociedades desarrolladashay que añadirle otro todavía más grave, aunque sólosea porque afecta a un número mayor de sereshumanos: el que engendra una desigualdad creciente aescala global entre las naciones (o mejor, entre sushabitantes)” (597)

Acabem, un dels efectes col·laterals de la lecturad’aquest llibre és desfer la idea, prou estesa, de què elpresident Donald Trump és una excepció en la línia depresidents nord-americans dels darrers temps; tot alcontrari, al llibre apareixen ben dibuixades la continuïtatde les polítiques ultraconservadores dins i fora del seupaís, sempre al servei dels grans poders industrial,comercials i financers, les actuacions de la CIA (perexemple) arreu del planeta fins i tot la persistència en“les peculiaritats dels personatges”. Un exemple, elpresident Ronald Reagan, després d’haver estat“enganxat” en la venda secreta d’armes a l’Iran, va dir aldiscurs a la nació de 4 de març de 1987: “Hace unosmeses dije al pueblo americano que no habíaintercambiado armas por rehenes. Mi corazón y misintenciones me siguen diciendo que esto es cierto, perolos hechos y la evidencia me dicen que no lo es” (475)Prèviament, Oliver North, intentant salvar el president,havia afirmat: “El presidente no sabe qué es lo quesabe.” sic!!

7.4 Relats prohibits de laCorea del Nord

Miquel Àngel Llauger

La Corea del Nord de Kim Jong-un, fill de KimJong-il, nét del pare fundador Kim il-sung, fa riuremolt. Un totalitarisme tan grotesc i delirantresulta perfecte per a acudits, paròdies, memes ialtres formes de l’humor. Res a dir: fer befa de lestiranies és saludable. Convé no oblidar, però, queCorea del Nord, amb el seu programa nuclear, ésuna amenaça per al món. Ni convé oblidar,sobretot, que a Corea del Nord hi viu gent, que hiha 25 milions de persones sota la bota del règimopressor més brutal del planeta.

D’això, de la gent normal del país, de la gent quepateix la tirania, parlen els nou relats deL’acusació, un recull que ha commogut lacomunitat literària mundial i que Edicions delPeriscopi ha publicat en català, en traducciód’Hèctor Bofill i Hye Young Yu. El llibre porta elsubtítol Relats prohibits de Corea del Nord.L’autor s’amaga sota el pseudònim Bandi, laparaula coreana per a la cuca de llum, l’insecteminúscul que brilla en la tenebra. Si abans hihavia hagut llibres d’escriptors nord-coreans del’exili, aquest és el primer que arriba des del’interior del país. No només està escrit de formaclandestina, sinó que el manuscrit va sortir delpaís en secret, en una novel·lesca peripèciacontada en un epíleg del volum. No cal dir quel’anonimat de l’autor, i les circumstàncies en quèels relats arriben al món i es publiquen, formenpart del seu impacte global.

El fet és però, que L’acusació, a més de serliteratura de denúncia, és bona literatura. Cadarelat presenta una situació de vida quotidiana querevela l’arbitrarietat i la brutalitat del règim. Enun dels relats, se’ns explica la història d’un infantque viu atemorit pel retrat immens del lídersuprem que veu des de les finestres de casa. Elspares no poden córrer la cortina sense arriscar-sea ser acusats de contraris al règim, una acusacióque, a Corea del Nord, ningú no pot rebre sensehaver de témer les pitjors represàlies. En un altre,el responsable d’una granja s’esforça per assoliruna productivitat que no arriba, un fracàs que li

suposa l’acusació d’antirevolucionari. En altrescasos, són vides devastades per la policia, lapresó, les desaparicions i la mort.

Com els millors narradors de la vida sota eltotalitarisme, Bandi ens retrata els gransnaufragis de les dictadures: els de la llibertat, ésclar, però també els naufragis més quotidians deles relacions personals. Una societat en quèqualsevol veí o company de feina pot ser undelator és una societat condemnada a la misèriamoral. L’autor ens ho conta amb saviesanarrativa, en unes històries en què veiem eldesolador panorama col·lectiu a través del retratd’homes i dones emocionalment trencats.

Sota el pseudònim de Bandi s’oculta el nom reald’algú que viu a Corea del Nord. Potser un diasabrem qui és. Potser no. Viu sota un règim queintenta controlar els detalls més insignificants decada vida. Potser ells ja saben qui és.

El racó d'en Joan Miquel

JORNADA OBERTA DE FORMACIÓ

SOBIRANISMES: Estratègies transformadores

10h Presentació de la Jornada: Joan Colom del Consell de les Fundacions

10,30h Primera taula rodona amb els següents ponents:

Floren Aoiz, President de la Fundació Iratzar d'Euzkadi

Marga Romero, de la Fundació Galiza Sempre

Roger Buch, politòleg expert en sobiranisme

Javier Garcia, del Grupo de Estudios Díaz del Moral del SAT andalús.

11,30h Pausa cafè

12h Debat

13,30h Bufet-dinar

15,30h Segona taula rodona amb els ponents:

Amadeu Mezquida, de la Fundació Nexe del País Valencià

Maria Corrales. Politòloga i assessora de Barcelona en Comú

Joan Colom, del Consell de les Fundacions Darder Mascaró

16,30h Debat17,30h Cloenda de la jornada Miquel Rosselló del Consell de les Fundacions

Dissabte 21 d'octubre del 2017de 10 h a 18 hEl bufet dinar se servirà al mateix lloc 10 €

Lloc:Casal d'Entitats Ciutadanes d'Inca. Quarter General Luque.Avinguda del General Luque, 223. IncaOrganitza:

Per poder encarregar el bufet vos demanam que envieu un correu a fundacionsdardermascaro@gmail.com abans de divendres 20 d’octubre