revista de reflexió i diàleg. setembre de 2014. número 118. la … · 2020-03-19 · b. roman...

Valors

IP

reu

: 3,5

0 eu

ros

Najat El Hachmi, escriptora

“La persona no es pot definir amb una paraula”

B. Roman sobre Pujol: “L’ètica no és mai un nom propi”

‘Ebola, el virus que preocupa el món’, per J. Basagaña

‘L’Estat Islàmic i què significa ser modern’, per J. Safont

“Viure en temps de complexitat”, per F. Raventós

Revista de reflexió i diàleg. Setembre de 2014. Número 118.

La identitat

Valors

Valors

a notícia que el president Pujol, segurament la perso-nalitat pública que en els darrers temps més ha batalat per estendre la reflexió sobre els valors a Catalunya, ha actuat de forma èticament reprobable almenys en

l’afer d’un patrimoni no declarat procedent de l’herència del seu pare, ens ha deixat descol·locats, astorats, a la gent que fa pos-sible l’elaboració d’aquesta revista, a la qual ell ha donat suport reiteradament en la seva etapa posterior a la presidència de la Generalitat. En concret, Jordi Pujol ha acudit fins a tres vega-des a Mataró per participar de les nostres activitats en la dècada d’existència de Valors. No ens pertoca a nosaltres erigir-nos en jutges de la seva actuació, però sí que ens incumbeix en la mesura en què ell ha actuat de referent a l’hora de promoure la nostra iniciativa. Negar-ho ratllaria pràcticament el ridícul. Més enllà d’això, l’anunci-confessió de Pujol posa sobre la taula una qüestió de fons que cada cop, com a revista, ens incomoda més: la dificultat de parlar de valors amb normalitat a casa nostra des de l’àmbit periodístic; s’assimila fer periodisme sobre aquesta temàtica amb fer proselitisme de les causes ètiques, que en tot cas el periodisme en si ja hauria de contemplar per se. Creiem que fer periodisme al voltant de l’ètica hauria de ser igual de compro-mès que fer periodisme sobre economia, societat o cultura. Fer periodisme al voltant de l’ètica significa “només” intentar situar quines són les línies de pensament actual al voltant dels valors i com entronquen amb el pensament generat anteriorment. Vol dir agafar un període de l’actualitat i interpretar-la. I, òbviament, apuntar també idees pròpies, com fan tots els seus mitjans en l’enfoc de les temàtiques i en els editorials. Això és el periodisme i molt humilment és el que plantegem fer nosaltres. El grau de maduresa d’una societat es demostra –França n’és exemple– amb el fet que tingui mitjans de comunicació que treballin aquesta òptica... sense que el lector hi vegi darrera una lliçó adoctrina-dora, com no la veu en altres àmbits periodístics.Cal, doncs, fer un pas endavant i normalitzar el debat sobre els valors; posar aquesta temàtica a la palestra però sense que esde-vingui una funció purificadora de la societat. Després de l’anunci del president Pujol, aquest és ara i aquí el nostre compromís reno-vat. Aquesta ha de ser la identitat del nostre projecte, que hem anat construïnt pas a pas. Precisament, el present número reflexi-ona sobre aquest valor amb Najat El Hachmi, que ens recorda que aquesta sempre és múltiple i es fa en relació amb l’entorn.

Parlar de valors, ara més que mai

Pòrtic Sumari

Revista de reflexió i diàleg. Setembre de 2014. Número 118.

PaSSant REVISta

5 Ramon Radó Ignacio Hurban, el nét número 114

6 Queralt Flotats/Maria Coll Begoña Roman: “L’ètica i els valors no són mai una persona, un nom propi”

8 Maria Coll Les víctimes tenen la paraula

9 Gregorio Luri Petit diccionari zoosòfic (II)

9 Maria Medina Curiosos negocis compartits

10 Francesc Amat Vella i nova política?

10 Xavier Manté Difícil convivència als països àrabs

11 Joan Basagaña Ebola, el virus que preocupa el món (II)

11 Manel Bosch La guerra comença a l’estadi

MonogRàFIC

12 Editorial Lligams invisibles que ens defineixen

14 Entrevista a Najat El Hachmi18 Miquel Àngel Essomba Cultura, civisme i convivència

20 Leticia Soberón Identitats nacionals: valors i riscos

21 Montse Gatell El gènere construeix identitat

20 Entrevista a Manuel Cusachs

oPInIó

26 Francesc Raventós Viure en temps complexos

28 Jordi Cussó i Cinto Amat Valors viscuts, valors compartits

30 Joan Safont L’Estat Islàmic i què significa ser modern

30 Irene Alerm aprendre a ser voluntaris

31 Soraya Hernàndez gestió dels recursos o drets dels pacients?

PRoPoStES

33 La proposta del mes La 32 Setmana del Llibre en Català

38 El Conte: Continuar avançant, d’Ignasi Llobera

foto de portada: sergio ruiz

L

Setembre de 20144 Passant revista

Les piulades del mes

“El ébola da pánico. Pero perspectiva. Muertos: Ébola (desde 76): 2477Malaria: 1726 (al día) Sida: 4110 (al día)Desnutrición: 10000 (día)”

“Ho deia galeano ‘las Locas d Plaza Mayo serán ejemplo de salud mental,pq ellas se negaron a olvidar en los tiempos d la amnesia obligatoria’”

“Em preocupa molt el que passa a gaza. I em preocupa també la gent que només reacciona amb gaza i oblida tots els altres drames”

“Darrera portada, avui, d’@unitaonline quotidiano fondato da antonio gramsci nel 1924, fa 90 anys. Demà deixa d sortir” pic.twitter.com/vl2jU3oQPr

Xavier aldekoa@xavieraldekoa

Mariona Lladó@Mariona_Llado

Jordi armadans i gil@Jordi_armadans

Bertrán Carzorla@bcr_

70.000

pesos és el valor comercial que suposa per

un camperol de Colòmbia la producció i

venta d’un quilo de cafè. Els costos de pro-

ducció cada cop compensen menys, per

això busquen altres sortides.

pesos és el preu d’un quilo de marihuana

al mercat negre. A més, una sola mata pot

produir-ne tres quilos i seguir el procés en

collites contínues. Una producció il·legal,

però més rentable pels camperols.

Valors comparats

3.600

Defensa, el més gran ofertant de treball d’Espanya

Centenars de persones salven un usuari del Metro

Futbol contra l’exclusió social a terrassa

no augmenten els donatius per a l’ELa

La terra entra en números vermells

El Ministeri ha convocat 3.990 places

per a ingressar a les Forces Armades

i a la Guàrdia Civil el 2014, més del doble

de les sol·licitades l’any 2013, el que con-

verteix a aquest departament en el prin-

cipal ofertant d’ocupació d’Espanya.

Centenars d’usuaris del metro de

la ciutat de Perth (Austràlia) es

van unir per sacsejar un comboi estaci-

onat fins a alliberar el peu d’un ciutadà

que havia quedat atrapat entre l’es-

pai que habitualment queda entre el

vagó i l’andana. L’accident finalment va

quedar en una anècdota.

Xavi Hernández, ambaixador de

l’Obra Social “la Caixa”, i Johan

Cruyff han acordat la creació d’un Cruyff

Court a Terrassa. L’objectiu és fomen-

tar l’esport entre nens i joves i inculcar

valors com ara la responsabilitat, el joc

en equip i la prevenció de l’obesitat.

Aquest estiu els famosos s’han

entretingut reptant-se els uns

als altres a llançar-se gallades d’aigua

gelada a favor de l’Esclerosi Lateral

Amiotròfica (AdELA), però això no ha fet

que augmentessin els ingressos a les

associacions de suport als malalts.

La humanitat ha esgotat enguany

el seu pressupost anual ecolò-

gic i ho ha fet en menys de vuit mesos,

segons la Global Footprint Network, l’or-

ganització que analitza l’evolució de la

petjada ecològica. Aquesta data cada

vegada es produeix abans.

Termòmetre de Valors

Els missioners nord-americans infectats d’Ebola reben l’alta El metge i la infermera infectats amb Ebola a Libèria i que van ser traslladats

als Estats Units per rebre un tractament experimental han superat la malal-

tia i han rebut l’alta mèdica de l’Hospital Universitari d’Emory d’Atlanta (Geòrgia).

Aquest fet fa pensar que el tractament, encara que tot just es troba en fase inicial

d’investigació, podria ser una futura cura per aquesta malaltia, encara que no va

tenir efecte en el cas del religiós espanyol Miguel Pajares. Una notícia esperança-

dora tenint en compte que l’epidèmia, que afecta Libèria, Guinea, Sierra Leone i

Nigèria, ja ha causat almenys 1.350 morts, segons l’OMS.

Valors Passant revista 5

El valor de la paraula

Ignacio Hurban, el nét número 114Les proves d’ADN han confirmat que Ignacio Hurban és el nét de la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, Estela de Carlotto

“No se han cerrado las puertas ni las heridas de antaño (...) que más le queda a esta tierra que va perdiendo su his-toria”, canta Ignacio Hurban a Para la memoria, una cançó sobre la dictadura argentina. Hurban, de 36 anys, era fins fa ben poc un músic gairebé anònim d’Olavarría, a la província de Buenos Aires.

Director d’una escola de música i músic de jazz, Hurban va créixer en una zona rural propera a la ciutat on viu ara. Al llarg de la seva carrera ha enregistrat diversos discos i, casu-alment, l’any 2012 va participar en el cicle Música per a la identitat, orga-nitzat per les Àvies de la Plaza de Mayo. L’agost d’aquell any, Hurban va escriure al seu compte de Twitter: “Les millors coses de la vida no són coses”. Les abuelas acabaven d’identificar el nét número 112.

Les Àvies de la Plaza de Mayo van néixer el 1977, en plena dictadura militar, manifestant-se davant la Casa Rosada per reclamar informació sobre

els seus néts, fills d’opositors desapare-guts. Es calcula que al voltant de 30.000 persones van desaparèixer a l’Argentina en temps de la junta militar i que uns 500 infants van ser separats de les seves famí-lies biològiques. Fins el 5 d’agost passat, les Àvies n’havien identificat 113.

Una de les àvies que, amb el mocador blanc al cap, demanava respostes sobre el seu nét a la plaça és Estela de Car-lotto, presidenta de l’associació des dels anys 80. Durant 36 anys va buscar el seu nét Guido, nascut el juny de 1978 en un hospital militar. Guido era el fill de Laura Carlotto, una militant peronista detinguda quan estava embarassada, separada del seu fill cinc dies després del naixement i assas-sinada al cap de dos mesos. “Jo tinc tretze néts, però em falta Guido”, va proclamar Estela el mes de juny davant d’un tribu-nal que jutja els crims de la dictadura. A casa seva, un portarretrats buit va esperar durant anys la foto del seu catorzè nét.

Els 36 anys de recerca van acabar el 5 d’agost. Les anàlisis confirmaven que hi havia un 99,9 per cent de probabilitat que un músic d’Olavarría fos el fill de Laura Carlotto i Óscar Montoya, també mort per la dictadura. Un mes abans, Hurban

s’havia dirigit a les Àvies de la Plaza de Mayo i la Comissió Nacional per al Dret a la Identitat per fer-se proves genètiques, davant la sospita que podia ser un dels nens robats pel règim.

Tres dies més tard, el nét perdut d’Estela de Carlotto, el nét número 114 que troben les “abuelas”, abraçava la seva àvia. La seva foto ja és al marc buit. Contradient la lletra de la seva cançó, Ignacio Hurban ha aconseguit recupe-rar la història de Guido Carlotto. Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

Noms propis

Uns 500 infants van ser separats de les seves famílies biològiques durant la dictadura

Ramon Radó

Les declaracions del Papa Francesc acostu-men a no deixar indiferent a ningú perquè parla clar i és poc amic de les ambigüitats. I això s’ha d’agrair. En una entrevista recent em va cridar l’atenció aquest fragment: “crec que la manera per fer veritables canvis és la identitat. Mai es pot fer un pas a la vida si no és des del darrere, sense saber d’on vinc (...)”. Comparteixo totalment aquesta reflexió del Papa: freqüentment perdem de vista els nos-tres orígens, els ignorem i no posem l’aten-

ció suficient per conèixer-los. Sovint només ens caldria parlar més amb els nostres famili-ars més grans, preguntar-los, escoltar-los amb atenció. I, per suposat, llegir més. El món actual, on l’excés d’informació moltes vega-des porta a una desinformació preocupant, tinc dubtes que ens estigui oferint l’oportuni-tat de conèixer la nostra identitat, individual i col·lectiva. Ara que vivim temps on es parla sovint d’identitats col·lectives, de pàtries i de nacions, valdria la pena esforçar-nos per saber d’on venim. Després, crec que serà més fàcil saber cap a on volem anar. Miguel guillén és politòleg

“La manera per fer veritables canvis és la identitat”

Papa FrancescLa Vanguardia, 12/06/2014

Miguel guillén


El tema del mes: El cas Jordi Pujol

“L’ètica i els valors no són mai una persona, un nom propi”Begoña Roman, catedràtica de Filosofia de la Universitat de BarcelonaLa confessió del president Jordi Pujol ha indignat alguns organismes que havien treballat amb amb ell sobre temes d’ètica i valors. Parlem amb la catedràtica de filosofia de la UB i coautora del Codi ètic per a polítics per calibrar les conseqüències de futur que pot tenir aquest cas.

a finals de juliol l’expresident de la generalitat, Jordi Pujol, va confessar a través d’una carta que tenia diners no declarats en un compte bancari a l’estran-ger. aleshores, algunes persones i entitats van declarar sentir-se decebudes, enga-nyades i dolgudes per part de qui va diri-gir Catalunya durant 23 anys. tenint en compte que Pujol, des de l’institut que porta el seu nom, va liderar estudis d’ètica i valors, analitzem com pot afectar aquest cas en el nostre àmbit de reflexió.

Primer de tot, personalment, li va sorpren-dre la confessió del president Pujol? Sí. Va ser un ensurt perquè Pujol, inde-pendentment de si estaves a favor o en contra de les seves propostes polítiques, tenia certa integritat i una credibilitat personal bastant gran. Jo, personalment, però, vaig agrair la confessió. Vaig veure com un gest de valentia fer aquella decla-ració pública sabent que es jugava la cre-dibilitat de tota una carrera.

El president Pujol, a través de la institu-ció que porta el seu nom, havia promogut diversos debats sobre ètica, entre ells, un codi d’ètica política. S’ha sentit enganyada o entén que alguna persona se n’hagi pogut sentir? Evidentment que puc entendre que hi hagi gent que s’hagi pogut sentir enganyada, però també hem de ser molt conscients dels

límits de l’ètica humana. L’ètica humana no és de santedat ni d’integritat total. L’humà és un ésser fal·lible, amb capacitat per fer mal i per fer bé, amb capacitat d’equivo-car-se i de no adonar-se de les conseqüèn-cies que un petit gest pot tenir a curt o llarg termini. Per tant, em sento decebuda, però no ens hauria de sorprendre que un home pugui cometre errors.

Des del punt de vista ètic, malgrat encara no tenim tota la informació que caldria per analitzar-ho, quina lliçó n’hauríem d’extreure d’aquest cas? En primer lloc entendre la fragilitat humana. No encimbellar tant ningú i valo-rar tothom pels fets i per la seva història. No sorprendre’ns perquè un home pugui cometre errors. En segon lloc, també valo-rar el que suposa fer una declaració pública i entomar les responsabilitats de les acci-ons. I, en tercer lloc, ser capaços de tornar a creure en aquesta persona i amb les insti-tucions. Però, això sí, posant mesures pre-ventives perquè si passa un fet similar no es pugui ocultar durant tant de temps.

El cas Pujol serà un punt d’inflexió en l’ètica política i en el valor de la transpa-rència en aquest país? No ho crec. Es demana a les persones que reivindiquen l’ètica política que tinguin una coherència total quan precisament l’ètica i la política s’han de reivindicar contínuament per la condició de fragi-litat humana. El cas Pujol és una de les moltes coses que continuaran passant i, per

això, continuarem demanant ètica i polí-tica. Això no vol dir, però, que no s’hagin de millorar els mecanismes ètics i jurídics per posar cada vegada més dificultats a qui vulgui fer activitats d’aquest tipus.

I el cas Pujol com pot afectar les institu-cions del país que també treballen la reflexió entorn dels valors i l’ètica? L’ètica i els valors no són mai una per-sona en particular, un nom propi. L’ètica i la política són reflexions que acaben qua-llant en institucions, institucions promogu-des i vivenciades per persones, però que no s’haurien d’identificar amb la personalitat que en un determinat moment les repre-senten. Per tant, institucions, organitzaci-ons, fundacions... que van promoure codis ètics ho hauran de continuar fent mal-grat saber que, com a persones que som, en qualsevol moment ens podem equivocar i que algú se’n pot aprofitar. I és que si ara passem a no confiar en ningú, farem més mal del que pròpiament ja s’ha fet.

a Catalunya encara personalitzem massa en grans figures la reflexió entorn dels valors, en comptes d’apropar-nos a aquest tema des d’una vessant més aca-dèmica? Sí, però no podem oblidar que els valors són ideals platònics i com a tals estan en un altre món. L’humà no és un sant, els sants estan tots morts! L’humà és un ésser lliure i moltes vegades fa coses sense tenir consciència de la seva perversió. Si con-fonem una persona tolerant amb el valor

Queralt Flotats/Maria Coll


En el cap de... Jordi Pujol

Mai vaig dir que jo fos cap sant. Al contrari, sempre em definia com un mal cristià. I no era cap falsa modèstia, no. Ara recor-dava que a Mataró, el gener de fa quatre anys, en una conferència on vaig ser convidat per Cristia-nisme Segle XXI a parlar de “les benaurances i la transcendència”, vaig acabar la meva intervenció dient, pensant en el que acabava de dir: “Ara, quan jo vagi a sopar a casa amb la meva dona i la meva filla els diré: ‘escolta, però què els he explicat a aquests... si jo... si jo sóc un desastre...’”. Un desastre.

Poden pensar que quan jo deia això ho feia avançant-me al què he acabat explicant que passava, buscant ja l’absolució, però no: ho feia ja com una mena d’autoacusa-ció. Qui sóc jo per donar lliçons de moral? Sempre he estat molt dur, amb mateix, i ara es veu perquè. No recorden que sempre estava en contra de qualsevol homenatge que se’m fes o qualsevol carrer o plaça que portés el meu nom? No provo d’excusar-me sinó d’expli-car-me; que quedi clar.

Ja vaig dir un dia a l’Albert Om que era a temps d’”espatllar la meva biografia”. En aquell moment ningú ho va entendre. Òbviament no hi ha ningú a Cata-lunya més entristit per jo pel que està passant; pràcticament no puc sortir de casa.

Sóc un home amb les matei-xes debilitats que qualsevol altra. “Sóc més burro del que la gent es pensa”, com vaig dir a en Cuyàs l’altre dia. Espero que d’aquí a uns anys, l’enuig que senten cap a la meva persona quedi almenys matisat per aquelles coses bones que crec que he fet durant la meva vida.

Joan Salicrú

de la tolerància, quan aquesta persona faci dos actes en contra d’ella renegarem d’aquesta.

El cas Pujol pot provocar que ara el públic actuï amb més suspicàcia davant segons quines opinions respecte l’ètica o els valors? No hi hauria d’haver-hi suspicàcia entorn de la reflexió, perquè la reflexió si és bona, és bona. Sí que hi hauria d’haver més intel·ligència per a no confondre la reflexió i l’argumentari ètic amb les pràc-tiques reals. De fet, quan més incoherents són les pràctiques reals, més necessi-tats estem de reflexió i, evidentment, de mesures per evitar que aquestes pràcti-ques siguin imponibles.

Si poséssim un termòmetre, quin nivell de reflexió sobre ètica i valors creu que hi ha en aquest moment a casa nostra res-pecte altres països? No crec que ens haguem d’emmirallar

amb cap país en concret. A Catalunya s’ha reflexionat molt sobre aquest tema a nivell acadèmic, però no s’ha concretat en accions quotidianes. En aquesta ves-sant continuem ancorats en les morals històriques i en els costums. Això és reminiscència del nostre passat, quan la moral era única i correcte. En poc temps hi ha hagut un sacseig molt important d’aquestes bases tradicionals morals, s’ha fet una reflexió acadèmica però aquesta encara no acaba de quallar en un àmbit més quotidià.

Per tant, què ens falta? Passar a l’acció? D’acció n’hi ha però actualment no és massa bo el vincle entre la reflexió i l’ac-ció. En aquest punt ens cal més exigèn-cia personal i comunitària. I millorar les legislacions perquè en el nostre país allò que són costums siguin delictes.

Podem creure que un dia, com per exem-ple passa a França, una revista de filo-sofia podrà estar a la primera línia dels aparadors dels quioscs d’aquí? No estem gaire lluny d’aquest escenari perquè darrerament els canvis són verti-gionosos. Pot passar si trobem el format i el to adequat. En tot cas, primer cal formar els divulgadors perquè aquests puguin després fer descobrir als lectors que la filosofia no és una cosa entretin-guda, sinó també alliberadora.

Begoña Roman en el seu despatx de la Universitat de Barcelona.

Conversa original a la ràdio a:

http://www.valors.org/

“Hi hauria d’haver més intel·ligència per a no confondre la reflexió amb les pràctiques reals”

“aquí s’ha reflexionat molt sobre valors a nivell acadèmic, però no s’ha concretat en accions”


Maria Coll és periodista i codirectora de Valors

/ @mcolllpigem

Les víctimes tenen la paraula

Finalment aquest agost se’ls hi ha donat la paraula. Després de mesos de negociacions respecte altres punts calents del conflicte colombià – qüestió agrària, participació polí-tica, drogues i narcotràfic-, les víctimes s’han pronunciat a la Taula de Negociacions de Pau entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i el govern del president Juan Manuel Santos, reunida a l’Havana des de l’octubre del 2012. Cinc víctimes de la guerrilla, quatre de l’Estat, dos dels para-militars i una de diversos actors armats han format la primera comissió de víctimes. Un grup suficientment heterogeni i representa-tiu de com la violència els darrers cinquanta anys ha impregnats tots els grups de poder d’aquest país sud-americà.

Les sessions fins ara han estat a portada tancada, però segons els mitjans colombi-ans, sempre s’ha mantingut un clima “molt respectuós” entre les parts. No es pot obli-dar que, per exemple, la delegació de pau de les FARC està liderada pel número dos de la guerrilla, Luciano Marín Arango, conegut com a “Ivan Márquez”, un home que té en aquest moment sobre seu 73 ordres de cap-tura internacionals per per delictes de narco-tràfic i atemptats, els quals han deixat dese-nes de víctimes i centenars de ferits. Ara bé, sembla que aquests primers dies, les esce-nes més impactants no han tingut lloc dins de la sala del complex residencia Laguito sinó en els passadissos. En els descans s’han pogut sentir diàlegs, suposadament sincers, de perdó i reconciliació entre les FARC i les víctimes de la seva violència, paraules que fins ara mai s’havien pronunciat.

Per exemple, una de les víctimes de la comissió ha estat Constanza Turbay Cote, la única supervivent d’una família política de la ciutat de Caquetá. El seu germà Rodrigo,

diputat pel Partit Liberal, va ser segrestat per les FARC el juny de 1995 i després de 22 mesos de captiveri, va morir ofegat en una barca al riu Caguán mentre la guerrilla el des-plaçava per la selva. I tres anys més tard, quan hi havia els diàlegs de pau entre la guerrilla i el govern d’Andrés Pastrana, les FARC van interceptar el cotxe i matar la mare i l’altre germà de Constanza, Diego Turbay, que en aquell moment era president de la Comissió

de Pau de la Cambra de Diputats, estroncant així tota esperança de pau. Doncs, segons ella mateixa ha explicat en roda de premsa i emo-cionada, en un recés de la Taula de Negoci-acions, el mateix Ivan Márquez se li ha apro-pat per dir-li: “El que ha fet les FARC amb la teva família ha estat un error molt gran i et demano perdó. El teu germà Rodrigo era un gran home”. I aquest no ha estat l’únic cas. En el mateix sentit s’ha pronunciat al final de la primera trobada, Ángela María Giraldo, germana de Javier Giraldo, un dels onze diputats de la Vall del Cauca assassinats a sang freda després d’haver estat segrestats en el propi recinte de l’Assemblea legislativa a la ciutat Cali. “En un descans Iván Már-

“El que ha fet les FaRC amb la teva família ha estat un error molt gran i et demano perdó”, Ivan Márquez

Ha passat desaparcebut

per primera vegada les farC han demanat perdó a les seves víctimes. i els victimaris han escoltat els arguments d’aquests.una gran pas per a la pau a Colòmbia.

Maria Coll

Membres de la comissió de víctimes a la taula de negociacions de Pau de l’Havana.

quez em va demanar perdó de cor i em va dir que la guerrilla s’havia equivocat”, ha expli-cat Ángela María.

Un gest històric i completament inespe-rats per part de la FARC, ja que solament un any enrere, el mateix Ivan Márquez, a través d’un comunicat, es mostrava dispo-sat a acceptar possibles “errors” comesos les darreres dècades, però es negava a dema-nar “perdó” a la societat colombiana, ja que segons la guerrilla el govern i no ells era exclusivament el veritable victimari del con-flicte. “El perdó l’ha d’implorar l’Estat que ha suprimit tants éssers humans de manera malvada amb la seva política econòmica”, assegurava .

És cert que Colòmbia necessita grans canvis estructurals, socials i de mentalitat per assolir una pau definitiva, però no es pot començar aquest camí si abans no s’es-colta a la víctima i si els victimaris –tots plegats– no demanen perdó. La confronta-ció armada a Colòmbia ha deixat un balanç de 6,5 milions de víctimes, 5,7 milions de desplaçats, 220.000 morts, 25.000 desa-pareguts i 27.000 segrestats, segons dades del Centre de Memòria Històrica. Tenint en compte això les històries de reconcili-ació que aquests dies ens arriben de l’Ha-vana ens poden semblar petites anècdotes, però són un gran pas a favor de la pau.


Vist pel món

Faré honor al nom que porta la secció i us parlaré d’una proposta que he vist pel món. Viatjar, ja sigui ben lluny o més aviat apropet ens permet desco-brir, imaginar, creure en altres reali-tats, fer volar estels o carregar-nos les piles perquè, al tornar, tinguem la força necessària per emprendre aquells pro-jectes que sempre hem volgut fer. En certa manera, suposo, el projecte que em va fer encendre la llumeta al bell mig del Cours Julien de Marsella té una mica de tot això. Aquest carrer, situat en un dels barris més chic de la ciutat, gaudeix d’una salut immillorable grà-cies a l’establiment de botigues de roba vintage, bars i restaurants de cuina del món i gastronomia innovadora i desenes de botigues i botiguetes que satisfan als consumidors més exigents i selectes.

L’establiment en qüestió era un bar-restaurant. També era una botiga de roba. I alhora, una perruqueria. A més, hi podies comprar productes ali-mentaris ecològics i artesanals. No era la primera vegada que veia negocis combinats, és clar. Aquí també trobem botigues de roba que et serveixen cafè o restaurants on pots comprar bijute-ria o obres d’art. El que em va cridar l’atenció de tot plegat és el fet que, de les professions i interessos dels quatre integrants i promotors del local, n’ha-vien fet una sola línia de negoci, amb una mateixa intenció, uns valors com-partits, una estètica concreta. Aquell local havia començat com un projecte d’autoocupació compartit entre un res-taurador, una dissenyadora de moda, un perruquer i un chef convertit en alqui-mista de les conserves alimentàries. I ara esdevenia molt més que això. Es conver-tia en un model de negoci innovador, que potenciava la cooperació entre les parts, que reduïa costos, que apostava per una manera de fer més oberta, més de tots, més per a tots.

Curiosos negocis compartits

gregorio Luri és filòsof i pedagog M.M. és llicenciada en Ciències Polítiques

Petit diccionari zoosòfic (II)

Lleó: Bernard Mandeville va incloure a la seva Faula de les abelles aquesta histò-ria. Un mercader romà va aparèixer des-près d’un naufragi en una platja desco-neguda. De sobte es va trobar cara a cara amb un lleó. Primer de tot va intentar per-suadir l’animal perquè no se’l mengés i li va parlar de l’excel·lència de la natura-lesa humana. “Els déus –li va dir– han creat l’home per una fi més noble que la de ser menjats per bèsties salvatges”. Quan el lleó li va preguntar perquè consi-derava que l’espècie humana era superior a la dels lleons, el comerciant li va dir que l’home posseïa un ànima racional, invisible i immortal. El lleó li replicà que ell només pensava menjar-se la part comestible del seu ésser. A més, el lleó va posar en dubte la superioritat de l’espècie humana sobre la dels lleons, vist com els humans es mas-sacren alegrement entre si en ocasió de les guerres i que els prínceps tracten els seus pobles de la mateixa manera que els homes tracten les bèsties. El lleó va con-cloure el seu discurs assegurant que l’ab-sència de compassió, natural en els lleons, no posava de manifest cap de les crueltats que els homes s’infringeixen entre si.

Orangutan: Cap el 1854, Schopenha-uer va passar una temporada fascinat per un jove orangutan exposat a la fira de Frankfurt. Sembla que es va sentir profundament afec-tat per la malenconia de la voluntat d’aquest animal, en marxa –segons ell- cap al coneixe-ment. En descriure’l, compara la seva mirada amb la de Moisès davant la terra promesa.

Gos: Schopenhauer estimava més en el seu gos la transparència del seu ésser. “És transparent com el vidre”, deia sovint, i afegia: “Si no hi hagués gossos, no voldria viure”. Pels homes, però, sentia una gran aversió. Tant és així que, quan s’emprenyava amb el seu gos, li deia “Tros de humà!”.

Crec que Nietzsche va fer la pregunta correcta en demanar-se si un gos voldria viure una vida com la de Schopenhauer. Una-muno també s’estimava molt el seu gust, fins el punt que no s’imaginava el cel sense la seva

companyia. En la seva Elegia a la mort d’un gos hi diu: “Allá, en el otro mundo, / tu alma, pobre perro, / ¿no habrá de recostar en mi regazo / espiri-tual su espiritual cabeza? / La lengua de tu alma, pobre amigo, / ¿no lamerá la mano de mi alma?”.

El gos de Levinas: Un gos vagabund es va aturar unes setmanes al camp de concen-tració on estava detingut el filòsof Levinas. Els presoners li deien Bobby i en van fer la seva mascota. Cada dia Bobby se’ls hi atan-sava quan retornaven als seus barracons i els saludava amb un lladruc amigable. El gos –apunta Levinas-, desproveït d’ètica i de lògica, reconeixia la dignitat humana.

Porcs espins: Uns porcs espins –la faula

és de Schopenhauer– es van acostar els uns als altres un gèlid dia d’hivern per donar-se calor. En sentir les seves punxades, es van veure obligats a separar-se. Després d’assa-jar-ho vàries vegades, van trobar la distàn-cia adequada per donar-se calor sense fer-se mal. De la mateixa manera –conclou Sho-penhauer–, el desig de companyia impulsa els homes a buscar-se els uns als altres, però els seus molts defectes tornen a separar-los.

Cernuda va fer seu aquest conte en la introducció d’un llibre escrit des de la nos-tàlgia, Ocnos: “Com els eriçons, ja sabeu, els homes un dia van sentir el seu fred. I van voler compartir-lo. Llavors van inventar l’amor. El resultat va ser, ja sabeu, com en els eriçons”.

També Wittgenstein i Freud citaven sovint aquesta faula.

El desig de companyia impulsa els homes a buscar-se, però els defectes tornen a separar-los

Ni àngel ni bèstia

gregorio Luri Maria Medina


Contravalors

A Mataró fa dos anys que cada gener, en el marc del Dia Mundial de la Pau, celebrem, amb el col·lectiu musulmà, una trobada interreligiosa al Racó de la Pau del Parc Central. Però avui, mentre escric això, quedo perplex per les notícies esgarrifoses de la violèn-cia de grups radicals islàmics a Iraq i a Siria contra els cristians i els yazidi-tes que no es vulguin convertir a l’is-lam arribant a la crucifixió, a la deca-pitació i a l’expulsió dels seus territoris milenaris. També tinc al davant les bar-baritats de la guerra a Palestina. Podria entendre la guerra i la violència en nom del diner, però... de la religió? En nom d’Al·là? És una ofensa gravíssima contra la Humanitat i contra Déu, Pare i Cre-ador, i contra tots els valors ètics que acompanyen tota religió, i sobre els que es pot construir un futur d’harmo-nia i fraternitat mundial. La convivèn-cia entre jueus, cristians i musulmans passa per moments molt crítics per causes econòmiques, demogràfiques, polítiques i territorials, però al llarg de la història també hem tingut perío-des en què hem pogut viure junts cons-truint oasis de progrés i de convivència.

Quan hi va haver la guerra “preven-tiva” d’en Bush, en Blair i l’Aznar, ens vàrem manifestar unànimement a favor de la Pau; quan després han tingut lloc les guerres de Palestina també ens mani-festàrem a favor de la Pau i de les con-verses sota la pressió de l’ONU –tot i que alguns manifestants cridaven més guerra santa contra Israel que a favor de la pau–. Ara, pel genocidi de cris-tians i yazidites, no s’ha sentit cap veu posant-se al seu costat demanant una acció de justícia i defensa humanitària. En aquests moments, només els ameri-cans estan començant una croada que no saps si és a favor dels pous de petroli o de la defensa dels drets humans de les pobres minories massacrades.

Difícil convivència als països àrabs

Xavier Manté és enginyer

Xavier Manté

Vella i nova política?

Una de les idees claus d’alguns dels nous partits polítics és que cal una nova política i deixar enrere el que ells anomenen “la vella política”. Aquesta idea associa la vella polí-tica a un sistema de partits poc permeable i unes institucions poc representatives. De fet, va més enllà i vincula la vella política a un sis-tema basat en el clientelisme, mentre que la nova política hauria de ser capaç d’apro-par les institucions a la ciutadania. És cert que hi ha hagut un dèficit de representati-vitat important i unes xarxes de nepotisme i corrupció. Ara bé, aquest dèficit de repre-sentativitat no vol dir que la recepta màgica consisteixi necessàriament en escollir nous representants. Benito Arruñada ho expli-cava molt bé en un article brillant aquest estiu: la solució no pot passar únicament i exclusiva per cultivar el ressentiment cap a la classe política. És més, pot resultar extrema-dament perillós culpar els antics governants sense tenir en compte que perquè l’engra-natge de la democràcia funcioni és indis-pensable una ciutadania informada i exigent. De fet, aquesta dicotomia entre ciutadania i elits extractives que s’ha posat de moda té els seus fonaments en el llibre Why the Nati-ons Fail, dels economistes Doran Acemo-glu i James Robinson. Aquest llibre, però, té com a objectiu explorar les causes del creixement dels països en vies de desen-volupament i posa l’èmfasi en el paper de la qualitat de les institucions. Malgrat això, fer-ne refregits com el que n’ha fet César Molinas, que en fa una aplicació al cas espanyol és com tocar el baix continu; és grollera la simplificació que distingeix exclusivament entre unes elits dirigents extractives, totpoderoses i conspiradores i, per altra part, una ciutadania desempa-rada. Però en qualsevol cas, el perill real és que aquesta dicotomia empeny a pensar que el pas necessari, el pas que canviarà el sentit de les coses, serà el de substi-tuir aquestes elits corruptes per uns nous representants, que seran els encarregats de posar en marxa “una nova política”, com si aquests nouvinguts no haguessin

participat mai del sistema anterior i, com l’arcàngel Gabriel, fossin missatgers de la bondat encarregats d’una missió espe-cial. La crua realitat és que la política no l’ha de fer ni la bona gent ni els arcàn-gels. Perquè la política no és un contracte moral entre governants i ciutadans –això seria més propi d’un règim aristocràtic; un contracte moral delegaria les respon-sabilitats als governants–. La política a les democràcies liberals, en canvi, tant si és nova com si és vella, el que ha de fer és articular els conflictes d’interessos d’una ciutadania informada. Mentre que els ciu-

tadans, votants informats, han de premiar i castigar la gestió dels polítics amb el seu vot. Dit d’una altra manera, els governants no han de ser herois, ni tan sols líders morals. Han de saber, això sí, articular propostes realistes pel que fa a les políti-ques públiques i la política econòmica. La política ha de ser un punt pragmàtica, un punt escèptica, un punt freda fins i tot. No ens podem permetre els somnis de gran-desa dels Peter Pans que somnien heroï-citats. Al cap i a la fi, el que hi ha és bona i mala política. El filòsof Tzvetan Todo-rov a Els enemics íntims de la democràcia asse-nyala el messianisme i el populisme com a forces corrosives de les democràcies libe-rals. No caiguem, per tant, en les simplifi-cacions ni en creure que un nou arcàngel ens salvarà.

La política no és un contracte moral entre governants i ciutadans; ha d’articular els conflictes d’interessos

Gran angular

Francesc amat

F. amat és doctor en Economia / @cescamat


L’altra cara de la ciència

Ebola, el virus que preocupa el món (II)

En el meu últim apunt en aquesta secció, el mes de maig passat, tractava sobre l’in-cipient brot d’ebola detectat a l’Àfrica Occidental (http://laltracaradelaciencia.blog.cat/2014/05/ebola-el-virus-que-preocupa-al-mon/). El balanç, en aquell moment, era de 111 persones mortes i 178 casos més sospitosos.

Tres mesos més tard l’epidèmia és molt més alarmant: l’Organització Mundial de la Salut ha declarat que es tracta d’una emergència sanitària de nivell internacio-nal i segons les darreres dades el nombre de morts s’eleva ja a més de mil i hi ha uns dos mil casos sospitosos.

El virus ha arribat a Nigèria i s’han detectat infeccions a la capital, Lagos, l’urbs africana més densament poblada amb vint milions d’habitants, el que encén la possibilitat d’una nova expansió des d’aquesta metròpoli.

Tots el mitjans de comunicació se n’han fet ressò, sobretot des que el virus va començar a infectar personal sanitari pro-cedent de països de fora de l’Àfrica.

Alguns pacients estrangers han rebut un medicament experimental produït per una empresa farmacèutica que per encàr-rec de l’Exèrcit dels Estat Units fa recerca en temes de bioseguretat i investiga per trobar un tractament contra l’ebola degut al seu potencial com a arma biològica.

De mostrar-se efectiu, probablement mai arribarà a subministrar-se a la pobla-ció africana desfavorida.

De fet, 3.200 persones moren diària-ment a l’Àfrica per malària i més de 4.000 a causa de diarrees infeccioses. Dades que no acaparen tanta atenció com l’ebola, segurament perquè no suposen una con-demna de mort si ets habitant d’un país desenvolupat amb un bon sistema sanitari.

I aquí trobem una explicació d’aquest brot: Guinea Conakry, Sierra Leona i Libèria són tres dels països més pobres del món, amb un sistema sanitari gairebé inexistent i on han patit diverses guerres civils que han obligat a la població a acu-

mular-se i malviure en les grans ciutats. Aquest augment incontrolat de la urba-nització pot haver estat clau en el desen-volupament de la epidèmia d’ebola. Si fins ara els altres brots es mantenien confinats en petites poblacions rurals, en l’actualitat el major nombre d’habitants residents en grans urbs pot haver estat clau per ampli-ficar l’abast de la infecció.

A part, hi ha altres variables que afa-voreixen la propagació del virus. Segons Justin Masumu de l’Institut Nacional d’Investigacions Biomèdiques de Kin-sasha, l’increment dels brots d’ebola des del 1994 està associat a un canvi en l’eco-

sistema dels boscos que, degut a les defo-restacions massives, produeix un desplaça-ment forçós dels animals salvatges hostes del virus cap a zones més poblades i faci-lita que els humans tinguin més contacte amb aquests vectors.

Potser l’emergència decretada per la OMS ajudi a derrotar aquest brot, però hi haurà noves alarmes si l’Àfrica no s’en-fronta al seu major problema: la pobresa.

Per saber-ne més:

http://www.investigacio-

nyciencia.es/blogs/medi-

cina-y-biologia/43/posts/

diez-preguntas-sobre-el-

bola-12313

Joan Basagaña és biòleg

Amb dorsal

Els afeccionats que empren la violència amb el futbol com a pretext són perse-guits arreu d’Europa. Alguns països com el Regne Unit són fins i tot una referèn-cia en aquesta matèria. Tot i així encara queda una excepció evident, i aquesta se situa als Balcans. El cas més notable és el de Croàcia. No debades l’actual president de la UEFA, Michel Platini, es va atrevir a dir fa dos anys que no estava “gens con-tent” amb la selecció croata perquè “mal-grat ser un bon equip, sempre porta amb ell cent o dos-cents imbècils a la grada”.

Què explica però aquesta impunitat en un país on l’extrema-dreta és minori-tària? Cal remuntar-se al 13 de maig de 1990. Aquell dia el Dinamo de Zagreb rebia l’Estrella Roja de Belgrad, tot i que l’enfrontament real es va produir a les grades. El partit es va suspendre degut a una espectacular batussa entre els Bad Blue Boys (partidaris del Dinamo de Zagreb) i el grup Delije (partidari de l’Es-trella Roja de Belgrad encapçalat pel cri-minal serbi de guerra Željko Ražnatović Arkan). L’episodi va deixar una seixan-tena de ferits, alguns per arma blanca i de foc, i encara avui és vist a Croàcia com el preludi de la guerra que un any després duria Iugoslàvia a l’inici del seu final. Per aquesta raó l’ultranacionalisme croat ha trobat en el futbol un espai de legitimi-tat. Malgrat els ulls atònits de la resta de clubs europeus, a l’altra banda de l’Adri-àtic aquestes pràctiques no només no es persegueixen, també s’alimenten. Tant és així que quan l’equip arlequinat juga en sòl croat la megafonia de l’estadi el rep amb Lijepa li si, cançó d’un conegut músic filo-nazi. La federació que promou aquesta pràctica és presidida per l’exju-gador del Real Madrid, Davor Suker, qui presumeix d’haver visitat la tomba d’Ante Pavelic, el líder croat que va col·laborar amb els nazis durant la II Guerra Mun-dial. Res fa pensar, doncs, que l’excepció croata pugui canviar.

La guerra comença a l’estadi

Manel Bosch és periodista

Manel BoschJoan Basagaña

L’augment de la urbanització pot haver estat clau en el desenvolupament de la epidèmia d’ebola

Setembre de 201412 Monogràfic

La identitat

I Fa uns anys es va posar de moda fer arbres genealògics, que indiquen un llinatge, un lloc geogràfic, una his-tòria... I és que quan naixem l’ADN ens marca si som alts o baixos, el color dels cabells i dels ulls o el to de la pell, però al llarg de la vida nosaltres podem forjar

la nostra pròpia personalitat: llimar la nostra aspresa, potenciar la intel·ligència i aprendre a dominar el nostre comportament, o tot el contrari. Però l’entorn on l’individu neix mai és indiferent en la seva construcció. Ho pot ser en major o menor mesura, segons la seva pròpia decisió, però sempre deixa petjada. Pensem un moment. Seriem els mateixos si no haguéssim nascut on ho hem fet? Parlaríem la mateixa llengua? Ens expressaríem de la mateixa manera? Tindríem la mateixa manera de fer, el mateix tarannà? Tindríem els mateixos gustos culinaris, culturals o paisatgístics?

Ara bé, en un món globalitzat com l’actual i en què el movi-ment de població en el planeta és constant i la mescla de cultures, races i religions en una ciutat una realitat, resulta inútil obviar un problema com és el xoc identitari. Que el lloc de naixement sigui una marca no vol dir que òbviament elements d’altres cultures al llarg dels anys no es puguin incloure en la motxilla de la pròpia identitat. Però això demana un procés, tant per part del nouvin-gut, com per la societat d’acollida. Negar que el món s’encamina a generar individus amb identitats cada cop més complexes només ens conduirà a restar cecs davant una gran quantitat de conflictes que tenen aquest element com a originari i que potser s’han iniciat a l’àmbit individual, però que sense una mediació correcte han trans-gredit, en alguns casos amb violència, a l’àmbit col·lectiu.

Però no ens enganyem: dir que la nostra identitat es pot engrei-xar al llarg d’una vida o que no pot ser única (és el cas de persones que han viscut a més d’un país, persones amb pares de dues naci-onalitats, persones adoptades...) no vol dir que siguem “ciutadans del món”. La persona és com un globus aerostàtic. Pot enlairar-se i veure el planeta des del cel, tenir sensibilitat mundial, però un cable sempre el connectarà amb un lloc concret del planeta.

Aquest mes se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer. Els afec-tats d’aquesta malaltia han perdut la memòria. Acaben per no saber qui són ells, ni els seus, ni d’on venen, ni la seva història. El seu fil s’ha trencat; ja no tenen identitat. Aquesta malaltia, per tant, ens recorda que elements com el paisatge, la història, la cul-tura, la família, la llengua... també formen la nostra manera de ser. I si aquests elements tenen aquestes virtuts sobre nosaltres, s’han de conèixer, respectar i, si cal, reivindicar.

ELS LLigAMS quE ENS dEFiNEixEN

—Editorial

Valors Monogràfic 13

La identitat

‘Dibuixant sobre el tema’ de Toni Batllori


La identitat

“LA PErSoNA No ES Pot dEFiNir AMb uNA PArAuLA”

L’entrevista —Maria Coll

najat El Hachmi, escriptora Aquesta novel·lista d’origen marroquí, però que viu a Catalunya des de ben petita, ha reflexionat molt sobre el valor de la identitat i ha plasmat aquest fet en la seva obra.


Ens trobem al barri de gràcia de Barcelona amb najat El Hachmi, autora de llibres com ‘L’últim patriarca’ –Premi Ramon Llull– o ‘La Caçadora de cossos’. Ella no és nascuda a Catalunya però des de ben petita que viu aquí. Fa alguns anys es dedicava a la mediació cultural, però després dels seus darrers èxits literaris ja viu plenament abocada a l’escriptura, la seva gran passió. És una tarda calo-rosa d’estiu i ens costa trobar un indret tranquil per xerrar sobre el valor de la identitat. gràcia, com és habitual, bull d’ambient.

Vostè va néixer a la ciutat marroquina de nador però als vuit anys va arribar a Catalunya. Com marca l’origen geogràfic d’una persona en la seva identitat?D’entrada, a diferència d’una persona que mai s’ha mogut del lloc on ha nascut, et veus obligada a pensar més sobre la teva pròpia identitat. Ara bé, com qualsevol altra circumstància vital, el lloc geogràfic de naixement et determina més o menys la pròpia identitat en funció del que tu vulguis que et determini. Tota persona té les eines necessàries per digerir el seu origen, per processar tots els elements que aquest comporta i de mica en mica incor-porar tots aquests elements a la seva pròpia manera de ser. Dit d’una altra manera, l’origen pot ser molt determinant o pot no ser-ho gens...

Per tant, tot depèn de l’individu? És una decisió personal?No, depèn de moltes coses. De la persona, si a aquesta l’inquieta més o menys plan-tejar-se coses en relació amb la identitat i amb tot el que ha estat el seu origen. Però també depèn de l’entorn, de com un és vist pels altres i de quines eines es tenen per reformular la situació. Néixer en un lloc, de per si, no vol dir res, però aquest fet adquireix significació segons les persones que tenim al voltant. Són elles les que ens van repetint constantment què significa o què no significa haver nascut allà i no en un altre lloc.

En el seu cas la família ha estat clau.Jo sóc de família amaziga, per tant, tots a casa des de petits sabíem que érem ama-zics. Ara bé tampoc ens explicaven ben bé que era això, però una cosa teníem clara,

no érem àrabs. Hi havia el fet diferencial de la llengua, però ser amazic anava més enllà. Curiosament nosaltres construïm la nostra identitat en negatiu, en negació res-pecte a l’altre.

La immigració sempre implica un xoc identitari? Sí, la immigració sempre genera un con-flicte identitari, malgrat moltes vegades tendim a pensar que es tracta d’un con-flicte sense solució o directament neguem el conflicte. Personalment crec que en aquest sentit hauríem de fer un pas més i reconèixer que la immigració genera un conflicte però al mateix temps transme-tre les eines necessàries per resoldre’l. A més, es tracta d’un conflicte que es viu de forma individual, però també de forma col-lectiva, i amb diversos components que es combinen entre ells. Per tant, és clar que no estem davant d’un problema de solu-ció fàcil.

La identitat pròpia es construeix a partir de la suma de diverses identitats, en el seu cas de l’amazic i la catalana, o inevita-blement l’adquisició d’una nova identitat significa l’oblit gradual d’un altre llegat previ?Les pèrdues són inevitables i s’han d’assu-mir. Que n’hi hagi més o menys depèn del procés que faci cada persona.

Ha parlat d’un procés, de conflicte identi-tari, “individual” però també “col•lectiu”. Creu que la persona se sent sola en aquest procés?Sí. Personalment sempre he tingut la sen-sació que ha estat un camí que he hagut de recórrer jo sola. Sola he reflexionat, he buscat referents i m’he plantejat el conflicte, perquè molt abans de trobar una solució he hagut de pensar realment quina pregunta m’estic fent. Per sort, però, també és cert que he ensopegat amb gent que potser no m’ha sabut donar respostes, però m’ha guiat una mica respecte quin camí podia ser l’adequat per trobar les meves pròpies respostes.

tenint en compte que moltes persones migren al nostre país, però també molts catalans ara van a viure a altres països, podem definir el conflicte identitari com un fenomen global. Per què creu, com

vostè denuncia, que s’intenta negar?Suposo que moltes vegades s’intenta tapar o no donar gaire importància a aquest con-flicte perquè fins i tot la pròpia persona intenta aferrar-se a una única porció de la seva identitat i quan finalitza la reflexió, ja no hi ha conflicte. Ser d’origen marroquí i viure a Catalunya suposa sempre tota una sèrie de conflictes. Ara bé, la persona que en aquesta circumstància afirma ser encara cent per cent marroquí els nega. Igual que la persona que decideix esborrar com-pletament el seu origen i sentir-se només catalana. En qualsevol dels dos casos no estem davant d’una resolució del conflicte, sinó obviar la qüestió.

amin Malouf en els seus llibres sobre identitats múltiples assegura que actual-ment els immigrants són víctimes de pres-

sions perquè triïn una única identitat. És així?De pressió n’hi ha, és evident. Hi ha pres-sió perquè la gent s’uniformitzi. El que costa molt és apostar pels matisos i fer definicions complexes del que un és. De fet, qualsevol persona que reflexioni sobre la identitat es veurà obligada a matissar. Tothom que es vulgui definir ha d’explicar la seva pròpia història.

De vegades es relaciona identitat i nacio-nalisme. Hi ha lligam?Per mi no hi ha res més allunyat que aquests dos conceptes perquè precisament la resposta nacionalista tendeix a simplifi-car la complexitat de la identitat. Per mi no té cap sentit que una persona es defi-neixi amb una sola paraula.

Per tant, a part del lloc d’origen i el lloc d’acollida, quins elements definirien la

“Ser d’origen marroquí i viure a Catalunya suposa sempre tota una sèrie de conflictes”

“Hi ha pressió perquè la gent s’uniformitzi. Costa molt apostar pels matisos i fer definicions complexes”


La identitat

identitat d’una persona?Sobre això com més hi penso menys clara tinc la resposta. Al final he arribat a la con-clusió que són les persones que ens envol-ten les que acaben determinant allò que som i el nostre itinerari personal. Crec més amb això que amb conceptes més abs-tractes i intangibles. És cert que hi ha la llengua, el paisatge, la religió per a les persones creients... però penso que més important que tot això són les persones que tens a prop. És amb elles amb qui et pots emmirallar.

Vostè, per tant, defensa el concepte “d’identitats múltiples”. amb aquesta versió de la identitat no aigualim o globa-litzem excessivament la identitat? Tampoc no crec amb el relativisme iden-titari. No tots som ciutadans del món; per intentar trobar una solució fàcil al con-flicte identitari ens inventem coses com aquesta que no volen dir res. Ser ciutadà del món no vol dir res. Jo em sento part dels llocs on he estat, de les persones amb qui he compartit coses i de les coses que han marcat el meu itinerari.

Vostè és mare. tenint en compte la seva experiència, li preocupa com transmet el valor de la identitat a la seva descen-dència?No em preocupa gens. Amb la teva pròpia forma de ser com a mare ja transmets una sèrie de valors, preferències, experièn-

cies.... als fills que després ells, fent el seu propi procés, filtren. Vas creant un pòsit sobre ells del qual després en quedarà una part, ja sigui per la seva trajectòria o per qüestions genètiques. Aquesta transmissió a mi no em preocupa, però reconec que hi ha una pressió perquè aquesta transmissió es produeix-hi. I jo personalment la noto des de punts de vista molt diferents i de forma molt contradictòria.

Per exemple?És evident que des del col·lectiu marro-quí s’espera que jo transmeti als meus fills una llengua, una religió i una manera de concebre’s a ells mateixos d’una manera determinada. Però jo als meus fills no els transmeto aquests elements perquè jo mateixa no els sento. Però des de la socie-tat que rep passa el mateix, s’espera que tu facis de transmissora dels valors d’acollida. Una contradicció.

a vostè, en un moment donat, pel fet de ser escriptora de literatura catalana i d’origen amazic, la van posar com a exemple d’integració. Se sent còmode en aquest paper? Creu que és una excepció?Jo estaria igual d’integrada si no hagués escrit mai en català, si em vestís d’una manera completament diferent, si tingués una manera de veure el món completa-ment diferent... però igualment em rela-cionés amb la gent d’aquesta societat amb plena normalitat. Hi ha moltes altres per-

sones que han seguit el mateix itinerari vital que jo, però han fet una cosa diferent. En el tema de la integració també s’ha sim-plificat; penso que un pot adaptar-se a la llengua i als costums d’una terra, però no “estar integrat”.

Expliqui’s.Encara se celebra massa que els nouvin-guts es dissolguin en la identitat catalana en comptes d’incorporar elements que en un principi són de fora, però que hauríem de fer-nos nostres. Hi ha un element molt representatiu d’aquest conflicte, d’aquests elements que la societat catalana no inte-gra, que és la religió. Per exemple, des de la dècada dels vuitanta hi ha musulmans a Catalunya, però encara ara no hi ha una proposta d’islam català. Ens costa accep-tar que hi ha catalans musulmans. L’islam aquí encara es veu com una cosa comple-tament de fora. Només considerem real-ment integrats aquells nouvinguts que deixen la religió de banda i això fa que molts fills d’immigrants no es puguin con-siderar membres de les dues identitats.

El xoc entre pares i fills, membres entre i una altra generació, és difícil de superar?Aquest és un xoc més de l’entorn que generacional, ja que aquest sempre exis-teix. Tothom, independentment del seu origen, es reformula segons la genera-ció anterior. En el cas de les persones immigrants, però, hi ha un entorn que no

L’escriptura l’ha ajudat a reflexionar sobre la identitat o ha estat una via per difondre unes conclusions?Escriure m’ha ajudat a posar sobre la taula quines són les preguntes i quin és el conflicte. De vegades el més difí-cil ha estat entendre què estava passant. Quan vaig acabar el primer llibre Jo també sóc catalana vaig tenir la sensació d’ha-ver-me explicat sobre qui havia de ser i qui no havia de ser. De fet, vaig agafar tots aquells temes que creia especialment conflictius i els vaig intentar desgranar.

“Volia tenir clar qui era jo per explicar-ho després al meu fill”

escriure un primer llibre i amb un títol tan

impactant ‘Jo també sóc catalana’ va ser un

rampell o una acció pensada?

No! Va ser una cosa molt reflexiva. Por-tava tota la vida pensant amb coses que em passaven i buscant respostes. Des de petita feia de traductora de la mare i de les dones del barri. Em vaig convertir en la gran interlocutora. Tothom em feia preguntes, sempre les mateixes. Per tant, durant molt temps, em van arribar informacions de les dues bandes i sovint contradictòries. A més, en el moment del llibre, acabava de

tenir el meu fill. Volia tenir clar qui era jo per donar-li una visió clara a ell.

el fet de guanyar el Premi ramon Llull amb

‘L’últim patriarca’ va suposar la desco-

berta com a escriptora de najat el Hachmi

per a molta gent. com li va canviar la vida?

La meva vocació sempre ha estat escriure, ho he fet des de petita, però el fet que et llegeixin d’una manera diferent pel fet de tenir un origen diferent va voler dir tornar a revisar tota la reflexió feta fins aleshores. La persona evoluciona al llarg de la vida, però als ulls de la gent sempre hi ha una foto fixa, especialment quan ets filla d’im-migrants. Quan em parlen de vegades és com si encara fos el primer dia que vaig arribar aquí.


najat El Hachmi en el transcurs de l’entrevista al barri de gràcia de Barcelona.

permet conciliar segons quines parcel·les identitàries. No hi ha un mirall de la soci-etat d’acollida.

Les identitats minoritàries, com poden ser la catalana o l’amazic, pel fet de ser-ho, donen més importància a la identitat que altres amb més membres? És a dir, vostè hauria fet aquesta reflexió sobre la identi-tat si fos anglesa, per exemple?La millor manera de defensar una iden-titat és vivint-la amb normalitat. En la meva família amazic no hi ha un gran dis-curs de defensa de la cultura i la llengua, però es respira un sentiment gran de perti-nença a aquesta manera de fer i de ser. Per això aquesta realitat s’ha pogut mantenir sense el suport de cap estat o de cap movi-ment polític. És l’orgull de pertànyer a una comunitat, però sense fer-ne discursos.

Catalunya és terra d’acollida?Hi ha tanta gent que ha vingut de fora que no sé fins quan es pot parlar de terra d’aco-llida. Qui acull? Si molts dels que actual-

ment acullen també són immigrants! Tin-dria més sentit reivindicar-se com a terra d’immigrants. De fet, la immigració també està en l’ADN dels catalans.

alguns identifiquen el gènere amb la iden-titat. Per a vostè té un pes molt específic en la seva construcció personal?Personalment el gènere em marca moltís-sim, a mí. I, generalment, és un d’aquests elements als quals se’ls hi ha intentat treure importància, més aviat. De fet, en aquest procés de reflexió sobre la identitat he des-

“Hi ha musulmans a Catalunya, però encara ara no hi ha una proposta d’islam català”

“En el procés de reflexió sobre la meva identitat també he descobert que era una dona”

najat el Hachmi va néixer a nador

(Marroc) quan el seu pare ja havia emigrat

a catalunya i als vuit anys va anar a viure a

vic gràcies al reagrupament familiar. Hi va

estudiar fins que es va matricular a filolo-

gia àrab a la Universitat de Barcelona. tot

i que la seva il·lusió sempre ha estat ser

escriptora, ha fet d’empleada de la neteja,

cuinera, monitora d’esports i de media-

dora a la Delegació d’ensenyament de vic.

el seu primer llibre, Jo també sóc catalana

(columna, 2004), autobiogràfic, abordava

la qüestió de la identitat i del procés d’ar-

relament a catalunya. La novel·la que l’ha

fet famosa és, però, L’últim patriarca, gua-

nyadora del ramon Llull de novel·la. Hi

exposa la història d’un immigrant mar-

roquí que s’instal·la a la catalunya cen-

tral, un patriarca omnipotent, que es

troba confrontat amb els canvis culturals

que assumeix la seva filla. a La caçadora

de cossos (2011) aborda la temàtica de la

sexualitat de manera molt oberta.

El somni de ser escriptora

cobert que era dona. I que en aquest fet hi ha una sèrie de coses que em marquen i em determinen; no les puc obviar. Assumir això és complicat i ho faríem abans si des de petits no ens diguessin que no hi ha dife-rències entre home i dona.

Posi un exemple.Una cosa tan senzilla com el tema hormo-nal. A les dones això ens marca el nostre dia a dia com no li passa a cap home. Però no s’explica mai. Fins que no ets mare el conflicte de gènere el vas trampejant, però amb el pas de la maternitat és quan real-ment t’adones de les grans diferències que hi ha entre els dos gèneres. La implicació amb els fills no és igual en la mare que amb el pare.

algunes dones no estarien d’acord amb vostè.Cert. Això va en contra d’un tipus de femi-nisme, però l’objectiu no hauria de ser que homes i dones siguem iguals sinó que la diferència no generi desigualtats.


La identitat

idENtitAt, diVErSitAt i CuLturA

a diversitat és tant una condició com una con-seqüència dels proces-sos de construcció de la identitat. Aquesta relació sistèmica crea i recrea una xarxa dinà-mica de s igni f icats

compartits i exclusius en constant canvi. Sense diversitat, els processos d’identifica-ció i de diferenciació no serien possibles. Alhora, si no hi hagués processos d’iden-tificació i de diferenciació, la diversitat no seria possible.

La identitat és el cor de la diversitat. Com a persones i com a grups, som diver-sos perquè construïm el concepte del “jo” i del “nosaltres” a partir de complexos processos d’identificació i de diferenciació que generen una societat diversa. Identifi-cació i diferenciació són les dues cares de la identitat que desenvolupen la diversitat a través del temps i l’espai.

Atès que la identitat és fonamental per al significat i l’estructura de persones i grups, la construcció d’aquesta depèn en gran mesura de la concepció ideològica que les persones i els grups tenen de la diversitat. Si la ideologia nega la diversi-tat, la dinàmica intragrupal de les relaci-ons socials amplifica el valor d’identifica-ció i evita la diferenciació.

Alhora, la dimensió intergrupal es concep en un sentit contrari. El valor de

la diferenciació s’amplifica i s’evita qualse-vol identificació amb l’alteritat. Les conse-qüències d’aquesta negació de la diversitat són, a llarg terme, el conflicte i la descom-posició social. Només des d’una posició ideològica que accepta, reconeix i promou la diversitat és possible que la identitat es converteixi en un motor per a la cohesió social i la convivència.

La globalització ha generat processos de transformació que afecten la dimensió cultural de la identitat. L’espai s’ha com-primit i el temps s’ha intensificat. Com a resultat, les oportunitats per descobrir i interactuar amb persones i grups que pos-seeixen diverses identitats culturals s’han multiplicat exponencialment. Atès que la globalització s’ha generat en un context històric en el qual la diversitat encara es concep en paràmetres de negació, el feno-men posterior té dues dimensions: un des-plegament de la diversitat cultural en l’àmbit global, acompanyat d’un resisten-cialisme de la identitat d’àmbit local.

Un MoDEL DE gEStIó IntERCULtURaL DE La IDEntItat I La DIVERSItat

Trencar aquesta tendència a envair l’espai global de diversitat i fer resistir les iden-titats en el context local és necessari per assolir, com dèiem, un escenari esperan-çador de convivència i cohesió. Cal que la diversitat cultural de la globalització no esdevingui un “cavall de Troia” de les cul-

tures del grups dominants sobre els domi-nats. Alhora, és important que les iden-titats culturals locals tinguin capacitat d’obrir-se i enriquir-se de l’alteritat. En definitiva, cal interculturalitzar les socie-tats.

La gestió intercultural de la identi-tat i la diversitat no respon a fets puntu-als o aïllats sinó a un procés que s’allarga

en diversos espais i moments. Cal defi-nir, doncs, quines són les etapes del viatge per saber d’on partim, on estem i cap a on anem. Michael (1997) ofereix un model d’etapes des de la teoria política i de l’ad-ministració, prou vàlid i entenedor com per ser aplicat a grups, comunitats o una societat. A continuació proporcionem una informació bàsica sobre la denominació de les etapes, així com d’algunes de les seves característiques més rellevants:

— Miquel Àngel Essomba

Aquest expert en pedagogia intercultural i exdirector del Centre UNESCO Catalunya ens exposa els punts bàsics de la gestió intercultural de la identitat i la diversitat per saber d’on partim, on estem i cap a on anem.

LLa globalització ha generat processos de transformació que afecten la dimensió cultural de la identitat

La diversitat cultura de la globalització no ha de ser un “cavall de troia” dels grups dominants sobre els dominats


que es beneficien de fons públics.

QUaRta EtaPa: PLURaLISME CULtURaL / VaLoRaCIó DE La DIVERSItat

-S’assoleix un estadi de “valoració de la diversitat”, els individus responen al valor de la diversitat i de la consciència indivi-dual.-S’aprofita la riquesa que prové de dife-rents cultures, i el seu objectiu principal

és comprendre, respectar i valorar les dife-rències entre diferents grups.-No hi ha cap intenció d’homogeneïtzar les diferents subcultures en una de sola, sinó que es reconeix la presència d’altres cultures com a formes vàlides de vida.

CInQUEna EtaPa: La gEStIó DE La DIVERSItat

-Proporciona oportunitats perquè grups de persones que són diversos puguin asso-lir el seu ple potencial.

PRIMERa EtaPa: La nEgaCIó

- La gent nega la importància de la com-prensió de les cultures d’altres persones.- La gent nega ser part dels problemes sociopolítics de la societat.- La gent nega tenir prejudicis i estereo-tips sobre els que són culturalment dife-rents.- Les fonts de la negació són la ignorància i l’assimilacionisme.

SEgona EtaPa: La LLUIta ContRa ELS “ISMES”)

-Es reconeix que hi ha problemes al vol-tant de la identitat, la diversitat i la cul-tura.-Els àmbits de gestió reconeixen un pro-blema urgent que requereix un curs defi-nit, visible, específic i pertinent de l’acció.-Els àmbits de gestió tendeixen a configu-rar dues tipologies d’acció: accions com-pensatòries (per rectificar allò mal fet) i accions correctives (per prevenir compor-taments discriminatoris).

tERCERa EtaPa: La DISCRIMInaCIó PoSItIVa

-Es posa en marxa una política social per augmentar l’equitat i la igualtat d’oportu-nitats.-Es prescriu el nivell mínim acceptable de participació de les minories dins de les ins-titucions.-Es posen en marxa normes destinades a incrementar la diversitat en l’àmbit dels

-Facilita que tothom pugui comunicar les seves diferents percepcions, pensaments i sentiments.-Els líders creen un clima divers, ja que resulta enriquidor i saludable.

SISEna EtaPa: DIVERSItat gLoBaL

-Es pot canviar l’enfocament de la inter-culturalitat més enllà de les organitzaci-ons, fins i tot es pot abastar un àmbit naci-onal.-Es considera el paper dels processos demogràfics internacionals i com això afecta la diversitat –veure els problemes d’immigració més enllà de les minories–.- Es cerca i es valora la representació de totes les persones de diferents cultures i nacionalitats, posant l’accent en la inter-dependència dels problemes econòmics, polítics i socials.

SEtEna EtaPa: DIVERSItat HUManíStICa

-Posa en relleu una interculturalitat que es basa en valors humanístics i no en guanys econòmics o polítics.-Es promou per a cada persona la seva dig-nitat individual i el seu valor, així com la seva capacitat d’autorealització.-Es comparteix una filosofia d’una veri-table emancipació de l’ésser humà i una comprensió holística de la humanitat.

La construcció d’una ciutadania demo-cràtica a través del diàleg significa allu-nyar-se d’un estadi de negació de la diversitat i les identitats i acostar-se a un escenari social de diversitat humanística, en el qual les identitats no resten sinó que sumen, i es multiplica el seu efecte positiu sobre la convivència i la cohesió.

Amb la identitat, la diversitat i la cul-tura, per tant, no s’hi juga. És important que les societats es vegin a si mateixes com espais on les diferents identitats s’accep-ten, es reconeixen i promouen la diversi-tat intragrupal.

Alhora, és important que aquestes soci-etats desenvolupin habilitats per percebre similituds i ponts entre grups diferents, posant l’accent en els elements que són part d’una identitat compartida: l’amor a la cultura, l’espiritualitat profunda i un desig de llibertat. Aquest, i no un altre, penso que és el sentit últim de la intercul-turalitat.

taller d’interculturalitat a través de la música a una escola de Catalunya.

La construcció d’una ciutadania democràtica vol dir allunyar-se d’un estadi de negació de la diversitat

És important que les societats es vegin a si mateixes com espais on les diferents identitats s’accepten

Miquel àngel Essomba és professor de la

Universitat autònoma de Barcelona (UaB)


La identitat

— Leticia Soberón

Aquesta experta en comunicació analitza com es poden viure les identitats col·lectives sense generar crispació ni ofegar les identitats individuals.

idENtitAtS NACioNALS: VALorS i riSCoS

Leticia Soberón és professora de la Facultat

de Comunicació i Relacions Internacionals de

Blanquerna-URL i forma part del Comitè de

Comunicació del Papa Francesc

ada ésser humà és irre-petible. Construeix la seva identitat personal en la infància, sobre-tot durant els pri-mers tres anys, quan comença a reconèixer

que és algú diferent de la seva mare i dels seus éssers propers. Es defineix com ell o ella, amb el seu nom i característiques individuals, per contrast amb qui no és; és a dir, per oposició com a mitjà per a defi-nir-se com un “jo” diferent i propi.

Més tard comença a adonar-se que té unes característiques en comú amb els altres membres de la seva família, com per exemple els cognoms, la fisonomia, la manera de viure... I després, amb el seu barri, la seva escola, la seva església, comunitat, associació esportiva, la seva ciutat... La seva llengua i la seva cultura el marquen com a part del seu propi país. Pot tenir, doncs, diverses identitats col-lectives, més encara si viu en contextos multiculturals o multiètnics.

De totes maneres, acostuma a exis-tir una identitat col ·lectiva princi-pal que actua com a eix o organitza-dor de totes les altres. Aquesta aporta a la persona seguretat, sentiment de per-tinença, relacions properes. Dóna una sensació de fortalesa perquè és d’un cos social que té metes, objectius i sentit. Però la manera com s’articulen aques-tes identitats marca gran part de la

seva manera de construir la societat, la convivència, la pau o el conflicte.

IDEntItatS PoRoSES

Assenyala Francesc Torralba que la iden-titat personal i les identitats col·lectives no són quelcom estàtic ni impermeable. Les identitats es construeixen al llarg de la seva història en relació amb altres iden-titats; no es poden definir d’una manera total i definitiva únicament per si matei-xes. L’ésser humà és un ésser social, sempre en relació amb altres. Rep i dóna informació, imita actituds i modes, assu-meix novetats d’altres persones o grups.

Les identitats col·lectives també can-vien, s’enriqueixen amb elements aliens. Els pobles incorporen costums i coneixe-ments d’altres, més antics o contempora-nis. Cada identitat col·lectiva és com una cèl·lula viva. Té una membrana que con-serva la seva vida individual, però alhora assimila elements nutrients i rebutja el que no li serveix. En paraules de nou del propi Francesc Torralba, “una identitat viva és capaç d’acollir i exterioritzar, mantenint les seves característiques pròpies”. Això és una “identitat porosa”, sana i robusta.

Però hi ha sempre diferents maneres de viure les identitats col·lectives. Sobre-tot quan inhibeixen la identitat individual i només val la pena a qui pertany al grup. Aquests són alguns possibles perills que suposen crispació i poden generar con-flicte en la societat:

1. Identitats construïdes des de l’opo-sició. Més enllà de l’adolescència és molt arriscat continuar enfortint la identitat col-lectiva des de l’oposició, per contrast amb un enemic (autèntic o fictici). L’oposició genera una falsa seguretat interna. Quan desapareix l’enemic, es veu la debilitat dels vincles entre els membres del grup.

2. Identitats pètries o tancades. La identitat pètria es tanca, rebutja tot el que no li sigui familiar. Cau en un “purisme identitari” esterilitzant, endogàmic i auto-complaent.

3. Les “identitats assassines” (expres-sió d’Amin Maalouf ) –que són agressi-ves– colonitzen, envaeixen i aixafen a les altres identitats sense permetre’ls ser elles mateixes. Aquestes identitats són també pròpies dels totalitarismes, les màfies i les colles delinqüencials. No permeten de cap manera el sorgiment de les identitats per-sonals o d’altres identitats col·lectives. Així doncs, és important despullar les identi-tats de manipulacions demagògiques per part dels líders ideològics, religiosos o polítics.

La diversitat és, doncs, un bé, una expressió de la riquesa natural i cultural que constitueix el nostre món. I cal tenir en compte que respectar aquestes identi-tats és fonamental en la construcció de la pau.

Com? Posar-se al lloc de l’altre per comprendre’l millor és l’inici per esta-blir vincles amistosos i, si s’escau, nego-ciar l’harmonització de diverses identitats quan existeixen, com és normal, conflictes d’interessos.

La diversitat és un bé, una expressió de la riquesa natural i cultural que constitueix el nostre món

torralba assenyala que la identitat personal i les identitats col·lectives no són quelcom estàtic

C


— Montse Gatell

Des de l’Institut Català de les Dones, la seva presidenta reflexiona sobre com el gènere també és contructor d’identitat en el món actual.

EL gèNErE CoNStruEix idENtitAt

Montse gatell és presidenta de l’Institut

Català de les Dones, ens depenent de la gene-

ralitat de Catalunya

l gènere és una cons-trucció social establerta segons els principis que regeixen l’organització de les comunitats. Així, són aquests principis els que determinen per a

cada sexe els rols o estereotips als quals cal respondre per poder formar part del grup social i cultural. El procés de socialització dins del sistema sexe–gènere comporta l’assignació d’expectatives, rols, capacitats, funcions, valors i pautes de comportament que es consideren adequades a un sexe i a l’altre i que configuren una identitat per-sonal i social en funció del sexe.

Per abordar la igualtat d’oportuni-tats entre homes i dones és imprescindi-ble admetre que el sistema de socialització sexe–gènere és l’origen, el pilar i l’ins-trument a través del qual es reprodueix i fomenta la discriminació envers les dones. Els valors associats a la feminitat són con-siderats jeràrquicament inferiors als mas-culins pel que fa a la valoració i el reconei-xement social.

És en la diferenciació de gènere i en la definició de certes característiques associ-ades injustificadament al sexe, on radica l’arrel de la discriminació entre sexes i les desigualtats entre homes i dones. A causa d’aquesta desigualtat, les dones hem trobat vetades moltes portes i l’accés a moltes oportunitats professionals, artístiques, personals i acadèmiques.

Per tant, és en la concepció cultural on s’ha d’incidir per assolir la igualtat d’opor-tunitats ja que ens trobem immerses dins d’un món pensat, mesurat i edificat a la mida de l’home.

Gerda Lerner, l’any 1986, va proposar una definició de patriarcat en sentit ampli. Explicava que aquest fenomen és la mani-festació i la institucionalització del domini masculí sobre les dones i els nens i nenes de la família, i que aquest domini s’amplia a totes les dones de la societat en general. El patriarcat estableix i manté usos i hàbits socials, costums i tradicions, idees, preju-dicis, símbols i, fins i tot lleis, que perpe-tuen aquest sistema de valors.

Així, el patriarcat acabant esdevenint el responsable dels rols i estereotips de gènere que al llarg del temps han deter-minat com han de ser i comportar-se els homes i les dones, i ha assignat capacitats i actituds en funció del sexe, sense tenir en compte les habilitats i l’experiència de cadascú. Com limita el patriarcat el des-envolupament de les persones i, en conse-qüència, el desenvolupament i els avenços d’una societat?

Una de les conseqüències més conegu-des és la divisió del treball i dels espais. Els sistema de valors que ha imperat, i encara impera a la cultura, ha atribuït als homes l’àmbit públic i a les dones l’àmbit privat. Ha preuat l’esfera pública i el treball pro-ductiu, i ha menystingut i infravalorat el treball reproductiu d’atenció i cura a

les persones, de gestió de la quotidiani-tat, malgrat ser imprescindible i un ele-ment cabdal per al benestar. Sovint, més enllà de la discriminació, ha invisibilitzat les dones pel simple fet de ser dones, fins i tot aquelles que han estat capaces de tren-car amb els rols establerts i destacar en el àmbits polítics, econòmics i socials, tot i ser predominantment masculins.

L’ERRoR DE LES EStaDíStIQUES

Així doncs, la promoció de la igualtat no s’ha de confondre amb el simple objectiu d’equilibrar les estadístiques: és qüestió de promoure les oportunitats a llarg termini en els rols parentals, l’estructura familiar, les pràctiques institucionals i l’organitza-ció del treball i del temps. Un canvi que no només implica les dones, el seu desen-volupament personal i la seva independèn-cia sinó que implica i compromet a tota la societat.

La nostra societat arrossega una man-cança històrica de les habilitats i les capa-citats que les dones hem cultivat en l’es-fera de la vida privada. Enfront de la

jerarquia i la preponderància del que és competitiu i l’especialització parcel·lària masculines, emergeix amb força la impor-tància d’una actitud més polivalent i la necessitat de saber cooperar i treballar en equip.

Els models femenins, històricament qüestionats i sabotejats, poden ser ara catalitzadors del canvi que la nostra soci-etat necessita. No es tracta d’inventar res, només hem d’obrir les finestres perquè el talent de les dones surti a la llum i tingui el reconeixement social que mereix.

La promoció de la igualtat no s’ha de confondre amb el simple objectiu d’equilibrar les estadístiques

Els models femenins, històricament qüestionats i sabotejats, poden ser ara catalitzadors del canvi

E


La identitat

Entrevistem l’escultor Manuel Cusachs en el seu taller ubicat al municipi d’Òrrius. En aquest espai de calma i envoltat de natura aquest artista català troba la inspiració.

L’art és sempre identitari? En el món de l’art sempre treballes la iden-titat. L’art per mi és l’expressió més directa que hi ha d’una identitat. L’art sempre s’identifica amb la identitat de l’artista. Té una identitat pròpia, però no només res-pecte qui la fa sinó també sobre on la fa i perquè. En aquest cas, la identitat seria una interpretació del teu viure, del lloc on vius, on has nascut o on t’has identificat.

És com una marca de referència... De tota obra d’art es pot identificar per-fectament on s’ha fet, a quina època s’ha

fet i a quin país s’ha fet. No és igual una obra europea, americana, dels indis o dels egipcis... i això es veu amb la forma i amb l’esperit general de l’obra.

Creu amb la identitat universal? L’art és universal. Pot ser que l’obra d’un artista es faci famosa arreu, però l’arrel sempre s’identifica. Dalí és un pintor uni-versal i la seva gran pintura està als Estats Units. Ell mai va pintar gratacels i sí el Cap de Creus, Cadaqués i l’Empordà. La llum, el mar, la natura... dels seus pai-satges és el d’aquí. Un altre exemple. Si a un artista de la Mediterrània, d’herència grega i cristiana, li encarreguessin escul-pir un Buda segurament li faltaria iden-titat, esperit. Voler globalitzar l’art és un error; l’artista sempre serà local.

La identitat de l’artista és la mateixa que la de la seva obra? L’artista es fa, encara que no se n’adoni. Estudia, interpreta els seus sentiments, la seva observació, el caràcter de les coses.. i, al final, aquestes abstraccions l’identifi-quen. L’artista va creixent, es va formant i amb el temps va veien una visió més clara de la seva capacitat per interpre-tar i expressar-se. Quan l’artista és jove es menjaria el món, però amb la maduració i la comprensió dels propis límits guanya sentit de la humilitat.

Una obra bona és aquella que reflecteix la identitat de l’artista? És molt difícil expressar quan una obra és bona. La història demostra que hi ha hagut èpoques en què s’identificava per-fectament bé el país i el lloc de la creació, però l’art no era valorat. El romànic, per exemple, va passar segles i segles incom-près. Hi ha una evolució constant en l’art i a vegades oblidem coses importantíssimes.

La identificació de l’art potser només es fa en una reinterpretació posterior? Els grans artistes han entès que l’art només evoluciona quan es mira enrere, observant allò que ens ha precedit. I és que la història sempre s’identifica amb el colador del temps, de l’espai... Un espai que pot ser molt concret. Només a Catalunya, no veu igual l’art un artista dels Pirineus, que un de la costa o un del Delta. En resum, l’espai, la llum, el pai-satge, les costums, la cuina, els arbres... Tot això identifica i s’hauria de plasmar en una obra, independentment de si és abstracta o figurativa.

D’on sorgeix la identitat d’una persona? De naixement. Marca el lloc que has nascut i has viscut. No parlo de races. De vegades venen escoles al meu taller i els nens fan dibuixos. Un dia una nena de Brasil va fer un dibuix que no s’as-semblava a res del que havia vist. Jo no el sabria fer. Era festiu, alegre, ple de samba... La nena vivia aquí, però en certa manera encara era d’allà. La globalització ni pels nens, existeix. La identitat és una cosa que es porta dins, que existeix, que va amb la naturalesa i la naturalesa no ens ha fet a tots iguals, ni d’imatge ni de pen-sament. MaRIa CoLL

Entrevista

“L’ArrEL d’uNA obrA SEMPrE S’idENtiFiCA”

Manuel Cusachs, escultorLes seves obres es troben arreu de Catalunya i ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma.


No em saluden.No sóc dels seus,no vull salvar el país globald’una dispersió saludable.No entenc de fronteres polítiques,guerres ni tractatsentre els caps de les nacions.Ni política ni economiasón els meus valors.Només voldriaque se’m respectessin els drets humans més elementals:ser, parlar i escriurecom em surt de dins.

El racó poètic — Albert Pera

idENtitAt

albert Pera és poeta

FiLMS quE FAN PAíS

Que es faci servir el concepte Hollywood quan ens volem referir a un cert tipus de cinema (i la seva indústria) és la més clara demostració del paper que les pel·lícules han tingut i tenen en la construcció d’una iden-titat nacional. Gràcies també a les pel-lícules ens hem anat formant imatges mentals més o menys estereotipades de ciutats com Nova York, San Fran-cisco o Los Angeles, i és habitual que referents cinematogràfics ens vinguin immediatament al cap quan les visi-tem. No heu trobat a faltar mai que soni la rhapsody in blue quan passegeu pels carrers de Nova York? És indis-cutible l’aportació de Woody Allen i pel·lícules com Manhattan a la creació d’una identitat pròpia d’aquesta gran metròpoli nord-americana.

El cinema ha parlat també de la identitat personal en alguns dels seus títols més emblemàtics. Ciuda-dano Kane basa tot el seu argument en reconstruir la polièdrica figura del magnat de la premsa Charles Foster Kane a partir dels records i opini-ons de persones que en van conèi-xer facetes públiques i privades ben

diferenciades. Però la suma de tots aquests testimonis no acaba de res-pondre a l’enigma de l’autèntica identitat del personatge. Una bona reflexió sobre la identitat personal i els elements i circumstàncies que influeixen en la seva definició.

Un altre clàssic més contemporani, blade runner de Ridley Scott, també posa sobre la taula el tema de la iden-titat personal a partir dels dubtes exis-tencials d’un detectiu que no acaba de tenir clar si és humà o un androide molt perfeccionat. Entre d’altres aspectes, aquest film basat en una novel·la de Philip K. Dick apunta a les vivències, experiències i els records com a factors determinants en la defi-nició de la nostra pròpia identitat.

Ha calgut esperar una mica més a que el cinema abordi temes més con-trovertits com ara el de la identitat sexual. En aquest sentit, una pel·lícula molt recent, tomboy, mostra des d’una mirada molt oberta el conflicte d’una nena preadolescent enfrontada al seu propi gènere i sexualitat.

Cinema —Judith Vives

El cinema ha estat i és un dels elements claus en la conformació d’identitats nacionals.

Un fotograma d’un dels grans clàssics de Hollywood, Ciudadano Kane.

Judith Vives és crítica de cinema

/ @judithvives

Un repàs de la setmana

en clau de reflexió

amb Queralt Flotats

Escolta-ho a la teva ràdio local

o a www.laxarxa.com

Recupera’ls tots a www.valors.org

Valors a l’alça


Eulàlia Puigderrajols és mestra

Joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols

Prou dE FEr CoMèdiAHola a tothom,La nostra identitat és la que queda plas-mada al DNI? O la que mostren els múl-tiples carnets varis, targetes, títols? Tot això és una pàtina subtil; potser diu quel-com de nosaltres però si no ho tinguéssim seguiríem sent nosaltres mateixos. Relaci-ono més la identitat amb les actituds que prenem els humans davant els fets quotidi-ans. Aquesta resposta que ens surt de dins vers: la parella, la família, la feina, el barri, la societat, la vida... Aquest és el gruix real, el que de veritat explica qui som, això és el que ens defineix i ens identifica.

Vivim en un món que hem construït de

paper i cartró, com l’escenari d’un teatre, on valorem més l’embolcall que el contin-gut. Vaig presenciar fa pocs dies en una festa de comiat, com a la persona home-natjada se li lliurava un bonic paquet. Pro-metia quelcom interessant, però la il·lusió va esvair-se un cop el vàrem despullar de capses, capsetes, flocs de paper i galindai-nes varies que el disfressaven, l’embolca-llaven. Vaig sentir un sentiment aiguabar-reig de vergonya aliena i desencís.

Fent tràmits, davant del meu cognom, sovint m’han correspost amb un somriure d’orella a orella perquè m’han verbalit-zat uns comentaris suposant d’antuvi que

pertanyia a una nissaga: honorable, ferma, plena de virtuts... Sempre els dic que els García, Fernádez, Pla, Bosch... són estirps igual d’honorables, plens de virtuts i, si molt m’apures, catalans. És cada dia que hem de fer honor al nom heretat. Cada dia hem de posicionar-nos dins nostre, amb la família, els amics, a la feina... per construir entre tots, un món millor, intentant ser coherents amb el que creiem, diem i fem. No fos cas que la nostra identitat fos un paper com el de l’Arcàngel Gabriel als Pas-torets. Fem comèdia dalt l’escenari, però al carrer, mostrem-nos tal com som.

KurdS, idENtitAt No rECoNEgudA

Als anys dels meus estudis universitaris, com si s’obviés tractar de situacions que ens són més pròpies, quan es volia parlar d’“una nació sense estat propi” o “d’ una nació divi-dida en diferents estats” es recorria sovint a l’ exemple del poble kurd.

En efecte, el Kurdistan, pel Tractat de Lausana de 1923, va quedar dividit entre cinc estats: Turquia, Iran, Iraq, Síria i Armè-nia. Les potències guanyadores de la Pri-mera Guerra Mundial es van repartir l’ antic Imperi Turc segons els seus interessos, apli-cant la màxima del “divideix i guanyaràs” i dibuixant unes fronteres inexplicables, sense tenir en compte –això sí- ni la realitat geo-gràfica, ni la identitat històrica dels pobles ni les justes aspiracions de llibertat d’ unes naci-ons, com la que he agafat de referència.

Avui, el poble kurd –sempre dominat, sempre dividit– torna a ser dissortadament

actualitat davant la inoperància del govern de Bagdad i del progrés territorial dominador de l’ ISIL o l’ EI, el grup radical islàmic giha-dista, que –agafeu-vos fort !- vol instaurar un “califat” des dels Pirineus fins al Sudest asi-àtic, imposant barbaritats inimaginables i eli-minant qualsevol tret diferenciador entre les gents. Repetim el passat i –per desídia o per covardia- tolerem que els poderosos de sempre o els radicalismes integristes d’ avui vagin fent de les seves i continuïn oprimint pobles i pobles, per a servir-se’n despòticament.

Fins que les nacions no siguin reconegu-des com a tals i no puguin estructurar-se polí-ticament com desitgin; mentre unes fronteres fetes després de guerres no siguin esborrades del mapa i definides –en tot cas– de forma més raonada; mentre els pobles no puguin recuperar el seu tarannà sense imposicions ni tuteles... no hi haurà pau en cap lloc del món. I afegeixo: Si les institucions internacionals, com l’ONU, no s’impliquen de forma clara en aquestes problemàtiques i en aquestes rea-litats... estem perdent literalment el nord i el temps. Cal arbitratge decidit, primer, i res-pecte a les persones i als col·lectius, després. Els esdeveniments internacionals que han estat actualitat aquest estiu –i altres de més propers que estan en la ment i en la consi-deració de tothom– ens serveixen de para-digma.

El nou conflicte desfermat a l’Iraq torna a posar a la palestra la realitat del poble kurd, el cas clàssic d’identitat no reconeguda.

Història —Ramon Salicrú

La identitat

Ramon Salicrú és historiador


LLiBre

La identitat de les nacions

Montserrat Guibernau

Ed. Àgora, 2010

La politòloga explica tot el que cal saber per entrendre la transforma-ció que ha experimentat en els dar-rers temps la identitat de les naci-ons: l’acceleració de les migracions, les reivindicacions de les minories nacionals i la presència d’instituci-ons polítiques supranacionals com la Unió Europea.

LLiBre

Identitat i diversitat

M. Dolors Oller i Sala

Fundació Carulla /ESADE, 2007

La presència d’un significatiu nombre d’immigrants al territori d’una nació sense estat com Cata-lunya n’afecta la identitat. Ara bé, segons l’autora, la resposta que doni la societat catalana a la immi-gració també forma part de la seva autocomprensió com a societat i com a poble.

cineMa

Mi gran boda griega

Dir. Joel ZwickEstats Units, 2002

Tots els membres de la família Portokalos estan preocupats per Toula. Té trenta anys i segueix sol-tera. Treballa al restaurant grec dels seus pares, però avorreix la família. Toula aspira a alguna cosa més i està disposada a aconse-guir-ho.

Per saber-ne més

La identitat porta al substrat, principi o arché del jo i del nosaltres. D’aquí el sentit d’una ark-heologia identitària que expliqués qui som. Quin saber d’alta volada podria oferir aquesta comprensió última? Hegel diu arribar a la comprensió i l’autoreconeixement de la reali-tat en la raó-esperit absolut. Dit planerament, es fica el món dins del seu cap, en la identi-tat completa en què tot el racional és real i tot el real és racional. En un sentit coincident, Dalí proposà el mètode paranoïco-crític del seu surrealisme, que aliaria l’objectivitat crí-tica d’associacions conscients i les interpreta-cions de continguts delirants. La realitat total, post racional/irracional, suma món i fet humà, allò dur i allò tou, cosmos i temps, conscient i inconscient, vigília i somni, etc.

Però res d’això és intersubjectivament comprovable. No compleix les condicions del coneixement, no serveix. No és per a crítics descreguts, sinó només per a inici-ats que hi tinguin fe. Una fe refractària al sentit comú. Foucoult va avisar que l’humà és una invenció, una imatge sobrevalorada de l’Homo Sapiens. Lluny d’un arché per-manent i substant, tenim més aviat el bunyol d’un homo demens, híbrid de biologia, ment, vivències, i pensaments i representacions lin-

güístiques. La identitat mai no articula prou bé tots els perfils de natura, cultura, mitolo-gia, història, experiències col·lectives i indivi-duals, etc., bo i presentar-se en un relat o dis-curs gratinat de raonaments lògics.

Bauman ha mostrat que la societat d’avui i els valors que l’acompanyen són líquids. Com hi pot ser estable la identitat? Però tocant de peus a terra, hi ha cap alternativa a la invenció il·lustrada? L’existència del mal en el món és un fet. Pal·liem-ho redirigint l’hominització, refent-la més en clau d’humanització i drets humans. Malouf ha denunciat que segueix havent-hi identitats assassines i excloents, perquè neguen i menyspreuen la diferèn-cia. Els primitius no reconeixien la identitat dels altres pobles i la seva dignitat humana; els que no entenien eren bàrbars; en negaven la intel·ligibilitat de la parla, que els sonava com a un ba-ba-ba. I incomprensió i invisibilitat és negació. El terç benestant de la humanitat no veu en primitiu la violència o la fam dels altres dos terços. És demencial que la pau mundial o que tothom mengi sigui utòpic, quan la guerra és cosa humana o hi ha prou aliments per a tothom: Falta ciutadania i compromís il·lustrat.

Filosofia —Albert Botta

Històries mínimes —Albert Calls

ELS VALorS il·luStrAtS i LES idENtitAtS ALiENES

EL PROGRÉSL’any 2734 la ciència de la Ciberdermatologia va permetre que les antigues races huma-

nes passessin a la història. A partir d’aquell moment, qui ho desitgés podia escollir a la

carta si volia tenir el rostre blanc i un braç negre, o el cabell ros i les cames de colors exò-

tics brillants, per posar exemples. Les variables eren infinites. Una sessió de raigs ciberder-

matològics podia canviar les persones sense conseqüències secundàries. I a més, amb la

possibilitat de tornar a ser el mateix quan es desitgés. Els carrers del planeta es van omplir

d’individus tunejats físicament i els problemes d’identitat van desaparèixer. Quin sentit

tenia la diferència quan tots podien ser absolutament diferents? La identitat va quedar,

des d’aleshores, reservada a aspectes purament emocionals i culturals. I els científics van

començar a treballar en la Psicoalteració, una tècnica que permetés elaborar una barreja

identitària mental també a la carta. albert Calls és periodista / @albertcalls

En una societat líquida, com pot ser estable la identitat? Es pregunta en aquest article el professor d’ètica.

albert Botta és professor de filosofia i ètica

Setembre de 2014

stem vivim en una so-cietat cada cop més complexa sense una perspectiva clara de futur. Assistim a una redistribució mundial del poder econòmic i

polític i a profunds canvis tecnològics amb implicacions polítiques, socials i culturals de primer ordre. L’evolució del concepte treball, educació, salut, família, seguretat, comunicació, mobilitat, organització polí-tica... la veritat és que tot plegat afecta la nostra vida diària.

En les darreres dècades l’economia està configurant profundament el model de societat en què vivim. En ple segle XXI, en una societat moderna i democrà-tica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per poder augmentar la seva riquesa i pri-vilegis. Actualment el sistema econòmic està dirigit per unes “súper elits econò-miques”, una oligarquia que s’enriqueix constantment a costa de l’empobriment de les classes mitjanes i populars. Són el que ara recentment s’ha començat a anome-nar-ne “les classes extractives”. El resul-tat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan poques persones es tradueix en un enorme augment de les desigualtats, com tots sabem.

Però no tot és economia, no tot és ra-cionalitat. La societat, per sort, és molt més rica i complexa. Existeixen molts altres factors que la configuren i que gai-rebé sempre els polítics i els experts obli-den. Els sentiments, les creences, les ideo-logies, els valors tenen un lloc destacat en el funcionament de la societat. Per posar un exemple, l’actuació de Rússia a Ucra-ïna que seguim darrerament a les nostres

pantalles té un sentit geopolític i econò-mic evident, però també hi juga un paper l’orgull ferit d’una potencia anada a menys i l’humiliació a la que la ha estat sotmesa per Occident.

La complexitat en la que vivim i el mal funcionament de la societat ens pot des-bordar i portar a un estat d’ànim que es podria resumir en les paraules: frustració, desànim, indignació, rebel·lió. Les respos-tes concretes són diverses: els poderosos volen mantenir el sistema actual, molts altres veuen l’urgència d’introduir-hi fortes reformes, alguns es declaren total-ment antisistema.

La crisi econòmica, el fort atur i la por al futur, fan emergir sentiments poc nobles, com són l’egoisme, la xenofòbia, o el rebuig a la diferència. Les eleccions europees n’han sigut testimoni. Els par-tits antieuropeistes, xenòfobs o antisis-tema han aparegut amb força. Però no ens confonguem, no tots els seus votants són d’extrema dreta o esquerra. Recullen molt vot de la por i de protesta. De continuar augmentant les desigualtats i l’acumulació del capital en poques mans sorgiran fortes tensions, que s’expressaran en durs debats polítics, mobilitzacions ciutadanes i con-flictes.

A Espanya quan parlem de frustració, desànim o indignació, s’hi ha de sumar un element addicional: un nou fracàs his-tòric del Projecte Espanya, reflectit en la coincidència d’una crisi econòmica, social, política, institucional i territorial. La classe dominant espanyola ha portat al país a un procés de decadència. El con-glomerat d’interessos ideològics, econò-mics, polítics, incloent els alts funcionaris i els nostàlgics de l’”Espanya, Una, Grande y Libre” junt amb la corrupció, han portat

Viure en temps de complexitatL’economista francesc raventós reflexiona sobre els temps convulsos que vivim a nivell català, estatal i també mundial.

Francesc Raventós

(Sant Sadurní d’anoia,

1939) és llicenciat en

Ciències Econòmi-

ques (Universitat de

Barcelona). Professor

Mercantil. Extinent

d’alcalde amb Pasqual Maragall a l’ajunta-

ment de Barcelona, actualment és coordi-

nador del Club de Prospectiva del Col·legi

d’Economistes de Catalunya. Ha publicat Un

Futur Incert. Economia, geopolítica i gover-

nança mundial en el segle XXI (La Magrana.

RBa. Barcelona, Maig 2012).

26 oPinió

Portes obertes —Francesc Raventós

E

Valors

el país a una situació de bloqueig. Un atur que des de fa set anys supera el 25 per cent de la població activa o la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, en són només una mostra.

Espanya necessita amb urgència ende-gar una segona Transició, uns nous Pactes de la Moncloa, reformar la seva Consti-tució i un projecte de país, però la classe dominant espanyola actual sembla inca-paç de fer-ho. Ens sorprendrà el nou rei Felip VI promovent un procés de regene-ració del país tal com ha promès? Li dei-xaran fer?

Aquí i arreu la regeneració passa per nou model de societat. El sistema econò-mic actual que basa el creixement en un major consum no és possible en un planeta finit. Si volem sortir de la crisi econòmica i evitar que es repeteixi en el futur, no es pot tornar a reproduir el model que ens hi ha portat. Es tracta de reconèixer que els béns materials són importants, però la feli-citat dels humans no es pot basar exclu-sivament en un consum sense límits. Per l’esser humà també són importants la lli-

bertat, la democràcia, la família, el treball, els sentiments, la vida social, els béns cul-turals, la solidaritat o l’esbarjo. L’essència del canvi a fer consisteix en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos econòmics.

I els ciutadans com hem de viure i actuar enmig de tanta complexitat? No hem de permetre que ens desbordi; hem de fer un esforç per entendre el que està passant i replantejar els valors que ins-piren la nostra vida, donant molta més importància als bens immaterials que són el vertader enriquiment humà: edu-cació, cultura, amor a la natura, valorar els sentiments, relació personal, solidari-tat. Hem de reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en la transformació de la societat.

Hem de tornar a somiar, a creure en l’utopia, a tenir il·lusió i voluntat de can-viar una societat que no ens agrada, però que junts per complexa que sigui podem convertir-la en més justa i més humana, fent que la que la vida sigui més bella per tots.

oPinió 27

L’essència del canvi consisteix en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos

Hem de reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en transformar la societat

iL·LustraCió: raÚL CaMpuzano

Setembre de 201428 oPinió

Benvolgut CintoAquest agost he participat en els col·loquis d’estiu que es celebren a la Punta de la Mona (Granada). Enguany el tema pro-posat era “Valors en diàleg”, molt impor-tant en un món cada dia més globalitzat, on conviuen plegats models de vida confi-gurats pels valors que cadascú i cada grup social defineix com a vàlid per a ell i per la resta de la societat. No tinc cap dubte que si volem conviure en una societat oberta i plural haurem de promoure el diàleg entre totes les conviccions i creences. Ho haurem de fer a través del coneixement i la comprensió mútua, i de manera especial aprenent a compartir. Només d’aquesta manera les diferents cosmovisions podran trobar-se i establir un marc transversal que construeixi societat. Ja dèiem en una altre carta que si una cosa necessitem avui es trobar espais i temps pel diàleg. Neces-sitem que les persones i els grups deixin fluir les raons, les sensacions, les emoci-ons, tot el que ha anat configurant el que pensen, aprecien i valoren. Si som capaços de posar damunt de la taula tot el cúmul de vida i experiència, ens adonarem que els valors no són tan diferents entre uns i

altres i que no hi ha motius per tenir por dels models dels altres, perquè la vida no és una competència de valors, sinó una trobada cordial i amical.

Daniel Colem en el seu llibre sobre la intel·ligència social cita un estudi d’un autor alemany que diu a partir d’una frase de Kaufmann: “El gran repte que tenim aquest segle és salvar l’abisme que hi ha entre ells i nosaltres, es a dir, aconseguir que ells, els que són diferents i tenen valors no compar-tits i fins i tot contradictoris, passin a ser nos-altres, que els sentim com semblants”. I l’Eva Bach ens recorda que: “Això només s’estableix a partir del contacte i a partir de la connexió emocional amb els altres. Arribem a assolir un sentiment de nosaltres, perquè ens hi hem apropat d’alguna manera, hem connectat, hem sintonitzat des del sentir, des de la pro-funditat del cor” . I jo m’atreveixo a afegir que aquesta connexió només por sorgir de la vida concreta, és a dir, des de compartir experièn-cies, per tant una convivència real. És la vida i no només la discussió argumental la que ens ajudarà a saber quins són els valors fonamen-tals per a ells i per a nosaltres, i es des de la realitat de la vida compartida, renunciant a la competència de voler demostrar quins valors són millors o pitjors, que podrem començar a construir una societat des de la concòrdia, on tots podrem viure segons allò que pensen i creiem en funció de la nostra escala de valors.

Hem d’evitar caure en la trampa de parlar nomes en grans paraules, com pau, solidari-tat, llibertat o dignitat humana. El professor Josep M. Terricabras parlant dels valors diu: “Quan parlem de manera massa genèrica o massa abstracta, quan definim els conceptes, potser podem arribar a estar d’acord, però això no vol dir, que necessariament quedi ben clar de què estem parlant i sobretot del que estem vivint, perquè la vida sempre va més enllà dels conceptes i les definicions. De fet molts fem servir aquestes grans paraules i

a l’hora de la veritat les entenem i les inter-pretem, les concretem i les vivim de manera molt diferent, fins i tot de vegades de manera contradictori”. Per tant si volem dialogar amb valors, hem de baixar del nivell dels con-ceptes fins al de la nostra experiència. No podem oblidar que quan toquem l’escala de valors de les persones i els grups, les fricci-ons no tan sols augmenten, sinó que acostu-men a ser més sentides, perquè toquen allò més profund que els éssers humans pensen i creuen. Això és el que permetrà que les per-sones perdin la por mútua, entrin en diàleg i posin damunt de la taula els seus valors.

El Dr. Terricabras continua dient: “els grans valors es converteixen en béns quan passen de ser idees a la ser realitats, és a dir quan es concreten, quan esdevenen un bé per a mi i pels altres” (...) “Si veig que també és un bé per als altres, encara esde-vindrà per a mi un valor de més preferèn-cia, és a dir, el preferiré a altres valor i ocu-parà un lloc més alts a la meva escala de valors”. Per això hem de deixar de cercar valors com a realitats absolutes o immuta-bles i cercar formes de bé personal o social i és des de la recerca del bé mes comú pos-sible, que podrem trobar valors transversals que afavoreixin un diàleg de valors.

Una abraçada Jordi Cussó és capellà i economista

Valors viscuts,valors compartits

La vida no és una competència de valors, sinó una trobada cordial i amical

És la vida i no solament la discussió argumental la que ens ajudarà a saber quins són els valors fonamentals

Cartes creuades

de: Jordi Cussó

per: Cinto amat

CC: revista Valors

assumpte: Valors

data: 16 d’agost de 2014

Valors

Benvolgut Jordi,Em proposes de parlar dels valors en diàleg i veig que el seu contingut fa referència al que serien els pressupòsits mínims necessa-ris perquè des de les nostres determinacions culturals, i sense renunciar-hi, puguem esta-blir relacions sòlides, i recíprocament enri-quidores, amb el conjunt de cultures amb les que hem de conviure en un món globalitzat. Citant Kaufmann, dius que es tracta de salvar l’abisme que hi ha entre ells i nosaltres, i em ve a la memòria la tasca ètica i cultural del teòleg Hans Küng per trobar un mínim comú denominador entre les cultures i civilitzaci-ons per tal que unes pautes bàsiques de com-portament, que tinguin en compte el millor de cadascuna, ens ajudin a aprofundir en els principis de la humanitat comuna.

Sense aquests pressupòsits no hi pot haver diàleg. Entre el dogmatisme con-servador, que es distingeix per mantenir la plena vigència de determinats valors peren-nes, i el relativisme que posa l’accent en les preferències de cada subjecte o grup social respecte de la naturalesa canviant dels valors segons els temps i les circumstàncies, hi ha un tractament possible de l’eficàcia dels valors per a la millora de la convivència que consideri que aquests no són en realitat ni totalment objectius ni totalment subjec-tius, sinó intersubjectius, que es construei-xen i guanyen significat humà en la mesura amb què s’amplien i s’enriqueixen de con-tingut entrant en contacte, i sovint en col-lisió, entre ells. És el que passa amb el gust per l’art. Quan parlem de què ens sembla un quadre recorrem a arguments objectius i subjectius, i ens podem entendre des de vessants molt diferents, aprenent a valo-rar els criteris plurals que ens porten a una apreciació comuna amb la qual podem estar d’acord sense necessitat de sentir-nos-hi totalment identificats.

Diu Isaiah Berlin que la col·lisió de valors

és l’essència del que són i del que som. La idea d’una totalitat perfecta, amb tots els valors en harmonia, és pròpia d’un món ideal i teòric, però no forma part del món en el que hem de viure i actuar. Per fer eficaç la necessària con-frontació de valors, proposa uns principis ele-mentals: aprendre a mantenir equilibris pre-caris que evitin en tot cas haver de recórrer a eleccions desesperades i intolerables; encara que admetem que no hi ha valors univer-sals, sí que hem d’acceptar un mínim comú sense el qual les societats difícilment podrien sobreviure; aquest equilibri precari necessita d’una reparació constant. Només així, con-clou Berlin entendrem que la veritat, com va dir Tolstoi, “ha estat, és i serà bella”, encara que mai ens serà donada d’una manera total-ment completa. No puc estar més d’acord amb el que proposes: baixar a les experièn-cies concretes. Per això ens cal molta humi-litat. Recupero unes reflexions que vaig fer a rel d’una entrevista del Papa a Civiltà Cattolica. Deia ell que “no s’ha de donar preferència als espais de poder enfront dels temps, a vegades llargs, dels processos. El que ens correspon és posar en marxa processos més que ocupar

espais. Déu es manifesta en el temps i està present en els processos de la història. Això ens fa preferir les accions que generen dinà-miques noves. I exigeix paciència i espera”. Els valors es creen amb l’aportació de les cul-tures i civilitzacions al llarg del temps, com a conseqüència de processos sovint dolorosos.

L’experiència concreta dels valors de què parles es forma en el dia a dia de les perso-nes que no pretenen ocupar espais de poder sinó que van aportant el millor de si matei-xes a la convivència comuna. Partint d’unes mínimes bases comunes, hauríem d’admetre que els valors, es troben permanentment en procés de construcció. Amb aquesta pers-pectiva cal anar a l’encontre de les fronte-res, ja que l’home de cultura s’ha d’inserir en el context en què actua i sobre el qual reflexiona. I la frontera no se la pot domes-ticar, no se la pot tractar com en un labora-tori. Viure en la frontera és viure amb audà-cia, en un horitzó d’esperança que no ens enganya. El Papa recordava en un moment de l’entrevista uns versos del Turandot de Puccini: “Cada dia mor amb la foscor i cada nit neix amb l’albada”.

Decantar-se per la preeminència del temps enfront de l’espai, o dels espais de poder, té les seves repercussions en la vida pràctica. En el temps tot està en marxa, tot s’està fent, sempre hi ha un futur. En els espais hi ha les coses acabades, les presèn-cies, les figures, però en el temps es donen les possibilitats, les preguntes, les imperfec-cions, els compromisos. En els espais hi ha les diferències, en el temps la reconciliació.

Rep una forta abraçada, Cinto

Cinto amat és advocat

Hauríem d’admetre que els valors, com les cultures i les civilitzacions, es troben permanentment en procés

L’experiència concreta dels valors de què parles es forma en el dia a dia de les persones

de: Cinto amat

per: Jordi Cussó

CC: revista Valors

assumpte: Valors

data: 23 d’agost de 2014

oPinió 29

Cal conversar, però evitant grans mots, i sobretot compartir experiènces, defensa Cussó.

Setembre de 2014

Joan Safont és advocat i periodista /

@joansafont Irene alerm és llicenciada en filosofia

L’Estat Islàmic i què significa ser modern

questa gent no té lloc al segle XXI” va afirmar Barack Obama sobre l’Es-tat Islàmic, després de l’as-sassinat de James Foley, segrestat el 2012 a Síria.

En una declaració just després de confir-mar-se’n la mort, el president dels Estats Units va qualificar els gihadistes de “càncer que cal exterminar”, situant-los en el punt de mira i comprometent-se a aturar la boge-ria sanguinària que estan protagonitzant des que van fer-se forts a les dues bandes de la frontera entre Iraq i Síria, conquerint ciutats clau com Mossul i portant a terme una autèn-tica neteja ètnica contra cristians, yazidites i xiïtes en nom de la interpretació més rigo-rista de l’Islam, mentre alhora, proclamen un califat que ha d’estendre’s per tot el món musulmà –també l’antiga Al-Andalus– sota l’ègida del seu líder Abu Bakr al-Baghdadi.

Però és realment l’Estat Islàmic –abans Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant– una regressió medievalitzant, incompati-ble amb la nostra era? O és la versió més aconseguida i radical d’un moviment anti-occidental absolutament modern? El pro-fessor de la London School of Economics John Gray afirmava a Al-qaida i què signi-fica ser modern: “No hi ha tòpic més esbala-ïdor que aquell que descriu Al-Qaida com un retrocés a l’Edat Mitjana. Al-Qaida és un producte derivat de la globalització. [...] El seu aspecte més destacat –la pro-jecció a nivell internacional d’una forma privativa de violència organitzada– resul-tava impossible en el passat. De la mateixa manera, la creença que és possible preci-pitar un nou món a través d’actes de des-trucció espectaculars tampoc no es troba

en cap moment de l’era medieval”. Hi ha molts indicis per continuar amb la

tesi del pensador liberal, ja que, més enllà de la recuperació del terme “califat”, l’Es-tat Islàmic té molts trets de la història con-temporània. En primer lloc, i superant la franquícia global d’Ossama Bin Laden, es planteja controlar i governar sobre el ter-ritori. Això no és essencialment modern, però sí que marca distàncies amb els seus antics mentors, basant el seu domini en la forma de l’estat-nació, la creació més pre-uada de l’Occident modern. Igualment, l’ús del terror com a forma de domini, no ens remet als Omeies, sinó a les diferents encar-nacions del mal il·lustrat, de Robespierre a Stalin, passant per Hitler.

Alhora, el finançament rebut dels emirs petrolers del Golf propietaris dels vaixells insígnia d’Occident –futbol i mitjans de comunicació–, el reclutament massiu de

joves combatents occidentals –el mateix assassí de Foley sembla ser britànic– que canalitzen el seu descontentament social i personal a través de la follia nihilista de base religiosa, i l’ús essencial, i gairebé obses-siu, que fan de les xarxes socials i d’Inter-net, fan sospitar que la darrera encarnació del mal no és un fantasma del passat sinó un malson de la contemporaneïtat.

L’ús de les xarxes socials i d’internet, fan sospitar que la darrera encarnació del mal no és un fantasma del passat sinó un malson de la contemporaneïtat

S’acaba la calor i comença el curs esco-lar. Enguany la novetat de la rentrée que proporciona el Departament d’Ense-nyament es diu «servei comunitari» i està destinada als alumnes de secundà-ria. No es tracta ben bé d’una assigna-tura sinó d’un projecte que pot atènyer més d’una assignatura i està basada en un aprenentatge teòric del volunta-riat i unes hores pràctiques vivint l’ex-periència d’ésser voluntari. L’objectiu del projecte és que tots els estudiants puguin «experimentar i protagonit-zar» el compromís amb la societat que els envolta i sàpiguen aportar la seva experiència, capacitats i coneixements a la societat. L’objectiu no és inapro-piat, al contrari. Una societat entreteixida sempre és més sana i una societat on els joves també tenen un lloc és del tot neces-sària. A més, l’escola és el lloc per on passa-ran tots i cadascun dels nostres joves.

Però no tot són flors i violes: Quin tipus de voluntariat s’ensenyarà als alumnes? Es podrà fer una mirada prou profunda i detallada? L’experièn-cia de deu hores pràctiques serà sufici-ent? Serà significativa? Tindran aquests joves una perspectiva real del què és el voluntariat, si es planteja des de l’ins-titut i amb una incidència tan petita? (Els que ens dediquem al voluntariat sabem que acaben sent 24 hores al dia!)

He dit a més d’un lloc, però sobre-tot a aquest raconet, que l’educació és la base. I, per sort, a casa nostra, és una base per tothom. Anem amb compte, però, i vigilem que el servei comuni-tari no es converteixi en un pedaç mal entès i mal ensenyat per professors que el que volen és que deixin de marejar-los amb currículums, unitats didàctiques i informes i els deixin estar. No fos cas que donessin la raó a una professora de la universitat que ens deia que, cada cop que aquest país té un dèficit social, s’in-venta una assignatura per suplantar-lo.

Aprendre a ser voluntaris

A la intempèrie —Irene Alerm

Màquina d’escriure —Joan Safont

Imatge del vídeo de l’execució de J. Foley.

L’ús del terror no remet als omeies, sinó a les diferents encarnacions del mal il·lustrat com Robespierre

30 oPinió

A

Valors

Soraya Hernández és diplomada en treball

social i màster en bioètica

Gestió dels recursos o drets dels pacients?

ns trobem davant d’un d i l e m a è t i c q u e e n s demana reflexionar sobre la capacitat per decidir i els drets dels pacients, però també sobre la cor-

recta gestió de recursos. Una noia de dinou anys arriba a l’hospital amb contraccions i és medicada i ingressada durant dos dies per tal d’evitar un naixement prematur que posaria en perill la vida del futur nadó. La noia decideix demanar l’alta voluntària, expressant de manera ferma que vol deixar de rebre el tractament mèdic. Diu que està molt cansada i que vol tornar a casa. La seva mare li dóna suport en la seva decisió. Què hauria de fer el metge: respectar la seva decisió i acceptar el risc d’un part prema-tur o obligar-la a quedar-se contra la seva voluntat per protegir el fetus?

D’una banda, hem de recordar que els pacients tenen el dret a rebre informa-ció sobre el seu procés de salut i malaltia i prendre decisions, com refusar un trac-tament, per exemple, tal com explica la llei d’autonomia del pacient de Catalu-nya (21/2000). D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que per poder prendre decisions s’ha d’estar capacitat per fer-ho. S’ ha de partir del supòsit que tota persona és autònoma per prendre les seves pròpies decisions i, per tant, aquestes s’han de respectar, agradin o no a l’equip mèdic o familiars i fins i tot si van en contra d’allò que es consideraria normal o lògic. Això si, en cas de dubte sobre aquesta capacitat, el metge responsable té la darrera paraula.

En el cas que ens ocupa, el metge dubta de la capacitat de la noia per comprendre els riscos que pren en nom del seu fill i consulta amb un psiquiatra. Aquest valora que la noia és emocionalment làbil però suficientment madura. Consulten amb el treballador social sanitari, que diagnostica un medi social i relacional estable i una angoixa patent de la noia en relació amb el

seu procés d’ingrés hospitalari. Així, doncs, analitzem les possibles

decisions que poden prendre els profes-sionals.

El metge és conscient que un part pre-matur pot desenvolupar malalties greus en el nen. Acceptar la decisió de la noia i deixar-la marxar seria un acte de respecte cap al seu dret a decidir (principi d’auto-nomia) però implicaria una possible manca de protecció del nadó (anar en contra del principi de no-maleficència).

En el cas que decidís obligar-la a rebre tractament mèdic estaria contradient la llei, però podria demanar ajuda legal a un jutge amb l’argument de voler protegir el bebè (principi de beneficència). Un darrer pas seria intentar portar a terme un procés d’intervenció psicosocial amb la noia per tal de reconèixer les seves pors, expec-tatives i necessitats i detectar, més allà

del diagnòstic social sanitari inicial, què s’amaga darrera la seva negativa a acceptar l’ingrés i el tractament per poder actuar amb major coneixement. Queda clar, que aquesta darrera opció és una qüestió de distribució equitativa dels recursos públics disponibles, ja que demana un temps que potser és necessari per un altre pacient (principi de justícia). Els beneficis i riscos de la decisió a prendre poden ser entesos de manera diferent pels professionals, la noia i la mare.

Fins aquí l’anàlisi del dilema i alguns dels elements a considerar. Què en penseu? Què faríeu si fóssiu el metge res-ponsable? És el vostre torn.

oPinió 31

dilemes ètics —Soraya Hernández

El metge és conscient que un part prematur pot desenvolupar malalties greus en el nen

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Joaquim trenchs és psicòleg

La confessió de Jordi Pujol en relació als incompliments en les seves obligaci-ons fiscals, sense entrar en mes conside-racions, i atenent a la seva rellevància en el discurs públic en relació a l’ètica i els valors, m’ha fet pensar amb quina facili-tat la transgressió i l’engany poden també presidir part de la nostra existència.

No poques vegades el nostre Jo més racional i conscient gaudeix de la con-fusió fins a la fusió d’il·lusions i reali-tats, d’ambicions personals, amb famili-ars o socials... que guien la voluntat fins que algun fet o situació, ens senyala la manca d’acceptació interna del límit.

Per poc oberts que estiguem a la pròpia reflexió, de l’intercanvi i la rela-ció amb els altres podem copsar i entre-veure on rauen alguns dels nostres propis enganys i incoherències vitals per una no acceptació de fons del límit.

A tall d’exemplificació, la falta de límits la podem copsar...

-Quan descobrim i projectem en l’altre, allò que un no pot suportar d’un mateix.

-Quan manipulem i utilitzem a l’al-tre, talment objecte, foragitant la res-posta respectuosa al semblant.

-Quan mentim a l’altre en allò que un té de la pròpia veritat més amagada.

-Quan parlem a l’altre d’allò que tapa els propis silencis vitals.

-Quan ens enamorem de l’impossi-ble, fins i tot quan aquest potser és allò més odiat d’un mateix.

En definitiva, quan copsem la con-tradicció, intentant sostenir-se en la incoherència del dit, el fet, el pensar i el sentir. Tard o d’hora ens caldrà tallar per sortir del parany a la recerca d’una veritat no presidida per la desmesura o l’embriaguesa del propi Jo, i que amb la pròpia renúncia i acceptació dels propis límits, esdevingui motor d’es-tima, superació, creixement i convic-ció vital.

La fragilitat en la transgressió

Una noia de 19 anys embarassada arriba a l’hospital amb treball de part amb només 27

setmanes de gestació. Cansada dels efectes de la medicació, demanda l’alta voluntària

encara que coneix els riscos pel nadó. És ètic obligar-la a quedar-se?

E

Setembre de 201432 oPinió

Sempre n’hi ha i sempre ens calen. Guien i obren camins. Són escoltats, seguits, criticats, imitats o idola-trats. Alguns són perennes, intoca-bles. D’altres espontanis, o puntu-als. Alguns se’n fan, altres en neixen. A vegades mostren camins, i a vega-des fan perdre’l de vista. A vegades obren portes, i a vegades ho fan tan desmesuradament que les portes es tornen a tancar, deixant amb un pam de nas als qui volien traves-sar-les. Uns n’esdevenen i en són per sempre: el seu personatge creix amb el temps fins a transformar-se en mites de l’imaginari col·lectiu. Ni recordem l’origen de la seva fama, el moviment que va liderar, però en citem les frases i en recordem els gestos. D’altres, passen a la posteri-tat en injustos, o merescuts, anoni-mats. Alguns només eren cares visi-bles mentre els vertaders líders eren a l’ombra. D’altres, però, potser cauen dels pedestals on els hem col-locat. Per bé o per mal, sovint dei-xant certa buidor rere seu. Els bus-quem, els necessitem… i quan desapareixen, els trobem a faltar. I és que tot gran projecte, tot petit o gran grup necessita un bon líder. I encara més, necessiten un líder ben acompanyat. Si no es veu clar el camí que obren, sovint, es des-dibuixa. I si n’hi ha masses, l’olla de grills és inevitable. Líders que necessitem per no perdre’ns.

gent

Líders

Isabel Yglesias és jurista

gisÈLe MoLLfuLLeda

Valors empresarials

Més felicitat, major eficàcia

a teoria diu que desenvolu-par entorns i equips feliços té un impacte directe sobre el compte d’explotació. El treballador està més motivat i rendeix més i millor. Des

de petits gestos en el dia a dia, fins a l’anà-lisi interna de l’empresa, els especialistes en gestió de les persones asseguren que, al final, els resultats mostren que surt a compte. “La felicitat en el treball és una inversió rendi-ble”, ho afirma Santiago Garcia, soci direc-tor de Jakobsland Partners i ambaixador a Espanya de iOpener Institute for People and Performance. “Avui dia hi ha una creixent guerra pel talent i cada vegada més per a les empreses és més important comptar amb els millors però els millors només triaran una empresa on tinguin la sensació que podran ser feliços”, conclou.

La clau està, llavors, en què el treballador se senti a gust, còmode i reconegut: nom´s així treballarà més i millor. Sobre això també ha parlat Mario Rovirosa, director general de la farmacèutica Chiesi Espanya, posant exemples molt concrets. “És important salu-dar, felicitar, agrair i demanar disculpes quan les coses van malament. Són tasques senzilles però que no fem suficientment”, assegura. Rovirosa considera que les empreses han de creure firmament en aquesta filosofia perquè “un treballador compromès també serà un bon professional”, del que destaca la coinci-dència de valors com un dels motius princi-pals de l’èxit o fracàs de la seva relació amb l’empresa.

Buscant una solució per incorporar noves idees a la seva gestió de persones, Rovirosa va conèixer Santiago Vázquez, chief people officer de R, un operador mòbil gallec i ide-òleg del mètode felicitat de R. Vázquez con-

sidera fonamental acudir cada dia content a la feina perquè, “si anem a treballar 40 anys o més, podem renunciar a ser feliços?”, pre-gunta. Un model que permet analitzar 16 competències en 360 graus per aconseguir unes oportunitats que abans no es tenien. De l’experiència, Vázquez ha extret la conclu-sió que les persones que són perseverants són més felices en el treball, “perquè quan algun acaba el que comença és més feliç”. Però qui té aquest perfil sempre és un treballador res-ponsable que aporta molt a l’empresa. “El talent d’avui i el de demà demanarà flexibili-tat, conciliació... i l’empresa ha d’estar prepa-rada”, declara Rovirosa.

I és que, segons García, les tendències actuals també influeixen a aconseguir la feli-citat en l’àmbit laboral, les quals enumera:1) Volatilitat i incertesa. Tot dura menys. Les fines han deixat de ser per a tota la vida.2) Els treballs són més complexos. Els acom-pliments són variables. Cada vegada és més important contar amb els millors al si de les organitzacions.3) Ser-hi un “bon col·laborador” no significa el mateix.4) Es passa de la cadena de comandament a la intel·ligència col·lectiva: s’ha d’aprofitar el coneixement de l’equip, no cal que el direc-tiu sigui el més sabut de l’equip.5) Hi ha una “guerra pel talent”, un intent d’atraure els millors: cada vegada és més important6) Els valors emergents són els treballs amb més sentit.7) El mercat de treball es polaritza.

Reportatge publicat al diari digital

VIaempresa.cat.

neus navarro

L

Valors ProPostes 33

Amb la Diada de l’11 de setembre, torna un cop

més la Setmana del Llibre en català al bell mig

de Barcelona, amb la voluntat de donar nous

pretextos a aquells que ja consumeixen cul-

tura en català i també a aquells que potser els

cau una mica enllà, encara.

Així, durant deu dies l’esplanada de la Catedral

de Barcelona esdevindrà la Ciutat de la

Lectura, amb les seves avingudes i places, les

seves casetes de fusta i 105 expositors, que

corresponen a 85 segells editorials, disset lli-

breries, la Institució de les Lletres Catalanes i

el Govern Andorrà.

Cada plaça comptarà amb un escenari, on tin-

dran lloc diferents activitats com ara pre-

sentacions, debats, lectures, contacontes i

recitals. També hi podeu trobar espais ama-

bles pensats per a poder descansar. Una sèrie

de circuits de lectura orientaran al visitant.

La Setmana del Llibre en català és una mostra

que permet reconèixer la tasca de les editori-

als que editen en català, de les llibreries actives

i de les revistes, donant visibilitat al llibre i a les

publicacions periòdiques en català.

També compta amb la col•laboració de les

biblioteques públiques i entitats culturals

que dinamitzen i faciliten l’accés a la cultura

i posa, molt especialment, l’accent en facili-

tar l’accés als fons editorials, alhora que és

un espai per presentar les darreres novetats i

oferir eines de foment i recomanació lectora.

Presència destacada de l’APPEC

A la Setmana del Llibre en Català hi serà pre-

sent el nou iQuiosc.cat, un espai de 100 m2

promogut per l’Associació de Publicacions

Periòdiques en Català (APPEC) –de la qual

Valors forma part– amb una mostra de més

de 300 revistes editades en català. Es tracta

del que fins ara es coneixia com a Quiosc.cat,

el mercat de revistes itinerant de l’APPEC, que

canvia de nom per sumar forces amb el nou

portal de comercialització de revistes llançat

aquesta primavera junt amb les altres dues

associacions de premsa del territori, l’ACPC i

l’AMIC, en el marc de la nova Federació d’As-

sociacions d’Editors de Premsa, Revistes i

Mitjans Digitals en Català.

Precisament, una de les activitats que l’AP-

PEC organitza enguany a la Setmana del

Llibre és la presentació, el dissabte dia 6 a 1/4

de 7 de la tarda i a la Plaça de l’Escriptura, de

la nova aplicació per android –fins ara només

estava disponible en iPad i iPhone- de la pla-

taforma iQuiosc.cat, que permet adquirir de

forma telemàtica més de 500 capçaleres de

premsa en català. La sessió anirà a càrrec de

Germà Capdevila, editor de Esguard i Sentits

–primeres publicacions nadius digitals per

iPad i iPhone en català- i membre de la junta

de l’APPEC.

De les altres activitats organitzades des de

l’APPEC –que s’agrupen totes en una mateixa

tarda, el dissabte dia 6- en destaca l’especta-

cle ‘Un espai de revistes’, a càrrec de Vivim

del Cuentu, col·laboradors del nostre espai

setmanal Valors a l’Alça a La Xarxa, que

tindrà lloc a la Plaça de les Biblioteques a ¾

de 7 de la tarda. Durant 35 minuts, els mem-

bres d’aquest col·lectiu repassaran les prin-

cipals capçaleres que formen part de l’APPEC

i explicaran com la suma d’elles és una bona

demostració del que Catalunya pot donar de

si culturalment. Són, en definitiva, deu dies

per enamorar-nos de la lectura en català.

Del 5 al 14 de setembre té lloc a la

plaça de la Catedral de Barcelona la

32a edició de la Setmana del Llibre

en Català, promoguda per l’associa-

ció d’Editors en Llengua Catalana.

Deu dies d’activitats pensats per

formentar la lectura.

Llegir en català

La setmana del Llibre en català és

cada cop més, també, la setmana

de les revistes. L’associació de

Publicacions Periòdiques en català

(aPPec), a banda de muntar de nou

el seu supermercat de revistes ara

sota el rètol iQuiosc.cat, organitza

pel dissabte dia 6 durant tota la

tarda diverses activitats proposa-

des per les pròpies capçaleres que

formen part de l’entitat. Una forma

de visualitzar de conjunt la feina

que fan més d’un centenar de publi-

cacions temàtiques arreu del terri-

tori català durant tot l’any.

iQuiosc.cat i aPPEC

La proposta del mes

Joan Salicrú

Més informació a: http://www.

lasetmana.cat/

Setembre de 2014

tardor amb Weiwei i casagemas

El panorama de les exposicions a Barcelona,

aquest curs que comença, sembla d’antuvi

força esperançador. A l’octubre, la Fundació

Joan Miró inaugurarà “Barcelona, zona neutral

(1914-1918)”, una mostra sobre el període de la

I Guerra Mundial a través de l’ art, la fotografia,

la premsa, la publicitat, els cromos i el cinema.

El mateix mes, el Museu Picasso obre l’expo-

sició de 163 fotos donades pel fotògraf David

Douglas Duncan, amic de Pablo i Jacqueline

Picasso. A Caixafòrum, a més de seguir mos-

trant obres de petit format del Prado fins el

5 de gener, obrirà a la tardor l’exposició de la

sèerie “Gènesi” de Sebastião Salgado, amb 200

fotos de la natura en estat pur arreu del món.

Al MACBA podrem veure les obres de la italiana

Carol Rama amb peces de 1936 a 2006, amb les

seves aportacions al sensurrealisme, l’art vis-

ceral-concret, el porno brut i l’abstracció orgà-

nica. I més endavant, una mostra de l’arquitecte

Ignasi de Solà-Morales. I unes quantes més.

Però les dues exposicions que voldria destacar

avui són, d’una banda, la que acollirà el palau de

La Virreina a partir de l’octubre, “On the Table”,

una retrospectiva ambiciosa de l’artista xinès

Ai Weiwei, dissenyada expressament per ell.

De l’altra, al MNAC, l que per primera vegada

mostra a fons l’obra de Carles Casagemas, amic

íntim de joventut de Picasso que va suïcidar-se

quan aquest tenia 19 anys, marcant definitiva-

ment la seva trajectòria artística amb l’inici de

l’època blava. Sens dubte, tot i la importància de

la relació de Casagemas amb el jove Picasso, a

Barcelona i a París, segurament no ha estat prou

estudiada, però la figura del pintor fill de diplo-

màtic encara és un enigma.

D’Ai Weiwei, potser l’artista contemporani

més famós de la Xina, coneixem sobretot el

seu paper de dissident del règim comunista de

Pequín el qual, tot i encarregar-li el disseny del

seu estadi olímpic, va emprendre una persecu-

ció contra ell.

Aquí a Occident diríem que Weiwei és un artista

“dialèctic”, tant per aquestes relacions duals

amb el poder com, sobretot, per la capacitat

de transitar en els llenguatges més moderns

bevent de la tradició artística xinesa. Les seves

obres, des de performances a vídeos, de pintu-

res a escultures, són d’una imaginació i ambició

desbordants.

Dues retrospectives ambicioses

de l’artista xinès ai Weiwei, disse-

nyada expressament per ell. De l’al-

tra la que mostra a fons l’obra de

Carles Casagemas, amic de Picasso.

34 ProPostes

Exposicions

Ramon Bassas

‘gent x Santes’. Fotografies de

Quim Puig” es pot veure a l’ateneu

Fundació Iluro (La Riera, 92;

Mataró) fins el 29 de juliol.

Valors

Volia anar a Orreaga, a Roncesvalles, allà on

comença del Camí de Santiago, on el 15 de

d’agost de l’any 778 els bascos de Navarra van

vèncer l’exèrcit de Carlemagne i on hi ha un

monument commemoratiu de la batalla.

Però el mal temps que anunciaven va fer que

anés a passar tres dies a Montserrat, també un

símbol per els catalans i el monestir del qual va

ser fundat aproximadament a l’any 880, cent

anys més tard de la batalla de Orreaga. Ambdós

indrets, Orreaga i Montserrat representen dos

llocs patriòtics en què els exèrcits francesos

foren vençuts.

Anem una mica enrere. Als anys cinquanta, les

escoles de Mataró portaven sovint en hores

de classe als seus alumnes a veure cinema. El

que recordo més és la producció realitzada el

1947 per Ignacio F.Iquino El tambor del Bruch,

en què un nen tocava el tambor que retru-

nyia per tot Montserrat i els soldats francesos

fugien corrent pensant que hi havia un gran

exèrcit. Aquests fets, ben coneguts, van passar

al 1808. Amb el record de la pel·lícula, l’any 1957

amb tota la família vam pujar amb autocar a

la muntanya de Montserrat en una excursió

organitzada pels treballadors de la fàbrica on

treballava la meva mare. Feia poc que havien

clausurat el cremallera de Montserrat, molt mal-

mesa arran del greu accident que va patir en

descarrilar els vagons el 25 de juliol del 1953,

dia de la festa Major de Monistrol. I aquell cop

Montserrat ja em va impressionar, sobretot les

formes de les muntanyes i els pelegrins que bai-

xaven descalços i de genolls a la Cova per fer

una promesa o complir una penitència.

VIURE En Una CoVa

L’abril del 1968 hi vaig tornar amb la meva colla

a passar dos dies en una cova, davant del cim

de La Mòmia. El tren dels Ferrocarrils Catalans

que anava a Monistrol estava ple de joves can-

tant cançons d’en Joan Manuel Serrat, al qual

el règim franquista havia prohibit interpretar

la cançó La,La,La en català al Festival d’Eurovi-

sió celebrat aquell any al Royal Albert Haus de

Londres. Serrat va ser substituït per Massiel que

va guanyar el certamen, però cantant en caste-

llà, com tothom recorda.

Tornem a Montserrat. El juny del 1972, cente-

nars de joves varen acampar a l’esplanada de

l’Ermita de Santa Cecília durant un cap de set-

mana per parlar de llibertat. Per un costat gau-

dint de la plana del Llobregat al fons, però

damunt nostre guàrdies civils ens apuntaven

amb la metralleta nit i dia. Vàrem ser rebuts per

el Pare Abat.

Ara hi he tornat tot fent una excursió per la

muntanya i l’antiga abadia benedictina estava

en obres. Als anys setanta molts grups de joves

s’allotjaven a l’hospederia amb els monjos

per parlar de Déu i de política. Encara es podia

trobar per la muntanya monjos que es retira-

ven a meditar un temps en una petita caseta,

com el Tíbet. Es podien veure de lluny aga-

fant el camí per pujar a sant Jeroni i baixar fins

a Sant Miquel. Ara tot el recorregut s’ha de fer

a peu ja que han tancat l’aeri de Sant Jeroni.

L’esplanada del monestir i l’església està plena

de turistes, molts russos, que són els més mati-

ners. A les dotze del migdia, finalitzada per l’Es-

colania la Salve o el Virolai, els escolans donen

gràcies en diferents idiomes i un espetec de

“flaixos”immortalitza l’acte.

L’abadia situada a la comarca del

Bages és un dels indrets més popu-

lars per als catalans, que l’han visi-

tat sovint diverses vegades al llarg

de les seves vides.

records de Montserrat

Moltes vegades les llegendes, amb el pas

del segles, es converteixen en símbols

d’un poble. Així, l’arbre de Guernica és el

símbol dels bascos ja que davant seu els

reis castellans havien de jurar els furs a

canvi de permetre que les mercaderies

castellanes fossin transportades per vai-

xells bascos. Santiago de Compostel·la i

la tomba de l’Apòstol són el tret nacio-

nal dels gallecs. Igual que Muxía, al cap

de Finisterre. O Czestochowa, des de fa

sis cents anys és el símbol nacional de

Polònia i el Santuari de Montserrat lloc de

pelegrinatge i trobada dels catalans per

manifestar,uns la fe i altres per refermar

les seves arrels culturals i nacionals.

el valor

Els símbols

ProPostes 35

Fem la maleta

Joaquim amargant

Llegeix tots els articles a

femlamaleta.blogspot.com

Setembre de 2014

Paul Auster, novel·lista, poeta i direc-

tor de cinema, emprèn un viatge per la

seva infantesa i joventut durant les tres

centes dotze pàgines que conformen el

llibre Informe de l’interior. Com un tren-

caclosques pintoresc que ofereix una sola

imatge, Auster mostra als lectors les seves

primeres impressions del món. D’aquesta

manera, es pot visualitzar des de perspec-

tives ben variades la seva pròpia vida, i de

retruc, la nostra.

El valor de l’escriptura pren una significa-

ció notable a l’obra, ja que es constitueix

com un dels referents constants als quals

l’autor al·ludeix. La creació i constitució

de la infantesa i la primera joventut, com

també de la personalitat i l’impuls d’es-

criure, es descriuen en un compendi de

quatre peces independents, però estreta-

ment lligades.

A través d’aquestes, es transporta el

lector o lectora als sentiments i experièn-

cies més velles: la concepció de la culpa,

la Guerra Freda, la introducció al juda-

ïsme, el primer contacte amb els llibres, el

descobriment de la independència i de la

pròpia existència com a ésser…

També sobrevola les pàgines l’amor

(encarnat en Lydia Davis), la incertesa del

futur, les influències intel•lectuals o la

descoberta de la cultura i la seva reper-

cussió a la vida diària.

Aquesta successió d’imatges, records,

retalls de vida i textos escrits conformen

un exercici d’escriptura autobiogràfica

presentat amb un estil exquisit. Per als

amants de la narrativa i, en especial, de

Paul Auster, Informe de l’interior es pre-

senta com una obra encisadora. Els valors

de la maduració, de la vida i la cultura s’al-

cen com els fonaments que estructuren

els quatre apartats del llibre. Sense dubte,

uns valors transversals que poden con-

nectar l’ànima del lector i l’autor.

el valor d’una vida

36 ProPostes

Llibres

estiu catòdic

Abans quan s’acabaven les classes, comen-

çava la temporada d’estiu. Els grans programes

feien vacances i en el seu lloc s’emetien sèries,

concursos, gales amb decorats barrocs i també

era el moment de provar coses noves. El maga-

zine Sabor a ti -el primer gran contenidor de

tarda amb informació del cor i testimonis, pre-

sentat per Ana Rosa Quintana a Antena 3- o El

diario de Patrícia –el programa de testimonis

per exel·lència a la mateixa cadena- van comen-

çar a emetre’s amb la calor, van triomfar i es van

quedar anys i panys entre nosaltres.

Fins que va arribar la crisi i les cadenes van deci-

dir destinar el magre pressupost destinat a

innovacions estivals a una altra cosa. De fet, la

majoria de magazines continuen la seva emis-

sió, però amb un equip d’estiu i amb un canvi

en els presentadors: Sálvame (Telecinco),

Espejo Público (Antena 3), La mañana (TVE),

Más vale tarde (La Sexta) i Las mañanas de

Cuatro (Cuatro) són alguns dels programes

que no han fet vacances.

Tot i això, encara hi ha lloc per alguna sorpesa.

Una de les més refrescants d’aquest estiu ha

estat la segona temporada de Viaje al centro

de la tele. Es tracta d’un recopilatori de grans

moments als arxius de RTVE fet amb humor i

gràcia, amb un simpàtic grafisme del ninotaire

Antonio Fraguas Forges (que fou tècnic a TVE

des de la seva fundació fins 1973) i amb la locu-

ció del polifacètic Santiago Segura.

Programes com aquest tenen una sana virtut:

recuperar la memòria històrica televisiva i con-

tagiar-se de la manera de fer que tenien els

pioners. La cultura del low cost encara no

havia arribat, els tertulians no existien ni

tampoc la tirania de les audiències i l’estiu

servia per repetir fins a la sacietat sèries com

Verano azul.

Televisió

Marta Pastor

David Casals

aUster, Paul.

Informe de l’interior.

grup62 (2013).

312 pàgs., preu: 18,90€

Per sobre de totes les coses

Què hi ha Per sobre de totes les coses?

L’amor? Déu? Aquesta és la història d’un grup

de nois – interpretat excel·lentment per una

colla d’actors, la majoria dels quals no supera

la vintena – que busquen la seva pròpia iden-

titat, especialment sexual, dins d’un internat

catòlic dels Estats Units a l’inici de la dècada

dels anys noranta, però lamentablement

només troben la indiferència dels adults i

la rigidesa de la jerarquia de l’Església. Es

tracta d’una òpera pop que toca l’ànima de

l’espectador, de personatges ben construïts,

amb lletres riques en matisos i músiques bri-

vants de Damon Intrabartolo i Jon Hartmere.

Un espectacle que es presenta per primera

vegada a Barcelona sota la direcció de Dani

Anglès. Quan altres companyies del mateix

gènere semblen viure només en el record

de bons temps enyorats, els joves actors de

musicals – molts formats específicament en

aquest camp– aposten per nous projectes

molt interessants. Felicitats i gràcies per ser

valents.

Teatre

Maria Coll

Viaje al centro de la tele. Div.

22.30 (La 1). http://www.rtve.es/

alacarta/videos/viaje-al-centro-

de-la-tele/

Per sobre de totes les coses.

Dir.: Dani anlgès. Madame

teatre. teatre gaudí.

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a [email protected]. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actua-litat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Valors

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a [email protected] amb les vostres dades de contacte.

EDIta Associació Cultural Valors DIRECCIó Maria Coll i Joan Salicrú ConSELL DE REDaCCIó Francesc Amat, Núria Radó, Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Safont ConSELL EDItoRIaL Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San PedroCoL·LaBoRaDoRS Irene Alerm, Cinto Amat, Francesc Amat, Quim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Albert Calls, David Casals, Gemma Figueras, Miguel Guillén, Soraya Hernández, Gregorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Lu Mon-tobbio, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDIBUIXoS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Cam-puzano, Javier García, Sergi Meya, Gisèlle Mollfulleda i Marc TorrecillasEDICIó I CoRRECCIó Pol Romano FotogRaFIa Sergio Ruiz IMPRESSIó Serafí Indústria Gràfica S.A gERÈnCIa Maria Coll CoMPtaBILItat Engràcia Carlos PUBLICItat Carme Itxart DIStRIBUCIó UDL/Raul GarcíaXaRXES SoCIaLS Toni Rodon DIPÒSIt LEgaL B-6206-2004

aDREÇa Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59

aMB EL SUPoRt DE

37

Actes amb valors

tercera temporada de ‘Valors a l’alça’ a La Xarxa

El programa radiofònic Valors a l’alça, que aquest curs inicia tercera temporada, torna a

partir del dilluns 1 de setembre a la garella de les emissores municipals de Catalunya que

formen part de la Xarxa. El programa, produït per la revista Valors i Mataró Ràdio - en

aquesta emissora es pot escoltar tots els dilluns a les 22h-, s’estrena amb una entre-

vista amb la catedràtica de Filosofia de la Universitat de Barcelona Begoña Roman,

amb qui parlem del cas Pujol; i amb una conversa amb Francesc Betoret, autor de

l’exitós llibre sobre adopcions de nens amb necessitats especial Jo no vull ser invisi-

ble. A més, enguany, continuarem gaudint de la col·laboració de la companyia Vivim

del Cuentu que en cada programa ens explicaran una història amb valors.

En el proper númeroEn el número d’octubre parlarem de l’experiència,

un valor que generalment s’associa a la gent gran.

Però en un món tan canviant com l’actual, només

ells gaudeixen d’aquest valor? L’experiència és la

riquesa del futur? És un valor amb data de cadu-

citat? I volem parlar d’aquest tema amb una per-

sona que considera que a la gent gran de Catalu-

nya se li hauria de fer un monument perquè avui

són pilar de la societat, Roser Capdevila, dibuixant

i autora de Les Tres Bessones.

Valors a la 32a Setmana del Llibre en català

Un any més, a través de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) de

la qual formem part, Valors estarà present a la 32 Setmana del Llibre en Català, que

tindrà lloc a la plaça de la Catedral de Barcelona del 5 al 14 de setembre. Allà podreu

adquirir exemplars de la revista o fer-vos subscriptors visitant la carpa del iQui-

osc.cat. Un món de revistes en català que es desdoblarà l’11 de setembre. Aquell dia

també trobareu Valors a l'espai d'activitats del Parc de la Ciutadaella.

27 d’octubre: l’ ‘anuari dels valors 2013’ a Mataró

ESADE, conjuntament amb la Fundació Lluís Carulla,

acaba de publicar l’Anuari dels Valors 2013. Un estudi

que analitza a través de les principals capçaleres del país

els grans debats axiològics de l’any a Catalunya: en què

pensem, de què parlem o què ens preocupa als catalans.

La presentació d’aquest treball tindrà lloc a Mataró el

proper dilluns 27 d’octubre, a 2/4 de 8 del vespre a la Sala

d’Actes de la Fundació Iluro (C/ Santa Teresa, 61) i anirà a

càrrec del director de l’estudi, Àngel Castiñeira.

Setembre de 2014

Continuar avançantEl sol baixava lentament pel cel, perdent la seva inten-sitat, dirigint-se cap al mar que abraçava intermitent-ment les roques de la costa. Després d’un dia tranquil i calorós, se sentia només el rascar dels grills. Ell recor-ria el camí ral carregat amb una motxilla. De tant en tant, s’aturava i observava el seu voltant: camps d’olive-res enroscades sobre si mateixes de fulla verda i plate-jada; una masia de pedra antiga envoltada de xiprers; alguns camps de flors florits de molts colors. Unes rose-lles pigades, vermelles i vulnerables. Uns pensaments lilosos i grocs, ben desperts.Portava dies fent camí, buscant un altre camp que necessités la seva cura. Aquest ja està sembrat; aquell té massa pedres; massa arbres; massa petit. Potser no era època. Potser no era el lloc. Potser no era el moment. Potser havia d’anar més enllà. Havia de continuar avan-çant.En arribar a dalt del penya-segat, es va quedar mirant com el sol rogent s’anava fonent dins el mar. Les últi-mes setmanes les havia dedicades a treballar un camp que ara ja quedava llunyà. S’havia passat dos dies observant-lo: el tipus de terra, la distància del riu, les hores de sol, la fauna de la zona, les estrelles protec-tores... Els humans no s’hi acostaven gaire. Era un bon camp. Va decidir quedar-s’hi i posar-se a treballar. Havia tret les males herbes i les pedres que farien nosa. Havia remogut la terra per oxigenar-la i l’havia adobat. Havia parlat amb les llebres que hi corrien, amb les for-migues i amb algun talp. Amb les mosques i amb les abelles. Amb el sol, amb la lluna, amb els núvols, amb els estels. S’havia passat dos dies més imaginant cada flor que hi plantaria, cada planta que hi creixeria, cada color, cada racó... Va triar les llavors una per una i les va sembrar amb cura, amb molta cura. Va regar regu-larment, amb paciència infinita, fins que un bon dia va sortir el primer brot. “A partir d’aquest moment, la sort d’aquell camp ja no depèn de mi. He fet tot el que estava a les meves mans. Ja no hi ha motiu per quedar-me més dies aquí”.

Va tornar a fer la motxilla i es va posar en camí. Sempre ho havia fet així.Amb quatre branques va encendre una petita foguera que petava amb energia i trencava la foscor que intentava inundar-ho tot. Va seure-hi davant, captivat per les formes que dibuixaven les flames indecises. “Hauran sortit més brots? Hauran crescut ben amunt? Quantes llavors hauran florit? De quins colors? El sol i la lluna, els núvols i els estels, segur que ho contemplen des del cel”.Seria el camp tal i com ell l’havia imaginat? Potser sí. Segurament no. Les bestioles s’hi trobarien com a casa? Les males herbes batallarien per tornar a envair el camp. I els humans, ho respectarien tot una mica?“Què se n’haurà fet dels altres camps? Tants n’hi ha hagut, un darrere l’altre...”Cadascun era especial. Els havia observat, hi havia parlat, els havia treballat, els havia regat amb paciència infinita fins que sortia el primer brot. Llavors es tornava a posar en camí. “Quantes llavors hauran florit? De quins colors? I les males herbes...?”El cel era fosc i ben estrellat. La lluna, lluminosa, començava a escalar amunt, amunt. Es va sentir petit davant la immensitat de l’univers.“Potser algun dia tindré company. Potser algun dia tindré un camp. Potser algun dia veuré el fruit del meu treball. Però mentrestant he de continuar avançant. Buscant camps i observant-los i preparant-los, parlant amb la fauna i els astres, sembrant els prats amb les lla-vors, regar-ho tot amb paciència infinita fins a veure’n els primers brots. I continuar avançant”.

Ignasi Llobera és professor de filosofia

38

El conte d’ Ignasi Llobera

Valors 39

iL·LustraCió: MarC torreCiLLas

revista de reflexió i diàleg. setembre de 2014. número 118. la … · 2020-03-19 · b. roman...

Documents